[04/08] Conferència de Rimini - Atemptat
contra Salvatierra - Atac contra «La Pampa Libre» -
Flourens - Pavón - Penteado - Domingo Germinal -
Dolié - Gómez Rojas - Popov - Juanel -
Pagès Xartó - Pérez Navarro - Pirozzo
- Avrich - Andujar - Clement - Ravelli - Ajuria - Juan el Camas -
FortunyAnarcoefemèrides
del 4 d'agost
Esdeveniments
![Pelizza da Volpedo: "Il Quarto Stato" (1901). Civica Galleria d'Arte Moderna de Milà]( "Pelizza da Volpedo: \"Il Quarto Stato\" (1901). Civica Galleria d'Arte Moderna de Milà")
- Conferència de
Rimini: El 4 d'agost de
1872, a la ciutat balneari de Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia), la
Conferència Nacional de les
seccions italianes de l'Associació Internacional de
Treballadors (AIT) comença
les sessions a Casa Santinelli, seu del Fascio Operaio. Hi havia
21 localitats representades (Nàpols,
Sciacca de Sicília, Mantova, Siena, Ravenna, Bolonya,
Florència, Rimini, Imola,
Roma, Lugo, San Potito, Fusignano, Mirandola, San Giovanni de
Persiceto, Fano,
Fermo, Senigallia, San Arcangelo, Folri i Ombria; la
majoria de la Romanya i de les Marques), de les quals només
la de Nàpols estava
afiliada a la Internacional marxista de Londres, les altres eren
societats
formades directament per seguidors bakuninistes o societats obreres que
havien
passat de la influència republicana a l'anarquista. Els delegats al
congrés responen a noms que seran amb el temps
ben coneguts (Cafiero, Costa, Fanelli, Malatesta...). La
conferència, presidida
per Carlo Cafiero i actuant-hi com a secretari Andrea Costa, es va
cloure
el 6
d'agost, després d'haver pres la resolució de
crear una Federació Italiana de
la Internacional, que esdevindrà la Federació
Anarquista Italiana (FAI). Però,
oposada al Consell General de Londres, de caràcter marxista,
que qualificava de«comunisme autoritari germànic»,
refusarà participar en el congrés de l'Haia
previst per al 2 de setembre de 1872; era un avanç de la
futura escissió de la
Internacional entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris
(anarquistes). El
fet d'arrenglar-se amb els antiautoritaris va donar lloc a un important
moviment anarquista organitzat a Itàlia.
***
![Nota de premsa de l'atemptat de Salvatierra]( "Nota de premsa de l'atemptat de Salvatierra")
- Atemptat contra el comte de
Salvatierra:
El 4 d'agost de 1920, a la ciutat de València
(País
Valencià) en festes,
l'exgovernador de Barcelona,
José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable
de la mort d'una
trentena de sindicalistes víctimes de la «llei de
fugues», cau sota les bales
d'un grup d'acció anarquista, i mor l'endemà.
Salvatierra va llogar un cotxe
de cavalls dels anomenats milord
i a la tarda va
marxar amb sa esposa i
sa cunyada, la marquesa de Tejares, a presenciar una desfilada de
carrosses. En
acabar la desfilada, el comte es va encaminar al Grao, port de la
ciutat,
situat a tres quilòmetres, per acomiadar-se d'uns amics que
estiuejaven.
Salvatierra va tornar a la ciutat a tres quarts de 10 i es va aturar en
un pas
a nivell que tallava la carretera, deserta en aquells moments, en
espera de
l'exprés de Barcelona. Quan va arribar, dos homes es van
acostar
al cotxe i obriren foc; el
sotrac del
tren va apagar les detonacions. El cotxer, Miquel Moyà, ni
s'adonà de
l'agressió. Els anarquistes va fugir cap el Cabanyal i es
van amagar a Valls
(Tarragona). La marquesa de Tejares, de 22 anys, també
trobarà la mort, i
l'esposa de Salvatierra resultarà ferida greu. La policia
atribuirà l'atemptat
als anarquistes Ramon Casanellas i Pere Matheu. L'assassinat de
Salvatierra va
tenir unes conseqüències que no podien imaginar els
autors, per als quals el
crim era una simple venjança, ja que va unir totes les
classes
altes
espanyoles que fins aleshores consideraven el terrorisme com un
problema
particular dels empresaris catalans. La mort de Salvatierra els va fer
canviar
d'opinió ja que havia passat fora de Catalunya, les
víctimes eren de la noblesa
i el moviment vaguístic començava a escampar-se
per tot arreu. Arran d'aquests fets, la Confederació
Nacional
del Treball (CNT) va ser processada, els seus centres clausurats, es va
suspendre tota activitat sindical i el diari confederal Solidaridad Obrera
fou suprimit radicalment.
