[28/11] Míting de Malatesta i Esteve - Pisacane - Chaumentin - Smorti - Huchet - Rosado - Girolimetti - Dávila - Higueras - Luis Antonio - Zaplana - Dueso - Gavaldà - Laffranque - Gurucharri - Grogan - Bevington - Sorrentino - Bertout - Abós - Riqué - Ishikawa - López Alarcón - Marfà - Rigat - Edo - Porras - Ivorra - Bulleri - Michaelis - Serveto - Sanjuán

Anarcoefemèrides del 28 de novembre

Esdeveniments

Full volant del míting [Arxiu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular]

- Míting de Malatesta i Esteve: El 28 de novembre de 1891 se celebra al teatre Tívoli de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) un míting obrer de controvèrsia els oradors del qual van ser els destacats anarquistes Errico Malatesta i Pere Esteve. Pel novembre de 1891 Pere Esteve conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà (Llombardia, Itàlia) i entre novembre de 1891 i febrer de 1892 ambdós realitzaren una gira propagandística per la Península, gira que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes.

Naixements

Silvia Pisacane

- Silvia Pisacane: El 28 de novembre de 1852 –algunes fonts citen 1853– neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'activista anarquista Silvia Pisacane. Filla del revolucionari llibertari Carlo Pisacane i d'Enrichetta De Lorenzo. Per amor, el 2 de juliol de 1847 Enrichetta deixà Nàpols, son marit (Dionisio Lazzari) i sos tres fills i es traslladà a Gènova amb son nou company Carlo, que abandonà una prometedora carrera en l'Exèrcit napolità. El 2 de juliol de 1857 Carlo Pisacane va morir amb 85 companys revolucionaris a la tràgica expedició de Sapri que pretenia enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Els pocs supervivents de l'expedició, entre ells Giovanni Nicotera, van ser empresonats. Enrichetta amb la petita Silvia, malalta, retornaren a Gènova, on ca seva va ser nombroses vegades escorcollada per la policia. En 1859 Silvia entrà al Col·legi Femení de la Peschiere, el director del qual era Luigi Mercantini, autor del famós poema La spigolatrice di Sapri (1857). Un dels primers decrets que Garibaldi emeté després de desembarcar a Sicília establia que es concedia una pensió de seixanta ducats mensuals vitalicis per a Silvia Pisacane,«filla de l'heroic Carlo Pisacane, assassinat a Sança quan combatia per l'alliberament dels germans, el juliol de 1857». Mare i filla marxaren a Nàpols, on la nina fou adoptada per Giovanni Nicotera quan aquest sortí de la presó i a la casa del qual s'instal·laren. De Lorenzo reprengué l'activitat política i en 1862, amb altres companyes, formà part del Comitè de Dones de Roma. En aquests anys Silvia, malalta de tuberculosi, i son pare adoptiu passaren temporades a San Gregorio Matese a la casa de camp del diputat Achille Del Giudice, amicíntim de Nicotera. L'abril de 1877 un grup d'internacionalistes llibertaris, guiats per Carlo Cafiero i Errico Malatesta, portaren a terme un moviment insurreccional al Matese, que s'escampà des de San Lupo fins a Gallo i Letino. L'estreta amistat entre Nicotera, que esdevingué ministre de l'Interior, i el senador i terratinent més ric del Matese Achille Del Giudice, ajudà al desplegament de la forta repressió militar desproporcionada que les autoritats romanes desplegaren per a la captura de l'escamot anarquista. La jove Silvia, coneixedora de l'aixecament anarquista del Matese i crescuda en la veneració del pensament llibertari de son pare, no dubtà acusar Matteo Imbriani, monàrquic i oficial dels Granaders de Sardenya i nebot de sa mare adoptiva, de«servir al tirà». A Nàpols s'havia promès al jove advocat Silvio Pallotta, que mantenia contactes amb els internacionalistes de la ciutat. Quan els insurrectes anarquistes van ser capturats, davant la absoluta probabilitat d'una condemna a mort, l'advocat d'aquest, Carlo Gambuzzi,íntim amic de Bakunin, demanà Silvia que intercedís davant son pare adoptiu i ministre de l'Interior, en nom de l'afinitat ideològica entre la Banda del Matese i Carlo Pisacane. La intercessió fou efectiva i el judici sumaríssim per un tribunal militar va poder evitar-se i finalment els militants anarquistes van ser absolts. El novembre de 1878, a causa de diversos problemes financers (deutes, hipoteques dobles, talons bancaris falsos, etc.), Nicotera donà en préstec 66.000 lliures, que era la dot sencera de Silvia, al seu amic Del Giudice. Nicotera durant anys intentà inútilment que la suma prestada fos restituïda i en 1885 manà a l'advocat Gaetano Cannada Batoli, un dels més coneguts i apreciats jurisconsults napolitans, que esdevingué tutor de Silvia, que fes tot el possible per recuperar la dot. Sense aconseguir res per les bones, el maig de 1887 demandà el senador Del Giudice. El 26 de novembre de 1887 el Senat es constituí en Alt Tribunal de Justícia i nomenà una comissió instructora, formada per Francesco Auriti, Luigi Basile, Tancredi Canonico, Tommaso Celesia di Vegliasco, Vincenzo Errante i Giuseppe Piroli, que durant mesos investigà el patrimoni de Del Giudice i l'afer de la Banca Romana. Des del febrer de 1888 i durant mesos les portades dels diaris nacionals dedicaren amplis espais a l'escàndol del senador Del Giudice i de la seva apropiació de la dot de Silvia Pisacane; mesos després presentà la seva dimissió del càrrec de senador, cosa que fou acceptada sense debat. Mesos després, el 16 de setembre de 1888 –moltes biografies citen erròniament 1890–, Silvia Pisacane va morir de sobte a Nàpols (Campània, Itàlia) sense haver rebut cap cèntim de la seva dot.

