Anarcoefemèrides del 8 d'abril
Esdeveniments
Capçalera de Ça Ira!
- Ça Ira!:
El 8 d'abril de 1931 surt a Agen (Aquitània,
Occitània) el segon número del
periòdic anarcocomunista Ça Ira!
Journal local et d'avant-garde. Es
desconeix la data de sortida del primer número, del qual no
s'ha conservat cap
exemplar. Sembla que es va crear en ocasió de la gira de
conferències que
Sébastien Faure va fer a Agen, les quals publicitava.
Portava l'epígraf «El nostre
enemic és el nostre patró», de Jean de
La Fontaine. D'antuvi bimensual, passà a
mensual a partir del número 5 i llevà del
subtítol «Journal local». La gerent
fou Charlotte Musky. Hi trobem articles d'André Bernard, H.
Bleno, Caliban,
P. Celton, L. Coster, Crudelis, René
Devry, Epsilon, Sébastien
Faure, G. Hesse, Jaurès, G. Jayart, Laurent, Denise
Meissonier, J. Millasseau,
Paul Mounier, Charlotte Musky, Nadaud, F. Reault, Maurice Rostand, M.
Theureau,
Samuel Vergine i Yannic, entre d'altres. L'últim
número conegut és el 9, de
juny de 1932. Només es conserven exemplars d'aquesta
publicació a la Biblioteca
Nacional de França.
***
Josep Lluís Facerías
- Bomba de Facerías: El 8 d'abril de 1950 el guerriller anarquista Josep Lluís Facerías diposita una potent bomba en una finestra de la comissaria de Lonja, al carrer Ample, número 23, de Barcelona (Catalunya), i en esclatar fereix sis policies, alguns de gravetat, i causa importants danys materials. Aquesta bomba va provocar una gran confusió ja que a prop d'on va explotar hi vivia Rafael López Moreno, un dels caps del servei d'espionatge encarregat especialment dels«Serveis d'Informació a França» i principal organitzador de la infiltració d'elements addictes en les organitzacions antifranquistes de l'exili.
Naixements
Ramón de la Sagra
- Ramón de la Sagra: El 8 d'abril de 1798 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) el científic naturalista, sociòleg, economista, pedagog, escriptor, polític, maçó i intel·lectual protoanarquista Ramón Dionisio José de la Sagra y Peris –també citat Périz. Fou fill d'una família de la burgesia mercantil il·lustrada enriquida amb el comerç colonial amb Amèrica; son pare, Lorenzo Martínez de la Sagra, era comerciant i sa mare es deia Antonia Rodríguez Perís. Després d'estudiar a l'Escola Nàutica del Consolat de Mar de la Corunya, en 1815 passà al Reial Col·legi d'Apotecaria de Sant Carles de la Universitat de Santiago de Compostel·la i entre 1816 i 1818 estudià Matemàtiques Sublims amb Domingo Fontán i començà Medicina i Anatomia. En 1819 conegué Casiano de Prado, amb qui es traslladà a la Universitat d'Alcalá de Henares (Madrid), on en 1820 acabà els seus estudis, mostrant especial predilecció per les ciències naturals. Perseguit per la Inquisició a causa del seu liberalisme i les seves idees racionalistes, restà un any empresonat. En 1819 edità els primers textos d'Immanuel Kant a Espanya. En 1820, amb el triomf liberal, s'instal·là a Madrid, on contribuí a la publicació del periòdic El Conservador, periòdic liberal anomenat així per antífrasi. En 1822 es casà amb Manuela Turnes del Río Maldonado. El 25 de juny de 1823 s'embarcà cap a L'Havana (Cuba) per realitzar una missió científica com a director del seu Jardí Botànic, estada que es perllongarà 12 anys. En 1824 se li creà la càtedra de Botànica de l'Escola d'Agricultura. Entre 1827 i 1830 edità els Anales de Ciencias, Agricultura, Comercio y Artes, a més de textos sobre geologia, botànica, agronomia i economia. En 1831 publicà Historia económica-política y estadística de la Isla de Cuba, que li atorgà prestigi mundial com a científic i antecedent de la seva monumental Historia física, política y natural de la Isla de Cuba (1832-1861). A l'illa defensà l'abolició del tràfic negrer contra les tesis, aleshores decididament esclavistes, de José Antonio Saco i va fer amistat amb l'exiliat belga Jean Hippolyte Colins, fundador del«socialisme racional», qui el va influir especialment. Entre el 20 d'abril i el 23 de setembre de 1835 viatjà pels Estats Units, país del qual sortí força impressionat, amb va fer amistat amb Nicolaus Heinrich Julius i el saintsimonià Michel Chevalier, i fruit del viatge del qual publicà el seu llibre Cinco meses en los Estados-Unidos de la América del Norte, que publicà a París l'any següent i ple d'observacions econòmiques, socials i polítiques. Després, durant el mateix 1835, tornà a Europa. D'antuvi residí un temps a París (França) i en 1837 retornà a la Península. En 1837, 1838 i 1840 fou elegit diputat per La Corunya, amb un programa modernitzador i pioner en nombroses qüestions (criminologia, prostitució, educació, ensenyaments especials, economia, etc.). En aquests anys s'afilià a la francmaçoneria gallega. Sovint viatjà arreu d'Europa, prestant atenció sobre el més innovador de l'època en tots els camps –fou el primer que parlà de krausisme, ja que havia conegut a Brussel·les Heinrich Ahrens, deixeble de Karl Christian Friedrich Krause. En 1838 promogué la fundació de la Societat Filantròpica de Madrid, dedicada a les reformes judicial i penitenciària i a l'ensenyament a cecs i sordmuts. Aquest mateix any inaugurà una sèrie de lliçons magistrals a l'Ateneu de Madrid on palesà la misèria del poble espanyol i la necessitat de la seva regeneració. En 1840 creà una Sala de Lactància i una escola, sota el nom d'Asil de Cigarreres, a la finca que havia estat Casino de la Reina (Madrid). Després emprengué activitats empresarials amb poc èxit a les comarques malaguenyes. El seu prestigi com a economista i sociòleg aixecà aprensions per les seves crítiques a la societat burgesa i per seu reformisme socialitzant. Durant la dècada dels quaranta formà part del cercle intel·lectual d'Antolín Faraldo a Santiago de Compostel·la, amb qui fundà en 1845 El Porvenir, considerat per molts com el primer periòdic anarquista de la Península i que fou suprimit per un decret del general Ramón María Narváez. A Madrid edità la Revista de los intereses materiales y morales. Periódico de doctrinas progresivas en favor la Humanidad, on reivindicava la reforma social, inici de la seva etapa socialista. En aquesta època també va escriure nombrosos fulletons denunciant l'absurditat de l'ordre social imperant i del liberalisme econòmic. S'acostà al pensament de Pierre-Joseph Proudhon i entre 1848 i 1849 col·laborà amb aquest en la formació del Banc del Poble, i tractà de convèncer de les seves idees a diverses institucions científiques i, en última instància, al govern espanyol, publicant el llibre Banque du Peuple. Théorie et pratique de cette institution, fondée sur la théorie rationelle. Testimoni de la Revolució de 1848 a París, l'any següent fou expulsat de França per les seves «inclinacions socialistes». Acceptà ser diputat per Lugo i en les Corts defensà positures anarquitzants (col·lectivisme de la terra, supressió dels diners, etc.); titllat de«socialista» i «revolucionari», abandonà el Parlament. El rebuig a les seves idees i projectes, la ruïna econòmica i la seva progressiva vellesa, van fer que s’acostés als sectors conservadors, que el van tractar amb honors –agregat honorari de l'ambaixada d'Espanya a París, vocal del Reial Consell d'Agricultura, cònsol general de l'Uruguai a França, etc.– i a una mena de misticisme religiós exaltat, que el portaren cap al 1857 a postures polítiques absolutistes i integristes que li ajudaren a refer la seva malmesa situació econòmica. Entre 1859 i 1869 visqué a Cuba. Fou un clar precursor de l'anarquisme peninsular. Trobem articles seus en infinitat de publicacions (El Azucarero, Boletín de Empresa, El corresponsal, La Democratie Pacifique, El Eco Hispanoamericano,Guía de Comercio, Journal desÉconomistes, Le Peuple, La Phalange, etc.) i és autor de centenars d'obres, entre les quals destaques, a més de les citades, Principios fundamentales para servir de introducción a la Escuela Botánica Agrícola del Jardín Botánico (1824), Contestación al número séptimo del Mensagero Semanal de New York (1829), Memorias de la Institución Agrónoma de La Habana (1834), Breve idea de la administración del comercio y de las rentas de la Isla de Cuba durante los años de 1826 a 1834 (1836), Apuntes destinados a ilustrar la discusión del artículo adicional al proyecto de Constitución que dice: «Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes especiales» (1837), Voyage en Hollande et en Bilbao, Belgique sous le rapport de l'instruction primaire, desétablissements de bien faisance et des prisons, dans les deux pays (1839 i 1844 en castellà), Lecciones de economía social (1840), Investigaciones para enriquecer las fincas del Real Patrimonio (1841), Álbum de aves cubanas (1842), Informe sobre el estado actual de la industria belga con aplicación a España (1842), La industria algodonera y los obreros en Cataluña (1842), Reflexiones sobre la industria española (1842), Mapa geográfico de la Isla de Cuba (1842), Análisis del censo de la población de la Isla de Cuba en 1841 (1843), Atlas carcelario (1843), Discurso para la mejora del sistema carcelario, correccional y penal de España (ca. 1843),Informe sobre el estado de la industria fabril en Alemania (1843), La reforma de la Constitución de 1837, innecesaria, inoportuna y peligrosa (1844),Estudios estadísticos sobre Madrid (1844), Industria algodonera (1844),Notas de viaje escritas durante una corta excursión a Francia, Bélgica y Alemania en el otoño de 1843 (1844), Estudios coloniales con aplicación a la Isla de Cuba. De los efectos de la supresión en el tráfico negrero (1845),Sur l'inexactitude des principes economiques dans les colleges (1848), Aforismos sociales (1848), Mon contingent á l'Academie (1849), Apuntes para una Biblioteca de escritores económicos españoles (1849), Révolutionéconomique, causes et moyens (1849), Sur les conditions de l'ordre et des reformes sociales (1849), Notas para la historia de la prostitución en España (1850), Sur les produits espagnoles envoyés á l'exposition de Londres (1851), Memoria sobre los objetos estudiados en la Exposición Universal de Londres (1853), El problema de los bosques bajo el doble punto de vista, físico y social (1854), Catálogo de escritores económicos españoles (1855), Relación de los trabajos físicos y meteorológicos hechos por Don Andrés Poey (1858), Artículos varios sobre las malas doctrinas, comunicadas a la verdad católica (1859), Le mal et le remède (1859), El guano del Perú (1860), Noción del poder (1861), Lettres á M. Sainte-Beuve au sujet de ses idées philosophiques (1867),L'Ame. Démonstration de la realité deduite de l'étude des effets du chioroforme et du curare sur l'economie animale (1868), etc. Ramón de la Sagra va morir el 25 de maig de 1871 a Cortaillod (Neuchâtel, Suïssa), a casa del seu amic Adolphe Hugentobler, altre dels deixebles de Jean Hippolyte Colins.
