Anarcoefemèrides del 9 d'abril
Esdeveniments
Abarno i Carbone durant el judici
- Condemna a Abarno i Carbone: El 9 d'abril de 1915, a Nova York (Nova York, EUA), els anarquistes Frank Abarno i Carmine Carbone, membres del grup anarquista italià de Gaetano Bresci, detinguts el 2 de març i acusats de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York, una a la catedral de St. Patrick i una altra a l'església de St. Alphonsus, per «celebrar» el cinquè aniversari de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia (13 d'octubre de 1909), son condemnats a sis i 12 anys de presó. Emma Goldman aportarà gran part dels diners necessaris per a sufragar el judici aconseguits mitjançant les conferències que dóna. L'arxiu sobre el «cas Abarno-Carbone» es troba al fons Anthony Capraro de l'Immigration History Research Center de la Universitat de Minnesota (EUA).
***
Els anys del pistolerisme
- Creació dels escamots de la patronal: El 9 d'abril de 1919 el secretari general de la Federació Patronal de Barcelona (Catalunya), Josep Pallejà, informa en carta al capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, «que en vista que la policia barcelonina ha donat palmàries mostres de la seva impotència per evitar les coaccions i atemptats dels quals són víctimes tant els patrons com els obrers lliures, [els patrons de Barcelona] han resolt la formació d'una policia particular que supleixis aquestes deficiències i que sigui l’empara de les seves vides constantment amenaçades, encarregant de l'organització d'aquesta policia al senyor Manuel Bravo Portillo, que tantes mostres té donades de competència policíaca». A partir d'aquesta data es crearan escamots armats pagats per la patronal per assassinar destacats militants anarcosindicalistes. La Confederació Nacional del Treball (CNT) crearà en resposta grups de defensa confederals armats. L'era del pistolerisme es desencadena. Aquesta carta es conserva al Fons Comte de Romanones de l'arxiu de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid (Lligall 96, carpeta 8).
***
Manifestació en suport de Sacco i de Vanzetti
- Cas Sacco i Vanzetti: El 9 d'abril de 1927 el Tribunal Suprem de l'Estat de Massachusetts (EUA) confirma les penes de mort per a «aquests bastards anarquistes», segons la cita literal del jutge Webster Thayer durant el judici, Nicolas Sacco i Bartolomeo Vanzetti.
***
Capçalera
del primer número de Más Lejos
- Surt Más Lejos: El 9
d'abril de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del setmanari de
teoria anarquista Más Lejos. Crítica.
Ideas. Documentación social y
económica. Sembla que fou dirigit per Eusebi
Carbó Carbó. Trobem articles
de Jaume Balius, Emma Goldman, Manuel Haro, Albert de Jong, Arthur
Lehning, Josep Mas
Gomeri, Evelio Servet Martínez Vicente,
Ricardo Mella, Ricard Mestres, Josep Peirats, Amparo Poch, Josep Pros,
Isaac Puente, Lucía Sánchez Saornil, Alexander
Schapiro,
Evaristo Viñuales, Mariano Viñuales, etc.
Realitzà
una enquesta sobre
l'abstencionisme electoral a la qual van respondre Camillo Berneri,
Pierre
Besnard, Armando Borghi, Sébastien Faure, Fontaura,
Frederica
Montseny, Josep
Peirats, el doctor Pierrot, Evaristo Viñueles, Volin, etc.
En
sortiren nou
números, l'últim el 2 de juliol de 1936.
***
- Surt Liberdade: El 9
d'abril de 1938 surt a París (França) el primer
número del periòdic bimensual
en llengua portuguesa Liberdade. Porta-voz dos antifascistas
portugueses.
Portava l'epígraf «Una nova barricada que
s'erigeix als camps de lluita contra
la dictadura i una bandera que simbolitza les aspiracions supremes
d'emancipació humana». En sortiren almenys 29
números fins al 1939.
***
La placa d'homenatge a Oriol Solé Sugranyes (Foto: Pere Carol)
- Homenatge a Oriol Solé Sugranyes: El 9 d'abril de 2005 a la façana de les Voltes de la Casa Bas de Capellades (Anoia, Catalunya), davant l'assistència d'un centenar de persones, es va inaugurar una placa commemorativa de la defunció del militant anarquista Oriol Solé Sugranyes, que va ser mort per la Guàrdia Civil quan intentava fugir de la presó de Segòvia el 6 d'abril de 1976, ja desaparegut Franco i abans que la pressió popular aconseguís l'amnistia política tant demanada. L'acte d'homenatge va estar organitzat per l’Assemblea de Joves de Capellades, poble d'on era veí Oriol Solé, i va comptar amb la participació de l’escriptor i poeta David Castillo; de Frederic Sánchez, company de fuga de Solé; i del cineasta Manel Muntaner. David Castillo va recordar l'homenatjat llegint un poema de Vicente Serrano; particularment emotiva va ser la intervenció de Frederic Sánchez, que va parlar de la necessitat de recuperar i mantenir la memòria; i Manel Muntaner va llegir un text inèdit escrit per Solé quan estava pres la nit que van assassinar Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974. Finalment, després del parlament d'Adela Morera, de l’Assemblea de Joves de Capellades, la mare de Oriol Solé, la capelladina Conxita Sugranyes de Franch, va destapar la placa i, tot seguit, va tenir lloc l’ofrena floral.