Insurrecció al Matese

Procés contra la«Banda del Matese»

***

Charles Chaumentin (1892)

- Charles Chaumentin: El 28 de novembre de 1857 neix a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista Charles Ferdinand Chaumentin, conegut com Chaumartin. Sos pares es deien Charles Philippe Chaumentin, xofer, i Henriette Charlotte Pierredon. Casat amb dos infants, treballava d'obrer metal·lúrgic a la fàbrica Claparède de Saint-Denis (Illa de França, França) i militava en el grup anarquista d'aquesta població, on, segons la policia, hauria instal·lat, a la seu del grup, al número 15 de carrer del Pont, un petit taller de fabricació de bombes. Del seu domicili de Saint-Denis va ser d'on l'11 de març de 1892 va partir François Claudius Koënigstein (Ravachol,Léon Léger) per cometre l'atemptat contra el magistrat Edmond Benoît. Charles Chaumentin va ser detingut el 17 de març arran d'un escorcoll on la policia va trobar diversos productes químics, casquets de bala de fusell de caça i sis petits obusos. Durant aquest escorcoll, sa companya Clotilde es va oposar amb totes les seves forces a la seva detenció. El 26 d'abril de 1892 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb Ravachol i va ser absolt, mentre que Ravachol i Charles Achille Simon (Biscuit) van ser condemnats a treballs forçats a perpetuïtat. La seva absolució deixà clar que durant els interrogatoris havia carregat les culpes als altres processats i aquest fet va ser durament denunciat pels anarquistes, entre ells Sébastien Faure, que el tractà de «delator i traïdor». De fet, Chaumentin havia estat denunciat per una delatora, S. d'A. (X2), que freqüentava el seu domicili, cinc dies després de l'atemptat i la policia coneixia tots els detalls de l'afer. Probablement és el mateix Chaumartin sobre el qual la Prefectura del Loira informà l'octubre de 1882 que una capsa de dinamita, dirigida al seu nom, restava abandonada a l'estació de Neuville-sur-Saône. Segons la policia, Chaumartin, que havia fet el servei militar en un regiment d'artilleria i havia treballat a l'Arsenal de Lió (Arpitània), hauria estat l'autor de diverses notes de correspondència aparegudes en el periòdic L'Étendard Révolutionnaire, on es denunciava diversos petits caps de l'Arsenal. Posteriorment va anar a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), on va formar part del grup «Les Outlaws» i treballà com a obrer metal·lúrgic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Adelmo Smorti

