[23/03] Comuna de Marsella - «Lux» -«L'action anarchiste» - Teatre Diana - I Setmana
del Vídeo Radikal-Alternatiu - Bellegarrigue - Nicolet -
Girard - Medina Onrubia - Serra - Aguggini - Fauvet - Ghiraldo -
Subinyà - Aparicio - Lapeyre - Plaja - AbadAnarcoefemèrides
del 23 de març
Esdeveniments
-
Proclamació de la
Comuna de Marsella: El 23 de març de 1871,
després de dues temptatives serioses
avortades --el 8 d'agost i l'1 de novembre de 1870--, un moviment
insurreccional estableix la Comuna de Marsella (Provença,
Occitània).
Assabentats de
l'alçament a París i de la provocació
de Thiers i de l'exèrcit, una revolta
popular ocupa els edificis públics i s'hissa la bandera
negra en senyal de duel
al govern civil. Els poders de la Comuna revolucionària van
ser ratificats per
una Comissió departamental composta per 12 membres
representant les diverses
faccions de l'opinió pública, com ara els
radicals, representats per Job iÉtienne; la Internacional, per Charles Alerini; la
Guàrdia Nacional, per
Bouchet i Cartoux; tres membres delegats pel Consell municipal; i tots
encapçalats pel radical Gaston Crémieux. Aquesta
Comissió declararà que a
Marsella els ciutadans s'administraran per ells mateixos, en l'esfera
dels
interessos locals, tot reivindicant la descentralització
administrativa amb
autonomia total de la Comuna. El 3 d'abril, la tropa, amb el suport de
tres
vaixells de guerra que creuen la badia, marxarà sobre la
ciutat. L'endemà,
malgrat l'aixecament de barricades, la fraternitat de 19 batallons
d'infanteria
i una última temptativa de mediació de Gaston
Crémieux, l'exèrcit bombardejarà
la ciutat, 300 obusos explotaran al govern civil i durant tota la nit
es
desenvoluparan acarnissats combats; finalment, la marineria
assetjà el govern
civil. La Comuna marsellesa acaba vençuda i la
repressió clerical i
reaccionària és exercida despietadament.
Temptativa
d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)
Proclamació
de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)
Gaston Crémieux (1836-1871)
***
-
Surt Lux:
El 23 de març de 1907 surt a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) el primer número del
periòdic
mensual Lux. Revista de pedagogía ilustrada,òrgan de l'Escola Moderna
de Badalona i amb el suport de la Societat Protectora de l'Ensenyament
Racionalista. Es van editar cinc números, l'últim
el del 31 d'agost de 1907.
L'Escola Moderna de Badalona era una de les diverses escoles que el
pedagog
llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia va impulsar a Catalunya
amb el desig de
transformar radicalment els hàbits educatius
mitjançant l'ensenyament
racionalista. La seva manera d'entendre l'educació topava
amb els interessos de
la classe dominant catòlica, reaccionària i
conservadora. Quan en va sortir el
primer número, Francesc Ferrer i Guàrdia es
trobava tancat a la presó Model de
Madrid. Entre els seus col·laboradors podem citar Bartrina,
Josep Belis, Julio
Camba, F. De Carvic, William Croders, Francesc Ferrer i
Guàrdia, Oliterio
Galdsmith, J. García T., Eduardo Guillar Clarí,
Jaume Llobera, María Losada,
Mayor, J. Médico, R. Miserachs, J. Oller, Teodor
Sanmartí, J. Sansoli-Verdier,
Martín Théres i el doctor E. Xalabarder, entre
d'altres. El tancament de la
breu experiència de l'Escola Moderna de Badalona va ser
fruit de la pressió
política d'aquests sectors reaccionaris locals que van
pressionar l'Ajuntament
de Badalona. L'Escola Moderna de Badalona va tenir el suport de les
societats
obreres anarcosindicalistes, dels grups anarquistes i de diversos
sectors
locals del progressisme i del republicanisme.
***
-
Surt L'action
anarchiste:
El 23 de març de 1913 surt a Micheroux-Fleron (Lieja,
Bèlgica)
el primer número del bimensual L'action
anarchiste. Révolutionnaire.
Communista. El periòdic era el resultat de la
fusió de Le Révolté
(Brussel·les, 1908-1914) i L'Émancipateur
(Micheroux, Lieja, 1910-1913).
El gerent i cap de redacció del periòdic va ser
Jean Kroonen. L'administració
corria a càrrec de L. Pleyers. Entre els
col·laboradors, que havien de ser«obrers, assalariats de la indústria»,
podem citar C. Brassine, J. Delville,
Lucien Jules, Jean Kroonen, A. Lebrun, Loupy, François
Requilez, Gabriel
Reuillard, Rhillon, Victor Rousselle, P. Ruscart, Touchatout, Vehem,
entre
d'altres. L'epígraf de la capçalera deia:«Els anarquistes volen instaurar un
medi social que asseguri a cada individu la quantitat més
gran de felicitat
adequada al desenvolupament progressiu de la humanitat.» El
periòdic, que tenia
difusió arreu de Bèlgica (Brussel·les,
Lieja, Verviers, Charleroi, Anvers,
etc.) desapareixerà després de vuit
números, l'últim el de l'1 al 15 de juliol
de 1913.