Homenatge a Oriol Solé Sugranyes (09-04-2005)
Naixements
Foto policíaca de Louis Rimbault (1912)
- Louis Rimbault: El 9 d'abril de 1877 neix a Tours (Centre, França) el militant llibertari i propagandista del anarconaturisme Louis Rimbault. Era fill natural de Prudence Désirée Réchaussat (Marie), modista, i va ser reconegut posteriorment pel matrimoni de l'11 d'agost de 1880 amb Charles Rimbault, obrer serraller. Nascut en una família pobre de vuit germans i de pare alcohòlic, primer coneixerà la garjola i després la vagabunderia. Més tard trobarà feina en un hotel restaurant, d'on fugirà amb la filla dels patrons, Marie Clémence Charlotte Paquet, corbatera, aleshores embarassada. La parella es casà el 14 de desembre de 1899 al X Districte de París i munta una quincalleria a Livry-Gargan (Illa de França) i després Rimbault treballarà com a serraller. En 1903 és triat com a regidor municipal en una llista radicalsocialista. A partir de 1908 esdevé abstencionista i anarquista. Son germà Marceau, llibertari com ell i que escriu per a L'Anarchie, passarà una temporada amb Louis i tots dos freqüentaran els cercles anarcoindividualistes. Atret pels milieux libres (medis o ambients lliures), participa a la colònia comunistallibertària de Bascon (Picardia) entre els anys 1910 i 1912. En 1913 es veu implicat en el procés de la Banda Bonnot i és condemnat per complicitat, però simulant la follia, és finalment alliberat després de dos anys de presó. En 1919 serà un dels fundadors dels Consells d'Obrers Sindicats («aplicació el comunisme econòmic en plena societat burgesa»), embrió dels Soviets Federats que s'oposen al dirigisme dels comunistes –alguns dirigents de la CGT acusaran Rimbault d'«agent provocador». En 1922 col·labora en el periòdic Le Néo-Naturien que reivindica el retorn a la natura per mitjà de l'alimentació, promovent el vegetarianisme i criticant els carnívors («cementiris ambulants» o«necròfags»), i escriu un gran nombre de conferències sobre el tema. En aquesta línia, funda en 1923 la colònia «Terre Libérée» (Terra Alliberada) a Luynes (Indre i Loira), a 11 quilòmetres de la seva localitat natal, amb la finalitat de crear una «Ciutat Vegetariana» basada en la llibertat, l'autonomia i la regeneració, i on també crearà una editorial del mateix nom especialitzada en teories vegetarianes. El desembre de 1924 començarà a publicar el periòdic Végétalien, amb Georges Butaud i Sophia Zaïkowska. El desembre de 1926 Clémence, la companya i primera esposa de Louis, mor després d'una tuberculosi que arrossegava des de feia anys i que es va sumar als traumatismes mai curats que va patir per mor de les tortures infligides per la policia durant la detenció de Rimbault pel cas Bonnot. D'altra banda, Louis Rimbault és el creador d'una recepta de cuina, La basconaise, plat únic compost d'una trentena de verdures crues, assenyada per regenerar l'ésser humà. Víctima d'un accident en 1932 durant una classe de construcció d'edificis, restarà paraplègic fins la seva mort. El 17 de març de 1938, però, contraurà matrimoni a Luynes amb Léonie Blanche Pierre, una òrfena que havia recollit quan era nina. Durant la guerra «Terra Libérée», situada a l'anomenada França Lliure, servirà de refugi a molts desplaçats i Rimbault serà acusat de bocheper la seva negativa a participar en la recol·lecta per al retrat de Pétain, fet que implicarà l'escorcoll de la colònia a la recerca d'armes i propaganda subversiva. Louis Rimbault va morir el 9 de novembre –oficilament el 10 de novembre– de 1949 a Luynes (Centre, França) i a la seva tomba es pot llegir:«Fundador de Terre Libéré / escola de pràctica vegetariana / a la qual va consagrar sa vida amb la finalitat / d'una regeneració social». És autor de llibrets, especialment sobre vegetarianisme i antitabaquisme –com ara Les secrets bienfaits de la maladie, Pour ne jamais fumer: Suvre d'éducation individuelle, Comment choisir sa femme? (1923), Peut-on cesser subitement de fumer? (1925), Le tabac, les infirmités, les fléaux qu'il provoque: le remède naturel (1927), Les origines de la vie humaine révélées par la pratique du naturisme intégral: le végétalisme, interprétation vécue inédite sur la vie du primitif (1929), L'être humain sous la fumée décerveleuse du tabac (1930), Le grand problème naturiste: se libérer, sans délai, dans un jardin: guide complet de jardinage naturiste selon les méthodes expérimentées par l'École de pratique végétalienne et de retour à la terre (1934), Prémisses de l'état de révolution naturarchiste en France d'après la chevauchée makhnoviste et l'Histoire (1936), Plantes sauvages alimentaires (1937), Les empoisonneurs méconnus. Crimes alimentaires. Les soins qui tuent (1938), entre d'altres– i de quatre entrades de l'Enciclopèdia Anarquista de Sébastien Faure. Tambéés autor de 10 cançons (lletra i música, entre elles la «Marsellesa internacional naturista») publicats per «Terre Libérée». Alguns manuscrits seus es troben al Centre d'Histoire Sociale (CHS) de París.