- Adelmo Smorti: El 28 de novembre de 1864 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista i anarcosindicalista Adelmo Smorti. Sos pares es deien Giuseppe Smorti i Argemide Angelucci. A principis de la dècada dels vuitanta fou un dels internacionalistes més representatius de les Marques i, amb Ugo Panzini i Dante Rocchi, creà la secció d'Ancona de la Federació Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Amb Cesare Agostinelli i Rodofo Felicioli, jugà un paper importantíssim en el pas de la fase internacionalista a la clarament anarquista. Fou membre de la junta directiva del «Circolo di Studi Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i representà els anarquistes en la reunió del Primer de Maig de 1891 a Ancona. Posteriorment va ser un dels fundadors i redactors dels periòdics L'Art. 248 i L'Agitazione. Constantment vigilat per la policia d'una manera descarada, el juliol de 1897 dirigí, amb Rodolfo Felicioli, una carta oberta al prefecte, publicada en L'Agitazione, denunciant aquest fet. El 21 de  setembre de 1897 fou l'orador en una reunió convocada per l'esquerra d'Ancona. Mantingué una estreta relació epistolar amb Errico Malatesta, Élisée Reclus, Pietro Gori, Luigi fabbri i amb els principals militants llibertaris de les Marques. Un informe policíac de gener de 1900 destacava la seva capacitat propagandística i les maneres que tenia de saber defugir de tota responsabilitat penal. En els seus antecedents judicials entre maig de 1892 i desembre de 1897, només figuren cinc imputacions per delictes polítics i totes acabaren arxivades sense judici. Promogué les manifestacions que tingueren lloc a Ancona el gener de 1894 en suport dels«Fasci Sicilians» i del motí de la Lunigiana i fou el primer a signar, tres anys més tard, el manifest abstencionista I socialisti-anarchici ai lavoratori italiani. A finals del segle tingué una gran activitat entre els treballadors locals amb la finalitat de crear organitzacions obreres. El gener de 1898 destacà durant els disturbis per l'augment del preu del pa a Ancona, fets pel qual va ser detingut, juntament amb altres destacats anarquistes (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro Bersaglia, Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusini, Rodolfo Felicioli, Emilio Lazzarini, Errico Malatesta, Carlo Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini i Luigi Rocchetti) i condemnat a sis mesos de presó per pertinença a«associació criminal». El 12 de setembre d'aquell any la Comissió Provincial per al Domicili Forçat li va assignar la residència a l'illa de Lipari i posteriorment va ser traslladat a l'illa de Pantelleria, on coincidí amb destacats anarquistes (Cesare Agostinelli, Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc.). El juliol de 1900 signà la protesta contra el procés al grup editor de L'Agitazione i l'octubre d'aquell any va ser alliberat condicionalment de l'assignació de residència. A partir d'aquest moment, es dedicà en cos i ànima en l'activitat sindical i va ser elegit, amb el major nombre de vots, com a membre de la Comissió Executiva de l'acabada de crear Cambra del Treball d'Ancona, fundada el desembre de 1900 i de la qual esdevingué el seu primer secretari el març de 1901. El juliol de 1902 dimití, juntament amb Cesare Agostinelli, de la Comissió Executiva per motius de feina. En aquest any de 1902 dissolgué la seva empresa comercial de cereals «Smorti e C.». El 22 de febrer de 1903 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista de les Marques que se celebrà a Ancona. En aquesta època continuà rebent periòdics llibertaris d'arreu del món i mantenint correspondència epistolar amb Errico Malatesta, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra). El setembre de 1904 el full anarcoindividualista de Milà (Llombardia, Itàlia) Il Grido della Folla intentà crear una polèmica contra ell denunciant el seu comportament incoherent amb els ideals anarquistes, ja que setmanes abans havia demandat judicialment un home per qüestions econòmiques i, amb el suport legal d'Augusto Giardini, l'havia fet condemnar. Arran dels disturbis del 7 de desembre de 1905 a Ancona contra la pujada del cost de la vida, es llançà una ordre de detenció contra ell i contra Rodolfo Felicioli i Augusto Giardini, però no es va executar gràcies a la intercessió de l'alcalde. En aquestaèpoca col·laborà en periòdic La Vita Operaia. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 prengué part en el I Congrés Anarquista Italià, que el va elegir com a membre de la comissió encarregada d'estudiar la viabilitat d'un òrgan nacional de premsa, que es materialitzà en L'Alleanza Libertaria, periòdic publicat a partir del 8 de maig de 1908 a Roma (Itàlia). En el Congrés Interprovincial Anarquista, que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona, se li va encarregar de la correspondència de L'Alleanza Libertaria amb els grups anarquistes locals. Quan en 1913 Errico Malatesta retornà a Itàlia, fixà la seva residència a Ancona atret per la solidesa del grup anarquista d'aquesta localitat. En 1914 muntà una nova empresa comercial de farines («Adelmo Smorti e Figlio»), en la qual tingué com a representant l'anarquista Tito Alfredo Baiocchi, i que sembla que va fer fallida aquell mateix any. En un informe de la policia del 14 de desembre de 1914 es ressenyà que, després d'Errico Malatesta, Smorti era l'organitzador més actiu, ja que s'encarregava de la correspondència i dels fons del periòdic Volontà. Després de la «Setmana Roja», fou membre del reconstituït «Circolo di Studi Sociali» i es va veure obligar a limitar la seva activitat política, en gran part a causa de la posició neutralista que assumí abans de la Gran Guerra, que l'exposava a ser titllat de derrotista. La pèrdua d'un dels seus sis fills que tenia en el conflicte bèl·lic, no ajudà gens a la seva malmenada salut. Adelmo Smorti va morir el 26 de gener de 1921 a Ancona (Marques, Itàlia) i la seva defunció va ser condolguda no només per Umanità Nova, sinó per diversos periòdics republicans i comunistes.

