Anarcoefemèrides del 15 de març
Esdeveniments
Capçalera de L'Insurgé
- Surt L'Insurgé: El 15 de
març de 1885 surt
a Brussel·les
(Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé.
A partir del número
6, d'abril de 1885, portarà el subtítol«Òrgan Comunista-Anarquista». El
redactor en cap va ser Pierre Lucien Pemjean i l'editor responsableÉgide
Govaerts. Els articles no portaven signatura. El periòdic
estava
il·lustrat amb
petits dibuixos. En sortiren 9 números, l'últim
del 10 al
17 de maig de 1885.
Nombroses publicacions franceses i belgues posteriors portaren la
mateixa
capçalera.
***
Portada del primer número de Mother Earth
- SurtMother Earth: Pel març de 1906 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista mensual Mother Earth. Fundada per l'activista anarcofeminista Emma Goldman, va ser editada per Alexander Berkman. Els articles es centraven en aspectes socials (drets de la dona, control de la natalitat, anarcofeminisme, sindicalisme, etc.) polítics (llibertats cíviques, justícia social i econòmica, anarquisme, etc.), culturals (literatura, poesia, narrativa, assaigs, etc.) i històrics (Gran Guerra, Revolució russa, etc.) sempre des de la perspectiva llibertària. La tirada inicial va ser de 3.000 exemplars, però anys després va triplicar l'edició. Entre els seus col·laboradors podem destacar Leonard D. Abbott, Margaret Caroline Anderson, Max Baginski, Alexander Berkman, Maxwell Bodenheim, Bayard Boyesen, Georg Brandes, Louise Bryant, Voltairine de Cleyre, John R. Coryell, Julia May Courtney, Padraic Colum, Floyd Dell, Mabel Dodge, Will Durant, Francesc Ferrer Guàrdia, Ricardo Flores Magón, William Z. Foster, Emma Goldman, Maksim Gor'kij (traduït per Alice Stone Blackwell i S. Persky), Margaret Grant, Martha Gruening, Bolton Hall, Sadakichi Hartmann, Hippolyte Havel, Ben Hecht, Robert Henri, C. L. R. James, Harry Kelly, Harry Kemp, Peter Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Eugene O'Neill, Robert Allerton Parker, Charles Robert Plunkett,Élisée Reclus, Ben Reitman, Lola Ridge, Rudolf Rocker, Morris Rosenfeld, Margaret Sanger, Theodore Schroeder, Lev Tolstoi, Ross Winn, Adolf Wolff i Charles Erskine Scott Wood, entre d'altres. Entre els artistes que van il·lustrar la revista tenim Jules-Félix Grandjouan, Manuel Komroff, Robert Minor, Man Ray, Adolf Wolff, etc. El segrest regular d'alguns números publicats, l'empresonament de Goldman i d'altres membres de la redacció, així com les permanents amenaces de deportació van ser els recursos que l'Estat va emprar contra la revista. L'últim número apareixerà l'agost de 1917, quan va ser prohibida per la censura en temps de guerra que va acusar la revista de desobeir les lleis governamentals sobre reclutament i registre militar i de mostrar-se obertament en contra de l'entrada dels EUA en la Primera Guerra Mundial. Com que tot l'arxiu de Mother Earth va ser confiscat, els 8.000 subscriptors que figuraven a les llistes de la revista van ser investigats en 1918 per les autoritats federals nord-americanes per«deslleialtat». Goldman i Berkman van ser declarats culpables de violar l'Acta d'Espionatge i posteriorment deportats.
***
Portada
del primer número d'Un
Enemic del Poble (Biblioteca de Catalunya)
- Surt Un
Enemic del Poble:
Pel març de 1917 –«III de l'Era del
Crim», en referència a la Gran Guerra–
surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del
periòdic anarquista,
pacifista i d'avantguarda
estètica Un Enemic del Poble. Full de
subversió espiritual. La redacció
la portaven l'escriptor Joan Salvat-Papasseit –creador del
projecte i
redactor
en cap–, Josep M. de Sucre, Emili Eroles i Joaquim Torres i
García.