Louis Rimbault (1877-1949)
***
Alfredo
Melani
- Alfredo Melani: El
9 d'abril de 1886 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Alfredo
Melani. Fill d'una família d'artesans, quedà orfe
de pare i mare ben aviat i,
després d'haver assistir a l'escola elemental, es
traslladà a Milà (Llombardia,
Itàlia), on va treballar en feines ocasionals i va
començar a introduir-se en
el moviment llibertari. En 1907 va ser contractat pels Ferrocarrils de
l'Estat
i tornà a Florència, on es va casar amb Assuntina
Giannini. Posteriorment es
traslladà a Roma (Itàlia) i a Pistoia (Toscana,
Itàlia) i en 1915 s'establí amb
sa família a Arezzo (Toscana, Itàlia).
Treballà de cap de colla al departament
de pintura de la SA Construccions Ferroviàries i
Mecàniques (SACFEM), la gran
planta industrial ferroviària, anomenada popularment Il Fabbricone, que donava feina a un
milenar d'obrers durant la
Gran Guerra. Encara que vidu i amb una filla petita,
participà activament en
activitats polítiques i sindicals. Mantingué un
estret contacte amb Mario Mari
i Attilio Sassi, destacats anarquistes del Sindicat de Miners de
Valdarno, i amb
el grup anarquista «Pietro Gori» de Foiano della
Chiana (Toscana, Itàlia).
Juntament amb Guido Gherardi, Giuseppe Merli, Umberto Peccianti, Guido
Rossi,
Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini, promogué la
constitució de la Federació
Local d'Arezzo de l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI), esdevenint
un dels màxims exponents dels sindicalistes
metal·lúrgics. El setembre de 1920
participà en l'ocupació d'Il
Fabbricone,
realitzant tasques de gestió del departament de pintura i
d'organització
militar de la «Guàrdia Roja». Quan
l'ocupació va caure a mans de la policia, va
ser detingut i el seu domicili escorcollat. Malgrat el resultat negatiu
de
l'escorcoll de casa seva, el maig de 1921 va ser processat, juntament
amb altes
48 treballadors, sota l'acusació d'haver confeccionat i
amagat bombes i
explosius. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de
presó. Quan
tenia la meitat de la pena acomplida, va ser amnistiat i
retornà a Arezzo. A
finals de 1922 va ser novament detingut a Le Murate
(Florència, Toscana,
Itàlia), mentre els escamots feixistes destrueixen la Cambra
del Treball i la
seu local de l'USI. Acomiadat de la SACFEM, muntà una petita
botiga de pintura
amb la qual visqué de mala manera. Malgrat les penalitats,
va fer costat el Comitè
de Defensa Llibertària, els companys empresonats i els
fugitius. En 1926
intentà, sense èxit, aconseguir un passaport per
a poder sortir del país.
Malgrat ser constantment vigilat per la policia com a irreductible
antifeixista, mantingué correspondència amb
altres anarquistes, com ara Alberigo
Graverini i Umberto Peccianti, residents a França, i
freqüentà assíduament els
companys de l'USI Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini que havien
restat a la
ciutat. El 2 de maig de 1937 a Ceciliano (Toscana, Itàlia)
va ser atacat per un
escamot feixista i restà ferit al cap. Durant la II Guerra
Mundial va fer
costat la resistència armada antifeixista i a casa seva es
reunia el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) local. Després
del conflicte bèl·lic, s'afilià al
Partit Comunista Italià (PCI) i dedicà part
del seu temps a l'estudi de la cultura social subversiva i de les
expressions
artístiques llibertàries. Alfredo Melani va morir
el 21 de desembre de 1973 a
Arezzo (Toscana, Itàlia). Uns anys després de la
seva mort, es creà el Centre
Etnogràfic d'Arezzo «Alfredo Melani»,
centre de documentació i d'investigació
sobre les tradicions populars de la regió.
***
Rose
Witcop fotografiada per Senya Fléchine
- Rose Witcop: El
9 d'abril de 1890 neix en una població a prop de Kiev
(Ucraïna, Imperi rus;
actualment Ucraïna) l'anarquista, periodista, feminista i
propagandista del
control de natalitat i de l'educació sexual Rachel
Vitkopski, més coneguda com
Rose Lilian Witcop Aldred, o simplement Rose
Witcop. Sos pares es deien Shimon Vitkopski i Freda Grill.