***

Notícia sobre una conferència de Mary Huchet apareguda en el diari La lanterne de l'1 d'octubre de 1897

- Mary Huchet: El 28 de novembre de 1871 neix al XVII Districte de París (França) la feminista, atea, sindicalista i propagandista anarquista Marie Louise Huchet, més coneguda com Mary Huchet. Sos pares es deien Gerasime Huchet, sastre, i Irma Celestine Lefèvre, modista. Es guanyava la vida com a plomallera. El maig de 1896, quan era secretària del Sindicat de Flors i de Plomes, va ser encarregada en una reunió de solidaritat amb les obreres diamantistes de Pantin (Illa de França, França), de remetre-les una part dels 23,50 francs recaptats aquell dia, l'altra part va ser destinada als obrers porcellaners de Llemotges (Llemosí, Occitània). Entre gener de 1897 i març de 1899 participà com a oradora en 26 conferències a la regió parisenca sobre temes d'allò més diversos. En aquests mítings intervingué amb altres companys i companyes (Maximilienne Biais, Eliska Bruguière, Alice Canovas, Louise Réville, Rolande, Astié de Valseyre, etc.). També col·laborà en Le Libertaire. El 4 de febrer de 1897, en una reunió organitzada a la Sala del Commerce, al número 91 del bulevard del Tempre de París, sobre el tema «Les crimes du diable», juntament amb Albert Létrillard i Paul Raubineau, denuncià la vida regalada dels capellans; en aquest sentit també intervingueren destacats militants (Léon Barrier, Ernest Girault, Sadrin, Francis Prost i Tortelier). El 8 de febrer de 1897, després que la Prefectura de Policia no autoritzés una reunió que s'havia de celebrar a la Sala del Commerce, la vintena d'anarquistes presents (Gravelle, Lucas, E. Murmain, Francis Prost, Raubineau, Georges Renard, Sadrin, etc.), encapçalats per ella, es congregaren en una taverna, a la Sala Turpin. En aquesta reunió reivindicà l'amor lliure, criticà la institució matrimonial i va fer costat les prostitutes, «víctimes de l'estat social actual». A començament de febrer de 1897, participà en una festa familiar organitzada per la Lliga de Propaganda de l'Ateisme i per la Societat del Baptisme Civil, que se celebrà a la Sala de la Ligue Fraternelle, al número 17 del carrer Daint-Isaure, i on, després de l'al·locució d'Albert Létrillard, cantà cançons de Paul Paillette i Jehan Rictus. El 15 de febrer de 1897 participà en un míting, al qual assistiren unes dues-centes persones, sobre «Les crimes modernes: Cuba, Montjuich, Madagascar, Arménie et sur le comunisme et l'individualisme», celebrat a la Sala de l'Eden, al número 49 del carrer de Bretagne. El 27 de febrer de 1897 participà en un míting«eclèctic» sobre diversos temes (Orient, els crims de la religió, les tortures de Montjuïc, Cuba, Armènia, l'Església, la Pàtria, la Religió, la Justícia, etc.) celebrat a la Sala del Commerce, on assistiren unes tres-centes persones i on hi hagué alguns incidents. L'11 de març de 1897 participà en uns aldarulls amb els parroquians de mossèn Étourneau que tingueren lloc a l'església de Saint-Ambroise i en els quals resultà detinguda, juntament amb altres anarquistes (Carré, Ebner, Gardin, Ernest Girault i Lebrun). Després de cinc dies de presó preventiva, el 16 de març de 1897, els inculpats van ser portats davant el IX Tribunal Correccional del Sena: Ebner, Carré, Gardin i Lebrun van ser condemnats a 15 dies de presó i ella a vuit –en aquest judici ella es declarà «socialista cristiana humanitària»–; Albert Létrillard, redactor de L'Intransigeant, va ser condemnat a una multa de 50 francs per haver protestat per la detenció de Mary Huchet. El 19 de març de 1897 se celebrà a la Sala del Commerce una conferència, que reuní unes dues-centes persones, per protestar contra les detencions i en la qual intervingueren Broussouloux, G. Brunet, Butaud, Albert Létrillard, Francis Prost, Raubineau i Georges Renard, i on es denuncià que ella encara romandria empresonada uns dies més. El 16 d'abril de 1897, en un banquet anual organitzat per la Lliga de Propaganda de l'Ateisme en ocasió del Divendres Sant, on assistiren Sébastien Faure, Marie Huchet, Achille Leroy, Albert Létrillard, Ténière, Sidonie Vaillant i una trentena de convidats, menjaren