[23/01] «La Liberté» -
Brousse - Ceretti - Mastrodicasa - Meca - Millán - Gourdin -
Masachs - García Vivancos - Allende - PortalesAnarcoefemèrides
del 23 de gener
Esdeveniments
- Surt La Liberté: El 23 de gener de
1893 surt
a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari en
llengua francesa La
Liberté. Organe ouvrier, paraissant tous les lundis.
Fortament inspirat pel
periòdic Le
Révolté, de Jean Grave, era
de tendència kropotkinana antiorganitzativa i
anarcoindividualista, tot
reivindicant alhora l'ús de la violència. Els
editors van ser Joaquín Alejo
Falconnet (nascut Alexandre Falconnet i que es feia dir Pierre
Quiroule),Émile Piette (propietari de la Llibreria Internacional i que
havia dirigit un
periòdic homònim a Europa) i Alexandre Sadier.
Era l'òrgan d'expressió del grup
anarquista francès que es reunia a la Llibreria
Internacional del Buenos Aires.
Entre els seus col·laboradors va tenir Auguste Vaillant,
durant el temps que
residí a l'Argentina, i Jean Raoux. Estava orientat
gairebé a la situació
europea i entre el maig i juliol de 1894 no tractà cap tema
argentí. Des de
l'editorial se suposava que la revolució es desencadenaria a
Europa i després
seria seguida pels països americans. Van publicar en
fulletó A mon frère, le
paysan, d'Élisée Reclus.
En van sortir 13 números en 1893 i 26 en 1894;
l'últim fou el del 9 de setembre
de 1894 i aquesta publicació no va ser continuada per cap
periòdic en llengua
francesa.
Naixements
-
Paul Brousse:El
23 de gener de 1844 neix a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània)
l'internacionalista
de la Federació del Jura, metge, militant anarquista i
després socialista
reformista, Paul Brousse. Va d'estudiar medicina i va militar en les
files
republicanes radicals fins a 1872, quan s'adhereix a la Internacional
(AIT). En
1873 és condemnat a quatre mesos de presó, 50
francs de multa i suspensió dels
seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats
anarquistes a
Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona, on
el 4 d'abril de
1873 fundarà amb Charles Alerini i Camille Camet el«Comitè de propaganda
revolucionària socialista de França
meridional», que publicarà un«Manifest» on
s'anuncia la pròxima aparició del
periòdic La Solidarité
Révolutionnaire
i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme
al sud de França i donar
fe de la naixent revolució espanyola perquè
serveixi d'exemple als
revolucionaris del seu país.
Participarà en el Congrés de Ginebra de
setembre de 1873, tot reivindicant l'anarquisme com a única
manera
d'organització possible. Ingressa aleshores en la
Federació del Jura,
participant en la redacció del seu Bulletin de la
Fèdèration Jurassienne
amb James Guillaume i P'otr Kropotkin. El 18 de març de 1877
pren part a Berna
en una manifestació glorificant la Comuna, que acaba en
enfrontaments amb la
policia, i és condemnat a un més de
presó. El 15 d'abril de 1879, després de la
publicació d'un article publicat en el periòdic
que dirigirà, L'Avant-Garde
(1877-1878), titulat «Propagande par le fait»
publicat l'agost de 1877 que
justifica els atemptats d'Hoedel i de Nobiling --és la
primera vegada que
apareix el terme «propaganda pel fet» en la premsa
llibertària i a partir
d'aquí es popularitzarà entre els cercles
anarquistes--, és de bell nou
condemnat a dos mesos de presó i després expulsat
de Suïssa. A França, en 1880,
s'allunyarà de les concepcions anarquistes per militar en el
Partit Obrer i,
després d'una escissió, amb els anomenats possibilistes
de la Federació
dels Treballadors Socialistes de França (FTSF). En el
Congrés Internacional de
Londres, l'agost de 1886, juntament amb Jules Guesde, votarà
l'exclusió dels
anarquistes. D'aleshores ençà el seu nom
estarà lligat al Partit Socialista, al
reformisme i a l'electoralisme. Paul Brouse va morir l'1 d'abril de
1912 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França,
França), i va ser enterrat al
cementiri parisenc de
Père-Lachaise (divisió 97, cara al Mur dels
Federats). Hi ha nombrosos
hospitals a França que porten el seu nom.