***
-
Bomba al teatre
Diana: El 23 de març de 1921 al teatre Diana de
Milà (Llombardia, Itàlia), durant
l'intermedi entre el segon i el tercer acte de l'opereta de Franz
Lehár La
mazurka blu, esclata una bomba que provocà 21
morts i uns 50 ferits. L'atemptat
va ser obra d'un grup anarquista individualista que pretenia assassinar
el
comissari de policia Giovanni Gasti i denunciar la detenció
a la presó de San
Vittore d'Errico Malatesta i altres companys (Borghi i Quaglino)
redactors d'Umanità
Nova en vaga de fam. L'atemptat, sembla ser que preparat i
manipulat per la
policia que havia informat sobre la presència falsa de Gasti
al teatre, servirà
de pretext per a una repressió generalitzada contra els
anarquistes. Els
responsables de la malifeta van ser jutjats el 9 de maig de 1933. Els
feixistes
van aprofitar per atacar les seus dels sindicats i de les
organitzacions
esquerranes. El local del periòdic anarquista Umanità
Nova va ser
destruït, així com les seus de la central
anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI) i la del rotatiu socialista L'Avanti!.
Jutjats el 9 de maig de 1922 els autors materials de l'atemptat,
Giuseppe
Mariani i Giuseppe Boldrini van ser condemnats a cadena
perpètua, mentre Ettore
Aguggini va ser condemnat a 30 anys de presó; altres
nombrosos anarquistes que
no van tenir res a veure en l'atemptat van ser castigats entre 5 i 18
anys. En
1979 Mantovani Vincenzo va publicar una historia sobre el fet sota el
nom Mazurka
blu. La strage del Diana, reeditada en 2007 sota el
títol Anarchici alla
sbarra. La strage del Diana tra primo dopoguerra e fascismo.
En 1988 el
director Gianfranco Bettetini va realitzar una
pel·lícula (L'ultima mazurka)
basada en aquest atemptat.
***
- I
Setmana del
Vídeo Radikal-Alternatiu: El 23 de
març de 1987 comença la I Setmana del
Vídeo
Radikal-Alternatiu al local dels antics sindicats verticals de Palma
(Mallorca,
Illes Balears), organitzada pel col·lectiu llibertari Els
Gnomos. Es tractaran
temes com feminisme, lluita obrera, okupació, anarquisme o
música, tot sempre
des d'una perspectiva llibertària, i es
presentarà a l'illa la revista
barcelonina La lletra A. Durant les reunions,
nombroses en públic, va
sorgir la idea de crear un ateneu llibertari a Palma i,
després d'algunes
reunions, naixeria l'Ateneu Llibertari Estel Negre, grup al qual
s'integraria
Els Gnomos.
Naixements
- Anselme
Bellegarrigue: El 23 de març de 1813 neix a
Montfòrt (Gascunya, Occitània)
l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Sos pares
es deien
Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de
certa cultura, va
fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà
els estudis clàssics i
estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta
Eugène Pradel, publicà la
revista de narrativa Mosaïque du Midi.
Després de fer diversos viatges per Amèrica i les
Antilles, el 23 de febrer de
1848 arribà a París (França) procedent
dels Estats Units (Nova York, Boston,
Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com
a comerciant
ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera
eclesiàstica, entrant en un
convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que
abandonà fugint
amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels
aspectes més individualistes
de la democràcia americana --establí contactes
amb Henry David Thoreau i,
probablement, amb Josiah Warren-- i en un viatge amb un vaixell de
vapor pel
Mississippí conegué el president
nord-americà James Knox Polk, experiències que
explicà en el seu relat Le Baron
de
Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat
en La Liberté de Penser,
núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les
femmes d'Amérique (1853). Assistí,
així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de
1948 a París, que esclatà
l'endemà de la seva arribada i que acabà
derrocant la monarquia de Lluís Felip
I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la
Societat Republicana Central
(Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot
govern, alhora que denuncià
la confiscació de les llibertats individuals i locals pel
nou règim. Poc
després abandonà la capital francesa i
s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on
publicà el seu primer fullet, Au
fait! Au
fait! Interprétation de l'idée
démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint
la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el governés la guerra civil». Entre
1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc
el periòdic La Civilisation,
on va escriure diversos
articles contra la República i sobre les idees de
l'autogovern i la negació de
l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser
denunciat,
però el 18 de juny va ser exculpat. A
començaments de 1850 s'establí a
Mézy-sur-Seine,
petita població a prop de París, on amb un grup
d'amics --entre ells Ulysse Pic
(Pic Dugers) i Joseph Noulens--
formà
l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es
crearen a França, i
intentà mantenir una comunitat llibertària a
Melun dedicada a la vida natural i
a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets.