porc. El 29 de maig de 1897, a la Sala del Commerce, la Lliga Antireligiosa i«Les Libertaires de Paris» organitzaren una reunió, on assistiren 250 persones, que acabà amb aldarulls. El juny de 1897, amb Eliska Bruguière, creà un grup de dones llibertàries al si del grup «Internationale Scientifique» que es reunia a la Sala Rosnoblet, al número 281 del Faubourg Saint-Denis. El 26 de juny de 1897, en un míting organitzat pels anarquistes en suport dels exiliats espanyols, en el qual assistiren un centenar de persones, defensà els companys anarquistes expatriats arran del «Procés de Montjuïc». L'11 de setembre de 1897 intervingué, amb altres companys (G. Brunet, Georges Étiévant, Ernest Girault, Albert Létrillard, Charles Malato, Sadrin i Tortelier), en un míting sobre les víctimes de la«Inquisició espanyola» a la Sala Baumann de Saint-Ouen (Illa de França, França) organitzat pels grups revolucionaris de Saint-Ouen i «Les Libertaires de Paris», on assistiren unes setanta persones; en aquest acte exposà les teories anarquistes, atià els treballadors a fer la «propaganda pel fet» als tallers, va fer una crida per a la fundació d'una biblioteca llibertària a Saint-Ouen i exposà que, amb Louise Coutant, exsecretària del Sindicat de Bugaderes i d'Infermeres de la Borsa del Treball, havia creat un grup de dones obert a totes les obreres. El 28 de setembre de 1897 va fer a la Casa del Poble la conferència «Le Droit des femmes à la révolution, l'exploitation du travail, les salaires dérisoires», on també intervingueren Louise Coutant i Ernest Girault i on es llegí un carta de Louise Michel. L'octubre de 1897 ajudà el«naturià» Louis Martin a empaperar el seu Pavillon Sans Dieu, al número 96 del carrer Lepic de París. Després d'un intent de suïcidi el 10 de desembre de 1897 de Louise Coutant, a començament de gener de 1898 encara estava hospitalitzada per una operació i sembla que aquest problemes de salut posaren fi a l'intent de creació del grup de dones de la «Internationale Scientifique». En les eleccions generals de maig de 1898, amb Louise Coutant, defensà la candidatura de Paule Minck, tot reivindicant els drets de les dones a la seva igualtat total. El 2 de juliol de 1898, en un reunió a la Casa del Poble, al número 47 del carrer de Ramay, on es tractaren diversos temes (Dreyfus i Zola, la vaga general i l'empresonament de GeorgesÉtiévant, i on assistiren unes 120 persones, s'oposà a Louise Réville sobre la distinció entre Georges Étiévant i el també condemnat Carara, essent per a Marie Huchet tots dos revolucionaris; també digué que calia ocupar-se menys de l'«Afer Dreyfus» i dedicar-se més a la propaganda vertaderament anarquista. El 25 de setembre i el 2 d'octubre de 1898 intervingué en la conferència«L'union libre. L'amour libre et l'immoralité dans le mariage», celebrada a la Sala Delapierre, al número 168 del carrer de Charenton, on també prengueren la paraula Alice Canova, Eugénie Collot, Francis Prost i Sadrin. El 25 d'octubre de 1898, en sortir d'una reunió celebrada a la Sala Prat, al número 220 del carrer Saint-Denis, recorregué amb una centena de participants, amb Albert Joseph (Libertad) al front, els bulevards al crit de «Visca la llibertat, visca Zola!»; després de la intervenció policíaca, va ser detinguda al bulevard Magenta amb Georges Renard. El novembre de 1898 participà en un míting, amb Maximilienne Biais, Broussouloux, G. Brunet, Butaud, Louise Réville i Rolande, sobre el militarisme celebrat a la Sala Delapierre. El 26 de març de 1899 participà, amb Maximilienne Biais, Briand, G. Brunet, Alice Canovas, Henri Dhorr, Émilie Janvion, Jaurès, Astié de Valseyre, en una conferència privada sobre els drets de la dona, l'anticlericalisme i l'antimilitarisme, celebrada a la Sala Delapierre, i on van ser convidats els grups anticlericals. En 1899 participà en les reunions del grup «Les Iconoclastes» al voltant d'Émile Janvion. L'octubre de 1899 llançà una crida en el periòdic L'Aurore amb la finalitat de crear sindicats de dones, especialment en el sector de les obreres sucreres. Mary Huchet va morir el 5 d'abril de 1958 a Nanterre (Illa de França, França).

