- Respecte a les obres realitzades a Can Llobera s’ha fet el corresponent  control arqueològic? Consideram i demanam que es faci   un estudi  històric previ i un control estratigràfic  murari del Casal, és a dir fer un seguiment del repicat de parets  per si aparieixien altres element constructius, com portes, dintells, finestres, etc.

La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme. (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí i la transició

Per Miquel Payeras, periodista (Memòria Viva)

-Com van ser els seus primers contactes amb l'oposició?

-Des de molt petit em vaig interessar pel problema de la injustícia social. La lluita contra el que considerava injust fou el que em va fer entrar en la política. Per exemple, al col.legi Lluís Vives teníem una cèl.lula juvenil comunista sense cap contacte amb el P"C"E d'aquí. Tenia 15 anys. Per les nits escoltàvem Ràdio España Independiente que tenia una secció setmanal en català. Va esser llavors quan descobrírem que hi havia una cultura que ens amagaven. En els col.legis, en l'ambient de la cultura oficial tot era Franco, José Antonio i el Imperio Español. La primera vegada que vaig sentir en Raimon va esser per Ràdio España Independiente. Varen passar Al Vent quan encara no existia el disc. Jo era el corresponsal a Mallorca i signava "Nova Mallorca". Més endavant, a Llibres Mallorca, vaig descobrir tot un món: llibres en català, les rondalles mallorquines, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Pere Quart, discos -començava la Nova Cançó. Cabdals foren també els primers recitals de cançó catalana organitzats per Joventuts Musicals al castell de Bellver. En Llompart de la Peña n'animà a escriure. Vaig aprendre a escriure en català d'una manera autodidacta i amb la gramàtica d'en Moll.

-I entra al PCE?

-Mai no vaig entrar al P"C"E d'aquí?

-Aleshores?

-Formàvem part d'una cèl.lula juvenil comunista i érem estudiants de quart de batxiller (any 62). Teníem contacte directe amb París i no teníem res a veure amb el P"C"E d'aquí. Les primeres detencions són de l'any 62 per fer unes pintades a favor de la vaga d'Astúries. Ens agafaren a la carretera de Son Rapinya. Es parlà d'una condemnà d'un any de reformatori que finalment no es concretà per raons d'amistats familiars. L'any 63 em varen tornar a detenir amb motiu de l'assassinat per part de la dictadura de Julià Grimau. A començaments dels anys seixanta, la nostra activitat principal consistia en comentar les informacions de la ràdio i en fer pintades.

-Per què no entra al PCE?

-Ja abans del 68, amb les lectures que feia (Marx, Lenin, Che Guevara, Rosa Luxemburg, Andreu Nin Trostqui, Gramsci...) i amb el meu progressiu coneixement de la història del moviment obrer (degeneració burocràtica de la Revolució soviètica, extermini per part del P"C"E dels revolucionaris del POUM l'any 37, etc) m'adonava que la direcció carrillista del P"C"E havia abandonat qualsevol perspectiva de lluita anticapitalista. Era un discurs sense cap mena de relació amb el marxisme. No podia militar dins d'un partit que només pretenia l'establiment d'una democràcia formal burgesa. I això era molt abans del maig del 68! Reconec l'heroisme dels militants anònims del P"C"E que durant quaranta anys lluitaren per la llibertat però en aquell temps jo ja tenia clar que Carrillo no volia ni el socialisme ni la República. Vendria la lluita dels seus militants per qualsevol almoina que li oferís el poder. No em vaig equivocar.

-En què discrepava?

-Durant la transició vérem com el P"C"E no qüestionava els aparells d'Estat heretats del feixisme. Per exemple: els torturadors de la Brigada Social eren intocables (els carrillistes no volien sentir parlar de la dissolució de la Brigada Social). Bona part de l'actual corrupció ve donada per haver acceptat totes aquestes herències del franquisme sense exigir-ne una depuració dels elements més corruptes. Els dirigents del P"C"E també es convertí en enemiga aferrissada de la lluita per la República (el P"C"E es va tornar monàrquic) i del dret d'autodeterminació de les nacions oprimides de l'Estat. El carrillisme acceptà igualment l'economia de mercat capitalista -amb totes les injustícies del sistema actual d'explotació- i, amb la Constitució pactada amb els franquistes, barraven el pas a qualsevol possible canvi socialista.

-Als 70 entra a l'OEC.

-Sí, en aquells moments l'OEC arreplegava -a part de nombrosos militants- bona part de gent avui dia molt coneguda en diferents formacions polítiques, culturals i empresarials mallorquines: Jaume Obrador, Paco Mengod, Antoni Mir, Mateu Morro, Josep Capó, Margarida Chicano, Guillem Coll, Jaime Bueno, Maria Duran, Dora Muñoz, Mateu Ramis, Guillem Ramis, Antònia Pons, etc, etc.

-I arriba el 77 i la transició.

-La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme.

-Com arriba al PSM?

-A partir de les eleccions del 77 la majoria de l'OEC (agrupacions de barris, hotels sabata, fusta, estudiants...) no várem estar d'acord amb l'entrada de l'OEC dins el Moviment Comunista (MC). Ens decidírem a fer un procés unitari amb el PSM. Un petit grup dirigit per Antoni Mir decidí entrar dins el MCI.

-I després del seu pas pel PSM?

-A mitjans dels anys vuitanta vaig deixar la militància partidista i vaig reiniciar la meva antiga tasca d'escriptor. Aquests darrers anys he guanyat la majoria de premis literaris dels Països Catalans tant en poesia, teatre com en narrativa.

Miquel Payeras (Memòria Viva)

Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat. (Mateu Morro)

ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (Lleonard Muntaner Editor)

Per Mateu Morro Marcé, historiador

Miquel López Crespí tracta en aquest llibre un tema, el de la història de “l’altre comunisme” (el comunisme no estalinista) en els anys de la transició, que ell no ha deixat de tractar mai, tant en els seus escrits d’assaig com en els de ficció. De totes aquelles sigles i moviments que floriren aquells anys previs al final del franquisme no n’ha quedat gairebé res. També el comunisme oficial ha estat reduït a poca cosa, fins a la seva pràctica desaparició o transformació en noves formulacions polítiques.

De fet, el disseny del model polític de la transició espanyola va ser el d’un model de tendència bipartidista, basat tan sols en dues forces, diferents entre elles, però que estableixen una alternança en el govern fonamentada en l’acceptació dels elements bàsics del sistema de poder: el model econòmic neoliberal i el model d’estat monàrquic i unitari. Sols l’emergència d’unes realitats nacionals diferenciades, també en el pla electoral, va rompre l’homogeneïtat de l’esquema. Salvant les diferències, que són moltes sense dubte, el règim de la Restauració monàrquica de 1874 té semblances amb el règim de la Restauració monàrquica de 1975. L’estabilitat política i institucional, tant llavors com ara, s’assegurava sobre el compromís compartit pels partits del sistema a no emprendre reformes estructurals que modifiquin l’equilibri del poder. El sistema sorgit de la transició ha resultat estable durant un llarg període de temps, d’acord amb les previsions dels que l’organitzaren. Tan sols a partir de la crisi econòmica i financera han emergit a la llum pública els caires més ominosos del règim: la força totpoderosa dels grups de poder i influència, el classisme a ultrança, un sistema judicial mediatitzat pel poder polític i econòmic, l’hostilitat al reconeixement de la diversitat nacional o la debilitat del muntatge monàrquic. I amb aquestes evidències a la vista han aparegut nous subjectes col·lectius mobilitzats i reivindicatius, però que res tenen a veure amb aquelles avantguardes de finals dels seixanta i principis dels setanta.

La revolució xinesa i cubana, els moviments anticolonials, el maig de 1968, la revolta estudiantil, l’enfonsament de les “democràcies populars” i un renovellat moviment obrer i popular configuraren un ventall de propostes diverses, a vegades en un garbuix poc coherent, que confluí en un moment que semblava ser de canvi i que realment ho era, tot i que aquell canvi havia de ser molt més limitat i controlat en tots els seus aspectes del que en aparença donava e entendre. Les organitzacions d’esquerra revolucionària naixien, s’escindien i es dissolien en un moviment convuls, sovint víctimes de la seva pròpia inconsistència. El final del franquisme i les primeres eleccions de 1977 varen ser el seu propi final.

S’entrà en una nova etapa en la qual aquelles formacions no hi tenien cap paper a jugar. Però tota aquella moguda, tot aquell esplet de sigles, totes aquelles lluites, vagues i mobilitzacions, no aportaren res de positiu? Mantenir aquesta afirmació seria molt gratuït. Aquells grups, que lluitaven per consolidar-se enmig d’una sopa de lletres de sigles de partits maoistes, trotsquistes i consellistes, jugaren un paper actiu en la mobilització contra el franquisme, en la difusió de noves idees transformadores i en l’aportació d’elements avançadors del que després serien els posteriors moviments crítics. Entre altres aspectes, potser un dels més remarcables sigui el de la defensa de la democràcia directa i participativa, la reivindicació del valor democràtic de l’assemblea per davant de les formes de delegació de la representativitat.

Aquells moviments aportaven també una crítica global al sistema, l’anticapitalisme, amb una rotunditat que sols a partir del 2007/2008 hem pogut tornar veure reaparèixer en la lletra impresa, però ja no tant a partir dels hereus polítics d’aquelles formacions, que avui són més aviat escassos, com a partir d’altres línies de pensament de diversa procedència, en general desconnectades de les velles ortodòxies teòriques. I és que la història s’escriu cada dia, no és mai esclava del passat.

Hi havia il·lusió pel canvi i voluntat altruista de contribuir-hi. Encara no havia arribat el moment de les grans estructures polítiques professionalitzades. La feina voluntària era generosa i s’expandia entre tots els sectors socials i polítics. La desil·lusió es va anar consolidant més tard, poc a poc, i es va transformar en un fort desencís. Però cal insistir que les pròpies conviccions no s’han de moure al compàs de les modes o de les encalentides transitòries, sinó que han de descansar sobre el dia a dia de les feines que tenen continuïtat en el temps perquè cerquen uns objectius precisos.

Però a més de les consideracions sobre la nostra història recent, en Miquel López Crespí va més enllà i estableix una reflexió sobre la història, èpica i tràgica a la vegada, del comunisme a partir de la Revolució Russa.

El comunisme en el segle XX

El sotrac revolucionari de 1917 era un resultat de la profunda crisi de la socialdemocràcia europea, que a la vegada era expressió de la crisi del capitalisme que va dur a l’enfrontament bèl·lic de 1914-1918. El moviment obrer es va escindir entre reformistes i revolucionaris, i la influència bolxevic va ser extraordinària per tot arreu. La posterior evolució de la URSS cap a un sistema dictatorial va tenir greus conseqüències. Mentrestant aparegueren els feixismes i totalitarismes reaccionaris. La història del segle XX va esdevenir violenta i terrible, a mercè de les cruentes guerres mundials i dels règims totalitaris generats pel feixisme i l’estalinisme. Però així i tot, va ser el moviment obrer i popular el que va fer possible la resistència democràtica per tot arreu i va obrir després les portes, a partir de 1945, a formes més justes de la societat europea.

Sovint s’intenta desacreditar la història del moviment obrer pels desastres del règim estalinista, tanmateix aquell règim no va deixar de ser una resposta disforja al desastre bel·licista i imperialista, una resposta obrera i popular que va acabar engolint els seus propis fills en una espiral perversa de repressió i terror. Per tot això i per moltes més coses la història del comunisme és heroica i tràgica a la vegada. Heroica per l’abnegació i sacrifici de les persones unides en una causa transformadora; tràgica perquè sovint aquesta empresa titànica acabà devorant els mateixos militants. La causa era bona, però els mètodes errats i els resultats no foren els esperats.

Enfront de l’escolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de l’estalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. “Els altres comunistes”, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes d’una doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per l’aparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint s’han amagat o s’han tergiversat. Però no es pot culpar el conjunt de militants dels partits comunistes oficials d’aquesta història de terror. Creien en la idea, tenien fe, eren fidels al partit i ells mateixos patiren múltiples purgues. Al final el segle XX és ple de màrtirs laics, obrers i revolucionaris, empresonats i assassinats per les dictadures i els feixismes, però també per l’estat soviètic i les seves zones d’influència. Però, com he dit, els obrers comunistes, els resistents antihitlerians i antifranquistes no en podien ser mai els culpables.

br>

Els límits de la transició

Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat.

El problema de la transició és que a l’estat espanyol no s’arribà a produir mai una derrota dels grups dominants hereus de l’estat franquista, i no s’arribà a produir perquè aquests grups eren forts i gaudien d’un gran suport internacional, més que no un moviment popular actiu però alhora escalivat i poruc (la llarga ombra de la Guerra Civil serà molt mala d’esvair). Hi hagué una crisi institucional del sistema a partir de la decadència i mort del dictador, però el moment no tenia res a veure ni amb 1917, ni amb 1931, ni amb 1945. Hi havia un moviment popular actiu, potser fort, però l’estat no havia perdut cap dels seus elements coactius. Haguessin pogut passar les coses d’una altra manera? Potser sí, però no era gens fàcil. Tal vegada s’haguessin pogut limitar prerrogatives i posicions de domini impròpies d’estats democràtics. Entre altres incongruències la definició de l’estat espanyol com un estat unitari i l’adopció d’una constitució que nega la pluralitat nacional és un dels resultats més negatius d’aquest procés dirigit des del poder.

La crisi econòmica ha posat de manifest les limitacions d’aquest sistema. Res és etern. Tampoc ho és el model polític sorgit de la transició. Moltes idees intocables comencen a mostrar esquerdes. Començam a sospitar que hem estat víctimes d’una gran operació de camuflatge polític del vell “establishment”, que allò que semblava modèlic es fonamentava en bona mesura en la por i en la imposició. Això obre les portes a noves lectures de la nostra història més propera i, en aquesta mesura, és bona la feina de Miquel López Crespí de recuperar la memòria històrica d’aquells anys i aquella gent, quan tot semblava possible.

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)

Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.

Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Un poema majestuós. Un poema que diu la veritat.

Fantàstic Aleksander Kúixner, i fantàstica Xènia Dyakonova, que fa que no sembli un poema traduït.

El trobareu, acompanyat de molts altres bons versos, al recull És tot el que tenim (Llibres del Segle).

Si dorms tranquil, i és net el teu llençol,
i es càlida i segura la flassada,
si dorms tranquil enmig de la foscor
i del silenci, i si ningú no et mana,
i si, com diuen, tendra és la nit,
si dorms tranquil, i si has tancat la porta
amb clau, i si no et forcen a sentir
cap veu, i si la música no sona,
temptant la calma amb la felicitat,
i si ningú no et treu del llit ni et crida,
si dorms, i si amb la galta pots tocar
la tela emmidonada, i si somies
damunt la funda neta del coixí
(és el sol o la planxa, que l’eixuga
tan ràpid?), i si el blanc ramat dels dits
sobre el llençol càndidament pastura,
si dorms, i no t’assetgen amb lladrucs
ni crits, i no et sacsegen per l’espatlla,
si dorms tranquil, què més voldràs per tu?
És tot el que tenim, i amb això basta.

        Aleksander Kúixner

Anarcoefemèrides del 16 de juliol

Esdeveniments

- Surt Il Libertario: El 16 de juliol de 1903 surt a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el primer número del setmanari Il Libertario. Giornale Anarchico, dirigit per Pasquale Binazzi i Petroni Carlotta Zelmira. Patirà nombroses vegades la repressió de les autoritats (judicis, segrests, suspensions) i el 29 d'octubre de 1922 la impremta en serà destruïda per un escamot feixista. Va publicar 866 números bàsicament de crítica al militarisme, al clergat, al reformisme socialista, al capitalisme, al parlamentarisme, al clientelisme, al feixisme, etc.

***

- La CNT-FAI demana armes: El 16 de juliol de 1936 els anarcosindicalistes de la puixant Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya) demanen sense èxit a Lluís Companys, president de la Generalitat catalana, organitzar la distribució d'armes als treballadors per fer front a l'amenaça d'un imminent cop d'Estat militar. El Comitè d'Enllaç amb la Generalitat estava compost per Diego Abad de Santilla, Joan García Oliver i Francisco Ascaso, per la FAI; i Buenaventura Durruti i Josep Asens, per la CNT. La Generalitat de Catalunya no només no va donar armes, sinó que va requisar totes les armes que va trobar als militants llibertaris que feien guàrdia a les casernes. Diego Abad de Santillán va arribar a dir que «si els polítics temen el feixisme, encara temen més el poble en armes».

Naixements

- Slave Merdzanov: El 16 de juliol de 1876 neix a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà, el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov --també citat com Slav Merdjanov. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista «Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin, Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey --fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis--, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria.

