Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)

1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.

Per servar la memòria de Josep Melià

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris podíem haver estat fent feina al servei del franquisme policíac (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.

Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera bicolor de la monarquia, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. (Miquel López Crespí)

Gregori Mir, homenatge (I)

Els meus primers records referents a Gori Mir van estretament lligats a la represa cultural de la postguerra, als anys de la recuperació de la cultura catalana després dels desastres produïts pel feixisme i la reacció anticatalana a la nostra terra. Uns anys que han estat estudiats molt encertadament per l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004). Parlam dels anys del naixement de l’Obra Cultural Balear (OCB), constituïda el desembre de 1963, de l’organització dels primers cursos de llengua catalana (a l’Estudi General Lul·lià ja s’impartien el 1954); del funcionament de les aules de Poesia, Teatre i Novel·la que, impulsades per Jaume Adrover, significaren la primera alenada d’aire fresc, de contacte amb la nostra cultura i amb les concepcions culturals antifeixistes del moment enmig d’aquella grisor heretada de la postguerra i que tot ho envaïa amb el seu alè sinistre. Va ser precisament a les Aules on vaig sentir per primera volta Gregori Mir parlant de literatura i societat. Tot això s’esdevenia en els anys 1965-66. Gregori Mir intervengué a les Aules al costat d’altres grans intel·lectuals del moment com eren Josep Pla, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedas, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Llompart, Francesc Candel, Joaquim Molas...

Nascut a Campos el 1938, el polític i escriptor Gregori Mir es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1964) i es doctorà l’any 1992 amb la tesi Miquel dels Sants Oliver. Nacionalisme i síntesi liberal-conservadora. La GEM ens informa que cap al 1976 col·laborà en la formació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés i de la coalició Unió Autonomista (1977).

La darrera vegada que vaig parlar amb l’amic Gori Mir va ser fa uns anys, en la tertúlia que amb un grup d’amics escriptors, pintors, periodistes i activistes culturals fèiem setmanalment en el Bar Modern de Ciutat. Record que, aprofitant que la meva filla petita, na Núria, acabava de complir un any, vaig portar una ensaïmada a la tertúlia que, juntament amb Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la dels anys seixanta, Gori Mir i els altres amics ens menjàrem amb deler tot recordant els vells temps, els anys inicials de les nostres lluites juvenils.

Aquell matí de febrer havia de fer unes feines inajornables. Vaig sortir amb la nina, procurant que anàs ben tapada, no fos cosa es que constipàs amb el canvi de temperatura de la casa al carrer. Vaig passar un moment pel Bar Modern per a saludar els amics d ela tertúlia. Feia un fred espantós i ens refugiàrem tots a l’interior del bar per petar la conversa. En Gori Mir, preocupat per na Núria, una mica esverat em digué si no hi havia perill que es constipàs. Jo li vaig dir que no passàs ànsia, que anava ben tapada i que de seguida que ens empassòlassim l’l'ensaïmada la portaria novament a casa. Sembla que es tranquil·litzà una mica, i amb els altres tertulians entràrem al bar. Cal dir que tot el temps que parlàrem de les Aules em vaig fixar que Gori Mir no deixava de mirar la meva filla d’un any amb posat de fonda preocupació. Crec que, al final de la tertúlia, quan ens acomiadàrem fins a la propera trobada, féu un alè de satisfacció. Finalment m’emportava la filla a casa!

Parl d´una època, mitjans dels noranta, en què Gregori Mir ja feia anys que havia publicat Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (1970), El mallorquinisme polític (1840-1936). Del regionalisme al nacionalisme (1975) i Els mallorquins i la modernitat (1981). Militant del PSOE, fou senador per Mallorca (1979-82) i diputat per Mallorca (1982-86). Posteriorment participà en la fracassada aventura d’Unió Balear, de què fou un dels fundadors, fins que amb el pas del temps decidí dedicar molt més temps a la recerca històrica, camp en què havia excel·lit de forma destacada.

Tot rememorant aquella darrera trobada, un dels darrers debats mantinguts amb l’amic Gori Mir, pens com era d’important dins el nostre subconscient el pes del recent passat, la història de la lluita per la llibertat, el record de les primeres activitats culturals contra la dictadura, per servar la nostra memòria història. No degué ser per casualitat que amb Jaume Adrover recordàssim el significat polític i cultural d’aquella petita i valenta renaixença que varen ser les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mitjans dels anys seixanta.

Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior.

Posteriorment al conflictiu desenvolupament de les Aules (i escric “conflictiu” perquè hi hagué persecucions, prohibicions i detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social de règim), a iniciativa de Josep M. Llompart, Gori Mir publicaria les conferències fetes a les Aules en un llibret cabdal en la nostra formació: Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, publicat per l’Editorial Moll el 1970. En paraules de Josep M. Llompart, el llibre de Gori Mir assenyala “la primera passa ferma cap a una interpretació sociològica de la literatura mallorquina”. Vist amb perspectiva històrica hom pot constatar la importància de llibres com aquest de Gori Mir o el que havia escrit uns anys abans Josep M. Llompart, el famós i imprescindible La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964). Ambdós autors, Josep M. Llompart i Gregori Mir, coneixedors dels moderns corrents d’anàlisi de la realitat social, el materialisme històric, la sociologia contemporània, ens fornien eines summament importants per al coneixement de la nostra cultura. Josep M. Llompart ens ho fa notar en el pròleg al llibre de Gori Mir quan diu que el sistema d’anàlisi de la cultura emprat per l’investigador de Campos ens permet tenir una visió prou correcta dels fonaments reals que sostenen la literatura mallorquina. Com deia l’autor de Poemes de Mondragó: “L’aplicació dels mètodes sociològics permet a l’autor [Gori Mir] arribar a una explicació definitiva, almenys en el plantejament general, d’allò que ningú no havia sabut explicar-se, i que, en diferents ocasions, havia donat lloc a saboroses esbatussades de província: el teatre ‘regional’. La síntesi que fa Gregori Mir de l’evolució històrica del gènere dramàtic a Mallorca, com a literatura i com a espectacle, i l’estudi dels condicionaments que l’han afaiçonada em semblen d’una lucidesa perfecta. D’altra banda, la conclusió és tallant i arracona per sempre tota possible discussió sobre el problema: a Mallorca hem tingut l´únic teatre que la nostra estructura social possibilitava”. Llompart conclou: “Gregori Mir no sospesa valors (com ha fet de manera exclusiva una crítica desconeixedora de la realitat insular), sinó que exposa les raons que donen coherència als fets”.

El llibre de Gregori Mir Literatura i societat de la Mallorca de postguerra, juntament amb el de Llompart La literatura moderna a les Balears, els de Josep Melià Els mallorquins i La Renaixença a Mallorca, el de Guillem Rosselló Bordoy L’Islam a les Illes Balears, i els que d’ençà la postguerra ha editat Francesc de Borja Moll, condicionen la nostra percepció de la realitat, ens forneixen instruments prou útils per defugir la putrefacció cultural feixista alhora que, en alguns casos, van bastint els fonaments d´una futura dedicació a la literatura en els lletraferits d’aquells anys. Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll, amb llibres dels autors que hem citat més amunt. Una formació basada no solament de la Gramàtica normativa o en el Vocabulari mallorquí-castellà, les Rondaies, les xerrades radiofòniques, o en el paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens dotava d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Sense oblidar Raixa, aquell número u, El que s’ha de saber de la llengua catalana, de Joan Coromines.

Com diu Josep M. Llompart en el pròleg del llibre de Gori Mir Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, l’investigador de Campos porta uns anys d’avantatge als autors de la generació literària dels setanta quant a la intervenció en el món cultural mallorquí. Llompart escriu: “Si no ho record malament, Gregori Mir va aparèixer per primera vegada dins la petita però espessa jungla dels lletraferits mallorquins cap a la segona meitat de la dècada dels cinquanta”. Per tant, quan participà a les Aules ja és un conegut llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, un poeta conegut per les seves col·laboracions a Ponent, la revista literària que dirigeix Llorenç Vidal, que a poc a poc pren consciència de la manca de llibertat que pateix la nostra terra i es va implicant en multitud d’activitats culturals, les que el règim permet i sempre vigilades i controlades, i que són uns instruments valuosíssim per anar desvetllant la joventut mallorquina. Les Aules que dirigeix Jaume Adrover, els famosos cicles anuals de conferències que es fan a Campos, esdevenen “vertaders cursos universitaris d’estiu” i compten amb la col·laboració activa i desinteressada d´un jove activista, Gregori Mir, que a poc a poc, des de la poesia, es va decantant envers el camp de la recerca històrica i la política activa.

Gregori Mir i molts dels autors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels setanta” són producte d’aquella renaixença cultural dels anys seixanta. En aquest aspecte cal parlar, no solament de la tasca essencial de l’Editorial Moll, sinó també de la importància de Daedalus, que al costat de la feina feta per l’OCB, per Llibres Mallorca, per la tasca de divulgació cultural i activisme catalanista que es desenvolupa a les llibreries l´Ull de Vidre, Tous i Logos, conformen un ben concret panorama de redreçament nacional i cultural del qual l’obra i les activitats de Gregori Mir formen part consubstancial.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. (Miquel López Crespí)

El mallorquinisme polític: Gregori Mir en el record (i II)

És al voltant d’aquestes llibreries [Llibres Mallorca, Tous, Logos...], de les quals Gregori Mir és client assidu, que puc parlar i veure de més a prop l’investigador de Campos. Ambdós col·laboràrem plegats a les pàgines de Cultura del diari Última Hora. Pàgines que, dirigides pel periodista Xim Rada, arreplegaven bona part de la intel·lectualitat del moment, és a dir, de començaments dels anys setanta. Recordem que en el suplement de cultura de Diario de Mallorca hi col·laboràvem –entre molts d’altres- Gabriel Janer Manila, Josep M. Llompart, Joan Adrover, Andreu Ferret, Damià Ferrà-Ponç, Maria Aurèlia Campany, Juan Lobato, Marcelo Sastre, Ramón Luis Acuña, Sebastià Verd, Antonio Fernández Molina, Antoni-Lluc Ferrer, Román Piña, Francesc de B. Moll, Octavi Saltor, Maria Antònia Oliver, Joan Miralles, Joan Adrover, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Bernat Cifre, Guillem Puerto, Miquel Ferrà Martorell, Mariano Planells, Francesc Llinàs, Isidor Marí, Guillem Mateu, Toni Oliver, Carmen Martín Gaite, Josep Albertí, Jaume Vidal Alcover, Francesc Parcerisas, Cristóbal Serra, Román Orozco, Bernat Nadal, Damià Huguet, José Bergamín, Pere Llabrés, Llorenç Capellà, Francisco Umbral, Paco Monge, Rafael Sender, Gregori Mir, Margalida Capellà, Enrique Molina Campos, Antonio Papell, Blai Bonet, Joan Fuster, Joan Veny Clar, Guillem Colom, Leopoldo María Panero, Dionisio Ridruejo, Antoni Colom, Planas Sanmartí, Miquel Arbona, Josep Massot i Muntaner, Andreu Manresa, Pau Faner, Amando de Miguel, Joana Serra de Gayeta...

Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. Aquest llibre, juntament amb el de Josep Benet (publicat sota el pseudònim de Roger Arnau) Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), publicat l’any 1974 a Edicions Catalanes de París, ens proporciona una visió prou extensa del món dels nostres pensadors nacionalistes. Un ventall que recull des del regionalisme al marxisme revolucionari dels anys trenta. Aquests llibres, juntament amb el de Josep Melià Els mallorquins, el de Joan Fuster Nosaltres els valencians i els clàssics del pensament socialista internacional, són alguns dels que basteixen els fonaments de bona part de la formació cultural que sustenta la nostra militància antifeixista en els començaments dels anys setanta.

L’obra de Gregori Mir El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme ens permetia endinsar-nos en el sorgiment de les idees d’enfrontament amb el poder central, l´inicial retrobament de les nostres senyes d’identitat cultural i nacional. Com explicaven Jordi Bonafont i Gabriel Montcada en el pròleg de El mallorquinisme polític: “Estem segurs, per tant, que aquesta obra interessarà tots els mallorquins estudiosos del passat de llur poble i, d´una manera particular, aquells que es preocupen del present i del futur polític de l’Illa, especialment els pertanyents a les noves generacions, respecte a les quals el règim franquista ha fet tot el que ha estat al seu abast perquè desconeguin la història de llur comunitat i, per tant, perquè ignorin que, abans del juliol del 1936, va existir un mallorquinisme polític que ha deixat una gran quantitat de literatura política, el coneixement de la qual encara, en molts d’aspectes, pot il·luminar els mallorquins compromesos en la reforma i canvi al seu poble”.

Els articles de la revista La Palma, els materials de Josep Tarongí i Cortés, J. L. Pons i Gallarza, en són un exemple. Mitjançant la feina de recerca de materials feta per Gregori Mir poguérem aprofundir en la situació històrica que permeté el sorgiment d´un incipient pensament polític regionalista. Importants, en aquest camp, els articles de Miquel dels Sants Oliver i de Lluís Martí que surten en el llibre. Cabdal igualment poder copsar l’aportació teòrica mallorquina al procés nacionalista català. Gori Mir reprodueix dos articles, un de Gabriel Alomar titulat Harmonización de la corriente nacionalista con la socialista i un altre de Miquel dels Sants Oliver, el que porta per títol “Extensió i evolució del catalanisme”, que ens permeten veure amb claredat els nexes d´unió existents entre la intel·lectualitat de la nació. El primer volum de El mallorquinisme polític acaba amb articles de Joan Estelrich, Pere Oliver Domenge, Guillem Forteza i Gabriel Alomar, entre molts d’altres. En resum: un ample ventall de materials que a mitjans dels anys setanta ens permeten saber d´un venim com a poble i, seguint i fent nostra aquesta valuosa tradició cultural, esmolar les eines que ens serveixin per avançar envers una total recuperació cultural, bastir la nacionalitat futura.

En el volum II de El mallorquinisme polític, el material que aconsegueix aplegar Gregori Mir ens permet avançar en la visió i comprensió dels orígens del nacionalisme mallorquí. Material summament interessant del Centre Regionalista de Mallorca, sobre el paper del Partit Liberal amb interessants articles de Rafel Ramis i Togores, la fundació de l’Associació per la Cultura de Mallorca, aquell primer intent d’aglutinació de les tendències polítiques dins una plataforma cultural. També hi podem trobar alguns articles de Gabriel Alomar i de Miquel Ferrà escrits sota la dictadura de Primo de Rivera. En aquella època, quan després d’un d’aquells viatges a l’estranger de mitjans dels anys setanta portàrem a casa el llibre de Gregori Mir que comentam, record que m’interessaren molt especialment els articles de la revista La Nostra Terra, aprofundir en el paper de Joan March en la política mallorquina i, sobretot, eren ben profitosos els capítols que feien referència al paper de la República en el nostre redreçament nacional. Curiós constatar com, igual que en la Constitució de 1978, la de la República també prohibeix la federació de regions autònomes. Sembla que el poder central sempre ha tengut ben clar que, en qualsevol època i circumstància, l’essencial és barrar el pas a una possible i hipotètica unitat dels Països Catalans. El més trist és constatar com, així com la burgesia central espanyola té ben aclarit quin ha de ser el seu paper i la seva política per barrar el pas a l’avenç de les nacions oprimides per l’estat, l’esquerra oficial, determinades forces “nacionalistes” dretanes mai no ho han aclarit i han acceptat sempre i en tot moment les imposicions espanyoles. Un silenci, una manca de política ben pagats, pels successius règims espanyols, evidentment!

Però parlàvem d’aquest segon volum de El mallorquinisme polític. Record com era d’interessant, un autèntic descobriment!, poder llegir en la fosca de finals del franquisme els lluminosos articles de Gabriel Alomar en referència al paper de Mallorca en la història i en la cultura mediterrània. I també les aportacions a la formació de l’Esquerra Republicana Balear, al treball teòric i pràctic d’Alexandre Jaume quant als problemes d’aconseguir la unió de les idees socialistes i nacionalistes i les dificultats per anar bastint els estatuts d’autonomia de Catalunya i Balears. És evident que la sublevació militar feixista de 1936 estroncà aquest camí de recuperació dels nostres drets nacionals. El llibre en parla extensament en el capítol XXII, el que porta per títol “La unitat: un camí que l’alçament militar-feixista interrompé”.

Ens podríem allargar molt més quant a la importància del llibre de Gregori Mir en aquella època concreta que ara evocam, com ara mateix, trenta-tres anys després de la seva edició. La importància del llibre, del valor dels textos que s’hi inclouen, queda ben ressaltada en el pròleg de Jordi Bonafont i Gabriel Montcada quan escriuen: “D’altra banda, aquesta obra ens dóna a conèixer l’esforç d’alguns mallorquins d’hair per alliberar-se del llast del caciquisme, del provincialisme, del subdesenvolupament cultural, del sucursalisme, d’aquell sucursalisme que Joan Fuster, amb tant d’encert, ha descrit en el seu importantíssim llibre Nosaltres els valencians. Un esforç que quan semblava que anava a donar fruit fou interromput brutalment per l’alçament del juliol del 1936 que, en triomfar a Mallorca, com després a la resta dels Països Catalans dependents de l’Estat espanyol, perseguí tota mena d’expressió democràtica i autòctona, imposant un règim totalitari, anticatalà i colonial”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

 Nova activitat dirigida als més petits, i oberta a tothom.

  0a3_sacanova.pdf

 A l'adjunt teniu el nou cartell de la propera excursió de l'Associació. Serà el diumenge 23 de març i el recorregut serà per Sa Canova, des de S'Estanyol al Torrent de na Borges. La partida, com sempre, serà a les 10h, aquesta vegada al Molí den Beió (aprop de l'Auditori de Manacor).

Pensau que heu de dur pa a taleca, però també pensau que el sol ja començarà a picar i convé dur gorres i crema solar. També teniu en compte que les excursions que feim són per anar a peu i amb portabebès (no en cotxets) i que pregam que no dugueu cans ja que hi pot haver algú que no li agradi gaire (principalment els petitons!).

Esperam que la disfruteu molt!

 I aquí teniu la foto de grup de l'excursió a Cala Virgili decorada per na XERI !!!

Els escamots feixistes també actuen a Ucraïna de l'Est, segons una crònica de RT.

      Com és sabut, les formacions feixistes es proposen la conquesta del poder per mitjà de l'assalt a l'Estat. Les formacions feixistes ucraïneses han demostrat la validesa de la teoria feixista en l'assalt a l'Estat d'Ucraïna, el febrer de 2014; els escamots van fer de punta de llança per a l'assalt a centres de l'administració de l'Estat i, finalment, al Parlament.

    Per descomptat, els feixistes van poder aconseguir el seu objectiu perquè Washington havia decidit provocar el cop d'Estat a Ucraïna (El govern Obama ha batut el rècord en cops d'Estat). 

     Tot seguit podreu baixar el post de RT; però abans m'he de referir a la política contradictòria que despleguen els savis del diari Ara. Per una banda, fan de l'Ara el diari més compromès a favor de la consulta sobiranista de Catalunya-Principat, però alhora participa amb la conxorxa de la premsa ''occidental'' que fa costat als colpistes ucraïnesos i que declara il·legal el referèndum sobiranista de Crimea.  Sembla una política suïcida, la dels savis de l'Ara.

    Vegeu el post que us deia Ucraïna fora de control

Anarcoefemèrides del 14 de març

Esdeveniments

- Surt Ariete Anarquista: El 14 de març de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcocomunista Ariete Anarquista. Periódico comunista. Es distribuïa a Barcelona i a Gràcia. Va ser dirigit per Emili Hugas i estampat a la impremta de Jaume Torrents Ros (Gran), que poc després va ser encausat en el«Procés de Montjuïc». Publicà notícies sobre el moviment anarquista de l'interior i de l'exterior. Els articles anaven sense signar o amb inicials i trobem un text de Victor Hugo. Començà a publicar per lliuraments la novel·la antimilitarista de Georges Darien Biribí. Apuntes del natural. Només sortí un segon número, el 21 de març.

***

- Surt L'Agitazione: El 14 de març de 1897 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Agitazione, per Errico Malatesta que ha retornat a Itàlia clandestinament. D'aquest periòdic fortament antigovernamental i antimarxista, partidari de l'antiparlamentarisme i de l'antielectoralisme, se'n tiraven entre 6.000 i 7.000 exemplars i tindrà una bona difusió entre els obrers del port i als barris populars. Puntualment va tenir suplements diaris. En seran redactors Gori, Smorti, Felicioli i Fabbri, entre d'altres. Va deixar de publicar-se en 1898. El nom de la capçalera serà emprat posteriorment en diverses publicacions llibertàries.

