Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12424 articles
Browse latest View live

Del 'Sexenio absolutista' (1814 - 1820) al 'Trienio liberal' (1820 - 1823). Prensa

0
0

Los primeros años del reinado de Fernando VII han recibido el nombre de "sexenio absolutista" (1814 - 1820). Aunque deroga la Constitución de 1812 no soluciona el tema de la propiedad de la tierra y en una España empobrecida por la Guerra contra el Francés, sólo la nobleza y una pequeña parte de la burguesía se enriquece y se posesiona de las tierras, por lo que el campesinado debe pagar nuevos tributos. El malestar crece y varios militares se levantan en armas: son los "pronunciamientos". De Espoz y Mina en 1814, de Díaz Porlier en 1815, de Vicente Richart en 1816 o del general Lacy en 1817.

Es de este general, Luis Lacy y Gautier de quien queda huella en Palma. En 1817, junto con el general Milans del Bosch en Gerona y Quer en Barcelona, Lacy en Caldetas el 5 de abril de 1817 se levanta en armas a favor de la Constitución. Hecho prisionero, es juzgado, condenado a muerte y fusilado en el Castillo de Bellver de Palma el 5 de julio de 1817. Quizás sea la lápida de Lacy el único rasgo existente en Mallorca de este sexenio.

Tras el pronunciamiento de Lacy, en 1819 es el coronel Joaquín Vidal quien se levanta en armas en Valencia y, el 1 de enero de 1820, el pronunciamiento del comandante Rafael de Riego en Cabezas de San Juan a favor de la Constitución, obtiene eco en otras plazas y en La Coruña, Ferrol, Vigo, Zaragoza, Barcelona, Pamplona y Ocaña, el 4 de marzo se proclama la Constitución por el Conde de La Bisbal al mando del ejército. Tres días después, el 7 de marzo de 1820, el Rey Fernando VII jura la Constitución de 1812 y convoca Cortes. Con ello, regresa la libertad de prensa. Es el comienzo de un corto período: el Trienio Liberal en que se crea el primer código penal moderno, se esboza la división territorial de España en provincias, se establece el servicio militar obligatorio, se eliminan las aduanas interiores, se eliminan los privilegios de los gremios, se realiza la primera desamortización de los bienes de la iglesia, se limita el papel de la Inquisición y se pone en marcha la educación pública gratuita en tres niveles: primaria, secundaria y universitaria.

Declarada en 1820 la libertad de prensa, se produce un estallido de nuevas publicaciones. De la Cronología periodística de las Baleares que presenta Joaquín María Bover en su "Diccionario bibliográfico de las publicaciones periódicas de las Baleares" de 1862, recojo las publicaciones nacidas entre 1820 y 1823:

Tras esta oleada de nueva prensa, en 1823, con la invasión de los "Cien mil hijos de San Luis" que restablecería el absolutismo de Fernando VII en la llamada "década ominosa" se daría una nueva quema de la prensa, su desaparición y no habría nueva prensa hasta 1833, salvo la aparición en 1828 de "El Semanario de Menorca".

En la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica se encuentran digitalizados los ejemplares de las publicaciones a las que he puesto un enlace a esa Biblioteca. Hay, además una publicación no indicada por Bover, el Diario Balear (1823 - 1836) que, según indica la ficha, es continuación del "Diario constitucional, político y mercantil de Palma".

Será labor de los próximos días buscar información sobre esta prensa digitalizada y, si lo hay, de los estudios que sobre ella se hayan realizado.


[29/01] Míting per la «Mano Negra» - «Tiempos Nuevos» - «Vida» - Chumbawamba - Pauwels - Duval - Newman - Joyeux - Arco - Greer - Duvergé - Segundo Blanco - Sala

0
0
[29/01] Míting per la «Mano Negra» - «Tiempos Nuevos» -«Vida» - Chumbawamba - Pauwels - Duval - Newman - Joyeux - Arco - Greer - Duverge - Segundo Blanco - Sala

Anarcoefemèrides del 29 de gener

Esdeveniments

L'Hôtel des Sociétés Savantes

- Míting per la «Mano Negra»: El 29 de gener de 1903 té lloc a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París (França) un míting organitzat pel grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), amb el suport propagandístic de Le Temps Nouveaux i de Jean Grave, per protestar contra la permanència a la presó dels imputats en l'afer de la «Mano Negra» d'Andalusia (Espanya). Hi participaren L. Havet, professor del Col·legi de França; Paul Reclus, metge de l'hospital de París, germà d'Élie i d'Élisée Reclus; G. Géailles, professor de la Sorbona; Henriette Meyer; Georges Yvetot, secretari de la Federació de les Borses de Treball de França i de les Colònies; Jean Jaurès, diputat de Carmaux; Marcel Sembat, diputat de París; Francis de Pressensé, diputat de Roine, i s'hi llegí una carta d'Anatole France, que reflectia clarament la imatge d'una Espanya inquisitorial que es tenia arreu d'Europa, la qual s'anava repetint des dels inicis de la campanya de Montjuïc. L'acte, que comptà amb un bon nombre d'adhesions espanyoles i estrangeres, fou clos votant per aclamació una moció en què s'incitava el govern espanyol a revisar el procés. En aquest míting es recollí una certa quantitat de diners destinada a sufragar les despeses que ocasionava la campanya; el romanent fou enviat per mitjà de Soledad Gustavo als companys de la «Mano Negra» per afrontar materialment la seva sortida de la presó.

***

Capçalera de "Tiempos Nuevos"

- Surt Tiempos Nuevos: El 29 de gener de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua castellana dels anarquistes espanyols exiliats a França Tiempos Nuevos. Semanario de educación y de lucha. Dirigit per Valeriano Orobón Fernández des de la «Librairie Internationale», era continuació d'Iberión. El primer gerent en va ser Séverin Ferandel. Hi van col·laborar Llibert Callejas, Fontaura, Magriñà, Parra, M. Pérez, Vidiella, Gibanel, Martel, José Martín, entre d'altres. Durant la direcció de Manuel Pérez les col·laboracions internacionals foren traduïdes per Pedro Orobón Fernández. Sortiran almenys 94 números fins al 1927.

***

Cartell publicitari de "Vida" realitzat per Vicent Ballester Marco

- Surt Vida: El 29 de gener de 1938 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida. Portavoz de la Federación Regional de Campesinos de Levante. CNT-AIT. S'imprimia al Sindicat de la Indústria Gràfica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En sortiren 42 números, l'últim el 16 de febrer de 1939, amb el triomf feixista. A València ja s'havien publicat altres publicacions amb la mateixa capçalera.

***

Portada del disc de Chumbawamba i Noam Chomsky

- Acció de Chumbawamba: El 29 de gener de 2002 el grup musical britànic anarquista Chumbawamba ven, per a un anunci publicitari enfocat a executius, la sintonia de la seva cançó Pass it Along al gegant de la indústria automobilística General Motors per 70.000 dòlars i lliura aquests diners a grups llibertaris i d'activistes antiglobalització (IndyMedia, CorpWatch, etc.) per realitzar campanyes contra aquesta multinacional i la globalització empresarial en general.

Anarcoefemèrides

Naixements

Fitxa policíaca d'Amédée Pauwels (1891)

- Amédée Pauwels:El 29 de gener de 1864 neix a Bèlgica l'anarquista il·legalista Amédée Pauwels, més conegut com Étienne Rabardy. Blanquer de professió, va ser amic de Paul Reclus, a qui arrossegarà a la fàbrica de sosa de la vall de Meurthe, a Varangeville (Lorena, França), on compartirà habitació amb l'anarquistaÉlisée-Joseph Bastard. Després va instal·lar-se a Saint-Denis, suburbi al nord de París, on els anarquistes eren força actius. Arran dels enfrontaments del Primer de Maig de 1891 a Clichy, va ser expulsat del territori, però va retornar a França per cometre atemptats. El 15 de març de 1894 va morir a resultes de l'explosió anticipada de la bomba que portava i que tenia intenció de deixar a l'església de la Madeleine de París. Dos atemptats que es van realitzar el 20 de febrer de 1894, dies després de l'execució d'Auguste Vaillant i les batudes policíaques del 17 de febrer, també li són atribuïdes. Totes les bombes que va col·locar, fins i tot la que acabà amb la seva vida, van ser fabricades per altra anarquista il·legalista famós,Émile Henry.

Amédée Pauwels (1864-1894)

***

Jean Duval

- Jean Duval: El 29 de gener de 1891 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'activista anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Fill d'un daurador sobre fusta amb pocs recursos i d'una mare que finà després de surar sis infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en un orfenat. Alguns anys després, son pare, casat de bell nou, reprengué els fills. Quan tenia 14 anys abandonà la llar i trobà una feina rentaplats en un cafè, però pel simple fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i fou enviat a un correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia 19 sortí sota la garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com que no hi trobava feina, i amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional, s'allistà per cinc anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores, desertà ben aviat. Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos de presó que purgà a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure després de complir la pena, fou novament enviat a un nou regiment, però desertà immediatament. Instal·lat a París, on va fer feina a obres de construcció, entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de la Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a Abbeville, decidí venjar-se i comprà un revòlver i disparà contra el capità i l'ajudant responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la cama pels gendarmes que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només ferit, fou hospitalitzat un temps abans de ser internat a la presó de Chambéry. Durant el procés el procurador demanà la pena de mort, però finalment fou condemnant a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana Francesa), hi restà 10 anys i després de nombroses temptatives d'evasió, en 1923 aconseguí fugir i passar al Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset, aconseguí instal·lar-se a Brussel·les (Bèlgica), on va treballar com a cambrer en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En 1936 fou denunciat per un antic conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de fons i condemnat per «ús de documentació i passaport falsos» i extradit a França. L'Audiència de Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia portat a Bèlgica, l'envià a la presó especial de Fontevrault (Maison Centrale de Fontevrault), ja que mentrestant la colònia penitenciària de Caiena havia estat suprimida. El setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas Faucier, reclòs per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de l'Alliberament, Faucier, que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943, emprengué una campan.ya que va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. Durant els anys seixanta, Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra situació econòmica. En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs. En els anys setanta fou admès a la residència d'ancians de «La Libre Pensée», a prop d'Angers. Jean Duval es va penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 a la residència d'Angers (País del Loira, França) després de deixar una nota de comiat als seus amics.

***

Barnett Newman fotografiat per Aaron Siskind (ca. 1935)

- Barnett Newman: El 29 de gener de 1905 neix a Lower East Side (Manhattan, Nova York, Nova York, EUA) el pintor, escultor, crític artístic i intel·lectual anarquista Barnett Baruch Newman (Barney), un dels màxims representants de l'expressionisme abstracte i del color-field painting. Havia nascut en una família de jueus polonesos immigrants i sos pares es deien Abraham i Anna. Va fer els estudis primaris i secundaris a Manhattan i al Bronx i sempre assistí a les escoles hebrees. Entre 1923 i 1927 aprengué dibuix amb Duncan Smith a l'Art Students League, on va fer una gran amistat amb Adolph Gottlieb. Després estudià filosofia amb Scott Buchanan i Morris Raphael Cohen al City College of New York (CCNY), sense obtenir bones qualificacions, i treballà a la fàbrica de roba masculina propietat de son pare que intentà fer surar arran de la crisi de 1929. A partir dels anys trenta començà a pintar quadres d'estil expressionista, però finalment destruí tota l'obra d'aquesta època. En 1931 intentà fer-se professor artístic en el sistema escolar públic de Nova York, però no aprovà l'examen i restà com a professor substitut; l'any següent entrà com a professor d'apreciació artística a la Grover Clevelant High School de Ridgewood a Queens. En 1933 publicà el manifest On the Need for Political Action by Men of Culture (Sobre la necessitat de l'acció política dels homes de la cultura), que reivindica una educació mésàmplia, un major èmfasi en les arts i oficis i el foment de la vida cultural, i amb Alexander Borodulin i aquest programa es presentaren com a candidats a l'alcaldia de Nova York sota el lema«Vota't a tu mateix». En 1935 es va fer gerent una companyia de teatre jiddisch d'esquerra i aprengué aquesta llengua per poder llegir les importants publicacions anarquistes que s'editaven en judeoalemany. En aquesta època col·laborà en la revista The Answer. America's Civil Service Magazine (La Resposta. Revista del Servei Civil Americà) amb una columna de crítica literària, on recomanà obres de Baruch Spinoza, Plató i Piotr Kropotkin, i condemnà les de Hegel, Marx i Lenin. El 30 de juny de 1936 es casà amb Annalee Greenhouse, que havia conegut dos anys abans, i durant el seu viatge de noces a Concord (Massachusetts) visità l'estany de Walden i les cases d'Henry David Thoreau, Ralph Waldo Emerson i Nathaniel Hawthorne, tres dels seus mestres intel·lectuals. Després treballà com a escriptor i crític artístic, redactant prefacis per a catàlegs d'exposicions, fent crítiques per a revistes especialitzades i muntant exposicions. El gener de 1942, arran de l'entrada dels EUA en la II Guerra Mundial, malgrat haver estat incapacitat del servei militar per raons físiques, es declarà objector de consciència. A finals dels anys quaranta començà a exposar obres de tipus surrealista a la Galeria Betty Parsons i a poc a poc es va anar deslligant de les influències contemporànies. En 1948 realitzà la seva primera exposició individual. En aquests anys es relacionà força amb la bohèmia artística novaiorquesa (Studio 35, Uptown Group, etc.). Encara que la seva obra sembla purament abstracta, es va veure fortament influenciada per les seves arrels jueves místiques i espirituals. Les seves obres es caracteritzen per senzilles composicions pictòriques (olis i, posteriorment, acrílics) en les quals una àmpliaàrea de color és tallada per una o dues fines línies verticals (zips, cremalleres). Les escultures que realitzà són gairebé zips tridimensionals. També realitzà litografies i aiguaforts. Entre els seus escrits teòrics més importants, que publicà en els periòdics La Revista Belga, Tiger's Eye i Partisan Review, destaquen The plasmic image (1945), The first man was an artist (1947), The sublime is now (1948) i Feeling is all (1952). En 1968 va escriure l'assaig «The true revolution is anarchist!» (La vertadera revolució és anarquista!), que serví de pròleg per a la nova edició que Horizon Press va fer de les Memoirs of a revolutionist de Kropotkin. Barnet Newman va morir el 4 de juliol de 1970 d'un atac de cor a Nova York (Nova York, EUA). En 1979 la seva esposa Annalee Newman creà la Barnett Newman Foundation a Nova York. Barnett Newman durant tota la seva vida es definí com a anarquista i reivindicà una forma de vida no jeràrquica i antiautoritària.

***

Maurice Joyeux

- Maurice Joyeux:El 29 de gener de 1910 neix al X Districte de París (França), en una família obrera relativament benestant, el destacat intel·lectual i militant anarquista Maurice Alexis Joyeux, també conegut com Liron. Son pare, militant socialista, era venedor en un magatzem de mobiliari i secretari del diputat de Levallois, Jean Bon, i sa mare feia de tintorera, però també de secretària de Cochon, el fundador de la Federació de Llogaters. Son pare morirà a la batalla del Marne i sa mare, Rosine, es tornarà a casar amb Alfred Liron, també militant socialista i maçó, que introduirà Maurice en el moviment obrer. Quan tenia 14 anys sa família va deixar Levallois-Perret, a prop de París, on vivia, i es va instal·lar a Deauville (Baixa Normandia), on va començar a fer d'aprenent de serraller; serà la seva primera experiència en el món laboral i també en la revolta: va trencar una costella al seu patró que volia atupar-li i va ser condemnat a una multa de 1.000 francs. Després de passar per Brest i Rouen, va tornar a París, i des d'aquell moment va decidir no dependre mai de ningú. Amb 17 anys, arran una manifestació contra la condemna a mort de Sacco i Vanzetti, el 23 d'agost de 1927, coneixerà el moviment llibertari i s'afilià al Sindicat de Serrallers de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1928, per acabar més aviat les obligacions militars, es va presentar voluntari per fer 18 mesos, i al Marroc la seva revolta contra el fet imbècil i absurd de pagar la patenta a l'Exèrcit el portarà a la presó on passarà tres anys i serà jutjat dues vegades en Consell de guerra. En 1932, arran de la crisis econòmica, va conèixer l'atur i els albergs i les sopes de beneficència, i va participar en el Comitè dels Aturats, del qual arribarà a ser secretari. En 1933 entrà a formar part del Grup Anarquista del XVII Districte de París. El 16 de febrer de 1933, en una acció solidària amb els immigrants polonesos del Comitè dels Aturats, consistent en l'atac al Consolat polonès a Levallois-Perret, va ser detingut. Tancat a la presó de la Santé, el 12 d'abril d'aquell any fou jutjat al XIII Jutjat Correccional, on fou condemnat a tres mesos de presó i a 25 francs de multa per «trencament de tanca, violació de domicili i vagabundejaria», que purgà a la presó de Fresnes. En sortir de la presó el maig, s'adherí al Socors Roig Internacional (SRI) i al Comitè de Lluita contra la Guerra. Com a membre de la CGTU, va participar en el Congrés Antifeixista de Pleyel en 1933 i en el de Huygens en 1934. En 1935 es va adherit a la Unió Anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per violència contra els agents. En 1936 va participar en les ocupacions de fàbriques i en el Front Revolucionari. Les seves idees sobre l'anarquisme i l'anarcosindicalisme les va desenvolupar en el llibre Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972). El 9 de setembre de 1937 fou condemnat a 15 dies de presó per mendicitat i en sortir fou«hospitalitzat» a Nanterre. Insubmís a la guerra, va ser detingut en 1940 per no respondre la seva crida de mobilització i va ser condemnat pel Tribunal Militar de Lió el 23 de gener de 1942 a tres anys de presó. Tancat a la fortalesa de Montluc (Lió), va evadir-se després d'haver fomentat un motí en 1941 --aquest episodi l'explicarà en el seu llibre Mutinerieà Montluc (1971)--; novament detingut, serà condemnat a 20 anys de presó, però finalment serà alliberat en 1944. Durant tota sa vida, Joyeux va sumar 10 anys de presó, i durant aquests anys de tancament va poder descobrir Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Reclus, etc., coneixements que va completar amb la literatura popular i social (Hugo, Zola, London, etc.). A partir de l'Alliberament va participar en la construcció de la Federació Anarquista, assistint al Congrés Llibertari de juliol de 1945, i en l'edició de Le Libertaire, amb Vincey, els germans Lapeyre i una militant que esdevindrà sa companya, Suzy Chevet. Fou membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista (FA) i participà en gires de conferències. En 1947 va començar a militar en la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO), acabada de crear, defensant les idees anarcosindicalistes i el concepte de«vaga gestionària». Entre el 21 d'agost de 1947 i el 5 d'agost de 1949 assumirà la gerència de Le Libertaire. Per un article publicat el 3 d'abril de 1947 en aquest periòdic titulat «Préparation militaire», fou condemnat pel XVII Jutjat Correccional el 17 de febrer de 1948 a 5.000 francs de multa. El 4 de novembre de 1950 també fou condemnat per «apologia de l'assassinat» arran de la publicació el 17 de febrer d'aquell any d'un article en Le Libertaire a 40.000 francs de multa. El desembre de 1950 perdé ells càrrecs de responsabilitat en la FA i en Le Libertaire arran de dissensions més personals que ideològiques. Cap al 1952 va obrir una llibreria anarquista al barri de Montmartre de París, «Le Château des brouillards» («El castell de les boires»), que es va veure obligar a vendre el juny de 1958. Juntament amb altres militants (Aristide i Paul Lapeyre, Fayolle, Arru, Vincey, etc.), fou exclòs de la FA després del Congrés de Bordeus, celebrat entre el 31 de maig i el 2 de juny de 1952, per oposar-se a la política del seu secretari general Georges Fontenis. El desembre de 1953 es va produir l'escissió en el moviment anarquista francès quan Fontenis va crear el grup secret «Organisation Pensée Bataille» (OPB) dins de la Federació Anarquista, provocant el sorgiment de noves organitzacions, com la Federació Comunista Llibertària (FCL); però Joyeux, arran del Congrés de la FA de Vichy celebrar entre el 19 i el 21 de maig de 1956, va reconstruir la Federació Anarquista al voltant del nou periòdic Le Monde Libertaire, setmanari que encara es publica, i de la seva llibreria, tot atiat per clima suscitat pel Maig del 68. A principis de la dècada dels seixanta entrà en l'Associació per l'Estudi i la Difusió de les Filosofies Racionalistes, constituïda per evitar que elements favorables a una organització autoritària prenguessin el control de la FA. Hostil amb la guerra d'Algèria com altres anarquistes, el febrer de 1961 publicà en el Bulletin Intérieur de la Fédération Anarchiste una declaració contra el nou nacionalisme algerià i el Front d'Alliberament Nacional algerià. En 1967 va publicar L'hydre de Lerne, on explica la història de la Federació Anarquista i manifesta el seu antimarxisme, que evitarà a tota costa la introducció de desviacions esquerranes i neomarxistes (marxisme llibertari). En 1968, amb sa companya Suzy Chevet i el«Grup Louise Michel», va crear la revista trimestral d'expressió cultural llibertària La Rue; en aquest mateix any va participar en el Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de Carrara (Itàlia). El setembre de 1981 va ser el primer convidat de Radio Libertaire, radio lliure de la Federació Anarquista a París i que encara emet. Fou íntim amic de d'André Breton, d'Albert Camus, de Jean Cassou, de Georges Brassens i de Léo Ferré, entre molts d'altres companys. A més de dos llibres de memòries, Souvenirs d'un anarchiste (1910-1944) (1986) i Sous les plis du drapeau noir (1988),és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara Le consulat polonais(1957), Le dénonciateur (1968),L'anarchie et la société moderne.Précis sur une structure de la pensée et de l'action révolutionnaires et anarchistes (1969), L'anarchie et la révolte de la jeunesse: une hérésie politique dans la société contemporaine(1970), Mutinerieà Montluc (1971), Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972), Les anarchistes et la guerre en Palestine (1974), L'écologie (1975), Bakounine en France (1976), Crise... Riposte! (1976),L'anarchie et la société contemporaine:une hérésie nécessaire?(1977), Karl Marx, le ténia du socialisme!(1983), Ce que je crois!: réflexions sur l'anarchie (1984), Histoire du journal de l'organisation des anarchistes: du «Libertaire» au«Monde libertaire» (1984), Albert Camus ou la révolte et la mesure (1984), entre d'altres. Va ser íntim amic d'André Breton, d'Albert Camus, de Georges Brassens i de Léo Ferré. En 1984 J. Lamant va realitzar un documental, Foi d'Anar: Maurice Joyeux, on l'entrevista sobre sa vida. Maurice Joyeux va morir el 8 de desembre de 1991 a París (França). En 1998 es va crear a París el «Grup Maurice-Joyeux» de la Federació Anarquista en la seva memòria. Roland Bosdeveix va publicar en 2005 una biografia, Maurice Joyeux, editada per Les Editions du Monde Libertaire.

