Anarcoefemèrides del 3 de desembre
Esdeveniments
Capçalera del primer
número de L'Affamé
Ardennais
- Surt L'Affamé Ardennais: El 3 de desembre de 1905 surt a Nouzon (Ardenes, França) el primer i únic número del periòdic anarquista L'Affamé Ardennais. Chaque collaborateur est responsable de ses articles. Fou l'òrgan d'expressió del grup «Les Libertaires de Nouzon». Els responsables van ser Gustave Poncin (gerència) i Nicolas Fays (correspondència). Hi van col·laborar Ernest Bonnet, A. Bouche, Martin-Coupaye (secretari del Sindicat dels Obrers Pissarrers de Fumay), D. Merrheim i Émile Roger, entre d'altres. Tal vegada en sortiren més números, però l'únic que es conserva és el primer.
***
Portada
i contraportada del primer número de Nu
- Surt Nu: El 3 de desembre de 1978 surt a Örebro (Närke, Suècia) el primer número de la revista anarquista i anarcosindicalista Nu. Tidning för marginella (Ara. Periòdic marginal). Estava editat per membres de la Federació Local d'Örebro de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Van ser editors responsables Elisabet Isaksson i Sten-Åke Nordin. En sortiren cinc números fins al 1980.
Naixements
Foto policíaca de Nicolas Chauman (6 de març de 1894)
- Nicolas Chauman:
El 3 de desembre de 1855 neix al XV Districte de París
(França) l'anarquista Nicolas
Chauman. Pouater de professió, l'abril de 1892 formava part
del grup anarquista«L'Avenir» de Saint-Ouen (Illa de
França, França), integrat per una seixantena
de membres que es reunien al carrer Roziers i dels quals destacava
Gustave
Mathieu com a orador i propagandista entre d'altres (Louis Bernaix,
Charles Galau,
Louis Galau, Labrie, Ocrin, Francis Pernin, etc.). El 22 d'abril de
1892 va ser
detingut al seu domicili, al número 18 del carrer Anselme de
Saint-Ouen, ben
igual que altres 66 companys a París i a la regió
parisenca, de manera preventiva
davant la commemoració del «Primer de
Maig». Durant el seu interrogatori assegurà
que feia més de dos anys que ja no militava en cap grup
anarquista. En
l'escorcoll de casa seva es van trobar dos florets esmolats, una
pistola de cavalleria
i una comanda de dinamita datada el 9 de juny de 1884, que feia servir
per a la
seva feina de pouater. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en
un
llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i en
aquella època viva al
número 23 del carrer Louis Blanc de Saint-Ouen. El 6 de
març de 1894 va ser
detingut i va ser fitxat en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon, però va ser posat en
llibertat el mateix dia. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Jean-Pierre François (5 de març de 1894)
- Jean-Pierre François: El 3 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de gener– de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'ebenista anarquista Jean-Pierre François, conegut com Francis. Sos pares es deien Jean François, fuster ebenista, i Suzanne Neu (o Neut). Treballava al taller de fusteria Pegon, al número 33 del carrer des Abbesses de París (França). Abans de 1892 havia patit tres condemnes, una a mort, pronunciada en rebel·lia per un consell de guerra a Alger (Algèria). Implicat, amb Théodule Meunier, Jean Bricou i l'amant d'aquest, Marie Delange (La Rouge), en l'atemptat del restaurant Véry de París del 25 d'abril de 1892, a començaments de juny d'aquell any es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué a Dean Street. El 13 d'octubre d'aquell any va ser detingut per agents d'Scontland Yard i extraditat poc després, el 17 de novembre, a França. Jutjat entre l'11 i el 12 d'abril de 1893 per l'Audiència del Sena, amb Bricou i Delange, ja que Meunier es trobava amagat a Londres, va ser absolt. L'agost de 1893 s'instal·là a Londres. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Fotografia
policíaca de Joseph Cornuault (7 de gener de 1894)
- Joseph
Cornuault: El 3 de desembre de 1876 neix al II Districte
d'Angers (País del
Loira, França) l'anarquista Joseph Louis Emmanuel Cornuault.