***
![Diverses capçaleres de "La Pampa Libre"]( "Diverses capçaleres de \"La Pampa Libre\"")
- Atac contraLa
Pampa Libre: El 4 d'agost de
1924 la redacció
del periòdic anarquista La Pampa Libre, al carrer Belgrano de General
Pico (La Pampa, Argentina), és atacada per un grup de
militants de
l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina
(FORA) i de la
publicació llibertària La Protesta. L'enfrontament fratricida fou
el
resultat d'un violent clima sorgit entre les diverses faccions del
moviment
anarquista argentí sobre qüestions
tàctiques i polítiques, i que
catalitzà amb
la negativa del periòdic La Protesta a deixar les seves rotatives a
altres publicacions llibertàries (La Pampa Libre, La Antorcha i Ideas)
discrepants a la seva línia d'actuació. Durant
aquest enfrontament armat entre les
dues faccions (protestistas i antorchistas), va morir Domingo Di
Mayo, secretari del «Comitè d'Agitació
Pro Anarquistes Presos a Rússia» i
militant de la FORA. També resultaren ferits greus, del
bàndol de La
Pampa
Libre, Isidro
D. Martínez, administrador, tipògraf i redactor,
i Jacobo
Prince, tipògraf i redactor; i del grup editor de La Protesta, Jorge Rey
Villalba. Es van produir diverses detencions, militants anarquistes que
acabaren empresonats. Aquest fet quedà imprès en
el moviment anarquista argentí
com un estigma que durà molts anys.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Gustave Flourens]( "Gustave Flourens")
-
Gustave Flourens:
El 4 d'agost de 1838 neix a
París (França) el
revolucionari llibertari i communard Gustave Paul
Flourens. Son pare, el
metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de
França, secretari
perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que
d'esquerres, va ser nomenat par
de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants
estudis: llicenciat en
Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va
confiar la plaça de
son pare al Col·legi de França per impartir un
curs d'història natural
(Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu,
materialista i
antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no
va ser renovat
després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar
al Museu Britànic,
i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a
Brussel·les el seu llibre L'histoire
de l'homme, recull de les seves lliçons al
Col·legi de França. En 1866 va
participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc,
guanyant el grau de
capità, i després va ser nomenat ambaixador de
Creta davant Grècia. Mal vist
pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el
turcòfil govern francès,
va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va
instal·lar a París i
va prendre part en l'agitació política,
guanyant-se multes i una pena de tres
mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie
entre abril i juny de 1869. En
sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac,
autor d'un article
publicat en el seu periòdic conservador Le Pays
que va jutjar insultant
per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre
la
lluita política i va esdevenir cronista militar en el
periòdic La Marseillaise
d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir
en una
insurrecció, però Rochefort el va frenar.
Després de la detenció d'aquest el 7
de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i
després a
Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va
ser condemnat en
rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a
Grècia, però va retornar tan bon
punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870.
Va
arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap
dels cinc batallons
de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels
principals dirigents de la
insurrecció del 31 d'octubre contra la«tèbia» política del Govern
de Defensa
Nacional . El 7 de desembre va ser detingut en el combat de
Créteil i tancat a
la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va
ser alliberat per un
escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que
havia
lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i
l'11 de
març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser
elegit per al Consell de la
Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX
districte
(14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la
Comissió Militar i
va esdevenir «general» de la XX Legió.
Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de
1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser
detingut,
juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un
cop de sabre pel
gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de
París (Illa de França, França).
Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del
comte de Baudry
d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris
livré, que va tenir cinc edicions en un mes.
També és autor dels llibres Ce
qui est possible (1864) i Science de l'homme
(1865), i de nombrosos
pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge
de
llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va
prendre el
nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més
tard, la seva tomba al cementeri
parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de
pelegrinatge.
***
![Foto policíaca de Luisa Pavón Muñoz (ca. 1894)]( "Foto policíaca de Luisa Pavón Muñoz (ca. 1894)")
- Luisa Pavón
Muñoz: El 4 d'agost de 1870 neix a Vera
(Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarquista Luisa Pavón, coneguda com La
Ragon. Sos pares es deien Bonaventura Pavón i
Isabel Muñoz. Segons la
policia, es guanyava la vida com a balladora. Emigrada a
França, l'11 d'abril
de 1894 va ser expulsada, juntament amb son marit, l'enginyer
elèctric Ramon
Gabarró Julian, de Manresa (Bages, Catalunya), per les seves
activitats
llibertàries i retornà a la Península
(Sant Sebastià, Madrid i Cartagena). Son
company, va ser detingut a Baiona (Lapurdi, País Basc) en
passar la frontera.
Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes
a
controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres
francesa.
***
![João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)]( "João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)")
-
João Penteado: El
4 d'agost de 1876 neix a Jaú (São Paulo, Brasil)
el pedagog anarquista João de
Camargo Penteado. D'infant va ajudar son pare, que treballava a
Correus.
Autodidacte, va aprovar oposicions per a mestre d'escola municipal de
Jaú, i
també va fer classes a Itapuí, a São
Paulo, a Juiz de Fora (Col·legi Grambery)
i a Mariano Procópio (Col·legi Santa Cruz).
Formà part del Centre Obrer de Jaú
i fou redactor del periòdic obrerista O
Operário. Durant les protestes
organitzades contra l'afusellament de Francesc Ferrer i
Guàrdia, va ser
designat com a orador del Centre Obrer de Jaú. A la ciutat
de São Paulo pogué
fer contacte amb el moviment anarquista organitzat i va participar en
la
creació de l'Escola Moderna Núm. 1 al barri de
Belenzinho de São Paulo,
d'inspiració ferreriana, de la qual serà
professor i director. Aquesta
experiència d'educació llibertària es
va realitzar entre 1912 i 1919 --en 1917
serà substituït una curta temporada com a director
per Primitivo Soares (Florentino
de Carvalho)--, quan l'escola va ser tancada pel govern.
L'escola va haver
de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha
Marinho i després en Col·legi
Saldanha Marinho, on va romandre com a director fins a la seva mort.