Nascuda dins la
comunitat jueva de la localitat, era la menor d'una família
de quatre germanes–la més gran, Milly, també
militarà en el moviment anarquista amb son company
Rudolf Rocker. Fugint dels pogroms russos, en 1895 s'establí
amb sos pares i
germanes a Londres (Anglaterra); sa germana Milly Witkop–Milly es va registrar
amb k en el llinatge i Rose amb c– havia emigrat l'any anterior
i amb
els diners guanyats pogué pagar el viatge de la resta de sa
família. Sos pares,
sastres, treballaran a Londres en el seu ofici, ajudats per les filles
grans. Ben
aviat entrà a formar part del grup anarquista que es reunia
al carrer Jubilee
Street («Jubilee Street Club»), on també
ho feia sa germana Milly Witkop i
Rudolf Rocker, i va ser allà on va conèixer
l'anarquista Guy Aldred, que
esdevingué son company. El gener de 1907 la parella
s'instal·là a Thorpebank
Road, al barri londinec de Shepherd's Bush, i el 2 de maig de 1909
tingué son
fill Annesley –s'havia posat de part en la
manifestació del Primer de Maig. Esdevingué
l'assistent editorial dels dos periòdics anarquistes que son
company edità, Herald of Revolt
(1910-1914) i The Spur (1914-1921).
En 1914 col·laborà
en el periòdic anarcofeminista The
Woman
Rebel. Entre 1916 i 1919 dirigí ella sola The Spur, ja que Guy Aldred estava
empresonat per insubmissió a la
incorporació a files durant la Gran Guerra.
Després del conflicte bèl·lic la
parella s'integrà en els Communist Propaganda Groups (CPG,
Grups de Propaganda
Comunista) en suport de la Revolució russa, que en 1919
esdevingué Communist
League (CL, Lliga Comunista). Quan aquesta fracassà, en 1921
fundaren la
Anti-Parlamentaru Communist Federation (APCF, Federació
Comunista Antiparlamentària)
i viatjà a la Unió Soviètica per a
demanar suport, però sense cap èxit i
després de veure la situació allà, es
va anar progressivament oposant a la
política soviètica. A partir d'aquí es
concentrà en la lluita a favor de la
despenalització del control de natalitat, fent costat la
tasca de Margaret
Sanger, que s'allotja al seu domicili quan va a Londres i amb qui en
1920 va
fer un viatge a Berlín per a investigar sobre un nou
anticonceptiu químic que
s'havia inventat a Alemanya. Difongué els escrits de
Margaret Sanger i
organitzà conferències seves per a les
treballadores del Regne Unit. En 1923 la
parella va ser detinguda per «obscenitat»
després de publicar i distribuir l'edició
britànica del fullet de Margaret Sanger Family
Limitation en l'editorial «Bakunin Press»
que havien fundat. El seu cas es
va mediatitzar i reberen el suport moral i financer de destacats
intel·lectuals
(Bertrand Russell, Dora Russell, John Maynard Keynes, etc.) i
d'associacions
(New Generation League, etc.). Van ser condemnats, però la
publicitat al
voltant del seu cas va ser molt desfavorable per al govern i en 1925 va
permetre que en pogués editar una nova edició.
Aquesta última edició no va ser
denunciada, però va ser amenaçada pel Ministeri
de l'Interior britànic de ser
deportada a la Unió Soviètica en tant que
ciutadana estrangera. Malgrat que la
parella s'havia separat en 1924, sobretot per desavinences
polítiques i a la
militància procomunista de Guy Aldred, el 2 de febrer de
1926 es casà civilment
a Glasgow (Escòcia) per evitar el perill de la
deportació i confirmar així la
seva ciutadania britànica. Amb Stella Browne, Dora Russell i
altres, creà el
Workers Birth Control Grup (Grup Obrer pe Control de Natalitat) per a
pressionar el British Labour Party (BLP, Partit Laborista
Britànic) perquè introduís
centres de planificació familiar a les clíniques.
En aquesta època es relacionà
molt amb els moviments feministes i col·labora en TheVoice of
Labour i en The Freewoman,
especialment sobre
articles d'alliberament de les dones (sexual, polític,
econòmic, etc.). En 1925
obrí la seva pròpia clínica privada de
planificació familiar (People's Clinic),
amb suport del BLP, primer al barri londinenc de Fulham i
després a Shepherd's
Bush, també a Londres, però en 1928 va haver de
tancar-la per manca de finançament.
Rose Witcop va morir el 4 de juliol de 1932 al St George's Hospital de
Londres
(Anglaterra), després que una apendicitis es
compliqués en peritonitis, i va
ser incinerada dos dies després al Golders Green Crematorium
de Londres. Va
rebre nombrosos homenatges pòstums.