***

Cartell propagandístic de la "Columna de Ferro" realitzat per Bauset

- Francisco del Arco Marcos: El 29 de gener de 1916 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Francisco del Arco Marcos. Quan era infant emigrà a València i durant l'adolescència s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop d'Estat feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la Columna de Ferro. Després de la militarització marxà a Madrid on va fer serveis militars amb motocicleta i fou agent d'enllaç confederal. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Barcarès. Més tard va ser enquadrat en la 28 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). El juny de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i deportat al camp de concentració de Mauthausen. Aconseguí sobreviure i un cop lliure en 1945 s'instal·là a Ivry on milità en la Federació Local de la CNT. Francisco del Arco Marcos va morir el 19 de març de 1973 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Germaine Greer

- Germaine Greer: El 29 de gener de 1939 neix a Melbourne (Victòria, Austràlia) la intel·lectual i escriptora anarcofeminista Germaine Greer. Son pare fou un dels principals executius d'assegurances australians, que havia estat comandant de la Royal Australian Air Force (RAAF, Reial Força Aèria Australiana) durant la II Guerra Mundial. Després d'estudiar secundària al selecte col·legi catòlic irlandès per a senyoretes Star of the Sea Collage, a Gardenvale (Melbourne), guanyà en 1956 una beca i es matriculà a la Universitat de Melbourne. En 1959 es va graduar en llengües i literatures anglesa i francesa. Instal·lada a Sydney, va participar activament en les activitats del Sydney Push, grup d'intel·lectuals anarquistes partidaris del sexe lliure al marge de matrimonis i de famílies, i dels Sydney Libertarians (Llibertaris de Sydney). En 1963 es doctorà amb una tesi sobre Lord Byron (The Development of Byron's Satiric Mode). En 1964 guanyà una beca de la Commonwealth que li permeté estudiar a la Universitat de Cambridge (Anglaterra), on escandalitzà per les seves opinions feministes i sobre la revolució sexual. A Londres va viure la bohèmia underground i formà part d'un grup de teatre estudiantil (Cambridge Footlights). Sota el pseudònim de Dr. G. escrigué articles, considerats pornogràfics per la societat benpensant, en la revista contracultural OZ i, amb el deRose Blight, en la satírica Private Eye. En aquesta època també dirigí la revista Suck d'Amsterdam. En 1968 es doctorà en filosofia amb un assaig sobre les primeres comèdies de Shakespeare i començà a fer classes d'anglès a la Universitat de Warwick (Coventry). Aquest mateix any, a Londres, es casà amb el periodista australià Paul du Feu, però el matrimoni només durà tres setmanes i acabà en divorci en 1973. En 1968, també, viatjà a Catalunya amb el llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya com a guia buscant les empremtes dels vells anarquistes, però la decepció fou absoluta, ja que només trobà «jous i fletxes». En 1970, després de l'èxit del seu llibre The famale eunuch --que ha estat traduït a 12 idiomes--, decidí abandonar la Universitat de Warwick i recórrer el món promocionant la seva obra. Amb Kenny Everett i Jonathan Routh presentà en Granada Television el programa Nice Time. Més tard s'instal·là a Itàlia i col·laborà en The Sunday Times. Després viatjà per Àfrica i perÀsia i a Bangladesh ajudà les dones violades durant el conflicte amb Pakistan. En 1972, durant una gira per Nova Zelanda, fou detinguda per fer servir expressions«ordinàries», fet que provoca un gran moviment de suport. Durant els anys setanta es dedicà a l'estudi de la història de l'art i en 1979 publicà The obstacle race: The fortunes of women painters and their work. També en 1979 va fer classes a la Universitat de Tulsa (Oklahoma) i fou la directora del Center of the Study of Women's Literature; entre 1981 i 1982 fundà el periòdic acadèmic Tulsa Studies in Women's Literature. En 1989 tornà a fer classes al Newnham Collage de Cambridge, però en 1996 dimití per una campanya contrària a la seva col·lega transsexual Rachel Padman. El 23 d'abril de 2000 fou segrestada a casa seva per Karen Burke, estudiant de la Universitat de Bath amb les facultats mentals pertorbades. Actualment està jubilada, però conserva el seu lloc com a professora emèrita del Departament d'Anglès i de Literatura Comparada de la Universitat de Warwick. El setembre de 2008 participà en el«Hay Festival Segovia» on parlà sobre la seva educació anarquista i la importància que tingué la Revolució espanyola per a ella. Ha escrit sobre les pròpies experiències respecte el lesbianisme, la violació, l'avortament, la infertilitat i el fracàs matrimonial. En diversos llibres manté la tesi que la família tradicional, nuclear, urbana i consumista reprimeix la sexualitat femenina i la converteix en un eunuc. Reivindica una sexualitat desinhibida i sense prejudicis.És autora de Sex and destiny: The politics of human fertility (1984), Shakespeare (1986), The madwoman's underclothes: Essays and occasional writings (1986),Daddy, we hardly knew you (1989),The change: Women, aging and the menopause (1993), The whole woman (1999), One hundred poems by women (2001),Shakespeare: A very short introduction (2002),The beautiful boy (2003), Whitefella jump up: The shortest way to nationhood (2004), entre d'altres.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Gérard Duvergé

- Gérard Duvergé: El 29 de gener de 1944 mor a Agen (Aquitània, Occitània) el mestre llibertari, militant anarquista i resistent antifeixista Gérard Duvergé, també anomenat Fred Durtain i Chevalier. Havia nascut el 15 de juny de 1896 a Montsegur (País d'Olmes, Occitània). Fill d'un gerdarme, es va allistar durant la Gran Guerra, i després va esdevenir mestre. En 1935 va descobrir l'anarquisme i va començar a col·laborar en la premsa llibertària sota el pseudònim de Fred Durtain (Le Libertaire, L'Espagne Antifasciste, La Révolte, Terre Libre, etc.). En 1936 va militar en el grup anarquista d'Agen i també va participar en les activitats de la«Libre Pensée» i de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. Dins en marc de la Federació de Obres Laiques, va organitzar amb sa companya Henriette càmpings de joves per incitar els adolescents a estimar la natura --Còrsega (1937, Marroc (1938), Tunísia (1939), Martigues (1941), Izaourt (1942) i Montbazillac (1943). En 1939, quan els refugiats de l'Espanya republicana omplen els camps de concentració del sud de França, la parella Duvergé n'albergarà a casa seva. En col·laboració amb Aristide Lapeyre, va muntar una escola llibertària («L'Envol»), a Feugarolles, a prop d'Agen, a l'estil de «La Ruche» de Sébastien Faure, per al nou curs sota la direcció de Vergel, refugiat espanyol i antic professor d'una escola ferreriana; però la guerra va esclatar i no va poder-se inaugurar, malgrat que tot estigués enllestit. Va acabar mobilitzar a Alsàcia. Separat de l'ensenyament en 1940 i restituït en 1942, va formar part dels grups«Libération» i dels«Francs-Tireurs et Partisans» (FTP) de la resistència antifeixista. En 1942 va adherir-se al Partit Comunista Francès, més com a mesura d'eficàcia per a la lluita clandestina que per adhesió ideològica al comunisme. En 1943 va prendre part en el Moviment Unit de la Resistència (MUR) a Lot i Garona. Detingut per la policia alemanya, va ser alliberat; però el 28 de gener de 1944 va ser detingut per segona vegada i va morir l'endemà, sense haver parlat, arran de les tortures infligides per la Gestapo a la presó d'Agen. Gérard Duvergé va ser enterrat el 2 de febrer de 1944 a Agen. En 1999 Bernard Lareynie li va dedicar una biografia: L'instituteur, le campeur, le résistant. Gérard Duvergé, le libertaire. Un carrer d'Agen porta el seu nom.

***

Segundo Blanco González (1938)

- Segundo Blanco González: El 29 de gener de 1957 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarcosindicalista Segundo Blanco González. Havia nascut el 10 de novembre de 1899 a Gijón (Astúries, Espanya). Després dels primers estudis, entre 1914 i 1918 assistí a les reunions de les agrupacions llibertàries de Gijón i començà a treballar a les drassanes navals d'aquesta ciutat, conegudes popularment com El Dique, al costat de José María Martínez Sánchez. En aquesta època milità en el Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón. El setembre de 1920 assistí al Congrés Sindicalista celebrat a Oviedo. Per mor del boicot de la patronal, a partir de 1921 va començar a fer feina en la construcció, primer com a paleta i després com a mestre aparellador, ofici que mantindrà fins l'esclat de la guerra i que alternà amb estudis nocturns de magisteri. En 1921 va ser detingut a Gijón acusat d'intervenir en un atemptat contra un patró. El 18 de novembre de 1922 parlà un míting al «Centro La Justicia» de La Felguera amb Àngel Pestaña, on es criticà la dictadura soviètica. En 1923 va ser novament detingut acusat d'intervenir en la mort d'un socialista, però fou alliberat poc després. En aquesta època destacà com a organitzador sindical i assistí a diversos comicis, com ara el Congrés de la Regional Nord de la CNT d'abril de 1923, el Congrés de Gijón de juny i el Congrés d'Astúries de setembre d'aquell mateix any. Amb Avelino González Mallada, el 24 de setembre de 1925 representà la CNT en el I Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal celebrat a Santarém. En 1926 encapçalà el Comitè Nacional clandestí de la CNT establert a Gijón i la nit del 24 de juny de 1926 participà activament en l'anomenada«Sanjuanada», aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera. El desembre d'aquest any va se detingut implicat en l'anomenat«Complot del Puente de Vallecas»; torturat pel capità de la Guàrdia Civil de Gijón Lisardo Doval y Bravo, denuncià aquests fets públicament i fou traslladat a Madrid. Després de 18 mesos de presó fou alliberat. En 1928 ajudà força el rellançament confederal a Gijón i a finals de la dictadura de Primo de Rivera encapçalà el Comitè Regional de la CNT d'Astúries. Entre 1929 i 1931 frenà els intents comunistes de controlar la CNT asturiana. El 18 de març de 1931 parlà, amb Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán, Mariano Merediz i Eduardo Barriobero, en un míting pro presos celebrat a la Casa del Poble de Gijón. El 5 d'abril de 1931, en una manifestació de més de 12.000 persones que exigien l'amnistia, parlà des de l'Ajuntament de la localitat i llegí el manifest. Ja enèpoca republicana, assistí al Congrés de la CNT de 1931 en representació dels sindicats de la Construcció i d'Obrers de la Pisa de Gijón, de la Construcció d'Oviedo i de Villaviciosa, i pel Comitè Regional d'Astúries. En aquest 1931 fou redactor del periòdic Solidaridad. El setembre de 1931, com a secretari del Comitè Regional asturià --càrrec que mantindrà fins al febrer de 1932--, assistí al Ple Regional, on atacà durament les maniobres comunistes. A començaments de desembre de 1931 va ser detingut governativament, amb Baldomero del Val i Antonio Reinada, com a membre del Comitè de la Vaga General de Gijón, i tancat a la presó de Coto. El 18 de novembre de 1932 va ser jutjat a Oviedo, amb altres companys, del delicte de sedició pels fets esdevinguts el 4 d'abril d'aquell any en una vaga que degenerà en enfrontaments contra la Guàrdia Civil i en la qual resultaren mortes dues persones i set de ferides, judici del qual resultaren absolts tots els encausats. El setembre de 1932 assistí al Congrés Regional confederal en representació de la Federació Local de Sindicats de Gijón i del Sindicat de la Construcció. En aquest 1932 destacà durant la vaga de La Felguera i per això fou empresonat. També en 1932 va fer una conferència a Saragossa. El 22 d'octubre de 1933 va parlar, amb Melchor Rodríguez i José María Martínez, en un míting pro amnistia a Gijón. El desembre de 1933 va ser detingut amb altres companys del comitè de la CNT de Gijón (Ramón Álvarez Palomo, Antonio Raigada, Horacio Argüelles, Avelino Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes Díaz), tancat i multat amb 20.000 pessetes. Pres governatiu amb altres companys, el 26 de febrer de 1934 va ser alliberat després de set dies de vaga de fam. En 1934 fou membre de la Comissió de l'Aliança entre la CNT i la Unió General dels Treballadors (UGT) d'Astúries, però rebutjar encapçalar-la --en aquestaèpoca era membre del grup«Solidaridad» (Avelino González Mallada, Avelino Martínez Madrera, RamónÁlvarez Palomo, etc.), adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquest 1934 dirigí el periòdic Solidaridad Obrera de Gijón. Arran dels fets revolucionaris asturians d'octubre de 1934 va ser detingut al seu domicili, ja que es trobava malalt, i fou empresonat. Durant aquests anys republicans destacà com orador en mítings i conferències i va treballà com a inspector de la Caixa de Jubilacions i Subsidis del Ram de la Construcció. Dies després de l'aixecament feixista, el 21 de juliol de 1936 presidí el Comitè de Guerra, instal·lat a la caserna d'El Llano (Fàbrica d'Orueta), de Gijón i el novembre d'aquell any va ser nomenat regidor d'aquesta ciutat. En aquesta època exercí de mestre nacional. A finals de 1936 se li lliurà la cartera d'Indústria en el Consell d'Astúries i Lleó i també formà part de la Comissió de Guerra del Consell Interprovincial d'Astúries i Lleó. Quan Gijón caigué a mans feixistes (20 d'octubre de 1937), fou nomenat vicepresident primer del Consell Sobirà d'Astúries i Lleó. Després representà la CNT asturiana com a secretari de Defensa en el Comitè Nacional confederal establert a València, en substitució d'Avelino González Entrialgo. El març de 1938 assistí com a tal al Ple de Regionals de la CNT. El 5 d'abril de 1938 va ser nomenat ministre d'Instrucció Pública i Sanitat pel president de la II República espanyola Juan Negrín, càrrec que exercí fins el final de la guerra. En aquesta funció rebé el suport d'Horacio Martínez Prieto, Manuel Alconchel, RamónÁlvarez Palomo, Esther Antic i Joan Puíg Elías. Les seves actuacions van ser discutides per diversos sectors que apuntaren que es convertí en un aferrissat seguidor de Negrín. El 7 de setembre de 1938 aprovà el decret de creació del Consell Superior de Cultura de la República, amb la finalitat d'unificar, enfortir i orientar les diverses manifestacions culturals, i s'encarregà de traslladar les colònies infantils catalanes a França. Amb el triomf franquista s'exilià a França i visqué a Orleans. En 1942 s'exilià a Mèxic --arribà el 12 de juny de 1942 a bord del Guinea al port de Veracruz--, on presidí aquell mateix any el Bloc Democràtic Asturià (BDA). Alineat en la fracció política del moviment llibertari i defensor de la unitat d'acció amb els partits polítics, fou expulsat de la CNT. Trobem articles seus en Acción Social Obrera,Mi Revista, Solidaridad i Solidaridad Obrera. El seu arxiu de quan fou ministre es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Segundo Blanco González (1899-1957)

***

Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per la XI Divisió de Cuirassats dels EUA

- Francisco Sala Tolo: El 29 de gener de 1975 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el militant anarquista i resistent antifeixista Francisco Sala Tolo. Havia nascut el 28 d'octubre de 1903 a Bonansa (Ribagorça, Franja de Ponent). De molt jove emigrà a França i, d'antuvi, va fer feina de pagès a l'Aude, abans d'establir-se com a paleta a Perpinyà. A la capital del Rosselló fundà l'Associació Mutualista «Centro Español», de la qual fou secretari. Durant la guerra civil fou membre del Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana i s'ocupà especialment dels infants evacuats, transformant el «Centro Español» en una colònia infantil. A partir de la Retirada, participà activament en el suport i en l'acollida dels refugiats. Durant l'ocupació nazi formà part de la resistència enquadrat en la «Xarxa Pat O'Leary», al costat de Francisco Ponzán Vidal. Detingut pels alemanys, fou enviat amb un comboi de 1.488 deportats que sortí el 6 d'abril de 1944 de Compiègne cap al camp de concentració de Mauthausen, arribant-hi dos dies després. Després d'Alliberament, fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) de Perpinyà, de la qual fou nomenat secretari. Com a militant del moviment llibertari espanyol en l'Exili, ajudà els companys a entrar a l'interior per integrar-se a la guerrilla i a la resistència.

