DIANE MARTIN PETERSON, fotògrafa.
La Revolució Francesa i la literatura catalana: La Conspiració
Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen linterès oportunista daquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en lexpedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de lexèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és lencarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó dexportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana. (Miquel López Crespí)
Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a lestat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca alliberadora dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´internacionalisme revolucionari de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)
La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)
Leix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.
Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra lestat absolutista i les monarquies feudals i que a lestat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.
Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen linterès oportunista daquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en lexpedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de lexèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és lencarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó dexportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.
En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents daquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten lexercit francès dels Pirineus a Proclamar la República catalana mitjançant leducació i les baionetes. Per a formació político-ideològica daquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força.
Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat lany 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per lalliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a ledició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En Lo Catala Republica, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció.
Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a lestat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca alliberadora dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´internacionalisme revolucionari de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.
Hem volgut parlar daquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció lesperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal desdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de lensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.
Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea
Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com
Telèfon: 964-450085
El dret a l'habitatge no és possible?
Al darrer ple Esquerra va presentar una moció per a una política activa envers els habitatges desocupats del municipi (la teniu a la continuació de l'article) que es va retirar per fer-la legalment possible. Com recordareu, en relació a aquest tema al ple de març de 2013 es va aprovar la nostra moció per evitar els desnonaments
A Alternativa per Pollença compartim totalment els arguments de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca que proposa diferents tipus de moció en aquest sentit.
L’actual crisi ha impactat de manera dramàtica en la vida de milers de persones, que a causa de dificultats econòmiques sobrevingudes no poden cobrir les seves necessitats més bàsiques. Aquesta situació ha portat a milers de famílies a la impossibilitat de fer front a les quotes hipotecàries o del lloguer de la seva llar. La seva traducció social ha estat milers de desnonaments a tot l'Estat Espanyol i centenars de milers de persones que han vist vulnerat el seu dret a un habitatge digne, enfrontant-se a situacions de greu vulnerabilitat, precarietat extrema, pobresa, i exclusió social, econòmica i residencial.
Segons dades del Consell General del Poder Judicial des de 2007 i fins setembre 2013, a l'Estat Espanyol, ja s'ha arribat a 500.000 execucions hipotecàries. Segons l'informe presentat pel Col·legi de Registradors de la Propietat, només durant l'any 2012, la banca va quedar-se més de 30.034 primers habitatges per impagament de crèdits hipotecaris. Això suposa 115 desnonaments d'habitatge habitual per dia hàbil.
Ens trobem doncs davant d’una situaciód'emergència habitacional que constitueix una autèntica anomalia en el context europeu. Com denuncia l'informe Emergencia Habitacional en el estado español, elaborat per l'Observatori DESC, aquesta situació es veu agreujada pel fet que l'estat espanyol és el país d'Europa amb més habitatge buit,13,7% del parc total – 3 milions i mig de pisos segons el darrer cens estatal d’habitatge de 2011 - i amb un parc social d'habitatge clarament insuficient - menys d'un 2% de l'habitatge existent -.
Les administracions locals, infradotades de recursos, són les que reben en primera instància el impacte social d' aquesta situació, en tant que les més properes a la ciutadania.
La manca de recursos de les administracions locals per fer front a la problemàtica contrasta amb els milers de pisos en desús que acumulen les entitats financeres i les seves immobiliàries, actors principals i part responsable de la bombolla immobiliària. Aquests immobles, sovint obtinguts com a conseqüència d'execucions hipotecàries, es mantenen buits ja sigui a l'espera de que el preu de mercat torni a elevar-se, o bé perquè es troben a la venda o a lloguer a preus inaccessibles per part de la població. El resultat són milers d'habitatges destinats exclusivament a una funció especulativa, eludint la funció social que segons l'article 33 de la Constitució Espanyola (CE) ha de complir el dret de propietat.
Gran part d'aquestes entitats financeres han estat, d'una manera o altra, rescatades amb diners públics. Algunes directament gestionades pel govern de l'Estat a través del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), i del traspàs d'actius al anomenat ”banc dolent”, la Societat de Gestió d'Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (SAREB). Paradoxalment, però, la forta inversió pública no ha anat destinada a cobrir les necessitats de la ciutadania iels ajuts milionaris a la banca, molts d'ells a fons perdut, no han implicat cap contrapartida social.
La situació descrita requereix actuacions per part de l'administració que possibilitin l'accés a l'habitatge de tots aquells ciutadans que se'n veuen exclosos, acomplint el mandat constitucional de l'article 47 de la CE.
Donada la gran quantitat de població amb necessitats habitacionals i la manca de recursos públics per fer-hi front, resulta urgent mobilitzar l’habitatge buit en mans de les entitats financeres. Fomentar i garantir la funció social de l'habitatge, desincentivar-ne la utilització anòmala i penalitzar-ne, si s’escau, l’ús antisocial es converteix en un dels pocs mecanismes efectius a l'abast de l’administració per donar resposta a la vulneració del dret.
Davant els intents del govern central de buidar de competències les administracions locals, cal que els ajuntaments defensin l'autonomia municipal satisfent les necessitats habitacionals de la població. És en aquest context que algunes corporacions, com ara Terrassa, havent esgotat les mesures de foment per facilitar l'ocupació dels pisos buits en poder de les entitats financeres, han iniciat procediments sancionadors.
El problema respecte al que va proposar Esquerra és que a les Balears a diferència de Catalunya no tenim una llei del Dret a l'Habitatgeque entre altres coses estableix com a utilització anòmala d'un habitatge la seva desocupació permanent i injustificada. El grup MÉS va presentar una proposició no de llei que proposava aprovar una llei al dret a l’habitatge en els mateixos termes que l’aprovada pel Parlament de Catalunya perquè es permeti als consistoris iniciar procediments sancionadors contra bancs i grans empreses que mantinguin desocupats habitatges de la seva propietat durant més de dos anys. Aquesta moció va ser rebutjada pel Partit Popular.
Els ciutadans poden valorar i contrastar la feina que fa el PP en fer lleis i ordenances de suposada seguretat convivència i civisme contra els més dèbils, i el nul interès que tenen en fer lleis que facin possibilitin un dret bàsic com el de l’habitatge i que demanin als bancs una contrapartida social a l’ajuda que han rebut de milers de milions amb els nostres doblers.
Imatge i article molt interessant a Esberla;" Des del poder no hi ha cap voluntat de donar contingut real al dret abstracte a l’habitatge ja que xocaria frontalment amb altres drets, com ara el dret a la propietat privada, i amb el lliure mercat."
MOCIÓ PER A UNA POLÍTICA ACTIVA ENVERS ELS HABITATGES DESOCUPATS DEL MUNICIPI
Ha fet falta que passés una dècada des dels primers censos municipals d’habitatges desocupats; 11 des de la modificació de la Legislació d’Hisendes Locals que obria la porta al recàrrec de l’IBI sobre els habitatges desocupats, pendent però encara de desenvolupament reglamentari, i per tant no operatiu, perquè s’acabi imposant la pressió social per posar en valor tot el parc d’habitatge desocupat que ho estigui per causes no justificades en garantia del dret a l’habitatge. Alguns Ajuntaments han iniciat un procés sancionador tal que els habitatges desocupats sense cap motiu jurídic, com són els habitatges propietat d’entitats financeres, puguin ser destinats a garantir el dret a l’habitatge a una unitat familiar que ho necessiti.
El dret a l’habitatge, tot i ser un dret recollit a l’article 22 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i a la Constitució Espanyola, és una ficció per a cada vegada més persones. Només a Palma, cada dia 4 famílies són tretes de casa seva per no poder pagar la hipoteca. Milers de famílies d’ençà de l’esclat de la crisi econòmica, no poden continuar fent front a unes hipoteques abusives. Les mateixes entitats financeres que ocasionaren la crisi i abocaren a milers de persones a la desesperació econòmica, en són les beneficiàries.
Per aquests motius, es proposa d’adopció dels següents acords:
PRIMER. Manifestar el suport de l’Ajuntament de Pollença amb planificar i desenvolupar una política d’habitatge activa i que reconegui i faci efectiu el dret a un habitatge digne per a tots els ciutadans del municipi.
SEGON. Crear un cens municipal d’habitatges i edificis buits, amb la finalitat de conèixer en tot moment l’estoc d’habitatges permanentment desocupats.
TERCER. Promoure i iniciar totes les gestions necessàries per tal de portar a terme un procés sancionador per als habitatges desocupats sense cap motiu jurídic i a mans de les entitats bancàries.
QUART. Crear un registre municipal de solars sense edificar, com a instrument per conèixer el creixement potencial (en la condició de solar) per edificar del municipi.
CINQUÈ. Demanar al Govern de les Illes Balears que avanci en els treballs de creació del nou impost sobre habitatges desocupats a mans d’entitats bancàries.
SISÈ. Fer arribar aquest acord a tots els grups parlamentaris del Parlament de les Illes Balears i a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Mallorca.
Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4Poesia catalana del segle XX: la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica el poemari Presagis
La poesia, i crec que tota obra dart, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció Gabriel Ferrater em vénen a la memòria a lhora de presentar el llibre al lector. (Miquel López Crespí)
La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica el poemari Presagis (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La poesia, i crec que tota obra dart, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció Gabriel Ferrater em vénen a la memòria a lhora de presentar el llibre al lector. Fa uns anys, concretament lany 2003, la Universitat Autònoma de Barcelona ja mhavia publicat Temps moderns Homenatge al cinema, llibre que acabava de guanyar el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002, guardó que atorgava lUAB. Entre aquell premi i la publicació de Presagis han passat més de set anys. Potser seria el moment de provar danalitzar don venim poèticament, quines influències literàries, polítiques, personals han influït en la nostra obra, quins són els poemaris que hem publicat dençà linici del nostre conreu de la poesia, què preteníem, en definitiva, amb la redacció del poemari que comentam.
Anem a pams.
Dençà finals dels anys seixanta he escrit vint-i-tres poemaris. El primer que vaig escriure, per cert, rebé laprovació Josep M. Llompart quan vaig anar a mostrar-li a lindret on treballava les horabaixes, a lEditorial Moll, que aleshores estava situada al carrer Torre de lAmor de Palma. E,però el primer que vaig poder publicar va ser Foc i fum, Premi de Poesia Maria Manent 1983 (Oikos Tau, Barcelona, 1983). Els altres poemaris són: Caminals darena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes ((Editorial Moll, Palma, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, col·lecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, col·lecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de lAjuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de lAjuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006); Naufragis lents (El Tall, Palma, 2008); Espais secrets (Can Sifre Editorial, Palma, 2009) i finalment aquest Presagis (Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2010).
Repassant els llibres publicats fins ara mateix de seguida copses com en aquests quaranta anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover. El poemari Presagis no defuig en cap moment la línia i la poètica seguida durant aquestes quatre dècades. Aquesta és tan sols una llista dautors mínima, escassa i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.
Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...
Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar de Presagis, el meu darrer poemari.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg devidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir duns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen! (Miquel López Crespí)
La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica Presagis (i II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Crec que és difícil copsar el significat del poemari Presagis, lorigen de la majoria de poemes que hi surten, si el lector no està assabentat de les circumstàncies personals que condicionen el llibre. La meva mare, Francesca Crespí Caldés,va morir a finals dabril del 2010, pocs dies després dhaver complit els noranta anys. Però feia anys que es trobava malament. Sempre va ser forta i fins el darrer moment de la seva existència va mostrar un optimisme que ja voldrien tenir molts joves de vint anys. Però tots sabíem que el camí vers el final era irreversible.
Els poemes, aquestes reflexions poètiques, són producte daquesta circumstància especial que afecta i condiciona lesperit de lautor. Una circumstància la presència de la Mort- que té a veure amb la mort dels pares i, especialment, amb la de la mare. Mai ningú no pot dir quan arribarà la Dama de Negre a trucar al portal de casa teva. Val més no fer plans quant a lesdevenidor. La Mort no respecta edats. Aquella persona que sembla a punt de morir pot tenir un reviscolament inesperat, mentre el jove que contemplàvem ple de vida mor de sobte, sense haver patit mai cap malaltia. Els camins del destí són indestriables.
La mare, ho he dit una mica més amunt, era summament forta. Crec que com la majoria de sobrevivents dels anys vint. Havia passat la joventut treballant al camp, ajudant els pares, com era el costum al meu poble fins fa molt poc. La postguerra va ser duríssima, però també la va suportar i, després del matrimoni amb el pare, el presoner republicà Paulino López, suraren tres fills.
A finals dels anys vuitanta la seva salut començà a decaure una mica. Jo anava veient el seu declivi físic. Alguns poemes de Presagis neixen precisament de la constatació daquest final de cicle que sapropava, inexorable. En morir la mare (el pare ja havia mort a mitjans dels anys vuitanta), el lligam amb la infantesa, amb el passat que més estimaves, saniria esmunyint de forma ràpida. Com salvar alguns dels records daquella infantesa que emergia més esponerosa que mai amb el declivi damics i familiars?
Em demanava si la Mort era la responsable daquella angoixa que em dominava. A Presagis hi ha un poema que defineix prou bé la situació. Un poema, el primer del llibre, que podria portar per títol Dama de Negre i diu així: Imagín ta silueta, / Dama de Negre, altiva i segura, / arribant, àvida de sang, a cercar els meus secrets, / els camins ignots del desig que encara trontollen, / pàl·lids, dins el meu cor malalt que tremola, /en la vasta tarda que declina, ansiosa de tenebres. / Et veig arribar amb tot lestrèpit de lhivern / de les llunyanes immensitats on habites, / freda, magra, aïrada sempre, mostrant les urpes, / dansant, ombrívola, enmig tants crepuscles grocs, / les llàgrimes i els somnis arruïnats que xisclen en el somni. / Talment un enfosquit enemic cavalcant els estels, / lobscura columna de núvols curulls de dol, / els eixordadors crits dels innocents que has mort, / destructiva, batent les ales, senyora dels avencs, / proferint penetrants gemecs de plaer enmig de les flames. / Quin horitzó més enfosquit tacompanya, negre ocell, / transformant en un infern la serena superfície de lestany. / Com una sobtada pedregada, folla, esbategant, / calmosa i horrible sobre tot el que hem estimat..
Ho he dit una mica més amunt: el detonant del poemari que comentam és la constatació de la fugidesa del temps. Una sensació agreujada per la malaltia de la meva mare. La mare va començar a trobar-se malament a mitjans de lany 2005. A començaments de maig del 2005 la meva mare havia patit una recaiguda prou greu i a partir daquell instant tot canvià.
Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destrossa i fa miques les situacions que pareixen resistir lendemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir i en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era linstrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia dajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera i encara avui dia ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed, que Lenin havia recomanat a tots els homes i dones que volguessin acabar amb les injustícies de la societat de classes.