***
Émile
Aubry fotografiat per Émile Appert (ca. 1871)
- Émile Aubry: El 8 d'abril de 1829 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el proudhonià, internacionalista i communardÉmile Hector Aubry, que usà els pseudònims Henri Ricard i G. Durand. Fill natural de Germain Aubry, fuster, i de Victorine Dosmont, bugadera, va ser reconegut el 5 de novembre de 1831. El maig de 1850 participà en la fundació d'una associació mutualista encaminada a la creació d'un restaurant a Rouen. El 19 d'octubre de 1852 es casà amb la planxadora Louisse Blavette, amb qui tingué cinc infants, dels quals sobrevisqueren tres (Euphémie Anna, Camille i Thémis). Impressor litògraf de professió, treballà per al periòdicNouvelliste de Rouen. En 1858 intentà sense èxit aconseguí un diploma d'impressor. En 1861 muntà un negoci d'impressió, retall i engomat d'etiquetes per a filatures i enquadernacions. Entre 1863 i 1864 mantingué correspondència amb Pierre-Joseph Proudhon sobre les eleccions legislatives. En 1865 fundà per lluitar contra els monopolis el Cercle d'Estudis Econòmics (CEE), de caire proudhonià, del qual va ser nomenat secretari. Va ser un dels fundadors de la Federació Obrera de Rouen de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que arribà a tenir més de dos-cents associats, i de la qual va ser secretari de correspondència i la representà en els congressos internacionalistes de Ginebra (1866), de Lausana (1867), de Brussel·les (1868) i de Basilea (1870). El maig de 1869 es presentà com a «candidat obrer» pel CEE de Rouen a les eleccions generals legislatives, però, malgrat treure 936 vots en dues circumscripcions, no va ser elegit. Després tornà al Nouvelliste de Rouen i el gener de 1870 fundà a Rouen el periòdic internacionalista La Réforme Sociale. Organe de l'affranchissement du prolétariat, pel qual va ser condemnat a penes de presó i de multes en tres ocasions per injúries i difamació. Mantingué una interessant correspondència amb Eugène Varlin sobre temes referents a l'organització de la Internacional. Va ser candidat a les eleccions municipals, celebrades entre el 6 i el 7 d'agost de 1870, pel«Comitè Electoral Obrer». El 30 d'agost de 1870 va ser jutjat a Rouen amb altres quatre companys (Jean-Claude Creusot, Eugène Piéton, Arnoux-Antoine Régnier i Pierre-Victor Julieu) i condemnat l'endemà a sis mesos de presó i 500 francs de multa per«associació il·legal» (CEE i AIT); però va ser amnistiat el 4 de setembre. Arran de la proclamació de la República, entre l'11 i el 25 de setembre de 1870 publicà tres números del Bulletin de la Fédération Ouvriere Rouennaise i animà el Comitè de Vigilància per lluitar contra les tropes prussianes. El 19 de novembre de 1870, amb Ernest Vaughan, parlà en una reunió pública en representació del la Federació Obrera de Rouen sobre les circumstàncies polítiques d'aleshores i el conflicte bèl·lic. Arran de la caiguda de Rouen, el 5 de desembre de 1870, es refugià, amb altres companys, a l'Havre. El 8 de febrer de 1871, fou candidat a l'Assemblea Nacional per una llista republicana i aconseguí 4.085 vots. El 16 de març de 1871 aconseguí arribar a la capital i participà en la reunió de la Internacional que prengué la decisió de fer una crida als parisencs a participar en les eleccions del 26 de març i votar per la instauració de la Comuna de París. El 18 d'abril de 1871 la Comuna el nomenà tresorer de l'administració central de correus. Quan la Comuna de París caigué, va ser detingut el 2 de maig per les tropes de Versalles a Lorient i tancat a la presó de Mazas, però va se alliberat el 14 d'aquell mes sense càrrecs–Paule Mink escrigué articles en la seva defensa en la premsa. Entre el 21 de novembre de 1871 i el 24 de febrer de 1872 visqué a Brussel·les. Reprengué l'activitat política clandestina a París i col·laborà, sota els pseudònims Henri Ricard i G. Durand, en el periòdic L'Internationale de Brussel·les. Quan va ser novament investigat pels fets revolucionaris de la Comuna, el 20 de juliol de 1873 fugí a Brussel·les. El 12 de març de 1874, el IV Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat, però no retornà a França. Després d'un temps a Schaerbeek, en 1881 s'instal·là a Saint-Gilles de Brussel·les on muntà un taller de litografia i fotografia al carrer d'Anglaterre que perdurà fins al 1896. Les seves opinions evolucionaren amb el temps fins fer-se partidari de les idees populistes, xovinistes i revengistes del general Georges Boulanger. En 1889, pel centenari de la Revolució, reedità sota el títol Justice et Solidarité, de l'organisation des forces sociales articles publicats en L'Internationale en 1872. Durant sa vida va escriure articles per a nombrosos periòdics, com ara Le Réveil Normand, Le Réveil de Normandie, Le Salariat i Le Réveil Social. Émile Aubry va morir el 23 de febrer de 1900 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on portava ingressat des del 16 d'agost de l'any anterior. En 1998 Jean-Pierre Levaray publicà l'assaig Émile Aubry et la Fédération Rouennaise (1866-1871).