***
- Celso Ceretti:
El 23 de gener de 1844 neix a Mirandola (Emília-Romanya,
Itàlia) el garibaldí,
internacionalista anarquista i, després, polític
socialista Celso Ceretti. Sos
pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys
s'enrolà com
a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a
Sicília. Es convertí en un
dels acòlits més propers a Garibaldi i
serví d'enllaç entre aquest i el
moviment obrer. En 1871 participà a París
(França) en la defensa de República
francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola
la Societat
Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la
Secció Italiana de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la
qual va ser membre de
la Comissió d'Estadística, i mantingué
estrets contactes epistolars amb Mikhail
Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de
març de
1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat
per «conspiració» i
absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit,
organitzar el II Congrés de la
Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les
autoritats. En 1876
dirigí l'expedició garibaldina de suport a la
revolta contra la dominació turca
primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on
demostrà la seva capacitat de
comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la
Società dei Reduci
Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un
atemptat a
ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà
l'anarquista il·legalista
Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del
moviment anarquista
estaven convençuts que Ceretti era un confident de la
policia. En 1888 fundà i
dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il
Sole dell'Avvenire (El Sol
del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell
Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué
correspondència amb Giusseppe
Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea
Costa,
entre d'altres. Celso Ceretti va morir el 12 de gener de 1909 a Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia). En 2007 Franco Verri
publicà la biografia Celso
Ceretti. Garibaldino mirandolese.
***
-
Leonida
Mastrodicasa: El 23 de gener de 1888 neix a Ponte Felcino
(Perusa, Úmbria,
Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Leonida
Mastrodicasa, també
conegut com Numitore. Fill de l'anarquista Liborio
Mastrodicasa i de
Rosa Santovecchio, començà a treballà
molt jove a les fàbriques d'acer de
Treni, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. En
1906 fou un dels
fundadors de les Joventuts Anarquistes de Ponte Felcino i
patí les primeres
detencions. Fou cridat a files en 1909, però
desertà passats uns mesos i es
refugià a Milà. En 1911 es beneficià
d'una amnistia i tornà a Perusa, on
treballà en un taller mecànic. Mobilitzat arran
de l'aventura colonial de
Líbia, desertà novament i s'exilià a
Suïssa. En 1914, instal·lat a Ginebra,
freqüentà el grup de Luigi Bertoni i
col·laborà en el seu periòdic Il
Risveglio. Quan esclatà la Gran Guerra,
refusà tornar a Itàlia i fou
novament declarat desertor. El novembre de 1919 fou detingut per les
seves
activitats llibertàries arran dels «Fets de
Zuric», internat a la colònia
penitenciària d'Obre i finalment expulsat de
Suïssa. A Itàlia fou enviat a fer
el servei militar i a començaments de 1920 novament
desertà, però fou detingut
dies després i destinat a Albània.
Després d'haver agafat la malària i
d'haver-se restablert, fou enviat el desembre de 1920 a un regiment
d'Infanteria a Venècia, per a ser llicenciat el gener de
1921. Novament
establert a Perusa, amb ajuda de son germà Maro,
trobà una feina en la Società
Industrie Areonautiche Meccaniche Italia Centrale (SIAMIC, Societat
Industrial
Aeronàutica Mecànica Itàlia Central).