***

- Juan Gandulfo Guerra: El 16 de juliol de 1895 neix a la hisenda Las Vacas, a Los Vilos (Petorca, Xile) –actualment pertany a la regió xilena de Coquimbo– el metge anarquista Juan Gandulfo Guerra. Fill d'una família benestant de Viña del Mar, sos pares es deien Salvador Gandulfo, enginyer, i Sofía Guerra. Va fer els estudis primaris a l'Escola O'Higgins de Viña del Mar i després seguí humanitats en el Liceu de Valparaíso. Més tard estudià medicina a la Universitat de Xile, ocupant un dels primers llocs de la seva promoció, acabant la carrera en 1920, encara que no pogué llicenciar-se fins l'any següent, a causa de la persecució i l'empresonament que patí en aquesta època. Quan era estudiant de medicina realitzà nombroses làmines a colores de gran qualitat artística sobre biologia i histologia que van seguir utilitzant-se fins a la dècada dels anys cinquanta. També en la seva època d'estudiant entrà a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista i col·laborà en diverses publicacions, com ara Claridad,òrgan de la universitària Federación de Estudiantes de Chile (FECH, Federació d'Estudiants de Xile), Juventud o Verba Roja, on manifestà les seves idees llibertàries fent servir diversos pseudònims (Iván,Juan Guerra, etc.). En 1918 fundà, amb els seus diners, la impremta Numen –inspiració, en llatí–, dedicada a la publicació de llibres i fullets anarquistes i lloc de trobada entre els estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la Universitat Popular José Victorino Lastarria, centre d'ensenyament nocturn per a obrers i on s'impartí ensenyament primari i secundari clàssic. L'abril de 1920, quan presidia el Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per desacatament al president de la República Juan Luis Sanfuentes Andonaegui, ja que havia declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes nacionals; en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i l'acusació va ser desestimada. Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament empresonat com a representant de la FECH per criticar el moment polític d'aleshores i per propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència carcerària el deixà fortament impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos«comuns». En aquestaèpoca entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda. Conegut per la seva militància llibertària, li costà entrar a fer feina en un hospital, però finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán i, després, a l'Assistència Pública. Fou un dels impulsor del Policlínic Obrer, creat per la Unió Local de la Secció Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que s'inaugurà l'11 de juny de 1923 i es perllongà fins al novembre de 1927, quan el Policlínic deixà de pertànyer a la IWW, encara que continuà amb la seva tasca fins al 1942. També col·laborà en el periòdic Acción Directa,òrgan d'expressió de la IWW, i en la Hoja Sanitaria IWW. Fervent lector de Piotr Kropotkin i Errico Malatesta, participà activament, amb altres companys (Alfredo Demaría, Julio Valiente, Augusto Pinto, Julio Rebossio, José Santos González Vera, etc.), en la Secció Local de la IWW fent conferències socials i biològiques. En 1923, gràcies al seu amic el cirurgià Agustín Inostroza, entrà com a cirurgià pediàtric, especialitzat en ortopèdia i cirurgia plàstica, al nou Hospital d'Infants Manuel Arriarán. També fou membre de l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional. En aquest mateix 1923 realitzà els gravats en fusta per a la primera edició del llibre de Pablo Neruda Crepusculario–la segona edició i definitiva d'aquesta obra està dedicada a Gandulfo. En 1926 s'incorporà a l'antic Hospital San Vicente com a cap de la Policlínica del professor Lucas Sierra i aquest mateix any s'estrenà com a docent en cirurgia. Juan Gandulfo Guerra va morir el 27 de desembre de 1931 en un accident automobilístic de carretera a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile), quan es dirigien a Viña del Mar a visitar sa mare; el professor d'angles i filosofia Eduardo Barrenechea morí de camí a l'hospital i l'altre acompanyant, el doctor Juan Garafulic, resultà greument ferit. Gandulfo fou enterrat al cementiri parroquial de Caleta Abarca (Viña del Mar, Valparaíso, Xile). En el seu honor el Policlínic Obrer passà a denominar-se «Policlínic Obrer Juan Gandulfo Guerra de la IWW» fins al seu tancament en 1942. La seva figura concorda amb el personatge Juan García en elsúltims toms de la novel·la històrica Alborada, de l'escriptora Inés Echeverría de Larraín (Iris). Existeix un «Premi Juan Gandulfo» que atorga la Societat de Cirurgians.

Juan Gandulfo Guerra (1895-1931)

***

- Joan Montoliu del Campo: El 16 de juliol de 1911 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Montoliu del Campo. De molt jove marxà a Catalunya i s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat, on s'afilià al Sindicat d'Escombriaires de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en les lluites de carrer (assalt a la caserna de l'Hospitalet) de juliol de 1936 i fou un dels organitzadors i responsable de la col·lectivitat de neteja pública de l'Hospitalet de Llobregat. Després s'allistà i lluità al front d'Aragó fins al final de la guerra, destacant en la batalla de Belchite on comandà un batalló confederal. S'exilià a França durant la Retirada i en 1940 fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció de la pressa de l'Aigle. En 1942, després de l'ocupació de la zona lliure, organitzà, en contacte amb la resistència francesa, el maquis confederal del Pic Violent, que estava format per quatre grups de 15 homes cadascun. Aquest maquis, que pertanyia a la XIII Regió Militar de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), efectuà nombroses accions de sabotatge. Com a tinent de les FFI, participà en els combats d'alliberament fins al 31 d'octubre de 1944, quan els maquisards de les FFI s'integraren en l'Exèrcit regular francès. Després de l'Alliberament milità infatigablement en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en la CNT de l'Exili. Visqué a Rouen, on reorganitzà la seva Federació Local de la CNT en l'Exili, i a París, fins al 1972, treballant de paleta. En 1947 fou delegat de Rouen al Congrés de la CNT-MLE celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Ocupà la secretaria de la Federació de la CNT parisenca i en fou membre del Comitè de Relacions de la Zona Nord (París-Normandia). Va ser membre del Comitè de Gestió del nou local confederal del carrer parisenc de Vignoles. També fou secretari de la Regional Pirineus-Aude. Col·laborà activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser molt conegut i estimat pels joves militants de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Devot de la llengua catalana, cada any s'encarregava, amb Roque Llop, de col·locar la parada de llibres que es muntava en el míting commemoratiu de la Revolució espanyola que se celebrava a la Gran Sala de la Mutualité de París. A començaments dels anys setanta fou nomenant secretari de la Federació Local de la CNT de París i també fou administrador de Le Combat Syndicaliste. A finals de 1972, jubilat anticipadament per un accident laboral i per problemes coronaris, s'instal·là a Perpinyà, on fou nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals-Aude de la CNT. A començaments d'agost de 1975 assistí com a delegat de la CNT en l'Exili al Congrés de Marsella, però l'hagué d'abandonar per una crisi cardíaca. Dies després, el 6 d'agost de 1975, Joan Montoliu del Campo va morir a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

- Franco Serantini:El 16 de juliol de 1951 neix a Cagliari (Sardenya) el militant anarquista Francesco Serantini. Abandonat en un reformatori, és adoptat per una família sense fills, però quan mor la mare adoptiva tornarà a la beneficència. En 1968 és enviat a l'Institut d'Observació de Menors de Florència que el destinarà a l'Institut de Reeducació Pietro Thouar de la plaça Sant Silvestre de Pisa en règim de semillibertat --hi havia d'anar a dinar i a dormir. En 1971 s'integrarà en el grup anarquista Giuseppe Pinelli alhora que estudia comptabilitat. El 5 de maig de 1972 va participar en la concentració antifeixista convocada per Lotta Continua a Pisa contra el míting del diputat Giuseppe Niccolai del feixista Moviment Social Italià (MSI). La concentració és atacada durament per la policia i durant una de les càrregues, Franco és detingut prop del riu Arno, a l'alçada del passeig Gambacorti, i és apallissat salvatgement. Després de portar-lo a la caserna dels carrabiners és tancat a la presó pisana de Don Bosco, on l'endemà serà interrogat i ficat en una cel·la d'aïllament. Dos dies després de la detenció, el 7 de maig de 1972, Serantini serà trobat sense constants vitals a la seva cel·la i mor a les 9.45 poc després de ser traslladat al Centre Clínic de la presó de Pisa (Toscana, Itàlia). Els seus funerals, dos dies després, seran una gran manifestació popular.

Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)

***

- Alberto Prunetti: El 16 de juliol de 1973 neix a Piombino (Toscana, Itàlia) l'escriptor, traductor, fotògraf i intel·lectual anarquista Alberto Prunetti. Son pare, Renato Prunetti, treballava de soldador. Cresqué a Follonica (Toscana, Itàlia) i estudià a l'Institut Científic Carlo Cattaneo d'aquesta localitat i en la Universitat de Siena (Toscana, Itàlia). Posteriorment, durant anys rodà per diverses ciutats del món (Siena, Bristol, Buenos Aires, París, Bombai, Bangalore, etc.) vivint de fer classes d'italià a immigrants, de fer fotos i d'altres feinetes. Ha traduït a l'italià els llibres de John Zerzan Primitivo attuale. Il rifiuto della civiltà (2004) i Apocalittici o liberati? Che cos'è il primitivismo (2004); els llibres d'Osvaldo Bayer Patagonia rebelde (2010) i Severino Di Giovanni (2011); i de l'antropòleg anarquista David Graeber Frammenti di antropologia anarchica (2006), Debito. I primi 5000 anni (2012) i Oltre il potere e la burocrazia (2013); també ha traduït Roberto Arlt, Harry Browne, Evaristo Carriego, Don McCullin, Michel de Montaigne, James C. Scott i John Sinclair, entre d'altres autors. Trobem articles seus en A-Rivista, Carta, Letteraria,Il Manifesto,Il Reportage i La Repubblica, Repubblica Firenze, etc., i es redactor de la pàgina web de literatura Carmillaonline. Ha editat L'arte della fuga (2005, recull de textos de diversos autors sobre el tema del viatge), Sorci verdi. Storie di ordinario leghismo (2011) i Storia d'amore e d'anarchia (2013), d'Alessandro Angeli. És autor d'Il comico in George Grosz (1998), Potassa. Storie di sovversivi, migranti, erranti, sottratti alla polvere degli archivi (2003),Il fioraio di Perón (2009) i Amianto. Una storia operaia (2012 i 2014). En 2013 va ser guardonat amb el Premi d'Escriptor Toscà de l'any i fou finalista del Premi Chianti de Narrativa i del Premi Pozzale Russo. Actualment viu a la Maremma italiana.

Defuncions

- Pierre Desgranges:El 16 de juliol de 1898 mor a Velafranche (Arpitània) el militant anarquista Pierre François Desgranges, també conegut com Grange. Havia nascut el 10 de juny de 1865 a Velafranche (Arpitània). Com son pare, François Desgranges, i son germà gran, Victor Joany, va treballar en una fàbrica d'escombres i va militar en el moviment anarquista de Velafranche. A començaments de 1890 es va instal·lar a Lió i el setembre de 1894 es va casar amb Marie Canova, debanadora amb qui vivia. Va viure a diversos barris lionesos (Brotteaux, Lafayette, Vieux Lyon, etc.) i les seves activitats van atreure l'atenció de la policia que va escorcollar ca seva diverses vegades entre 1892 i 1893. Arran d'un escorcoll l'1 de gener de 1894 i en virtut de la Llei del 18 de desembre de 1893 va ser empresonat acusat de participar en una associació de malfactors, però va ser alliberat per manca de proves set dies després. Encara va ser novament escorcollat el 6 de juliol de 1894. Va estar relacionat amb Louise Michel, amb Sébastien Faure i amb Jean Grave. El 27 de desembre de 1891 va ser membre fundador a Brotteaux del grup«La Jeunesse Antipatriote» i va encarregar-se amb altres companys d'organitzar la manifestació del Primer de Maig de 1892 que volia que fos violenta. El febrer de 1892 va fundar el grup anarquista «Les Ennemis de toute candidature» i va freqüentar les reunions del grup «Ni Dieu, ni maître», instal·lat al carrer Mail del barri de La Croix-Rousse de Lió. Durant les eleccions legislatives de 1893 va realitzar actes de la candidatura abstencionista. Cap al 1896 va intentar coordinar les accions dels diversos grups anarquistes dispersos a Lió i va proposar, sense èxit, la constitució d'una societat estable que actuaria com a cobertura legal per facilitar les reunions i les conferències. En aquestaèpoca va intentar, amb el suport del «Cercle de l'Égalité», fundar una biblioteca anarquista i va participar, juntament amb Sébastien Faure, en una activa campanya abstencionista. Més tard va projectar la creació d'una revista internacionalista lionesa, La Jeunesse Nouvelle, que amb perseverança i amb l'ajuda econòmica de subscriptors va aconseguir llogar un local que va servir alhora de sala de reunió i de seu de la revista. Només van sortir tres números, entre el 5 de desembre de 1896 i el 6 de febrer de 1897, i van col·laborar, entre altres, Bordat, Augustin Hamon, Lempol, Loys Dormain i Henri Perceval. El 18 de maig de 1897 va abandonar Lió i es va instal·lar a casa de son germà Victor a Velafranche. L'abril de 1898 va caure greument malalt i després d'una estada a l'hospital de Lió va ser novament portat a l'hospital de Velafranche on morí.

***

- Félix Sipán Benebé: El 16 de juliol de 1940 es afusellat a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Sipán Benebé. Havia nascut cap al 1914 a Osca (Aragó, Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), regentà un bar a Osca. El setembre de 1936, durant la guerra civil, desertà de l'exèrcit franquista. Després ingressà en el Cos de Tren de la 127 Brigada Mixta (28 Divisió Ascaso). Al final de la guerra fou detingut a la Ciudad Lineal de Madrid. L'abril de 1939 fou empresonat a Osca. Jutjat, fou condemnat a mort i executat.

Actualització: 17-07-14

Pocas publicaciones novedosas en este año de 1906 aunque siempre hay alguna curiosidad.

El título de una obra me llama la atención: "Visiones de Mallorca" de Pedro Ferrer Gibert. No la encuentro en Internet ni tampoco su biografía. La recojo traduciéndola de la GEM, vol.5:

Ferrer Gibert, Pere (Palma, 1885 - 1955). Escritor y periodista. Entre sus obras destacan Broza. Ensayos para el teatro (1900); De turismo. Mallorca (1910); Tardes de jardín (1909); Visiones de Mallorca (1912 [?]); Flirt (1916); El archiduque Luis Salvador, Rubén Darío y Santiago Rusiñol en Mallorca (1943); Galería de autorretratos (1945) y Mallorca. Biografías, anécdotas, paisajes (1949). Colaboró en diversas publicaciones mallorquinas como Majórica; Vida isleña, Diario de Palma y Última Hora.

Me parece interesante. En Internet encuentro una obra suya: Flirt en una edición de 1916 editada en Barcelona cuyo ejemplar procede de la Universidad de California. "Flirt" es un libro de cuentos (en pdf, epub y otros).

Otra curiosidad: "Les argonautiques / d'Apollonius le Rhodien ; traduites pour la première fois en vers français (et vers pour vers) par Ulysse de Séguier", libro impreso en Félanitx, Mallorca : Imprimiere de Bartolomé Reus.

Encuentro su biografía en la Wikipedia francesa. Traduzco:

Ulysse-François-Ange de Séguier, comte de Séguier (1830 - 1909)

Tras unos estudios clásicos en Rodez (francia), Ulysse de Séguier se alistó en la Armada; participó en el sitio de Crimea. Recorrió Italia, Méjico, Koenigsberg, Dublin, Madrid, Madagascar y parte de la Malasia. Cónsul en Sydney (Australia). En Toulouse en 1895, escribe en verso su biografía donde evoca sus viajes y se compara al héroe de la Odisea de Homero.

Wikipédia: Ulysse-François-Ange de Séguier

En enero de 1899, Juan L. Estelrich publicó en la Ultima Hora de Palma un artículo sobre este viajero que estaba en Mallorca. Años después, en 1912, Estelrich recogió este artículo en su libro Páginas Mallorquinas (en pdf) "El conde Ulises de Séguier" es el título, enlazado desde el índice.

¿Qué otras obras hay en 1906?. Paso rápidamente por algunas. De teatro: "Los dos pilletes : melodrama en dos partes y ocho cuadros / escrito en francés con el título de Les deux gosses por Pierre Decourcelle; adaptado á la escena española por Juan B. Enseñat" y de Jaime Pomar y Fuster: "Maria Velasco o El descubrimiento de América : poema dramático en honor de la confraternidad hispano-americana : dividido en quince cuadros distribuidos en cinco actos".

Hay algunos libros religiosos; varias conferencias de tipo científico: "Abonos químicos y su aplicación agrícola" de B. Ramón Capmany; "El paludismo : génesis, propagación y profilaxia según los conocimientos actuales" por Gabriel Carrió. "Higiene social, necesidad en Palma de la Fundación de un consultorio para niños de pecho : nota leída en el Colegio Médico-Farmacéutico de Palma el día 28 de noviembre de 1905 por Bernardo Riera y Alemany. Y Enrique Fajarnés publica "Demografía estática de las Isla Pythiusas".

Mateo Rotger Y Capllonch publica su "Historia de Pollensa" y hay una obra colectiva "La isla de Cabrera / prólogo y notas por Pedro Estelrich" con textos sobre ese archipiélago.

Un libro de viajes del sacerdote Martí Llobera y Solivelles: "Notes d'un pelegrí : Terra Santa, Constantinopla, Atenes, Roma" y varios de Ramon Llull o sobre él.

El passat cap de setmana els Gegants de Maó en Tomeu i na Guida, els del Casal “Sa Casa d’es Poble” de Maó i en Miquelet es Salero van estar a la població catalana de Calonge. El motiu de dita visita va ser el de tornar la que ens van fer els gegants de sa rateta i es moix a les passades Festes de la Mare de Déu de Gràcia 2013, a l’hora que gaudir d’un cap de setmana de germanor entre els membres del grup geganters de la ciutat.

El viatge ens seria dificultós dir quan va començar, doncs com és d’imaginar en aquests casos solen ser mesos abans quan comencen tots els preparatius, contactes, fer llista de qui te disponibilitat per a poder venir, els bitllets... . En tot cas el moment que marca que la cosa va en serio seria el dijous a la nit, quan les cinc figures gegantines van entrar dins una enorme furgoneta per al dia següent baixar-la cap el moll.

Un cop al vaixell, serien una vintena els geganters que representarien a la ciutat de Maó al dia següent, els que embarcarien amb la companyia Transmediterranea rumb al moll de Barcelona.

Si contéssim les moltes anècdotes, bromes, etc. que es donen ja des de el primer moment del viatge aquest article s’allargaria en excés, motiu pel que ens traslladarem ja a la població catalana de Calonge on el dissabte al matí el grup de geganters, ja amb els gegants, es traslladaria a les cases consistorials on seria la recepció oficial per part de les autoritats.

Destacarem en aquest cas que la regidora de Festes de l’Ajuntament de Maó Elisa Mus, va voler acompanyar i recolzar al grup de geganters durant tot el viatge, participant en la recepció oficial en representació de l’Ajuntament però portant el mocador blau de geganter i integrant-se d’aquesta manera en el grup, amb el que va compartir i participar durant la majoria del temps. Un cop a l’Ajuntament de la vila, va ser la recepció oficial, els parlaments i els intercanvis d’obsequis.

Ja a la tarda una dotzena de grups de geganters representant diferents pobles de l’estat van participar en el cercavila, la XIV Trobada de Gegants i Capgrossos de la Festa Major de Calonge. Entre els participants vam poder trobar vells coneguts, com els Gegants d’Esplugues de Llobregat que vàrem conèixer a l’any 1997 en la seva visita a Es Mercadal quan la Trobada Insular de gegants d’aquell any.

La desfilada es va fer amb la música dels diferents grups de grallers, destacant en aquest cas que els Gegants de Maó al tenir el seu propi grup en procés de recomposició, van ballar amb la dels intrumentites amfitrions.

Els balls finals, on cada poble representat va fer el seu ball, va ser en el mart incomparable dels “Jardins del Castell”, que tancarien una jornada de gegants, però no la de germanor, doncs a la nit era el sopar de tots els participants.

Baix les carpes una fideuà gegant va servir per a reposar forces als 380 participants en la festa i ja de manera més distendida cambiar impressions, trobar-nos i conversar amb vells coneguts i com no pot ser d’altre manera fer la broma.

Com el fer la representació de la ciutat no està en absollut barallada amb gaudir del resta de la festa i del mateix poble, és el que es va fer durant el temps restant de cap de setmana. Ja seria a la nit de diumenge quan el port de Barcelona tornaria a rebre als geganters maonesos, però en aquest cas en el viatge de tornada.

