Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12423 articles
Browse latest View live

La revisió avançada del Pla Hidrològic evita una sanció de la Comissió Europea a les Illes Balears.

0
0

 

 El Consell de Ministres dona la darrera passa per a complir el compromís adquirit amb Brusel·les a principis de legislatura.

 La conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca celebra l’aprovació, aquest divendres, en el Consell de Ministres, de la revisió anticipada del Pla Hidrològic de les Illes Balears (2015-2021). D’aquesta manera, es compleix el compromís adquirit de corregir-ne les deficiències detectades pels tècnics de la Unió Europea.

El Govern espanyol va incomplir el calendari del cicle de planificació hidrològica (2009-2015) en aprovar els plans de les comunitats autònomes entre 2013 i 2014, quan s’havien d’aprovar al 2009. Per evitar una sanció, es va acordar amb la Comissió Europea que es compliria el termini previst del segon cicle de planificació (2015-2021) tenint en compte les deficiències detectades per Brussel·les.

En el cas concret del Pla Hidrològic Balear, els tècnics de la Comissió Europea censuraren l’absència d’actualització de l’estudi de pressions i avaluació dels costos del cicle integral de l’aigua; la manca de seguiment de les masses d’aigua superficials; la insuficiència de mesures de reducció de nitrats a les masses subterrànies i de recuperació de costos i, molt especialment, a la manca de mesures de protecció de les masses d’aigua subterrània amb sobreexplotació.

 

El pla tramitat per l’equip de govern anterior no donava resposta a aquestes demandes, en especial les relatives a la protecció dels aqüífers amb sobreexplotació, per la qual cosa l’equip actual va acordar dur a terme una revisió anticipada del pla.

En la revisió del Pla Hidrològic de les Illes Balears que avui s’aprova definitivament s’hi han incorporat les mancances detectades a l’anterior.

Destaquen, en aquest sentit, la revisió de l’estat de les masses d’aigua subterrànies i la seva protecció efectiva. Així, es contempla la prohibició de noves extraccions als aqüífers amb sobreexplotació o en aigües subterrànies salobroses. Es regulen, a més, les distàncies a la línia de costa de pous d’extracció d’aigua salina.

La protecció de les aigües subterrànies es garanteix, també, amb mesures de gestió de la demanda com l’obligació d’utilitzar aigua dessalada per a ús urbà als nuclis on no es compleixen els requisits mínims sanitaris amb accés a la xarxa en alta del Govern. Cald estacar, també, la redacció del Pla de Gestió d’Ús Sostenible de l’Aigua Municipal—ja previst al Pla de Sequera—i les mesures de protecció per contaminació per nitrats provinents de la urbanització difusa exigint rendiments als sistemes autònoms de depuració (fosses sèptiques) en funció de la vulnerabilitat del medi.

A més, la revisió del Pla aprova definitivament la cartografia de les zones humides naturals i n’identifica les potencials, el que garanteix la seva protecció. En el cas concret de S’Albufera es preveu que els excedents actuals de l’aqüífer que alimenta ses fonts Ufanes es reservin perquè arribin a s’Albufera directament o indirectament. També s’ha recuperat l’obligació de presentar la cèdula d’habitabilitat per obtenir la concessió de subministrament d’ús domèstic en sòl rústic.

Durant la tramitació del Pla s’han reprès les tasques de monitorització de les aigües superficials, que s’havien deixat de fer l’any 2008 i que han implicat una inversió de 411.756,51€.

També s’ha fomentat la participació pública amb l’activació de les Juntes Insulars de l’Aigua i la celebració de reunions de participació i sectorials amb representants de diferents sectors i administracions, de les quals s’han rebut un total 126 documents d’aportacions amb múltiples observacions i al·legacions.

Les inversions previstes per l’actual cicle de planificació 2015-2021 són de 1090 M€. El 64% del finançament del Pla provindrà de la administració autonòmica, mentre que el 26% correspondrà a l’administració local i el 7 % a l’estat. El 3% restant correspon a particulars.

De les 354 mesures previstes, la major part, 127, corresponen a mesures de sanejament i depuració, que impliquen una inversió de 489 M€. També destaquen les mesures de protecció de la qualitat de les aigües, que tot i ser 18 en total, representen una inversió de 275 M€ i les obres d’interconnexió de la xarxa en alta, que són un total de 26 i suposen una inversió de 117 M€.


Silvio, Vice i amb la primavera al fons, Houllebecq

0
0
La veritat, sembla primavera. Aprofitem. Com més va, més pens que Silvio de Sorrentino és un gran film a bocinets. Ja no sobrevola la cartellera, però me sembla un film que apareix i apareix de forma recurrent. El vicio del poder és un compendi-embrió del que avui són les fake news, la desinformació en el seu màxim esplendor. Un film excel.lent, i més en versió original. Però res supera les tres primeres pàgines del llibre Sérotonine, editat per Flammarion. Seguesc pensant que Houllebecq és el gran visionari de la societat post-evertything en estat inflamable (tant de bó encara quedàs alguna cosa d'aquella societat líquida) de la que tots fem part. Abracabrante!

[19/02] Vetllada pro Escola Racionalista - Revolta de les subsistències - Atemptat contra Clemenceau - Belloti - Oerter - Rosell - Girelli - Trigo - Lavilla - Molina Ortega - Multatuli - Rey - «Herrerita» - Creaghe - Besnard - Pierrot - Armand - Álvarez - Morcillo - Gorrón - Lozano - Iacopucci

0
0
[19/02] Vetllada pro Escola Racionalista - Revolta de les subsistències - Atemptat contra Clemenceau - Belloti - Oerter - Rosell - Girelli - Trigo - Lavilla - Molina Ortega - Multatuli - Rey - «Herrerita» - Creaghe - Besnard - Pierrot - Armand - Álvarez - Morcillo - Gorrón - Lozano - Iacopucci

Anarcoefemèrides del 19 de febrer

Esdeveniments

Retrat de Rossend Arús d'autor desconegut dipositat a la Biblioteca Arús de Barcelona

Retrat de Rossend Arús d'autor desconegut dipositat a la Biblioteca Arús de Barcelona

- Vetllada pro Escola Racionalista: El 19 de febrer de 1886 se celebra al Teatre Novetats de Barcelona (Catalunya) una vetllada literària i musical a benefici de les«Escoles Cosmopolites d'Ensenyament Lliure Popular de Catalunya» (Escola Racionalista de Barcelona), organitzada per la lògia maçònica«Emancipació» i sota l'auspici del periodista i escriptor Rossend Arús i Arderiu i del dibuixant i tipògraf anarquista Eudald Canibell i Masbernat. L'acte fou dividit en tres parts. En la primera, intervingueren diversos intel·lectuals catalans (Cristóbal Litrán, José María Lasarte, José Ruix, Conrado Roure, Josep Roca i Roca, Lluís Ricardo Forns, Rossend Arús i Arderiu i Josep Maria Vallès i Ribot) que llegiren diferents treballs sobre la importància del racionalisme pedagògic. En la segona, el grup Les Xilophonistes va interpretar dues peces musicals (Fantasia i Mandolinata). I en la tercera part, Dordal i Martí va executà al piano les obres de Franz Listz Dans le bois i Fête magyare; José Angulo y Morales, Juan Sol y Ortega i Frederic Soler (Pitarra) llegiren diferents escrits literaris; l'artista David cantà la mozartiana romança de Don Giovanni; i Celine Delepierre interpretà al violí Fantasia Russa.

***

Reunió al Centre Obrer

Reunió al Centre Obrer

- El Centre Obrer justifica la Revolta: El 19 de febrer de 1918 el Centre Obrer de Palma (Mallorca, Illes Balears) justifica l'actitud del poble en la Revolta de les subsistències del dia anterior, culpa d'imprevisió les autoritats, protesta per l'ús de les armes per part de la força pública, se solidaritza totalment amb la vaga de paletes que la Confederació Nacional del Treball (CNT) havia declarat poc dies abans i recomana com a solució provisional i immediata les restriccions d'electricitat. Per la seva banda, l'ajuntament insistí en la demanda de destitució del governador civil.

***

Recreació de l'atemptat de Clemenceau

Recreació de l'atemptat de Clemenceau

- Atemptat contra Clemenceau: El 19 de febrer de 1919 a París (França) Louis-Émile Cottin, anarquista de 23 anys, dispara 10 trets contra el cotxe de Clemenceau, aleshores president del Consell de Ministres francès, a qui malfereix. El vidre de seguretat del cotxe va salvar la vida del polític. De les tres bales que fereixen Clemenceau, una penetrarà a prop de la columna vertebral i travessarà un pulmó. Cottin va ser detingut, jutjat el 14 de maig de 1919 davant el III Consell de Guerra i condemnat a mort. En el seu procés declarà: «No comprenc la societat actual... És autoritària i només engendra un fotimer de desgràcies. Aquesta autoritat sempre ha estat una bubota a mans dels governants i en detriment de la massa. Tots els governs són els responsables de totes les guerres que deixen com a resultat la mort de milions d'individus.» Gràcies a la campanya engegada pel periòdic Le Libertaire, el 8 d'abril la condemna serà commutada a 10 anys de presó i a 20 de desterrament.

Atemptat contra Clemenceau (19-02-1919)

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Louis Belloti (18 de març de 1894)

Foto policíaca de Louis Belloti (18 de març de 1894)

- Louis Belloti: El 19 de febrer de 1868 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Luigi Belloti, més conegut com Louis Belloti. Es guanyava la vida com a venedor ambulant. Era fill de Vittoria Trucano (Victorine Belloti), que formava part com a encobridora del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»). Vivia amb sa mare i nombrosos membres del grup (Orsini Beltrani, Paul i Annette Chericotti, Marie Milanaccio, etc.) al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París (França), on s'emmagatzemava el botí dels diversos robatoris realitzats pel grup. El 18 de març de 1894 la policia va irrompre al citat domicili i va ser detingut i empresonat amb sa mare. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat davant l'Audiència del Sena amb tota la«Banda Ortiz» en l'anomenat«Procés dels Trenta», que processà teòrics anarquistes juntament amb anarquistes il·legalistes. Defensat per Félicien Paris, finalment va ser absolt i el 2 de maig de 1894 es decretà la seva expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Vittoria Trucano (1839-?)

***

Fritz Oerter (ca. 1921)

Fritz Oerter (ca. 1921)

- Fritz Oerter: El 19 de febrero de 1869 neix a Straubing (Baviera, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Friedrich Oerter, que va fer servir el pseudònim Bernhard Rothmann. Fill d'un sergent de l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es traslladà amb sa família a Fürth, a prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat bàvara aprengué l'ofici de litògraf. Amb son germà Josef Oerter (Sepp), un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya), formant part de l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure implicats en el contraban a través de la frontera i en la difusió de propaganda i premsa anarquista (Autonomie, etc.). En 1892 Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el desembre d'aquell any, va ser detingut amb Fritz per fer «discursos sediciosos» en un míting de desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a la presó de Münster i Fritz a 18 mesos. La presó afectà especialment a aquestúltim i durant la dècada posterior patí una delicada salut. Després ambdós germans es van afiliar a l'Anarchistischen Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista Alemanya), fundada en 1903, i participaren en el seu òrgan d'expressió Der Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes acusacions de malversació de fons del periòdic Der Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment anarquista i reingressà en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors Nacionalsocialistes Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928; Fritz, però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan esclatà la Gran Guerra, Fritz defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919 participà en les activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a Baviera. En 1919 s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) i passà a ser un dels seus destacats afiliats, esdevenint l'editor del periòdic Der Syndikalist, per al qual escrigué molts d'editorials. Fou un gran defensor de la doctrina de resistència passiva dins de la FAUD, alhora que reivindicà la vaga general i el boicot com a eines de lluita al marge de la violència, arma aquesta que només s'havia de fer servir com a últim recurs. Aquesta teoria «pacifista» va ser resposta per molts militants que havien participat en els aixecaments revolucionaris armats de 1918 i posteriors. Propagà les seves idees de resistència passiva mitjançant gires propagandístiques i en 1920 publicà el fullet Gewalt, oder Gewaltlosigkeit? (Violència o no violència?). Va ser molt amic de Gustav Landauer, Ernst Toller i Erich Mühsam, tots protagonistes de la República dels Consell d'Obrers i de Soldats de Munic. En 1924 refugià Mühsam a la seva sortida de presó. En la dècada dels vint muntà una llibreria i una biblioteca de préstec a Fürth. En 1935 va ser detingut per les Sturmabteilung (SA, Tropes d'Assalt) i empresonat. Després d'un dur interrogatori, Fritz Oerter va morir el 19 de setembre de 1935 a l'hospital del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), oficialment de pneumònia.És autor de Nacktheit und Anarchismus (sd), Die sieben Todsünden der heutigen Gesellschaft (1910 i 1920, sota el pseudònim Bernhard Rothmann) Arbeiter-und Soldatenräte und ihre Aufgaben (1919), Was wollen die Syndikalisten? (1920), Grundlagen für ein neues Leben... (1920), Jugend ! Voran ! Eine Sammlung von Anregungen in Poesie u. Prosa (1923) i Die freie Liebe (1924), entre d'altres.

Fritz Oerter (1869-1935)

***

Albà Rosell Llongueres, octogenari, a la seva residència de Montevideo

Albà Rosell Llongueres, octogenari, a la seva residència de Montevideo

- Albà Rosell Llongueras: El 19 de febrer de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el pedagog, maçó, militant anarquista i anarcosindicalista, i propagandista del naturisme integral Albà Rosell i Llongueras –el seu nom i els seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Alban,Albano, Rosel,Rossell, Llongueres, etc.). Era el novè fill, el petit, d'una família obrera nombrosa. Sos pares es deien Josep Rosell Calsa, filador de selfactina en una fàbrica i que havia estat afiliat l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i Eulàlia Llongueras Vallsdeperas. Freqüentà, molt poc, una escola privada, on conegué els germans Facund i Mateu Morral Roca. En 1889 assistí amb son pare a la seva primera manifestació obrera. Quan tenia nou anys sa mare morí i dos anys després començà a treballar en una fàbrica de teixits. En 1893 publicà el seu primer article en La Protesta de Sabadell. Cap el 1895 s'afilià al Sindicat Tèxtil i, com també feia feina de barber, organitzà el Sindicat de Perruquers. En aquests anys col·laborà en Tierra y Libertad, de Madrid, i en Juventud, de València. En 1899 fundà el Centre Fraternal de Cultura (Leopoldo Bonafulla, José Casasola, Odón de Buen y del Cos, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). En aquestaèpoca, amb Mateu Morral Roca, creà el Grup«Vario» de la Federació Obrera de Sabadell i va ser iniciat en la lògica maçònica «Lleialtat» de Barcelona. Lector compulsiu de la premsa llibertària des d'infant, participà activament en la campanya per l'alliberament dels presos de Montjuïc i fou el corresponsal a Sabadell del periòdic lerrouxista El Progreso. També intervingué en mítings en defensa dels perseguits de «La Mano Negra» i dels fets d'Alcalá del Valle. Col·laborà en la premsa llibertària, sobre tot en La Protesta, d'Ernesto Álvarez, i conegué destacats anarquistes (Teresa Claramunt Creus, José López Montenegro, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). Llegí moltes obres anarquistes i va escriure, sota la influència d'Henrik Ibsen i d'Ignasi Iglésias Pujadas, textos (Els llenyataires, La fàbrica, etc.). Aficionat al teatre des de la infància, actuà en grups d'aficionats, com ara el Centre Líric Dramàtic, i fundà l'Agrupació Dramàtica «Ibsen», en la qual participaran destacats anarquistes (Cranes, Duran, Mainé, Antoni Mas, Mateu Morral Roca, Rossend Vidal, Vivé, etc.). En aquest aspecte remarcà molt la necessitat de potenciar el teatre infantil, alhora pedagògic i lúdic. En 1900 començà a col·laborà en El Trabajo, òrgan de la Federació Obrera de Sabadell, i en 1901 el dirigí un temps. També va fer de mestre i ocupà la secretaria de la Institució Lliure d'Ensenyança de Sabadell fins el 1903, quan l'abandonà per discrepar del seu politicisme. Col·laborà en la Revista Pedagógica de Clemència Jacquinet i, a través de Mateu Morral Roca, va fer amistat amb Francesc Ferrer i Guàrdia. El 6 de gener de 1904 es casà amb la mestra racionalista Esperança Figueras Davi i Francesc Ferrer i Guàrdia li va encarregar la direcció de l'Escola Moderna de Montgat (Maresme, Catalunya), inaugurada el 30 d'abril d'aquell any. En 1905 va escriure l'opuscle Enseñanza integral (1905), en defensa d'aquest sistema d'ensenyament. S'integrà en el Museu Pedagògic Experimental de Francesca Rovira de Forn, creat en 1905. En aquests anys formà part de diverses institucions culturals catalanes, com ara l'Agrupació«Avenir» (Leopoldo Bonafulla, Felip Cortiella Ferrer, Joan Usón, etc.) o la Secció Catalana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI). En 1906 retornà a Sabadell i fundà i dirigí, amb el suport de la Federació Obrera de Sabadell, l'Escola Integral (1906-1909). En 1907 va fer una conferència a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i en 1908 publicà la revistaCultura, propugnant la creació d'una Biblioteca Populars per a Obrers. Coincidia amb els projectes educatius ferrerians, però els considerava molt difícils d'aplicar per manca de professorat i de llibres adequats, reivindicant més la línia de Paul Robin d'educació integral i d'altres pedagogs (Piotr Kropotkin, Luigi Fabbri, Johann Heinrich Pestalozzi, Maria Miller, Lev Tolstoi, Sébastien Faure, Madeleine Vernet, etc.). En 1909, arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i la seva repressió, passà a França i després emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) dirigí durant un mes l'Escola Lliure del barri de Villa Crespo i conegué destacats militants anarquistes (John Greaghe, Alberto Ghiraldo, Apolinario Barrera, Rodolfo González Pacheco, Félix Basterra, Julio Barcos, Carlos Balsán, José de Maturana, etc.). Arran de l'atemptat de Simón Radowinsky contra Ramón Falcón, va ser detingut uns dies. L'ambient argentí no li va agradar i quatre mesos després d'arribar a Amèrica s'instal·là a l'Uruguai. A Montevideo, gràcies al suport de José Arechavaleta, Francisco Vázquez Cores i Manuel B. Otero, esdevingué funcionari de la Biblioteca Magisterial, adscrita al Ministeri d'Instrucció Pública, a més de tenir un càrrec en el Consell d'Ensenyança Primària. Entre 1909 i 1912 fou redactor de Los Anales de Instrucción Primaria i de l'Enciclopedia de Educación. Amb el suport d'Herminio Calabaza, en 1912 fundà a Montevideo la Lliga Popular per a l'Educació Raonada de la Infància i el seu periòdic Infancia, que dirigí entre 1913 i 1914. En aquest mateix 1912 ingressà en la maçoneria uruguaiana, de la qual acabà escalivat. En 1913 va crear l'Escola Integral de Montevideo, única escola racionalista integral existent a l'Uruguai. En 1915 retornà a Catalunya i s'encarregà d'escoles racionalistes a diverses poblacions, com ara Lloret de Mar (1915), Alaior (1918) i Carlet (1919). En aquests anys s'interessà per les qüestions naturistes i en 1922 fundà a Carlet (Ribera Alta, País Valencià) el periòdic El Naturista. Periódico de higiene, educación, ciencias, artes y crítica, exercint la corresponsalia de la revista Helios. A València creà el Centre Naturològic i s'oposà a les decisions de l'Assemblea Naturista d'aquesta ciutat. Amic personal d'Henri Zisly i seguint les posicions d'Émile Gravelle, reivindicava un «naturisme integral» (hidroteràpia, fitoteràpia, vegetarianisme, etc.), que abracés tots els camps de la vida humana (físic, social, ètic, científic, artístic, etc.) i treballà en la celebració d'un Certamen Naturista Ibèric que donés més ressò a la realitat social i revolucionària, tot en relació amb l'anarquisme; aquest certament, que s'havia de celebrar a Lisboa (Portugal), finalment no reeixí per discrepàncies entre els organitzadors. En 1922, quan anava a ocupar la direcció de l'Escola Lliure de Terrassa, per mor de la intensa repressió existent i poc abans del cop militar del general Primo de Rivera, emigrà definitivament a Montevideo (Uruguai). D'antuvi treballà com a cap d'arxiu en una empresa editora de diaris burgesos i després d'administratiu en el Consell d'Ensenyança fins a la seva jubilació en 1955. A la capital uruguaiana creà la seva pròpia editorial i revista (Analectos), fou redactor d'El Diario i de La Mañana, i col·laborà en diferents publicacions (La Calle, El Mundo, La República, etc.). Entrà a formar part dels cercles independentistes catalanistes a Montevideo encapçalats per Manuel Massó Llorens i en 1928 fou un dels fundadors, amb son fill Albà Rosell Figueres i Adolf Gamundi Roig, del Grup Separatista Avant –molt crític amb l'actuació de Francesc Macià Llussà, d'Estat Català i del Grup Nacionalista Radical–, dirigint entre 1928 i 1930 el seu òrgan oficiós quinzenal Nova Catalunya. Periòdic d'acció del separatisme català a Sud-amèrica, marcadament antiamericanista. Durant sa vida col·laborà, amb diferents pseudònims (Antonio Roca,Dr. Frank Aube,Laboremus, Laureano d'Ore, Germina Alba,J. E. Martí, Héctor Palmira Luz, Avenir Alba, Victoria Zeda, Héctor Thales, El Otro, etc.), en moltíssimes publicacions periòdiques, com ara Acracia,Ahora, Anales de Instrucción Primaria, El Autor Uruguayo,Avenir, Boletín Informativo, Cenit,CNT, Ciencia Social, Le Combat Syndicaliste, Cultura, Cultura Proletaria, Escuela Moderna, La Fuerza,Helios, Infancia,Inquietudes, Juventud,Naturismo, El Naturista, Nova Catalunya,Nueva Humanidad, Los Nuevos,Orto, La Protesta, Redención,Ruta, El Sindicalista, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Trabajo, Umbral, etc.És autor d'Adaptación (humano actor) tramoya en ocho cuadros (sd), Argamasa social (sd), La argolla (sd), Artistes (sd), Aventando cenizas (sd), Calvari (sd), Bromas y veras o La cachada (sd), El dret a la vida (sd), Coeducación (sd), Colonia de amores (sd), Comentarios sobre educación (sd), El condenado (sd), El coupletismo (sd), Del natural (sd), La educación del pueblo (sd), ¡La educación de vuestros hijos, hombres libres! (sd),En el vacío (sd), Esbozo de un plan de educación razonada (sd), Espejuelos (sd), La fábrica. Bosquejo en un acto (sd), Factores para una educación revonvadora (sd), Floshilda Darien (sd), La Francia de ayer (sd), Los golosos (sd), La guerra y la escuela (sd), La guerra y nuestros puntos de vista (sd), Hacia el futuro. Sinfonieta sociológica (sd), Hipnosugestiomanía (sd), Instrucció i analfabetisme (sd), Iberia en la estacada (sd), Lícidas el Pastorcillo. Cuento infantil en cuatro actos (sd), Els llaminers (sd), Els llenyataires (sd), Migala (sd), La mujer y la sociedad (sd), Naturismo práctico en la sociedad y en las colonias (sd), Naturlogía humana (sd), Nidales (sd), Plors del cor (sd), El poder de la educación (sd),Qué cosas sabe abuelita (sd), Rasgos y anécdotas (sd), Realidades. Comedia en dos actos (sd), La renovación de la escuela desde el punto de vista naturista (sd), Risas y llantos (sd), Ruinas (sd), Sirenas (sd), El teatro y la infancia (sd), Teatro infantil. Diálogos (sd), Voluntad... y multiplicaos (sd), Claror lejana (1904), Enseñanza integral (1905), El tío Corneja (1908), Deberes (1912), La escuela ideal (1912), Astorga y el naturismo (1913), El actual momento histórico y los problemas educativos (1918), Lluita de classes (1918), Maternología (1918), Naturismo y educación de la infancia (1918), El poble sobirà (1918), Albores (1919 i 1932), Fraternal (1919), Opiniones y comentarios sobre viruela y vacuna (1919), Aspecto médico-social de la dignidad humana (1921), Una visita a Macrobia (1921),Naturismo en acción (1922), La protección masónica (1927), En el país de Macrobia (1928), Cataluña Nación (1900-1927) (1930), Alba y ocaso (1935), La Alemania de hoy (1940), Recuerdos de un educador (1940), La mentira escolar (1944), Las vidas por ideales (1944), Monólogos. F. Sánchez, puertas adentro (1951), El naturismo en el banquillo (1951), Teatro y arte (1952), Rasgos y anécdotas de algunas personas (1952), La llamada (1953), En plena civilización (1954), La otra humanidad (1954), Planeta en el vacío (1954), El naturismo integral y el hombre libre (inèdit), Vidas trágicas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), Vidas truncas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), etc. Albà Rosell Llongueras va morir el 28 de maig de 1964 a Montevideo (Uruguai) i fou incinerat al Cementiri del Nord d'aquesta ciutat.

***

Domenico Girelli (1988)

Domenico Girelli (1988)

- Domenico Girelli: El 19 de febrer de 1893 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Girelli. En 1905 emigrà a Homécourt (Lorena, França), on son pare Giovanni feia feina d'obrer en una fàbrica, i començà a treballar com a rentaplats amb un sou de 20 francs al mes en un petit restaurant portat per immigrants italians. En 1908 va envellir-se un any en la data de naixement per poder ser contractat a la fàbrica on son pare treballava. En aquesta època, sota la influència de Virgilio Gemelli, responsable del grup anarquista local, esdevingué llibertari i, apassionat per la lectura a la qual dedicava cinc o sis hores diàries després de la seva jornada laboral, adquirí una sòlida cultura autodidacta. Durant unes vacances passades a Civitella es va fer amic de nombrosos joves anarquistes, com ara Cairo Giovannini i Leandro Arpinati, anarcoindividualista que esdevindrà més tard un dels feixistes més destacats de Bolonya. En 1913, després que son pare el convencé de no declarar-se insubmís a l'Exèrcit, retornà a Itàlia per fer el servei militar. Després d'uns mesos es trobava en un estat de depressió moral i física tan desastrós que obtingué un permís d'un any de convalescència per passar-lo a casa. Mentre se'n recuperava, el juny de 1914 esclatà la «Setmana Roja», vaga insurreccional en la qual participà en totes les manifestacions i es recorda que desplegà una bandera roja i negra al cim d'una torre a Civitella. Un cop acabat el moviment, retornà al seu batalló a Verona. Arran de la declaració de guerra, refusà portar armes i declarà que s'estimava més anar a la presó, però acceptar marxar al front com a infermer. El novembre de 1917 caigué presoner de les tropes alemanyes i enviat a un camp d'internament a Hongria on durant els últims mesos de la contesa treballà amb una família pagesa. Alliberat un cop acabada la guerra, acabà el seu servei militar i retornà a Civitella. Durant les eleccions de 1919 participà activament en la campanya antielectoral. A finals d'aquell any, buscant feina, marxà a Bolonya on el 8 de gener de 1920 va ser detingut durant una manifestació; jutjat, va ser condemnat, però la pena va ser suspesa i hagué de retornar a Civitella. Ben aviat tornà a Bolonya i començà a treballar a la fàbrica metal·lúrgica «San Martino Macchine Agricole», on feien feina una quinzena de companys llibertaris, entre ells Emilio Grassini. Encara que no afiliat, participà en les activitats del grup de la Unió Sindical Italiana (USI) i el setembre de 1920 durant l'ocupació de la fàbrica ajudà en el seu funcionament sota control obrer. Amb altres companys fabricà nombroses bombes i a finals de desembre de 1920 va ser implicat en un robatori d'armes en una caserna. Retornà a França, d'antuvi instal·lat a Romans i després a París, on durant sis anys treballà a les fàbriques Renault fins que va ser acomiadat arran de la vaga del Primer de Maig de 1930. Va ser detingut en nombroses ocasions a causa de la seva militància. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i va combatre al front d'Aragó. L'abril de 1937 obtingué un permís i marxà a París per visitar sa companya i sos infants. Quan retornava a la Península amb un grup de companys, va ser detingut a la frontera i tancat quatre mesos a Perpinyà. Després marxà a Montpeller abans d'arribar a París, on renuncià de retornar a Espanya arran dels fets de «Maig de 1937» i de la repressió estalinista engegada. A París, en debats públics, s'enfrontà al dirigent comunista Luigi Longo, a qui acusà de complicitat en l'assassinat de Camillo Berneri i d'altres companys anarquistes. El juliol de 1938, durant la visita de la família reial britànica, va ser detingut i expulsat a Bèlgica, però l'endemà aconseguí arribar clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca on va fer feina en multituds d'oficis, sempre acomiadat per la seva militància. En 1940, durant l'ocupació nazi, va ser denunciat per la policia francesa com a«antifeixista i antic combatent a Espanya» i tancat pels alemanys a la presó parisenca de la Santé. Durant els seus interrogatoris per part de la Gestapo declarà que havia anat a la Península buscant feina i passat quatre mesos va ser alliberat. Durant la guerra son fill va ser enviat al servei obligatori de treball a Alemanya on morí. No participà com altres companys en la Resistència, ja que considerava el conflicte bèl·lic com a una disputa entre Estats. A l'Alliberament, va ser detingut i empresonat durant quatre mesos per haver amagat armes que procedien de la Resistència. A partir de la postguerra residí a Suresnes, on continuà defensant el pensament llibertari i participant en les activitats de la Casa d'Itàlia i del Centre Cultural Italià a París. Assistí a nombrosos congressos, com l'internacional de Carrarra de 1968, i durant els anys setanta participà en nombrosos debats i reunions tinguts al local parisenc de la CNT en l'Exili. Després de la mort de sa companya, durant la dura repressió del moviment anarquista italià esdevinguda als anys setanta i vuitanta ajudà nombrosos companys exiliats fet pel qual va haver de patir continus escorcolls policíacs. Domenico Girelli va morir durant la nit del 3 al 4 de maig de 1991 a Suresnes (Illa de França, França) i com a bon lliurepensador, vegetarià i abstemi, deixà el seu cos a la medicina; però finalment fou incinerat. La seva biblioteca personal va ser donada a la Biblioteca Llibertària«Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Francisco Trigo Domínguez al seu despatx

Francisco Trigo Domínguez al seu despatx

- Francisco Trigo Domínguez: El 19 de febrer de 1898 neix a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya) el químic i sanitari anarquista i anarcosindicalista Francisco Trigo Domínguez. Fill d'una família benestant i conservadora, son pare, José María Trigo González, era comerciant de vins; sa mare es deia Adulfa Domínguez Trigo. Entre 1904 i 1906 son pare fou regidor de Nerva i durant la dictadura de Primo de Rivera va ser tinent d'alcalde, promotor de la Unió Patriòtica a Nerva i, en 1926, alcalde per ofici del governador civil; en 1927 dimití davant el nou governador i un carrer de la població porta el seu nom. Francisco Trigo tingué aficions literàries des de petit i el setembre de 1915 publicà l'obra teatral Amor y guerra. Drama en tres actos, que es representà a Nerva aquell mateix any; també en 1915 publicà un conte. En 1916 obtingué el títol de pèrit químic, cursat a l'Escola d'Arts i Indústries de Cadis (Andalusia, Espanya), adscrita a la Universitat de Sevilla. Les seves inquietuds socials li van impedir continuar amb el negoci familiar i s'instal·là al nord d'Àfrica. En 1922 s'adherí a la Lliga Espanyola dels Drets de l'Home. L'1 de gener de 1925 es casà a Melilla amb Rosalía Martín Álvarez i aquell mateix any s'integrà en la Creu Roja Espanyola. Poc després, a Tetuan, nasqué son primer fill, Amando Francisco. L'abril de 1927 nasqué a Nerva Angelita, alhora que publicà el llibre Nerva. Un año de actuación municipal, on explica l'actuació de son pare a l'ajuntament d'aquesta localitat. Encara va tenir dues filles més, Adulfa i Amapola, nascuda en 1933. En 1927 obtingué una plaça de funcionari com a auxiliar tècnic a l'Hospital del Rei de Madrid, encarregant-se del servei de calefacció a la Infermeria Victoria Eugenia. A Madrid començà la seva vinculació al moviment llibertari i en 1929 fou un dels fundadors (carnet número 1) del Sindicat de Sanitat i Higiene de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). També participà en el grup anarquista «Los Libertos», integrant en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), juntament amb Melchor Rodríguez García, Celedonio Pérez Bernardo i Luis Jiménez, grup que actuà a l'Ateneu de Divulgació Social. El 6 de juliol de 1930 va ser nomenat delegat en l'Aliança Republicana del Partit Republicà de Chamartín de la Rosa (Madrid, Castella, Espanya), partit del qual va ser nomenat secretari. El 15 de desembre de 1930, arran de l'aixecament militar tres dies abans dels capitans Fermín Galán Rodríguez iÁngel García Hernández, va ser detingut com a membre del Comitè Revolucionari i per la seva intervenció en la lluita a Cuatro Vientos (Madrid, Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a diversos anys de presó, ingressant a la Presó Model de Madrid, encara que sortí mesos després amb la proclamació de la II República espanyola el 14 d'abril de 1931. L'estiu de 1931, durant la destacada vaga de la Telefònica, va ser relacionat amb la col·locació d'explosius a Madrid, fets pels quals va ser detingut. El maig de 1933 va ser novament detingut amb la comadrona cenetista Antonia Orán Cuello. El juny de 1931 participà, en nom del Sindicat de Sanitat i Higiene madrileny, en el III Congrés Nacional de la CNT celebrat a Madrid i el maig de 1936 en el IV Congrés Nacional confederal portat a terme a Saragossa (Aragó, Espanya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional provisional, màxim òrgan de coordinació confederal, i com a tal la nit del 18 de juliol va anar cap a Saragossa per a conèixer de primera mà la situació, però en arribar la ciutat ja estava en mans de l'exèrcit rebel. Participà en els enfrontaments amb els militars aixecats a Madrid i després de la seva derrota s'incorporà com a combatent voluntari. Quan lluitava a la carretera d'Extremadura, va ser cridat, a proposta del Sindicat de Sanitat i Higiene, per la ministra confederal Frederica Montseny Mañé perquè s'encarregués de les competències del Ministeri de Sanitat a Madrid en el moment en que el govern de la II República s'havia traslladat a València (País Valencià). Com a delegat del Ministeri de Sanitat a Madrid, actuà com a conseller de Sanitat de la Junta de Defensa de Madrid, organisme presidit pel general José Miaja Menant i que no tenia competències sanitàries; en aquest càrrec mantingué i impulsà els serveis sanitaris madrilenys i protegí els sanitaris de la ciutat independentment de la seva ideologia, salvant la vida de molts d'aquests. Organitzà el primer Batalló Antigas espanyol, del qual va ser membre del Comitè Polític i capità d'aquest. El maig de 1937, amb la sortida dels ministres llibertaris del Govern de la II República, presentà la seva dimissió. Reincorporat a l'activitat sindical, va ser nomenat secretari de la Federació Regional del Centre de Sanitat i Higiene. També, des de començaments de 1938, es reincorporà a l'exèrcit com a comissari de Batalló, desenvolupant funcions de comissari delegat de Sanitat en l'Exèrcit de l'Est a Catalunya. L'abril de 1938, quan el confederal Segundo Blanco González ocupà la cartera del Ministeri de Cultura, va ser nomenat delegat especial de la Subsecretaria de Sanitat en les províncies de Madrid, Toledo, Guadalajara, Cuenca, Ciudad Real i Extremadura. L'octubre de 1938 quan el metge anarcosindicalista Emilio Navarro Beltrán presentà la seva dimissió en la Subsecretaria de Sanitat, assumí la delegació de Sanitat a tot l'Estat, llevat de Catalunya. El febrer de 1939, s'encarregà interinament de la Subsecretaria de Sanitat per absència del titular, quan la pèrdua de Catalunya anticipava la victòria franquista, i el 13 de març, dies abans d'acabar la guerra, acceptà del Consell de Defensa, fent costat l'acció de Segismundo Casado López, Cipriano Mera Sanz i Julián Besteiro Fernández, el nomenament de subsecretari de Sanitat. Aguantà fins el final a Madrid i quan les tropes franquistes ja entraven a la ciutat, marxà cap al port d'Alacant, però sabent que les seves opcions de sortir del país eren nul·les. Apressat, va ser enviat al camp de concentració d'Albatera i tres mesos després a Madrid; d'allà pogué sortir amb sa família cap a Nerva, però va ser denunciat per un sacerdot pocs dies després i empresonat als soterranis de l'ajuntament. A partir d'aquí patí un llarg període d'empresonaments i desterraments. Detingut preventivament a la presó madrilenya de Torrijos, en 1940 va ser processat sumaríssimament d'urgència. El març de 1942 va ser condemnat per un consell de guerra pel delicte d'«auxili a la rebel·lió» a 12 anys de presó major. Poc després, el juny de 1942, el Tribunal Especial pera a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme el va condemnar a altres 12 anys i un dia de presó menor per la seva participació, amb el nom de Germinal, en la lògia maçònica «España Democrática». Després dels recursos pertinents, aquesta última condemna va ser rebaixada a sis anys i un dia de confinament, que patí a Santoña. En aquesta població càntabra visqué amb sa família, vivint com pogué de fer classes particulars. Intentà en diverses ocasions, per motius laborals i de salut, que el seu confinament fos fitxat al llevant peninsular, però sempre li van ser denegades les sol·licituds. Finalment, el juny de 1944 la seva demanda va ser acceptada i es pogué traslladar a Alacant (Alacantí, País Valencià) per treballar a l'empresa «Seguros Peninsular» com a inspector regional d'assegurances. Després de nous intents de trasllat per motius de treball, en 1946 pogué instal·lar-se a Madrid. En 1948 acabà de purgar la pena de confinament. Malgrat que a partir de 1953 es pogué reincorporar en la seva feina de Sanitat, mai no tingué oportunitat de retornar al seu antic lloc de treball. Durant sa vida publicà una altra obra teatral, El honor de las mujeres, de la qual encara no s'ha trobat cap exemplar, i deixà inèdit un text on analitza la seva actuació durant la guerra,El tesoro perdido. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Francisco Trigo Domínguez (1898-?)