Salvat-Papasseit va començar a publicar aquesta revista quan
va entrar a
treballar a les Galeries Laietanes, el 1917. L'autor li posa el nom de
la
coneguda obra d'Henrik Ibsen –al·legat a favor de
l'individu enfront de la
majoria. A les seves eclèctiques pàgines trobem
articles referents al pacifisme –posició totalment
contrària a la Guerra
Europea–, al progressisme social, a
l'avanguardisme estètic i el Noucentisme. La revista va ser
portaveu d'un
pensament renovador i amb inquietuds cíviques, en la
línia de l'anarquisme de
Salvat-Papasseit –anarquisme de referents literaris com els
de
Friedrich
Nietzsche, però també amb citacions de Maksim
Gorki, de Karl Liebknecht, de
Romain Rolland, de Piotr Kropotkin– lligat amb un cert
tarannà cristià
tolstoià i adoptant els plantejaments individualistes de Max
Stirner, i, en el
fons, participant del regeneracionisme de l'època. Hi van
col·laborar Dídac
Ruiz, J. M. López-Picó, Àngel
Samblancat, Alfons Maseras, Joaquim Folguera,
Ramón Gómez de la Serna, J. Millàs
Raurell, Valentín de Pedro, Rafael Barradas,
Joan Pérez-Jorba, Josep Carbonell, Eugeni D'Ors, Jaume
Brossa, Francesc Pujols
i els dibuixants Rafael Benet, Domènec Carles,
Torres-García, Josep Obiols,
Joaquim Sunyer, Francesc Elias, Cels Lagar, Pere Prat, Rafael Barradas
i Xavier
Nogués. També recollí traduccions
d'escriptors francesos com Paul Dermée, Max
Jacob o I. Greiner. En el número 8 (novembre de 1917),
Joaquim Torres i García
publicà l'influent «Art-Evolució (A
manera de manifest)» –declaració
artística
que propugnava, per obra de la concordança entre l'art i la
vida, la diversitat
de l'expressió plàstica segons el moment, alhora
que reivindicava que hom no ha
de pertànyer a cap escola i anar contra totes, tot sota la
divisa de
l'individualisme, el «presentisme» (viure el
present) i l'internacionalisme. En
la publicació trobem no solament els escrits
teòrics de Salvat-Papasseit (comés ara el nietzschià «Sóc jo
que parlo als joves») sinó també els
primers
poemes avantguardistes («Columna vertebral. Sageta de
Foc» i «54045»). En
sortiren 18 números, l'últim el maig de 1919. En
1976 i en 1994 es publicaren
edicions facsímils.
***
Capçalera
del primer númer de Les Glaneurs
- Surt Les
Glaneurs:
Pel
març de 1917 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del periòdic Les
Glaneurs. Recueil écleptique mensuel (Els
Espigoladors. Recull eclèctic
mensual). Publicat per Albin Cantone (Albin) durant
la Gran Guerra,
patirà nombrosos atacs de la censura.
L'administració i la gerencia la portà
Virginie Blanchard. Hi van col·laborar Hervé
Coatmeur, Ernest Dalget, Charles
Delescluze, Jean-Louis Delvy, Jean Grave, Jean Jaurès, Henry
La Bonne, Pierre
Larivière, Karl Liebknecht, André Lorulot,
Georges Manova, Jean Morr, Eugène
Petit-Strix, Han Ryner, José Sarra i Henri Zisly, entre
d'altres. Publicà
almenys un fulletó, L'Abrutisme, de Jean Morr. En sortiren
19 números, l'últim
el setembre de 1918.