***
Foto
policíaca de Nicolas Kieffer (2 de juliol de 1894)
- Nicolas Kieffer:
El 8 d'abril de 1849 neix a Altviller (Lorena, França)–algunes fonts citen
Altwiller (Alsàcia, França)–
l'anarquista Nicolas Kieffer. Sos pares es deien
Pierre Kieffer i Marie Huth. Durant tres anys serví en
l'exèrcit alemany.
Instal·lat a París (França), el 15 de
gener de 1889 i el 31 d'octubre de 1893
va fer declaració d'estrangeria. Fuster de
professió, treballava a
l'ebenisteria de Dubar, al número 127 del carrer
d'Allemagne, i posteriorment a
la fusteria de Daguenet, al número 5 del carres Haies, i en
un taller al número
8 del carrer de Bellevue. El 12 de setembre de 1891 el Tribunal
Correccional
del Sena el va condemnar a sis dies de presó per«ultratges als agents». Quan
treballà a l'ebenisteria de l'anarquista Eugène
Daguenet, assistí a les
reunions àcrates que se celebraven en aquest taller. Estava
relacionat amb
l'anarquista Faivre, que sempre parlava de la necessitat de suprimir la
burgesia i la patronal. Entre setembre i desembre de 1893 vivia en una
habitació moblada llogada al número 11-13 del
carrer Vignoles del XX Districte
de París i després passà a viure al
carrer Mathis. A finals de desembre de
1893, la policia sospitava que estava en relació amb el
fuster anarquista Jean
Mérigeau, que havia estat detingut arran de l'atemptat
d'Auguste Vailllant, i
també amb els anarquistes Eugène Hettisch, Henri
Smogglie i Guillaume Springer,
que vivien en el mateix edifici del carrer Vignoles. El 23 de febrer de
1894 el
comissari Poëte del barri de la Villette intentà
escorcollar el seu domicili,
al número 12 del carrer Mathis, però ja havia
abandonat el domicili des de feia
15 dies i el nou n'era desconegut. El 30 de juny de 1894 el prefecte de
policia
aixecà un manament d'escorcoll i d'arrest per«associació criminal». L'1 de
juliol de 1894, a les quatre de la matinada, el comissari de policia
del barri
del Combat es presentà al seu domicili, al número
72 del carrer Compans, on
tenia llogada una habitació a un tal Donzel, però
l'escorcoll no descobrí res
de compromès, llevat de correspondència. Durant
l'interrogatori negà ser
anarquista i fins i tot argumentà que menyspreava i
detestava els llibertaris. Detingut,
va ser tancat el 4 de juliol a la presó parisenca de Mazas i
fitxat en el
registre antropomètric del laboratori policíac
d'Alphonse Bertillon, però va
ser alliberat dos dies després. El 4 de juliol de 1895 el
jutge d'instrucció Henri
Meyer va sobreseure el seu cas per «associació
criminal». Com que no tenia la
nacionalitat francesa, el 12 de juliol de 1894 se li va decretar
l'expulsió del
país. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca d'Ernest Lassalas (2 de gener de 1894)
- Ernest Lassalas:
El 8 d'abril de 1860 neix al IV Districte de París
(França) l'anarquista Ernest Auguste Lassalas. Era el fill
primogènit de François
Lassalas, ebenista, i de Marie Anne Julie Levasseur, modista. Es
guanyà la vida com son pare d'ebenista. L'11 d'agost de
1883 es casà al XI Districte de París amb Sophie
Dret, obrera en una fàbrica de
raspalls, amb qui va tenir cinc infants. En aquesta època
vivia al número 23
del carrer Basfroi de París i des de mitjans de 1891 al
número 38 del carrer
Compans. Exiliat a Londres (Anglaterra), l'estiu de 1893, retornat a
França,
participà en la campanya abstencionista en les eleccions
legislatives. El 2 de
setembre d'aquell any en un míting de la campanya, la
policia l'acusà,
juntament amb els germans Wagner, Barthélém i
Guillemard, d'haver enganxat
nombrosos manifests de Le Père Peinard i
dels anomenats «Dinamitadors»
als districtes XIX i XX de París. El 24 de setembre de 1893
assistí a una
vetllada familiar d'anarquistes al carrer Abbesses. El 18 de desembre
de 1893
figurava en un llistat d'anarquistes i en el llistat de
recapitulació del 26 de
desembre d'aquell any. L'1 de gener de 1894 va ser detingut amb
nombrosos
companys arran de les agafades desencadenades després de
l'atemptat d'Aguste
Vaillant contra la Cambra dels Diputats francesa. La policia
l'acusà d'estar en
estreta relació amb el Comitè Anarquista de
Londres (Anglaterra) i va ser
fitxat com a anarquista, però el 15 de gener va ser amollat.