***

Banderí de l'esquadrilla republicana "Alas Rojas" de Sariñena

Banderí de l'esquadrilla republicana "Alas Rojas" de Sariñena

- Gabino Lavilla Arcal: El 19 de febrer de 1909 neix a Sariñena (Osca, Aragó, Espanya) el llaurador anarcosindicalista Gabino Lavilla Arcal. Afiliat al SindicatÚnic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sariñena, el desembre de 1933 fou detingut arran de la insurrecció llibertària de Villanueva de Sigena. Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Local de la CNT de Sariñena i vocal del primer Comitè Revolucionari. També fou representant de les col·lectivitats de Sariñena i en 1937 denuncià les agressions de la 27 Divisió «Carlos Marx» contra aquestes. Estava unit lliurement amb Josefa Angas, d'Albalatillo. Detingut pels feixistes, fou condemnat a 30 anys de presó. Després se'n va perdre tot rastre.

***

José Molina Ortega ("Acracio Ruiz Gutiérrez")

José Molina Ortega (Acracio Ruiz Gutiérrez)

- José Molina Ortega: El 19 de febrer de 1908 –encara que en l'exili francès manifestà com a data de naixement el 21 de maig de 1911– neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Molina Ortega, també conegut com Acracio Ruiz Gutiérrez. Sos pares es deien Manuel Molina i Manuela Ortega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 vivia a Madrid (Espanya) on treballava fent armadures per a la construcció. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 marxà amb Cipriano Mera Sanz cap a l'operació de control de Conca (Castella, Espanya) i després participà en la creació de la Columna«España Libre» i del Batalló«Espartaco». Entre 1937 i 1938 va fer de comissari polític de la 77 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan la derrota era evident, participà en la contraofensiva contra l'estalinisme juntament amb Cipriano Mera Sanz, José Torremocha Arias, José Luzón Morales i Eduardo Val Bescós. L'últim dia de la guerra abandonà la Península des de Gandia (Safor, País Valencià) cap al Regne Unit. A l'exili londinenc milità en la CNT i a finals dels anys quaranta va ser secretari d'aquesta organització a Gran Bretanya, alhora que col·laborà en el periòdic Reconstrucción,òrgan dels exiliats a Gran Bretanya del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El febrer de 1949 fou delegat a la II Conferència Intercontinental del MLE-CNT a l'exili. Va ser delegat als congressos confederals de 1960 i 1961. En 1962, arran del Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània), entrà a formar part de la direcció de Defensa Interior (DI) des de Londres. En el Congrés confederal d'octubre de 1963 encapçalà la candidatura opositora a Germinal Esgleas Montseny. Fou delegat per Anglaterra al Congrés de la CNT de l'estiu de 1965 celebrat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), el qual abandonà juntament amb altres militants (Cipriano Mera Sanz, Acracio Bartolomé Díaz, Luis Andrés Edo, Marcelino Boticario Sierra, Octavio Alberola Suriñach, Ramón Álvarez Palomo, Josep Peirats Valls, etc.). El febrer de 1967 va fer una conferència a Londres, l'any següent ocupà la secretaria del Nucli Confederal de Gran Bretanya i en 1970 s'encarregà de la Secretaria de Premsa. Establert a Montpeller, on feia feina de pintor, en 1972 va ser membre de la Comissió de Relacions dels Grups d'Afinitat de França. En 1973 assistí a la Conferència de Narbona (Llenguadoc, Occitània). En 1975, amb la mort del dictador Francisco Franco, retornà a la Península i s'instal·là a Novelda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). En els anys vuitanta passà a viure a Madrid. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste, Esfuerzo,España Fuera de España, Mujeres Libres i Reconstrucción, Solidaridad Obrera, entre d'altres. Sa companya fou María Suceso Portales Casamar. José Molina Ortega va morir el 3 de gener –algunes fonts citen erròniament el 4 de gener– de 1994 a Móstoles (Madrid, Espanya) i va ser incinerat.

José Molina Ortega (1909-1994)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Multatuli (1862)

Multatuli (1862)

- Multatuli:El 19 de febrer de 1887 mor a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Havia nascut el 2 de març de 1820 al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a les Índies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar amb èxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins els àmbits socialista i llibertari. Va ser el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la«Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Novetats editorials: Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor) - Memòria de la transició - Jaume Vicens (diari dBalears)

0
0

Novetats editorials: Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor) - Memòria de la transició - Jaume Vicens (diari dBalears)-


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats. (Jaume Vicens)


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats.

Efectivament, l’estudi, presentat fa poques setmanes, continua aquesta línia d’investigació, però amb noves aportacions. López Crespí comença el llibre amb una anàlisi molt lúcida de les condicions socials, econòmiques i polítiques que abocaren Mallorca al desordre —també hi ha referències d’eivissencs i menorquins— i Espanya a la revolució proletària d’Astúries, any 1934, i a la posterior guerra civil de 1936. Ho lliga a la crisi general dels anys vint i trenta, anys que «... un gran sector del capitalisme internacional (Alemanya, Itàlia, el Japó) es decideix pel feixisme com a fórmula política convenient per augmentar els beneficis de la gran propietat i poder entrar, d’aquesta manera, en una nova fase d’acumulació de capital.» El bloc dominant necessitava garantir, per mor de la progressiva revolta popular, un grau de repressió altíssim.

Assentada aquesta base, l’escriptor pobler fa un repàs al paper que representaren, durant la guerra civil i la immediata postguerra, els germans Villalonga, en Miquel i en Llorenç; l’escriptora llucmajorera Maria Antònia Salvà, el canonge Llorenç Riber i Joan Estelrich. Però López Crespí ben aviat pren cap als anys seixanta i setanta del segle passat. Ve un poc de nou la gran quantitat de persones, vinculades a la cultura, que varen haver de sofrir l’opressió franquista, segons divulga el llibre Repressió i cultura durant el franquisme, una bona part de les quals ignorades o, ben segur, oblidades. És per això que insistim a dir que aquesta feina de recuperació li hem d’agrair.

Ha fet bé a recordar-nos la immensa feinada que va desplegar Francesc de Borja Moll, primer intel·lectual de referència en el món de les lletres balears. Sense la seva aportació infatigable, la feinada que anteriorment també va fer mossèn Alcover segurament no hagués estat tan útil. Repressió i cultura durant el franquisme també és la història dels homes i les dones que durant l’època dels anys seixanta i setanta, varen organitzar, així com pogueren, l’oposició al règim, Borja Moll un dels principals.

Les aules de poesia, de teatre i de novel·la que s’organitzaren durant els anys 1966, 1967 i 1968, i que dirigien Jaume Adrover i Bienvenido Àlvarez. També Gabriel Cortès, Antoni Comes o els crítics literaris Jordi Carbonell o J. L. Marfany. Hem posat esment als homes potser més poc coneguts, perquè en aquestes aules també hi participaren Llompart, Vidal Alcover o Guillem Frontera i coneguts escriptors del Principat. Naturalment que tots aquests afanys destinats a divulgar la cultura, comportaven el risc d’haver de fer front a la censura i a la repressió franquista. El llibre detalla els fets.

Durant els anys 60 i 70 destaquen dos germans, Biel Noguera Vizcaíno, pintor, i el seu germà, Pere Noguera, per ventura més conegut perquè va ser un home dedicat a les arts escèniques i director del teatre Principal. El llibre de López Crespí destina un bon apartat a la pintura de Biel Noguera. Una altra part del llibre la titula L’antifranquisme cultural en els anys seixanta: el cineclub universitari que va néixer l’any 1964 i els principals impulsors del qual varen ser Antoni Figuera i Francesc Llinàs. Escriu López Crespí: «En Vicenç Mates, home cabdal, juntament amb en Jaume Vidal, en la història del cine a Mallorca.» Són els anys que la policia política franquista va assassinar l’estudiant Ruano i el dirigent comunista, Julián Grimau.

Un altre capítol, La revolta de l’art a Mallorca: El grup Tago, Bes, la Mostra d’art pobre, Ensenya 1 i el grup Criada. La lluita cultural antifeixista i anticapitalista que també arribava al camp de la plàstica. Ara és impossible reproduir tots els noms que tenen algun protagonisme al llibre. Escriu, en aquell moment, Damià Ferrà-Pons: «La cultura ha pres consciència de la seva responsabilitat.» En aquest capítol es dedica un bon espai a la història de la revista Triunfo, una publicació de referència per a l’esquerra en aquell moment, i editada a València per primer pic l’any 1962. Altres capítols del llibre estan dedicats a les editorials catalanes dels anys 60 i 70 i a la lluita contra la censura; els afanys per a poder burlar-la. També al teatre mallorquí que es va sobreposar al teatre denominat, despectivament, rekional, expressió representativa de l’autoodi. Els precedents del teatre de qualitat, el de Llorenç Moyà i Llorenç Capellà, en Mingo Revulgo. Les aportacions posteriors d’Alexandre Ballester i el mateix López Crespí, entre altres autors.

El llibre acaba, o gairebé, amb un recordatori dels escriptors Miquel Mas, Joan Perelló i Serra de Gayeta, i amb l’arribada de les despulles de Gabriel Alomar, a l’aeroport de Son Sant Joan, l’any 1977, provinents del cementiri jueu d’El Caire. Crec que aquest apartat final, dedicat a la figura d’Alomar, té un caràcter simbòlic perquè López Crespí, d’aquesta manera, ha volgut fixar l’origen modern de la lluita que va protagonitzar la gent de la cultura a Mallorca. I res pus, sols afegir que hem hagut de resumir molt el comentari del contingut d’aquest llibre que també inclou un magnífic pròleg de Mateu Morro i una molt bona presentació de l’escriptor Llorenç Capellà.

(19-II-2019)


Certamen de glosa escrita a Santa Maria del Camí

0
0

Certamen de Gloses organitzat per l’ajuntament de Santa Maria del Camí, seguint el llegat de l’Associació Cultural Amics de la Glosa

Plec de Condicions

L’Ajuntament de Santa Maria del Camí convoca un CERTAMEN DE GLOSES (POESIA POPULAR) que es regirà pel plec de condicions següent:

8.1- En l’apartat “assumpte” hi ha de posar “Certamen de glosa”.

1-

2- 3-

Les gloses seran de tema lliure. Cada concursant podrà presentar fins a tres obres.

Els treballs han de ser originals i inèdits, redactats en llengua catalana. Hauran de tenir un mínim de seixanta versos.

4-
incloses totes les obres que s’hagin enviat en temps i forma.

El termini de presentació acabarà dia 24 de febrer del 2019, considerant-se

5- Els treballs concursaran anònimament, per la qual cosa el nom de l’autor no pot aparèixer en cap lloc de les obres presentades.

6- Les gloses es poden presentar en paper a l’Ajuntament o bé es poden enviar telemàticament.

7- Lliurament en paper: s’ha d’entregar l’obra a l’Ajuntament de Santa Maria, Plaça de la Vila, 1.

7.1- Cada treball ha de tenir un títol i s’ha de presentar per triplicat dins un sobre.

7.2- Dins el sobre hi ha d’haver la plica corresponent, en què es farà constar el títol de l’obra i les dades de l’autor: nom i llinatges, adreça, codi postal, localitat, adreça electrònica i telèfon de contacte.

8- Lliurament telemàtic: s’ha d’enviar l’obra per correu electrònic a l’adreça santamariacultura@gmail.com

8.2- En el cos del missatge s’explicitarà el títol de l’obra.

8.3- L’original que opti al premi s’ha d’adjuntar al correu en format PDF (no s’admetrà cap altre tipus de format). Aquest document tendrà com a títol el mateix de l’obra

9- Qualsevol obra presentada que no s’adapti a alguna de les condicions d’aquest plec serà declarada fora de concurs.

10- Els premis seran els següents:

  1. Primer premi en metàl·lic de 400€

  2. Segon Premi en metàl·lic de 250€

  3. Tercer premi en metàl·lic de 200€

11- El jurat estarà format per tres persones de reconegut prestigi dins el món de la literatura popular.

12- Queda a parer del jurat declarar deserts els premis, així com també concedir els accèssits que consideri oportuns.

13- Les decisions del Jurat són inapel·lables

14- El lliurament dels premis tindrà lloc a l’AUDITORI DE SES CASES DES MESTRES de Santa Maria del Camí, el divendres 28 de febrer de 2019 a les 21:00h. Els guanyadors del primer, segon i tercer premi, o les persones en qui deleguin, llegiran en públic els treballs premiats.

15- Els organitzadors es reserven els drets d’editar un llibre amb els treballs que es presentin al concurs, tant si són premiats com si no.

16- El sol fet de concursar implica l’acceptació de les condicions incloses en aquest plec.

17- Qualsevol cas no previst en aquest plec de condicions serà resolt pels organitzadors.

El nou urbanisme: la fi del cotxe privat.

0
0
   

         El nou urbabisme: la fi del cotxe privat.

       

 

   En Vicent Guallart, a l’avantguarda de de la innovació de les ciutats, veu imminent la desaparició de l’automòbil. Preveu que la circulació serà satisfeta per el transport públic i els nous mitjans elèctrics com són els patinets.

  Per entendre la cosa, vegeu l’article publicat a Vilaweb que reprodueixo a continuació:

 

 

L’arquitecte Vicente Guallart (València, 1963) acaba de guanyar el concurs internacional per a urbanitzar un nou centre a la ciutat xinesa de Shenzhen. Ha ideat un centre sense cotxes privats, amb edificis en forma de muntanya i un corredor ecològic que el travessa. Guallart viu a Barcelona, però passa més de la meitat del temps a la Xina, Rússia i els Estats Units. Va ser el primer director de l’Institut d’Arquitectura Avançada i, durant quatre anys, va ser l’arquitecte en cap de la ciutat de Barcelona, sota el mandat de Xavier Trias. Autor del llibre La ciutatautosuficient, on advocava per les ciutats ecologistes, en aquesta entrevista parla del seu projecte, d’urbanisme i del futur de les ciutats.

La ciutat de Shenzhen neix el 1979. Com l’hem d’imaginar?
—A Europa parlen de regions, a la Xina de províncies. La província de Guangdong és la més rica de la Xina, l’equivalent de Califòrnia. I Shenzhen n’és la ciutat tecnològica, equivalent a San Francisco. Forma part del conglomerat tecnològic més important de la Xina. Són uns dotze milions de persones. Vuit Barcelones. És la primera ciutat on Apple feia l’iPhone. Ara ja no. De fet, és la fàbrica del món. El lloc on hi havia la concentració més gran de fàbriques. I s’hi veuen les diverses generacions de ciutats. Els edificis d’habitatges dels setanta, vuitanta i noranta. La compararia amb Singapur. I entén que la urbanitat és molt important. Jo hi he descobert la primera ciutat descentralitzada del món. No té un centre i prou. En té molts. Hi ajuda el fet que no tingués un centre històric que cresqués de manera radial. Hi ha diversos centres. És una ciutat força única. És allò que Dubai voldria ser.

Hi urbanitzareu 2 milions de metres quadrats. Això, per comparació, què seria?
—Això seria mig Poble Nou de Barcelona. Abans, aquesta zona era un parc temàtic. Hi havia una Torre Eiffel petita, una muntanya russa dins un llac, i tot de coses que ara estan obsoletes. Ho tenen clar: s’ha de reformar. I volen fer dues coses. D’una banda, aixecar un dels nuclis urbans, que tindrà un edifici alt de 400 metres. I d’una altra banda, el gran repte (i per a això vam guanyar el concurs), que és reconstruir un corredor ecològic, entre la muntanya i el mar, que s’havia trencat. Un corredor verd. Hi hem projectat una malla semblant a Nova York, i el corredor ecològic.

Voleu fer un edifici en forma de muntanya?
—Si l’arquitectura és paisatge, els edificis són muntanyes. M’ha interessat l’arquitectura com a acumulació de matèria. I, per tant, aquest caràcter paisatgístic ens va fer pensar a fer una muntanya artificial. Un edifici emblemàtic en forma de muntanya. Dos-cents metres d’altura. Serà un centre de convencions. A la sala gran hi han de cabre cinc mil persones. I també hi posem un hotel a sobre.

Heu eliminat els cotxes?
—Hem eliminat el transport privat de l’espai públic. Els cotxes privats no hi podran circular. En el futur, el cotxe privat desapareixerà de les ciutats, de la mateixa manera que en van desaparèixer els cavalls.

I minibusos sense conductor.
—Aquí, a Sant Cugat, se’n va aprovar un, també. El futur de la mobilitat es basa en el transport públic, el transport personal (bicis, patinets) i els vehicles sense conductor. Són molt més segurs. S’ha demostrat que, en el 90% dels accidents, els responsables són les persones. Fa cent anys, els ascensors tenien una persona que premia el botó. I ara ja no. El vehicle sense conductor és un ascensor horitzontal.

Utilitzeu tecnologia blockchain.
—Fa anys que parlem de l’autosuficiència dels edificis. I ens imaginàvem que els edificis del futur generarien energia. Energia que gastaran a l’interior dels habitatges, la donaran per al vehicle elèctric o la vendran a la xarxa. Si agafem molts edificis que ho poden fer, ens cal un sistema d’intercanvi d’informació i de registre que no és pas una factura al mes, com ara. Cada petita quantitat d’energia que generem s’ha de registrar. I això és, literalment, blockchain.

Per què creieu que heu guanyat aquest projecte?
—Bona pregunta. Crec que vam guanyar sense por. Una malla amb carrers estrets, i sense vehicles a la superfície, no existeix a la Xina. I això vam proposar. Però també perquè ells estan molt oberts a noves idees. I nosaltres vam fer una barreja entre urbanitat densa i la idea del corredor ecològic.

Com serà el corredor?
—Seran un conjunt de parcs. I també vam proposar que les passeres que travessen les autopistes existents no fossin de quatre metres, sinó de cent. Entendre que si al segle XX hem construït el dret de conduir, ara hem de construir el dret de caminar. Això vol dir que no hem de fer solament passeres, sinó grans passeigs i superfícies.

Serà el vostre gran projecte?
—No. Ara el 50% del planeta viu a les ciutats, i som 7.000 milions de persones, és a dir que hi ha 3.500 milions de persones a les ciutats. Però diuen que l’any 2050 hi viurà el 70% de la gent. Això vol dir que hi ha 1.500 milions de persones que aniran a la ciutat. Hi haurà més projectes. A Europa ens pensem que la urbanització s’ha acabat. No és cert. Part del desafiament de salvar el planeta és que a aquests 1.500 milions de persones els fem bones ciutats. Ciutats del segle XXI. I reformes ben fetes. Vull abordar aquest objectiu: treballar els nous estàndards de les ciutats.

Vau tenir cap xoc cultural treballant a la Xina?
—La Xina és un altre món. I això vol dir, per exemple, que van amb unes altres aplicacions. No tenen Whatsapp, tenen WeChat. No tenen Google, tenen Baidu. Allà són un país comunista, i saben que les dades són de l’estat. No en tenen cap dubte. Al món occidental, encara ens preguntem si ens espien o no. A la Xina no en dubten: ens espien. I ho fa l’estat. I entenen que això és bo per a la societat. Ho entenen així. Poden entendre que ho fan de manera regulada. Aquí, en canvi, crec que ens enganyem, i ens espien igual. Nosaltres hem treballat amb gent xinesa intel·ligent que no tan sols ens van fer de traductors de llengua, sinó de cultura. I al revés. Jo els he fet de traductor cultural a ells. Era un procés doble. Ens han d’entendre. Però els hem d’entendre. I, clarament, tenen coses positives.

Per exemple?
—Shenzhen és una ciutat jove, i et trobes una gran alegria en segons quins espais. Hi ha reformes de districtes industrials absolutament excepcionals. Els concursos són nets i poc corruptes. Ho sé perquè he estat jurat. No m’he trobat mai ningú que em digués res. I els debats entre els membres eren de nivell. De nivell. La societat és molt formal i es tenen molt de respecte. No tens la sensació d’amistat com aquí, al món mediterrani, però estimen molt la família, i treballen de valent.

Es començarà a construir el 2020?
—Hem guanyat un concurs d’urbanisme. No de construcció. Ildefons Cerdà va guanyar el concurs i no va construir cap edifici. Però, certament, el nostre objectiu és començar a construir edificis a la Xina. Actuarem com a assessors. Això sí, voldríem que els edificis, com a mínim els més emblemàtics, siguin com els hem dissenyat.

Qui formava el vostre equip?
—Teníem gent a Beirut, Moscou, la Xina, Mèxic. Ex-estudiants de l’IACC, ara professionals. Gent molt bona. Content de treballar amb gent jove, que de fet és com treballen a la Xina. Per exemple, ara faig nous concursos i la mitjana és de 30 anys.

Com veieu l’urbanisme aquí a casa?
—Aquí, malauradament, no tenim debat sobre la manera de construir la ciutat ni sobre urbanisme. Per exemple, si les ciutats han de créixer o no. El pròxim desafiament de Barcelona és créixer en direcció als rius. Sempre hem estat una ciutat de mar. Però Barcelona també pot ser una ciutat de rius. El Besòs encara s’ha d’urbanitzar. I no hi ha cap pla. Construeixen algun edifici, però sense pla. Hem cregut que prenent petites decisions faríem una ciutat bona. I l’urbanisme requereix tenir grans idees, això ho vam inventar a Barcelona. Ara parlem només de les coses petites. I no de les coses importants. Nova York, Londres i Copenhaguen creixen en població. Barcelona ha de créixer o no? És un debat que no tenim. Ciutats pròsperes, com París, amb alcaldessa d’esquerres, han entès que cal tenir projecte, il·lusió, cal fer arquitectura i urbanisme innovador. Es proposen de construir sobre les rondes. Aquí començarem a parlar sobre això.

Heu seguit la cursa electoral de Barcelona?
—M’interessa. Visc a Nou de la Rambla. Tot i que el 60% del meu temps he estat a la Xina, Rússia i els EUA, visc a Barcelona. Encara s’ha de veure qui es presentarà a l’alcaldia i qui no. A Barcelona hem creat por al voltant de l’urbanisme. Jo vaig viure-ho. Era dolent parlar de certes coses. A Espanya, l’eco de la bombolla ha fet que no tinguem la calma per a parlar seriosament sobre què hem de fer a les ciutats les dècades vinents. Vaig escriure el llibre La ciutat autosuficient, i vaig defensar que les ciutats havien de tendir a produir la seva energia. S’han aprovat els acords de París. Barcelona ha signat que el 2050 vol ser una ciutat sense emissions. Haurà d’invertir molt i prendre decisions arriscades. Ara hi ha una desconnexió entre el missatge polític (zero emissions) i els projectes que fem.

Com valoreu la gestió d’Ada Colau?
—Tampoc no en tinc gaire opinió. L’àmbit urbanístic no li ha interessat. Ara comença a treballar l’àmbit de l’habitatge i mira de fer-ho bé. Van començar molt crítics i ara prenen bones decisions. Però crec que l’alcaldessa de Madrid ho ha fet millor, la veritat.

Colau no té oposició. 
—Exacte. Els mesos vinents podria debatre amb l’oposició novament. Sempre he estat a favor de ser una ciutat d’acollida, de donar benvinguda als immigrants i contra la pobresa energètica. Però més enllà de dir-ho, has de fer-ho. I amb projectes positius, perquè la gent visqui millor. Hem de treballar perquè tots siguem més rics, no pas més pobres.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2018/12/2_Vicente-Guallart_-Guallart-Architects_Pati-Nunez-Agency-11132201-e1544531054437-604x270.jpg

 Vicente Guallart, en una imatge d’arxiu

Per: Andreu Barnils

 

 

[20/02] Rossi cap al Brasil - Revolta de les subsistències - Atemptat contra Bonservizi - «La Protesta» - Pissarro - Philippe - Faas-Hardegger - Le Bris - Arrigoni - Benito - Bifolchi - Ciliga - Miguel Martorell - Blasco - Ulldemolins - Durand - Balkhov - Binimelis - Alfarache - Recasens - Gasperini - Rosa - Mulet - Patiño - García Sánchez - Pérez Mur - Prévôtel

0
0
[20/02] Rossi cap al Brasil - Revolta de les subsistències - Atemptat contra Bonservizi - «La Protesta» - Pissarro - Philippe - Faas-Hardegger - Le Bris - Arrigoni - Benito - Bifolchi - Ciliga - Miguel Martorell - Blasco - Ulldemolins - Durand - Balkhov - Binimelis - Alfarache - Recasens - Gasperini - Rosa - Mulet - Patiño - García Sánchez - Pérez Mur - Prévôtel

Anarcoefemèrides del 20 de febrer

Esdeveniments

Membres de la Colònia Cecília

Membres de la Colònia Cecília

- Giovanni Rossi embarca cap al Brasil:El 20 de febrer de 1890 un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), per iniciativa de Giovanni Rossi, embarca a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el vaixell «Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de«La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista.

***

Revolta de les subsistències

Revolta de les subsistències

- Revolta de les subsistències: El 20 de febrer de 1919 esclata un fort moviment de protesta a Inca (Mallorca, Illes Balears) davant la manca de subsistències, tal i com havia passat a Palma dos dies abans. La revolta es va centrar contra el batle i el cap liberal (Domènec Alzina) d'Inca. El moviment de protesta durà una quants dies.

***

Seguici fúnebre de Nicola Bonservizi a Milà

Seguici fúnebre de Nicola Bonservizi a Milà

- Atemptat contra Nicola Bonservizi: El 20 de febrer de 1924, a la terrassa del petit restaurant italià Savoia, a prop de l'Òpera, de París (França), el jove anarcoindividualista italià Ernesto Bonomini, fereix de mort mentre dinava, per dos trets realitzats a boca de canó al cap, Nicola Bonservizi, primer secretari general local del fascio italià, corresponsal del periòdic Popolo d'Italia i redactor parisenc del periòdic feixista L'Italia Nouvelle. Bonomini es va fer contractar de cambrer al restaurant Savoia per poder realitzar l'atemptat. Bonservizi morí setmanes després, el 24 de març, a l'hospital parisenc de Beaujon a conseqüència de les ferides i després de diverses operacions i trepanacions. Arrestat després de l'atemptat, Bonomini fou jutjat i condemnat el 23 d'octubre de 1924 a vuit anys de treballs forçats; pena que finalment serà tot d'una commutada per presó. A favor seu va jugar l'assassinat el 10 de juny de 1924 del diputat antifeixista italià Giacomo Matteotti per un escamot a les ordres de Mussolini, que va mostrar al món el veritable rostre del feixisme.

***

Capçalera de "La Protesta"

Capçalera de La Protesta

- Surt La Protesta: El 20 de febrer de 1933 surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer número del periòdic bilingüe (italià i francès) bimensual La Protesta - La Protestation. Reemplaçà el periòdic Umanità Nova (1932-1933), prohibit per les autoritats franceses el gener d'aquell any. Va ser publicat per Antonio Cieri i Rivoluzio Gilioli, amb la col·laboració de Camillo Berneri. La gerència la portà Antoine Ballet. En sortiren dos números més (12 i 28 de març de 1933), abans de ser prohibit.

Anarcoefemèrides

Naixements

Lucien Pissarro (ca. 1937)

Lucien Pissarro (ca. 1937)

- Lucien Pissarro: El 20 de febrer de 1863 neix al IX Districte de París (França) el pintor, escultor, gravador i editor anarquista Lucien Camille Pissarro. Era el fill major del pintor impressionista anarquista Camille Pissarro i de Julie Vellay, filla d'un viticultor que havia entrar al servei domèstic del pintor i que esdevingué la seva model i companya. Fugint de la guerra francoprussiana, sa família s'instal·là en 1870 a Londres (Anglaterra) i el 14 de juny de 1871 Camille i Julie, que estava embarassada del quart fill de la parella, es casaren civilment a Croydon (Londres, Anglaterra); ambdós tingueren en total vuit infants. Dies després de la cerimònia, els Pissarro retornaren al continent i s'instal·laren, primer, a Louveciennes (Illa de França, França) i, poc després, a Pontoise (Illa de França, França). Lucien Pissarro cresqué envoltat d'amics de son pare (Paul Cézanne, Édouard Manet, Claude Monet, etc.) i començà a dibuixar i a pintar. D'antuvi conreà la pintura paisatgística i a parir dels anys vuitanta s'interessà per l'escultura i la xilografia. Entre 1884 i 1890 treballà per la societat d'impressió i d'edició artística «Manzi, Joyant et Cie». En 1886 participà amb son pare en la VIII Exposició Impressionista, on mostrà 10 pintures, fortament influenciades pels seus amics Paul Signac i Georges Seurat. Fou un dels primers artistes en reivindicar el moviment neoimpressionista, exposant el I Saló dels Independents i en 1888 a Brussel·les (Bèlgica) amb el grup avantguardista «Les Vingt». En 1890 marxà cap el Regne Unit i s'instal·là definitivament a Londres. En 1891 va fer una conferència sobre l'impressionisme al Art Workers Gild. El 10 d'agost de 1892 es casà a Richmond (North Yorkshire, Anglaterra) amb la il·lustradora artística Esther Levi Bensusan. Entre 1893 i 1897 la parella visqué a Epping (Essex, Anglaterra). El 8 d'octubre de 1893 nasqué l'únic infant de la parella, Orovida Camille Pissarro, que amb el temps esdevindrà una pintora i gravadora reconeguda. El maig de 1893 participà amb dibuixos en el número especial dedicat a l'Anarquia de la revista La Plume i en 1894 col·laborà en la sèrie londinenca de la revista anarquista francesa Le Père Peinard; en aquests anys també col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1894 creà a la seva casa d'Epping, molt influenciat per William Morris i la seva «Kelmscott Press», l'editorial «Eragny Press», que jugà un important paper en el desenvolupament de l'edició artística europea i que prengué el nom d'Éragny-sur-Epte (Picardia, França), població de la seva residència familiar, publicant 32 llibres fins al 1914. En 1895 il·lustrà, amb Louis Anquetin i Félix Valloton, el llibre del propagandista anarquista Zo d'Axa Le grand trimard. En 1896 abandonà la Societat dels Independents. El març de 1897 patí un vessament cerebral, cosa que li va impedir pintar fora de casa fins el 1905. L'abril de 1897 es traslladà amb sa família la número 62 de Bath Road, al barri de Bedford Park de Chiswick (Londres, Anglaterra). Entre 1897 i 1908 col·laborà amb dibuixos per la publicació llibertària Le Temps Nouveaux. A partir de 1902 visqué amb sa família al número 27 de Stamford Brook Road, al mateix barri londinenc de Chiswick. En 1903, amb els artistes llibertaris Maximilien Luce i Théo van Rysselberghe, il·lustrà el llibre del propagandista anarquista Jean Grave Les aventures de Nono. Entre novembre i desembre de 1904 exposà al New English Art Club (NEAC) de Londres, societat artística alternativa a la Royal Academy, i dos anys després n'esdevingué membre. En aquests anys establí una forta amistat amb els artistes prerafaelites i els pintors plenairistes. Conegué Charles Ricketts i Charles Shannon i contribuí amb gravats a la seva revista The Dial. En 1907 entrà en el Walter Sickert’s Fitzroy Street Group i en 1911 fou un dels cofundadors del londinenc Camden Town Group, que agrupava els artistes britànics postimpressionistes. Entre 1913 i 1919 pintà paisatges a diferents indrets (Dorset, Westmorland, Devon, Essex, Surrey i Sussex). El maig de 1913 realitzà la seva primera exposició individual a la Carfax Gallery de Londres. El juliol de 1916 esdevingué ciutadà britànic. Amb James Bolivar Manson i Théo van Rysselberghe, en 1919 fundà el «Monarro Group», que tenia com a finalitat promoure la pintura dels artistes impressionistes Claude Monet i Camille Pissarro (el nom ve d'ajuntar el principi i el final dels llinatges dels dos artistes); aquest grup contribuí fortament a la divulgació de l'impressionisme al Regne Unit, però deixà de funcionar tres anys més tard. Entre 1920 i 1930 exposà moltes vegades, en ocasions amb son pare i sa filla. Entre 1922 i 1937 pintà regularment al migdia francès i també al comtat anglès de Derbyshire. Entre 1934 i 1944 exposà a la londinenca Royal Academy. Lucien Pissarro va morir el 10 de juliol de 1944 en una petita casa de camp a Hewood (Comtat de Somerset, Anglaterra), on s'havia traslladat en 1940 fugint dels bombardeigs alemanys. En morir, la vídua donà el seu arxiu a l'Ashmolean Museum d'Oxford (Oxfordshire, Anglaterra).

Lucien Pissarro (1863-1944)

***

Auguste Albert Philippe

Auguste Albert Philippe

- Philippe: El 20 de febrer --algunes fonts citen el 26 de febrer-- de 1864 neix a Lorient (Bretanya) el periodista anarquista Auguste Albert Philippe, conegut com Philippe, André Philippe o Léon Wolke. En 1894 va ser condemnat per un tribunal del Maine-et-Loire a cinc anys de presó ajornables per «associació de malfactors». Instal·lat a Reims, el maig de 1897 marxà a Roubaix buscant feina i, després de passar un mes a Londres (Anglaterra), esdevingué el gerent del periòdic La Cravache, que entre 1897 i 1898 s'edità a Roubaix, i on signà diversos articles sota el pseudònim Léon Wolke o Wolcke. El 29 de desembre de 1897 va ser condemnat pel tribunal correccional de Lille a un mes de presó, a 50 francs de multa i a 100 francs d'indemnització per «difamació a l'alcalde de Roubaix» en un article publicat en el citat periòdic. Per evitar l'empresonament, ja que amb aquesta condemna perdia el dret d'ajornar la pena anterior de cinc anys, fugí a Londres i fou substituït per Jean Bourguer i A. Sauvage en la gerència del periòdic. El febrer de 1898 Le Cravacheur de Roubaix publicà una carta seva, datada el 12 de febrer a Londres, on certificava que signava els articles com a Léon Wolke, exculpant així a d'altres de l'autoria de les seves col·laboracions. Sembla que, sota el nom d'Albert, en 1907 regentà un petit cafè a Reims, alhora que exercia el seu ofici i col·laborava en la novaèpoca de La Cravache, editada en aquesta ciutat entre 1906 i 1913 per Jean Bourguer, Charles Dhooghe i Victor Grimbert. Philippe va morir el 22 d'octubre de 1917 a Londres (Anglaterra).

***

Margarethe Fass-Hardegger (Munic, 1909)

Margarethe Fass-Hardegger (Munic, 1909)

- Margarethe Faas-Hardegger: El 20 de febrer de 1882 neix a Berna (Berna, Suïssa) la sindicalista, pacifista, feminista i escriptora llibertària Margarethe Hardegger, més coneguda com Margarethe Faas-Hardegger, amb el llinatge de son primer marit. Durant els seus anys escolars va desenvolupar un fort esperit reivindicatiu i per la qual cosa va ser internada en un pensionat per sos pares. Va estudiar medicina després de treballar un temps en l'empresa PTT (Postes, Téléphones et Télegraphes), on son pare treballava, i de casar-se amb Philippe Faas. Paral·lelament a la seva activitat estudiantil --va canviar els estudis de medicina pels de dret--, va organitzar cercles de discussió i va contribuir a la creació de sindicats. Va prendre part en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors del Tèxtil. En aquests anys va introduir-se en els cercles llibertaris i antimilitaristes, especialment amb els de Fritz Brupbacher, James Guillaume i Gustav Landauer, de qui s'enamorarà. Més tard passa a ser secretària de la Unió Suïssa dels Sindicats Professionals (USSP) i publica en 1906 el periòdic Die Vorkämpferin (La Pionera), òrgan de la Federació Obrera Suïssa; un any més tard sortirà la versió francesa sota el títol L'Exploitée. A més del món sindical, impulsarà reivindicacions educatives, neomaltusianes, anticlericals i antimilitaristes. En 1907 va participar en la primera conferència de dones socialistes a Stoccarda (Alemanya) i va conèixer l'anarquista de Zuric Ernest Frick. Son company la deixar per continuar amb la seva carrera de cantant líric a Viena. En 1908 va participar en el Congrés Anarquista de Chaux-de-Fonds, on va exposar la seva tesi sobre l'amor lliure. Mentrestant les relacions entre el Comitè Sindical Federal i Margarethe s'alteren, a causa dels seus articles sobre sexualitat i control de natalitat, però sempre comptarà amb el suport de les Unions Obreres i dels sindicalistes revolucionaris llibertaris, posant el seu òrgan d'expressió La Voix du Peuple al servei de L'Exploitée. L'abril de 1909, quan L'Exploitée deixa de publicar-se a partir d'octubre de 1908 després de 18 números, Faas-Hardegger abandona el càrrec de secretària de l'USS. S'afiliarà al Sozialistiche Bund, al costat de Landauer, i col·laborarà en el seu periòdic Der Sozialist. Amb Erich Mühsam crearà el grup TAT i trencarà amb Landauer, que havia criticat la seva obra sobre l'amor lliure. Va estar molt lligada durant aquests anys a l'anarquista Filareto Kavernido. En 1912 va ser condemnada a tres mesos de presó i novament en 1915 a un any de presó per propaganda neomaltusiana i per ajudar a l'avortament. Amb son nou company Hans Brunner va participar en experiències comunals a la zona de Zuric i a Minusio, a prop de la Baronata. Va fundar el«Comitè per la protecció dels orfes de guerra». Durant els anys 50 va lluitar contra la prohibició de les armes nuclears i en 1959 va organitzar unaàmplia campanya pel sufragi femení. Es va divorciar en dues ocasions i va tenir dues filles amb Philippe Faas (Olga i Lisa). Margarethe Faas-Hardeger va morir el 23 de setembre de 1963 a Minusio (Ticino, Suïssa).

***

Notícia de la condemna d'Edmond Le Bris apareguda en el diari parisenc "La Lanterne" del 28 de desembre de 1911

Notícia de la condemna d'Edmond Le Bris apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 28 de desembre de 1911

- Edmond Le Bris: El 20 de febrer de 1890 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Edmond August Le Bris. Fill d'un pintor del port de Brest, treballà d'escrivent administratiu de la Marina a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) de la ciutat. En els anys 1910 milità en la Joventut Sindicalista i en el Cercle Neomaltusià de Brest. Era molt amic de l'anarquista Paul Gourmelon. El 10 de novembre de 1911 refusà per motius de consciència incorporar-se a la seva caserna del 106 Batalló d'Infanteria a Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França), per a fer el servei militar. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser detingut el 4 de desembre de 1911. El 26 de desembre va ser jutjat en consell de guerra a Nantes (País del Loira, Bretanya) i condemnat a un any de presó per insubmissió. En 1912 va ser inscrit en el «Carnet B» del departament de la Marne (Xampanya-Ardenes, França) on realitzava el servei militar. Durant el Congrés de la Unió Departamental dels Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del Finisterre (Bretanya) celebrat entre el 4 i el 5 d'abril de 1920 a Carhaix-Plouguer (Bretanya), va ser elegit successor de François Dravalen en el càrrec de secretari general. El 15 d'octubre de 1920 va ser nomenat secretari de la Casa del Poble de Brest i membre del seu consell d'administració, que aleshores comptava set anarquistes entre els 19 membres. En 1921 representà el Sindicat d'Estibadors del port en el«Comitè Sacco-Vanzetti». En 1922, durant l'escissió de la CGT, fou partidari de la majoria confederal, però el seu nom no figura a partir d'aquesta data en els congressos nacionals d'aquest sindicat. L'octubre de 1915 es casà a Brest. Edmond Le Bris va morir el 27 de juliol de 1972 a Villiers-le-Bel (Illa de França, França).