***
Amedeo
Roccheggiani
- Amedeo
Roccheggiani: El 9 d'abril de 1892 neix a Ancona (Marques,
Itàlia) l'anarquista
Amedeo Roccheggiani, que va fer servir el pseudònim de Nereo Mancini. Sos pares es deien
Amilcare Roccheggiani i Maria
Baldini. En la seva joventut va perdre un ull a les drassanes navals i
es
guanyà la vida fent de cambrer i d'ajudant de botiga. Abans
de la Gran Guerra no
va ser investigat per la policia, però entre el 26 i el 27
de juny de 1920 va
participar activament en l'aixecament revolucionari d'Ancona conegut
com la«Revolta dels Bersaglieri»,
fet pel
qual va haver de fugir a San Marino per evitar la detenció.
Jutjat l'estiu següent,
va ser absolt. L'abril de 1923 va ser condemnat en rebel·lia
a cinc anys de
presó per formar part dels «Arditi del
Popolo», però a principis d'any, sota el
nom de Nereo Mancini,
ja havia passat
clandestinament a França i treballava en un taller de
Puteaux
(Illa de França,
França). En aquesta època fou membre del Grup«Pietro Gori», format majoritàriament
per
sindicalistes
de la Unió Sindicalista Italiana (USI) residents a
París,
com ara Erasmo Abate,
Armando Borghi, Raniero Cecili, Virgilia D'Andrea, Angelo Diatallevi,
Amleto
Fantozzi, Remo i Silvio Franchini, Alberto Meschi i altres.
El 7 de juliol de 1924 va ser acusat d'haver matat durant la«Revolta dels Bersaglieri»
de 1920 el sotstinent Giovanni
Ramella i el soldat Ubaldo Marchiani; jutjat, l'Audiència de
l'Aquila (Abruços,
Itàlia) el declarà culpable i el 30 de juny de
1926 el condemnà en rebel·lia a
22 anys de presó. Inscrit en el butlletí de
recerca de la policia de fronteres,
el juliol de 1930 va ser detingut per agents francesos amb
documentació falsa a
Antíbol (Provença, Occitània) i va ser
jutjat i condemnat a dos mesos de presó
per aquest delicte. Els informes policíacs d'aleshores
indicaven que visitava
freqüentment «individus de tendències
extremistes», entre ells el diputat socialista
Alessandro Bocconi. En una carta de 1936 va informar que l'anarquista
d'Ancona
Pietro Ranieri havia mort lluitant contra els franquistes a Osca
(Aragó,
Espanya) i que tenia la seva maleta i objectes personals, dada que fa
pensar
que ell també va lluitar contra el feixisme a Espanya. El 5
de maig de 1940 va
escriure un «acte de sumissió» a Benito
Mussolini demanant la seva repatriació
a Itàlia. El fet és que continuà
vivint clandestinament a França fins el 28 de
novembre de 1942, quan va ser detingut a Antíbol i
reclòs al camp de
concentració de Vernet. El consol italià de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
intervingué i va ser enviat a Ancona. L'abril de 1943 el
Tribunal de l'Aquila
declarà prescrit la seva condemna de doble homicidi de 1926
i va ser alliberat,
encara que sota rigorosa vigilància policíaca. Es
reintegrà immediatament amb
els cercles subversius locals i s'uní a la Unió
Antifeixista. El 30 de març de
1944 la policia ordenà la seva detenció per a
interrogar-lo. Després de trobar
feina com a intèrpret de les forces aliades, el setembre de
1945 va ser
novament detingut arran d'haver fet miques alguns exemplars del
periòdic
monàrquic i populista L'Uomo
Qualunque
en un quiosc davant la negativa del quiosquer a treure'ls de la venda.
El
febrer de 1946 s'instal·là a Antíbol i
a partir d'aquí es va perdre el seu
rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Dino
Cherici
- Dino Cherici: El
9 d'abril de 1899 neix a Volterra (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Dino Cherici,
que va fer servir diversos pseudònims (Giuseppe
Lanzani, Konrad Stochr,
etc.).
Sos pares es deien Dario Cherici i Rosa Mussorrizi. Es guanyava la vida
treballant l'alabastre i des de molt jovent entrà a formar
part del moviment
llibertari. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la Infanteria. En
1917 va ser
declarat desertor i posteriorment fou detingut; jutjat, va ser
condemnat, un
cop degradat, a 16 anys de reclusió. Posteriorment va ser
amnistiat. En 1921
s'expatrià clandestinament canviant contínuament
de lloc de residència
(Bèlgica, França, Alemanya i Espanya) i de nom.