***
Capçalera de La Mêlée
- Surt La Mêlée: El 15 de març de 1918 surt a Déols (Centre, França) el primer número del bimensual La Mêlée. Libertaire, Individualiste,Éclectique. En seran responsables de la publicació Pierre Chardon, Marcel Sauvage i Alfred Duchesnay. A partir del número 32, del 15 de setembre de 1919, s'editarà a París. En van publicar 39 números, l'últim el de febrer de 1920. Nombrosos números van ser censurats per les autoritats. Entre els seus col·laboradors tenim Richard Aldington, Amare, Appenzeller, Théo Argence, Pierre Besnard, Léon Bombary, Léon Bongard, Henri Bramer, A. Brignon, G. Butaud, A. Caifano, P. Calmettes, L. Casselle, Chapoton, Pierre Chardon, Christian, Victor Coissac, Julien Content, J. L. Delvy, René Edme, Florent Fels, Marc Freeman, Froment, Genold, Gerhard, René de Goumont, Alzir Hella, José Ingenieros, Dr. Elle Kay, Henry La Bonne, G. de Lacaze-Duthiers, Gaston Lehaye, André Lorulot, Alice Manhofer, Alfred-Louis Manoury, Georges Marcine, J. Martínez-Ruíz, Mauricius, E. Montigny, Moreau-Richard, René Morley, Max Nettlau, Julien Nicolet, Émile Pamprilla, Julio Pereyra, Pierrot, Dr. A. Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, L. Rigaud, Joseph Riviere, Auguste Robert, Walter Ruiz, Han Ryner, Marcel Sauvage, E. Soullier, Hermann Sterne, José Tato Lorenzo, B. Tokine, Anne Veronique, Maurice Wullens, H. Zisly, etc. El periòdic va editar almenys un fulletó–Domela Nieuwnhuis, sa vie, sonœuvre, d'André Lorulot– i diverses obres per lliuraments d'autors comÉmile Armand, Pierre Chardon, Han Ryner o Tucker. Aquest periòdic era continuació de Pendant la mêlée. Acrate, Libertaire, Individualiste, publicat a Orleans entre 1915 i 1916, i de Par delà la mêlée, publicat a Orleans per Armand i Chardon entre 1916 i 1918; dues publicacions llibertàries editades en plena Gran Guerra amb les dificultats que això implicava.
***
Capçalera de La Jeunesse Anarchiste
- Surt La Jeunesse Anarchiste: El 15 de març de 1921 surt a Bagnolet (Illa de França, França) el primer número del mensual La Jeunesse Anarchiste. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes. A partir del número 3 s'imprimirà a París i a partir del 7 portarà el subtítol«Organe de la Fédération des Jeunesses Comunistes Anarchistes». Els responsables de la redacció en seran André Leroy, G. Bovet, René Barril i Vaillant, i els gerents G. Bouvet, G. Baril, E. Mouche i Braye. Entre els col·laboradors podem citar Bouvet, Maurice Chambelland, Jean Charles, Chretien, R. Courtois, P. Doleon, Albert Ducharme, Paul d'Erio, Maurice Fister, Henri Gilbeaux, Paul Girard, Lucien Gresinski, Fernand Jodogne, Louis Lecoin, Fernand Lenoir, André Leroy, Louis Loreal, Marcel Levy, Naroy, Pierre Perrin (Pierre Odéon), R. Philippon, Han Ryner, Teachon, Vaillant, L. Viriat, A. Yorel i Lucien Wastiaux, entre d'altres. El periòdic publicarà 12 números, l'últim el del 15 de març – 15 d'abril de 1922. Un periòdic que portarà el mateix títol s'imprimirà entre 1946 i 1947.
***
Portada
del primer número de Die Internationale
- Surt Die
Internationale:
Pel març de 1924 surt a Berlín (Alemanya) el
primer número de la revista Die
Internationale. Organ der Internationalen Arbeiter-Assoziation.
Aquesta
publicació, òrgan de l'Associació
Internacionals dels Treballadors (AIT), de
caire antiautoritària i creada a Berlín el
desembre de 1922, tingué com a
principal redactor August Souchy. Hi van col·laborar, entre
d'altres, Pierre
Besnard, Max Nettlau, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Alexandre Schapiro i
Agnes
Smedley. Predominaren els articles d'anàlisi sobre els
esdeveniments polítics
mundials i sobre teoria anarquista i anarcosindicalista. Aquesta
revista, que
tingué un prestigi internacional, es publicà fins
al 1926. Entre 1927 i 1935 la
capçalera es reprengué com a òrgan de
l'anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union
Deutchlands (FAUD), amb el subtítol «Zeitschrift
für die revolutionäre
Arbeiterbewegung, Gesellschaftskritik und sozialistischen
Neuaufbau» (Revista
del moviment obrer revolucionari, la crítica social i la
reconstrucció
socialista), i amb Helmut Rüdiger com a principal redactor. En
1979 l'editorial
berlinesa Topos publicà una edició
facsímil de la primera època (1924-1926).
Posteriorment la FAUD ha editat facsimilarment la
col·lecció completa
(1924-1935) en format electrònic (CD-Rom).