***

Enrico Arrigoni (dreta) i Franco Leggio (Ragusa, 1973)

Enrico Arrigoni (dreta) i Franco Leggio (Ragusa, 1973)

- Enrico Arrigoni: El 20 de febrer de 1894 neix a Pozzuolo Martesana (Llombardia, Itàlia) l'escriptor, dramaturg, periodista i propagandista anarcoindividualista Enrico Arrigoni, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Brand, Frank Brand, Harry Arrigoni, Harry Goni o Ciriaco. Sos pares es deien Luigi Arrigoni, sastre d'origen pagès, i Giuseppina Bianchi. Quan tenia nou anys abandonà l'escola i marxà cap a Milà (Llombardia, Itàlia) a la recerca de feina, on va ser contractar com a ajudant en una fleca. Amb 14 anys entrà de torner en una fàbrica de locomotores i ja es declarava anarquista. Durant la tardor de 1909 participà en les manifestacions contra l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes i milità en un grup de joves anarquistes (Francesco Ghezzi, Ugo Fedeli, Giuseppe Monani, Leda Rafanelli, etc.). En 1910 va ser detingut per primera vegada quan venia periòdics anarquistes durant el concert d'una banda en un parc milanès i tancat durant vuit dies. Quan esclatà la Gran Guerra prengué part en les manifestacions i en els violents enfrontaments amb els partidaris de la intervenció armada. L'abril de 1916 va ser cridat a files, però com era obrer qualificat, va ser destinat a una fàbrica militaritzada, on continua fent propaganda antimilitarista. Després d'haver organitzat una vaga a la seva fàbrica, desertà amb Francesco Ghezzi i passà a Suïssa. A Ginebra entrà en contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil. El setembre de 1916 va ser detingut durant una manifestació contra la guerra; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Gràcies a una vaga de fam i a una campanya de suport portada a terme per Luigi Bertoni pogué evitar ser expulsat del país. El novembre d'aquell any va ser alliberat juntament amb altres companys (Dario Fieramonte, Emilio Emidio Leonardi i Fedrico Ustori) i el 2 de setembre de 1916 va ser expulsat del cantó de Ginebra. Després treballà a La Chaux-de-Fonds; a Lucerna, de torner en una fàbrica sota estricta supervisió policíaca; i a Zuric, com a operari en una fàbrica. A finals de 1917 participà en una nova manifestació contra la guerra i el febrer de 1918, per evitar ser internat com la resta de desertors estrangers, marxà cap als Països Baixos, però va ser detingut quan viatjava amb tren a prop de Karlsruhe (Baden-Wurtemberg, Alemanya) i tancat algunes setmanes. Després treballà com a torner en una fàbrica a la zona de la Selva Negra i en un gest antibel·licista sabotejà la maquinària; detingut, va ser empresonat a Karlsruhe acusat de sabotatge en temps de guerra; s'enfrontava a la pena capital, però gràcies a una vaga de fam aconseguí el seu alliberament per manca de proves. Després treballà a Karlsruhe i a Frankfurt, on romangué fins al final de la guerra treballant en un torn. Més tard s'instal·là a Berlín, on sobrevisqué tocant el violí i venent el periòdic revolucionari Die Rote Fahne pels carrers. El gener de 1919 participà en la revolució espartaquista i especialment en la ocupació del local del periòdic Vorwaerts. El juny de 1919, durant el procés a Suïssa de l'anomenat«Afer de les bombes de Zuric», fou jutjat en rebel·lia, però va ser absolt. Després de la caiguda del moviment revolucionari dels Consells a Alemanya, aconseguí escapar de la repressió i, per poder sortir d'Alemanya, marxà, amb Mario Montovani, com a presoner de guerra repatriat cap a la Rússia bolxevic. Després de tres mesos per Moscou sense documents, ambdós van ser detinguts per les autoritats bolxevics acusats d'«espionatge» i només gràcies a la intervenció d'Angelica Balabanov, secretària del Komintern que havia viscut a Suïssa, van ser alliberats. Balabanov els envià, fingint ser presoners de guerra hongaresos repatriats a Hongria, com a correus a Itàlia amb documents del Komintern. A Budapest assistí a la revolució soviètica hongaresa promoguda per Béla Kun, amb qui s'entrevistà. Pogué reprendre la seva militància a Itàlia sota el nom de Frank Brand–Brand és un personatge fictici d'una de les obres teatrals d'Henrik Ibsen. Fou detingut en diverses ocasions i condemnat a mesos de presó amb pròrrogues. Fugint de la policia, marxà a Berlín, on es guanyà la vida fent classes d'italià a l'Academia Berlitz i s'entrevistà amb Rudolf Rocker; a París, on es reuní amb E. Armand; i finalment a Espanya, on s'introduí en els cercles llibertaris i es lligà sentimentalment amb María Rascón, militant anarquista que sempre considerà la dona de la seva vida. A Barcelona treballà en una fàbrica, però tingué problemes amb la policia i el van ficar de polissó en un vaixell amb destinació a l'Argentina. A Buenos Aires durant any i mig treballà d'operari en una fàbrica i de fuster; durant cinc mesos compartí domicili amb Diego Abad de Santillan i Kurt Wilckens. En 1922 passà a Mèxic i creuà el riu Grande a peu i entrà als Estats Units, però fou detingut, empresonat set mesos i l'octubre de 1922 expulsat cap a Itàlia per immigrant il·legal. A Itàlia encara estava subjecte a una condemna de 17 anys, així que embarcà a Palerm i arribà a Roma, on Errico Malatesta el va ajudar a passar a França. Després d'un any a París, en 1924 marxà cap a Cuba, on col·laborà en la premsa anarquista de l'illa. Mesos després arribà als EUA i, després d'un temps a Nova Orleans (Louisiana, EUA), s'establí a Nova York (Nova York, EUA) amb sa companya María Rascón, on visqué il·legalment fins al 1928 treballant en diferents oficis (torner, operari de fàbrica, pintor de parets, paleta, etc.). Milità en grups anarquistes de llengua italiana («Circolo Volontà» de Brooklyn i el «Circolo Operario di Cultura Sociale»), espanyola (grup editor de Cultura Obrera) i anglesa («Road to Freedom Groups»). En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara L'Adunata dei Refrattari, Challenge, Cultura Obrera, Intesa Libertaria, The Road to Freedom, etc. Entre l'abril de 1928 i el gener de 1932 edità a Nova York 11 números de la revista anarcoindividualista«eclèctica» Eresia di oggi e di domani. També col·laborà en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello i en la publicació de The Ego and His Own, edició nord-americana de Der Einzige und sein Eigentum de Max Stirner, la coberta de la qual fou dibuixada per Fermin Rocker. En 1930 sa companya María Rascón morí d'una pneumònia, fet que el deixà desconsolat. En 1937 viatjà a Catalunya per ser testimoni de la revolució que s'estava gestant i assistí als«Fets de Maig»; detingut per la reacció comunista, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció d'Emma Goldman, Augustin Souchy, Abe Bluestein i el consol nord-americà. Després d'alguns mesos a Barcelona retornà definitivament als Estats Units. En 1937 el «Libertarian Book Club» (LBC, Club del Llibre Llibertari) edità el seu text autobiogràfic Freedom. My dream, que es reedità en 1986 i en 2012. Després de la II Guerra Mundial continuà definint-se com a anarcoindividualista. Fou membre del LBC de Nova York, al qual llegà les seves col·leccions discogràfiques d'òpera i els seus llibres. El 5 de maig de 1978 impartí una conferència sobre Max Stirner a la New York Freespace Alternate University. En 1982 el seu testimoni va ser recollit en el documental Anarchism in America, d'Steven Fischler i Joel Sucher. Publicà diverses obres, com ara Las Multitudes. Drama social en tres actos (1931, amb María Rascón), Il cane militare dell'ottocento (1973), Zuluito il mini-missionario. Ovvero. Storia di un'incauta predicazione biblico-evangelista tra gli animali della giungla (1973), Le gioie degli scimuniti. Ovvero. Il divertimento dei trogloditi. Dramma in tre atti (1966), Minus One (1975), That character called God (1975), The totalitarian nightmare (1975), The lunacy of the Superman (1977), L'incubo totalitario (1978), Avventure nel paese dei monoliti oppure. Il paese dove la libertà fu sepolta (1980), i Adventures in the country of the monoliths, or The country where liberty has been buried (1981), La follia del superuomo, ed altri drammi e commedie (198?), entre d'altres, i col·laborà en la revista anarquista Controcorrente, d'Aldino Felicani. Enrico Arrigoni va morir el 7 de desembre de 1986 al seu apartament del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) i fou incinerat l'11 de desembre. En 1995 Pau Avrich publicà una entrevista seva realitzada en 1972 en el llibre Anarchist voices. An oral history of anarchism in America.

***

Necrològica de Miguel Benito Abella apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de maig de 1967

Necrològica de Miguel Benito Abella apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de maig de 1967

- Miguel Benito Abella: El 20 de febrer de 1895 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Miguel Benito Abella. En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Beseit, que pertanyia a la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Amb una centena de companys llibertaries de la comarca, va ser empresonat arran de la seva participació en la insurrecció del 8 de desembre de 1933. Després del cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la resistència i fou voluntari en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Paralític, Miguel Benito Abella va morir el 16 de febrer de 1967 a Firmin (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després en aquesta població.

***

Giuseppe Bifolchi

Giuseppe Bifolchi

- Giuseppe Bifolchi: El 20 de febrer de 1895 neix a Balsorano (Abruços, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Bifolchi, conegut com Luigi Viola. Fill d'una família pagesa, en 1913 s'enrolà voluntari en l'exèrcit i lluità en la campanya de Líbia com a sotsoficial. Entre 1915 i 1918 participà en la Gran Guerra i a començament de 1920 es llicencià amb el grau d'oficial. En acabar la guerra s'adherí al corrent anarcoindividualista i posteriorment passà a militar en l'anarcocomunisme. El maig de 1920, fugint dels escamots feixistes, marxà cap a França, amb una aturada a Corticella (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) per visitar Luigi Fabbri. Participà en el únic número del periòdic italià L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini, que sortí el 15 de desembre de 1924 a París (França), per fer costat els companys Mario Castagna i Ernesto Bonomini acusats d'haver donat mort dos feixistes, que estaven amenaçats d'expulsió i que finalment van ser condemnats a set i a vuit anys de presó. Entre el 5 i el 6 de setembre de 1925 participà en el Congrés de la Unió Sindical Italiana (USI) que se celebrà a París i fou un dels atiadors de la reconstrucció de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a França. En 1927 treballà com a obrer en una fàbrica de ciment i visqué al carrer Rebeval del XIX Districte de París amb sa companya Argentina Gantelli. També en 1927 participà en la creació de la Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris («Plataforma Arshinov»), fundada per anarquistes russos exiliats i que s'enfrontava estratègicament amb el grup editor de Pensiero e Volontà (Camillo Berneri, Luigi Fabbri, Ugo Fedeli, etc.). En aquesta època, sota els pseudònims de V i Luigi Viola, col·laborà en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Libertarire, Fede! i La Tempra, i fou un dels fundadors de la Secció Italiana de la Federació Internacional Comunista-Anarquista (FICA). El 7 d'agost de 1927 participà al bosc de Vincennes en la manifestació del Comitè Internacional de Defensa Anarquista a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El setembre d'aquell any li fou decretada l'expulsió i s'establí a Brussel·les (Bèlgica), encara que retornà clandestinament a França en diverses ocasions. Entre 1928 i 1929 col·laborà en el periòdic nord-americà Germinal i entre 1929 i 1931 fundà i dirigí a Brussel·les el periòdic mensual anarquista italià Bandiera Nera. En aquests anys col·laborà en la publicació francoitaliana Il Risveglio Anarchico, que es publicava des de 1900 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Luigi Bertoni, i en la revista mensual de Lugano Vogliamo (1929-1931). El juliol de 1936, amb diversos companys (Camillo Berneri, Michele Centrone, Mario Girotti, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini i Enzo Fantozzi), formà part del primer grup d'italians que arribà a Perpinyà per passar a la Península i lluitar contra el feixisme. A Barcelona (Catalunya) fou un dels fundadors de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i instruí milicians a la Caserna Bakunin de Pedralbes. El 28 d'agost de 1936 fou responsable d'un grup de milicians que lluità a la Batalla del Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Després va ser nomenat responsable militar de la«Columna Rosselli», destinada al front d'Osca i el novembre de 1936, durant l'atac sobre Almudébar, fou responsable de l'ala dreta de l'ofensiva. El 6 de desembre de 1936 Carlo Rosselli dimití i passà a comandar la columna. L'abril de 1937 va ser nomenat comandant del XIX Regiment de la 126 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, de la qual depenia el Batalló Italià (antiga Secció Italiana de la «Columna Ascaso»), sota el comandament d'Antonio Cieri, però ambdós renunciaren al càrrec ja que es mostraren contraris a la militarització de les milícies. Durant els «Fets de Maig» de 1937, fou membre de la Secció Italiana del Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el juny d'aquell retornà a París. El setembre de 1937 va ser detingut, amb Luigi Evangelista, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), quan volia creuar la frontera francoespanyola amb un camió carregat de roba i aliments. Reclòs al camp de concentració de Vernet, aconseguí fugir. A començaments de 1938 s'instal·là de bell nou a Brussel·les, on, gràcies a nombrosos passaports de companys morts durant la guerra d'Espanya i verges de la República espanyola, ajudà molts anarquistes a fugir cap a Amèrica del Sud amb les seves identitats. El 10 de maig de 1940 va ser detingut per la policia belga per enviar-lo a França; a prop de l'estació ferroviària de Ath (Hainaut, Valònia) el tren on viatjava patí el bombardeig de l'aviació alemanya i va ser ferit a l'espatlla dreta per la metralla. Després de passar 10 dies a l'hospital d'Ath, va ser enviat a Brussel·les on es guarí a casa seva amb serveis de l'hospital d'Ixelles. El 25 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia nazi i el 16 de desembre extradit a la Itàlia feixista. El 28 de gener de 1941 va ser jutjat pel Tribunal de l'Aquila i condemnat a tres anys de confinament per«combatent antifranquista a Espanya». Després d'un temps a l'illa de Ponça, el 8 de febrer de 1941 va ser traslladat a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943 va ser enviat per ordre del govern de Pietro Badoglio al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), on a finals d'agost aconseguí escapar. Retornà a Balsorano, on s'integrà en la guerrilla partisana de la Resistència, establint contactes amb oficials anglesos per a la presa de Cassino. Després de la II Guerra Mundial va ser durant un temps «alcalde de l'Alliberament» de Balsorano i organitzà una cooperativa anarquista on s'imprimia la premsa llibertària d'aleshores (Umanità Nova,L'Adunata dei Refrattari, L'Internazionale, etc.). En 1970 emigrà als Estats Units, on romangué a prop de set anys. Durant els anys setanta col·laborà en l'editorial «Antistato» de Cesena i participà en edicions de llibres editats per una impremta de Sora. En 1971 publicà el llibret Spartaco. La rivolta che dura, del qual en 2013 James Fantauzzi realitzà un còmic sota el títol Spartacus. L'eroe della libertà. Giuseppe Bifolchi va morir el 16 de març de 1978 a l'hospital d'Avezzano (Abruços, Itàlia). A Balsorano existeix un col·legi públic que porta el seu nom.

***

Ciliga a Ienisseïsk, presoner del goulag estalinista, el juliol de 1935

Ciliga a Ienisseïsk, presoner del goulag estalinista, el juliol de 1935

- Ante Ciliga: El 20 de febrer de 1898 neix a Segotici, a la península d'Ístria, actualment Croàcia, el dissident estalinista i pensador llibertari Ante Ciliga, també anomenat Anton Ciliga. Estudia filosofia i després de la Primera Guerra Mundial s'adhereix al Partit socialista croat. Més tard s'entusiasma amb la Revolució russa i s'adhereix al Partit comunista iugoslau en 1920. Continua en l'exili els seus estudis de filosofia i d'història, i participa en la creació de la Federació Internacional d'Estudiants Marxistes, obtenint finalment un doctorat en Història en la universitat de Zagreb. Després de la repressió de Kronstadt, comença a veure l'autèntica realitat soviètica. Expulsat de Iugoslàvia en 1925, marxa a Moscou per ensenyar. A la capital soviètica prendrà consciència del règim estalinista i comença a participar en un grup clandestí llibertari qualificat de trotskista per les autoritats. El 21 de maig de 1930 és detingut per la policia política soviètica i empresonat sota règim d'incomunicació i en 1933 és deportat a Sibèria. En desembre de 1935 és finalment expulsat de l'URSS, marxant a París. Entre 1936 i 1937 escriu el llibre Au Pays du grad mensonge --titulat Dix ans au pays du mensonge déconcertant en la seva versió definitiva--, una de les grans denúncies de l'estalinisme, publicat en 1938, on descriurà totes les seves experiències a l'URSS, que definirà com «capitalisme d'Estat». Més tard, durant la Segona Guerra Mundial serà de bell nou internat en un camp de concentració, a Jasenovac (Croàcia), d'on fugirà a peu. Persona profundament optimista, va continuar el combat fins a edat molt avançada, essent testimoni un cop més d'un conflicte balcànic durant els anys noranta del segle XX. Ante Ciliga va morir el 21 d'octubre de 1992 a Zagreb (Croàcia). A més del citat llibre és autor de Crise d'Etat dans la Yougoslavie de Tito (1974), L'insurrection de Cronstadt et la destinée de la Révolution russe (1983) i Où va-tu Europe?, Après la Russie (1936-1990), entre d'altres. En 1996 l'historiador Philippe Bourrinet li va dedicar una biografia, Ante Ciliga (1898-1992). Nazionalisme e comunisme in Jugoslavia.

***

Foto policíaca d'Alfons Miguel Martorell (9 d'agost de 1923)

Foto policíaca d'Alfons Miguel Martorell (9 d'agost de 1923)

- Alfons Miguel Martorell: El 20 de febrer de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'activista i propagandista anarquista Alfons Antoni Josep Miguel Martorell. Sos pares es deien Ramon Miguel i Magdalena Martorell. Es guanyava la vida com a fuster ebenista i ben aviant entrà a formar part del moviment anarquista. Destacà en els seus grups d'acció i va ser detingut per primera vegada quan tenia 16 anys. En 1920 va ser nomenat secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona. La policia li atribuí l'atemptat contra el forner i pistoler del Sindicat Lliure Pere Torrens Capdevila realitzat el 12 de maig de 1920. El 3 d'abril de 1922 va ser jutjat, amb Enrique Santiago Agar, per aquest delicte i ambdós van ser absolts. Després va ser reclamat per pròfug per les autoritats militars i enviat a un regiment d'Artilleria a Ceuta, però desertà ràpidament. En 1923 va ser admès en el grup d'acció anarquista barceloní«Los Solidarios» (Juan García Oliver, Francisco Ascaso, Aurelio Fernández, Gregorio Suberviela, Antonio del Toto, Rafael Torres Escartín, Eusebio Brau, Buenaventura Durruti, etc.). L'agost de 1923 va ser detingut a Barcelona i acusat de l'assassinat, el 7 de maig d'aquell any, de l'inspector Juan Escartín Lartigas, un dels agents de confiança del cap de policia Miguel Arlegui. En 1924, amb la mort de Gregorio Suberviola Baigorri i Marcelino del Campo, va ser nominat membre del Comitè Revolucionari Anarquista. Aquest mateix any va ser empresonat a Burgos (Castella, Espanya) i a Barcelona i el fiscal li demanà la pena de mort per l'assassinat d'Escartín, però en el judici celebrat el 20 i 21 de novembre de 1924 va ser, sorprenentment, absolt per manca de proves. Durant aquest empresonament col·laborà en La Revista Blanca. Un cop alliberat, s'exilià a França. El juny de 1925 fou escollit, en una reunió de grups anarquistes celebrada a Lió (Arpitània), per a formar part d'un Comitè Anarquista Revolucionari que s'havia de constituir a París. En 1926, a la capital francesa, treballà d'ebenista, freqüentà les tertúlies d'exiliats espanyols i participà en diverses conspiracions contra la dictadura de Primo de Rivera que encapçalà l'Aliança Revolucionària, formada per membres de «Los Solidarios» (Joan García Oliver), i en plans subversius amb Francesc Macià Llussà. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona, on milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En estret contacte amb membres de «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Miguel García Vivancos i Gregorio Jover Cortés), realitzà amb ells tasques propagandístiques. El 14 de juny de 1931 havia d'intervenir en un míting a Girona amb Buenaventura Durruti, aleshores vicepresident del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, i ambdós van ser detinguts i l'acte prohibit. Durant el 1932 intervingué en diferents mítings i conferències (Tremp, Sant Boi de Llobregat, Ripoll, Martorell, etc.). Quan es creà el grup d'acció «Nosotros», amb antics membres de «Los Solidarios», es mantingué al marge perquè desaprovà l'estil i les maneres de Durruti. El 19 de juliol de 1936, participà en els combats als carrers barcelonins contra els aixecats feixistes. L'agost de 1936, amb altres companys del Sindicat Fabril confederal i dels comitès de defensa del Clot i del Poblenou, arranjà dos camions que marxaren a València per participar en l'assalt a les casernes on la tropa encara estava aquarterada; també s'encarregà d'organitzar les columnes confederals. Després, a Barcelona, treballà per al Comitè de Milícies Antifeixistes, i especialment com a auxiliar de García Oliver, el qual el va nomenar delegat especial, amb Dionís Eroles Batlle, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el Comitè Central dels Consells d'Obrers i de Soldats. Aquest comitè va ser creat com a una mena de sindicat mixt de guàrdies civils, carrabiners i guàrdies de seguretat amb la finalitat de netejar aquests cossos d'elements feixistes i filocomunistes. El novembre de 1936, després de la creació del govern de Francisco Largo Caballero amb participació de quatre ministres anarquistes, acompanyà García Oliver a Albacete (Castella, Espanya) per aconseguir el suport de Diego Martínez Barrio, president de les Corts espanyoles i cap de l'organització de les Brigades Internacionals, als plans del nou ministre de Justícia que tractava d'impulsar un Consell Superior de Guerra. En aquesta època la seva artritis deformatòria s'aguditzà i el va impossibilitar a exercir la seva feina d'ebenista, fet que el va deixar força deprimit. El juliol de 1937 va ser delegat del grup «Convicción y Firmeza» en el Ple Regional de Catalunya de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on s'adscrigué en el sector més radical. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després s'exilià a Mèxic. Al país asteca dirigí en 1942 el periòdicSolidaridad Obrera, del sector escindit.És autor de diverses obres, com ara L'Espagne, sa prochaine révolution (1930), Palabras de un soldado (1932, capítol «Todo el poder a los sindicatos») i La guerra de España ante la situación de Europa. Conferencia pronunciada el 15 d'abril de 1937 (1937). Alfons Miguel Martorell va morir el 16 de gener de 1984 a Puebla (Puebla, Mèxic).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Combat de picat a Palma, el proper 20 de febrer a les 20:30h

0
0

El Café a 3 bandas de Palma acollirà el proper 20 de febrer un combat entre Maribel Servera "Servereta" i Mateu "Xurí", dins el Cicle Palma Poètica.

 


El nou urbanisme: la fi del cotxe privat.

0
0

       El nou urabanisme: la fi del cotxe privat.

   En Vicent Guallart, a l’avantguarda de de la innovació de les ciutats, veu imminent la desaparició de l’automòbil. Preveu que la circulació serà satisfeta per el transport públic i els nous mitjans elèctrics com són els patinets.

  Per entendre la cosa, vegeu l’article publicat a Vilaweb que reprodueixo a continuació:

 

 

L’arquitecte Vicente Guallart (València, 1963) acaba de guanyar el concurs internacional per a urbanitzar un nou centre a la ciutat xinesa de Shenzhen. Ha ideat un centre sense cotxes privats, amb edificis en forma de muntanya i un corredor ecològic que el travessa. Guallart viu a Barcelona, però passa més de la meitat del temps a la Xina, Rússia i els Estats Units. Va ser el primer director de l’Institut d’Arquitectura Avançada i, durant quatre anys, va ser l’arquitecte en cap de la ciutat de Barcelona, sota el mandat de Xavier Trias. Autor del llibre La ciutatautosuficient, on advocava per les ciutats ecologistes, en aquesta entrevista parla del seu projecte, d’urbanisme i del futur de les ciutats.

La ciutat de Shenzhen neix el 1979. Com l’hem d’imaginar?
—A Europa parlen de regions, a la Xina de províncies. La província de Guangdong és la més rica de la Xina, l’equivalent de Califòrnia. I Shenzhen n’és la ciutat tecnològica, equivalent a San Francisco. Forma part del conglomerat tecnològic més important de la Xina. Són uns dotze milions de persones. Vuit Barcelones. És la primera ciutat on Apple feia l’iPhone. Ara ja no. De fet, és la fàbrica del món. El lloc on hi havia la concentració més gran de fàbriques. I s’hi veuen les diverses generacions de ciutats. Els edificis d’habitatges dels setanta, vuitanta i noranta. La compararia amb Singapur. I entén que la urbanitat és molt important. Jo hi he descobert la primera ciutat descentralitzada del món. No té un centre i prou. En té molts. Hi ajuda el fet que no tingués un centre històric que cresqués de manera radial. Hi ha diversos centres. És una ciutat força única. És allò que Dubai voldria ser.

Hi urbanitzareu 2 milions de metres quadrats. Això, per comparació, què seria?
—Això seria mig Poble Nou de Barcelona. Abans, aquesta zona era un parc temàtic. Hi havia una Torre Eiffel petita, una muntanya russa dins un llac, i tot de coses que ara estan obsoletes. Ho tenen clar: s’ha de reformar. I volen fer dues coses. D’una banda, aixecar un dels nuclis urbans, que tindrà un edifici alt de 400 metres. I d’una altra banda, el gran repte (i per a això vam guanyar el concurs), que és reconstruir un corredor ecològic, entre la muntanya i el mar, que s’havia trencat. Un corredor verd. Hi hem projectat una malla semblant a Nova York, i el corredor ecològic.

Voleu fer un edifici en forma de muntanya?
—Si l’arquitectura és paisatge, els edificis són muntanyes. M’ha interessat l’arquitectura com a acumulació de matèria. I, per tant, aquest caràcter paisatgístic ens va fer pensar a fer una muntanya artificial. Un edifici emblemàtic en forma de muntanya. Dos-cents metres d’altura. Serà un centre de convencions. A la sala gran hi han de cabre cinc mil persones. I també hi posem un hotel a sobre.

Heu eliminat els cotxes?
—Hem eliminat el transport privat de l’espai públic. Els cotxes privats no hi podran circular. En el futur, el cotxe privat desapareixerà de les ciutats, de la mateixa manera que en van desaparèixer els cavalls.

I minibusos sense conductor.
—Aquí, a Sant Cugat, se’n va aprovar un, també. El futur de la mobilitat es basa en el transport públic, el transport personal (bicis, patinets) i els vehicles sense conductor. Són molt més segurs. S’ha demostrat que, en el 90% dels accidents, els responsables són les persones. Fa cent anys, els ascensors tenien una persona que premia el botó. I ara ja no. El vehicle sense conductor és un ascensor horitzontal.

Utilitzeu tecnologia blockchain.
—Fa anys que parlem de l’autosuficiència dels edificis. I ens imaginàvem que els edificis del futur generarien energia. Energia que gastaran a l’interior dels habitatges, la donaran per al vehicle elèctric o la vendran a la xarxa. Si agafem molts edificis que ho poden fer, ens cal un sistema d’intercanvi d’informació i de registre que no és pas una factura al mes, com ara. Cada petita quantitat d’energia que generem s’ha de registrar. I això és, literalment, blockchain.

Per què creieu que heu guanyat aquest projecte?
—Bona pregunta. Crec que vam guanyar sense por. Una malla amb carrers estrets, i sense vehicles a la superfície, no existeix a la Xina. I això vam proposar. Però també perquè ells estan molt oberts a noves idees. I nosaltres vam fer una barreja entre urbanitat densa i la idea del corredor ecològic.

Com serà el corredor?
—Seran un conjunt de parcs. I també vam proposar que les passeres que travessen les autopistes existents no fossin de quatre metres, sinó de cent. Entendre que si al segle XX hem construït el dret de conduir, ara hem de construir el dret de caminar. Això vol dir que no hem de fer solament passeres, sinó grans passeigs i superfícies.

Serà el vostre gran projecte?
—No. Ara el 50% del planeta viu a les ciutats, i som 7.000 milions de persones, és a dir que hi ha 3.500 milions de persones a les ciutats. Però diuen que l’any 2050 hi viurà el 70% de la gent. Això vol dir que hi ha 1.500 milions de persones que aniran a la ciutat. Hi haurà més projectes. A Europa ens pensem que la urbanització s’ha acabat. No és cert. Part del desafiament de salvar el planeta és que a aquests 1.500 milions de persones els fem bones ciutats. Ciutats del segle XXI. I reformes ben fetes. Vull abordar aquest objectiu: treballar els nous estàndards de les ciutats.

Vau tenir cap xoc cultural treballant a la Xina?
—La Xina és un altre món. I això vol dir, per exemple, que van amb unes altres aplicacions. No tenen Whatsapp, tenen WeChat. No tenen Google, tenen Baidu. Allà són un país comunista, i saben que les dades són de l’estat. No en tenen cap dubte. Al món occidental, encara ens preguntem si ens espien o no. A la Xina no en dubten: ens espien. I ho fa l’estat. I entenen que això és bo per a la societat. Ho entenen així. Poden entendre que ho fan de manera regulada. Aquí, en canvi, crec que ens enganyem, i ens espien igual. Nosaltres hem treballat amb gent xinesa intel·ligent que no tan sols ens van fer de traductors de llengua, sinó de cultura. I al revés. Jo els he fet de traductor cultural a ells. Era un procés doble. Ens han d’entendre. Però els hem d’entendre. I, clarament, tenen coses positives.

Per exemple?
—Shenzhen és una ciutat jove, i et trobes una gran alegria en segons quins espais. Hi ha reformes de districtes industrials absolutament excepcionals. Els concursos són nets i poc corruptes. Ho sé perquè he estat jurat. No m’he trobat mai ningú que em digués res. I els debats entre els membres eren de nivell. De nivell. La societat és molt formal i es tenen molt de respecte. No tens la sensació d’amistat com aquí, al món mediterrani, però estimen molt la família, i treballen de valent.

Es començarà a construir el 2020?
—Hem guanyat un concurs d’urbanisme. No de construcció. Ildefons Cerdà va guanyar el concurs i no va construir cap edifici. Però, certament, el nostre objectiu és començar a construir edificis a la Xina. Actuarem com a assessors. Això sí, voldríem que els edificis, com a mínim els més emblemàtics, siguin com els hem dissenyat.

Qui formava el vostre equip?
—Teníem gent a Beirut, Moscou, la Xina, Mèxic. Ex-estudiants de l’IACC, ara professionals. Gent molt bona. Content de treballar amb gent jove, que de fet és com treballen a la Xina. Per exemple, ara faig nous concursos i la mitjana és de 30 anys.

Com veieu l’urbanisme aquí a casa?
—Aquí, malauradament, no tenim debat sobre la manera de construir la ciutat ni sobre urbanisme. Per exemple, si les ciutats han de créixer o no. El pròxim desafiament de Barcelona és créixer en direcció als rius. Sempre hem estat una ciutat de mar. Però Barcelona també pot ser una ciutat de rius. El Besòs encara s’ha d’urbanitzar. I no hi ha cap pla. Construeixen algun edifici, però sense pla. Hem cregut que prenent petites decisions faríem una ciutat bona. I l’urbanisme requereix tenir grans idees, això ho vam inventar a Barcelona. Ara parlem només de les coses petites. I no de les coses importants. Nova York, Londres i Copenhaguen creixen en població. Barcelona ha de créixer o no? És un debat que no tenim. Ciutats pròsperes, com París, amb alcaldessa d’esquerres, han entès que cal tenir projecte, il·lusió, cal fer arquitectura i urbanisme innovador. Es proposen de construir sobre les rondes. Aquí començarem a parlar sobre això.

Heu seguit la cursa electoral de Barcelona?
—M’interessa. Visc a Nou de la Rambla. Tot i que el 60% del meu temps he estat a la Xina, Rússia i els EUA, visc a Barcelona. Encara s’ha de veure qui es presentarà a l’alcaldia i qui no. A Barcelona hem creat por al voltant de l’urbanisme. Jo vaig viure-ho. Era dolent parlar de certes coses. A Espanya, l’eco de la bombolla ha fet que no tinguem la calma per a parlar seriosament sobre què hem de fer a les ciutats les dècades vinents. Vaig escriure el llibre La ciutat autosuficient, i vaig defensar que les ciutats havien de tendir a produir la seva energia. S’han aprovat els acords de París. Barcelona ha signat que el 2050 vol ser una ciutat sense emissions. Haurà d’invertir molt i prendre decisions arriscades. Ara hi ha una desconnexió entre el missatge polític (zero emissions) i els projectes que fem.

Com valoreu la gestió d’Ada Colau?
—Tampoc no en tinc gaire opinió. L’àmbit urbanístic no li ha interessat. Ara comença a treballar l’àmbit de l’habitatge i mira de fer-ho bé. Van començar molt crítics i ara prenen bones decisions. Però crec que l’alcaldessa de Madrid ho ha fet millor, la veritat.

Colau no té oposició. 
—Exacte. Els mesos vinents podria debatre amb l’oposició novament. Sempre he estat a favor de ser una ciutat d’acollida, de donar benvinguda als immigrants i contra la pobresa energètica. Però més enllà de dir-ho, has de fer-ho. I amb projectes positius, perquè la gent visqui millor. Hem de treballar perquè tots siguem més rics, no pas més pobres.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2018/12/2_Vicente-Guallart_-Guallart-Architects_Pati-Nunez-Agency-11132201-e1544531054437-604x270.jpg

 Vicente Guallart, en una imatge d’arxiu

Per: Andreu Barnils

 

 

Mallorca i els darrers presos polítics del franquisme (diari AraBalears)

0
0

Mallorca i els darrers presos polítics del franquisme (diari AraBalears) -


El 1976, un any després de la mort del dictador, a Mallorca foren empresonats nombrosos representants de l’esquerra revolucionària –


Per ANTONI JANER TORRENS (diari AraBalears)


El 20 de novembre de 1975 moria Francisco Franco en un llit de l’hospital La Paz de Madrid. Tenia 83 anys. Després de quaranta anys dirigint el país amb mà de ferro, el dictador ho havia deixat tot “atado y bien atado”. Confiava plenament en el seu successor, el rei Joan Carles. El juliol del 1976 el president espanyol Carlos Arias Navarro va presentar la seva dimissió. Aleshores el jove monarca encarregà a Adolfo Suárez, ministre secretari general del Moviment, la formació d’un nou govern. Per sorpresa de molts, l’objectiu era preparar el camí per al restabliment de la democràcia.

Mentrestant, al carrer, les forces obreres no aturaven de fer sentir la seva veu. El 12 de novembre de 1976, la COS (Coordinadora d’Organitzacions Sindicals) convocà una gran vaga general a tot Espanya. Palma va ser un dels territoris on va tenir més èxit. La jornada acabà amb aldarulls al Bar Cristal i al Bar Bosch i amb nombrosos ferits i detencions. Qui va veure arribar els primers detinguts als calabossos va ser Manolo Cámara, un eminent sindicalista comunista de les incipients Comissions Obreres. “Per davant meu -diu- desfilà gent com Juan López i Pep Vílchez. Feia dos dies que m’havien detingut acusat de ser el presumpte organitzador de la vaga. Em multaren amb la major sanció mai imposada a un sindicalista a Espanya: mig milió de pessetes. Al cap dels tres dies preceptius, però, em varen amollar i finalment no vaig pagar la multa”.

Per a Cámara, que aleshores tenia 28 anys, aquella era la cinquena detenció de la seva vida. “Jo vaig arribar -continua- a final del 1972, procedent de Madrid. M’havien condemnat a vuit anys de presó. De seguida, però, vaig escapar de la policia, que dictà una ordre de crida i cerca. A Palma, vaig aconseguir una feina gràcies als meus contactes amb el Partit Comunista. Després, el 1974 em vaig haver d’exiliar a París. Vaig tornar a Mallorca al cap d’any i mig amb un passaport fals. La detenció del novembre del 1975 va ser la més suau de totes. No em varen pegar. Als calabossos, però, sí que em vaig enfrontar a la policia perquè m’insultaven”.


Cantant ‘La Internacional’

Dies després d’aquella històrica vaga, qui també va ser detingut va ser l’escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. Tenia trenta anys. Ja estava fitxat quan, d’adolescent, el varen detenir per escriure la paraula ‘llibertat’ en una paret del carrer del General Riera de Palma. “El novembre de 1976 -rememora-, amb dos companys més, Josep Capó i Jaume Obrador, férem una roda de premsa per presentar el nostre partit, l’Organització Esquerra Comunista (OEC). No tenia res a veure amb el Partit Comunista Espanyol, de tradició estalinista. La Brigada Social ens vingué a detenir i, després dels pertinents interrogatoris, ens posaren en mans del jutge. L’acusació era haver presentat un partit il·legal. Ens caigué una multa de setanta mil pessetes, que no volguérem pagar. Pocs dies després, ens presentàrem a la porta de la presó acompanyats per centenars d’amics. Hi entràrem amb el puny en alt i cantant La Internacional ”.

López Crespí encara té molt present el seu pas per la presó, que ha novel·lat en dues obres seves, Allò que el vent no s’endugué i Jocs d’escacs : “No ens varen torturar. Ja basta la tortura d’estar allà dins. Cada dues hores tocaven el xiulet i, fessis el que fessis, t’havies de posar dret i en filera perquè et comptassin per saber si algú s’havia escapat. A més, era ple hivern i ens dutxàvem amb aigua freda”. L’escriptor pobler arribà a passar pena per la seva integritat física: “Vàrem demanar a la direcció que ens apartassin de la resta de reclusos. Hi havia assassins i gent una mica psicòtica. Temíem que ens fotessin una punyalada. Finalment, tots els detinguts de la vaga del 12 de novembre i la resta de presos polítics acabàrem compartint una mateixa galeria”. Entre els detinguts de la vaga hi havia Pere Ortega, Antoni López i Manuel Carrillo; i, entre els presos polítics, es trobaven Isidre Forteza, del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de caire maoista; i Ramon Molina, avui professor d’Història Econòmica de la UIB.