***

- Batalló de la Mort: El matí del 14 de març de 1937 es presentà al poble de Barcelona (Catalunya) amb una gran desfilada l'anomenat«Batalló de la Mort». Aquesta«força d'assalt i de xoc» formà a l'Avinguda del Catorze d'Abril, d'on sortí desfilant en formació militar en direcció al Passeig de Pi i Margall, per a continuar després per les Rambles fins al carrer de Fivaller; en arribar a la Plaça de la República, formà davant el Palau de la Generalitat, on esperaven el president del govern català Lluís Companys, el primer conseller Josep Terradellas, el conseller d'Economia Diego Abad de Santillán i altres personalitats. Desfilaren la secció motorista, els batedors, els abanderats, les bandes de cornetes i de tambors, les companyies de la unitat i, per acabar, la secció sanitària del batalló i un grup de comissaris enarborant la seva bandera pròpia. Portaven les senyeres de la República espanyola, amb les inicials UHP («Uníos Hermanos Proletarios»), i la negra, insígnia pròpia. Va ser acompanyat per la banda de música del Partit Federal Ibèric (PFI). El president de la Generalitat dirigí la promesa dels nous combatents: «Prometeu lluitar fins vèncer o morir, a lluitar i vèncer l'enemic fins el sacrifici de les vostres vides si cal? Prometeu prosseguir en la lluita fins esclafar el feixisme i donar la màxima glòria i el major honor a la vostra bandera?», que contestaren amb un unànime«Sí!» amb els matxets a l'aire. El batalló desfilà per la Plaça de la República, després recorregué la Via Durruti i la Ronda Salvochea fins a la Plaça de Catalunya, on va fer acte de presència en la inauguració del monument a l'Heroic Soldat del Poble, juntament amb la columna formada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), altres representacions de cossos militaritzats de l'Exèrcit Popular, de l'Escola de Comissaris Polítics, etc. El«Batalló de la Mort» va ser la columna anarquista de caràcter internacional més coneguda i estava formada per uns 600 membres, sobretot per italians exiliats a França. Aquesta desfilada de presentació causà una forta impressió en la ciutadania a causa dels seus uniformes i posat d'aparença gairebé feixista, encara que eren una còpia més o menys reeixida dels «Arditi del Popolo», els escamots antifeixistes italians. Aquest batalló va ser equipat i finançat per la Generalitat de Catalunya a instàncies de Diego Abad de Santillán i fou entrenat en una masia de Sant Adrià de Besòs i al castell de Can Taió de Santa Perpètua de Mogoda, a prop de Barcelona, sota el comandament de Cándido Testa (Mario Weber) i d'Emilio Strafelini i l'assessorament de destacats militants antifeixistes (Nicola Menna, Fausto Nitti, Camillo Berneri, etc.). Lluitaren al front d'Aragó i en les batalles d'Almudévar i de Montalban van ser derrotats. Durant l'assalt de l'ermita de Santa Quiteria, a prop de Tardienta, van ser anihilats. L'octubre de 1937, amb la militarització de les milícies, va ser dissolt i els seus efectius van ser enquadrats en la 142 Brigada Mixta, en la 32 Divisió, en el «Batalló Garibaldi» i en altres unitats de l'Exèrcit Popular republicà.

Batalló de la Mort

***

- Conferència de Frederica Montseny: El 14 de març de 1937 al Cinema Coliseum de València (València, País Valencià) la militant anarquista Frederica Montseny, aleshores ministra de Sanitat i Assistència Social de la II República espanyola, pronuncià la conferència La Commune de París y la Revolución española. En aquest acte, presentat per Mauro Bajatierra Morán, Montseny establí semblances entre ambdós fets històrics revolucionaris. Aquesta conferència va se publicada el mateix any per l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb una coberta del dibuixant i cartellista Artur Ballester. En 2006 va ser traduïda al català i publicada amb un pròleg de Susanna Tavera per L'Eixam Edicions.

Conferència de Frederica Montseny (14-03-1937)

Naixements

- Raphael Friedeberg: El 14 de març de 1863 neix a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) --actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia)-- el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau,Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquestaèpoca es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores«bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. Raphael Friedeberg va morir el 16 d'agost de 1940 a Ascona (Ticino, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Auguste Gorion: El 14 de març de 1885 neix a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Jules Auguste Gorion, també conegut com Alfred Breton. Patí una infància desgraciada i quan tenia 10 anys va haver d'abandonar l'escola i marxà a una granja a cuidar vaques. Un obrer socialista l'orientà en les seves lectures i es formà de manera autodidacta. Es decantà per l'anarcoindividualisme i es va veure forçament influenciat pel Manuel du soldat, de Georges Yvetot. En 1905 milità a Montmorency (Illa de França, França) i després s'establí a Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França, França), on esdevingué administrador del periòdic anarcoindividualista Le Réveil de l'Esclave (1920-1925), dirigit per André Lorulot. També col·laborà en Le Semeur de Normandie (1923-1936) i va fer difusió del periòdic anticlerical La Calotte. L'agost de 1910 va ser detingut amb Edouard Pavy durant uns incidents arran d'una vaga a Margency (Illa de França, França) i empresonat a Pontoise (Illa de França, França); jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de presó per entrebancar la «llibertat del treball», per«violències amb armes prohibides» i per «violació de domicili». Es guanyava la vida com a obrer encofrador i durant els anys trenta es consagrà a la lluita sindical. En 1933 publicà el fullet, amb un prefaci de Han Ryner, Les mots croisés du militant, número 35 dels quaderns de la«Bibliothèque de l'Aristocratie», editats per Gérard de Lacaze-Duthiers. A Pierrefitte-sur-Seine milità en la Libre Pensée. En 1947 publicà el recull de poesies revolucionàriesCris de révolte contre l'iniquité sociale et les exploiteurs du peuple, amb un prefaci de Manuel Devaldès i il·lustracions de Louis Moreau, i que va ser reeditat en 1950 en una versió ampliada. Auguste Gorion va morir el juliol de 1952 a la regió parisenca i fou incinerat el 7 d'aquest mes al cementiri de Père-Lachaise de París.

***

-Émile Cottin: El 14 de març de 1896 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Louis-Émile Cottin, conegut com Milou. Fill d'una família obrera, va passar la seva infància a Compiègne. Fuster ebenista, llegeix molt Zola i descobreix de molt jove les idees llibertàries. A partir de 1915 s'ajuntarà amb els anarquistesÉmile Armand, Pierre Chardon i Sébastien Faure, i més tard amb Louis Lecoin i l'exiliat Buenaventura Durruti. En maig de 1918 va veure com la guàrdia carregava i disparava contra els obrers de les fàbriques d'armament en vaga i va quedar commogut. El 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres i«trencador de vagues», senseèxit. Condemnat a mort el 14 de març de 1919 per un consell de guerra presidit pel coronel Hyvert, la pena és commutada a 10 anys de reclusió i 20 d'exili, gràcies a la campanya que llança el periòdic Le Libertaire sota el lema:«L'assassí de Jaurès: alliberat; Cottin, que no ha matat ningú: condemnat a mort.» Durant aquests anys, molts militants anarquistes seran perseguits i empresonats pel seu suport a Cottin. La Unió Anarquista va editar en 1922 per agitar la campanya el fullet Émile Cottin, son geste, sa condemnation, son suplice. Tancat a Melun, s'hi va estar 42 dies a la cel·la dels condemants a mort. Alliberat el 21 d'agost de 1924, és constret a fixar la residència a Haucourt (Oise), on l'anarquista Segond Casteu el va albergar. Va viure aquest temps fent capses de fusta de l'arbre del pa a vint francs que eren publicitades pel setmanari anarquista Germinal. Tanmateix no deixa de viatjar i a París coneixerà sa companya, amb qui tindrà un fill, però de qui se separarà aviat. En 1930, quan anava a Marsella a veure son fill, és detingut a Lió i condemnat a tres mesos de presó. En 1936 va treballar com a ebenista a Clichy i el febrer va ser de bell nou detingut i empresonat altres tres mesos. En setembre de 1936, marxa a Espanya i s'allista en el Grup Internacional la columna del seu amic Durruti. Cottin va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya), al front, quan es trobava fent guàrdia encimbellat en un arbre, a la riba del riu, i una bala d'un franctirador d'elit l'abaté.

***

- Horacio Badaraco: El 14 de març de 1901 neix a Buenos Aires (Argentina) el destacat militant anarquista Horacio Gregorio Badaraco, que usà el pseudònim Orazio Vadarazco. Fill d'una família de banquers enriquits amb el negoci familiar de drassanes a La Boca que vivia al barri de Congreso. Des de molt jove començà a interessar-se per la cultura llibertària i a partir dels 11 anys sos pares sempre el trobaven a la llibreria Perlado fullejant llibres de temàtica anarquista. En 1915, mentre observava els anarquistes que es reunien al cafè Gaumont del barri de Congreso, el dramaturg Rodolfo González Pacheco el convidà a formar part de la tertúlia; fou aquest mateix escriptor que li proposà col·laborar en el periòdic anarquista La Obra quan només tenia 16 anys i la repercussió dels seus escrits va fer que n'esdevingués redactor. A més d'escriure per a les publicacions anarquistes, participà activament en l'agitació revolucionària, en uns anys marcats per la repressió contra el moviment obrer impulsada pel govern radical i els seus grups parapolicíacs (Lliga Patriòtica Argentina) i els ressons de la Revolució russa, que dividí en moviment llibertari entre anarquistes purs, línia a la qual se sumà Badaraco, i els anarcobolxevics, que feien costat el leninisme. Un fet que el marcà força fou la repressió de l'Exèrcit contra la rebel·lió llibertària dels obrers de la província de Santa Fe, a la Patagònia argentina, en 1921. Quan arribà l'hora de fer el servei militar, en comptes de negar-se a fer-ho desertant, fugint a l'Uruguai o canviant-se el nom, decidí que el compliria per fer agitació i propaganda revolucionaria el si del militarisme reaccionari argentí. El 25 de gener de 1923, davant la caserna de Palermo, on fa de recluta, un anarquista alemany, Kurt Wilckens, mata amb una bomba i una pila de trets el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia rebel»; Badaraco repartirà immediatament pamflets a la caserna recordant les matances del militar. Detingut, fou acusat d'assenyalar a Wilckens qui era Varela i, després de terribles tortures, fou empresonat vuit mesos a la cel·la contigua on seria assassinat l'anarquista alemany. A la garjola va escriure articles, que van ser trets de diverses maneres, per al periòdic anarquista La Antorcha, a més de defensar els presos del règim carcerari. En sortir de la presó, es casà amb l'espanyola i obrera del vidre Ana Romero, alhora que rebutjà l'herència familiar i es posar a fer feina com a rentador de cotxes. En el seu temps lliure escrivia per a La Antorcha, especialment sobre els seus temes preferits: l'antimilitarisme, la defensa de la dona i l'educació antiautoritària i racionalista. Es mostrà molt dur amb els assassins que, en nom de la civilització, assassinaven impunement els nadius dels pobles oriünds del Chaco i de Formosa. A mitjans dels anys vint participà activament en les campanyes de suport a Sacco i a Vanzetti, amb vagues, manifestacions i atemptats a ambaixades dels Estats Units. Fou detingut amb Alberto Bianchi, també membre de La Antorcha, en una manifestació a la plaça Congrés acusats de«traïció a la pàtria» per cremar una bandera nord-americana i empresonats. Badaraco començà una vaga de fam i dues setmanes després s'hi afegiren tots els presos del Departament Central de Policia, obligant els jutges a alliberar els dos anarquistes. Sis mesos després, fou tancat novament un any, aquesta vegada acusat de fer «apologia del delicte» per publicar un article que havia escrit sobre Wilckens on justificava l'acció del venjador. A la presó engegà una campanya per l'alliberament de Simón Radowitzky responsable de la mort del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, autor de la brutal repressió de la«Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires. Amb el seu suport, el 18 de gener de 1926 el grup d'acció català «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Rodríguez, i Francisco i Alejandor Ascaso), exiliat a l'Argentina, atraca la sucursal de San Martín del Banco Nación i l'estació Primera Junta del metro Línia A. En 1930, quan s'instaurà el cop militar de José Félix Uriburu, el moviment obrer estava dividit i més preocupat en lluitar entre si que en fer front comú contra l'enemic, fet que l'amoïnà moltíssim, i la repressió contra aquest fou duríssima (censura, clausura de locals, prohibició de periòdics, expulsió de militants estrangers, empresonaments, etc.). Detingut el 2 d'octubre de 1930 com a organitzador de la resistència contra el colpisme, el portaren amb el Chaco --transport amb capacitat per a 150 persones--, que anava ple amb 850 presos polítics (anarquistes, trotskistes, socialistes, comunistes, etc.) i comuns, cap al penal d'Ushuaia a la Tierra del Fuego. Després d'un any i mig a base de brutals pallisses i sense poder rebre ni enviar cartes a sa família, fou alliberat, arribant el 2 de març de 1932 a Buenos Aires des de Tierra de Fuego a bord del vaixell «Pampa». En 1932 participà en el II Congrés Anarquista en representació de La Antorcha, on va fer costat la postura de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que s'oposava a la creació d'una organització específica anarquista; la derrota d'aquesta proposta tingué com a conseqüència directa la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que en 1935 es transformaria en la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). A la colònia penitenciària d'Ushuaia conegué companys de diferents ideologies i simpatitzà amb l'estratègia de l'espartaquisme alemany, basada en lluita conjunta entre obrers, pagesos i soldats, i amb els companys anarquistes Ernesto Romano, Domingo Varone, Mario Anderson Pacheco, César Balbuena i Antonio Cabrera fundà en 1934 l'Aliança Obrera Spartacus (AOS). A partir d'aquest any edità també el seu òrgan d'expressió Spartacus. Obrero y Campesino. Comunista Anárquico, amb col·laboradors que provenien de La Antorcha. La gran victòria d'Spartacus es veurà en la gran vaga general de la construcció mantinguda entre octubre de 1935 i gener de 1936, que encara el Sindicat de Paletes estava dirigit pels comunistes, la clau del triomf d'aquelles mobilitzacions es fonamentà en la unió dels treballadors; però aviat començaren de bell nou les divisions i les disputes. La predisposició a actuar en conjunt amb els comunistes dels espartaquistes, així com l'accentuació de l'heterodòxia anarquista de Baradaco, que l'havia portat a reivindicar figures del marxisme llatinoamericà com ara Julio Antonio Mella i José Carlos Mariátegui, marcà definitivament la ruptura amb Alberto Bianchi i Rodolfo González Pacheco, dos dels principals animadors de La Antorcha, que es mantenien inflexibles pel que feia la col·laboració amb els comunistes i no s'afegiren a l'AOS. En aquesta època col·laborà en el periòdic Claridad. El maig de 1936 publicarà en Spartaco una dura crítica a la FORA en resposta a un article publicat en La Voz del Chauffeur, l'òrgan de l'«Unión de Chauffeurs» adherida a la FORA, que significarà la ruptura estratègica definitiva. Poc després, Badaraco marxà a Barcelona (Catalunya) per lluitar contra el feixisme, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'allistà en la columna del seu amic Buenaventura Durruti, a més de col·laborar en els periòdics Solidaridad Obrera --sota el pseudònim Ariel, el nom de son fill--, Tierra y Libertad i Juventud Libertaria i d'enviar cròniques sobre la guerra civil espanyola per a la revista Spartacus. A principis de 1938, després de veure en persona la contrarevolució estalinista sorgida arran dels fets de maig de 1937, tornà de Catalunya més convençut encara que calia la unió proletària per guanyar i criticà la participació anarquista en els governs republicans en diversos articles. No obstant això intentà marxar novament a la Península amb documentació falsa, però fou detingut per la policia abans d'embarcar. Creà la filial argentina de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), encarregat pels grups anarquistes ibèrics. Després d'un primer infart, continuà concretant la idea de la unió obrera des d'Spartacus, que a vegades fou criticada per la FORA que la considerava una «desviació», encara que ell pertanyia, amb Joaquín Basanta, a la «Fracción Spartacus de la Unión de Lavadores de Autos y Limpiabronces», adherida a la FORA. En aquesta època se li oferí la direcció del periòdic argentí Crítica, càrrec que rebutjà. Mentre treballava als tallers gràfics Standard, se solidaritzà amb els treballadors que estaven en vaga i per això fou segrestat i apallissat salvatgement. En 1939, en plena lluita contra la guerra i desvinculat del grup de l'AOS, que acabarà autodissolent-se i integrant-se en el Partit Comunista, començà a participar amb el mitjà estudiantil a través de la Federació Universitària de Buenos Aires. En mig d'aquesta lluita per la unitat dels moviments obrer i estudiantil, el 17 d'octubre de 1945 irromp el peronisme. Poc després, Horacio Badaraco va morir l'agost de 1946 a l'Hospital Salaberry de Mataderos (Buenos Aires, Argentina). En 2001 Juan Rosales publicà la biografia novel·lada Badaraco, el héroe prohibido. Anarquismo y luchas sociales en tiempos de infamia.

Horacio Badaraco (1901-1946)

***

- Mika Etchebehere: El 14 de març --algunes fonts citen el 2 de febrer-- de 1902 neix a Moisés Ville (San Cristóbal, Santa Fe, Argentina) la militant anarquista --després comunista «anarquitzant»-- i miliciana Micaela Feldman, també coneguda com Mika Feldman o sobretot com Mika Etchebehere (o Etchebéhère). Havia nascut en una família jueva russa que havia fugit dels pogroms del seu país i s'havia establert en aquesta vila argentina fundada en 1889 per jueus europeus de l'est i russos que escapaven de les persecucions antisemites. Son pare ensenyava jiddisch a la colònia jueva i alguns anys després sa família es traslladà a Rosario, on instal·laren un petit restaurant. Passà la seva infantesa sentint els relats dels revolucionaris russos que havien escapat de les presons siberianes i amb 14 anys, mentre estudiava al Col·legi Nacional de Rosario, començà a militar en un grup anarquista d'aquesta ciutat. Quan tenia 15 anys va fer el seu primer discurs i poc després fundà, amb Eva Vivé, Juana Pauna i altres militants llibertàries, l'Agrupació Feminista «Luisa Michel». En 1920, quan estudiava odontologia a la Universitat de Buenos Aires, conegué el que esdevindrà el seu company, Luis Hipólito Ernesto Etchebéhère (Hippolyte Etchebéhère, Hippo, Juan Rustico), argentí fill d'un basc d'Iparralde i d'una occitana de Bordeus, que formava part del grup editor de la revista marxista llibertària de Buenos Aires Insurrexit. Revista Universitaria (1920-1921), i ella s'afegí a la redacció d'aquesta publicació en plena Reforma Universitària. La parella, influenciada per la Revolució russa, en 1924 s'afilià al Partit Comunista de l'Argentina (PCA), però van ser exclosos dos anys després per la seva «tendència anarquitzant» i per no desaprovar Lev Trotski. A començaments de 1926 participaren en la fundació del Partit Comunista Obrer (PCO) i editaren el periòdic La Chispa --per això els militants d'aquest grup polític de tendència trotskista i antibolxevic, que es dissolgué en 1929, eren coneguts com els chispistas. Després recorregueren la Patagònia recollint testimonis de les massacres dels treballadors rurals a mans de l'exèrcit per ordre del president Hipólito Yrigoyen a començaments dels anys vint, alhora que feien de dentistes de la població amb un consultori ambulant, ell especialitzat en pròtesis dentals i ella en odontologia, i atiaven vagues de tota casta. En 1931 marxaren a Europa en viatge d'«estudis» per experimentar de primera mà com es desenvolupava la revolució. A Espanya, el juny d'aquell any, comprovaren que la nounada II República reprimia durament els manifestants que reclamaven el compliment de les promeses fetes; a París (França) van fer contactes amb cercles revolucionaris («Amis du Monde», etc.) i l'octubre de 1932 van ser testimonis a Berlín (Alemanya) del creixement del nacionalsocialisme, mentre feien contactes amb cercles revolucionaris («Wedding» de Kurt Landau, etc.). Novament a París, el desembre de 1934 va participar amb son company en la fundació de la revista antiestalinista Que Faire?, mentre guanyava alguns francs fent classes de castellà a domicili --en aquesta època la parella albergà a ca seva l'estudiant de física que havia viatjat a París a un congrés antifeixista Ernesto Sábato. El 12 de juliol de 1936, sis dies abans del cop militar feixista a Espanya, marxà a Madrid per a reunir-se amb son company que ja hi era a la Península arreplegant informació per escriure un llibre sobre la Revolució d'Astúries de 1934. Arran de l'aixecament, ambdós s'enrolaren com a voluntaris en una columna del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El 16 d'agost d'aquell any, son company Hippolyte, comandant de la Columna Motoritzada del POUM, morí en combat a Atienza (Guadalajara, Castella, Espanya) per una bala de metralladora. Mentrestant ella, que per un moment pensà en suïcidar-se, va ser nomenada responsable de la seva companyia. Quan la militarització de les milícies, va ser nomenada capitana i enquadrada en la 38 Brigada. Més tard, quan la seva companyia va ser delmada en combat, va ser integrada com a oficial de la 14 Divisió, dirigida per l'anarquista Cipriano Mera. El maig de 1937 va ser detinguda al front de Guadalajara per agents estalinistes sota l'acusació de«desafecta» a la República i portada a Madrid; gràcies a la intercessió de Mera, que s'acostà personalment a la Direcció General de Seguretat per parlar amb el seu director, Manuel Muñoz, va ser alliberada. En sortir de la presó s'incorporà a l'agrupació anarcofeminista«Mujeres Libres». Lluità als fronts (Sigüenza, Moncloa, Pineda de Húmera, Cerro del Águila, etc.) fins al juny de 1938, quan les dones van ser enviades a reraguarda, i participà en cursos d'alfabetització i tasques de formació i cultura en un hospital madrileny al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Continuà participant en les activitats de«Mujeres Libres» fins a la caiguda de Madrid, el 28 de març de 1939, i gràcies a tenir passaport francès pel seu matrimoni amb Hippolyte pogué refugiar-se durant sis mesos al Liceu Francès i no ser detinguda; després aconseguir arribar a París. Durant la II Guerra Mundial, a causa del seu origen jueu, fugí a l'Argentina, on fou asilada per la família Botana --l'editor Natalio Botana i sa esposa la periodista anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia-- i li tocà conviure amb el peronisme. En aquesta època argentina col·laborà en diversos periòdics esquerrans, com ara Argentina Libre o Sur. A mitjans de 1946, quan el conflicte mundial ja havia acabat, retornà a França, on es guanyà la vida com a traductora d'Air France durant vint anys. En aquestaèpoca promogué la fundació del Cercle Zimmerwald. Participà activament en el fets de «Maig de 1968» i recollia les llambordes per fer les barricades amb uns guants blancs davant la sorpresa dels estudiants, després els explicava que així s'evitava que el negre a les seves mans els delati si eren detinguts per la policia. També participà activament en les manifestacions parisenques contra les dictadures llatinoamericanes (Videla, Galtieri, etc.). En 1975 publicà la seva autobiografia Ma guerre d'Espagne à moi i l'any següent ella mateixa la traduí al castellà sota el títol Mi guerra de España. Va ser amigaíntima de nombrosos escriptors, com ara Julio Cortázar, Alfonsina Storni, André Breton o Raúl Damonte (Copi). Mika Etchebehere va morir el 7 de juliol de 1992 a París (França) i les seves cendres van ser llançades, per exprés desig seu, al riu Sena.