Aquestes activitats
alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat,
va ser detingut el 7
d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i
retornà a París. En 1850
publicà Le Dieu des riches et le Dieu des pauvres
i, amb Ulisse Pic
(Dugers), Jean
Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el
primer
número del periòdic mensual L'Anarchie.
Journal de l'ordre, primera publicació que es
declarà anarquista i on
exercí les funcions d'editor, director i
col·laborador. Mancat de fons
econòmics, d'aquesta revista només es publicaren
dos números. En 1851 prengué
part en la redacció de l'Almanach
de la
Vile Multitude i preparà un Almanach
de l'Anarchie per a l'any següent, però
no es publicà a causa del cop
d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de
1851. Obligat a
exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de
mestre d'escola a Hondures i
de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) --en 1862
exercia de
ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a
París. Segons son
fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la
costa del Pacífic
com un indígena més. Anselme Bellegarrigue va
morir posteriorment a 1865 en
lloc desconegut. Considerat un dels primers anarquistes
individualistes, en la
línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més
amb el pensament
anarcocapitalista.
***
- Albert Nicolet:
El 23 de març de 1850 neix a La Ferrière (Berna,
Suïssa) l'anarquista Albert
Nicolet, també conegut com Metternich.
Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), es posà a
treballà en la indústria rellotgera a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).
Membre de la secció local de la Federació del
Jura de l'Associació
Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre
del seu
Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors,
Frédéric Graisier i
Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger,
reconstituí la
Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa).
En aquests anys col·laborà
en el periòdic Le
Révolté de Ginebra.
Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada
del cartell, a les
principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun,
Basilea, Olten,
etc.), del Manifest dels anarquistes
suïssos, del qual Jean Grave imprimí a
París (França) 10.000 exemplars.
Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda
pel fet», denunciava les
expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes
estrangers,
s'oposava a la creació del càrrec permanent de
procurador general de la
Confederació Suïssa i al reforçament de
la policia política. Els presumptes
responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal
Federal,
reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text,
que havia estat
redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds;
Félicien
Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser
acusat de
difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner,
Marc
l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois,
Rieser, Meyrat, Marthe
Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la
difusió del
cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja
que el Codi
penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social
i
polític. A partir de 1890 s'encarregà
d'administrar a Suïssa les vendes i
subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb
Alcide Dubois i Jules Coullery de
Saint-Imier, redactà el fullet Les
anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat
anònimament a Ginebra. Formà
part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que
lluità contra el socialisme
reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós
distribuïren un manifest, signat
pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els
obrers a distanciar-se d'allò
que havia esdevingut el Dia del Treball, una«processó pacífica que porta al
fang parlamentari». En 1895 envià breus
corresponsalies de Suïssa per a Le
Temps Nouveaux de París i aquest
mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou
expulsat per anarquista
del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup
Llibertari
de La Chaux-de-Fonds. Albert Nicolet va morir el 2 de desembre de 1905
a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).
***
-
André Girard: El
23 de març de 1860 neix a Bordeus (Aquitània,
Occitània) el
militant anarquista i
sindicalista André Girard, també anomenat Max
Buhr. Oficinista en la
Prefectura de Policia, serà cessat tot d'una que es
descobreix la seva
col·laboració amb la premsa anarquista,
especialment en Les Temps Nouveaux,
de Jean Grave, de qui era bon amic; però també enL'Action Social, de
Bernard Lazare; en L'Art Social, de Gabriel de la
Salle; o en Le Journal
du Peuple, de Sébastien Faure. Reconvertit en
corrector d'impremta,
començarà a militar en el sindicalisme. Durant el
Congrés Anarquista de París
d'agost de 1913 formarà part dels vuit membres designats per
constituir la nova
Federació Anarquista Comunista. En aquest mateix any
serà un dels fundadors de
la cooperativa «Le Cinéma du Peuple»,
segur que el cinema és un mitjà més
adient de difondre les idees que la literatura. En 1915, amb Charles
Benoît,
s'oposarà al «Manifest dels 16»,
representats per Kropotkin i Grave, publicant
un llibret sota el títol Un désaccord.
Després col·laborarà en Ce
Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure, i
més tard esdevindrà redactor de L'Avenir
International (1918-1920). S'adhereix a la
Confederació General del Treball
Unitària (CGT-U), en 1922, però
restarà fidel a l'anarquisme fins la fi dels
seus dies. També és autor de nombrosos fulletons,
com ara Éducation et
autorité paternelles (1897), Anarchie
(1901), Au fumier le
drapeau (1901), L'Éducation pacifique
(1902), L'Enfer militaire
(1911), Le parlementarisme contre l'action ouvrière
(1912, amb Marc
Pierrot), o Anarchistes et bandits (1914).
André Girard va morir el 8
d'abril de 1942.
***
- Salvadora Medina Onrubia:
El 23
de març de 1894 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) la
periodista i
escriptora
anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus
Roja.
