[30/01] «Cultura» -«Liberté» - Conferència
Peninsular de la FAI - Lefrançais - Stoianov - Morata -
Ranieri - Matthai - Ravelli - Langlois - Harman - Scarlatti - Bartling
- Grau - Guillén - Marco PérezAnarcoefemèrides
del 30 de gener
Esdeveniments
-
Surt Cultura:
El 30 de gener de 1908 surt a Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya) el primer
número del periòdic racionalista anarquista Cultura.
Revista mensual de
pedagogía, ciencias, artes y literatura. Impulsat
i dirigit pel pedagog
racionalista Alban Rossell i Llongueras, fou l'òrgan
d'expressió de l'Escola
Integral de Sabadell inaugurada per aquest el setembre de 1906. Hi va
col·laborar amb articles, a més d'Alban Rossell (Germina
Alba), Esteve
Guarro, entre d'altres. Des de les seves pàgines Rossell es
defensà dels atacs
que des del setmanari El Imparcial li dirigia
Fabià Palasí, director de
la Institució Lliure d'Ensenyament, i els seus
sequaços, que sempre van fer el
possible per tancar l'Escola Integral. D'aquesta publicació
mensual bilingüe
(català i castellà), que patí sempre
problemes econòmics, en sortiren sis
números; l'últim, doble, de maig-juny de 1908.
Arran dels fets de la «Setmana
Tràgica» i del tancament de l'Escola Integral,
Rossell fugí a França i d'allí a
Sud-Amèrica.
***
- Surt Liberté: El 30 de gener
de 1958 surt a París (França) el primer
número del setmanari Liberté.
L'hebdomadaire de la paix,
publicat per Louis Lecoin. Després tindrà com a
subtítol «Social, Pacifista,
Llibertari». Portarà l'epígraf:«Tout ce qui est humain est nôtre» (Tot
allò
que és humà és nostre). A partir del
número 40 la periodicitat serà mensual. El
periòdic, creat com a òrgan de suport dels
objectors de consciència, portarà
una intensa campanya per l'alliberament dels més de 90
objectors empresonats i
pel reconeixement de l'estatus legal de l'objecció de
consciència en plena
guerra d'Algèria --Louis Lecoin realitzarà una
vaga de fam. El periòdic també
es mobilitzarà contra la pena de mort, per la pau i el
desarmament, i per
l'antifranquisme (campanya «L'Espagne Libre»).
Tenia un Comitè de Patronatge
constituït per André Breton, Ch. Aug. Bontemps,
Bernard Buffet, Albert Camus,
Jean Cocteau, J. Giono, Lanza del Vasto, Henri Monier,
l'Abbé Pierre, Paul
Rassinier, le Pasteur Roser i Robert Treno. D'antuvi tirava 30.000
exemplars,
xifra que va minvar amb el temps, i tenia un milenar de subscriptors.
Van
col·laborar amb articles centenars de persones, com ara
André Arru, D'Avray,
Roger Bordier, André Breton, Léo Campion, Albert
Camus, Robert Clement, Gaston
Coute, Hem Day, Nicolas Faucier, Emilio Herrera, Jeanne Humbert, Robert
Jospin,
Renée Lamberet, Denis Langlois, Louis Lecoin, Louis Louvet,
Rirette
Maitrejean, Humberto
Marzocchi, Jean-Louis Moreau, May Picqueray, Michel Ragon, Georgette
Ryner, Louis Simon,
Georges
Vidal, Marcel Voisin, etc. Se'n van editar 180 números,
l'últim el de l'1 de
juliol de 1971.
***
- Detenció de la
Conferència
Peninsular de la FAI: El 30 de gener de 1977 al bar
Lafuente del barri de la
Sagrada Família de Barcelona (Catalunya) la policia
deté un grup de 58
llibertaris arribats de totes parts de la Península i
algunes d'Itàlia que
pretenien reconstituir la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Segons fonts
policíaques, en els escorcolls efectuats a diversos
domicilis dels detinguts es
van trobar quatre quilos de trilita, metxes, detonadors, impremtetes,
propaganda i documentació orgànica. Tres dels
detinguts, un portuguès i dos
italians, foren expulsats de l'Estat espanyol 72 hores
després. De la resta de
detinguts, després de passar 18 dies a la comissaria de la
Via Laietana, foren
posats 12 a disposició judicial, dels quals quatre passaren
més de sis mesos
tancats acusats de tinença d'explosius.