***

Antonio Rosado López durant els anys vint

- Antonio Rosado López: El 28 de novembre de 1889 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Rosado López. Fou el primer fill d'una família molt modesta formada per Antonio Rosado Moncada i Antonia López González, ambdós analfabets i naturals d'Alcalá del Valle (Cadis). Quan tenia nou anys començà a treballar de sagal al camp i dos anys després, en 1900, son pare i sa germana petita moren d'una greu malaltia, recaient el manteniment de sa família a la seva responsabilitat. L'estiu de 1912 ingressà en l'Agrupació Socialista local, denominada«1º de Mayo», i es va fer càrrec de la Cooperativa Fornera de l'agrupació. Però els contactes amb l'anarquista Juan López Galera i la premsa llibertària el portaran en 1915 a l'anarcosindicalisme. Després d'organitzar alguns sindicats (obrers de pedrera i de llenyataires, pagesos, oficis diversos, etc.) i un Centre d'Estudis Socials a la seva comarca, en 1916 crearà el grup anarquista d'afinitat «Alba Social», mitjançant el qual intervindrà en diverses activitats anarquistes. En aquesta època començarà a publicar articles en La Voz del Campesino,òrgan de la llibertària Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA) i mantindrà un polèmic enfrontament amb Sánchez Rosa, defensant la primacia del sindicalisme sobre l'anarquisme. En 1919 fou nomenat secretari general de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia i, amb Pedro López Calle, publicarà Juventud Rebelde,òrgan d'aquesta federació. Més tard fou detingut per injúries a l'Exèrcit, després d'haver denunciat en un article («Bárbara represión en Arahal», del 26 d'abril de 1920) en el periòdic España Nueva les tortures a les quals van ser sotmesos els integrants de la junta directiva del sindicat de pagesos d'El Arahal per part de la Guàrdia Civil, i condemnat en un consell de guerra a dos anys de presó, però fou posat en llibertat provisional esperant el recurs. Aquest mateix any, fugirà abans d'entrar a la presó cap a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) i després a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el 8 de febrer de 1922. El 24 de juny de 1924 tornà d'Amèrica i l'octubre fou empresonat al Puerto de Santa María (Cadis), d'on sortirà el gener de 1926 gràcies a una amnistia promulgada per Primo de Rivera a petició del comandant Ramón Franco. En aquest anys combatrà el dictador i reorganitzarà sindicats cenetistes. Amb l'establiment de la II República, esdevé una peça clau dels sindicats de Morón i fou nomenat secretari del Sindicat Camperol de la comarca de Morón. Malalt de tuberculosi, es dedicarà a activitats sindicals amb sou, recorrent els pobles de la comarca (Olvera, Alcalá, Algodonales, Grazalema, Arriate, Montejaque) organitzant sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1931 va assistir al Ple Regional de CNT. En 1932 fou elegit membre del Comitè Regional d'Andalusia i patí presó l'any següent. En 1933 fou delegat del Ple Comarcal de Montejaque i del Ple Regional de Sevilla. El maig 1936 representà Morón en el IV Congrés de la CNT, on elaborà la ponència sobre la Reforma Agrària. La guerra el sorprengué al sanatori antituberculós per a treballadors que havia fundat el metge anarquista Pedro Vallina a Cantillana i va haver de fugir cap a Almadén amb son fill –que acabà enfollint–, aconseguint arribar a Madrid, d'on es desplaçà a Màlaga. En aquesta ciutat andalusa s'encarregarà de tot el relacionat amb l'economia agrària i va destacar en el Ple de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Almeria. Durant els anys bèl·lics visqué successivament a Almeria, Alcoi, Xàtiva, Baza i Úbeda, formant part de la constitució de la Federació Regional de Camperols d'Andalusia (FRCA), de la qual serà nomenat secretari general, i responsabilitzant-se de les col·lectivitats andaluses amb seu a Úbeda. En aquesta època publicarà fulletons per a la FRCA (Los campesinos de la CNT y el colectivismo agrario i Orientaciones a sindicatos y colectividades) i articles sobre el desenvolupament de les col·lectivitats en Fragua Social i en Campo Libre. En acabar la guerra, després de vagar pels camps, fou detingut a El Arahal, jutjat en consell de guerra acusat d'«auxili a la rebel·lió» i empresonat. El juny de 1940 fou alliberat. Després de diversos intents per part de les autoritats franquistes perquè col·laborés en els sindicats verticals feixista, cosa a la qual es negà, abandonà tota militància a causa de diverses raons personals (mala salut, companya malalta, sense recursos econòmics, fill empresonat, etc.), limitant-se a treballar de calcinaire i en una fàbrica de ciment. En 1974 es va veure obligat a abandonar Morón i emigrà, amb sa filla i son gendre, a Badalona. Va publicar articles en diversos periòdics, com ara Campo Libre,España Nueva, Fragua Social,Juventud Rebelde,El Miliciano (que dirigí durant la guerra), El Productor, El Tribuno,La Voz del Campesino, etc. Antonio Rosado López va morir el 4 de novembre 1978 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). És autor de Tierra y Libertad. Memorias de un campesino anarcosindicalista (1979, pòstum). En 2003 Angel Sody de Rivas li dedicà una biografia, Antonio Rosado y el anarcosindicalismo andaluz. Morón de la Frontera (1868-1978).