 Escriu-nos

Actualització: 29-01-14

Guillem Frontera i Miquel López Crespí: qui recorda la lluita per salvar la Real?

0
0

Si tot era tan greu quan ho volia tirar endavant el govern del PP, ara uns retocs fan el projecte i l’obra tan assumibles que només queda una veu mig perduda per recordar-nos el punt de partida? Almenys si n’estiguéssim empegueïts, voldria dir que ens queda una mica de vergonya. Salvem Son Bosc, donem tota la protecció possible a Son Real, però el petit grup que queda de Salvem la Real mereixeria, per damunt de qualsevol consideració, el suport i el reconeixement del que queda de societat civil. Ja seria gros que la Comissió de Peticions de la Unió Europea ens fes pujar els colors a la cara, mentre nosaltres feim, amb tenacitat monòtona, exercicis abdicatoris. (Guillem Frontera)


Salvem Son Bosc i Son Real. I la Real


Guillem Frontera | 24/05/2008 |

Amb tantes associacions, acadèmies, facultats i fundacions com tocarien sentir-se involucrades en el passat, present i futur de Son Espases, la quasi total soledat d’Aina Calafat, portaveu del moviment Salvem la Real, ens defineix com una societat incapaç de dur fins a l’enfront una campanya per una causa justa. Si féssim ara una relació dels grups, de les persones, dels partits polítics que es posicionaren honestament contra l’aberrant localització de l’hospital, i que després han anat optant pel silenci, en alguns casos indirectament tan ben retribuït; o que sense cap vergonya han fet ús del poder per trair la gent que els havia fet costat, segurament encara no ens podríem creure que passi el que està passant: que l’hospital creix on se’ns prometé que no creixeria, i creix a bon ritme. Els més mancats d’ètica, de moral i de formes en aquesta qüestió fan cara de no haver romput mai cap plat –i de no saber si les pales excavadores n’han romput d’una altra classe.

Ara el GOB exigeix al president Francesc Antich la protecció de Son Bosc, devora les maresmes de Muro, i les raons que enarbora són plenes de sentit comú, de sensibilitat pel país. Però la campanya té un mal mal: el molt honorable President ha pres el número al GOB, ha vist, arran de l’afer de Son Espases, que té molta pólvora banyada –i servidor escric això amb un cert desencant i amb l’angoixa que et causa haver de rebaixar la confiança en qui la dipositaves tota. De tots els silencis aquiescents que es varen fer tot just consumada la deslleialtat d’Antich, el silenci del GOB va ser el més obscur, precisament perquè contrastava de manera intempestiva amb la lluminosa presència que havia mantengut en la vida del país –i que no li podrem agrair mai a bastament.

Però no voldria donar la impressió que el GOB té responsabilitats que no li corresponen en aquest afer ominós. Tot plegat, neix de la perplexitat davant de l’abandó general d’una causa que havia estat bandera i que havia ennoblit la nostra societat. Si tot era tan greu quan ho volia tirar endavant el govern del PP, ara uns retocs fan el projecte i l’obra tan assumibles que només queda una veu mig perduda per recordar-nos el punt de partida? Almenys si n’estiguéssim empegueïts, voldria dir que ens queda una mica de vergonya. Salvem Son Bosc, donem tota la protecció possible a Son Real, però el petit grup que queda de Salvem la Real mereixeria, per damunt de qualsevol consideració, el suport i el reconeixement del que queda de societat civil. Ja seria gros que la Comissió de Peticions de la Unió Europea ens fes pujar els colors a la cara, mentre nosaltres feim, amb tenacitat monòtona, exercicis abdicatoris.

dBalears (25-V-08)


Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat



Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

(6-XI-07)


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)


N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)


Plataforma Salvem la Real



La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:

Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».

Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.

Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.

La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.

Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.

Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.

Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.

Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.

Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.

N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.

Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.

Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.

Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.

Salvem la Real!

Plataforma Salvem la Real

Diari de Balears (4-XI-07)


GALERÍA FOTOGRÁFICA: GRANADA 3ª Parte (ESPAÑA)

0
0
  Enero 2014

© Miguel Veny Torres 



pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Señalización
calle»
c/ Barranco
de los Negros
(Barrio del
Sacromonte)

«Vista calle»
c/ Verea de
en Medio
(Barrio del
Sacromonte)

«Casa»
c/ Verea de
en Medio
(Barrio del
Sacromonte)

«Vista de la
Alhambra»
desde c/
Verea de
En Medio
(Barrio del
Sacromonte)

«Casa»
c/ Verea de
en Medio
(Barrio del
Sacromonte)

«Vista calle»
c/ Verea de
en Medio
(Barrio del
Sacromonte)

«Vista calle»
c/ Verea de
en Medio
(Barrio del
Sacromonte)

«Decoración
exterior
de casa»
c/ Verea de
en Medio
(Barrio del
Sacromonte)

«Decoración
exterior
de casa»
c/ Verea de
en Medio
(Barrio del
Sacromonte)

«Chimenea»
c/ Verea de
en Medio
(Barrio del
Sacromonte)

«Vista de la
Alhambra»
desde c/
Verea de
En Medio
(Barrio del
Sacromonte)

«Vista calle»
c/ Verea de
en Medio
(Barrio del
Sacromonte)

«Vista de la
Alhambra»
desde c/
Verea de
En Medio
(Barrio del
Sacromonte)

«Vista calle»
c/ Verea Baja
(Barrio del
Sacromonte)

«Gatos»
c/ Verea Baja
(Barrio del
Sacromonte)

«Gatos»
c/ Verea Baja
(Barrio del
Sacromonte)

«Vista calle»
Verea Baja
(Barrio del
Sacromonte)

«Cartel de la
Escuela de
Guitarra
Flamenca»
c/ Verea Baja
(Barrio del
Sacromonte)

«Casas»
c/ Verea de
en Medio
(Barrio del
Sacromonte)

«Casas»
c/ Verea de
en Medio
(Barrio del
Sacromonte)

«Escalera»
c/ Verea de
en Medio
(Barrio del
Sacromonte)

«Escalera»
c/ Verea Baja
(Barrio del
Sacromonte)

«Tejados y
Vista de la
Alhambra»
c/ Verea Baja
(Barrio del
Sacromonte)

«Chimenea»
c/ Camino del
Sacromonte
(Barrio del
Sacromonte)

«Pastelería
López
Mezquita»
c/ Reyes
Católicos
(Barrio del
Sacromonte)

«"El instante
preciso"»
Escultor:
Guillermo
Pérez
Villalta
Ayunta-
miento
Plaza del
Carmen

«"El instante
preciso"»
Escultor:
Guillermo
Pérez
Villalta
Ayunta-
miento
Plaza del
Carmen

«Farola»
c/ Acera
del Darro

«Escultura
humana
viviente»
c/ Almona
del Campillo

«Músicos»
c/ Acera
del Casino

«Belén
navieño»
c/ Acera
del Casino

«Belén
navieño»
c/ Acera
del Casino

«Belén
navieño»
c/ Acera
del Casino

«Jóvenes
granadinos»
c/ Carrera de
la Virgen

«Iglesia de
San Nicolás»
c/ Mirador de
San Nicolás
(Barrio del
Albaicín)

«Casa»
c/ Cuesta de
las Cabras
(Barrio del
Albaicín)

«Iglesia de
San Salvador»
desde c/
Cuesta de
las Cabras
(Barrio del
Albaicín)

«Mezquita
Mayor de
Granada»
Plaza San
Nicolás
(Barrio del
Albaicín)

«Fuente»
Mezquita
Mayor de
Granada
Plaza San
Nicolás
(Barrio del
Albaicín)

«Fuente»
Mezquita
Mayor de
Granada
Plaza San
Nicolás
(Barrio del
Albaicín)

«Vista calle»
c/ Cuesta de
las Cabras
(Barrio del
Albaicín)

«Tejados»
c/ Cuesta de
las Cabras
(Barrio del
Albaicín)

«Chimeneas»
c/ Cuesta de
ls Cabras
(Barrio del
Albaicín)

«Fuente»
Mezquita
Mayor de
Granada
Plaza San
Nicolás
(Barrio del
Albaicín)

«Monasterio
de la Inma-
culada Con-
cepción»
desde el Mi-
rador de
San Nicolás
(Barrio del
Albaicín)

«Monasterio
de la Inma-
culada Con-
cepción»
desde el Mi-
rador de
San Nicolás
(Barrio del
Albaicín)

«Cantaor»
Mirador de
San Nicolás
(Barrio del
Albaicín)

«Cantaor»
Mirador de
San Nicolás
(Barrio del
Albaicín)

«Cantaor»
Mirador de
San Nicolás
(Barrio del
Albaicín)

«Músico»
c/ Callejón
de San
Nicolás
(Barrio del
Albaicín)

«Vista calle»
c/ Callejón
de San
Nicolás
(Barrio del
Albaicín)

«Farol»
c/ Callejón
de las
Campanas
(Barrio del
Albaicín)

«Señalización
calle»
c/ Cuesta
Maria de
la Miel
(Barrio del
Albaicín)

«Balcón»
c/ San Nicolás
(Barrio del
Albaicín)

«Ventana»
c/ San Nicolás
(Barrio del
Albaicín)

«Veleta»
c/ San Nicolás
(Barrio del
Albaicín)

«Graffiti»
Placeta de
las Minas
(Barrio del
Albaicín)

«Veleta»
Placeta de
las Minas
(Barrio del
Albaicín)

«Vista calle»
c/ Cuesta
Maria de
la Miel
(Barrio del
Albaicín)

«Cartel de
supermarket»
c/ Camino
Nuevo de
San Nicolás
(Barrio del
Albaicín)

«Farol»
c/ Cuesta
Maria de
la Miel
(Barrio del
Albaicín)

«Farol»
c/ Cuesta
Maria de
la Miel
(Barrio del
Albaicín)

«Farol»
c/ Cuesta
Maria de
la Miel
(Barrio del
Albaicín)

«Ventana»
c/ Cuesta
Maria de
la Miel
(Barrio del
Albaicín)

«Vista calle»
c/ Cuesta
Maria de
la Miel
(Barrio del
Albaicín)

«Ventana»
c/ Aljibe
del Gato
(Barrio del
Albaicín)

«Ventana»
c/ Aljibe
del Gato
(Barrio del
Albaicín)

«Ventana»
c/ Aljibe
del Gato
(Barrio del
Albaicín)

«Señalización
calle»
c/ Aljibe
del Gato
(Barrio del
Albaicín)

«Casa»
c/ Almirante
(Barrio del
Albaicín)

«Gato»
c/ Aljibe
del Gato
(Barrio del
Albaicín)

«Puerta»
c/ Almirante
(Barrio del
Albaicín)

«Capilla de
Ntra. Sra.
de las An-
gustias»
c/ Almirante
(Barrio del
Albaicín)

«Casa»
c/ Callejón
de Nevot
(Barrio del
Albaicín)

«Casa»
c/ Callejón
de Nevot
(Barrio del
Albaicín)

«Músico»
c/ Callejón
de Nevot
(Barrio del
Albaicín)

«Casa»
c/ Callejón
de Nevot
(Barrio del
Albaicín)

«Graffitis»
c/ Aljibe
de Trillo
(Barrio del
Albaicín)

«Escalera»
c/ Callejón de
Echevarría
(Barrio del
Albaicín)

«Café
"4 Gatos"»
c/ Aljibe
de Trillo
(Barrio del
Albaicín)

«Rincón»
Placeta de la
Cruz Verde
(Barrio del
Albaicín)

«Señalización
calle»
Placeta de la
Cruz Verde
(Barrio del
Albaicín)

«Vista calle»
c/ Huerto
(Barrio del
Albaicín)

«Carmen de
los Cipreses»
c/ Cuesta de
San Gregorio
(Barrio del
Albaicín)

«Vista calle»
c/ Cuesta de
San Gregorio
(Barrio del
Albaicín)

«Ventana»
c/ Beso
(Barrio del
Albaicín)

«Ventana»
c/ Beso
(Barrio del
Albaicín)

«Carmen de
los Cipreses»
desde Pla-
ceta Porras
(Barrio del
Albaicín)

«Ventana»
Placeta
Porras
(Barrio del
Albaicín)

«Vista calle»
c/ Cuesta de
San Gregorio
(Barrio del
Albaicín)

«Ventana»
c/ Cuesta de
San Gregorio
(Barrio del
Albaicín)

«Músico»
c/ Cuesta de
San Gregorio
(Barrio del
Albaicín)

«Músico»
c/ Cuesta de
San Gregorio
(Barrio del
Albaicín)

«Músico»
c/ Cuesta de
San Gregorio
(Barrio del
Albaicín)

«Papagayo»
c/ Cuesta de
San Gregorio
(Barrio del
Albaicín)

«Taberna
"El 22"»
c/ Cuesta de
San Gregorio
(Barrio del
Albaicín)

«Taberna
"El 22"»
c/ Cuesta de
San Gregorio
(Barrio del
Albaicín)

«Fuente»
Plaza de
San Gregorio
(Barrio del
Albaicín)

«Graffiti»
Plaza de
San Gregorio
(Barrio del
Albaicín)

«Graffiti»
Plaza de
San Gregorio
(Barrio del
Albaicín)

Palma, 29 de enero de 2014

Demanam responsabilitats

0
0
Al ple d'avui presentam una moció  demananat iniciar el procediment de responsabilitat patrimonial i civil contra el que va ser el batle, es a dir el Sr. Joan Cerdà Rull i el seu regidor d'esports, D. Miquel Ramón Amengual (actualment  regidor de Cala Sant Vicenç, Joventut i Banda de Música), perque retornin a l'Ajuntament els 45.560 Euros que s'ha hagut de pagar a l'entitat Proyectos Urbanísticos DUVA S.L per l'arrendament de tres pistes de tennis al període 2006-2011 que  va burlar tots els procediments de contractació establerts a la Llei de Contractes de les Administracions Públiques.

_______________________________________________________________________________________________

 Al darrer ple extraordinari de 23 desembre es va aprovar un acord extrajudicial de 45.560 Euros IVA INCLOS perquè l'entitat Proyectos Urbanísticos DUVA S.L  retirés el recurs contenciós administratiu a l'Ajuntament on demanven 124.000 Euros + interessos + costs per l'arrendament de tres pistes de tennis al període 2006-2011. Amb els vots a favor de PP, Lliga, CiU i UMP. Abstenció del regidors no adscrit en Tomeu Fuster i vots en contra d'Alternativa, PSOE  PSM i Esquerra.

Segon l'informe jurídic del 22 de novembre solicitat per l'Ajuntament als missers Miquel Ripoll i Martina Plomer; "el motiu d'impugnació (segon la demanda) era l'incompliment d'un contracte verbal atorgat a finals de l'any 2005, per part del Sr Batle governant en dit moment, es a dir el Sr. Joan Cerdà Rull i el seu regidor d'esports, D. Miquel Ramón Amengual (actualment  regidor de Cala Sant Vicenç, Joventut i Banda de Música),  amb els representants de DUVA, pel qual l'Ajuntament llogava les pistes de tenis del complex DUVA.  El pacte verbal entre l'Ajuntament i DUVA no apareix  enregistrat en cap document oficial, ni a cap expedient administratiu obrant a l'Ajuntament, burlant  tots els procediments de contractació establerts a la Llei de Contractes de les Administracions Públiques.

Les pistes de tennis s'han estat utilitzant fins a juny del 2011 amb càrrec a l'Ajuntament, sabent la seva irregularitat continuada, el que ha suposat un greu dany a la causa pública d'aquesta Corporació que podria ser constitutiva d'un delicte de malversació de cabals públics per la prevaricació administrativa continuada per omissió i de frau a l'Administració dels quals, tan l'Alcalde D. Joan Cerdà Rull com el seu Regidor d'Esports, D. Miquel Ramón Amengual, poguessin ser responsables coautores per ostentar facultats de contractació pública i, no obstant això, van deixar de fer-ho autoritzant en perjudici municipal el pagament de les rendes.  Consideram que aquests estan  obligats a indemnitzar la corporació local pels danys i perjudicis que en siguin conseqüència, amb independència de la responsabilitat penal o disciplinària que els pugui correspondre.   Igualment consideram que el regidor D. Miquel Ramón Amengual actualment a l'equip de govern com regidor de la Cala Sant Vicenç, Joventut i Banda de Música),  hauria de dimitir immediatament.

Esperam el suport  de la resta de grups municipals perquè aquests doblers que s'han pagat per una gestió totalment irregular es retornin a les arques municipals.

 

 

Ple de gener: Facem un Ple Verd !

0
0

En la setmana Verda que està duent a terme la comunitat educativa, avui debatrem dues mocions directament relacionades amb les reivindicacions del sector de l'ensenyament: una per l'aprovació del llaç quadribarrat com a símbol local, el que no és més que rebel·lar-nos contra les imposicions del Govern Balear a la llibertat de les escoles, i una altra pde suport al director de l'institut de Marratxí, el pollencí Jaume March, víctima d'un expedient per no combregar amb la línea de imposicions polítiques de la Conselleria.

 

1.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació puntual del reglament municipal de proveïment d’aigua potable  

2.- Aprovació inicial del Conveni per la cessió a l'Ajuntament del local "Balaixa" i la zona verda annexa, a Cala Sant Vicenç, i la cessió a la Fundació Tabaluga (text aproximat).

3.- Moció presentada pel grup municipal A d’inici expedient “acció de retorn” 

4.- Moció presentada pels grups municipals PSM-EN, PSOE, A, ERAM i Regidors no adscrits de declaració dels símbols d’interès local i a favor de la llibertat d’expressió. 

5.- Moció presentada pels grups municipals PSM-EN, PSOE, A i ERAM en contra de la reforma de la llei de l’avortament i per un pla municipal a favor dels drets sexuals i reproductius.

6.- Moció presentada pels grups municipals ERAM, A, PSOE i PSM-EN de suport a Jaume March Serra i de rebuig a la política educativa del Govern de les Illes Balears.