Però una cosa és certa: el que mai no sesborra, almanco en el meu cas, és el record dels anys de la infantesa passats a la vorera protectora de la mare. Com és possible que amors que semblaven eterns es vagin difuminant amb el temps mentre que els primers gests, les primeres imatges de què tens consciència dhaver estat al costat de la mare es reforcen, samplien, es fan més fortes a través dels anys?
Preguntes sense resposta. Misteris insondables.
Però parlàvem del poemari Presagis, lobra publicada per la Universitat Autonòma de Barcelona (UAB).
El procés d'anar veient dia a dia lenvelliment progressiu de la mare, constatar que amb la seva desaparició física finiria igualment el món que havia alletat la meva infantesa i joventut, em servia destímul per anar enllestint molts dels poemes que el lector pot trobar en el poemari que comentam. Era la insidiosa presència de la Dama de Negre del poema apropant-se, tenebrosa i inclement, decidida a portar-se el darrer lligam que munia a un passat que sanava esvanint talment la sorra de la platja entre els dits.
A Presagis, com a la majoria dels meus poemaris, i crec que en la poesia universal, el pas del temps, limpacte que aquest fet produeix en lesperit dun creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la poesia. El pas del temps i la memòria dun passat, personal i col·lectiu, que mai més no tornarà. La infantesa, lamor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre lindret des don escric, fa que els temes eterns de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes. I, evidentment, Presagis no és cap excepció.
Però no és solament amb el poemari Presagis que volia retre un homenatge a la mare. En la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, lobra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 i que edità Lleonard Muntaner, shi pot trobar un sentit homenatge al pare i la mare. Una història damor i de lluita que narra les vicissituds duna parella de vint anys en la guerra i postguerra. La història de lamor sorgit entre un presoner republicà enviat pels guanyadors a Mallorca (el meu pare) i una al·lota poblera de casa bona (la meva mare) als quals el destí uneix per sempre.
En la novel·la shi pot trobar molt de les esperances daquella generació de republicans dels anys trenta que volgueren canviar el món. També hi ha una descripció de totes aquelles al·lotes que, vivint en un ambient conservador, opressiu, dominat pel clergat, volien ser més lliures. Les generacions de mallorquins i mallorquines que han nascut després de lembranzida turística, que han tengut la possibilitat destudiar, de tenir una carrera, no poden imaginar mai la tenebror daquella Mallorca pobra, dominada per cacics i clergat i on les dones, exceptuant quatre senyoretes, no tenien possibilitat de formar-se. La diària feina camperola i lemigració a terres llunyanes era l´única alternativa que tenien a labast.
No cal dir que la novel·la Els crepuscles més pàl·lids té una estreta relació amb el poemari Presagis que ha publicat la Universitat Autonòma de Barcelona..
Davant el trist declivi de la mare, el poeta fa recompte de vivències i derrotes. Ara ja no podem disfressar desperança el color atziac de la Mort. La mare era el darrer lligam que em lligava en carn viva al passat. Tots morts amb el pas dels anys: els padrins i redepadrins, els oncles, el pare... La mare era lesglaó final amb els anys dels primers descobriments i percepcions: el primer món simbòlic, laprenentatge de les primeres paraules, la persona juntament amb els avis- que bastia els inicials codis, els coneixements primigenis. El final capvespre sapropa, inclement, sense possibilitat daturar les manetes dels rellotges. Com diu un dels poemes del llibre: Els pins sota la claror minvant del capvespre. / Avui ja sabem que hem arribat al final del camí, / lobscur habitatge que bressa el vent. / El plugim mesquitxa i enterboleix el paisatge. / Qui sap! Val més així, eternament enfonsat / en aquesta coordenada dabsències i presagis / aprenent a reconèixer les veus sota els oms, / aquells alegres missatges dels estius / en els sediments de la llum sorrenca dels segles. / Mir laigua del safareig ple destrelles. / Veig encara la teva mirada furtiva / descobrint enigmes entre sedes.
El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg devidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir duns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen!
Però la desaparició física de la mare evoca els dies feliços de la nostra existència abans de laparició sobtada dels dubtes i el desencís. Com no havíem de provar de servar en la memòria., deixar constància damunt el paper daquells primigenis dies de rialles i geranis?
Si haguéssim de definir el ritme del poemari jo diria que aquest ritme és el de la tristor. Lautor és ben conscient que no hi pot fer res per lluitar contra la presència de la Dama de Negre i els Àngels de lOblit que pugen per soterrar el món del poeta. Lautor dels poemes és ben conscient de com el pas inexorable de les manetes del rellotge ensorra les esperances més ferrenyes, els casals més ben construïts. El temps, déu implacable de la destrucció més absoluta. Com sensorra, sesvaneix com la boira del matí davant la primera claror del dia. Com els homes i les dones de ferro que bastiren les impressionants torres dels molins del meu poble del pla i que avui resten, fets pols, a linterior de les tombes del cementiri. El poeta, Sísif de ledat actual, prova de ressuscitar, a través dels versos, les pulsions del passat i, amb el pit obert a la tempesta que sapropa, surt a la recerca de les antigues passions que lagombolaren, les veus antigues que conformaren la seva consciència en un passat que encara sembla tan recent.
Endebades tota la feina que el poeta ha provat de fer. Inútils els esforços per deixar constància del que el temps, inexorable, semporta. Com explica un dels poemes de Presagis: Cap record argentat en la blavor. Arreu escorça. / Converses assolades que surten de les parpelles dels morts. / No hi veig estels. Locàs envoltat de voltors. / Olor de cera. Enormes enigmes neixen sota les llambordes. / Sesfullen els arbres. El cant fosc dun ancià. / Redoblen els tambors anunciat impacients captaires cecs. / Amb dificultat distingeixo les primaveres antigues. / Brillen en la distància les acollidores ombres dels pares. / Per què emmudí el temps, senfonsà la barca, / arribà la suor glaçada, el dolor solitari?.
UN DIA DESPRÉS, A MART
Un dia després, a Mart, tot serà diferent. Dins l'habitacle en què respiràvem, interactuàvem i sentíem (en una paraula, vivíem) cap detall fa pensar que s'inaugurarà, en breu, un període de temps distint de l'anterior. I la desgràcia és que no hi ha marxa enrere. Inevitablement, marcarà un abans i un després a les nostres vides. Nosaltres, que vam donar la resta de la nostra vida per explorar aquell planeta desconegut, per fundar una colònia que fos l'esperança de la Terra quan cap de les dues ja no existissin. Nosaltres, que ens pensàvem ser el futur de la humanitat...
Records en ràndom vénen a la meva ment, memòries angoixants per la seva placidesa solar, que no vaig saber valorar al seu moment. Com quan em ficava dins les artèries principals de la gran ciutat, cercant fondre'm entre la societat. Volia ser igual que els altres, sense saber ben bé què significava ser igual. En el fons sabia que era únic, i poc podia fer per evitar-ho. La gent no em cedia el pas com als altres, em mirava als ulls amb mirada escrutadora, i jo acotava el cap, cercant sense èxit passar desapercebut. Com m'hauria agradat, ara, fer valer la meva especificitat. Però en aquell moment no sabia qui era.
Ara ho sé. La meva personalitat es forjà en els cinemes, a les sessions més nocturnes de totes, en pel·lícules de superherois turmentats pel seu passat, en al·legories sobre la perdició humana, de vicis, bales perdudes i peixos dins el rostoll. I era ben humà. Em vénen amb vergonya a la memòria els pets que se m' hi escapaven, a la sala de projecció, fruit dels aliments processats que em fotia abans. Pizzes congelades de microones, noodles instantanis, ensalades de pots de vidre... Ara, tenint en compte el que ens donen per menjar cada dia, em pareixen els aliments més meravellosos i naturals de la història. Sé, tristament, que no els tornaré a provar. I les Coques-coles s'han acabat, també.
Em deman insistentment si s'hauria de fer alguna cosa. I ja sabeu la resposta; per això som aquí. Aquesta vegada no basta posar-se una camiseta verda, però també ho farem. Aquesta camiseta representa a Mart, com bé sabeu, els ideals d'esperança amb els quals ens dugueren aquí. Encara record quan al meu planeta natal el verd era l'esperança d'una educació millor. Ens va costar molt, però ho aconseguirem, tot i les mentides i la manipulació d'un govern que no podia guanyar mai pel seu propi analfabetisme.
Escoltarem una vegada més els violins de Nebraska, que m'han fet volar cap al meu passat i després començarem, no sé si amb èxit o no. Estam sols. Ningú sabrà si hem guanyat o perdut. La desconnexió amb la Terra és total i ningú ens podrà jutjar més que l'ordre que establirem nosaltres.
Queden tres hores per a què comenci un nou dia, i les noves taxes de cobrament d'aire per respirar entraran en vigor a partir d'aquest precís moment. Ens queda poc temps. Agafau el que queda d'arsenal i lluitau. No ho faceu per vosaltres ni per mi, perquè ja som cadàvers. Feis-ho pel futur que ens van prometre i que ens han arrabassat.
Taller de Polseres de Plàstic, divendres 14 de març a partir de les 19.00
[12/03] «Cultura Proletaria» - Matteucci - Tapiolas - Edgar Rodrigues - Domingo Germinal - Montseny - Estève - Vassev - Ascaso - Borda - Lamberet - Martínez Guerricabeitia - Rude - Saldaña
Anarcoefemèrides del 12 de març
Esdeveniments
- Surt Cultura Proletaria: El 12 de març de 1927 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de Cultura Proletaria. Periódico de ideas, doctrina y combate. Portavoz de grupos anarquistas de lengua castellana en Estados Unidos. Va ser la segona època de la publicació en castellà del mateix nom publicada en 1910 a Brooklin (Nova York) per l'anarquista català Pere Esteve i continuació de Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925). En aquesta ocasió fou dirigida per R. A. Muller i, més tard, per Marcelino García. La periodicitat fou setmanal fins al juliol de 1932 i després aparegué irregularment. Hi trobem textos de Fontaura i Guede, entre d'altres. A partir de 1931 el periòdic informa sobre la política de la II República espanyola i reivindica la revolució a la Península. En la secció «De todas partes» apareixen notícies de la realitat peninsular i europea, a més de ressenyes de mítings i de conferències, etc. En sortiren 1.255 números, l'últim el 20 de novembre de 1953.
Naixements
- Florido
Matteucci: El 12 de març de 1858 neix a
Città di Castello (Úmbria, Itàlia)
l'anarquista Florido Matteucci –també citat Matteuzzi.
Sos pares, petits propietaris, es deien Andrea Matteucci i Lucia
Nocetti. A 18
anys, quan estudiava a Pavia (Llombardia, Itàlia),
s'adherí a l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Entre maig i octubre de 1876
col·laborà
en el periòdic anarquista Patatrac!
Monitore dei perduti della valle tiberina, publicat per
Agostino Pistolesi.
Amb aquest últim, fundà a Città di
Castello el Circolo di Studi
Economico-Sociali (CSES, Cercle d'Estudis Economicosocials), afiliat a
la
Federazione Marchigiana-Umbra (FMU, Federació de les Marques
i Úmbria) de l'AIT,
de la qual assumí la Comissió de Propaganda. En
contacte amb la Secció de
Ceresio (Secció
del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la
Federació del Jura de l'AIT sota l'impuls de
Benoît Malon i en el qual van
entrar formar part destacats anarquistes (Ludovico Nabruzzi,
Joseph Favre, Tito Zanardelli,
Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Enrico Bignami,
Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.),
s'oposà
ràpidament a les seves tesis legalistes. El gener de 1877
era secretari de
Correspondència de la Federació Napolitana de
l'AIT i el febrer d'aquell any
participà en els treballs del Congrés de la
Federació de l'Alta Itàlia de la
Internacional, que se celebrà a Milà, on
sostingué les posicions de la minoria
insurreccionalista en representació del CSES
de Pavia.
L'abril d'aquell any, participà en la temptativa
d'insurrecció
popular al massís del Matese, al nord de Nàpols
(Campània, Itàlia), dirigida
per Errico Malatesta, Cesare Ceccarelli i Carlo Cafiero,
però va ser detingut a
Pontelandolfo (Campània, Itàlia), amb Cesare
Ceccarelli, Giuseppe Gagliardi i Silvio Fruggieri,
just abans de l'aixecament. A la presó de Benevent
(Campània, Itàlia) estudià
anglès, castellà i alemany. El gener de 1878, a
resultes d'una amnistia, va ser
alliberat. Arran del IV
Congrés de la Federació Italiana
de l'AIT, celebrat clandestinament a Pisa (Toscana, Itàlia)
l'abril de 1878, va
ser nomenat, amb Giuseppe Foglia i Emilio Covelli, membre de la
Comissió de
Correspondència a la nova seu traslladada interinament de
Florència a Gènova.
Partidari de les posicions més intransigents,
tornà a Città di Castello i passà
a la clandestinitat. Defensà la insurrecció
armada i durant la tardor de 1878
assistí a un congrés a Florència on es
discutiren les accions a prendre en
aquest sentit. El 22 d'octubre de 1878 va ser detingut a Perugia
(Úmbria,
Itàlia); jutjat, el desembre d'aquell any va ser condemnat
per «violació
d'amonestació» i per«utilització de passaport d'alta
persona», però va ser
escarcerat a començaments de 1879. El novembre de 1879 fou
implicat en
l'anomenat «Procés de
Florència», però va ser absolt i
alliberat el gener de
1880. El març d'aquell any va ser condemnat a dos anys
d'assignació de residència
i enviat a Pantelleria (Sicília). Aconseguí fugir
quan els carrabiners el
vingueren a detenir i pogué arribar a Lugano (Ticino,
Suïssa), on poc després
es reuní amb sa companya. El 5 de desembre de 1880, amb
altres companys
refugiats a Lugano (Gaetano Grassi, Carlo Cafiero i
Egisto Marzoli),
participà en el Congrés de la
Federació Italiana de l'AIT celebrat a Chiasso
(Mendrisio, Ticino,
Suïssa); enquadrat en el sector
dels intransigents, signà la declaració de
Cafiero en el congrés. Entre 1880 i
1885 viatjà constantment entre Ginebra (Ginebra,
Suïssa) i Alexandria (Egipte),
on fou responsable de l'edició de premsa clandestina i on en
1881 es va veure
obligat a fugir cap a la Costa Blava (Marsella, Niça, Canes,
Menton). Fou
membre del grup anarquista «Les Fils de la
Misère» (Els Fills de la Misèria),
creat durant la primavera de 1884 a Niça, i del qual eren
membres Giacobi,
Sartoris, Ciao Zavoli i Vanucci. El febrer de 1885 va ser expulsat de Marsella
(Provença, Occitània), ben igual que
la resta de membres italians del grup, i després d'una
passada el març per Barcelona
(Catalunya), on restà cinc dies empresonat i d'on
també fou expulsat, arribà a
Suïssa. Establert de nou a Lugano,
freqüentà el grup anarquista al voltant de
Cafiero. El 24 de juny de 1885 va ser detingut«il·legalment» pels carrabiners
italians a Chiasso, acusat d'haver intentat de penetrar clandestinament
a
Itàlia i empresonat durant dos mesos. Arran d'una protesta
formal del Cantó de
Ticino, les autoritats italianes reconegueren l'il·legalitat
d'aquesta detenció
en territori suís, però l'incident es
tancà després que Matteucci marxés cap
a
Amèrica, ja que, un cop lliure, s'embarcà amb sa
família cap a l'Argentina. En
1896 fundà i dirigí a Buenos Aires (Argentina) el
periòdic sindicalista
bilingüe (italià, amb articles en lígur,
i castellà) Il Progresso de la
Boca / El Progreso de la Boca. Semanario noticioso y
comercial i col·laborà ocasionalment en
diversos periòdics obrers, com ara La
Scintilla i La Rivendicazione.