En 1929 va ser detingut a Kehl
(Friburg, Baden-Württemberg, Alemanya) mentre intentava
travessar la frontera francoalemanya
proveït d'un passaport fals a nom de Konrad
Stochr. Va ser jutjat i condemnat per la justícia
alemanya a cinc setmanes
de presó. En aquesta època les autoritats estaven
convençuts que formava part
d'una associació secreta encarregada d'aconseguir diners per
a subvencionar
grups anarquistes i comitès de suport als presos
polítics, a més de dedicar-se
a la fabricació de passaports falsos. Un cop lliure es
traslladà a Bèlgica, on
va restar fins 1931, any en el qual va passar a Espanya. En 1935 es
trobava
refugiat a Sant Sebastià (Guipúscoa,
País Basc), on va escriure una carta a
Benito Mussolini per a poder retornar a Itàlia, on tenia
prohibida l'entrada
per anarquista. En 1936, quan esclatà la guerra,
s'enrolà en l'antifeixista Corpo
di Truppe Volontarie (CTV, Cos de Tropa Voluntària). En
aquesta època va ser
inscrit en els butlletins de recerca i en els registres de la policia
de
fronteres. En 1937, durant la batalla de Santander
(Cantàbria, Espanya), va
caure presoner de les tropes franquistes quan intentava fugir per mar.
D'antuvi
va ser internat al camp de concentració de Murgui
(Àlaba, País Basc) i
posteriorment al camp de concentració d'Orduña
(Biscaia, País Basc). Jutjat en
consell de guerra el 2 de desembre de 1938 a Vitòria
(Àlaba, País Basc), va ser
condemnat a 30 anys de reclusió, segons va reportar el 7 de
desembre de 1939 el
general de brigada G. Carboni al Ministeri de l'Interior
italià. Les autoritats
feixistes espanyoles el consideraven responsable de
l'organització de l'incendi
d'Irun (Guipúscoa, País Basc) de setembre de
1936; també se li va acusar que va
treballar de xofer de «personatges rojos», de que
hi anava armat durant el
govern del Front Popular, de realitzar passaports falsos, de fer
estafes i de
desvalisar morts, entre altres delictes. Posteriorment se li va
rebaixar la
pena a sis anys. El juny de 1942 es trobava al Fuerte San
Cristóbal de Pamplona
(Navarra) i en 1943 va ser posat en llibertat atenuada. Sembla que va
ser
totalment alliberat durant la primavera de 1945. En 1947
s'instal·là, sembla, a
Bordeus (Aquitània, Occitània). Dino Cherici va
morir el 26 de gener –algunes font
citen el 29 de gener– de 1959 a Uchau (Provença,
Occitània).
***
Casilda Hernáez Vargas (Kasi)
- Casilda
Hernáez
Vargas: El 9 d'abril de 1914 neix a l'orfenat de Fraisoro
de Zizurkil
(Guipúscoa,
País Basc) la
militant anarcofeminista i resistent antifeixista María de
la Soledad Casilda
Hernáez
Vargas –a vegades citada erròniament com Casilda
Méndez Hernáez–,
més coneguda com Casilda,
la Miliciana, Kasilda
o Kasi.
Era filla natural d'Eugenia Hernáez Vargas, de
família
confederal, i neta d'una gitana navarresa –alguns diuen
que l'origen era
inca.
Després de passar la infància
a Zizurkil, es traslladà al barri d'Egia de Sant
Sebastià. A partir de 1931 va
ser membre de les Joventuts Llibertàries i va ser
empresonada per fer una crida
a la vaga a les treballadores d'una empresa que només
contractava personal
femení. En aquests anys republicans la seva
pràctica del nudisme a la platja de
Zurriola al barri de Gros causà escàndol. Es va
fer molt coneguda a les
barriades populars donostiarres durant els fets d'octubre de 1934
(combats de
Penyes d'Aia), quan va ser detinguda per repartir propaganda i per
possessió
d'explosius. Tancada al fort de Guadalupe, va ser condemnada a 29 anys
de presó
i traslladada a la presó de Las Ventas de Madrid,
però va ser alliberada aviat
gràcies a l'amnistia de febrer de 1936. Just sortir de la
presó conegué el
militant anarquista Félix Likiniano Heriz (Liki),
son company en endavant. Encara que partidària de«Mujeres Libres», no entrà a
formar part de l'agrupació. Es va destacar en les lluites de
juliol de 1936 a
Sant Sebastià i en la batalla d'Irun, després de
la qual va haver de passar a
França. Va tornar a la península via Catalunya i
va marxar a la defensa de
Madrid i després entrà en una brigada anarquista
de la «Columna Hilario-Zamora»
al front d'Aragó. En maig de 1937, juntament amb son company
Likiniano, va defensar
la «Casa Gran» de Barcelona –l'exedifici
Cambó de la Via Laietana, seu dels
comitès nacional i regional de la CNT– contra la
reacció comunista. A
Barcelona encapçalà uns tallers de
confecció abans del triomf feixista. Quan
aquest va ser un fet, creuà els Pirineus per La Jonquera i
va passar pels camps
de concentració d'Argelers i de Gurs. Després
d'un temps a Lorient, on ca seva
va ser refugi de sabotejadors antinazis, a partir d'octubre de 1943 es
va
instal·lar amb Likiniano a Biàrritz
(Aquitània, Occitània). El seu
domicili es va convertir en centre
d'operacions antialemanyes i antifranquistes, especialment en
l'organització de
grups d'acció a les selves d'Irati. Amb la
decadència confederal, la parella es
va solidaritzar amb la lluita d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, Terra Basca
i
Llibertat), alhora que les seves relacions es feien cada cop
més agres i Casilda
va entrar en una fase depressiva de la qual sembla que es va recuperar
més
tard. Casilda Hernáez Vargas va morir de càncer
l'1 de setembre de 1992 a l'Hospital Côte Basque de Sant Joan
Lohitzune (Lapurdi, País Basc)–algunes fonts citen erròniament
Biàrritz (Aquitània, Occitània). En
1985 Luis María Jiménez de Aberasturi en va
publicar una biografia: Casilda,
miliciana. Historia de un sentimiento.