Visqué la seva infància a Gualeguay (Entre
Ríos, Argentina) on
després va fer de mestra i tingué son primer
fill, Carlos Natalio (Pitón),
com a mare fadrina. Des de molt jove començà a
escriure,
abraçant tots els
gèneres, i a militar en el moviment anarquista. A partir de
1909
mantingué una
intensa campanya en defensa del jove anarquista Simón
Radowitzky, tancat a la
presó d'Ushuaia per haver assassinat aquell any el cap de
policia Ramón Lorenzo
Falcón, responsable de la repressió de la«Setmana
Roja» de 1909 a Buenos
Aires; mantenint correspondència amb ell, planificant la
seva
evasió i, quan el
llibertari ucraïnès fou recapturat, lluitant pel
seu indult
fins aconseguir-lo.
La primera carta enviada per Radowitzky quan sortí de la
presó de l'illa de
Flores (Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a
ella. En
1914 s'instal·là a Buenos Aires i
començà
a col·laborar en el periòdic anarquista La Protesta. En 1915 conegué
Natalio Botana, editor i fundador i director del popular diari Crítica,
on qui es casà i tingué tres fills.
Arribà a tenir molta influència en el
periòdic de son marit, posant-lo al servei de campanyes a
favor de la llibertat
de nombrosos presos polítics. En 1919 participà
activament, amb son fill, en
els fets de la «Setmana Tràgica» de
Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de
setembre de 1930 fou detinguda i empresonada --amb la
matrícula 21.849-- per la
dictadura militar del general José Félix Uriburu;
aquest fet fou contestat per
un grup d'intel·lectuals argentins que envià una
carta al dictador sol·licitant«magnanimitat» amb l'escriptora per la seva«triple condició de dona, de poeta i
de mare», però quan s'assabentà
d'aquesta iniciativa envià des de la presó al
general una carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i
1951
dirigí el diari Crítica, un cop ja mort son marit.
Durant sa vida
col·laborà en nombrosos periòdics,
anarquistes i «burgesos», com ara Fray
Mocho, PBT, Crítica, Caras y Caretas, La Nación,El Hogar, etc. Destacà com a
autora teatral --Almafuerte (1913), La
solución (1921),Las
descentradas (1929),Lo que estaba
escrito i Un hombre y su vida (1934)--, d'obres de teatre per
infants, contista
--El libro
humilde y doliente iEl vaso intacto--, novel·lista --Akasha (1924)--, i de poemaris --El misal de mi yoga i La rueca milagrosa (1921). En 1958
publicà el sue últim llibre, Crítica y su verdad, assaig
sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la
teosofia i
col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta
filosofia esotèrica. Salvadora
Medina Onrubia va morir el 21 de juliol de 1972 a Buenos Aires
(Argentina). La seva
correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb
Radowitzky des que sortí
de la presó en 1930 fins a la seva arribada a
Mèxic fugint de la repressió
franquista, i la de son marit, es troba dipositada al Centro de
Documentación e
Investigación de la Cultura de Izquierdas (CENINCI) de
Buenos Aires. En 2005
Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora. La dueña
del diario Crítica.
Salvadora
Medina Onrubia (1894-1972)
***
- Tomaso Serra: El
23 de març de 1900 neix a Lanusei (Sardenya)
l'anarquista Tomaso Serra, conegut com Il Barba,
encara que va fer
servir altres pseudònims (Barbone, Juan
Fernández y Salas, Pinna
Joseph i Tomy Casella). Son pare era
ferroviari i per això sa
família canviava contínuament de domicili. De ben
jove va guanyar-se la vida
fent de tot (paleta, pagès, etc.), alhora que s'educava de
manera autodidacta.
Quan tenia 16 anys emigrà al nord d'Itàlia per
treballar en la construcció
d'obres públiques (preses, aqüeductes, etc.) i en
1918, acabada la Gran Guerra,
passà a França per fer feina en la
reconstrucció de la xarxa ferroviària. Cap
al 1920, a Suïssa, entrà en contacte amb el
moviment anarquista i conegué Luigi
Bertoni en una conferència. Amb l'arribada del feixisme a
Itàlia va ser
perseguit per les seves idees i això el va obligar a passar
d'un país a
l'altra; de Suïssa passà a França. Entre
1923 i 1925 treballà en la mineria i
als alts forns a Longwy. El 19 de juliol de 1927, sota el nom de Juan
Fernández y Salas, va ser expulsat de
França per «activitats subversives» i
marxà a Luxemburg, on el febrer de 1928 va ser detingut i
condemnat a un mes de
presó per l'ús d'un passaport fals.