En aquest època
vivia al número 38 del carrer Compans de París,
amb sa companya i sos cinc
infants, el major dels quals encara no tenia nou anys. El 4 de mars
d'aquell
any va ser novament detingut amb altres 12 companys; en el moment
d'aquesta
detenció, el joier Eugène Margaret, que aleshores
era present, va insultar els
agents tot cridant «Visca l'anarquia!, i també va
ser capturat. A finals de
1895, enfurit per la vigilància policíaca a la
qual estava sotmès, copejà un
agent de civil; portat a comissaria, acusà l'agent
d'haver-lo insultat i
copejat, fets confirmats pels companys Guillon i Pégon que
el van acompanyar,
mentre el comissari afirmà que no es tractava de cap agent
sinó d'un simple
individu que hi passava. En aquesta època treballava al
taller de Pégon. En
1895 tenia per companya una llevadora anarquista anomenada Navarre, la
qual, a
principis de juliol, havia tingut un fill que va ser anomenatÉmili Henry.
També figurava en un llistat d'anarquistes residents a
l'estranger. El 4 de
febrer de 1901 el seu taller d'ebenisteria i d'elaboració de
mobles, situat al
número 33 del carrer Damrémont de
París, es va declarar en fallida. El seuúltim domicili va ser al número 82 del carrer de
la Villette de París. Ernest
Lassalas va morir el 10 de maig de 1941 a l'Hospital Bicètre
de Le
Kremlin-Bicêtre (Illa de França,
França) –algunes fonts citen
erròniament el 29
d'abril de 1941 al XIX Districte de París
(França).
***
Manuel
Real Pérez
- Manuel Real
Pérez: El 8 d'abril de 1881 neix a Ferrol (la
Corunya, Galícia) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel Real Pérez. Estibador al port de
Ferrol, en 1909 i
1912 fou membre del Comitè de la Societat de Mariners i
Fogoners d'aquesta
ciutat. A finals de 1915, quan era president de l'Ateneu Obrer
Sindicalista, va
ser detingut arran de la repressió desencadenada
després d'unes agressions
contra diversos patrons. L'octubre de 1921 va ser deportat. En 1923
militava en
el Sindicat de Transports del Ferrol i en 1931 fou membre de la seva
junta
directiva. Arran dels fets revolucionaris de maig de 1933 i d'octubre de 1934 va ser
empresonat. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut per la
Guàrdia Civil.
Manuel Real Pérez va ser afusellat el 10 d'agost de 1936 a
Ferrol (la Corunya,
Galícia).
***
Foto
policíaca de Léon Charrié (1 de
març de 1894)
- Léon
Charrié: El 8 d'abril de 1886 neix al XVIII
Districte de París (França) l'anarquista
León-Joseph Charrié –el llinatge
també
citat erròniament Charrier.
Era el fill primogènit dels venedors de carbó
Jean Louis Charrié, que posteriorment fou funcionari
municipal a Levallois-Perret (Illa de França,
França), i Victoire Delous. Es guanyava la vida
fent d'ajudant de lampista. A finals de 1893 el domicili de sos pares
on vivia,
al número 1 del carrer Alsace de Levallois-Perret (Illa de
França, França), va
ser escorcollat i ell detingut sota l'acusació
d'«associació criminal». L'1 de
març de 1894 va ser fitxat a París, juntament amb
altres anarquistes, en el
registre antropomètric del laboratori policíac
d'Alphonse Bertillon com a
anarquista militant. En aquesta època vivia al
número 92 del carrer Provence de
París. Segons la policia encapçalava una banda de
desvalisadors, de la qual
formarien part son germà petit Cyprien Charrié,
també militant anarquista, i
altres (Blanc, Boucher, Raymond Boutté, Marcel Marchand,
Joseph Ouin i Saint
Martin). El 9 de juny de 1900 es va casar al XV Districte de
París amb la cosidora, de família bretona pagesa,
Marie Gillo. En aquesta època vivia al número 5
de l'Impasse de l'Enfant Jésus. Léon
Charrié va morir el 17 de desembre de 1929 al seu domicili
del número 9 de l'Impasse de l'Enfant Jésus del
XV Districte de París (França).