Mika Etchebehere (1902-1992)

Defuncions

- Fernando Tarrida del Mármol:El 14 de març de 1915 mor a Londres (Anglaterra) el militant i pensador anarquista Fernando Tarrida del Mármol. Havia nascut el 2 d'agost de 1861 a l'Havana (Cuba) --alguns citen Santiago de  Cuba. Fill d'emigrants catalans acabalats de Sitges (Garraf, Catalunya), era nebot del general cubà Donato Mármol. Quan encara era un infant, sos pares es van traslladar a Sitges. Son pare, Joan Tarrida Ferratges, instal·là en 1874 al seu domicili del carrer Major de Sitges la primera fàbrica de sabates de la Península --actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i entre 1879 i 1880 va relacionar-se amb el cercle lliurepensador i anticlerical «La Luz», del carrer nou de Barcelona, el qual era freqüentat per republicans i alguns anarquistes. Milità en el republicanisme federal, però ben aviat va abandonar aquestes idees després de conèixer Anselmo Lorenzo i llegir Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Pierre-Joseph Proudhon quan comptava 18 anys, ingressant en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Aquest canvi de trajectòria va desagradar sa família que deixà d'ajudar-lo i per prosseguir els estudis va haver de fer classes particulars i a col·legis privats. Va passar un temps a Madrid i acabà la carrera d'Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona; després completà els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc. A Barcelona va participar en mítings obrers, encara que no solia freqüentar les redaccions de la premsa obrera --a vegades a El Productor--, ni els locals obrers --només per fer conferències, generalment pedagògiques i doctrinals. El 19 de setembre de 1886 va intervenir amb el mallorquí Francesc Tomàs Oliver en una reunió a Madrid, en la qual Enrique Borrel Mateo demanà la intervenció dels anarquistes en les lluites electorals; Tarrida, amb Tomàs, Lorenzo i Ricardo Mella, s'oposà al projecte. Formà part del cercle obrerista«Regeneración», del carrer de Sant Oleguer de Barcelona. El seu prestigi en l'àmbit llibertari està relacionat amb els processos de Montjuïc i amb la teoria de l'anarquisme sense adjectius, de la qual va ser el màxim exponent i que va ser acceptada en un intent de superar la polèmica entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes per Max Nettlau i Ricardo Mella. De tota manera abans de la repressió catalana era ben conegut: redactor d'Acracia, assistència en el Congrés d'Ensenyament Laic de Barcelona (1888), representant espanyol en la Conferència Internacional Anarquista de París de 1889, present en el Congrés Universal de Lliure Pensament del mateix any, participació en els Certàmens Socialistes de Reus i de Barcelona (1889), delegat en el Congrés del Pacte de Madrid (1891) on va polemitzar durament amb els socialistes, assistència al Congrés de Brussel·les de la II Internacional (1891), etc. Fou professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Gràcia. Dirigia l'Acadèmia Politècnica de Barcelona quan va ser empresonat, el 21 de juliol de 1896, després de l'atemptat de Canvis Nous del 7 de juny, i va ser alliberat, després de passar per les presons de les Drassanes, del carrer d'Amàlia --on ensenyà física i química als tancats-- i del castell de Montjuïc, el 27 d'agost per pressions de Santiago Rusiñol i d'alguns familiars --Antoni Ferratges Mesa, marquès de Mont-Roig i senador per Barcelona. El seu cas va ser sobresegut el 21 d'octubre de 1896. Va exiliar-se i desenvolupà una virulenta campanya contra el terror governamental que va tenir gran ressò, especialment des de París amb Charles Malato, d'on va ser expulsat després de la mort d'Antonio Cánovas del Castillo, però també des de Bèlgica i Londres, on va instal·lar-se albergat per Louise Michel i Kropotkin, i establint relacions amb Nettlau, Errico Malatesta, Gustav Landauer, entre d'altres. El 30 de maig de 1897 parlà en el gran míting manifestació a Trafalgar Square contra la repressió del moviment anarquista a la Península. Solia fer conferències als londinencs «Club Anarquista Jueu» del carrer Jubilee, amb Rudolf Rocker, Varlaam Cherkezishvili, John Turner, i«Cercle Anarquista» del carrer Charlotte, i segons diverses fonts estava implicat en accions contra la monarquia espanyola i exercia d'agent del Comitè Pro Cuba Lliure. També va assistir al Congrés Sindicalista de Londres, amb Josep Negre, i va ser portaveu del grup«Benevento». Kropotkià, íntim amic d'Anselmo Lorenzo --aquest li va dedicar El proletariado militante--, home intel·ligent i senzill, es va ocupar essencialment de temes científics i va aspirar a donar fonament racional i científic a les qüestions socials, com ara en la sèrie escrita en Acracia i la secció en La Revista Blanca de cròniques científiques, on afirmava que la societat seria allò que la ciència permetés. També es va interessar per la crítica del poder, per l'antipoliticisme i per l'ensenyament. La seva teoria de l'anarquisme sense adjectius la va exposar en el Segon Certamen Socialista de 1889, en diversos articles de Le Révolté i en alguns fullets. Considera que la decadència de l'anarquisme a certes zones i el seu desenvolupament a Espanya té una explicació: aquí s'ha evitat les disputes internes i els individualismes i s'ha implantat en el moviment obrer. Tarrida aspira amb això a evitar la dura i desagradable discussió entre col·lectivistes i comunistes; no obstant això, va prendre partit pels aliats en el seu enfrontament contra els alemanys durant la Gran Guerra. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Acracia, Brazo y Cerebro, Ciencia Social, El Corsario, The Daily Chronicle, L'Intransigeant, La Huelga General, La Luz,The Morning Post, Nineteen Century,El Porvenir del Obrero,El Productor, La Protesta, Le Révolté, La Revue Blanche,Tierra y Libertad, La Tramontana,La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc. Va traduir Tolstoi i és autor de llibres i de fullets com Anarquía, ateísmo y colectivismo (1885), Les inquisiteurs d'Espagne. Montjuich. Cuba. Philippines (1897), Problemas transcendentales (1908), Programa socialista libertario y la constitución del mundo (1908), Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biogràfico (1927, pòstum), etc. Francisco Tarrida del Mármol va morir el 14 de març de 1915 a Londres (Anglaterra) i fou enterrat al cementiri de Ladywell d'aquesta ciutat. En la necrològica que Malatesta li va dedicar en la revista Freedom apunta que en elsúltims anys de sa vida s'acostà al liberalisme democràtic. Durant els anys bèl·lics (1936-1939) la Ronda de Sant Antoni de Barcelona canvià el seu nom per «Ronda Tarrida del Mármol».

Fernando Tarrida del Mármol (1861-1915)

***

- Gennaro Rubino: El 14 de març de 1918 mor a Lovaina (Flandes, Bèlgica) Gennaro Rubino, l'anarquista que intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II de Bèlgica. Havia nascut el 23 de novembre de 1859 a Bitonto (Pulla, Itàlia). Fill d'un ferrador lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon estudiant, va haver de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En 1878 ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció de continuar els seus estudis, però no aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver escrit un article en un periòdic republicà subversiu. Alliberat en 1887 gràcies a una amnistia, retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que patia trastorns mentals. Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i frau, delicte que negà, i condemnat a quatre anys de presó. Després de complir la pena, el maig de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí diverses feines en el sector de la restauració. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es tornà a casar el 4 de desembre de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un infant el 14 d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels. Després de treballar en dues llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la misèria. Més tard intentà millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow (Escòcia). Com que no va poder trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia i els serveis secrets italians el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar un nou diari, que servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els funcionaris de l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava amb el moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es descobrí que havia treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment llibertari. De res serviren els seus intents de justificació i el fet de donar alguns noms de dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa família i abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de demostrar la seva lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar Eduard VII, rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però trobà que el sentiment monàrquic a les illes Britàniques era molt fort, i decidí atemptat contra el rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es traslladà a Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les, disparà tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei --que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.

Gennaro Rubino (1859-1918)

***

- Alexander Granach:El 14 de març de 1945 mor a Nova York (Nova York, EUA) el comediant i actor cinematogràfic llibertari Jessaja Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. Havia nascut el 18 d'abril de 1890 a Wierzbowce (Imperi Austrohongarès) --actualment Verbovcy (Ivano-Frankivsk, Ucraïna)--, en una família jueva. De jovenet va treballar de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de jueus russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà a Londres on creà amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906, procedent de Viena, s'instal·là a Berlín on treballà de forner, entrà a formar part d'un grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que només xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max Reinhardt al Deutsches Theater de Berlín i començà la seva carrera d'actor professional amb el paper de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal malalt. Representà nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de Berlín. Entre 1914 i 1918, durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit austrohongarès; lluità al front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure presoner de guerra per les tropes italianes. Després de la guerra a la capital Alemanya va fer obres al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920 engegà a Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir del rodatge de Nosferatu (1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft (1931), de G. W. Pabst. En 1927 va ajudar econòmicament, a través de Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els permeté refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la peça teatral Staatsraison (Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam; aquesta obra és un vibrant homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una denúncia de la màquina judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions antisemites del règim de Hitler, marxà a Suïssa i després a Varsòvia, on fundà una companyia de teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al teatre jiddisch de Kiev i s'instal·là a la Unió Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A l'Estat soviètic realitzà dues pel·lícules. En 1937, arran d'una purga estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat, gràcies a la intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a Suïssa i en la primavera de 1938 emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on continuà la seva carrera cinematogràfica amb èxits com Ninotchka (1939), d'Ernst Lubitsch; For Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà un dels seus darrers films --en filmà una cinquantena--; i sense oblidar l'antifeixista The Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films antinazis. En aquests anys va donar suport als refugiats polítics que fugien tant del feixisme com del comunisme, i els trobà feina a la indústria cinematogràfica. Durant sa vida va conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill Gerhard (Gad Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la qual es divorcià en 1921, i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà, però que sempre considerà esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una embòlia pulmonar a resultes d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova York, EUA) i es troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County, Nova York, EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach publicà la seva autobiografia Heimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten, traduïda a l'anglès com Where is home? Stories from the life of a german-jewish émigré (2009), on hi ha nombroses referències a son pare.

Alexander Granach (1890-1945)

Continua...

---

Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

Què vos puc fer un suggeriment, molt honorable apotecari? La cosa és que en acabar de fer la bona als hostalers de ringo-rango els demaneu que siguin solidaris amb els països pobres que en temps ens feien la competència, i que ara no bufen cullera,v. g. Egipte, fent-los arribar una micoiona de la doblerada que faran enguany.

Anarcoefemèrides del 15 de març

Esdeveniments

- Surt L'Insurgé: El 15 de març de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé. A partir del número 6, d'abril de 1885, portarà el subtítol«Òrgan Comunista-Anarquista». El redactor en cap va ser Pierre Lucien Pemjean i l'editor responsableÉgide Govaerts. Els articles no portaven signatura. El periòdic estava il·lustrat amb petits dibuixos. En sortiren 9 números, l'últim del 10 al 17 de maig de 1885. Nombroses publicacions franceses i belgues posteriors portaren la mateixa capçalera.

***

- SurtMother Earth: Pel març de 1906 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista mensual Mother Earth. Fundada per l'activista anarcofeminista Emma Goldman, va ser editada per Alexander Berkman. Els articles es centraven en aspectes socials (drets de la dona, control de la natalitat, anarcofeminisme, sindicalisme, etc.) polítics (llibertats cíviques, justícia social i econòmica, anarquisme, etc.), culturals (literatura, poesia, narrativa, assaigs, etc.) i històrics (Gran Guerra, Revolució russa, etc.) sempre des de la perspectiva llibertària. La tirada inicial va ser de 3.000 exemplars, però anys després va triplicar l'edició. Entre els seus col·laboradors podem destacar Leonard D. Abbott, Margaret Caroline Anderson, Max Baginski, Alexander Berkman, Maxwell Bodenheim, Bayard Boyesen, Georg Brandes, Louise Bryant, Voltairine de Cleyre, John R. Coryell, Julia May Courtney, Padraic Colum, Floyd Dell, Mabel Dodge, Will Durant, Francesc Ferrer Guàrdia, Ricardo Flores Magón, William Z. Foster, Emma Goldman, Maksim Gor'kij (traduït per Alice Stone Blackwell i S. Persky), Margaret Grant, Martha Gruening, Bolton Hall, Sadakichi Hartmann, Hippolyte Havel, Ben Hecht, Robert Henri, C. L. R. James, Harry Kelly, Harry Kemp, Peter Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Eugene O'Neill, Robert Allerton Parker, Charles Robert Plunkett,Élisée Reclus, Ben Reitman, Lola Ridge, Rudolf Rocker, Morris Rosenfeld, Margaret Sanger, Theodore Schroeder, Lev Tolstoi, Ross Winn, Adolf Wolff i Charles Erskine Scott Wood, entre d'altres. Entre els artistes que van il·lustrar la revista tenim Jules-Félix Grandjouan, Manuel Komroff, Robert Minor, Man Ray, Adolf Wolff, etc. El segrest regular d'alguns números publicats, l'empresonament de Goldman i d'altres membres de la redacció, així com les permanents amenaces de deportació van ser els recursos que l'Estat va emprar contra la revista. L'últim número apareixerà l'agost de 1917, quan va ser prohibida per la censura en temps de guerra que va acusar la revista de desobeir les lleis governamentals sobre reclutament i registre militar i de mostrar-se obertament en contra de l'entrada dels EUA en la Primera Guerra Mundial. Com que tot l'arxiu de Mother Earth va ser confiscat, els 8.000 subscriptors que figuraven a les llistes de la revista van ser investigats en 1918 per les autoritats federals nord-americanes per«deslleialtat». Goldman i Berkman van ser declarats culpables de violar l'Acta d'Espionatge i posteriorment deportats.

***

- Surt Un Enemic del Poble: Pel març de 1917 ---«III de l'Era del Crim», en referència a la Gran Guerra-- surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista, pacifista i d'avantguarda estètica Un Enemic del Poble. Full de subversió espiritual. La redacció la portaven l'escriptor Joan Salvat-Papasseit --creador del projecte i redactor en cap--, Josep M. de Sucre, Emili Eroles i Joaquim Torres i García. Salvat-Papasseit va començar a publicar aquesta revista quan va entrar a treballar a les Galeries Laietanes, el 1917. L'autor li posa el nom de la coneguda obra d'Henrik Ibsen --al·legat a favor de l'individu enfront de la majoria. A les seves eclèctiques pàgines trobem articles referents al pacifisme --posició totalment contrària a la Guerra Europea--, al progressisme social, a l'avanguardisme estètic i el Noucentisme. La revista va ser portaveu d'un pensament renovador i amb inquietuds cíviques, en la línia de l'anarquisme de Salvat-Papasseit --anarquisme de referents literaris com els de Friedrich Nietzsche, però també amb citacions de Maksim Gorki, de Karl Liebknecht, de Romain Rolland, de Piotr Kropotkin-- lligat amb un cert tarannà cristià tolstoià i adoptant els plantejaments individualistes de Max Stirner, i, en el fons, participant del regeneracionisme de l'època. Hi van col·laborar Dídac Ruiz, J. M. López-Picó, Àngel Samblancat, Alfons Maseras, Joaquim Folguera, Ramón Gómez de la Serna, J. Millàs Raurell, Valentín de Pedro, Rafael Barradas, Joan Pérez-Jorba, Josep Carbonell, Eugeni D'Ors, Jaume Brossa, Francesc Pujols i els dibuixants Rafael Benet, Domènec Carles, Torres-García, Josep Obiols, Joaquim Sunyer, Francesc Elias, Cels Lagar, Pere Prat, Rafael Barradas i Xavier Nogués. També recollí traduccions d'escriptors francesos com Paul Dermée, Max Jacob o I. Greiner. En el número 8 (novembre de 1917), Joaquim Torres i García publicà l'influent «Art-Evolució (A manera de manifest)» --declaració artística que propugnava, per obra de la concordança entre l'art i la vida, la diversitat de l'expressió plàstica segons el moment, alhora que reivindicava que hom no ha de pertànyer a cap escola i anar contra totes, tot sota la divisa de l'individualisme, el «presentisme» (viure el present) i l'internacionalisme. En la publicació trobem no solament els escrits teòrics de Salvat-Papasseit (comés ara el nietzschià «Sóc jo que parlo als joves») sinó també els primers poemes avantguardistes («Columna vertebral. Sageta de Foc» i «54045»). En sortiren 18 números, l'últim el maig de 1919. En 1976 i en 1994 es publicaren edicions facsímils.

***

- Surt Les Glaneurs: Pel març de 1917 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic Les Glaneurs. Recueil écleptique mensuel (Els Espigoladors. Recull eclèctic mensual). Publicat per Albin Cantone (Albin) durant la Gran Guerra, patirà nombrosos atacs de la censura. L'administració i la gerencia la portà Virginie Blanchard. Hi van col·laborar Hervé Coatmeur, Ernest Dalget, Charles Delescluze, Jean-Louis Delvy, Jean Grave, Jean Jaurès, Henry La Bonne, Pierre Larivière, Karl Liebknecht, André Lorulot, Georges Manova, Jean Morr, Eugène Petit-Strix, Han Ryner, José Sarra i Henri Zisly, entre d'altres. Publicà almenys un fulletó, L'Abrutisme, de Jean Morr. En sortiren 19 números, l'últim el setembre de 1918.

***

- Surt La Mêlée: El 15 de març de 1918 surt a Déols (Centre, França) el primer número del bimensual La Mêlée. Libertaire, Individualiste,Éclectique. En seran responsables de la publicació Pierre Chardon, Marcel Sauvage i Alfred Duchesnay. A partir del número 32, del 15 de setembre de 1919, s'editarà a París. En van publicar 39 números, l'últim el de febrer de 1920. Nombrosos números van ser censurats per les autoritats. Entre els seus col·laboradors tenim Richard Aldington, Amare, Appenzeller, Théo Argence, Pierre Besnard, Léon Bombary, Léon Bongard, Henri Bramer, A. Brignon, G. Butaud, A. Caifano, P. Calmettes, L. Casselle, Chapoton, Pierre Chardon, Christian, Victor Coissac, Julien Content, J. L. Delvy, René Edme, Florent Fels, Marc Freeman, Froment, Genold, Gerhard, René de Goumont, Alzir Hella, José Ingenieros, Dr. Elle Kay, Henry La Bonne, G. de Lacaze-Duthiers, Gaston Lehaye, André Lorulot, Alice Manhofer, Alfred-Louis Manoury, Georges Marcine, J. Martínez-Ruíz, Mauricius, E. Montigny, Moreau-Richard, René Morley, Max Nettlau, Julien Nicolet, Émile Pamprilla, Julio Pereyra, Pierrot, Dr. A. Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, L. Rigaud, Joseph Riviere, Auguste Robert, Walter Ruiz, Han Ryner, Marcel Sauvage, E. Soullier, Hermann Sterne, José Tato Lorenzo, B. Tokine, Anne Veronique, Maurice Wullens, H. Zisly, etc. El periòdic va editar almenys un fulletó --Domela Nieuwnhuis, sa vie, sonœuvre, d'André Lorulot-- i diverses obres per lliuraments d'autors comÉmile Armand, Pierre Chardon, Han Ryner o Tucker. Aquest periòdic era continuació de Pendant la mêlée. Acrate, Libertaire, Individualiste, publicat a Orleans entre 1915 i 1916, i de Par delà la mêlée, publicat a Orleans per Armand i Chardon entre 1916 i 1918; dues publicacions llibertàries editades en plena Gran Guerra amb les dificultats que això implicava.