Sos pares es deien
Joseph Cornuault, pintor de cotxes, i Marie Quartier, modista. Es
guanyava la
vida com a pintor en la construcció a París
(França). El gener de 1894 va ser
detingut i fitxat per la policia com a anarquista. En el moment de la
detenció
portava la cançó anarquista Prise
de
possession. Son patró, un tal Waguer, en va donar
bones referències,
reprotxant-li, emperò, les seves males companyies. En
aquesta època vivia amb
sa mare al número 11 del carrer Véron de
París. El 17 de setembre de 1904 es
casà al XVIII Districte de París amb
Françoise Mournier. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Lidio
Ettorre
- Lidio Ettorre: El
3 de desembre de 1893 neix a Giulianova (Abruços,
Itàlia) l'anarquista Lidio
Ettorre. Sos pares es deien Gaetano Ettorre i Domenica Di Paolo. Es
guanyava la
vida fent d'ebenista i en 1910 entrà en el moviment
anarquista. En 1912 començà
a col·laborar en la revista llibertària Volontà,
d'Ancona (Marques, Itàlia). En 1913 la Prefectura de Policia
de Teramo
(Abruços, Itàlia), on residia, envià a
la Direcció General de la Seguretat
Pública un informe on notificava la seva
militància anarquista, la propaganda
abstencionista que realitzava i les seves relacions amb el moviment
llibertari
d'Ancona. En 1913 participà en la fundació del
grup anarquista «Francisco
Ferrer» a Teramo i es mostrà especialment actiu en
el grup anticlerical local,
en la propaganda laica i racionalista, i en l'organització
dels obrers
agrícoles i del moviment antimilitarista. Fou un dels
creadors de la Casa del
Poble i de la Cambra del Treball de Teramo i
col·laborà amb el periòdic local La Sveglia, on participaven socialistes
revolucionaris, anarquistes i sindicalistes. En aquestaèpoca freqüentà Pietro
Angelini i Francesco Iannetti. Després d'haver participat en
les vagues de la«Setmana Roja», entre el 7 i el 14 de juny de 1914,
fou orador en multituds de
mítings contra la guerra i les companyies disciplinaries. En
1915 va ser
enrolat en l'11 Companyia del VI Regiment de Bersaglieri
establerta a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on
va
fer propaganda antimilitarista i anarquista. Després de fer
una crida als
soldats a seguir l'exemple d'Augusto Masetti i assassinar son coronel,
va ser
traslladat a Udine (Friül) com a bersagliere
ciclista. En contacte amb Pasquale Binazzi, director d'Il
Libertario, publicació en la qual
col·laborava, una carta
dirigida a aquest va ser interceptada per una delació i,
inculpat de «complot
insurreccional contra l'autoritat militar», va ser posat en
estricta
vigilància. En 1917 fou un dels organitzadors del«Fascio Revolucionari» de
Torí (Piemont, Itàlia), que agrupava anarquistes,
sindicalistes i socialistes
oposats a la guerra, i després de la Gran Guerra
estigué en contacte amb el
grup «Ordine Nuovo» d'aquesta ciutat. En aquestaèpoca es relacionà amb Pia
Carena, Antonio Gramsci, Alfonso Leonetti i Andrea Viglongo. Cap el
1919
s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i
esdevingué un dels dirigents de la
Lliga Proletària i del Grup de les Joventuts Socialistes de
Giulianova. En
aquesta època col·laborà en Avanti! Amb
Attilio Conti i altres, parlà en un míting de
solidaritat amb la Rússia
soviètica que se celebrà el 19 d'octubre de 1919
a Giulianova. En les eleccions
de 1919 participà en mítings electorals. En 1920,
sota el seu impuls, el Grup
de les Joventuts Socialistes, trencant la disciplina de partit,
votà una moció
a favor de l'antiparlamentarisme. Després
participà en la creació d'una coordinadora
tendent a la creació d'un Front Únic
Revolucionari (FUR) que reunís
anarquistes, sindicalistes, socialistes i membres de la Lliga
Proletària.
Prengué part activa en les lluites contra la carestia de la
vida, contra
l'enviament de tropes a Albània i a la Rússia
soviètica, i va fer costat la
Revolució Russa. En aquesta època
col·laborà en Umanità
Nova i en Falce e
Martello i parlà en nombrosos mítings
en favor dels presos polítics. Entre
l'1 i el 12 de juliol de 1920 promogué a Giulianova
l'assemblea en solidaritat
amb els «revoltosos d'Ancona» i per l'alliberament
dels presos polítics.