En aquesta època lluità activament contra
la pujada del feixisme i fou perseguit l'abril de 1921 per«associació de
malfactors i fabricació d'explosius», per la qual
cosa va haver de viure amagat
fins el novembre d'aquell anys quan en fou exculpat per manca de proves
gràcies
a les gestions d'Oro Nobili, advocat socialista de Terni. En 1922
s'instal·là a
Milà i milità en l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI). El juny de
1925 participà a Gènova en el Congrés
de l'USI. El maig de 1927 emigrà
clandestinament a França amb l'ajuda d'un guia
alpí que treballa amb son germà
Maro a la Vall d'Aosta. D'antuvi a Marsella, on trobà
nombrosos militants
anarquistes (Giulio Bacconi, Angelo Diotallevi, Celso Persici, etc.),
després
s'instal·là a la regió parisenca (Alts
del Sena), amb sa companya Linda Tellini
i sa filla. Aleshores col·laborà en el
periòdic La Lotta Umana, el
gerent del qual era Séverin Ferandel i la
direcció corria a càrrec de Luiggi
Fabbri i que estava publicat pel grup «Pensiero e
Volontà». Amb la
transformació d'aquest grup en la Unione Comunista Anarchica
dei Profughi
Italiani (UCAPI, Unió Anarquista Comunista dels
Pròfugs Italians), esdevindrà,
amb Bernardo Cremonini i Camillo Berneri, el director del seuòrgan
d'expressió, Lotta Anarchica
(1929-1933), els gerents del qual foren
Rebeyron i Alban Fontan. En aquesta època va fer servir
nombrosos pseudònims (Mastro,P. Felcino, Maniconi, Nemo,Leomas, Leo),
però el que tindrà més fortuna
serà Numinatore. També
col·laborà en Studi
Sociali, realitzat a Montevideo per Luigi Fabbri; en Fede,
dirigit
per Virgilio Gozzoli i Henri Lequin en la gerència; i en L'Aduanata
dei
Refrattari, de Nova York. En 1933 fou membre del«Comitè Nacional per a les
víctimes polítiques
d'Itàlia» i de la Liga Italiana dei Diritti
dell’Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre l'11 i el 12 de
novembre de
1933 participà en la creació a Puteaux de la
Federazione Anarchica dei Profughi
Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Pròfugs
Italians), de la qual
esdevindrà un dels redactors del seu òrgan, Lotta
Sociali (1933-1935),
que defensà les tesis de la tendència
partidària de la necessitat de
l'existència d'una organització que
aglutinés el moviment anarquista italià. El
22 de desembre de 1932 fou detingut amb la finalitat d'expulsar-lo,
però
finalment aconseguí un pròrroga renovable. En
1935 participà en les reunions
amb altres organitzacions antifeixistes per portar a terme una campanya
en
favor del dret d'asil i entre l'1 i el 2 de novembre d'aquell any
assistí al«Congrés d'Entesa» de Sartrouville que
reuní una cinquantena de militants d'arreu
de França, de Suïssa i de Bèlgica i que
donà lloc al Comitato Anarchico
d’Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista
d'Acció Revolucionària), els
responsables del qual seran Camillo Berneri, Bernardo Cremonini,
Umberto
Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El 19 de gener de 1936
fou
detingut per infracció al decret d'expulsió i
condemnat a 15 dies de presó per
utilització de documentació falsa,
però novament obtingué autorització
per
restar a França i s'instal·là a
Suresnes. Quan esclatà la Revolució espanyola,
formà part, amb Virgilio Gozzoli i Umberto Tommasini, del
comitè anarquista
encarregat de reclutar voluntaris per lluitar a la
Península. El novembre de
1936 marxà a Barcelona (Catalunya) i s'adherí a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), inscrivint-se en la
Secció Italiana de la Columna Ascaso. Entre el gener i
l'agost de 19 37
col·laborà en el periòdic Guerra
di Classe (Barcelona, 1936-1937) i
visqué amb Camillo Berneri. Després dels«Fets de Maig de 1937» i l'assassinat
de Berneri i Francisco Barbieri a mans de sicaris estalinistes,
passà a França.
Entre el 25 i 26 de desembre de 1937 participà a Marsella en
el Congrés
Nacional dels Anarquistes Italians de l'Exterior, on es
decidí la transformació
de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en Unió
Anarquista Italiana (UAI) i
on fou nomenat, amb Virgilio Gozzoli, director del seuòrgan, Il Momento
(1938), el gerent del qual fou René Podevin.
També fou corresponsal del Bolletine
d'Informazione dell'UAI (1938-1939). Quan es
desencadenà la II Guerra
Mundial, per fugir una expulsió segura i ja malalt de
tuberculosi, s'inscriví
en la Legió Estrangera i participà en la defensa
de París. El gener de 1941 fou
detingut per la policia nazi i immediatament deportat a Alemanya amb
altres
anarquistes, com ara Giovanna Berneri, Angelo Diotallevi, Augusto Mione
i
Savino Fornasari. Internat al camp de concentració«Stalag 12D» de Trèveris
(Renània-Palatinat, Alemanya), Leonida Mastrodicasa hi va
morir, segons la
policia, de tuberculosi el 20 de maig de 1942 i enterrat al cementiri
del camp.
