[02/01] Festa familiar nocturna artisticonaturista -
Vaga portuària a Barranquilla - «Brazo y
Cerebro» - «Adelante» - «Alba
Roja» - Atemptat a Nàpols - Monaci - Gervasio -
Girolo - Ottesen-Jensen - Dorlet - Barduzal - Perales -
Ramírez Romeo - Txema Bofill - Baudy - Adam - Villeval -
Steinberg - De Boe - Alcaraz - Mérida - Fernández
Roces - Cano - Arru - RuzzaAnarcoefemèrides
del 2 de gener
Esdeveniments
Ressenya
de la festa apareguda en el diari parisenc La
Lanterne del 3 de
gener de 1897
- Festa familiar nocturna
artisticonaturista: El 2 de gener de 1897 se
celebra a la Casa del Poble de París (França) una
festa familiar nocturna
artisticonaturista. L'acte va ser organitzat per les associacions«Art Libre» i«Union Artistique» i comptarem amb les
intervencions dels anarconaturistes
d'Émile Gravelle, que parlà sobre l'Art i la
Natura, i de Louis Martin, que
dissertà sobre el capital i el treball. La vetllada
acabà amb un
concert-espectacle i amb un ball.
***
Port de
Barranquilla
-
Vaga portuària a
Barranquilla: Entre el 2 i el 3 de gener de 1918,
després d'un període de
relativa calma que coincideix amb la Gran Guerra i que finalitza
després dels
esdeveniments revolucionaris a Rússia, esclata un violent
moviment vaguístic
als ports de Barranquilla (Carib, Colòmbia); seran les
primeres vagues generals
que es donaran en aquest país. Els portuaris de la
regió caribenya colombiana
en vaga bloquejaran les vies públiques, formaran piquets de
vaga i impediran la
eina dels esquirols. Les formes d'acció de
l'anarcosindicalisme --la vaga
general, l'acció directa, el sabotatge i el boicot--
són utilitzades pels
vaguistes: tallen el subministrament d'aigua a Puerto
Colòmbia i aixequen les
vies del ferrocarril. Destacaments de l'exèrcit i patrulles
de «guàrdies
civils» compareixen per mantenir
l'«ordre» als carrers. Davant les proporcions
assolides pel moviment sindicalista revolucionari, els patrons es veuen
obligats a concedir un 50% d'augment sobre els jornals. Més
tard es prohibirà
per llei el dret a vaga dels treballadors.
***
Portada
del primer número de Brazo y Cerebro
- Surt Brazo y Cerebro: El 2 de
gener de 1932 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya)
el primer número
del setmanari anarcosindicalista Brazo y
Cerebro. Órgano de los Sindicatos de la comarca de Tarrasa.
Portavoz de la
Confederació Nacional del Trabajo. AIT.
El primer número portà l'epígraf
d'Arthur Schopenhauer «El cervell humàés
més temible que l'urpa del lleó.».
Publicà
notícies sobre sindicalisme, antirepressió,
qüestions orgàniques, etc. Trobem
articles de Delfín Badía, S. Badía, L.
Barbedette,
J. Cavallé, J. Cuatrecasas,
Libertario Díez, Ricard Domènech, Carolina
Gaspar, J.
Jové, Llops, Julio
Llorca, Louis Loreal, Gregorio Marañón, J.
Martí
Alcaraz, Leopoldo Martínez, Antònia
Maymon, Santiago Navarro, O. Orraván, Espartaco Puig, M.
Rigo,
J. Rusiñol i J.
Torres, entre d'altres. En sortiren sis números,
l'últim
el 13 de febrer de
1932.
***
Capçalera
del primer número d'Adelante
-
Surt Adelante:
El 2 de gener de 1937 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer
número del
setmanari anarcosindicalista Adelante. Órgano de
la CNT y de la FAI en
Tarragona y su provincia. Portavoz de los trabajadores en general.
A partir
del número 2 (16 de gener de 1937) portarà el
subtítol «Órgano de la CNT y de
la FAI en Reus y su región» i després«Órgano de la CNT y de la FAI de la IV
Región. Portavoz de la Confederación Regional del
Trabajo de Catalunya
(CNT-AIT)». Cristóbal fou el redactor en cap.
Trobem articles de J. Higueras,
Ginés García, Cienfuegos, Beltran, Luisa Alba, A.
Menéndez Aleyxandre, entre
d'altres. El número 38 (20 de novembre de 1937)és un extra dedicat a
Buenaventura Durruti. En sortiren 52 números,
l'últim el 29 de gener de 1938.
***
Capçalera
d'Alba Roja
[CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
-
Surt Alba Roja:
El 2 de gener de 1937 surt a Premià de Mar (Maresme,
Catalunya) el primer
número del periòdic mensual anarcosindicalista Alba
Roja. Órgano del
Sindicato Único de Trabajadores de Premiá de Mar.