Naixements
- Gustave Lefrançais:
El 30 de gener de 1826 neix a Angers (País del Loira,
França) el
revolucionari membre de la Internacional i communard
Gustave Adolphe Lefrançois, més conegut com Gustave
Lefrançais. Havia nascut en una família
antibonapartista. Va entrar com a
adjunt a l'Escola Normal de Mestres de Versalles, on va destacar per
les seves
idees revolucionàries, laiques i socialistes, i per intentar
ensenyar«lliurement» els pensionats i alumnes seguint els
postulats de l'«Escola
Emancipada»; però va ser ràpidament
acomiadat. Després de substituir un
col·lega a l'escola de Dourdan, va treballar com a comptable
d'un contractista
parisenc fins a la Revolució de 1848, a la qual
s'adherirà mitjançant
l'Associació de Mestres Socialistes. El programa educatiu va
que publicar amb
altres amics li va costar ser detingut. El 12 de juny de 1848 va ser
condemnat a
tres mesos de presó i a dos anys de residència
vigilada a Dijon per «possessió
d'armes de guerra». El 27 de març de 1851 les
autoritats li van notificar la
prohibició d'ensenyar. Arran del cop d'Estat de
Louis-Napoléon Bonaparte del 2
de desembre de 1851, va exiliar-se a Londres. En la misèria
londinenca, va
trobar Joseph Déjacque amb qui fundarà el
restaurant cooperatiu «La Sociale».
Va retornar a França en 1853 i va realitzar diversos oficis,
alhora que
militava en l'oposició al Segon Imperi. En aquest anys es va
adherir a la
maçoneria de ritu escocès, però la va
abandonar tot d'una per «fada i
religiosa». A partir de 1868 va esdevenir un dels oradors
més populars de les
reunions polítiques parisenques, exigint la propietat
col·lectiva, la supressió
de l'herència, les unions lliures, el divorci i altres
reivindicacions
revolucionàries, que li van implicar multes i penes de
presó. Després de la
caiguda de l'Imperi, va organitzar el Comitè de
Vigilància del quart districte
parisenc i va ser delegat del Comitè Central
Republicà de París. Durant el
setge de París, va ser detingut arran de la
insurrecció del 31 d'octubre de
1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat quatre mesos a
Mazas, a
Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt el 24 de febrer
de 1871. El 26 de
març d'aquell any va ocupar l'escó del Consell de
la Comuna en representació
del quart districte parisenc. El 29 de març va inscriure's
en la Comissió
Executiva, però el 3 d'abril passarà a la
Comissió de Treball i de Canvi, per
passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances. Va votar
contra el Comitè de
Salvació Pública --amb Vallès, Varlin,
Courbet, Franckel, Beslay, Longuet,
Vermorel i altres-- i va signar el «Manifest de la
Minoria» contra aquesta
institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a les
barricades de la
Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió va
aconseguir fugir de les
tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en
rebel·lia en Consell de
Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la
secció de
la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la
bakuninista
Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els
postulats de
Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a
Neuchâtel
el seu Étude sur le mouvement
communaliste à Paris en 1871, molt lloat per
Kropotkin i que és un dels
testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la
presidència del congrés
internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va
col·laborar en La
Révolucion Sociale,òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa
va realitzar diverses feines per
guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses
periòdics anarquistes.
En aquests anys va col·laborar estretament ambÉlisée Reclus en la realització
de la Géographie Universelle.
Arran
de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant
activament en l'agitació
política, però sempre al marge dels partits i
denunciant «La enganyifa del
sufragi universal». No obstant això, va acceptar
ser candidat a les eleccions
legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i
antiboulangista». Sempre
llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista.
Entre les seves obres podem destacar Aux
Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa
nécessité… (1870), République et révolution. De
l’attitude à
prendre par le prolétariat français en
présence des partis politiques
(1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes?
(1887), La Commune et la révolution
(1896), Souvenirs d'un
révolutionnaire (1902,
pòstum), L’idée
libertaire dans la
Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres.
Gustave Lefrançais va
morir el 16 de maig de 1901 a París (França) i va
ser enterrat tres dies després al
cementiri parisenc de Père-Lachaise. Eugène
Pottier li va dedicar la seva peça
més coneguda, L’Internationale,
quan
la va publicar en 1887.
***
-
Paraskiev Stoianov: El 30 de gener de 1871
neix a Giurgiu (Giurgiu, Muntènia, Romania) el metge,
professor, historiador i
militant i propagandista anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov
--transcrit de
diverses maneres (Paraskev Stojanov, Parachkef Stoyanov, etc.)--,
considerat un
dels pares de la medicina moderna búlgara i dels anarquismes
romanès i búlgar.
Fou fill d'un actiu militant nacionalista i comerciant benestant,
Ivancho
Stoianov, que participà en l'alliberament de Ruse --cinquena
ciutat en
importància de Bulgària situada a la riba del
Danubi, davant de la romanesa
Giurgiu--, i de nasqué
a Romania on son
pare s'havia refugiat fugint de les persecucions turques.