Amb l'Alliberament, el govern francès el
condecorà amb la Legió d'Honor a títol
d'«heroi partisà» i acordà
donar una pensió a sa companya considerada com a«vídua de guerra». En 1968 un carrer
principal de Ponte Felcino fou inaugurat
al seu nom.
Leonida Mastrodicasa (1888-1942)
***
- Pedro Meca López:
El 23 de gener de
1914 neix a Múrcia (Castellà, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent
antifranquista Pedro Meca López. Es guanyava la vida fent de
representant de
comerç i en 1933 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1934
va ser empresonat per la seva militància. Durant la guerra
civil combaté el
feixisme com a membre de la «Columna Ascaso» i
després de la militarització va
ser ascendit a tinent de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. Durant
la postguerra milità en la clandestinitat i en 1944 va ser
empresonat. Després
entrà a formar part dels grups d'acció i el 27 de
maig de 1949 va ser detingut
a Barcelona (Catalunya). El 23 d'agost d'aquell any sortí en
llibertat
provisional, però el 3 de maig de 1950 va ser novament
detingut durant una
batuda i fou empresonat amb altres cenetistes d'antics grups
desmantellats l'octubre
de 1949. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra,
juntament amb
una trentena de supervivents i col·laboradors d'aquests
grups d'acció, i fou
condemnat a 25 any de presó; altres nou companys no
tingueren tanta sort i van
ser condemnats a mort, dels quals cinc van ser afusellats el 14 de
març
d'aquell any al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona.
***
- Julio Millán
Hernández: El 23 de
gener de 1935 neix a Villamantilla (Madrid, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista
i resistent antifranquista llibertari Julio Millán
Hernández, citat a vegades
com Julián i conegut comEl Pipa. Obrer en un taller de
serigrafia, durant els anys seixanta milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i participà en les activitats clandestines de
les Joventuts Llibertàries
de Madrid. En 1961 abandonà la capital de l'Estat i
s'establí a Nimes
(Llenguadoc, Occitània). Amic de Joaquín Delgado
Martínez, de Francisco Granado
Gata i d'altres companys de la Federació Ibèrica
de Joventuts Llibertàries
(FIJL), efectuà nombrosos viatges entre Espanya i
França. El 17 d'octubre de
1967, durant un d'aquests viatges, va ser detingut al tren de Portbou a
Barcelona portant una pistola. Acusat de terrorisme per les autoritats
franquistes, que li atribuïren dos atemptats amb explosius–al Tribunal de
Comptes de Madrid (2 de desembre de 1962) i en el vol de la companyia
aèria
Aviaco entre Madrid-Barcelona-Palma (4 de març de
1963)– que no causaren
víctimes durant la campanya de la FIJL contra el turisme a
Espanya, després de
quatre anys i mig en detenció preventiva, l'11 de febrer de
1972 va ser jutjat
en consell de guerra a Madrid i condemnat per un «delicte de
terrorisme
consumat i un delicte de tinença
il·lícita d'explosius» a 20 anys de
reclusió i
a tres de presó. Gràcies a una campanya
internacional de suport organitzada pel
moviment llibertari que es portà a terme a diversos
països europeus (França, Itàlia,
Regne Unit, etc.), la pena va ser reduïda el 31 gener de 1973
en un segon
consell de guerra a 18 anys de presó. Restà
empresonat vuit anys.