Portavoz de la CNT i de la
FAI-AIT; després portarà el
subtítol «Órgano de las oficinas de
propaganda
local de CNT-FAI-FIJL-AIT». El director sembla ser que fou
Francesc Botey i hi
trobem articles d'Errico Malatesta, Germinal Ácrata,
Francisco Uribe Sánchez,
Francesc Botey, Eduardo Vizcaya, J. Cahué, Adolfo Ballano,
entre d'altres. A
vegades s'ha citat com a Alba Rosa. En sortiren
vuit números, l'últim el
2 de juliol de 1937. En el llibre de Jordi Amat i Teixidó Premià
de Mar
(1931-1945). República, Guerra Civil i primer franquisme
(2001) es
reprodueix la col·lecció completa d'aquesta
publicació en facsímil.
***
Notícia
sobre l'atemptat apareguda en La
Vanguardia del 3 de
gener de 1965
- Atemptat a Nàpols:
Durant la nit de l'1 al 2 de gener de 1965 una bomba
plàstica explota al Consolat d'Espanya a Nàpols
(Campània, Itàlia). L'explosió
produí desperfectes a l'entrada del Consolat i en una tanca
propera, trencant
tots els vidres de l'edifici. El renou de l'explosió
pogué sentir-se a tot el
centre de Nàpols i esquinçar els vidres de
l'hotel Mediterrani, de diverses
botigues de la via San Giacomo i d'altres indrets dels carrers del
barri on es troba
el Consolat. L'acció va ser reivindicada pel Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE), format per les organitzacions Confederació Nacional
del Treball (CNT),
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). Al lloc s'escamparen manifests i
pamflets. La declaració
deia: «Mentre el poble ibèric continuï
oprimit per la dictadura feixista, la
dinamita recordarà que la veu de la llibertat no pot ser
ofegada. Visca
l'anarquia!» Aquesta acció va ser durament
criticada pel periòdic comunista L'Unità i per la cúpula del
Partit
Comunista Italià (PCI).
Naixements
Capçalera
de L'Avvenire
Anarchico
on col·laborava Edoardo Monaci
- Edoardo Monaci: El
2 de gener de 1883 neix a Castel del Piano (Toscana,
Itàlia) el sastre anarquista, i després feixista,
Edoardo Monaci, conegut com Vindice.
Sos pares es deien Salvatore
Monaci i Cecilia Gianneschi. D'antuvi socialista, en 1908 es
traslladà a
Piombino (Toscana, Itàlia), on s'acostà a
l'anarquisme. En aquesta ciutat
milità en el grup anarquista juvenil «L'Alba dei
Liberi» i participà activament
en la gran vaga siderúrgica portada a terme entre 1910 i
1911, època en la qual
va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana,
Itàlia). Per
aquestes dates començà a portar la corresponsalia
del periòdic pisà L'Avvenire
Anarchico, signant els
articles sota el pseudònim Vindice.
El
24 de setembre de 1912 va publicar un númeroúnic, sortit com a suplement del
periòdic sindicalista Il Martello,
per
a commemorar l'aniversari de la mort de l'anarquista Alfredo Lecci,
mort en un
enfrontament amb les forces de l'ordre durant la vaga de l'any
anterior. Quan
la Gran Guerra, signà, amb altres sis anarquistes de
Piombino, una carta
d'adhesió a la intervenció militar publicada el
25 de novembre de 1914 en el
periòdic Il Popolo d'Italia,
que va
ser durament criticada pels sectors antimilitaristes llibertaris.
També, en
aquesta conjuntura, fou gerent responsable de Libertà!,òrgan del Fascio Piombinese d'Azione Internazionalista
(FPAI, Fascio de Piombino d'Acció Internacionalista). La
seva posició
d'«intervencionisme revolucionari» inicial
continuà amb el temps decantant-se
per posicions nacionalistes, fins acabar, durant la postguerra, en una
ferma
adhesió al feixisme. El gener de 1922 es va afiliar al
Fascio de Combat de
Piombino, del qual va ser nomenat secretari. Entre el 27 i el 29
d'octubre de
1922 participà en la «Marxa sobre Roma».
El març de 1923 va haver de dimitir
del seu càrrec perquè estava afiliat a la
maçoneria i es va veure obligat, a
desgrat, a retirar-se a la vida privada. El 4 de febrer de 1933 es va
reafiliar
al Partit Nacional Feixista (PNF) i el desembre de 1934 va ser esborrat
del
registre de «subversius» de la policia. Desconeixem
la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Gaetano
Gervasio a casa de Cesare Zaccaria (Capo Misero, setembre de 1964)
- Gaetano
Gervasio: El 2 de gener de 1886 neix a Monteverde
(Campània, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Gaetano Gervasio. Fill d'una
família nombrosa
pagesa composta pels pares, cinc germans i una germana.