Ja en tenim una més de feta, aquest dissabte són les Festes de Sant Martí a Es Mercadal i després tot un estiu que arriba carregadet pels geganters. El moment culminat seran com de costum les Festes de la Mare de Déu de Gràcia, on rebrem a nous grups de geganters que arribaran amb els gegants del poble fent la representació de la seva vila... Aquesta és la història d’un grup de geganters que gaudeix del que fa i d’uns gegants, en Tomeu i na Guida, “que enguany compleixen 80 anys entre nosaltres”.

per a conèixer els Gegants de Maó i altres Gegants de Menorca: www.gegantsmao.menorca.es

Els videos dels Gegants a: www.yotube.com/gegantsmao

La Casa on les il·lusions són Gegants:  http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/

 Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

Les criatures del costat fosc de la politiqueria s'aferren a la penya dels principis permanents i inalterables per tal d'aconseguir la vida eterna en el càrrec. I recordau, qualsevol semblança entre  personatges,  institucions, símbols, animals et alia d'aquestes imatges, és pura coincidència.

MÉS PER POLLENÇA es posa per fita acostar el govern municipal al poble, tenir cura de la cultura i la llengua pròpies, preservar el patrimoni que suposa en medi ambient del municipi i especialment posar a les persones per davant de tot, des del diàleg i el respecte. Des de MÉS PER POLLENÇA convidam als ciutadans del municipi a la participació en les properes assemblees. Esperam l'aportació de idees i propostes per fer un poble més a la mida dels pollencins, amb uns serveis públics de qualitat i a promoure un canvi polític que retorni a la gent la capacitat de decidir en tot allò que els afecta en el seu dia a dia. Tenim una nova eina, propera, accessible, útil, transparent i compromesa al servei dels ciutadans de Pollença.

 

 

 

       Recuperació? No; ells saben que no n'hi haurà.

    ''Ells'', l'oligarquia espanyola, saben que no hi haurà un nou desplegament econòmic equivalent al  de l'època de la febre immobiliària. Ells saben que no és possible retornar a l'era del totxo; ells saben que no hi ha una nova activitat alternativa a la de la construcció.

     L'intent de crear una gran indústria de les energies renovables fracassà estrepitosament. Els horts solars han sigut la ruïna per a milers de cooperativistes (retirades les subvencions, els panells solars han resultat econòmicament  insostenibles).

   El suposat recobrament econòmic de l'Espanya estricta no és altra cosa que una campanya de publicitat espúria. Per descomptat, els economistes, majoritàriament,  són la veu del seu amo.

    A l'època del govern Aznar, 1996-2004, el president del govern,  En José María Aznar, seguint la tradició mitòmana hispànica, va tenir la pretensió de convertir Espanya en una gran potència econòmica mundial.

    Aquella gent de Castella no se'n podia avenir: semblava que a la fi havia arribat l'hora de la sospirada revolució industrial. Per tot arreu, com a bolets, sorgien noves empreses industrials. Però aquestes indústries estaven totes elles en dependència de la colossal bombolla immobiliària que havia impulsat N'Aznar. 

    Fou una alegria de conill. Com diuen a Castella, nuestro gozo en un pozo. Tan bon punt va esclatar la crisi, al 2008, un terratrèmol va engolir la revolució industrial asnariana. Villacañas (Toledo), la capital espanyola de les portes, va deixar de fabricar portes. Com diu una crònica d'Interviu de l'any 2010: ''LlocscomBailén, unit alsmaonsilesteules; Linares,a la fabricacióde cotxes; Villacañas, a les portes; Vila-real,ales rajoles, oSonseca, als mobles, són la caradel monocultiuindustrial. Avuipateixenla faltade previsiódavant d'unacaigudade la demanda ila paràlisilaboral. Aquest malsonha transformat la sevaantiga esplendorila seva riquesa enincertesa, angoixaipor de noa trobarun nou lloc detreball. Aixíes viu lacrisi en elspoblesmiracle''(Podeu baixar la web La ruina de los pueblos milagro).

     Per descomptat, les diverses àrees de Catalunya (Sencera) també han patit la  crisi de les indústries dependents de la construcció immobiliària, però, a diferència de Castella, l'economia catalana està més diversificada i basada en el turisme (activitat que ha resistit més bé la crisi econòmica).

    Arribats aquí, resulta evident que Espanya no pot recrear una segona bombolla immobiliària. I, per altra banda, no hi ha perspectives per al desplegament de noves activitats econòmiques.

     Es pot veure que el govern i els seus economistes eviten fer cap referència concreta de possibles noves activitats econòmiques.

     En resum, allò a preveure és que la població de Castella, Madrid, Extremadura, Múrcia i Andalusia s'atengui als nivells dels anys 60  (Es fa palès:  Si Espanya no és la gran potència industrial projectada per N'Aznar, la vuitena,  llavors Madrid s'ha d'aprimar).   

Mi desembarco en Mallorca (de la Guerra Civil española) relata de primera mà les experiències de Bayo, que intentà configurar, sense èxit, una resistència republicana a Mallorca mitjançant un desembarcament amb sis mil homes a punta de n'Amer el 16 d'agost.

Memòries d’una lluita frustrada

Miquel Font editor torna a publicar 23 anys després Mi desembarco en Mallorca (de la Guerra Civil española), la història del desembarcament republicà a punta de n’Amer per part del capità Alfredo Bayo

G. Amengual |

La història és plena de personatges que han intentat avortar, sense èxit, el curs dels esdeveniments. El capità d'infanteria i aviació Alberto Bayo Giroud (1892-1967) n'és un. Nascut a Cuba, aquest militar decidí mantenir-se fidel al govern republicà després de la revolta del 18 de juliol del 1936, que desembocà en la Guerra Civil espanyola.

Mi desembarco en Mallorca (de la Guerra Civil española) relata de primera mà les experiències de Bayo, que intentà configurar, sense èxit, una resistència republicana a Mallorca mitjançant un desembarcament amb sis mil homes a punta de n'Amer el 16 d'agost. Publicat a Sud-amèrica durant el franquisme i a l'Estat el 1987, aquesta nova edició inclou un total de 240 pàgines i cent imatges en blanc i negre, un increment siginificatiu respecte de les vint que il·lustraven l'edició anterior. "Necessitàvem més material gràfic. Aconseguírem contactar amb la família, que viu a Cuba, i a través d'ells aconseguírem el material", afirmà l'editor del llibre, Miquel Font.

El temps convertí l'edició anterior de Mi desembarco en Mallorca en un objecte de col·leccionisme. "Tan sols es podia comprar a antiquaris. L'any passat en vam veure una còpia i en demanaven 120 euros", apuntà Font. L'editor qualificà el llibre de Bayo com "un puntal històric" que relata un desembarcament que "portà llums i ombres" i, en conseqüència, "ferides per la zona de Manacor que encara no s'han tancat". El llibre inclou com a apèndix una còpia de la publicació La columna de Baleares. Diario de combate antifascista, que reflecteix una visió molt propera de la comunitat aixecada contra les forces del feixisme. Després de la guerra, Bayo s'exilià a Sud-amèrica, on "destacà com a teòric de la guerra de guerrilles i assessorà Fidel Castro", assenyalà Font.

Diari de Balears (dBalears) 7-X-2010

La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.

La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.

Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.

Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.

l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.

Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!

Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).

Web i llibres de l'escriptor Miquel López Crespí

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Continúa descendiendo la producción bibliográfica en 1907. ¿Crisis del papel? Posiblemente. España no producía suficiente papel y tenía que comprarlo en el extranjero. Las máquinas impresoras periodísticas habían avanzado mucho e imprimían a velocidad creciente, por lo que la demanda era cada vez mayor. Pocas noticias tengo sobre la fabricación de papel en Mallorca, noticias sueltas sin indicar fechas. Hubo en la segunda mitad del siglo XIX alguna fábrica de papel en Puigpunyent y en Esporlas, creo, y una en Palma que tenía su sede en la calle de los Olmos; luego se abrió una fábrica en la albufera de Alcudia. Temo que duraran poco. Fue en el norte de España en que se unieron varias fábricas de papel y formaron una empresa potente con intención de surtir las necesidades de papel de la península, Papelera Española de Bilbao, creada en 1901, por lo que ya en 1907 la crisis del papel fuera menor; en tal caso, la disminución en la producción bibliográfica tendría otras causas.

En la Almudaina, una de las torres que dan a la Catedral tiene el nombre de Torre de la Campana. Ya a finales del siglo XIX Palou y Coll publicó una obra teatral titulada "La campana de la Almudaina" que tuvo bastante éxito. Pues en 1917 fue Felipe de Burgos quien publica "La campana de La Almudaina : novela histórica". Desconozco esta historia, intentaré enterarme.

No es la única obra literaria de 1917. Josep Pomar publica "Un Ramell de margalides : drama en mallorquí en dos actes y un cuadro, en vers" y Antoni Maria Alcover "Glosades de l'amo Antoni Vicens Santandreu de So'n Garbeta ; les publica amb un prólech Antoni Mª Alcover ". Los únicos datos que he encontrado sobre este glosador de Manacor es que nació en Son Carrió, que entonces era del municipio de Manacor, en 1836 y murió en 1907 (Joan Riera Bordoy: Aportació a la bibliografia d’autors manacorins (1900 - 1950)).

Otro libro es "El Cronista del porvenir" de Gabriel A Romero Landa, nombre que encuentro en la GEA Gran Enciclopedia Aragonesa. Romero Landa fue farmacéutico militar y Palma fue uno de sus destinos: "Escribió la zarzuela El hijo del pescador que fue estrenada, con música del maestro Moya, en Palma de Mallorca en 1909"; "El Cronista del porvenir, fue editada por los aragoneses residentes en las Islas Baleares en homenaje a Gascón y Guimbao «con objeto de difundir su labor en pro de la tierra aragonesa y en bien de España»; contiene una serie de crónicas, artículos y chistes con curiosos grabados referentes a Aragón". El catálogo de su obra es de 113 publicaciones, la mayoría sobre temas farmacéuticos.

Pocas cosas más este año. Algunas publicaciones religiosas; algunos estatutos y reglamentos como "Estatutos y reglamentos de la sociedad mallorquina protectora de los animales y de las plantas". El discurso científico "Notas vulgares de higiene total : discurso inaugural leído en la Real Academia de Medicina de Palma el día 27 de enero de 1907 / por... Francisco Sancho y Más" y, Mateo Rotger publica "Restauración de la catedral de Mallorca" en un año en que Gaudí estaba trabajando en la Catedral de Mallorca.

No he encontrado ninguna obra de este año digitalizada.

Anarcoefemèrides del 17 de juliol

Esdeveniments

- Aixecament militar contra la II República espanyola: El 17 de juliol de 1936 un grup de conspiradors civils i militars, reunits a l'edifici de la Comissió de Límits de Melilla (Protectorat del Marroc), es descobert per la policia. Un escamot de legionaris acudeix en ajuda dels primers i els policies deposen les armes. La Legió i els regulars assalten la Casa del Poble de Melilla i acaben a trets amb els sindicalistes que hi havia. El tinent coronel Juan Seguí pren el comandament i fa detenir el comandant general, tot declarant l'Estat de guerra. Així, l'aixecament militar s'ha d'avançar vint-i-quatre hores. Li segueixen la resta de places i tot el Protectorat del Marroc. El govern republicà, dubtant si és un pronunciament o no, pren mesures insuficients. Franco obté permís del general Cruz Boullosa, subsecretari de la Guerra, per deixar Tenerife amb l'excusa  d'assistir a l'enterrament del general Amado Balmes, governador militar de Las Palmas, que havia mort el dia abans d'un tret accidental, segons la versió oficial A Barcelona, els anarcosindicalistes de la CNT confisquen 200 fusells que van trobar a les bodegues de dos vaixells de la Companyia Naviliera Transatlàntica ancorats al port i les distribueixen immediatament als militants dels sindicats de Transports i de la Metal·lúrgia.

Naixements

- Bartholomeus de Ligt: El 17 de juliol de 1883 neix a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors --juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres--, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un «Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa. De Ligt no podrà veure la segona matança mundial, ja que va morir el 3 de setembre de 1938 a Nantes (Bretanya).

***

- Joanin Malbos: El 17 de juliol de 1887 neix a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) el comunista i després anarquista Joanin Malbos. Es guanyava la vida com a obrer agrícola. En 1919 era membre del Comitè Departamental del Gard (Llenguadoc, Occitània) de la III Internacional i l'any següent es casà. Durant la dècada dels vint mantingué una estreta relació amb el deportat llibertari Paul Roussenq i lluità força pel seu alliberament.  En 1932 fou un dels principals animadors de la cèl·lula comunista de Sant Geli, el secretari de la qual fou Alexandre Renon. L'octubre de 1936, durant una reunió pública, anuncià la seva sortida del Partit Comunista (PC) de Franca per«reprendre la lluita sota la bandera del comunisme llibertari». El 22 de gener de 1937 presidí al cinema Femina una reunió pública sobre la situació de la Revolució espanyola i en la qual van participar quatre-centes persones i on prengueren la paraula Jules Chazoff i David Sabatier. Durant la primavera de 1937, segons la policia, intentà crear un grup anarquista a Sant Geli. En 1944 es va tornar a casar. Joanin Malbos va morir el 7 de juliol de 1959 a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània).

***

- José Bonat Ortega: El 17 de juliol de 1890 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista José Bonat Ortega --citat a vegades el seu primer llinatge de diverses maneres (Benet, Bonet, Bonal, etc.). Sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega Gómez. Fuster i tallista de professió, treballà, amb el també anarquista i amic inseparable Vicente Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa amb Concepció Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La Rubia), Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de la Junta de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va fer nombrosos mítings a la Casa del Poble confederal. Exercí de corresponsal i de distribuïdor de la premsa llibertària (El Libertario, La Revista Blanca, Páginas Libres) a Cadis. Entre 1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión i entre 1920 i 1921 de Bandera Libre, i col·laborà en diverses publicacions periòdiques llibertàries (CNT,El Luchador, Noticiario Gaditano,Páginas Libres, El Pueblo, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc.). En 1921 va ser detingut arran d'un atemptat i acusat de formar part d'un grup terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a la presó. Entre 1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que editava una revista del mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José Lucero i Clemente Galé Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal; aquest mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va ser detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre de les«Comissions de Defensa d'Inquilins i d'Abaratiment de les Subsistències» (Comissió de Defensa Econòmica), de les quals va ser nomenat president. Durant els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en una parada del Mercat i participà activament en els comitès pro-presos. El 18 de juliol de 1936, quan es tenien les primeres notícies de l'aixecament militar facciós, José Bonat Ortega va ser assassinat d'un tret al cap quan anava pel carrer Libertad de Cadis (Andalusia, Espanya). Encara avui no se sap si la seva mort va ser resultat d'un dispar perdut o intencionat; fou el primer assassinat de la Guerra Civil a Cadis.

José Bonat Ortega (1890-1936)

***

- Josep Muntaner Cerdà: El 17 de juliol de 1913 neix a l'Hostal de Cas Fusteret, vora Son Fe, d'Alcúdia (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i poeta Josep Muntaner i Cerdà, conegut com Fusteret. Sos pares es deien Josep Muntaner, de Sa Pobla, i Margalida Cerdà, de Pollença. Va poder anar a l'escola de Sa Pobla fins als 14 anys. Apassionat de la lectura, es va veure influenciat per autors com Blasco Ibáñez, Victor Hugo, Gabriel Miró o Anatole France. En 1927 sa família es traslladà a Pollença. Barber de professió, amb la proclamació de la II República milità en la Joventut Republicana. Amb altres companys, creà al Centre Republicà de Pollença un grup d'afinitat anarquista, on rebien diferents publicacions llibertàries i feien tertúlies. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1933, durant la visita que Frederica Montseny va fer a Mallorca, organitzà amb els seus companys una conferència d'aquesta a Pollença. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la inútil defensa que els republicans i els carrabiners pollencins organitzaren parapetats a l'Ajuntament de la vila amb dinamita, escopetes de caça, dos canons del segle XVI i pedres per fer front els escamots falangistes que havien pres la ciutat de Palma. Quan la resistència s'enfonsà, amb el també anarquista Martí Vicens Vilanova (Bonjesús), fugiren a peu i s'amagaren a les muntanyes de la Serra de Tramuntana. Durant dies vagaren pels indrets de la zona (Pollença, Campanet, cova de Massana, Tomir, etc.) perseguits per escamots feixistes i sense saber ben bé que fer, ja que l'illa era una ratonera i el desembarcament republicà esperat no es produïa. Decidiren separar-se i Bonjesús, gràcies a la complicitat de veïns de Buger, aconseguí burlar el cercle feixista i arribar a Menorca. Ell, però, delatat per uns veïns, va ser detingut el 3 d'agost de 1936 per la Guàrdia Civil mentre dormia a casa de sa germana a Sa Pobla. Va ser tancat durant 38 dies al vaixell-presó «Jaime I» al port de Palma i després a la «Prisión Estaciones de Palma», més coneguda com Can Mir, on conegué, entre altres, l'intel·lectual alemany Heinz Kraschutzki, que el cita en les seves Memòries a les presons de la guerra civil a Mallorca. A la presó, a més de ser testimoni de les constants saques otretes, s'assabentà que Bonjesús havia estat detingut quan intentava arribar a Barcelona i afusellat dies després a Mallorca. A Can Mir gosà recitar poesies en català als presos allà tancats. Va ser jutjat per un tribunal militar a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma sota l'acusació de resistència al ban del comandant militar de Balears Manuel Godet Llopis i d'«anarquista perillós capaç de cometre qualsevol atrocitat» i condemnat a 30 anys de presó, aconseguint així eludir l'afusellament. La pena, finalment, va ser commutada a sis anys d'empresonament. El 8 de maig de 1941 va sortir en llibertat provisional de la presó. De tornada a Pollença, abandonà l'activitat política i bastí un comerç a l'engròs de productes agraris (Can Fusteret). El 8 de maig de 1945 es casà amb Magdalena Orell Martorell. Malgrat no militar, portava els dissabtes a l'enllaç del Socors Roig de Palma els diners que s'havien recaptat al seu poble per als presos. En 1974, quan es va reorganitzar el Partit Comunista d'Espanya (PCE) se li va oferir integrar-s'hi, però rebutjà l'oferta. Va escriure poesia, que publicà en set volums --Gotes de mel (1980), Fulls i flors (1981), El temps i la saba (1983), Rost avall (1986),Des del ribàs (1990), Fulles de tardor (1995) i Gaudint dels 90 anys (2003)--, i un llibre de memòries No eren verdes ni blaves les muntanyes. Petita història, que sortiren per capítols en la revista L'Espira i posteriorment editat en llibre (1988 i 2006). Durant els seus últims anys participà en diversos actes de recuperació de la Memòria Històrica que es van fer a l'illa i en 2008 el seu testimoni va ser recollit per a la sèrie documental televisiva Memòria i oblit d'una guerra. Josep Muntaner va morir el 4 de juny de 2010 a Pollença (Mallorca, Illes Balears) i fou enterrat tres dies després.