L'agost d'aquell any promogué una mobilització a
Giulianova contra els
assassinats de proletaris. El 30 d'agost de 1920 parlà en el
míting contra els
assassinats d'obrers i per la llibertat de les víctimes
polítiques que se
celebrà a Caramanico Terme (Abruços,
Itàlia). El 10 de setembre de 1920
organitzà el míting de propaganda anarquista de
Guglielmo Boldrini organitzat a
Giulianova per la Lliga Proletària i dos dies
després una mobilització popular
anticapitalista a la mateixa població. L'octubre de 1920
organitzà un congrés
provincial d'anarquistes, socialistes abstencionistes i de membres del
Cercle
Juvenil Socialista i de la Lliga Proletària per entrebancar
la
socialdemocràcia. Va ser detingut preventivament i
empresonat un mes fins el
novembre de 1920. El seu nom figura en un seguiment fet per la policia
de la
correspondència d'Errico Malatesta i de Paolo Schicchi. El
setembre de 1921,
amb Attilio Conti i militants del grup anarquista «Carlo
Pisacane» de
Castellamare Adriatico (Abruços, Itàlia),
fundà el periòdic L'Annunciatore.
Organo degli anarchici
d'Abruzzo, que acabà titulant-se Aurora
Libertaria. S'adherí durant una breu temporada al
Partit Comunista d'Itàlia
(PCI), en la tendència d'Amedeo Bordiga, però a
finals de 1921 retornà
definitivament a l'anarquisme. Participà com a orador en els
mítings per la llibertat
dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti que se
celebraren a
Giulianova el 16 d'octubre de 1921 i el 8 de gener de 1922.
Patí nombroses condemnes
per propaganda subversiva i en 1922 va ser denunciat sota
l'acusació d'haver
participat en l'assassinat de dos feixistes. En 1922
encapçalà una campanya a
favor de Nèstor Makhno i contra les persecucions
antianarquistes en la Unió Soviètica.
Contribuí a la creació del grup anarquista«La Luce». Fou l'organitzador, amb
Francesco Bentivoglio, dins de la l'Alleanza del Lavoro (AdL,
Aliança del
Treball) de la vaga del Primer de Maig de 1922 i fou un dels promotors
del IV
Congrés de la Federació Anarquista dels
Abruços (FAA), adherida a la Unió
Anarquista Italiana (UAI), celebrat el 7 de maig de 1922 a
Castellammare
Adriatico. El 7 d'octubre de 1922 el seu domicili i taller
d'ebenisteria, al
Corso Garibaldi, va ser assaltat i incendiat per escamots feixistes.
Després
d'uns mesos d'exili a París (França)
retornà a Itàlia i va ser objecte de
nombrosos escorcolls i detencions. Opositor irreductible del
règim, en 1930 el
seu document d'identitat portava l'epígraf«perillós políticament i
inclòs en
el llistat de persones a detenir en determinades
circumstàncies». En 1942 va
ser amonestat formalment per haver pronunciat un discurs«derrotista» i amb la
caiguda del feixisme el juliol de 1943 reprengué els seus
contactes i, amb
altres (Pasquale Di Odoardo, Abramo Esposito, el germans Franchi, Leo
Leone i Alessandro
Pica), fundà el moviment polític«Italia Libera». Després de la II Guerra
Mundial continuà amb les seves idees polítiques i
va escriure les seves
memòries sota el títol Memorie
di un
perseguitato politico antifascista, que resten
inèdites. Lidio Ettorre va
morir en 1977 a Giulianova (Abruços, Itàlia).
***
- Francisco
Moliné Viñas: El 3 de desembre de
1905 neix a Zuera
(Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Francisco Moliné Viñas, també conegut
com Paco
Moliné.
Sos pares es deien Bernardo Moliné i María
Viñas.
Era el fill major d'una família
nombrosa de 10 infants i des de
molt jove ajudà son pare a la feina. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936
aconseguí fugir
juntament amb 500 habitants del seu poble i durant la nit, pel bosc,
arribar a Tardienta
(Osca, Aragó, Espanya), població que havia estat
ocupada per una columna
confederal. Sa mare, que restà al poble, fou afusellada. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Després de
la II Guerra Mundial treballà d'obrer agrícola i
milità en la
Federació Local d'Aisinas (Aquitània,
Occitània) de la CNT. Sa companya fou Valentina Felipe.