Estudià al prestigiós
Col·legi Nacional «Sfântul
Sava» de Bucarest, on entrà en contacte amb les
idees socialistes i anarquistes després de llegir el
fulletó de Piotr KropotkinAl jovent. Després
començà els estudis de medicina a Romania i
participà
en els primers grups anarquistes romanesos que es crearen. En 1890
marxà a
París per continuar els seus estudis de medicina i
prengué part en un congrés
internacional d'estudiants llibertaris. L'1 de maig d'aquest mateix
any, amb
l'anarquista italià Saverio Merlino distribuí a
París un manifest
antimilitarista dirigit als soldats; detingut el mateix dia, fou
alliberat sota
fiança alguns mesos després. Marxà a
Itàlia i d'allà es refugià un temps a
Ginebra (Suïssa) on establí contacte amb els
principals teòrics del moviment
anarquista, com ara Kropotkin i Élisée Reclus.
Amb l'anarquista rus
d'ascendència armenia i estudiant de medicina com ell
Aleksandr Atabekian (Atabek)
desencadenà una intensa campanya propagandística,
gràcies a la impremta
instal·lada al domicili d'Atabekian i des d'on editaren
diversos fulletons. Com
que disposaven de mitjans financers, ajudaren a la
publicació de diversos
periòdics i a les caixes de resistència i de
solidaritat anarquistes. Un dels
millors amics de Max Nettlau, l'ajuda en les seves recerques i en la
recol·lecció dels escrits de Mikhail Bakunin,
realitzant còpies dels seus
manuscrits. Durant sa vida va mantenir una intensa
correspondència amb
nombrosos anarquistes destacats, com ara Jacques Gross, Louise Michel i
Errico
Malatesta. El 15 de desembre de 1890 fou expulsat de Suïssa,
juntament amb Luigi
Galleani i altres anarquistes, per les seves activitats
llibertàries; passà a
Itàlia, on continuarà la seva
militància, participant amb els companys italians
en la preparació d'una insurrecció a
Sicília des de Malta. Detingut, fou
expulsat, retornant a Bulgària, on contribuí a la
creació dels primers grups
anarquistes a Ruse. El juliol de 1895 es doctorà en medicina
a Würzburg
(Alemanya) amb una tesi sobre el càncer cardíac.
En aquesta època es casà amb
la jueva russa Nina Lane, amb qui tindrà en 1896 un fill,
Arkadi, i una filla
en 1901, Lydia Melt. Provablement fou l'anarquista búlgar
que assistí al
Congrés Socialista Internacional de Londres de 1896.
Després participà en la
creació de la Federació Anarquista Comunista de
Bulgària, col·laborà activament
amb destacats militants llibertaris búlgars (Nicolas
Stoïnov, Varban
Kilifarski, Spiro Goulaptchev, Michel Guerdjikov), publicà
articles en
periòdics llibertaris i prengué part en nombroses
activitats clandestines.
Poliglota --parlava una desena de llengües (búlgar,
rus, francès, alemany,
anglès, italià, romanès, turc, armeni,
etc.)--, en 1904 traduí al romanès i
edità diverses obres, com ara La classe assalariada
o La moral
anarquista, de Kropotkin, o La societat
després de la revolució, de
Jean Grave. Com a metge i destacat cirurgià i
fisioterapeuta, assistí a un gran
nombre de congressos científics arreu d'Europa
--especialment destacà en el II
Congrés de Fisioteràpia de Roma (1907) i en el
Congrés de Cirurgians Eslaus de
Belgrad (1911)--, realitzant milers d'operacions a Lovech, Varna i
Sofia.
Durant sa vida va treballar a multitud d'hospitals d'arreu d'Europa
(París,
Heidelberg, Berlín, Leipzig, Berna, Lausana, Londres, etc.).
En 1918 fou
nomenat professor de cirurgia a la Facultat de Medicina de la
Universitat de
Sofia i a Varna creà el primer sanatori especialitzat en
tuberculosi de l'os.
En 1932 publicà en el setmanari literari Pensée
et Volonté les seves
memòries de quan va ser alumne
d'Élisée Reclus a l'Escola Lliure de
Brussel·les. Paraskiev Stoianov va morir el 14 de novembre
de 1940 a Sofia
(Bulgària). Correspondència i papers seus es
troben dipositats a
l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Actualment la
Universitat de Medicina de Varna porta el seu nom, igual com dos
carrers de les
ciutats búlgares de Pomorie i de Varna.
Paraskiev
Stoianov
(1871-1940)
***
- Dolores Morata
Díaz: El 30 de gener de 1899 neix aÁguilas (Múrcia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Dolores Morata Díaz, també
coneguda com Dolores Aguilar, pel
seu company. Sense estudis, quan era molt jove
començà a treballar. Emigrà a
Barcelona (Catalunya), on aprengué a llegir i a
escriure. A partir de 1922 començà a viure en«unió lliure» amb el militant
llibertari Miguel Aguilar Doñate, amb qui tindrà
quatre fills i una filla. Aquest
mateix any, pressionada per la dictadura de Primo de Rivera, la parella
s'exilià a França i s'establí a
Lavelanet. En 1931, amb la proclamació de la II
República, retornaren a la Península. Catalogada
com a «anarquista perillosa»,
patí nombroses persecucions i empresonaments i en 1932 va
ser deportada a Bata.