Josep Muntaner Cerdà (1913-2010)

***

- Eugenio Maggi: El 17 de juliol de 1919 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Eugenio Maggi, conegut com Tebba. Fou el quart fill de sis germans i sos pares es deien Ettore Maggi i Giuseppina Cosmelli. Son pare Ettore, després d'haver estat acomiadat en 1926 de la seva feina d'obrer especialitzat a les drassanes navals de Riva Trigoso per la seva negativa a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF), obrí un taller al barri genovès de Coronata, que sistemàticament va ser assaltat i cremat pels escamots feixistes, a més de patir agressions físiques i detencions. En 1929 sa família es traslladà a la barriada de Sestri Ponente –coneguda com «Sestri la Rossa» (Sestri la Roja)–, on Eugenio començà a treballar amb 14 anys en una factoria de torrefacció cafetera; més tard esdevingué operari a la fàbrica d'automòbils i de carrosseria ferroviària «San Giorgio» a Sestri Ponente. Després de conèixer l'anarquista Antonio Dettori, el seu sentiment antifeixista es decantà pel pensament llibertari i començà a participar en les activitats de la clandestina Federació Comunista Llibertària (FCL). Després de la «Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, es començà a recuperar a Sestri Ponente les armes abandonades pels soldats en retirada i a partir de l'11 de setembre es desencadenà el primer acte de resistència armada contra les tropes alemanyes, en el qual participà, juntament amb els seus amics Vittorio Zecca i Giacomo Pittaluga. Després s'uní a un grup d'acció de la Brigada «Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Malatesta», organitzada per Antonio Dettori de l'FCL. Els seus companys entraren en altres grups, Vittorio Zecca en la Brigada Autònoma«Langhe» i Giacomo Pittaluga en una brigada de la Divisió Garibaldina«Coduri», que actuà al Tigullio genovès. El 24 de juliol de 1944 Maggi va ser detingut a la Piazza Baracca, juntament amb Francesco Fusaro, Gino Fioresi i Gino Rossi, per mor de la delació d'una espia infiltrada en la Brigada «Malatesta». Traslladat a la Direcció de Policia de Gènova, va ser interrogat pel tristament famós comissari Giusto Veneziani, cap de la Secció Política de la policia genovesa. L'agost de 1944 va ser traslladat a la presó milanesa de San Vittore, on presencià diversos afusellaments de companys, i el mes següent va ser enviat al camp de concentració de Bolzano, on va ser lliurat a les Walffen-SS alemanyes per les autoritats feixistes de la República Social Italiana de Salò. El 7 de setembre de 1944 arribà al lager de Flossemburg i l'octubre d'aquell any va ser enviat al camp de treball de Kottern, depenent del camp de concentració de Dachau, on va ser registrat sota la matrícula 116335 i destinat a treballs forçats a l'establiment on es construïa el coet balístic V2. El 10 d'abril de 1945 va ser traslladat al camp principal de Dachau. Tingué sort i pogué aguantar, encara que en forma d'esquelet vivent, fins l'alliberament del camp per les tropes nord-americanes el 29 d'abril de 1945. Després de romandre gairebé un mes en un hospital de la Creu Roja Internacional recuperant-se, el maig de 1945 retornà a Itàlia. A Gènova s'integrà en la Brigada Garibaldina«Alpron», com a comissari de destacament. Durant la postguerra treballà com a obrer en una fàbrica genovesa i fins i tot marxà fora de Ligúria i d'Itàlia per fer feina, passant períodes a França, a Trieste, a Siracusa o a Càller, ciutat de Sardenya on romangué més de 10 anys, i sempre participant en les lluites polítiques i sindicals d'aleshores. També va prendre part en la revolta de Gènova del 14 de juliol de 1948 i en el motí antifeixista genovès del 30 de juny de 1960. Eugenio Maggi va morir el 5 de desembre de 2003 a Sestri Ponente (Gènova, Ligúria, Itàlia).

Eugenio Maggi (1919-2003)

Defuncions

- Carlo Cafiero: El 17 de juliol de 1892 mor a Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) el destacat propagandista i organitzador anarquista Carlo Cafiero. Havia nascut l'1 de setembre de 1846 a Barletta (Pulla, Itàlia). Sos pares es deien Ferdinando Cafiero i Luigia Azzariti i sa família era benestant, propietària de terres i que treia força ingressos del comerç de grans. Son germà Pietrantonio Cafiero fou un diputat conservador. Estudià amb el sacerdot Nicola Straniero i després al prestigiós seminari de Molfetta (Pulla, Itàlia), on fou condeixeble d'Emilio Covelli, futur company d'idees anarquistes. Després d'abandonar el seminari sense continuar la carrera eclesiàstica, amb 18 anys es matriculà a la Facultat de Dret de Nàpols (Campània, Itàlia). Un cop graduat, amb la mort de son pare heretà una considerable fortuna i es traslladà a Florència, aleshores capital del Regne d'Itàlia, per seguir la carrera diplomàtica. A Florència freqüentà els ambients democràtics i republicans i conegué Luigi Stefanoni, director d'Il Libero Pensiero, i el pintor Telemaco Signorini. Engegà la seva carrera diplomàtica i entrà com a agregat en l'ambaixada italiana de Bèlgica. Decebut per l'ambient polític i diplomàtic, en 1865 abandonà la carrera diplomàtica i, atret per altres interessos (ocultisme, etnologia, orientalisme, etc.), decidí veure món. En 1870 passà una temporada a França, amb el pintor Giuseppe De Nittis, i després marxà cap a Londres (Anglaterra). A la capital anglesa entrà en contacte directe amb les classes obreres i el pensament socialista i va fer amistat amb Friedrich Engels, qui li va encarregar l'organització l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Itàlia. Durant la primavera de 1871, coincidint amb la Comuna de París, Engels el comissionà per anar a Itàlia i coordinar les activitats de la Internacional alhora que contrarestar la influència del republicanisme de Giuseppe Mazzini i de l'anarquisme de Mikhail Bakunin en el moviment obrer italià. A principis de maig de 1871 sortí de Londres i d'antuvi s'introduí en els cercles democràtics de Florència i conegué Luigi Castellazzo, president de la Societat Democràtica Internacional, que havia pres una posició de defensa de la Comuna de París. Després d'una breu estada a Barletta, es traslladà a Nàpols per establir relacions directes amb la secció de la Internacional que operava en aquesta ciutat des de feia uns anys, secció que es trobava en crisi arran de l'actuació del seu president, Stefano Caporusso, aleshores desautoritzat i expulsat. Intentà posar remei a la situació tornant a connectar els antics membres, entre ells Carmelo Palladino, estudiant que s'havia traslladat a Nàpols quan les autoritats dissolgueren el 20 d'agost per decret la secció de la Internacional. En aquesta conjuntura, Cafiero va ser detingut, la seva casa escorcolla i els seus documents i la seva correspondència segrestada. Alliberat pocs dies després, mentre se li instruïa el procés, participà, encapçalant l'oposició a la majoria mazziniana, en el XII Congrés de la Societat Obrera Italiana, que se celebrà a Roma entre l'1 i el 6 de novembre de 1871, i en el curs del qual reivindicà l'AIT, havent d'abandonar l'assemblea de manera turbulenta. En aquesta època col·laborà en el periòdic napolità La Campana, un dels òrgans internacionalistes més importants, i traduí a l'italià Il Manifesto Comunista de Marx i d'Engels. En estret contacte epistolar amb Engels, va veure com, arran de la Conferència de Londres de setembre de 1871, que va canviar la direcció de l'AIT, les relacions entre el Consell Federal de l'AIT londinenc, amb unes idees més centralitzadores, i la secció napolitana, influenciada per Bakunin i els seus seguidors, començaven a deteriorar-se. D'antuvi neutral en aquesta disputa, durant els primers mesos de 1872 es decantà cap el costat de les posicions de Bakunin i, després d'una reunió amb aquest a Suïssa, abraçà completament les seves idees. En una llarga carta (12-19 de juny de 1872) dirigida a Engels, justificà la seva ruptura amb el Consell General de Londres i la seva nova orientació anarquista. Mentrestant a Itàlia s'intentà durant mesos de portar a terme un congrés que arreplegués totes les forces esquerranes, des dels naixents «Fasci Operai» (Lligues d'Obrers), al Cercle del Lliure Pensament, passant per l'Associació Racionalista, fins a les seccions de l'Internacional. Aquesta iniciativa, patrocinada per Giuseppe Garibaldi, coincidí amb la conferència fundacional de la Federació Italiana de l'AIT, que se celebrà entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), conferència que presidí Cafiero i de la qual va ser secretari Andrea Costa. La Conferència de Rimini adoptà un gran nombre de resolucions polítiques i organitzatives, entre les quals la més important fou la proclamació de la ruptura amb el Consell General de Londres, que, en la pràctica, significava la secessió de la Secció Italiana de l'AIT. Després assistí com a observador al Congrés de l'Haia, patrocinat per la majoria marxista, en el curs del qual es decidí l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume, alhora que es condemnà els dissidents antiautoritaris. Fou un dels defensors més intransigents de l'escissió i es tornà a reunir amb Bakunin a Zuric (Zuric, Suïssa), per després participar, entre el 16 i el 17 de setembre de 1872, en el Congrés Internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa), on es constituí l'anomenada«Internacional Antiautoritària». En aquesta època, amb Andrea Costa, Giuseppe Fanelli, Errico Malatesta i Rubicone Nabruzzi, entrà a formar part de l'Aliança de la Democràcia Socialista, organització secreta promoguda per Bakunin entre els amics íntims i amb uns estatuts especials i amb clares tendències conspiradores. La Federació Italiana de l'AIT li encarregà una investigació sobre la conducta de l'internacionalista Carlo Terzaghi, sospitós de ser un confident de la policia, i interrogà aquest i els seus acusadors a Torí (Piemont, Itàlia), concloent amb un informe condemnatori que implicà la seva expulsió de la Federació Italiana. En ocasió del II Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, que s'havia de celebrar a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia), però que finalment tingué lloc entre el 15  i el 16 de març de 1873 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), va ser detingut, interrogat, però finalment eximit de tot càrrec durant la instrucció. Durant la segona meitat de 1873 es traslladà a Suïssa, on mantingué estretes relacions amb Bakunin, ajudant-lo econòmicament en l'adquisició i el condicionament de la vila anomenada«La Baronata», a prop de Locarno (Ticino, Suïssa). Aquesta vila se suposava que havia de servir per a refugi pels revolucionaris bakuninistes implicats en accions conspiradores arreu d'Europa, però les discussions sobre l'ús dels fons posats a disposició de Bakunin per Cafiero, que aquest últim considerava que el primer malbaratava, van posar en perill les relacions entre ambdós. Mentre això passava, també va finançar la preparació del motí d'agost de 1874 a diverses zones italianes (Bolonya, Toscana, Pulla, etc.). Les seves relacions enrarides amb Bakunin i el fracàs del citat aixecament, van fer que es distanciés un temps del moviment actiu. Durant la tardor de 1874 es casa al consolat italià de Sant Petersburg (Rússia) amb Olimpiada Evgrafovna Kutusova, jove russa que havia conegut a Suïssa, sembla que perquè adquirís la ciutadania italiana i així poder esquivar les persecucions i prohibicions de les autoritats russes que li impedien sortir del país. Retornà a Suïssa, on realitzà algunes vendes dels seus actius, i el 1875 tornà de bell nou a Itàlia, anant d'ací d'allà, establint contacte amb el grup editor del periòdic Le Plebe a Bolonya, visitant els internacionalistes detinguts en els fets revolucionaris de l'any anterior a Florència, passant per Roma, etc. Després de tantes ajudes econòmiques, la seva situació econòmica es ressent i hagué de treballar com a fotògraf per a poder viure. Des de Roma envià, sota la signatura de Gregorio, al Bulletin de la Fédération Jurassienne, editat a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), una rúbrica de correspondència sobre la situació italiana, destacant episodis i personatges del seu temps. En 1876 publicà en La Plebe el seu assaig «Il socialismo italiano» i a mitjans d'aquell any, després de les sentències absolutòries en els grans processos contra els fets insurreccionals de 1874, s'engegà una nova etapa de represa de la Federació Italiana, amb la preparació i realització de congressos regionals i del Congrés Nacional de Florència-Tosi, que es va realitzar clandestinament. Cafiero fou partidari de donar al moviment obrer un caire més insurreccional en el sentit de l'anomenada«propaganda pel fet», és a dir, organització d'accions exemplars amb la finalitat d'atreure, independentment del seu èxit, l'atenció de l'opinió pública sobre el programa de la Internacional. Amb Malatesta treballà en aquesta línia cap l'imminent congrés internacional a celebrar entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). Un altre tema que es debatia aleshores era la formulació d'un nou programa, en substitució del federalista-col·lectivista bakuninià–Bakunin havia mort l'1 de juliol de 1876–, on s'accentués en l'aspecte econòmic, formula que amb el temps fou definida com «comunista», i que es podria resumir en allò d'«a cadascú segons les seves necessitats» en comptes d'«a cadascú segons el seu treball» d'abans i del qual Cafiero serà un dels seus defensors. Mentrestant, durant l'hivern de 1875 i 1876, es preparà per a la primavera una insurrecció general a les muntanyes del Matese, a la zona dels Apenins, entre Caserta i Campobasso, zona d'unes característiques geogràfiques peculiars i amb una gran tradició de revoltes pageses durant l'època del bandolerisme. El moviment insurreccional s'havia d'engegar a San Lupo (Campània, Itàlia), on Cafiero havia llogat una casa sota el pretext de passar les vacances. En aquest indret, a començaments d'abril de 1877, començaren a comparèixer, de tota la península italiana, principalment de Romanya i de Toscana, internacionalistes que s'havien adherit a la iniciativa. Les autoritats, coneixedores del projecte insurreccional, seguiren discretament els preparatius, amb la intenció d'intervenir en el moment oportú. No obstant això, un intercanvi fortuït de trets entre carrabiners i guerrillers, on dos gendarmes resultaren ferits i un d'ells morí posteriorment, obligà els conspiradors acantonats a San Lupo a prendre el camí de les muntanyes. La formació revolucionària, durant una ràpida incursió, envaí dues localitats de Campània, Letino i Gallo, on realitzaren algunes accions de propaganda (destrucció dels comptadors automàtics de les màquines dels grans per a aplicar les taxes, distribució dels diners trobats a les arques municipals, proclamació de la caiguda del Regne d'Itàlia i aclamació d'un nou ordre de justícia i de llibertat, etc.), fins que, assetjats per forces militars i de la policia, sense queviures i copejats per una violenta tempesta de neu, es refugiaren en una cabana d'alta muntanya. Tots els membres de la «Banda del Matese» van ser detinguts. Amb altres caps de la insurgència, com ara Errico Malatesta i Pietro Cesare Ceccarelli, va ser tancats a les presons de Campània de Santa Maria Capua Vetere i, posteriorment, a la de Benevento. Durant el seu empresonament es dedicà a la traducció del francès i a l'elaboració d'un resum didàctic del primer llibre d'Il Capital, de Karl Marx. L'agost de 1878 se celebrà a Benevento (Campània, Itàlia) el judici pels «Fets del Matese» i fou defensat per jove advocat anarquista Francesco Saverio Merlino; judici que acabà com a una acalorada propaganda del programa anarcocomunista. Finalment, tots els implicats en el procés van ser alliberats, uns absolts i altres amnistiats. Un cop lliure marxà cap a França i s'instal·là a prop de Versalles, a Les Molières (Illa de França). En 1879 sortí publicat en la«Biblioteca Socialista», de l'editor Bignami, el seu resum d'Il Capital, del qual envià dues còpies a Karl Marx amb una carta datada el 23 de juliol d'aquell any i que aquest respongué amb una altra de reconeixement de la gran tasca divulgativa que representava. Sa companya Olimpiada, després d'una dramàtica fugida de Sibèria, pogué retornar a Suïssa, mentre ell participà en el moviment anarquista francès, ja que la situació a Itàlia, després de l'atemptat de Giovanni Passannante i la posterior repressió contra l'AIT desencadenada, deixés els anarquistes gairebé fora de la llei. El 18 de novembre de 1879, arran d'haver participat en una reunió parisenca, en el curs de la qual un policia va ser apallissat, fou expulsat, juntament amb Malatesta, de França. D'antuvi marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on entrà en contacte amb el grup editor del periòdic Le Revolté, fundat per Piotr Kropotkin, i després a Berna (Berna, Suïssa), per establir-se finalment a Lugano (Ticino, Suïssa). Gràcies a la venda de «La Baronata» aconseguí diners per a obtenir una renda vitalícia amb una companyia d'assegurances de Nova York. La seva estada a Lugano fou un dels períodes més intensos des del punt de vista polític, on creà un nucli internacionalista format, entre altres, per Gaetano Grassi, Florido Matteucci, Egisto Marzoli i Filippo Boschiero, i altres exiliats de diverses nacionalitats. Hi va escriure el seu assaig Rivoluzione, publicat entre el 20 de febrer i el 31 de juliol de 1881 en La Révolution Sociale, de Saint-Cloud (Illa de França, França), que per la seva originalitat fou el seu escrit teòric més important. Entre el 9 i el 10 d'octubre de 1880 prengué part en el Congrés de la Federació del Jura, celebrat a La Chaux-de-fonds, on pronuncià el discurs Anarchia e comunismo, publicat en diferents ocasions. Posteriorment participà en el Congrés de la Federació Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat entre el 5 i el 6 de desembre de 1880 a Chiasso (Ticino, Suïssa), on es mostrà contrari a la participació en les eleccions polítiques i administratives, però es mostrà afecte a participar, amb finalitat agitadora, en el moviment pel sufragi universal que s'havia de celebrar a Roma; amb Amilcare Cipriani, va ser delegat per alguns grups per a participar-hi, però arran de l'ajornament de la manifestació del 27 de gener al 10 de febrer de 1881, s'anuncià la retirada de les seves adhesions. A Lugano es reuní sovint amb Anna Kuliscioff, amb la finalitat de reeditar els assaigs de Carlo Pisacane, després de trobar-ne un exemplar a la biblioteca de l'institut cantonal, iniciativa que finalment no arribà a bon port. En aquesta època llegí i traduí el llibre d'Aleksandr HerzenDe l'autre rive. Mentrestant a Itàlia es reforçava la tendència favorable a la participació en les eleccions polítiques, encapçalada per Andrea Costa amb la seva carta «Agli amici di Romagna» de juliiol de 1879, contrària a les tàctiques insurreccionalistes. Contra Costa va escriure una carta dirigida als internacionalistes Vittorino Valbonessi i Ruggero Moravalli, publicada en el periòdic napolità Il Grido del Popolo, dirigit per Francesco Saverio Merlino. Juntament amb Malatesta i Merlino, fou un dels majors exponents de la tendència revolucionària i tots tres participaren en la preparació del Congrés Internacional de Londres, encara que ell només signà la convocatòria per a Itàlia i no assistí a la reunió. També signà, juntament amb Malatesta i l'internacionalista Vito Solieri, refugiat a Londres, una circular fent una cria a l'aixecament que s'havia de publicar en el periòdic L'Insurrezione, però que finalment no va veure la llum. Aleshores, les seves idees són clarament«insurreccionalistes», però reivindica una insurrecció esporàdica i espontània, contraposada a una revolució organitzada o a una organització de la revolució. El 4 de setembre de 1881 va ser detingut al seu domicili de Ruvigliana (Castagnola, Ticino, Suïssa), juntament amb Apostolo Paolides i un grup d'anarquistes piemontesos hostes seus. Alliberat poc després, sortí de Suïssa i passà l'hivern de 1881 i 1882 a Londres, on sovint va veure Malatesta i Kropotkin. En aquestaèpoca començà a patir trastorns mentals que influïren força en el seu comportament. Durant la primavera de 1882 retornà a Itàlia i, per a sorpresa de tothom, anuncia la seva adhesió a l'electoralisme. Establí contacte amb Enrico Bignami i Osvaldo Gnocchi-Viani, editors de La Plebe, i envià una carta l'abril de 1882 a Alcibiade Moneta, director de La Favilla, de Màntua (Llombardia, Itàlia), on deia que enfront del discurs de la majoria dels socialistes havia decidit adherir-se a l'electoralisme per evitar l'aïllament i per mantenir un contacte real i no abstracte amb el moviment obrer. Però el 6 d'abril de 1882, mentre s'entrevistava amb Gnocchi-Viani i amb l'advocat Grilloni, va ser detingut i empresonat; a la presó patí el seu primer intent de suïcidi tallant-se amb un vidre d'un flascó de medicina. Absolt de tots els càrrecs, va ser portat per la policia al pas fronterer de Chiasso, però, a causa de les seves facultats mentals deteriorades, vagà desorientat i sense recursos buscant allotjament. Rebutjat per diversos hotels pel seu lamentable aspecte, es va fer novament un altre tall, aquesta vegada al coll, amb el vidre de les ulleres. Va ser socorregut pel seu amic Emilio Bellerio, que el portà a la seva casa de Locarno. Durant tot l'any 1882 i els primers mesos de 1883, llevat unes breus vacances a Prato-Sornico (Ticino, Suïssa), les passà a Locarno, alternant períodes de calma amb altres d'agitació i de depressió, restant políticament inactiu. Només va escriure algunes cartes als amics i l'1 de novembre de 1882 publicà en La Plebe una carta polèmica amb Candelari sobre la teoria del valor de Marx. Amb motiu de les eleccions d'octubre de 1882, va ser presentat com a candidat-protesta per a Corato, Florència, Torí i altres circumscripcions; per a l'ocasió va escriure un perfil biogràfic d'Emiio Covelli, també candidat-protesta, per al periòdic milanès Tito Vezio; envià una carta d'encoratjament a Giuseppe Barbanti Brodano, candidat per a Reggio Emilia, i després de les eleccions s'adreçà a Andrea Costa, elegit diputat, convidant-lo a entrar sense dubtes al Parlament. El febrer de 1883, partí de sobte amb tren des de Suïssa i entrà a Itàlia; a l'estació de Florència prengué un carruatge que el portà a Fiesole (Toscana, Itàlia), on prengué allotjament. Poc després sortí, com a posés, i fou trobat nu en una pedrera de les muntanyes del voltant completament enfollit. Hospitalitzat al manicomi de San Bonifacio (Vèneto, Itàlia), el diagnòstic clínic confirmà la seva follia. Durant la seva llarga malaltia, s'abandonà a un seguit d'estranyes divagacions politicoreligioses, fruit de les seves visions revolucionàries i de les seves inclinacions místiques. Durant la seva reclusió, va ser visitat per companys florentins, com ara Francesco Pezzi i Grassi, i la seva companya Olimpiada, que viatjà a Itàlia, s'esforçà per aconseguir el seu alliberament del manicomi. Primerament, el juliol de 1886 fou traslladat al manicomi d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i el 16 de novembre de 1888, arran d'una campanya en els mitjans de comunicació i en els procediments burocràtics, Olimpiada aconseguí la seva custòdia. Passà alguns mesos en una casa campestre a Imola, a cura de sa companya i d'alguns amics. L'estiu de 1889 visità la seva casa familiar a Barletta, rebut per son germà i amb una gran festa a tot el poble. Però després d'un temps, necessità novament hospitalització i fou ingressat la manicomi de Nocera Inferiore, retornant Olimpiada novament a Rússia. Carlo Cafiero va morir el 17 de juliol de 1892 al manicomi de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) a causa d'una tuberculosi intestinal.

