Per enrere com els crancs

Qui canta és Uc, el mític grup eivissenc que els anys setanta vestí d’actualitat i modernitat la cançó tradicional pitiüsa i donà vida a un fòssil de pedra inert. La lletra, malauradament, és de plena vigència. Són moltes les qüestions en les quals, socialment, políticament i moralment havíem avançat. Ara, però, sembla que vivim en un estat de regressió permanent. Un dels fets que ens permeten fer aquesta afirmació és l’impuls per part del ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón d’una nova llei de l’avortament. Gallardón, fill de fundador del PP i gendre de ministre franquista, havia passat sempre per ser la cara amable del Partit Popular, la veu assenyada, el contrapunt a l’exageració castissa d’Esperanza Aguirre i a la crispació engalavernada de José María Aznar. Arribat, però, a quotes de poder que li permeten actuar sense caretes, Ruiz-Gallardón s’ha destapat amb una proposta de llei (actualment un avantprojecte) que suposarà una regressió de quaranta anys en el dret a decidir de les dones. Es tracta d’una mesura inèdita a Europa, on tots els estats que tenen una legislació en aquest sentit l’han mantinguda al llarg dels anys, independentment del color polític del govern de torn. La diferència és clara: la dreta europea, de tradició democràtica, ha estat defensora sense complexos ni mitges tintes del liberalisme capitalista, del neoliberalisme salvatge i de tantes altres coses. Ara bé, en parlar de les llibertats de cadascú, i de les posicions i actuacions amb sentit ètic i moral de cadascú, han sabut deslligar-se del pes feixuc dels estaments religiosos.   

La dreta espanyola, en canvi, beu d’altres tradicions. No cal ser cap Sherlock Holmes per conèixer de primera mà militants, càrrecs i alts càrrecs del Partit Popular que han format part de l’aparell de l’estat franquista. Això ve a rotlo perquè, a més, el franquisme va cuidar-se sempre de dur els xotets de cordeta fermats amb dos vencills: un l’ideològic, que es procurava a través d’un ferri sistema educatiu i d’un aparell propagandístic a l’ús d’una dictadura qualsevol. L’altre vencill era el de la moral, també vehiculat a través de les escoles i, com és obvi, de les trones de les esglésies.

L’Estat espanyol, segons la Constitució que els senyors d’aquest partit diuen defensar, és un estat aconfessional, laic, amb llibertat religiosa. No serem nosaltres, per tant, els qui diguem a la gent què ha de creure o ha de deixar de creure. El cert, però, és que l’església catòlica manté massa malvicis del passat i es creu encara amb potestat per fer apostolat sobre el que està bé i el que no hi està. L’apostolat, òbviament, tampoc no tendria res de dolent, si es limitàs a la seva feligresia. El problema, en el cas que ens ocupa, neix quan observam que el Govern estatal escolta, atén i fins i tot segueix al peu de la lletra, totes les indicacions de la mare església.

Si s’aprova aquesta llei, déu no ho faça, les dones que viuen sota el jou de l’Estat espanyol hauran perdut el dret a decidir sobre el propi cos. Haurem tornat quaranta anys enrere. Haurem estat com els crancs, que caminen per enrere.