Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració feixistes - (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

0
0

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració feixistes - (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)


El sol daurava les velles pedres de la ciutat


Si viatjava enrere, cap a la desapareguda època dels jocs d’infants i les esperances no marcides, podria trobar, en els replecs més amagats de la memòria, a l´indret que no havien pogut destruir els anys de guerra i els turments de la presó, aquell somni d´una illa perduda enmig de la mar tota plena de vaixells amb les veles desplegades sortint a la mar per a enfrontar-se amb qualsevol destí advers: el conqueridor, el turc, els soldats d’Espanya.. Com els antics foners que feren front a les naus romanes quan els volien esclavitzar i des del capdamunt dels altius talaiots lluitaren per preservar llurs costums, llur orgullosa independència. (Miquel López Crespí)


El sol daurava les velles pedres de la ciutat.

De seguida que els meus ulls s’acostumaren a aquella claredat que s’obria a les mil perspectives del blau ofertes pel cel i la mar, vaig poder contemplar el món que tenia davant. Era aquesta la ciutat d’encanteri dels dictats del mestre, en la llunyana infantesa? El paradís somniat? L´illa on vivien els aventurers, navegants i descobridors de les novel•les de Jules Verne llegides en l’adolescència?

Si viatjava enrere, cap a la desapareguda època dels jocs d’infants i les esperances no marcides, podria trobar, en els replecs més amagats de la memòria, a l´indret que no havien pogut destruir els anys de guerra i els turments de la presó, aquell somni d´una illa perduda enmig de la mar tota plena de vaixells amb les veles desplegades sortint a la mar per a enfrontar-se amb qualsevol destí advers: el conqueridor, el turc, els soldats d’Espanya.. Com els antics foners que feren front a les naus romanes quan els volien esclavitzar i des del capdamunt dels altius talaiots lluitaren per preservar llurs costums, llur orgullosa independència.

La catedral, al fons, com una nau immensa, resplendent, refulgint sota els primers raigs de sol del matí. Al peu del grandiós edifici, les murades s’estenen com una serp, en un antic intent de protegir la ciutat. Alguns dels voluntaris que el trenta-sis desembarcaren a Portocristo i Punta Amer deien, rememorant aquella provatura d’alliberar Mallorca: “Si haguéssim desembarcat a Palma, Mallorca hauria caigut en mans de la República en poques hores”.

Els que pensaven d’aquesta manera potser ignoraven l’efectivitat de l’artilleria de costa que protegia l´illa. Una bona feina de Franco quan la República el nomenà comandant militar l’any 1933. Substituint els vells canons del segle denou, situant noves bateries per a no deixar cap angle de visió fora del control de la defensa, Mallorca esdevenia una punxeguda fera cuirassada, talment un gegantí eriçó que en lloc de pues tenia eren peces d’artilleria de gran potència. L’”error” atribuït al capità Bayo, cap de les tropes desembarcades el mes d’agost del trenta-sis a Manacor, segurament va ser un gran encert tàctic. Un altre militar menys experimentat, que hagués volgut provar de conquerir Mallorca des de la ignorància, la temeritat i la manca d´informació, només hauria aconseguit que les tropes franquistes enfonsassin bona part de la flota que participava en l’intent d’alliberar Mallorca.

Uns instants després d’haver sortit de l’enfony on ens mantenien amuntegats, la flaire dels coves de taronges i els sacs d’ametlles que hi havia acaramullats al moll, just ben pel davant d´on atracava el vaixell, ens feia oblidar les agres olors indestriables d´una bodega que no netejaven de feia anys.

Munts de taronges i ametlles preparats per al seu embarcament vora un trenet que arribava fins al final del moll. Després de més de dotze hores de romandre tancats a l’interior del vaixell-presó que ens havia portat de València a Mallorca, sentir aquella encisadora olor de les fruites de la terra era com sentir dins cada porus de la pell el perfum rutilant de clavells i assutzenes.

Vaig respirar amb força, procurant que l’aire purificador del matí em penetràs ben profundament dins els pulmons.

Em sentia ressuscitar.

Hi havia molts carros carregats de sacs. Alguns pagesos amb pantalons foradats, capell de palla, ens miraren amb cert posat de llàstima en veure el lamentable estat en què ens trobàvem. Altres ens observaven amb una indiferència absoluta, com si tenguessin por de mostrar el més mínim sentiment de compassió als ulls de la grapada de guàrdies civils i falangistes que ens esperaven a l’esplanada del moll.

A bord del vaixell tot eren crits i amenaces per part del sergent que manava el destacament de soldats que ens vigilava. El tinent Alfredo Giménez Codina era el màxim responsable de l’expedició de presoners adscrits al Batallón de Trabajadores 151.