***

Família Girolimetti (1922). Asseguts la parella Ercole Girolimetti i Anna Fronzi. Drets, d'esquerra a dreta: Mario, Ferruccio, Carlo, Felicita, Maria, Renato i Natale

- Maria Girolimetti: El 28 de novembre de 1895 neix a Senigallia (Marques, Itàlia) l'anarquista Maria Girolimetti, coneguda com Sdazarina. Fou la primogènita d'Ercole Girolimetti i Anna Franzi, i tingué quatre germans, tres d'ells (Carlo, Mario i Ferrucio) també militants anarquistes. En 1912 s'instal·là a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), on va fer de domèstica. En 1924, amb l'arribada del feixisme al poder, emigrà a Montbéliard (Franc Comtat, Arpitània) on trobà un important grup d'anarquistes italians exiliats (Edoardo Angeli, Domenico Camillucci, Alfonso Fabbri, Pietro Fabbri, Giuseppe Fucci, Umberto Fucci, Varese Fucci, etc.) i on en 1926 es reuní amb son germà Carlo. En 1928, després d'haver sobreviscut realitzant feines domèstiques, tornà a Itàlia. En 1930 retornà legalment a França i s'establí a Grassa (Provença, Occitània) amb sa germana Felicita (Felix), companya del militant Domenico Nanni (Nino), amb la qual projecta activitats comercials. Després del fracàs d'aquestes, el març de 1930 retornà definitivament a Santarcangelo on treballà com a venedora ambulant. Entre 1927 i 1943 fou estretament vigilada per les autoritats italianes que la qualificaren d'«anarquista perillosa». Durant el règim de Mussolini continuà amb les seves activitats llibertàries malgrat les amenaces feixistes. Fins al 1943 va estar constantment vigilada. Maria Girolimetti va morir el 15 de maig de 1981 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Concha Dávila (1947)

- Concha Dávila: El 28 de novembre de 1903 neix a Las Moreras (Mazarrón, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista María Concepción Dávila García, coneguda com Concha Dávila o Conchita Dávila. Sos pares es deien Fernando Dávila Raja, jornaler, i Juana García Acosta, i tingué una germana i dos germans. Emigrà a Barcelona (Catalunya) on treballà d'obrera modista. L'1 de novembre de 1924 es casà a Barcelona amb José Ureña, que l'abandonà amb dos infants. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), esdevingué companya de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari del Comitè Nacional de la CNT durant la Revolució espanyola, que dóna el seu nom als infants. En els anys bèl·lics treballà de telefonista a la centraleta de la seu barcelonesa de la CNT. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. El 18 de juny de 1939 assistí impotent a l'ofegament del seu company a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). En 1944 emigrà a Mèxic a bord del Nyassa. En 1947 formava part, amb son germà Antonio Dávila García, del Grup Regional de Catalunya de l'Agrupació de la CNT d'Espanya en Mèxic favorable a les tesis col·laboracionistes de la CNT de l'Interior. Concha Dávila va morir el 30 d'agost de 1974 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Francisco Higueras Pérez

- Francisco Higueras Pérez: El 28 de novembre de 1905 neix a Cuevas de Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Higueras Pérez, conegut com El Siete. Emigrat a Barcelona (Catalunya), milità del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'establí a la barriada popular de les Cases Barates de Can Tunis, al barri barceloní d'Horta. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, amb Andrés Fuentes de Haro, arran durant la vaga dels obrers contra la «Companyia Colindres» d'extraccions d'arenes del riu Llobregat, acusat d'agredir l'encarregat Amadeu Madrià. En 1934 formà part de la comissió de la vaga dels lloguers del seu barri. Durant la Revolució va ser membre de la comissió de la barriada del Prat Vermell, adscrita al Sindicat de la Construcció de la CNT, i formà part de les Patrulles de Control. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Vernet. Després va ser adscrit a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Montoliu (Llenguadoc, Occitània), on va ser detingut per la Gendarmeria francesa i lliurat als nazis. Durant la seva conducció als camps d'extermini, el tren va ser detingut a Bordeus (Aquitània, Occitània) per l'Organització Todt –grup d'enginyeria civil i militar depenent del Ministeri d'Armament del III Reich– i fou reclutat, entre d'altres, per a treballar com a presoner en la construcció d'una base de submarins. Posteriorment, formà part del Batalló «Libertad», majoritàriament llibertari, que jugà un paper decisiu en l'Alliberament de Bordeus. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT i fou un dels responsables de la Federació Local de Floirac (Aquitània, Occitània). Posteriorment fou membre de la Federació Local de Bordeus de la CNT i de la Comissió de Relacions del Prat Vermell en l'exili. Francisco Higueras Pérez va morir l'1 de gener de 1989 a Barcelona (Catalunya).