7.- Moció presentada pels grups municipals IB-Lliga i CiUxP en contra de la privatització dels aeroports de les Illes Balears i a favor d’un model de gestió individualitzat i amb participació decisiva de les institucions balears.

 

 Ens volem solidaritzar amb Setmana Verda promoguda per la Plataforma Crida

 

 

 

 

 

EXCURSIONS FEBRER I MARÇ

0
0

 

 Avanç de les dates previstes pel febrer i març


diumenge 2 febrer -
EXCURSIÓ  FAMILIAR 
Voltants de Cúber

Coma de Son Torrella, Pas  cap al coll de l'Ofre, pla de Cuber, aparcament.
Es una volta curta que es pot fer per totes les families.
sortida 08.00h
Estació de Manacor
 
en cotxes particulars 

1a etapa Travessa: 22/23 febrer
                          Pollença-Lluc-Sóller
----------

diumenge 9 març - EXC. FAMILIAR Orient-Comuna Bunyola

2a etapa Travessa: 15/16 març 
Sóller-Banyalbufar-Andratx

 

Pròximament es penjarà tota la info completa

En Tomeu Fons de Galivança...

0
0

...ens conta com han viscut això de sonar a l'altre costat del mediterrani:

 

Madò Llúcia: Com ha anat el viatge Tomeu?

Tomeu: Bé, el viatge en general ha anat molt bé. Des del moment que vaig saber que estaven interessats en que Galivança fos el grup convidat a les festes de Gràcia, ja va començar un sentiment de que havia de sortir tot bé.

Hi havia tantes coses a fer abans d'agafar aquell avió, que els tres mesos que teníem per davant no varen bastar per res. Hem anat a Gràcia, ja som tornats i, fent balanç, ha estat una passada. Ha anat molt millor del que esperava.

Actuar al CAT pels mallorquins és un luxe. No deixa de ser un micro-teatre gairebé sense lloc per ballar, però és una porta d'entrada a moltes oportunitats i a que la nostra música s'escolti fora de les Illes. Si tens un disc enregistrat el pots deixar allà per que la gent que no hagi pogut venir pugui accedir a la música illenca, i també la dels diferents músics i grups que han hi han passat. Es mateix divendres de 19 a 21h un dels nostros mitg-components, en Nando de Luque, va impartir un parell de classes de ball de bot bàsics. Vendria a ser una petita iniciació al que es fa una plaça, i com a gran ballador que és ho va fer de lo millor. Des de aquí li vull donar ses gràcies.

El dissabte, actuar a l'enorme Plaça de la Virreina va ser... indescriptible! Per als musics és un somni, però entenc que per als balladors no ho sigui. Mai havia vist, des de damunt el cadafal, tres rotllanes de Bullanguera. Mai. Ja sabem que la gran majoria de persones que hi havia no eren balladors, però eren allà. Ens miraven, ens enregistraven amb mòbils, càmeres, taral·lejaven qualque cançó popular i semblava que hagués travessat la mar i hagués arribat allà com una cosa nostra.

I per acabar les festes, el diumenge per celebrar el 10è aniversari de Va de Bot, es va fer una ballada que sempre se celebra a La Casa de Menorca. Enguany es va fer damunt un cadafal al carrer, va venir una gentada a acomiadar les festes amb el nostre grup i amb Raixa tradicional, de la nostra gran amiga Joana Maria Mayol, que és qui tanca el cercle de ball de bot en aquestes festes.



Madò Llúcia: Com a Manacorí d'adopció com veus la festa de Manacor i la de Gràcia?

Tomeu: [Riu] Bono, jo som de Ciutat, però la veritat és que per Sant Sebastià no tenc el sentiment que tenc per Sant Antoni. He après a esperar dia 16 de gener com a festa gran; a saber que a les 14:15 obrin la porta del baciner (que és ben davant la porta de ca els meus sogres); a veure el carrer ple de jovent des de les 12 del migdia per tenir bon lloc; i a veure sortir el Dimoni Gran amb els dos dimonis petits i Sant Antoni. També a veure obrir les finestres des d'on els més petits de la casa tiren caramels a la gent que abaix espera, i sentir tots els crits i xiulades perquè els dimonis surtin aviat... Em posa la pell de galina, just abans de començar a sentir el parapapatxim, que és ja “lo més gran”.

Actuar a Manacor, maldament la pluja ens deixàs com a pollets, la nostra solista Laura Cardell s'enrampàs dues vegades, i no hi hagués tota la gent d'altres anys; també ha estat increïble. Una actuació que els manacorins esperam cada any amb ànsia. Enguany, l'Ajuntament i el Patronat de Sant Antoni ens han donat l'oportunitat a nosaltres, i els hi agraesc de tot cor.

Les Festes de Manacor i de Gràcia no deixen de ser festes a on tota la joventut beu, encara que no tenguin set. Són festes en què la gent s'escalfa, enlloc de davant el foc, amb unes bones herbes dolces o pomades, i això fa ballar al més tímid del món. Són festes d'hivern, i són així...



Madò Llúcia: Què tal l'organització de les festes de Sant Antoni al barri barceloní?

Tomeu: L'organització al barri de Gràcia ha estat bastant bé. No hi ha hagut res dolent destacable, però sabem que es molt complicat tenir a tothom content. Ens hagués agradat estar més a prop a les habitacions de l'hotel, perquè jo estava a la 5a planta, el baixista a la 3a, el guitarrista a la 1a i no ens trobàvem més que per berenar. Però pel que fa a la resta, molt bé. Al CAT ens convidaren a sopar de menjar català! Perquè una cosa us he de dir... No vull anar a Barcelona a menjar ensaïmada! M'estim més coses d'allà. Ensaïmada en tenim aquí (i molt més bona!). Vull fuet, mandonguilles, i les coses que ens varen donar per sopar al CAT.

I un altre cosa volia comentar: els equips de so són massa bons pel que estam acostumats, però els tècnics no estaven avesats a la nostra música i, bé, sorgeix qualque problema a l'hora d'equilibrar els instruments. Nosaltres vàrem dur la sort que en Pere Barceló (músic de Sarau, d'Abeniara, i també ha fet col·laboracions amb Galivança) venia amb nosaltres. Va haver de donar una mà als tècnics que ens equilibraven i gràcies a ell varen poder fer millor la seva feina.



Madò Llúcia: Tenc entés que vos cuiden molt bé, heu estat a gust?

Tomeu: Hem estat bastant a gust. Ens vengueren a cercar amb un gran autobús a l'aereoport, ens deixaren a l'hotel i ja des d'aquell moment tot molt bé. Home, dinàvem a les 17h i cadascú pel seu compte, però bono, són coses que passen. Pel que fa a la resta hem estat molt a gust, molt ben atesos, i tot bé... hi podríem anar cada any (Riu)



Madò Llúcia:Enguany heu tengut actuacions grosses a sa Revetla de Sant Antoni a Manacor i heu passat es bassiot. Que se sent havent aconseguit tot això amb un grup tan jove?

Tomeu: Orgull, moltíssim d'orgull. Hem actuat a dues festes molt grosses només començar l'any, per jo no hi pot haver cosa més gran. Ha estat una passada, és increïble per jo, que només volia fer un grupet de gent que ens ho passàssim bé i qualque actuació qualque dia, ara amb un any i mesos ja haguem fet tot això.

Els meus al·lots, bé, n'hi ha que també estan molt orgullosos, n'hi ha que tenen moltes feines a fer i això encara és una feinada més. Per exemple, el nostre violinista ara ens deixara 3 mesos, que es la baixa per paternitat que li don. Però ni un dia més! (Riu) Li envii l'enhorabona a ell i a la seva dona, na Cèlia, que en no res seran pares per primera vegada.

Hi ha moltíssimes coses a fer encara. Hem tret cinc cançons pròpies ja. En tenim més, però poc a poc... Volem gravar un cd, estam cercant patrocinadors (qualcú ens vol patrocinar?). I res, bromes a part, ens queda moltíssima feina a fer. Com tu dius som un grup jove, i jo som el més vell i només en tenc 33, o sigui que si Déu vol ens queda molt de temps per fer coses, gaudir, i fer gaudir a la gent amb la nostra feina. Només em manca agrair a tots els balladors/es que no només han vengut a Gràcia, sinó que vénen a les nostres ballades i ens fan passar un guster de veure la plaça plena de bons balladors, i de bona gent.



Salut i molta Música.

Madó Llúcia: Moltes gràcies a tu i a Galivança per fer tan bona feina.






[30/01] «Cultura» - «Liberté» - Conferència Peninsular de la FAI - Lefrançais - Stoianov - Morata - Ranieri - Matthai - Ravelli - Langlois - Harman - Scarlatti - Bartling - Grau - Guillén - Marco Pérez

0
0
[30/01] «Cultura» -«Liberté» - Conferència Peninsular de la FAI - Lefrançais - Stoianov - Morata - Ranieri - Matthai - Ravelli - Langlois - Harman - Scarlatti - Bartling - Grau - Guillén - Marco Pérez

Anarcoefemèrides del 30 de gener

Esdeveniments

Portada del primer número de "Cultura"

- Surt Cultura: El 30 de gener de 1908 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del periòdic racionalista anarquista Cultura. Revista mensual de pedagogía, ciencias, artes y literatura. Impulsat i dirigit pel pedagog racionalista Alban Rossell i Llongueras, fou l'òrgan d'expressió de l'Escola Integral de Sabadell inaugurada per aquest el setembre de 1906. Hi va col·laborar amb articles, a més d'Alban Rossell (Germina Alba), Esteve Guarro, entre d'altres. Des de les seves pàgines Rossell es defensà dels atacs que des del setmanari El Imparcial li dirigia Fabià Palasí, director de la Institució Lliure d'Ensenyament, i els seus sequaços, que sempre van fer el possible per tancar l'Escola Integral. D'aquesta publicació mensual bilingüe (català i castellà), que patí sempre problemes econòmics, en sortiren sis números; l'últim, doble, de maig-juny de 1908. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i del tancament de l'Escola Integral, Rossell fugí a França i d'allí a Sud-Amèrica.

***

Un exemplar de "Liberté"

- Surt Liberté: El 30 de gener de 1958 surt a París (França) el primer número del setmanari Liberté. L'hebdomadaire de la paix, publicat per Louis Lecoin. Després tindrà com a subtítol «Social, Pacifista, Llibertari». Portarà l'epígraf:«Tout ce qui est humain est nôtre» (Tot allò que és humà és nostre). A partir del número 40 la periodicitat serà mensual. El periòdic, creat com a òrgan de suport dels objectors de consciència, portarà una intensa campanya per l'alliberament dels més de 90 objectors empresonats i pel reconeixement de l'estatus legal de l'objecció de consciència en plena guerra d'Algèria --Louis Lecoin realitzarà una vaga de fam. El periòdic també es mobilitzarà contra la pena de mort, per la pau i el desarmament, i per l'antifranquisme (campanya «L'Espagne Libre»). Tenia un Comitè de Patronatge constituït per André Breton, Ch. Aug. Bontemps, Bernard Buffet, Albert Camus, Jean Cocteau, J. Giono, Lanza del Vasto, Henri Monier, l'Abbé Pierre, Paul Rassinier, le Pasteur Roser i Robert Treno. D'antuvi tirava 30.000 exemplars, xifra que va minvar amb el temps, i tenia un milenar de subscriptors. Van col·laborar amb articles centenars de persones, com ara André Arru, D'Avray, Roger Bordier, André Breton, Léo Campion, Albert Camus, Robert Clement, Gaston Coute, Hem Day, Nicolas Faucier, Emilio Herrera, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Renée Lamberet, Denis Langlois, Louis Lecoin, Louis Louvet, Rirette Maitrejean, Humberto Marzocchi, Jean-Louis Moreau, May Picqueray, Michel Ragon, Georgette Ryner, Louis Simon, Georges Vidal, Marcel Voisin, etc. Se'n van editar 180 números, l'últim el de l'1 de juliol de 1971.

***

Cartell per la llibertat dels detinguts

- Detenció de la Conferència Peninsular de la FAI: El 30 de gener de 1977 al bar Lafuente del barri de la Sagrada Família de Barcelona (Catalunya) la policia deté un grup de 58 llibertaris arribats de totes parts de la Península i algunes d'Itàlia que pretenien reconstituir la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Segons fonts policíaques, en els escorcolls efectuats a diversos domicilis dels detinguts es van trobar quatre quilos de trilita, metxes, detonadors, impremtetes, propaganda i documentació orgànica. Tres dels detinguts, un portuguès i dos italians, foren expulsats de l'Estat espanyol 72 hores després. De la resta de detinguts, després de passar 18 dies a la comissaria de la Via Laietana, foren posats 12 a disposició judicial, dels quals quatre passaren més de sis mesos tancats acusats de tinença d'explosius.

Anarcoefemèrides

Naixements

Gustave Lefrançais

- Gustave Lefrançais: El 30 de gener de 1826 neix a Angers (País del Loira, França) el revolucionari membre de la Internacional i communard Gustave Adolphe Lefrançois, més conegut com Gustave Lefrançais. Havia nascut en una família antibonapartista. Va entrar com a adjunt a l'Escola Normal de Mestres de Versalles, on va destacar per les seves idees revolucionàries, laiques i socialistes, i per intentar ensenyar«lliurement» els pensionats i alumnes seguint els postulats de l'«Escola Emancipada»; però va ser ràpidament acomiadat. Després de substituir un col·lega a l'escola de Dourdan, va treballar com a comptable d'un contractista parisenc fins a la Revolució de 1848, a la qual s'adherirà mitjançant l'Associació de Mestres Socialistes. El programa educatiu va que publicar amb altres amics li va costar ser detingut. El 12 de juny de 1848 va ser condemnat a tres mesos de presó i a dos anys de residència vigilada a Dijon per «possessió d'armes de guerra». El 27 de març de 1851 les autoritats li van notificar la prohibició d'ensenyar. Arran del cop d'Estat de Louis-Napoléon Bonaparte del 2 de desembre de 1851, va exiliar-se a Londres. En la misèria londinenca, va trobar Joseph Déjacque amb qui fundarà el restaurant cooperatiu «La Sociale». Va retornar a França en 1853 i va realitzar diversos oficis, alhora que militava en l'oposició al Segon Imperi. En aquest anys es va adherir a la maçoneria de ritu escocès, però la va abandonar tot d'una per «fada i religiosa». A partir de 1868 va esdevenir un dels oradors més populars de les reunions polítiques parisenques, exigint la propietat col·lectiva, la supressió de l'herència, les unions lliures, el divorci i altres reivindicacions revolucionàries, que li van implicar multes i penes de presó. Després de la caiguda de l'Imperi, va organitzar el Comitè de Vigilància del quart districte parisenc i va ser delegat del Comitè Central Republicà de París. Durant el setge de París, va ser detingut arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat quatre mesos a Mazas, a Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt el 24 de febrer de 1871. El 26 de març d'aquell any va ocupar l'escó del Consell de la Comuna en representació del quart districte parisenc. El 29 de març va inscriure's en la Comissió Executiva, però el 3 d'abril passarà a la Comissió de Treball i de Canvi, per passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances. Va votar contra el Comitè de Salvació Pública --amb Vallès, Varlin, Courbet, Franckel, Beslay, Longuet, Vermorel i altres-- i va signar el «Manifest de la Minoria» contra aquesta institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a les barricades de la Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió va aconseguir fugir de les tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en rebel·lia en Consell de Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la secció de la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la bakuninista Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els postulats de Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a Neuchâtel el seu Étude sur le mouvement communaliste à Paris en 1871, molt lloat per Kropotkin i que és un dels testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la presidència del congrés internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va col·laborar en La Révolucion Sociale,òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa va realitzar diverses feines per guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses periòdics anarquistes. En aquests anys va col·laborar estretament ambÉlisée Reclus en la realització de la Géographie Universelle. Arran de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant activament en l'agitació política, però sempre al marge dels partits i denunciant «La enganyifa del sufragi universal». No obstant això, va acceptar ser candidat a les eleccions legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i antiboulangista». Sempre llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista. Entre les seves obres podem destacar Aux Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa nécessité… (1870), République et révolution. De l’attitude à prendre par le prolétariat français en présence des partis politiques (1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes? (1887), La Commune et la révolution (1896), Souvenirs d'un révolutionnaire (1902, pòstum), L’idée libertaire dans la Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres. Gustave Lefrançais va morir el 16 de maig de 1901 a París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Eugène Pottier li va dedicar la seva peça més coneguda, L’Internationale, quan la va publicar en 1887.

***

Paraskiev Stoianov

- Paraskiev Stoianov: El 30 de gener de 1871 neix a Giurgiu (Giurgiu, Muntènia, Romania) el metge, professor, historiador i militant i propagandista anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov --transcrit de diverses maneres (Paraskev Stojanov, Parachkef Stoyanov, etc.)--, considerat un dels pares de la medicina moderna búlgara i dels anarquismes romanès i búlgar. Fou fill d'un actiu militant nacionalista i comerciant benestant, Ivancho Stoianov, que participà en l'alliberament de Ruse --cinquena ciutat en importància de Bulgària situada a la riba del Danubi, davant de la romanesa Giurgiu--, i de  nasqué a Romania on son pare s'havia refugiat fugint de les persecucions turques. Estudià al prestigiós Col·legi Nacional «Sfântul Sava» de Bucarest, on entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes després de llegir el fulletó de Piotr KropotkinAl jovent. Després començà els estudis de medicina a Romania i participà en els primers grups anarquistes romanesos que es crearen. En 1890 marxà a París per continuar els seus estudis de medicina i prengué part en un congrés internacional d'estudiants llibertaris. L'1 de maig d'aquest mateix any, amb l'anarquista italià Saverio Merlino distribuí a París un manifest antimilitarista dirigit als soldats; detingut el mateix dia, fou alliberat sota fiança alguns mesos després. Marxà a Itàlia i d'allà es refugià un temps a Ginebra (Suïssa) on establí contacte amb els principals teòrics del moviment anarquista, com ara Kropotkin i Élisée Reclus. Amb l'anarquista rus d'ascendència armenia i estudiant de medicina com ell Aleksandr Atabekian (Atabek) desencadenà una intensa campanya propagandística, gràcies a la impremta instal·lada al domicili d'Atabekian i des d'on editaren diversos fulletons. Com que disposaven de mitjans financers, ajudaren a la publicació de diversos periòdics i a les caixes de resistència i de solidaritat anarquistes. Un dels millors amics de Max Nettlau, l'ajuda en les seves recerques i en la recol·lecció dels escrits de Mikhail Bakunin, realitzant còpies dels seus manuscrits. Durant sa vida va mantenir una intensa correspondència amb nombrosos anarquistes destacats, com ara Jacques Gross, Louise Michel i Errico Malatesta. El 15 de desembre de 1890 fou expulsat de Suïssa, juntament amb Luigi Galleani i altres anarquistes, per les seves activitats llibertàries; passà a Itàlia, on continuarà la seva militància, participant amb els companys italians en la preparació d'una insurrecció a Sicília des de Malta. Detingut, fou expulsat, retornant a Bulgària, on contribuí a la creació dels primers grups anarquistes a Ruse. El juliol de 1895 es doctorà en medicina a Würzburg (Alemanya) amb una tesi sobre el càncer cardíac. En aquesta època es casà amb la jueva russa Nina Lane, amb qui tindrà en 1896 un fill, Arkadi, i una filla en 1901, Lydia Melt. Provablement fou l'anarquista búlgar que assistí al Congrés Socialista Internacional de Londres de 1896. Després participà en la creació de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària, col·laborà activament amb destacats militants llibertaris búlgars (Nicolas Stoïnov, Varban Kilifarski, Spiro Goulaptchev, Michel Guerdjikov), publicà articles en periòdics llibertaris i prengué part en nombroses activitats clandestines. Poliglota --parlava una desena de llengües (búlgar, rus, francès, alemany, anglès, italià, romanès, turc, armeni, etc.)--, en 1904 traduí al romanès i edità diverses obres, com ara La classe assalariada o La moral anarquista, de Kropotkin, o La societat després de la revolució, de Jean Grave. Com a metge i destacat cirurgià i fisioterapeuta, assistí a un gran nombre de congressos científics arreu d'Europa --especialment destacà en el II Congrés de Fisioteràpia de Roma (1907) i en el Congrés de Cirurgians Eslaus de Belgrad (1911)--, realitzant milers d'operacions a Lovech, Varna i Sofia. Durant sa vida va treballar a multitud d'hospitals d'arreu d'Europa (París, Heidelberg, Berlín, Leipzig, Berna, Lausana, Londres, etc.). En 1918 fou nomenat professor de cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sofia i a Varna creà el primer sanatori especialitzat en tuberculosi de l'os. En 1932 publicà en el setmanari literari Pensée et Volonté les seves memòries de quan va ser alumne d'Élisée Reclus a l'Escola Lliure de Brussel·les. Paraskiev Stoianov va morir el 14 de novembre de 1940 a Sofia (Bulgària). Correspondència i papers seus es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Actualment la Universitat de Medicina de Varna porta el seu nom, igual com dos carrers de les ciutats búlgares de Pomorie i de Varna.