***
Retrat de Juan Pérez Bouzas
- Juan Pérez Bouzas: El 8 d'abril de 1890 neix a Ourense (Ourense, Galícia) el sabater anarquista i anarcosindicalista Juan Pérez Bouzas, també conegut per la seva versió brasilera João Peres. En 1915 emigrà al Brasil i s'instal·là el novembre d'aquell any a Rio de Janeiro, on començà a interessar-se pel moviment llibertari arran d'assistir a una conferència de José Oiticica. Entre 1917 i 1919, afiliat a l'Aliança dels Treballadors del Calçat i Classes Annexes (AACCA), prengué part en diverses vagues i moviments insurreccionals. En 1920 s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil) on va establir contactes amb el moviment anarquista i anarcosindicalista, militant activament en la Federació Obrera de São Paulo (FOSP). Estudià els clàssics llibertaris i segons la policia esdevingué un teòric i agitador àcrata«perillós». En 1920 també visqué a Guarantinguetá, però retornà a São Paulo, on prengué part en les vagues, piquets i manifestacions de l'època. En aquest any refugià a casa seva l'anarquista Juan Perdigón Gutiérrez (João Perdigão Gutiérrez), perseguit per la policia. En 15 de juliol de 1924 encapçalà un manifest del Comitè Revolucionari de São Paulo dirigit al Comandament Militar de les tropes insurgents que ocupaven la ciutat pel qual els anarquistes demanaven armes per lluitar al costat de la Revolució, però la petició obrera va ser negada pels militars. En la dècada dels trenta formà part de la Lliga Anticlerical. En 1934, en plena dictadura de Getúlio Dornelles Vargas, va ser detingut arran de la «Batalla de Sé» del 7 d'octubre d'aquell any, quan els anarquistes de la FOSP dissolgueren a trets una manifestació de l'Ação Integralista Brasileira (AIB, Acció Integralista Brasilera), grup feixista els membres del qual eren coneguts com galinhas-verdes (gallines verdes, en referència al color de les seves camises). Torturat i empresonat, però va ser finalment expulsat a Paranà i Santa Caterina. Després s'exilià a Rio Grande do Sul i mesos després retornà a São Paulo, per acabar instal·lant-se a Rio de Janeiro. Més tard formà part de la coordinadora antifeixista Aliança Nacional Llibertadora (ANL), la finalitat de la qual era combatre l'imperialisme i el latifundisme. Després de la caiguda del dictador Vargas, participà en 1946 en la fundació del periòdic Ação Directa, amb José Oiticica, José Romero, Manuel Peres, Amílcar dos Santos i altres. En 1953 participà en el Congrés Anarquista, realitzat a la casa de José Oiticica al barri d'Urca de Rio de Janeiro. Juan Pérez Bouzas va morir el 4 d'octubre de 1958–algunes fonts citen el 5 de setembre– per problemes pulmonars a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Sa companya fou l'obrera tèxtil Carolina Bassi i Ideal Peres, fill de la parella, també va ser un destacat militant anarquista.
***
Notícia
de la multa de François Labregère apareguda en el
diari de Vierzon La
Dépêche de Berry del 14 d'agost de
1910
- François
Labregère: El 8 d'abril de 1891 neix a Les
Chauses (Pauçac e Sent Bebian (Perigord,
Aquitània, Occitània) l'anarquista
individualista, antimilitarista i
sindicalista revolucionari François Labregère.
Era el fill primogènit d'Antoine
Lebregère, paleta, i de Françoise Peyron,
conreadora. Es guanyava la vida com a
pintor en la construcció. L'agost de 1910 va ser multat amb
50 francs per
infracció a la policia ferroviària. L'11
de juliol de 1911 participà activament en la vaga del sector
de la construcció
de París (França) i de la regió
parisenca i va ser detingut, juntament amb
Marcel Schmitt, després d'entrar en un cafè del
bulevard Barbès, on treballaven
obrers pintors, per exigir, sense èxit, que s'unissin a la
vaga. En aquestaèpoca vivia al número 4 del carrer
Trésor de París. L'agost de 1912 fou gerent
d'alguns números de Le Libertaire
i
entre maig i octubre d'aquell any de L'Anarchie.
Es declarà insubmís i en 1913 vivia a
Suïssa. El 15 de gener de 1918 es casà a
Alfortville (Illa de França, França) amb
l'anarquista Émilie Vinçon, divorciada
de Charles Marie Guerder. En aquesta època vivia al
número 93 del carrer Villeneuve
de Alfortville a casa de la família de sa companya. En 1921,
instal·lat a Reims
(Xampanya-Ardenes, França), vivia al carrer de Kairouan. El
16 de gener de 1921
estigué a la mesa d'una reunió celebrada al«Foyer des Travailleurs», al
bulevard de la Paix de Reims, presidida per sa companya, en la qual
parlaren
Louis Lecoin i Henri Sirolle, on assistiren unes 120 persones, i que va
ser
boicotejada pels comunistes. L'abril de 1924 intentà, amb
Martial Quintane,
crear a Reims una minoria sindicalista revolucionària. Son
fill fou militant de
les Joventuts Comunistes de Reims. En 1935 vivia a
Viry-Châtillon (Illa de França,
França), al número 98 de l'avinguda de Morsang, i
militava amb sa companya en
el grup «Terre et Liberté». La parella
estava inscrita en el «Carnet B» dels
antimilitaristes. François Labregère va morir el
14 de setembre de 1970 a
Montagrier (Perigord, Aquitània, Occitània).