Assistí a l'escola
elemental fins a tercer curs i aprengué a llegir, a escriure
i a fer els
comptes. Més tard adquirí una important cultura
autodidacta. A partir dels vuit
anys treballà al camp, ajudant son pare, i quan
tingué 11 anys abandonà
Monteverde i marxà a Rapolla (Basilicata,
Itàlia), on entrà com a aprenent de
fusteria en un taller. El mestre del taller, militant socialista, el va
introduir en els moviments socials. En 1899 es traslladà a
Cerignola (Pulla, Itàlia)
i entrà a fer feina en un gran taller de fusteria. En
aquesta localitat conegué
el sindicalista revolucionari Giuseppe Di Vittorio, amb el qual
establí una
gran amistat i entrà a militar en el seu cercle. En 1902 es
traslladà d'antuvi
a Venècia (Vèneto, Itàlia), on
aprengué l'ofici d'ebenisteria i les arts de
l'escultura, la marqueteria i la intàrsia; i
després a Milà (Llombardia, Itàlia),
on residí fins al 1911. Tant a Venècia com a
Milà formà part del moviment
anarcosindicalista que donarà lloc a la Unió
Sindical Italiana (USI),
participant activament en les campanyes contra la guerra de
Líbia i contra el
reformisme de Filippo Turati. A Milà assistí a
classes nocturnes a la
Universitat Popular establerta a la Società Umanitaria, on
conegué el professor
socialista Ugo Guido Mondolfo, el qual l'ajudà en els seus
estudis d'història i
de literatura. En aquests anys establí una bona amistat amb
Errico Malatesta,
el qual el decantà definitivament pel moviment anarquista, i
entrà a treballar
en el Consell dels «Probi-viri» –mena
d'àrbitres investits d'«autoritat moral»
per resoldre els conflictes laborals– de Milà,
aconseguint una bona experiència
sindical. També s'introduí en el món
cooperativista i fou un dels primers
membres de la Cooperativa Sassetti de Milà.
Participà activament en la vaga
general milanesa de 1904, reivindicant sempre l'acció
directa, i fou detingut
per primera vegada. En 1911 marxà a Suïssa i
prengué part en els moviments
sindical i anarquista a diverses ciutats (Zuric, Ginebra i Lugano). A
Suïssa
treballà de paleta i conegué nombrosos exiliats
(anarquistes, sindicalistes
revolucionaris i socialistes), entre ells Benito Mussolini. En aquests
anys
s'interessà per la pintura, l'escultura, les arts
gràfiques i el teatre,
esdevenint un pintor i escultor aficionat força creador. A
finals de 1911
emigrà a Amèrica i en 1912
s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA).
Entrà en
contacte amb els grups anarquistes nord-americans, però no
participà en la
lluita sindical ja que no compartia els seus mètodes
d'acció. Aquesta època
novaiorquesa fou força dolorosa, ja que patí fam
i humiliacions de tota casta. En
1913 retornà a Milà i milità en la
Federació Nacional dels Treballadors de la
Fusta. Entre el 7 i el 14 de juny de 1914 participà
entusiasmat en la «Setmana
Roja». Després, entre el començament de
1915 i finals de 1920, visqué a Torí
(Piemont, Itàlia), on milità en el moviment
anarquista i en l'USI, esdevenint
secretari administratiu d'aquesta central anarcosindicalista. En
aquesta època
abandonà la seva feina d'ebenista i, després de
titular-se en mecànica, entrà a
treballar en un taller fent de mecànic. Des de llavors i
fins a la seva jubilació
va fer feina en el sector mecànic i
metal·lúrgic, encara que mai no
abandonà la
seva afició i realitzà tota mena de mobles,
talles i incrustacions. A Torí
col·laborà en el naixement dels Consell de
Fàbrica i conegué Antonio Gramsci. En
1919, amb sindicalistes revolucionaris, socialistes i treballadors de
la
Federació dels Metal·lúrgics de la
Cambra del Treball, participà en el moviment
d'ocupació de fàbriques. El fracàs
d'aquest moviment i la pèrdua de la feina el
van obligar a exiliar-se. Visqué a París
(França) fins al 1923, any en el qual
fou expulsat per les autoritats gal·les per les seves
activitats polítiques i
sindicals. De bell nou a Milà, no pogué trobar
feina i fou perseguit per la
policia feixista. Aconseguí obrir un taller de
fabricació de maquinària, on
donà feina a companys malvistos pel feixisme. Va ser nomenat
secretari
administratiu de l'USI, amb la finalitat de gestionar el fons de
solidaritat
dels companys empresonats o expatriats, com ara Armando Borghi. La seva
casa
milanesa es convertí en lloc de refugi dels companys
obligats a passar-se a la
clandestinitat. Durant aquests primers anys del feixisme
participà, amb son
nebot Giuseppe Gervasio, en diverses trobades clandestines
antifeixistes,
anarquistes i socialistes. En una d'aquestes reunions, son nebot va ser
detingut; jutjat, va ser condemnat a 13 anys de presó que
purgà a Turi (Pulla,
Itàlia), a la mateixa presó que Gramsci. A
Milà va ser detingut en diverses
ocasions, però sempre fou alliberat després de
pocs dies d'arrest. Malgrat els
intents de reconversió dels productes a fabricar, en 1935 el
seu taller va fer
fallida. Després passà a dirigir una
fàbrica de maquinària cinematogràfica
lligada a l'empresa Zeiss-Ikon, propietat d'un jueu italià.