El 1976 Molina tenia 21 anys i militava al Partit Obrer Revolucionari d’Espanya (PORE): “Érem trotskistes, un partit petit que a Mallorca s’havia fundat el 1971. Formàvem part de l’esquerra més extrema. Consideràvem que la caiguda del franquisme, que era imminent, s’havia de convertir en una revolució social per transformar el país en una república socialista. En realitat, érem una mica ingenus. Pensàvem que pel simple fet de dir el que pensàvem que era correcte la gent ho arribaria a assimilar. No comptàvem, però, amb la força de la inèrcia històrica dels grans aparells de propaganda, no només del govern, sinó també dels grans partits (el socialista i el comunista). El Partit Comunista tenia més força que el Partit Socialista i proposava la reconciliació nacional i nosaltres no hi estàvem d’acord”.

A finals de novembre, Molina va ser detingut durant la vaga de drassanes a Palma: “Jo era prop de la fàbrica repartint octavetes. Ja feia temps, però, que la policia ens tenia localitzats a un parell del nostre partit. A mi i a dos companys més, Xavier Serra i Maria Dolors Montero, ens acusaren “de asociación ilícita y propaganda ilegal”. Després dels tres dies preceptius, el jutge va decretar la nostra llibertat provisional i va derivar la causa al Tribunal d’Ordre Públic de Madrid, el TOP, l’antecedent del que ara és l’Audiència Nacional. Al cap de quinze dies, el TOP va emetre una nova ordre de detenció amb presó incondicional sense fiança. Em varen venir a cercar a les dues de la matinada a ca meva per dur-me a la presó”. La companya de partit de Molina, Maria Dolors Montero, va ser conduïda a la presó de dones, on coincidí amb M. del Carmen Giménez, detinguda a la vaga del 12 de novembre.

L’avui professor universitari es mostra coherent amb les seves conviccions: “Entrar a presó formava part dels riscos assumits. Sempre t’acollona un poc, però nosaltres ja sabíem a què jugaven i no ens va sorprendre. Confiàvem que la situació política no permetria mantenir aquella repressió durant molt de temps. No puc dir que em torturassin. Cinc anys enrere hauria estat diferent. En aquell moment, però, la policia era conscient que tot podia canviar en poc temps i anava alerta perquè en un determinat moment dels interrogatoris et deien: “Pero si nosotros somos profesionales, si un día mandas tú nosotros estaremos a tus órdenes”.

Cada diumenge, davant la presó, es concentrava una munió de companys dels diferents partits antifranquistes. Un del seus organitzadors era un jove Mateu Morro, militant del partit de López Crespí i que, amb la democràcia, seria un dels ideòlegs del PSM. Al crit d’“Amnistia”, feien pintades de “Llibertat, presos polítics”. El descampat on ara hi ha el parc del polígon de Llevant (al final del carrer de Ricardo Ortega) fou l’escenari de mítings amb un gran poder de convocatòria. S’alternaven les intervencions de Jesús Vives (MCI), Aina Gomila (OEC), Miquel Tugores, del PTE (Partit del Treball d’Espanya), i Tomeu Fiol, del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans).


‘Per Nadal, tots a casa’

Al final de desembre, després de gairebé un mes, tots els presos polítics aconseguiren la llibertat gràcies a la campanya ‘Per Nadal, tots a casa’. Era una iniciativa orquestrada a escala estatal per totes les forces d’esquerra, menys el Partit Comunista i l’Assemblea Democràtica de Mallorca. En ser alliberats, els presos polítics foren molt crítics amb aquestes formacions. Així ho manifestaren en un comunicat que lliuraren a la premsa: “Insistimos en la deplorable acción de los partidos revisionistas, quienes han tratado de discriminar entre los detenidos del día 12 y los componentes de determinados grupos políticos [MCI, OICE-OEC, PORE…], ya que han insinuado que los miembros de dichos partidos políticos utilizan la cárcel como medio de propaganda de sus propios partidos. Este falso comentario ha hecho que muchas personas se abstuvieran de efectuar donaciones para nuestra puesta en libertad, a fin de no comprometerse con un partido determinado”.

Una de les personalitats que es varen involucrar en aquella campanya va ser el pintor Joan Miró. Per poder recollir doblers per pagar les fiances pendents, va donar un quadre on escrigué “Amnistia als meus amics de Mallorca”. Allà on s’aconseguren més donatius fou el concert que el 29 de desembre feu Lluís Llach a l’Auditòrium de Palma. “Josep Capó i jo -rememora López Crespí-, vàrem demanar a Llach que ens ajudàs. En acabar la seva actuació, feu un recordatori molt emotiu dels fets de Vitòria, on el 3 de març de 1976, en una jornada de vaga, la policia matà cinc treballadors i en ferí 150. La seva cançó Campanades a mort ressonà amb força en tot l’Auditòrium. A continuació, ell mateix s’encarregà d’explicar al multitudinari públic les qüestions que li havíem plantejat. Aleshores en Josep i jo desplegàrem una gran pancarta que deia “Llibertat per a tots els presos polítics. Legalització partits obrers sense exclusions”. El públic ens aplaudí entusiàsticament al crit de “Llibertat presos polítics. Dissolució de cossos repressius”. La Brigada Social, nerviosa, no aturava d’anar amunt i avall, no gosà intervenir-hi”.

Aquella nit s’arribaren a recaptar 11.400 pessetes. La xifra se sumà a altres aportacions recollides a fàbriques, hotels i centres d’ensenyament. “Amb una companya del Comitè de Solidaritat amb els presos polítics -recorda López Crespí- vàrem anar fins al domicili particular dels treballadors detinguts. Els lliuràrem els doblers perquè poguessin pagar les seves fiances”.


Decepció

L’octubre del 1977 el govern de Suárez aprovava la llei d’amnistia. Tots els judicis pendents se suspenien. Els presos polítics ja no havien de passar més pena. El juny se celebraven les primeres eleccions democràtiques d’ençà de la Segona República. Tot i que la repressió policial s’havia acabat, hi hagué molt decepció entre les forces antifranquistes. “El desencís -lamenta López Crespí- fou majúscul en veure que, tal com va dir Franco, tot estava “atado y bien atado”. No s’aconseguí la República ni la independència de les nacions oprimides com Catalunya o Euskadi. L’esquerra espanyola (PSOE i PCE) acordà amb les elits del franquisme la restauració borbònica en la qual encara vivim”.

Ramon Molina, en canvi, no s’endugué cap decepció: “Només es decep qui s’il·lusiona i jo no tenia cap il·lusió en la Transició. El meu partit va ser el darrer que es va legalitzar. No ens presentàrem, però, a les eleccions del 77. Consideràvem que aquells comicis eren un frau perquè consagraven una constitució monàrquica que continuava mantenint allò essencial del franquisme. És clar que la Transició va ser un pacte d’esquena a la gent. Si s’hagués fet una transició com tocava, s’haurien duit a votació tots els aspectes principals de la forma d’estat (monarquia o república) i altres qüestions”.

Les històries dels darrers presos polítics del franquisme a Mallorca foren recollides el 2011 en el documental Del silenci, paraules, de Gonzalo Nadal i David Mataró. L’antiga presó de Palma, situada a la barriada de Cas Capiscol, va ser tancada el 1999. La intenció és que avui les seves parets, on se silenciaren tantes veus, acullin un centre de creació contemporània.

Als anys setanta, els grups opositors al franquisme eren molt heterogenis. Hi havia el Moviment Comunista d’Espanya (MCE), d’orientació maoista. Els luxemburguistes (partidaris de Rosa Luxemburg) prenien part de l’Organització de l’Esquerra Comunista (OIC). El grup més organitzat de tots era el Partit Comunista d’Espanya (PCE), dirigit per la carismàtica Francesca Bosch. El PCE, però, patí una escissió: Bandera Roja. Hi militaren dirigents que després tingueren un protagonisme destacat al Partit Socialista de les Illes (PSI), fundat el 1976. Entre ells hi havia Celestí Alomar; Antoni Tarabini, sociòleg president de la Fundació Gadeso, i el capellà Francesc Obrador, que posteriorment fou secretari general de la UGT i batle de Calvià.

Tarabini i Obrador ajudaren els treballadors d’hoteleria arribats de la Península, que vivien als mateixos hotels en condicions pèssimes. El 1975 Tarabini va ser detingut a Palma. “El governador civil Carlos de Mee -recorda- es pensava que darrere meu hi havia una espècie d’estructura muntada. Amb Antoni Serra i Andreu Ferret organitzàvem cursos per ensenyar la gent a llegir el diari. També férem una sèrie de cursets als mestres. Això va molestar moltíssim. Em varen acusar de marxista, separatista i de tot el que et puguis imaginar. M’imposaren una multa de 150.000 pessetes, que vaig poder pagar gràcies als donatius de companys seus”.

El gener del 1976, un mes després de la mort del dictador, va tenir lloc, a la plaça d’Espanya de Palma, una de les protestes antifranquistes més nombroses. Va ser cèlebre la càrrega policial dins la parròquia de Sant Miquel. De fet, els locals del clergat eren un dels principals punts de trobada dels opositors del franquisme. A Palma, però, n’hi hagué d’altres: la llibreria Tous al carrer de la Unió, de l’escriptor Antoni Serra, i la Moll, de l’editor Francesc de Borja Moll, devora el carrer de Monti-sion.


Els altres partits de la clandestinitat

Als anys setanta, els grups opositors al franquisme eren molt heterogenis. Hi havia el Moviment Comunista d’Espanya (MCE), d’orientació maoista. Els luxemburguistes (partidaris de Rosa Luxemburg) prenien part de l’Organització de l’Esquerra Comunista (OIC). El grup més organitzat de tots era el Partit Comunista d’Espanya (PCE), dirigit per la carismàtica Francesca Bosch. El PCE, però, patí una escissió: Bandera Roja. Hi militaren dirigents que després tingueren un protagonisme destacat al Partit Socialista de les Illes (PSI), fundat el 1976. Entre ells hi havia Celestí Alomar; Antoni Tarabini, sociòleg president de la Fundació Gadeso, i el capellà Francesc Obrador, que posteriorment fou secretari general de la UGT i batle de Calvià.

Tarabini i Obrador ajudaren els treballadors d’hoteleria arribats de la Península, que vivien als mateixos hotels en condicions pèssimes. El 1975 Tarabini va ser detingut a Palma. “El governador civil Carlos de Meer –recorda– es pensava que darrere meu hi havia una espècie d’estructura muntada. Amb Antoni Serra i Andreu Ferret organitzàvem cursos per ensenyar la gent a llegir el diari. També férem una sèrie de cursets als mestres. Això va molestar moltíssim. Em varen acusar de marxista, separatista i de tot el que et puguis imaginar. M’imposaren una multa de 150.000 pessetes, que vaig poder pagar gràcies als donatius de companys seus”.

El gener del 1976, un mes després de la mort del dictador, va tenir lloc, a la plaça d’Espanya de Palma, una de les protestes antifranquistes més nombroses. Va ser cèlebre la càrrega policial dins la parròquia de Sant Miquel. De fet, els locals del clergat eren un dels principals punts de trobada dels opositors del franquisme. A Palma, però, n’hi hagué d’altres: la llibreria Tous al carrer de la Unió, de l’escriptor Antoni Serra, i la Moll, de l’editor Francesc de Borja Moll, devora el carrer de Monti-sion.

El nou urbanisme: la fi del cotxe privat.

0
0
   

         El nou urbabisme: la fi del cotxe privat.

       

 

   En Vicent Guallart, a l’avantguarda de de la innovació de les ciutats, veu imminent la desaparició de l’automòbil. Preveu que la circulació serà satisfeta per el transport públic i els nous mitjans elèctrics com són els patinets.

  Per entendre la cosa, vegeu l’article publicat a Vilaweb que reprodueixo a continuació:

 

 

L’arquitecte Vicente Guallart (València, 1963) acaba de guanyar el concurs internacional per a urbanitzar un nou centre a la ciutat xinesa de Shenzhen. Ha ideat un centre sense cotxes privats, amb edificis en forma de muntanya i un corredor ecològic que el travessa. Guallart viu a Barcelona, però passa més de la meitat del temps a la Xina, Rússia i els Estats Units. Va ser el primer director de l’Institut d’Arquitectura Avançada i, durant quatre anys, va ser l’arquitecte en cap de la ciutat de Barcelona, sota el mandat de Xavier Trias. Autor del llibre La ciutatautosuficient, on advocava per les ciutats ecologistes, en aquesta entrevista parla del seu projecte, d’urbanisme i del futur de les ciutats.

La ciutat de Shenzhen neix el 1979. Com l’hem d’imaginar?
—A Europa parlen de regions, a la Xina de províncies. La província de Guangdong és la més rica de la Xina, l’equivalent de Califòrnia. I Shenzhen n’és la ciutat tecnològica, equivalent a San Francisco. Forma part del conglomerat tecnològic més important de la Xina. Són uns dotze milions de persones. Vuit Barcelones. És la primera ciutat on Apple feia l’iPhone. Ara ja no. De fet, és la fàbrica del món. El lloc on hi havia la concentració més gran de fàbriques. I s’hi veuen les diverses generacions de ciutats. Els edificis d’habitatges dels setanta, vuitanta i noranta. La compararia amb Singapur. I entén que la urbanitat és molt important. Jo hi he descobert la primera ciutat descentralitzada del món. No té un centre i prou. En té molts. Hi ajuda el fet que no tingués un centre històric que cresqués de manera radial. Hi ha diversos centres. És una ciutat força única. És allò que Dubai voldria ser.

Hi urbanitzareu 2 milions de metres quadrats. Això, per comparació, què seria?
—Això seria mig Poble Nou de Barcelona. Abans, aquesta zona era un parc temàtic. Hi havia una Torre Eiffel petita, una muntanya russa dins un llac, i tot de coses que ara estan obsoletes. Ho tenen clar: s’ha de reformar. I volen fer dues coses. D’una banda, aixecar un dels nuclis urbans, que tindrà un edifici alt de 400 metres. I d’una altra banda, el gran repte (i per a això vam guanyar el concurs), que és reconstruir un corredor ecològic, entre la muntanya i el mar, que s’havia trencat. Un corredor verd. Hi hem projectat una malla semblant a Nova York, i el corredor ecològic.

Voleu fer un edifici en forma de muntanya?
—Si l’arquitectura és paisatge, els edificis són muntanyes. M’ha interessat l’arquitectura com a acumulació de matèria. I, per tant, aquest caràcter paisatgístic ens va fer pensar a fer una muntanya artificial. Un edifici emblemàtic en forma de muntanya. Dos-cents metres d’altura. Serà un centre de convencions. A la sala gran hi han de cabre cinc mil persones. I també hi posem un hotel a sobre.

Heu eliminat els cotxes?
—Hem eliminat el transport privat de l’espai públic. Els cotxes privats no hi podran circular. En el futur, el cotxe privat desapareixerà de les ciutats, de la mateixa manera que en van desaparèixer els cavalls.

I minibusos sense conductor.
—Aquí, a Sant Cugat, se’n va aprovar un, també. El futur de la mobilitat es basa en el transport públic, el transport personal (bicis, patinets) i els vehicles sense conductor. Són molt més segurs. S’ha demostrat que, en el 90% dels accidents, els responsables són les persones. Fa cent anys, els ascensors tenien una persona que premia el botó. I ara ja no. El vehicle sense conductor és un ascensor horitzontal.

Utilitzeu tecnologia blockchain.
—Fa anys que parlem de l’autosuficiència dels edificis. I ens imaginàvem que els edificis del futur generarien energia. Energia que gastaran a l’interior dels habitatges, la donaran per al vehicle elèctric o la vendran a la xarxa. Si agafem molts edificis que ho poden fer, ens cal un sistema d’intercanvi d’informació i de registre que no és pas una factura al mes, com ara. Cada petita quantitat d’energia que generem s’ha de registrar. I això és, literalment, blockchain.

Per què creieu que heu guanyat aquest projecte?
—Bona pregunta. Crec que vam guanyar sense por. Una malla amb carrers estrets, i sense vehicles a la superfície, no existeix a la Xina. I això vam proposar. Però també perquè ells estan molt oberts a noves idees. I nosaltres vam fer una barreja entre urbanitat densa i la idea del corredor ecològic.

Com serà el corredor?
—Seran un conjunt de parcs. I també vam proposar que les passeres que travessen les autopistes existents no fossin de quatre metres, sinó de cent. Entendre que si al segle XX hem construït el dret de conduir, ara hem de construir el dret de caminar. Això vol dir que no hem de fer solament passeres, sinó grans passeigs i superfícies.

Serà el vostre gran projecte?
—No. Ara el 50% del planeta viu a les ciutats, i som 7.000 milions de persones, és a dir que hi ha 3.500 milions de persones a les ciutats. Però diuen que l’any 2050 hi viurà el 70% de la gent. Això vol dir que hi ha 1.500 milions de persones que aniran a la ciutat. Hi haurà més projectes. A Europa ens pensem que la urbanització s’ha acabat. No és cert. Part del desafiament de salvar el planeta és que a aquests 1.500 milions de persones els fem bones ciutats. Ciutats del segle XXI. I reformes ben fetes. Vull abordar aquest objectiu: treballar els nous estàndards de les ciutats.

Vau tenir cap xoc cultural treballant a la Xina?
—La Xina és un altre món. I això vol dir, per exemple, que van amb unes altres aplicacions. No tenen Whatsapp, tenen WeChat. No tenen Google, tenen Baidu. Allà són un país comunista, i saben que les dades són de l’estat. No en tenen cap dubte. Al món occidental, encara ens preguntem si ens espien o no. A la Xina no en dubten: ens espien. I ho fa l’estat. I entenen que això és bo per a la societat. Ho entenen així. Poden entendre que ho fan de manera regulada. Aquí, en canvi, crec que ens enganyem, i ens espien igual. Nosaltres hem treballat amb gent xinesa intel·ligent que no tan sols ens van fer de traductors de llengua, sinó de cultura. I al revés. Jo els he fet de traductor cultural a ells. Era un procés doble. Ens han d’entendre. Però els hem d’entendre. I, clarament, tenen coses positives.

Per exemple?
—Shenzhen és una ciutat jove, i et trobes una gran alegria en segons quins espais. Hi ha reformes de districtes industrials absolutament excepcionals. Els concursos són nets i poc corruptes. Ho sé perquè he estat jurat. No m’he trobat mai ningú que em digués res. I els debats entre els membres eren de nivell. De nivell. La societat és molt formal i es tenen molt de respecte. No tens la sensació d’amistat com aquí, al món mediterrani, però estimen molt la família, i treballen de valent.

Es començarà a construir el 2020?
—Hem guanyat un concurs d’urbanisme. No de construcció. Ildefons Cerdà va guanyar el concurs i no va construir cap edifici. Però, certament, el nostre objectiu és començar a construir edificis a la Xina. Actuarem com a assessors. Això sí, voldríem que els edificis, com a mínim els més emblemàtics, siguin com els hem dissenyat.

Qui formava el vostre equip?
—Teníem gent a Beirut, Moscou, la Xina, Mèxic. Ex-estudiants de l’IACC, ara professionals. Gent molt bona. Content de treballar amb gent jove, que de fet és com treballen a la Xina. Per exemple, ara faig nous concursos i la mitjana és de 30 anys.

Com veieu l’urbanisme aquí a casa?
—Aquí, malauradament, no tenim debat sobre la manera de construir la ciutat ni sobre urbanisme. Per exemple, si les ciutats han de créixer o no. El pròxim desafiament de Barcelona és créixer en direcció als rius. Sempre hem estat una ciutat de mar. Però Barcelona també pot ser una ciutat de rius. El Besòs encara s’ha d’urbanitzar. I no hi ha cap pla. Construeixen algun edifici, però sense pla. Hem cregut que prenent petites decisions faríem una ciutat bona. I l’urbanisme requereix tenir grans idees, això ho vam inventar a Barcelona. Ara parlem només de les coses petites. I no de les coses importants. Nova York, Londres i Copenhaguen creixen en població. Barcelona ha de créixer o no? És un debat que no tenim. Ciutats pròsperes, com París, amb alcaldessa d’esquerres, han entès que cal tenir projecte, il·lusió, cal fer arquitectura i urbanisme innovador. Es proposen de construir sobre les rondes. Aquí començarem a parlar sobre això.

Heu seguit la cursa electoral de Barcelona?
—M’interessa. Visc a Nou de la Rambla. Tot i que el 60% del meu temps he estat a la Xina, Rússia i els EUA, visc a Barcelona. Encara s’ha de veure qui es presentarà a l’alcaldia i qui no. A Barcelona hem creat por al voltant de l’urbanisme. Jo vaig viure-ho. Era dolent parlar de certes coses. A Espanya, l’eco de la bombolla ha fet que no tinguem la calma per a parlar seriosament sobre què hem de fer a les ciutats les dècades vinents. Vaig escriure el llibre La ciutat autosuficient, i vaig defensar que les ciutats havien de tendir a produir la seva energia. S’han aprovat els acords de París. Barcelona ha signat que el 2050 vol ser una ciutat sense emissions. Haurà d’invertir molt i prendre decisions arriscades. Ara hi ha una desconnexió entre el missatge polític (zero emissions) i els projectes que fem.

Com valoreu la gestió d’Ada Colau?
—Tampoc no en tinc gaire opinió. L’àmbit urbanístic no li ha interessat. Ara comença a treballar l’àmbit de l’habitatge i mira de fer-ho bé. Van començar molt crítics i ara prenen bones decisions. Però crec que l’alcaldessa de Madrid ho ha fet millor, la veritat.

Colau no té oposició. 
—Exacte. Els mesos vinents podria debatre amb l’oposició novament. Sempre he estat a favor de ser una ciutat d’acollida, de donar benvinguda als immigrants i contra la pobresa energètica. Però més enllà de dir-ho, has de fer-ho. I amb projectes positius, perquè la gent visqui millor. Hem de treballar perquè tots siguem més rics, no pas més pobres.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2018/12/2_Vicente-Guallart_-Guallart-Architects_Pati-Nunez-Agency-11132201-e1544531054437-604x270.jpg

 Vicente Guallart, en una imatge d’arxiu

Per: Andreu Barnils

 

 

[21/02] «Le Père Peinard» - «Acción Directa» - Revolució de Baviera - Moviment Llibertari de Resistència - II Congrés Nacional Llibertari de Cuba - COPEL - Waisbrooker - Mareuil - Cini - Corucci - Longas - Bartolí - Vatteroni - Castro Sampedro - Carod - López Urranqui - Amo - Percheron - Pérez Miguel - Fabra - Gallardo - Soto - García - Gomar - Grau

0
0
[21/02] «Le Père Peinard» - «Acción Directa» - Revolució de Baviera - Moviment Llibertari de Resistència - II Congrés Nacional Llibertari de Cuba - COPEL - Waisbrooker - Mareuil - Cini - Corucci - Longas - Bartolí - Vatteroni - Castro Sampedro - Carod - López Urranqui - Amo - Percheron - Pérez Miguel - Fabra - Gallardo - Soto - García - Gomar - Grau

Anarcoefemèrides del 21 de febrer

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de "Le Père Peinard"

Portada d'un exemplar de Le Père Peinard

- Interrupció de Le Père Peinard: El 21 de febrer de 1894 el periòdic d'Émile Pouget Le Père Peinard de París (França) va interrompre la seva publicació en el número 253, víctima de les anomenades «Lois Scélérates», lleis «perverses» i lliberticides que limitaven els drets ciutadans, especialment en l'esfera anarquista (escorcolls, detencions...). Com Le Père Peinard nombroses publicacions llibertaries desapareixen i els anarquistes són perseguits per la justícia (Procés dels Trenta). Pouget es va refugiar a Londres (Anglaterra), on va editar vuit números del periòdic («Sèrie londinenca») entre 1894 i 1895.

***

Capçalera del primer número d'"Acción Directa"

Capçalera del primer número d'Acción Directa

- Surt Acción Directa: El 21 de febrer de 1914 surt a Cartagena (Múrcia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista Acción Directa. Semanario sindicalista. Reivindicava un sindicalisme basat en el boicot i el sabotatge. Va estar dirigit per Manuel Ferreira i fins al número 26 va ser administrat per Pedro Esteve. Tirà uns 2.000 exemplars per número, patí dificultats econòmiques i la seva redacció va ser escorcollada per la policia. Trobem textos i articles de Francisco Blanco Sánchez, Francisco Cueto Asensio, Fermín Elaurrea, Pedro Esteve, Manuel Ferreira, Francisco Flores, José Gallart, V. García, Juan Antonio Gracía Villena, María Giménez, César Guillén, Carlos Letourneau, Domela Nieuwnhuis, Julián Ochoa, Oscar Wilde, etc. Se'n publicaren 41 números, l'últim el 4 de desembre de 1914.

***

Ofrena floral improvisada d'un grup de soldats on Eisner va ser assassinat

Ofrena floral improvisada d'un grup de soldats on Eisner va ser assassinat

- Atemptats a Baviera: El 21 de febrer de 1919 el socialista Kurt Eisner, impulsor de la Revolució de Baviera i president de la República de Consells, és assassinat d'un tret a Munic (Baviera, Alemanya) per Anton Graf von Arco-Valley, membre mig jueu de la Societat Thule --agrupació secreta d'extrema dreta que estudiava la història i la mitologia germànica i que serà una de les bases del futur Partit Nacionalsocialista Alemany-- que amb aquesta acció pretenia rentar la «taca» racial davant els seus camarades. A partir d'aquest fet la violència es va desencadenar a Munic i un carnisser quan es va assabentar de la mort d'Eisner va agafar una pistola i va atemptar contra Erhard Auer, líder del Partit Socialdemòcrata i aleshores Ministre de l'Interior, deixant-lo greument ferit; per al carnisser, com per bona part de la població, Auer era l'instigador de l'assassinat d'Eisner. El Consell Central de la República, compost per 11 membres, entre ells l'anarquista Erich Muhsam, decreta la vaga general i l'Estat de setge.

***

D'esquerra a dreta: Enrique Martínez, Facerías i Celedonio García, membres de l'MLR (Pirineus, gener de 1948)

D'esquerra a dreta: Enrique Martínez, Facerías i Celedonio García, membres de l'MLR (Pirineus, gener de 1948)

- Autodissolució de l'MLR: El 21 de febrer de 1948, a la Península Ibèrica, el Moviment Llibertari de Resistència (MLR), també anomenat a vegades Moviment Llibertari Revolucionari, decideix autodissoldre's. L'MLR va ser el nom que finalment va rebre el Moviment Ibèric de Resistència (MIR) a instàncies de Liberto Sarrau que, amb això, volia ressaltar el seu component llibertari, però que va provocar l'abandonament de nombrosos partidaris i l'oposició de l'exili confederal i juvenil, que hi veien l'aparició d'un nou organisme creador de confusionisme i de dispersió. El seu punt d'arrencada es troba en el MIR --encara que la idea venia de 1944-- i aquest de la materialització d'una ponència que les Joventuts Llibertàries barcelonines van elaborar i que va ser aprovada per les joventuts catalanes; el dictamen, aprovat a mitjans de 1946, proposava la creació d'un òrgan de conspiració de CNT-FAI-FIJL amb autonomia i dirigit per tres membres. El projecte de MIR va quedar mort quan Josep Lluís Facerías, el seu secretari de defensa i secretari general, va ser detingut el 17 d'agost de 1946. El seu rellançament va tenir lloc amb l'arribada a Barcelona de Liberto Sarrau el març de 1947, enviat com a delegat per la CNT de França, que va aconseguir adhesions de militants disposats a lluitar amb fermesa: Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font (El Yayo), Josep Lluís Facerías, Celedonio García Casino, Joaquina Dorado, Francesc Ballester Orovitg, Antonio Gil Oliver, Manuel Pareja, Tom Mix, etc. Els intents de Sarrau per estabilitzar la nova organització, que pretenia ser la branca militar del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), no van tenir força èxit ja que l'oposició al projecte va ser unànime en el camp llibertari, llevat les Joventuts Llibertàries catalanes que en un Ple Regional de juliol de 1947 va deslligar totalment de les tasques pròpiament orgàniques l'MLR i en va concretar les tasques: copejar l'economia de l'Estat no limitant-se a accions de carrer, però sense menysprear l'actuació contra repressors del règim i atemptats contra confidents, i repartir propaganda ajustada al sentir de l'MLE --es van editar periòdics, manifests i pamflets de propaganda contra el règim franquista. Sustentat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, l'MLR va començar immediatament les seves activitats: col·locació d'un explosiu el maig de 1947 a la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia (Barcelona) --que guerrillers comunistes es van atribuir-- i d'una bomba a les torres de l'emissora al Tibidabo (Barcelona), que va ser descoberta abans de l'explosió; i execució, el 12 juliol de 1947, de l'antic cenetista que actuava com a confident de la policia Eliseu Melis Díez. Aquesta acció, malgrat la seva popularitat, no va ablanir les postures del conjunt de les Joventuts Llibertàries ni de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant els seus plens de 15 i 18 de juliol respectivament, on es van rebutjar els plantejaments l'MLE i com a rèplica van decidir crear un Comitè Nacional de les tres organitzacions amb finalitats similars a les d'aquest grup d'acció. La manca de mitjans econòmics per al desenvolupament de les activitats insurreccionals va suposar la necessitat de portar a terme cops econòmics en empreses i entitats bancàries (casa de xampany Noyet, fàbrica tèxtil Umbert de Granollers, Banc de Crèdit, apotecaries, etc.). Per altra banda, el II Congrés del MLE de Tolosa de Llenguadoc de 1947 va trencar amb l'MLR, fet que va suposar la retirada de Sarrau de la delegació de l'MLE a la península; a finals d'any el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer el mateix. La conseqüència de tants rebuigs va ser que molts dels seus primitius partidaris van abandonar (Gil, Adrover, García Casino) estimant-se més seguir la lluita armada dins de les organitzacions clàssiques. Sense suport de la CNT, l'MLR va decidir l'autodissolució el 21 de febrer de 1948. Tres dies després, el 24 de febrer, Liberto Sarrau i Joaquina Dorado van ser detinguts per la policia franquista, quan aquesta va descobrir que pamflets de l'MLR s'havien editat a la impremta«Industrial Tecnigraf», propietat de Joaquín Sarrau, que va ser també arrestat, juntament amb Ramón López, impressor, i Juan Rucabado, advocat i professor catedràtic. En un document de setembre de 1947 dirigit a la militància de l'MLE en general s'exposa l'estructura de l'MLR: 1) L'MLR està integrat per unitats mòbils de muntanya i urbanes, que compten amb delegats integrats en un comitè revolucionari. 2) Aquest comitè es una mena d'Estat Major que elabora plans i decideix la seva materialització. 3) Els seus membres són llibertaris amb excel·lent preparació i de moral irreprotxable, ja que es basa en la qualitat sobre la quantitat dels seus components. 4) Hi ha membre actius i passius; els primers viuen al marge de la legalitat i subvencionats econòmicament. 5) Independent de la CNT, de la FIJL i de la FAI. 6) La seva principal missió és oposar-se al terror feixista amb els seus mateixos mitjans. 7) El risc, que evidentment existeix, de convertir-se en una organització autoritària se superarà només si els seus components són moralment solvents.

***

Cartell del II Congrés Nacional Llibertari de Cuba (1948)

Cartell del II Congrés Nacional Llibertari de Cuba (1948)

- II Congrés Nacional Llibertari de Cuba: Entre el 21 i el 24 de febrer de 1948 se celebra als Salons de la Federació Nacional de Plantes Elèctriques de l'Havana (Cuba) el II Congrés Nacional Llibertari, organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En l'acte d'obertura van intervenir Agustín Souchy, en representació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), Marcelo Salinas, Modesto Babeito i Helio Nardo. La sessió plenària es realitzà el 22 de febrer i fou presidida per Rafael Sierra i Vicente Alea actuà com a secretari provisional. Hi van participar 153 delegats i la Mesa del Congrés fou constituïda per Francisco Bretau i Gilberto Lima. Es van organitzar quatre comissions de treball: Organització, amb Modesto Barbeito i Helio Nardo; Propaganda, amb N. Suárez i Manuel González; Finances, amb Manuel Castillo i Vicente Alea; i Assumptes No Inclosos, amb Antonio Landrián i Suria Linsuaín. Aquest congrés acabà el 24 de febrer amb una sèrie de dictàmens que van ser publicats a l'Havana aquest mateix any en un fullet (Memoria del II Congreso Nacional Libertario celebrado en La Habana los días 21, 22, 23 y 24 de febrero de 1948. Dictámenes) que contempla la creació d'una societat llibertària a Cuba, apellant tots els nivells industrials, sindicals, econòmics i/o agropecuaris a tota l'Illa. En el congrés es plantejaren temes importants, com la situació de la República en aquells anys incerts, la denúncia de l'estalinisme del Partit Comunista Cubà (PCC), els perills de la influència de l'Església Catòlica, etc. L'ALC es declarà anticapitalista i antiimperialista, atacant tant els EUA com la Unió Soviètica, qualificades de«potències estrangeres». Entre els punts que s'acordaren, i que abraçaven gairebé tot l'aspecte social i econòmic de Cuba, es plantejà la necessitat de tenir un òrgan d'informació i propaganda efectiu i constant. Ja existia dins del sector gastronòmic la publicació mensual Solidaridad Gastronómica, que per acord d'aquest congrés es convertí en el portaveu de l'ALC i que tindrà una llarga vida. També es va elegí una nova directiva, on Vicente Alea fou nomenat secretari general; Barbeito, responsable d'Organització; Domingo Alonso, de Finances; i Néstor Suárez Feliu, secretari de Propaganda.

II Congrés Nacional Llibertari de Cuba (21-24 de febrer de 1948)

***

Motí de la COPEL

Motí de la COPEL

- Motins de la COPEL: El 21 de febrer de 1977 la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL), de caràcter llibertari, provoca disturbis a les presons espanyoles. A Barcelona (Catalunya) l'enfrontament amb la policia causa 10 ferits i al Penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) més de 100 presos s'autolesionen en senyal de protesta.

Anarcoefemèrides

Naixements

Lois Waisbrooker a la porta de la seva nova casa a la Colònia Home (1902)

Lois Waisbrooker a la porta de la seva nova casa a la Colònia Home (1902)

- Lois Waisbrooker: El 21 de febrer de 1826 neix a Catharine (New York, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials «obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com araSuffrage for woman: The reasons why(1868),Alice Vale: A story for the times (1869), Helen Harlow's Vow (1870), Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879),Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull's Crucible, Woodhull& Claflin's Weekly) i anarquistes (Free Society, Discontent). Lois Waisbrooker va morir el 3 d'octubre de 1909 a Antioch (Califòrnia, EUA).

***

Notícia del judici d'Eugène Mareuil apareguda en el periòdic parisenc "La Lanterne" del 6 de juny de 1883

Notícia del judici d'Eugène Mareuil apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 6 de juny de 1883

- Eugène Mareuil: El 21 de febrer de 1850 neix a Rompsay (Périgny, Poitou-Charentes, França) el sabater anarquista Eugène Mareuil. El 9 de març de 1883 participà en una manifestació de desocupats, convocada per la Cambra Sindical dels Fusters a l'explanada dels Invàlids de París (França). Durant aquesta manifestació, Louise Michel, portant una bandera negra i secundada per Émile Pouget, encapçalà la gentada. La manifestació, de més de sis-centes persones, es dirigí cap el raval de Saint Antoine i pel camí tres fleques van ser assaltades als crits de «Pa, treball o plom». Els manifestant van ser dispersats per la policia a la plaça Maubert iÉmile Pouget i Eugène Mareuil van ser detinguts i empresonats acusats d'haver organitzar els assalts; Louise Michel va poder fugir, però va ser detinguda setmanes després. Entre el 21 i el 23 de juny de 1883 comparegué davant l'Audiència del Sena i l'acusació el presentà com un dels «lloctinents» de Louise Michel durant la manifestació dels Invàlids. En aquest procés comparegueren dos grups d'acusats: un grup imputat per haver dirigit el pillatge dels forns de pa (Louise Michel,Émile Pouget i Eugène Mareuil) i un grup incriminat per haver rebut els paquets del fullet antimilitarista À l'Armée, enviat per Émile Pouget (Léon Thiéry, absent en el procés; Jacques Moreu, també conegut com Gareau; Paul Martinet; Henri Enfroy; Claude Gorget, absent; i Marie-Anne Bouillet). En el judici quedà clar que Anne-Marie Bouillet només era l'hostatgera del veritable destinatari del paquet i va ser exclosa de la causa. Louise Michel va ser condemnada a sis anys de presó i 10 anys de vigilància;Émile Pouget, a vuit anys de presó i 10 anys de vigilància; Jacques Moreau, a un any de presó; Léon Thiéry i Clude Gorget, en absència, a dos anys de presó i 300 francs de multa; i tota la resta, entre ells Eugène Mareuil, van ser absolts. Entre 1884 i 1885 col·laborà en Terre et Liberté. Organe anarchiste-communiste i entre abril i maig de 1885 fou l'impressor-gerent de Le Tire-Pied. Organe internationale, théorique et pratique de la cordonnerie ouvrière. En aquestaèpoca vivia al número 18-19 del passatge de l'Òpera del IX Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Attilio Cini

Attilio Cini

- Attilio Cini: El 21 de febrer de 1868 neix a Correggioverde (Dosolo, Llombardia, Itàlia) el mosaïcista anarquista Attilio Cini. Son pare es deia Mansueto Cini i sa mare morí durant el seu part. L'abril de 1903 el Ministeri de l'Interior francès el fitxà com a anarquista.  En 1905 es casà Marie Dauverchin, de pare normand i mare belga, amb qui tingué quatre infants, nascuts tots quatre a llocs diferents d'Europa. En 1915 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), amb sos dos fills majors, mentre que sa companya retornà a Normandia amb els infants més petits. En 1917 la parella tornà a reunir-se i visqué a diferents indrets de Normandia. Malalt, Attilio Cini va morir en 1926 d'un càncer a París (França) i fou enterrat al cementiri d'Argenteuil. Deixà unes memòries manuscrites que sa companya destruí. Un nét seu, Gilbert Roth, fou un destacat llibertari de Marsella (Provença, Occitània), membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) d'aquesta ciutat.