Paraskiev Stoianov (1871-1940)

***

Dolores Morata Díaz

- Dolores Morata Díaz: El 30 de gener de 1899 neix aÁguilas (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Morata Díaz, també coneguda com Dolores Aguilar, pel seu company. Sense estudis, quan era molt jove començà a treballar. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on aprengué a llegir i a escriure. A partir de 1922 començà a viure en«unió lliure» amb el militant llibertari Miguel Aguilar Doñate, amb qui tindrà quatre fills i una filla. Aquest mateix any, pressionada per la dictadura de Primo de Rivera, la parella s'exilià a França i s'establí a Lavelanet. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornaren a la Península. Catalogada com a «anarquista perillosa», patí nombroses persecucions i empresonaments i en 1932 va ser deportada a Bata. En 1939, amb el triomf feixista, passà a França. Amb la declaració de guerra son company va ser expulsat i emigrà a Mèxic, restant a França amb sos infants. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'exili, Dolores Morata Díaz va morir el 18 de desembre de 1974 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Miguel Aguilar Doñete (1895-1954)

***

Pietro Ranieri

- Pietro Ranieri: El 30 de gener de 1902 neix a Sant'Agata Feltria (Emília-Romanya, Itàlia) –altres citen 1899 a Ancona (Marques, Itàlia)– l'anarquista Pietro Ranieri, també citat com Pietro Raineri. Militant de les Joventuts Anarquistes d'Ancona, el 20 de juny de 1920 participà activament en la revolta de la caserna Villarey (Revolta dels Bersaglieri) i per aquest motiu es refugià a la República de San Marino i després a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), per retornar a Ancona en 1922. Fou un dels responsables del grup d'«Arditi del Popolo» del barri de Tavernelle d'Ancona i oposà una ferotge resistència a la invasió de la seva localitat pels escamots feixistes. Quan Ancona caigué a mans dels feixistes, fugí a Gènova (Ligúria, Itàlia) i d'allà embarcà en 1925 cap a França. Pintor i emblanquinador en la construcció, l'octubre de 1935, després d'haver ferit el cap de l'obra on feia feina per motius polítics–segons altres, després d'una baralla amb feixistes italians a Boulogne-sur-Seina (Illa de França, França)–, va ser expulsat del país i passà clandestinament a Catalunya. A Barcelona visqué sense documentació, però ràpidament va ser detingut i expulsat. El febrer de 1936, arran de la victòria del Front Popular a la Península, retornà a Catalunya. A Barcelona entrà a formar part de la Secció Catalana de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), juntament amb altres companys, com ara Paolo Psalidi, Giuseppe Ruozi, Impero Rossi, etc. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i després en la «Columna Durruti». Destinat al front d'Aragó, Pietro Ranieri fou abatut el 16 d'octubre de 1936 durant els combats a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual que altres anarquistes italians.

Pietro Ranieri (1902-1936)

***

Horst Matthai

- Horst Matthai: El 30 de gener de 1912 neix a Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya) el filòsof anarquista germanomexicà Horst Matthai Quelle. Fill d'una família empobrida i de pare maçó. En la seva joventut participà en el moviment anarquista alemany. En 1938, davant la crisi econòmica, la pujada del nazisme i la possibilitat de ser enviat al front, com son germà que hi morí, fugí i s'instal·là a Mèxic, ja que aconseguí ser cridat per aquest país com a«expert en comerç internacional». Al país asteca, a més d'aprendre el castellà, treballà eventualment en el comerç de productes químics i agropecuaris relacionats amb l'avicultura. D'antuvi es va fer passar per anglès, per evitar el fort sentiment germanòfob que es respirava a Mèxic aleshores. Mentrestant, començà a estudiar filosofia, a més d'interessar-se per la psicologia, a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on compartirà classes amb l'escriptor Carlos Monsiváis i els futurs filòsofs Leopoldo Zea i Emilio Uranga. En aquesta universitat es llicencià i doctorà en filosofia. Filòsofs espanyols refugiats a Mèxic (José Gaos, Joaquín Xirau, Wenceslao Roces i García Bacca) el van introduir en el pensament grec i alemany. A més realitzà estudis de llengües mortes i de sànscrit al Col·legi de Mèxic, aconseguint el grau de magisteri en educació atorgat per la Brigham Young University. En aquestaèpoca es relacionà professionalment amb els mormons mexicans, que deixaran la seva petjada pel que fa el secretisme i l'espiritualisme. En la dècada dels seixanta se separà de sa primera esposa i treballà per a l'Institut Nacional Indigenista a la Serra de Puebla; aquests estudis antropològics el portaran a reivindicar el «renaixement del pensament prehispànic» i la seva idea de«no poder». Cap als anys vuitanta, s'instal·là a la Tijuana i es casà de bell nou, aquesta vegada amb una alumna. En aquests anys impartí classes de filosofia a la UNAM, al Cetys de Tijuana, a la Universitat Iberoamericana i, des del 1986, a l'Escola d'Humanitats de la Universitat Autònoma de la Baixa Califòrnia. Influït per Hegel, Max Stirner, Dilthey, Nietzsche i Heidegger, part de les seves idees aborden aspectes relacionats amb el solipsisme i l'anarquisme. El seu pensament vol fonamentar hermenèuticament el «retorn de la metafísica», basada en la retraducció i en la reinterpretació dels filòsofs presocràtics i de Hegel. La seva metafísica solipsista és la base del seu pensament anarquista; el contracte social de Rousseau va ser instaurat per assegurar la supervivència de l'individu, però un cop la societat ha posat en perill la supervivència de l'individu, aquest ha de renunciar al contracte social. El seu pensament està recollit principalment en la sèrie «Pensar y ser», que es publicà cronològicament en un ordre distint al de l'estructura lògica inicialment prevista per l'autor: Pensar y ser I. Ensayo de una fenomenología metafísica (1996),Pensar y ser II. La Escuela de Mileto (1995), Pensar y ser III. Heráclito, el obscuro (1997) i Pensar y ser IV. La teoría parmenídea del pensar (1990). Pòstumament es publicaren Textos filosóficos (1989-1999) (2002) i Todos los pensamientos son verdaderos (2007). Com a bon estudiós dels presocràtics, fou un apassionat dels aforismes i aquests són una part important de la seva obra escrita i oral (conferències, seminaris, classes, etc.). La seva posició antiestatista i atea ha influenciat pensaments com ara el nihilisme, l'existencialisme, l'anarquisme i, sobretot, l'anarcoindividualisme. Horst Matthai va morir el 27 de desembre de 1999 a Tijuana (Baixa Califòrnia, Mèxic).

***

Michel Ravelli

- Michel Ravelli: El 30 de gener de 1924 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) el militant trotskista i després comunista llibertari Michel Ravelli, també conegut com Ravelloche. Començà a militar en el moviment trotskista durant l'ocupació nazi. Fou partidari de la tendència pablista, encapçalada per Michel Raptis (Pablo), dins del Partit Comunista Internacionalista (PCI). Com a membre de la IV Internacional trotskista realitzà nombroses missions a Iugoslàvia i a l'URSS. Estudia filosofia a la universitat i es doctorà a la Sorbona. En els anys cinquanta, seguint l'estratègia trotskista de l'«entrisme», s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) i col·laborà, amb Felix Guattari, en el periòdic Tribune de Discussion, editat per la fracció trotskista subreptícia. Professor de filosofia, durant la guerra d'Algèria va ser expulsat de l'educació pública per haver participat en la creació al Marroc d'una fàbrica d'armament per al Front de Libération Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional) d'Algèria i per haver fet costat el «Manifest dels 121. Declaració sobre el dret a la insubmissió en la guerra d'Algèria». Posteriorment va ser readmès en l'ensenyament com a documentalista a l'Escola Superior d'Arts i Indústries Gràfiques (Escola Estienne) al districte dels Gobelins de París. En aquestaèpoca milità en el sindicat d'ensenyantsÉcole Émancipée (EE, Escola Emancipada). Durant els fets de «Maig del 68» participà en diferents comitès pablistes i comunistes llibertaris. En 1968 s'afilià a l'Aliança Marxista Revolucionària (AMR), grup pablista crític amb el leninisme i del qual esdevingué director del seu òrgan d'expressió (Sous le drapeau du Socialisme), on defensà la noció de «control obrer» i l'autogestió. A començaments dels anys setanta trencà amb el trotskisme i s'adherí a les idees comunistes llibertàries. En 1972 entrà a formar part del grup parisenc del districte dels Gobelins de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En diverses ocasions fou membre de la redacció de Front Libertairedes Luttes de Classes (1970-1979), participant en les activitats portades a terme pel grup al barri i especialment en la redacció del periòdic Le Canard du 13ème (1972-1982) i en diverses activitats culturals. En 1973, arran de les vagues de Lip a Besançon i les lluites ecologistes a Larzac, va ser un dels atiadors, amb Ramon Finster, de l'agrupació «Pour qu’une force s’assemble» (PQFS), que edità entre 1973 i 1975 cinc números d'un butlletí d'enllaç, i també del grup «Pour un moumement révolutionnaire des Trevailleurs» (PMRT), que també edità en 1975 cinc números d'un butlletí d'enllaç; ambdues organitzacions estaven impulsades per l'ORA i arreplegaven diversos grups autònoms obrers de base. Entre 1976 i 1977 fou membre de la redacció de la revista teòrica de l'ORA Pour l'autonomie ouvrière et l'abolition du salariat, dirigida per Gérard Sebbah, i que només publicà dos números i un butlletí preparatori (Débat-Action). Arran del Congrés d'Orleans de l'ORA de 1976, en el qual canvia de nom per Organització Comunista Llibertària (OCL), seguirà militant en aquesta organització fins la seva crisi arran de l'abandó de nombrosos militants de la regió parisenca. Membre del col·lectiu de l'ensenyament «Confrontation», entre 1975 i 1976 col·laborà, amb Roland Biard, Jean-Pierre Duteuil i Annie Moreau, en el butlletí de professors comunistes llibertaris Con-formation. Després formà part de la Coordinació Llibertària de l'Ensenyament, que publicà entre 1979 i 1982 la revista Le Cancre... las. En 1979 dirigí la revistaLes Raisons de la Colère, la redacció de la gual estava formada gairebé exclusivament per exmembres de la revista anarquista La Lanterne Noire (1974-1978), i que publicà un número i un suplement. En 1984 es jubilà de l'ensenyament. En 1985 fou membre de la redacció parisenca de la revista lionesa IRL. En 1986 va ser un dels fundadors de la revista Noir et Rouge (1986-1995). Posteriorment formà part del Comitè d'Organització de les Jornades de Reflexió Antiautoritàries (COJRA). A finals dels anys noranta, arran del nou desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Franca, mantingué un actitud crítica i no s'hi afilià; tampoc no s'afilià a Alternativa Llibertària (AL), encara que participarà en el seu procés de formació. Des de 2004 una part important del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Michel Ravelli va morir el 4 d'agost de 2006 a París (França) i fou incinerat el 9 d'agost al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Denis Langlois

- Denis Langlois: El 30 de gener de 1940 neix a Étréchy (Illa de França, França) l'advocat, escriptor, pacifista i activista llibertari Denis Langlois. Després d'estudiar a l'institut d'Étampes, es llicencià a la Facultat de Dret de París. Insubmís al servei militar, en 1965 fou condemnat a sis mesos de presó que purgà a Fresnes, on animà un important moviment de protesta que el portarà a rebre com a càstig 45 dies tancat en una masmorra incomunicat; aquesta experiència serà descrita en el seu primer llibre Le cachot (1967). En aquests anys lluità activament contra les guerres d'Algèria i de Vietnam i col·laborà en el periòdic Liberté, de Louis Lecoin. Entre 1967 i 1971 treballà com a assessor jurídic de la Lliga dels Drets de l'Home. Participà activament en els fets de Maig de 1968. Per a aquesta organització farà d'observador durant els nombrosos processos polítics a Àfrica (Algèria, Tunísia, Mali, etc.), a Àsia (Kuwait), però també a Europa, com ara a Espanya i a Grècia, país del qual serà expulsat en 1969 --aquests fets seran exposats en el seu llibre Panagoulis, le sang de la Grèce (1969). Misser del Col·legi d'Advocats de París entre 1968 i 1993, ha estat força crític amb la maquinària judicial i ha escrit obres sobre aquesta temàtica i de caire politicopedagògic, com ara Les dossiers noirs de la police française (1971), La guide du militant (1972), Les dossiers noirs de la justice française (1974), Les dossiers noirs du suicide (1976),Nouveau guide du militant (1978),Et vousêtes de gauche (1979),Guide du citoyen face à la police (1980 i 1989), L'affaire Seznec (1988 i 1992, Premi«Droits de l'Homme» 1989), Les partageux ne meurent jamais (1992), Le mystère Saint-Aubin (1993), L'injustice racontée aux enfants (1997, Premi «Enfants du Livre», 2003), La politique expliquée aux enfants (et aux autres) (2002), L'utopie est morte! Vive l'utopie! (2005),Slogans pour les prochaines révolutions. Nouveaux slogans d'aujourd'hui et de demain dans l'esprit de Mai 68 (2008), etc. També ha escrit novel·les, com ara Un assassin très ordinaire (1976),La révolution (Optiques) (1985), Les diables rouges (1986), Récitédifiant des activités d'un nommé Jésus (1997),L'aboyeuse de Djibouti (2001),La mort du Grand Meaulnes (2001),Un amour de Meaulnes (2002),L'utopie est morte! Vive l'utopie (2005), Slogans pours les prochaines révolutions (2008), Le déplacé (2012), etc. Entre 1990 i 1991, durant el conflicte del Golf, organitzà amb altres intel·lectuals («Appel des 75») manifestacions, moltes prohibides, de rebuig a la guerra. Entre 1998 i 2000 realitzà viatges com a observador en conflictes bèl·lics (Iugoslàvia, Iraq, Líban, Djibouti), amb la finalitat de testimoniar les conseqüències dramàtiques de les guerres des de tots els plans (polític, econòmic, psicològic, etc.). També ha fet costat els militants nacionalistes perseguits per l'Estat francès jacobí, especialment bascos i bretons. Actualment viu a Cronce, una petita població d'Alvèrnia (Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Moses Harman

- Moses Harman: El 30 de gener de 1910 mor a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el pedagog lliurepensador i editor llibertari, precursor de l'anarcofeminisme i del moviment eugenèsic, Moses Harman. Havia nascut el 12 d'octubre de 1830 a Pendleton County (Virgínia de l'Oest, EUA). Entre 1883 i 1907 edità, a Valley Falls (Kansas) i a Chicago (Illinois), el periòdic anarcoindividualista Lucifer. The Lightbearer, pel qual va ser processat sota la Llei Comstock --legislació federal nord-americana«antivici» promulgada el 3 de març de 1873-- en quatre ocasions (1890, 1892, 1895 i 1906) pels seus continguts (anarquisme, ateisme, defensa dels drets de les dones, sufragisme, eugenèsia, maltusianisme, control de natalitat, amor lliure, abolició del matrimoni, violació marital, etc.), considerats obscens i immorals, i acabà complint sis anys de presó en total. Sa filla, Lilliam Harman, també fou una destacada militant anarquista.

***

Giovanni Battista Piranesi: "Carceri d'invenzione"

- Giuseppe Scarlatti: El 30 de gener de 1916 mor a Florència (Toscana, Itàlia) el pagès anarquista i internacionalista Giuseppe Scarlatti. Havia nascut el 6 de maig de 1854. Membre de l'Associació Internacional del Treball (AIT) bakuninista, en 1878 fou detingut i jutjat per«conspiració» l'any següent amb altres internacionalistes, com ara Francesco Pezzi, restant empresonat fins al gener de 1880. En 1904 creà, amb el suport de Maria Luisa Minguzzi, Francesco Pezzi i altres, el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques, organització que funcionà fins al 1906. En 1909 publicà a Florència el llibre L'Internazionale dei lavoratori e l'agitatore Carlo Cafiero. Reminiscenze storico-sociali del contadino G. Scarlatti ex galeotto politico, amb un prefaci de Francesco Saverio Merlino.

***

Presos tornant de la feina al camp de concentració de Sachsenhausen

- Heinrich Bartling: El 30 de gener de 1940 mor al camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Heinrich Bartling. Havia nascut el 22 de setembre de 1880 a Bielefeld (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya). Ferrer de professió, d'antuvi formà part del moviment Spartakusbund (Lliga d'Espàrtac) a Kassel, però a partir de 1920 abandonà l'espartaquisme i amb Willi Paul i altres fundà el grup local de Kassel de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i de la qual arribarà a ser auditor del comitè executiu. A partir de 1925 fou un membre destacat de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació dels Comunistes Anarquistes Alemanys). Després de la pressa del poder per part dels nazis i la consegüent repressió contra el grup llibertari de Kassel, aconseguí mantenir les seves activitats revolucionàries gràcies a una impremta clandestina instal·lada al seu jardí. L'1 de setembre de 1939 fou detingut a causa de la campanya que portava a terme contra la guerra i internat en «custòdia protectora» a partir del 16 d'aquell mes a Sachsenhausen sota el número de presoner 002493. Heinrich Barling va morir el 30 de gener de 1940 a resultes dels maltractaments i de les pèssimes condicions de vida en un barracó del bloc 25 del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya).