Després marxà a treballar a Bèlgica en
la
construcció d'una presa. Més tard
emigrà a Alemanya, d'on va ser expulsat, i
retornà a França. El 6 de novembre de 1930 va ser
condemnat pel Tribunal del
Sena a dos mesos de presó per«infracció al decret
d'expulsió». En 1931 entrà
novament clandestinament a Suïssa i a Basilea el 4 de febrer
va ser detingut i
expulsat del cantó; a Zuric conegué molts
companys llibertaris (Bulzamini,
Guido Rusconi, Spotti, Scaltri, Bedoni, Luigi Frigerio, etc.) i la que
serà sa
companya, també militant anarquista. Gràcies a la«Llar dels Refugiats Politics
Antifeixistes», organització fundada per
antifeixistes italians i socialistes i
anarquistes suïssos, entre 1934 i 1936 pogué restar
acollit a Ginebra. En
aquesta ciutat suïssa conegué Randolfo Vella i
freqüentà el grup editor d'Il
Risveglio, participant en les tasques
tipogràfiques i de difusió d'aquest
periòdic. A començaments de 1936 va ser expulsat
de Suïssa i el seu amic André
Oltramare l'acompanyà amb cotxe a la colònia
infantil que els antifeixistes
havien muntat a Saint-Cergues (Arpitània). Quan
esclatà la Revolució a la
Península Ibèrica decidí marxar-hi per
fer costat el moviment anarquista. El 25
d'agost de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya) i durant
setmanes es va formar
militarment a la caserna de Pedralbes. Després
marxà al front d'Osca on
s'integrà en una bateria d'artilleria comandada per Libero
Battistelli de la
Columna Rosselli localitzat al sud-est del cementiri de la ciutat. Des
del
front envià articles per a Il Risveglio.
El setembre de 1936 s'uní a la
Secció Italiana de la Columna Ascaso que actuava al front de
Terol i va ser
destinat a la bateria del «Grup Michele Schirru».
En aquest destí trobà els
seus amics Luigi Bertoni, Auguste Cornu i André Oltramare.
L'abril de 1937
participà en l'ofensiva sobre Almudébar. Ferit en
la batalla, retornà a
Barcelona, on el 19 de juliol de 1937 va ser detingut, juntament amb
Renato
Bruni, a la plaça de les Drassanes per agents estalinistes.
Gràcies al seu amic
André Oltramare que demanà per ell a les
autoritats catalanes, passà de«desaparegut»
i amb un destí segur al paredó, a detingut a la
presó Model de Barcelona, on
trobà Albert Minnig. Un cop lliure, gràcies a un
metge amic que li lliurà
documentació de la Creu Roja Internacional, fugí
a França, però va ser arrestat
a Perpinyà i tancat durant sis mesos. Després
passà a Bèlgica, per acabar
retornant a França, on el febrer de 1939 va ser detingut a
Lille i deportat al
camp de concentració de Vernet, on romangué fins
al novembre de 1940 quan va
ser traslladat al camp de Mende. Després del seu
alliberament, el 30 de desembre
de 1941, va ser deportat a Itàlia, on va ser immediatament
detingut i confinat
a Ventotene per cinc anys, on trobà el seu amic Giovanni
Virgilio. Amb la
caiguda del feixisme, va ser tancat al camp de concentració
de Renicci
d'Anghiari, però el 8 de setembre de 1943
aconseguí evadir-se amb altres
companys i unir-se a la Resistència romana enquadrat en un
batalló de«Giustizia e Libertà» d'Emilio Lussu,
especialitzat en operacions de sabotatge
i de guerra de guerrilles contra els nazifeixistes. Acabada la guerra,
en 1947
retornà a Sardenya, on va fer de pagès amb son
germà i sa germana, alhora que
difongué el pensament anarquista. A partir de 1960
decidí crear una comunitat
agrària llibertària especialment dedicada als
ancians anarquistes i a les
persones necessitades. El projecte, d'antuvi, va ser força
polèmic i criticat
ja que es pensava que sortiria molt car i que no valia la pena«invertir» en el«desert» sard, però en 1962 durant un
congrés de la Federació Anarquista Italiana
(FAI) va rebre el suport del moviment. En aquests anys va fer amistat
amb molts
anarquistes sards, com ara Pietrino Arixi. Cap al 1968,
gràcies al suport
econòmic dels companys d'arreu d'Itàlia,
aconseguí crear a Barrali la
Col·lectivitat Anarquista de Solidaritat (CAS). Enquadrat en
aquest projecte
d'autogestió, en 1981 es va crear l'Arkiviu-Bibrioteka de
Kurtura Populari (ABKP),
on diposità els seus documents. En aquests anys
participà en nombrosos
congressos llibertaris. Tomaso Serra va morir el 8 d'octubre de 1985 a
Barrali
(Sardenya) d'un càncer a la boca i donà el seu
cos a la ciència. En el seu
homenatge, l'ABKP passà a denominar-se«Arkiviu-Bibrioteka Tomaso Serra». En
1992 Constantino Cavalleri publicà L'anarchico di
Barrali. (Quasi) 100 anni
di storia per l'anarchia. Biografia di Tomaso Serra detto «Il
Barba», Juan
Fernández, Pinna Joseph, Tomy Casella.