***

- Surt La Jeunesse Anarchiste: El 15 de març de 1921 surt a Bagnolet (Illa de França, França) el primer número del mensual La Jeunesse Anarchiste. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes. A partir del número 3 s'imprimirà a París i a partir del 7 portarà el subtítol«Organe de la Fédération des Jeunesses Comunistes Anarchistes». Els responsables de la redacció en seran André Leroy, G. Bovet, René Barril i Vaillant, i els gerents G. Bouvet, G. Baril, E. Mouche i Braye. Entre els col·laboradors podem citar Bouvet, Maurice Chambelland, Jean Charles, Chretien, R. Courtois, P. Doleon, Albert Ducharme, Paul d'Erio, Maurice Fister, Henri Gilbeaux, Paul Girard, Lucien Gresinski, Fernand Jodogne, Louis Lecoin, Fernand Lenoir, André Leroy, Louis Loreal, Marcel Levy, Naroy, Pierre Perrin (Pierre Odéon), R. Philippon, Han Ryner, Teachon, Vaillant, L. Viriat, A. Yorel i Lucien Wastiaux, entre d'altres. El periòdic publicarà 12 números, l'últim el del 15 de març – 15 d'abril de 1922. Un periòdic que portarà el mateix títol s'imprimirà entre 1946 i 1947.

***

- Surt Die Internationale: Pel març de 1924 surt a Berlín (Alemanya) el primer número de la revista Die Internationale. Organ der Internationalen Arbeiter-Assoziation. Aquesta publicació, òrgan de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT), de caire antiautoritària i creada a Berlín el desembre de 1922, tingué com a principal redactor August Souchy. Hi van col·laborar, entre d'altres, Pierre Besnard, Max Nettlau, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Alexandre Schapiro i Agnes Smedley. Predominaren els articles d'anàlisi sobre els esdeveniments polítics mundials i sobre teoria anarquista i anarcosindicalista. Aquesta revista, que tingué un prestigi internacional, es publicà fins al 1926. Entre 1927 i 1935 la capçalera es reprengué com a òrgan de l'anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD), amb el subtítol «Zeitschrift für die revolutionäre Arbeiterbewegung, Gesellschaftskritik und sozialistischen Neuaufbau» (Revista del moviment obrer revolucionari, la crítica social i la reconstrucció socialista), i amb Helmut Rüdiger com a principal redactor. En 1979 l'editorial berlinesa Topos publicà una edició facsímil de la primera època (1924-1926). Posteriorment la FAUD ha editat facsimilarment la col·lecció completa (1924-1935) en format electrònic (CD-Rom).

***

- Surt Plus Loin: El 15 de març de 1925 surt a París (França) el primer número de la revista Plus Loin. Revue mensuelle. L'administració i la gerència n'estava en mans de Charles Desplanques i de L. Haussard. La direcció de la redacció la portava el Dr. Marc Pierrot. En va treure 169 números, l'últim el de juliol-setembre de 1939, coincidint amb la declaració de guerra. Entre els seus col·laboradors podem citar Cl Alexandre, H. Astier, Ch. Benoit, Auguste Bertrand, Pierre Besnard, G. Bastien, Christian Cornelissen, A. Daude-Bancel, Charles Desplanques, Georges Durupt, Octave Fillonneau, Gustave Franssen, Paul Gille, Jean Gabriel Goujon, Jacques Grandjouan, A. Hamon, L. Haussard, Maria Goldsmith, Ishikawa, Alice Jouenne, F. Jourdain, J. Langevin, M. Lansac, Dr. Lebourg, Le Goff, Dr. David Mikol, Charles Malato, Paul Martin, Jules Moineau, Mourometz, H. Neuville, Dre. Madelaine Pelletier, Dr. Marc Pierrot, G. Pernet, Paul Reclus, Jacques Reclus, Pierre Richard, Léon Rollin, A. Sadier, J. Sautarel, J. Savignac, Jules Scarceriaux, Solovine, V. Spielmann, J. Vinchon, Dr. Jean Wintsch, entre d'altres. La revista era força teòrica i sovint els textos eren d'un nivell molt alt.

***

- Surt Noir et Rouge: Pel març de 1956 surt a París (França) el primer número de la revista Noir et Rouge. Cahiers d'Études édités par les Groupes Anarchistes d'Action Révolutionnaire(GAAR), sorgida de l'escissió de la Federació Anarquista (FA) el desembre de 1953, i després de la Federació Comunista Llibertària  (FCL) el gener 1956. Els responsables «legals» de la revista seran Christian Lagant i, a partir de desembre de 1967, Pascale Claris. En sortiran 46 números fins a juny de 1970. Portarà altres dos subtítols: «Cahiers d'Études Anarchistes Communistes» i«Cahiers d'Études Anarchistes». En foren redactors Y. F. Antochko, Octavio Alberoloa, Evert Arvidsson, Giovanni Baldelli, Guy Bourgeois, Daniel Cohn-Bendit, Monique Blanc, Delouvrier, Jean-Pierre Duteuil, Daniel Guerin, Jivko Kolev, M. Korn, Ivo Kristov, Christian Lagant, Gaston Leval, Claude Martin, Frank Mintz, Théo Mitev, Josep Peirats, Jean-Pierre Poli, J. Presly, Paul Rolland, Sabadell, Schumack, Paul Talet, P. C. Vidal, Walter, Georges Yvetot, Paul Zorkine, entre molts altres. Del primer número es van editar en multicopista 50 exemplars i de l'últim 3.500 en impremta. També van editar uns fullets de temàtica diversa, però sobretot sobre la Revolució espanyola del 1936. Aquesta revista tindrà molta influència en les joves generacions situacionistes i de Maig del 68. En 1972 el «Groupe Noir et Rouge» va publicar un volum titulat Autogestion,État, Révolution. El desembre de 1982 es va editar, per iniciativa de les Editions Acratie i dels Cahiers Spartacus, una antologia dels articles publicats en la revista.

***

- SurtL'Agitazione del Sud: Pel març de 1957 surt a Palerm (Sicília, Itàlia) el primer número del mensual anarquista L'Agitazione del Sud. El periòdic sortirà fins a l'octubre de 1971, amb dues interrupcions, de juny a desembre de 1958, i de març de 1969 a maig de 1971. Dirigit per Alfonso Failla, en tindrà com a col·laboradors Gianni Diecidue, Carmelo Viola, Placido La Torre, Gianni Viola, Vincenzo di Maria, Danilo Dolci, entre d'altres.

***

- Surt Anarchy: Pel març de 1961 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la revista mensual Anarchy. A Journal of Anarchist Ideas. Publicació de teoria i de reflexions anarquistes editada per Freedom Press, sota la direcció de Colin Ward. Entre els seus col·laboradors podem destacar Paul Goodman, Nicolas Walter, Albert Meltzar, Colin Ward, Alex Comfort, Jock Young, Herbert Read, Wynford Hics, Lauren S. Otter, Theodore Roszack, Noam Chomsky, Paul Foot, Dora Russell, A. Weather i molts altres. Les portades estaven realitzades pel dissenyador Rufus Segar. Va deixar de publicar-se en 1970 i va jugar un important paper en la creació del Peace Movement and the New Left (Moviment per la Pau i la Nova Esquerra). En 1987 Colin Ward en va editar una antologia d'articles sota el títol A Decade of Anarchy (1961-70).

***

- Atemptat al Banc de Bilbao de Londres: El 15 de març de 1969 els anarquistes Alan Barlow i Phil Carver són detinguts immediatament després d'una forta explosió al Banc de Bilbao de Londres (Anglaterra). Portaven una carta reivindicant l'acció en nom del grup«Primer de Maig».

Naixements

-Élisée Reclus: El 15 de març de 1830 neix a Senta Fe (la Granda, Aquitània, Occitània) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean JacquesÉlisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part;Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París ambÉlie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquestaèpoca els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860,Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica«Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències,Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894.Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia --son germà Élie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries.Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germàÉlie.

***

- Aldino Felicani: El 15 de març de 1891 neix a Vicchio di Mugello (Toscana, Itàlia) el tipògraf, militant i propagandista anarquista Aldino Felicani, també conegut com Il Muratore. En 1910 va tenir la primera denúncia per «propaganda antimilitarista» i l'any següent dues més, una per «incitació a la vaga» i altre per un article aparegut en el periòdic llibertari L'Agitatore de Bolonya. El 10 d'agost de 1912 va ser detingut per«propaganda antimilitarista» i condemnat a dos mesos de presó. A partir del 15 de maig de 1913 va esdevenir responsable de l'edició del periòdic bimensual antimilitarista bolonyès Rompez les rangs (Rompeu files). La seva activitat antimilitarista, i en particular la seva campanya a favor de Maria Rygier i d'Augusto Masetti, que havien disparat l'octubre de 1911 al coronel d'una caserna de Bolonya, es veurà recompensada entre 1912 i 1913 amb nombroses condemnes: el 10 d'agost de 1913 va ser detingut i alliberat després d'un mes de presó; altra de quatre mesos i 15 dies de presó, i encara una altre de quatre mesos i 18 dies a finals de 1913. Per evitar un nou empresonament, va decidir expatriar-se i el 2 de març de 1914 va fugir clandestinament d'Itàlia. Exiliat als EUA, prossegueix la seva activitat militant a Cleveland, on publica a partir del 23 d'abril de 1914 La Gioventu Libertaria (La Joventut Llibertària) i més tard a Nova York La Questione Sociale (1914-1916). En 1918 marxa a Boston i troba feina d'impressor en el periòdic La Notizia. En aquesta ciutat va conèixer Bartolomeo Vanzetti, amb qui va projectar editar un nou periòdic titulat Cara Compagna. Quan aquest és detingut en 1920 juntament amb Nicola Sacco, Felicani organitza el moviment de suport als presos i crea, per a la seva defensa, el «Comitè de Defensa Sacco-Vanzetti» i els periòdics L'Agitazione (1920-1925), Protesta Umana (1926-1927) --ambdós seran els butlletins oficials d'aquest comitè i del qual Felicani serà tresorer-- i més tard la publicació antifeixista La Lanterne (1927-1929). En 1928 va fundar el periòdic L'Aurora (1928-1930), el director del qual serà Ilario Margarita. A partir de 1938 publicarà la primera etapa del periòdic antifeixista Countercurrent/Controcorrente (1938-1951) en dues llengües (anglesa i italiana), i a partir de 1957 només en italià, fins a la seva mort. Paral·lelament a aquesta activitat editorial va desenvolupar una tasca de propaganda en forma de mítings i de conferències. Aldino Felicani va morir el 21 d'abril de 1967 a Boston (Massachusetts, EUA). Els seus importants i complets arxius relatius al cas Sacco i Vanzetti (Fons Felicani) van ser donats en 1979 a la Biblioteca Pública de Boston.

***

- Francisco Maroto del Ojo: El 15 de març de 1906 neix a Guadix (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Maroto del Ojo. Ebenista de professió, milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931, quan arribà la II República espanyola, va fer un míting a Madrid amb Manuel Pérez Fernández. L'abril de 1932 fou detingut a Granada acusat de «dinamiter» i de ser un dels caps de la vaga general revolucionària que implicà l'assalt del diari Ideal i de l'incendi del casino; per aquests fets fou jutjat el 5 d'agost, amb 11 companys, però fou alliberat. El setembre d'aquell any representà els sindicats granadins en el Congrés de Sevilla de la Regional andalusa, on s'oposà amb èxit a l'aprovació d'un programa de comunisme llibertari. El juliol de 1933 fou detingut acusat de «conjura contra la II República», però fou amollat tot d'una. A finals de 1934 vivia a Madrid i treballava en la construcció. Poc abans de la guerra civil es traslladà a Alacant. En el Congrés de Saragossa de 1936 de la CNT representà el Sindicat de la Fusta alacantí. Quan esclatà la guerra encapçalà la Columna de Milícies que portarà el seu nom («Columna Maroto») i després la 147 Brigada Mixta, que operava a la zona de Guadix, a l'est de Granada i a Còrdova. Profundament contrari a les maniobres comunistes i republicanes, s'enfrontà a Gabriel Morón Díaz, governador d'Almeria. El 18 de febrer de 1937 atacà violentament en un míting cenetista al Teatre Cervantes el citat governador d'ideologia socialista, el qual el detingué i el manà tancar al vaixell «Jaime I» al port d'Almeria i després en una caserna de metralladores a Baza. El 4 de gener de 1938 fou jutjat a Baza pel Tribunal Permanent de l'Exèrcit d'Andalusia per un delicte de «sedició militar», condemnat a mort sota l'acusació d'«intel·ligència amb l'enemic» i tancat a Baza. Gràcies a les pressions cenetistes i populars, el Tribunal Suprem ordenà el febrer d'aquell any la revisió del procés. En aquesta època es reuní amb Joan García Oliver a Baza per idear un pla guerriller («Operació Camborio»). El març de 1938 s'anul·là la sentència i fou rehabilitat, però se li va retirar el comandament de la brigada. Després, durant una ofensiva, es fracturà una cama i hagué de romandre hospitalitzat a Almeria i a Guadix. L'agost de 1938 assistí com a delegat de Baza al Ple del Moviment Llibertari andalús i el setembre d'aquell any al Ple del Comitè Regional a Baeza, on polemitzà amb Carlos Zimmerman i va fer costat la candidatura de Manuel Pérez Fernández per a secretari de la Regional d'Andalusia. En acabar la guerra, fou tancat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí fugir i arribar a Alacant, però fou detingut. Francisco Maroto del Ojo fou torturat salvatgement pels falangistes, jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió militar» i afusellat el 12 de juliol de 1940 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

***

- Josep Peirats Valls:El 15 de març de 1908 neix a la Vall d'Uixó (Plana Baixa, País Valencià) el militant, periodista i historiador, figura importantíssima de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme hispà, Josep Peirats Valls. Fill de cosidors d'espardenyes, la seva família emigrà a Barcelona. Des de petit freqüentà l'Escola Racionalista de l'Ateneu Llibertari de Sans fins el seu tancament per les autoritats, però quan tenia vuit anys es posà a fer feina (en una fàbrica de claus i de tatxes, en una lampisteria, en la fotografia, etc.). Obrer de la construcció i rajoler fins a la guerra, en 1922 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). D'educació autodidacta, durant els anys del pistolerisme i de la dictadura de Primo de Rivera, va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara La Revista Blanca o Tierra y Libertad. Establert a l'Hospitalet de Llobregat, formà part d'una comissió de rajolers en defensa d'un company condemnat a mort durant la dictadura de Dámaso Berenguer. Amb la instauració de la II República espanyola esdevingué secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Barcelona, milità en el grup anarquista «Verdad» de l'Hospitalet, serà un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Catalunya i participarà activament en els ateneus llibertaris. Entre 1934 i 1936 fou membre del comitè de redacció, i després director, de Solidaridad Obrera. Entre 1935 i 1936 fou redactor d'Ética. En juliol de 1936 prengué part en els combats al carrer i particularment en la presa de la caserna d'infanteria del Bruc i s'integrà en el Comitè Revolucionari de l'Hospital per la FAI. Més tard participà en l'autogestió de la ciutat. El febrer de 1937 fou delegat per Catalunya al Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València, on es mostrà força dur amb el col·laboracionisme. Aquest mateix any va fer mítings per diverses localitats catalanes (Lleida, Barcelona, Sallent, etc.). Redactor de Tierra y Libertad, després responsable del diari Acracia, es va oposar aferrissadament a la participació de la CNT en el govern defensant un anarquisme intransigent, fet que després dels «Fets de Maig» de 1937 li valdrà ser expulsat d'Acracia. Aleshores marxà als fronts d'Aragó i de Catalunya emmarcat en la 26 Divisió (Columna Durruti ja militaritzada), assolint diverses graduacions militars (sergent, cap de Secció de l'Estat Major de la 119 Brigada i tinent). Assistí al Ple Regional de Catalunya de la FAI en representació del grup «Los Irreductibles» i al Congrés Juvenil de València de 1938. Després de la desfeta, es refugià a França, on fou internat als camps de concentració de Vernet i de Cognac. En desembre de 1939 embarcà cap a Sud-amèrica, on passà set anys a diferents països: Santo Domingo, Equador (1941-1942), Panamà (1942 i 1945). En 1947 tornà a França, on fou elegit secretari general del Moviment Llibertari en l'Exili (CNT-MLE) i desplegà una intensa activitat militant, efectuant nombrosos viatges clandestins a l'Espanya franquista. Reelegit secretari en 1950, afermà la publicació del periòdic CNT en l'exili, però serà per dues vegades empresonat per les autoritats franceses. En 1965, arran del Congrés de Montpeller, la ruptura entre els activistes com ell i la direcció (Montseny-Esgleas) és manifestà. Aleshores entrà en Frente Libertario, l'òrgan de la dissidència anarcosindicalista espanyola (1970-1977). En 1971 s'instal·là a Besiers amb sa companya Gràcia Ventura Fortea (Gracieta). Va escriure nombrosos articles en gairebé tota la premsa llibertària --fent servir diversos pseudònims (Jazmín, Fraternal Lux, Geronés, Sertorio, etc.)--, com ara Acción, Acracia,Asturias, Bicicleta,El Boletín del Ladrillero, Castilla Libre, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, Comunidad Ibérica, Crisol, Cultura Libertaria, Cultura y Porvenir, Cultura Proletaria, Ética,Evolución, FAI, Faro,Fragua Social, Frente Libertario, Frente y Retaguardia, Historia Libertaria, Inquietudes,El Luchador, Más Lejos,Mujeres Libertarias, El Mundo del Día, Nahia, Nosotros,Nueva Senda, Polémica,Premsa Libre, La Protesta, El Quijote, Reconstruir,La Revista Blanca, Ruta, El Sembrador, Senstatano, Sindicalismo,Solidaridad, Solidaridad Obrera,Terra Lliure, Tierra y Libertad, Tribuna Confederal y Libertaria,Umanità Nova, Umbral,Universo, Volontà, De Vrije, etc. És autor d'obres d'anàlisi i d'història que han esdevingut de referència, com ara Glosas anárquicas (1932), Revivir (1932), Para una nueva concepción del arte: lo que podría ser un cinema social (1934), Voces juveniles. Interpretación ácrata de nuestra revolución (1937, amb altres), Los intelectuales en la revolución (1938), Qunice conferencias breves (1940), Estampas del exilio en América (1950), La CNT en la Revolución española (1952-1953, 1971 i 1988; la seva obra fonamental), La undécima cruzada (1956), El diablo (1958, obra teatral), La Sión hispánica (1961), Breve storia del sindacalismo libertario spagnolo (1962), Los anarquistas en la crisis política española (1964), La práctica federalista como verdadera afirmación de principios (1964), Informe del delegado de Venezuela de lass tareas del congreso de CNT de España en el exilio a que pudo asistir (1965), Polémica sobre el determinismo y voluntarismo (1966, amb Benjamín Cano Ruiz), Examen crítico-constructivo del movimiento libertario español (1967), El anarcosindicalismo en España (1970, amb altres), Comunistas y anarquistas frente a frente (1972), Para una monografía de escritores anarquistas españoles (1972), España,¿transición o continuidad? (1973), Anselmo Lorenzo. Prolegómenos de la CNT (1974), Los anarquistas en la guerra civil española (1976), Cipriano Mera, un anarquista en la guerra de España (1976),Diccionario del anarquismo (1977), Figuras del movimiento libertario español (1977), Perspectivas (1977), Emma Goldman, anarquista de ambos mundos (1978), Figuras del movimiento libertario español (1978), Mecanismo orgánico de la CNT (1979), Emma Goldman. Una mujer en la tormenta del siglo (1983), Les anarchistes espagnols. Révolution de 1936 et luttes de toujours (1989), Historia contemporánea del movimiento libertario (1989), Una experiencia histórica del movimiento libertario. Memorias y seleccion de artículos breves (1990), Anarquismo (1991), Breve historia de la CNT (1991, amb altres), La Semana Trágica y otros relatos (1991), Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros andares. Recuerdo (1992, amb altres), etc. Amb la mort del dictador va tornar a Catalunya, establint-se a la Vall d'Uixó, i realitzà nombrosos mítings a partir de la legalització de la CNT. Josep Peirats va morir el 20 d'agost de 1989 a Borriana (Plana Baixa, País Valencià), prop d'on va néixer. En 2001, l'arxiu de Josep Peirats va ser dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Va deixar nombroses obres inèdites. En 2009 sortí publicat un resum de les seves memòries sota el títol De mi paso por la vida.

