La Biblioteca del Golea (21)

«The Eye see more than the Heart knows»

W. Blake.

 En poc temps sortirà un llibre sobre l’espiritisme gabellí pensat i escrit per Josep Terrassa amb pròleg d’Isabel Peñarrubia i epíleg de Gerard Horta. He pogut seguir de prop l’evolució d’aquest llibre i m’ha resultat una experiència enriquidora i segur que serà una altra aportació de l’amu en Pep de na Maians a la clarividència gabellina, que tanta falta ens fa.

Aquest tema de l’espiritisme he de confessar que fa anys que em du de cul, perquè voldria entendre molt més del que entenc. Però, per desgràcia, les meves limitacions amb el món extraterrestre són molt grans. Així i tot, ja fa anys que em vaig atrevir a parlar-ne, a la meva manera, esclar, i vaig perpetrar un articlet en el qual feia referència a sir Arthur Conan Doyle (1859-1930), el creador de Sherlock Holmes, i un dels grans defensors de l’espiritisme, del qual en va escriure una història, referida especialment als països anglosaxons.

Ara tenc el gran plaer de presentar un altre llibre, en el qual la intervenció de Doyle és capital, com també ho és la de Harry Houdini, Erik Weisz (1874-1926) de nom vertader. Houdini o Weisz era un jueu hongarès de parla alemanya que es va fer famós com a mag i com a il·lusionista. L’amistat Doyle/Houdini va ser gran i sempre es varen tractar amb un gran respecte, però tengueren les seves diferències, i aquest llibre és una crònica d’aquestes «diferències» que els feren discutir en públic i en privat sobre un afer tan important i misteriós com és la comunicació amb els esperits, és a dir: l’espiritisme.

Curiosament, el «científic» Doyle era un ferm defensor d’aquesta comunicació entre els vius i els morts i va esmerçar una gran part dels seus esforçus a explicar-la a través de conferències i escrits.

Houdini, l’«il·lusionista», no hi creia pas i, contràriament a Doyle, va esmerçar els seus esforçus a desemmascarar els falsus mèdiums i fer veure que tot eren trucs que ell mateix era capaç de repetir.

Aquesta és, per tant, una narració d’aquestes diferències que foren tan i tan profundes i que posa al lector entre l’espasa «científica» de Doyle i la paret «esotèrica» de Houdini, tots dos en uns papers que semblen canviats i que, per això mateix, ens sobten i ens deixen bocabadats.

Però encara cal parlar d’un altre llibre tot just sortit del forn i que, a més, ens acosta més a Capdepera, perquè parla d’un personatge molt important en l’espiritisme gabellí: Amalia Domingo Soler.

El llibre és Amalia i els esperits: la vida de la cèlebre espiritista a la Barcelona de l’Exposició Universal de 1888, de Patrícia Gabancho, autora d’un bon grapat de llibres, molts d’ells al voltant de la cultura catalana en el seu sentit més ampli.

Aquest cop Patrícia ens acosta a la figura d’Amalia Domingo, però també especialment a la Barcelona de la segona meitat del segle xix, en què es viu un dels moments d’efervescència econòmica i social als quals ens té acostumats Catalunya. L’espiritisme formà part d’aquell paisatge humà, i el llibre el restaura per tal que el puguem veure amb ulls d’ara.

Relacionàvem l’espiritisme amb el món obrer i menestral d’aquella Catalunya en permanent construcció, i no anàvem errats. Anarquisme i espiritisme tenien els seus vasos comunicants, com també els tenien amb el feminisme, com molt bé ens ha ensenyat Gerard Horta en els seus llibres. Ara bé, Amalia no acaba d’entrar en aquest patró, si més no d’una manera clara i decidida. Ella es dedica a escriure, tant llibres com articles per a la revista que dirigeix, La Luz del Porvenir, però no té una implicació social directa en el món que l’envolta i sembla va assistir passivament al primer Congrés Internacional Espiritista celebrat a Barcelona el 1888, encara que en fou la vice-presidenta. Congrés que, per altra banda, és recordat per les seves conclusions «revolucionàries», especialment en relació a les dones i a l’educació laica, que igualment propugnaven els lliurepensadors, així com també en la solidaritat internacional.

I per això, precisament, el llibre és imprescindible, no només per conèixer aquesta dona que fou tan i tan important, sinó per a poder inserir-la dins la història de Catalunya i poder fer un balanç equitatiu del que fou i representà aquesta «religió científica universal» que coneixem per espiritisme i que, a Capdepera, ens arribà relacionada amb els lliurepensadors, els republicans i, finalment, amb el socialisme.

Jo, com ja he dit, tenc les meves limitacions a l’hora d’entendre i, per tant, poder explicar, tot aquest trull de la comunicació amb els esperits, però la «poesia» espiritista em «sona» bé. La seva música sens dubte és molt bona i t’obre el desig, per no dir la necessitat, de parlar i de parlar amb «persones» que no «són» al nostru davant. Si els esperits no existeixen qualcú els hauria d’inventar! Potser amb ells trobaríem allò que hem perdut per totes aquestes autopistes sense final que, amb un trànsit «infernal», ens porten per amunt i per avall. Autopistes «intel·ligents» que ens han fet perdre la memòria i ens han despullat dels atributs de somiar. I potser necessitam la llum del pervindre per a tornar a ser aquells que un dia somiarem que podríem ser.

Tal vegada avui és un bon moment per a tornar a llegir un llibre d’Amalia, un llibre que fou de la meva repadrina Francisca Rigus i que un parell de generacions han guardat ben amagat en un forat de paret. És un llibre del qual segur que qualque vegada ja n’he parlat: ¡Te perdono! Memorias de un espíritu, el qual és la transcripció feta per Amalia de les «aventures» de l’esperit Iris viscudes al llarg de moltes «vides» i dictades al mèdium Eudald. Bé, quan n’hagi tret aguller, ja vos en faré cinc cèntims!

Ara retorn a Capdepera i veig tot aquest paisatge que ha passat per ull, i pens en les converses que mai no he tengut i que sé segur que són les més interessants i importants que «he tengut» mai. I tragín una gran set, una gran set de «veritat» (o potser hauria de dir de «coneixement»?), però no puc mirar al meu costat, ni al davant, ni al darrera, perquè pressent que tot s’ha ensorrat. Però allà, en algun lloc que no sé dir, sempre, sempre hi ha una «llum» que potser només es pot copsar a través de la poesia espiritista que va il·luminar les nostres voltes i carrers i que l’amu en Pep de na Maians ha tractat de desenterrar i reconstruir.

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

Imatge del famós Congrés Espiritista de Can Patilla (agost 2013) organitzat per la Tertúlia Gabellina i Oriental, co-presidit per l’amu Antoni Coix i Gerard Horta, que donà pas a la revolució mundial que culmina amb el llibre de l’amu en Pep de na Maians, editat pel mèdium Guiscafrè amb la «col·laboració» des de l’ultratomba del fantasma Llull i de la societat secreta Cap Vermell.

Publicat a Cap Vermell, 18 març 2017 

Intervenció interposada de Patrícia Gabancho parlant de l'espiritisme.

Sa Pobla (Albopàs) – Missa solemnis – Records dels Anys 10 i 20 (III)

L’Església i el meu ramat! La feina que m’ha encomanat Jesús! Mir la gran nau del temple: avui és plena de gom a gom. Les franciscanes en tenen cura i arreu llueixen rams de flors d’una bellesa que palesa el poder diví, la sublimitat de la Creació per Deu Nostre Senyor. M’arriba flaire de roses, murta i romaní. Resplendeixen els ciris situats a l’altar major i les capelles. Els senyors de finques grans i possessions seuen en els bancs especials que hi ha a la dreta i l’esquerra de l’altar major. Pels genolls, amples coixins folrats de vellut vermell, desgastats pels anys però que mostren encara les exactes diferències establertes en els bancs de l’església entre qui té molt i qui té poc, entre els senyors que lloguen desenes de jornalers i el simple botiguer, entre el propietari de vuit o nou quartons i el barber, el carnisser i els forners que solen seure sempre plegats en el quart banc de l’esquerra. Distinguesc des de la distància el grup de les Mares Cristianes, l’estol de les Filles de Maria, les Adoradores de Jesús i la Verge Maria. I aquí, al costat, molts membres d’Acció Catòlica, dels sindicats que obeeixen l’Església. La missa setmanal reuneix aquest poderós exèrcit de la Fe, els creients que sense defallença lluiten per escampar amor i caritat arreu del nostre poble i el món. (Miquel López Crespí)

L’Església i el meu ramat! La feina que m’ha encomanat Jesús! Mir la gran nau del temple: avui és plena de gom a gom. Les franciscanes en tenen cura i arreu llueixen rams de flors d’una bellesa que palesa el poder diví, la sublimitat de la Creació per Deu Nostre Senyor. M’arriba flaire de roses, murta i romaní. Resplendeixen els ciris situats a l’altar major i les capelles. Els senyors de finques grans i possessions seuen en els bancs especials que hi ha a la dreta i l’esquerra de l’altar major. Pels genolls, amples coixins folrats de vellut vermell, desgastats pels anys però que mostren encara les exactes diferències establertes en els bancs de l’església entre qui té molt i qui té poc, entre els senyors que lloguen desenes de jornalers i el simple botiguer, entre el propietari de vuit o nou quartons i el barber, el carnisser i els forners que solen seure sempre plegats en el quart banc de l’esquerra. Distinguesc des de la distància el grup de les Mares Cristianes, l’estol de les Filles de Maria, les Adoradores de Jesús i la Verge Maria. I aquí, al costat, molts membres d’Acció Catòlica, dels sindicats que obeeixen l’Església. La missa setmanal reuneix aquest poderós exèrcit de la Fe, els creients que sense defallença lluiten per escampar amor i caritat arreu del nostre poble i el món.