Carlo Cafiero (1846-1892)

***

- Josep Prat: El 17 de juliol de 1932 mor a Barcelona (Catalunya) el periodista i propagandista anarquista Josep Prat. Havia nascut en 1867 sembla que a Barcelona (Catalunya), encara que alguns autors citen Vigo (Pontevedra, Galícia). Fill del conserge del Palau de Belles Arts de Barcelona, ho tingué bo per aconseguir aquest emblemàtic edifici per a la celebració del II Certamen Socialista de 1889 i per a diversos congressos obrers posteriors. En 1890, després de sentir un discurs de Josep Llunas Pujals al Circ Eqüestre de Barcelona, es decantà per l'«anarquisme pur». En 1896, fugint de la repressió engegada a Barcelona contra el moviment anarquista (Processos de Montjuïc), es refugià a Vigo, instal·lant-se al domicili de Ricardo Mella Cea. Entre el 29 i el 31 de juliol d'aquest mateix any assistí a Londres al«Congrés Internacional Socialista dels Treballadors i de les Cambres Sindicals Obrers» (Congrés de Londres), on conegué Errico Malatesta, Pietro Gori, Augustin Hamon i altres destacats intel·lectuals anarquistes. El juliol de 1897 marxà a Amèrica i s'instal·là un any a Buenos Aires, entrant en l'equip de redacció que engegà el periòdic La Protesta Humana, del qual després serà corresponsal a la Península. A l'Argentina fou partidari del sector pro organització del moviment anarquista, enfrontat a l'anarcoindividualisme, i en aquest sentit destaquen les seves col·laboracions en el «Certamen Socialista Llibertari de La Plata» de 1898, fet que li portà dures crítiques dels anarcoindividualistes, especialment des del periòdic Germinal, que l'acusà de ser un agent promotor de les idees moderades des de La Protesta Humana. El març de 1898 retornà a la Península. Entre 1903 i 1905 dirigí a Barcelona la revista quinzenal Natura, una de les publicacions més importants, influents i de qualitat del període. En 1907 participà en l'organització de«Solidaritat Obrera» a Barcelona. Entre 1908 i 1911, des de les pàgines de Tierra y Libertad i El Obrero Moderno, mantingué dures polèmiques amb els polítics socialistes i lerrouxistes, defensant, ara, les posicions anarcosindicalistes. Va rebutjar la proposició de Francesc Ferrer i Guàrdia de dirigir l'Escola Moderna de Barcelona, però se n'encarregà de l'administració. El 21 de juliol de 1909 va fer un míting a Terrassa contra la guerra del Marroc amb el socialista Antoni Fabra Ribas i l'anarquista Mariano Castellote Targa. També va fer una conferència al Centre Germinal de la Corunya. Entre 1909 i 1910 va recórrer diferents localitats catalanes (Sant Feliu de Guíxols, Terrassa, Valls, etc.) exposant la seva concepció sobre el sindicalisme i el socialisme, insistint en la necessitat d'un sindicalisme totalment autònom («Sindicats Autònoms») i, per tant, no sotmès a la direcció de cap partit polític. En 1910 participà en la creació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1919, quan aquesta organització anarcosindicalista vacil·lava sobre el caràcter de la Revolució russa, publicà el fullet Dictadura y libertad, deixant clar el caràcter dictatorial del leninisme. Fou un gran amic de Tomás Herreros Miguel, Anselmo Lorenzo i, sobretot, Ricardo Mella. Amb la mort d'aquest en 1925, gairebé es retirà del periodisme militant --aquest mateix any prologà el seu llibre Ideario. La seva tasca periodística fou força influent, destacant en l'anàlisi de les classes socials, l'antirreformisme, l'antipoliticisme, el sindicalisme, el neomaltusianisme, l'antileninisme, etc. Trobem articles seus, alguns sota pseudònims (Urania, Forward, etc.), en Acción Libertaria, Acción Social Obrera, Acracia, La Anarquía, Anticristo, La Aurora Social, La Campana de Gràcia,Ciencia Social, El Corsario, Fraternidad, La Guerra Social, La Huelga General,La Idea, La Idea Libre, La Justicia Obrera, Juventud,Liberación, El Obrero,El Obrero Moderno, El Porvenir del Obrero, El Productor, La Protesta, La Protesta Humana, La Publicidad, La Questione Sociale, El Rayo, El Rebelde,La Revista Blanca, Salud y Fuerza,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, La Voz del Pueblo, etc. Les seves traduccions (Grave, Didé, Carret, Gori, Hamon, Merlino, J. Rossi, Kropotkin, Faure, Leone, Rutgers, Finot, Fabbri, Delaisi, Ferri, Lazare, Naquet, Converti, Devaldès, Jamin, Jacquinet, etc.) gaudiren d'un gran prestigi i és pot dir que, gairebé la majoria de fullets que s'imprimiren a començaments del segle XX son traduccions seves. És autor d'A las mujeres. Conferencia (1903 i 1912), ¿Competencia o solidaridad? (1903), De la política y sus prejuicios (1904), Necesidad de la asociación. Conferencia (1904 i 1918), Nuestras ignorancias (1904), Las Huelgas (1905), Ser o no ser. Conferencia (1905), En pro del trabajo (1906), Crónicas demoledoras (1907 i 1910), La barbarie gubernamental en España (1909, amb Ricardo Mella), La burguesía y el proletariado. Apuntes sobre la lucha sindical (1909 i 1937), Una polémica (1909, amb Adolfo Marsillach), La política juzgada por los políticos (1909 i 1934), Sindicalismo y socialismo (1909 i 1912), Orientaciones (1916), Libertad y comunismo (1924), La sociedad burguesa (1932), etc. La seva figura va ser emprada per Pío Baroja en la seva novel·la Aurora Roja.

***

- Amor Nuño: El 17 de juliol de 1940 és executat a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ricardo Amor Nuño Pérez. Havia nascut el 2 de desembre de 1913 a Piñera (Cudillero, Astúries, Espanya). Son pare, Ricardo Nuño Huergo, era un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i sa mare es deia Carolina Pérez, i ambdós regentaven una botiga d'ultramarins i de begudes a Cudillero. Quan tenia 18 anys fou detingut a Madrid per portar una pistola. Xofer i mecànic de professió, en maig de 1934 s'afilià al Sindicat del Transport de la CNT de Madrid i fou secretari de les Joventuts Llibertàries madrilenyes que es constituïren en aquella època. En 1936 fou nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Madrid, càrrec confirmat a començaments de 1937. Durant el mes de setembre de 1936 formà part com a jurat dels Tribunals Populars que es constituïren a la Presó Model madrilenya a instàncies del president interí del Tribunal Suprem, Mariano Gómez. El 7 de novembre de 1936 va ser nomenat representant de la CNT en la primera Junta de Defensa de Madrid, presidida pel general José Miaja Menant, i on ocupà la Conselleria d'Indústries de Guerra --anomenada d'antuvi de Producció--, al principi, i la de Transports, després, fins al 23 de desembre d'aquell any quan dimití per pressions de Cipriano Mera, amb el suport de Amor Buitrago i d'Eduardo Val. Creà la «Columna Amor y Libertad», que comandà amb Isidro Albert al front madrileny (Toledo, Bargas, Olías, etc.) en 1936. El febrer de 1937 fou nomenat secretari del Sindicat del Transport madrileny. L'abril de 1937 la Regional Centre de la CNT l'elegí per a la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria del Transport (FNIT), per la qual cosa es traslladà a Barcelona. El març de 1937 va fer mítings a la capital catalana, on fou detingut el 2 de juny per la policia comunista acusat de possessió d'armes, després de trobar-li una pistola, i restà tancat gairebé tres setmanes --només sortí gràcies a les gestions de Miaja. L'abril de 1938 fou comissari de Transports, alhora que militava en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i també exercí de comissari de l'Escola d'Aplicació d'Oficials de l'STE. El març de 1939 fou detingut per l'Exèrcit franquista a Alacant i tancat als camps de Los Almendros i Albatera. Poc després fou portat a Madrid, on fou torturat, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i tancat en espera d'execució. Amor Nuño fou afusellat el 17 de juliol de 1940 al Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) i el seu cos llançat en una fossa comuna. En 2004 l'escriptor Jorge Martínez Reverte, en el seu llibre La batalla de Madrid, acusà directament i sense molt de fonament Amor Nuño, com a representant de la Federació Local de Sindicats de la CNT en la Junta de Defensa de Madrid, i a les comunistes Joventuts Socialistes Unificades (JSU) en la Conselleria d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid, els responsables de la qual eren Santiago Carrillo i José Cazorla, de les saques de detinguts de les presons madrilenyes el novembre de 1936, entre elles les de la matança de Paracuellos del Jarama, i tot amb la possible aquiescència del ministre de Justícia Joan García Oliver. Altres autors, com ara Antonio Elorza, acusen directament Vittorio Codovilla (Camarada Medina), representant del Komintern a Espanya, de les execucions en massa de Paracuellos. La responsabilitat d'Amor Nuño, i de la CNT, en les saques madrilenyesés un tema obert i que ha fet córrer molta tinta.

Amor Nuño (1913-1940)

***

- Charles Desplanques:El 17 de juliol de 1951 mor a París (França) el militant anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Desplanques. Havia nascut el 6 de febrer de 1877 a Ivry (Illa de França, França). Barber de professió, va col·laborar en 1898 amb Libertad en l'òrgan d'educació integral Germinal. Entre 1903 i 1905 va ser el responsable de la correspondència i de la tresoreria de la revista sindicalista revolucionàriaL'Action Directe. Adherit a la Confederació General del Treball (CGT), va esdevenir-ne, en 1908, el secretari adjunt. Va ser un dels col·laboradors deLes Temps Nouveaux, de Jean Grave, fent les cròniques del sindicalisme revolucionari. El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i 100 francs de multa per haver signat un cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista, creada en juny de 1904 a Amsterdam. Quan Pouget va ser empresonat, el va substituir interinament en la direcció del periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) La Voix du Peuple, i juntament amb Georges Yvetot, va ser secretari de la Federació de Borses del Treball. Durant la Gran Guerra serà mobilitzat --ell que no era partidari d'aconsellar la deserció, però que no estava en contra de la deserció-- com a infermer i s'allunyarà després del sindicalisme, però continuarà col·laborant en la premsa llibertària i especialment en la revista Plus Loin, del doctor Marc Pierrot, de la qual serà gerent i administrador. A més dels títols de premsa citats, va escriure en L'Almanach de la Révolution, L'Avant-Garde,Le Combat Social, L'Emancipateur,Regeneration, Le Travailleur des Ardennes, i és autor del llibre Barbiers, perruquiers, coiffeurs (1927).

Continua...

---

Avui resumim l'acta de la Junta de Govern de 6 de juny. Vam demanar al PP&PI, al ple,  la publicació d'aquestes actes a la pàgina municipal, però res de res, els interessa més fer-se autopropaganda (què pagam tots) que informar als ciutadans. També és lamentable que els partits que hi ha a la Junta de Govern; PP, PI i UMP no publiquen absolutament res de la mateixa. Transparència i comunicació no han de ser només paraules buides per utilitzar a la campanya.. (Veure acta de la  Junta)

A les Juntes es publiquen coses com inici d'expedients d'infracció urbanística, multes, la relació de despeses de l'Ajuntament, llicències d'ocupació de la via pública

- A aquesta Junta es va suspendre fins el proper dia 16 d’octubre de 2014 l'inici de l’execució del contracte administratiu de les obres del projecte “Rehabilitació i adequació de les infraestructures de la urbanització Gotmar del Port de Pollença Fase II” adjudicat a l'UTE ACSA OBRAS E INFRAESTRUCTURAS SA – CONSTRUCCIONES LLABRES FELIU SLU, per un import de 839.136,71-€, més 176.218,71-€ d’IVA, tot el qual fa un import total de 1.015.355,42´-€ (IVA inclòs La suspensió de l’inici d’execució de les obres queda fixada. 

Hi ha un bon grapat de projectes pressupostats que es té la intenció de fer entre l'estiu i les eleccions, un disbarat electoralista i una demostració de les formes de fer de PP&PI.

-Es va aprovar la proposta del regidor delegat de Recursos Humans relativa  a treballs de col·laboració social:

Vista la proposta del regidor delegat de Recursos Humans Sr. David Alonso García   del següent tenor:

“1. Que les instal.lacions del poliesportiu de Pollença amb l’objecte de donar el més i millor  servei als usuaris   romanen   obertes  des de les vuit  hores del matí  fins les  22.30 hores del vespre  de dilluns a divendres .

2. Que s’hi desenvolupen  també estades esportives durant el període estival  , cosa que  fa necessari ,   i sobre tot per les tardes , el suport d’una persona  ,  tal vegada  un/a ajundant/a de recepció ,  per   atenció , control   i informació als usuaris així com  detecció  de incidències.

L’obra en qüestió   és d’utilitat social i  en benefici de la comunitat .

3. Que, des del Servei d’Ocupació de les Illes Balears ,SOIB,  se’ns va informar  sobre el programa de Col.laboració Social  que les  Administracions Públiques poden utilitzar,  programa que s’ajusta a  aquest projecte .