***
Capçalera de Plus Loin
- Surt Plus Loin: El 15 de març de 1925 surt a París (França) el primer número de la revista Plus Loin. Revue mensuelle. L'administració i la gerència n'estava en mans de Charles Desplanques i de L. Haussard. La direcció de la redacció la portava el Dr. Marc Pierrot. En va treure 169 números, l'últim el de juliol-setembre de 1939, coincidint amb la declaració de guerra. Entre els seus col·laboradors podem citar Cl Alexandre, H. Astier, Ch. Benoit, Auguste Bertrand, Pierre Besnard, G. Bastien, Christian Cornelissen, A. Daude-Bancel, Charles Desplanques, Georges Durupt, Octave Fillonneau, Gustave Franssen, Paul Gille, Jean Gabriel Goujon, Jacques Grandjouan, A. Hamon, L. Haussard, Maria Goldsmith, Ishikawa, Alice Jouenne, F. Jourdain, J. Langevin, M. Lansac, Dr. Lebourg, Le Goff, Dr. David Mikol, Charles Malato, Paul Martin, Jules Moineau, Mourometz, H. Neuville, Dre. Madelaine Pelletier, Dr. Marc Pierrot, G. Pernet, Paul Reclus, Jacques Reclus, Pierre Richard, Léon Rollin, A. Sadier, J. Sautarel, J. Savignac, Jules Scarceriaux, Solovine, V. Spielmann, J. Vinchon, Dr. Jean Wintsch, entre d'altres. La revista era força teòrica i sovint els textos eren d'un nivell molt alt.
***
Portada
d'Elevación
- Surt Elevación: Pel
març de 1929 surt a
Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista
anarquista Elevación.
Publicación ecléctica mensual.
De caire cultural, estava dedicada a l'art, la ciència, la
literatura i la
sociologia. El seu editor fou Juan Raggio. Hi trobem articles de
Camillo
Berneri, Benjamin Casseres, Paul Colin, Junio Gara, P. Lariviere,
Luís
Masciotti, Michael Sadler, Herbert Spencer, entre d'altres. Aquesta
publicació
estava molt lligada a les editorials anarquistes Argonauta i Atlas–Juan Raggio
era l'administrador d'aquesta editorial
anarcoindividualista–, i en les seves
pàgines es reprodueixen els catàlegs i els
anuncis d'aquestes editorials. L'últim
número conegut és el 3-4, publicat el desembre de
1929.
***
Portada
de l'últim número de La Grande Réforme
- Surt La Grande Réforme: Pel
març de 1946 surt
a Lisieux (Baixa Normandia, França) el primer
número del periòdic La
Grande Réforme. Bulletin privé du Groupe
des «Amis d'Eugène Humbert».Òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana
(LRH), era la continuació de la primera època del
periòdic del mateix títol
publicat per Eugène Humbert a París
(França) entre 1931 i 1939. Editat per la
seva companya Henriette Jeanne Rigaudin (Jeanne
Humbert), Henri Brisemur en fou el gerent. Trobem articles
d'Aimé Bailly,
Gaston Criel, Achille Daude-Bancel, Jane Benizot, Manuel Devaldes,
Gabriel
Giroud, Robert Grosclaude, Jeanne Humbert, Abel Lahille, G. Marchioni,
Jean
Marestan, Pierre Marie, Raoul Nejan, Simon Obispo, Jacques
Prévert, Paul
Reboux, Paul Robin, Nelly Roussel, P. Vaast, etc. En sortiren 32
números,
l'últim el març de 1949 i es deixà de
publicar per manca de mitjans econòmics. Es
finançava de la venda de preservatius. Els arxius de la
publicació i els d'Eugène i
de Jeanne Humbert es troben a l'International Institute of Social
History
(IISH) d'Amsterdam.