Els jornalers solen seure als bancs del darrere, molt prop d’on comencen els de les dones. Tothom porta el millor abillament. Els senyors mostren orgullosos els anells d’or i, ben vistosa, a la pitrera, la cadeneta d’or del rellotge de butxaca que sobresurt una mica, perquè es pugui distingir a la dreta del guardapit. Grans propietaris, menestrals, els mestres, el comandant de la Guàrdia Civil, el metge, don Bernat Sió, han passat abans pel sabater que els ha enllustrat les sabates, les de les festes de guardar, les de les processons o trobades amb les autoritats vengudes de Palma en ocasions especials.

Alguns jornalers encara porten espardenyes. Les més noves. Desitjosos de lluir sabates algun any de bons jornals. Veig que, una mica avergonyits, proven d’amagar les espardenyes davall del banc dels pobres. Però abans de senyar-se per entrar al temple sé que s’han rentat amb cura i han tret del canterano els pantalons més nous que tenien, la camisa de cotó blanca embotonada fins el darrer botó i el gep per a aquestes ocasions. Vestimenta únicament dels diumenges i per anar a enterraments i casaments, comunions i actes d‘especial relleu.

Rics i pobres, velletes i jovenetes resten al seu indret resant el rosari o senyant-se quan pertoca. Els homes aguanten el desig d’anar a beure una copa de cassalla o de conyac. Aquí fan bondat a la força. Els conec prou bé. Excepció dels millors dels ramats, els altres no són de fiar. Els sent des de la vicaria quan, al matí, surten renegant i flastomant cap a sa marjal. Després compareixen, cap baix, i es confessen amb gran demostració de penediment. I així, mes rere mes, any rere any. Només fan bondat quan seuen al banc i, impressionats per uns moments per la gentada que ompl l’església, per la potència impressionant de la música de l’orgue, saben que no poden comportar-se com a la taverna, igual que quan peguen amb ràbia al cavall o l’ase que no vol llaurar amb la rapidesa que ells voldrien.

Ara resten quiets, seguint l’ofici diví.

Ningú diria que hi ha dies que són assedegats de sang. Les curses de braus! Ansiosos per veure els pobres animals martiritzats enmig de l’improvisat redol de carros que han muntat a la Tanca de Can Verdera, a la plaça del Mercat. Abillats com si anassin a missa, dues o tres mil persones dalt dels carros, amb els ulls encesos per una estranya brillantor, esperant veure els improvisats toreros jugant amb el brau. Banderillers i picadors, cavalls esventrats, butzes damunt la terra, crits d’alegria quan el torero és a punt de ser agafat pel bou. La qüestió és veure sang! Una ràbia continguda si el noviller no sap treure el suc que s’espera de l’animal. Li cauen al damunt crits, insults, ous podrits, alguna pedra que li podria obrir el cap. No s’hi nota cap mena de compassió ni per l’animal ni per l’home que prova de fer la seva feina amb el suport d’una simple capa roja. L’any passat, la festa no va anar com volien els pagesos. La quadrilla venguda de Palma va ser perseguida fins a la fonda de madó Morbera i poc va faltar que no hi hagués ferits i morts.

Sortosament el batle ha prohibit, amb multa de deu pessetes, les bàrbares bregues de cans que es feien al bell mig de la plaça. Sempre la sang al nostre recer! Fins fa poc existia una munió de pagesos que vivien d’aquest ofici maligne: ensinistrar cans i convertir-los en assassins dels altres animals. Festa gran, com si fos una corrida de braus. Milenars de persones deixant les feines, qualsevol cosa que feien, per fruir d’un espectacle dantesc. Hi compareixien altres pagesos de Muro, Santa Margalida, Búger i Campanet amb els seus animals. S’hi jugaven milers de duros. Com més durava la brega entre els dos cans, més emoció tenia l’espectacle i més satisfeta en sortia la gent després de veure aquella brutalitat.

Com era possible que els mateixos propietaris i jornalers que per sant Antoni compareixien per la plaça de l’església a beneir les eugues i someres, moixets i cans, el lloro de la senyora Francesca de can Coix, després esdevenguin salvatges contemplant l’animal mossegat, amb un ull penjat, oberta la panxa a mossegades, devorat de viu en viu pel contrari?

Quan em relataven els fets esdevinguts a la corrida de braus o les bregues entre cans, un calfred em pujava per l’espinada. No era sant Antoni, el protector dels animals, el patró de la vila? Què havia après aquesta humanitat que semblava en calma a l’hora de confessar-se i combregar, de tot el que els havia provat d’ensenyar? Les predicacions dels sacerdots, els exemples de respecte a la natura... seria com fer retxes dins l’aigua? No havia servit de res? Una suor freda em pujava per l’espinada.

I si un dia aquesta set de sang, el desig de veure els animals patir, es convertís en quelcom pitjor? Les revolucions que sacsegen el món no són, al final, l’expressió del desig innat de sang que té el poble influït pel poder de Satanàs i els propagadors de les idees infernals sobre la terra? I si demà l’enveja fes embogir els pagesos com en temps de les Germanies, com a París a l’època de la Revolució Francesa? No seran aquests entreteniments sangonosos un exercici inconscient per acostumar els homes a gaudir del patiment de bèsties i persones? Com es pot aturar aquesta tendència insana a la maldat? Déu Nostre Senyor ens va crear així per alguna determinació específica? Uns naixem amb sentiments vers el proïsme i la natura, i d’altres llops, animàlies/{bèsties} carnisseres?

A l’escola de la parròquia ho he vist sovint entre els més petits. Tenen quatre o cinc anys i als primers dies de classe ja pots distingir els nins que, pel seu bon cor, aviat patiran el jou dels que se senten més poderosos. En veure un infant dèbil, aquell que no gosa trepitjar una formiga, agafar papallones al jardí de l’escola, que no gaudeix quan jugant amb les baldufes no vol xapar la del company, rompre les bolles de fang amb què juguen al carrer, s’hi afuen i li fan mil jutipiris. Pels dolents, pel que han nascut sense un bri d’humanitat, rompre les joguines dels altres és un plaer celestial. Van al ferrer perquè els hi esmoli la punta de ferro de la baldufa, fan pràctiques durant hores per ser els millors a l’hora de xapar la joguina de l’altre. Ho he vist amb els meus ulls! Apunten al centre de la baldufa del company i la llancen amb tota la força que són capaços a la seva edat. Si la rompen, han guanyat! Alhora esperen el plor del company de classe. Gaudeixen en veure el patiment de la personeta que pensava, innocent, que només es tractava de jugar, de saber qui encertava en el centre del cèrcol marcat a terra amb més precisió.

És el resultat del poder de l’Àngel caigut que vol fer malbé l’obra grandiosa del Creador?

Ho sabem. Munió de dimonis proven de desviar els nostres marjalers del recte camí: la taverna, el vi, els balls d’aferrats que comencen a proliferar en sales de festa poc recomanables. I el pitjor de tot: la blasfèmia que, imparable, surt de les seves boques quan la feina és dura i resten molts quartons de l’hort per sembrar. La blasfèmia! Vet aquí la primera trinxera de l’Anticrist que cal vèncer sigui com sigui. En sortir a la llum pública la revista Sa Marjal, el primer que pens fer, amb suport de les nostres autoritats, serà convocar un concurs de glosses contra aquest mal que ho omplena tot. Un gran concurs obert a la participació dels habitants d’Albopàs on es pugui mostrar la maldat del fet, la necessitat urgent de la seva eradicació. Molts senyors amb els quals he parlat durant les darreres setmanes hi estan d’acord i s’han ofert a donar cinquanta pessetes per al guanyador, vint-i-cinc per al que quedi en segon lloc i un duro per al tercer. Evidentment, les glosses gunyadores seran publicades a la revista i, posteriorment, arreplegades en un llibret que podria ser recomanat per escoles i instituts de Mallorca, si comptam amb la benvolença del bisbe.