Tomaso Serra (1900-1985)
***
- Ettore
Aguggini: El 23 de
març de 1902 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el militant anarquista Ettore
Aguggini. Orfe de mare des dels cinc anys, després de deixar
l'escola va
començar a treballar com a obrer mecànic en una
empresa metal·lúrgica i després
de llegir L'únic i la seva propietat,
d'Stirner, s'adherirà a les idees
anarquistes. Durant la postguerra va participar en un grup
anarcoindividualista, on va fer amistat amb Giuseppe Mariani i Giuseppe
Boldrini. Entre els anys 1919 i 1921, marcat per fortes lluites i per
una
important repressió, va participar en tots els fronts. El 19
d'abril de 1919,
arran del primer atac feixista a la seu del periòdic
socialista L'Avanti!,
va prendre part en les protestes. Durant les grans vagues de 1920 va
participar
en les batalles contra la policia i també en diversos
atemptats contra els
símbols de la burgesia, com ara l'atac al restaurant Cova,
el 26 de juny i el 8
d'agost de 1920, i contra el parador Cavour, el 14 d'octubre de 1920,
que havia
d'albergar la delegació britànica durant el
congrés de la Societat de Nacions.
En 1921 va formar part del grup de militants anarquistes que
diàriament
defensaven els locals del diari Umanità Nova
contra els atacs dels
feixistes i de la policia. Després de l'empresonament sense
judici de nombrosos
militants anarcosindicalistes, i de Malatesta i d'altres redactors del
periòdic
anarquista que havien engegat una vaga de fam per aconseguir ser
jutjats,
Ettore Aguggini, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van decidir
atemptar
contra la vida de Giovanni Gasti, cap de la policia
milanesa i futur prefecte feixista. El 21 de març de 1921
els tres homes van
posar una bomba al teatre Diana, la qual, mal col·locada, va
deixar sa i
estalvi Gasti, però va causar 21 morts i uns 50 ferits entre
els espectadors.
Immediatament després els feixistes i la policia van
devastar la redacció i la
impremta d'Umanità Nova, així
com la seu de l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI) i van detenir nombrosos militants. Aguggini va
poder
fugir a Lodi, però l'abril de 1921 va ser detingut a Ancona.
Durant el procés,
el 9 de maig de 1922, va reivindicar la responsabilitat de l'atemptat i
va ser
condemnat a 30 anys de presó i internat a la penitenciaria
de San Vittore de
Milà. Quan els feixistes van arribar al poder, va ser
transferit al penal de
l'Alguer, on va patir un tancament extremadament despietat. Malalt i
afamegat,
Ettore Aguggini va morir el 3 de març de 1929 a la
presó de l'Alguer (Sardenya,
Itàlia).
Defuncions
- Pierre Fauvet: El 23
de març de 1901 mor a Sant-Etiève
(Arpitània) el militant anarquista francès
Pierre Fauvet. Havia nascut el 15 de maig de 1859 a
Sant-Etiève (Arpitània).
Per mor de les seves activitats militants i per la seva vida errant i
borrascosa Fauvet va patir entre 1878 i 1891 dotze condemnes per
robatori,
vagabunderia, cops i ferides, amenaces i violència contra
els agents a
Sant-Etiève i Montbréson, Lió i
Lausana (Suïssa). En maig de 1886 va participar
en un assumpte de falsificació de moneda i en juny de 1891
va ser alliberat
després de ser sospitós d'haver participat amb
Ravachol en l'assassinat de
l'ermità de Chambles. Membre dels grups anarquistes de
Sant-Etiève, organitzarà
les gires de Sébastien Faure en aquesta regió
d'octubre a desembre de 1891, i
va ser perseguit per infracció a la Llei de 30 de juny de
1881 sobre les
reunions públiques. En octubre de 1896 ca seva va ser
escorcollada i s'hi va
trobar nombrosa propaganda subversiva, però no explosius que
era allò que es
buscava. Armer, primer, i firaire, després, el setembre de
1900 va ser designat
per portar a París les queixes dels firaires de
Sant-Etiève. El nom de Pierre
Fauvet és un dels que apareix amb major
freqüència en els documents policíacs,
malgrat l'estreta vigilància a la qual estava
sotmès.
***
- Alberto Ghiraldo:
El 23 de març
de 1946 mor a Santiago (Xile) el periodista, poeta, dramaturg i
escriptor
anarquista Alberto Ghiraldo. Havia nascut cap al 1875 a Buenos
Aires (Argentina). Son pare, Federico Ghiraldo, era un immigrant
italià i sa mare era
de família criolla. Molt poc després de
nèixer, sa
família es traslladà a
Mercedes (Buenos Aires, Argentina). Quan encara era un infant, son
pare, que
feia de comerciant a Mercedes, morí després de
patir una
greu malaltia. Amb sa
mare, sos germans i l'àvia es traslladà a Buenos
Aires
capital. Son oncle va fer
de tutor, els proveí d'habitatge i es va fer
càrrec de
l'educació dels infants.
