LA GENERACIÒ LITERÀRIA DELS 70 I LA NOVEL·LA HISTÒRICA DEL SEGLE XXI: EL VICARI DALBOPÀS
Per Mateu Morro Marcé (historiador)
En lextensa i polivalent obra literària de Miquel López-Crespí, «El vicari dAlbopàs» representarà, sense dubte, una fita caracteritzada per la plenitud de la seva escriptura i per la maduresa narrativa assolida. Lescriptura és austera i clara, precisa, despullada delements innecessaris, i per això adequada a les finalitats biogràfiques, reflexives i descriptives que lautor ha volgut cercar. El relat, daltra banda, descansa sobre dos dels grans temes de lobra den Miquel López-Crespí: la reinterpretació de les arrels pobleres -de sa Pobla i de la seva gent- des duna mirada històrica i, per un altre cantó, la reflexió sobre la lluita entre el nou i el vell, entre les idees transformadores i les idees conservadores, en una confrontació que parteix de la pròpia biografia per establir un diàleg amb ell mateix, amb els seus records i els seus referents, per a esdevenir un quadre interpretatiu de la nostra història contemporània. (Mateu Morro)
En lextensa i polivalent obra literària de Miquel López-Crespí, «El vicari dAlbopàs» representarà, sense dubte, una fita caracteritzada per la plenitud de la seva escriptura i per la maduresa narrativa assolida. Lescriptura és austera i clara, precisa, despullada delements innecessaris, i per això adequada a les finalitats biogràfiques, reflexives i descriptives que lautor ha volgut cercar. El relat, daltra banda, descansa sobre dos dels grans temes de lobra den Miquel López-Crespí: la reinterpretació de les arrels pobleres -de sa Pobla i de la seva gent- des duna mirada històrica i, per un altre cantó, la reflexió sobre la lluita entre el nou i el vell, entre les idees transformadores i les idees conservadores, en una confrontació que parteix de la pròpia biografia per establir un diàleg amb ell mateix, amb els seus records i els seus referents, per a esdevenir un quadre interpretatiu de la nostra història contemporània.
En Miquel López-Crespí no defuig mai els seus orígens: ni els del pare presoner republicà reclòs en un camp de treball a Mallorca, ni el de la mare de bona família pagesa poblera. I la tensió entre aquesta divergència dorígens i didentitats, en aparença irresoluble, que en lobra literària de Miquel López-Crespí es manté en permanent exercici de diàleg, a les pàgines de «El vicari dAlbopas», arriba a una intensitat especial, en la qual el diàleg interior del vicari Parera és també una lectura crítica de la història del poble i del país.
El vicari Parera
«El vicari dAlbopàs» és un retrat interior del prevere Joan Parera Sansó, vicari de sa Pobla entre 1890 i 1927, que va ser un personatge notable per moltes raons, com reflecteix amb rigor històric el llibre den Miquel López-Crespí. Sense cap dubte, Parera era un home conservador fins a la medul·la, integrista i oposat als moviments ideològics de signe progressiu, però alhora era un home inquiet i ansiós de coneixements, interessat per la història i els progressos tècnics, amb una capacitat de treball desbordant i va ser un prevere que va viure el seu sacerdoci amb intensitat i amb una estreta vinculació als batecs de la vida poblera.
En ell, larrel pagesa, la cultura pagesa manacorina que lhavia embolcallat des de la infància, suneix a la gent de la terra camperola per excel·lència que és sa Pobla. I els sentiments del sacerdot, defensor de lordre i de la tradició cristiana, es fonen amb la tradició popular, amb lherència dels avis, que ell pensa que ha de servir per aixecar una barrera insalvable davant les idees dissolvents duna modernitat desencaminada. Parera, per mor de la ploma de Miquel López-Crespí, ens apareix com un home contradictori que, a més, pretén aconseguir limpossible, ja que ni la cultura ni la defensa de la tradició popular són possibles al darrera de lintegrisme intolerant al qual es veu abocat i que en darrer terme durà a la negació estricta de tota possibilitat democràtica. La història del vicari Parera és, potser, la història dun somni esgarriat: lintent de construir una Mallorca contemporània, que seria també la reencarnació de la idealitzada Mallorca de sempre, sobre els fonaments duna tradició popular netejada dimpureses pertorbadores, tasca a la qual es va dedicar el vicari amb labrandament que sols pot eixir de la fermesa de les seves conviccions.
