Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistas (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Lleonard Muntaner Editor, Premi de Narrativa Alexandre Ballester)

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistas (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Lleonard Muntaner Editor, Premi de Narrativa Alexandre Ballester)

La baldufa

Ha estat una sort que no hi hagués cap camió de l’exèrcit esperant al moll. Sense mitjans de transport, forçats a fer camí a peu, hem pogut sentir en la pell el batec de la ciutat. Poder caminar de nou pels carrers, atents al soroll de la gent, atrafegada en les seves inajornables ocupacions quotidianes. Sentim l’espetec de les portes metàl•liques dels negocis quan el propietari les obre, a primeres hores del matí. L´empleat d´una botiga de queviures ens mira, estranyat, talment veiés una fantasmal aparició. Un infant plora desconsoladament, en no voler anar a escola. La mare, desesperada, l’estira pel braç. En passar al nostre costat s’obre la maleta i tot cau a terra: quaderns, el llapis, una baldufa.. (Miquel López Crespí)

Ha estat una sort que no hi hagués cap camió de l’exèrcit esperant al moll. Sense mitjans de transport, forçats a fer camí a peu, hem pogut sentir en la pell el batec de la ciutat. Poder caminar de nou pels carrers, atents al soroll de la gent, atrafegada en les seves inajornables ocupacions quotidianes. Sentim l’espetec de les portes metàl•liques dels negocis quan el propietari les obre, a primeres hores del matí. L´empleat d´una botiga de queviures ens mira, estranyat, talment veiés una fantasmal aparició. Un infant plora desconsoladament, en no voler anar a escola. La mare, desesperada, l’estira pel braç. En passar al nostre costat s’obre la maleta i tot cau a terra: quaderns, el llapis, una baldufa... Els infants, com a qualsevol indret del món, aferrats a les joguines. La baldufa! Tan semblant a la meva, segles abans de la guerra, quan encara ningú no sabia de l'existència del dolor ni de la presència opressiva de la Mort navegant per camps i ciutats.

Es tractava d’envoltar amb la corda el cos de la joguina. Provar de fer punteria. El joc consistia a treure del cercle que havíem dibuixat amb guix enmig del carrer la baldufa dels companys. Els més dolents de la colla li deien al ferrer que esmolàs la punta a fi que, en caure amb força damunt la del company, la poguessin xapar de part a part. Quina satisfacció quan la podien rompre! Quina pena en el rostre dels que perdien la joguina que més estimaven! Com si l’al•lotea tengués innats instints assassins: rompre la baldufa, ferir l’alegria, fer patir, gaudir del sofriment dels altres, basar la felicitat personal en el dolor dels que tens al costat. Quan ets infant no analitzes el que s´esdevé amb la precisió actual. És ara, després de mesos de presó, després de restar ben a prop dels companys que seran afusellats, quan aprens a copsar en profunditat la maldat i la bondat dels homes. L´infern del món dels adults, la crueltat de la vida quotidiana... naixia a la infantesa? El sadisme contra el proïsme, la voluntat de fer mal, el desig de matar... ja es congriava en els nostres jocs infantils?

L´al•lot plora perquè la cartera se li ha obert i el que contenia ja és damunt la vorera. La mare pugna per tornar a agafar del terra tot el que el fill hi portava. Un soldat de l’escolta li ajuda a agafar l’embalum. Nosaltres no ens podem moure de la filera. El sergent vigila. Passam per davant una casa amb les finestres obertes. La madona feineja a la cuina. Puc veure com s’apropa a la cafetera, que fumeja damunt el caliu del fogó. Quan aboca el cafè a la tassa de l’infant que està assegut a la taula, la flaire ens arriba, marejadora. Quant de temps fa que no sabem quin gust té una tassa de cafè “autèntic”? Quasi al mateix temps tots els presoners ens giram en direcció a la casa. A Madrid el cafè començà a escassejar els primers anys de la guerra. A València encara en podies trobar en algun bar molt especial, d’aquells que en tenien reserves o, n’aconseguien mitjançant els contactes amb els mariners dels vaixells mercants que atracaven al port.

En olorar, des de llunyanes distàncies, la flaire encisadora del cafè just acabat de fer ningú no podia deixar de pensar en la mena de contactes especials que podia tenir aquella família. Era l’esposa d’un militar d’alta graduació, d’un estraperlista, d’algun falangista important?