***
Foto de la policia nord-americana de Raffaele Schiavina
- Max Sartin: El 8 d'abril de 1894 neix a San Carlo (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia), en una família pagesa, el militant i propagandista anarquista individualista italoamericà Raffaele Schiavina, més conegut com a Max Sartin o Bruno.L'any 1912, en acabar l'escola, emigra als Estats Units i s'instal·la a Brockton (Massachusetts) en 1913, on descobreix l'anarquisme durant l'estiu de 1914 llegint les memòries de Kropotkin. Comença a col·laborar amb el periòdic de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva i l'abril de 1916 n'accepta el càrrec d'administrador. L'any següent és detingut per rebutjar servir a l'Exèrcit i condemnat a un any de presó i expulsat cap a Itàlia el 9 de juliol de 1919. A Nàpolsés de bell nou detingut per les autoritats militars per deserció en temps de guerra i internat a la presó militar de Sant'Elmo, on va restar fins a l'amnistia del 2 de setembre de 1919 quan va ser portat a capitania militar i incorporat a l'Exèrcit i el 12 del mateix mes llicenciat. A començaments de 1920 reprendrà a Torí el càrrec d'administrador de Cronaca Sovversiva, de la qual enviarà 4.000 exemplars als EUA sota el fals títol d'A Storno per evitar la censura nord-americana que havia prohibit la publicació, però després de vint números el periòdic és declarat il·legal per la divulgació d'articles antimilitaristes. L'agost de 1922 és detingut i empresonat durant 15 mesos, acusat absurdament de pertànyer a l'organització «Arditi del Popolo», abans de ser finalment absolt per l'Audiència de Torí. El març 1923, fugint de l'amenaça feixista a Itàlia, s'instal·la a París on publica amb Emilio Coda i Giuseppe Mioli La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. Després d'una breu estada a Londres, tornarà a París, on va treballar en la indústria tèxtil i va publicar el periòdic Il Monito (1925-1928). Després de residir a Marsella serà expulsat de França i retorna clandestinament als EUA –amb aquest estatus legal de«clandestí» romandrà fins a la seva mort. Allà col·laborarà primer i dirigirà després el setmanari novaiorquèsL'Adunata dei Refrattari durant 44 anys, de maig de 1928 fins l'abril de 1972. A més de nombrosos articles en periòdics anarquistes (Man!, La Frusta, Internazionale, Cronache Sovversive, Veglia, etc.) sota diversos pseudònims (Cesare, Nando,Michetta, Calibano,Melchier Seele, Max Sartin, Labor,Manhattanite, Bob,Juan Taro, XY, RS,MS, etc.), és autor dels llibresSacco e Vanzetti: causi e fini di un delitto di stato (1927), Berneri in Spagna (1938) i Il sistema rappresentativo e l'ideale anarchico(1945), entre molts d'altres. Max Sartin va morir el 23 de novembre de 1987 a Salt Lake City (Utha, EUA). Els seus impressionants arxius sobre el moviment anarquista internacional («Fons l'Adunata») són dipositats a la nord-americana Boston Public Library, on també es troba el fons documental d'Aldino Felicani sobre el cas Sacco i Vanzetti; també va donar documentació (fotografies, fullets, publicacions, etc.) a l'Arxiu Pinelli de Milà (Itàlia). L'arxiu de L'Adunata dei Refrattari es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa companya va ser la militant anarquista Fiorina Rossi.
***
Necrològica
de Melitó Ferrer Batrin apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 2 d'agost de 1957
- Melitó Ferrer Batrin:
El 8 d'abril de 1898 neix al
Poble Nou de Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista
Melitó Jaume Josep
Ferrer Batrin. Sos pares es deien Pau Ferrer Prat i Maria Batrin
Capdevila. En
1919 ja militava en el Sindicat de Metal·lúrgics
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Manresa. Fou delegat en els Plens Regionals
confederals
d'agost de 1931 i de març de 1933. També fou
delegat de Callús, del Sindicat
d'Alimentació i de la Fusta i de la Federació
Local de Manresa de la CNT al Ple
de Sindicats de Catalunya que se celebrà l'abril de 1932 a
Sabadell (Vallès
Occidental). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i s'establí a
Estrasburg, on treballà de paleta i milità en la
seva Federació Local de la
CNT. Melitó Ferrer Batrin va morir el 6 de juliol de 1957 a
l'Hospital Civil d'Estrasburg
(Alsàcia, França).