Quan esclatà la
guerra no volgué participar en la indústria de
guerra i acabà d'obrer especialitzat
en una fàbrica de taps per ampolles de gasosa. Pacifista
convençut, del sector llibertari
anomenat «educacionista», i malgrat estar en
contacte amb tots els sectors antifeixistes
(anarcosindicalistes, socialistes, comunistes, membres del Partit
d'Acció,
etc.), mai no prengué part en la lluita armada.
Participà en la vaga de març de
1944 i per aquests fets va ser detingut i internat al camp de
concentració de
Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Un mes
després, amb el suport d'un escamot
partisà, pogué fugí amb un grup de
detinguts quan estava a punt de ser enviat
amb tren al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera,
Alemanya). Un company
de treball l'amagà al seu apartament de Pavia (Llombardia,
Itàlia) fins al
final de la guerra. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945
assistí al I
Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI)
celebrat a Carrara (Toscana,
Itàlia). Durant la postguerra, creà els
Comitès de Defensa Sindical (CDS). Giuseppe
Di Vittoria li proposà formar part del Consell Directiu de
la Confederazione Generale
Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del
Treball), càrrec
que en nom de la «unitat dels treballadors»
acceptà, però també formà
part del
Consell Directiu de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM,
Federació d'Empleats i Treballadors
Metal·lúrgics) de Milà. Quan
acabà la seva
gestió, rebé la medalla d'or per part d'aquestes
dues organitzacions per la
seva participació en les «batalles
sindicals» i en la gestió dels problemes
obrers. Col·laborà en diferents publicacions
llibertàries, com ara Guerra di
Classe, Il Libertario i Volontà. En
els anys finals de sa vida fou membre d'un grup anarquista amb Virgilio
Galassi, Carlo Doglio, Livio Azzimonti, Pino Tagliazucchi, Alberto
Moroni i
Leonida Guberti; formà part del Sindicat de Pensionistes de
la CGIL i participà
en les activitats culturals del Centre Educatiu Italosuís de
Rimini i de
l'Escola Moderna «Francisco Ferrer». Gaetano
Gervasio va morir el 25 de
novembre de 1964 a Nàpols (Campània,
Itàlia). En 2011 es publicà el llibre
autobiogràfic Un operario
semplice.
Storia di un sindicalista rivoluzionario anarchico (1886-1964),
editat per
sa filla Giovanna Gervasio.
Gaetano Gervasio (1886-1964)
***
Il
Grido della Folla
periòdic on col·laborava Eugenio Girolo
-
Eugenio Girolo:
El 2 de gener de 1886 neix a Andalo Valtenillo (Llombardia,
Itàlia) el
propagandista anarquista Eugenio Girolo. Fill d'una família
pagesa molt
empobrida --sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani--,
emigrà
molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a
partir de 1904 de
manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià
col·laboracions al periòdic
de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any
s'instal·là a
Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià
regularment cròniques al periòdic
milanès Il Grido della Folla. En 1905,
sota el pseudònim Eugenio
Vattelacerca, envià articles a L'Aurora
de Ravenna. En 1906
s'establí al cantó helvètic de Sankt
Gallen i intensificà la seva
col·laboració
amb la premsa llibertària. El juliol de 1906
intentà organitzar a Basilea una
conferència sobre « Humbert I d'Itàlia
i Gaetano Bresci», però fou prohibida a
resultes de la intervenció del cònsol
italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa
i marxà a Milà, on treballà com a
obrer mecànic i visqué a casa de companys i a
la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En
aquesta publicació va
escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig,Girolo, Eugenio
Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A
més, donava conferències
dominicals per als companys de la regió; va ser en una
d'aquestes conferències,
a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als
carrabiners» i
condemnat a 40 dies de presó. Després
tornà a Suïssa i s'instal·là
a Arbon,
d'on fou expulsat per «vagabundejaria» arran dels
fets del «Primer de Maig» de
1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a
França i a l'alsaciana
Mülhausen fou detingut i expulsat per«possessió de propaganda anarquista».
Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908
el trobem novament a Arbon. En
1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any
següent comença a col·laborar,
sota el pseudònim Maligno, en Le
Réveil / Il Risveglio de
Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista
maçó Antonio D'Alba
contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma.
La policia el qualificà
aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni, «el
més actiu i violent dels
conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En
1914 es traslladà a Horgen i
després a Zuric, on continuà la seva tasca de
conferenciant. Durant la Gran
Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar
de Milà el condemnava per«deserció». Fou força actiu
en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti,
Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919,
fou
expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre
mesos tancat preventivament a
la presó de Zuric sota l'acusació de«preparar bombes». Després
passà a Itàlia,
on després d'un temps a Milà
s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara,
on
fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball.
Afiliat a
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol
de 1920 participà
en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya.
Buscat per la policia i
els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a
França i després d'un
temps a París --on ajudà l'anarquista Ersilio
Belloni-- marxà, el juny de 1926,
a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a
Brussel·les i
a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la
manca gairebé absoluta
de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en
reunions d'anarquistes
italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de
març de 1937 de
meningitis i encefalitis a l'asil de Beckheim de Brussel·les
(Bèlgica). Deixà
dos fills, Orazio i Eufelia.