Per la qual cosa, Proposo a la Junta de Govern  Local  :

 Sol.licitar l’adscripció de treballadors  perceptors de prestacions  d’atur  en treballs de col.laboració temporal . Que en el cas que ens ocupa  afectaria a un treballador/a  perceptor de la prestació o subsidi d’atur,   per un termini  de fins a  6   mesos.  L’ajuntament completarà, mentre realitzin els treballs, la prestació o subsidi fins a l’import de la base reguladora pel càlcul de la prestació contributiva  que l’interessat  estigués percebent.  En tot cas, es garantirà el 100% del SMI, vigent en cada moment

- Es va aprovar l'adjudicaciódel contracte de “Subministrament d’unes impressores multifunció de l’Ajuntament de Pollença”a la única plica presentada  pel licitador PASTOR SOFTWARE – HARDWARE S.A., per  un import de  25.744,54 (iva inclòs)

-Dació de compte de la resolució d’alcaldia relativa al contracte de serveis de les estades esportives d’estiu: vist l’empat entre les proposicions presentades per l’empresa FONAESPORT SL i INICIATIVES DE CIUTAT SL la Mesa va proposar que es decidís la proposta d’adjudicació mitjançant sorteig. Ambdós licitadors varen manifestar la seva disconformitat que no va ser acceptada i al sorteig va guanyar FONAESPORT SL

- Es van adjudicar amb el vot en contra del regidor d'UMP els contractes menors privats d’interpretació artística dels concerts de dia 6  i 20 d’agost de 2014

- Es va aprovar l'adjudicació al licitador  DORNIER SAU, contracte d’arrendament de les màquines expenedores de tiquets d’aparcament instal·lades per a la regulació de l’estacionament de vehicles sota control horari a diverses vies públiques de Pollença per un import de 22.625,75€ (IVA exclòs)

- Es va aprovar el conveni de col·laboració per a la recollida de roba usada en el terme municipal de Pollença entre l’Ajuntament de Pollença i la FUNDACIÓ DEIXALLES

 Ferreres al periódico de catalunya

La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme).(Miquel López Crespí)

Literatura catalana i anarquisme a Mallorca. La República, la guerra i la Revolució en la novel·la històrica catalana contemporània

Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (I)

Si haguéssim de fer una història exhaustiva de l'origen i gènesi de les novel·les que he publicat referents a la guerra civil (Estiu de foc, Columna Edicions 1997; L'Amagatall, Col.lecció Tià de Sa real 1999; Núria i la gloria dels vençuts, Pagès Editors 2000...), a més de les que encara resten inèdites (Un tango de Gardel en el gramòfon, L'al.lota de la bandera roja; Nissaga de sang, etc., etc.,) ens hauríem de remuntar a finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. M'explicaré. La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme). Però de llibres referents a la guerra no n'hi havia gaires (si exceptuam els "oficials", els panegírics de la "cruzada"). I un al·lot de catorze anys tampoc no disposa de gaire diners per a aquest tipus de despeses tan "luxoses". Molt manco hi havia res referent al mític desembarcament republicà de 1936 en el Port de Manacor. Però jo ja estava a l'aguait de qualsevol llibre (malgrat que fos franquista) que em pogués aportar un mínim d'elements d'anàlisi dels fets de la guerra.

Cursaven el quart de batxiller en el Llúis Vives alguns fills de vencedors (fills de militars, buròcrates dels sindicats verticals, falangistes o, qui sap, dels mateixos escamots d'extermini antimarxistes i anticatalanistes). Aquests companys de classe, per a obtenir unes pessetes s'havien especialitzat a saquejar les biblioteques i golfes de la família. Pispaven llibres i revistes dels anys quaranta als progenitors. Al matí, moments abans d'entrar a classe, en la porta del col·legi, d'amagats dels professors, s'establien uns petits "encants" per a iniciats. Supós que si ens veia algun professor es devia pensar que intercanviàvem segells, tebeos... No li donaven gens d'importància a tot aquell sarau de jovençans. Aquests companys compareixien amb munts de revistes de la Segona Guerra Mundial (un altre dels temes que m'apassionava i apassiona encara!), publicacions pornogràfiques italianes o franceses, algun llibre curiós (curiós per a qui s'interessàs per la guerra, evidentment!). Les publicacions més abundoses eren Mundo i la nazi Signal. Jo comprava tot el material que podia (exceptuant la pornografia dels vencedors!) amb les pessetes que cada setmana em donaven els pares per a anar al cine (i sovint gastava fins i tot els diners de l'entrepà!). La mare, a migdia, no podia imaginar-se d'on provenia la immensa gana que em posseïa i que em feia devorar tot el que em posaven pel davant!

D'aquesta manera, comprant ara tres revistes, demà quatre, vaig poder anar fent una bona col·lecció que, anys endavant, vaig enquadernar i ara formen part dels meus arxius. Ara que ho record: era ben curiós tot això de la pornografia que atresoraven, d'amagat, alguns dels vencedors. T'adonaves de la hipocresia que hi havia en el món. Tota la mentida moral, la manca d'ètica, la brutor personal d'aquesta munió d'antimarxistes. La hipocresia del vencedors! Munió de franquistes que compraven, quan anaven a Lurdes o Roma, pornografia pura i dura. Particularment, com he dit una mica més amunt, mai no em va interessar gaire aquest tipus de material, els "tresors" dels falsos beats de missa i comunió diària. Però entre altres companys de classe sí que era un "producte" molt sol·licitat. M'interessaven més les publicacions referents a la guerra civil (i a la Segona Guerra Mundial), els llibres que poguessin dur. D'aquesta manera em vaig poder fer (per un duro d'aleshores!) amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Billoch (Manacor 1901-Madrid 1958) Mallorca contra los rojos, amb una gran quantitat de números de Mundo... I va ser precisament gràcies al llibre de Ferrari Billoch comprat a començaments dels anys seixanta a la porta del col·legi Lluís Vives de Ciutat que vaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de les cinc infermeres republicanes. Infermeres que poc després del reembarcament de les milícies antifeixistes serien violades i afusellades pels falangistes. Aquestes dones tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo. Tenc el llibre que coment obert per la pàgina quaranta-u. Mentre escric aquest article veig les cinc infermeres assassinades per la reacció. Són cinc al·lotes amb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final). La imatge de les infermeres republicanes em quedà per sempre enregistrada en la memòria. No l'he oblidada mai. Ja de jove pensava en quina havia estat la seva vida, em demanava com havien arribat a Mallorca, quins motius les impulsaren a participar, voluntàries, en l'expedició que volia alliberar Mallorca. Posteriorment (sobretot estudiant les aportacions de Josep Massot i Muntaner) vaig anar aprofundint en la història del desembarcament de Bayo i, a poc a poc, vaig anar acumulant informació no solament damunt les cinc infermeres, sinó sobre els altres voluntaris i voluntàries que intervingueren en aquells combats. Durant dècades he parlat i consultat un munt de qüestions a supervivents (dels dos bàndols) d'aquella època. I, amb alguns dels voluntaris republicans desembarcats a Son Amer, he fet (més d'una vegada!) pam a pam ("aquí teníem un niu de metralladores; aquí les trinxeres; aquí caigué un amic; aquí férem retrocedir la Guàrdia Civil, els falangistes...") el recorregut pels indrets on fa més de seixanta anys, els militars de la República, els voluntaris antifeixistes del POUM, PCE, UGT, CNT, PCE, ERC i Estat Català provaren de deslliurar l'illa del feixisme.

D'aquest llibre, Mallorca contra los rojos, la històrica fotografia de les cinc infermeres presoneres feta moments abans de ser executades pels escamots d'assassins feixistes, era el que m'impressionà més, l'origen primigeni de les novel·les Estiu de foc, L'Amagatall i ara, més recentment, de Núria i la gloria dels vençuts.

Hauré d'agrair a un enemic de l'esquerra i el catalanisme, Ferrari Billoc, aquestes novel·les de la guerra? El detall de la fotografia de les infermeres que he explicat una mica més amunt és ben real. La importància del llibre (les mentides i falsificacions que vaig intuir de bon començament) és cabdal. És un dels primers volums que vaig adquirir de la meva biblioteca, aleshores en els seus inicis. A part de l'immund plamflet contra l'esquerra i la cultura catalana que comentam, Francesc Ferrari Billoch col·laborà en la reaccionària Història de la cruzada española de Joaquín Arrarás. Posteriorment treballà en nombroses editorials nazifeixistes i s'anà especialitzant en la lluita contra maçons i marxistes. Va ser autor de La masonería al desnudo. Las logías desenmascaradas (1936); Entre marxistas y masones (1937); Masones. Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937); La masonería femenina (1940) i Los hombres del triángulo (1940).

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

 Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

La figura núm. 1 va dedicada al centenari del desbarat de la Gran Guerra, on hi hagué sobretot, fang, foc i ferro i els deu milions de morts.

La figura 2 és un paral·lel mal forjat entre la guerra i la Serra de Mallorques, on sobretot hi ha fil de ferro, no fos cosa que s'enduguessin la terra, les pedres i  les herbes.

Miram cap als dies que ens queden al davant i tot és a prop. Miram cap a enrere i tot és remot. Com quan miram amb uns prismàtics, per una banda i per l’altra.

Ho he escrit a la meva manera, però l’hi he robat a un que li diuen Schopenhauer. Uns binocles de teatre, diu ell.

Anarcoefemèrides del 19 de juliol

Esdeveniments

- Resposta popular al cop feixista: El 19 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), a les quatre hores de la matinada, les tropes rebels faccioses acantonades a les casernes de les àrees suburbanes (Pedralbes, Sant Andreu, Lepant, avinguda Icària) s'aixequen i intenten accedir al centre de la ciutat, però són frenades pels militants obrers armats de la CNT i de la FAI als carrers i a les barricades. Després de violents combats a tota la ciutat, devers el migdia, els feixistes són assetjats a les casernes i llocs estratègics que havien ocupat. A la tarda comencen els assalts per part dels obrers i de les tropes fidels al règim republicà. Van caure molts militants anarquistes, entre ells el mexicà Obregon, secretari dels grups de la FAI, que va morir durant la presa de la central telefònica. La revolució va triomfar finalment i la unitat de les organitzacions obrers va ser una realitat entre l'entusiasme general. Però la caserna de les Drassanes resistirà encara.

***

- Surt Exilio: El 19 de juliol de 1944 surt a Aynes (Alvèrnia, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista Exilio. CNT. Regional Nº 3. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regional III (Cantal) va ser una de les primeres que es realitzaren a l'exili francès. El primer número s'edità en multicopista i el segon, que també portà el número 1 de numeració i sortí el 3 d'agost, ja s'estampà amb impremta i portà el subtítol «Editado por la Regional Nº 3 afecta a la Confederació Nacional del Trabajo de España». Els vuit primers números van ser clandestins, és a dir, sense peu d'impremta, i des del número 9 es publicà a Mauriac (Alvèrnia, Occitània). Després portà altres subtítols, com ara«Órgano oficial del Movimiento Libertario»,«Boletín Interior de la Confederació Nacional del Trabajo. MLE en Francia», etc. Va ser dirigit per Manuel Rico i administrat per Manuel Morey Blanch (Manolo). A partir del Ple de Clarmont d'Alvèrnia de setembre de 1944 la publicació prengué força importància i es convertí en una publicació dirigida a orientar el militant, defensar la CNT, combatre les maniobres hegemòniques que el Partit Comunista d'Espanya (PCE) realitzava a través de la Unió Nacional Espanyola (UNE), fer costat el projecte d'aliança sindical i preparar l'ambient per a la constitució de l'Aliança de Forces Democràtiques. La seva línia editorial va ser discutida i acusada d'«heterodoxa» i «desviacionista» pel seu suport a les posicions confederals«col·laboracionistes» de l'Interior. Trobem articles de José Albagés, RamónÁlvarez, Armesto, Jacint Borràs Bousquet, Manuel Buenacasa, J. Juan Domènech, J. Fernández Escobés, José Germán González, Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), Leiva, Horacio Martínez Prieto, Manuel Morey, Josep Oliver Calle, Penido, Domingo Torres i Emilio Vivas, entre d'altres. En sortiren almenys 48 números fins al 1948. S'ha de dir que una capçalera setmanal amb el mateix nom va sortir el mateix 1939 al camp de concentració de Camp Morand (Algèria) de la qual es realitzaren sis exemplars a mà, que circulaven de barraca en barraca del camp, i en sortiren almenys quatre números.

Exilio (1944-1948)

***

- Rehabilitació de Sacco i de Vanzetti: El 19 de juliol de 1977, a l'State House de Beacon Hill de Boston (Massachussets, EUA), cinquanta anys després de la seva execució, el governador de l'Estat de Massachussets, Michael Dukakis, pronuncia la rehabilitació moral dels anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, deixant clar que no van tenir un judici just, reconeixent-ne la innocència i disculpant-se de l'«error judicial» davant els descendents. El text oficial de la declaració és el següent:«Perquè Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, ambdós executats poc després de la mitjanit del 23 d'agost de 1927, no van tenir un procés just, perquè tant el jutge com el fiscal tenien prejudicis contra els estrangers i els dissidents, perquè durant el procés va imperar un clima d'histèria política, cal netejar d'estigmes i d'injúries, per sempre més, el nom de ses famílies i el de sos descendents. El governador de Massachussetts declara el 23 d'agost de 1927 com el Dia Commemoratiu de Sacco i de Vanzetti.»

Naixements

- Eugène Lanti: El 19 de juliol de 1879 neix a Néhou (Baixa Normandia, França) el militant anarquista, després comunista i esperantista, fundador de l'anacionalisme, Eugène Adam, més conegut com Eugène Lanti. Fill d'una família pagesa pobre analfabeta, son pare va fer de fuster escloper. Obrer ebenista, descobrir l'anarquisme arran d'una conferència de Sébastien Faure a Rouen. S'instal·là a París i de manera autodidacta aconseguí fer-se amb una important cultura. Mantingué relació amb destacats teòrics de l'anarquisme i del radicalisme, com ara Sébastien Faure, Han Ryner o Henri Barbusse. Pel seu radicalisme llibertari serà anomenat L'anti-tout (L'antitot) i d'aquí prendrà el pseudònim Lanti. Després de fer cursos de llengües, de sociologia i d'altres matèries, esdevindrà, quan tenia 31 anys, professor de treballs manuals i de geometria industrial en una escola d'ensenyament professional. Quan esclata la Gran Guerra en 1914, s'afligí per l'adhesió de les forces socialistes al voltant de la «Unió Sagrada» i especialment dels anarquistes que signaren el «Manifest dels Setze». Mobilitzat, serví com a conductor d'ambulàncies i el que va veure l'afermà en el seu rebuig al nacionalisme i a la guerra. Fou en aquells anys quan tingué els primers contactes amb l'esperanto, idioma que aprengué i pel qual s'apassionà. Seduït per la revolució bolxevic, pensà en la possibilitat que l'esperanto esdevingués l'eina difusió del comunisme internacional. En tornar de la guerra, va prendre contacte amb el moviment obrer esperantista, que havia fet les seves primeres passes en els anys anteriors a la guerra, però que ara es trobava desorganitzat. En 1919 fou nomenat redactor del butlletí de l'associació francesa, Le Travailleur Esperantiste / Esperantista Laboristo. En aquest mateix any es va veure temptat de passar-se a l'Ido (Idiomo Di Omni, Idioma De Tots), però es decantà per l'esperanto. En 1921 participà en el Congrés Esperantista de Praga, on es decidí la creació d'una associació que agrupés específicament les treballadors esperantistes de totes els països. La superació de les nacionalitats fou tan radical que es decidií que no existissin filials nacionals i d'aquí el nom triat: Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacionalista). L'associació, de la qual es convertí des del principi en principal dirigent, tingué un creixement rapidíssim. Des dels orígens es tingué cura que l'organització fos d'allò més plural, de manera que, mitjançant l'acció cultural i el contacte amb els treballadors d'altres nacionalitats, s'evités qualsevol classe de dogmatisme. Però no sempre fou possible i l'associació patí fortes tensions al llarg dels anys i en ocasions ruptures entre els diversos corrents (anarquistes, comunistes, socialdemòcrates, etc.). També fou gran la tensió entre els conceptes internacionalistes, que reconeixien l'existència i la importància de les nacions, encara que aspiraven a una coexistència entre elles, i el més radical anacionalisme, patrocinat per Lanti, que pretenia fer desaparèixer qualsevol divisió basada sobre la nació, l'ètnia o l'Estat. En 1928 s'assolí una solució de compromís en matèria d'organització interna, regulant les relacions entre la sempre universal SAT i les associacions de treballadors organitzats a nivell nacional o estatal. L'anacionalisme no ha esta mai una doctrina tancada; podria entendre's com un cosmopolitisme radical, no només en el sentit de desaparició de les nacions, sinó també pel seu compromís social i contrari a l'explotació de la classe treballadora i el paper de l'esperanto com a mitjà de relació igualitari era central en aquest ideari. En 1921 Landi adoptà aquest pseudònim de manera tan radical que es permeté la«broma» d'anunciar el suïcidi d'Eugène Adam, fet que fou recollit en alguna publicació com a dada real. També va fer servir el pseudònim Sennaciulo (L'Anacional). Fou un dels fundadors dels Partit Comunista Francès (PCF), però després d'un viatge a la Rússia bolxevic en 1922 vindrà decebut del comunisme i, encara que no llançarà el carnet del PCF fins al 1928, s'oposarà a partir de 1923 al control de la Internacional Comunista de la SAT, que volia realitzar la Sovetlanda Esperantista Unuigo (SEU, Unió Esperantista Soviètica) d'Ernest Drezen. Durant els anys trenta els seus enfrontaments amb el règim soviètic, a causa de la publicació en la seva revista Herezulo d'articles antiestalinistes, foren molt forts i aquest el qualificà de trotskista, corrent ideològica a la qual no pertanyé, però la seva posició en aquesta època s'acostaria a la defensada pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1933 abandonà les seves responsabilitats en la SAT, precisament per salvaguardar la unitat de l'associació, encara que fou un gest inútil, ja que durant les purgues soviètiques el moviment esperantista fou prohibit i alguns dels seus màxims dirigents executats. Lanti va fer servir l'esperanto con a mitjà d'expressió fonamental i eix de la seva actuació vital. El feia servir com a llengua de relació habitual, fins i tot en l'àmbit familiar. En 1934 es casà amb l'escriptora i sufragista Ellen Kate Limouzin, tia de l'escriptor George Orwell, qui visqué un temps a la seva casa; Orwell i Lanti, les posicions polítiques dels quals eren força acostades, no tingueren, malgrat tot, una bona relació personal --Orwell acabà odiant l'esperanto. En aquesta època treballà en la redacció del Petit Larousse i també en el Plena Vortaro de Esperanto (Diccionari Complet d'Esperanto). En 1936 per fiançar la seva vocació apàtrida, abandonà França per fer un llarg viatge arreu del món, fent servir com a llengua de relació gairebé exclusiva l'esperanto. Passà breument per la Península Ibèrica, visqué al Japó en 1937, on emmalaltí i va haver de fugir empaitat per la policia política. Després d'una curta estada a Austràlia i a Nova Zelanda en 1938, passà per l'Uruguai, l'Argentina i Xile (1939), on no es trobà a gust per la debilitat del moviment esperantista. Finalment, en 1940, s'instal·là a Mèxic. Al país asteca col·laborà amb el grup que editava la revista Renovigo, filial en esperanto de Renobasion, publicació que advocava per una racionalització i una simplificació de l'ortografia castellana. Justament un text d'aquesta última revista, emprat com a efecte literari, en el capítol 69 de Rayuela,és on apareix el nom d'Eujenio Lanti (sic) en aquesta obra de Julio Cortázar. Malalt d'un tumor cerebral i pessimista sobre la situació política mundial, Eugène Lanti se suïcidà, aquesta vegada de debò, el 17 de gener de 1947, penjant-se al seu apartament de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). El seu marmessor fou l'exdiputat socialista espanyol exiliat Francisco Azorín de Córdoba, que era membre de la SAT, i que després dirigiria el moviment esperantista mexicà. És autor d'Où en est la question de la langue internationale? (1919), For la neuxtralismon (1922), La langue internationale (1925), La Laborista Esperantismo (1928), Naciismo (1930), Vortoj de Kamarado E. Lanti (1931), Manifesto de la Sennaciistoj (1931), Het Arbeiders-Esperantisme (1932, amb G. P. de Bruin i F. A. A. Faulhaber), Cxu socialismo konstruigxas en Sovetio? (1935, amb Robert Guiheneuf), Leteroj de Lanti (1940), Fredo (1976, pòstuma), entre d'altres. Sens dubte les influències de Lanti es veuen en lanovlangue orweliana de 1984.