***

- Antonio Molina Vázquez: El 15 de març de 1910 neix a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya), en una família humil, l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Molina Vázquez. Orfe de pare, emigrà amb sa mare i sos germans (Francisco i Hilaria) a la comarca minera de Riotinto i tota sa família s'establí a Nerva, on s'introduí en el moviment anarquista. A partir de 1929 es posà a fer feina com ajustador de segona a la foneria «Riotinto Limited» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), destacant com a militant. Com que aconseguí una important cultura autodidacta, va ser mestre dels obrers que tenien inquietuds i es caracteritzà com a defensor dels drets dels miners. Fou secretari de la CNT de Nerva i representà els miners de Riotinto amb els diàlegs amb la patronal. Arran dels fets d'octubre de 1934 va ser detingut i empresonat a Huelva. Després d'aixecament feixista de juliol de 1936, dirigí amb Antonio Guerrero González (El Sastre) una columna de miners que, força reforçada amb grups de persones que fugien de les tropes franquistes, arribà a Madrid l'agost i es reconvertí en la Columna-Batalló Andalusia-Extremadura, més tard anomenada Columna Lliure Estartacus --77 Brigada Mixta de l'Exèrcit Regular de la República després de la militarització de les milícies. Després dirigí un batalló de la 77 Brigada i encapçalà la 110 Brigada Mixta, que lluità a Extremadura. El desembre de 1937, en sortir de l'Escola de Guerra, va ser nomenat comandant, i el març de 1939 fou ascendit a coronel en cap de la 13 Divisió. Al final de la guerra, l'abril de 1939 fou detingut al port d'Alacant i tancat a la presó de Sant Miquel dels Reis d'Oriola i  el 31 de juny de 1939 traslladat a la madrilenya de Yeserías. El 22 d'abril de 1940 a Madrid fou condemnat en un primer consell de guerra a mort, però la pena fou commutada el 8 de maig per manca de proves. Va comptar amb informes favorables de persones de dretes a les quals havia salvat la vida. El 16 de novembre de 1940 fou traslladat a la presó de Huelva, on s'integrà en el comitè clandestí de la CNT i de la Unió General dels Treballadors (UGT), format a la presó per ManuelÁlvarez, Luciano Suero Serrano i Francisco López del Real. El 31 de maig de 1943 fou de bell nou condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió militar». Antonio Molina Vázquez va morir de fam --oficialment «col·lapse circulatori»-- el 14 de maig de 1945 a la presó de Huelva (Andalusia, Espanya), un dia abans de sortir en llibertat.

Continua...

---

Mort de Dama és un pamflet; una burla feta amb més cinisme i odi que no ironia i comicitat. Gabriel Alomar valorà com a positiva la crítica a la societat burgesa i conservadora del moment, però es va desmarcar de la ridiculització cruel de la llengua i la cultura que Villalonga no reconeixia catalanes. L'autoodi que destil·la l'hauria de fer sortir, amb segell d'urgència, dels programes escolars que la recomanen, perquè esdevé un model que constitueix un pèssim referent a la gent jove. El classisme, la misogínia, el racisme i l'anticatalanisme que amara l’atmosfera de l'obra, descarten qualsevol recomanació sensata si, a més de la Literatura, es volen divulgar i promoure els valors de la Cultura Catalana que Villalonga no només no va respectar mai, sinó que els va escarnir tant en els seus articles com a Mort de Dama. (Bartomeu Mestre Sureda a VilaWeb)

MORT DE DAMA: un pamflet per desmitificar

balutxo | LITERATURA | dijous, 7 de febrer de 2013 | 22:24h

L'any 1931, just abans de la proclamació de la República, es publicà Mort de Dama, la primera novel·la de Llorenç Villalonga, una de les obres que, tot i evidenciar una manifestació clara d'autoodi, encara ara i incomprensiblement sol imposar-se com a lectura més o menys obligatòria a les escoles de secundària. Originàriament es publicà amb nombroses incorreccions ortogràfiques i incoherències en el registre, malgrat haver disposat d'un bon corrector a l'ombra que no va ser respectat per l'autor. L'obra va prendre volada a la meitat dels anys 60, a rebuf de la publicació de Bearn.

El mes d’abril de 1931, en el mateix exemplar de La Nostra Terra que saludava la proclamació de la República, l’apartat Els Llibres es tancava amb aquesta notícia: “Signada per “Dhey” (Llorenç Villalonga) ha aparegut, en el petit món literari de Mallorca, una novel·la escrita en la nostra llengua, titulada “Mort de Dama”, de la qual en parlarem en el proper número.” A l'exemplar del mes de maig, signada per ASR (Antoni Salvà Ripoll, director de la revista), apareix la crítica anunciada: “Si abans de llegir aquest llibre no haguéssim ofert als nostres lectors parlar d’ell en el present número de L. N. T. ara que l’hem llegit, ens resoldríem possiblement a passar-lo en silenci.” Descriu l'autor amb “la mania obsessionant que té a tot quant considera localisme”. La crítica conclou: “Déu el guardi de caure en el que atribueix, en grau superlatiu i amb marcada complaença, a un dels més destacats personatges simbòlics del seu llibre, tan poc real com carregat d’espícies per la fòbia de l’autor.” Aquest paràgraf resulta premonitori, perquè com a irònica paradoxa, o allò que s’anomena justícia poètica, Villalonga seria reconegut gràcies a la “limitada, estreta i provinciana” llengua catalana que tanta aversió li provocava.

Sembla evident que, en la figura estrafolària d’Aina Cohen, Antoni Salvà hi va veure (o li feren veure) la de la seva germana Maria Antònia. Excepte la condició xueta del personatge, molts de trets de la caricatura són coincidents: dona, lesbiana, poetessa i terratinent. No obstant, com han assenyalat els autors que validen les reiterades negatives de Villalonga d'haver escarnit la poetessa, sembla que el retrat representa més la personalització de l’Escola Mallorquina i de la revista La Nostra Terra. En allò que coincideixen els autors que han analitzat l'obra (Damià Ferrà-Pons, Manuela Alcover, Jaume Pomar, Jaume Vidal Alcover...) és en veure-hi reflectits els prejudicis antixuetes i misògins de l’escriptor.

Mort de Dama constitueix una sàtira exagerada, un sainet deformador, una caricatura burlesca, esperpèntica, pamfletària, provocativa i, sobretot, molt injusta que fa llenya de l'arbre en extinció de la burgesia més decadent i, amb un especial sadisme i escarni, dels valors culturals que defensaven els intel·lectuals de La Nostra Terra. Joan Melià, arran d'un dels muntatges teatrals de l'obra escrivia: “Villalonga va decidir, des del menyspreu, fer una descripció sarcàstica i provocativa, sovint injusta i gens innocent, de la societat mallorquina.” (Diari de Balears, 19-III-2009). Josep Massot i Muntaner ja havia definit el llibre com: "un pamflet adreçat, en bona part, contra el grup de LA NOSTRA TERRA” (Cultura i Vida a Mallorca). De cap manera, no es pot admetre com s'ha escrit que el disgust de Villalonga amb els que ell anomenava el “clan” fos pel rebuig que li feren a la novel·la, perquè, justament a l’inrevés, la novel·la era una manifestació més del rebuig de l’escriptor als que feien possible la revista, retratats a l'obra amb el nom del grup Bé hem dinat, amb la intenció burlesca de l’anècdota del rei en Jaume que explica com, després de la batalla de Santa Ponça, va dinar d’una cabeça d’alls i, després d'eructar, va dir aquelles tres paraules que, segons una tradició incerta sense cap ni peus, donaren nom al llogaret de Bendinat.

Villalonga projecta la visió d'una contradicció permanent. Resulta paradoxal que, formalment, usi els mateixos tics de rialla fàcil del teatre costumista per criticar el regionalisme: “El regionalisme, com fa alguns anys les «goyescas» de Carmen Flores, es prepara amb recepta, igual que una salsa. Picant una branca florida d’ametller amb un bocí de pagesa típica, mesclant-hi dos brots d’alfabreguera i deixant-ho coure vora la llar, mentre sonen els boleros i la cuinera canta Sor Tomaseta, surt un guisat – que es pot servir dins un plat de majòlica, damunt unes estovalles de roba de llengües – de tan fàcil digestió que el toleren fins els infants de pit i que les senyores més senyores no desdenyen de tastar alguna vegada.”

El llibre neix amb un pròleg de Gabriel Alomar que, a les següents edicions, seria retirat per l'autor, perquè el deixava en evidència: “Llorenç Villalonga és un cas curiós. Emportat per prejudicis de la seva educació artística, començà per ésser enemic de la nostra tendència catalanitzant. (...) Però tot seguit que ha volgut enfrontar-se amb una realitat vital mallorquina, ha sentit la impulsió ineludible d’usar el llenguatge únic que podrà donar forma i plasticitat a la seva fantasia. La funció li ha creat l’òrgan.” Llorenç Villalonga presumiria anys després que Gabriel Alomar, amb qui eren fills de cosins, havia apadrinat la novel·la. És cert que el polític i pensador, a les antípodes ideològiques de l'autor, va ser determinant per fer publicar l'obra en català.

Arran de la publicació de la novel·la, Villalonga va fer la primera denúncia pública contra unes hipotètiques amenaces que deia haver patit. Ho explica a la solapa de la primera edició castellana: “La primera edición de esta obra levantó una tempestad de enconadas protestas que llegó a adquirir temibles proporciones, hasta bordear el atentado personal.” L’exageració té poca credibilitat i constitueix una mostra de deliri i d’egolatria, quan no d'excusa de la seva agressivitat. Arran dels seus primers articles de combat durant la guerra, va insistir que era objecte d'amenaces. Tant en un cas com en l’altre, insinuava que els hipotètics autors eren els del “clan” de La Nostra Terra, una possibilitat gairebé impossible, perquè les inventades amenaces (mai no investigades) en temps de guerra responien a uns articles de Llorenç Villalonga certament intimidatoris i resulta impensable que alguna persona atemorida, d’entre les vertaderament amenaçades (algunes ja assassinades i altres en procés judicial sumaríssim), s’atrevís durant els primers mesos de l'aixecament militar a arriscar la vida amb un anònim. D’altra banda, Villalonga no va demostrar mai aquelles amenaces, tantes de vegades referides. Tot fa pensar, com en tantes altres coses que va fer i va dir, que capgirava la realitat de manera malaltissa. Amb Nuria Folch, Joan Sales, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel i d'altres que li arribaren a veure el llautó, aplicava la tècnica psicològica de tergiversar la veritat i invertir el rol per presentar-se com la víctima de les seves víctimes.

Miquel Villalonga definí així l'obra del germà: “era un libro españolista y estaba redactado en lengua vernácula por quien siempre alardeó de no conocer dicha lengua. (Un gramático local, de los del grupo de La Nostra Terra, se la había ortografiado pulcramente al autor)”. Efectivament, per fer que aquella obra fos llegidora i entenedora, l’autor va haver de requerir els bons oficis d'un dels dos correctors de la revista (Jaume Busquets i Estanislau Pellicer), amb els qui coincidia a les tertúlies de la Casa del Libro. Lluny d’agrair la feina de salvar del desastre l’obra, Miquel Villalonga no va tenir manies de desqualificar i fer burleta d'ambdós correctors, tant d’Estanislau Pellicer, que havia retornat a Barcelona, com de Jaume Busquets: “En aquellos tiempos, el separatismo era inseparable de la Retórica. Afortunadamente, la Ortografía de don Pompeyo Fabra no estaba al alcance de todos los catalanes de Mallorca. A decir verdad, sólo dos la conocían; dos eruditos indiscutibles, que no tardaron en ser uno sólo, porque el otro resultó ser más catalán de Cataluña que de Mallorca, y un buen día se reintegró a su tierra, dejando a sus hermanos de Mallorca sumidos en orfandad ortográfica”. Miquel Villalonga considerava que aquella novel·la havia estat una fita clau per assenyalar la mort d’una època: “Mort de Dama puso el RIP funerario a la última señora isabelina de Mallorca (...). Al mismo tiempo que aquel mundo desaparecía – aquel piccolo mondo antico – un grupo intelectual capitaneado por Aina Cohen pretendía reemplazarlo. Dicho grupo carecía de vitalidad para subsistir, pese a los sueros de don Pompeyo Fabra, Farmacéutico Supremo de la Renaixença”. L’afirmació delata únicament el desig de l’acusador, perquè la revista va continuar, amb un alt nivell de qualitat i dignitat, durant més de cinc anys. Curiosament, deixant de banda l'apartat dedicat a la Poesia, els dos trets més característics de la revista varen ser la seva gran actualitat i la seva universalitat.

L’intent dels germans Villalonga de derrotar intel·lectualment La Nostra Terra va ser un fracàs absolut. El nivell de la revista, gràcies a la mà destra de Miquel Ferrà i de Joan Pons i Marquès, va incrementar-se, amb importants aportacions al pensament polític, la crítica literària, l'actualitat científica i la promoció de l'art i la cultura. Si finalment els seus enemics varen assolir l'objectiu va ser, únicament, a conseqüència de la rebel·lió militar. Només així va perdre la vitalitat per subsistir i va haver de callar per força i per la força. Per dir-ho sense eufemismes, La Nostra Terra no va morir, sinó que va ser afusellada. Silenciats, atemorits i escalivats tots els escriptors mallorquins que li podien fer ombra, Llorenç Villalonga va triomfar com a autor en català gràcies a la promoció i pupil·latge que li va brindar Joan Sales.

Com he escrit a l'entrada d'aquest article, Mort de Dama és un pamflet; una burla feta amb més cinisme i odi que no ironia i comicitat. Gabriel Alomar valorà com a positiva la crítica a la societat burgesa i conservadora del moment, però es va desmarcar de la ridiculització cruel de la llengua i la cultura que Villalonga no reconeixia catalanes. L'autoodi que destil·la l'hauria de fer sortir, amb segell d'urgència, dels programes escolars que la recomanen, perquè esdevé un model que constitueix un pèssim referent a la gent jove. El classisme, la misogínia, el racisme i l'anticatalanisme que amara l’atmosfera de l'obra, descarten qualsevol recomanació sensata si, a més de la Literatura, es volen divulgar i promoure els valors de la Cultura Catalana que Villalonga no només no va respectar mai, sinó que els va escarnir tant en els seus articles com a Mort de Dama.

(Blog de Bartomeu Mestre Sureda a VilaWeb)

És ben curiós que a Mallorca, les anomenades “forces progressistes” hagin estat les que han tirat endavant, emprant una immensitat de diners, el Casal i les activitats relacionades amb l´obra d´aquell falangista de primera hora que va ser Llorenç Villalonga. I, també és ben curiós que aquestes mateixes forces no hagin fet el mateix amb Gabriel Alomar, Emili Darder, Alexandre Jaume o Miquel Àngel Colomar. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i els assassins del poble mallorquí: intel·lectuals al servei del feixisme

Cultura catalana i postmodernitat (i II)

És ben curiós que a Mallorca, les anomenades “forces progressistes” hagin estat les que han tirat endavant, emprant una immensitat de diners, el Casal i les activitats relacionades amb l´obra d´aquell falangista de primera hora que va ser Llorenç Villalonga. I, també és ben curiós que aquestes mateixes forces no hagin fet el mateix amb Gabriel Alomar, Emili Darder, Alexandre Jaume o Miquel Àngel Colomar. Malgrat que els hagiògrafs de Villalonga vulguin justificar el seu reaccionarisme polític i cultural dient, cofois, que la l´adhesió al feixisme de Llorenç Villalonga només va durar fins al 37, dissimulant el paper fonamental de suport a la reacció anticatalana i antiesquerrana de l´hivern dels 36-37, el cert és que mai va amagar les seves concepcions reaccionàries; primer com a enemic de Catalunya i del catalanisme, amb les seves actuacions, juntament amb el seu germà Miquel, contra els intel·lectuals mallorquins de l´època i, posteriorment, ja en els anys seixanta, amb els atacs a les resolucions progressistes del Concili Vaticà II, per posar solament un exemple. L´any 1966, trenta anys després de la seva adhesió a Falange, encara afirmava que continuava estant om havia estat l´any trenta-sis i mantenia en vigència el carnet de falangista.

L´enlairament d´intel·lectuals del tipus de Llorenç Villalonga i Joan Estelrich, en detriment de la intel·lectualitat compromesa amb l´esquerra i la nació, són prova evident de les mancances existents. La brutalitat de la postmodernitat, el que hem viscut en aquests darrers vint anys, per no anar més enllà, ens ha fet veure ben clarament la intensitat de les campanyes de silenciament dels intel·lectuals més compromesos en la tasca de reconstrucció nacional i de lluita antifeixista. Pedrolo, Fuster, Estellés, Llompart, Alomar o Montserrat Roig, fins i tot Miquel Martí i Pol o, cas que conec prou bé perquè en parlàvem sovint, tant quan vengué a Mallorca com quan li trucava a casa seva, a Premià de Mar, el malaguanyat Valerià Pujol, eren noms per anar oblidant. A les Illes va ser i és encara menystinguda l´obra, d´una vàlua i una dignitat indiscutibles, d’Antoni Mus López, Josep M. Palau i Camps, Pere Capellà i l´exemple més sagnant que ja hem comentat, el cas de Gabriel Alomar.

La postmodernitat, l´atac a la línia de flotació de la cultura catalana que representaven i representen Espriu, Calders, Pere Quart, Estellés, Llompart, Fontseré, Renau, Oliver Domenge, Rahola, Nin o Montserrat Roig, es combinava amb la lenta però inflexible marginació del moviment de la Nova Cançó, el teatre experimental català, les aportacions de Ricard Salvat, Feliu Formosa o Xavier Fàbregas a la modernització de la nostra escena teatral. En el marc illenc i dins el camp teatral, la consolidació del règim sorgit de la reforma del franquisme significà la marginació de l´obra d´Alexandre Ballester que, de ser el capdavanter de la modernització del teatre català de Mallorca, representat arreu, passà, com ell mateix em deia a una entrevista publicada a Última Hora l´any 1984, a viure en un profund exili interior.

El que s´havia fet amb la generació anterior, amb Josep Trueta, Aurora Bertrana, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Miquel Llor, Manuel Cruells, Màrius Torres o Ricard Blasco, ara, en plena restauració borbònica, es fa amb molts d´autors de la generació dels anys 60 i 70. Alexandre Ballester és un exemple prou evident, però també hi són altres casos, com ara el de Joan Soler Antich.

Soler i Antich, un gran renovador del teatre mallorquí, autor d´ideologia marxista, compromès activament en la lluita contra la dictadura, ha estat exclòs del panorama cultural illenc i de tot l´àmbit dels Països Catalans. Joan Soler Antich no solament era silenciat, sinó que fins a la seva mort, si exceptuam les obres publicades per Documenta Balear, era completament desconegut a les Illes. L´obra teatral de Josep M. Palau i Camps va ser igualment escarnida i deixada de banda. Guillem Cabrer, una vegada traspassat, deixà d´interessar els poders fàctics culturals. Què n´hem de dir de les aportacions contemporànies a l´escena mallorquina? Per què no s´han representat com pertocava les obres de Llorenç Capellà, de Miquel Àngel Vidal, de tants i tants autors contemporanis d´una vàlua indiscutible?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

A diferència de Ridruejo, Villalonga opta per l’ambigüitat. De manera que no ens ha de sobtar que els falangistes continuïn adreçant-se a ell amb l’epítet de camarada, sobretot si tenim en compte que en el temps de militància efectiva a l’extrema dreta va fer ús d’un llenguatge força directe, que no admetia dubtes sobre els seus sentiments. Diu dels falangistes: "Desde el manicomio –recordem la seva condició de psiquiatre–, las noches que hacía guardia les oía disparar contra los rojos. Eran (els falangistes) esbeltos, anónimos y oscuros, con una oscuridad resplandeciente". (Llorenç Capellà)

Falange i Villalonga

Per Llorenç Capellà, escriptor

Un escriptor amic em convida a visitar la web de Falange Autèntica. T’emportaràs una sorpresa, m’avança. La sorpresa consisteix en una fotografia del senyor Llorenç Villalonga, que encapçala una breu biografia i una nota reivindicant l’autor de Bearn des del punt de vista ideològic. Sorpresa...? Pel contingut, no. En tot cas pel temps que ha trigat Falange a fer-ho. Allò que és sorprenent, hi insisteixo, és que no s’hagi vanagloriat fins ara de la influència que exerciren els seus postulats en alguns tòtems de la literatura mallorquina.

Villalonga n’és un. De la fidelitat de Villalonga a la doctrina de José Antonio, Falange Autèntica no en dubta. El defineix com a falangista de la primera època; és a dir, dels del morro fort. I atribueix el seu allunyament de la militància a les discrepàncies que va tenir amb la política excessivament conservadora i aburgesada del franquisme. Hem d’admetre que aquesta afirmació pot ésser motiu de polèmica, perquè els biògrafs de Don Llorenç afirmen que, sota la influència de Sanchis Guarner i d’altres intel·lectuals mallorquins, va encetar un període de reflexió crítica entorn de les conseqüències de la Guerra Civil que, de rebot, l’apropà a la cultura catalana.