Sí; malgrat el murmuri d’oracions que surt dels seus llavis pecadors, a mi no em poden enganyar. Per les confessions de llurs dones sé a la perfecció com les tracten: portar el pes de la casa, dels fills, dels vells i a més, tenir cura dels horts, igual que l’home. Per això, algunes, quan s’apropen al confessionari, arriben plorant, demanant consell. Voldrien separar-se, marxar lluny d’Albopàs. Quan ja és massa tard comproven que només les volien com a bèsties de càrrega, per l’hort i la casa que aportaven al matrimoni, per a tenir cura dels fills i els vells. La vida d’aquests toixarruts és més senzilla, amb manco obligacions. Les dones s’encarreguen de tenir cura dels animals, fer el recapte pels porcs, endreçar la casa, escurar els plats, planxar la roba, pastar i coure el pa. Ells, com si fóssim els habitats de les nacions àrabs que resen al Profeta Mahoma, es renten just acabats d’arribar de l’hort i mentre l’esposa els prepara el sopar encara tenen temps de marxar a jugar a cartes, comentar els preus de l’anyada de patates o mongetes.

He de consolar les al·lotes que, innocents, confiaven en un home que les ajudàs, que no les tractàs com si fossin animals. Només els sacerdots sabem el preu en llàgrimes que costa el manteniment del sagrat vincle del matrimoni. Reconfortar les pobres ànimes desesperades. Explicar que, amb el seu sacrifici a la terra, guanyaran el cel, i explicar una i mil vegades que anirien a l’infern, a patir amb lladres i assassins, si s’atrevissin a mudar el destí de la seva vida.

La majoria ens creu. Les fileres de les Filles de Maria són plenes d’aquestes resignades al·lotes cristianes. Moltes moren per la feina feta, per l’esforç, el mal menjar, la pena, la tisi, els mals estranys que fan que només es pugui dir: va morir d’un atac de cor, la trobaren morta al llit, va caure dins el pou (per dissimular un suïcidi), ha mort de “mal de panxa”, de nervis... Tot de misterioses malalties que només amaguen la desesperació de les dones obligades a una feina esclava que no poden portar.

Una altra cosa {de} ben diferent és la vida regalada de les filles de casa bona, les senyoretes que no han d’anar a conrear al camp i poden restar al poble fent com qui aprèn a cosir, envoltades de criades que els porten el menjar fet, la xocolata i les ensaïmades a l’hora de resar el rosari, a l’horabaixa. Filles de senyors i botiguers, de grans propietaris rurals, del metge, els professionals que acabaren les carreres a Madrid i Barcelona. Dones que s’entretenen llegint novel·les (sense pensar en els perills a què s’exposen!) o aprenent a tocar el piano.

Sempre m’he estimat el sacrifici de les pobres jornaleres, les que vénen a missa primera abans de marxar a la dura feina del camp. Sovint les riques s’aixequen a les deu o les onze del matí. Envoltades de criades, es troben el berenar a taula, la roba planxada i neta, feta la compra, el menjar del migdia a mig fer, la casa fregada i els mobles sense pols. Quin és, doncs, el sacrifici de les privilegiades? Comparèixer a resar el rosari ben abillades, amb la cadireta de seure per si no troben cap banc buit? No tenen altre entreteniment que seguir misses, novenes i rosaris. Possiblement s’entretenen sentint el nostre organista interpretar alguna peça de Bach, les improvisacions que sap fer amb tanta mestria. La missa com a lloc d’entreteniment de les més desenfeinades! Comentar en veu baixa quina ha anat a l’ofici i quina no. Parlar en veu baixa sobre el vestit que porta l’amiga, asseguda tres bancs més endavant, ullar les joies, enregistrar si s’ha comprat unes noves arracades, una polsera. Xafardejar damunt les sabates, el tipus i qualitat del vel, si ha canviat el missal amb cobertes de nacre per un altre de comprat recentment. Debilitats humanes que perdon fent-los resar un parell de parenostres i avemaries. En el fons les comprenc a la perfecció. Són joves. No tenen altre entreteniment que l’església.

Sonen les campanes.

És hora de començar l’ofici.

D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 28 de desembre

Esdeveniments

Notícia de l'estrena d'Alma Gaucha apareguda en la revista Caras y Caretas del 5 de gener de 1907

- Estrena d'Alma gaucha: El 28 de desembre de 1906 la Companyia de Pablo Podestá estrena al Teatro Argentino de Buenos Aires (Argentina) el drama en tres actes i sis quadres de l'escriptor anarquista Alberto Ghiraldo Alma gaucha. Aquesta obra antimilitarista, didàctica, educadora i conscienciadora, va ser escrita para ser representada no només als centres anarquistes sinó sobretot als teatres del circuït comercial i per companyies teatrals professionals. El drama té lloc a Buenos Aires i a la presó militar de l'Isla de los Estados: el gautxo lliure Cruz –clara transposició de Martín Fierro-- es veu incorporat a un dels instruments de l'Estat, l'Exèrcit; després de ser malferit pel tinent instructor i enganyat amb la promesa de permetre'l fugir de la caserna amb una baixa, es confinat en un lloc inhòspit al sud del país per a complir 10 anys de presó per insubordinació i deserció, sempre al costat de la seva abnegada companya Alma; després d'un intent de fugida frustrat, es retornat a Buenos Aires, on es jutjat en consell de guerra, condemnat a mort per deserció, resistència a mà armada i homicidi, i afusellat. L'obra, marcadament antimilitarista, arremet contra la «Llei Ricchieri» --estatut militar orgànic (Llei núm. 4.301) promulgat en 1901 pel ministre de Guerra Pablo Ricchieri del govern de Julio Argentino Roca que declarava obligatori el servei militar per als ciutadans argentins o naturalitzats majors de 20 anys--, contra la impunitat dels caps militars per a humiliar els conscrits i contra la pena de mort, tot fent servir expressions dialectals de la pagesia argentina. Alguns cercles llibertaris criticaren aquests tipus d'obres«ruralistes», les quals qualificaven de «criollisme anàrquic». En 1910 aquesta obra fou reestrenada per la Companyia de Guillermo Battaglia i en 1918 s'estrenà al Teatre Eslava de Madrid (Espanya) per la Companyia de José Martí.

Naixements

Félix Vallotton (ca. 1897)