***

- Josep Xena Torrent:El 19 de juliol de 1907 neix a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista català Josep Xena Torrent. El fet que nasqués en una família humil treballadora i cenetista, no va impedir que aconseguís una bona educació de manera autodidacta. Lampista de professió, s'establirà a Palafrugell, on s'afiliarà a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Interessat per l'esperanto, va crear una escola nocturna a Palafrugell amb la seva companya Harmonia Puig, i en 1926 assistirà a un congrés esperantista de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Apàtrida Mundial) a Lió. Insubmís al servei militar, es refugia a França fugint de la dictadura militar de Primo de Rivera, i visqué a París i a Perpinyà. A França entrarà en contacte amb el grup «Los Solidarios» (germans Ascaso, Durruti, García Oliver, etc.) i en 1931, amb la proclamació de la República, entrarà a Espanya. En els anys republicans ensenyarà amb Harmonia la pedagogia racionalista de Ferrer i Guàrdia a l'Escola Lliure d'Alaior (Menorca), entre 1931 i 1932, i a l'Escola Ferrer i Guàrdia de l'Hospitalet, en 1932, en substitució de Joan Roigé. Militarà en la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Hospitalet i del Baix Llobregat, participant en diversos congressos del període --en representació del Sindicat Únic de Treballadors de Fígols, va ser delegat al Congrés de 1931 de la CNT. El 19 de juliol prendrà part en els combats contra la rebel·lió feixista als carrers de Barcelona i l'endemà va encapçalar la delegació del Baix Llobregat en l'assemblea de la CNT-FAI on es va manifestar partidari de la postura de García Oliver sobre la necessitat d'implantar el comunisme llibertari i contrària al col·laboracionisme amb les forces polítiques, proposta que va ser derrotada. Durant la guerra, però, va ser regidor en representació de CNT a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, ocupant-ne la regidoria d'Economia. El desembre de 1936 va intentar implantar a l'Hospitalet el salari únic. Durant els mesos que la CNT va assumir en solitari l'Ajuntament de l'Hospitalet (del 29 de desembre de 1936 al 9 de febrer de 1937), va ser l'alcalde de la ciutat. Els dos últims anys de la guerra va ser secretari del Comitè Regional de la FAI i el desembre de 1937 va formar part de la delegació de la CNT que va assistir a París al congrés extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de la pèrdua de Catalunya es va exiliar a França on va ser immediatament empresonat --va ser el primer pres de la CNT-- a Perpinyà i a Montpeller, i condemnat a 10 mesos i a l'expulsió. Gràcies al Consell General del Moviment Llibertari --del qual era membre amb Germinal Esgleas, Frederica Montseny, Germinal de Sousa, García Oliver, entre d'altres--, va aconseguir embarcar cap a Santo Domingo, començant així el seu llarg exili sud-americà. Assentat a Ciudad Trujillo, va ser el representant del Consell General del Moviment Llibertari i s'ajustà a l'ortodòxia lligada a la línia Esgleas-Montseny. Seguidament viurà a San Juan de Managua, amb Josep Abella, com a mestre. En 1945 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on va desenvolupar una intensa vida llibertària, especialment després de la caiguda de la dictadura (1958): va fundar el Centre Cultural i una espècie d'ateneu llibertari (Estudis Socials) i va animar el butlletí AIT de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE). Sempre contrari a les unificacions confederals («que retornin els esgarriats»), es va oposar a la confluència de 1960 i va assistir al congrés de Llemotges de 1960. En 1963 era secretari general dels grups de defensa confederals a Veneçuela. El juliol de 1976 va fer un míting a Tolosa de Llenguadoc en representació de la FORVE. A finals dels anys 70 i principis dels 80 va participar en actes a Espanya: V Congrés de la CNT (1979), míting a l'Hospitalet (1 de maig de 1982), conferències en 1985 en l'aniversari de la fundació de la CNT, conferència a Barcelona (19 de juliol de 1986), etc.; a més de diverses col·laboracions en el periòdic CNT (1986). Josep Xena Torrent va morir el 14 de maig de 1988 a Caracas (Veneçuela). La seva companya, Harmonia Puig, va morir el 22 de juny de 1989 a Caracas i la seva filla, Nereida, va ser un temps secretaria de les Joventuts Llibertàries de Veneçuela.

Josep Xena Torrent (1907-1988)

***

- Vernon Richards: El 19 de juliol de 1915 neix a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Vero Benvenuto Costantino Recchioni, més conegut com Vernon Richards. Havia nascut al pis que hi havia a sobre de la famosa botiga de delicatessen King Bomba, al número 37 d'Old Compton Street del Soho londinenc. El negoci de gastronomia selecta i d'importació de productes italians l'havia fundat son pare, Emidio Recchioni, un anarquista italià que, després de fugir espectacularment de l'illa presó de Pantel·leria --a la costa siciliana-- amb el seu company i amic Errico Malatesta, havia emigrat al Regne Unit. En 1931 la família Recchioni es trasllada a París; allà, per influències d'un amic d'Emidio, l'intel·lectual anarquista italià exiliat Camillo Berneri --qui va ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per agents estalinistes durant els Fets de Maig de 1937--, i de la resta de la comunitat d'exiliats italians, Vero aprèn la seva llengua materna. En 1934 Emidio mor i l'any següent, amb 20 anys, Vero Recchioni després de ser expulsat de França per editar un pamflet contrari a Mussolini i d'anglicanitzar el seu nom pel de Vernon Richards, comença a publicar a Londres la revista antifeixista bilingüe Free Italy / Italia libera, en col·laboració amb Camillo Berneri. Vernon es mourà dins el cercle de veterans anarquistes, com ara Max Nettlau, Emma Goldman, Tom Keell, Lilian Wolfe... Coincidint amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, en 1936, s'uneix a la redacció de la revista llibertària Freedom i decideixen posar aquest òrgan d'expressió en anglès al servei dels anarquistes en guerra i de la revolució social sota el títol Spain and the World, que sortirà bimensual, contrarestant així la propaganda proestalinista dels periòdics New Chronicle i New Statesman. En aquests anys Vernon també s'ocuparà d'una escola de nins orfes per mor del conflicte bèl·lic espanyol sostinguda pel llibertari Comitè per als Refugiats Espanyols. Durant la Segona Guerra mundial el periòdic prendrà el títol de War Commentary, després de passar un temps sota el nom de Revolt en 1939, i tindrà unes relacions molt conflictives amb l'autoritat per mor de l'antimilitarisme de la publicació --Richards s'inscriurà com a objector de consciència. La filla de Berneri, Marie-Louise, esdevindrà la companya de Vernon en 1937. Aquesta intel·lectual, que afrancesà el seu nom original Maria Luisa quan va estudiar psicologia a la Sorbona, especialista en literatura, psicologia infantil, pintura i fotografia, destacarà per la seva activitat periodística, especialment pels seus coneixements sobre Rússia --en 1944 publicarà Workers in Stalin's Russia-- i pels seus articles sobre la Guerra Civil espanyola --va col·laborar amb son pare en la publicació deGuerra di Classe. Però la desgracia s'encruelirà amb la família Richards, ja que el fill de la parella naixerà mort en 1948 i la mare morirà un any després amb només 31 anys d'una pneumònia vírica. Vernon li mostrarà el seu amor publicant Marie-Louise: A Tribute (1949); Journey through Utopia (1950), la seva contribució política més important, que estudia els valors llibertaris de la tradició utopista, i Neither East Nor West (1952), una antologia dels escrits de la seva companya entre els anys 1939 i 1948. Marie-Louise Berneri ha deixat inèdits, de moment, una pila d'escrits: un sobre Sacco i Vanzetti, una traducció de Bakunin, l'edició crítica dels escrits de son pare i un estudi interessantíssim sobre la tendència revolucionària del marquès de Sade, entre d'altres. George Woodcock i  Ivan Avacumovic van dedicar la seva biografia de Kropotkin, The Anarchist Prince (1950), a Marie-Louise Berneri: «Una vertadera deixebla de Kropotkin.» Pel desembre de 1944 la redacció del periòdic, que l'any següent reprendrà el seu nom original Freedom, és arrestada en bloc i acusada de propaganda antibel·licista, de conspiració i d'incitació a la deserció. Vernon Richards, John Hewetson i Philip Sansom seran condemnats a un any de presó cadascun, romanent a la presó nou mesos --Marie-Louise se salvarà pel motiu «tècnic» de què els matrimonis no poden declarar en contra seva. Una gran campanya de suport als empresonats es muntarà aleshores, destacant-ne en el comitè de defensa --«Partit Surrealista», segons les autoritats-- intel·lectuals com Herbert Read, George Orwell, T. S. Eliot, E. M. Foster, Osbert Sitwell, i els «sospitosos habituals», Bertrand Russell, Benjamin Britten i Michael Tippett, entre d'altres. Un dels aspectes positius d'aquest període d'empresonament, segons Vernon, va ser l'oportunitat de tornar a tocar el violí i l'ocasió de poder formar una petita orquestra amb altres músics engarjolats. Quan era nin, vagant lliure pels carrers del Soho, havia estudiat el violí sota la guia de son oncle, John Barbirolli, i ja de jovenot havia interpretat repertoris orquestrals, tot assistint a la gran sèrie de concerts beethovians que el gran Toscanini havia dirigit al Queen's Hall londinenc, a la darreria dels anys trenta, i de qui en conservava l'autògraf al programa de mà. Encara que era un home de professió «liberal» --irònicament, ja que era molt rar en un fill d'immigrant, s'havia educat a la selecta Emmanuel Grammar School de Wandsworth, a Oxford i a Cambridge, llicenciant-se en enginyeria civil pel King's College de Londres el 1939, i treballant cinc anys com a enginyer de vies ferroviàries, primer en la construcció del metro londinenc i després a les estacions de Cambridge i d'Oxford--, no en reprengué mai l'exercici de la professió, assegurant que una de les coses que havia après quan estava engabiat era la idiotesa d'encalçar una«carrera». Es guanyava la vida portant el negoci de sa mare, fins que, quan va canviar l'ambient del Soho durant els anys cinquanta, va aconseguir vendre'l. Després va treballar com a freelance (fotògraf independent) i com a periodista, per després fer feina de guia turístic per l'Espanya de Franco i per la Unió soviètica de Breznev, convençut que el turisme crearia els lligams que atiarien l'influx alliberador i obririen de bat a bat les fronteres més tancades. En 1968, amb Peta (Dorothy) Hewetson, la seva segona companya, aconsegueix fer-se amb una petita finca a Hadleigh, al comtat anglès de Suffolk, a unes desenes de quilòmetres al nord-est de Londres, on conrea durant gairebé trenta anys,  productes d'agricultura biològica --va ser un dels pioners en la utilització dels mètodes de conreu orgànic i en la producció de fruites i vegetals exòtics. Quan en 1997 la seva companya va finar, la salut de Vernon va començar a minvar i es va retirar a una casa de repòs a Hadleigh (Suffolk, Anglaterra) on va morir el 10 de desembre de 2001. Richards va animar durant els anys quaranta un nodrit grup d'historiadors de l'anarquisme, com ara George Woodcock, Philip Sansom i John Hewetson, mantenint-hi molts de pics fortes diferències. Va ser director del Freedom setmanal entre 1951 i 1964, però sempre reprenia el seu paper com a redactor i com a traductor --va traslladar, entre altres, obres de Kropotkin, Leval i Malatesta. Només durant la dècada dels noranta va deixar de col·laborar en el periòdic que havia donat vida seixanta anys abans. Richards funda l'editorial Freedom Press que, des de la seva redacció londinenca de 84b Whitechapel High Street, publicarà un fotimer de llibres i que ha estat un exemple per a moltes altres editorials. Durant els anys cinquanta va publicar, en lliuraments mensuals, la seva obra tantes vegades reimpresa i traduïda, Lessons of the Spanish Revolution, fruit de tants de vespres dominicals compartits amb l'única companyia de la seva fidel ampolla de vi de Valpolicella. Colin Ward comenta que, sota la tenacitat de dedicar tota una vida al manteniment de la presència anarquista en el medi editorial britànic, s'hi troba l'exemple del pare de Vernon. Emidio Recchioni, que havia nascut a Russi, al costat de Ravenna, el 1864, havia estat iniciat en l'anarquisme per Cesare Agostinelli; empleat de ferrocarril, a Ancona publica el 1894 el setmanal L'articolo 248; implicat el 1894 en l'atemptat contra el primer ministre italià Francesco Crispi, complí 18 mesos de presó i cinc anys de confinament; en llibertat, davant un possible nou arrest, decideix d'exiliar-se a Londres el 1900, on promourà la solidaritat amb els companys perseguits, crearà el conegut King Bomba --en memòria del rei de les Dues Sicílies (1830-1859), el tirà Ferdinand II, qui va prendre aquest malnom degut als bombardeigs de Mesina (1848) i de Palerm (1849)--, tapadora d'activitats subversives anarquistes, i importarà el conegut marbre de Carrara al Regne Unit; amb Malatesta publicarà L'agitazione; col·laborarà activament en L'Adunata dei Refrattari, La Protesta,Unità Nova, que finançarà, i altres publicacions sota el pseudònim de Nemo; va estar implicat en l'organització i el finançament d'un grapat d'atemptats frustrats a Mussolini. Però una vegada Vernon va definir son pare, d'una forma crítica i seca, a ran de l'orella de Colin Ward, així: «Terrorista burgès». La personalitat anarquista que més el va influenciar va ser Errico Malatesta; el seu llibre Malatesta: Life and Ideas ha estat llegit arreu del món. En 1987 Vernon Richards va cedir bona part del seu arxiu a l'Institut Internacional d'Història Social (IISG) d'Amsterdam. Es tracta de 9,25 metres de documentació molt variada. S'hi trobem, de Vernon Richards, la correspondència (cartes amb Camillo Berneri, Gerald Brenan, Benjamin Britten, E. M. Foster,  Aldoux Huxley, Bertrand Russell, Luigi Fabbri, Emma Goldman, Max Nettlau, George Orwell, Herbert Read, etc.), documents personals, manuscrits de les seves obres; però també hi podem consultar documentació de Marie-Louise Berneri, d'Emidio Recchioni, l'arxiu de Freedom Press, manuscrits diversos (García Oliver, Malatesta, Nettlau, Proudhommeau, Read, Volin...), així com altra casta de materials (llibres, publicacions, pamflets, fotografies, pòsters, fotocòpies, etc.). També, a partir de 1998, al fons Família Berneri - Aurelio Chessa de l'arxiu històric anarquista de la Biblioteca Panizzi de Reggio Emilia es troba documentació de Vernon Richards i de la família Berneri i Recchioni: correspondència; uns dos mil llibres i opuscles, la major part d'ells sobre la Guerra Civil espanyola; les col·leccions completes de Spain and the World, War Comentary i Freedom; totes les publicacions de Freedom Press; fotografies... A la fi dels anys noranta Freedom Press va publicar quatre llibres de fotografies de Vernon Richards. El famós retrat fet el 1946 d'un Orwell descurat, ullerós, malalt, amb la cigarreta permanentment a la boca, rera la seva màquina d'escriure al seu apartament de Canonbury, publicat en el seu llibre George Orwell at Home,és un exemple de la seva mestria fotogràfica; altre ens en ve de la ciutat catalana de l'Escala. Vernon havia començat a portar estiuejants a la preturística vila empordanesa des de 1957, atret per l'absència de materialisme i la independència d'esperit dels escalencs, organitzant les estades dels turistes en petits grups en cases de pescadors, tot fotografiant-ne els habitants i fent amistat amb la gent del poble, especialment amb una família de pescadors: els Donjó. Peter Clements, amic personal de Vernon i resident a l'Escala, va llegar a l'Arxiu Municipal d'aquesta localitat uns 300 negatius de Richards. En 1999, el Centre d'Estudis Escalencs va editar, en Fulls d'història local. L'Escala, un preciós àlbum de fotografies de Vernon Richards i de testimonis de les aventures d'aquest workaholic (enginyer, editor, propagandista, escriptor, traductor, fotògraf, agent de viatges, agricultor i revolucionari anarquista angloitalià) per terres de la Catalunya franquista. Entre les seves obres podem destacar Freedom. Is it a crime?: The strange case of the three anarchists jailed at the Old Bailey (1945),Lessons of the Spanish Revolution (1953 i 1972), Malatesta: his life and ideas (1965), The impossibilities of social democracy (1978), Protest without illusions (1981), Why work?: arguments for the leisure society (1983), British imperialism and the Palestine crisis (1989), World War - Cold War (1989), The Left and World War II (1989), Neither nationalisation nor privatisation: selections from Freedom(1945-1950) (1989), Spain, 1936-1939: Social Revolution - Counter Revolution (1990),Violence and Anarchism: a polemic (1993), The Anarchist Revolution: polemical articles (1924-1931) (1995), George Orwell at home (and among the anarchists): essays and photographs (1998), A part-time photographers portrait gallery (1999), A weekend photographer's notebook (1996), Beauty is more than «In the Eye of the Beholder» (1999), entre d'altres.