Francisco
Moliné Viñas va morir el 25 de març de
1978 a l'Hospital Centre Jean Abadie de Bordeus (Aquitània,
Occitània) i fou
enterrat quatre dies després al cementiri d'Aisinas,
població on residia.
***
José
Rodríguez Portugal
- José
Rodríguez
Portugal: El 3 de desembre de 1908 neix a Centrones (Cea,
Ourense, Galícia) el
metge anarcosindicalista José Rodríguez Portugal.
Després d'estudiar per lliure
a l'Acadèmia General de Manuel Sueiro, aprovà el
batxillerat a l'Institut
d'Ourense. Entre 1926 i 1933 estudià la carrera de medicina
a Santiago de
Compostel·la (la Corunya, Galícia), obtenint
bones qualificacions. En acabar la
carrera, realitzà el servei militar al polvorí de
la Corunya, passant després
de l'Hospital Militar de Madrid amb el psiquiatra Antonio
Vallejo-Nájera Lobón.
Amb son amic José Pardo Babarro, fou un dels organitzadors
del Sindicat de
Sanitat de la CNT de Santiago i fou el primer signant per la
comissió
organitzadora en el lliurament dels estatus d'aquest sindicat al Govern
Provincial de la Corunya. Exercí de metge a Amoeiro
(Ourense, Galícia), on
havia estat cridat pel seu alcalde, el socialista Castor
Sánchez, amb la
finalitat de compensar la influència d'altre metge municipal
i dirigent local
de Falange. L'agost de 1936, arran del cop militar feixista, va ser
perseguit
per desafecte al règim i pels recels del facultatiu
falangista, fins i tot va
saber que un pistoler professional havia estat contractat per
assassinar-lo. El
seu cotxe va ser requisat i utilitzat per als passeigs,
i quan pogué, no el volgué recuperar.
Després de ser
destituït es traslladà primer a Cea i
després a Ourense, ja que la protecció de
son sogre, el metge Jesús Taboada Diéguez,
només podia ser efectiva a la
capital de la província. Enrolat com a soldat en
l'exèrcit franquista, en 1938
va ser destinat als hospitals de la Corunya, Ourense i
Benicàssim (Plana Alta,
País Valencià), sense voler ascendir de rang
militar. En acabar la guerra,
s'establí al barri El Puente d'Ourense, exercint la medicina
interna i la radiologia
en la seva consulta particular. A finals dels anys quaranta
obtingué plaça de
metge en la Seguretat Social, encara que hagué d'esperar
alguns anys per a
poder exercir-la. En aquests anys de postguerra i franquistes no
desenvolupà cap
activitat política. José Rodríguez
Portugal va morir el 19 de gener de 1998 a
Ourense (Ourense, Galícia).
Defuncions
Sergei Netxaiev (ca. 1870)
- Sergei Netxaiev: El 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 mor a Sant Petersburg (Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Havia nascut el 2 d'octubre –20 de setembre segons el calendari julià rus– de 1847 a Ivanovo (Ivanovo, Rússia), principal centre tèxtil de l'Imperi, en una família de classe humil; son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a«oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres«possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.
***
Notícia
de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 29 de maig de 1887
- Alexandre
Orcelin: El 3 de
desembre de 1900 mor a Viena del Delfinat (Arpitània)
l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Havia
nascut el 15 de febrer de 1861 a Viena del Delfinat
(Arpitània). Sos pares es deien Charles Orcelin, teixidor, i
Antoinette Belisson.
Durant la dècada de 1880
milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat
animat per Pierre Martin
(Le Bossu) i fou membre dels grups«La Révolte» i «Les
Insurgés». Obrer teixidor, en aquestaèpoca participà en
totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El
25 de
novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i
Joseph
Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de
pertànyer a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a
la presó de Lió
(Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28
de maig de 1887,
arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de
març d'aquell any en
un cafè als soldats de la guarnició local, va ser
condemnat per l'Audiència del
departament d'Isèra a un mes de presó per«incitació de militars a la
desobediència». En 1888 formà part, amb
el també obrer teixidor Davoine i
altres, del grup «Les Insoumis». A
començaments dels anys 1890 s'incorporà al
socialisme encapçalat per Jules Guesde i
esdevingué corresponsal local dels
periòdics socialistes Le Peuple,
de
Lió, i L'Action. No
obstant això, després
de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre
Martin i Jean-Pierre
Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels
oradors,
amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn,
d'un gran míting que se
celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). Cap al 1893
vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb
Sébastien Faure. El 23 de juliol de
1898 es casà a Viena del Delfinat amb
Thérèse-Victoire
Machietta.