Però poc després també son oncle
finà,
restant sa família en una greu situació
econòmica. Per això abandonà els seus
estudis al
Col·legi Nacional i començà a
fer feina, d'antuvi com a mosso en un comerç de teles i
després en una botiga
al port de Buenos Aires. La seva feina implicà que
s'hagués de traslladar d'una
banda a l'altra de la ciutat, entrant en contacte amb el poble i les
seves
vivències. Es relacionà amb els treballadors del
port i
els seus problemes
(jornades laborals llarguíssimes, semiesclavatge,
insalubritat,
etc.),
introduint-se en el moviment obrer. Cap al 1889 assistí als
actes de la Unió
Cívica de la Joventut (UCJ), escoltant oradors com Leandro
Nicéforo Alem, del
qual es va fer devot. Participà en els fets revolucionaris
de
1890 («Revolución
del Parque») que el van impulsar a escriure els seus primers
poemes. Quan tenia
15 anys publicà El año literario,
on presentà un poema propi i escrits
inèdits d'altres autors. En 1892 publicà el
llibre de poemes decadentistes ¡Ahí
van! En aquesta època, que va fer servir el
pseudònim literari Marco
Nereo, conegué el poeta Rubén
Darío i assistí a les seves tertúlies
literàries de l'Auer's Keller de Buenos Aires que el van
influir profundament.
El juny de 1893 participà en la Revolució Radical
i treballà en la revista La
Quincena. En 1895 publicà Fibras
i l'any següent fundà el periòdic El
Obrero, que només durà un mes i mig.
Entre 1897 i 1903 dirigí El Sol de
los Domingos. En 1898, ja anarquista després de
conèixer Pietro Gori,
començà a editar la revista literària
i social El Sol, que durà fins al
1903, i on van col·laborar Almafuerte, Ingenieros,
Darío, Gori, Reclus, entre
d'altres. Aquests anys van ser durs per a la lluita obrera --el 25 de
maig de
1901 es constituí la Federació Obrera Argentina
(FOA) i l'any següent el govern
aprovà la impopular Llei de Residència--, d'Estat
de setge, de clausura
d'impremtes i de centres, de persecució de militants, etc.
Amb ocasió de l'atemptat
contra el president nord-americà William McKinley, el
setembre de 1901, va fer
una conferència a Rosario a favor del magnicidi, titulada«De la violencia»,
que fou publicada en La Protesta (12 d'octubre de
1901). En 1903 va ser
detingut al carrer i aquell mateix any participà en el II
Congrés de la FOA com
a delegat dels obrers del port de Villa Constitución.
Després de la clausura d'El
Sol, en 1904 fundà el setmanari anarquista Martín
Fierro, personatge
de l'escriptor José Hernández pel qual tenia
admiració. Aquest mateix any
estrenà la seva primera obra teatral, Alas,
i es convertí en el
principal redactor del diari anarquista La Protesta,
el qual més tard
dirigirà, fent costat el moviment vaguístic,
enfrontant-se a la premsa afí al
govern de Manuel Quintana i mantenint polèmiques amb els
socialistes. Aquesta
tasca periodística el portà sovint problemes
judicials. En 1905, arran del
fracàs de l'aixecament militar d'Hipólito
Yrigoyen, la repressió policíaca
irrompí al local de La Protesta i al de
la redacció de Martín Fierro,
ubicada en la seva residència. Detingut i,
després d'un mes tancat, fou
traslladat a Montevideo (Uruguai). Pocs dies després
tornà i reobrí el diari, i
organitzà funcions teatrals, presentant el seu llibre La
tiranía del frac.