En 1939, amb el triomf feixista, passà a França.
Amb la declaració de guerra son
company va ser expulsat i emigrà a Mèxic, restant
a França amb sos infants.
Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a
l'exili, Dolores Morata
Díaz va morir el 18 de desembre de 1974 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
Miguel Aguilar Doñete
(1895-1954)
***
- Pietro Ranieri: El
30 de gener de
1902 neix a Sant'Agata Feltria (Emília-Romanya,
Itàlia) –altres citen 1899 a
Ancona (Marques, Itàlia)– l'anarquista Pietro
Ranieri, també citat com Pietro
Raineri. Militant de les
Joventuts Anarquistes d'Ancona, el 20 de juny de 1920
participà activament en
la revolta de la caserna Villarey (Revolta dels Bersaglieri)
i per aquest motiu es refugià a la República de
San
Marino i després a Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia), per retornar a Ancona en
1922. Fou un dels responsables del grup d'«Arditi del
Popolo» del barri de
Tavernelle d'Ancona i oposà una ferotge
resistència a la invasió de la seva
localitat pels escamots feixistes. Quan Ancona caigué a mans
dels feixistes,
fugí a Gènova (Ligúria,
Itàlia) i d'allà embarcà en 1925 cap a
França. Pintor i
emblanquinador en la construcció, l'octubre de 1935,
després d'haver ferit el
cap de l'obra on feia feina per motius polítics–segons altres, després d'una baralla
amb feixistes italians a Boulogne-sur-Seina (Illa de França,
França)–, va ser
expulsat del país i passà clandestinament a
Catalunya. A Barcelona visqué sense
documentació, però ràpidament va ser
detingut i expulsat. El febrer de 1936,
arran de la victòria del Front Popular a la
Península, retornà a Catalunya. A
Barcelona entrà a formar part de la Secció
Catalana de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home),
juntament amb
altres companys, com ara Paolo Psalidi, Giuseppe Ruozi, Impero Rossi,
etc. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a
milicià en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso» i
després en la «Columna Durruti».
Destinat al
front d'Aragó, Pietro Ranieri fou abatut el 16 d'octubre de
1936 durant els
combats a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual
que altres
anarquistes italians.
Pietro Ranieri (1902-1936)
***
-
Horst Matthai: El
30 de gener de 1912 neix a Hannover (Baixa Saxònia,
Alemanya) el filòsof
anarquista germanomexicà Horst Matthai Quelle. Fill d'una
família empobrida i
de pare maçó. En la seva joventut
participà en el moviment anarquista alemany.
En 1938, davant la crisi econòmica, la pujada del nazisme i
la possibilitat de
ser enviat al front, com son germà que hi morí,
fugí i s'instal·là a Mèxic,
ja
que aconseguí ser cridat per aquest país com a«expert en comerç
internacional». Al país asteca, a més
d'aprendre el castellà, treballà
eventualment en el comerç de productes químics i
agropecuaris relacionats amb
l'avicultura. D'antuvi es va fer passar per anglès, per
evitar el fort sentiment
germanòfob que es respirava a Mèxic aleshores.
Mentrestant, començà a estudiar
filosofia, a més d'interessar-se per la psicologia, a la
Universitat Nacional
Autònoma de Mèxic (UNAM), on
compartirà classes amb l'escriptor Carlos
Monsiváis i els futurs filòsofs Leopoldo Zea i
Emilio Uranga. En aquesta
universitat es llicencià i doctorà en filosofia.
Filòsofs espanyols refugiats a
Mèxic (José Gaos, Joaquín Xirau,
Wenceslao Roces i García Bacca) el van
introduir en el pensament grec i alemany. A més
realitzà estudis de llengües
mortes i de sànscrit al Col·legi de
Mèxic, aconseguint el grau de magisteri en
educació atorgat per la Brigham Young University. En aquestaèpoca es relacionà
professionalment amb els mormons mexicans, que deixaran la seva petjada
pel que
fa el secretisme i l'espiritualisme. En la dècada dels
seixanta se separà de sa
primera esposa i treballà per a l'Institut Nacional
Indigenista a la Serra de
Puebla; aquests estudis antropològics el portaran a
reivindicar el «renaixement
del pensament prehispànic» i la seva idea de«no poder». Cap als anys vuitanta,
s'instal·là a la Tijuana i es casà de
bell nou, aquesta vegada amb una alumna.
En aquests anys impartí classes de filosofia a la UNAM, al
Cetys de Tijuana, a
la Universitat Iberoamericana i, des del 1986, a l'Escola d'Humanitats
de la
Universitat Autònoma de la Baixa Califòrnia.