Encara avui, al bari d'Egia, s'usa l'expressió«té més collons que la
Kasilda».
Casilda Hernáez Vargas (1914-1992)
Defuncions
Ugo Rindi
- Ugo Rindi: El 9
d'abril de 1924 és assassinat a Pisa (Toscana,
Itàlia) el tipògraf anarquista
Ugo Rindi. Havia nascut el 21 de maig de 1882 a Pisa (Toscana,
Itàlia). Sos
pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf de
professió i destacat
militant anarquista, era secretari de la Federació del
Llibre de Pisa. Durant
la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de
San
Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una«expedició punitiva» contra Ulico
Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista,
declarà davant els
seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en
la qual havia estat
ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies
després. En realitat el
feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra
Caponi en
fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un
escamot feixista
dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana,
Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni
decidí portar a terme una «acció
exemplar» contra l'oposició antifeixista.
Després d'irrompre en diverses residències
sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i
l'assassinaren a sang freda
de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de
Porta a
Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a
la premsa local i estatal i el
periòdic catòlic Il
Messaggero Toscano
obrí una subscripció popular per a la
família del tipògraf anarquista
assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació
antifeixista. La reacció
popular fou tant important, que la Federació del Partit
Nacional Feixista (PNF)
de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i
empresonats, juntament amb Francesco Adami,«cònsol» de la Milícia
Voluntària
per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del
Fascio de
Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo
Morghen, president
del Consell Provincial i exsecretari de la Federació
Feixista de Pisa. El
procés tingué lloc el setembre de 1925 a
Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima
de forta pressió política i els acusats van ser
absolts i rebuts a Pisa com a
herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi»és un més dels centenars
d'assassinats polítics durant l'època feixista
que restaren impunes. Després de
la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació
anul·là la sentència i
en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats
van ser condemnats
a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro
Caros, va ser tancat
a Sicília per l'assassinat, trossejament i
cremació del cos de la seva amant; però
aquest, amb el suport del serveis secrets italians,
aconseguí fugir i amb nom
fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma
(Itàlia) tranquil·lament fins a la
seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi
(via del
Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.
José Martín Arjona
- José Martín Arjona: El 9 d'abril de 1930 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista José Martín Arjona. Havia nascut el 25 de desembre de 1892 a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Puente Genil (Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill d'una família modesta, passà la seva infantesa a les mines de Mora (Huelva, Andalusia, Espanya) i de jove retornà a Herrera i es dedicà a l'agricultura i a escriure. Atret pel moviment anarquista, a la seva localitat natal fundà l'Ateneu Obrer i la Societat d'Agricultors «El Progreso», a més d'editar un periòdic anarcosindicalista. Amb Aquilino Medina, fundà a Puente Genil una editorial especialitzada en la publicació de fullets esquerrans. Per la seva activitat llibertària durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França). A la capital francesa dirigí el periòdic Sherion, amb el qual fustigà la dictadura i la monarquia espanyoles, i estrenà la seva obra dramàtica de costums andaluses Cruces de sangre. Cap al 1923 retornà a la Península i a Madrid començà a col·laborar, sobretot amb articles sobre política internacional, en el periòdic La Libertad, a més de participar en xerrades, conferències i tertúlies, com ara la del Cafè La Rotonda, amb Rodrigo Soriano, Ortega y Gasset i Unamuno. A més de les seves col·laboracions periodístiques, es guanyava la vida com a envernissador, ofici que mai no abandonà. Va ser tancat, per la Llei d'Ordre Públic, a la presó Model de Madrid durant quatre mesos, amb Gregorio Marañón, Eduardo Barriobero i altres. Posteriorment va ser empresonat en diverses ocasions, patint incomunicacions de fins a 40 dies. Va ser vicepresident de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant aquesta anys col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara ¡Despertad!,Estudios, Generación Consciente, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, etc., a més de diversos periòdics esquerrans llatinoamericans. El setembre de 1929 col·laborà en el número especial de la revista alacantina La Raza Ibera en suport a l'artista anarquista d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores tancat al penal del Dueso. José Martín Arjona va ser trobat mor el 9 d'abril de 1930 a la pensió del carrer Doctor Castelo de Madrid (Espanya) on vivia; el certificat oficial feia constar com a defunció«mort natural», però el seus companys i familiars declararen que fou emmetzinat pel règim primoriverista. Fou enterrat al Cementiri Civil de Madrid. Durant la II República s'estrenà en diverses ocasions la seva obra Cruces de sangre; perduda, se'n recuperà el text i va ser novament estrenada en 2004. A la seva població natal d'Herrera amb el seu nom existeix un festival de teatre, un carrer i una biblioteca en homenatge seu.