També
col·laborar amb l'Associació Promotora
d'Educació i Treball per a Cecs. Va
escriure en nombrosos periòdics anarquistes, com ara A
Plebe, A
Lanterna, Boletim da Escola Moderna,
etc., i sempre va defensar en
els seus textos la intrínseca relació entre
educació i revolució social.
Publicà dos llibres Pioneiros do
Magistério Primário (1944) i Esboço
histórico através do primeiro
centenário de Jaú. João
Penteado va morir el
31 de desembre de 1965 a São Paulo (São Paulo,
Brasil). El seu arxiu personal,
donat per sa família, es troba dipositat al Centre de
Memòria de l'Educació de
la Facultat d'Educació de la Universitat de São
Paulo (São Paulo, Brasil).
***
![Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana]( "Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana")
- Domingo
Germinal: El 4 d'agost de 1880 neix a El Burgo de Osma
(Sòria, Castella,
Espanya) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista
Domingo
Miguel González, que va fer servir diversos
pseudònims (Severino Rey, Gumersindo
Rey, Adalid de la
Revuelta
Germinal i Domingo Germinal
González), però que fou conegut
com Domingo Germinal o, simplement, com Germinal.
Visqué la seva
joventut a Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns
citen aquesta
ciutat com al seu lloc de naixement. Amb la professió de
pèrit mecànic, cap al
1905 ingressà en la marina mercant com a maquinista,època en la qual començà a
militar en el moviment anarquista. Poc després
s'instal·là a Cuba. En 1907
participà, amb Abelardo Saavedra del Toro, Francisco
González Sola (Paco
Sola) i Vicente López, en la primera gira de
propaganda anarquista que es
realitzà a Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois,
Agustín Zamorano, Paulino
Ferreiro del Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup«Acción
Directa» de Manzanillo; també va ser membre del
grup «Tierra», de l'Havana,
editor de l'important periòdic ¡Tierra!,
per al qual col·laborà i
participà en els seus escamots mòbils de
propaganda enviats per aquesta
publicació a les distintes poblacions de l'Illa per a
instruir els obrers cubans
en el pensament anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns
treballadors, entre ells els espanyols Florencio Gómez
Ugarte, Pedro Irazoqui,
Demetrio Ayllón, Inocencio Franco i José
Quintana, juntament a altres companys
cubans, es reuniren a Camagüey per a protestar per
l'encausament del
treballador Evaristo Vázquez Llano acusat d'homicidi, va ser
detingut,
processat amb exclusió de fiança i
amenaçat amb l'expulsió de l'illa i la
deportació a Espanya. En aquests anys, sota el nom de Gumersindo
Rey,
creà al carrer 24 del barri d'El Congrís de la
refineria de sucre Central
Soledad, actual El Salvador (Guantánamo, Cuba), aleshores
propietat de la
Guantánamo Sugar Company, el primer Gremi d'Obrers Sucrers,
de caire
anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format sobretot per
immigrants
espanyols i que comptà amb una escola. Fruit d'aquesta
activitat
anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino
Rey, fou
expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII cap a
Santander (Cantàbria,
Espanya) sota l'acusació de «sustentar idees
contràries a l'ordre establert». Poc
després, el 14 de febrer d'aquell any,
intervingué en el míting de l'Ateneu
Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia). Algunes fonts
citen que durant
els anys vint milità a Veracruz (Veracruz,
Mèxic). De bell nou a l'illa
caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui tingué
infants. A mitjans dels anys
vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola
Mecànica de Pinar del Río,
que fou destruït per la reacció. A mitjans de 1928,
arran de la discussió amb
un burgès anomenat Coucelo a l'hotel on feia feina
instal·lant uns ascensors,
va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La Cabaña
de la badia de
l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa, acusat de
sabotatge i
d'intent de magnicidi --ja que a l'hotel on instal·lava els
ascensors havia de
ser residència del president de la República
cubana, Gerardo Machado--, i
enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a Bilbao i
després marxà
a Barcelona (Catalunya). Entre 1929 i 1930 visqué a Blanes i
a Barcelona i
col·laborà en La Revista Blanca.
En 1930 va fer articles per a El
Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya).
El 15 de
setembre de 1930 participà, juntament amb altres
(Tusó, Estarius, Trabal,
Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas,
Samblancat, Aigunda, Joaquín
Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys,
Alberola i Clarà), en un míting pro
presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on
s'exigí a l'Estat unaàmplia amnistia per als presos per delictes
polítics i socials i la supressió
de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una
conferència que
havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va
ser suspesa per
ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat
al penal del Puerto
de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys
republicans destacà
com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i
com a poeta.
Militant de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), el juny de 1931 participà en
el míting de tancament de la I Conferència
Peninsular d'aquesta organització
celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al
qual assistí com a delegat del
Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup
més radical i defensant les
tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer
mítings, moltes vegades amb Alejandro
Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a
tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià,
Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931
participà en un míting de
la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i
on
parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo
Perera, Abad de
Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i
José Alberola. El 20 de
setembre de 1931 impartí la conferència«Trabajo y anarquía» i el 27 de
desembre altra sota el títol «Capitalismo,
sindicalismo y ciencias sociales»,
ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre
d'aquell 1931 any
participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11
d'octubre en un míting a la
memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre
Fuencarral de Madrid organitzat
per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra,
Juan Gallego Crespo i Eduardo
Barriobero y Herrán. En 1931, també,
col·laborà en el periòdic de
Sòria Trabajo.