Parlem dels anys cinquanta. En qualsevol cas, la gent de Falange Autèntica té tot el dret del món a no amollar el mac. Si el senyor Villalonga va canviar-se de camisa, ho va fer amb el llum apagat. A diferència de Ridruejo, Villalonga opta per l’ambigüitat. De manera que no ens ha de sobtar que els falangistes continuïn adreçant-se a ell amb l’epítet de camarada, sobretot si tenim en compte que en el temps de militància efectiva a l’extrema dreta va fer ús d’un llenguatge força directe, que no admetia dubtes sobre els seus sentiments. Diu dels falangistes: "Desde el manicomio –recordem la seva condició de psiquiatre–, las noches que hacía guardia les oía disparar contra los rojos. Eran (els falangistes) esbeltos, anónimos y oscuros, con una oscuridad resplandeciente".

Allò que crida l’atenció és que el falangisme, tan necessitat d’escriptors de pes, no l’hagués reivindicat abans. En realitat, sorprèn que consentís que Sanchis Guarner, un roig, els robés la peça. Que no va ésser l’única, diguem-ho. Si aquesta gent de Falange Autèntica tenen esment a rastrejar les biografies de la intel·lectualitat mallorquina de setanta anys enrere, s’adonaran que a les files de la Ceba hi ha més d’un Camisa Vieja amb una obra periodística extensa, dedicada a l’exaltació del feixisme. Imagino que animats pel retrobament del camarada Villalonga, els de Falange Autèntica deuen anar per feina.

De manera que dono per acabat l’article. Encara que ho faig amb un advertència d’amic: si la meva estimada Lluïsa Mascaró sent so de tambors i trompetes i veu apropar-se a la Misericòrdia un batalló de Fletxes i Pelayos en correcta formació militar, que no s’esglaï. Res no tenen a veure amb els joves esvelts que fascinaven l’autor de Bearn. Aquests van a la capella, no a matar rojos. Mai no podien imaginar-se que la cultura catalana els reportés tantes i tantes satisfaccions. S’acosten a visionar la mostra Maria Antònia Salvà-Llorenç Riber, camins que es troben. El títol és suggerent. En el punt de trobada s’hi poden trobar tots.

dBalears (9-XII-08)

La repressió feixista a Mallorca i els germans Villalonga.

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. (Miquel López Crespí)

La derrota dels treballadors l'any 1939, la supressió dels migrats estatuts d'autonomia que havia concedit la República Espanyola, consagraven, per molts d'anys, el domini sangnant de la burgesia monopolista de l'Estat.

En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventavol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot erarojo i separatista".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

L'Assemblea de Docents va pressentar aquest divendres horabaixa a la llibreria Lluna de Palma el seu dossier sobre el primer mig any d'aplicació del TIL. El resultat és que el TIL naufraga i, a més, no s'aplica tal i com s'hauria d'aplicar.
El dossier que podeu consultar aquí es basa en les dades recollides per l'Assemblea, dels informes d' ADESMA, així com l'estudi realitzat per FEDEA juntament amb la Universitat Carlos III sobre l'aplicació del model bilingüe a la comunitat de Madrid i de l'opinió d'especialistes com David Marsh, expert en metodologia AICLE.

Les principals conclusions són les següents:
- El que es fa a les aules no és tractament integrat de llengües
- La implantació del nou model lingüístic no s’ha dotat de recursos suficients
- Alumnes, famílies i professors ho paguen, especialment els alumnes amb més dificultats
- Les instruccions del decret d'aplicació no diuen gran cosa i, a més,  arriben tard
La Conselleria ha volgut imposar un model que ells mateixos desconeixen i qui ho paga són, principalment, els alumnes. Un model que fa aigües de per tot i que no té cap justificació pedagògica, sinó electoral. El TIL naufraga sense que la Conselleria faci res per evitar-ho. El seu silenci és la mostra més clara del seu menyspreu per l'educació pública.

La nau del TIL, espellifada, mal equipada, mal tripulada, es mou a mercè de l’onatge, sense rumb fix. Enmig de la travessia, amb diverses vies d’aigua obertes, rep instruccions per arribar a port. Instruccions que no ajuden gaire els tripulants: que s’orientin per l’estrella Polar, i poc més.
Hem de continuar aquest trajecte? No seria millor asseure's i pensar-s'ho una mica?

 "Primavera verda", espectacle lúdic i reivindicatiu que tendrà lloc el proper divendres, 21 de març, a les 20.30 h al teatre de Porreres.

L'espectacle, presentat per Vivian Caoba, comptarà amb un concert de S'Arrual Jazz Mort i amb un espectacle poètic nomenat Per-versos i educats, que presenta el 'combat' entre tres poetes i tres glosadors. De la part de poesia, recitaran Glòria Julià, Miquel Àngel Llauger i Pau Vadell. Mentre que de la part dels glosadors, es comptarà amb la participació de Mateu Xurí, Maribel Servera i Pere Joan Munar.

La festa, que continuarà pel municipi de Porreres, té com a finalitat ajuntar forces de cara al que es preveu ser un 'final de curs calent' amb tot d'activitats programades en les quals participaran les diferents entitats del món educatiu des de dia 21 en endavant.

 Recomanam  l'entrevista a Marina Subirats: “L’escola pública ha de ser la de tots, no la dels pobres”

La sociòloga Marina Subirats desgrana els aspectes més regressius de la LOMCE, una llei que “penalitza les classes baixes” i que “ens prepara per una societat dual i desigual”. L’exregidora i autora de diversos llibres i manuals sobre ensenyament, aposta per un sistema educatiu basat en els valors en detriment de la “fàbrica de títols” en què s’ha convertit.

Ahir al matí la Geganta s’Àvia Corema novament va sortir al carrer, l’objectiu el de perdre el segon peu de la quaresma 2014.

El solet d’una primavera que, tot i que pràcticament no ha fet hivern, sempre és d’agrair en aquestes jornades de matins familiars, va fer que la gent que va sortir al carrer per a seguir l’esdeveniment fos multitud.

La plaça escollida per a la cerimònia va ser la Plaça Bastió, on poc després de les dotze del migdia ja es començaven a sentir els músics de la Banda de Música de Maó que anunciavem amb la seva arribada que amb ells també venia la Geganta de la Quaresma, portada com no podia ser d’altre manera per la Colla de Geganters de Maó i per la animadora la Senyora Garcia.

Com ve sent habitual, abans de l’acte de treure el peu a la geganta, és costum que la animadora engresqui durant una estona als més petits. La setmana pasada comentàvem que a la presència de la quaresma la va acompanyar la de una deposició també de mida gegant. Això és per que la cançó ens diu:

S’Àvia Corema

Peu petit

Caga en terra

I pixa al llit.

En el matí d’ahir amb el que ens vàrem trobar abans de la amputació de rigor, el peu de la geganta, és amb “un orinal ple d’arròs”, i és que la cançó ens diu:

S’Àvia Corema

Peu gros

Caga farina

I pixa arròs.

No oblidem que les lletres són populars i que no sempre en aquesta mena de tonades, les emanades per el poble lla el que es buscava era la poesia fina, si no precisament tot el contrari. Ja veurem que passa la setmana que ve, doncs la cançó segueix:

S’Àvia Corema

L’haruem de encalçar

Perquè va a missa

Sense pentinar.

El cas és que seguint amb el relat del que va ser ahir, un cop amb els més menuts ben engrescats, va arribar el moment de escollir un peu per a treurer-li a la geganta, aquest prèvia democràcia popular va ser el que porta la sabata esportiva, la bamba, que un fillet de entre el públic va ser l’encarregat de la amputació.

Amb la cerimònia acabada tota la comitiva va anar de tornada cap a l’ajuntament, on encara esperaven els arbres caramel·lers, que si no es reguen cada setmana podríem trobar que en la última setmana de quaresma els fruits no fossin els esperats, els caramels.

La setmana que ve a les dotze la sortida de l’Ajuntament i la plaça escollida per a la festa la Plaça el Príncep.

www.gegantsmao.menorca.es

www.youtube.com/gegantsmao

Anarcoefemèrides del 16 de març

Esdeveniments

- Surt Zsherminal: El 16 de març de 1900 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la publicació mensual Zsherminal (Germinal),òrgan de la joventut anarquista en llengua jiddish. Editat per Rudolf Rocker, després de Londres serà publicat pel mateix a Leeds, qui s’encarregarà, amb sa companya Milly Witkop, de la impressió per reduir despeses, fins a març de 1903. El periòdic reapareixerà el gener de 1905 i serà publicat fins a maig de 1909. Els temes que tractaven versaven sobre el moviment obrer jueu, els problemes de la immigració, textos anarquistes, la vida dels jueus a Gran Bretanya, etc.

***

- Publicació del manifest «Als anarquistes del món»: El 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración, editat a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), es publica el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general», de Librado Rivera i de Ricardo Flores Magón. En aquest important manifest, s’afirma que la Revolució social s’acosta i que tots els anarquistes han de participar-hi amb totes les seves forces i possibilitats. Aquest text els ocasionarà detencions i condemnes: 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares per Flores Magón i 15 anys i igual multa per Rivera, acusats de sabotejar l’esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12èpoques distintes.

Regeneración, 262 (16 de març de 1918)

***

- Surt Studi Sociali: El 16 de març de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) i a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació anarquista malatestiana i antifeixista en llengua italiana Studi Sociali. Rivista bimensile di libero esame (Estudis Socials. Revista bimensual de lliure examen). La redacció la dirigia Luigi Fabbri, ajudat per Ugo Fedeli i Torquato Gobbi, des de Montevideo i l'administració i la publicació la portava Carlo fontana, en col·laboració amb l'editorial del periòdic La Protesta, a Buenos Aires. Hi van col·laborar Leonida Mastrodicasa, Camillo Berneri, Luce Fabbri (Lucia Ferrari), Luigi Battistelli, Virgilio Bottero, Emilio Frugoni, Domingo Rodriguez, Gaston Leval, Gianpiero Landi, Luigi Bertoni i Errico Malatesta, entre d'altres. A partir de 1932 la malaltia de Luigi Fabbri i la crisi econòmica d'aquells anys l'obligarà a interrompre nombroses vegades la publicació de la revista. En 1935, en morir aquest, l'edició serà continuada per sa filla Luce Fabbri fins al 1946. La «Biblioteca di Studi Sociali» publicà nombrosos llibres i fullets de diversos autors llibertaris. Una part de l'arxiu d'Studi Sociali es troba dipositat a la «Col·lecció Fabbri» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Inauguració de «Le Musée du Soir»: El 16 de març de 1935 s’inaugura al carrer Fressard número 69 de París (França), per iniciativa de l’anarquista Henry Poulaille i del Cercle d’Escriptors Proletaris (Paul-Adolphe Loffler, René Bonnet, Ferdinand Teulé, Edouard Peisson i J. Romagne), «Le Musée du Soir». Més que una biblioteca de préstec --la mitjana de llibres deixats cada mes era de tres-cents--, és un lloc de trobada, una mena d’universitat popular, on els adherits --va arribar a tenir-ne uns cinc-cents--, la major part obrers i empleats, poden participar en conferències, exposicions, mítings i reunions organitzats amb escriptors llibertaris, entre altres intel·lectuals. A partir de 1936 el local va esdevenir petit i es va traslladar al número 15 del carrer Médéah. Malauradament «Le Musée du Soir» no sobreviurà gaire de temps després de la declaració de guerra i tancarà les portes en 1940.

Naixements

- Lucy Parsons: El 16 de març de 1853 neix a Waco (Texas, Mèxic; actual EUA) la propagandista anarquista Lucía Eldine González, més coneguda com Lucy Parsons o Lucy Ella Parsons. Era filla de Maria del Carmen, una mexicana, possiblement d'origen africà, i d'un indi creek, tal vegada anomenat John Waller. Als tres anys es quedàòrfena i un oncle matern la va criar en un ranxo texà, probablement com a esclava. Es va casar amb Albert Parsons, exsoldat confederat, esdevingut republicà radical cap el 1871. En 1874 s'instal·laren a Chicago i començaren a militar en el moviment obrer revolucionari. Albert va escriure articles sobre els sense sostre i els aturats en el periòdic The Socialist (1878), i participà en la fundació de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional de Treballadors). En 1884 Lucy col·laborà en el setmanari The Alarm. Albert Parsons es farà el defensor dels drets dels afroamericans víctimes del racisme i de la pobresa. En 1886 és acusat en el cas de la bomba de la plaça Haymarket i serà penjat juntament amb quatre companys anarquistes l'11 de novembre de 1887. Són els malauradament coneguts com a «Màrtirs de Chicago». Després d'aquesta tragèdia, Lucy escriurà una biografia del seu company, així com articles i pamflets en els periòdics anarquistes: Freedom (1890-1892), The Rebel (1895-1896), The Liberator (1905-1906), The Alarm (1915-1916). Hi va participar en el moviment revolucionari fins el final dels seus dies. Lucy Parsons va morir el 7 de març de 1942, en l'incendi de ca seva, a Chicago (Illinois, EUA).

Lucy Parsons (1853-1942)

***

- Ernest Gégout:El 16 de març de 1854 neix a Vézelise (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Charles Joseph Ernest Gégout. Fill de pares pagesos, després de fer els estudis secundaris a l'institut de Nancy, quan tenia 16 anys s'allistà en els Caçadors d'Àfrica per a les guerres colonials. En acabar el conflicte retornà als seus estudis abans de fer el servei militar on fou titllat d'indisciplinat i rebel. Alumne d'oficial a Saumur, pel qual va ser batejat com Cadet, acabà la mili en les companyies disciplinàries algerianes. De tornada a França, gràcies a les seves relacions familiars, fou nomenat sotsprefecte de Falaise (Normandia), però va haver de renunciar després de rebutjar retre homenatge al bisbe i al diputat bonarpartista del districte durant una visita. Nomenat inspector de l'Assistència Pública després, haurà de dimitir per motius semblants. En aquesta època esdevingué socialista seguidor de Jules Guesde i col·laborà en Le Cri du Peuple, fundat per Jules Vallès en 1883. Cap al 1888 es decanta cap a l'anarquisme i el juny d'aquell any fundarà setmanari L'Attaque, que publicà 66 números fins el maig de 1890. El 28 d'abril de 1890 Gégout i Charles Malato foren condemnats per uns articles apareguts en L'Attaque a 15 mesos de presó, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Ambdós publicarien les experiències del tancament en l'obra Prison fin de siècle. Souvenirs de Pélagie (1891). En 1892, segons la policia, formà part, amb Jean Grave, Charles Malato i Émile Pouget, d'un grup creat per centralitzar les informacions sobre el moviment anarquista europeu, però sembla que aquesta oficina no va ser creada finalment. Entre 1895 i 1915 una nova sèrie de L'Attaque. Journal Indépendant fou publicada i on Gégout va ser el principal redactor, encara que ja no era un periòdic llibertari. A partir de l'agost de 1912 va col·laborar en la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, d'André Lorulot, i l'any següent en Populaire de l'Est. Al final de sa vida publicà articles locals a la revista Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió dels Sindicats de Meurthe i Mosel·la. És autor deJésus (1897) i Les parias. Vie anecdotique des enfants abandonnés, placés sous la tutelle de l'Assistance Publique (1898). Sempre rebutjà afiliar-se a un partit polític. Ernest Gégout va morir el 3 de febrer de 1936 a París (França) i fou incinerat.

Ernest Gégout (1854-1936)

***

- Niccolò Converti: El 16 de març de 1858 neix a Roseto Capo Spulico (Calàbria, Itàlia) l'internacionalista i propagandista anarquista Niccolò Converti --també Nicolo Converti--, conegut com Dr. Converti. Estudià medicina a la Universitat de Nàpols, d'on sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant conegué Errico Malatesta. Després va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i fou nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878 dirigí a Nàpols el periòdic Il Masaniello, on col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les autoritats, s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). En 1881 va ser un dels principals atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de Tunísia. Més tard retornà a Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del periòdic napolità Il Piccone. Bolletino settimanale del movimento sociale, amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de Florència per un «delicte de premsa», abandonà Nàpols i des de Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i d'allà s'instal·là novament a Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili ajudat per la «Cloche de Bois» --grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà com a dependent de l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En aquesta època tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el qualificà de «anarquista força perillós». Amb Ugo Acquabona, va ser un dels principals redactors de la secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste (1886) publicat a Marsella i també distribuït a Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell«Lorraine» des de Marsella cap a Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després i va ser rebut per Darniche i Antonio Filangieri. A més de militar activament, treballà com a metge cirurgià a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que ajudà a crear. Conegut com«El Metge dels Pobres», ajudà els indigents tunisencs i fou considerat com un dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb Grassi i Girolamo Sudiero, va fer una crida a Niça per la reaparició del periòdic anarcocomunistaLo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i on figurà com a director. El març de 1887 fundà a Tunis el setmanari anarcocomunista L'Operaio. Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera publicació revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que tingué una gran durada temporal distribuïda en diferents èpoques. També fundà i dirigí el periòdic anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La Protesta Umana. Rivista de Scienze Sociali (1896); a més col·laborà en La Vera Unione,La Voce dell'Operaio, In marcia,1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a Tunis a 42 dies de presó i a 500 francs de multa per la publicació d'un manifest commemoratiu dels «Màrtirs de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se li deu la celebració a Tunísia de la primera Diada del Treball, l'1 de maig de 1890. Creà a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el sojorn d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents illes sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat per la policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i d'altres dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries a Itàlia i en periòdics democràtics tunisencs (La Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie, etc.). Prengué la paraula en reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de lliurepensadors. Durant els anys del feixisme italià continuà amb la lluita i publicà, amb Vincenzo Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli italiani liberi; formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi, Loris Gallico i Barresi, de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes amb destacats militants llibertaris, com ara Camillo Berneri --amb qui mantingué una polèmica sobre neomaltusianisme i anarquisme--, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo Fedeli i Gigi Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia (1889), I fasci dei lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è il socialismo? (1900 i 1905) i també va escriure una mena d'autobiografia sota el títol Confessioni e battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de setembre de 1939 a Tunis (Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el Khadra. En 1940 el seu amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita. Niccolò Converti. Un carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom.

***

- Antoine Bertrand: El 16 de març de 1877 neix a Còrsega el militant anarquista Antoine Bertrand. Obrer a l’Arsenal de la Marina Nacional --drassanes dels vaixells de guerra-- de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l’Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure». Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l’Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l’amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista «Sébastien Faure», successor de«La Jeneusse Libre». Antoine Bertrand va morir el 12 de juny de 1964.