- Félix Vallotton: El 28 de desembre de 1865 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) el pintor, gravador, dibuixant, il·lustrador, escultor, crític d'art i escriptor anarquista Félix Édouard Vallotton. Era fill d'una família burgesa protestant i conservadora; son pare es deia Adrien Vallotton, propietari d'una drogueria i d'una fàbrica de xocolata, i sa mare Emma Roseng, nascuda en una família de forners. En acabar els seus estudis de llatí i grec al Col·legi Cantonal Clàssic de Lausana, amb 17 anys, i després de portar dos anys dibuixant i pintant, viatjà a París (França) per a estudiar pintura. En 1882 entrà a l'Acadèmia Julian, escola privada de pintura i d'escultura parisenca molt prestigiosa freqüentada per nombrosos artistes postimpressionistes avantguardistes, futurs membres del moviment nabi. Amb el suport de Jules Lefèvre i Gustave Boulanger, progressà ràpidament i el març de 1883 superà el concurs d'accés a l'Escola de Belles Arts de París, quedant quart en una promoció de setanta alumnes, encara que no s'integrà i continuà treballant a l'Acadèmia Julian. En aquests anys va ser assidu del cabaret de Montmartre«Le Chat Noir». En 1885, amb l'obra Monsieur Ursenbach, exposà per primera vegada al Saló dels Artistes Francesos i freqüentà regularment el museu del Louvre per a copiar els mestres, especialment Hans Holbein el Jove, Albrecht Dürer, Leonardo da Vinci i Antonello da Messina. També en 1885 presentà l'Autoportrait al Saló dels Camps Elisis, on obtingué una menció d'honor, i al Saló Suís de les Belles Arts de Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta època Félix Jasinski el va introduir en el món del gravat i va realitzar dos aiguaforts inspirats en Rembrandt i Jean-François Millet. En 1887 presentà al Saló dels Artistes Francesos el seu Portrait de Jasinski tenant son chapeau, obra on es desprenia dels seus ensenyaments acadèmics. Ocasionalment retornava a Suïssa, on pintava paisatges a la regió de Vaud. Gràcies als seus gravats en fusta i a les seves il·lustracions en blanc i negre per a la premsa, a més de treballs de restauració i de la realització de retrats per encàrrec, es guanyava la vida i en menys de 10 anys esdevingué un artista de reconeixement internacional, participant en diferents salons i exposicions (Saló dels Artistes Francesos, Saló dels Independents, Saló de Tardor, etc.). En 1889 conegué Hélène Chatenay (La Petite), obrera en una fàbrica que esdevingué model de la seva obra i la seva companya. En 1890, arran d'una exposició d'estampes japoneses a l'Escola de Belles Arts, començà la seva important col·lecció d'aquestes xilografies. En 1891, gràcies a les ensenyances del pintor i gravador Charles Maurin, que també el va introduir en l'anarquisme, renovà l'art de la xilografia i els seus gravats en fusta exposats al I Saló de la Rosa-Creu en 1892 van ser aclamats pels nabis, grup artístic d'avantguarda (Mogens Ballin, Pierre Bonnard, Henry Cazalis, Maurice Denis, Charles Filiger, Henri-Gabriel Ibels, Georges Lacombe, Aristide Maillol, Paul-Élie Ranson, Adolf Robbi, József Rippl-Rónai, Ker-Xavier Roussel, Paul Sérusier, Jan Verkade, Édouard Vuillard, etc.) al qual s'integrà l'any següent i en la qual va ser conegut amb el nom d'«el nabi estranger». En 1892 entaulà una estreta amistat amb el pintor Henri de Toulouse-Lautrec. El seus gravats publicats en 1892 tingueren una temàtica fortament llibertària, on la seva preocupació per la «qüestió social» es materialitzà sobretot en la denúncia de la repressió (Mur dels Federats, càrregues policíaques, manifestacions, execucions, etc.). En 1893 exposà gravats de la sèrie Les petites baigneuses en la IV i V Exposició dels Nabis a la galeria parisenca Le Barc de Bouteville i també aquest any l'obra Le bain au soir d'été al Saló dels Independents. Entre 1894 i 1902 dibuixà nombrosos retrats de persones cèlebres d'aleshores, moltes d'elles destacats anarquistes (Paul Adam, Mikhail Bakunin, Victor Barrucand, Félix Fénéon, Fortuné Henry, Alexandre Herzen, Multatuli, Jehan-Rictus, Max Stirner, Laurent Tailhade, Henry David Thoreau, Eugène Varlin, etc.), que publicà especialment en La Revue Blanche, Le Cri de Paris i Le Livre des Masques. En 1894 sortí el seu recull de gravats Paris intense i dos anys després en l'obra col·lectiva Badauderies parisiennes. Les rassemblements, physiologies de la rue, que són el reflex de la seva col·laboració en les grans revistes satíriques de l'època (L'Escarmouche,Le Rire, Le Cri de París,L'Assiette au Beurre, Le Canard Sauvage, etc.). En 1894 exposà amb els nabis a La Dépêche de Tolosa de Llenguadoc i l'any següent al Saló del Llibre Estètic de Brussel·les (Bèlgica). En 1895, amb Théophile Alexandre Steinlen, Louis Anquetin i Lucien Pissarro, il·lustrà el relat de la fugida de la presó de l'anarquista Zo d'Axa De Mazas à Jérusalem. En aquests anys va fer costat els dreyfusards amb dibuixos que s'editaren en diferents publicacions, com ara Le Cri de París, Le Sifflet, La Volonté, etc. En 1896 exposà gravats i pintures al II Saló d'Art Nouveau a la galeria de Samuel Bing, per al qual dissenya un cartell i un catàleg. En 1897 exposà amb els nabis a la galeria d'Ambroise Vollard i entre juliol i setembre d'aquest any visqué a la casa familiar d'Alfred Natanson a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). En 1899 exposà a la Galeria Durant Ruel de París. Durant l'últim decenni de segle destacà pel seu treball d'il·lustrador, especialment per a Le Courrier Français,L'Estampe Originale, L'Image,Le Mercure de France, La Revue Blanche i La Revue Franco-Américaine–de la qual fou director artístic–, i un dels seus cartells (La revue La Pépinière) va ser reproduït en la prestigiosa publicació mensual Les Maîtres de l'Affiche. En aquests anys també col·laborà amb dibuixos per a revistes estrangeres, com ara The Chap-Book, Die Insel, Jugend, Ord och Bild, Pan, Scribner's Magazine o The Studio, i realitzà gravats per a obres de diversos escriptors (Jules Renard, Rémy de Gourmont, Octave Uzanne, Paul Verlaine, etc.) i per a funcions teatrals (August Strindberg, etc.). Amic de l'editor i propagandista anarquista Jean Grave, amb qui mantingué una estreta correspondència, col·laborà amb dibuixos en les seves tómboles, il·lustrà obres seves, com ara Guerre et militarisme (1902) i Album de lithographies des Temps Nouveaux (1903), i realitzà les portades de 22 fullets publicats per la revista Le Temps Nouveaux que editava. Després d'abandonar la seva amant, el 10 de maig de 1899 es casà amb l'acabalada Gabrielle Bernheim, vídua amb tres infants de Gustave Rodrigues-Henriques i germana de Josse i de Gaston Bernheim, uns dels galeristes més prestigiosos del París d'aleshores. La parella passà a viure en un apartament al parisenc Bois de Boulogne, estiuejant a Honfleur (Baixa Normandia, França) o al castell de La Naz a Lausana, viatjant molt i vivint una vida burgesa que havia criticat de valent durant la seva etapa bohèmia. El 3 de febrer de 1900 es naturalitzà francès i a partir d'aquesta data abandonà progressivament el gravat i la il·lustració per a consagrar-se a la pintura (escenes d'interior, temes clàssics, paisatges, nus, retrats i natures mortes), una pintura molt personal al marge del moviment nabí i dels corrents contemporanis. En 1901 presenta teles i xilografies al Saló dels Independents i participa en exposicions col·lectives a Suïssa (Zuric i Basilea). El número 48, que sortí l'1 de març de 1902, de la revista llibertària L'Assiette au Beurre li dedicà un monogràfic especial dels seus gravats sota el títol «Crimes et châtiments» (Crims i càstigs). El gener de 1903 exposà una desena de pintures en la Sezession de Viena (Àustria), que van ser lloades per Gustav Klimt i Ferdinand Hodler. Participà amb dibuixos per a postals en diverses campanyes polítiques, com ara contra la justícia militar (1904) i per la pau (1907). En 1905 prengué part en la Biennal de Venècia i viatjà a Bèlgica i els Països Baixos. En 1906 va produir una important sèrie de nus i entre aquest any i el següent viatjà a Itàlia (Roma, Florència, Pisa i Nàpols). En 1907 conegué la parella de col·leccionistes d'art formada per Hedy i Arthur Hahnloser-Bühler de Winterthur, que esdevindrà la seva gran protectora –en 1936 Hedy Hahnloser-Bühler publicà la primera biografia de l'autor sota el títol Félix Vallotton et ses amis. En 1908 exposà a la Sezession de Munic (Imperi Alemany) i en l'Exposició del Toisó d'Or de Moscou (Imperi Rus), i l'octubre d'aquest mateix any participà en la fundació de l'Acadèmia Ranson, amb Paul-Élie Ranson, Édouard Vuillard, Pierre Bonnard i altres. En 1909 realitzà la seva primera exposició retrospectiva individual a la galeria Kunstlerhauss de Zuric (Zuric, Suïssa) amb 70 pintures i una dotzena de xilografies. Realitzà exposicions de manera regular a París i el gener de 1910 mostrà 49 obres a la Galeria Druet d'aquesta ciutat amb un catàleg amb prefaci de l'escriptor anarquista Octave Mirbeau. Aquests són anys d'esplendor, on participà en nombroses exposicions internacionals a Europa (Londres, Praga, Estocolm, Moscou, Odessa, Kiev, Sant Petersburg, etc.) i a Amèrica. En 1911 viatjà per Alemanya, visità els seus museus (Colònia, Berlín, Dresden i Munic) i exposà a França i amb la«Münchner Sezession», participant en una exposició internacional a Roma. En 1912, amb els seus companys nabis Pierre Bonnard, Ker-Xavier Roussel i Édouard Vuillard, rebutjà la «Legió d'Honor», i aquest mateix any participà en una exposició d'art francès a Sant Petersburg. A Suïssa la seva pintura va ser especialment divulgada comercialment per son germà Paul, director des de 1913 de la sucursal de la Galeria Bernheim-Jeune a Lausana, futura Galeria Paul Vallotton. El març de 1913 viatjà a Rússia, on pintà alguns paisatges, i l'any següent participà amb quatre teles en l'Exposició Nacional Suïssa a Berna, fet que fou molt polèmic ja que aleshores era ciutadà francès. Fortament impressionat per l'horror de la Gran Guerra, intentà allistar-se, però va ser rebutjat per la seva avançada edat, encara que pogué anar-hi en«missió artística», convidat pel Ministeri de Belles arts i de la Guerra, al front de Xampanya el juny de 1917 i trobar en el conflicte bèl·lic una nova font d'inspiració (Le crime chatié, 1914 iC'est la guerre!). La guerra va repercutir de manera preocupant en les vendes. Amb un diagnòstic de càncer de còlon, l'hivern de 1920 s'instal·là a Canha de Mar (Provença, Occitània), encara que viatjà per diversos indrets (Bretanya, Normandia, vall del Sena, Dorgonya, sud del Loira, etc.) en els anys següents. En aquesta època es va veure influenciat per les noves tendències avantguardistes (surrealisme, pintura metafísica, nou realisme, etc.). Va exposar amb Eugène Druet, el seu marxant habitual, i en 1925 en el nou Saló de les Tulleries de París. Des del punt de vista literari des del 1882, data de la seva arribada a París, va escriure regularment un diari, però al final de sa vida expurgà totes les pàgines anteriors a 1914; també va escriure una trentena d'articles de crítica literària (La Gazette de Lausanne) i textos sobre art, assaigs, algunes novel·les, com ara La vie meurtrière (1907-1908, obra amb trets autobiogràfics publicada pòstumament en 1927 en Le Mercure de France i en 1930 en llibre), Les soupirs de Cyprien Morus (1945, pòstuma) i Corbehaut (1970, pòstuma), i 10 peces teatrals. Félix Vallotton va ser hospitalitzat el novembre de 1925; després d'una operació, va morir, tres dies després, el 29 de desembre de 1925 a l'Hospital de Neuilly (Neuilly-sur-Seine, Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse de París. Per a l'estudi i la difusió de la seva obra (més de 1.700 pintures, uns 250 gravats, centenars d'il·lustracions impreses en revistes i llibres, i moltíssims dibuixos), en 1998 es va crear la«Fundació Félix Vallotton» a Lausana.