***

Sguardo Corucci

Sguardo Corucci

- Sguardo Corucci: El 21 de febrer de 1889 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el barber anarquista Sguardo Corucci, més conegut com Osvaldo. Sos pares es deien Abdenago Corucci i Gemma Chelini. Entre 1910 i 1911 formà part, amb son germà Ateo Corucci, del grup juvenil anarquista «L'Avvenire», que actuava al barri de Porta al carrer pisà de Piagge. El 24 d'octubre de 1910 va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'Exèrcit». Participà en la fundació del setmanalL'Avvenire Anarchico. Periodico settimanale di propaganda, di critica e di battaglia i en 1912 en va ser nomenat gerent responsable. Entre 1914 i 1919 es traslladà, per motius laborals, a Seravezza (Versilia, Toscana, Itàlia), on continuà amb la seva professió de barber. L'octubre de 1914 patí una nova condemna de tres mesos de reclusió per «manifestació sediciosa». En 1921 s'exilià clandestinament a França amb sa família. Durant els anys trenta continuà amb la seva militància anarquista i fou vigilat constantment per les autoritats consulars italianes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Emilio Longas Castro apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 de gener de 1980

Necrològica d'Emilio Longas Castro apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de gener de 1980

- Emilio Longas Castro: El 21 de febrer de 1895 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Longas Castro –el segon llinatge moltes vegades citat de diferents maneres (Costa, Costo,Cotó, etc.). De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. A començament de la dècada dels vint es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en el sindicat anarcosindicalista i fou perseguit per les seves idees. El 22 de desembre de 1934 va ser detingut, juntament amb altres companys, a l'Ateneu Eclèctic de Barcelona i acusat d'haver participat en l'atracament d'una fleca. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista i durant la guerra civil i la Revolució fou membre dels Comitès de Defensa Confederals i participà en la col·lectivització de la indústria fustera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser reclòs al camp de Le Haras, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), per a fer el servei gratuït per a les autoritats franceses. Quan la victòria alemanya, va ser enviat a Vernet, després al fort de Cotlliure i finalment deportat a Djelfa (Algèria), on restà fins l'alliberament del camp per les tropes aliades. Després milità en la CNT d'Alger fins al 1961, quan passà a Tours (Centre, França), després a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) i més tard a Rochefort (Poitou-Charentes, França). En 1967 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Emilio Longas Castro va morir el 26 de juliol de 1978 a l'hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat a Tours.

***

Foto de la policia francesa d'Isidre Bartolí Llorarch (5 de març de 1918)

Foto de la policia francesa d'Isidre Bartolí Llorarch (5 de març de 1918)

- Isidre Bartolí Llorach: El 21 de febrer de 1896 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Isidre Bartolí Llorach. Sos pares es deien Antoni Bartolí i Antònia Llorach. Sembla que fugint del servei militar, el 4 de gener de 1918 emigrà des de Reus a França i d'antuvi va fer feina d'obrer agrícola a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord) i posteriorment de cuiner a l'Hôtel du Lion d'Or de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). El 5 de març de 1918 va ser fitxat a Perpinyà com a «anarquista militant, considerat perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Son germà major Josep Bartolí Llorach també fou un destacat militant anarcosindicalista.

***

Stefano Vatteroni [IISH]

Stefano Vatteroni [IISH]

- Stefano Vatteroni: El 21 de febrer de 1897 neix al barri d'Avenza de Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Stefano Vatteroni. Estanyer i llauner de professió, milità en el moviment anarquista des de l'adolescència. Participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes a la regió de Carrara i quan la pujada de Benito Mussolini al poder, per a evitar les represàlies dels feixistes locals, s'instal·là a Roma on entrà en contacte amb Errico Malatesta i participà en la propaganda llibertària i en la lluita antifeixista. Arran de l'atemptat comès l'11 de setembre de 1926 per Gino Lucetti, amic seu des de la infància, contra Mussolini, va ser detingut, com centenars de companys anarquistes, i acusat de«complicitat en atemptat, possessió d'armes i ferides a persones». En realitat el seu paper en l'atemptat va ser crucial, tant en l'organització, establint un mapa amb tots els detalls del camí que havia de seguir el cotxe del Duce, com en el finançament, ja que arribà a vendre un terreny que pertanyia a sa mare a Avenza per sostenir econòmicament la conxorxa. Jutjat, l'11 de juny de 1927 va ser condemnat pel Tribuna Especial per a la Defensa de l'Estat a 18 anys i nou mesos de presó i a tres anys de vigilància especial, purgant la pena a diferents presons: Lucca, Alessandria, Finalborgo, Civitavecchia (1932), Pallanza, Fossano, novament a Civitavecchia i Roma (1936-1937). Els tres primers anys els passà en total aïllament. El febrer de 1937, quan havia de ser alliberat a resultes d'una amnistia i d'una reducció de la pena, va ser novament condemnat el 5 d'abril de 1937 per la Comissió Provincial de Roma a cinc anys de confinament i deportat a les Illes Tremiti. També va ser condemnat a un any de presó per haver-se negat a fer la salutació feixista. A Tremiti conegué Jolanda Setti, que havia vingut a visitar son germà també confinat i la qual esdevingué sa companya. Més tard fou trasllada a l'illa de Ponça on restà fins al 1939, quan va ser enviat a l'illa de Ventotene. El 25 de gener de 1942, amb l'expiració de la seva pena, considerat particularment perillós, va ser traslladat a la colònia penitenciària de Tursi (Basilicata, Itàlia), on romangué fins la caiguda del règim feixista el setembre de 1943. Aleshores organitzà un grup de partisans que es dedicà a atacar les posicions alemanyes i a participar en l'alliberament de la regió. Acabada la II Guerra Mundial, s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia) i a Roma, per acabar finalment a Carrara. Col·laborador d'Umanità Nova, fou l'autor de la necrològica d'Elena Melli, la companya de Malatesta. Participà, amb Alberto Meschi, en la Cooperativa del Partisà i amb sa companya en la gestió de les colònies llibertàries «Gino Lucetti» i«Maria Luisa Berneri». Militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara i de la Federació Anarquista Italiana (FAI), assistí a nombrosos congressos, com ara els de Carrara (setembre de 1945), de Florència (març de 1946), de Canosa (febrer de 1948), Liorna (maig de 1954) i Senigallia (novembre de 1957). Stefano Vatteroni va morir el 3 de gener de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou inhumat al Cementiri Municipal de Turigliano d'aquesta localitat al costat de Gino Lucetti i d'Alberto Meschi.

Stefano Vatteroni (1897-1965)

***

Felisa de Castro (dreta), amb Concha Liaño Gil i sa filla Mouchina (Bordeus, 1943)

Felisa de Castro (dreta), amb Concha Liaño Gil i sa filla Mouchina (Bordeus, 1943)

- Felisa de Castro Sampedro: El 21 de febrer de 1898 neix a Belver de los Montes (Zamora, Castella, Espanya) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Felisa de Castro Sampedro. Conscient de la necessitat d'una organització específicament feminista dins del moviment llibertari, fundarà amb altres companyes a Barcelona a finals de 1934 el grup Grup Cultural Femení de Catalunya. La iniciativa va partir d'un petit grup de jovenetes militants dels sindicats i dels ateneus llibertaris --Maruja Boadas, María Cerdán, Nicolasa Gutiérrez, Soledad Estorach, Elodia Pou i Conchita Liaño entre d'altres, que comptarien amb el suport i la col·laboració de destacades i experimentades militats, com ara la mestra racionalista Pilar Grangel, Libertad Ródenas i Áurea Cuadrado, que seria directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona durant la guerra-- amb l'objectiu de conscienciejar les dones en la necessitat de la seva participació en la lluita social. El nom que van triar, Grup Cultural Femení, era ja indicatiu del seu camp d'actuació, limitat a la conscienciació i captació, al marge del camp estrictament sindical. Es pretenia impulsar així mateix les relacions de solidaritat entre les dones, que s'ajudarien mútuament en aquelles dificultats específiques que, com a dones, trobessin en la seva activitat militant. Un dels seus acords, per exemple, consistia a establir torns perquè una d'elles tingués cura dels fills de les altres, possibilitant així les mares assistir a les reunions sindicals. La mancança d'un espai propi va limitar les possibilitats d'actuació. Van aconseguir organitzar un reeixit míting al Teatre Olímpia de Barcelona, per al qual van sol·licitar la col·laboració de Frederica Montseny que, sempre reticent als grups específics de dones, va rebutjar la invitació. Van col·laborar activament també en la campanya de solidaritat organitzada per la CNT davant la vaga general de Saragossa de 1934, quan nombroses famílies catalanes van acollir els fills dels vaguistes, posant en contacte les dones catalanes amb les mares saragossanes. En 1936 el Grup Cultural Femení s'integrà dins l'«Agrupación Mujeres Libres». Després de la derrota en la Guerra Civil, Felisa de Castro s'exiliarà a França, on trobarà altres companyes de CNT i de «Mujeres Libres» (Pepita Carpena, Pilar Grangel, etc.), tancades al camp de concentració de Clermont-l'Hérault. En 1943 marxarà a Bordeus. Felisa de Castro Sampedro va morir el 16 de novembre de 1981 a Caracas (Veneçuela).

***

Saturnino Carod al front d'Aragó

Saturnino Carod al front d'Aragó

- Saturnino Carod Lerín: El 21 de febrer de 1903 neix a Moneva (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Saturnino Carod Lerín, també conegut com Cuco Caballero o Jacinto Lahoz María. Nascut en una família anarquista, començar a treballar quan tenia sis anys i amb 12 llaurava; més tard va fer de segador per terres castellanes i quan acabava la Gran Guerra emigrà per Europa buscant feina. Després s'instal·là a Barcelona fent feina en el ram de la construcció. Analfabet, quan tenia 20 anys aprengué les primeres lletres. Afiliat en la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou un actiu anarcosindicalista que sempre es negà a ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant els anys del pistolerisme, formà part d'un grup d'acció i va haver de fugir de Barcelona cap a França fugint de la repressió engegada per la dictadura de Primo de Rivera. Tornà de l'exili amb l'amnistia atorgada per la II República i participà activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa. El febrer de 1936 formà part del Comitè Regional d'Aragó cenetista encarregat d'organitzar els sindicats pagesos. Interessat per la problemàtica camperola, intervingué amb Florentino Galván en diverses gires propagandístiques, entre maig i juny de 1936, per la comarca de Valderrobres. El juliol d'aquell any, fou nomenat secretari d'Agitació i de Propaganda. Quan el cop militar, fugí de Saragossa el mateix 19 de juliol de 1936 cap al Baix Aragó i després a Tortosa, on organitzà una columna de milícies (Columna Carod-Ferrer) amb pagesos del Baix Aragó que, sortint des de Tarragona, alliberà diversos pobles aragonesos (Alcanyís, Calanda, Alcorisa, Montalbán) un cop pres Calaceit el 26 de juliol. A Azuara i a Fuendetodos establí un centre d'operacions d'una xarxa d'enllaços per salvar lluitadors amagats i perseguits a la Saragossa en poder dels feixistes. Quan l'alliberà el seu poble natal, salvà la vida del capellà de Moneva, Enrique Guallar, amic de la infància, que estava a punt de ser linxat per la població i aquest es convertí durant tota la guerra en el secretari d'avituallament de la petita vila col·lectivitzada --es mostrà contrari a la col·lectivització total de la terra. Més tard la seva columna es fusionà amb la d'Antonio Ortiz Ramírez --que prengué el nom de «Columna Confederal Sud-Ebre»-- i amb la militarització fou nomenat comissari de la 118 Brigada, amb Victorio Castán Guillén com a cap militar, i més tard de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular, prenent part en la presa de Tosos, Aladrén, Vertice Sillero, i en combats a Belchite, Terol, Alfambra i Llevant. El maig de 1937, comandant diversos grups de la 25 Divisió, es dirigí cap a Catalunya davant els fets esdevinguts a Barcelona i amb la intenció d'acabar amb la contrarevolució, però fou detingut per les ordres dels dirigents cenetistes. A finals del conflicte, es traslladà a Madrid i finalment fou detingut al port d'Alacant. Acabà als camps de concentració de Los Almendros i d'Albaterra, d'on fugí, amb Castán i Sebastián Vicente Esteban, falsificant uns avals i passant a França amb el suport dels guies de Francisco Ponzán Vidal. A França patí els camps de concentració, però a finals de 1940 s'incorporà a la lluita clandestina enquadrat en el grup de resistència de Ponzán. El gener de 1941 passà a la Península i va fer contacte amb el Comitè Nacional de la CNT de Manuel Amil Barcia i de Celedonia Pérez a Madrid. De bell nou a França, exposà les dures condicions dels tancats a les presons franquistes. El juny de 1941 s'internà novament a la Península i viatjà per València, Barcelona i Madrid fins a la seva detenció a Barcelona el 7 d'agost de 1941, sembla ser que delatat pel traïdor Eliseu Melis Díez, del qual fou un dels primers a sospitar. L'11 d'octubre de 1949 fou condemnat a Madrid en un consell de guerra a 25 anys --en el qual testimonià a favor Enrique Guallar, que havia estat «exiliat» a Épila per les autoritats franquistes--, que penà a les presons de Figueres, Barcelona i Sant Miquel dels Reis, d'on sortí a finals de 1960. Després del seu alliberament, fou detingut novament l'octubre de 1961 i en 1962 per la seva relació amb l'Aliança Sindical Obrera (ASO). El juliol de 1965, ben igual que altres militants que havien estat presos força anys, sorprenentment va fer costat les positures del cincpuntisme–negociacions entre anarcosindicalistes i el sindicalisme vertical franquista. En aquests anys es guanyà la vida treballant en el transport i en espectacles públics, com a ajudant de cabina i acomodador. El febrer de 1976 participà en l'assemblea confederal de Sans on es reconstruí la CNT i l'any següent fou un dels promotors de la fundació del barceloní Ateneu Llibertari de La Verneda. Publicà articles en Cultura y Acción i en Nuevo Aragón. Saturnino Carod Lerín va morir el 7 de març de 1988 a Barcelona (Catalunya). Sa companya fou Adoració Lahoz.

Saturnino Carod Lerín (1903-1988)

***

Necrològica Justo López Urranqui apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de juliol de 1979

Necrològica Justo López Urranqui apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juliol de 1979

- Justo López Urranqui: El 21 de febrer de 1911 neix a Eixea (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Justo López Urranqui. Es guanyava la vida fent de paleta i ja de molt jove s'afilià al Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, marxà voluntari al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en el Federació Local de Poitiers (Poitou-Charentes, França). Justo López Urranqui va morir el juny de 1979 i va ser enterrat el 27 de juny al cementiri de Chasseneuil-du-Poitou (Poitou-Charentes, França).

***

Josep del Amo Ribera

Josep del Amo Ribera

- Josep del Amo Ribera: El 21 de febrer de 1920 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep del Amo Ribera. Ebenista de professió, des de 1936 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL). Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937 i al final de la guerra civil fou comissari polític. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs en diversos camps de concentració (Agde, Sant Cebrià, Argelers). Treballà a les comarques de Bordeus i de Marsella i en 1942 retornà a la Península. Després de fer els anys de servei militar que el franquisme l'adjudicà a les Illes Balears, treballà d'autònom en el seu ofici d'ebenisteria i posteriorment en una fàbrica tèxtil. En aquests anys mantingué una certa activitat clandestina i ajudà Raúl Carballeira Lacunza durant les seves detencions de 1953. Vegetarià convençut, formà part de la Societat Vegetariana i entre 1963 i 1977 en fou secretari. En 1977 va ser expulsat de la Societat Vegetariana i en creà una de nova a Gavà  (Baix Llobregat, Catalunya), de la qual va ser secretari. En 1960 entrà a formar part del grup musical«Los millonarios de la canción» com a lletrista (Mi canción de Navidad, Plegaria, Vagabundo, etc.), grup que assolí un cert èxit (enregistrament de discos, presència mediàtica, premis, etc.). En 1960 també estrenà la comèdia dramàtica en tres actes Y por nuestro mundo, piedad, de la qual s'imprimí el llibret aquest mateix any. El 15 d'abril de 1972 va fer la conferència«El alcoholisme, epidemia impuesta» a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), dins el cicle«Sábados Culturales», organitzats per la Secció d'Estudis del Centre Excursionista «Puig Castellar». Després de la mort del dictador Francisco Franco, entrà en la CNT, la qual abandonà arran dels conflictes sorgits després del V Congrés Confederal de 1979. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Gramanet del Besós i Mujeres Libres. Sa companya fou Vicente Alcácer, de família llibertària. Amic de Josep Peirats Valls i de Benito Milla Navarro, deixà unes extenses Memorias. Josep del Amo Ribera va morir en 1992 a Barcelona (Catalunya). El 4 de novembre de 2008 el seu nét Aymar del Amo estrenà una videoinstal·lació documental sobre la seva vida i els seus amics a l'Espai Eart de Barcelona sota el títol «Veus de l'exili intern». Sembla ser que existí un altre José del Amo que actua entre 1947 i 1951 en la resistència llibertària a Lió (Arpitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia de la detenció d'Auguste Percheron apareguda en el periòdic parisenc "Gil Blas" del 23 de març de 1894

Notícia de la detenció d'Auguste Percheron apareguda en el periòdic parisenc Gil Blas del 23 de març de 1894

- Auguste Percheron: El 21 de febrer de 1896 mor, segurament a París (França), el cantautor anarquista Auguste Henry Adolphe Percheron. Havia nascut el 24 d'octubre de 1837 a Poitiers (Poitou-Charentes, França). En la dècada de 1890 es guanyava la vida revenen draps i com a escrivent públic. Les seves cançons llibertàries es van publicar en diversos periòdics anarquistes, com ara els parisencs L'Antipatriote (1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire (1891), de Gwened (Bro Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó anarquista Les briseurs d'images, publicada per primera vegada en 1892 en Le Père Peinard i que fou reeditada en diverses publicacions i reculls de cançons, i d'Enfants de la Nature. Quan l'ona d'atemptats de 1894, va ser detingut el 22 de març d'aquell any i empresonat algunes setmanes, cosa que degradà la seva salut ja malmenada.

***

Abilio Pérez Miguel

Abilio Pérez Miguel

- Abilio Pérez Miguel: El 21 de febrer de 1938 cau al front de Corbalán (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Abilio Pérez Miguel. Havia nascut en 1907. Sastre de professió, vivia en el II Grup de les «Cases Barates» de Gramenet de Besòs (actual Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Catalunya) i militava en les Joventuts Llibertàries d'aquest barri. L'octubre de 1935 va ser detingut, juntament amb Isidro Castro García, Luis García Hidalgo i Andrés Victoria López, a la plaça de Catalunya de Barcelona (Catalunya) per aferrar pasquins clandestins. El juliol de 1936 va ser nomenat delegat de Guerra de Gramenet de Besòs. El 28 d'agost d'aquell any s'enrolà com a milicià voluntari en la Columna «Los Aguiluchos», on ocupà càrrecs de responsabilitat. Després de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent comandant del 497 Batalló de la 125 Brigada Mixta de la 23 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.

***

Necrològica d'Evaristo Fabra apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 de maig de 1965

Necrològica d'Evaristo Fabra apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de maig de 1965

- Evaristo Fabra: El 21 de febrer de 1965 mor a Graisseçac (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Evaristo Fabra. Havia nascut cap el 1908. Emigrà amb sa família a França i quan era adolescent entrà a formar part del moviment anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, retornà a la Península amb sa companya Lucia i altres per lluitar contra la reacció i participar en la revolució. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració, però pogué fugir i retrobant-se amb sa família a Graisseçac on ella residia. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Graisseçac de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en fou secretari en diverses ocasions. Després de patir una llarga malaltia, Evaristo Fabra va morir el 21 de febrer de 1965 a Graisseçac (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

L'antifranquisme cultural en els anys setanta

0
0

L'antifranquisme cultural en els anys setanta.



Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

La premsa informa aquestes dies de la desaparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.


Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.



Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.


Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.


A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.


Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.


Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


Art i subversió a Mallorca en els anys 70



Gabriel Noguera a començaments dels anys setanta

Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



1967: Antoni Catany i Miquel López Crespí .

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

Miquel López Crespí

[22/02] «Le Révolté» - Gran Ball al Gran Price - «Catalunya» - Míting antifranquista - Borghesani - Ball - «El Petiso» - Martín Hernanz - Cortese - Ferrús - Chapin - Lobo - Gómez Peláez - Barroso - García Martínez - Baude - Verdaguer - Friscia - Monfray - Herreros Miquel - Bassal - Clavería - Sordia - Breffort - Peña Pérez - Götze - Iacoponi - Moyse

0
0
[22/02] «Le Révolté» - Gran Ball al Gran Price -«Catalunya» - Míting antifranquista - Borghesani - Ball - «El Petiso» - Martín Hernanz - Cortese - Ferrús - Chapin - Lobo - Gómez Peláez - Barroso - García Martínez - Baude - Verdaguer - Friscia - Monfray - Herreros Miquel - Bassal - Clavería - Sordia - Breffort - Peña Pérez - Götze - Iacoponi - Moyse

Anarcoefemèrides del 22 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de "Le Révolté" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera de Le Révolté [CIRA-Lausana] Foto:Éric B. Coulaud

- Surt Le Révolté: El 22 de febrer de 1879 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual Le Révolté. Organe socialiste creat pels anarquistes Piotr Kropotkin, François Dumartheray i Georges Herzig, amb el suport d'Élisée Reclus i de Jean Grave, que el dirigirà a partir de la tardor de 1883. En la seva primera sèrie, fins al 14 d'abril de 1885, va publicar 159 números i va portar dos subtítols més: «Òrgan anarquista» i «Òrgan comunista-anarquista». Els articles es van publicar sense signar. El tiratge variarà entre els 1.500 exemplars dels primers números als 3.000 dels darrers. Va prestar molta atenció en les informacions sobre el desenvolupament de l'anarquisme internacional, a més de ressenyar reunions, congressos, processos, etc. En la segona sèrie, publicada a París (França) entre el 12 i 25 d'abril de 1985 i el 10 de setembre de 1887, de periodicitat bimensual primer i setmanal després, la responsabilitat de la publicació va estar al càrrec de A. Bataille, Émile Mereaux, A. Reiff i Habert, i es van editar 23 números. Va portar el subtítol«Òrgan comunista anarquista» i els articles tampoc no portaven signatura, però sí els dels grans noms (Kropotkin, C. Cafiero, Ch. Gallo, Clément Duval, Malatesta). Jean Grave posteriorment, a partir del 17 de setembre de 1887, el publicarà de bell nou a París (França) sota el nou nom de La Révolte. Organe communiste-anarchiste, per evitar les persecucions judicials.

***

Full volant del Gran Ball al Gran Price

Full volant del Gran Ball al Gran Price

- Gran Ball al Gran Price: El 22 de febrer de 1937 el SindicatÚnic d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un Gran Ball popular al teatre Gran Price de Barcelona (Catalunya) amenitzat per l'orquestrina«Price Band».

***

Capçalera de "Catalunya"

Capçalera de Catalunya

- Surt Catalunya: El 22 de febrer de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari vespertí anarcosindicalista Catalunya. Òrgan Regional de la Confederació Nacional del Treball. A partir del número 267 (1 de gener de 1938) afegirà «d'Espanya - AIT». Era el complement de Solidaridad Obrera, que sortia els matins en castellà i la primera vegada que s'editava una publicació oficial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en llengua catalana. D'antuvi fou dirigit per Ricard Mestre Ventura, des de l'agost de 1937 per Joan Peiró Belis i després per Joan Ferrer i per Eusebi C. Carbó. L'equip de la redacció estava format pel grup confederal que seguia en part l'orientació trentista de Joan Peiró i era partidària de la catalanització de la CNT, defensant el dret de l'autodeterminació i proclamant el federalisme. Tingué un tiratge que passà dels 12.500 exemplars del principi fins als 2.000 del final. Hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, Mauro Bajatierra, Josep Joan Domènech, Marianet, Federico Urales, Frederica Montseny, Joan Usón, Josep Viadiu, Joan Ferrer, Josep Anselmo, Josep Mas Gomeri, Josep A. Arbós, entre d'altres. També van publicar articles diversos periodistes de L'Instant, com ara Puig, Sivera Surmení, Co i Triola o Josep Maria Vilà --que no tenien res d'anarcosindicalistes-- i va fer servir la infraestructura tècnica de La Veu de Catalunya; ambdós diaris, propietat de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, havien estat socialitzats per la CNT el juliol de 1936. Durant quatre dies sortí al matí i en castellà per cobrir una suspensió governativa de Solidaridad Obrera, que compartia el local amb Catalunya. Aquesta publicació sempre va tenir pocs recursos i a partir de desembre de 1937 deixà de distribuir-se a les comarques de Girona, de Lleida i de Tarragona per manca de paper. En sortiren 377 números, l'últim el 28 de maig de 1938, i fou substituït per CNT. Diario de la tarde en castellà, quan l'organització central cenetista es traslladà a Barcelona. Posteriorment la capçalera ha tingut novesèpoques.

Catalunya (1937-1838)

***

Cartell del míting antifranquista a la Sala Wagram de París (22 de febrer de 1952)

Cartell del míting antifranquista a la Sala Wagram de París (22 de febrer de 1952)

- Míting antifranquista: El 22 de febrer de 1952 a la Sala Wagram de París (França) es realitza un gran míting, sota el títol «Franco assassina encara!», per protestar contra els crims franquistes i contra les condemnes a mort d'11 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sevilla i a Barcelona. L'acte, organitzat per la Lliga dels Drets de l'Home i sota la presidència d'Émile Kahn, comptà amb la participació de George Altman, André Breton, Albert Béguin, Albert Camus, Louis Guilloux, Jean-Paul Sartre, René Char, Ignacio Silone i d'altres intel·lectuals. En l'organització de l'acte participaren Fernando Gómez Peláez, del periòdic Solidaridad Obrera, i Josep Ester Borràs, de la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). El text llegit per André Breton fou publicat, sota el títol «Discours de Wagram», en Le Libertaire del 6 de març de 1952. Aquesta protesta i altres que es realitzaren arreu d'Europa no pogueren evitar l'execució de cinc dels condemnats, els anarquistes Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas, Ginés Urrea Piña i Jordi Pons Argilés, que van ser afusellats el 14 de març de 1952 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya).

Míting antifranquista a la Sala Wagram de París (22 de febrer de 1952)

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de l'expulsió de Domenico Borghesani apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 30 de gener de 1895

Notícia de l'expulsió de Domenico Borghesani apareguda en el diari parisenc Le Matin del 30 de gener de 1895

- Domenico Borghesani: El 22 de febrer de 1858 neix a Roncoferraro (Llombardia, Itàlia) l'obrer anarquista Domenico Borghesani. Sos pares es deien Domenico Borghesani i Rosa Santi. Força actiu durant els anys vuitanta, fou membre del Consolat Obrer i president de l'Associació d'Obrers Paletes de Màntua, considerada per les autoritats com a subversiva. En ocasió del V Congrés de la Confederació Obrera de Llombardia (COL), que se celebrà entre el 4 i el 5 de gener de 1885 a Brescia (Llombardia, Itàlia), va ser nomenat membre de la Comissió Directiva formada per set companys, i, amb Croce, Paganini i De Nardelli, constituí la majoria obrera enfrontada a la tendència democraticoreformista. En el VI Congrés de la COL –II Congrés del Partit Obrer Italià (POI)–, celebrat entre el 6 i el 7 de desembre de 1885 a Màntua, fou membre del subcomitè del POI i l'exponent més influent del comitè organitzador, presidint una sessió i participant en les tasques, al costat de Lazzari, Croce, Brando, Kerbs i altres, proposant la reorganització del sindicat de pagesos en sectors i reivindicant la vaga com a la millor eina per a millorar les condicions de treball als camps. Després de la dissolució del POI el juliol de 1886, promogué la reorganització del Partit i topà amb l'obra de Sartori, qui, excarcerat després del procés de Venècia (Vèneto, Itàlia) contra la revolta pagesa coneguda com «La Boje», estava constituint la seva pròpia organització. El 15 d'agost de 1886, a Gènova (Ligúria, Itàlia), participà en la fundació de la Federació Nacional de Paletes. Amb la divisió, de 1887, en el si del socialisme de Màntua entre «evolucionistes» i«revolucionaris», amb Fabio i Ciro Baraldi, creà el Cercle Anarquista Comunista, que esdevingué Cercle Socialista Obrer, l'objectiu del qual, segons el Prefecte de Policia de Màntua,és preparar els pagesos per a un «general i sagnant aixecament contra els terratinents», ben ajudats pel seu òrgan d'expressió L'Amico del Popolo, que només va poder treure tres números en 1888. Repetidament processat per delictes menors, gairebé sempre va ser absolt o amnistiat. En 1894 va ser proposat perquè se li assignés domicili obligat. Instal·lat a Lugano (Ticino, Suïssa), el gener de 1895 va ser expulsat amb altres companys (Giovanni Baracchi, Riccardo i Ettore Bonometti, Giovanni Domanico, Pietro Gori, Edoardo Milano, Luigi Redaelli, etc.). Durant aquest mateix any, va ser condemnat en rebel·lia a tres anys de deportació. L'1 de març de 1896 va ser enviat a les illes Tremiti, però arran dels fets que provocaren la mort d'Argante Salucci, va ser traslladat poc després a l'illa de Ventotene. El maig de 1896, per motius de salut, va ser posat en llibertat condicional i sotmès a«vigilància especial» fins a finals d'aquell any. Sempre atent als problemes de l'organització obrera, a començament de 1900 va promoure la constitució de la Federació Provincial de la Lliga dels Paletes i poc després la Cambra del Treball, del consell directiu de la qual va ser nomenat membre electe. Posteriorment el seu compromís minvà. Amb l'esclat de la Gran Guerra, tornà a freqüentar el moviment anarquista i antimilitarista. Durant la postguerra va ser considerat perillós per les autoritats, sobretot per instigador entre la joventut. Només en 1927, quan va ser admès en un hospici de mendicitat i de malalts de salut, va deixar de ser considerat perillós per les autoritats. Domenico Borghesani va morir el 9 de juny de 1929 a Màntua (Llombardia, Itàlia).

***

Hugo Ball recitant un dels seus poemes

Hugo Ball recitant un dels seus poemes

- Hugo Ball: El 22 de febrer de 1886 neix a Pirmasens (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor, poeta, músic i filòsof anarquista Hugo Ball, un dels fundadors del Dadaisme. Nascut en una rígida família catòlica, arran d'una depressió nerviosa, va ser autoritzat a abandonar el seu lloc d'aprenent en una fàbrica de cuir i inscriure's en la universitat. Entre 1906 i 1907 estudiarà sociologia i filosofia a les universitats de Munic i de Heidelberg, on es va interessar per l'anarquisme rus, la psicoanàlisi naixent i la mística hindú. El setembre 1910 es va traslladar a Berlín per estudiar art dramàtic i va ingressar en l'Escola d'Art Dramàtic de Max Reinhardt i es relacionarà amb el moviment expressionista (Hans Leybold, Vassili Kandinsky, Richard Huelsenbeck, etc.). En 1913 va treballar com a director d'escena del Teatre de Cambra de Munic i va col·laborar en els periòdics anarquistes Der Revoluzzer (El Revolucionista), d'Erich Mühsam, i Revolution, de Bachmair. Al Cafè Westens de Berlín, s'ajuntava amb altres poetes, artistes i militants llibertaris per discutir sobre art i anarquia (Johannes Becher, Georg Heym, Klabund, Richard Huelsenbeck, Hans Leybold, etc.). Va estar molt influït pel pensament anarquista germànic de Martin Buber, de Gustav Landauer i d'Erich Mühsam, i des pensaments bakuninista i kropotkià, però també de l'individualisme d'Stirner i de Nietzsche. A partir de març de 1915 participa en el periòdic anarcopacifista Der Mistral, coordinat per Emil Szittya i Hugo Kersten, i on també participa Walter Serner. El maig de 1915, fugint de la Gran Guerra, va emigrar amb sa companya l'actriu anarcofeminista i antimilitarista Emmy Hennings a Zuric (Suïssa), on viurà la resta de sa vida, al principi treballant com a pianista i sa dona com a recitadora --en el seu repertori tenien poemes de l'anarquista Erich Müsham. El 5 de febrer de 1916 fundaria el mític Cabaret Voltaire, un dels centres d'irradiació més fèrtils del dadaisme europeu i on hi col·laborarien el poeta Tristan Tzara, el pintor Marcel Janco, ambdós refugiats romanesos, i el pintor i poeta alsacià Hans Arp. Pocs mesos després de la seva inauguració, els espectacles del Cabaret Voltaire van ser famosos a tota la ciutat. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes. Ball es va interessar per la llengua com a mitjà d'expressió i va mostrar sempre els desigs d'endinsar-se dins la paraula, fet que el portarà al desenvolupament del«poema fonètic» activitat continuada per --Hausmann i Schwitters a partir de 1918--, arribant a la reducció del llenguatge a síl·labes i fins i tot a lletres. El març de 1917, amb la col·laboració de Tristan Tzara i de Huelsenbeck, va obrir la Galeria Dada, lloc de conferències, espectables i exposicions. Després d'abandonar el moviment dada el maig de 1917 es va traslladar a Berna i va col·laborar per al periòdic anarquista Die Freie Zeitung; també va reprendre una obra que havia començat en 1915 contra el fervor nacionalista i militarista prussià i que publicarà en 1919 sota el títolZur Kritik der deutschen Intelligenz. En 1920 es casarà amb Emmy Hennings i es retiraran al cantó de Ticino, on va viure una vida franciscana i anarcomística, estudiant el cristianisme primitiu. En 1927 publicarà un diariíntim del període 1910-1921 sota el títol Die Flucht aus der Zeit. Entre les seves obres podem destacar Die Nase des Michelangelo (1911), Karawane (1916), Dada-Gedichte (1916), Ein Krippenspiel (1916), Das Carousselpferd Johann (1916), Flametti oder Vom Dandysmus der Armen (1918), Byzantinisches Christentum (1923), Die Folgen der Reformation (1924), Die Kulisse. Das Wort und das Bild (1946, edició pòstuma). Tambéés conegut com a biògraf del seu amic Hermann Hesse i crític de la seva obra --Hermann Hesse. Sein Leben und sein Werk (1927)-- i per haver traduït algunes obres de Mikhail Bakunin i una biografia seva que no podrà acabar. Va mantenir una bona amistat amb Walter Benjamin. Hugo Ball va morir el 14 de setembre de 1927 a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), d'un càncer d'estómac.

***

Illa presidi de Más Afuera, on va estar deportat "El Petiso"

Illa presidi de Más Afuera, on va estar deportat El Petiso

- Abraham Díaz Tendero: El 22 de febrer de 1896 neix a Consuegra (Toledo, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Abraham Díaz Tendero, més conegut com El Petiso. Va emigrar a l'Argentina, on milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Després passà a Xile, on a finals dels anys vint va ser membre, amb José F. Cortés i altres, del grup anarquista «Siempre», que edità un periòdic del mateix nom. Com que Siempre sempre estava amenaçat de segrest per les autoritats, en cada edició d'un número es portava els mil exemplars a casa seva per evitar que fossin embargats per les autoritats a la impremta. En 1928, arran d'una denúncia, va ser detingut i deportat, amb altres membres del grup, a la colònia penitenciària de l'illa Más Afuera de l'arxipèlag Juan Fernández. Un dels companys detinguts no sobrevisqué a les tortures infligides. Un cop lliure, en 1930 visqué a Santiago, on participà en diversos complots contra la dictadura de Carlos Ibáñez del Campo. En 1931 fou l'editor del periòdic La Barricada, continuador de Siempre, la redacció del qual estava formada per nou companys (Berlamino Estay Peña, Luis Heredia Menares, Simón Barriga, Pedro Nolasco Arratia, José F. Cortés, Daniel Reyes, José Correa Vargas, Raimundo de la Cruz Silva i Abraham Díaz Tendero mateix). Finalment, tota la redacció del periòdic fou detinguda i torturada. Després d'un procés per«propaganda subversiva» que durà 21 dies, i gràcies a una defensa procurada per la lògia maçònica «La Montaña», tots van ser alliberats després de pagar una fiança de 7.000 pesos cadascun. De tota manera, molts d'ells (Belarmino Estay Peña, Pedro Nolasco Arratia, Daniel Reyes, Luis Heredia Menares, Simón Barriga El Chico i Abraham Díaz Tendero mateix), van ser novament detinguts per la policia i enviats dos mesos de confinament a Aysén (Patagònia, Xile). El juliol de 1931, després de la dimissió i fugida del dictador Ibáñez, van ser alliberats i a través de Puerto Mont arribaren a Santiago, on organitzaren tota mena de manifestacions. Estava casat amb María Álvarez Soto, amb qui tingué quatre infants. Abraham Díaz Tendero va morir el 22 de juliol de 1959 a Santiago de Xile (Xile).