Defuncions
-
Georges Gourdin:
El 23 de gener de 1945 mor al camp de concentració d'Ellrich
(Turíngia,
Alemanya) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis
Désiré
Joffret Gourdin. Havia nascut l'11 d'abril de 1915 a Livry-Gargan (Illa
de
França, França). Com a dissenyador industrial
treballà per a la «Compagnie des
Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals),
subsidiària de la nord-americana
Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de
Freinville a Sevran. Abans
de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts
Anarquistes i
formà part de la Federació de Tècnics
de la Confederació General del Treball
(CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de
Montfermeil de la Unió
Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le
Libertaire. En aquestaèpoca representà en nombrosos mítings
la UA. El març de 1937, en nom del comitè«Espagne Libre», organitzà a
Noisy-le-Sec una projecció de
pel·lícules (La
tragedia española i Los aguiluchos de la
FAI) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), amb la presència
d'Émilienne Durruti. En 1938 fou
l'administrador durant un temps de L'Exploité,òrgan dels Grups de
Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la
guerra, amb altres companys
(Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot,
André Senez, Renée
Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí
el moviment
llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre
fou partidari de la fusió de
la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF)
en una única
organització. També formà part de la
xarxa de la resistència «Libération
Nord»,
on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir
d'armament la regió
parisenca. Durant aquests anys de resistència es
caracteritzà per ajudar
nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i
francesa.
El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al
cafè «À l'ami
René». Tancat a la presó de Fresnes
fins a l'agost de 1944, fou durament
torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El
15 d'agost de 1944
sortí de l'estació de Pantin en un delsúltims combois i arribà el 20 d'agost
al camp de concentració de Buchenwald, amb la
matrícula 78.064, i el 21 d'agost
de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el
23 de
gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de
Nordhausen,
(Turíngia, Alemanya).
***
-
Domènec Masachs
Torrente: El 23 de gener de 1965 mor a la
Clínica l'Aliança de Barcelona
(Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs
Torrente. Havia
nascut el 30 d'octubre de 1891 a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya).
L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a «La
Maquinista
Terrestre i Marítima» i era un home d'idees
avançades. Amb 10 anys va començar
a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts
gràfiques, per ajudar sa
mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any
més que ell. En
1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per
això ambdós
van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes
i entre
1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En
1911 va entrar com a greixador
mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les
Flors, a la barriada de
Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però
va continuar vivint uns anys
amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb
motiu de la vaga de La
Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per
sindicalista i«pertorbador». A començaments de 1920,
per «resistència» a la
Guàrdia Civil, va
ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de
presó; condemna que
va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de
1926, en tornar de
presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la
fàbrica de teixits de
Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina
i va marxar a
Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el
dictador Primo de
Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a
Capitania
General on el dèspota havia d'assistir a una
recepció. Quan es va acostar el
cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania --el mateix
edifici
des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de
setembre de 1923--,
Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la
idònia. Aleshores va
decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia
de passar de camí
cap a l'estació de França on agafaria
l'exprés que el portaria a Madrid. Quan
va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va
apartat
violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a
l'automòbil
amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del
vehicle i un policia li
va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense
sentit. Un dels
cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt
trencant-li la cama dreta.
Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un
jutge militar que li
va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil,
malgrat les objeccions
de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar.
Setmanes després,
sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la
presó d'Entença, on
va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no
partidaris
d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de
1926 va començar el judici a
la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador
havia donar ordres
concretes a la premsa diària perquè no se'n fes
cap referència. Com que es va
ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a
10 anys
de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de
Cartagena,
d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general
decretada pel
govern provisional de la Segona República, que acabava de
proclamar-se. De bell
nou a Barcelona, va començar a treballar a la
fàbrica de teixits «La España
Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire.
Les seves hores
lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una
associació esperantista
de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on
vivia. En 1933 va fer una
vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells
moments
Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme
anglès. En 1936, un
cop vençuda la rebel·lió feixista, va
tornar al seu lloc de feina i va ser
elegit per l'assemblea de treballadors de «La
España Industrial» membre del
Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital
catalana per les tropes
franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de
1939, i
després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar
a ser detingut el
15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser
condemnat a
presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va
tornar a treballar a«La España Industrial» fins que es va
jubilar, el 30 de març de 1957. Domènec
Masachs va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a
presidi.
***
-
Miguel García
Vivancos:El 23
de gener de 1972 mor a Còrdova
(Andalusia, Espanya), en viatge de vacances, el militant i combatent
anarcosindicalista i després pintor Miguel García
Vivancos. Havia nascut el 19
d'abril de 1895 a Massarró (Múrcia, Espanya).