En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques
alacantines, per Carlet,
per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la
creació de les
Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de
1932 participà en
l'excursió del «Grupo Espartaco»
d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció
entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de
1932, al Teatre
Serrano de València, on reuní 7.000 persones en
la popular conferència «Capitalismo,
sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any
que congregà 12.000
persones en la dissertació «Evolució y
Revolució» a la plaça de Toros
d'Alacant
i que durà tres hores. En 1933 parlà en el
Congrés de la Regional d'Andalusia
de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a
Navalmoral, i el 22
d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón,
inaugurà amb un gran míting la
campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre
parlà en un míting
d'afirmació llibertària organitzat per les
Joventuts Llibertàries a la plaça de
Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent,
Claró, Sendin i Joaquín Ascaso,
i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any
intervingué,
amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón
Fernández, Benito Pabón
y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran
míting de la plaça de
toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la
CNT, la
FAI i el periòdic Tierra y Libertad,
sota el lema «Enfront de les urnes,
la revolució social», i el 16 de novembre de 1933
en el míting organitzat per
la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb
Francisco Ascaso,
Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert,
Dolores Iturbe, Sébastien Faure
i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana,
visqué amagat a
diverses localitats del País Valencià (Elx,
Xàtiva, etc.) i després, buscant un
clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là
a Palma (Mallorca, Illes
Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdicCultura Obrera. En
1935 passà algunes temporades a Eivissa, on
impartí conferències --algunes
prohibides-- i ajudà a la creació de l'Ateneu
Llibertari, situat a la plaça del
Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a
l'illa pitiüsa, fent una bona
amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb
Cristòfol Pons
--gran amic seu que conegué a Cuba--, Alfonso Nieves
Núñez (Julio Quintero),
Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la
revolució i l'anarquia
en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per
Confederació Regional del
Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936
dissertà, amb Julio
Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre
d'Inca (Mallorca).
Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar.
Domingo Germinal va morir el
12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó,
País Valencià) i fou enterrat al
Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva
defunció l'Ateneu de
Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de
Palma, realitzà
uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra
civil el X
Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front
d'Andalusia, prengué el nom
de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx
posaren el títol de Germinal
al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company.
Domingo Germinal
(1880-1936)
***
![Necrològica de René Dolié aparegua en el diari parisenc "La Lanterne" del 8 d'abril de 1917]( "Necrològica de René Dolié aparegua en el diari parisenc \"La Lanterne\" del 8 d'abril de 1917")
- René
Dolié: El 4
d'agost de 1887 neix a Liborna (Aquitània,
Occitània) el propagandista anarquista
i maçó, i després ultranacionalista,
René Christian Michel Joseph Dolié. Es
guanyava la vida com a obrer electricista. A començaments
del segle XX fou
col·laborador del periòdic L'Anarchie,
d'Albert Libertad. El 7 de gener de 1907, a La Libre Discussion de
París
(França), va fer la conferència «Les
conditions d'existence dans la societé et
comment les transformer». Entre setembre i novembre de 1909
fou gerent del
periòdic anarquista revolucionari Les
Révoltés, on col·laboraven
Jean Goldsky, Christian Dernoile, Charles
Malato, Eugène Peronnet i el doctor Marc Pierrot, entre
d'altres. En la primavera
de 1910 era membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari
i participà en la
seva campanya. També fou membre de l'Aliança
Comunista Anarquista (ACA) de
Georges Durupt. Més tard reemplaçà
Eugène Martin com a administrador delegat de
la impremta comunista revolucionària«L'Espérance», oberta a partir del 15 de
juny de 1910 al número 3 del carrer Steinkerque del XVIII
Districte de París,
però ben aviat cedí el càrrec a
Jacques Long. El 30 de juny de 1910, a la sala
del Restaurant Coopératif (núm. 49 del carrer de
Bretagne), va fer la xerrada«La propagande anarchiste. L'action
révolutionnaire. L'imprimerie communiste L'Espérance».
En aquesta època vivia al
número 262 del carrer dels Pyrénées
del XX Districte parisenc. L'agost de 1910
va fer una gira propagandística per l'est
d'Occitània dins del marc d'una
campanya contra els treballs forçats als batallons
disciplinaris africans (Biribi). El
setembre d'aquell any,
participà en la reorganització del
periòdic Le
Libertaire, però va ser marginat el novembre per
haver-se pres «excessives
llibertats» –durant la vaga de ferroviaris
d'octubre de 1910, amb Henry Combes
i Georges Durupt van imprimir, sense el consentiment de la resta de la
redacció, un número especial de Le
Libertaire encoratjant les temptatives d'atemptats i, a
resultes d'aquesta
edició, els locals del periòdic van ser
escorcollats per la policia i tres
militants detinguts. Un cop fora de la redacció de Le Libertaire, formà part, amb
Combes i Durupt, del Grup Anarquista
de Montmartre. Entre octubre i novembre de 1910 participà en
la creació de la
Federació Revolucionària Comunista (FRC) i en la
mateixa època, sempre amb
Combes i Durupt, intentà, sense èxit, editar un
nou òrgan d'expressió anarcocomunista.