***

Portada del llibre d'Enrique Martín Hernanz

Portada del llibre d'Enrique Martín Hernanz

- Enrique Martín Hernanz: El 22 de febrer de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Enrique Martín Hernanz. Fill d'una família humil, de ben jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Conspirà contra la monarquia d'Alfons XIII i va se empresonat. Cap el 1921 fou membre, amb El Madriles (Pedro Fernández Alonso ?), del grup anarquista del barri madrileny de Bellas Vistas de Cuatro Caminos. Durant la II República espanyola s'integrà en el clandestí Comitè Pro Presos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid i va ser empresonat durant dos mesos i acusat d'atracaments. En 1934 es traslladà a Barcelona (Catalunya) i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 entrà a formar part de les Patrulles de Control fins a la dissolució d'aquestes arran dels fets de maig de 1937. Posteriorment, amb José Magaña, treballà en diverses col·lectivitats aragoneses (Sariñena, etc.) fins que hagué de fugir a causa de la repressió estalinista. Després fou secretari de les col·lectivitats de Maials (Segrià, Catalunya), que deixà després de l'ofensiva franquista del Segre. A Barcelona fou secretari del comitè d'una fàbrica col·lectivitzada i el 10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Patí els camps de concentració i posteriorment s'allistà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i fou enviat a les fortificacions d'Alsàcia i Lorena. Finalment va ser apressat per l'exèrcit alemany i el novembre de 1942 deportat al camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), d'on sortí, completament debilitat, quan aquest fou alliberat per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Després de anar i venir per diversos sanatoris, s'instal·là definitivament a Bandòu (Provença, Occitània), on visqué de la restauració de mobles. Durant el seu exili formà part de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i participà activament en el suport als presos i perseguits del franquisme. En 1979 publicà, amb un prefaci de Sara Berenguer Laosa, el llibre Recuerdos de un militante de la CNT. Tambéés autor de l'obra Testimonio de un deportado (ca. 1981). Enrique Martín Hernanz va morir l'1 de gener de 1985 a Bandòu (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Salvatore Cortese

Foto policíaca de Salvatore Cortese

- Salvatore Cortese: El 22 de febrer de 1899 neix a Lungro (Calàbria, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Salvatore Cortese, també conegut com Salvaturi Piliviut. Segon fill d'una família d'origen arbëreshë --minoria d'ètnia albanesa que viu a Itàlia--, son pare, Domenico Cortese, era jornaler del camp, i sa mare es deia Teresa Maria De Marco. Va ser alumne del mestre i pedagog Camillo Vaccaro i es crià en un context social caracteritzat pel moviment obrer sorgit al voltant de la indústria minera de sal gemma. Participà com a soldat en la Gran Guerra, on va ser ferit i fet presoner pels alemanys. D'antuvi socialista, la lectura del Manifest Comunista, de Marx i d'Engels, i de l'exemple de la Revolució russa el decantà pel bolxevisme. El gener de 1921, arran de l'excisió de Liorna del Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al Partit Comunista Italià (PCI), fundat pel també arbëreshë Antonio Gramsci i Amedeo Bordiga, entre d'altres. Després de la mort de son pare, i amb l'adveniment del feixisme, el 14 de març de 1924 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires treballà en els ferrocarrils. A la capital argentina freqüentà els cercles comunistes i es conreà culturalment de manera autodidacta, arribant a aprendre --a part de l'italià i l'albanès-- el castellà, el francès i l'anglès. Però el mateix 1924, amb l'estalinisme al poder i després de veure la«degeneració» bolxevic, abandonà la ideologia comunista i s'acostà al moviment anarquista i, sobretot, al pensament kropotkià. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Allarme (1928-1929), d'Aldo Aguzzi; Eresia (1928-1932), d'Enrico Arrigoni; Studi Sociali (1930-1935), de Luigi Fabbri; Fede!; etc. En els seus articles defensà un anarquisme no violent i respectuós amb les diferències. També destacà com a conferenciant i es relacionà amb destacats militants i intel·lectuals anarquistes, com ara Giacomo Barca, Lino Barbetti, Luce Fabbri, Salvatore o Ermacora Cressati. El 20 d'agost de 1926 el Tribunal de Castrovillari el condemnà en rebel·lia a vuit mesos de presó i a 1.000 lires de multa per «ofendre el Duce» en una carta que envià a sa mare i va ser interceptada per la policia feixista. A mitjans de 1929 entrà a formar part del grup d'«Umanità Nuova», fundat per Lino Barbetti, i fou secretari del «Comitè Pro-Víctimes Polítiques d'Itàlia» de Buenos Aires. Poc després tingué una dura polèmica amb el periòdics comunistes La Internacional i Ordine Nuovo sobre la deportació a Sibèria de l'anarquista Francesco Ghezzi. Des de l'Argentina enviava publicacions llibertàries i antifeixistes als companys de Lungro per a la seva distribució. Durant un temps hagué de refugiar-se a Montevideo (Uruguai). En 1931, a causa de la seva activitat subversiva i acusat de ser l'«inspirador moral» dels atemptats amb dinamita del grup de Severino Di Giovanni, va ser tancat, amb Cesare Cucchi, Antonio De Marco i Gregorio Soria, a la presó de Villa Devoto, on va fer amistat amb  Benito Sak. El febrer de 1932, després de la caiguda del règim de José Félix Uriburu i pocs dies abans de la proclamació del nou president Agustín Pedro Justo, va ser deportat juntament amb altres 150 «anarquistes perillosos». El 23 de març de 1932 la nau d'aquests deportats arribà al port de Nàpols i just arribar va ser detingut per«activitats antifeixistes a l'estranger» i empresonat a Cosenza a l'espera de judici. Condemnat a cinc anys de deportació acusat de ser un«individu dominat per la passió revolucionària i capaç d'infringir a la primera ocasió l'ordre constituït», va ser confinat a l'illa de Ponza, on trobà vells companys argentins, destacats militants (Giorgio Amendola, Lelio Basso, Pietro Nenni, Mauro Scoccimarro, Giuseppe Romita, Pietro Secchia, Umberto Terracini, etc.) i va fer especial amistat amb el socialista Sandro Pertini i els anarquistes Alfonso Failla, Pio Turroni i Nino Malara. El 26 d'agost de 1932 va ser condemnat per la Prefectura de Ponza a 500 lires de multa per haver violat el reglament de la colònia penitenciària. El febrer de 1937 conclogué el seu confinament. L'1 d'abril d'aquell any va ser alliberat i retornà a Lungro, on reprengué la seva feina de pagès sota l'estreta vigilància de les autoritats feixistes. A la seva ciutat restablí els contactes amb el moviment antifeixista, participant activament sobretot en les seves activitats propagandístiques, cosa que implicà diversos escorcolls, detencions i «purgues» sistemàtiques a mans d'escamots feixistes. El 27 de març de 1939 va ser tancat durant la visita de Mussolini a Calàbria. Després de la II Guerra Mundial freqüentà la Cambra del Treball de Lungro i col·laborà en la revista anarquista Volontà. En 1948 el volien presentar a alcalde, però per diversos motius abandonà la vida política. Malalt d'un tumor al ronyó, Salvatore Cortese va morir el 27 de juliol de 1951 a Lungro (Calàbria, Itàlia). En 2007 son fill, Domenico Cortese (Miku), publicà la biografia Salvatore Cortese, un antifascista arbëresh di Lungro.

***

Necrològica de Josep Ferrús Rodes apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 10 de juliol de 1960

Necrològica de Josep Ferrús Rodes apareguda en el periòdic tolosà CNT del 10 de juliol de 1960

- Josep Ferrús Rodes: El 22 de febrer de 1899 neix a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Ferrús Rodes. De ben jovenet marxà cap a Barcelona (Catalunya), on acabà d'aprendre l'ofici de paleta i s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista sortí cap el front, però se li va demanar tornar per a formar part del Comitè de Control Obrer de la col·lectivitat i de l'administració del poble. El 3 de maig de 1937 va ser nomenat president del Consell Municipal de Flix per la CNT, càrrec que va ser renovat, després dels fets de «Maig del 37», el juliol d'aquell any, assumint també la Conselleria de Relacions. Els bitllets que s'editaren en 1937 porten la seva signatura. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Establert a Condòm (Gascunya, Occitània), formà part en diferents ocasions del comitè de la Federació Local de CNT. Josep Ferrús Rodes va morir el 5 de maig de 1960 a Occitània.

Josep Ferrús Rodes (1899-1960)

***

Notícia sobre la retractació de Joseph Chapin publicada en el diari de Caen "L'Ouest-Éclair" del 27 de juliol de 1931

Notícia sobre la retractació de Joseph Chapin publicada en el diari de Caen L'Ouest-Éclair del 27 de juliol de 1931

- Joseph Chapin: El 22 de febrer de 1904 neix a Gassicourt (Mantes-la-Jolie, Illa de França, França) el lliurepensador, anticlerical, antimilitarista i anarquista Joseph Chapin. Era fill d'un ferroviari. Després de passar pel seminari, esdevingué anarquista. Primer milità en el grup local de la Unió Anarquista Comunista (UAC) de Rennes (Bretanya) i en el comitè d'organització de la Federació de l'Oest d'aquesta organització. Actiu propagandista de l'objecció de consciència, en 1925 fundà el «Comité Rennais de Libre Pensée et d'Action Sociale» (Comitè de Rennes de Libre Pensée i d'Acción Social) i el seu òrgan d'expressió, L'Étincelle, aparegut entre novembre de 1925 i desembre de 1926, on desenvolupà una intensa campanya antialcohòlica i neomaltusiana, reivindicant les idees de Paul Robin. A resultes d'un article aparegut en el número 13 de L'Étincelle, considerat injuriós pel director del periòdic La Vie Rennaise, Gabriel Borde, que el denuncià, va ser condemnat el 22 de gener de 1917 a 50 francs de multa i a 1.000 francs en concepte de danys i prejudicis; aquesta condemna portà la desaparició del periòdic. L'1 de març de 1926 va fer un míting antialcohòlic i aquest mateix any edità un calendari anticlerical. S'instal·là a Brest (Bretanya) i en la primavera de 1927 era membre, amb René Martin, Paul Gourmelon, René Lochu, Jean Treguer, Auguste Le Lann i A. Goavec, del grup llibertari d'aquesta població. El juny de 1927 participà en la fundació del periòdic Le Flambeau (1927-1934) i treballà com a comptable en la cooperativa«L'Égalitaire». A partir de maig de 1927 participà en la gira de conferències anticlericals arreu de Bretanya i el 14 de maig d'aquell any prengué la paraula en el míting a favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Saco i Bartolomeo Vanzetti que el Comitè de Defensa Social (CDS) organitzà a la Casa del Poble de Brest i en el qual va fer una crida a «executar el jutge Thayer». Inculpat per«apologia de fets criminals» i de«provocació a l'assassinat», va ser detingut l'11 de juny i jutjat el 28 de juny de 1927 davant el Tribunal Correccional de Brest. Durant el judici la defensa cità com a testimonis els companys Jean Treguer, estibador, Jean Cornec, mestre, i Charles Berthelot, obrer de l'Arsenal de Brest. El 5 de juliol de 1927 va ser condemnat a tres mesos de presó i reclòs al penal de Bouguen de Brest; des del dia 1 de juliol havia engegat una vaga de fam per obtenir el règim polític, fet que aconseguí cinc dies després. En aquesta època hauria estat l'autèntic autor del xec fraudulent emès el 15 de juliol de 1927, que malversava 34.700 francs de la cooperativa«L'Égalitaire», pel qual Paul Gourmelon havia estat detingut i tancat abans de morir sense haver estat jutjat el 9 de novembre de 1928 i sense haver estat denunciat. Segons Louis Lecoin, defensor de Gourmelon, Chapin havia falsificat la signatura d'aquest i els diners desfalcats els emprà en propaganda anticlerical. L'11 de setembre de 1927 va ser alliberat, però com que durant la seva estada a la presó havia escrit una carta al procurador reprotxant-li ser un«home de la capellanada», va ser inculpat d'«ultratge a magistrat en l'exercici de les seves funcions»; jutjat, l'11 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia pel tribunal de Brest a dos anys de presó. En 1927 les Joventuts Sindicalistes de Brest li editaren el fullet L'Église, la femme et l'amour i per aquesta època també publicà Fout-il croire en Dieu?. El 8 de novembre tingué el judici d'apel·lació, en el qual va ser condemnat a 18 mesos de presó, pena que va ser confirmada el 28 de febrer de 1928 per la Cort d'Apel·lació de Rennes. En 1930 realitzà una gira de conferències organitzada per la Libre Pensée, que el portà a diverses poblacions (Gannat, Orne, Mortagne, Sées, Alençon, Caen, Moulins, etc.), i la qual va ser molt problemàtica, ja que algunes d'elles van ser prohibides i en altres fou acusat d'immoral i«pornògraf».  Aquest mateix any va ser denunciat per «difamació» pel Sindicat Eclesiàstic de diverses poblacions (Tours, Grenoble, Brive, Laval, Saint-Étive, Sées, Moulins, Caen, etc.) i acabà sumant nombroses condemnes de mesos de presó i importants multes. Arran d'aquests fets, el juliol de 1931 va escriure una carta de retractació dirigida al president del Sindicat Eclesiàstic i algunes denúncies van ser retirades. Alguns autor diuen que en 1931 prengué els hàbits, però sembla ser una informació incorrecta. Posteriorment es casà i va ser denunciat per«malversació de fons». Joseph Chapin va morir el 19 de novembre de 1954 a Rennes (Bretanya).

***

Baltasar Lobo

Baltasar Lobo

- Baltasar Lobo: El 22 de febrer de 1910 neix a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella, Espanya) el dibuixant i escultor anarquista Baltasar Lobo Casquero –el seu segon llinatge sovint citat erròniament com Casuero–, conegut com Balta. Fill d'una família pagesa, des de molt jove es va veure atret per l'art i es negà a continuar amb la vida agrícola. En 1921 son pare, Isaac Lobo, fuster de professió, l'envià a estudiar a l'Escola Cervantes de Benavente (Zamora), on treballà el dibuix amb el professor Sergio Pérez, i l'any següent ingressà com a aprenent al Taller d'Art de Ramón Núñez, a Valladolid. En 1923 marxà amb una beca de la Diputació Provincial de Zamora a l'Escola d'Arts i Oficis de Valladolid, alhora que es posà a fer feina en un taller d'escultura religiosa. En 1927, durant tres mesos, estudià becat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, la qual, disconforme amb els seus plans d'estudi, abandonà per a instal·lar-se pel seu compte i treballar de tallista al taller d'Ángel Garzón, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i fent làpides i tombes a tallers de marbristes. Al taller de Garzón, juntament amb ses germanes Visitación i Carmen, entrà en contacte amb el moviment anarquista. També assistí a les classes de modelat del Cercle de Belles Arts de Madrid, on s'especialitzà en la talla directa en fusta i en marbre. En 1932 hagué de fer el servei militar i l'any següent conegué la militant anarcofeminista Mercedes Comaposada Guillén, una de les fundadores anys després de «Mujeres Libres» i amb qui s'unirà lliurement en 1936. En 1935 viatjà per primera vegada a París (França) i l'any següent entrà a formar part del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), encapçalat per Eustaquio Rodríguez Lázaro. Aquest mateix 1936 va fer dibuixos pel periòdic Campo Libre, milità en la Secció de Tallistes del Sindicat de la Fusta de la CNT i s'allistà com a milicià quan esclatà la guerra, participant en el grup «Arts i Lletres» ensenyant a llegir i a escriure els milicians analfabets. Des del punt de vista llibertari realitzà dibuixos, pintures, cartells, postals i segells per a la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i trobem nombrosos dibuixos seus en la premsa llibertària (Castilla Libre,Documentos Históricos de España, Frente Libertario,Mujeres Libres, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad,Umbral, etc.). Amb el triomf franquista passà a França i s'establí a París, ocupant el taller abandonat de Naum Gabo. En 1945 formà part de l'exposició, amb Matisse, Picasso, Leger, Utrillo, Bonnard i Laurens, «Els mestres de l'art contemporani» a la galeria Vendóme de París i l'any següent participà a Praga en l'exposició«L'art de l'Espanya republicana», dedicat als artistes espanyols de l'anomenada «Escola de París». Tingué el suport de Picasso –sa companya Mercedes fou durant molts anys la seva secretaria– i de Matisse i col·laborà amb l'escultor Henri Laurens, que el va influir cap a l'abstracció. També es va veure influenciat per artistes clàssics (Berruguete i Miquel Àngel) i per escultors contemporanis (Victorio Macho, Constantin Brancusi, Jean Arp, Gargallo, etc.). Aconseguí gran fama a París per les seves escultures en marbre, bronze, terracotes i granit, destacant les sèries de «Maternitats» (1945-1954),«Torsos», «Banyistes»,«Centaures»–arran d'un viatge a Grècia el 1977–,«Ninfes» i obres de gran volum, com A los españoles muertos en la resistencia gala de Annecy (1953), Monolito (1968), La huida del fascismo, Mujer ante el espejo, Mujer peinándose, ¡Asesinos!,¡Te vengaremos, España! En els anys cinquanta s'acostà tímidament al comunisme, però un viatge a la Unió Soviètica el desencantà i l'allunyà definitivament del socialisme d'Estat. En 1954 contribuí amb una maternitat en bronze al projecte de la Ciutat Universitària de Caracas (Vençuela). A partir dels anys vuitanta, va ser reivindicat a la Península, realitzant-se diverses exposicions (Madrid, Barcelona, Zamora, etc.) i atorgant-li diversos premis, com ara el Premi Nacional d'Arts Plàstiques (1984) i el Premi de Castella i Lleó de les Arts (1985). A l'estranger el seu art ha estat guardonat amb nombrosos premis, com ara el Premi André Susse d'Escultura (1958), el Premi Jacques Lenchener (1974), el Premi Oficial de l'Arts i les Lletres de Francia (1981), l'Ordre Andrés Bello del Govern de Veneçuela (1989) i la Medalla d'Or Susse Frères Foundeur (1990). En 1983 col·locà a Zamora l'escultura urbana en bronze Homenaje al poeta León Felipe. Baltasar Lobo Casquero va morir el 3 de setembre de 1993 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Zamora compta amb el «Museu Baltasar Lobo», situat al castell de la localitat, dedicat al seu art i on s'exhibeixen més de cinquanta obres seves i documents diversos. El febrer de 2004 es creà a Zamora la«Fundació Baltasar Lobo», dedicada a la conservació, exhibició, divulgació i promoció del seu llegat.

Baltasar Lobo Casquero (1910-1993)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Moció de control del joc i per combrate la ludopatia

0
0

Al ple ordinari de febre d'aquest dimecres presentam la següent moció de control de joc i per combatre la ludopatia.

- Atès que Llei 7/2013, de 26 de noviembre, de règim jurídic d’instal·lació, accés i exercici d’activitats de les Illes Balears estableix que correspon a les administracions públiques, dins l’àmbit de les seves competències, han d’adequar la seva funció de regulació dels horaris i d’autorització i control de les activitats a les disposicions d’aquesta llei. En especial, les administracions competents hauran de vetllar per evitar les molèsties i els problemes d’ordre públic que el funcionament de l’activitat pugui produir a l’exterior derivats de renous i vibracions i de concentracions humanes o de vehicles que puguin afectar la seguretat o la salut pública, i que en en seu punt 2 atorga atribucions als Ajuntaments per redactar ordenances municipals que regulin expressament els horaris d’activitats permanents d’espectacles públics, activitats recreatives i establiments públics.

- Atès que segons el decret 42/2017 de 25 d'agost pel qual s’aprova el reglament d’apostes de la comunitat autònoma de les Illes Balears l’horari de funcionament dels locals i espais d’apostes serà el que s’estableixi a la Llei 7/2013, de 26 de novembre, de règim jurídic d’instal·lació, accés i exercici d’activitats de les Illes Balears i en les corresponents ordenances municipals habilitades per a regular els horaris.

-  Atès que la ordenança municipal de Policia i Bon Govern, ni cap altre ordenança municipal, no estableix una regulació horària específica per establiments de joc i apostes.

-  Atès l’augment i la proliferació d’aquest tipus d’establiments arreu de l’estat, les Illes i el propi municipi de Pollença.

-  Atès que la problemàtica derivada del joc i les apostes va en augment sobretot entre la població més jove.

ACORDS

- Modificar l’ordenança municipal de Policia i bon govern per tal d’establir una regulació horària específica de les sales de joc i apostes, per tal de reduir-ne l’horari d’obertura al públic.

- Redactar i implementar programes i campanyes de conscienciació entre els més joves i els seus progenitors, en col·laboració amb els centres educatius, sobre els riscos que comporta el joc.

- Instar al govern de l'Estat a que realitzi les modificacions legislatives necessàries perquè es reguli la publicitat de les cases d'apostes i sales de joc per fer efectiva la protecció del públic infantil i juvenil; així com estudiar la manera d'aconseguir fer efectiva l'esmentada protecció pel que fa a les ordenances municipals relatives a publicitat, ocupació de la via pública o altres.

 Pollença, 15 de febrer de 2019


[23/02] Explosió - «La Nueva Idea» - «A Batalha» - «Gimnàstica revolucionària» - Borràs - Pellicer - Kaision - Fernández Montalva - Asara - Bauchet - Monleón - Tuñón - Hernández Marichal - Launay - Català Balañà - Vives - Mancuso - Aubry - Clément - Domaschi - Gracia - Vitales - Villar - Caicedo - Segura - Marín - Puyal - Lozano - Taitz

0
0
[23/02] Explosió - «La Nueva Idea» - «A Batalha» -«Gimnàstica revolucionària» - Borràs - Pellicer - Kaision - Fernández Montalva - Asara - Bauchet - Monleón - Tuñón - Hernández Marichal - Launay - Català Balañà - Vives - Mancuso - Aubry - Clément - Domaschi - Gracia - Vitales - Villar - Caicedo - Segura - Marín - Puyal - Lozano - Taitz

Anarcoefemèrides del 23 de febrer

Esdeveniments

El cos de Paul Métayer després de l'explosió a l'hospital de Saint Jean de Brussel·les

El cos de Paul Métayer després de l'explosió a l'hospital de Saint Jean de Brussel·les

- Explosió accidental: El 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica) els anarquistes de Lió, Antoine Cyvoct i Paul Métayer, mentre feien una «passejada» pel camp, són víctimes de l'explosió accidental d'una bomba que transportaven, probablement destinada a un assaig. Métayer, que havia d'embarcar a Anvers cap a Amèrica, mor l'endemà com a conseqüència de les ferides, fet que no serà divulgat a la policia; durant l'enterrament civil, l'anarquista brussel·lès Egide Govaerts en farà l'elogi fúnebre i el diari anarquista d'Anvers De Opostand en lloarà el silenci davant la policia:«És així com moren els anarquistes.» Cyvoct, supervivent a la deflagració i denunciat pel cotxer que els va portar i testimoni de l'explosió, va ser condemnat tres mesos per emprar un nom fals; després serà extradit a França per jutjar-lo per l'atemptat al restaurant del teatre Bellecour de Lió.

***

Portada del primer número de "La Nueva Idea"

Portada del primer número de La Nueva Idea

- Surt La Nueva Idea: El 23 de febrer de 1895 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista La Nueva Idea. Portava l'epígraf «A cadascú segons les seves forces» i cites de Pierre-Joseph Proudhon («El primer que digué: Això és meu, fou el primer lladre» i de Nicolas Champfort («Gaudeix i fes gaudir sense fer mal ni a tu ni als altres. Aquesta és la vertadera moralitat»). Lluís Mas Gassió, que dos anys després fou afusellat a Montjuïc després de ser processat per la bomba del carrer Canvis Nous, formà part de la redacció. De periodicitat irregular, els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar José López Montenegro i Enric Pujol, entre d'altres. Tractà temes diversos, com ara textos teòrics i literaris, notícies locals i exteriors, antimilitarisme, maltusianisme, etc. En sortiren 4 números, l'últim el 5 de maig de 1895. Lluís Mas anuncià en la premsa llibertària la suspensió de la publicació del periòdic per mor d'una demanda imposada per les autoritats.

***

Portada d'un exemplar d'"A Batalha"

Portada d'un exemplar d'A Batalha

- SurtA Batalha: El 23 de febrer de 1919 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari anarcosindicalista A Batalha, òrgan de la Unió Operaria Nacional (UON), que poc després es transformaria en la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i que en 1923 s'adherirà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El seu director i principal redactor va ser el conegut militant llibertari Alexandre Vieira; els col·laboradors havien de ser treballadors. Francisco Perfeito de Carvalho, Manuel Joaquim de Sousa, Manuel Ribeiro --que després fundaria A Bandeira Vermelha-- i Carlos Rates en serien també destacats col·laboradors. Aquesta publicació es llegia en veu alta a les cantines de les fàbriques, perquè mots treballadors eren analfabets. Es va convertir en el segon periòdic del país, amb un tiratge de 25.000 exemplars i en determinades lluites sindicals de 40.000. Va mantenir una forta polèmica en 1925 sobre qüestions sindicalistes amb el periòdic comunista A Bandeira Vermelha de la Federació Maximalista. Durant la seva existència va tenir 21 episodis de repressió per part de l'Estat, entre assalts, detenció de redactors i operaris, tancaments, segrests i prohibicions de circulació, moltes vegades de diversos dies. El 26 de maig de 1927 va sortir l'últim número, l'endemà un escamot de la policia va destrossar la seu del periòdic i del sindicat i la publicació va ser prohibida, un any després del cop d'Estat militar que va sacsejar Portugal. Posteriorment, el 25 d'abril de 1974, després de l'enderrocament de la dictadura i la tornada de la democràcia a Portugal, A Batalha reapareixerà de bell nou, però sense recobrar la influència que va tenir durant els anys 20.

***

Bar "La Tranquilidad" de Barcelona

Bar"La Tranquilidad" de Barcelona

-«Gimnàstica revolucionària»: El 23 de febrer de 1923 Joan García Oliver, en una reunió portada a cap al bar «La Tranquilidad», al número 69 de l'Avinguda del Paral·lel de Barcelona (Catalunya), al costat de l'actual teatre Victòria, amb els delegats de diversos grups d'afinitat anarquistes, va exposar la seva tàctica de la«gimnàstica revolucionària», que va ser aprovada amb el nomenament d'un comitè de coordinació constituït per Aurelio Fernández i Ricard Sanz. La tàctica de la«gimnàstica revolucionària» era partidària d'un enfrontament permanent amb el capital i l'Estat burgès, amb la finalitat d'aguditzar els possibles conflictes i provocar l'esclat revolucionari que instaurés el comunisme llibertari. Aquesta pràctica d'intransigència i d'enfrontament implicava un intent, per part de grups reduïts de militants anarquistes, de desencadenar la mobilització de les masses i la revolució. Aquests «anarquistes purs», en contraposició als anarcosindicalistes, sostenien que els treballadors havien de llançar-se a accions insurreccionals --principalment la vaga revolucionària-- com a forma d'«exercitar», de guanyar experiència, en l'art de la insurrecció; malgrat que contessin amb escasses o nul·les possibilitats de triomfar. La confiança en l'espontaneïtat de les masses i el voluntarisme eren elements constitutius d'aquesta concepció de la transformació revolucionària. Una marcada hostilitat vers tots els partits polítics, i en especial vers els partits marxistes, era característica d'aquests grups. Els sindicats eren concebuts, abans de tto, com a instruments útils per aquesta transformació revolucionària. Per això els«anarquistes purs» havien insistit històricament en la importància que aquests sindicats estiguessin dotats d'objectius revolucionaris. La Confederació Nacional del Treball (CNT) va mantenir des de 1919 com a objectiuúltim la instauració del comunisme llibertari. Aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» es concretarà especialment amb el sorgiment de la Federació Anarquista Ibèrica i la seva estratègia insurreccional, a partir, sobretot, de la instauració de la Segona República espanyola. Aquesta tàctica va rebre fortes crítiques del sector anarcosindicalista o sindicalista, ala més moderada de la CNT, que sostenien que calia enfortir els sindicats (disciplina, organització, preparació, reivindicacions, etc.) i deixar de banda «aventures imprudents» inacceptables que l'únic que feien eren augmentar la repressió estatal (detencions, deportacions, clausura de locals sindicals i d'ateneus, etc.). Els «anarquistes purs», partidaris de la«gimnàstica revolucionària», veien aquestes crítiques dels sindicalistes com idees dòcils que postergaven indefinidament l'esclat de la revolució, caient en posicions reformistes i col·laboracionistes. L'organització, el desenvolupament i les conseqüències d'aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» constitueixen un dels capítols més importants de la història de la CNT, perquè hi convergeixen problemes de tàctica i d'estratègia, però també problemes d'estructura orgànica i de finalitat última cenetista.

Anarcoefemèrides

Naixements

Signatura de Martí Borràs Jover (1894)

Signatura de Martí Borràs Jover (1894)

- Martí Borràs Jover:El 23 de febrer de 1845 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta --que morí jove--, Mariona, Mercè i Estrella --Salut i Mariona també seran militants--, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets --El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago--, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena.

Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

***

Antoni Pellicer i Paraire

Antoni Pellicer i Paraire

- Antoni Pellicer i Paraire: El 23 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) el tipògraf, dirigent de la I Internacional i maçó, Antoni Pellicer i Paraire, conegut com Pellico. Son pare va morir en 1868 víctima d'una càrrega dels Mossos d'Esquadra a la Rambla de Barcelona. Tipògraf des dels 11 anys, es va afiliar a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i a l'Aliança bakuninista. En 1869 fou nomenat secretari de la Unió de Noògrafs de Barcelona. L'1 d'agost de 1872 fou un dels signants del document La Cuestión de laAlianza, on es defensava l'Aliança bakuninista dels atacs dels redactors marxistes de La Emancipación de Madrid. Entre 1871 i 1875 residí a Mèxic, Cuba i Estats Units. De nou a Barcelona el 1879, després de viatjar de polissó al vaixell de tornada, participà en la fundació de la Societat Tipogràfica i també en la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) a Barcelona, el setembre de 1881, formant part de la seva comissió federal. Així mateix participà en la fundació de la societat anarquista «La Solidària», escindida de la «Societat Tipogràfica» el 1881. També va participar en la formació de la  Unió d'Obrers Tipògrafs (1883). Assistí al congrés de Sevilla de la FTRE de l'AIT i en fou membre de la comissió federal, fent costat el grup anarcocol·lectivista català de Rafael Farga i Pellicer (cosí seu; també fou nebot de Josep Lluís Pellicer), Josep Llunàs, Francesc Tomàs, etc. Col·laborà regularment en la Revista Social (1881-85) i després en ElProductor (1887-93), així com en LaAsociación, portaveu de la Societat d'Obres Tipògrafs de Barcelona (1883-89). Dirigí el setmanari Acracia (1886-88), una de les publicacions més importants de l'anarquisme ibèric. Abans d'instal·lar-se a Buenos Aires (Argentina) en 1891 va ingressar, com altres internacionalistes, en la maçoneria. A l'Argentina dirigí revistes professionals com ara La Tarjeta Postal, La Unión Cartófila Argentina, Anuario Cartográfico Sudamericano, Éxito Gráfico i La Noografía (1899-1901). Va participar decisivament en la fundació de la Federació Obrera Argentina (FOA) i en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i va impulsar directament el seu congrés fundacional; especialment valuosos són els seus 12 articles apareguts en La Protesta Humana (1900-1901) sobre l'organització obrera, síntesi d'organització econòmica i revolucionària quan a l'Argentina predominava l'espontaneïsme --per això va ser criticat pels individualistes-- i en els quals combat l'autoritarisme, el funcionarisme i la centralització, alhora que propugna el federalisme, l'organització de la comuna revolucionària, l'internacionalisme i el paral·lelisme en l'actuació de sindicats i anarquistes, tot això en consonància amb l'esperit de la vella FRE. El 18 de maig de 1907 fundà i presidí a Buenos Aires l'«Instituto Argentino de las Artes Gráficas» i a iniciativa seva es fundà l'Escola de Tipografia Argentina.És autor de Disquisiciones sociales. La paz y el socialismo,En defensa de nuestros ideales (1894), Organización obrera (1899), Conferencias populares sobre sociología (Buenos Aires, 1900) --que tingueren una gran difusió a l'Estat espanyol a través de moltes reedicions fetes a Barcelona, València i Palma--, Memorándum con motivo y en celebración de mis 55 años (1906), El individuo y la masa. La educación de la libertad (1908), La política juzgada por los políticos. Análisis de la cuestión de la vida (1909).  Va articipar en la redacció de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX i va escriure diverses obretes de teatre social en català (En lo ball , Celos,Jo vaig, La mort de la proletària, Sense Esperança, etc.). Antoni Pellicer i Paraire va morir el 14 d'abril de 1916 a Buenos Aires (Argentina).

***

Foto policíaca de François Kaision (9 de març de 1894)

Foto policíaca de François Kaision (9 de març de 1894)

- François Kaision: El 23 de febrer de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista François Joseph Kaision, conegut com Titi. Es guanyava la vida treballant de blanquer. El 24 de novembre de 1885 va ser condemnat a París (França) a 25 francs de multa per «embriaguesa i ultratges a agents». En 1890 vivia a Saint-Denis (Illa de França, França), on treballava a la fàbrica Claparède, més tard anomenada «Chantiers de la Loire». En aquesta fàbrica, segurament, congenià amb l'anarquista Charles Chaumentin (Chaumartin) que hi treballava de mecànic i era també membre del grup anarquista de Saint-Denis. L'1 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb altres companys i el juliol de 1890 va anar a Reims amb Auguste Faugoux, gerent del periòdic anarquista Le Père Peinard, per a fer-hi propaganda, especialment entre els soldats. La policia el va qualificar d'«anarquista militant preconitzador dels mitjans violents». Durant la tardor de 1890 vivia al número 149 del carrer Barbatre de Reims i era secretari del grup «La Jeunesse Libertaire». El 9 de març de 1894, quan vivia al número 49 del carrer Saint-Charles de París, va ser fitxat per la policia en l'anomenat «Fitxer Bertillon». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ricardo Fernández Montalva

Ricardo Fernández Montalva

- Ricardo Fernández Montalva: El 23 de febrer de 1866 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg i escriptor anarquista Ricardo Fernández Montalva, que va fer servir diversos pseudònims, com Armando,Fernán Rodríguez,Juan de Sánchez, etc. Estudià a partir de 1879 al Col·legi Anglès de Robert Radford de Santiago de Xile i a partir de 1884 Dret a la Universitat de Xile. Fundà i dirigí a Santiago de Xile La Revista Cómica. Periódico ilustrado, satírico-literario (1895-1905), on es van divulgar nombroses composicions modernistes i també innovacions en la concepció gràfica gràcies a les influències de l'art nouveau. Col·laborà en nombroses revistes i diaris, alguns dels quals dirigí (El Ateneo de Santiago, etc.), i exercí de diplomàtic a París (França). Publicà poemaris, com ara Íntimas. Ensayos poéticos (1888), Nocturnos (1897) i Canciones de un guardia nacional (1898); obres de teatre, com El lujo de las santiaguinas o el galeoto chileno (1884), La mendiga (1888),Cuando menos se piensa (1897), La mujer de mundo (1897) i La copa de marfil (sd); novel·les com El demonio de la venganza (1885), El joven Julio (1886) i Amor moderno. Diálogo (1895); i assaigs biogràfics com Julio Bañados Espinosa (1891). Ricardo Fernández Montalva va morir el 5 de novembre de 1899 a Valparaíso (Valparaíso, Xile). Son germà Samuel també fou poeta.

***

Romeo Asara i Fioravante Meniconi (amb barba)

Romeo Asara i Fioravante Meniconi (amb barba)

- Romeo Asara: El 23 de febrer de 1896 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Romeo Asara. Sos pares es deien Samuele Asara i Letizia Vegetti. Després de fer els estudis elementals, exercí la professió de mecànic i entrà de molt jove en el moviment llibertari, desenvolupant la propaganda anarquista en estret contacte amb altres companys, com ara Mario Mantovani, Angelo Damonti, Fioravante Meniconi, Angelo Rognoni, etc. Va ser detingut i condemnat en diverses ocasions per delictes comuns i per«instigació a la deserció». Membre del Comitè Pro Víctimes Polítiques, el juny de 1929 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial, juntament amb el ferroviari Giuseppe Peretti, Domenico Guadagnini, Gino Bibbi, Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Ermenegildo Villa i altres, acusat de possessió de«materials idonis per a la confecció de màquines explosives» --sembla que fou l'inventor d'un sistema de retardament per als explosius. A la presó envià diverses cartes a Benito Mussolini on renunciava al seu passat anarquista i s'oferia com a confident de la policia. Absolt per manca de proves, el 20 d'octubre de 1929 la policia l'assignà per a ser confinat per un període de tres anys a l'illa de Ponça. Una oportuna estada al manicomi de Mombello (Llombardia, Itàlia) evità la deportació i la mesura va ser commutada per dos anys d'amonestació. Durant els anys trenta residí a Milà, on treballà de dissenyador, sense destacar en la militància i sense ser molestat per la policia. No obstant això, mantingué contactes amb Alfredo Brocheri, organitzador de l'emigració clandestina de militants, i Michele Schirru, durant la seva estada a Milà entre abril i maig de 1930. Considerat perillós, el 17 de juny de 1940, quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Collefiorito (Guidonia Montecelio, Laci, Itàlia) i, a partir del desembre de 1940, al de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Un cop alliberat, retornà a Milà i a partir del 8 de setembre de 1943, data de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, es va perdre el seu rastre. Participà en la Resistència i va ser detingut en dues ocasions; torturat, va ser deportat a Alemanya. Aconseguí fugir i s'integrà de bell nou en les forces partisanes. Formà part, amb Augusta Farvo, com a comissari polític, de la II Brigada«Bruzzi-Malatesta» que operà a Pero-Rho de Milà. Després de la II Guerra Mundial participà activament en el moviment anarquista milanès. Romeo Asara va morir el 23 de desembre de 1957 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

D'esquerra a dreta: Louis Simon, Louis Lecoin i Émile Bauchet

D'esquerra a dreta: Louis Simon, Louis Lecoin i Émile Bauchet

-Émile Bauchet:El 23 de febrer de 1899 neix a Roissy-en-France (Illa de França, França) el militant llibertari i pacifista Émile Alexandre Bauchet. Va ser el desè infant d'una família miserable; son pare era un jardiner alcohòlic i sa mare bugadera. Després d'aprendre l'ofici de paleta, va ser incorporat a files en 1919, va desertar després de 14 mesos de servei i va aconseguir escapar durant 10 anys als tribunals militars. A partir de 1927 va col·laborar en el periòdic d'Alphonse Barbé Le Semeur i es va declarar objector de consciència. Detingut en 1929 per la seva deserció, va ser condemnat el 10 de juliol de 1929 a un any de presó, malgrat el suport de Louis Lecoin, d'Han Ryner i de Georges Pioch durant el procés. Finalment va ser alliberat l'abril de 1930 gràcies a una remissió de pena i es va associar fins al 1932 amb l'anarquista Paul Barbé, germà d'Alphonse, per explotar una línia d'autocars a Dives-sur-Mer (Baixa Normandia). Després milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en presidirà la federació de Calvados abans d'esdevenir-ne secretari de comptes de l'oficina nacional. Va col·laborar en La Patrie Humaine i en La Voie de la Paix, de la qual serà gerent. El juliol de 1935 va ser un dels anarquistes i sindicalistes signants en nom de la LICP d'un manifest aparegut en Le Libertaire apel·lant a l'organització d'una conferència nacional contra la guerra i la «unió sagrada» Sempre actiu després de la guerra, intentarà en 1958 reagrupar les organitzacions i grups pacifistes amb la fundació del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió.Émile Bauchet va morir el 7 d'agost de 1973 a Villers-sur-Mer (Baixa Normandia, França).