També s'integrà en la lògica
maçònica «Frateli
d'Itàlia». President del Club «Giordano
Bruno», fou el promotor del I Congrés
Anticlerical Sud-americà que se celebrà en 1900 a
Buenos Aires. Sense renegar
dels seus ideals, es retirà de tota militància
anarquista. Treballà d'empleat a
la Casa Internacional Mútua de Pensions i
esdevingué cap de secció i agent
comissionista de l'empresa. En 1924 estava subscrit a la revista Pensiero e Volontà i en 1926
participà
en la subscripció a favor d'Errico Malatesta. S'ignora la
data i el lloc de la
seva mort.
***
- Llorenç Tapiolas Vancells: El 12 de març de 1904 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Llorenç Tapiolas Vancells --també citat Vancell i Balcells. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Terrassa, en 1932 va ser detingut arran de la vaga general i de l'aixecament revolucionari de Terrassa del 14 al 16 de febrer d'aquell any que assaltà l'Ajuntament i proclamà el comunisme llibertari. Jutjat amb 41 companys més el 24 de juliol de 1932, va ser defensat per Eduardo Barriobero Herrán, però fou condemnat a 20 anys de presó com a un dels caps de la insurrecció. Tancat a Barcelona, en 1934 es beneficià de l'amnistia proclamada aquell any. Amb el triomf feixista de 1939 passà a França. Llorenç Tapiolas Vancells va morir en 1945 a Fumel (Aquitània, Occitània).
***
- Edgar Rodrigues: El 12 de març de 1921 neix a Angeiras, al nord de la ciutat de Matosinhos (Porto, Nord, Portugal), l'historiador, arxiver i escriptor anarquista Antônio Francisco Correia, més conegut sota el pseudònim d'Edgar Rodrigues. Sos pares van ser Manuel Francisco Correia i Albina da Silva Santos. Son pare era militant anarcosindicalista i estava afiliat al Sindicat de les Quatre Arts de la Confederació General del Treball (CGT) i a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i realitzava diferents feines relacionades amb la construcció civil a Mathosinhos. A finals de 1933, a causa de la repressió engegada per la dictadura d'Antônio Oliveira Salazar, el Sindicat de les Quatre Arts es va veure obligat a tancar la seva seu oficial i part del seu patrimoni documental va ser guardat al domicili de Manuel Francisco Correia, on també es realitzaven reunions clandestines nocturnes del seu grup directiu. Aquest fou l'ambient que visqué l'infant Antônio Francisco Correia. En 1936, la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) --la policia política del règim salazarista que a partir de 1945 passarà a dir-se Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE)--, envaí de matinada la llar de Manuel Francisco Correia i el detingué. Son fill el visità sovint a la presó de la PVDE durant les deu setmanes que estigué tancat sense cap processament ni judici. Quan fou alliberat, va ser acomiadat de la feina, fet que sumí sa família en una situació difícil. Els dos primers llibres que va comprar Antônio Francisco Correia van ser A velhice do Padre Eterno, del poeta Guerra Junqueiro, i Conquista do pão, de Piotr Kropotkin. En 1938 va escriure el seu primer article per al periòdic Primeiro de Janeiro de Porto, però no fou publicat a causa de la censura. En aquesta època ja havia començat a escriure els primers esborranys del que seria el seu primer llibre. Com que en aquella època estava prohibit manifestar-se pel Primer de Maig, l'1 de maig de 1939, amb altres companys, no varen anar a la feina com a forma de protesta i es reuniren per reafirmar els orígens anarquistes de la data. L'1 de març de 1940 entrà a formar part del grup de teatre d'aficionats «Flor da Mocidade», de Santa Cruz Bispo de Matosinhos, on conegué Ondina dos Anjos da Costa Santos, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida. També formà part de la direcció del grup dramàtic«Alegres de Perafita», on conegué el militant anarquista José Marques da Costa. En 1948 conegué en la clandestinitat l'anarquista Luis Joaquim Portela, que s'havia fugat amb cinc companys el setembre de 1946 de la fortalesa de Peniche, al qual ajuda a aconseguir documentació falsa, però, a causa d'una delació, el 10 de setembre de 1952 fou novament detingut. El 19 de juliol de 1951 conegué l'escriptor anticlerical Tomás da Fonseca i l'endemà, fugint de la persecució de la dictadura, embarcà cap al Brasil. En arribar a Rio de Janeiro va fer contacte amb nombrosos militants llibertaris, com ara Roberto das Neves, Manuel Perez, Giacomo Bottino, Ida Bottino, Germinal Bottino, Pascoal Gravina, José Romero, Ondina Romero, Angelina Soares, Diamantino Augusto, José Oiticica, João Peres Bouças, Carolina Peres, Ideal Peres, Afonso Vieira, etc. Aquests dos últims li van demanar un text sobre la dictadura portuguesa, que va ser publicat en el número 80 d'Ação Direta (maig-juny de 1952), i aviat s'integrà en el grup editor d'aquesta publicació anarquista. Amb el suport de companys com Enio Cardoso, Domingos Rojas i Benjamim Cano Ruiz, entre d'altres, començà a publicar articles en la premsa llibertària internacional, adoptant el pseudònim d'Edgar Rodrigues. Entre els dies 9 i 11 de febrer de 1953 participà en una trobada anarquista brasilera que es reuní a la residència de José Oiticica i on conegué militants llibertaris que actuaven a São Paulo (Edgard Leuenroth, Adelino Tavares de Pinho, Lucca Gabriel, Osvaldo Salgueiro, etc.). En aquesta època també conegué l'escriptor i periodista Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García), el poeta i escriptor Eugen Sigler Watchel (Eugen Relgis) i l'escriptor i periodista anarcosindicalista Ceríaco Duarte. El maig de 1957 l'Editora Germinal publicà el seu primer llibre, Na Inquisição do Salazar; aquest mateix anys es va fer membre de la Societat Naturista Amigos de Nossa Chácara (SNANC). El 7 de març de 1958, per iniciativa del «Grup Llibertari Fábio Luz» --futur Grup d'Acció Llibertària (GAL)--, es va fundar el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), en homenatge a José Oiticica que acabava de morir i amb la finalitat de continuar amb la seva prolífera tasca. El grup fundacional del CEPJO estava format per Edgar Rodrigues, Afonso Alves Vieira, Ideal Peres, Esther de Oliveira Redes, Seraphim Porto, Manuel dos Santos Ramos, Francisco de Magalhães Viotti, Germinal Bottino, Fernando Gonçalves da Silva, Pedro Gonçalves dos Santos, Roberto Barreto Pedroso das Neves, Enio Cardoso i Atayde da Silva Dias (Raul Vital). Entre les activitats d'aquest centre d'estudis estaven organitzar conferències, cursos, lectures comentades sobre diversos temes, reunions amb el moviment estudiantil, campanyes solidàries (per la llibertat de José Comín Pardillos, etc.), i creà l'Editora Mondo Livre, que publicà llibres de diversos autors (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin i Varlaam Txerkézov). El CEPJO es perllongà fins a l'octubre de 1969, quan fou assaltat i tancat per les forces armades de la dictadura militar. Entre el 8 i el 21 d'octubre d'aquell any van ser detinguts i empresonats destacats militants llibertaris, com ara Edgar Rodrigues, Pietro Michele Stefano Ferrua, Ideal Peres, Antonio Costa, Fernando Gonçalves da Silva, Manoel dos Santos Ramos, Paulo Fernandes da Silva, Roberto Barreto Pedroso das Neves, Eli Briareu de Oliveira, Mário Rogério Nogueira Pinto, Antonio Rui Nogueira Pinto, Maria Arminda Sol e Silva, Antonio da Silva Costa, Elisa da Silva Costa, Roberto da Silva Costa, Carlos Alberto da Silva, etc. Militants anarquistes anònims de São Paulo i d'altres llocs brasilers van contribuir a finançar les despeses judicials del procés, que es durà fins al 30 de novembre de 1971. Durant els anys de la dictadura Edgar Rodrigues continuà escrivint llibres sobre la història dels moviments anarquistes brasiler i portuguès. En 1976 participà amb sa companya Elvira Boni en el documental O sonho não acabou, de Cláudio Khans. En 1982 es va fer dipositari de l'arxiu històrica de l'historiador i arxivista ucraïnès anarquista Elias Iltchenco, a la mort d'aquest. Entre abril i maig de 1986 participà en el congrés de reorganització de la Confederació Obrera Brasilera (COB) a la seu del Centre de Cultura Social de São Paulo. El 21 d'agost de 1986 va ser dels fundadors, juntament amb altres companys (Nito Lemos Reis, Antonio Martinez, José Carlos Orsi Morel, Jaime Cubero, Francisco Cuberos, Felix Gil Herrera, Liberto Lemos Reis, Fernando Gonçalves da Silva i Ideal Peres), del Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH) --també conegut com «Grupo Projeção»--, arxiu al qual va deixar una important part dels seus materials d'estudi (llibres, periòdics, fotos, correspondència, manuscrits, entrevistes a militants històrics, etc.) que arreplegà arreu del món. Durant sa vida va escriure més de 1.760 articles que publicà en multitud de periòdics anarquistes d'arreu del món, com ara Ação Direta, L'Adunata dei Refrattari, A Batalha, CNT, Fenikso Nigra,O Inimigo do Rei, Letra Livre, El Libertario, La Protesta, Reconstruir, Ruta,El Sol, Solidaridad Gastronómica,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, Voz Anarquista, etc. Publicà més de seixanta llibres sobre història dels moviments anarquistes brasiler i portuguès entre els anys 1957 i 2007, editats a Amèrica i a Europa, entre els quals destaquen Na Inquisição de Salazar (1957), A fome em Portugal (1958), O retrato da Ditadura Portuguesa (1962),Portugal hoy (1963), Socialismo: Síntese das origens e doutrinas (1969), Socialismo e sindicalismo no Brasil. Movimento Operário (1675-1913) (1969), Nacionalismo e cultura social (1913-1922) (1972), Violência, autoridade e humanismo (1974),Conceito de sociedade global (1974),ABC do anarquismo (1976), Breve história do pensamento e da lutas sociais (1977), Trabalho e conflito. Greves operárias (1900-1935) (1977), Novos rumos (1978), Deus vermelho (1978), Alvorada operària. Os Congressos (1887-1920) (1980), Socialismo: Uma visão alfabética (1980), O despertar operário em Portugal (1834-1911) (1980), Os anarquistas e os sindicatos em Portugal (1911-1922) (1981), A resistência anarco-sindicalista em Portugal (1922-1939) (1981), A oposição libertária à Ditadura (1939-1974) (1982), Os anarquistas. Trabalhadores italianos no Brasil (1984 i 1985), ABC do sindicalismo revolucionário (1987), Os libertários: Idéias e experiências anárquicas (1988), Quem tem medo do anarquismo? (1992), O anarquismo na escola, no teatro, na poesia (1992), A nova auroa libertária (1946-1948) (1992), Entre ditaduras (1948-1962) (1993), O ressurgir do anarquismo (1962-1980) (1993), Os libertários (1993), O homem em busca da terra livre (1993), O anarquismo no Banco dos Réus (1969-1972) (1993), Os companheiros. 5 volumes de A a Z (1994), Diga não à violência! (1995), Sem fronteiras (1995), Pequena história da imprensa social no Brasil (1997), Os companheiros (1998), Notas e comentários histórico-sociais (1998), Pequeno dicionário de idéias libertárias (1999), Universo àcrata (1999, dos volums), Biblioteca Sorocabana (Vol. 1: História e memória) (2005, amb altres), Rebeldias (2005-2007, quatre volums), Um século de história político-social em documentos (2006-2007, dos volums), Lembranças incompletas (2007), Mulheres e anarquia (2007), etc. L'abril de 2002 Rute Coelho Zendron publicà Um estudo sobre Edgar Rodrigues, que derivà en un documental sobre la seva vida i obra. Aquest mateix any l'Associació Cultural«A Vida» de Lisboa realitzà l'exposició Edgar Rodrigues, pesquisador libertário da história social de Portugal e do Brasil. Edgar Rodrigues va morir el 14 de maig de 2009 a la seva residència del barri de Méier de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Rio de Janeiro, Brasil) d'una parada cardiorespiratòria; el seu cos fou incinerat.
Defuncions
- Domingo
Germinal: El 12 de març de 1936 mor a Elx (Baix
Vinalopó, País Valencià) el
destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Domingo Miguel
González,
que va fer servir diversos pseudònims (Severino Rey,Gumersindo Rey, Adalid
de la Revuelta Germinal
i Domingo Germinal González),
però que fou conegut com Domingo
Germinal o, simplement, com Germinal.
Havia nascut el 4 d'agost de
1880 a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya) i
visqué la seva joventut a
Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns citen
aquesta ciutat com al
seu lloc de naixement. Amb la professió de pèrit
mecànic, cap al 1905 ingressà
en la marina mercant com a maquinista, època en la qual
començà a militar en el
moviment anarquista. Poc després
s'instal·là a Cuba. En 1907 participà,
amb
Abelardo Saavedra del Toro, Francisco González Sola (Paco
Sola) i
Vicente López, en la primera gira de propaganda anarquista
que es realitzà a
Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois, Agustín
Zamorano, Paulino Ferreiro del
Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup«Acción Directa» de
Manzanillo; també va ser membre del grup«Tierra», de l'Havana, editor de
l'important periòdic ¡Tierra!,
per al qual col·laborà i participà en
els
seus escamots mòbils de propaganda enviats per aquesta
publicació a les
distintes poblacions de l'Illa per a instruir els obrers cubans en el
pensament
anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns treballadors,
entre ells
els espanyols Florencio Gómez Ugarte, Pedro Irazoqui,
Demetrio Ayllón,
Inocencio Franco i José Quintana, juntament a altres
companys cubans, es
reuniren a Camagüey per a protestar per l'encausament del
treballador Evaristo Vázquez
Llano acusat d'homicidi, va ser detingut, processat amb
exclusió de fiança i amenaçat
amb l'expulsió de l'illa i la deportació a
Espanya. En aquests anys, sota el
nom de Gumersindo Rey, creà al carrer 24
del barri d'El Congrís de la
refineria de sucre Central Soledad, actual El Salvador
(Guantánamo, Cuba),
aleshores propietat de la Guantánamo Sugar Company, el
primer Gremi d'Obrers
Sucrers, de caire anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format
sobretot per immigrants espanyols i que comptà amb una
escola. Fruit d'aquesta
activitat anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino
Rey, fou expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII
cap a Santander
(Cantàbria, Espanya) sota l'acusació de«sustentar idees contràries a l'ordre
establert». Poc després, el 14 de febrer d'aquell
any, intervingué en el míting
de l'Ateneu Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia).