Influït per Hegel, Max Stirner,
Dilthey, Nietzsche i Heidegger, part de les seves idees aborden
aspectes
relacionats amb el solipsisme i l'anarquisme. El seu pensament vol
fonamentar
hermenèuticament el «retorn de la
metafísica», basada en la retraducció i
en la
reinterpretació dels filòsofs
presocràtics i de Hegel. La seva metafísica
solipsista és la base del seu pensament anarquista; el
contracte social de Rousseau
va ser instaurat per assegurar la supervivència de
l'individu, però un cop la
societat ha posat en perill la supervivència de l'individu,
aquest ha de
renunciar al contracte social. El seu pensament està
recollit principalment en
la sèrie «Pensar y ser», que es
publicà cronològicament en un ordre distint al
de l'estructura lògica inicialment prevista per l'autor: Pensar
y ser I.
Ensayo de una fenomenología metafísica (1996),Pensar y ser II. La
Escuela de Mileto (1995), Pensar y ser III.
Heráclito, el obscuro
(1997) i Pensar y ser IV. La teoría
parmenídea del pensar (1990).
Pòstumament es publicaren Textos
filosóficos (1989-1999) (2002) i Todos
los pensamientos son verdaderos (2007). Com a bon
estudiós dels
presocràtics, fou un apassionat dels aforismes i aquests
són una part important
de la seva obra escrita i oral (conferències, seminaris,
classes, etc.). La
seva posició antiestatista i atea ha influenciat pensaments
com ara el
nihilisme, l'existencialisme, l'anarquisme i, sobretot,
l'anarcoindividualisme.
Horst Matthai va morir el 27 de desembre de 1999 a Tijuana (Baixa
Califòrnia,
Mèxic).
***
-
Michel Ravelli: El
30 de gener de 1924 neix a Saint-Denis (Illa de França,
França) el militant
trotskista i després comunista llibertari Michel Ravelli,
també conegut com Ravelloche.
Començà a militar en el moviment trotskista
durant l'ocupació nazi. Fou
partidari de la tendència pablista,
encapçalada per Michel Raptis (Pablo),
dins del Partit Comunista Internacionalista (PCI). Com a membre de la
IV
Internacional trotskista realitzà nombroses missions a
Iugoslàvia i a l'URSS.
Estudia filosofia a la universitat i es doctorà a la
Sorbona. En els anys
cinquanta, seguint l'estratègia trotskista de
l'«entrisme», s'afilià al Partit
Comunista Francès (PCF) i col·laborà,
amb Felix Guattari, en el periòdic Tribune
de Discussion, editat per la fracció trotskista
subreptícia. Professor de
filosofia, durant la guerra d'Algèria va ser expulsat de
l'educació pública per
haver participat en la creació al Marroc d'una
fàbrica d'armament per al Front
de Libération Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional)
d'Algèria i per
haver fet costat el «Manifest dels 121. Declaració
sobre el dret a la
insubmissió en la guerra d'Algèria».
Posteriorment va ser readmès en
l'ensenyament com a documentalista a l'Escola Superior d'Arts i
Indústries
Gràfiques (Escola Estienne) al districte dels Gobelins de
París. En aquestaèpoca milità en el sindicat d'ensenyantsÉcole Émancipée (EE, Escola
Emancipada). Durant els fets de «Maig del 68»
participà en diferents comitès pablistes
i comunistes llibertaris. En 1968 s'afilià a
l'Aliança Marxista Revolucionària
(AMR), grup pablista crític amb el
leninisme i del qual esdevingué
director del seu òrgan d'expressió (Sous
le drapeau du Socialisme), on
defensà la noció de «control
obrer» i l'autogestió. A començaments
dels anys
setanta trencà amb el trotskisme i s'adherí a les
idees comunistes
llibertàries. En 1972 entrà a formar part del
grup parisenc del districte dels
Gobelins de l'Organització Revolucionària
Anarquista (ORA). En diverses
ocasions fou membre de la redacció de Front
Libertairedes Luttes de Classes
(1970-1979), participant en les activitats portades a terme pel grup al
barri i
especialment en la redacció del periòdic Le
Canard du 13ème (1972-1982)
i en diverses activitats culturals. En 1973, arran de les vagues de Lip
a
Besançon i les lluites ecologistes a Larzac, va ser un dels
atiadors, amb Ramon
Finster, de l'agrupació «Pour qu’une
force s’assemble» (PQFS), que edità
entre
1973 i 1975 cinc números d'un butlletí
d'enllaç, i també del grup «Pour un
moumement révolutionnaire des Trevailleurs»
(PMRT), que també edità en 1975
cinc números d'un butlletí d'enllaç;
ambdues organitzacions estaven impulsades
per l'ORA i arreplegaven diversos grups autònoms obrers de
base. Entre 1976 i
1977 fou membre de la redacció de la revista
teòrica de l'ORA Pour
l'autonomie ouvrière et l'abolition du salariat,
dirigida per Gérard
Sebbah, i que només publicà dos
números i un butlletí preparatori (Débat-Action).