Félix Vallotton (1865-1925)

***

- Maurice Bonneff: El 28 de desembre de 1884 neix a Gray (Franc Comtat, Arpitània) l'escriptor proletari Maurice Bonneff. Amb son germà Léon (1882-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la conditionéconomique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) --monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)-- i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut mésèxit, Aubervilliers(1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale,La Vie Ouvrière,La Bataille,L'Humanité, etc. Maurice Bonneff va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly (Lorena, França), durant la Gran Guerra. Son germà, Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

***

***

Celestino Alvarado Quirós

- Celestino Alvarado Quirós:El 28 de desembre de 1903 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Celestino Alvarado Quirós. Era fill d'Antonio i de Carmen. Feia de mestre torner a Matagorda i també regentava un quiosc llibreria al barri gadità d'El Pópulo. Durant els anys vint i trenta va destacar com a orador en els cercles anarquistes, participant en nombroses reunions i mítings. També va ser membre de la maçoneria. Fou secretari del Sindicat del Metall de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la província de Cadis i integrant del grup «Germinal» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser íntim amic dels anarcosindicalistes Vicente Ballester Tinoco, Emilio López i Manuel Lápiz. Fou detingut durant la vaga de maig de 1932 i el setembre de 1933 participà en el míting abstencionista de Cadis. L'abril de 1935 fou detingut, amb altres companys, i acusat de «furtar armes». El 18 d'agost de 1936, ell i son germà Narciso José van poder fugir del seu amagatall a Correus que es trobava assetjat per grups feixistes i quan esperaven un vaixell al varador del port gadità de Puntales per poder arribar a Portugal i escapar així d'una mort segura, un grup de falangistes, informats per uns delators, els van detenir i foren portats al Casino Gadità, quarter general dels feixistes. A l'endemà, uns amics de la família van veure el cadàver de Celestino llançat en un clot de la platja de Cortadura i probablement fou enterrat en una fossa comuna al cementiri de San José. Va deixar vídua --Isabel Galván Moriano, de 33 anys i de Chiclana de la Frontera-- i dues nines --Isabel, de sis anys, i Antonia, de quatre--; Isabel (La Viuda del Rojo), a causa dels insults i saqueigs continus per part dels feixistes locals, es va veure obligada a malvendre el quiosc i va morir en 1962 internada en un psiquiàtric. Narciso José fou tancat a la Presó Reial i al vapor-presó Miraflores. Vint dies després de la seva detenció, Narciso José Alvarado Quirós, de 27 anys d'edat i també sindicalista de la CNT, desaparegué i mai més se'n sabé res. Actualment, Antonia Alvarado Galván lluita per saber on es troben les restes de son pare i donar-les una sepultura digna.

***

Necrològica de Carmen Zaragoza Pérez apareguda en el periòdic tolosà CNT del 21 de juliol de 1951

- Carmen Zaragoza Pérez: El 28 de desembre 1906 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Carmen Zaragoza Pérez --el primer llinatge a vegades citat Sargoza. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya), fou un temps companya del destacat militant Francisco Ascaso Abadía. Es mostrà força activa als tallers de Sant Andreu on treballava, especialment a partir de 1934. A la feina conegué l'anarcosindicalista Catalina Silva Cruz, amb qui s'anà a viure a un pis del carrer Diputació de Barcelona.  Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Detinguda pels nazis durant l'Ocupació, va ser deportada a Alemanya. En retornar a França esdevingué companya de Gregorio Cesario, amb qui s'instal·là a Lo Casterar e Verdusan. Carmen Zaragoza Pérez va morir el 26 de juny de 1951 a Mounouat (Lo Casterar e Verdusan, Gascunya, Aquitània, Occitània), quan ocupava la secretaria de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat.

***

Ramon Rufat Llop (1937)