***
Necrològica d'Henri-Édouard Droz apareguda en el diari de Mülhausen L'Express de Mulhouse del 10 de desembre de 1927
- Henri-Édouard
Droz: El 3
de desembre de 1927 mor a
Lió (Arpitània) el professor,
periodista, poeta i escriptor anarquista Henri-Édouard Droz.
Havia nascut el 13 de juny de 1868 a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa).
Sos pares es deienÉdouard-Eugène Droz i Marie-Adèle
Chédel. Fundador del Cercle Obrer local, en
1894 estigué relacionat amb el grup anarquista local de La
Chaux-de-Fonds. El
28 de febrer de 1895 aferrà uns cartells manuscrits contra
la jornada de l'1 de
març, diada de celebració de la
independència del cantó de Neuchâtel,
fustigant
contra la celebració d'aquesta «festa
burgesa» i engrescant la classe
treballadora a no participar-hi, «o contràriament
la dinamita esclatarà al lloc
de la cerimònia». Detingut per aquest fet el 23 de
març d'aquell any, va ser processat;
en el judici es va defensar tot sol i durant dues hores va maldir
contra el
capitalisme, la magistratura i la policia. Va ser condemnat a sis mesos
de
presó per «incitació a cometre delictes
i per pertorbació de la pau pública»,
la pena mínima prevista, però sense comptar els
dos mesos purgats
preventivament, i el 23 d'octubre de 1895 va ser alliberat. El 22 de
febrer de
1896 el Prefecte de Doubs (Borgonya, França) va decretar la
seva expulsió de
territori francès en cas que fos capturat. Entre 1897 i 1902
va col·laborar ambLes Temps Nouveaux. Supplément
Littéraire,
amb versos i sobre qüestions poètiques.
Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa)
treballà un temps com a agent d'assegurances i en 1900 era
professor de
literatura francesa i de dicció fonètica a
l'Institut «La Châtelaine» i a
l'Acadèmia de Música d'aquesta ciutat. Quan va
estar empresonat va escriure
poemes anarquistes els quals va publicar, amb altres textos, en 1902 en
un gros
volum sota el títol Du
rêve à l'action.
La seva «Chanson libertaire» va ser
reproduïda en LeChansonnier de la
Révolution, publicat aquell mateix any a Ginebra
pel periòdic Le Réveil
Anarchiste. Va tenir la
intenció de publicar una peça de teatre
revolucionària i altres obres poètiques
i Le Réveil Anarchiste
li va publicar
textos i posà en venda poesies seves durant molts d'anys.
Posteriorment emigrà
al Territori Imperial d'Alsàcia i Lorena (Imperi Alemany,
actualment França),
on esdevingué periodista per lliure a Alsàcia i
entre 1905 i 1914 fou director
general del diari Express de
Mülhausen (Alsàcia). El 5 de maig de 1908 va fer a
la Sala de la Borsa de
Mülhausen la conferència «La
fonétique» i l'1 de desembre de 1909 va fer al
mateix indret la conferència literària«Quelques poètes alsaciens (de Riestelhuber
et Siebecker à M. M. Édouard Schuré et
Georges Spetz)», que va ser publicada
l'any següent primer en lliuraments en Express
i després en fullet per l'editorial «Veuve Bader
et Cie». En 1910 col·laborà
amb poemes en el periòdic juvenil Pages
Illustrées de Ginebra. Posteriorment
retornà a Suïssa i a Berna (Berna,
Suïssa) fou representant dels diaris Le
Matin i La Tribune de
Genève.
També fou redactor del Bulletin
d'Alsace
et Lorraine i entre 1920 i 1923 de La
Feuille d'Avis de Vevey. Més tard
s'establí a París (França), al
número 78
del carrer Gambeta, on s'ocupà de tasques de
bibliofília. Sa companya fou
Pauline Gréber. Henri-Édouard Droz va morir el 3
de desembre –algunes fonts
citen erròniament el 10 de desembre– de 1927 a
Lió (Arpitània), després de
caure malalt durant un viatge de negocis.