Butlletí Estel Negre, 120 (setembre 2002) [Especial Vernon Richards]

***

- Gregorio Gallego García: El 19 de juliol de 1916 neix a Madrid (Espanya) l'escriptor i militant anarquista Gregorio Gallego García. Sos pares van ser modestos pagesos socialistes que havien emigrat a Madrid. En 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Sempre atret pel temes sociològics i literaris, ocupà càrrecs de responsabilitat en el moviment llibertari. Quan tenia 17 anys publicà la seva primera novel·la curta. En 1935 fou redactor de Juventud Libre. Membre del Comitè Peninsular de l'FIJL d'Eustaquio Rodríguez fins al juliol de 1936, quan cessà perquè havia estat partidari que els anarquistes votessin conjunturalment en les eleccions. El juliol de 1936 fou nomenat vicesecretari de l'Ateneu del Puente de Toledo. Quan esclatà la guerra, fou redactor de Castilla Libre i col·laborà en diversos periòdics llibertaris. Encara que pacifista, s'integrà en la primera Junta de Defensa de Madrid per la CNT com a Conseller de Fortificacions i de Transports entre setembre i octubre de 1936 i lluità al front Centre (Madrid, Guadalajara, Alfambra, Terol) enrolat en la 5 Brigada. El gener de 1937 formà part com a responsable de propaganda del Comitè Regional de l'FIJL del Centre i el febrer assistí com a delegat al Ple de València. En 1938 fou nomenat tinent de la 50 Brigada. El final del conflicte el sorprengué al front de Guadalajara i fou detingut, passant per diversos camps de concentració, batallons de treball als Pirineus i Gibraltar. Condemnat a Algesires en consell de guerra a vuit anys de presó per «auxili a la rebel·lió», fou tancat a Madrid, Alcalá, Miranda i Renteria. En 1943 fou alliberat i se sumà a la lluita clandestina. El març de 1944 assistí al Ple Confederal. En aquesta època fou membre del Comitè Peninsular de la FIJL i membre de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). El desembre de 1944 fou detingut, quan era secretari de la CNT del Centre i membre del Comitè Nacional clandestí. Fou condemnat a 30 anys, dels quals complí 19 a diferents presons (Alcalá, Puerto de Santa María, Ocaña, Dueso). En 1963 fou excarcerat i decebut, participà en la maniobra cincpuntista. Posteriorment es dedicà a la literatura, treballà a editorials i fundà l'Associació Col·legial d'Escriptors, amb Ángel María de Lera, Eduardo de Guzmán i Tomelloso. En 1965 obtingué el «Premi Guipúscoa» amb la novel·la El hachazo, que fou prohibida per la censura. L'any següent publicà La Maraña i en 1972 obtingué el «Premi Ciutat d'Irun» amb la novel·la La otra vertiente. Aquest any també publicà el llibre de memòries Madrid, corazón que se desangra... En 1973 publicà Los caínes i en 1984 aparegueren El verano ardiente («Premi Astúries de Novel·la») i Asalto a la ciudad; també es publicaren les biografies de Kennedy, Goya, Franklin i Colom. En morí Franco, s'interessà per la reconstrucció de la CNT, però aviat deixà pas a les noves generacions. Sa companya fou Visitación Lobo, germana de l'escultor anarquista Baltasar Lobo. Col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Castilla Libre, La Hora de Mañana, Juventud Libre, Polémica,Revolución, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Gregorio Gallego García va morir el 2 de desembre de 2007 a Madrid (Espanya).

Defuncions

- Charles Keller:El 19 de juliol de 1913 mor a Nancy (Lorena, França) el poeta, membre de la Internacional, communard i bakuninista Charles Keller, també conegut comJacques Turbin. Havia nascut el 30 d'abril de 1843 a Mülhausen (Alsàcia) en una família republicana i burgesa. Després de treballar alguns anys en una filatura de llana i de fer els seus estudis a Estrasburg, amb el títol d'enginyer civil va ser contractat com a director d'una filatura a Willer. Denunciat el febrer de 1868 per les seves lectures subversives, va haver d'acomiadar-se i s'instal·là a París, on va viure de la traducció i va entrar en contacte amb els germans Élie iÉlisée Reclus, i amb Aristide Rey. El setembre de 1868 va prendre part com a delegat de la secció parisenca de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna i forma part, amb Bakunin, de la minoria que agrupa 18 congressistes, entre ells V. Jaclard, A. Richard,Élisée Reclus i Aristide Rey; es van separar de la Lliga, que no va acceptar la proposta bakuninista d'«igualtat econòmica i social de les classes i dels individus» i van crear l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS), que va constituir-se com a branca ginebrina de l'AIT. A París participarà activament en l'organització de la Internacional, declarada il·legal el juliol de 1870. Durant aquest any va escriure una cançó que arribarà a ser molt popular entre els obrers, que va ser musicada per James Guillaume sota el pseudònim de Jacques Glady, i publicada sota el títol Le droit du travailleur en l'Almanach du Peuple pour 1874, i que també es coneguda com L'Alsacienne o La Jurassienne. Alguns dies abans de la declaració de guerra entre Alemanya i França, va signar --juntament amb Tolain, Pindy, Camélinat, Eugène Pottier, Thomachot i altres-- una crida de la Internacional contra la guerra. Va ser mobilitzat en 1870 en una companyia de franctiradors. Quan van cessar els combats, va marxar a peu a Mülhausen i després a París per combatre en les files de la Comuna. Va arribar a París el 10 de maig de 1871 i va ser ferit a la barricada del Château-d'Eau el 25 de maig. Va aconseguir escapar de la repressió amb sa família gràcies a un passaport alsacià i va refugiar-se a Basilea (Suïssa). En 1876 es va casar amb Mathilde Roederer, militant de l'AIT i de la Federació del Jura. En 1880, després de l'amnistia es va establir, a Belfort i després a Nancy, on va fundar la Casa del Poble i la Universitat Popular. Entre maig i juliol de 1912 va ser gerent de Le Libertaire. Va publicar poemes, cançons i pamflets sota el pseudònim de Jacques Turbin:Prise de possession (1893?),Du fer (1897), À l'oreille (1899), Délivrons-nous nous-mêmes (1905),La grève générale (1906), L'action directe (1907), Ouvriers et paysans (1907), Marchonsà la bataille (1908), etc.

***

- Petar Maznev: El 19 de juliol de 1922 --algunes fonts citen el 22 de juliol-- mor a Sofia (Bulgària) el revolucionari anarquista Petar Maznev, conegut com El Mestre. Havia nascut en 1890 a Dèbelets (Veliko Tarnovo, Bulgària). Realitzà els seus estudis primaris i secundaris al seu poble natal i es graduà a l'Escola Sant Ciril de Tarnovo. Durant la Gran Guerra fou cridat a files i al front esdevingué anarquista. Un cop desmobilitzat, va ser nomenat com a mestre a Gorna Oryahovitsa (Veliko Tarnovo), on existia un grup anarquista al voltant del metge Petar Tontchev. Entre 1919 i 1920, durant la gran vaga de ferroviaris, participà activament en les manifestacions de suport. Arran d'una d'aquestes manifestacions a Kaltinets (Veliko Tarnovo), a prop de l'estació central, on els anarquistes resistiren amb les armes les escomeses de la policia. Un cop fracassat l'aixecament, es va veure obligat a passar a la clandestinitat i es lliurà a les activitats il·legals que el van fer cèlebre a les regions de Veliko Tarnovo i de Ruse, on creà nombrosos grups d'agitació anarquista. En 1920 va ser traït per un antic company; detingut, juntament amb Dimitar Tsonev (Kyoseto), fou tancat, d'antuvi a Tarnovo i després a Shumen, on patí nombroses tortures. Durant la nit del 3 de juny de 1921, un escamot armat encapçalat pel revolucionari anarquista Gueorgui Sheitanov parà una emboscada a l'escorta policíaca que el portava i l'alliberà a l'indret conegut com «La Muntanya Sagrada», casualment el mateix lloc on havia estat capturat. Tornà a la clandestinitat, però afeblit per les privacions i la presó, va contreure la tuberculosi. Amb la complicitat del metge anarquista Paraskiev Stoianov, fou hospitalitzat sota un nom fals a l'Hospital Alexandre de Sofia, però, no se'n sortí i morí el 19 de juliol de 1922. El seu cos fou portat clandestinament sota nom fals a Dèbelets i fou enterrat en presència de nombrosos militants llibertaris de la regió, entre ells, Gueorgui Sheitanov i Dimitar Tsonev. Actualment un grup anarquista de Tarnovo porta el seu nom.

***

- Henri Gauche:El 19 de juliol de 1926 mor a Elancourt (Illa de França, França), el militant i periodista anarquista Henri Gauche, també conegut com René Chaughi i Henri Chaughi. Havia nascut el 7 de febrer de 1870 a París (França) en una família de la burgesia, però als 20 anys va descobrir el pensament llibertari. En novembre de 1893, La Revue Anarchiste publicarà un dels seus primers articles, consagrat a l'anarquista català Paulí Pallàs. Després va participar regularment en la premsa anarquista: La Révolte, de Jean Grave, en la revista artisticoliterària La Plume i en Courrier Européen. Durant la implantació de les mesures repressives antianarquistes conegudes com «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, va ser empaitat per les autoritats. La Revue Libertaire, revista on va col·laborar i de la qual va ser secretari de redacció amb Charles Chatel, relata, en el número de febrer de 1894, l'escorcoll policíac del seu domicili. Per fugir de la histèria antianarquista del moment, es va exiliar un temps a Bèlgica i després a Holanda. De tornada a París en 1895, va encetar una llarga col·laboració amb Les Temps Nouveaux i en els seus suplements, articles que signava sota el pseudònim de René Chaghi, i no va dubtar a mantenir financerament el periòdic durant 20 anys de manera anònima. Sensibilitzat per la condició de la dona, va publicar, en 1898, en les edicions de Le Libertaire, el fullet Immoralité du mariage (1898) i La femme esclave (1901). En 1912 va publicar Les trois complices: les tueurs, les faiseurs de pluie, l'homme qui juge. En 1914, fent costat a la posició de Grave i de Kropotkin (Manifest dels Setze), es va presentar voluntari al front, però, a començaments de 1916, va declarar que havia comès un greu error. Després de la guerra va participar en les reunions mensuals del grup de Le Temps Nouveaux, abans de retirar-se a Elancourt.

***

- Jules Clarenson: El 19 de juliol de 1927 mor a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa) l'anarquista i·legalista Jules Clarenson, conegut sota nombrosos pseudònims (Albert Puis,Fournil, Le Baron, Canet,Audierne). Havia nascut el 31 de gener de 1867 a Saintes (Poitou-Charentes, França) i sos pares foren André Clarenson i Maria Fragniaud. El 20 de desembre de 1884 l'Audiència de la Gironda el condemnà a tres anys de presó per robatori i temptativa d'homicidi contra l'agent de policia Reffort. Alliberat el 6 d'abril de 1886, freqüentà assíduament els cercles llibertaris de Bordeus. Un any més tard, serà processat novament per robatori al domicili de la família Yquem al barri de La Bastida de Bordeus, quan treballava amb una banda de lladregots que actuaven per les Landes i la zona del Bordonya. El 27 d'octubre de 1887, quan era traslladat al Palau de Justícia de Bordeus, aconseguí fugir a cops de puny. A Marsella ferí greument a trets un agent de policia quan aquest li demanà la documentació. L'Audiència de les Boques del Roine el condemnà a tres anys de presó, pena que purgà fins al 16 de setembre de 1891. Més tard fou transferit a l'asil d'alienats de Montperrin d'Ais de Provença, ja que patia, segons els metges, esquizofrènia, però tal vegada les seves malalties mentals foren simulades. En 1892 fou posat en llibertat i s'instal·là a Bordeus. A començaments d'aquest any es va veure implicat en una afer de possessió de sis cartutxos de dinamita. Malgrat ser exculpat, la justícia de Bordeus el va internar al frenopàtic de Cadillac, però aconseguí fugir el 22 d'agost de 1892. El 27 de febrer de 1893, a Lengon, després d'una reunió anarquista on van participar Goua, Dekaëtler i Clarenson, tingueren una topada a l'estació d'aquesta localitat occitana amb dos individus anomenats Jean Duluc i Marcel Castets; no se sap el que va passar, però a mitjanit esclatà una forta brega que tingué com a conseqüència la mort de Dekaëtler, i Clarenson, danyat a la cara d'un cop de clau anglesa, ferí greument Castets. Buscat, Clarenson aconseguí fugir per Tolosa i per Saumur del cercle policíac i s'instal·là a Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes locals, vivint de robatoris i dilapidant els botins a les taules de joc. En aquest anys va fer amistat amb l'anarquista andalús Fermín Salvochea que aleshores vivia a les Boques del Roine. En 1896 fou detingut a Montpeller i enviat a un centre psiquiàtric, del qual fugí, instal·lant-se cap al 1900 al Midi. Després de passar un temps a la presó de Nimes, un cop havia sortit, el 14 de gener de 1901 fou llançada una ordre de crida i cerca amb el número 277 de la llista dels anarquistes buscats. Amb el nom d'Albert Puis s'allotjà a l'Hôtel de la Clé de París el setembre de 1901, on projectarà, amb els anarquistes Alexandre Jacob i Honoré Bonnefoy («Treballadors de la Nit»), el robatori de l'establiment del joier Bourdin. Aquest cèlebre robatori, que s'efectuà el 6 d'octubre de 1901 i que inspirà Jules Dassin per a la seva pel·lícula Du Riffifi chez les hommes, tingué com a botí 120.000 francs. Però el gener de 1902 Clarenson cometé la imprudència de voler negociar a Monte-Carlo un títol de renta dels furtats. Detingut, fou amollat i novament detingut per ser traslladat a Abbeville en 1904 a l'espera de comparèixer davant l'Audiència d'Amiens per ser jutjat amb la resta de la banda dels«Treballadors de la Nit». Mentre esperava el judici va escriure La cellule, cançó on arremet fortament contra la institució penitenciària i que fou publicada el 23 d'abril de 1905, durant el procés, en el número 14 del periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Malgrat els informes mèdics, el tribunal no cregué en la seva malaltia mental i fou condemnat, el 22 de març de 1905, a cinc anys de treballs forçats. L'Audiència de Laon canvià aquesta pena a cinc anys de presó, però finalment fou embarcat el 17 de juliol de 1908 cap a la colònia penitenciària de la Guaiana. En 1918 aconseguí fugir, però fou detingut a Niça. De bell nou a Saint-Jean-du-Maroni, s'escapà un altre pic el 17 de juliol de 1927; però fou detingut dos dies després. Jules Clarenson va morir aquest mateix dia, el 19 de juliol de 1927, a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). El seu expedient penitenciari, el 9.609, no especifica les circumstàncies d'aquesta «atzarosa» mort.

Continua...

---

El Govern elimina els ajuts a la premsa escrita no diària en català

El PSM-IniciativaVerds-Entesa ha qualificat la decisió com "atac" del PP a la llengua pròpia

Cristina Polls | 17/08/2011 |

El PSM-IniciativaVerds-Entesa ha qualificat avui la decisió del Govern de cancel·lar les subvencions destinades a la premsa escrita en català com "una vergonya" i un "atac" del PP a la llengua pròpia de les Balears i ha reclamat l'executiu autonòmic que rectifiqui. La coalició nacionalista ha denunciat el greu perjudici que provoca aquesta decisió a gairebé quaranta publicacions i empreses de les illes que veuen perillar les inversions realitzades durant el 2011 i ha instat als afectats a reclamar els 125.000 euros ja adjudicats i fins i tot publicats en el BOIB del 22 de març passat, segons ha informat en un comunicat. La formació política considera que la decisió del Govern és "irresponsable" i suposa una vulneració de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears que a més "deixa al límit de la supervivència a empreses i entitats".

Supressió

El Govern ha decidit anul·lar la concessió de subvencions destinades a la premsa no diària escrita íntegrament en català per a 2011. Un total de 37 publicacions, incloses moltes d'històriques, es veuen afectades per aquesta mesura, que els suposarà deixar de percebre, en conjunt, 124.999 euros. Aquesta quantitat inclou dues partides, una de 67.148 euros per a entitats sense ànim de lucre i una altra de 57.850 per a empreses. Per mitjà d'un correu electrònic, l'Executiu informà divendres les publicacions en qüestió que "d'acord amb les directrius de la Conselleria de Vicepresidència del Govern de les Illes Balears i la Secretaria General de la Conselleria d'Educació, Cultura i Universitats, s'anul·len els procediments de concessió de subvencions per a l'any 2011 encara oberts". Aquesta ha estat fins ara, en ple mes d'agost, l'única comunicació no oficial que han rebut els afectats.

El procediment que ara ha decidit anul·lar el Govern ja tenia, fins i tot, la proposta de resolució d'adjudicació per a enguany publicada. La concessió d'ajuts, a proposta de la ja desapareguda Direcció General de Política Lingüística, té per objectiu donar suport a la premsa escrita que s'edita íntegrament en llengua catalana, tal com preveuen els articles 27 i 32 de la Llei de normalització lingüística de 1986.

La convocatòria fomenta la presència del nostre idioma en les publicacions impreses de periodicitat no diària mitjançant ajuts a l'edició de premsa redactada totalment en català al territori de les Illes Balears. La despesa subvencionable, que va de 2.000 a 4.000 euros, depèn del cost d'edició, distribució i comercialització. Segons el BOIB del 22 de març del 2011, "es poden subvencionar totes les publicacions que compleixin els requisits establerts en la convocatòria i que s'hagin editat entre l'1 de novembre de 2010 i el 30 de setembre de 2011". Això suposa que totes les entitats sense ànim de lucre i empreses que tenien previst disposar d'aquesta ajuda no ho podran fer, tot i que ja hagin editat les publicacions.

Al BOIB també es reconeix que "l'àmbit dels mitjans de comunicació és un element bàsic en la configuració de les societats modernes" i recalca que "entre aquests mitjans, la premsa escrita és el que té una tradició més llarga. A les Illes Balears, el segle XIX va veure néixer una sèrie d'iniciatives en llengua catalana que varen arribar fins al primer terç del segle xx". A més a més, s'hi justifica que "un cop recuperada la democràcia, la manca de formació lingüística de la ciutadania, els hàbits lectors en castellà i la dificultat de creació o de reconversió d'empreses periodístiques per treballar en llengua catalana han fet que la presència del català en la premsa comercial sigui minoritària".

Dinamització per a nouvinguts

En el mateix correu electrònic que s'ha fet arribar a les entitats i empreses que havien sol·licitat les subvencions per a premsa escrita, s'hi detalla així mateix que s'anul·la la partida "per a accions de dinamització i integració de nouvinguts". Aquesta ajuda té un import total de 300.000 euros i s'hi poden acollir sindicats, associacions d'immigrants o de veïns i qualsevol altra persona o entitat sense ànim de lucre. Tal com estableix el BOIB del 22 de març del 2011, també s'hi poden adherir "ajuntaments, empreses públiques i altres ens públics de corporacions locals a les Illes". En la convocatòria de l'any passat, la Creu Roja espanyola, la Unió de Marroquins i l'Institut d'Estudis Eivissencs havien rebut aquesta subvenció. Entre els ajuntaments, la perceberen els de Santa Eugènia, Esporles, sa Pobla i Llucmajor.

Diari de Balears

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)

La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.

Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"

1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.

Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.

Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.

Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.

En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.

La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:

"S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".

La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:

"S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorcaés una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.

De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".

Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:

"Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".

I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:

"Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".

El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora ple de mentides, calúmnies i tergiversacions suggerien que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.

Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.

El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:

"La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".

No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)