- Surt Noir et Rouge: Pel març de 1956 surt a París (França) el primer número de la revista Noir et Rouge. Cahiers d'Études édités par les Groupes Anarchistes d'Action Révolutionnaire(GAAR), sorgida de l'escissió de la Federació Anarquista (FA) el desembre de 1953, i després de la Federació Comunista Llibertària (FCL) el gener 1956. Els responsables «legals» de la revista seran Christian Lagant i, a partir de desembre de 1967, Pascale Claris. En sortiran 46 números fins a juny de 1970. Portarà altres dos subtítols: «Cahiers d'Études Anarchistes Communistes» i«Cahiers d'Études Anarchistes». En foren redactors Y. F. Antochko, Octavio Alberoloa, Evert Arvidsson, Giovanni Baldelli, Guy Bourgeois, Daniel Cohn-Bendit, Monique Blanc, Delouvrier, Jean-Pierre Duteuil, Daniel Guerin, Jivko Kolev, M. Korn, Ivo Kristov, Christian Lagant, Gaston Leval, Claude Martin, Frank Mintz, Théo Mitev, Josep Peirats, Jean-Pierre Poli, J. Presly, Paul Rolland, Sabadell, Schumack, Paul Talet, P. C. Vidal, Walter, Georges Yvetot, Paul Zorkine, entre molts altres. Del primer número es van editar en multicopista 50 exemplars i de l'últim 3.500 en impremta. També van editar uns fullets de temàtica diversa, però sobretot sobre la Revolució espanyola del 1936. Aquesta revista tindrà molta influència en les joves generacions situacionistes i de Maig del 68. En 1972 el «Groupe Noir et Rouge» va publicar un volum titulat Autogestion,État, Révolution. El desembre de 1982 es va editar, per iniciativa de les Editions Acratie i dels Cahiers Spartacus, una antologia dels articles publicats en la revista.
***
Capçalera de L'Agitazione del Sud
- SurtL'Agitazione del Sud: Pel març de 1957 surt a Palerm (Sicília, Itàlia) el primer número del mensual anarquista L'Agitazione del Sud. El periòdic sortirà fins a l'octubre de 1971, amb dues interrupcions, de juny a desembre de 1958, i de març de 1969 a maig de 1971. Dirigit per Alfonso Failla, en tindrà com a col·laboradors Gianni Diecidue, Carmelo Viola, Placido La Torre, Gianni Viola, Vincenzo di Maria, Danilo Dolci, entre d'altres.
***
Cartell
de l'acte
- Acte solidari
amb Hongria: El 15 de març de 1957 se celebra,
a la sala Wagram de París
(França), sota el títol «Debout pour la
Hongrie indomptée» (Dempeus per
l'Hongria indomable), un gran míting en suport de la
Revolució hongaresa
d'octubre i novembre de 1956 i contra la repressió del poble
d'Hongria a mans
de les autoritats comunistes i de l'exèrcit
soviètic. Aquest acte, que coincidí
amb l'aniversari de la insurrecció popular hongaresa del 15
de març de 1848,
esclafada per l'exèrcit tsarista, va ser organitzat per
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i hi van intervenir Adrien Lavergne,
de la
Federació de l'Educació Nacional, que
actuà com a president; l'escriptor Albert
Camus; l'anarcosindicalista Nicolas Ivanovitx Lazarévitch;
Jacques van
Broekhuizen, per la Comunitat d'Educació Europea;
György Szabó, del Comitè
Revolucionari de Győr (important ciutat hongaresa); i Balázs
Nagy, del Cercle Petőfi
de Budapest.
***
Portada i contraportada del número 17 d'Anarchy dissenyada per Rufus Segar
- Surt Anarchy: Pel març de 1961 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la revista mensual Anarchy. A Journal of Anarchist Ideas. Publicació de teoria i de reflexions anarquistes editada per Freedom Press, sota la direcció de Colin Ward. Entre els seus col·laboradors podem destacar Paul Goodman, Nicolas Walter, Albert Meltzar, Colin Ward, Alex Comfort, Jock Young, Herbert Read, Wynford Hics, Lauren S. Otter, Theodore Roszack, Noam Chomsky, Paul Foot, Dora Russell, A. Weather i molts altres. Les portades estaven realitzades pel dissenyador Rufus Segar. Va deixar de publicar-se en 1970 i va jugar un important paper en la creació del Peace Movement and the New Left (Moviment per la Pau i la Nova Esquerra). En 1987 Colin Ward en va editar una antologia d'articles sota el títol A Decade of Anarchy (1961-70).
***
Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig»
- Atemptat al Banc de Bilbao de Londres: El 15 de març de 1969 els anarquistes Alan Barlow i Phil Carver són detinguts immediatament després d'una forta explosió al Banc de Bilbao de Londres (Anglaterra). Portaven una carta reivindicant l'acció en nom del grup«Primer de Maig».