Florindo
Misèfari
- Florindo Misèfari:
El 8 d'abril de 1901 neix a Palizzi (Calàbria,
Itàlia) el químic anarquista
Florindo Italo Palermo Misèfari.Sos
pares es deien Carmelo Misèfari i Francesca Autelitano i era
fill d'una família
nombrosa de vuit fills, dels quals tres germans seus també
van ser militants
anarquistes, Bruno, Enzo –que acabà en les files
comunistes– i Vincenzo. De ben
jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i a
començament dels anys
vint desenvolupà una intensa campanya de propaganda
anarquista en relació
directa amb Errico Malatesta. El 16 de juliol de 1920 va ser processat,
amb
Giovanni Viola, del «Comando Gruppo Dirigibilisti»,
per les autoritats per«instigació al crim a través de la
premsa» per haver imprès el manifest «Ai
soldati» incitant a la protesta i a la revolta contra
l'enviament de tropes a
Albània. Durant l'escorcoll del seu domicili, l'agost de
1922, la policia trobà
segells de goma del «Gruppo Sovversivo Studentesco Pietro
Gori» (Grup Subversiu
Estudiantil «Pietro Gori») i altre del«Gruppo Giovanile Anarchico Bruno
Filippi – Reggio Calabria» (Grup Juvenil Anarquista«Bruno Filippi» - Reggio de
Calàbria), juntament amb 1.340 bitllets d'una loteria a
favor de la propaganda
revolucionària del grup anarquista «I
Liberi» (Els Lliures) de Reggio de Calàbria
(Calàbria, Itàlia). Es traslladà a
Messina (Sicília), on els anys següents ja
no figurà en les investigacions policíaques. El
28 de maig de 1970 va ser
nomenat tresorer de la junta directiva de la secció de
Messina de la Societat
Química Italiana. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Suceso Portales Casamar
- Suceso Portales Casamar:El 8 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 4 de març– de 1904 neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) la militant anarquista i anarcofeminista María Suceso Portales Casamar. Sos pares es deien Francisco Portales i Luisa Casamar. En 1934 va començar a militar activament en el moviment anarquista i a treballar com a modista. Va participar activament en la creació del col·lectiu anarcofeminista «Mujeres Libres» l'abril de 1936 i va col·laborar en la revista cultural i de documentació social del mateix nom que va començar a aparèixer el maig de 1936. Quan esclata la revolució de 1936, s'hi afegeix amb entusiasme. A Guadalajara fa de propagandista i assessora dels agricultors. El 20 d'agost de 1937, a València, participa en el primer congrés nacional dels grups de dones anarquistes federades. Secretària del subcomitè nacional de«Mujeres Libres» a València (1938), va participar activament en escoles i institut de«Mujeres Libres», en la campanya d'extensió de «Mujeres Libres» entre les pageses de Guadalajara i en l'organització de la Granja Escola de Sant Gervasi. En octubre de 1938 participa en els preparatius de la Conferència Nacional de«Mujeres Libres» a Barcelona i en el famós ple del Moviment Llibertari presentarà un informe de«Mujeres Libres» amb Pura Pérez. Després de la desfeta del 1939 Suceso Portales serà un d'aquells 184 exiliats que arribaran al Regne Unit a bord del vaixell Galatea procedents d'Alacant. Troba refugi polític a Londres, protegida per la família Peggy Spencer. Va participar en les publicacions del nucli llibertari britànic (España fuera deEspaña); va tenir bons contactes amb la resistència a Madrid, amb els presos, ja que son germà era a la presó, i va participar en totes les manifestacions públiques que es van celebrar a Londres: la nit del 20 de febrer del 1952, contra els cors i danses del Ministeri d'Informació i Turisme, al teatre Stoll, per salvar la vida a 12 condemnats a mort a Barcelona; contra la visita del ministre d'Assumptes Exteriors franquista, Castiella, el juliol de 1960; contra la visita de Fraga Iribarne, el novembre de 1963; etc. En 1962 reprèn contacte amb militants llibertàries refugiades a França i editen a Londres, en novembre de 1964, la revista Mujeres Libres, portaveu de la Federació del Moviment Llibertari a l'exili (en edició trilingüe). En 1972 s'instal·la prop de Sara Berenguer a Montady, prop de Besiers (Occitània), on continuarà la publicació de la revista fins a 1976, data en la qual la revista reapareix a Espanya. En els anys 80 va residir a Novelda (Alacant). En maig de 1997 va participar a Madrid en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres». Va ser companya d'Acracio Ruiz. Va escriure per a FrenteLibertario. Suceso Portales Casamar va morir el 23 de gener de 1999 al seu domicili de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat.
***
Martín
Castán del Val
- Martín Castán del Val: El 8 d'abril de 1908 neix a Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Martín Epifanio Castán del Val. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Barcarès. Posteriorment va ser integrat la IV Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la Savoia. Altres fonts apunten que es va presentar voluntari en un regiment estranger arran de la declaració de guerra contra els alemanys. Durant la primavera de 1940 va caure presoners dels nazis i va ser deportat a Alemanya. Després d'un temps a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Lüneburger Heide, Baixa Saxònia, Alemanya), sota la matrícula 87.676, el 27 de gener de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (ÀltaÀustria, Àustria) sota la matrícula 5.465. El 29 de març de 1941 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen sota la matrícula 11.236. Martín Castán del Val va morir el 6 de novembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).
---