Aprenent de mecànic a l'arsenal
de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa
mare i sos germans
a Barcelona el 1909, on s'adhereix a la CNT en uns anys de fortes
lluïts
socials i forta repressió. Després de passar
alguns mesos a la presó,
treballarà com a descarregador del moll i després
de farinaire. En 1917 lluitarà
a les barricades contra la policia i l'exèrcit. Durant els
anys 20, quan la
violència creix amb la creació dels Sindicats
Lliures i els pistolers de la
patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris,
García Vivancos
s'integrarà en el grup de defensa confederal «Los
Solidarios», des de la seva
fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco
Ascaso, García Oliver,
Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau, Manuel Campos i Aurelio
Fernández.
Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l'assalt
al Banc
d'Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l'intent d'alliberar
Torres Escartín el
mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de
presó. Alliberat, s'exilia una
temporada a França i s'encarregarà d'aconseguir
armes per a la insurrecció de
Vera de Bidasoa, també el 1924. Després
marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a
Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú,
Xile). De tornada a França, és detingut per
mor de les «expropiacions» practicades pel grup a
Amèrica. Escapant de miracle
de l'extradició, és expulsat finalment de
França, trobant refugi a Bèlgica. En
1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i
continuarà amb la lluita
clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives
insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En
juliol de
1936 prendrà part activa en la
Revolució, comandant la «Columna Los
Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d'Osca
i d'Huerrios,
entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels
estalinistes i de la
qual García Vivancos era partidari, és designat,
el setembre de 1937,
responsable de la 25 Divisió, en lloc d'Antonio Ortiz, amb
la qual conquistarà
Belchite i després Terol, però serà
ferit en un braç el gener de 1938. El maig
de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que
Franco Cavero i
Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per
esclafar els
estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la
majoria la dictadura
anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar
rígid a defensar la
República (disciplina, guanyar la guerra) d'aquí
que alguns, especialment
Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28
Divisió, el
consideressin un criptocomunista. Acabada la guerra, com a responsable
del
sector de Puigcerdà, s'encarregarà de
l'evacuació a França abans de passar-hi
ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als
camps de
concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d'on
fou tret per la resistència i
s'incorporà als maquis fins a l'Alliberament. En 1945, a
Marsella, en un
congrés de la CNT, serà exclòs de
l'organització per les seves preses de
posició allunyades de la pràctica
llibertària, en estar interessat en la
creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver
i afavorir les
tesis de les regionals d'origen. Vivint a París en la
misèria, va començar a
pintar escenes i paisatges de París a mocadors que
després venia als soldats
nord-americans, i així, a poc a poc, es farà
artista pintor. Establert a
Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer
Picasso que el va
acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L'any
següent va realitzar la
seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va
esdevenir ràpidament
un pintor naïf (ingenuisme) de renom, molt
elogiat per André Breton. Les
seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta
Garbo,
David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc.És autor d'El
combate continúa (París, 1960) i d'Aclaración
obligada al libro de
Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política
(París, 1967).
Miguel
García Vivancos (1895-1972)
Obres
pictòriques
de Miguel García Vivancos
***
-
Luciano Allende: El
23 de gener de 1983 mor a Canes (Provença,
Occitània) el militant
anarquista Luciano
Allende, conegut sota el pseudònim de Toto.
Havia nascut el 28 de maig
de 1898 a Santander (Cantàbria, Espanya). Va patir una
infància difícil i en
1913 va emigrar a França per fugir del servei militar. Es va
instal·lar a Lió i
va fer feina a la vidrieria de Venissieux, als afores de la ciutat. Va
marxar a
la regió parisenca la primavera de 1914 i
començà a treballar a la vidrieria de
Clichy. Ja militant llibertari, va relacionar-se amb Gaston Rolland.
Durant els
anys vint va participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i
va fer
amistat amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso. També
estava en contacte
amb els militants francesos de la Unió Anarquista (UA) i amb
Louis Anderson (Ander),
administrador de Le Libertaire entre 1932 i 1939.