***

Manuel Luis Antonio

- Manuel Luis Antonio: El 28 de novembre de 1906 neix a Minas de Rio Tinto (Huelva, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Luis Antonio, també conegut com Manuel Luis Blanco o Luis Blanco Manuel. Sos pares es deien José Luis i María Antonio. Cap al 1923 emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) i durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ingressà en els grups anarquistes, activitat que s'incrementà a partir de la instauració de la II República espanyola. Durant els anys republicans va fer de mestre a l'Ateneu«El Progrés» de Badalona. Arran de l'aixecament feixista, el juliol de 1936 representà la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Comitè de Milícies i de Salvació Pública de Barcelona. A partir d'agost de 1937 exercí de regidor d'Agricultura de l'Ajuntament de Barcelona, càrrec que mantingué en la remodelació municipal que es produí l'octubre d'aquell any. En aquest mateix 1937 col·laborà en el periòdic confederal Siderometarlurgia. El 28 de febrer de 1938 fou mobilitzat i marxà a lluitar al front d'Aragó. Amb la victòria franquista, passà els Pirineus i fou internat als camps de concentració francesos. Durant l'ocupació nazi organitzà la CNT del departament de Costa d'Or i en 1947 assistí com a delegat de diverses localitats (Chatillon, Montbard, Gevrolles, Sombernon, Frolois i Dijon) al Congrés de Tolosa de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En el Congrés de 1949 va ser elegit secretari del primer Secretariat Intercontinental (SI), càrrec que exercí entre 1950 i 1951. Llenyataire durant els anys bèl·lics i la postguerra, en 1950 es passà a l'ofici de paleta, feina que mantindrà la resta de sa vida. A Dijon s'encarregà de lluitar per la reunificació confederal i fou un dels promotors del Congrés de Llemotges de 1960. Va ser assidu de plens i de congressos de l'MLE en l'Exili, on sempre combaté el sectarisme. Sa companya fou Encarnación López Ramón. Manuel Luis Antonio va morir el 17 de novembre de 1971 a conseqüència d'un atac de cor a l'Hospital General de Dijon (Borgonya, França).

***

Cayetano Zaplana Zapata en el documental Cautivos en la arena

- Cayetano Zaplana Zapata: El 28 de novembre de 1915 neix a El Estrecho de San Ginés (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Cayetano Zaplana Zapata. Quan tenia 10 anys començà a treballar a la mina d'El Estrecho de San Ginés amb son pare i amb 15 anys patí un accident laboral, que li va trencar en diversos trossos la cama quan encara els seus membres no estaven desenvolupats, restant tres anys a l'hospital i quedant coix de per vida. Mentre era a l'hospital morí son pare i en sortir-ne hagué de fer de cap de família. En 1933, amb Francisco Lledó i altres, organitzà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cartagena. Durant la guerra civil treballà als tallers del periòdic Cartagena Nueva. En 1939, amb el triomf franquista, pogué agafar el vaixell Stambrook i arribà a Orà (Algèria), on fou internat al camp de concentració de Camp Morand, amb Cipriano Mera Sanz, José Luzón Morales i altres. En 1940 va ser enviat a treballar en la construcció del ferrocarril transsaharià, que unia Bouarfa amb Colomb-Béchard. En 1943 s'establí a Alger (Algèria) i tres anys després passà a França. S'instal·là a Lió (Arpitània), gràcies al seu gran amic Francisco Pérez, on milità en les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari de la Federació Regional. Com a representant del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), arran de l'assalt el 18 de gener de 1951 per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut, amb Francisco Pérez, Francesc Sabaté Llopart, José del Amo Ribera i altres, i empresonat any i mig; després, va ser desterrat i confinat durant tres anys a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, França). En els anys posteriors visqué a Lió i a Villefranche-sur-Saône, on treballà en una fàbrica d'automòbils. En els anys setanta es traslladà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on romangué 17 anys, militant en la Federació Local de la CNT. En 1989 va fer una conferència a Perpinyà, la qual va ser publicada en 2001 en forma de fulletó per la «Fundació d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny» sota el títol La Revolución Húngara. La Comuna de Budapest. Entre 1985 i 1991 col·laborà regularment enCenit. L'abril de 1993 retornà a la Península, on milità en la CNT. El febrer de 2004 intervingué en les Jornades Llibertàries de Debat Social que se celebraren a la Universitat de Múrcia i en 2006 el seu testimoni va ser recollit per al documental Cautivos en la arena, de Joan Sella i Miguel Mellado. Durant els últims anys de sa vida visqué al Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià), on el 20 de febrer de 2010 va fer una xerrada en la CNT local. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Cayetano Zaplana Zapata va morir el 14 de març de 2014 al Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià) i llegà el seu arxiu-biblioteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL).

***

Confeccionant el periòdic Atalaya. D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

- José Dueso Montaner: El 28 de novembre de 1917 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Dueso Montaner. En 1936 pogué fugir de la zona ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra treballà per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori recuperant-se de les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora que aconseguia una rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En 1952 va ser nomenat membre del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. En aquesta època va ser amic i col·laborador del guerriller llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico). Entre 1957 i 1958, amb Fernándo Gómez Peláez, de qui serà amic íntim, va ser l'ànima de la revista mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector«apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat«Congrés de la Reunificació». José Dueso Montaner va morir el 29 d'octubre de 1965 a l'hospital de Gonesse (Illa de França, França).

Continua...

---