Algunes fonts citen
que durant els anys vint milità a Veracruz (Veracruz,
Mèxic). De bell nou a
l'illa caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui
tingué infants. A mitjans
dels anys vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola
Mecànica de
Pinar del Río, que fou destruït per la
reacció. A mitjans de 1928, arran de la
discussió amb un burgès anomenat Coucelo a
l'hotel on feia feina instal·lant
uns ascensors, va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La
Cabaña de
la badia de l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa,
acusat de
sabotatge i d'intent de magnicidi --ja que a l'hotel on
instal·lava els
ascensors havia de ser residència del president de la
República cubana, Gerardo
Machado--, i enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a
Bilbao i
després marxà a Barcelona (Catalunya). Entre 1929
i 1930 visqué a Blanes i a
Barcelona i col·laborà en La Revista
Blanca. En 1930 va fer articles per
a El Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz,
Extremadura, Espanya). El 15
de setembre de 1930 participà, juntament amb altres
(Tusó, Estarius, Trabal,
Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas,
Samblancat, Aigunda, Joaquín
Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys,
Alberola i Clarà), en un míting pro
presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on
s'exigí a l'Estat unaàmplia amnistia per als presos per delictes
polítics i socials i la supressió
de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una
conferència que
havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va
ser suspesa per
ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat
al penal del Puerto
de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys
republicans destacà
com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i
com a poeta.
Militant de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), el juny de 1931 participà en
el míting de tancament de la I Conferència
Peninsular d'aquesta organització
celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al
qual assistí com a delegat del
Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup
més radical i defensant les
tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer
mítings, moltes vegades amb Alejandro
Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a
tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià,
Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931
participà en un míting de
la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i
on
parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo
Perera, Abad de
Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i
José Alberola. El 20 de
setembre de 1931 impartí la conferència«Trabajo y anarquía» i el 27 de
desembre altra sota el títol «Capitalismo,
sindicalismo y ciencias sociales»,
ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre
d'aquell 1931 any
participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11
d'octubre en un míting a la
memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre
Fuencarral de Madrid organitzat
per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra,
Juan Gallego Crespo i Eduardo
Barriobero y Herrán. En 1931, també,
col·laborà en el periòdic de
Sòria Trabajo.
En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques
alacantines, per Carlet,
per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la
creació de les
Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de
1932 participà en
l'excursió del «Grupo Espartaco»
d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció
entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de
1932, al Teatre
Serrano de València, on reuní 7.000 persones en
la popular conferència «Capitalismo,
sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any
que congregà 12.000
persones en la dissertació «Evolució y
Revolució» a la plaça de Toros
d'Alacant
i que durà tres hores. En 1933 parlà en el
Congrés de la Regional d'Andalusia
de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a
Navalmoral, i el 22
d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón,
inaugurà amb un gran míting la
campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre
parlà en un míting
d'afirmació llibertària organitzat per les
Joventuts Llibertàries a la plaça de
Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent,
Claró, Sendin i Joaquín Ascaso,
i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any
intervingué,
amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón
Fernández, Benito Pabón
y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran
míting de la plaça de
toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la
CNT, la
FAI i el periòdic Tierra y Libertad,
sota el lema «Enfront de les urnes,
la revolució social», i el 16 de novembre de 1933
en el míting organitzat per
la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb
Francisco Ascaso,
Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert,
Dolores Iturbe, Sébastien Faure
i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana,
visqué amagat a
diverses localitats del País Valencià (Elx,
Xàtiva, etc.) i després, buscant un
clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là
a Palma (Mallorca, Illes
Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdicCultura Obrera. En
1935 passà algunes temporades a Eivissa, on
impartí conferències --algunes
prohibides-- i ajudà a la creació de l'Ateneu
Llibertari, situat a la plaça del
Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a
l'illa pitiüsa, fent una bona
amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb
Cristòfol Pons
--gran amic seu que conegué a Cuba--, Alfonso Nieves
Núñez (Julio Quintero),
Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la
revolució i l'anarquia
en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per
Confederació Regional del
Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936
dissertà, amb Julio
Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre
d'Inca (Mallorca).
Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar.
Domingo Germinal va morir el
12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó,
País Valencià) i fou enterrat al
Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva
defunció l'Ateneu de
Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de
Palma, realitzà
uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra
civil el X
Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front
d'Andalusia, prengué el nom
de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx
posaren el títol de Germinal
al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company.
***
- Joan Montseny i Carret:El
12 de març de 1942 mor a Salon (Aquitània,
Occitània) el
pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de
l'anarquisme català i hispà
Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico
Urales. Havia nascut el
19 d'agost de 1864 --algunes fonts citen erròniament 1863--
a Reus (Baix Camp,
Catalunya) en una família humil; son pare, d'idees
republicanes, era
terrissaire i sa mare, de família carlista, obrera
tèxtil, encara que ambdós
alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles
propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de
l'ofici de
boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures,
fins que un
professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri.
En 1885
va començar a militar en les lluites obreres i dos anys
després organitzà les
manifestacions de protesta contra l'execució dels
anarquistes nord-americans de
Chicago. Va començar com a secretari de la Secció
de Boters de Reus i en 1887
ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la
Federació Regional
Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888
va arribar a ser
secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En
1890, a causa de les
manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera
detenció
governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb
Teresa Mañé i
Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel
pseudònim de Soledad
Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora
de primera
ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf,
Catalunya), on havia nascut. En 1892 es
farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica
de Reus. Aquest mateix any,
Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar
protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia,
Espanya) de
febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba
durant la
processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous
de Barcelona,
Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un«element anarquista
molt perillós», a la seva escola de Reus en mig
dels alumnes, per la Guàrdia
Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres
que separen aquesta ciutat de
Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor
anarquista i
com a agitador havia assolit ben aviat força
ressò a tot l'àmbit estatal.
D'aquesta època són les seves
col·laboracions literàries i
ideològiques en El
Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus
primers fullets
doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i
la seva
acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va
ser a conseqüència
de la pressió de les forces reaccionàries
reusenques que va ser acusat i
implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a
resultes de la citat
atemptat del Corpus. És des de les immundes
cel·les del castell de Montjuïc que
començarà a signar sota el pseudònim Federico
Urales els articles que
sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic
madrileny El
País, i que denunciaran la situació que
patien els presos anarquistes. Per
la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de
Montjuïc va patir un
any de presó i va ser expulsat del país,
juntament amb altes llibertaris, i
desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de
passar dos mesos al
Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la
península, entrant a
Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en
vigor
el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte
amb Alexandre
Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El
Progreso, per
proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels
presos tancats a
Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions
públiques a tots els
indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus,
va ser
un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de
revisió del procés
totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes,
federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar
en guerra amb els
Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La
Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir
les firmes més notables
i brillants de l'esquerra intel·lectual de
l'època (Giner de los Ríos, Cossio,
Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado
Montero, Miguel de Unamuno,
Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa
Claramunt, Fermín Salvochea,
Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un
any
després, La Revista Blanca va ampliar-se
amb un Suplemento
setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent
el nom de Tierra
y Libertad, un dels diaris anarquistes més
influents de tota la història.
Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades
i pres, cinc, amb
la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan
estava
pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense
cap fonament
d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba,
Azorín, Polo,
Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar
parcialment de
la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en
diversos
oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de
sol·licitar
una plaça de redactor en el periòdic oficialista El
Diario Universal. El
31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el
dia de
les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser
detingut uns
quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu
amic Francesc Ferrer
i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família
li portava el dinar. El comte
de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va
fer triar a Urales
entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat
d'atemptar contra els
reis. Urales no només va renunciar a la feina
sinó que va buscar advocat per
Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns
processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i
va entrar a fer
feina en la redacció d'El Liberal, alhora
que escrivia obres de teatre
que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní
Romea (Flor
deshojada, La conquista del pan, El
aventurero desventurado, Elúltimo Quijote, Fanatismo contra amor,
etc.). Durant la Gran Guerra
signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la
publicació de La
Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa
des de 1905,
ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a
tenir un tiratge
de 12.000 exemplars. També començarà a
publicar unes populars novel·letes
socials, resposta anarquista a les populars sèries de
l'època (El cuento
semanal, La novela corta, La
novela de bolsillo, Los
contemporáneos,etc.), en dues
col·leccions: «La Novela Ideal» (1925),
amb
un tiratge de 50.000 exemplars, i «La Novela Libre»
(1929), entre 25 i 30.000
exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a
publicar el setmanari El
Luchador, que publicarà 182 números. En
els últims anys de sa vida va
desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla
Frederica,
representant de la nova generació. Durant la guerra civil no
va ocupar cap
càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935
havien minvat la seva salut,
però va seguir escrivint novel·les i material de
propaganda. Després de la
caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller
(Occitània) i el 5 de febrer
de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya
Soldedad Gustavo. Després
va anar a París per reunir-se amb la resta de sa
família, però va haver de fugir
de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li
va
assignar com a lloc de residència Salon, a la
regió d'Aquitània, on va morir,
sense forces físiques ni morals, el 12 de març de
1942. Entre les seves obres
podem destacar Sociología anarquista
(1890), Las preocupaciones de
los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el
hecho y muerte de
Pallás (1893), La ley de la vida
(1893), El proceso de un gran
crimen (1895), Sociología anarquista
(1896), La religión y la
cuestión social (1896), La
religión y la cuestión social (1902), La
anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando
flores (1906), Una
pelotera (1909), Los hijos del amor
(1922), Los grandes
delincuentes (1923), El sindicalismo
español y su orientación
(1923), En la sociedad anarquista, la abolición
del dinero (1924), Consideraciones
morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno
(1926), La
anarquía al alcance de todos (1928), Los
municipios libres. Ante las
puertas de la anarquía (1932), El ideal
y la revolución (1932), Mi
vida (1932, autobiografia en tres volums), La
barbarie gubernamental en
España (1933), La evolución
de la Filosofía en España (1934), entre
d'altres. A més de Federico Urales, va
fer servir altres pseudònims, com
ara Mario del Pilar, Siemens, Doctor
Boudín, Remigio
Olivares, Un profesor de la normal, Rudolf
Sharfenstein, Ángel
Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo
Andrés, Un Trimardier,Charles Money, Ricos de Andes,
etc.
***
- Louis Estève:
El
12 de març de 1955 mor a Galhac (Llenguadoc,
Occitània) el filòsof, assagista,
novel·lista, poeta i anarquista individualista Jean Marie
Louis Estève. Havia
nascut en 1884 a Galhac (Llenguadoc, Occitània).
Estudià a la universitat de
Tolosa de Llenguadoc. Va ser col·laborador del
periòdic anarquista
individualista d'Armand L'En Dehors
i
després de L'Unique.
Trobem articles
seus en nombroses publicacions periòdiques, com Les Cahiers du Sud, Le
Domaine, L'Esprit
Français, etc.És autor de La nouvelle abbaye de
Thélème
(1906), De Nietzsche à
Bouhélier. Essai
de philosophie naturiste (1912), Une
nouvelle psychologie de l'Impérialisme. Ernest
Seillière (1913), L'hérédité
romantique dans la littérature
contemporaine (1914), La
premièreéducation amoureuse (1922), Quelques
aberrations de l'amour romantique (1924), L'amour
grec aux temps héroïques (1925), Le Nudisme. Vertige érotico-mystique
(1932), Élagabal ou un
Lénine de l'androgynat (1933) i Parfums
et Belles-Lettres (1939), entre d'altres obres.
***
- Manol Vassev: El 12 de març de 1958 mor a Sliven
(Sliven, Bulgària) el militant
anarcosindicalista Jordan Sotirov, més conegut com a Manol
Vassev. Havia
nascut en 1898 a Kjustendil (Kjustendil, Bulgària) i va
lluitar gran part
de sa vida en la
clandestinitat, encara que treballava en una fàbrica de
tabac i organitzava les
vagues i les lluites sindicals sota el nom de Vassev. Durant una vaga
del
sector del tabac l'exèrcit va atacar un míting i
Vassev va matar un oficial;
detingut i empresonat durant 15 anys, va reprendre la lluita tot d'una
que va
ser alliberat, ja fos contra el feixisme o contra el bolxevisme. Va ser
un dels
organitzadors de la resistència contra el nazisme durant la
Segona Guerra
Mundial. El règim estalinista l'envià al gulag
uns quants anys i després a
presó. Vassev esdevé el símbol viu de
la resistència a l'opressió, una figura
molt popular de l'anarquisme búlgar. Va morir enverinat a la
seva cel·la per la
policia secreta comunista un dia abans de ser alliberat.