Peppino
Bonaria
- Peppino Bonaria: El 3 de desembre de 1930 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) l'anarquista Giuseppe Bonaria, conegut com Peppino Bonaria. Havia nascut en 1891 a Orino (La Valcuvia, Llombardia, Itàlia). Son pare es deia Pietro Bonaria. Quan era molt jove emigrà a Suïssa. D'antuvi s'instal·là al cantó de Sankt Gallen i després a Zuric (Zuric, Suïssa), on treballà al magatzem de queviures «Risveglio» de l'anarquista Antonio Gagliardi i que amb el temps esdevindrà copropietari. A començament dels anys vint es traslladà a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i en 1922 es casa amb l'anarquista Antonieta Griffith. En aquesta època, amb Antonio Gagliardi, fundà l'empresa de comerç vitícola«G. Gagliardi i G. Bonaria & Cia» («Casa Gagliardi-Bonaria»). Hostatjà, amb Antonieta i Rosalia Griffith i Antonio Gagliardi, nombrosos exiliats italians que fugien del feixisme (Carlo Vanza, Giuseppe Peretti, Clelia Dotta, Franz Moser, Savino Poggi, Antonino Napolitano, etc.), als quals ajudà a falsificar passaports, arranjar documents, buscar feina, etc. Era un assidu distribuïdor del periòdic Il Risveglio Anarchico. En 1922 acompanyà Errico Malatesta, a qui havia conduït clandestinament a Suïssa a través de les muntanyes, Giuseppe Peretti, Carlo Vanza i altres, a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per a celebrar el quinquagèsim aniversari de la Internacional antiautoritària. En 1927 aconseguí la naturalització suïssa a Cureggia (Ticino, Süissa) i en 1929 viatjà amb Giuseppe Peretti a París (França) per assistir a una reunió amb companys anarquistes italians exiliats. Peppino Bonaria va morir el 3 de desembre de 1930 en un hospital de Zuric (Zuric, Suïssa) després d'una operació i fou incinerat a Seefeld (Zuric, Suïssa) acompanyat d'un discurs de Luigi Bertoni. El 22 de febrer de 1931 se li reté un homenatge durant el Congrés de la Colònia Proletària Italiana que se celebrà a Bellinzona. En 1933 sa vídua es casà amb el company i amic de tota sa vida Giuseppe Peretti.
***
Manuel
Maroño Calvo
- Manuel Maroño
Calvo: El 3 de desembre de 1936 és afusellat a
Santiago de Compostel·la (la
Corunya, Galícia) el socialista i militant confederal Manuel
Maroño Calvo.
Havia nascut el 5 de juliol –algunes fonts citen el 2 de
juliol– de 1899 a Santiago
de Compostel·la (la Corunya, Galícia). Sos pares
es deien Benito Maroño Novais,
emigrant a Buenos Aires (Argentina) on morí, i Josefa Calvo
Hermida. De bona
formació cultural, en 1919 entrà a treballar de
tipògraf a la impremta del
Seminari Conciliar compostel·là. Afiliat a
l'Associació Tipogràfica de Santiago
de Compostel·la, adherida a la Confederació
Regional Galaica (CRG) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), en 1921 en va ser nomenat vicepresident,
posteriorment vicesecretari, en 1923 secretari i en 1924 president.
També fou
un dels promotors en 1922 de la Biblioteca Obrera.
