Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració feixistes - (un petit tast de la novella Els crepuscles més pàllids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)
El sol daurava les velles pedres de la ciutat
Si viatjava enrere, cap a la desapareguda època dels jocs dinfants i les esperances no marcides, podria trobar, en els replecs més amagats de la memòria, a l´indret que no havien pogut destruir els anys de guerra i els turments de la presó, aquell somni d´una illa perduda enmig de la mar tota plena de vaixells amb les veles desplegades sortint a la mar per a enfrontar-se amb qualsevol destí advers: el conqueridor, el turc, els soldats dEspanya.. Com els antics foners que feren front a les naus romanes quan els volien esclavitzar i des del capdamunt dels altius talaiots lluitaren per preservar llurs costums, llur orgullosa independència. (Miquel López Crespí)
El sol daurava les velles pedres de la ciutat.
De seguida que els meus ulls sacostumaren a aquella claredat que sobria a les mil perspectives del blau ofertes pel cel i la mar, vaig poder contemplar el món que tenia davant. Era aquesta la ciutat dencanteri dels dictats del mestre, en la llunyana infantesa? El paradís somniat? L´illa on vivien els aventurers, navegants i descobridors de les novelles de Jules Verne llegides en ladolescència?
Si viatjava enrere, cap a la desapareguda època dels jocs dinfants i les esperances no marcides, podria trobar, en els replecs més amagats de la memòria, a l´indret que no havien pogut destruir els anys de guerra i els turments de la presó, aquell somni d´una illa perduda enmig de la mar tota plena de vaixells amb les veles desplegades sortint a la mar per a enfrontar-se amb qualsevol destí advers: el conqueridor, el turc, els soldats dEspanya.. Com els antics foners que feren front a les naus romanes quan els volien esclavitzar i des del capdamunt dels altius talaiots lluitaren per preservar llurs costums, llur orgullosa independència.
La catedral, al fons, com una nau immensa, resplendent, refulgint sota els primers raigs de sol del matí. Al peu del grandiós edifici, les murades sestenen com una serp, en un antic intent de protegir la ciutat. Alguns dels voluntaris que el trenta-sis desembarcaren a Portocristo i Punta Amer deien, rememorant aquella provatura dalliberar Mallorca: Si haguéssim desembarcat a Palma, Mallorca hauria caigut en mans de la República en poques hores.
Els que pensaven daquesta manera potser ignoraven lefectivitat de lartilleria de costa que protegia l´illa. Una bona feina de Franco quan la República el nomenà comandant militar lany 1933. Substituint els vells canons del segle denou, situant noves bateries per a no deixar cap angle de visió fora del control de la defensa, Mallorca esdevenia una punxeguda fera cuirassada, talment un gegantí eriçó que en lloc de pues tenia eren peces dartilleria de gran potència. Lerror atribuït al capità Bayo, cap de les tropes desembarcades el mes dagost del trenta-sis a Manacor, segurament va ser un gran encert tàctic. Un altre militar menys experimentat, que hagués volgut provar de conquerir Mallorca des de la ignorància, la temeritat i la manca d´informació, només hauria aconseguit que les tropes franquistes enfonsassin bona part de la flota que participava en lintent dalliberar Mallorca.
Uns instants després dhaver sortit de lenfony on ens mantenien amuntegats, la flaire dels coves de taronges i els sacs dametlles que hi havia acaramullats al moll, just ben pel davant d´on atracava el vaixell, ens feia oblidar les agres olors indestriables d´una bodega que no netejaven de feia anys.
Munts de taronges i ametlles preparats per al seu embarcament vora un trenet que arribava fins al final del moll. Després de més de dotze hores de romandre tancats a linterior del vaixell-presó que ens havia portat de València a Mallorca, sentir aquella encisadora olor de les fruites de la terra era com sentir dins cada porus de la pell el perfum rutilant de clavells i assutzenes.
Vaig respirar amb força, procurant que laire purificador del matí em penetràs ben profundament dins els pulmons.
Em sentia ressuscitar.
Hi havia molts carros carregats de sacs. Alguns pagesos amb pantalons foradats, capell de palla, ens miraren amb cert posat de llàstima en veure el lamentable estat en què ens trobàvem. Altres ens observaven amb una indiferència absoluta, com si tenguessin por de mostrar el més mínim sentiment de compassió als ulls de la grapada de guàrdies civils i falangistes que ens esperaven a lesplanada del moll.