***

Pepita Grau Ferrer

- Pepita Grau Ferrer: El 30 de gener de 1997 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josepa Grau i Ferrer (Pepita Grau). Havia nascut el 15 de febrer de 1916 a Barcelona (Catalunya). Com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de l'Agrupació «Mujeres Libres», organitzà durant la Revolució espanyola els grups de dones a Aragó. També participà activament a la Maternitat de Barcelona, al costat de Félix Carrasquer i d'Aurea Cuadrado. En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. Arran de la Retirada, s'exilià a França. En 1960 tornà a la Península i lluità per aconseguir drets per a les vídues de guerra i per als militants i milicians mutilats al servei de la II República espanyola. Vídua de Josep Matas, Pepita Grau Ferrer va morir el 30 de gener de 1997 a Barcelona (Catalunya) i fou enterrada l'endemà al cementiri de Collserola.

***

Conchita Guillén (Montadin, 5 de desembre de 1996)

- Conchita Guillén: El 30 de gener de 2008 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarcofeminista Maria de la Concepció Pilar Guillén Bertolín, més coneguda com Conchita Guillén. Havia nascut el 16 d'agost de 1919 a Fondeguilla (Plana Baixa, País Valencià). Orfe de pare, la família es va instal·lar a Barcelona al barri de Les Corts. Va adherir-se en 1936 a les Joventuts Llibertàries i pren part en les activitats de l'Ateneu Llibertari. Va descobrir el moviment anarcofeminista«Mujeres Libres» arran d'una conferència de Soledad Estorach i des d'aleshores hi va militar. Va ser secretària de propaganda de la Federació Local de«Mujeres Libres» de Barcelona des de la seva fundació fins al final de la guerra. En companyia de Lucía Sánchez Saornil, va fer conferències i va fer diversos viatges al front per encoratjar els milicians i les milicianes. Va fer cursos d'infermeria per socórrer els combatents. En 1938 va ser delegada de«Mujeres Libres» en l'exposició sobre la Columna Durruti. A començaments de 1939, després de la derrota republicana, marxarà a França (Rabós, Tolosa, Perpinyà, Soana-et-Loiret, Argelers, Nantúa, Auch). Col·laborà en «Mujeres Libres» de l'exili. En 1977 va participar en la«Setmana Durruti» a Barcelona. Instal·lada a Nissan les Ensérunes (Llenguadoc, Occitània), en 1999 va participar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Conchita Guillén va morir el 30 de gener de 2008 a Barcelona (Catalunya) i el 2 de febrer es realitzà al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona una cerimònia d'acomiadament, en la qual van intervenir Antonina Rodrigo i Sara Berenguer, a més de familiars, amics i companys. Va tenir quatre infants i era germana de l'artista llibertari Jesús Guillén, Guillembert(1913-1999).

Conchita Guillén (1919-2008)

Guillembert (1913-1999)

***

Emilio Marco Pérez en el documental "Mémoires sociales" (2006)

- Emilio Marco Pérez: El 30 de gener de 2013 mor a Saint-Pierre-des-Corps (Centre, França) l'anarquista i anarcosindicalista Emilio Marco Pérez. Havia nascut l'1 de gener de 1921 a Falset (Priorat, Catalunya). Fou el segon de quatre germans d'una família pagesa. Sos pares es deien Jaime Marco Serrano i Mercedes Pérez Bes. Sense cap estudi, quan encara era un infant, es posà a treballar de rabassaire i de pastor. D'antuvi freqüentà la cooperativa obrera que la Unió General dels Treballadors (UGT) tenia al poble. El 10 de febrer de 1936 s'afilià al SindicatÚnic d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Falset. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà, malgrat la seva curta edat, com a milicià en la «Columna Ortiz» («Columna Sud-Ebre») i marxà al front d'Aragó, participant en la presa de Belchite, Casp, La Puebla d'Híxar i Letux, a més de formar part de l'experiència col·lectivitzadora i d'aprendre a llegir i a escriure. Amb la militarització de les milícies, entrà a formar part del «Batalló Louise Michel» de la XVII Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, que estava establert a les poblacions aragoneses de Lécera i Calanda. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i va ser reclòs als camps de concentració de Bourg-Madame, Vernet i Setfonts fins l'octubre de 1939, quan va ser enviat a treballar en una granja de Saint-Paterne-Racan (Centre, França). En 1943 s'integrà en la Resistència enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i el setembre de 1944 participà en l'alliberament de Tours (Centre, França). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Saint-Pierre-des-Corps, on milità i va fer de pagès. Els últims anys de sa vida els passà invàlid i confinat a casa seva. En 2006 s'estrenà el documental Mémoires sociales, de Franck Wolff, i en 2012 la pel·lícula Emilio. El eco de otros pasos, d'Enric Miró, ambdós films dedicats a la seva figura.

Emilio Marco Pérez (1921-2013)

Escriu-nos

Actualització: 30-01-14

Premios ARCA 2013

0
0

Ayer ARCA ha librado los premios que cada año elige sobre Conservación del Patrimonio. Este año los premiados han sido:

  • Equip de recerca d'Almallutx
    Compost per Jaume Deyà i Pablo Galera uns joves i entusiastes arqueòlegs que amb molta força i determinació han emprés un projecte de recuperació, del que possiblement serà el jaciment arqueològic més important de les Illes Balears durant el període islàmic.
  • Col.lectiu Fabricantes, de Bunyola, integrat per les investigadores Paquita Canals, Caterina Garcias i Bàrbara Suau.
    Pel seu projecte d'investigació sobre la fàbrica de teixits de Bunyola i per la celebració del centenari de la seva inauguració amb una exposició i un documental. que han recuperat la memòria de les dones que hi treballaren, a més de la història i part del patrimoni de la fàbrica.
  • Web Fotos Antiguas de Mallorca (FAM)
    Darrera l'exitosa pàgina de facebook de FAM (Fotos Antiguas de Mallorca) hi ha una persona constant i dedicada a aquesta tasca de divulgació exhaustiva. La persona de la qual esteim parlant és Lorenzo Miró, creador del bloc Fotos Antiguas de Mallorca i actualment a facebook, on ha assolit la xifra de més 18.000 simpatitzants.
    La seva tasca de recuperació i divulgació de fotografies antigues sobre la nostra terra mereix els nostres reconeixements. Gràcies al seu esforç constant, Lorenzo Miró o FAM han posat a l'abast del públic en general un arxiu fotogràfic d'unes dimensions, que mai s'havia vist a Mallorca.

ARCA: ARCA lliura els Premis Conservació i Destrucció del Patrimoni al seu sopar anual

Yo quisiera expresar mi felicitación a todos los premiados y, también, a ARCA por toda la labor que realizan a favor del patrimonio isleño. Leía en su blog el Discurs del president d'ARCA al sopar anual de l'entitat y, en verdad, es mucha la labor que realizan en beneficio de todos. Enhorabuena.

Yo he podido, a través del blog de ARCA, enterarme de los premiados y también he podido leer el discurso del Presidente Pere Ollers Vives, y pienso que es una actitud muy diferente a la que ofrecen muchas de las principales instituciones isleñas. Así, por ejemplo, en la web del Ayuntamiento no he podido leer el discurso del Alcalde de las fiestas de San Sebastián, que en los medios periodísticos se ha considerado como bueno. Tampoco he podido leer nada del reciente nombramiento de Hijo Ilustre de la ciudad y tengo la impresión de que para unos las webs o los blogs sirven para informar mientras que para el Ayuntamiento o el Consell sólo sirven para poner anuncios.

Yo no entiendo que la "lista pública" de los BIC esté sólo en un cajón y no esté en Internet; que sea imposible encontrar la lista de los Hijos Ilustres de Palma, sus biografías y los discursos de sus nombramientos; que la "difusión" de los Bienes patrimoniales consista en que estén en los BOIB; en que los pregones festivos no queden colgados en una web... No entiendo qué conciben las autoridades qué es una "sociedad de la información".

Me alegra que ARCA informe de los premios que concede (¿dónde están en la web del Ayuntamiento los Premios 'Ciutat de Palma'?), que los discursos los podamos leer (¿dónde están las concesiones de medallas de oro del Consell?). Es un tema de actitud, de disposición a la información, de considerar que los ciudadanos necesitamos información.

Mi sincera enhorabuena a los premiados y, también, a ARCA.

Esteve Miralles saluda el mussol i el mixet, en vers

0
0
Esteve Miralles, home de lletres de facetes múltiples, se'm va fer molt proper quan vaig llegir el seu dietari Retrobar l'ànima. Hi vaig trobar, entre moltes altres coses, unes belles pàgines sobre la gratitud. Ara ja us puc contar que va coincidir amb els dies en què enllestia un recull de poemes que havia titulat, justament, La gratitud, i que aviat serà pel món.

Avui, Esteve m'ha donat una alegria de les grosses: uns versos encisadors sobre el mussol i el mixet, posats al facebook i acompanyats de la foto que també us deix aquí.

És un luxe immens que Jordi Llavina i Esteve Miralles hagin fets uns versos amables a aquestes bestioles d'Edward Lear, Lewis Carrol, T.S. Eliot... i una mica meves.

 

Miquel Àngel, la sort d'aquests dies ho vol,
i he trobat dalt d'un test un Mixet i un Mussol.
Són d'un llibre excel·lent, dels que et fan 'nar content,
i somriure a la gent (i admirar tant talent).
També hi ha el cocodril, l'elefant i el gripau,
i una fada enfadada... Perdona'm, sisplau,
però si no t'importa,
et deixaré clavant-te un cop de porta.
(Que sàpigues, però, que és desig meu
que ho celebrem bevent al Cau Sens Déu!)
 
 
 

Glosada a l'IES de Campos, el proper 31 de gener

0
0

Els alumnes de l'IES Damià Huguet de Campos, organitzen una torrada amb combat de picat. Serà al mateix Institut campaner, on la torrada començarà a les 20h. Hi participaran els Glosadors de Mallorca Miquel Angel Adrover "Campaner", Toni Figuerola "Barrotes" i Pere Joan Munar "Pomer".

 

_MG_3167Miquel Angel Adrover

 

_MG_1413 Toni Figuerola

 

_MG_4656 Pere Joan Munar

Amb els lladres no s'hi pacta

0
0
Amb un local estibat de personatges públics i curiosos, la delegació manacorina de l’Obra Cultural Balear va organitzar un acte que transitava com locomotora per un rail a l’hora de servar els principis bàsics que la sustenten: pensar i fer pensar, parlar i fer parlar. Debatre. Fer ús de la raó i el seny, l’enteniment. Antoni Pastor, Antoni Sureda i Joan Llodrà, amb la conducció de Sebastià Sansó, parlaren sobre “Perifèria i urbanisme”, tenint sempre en ment, però, el cas de l’expropiació sol·licitada per un grup de quatre societats per catorze milions d’euros, que l’Ajuntament hauria de pagar, segons el Jurat Provincial d’Expropiacions, per uns terrenys que no passen de la quarterada i mitja. 
En el debat se sentiren afirmacions d’Antoni Sureda (antic delegat d’Urbanisme a l’Ajuntament) que s’aproximaven a l’exculpació o justificació de l’acció d’aquestes quatre societats: “No és tan estrany que s’arriscassin a comprar el solar”, digué Sureda. O també per part d’Antoni Pastor: “Jo tampoc trob justa la indemnització de 80.000 euros,, però el solar no en val 14 milions”. 
Tornarem a recordar, per si qualcú no ho té fresc, que aquestes quatre societats, propietat de quatre famílies potentades de Manacor (vidriers i tennistes, moblistes i padelistes, fruiters i mestres d’obra i maquinistes) compraren uns terrenys situats, atenció, en una zona verda, grafiada així des dels anys vuitanta. La paraula dita per Sureda no pot ser més explícita: “S’arriscaren”. Comprar una zona verda amb la suposició o il·lusió (certesa?) que un dia serà urbanitzable és una acció arriscada. I el risc té aquestes coses: si guanyes, guanyes molt. Si perds, també hi perds molt. O tot. La zona verda en qüestió no ha estat mai finalment classificada com a urbanitzable i ara els senyors propietaris s’aferren a la indemnització com a ferro calent. S’arriscaren, i perderen. Han guanyat moltes vegades. Passaria res si en perdessin una? 
Cal reordar també que el muntant que preveu el Jurat d’Expropiacions (catorze milions d’euros) parteix de la demanda feta pels propietaris, que inicialment en demanaren, atenció, devuit. Deu vegades més del que en pagaren. Si fóssim indulgents i condescendents, si poguéssim tenir empatia, compassió o misericòrdia, pensaríem que seria de justícia que demanassin una indemnització per la mateixa quantitat que hi posaren, no per la quantitat que ells suposen que hi haurien d’haver guanyat. 
Però no sentim ni indulgència, ni misericòrdia, ni compassió. No. Aquests senyors, ho tornam a recordar, compraren una zona verda. S’arriscaren per poder guanyar molts de doblers. I perderen les messions. El solar avui no val res, i qui juga fort ha de saber acceptar les derrotes. 
És per tot això que l’Ajuntament, tant si té l’aprovació dels tècnics per fer-ho com si no, no ha de negociar res amb aquests propietaris. Simplement ha de dur la qüestió als jutjats, defensar-se bé i guanyar el cas. Amb els lladres no s’hi pacta. 

Ple Verd de gener: Aprovades les quatre barres com a símbol local i el suport a Jaume March

0
0

Una vegada més el conflicte entorn l'ensenyament va protagonitzar el ple d'ahir dijous. I no per cap voluntat dels polítics pollencins de centrar-nos en aquest tema, sino per les reiterades accions de mal govern que du a terme l'executiu de José Ramón Bauçà. En aquesta ocasió a compte de la Llei de símbols i dels expedients oberts al director de l'institut de Marratxí, el pollencí Jaume March, víctima dels atacs polítics de la conselleria.

Cal destacar que en aquest ple només hi havia dues propostes de l'equip de govern, de les que una fou retirada per pròpia iniciativa del batle i l'altre per demana de l'oposició, ja que també l'havien duit encara una mica verda. Un magre ritme de gestió, certament.

Es va canviar l'odre de les mocions per deferència al públic que les esperava a la sala.


1.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació puntual del reglament municipal de proveïment d’aigua potable

Aquest punt fou retirat per iniciativa del Batle, ja que tal i com s'havia proposat la modificació no era correcte.


2.- Aprovació, si procedeix, de la proposta de transmissió de la finca amb qualificació d'espai lliure pública obtenir per expropiació forçosa, amb contraprestació (justipreu) de la cessió temporal de la mateixa per a l'explotació com a quiosc de l'edificació existent, Zona Antiga Cala Barques, Cala Sant Vicenç.

El solar i l'edifici del local “Balaixa”, a les escales de Cala Barques, estan declarats zona verda al planejament municipal. Això suposa que s'haurà d'expropiar als propietaris. Actualment el solar i l'antiga botiga estan molt degradat. La Fundació Tabaluga de Peter Maffay ha proposat somprar el solar i cedir-lo a l'Ajuntament a canvi de tenir la concessió de l'edifici per posar-hi una botiga on es vendrien els productes que comercialitza la seva fundació. La concessió seria per trenta anys i la Fundació es faria càrrec de les obres a la botiga.

En principi sembla una bona oferta. L'Ajuntament s'estalvia l'expropiació i el solar i l'edifici es rehabiliten amb una finalitat social. La proposta seria rodona si hi hagués consens amb els ciutadans de Cala Sant Vicenç. Aquesta passa és la que encara no s'ha fet, ja que no hi ha hagut reunions ni amb comerciants de la zona ni amb l'Associació de Veïns. Per això tant des del PSM-MÉs com altres partits de l'oposició verem demanar que es retiras el punt per fer aquestes gestions i assegurar-nos que es tracta d'una proposta volguda pels santvicenters.

El batle s'irrità amb aquesta demanda però va acceptar-la, i per tant el punt es va retirar fins a un proper ple. Ara esperam que es facin les converses oportunes.


4.- Moció presentada pels grups municipals PSM-EN, PSOE, A, ERAM i Regidors no adscrits de declaració dels símbols d’interès local i a favor de la llibertat d’expressió .

Una moció que va refondre les propostes de diferents partits i que va defensar el nostre regidor. En aquest article l'explicam àmpliament. Ens satisfà que Pollença hagi seguit l'estela dels pobles que s'han rebel·lat contra la Llei i el Decret de Símbols. També lamentam que el PP, si realment discrepa de la línia oficial del seu partit, no es decidís a votar a favor de la moció. Tot i això la moció va tenir un molt ampli suport. Enllaçant amb aquesta moció és recomanable llegir l'escrit que ha enviat el batle d'Esporles, Miquel Ensenyat (PSM-PAS) a la consellera, molt aclaridora i en la línea del que varem defensar ahir.

L'únic vot en contra vingué de David Alonso, del PP, que va manifestar que els únics símbols que els representen a ell són la bandera d'Espanya, de Balears i de Pollença. Respectable, però la diferència és que des de la seva postura pretén prohibir els símbols que representen a altres persones, cosa que els altres no fan amb ell.

Aprovada. A favor: 11, PSM-MÉS, A, PSOE, PI, ERAM, N.A. - En contra: 1, PP (David Alonso) – Abstencions: 5, PP, UMP.


6.- Moció presentada pels grups municipals ERAM, A, PSOE i PSM-EN de suport a Jaume March Serra i de rebuig a la política educativa del Govern de les Illes Balears.

Un mestre d'origen pollencí amb una llarga trajectòria, que dirigeix l'institut de Marratxí, que ha superat la mitja de resultats de l'informe PISA i que ha rebut premis per la qualitat de l'ensenyament, ara es veu perseguit per la conselleria, que li ha obert dos expedients disciplinaris. I tot per discrepar de la línia del govern Bauçà dins un context de conflicte educatiu, emparant-se amb unes gravacions fetes d'amagat per una alumna allà on en Jaume simplement exposa que el conflicte a l'ensenyament es resoldrà en asseure's el govern a negociar.

Aprovada. A favor: 11, PSM-MÉS, A, PSOE, PI, ERAM, N.A. - Abstencions: 6, PP, UMP.


3.- Moció presentada pel grup municipal A d’inici expedient “acció de retorn”

Alternativa demanava obrir un expedient a Joan Cerdà i Miquel Ramon per reclamar-los els doblers que ha costat el pagament del lloguer de les pistes de tenis.