***
Portada
de segon número d'El
Escaparate Libertario
- Surt El Escaparata Libertario: Pel
març de
1977 surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic anarcosindicalista El
Escaparate Libertario. Editat pel
Sindicat de Comerç de la Federació Local de
Madrid de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), se centrà gairebé
exclusivament en les lluites sindicals,
especialment del seu sector. Els articles no hi anaven signats i trobem
dibuixos de Juan A. Cadenas, entre d'altres. En sortiren tres
números, l'últim
el maig de 1977.
Naixements
Élisée
Reclus fotografiat per Nadar
-Élisée Reclus: El 15 de març de 1830 neix a Senta Fe (la Granda, Aquitània, Occitània) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean JacquesÉlisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part;Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París ambÉlie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquestaèpoca els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860,Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica«Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències,Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894.Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia –son germàÉlie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries.Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germàÉlie.
***
Régis
Faure
- Régis Faure:
El
15 de març –el certificat de defunció
cita gener– de 1851 neix a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i
cooperativista Régis Faure. Era
fill de Pierre Faure, obrer sabater. Es guanyava la vida com a obrer
teixidor
de passamaneria i va ser considerat com un dels anarquistes
més actius de la
zona de Saint-Étienne. Milità activament en la
Cambra Sindical d'Obrers de
Passamaneria i representà aquesta en el II
Congrés de la Regió de l'Est, que se
celebrà el juny de 1881 a Saint-Étienne, on
presentà informes concernents a la
dona i a l'ensenyament. Fou membre de la Federació
Revolucionària de la Regió
de l'Est, la qual, el març de 1881, algunes setmanes abans
de la celebració del
Congrés Regional del Centre, que marcà
l'escissió entre socialistes i
anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est,
especialment Saint-Étienne, Villefranche, Roanne i
Lió. Entre el 5 i l'11 de
juny de 1881, amb Claude Bernard i Pierre Martin, entre d'altres,
participà en
el Congrés de la Federació d'Est del Partit
Obrer, celebrat a Saint-Étienne, on
intentaren, sense èxit, adherir la majoria de delegats a les
idees
abstencionistes. Va presentar nombroses resolucions concernents a
l'organització del partit, a l'antiparlamentarisme i a la
revolució. Sembla que
aleshores formava part del grup «Les Outlaw» (Els
Fora de la Llei), animat
especialment per Jean-Baptiste Ricard. En 1882
col·laborà en el periòdic L'Étendard Révolutionnaire
de Lió, que
havia succeït Le Droit Social
i que
serà continuat per La Vengeance
Anarchiste.
Quan preparava l'edició del primer número del
periòdic local Le Branle-bas.
Organe des perturbateurs
stéphanois, la policia requisà les
proves. El 19 de març de 1882 presidí,
amb Émile Gautier, una reunió pública
celebrada a la Sala de l'Alcazar de Lió,
decorada amb dos banderes roges i una de negra, i que acabà
als crits de «Visca
la Comuna! Visca la revolució!». El 18 de juny de
1882, amb Toussaint Bordat i
François Pautet, encapçalà la
manifestació organitzada a La Ricamarie (Roine-Alps,
França) en ocasió de l'aniversari de la massacre
de miners portada a terme el
16 de juny de 1869; els manifestants forçaren les portes del
cementiri que,
d'acord amb el prefecte l'alcalde havia tancat. Detingut alguns dies
després,
va ser jutjat i condemnat a vuit dies de presó per«complicitat de trencament
de tancament, violació de sepultura, possessió
d'armes prohibides i ultratge
als agents» i Toussaint Bordat va ser condemnat a un mes de
presó. L'agost de
1882 publicà el fullet La
vérité sur le
scandale de La Ricamarie, suivi d'une adresse aux mineurs du bassin de
la Loire.