A bord del vaixell tot eren crits i amenaces per part del sergent que manava el destacament de soldats que ens vigilava. El tinent Alfredo Giménez Codina era el màxim responsable de lexpedició de presoners adscrits al Batallón de Trabajadores 151.
Alt i prim, amb les botes llustroses i luniforme de lexèrcit franquista impecable, era prop de la cabina del capità de la nau vigilant com anàvem sortint de la bodega. Portava un fuet de verga de bou fortament agafat amb la mà dreta. Fuet que mai va emprar amb els presoners republicans, però que servia destri intimidatori, talment les estrelles de tinent cosides a la màniga, aferrades igualment a la gorra de l´uniforme. Mentre passàvem al seu costat, sense mirar-lo de front, pensava que aquests serien segurament els més afavorits per la victòria del general Franco. Els milers d´oficials de lEjército de la Victoria, que es llançarien com feres afamegades damunt ladministració de lestat, les companyies incautades pels vencedors, qualsevol racó des d´on es pogués xuclar la sang del poble.
Tanmateix... no shavien sublevat contra la República, no shavien alçat en armes per a acabar amb els partits desquerra i els sindicats i poder fruir així dels seus privilegis de classe per a tota leternitat?
Joan Busquets, el mallorquí que venia amb nosaltres, em digué a cau dorella, emocionat encara per haver pogut ullar de nou la seva terra, lilla que havia abandonat el mes de juliol del trenta-sis per anar a Barcelona a veure lOlimpíada Popular:
--A lestiu el camp està tot sense vida, amb lherba marcida. Els torrents són eixuts i arreu hi veus els rostolls secs. És el moment de la sega i els homes esmolen la falç per a segar el blat. Els colors del verd, sobretot a la serra de Tramuntana, comencen ser esponerosos a inicis de la tardor, quan ja han caigut les primeres pluges i la terra comença a reviure, després de lagonia dels mesos destiu. Tot prepara lesclat de la primavera que es congria, potent, en el cor de la terra.
Saturà un moment per eixugar-se la suor que li regalimava pel rostre i afegí: -El miracle autèntic comença a mitjans de febrer. Els ametllers floreixen i lilla sencera sembla un mantell blanc, com si la neu que molts dhiverns cobreix la serra de Tramuntana hagués errat lindret on cau habitualment i descendís, bellíssima sobre el pla. Si aguantam un parell de mesos, si som vius després de Nadal, veuràs el miracle.
Sota el sol dagost era difícil imaginar una terra coberta per la neu, amb munió de rierols plens daigua navegant a la recerca de la mar.
Sí, potser ho veuríem si podíem resistir.
No hi havia dubte que era una bella forma desperança esperar veure florir els ametllers de l´illa que havia sorgit de les fondàries de la mar amb la primera claror del matí. Ara ja no en teníem gaire, desperances. Els vencedors les havien marcides i la nostra generació, tots aquells jovençans que volien canviar el món, o havien mort en la guerra o davant els murs dexecució.
Com devia ser Mallorca coberta tota sencera pels pètals blancs de les flors dametller? Clima y suelo ofrecen aquí todos los encantos de una región paradisíaca; estos isleños desconocen los rigores del invierno y los ardorosos calores del estío, y su terreno rebosa de fertilidad. Los dilatadísimos almendrales; los azahares de naranjos y limoneros; los granados y las palmeras; los olivos y los algarrobos; los nísperos, los bosques de higueras, la vid y demás frutales, perfuman y enriquecen esta tierra de promisión. Era la veu seca de don Abelardo, el mestre de quan era un infant, tornant des de les fondàries dels calendaris, acompanyant-me per sempre, tot el temps que em restàs de vida, perseguint-me, recordant-me una època mitificada a mesura que passaven els anys i la vida ens transformava i enduria. Los dilatadísimos almendrales; los azahares de naranjos y limoneros; los granados y las palmeras; los olivos y los algarrobos; los nísperos, los bosques de higueras, la vid y demás frutales, perfuman y enriquecen esta tierra de promisión.
No es faria malbé la blancor fervent de cirerers i tarongers si es mesclava amb la sang que encara era fresca, brillant damunt els sementers de lilla? Una illa perduda enmig de la mar, una illa plena de sang tapada per les flors dels ametllers? Miguel Hernández, el company poeta, lamic, el comissari que, des de la retirada de Terol lluità al costat nostre en tots els fronts de Castelló i València, segurament hauria fet un gran poema, un himne a una terra que, pel que ens contaven els mallorquins que havien aconseguit fugir de la persecució, havia patit tant o més que els indrets denllà la mar.