***
Elise
Otessen-Jensen fotografiada per Sverre Børretzen
-
Elise
Ottesen-Jensen: El 2 de gener de 1886 neix a Hoyland
(Rogaland, Noruega)
l'escriptora, feminista, neomaltusiana i militant anarquista Elise
Ottesen, més
coneguda com Elise Ottesen-Jensen i
també com Ottar. Fou la dissetena
filla d'una família de 18 infants; son pare, Immanuel
Ottesen, era pastor i sa
mare, filla d'un bisbe. Elise es negà a fer la
confirmació, plena de dubtes
religioses arran de la lectura de fulletons agnòstics i
ateus (Arne Garborg,
Henrik Wergeland, etc.), i després renegà
totalment de la religió. Quan tenia
17 anys començà a fer estudis d'odontologia,
però en una explosió en un
laboratori de la seva escola perdrà dos dits i aquest fet
impossibilitarà el
seu projecte d'esdevenir dentista. Després
escriurà per diversos diaris (Nidaros,Ny tid, Arbeidet),
dedicant-se un temps al periodisme. En 1913, a Bergen,
conegué
l'anarcosindicalista i agitador pacifista Albert Jensen, amb qui
s'unirà
sentimentalment, però no es casarà fins molts
anys després --Albert
era sobretot anarcosindicalista i
Elise era més partidària de l'anarcocomunisme
kropotkià. Durant els anys de la
Gran Guerra també farà amistat amb
l'anarcosindicalista danès Christian
Christensen. Després que Albert fos expulsat de Noruega en
1915 per publicar Direkte
Aktion, la parella marxarà a Copenhaguen
(Dinamarca), on tindrà un infant,
que morirà dos dies després de néixer.
Expulsada de Dinamarca en 1919 per«activitats revolucionàries», la parella
s'establí a Estocolm (Suècia). En
aquest país Elise Ottesen-Jensen s'afilià en 1922
a l'anarcosindicalista
Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització
Central de
Treballadors de Suència) i col·laborà
en el seu òrgan d'expressió, Arbetaren,
amb articles anarcofeministes i fent servir el pseudònim Ottar.
En 1925,
en desacord amb els editors d'Abertaren,
publicà la seva pròpia revista,Vi kvinnor (Nosaltres, les dones) --anys
més tard publicarà en la
revista anarquista sueca Brand (Foc). Sensible a la
problemàtica de les
famílies nombroses, i arran del suïcidi de la seva
germana petita Magnhild a
resultes de veure's obligada per son pare a renunciar a son fill nounat
a
Dinamarca, esdevindrà una activa militant neomaltusiana,
lluitant pel control
de natalitat mitjançant mètodes anticonceptius,
com ara el diafragma, que havia
après a usar gràcies al metge Anton
Nyström --en va repartir 1.800 durant les
seves gires propagandístiques. Amb els seus nombrosos
articles i conferències
arreu Suècia, contribuirà a informar amb rigor
sobre sexualitat i política a
les dones i a lluitar per l'abolició de la de la llei que
prohibia els mètodes
contraceptius, que finalment serà derogada en 1937. En 1933
fundà a Suècia, amb
un grup de metges radicals i de sindicalistes, la
Riksförbundet för Sexuell
Upplysning (RFSU, Associació Nacional per a la
Conscienciació Sexual), societat
que presidirà fins al 1959. A més de militar per
l'avortament lliure i per la
difusió dels mitjans anticonceptius, lluitarà
pels drets dels homosexuals.
Durant la II Guerra Mundial fou cap de l'oficina d'Estocolm de la
International
Rescue and Relief Committe (IRRC, Comitè Internacional de
Socors i de Rescat) i
ajudà nombrosos refugiats jueus que fugien de l'Alemanya
nazi --un orfenat a Or
Akiva (Israel) porta el seu nom. Durant els anys quaranta,
aconseguí federar
diverses organitzacions que donaren lloc a la International Planned
Parenthood
Federation (IPPF, Federació Internacional de
Planificació Familiar), institució
que presidirà entre 1959 i 1963. Durant els anys cinquanta
editarà i col·laborarà
en la revista Populär Tidskrift för
Psykologi och Sexualkunskap (Revista
Popular de Psicologia i Coneixement Sexual). El reconeixement oficial
li vindrà
donat en 1958 amb el nomenament de doctora honoris causa
en medicina per
la Universitat d'Uppsala --en 1951 ja havia rebut la medalla«Illis Quorum». En
1972 fou designada per 48 parlamentaris noruecs per al Premi Nobel de
la Pau,
però aquell any el Comitè Nobel de Noruega
decidí no enviar cap candidat per
aquest premi. A més d'articles (Revolt, Alarm,
etc.), publicà
diversos llibres --Ovälkomna barn: ett ord till
kvinnorna (1926), Människor
i nöd: Det sexuella mörkrets offer (1932),
ABC för ett lyckligt äktenskap
(1947, amb Nils Nielsen), Arbetarrörelsen. Männens eller
mänsklighetens rörelse? (1980, una selecció
d'articles publicats
en Arbetaren i en Brand durant
els anys vint)-- i unes
memòries--Och livet skrev (1965) i Livet
skrev vidare (1966).