El vicari Parera devia ser un homenot de poble, feiner i obstinat, com aquell altre homenot manacorí que Francesc de Borja Moll va qualificar com «un home de combat». La trajectòria intel·lectual i política dAntoni Maria Alcover Sureda allunyant-se del catalanisme polític i posant-se a laixopluc de la Dictadura de Primo de Rivera, no degué ser diferent a la trajectòria de Joan Parera. En Miquel López-Crespí el retrata amb traços clarificadors i dissecciona la seva ideologia ultramuntana i les seves inquietuds socials i polítiques, que podem conèixer bé, entre altres coses, gràcies a les planes de «Sa Marjal», la revista que va editar mossèn Parera a sa Pobla, entre 1909 i 1927. En Miquel retrata a la perfecció la unió entre la religiositat abrandada, el conservadorisme social i la defensa dun ordre polític i social indefensable. I al costat del vicari, ens confegeix un quadre intel·lectual i humà en el qual hi apareixen Llorenç Riber, Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Antoni Maria Alcover i altres personatges de lèpoca de característiques ideològiques semblants.
Però, a més de tot això, crec que també hi ha en «El vicari dAlbopàs» una defensa implícita del vicari Parera que neix del respecte cap a la vena popular que el nodreix, la que el fa travessar la marjal per anar a conversar amb el pagès que ha sobreviscut la guerra de Cuba, la que el fa tenir cura dels pobres i la que, al fil del relat, el fa entrar en dubtes, per un moment, sobre la bondat del sistema polític imperant. El vicari, de la mà de la interpretació literària que en fa Miquel López-Crespí, és un home del poble que el vol defensar dels perills de la modernitat i de la revolució, però alhora és un home que també sap del treball dels pagesos de sol i sol, que sap que és en el dur treball de marjaler on la vila aixeca la seva prosperitat i, per tant, no es planteja una tasca sublim i elitista, sinó que també sembruta la sotana en el fang dels conradissos per escoltar i servir la gent poblera. Per això en Miquel López-Crespí no salva la institució ni la funció social regressiva de lesglésia daquell moment, però salva lhome, tot i la seva profunda discrepància amb tot el que va representar, amb unes pinzellades que en fan el dibuix humà del pagès manacorí, del pobler adoptiu i del voluntariós capellà de poble, lliurat tothora a les seves devocions i obligacions.
Sa Pobla, sa Pobla...
Sa Pobla, a més del vicari Parera, és en el meu parer laltre protagonista del llibre. De fet, els veritables protagonistes són els poblers i les pobleres, amb les seves limitacions i les seves grandeses, amb aquesta ànima poblera que singularitza la gent de la contrada i que tan bé sap descriure en Miquel López-Crespí, que lluny de distanciar-se de les seves arrels de cada cop shi identifica més i de cada cop les entén millor, perquè les sap veure amb la saviesa que li dona la seva pròpia trajectòria vital i, sobretot, amb lamplitud de mirada que dona lofici de lescriptor i la tasca de lhistoriador que mai ha trencat el fil umbilical que luneix amb el poble on va néixer i la seva gent.
Lobra del vicari Parera, a través de «Sa Marjal» i les seves publicacions, però també a través de la seva obra religiosa, social i cultural, posant en marxa institucions de crèdit i mutualitats de previsió o fomentant leducació popular, és fonamental per a entendre el que ha estat sa Pobla al llarg del segle XX i parteix duna estretíssima vinculació del sacerdot amb el seu poble dadopció i amb la gent concreta que lhabitava. Miquel López-Crespí ho recull amb detall i ho reinterpreta des de la reflexió històrica i des de la seva pròpia trajectòria personal, cosa que li permet construir un text ric i suggerent.