Constatam com la vida segueix igual malgrat la gent, els companys, els amics hagin estat engolits per la ferotgia inclement de la derrota. Sovint és prou dolorós comprovar com els presoners som tan poca cosa. Un no-res a punt de ser oblidats per tothom. I els que morien davant els murs, en primera línia del front... qui els recorda? Tot s´esvaneix, es fa evanescent amb el pas dels mesos. La família també va perdent els contactes, la relació amb els detinguts. Quantes vegades no hem vist la desesperació d´homes ben granats que havien esventrat, a cop de bomba de mà, els tancs enemics i que ara, dins la presó, en el camp de treball, s’esfondraven en saber que la dona els abandonava o havia estat vista amb un altre. Aquests homes, als quals la tortura no havia pogut doblegar, que no havien fet cap declaració comprometedora malgrat les pallisses de la Guàrdia Social i els falangistes, ara ploraven i eren com una ploma que s’emportava el vent. Molts se suïcidaven de nit, als lavabos, penjant-se amb el cinturó o obrint-se les venes del braç amb la fulla d’afaitar. Ningú mai no es va matar al dormitori col•lectiu per no despertar-nos, per no molestar-nos amb la seva acció. Algú el podia veure i despertar els altres, provar de salvar-lo, fer venir els guardians, llevar-li la fulla d’afaitar, el cinturó. Per això es tancaven dins el lavabo i es penjaven en silenci. Qui sabrà mai els seus noms? On seran recordats? Les generacions futures... podran imaginar que els morts en silenci, els suïcidats en les eternes nits de la postguerra eren els mateixos que feien retrocedir els italians a Guadalajara, els que marxaven pels carrers de València i entraren, triomfants, a Terol? Al matí, quan ens despertaven, en veure un llit buit, ja sabíem que algú havia optat pel camí que no té mai tornada. Una sensació de buidor i de fonda tristor em pujava fins a la gola i me n’impedia el respirar. La mort de qualsevol amic era com si ens arrabassassin un braç de viu en viu. Quina follia imaginar que no arribarà mai l’instant de la més perfecta i vertiginosa buidor, el pertorbador reialme de les misterioses dunes del desert envaint el pany de les portes, els prestatges dels llibres, la claredat de tantes besades lluminoses, acollidores i callades. Quin absurd pensar que, malgrat la desfeta, podríem continuar atresorant records, els inexhauribles reflexos de la claror del matí, la imatge dels raigs del sol que reflecteixen les baionetes dels fusells moments abans del combat. A València, sobre els camions de la Columna de Hierro, marxant cap al front, ens arribava la inesborrable flaire de gessamins i tarongers. Era un deliri creure que seria factible resistir servant solament la memòria de les músiques enmig de la plaça, els gests inexhauribles de les milicianes aprenent a carregar les armes amb una rialla als llavis. Però fa temps que desaparegueren les carícies arran dels pins i les casetes de la platja. Matí gris de presó amb els amics engolits per inesperades tempestes, els obstinats cataclismes ordits per rellotges i calendaris.

Aprendre de sobreviure a l’enfonsament de l’esperança.

Als camps de treball ens donaven una espècie d’aigua bruta feta amb un poc de malta. Ens conformàvem amb què fos calenta, que almanco servís per llevar-nos una mica el fred del cos abans de sortir cap a la feina. Afamats, deglutíem l´aigua tèrbola amb les restes del pa que havia sobrat de les casernes. Ens alimentaven amb el que llançaven els soldats. La fam ens tenia martiritzats. Quan anàvem a l’obra, era una sort poder trobar un eriçó, un conill, agafar alguna col. Si els soldats de vigilància no tenien ordres especials per prohibir que ens ho menjassim, era una festa torrar l´eriçó al foc, bullir dins una llauna gran la llebre feta trossos, amb la col que havíem pogut arrabasar des de la vorera del camí. Aquell dia era una festa. Pareixa que havíem tornat joves. Amb una mica de menjar a la panxa, gent que en dies no havies sentit parlar, era presa d´una alegria frenètica i, de sobte, es posava a ballar o cantar cançons del seu poble.

L’alegria durava poc, després, tornava la melangia i el silenci.

Tots novament pensant en el menjar, en sobreviure un dia més.