Qui sap si podríem suportar les penalitats dels propers mesos! La nostra supervivència era un miracle, i en aquell any terrible de mil nou-cents quaranta, la vida d´una persona no valia un cèntim. Però havent sortit de la presó sabíem que als Batallones de Trabajadores érem en mans de lexèrcit i, si no hi havia una petició especial de les autoritats, hom suposava que les seleccions cap als escamots dexecució o les presons espanyoles ja shavia fet. Una suposició a la qual ens aferràvem amb totes les nostres forces.
Illusions de vençuts.
Tanmateix tot era insegur i nombroses comissions dinvestigació eren sempre a la recerca daquell que hagués pogut passar desapercebut enmig de les successives triadelles per a trobar sospitosos dhaver collaborat amb la República. Ni els manicomis eren lliures de rebre, en el moment més impensat, un grup de falangistes cercant d´algun internat que qualque un metge traïdor al Movimiento hagués volgut salvar donant-lo per foll.
Aleshores ningú no demanava per quines estranyes circumstàncies uns havien caigut, ja durant els primers mesos, torturats dins comissaries i camps de concentració o portats als murs dexecució després de judicis sumaríssims que eren només una excusa per a mantenir una ficció de legalitat en què ningú no creia.
Ja veuríem el que seria de nosaltres el dia de demà. Ara havíem deixat la tenebror dels foscos indrets dinternament de València, Madrid o Sòria i, amuntegats en trens on es transportaven els ramats, plens de brutor, ens enviaven a realitzar treballs forçats, obres d´infrastructura o fortificacions militars que el nou règim trobava necessàries.
--El més important daquests treballs, molts de necessitat dubtosa, diguin el que diguin les autoritats, és que sestalvien les bales per a matar-nos. Acabar amb la gent mitjançant la fam i les malalties provocades per una existència miserable, és més barat que tenir sempre preparats tribunals militars, carcellers, escamots dexecució... Molt més senzill que els rojos muirin picant pedra, a l´interior d´una mina de qualsevol indret, fent carreteres en llocs on només hi passaran els militars.
De tota lexpedició, el més optimista era Joan Busquets. Possiblement la força li venia del fet de tornat a trepitjar, viu encara, la seva terra, on, pel que ens contà, tenia familiars. Li havien afusellat el pare i un dels germans. A les germanes els havien donat oli de ricí i les havien passejades pel poble amb el cap rapat. I tot perquè en temps de la República, per a portar la contrària a les beates del poble plenes descapularis, medalletes de la Verge Maria i creus de la mort de Crist, shavien penjat uns dimonions vermells de drap.
Per a donar-te oli de ricí bastava i sobrava ser filla d´un afilat a un partit desquerres, no haver anat a missa, haver participat en alguna excursió amb els ateneus llibertaris o republicans, portar penjats uns dimonions en lloc d´una creu...
Per als falangistes no era suficient la mort dels familiars que havien anat a cercar de nit, enmig lanonimat de la fosca. Era qüestió, i ja ho havíem vist en molts pobles de Castella i el País Valencià, acabar amb qualsevol rastre de dignitat en la gent. I per això mateix loli de ricí, les rapades públiques de cabells a les dones, les rialles dels cacics i les beates fruint amb el patiment daquells que consideraven enemics de la família, la religió i la propietat.
Busquets shavia salvat per pura casualitat. Si no hagués marxat a Barcelona per assistir a lOlimpíada Popular el mateix dia de la sublevació militar, segurament hauria estat assassinat com el seu pare, com el germà, com tants i tants companys del sindicat.
Per a venjar la mort dels familiars sincorporà a les milícies de lexpedició del capità Bayo per a alliberar Mallorca. Reembarcats sense haver assolit lobjectiu, havia anat a parar a diverses unitats confederals per a acabar, després de la militarització, al meu costat, en la XXII Brigada Mixta. Férem plegats quasi tota la guerra. En primera línia de foc, a Madrid, el novembre del trenta-sis, el fred hivern de Terol, amb la majoria dels companys dels primers dies, morts. Un amic de veritat, avançant o retrocedint per aquelles muntanyes on queien les bombes, sense aturar, implacables, on, si no mories per les bales, era el fred el que et feria, com si la baioneta de l´enemic et travessàs músculs i artèries. Homes gangrenats, amb els metges amputant els membres congelats sense cloroform, sense cap mena danestèsia que no fos, i era un miracle!, un glop de conyac posat a la boca del desgraciat.
Quin aspecte més poc gloriós que té la mort, per molt que la vesteixin de banderes i bandes de música, corones de flors i discursos patriòtics!