Simultàniament tingué un
paper destacat en el Sindicat d'Empleats Subalterns de l'Hospital
Provincial de
Santiago de Compostel·là de la Unió
General de Treballadors (UGT) i figurà en
la directiva de diferents societats obreres, com ara la Sociedad de
Constructors de Calçat (secretari en 1922), la
Unió Protectora d'Artesans
(secretari en 1924), la Societat de Fusters (vocal de la junta
directiva en
1926), la Unió Obrera (secretari entre 1928 i 1932), la
Societat d'Infermers
(president en 1934). Fou secretari-comptador i president de
l'Agrupació
Socialista de Santiago de Compostel·la i
desenvolupà càrrecs de responsabilitat
en la Federació d'Entitats Socialistes de la Comarca de
Santiago de
Compostel·là, creada el juny de 1931. Arran de la
vaga general revolucionària de
1934, va ser detingut el 10 d'octubre d'aquell any per ordre de
l'autoritat
militar per haver participat en una reunió clandestina a la
taberna «Padre
Benito» i alliberat l'endemà; per aquest motiu va
ser acomiada de la seva feia
a la impremta del Seminari Conciliar, encara que posteriorment, quan va
ser
absolt el desembre de 1934, va ser readmès. Per al
Congrés del Ple Regional
Galaic de la CNT, que es va celebrar entre el 19 i el 21 de maig de
1935 a Ourense
(Ourense, Galícia), va ser nomenat delegat per assistir-hi,
però declarant-se
socialista hi renuncià. Quan el cop militar feixista de
juliol de 1936 formà
part, en representació dels sindicats, del Comitè
Executiu del Front Popular de
Santiago de Compostel·la i s'encarregà de la
defensa i protecció del convent
del Carme. Detingut al barri de Vista Alegre on vivia sa
núvia, va ser empresonat
a Raxoi. Jutjat en consell de guerra sumaríssim amb els
altres 11 membres del Comitè
Executiu del Front Popular, el 19 de novembre de 1936 va ser condemnat
a mort. Manuel
Maroño Calvo va ser afusellat el 3 de desembre de 1936 als
murs del cementiri
de Boisaca de Santiago de Compostel·là (la
Corunya, Galícia), juntament amb son
germà José Maroño Calvo i altres
militants esquerrans (Fernando Domínguez
Caamaño, Rafael Frade Peña, José
Germán Fernández, Luís
Martínez Nouche, Rafael
Pardo Carmona, Modesto Pasín Noya, Francisco Ponte Ces i
Luis Rastrollo
González). En 2001 Dolores Vieites Torreiro
publicà la biografia Manuel
Maroño Calvo. Maroño o boó.
Manuel Maroño
Calvo (1899-1936)
***
Augustin Hamon
- Augustin Hamon:El3 de desembre de 1945 mor a Port-Blanc-en-Penvénan (Bretanya) el sociòleg, historiador i militant anarquista, després socialista, Augustin Adolphe Frédéric Hamon. Havia nascut el 20 de gener de 1862 a Nantes (Bretanya). Sos pares es deien Augustin Hamon, llauner, i Henriette Duval. En 1893 va introduir en l'anarquisme Fernand Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va publicar una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie de l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va participar, com a delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i altres, en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que va acabar sis dies després per l'exclusió dels anarquistes per part dels marxistes. Hamon relatarà aquests esdeveniments en Le socialisme et le Congrès de Londres. A més, és autor de L'agonie d'une société (1890), La France sociale et politique (1891), Psychologie du militaire professionnel (1893), Les hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie et Internacionalisme (1896), Un anarchisme, fraction du socialisme? (1896), etc. Va crear en 1897 la revista llibertària L'Humanité Nouvelle i va col·laborar en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Va ser també traductor (Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les universitats de París, Londres i Brussel·les. El 19 de març de 1901 es casà a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) amb Henriëtte Rynenbroeck. En 1904 deixarà París i s'instal·larà a Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard s'allunyarà de les concepcions llibertàries i esdevindrà socialista, participant en la fundació de les primeres seccions de la regió, especialment la de Lannion en 1905. Maçó des de 1894, també serà membre de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com a membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord, s'arrenglarà en l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant càrrecs de responsabilitat en les seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de l'SFIO presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el Congrés Mundial d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint l'únic socialista del secretariat del comitè. En aquesta època va publicar Les maîtres de la France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a Port Blanc que va batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni). En 1944, poc abans de morir, abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit comunista. Augustin Hamon va morir el 3 de desembre de 1945 a Port-Blanc-en-Penvénan (Bretanya). Els seus arxius es troben repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Eugène Soullier: El 3 de desembre de 1949 mor