Elise Ottesen-Jensen va morir el
4 de setembre de 1973 a Estocolm (Suècia). En 1986,
centenari del naixement d'Ottar,
el govern suec edità un segell amb el seu retrat i una cita
seva («Somio amb el
dia que tots els infants que vinguin al món siguin
desitjats, que tots els
homes i les dones siguin iguals i que la sexualitat sigui una
expressió d'amor,
d'alegria i de tendresa.»); aquest mateix anys
s'erigí a la ciutat noruega de
Sandnes un monument a la seva memòria obra de l'artista Kari
Rolfsen.
***
Una obra
de Louis Dorlet (Samuel
Vergine)
-
Louis Dorlet: El
2 de gener de 1905 neix a Cizely (Borgonya, França) el
militant anarquista i
pacifista Louis Dorlet, també conegut com Samuel
Vergine. D'origen
pagès, va poder realitzar estudis superiors a la Sorbona de
París. Coneixedor
de nombroses llengües, va trobar feina al banc Saint-Phalle de
París. Durant
els anys 20 va esdevenir anarquista. En 1925, quan feia el servei
militar a
Alemanya, va ser condemnat per «deserció a
l'estranger, en un país en Estat de
setge, amb abandó d'uniforme». Entre 1927 i 1932
va col·laborar habitualment
amb Le Réfractaire, òrgan de
la «Lliga dels refractaris a totes les
guerres». En 1932 va organitzar un comitè de
suport amb els 3.000 aturats a
Drancy, a prop de París, que organitzarà una gala
per treure diners amb l'ajuda
dels artistes de La Muse Rouge i editarà
un full, Le Chômeur
(quatre numeros entre agost de 1932 i gener de 1933). També,
amb el suport de
Médard Ferreiro, antic redactor de Le Libertaire
en 1914 i membre de la
municipalitat socialista, va crear una cooperativa de consum que va
estar
dirigida molt de temps per l'anarquista Courtois. Membre de la
Unió Anarquista,
va esdevenir el maig de 1934 secretari de redacció de Le
Libertaire.
També va col·laborar en diverses publicacions
anarquistes, com ara Le
Flambeau, L'Éveil Social, Le
Semeur, Terre Libre, La
Conquête du pain, Combat Syndicaliste,
etc. En 1936 va fundar, amb
Paul Marmande, La Revue Populaire, que
només va treure tres números
(l'últim el gener de 1937). En 1939 va ser mobilitzat i
destinat en un hospital
veterinari a Alsàcia on tenia cura dels cavalls,
però va caure presoner 15 dies
després de l'armistici i enviat a un camp de
concentració (Stalag IIIA) a
Luckenwalde, en un comando de treball a prop de Berlín, d'on
intentarà
nombroses vegades fugir; enviat a fer feina als ferrocarrils alemanys,
va
aconseguir escapar amb alguns companys i va ser detingut per les tropes
soviètiques,
aconseguint arribar lliure a França el juliol de 1945.
Després de
l'Alliberament, en 1945, va instal·lar-se a Bona (Borgonya,
França) com a
llibreter i va continuar amb la seva
col·laboració en Le Libertaire
i enDéfense de l'Homme, de Louis Lecoin, del
qual arribarà a ser el director
en 1955, signat els seus articles amb nombrosos pseudònims (Serge,Louis
Dorival, Louis Dey). En 1965 va
participar en el grup de vells
militants que van crear el Centre Internacional de Recerques sobre
l'Anarquisme
(CIRA) de Marsella. Instal·lat a prop de Cannes amb sa
segona companya, una
mestra, va adquirir un terreny a Golfe-Juan, on va construir ca seva
amb les
pròpies mans, convertint-se l'indret en alberg de nombrosos
companys i
companyes. En els últims anys de sa vida, malalt de la vista
i retirat a la
Gascunya, va col·laborar en Liberté,
de Louis Lecoin, en L'Union
Pacifiste, Espoir i Le
Libertaire. És autor de nombrosos
fullets, com ara L'Inquisition en Espagne en 1935
(1935), Le sabre et
la soutane (1936), L'antidote: les bases
scientifiques de
l'individualisme et les conclusions qui en découlent
(1969), L'esprit
tropeau et ses conséquences (1971), Autopsie
de la Bible (1971), Parlamentarisme,
violence individualle et violence étatiste (1973);
i d'un llibre, Au fil
de mes souvenirs: propos libertaires (1986). Louis Dorlet va
morir el 18 de
maig de 1989 a Dacs (Aquitània, Occitània).
***
Necrològica
de Pilar Barduzal Oto apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 29 de novembre de 1994
-
Pilar Barduzal Oto:
El 2 de
gener de 1910 neix a
Grañén (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista María del Pilar Barduzal Oto. Sos pares
es deien Jesús Barduzal Biarge i Pilar Oto
Lafuente. Era companya del militant llibertari
Lorenzo Bernal Gavin, amb
qui en 1937 tingué un infant, Mariano. En 1938, per les
circumstàncies
bèl·liques, es va separar de son company. En
1949, després que son company
aconseguí fugir del penal del Dueso (Santoña,
Cantàbria, Espanya) en 1945 i
passar a França, la parella s'hi pogué reunir. A
Pàmies (Llenguadoc, Occitània)
i a Plasença de Toish milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant
els comicis confederals sempre albergava els companys a casa seva.