- Ramon Rufat Llop: El 28 de desembre de 1916 neix a Maella (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista, agent del serveis secrets republicans i lluitador antifranquista Ramon Rufat Llop. Quan tenia 21 mesos perdé sa mare, Pilar, com a conseqüència de la tristament famosa l'epidèmia de grip de 1918. En 1926, son pare, Antoni, mestre d'obres, l'envià intern al col·legi que els pares dominics tenien a Calanda i on estudià Humanitats i Filosofia, dedicant-se especialment a la filologia semítica. Instal·lat a València, on amplià els estudis, poc abans de les eleccions de febrer de 1936, en les quals vencé el Front Popular, va fer contacte amb les Joventuts Llibertàries i s'hi adherí. Quan esclatà la guerra, es traslladà a Barcelona i s'integrà en les columnes de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que partiren als fronts d'Aragó, lluitant sobretot a la zona d'Alcubierre. L'octubre de 1936 s'incorporà en un grup especial que, encara que integrat en la Columna Durruti, depenia del cap de l'Exèrcit de la República a Aragó, el coronel José Eduardo Villalba Rubio; aquest grup tenia per missió realitzar accions de guerrilla i serveis d'informació a la zona enemiga (obtenir informacions militars, realitzar sabotatges, capturar presoners, rescatar companys atrapats a les línies franquistes, etc. Amb la creació del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP), serveis secrets republicans, a instàncies del Consell d'Aragó, s'integrà en un grup de 17 agents (Francisco Ponzán, Agustín Remiro, Vicente Moriones, Saturní Carod, Enrique Casaña, etc.), membres d'una secció secreta, que depenia directament de l'Estat Major de l'Exèrcit Republicà. Va realitzar, entre octubre de 1936 i el 18 de desembre de 1938, data de la seva captura per les tropes franquistes, més de 50 missions a les línies enemigues a Aragó i a Catalunya. Una missió important que se li assignà fou la preparació de la presa de la ciutat de Saragossa per les forces republicanes durant els mesos d'octubre i de novembre de 1936. La seva primera missió com a agent del SIEP fou infiltrar-se a Saragossa el 15 d'octubre de 1936 disfressat d'alferes de l'Exèrcit franquista i amb documentació falsa a nom de Ramón Rafols Llop per obtenir informació valuosa (objectius a bombardejar, ubicació exacta d'unitats militars feixistes, etc.). Les seves informacions foren vitals durant l'ofensiva republicana sobre Belchite i Quinto, l'agost de 1937, i durant la batalla de Terol i la seva posterior conquesta per tropes republicanes el 8 de gener de 1938. Quan Terol fou reconquistat pels feixistes el 22 de febrer de 1938, s'entrevistà amb Valentín González (El Campesino) amb la finalitat d'adoptar mesures per contenir l'avanç enemic. Després actuà durant la batalla d'Aragó i per la serra de Conca. En aquesta època també participà en la preparació d'un atemptat a Salamanca contra el general Franco. L'última de les seves missions fou a la Serra d'Albarrassí però, després de produir-se una filtració, van ser detinguts diversos enllaços seus i ell mateix el 18 de desembre de 1938. Jutjat, fou condemnat a dues penes de mort el 4 de març de 1939 per «espionatge» i per«perversitat». Passà per diversos camps de concentració i presons (Santa Eulalia del Campo, Calataiud, Torrero), a més de dos simulacres d'afusellament. El gener de 1941 la sentència de mort li fou commutada per la de cadena perpètua i fou traslladat, reclamat pel Jutge Especial de la Causa General, al penal madrileny de Yeserías, on va fer feina a les oficines com a escrivent. Aprofitant aquesta feina, falsificà el seu expedient carcerari, gràcies a la qual cosa se li pogué aplicar la llibertat condicional i pogué sortir de la presó el 10 d'agost de 1944; aquesta falsificació mai no fou descoberta per la burocràcia penitenciària franquista. El mateix dia que sortí de la presó va fer contacte amb el Comitè Nacional de la CNT, el secretari del qual era Sígfrid Català, i amb el qual no havia perdut contacte durant la seva estada a la presó. Fou elegit responsable de l'organització del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, que a causa de les dificultats hagué de fer-se amb aragonesos de fora de la regió. També entrà com a membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari (ML) i fou nomenat el seu vicesecretari de Premsa i Publicacions, encarregant-se, amb el suport del Sindicat d'Arts Gràfiques de Madrid, d'imprimir i de difondre la premsa clandestina confederal. El 6 d'octubre de 1945, en una agafada policíaca que implicà la caiguda de tot el Comitè Nacional de la CNT, fou detingut. D'antuvi a la presó d'Alcalá de Henares, on fou jutjat en consell de guerra el 21 de març de 1947 i condemnat a 20 anys de presó, el maig de 1947 fou traslladat al penal d'Ocaña fins a l'octubre d'aquell any, que fou enviat a la presó d'El Dueso, on restà 11 anys. El 27 de setembre de 1958 sortí en llibertat condicional, després d'haver redimit part de la condemna treballant com a escrivent, mestre, peó de taller i infermer, per al Patronato para la Redención de Penas por el Trabajo (el ladronato). Després d'una breu estada a la seva Maella natal, marxà a Barcelona, on conegué Francesca Perelló (Xesca), amb qui es casà sis dies després d'haver-la conegut. Poc després passà clandestinament a França, on aconseguí la carta de refugiat polític. Establert a París, on nasqueren sos fills Pierre i Héléne, treballà en diversos oficis (construcció, química, magatzem de paper, etc.) fins que aconseguí un lloc de feina en l'Oficina de Refugiats Polítics del Ministeri d'Assumptes Exteriors, que mantingué fins a la seva jubilació. Alhora realitzà estudis de filologia i d'història contemporània, col·laborant en investigacions de la Universitat de Nanterre, publicant treballs històrics en revistes especialitzades; també s'interessà per la filosofia. Partidari d'una acció unitària de tota l'oposició antifranquista per acabar amb la dictadura, participà en actes polítics en aquest sentit. A més de col·laborar en la premsa llibertària (Anthropos, Asturias,Materiaux, Suplemento de Solidaridad Obrera, etc.), en aquests anys fou corresponsal del periòdic argentí El Correo de la Tarde. El 29 de gener de 1966 participà en l'homenatge a Albert Camus i el 25 de maig de 1966 en altre tribut a l'intel·lectual jueu Émile Khan. En 1966 publicà a Mèxic el llibre En las prisiones de España, que, amb un pròleg de Diego Abad de Santillán, narra els seus 20 llargs anys de presó. A partir de 1976 visqué a cavall entre París, Vilanova i la Geltrú i Barcelona. En 1977 fou guionista i protagonista de la pel·lícula de Francisco Periñán Larga noche. En 1986 va escriure un important treball sobre la seva actuació en el SIEP titulat Entre los hijos de la noche, el qual obtingué el Primer Premi Juan García Durán sobre memòries de la Guerra Civil, organitzat pel Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Aquest treball fou publicat en 1990 a París sota el títol Espions de la République. Mémoires d'un agent secret pendant la guerre d'Espagne. En 1993 publicà «La reconstrucción de la CNT-ML en el Interior después de la guerra» en el llibre conjunt La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975). Entre 1986 i 1993 fou membre del consell de redacció de la revista llibertària Polémica. També va fer treballs sobre Joan Peiró i Ramón J. Sender. Ramon Rufat Llop va morir d'una aturada cardíaca el 3 de novembre de 1993 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) --el mateix dia de la seva mort passava a l'ordinador el seu estudi acabat sobre la clandestinitat llibertària entre els anys 1939 i 1951, que més que una autobiografia es tracta d'un testimoni, amb moltes referències i entrevistes-- i les seves cendres van ser escampades als voltants del mausoleu romà de Favara de Matarranya. En 2003 el seu llibre En las prisiones de España fou editat per la Fundació Bernardo Aladrén de Saragossa.

Ramon Rufat Llop (1916-1993)

***

Pepita Estruch fotografiada per Elisenda Mercadal Segura (2003)

- Pepita Estruch:El 28 de desembre de 1920 neix a Copons (Anoia, Catalunya) la militant anarcofeminista Josepa Estruch Pons, també coneguda comPepita Carnicer. Son pare, Francesc Estruch, era segador i sa mare es deia Antònia Pons, i tingué tres germans: Paco --també llibertari--, Beatriu i Josep. Al barri de cal Noi Teia del seu poble sa família regentà una fonda. Amb sa mare entrà a treballar a la fàbrica de teixits de Copons, on sa mare triava trossos i ella feia bitlles. Entre 1937 i 1939 fou bibliotecària de les Joventuts Llibertàries de Copons i, juntament amb sa mare, membre de la delegació de la fàbrica on treballava. En 1939 s'exilià a França amb tota sa família. Entre 1942 i 1944 participà en la resistència antinazi a la zona de Chartres. Com a militant de«Mujeres Libres» a França, va ser membre del Comitè de «Mujeres Libres» reconstituït a París en 1963, juntament amb Luz Continente, Helena Tamarit i Marina Portales. Exercí de tresorera del grup i també va col·laborar en el seu butlletí trilingüe (castellà, francès i anglès),Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de ML de España en el Exilio(1964-1976), que es va editar a Londres i a Montadin, amb Suceso Portales, Mary Stevenson, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensía Martí, Sara Berenguer, Gracia Ventura i Linda Carnicer. És autora, amb altres, del llibreMujeres Libres. Luchadoras libertarias(1999). Vídua d'Antonio Arias, que fou deportat a Alemanya en 1942, s'uní a Antonio Carnicer Marín i, quan aquest morí en accident de moto en 1958, a Rafael Marí de Dios, el qual va finar el gener de 2008. Amiga íntima de la militant anarcofeminista Sara Berenguer. Participà en el documental sobre Cipriano Mera Vivir de pie (2009), de Valentí Figueres. Pepita Estruch va morir el febrer de 2011 en una residència d'ancians de París (França).

Pepita Estruch (1920-2011)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Ha mort Pepita Estruch, una anarquista de Copons», en Revista d'Igualada, 38 (setembre de 2011). p. 58

***

Angelo Dolci

- Angelo Dolci: El 28 de desembre de 1929 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angelo Dolci, conegut com Il Taro. Amb només 15 anys, amb els seus oncles Edmondo i Sergio Ravenna, va anar a les muntanyes i s'integrà a la «Brigada Lucetti» per lluitar contra l'exèrcit nazi-feixista. En 1944, després de la dissolució de la unitat, trobant-se a la zona de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), conegué Monello, altre jove partisà. En acabar la guerra retornà a Carrara amb Monello, que, perseguits pels alemanys, en ple gener, hagueren de travessar el riu Taro congelat, d'aquí el seu malnom. Passà una postguerra difícil, treballant en allò que va poder i participant activament en la reconstitució del moviment anarquista a Carrara. Marcat com a partisà anarquista, no trobà feina i decidí emigrar, primer als Països Baixos i després a Alemanya, on treballà durant molts anys en la construcció. A mitjans dels anys seixanta retornà a Carrara, on reprengué la seva militància, adherint-se al grup anarquista «Bruno Filippi». En 1989 participà activament en l'ocupació dels locals de «Germinal» i fou, abans de la seva malaltia que el postrà al llit, un dels companys més actius en la gestió del Cercle Cultural Anarquista de Carrara. En 2007 el seu testimoni va ser recollit en el documental d'Antonio Morabioto Non sono l'uno per cento i en 2012 en el llibre de Marco Rovelli Il contro in testa. Gente di marmo e d'anarchia. Després de vuit mesos d'hospitals i residències, Angelo Dolci va morir el 13 de juliol de 2015 a Carrara (Toscana, Itàlia) i dos dies després es realitzaren els funerals al Cercle Cultural Anarquista«Goliardo Fiaschi».