***

Manuel Monleón Burgos

Manuel Monleón Burgos

- Manuel Monleón Burgos: El 23 de febrer de 1904 neix a Andilla (Serrans, País Valencià) el pintor, il·lustrador, cartellista, naturista, esperantista i anarquista Manuel Monleón Burgos. D'educació autodidacta, després d'estudiar les primeres lletres a l'Escola Pública, en 1916 entrà d'aprenent al taller de Mariano Pérez, prestigiós pintor de ventalls i miniaturista, iniciant-se en aquest art i del qual en realitzaria exposicions a Madrid, Barcelona i València entre 1928 i 1930. A partir de 1929 s'especialitzà en la il·lustració de cartells, de llibres i de revistes, sobre tot de caire anarquista i lligades als seus amics Marín Civera Martínez i Joaquín Juan Pastor (Cuadernos de Cultura, Orto,Estudios, Helios, Crisol), on introduí idees renovadores com la utilització de fotomuntatges o les innovadores tècniques d'aerògrafia. En 1933 participà en la I Exposició d'Art Revolucionari, celebrada a Madrid, i s'integrà en la Unió d'Escriptors i d'Artistes Proletaris (UEAP), organitzadora de l'acte. Entre 1934 i 1936 participà en concursos de cartells de les Falles. Com que d'infant havia patit raquitisme, es decantà per una vida naturista (vegetarianisme, excursions, gimnàstica, etc.). Com a esperantista, publicà en 1933, sota el pseudònim de Manuel Burgos, el llibre Un idioma para el mundo proletario: el esperanto; fou el primer president del Grup Laborista Esperantista de València i establí contactes amb escriptors esperantistes russos. Quan esclatà la guerra, amb Artur Ballester Marco i Josep Renau Berenguer, tingué un paper importantíssim en el desenvolupament del cartellisme polític, sobre tot en campanyes anarquistes (CNT-AIT, FAI), socialistes (UGT), del Partit Sindicalista i de l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (AIDC). En 1937 participà en l'exposició de París. En acabar la guerra fou detingut al barri alacantí de Benalua per les tropes italianes del general Gámbara i fou tancat als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Després de passar per diverses presons alacantines (Benalua, Sant Ferran, Plaça de Braus i Santa Bàrbara), restà tancat tres anys en diverses presons (Carabanchel, Palència i la Model de València). En sortir, fundà amb Antonio Castaños l'empresa de publicitat Gràfiques Diarco (1943-1949). A partir de 1946 col·laborà com a director artístic i il·lustrador en el setmanari cinematogràfic Triunfo i en dues pel·lícules (La escalera i El hombre). Entre 1951 i 1957 visqué a Bogotà (Colòmbia), on maquetà i dibuixà per a l'editorial Reina, fou director artístic d'agències publicitàries nord-americanes, restaurà dibuixos de Gregorio Vázquez de Arce Ceballos, col·laborà en revistes colombianes (Adán,Semana, Estampa) i aprofundí en la pintura --entre el 6 i el 20 de maig de 1955 exposà una gran col·lecció d'aquarel·les al Museu Nacional de Bogotà. En 1958 s'instal·là a Caracas (Veneçuela). En 1962 retornà a la Península i s'establí a València, on dirigí, juntament amb son fill, el també dibuixant Lenko, la secció artística de l'agència publicitària Cid fins a la seva jubilació. Va col·laborà en diversos periòdics, com ara Nueva Cultura,El Sindicalista, Umbral i Verdad, entre d'altres. Manuel Monleón Burgos va morir el 7 d'agost de 1976 a Mislata (Horta Oest, País Valencià). En 2004 s'estrena el documental sobre la seva vida i obra Manuel Monleón, un crit pegat a la paret, realitzat per Pilar Molina, Valentí Figueres i Helena Sánchez.

***

Silverio Tuñón López

Silverio Tuñón López

- Silverio Tuñón López: El 23 de febrer de 1905 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Silverio Tuñón López –el nom a vegades citat com Silvestre. En els anys republicans col·laborà en La Voz de Asturias de Oviedo. L'abril de 1934, com a membre de la junta directiva de la Societat d'Obrers de Trubia (Oviedo, Astúries, Espanya), va ser detingut durant la vaga il·legal dels treballadors de la fàbrica de canons d'aquesta localitat. També va ser detingut durant l'aixecament revolucionari asturià de 1934. El desembre de 1936, en el Ple de la Regional d'Astúries, Lleó i Palència de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Trubia, en va ser nomenat secretari. En 1937 formà part de Comitè d'Aliança d'Astúries entre la CNT i la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Bon orador, participà en diversos mítings durant els primers mesos de 1937 (Campomanes, Sotiello, Colunga, Laviana, Rioseco, Pola de Lena). També en 1937 col·laborà en CNT i Solidaridad Obrera. Després de l'ocupació del front nord per les tropes feixistes, passà a Barcelona (Catalunya), on seguí amb el càrrec de secretari de la CNT d'Astúries i amb la graduació de capità de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, després del triomf franquista, passà a França. Apressat pels alemanys, va ser deportat. Silverio Tuñón López va ser assassinat el 30 de setembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria,Àustria) –altres fonts citen el castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria,Àustria).

***

Isabel Hernández Marichal

Isabel Hernández Marichal

- Isabel Hernández Marichal: El 23 de febrer de 1909 neix a Hermigua (La Gomera, Illes Canàries) l'anarcosindicalista Isabel Hernández Marichal, coneguda com La Tabaquera. Era la major de tres germans (José i Rosa) d'una família humil. Quan era petita son pare emigrà a Cuba i la resta de la família es traslladà a Tenerife (Illes Canàries). Quan tenia 12 anys començà a treballar com a tabaquera, passant per diverses fàbriques durant sa vida, com ara «La Lucha» i «La Arautápala», a Santa Cruz de Tenerife, i «Rumbo» a Las Palmas de Gran Canària. Quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de Tabaquers d'Ambdós Sexes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el qual comptava en l'any 1933 amb 3.000 afiliats, i que acabà presidint. El sindicat l'ajudà en l'autoformació intel·lectual i participà activament en vagues i conflictes sindicals en l'àmbit del tabac, assessorant les companyes a les fàbriques i protagonitzant mítings, com ara el celebrat el Primer de Maig de 1936 a la Plaça de Toros de Santa Cruz de Tenerife. A causa de la seva militància va estar detinguda en diverses ocasions. Quan el cop militar feixista del 18 de juliol de 1936 s'amagà de les tropes aixecades. Va ser jutjada en rebel·lia en el procés realitzat contra 64 militants de la CNT del qual van ser afusellats 19 treballadors el 23 de gener de 1937; ella va ser condemnada per un «delicte de rebel·lió» a 12 anys i un dia de presó. Aconseguí embarcar cap a Las Palmas i amb una nova identitat s'amagà a la cambra d'una pensió que portaven uns companys durant cinc anys. Amb la identitat de sa germana Rosa començà a treballar de bell nou a les fàbriques de tabac. En 1943 s'uní sentimentalment amb Blas Pérez Sicilia, militant de la CNT de Las Palmas, amb qui tingué dues filles, Josefa i Nieves. Aprofitant un indult concedit en 1945 per a les persones que no haguessin incorregut en delictes de sang, la parella retornà a Tenerife cap el 1949. L'indult per la seva condemna li fou atorgat el 16 de gener de 1951. Posteriorment Blas emigrà a Veneçuela. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en el rellançament de la CNT i parlà en el primer míting públic després del franquisme que se celebrà l'1 de maig de 1978 al Palais Royal de Tenerife. També va fer costat la Coordinadora Feminista i participà en la commemoració del 8 de març de 1979. En els seusúltims anys la demència senil minvà molt les seves facultats. Isabel Hernández Marichal va morir el 23 de juny de 1983 a Tenerife (Illes Canàries).

Isabel Hernández Marichal (1909-1983)

***

Notícia de l'alliberament de Charles Launay apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" del 21 de juliol de 1933

Notícia de l'alliberament de Charles Launay apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 21 de juliol de 1933

- Charles Launay: El 23 de febrer de 1911 neix a Crocy (Baixa Normandia, França) l'anarquista, i després comunista, Charles Victor Pierre Launay. Fill d'un obrer llauner i agrícola, de ben jovenet entrà a fer feina en una fàbrica de camembert. Quan tenia 14, després que son pare l'apallissés, fugí de casa seva i a Poitiers entrà a formar part dels «Compangnons du Tour de França» (Companys de la Volta de França), organització obrera i gremial que li va permetre viatjar arreu de França (Normandia, Poitiers, Bordeus, París, etc.) com a aprenent. Després de treballar d'estibador al port de Bordeus (Aquitània, Occitània), s'instal·là a París (França), on entrà en contacte amb els restaurants vegetarians i amb el moviment anarquista. Antimilitarista convençut, es declarà objector de consciència i en 1931 adreçà una carta al president de la República expressant el seu refús al servei militar obligatori. L'octubre de 1932 va ser condemnat per un tribunal militar a un any de presó i al pagament de les despeses judicials; en sentir la condemna cridà: «A baix la guerra! Visca l'anarquia!». El mateix dia, aquest tribunal condemnà el militant comunista Raymond Guyot, qui exclamà «Visca l'Exèrcit Roig!», i el pastor Jacques Martin, que invocà als jutges el precepte evangèlic de «No mataràs». A la presó militar parisenca de Cherche-Midi, a més de fer una vaga de fam amb Guyot, es casà amb Madeleine Haution (Marcelle Hus), que freqüentava els cercles llibertaris i tenia per missió visitar els companys empresonats. Des d'aquesta presó col·laborà en Le Libertaire. El 29 de gener de 1932 envià una carta al ministre de la Guerra francès rebutjant una gràcia que l'eximia de la presó si acomplia el seu servei militar. A causa de la influència de Raymond Guyot, quan Charles Launay sortí del presidi el 21 de juliol de 1933, la parella començà a militar en les Joventuts Comunistes i en el Socors Roig Internacional (SRI). En 1935 abandonà el Partit Comunista (PC), quan aquest abandonà l'antimilitarisme, però sa companya hi restà. Quan esclatà la II Guerra Mundial, renuncià al seu antimilitarisme i lluità contra l'ocupant. En 1940 va ser fet presoner per l'exèrcit nazi a Saumur (País del Loira, França) i deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament s'instal·là a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on fou responsable d'un centre d'acollida de refugiats. En 1967 enterrà civilment sa companya, amb qui havia tingut dos infants (Michel i Ivan), qui, al final de sa vida, s'havia convertit a l'espiritisme i al misticisme. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

--

Continua...

---

Escriu-nos

El 23-F - El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició

0
0

Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)


El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)


Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).

En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.

Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".

Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.

'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".

Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.

Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.

El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.

Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.

Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.

Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?

Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.

Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.

La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.

El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.

El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.

Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada parallela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

[24/02] «L'Hydre Anarchiste» - «Le Père Peinard» - Campinas - Inca - Detenció de «Los Solidarios» - Pardeiro - «Chansons anarchistes» - Beroun - Faugoux - Mauricius - Bartolommei - Pietropaolo - Gago - Espinosa - Ferré - Culebras - Sabaté - Samblancat - Léauté - Navarro - Ibor - Tronchet - «Fontaura» - Susín - Rebolé - Legois - Hilmarsson

0
0
[24/02] «L'Hydre Anarchiste» -«Le Père Peinard» - Campinas - Inca - Detenció de «Los Solidarios» - Pardeiro - «Chansons anarchistes» - Beroun - Faugoux - Mauricius - Bartolommei - Pietropaolo - Gago - Espinosa - Ferré - Culebras - Sabaté - Samblancat - Léauté - Navarro - Ibor - Tronchet -«Fontaura» - Susín - Rebolé - Legois - Hilmarsson

Anarcoefemèrides del 24 de febrer

Esdeveniments

Portada del primer número de "L'Hydre Anarchiste"

Portada del primer número de L'Hydre Anarchiste

- Surt L'Hydre Anarchiste: El 24 de febrer de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari L'Hydre Anarchiste (L'Hidra Anarquista). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Era continuació de Le Défi. Robert Claude en va ser el responsable editorial i G. Robert el gerent. El número 2 (2 de març de 1884) fou un monogràfic destinat a la condemna d'Antoine Cyvoct, redactor del periòdic, i el número 4 (16 de març de 1884), imprès en paper de color violeta, commemorà la Comuna de París. Els articles no hi anaven signats, però en va ser redactor, a més de Cyvoct, Georges Garraud (Aristide Valadier) i en van col·laborar Henriette Vergès, Chaves Louis i Perelle, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 30 de març de 1884, i fou substituït per L'Alarme.

***

Capçalera de "Le Père Peinard"

Capçalera de Le Père Peinard

- Surt Le Père Peinard: El 24 de febrer de 1889 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Père Peinard. Réflecs d’un gniaff, per iniciativa del pamfletari anarquista Émile Pouget. Aquesta publicació tenia un estil molt particular, barreja d'argot, neologismes i d'expressions inventades; i va fer de burgesos, patrons, capellans, militars i altres aprofitats, el seu blanc. Els articles gairebé mai van signat, però Émile Pouget fou el principal redactor. Hi van col·laborar Edouart Gerbat, Pierre Narcisse, Lucien Weil, Faugoux, Mayence, Berthault, Joseph Sicard, Dejoux, Durey, Gardat, Auguste Delale, etc. Les il·lustracions jugaran un paper molt important i foren obra d'Ibels, Maximilien Luce, Georges Pissarro, Lucien Pissarro, Willette, etc.). Escorcollada la seu infinitats de vegades i víctima de la repressió arran de la votació de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), publicà 253 números i 11 suplements fins al 21 de gener de 1894 --del número contra les «Lois Scélérates» s'editaren 130.000 exemplars. El periòdic continuarà editant-se a Londres entre 1894 i 1895, durant l'exili de Pouget a Anglaterra. Després sortirien tres noves sèries fins al 16 de març de 1902.

***

Adelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao Paulo

Adelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao PauloAdelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao Paulo

- Escola llibertària de Campinas:El 24 de febrer de 1907 s'inaugura a Campinas (São Paulo, Brasil), davant la presència de representants dels treballadors de São Paulo i de Jundai, l'escola llibertària anomenada Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas, iniciativa dels mestres anarquistes Renato Salles i Adelino de Pinho. La seva instal·lació vingué precedida d'una col·lecta de fons entre els associats de la Lliga Obrera. En l'acte inaugural prengué la paraula el periodista Henrique Barcelos, en nom de la premsa, i, en nom de les organitzacions obreres, els militants Jaime Moreira, Júlio Sorelli --secretari de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP)-- i Eduardo Vassinon, el qual dissertà sobre l'ensenyament lliure i la pedagogia moderna. A mitjans de 1908 es creà una comissió (José Piovesan, José Fonseca, Max Stéphan, Ramón Duran, Vitório Mezzalina i Cármine D'Abruzzo) encarregada de materialitzar la construcció d'un local de nova planta. En 1908, al final de l'any escolar, Adelino de Pinho farà la conferència «Per l'educació i pel treball», on exposarà les seves idees sobre l'educació, idees que seran emprades en futurs projectes pedagògics. Aquesta escola va ser una de les bases del sorgiment d'una xarxa d'escoles modernes a São Paulo organitzades segons les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, potenciades per la Confederació Obrera Brasilera (COB).

***

La barricada tanca el carrer però obre el camí

La barricada tanca el carrer però obre el camí

- Exèrcit als carrers d’Inca: El 24 de febrer de 1919, en mig d’un ambient de forta protesta començat dies abans --saqueig de botigues davant la manca de subsistències i protestes contra les autoritats civils i polítiques--, l’exèrcit surt als carrers d'Inca (Mallorca, Illes Balears) per evitar l’agreujament de la revolta. Hi hagué també una gran activitat propagandística per part dels dirigents obrers amb mítings celebrats per Joan Perona i Antoni Sánchez i per Antoni Bestard, Joan Marroig i els socialistes Antoni Negre i Vicenç Torres.

***

"Los Solidarios", per Rai Ferrer

Los Solidarios, per Rai Ferrer

- Detenció de «Los Solidarios»: El 24 de febrer de 1924 al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble Sec de Barcelona (Catalunya), la policia posa un parany contra els activistes anarquistes del grup «Los Solidarios». Gregorio Suberviola intenta escapar, però és ferit per les bales dels policies, igual que Marcelino del Campo que mor després de ferir mortalment diversos agents. Els germans Ceferino i Aurelio Fernández, i Adolfo Ballano, són detinguts sense haver tingut temps d'usar les seves armes. Gregorio Jover, queés detingut i portat a comissaria, aconsegueix escapar burlant la vigilància i saltant per una finestra. Domingo Ascaso també aconseguirà escapar del quart pis on vivia després de neutralitzar els policies que l'havien vingut a detenir i refugiant-se al cementiri de Poble Nou fins que García Oliver el passà a França.

***

Estat en el qual quedà el cotxe del comissari Luis Pardeiro

Estat en el qual quedà el cotxe del comissari Luis Pardeiro

- Atemptat contra Luis Pardeiro:El 24 de febrer de 1932, en un pas a nivell situat al cantó del bulevard Artigas y Pagola i del carrer Monte Caseros de Montevideo (Uruguai), el comissari de policia Luis Pardeiro, torturador de nombrosos anarquistes --el cas més sonat va ser el de Miguel Arcángel Roscigna--, i segon cap de la Policia d'Investigacions, és abatut d'un tret al cap mentre hi anava amb automòbil. El seu xofer, José Chebel Seluja, també va morir en aquest atemptat, atribuït als anarquistes Armando Guidot, Bruno Antonelli Dellabella, Francisco Sapia, Germinal Regueira i Faccia Bruta. Aquella nit, durant la vetlla del difunt, algú va escriure al llibre de condol:«Ull per ull, dent per dent.»

Atemptat contra Luis Pardeiro (24 de febrer de 1932)

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Chansons anarchistes: El 24 de febrer de 1979 se celebra a la Sala Pierre Lamy de la Borsa del Treball d'Annecy (Savoia, Arpitània) un recital de cançons anarquistes de set hores de duració sota el títol «Chansons anarchistes. 7 heures Non-Stop». L'acte, organitzar pel Grup Anarquista «1er de Mai» d'Annecy, volia aconseguí fons per a editar obres d'Errico Malatesta. Hi van intervenir Michel Gentil a la guitarra i els cantautors Serge Utgé-Royo, Carlos Andreu i Paolo Nicolazzi. També va haver parades de llibres, de discos i piscolabis. El Grup Anarquista«1er de Mai» havia editat en 1978 un primer tom antològic de textos de Malatesta (Écrits choisis, I) i decidí fer aquest recital per sufragar les despeses dels toms posteriors: Écrits choisis, II (desembre de 1981), Écrits choisis, III (febrer de 1982) i Pour ou contre les élections. La polémique entre Errico Malatesta et Francesco Saverio Merlino (1897-1898) (1982).

***

Membres del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central a Beroun

Membres del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central a Beroun

- Enfrontaments a Beroun: El 24 de febrer de 2007 feixistes i anarquistes s'enfrontan durant una manifestació a Beroun (Bohèmia Central, República Txeca). La manifestació contra la proposta de creació d’una base de radars nord-americana va concentrar unes cent persones del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central i un grup d’uns 130 anarquistes que van intentar barrar-los el pas llançant-los pedres, amb la intenció d'evitar que el grup feixista travessés la ciutat. Els ultradretans aprofitaven la concentració antimilitarista per fer apologia feixista. La policia va detenir nou manifestants i quatre van ser acusats d’atacar un policia i dos d’alteració de l’ordre públic. Els EUA volen construir un sistema de radars a Brdy, a 70 quilòmetres al sud-oest de Praga,  en terrenys militars, com a part del pla de protegir els EUA i els seus aliats dels possibles atacs amb míssils d'Iran o de Corea del Nord.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció d'Auguste Faugoux apareguda en el diari parisenc "Journal des débats politiques et littéraires" del 19 de febrer de 1892

Notícia de la detenció d'Auguste Faugoux apareguda en el diari parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 19 de febrer de 1892

- Auguste Faugoux: El 24 de febrer de 1862 neix a Nantes (País del Loira, França) l'anarquista Auguste Alfred Faugoux. Quan tenia 10 anys perdé son pare. El desembre de 1878, no podent continuar amb els estudis per haver de cuidar sa mare i sa germana de tres anys, entrà a fer feina com a dependent als negocis de dos empresaris de Nantes, Guillemet i Richard, on treballa 18 mesos. Posteriorment entra a treballar al despatx d'un empresari de Saint-Nazaire (País del Loira, França) i més tard als tallers d'unes refineries. En dos temporades distintes entre 1884 i 1885 treballà a les Drassanes Navals del Loira de Nantes. El 24 de novembre de 1885 va ser condemnat a París (França) a una multa de 25 francs per «ebrietat i insults als agents». En aquesta època figurava que era casat i estava domiciliat al número 37 del carrer de l'Union d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França). Quan les eleccions legislatives de 1889 publicà un manifest revolucionari i per aquest fet va ser acomiadat de la feina. Entre abril i maig de 1890 reemplaçà Lucien Weil (Henri Dhorr) com a gerent del periòdic anarquista d'Émile Pouget Le Père Peinard. Defensat per Sébastien Faure, el 8 de desembre de 1890 va ser condemnat com a tal per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i 3.000 francs de multa per«apologia del crim del general rus Mikhail Seliverstov, per incitació al pillatge i a l'incendi i per provocar els militars per a desviar-los del seu deure». Fugí cap a Espanya i després passà a Marsella, Ginebra –on sota el nom de Martin treballà com a obrer daurador ambulant–, Londres i Brussel·les, retornant el desembre de 1891 a París. El 16 de febrer de 1892, a causa d'una delació, va ser detingut a Ménilmontant, al barri de Belville de París, portant un revòlver i un punyal; jutjat, va ser condemnat a un més de presó per «possessió d'armes prohibides». A començament de març d'aquell any l'Audiència del Sena li va condemnà a sis mesos de presó per un article aparegut el desembre de 1890 en Le Père Peinard on s'incitava la tropa a negar-se a disparar contra els vaguistes de Revin (Xampanya-Ardenes, França). El 28 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència de Versalles a 20 anys de treballs forçats a 20 anys de prohibició de residència pel robatori de dinamita a les pedreres Cuizy de Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seina, Illa de França, França) durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892, amb la complicitat de François Koenigstein (Ravachol), Benoît Chevenet (Chalbret), Julien Drouet i Georges Étiévant. En el procés havia declarat que havia robat la dinamita per a enviar-la a Espanya perquè els anarquistes locals poguessin venjar els companys executats a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Rebé la sentència cridant: «Prou de fronteres! Visca la Revolució Universal! Visca l'Anarquia! Fora tots els burgesos!», i digué que «s'emportaria al presidi els seus sentiments d'odi contra la societat». Va ser enviat a la Guaiana Francesa amb altres anarquistes, com ara Léon Lepiez, Joseph Quintin Paridaën, Charles Antoine Simon (Biscuit), Benoît Chevenet i Maxime Thiervoz, i deportats a l'illa de Saint Josep, on ell emmalaltí a causa de les pèssimes condicions del confinament. Sempre malalt, va ser transferit amb la matrícula 25.696 a la infermeria de l'illa Royale (Caiena, Guaiana Francesa) on morí de disenteria el 25 de novembre de 1894.

***

Mauricius

Mauricius

- Mauricius:El 24 de febrer de 1886 neix a París (França) el militant anarquista individualista, neomalthusià, antimilitarista i propagador de l'amor lliure Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. En 1905 Libertad crea el periòdic L'Anarchie i Mauricius n'esdevindrà un dels principals col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot, la direcció a la mort de Libertad. El 5 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per un article sobre la Banda Bonnot, però en l'apel·lació va ser finalment absolt el gener de 1914.  En el congrés anarquista de París d'agost de 1913 va exposar els punts de vista dels individualistes i prendrà partit per Jean Grave i Pierre Martin. Entre 1914 i 1916 viurà fora de París. En 1916 serà gerent del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire i a finals de la guerra va participar en La Mêlée d'Émile Armand. El juliol de 1917 es veurà implicat en el cas Louis Malvy, ministre de l'Interior, i serà calumniat pels seus adversaris. En 1920 marxa Rússia com a mandatari de la Federació de Ferroviaris i del Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional per assistir al congrés de la Internacional Comunista, però, denunciat com a sospitós, és detingut només arribar i condemnat a mort. Va ser alliberat finalment gràcies a la intervenció dels sindicalistes llibertaris Vergeat i Lepetit. En 1922 va editar el periòdic sobre sexualitat revolucionària Cupidon, que li va implicar ser condemnat per «ultratges als bons costums». En maig de 1925 va ser candidat anarquista individualista a les eleccions municipals pel barri parisenc de Clignancourt. Després deixarà la militància activa i farà d'assistent d'arquitecte, obtindrà un doctorat en Ciències i es consagrarà, a partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats terapèutiques de l'ozó; en 1936 crearà un centre mèdic especialitzat en insuflacions d'ozó. Durant la guerra va participar en la resistència i el seu centre es va convertir en lloc de trobada i sojorn dels resistents. Mauricius en serà el director fins a 1958, al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les multinacionals farmacèutiques, el Col·legi de Metges i tot allò que «explota la malaltia com altres exploten el treball obrer». En 1954, sota el pseudònim C.V. d'Autrec, va publicar Les charlatans de la médecine, fet que no li va impedir ser nomenat Cavaller de l'Ordre del Mèrit pels«serveis excepcionals oferts a la salut pública». A més de la col·laboració en nombrosos periòdics llibertaris,és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara À bas l'autorité,Lesprofiteurs de la guerre, L'anarchisme comme vie et comme activité individuelles: rapports présentés au Congrès anarchiste d'Amsterdam (1907),L'apologie du crime (1912),Mon anarchisme (1913),La blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets, neuf mois d'aventures (1922),L'outrage aux moeurs (1923),E. Armand, sa vie, son oeuvre (1964, pòstumament amb altres autors). La militant anarquista Rirette Maîtrejean va ser sa companya. Mauricius va morir el 28 de juny de 1974 a París (França).

***

Angiolino Bartolommei

Angiolino Bartolommei

- Angiolino Bartolommei: El 24 de febrer de 1894 neix a Scarlino (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolino Bartolommei, també citat com Angelo Bartolomei, i conegut com Meo o Meone. Sos pares es deien Agostino Cecchi i Assunta Bartolommei. Quan encara era molt jove, començà a treballar de terrelloner en la reorganització de les rases de la plana del seu poble, juntament amb altres subversius (Beroldo Bianchi, Riccardo Gaggioli, Narciso Portanti, Sabatino Rosa, etc.). El primer opuscle que va llegir fou L'anarchia volgarizzata, d'Aristide Ceccarelli, i el primer orador important que escoltà fou Pietro Gori. En 1907 participà, amb altres companys (Liberato Bianchi, Baldo Bixio Cavalli i Corrado Portanti), en les commemoracions anticlericals en record de Giordano Bruno. Membre del Circolo Rivoluzionario di Studi Sociali (CRSS, Cercle Revolucionari d'Estudis Socials), en 1911 s'adherí al Grup Comunista-Anarquista d'Scarlino (Liberato Bianchi, Biagio Cavalli, els germans Cignoni, Martino Masotti, Costantino Niccolai, Adamo Petrai, Narciso i Corrado Portanti, Settimio Soldi, Virus Venturi, etc.), esdevenint el seu tresorer en 1913. Subscrit al periòdic L'Avvenire Anarchico de Pisa (Toscana, Itàlia) i molt influenciat pel fullet Ai Soldati, de Lev Tolstoi, es mostrà contrari a la intervenció italiana en la Gran Guerra, però per la insistència de la seva mare es va veure obligat a acceptar la crida a files i va ser enviat al 35 Regiment d'Artilleria de Campanya, partint al front l'1 de juny de 1915. Condecorat amb una creu i una medalla de bronze com a soldat del 19 Regiment d'Artilleria de Campanya i de la 60 Bateria d'artilleria, acaricià, després d'haver participat en la conquesta de Gorizia en 1916, la idea de desertar, però les espantoses condicions de vida dels seus companys a Scarlino li van dissuadir d'aquesta elecció. Després de la guerra retornà al seu poble natal i l'octubre de 1920 participà en l'ocupació anarquista de l'església de San Martino. El setembre de 1921 va fer una crida als vilatans a no participar en la inauguració del Banderí del Fascio d'Scarlino, però els escamots feixistes arrancaren el seu manifest i agrediren els anarquistes. Un d'aquests, Aggio Simoncini, reaccionà disparant, però va ser apallissat i lliurat als carrabiners. Es va refugiar a Piombino (Toscana, Itàlia), on trobà el suport de l'anarquista Salvatore Salvatori, i va ser denunciat, ben igual que Simoncini, per complicitat en assassinat frustrat. El 27 de setembre de 1921, després del descobriment d'alguns cartutxos de gelatina explosiva en uns matolls a prop de la modesta casa de camp d'Scarlino del seu padrastre Ugo Cignoni, que clarament es tractava d'un muntatge policíac per incriminar sa família, va ser detingut. Absolt del delicte de tinença d'explosius, el maig de 1922 intentà emigrar clandestinament a Suïssa, primer directament i posteriorment travessant Àustria, però a Brenner (Tirol del Sud) va ser detingut pels funcionaris de duanes. Fins al 3 de juny de 1922 va restar tancat al castell de Giuncarico (Gavarro, Toscana, Itàlia), on va ser sotmès a insults i cops, i després pogué retornar a Piombino, on els feixistes havien amenaçat amb matar-lo, i el setembre de 1922 passà il·legalment a França. El 23 de març de 1923 s'embarcà cap a Tunísia, on treballà fins el 1924 a la mina de Redevès. Després retornà a França i s'establí a Sedan (Ardenes, França). El 13 d'abril de 1925 treballà de laminador a Blagny (Ardenes, França) i el 10 de juny va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Grosseto (Toscana, Itàlia) a cinc mesos de presó per haver participat en la redacció, quatre anys abans, d'un manifest amb Errico Malatesta. El desembre de 1925 va ser acusat d'haver enviat a alguns propietaris d'Scarlino còpies del periòdic Ganellone, número únic publicat per Paolo Schicchi a Marsella (Provença, Occitània), que contenia greus insults contra la reina mare, i per aquest motiu, el 7 de febrer de 1928, va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Grossetto a un any de presó. Treballà de minaire a Joeuf (Lorena, França) i el 17 de novembre de 1928 matà en aquesta localitat el capellà de l'«Opera Bonomelli» (organització catòlica d'assistència per als immigrants italians a Europa) a Nancy Cesare Cavaradossi qui l'havia proposat, per evitar l'expulsió de França, de denunciar un company i d'esdevenir confident del consolat italià, i de seguit disparà contra la botiga de queviures del feixista Edoardo Ferrari. Fugí cap a Bèlgica, però el 21 de novembre de 1928 va ser detingut a Flémalle (Lieja, Valònia) per«vagabunderia i possessió d'armes» i empresonat a Lieja (Valònia). França demanà la seva extradició i els feixistes acusen l'escriptor maximalista Antonio Gamberi de ser l'instigador de l'assassinat, encara que ell sempre defensar l'autoria dels seus actes. Per a aconseguir lliurar-lo de la guillotina, es va crear un Comitè de Defensa Anarquista (CDA) que, amb el Comitè Internacional pel Dret d'Asil (CIDA), celebrà conferències i reunions i edità fullets, com ara Pourquoi Bartolommei a-t'il tué? (1928) i els números monogràfics especials de Resistere! (1929) i de Droit d'Asile (setembre de 1929). En aquest CDA participaren a més dels anarquistes, la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), socialistes, comunistes, bordighistes, maximalistes i trotskistes, i rebé el suport de destacats polítics (De Boek, Favaletto, Lazurik, Lejour, Vandervelde, Van Overstraeten, etc.). La campanya de solidaritat va ser força eficaç i el 20 de febrer de 1930 va ser alliberat per les autoritats belgues argumentat que es tractava d'«crim polític» i acompanyat a la frontera amb Luxemburg, des d'on passà a Alemanya. El 30 d'abril de 1931 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Nancy (Lorena, França) a la pena de mort. Entre 1929 i 1931 col·laborà en el periòdic publicat a Brussel·les (Bèlgica) Bandiera Nera. Mensile anarchico rivoluzionario. Després de passar per Austràlia, fixà la seva residència a l'Uruguai. En 1933 va ser inclòs per la Prefectura de Grossetto en la llista de «subversius terroristes» que romanien a l'estranger. A finals dels anys trenta vivia a Montevideo, on mantingué relacions fraternals amb Torquato Gobbi i amb el grup d'anarquistes del cercle de Luce Fabbri. En els últims anys de sa vida es negà a regularitzar la seva situació, buscant el reconeixement de la seva condició de víctima de la persecució política. Durant sa vida mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Ugo Fedeli. Angiolino Bartolommei va morir el 25 d'agost de 1960 a Montevideo (Uruguai).

Angiolino Bartolommei (1894-1960)

***

Antonio Pietropaolo

Antonio Pietropaolo

- Antonio Pietropaolo: El 24 de febrer de 1899 neix a Briatico (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Antonio Pietropaolo, que va fer servir el pseudònim Luciano. Son pare es deia Filippo Pietropaolo. Es va traslladar amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia), on assistí a l'escola de secundària. Ben aviat destacà per les seves tasques de propaganda anarquista i patí repetides persecucions policials. En aquests anys era amic de Francesco Barbieri i de Benito Mussolini. Milità en la Unió Sindical Italiana (USI), amb Silvio Fernando Biscaro, Mario Orazio Perrelli i altres. Amb els anarquistes Eugenio Macchi i Carlo Restelli, obrí un taller mecànic al carrer Casale de Milà, que esdevingué un destacat lloc de reunions anarquistes. El 7 de gener de 1921, arran d'una delació, va ser processat per«associació criminal i atemptat contra els poders de l'Estat», però en va ser exonerat durant la instrucció. En aquesta època estava matriculat a la Universitat Comercial Luigi Bocconi de Milà i la policia l'acusava de ser un dels membres de l'escamot que calà foc la redacció del periòdic socialista Avanti. El 23 de març de 1921 va ser novament detingut arran de la investigació de l'atemptat contra el teatre Diana de Milà acusat d'«associació criminal i fabricació, possessió i transport d'explosius», amb l'agreujament de ser un destacat membre de l'«associació subversiva i un dels promotors de l'atemptat». En acabar el llarg procés, va ser condemnat a 16 anys i 11 mesos de reclusió, a dos anys de vigilància especial i a 187 lires de multa. Enviat a la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), en 1930 va ser traslladat a Procida (Campània, Itàlia), després a Viterbo (Laci, Itàlia) i, l'estiu de 1932, a Spoleto (Úmbria, Itàlia). El 5 de novembre de 1932, gràcies a una amnistia, pogué sortir de la presó. Després de passar dos anys de llibertat vigilada a Vibo Valentia (Calàbria, Itàlia), s'instal·là a Nàpols (Campània, Itàlia) a casa d'un oncle matern, general mèdic. Reprengué els seus estudis i es matriculà a la Facultat de Ciències Econòmiques, aconseguint la titulació. De bell nou a Milà, constantment vigilat per la policia, treballà de nou en un garatge. En 1939, a proposta del prefecte Marzano, va ser eliminat del llistat de «persones perilloses» i després també del d'anarquistes; no obstant això, en 1940 encara estava estretament vigilat. A finals de 1943 treballava com a director general al Taller Gudetti de Santa Cristina (Llombardia, Itàlia), una fàbrica de motors i generadors, i amb un grup de militants d'aquest taller (Sinogrante Castiglioni, Luigi Discacciati, Bruno Passoni, Prospero Saracchi, etc.) creà el Comitè d'Agitació Antifeixista (CAA) per lluitar contra l'ocupació nazi i el feixisme local. Quan esclatà la guerra es va traslladar amb tota sa família a Corteolona (Llombardia, Itàlia) i, després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, s'ajuntà amb Germinale Concordia, Mario Montavani, Mario Perelli i altres anarquistes i membres del CAA amb els quals organitzà la II Brigada Partisana «Errico Malatesta», que destacà per l'ajuda prestada als militars anglesos caiguts presoners per les tropes alemanyes i pels contactes establerts amb els partisans eslovacs que operaven a la zona. El 2 de març de 1945 Luciano, nom de batalla que usava en la brigada, va ser capturat per les SS nazis i va ser reclòs a la presó milanesa de San Vittore a l'espera de ser deportat a Alemanya, però, just abans de la insurrecció general del 25 d'abril de 1945, va ser alliberat pels membres de la seva brigada. Membre de la Federació Comunista Llibertària de Llombardia (FCLL), entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 participà en el I Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara (Toscana, Itàlia) i juntament amb Germinale Concordia i Mario Orazio Perrelli presentà la tesi anomenada «comunisme llibertari». Enfrontat als «anarquistes intransigents» (Ugo Fedeli, Mario Montavani, etc.), el petit grup de delegats milanesos, juntament amb altres militants de la Unione Spartaco (UE, Unió Espàrtac), de posicions neomarxistes, no aprovaren la resolució final del congrés i, pràcticament, es posaren fora de la FAI. Després de l'escissió, amb Carlo Andreoni, Germinale Concordia i Mario Orazio Perrelli, fundà l'efímera Federació Llibertària Italiana (FLI), que acabà unint-se al Partito Socialista dei Lavoratori Italiani (PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe Saragat. En aquesta època col·laborà en les revistes anarquistes dissidents L'Internazionale i L'Impulso i establí contactes amb Pier Carlo Masini, qui, el febrer de 1951 creà a Gènova (Ligúria, Itàlia) els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), de tendència comunista llibertària. Encara que participà en congressos de la FAI, com ara el de Carrara de 1957 i el de Bolonya de 1961, durant els anys següents la seva participació política minvà i acabà cessant gairebé per complet. Antonio Pietropaolo va morir l'1 de gener de 1965 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Necrològica de Sergio Gago Riviero apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 31 de març de 1968

Necrològica de Sergio Gago Riviero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de març de 1968

- Sergio Gago Riviero: El 24 de febrer de 1900 neix a Madrid (Espanya)–algunes fonts citen San Martín de Valderaduey (Zamora, Castella, Espanya)– l'anarcosindicalista Sergio Gago Riviero. Sos pares es deien Claudio Gago i Antolina Riviero. Quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Construcció de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936 fou milicià en un batalló confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'integrà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Miramàs (Provença, Occitània), on participà en l'organització de la Federació Local de la CNT. Sergio Gago Riviero va morir l'11 de febrer de 1968 al seu domicili de Miramàs (Provença, Occitània) i va ser enterrat en aquesta localitat.