***

- Proudhon Carbó i Garriga: El 16 de març de 1904 neix a La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarquista Proudhon Amor Progrés Carbó i Garriga. Nascut en una família de tradició anarquista, sos pares foren Eusebi Carbó i Carbó i Lluïsa Garriga i Morquejo, i son padrí Joaquim Garriga i Pons, tots militants llibertaris. En 1905 son pare abandonà sa companya, a la qual s'havia unit lliurement, i son fill. A ca seva, entre 1903 i 1909, s'instal·là una Escola Moderna promoguda pel seu avi Joaquim. El novembre de 1917 sa família s'instal·là a Tànger, on restaren fins al final de la guerra del Marroc. Sa mare treballà de modista i ell estudià el batxillerat a l'escola Aliança Israelita Universal, patrocinada pe la comunitat sefardita francesa, alhora que aprenia cinc llengües. En 1922 va viatjar a França i després treballà a com a traductor a les oficines de la Companyia Franco-Espanyola del Ferrocarril de Tànger-Fes a Larraix i a Ksar El Kébir. En 1925 es traslladà a Guinea Equatorial enviat per una companyia constructora colonial, on intentà organitzar la població negra contra la classe blanca explotadora, però en 1930 fou desterrat pel governador general. Després de sis mesos a la Península, on es respirava l'ambient prerepublicà, tornà a l'antiga feina ferroviària a Ksar El Kébir i després a Meknès, on amb el comandant Dumont (Legió d'Honor) intentà aixecar els magribins contra el colonialisme francès. Quan l'aixecament militar feixista de 1936 salvà la vida en trobar-se al Marroc francès, però sa mare fou detinguda el mateix 17 de juliol pels militars rebels i morí a causa de les tortures en negar-se a lliurar son fill. Proudhon aconseguí arribar a Catalunya via França. Fou en aquesta època que conegué son pare i sa futura companya, Carme Darnaculleta Graupera, de La Bisbal. D'antuvi, per mor dels seus coneixements d'idiomes, s'integrà en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i després s'enrolà com a voluntari al Batalló de Metralladores C del X Cos de l'Exèrcit. A finals de 1938, quan feia de comissari polític d'un batalló, fou nomenat jutge assessor comissari del X Cos de l'Exèrcit, que abandonà tan bon punt pogué, per tornar al seu càrrec de comissari. En febrer de 1939, quan feia de comissari i de cap polític de la Seu d'Urgell i de Puigcerdà, aconseguir passar a França. Pogué lliurar-se dels camps de concentració gràcies al seus contactes amb policies i periodistes francesos, i a París treballà amb Frederica Montseny i Marià Vázquez en una oficina clandestina dedicada a ajudar els presoners d'aquests camps. Quan començà la II Guerra Mundial creuà l'Atlàntic --a bord del vaixell «De la Salle»nasqué sa filla gran Margarida-- i el desembre de 1939 arribà a Ciudad Trujillo (República Dominicana), on van fracassar amb dues parelles més en l'explotació d'una granja agrícola a prop de la frontera amb Haití. A San Juan de Managua viurà amb Llibertat Ródenas, Josep Viadiu i altres companys anarquistes. Amb l'ajuda de John Dos Passos i Fabio Fiallo, va poder abandonar la República Dominicana i, després de passar per Cuba, on fou detingut a l'Havana acusat de «propaganda nazi» per portar un llibre de Fiallo en contra de l'ocupació nord-americana de Santo Domingo, el novembre de 1941 arribarà a Veracruz (Mèxic). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic va realitzar diverses feines i en 1943 nasqué son segon fill, Ulisses. A partir de 1948 treballarà com a encarregat de l'empresa de les populars begudes«Sidrals Mundet» del català Artur Mundet i Carbó i mantindrà la militància sobretot col·laborant en la premsa anarquista. Mantingué una estreta amistat amb la parella anarquista Senya Fléchine i Mollie Steimer. En 1985 Proudhon i Carme visitaren La Bisbal, fet que l'animà a escriure les seves memòries,Yanga Sácriba. Autobiografía de un libertario, que publicà en 1991. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Adunata dei Refrattari,Espoir, Rebelión, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc.; però també en rotatius «burgesos», com araAspectos, El Día o Excelsior. Proudhon Carbó Garriga va morir el 22 de juny de 1996 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1997 es publicà La lámpara de bronce, un recull de contesàrabs transcrits per Proudhon, recollits a places i carrers de Tànger, mentre estudiava el batxillerat. A La Bisbal d'Empordà un carrer porta el seu nom.

Proudhon Carbó i Garriga (1904-1996)

Lluís Maruny Curto: «Proudhon Carbó i família», en Revista de Girona, 247 (març - abril 2008). pp. 36-41

***

- Julián Floristán:El 16 de març de 1905 neix a Haro (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julián José María Floristán Urrecho. Nascut en una família humil i orfe de pare, va abandonar l'escola abans de fer els 10 anys i als 14 va començar a treballar d'aprenent de fuster. A partir de 1920 començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Haro i el gener de 1926, en fer els 20 anys, per eludir el servei militar, marxà a Miranda, des d'on, després de fer contacte amb l'anarquista Laurentino Tejerina, es va traslladar clandestinament a França. Residí a Donibane Lohizune i a Biàrritz, fins que les dificultats econòmiques per trobar feina el van obligar retornar a la Península: el setembre de 1927 feia feina als ferrocarrils de Burgos com a fuster i en 1929 va passar una temporada a les navarreses Carcastillo i Tafalla. Aquest mateix any va instal·lar-se a Santa Coloma de Gramenet, on va ser delegat del Comitè Pro Presos, intervingué en la fundació de la Casa del Poble, va ser corresponsal de Solidaridad Obrera i distribuïdor de la premsa anarquista. Mancat de feina, en 1933 es va establir a Palma (Mallorca, Illes Balears), on va arribar a ser secretari de la Federació Local de CNT, membre de l'Ateneu Racionalista de la barriada de Santa Catalina, responsable del setmanari Cultura Obrera i corresponsal deSolidaridad Obrera; també va patir un procés per delicte de premsa. En 1936 va marxar a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) i va assistir al congrés d'aquell any com a delegat cenetista per Torre del Compte. Quan va esclatar la Revolució de juliol, es va traslladar ràpidament a Torre i Gandesa, i va intervenir en la sufocació de l'aixecament feixista a Villalba de los Arcos. Després es va sumar a la columna constituïda a Tarragona per alliberar Aragó, participant en la presa de Calaceita i arribant fins a Vall-de-roures. Aquest mateix mes de juliol s'unirà a la columna Carod-Ferrer, que va acabar abandonant per discrepàncies amb el cap, passant a encarregar-se com a secretari general de les col·lectivitzacions de 19 pobles de la zona de Vall-de-roures. En produir-se la ràtzia dels estalinistes d'Enrique Líster contra les col·lectivitats, es va veure forçat a amagar-se, fins que aconseguí arribar a Lécera, on es va unir a la Brigada Confederal 117, integrant-se en els serveis d'Intendència; més tard, va formar part del Batalló Remiro. El 9 de febrer de 1939 va passar a França per Bourg-Madame i patí els camps de concentració de Mauzat, Vernet i Set-fonts. Més tard va acabar en les companyies de treballadors d'estrangers, d'una de les quals va desertar pels Pirineus, acabant a Fumel. Després de l'Alliberament, va treballar a Frontonh i La Sala, per assentar-se definitivament a Royan. A l'Estat francès va militar en la CNT, participant en diverses activitats orgàniques: secretari de la comarcal de Vall-de-roures en l'exili durant moltíssims anys; presència en el Congrés de París de 1945 i en diversos plens de la regional de Tolosa; secretari general de la CNT de Fumel entre 1945 i 1947, de Frontonh --i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA)-- i de Royan, des de 1954; secretari d'administració de la regional tolosana entre 1947 i 1949; etc. Des de 1931 va ser assidu de la premsa llibertària, publicant articles, sota diversos pseudònims (Royan,Urrechu, Florián,Riojano) en Ação Directa, Boletín de los GG de Defensa Confederal, Boletín Interno, Boletín Interno CIR, Cenit,CNT, Combat Syndicaliste, Cultura y Acción, Cultura Obrera, Espoir, Ideas,Nervio, Nuevo Aragón,Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umanità Nova, Umbral, etc. Va col·laborar en el llibre Comarcal de Valderrobres (1971) i és autor unes memòries Cosas vividas (1971). Julián Floristán va morir el 19 de maig de 1997 a Royan (Poitou-Charentes, França).

Julián Floristán (1905-1997)

***

- Jean Bossu: El 16 de març de 1911 neix a Reims (Xampanya, França) el periodista i historiador lliurepensador, francmaçó i llibertari Jean Bossu. Després del batxillerat, estudià un any de la carrera de dret a Dijon. En 1931 publicà la sèrie d'articles «Rome sous le Pontificat de Pie IX» en Le Libre Penseur de France. Organe à décrasser les cerveaux, editat per Émile Noël a Tours. Entre 1931 i 1939 visqué a la residència de sa família a Jainvillotte (Lorena, França), alhora que participà estretament amb el periòdic L'Est Illustré. Trobem articles seus en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. Entre els anys vint i quaranta publicà articles en el periòdic mensual La Documentation antireligieuse: fait, textes et portraits, de l'editorial de L'Idée Libre, publicació anarcoindividualista en la qual col·laborà habitualment amb articles de crítica literària abans i després de la II Guerra Mundial, conflicte en el qual participà mobilitzat en l'aviació. Durant els anys bèl·lics fundà Rase-motte, revista de l'Exèrcit de l'Aire, de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de l'Alliberament, rellançà la «Societat d'Història de la Revolució de 1848» i esdevingué periodista de La Liberté de l'Est a Épinal. Entre febrer i maig de 1946 prengué part en L'Homme et la Vie. Organe du mouvement de synthèse culturelle (anarquisme, individualisme, feminisme, sindicalisme, marxisme, maltusianisme, naturisme, pacifisme, racionalisme, etc.), dirigit per Manuel Devaldés. Membre de la Gran Lògia Nacional Francesa (GLNF), en 1962, rebé el grau de Company de la Lògia Marianne. Per la seva reputació com a periodista va ser elegit com a model de la professió per Antenne 2. En 1983 va ser condecorat amb l'Ordre Nacional del Mèrit. Fou un reconegut especialista internacional de la història de la maçoneria i consagrà sa vida a la realització d'un arxiu biogràfic de maçons que arreplegà més de 130.000 fitxes i que fou donat a la Biblioteca Nacional de França. Entre les seves obres destaquen La femme et la libre pensée (sd), Garibaldi (sd), Henri Rochefort, un prince de la polémique (sd), La Papesse Jeanne a-t-elle existé? (sd), Michel Bakounine. Dix années de sa vie (192?), Immoralités et turpitudes de la «Sainte Bible» (1930?, amb André Lorulot i Jean Malburet), Le paganisme chrétien (1930?, amb André Lorulot i Maurice Phusis), Raspail. Sa vie ardente et chevaleresque (193?), L'Église et la sorcellerie (1932), Histoire des Borgia (1935), Émile Combes et son oeuvre (1936), Le Syllabus. Le Vatican contre la démocratie (1938), Le Saint Curé d'Arsétait-il fou? (1939), Élisée Reclus (1943), Comment obtenir une bonne mémoire (1944), Laurent Tailhade et son temps (1945?), Augustin Hamon (1946), Petite histoire de la libre pensée en France (1950?), Jean Allemane. Combattant de la Commune de Paris, apôtre du socialisme et de la libre pensée (1951), La loge Saint Jean de Bourbonne-Les-Bains (1951), Une loge de proscrits à Londres sous le Second Empire et après la Commune (1958), Les débuts de la franc-maçonnerie dans les Vosges (1972), Chronique des rues d'Épinal (1976), Les francs-maçons au secours de la Grèce insurgée (1821-1829) (1976), etc. Documentació seva es troba dipositada a l'Arxiu Departamental dels Vosges aÉpinal. Jean Bossu va morir el 23 de setembre de 1985 a Épinal (Lorena, França).

Defuncions

- Manuel Alba Blanes: El 16 de març de 1937 mor al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Manuel Alba Blanes. Havia nascut el 12 de febrer de 1903 a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) en una família humil. Home de múltiples inquietuds polítiques i culturals, fou jornaler, mestre, músic, compositor, poeta i dramaturg, tot d'una manera autodidacta. Fou membre de l'«Estudiantina de Palma del Río» i del«Círculo de la Amistad», i tingué contactes amb el«Círculo de Posadas». Com a músic creà l'himne oficiós del seu poble natal (Pueblo alegre y soñador) i formà part de comparses i de murgues. En 1925 fundà i presidí l'Ateneu Popular d'Almodóvar. Estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 es casà amb Enriqueta Sanz Palma, serventa de Francisco Natera, el major terratinent d'Almodóvar d'aleshores. El 23 de juliol de 1928 estrenà el drama popular Entre dos fuegos, del qual només es realitzà aquesta representació. Entre el 9 de març de 1936 i l'1 de setembre de 1936 ocupà l'alcaldia del seu poble natal, destacant en temes com la desocupació, l'educació, l'igualtat de gènere, la salut o la pobresa; fou l'últim batlle republicà d'Almodóvar del Río. El juliol de 1936 dirigí la resistència contra els aixecats i el 20 de juliol de 1936 proclamà el comunisme llibertari a Almodóvar. A partir d'agost de 1936 fou comissari polític del«Batalló Fermín Salvochea» i, després, de la «Columna Andalusia-Extremadura». Manuel Alba Blanes va morir el 16 de març de 1937 al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), però el seu cos mai no va ser trobat. Té dedicada una avinguda a Almodóvar. En 2007 l'Ateneu Popular d'Almodóvar del Río i l'editorial Berenice publicà Entre dos fuegos, ja que fou trobat un manuscrit del mateix que es donava per perdut --el 26 d'octubre de 2007 fou reestrenada. L'edició d'aquesta peça teatral ve acompanyada amb el DVD del curtmetratge En la memoria, sobre la seva vida, de Fran Prieto Almagro i Nacho Blanes, pel·lícula que ha rebut diversos premis. Aquest Ateneu Popular també creà un premi amb el seu nom per reconèixer les autors que defensen la llibertat de pensament amb la seva actitud vital i professional.

***

- Orsini Bertani: El 16 de març de 1939 mor a Montevideo (Uruguai) l'editor i propagandista anarquista Orsini Menotti Bertani. Havia nascut el 26 de juliol de 1869 a Florència (Toscana, Itàlia). Sos pares, oriünds de Cavriago (Emília-Romanya, Itàlia), es deien Eugenio Bertani i Clementina Toni. Sa família, desitjosa de donar-li una bona educació, a 14 anys l'envià a estudiar a la Sorbona de París (França). A París, ben aviat, entrà a formar part dels cercles llibertaris. El març de 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 19 de març d'aquell any va ser detingut, amb Léon Ortiz, i se li va trobar una pistola al seu domicili. L'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat «Procés dels Trenta», del qual va ser un dels tres condemnats considerat com a«il·legalista»–Léon Ortiz (15 anys de treballs forçats), Pierre Chiericotti (vuit anys de treballs forçats) i Orsini Bertani (sis mesos de presó per «portar arma prohibida»)–, però havia aconseguit refugiar-se abans del judici a Anglaterra. Retornà a Itàlia i posteriorment, fugint d'un requeriment de la justícia francesa, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires es casà amb l'anarquista francesa Elisa Lagouardette (Anita Lagouardette), col·laboradora de La Voz de la Mujer, i fou un dels redactors del periòdic llibertari El Perseguido, destacant com a orador en els mítings anarquistes. En aquesta època va fer amistat amb Errico Malatesta i Luigi Fabbri. Per guanyar-se la vida fundà amb diners de son pare el comerç«Eugenio Bertani e hijo», especialitzat en la importació de productes italians (olis, formatges, conserves, etc.) i en la seva venda a l'engròs i al detall, que acabà essent un fracàs. Expulsat de l'Argentina per les seves activitats anarquistes en 1902, s'instal·là a Montevideo (Uruguai). Posseïdor d'una refinada cultura (ciències socials, filosofia, literatura, arts, música, etc.), entrà en contacte amb l'elit cultural del país i participà en diferents tertúlies (Café Moka, Polo Bamba, Café Carlitos, etc.). Entaulà amistat amb l'aleshores periodista José Batlle y Ordóñez i, juntament amb altres anarquistes, com ara Virginia Bolten, a partir de 1910 va fer costat el seu programa social. Gràcies als seus coneixements sindicals, va ser cridat pel diputat Lorenzo Carnelli com a assessor per a l'elaboració de la Llei de la Caixa de Jubilacions i Pensions i d'altres normes legislatives (treball nocturn, habitatge digne, prevenció d'accidents, descans setmanal, llicències obligatòries, vacances pagades, etc.). La seva primera impremta i editorial s'anomenà «Talleres Gráficos El Arte» i fou la primera del país que introduí la impremta monotip; després, en 1904, instal·là la seva famosa editorial al carrer Reconquista 630 a poques illetes de la seva llibreria. La«Librería Moderna»–«Lo de Orsini», com l'anomenaven els companys–, inaugurada en 1903 al número 240 del carrer Sarandí, fou un important centre de tertúlies literàries, filosòfiques i sociològiques, on concorrien escriptors, actors teatrals, pintors, escultors, estudiants i intel·lectuals de tota casta. Fou l'editor («O. M. Bertani Ediciones») i mecenes de la majoria dels llibres d'autors i dramaturgs uruguaians pertanyents al primer quart del segle XX (Delmira Agustini, Domingo Arena, José Pedro Bellan, Roberto de las Carreras, Otto Miguel Cione, Ismael Cortinas, Armando Discépolo, Carlos Sabat Ercasty, Ovidio Fernández Ríos, Emilio Frugoni, Eduardo Gandolfo, María Gautier, Federico Giraldi, Andrés Gomensoro, José Gomensoro, Alberto Lasplaces, Leoncio Lasso de la Vega, César Miranda, Octavio Morató, Orosmán Moratorio, María Morrison de Parker, Alberto Nin Frías, José Enrique Rodó, Carlos Roxlo, Roberto Sienra, Álvaro Armando Vasseur, Javier de Viana, etc.), molts d'ells anarquistes (Rafael Barret, Manuel de Castro, Luce Fabbri, Ángel Falcó, Rodolfo González Pacheco, Ernesto Herrera, Julio Herrera y Reissig, Florencio Sánchez, etc.), i fomentà la traducció d'escriptors i pensadors estrangers (Guy Boothby, Anatole France, E. Gauthier, Jean-Marie Guyau, Gaston Leroux, Max Pemberton, Marcelo Vignali, etc.). La característica fonamental dels seus llibres, a més d'estar molt ben editats, era el seu baix preu. En 1927 fundà La Pluma. Revista mensual de artes, ciencias y letras (1927-1931), dirigida per Alberto Zum Felde i considerada una de les revistes més importants d'Amèrica. Després va vendre la«Librería Moderna» al poeta Manuel Pérez y Curi i fundà en 1915 una de nova, especialitzada en la rematada de llibres, entre els carrers 18 de Julio i Convención, que batejà amb el nom del seu gran amic Florencio Sánchez. En plena crisi econòmica, amb els guanys de les seves iniciatives culturals, muntà al carrer Cerrito l'anomenada«Cuina Econòmica», menjador diürn i nocturn per a les famílies obreres la finalitat del qual era oferir una alimentació sana a preus molt mòdics, arribant a oferir 1.800 menjars per torn, a més de bona literatura per a la sobretaula. Més tard instal·là al carrer 25 de Mayo el cinema«Biógrafo Excelsior», al local de l'antic diari de Natalio Botana El Eco del País. En 1937 fundà el«Comitè Pro Batalló Garibaldi» i l'«Asociación de Amigos de España Republicana de Carrasco» (Carrasco és un barri de Montevideo), per fer costat la lluita antifeixista en plena guerra civil a Espanya, i l'any següent creà, a l'Avenida 18 de Julio, el «Círculo Italo-Uruguayo "El Progreso"», la finalitat del qual era reunir els antifeixistes no només italians i uruguaians, sinó de totes les nacionalitats, especialment els exiliats, i on es realitzaven tota mena d'activitats culturals (història, filosofia, literatura, música, dibuix, etc.). Vivia al barri de Pocitos de Montevideo i en els últims anys de sa vida exercí d'inspector de Treball, carrer del qual va ser expulsat per la dictadura de Gabriel Terra. Orsini Bertani va morir el 16 de març de 1939 a Montevideo (Uruguai) i les seves restes van ser vetllades a la seu del «Círculo El Progreso». Milers de persones acompanyaren a peu el taüt fins al Cementiri Central, on es van pronunciar emotius discursos; finalment el seu cos fou portat el Cementiri del Buceo de Montevideo, on reposa al panteó de la Lògia «Les Amis de la Patrie». Un carrer de la capital de l'Uruguai porta el seu nom. Sa filla Orsolina Bertani fou la mare del cineasta i cantant Hugo del Carril.

Orsini Bertani (1869-1939)

***

- Pere Molas Blanquet: El 16 de març de 1939 és afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Pere Molas Blanquet. Havia nascut en 1894 a Sant Pau de Segúries (Ripollès, Catalunya). Carboner de professió, s'establí a Olot (Garrotxa, Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la Revolució, fou membre del Comitè Revolucionari del Torn (Mieres, Garrotxa, Catalunya). Detingut per l'Exèrcit franquista, va ser jutjat en consell de guerra permanent, acusat d'haver participat en l'anomenada «Massacre del Triai» –11 persones van ser assassinades al camp del Triai, a prop d'Olot, el 31 d'octubre de 1936– i en altres excessos, condemnat a mort i executat.

***

- Antonio Sánchez Marcos: El 16 de març de 1939 és afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sánchez Marcos. Havia nascut cap al 1887 a Almeria (Andalusia, Espanya). Ferroviari, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Girona. Detingut per l'Exèrcit franquista, va ser jutjat en consell de guerra a Girona; acusat de ser un «roig separatista», d'estar afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT) i de fer guàrdies per al Comitè Revolucionari de Ferroviaris, va ser condemnat a mort i afusellat juntament amb altres 16 persones més. Estava casat.

Continua...

---

    El que va passar a Ucraïna, segons el professor canadenc  Chossudovsky.

     Jo no crec que els mitjans ''occidentals'' puguin aguantar molt de temps l'encàrrec de mantenir ocultes la guerra bruta i les falses banderes. La veritat es va obrint pas, implacablement.

    He pensat que seria bo posar l'informe del professor Chossudovsky a l'abast dels internautes catalans.   I que també  seria bo que la corresponsal del diari Ara a Kiev se'n assabentés del que diu el professor (L'Araés un diari insòlit: fa campanya a favor del referèndum de Catalunya-Principat, i, alhora, fa pinya amb els mitjans que amenacen als partidaris del referèndum de Crimea).

    Vegeu el post publicat a La Veu de RússiaEl que va passar a Ucraïna.

A Alternativa per Pollença condemnam els actes vandàlics comesos a la plaça Xaloc contra els arbres plantats a la mateixa. Però consideram que aquests fets no poden servir per fer la burda manipulació que ha fet el regidor de serveis per justificar l'ordenança de seguretat i convivència ciutadana  i tampoc per intentar criminalitzar a tot el moviment veïnal que demanava altre tipus de reforma a la plaça.