Quan va esclatar la
Revolució espanyola va marxar a la Península i es
va enrolar en l'exèrcit
republicà, lluitant fins al final del conflicte. El febrer
de 1939 es va
exiliar a França i va ser internat al camp d'Argelers i
després al de Sant
Cebrià, abans de ser incorporat en les Companyies de
Treballadors Estrangers
(CTE). Durant l'ocupació va participar en la
resistència a Savoia, sota el
pseudònim de Toto, en la unitat
anomenada «Batalló de la Mort». Va
realitzar nombrosos serveis en la resistència abans de ser
detingut per la
Gestapo el 18 de març de 1944 a Montmèlyan i
deportat a Alemanya al camp de
concentració de Neuengamme. Durant l'alliberament del camp
en 1945, va ser
fotografiat portant un altre deportat, antic empleat del Liceu de
Barcelona, a
les espatlles. En retornar de la deportació, es va
instal·lar a París i va
militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
l'Exili i després es
va establir a Antíbol (Occitània), on va fer
d'apicultor amb sa companya
Mariette. En els últims anys de sa vida va militar en la CNT
i en la Federació
Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP).
Luciano Allende va morir
el 23 de gener de 1983 a Canes (Provença,
Occitània) i les seves
cendres va ser
dispersades al jardí del militant llibertari Paul Ferrare a
Gòuf Joan
(Occitània).
***
- Suceso Portales:El 23 de gener de
1999 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) la
militant anarquista i anarcofeminista María Suceso Portales
Casamar. Havia
nascut el 4 de març de 1904 --algunes fonts indiquen el 8
d'abril de 1904-- a
Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya). En 1934 va
començar a militar
activament en el moviment anarquista i a treballar com a modista. Va
participar
activament en la creació del col·lectiu
anarcofeminista «Mujeres Libres»
l'abril de 1936 i va col·laborar en la revista cultural i de
documentació
social del mateix nom que va començar a aparèixer
el maig de 1936. Quan esclata
la revolució de 1936, s'hi afegeix amb entusiasme. A
Guadalajara fa de
propagandista i assessora dels agricultors. El 20 d'agost de 1937, a
València,
participa en el primer congrés nacional dels grups de dones
anarquistes
federades. Secretària del subcomitè nacional de«Mujeres Libres» a València
(1938), va participar activament en escoles i institut de«Mujeres Libres», en
la campanya d'extensió de «Mujeres
Libres» entre les pageses de Guadalajara i
en l'organització de la Granja Escola de Sant Gervasi. En
octubre de 1938
participa en els preparatius de la Conferència Nacional de«Mujeres Libres» a
Barcelona i en el famós ple del Moviment Llibertari
presentarà un informe de «Mujeres
Libres» amb Pura Pérez. Després de la
desfeta del 1939 Suceso Portales serà un
d'aquells 184 exiliats que arribaran al Regne Unit a bord del vaixell
Galatea
procedents d'Alacant. Troba refugi polític a
Londres, protegida per la
família Peggy Spencer. Va participar en les publicacions del
nucli llibertari
britànic (España fuera deEspaña);
va tenir bons contactes amb la resistència a Madrid, amb els
presos, ja que son
germà era a la presó, i va participar en totes
les manifestacions públiques que
es van celebrar a Londres: la nit del 20 de febrer del 1952, contra els
cors i
danses del Ministeri d'Informació i Turisme, al teatre
Stoll, per salvar la
vida a 12 condemnats a mort a Barcelona; contra la visita del ministre
d'Assumptes Exteriors franquista, Castiella, el juliol de 1960; contra
la
visita de Fraga Iribarne, el novembre de 1963; etc. En 1962
reprèn contacte amb
militants llibertàries refugiades a França i
editen a Londres, en novembre de
1964, la revista Mujeres Libres, portaveu de la
Federació del Moviment
Llibertari a l'exili (en edició trilingüe). En 1972
s'instal·la prop de Sara
Berenguer a Montady, prop de Besiers (Occitània), on
continuarà la publicació
de la revista fins a 1976, data en la qual la revista reapareix a
Espanya. En
els anys 80 va residir a Novelda (Alacant). En maig de 1997 va
participar a
Madrid en la celebració del 60 aniversari de«Mujeres Libres». Va ser companya
d'Acracio Ruiz. Va escriure per a FrenteLibertario.
Actualització:
23-01-14