Pilar Barduzal Oto va morir el 29 de setembre de 1994 al seu domicili
de Plasença
de Toish (Llenguadoc,
Occitània).
***
Juan
Perales León, de jove i de gran
-
Juan Perales
León: El 2 de gener de 1914 neix a
Alcalá de los Gazules (Cadis, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Juan Perales León. Son pare,
traginer, mor quan
tenia cinc anys. Arran de la proclamació de la II
República espanyola, s'afilià
a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les
Joventuts Llibertàries.
Quan esclatà la guerra, malgrat patir per sa vida,
restà al poble per por que
matessin sa mare. Reclutat forçosament, fou enrolat en
l'Exèrcit feixita, però
desertà als pocs mesos i aconseguí arribar a zona
republicana. Testimoni de la
pèrdua de Màlaga, fugí a peu fins a
Almeria, on entrà a formar part del batalló
anarquista dels germans Arcas, on arribarà a tinent. Ferit
d'un tret a la boca
que el desfigurarà el rostre terriblement, el final de la
guerra l'agafà en la
seva convalescència a l'hospital. Tornà a la
localitat d'Alcaudete (Jaén), on
li esperava sa esposa i, fent-se passar per un cosí seu
d'idèntic nom,
aconseguí eludir momentàniament la
presó. Un cop descoberta la seva vertadera
identitat, fou detingut el 18 d'agost de 1939, jutjat i condemnat a
12anys de
presó per «auxili a la
rebel·lió». El 7 de desembre de 1942
sortí de la
garjola, però fou detingut de bell nou l'estiu de 1945 per
la seva activitat
política clandestina. Després de sofrir terribles
tortures, passà per les
presons de Jaén i de Guadalajara, d'on sortí a
finals de 1946. Durant tota sa
vida fou fidel al pensament anarquista. Juan Perales León va
morir el novembre
de 2003.
***
Abel
Ramírez Romeo
- Abel Ramírez Romeo:
El 2 de
gener de 1917 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Abel Ramírez Romeo. En
1922 seguí a son pare
a Vitòria (Àlaba, País Basc), on
aquest s'havia instal·lat. Quan tingué l'edat,
s'afilia a les Joventuts Llibertàries i posteriorment a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). En aquests anys va fer amistat amb el metge
anarquista Isaac Puente Amestoy. Quan el cop militar de juliol de 1936,
pogué
fugir del cercle feixista i lluità als combats bascos
d'Oiartzun, Errenteria i
Tolosa; posteriorment continuà la guerra en els batallons«Bakunin» i«Ingenieros I». El setembre de 1937 fou apressat
per les tropes franquistes a
Astúries; jutjat, va ser condemnat a 12 anys de
reclusió i patí diverses presos
i camps de concentració, com el de Miranda de Ebro en 1941.
Un cop aconseguí la
llibertat provisional, ocupà diversos càrrecs de
responsabilitat orgànica en el
moviment llibertari clandestí, com ara el de membre del
Comitè Comarcal de la
CNT (1945) i del Comitè Regional del Nord en
representació de Vitòria (1946). Fins
que passà a França en 1947 fugint de la
repressió, fou delegat d'Àlaba en
diversos plens i congressos de la CNT basca. En arribar a
França defensà els
acords presos per la comarcal alabesa i demanà a la CNT un
congrés de
conciliació per intentar arranjar els desacords existents
entre l'exili i
l'interior. En 1948 fou membre del grup basc del sector«reformista» o«col·laboracionista»
de París i també milità a Bordeus i a
Pau. Durant aquests anys d'exili es
dedicà a l'estudi de la història del moviment
anarquista basc i de la biografia
d'Isaac Puente, esdevenint un referent en el coneixement de la seva
vida i obra,
encara que la seva biografia Doctor Isaac
Puente. Biografía, ideario y polémica,
amb pròleg de Fabián Moro, resta
inèdita. Trobem articles seus en Cenit,Le Combat Syndicaliste i Cultura Libertaria. Abel
Ramírez Romeo
va morir el 24 de juliol de 1995 a Le Blanc-Mesnil (Illa de
França, França).
***
Txema
Bofill (2014)
-
Txema Bofill: El 2
de gener de
1953 neix a la Bisbal d'Empordà (Baix Empordà,
Catalunya) el pedagog,
documentalista, anarquista il·legalista i activista social
Josep Maria Condom
Bofill –algunes fonts capgiren erròniament els
llinatges–, més conegut com Txema
Bofill i també com Sabata.