***
- Joaquín Ascaso Budría: El 12 de març de 1977 mor en la indigència a Caracas (Veneçuela) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Havia nascut el 5 de juny de 1906 a Saragossa (Aragó, Espanya) i era cosí de la família anarquista dels Ascaso Abadía de Almudébar. Va estudiar a les escoles Fuenclara de Saragossa. Manobre de professió, va militar en el potent Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part del grup anarquista «Los Indomables», amb Ramón Andrés i altres, i en ocasions va col·laborar amb el grup d'acció«Los Solidarios - Nosotros» (Durruti, Ascaso, García Oliver, etc.). En 1924, després de patir presó, es va exiliar a França i només va tornar a la península quan es va proclamar la República. El maig de 1931 va ser membre del primer comitè de les acabades de crear Joventuts Revolucionàries saragossanes. L'agost de 1931 va liderar les manifestacions d'aturats i amb Chueca i Andrés va ser membre de la comissió cenetista creada per discutir amb les autoritats les solucions a l'atur. L'octubre de 1931 va ser elegit president dels paletes i manobres. El gener de 1932 fou detingut a Alcorisa i novament a finals d'aquell any. Durant aquest 1932 va organitzar amb Orquín i Santaflorentina una comissió pro obertura del Sindicat de la Construcció. En 1933 va encapçalar el Comitè Nacional abans del de Yoldi. Quan va esclatar la insurrecció anarquista a Aragó el desembre de 1933, va formar part del Comitè Nacional Revolucionari en representació de la regional aragonesa. Va acabar, per aquests fets, empresonat a Saragossa i a Burgos fins abril de 1934. Durant tota la República va ser partidari de la«gimnàstica revolucionària» promoguda per García Oliver i contrari a la moderació d'Abós, Servet i altres, i va publicar articles en CNT (1934) i en Germinal (1936-1937) d'Elx. Lluità a les barricades de Barcelona contra la sublevació militar el 19 de juliol de 1936 i es va enrolar en les columnes anarquistes per lluitar al front d'Aragó, primer en la de Durruti i després en la d'Ortiz. El 25 de juliol de 1936 va encapçalar el Comitè Revolucionari de Casp, càrrec que va deixar l'octubre, i va assistir a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, com a delegat de les columnes de milícies del front, que va acordar la creació del Consell de Defensa d'Aragó i va ser-ne nomenat primer president. El desembre de 1936, quan el Consell de Defensa d'Aragó va aconseguir el vistiplau de les autoritats republicanes, va seguir al front de la institució, essent nomenat el 19 de gener de 1937 delegat governamental d'Aragó. En 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT a València, on va demanar que es fes front a la pressió comunista, però poc després es va produir la reacció contrarevolucionària comunista d'Enrique Líster a Aragó que va suposar la dissolució manu militari del Consell de Defensa aragonès l'11 d'agost de 1937 i el seu empresonament durant 38 dies a prop de València sota l'acusació estalinista de«tràfic de joies». Poc després va marxar amb Antonio Ortiz a Andalusia, cridats per García Oliver, per organitzar la guerrilla, però el juliol de 1938 ambdós van abandonar el país per Andorra fugint dels estalinistes. Diversos sectors confederals van acusar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Establert a França, les autoritats gales el van tancar nou mesos a Marsella i va patir un intent d'assassinat, però finalment va poder fugir a Bolívia en 1947 i a Veneçuela l'any següent. Després d'una temporada per l'Uruguai, Paraguai i Xile, es va instal·lar a Veneçuela, on va fer sa vida treballant del que va poder (paleta, conserge, camioner, etc.), perseguit i abandonat pels seus antics companys que el van considerar un traïdor i un provocador d'escissions. Amb Ortiz, Gordo i altres exiliats, va fundar cap al 1960 el grup americà «Fuerza Única». En 2006, coincidint amb el centenari del naixement de Joaquín Ascaso, l'historiador Alejandro R. Díez Torre va presentar les seves memòries Memorias (1936-1939). Hacia un nuevo Aragón.
---
Litografías de Bartolomé Sureda en el Panorama de Furió
En la década de los 40 del siglo XIX se publicaron varios libros sobre Mallorca en los que las imágenes tenían importancia y que tenían en común la intención o finalidad de dar a conocer los monumentos de un lugar. Uno de los más conocidos y cuyo ámbito era España fue el de Pablo Piferrer con litografías de Francisco Javier Parcerisa: "Recuerdos y belleas de España con un tomo dedicado a Mallorca. Sobre esta obra, además del enlace a la edición digitalizada, he publicado varias entradas en las que recojo sus grabados: Los románticos y los monumentos de Palma, Del libro de Piferrer sobre Mallorca o 'Recuerdos y Bellezas de España', visión victorhuguesa.
Otro libro es el de José Buaneventura Laurens: "Souvenirs d'un voyage d'art a l'île de Majorque" que portaba 55 grabados, algunos de los cuales he puesto en El viaje de J. B. Laurens en 1839, George Sand: de un libro a otro libro y Del viento de una tarde.
Alejandro Sanz de la Torre en el artículo Antonio Furió y Joaquín María Bover, historiadores de la arquitectura mallorquina trata el tema de la creación de la imagen romántica de Mallorca e incluye los libros antes citados y algunas obras de Furió y Bover (ver: Alejandro Sanz de la Torre estudia a Antonio Furió.
De este libro de Antonio Furió (1798 - 1853) "Panorama óptico - histórico -artístico de las Islas Baleares" publicado por la Imprenta Mossen Alcover (1840) se han hecho dos ediciones facsímiles, una en 1966, también en la Imprenta Mossèn Alcover; otra en 1975, en la imprenta Alcover; y otra en 1988 que añade un prólogo de Luis Ripoll Arbós y un índice de términos. De ellas se han realizado varias ediciones. Pese a ello es un libro que no se halla en muchas bibliotecas de Palma ni de Mallorca.
Ediciones facsimiles posiblemente por varios motivos. Utiliza diferentes tipos de letras cuando escribe textos de lápidas; encuadra el texto de cada página en un recuadro a doble línea con las esquinas decoradas y, sobre todo, por sus láminas. Parece que fue difícil o imposible encontrar un ejemplar que contuviera todas las láminas pues eran arrancadas para enmarcarlas; se tuvieron que utilizar dos ejemplares. "En este libro, advertirá en seguida el lector que lo abra, que se une al interés del texto el encanto, el perfume, la emoción que encierran sus numerosas litografías, que en este volumen, a nuestro entender, alcanzan mucha mayor importancia que el texto mismo, indica Luis Ripoll.
Posiblemente el mismo Furió se dio cuenta de la importancia de las litografías al incluir en el título la palabra "Óptico"
Furíó conoció, un día, a un joven, Francisco Montaner y pensando en la aportación que podría llevar a su libro, se decidió a publicar un volumen de noticias acerca de Mallorca «y las demás islas a ella subordinadas». Furió había quedado seguramente impresionado por la visita del joven Pablo Piferrer, autor del tomo «Cataluña», de los «Recuerdos», en curso de publicación [...]
Piíerrer iba acompañado del grabador Parcerisa, que sacaría láminas que perpetuarían nuestros monumentos, nuestros paisajes. Y asi dice nuestro autor en el prólogo del libro que comentamos: La Francia, Inglaterra, nuestra España, con sus «Semanarios Pintorescos», «Almacenes literarios», «Museos de familias», «Panoramas», «Recuerdos y Bellezas», han abierto un canal luminoso para ilustrar los pueblos.De otra parte añade: «Prevalidos además de la calma que nos proporciona la situación topográfica de nuestras islas y del uso esmerado que hace de la prensa litográfica y de la máquina inventada por Mr. Daguerre el joven artista D. Francisco Muntañer, hemos creído debíamos aprovechar esta favorable coyuntura para dar a conocer a los amadores de las bellas artes y de la literatura cuanto encierra digno de memoria Mallorca y las demás islas a ella subordinadas».
Es decir, Furió pensó en divulgar los conocimientos que él tenia o le podría proporcionar su abundante documentación. E ilustrarlos con las litografías que a base del daguerrotipo pudiera sacar ese «joven Muntaner» [...]
Mientras tanto surgieron otros artistas; otros dibujantes y litógrafos que tirarían sus realizaciones, sus obras, en el taller de Montaner. Por eso se observa una cierta falta de unidad en esas láminas que desde luego no afectan al interés del conjunto, que ha de calificarse de documento precioso. El daguerrotipo antecesor de la fotografía, por una parte nos asegura la veracidad, en aquellas vistas precisamente en que el asunto lo requiere; en otras, en cambio, prevalece el artista, el pintor, como mayormente las que firma, por ejemplo, Bartolomé Sureda.
De las 39 láminas que se continúan en la «Pauta», 9 son obra litográfica de Melchor Umbert, 4 de Pedro Peña, 12 de Montaner, y 3 no llevan indicación de autor. [...]
Una ojeada a esta colección de litografías no nos ofrece características tan destacadas para que se vea «a priori» que son de la mano de cuatro distintos autores; sin embargo, una simple observación nos permite notar detalles propios de cada uno de ellos. Asimismo, también notaremos preferencias por ciertos asuntos, en los distintos autores: Melchor Umbert se inclina por las puertas de Palma y por las calles ciudadanas (Puerta del Muelle, Puerta de Santa Margarita, la muralla, la plaza de Cort, la plazuela de San Francisco,,el Mercado, etc.); Pedro Peña se contrae únicamente a temas arquitectónicos (interior de la Catedral, Puerta del Mirador, fachada lateral de las Casas Consistoriales) y Bartolomé Sureda se pronuncia por el paisaje y las fincas campestres, particularmente de Valldemossa, de Alaró, etc. Gracias a Bartolomé Sureda poseemos también, las encantadoras láminas que nos ofrecen las perspectivas de nuestros principales paseos urbanos, el Born, con las leonas, y la Font de ses Tortugues, la Rambla, con su antiguo surtidor, paseos en los que son de destacar las figuras que los pueblan, que les dan vida y movimiento y nos proporcionan, como en el campo los tipos payeses, elementos muy importantes para el estudio de nuestras costumbres.
Respecto a su ejecución, pensamos que, en casi todos los casos y como nos hace saber el autor de la obra respecto de Montaner, de seguro los litógrafos usaron el daguerrotipo, aunque unos retocaron más o menos el resultado directo de la máquina, según sus propias maneras de hacer. [...]
Luis Ripoll: "Prólogo" en la edición facsímil de "Panorama óptico - histórico -artístico de las Islas Baleares" de Antonio Furió (1988)
He elegido para ilustrar esta entrada las láminas realizadas por Bartolomé Sureda. De este grabados ya realicé la entrada Apuntes sobre el ilustrado Bartolomé Sureda. Sobre él hay un libro "Bartolomé Sureda (1769-1851). Arte e industria en la Ilustración tardía" publicado en el 2000 por el Museo Municipal de Madrid. al que no he podido acceder.
Obama i Harper, criminals suprems, segons diu Ken Stone.
N'Obama i En Harper, criminals suprems, segons diu En Ken Stone.
He pensat que seria bo contribuir a difondre les declaracions d'En Ken Stone. Tal vegada pugui interessar als savis del diari Ara. Ací teniu la web en versió catalana La guerra de Síria organitzada pel Grup d'Amics de Síria.
Llegir poesia, una tara genètica (diu Àngel Terrón)
Els lectors de versos són molt pocs. A partir del tiratge dels llibres, en podem deduir el percentatge: del darrer llibre de José Hierro se'n feren quasi vint-i-dos mil exemplars, i Martí i Pol venia honestament dos o tres mil exemplars de les seves obres en català. (...) Ens surt que sols una de cada dues mil persones té interès per l'art els trobadors. Aquest percentatge és propi d'algunes malalties genètiques com, sigui dit amb tots els respectes, l'esclerosi múltiple i d'altres d'efectes devastadors.
Del TIL al rellotge (precs i preguntes)
Al darrer ple no va haver temps de contestar precs i preguntes, aquests són precs, preguntes i respostes dels anteriors plens que encara no haviam publicat
- Demanam a l'Ajuntament que organitzi una taula rodona sobre el TIL convidant a representants de la Conselleria, representants de les famílies i dels docents.
Va contestar el batle; els espais municipals estan a disposició de tothom que el sol·liciti.
Una demostració més de la hipocresia de PP&PI a aquest tema. Només faltaria que els espais municipals comuns no fossin a la disposició de qui volgués organitzar una taula rodona sobre el TIL. Si el PP&PI es creguessin realment el que han votat al ple, tindrien una actitud més activa a aquest tema. Per altra part entenem que tinguin por a que la gent pugui escoltar i veure la pobresa d'arguments dels personatges del PP que defensen el TIL, com la senyora Bel Cerdà.
.- Amb qué criteris el regidor de noves teconologies va enviar la proposta de contractació d'una empresa bàsicament per la migració de la pàgina web a inforaiguer i dos periodistes? Per què si s'havia consulta ofertes professionals de consultors i analistes WEB després es va optar per altres perfils diferents a l'hora d'enviar les propostes? Considera el regidor normal que només hagi contestat una de les tres persones a les que es va proposar la contractació? Per què no es va convidar a més gent?
Va contestar el regidor de personal; els criteris que marcava la llei. Havia altres tasques d eomunicació de l'Ajuntament i es va convidar a gent que havia fet feina.
És més que evident que aquest negociat va ser totalment teledirigit, com al cas del director del festival, i que el principal interès del PP&PI era contractar una cap de premsa per intentar vendre la seva feina, el que no és fàcil. A Alternativa consideram vergonyosa aquesta forma de fer contractacions i un mal començament per qualsevol persona que vulgui fer feina a l'administració pública.
.- Ens pot explicar la regidora del Port de Pollença per què no s'ha iniciat el procés de semipeatonalització de la Primera Línia del Port de Pollença?
No va contestar la regidora (quin paper més trist) sinó el batle; va dir que havia hagut problemes al traslladar la petició al Consorci Borsa d'Allotjaments Turístics, ja que el projecte es finança en part a través de la regularització de places. Teòricament es farà quan finalitzi la temporada del 2014.
Un projecte molt important pel municipi que esperam que es faci bé i que no sigui vícitima de les presses per presentar-ho abans de les eleccions.
.- Com es troba el procés de contractació del tècnic de medi ambient?
La regidora de medi ambient va dir en novembre que s'estaven fent els plecs, quatre mesos després no sabem res d'aquests precs.
.- Ens pot explicar el regidor de Serveis Social la denúncia que ha fet una ciutadana sobre el seu passotisme al diari local. Segon aquesta ciutadana quatre mesos després de demanar ajuda alimentària encara no l'han contestat?
El regidor de serveis socials va dir que no era veritat i que no tenien constància d'aquesta petició.
Sí és com diu el regidor hauria d'haver enviat al Punt Informatiu una explicació i rectificació de la notícia, nosaltres l'hem fet en ocasions i sempre s'han publicat. És obligació del regidor defensar l'àrea que gestiona i més a més si hi ha informacions falses i perjudicials sobre la mateixa.
.- El regidor de Serveis Socials pensa ser més actiu a les convocatòries d ela Comissió anticrisi. Quan pensa fer la següent convocatòria?
El regidor de serveis socials va dir que la pensava fer al mes de desembre o de gener.
Ha arribat març i encara no s'ha convocat la reunió. La veritat que ja hem desistir de fer funcionar aquesta comissió amb aquest govern que ha demostrat un desinterès total en fer funcionar la comissió que van votar.
.- Ens poden informar de que han fet els darrers mesos per ajudar a que tiri endavant el projecte de centre de tipificació del ramat oví de la Cooperativa.
Va contestar el batle; el Consell es va desentendre del interès general.
El que és cert és que el projecte del centre segueix aturat i la Cooperativa segueix considerant que ha tingut molt poques ajudes per part de les institucions per tirar endavant el projecte. A Alternativa consideram fonamental ajudar a la diversificació de l'economia. i donar el màxim suport als productes locals.
.- Ens pot informar el batle de quines possibles solucions ha plantejat el Ministeri de Medi Ambient als fondejos il·legals de la badia?
Va contestar el batle; que han informat al Secretari d'Estat que estiueja en eu moll.
Sembla que no veurem la solució a aquest tema aquest estiu.
.- Quin cost tenia ajustar el rellotge del campanar per part d'un rellotger professional.
Després d'una llarga explicació el batle no ens va contestar. Vam insistir en gener i va contestar que es troba en procés d'arreglar-ho i que han demanat assessorament a un rellotger expert per ensenyar a personal laboral a fer aquest feina.
Ens sembla una bona solució.