Amb Jean Chirat i Jean-Baptiste Ricard, formà part de la
delegació de
Saint-Étienne que representà la
Federació Revolucionària a la reunió
anarquista
internacional, organitzada a iniciativa d'Élisée
Reclus, que se celebrà entre
el 13 i el 14 d'agost de 1882 a Ginebra (Ginebra, Suïssa); les
resolucions
d'aquest congrés confirmaren les del Congrés
Anarquista de Londres (Anglaterra)
del 14 de juliol de 1881, com ara la separació
diàfana entre el moviment
anarquista i els partits revolucionaris i l'autonomia absoluta dels
grups. En
aquesta època era secretari de l'Aliança
Anarquista de Saint-Étienne, que
s'acabava de crear i que agrupava els grups locals que haguessin
adoptat el«pacte federatiu de tendència comunista anarquista
i tinguessin com a finalitat
la supressió de l'Estat i de tota propietat».
Aquesta aliança havia trencat les
relacions amb el grup «Les Outlaws», pels seus«projectes barrocs». Es va veure
implicat en l'anomenat «Procés dels 66»,
que s'obrí el 8 de gener de 1883
davant el Tribunal Correccional de Lió, a resultes de les
manifestacions de
miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'agost de
1882 i dels
atemptats amb explosius perpetrats l'octubre de 1882 a Lió.
El 21 d'octubre de
1882 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i es trobaren
diversos
documents comprometedors, com ara un informe manuscrit del
Congrés Obrer de
Saint-Étienne, una carta de Benoît Malon,
exemplars de periòdics (L'Étendard
Révolutionnaire, Le
Prolétaire, Le
Révolté, La
Tenaile),
fulls amb segells de l'Aliança Anarquista de
Saint-Étienne, cartells de «Mort
aux voleurs», el programa del periòdic Le
Branle-bas, etc., fet pel qual va ser detingut. Arran de la
seva detenció
s'organitzaren concerts als cafès de
Saint-Étienne en suport de sa companya, la
modista Jeanne Marie Fruget, i de sos quatre infants. El 19 de gener de
1883 va
ser condemnat a quinze mesos de presó, 200 francs de multa i
cinc anys de
privació dels drets civils; aquesta pena va ser
reduïda el 13 de març de 1883
pel Tribuna d'Apel·lació de Lió a un
any de presó, 100 francs de multa i cinc
anys de privació dels drets civils. Durant la seva
detenció l'anarquista Claudius
Denhomme s'encarregà de sos infants. En el moment del seu
alliberament, el
gener de 1884, va ser acollit per una vintena de companys (Bertail,
Perelle,
etc.) i festejat al Cercle del carrer Saint Paul. S'exilià
uns quants anys a
Suïssa, on visqué en diverses poblacions
(Neuchâtel, La Chaux-de-Fonds, etc.) i
es relacionà amb els anarquistes locals –segons
alguns fou el redactor del
periòdic ginebrí L'Égalitaire
(1885-1886). De bell nou a França, reprengué tot
d'una la seva militància
anarquista, sindicalista i cooperativista, trobant-lo sempre a totes
les
lluites anarquistes i sindicalistes de la regió. A mitjans
de febrer de 1887,
arran dels atemptats contra el Palau de Justícia de
Lió, i ben igual que una
vintena de companys de la regió, el seu domicili del carrer
del Bas Vernay va
ser escorcollat per la policia sense cap resultat. La vetlla del Primer
de Maig
de 1890 va ser detingut preventivament. També va ser
detingut preventivament en
1892 la vetlla del procés contra François
Claudius Koënigstein (Ravachol)
i per a la manifestació del
Primer de Maig d'aquell any. En 1899 fou un dels organitzadors de la
vaga
general d'obrers teixidors de passamaneria de Saint-Étienne
que donaren lloc a
violents incidents entre l'exèrcit i els manifestants.
Cooperativista actiu,
animà la «Unió de
Treballadors», cooperativa de consum creada en 1878.
Després
d'enviudar, s'establí a Avinyó
(Provença, Occitània), on treballà en
un taller
de passamaneria i cap el 1910 s'instal·là a
París, on visqué i trobà feina al
barri de Belleville. El cos sense vida de Régis Faure va ser
trobat el 25 de
maig de 1911 al riu Sena a Neuilly-sur-Seine (Illa de
França, França), sense
que s'aclarissin mai les circumstàncies de la seva mort que
va ser declarada oficialment
com a un accident.
***
Notícia
de l'absolució d'Amédée Granet
apareguda en el diari parisenc Le Matin del 30 de
juliol de 1910
- Amédée
Granet: El
---