El pes de la història
Llegint «El vicari dAlbopàs» tenc la sensació que sobre el vicari Parera, sobre sa Pobla, hi gravita tot el pes de la història: el pes feixuc dels segles, des dels talaiots i les restes romanes que recull amorosament el prevere, a les germanies i les tensions socials i polítiques del segle XIX i XX. Perquè la mirada den Miquel López-Crespí, és sobretot una mirada històrica.
I, daquesta mirada històrica i per tant crítica, duna manera especial, nemergeix en el relat el pes aclaparador del que podríem dir «la Mallorca de sempre», la que han forjat els poderosos en aliança amb el poder polític i eclesiàstic. Aquesta Mallorca que va encarar el segle XX mobilitzada contra el liberalisme, contra el laïcisme, contra la democràcia i contra el socialisme, que estava entestada en aixecar fos com fos murs de contenció contra les idees dissolvents que venien de fora.
La cosa va acabar malament com tots sabem. Des de la Dictadura i la República anàrem a caure dins el pou de la Guerra Civil, la repressió i les misèries duna llarguíssima postguerra, de la qual no nhem acabat de sortir del tot. Lesglésia mallorquina i mallorquinista que havia volgut forjar Antoni Maria Alcover, a lombra del bisbe Campins, no va tenir el mínim de generositat necessari com per encetar un diàleg amb els «altres». Com si fos possible un retorn a ledat mitjana, al temps de la tenebrosa inquisició que descriu en Miquel López-Crespí. I així ens va anar. Recuperar la identitat absoluta entre estat, religió i vida social, extirpant els elements dissidents, sols seria possible després duna llarga guerra i una penosa postguerra, amb centenars de milers de morts, empresonats i exiliats. Lamable pàtria mallorquina de les tradicions nostrades acabà sent substituïda per laspra pàtria espanyola dels exèrcits salvadors i els escamots dafusellament.
El moviment catòlic, en el qual podem inscriure lobra de Joan Parera, va tenir una gran transcendència en larticulació a Mallorca dun model associatiu de base popular capaç de fer front a la irrupció del moviment obrer, al republicanisme i al socialisme. Aquest moviment tenia en la seva formulació alguns elements reformistes que aspiraven a introduir millores socials i tecnològiques en la vida de les persones, encara que fos per combatre el progrés de les idees i organitzacions obreres, però la dinàmica política espanyola i europea afavoria la confrontació, irreconciliable, sense punts dentesa possibles, i ben prest convertiria la dreta catòlica en el seu conjunt en un dels components essencials de moviments reaccionaris com la Dictadura de Primo de Rivera i, després, del franquisme.
Hagués pogut esser duna altra manera? En la meva opinió era difícil, en una Europa en la qual primer Mussolini i després Hitler mostraven el camí de lèxit totalitari davant lamenaça revolucionària. Lesglésia feia seu un catolicisme social, de combat, apte per a disputar pam a pam el terreny als adversaris laïcistes, però que de manera majoritària era lluny dacceptar els valors democràtics compartits de la il·lustració europea, que encara eren rebutjats amb violència.
Quan sentim certes declaracions sobre lactual llei deducació, sobre la defensa de lescola concertada o sobre lús de les llengües no castellanes, ens adonam de com segueix de viu lintegrisme i com segueix tractant dunir la defensa del poder temporal de lesglésia amb la dun model polític antidemocràtic. Però tot això no lleva que el vicari Parera, com altres sacerdots, no fes una labor cultural i de recuperació de les tradicions i de la història molt lloable, que avui forma part del nostre llegat més valuós. I el mateix podríem dir de la seva tasca social, benèfica i associativa. Som qui som perquè venim dallà on venim, daquest garbuix de contradiccions i didentitats, a les quals no podem renunciar.