Articles i vinyetes Ferrán Aguiló
El PSM reclama la supressió de barreres arquitectòniques a les platges Cala Sant Vicenç
El PSM considera que la supressió de barreres arquitectòniques a les platges de Cala Sant Vicenç és una de les inversions turístiques prioritàries en el municipi. Totes les platges d'aquest nucli són de difícil accés a persones amb mobilitat reduïda, però les més grans i visitades, Cala Barques i Cala Molins podrien ser adaptades amb unes inversions moderades.
En el cas de Cala Barques l'accés es podria realitzar creuant el solar de propietat municipal on s'ubica la caseta dels banys, ja que té accés a través d'un camí públic -tot i que hi ha unes barreres privades col·locades-. En el cas de Cala Molins les rampes d'accés es podrien situar en diferents indrets, ja sigui per salvar les escales existents com per suavitzar la rampa de pendent excessiu que ja existeix per accedir a la platja.
Es tracta d'un moment idoni per preveure aquestes inversions, ja que l'Ajuntament està preparant el pressupost pel 2014 i encara està oberta la convocatòria de subvencions per inversions als municipis del Consell de Mallorca.
El regidor del PSM, Tomeu Cifre Bennàsar, va recollir aquesta i altres demandes de mans de l'Associació de Veïns de Cala Sant Vicenç. Des del PSM reclamarem que s'executin les inversions recollides en el pressupost de l'any passat, entre altres la millora de la recepció de la TDT, la supressió dels cablejats elèctrics en precari situats en primera línia de mar o la renovació de la xarxa d'aigua. Cal recordar que l'actual equip de govern PP-PI va justificar el seu pacte en la realització d'inversions a Sant Vicenç, que es traduïren en una partida pressupostària de 200.000 euros, però que a l'hora de la veritat no s'ha vist executada tot i les promeses efectuades.
Els usuaris han de salvar escales o costerudes rampes per accedir a Cala Barques
El solar municipal seria el lloc de pas idoni per situar-hi rampes adaptades per accedir a Cala Barques
L'accés adptat a Cala Molins només necessita una millora de la pendent de l'actual rampa de vehicles i la reserva d'un pas exclussiu.
El regidor del PSM, Tomeu Cifre, va voler conèixer de primera mà els problemes que més preocupen a Sant Vicenç de la mà del President de l'Associació de Veïns, Jordi Cifre.
Poetes mallorquins del segle XX: Calendaris de sal, Premi de Poesia Marià manent
Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)
Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).
Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".
El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.
En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".
I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".
Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de salés producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.
A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.
En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...
La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."
El cant de la Sibil·laés l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.
Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.
[13/03] Atemptat contra Alexandre II - Revolta a Inca - «L'Idée Anarchiste» - «Prometeo» - Luce - Zielinski - Aspas - Giua - Lafforgue - Grignard - Pelloutier - Comas - Suberviola - Barrucand - Paraf-Javal - Havel - Teruel - Lefebvre - García
Anarcoefemèrides del 13 de març
Esdeveniments
- Atemptat contra Alexandre II:El
13 de març
--1 de març segon el calendari julià rus de
l'època-- de 1881 a Sant Petersburg
(Rússia) el tsar Alexandre II mor en un atemptat de
l'associació secreta«Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) quan una
bomba esclata en passar el seu
carruatge, que amb aquest gest pretenia «obrir la via cap a
la Revolució
social». Fou el quart atemptat en tres anys contra el tsar.
Els anarquistes
Nikolaï Kibaltxitx, Sofia Petrovskaïa,
Nikolaï Rissakov, Gavril Mikhaïlov,
Andreï Jeliabov, revolucionaris professionals, van ser
detinguts i condemnats a
mort. Hessa Hefmann, que estava embarassada, va ser deportada a
Sibèria. La
mort l'hi provocà l'activista polonès Ignati
Grinevitski, que morí en
l'atemptat, i que actuava motivat per la forta repressió
cultural i política
que es vivia a Polònia. «Narodnaia
Volia» es va
formar l'agost de 1879, després de la escissió de
l'organització «Zemlia i
Volia» (Terra i Llibertat) en «Narodnaia
Volia» i «Txernij Peredel»
(Repartiment Negre) --la palabra volia significa en rus tant«llibertat»
com «voluntat»--, i agrupava revolucionaris
anarquistes, nihilistes i narodniki (populistes).
***
- Revoltes de les subsistències: El 13 i el 14 de març de 1919 es desencadena a Inca (Mallorca, Illes Balears) una versió repetida dels fets de Palma del 18 de febrer de 1918 i de 1919. Davant la manca de subsistències i amb una gran intervenció de les societats obreres, especialment sabaters i paletes anarcosindicalistes, es generalitzà el saqueig de les botigues de queviures. Malgrat l'actuació de la guàrdia civil i les detencions, les tensions aviat es complicaren en declarar-se en vaga els miners d'Inca, de Lloseta i de Selva, i en produir-se un gran moviment de solidaritats amb la vaga de La Canadenca de Barcelona. La tensió social a Inca ja es rossegava des de febrer; el dia 20 ja s'havia iniciat un moviment de protesta contra el batle i contra el cap liberal de la ciutat, tot això amb una gran quantitat de mítings obrers, i el dia 24 l'exèrcit va haver de sortir al carrer per reprimir els aldarulls.
***
- Surt L'Idée Anarchiste:El 13 de març de 1924 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Idée Anarchiste, editat per Lucien Haussard com a eina d'expressió lliure de totes les tendències anarquistes. L'editorial del primer número («À nos amis, à nos lecteurs»), del qual es van editar 7.500 exemplars --dels quals 5.000 van ser enviats arreu de l'Estat--, estarà firmada per 21 signataris, molts col·laboradors de la publicació i militants internacionals que escriuran sobre el moviment anarquista d'arreu del món. També van ser fundadors Louis Anderson, Kléber Nadaud i Julien Content. Entre els principals col·laboradors podem citar Louis Anderson, Alphonse Barbé, Luigi Bertoni, André Bonder, Pierre Bonniel, Julien Content, Belaville, Anatoli Gorelik, Jules Guérin, Charles Hotz, Marc Klavansky (Marc Mratchny), Arthur Lehning, Haakon Lerouge, Gaston Leval, Errico Malatesta, Félix Michaud, André Mollot, Arthur Muller-Lehning, Kléber Nadaud, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Édouard Rothen, Diego Abad de Santillán, Alexandre Schapiro, Samuel Schwarzbard, Imre Snaruka, Albert Soubervielle, Ugo Treni, Paul Veber, etc. Se'n van editar 13 números, l'últim del 15 de novembre de 1924.
***
- Surt Prometeo: El 13 març de 1926 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista Prometeo. N'eren responsables els germans González Inestal. Hi van col·laborar Francisco Caro Crespo, Juan Gallego Crespo, Anselmo Lorenzo, Antonio Moreno, Idilio M. Serrano i Sergio Sevillano, entre d'altres. Aquest primer número és l'únic conegut.
Naixements
- Maximilien Luce:El 13 de març de 1858 neix a París (França) el pintor, gravador i militant anarquista Maximilien Jules Luce. De nin va ser testimoni de molts fets tràgics durant la Comuna de París. Des de 1881 va freqüentar els cercles anarquistes parisencs. Lector de La Révolte, va esdevenir amic de Jean Grave. En 1887, Pissarro, Seurat i Signac el van acollir dins del grup dels neoimpressionistes. Va signar aleshores nombrosos dibuixos per a diversos periòdics anarquistes (Le Père Peinard,La Révolte, L'En Dehors, La Feuille, etc.). En 1894, com a conseqüència dels atemptats de Ravachol, Vaillant i altres, va ser detingut i empresonat. Definit com a «anarquista perillós», els seus dibuixos van ser jutjats per «incitar el poble a la revolta» en el famós«Procés dels Trenta». Sobre la vida carcerària, Luce va realitzar una sèrie de litografies, acompanyades d'un text de Jules Vallès. Un cop alliberat, va col·laborar amb la revista Les Temps Nouveax. En 1934 va assumir la presidència de la Societat d'Artistes Independents i el mateix any va signar una crida apel·lant a la lluita antifeixista. Va pintar nombroses teles de temàtica obrera i camperola i moltes sobre la Comuna de París. Maximilien Luce va morir el 7 de febrer de 1941 a París (França).
***
- Joseph Zielinski: El 13 de març de 1861 neix a Piotrków (Piotrków, Imperi Rus; actual Piotrków Trybunalski, Łódź, Polònia) el metge i militant anarquista i sindicalista revolucionari Josef Zielczak, conegut com Joseph Zielinski. Entre 1901 i 1906 estudià medicina a París (França) i participà en les activitats del grup editor de Les Temps Nouveaux, publicació anarquista en la qual col·laborà. També publicà diversos fulletons, com ara La grève générale (1901), Le socialisme hypocrite (1902), L'anarchisme a-t-il une raison d'être en Pologne (1906) i Syndicats ouvriers de combat (1906). Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 representà Polònia en el Congrés Internacional de la Libre Pensée de París i en 1907, sa companya, Iza Zielinska, amb Josef Schweber, fou delegada de Polònia en el Congrés Anarquista d'Àmsterdam. En 1919 signà un manifest en protesta contra el bloqueig a la Rússia bolxevic. En 1920 marxà a Polònia, on, partidari del sindicalisme revolucionari, fou l'introductor d'aquest corrent i dels seus pensadors (Émile Pouget, Fernand Pelloutier, Victor Griffuelhes, etc.) en aquest país. Posteriorment va ser nomenat cap del Servei d'Higiene del Treball i de Malalties Professionals del Ministeri del Treball polonès. Prengué part activa en l'elaboració de tot un seguit de lleis socials, especialment en el projecte relatiu a les malalties professionals que esdevingué el Decret del 22 d'agost de 1927. En 1927 publicà el fullet sobre higienisme laboral a Polònia. Fou membre de l'Organització Internacional del Treball (OIT), on destacà en la seva tasca a favor de la higiene industrial, i conseller del Ministeri del Treball i de l'Assistència Social de Polònia. Joseph Zielinski va morir el 12 de desembre de 1927 Varsòvia (Polònia). El 15 de desembre de 1934 sa companya Iza Zielinska morí a Varsòvia (Polònia).
***
- Gabriel Aspas
Argilés: El 13 de març de 1912 neix
a Orea (Guadalajara,
Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista
Gabriel
Aspas Argilés. Sos pares es deien Florencio Aspas i
Valeriana Argilés. Metal·lúrgic
de professió, treballà als Alts Forns de Sagunt
(Camp de Morvedre, País
Valencià) i estava afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan
esclatà la guerra civil lluità al front de Terol.
Ferit greument, fou hospitalitzat
a Conca i a Utiel. En aquesta última localitat
conegué Gabriela Lahuerta, que
esdevindrà sa companya en 1938. Després
s'enquadrà en la «Columna de Ferro»
fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista, fou detingut a
Alacant i
acabà internat al camp de concentració
d'Albatera. Després de diverses presons,
fou tancat a la de València. Fou amollat en llibertat
condicional per treballar
al pantà de Benaixeve (Serrans, País
Valencià), on creà la CNT clandestina, de
la qual fou secretari, i establí contactes amb la guerrilla.
Denunciat, fou torturat
i empresonat a València. Un cop lliure, marxà a
França. En 1950 s'instal·là a
Besiers, on milità d'antuvi en la CNT i després
en els Grups d'Afinitat
Confederal (GAC). En 1972 formà part de la
Comissió de Relacions de «Frente
Libertario», amb Sara Berenguer, Acracio Ruiz i altres.
Participà activament en
les activitats de la colònia d'exiliats espanyols de
Besiers. Gabriel Aspas
Argilés va morir el 12 d'octubre de 1997 a Besiers
(Llenguadoc, Occitània).
Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)
***
- Renzo Giua: El 13 de març de 1914 neix a Milà (Llombardia itàlia) l'activista antifeixista de tendència llibertària Lorenzo Giua, més conegut com Renzo Giua i que va fer servir els pseudònims de Franco Franchi i Bittis. Sos pares, sards, es deien Michele Giua (Lino), reputat químic i professor de química orgànica industrial a la Universitat, i Clara Lollini, també química. Quan tenia sis anys, sa família s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i assistí a l'institut Massimo d'Azeglio d'aquesta ciutat, on fou deixeble d'Augusto Monti. Amb altres estudiants i professors antifeixistes (Vindice Cavallera, Mario Andreis, Gian Domenico Cosmo, Alfredo Perelli, Paolo Sabbione, Luigi Scala, etc.), s'adherí al moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), al voltant de Carlo Rosselli. Aquest grup, juntament amb altres membre de GL de Torí (Aldi Garosci, Carlo Levi i Pier Leone Migliardi), el socialista Riccardo Poli i l'anarquista Michele Guasco, el setembre de 1931 creà el periòdic Voci d'Officina, del qual només sortires tres números i que pretenia arribar a una entesa entre totes les forces antifeixistes. El gener de 1932, amb altres membres de GL de Torí, va ser detingut per«propaganda subversiva» i jutjat pel Tribunal Especial per a la defensa de l'Estat i, després de 108 dies empresonat, va ser alliberat el 29 d'abril per manca de proves. Entre 1934 i 1938 col·laborà en el periòdic Giustizia e Libertà, moltes vegades signant com Bittis. Estudiant de Filosofia i Lletres a la facultat, el març de 1934, alarmat per la detenció de Leone Ginzburg, advertí als companys que amaguessin el material antifeixista que tenien a les seves cases i marxà cap a Balme (Piemont, Itàlia), localitat propera a la frontera, i poc després aconseguí passar clandestinament a França a través de les muntanyes gelades. A París, sempre en contacte am Carlo Rosselli, formà un grup de GL amb altres quatre intel·lectuals antifeixistes (Mario Levi, Aldo Garosci, Franco Venturi i Nicola Chiaromonte) i va fer estudis universitaris. Entre el 21 i el 25 de juny de 1935 assistí al Congrés Internacional d'Escriptor Revolucionaris, amb Carlo Rosselli, Mario Pistocchi, Nicola Chiaramonte, Leonardo Martini, Carlo Sforza i Gaetano Salvemini, entre altres. En els últims mesos de 1931 havia sorgí una profunda divergència política entre Rosselli i el grup de GL de Torí sobre el tipus d'Estat que calia instaurar després de la caiguda del feixisme. A la democràcia parlamentària representativa, defensada per Rosselli, el grup de joves de GL propugnava una democràcia més directa basada en els Consells Obrers i Pagesos. El desembre de 1935 la ruptura entre els dos grups va ser total i el gener de 1936 Nicola Chiaromonte, Mario Levi i Renzo Giua abandonaren GL i s'acostaren al pensament llibertari. En aquesta època s'assabentà de la detenció de son pare, també militant de GL, el qual va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó per les seves activitats antifeixistes. Durant una temporada s'establí al cantó de Ticino (Suïssa), on entrà en contacte amb altres exiliats italians, com ara Giuseppe Faravelli, B. Lugli ed E. Masini, i hagué de retornar a França quan la policia secreta italiana descobrí la seva presència a Suïssa i la denuncià a les autoritats helvètiques. De bell nou a França, continuà amb les seves activitats revolucionàries a París, Chambèri, Lió, Niça, Marsella, etc., organitzant grups d'exiliats, recollint suports econòmics, distribuint la premsa clandestina i realitzant tota mena de tasques conspiradores. Aprofitant la seva destresa com a esquiador, arribava a les poblacions muntanyeses properes a la frontera amb Itàlia, on podia reunir-se amb sos familiars i amics. Quan esclatà la Revolució espanyola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on arribà el 24 de juliol de 1936 amb el seu amic Francesco Barbieri (Ciccio) i Giuseppe Sereni (Sereno). A primers d'agost, s'uní com a voluntari a un destacament volant del Grup Internacional de la «Columna Durruti». El setembre de 1936 va ser ferit en combat a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enviat una temporada a l'estranger perquè es guarís de les ferides. A començaments de novembre de 1936 retornà a la Península, però va ser enviat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà entre el desembre i el gener de 1937. De bell nou a la Península, el març de 1937 fou enviat a l'Escola d'Oficials de l'Estat Major, amb seu a Albacete (Castella, Espanya), d'on sortí amb el grau de tinent. El maig de 1937 va ser destinat al «Batalló Garibaldi» del a XII Brigada Internacional, distingint-se pels seus dots militars i pel seu coratge. Posteriorment va ser ferit en dues ocasions i l'octubre de 1937 va ser nomenat capità de la III Companyia del II Batalló de la «Brigada Garibaldi». Durant la nit del 16 al 17 de febrer de 1938 va ser ferit de bala a l'abdomen en un atac durant l'ofensiva d'Extremadura. Renzo Giua va morir el 17 de febrer de 1938 a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya). Durant la II Guerra Mundial va existir un columna partisana lligada a GL que portà el seu nom.