Crónicas de un preso. Amb motiu de
l'agitació obrera, La Protesta
tornà a ser clausurada. En 1906 tornà a
reobrir-se i continuà en les seves
funcions fins l'agost d'aquell any, quan decidí dimitir de
la direcció a causa
de les dificultats econòmiques i per les
diferències amb alguns militants
--sempre defensà la unitat d'acció entre
anarquistes i socialistes. En 1908 fou
un dels fundadors de la Societat d'Autors Dramàtics, de la
qual fou nomenat
tresorer. Després fundà la revista
literària i de temes d'actualitat Ideas y
Figuras (1909-1916). En aquests anys visqué, a
més del periodisme, d'una
impremta i alhora llibreria. Entre 1910 i 1916 la seva tasca
literària
s'incrementà i potencià l'escriptura d'obres de
teatre, estrenant una de les
seves més importants La columna de fuego
(1913). En 1916 s'instal·là a
Espanya amb sos dos fills, on durant gairebé dues
dècades viurà del periodisme
--fou corresponsal de La Razón-- i de la
literatura --treballà en la Companyia
Iberoamericana de Publicacions (CIAP), preparà edicions de
diversos autors
(Pérez Galdós, Rubén Darío
i José Martí) i va escriure de tot (poesia,
novel·la, teatre, contes, etc.)-- i sempre patint
persecucions per part de la
policia i les amenaces d'expulsió. En aquests anys, fou el
marmessor literari
de Benito Pérez Galdós. En 1935
retornà a l'Argentina amb sa filla, la qual
morí poc després. Instal·lat a La
Plata, després d'un breu matrimoni del qual
nasqué son tercer fill, s'establí a Santiago
(Xile), on la seva producció
periodística, literària i teatral no
minvà. Durant sa vida va col·laborar en
nombroses publicacions llibertàries, com ara La
Barricada, La Campana,¡Despertar!, Estudios,Ideas y Figuras, El Productor,Psiquis, La Revista Blanca, El
Sembrador, El Sol, Vértice,Voluntad, La Voz del Pueblo,
etc. Entre les seves obres, a més de
les citades, destaquen El año literario
(1891), Sangre y oro. El
presidio de Sierra Chica (1897), Gesta
(1900), Los nuevos caminos
(1901), Alma Gaucha (1907), Sangre nuestra
(1911), La cruz
(1912), Crónicas argentinas (1912), La
ley baldón (1915), Doña
Modesta Pizarro (1916), El peregrino curioso. Mi
viaje a España (1917),La canción del deportado (1921), La
canción del peregrino (1922),Antología americana (1923), Primeras
letras (1923), Cara y
cruz (1928), Humano ardor (1928), Yanquilandia
bárbara. La lucha
contra el imperialismo (1929), Política
española (1933), Cuentos
argentinos (1935), Libertadores de
América. Las espadas y las liras
(1935), Cancionero libertario (1935), Cancionero
libertario
(1938), El archivo de Rubén Darío
(1943), Teatro argentino (1946),Canto a Buenos Aires (1946), etc. Alberto Ghiraldo,
que durant els seusúltims anys criticà durament el règim
del general Perón, va morir el 23 de març
de 1946 a Santiago (Xile).
***
- Joan Subinyà
Heras: El 23 de març de 1950 mor a Sant Miquel
de Pera (Montagut i Oix,
Garrotxa, Catalunya) el militant anarquista i resistent antifranquista
Joan
Subinyà Heras, citat de diferents maneres (Fabián
Subiña, Juan
Subiña, etc.) i que
va fer servir el pseudònim de Jesús
Rodríguez
Pérez. Havia nascut en 1909 a Tordera (Maresme,
Catalunya). Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
s'integrà en la guerrilla llibertària
antifranquista que des de França actuava a Catalunya. El 21
de març de 1950 una
patrulla de la Guàrdia Civil, integrada per Joaquim Gelabert
Agustí i Emilio
García Fandiño, detingué a la
carretera de Canya a Sant Pau de Segúries
(Ripollès, Catalunya), dos individus que portaven
salconduits fronteres i van
ser portats al post. Quan es disposaven a escorcollar els retinguts,
els dos
homes obriren foc i feriren mortalment els dos números i el
sentinella Miguel
López Sánchez i fugiren, abandonant les seves
bosses amb la documentació falsa
que portaven, un mapa de la zona i 3.000 pessetes. El 22 de
març la Guàrdia
Civil i la Policia Armada, ajudats de cans, van fer una batuda per la
Vall del
Bac (Vall de Bianya, Garrotxa, Catalunya), sense èxit.
L'endemà van ser
localitzats a Sant Miquel de Pera. Joan Subinyà Heras, que
portava la
documentació falsa a nom de Jesús
Rodríguez Pérez, i Pere
Vergés Valverde (Castellanot),
que portava la documentació a nom de Tomás
Porta Inglada, van ser abatuts el 23
de març de 1950 a Sant Miquel de Pera (Montagut i Oix,
Garrotxa, Catalunya).
***
- Ángel Aparicio
Gil: El 23 de març de 1956 mor a
París (França) l'anarcosindicalistaÁngel
Aparicio Gil. Havia nascut en 1914 a Albalate del Arzobispo (Terol,
Aragó,
Espanya). De ben jovenet començà a militar en el
moviment llibertari a
Saragossa (Aragó) i es guanyava la vida com a mosso de
cafè, formant part de la
Secció de Cambrers de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de la capital
aragonesa. Quan el cop d'Estat feixista de juliol de 1936, es trobava
treballant
al balneari de Panticosa (Osca, Aragó) i
aconseguí passar a França i tornar a
entrar a la Península per Barcelona (Catalunya).
Realitzà tasques orgàniques i
revolucionàries a Puigcerdà, La Seu d'Urgell i
Lleida i s'incorporà al front
d'Aragó com a comissari d'Intendència de la 121
Brigada Mixta de la 26 Divisió
(antiga «Columna Durruti»). Amb el triomf
franquista passà a França, on fou
internat als camps de concentració. En 1948 fou nomenat
tresorer de la Comissió
de Relacions del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i
Navarra en l'Exili. Després
es traslladà a París, on treballà de
cambrer. Ángel Aparicio Gil va morir el 23
de març de 1956 trepitjat per un automòbil en una
avinguda de París (França).
---
Continua...
---