Després milità en el grup del XVIII Districte de
París de l'FRC i s'acostà al
es posicions del grup editor de La Guerre
Social, de Gustave Hervé. L'abril de 1911
entrà a formar part, amb Miguel
Almereyda, Jean Goldsky, René Petit i LucienÉverard, del comitè executiu dels
Joves Guardes Revolucionaris (JGR). El maig de 1911 abandonà
l'FRC al darrera d'Éugene
Merle i d'Almereyda. El 3 d'agost de 1911 va ser detingut, com a«Cap de la
Seguretat Revolucionària», juntament ambÉmile Méo (Tissier)
i Jean Goldsky, i tancat a la presó parisenca de La
Santé
acusat del segrest de tres sindicalistes (Bled, Dudragne i
Métivier) per
jutjar-los en un «tribunal revolucionari» com a
confidents de la policia; a
finals d'agost es declarà en vaga de fam reivindicant el
règim de pres polític,
organitzant-se una campanya de suport portada a terme per la
Confederació
General del Treball (CGT), la Unió dels Sindicats del Sena i
els JGR. Posteriorment
evolucionà cap el «socialisme
ultranacionalista» de Gustave Hervé i, en el
número del 10 de desembre de 1912 de La
Guerre Sociale, fou un dels signants de la
declaració «Pourquoi nous
entrons au Parti socialiste» (Perquè entrem en el
Partit Socialista). El
novembre de 1913, amb Merle i Almereyda, fou un dels fundadors del
periòdic Le Bonnet Rouge
i ocupà el càrrec de
secretari de redacció. A començaments de 1914
entrà en la lògia maçònica«La
Fidélité» de París. El 31 de
juliol de 1914 fou testimoni, quan sopava amb la
seva esposa, de l'assassinat del polític socialista Jean
Jaurès al Café du
Croissant de París. Exempt de fer el servei militar i
inscrit en el «Carnet B»
dels antimilitaristes, el 19 de novembre de 1914 continuava en aquesta
posició.
El març de 1917 fundà i dirigí el
diari Agence
Républicaine d'Informations Politiques,
Financières, Économiques.
René
Dolié va morir súbitament el 7 d'abril de 1917 al
seu domicili del número 57
del carrer Gambetta de París (França) i fou
incinerat en 10 d'abril al
cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'abril de 1918, quan
el «Procés de Le Bonnet
Rouge», sa vídua testimonià
en
el judici.
***
![José Domingo Gómez Rojas]( "José Domingo Gómez Rojas")
-
José Domingo
Gómez Rojas: El 4 d'agost de 1896 neix a
Santiago de Xile (Xile) el poeta i
dramaturg anarquista José Domingo Gómez Rojas,
conegut literàriament com Poeta
Cohete i pels seus amics com Chumingo.
Fills d'una modesta família
--son pare, Germán Gómez Guzmán, era
ebenista--, va ser criat per sa mare
Lucinda Rojas del Campo, ja que son pare i son padrastre l'abandonaren
ben
aviat. Després de fer els estudis bàsic a
l'Escola Superior d'Homes Núm. 9, en
1908 començà l'ensenyament mitjà en
l'especialitat d'humanitats al Liceu Manuel
Barros Borgoño. De jovenet es decantà per la
poesia i la major part de la seva
obra va ser escrita entre 1912 i 1915. D'antuvi va participar en
sectors del
cristianisme protestant, oposats a l'autoritarisme de
l'Església catòlica
xilena, i en 1912 publicà alguns poemes i articles en El
Heraldo Cristiano
(El Cristiano), òrgan de la Lliga
Metodista Episcopal de la Costa del
Pacífic; però ben aviat s'acostà als
sectors de l'anarquisme intel·lectual.
Durant la dècada dels deu participà en diversos
grups intel·lectuals i
artístics de la bohèmia avantguardista xilena,
com ara «Los Caimanes», «Los
Diez» o «Los Inmortales», i
publicà articles en les seves revistes (Claridad,Juventud, Pacífico Magazine,Sucesos, Selva Lírica,Nuestros Poetas, Revista de Los Diez,
etc.). En el grup «Los
Inmortales» va fer una bona amistat amb els escriptors
anarquistes Manuel Rojas
Sepúlveda i José Santos González Vera.
En aquesta època freqüentà la Societat
de Resistència d'Oficis Diversos i el Centre d'Estudis
Socials «Francisco
Ferrer», fundat en 1912. L'abril de 1913 sortí,
sota la influència de Friedrich
Nietzsche i de Gabriele D'Annunzio, el primer i únic llibre
que publicà en
vida, Rebeldías líricas;
l'obra és una col·lecció de poemes
d'alt
contingut social, revolucionari, anticapitalista i antiimperialista.
Col·laborador del periòdic anarquista La
Batalla, en el seu nom recità
una «arenga lírica» en els actes del
Primer de Maig de 1913, que va ser
fortament ovacionada pels 15.000 obrers assistents. El 25 d'agost de
1913
participà a Valparaiso en una manifestació
estudiantil contra la visita del
nunci papal monsenyor Sibila i en la qual parlà als
estudiants des de la
tribuna. Entre desembre de 1913 i començaments de 1914
viatjà a l'Argentina, en
companyia de l'anarquista espanyol Ángel
Fernández, amb la finalitat d'arribar
a Buenos Aires i mostrar la seva admiració a l'escriptor
llibertari Alberto
Ghiraldo, però només arribaren a Mendoza. El 23
d'abril de 1914 llegí a
l'Ateneu de Santiago el seu «Poema hereje» i aquest
mateix any terminà la seva
primera obra teatral, Renunciación.