***

Bellvi

- Bellvi: El 28 de desembre de 1968 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant i artista plàstic llibertari José Luis Hernández Ortega, més conegut amb el nom artístic de Bellvi. En 1982 va estudiar amb el famós dibuixant de tebeos Josep Escobar i Saliente, a més de diversos cursos de còmics. En 1984 va començar estudis a l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics de Barcelona. Ha col·laborat com a il·lustrador en diferents revistes, com ara El Violador, Oligofrenia, Crónica Punk, La Ràbia del korkó, Solo para locos, NDF, Makoki, Compañía Suicida, TMEO, Paté de Marrano, Cretino, Diario del Barcelonès, Guaità!,Tartatin, Atumoe!, Me gusta más que desayunar un herpe, Malavida, etc. En 1985 va autoeditar Moco. Ha realitzat il·lustracions publicitàries i comercials, per a organismes institucionals, portades de discos i de llibres, etc. Com a artista plàstic cal citar les seves gàrgoles de guix pintades. Col·labora habitualment en Solidaridad Obrera i va dissenyar el logo de l'Ateneu Llibertari Pitiús «La Tranquil·litat».

Continua...

---

Alcalá de Henares (Madrid, España)

«Torre» Facultad de Filosofía y Letras (Colegio de San Ciriaco y Santa Paula) Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) c/ Colegios	«Facultad de Filosofía y Letras (Colegio de San Ciriaco y Santa Paula)» Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) c/ Colegios	«Monumento a Luis Astrana Marín» Escultor: Roberto Castro c/ Colegios	«Balcón» Patio de Caballos Hostería del Estudiante (Parador Nacional de Alcalá de Henares, antiguo Colegio Mayor de San Jerónimo) c/ San Pedro y San Pablo	«Patio de Caballos» Hostería del Estudiante (Parador Nacional de Alcalá de Henares, antiguo Colegio Mayor de San Jerónimo) c/ San Pedro y San Pablo
«Patio de Caballos» Hostería del Estudiante (Parador Nacional de Alcalá de Henares, antiguo Colegio Mayor de San Jerónimo) c/ San Pedro y San Pablo	«Fachada» Colegio Mayor de San Ildefonso Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Plaza de San Diego	«Fachada» Colegio Mayor de San Ildefonso Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Plaza de San Diego	«Reproducción de la Escultura del Cardenal Cisneros» Escultor obra original: José Vilches Plaza de San Diego	«Vista de la Plaza» Plaza de San Diego
«Capilla de San Ildefonso» c/ Pedro Gumiel	«Cigüeñas» Capilla de San Ildefonso c/ Pedro Gumiel	«Linternas y capiteles» desde c/ Beatas	«Cigüeñas» Capilla de San Ildefonso c/ Pedro Gumiel	«Kiosco de la Música» Arquitecto del proyecto: Martín Pastells y Papell Fundición: Francisco Lebrero Alonso Plaza de Cervantes
«Kiosco de la Música» Arquitecto del proyecto: Martín Pastells y Papell Fundición: Francisco Lebrero Alonso Plaza de Cervantes	«Torreones» Facultad de Filosofía y Letras (Colegio de San Ciriaco y Santa Paula) Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) desde la Plaza de Cervantes	«Vista calle» c/ Mayor	«Balcón» c/ Mayor	«Vista calle» c/ Mayor
«Balcón» c/ Mayor	«Desagüe» c/ Mayor	«Casa» c/ Ramón y Cajal	«Puerta» Hospital de Antezana u hospital de Nuestra Señora de la Misericordia (El Hospitalillo) c/ Mayor	«Monumento a Don Quijote y Sancho Panza» Escultor: Pedro Requejo Novoa c/ Mayor
«Casa» c/ Mayor	«Pozo» Patio de Santo Tomás de Villanueva Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Patio de Santo Tomás de Villanueva» Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Patio de Santo Tomás de Villanueva» Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Arcos y Puerta» Patio de Santo Tomás de Villanueva Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego
«Patio de Santo Tomás de Villanueva» Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Patio de Santo Tomás de Villanueva» Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Patio de Filósofos» Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Patio de Filósofos» Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Escultura de Ximenez de Cisneros (Cardenal Cisneros)» Escultor: José Vilches Patio de Filósofos» Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego
«Patio de Filósofos» Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Puerta» Patio de Filósofos Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Patio de Filósofos» Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Patio de Filósofos» Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Patio Trilingüe» Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego
«Patio Trilingüe» Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Pozo» Patio Trilingüe Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Pozo» Patio Trilingüe Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Patio Trilingüe» Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Patio Trilingüe» Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego
«Arco escarzano» Galería Paraninfo o Teatro Arquitecto: Pedro de la Cotera Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Plaza de San Diego	«Artesonado mudejar» Paraninfo o Teatro Arquitecto: Pedro de la Cotera Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Plaza de San Diego	«Paraninfo o Teatro» Arquitecto: Pedro de la Cotera Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Plaza de San Diego	«Detalle del artesonado mudejar» Paraninfo o Teatro Arquitecto: Pedro de la Cotera Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Plaza de San Diego	«Cátedra» Paraninfo o Teatro Arquitecto: Pedro de la Cotera Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Plaza de San Diego
«Artesonado ochavado de madera policromada» Presbiterio Capilla de San Ildefonso Arquitecto: Pedro Gumiel Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Plaza de San Diego	«Presbiterio» Capilla de San Ildefonso Arquitecto: Pedro Gumiel Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Plaza de San Diego	«Detalle del Muro» Capilla de San Ildefonso Arquitecto: Pedro Gumiel Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Plaza de San Diego	«Mausoleo del Cardenal Cisneros» Diseño: Domenico Fancelli Escultor: Bartolomé Ordóñez Capilla de San Ildefonso Arquitecto: Pedro Gumiel Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Plaza de San Diego	«Artesonado ochavado de madera policromada» Presbiterio Capilla de San Ildefonso Arquitecto: Pedro Gumiel Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Plaza de San Diego
«Pozo» Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Aljibe» Colegio Mayor de San Ildefonso Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) Arquitecto: Rodrigo Gil de Hontañón Plaza de San Diego	«Monumento al Descubrimiento de América» Escultor: Daniel Rodríguez Calvo Noordermarkt Plaza de los Santos Niños	«Monumento al Descubrimiento de América» Escultor: Daniel Rodríguez Calvo Plaza de los Santos Niños	«Conjunto escultórico del Cardenal Cisneros con los niños Justo y Pastor» Escultor: Pedro Requejo Novoa Lonja de la Catedral-Magistral de los Santos Niños Justo y Pastor c/ Tercia
«Fachada» Catedral-Magistral de los Santos Niños Justo y Pastor c/ Cardenal Cisneros	«Fachada y Torre» Catedral-Magistral de los Santos Niños Justo y Pastor c/ Cardenal Cisneros	«Linterna y Chapitel» Convento de monjas Agustinas de Santa María Magdalena (Santa María la Mayor o Nuestra Señora de la Consolación) c/ Santa Úrsula	«Espadaña y Chapitel» desde c/ Tercia	«Torres y Chapiteles» Facultad de Filosofía y Letras (Colegio de San Ciriaco y Santa Paula) Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) c/ Colegios
«Convento de monjas Agustinas de Santa María Magdalena (Santa María la Mayor o Nuestra Señora de la Consolación)» c/ Santa Úrsula	«Espadaña» Convento de monjas Agustinas de Santa María Magdalena (Santa María la Mayor o Nuestra Señora de la Consolación) c/ Santa Úrsula	«Linterna y Capitel» Convento de monjas Agustinas de Santa María Magdalena (Santa María la Mayor o Nuestra Señora de la Consolación) c/ Santa Úrsula	«Convento de monjas Agustinas de Santa María Magdalena (Santa María la Mayor o Nuestra Señora de la Consolación)» c/ Santa Úrsula	«Escuela de Arquitectura» Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) c/ Santa Úrsula
«Facultad de Filosofía y Letras (Colegio de San Ciriaco y Santa Paula)» Universidad Cisneriana o Universidad de Alcalá (UAH) c/ Colegios