Arran del Congrés d'Orleans de l'ORA de 1976, en el qual
canvia de nom per
Organització Comunista Llibertària (OCL),
seguirà militant en aquesta
organització fins la seva crisi arran de l'abandó
de nombrosos militants de la
regió parisenca. Membre del col·lectiu de
l'ensenyament «Confrontation», entre
1975 i 1976 col·laborà, amb Roland Biard,
Jean-Pierre Duteuil i Annie Moreau,
en el butlletí de professors comunistes llibertaris Con-formation.
Després formà part de la Coordinació
Llibertària de l'Ensenyament, que publicà
entre 1979 i 1982 la revista Le Cancre... las. En
1979 dirigí la revistaLes Raisons de la Colère, la
redacció de la gual estava formada gairebé
exclusivament per exmembres de la revista anarquista La
Lanterne Noire
(1974-1978), i que publicà un número i un
suplement. En 1984 es jubilà de
l'ensenyament. En 1985 fou membre de la redacció parisenca
de la revista
lionesa IRL. En 1986 va ser un dels fundadors de la
revista Noir et
Rouge (1986-1995). Posteriorment formà part del
Comitè d'Organització de
les Jornades de Reflexió Antiautoritàries
(COJRA). A finals dels anys noranta,
arran del nou desenvolupament de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de
Franca, mantingué un actitud crítica i no s'hi
afilià; tampoc no s'afilià a
Alternativa Llibertària (AL), encara que
participarà en el seu procés de
formació. Des de 2004 una part important del seu arxiu es
troba dipositat a
l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Michel
Ravelli
va morir el 4 d'agost de 2006 a París (França) i
fou incinerat el 9 d'agost al
cementiri parisenc de Père Lachaise.
***
- Denis Langlois: El
30 de gener
de 1940 neix a Étréchy (Illa de
França, França) l'advocat, escriptor, pacifista
i activista llibertari Denis Langlois. Després d'estudiar a
l'institut
d'Étampes, es llicencià a la Facultat de Dret de
París. Insubmís al servei
militar, en 1965 fou condemnat a sis mesos de presó que
purgà a Fresnes, on
animà un important moviment de protesta que el
portarà a rebre com a càstig 45
dies tancat en una masmorra incomunicat; aquesta experiència
serà descrita en
el seu primer llibre Le
cachot (1967). En aquests anys lluità activament
contra les guerres d'Algèria i de Vietnam i
col·laborà en el periòdic Liberté,
de Louis Lecoin. Entre 1967 i 1971 treballà com a assessor
jurídic de la Lliga
dels Drets de l'Home. Participà activament en els fets de
Maig de 1968. Per a
aquesta organització farà d'observador durant els
nombrosos processos polítics
a Àfrica (Algèria, Tunísia, Mali,
etc.), a Àsia (Kuwait), però també a
Europa,
com ara a Espanya i a Grècia, país del qual
serà expulsat en 1969 --aquests
fets seran exposats en el seu llibre Panagoulis, le sang de la
Grèce (1969).
Misser del Col·legi d'Advocats de París entre
1968 i 1993, ha estat
força crític amb la maquinària
judicial i ha escrit obres sobre aquesta
temàtica i de caire politicopedagògic, com ara Les dossiers noirs de la
police française (1971), La guide du militant (1972), Les
dossiers noirs de la justice française (1974), Les dossiers noirs du
suicide (1976),Nouveau guide
du militant (1978),Et vousêtes de
gauche (1979),Guide du
citoyen face à la police (1980 i 1989), L'affaire Seznec (1988 i 1992, Premi«Droits de l'Homme» 1989), Les
partageux ne meurent jamais (1992), Le mystère Saint-Aubin (1993), L'injustice
racontée aux enfants (1997, Premi «Enfants
du Livre», 2003), La
politique expliquée aux enfants (et aux autres) (2002), L'utopie est
morte! Vive l'utopie! (2005),Slogans pour
les prochaines révolutions.
Nouveaux slogans d'aujourd'hui et de demain dans l'esprit de Mai 68 (2008),
etc. També ha escrit novel·les, com ara Un assassin très
ordinaire (1976),La
révolution (Optiques) (1985), Les diables rouges (1986), Récitédifiant des activités d'un nommé
Jésus (1997),L'aboyeuse
de Djibouti (2001),La mort du
Grand Meaulnes (2001),Un amour de
Meaulnes (2002),L'utopie est morte! Vive
l'utopie (2005), Slogans
pours les prochaines révolutions (2008), Le déplacé
(2012),
etc. Entre 1990 i 1991, durant el conflicte del Golf,
organitzà amb altres intel·lectuals
(«Appel des 75») manifestacions, moltes
prohibides, de rebuig a la guerra. Entre 1998 i 2000
realitzà viatges com a
observador en conflictes bèl·lics
(Iugoslàvia, Iraq, Líban, Djibouti), amb la
finalitat de testimoniar les conseqüències
dramàtiques de les guerres des de
tots els plans (polític, econòmic,
psicològic, etc.). També ha fet costat els
militants nacionalistes perseguits per l'Estat francès
jacobí, especialment
bascos i bretons. Actualment viu a Cronce, una petita
població
d'Alvèrnia (Occitània).