Entre altres obres de teatre que va
escriure podem citar La Gioconda (1918)
--guanyadora del tercer premi
del Concurs Teatral del Club de Senyores--, El vino triste
--en
col·laboració amb Antoni Acevedo
Hernández--, Los emigrantes. Obra social en
tres actos i ¿Ha muerto el Amor?,
comèdia sentimental en verso i
prosa que no acabà. En 1915 publicà diversos
articles en el diari El Chileno.
En 1917 sortí en la revista Selva Lírica
el seu poema més conegut,«Miserere», sota el pseudònim de Daniel
Vásquez. Quan era estudiant de
pedagogia a l'Institut Pedagògic i de dret a l'Escola de
Lleis de la
Universitat de Xile, participà en algunes activitats del
sector àcrata de la
Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh) --de
la qual va ser
nomenat «federat honorari»--, però la
seva militància més activa va ser en el
Centre de la Joventut Radical, del qual va ser secretari, i en
l'Assemblea
Obrera d'Alimentació Nacional (1918-1920). També
va està afiliat a la
socialista Federació Obrera de Xile (FOCh) i fou un dels
fundadors de la secció
xilena de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser vocal i
delegat per
Valparaíso, a més de secretari d'actes. En
aquests anys es guanyava la vida com
a secretari a l'Ajuntament de Santiago i també va fer de
professor al Liceu
Nocturn Federico Hansen. En 1920 participà en la I
Convenció d'Estudiants
Xilens. El 25 de juliol de 1920 --en el context de l'elecció
presidencial
d'Arturo Alessandri Palma i la violenta repressió
desencadenada per
l'oligarquia xilena contra els sectors obreristes i estudiantils, que
cristal·litzà en l'assalt del local de la FECh el
21 de juliol d'aquell any--
va ser detingut acusat d'«atemptat contra la seguretat
interior de l'Estat» i
de «militància anarquista», tancat a la
Presó Pública de Santiago i encausat en
l'anomenat «Procés als subversius», que
perseguia obrers i estudiants
llibertaris i socialistes. A la garjola va ser sotmès a
tortures i vexacions
constants fins l'embogiment pel jutge José Astorquiza y
Líbano, instructor del
procés. Malalt d'una meningitis no diagnosticada a temps i
de pulmonia, va ser
traslladat de la penitenciaria a l'establiment psiquiàtric
de la Casa de Orates
en qualitat de presoner. José Domingo Gómez Rojas
va morir l'endemà, el 29 de
setembre de 1920, en aquest centre de Santiago de Xile (Xile) enfollit
totalment. Al seu funeral de l'1 d'octubre, convertit en una
manifestació
contra les classes poderoses xilenes, assistiren més de
50.000 persones. El seu
poema Protestas de Piedad, escrit durant la seva
reclusió a la presó,
llegit i difós durant el seu funeral, esdevingué
un símbol dels grups
anarquistes, pacifistes i estudiantils contra la burgesia del seu
país.
Pòstumament, en 1935, va ser publicada la seva obra Elegías,
editada per
Antonio Acevedo Hernández. Des del 2008 existeix un«Grupo de Estudios José
Domingo Gómez Rojas» a Santiago de Xile.
***
![Vasil Popov]( "Vasil Popov")
- Vasil Popov: El 4
d'agost de 1899 --algunes fonts cite
el 4 d'abril de 1879-- neix a Mikre (Ugarchin, Lovech,
Bulgària) el guerriller
anarquista Vasil Popov, també conegut com Geroia
(Heroi) i Doktora (Doctor). Va fer
estudis de secundària a la ciutat de Lovech, però
no aconseguí acabar-los i a
l'institut ja es declarà anarquista. És en
aquesta època d'estudiant quan rebé
el malnom de Geroia (Heroi),
perquè
en classe de matemàtiques pogué resoldre un
problema especialment difícil. En
1915 intentà entrar a l'Escola Militar, però
malgrat els excel·lents resultats
només se li oferí un destí a
infanteria i abandonà el projecte. Més tard
intentà sense èxit començar estudis
d'enginyeria mecànica a la universitat i
frustrat es lliurà a la militància
llibertària. Arran del cop d'Estat del 9 de
juny de 1923, que suprimí l'antic govern agrarista
d'Alexandre Stambolijski i
instal·là un règim profeixista
encapçalat per Alexandre Tsankov, participà a
finals d'aquell mes en una reunió clandestina a Kaltunets
(Lovech) que va ser
reprimida per la policia; aconseguí fugir, però
hagué de passar a la
clandestinitat amb altres companys. Entre 1923 i l'estiu de 1924
visqué amagat
a Pleven i altres pobles dels voltants i establí contactes
amb l'anarquista
Valko Shankov amb qui planejà diversos atemptats a gran
escala. A començaments
de juny de 1924 amb Shankov va fer esclatar un arsenal d'armes a prop
de Pleven
i s'amagaren a casa de Dimitar Popov. El 12 de juny assassinaren un
policia en
un parc de Pleven i fugiren. Buscats per les autoritats, durant la nit
del 8 al
9 de setembre de 1924 la casa del barri de Dekisana de Lovech on
s'amagaven va
ser encerclada. Després d'un llarg tiroteig, en el qual
morí Valko Shankov,
aconseguí escapar. Durant l'octubre visqué amagat
a Troyan i el 20 d'aquest mes
l'anarquista Nikola Katsarov fugí de la presó i
es reuní amb Popov. El gener de
1925 ambdós es reuniren a Sofia amb el destacat anarquista
Vasil Ikonomov. És en