Des del PSM-MÉS varem explicar que ens ratificàvem en el vot contrari a l'acord de pagament, que hagués estat millor continuar amb el procés judicial per aclarir el tema. També varem reiterar les grans irregularitats que s'havien donat en aquesta contractació, posades de manifest per l'informe jurídic i acceptades pels partits que varen votar a favor del pagament, inclòs el propi Miquel Ramon. Aquesta pèssima gestió hauria d'haver comportat l'assumpció de responsabilitats polítiques, amb la dimissió dels responsables, ja que no es pot gestionar el pressupost municipal després d'haver quedat en evidència d'aquesta manera. Aquesta assumpció de responsabilitats ni s'ha produït ni va aparèixer durant la discussió d'aquest punt, quedant amb un simple tirar pilotes fora i escapolir-se d'aquesta responsabilitat. Per tant la proposta d'Alternativa té una certa lògica des del punt de no acontentar-se en que es faci el pagament i prou. De tota manera la línia d'actuació del PSM-Més va en el sentit d'impugnar l'acord del Ple, i per aquest fet el tenim en mans dels assessors jurídics del Ple, fet que va motivar la nostra abstenció, tot i que respectam les actuacions que pugui dur Alternativa.

Rebutjada. A favor: 2, A – En contra: 9: PI, PP i UMP – Abstencions: 6: PSOE, PSM-MÉS, ERAM, No adscrits.

Aquest va ser l'únic punt que va votar el regidor d'UMP, a la resta es va abstenir. Significatiu.


5.- Moció presentada pels grups municipals PSM-EN, PSOE, A i ERAM en contra de la reforma de la llei de l’avortament i per un pla municipal a favor dels drets sexuals i reproductius.

Magdalena Estrany, la única dona entre els signants de la moció, la va defensar posant de manifest la injustícia que suposa la “Llei Gallardón” sobre l'avortament, que priva a les dones del dret a decidir sobre el seu cos i que posa la legislació espanyola a la cua d'Europa en aquesta matèria.

Aprovada. A favor: 16: PSM-MÉS, PP, PI, A, PSOE, ERAM, N.A. - Abstencions: 1, UMP


7.- Moció presentada pels grups municipals IB-Lliga i CiUxP en contra de la privatització dels aeroports de les Illes Balears i a favor d’un model de gestió individualitzat i amb participació decisiva de les institucions balears.


El govern de l'estat pretén acabat amb el deute d'AENA (gestor dels aeroports) privatitzant la gestió. Els aeroports balears no han generat el deute d'AENA, sinó les obres faraòniques de Barajas i els aeroports sense avions de moltes províncies espanyoles. Es va demanar afegir que la gestió sigui transferida al Govern Balears, esmena que es va acceptar.

Aprovada. A favor: 16: PSM-MÉS, PP, PI, A, PSOE, ERAM, N.A. - Abstencions: 1, UMP


*  *  *

Entre les dacions de compte del decrets de Batlia, el batle va explicar que el 30 de desembre s'havia deixat sense efecte el decret de l'agost per que els membres de l'equip de govern amb dedicació exclusiva s'auto-atorgaven les ajudes mèdiques i socials com si fossin funcionaris, encara que per llei no els corresponen. Una qüestió sobre la que tota la oposició havíem presentat un recurs de reposició i que finalment s'ha resolt cap a les tesis que defensàvem, de que era una mesura inoportuna i il·legal, a banda d'un molt mal exemple de gestió dels doblers públics.

 

Pollença també declara la senyera símbol local

El director suspès i expedientat rep el suport del ple de Pollença

 

El director Jaume March va ser ahir present al Ple de l'Ajuntament

 

 

 

Desmarcar-se per rebre


[31/01] AIT a Itàlia - «Solidaridad Obrera» - Reinsdorf - Clarenson - Lapeyre - Monclin - Martínez Sarrión - Popov - Voisin - Vargas

0
0
[31/01] AIT a Itàlia - «Solidaridad Obrera» - Reinsdorf - Clarenson - Lapeyre - Monclin - Martínez Sarrión - Popov - Voisin - Vargas

Anarcoefemèrides del 31 de gener

Esdeveniments

Mikhail Bakunin (al centre amb capell) amb un grup de seguidors: Giuseppe Fanelli (a la seva dreta) i Saverio Friscia (a la seves esquerra) entre d'altres (Nàpols, juny de 1866)

- Fundació de l'AIT a Itàlia: El 31 de gener de 1869 a Nàpols (Campània, Itàlia), sota l'impuls de Mikhail Bakunin i Carlo Gambuzzi, es funda la primera secció italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La base de la militància, que ben aviat va aconseguir el milenar d'afiliats, es trobava en exsocis del Cercle «Libertà e Giustizia» i d'antics seguidors de Carlo Pisacane i de Giuseppe Mazzini. L'agost de 1871 l'AIT napolitana va ser dissolta pel Ministeri de l'Interior italià.

***

Capçalera de "Solidaridad Obrera"

- Surt Solidaridad Obrera: El 31 de gener de 1920 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de Solidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de la Confederación Andaluza y portavoz del proletariado internacional. Aquesta publicació, que sortia els dimecres i els dissabtes, substituïa Acción Solidaria. Entre els col·laboradors, la majoria dels quals signaven amb pseudònims, trobem Víctor Zola, Milton, Juan Ortega, Manuel Albar, etc. La tendència excessivament sindicalista que volia marcar la Federació Obrera Andalusa a aquesta publicació, originà vives discussions fins que els camperols imposaren el seu criteri llibertari a la publicació, davant l'amenaça de negar-li el seu suport en cas contrari. Només coneguem cinc números, l'últim el del 14 de febrer de 1920, però es provable que durés fins al juliol d'aquell any. D'aquesta publicació només es conserva un exemplar del número 5 dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Anarcoefemèrides

Naixements

August Reinsdorf

- August Reinsdorf: El 31 de gener de 1849 neix a Pegau (Saxònia, Alemanya) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August Reinsdorf, qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme Alemany». Exiliat a Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un míting obrer pronuncià un virulent discurs de protesta contra les detencions de vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb Rudolf Khan, durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc a una companya de mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de juliol de 1876 començà a col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer periòdic anarquista de Berna, alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de crear nuclis anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg, Leipzing, etc.). Expulsat de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21 d'agost de 1876 participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió d'obrers alemanys i francesos. Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va assistí com a delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a Berna, on defensà les mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume i Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància política, va ser expulsat de la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de parla francesa» i aquesta exclusió provocà la constitució, el novembre de 1876, d'una secció de tipògrafs internacionalistes adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà a Alemanya i a Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui establí una íntima amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel i Karl Nobiling, el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta socialista i anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat de reunió i d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista de Berna Emil Werner, fundà a Berlín el periòdic Der Kampf, que va ser desmantellat per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a Suïssa, des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot exemplars de Freiheit, periòdic anarquista en el qual col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de 1880 es traslladà novament a Berlín, presumiblement amb la intenció d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per efectuar un atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un túnel i col·locar els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per així aconseguir l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de les sessions del parlament. Però un agent infiltrat en l'organització a Londres, on militava exiliat Johann Most, informà les autoritats policíaques alemanyes i va ser detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de Berlín i es traslladà a Leipzig, encara que poc després les autoritats d'aquesta ciutat també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i tres setmanes després es va veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant novament a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar sexualment d'una jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia, va ser condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a Munic, va ser tancat quatre mesos per «propagar pamflets anarquistes». El març de 1882 va ser detingut a la seva ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però quedà lliure per manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament detingut i empresonat per fer servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat, emprengué una llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi temporal a cases de companys. Finalment, creuà la frontera a França i la tardor de 1882 arribà a París. Perseguit per les autoritats gales, després d'uns mesos retornà a Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt, Mannheim i Hanau, a mitjans de març de 1883 s'instal·là a Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una destacada indústria química, creà un grup anarquista, que es dedicà a fer atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. Reinsdorf, cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies després que abandonés l'hospital, una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de Frankfurt originant danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per dos mesos en un hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de sortir-ne va ser arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats tots tres a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per cadena perpètua. Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament amb Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); les sevesúltimes paraules van ser: «Mort a la barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald). El seus descendents es van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre. En 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

***

Jules Clarenson

- Jules Clarenson: El 31 de gener de 1867 neix a Saintes (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i·legalista Jules Clarenson, conegut sota nombrosos pseudònims (Albert Puis,Fournil, Le Baron, Canet,Audierne). Fou fill d'André Clarenson i de Maria Fragniaud. El 20 de desembre de 1884 l'Audiència de la Gironda el condemnà a tres anys de presó per robatori i temptativa d'homicidi contra l'agent de policia Reffort. Alliberat el 6 d'abril de 1886, freqüentà assíduament els cercles llibertaris de Bordeus. Un any més tard, serà processat novament per robatori al domicili de la família Yquem al barri de La Bastida de Bordeus, quan treballava amb una banda de lladregots que actuaven per les Landes i la zona del Bordonya. El 27 d'octubre de 1887, quan era traslladat al Palau de Justícia de Bordeus, aconseguí fugir a cops de puny. A Marsella ferí greument a trets un agent de policia quan aquest li demanà la documentació. L'Audiència de les Boques del Roine el condemnà a tres anys de presó, pena que purgà fins al 16 de setembre de 1891. Més tard fou transferit a l'asil d'alienats de Montperrin d'Ais de Provença, ja que patia, segons els metges, esquizofrènia, però tal vegada les seves malalties mentals foren simulades. En 1892 fou posat en llibertat i s'instal·là a Bordeus. A començaments d'aquest any es va veure implicat en una afer de possessió de sis cartutxos de dinamita. Malgrat ser exculpat, la justícia de Bordeus el va internar al frenopàtic de Cadillac, però aconseguí fugir el 22 d'agost de 1892. El 27 de febrer de 1893, a Lengon, després d'una reunió anarquista on van participar Goua, Dekaëtler i Clarenson, tingueren una topada a l'estació d'aquesta localitat occitana amb dos individus anomenats Jean Duluc i Marcel Castets; no se sap el que va passar, però a mitjanit esclatà una forta brega que tingué com a conseqüència la mort de Dekaëtler, i Clarenson, danyat a la cara d'un cop de clau anglesa, ferí greument Castets. Buscat, Clarenson aconseguí fugir per Tolosa i per Saumur del cercle policíac i s'instal·là a Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes locals, vivint de robatoris i dilapidant els botins a les taules de joc. En aquest anys va fer amistat amb l'anarquista andalús Fermín Salvochea que aleshores vivia a les Boques del Roine. En 1896 fou detingut a Montpeller i enviat a un centre psiquiàtric, del qual fugí, instal·lant-se cap al 1900 al Midi. Després de passar un temps a la presó de Nimes, un cop havia sortit, el 14 de gener de 1901 fou llançada una ordre de crida i cerca amb el número 277 de la llista dels anarquistes buscats. Amb el nom d'Albert Puis s'allotjà a l'Hôtel de la Clé de París el setembre de 1901, on projectarà, amb els anarquistes Alexandre Jacob i Honoré Bonnefoy («Treballadors de la Nit»), el robatori de l'establiment del joier Bourdin. Aquest cèlebre robatori, que s'efectuà el 6 d'octubre de 1901 i que inspirà Jules Dassin per a la seva pel·lícula Du Riffifi chez les hommes, tingué com a botí 120.000 francs. Però el gener de 1902 Clarenson cometé la imprudència de voler negociar a Monte-Carlo un títol de renta dels furtats. Detingut, fou amollat i novament detingut per ser traslladat a Abbeville en 1904 a l'espera de comparèixer davant l'Audiència d'Amiens per ser jutjat amb la resta de la banda dels «Treballadors de la Nit». Mentre esperava el judici va escriure La cellule, cançó on arremet fortament contra la institució penitenciària i que fou publicada el 23 d'abril de 1905, durant el procés, en el número 14 del periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Malgrat els informes mèdics, el tribunal no cregué en la seva malaltia mental i fou condemnat, el 22 de març de 1905, a cinc anys de treballs forçats. L'Audiència de Laon canvià aquesta pena a cinc anys de presó, però finalment fou embarcat el 17 de juliol de 1908 cap a la colònia penitenciària de la Guaiana. En 1918 aconseguí fugir, però fou detingut a Niça. De bell nou a Saint-Jean-du-Maroni, s'escapà un altre pic el 17 de juliol de 1927; però fou detingut dos dies després. Jules Clarenson va morir aquest mateix dia, el 19 de juliol de 1927, a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). El seu expedient penitenciari, el 9.609, no especifica les circumstàncies d'aquesta«atzarosa» mort.

***

Aristide Lapeyre

- Aristide Lapeyre:El 31 de gener de 1899 neix a Monguilhem (Gascunya, Occitània) el militant anarquista, pacifista i neomaltusià, barber de professió, Aristide Lapeyre. Després d''una adolescència necessitada, marxa a Bordeus i més tard a París, on comença a apropar-se als cercles anarquistes i freqüenta «La Ruche», l'escola llibertària de Sébastien Faure. Després del servei militar, en 1926, amb sos germans Laurent i Paul, participa en la creació de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1928 és ja un reconegut conferenciant llibertari quan fa costat a la «síntesi anarquista» formulada per Sébastien Faure i, després, crearà un periòdic violentament anticlerical Lucifer. Organe de pensée libre et de culture individuelle (1929-1935). En 1931 obrirà una barberia al vell Bordeus. Actiu militant per la limitació de la natalitat, va conèixer el doctor anarquista Norbert Bartosek i es va fer il·legalment la vasectomia, fet que li va implicar l'acusació de«complicitat de castració» i la seva persecució per part de justícia («afer de les esterilitzacions» de Bordeus, en 1935). Un any més tard, a partir de juliol de 1936, prendrà part en la Revolució espanyola, encarregant-se de la secció francesa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-AIT, fent mítings de suport a França i creant el periòdic L'Espagne Antifasciste, amb el seu germà Paul el setembre de 1937, i que es fusionarà a començaments de 1938 amb L'Espagne Nouvelle, del qual Prudhommeaux era el redactor principal. Un projecte de creació d'una escola llibertària a França es veurà frustrat quan la guerra esclata. Aleshores ajudarà nombrosos companys a eludir la Gestapo, organitzant«passades» a través de la línia de demarcació pels jueus i resistents. Serà detingut com a ostatge l'octubre de 1941 pels nazis l'octubre de 1941, i és a punt de ser executat en diverses ocasions. Infatigable, lluitarà després per la reconstrucció del moviment anarquista durant la postguerra, però sense abandonar els combats sindical i neomaltusià, i fent gires de conferències per a la Federació Anarquista, la CNT i la Lliga de Lliure Pensament. En 1953 i durant 11 anys serà el responsable de l'edició del butlletí interior de la Federació Anarquista (FA). En 1968 va ser un dels delegats de la FA al Congrés Internacional de Carrara (Itàlia). Antireligiós i anticlerical, denunciarà la pretesa«desconfessionalització» de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) com a una evolució de l'acció del clericalisme sobre la societat. Lluitarà pel dret a l'avortament, practicant-lo ell mateix, fet que l'implicarà una condemna de cinc anys de presó, el 19 de juny de 1973, arran de la mort accidental d'una pacient, i només dos anys abans de la promulgació de la llei que autoritzarà la interrupció voluntària de l'embaràs. Víctima d'una hemiplegia, Aristide Lapeyre serà alliberat per raons de salut, però morirà al poc temps, el 23 de març de 1974 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Va escriure nombrosos llibres, com ara Qu'est-ce qu'être anarchiste?,Désarmons (1933), L'Eglise veut-elle la paix ou la guerre? (1934),Le problème espagnol (1946), Libres opinions sur Pierre-Joseph Proudhon (1960), La contestation: sa motivation, ses manifestations, son efficacité (1978, pòstum), entre d'altres.

***

Roger Monclin

- Roger Monclin: El 31 de gener de 1903 neix a Reims (Xampanya, França) el militant llibertari, pacifista integral i escriptor Roger Monclin. Després d'uns curts estudis va esdevenir representant de perfumeria, professió que el va portar a recórrer tot França. La seva trobada amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric va canviar sa vida i es va adherir a la «Lliga dels Combatents de la Pau», creada per Méric en 1929. Dos anys després, va prendre part en la creació de la revista pacifista i antimilitaristaLa Patrie Humaine, esdevenint-ne l'administrador i compartint-ne la direcció amb Robert Tourly entre 1933, any de la mort de Méric, i 1939, tot defensant una total independència del periòdic. Orador i propagandista, va atacar irònicament, en les seves conferències i articles, el militarisme triomfant, el negoci de la venda d'armes i els crims de la«justícia» militar. El setembre de 1936 va visitar la Barcelona revolucionària, però no com a combatent, sinó per fer locucions per a Ràdio CNT. L'agost de 1939, alguns dies abans de la declaració de guerra, va desertar i va passar amb altres dos companys a Bèlgica, d'on partiran cap a Noruega i després a Suècia. Amenaçats d'expulsió, van ser ajudats per militants pacifistes que els van amagar en una cabana al bosc durant l'hivern de 1939 i 1940. Detingut el maig de 1940, va ser internat en un camp a Suècia fins a l'octubre de 1942. Però de tornada a París, va ser detingut i requerit nombroses vegades per la policia i per la Gestapo, per acabar pres el setembre de 1943 i fins al febrer de 1944. Després va exercir diversos oficis, des de comptable a periodista, sense oblidar el de venedor ambulant. En 1943 va entrar en el Sindicat de Correctors gràcies a Louis Louvet. Després de la guerra, va participar en la revista Défense de l'Homme, i va militar en la Unió Pacifista de França.És autor de nombroses obres, com ara Les damnés de la guerre. Les crimes de la justice militaire (1914-1918) (1934) --aquesta obra serà la base del guió de la pel·lícula antimilitarista d'Stanley Kubrick Paths of glory (1957)--, Victor Méric. Sa vie, son oeuvre, par ses amis (1934, amb altres), Les crimes des conseils de guerre (1934), Gaston Couté, poète maudit (1880-1911) (1962) i Quelque part... ailleurs: roman autobiographique (1990, pòstum), entre d'altres. Roger Monclin va morir el 26 de juliol de 1985 a Sant Laurenç de Var (Provença, Occitània).

***

Ramón Martínez Sarrión

- Ramón Martínez Sarrión: El 31 de gener de 1908 neix a Bolbait (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Ramón Martínez Sarrión. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou milicià i amb el triomf feixista creuà els Pirineus. Fou internat a diversos camps de concentració francesos i després enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner quan l'entrada dels alemanys, va ser internat en un camp d'internament nazi abans de ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria). En 1945 aconseguí la llibertat amb l'alliberament del camp. Repatriat a França, s'instal·là a Morhange (Lorena, França) amb sa companya Dolores. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramón Martínez Sarrión va morir el 4 de novembre de 1966.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Georgi Popov

- Georgi Popov: El 31 de gener de 1924 se suïcida el mestre, poeta i propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Havia nascut el 22 de maig de 1900 a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària). Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.