La fam havia aguditzat els nostres sentits. Molts de nosaltres érem capaços d’olorar queviures amagats en un radi d´un centenar de metres. La flaire d’algun pernil penjat en les golfes d’alguna casa de camp ens torturava durant el dia. Caminant per Palma, anant a l’estació, ocorria el mateix. Qui tenia l’olfacte més sensible era el mallorquí, capaç d’olorar els camaiots i sobrassades de la terra des d´una distància immensa.

-Ara passam prop d´un rebost on hi ha penjats botifarrons i sobrassades.

Després romania pensatiu, caminant al nostre costat sense pronunciar cap paraula.

-Fa anys que no he tastat els botifarrons. D’ençà el dia que vaig embarcar en el vaixell que ens portava a l’Olimpíada Popular de Barcelona. Per no fer despeses, per no gastar res en tot el temps que duràs la travessia, la mare m’havia fet una bossa amb un bon pa de pagès i mitja dotzena de botifarrons de la darrera matança. Eren una mica coents, talment com ens agrada als poblers. Els vaig repartir entre els companys i companyes. No els he tornat a tastar mai més i ara, per patir més encara, m´arriba aquesta flaire tan coneguda. Per ressuscitar un mort!

A començaments de la guerra, quan m’enviaren amb un destacament a protegir els camions de queviures que ens enviaven des de València, vaig poder provar aquestes menges mallorquines en una taverna del port Un tipus de menjar, la sobrassada, que no tenia res a veure amb els nostres embotits, però que no em desagradà.

Pensar en el menjar, tenir sempre la família en el pensament, són les idees que ens obsessionen.

Ningú no sap on ens portaran.

Cap dels sergents i soldats que ens vigilen ha dit res respecte d’això. Molt manco el tinent Alfredo Giménez Codina. És evident que anam a fer carreteres. Com les que, a l´hivern passat fèiem a Burgos i Sòria. A Burgos ens concentraren a vells estables que ens feien enyorar la presó. Malgrat el fred, almanco, rere les gruixudes parets de l'edat mitjana et podies refugiar de les punxades del vent que desertitzava places i carrers. A les antigues cel•les on abans hi vivia una persona, ara ens acaramullaven vint o trenta presoners. Ningú no es podia moure, però aquella acumulació de gent en un indret tan reduït feia que ens proporcionassim calor els uns als altres.

A Sòria era pitjor ja que, treballant en l’ampliació de la carretera que portava a Madrid, dormíem en improvisades cabanyes de fusta, fetes de qualsevol manera, amb una simple teulada de branques de pi que no impedia el pas del vent. Foren els mesos més terribles d’ençà el final de la guerra. No podíem deixar de pensar que ens tenien en aquelles lamentables condicions a fi de causar més baixes entre nosaltres. La fam, el fred i el mal menjar anaven anihilant la resistència física i espiritual dels homes més forts.

Quan ens informaren que ens portaven a Mallorca, respiràrem alleugerits Ningú no desconeixia el clima suau i benigne de les Illes. Poder passar dels deu graus sota zero d’aquell hivern del 40, a Burgos i Sòria, als quinze sobre zero que normalment feia a Mallorca a l’hivern, representava un avantatge que no podíem imaginar.

El mallorquí i alguns valencians que coneixien les Illes no s’alegraren tant en un primer moment.

-Si ens porten a Cabrera o a Formentera, si ens internen sota el sol, amb poc menjar i poca aigua, farem la pell de seguida. En el segle XIX moriren milers dels presoners francesos internats a Cabrera. Eren els presoners agafats després de la batalla de Bailén i no hi hagué pietat per a ells. Ningú no en tenia cura. Morien com a rates enmig de la indiferència de les autoritats espanyoles.

Cabrera i els presoners francesos! N’havia llegit algunes històries a La Estampa, una revista que a vegades fullejava, juntament amb Tierra y Libertat o Solidaridad Obrera, quan feinejava al molí. Ferran VII, l’església, tot el poder inquisitorial d’aquella època consideraven els francesos i les idees de la Revolució Francesa talment com ara els franquistes consideraven els republicans. Però si havíem de treballar en els projectes dels vencedors ens haurien d’alimentar, malgrat fos amb un menjar de simple subsistència. Un treballador amb fam no rendeix i nosaltres, havíem de rendir, si els enginyers i capatassos volien veure acabades les obres. Aquest pensament em consolava i, malgrat les dificultats, encara servava un bocí d´esperança en la millora de la nostra situació.