Alt i prim, amb les botes llustroses i l’uniforme de l’exèrcit franquista impecable, era prop de la cabina del capità de la nau vigilant com anàvem sortint de la bodega. Portava un fuet de verga de bou fortament agafat amb la mà dreta. Fuet que mai va emprar amb els presoners republicans, però que servia d’estri intimidatori, talment les estrelles de tinent cosides a la màniga, aferrades igualment a la gorra de l´uniforme. Mentre passàvem al seu costat, sense mirar-lo de front, pensava que aquests serien segurament els més afavorits per la victòria del general Franco. Els milers d´oficials de l’Ejército de la Victoria, que es llançarien com feres afamegades damunt l’administració de l’estat, les companyies incautades pels vencedors, qualsevol racó des d´on es pogués xuclar la sang del poble.

Tanmateix... no s’havien sublevat contra la República, no s’havien alçat en armes per a acabar amb els partits d’esquerra i els sindicats i poder fruir així dels seus privilegis de classe per a tota l’eternitat?

Joan Busquets, el mallorquí que venia amb nosaltres, em digué a cau d’orella, emocionat encara per haver pogut ullar de nou la seva terra, l’illa que havia abandonat el mes de juliol del trenta-sis per anar a Barcelona a veure l’Olimpíada Popular:

--A l’estiu el camp està tot sense vida, amb l’herba marcida. Els torrents són eixuts i arreu hi veus els rostolls secs. És el moment de la sega i els homes esmolen la falç per a segar el blat. Els colors del verd, sobretot a la serra de Tramuntana, comencen ser esponerosos a inicis de la tardor, quan ja han caigut les primeres pluges i la terra comença a reviure, després de l’agonia dels mesos d’estiu. Tot prepara l’esclat de la primavera que es congria, potent, en el cor de la terra.

S’aturà un moment per eixugar-se la suor que li regalimava pel rostre i afegí: -El miracle autèntic comença a mitjans de febrer. Els ametllers floreixen i l’illa sencera sembla un mantell blanc, com si la neu que molts d’hiverns cobreix la serra de Tramuntana hagués errat l’indret on cau habitualment i descendís, bellíssima sobre el pla. Si aguantam un parell de mesos, si som vius després de Nadal, veuràs el miracle.

Sota el sol d’agost era difícil imaginar una terra coberta per la neu, amb munió de rierols plens d’aigua navegant a la recerca de la mar.

Sí, potser ho veuríem si podíem resistir.

No hi havia dubte que era una bella forma d’esperança esperar veure florir els ametllers de l´illa que havia sorgit de les fondàries de la mar amb la primera claror del matí. Ara ja no en teníem gaire, d’esperances. Els vencedors les havien marcides i la nostra generació, tots aquells jovençans que volien canviar el món, o havien mort en la guerra o davant els murs d’execució.

Com devia ser Mallorca coberta tota sencera pels pètals blancs de les flors d’ametller? Clima y suelo ofrecen aquí todos los encantos de una región paradisíaca; estos isleños desconocen los rigores del invierno y los ardorosos calores del estío, y su terreno rebosa de fertilidad. Los dilatadísimos almendrales; los azahares de naranjos y limoneros; los granados y las palmeras; los olivos y los algarrobos; los nísperos, los bosques de higueras, la vid y demás frutales, perfuman y enriquecen esta tierra de promisión. Era la veu seca de don Abelardo, el mestre de quan era un infant, tornant des de les fondàries dels calendaris, acompanyant-me per sempre, tot el temps que em restàs de vida, perseguint-me, recordant-me una època mitificada a mesura que passaven els anys i la vida ens transformava i enduria. Los dilatadísimos almendrales; los azahares de naranjos y limoneros; los granados y las palmeras; los olivos y los algarrobos; los nísperos, los bosques de higueras, la vid y demás frutales, perfuman y enriquecen esta tierra de promisión.

No es faria malbé la blancor fervent de cirerers i tarongers si es mesclava amb la sang que encara era fresca, brillant damunt els sementers de l’illa? Una illa perduda enmig de la mar, una illa plena de sang tapada per les flors dels ametllers? Miguel Hernández, el company poeta, l’amic, el comissari que, des de la retirada de Terol lluità al costat nostre en tots els fronts de Castelló i València, segurament hauria fet un gran poema, un himne a una terra que, pel que ens contaven els mallorquins que havien aconseguit fugir de la persecució, havia patit tant o més que els indrets d’enllà la mar.