***
- René-Louis Lafforgue: El 13 de març de 1928 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) el cantant, compositor i actor llibertari René-Louis Lafforgue. Fill d'una família d'anarquistes bascos, va haver de patir la guerra civil i després l'exili a França. Amb 16 anys, en 1944, entra en la resistència contra els nazis, igual que son germà, que tindrà menys sort i morirà en acció. Instal·lat a Cachan, a prop de París, i després de treballar en multitud d'oficis --el que més temps li va durar va ser el de carnisser--, esdevé actor de teatre, cantant i compositor. Durant els anys 50 el seu talent va ser reconegut. Va actuar en les primeres parts dels recitals de Georges Brassens i després a l'Olympia en 1955; també va fer una gira amb el mim Marceau. Cançons com Julie la Rousse (1957), van aconseguir una enorme popularitat. Amb sa companya Claudie va obrir el cabaret L'École Buissonnière, lloc on els llibertaris i pacifistes realitzaven les seves festes. En el cinema i en la televisió va interpretar 13 pel·lícules, moltes als Estats Units. Va pertànyer a la lògia maçònica L'Estrella Polar. René-Louis Lafforgue va morir el 3 de juny de 1967 a Albi (Llenguadoc, Occitània) d'un accident de cotxe i es troba enterrat a Cachan.
***
- Ferre Grignard: El 13 de març de 1939 neix a Anvers (Flandes) el cantautor anarquista Fernand Grignard, conegut com Ferre Grignard. Fill d'una família burgesa, de jove formà part del moviment escolta amb son germà Roger, vuit anys més petit. Estudiant art a l'Institut Municipal d'Arts Decoratives d'Anvers, durant els anys cinquanta aconseguí un cert prestigi entre els artistes de la seva ciutat, però no per les vendes de les seves obres, pintures i gravats, sobretot, sinó com a guitarrista autodidacte. La relació amb sos pares no podia ser pitjor i, segons alguns, marxà als Estats Units, on visqué uns anys als ghettos negres; però, a causa de les seves idees anarquistes, va ser expulsat i retornà a Bèlgica --aquesta aventura americana va ser desmentida per son germà Roger que apuntà que mai no havia estat als EUA. En 1964 Hans Kusters, de la discogràfica Philips, el descobreix cantant al bar «De Muze» d'Anvers i l'any següent tocà en el primer Jazz-Festival de Bilzen. En 1966, gràcies a les cançons Ring, ring, I've got to sing, My crucified Jesus i Drunken sailor, de l'àlbum Ring, ring, aconseguí l'èxit. La seva imatge beatnik i el seu estil musicalblues i folk, acompanyat amb una harmònica i un violí elèctric, el caracteritzaren. Els textos de les seves cançons pacifistes s'oposaren a la política colonialista nord-americana, esdevenint un capdavanter de l'anomenada«cançó protesta». Després d'una actuació a l'Olympia de París (França), Johnny Hallyday llançà la cançó Cheveux longs et idées courtes, adaptació lliure de la seva cançó My crucified Jesus i per la qual no li va pagar cap dret. Després passà a la discogràfica Barclay i en 1968 publicà l'àlbum Captain disaster. En 1966 comprà una mansió, on s'envoltà d'una vintena d'amics en festa contínua, dilapidant tot el que guanyava en els seus concerts. Com que es negà sistemàticament a fer la declaració de la renda, va ser condemnat i una gran part dels seus drets d'autor passaren al fisc. Finalment acabà cantat pels cafès i tots els intents per reprendre la seva carrera artística, com l'àlbum I warned you (1978) i la recopilació Het Beste Van (1997), no reeixiren. Els seus últims anys els visqué en un àtic sense calefacció, en un estat de pobresa total i alcoholitzat. Ferre Grignard va morir el 8 d'agost de 1982, d'un càncer de gola a causa del tabaquisme que patia, a l'Hospital Universitari d'Edegem (Anvers, Flandes) i fou enterrat al cementiri de Schoonselhof, a Hoboken (Anvers). El seu esperit i la seva música, però, ha estat un referent per a multitud de grups i cantautors flamencs.
Defuncions
- Fernand Pelloutier: El 13 de març de 1901 mor de tuberculosi a Sèvres (Illa de França, França) el polític socialista republicà i després anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier. Havia nascut l'1 d'octubre de 1868 a París (França) en una família burgesa. Quan tenia 12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant Nazer (Bretanya). Fou internat al petit seminari religiós de Guérande del qual va intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat per haver escrit un pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer en 1883, va demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En 1885 va suspendre els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el seu amic Aristide Briand en La Démocratie de l'Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà. Entre els anys 1888 i 1889 va començar a manifestar-se el lupus facial d'origen tuberculós que el portarà a la tomba. Després d'un repòs d'alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de 1889 i va fer costat la campanya d'Aristide Briand, candidat republicà radical en les eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar inactiu durant dos anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar una temporada al camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La Démocratie de l'Ouest. Evolucionat cap al socialisme, s'adherirà al Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i n'esdevindrà secretari de la secció de Sant Nazer («L'Émancipation»). Atret per les qüestions econòmiques, va contribuir a la fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i el 5 de setembre de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer (possibilista) de l'Ouest, on va exposar la seva idea de «vaga general universal», pacífica i legal, com a eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta, però durant el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els guedistes van ser derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l'amistat amb Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l'obra d'anarquistes com Tortelier,Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir secretari general de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i va llançar la seva idea d'identificació entre sindicalisme i anarquia, intentant convèncer els militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s'hi, i que va exposar en el seu fullet Qu'est-ce que la grève générale? (1895). En 1897 va crear la revista mensual d'economia social L'Ouvrier des Deux-Mondes, alhora que col·laborava en diferents publicacions (Le Temps Nouveaux, L'Enclos,La Revue Socialiste, La Société Nouvelle, L'Avenir social, L'Art Social, etc.). El setembre de 1898 va participar en el Congrés de Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899 es va instal·lar en un petit pavelló a Bruyères de Sèvres, però ja estava condemnat. Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir una plaça d'inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de Comerç. El setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII Congrés de la Federació de les Borses del Treball, però va acabar al llit, on va morir després d'una llarga agonia.
***
- Francesc Comas i Pagès: El 13 de març de 1923 mor a l'hospital de la Santa Creu de Barcelona (Catalunya), de resultes d'un atemptat comès tres dies abans, l'anarcosindicalista Francesc Comas i Pagès, també conegut com Paronas. Havia nascut en 1896 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). En 1918 fou delegat per la Unió Vidriera, que tenia uns 500 vidriers barcelonins adherits, en el Congrés de Sans de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest any també fou delegat del Sindicat de Constructors de Carruatges i Ferrers de Sabadell als comicis de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT celebrats a Barcelona. En 1920 publicà, sota el pseudònim Paronas, el fullet ¡A vosotras mujeres!, editat en la biblioteca «El Cráter Social del Ramo del Vidrio». En 1920 fou detingut i deportat el 30 de novembre amb altres anarcosindicalistes a bord del vaixell«La Giralda» cap a la fortalesa de La Mola (Maó). Formà part del Comitè Pro Presos i destacà en la lluita per la llibertat dels companys castigats per les represàlies del cap superior de la policia general Miquel Arlegui Bayones i del general Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona. En 1922 assistí a la Conferència de Blanes en representació dels vidriers de Barcelona. El 6 de novembre de 1922 presidí un míting al teatre Bosc de la capital catalana per exigir la legalització de la CNT aleshores prohibida. El 10 de març de 1923 a Barcelona fou ferit greument en l'atemptat que costà la vida de Salvador Seguí i Rubinat (El Noi del Sucre), a qui acompanyava com a secretari, morint tres dies després. Les sevesúltimes paraules les va dedicar a Salvador Seguí: «Pobre Noi! Pobre Noi!». El seu enterrament el 18 de març arrossegà una immensa multitud ja que també servir per acomiadar Salvador Seguí que havia estat inhumat a corre-cuita i en secret per les autoritats per evitar aldarulls. El periòdic Cultura Obrera de Palma (Mallorca) li edità el seu llibre Llagas sociales (ca. 1922), també sota el pseudònim Paronas.
***
- Gregorio Suberviola Baigorri: El 13 de març de 1924 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista d'acció Gregorio Suberviola Baigorri, també conegut com Toribio Soberviola o Torinto. Havia nascut el 9 de maig de 1896 a Morentin (Navarra, Espanya) en una família nombrosa de sis germans que es dedicava a la feina de paleta --dos germans, però, es dedicaren a la vida religiosa. Visqué a Morentin fins al 1919, quan, després de fer el servi militar a Lizarra, marxà de ca seva primer a Saragossa i després a Sant Sebastià, que va ser quan s'integrà en el moviment llibertari. Treballà en el bastiment del Casino Gran Kursaal Marítim de Sant Sebastià com a capatàs de mines i, amb Manuel Buenacasa Tomeo, organitzà els obrers de la construcció, sobretot immigrants. En 1920, amb l'arribada de Buenaventura Durruti a Sant Sebastià, fou un dels creadors del grup d'acció de defensa «Los Justicieros», amb Moisés Ruiz, Cristóbal Aldabaldetrecu i Marcelino del Campo, força actiu a Saragossa i Sant Sebastià. Fou acusat d'haver projectat atemptats frustrats contra Fernando González Regueral, governador de Biscaia, i, fins i tot, contra el rei Alfons XIII d'Espanya aquell any i tot el grup fugí cap a Saragossa, on, amb el suport d'Inocencio Pina, aconseguiren salvar la pell. A la capital aragonesa projectaren crear una federació anarquista d'àmbit peninsular --clar antecedent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- que catalitzes la revolució i aconseguiren diners per a l'adquisició d'armes a Eibar gràcies a assalts d'entitats bancàries basques. Entre 1921 i 1922 es dedicà a l'estudi de la teoria anarquista i sembla que assistí a sessions de la Conferència de Saragossa de 1922. En aquesta època els membres de«Los Justicieros» s'amplià (Rafael Torres Escartín, Francisco Ascaso Abadía) i prengué el nom de «Crisol». A partir de 1922 el grup s'instal·là a Barcelona, on passaren penalitats i misèries, però aconseguiren reforçar el grup amb militants del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1922, gràcies a aquestes noves incorporacions, es constituí el grup«Los Solidarios». Aquest grup es plantejà novament la creació d'una federació anarquista i engegaren una campanya d'accions espectaculars amb la finalitat de lluitar frontalment contra l'Estat i crear un clima revolucionari amb l'establiment d'un Comitè Nacional Revolucionari. El març de 1923 fou detingut a Saragossa i fou involucrat en un crim contra membres del Sindicat Lliure. El 8 de novembre de 1923 aconseguí escapar de la presó saragossana. Quan era a la presó, el 17 de maig de 1923, el grup executà el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, i el setembre assaltà el Banc d'Espanya de Gijón, però, així i tot, fou implicat en les accions --només hagués pogut participar en aquestes accions si entre març i novembre estigués en llibertat. A partir del cop d'Estat de Primo de Rivera la persecució policíaca s'incrementà i el grup es va veure obligat a dispersar-se. A començaments de 1924, fou localitzat el seu domicili a Barcelona i durant l'enfrontament amb les forces de l'ordre, el 24 de febrer de 1924, davant ca seva, al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble-sec de Barcelona, va morir Marcelino del Campo i ell resultà ferir. Gregorio Suberviola Baigorri va morir el 13 de març de 1924 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) a conseqüència de les ferides rebudes amb la topada amb la policia.
***
- Victor Barrucand: El 13 de març de 1934 mor a El-Biar (Alger, Algèria) el poeta, músic, periodista i escriptor Victor Barrucand; primer militant anarquista, després federalista i finalment humanista burgès, defensor dels drets dels algerians. Havia nascut el 7 d'octubre de 1864 a Poitiers (Poitou, França) i als 16, orfe de pare, arriba a París on treballarà d'obrer. Comença a freqüentar la bohèmia parisenca en qualitat de música ambulant. Félix Fénéon l'introduirà en el món del teatre i de l'anarquia. Va col·laborar en el periòdic L'En Dehors, de Zo d'Axa. En 1893 participa en conferències del grup anarquista del periòdic L'Idée Nouvelle i és implicat en el procés contra Émile Henry. En aquesta èpòca va escriure en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. El juny de 1895 llança la campanya nacional «Pa gratuït per a tothom», que rebrà el suport de Kropotkin, Émile Pouget, Tortelier i de diversos periòdics llibertaris, però que serà considerada reformista per alguns anarquistes (Élisée Reclus, Sébastien Faure, etc.); la idea, no obstant, serà represa pel sindicalista revolucionari Charles Dhooghe en 1906. En 1897 es declara socialista federalista i serà en 1899 un dels delegats del Congrés Socialista de París. En 1898 va editar el periòdic La Cité Libre i en 1899 va col·laborar en La Revue Blanche. Fidel defensor de Dreyfus,és enviat a Algèria per la Lliga dels Drets de l'Home per contrarestar l'antisemitisme. Esdevé més tard redactor en cap de Nouvelles i després crític literari i artístic del diari Le Dépêche Algérienne. A partir del 30 de novembre de 1902, publica el seu propi setmanal bilingüe arabofrancès L'Akhbar on lluitarà per un «colonialisme més humà», pel reconeixement dels drets dels indígenes algerians i contra l'arabofòbia; també publicarà reportatges d'Isabelle Eberhardt. En 1919 obté algunes conquestes polítiques pels«combatents indígenes», supervivents de la Gran Guerra, però es trobarà més proper al reformisme burgès i al parlamentarisme polític que a les aspiracions revolucionàries i llibertàries. Avec le feu (1900) és una novel·la ambientada en el món anarquista molt digna a tenir en compte.