Fill de família burgesa,
estudià a l'escola nacional i després sis anys al
Seminari de Girona (Gironès,
Catalunya), lloc que abandonà per estudiar medicina, carrera
que deixà per la de
lletres, que seguí a la Facultat de Filosofia i Lletres de
la Universitat de
Barcelona (Catalunya). En aquests anys d'estudiant participà
en grups de teatre
independent de Girona. Després de passar per diversos grups
marxistes
(comunistes, trotskistes, maoistes, etc.) i de llegir el llibre
d'Heleno Saña
Alcón El anarquismo, de Proudhon a
Cohn-Bendit es declarà anarquista i a finals dels
anys seixanta i
començament dels setanta, participà activament en
col·lectius estudiantils
llibertaris barcelonins, relacionant-se amb destacats militants, com
ara
Miquel-Dídac Piñero Costa (Bombetes),
Enric Casasses Figueres, etc. Durant la primavera de 1973,
després de ser
detingut a Girona per realitzar pintades denunciant l'assassinat de
l'obrer
Manuel Fernández Marqués, va ser empresonat i poc
després marxà cap a França
per evitar una condemna del Tribunal d'Ordre Públic (TOP),
que el volia tancar
per negar-se a fer el servei militar. A França es
relacionà amb el moviment
llibertari de l'exili, amb l'Organització
Revolucionària Anarquista (ORA), amb
destacats militants (Octavio Alberola Suriñach, Christian
Lagant, Miguel Moreno
Patiño, Jean-Marc Rouillan, Hortensia Torres Cuadrado, etc.)
i participà en les«Ediciones de Mayo del 37» i en la revista Basta.
De bell nou a Catalunya, es lliurà de la gran agafada de
març de 1974 i retornà
a l'exili. En 1975 va ser detingut, acusat de relacionar-se amb els
Grups
d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI) i
el Movimiento Ibérico de
Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament)
i empresonat durant un any a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1977 retornà a
Catalunya i després realitzà
diversos viatges: Suècia (on va ser empresonat un any per
possessió de talons
bancaris falsos), Canàries, Gaza, Israel,
Veneçuela, etc. En 1986 es doctorà en
pedagogia amb la tesi Le
théâtre de la
these. Autoformation a travers le théâtre.
En 1988 marxà cap a Nicaragua
per fer costat el Frente Sandinista de Liberación Nacional
(FSLN, Front
Sandinista d'Alliberament Nacional) i fer front la
contrarevolució, treballant
sobretot com a educador. Després visqué 10 anys a
Guainía (Colòmbia), on
treballà de guia turístic i de professor i
establí contactes amb les Forces
Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). En
2001 retornà a Catalunya i
treballà com a educador de carrer i en cadenes televisives.
Realitzà
entrevistes a històrics anarquistes i anticapitalistes
destacats i documentals
de temes històrics i socials. Entre 2009 i 2015
formà part del consell de
redacció de Catalunya,òrgan
d'expressió de la Confederació General del
Treball (CGT) catalana. En els seusúltims anys participà en les activitats de
l'Ateneu Llibertari de la Bisbal
d'Empordà, de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP)
de Barcelona i del grup
editor del Col·lectiu Tramuntana i estava afiliat la
Sindicat Intercomarcal
d'Oficis Diversos de la CGT gironina. Arribà a fer-se amb
una gran biblioteca,
que volia fer pública en forma d'ateneu als baixos de la
casa seva de la Bisbal,
i publicà el bloc «En contra: els poders i els
seus servidors». Txema Bofill va
morir el 7 de desembre de 2015 en un accident de trànsit a
la Pera (Baix
Empordà, Catalunya) i va ser enterrat tres dies
després a Palafrugell (Baix
Empordà, Catalunya).
Defuncions
Marius
Baudy (Le
Monde Illustré, 25 de
març de 1905)
-
Marius Baudy: El
2 de gener de 1912 mor a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa)
l'obrer
escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph
Baudy, també conegut
com Oulié. Havia nascut el 18 d'octubre
de 1875 a Grospierres (Ardecha,
Occitània). Orfe de pare, es va criar amb una tia que el
maltractava. Més tard
esdevingué anarquista per convicció i lladre per
necessitat. Instal·lat a
Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona
educació de manera autodidacta i
es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats
el van
assenyalar com a anarquista de «primera categoria»
i «perillós per a la pau
pública» per la seva activa propaganda
llibertària. Fou conegut pels seus
encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat
en les reunions
anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori
comès a
Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en
grup de lladres llibertaris «Els
Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a
Marsella. Detingut,
fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour,
Pélissard, Ferré,
Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març
de 1905 a
l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat
de la sala amb els seus
companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs
de la
defensa i el president del tribunal Wehekind. Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió.
La seva declaració «Per
què sóc anarquista», publicat en el
número 12 (26 de març – 9 d'abril de
1905) del
periòdic llibertari Germinal,
constitueix una justificació del seu
il·legalisme, practicat en nom del dret a
l'existència. A la presó redactà unes
memòries on també justifica i intenta disculpar
les seves accions amb
l'esperança de poder evitar la deportació. El
judici d'apel·lació de l'1 d'octubre
de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de
reclusió a les colònies
penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de
març de 1906 sa mare intentà
infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son
fill. El 23 de
desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el
número de matrícula
10.190, després d'haver estat declarat «apte per a
tots els treballs en totes
les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines,
pedreres, etc.) de la
colònia penitenciària. Marius Baudy va morir
d'esgotament físic el 2 de gener
de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).
---
Continua...
---