Tal vegada el regidor no s'ha llegit la vigent Ordenança de Policia i Bon Govern, que seria sustituida per l'Ordenança de seguretat i convivència ciutadana, que ja parla de temes vandàlics com els de la Plaça Xaloc al seu capítol VI, secció segona: Parcs, jardins i carrers:

Art 30.- Tots els veïns del municipi han de respectar els arbres... i abstenir-se de qualsevol acte que els pugui produir algun dany...
Art 31.- Està prohibit sacsejar o arrabassar els arbres, branques....
Art 32.- Està especialment prohibit als... llocs de domini públic.
d.- Perjudicar, de qualsevol manera, els arbres i les plantacions.

Si com diu el regidor en Martí Roca  el que es vol és realment fer feina al tema de la mediació i substituir multes per treballs comunitaris el que cal és partir de l'Ordenança actual i fer una feina participativa amb els ciutadans

També ens semblen lamentables les declaracions del regidor de serveis, en Martí Roca, a la que intenta criminalitzar als veïns que havien demanat altre tipus de reforma a la plaça.

 "Una serie de vecinos no han digerido bien la actuación del Ayuntamiento y han decidido arrancar los árboles", lamentó Martí Roca

No és pot afirmar de forma genèrica,  pública i directament que els fets vandàlics han estat realitzat per veïns "que no han digerit la reforma". No sabem qui ha estat l'autor dels fets vandàlics però el que nosaltres si podem afirmar és que hi ha un grup de veïns que fa anys que reivindica davant de l'Ajuntament una reforma de la plaça, nosaltres mateixos a la passada legislatura i Esquerra a l'actual hem transmès als equips de govern corresponents aquestes peticions sense resultat. A més a més en aquest moment aquest grup de veïns recullen signatures contra la reforma que s'ha projectat. Això és objectiu i demostrable, el que diu el regidor són suposicions que fan molt de mal a tots els que d'una forma o altra han participat de forma respectuosa d'aquesta reivindicació.

Els problemes no es soluciones amb manipulacions tan burdes com les que ha posat en marxa el regidor de Serveis. Està més que demostrat  que una eina eficaça per evitar actes vandàlics com el de la Plaça Xaloc és augmentar la participació dels ciutadans en la presa de decisions sobre el seu entorn.

”...els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: ‘Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.’.” (Miquel López Crespí)

Les ciutats imaginades el món dels somnis i del desig

En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".

El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.

En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema,Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.

Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".

La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Premis Ciutat de Tarragona.

El president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach i el batle de Tarragona, Joan Miquel Nadal van destacar la importància d'aquests premis dins el panorama literari català.

Tarragona marcava el pols cultural dels Països Catalans. El diari El Punt informava d'aquest important esdeveniment cultural, uns dels principals i de més prestigi dels que es lliuren per treballs presentats per escriptors i investigadors del Principat, País Valencià i les Illes.

Antoni Pladevall i Miquel López Crespí amb Terres de lloguer i Les ciutats imaginades guanyen els Premis de novel·la i poesia de l'any 2005.

Tarragona, amb aquesta Nit de Premis Literaris "Ciutat de Tarragona 2005", marcava el pols cultural dels Països Catalans. El diari El Punt informava d'aquest important esdeveniment cultural, uns dels principals i de més prestigi dels que es lliuren per treballs presentats per escriptors i investigadors del Principat, País Valencià i les Illes: "Música, circ i poesia es van donar la mà ahir en la gala de lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona, que va tenir lloc en el transcurs d'un sopar al restaurant Fortí de la reina. Els directors de teatre Magda Puyo i Ramon Simó van ser els encarregats de dirigir la tradicional Nit de Premis, que van presentar els actors Maria Molins i Fèlix Pons i en què van actuar el grup musical Lisboa Zentral Cafè i els trapezistes Gente Colgada. [...] Els dos actors protagonistes van anar recitant fragments de diversos poetes i escriptors, com Joan Puig i Ferreter, José Saramago, Dolors Miquel, Pere Quart, Joan Brossa, Agustí Bartra i Josep Vicenç Foix. L'acte va ser organitzat per l'Ajuntament de Tarragona, l'Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona. El sopar literari va reunir prop de dues-centes persones i diverses autoritats polítiques presidides per l'alcalde de la ciutat, Joan Miquel Nadal, i el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach que van destacar la importància d'aquests premis dins el panorama literari català".

En la informació de Carina Filella publicada en El Punt podem llegir, en referència al premi de novel·la: "A Terres de lloguer, Antoni Pladevall basteix 'una història de perdedors' que 'intenta reflexionar sobre una realitat molt actual a la qual sovint vivim d'esquena: la desaparició imparable dels pagesos masovers, dels llogaters de la terra; i també és una reflexió sobre el futur incert de la pagesia en general'. [...] Antoni Pladevall és doctor en filologia clàssica i professor de grec i llatí. Es va iniciar en la narrativa amb el dietariLa mentida original (2000) i també és autor de La lliça bruta i Massey Fergunson 35, a més d'haver publicat dos poemaris (Les noies de l'hoste i Quadern de Can Garbells) i diversos estudis historiogràfics i articles de crítica literària".

El Premi de Poesia, lliurat per un jurat format Xavier Amorós, Jaume Pérez Montaner, Francesc Roig, Montserrat Abelló i Gerard Vergés va correspondre al poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades. En referència al poemari de l'escriptor de sa Pobla, Marcos Torio, responsable de les pàgines de Cultura del diari El Mundo-El Día de Baleares, va escriure: "El escritor Miquel López Crespí recibió ayer el Premio de Poesía Ciutat de Tarragona 2005 por Les Ciutats Imaginades, un libro de cuarenta poemas basado en los viajes realizados por el literato a través de toda Europa en las últimas cuatro décadas.

'El columnista de El Mundo-El Día de Baleares ha puesto rima a 'un montón de recuerdos difuminados por el paso del tiempo' porque 'todos los libros son la vida del poeta'. Aunque se haya centrado en los viajes, 'la infancia, el paisaje, la Mallorca preturística' están presentes como parte de su trayectoria y de unas vivencias imborrables. Ha querido 'dejar constancia de ese pasado a través de pinceladas' que salpican todo el continente. Roma, París, Moscú, Atenas, Londres, Belfast, Dublín, Belgrado, Praga, Lisboa, Derry, Barcelona, Madrid, El Cairo, Florencia, Génova, Sofía, Varna, Estambul o Venecia llenan las páginas de ese 'primer efecto sentimental y nostálgico' que López Crespí ha recuperado años después de visitar esas ciudades.

'A las ciudades se unen la evocación de amigos, historias y espacios que condicionan la vida cotidiana del escritor y que forman parte de algunas de las constantes de su obra: la lucha contra el paso del tiempo, la muerte, el amor y la amistad. Por todo esto ha decidido sacar a la luz este poemario y nota que 'al llegar a una cierta edad, se nota mucho más cómo va pasando el tiempo'.

Comprometido políticamente, López Crespí se adentra, entre otras, en la Lisboa del 74 y aporta su particular visión sobre el París del 68. Se declara incapaz de quedarse sólo con una urbe: 'Todas las he vivido de diferente forma'. Y añade: 'Somos ciudadanos de todo el mundo'.

'El premio ha sido otorgado por un jurado formado por los escritores Xavier Amorós, Jaume Pérez Montaner, Montserrat Abelló, Francesc Roig y Gerard Vergés que reconocieron en Les Ciutats Imaginades'un poemario que conjuga imágenes de algunas ciudades reales o imaginadas con el lazo afectivo del juego poético'.

'El autor de Sa Pobla continúa su prolífica trayectoria y la publicación de este poemario premiado se suma a la de otros como Temps moderns: homenatge al cinema, Lletra de batalla o El cant de la Sibil·la. En menos de un año también ha visto como llegaban a las librerías las novelas El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand o Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Además, la Universitat de les Illes Balears ha editado las obras Acte únic y Els anys del desig més ardent en su colección de teatro Tepsis".

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003"...

Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.[...]

El Premi Jaume Vidal Alcover de traducció, va ser guanyat pel valencià Jaume Ortolà per la traducció de la primera part de Faust, de Goethe. Josep Gironès obtengué el Rovira i Virgili d'assaig per Planys de figuera blanca. El Tinet de narrativa curta per Internet va ser per Lluís Oliván i la seva obra Dos germans asimètrics. Salvador J, Rovira, obtenia el Gramunt Subiela d'història per La restauració a Tarragona. Plàcid Maria de Montoliu de Sarriera, primer marquès de Montoliu (1828-18899). Finalment el Joan Amades de cultura popular va ser per Jordi Garcia i Àngel Vergès. Per l'obra El drac aquós. Les obres guanyadores seran publicades per prestigioses editorials dels Països Catalans: Columna Edicions, editarà el Premi de Novel·la i el de traducció; Cossetània Edicions publicarà el poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades; Edicions l'Agulla publicarà el premi de cultura popular i Arola Editors traurà al carrer el Rovira i Virgili d'assaig i el Gramunt Subiela d'història. (Redacció)

Publicat en la revista L'Estel(1-I-06).

Després d’analitzar aquestes circumstàncies, s'ha prioritzat com a objectiu polític l’enfortiment de la coalició MÉS per Mallorca per tal d’obtenir els millors resultats l’any 2015, a les eleccions al Parlament, al Consell i als ajuntaments, i fer possible el canvi polític al nostre país.

L’aposta inicial del PSM-Entesa

Cal recordar que el darrer Congrés del PSM-Entesa acordà apostar per una candidatura de l’Aliança Lliure Europea (ALE) ampla i sense exclusions. També acordà que dita coalició s’ampliàs a partits i moviments representants de l’ecologisme polític i l’ecosocialisme.

Posteriorment s’ha anat avançant en la consolidació de la coalició MÉS per Mallorca, principalment amb l’Assemblea Constituent del passat mes d’octubre.

L’aposta conjunta de MÉS per Mallorca

En relació a les eleccions europees, la coalició MÉS per Mallorca va fer l’any passat la següent proposta: “és en el grup Verds-ALE que MÉS per Mallorca, un projecte nou i obert que recull sensibilitats molt diverses, vol participar en la impulsió del canvi necessari, juntament amb els partits de la Federació PSM-Entesa i la cooperativa IniciativaVerds. Moltes organitzacions d’arreu de l’Estat formen part d’aquest grup, i en un moment d’urgència democràtica, consideram que seria una passa endavant molt important que les diverses forces que integren Verds-ALE confluïssin en una candidatura conjunta per a les properes eleccions europees, una candidatura oberta a les formacions polítiques que s’hi vulguin incorporar des del compromís amb aquestes propostes, partint de la convicció que cal sumar per plantejar alternatives al bipartidisme estatal, que tanta sintonia ha tingut en el disseny de les polítiques neoliberals europees”.

La fragmentació de l’espai ALE-Verds

Aquesta proposta no només no ha estat possible, sinó que a nivell estatal s’han configurat almenys tres coalicions que complirien en part aquests requisits (les candidatures encapçalades per ERC, Compromís-Equo i Bildu-BNG). No s’ha configurat per tant una gran coalició que ajunti tot aquest espai que representa MÉS per Mallorca (esquerra nacionalista i sobiranista, esquerra alternativa, ecosocialisme).

La decisió de no concórrer a les eleccions europees

MÉS per Mallorca va acordar a l’Assemblea Constituent deixar llibertat als partits integrants per a les aliances a nivell estatal i europeu i que, per tant, les eleccions europees quedaven fora de la sobirania de la coalició, tret que hihagués un consens. Per això es varen preveure una sèrie d’assemblees territorials per acostar posicionaments.

Una vegada fetes les assemblees comarcals de MÉS per Mallorca, en relació a les pròximes eleccions, s’ha evidenciat que no hi havia un consens sobre la candidatura europea perquè la nostra coalició hi pogués concórrer. Tot i així, quedava oberta la possibilitat els partits que integren MÉS per Mallorca es presentassin a les eleccions dins la candidatura que trobassin oportuna.

Ara bé, des del PSM-Entesa hem considerat que, a només un any de les properes eleccions municipals i autonòmiques, la prioritat és consolidar el projecte i fer créixer la coalició. En aquests moments, després d’estar impulsant assemblees insulars i locals per constituir MÉS per Mallorca arreu del territori, tindria poc sentit que els partits que en formam part competíssim electoralment. L'assemblea d'IniciativaVerds es va manifestar en el mateix sentit.

Objectiu prioritari: enfortir MÉS per Mallorca per fer possible el canvi polític el 2015

A partir d’ara, des del conjunt de la coalició MÉS per Mallorca podrem centrar els esforços en mobilitzar les bases, en escoltar la ciutadania, en elaborar la nostra proposta política i, en definitiva, presentar un projecte polític sòlid i de futur, que sigui l’alternativa real al bipartidisme PP-PSOE i que lideri l’any que ve el canvi polític en aquest país.

Antonio Furió Sastre (1798 - 1853) murió a los 54 años de edad. En sus últimos 15 años sufrió ceguera lo cual no le impidió publicar en sus tres últimos años de vida tres libros. En su juventud reunió una importante colección de manuscritos sobre la historia de Mallorca. Fue Cronista del Reino, lo cual no le permitía una economía holgada, especialmente cuando sufrió la ceguera (ver: Jesús García Marín: Ascendencia militar y vida privada de Don Antonio Furió Sastre (1798 - 1853), Cronista del reino deMallorca o en Alta mar: Antonio Furió en un artículo de Jesús García Marín). En 1840, ya con graves dificultades en la vista publicó el llamado "Panorama de Furió".

Esta obra se divide en tres grandes partes: "Dinastía de los Reyes cristianos de Mallorca", "Palma" y"Parte foránea". La finalidad de esta publicación la indica Furió en una corta introducción denominada "A nuestros lectores"- Comienza con inscribirla en la corriente de moda en aquellos momentos destinada a mostrar los monumentos de un lugar, publicaciones como el Semana rio pintoresco español creado por Mesonero Romanos en 1836. El título "Almacén de frutos literarios" no era infrecuente en la primera mitad del siglo XIX; en Palma se publicó la revista Almacén de frutos literarios a partir de 1841. Nacía también en esa época la revista Museo de las familias, revista ilustrada con contenidos de ciencia y costumbristas dirigidos a los miembros de la familia. Antonio Furió dice: "Nuevos estímulos fueron para nosotros la publicación de diversas obras, que bajo varias denominaciones se publican periódicamente, para darnos á conocer cuanto de bello y delicioso encierra el mundo conocido. La Francia, Inglaterra y nuestra España, con sus Semanarios pintorescos, Almacenes literarios, Museos de familias, Panoramas, Recuerdos y bellezas, han abierto un canal luminoso para ilustrar los pueblos."

Indica Luis Ripoll que uno de los campanarios era el del convento del Carmen en la Rambla

Y a continuación va la queja:

Pero con harto sentimiento hemos visto que no obstante los muchs monumentos dignos de memoria que encierran las Baleares, en nada han contado con su descripción, ni los antiguos ni los modernos autores de tales obras. D. Antonio Ponz en su célebre y erudito viage que en 1769 hizo por la península, en vez de comprender en su vasto y grandioso plan á nuestras islas como parte integrante del imperio español, siguió su ruta hasta internarse en el vecino reino de Francia: igual suerte nos cupo en el que emprendió en 1806 el acreditado D. Nicolás de la Cruz Bahamonde. Sin embargo no han dejado algunos estrangeros de querer dar á conocer varias de nuestras preciosidades, pero lo han hecho con una inexactitud ó deformidad, que no hemos podido conocer el original por medio de la copia. Estas faltas que no puede disimular ningún amante de las glorias de su pais, han sido un nuevo aliciente para animarnos á emprender la publicación de esta obra, no obstante la convicción de lo arduo y atrevido del empeño. Prevalidos ademas de la calma que nos proporciona la situación topográfica de nuestras islas y del uso esmerado que hace de la prensa litográfica y de la máquina inventada por Mr. Daguerre, el joven artista D. Francisco Muntaner, hemos creído debíamos aprovechar esta favorable coyuntura para dar á conocer á los amadores de las bellas artes y de la literatura cuanto encierran digno de memoria Mallorca y las demás islas á ella subordinadas. En efecto, ellas por lo tocante á la parte artística poseen mil monumentos que nos recuerdan la suntuosidad del dominio de los romanos , lo maravilloso y oquivado del de los godos y el afiligranado y esbelto de los árabes. Palma, su metrópoli, celebrada por la multitud de circunstancias que la hacen deliciosa y apetecible, no lo es menos por la magnificencia y suntuosidad de sus edificios tanto civiles como religiosos. La santa iglesia Catedral, la Lonja del comercio, los conventos e iglesias de santo Domingo y san Francisco y el castillo de Bellver merecen la primada entre nuestros mejores monumentos de las artes: ellos han llamado sobre manera la atención de los sabios y estudiosos que han visitado esta tierra, no siendo el menor de ellos el incomparable D. Gaspar Melchor de Jovellanos. A las vistas pintorescas y descripción de tan bellos edificios seguirán las de otros templos, las de la casa Consistorial y de otros particulares que no deben en verdad quedar escluidas de la colccción que vamos á formar.

Y es a esta finalidad, la de dar a conocer los monumentos o bellezas de la isla a la que se atienen los textos e imágenes del libro "Panorama óptico - histórico -artístico de las Islas Baleares"

No lo tengo confirmado, pero hay varios indicios que me hacen suponer que esta publicación fue algo irregular, quizás fuera publicado por entregas Furió pone en el título "Islas Baleares" y parece que en sus planes estaban incluídas las islas y no sólo Mallorca, tal como acabaría siendo.

En varias ocasiones el texto de Furió se refiere a láminas que no se publicarían. La fecha de publicación expuesta en la primera página, indica 1840; sin embargo algunos estudiosos indican que lo fue en agosto de 1844. Con todo, Furió envió a la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia el "número uno" del "Panorama de las Isla Baleares", en correspondencia a la recepción del Boletín Enciclopédico publicado por la Sociedad, y la carta de Furió lleva fecha de 21 de junio de 1840 (ver carta).

No hay que olvidar que es en estos años cuando comienzan a llegar a España viajeros románticos que se interesan no sólo por los paisajes y costumbres sino también por los edificios antiguos, ya medievales y góticos, viajeros románticos ilustrados que desean también información.

Príamo Villalonga de Cantos en el Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana de 1989 trata Los libros de viajes y la ilustración litográfica como medio difusor del romanticismo en Mallorca y tras tratar varios libros como el de Laurens y el de George Sand, se refiere al de Furió:

De características distintas a los libros de viajes pero de interés paralelo, creemos oportuno referirnos al mallorquín Antonio Furió, autor que iniciará una importante labor dentro de la historiografía local, tal como es la publicación, a partir de 1840, del Panorama óptico-histórico-artístico de las islas Bateares, en donde realiza una descripción de las islas, deteniéndose en aquellos aspectos más destacables de nuestra geografía, historia y arte. No obstante, lo más importante respecto al apartado artístico es que esta obra constituye un hito inicial respecto a la introducción de la técnica litográfiea en el ámbito insular. De esta forma, aparece ilustrada con un total de treinta y nueve láminas litografiadas por Francisco Muntancr, autor que había aprendido esta técnica en París y que a su vuelta a Palma instala un taller litográfico. Aunque no será el primero en trabajar la litografía en Mallorca, si será el que mayor difusión le proporciona. En relación al libro de Furió, hay que señalar que se trata de una obra por entregas, teniendo su inicio en 1840, manteniéndose hasta 1844. La ceguera que .sufrió su autor impidió la continuación de dicha publicación, así como "... el poder realizar la publicación de varias láminas que tenía proyectadas, de las cuales se citan en diferentes artículos de este libro". La presente obra contó con la colaboración de los artistas mallorquines Bartolomé Sureda, Melchor Umbert y Pedro de Alcántara Peña, como autores de los dibujos originales que ilustran el Panorama..., y que fueron posteriormente litografiados en el taller de Francisco Muntancr, al que se debe también alguna de las láminas citadas.

La temática que comprende esta producción se enmarca, aparte del paisaje y el tema costumbrista, en el monumentalismo y, concretamente, en la tendencia medievalista. La preocupación —entre otras cosas— por las ruinas recoge el aspecto pintoresco de las mismas como una característica propia del romanticismo, que en el caso mallorquín no escapa del influjo general. No obstante, —como hemos señalado en un principio— hay que recurrir a esta producción litográfiea para poder apreciar una plasmación del todo romántica.

Respecto a la implantación de la técnica litográfica en Mallorca pocas noticias tenemos, apenas las que sitúan en 1835 la introducción de la misma en la persona del pintor Gabriel Reynés que realiza los primeros ensayos litográficos, por lo cual será nombrado socio de mérito de la Sociedad Económica Mallorquína de Amigos del país. [...]

Del Panorama de Furió he elegido para esta entrada algunas litografías con dibujos de Melchor Umbert.