***

Marcel Voisin (1978)

- Marcel Voisin: El 31 de gener de 1981 mor a París (França) el pacifista i anarquista Marcel Voisin, citat també erròniament com André Voisin, i conegut sota els pseudònims de Mazurka i Bardet. Havia nascut el 26 de setembre de 1892 a Tours (Centre, França). Fill d'un sabater i d'una costurera, abandonà l'escola amb 12 anys i realitzà diverses feines (aprenent de carnisser, noi dels encàrrecs d'un secretari de jutjats, etc.) i a partir de 1906 treballà com a pintor de carruatges i de cotxes. En 1909, sota els auspicis de la «Société de l'Union des Travailleurs du Tour-de-France», de tendència llibertària, esdevingué un obrer vagabund que recorregué diverses poblacions (Nantes, Bordeus, Biarritz, Baiona, etc.) per a formar-se professionalment, oferint-se per a realitzar diverses tasques, alhora que feia propaganda. A Baiona (Lapurdi, País Basc) escoltà una conferència del propagandista anarquista Sébastien Faure que el marcà profundament. En 1911 s'instal·là a París, on entrà en contacte amb els cercles anarquistes i sindicalistes. En aquesta època freqüentà la Universitat Popular del barri parisenc de Saint-Antoine i esdevingué secretari del grup neomaltusià del XVI Districte de París, alhora que es relacionà amb destacades figures del moviment llibertari, com ara Sébastien Faure, Louis Lecoin, May Picqueray, Gaston Couté, etc. El març de 1912 s'instal·là a«La Ruche», escola llibertària fundada per Faure a Rambouillet (Illa de França, França), on restà fins a finals de 1915 realitzant tasques de manteniment. A l'escola col·laborà en el Bulletin de «La Ruche» (1914) i, anomenat pels infants Mazurka, pels seus talents com a ballarí, va fer classes de dibuix i d'escriptura i s'ocupà dels assaigs de la coral en absència de Faure. A partir de 1916 col·laborà, sota el pseudònim de Bardet, en el periòdic Ce qu'il faut dire, on afirmà les seves posicions anarcopacifistes i on va fer costat l'acció antimilitarista del pensador llibertari Louis Lecoin; també col·laborà en la llibreria de la publicació. Quan Ce qu'il faut dire va ser prohibit, participà en la creació de La Plèbe. El 31 d'agost de 1919 organitzà un trobada d'antics membres de «La Ruche» en un petit restaurant portat per Jean Marquet, tipògraf i enquadernador de l'escola, i al qual assistiren una vintena de persones. En aquests anys, després de realitzar diverses feines a París, s'instal·là pel seu compte com a pintor decorador. Després de la II Guerra Mundial, i fins al 1971, fou gerent d'un magatzem d'alimentació naturista. Entre 1958 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista Liberté. Quan els fets de «Maig del 1968», publicà en multicopista un pamflet de suport a la revolta estudiantil i dialogà amb els avalotats a la Sorbona. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a escriure poemes i a viatjar. Encara que gairebé completament cec, va escriure les seves memòries, que publicà en 1978 sota el títol de C'était le temps de la «Belle Époque». Une enfance pénible; une vie de lutte, i mantingué correspondència regular amb els últims supervivents de «La Ruche». Marcel Voisin va morir el 31 de gener de 1981 a París (França) i aquest mateix any, en homenatge seu, l'editorial de la Universitat de Brussel·les (Bèlgica) publicà el seu llibre Vivre la laïcité.

***

Antonio Vargas Rivas

- Antonio Vargas Rivas: El 31 de gener de 2009 mor a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Vargas Rivas. Havia nascut el 25 d'octubre de 1917 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya), en una família humils pescadors. Quan tenia vuit anys abandonà l'escola i començà a ajudar son pare a la mar. Cap al 1928 entrà d'aprenent de forner i quan tenia 16 anys n'arribà a oficial. En 1932, gràcies a la lectura de publicacions llibertàries, especialment les obretes de «La Novela Ideal» i «La Novela Libre», i les influències del llibertari Juan Reyes Rodríguez, entrà en el moviment anarquista. En 1933 s'adherí a les acabades de crear Joventuts Llibertàries i l'any següent va ser detingut, juntament amb gairebé la totalitat dels joves afiliats, romanent empresonat un temps. A finals de 1934 participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Adra. El juliol de 1936 intervingué en la derrota de l'aixecament feixista a Adra, a Almeria i a altres localitats de l'Alpujarra granadina (Válor, Cádiar, etc.) i formà part del Comitè de Guerra de les milícies d'Adra creat a Juviles. L'agost de 1936 s'encarregà de la col·lectivització de la pesca al seu poble i fou nomenat secretari del Comitè de la Indústria Pesquera. A finals de 1936 assistí al Congrés Anarquista andalús. En 1937 substituí Diego Padilla Suárez en la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Adra. Quan Màlaga caigué en poder dels feixista, tingué problemes amb els comunistes comandats per l'italià Luigi Longo (Comandante Gallo) que el tancaren un temps. Després fou nomenat regidor del Consell Municipal d'Adra fins a començaments de 1938 que va ser mobilitzat com a soldat regular d'Infanteria de Marina a Cartagena. No entrà en combat ja que, malalt, va ser hospitalitzat (Segorbe, València, Elx, Alacant) i després enviat al serveis auxiliars primer i després a Adra, on s'encarregà de la indústria pesquera i de la secretaria de la FAI, fins al 19 de març de 1939 que agafà un vaixell pesquer i aconseguí arribà a Orà salvant-se de la repressió franquista. El setembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Davant la caiguda de França en poder nazi i el temor a ser deportat, s'allistà a la Legió Estrangera Francesa de la qual fugí. Instal·lat clandestinament a Orà, hi visqué deu mesos treballant de tot (paleta, pescador, conductor, etc.) fins que fou detingut. Empresonat dos mesos, va ser enviat al camp de concentració de Djelfa, on treballà de forner. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i s'enrolà, amb Agustí Roa Ventura, en l'Exèrcit britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra Mundial. En acabar la conflagració s'establí a Londres (Anglaterra), on treballà en diversos oficis (en un forn, en un restaurant, en una empresa làctia, etc.). En 1946 participà en la fundació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del seu portaveu Inquietudes Juveniles. L'octubre de 1947 pogué reunir-se amb sa companya Carmen Valarino Sánchez i amb sa filla Angelita --l'altra filla menor, Orquídea, va morir a Adra en 1943, abans de fer els set anys-- que vingueren d'Espanya. A partir de 1950 va fer de cambrer al prestigiós«Restaurant Martínez» on romangué fins a la seva jubilació en 1981. Afiliat en la CNT ortodoxa establerta a Anglaterra, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, ocupant diverses secretaries (Propaganda, Organització, Coordinació, etc.). Fou delegat pel Regne Unit, amb Acracio Ruiz, Delso de Miguel i Agustín Roa, al Congrés de la CNT de 1960 a Llemotges i en aquest any també fou nomenat secretari d'Organització l'Associació d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit Britànic de Londres i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Boletín de la Spanish Ex-Servicemen's Association. Entre 1962 i 1964 edità a Londres, amb Agustín Roa Ventura, el butlletí España fuera de España. Boletín anarquista de orientación e información, destinat als treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). Entre 1967 i 1969 fou secretari la CNT de Gran Bretanya, dedicant molts esforços a mantenir la lluita clandestina a Adra i a Andalusia. A començaments dels anys setanta comença a passar les vacances a Màlaga i a Benidorm i en 1981, un cop jubilat, s'instal·là a Adra. El 17 de juliol de 1977 va fer un míting, amb altres companys, a Dos Hermanas i aquest mateix any Frank Mintz recollí el seu testimoni en el seu llibre L'autogestión en la España revolucionaria. Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics, com ara CNT, La Crónica, Espoir, Inquietudes Juveniles, Nervio, El Rebelde,Reconstrucción, La Región, Siembra, Sierras de Ronda, Solidaridad Obrera, etc. En 1988 publicà Testimonio de un rebelde: datos para la historia de Adra, amb un pròleg d'Antonina Rodrigo, memòries que van ser ampliades i editades de bell nou l'octubre de 2007, amb un pròleg de Francisco Carpintero, sota el títol Guerra, revolución y exilio de un anarcosindicalista. Datos para la historia de Adra.

Antonio Vargas Rivas (1917-2009)

Escriu-nos

Actualització: 31-01-14

Metafísica. Kant. Els homes i els gossos.

0
0

        

 

  

                             Metafísica. Kant. Els homes i els gossos.


 


 


          Segons N'Immanuel Kant, el temps i l'espai són idees innates de l'home. I en conseqüència, el fenomeno (les impressions sensorials), els fenòmens, són un producte determinat per les idees de temps i d'espai dels humans. 


 


     L'apriorisme kantià semblava irrefutable: Sense l'ull humà no existirien les sensacions visuals. I sense les idees innates de temps i d'espai, tampoc serien possibles, les sensacions.


   Semblava perfecte, si no fos que deixava de banda el fet  que els animals, majoritàriament, també tenen sensacions.  S'hauria de deduir que els gossos també creen fenomenos i que, per tant, també tindrien les idees innates de l'espai i el temps. Els gossos, però també les mosques, posem per cas. O sigui, es podria afirmar que les mosques tenen idees innates del temps i de l'espai, i que aquestes idees innates de les mosques són superiors a les dels humans, posat que, com és sabut, l'ull de la mosca és molt més precís que l'ull humà.


   


      Els kantians haurien de quedar admirats pel fet que els fenomenos dels gossos i de les mosques semblin coincidents amb els dels humans. Sembla que homes i animals fan els mateixos càlculs experimentals sobre el temps i l'espai.


    Això sí: fa la impressió que els gossos i les mosques no tenen problemes morals, i que no creuen en Déu.


 


   


 

 

GALERÍA FOTOGRÁFICA: GRANADA 4ª Parte (ESPAÑA)

0
0
  Enero 2014

© Miguel Veny Torres 



pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Tetería»
c/ San Juan
de los Reyes
(Barrio del
Albaicín)

«Vista calle»
c/ Cárcel Alta
(Barrio del
Albaicín)

«Tetería»
c/ Cárcel Alta
(Barrio del
Albaicín)

«Faroles»
c/ Cárcel Alta
(Barrio del
Albaicín)

«Cuadros con
mensaje»
c/ Cárcel Alta
(Barrio del
Albaicín)

«Tetería»
c/ Cárcel Alta
(Barrio del
Albaicín)

«Tienda»
c/ Cárcel Alta
(Barrio del
Albaicín)

«Tetería»
c/ Cárcel Alta
(Barrio del
Albaicín)

«Bar»
c/ Cárcel Alta
(Barrio del
Albaicín)

«Bar-Restau-
rant Boabdil»
c/ Imprenta
(Barrio del
Albaicín)

«Tetería»
c/ Pan
(Barrio del
Albaicín)

«Casa de Her-
mandad de
la Cofradía
de Santa Ma-
ría de la
Alhambra»
c/ Cárcel Alta
(Barrio del
Albaicín)

«Graffiti»
c/ Cárcel Alta
(Barrio del
Albaicín)

«Muñecos»
c/ Acera del
Casino

«Juguetes
de madera»
c/ Acera del
Casino

«Muñecos»
c/ Acera del
Casino

«Músico»
c/ Carrera
de la Virgen

«Músico»
c/ Carrera
de la Virgen

«Bicicleta»
c/ Carrera
de la Virgen

«Río Genil»
c/ Ribera
del Genil

«Río Genil»
c/ Ribera
del Genil

«Torre del
Palacio de
los Leones»
Palacios
Nazaríes
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Alberca»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Palacio
del Partal»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Alberca»
Palacio
del Partal
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Iglesia de
Santa Ma-
ria de la Al-
hambra, Pa-
rroquia de
la Encarna-
ción (antigua
Mezquita
Real de la
Alhambra)»
c/ Real de la
Alhambra

«Casas del
Partal»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Muralla»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Jardines»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Jardines»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Garita de
vigilancia»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Ventana»
Garita de
vigilancia
en la muralla
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Foso de
la muralla»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Foso de
la muralla»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Vista del
Generalife
desde la
Alhambra»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Paseo de
las Torres»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Ventana
geminada»
Paseo de
las Torres
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Puerta»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Vista del
Generalife
desde la
Alhambra»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Puerta de
acceso al
Generalife»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Puente de
acceso al
Generalife»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Puerta de
acceso al
Generalife»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Vista de
la muralla»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Vano en la
muralla»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Torre de
la muralla»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Vista de la
Alhambra»
desde El Ge-
neralife
Cerro del
Sol

«Paseo de
las Adelfas»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Mirador
Romántico»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Mirador
Romántico»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Fuente»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Fuente»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Vista de la
Alhambra»
desde El Ge-
neralife
Cerro del
Sol

«Placa
(Fragmento
de la carta de
Juan Boscán
a la Duquesa
de Soma»
Patio del
Ciprés de
la Sultana
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Escalera
del Agua»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Escalera
del Agua»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Escalera
del Agua»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Palacio del
Generalife»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Paseo de
las Adelfas»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Jardines
Bajos y Con-
vento de San
Francisco
(Parador
Nacional)»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Jardines
Bajos»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Jardines
Bajos»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Vista de la
muralla
desde el
Generalife»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Vista de la
Alhambra
desde el
Generalife»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Jardines
Bajos»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Fuente y
Acequia»
Jardines
Bajos
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Fuente»
Jardines
Bajos
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Ventana»
Palacio del
Generalife
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Ventana»
Palacio del
Generalife
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Palacio del
Generalife»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Mirador de
poniente del
patio de
Acequia»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Vista de la
Alhambra
desde el
Mirador de
poniente del
patio de
Acequia»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Patio de la
Acequia»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Patio de la
Acequia»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Vista del
Albaicín
desde el
Palacio del
Generalife»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Vista del
Albaicín
desde el
Palacio del
Generalife»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Vista del
Sacromon-
te desde el
Palacio del
Generalife»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Patio del
Ciprés de
la Sultana»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Palacio del
Generalife»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Palacio del
Generalife»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Escalera»
Palacio del
Generalife
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Puerta»
Palacio del
Generalife
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Jardines
Bajos y Vis-
ta del Con-
vento de San
Francisco
(Parador
Nacional)»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Torre de
la muralla»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Iglesia de
Santa Ma-
ria de la Al-
hambra, Pa-
rroquia de la
Encarnación
(antigua Mez-
quita Real de
la Alhambra»
El Gene-
ralife
Cerro del
Sol

«Puerta de
la muralla»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Jardines de
San Fran-
cisco»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Fuente»
Jardines de
San Fran-
cisco
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Fuente»
Jardines de
San Fran-
cisco
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Vista del
Generalife
desde La
Alhambra»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Fuente»
Jardines de
San Fran-
cisco
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Artesano de
taracea»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Taller de
taracea»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Buzón de
Correos»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Puerta
del Vino»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«La Muralla»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Vista del
Albaicín
desde la
Alhambra»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Vista de la
Iglesia de
San Nicolás
desde la
Alhambra»
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Puerta»
Mexuar
(Oratorio)
Palacio de
Comares
Palacios
Nazaríes
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Ventana»
Mexuar
(Oratorio)
Palacio de
Comares
Palacios
Nazaríes
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

«Ventanas»
Mexuar
(Oratorio)
Palacio de
Comares
Palacios
Nazaríes
La Alhambra
c/ Real de la
Alhambra

Palma, 31 de enero de 2014

Revocació decret dietes i altres herbes

0
0

Normal021MicrosoftInternetExplorer4Avui un article d'en Joan Martorell que esperem us faci reflexionar i comentar . Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail 

El 24.01.2014, ALTERNATIVA feia referència a  l’article del Diari de Mallorca , del Periodista J. FRAU, referit a la revocació del decret d’Alcaldia del 2013, on el regidors amb dedicació exclusiva a l’Ajuntament de Pollença, se equiparaven amb el funcionaris i personal laboral en quant als drets de cobrar les depeses personals fins als 1.200 euros anuals , demés de les ocasionades per estudis de familiars directes sense límit.

Justament, acabem de conèixer un reforma a les “NORMAS DE LA SEGURIDAD SOCIAL DEL GOBIERNO de ESPAÑA”, que per incrementar els ingressos de la Seguretat Social per la porta de darrera, sense fer renou, de puntetes, com diuen, han decidit incrementar les bases de cotitzacions.

Per axó, a partir d’ara, les despeses que les empreses abonaven als treballadors en concepte de Vals de menjador, quotes de guarderies, desplaçaments, assegurances metges etc. cotitzaran a la Seguretat Social.  En cas de  l’Ajuntament, pagarà mes a la SSGG, els treballadors aportaran mes de la seva nòmina lo que implicarà que el “net” de la nòmina serà inferior, minvant, es clar el líquid mensual disponible per el dia a dia. Tot un esdeveniment. Així volen que sobrevisquem...

He llegit qualque vegada el conveni del personal laboral i funcionari de l’Ajuntament de Pollença, per motius de feina, es clar, i per sort, encara que en aquells moments el meu paper era un altre, moltes de les ajudes que contempla (o contemplava) el conveni, eren de tipus social, els sous eren estrets, emperò gaudien de ajudes, que darrerament han estat motiu de polèmiques i jo no hi entraré.  Lo que vull dir, que amb aquestes modificacions de la Seguretat Social, les avantatges socials que ja estan consolidades, es podran convertir  en càrregues fiscals o millor dit, en lloc de ajudar al treballador el  perjudicaran.

No es just. Podrem estar d’acord (es un altre debat) que s’ha de intentar ingressar cada dia mes a la Caixa de la Seguretat Social, es la garantia dels treballadors de que quant arribi la edat de la jubilació o per malaltia, podran gaudir dels serveis adients i constitucionalment adquirits.

Si convenim que hem de aportar mes a la caixa comú, com a mínim, per decència, lo que els convenis anteriors a la aprovació de aquesta modificació tenen establert, haurien de quedar fora de la nova obligació , els nous convenis o les modificacions dels vigents, assabentats de lo que  marca la nova llei, acordarien incloure o no certes “avantatges”. Es dir, les negociacions dels convenis coneixerien les conseqüències legals de lo que firmen.

I  qualcú, malpensat, dirà, que te que veure amb la capçalera de l’escrit tot axó. Molt senzill, no me crec de cap manera que els Regidors amb dedicació exclusiva, hagin renunciat a aquests privilegis per la pressió social i de la oposició, tenim proves de sobra que aquestos Senyors no tornen “vermells” per aquestes coses, per mi, han pensat que, fent “números”, si incrementen les bases de cotització seves, incrementen el ingressos i a la propera declaració del IRPF, pot esser, es una suposició, passin a la escala superior, lo que vol dir haver de ingressar mes a hisenda a final d’any.

Ja per acabar, quantificaré el que representa (més o manco) aquest “detall” que representa l’ increment a les bases de cotització:

El Govern d’Espanya espera recaptar uns 900 milions de euros amb aquest concepte, lo que representa un 10% del dèficit de la Seguretat Social en aquest moments. Sabeu qui pagarà?...els banquers i les grans empreses, NO¡¡¡

No es més que la meva opinió, que segurament no és la més encertada.


 

Fogueró a Es Clot des Pou, el proper 1 de febrer

0
0

Els veïns d'Es Clot des Pou, organitzen un fogueró, que enguany serà culminat amb un combat entre Blai Salom i Mateu "Xurí"._B282011 Blai Salom

Mateu Xurí _MG_3435

Viewing all 12424 articles
Browse latest View live