aquesta època que li començaran a dir Doktora
(Doctor), perquè sempre anava amb un maletí
farmaciola. Amb Tinko Simov, Nikola
Katsarov, els germans Tumangelovi i altres, creà durant la
primavera de 1925 un
grup guerriller que actuava a la zona de Koprivshtitsa, depenent de la
Federació
Anarquista Comunista Búlgara (FACB), que destacà
per accions d'expropiació i de
sabotatges: tabaquera Orient-Tabak, comerç a Yuritsite,
fàbrica de fòsfors a
Kostenets, etc. El 14 d'abril de 1925 cinc membres del grup de
Koprivshtitsa,
(Popov, Ikomonov, Nesho Tumangelov, Anton Ganchev i Nesho Mandulova)
intentaren
segrestar el rei Boris III quan travessava el pas balcànic
d'Arabakonak; en
aquesta acció morí l'entomòleg Delcho
Ilchev i el conductor del carruatge, però
el rei pogué fugir sa i estalvi. Amb Tinko Simov
participà en una expedició per
escarmentar diversos jutges de Sevlievo. Més tard l'escamot
de Koprivshtitsa
s'ajuntà amb altres grups guerrillers, entre ells els de
Georgi Popov. El 23 de
novembre de 1925 acabaren a Bulgarene amb la vida de Nicola Tifchev,
cap de
policia del districte de Lovech. Durant la tardor de 1926 va ser ferit
en un
enfrontament amb la policia i el grup hagué de passar a
Iugoslàvia. En la
primavera de 1927, amb Tinko Simov, Doch Uzunov i altres,
retornà a Bulgària i
el grup començà a actuar a Lovech i a Troyan,
realitzat expropiacions i
sabotatges. El 3 d'abril de 1927, en un intent atracament del Banc
Agrícola de
Troyan (Lovech, Bulgària), Popov resultà greument
ferit per la policia i se
suïcidà per no ser capturat; Tinko Simov
aconseguí fugir.
***
![Lola Iturbe i Juanel a Brussel·les (1928)]( "Lola Iturbe i Juanel a Brussel·les (1928)")
-
Juan Manuel Molina
Mateo: El 4 d'agost de 1901 neix a Jumilla
(Múrcia, Espanya) el militant
anarquista Juan Manuel Molina Mateo, més conegut com Juanel. De
petit
treballava les terres paternes i amb menys de 15 anys ja havia llegit
els
escriptors anarquistes. Va militar al Centre Obrer, fundat en 1910, del
seu
poble, i del qual va arribar a ser vicepresident amb 18 anys. Detingut
per
primera vegada en 1919 --ho serà en 17 ocasions--, va
rebutjar fer el servei
militar i amb documentació falsa es va traslladar a
Barcelona, on milità en
sindicats i en grups anarquistes. En aquesta ciutat serà
membre del Comitè
Nacional de la CNT i secretari de la Comissió Nacional
Provisional de Relacions
dels Grups Anarquistes arran del ple anarquista català de
1922. Va col·laborar
en la premsa llibertària i va conèixer la
militant anarcosindicalista Lola
Iturbe, que es convertirà en sa companya per a tota la vida.
Va
treballar en una
cooperativa de material de construcció de Granollers i de
Barcelona. Després de
la fabricació amb poc èxit de bombes de
mà, va haver de fugir en 1926 a França,
on serà secretari general dels Grups Anarquistes de Llengua
Espanyola mentre
treballava en la construcció a París. Detingut,
va estar tancat a diverses
presons abans de ser expulsat de França.
Instal·lat a Brussel·les amb Ascaso i
Durruti fins a començaments de 1930, serà membre
del Comitè de Defensa
Anarquista Internacional i col·laborarà en La Voz Libertaria.
De tornada
a Barcelona, ocuparà la secretaria de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
entre 1930 i 1935 en substitució de José
Elizalde, amb un incís d'un any de
presó en 1932. Durant la República
dirigirà i administrarà Tierra y Libertad iTiempos Nuevos. Detingut el 19 de juliol de 1936, és
alliberat el
mateix dia. Representarà els llibertaris en el
Comitè d'Abastos i fins a maig
de 1937 serà subsecretari de Defensa de Catalunya. Va
rebutjar el càrrec de
comissari del Tribunal Militar de l'Exèrcit i va actuar com
a comissari dels
cossos X i XI de l'Exèrcit. Exiliat en 1939, va ser delegat
aquest any del
Comitè General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per
als camps de
concentració. Va participar en els grups d'acció
de Ponzán i de Remiro
--l'abril de 1939 a Nimes amb Ponzán va preparar un pla
d'actuació a Espanya,
però que va ser rebutjat l'any següent pel
Comitè General del MLE i que va
suposar la seva ruptura amb Germinal Esgleas-- i va exercir de delegat
de
l'Exterior del Comitè Nacional clandestí de
Pallarols, facilitant que molts
perseguits poguessin arribar a França. Detingut en diverses
ocasions entre 1940
i 1943, va ser un dels primers que va participar en la
reconstrucció de la CNT
a França, essent present en els primers plens clandestins, i
serà el primer
secretari general de la CNT exiliada. Es decantarà per les
tesis
col·laboracionistes dominants a Espanya, fet que el va
situar en el centre de
les disputes de l'època, convertint-se en la
bèstia negra dels ortodoxos. No va
voler presentar-se a la reelecció durant el
Congrés parisenc de 1945 i quan es
va consumar l'escissió es va alinear amb el
Subcomitè del qual va ser delegat a
Espanya. El febrer de 1946 va entrar clandestinament a la