Qui sap si podríem suportar les penalitats dels propers mesos! La nostra supervivència era un miracle, i en aquell any terrible de mil nou-cents quaranta, la vida d´una persona no valia un cèntim. Però havent sortit de la presó sabíem que als Batallones de Trabajadores érem en mans de l’exèrcit i, si no hi havia una petició especial de les autoritats, hom suposava que les seleccions cap als escamots d’execució o les presons espanyoles ja s’havia fet. Una suposició a la qual ens aferràvem amb totes les nostres forces.

Il•lusions de vençuts.

Tanmateix tot era insegur i nombroses comissions d’investigació eren sempre a la recerca d’aquell que hagués pogut passar desapercebut enmig de les successives triadelles per a trobar sospitosos d’haver col•laborat amb la República. Ni els manicomis eren lliures de rebre, en el moment més impensat, un grup de falangistes cercant d´algun internat que qualque un metge “traïdor” al Movimiento hagués volgut salvar donant-lo per foll.

Aleshores ningú no demanava per quines estranyes circumstàncies uns havien caigut, ja durant els primers mesos, torturats dins comissaries i camps de concentració o portats als murs d’execució després de judicis sumaríssims que eren només una excusa per a mantenir una ficció de legalitat en què ningú no creia.

Ja veuríem el que seria de nosaltres el dia de demà. Ara havíem deixat la tenebror dels foscos indrets d’internament de València, Madrid o Sòria i, amuntegats en trens on es transportaven els ramats, plens de brutor, ens enviaven a realitzar treballs forçats, obres d´infrastructura o fortificacions militars que el nou règim trobava necessàries.

--El més important d’aquests treballs, molts de necessitat dubtosa, diguin el que diguin les autoritats, és que s’estalvien les bales per a matar-nos. Acabar amb la gent mitjançant la fam i les malalties provocades per una existència miserable, és més barat que tenir sempre preparats tribunals militars, carcellers, escamots d’execució... Molt més senzill que els rojos muirin picant pedra, a l´interior d´una mina de qualsevol indret, fent carreteres en llocs on només hi passaran els militars.

De tota l’expedició, el més optimista era Joan Busquets. Possiblement la força li venia del fet de tornat a trepitjar, viu encara, la seva terra, on, pel que ens contà, tenia familiars. Li havien afusellat el pare i un dels germans. A les germanes els havien donat oli de ricí i les havien passejades pel poble amb el cap rapat. I tot perquè en temps de la República, per a portar la contrària a les beates del poble plenes d’escapularis, medalletes de la Verge Maria i creus de la mort de Crist, s’havien penjat uns dimonions vermells de drap.

Per a donar-te oli de ricí bastava i sobrava ser filla d´un afilat a un partit d’esquerres, no haver anat a missa, haver participat en alguna excursió amb els ateneus llibertaris o republicans, portar penjats uns dimonions en lloc d´una creu...

Per als falangistes no era suficient la mort dels familiars que havien anat a cercar de nit, enmig l’anonimat de la fosca. Era qüestió, i ja ho havíem vist en molts pobles de Castella i el País Valencià, acabar amb qualsevol rastre de dignitat en la gent. I per això mateix l’oli de ricí, les rapades públiques de cabells a les dones, les rialles dels cacics i les beates fruint amb el patiment d’aquells que consideraven enemics de la família, la religió i la propietat.

Busquets s’havia salvat per pura casualitat. Si no hagués marxat a Barcelona per assistir a l’Olimpíada Popular el mateix dia de la sublevació militar, segurament hauria estat assassinat com el seu pare, com el germà, com tants i tants companys del sindicat.

Per a venjar la mort dels familiars s’incorporà a les milícies de l’expedició del capità Bayo per a alliberar Mallorca. Reembarcats sense haver assolit l’objectiu, havia anat a parar a diverses unitats confederals per a acabar, després de la militarització, al meu costat, en la XXII Brigada Mixta. Férem plegats quasi tota la guerra. En primera línia de foc, a Madrid, el novembre del trenta-sis, el fred hivern de Terol, amb la majoria dels companys dels primers dies, morts. Un amic de veritat, avançant o retrocedint per aquelles muntanyes on queien les bombes, sense aturar, implacables, on, si no mories per les bales, era el fred el que et feria, com si la baioneta de l´enemic et travessàs músculs i artèries. Homes gangrenats, amb els metges amputant els membres congelats sense cloroform, sense cap mena d’anestèsia que no fos, i era un miracle!, un glop de conyac posat a la boca del desgraciat.

Quin aspecte més poc gloriós que té la mort, per molt que la vesteixin de banderes i bandes de música, corones de flors i discursos patriòtics!



Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Latest Images