***
- Paraf-Javal: El 13 de març de 1942 mor a Montluçon (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista individualista i cientista Georges Mathias Paraf-Javal. Havia nascut el 31 d'octubre de 1858 a París (França).Jueu originari d'Alsàcia, comença a militar en els cercles llibertaris quan esclata l'afer Dreyfus. En 1902 crea amb l'anarquista Libertad la Lliga Antimilitarista i fa les primeres conferències que serien el germen del moviment de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). El mateix any, funda amb E. Armand, Henry Zisly i alguns altres, una colònia anarquista a Vaux, que va arribar a tenir 400 adherits i durà fins 1907. Col·labora amb El Libertaire i en el periòdic L'Anarchie, on ataca irònicament el sindicalisme i el cooperativisme.És autor de nombrosos fulletons i de cursos de física aritmètica, que l'Escola Moderna de Ferrer Guàrdia traduirà i editarà en castellà. Però a partir de 1907 esclaten greus dissensions entre Libertad i el grup de les «Causeries Populaires». Paraf-Javal crea aleshores una nova associació «Le Groupe d'Études Scientifiques», que publicarà a partir de 1910 i fins 1919 un butlletí. Amb la finalitat de resoldre tots els problemes filosòfics gràcies a la ciència, sovint es caracteritzarà per un cientisme llosc i intransigent, a més d'un antitabaquista i antialcohòlic virulent. Després de la Primera Guerra Mundial, hereta la llibreria parisenca que el seu fill major mort a la guerra ha deixat i realitza conferències sobre francmaçoneria a la qual s'havia adherit cap el 1910. En 1935 en crearà una lògia maçònica dissident. Entre les seves obres podem destacar Pour devenir conscient, Les deux haricots (1900), L'absurdité de la politique (1902),La substance universelle(1903),Libre examen (1903), L'absurdité de la propriété: extrait de l'organisation du bonheur (1906),Les faux droits de l'homme et les vrais(1907),L'absurdité des soi-disant Libres-penseurs: les faux libres penseurs et les vrais(1908),Évolution d'un groupe sous une influence mauvaise(1908), L'argent, la concurrence (1909), La bonne méthode (1909),L'Humanité: interview de son oncle par ma nièce(1909),Le monopole de l'abrutissement officiel (1909), La morale transformiste (1909),La solution scientifique de la question sociale(1921),Tagagisme(1921),Théorie des extensions: géométrie physique à toutes dimensions(1927),La légende détruite(1929),Manifeste au monde(1932),Le vrai communisme et le faux (1935), entre d'altres. En 1980 René Bianco li va dedicar una petita biografia,Paraf-Javal: une figure originale de l'anarchisme français.
***
- Hippolyte Havel:El 13 de març de 1950 mor en un hospital psiquiàtric de Nova Jersey (EUA) el militant anarquista Hippolyte Havel. Havia nascut el 13 d'agost de 1869 a Tábor (Bohèmia del Sud, Txèquia). En 1894, a Viena, és condemnat a 18 mesos de presó per «alteració de l'ordre públic». Molt erudit, fou amant d'Emma Goldman, a qui acompanyà a París el setembre de 1900 per preparar el Congrés Antiparlamentari Internacional. Va participar en la redacció del periòdic Mother Earth des de 1906 i va col·laborar en l'Escola Moderna de Nova York (1910), juntament amb Sadakichi Hartmann. Entre 1910 i 1919 va fer de pare de Berenice Abbott, futura fotògrafa de renom. A més d'editar diverses revistes --The Revolutionary Almanac (1914), Revolt (1916), etc.-- i fulletons, va escriure biografies d'anarquistes, com ara Emma Goldman o Voltairine de Cleyre. Amb sa companya Polly Holladay, també anarquista i membre del consell editorial de la revista The Masses, va obrir abans de la Primera Guerra Mundial el«Polly's Restaurant» al Greenwich Village de Nova York, que esdevindrà un lloc de trobada d'artistes i intel·lectuals (Alfred Stieglitz, Robert Henri, Man Ray, Eugene O'Neill, etc.). En 1920 va marxar a viure a la Colònia Llibertària Ferrer de Stelton (New Jersey, EUA), on va editar el periòdic The Road to Freedom. En 1925 va publicar amb Joseph Ishill la revista Open Vistas. A bi-monthly of life and letters. És autor del fullet What's anarchism? (1932). Home original, mena de «dandi anarquista», va caure en la beguda i va acabar de rodamón, i la follia simulada va acabar essent real. Hippolyte Havel fou el model real del personatge d'Hugo Kalmar en l'obra de teatre The Iceman Cometh d'Eugene O'Neill.
***
- Eustaquio Teruel Sánchez: El 13 de març de 1972 mor a Fontainebleau (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Eustaquio Teruel Sánchez –el segon llinatge també citat com Vázquez. Desconeixem la data i lloc de naixement. Militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya), en 1919, durant la gran vaga de «La Canadenca», formà part d'un Grup de Defensa Confederal. El novembre de 1922 va ser detingut a La Unión (Múrcia, Espanya) i empresonat a Cartagena, acusat de ser un dels autors d'un atracament a uns empleats de la Companyia Arrendatària de Tabacs a València (València, País Valencià) el 15 d'aquell mes, juntament amb altres militants (Tomás Cano Ruiz, José María Tadeo Navarro, Francisco García, Francisco Molina i Manuel López Rigar), i en el qual se'n portaren 300.000 pessetes; jutjat per l'Audiència de València els 20 i 21 de novembre de 1928, el fiscal li demanà, d'antuvi, sis anys, sis mesos i un dia de presó major, però finalment retirà la petició i fou alliberat. Entremig, va ser detingut en diverses ocasions, com el 8 de maig de 1923, arrestat a la seu del Sindicat del Ram de la Fusta de Barcelona amb possessió d'una pistola i implicat en l'atemptat contra Josep Arquer a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) des de la seva creació. Després de la guerra civil s'exilià a França i s'instal·là a la regió parisenca. En 1970 ingressà en una residència de (Illa de França, França). Eustaquio Teruel Sánchez va morir el 13 de març de 1972 a l'hospital de Fontainebleau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després. Deixà al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili la suma de 2.000 francs.
***
- Marceau Lefebvre: El 13 de març de 1983 mor l'anarquista i anarcosindicalista Marceau Lefebvre. Havia nascut el 5 de febrer de 1910 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1916, durant la Gran Guerra, mentre son pare era al front, fou evacuat amb sa família, primer a Bèlgica, després a Les Vans (Occitània), on es reuní amb son pare, i finalment tots s'instal·laren a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). El mateix dia que va fer 13 anys, el 5 de febrer de 1923, començà a treballar a les mines de La Grand Comba. En aquest medi miner esdevingué anarquista, s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1937 s'adherí a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i l'any següent en fou nomenat tresorer i secretari del grup local. A finals de febrer de 1939, arran de la Retirada, organitzà una conferència de SIA a La Gran Comba sobre la necessitat de solidaritat vers els refugiats a la qual participaren més de 300 persones i on Maurice Doutreau exposà l'estat de la qüestió, però en la qual no pogueren recaptar diners ja que no havien demanat permís al comissari de policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial es casà amb una refugiada espanyola, Carmen --amb qui tingué un fill, Max--, i decidí, com a antimilitarista, declarar-se insubmís i marxà, amb altres dos anarquistes d'Alès, a les muntanyes. Tres mesos més tard, incapaç de viure d'aquesta manera, s'amagà a casa de sa mare fins al 2 d'agost de 1940, quan es lliurà a la brigada de gendarmeria de Tamaris, a 10 quilòmetres de ca seva, ja que sa companya havia estat amenaçada d'expulsió durant els escorcolls policíacs domiciliaris. Tancat al Font Saint Nicolas de Marsella, sortí el 22 de novembre de 1940 per complir una pena de dos anys de presó imposada per un tribunal militar. Després de l'Alliberament i un cop al carrer, fou nomenat tresorer del grup local de SIA. En 1947 fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). Fou un dels distribuïdors de Le Libertaire,Le Monde Libertaire iLe Combat Syndicaliste.
***
- María García: El 13 de març de 1998 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la militant cenetista María García. Havia nascut el 2 de febrer de 1915 a Cañaveral (Cáceres, Extremadura, Espanya) i de nina s'havia traslladat a Madrid, on venia la premsa llibertària pels carrers. Afiliada en la CNT, va lluitar en les files de Cipriano Mera durant la Guerra Civil. En 1939 va aconseguir fugir a Orà per Alacant. Va patir els camps de concentració. En 1947 a Orà es va unir amb el també cenetista José Alcaraz, amb qui va passar a França als anys 70, i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc.
Actualització: 13-03-14
VERTIGEN, Calendari de presentacions
VALÈNCIA
- dia: Dimecres, 2 d'abril
- hora: 19h
- lloc: Sala de la Muralla. Col·legi Major Rector Peset. Plaça del Forn de Sant Nicolau, 4
- Amb Joan Carles Girbés, editor de Sembra Llibres i Sergi Pitarch, president de la Unió de Periodistes.
CRIMEA, CATALUÑA Y LOS LANGOSTINOS
Los principios éticos en política exterior se rigen por el mismo principio que el precio de los langostinos en los restaurantes : “según mercado”
La independencia de Kosovo se aceptó porque convenía pero la de Crimea no se acepta por la misma razón. - ¿Y lo de Cataluña? – Catalonia? … I have absolutely no idea. Lo que diga Rajoy, no?: he’s a good friend
En todo caso, con el tema de Crimea tampoco es de prever que se monte mucho aspaviento: los rusos son muy sensibles con esto de garantizar “su” salida al Mediterráneo y Rusia es mucha Rusia para darle lecciones de democracia por el mismo procedimiento que a los libios, los iraquíes o los afganos.
- Pero lo de aliarse con la extrema derecha y colocar a neonazis en responsabilidades de gobierno, no ha sido un poco fuerte? – Oh yes, muy desagradable indeed, pero, como dicen Vds., no se puede hacer la tortilla sin romper los eggs
Occidente va a ayudar a Ucrania con dinero público para facilitar el negocio de sus corporaciones privadas y Rusia es posible que castigue a Ucrania con el tema del gas pero, a la postre, saqueados sistemáticamente por sus oligarquías locales – tanto por las pro-occidentales como por las pro-rusas, tanto por Timochenko como por Ianukovich - no es fácil que los ucranianos de a pie noten la diferencia: seguirán con un salario mínimo de miseria, con unas prestaciones sociales indecentes y pensando que su enemigo es el vecino que habla ruso si ellos hablan ucraniano… o viceversa
La realitat imita el kitsch
Una parella es fa un selfie, subgènere besada als morros, amb la mar i la posta de sol de teló de fons.
La realitat ja no imita l'art, la realitat imita el kitsch.
Sopar i gloses a Manacor el proper 14 de març
El Bar Can Nofre de Manacor (C/Fàbrica,40) organitza una glosada amb sopar. Hi participaran els Glosadors de Mallorca Mateu Xurí, Antònia Nicolau "Pipiu" i Toni Llull "Carnisser".
Toni Carnisser AntòniaPipiu
Mateu Xurí
Preu: 13€ porcella, pollastre ensalada i patates, amb postres casolans (coca o ensaïmada)
Una solució que hipoteca el nostre futur
Com diu l'Ara aquesta llei és una demostració que la disciplina urbanística ha estat un fracàs. És evident que els ajuntaments no han fet complir la llei durant molts anys perquè alguns van mirar cap a una altra banda i no van perseguir les irregularitats, per això hem arribat a aquesta llei que és un greuge comparatiu per tots els ciutadans que han complit la llei i han anat pel camí de la llicència. A Pollença ha hagut durant anys una passivitat evident a la disciplina urbanística per part de l'Ajuntament que ha ajudat a la multiplicació de construccions il·legals a tot el municipi, especialment al sòl rústic, amb un impacte ambiental evident; consum excessiu del sòl, deteriorament de l’entorn i un creixement desordenat i indiscriminat. Per alguna cosa el diari Ara Balears a la seva editorial citava el nostre municipi:
La demanda de cases de lloguer va disparar les cases il·legals en municipis com Pollença, i cap consistori, ni progressista ni conservador, no va gosar aturar els peus a la demanda, per molt que es fessin fora d’ordenació. L’administració, en rústic, ha fet bàsicament dues coses: acceptar que un xalet era un magatzem agrícola per poder donar llicència o senzillament mirar a un altre lloc. Ara, la llei de Gabriel Company no fa més que premiar tots aquests infractors sense demanar ni tan sols parcel·la mínima. Trist final per a un fracàs de la societat en general.
Per això és evident que la llei pot agradar a una part important de la població, que té casetes o segones residències en aquesta situació, però qualsevol que vulgui pensar i preveure el que pot passar a mig o llarg termini s'adonarà que aquesta llei posa en perill el nostre futur. No hi ha cap seguretat de que a partir d’ara es farà complir la lle, i si precisament el que fa PP&PI és amnistiar tots els infractors, és fàcil augurar que amb aquesta llei es provocarà un efecte crida i s’executaran noves irregularitats “esperant que arribi una altra amnistia”. La Llei afavoreix més creixement, la mercantilització del sòl rústic i rebaixa els estàndards de sostenibilitat i qualitat de vida perquè elimina les “portes” de la ciutat al camp amb l’extensió de la ciutat difusa.
A la llei es legalitzen tots els edificis per impactants que siguin i tinguin l’ús que tinguin. Un mínim hagués estat posar uns requisits, marcar unes pautes i no donar carta blanca als irregulars. Per exemple acceptar el que demanava l’associació de tècnics urbanistes que va demanar al Govern que incorpores correccions “clau”; que hi hagi “una única edificació en la parcel·la, que l’edificació respecti la reculada i l’altura que marca la normativa, i que el volum de la construcció no superi els 1.500 metres cúbics”.
El paisatge és el principal actiu econòmic de Pollença, i no es pot seguir destruint, s’ha de posar ordre. La contenció del creixement urbanístic és la base d'un model territorial sostenible. Hem fracassat però aquesta solució hipoteca el nostre futur.
Si voleu més informació sobre la Llei del sòl i la resta del seus articles:
És curiós que els mateixos que veuen el perill de les prospeccions no s'adonen del del perill d'aquesta llei