península i assumeix
la Secretaria de Defensa del Comitè Nacional
clandestí i, el març, de l'Aliança
Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Detingut l'abril
d'aquest any, va ser
condemnat a 15 anys dels quals en va complir diversos a
Alcalá,
San Miguel, Ocaña,
Buitrago i Fuencarral (1946-1952). Alliberat, va marxar a
França, i s'instal·là a Tolosa de
Llenguadoc. Durant molt de temps
va romandre al
marge de la militància activa, però sense
abandonar les idees, fins al 1976,
quan retornà mogut per la reconstrucció
confederal
a Espanya. Per a molts ha
estat el màxim representant de les tesis
col·laboracionistes --famosa és la
seva Ponència Juanel-- entre 1939 i 1945, i per tant molt
criticat per
esgleistes i puristes. Va escriure infinitat d'articles per a diverses
publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, Asturias,El Comunista Libertario, Cultura
Obrera, Historia Libertaria,Redención, Solidaridad
Obrera, Suplemento a Tierra y Libertad,Tiempos Nuevos, Tierra
Libre, Tierra y Libertad iLa
Voz Libertaria, entre altres. Va
col·laborar en la Historia en
fascicles d'Abad de Santillán. És autor de
llibres com La
insurrección
anarquista del 8 de diciembre de 1934 (Barcelona,
1934), Noche sobre
España. Siete años en las prisiones de Franco (Mèxic, 1958), España
Libre (Mèxic, 1966;
recopilació i traducció de textos de Camus), El
movimiento clandestino en España (1939-1949) (Mèxic, 1976), El comunismo
totalitario (Mèxic,
1982), entre altres. Juan Manuel Molina va morir el 20
de setembre de 1984 a Barcelona (Catalunya).
***
![Amadeu Pagès Xartó]( "Amadeu Pagès Xartó")
- Amadeu Pagès
Xartó: El 4 d'agost de
1907 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Amadeu
Pagès i Xartó. Sa
mare, Dolors Pagès i Xicota, treballava a Barcelona de
criada i es va quedar
embarassada, però el pare no va voler reconèixer
l'Amadeu i s'establí a Parets
del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya).
Després sa mare es casà amb Salvador
Costa, amb qui tindria quatre infants (Simon, Maria, Antoni i
Francesc). Obrer
industrial, treballà com a tintorer a la fàbrica
tèxtil de Josep M. Adell de
Parets i estava afiliat a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). També formà
part del cor de la Unió Paretana i era assidu del
cafè de la Cooperativa La
Progressiva de Parets del Vallès. Com a sindicalista
intervingué en les
negociacions per reivindicar millores laborals i salarials amb
l'empresa «Franco-Espanyola,
SA», de Josep Maria Abel, de Parets del Vallès,
arran de la vaga que els
treballadors van fer entre el 22 i el 27 de maig de 1931.
Intervingué en els
fets revolucionaris d'octubre de 1934. Simpatitzant d'Esquerra
Republicana de
Catalunya (ERC), el febrer de 1936 fou interventor per aquest partit en
les
eleccions a diputats a Corts. Quan l'aixecament feixista de juliol de
1936,
formà part des de la seva constitució, el 23 de
juliol de 1936, del Comitè de Milícies
Antifeixistes en nom de la CNT i entre el 21 d'octubre de 1936 i el 30
d'octubre de 1937, que va ser mobilitzat i marxà al front,
fou alcalde de
Parets del Vallès en nom de la CNT --amb la disconformitat
d'ERC. Formà part,
com a vocal, de la Comissió per a l'Administració
de la Propietat Urbana,
creada el 22 d'abril de 1937. Durant la seva gestió,
aconseguí evitar algunes
detencions de dretans i minimitzà sancions que els van ser
imposades. També
creà un comitè per solucionar de manera
ràpida els problemes veïnals i reformà
l'edifici de l'Ajuntament. Enquadrat en la 24 Divisió del X
Cos de l'Exèrcit
Republicà, va ser destinat al sector
Llavorsí-Noguera Pallaresa i posteriorment
al sector de l'Ebre, entre Garcia i la desembocadura. El 31 de desembre
de 1938
va ser fet presoner a la Bisbal de Falset per les tropes franquistes i
tancat
al camp de concentració muntat al Seminari de Monte
Corbán (Santander,
Cantàbria, Espanya) i a les presons de La Tabacalera
(Santander), de Granollers
i a la Model de Barcelona. Mentre era a la Model, sa companya, Rosa
Xicota, va
contreure el tifus i morí, restant sos fills, de curta edat
(Salvador i
Llibertat), amb l'àvia Dolors. El 16 d'abril de 1941 va ser
jutjat en consell
de guerra al Palau de Justícia de Barcelona i condemnat a
mort. D'antuvi,
aquesta pena li va ser commutada per la de 30 anys de
reclusió major, però
finalment fou ratificada. Amadeu Pagès Xartó va
ser afusellat el 29 de maig de
1941 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i
enterrat a la
fossa comuna del cementiri de Montjuïc.
Albert Lucero Pagès:«Amadeu Pagès i
Xartó, alcalde republicà de Parets i
víctima de la repressió franquista
(1936-1941)», en Notes,
23 (2008)
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
Caligrafía en estilo Kampo Harada. Nihon Shuji.
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
.jpeg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/documents/giloliver/giloliver02.jpg)