Defuncions
-
Moses Harman: El
30 de gener de 1910 mor a Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) el pedagog
lliurepensador i editor llibertari, precursor de l'anarcofeminisme i
del
moviment eugenèsic, Moses Harman. Havia nascut el 12
d'octubre de 1830 a Pendleton
County (Virgínia de l'Oest, EUA). Entre 1883 i 1907
edità, a Valley Falls
(Kansas) i a Chicago (Illinois), el periòdic
anarcoindividualista Lucifer.
The Lightbearer, pel qual va ser processat sota la Llei
Comstock
--legislació federal nord-americana«antivici» promulgada el 3 de març de
1873-- en quatre ocasions (1890, 1892, 1895 i 1906) pels seus
continguts
(anarquisme, ateisme, defensa dels drets de les dones, sufragisme,
eugenèsia,
maltusianisme, control de natalitat, amor lliure, abolició
del matrimoni,
violació marital, etc.), considerats obscens i immorals, i
acabà complint sis
anys de presó en total. Sa filla, Lilliam Harman,
també fou una destacada
militant anarquista.
***
-
Giuseppe
Scarlatti: El 30 de gener de 1916 mor a
Florència (Toscana, Itàlia) el pagès
anarquista i internacionalista Giuseppe Scarlatti. Havia nascut el 6 de
maig de
1854. Membre de l'Associació Internacional del Treball (AIT)
bakuninista, en
1878 fou detingut i jutjat per«conspiració» l'any següent amb
altres
internacionalistes, com ara Francesco Pezzi, restant empresonat fins al gener de 1880. En 1904
creà, amb el suport de
Maria Luisa Minguzzi, Francesco Pezzi i altres, el Comitè de
Socors a les
Víctimes Polítiques, organització que
funcionà fins al 1906. En 1909 publicà a
Florència el llibre L'Internazionale dei
lavoratori e l'agitatore Carlo
Cafiero. Reminiscenze storico-sociali del contadino G. Scarlatti ex
galeotto
politico, amb un prefaci de Francesco Saverio Merlino.
***
- Heinrich Bartling:
El 30 de gener de 1940 mor al camp de concentració
de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya) el militant
anarquista i
anarcosindicalista Heinrich Bartling. Havia nascut el 22 de setembre de
1880 a
Bielefeld (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya). Ferrer de
professió, d'antuvi
formà part del moviment Spartakusbund (Lliga
d'Espàrtac) a Kassel, però a
partir de 1920 abandonà l'espartaquisme i amb Willi Paul i
altres fundà el grup
local de Kassel de l'organització anarcosindicalista Freie
Arbeiter Union
Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys)
i de la qual
arribarà a ser auditor del comitè executiu. A
partir de 1925 fou un membre
destacat de la Föderation Kommunistischer Anarchisten
Deutschlands (FKAD,
Federació dels Comunistes Anarquistes Alemanys).
Després de la pressa del poder
per part dels nazis i la consegüent repressió
contra el grup llibertari de
Kassel, aconseguí mantenir les seves activitats
revolucionàries gràcies a una
impremta clandestina instal·lada al seu jardí.
L'1 de setembre de 1939 fou
detingut a causa de la campanya que portava a terme contra la guerra i
internat
en «custòdia protectora» a partir del 16
d'aquell mes a Sachsenhausen sota el
número de presoner 002493. Heinrich Barling va morir el 30
de gener de 1940 a
resultes dels maltractaments i de les pèssimes condicions de
vida en un barracó
del bloc 25 del camp de concentració de Sachsenhausen
(Oranienburg, Brandenburg,
Alemanya).
***
-
Pepita Grau
Ferrer: El 30 de gener de 1997 mor a Barcelona (Catalunya)
la militant
anarcosindicalista i anarcofeminista Josepa Grau i Ferrer (Pepita
Grau). Havia
nascut el 15 de febrer de 1916 a Barcelona (Catalunya). Com a militant
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de
l'Agrupació «Mujeres Libres»,
organitzà durant la Revolució espanyola els grups
de dones a Aragó. També
participà activament a la Maternitat de Barcelona, al costat
de Félix
Carrasquer i d'Aurea Cuadrado. En 1937 col·laborà
en Cultura y Acción.