***
Necrològica
de José Casas Moya apareguda en el periòdic
parisen Solidaridad
Obrera de l'11 de maig de 1961
- José Casas Moya:
El 9 d'abril de 1961 mor a Angers (País del Loira,
França) l'anarcosindicalista
José Casas Moya, conegut com El
Viejo de
Málaga.
Havia nascut el 19 de desembre de 1887 a Gaucín
(Màlaga,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Casas i Josefa
Moya. Militant anarquista,
s'hagué d'exiliar a França, on
participà en el
moviment llibertari. José Casas
Moya va morir el 9 d'abril de 1961 a l'Hospital d'Angers
(País
del Loira,
França).
***
José
Santiago Pavón
- José Santiago
Pavón: El 9 d'abril de 1989 mor a Lo Luc
(Provença, Occitània) l'anarcosindicalista
José Santiago Pavón, que va
fer servir el pseudònim Antonio
Ordóñez Múñez.
Havia nascut el 18 de gener de 1913 a Posadas
(Còrdova, Andalusia, Espanya).
Sos pares es
deien Manuel Santiago i María Pavón. Sense
estudis, treballà guardant ramats i
de jornaler a Andalusia. En 1934 va fer el servei militar en el XV
Regiment
d'Infanteria i l'any següent s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
s'enrolà com a milicià en
una columna confederal –sembla que a la «Columna
Durruti». Després va combatre
el feixisme enquadrat en l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola al
front del nord peninsular, especialment en 1937 en la batalla de Bilbao
(Biscaia, País Basc). Quan la caiguda de la zona a mans
franquistes el juny de
1937, passà a Barcelona (Catalunya), on participà
en la seva defensa. El 10 de
febrer de 1939 creuà els Pirineus i va ser internat al camp
de concentració
d'Argelers fins el 30 de juny de 1942. Posteriorment va ser enrolat en
una Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat, en el si de l'empresa de
construcció
Ballot, a les feines de construcció de l'embasament de
l'Aigle (Alvèrnia,
Occitània), on participà en la
reconstrucció de la CNT i en l'organització d'un
grup espanyol del maquis. El juny de 1944, sota el nom d'Antonio
Ordóñez Múñez,
com a membre d'aquesta companyia, s'integrà
en el Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI)
encapçalat pel
comandant André Decelle (Didier)
i comandat
per José Germán González. Quan
començaren els combats per l'alliberament, amb
altres companys, abandonà la seva feina a l'embasament i
marxà a peu fins el
coll de Néronne (Lo Falgós, Alvèrnia,
Occitània), on contactà amb el grup del
Pic Violent (Alvèrnia, Occitània) comandat pel
confederal Juan Montoliu del
Campo. S'encarregà de la metralladora del Grup 35 (o 36) i
participà en els
combats per l'alliberament del departament del Cantal i d'una part
d'Alvèrnia, especialment
amb els enfrontaments prop del túnel de Le Lioran
(Alvèrnia, Occitània), on les
columnes alemanyes procedents d'Orlhac (Alvèrnia,
Occitània) es dirigien cap a
Clarmont d'Alvèrnia. Aquests accions acabaren a finals de
setembre de 1944,
moment en el qual retornà a les feines de
construcció de l'embassament. El 26
d'abril de 1945 abandonà l'obra de l'Aigle i
demanà l'estatus de refugiat
polítics davant la Prefectura del Cantal. Des d'aquesta data
i fins l'octubre
de 1954 treballà al departament occità de Var en
la destrucció de búnquers alemanys
i en la reparació de ponts, carreteres i vies
fèrries a la zona alpina. Després
de l'escissió que patí la CNT de l'exili durant
la tardor de 1945, entrà a
formar part del sector anomenat«col·laboracionista», favorables a les
tesis de
defensades per la CNT de l'interior. A partir d'octubre de 1954
treballà de
miner a les mines de coure, de plom i d'argent del massís
dels Moros (Provença,
Occitània), fins a la seva jubilació en 1973. A
finals de 1986, per la seva
participació en la Resistència, va rebre la
medalla i el diploma de Reconeixent
de l'Associació de Refractaris i Maquisards de
França (ARMF). Sempre fidel a
les idees llibertàries, José Santiago
Pavón va morir a causa de la silicosi el
9 d'abril de 1989 a Lo Luc (Provença, Occitània),
població on residia.
José Santiago Pavón (1914-1989)
---