***

Antonio Espinosa Rodríguez

Antonio Espinosa Rodríguez

- Antonio Espinosa Rodríguez: El 24 de febrer de 1907 neix a La Oliva (Fuerteventura, Illes Canàries) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Espinosa Rodríguez, conegut com El Confitero o Antoñito, el Dulcero. Pastisser de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santa Cruz de Tenerife. En 1937, arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser detingut. Jutjat en la«Causa 246», va ser condemnat a 20 anys de presó per repartir fulls contra els colpistes i deportat, juntament amb altres 28 companys, a Villa Cisneros (Río de Oro; actual Dakhla, Sàhara Occidental). A les terres africanes va fer amistat amb el poeta Pedro García Cabrera, el sindicalista i polític Lucio Illada Quintero i altres republicans i dissidents de l'aixecament militar. Després va ser traslladat a la Presó Flotant de Tenerife, poc abans de produir-se el segrest del vapor correu Viera y Clavijo a Villa Cisneros i la fuga el 13 de març de 1937 dels desterrats que hi quedaven, juntament amb bona part de la guarnició militar que els custodiava. Tancat a la Presó Militar de la Costa Sud (Presó de Fyffes o Faifes) de Tenerife i a diverses presons i camps de treballs peninsulars, a finals de 1943 va ser alliberat. En 1944 s'instal·là a Fuerteventura i en 1955 muntà una pastisseria a Puerto del Rosario d'aquesta illa canària. El juny de 1962, arran de l'anomenat «Contuberni de Munic» (IV Congrés del Moviment Europeu), va ser confinat a Fuerteventura. Participà activament en la vida social de Puerto Cabras, on atià la creació d'agrupacions folklòriques i equips de lluita canària. Antonio Espinosa Rodríguez va morir en 1994 a Fuerteventura (Illes Canàries) i l'any següent l'Ajuntament de Puerto del Rosario batejà un carrer amb el seu nom.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Marie Ferré, fotografiada per Eugène Appert

Marie Ferré, fotografiada per Eugène Appert

- Marie Ferré: El 24 de febrer de 1882 mor a causa de problemes cardíacs a París (França) la poetessa, communard i militant anarquista Marie Ferré. Havia nascut en 1852 i es guanyava la vida com a florista. Germana dels destacats communards Théophile i Hippolyte, s'assenyalà durant la Comuna de París de 1871 i per aquests fets va ser detinguda el maig d'aquell any al seu llit quan estava malalta de tifus. El 28 de desembre de 1871 va fer una crida als«Ciutadans proscrits» de la Comuna. Fou la millor amiga de Louise Michel, que la cita en diferents ocasions en les seves memòries i a la qual aquesta li dedicà un poema. Guardà diversos escrits i documentació de Michel durant la deportació d'aquesta. El seu enterrament el 26 de febrer de 1882 al panteó familiar del cementiri de Levallois (Illa de França, França), on havia estat enterrat son germà Théophile després del seu afusellament i on posteriorment serà sepultada la mare de Michel, va ser una concentració revolucionària als crits de «Visca la Revolució!, Visca la Comuna!» on assistiren un milenar de persones, entre les quals hi havia de molt conegudes (Louise Michel, Henri Rochefort, Clovis Hugues, Hubertine Auclert, Camille Blas, Émile Eudes, J. B. Clément, Kapt, Hoffman, Courapied, Martinet, Crié, Breuille, Wilhem, Combes, Acker, Avronsart, Josselin, Bérard, Hémery-Dufoug, Vasillat, Amouroux, Cadolle, Émile Digeon, Edmond Chamollet, Alphonse Humbert, Jules Allix, Émile Gautier, etc.) i representacions de nombrosos col·lectius i de la premsa obrera (Cercle d'Estudis Socials, Libre-Pensée de Lavallois-Perret, Comitès de Vigilància, etc.). El comissari encarregat de la vigilància del seguici fúnebre remarcà en el seu informe: «No s'ha vist ningú aturar-se als cabarets.» En 1882 mateix el«Grup de Dones Revolucionàries Marie Ferré» de Lió, abans «Grup Louise Michel», publicà a París Marie Ferré, fragments des discours et articles sur la mort de Marie Ferré, text atribuït a Jules Allix, Edmond Chamollet i Louise Michel i editat a benefici del moviment vaguístic.

Marie Ferré (1852-1882)

***

Saturnino Culebras Sainz

Saturnino Culebras Sainz

- Saturnino Culebras Sainz: El 24 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Saturnino Culebras Sainz, conegut com Primo. Havia nascut cap al 1921 a Salmerón (Guadalajara, Castella, Espanya). Durant la guerra, malgrat la seva curta edat, va combatre el feixisme com a milicià en la Columna Durruti i en el V Cos de l'Exèrcit Republicà als fronts d'Aragó i de l'Ebre. També va fer d'impressor a Bujaraloz i a Perelló. En acabar la guerra s'allistà voluntari en la «Divisió Azul», la qual abandonà a Angulema durant el viatge cap al front rus. El 4 de setembre de 1949, com a membre dels grups catalans de muntanya, entrà a la Península amb un grup guerriller (Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Manuel Sabaté Llopart, Joan Busquets Vergés, l'italià Helios Ziglioli i son germà Gregorio) guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Mentre una part del grup restà a prop de Terrassa, Culebras i Busquets marxaren cap a Barcelona per a establir contacte amb Josep Sabaté Llopart i advertir-lo de l'arribada del grup i buscar allotjament. Delatats, a prop de Matapedrera van topar amb un escamot del Sometent i de la Guàrdia Civil, però aconseguiren trencar el cercle i, després d'amagar-se al bosc, arribar a Barcelona amb tren. L'octubre de 1949 va ser detingut amb gairebé tot el grup i amb Miguel Acevedo Arias, contacte a Barcelona, i tancat a la presó Model barcelonina. El 7 de desembre de 1949 va ser jutjat davant un consell de guerra i condemnat a mort acusat de ser el delegat del grup guerriller «Los Primos», juntament amb Joan Busquets i Manuel Sabaté. Son germà Gregori, Manuel Aced i José Conejos van ser condemnats a 30 anys de presó; i Miguel Acevedo a 20 anys --pena que fou posteriorment allargada a 30. Només Joan Busquets aconseguí la commutació de la pena de mort per un llarg empresonament. Saturnino Culebras Saiz va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Manuel Sabaté Llopart.

***

L'última foto de Manuel Sabaté Llopart

L'última foto de Manuel Sabaté Llopart

- Manuel Sabaté Llopart: El 24 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel Sabaté Llopart (Manolo), el més jove dels germans Sabaté. Havia nascut el 20 d'agost de 1925 --alguns citen 1927-- a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Quan tenia 16 anys li pegà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d'acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Ramon Vila havia d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià Helios Ziglioli, aquests dos últims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. Aquest grup va caure en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté va ser capturat a la carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la Guàrdia Civil. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de desembre de 1949 va ser condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista. Manuel Sabaté Llopart va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Gabriel Janer Manila i la literatura catalana

0
0

Gabriel Janer Manila i la literatura catalana contemporània


Per Miquel López Crespí, escriptor


Gabriel Janer Manila és un escriptor de la "generació" d'autors del anys setanta. En la seva obra L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, Editor, 1998), recordant aquells anys i aquella generació, diu: "Procedíem d'una situació històrica molt determinada. Ja ho saps, allò que ha dit tantes vegades la crítica, i que tanmateix és cert: el canvi d'estructures socials i econòmiques que en poc temps, i de manera traumàtica, havien duit Mallorca del caciquisme rural més rígid a la industrialització turística més brutal, sota el govern d'una dictadura que no acabava mai i que havia installat unes classes dirigents estúpides i inoperants contra les quals nosaltres ens revoltàvem". Sebastià Alzamora explica, parlant dels escriptors dels anys setanta: "En el boom nostrat hi figuraven (Baltasar Porcel ja havia fet el tro abans pel seu compte) Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Carme Riera, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà..., potser també n'Antoni Mus (però ja era més vell, i tenia una trajectòria molt distinta)".


L'Editorial Moll ha reeditat una interessant aportació a la història del nostre teatre escrita per Gabriel Janer Manila. Es tracta del llibre Implicació social i humana del teatre: biografia apassionada de Cristina Valls. Aquest estudi ja havia estat publicat per "Dopesa" l'any 1975. Però en aquell temps no anava acompanyat de la important aportació documental (fotografies, cartells de l'època, nous estudis...) que conté l'edició actual. En l'edició de Dopesa no hi era el treball titulat "Pere Capellà, reivindicació" (conferència pronunciada per Gabriel Janer Manila a la Casa Consistorial de la vila d'Algaida, dia 15 de gener de 1995) ni tampoc "El teatre regional com a metàfora", un article publicat a la revista Randa (número 13). Gabriel Janer Manila (i Josep Melià en el pròleg de l'any 1975) surten en defensa "apassionada" del que s'anomenà "teatro regional". És una aportació summament interessant per a les noves generacions de mallorquins i mallorquines ja que històricament determinats intellectuals catalans (i organitzacions culturals de l'envergadura del Congrés de Cultura Catalana) han escrit i opinat de manera molt crítica sobre aquest tipus d'activitat teatral. Llompart de la Peña, Jaume Vidal Alcover, Antoni Serra, Gregori Mir, Alexandre Ballester o qui signa aquest article sovint vàrem escriure des d'una perspectiva ben diferent de la de Gabriel Janer Manila. I per això és bo tenir al nostre abast una versió alternativa.

L'any 1977, el Congrés de Cultura Catalana definia d'aquesta manera el teatre regional: "En definitiva, es tracta d'un teatre que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura". Joan Oliver (Pere Quart) solia repetir aquella famosa frase: "Tenir una tradició teatral dolenta és pitjor que no tenir-ne cap". I Josep Maria Llompart en el seu llibre La literatura moderna a les Illes Balears (pàgs. 212-213) parla igualment d'aquest endarreriment, respecte a Europa i al Principat, del nostre teatre: "Fill modestíssim del realisme costumista, [el teatre] amb prou feines ha avançat una sola passa en l'espai de gairebé un segle... Recordem que poc abans de 1936 alguns autors s'esforçaven, amb més o menys fortuna, per sortir del marasme sainetesc. Amb la guerra, és clar, va produir-se el tall en rodó. Quan alguns anys després ressuscitava el teatre mallorquí, era batejat -en castellà- amb un nom que li ha pesat damunt com una llosa: 'Teatro regional'. Conscientment o inconscientment, aquesta denominació volia dir que el nostre teatre no era, ni podia ésser, un teatre com els altres. Havia d'ésser 'regional', adjectiu que, en el fons del fons, significa esquifit, casolà i poca cosa. De bell nou el caire més escadusser del costumisme s'entossudia a considerar-se vigent. Amb això s'abonava el malentès lingüístic tan corrent entre el nostre públic: el mallorquí només és bo per a fer riure; els temes seriosos solament poder ésser tractats en castellà". A La literatura moderna a les Illes Balears (pàg. 214) Josep M. Llompart en treu les conseqüències i escriu: "D'aquesta manera quedava lliure el camí, penosíssim, del vertader 'teatre regional': un infrateatre bastit sobre els esquemes tradicionals d'En Tous i Maroto i d'En Puigserver -escriptors dignes, al cap i a la fi-, per autors sense capacitat, i a vegades sense escrúpols estètics. La conseqüència fou la substitució de la rialla 'moralitzadora' del sainet vuitcentista per una rialla -sigui dit sense ànim d'ofendre- 'estupiditzadora'".

L'opinió de Llompart de la Peña (juntament amb la de Joan Fuster o la de Gregori Mir) ha estat la versió "oficial" que durant molts d'anys ha servit de guia als nostres estudiosos del fet teatral. Però Gabriel Janer Manila, a través de la persona i de la biografia de Cristina Valls, actriu destacable i de gran renom dins els límits del teatre anomenat a Mallorca regional, intenta reflectir una mentalitat i unes formes de vida que, avui, ja són història. Perquè, segons Janer Manila, el treball i els dies de Cristina Valls, dona del poble i actriu, va lligada a la història de la gent de l'illa. L'obra que comentam vol ésser -com explica Josep Melià en el pròleg- una "indagació a l'entorn de Cristina Valls i el seu temps". I la conseqüència que se'n treu de les opinions de Janer Manila apunta a la frustració que el poble mallorquí ha patit, tant per no saber aprofitar l'èxit social del teatre vernacle com per perdre'l de manera definitiva; almenys momentàniament. És evident que aquestes darreres opinions deixen obertes les portes per a la controvèrsia i el debat.

Amb l'amic Gabriel Janer Manila mantenc una bona relació. Sembla que tenim els mateixos enemics i hem de suportar les urpades de tants envejosos, la ràbia dels impotents que, desesperats en constatar la seva misèria moral, personal i professional, no saben fer res més que ordir trampes per als intellectuals mallorquins. Genteta negada totalment i absolutament per a realitzar qualsevol cosa de profit, psicòpates de la mentida, l'insult i la tergiversació vegeten dins de la buidor més total i absoluta. Gabriel Janer Manila és un escriptor de la "generació" d'autors del anys setanta. En la seva obra L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, Editor, 1998), recordant aquells anys i aquella generació, diu: "Procedíem d'una situació històrica molt determinada. Ja ho saps, allò que ha dit tantes vegades la crítica, i que tanmateix és cert: el canvi d'estructures socials i econòmiques que en poc temps, i de manera traumàtica, havien duit Mallorca del caciquisme rural més rígid a la industrialització turística més brutal, sota el govern d'una dictadura que no acabava mai i que havia installat unes classes dirigents estúpides i inoperants contra les quals nosaltres ens revoltàvem". Sebastià Alzamora explica, parlant dels escriptors dels anys setanta: "En el boom nostrat hi figuraven (Baltasar Porcel ja havia fet el tro abans pel seu compte) Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Carme Riera, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà..., potser també n'Antoni Mus (però ja era més vell, i tenia una trajectòria molt distinta)".

En provar de definir aquella generació, Gabriel Janer Manila recorda (pàg. 115): "Segurament allò que més ens unia era el fet que tots escrivíem per alguna cosa més. Hi havia aquella voluntat de revolta, aquell desig de transformar el món. Posàvem la literatura al servei del compromís polític, no només -encara que també- al servei del compromís estètic".

Aquestes afinitats generacionals -i haver de patir els insults dels mateixos cans rabiosos de l'enveja i la impotència- ha fet que, en més d'una ocasió, per a desesperació dels quatre inútils que ens ataquen, Gabriel Janer Manila hagi presentat alguna de les meves novelles, obres de teatre o poemaris.

Quan pel desembre de 1997 l'Editorial Columna de Barcelona publicava la novella Estiu de Foc (que havia guanyat el Premi Valldaura 1997), Gabriel Janer Manila va publicar en el diari EL MUNDO-EL DÍA DE BALEARES el següent article: "Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novella exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la illusió de la llibertat.

'Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...

'Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.

'El llibre ens planteja, bellament novellades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.

'I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convençuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.

'La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.

'Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida".

Posteriorment, i a ran de la publicació per Editorial Moll del pomari Revolta (Collecció "La Balenguera"), Gabriel Janer Manila va ser encarregat de presentar l'obra al Centre de Cultura "Sa Nostra" de Ciutat. Recordant aquella presentació, Gabriel Janer Manila va escriure un article on, sota el títol "Un prodigiós llenguatge poètic", deia: "He tingut la fortuna de presentar públicament un poemari, quasi un catecisme, de Miquel López Crespí, l'entranyable amic, tot just editat per l'editorial Moll a la prestigiosa collecció: la Balenguera. Revolta, que aquest és el títol, és un llibre amb història. El poeta m'ha explicat els infortunis d'aquest text bellíssim: el llarg pelegrinatge per premis i certamens del nostre petit país sense trobar mai una mà que volgués guardonar-lo. [...] A la presentació d'aquest poemari, entre amics i devots, hi assistiren una cinquantena de persones pel cap baix. Això significa un deu per cent de la gent que, segons digué un periòdic que donà xifres, assistiren al recital de la poesia mediterrània -la paraula càlida del vell mar uneix els homes i les dones d'ambdues voreres- que, recentment, se celebrà al teatre Principal de la nostra ciutat. Estic convençut que aquell deu per cent d'assistents es produí gràcies a l'entusiasme per la poesia que havia provocat el recital. Sincerament, si la poesia ha de guanyar-hi tant, crec que, costi el que costi, n'haurien de fer un cada setmana.

'He dit, just en començar, que el poemari d'en Miquel podria esser quasi un catecisme. Ho he dit perquè es tracta d'un llibre moral. Com tots els llibres -i també els articles, no en dubteu-, escrits contra algú. I, per tant, a favor d'algú altre. Hi ha una cosa que l'allibera d'esser un simple catecisme: la seva qualitat literària, la bellesa en què està escrit, la prodigiosa força d'un llenguatge poètic, depurat fins a les últimes conseqüències. Els versos contundents -ha senyalat Antoni Vidal Ferrando en un afinadíssim comentari-, una exemplar economia de recursos i el llenguatge transparent, de tan clar.

'També Bartomeu Fiol, que hi ha posat un pròleg, senyala el radical condicionament ètic d'aquests versos i la contundència de la seva formulació. Difícilment, diu, aquest llibre pot llegir-se com a mera literatura. Però també és un homenatge als antics poetes xinesos. Probablement, el marc referencial xinès, tan allunyat de nosaltres en el temps i l'espai, contribueix o deriva cap a una profunda crítica social. La crítica d'un temps, el nostre, que no agrada al poeta, que no ens agrada.

'És evident que la lectura de Revolta, com la de tots els textos literaris, ens condueix a uns referents. I els més propers, probablement deuen ser El Llibre Roig de Mao Zedong i els poemes de Bertolt Brecht que, fa molts d'anys, vaig sentit cantar per primer cop, traduïts a l'italià, a la cantant Milva en un espectacle que havia dirigit Giorgio Strehler.

'De B. Brecht, Miquel López Crespí pren la mirada: la manera absolutament nova de mirar el món. Ens parla de la forma d'obrar per arribar a l'endemà 'sense trair els resplendents principis dels avantpassats'; contra la burocràcia del títol acadèmic, s'admira de la saviesa del pagès, del pescador, de la vella que coneix la virtut de les herbes. Haurem de comprovar, ens diu, a quins interessos serveix l'obra d'art. Clama perquè la ciència es posi al servei de l'home. I ens proposa la 'revolta permanent' com a forma superior d'existència.

'Fa poques setmanes, amb motiu del vintè aniversari de la mort de Jean-Paul Sartre, el diari Le Monde recuperava un antic text publicat el 1946 sobre el compromís de l'escriptor amb el seu temps. És necessari, diu Sartre, escriure per a la pròpia època. Escriure per al temps que ens és propi, no vol dir reflectir-lo passivament. Es pot escriure perquè res es commogui i es pot escriure per canviar-lo. Però és aquest esforç per canviar-lo -continua- que ens installa profundament en el nostre temps".


Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 La Biblioteca Pública de sa Pobla (XX)

0
0

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 La Biblioteca Pública de sa Pobla (XX)


Maria Sureda vigilava amablement la nostra estada a la biblioteca. Sempre tenia a l'abast d'aquell exèrcit inquiet i renouer les darreres biografies "exemplars" per a la nostra formació: vides de sants i màrtirs del cristianisme, relats dels conqueridors d'Amèrica, dels generals de la croada contra la República... La vida i miracles de Ruth, la moabita, de la Reina Esther, de Jimena, l'esposa del Cid Campeador; de Santa Eduvigis, la duquessa de Polònia. No hi mancaven tampoc, en aquells prestatges que ens havien de "formar", diverses "vides" (biografies) d'Isabel la Catòlica, de santa Joana d'Arc i d'Agustina d'Aragó. I què hem de dir de la vida de santa Teresa de Jesús o de la mort gloriosa del fill del general Moscardó, l'heroi de la defensa de l'Alcázar, que (cual nuevo Guzmán el Bueno) preferí que matassin el seu fill estimat abans que lliurar l'acadèmia militar a las hordas marxistas que querían esclavizar España. Eren els llibres que les autoritats imaginaven útils per a la formación del patriota español, del católico practicante. Cal dir que el que més ens interessava de la nostra secció no era precisament aquella caterva d'exòtiques i sovint incomprensibles vides "heroiques". El que més ens delia eren els darrers exemplars de "tebeos", fossin aquests El Capitán Trueno, El Jabato, Superman, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín... i sobretot la famosa col·lecció Hazañas Bélicas i el popular TBO, amb les aventures de l'etern afamegat Carpanta, Doña Úrsula, La familia Ulises, Zipi y Zape, Melitón Pérez, Los grandes inventos del TBO, Las aventuras de Eustaquio Morcilón, El Reyecito i molts d'altres personatges que il·luminaren amb la seva màgia els anys de la infantesa. (Miquel López Crespí)


La padrina ha sortit de bon matí per anar a parlar una estona amb Margalida de can Toniet. Li he dit que volia començar a escriure i restaria a l´habitació en companyia dels meus llibres i el quadern de notes. Un quadern encara en blanc, obert per la primera pàgina.

Fa més de trenta minuts que el mir i no sé què dir, per on començar.

Per una part m´agradaria anar a passejar, perdre'm per la serralada, llegir sota els pins, al costat d´una de les impressionants oliveres que envolten el santuari. Flaire de murta i romaní. D´altra banda pens que si vull escriure de veritat hauria d'organitzar-me, disciplinar la voluntat, pensar que no tot depèn de la inspiració. Els escriptors amb una forta pulsió creativa, ho vaig anar descobrint amb el temps, poden escriure un poemari (Rimbaud, Bartomeu Rosselló-Pòrcel...), obres genials, evidentment. Però la creació d´obres com les de Lev Tolstoi, Charles Dickens, Salvador Espriu, Pere Calders, Miguel de Cervantes, Victor Hugo requereixen d´una disciplina ferrenya, d´un món interior inabastable, una formació cultural immensa. Sé que som massa jove per bastir una obra literària com pertoca. Em manca llegir molts llibres, viure determinades experiències, conèixer món, saber arribar al fons de l´ànima de les persones. Reconec que encara no estic capacitat per fer la provatura. Tot em distreu: el cotxe que arriba a la plaça amb un parell de turistes, els picarols de les ovelles, els lladrucs dels cans, el moviment incessant dels núvols...

Podria justificar-me pensant que Anna Frank tenia la meva mateixa edat i va aconseguir bastir un univers que pocs escriptors han pogut concebre. Però... com es podria comparar la vida fàcil d´un jove estudiant a la Mallorca dels seixanta amb les angoixoses experiències d´unes famílies tancades entre quatre parets, perseguides per la llobada nazi?

Sé, ho not en la sang, que dins meu hi ha alguna cosa que m´aboca a l´escriptura. Aquelles provatures de l´any passat d´imitar Zane Grey, Jules Verne, Agatha Cristhie! Si pogués trobar el secret per fer una novel·la com el Viatge a la Lluna, imaginar un nou Nautilus avançant, silenciós, per les profunditats dels oceans!

Interpretar Bach sota les ones! Veure els dofins i les balenes pels amples vitralls de la meva nau submarina! Imagín el meu escriptori en la immensitat de la sala, la llunyana claror del sol penetrant dèbilment fins al lloc on escric amb una llarga i blanca ploma d´un cigne. He fet col·locar uns altaveus especials i m´entretenc provant de desxifrar les converses dels animals marins que segueixen la nau. Sota la superfície de la mar sóc lluny de qualsevol preocupació quotidiana.

Un indret ideal per escriure i llegir!

Em sedueix la descripció de cultures ignotes, submergir-me en la vida lliure i salvatge dels indis abans de l´arribada dels conqueridors, assistir a la construcció de les piràmides asteques i d´Egipte, aprofundir en la psicologia de les persones amb altres creences. La Bíblia sempre m´havia semblat una novel·la fabulosa. Mites increïbles que han perdurat a través de generacions i generacions. Em demanava com era el món abans dels grecs, els primers materialistes de l´antiquidat. El professor de llatí ens explicava el fabulós entramat dels déus grecs i romans. La fantasia d´una humanitat que, abans de Demòcrit i Epicur, bastien un Olimp de déus humanitzats, personatges mítics amb les mateixes apetències que els homes. Però els grecs són els primers a racionalitzar el combat contra la superstició religiosa, els primers científics de la història. Per això mateix voldria saber com era el pensament màgic de les civilitzacions que precediren als autors de la Grècia clàssica.

No trob la inspiració adient. Com si el meu Nautilus s´hagués estavellat amb una mina submarina i ens enfonsàssim sense salvació possible.

Potser hauria d´haver sortit, passejar fins a la Font Coberta, provar de trobar la inspiració en la natura i deixar endarrere els pensaments que em sacsejaven. No podia deixar de banda la història de la família, el patiment del pare en caure presoner dels franquistes, els anys en els camps de concentració, l´arribada a Mallorca, la tortura patida en construcció de carreteres... Com es pot assimilar la derrota? Com pots continuar vivint quan el que ha estat el teu món s´ensorra sense que puguis fer-hi res? M´admirava la capacitat de resistència del pare i l´oncle. Bastir una nova vida damunt les runes del passat. Anys de callar, amagar la melangia per l´univers enfonsat. I, en sortir del camp, anar a fer feina com si no hagués passat res.

Intuesc que en la vida de la família hi ha material per bastir una vasta novel·la. O no és una epopeia el que expliquen a casa en veu baixa? La descripció de la por en el combat, les ferides que deixa en el cor veure els companys morts, estripats sota l´inclement sol d´aquell estiu de 1936?

Què sents quan saps que pots morir en uns minuts, que l´amic amb què parles ara mateix trigarà uns segons a desaparèixer d´aquest món? El pare explicava que sempre moria el primer que sortia de la trinxera. Era estrany que sobrevisqués.

El pare m´ho va explicar sovint: “Ets molt jove encara i no pots imaginar el que és i el que significa una guerra. Nosaltres no la vàrem començar: ens la imposaren. Sabíem els sofriments, els sacrificis que comporta per als pobles. He vist homes i dones clavats de viu en viu a les portes de casa seva, morts a punyalades, la pell feta bocins, arrencada quan encara vivien, amb estelles a les ungles dels peus i dels dits. I molts amics meus, jovençans de divuit anys, morts de sobte en caure una bomba enmig de la trinxera just després de fer una partida d’escacs, d’haver parlat de la família, l'al·lota... La Mort no té un posat amable ni heroic. Jo l’he vista sovint vora meu emportant-se les persones que més he estimat. La guerra és un fantasma ple de pústules i cucs carnívors niant en els ulls dels morts. Res a veure amb les pel·lícules d'agitació revolucionària, malgrat que siguin obres d’art signades per Eisenstein. La Mort desfà en segons les esperances i somnis de la humanitat i, despietada, és capaç d´obrir-te el pit de viu en viu per a menjar-te les entranyes, com els sacerdots asteques d’abans de la conquesta de Mèxic pels espanyols. Ella hi era, afamegada, davant les nostres trinxeres, al costat dels canons i metralladores de l’enemic, apropant-se a nosaltres veloç, calvalcant damunt el xiulet de les bales. Se’n reia, ballant nua per damunt els cadàvers estesos a les planures, quan sortíem dels enfonys en un intent desesperat de vèncer-la, o almanco d’evitar que ens aglapís amb les esmolades urpes assedegades de sang. La vaig conèixer regnant, inclement, per damunt les nostres posicions, en centenars de dies de fatiga i cruel insomni. Ens considerava pigmeus, esclaus al seu servei. Ara, passats els anys, quan el soroll de les bombes ja només és un antic malson, comprenc que tots érem els seus serfs, vinclats sota el domini del fuet i la falç que, tota sagnosa, aixecava per damunt els nostres caps cercant la jugular dels combatents, el pit, l´indret exacte per on pogués penetrar, assassina i riallera, per a obrir-hi ferides mortals on niàs per sempre la negror sinistra de la desesperació”.

Després callava i no badava boca durant un llarg període de temps.

Quan no hi havia combats, els soldats s´intercanviaven les adreces de les famílies, la darrera carta, l´últim missatge adreçat a l´esposa, la mare, l´al·lota. Tothom deixa en herència als amics de trinxera les poques pertinences de què disposa un soldat: la navalla d´afaitar, el mirall, el plat i la cullera, la pinta, el bloc de paper d´escriure...


Faig dibuixets damunt el paper en blanc. Però no em surt res. Em deman què s´ha de fer per a concentrar-te en una història qualsevol. Com pots deixar de banda, ni que sigui per unes hores, les preocupacions que naveguen a velocitat vertiginosa pel teu interior?

Podria començar a escriure la història d´uns adolescents que, seguint l´exemple dels seus pares, es volen enfrontar amb la dictadura. Seria una bona pràctica literària. I si començàs descrivint com ens detingueren el mes d´abril, què ens feren a comissaria, els motius pels quals sortírem a pintar consignes a favor de l´amnistia?

Com trobar les coordenades exactes que et permetin plasmar el que sents sense la presència dels fantasmes que t´envolten? Quina mena d´aprenentatge s´ha de fer per a escriure? Tenc el cap en blanc. No entenc la societat que m´ha tocat viure. M´adon que els professors parlen malament de la República i els republicans. El pare i l´oncle que lluitaren fins al darrer dia de la guerra defensant la llibertat són les persones més bones del món! Com és possible tanta mentida, tan vergonyosa manipulació d´uns fets històrics?

Ha passat més d´una hora i no he estat capaç d´escriure res.

Burots damunt el paper, signes sense sentit, retxes amunt i avall. Potser m´he equivocat i escriure és una aspiració sense sentit.

Tanta lectura juvenil podria haver-me emboirat el cap.

El sol continua, resplendent, convidant al passeig. De la cambra estant sent el pastor cantant cançons de la pagesia. Les tonades em fan pensar en els anys de la més tendra infantesa, quan acompanyava els padrins als horts. Cada feina i la seva cançó! El cant que acompanyava la sega, la recollida d´olives, el batre a l´era, l´espolsar ametlles... Podria estar-me hores escoltant el pastor, mirant el que fan els animals. De petit era un dels meus entreteniments més estimats. A la casa de la repadrina, on també vivien els padrins, hi teníem un exèrcit d´animalons; No solament el cavall i la somera pels treballs del camp. El corral era gran: gàbies per als conills, gallines i ànecs pasturant. La meva tortuga feia el seu camí a la recerca de les fulles de col que la padrina hi deixava prop seu. El paller era ple de moixos a la recerca de les rates que foradaven els sacs de blat de la portassa. I na Perleta, la cusseta, sempre al meu costat, botant, feliç, a la recerca d´un bocí de formatge, la seva menja més apreciada.

Podria haver davallat al bar i, assegut a una tauleta de marbre, prop del caliu de la xemeneia, amb un cafè amb llet ben calent al davant, iniciar la meva experiència com a escriptor. Alguna cosa en el meu interior en feia sentir que, possiblement, aquell era el camí que no trobava a l´escola i, qui sap, l´origen de tots els meus problemes.

El cert era que, després d´una llarga estona de romandre assegut davant del quadern, la meva imaginació es perdia en mil viaranys sense sentit. Havia obert l´estilogràfica que em regalaren pel meu sant. Mantenia el plomí damunt el paper esperant la idea inicial que em permetria avançar en la provatura. Previsor, havia portat un tinter de tinta blava Pelikán! Potser perdia el temps i no estava destinat a les aventures de l´escriptura? I si totes les meves il·lusions fossin un simple somni d´adolescent, d´un al·lot desenfeinat que cerca un entreteniment? D´altres juguen al futbol, a indis i vaquers o amb les baldufes i les bolles de fang enmig del carrer. Just fa uns anys, abans d´anar a estudiar el batxillerat a Palma, érem davant casa nostra, experimentant les nostres primeres mostres de maldat juvenil.

En aquestes qüestions era ben igual que els amics del poble. Anàvem al ferrer i li demanàvem que fes una punta d´acer ben esmolada per a la baldufa. I que fos summament punxeguda! La baldufa esdevenia una eina de destrucció molt eficient. Amb un llançament precís, colpejant amb força, podíem xapar pel mig la joguina dels altres. Malvats, ens delia comprovar la sorpresa de l´al·lot que no l´havia sabut protegir com pertocava. Si no volies que et passàs aquest “accident”, havies de col·locar un munt de xinxetes de les més reforçades envoltant la baldufa a fi que les punxes dels amics rebotassin en xocar contra el ferro protector. Eren joguines cuirassades, baldufes assassines!

Amb les bolles de fang passava una cosa semblant. En el joc estaven permeses les de vidre, les senzilles, fetes amb fang i, per a desgràcia de qui no en pogués disposar, les de ferro i acer. Jo ho tenia bé. Just al costat del taller del pare n´hi havia un de reparacions de cotxes, camions i motors de treure aigua. Els joves que hi treballaven sempre ens donaven bolles d´acer inservibles ja per als engranatges dels motors. Eren ideals per rompre les pobres bolletes de vidre i fang!

Finalment, en un dia perdut en els calendaris de la infantesa, en una assemblea massiva de jugadors de bolles celebrada als jardins de l´Escola Graduada, es decidí prohibir les d´acer. Hi hagué discussions acalorades. Defensors dels antics costums. No cal dir que els més dolents de nosaltres intervinguérem en el sentit que no era oportú mudar les tradicions, les antigues lleis que, des de temps immemorial, regien la vida dels nostres carrers.

No hi hagué res a fer. Una munió d´amics votà en contra de les nostres propostes i s´acabà la dèria per rompre les bolles dels altres. A partir de la votació, si en els jocs es feien malbé era un accident normal i no un atac planificat amb tota la follia assassina d´uns infants de nou i deu anys.

Va ser quan vaig començar a interessar-me per la lectura. A casa sempre havia vist el pare i l´oncle llegint. Les converses sobre els més diversos autors eren abundoses. Em vaig apuntar a la biblioteca pública i quan, una vegada acabades les classes, els altres amics del carrer jugaven a futbol, m´endinssava en el món especial d´aquell silenci que omplia les sales de la biblioteca del poble. Acabàvem les classes cap a les cinc de l´horabaixa. De seguida deixava la cartera a casa i, menjant l´entrepà que m´havia preparat la mare, marxava a velocitat vertiginosa a la recerca dels llibres. Perdura en la meva consciència el respecte que sentia per aquell indret d´estudi i lectura. En obrir la porta, després de saludar Maria Sureda, la bibliotecària, entrava de puntetes fins al racó dels llibres juvenils, les enciclopèdies per a infants, els tebeos. Era la sala del fons, separada de les taules de lectura per a majors. I allí, ben igual que quan anàvem al cine a Can Guixa i Can Pelut, un món inabastable s´obria davant els nostres ulls.

Maria Sureda vigilava amablement la nostra estada a la biblioteca. Sempre tenia a l'abast d'aquell exèrcit inquiet i renouer les darreres biografies "exemplars" per a la nostra formació: vides de sants i màrtirs del cristianisme, relats dels conqueridors d'Amèrica, dels generals de la croada contra la República... La vida i miracles de Ruth, la moabita, de la Reina Esther, de Jimena, l'esposa del Cid Campeador; de Santa Eduvigis, la duquessa de Polònia. No hi mancaven tampoc, en aquells prestatges que ens havien de "formar", diverses "vides" (biografies) d'Isabel la Catòlica, de santa Joana d'Arc i d'Agustina d'Aragó. I què hem de dir de la vida de santa Teresa de Jesús o de la mort gloriosa del fill del general Moscardó, l'heroi de la defensa de l'Alcázar, que (cual nuevo Guzmán el Bueno) preferí que matassin el seu fill estimat abans que lliurar l'acadèmia militar a las hordas marxistas que querían esclavizar España. Eren els llibres que les autoritats imaginaven útils per a la formación del patriota español, del católico practicante. Cal dir que el que més ens interessava de la nostra secció no era precisament aquella caterva d'exòtiques i sovint incomprensibles vides "heroiques". El que més ens delia eren els darrers exemplars de "tebeos", fossin aquests El Capitán Trueno, El Jabato, Superman, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín... i sobretot la famosa col·lecció Hazañas Bélicas i el popular TBO, amb les aventures de l'etern afamegat Carpanta, Doña Úrsula, La familia Ulises, Zipi y Zape, Melitón Pérez, Los grandes inventos del TBO, Las aventuras de Eustaquio Morcilón, El Reyecito i molts d'altres personatges que il·luminaren amb la seva màgia els anys de la infantesa.

La Biblioteca Pública de la Caixa de Pensions ja era una institució a mitjans dels cinquanta. Va ser inaugurada per les festes de Sant Antoni de 1952 i, malgrat que als seus inicis no eren gaires els poblers que la visitaven, amb el temps va esdevenir un instrument de formació bàsica per a tots els habitants del poble. Les al·lotes ja més granades, de quinze i setze anys, per posar-ne un exemple, hi anaven a cercar revistes de tall i confecció, obres d'educació social, biografies de personatges famosos... Record, malgrat que jo era massa jove per a sentir-me interessat per tan elevades matèries, que na Maria Sureda, sempre dins les seves possibilitats, procurava tenir al dia les seccions de filosofia, religió, ciències socials, belles arts, literatura, història, la Secció Infantil... que era la nostra, indubtablement.

Molt d´anys després l´escriptor Alexandre Ballester em va dir que cap a l'any 1958 la biblioteca ja tenia unes existències de més de dos mil exemplars (uns propietat de la Caixa de Pensions, altres de l'Ajuntament). I el més impressionant era constatar que l'any 1957 la biblioteca havia tengut prop de quinze mil lectors amb un total de divuit mil llibres consultats!

Però no sempre miràvem tebeos! La febre pel saber ens dominava. Més d´una vegada Maria Sureda en va fer marxar de les seccions per a majors. De seguida que podia m´escapolia i anava a investigar el que llegien els grans. Aleshores em delien els atles. En obrir-lo et robaves de seguida navegant per la immensitat de la Terra. Podies veure mars, oceans i continents. Mirava la distància entre Espanya i Amèrica provant d´endevinar el llarg viatge de Colom a través dels oceans fins arribar a les illes del Carib. L´atles tenia altres il·lustracions, també. Al costat dels mapes, dibuixos en color et mostraven com eren els primers vaixells construïts pels homes: des de les simples canoes dels navegants indis i esquimals fetes de pell de foca o arbres buidats a les impressionants naus vikingues, romanes i egípcies. Durant una llarga temporada vaig somniar ser mariner. Em seduïen les històries de pirates. Més d´una vegada, en els combats amb les colles del barri, adoptàvem l´ensenya negra amb la calavera com a la nostra insígnia. Potser els pares pensaven que estudiàvem la lliçó de geografia de l´endemà. Anaven ben errats! Nosaltres, els pocs que ens tancàvem els horabaixes a la biblioteca, no hi anàvem per estudiar. Ni molt manco! Els mapes que teníem davant els ulls eren una porta oberta a l´infinit, una poderosa nau vikinga que ens portava molt lluny de la grisor que ens envoltava.


Viewing all 12423 articles
Browse latest View live