Arran de la Retirada, s'exilià a França. En 1960
tornà a la Península i lluità
per aconseguir drets per a les vídues de guerra i per als
militants i milicians
mutilats al servei de la II República espanyola.
Vídua de Josep Matas, Pepita
Grau Ferrer va morir el 30 de gener de 1997 a Barcelona (Catalunya) i
fou
enterrada l'endemà al cementiri de Collserola.
***
-
Conchita Guillén:
El 30 de gener de 2008 mor a Barcelona (Catalunya) la militant
anarcofeminista Maria de la Concepció Pilar
Guillén Bertolín, més coneguda com Conchita
Guillén. Havia nascut el 16 d'agost de 1919 a
Fondeguilla (Plana Baixa, País
Valencià). Orfe de pare, la família es va
instal·lar a Barcelona al barri de
Les Corts. Va adherir-se en 1936 a les Joventuts
Llibertàries i pren part en
les activitats de l'Ateneu Llibertari. Va descobrir el moviment
anarcofeminista«Mujeres Libres» arran d'una conferència
de Soledad Estorach i des d'aleshores
hi va militar. Va ser secretària de propaganda de la
Federació Local de«Mujeres Libres» de Barcelona des de la seva
fundació fins al final de la
guerra. En companyia de Lucía Sánchez Saornil, va
fer conferències i va fer
diversos viatges al front per encoratjar els milicians i les
milicianes. Va fer
cursos d'infermeria per socórrer els combatents. En 1938 va
ser delegada de«Mujeres Libres» en l'exposició sobre la
Columna Durruti. A començaments de
1939, després de la derrota republicana, marxarà
a França (Rabós, Tolosa,
Perpinyà, Soana-et-Loiret, Argelers, Nantúa,
Auch). Col·laborà en «Mujeres
Libres» de l'exili. En 1977 va participar en la«Setmana Durruti» a Barcelona.
Instal·lada a Nissan les Ensérunes (Llenguadoc,
Occitània), en 1999 va participar en
el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras
libertarias. Conchita
Guillén va morir el 30 de gener de 2008 a Barcelona
(Catalunya) i el 2 de
febrer es realitzà al tanatori de Sancho de Ávila
de Barcelona una cerimònia
d'acomiadament, en la qual van intervenir Antonina Rodrigo i Sara
Berenguer, a
més de familiars, amics i companys. Va tenir quatre infants
i era germana de
l'artista llibertari Jesús Guillén, Guillembert(1913-1999).
Conchita Guillén (1919-2008)
Guillembert (1913-1999)
***
- Emilio Marco
Pérez: El 30 de gener de 2013 mor a
Saint-Pierre-des-Corps (Centre, França)
l'anarquista i anarcosindicalista Emilio Marco Pérez. Havia
nascut l'1 de gener
de 1921 a Falset (Priorat, Catalunya). Fou el segon de quatre germans
d'una
família pagesa. Sos pares es deien Jaime Marco Serrano i
Mercedes Pérez Bes. Sense
cap estudi, quan encara era un infant, es posà a treballar
de rabassaire i de
pastor. D'antuvi freqüentà la cooperativa obrera
que la Unió General dels
Treballadors (UGT) tenia al poble. El 10 de febrer de 1936
s'afilià al SindicatÚnic d'Oficis Diversos de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a les
Joventuts Llibertàries de Falset. Quan el cop militar
feixista de juliol de
1936 s'enrolà, malgrat la seva curta edat, com a
milicià en la «Columna Ortiz»
(«Columna Sud-Ebre») i marxà al front
d'Aragó, participant en la presa de
Belchite, Casp, La Puebla d'Híxar i Letux, a més
de formar part de
l'experiència col·lectivitzadora i d'aprendre a
llegir i a escriure. Amb la
militarització de les milícies, entrà
a formar part del «Batalló Louise
Michel»
de la XVII Brigada Mixta de la 25 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, que estava establert a les poblacions
aragoneses de Lécera
i Calanda. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939
creuà els
Pirineus per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i va ser
reclòs als camps de
concentració de Bourg-Madame, Vernet i Setfonts fins
l'octubre de 1939, quan va
ser enviat a treballar en una granja de Saint-Paterne-Racan (Centre,
França).
En 1943 s'integrà en la Resistència enquadrat en
les Forces Franceses de
l'Interior (FFI) i el setembre de 1944 participà en
l'alliberament de Tours
(Centre, França). Després de la II Guerra Mundial
s'establí a
Saint-Pierre-des-Corps, on milità i va fer de
pagès. Els últims anys de sa vida
els passà invàlid i confinat a casa seva. En 2006
s'estrenà el documental Mémoires
sociales, de Franck Wolff, i en
2012 la pel·lícula Emilio.
El eco de
otros pasos, d'Enric Miró, ambdós films
dedicats a la seva figura.
Emilio Marco Pérez
(1921-2013)
Actualització:
30-01-14