a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) el tipògraf i militant anarquista i anarcosindicalista Eugène Soullier. Havia nascut l'11 d'octubre de 1878 a Le Petit Tournon (Lyas, Vivarès, Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Eugène Soullier, conreador, i Julie Vernet.Era tipògraf de la impremta del «Memorial de la Loire» de Saint-Étienne i va ser fitxat per la policia com a «individualista». El 12 de juliol de 1904 es casà a Saint-Étienne amb Marie Joséphine Badieu. En 1911 formava part de la minoria revolucionària de la Federació del Llibre i publicava en el seu òrgan d'expressió Le Réveil Typographique (París, 1909-1914). L'estiu de 1911 fundà, amb altres companys, la Unió Departamental de Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Loira i l'any següent va ser nomenat secretari adjunt de la Borsa de Treball de Saint-Étienne, on representà durant molts anys el seu sindicat. Cada setmana, durant molts d'anys, assistí a les reunions de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Etiève, fortament influenciades pels llibertaris Nicolas Berthet i Benoît Liothier. En 1912 va fundar «La Ruche Syndicale» (El Rusc Sindical), organització cultural que proposava, entre altres coses, sessions teatrals i que tenia com a finalitat «elevar el nivell cultural del poble» i crear «una generació conscient i forta». Aquest grup, format per una quinzena de joves, també va ser anomenat «Groupe Anarchiste d'Éducation Physique et Morale de la Jeunesse Stéphanoise» (Grup Anarquista d'Educació Física i Moral de la Joventut de Saint-Etiève). Quan esclatà la Gran Guerra, a iniciativa seva, el Sindicat de Tipògrafs es pronuncià contra el conflicte bèl·lic i contra la«Unió Sagrada». En 1915 ingressà en el Servei Auxiliar i fou mobilitzat com a tipògraf en la Manufactura Nacional d'Armes de Saint-Étienne. En 1916 creà un grup d'oposició a la guerra que es reunia els dijous en un cafè del carrer del Grand Moulin i que es dedicava a distribuir, discutir i comentar fullets i periòdics antimilitaristes, com ara Par delà la mêlée o La Mêlée. Per aquest fet serà perseguit per la justícia durant aquesta època per «deserció i provocació dels militars a la deserció». En 1917 va ser nomenat novament secretari adjunt de la Borsa de Treball i el juny de 1918 va ser detingut arran del moviment vaguístic que s'havia desencadenat el mes anterior. El juny de 1919 va fundar el grup artístic «Le Nid Rouge» (El Niu Roig), que farà gires culturals a les zones rurals, i organitzà un grup anarquista, en contacte amb les Joventuts Sindicalistes, en el local de les quals va organitzar xerrades i distribuïa publicacions llibertàries (Le Combat Syndicaliste, L'En Dehors,Le Libertaire, etc.). Durant els anys vint continuà la seva tasca en els moviments sindicalista i anarquista. L'octubre de 1920 formà part de l'oficina del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) de Saint-Etiève, que s'acabava de crear. Després de l'escissió confederal, optà per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El 9 de febrer de 1922 la seva candidatura al càrrec de secretari adjunt del Comitè d'Acció, dirigit per François Lorduron, va ser proposada pel grup anarquista de Saint-Etiève. El 10 de gener de 1924 formà part del petit grup que, a la sortida d'un míting en suport dels anarquistes catalans condemnats a mort Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó, es manifestaren, malgrat els consells dels organitzadors, davant el consolat espanyol tot cantant Révolution i cridant«Assassins!». El 31 de desembre de 1926, arran de l'assemblea constituent del Grup Anarquista Comunista de Saint-Etiève, adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC), va ser nomenat tresorer del seu consell d'administració. En aquestaèpoca col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire (1923-1935). En les eleccions legislatives de 1928 fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Saint-Etiève, però sembla que la candidatura no es va mantenir. El 12 de juliol de 1928 es casà a Saint-Étienne amb Marie Claudie Jacquet. En aquestaèpoca vivia al número 3 del carrer Georges-Dupré. En 1929 participà en la fundació del bimensual anarcocomunista Le Silence du Peuple, del qual va ser gerent entre el gener i l'agost d'aquell any. Va formar part d'un grup anarquista a Saint-Étienne i es va adherir a Federació Local de l'anarcosindicalista Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, de la qual formà part de la seva oficina. En aquests anys vivia al número 6 de l'Impasse de Vieux Montaud. En 1938 va ser secretari general del Sindicat de Tipògrafs de Saint-Étienne i defensà les tesis de la Federació del Llibre que reivindicava la independència sindical absoluta. En aquesta època milità en el Centre Sindical d'Acció Contra la Guerra (CSACG) i denuncià l'Acord de Munic i la posició militarista del Partit Comunista Francès (PCF). Arran del «Pacte germanosoviètic», fou un dels sindicalistes signats del comunicat «La trahison russe et le mouvement syndical dans la Loire» publicat el 18 de setembre de 1939 en La Tribune Républicaine.
---