Anarcoefemèrides del 29 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Les Réfractaires [CIRA-Lausana] Fotografia: Éric B. Coulaud

- Surt Les Réfractaires: El 29 de desembre de 1912 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic bimensual --després passarà a mensual-- Les Réfractaires. Ex-l'Ère Nouvelle, recueil d'idées, de fais, de comentaires; revue-journal paraissant deux fois par mois. Portava un curiós epigrama:«Els cans borden, la caravana passa... (Proverbi oriental)», i una datació original: «Any 13.453 del primer eclipsi reconegut». Editat per Émile Armand, es declarava contra tot sectarisme i donava acollida a tots els sectors del moviment llibertari (tolstoians, naturistes, anarcocristians, individualistes, nietzschians, naturistes, etc.), fins i tot els «dissidents» de l'anarquisme oficial. Hi van col·laborar Gino Aglietti, Émile Armand, John Nicolas Beffel, Eugène Bizeau, Jean Bouchard, M. Evelyn Bradley, P. Calmettes, B. Sanin Cano, Benjamin de Casseres, Ernest Crosby, Louis Dalgara, Max Dankwart, Robert Delon, Oberdan Gigli, Charlotte Perkins gilman, Frank Harris, Léon Hubert, Le Guepin, Le Retif, J. Hiam Levy, J. William Lloyd, Anselmo Lorenzo, Ernst Mac Gaffey, Henry Meulen, Georgina B. Paget, A. R. Proschowsky, Agénor de Rouegg, W. Curtis Swabey, Libero Tancredi, J. J. Thomasset, Francis Vergas, Anne Veronique, Whistler, Eliot White, Adolf Wolff i Henri Zisly, entr d'altres. Es van editar més d'una vintena de números, entre revistes i suplements, fins al maig de 1914.

***

Cartell propagandístic d'Ideas del dibuixant J. Cadena

- Surt Ideas: El 29 de desembre de 1936 surt a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista Ideas. Portavoz del Movimiento Libertario de la Comarca del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT. A partir del número 3 (14 de gener de 1937) el subtítol seria Portavoz semanal del Movimiento Libertario de la Comarca del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT i des del número 6 (4 de febrer de 1937) Periódico anarquista. Contrari a la participació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en la política i defensor de les tàctiques i principis clàssics anarquistes, es convertí en «portaveu» de l'oposició a les línies oficials confederals i fugia totalment de les crítiques i polèmiques personals. Se'n van publicar 33 números fins al 30 de setembre de 1937. L'administrador en serà Senén Félix i van ser-ne col·laboradors, molts d'ells marginats de l'oficialista Solidaridad Obrera, Josep Abella, Ginés Alonso, Liberto Callejas, Severino Campos, Evelio G. Fontaura, Ramón Liarte, Floreal Ocaña i Josep Xena, entre d'altres.

Ideas (1936-1937)

***

Grup de preses de Saturrarán amb alguns dels seus fills (setembre de 1942)

- Presó de dones de Saturrarán: El 29 de desembre de 1937 una ordre de les autoritats franquistes estableix que els edificis destinats a balneari i residència que es troben a la platja de Saturrarán, a la badia d'Ondárroa (Motrico, Guipúscoa, País Basc), es destinin a penal de dones «altament perilloses». Construït a la desembocadura del riu Mijoa, en el seu origen va ser un complex hoteler i balneari d'atracció turística. A finals del segle XIX, en l'època de màxim esplendor, va comptar amb un edifici anomenat «Grand Hôtel». Davant la demanda d'usuaris, a l'altra banda del canal es van obrir altres establiments (Villa Capricho, Buena Vista, Casa Barrenengoa, Fonda Astigarraga). En 1921, els propietaris van cedir les instal·lacions a la Diòcesi de Vitòria, passant a ser balneari de seminaristes. A començaments de la Guerra Civil en 1936, els edificis van servir com a Quarter General de l'Eusko Gudarostea del Partit Nacionalista Basc (PNB), fins que van ser ocupats pels sediciosos feixistes. Les primeres preses van arribar el gener de 1938; republicanes, socialistes, comunistes i anarquistes, principalment asturianes, gallegues i càntabres. En acabar la guerra es va aplicar l'ordre segons la qual les preses havien de ser internades als llocs més allunyats dels seus llocs de naixement o de residència. Moltes de les primeres preses van ser traslladades a la presó de Palma (Mallorca), mentre que el seu lloc va ser ocupat per preses procedents d'Almeria, de Llevant i de la Manxa. La capacitat del penal era de 700 detingudes, però van arribar a penar entre 1.500 i 2.000 preses. El règim intern ho portaven soldats de l'Exèrcit, requetès i guàrdies civils. Les condicions de vida van ser terribles: menjar pèssim, fam, amuntegament, absència d'higiene, malalties (bronquitis, septicèmia, tuberculosi, tifus, insuficiència respiratòria...) i arbitrarietats. Gran part dels aliments enviats per les famílies de les preses eren furtats per les pròpies monges mercedàries, encarregades de la vigilància de les preses, i venuts al economat de la presó o d'estraperlo. Dins del penal van funcionar diversos tallers, on fabricaven bosses de paper, agendes i material d'escriptori, per a empreses exteriors, com ara la Casa Berásetegui, de Sant Sebastià. Els càstigs s'acomplien a cel·les situades als soterranis, freqüentment inundats. Una investigació realitzada als Registre Civil del Jutjat de Pau de Motrico, va donar una xifra de 116 dones i 56 infants morts a la presó de Saturrarán entre 1938 i 1946, xifra a la qual s'ha d'afegir altres defuncions no inscrites en el citat registre civil. Les mestre preses van fer classes d'alfabetització a les companyes, a les quals van assistir 350 preses el primer any, arribant posteriorment a més de 700 durant els anys posteriors. Entre les preses que hi van ser podem citar Isabel Ríos Lazcano, que va fer un retrat de Saturrarán en el seu llibre de memòriesTestimonios de la Guerra Civil; Josefa García Segret, que també va recollir les seves vivències en el llibre ¡Abajo las dictaduras!; la mestra Leonor Ruipérez Cristóbal, que va escriure Relato de mi vida; la comunista Rosario Sánchez Mora (Rosario la Dinamitera), qui li va dedicar un bonic poema Miguel Hernández; Urania Mella, filla del pensador anarquista Ricardo Mella i professora de solfeig i a qui el seu marit va ser afusellat pels feixistes; la cenetista gironina Carme Riera; María Purificación Gómez González, alcaldessa de A Cañiza (Pontevedra, Galícia) durant la II República; i fins i tot milicianes estrangeres de les Brigades Internacionals. En 1946 Santuarrán va tancar les seves portes com a centre penitenciari després de la intervenció de la Creu Roja; des d'aquell mateix any va tornar rebre seminaristes fins al seu tancament definitiu en 1968. Sumit en un total abandó, l'oportunitat de demolició va arribar arran de les riades d'agost de 1983. En 1987 l'Ajuntament de Motrico va comprar l'indret a l'Església i va ser esbucats tots els edificis. Actualment només hi queda una explanada inhòspita de ciment. L'1 d'abril de 2007 el Govern Basc va realitzar un homenatge a les víctimes de la repressió franquista de la presó de Saturrarán; hi van assistir algunes supervivents, com ara Carmen Riera, Anita Morales, Sagrario Merodio, Rosario Sánchez, Balbina Laseras i Victoria Rodríguez. El 7 de juliol de 2007 l'organització«Ahaztuak 1936-1977» hi va instal·lar una placa en memòria de les preses de Saturrarán.

Naixements

Foto policíaca de Giuseppe Merello

- Giuseppe Merello:El 29 de desembre de 1898 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Merello. Es refugià a França, on treballà de paleta a Estrasburg (Alsàcia, França). Segons la policia, mantenia contactes amb el grup anarquista de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa). El 8 d'octubre de 1936 va ser emès un decret ministerial d'expulsió al seu nom. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Natale Passeri

- Natale Passeri: El 29 de desembre de 1898 neix a Gaifana (Roveto, Gualdo Tadino,Úmbria, Itàlia) l'anarquista Natale Alfonso Tomaso Passeri, també conegut com Natal Passeri. Sos pares es deien Luigi Passeri i Carolina Becchetti (o Benetti). D'antuvi pagès, va fer d'obrer per a acabar treballant per compte pròpia. Fitxat per la policia com a subversiu de«tendència socialista», cap el 1923 s'exilià a França. S'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i després en diverses localitats, com ara Fontoy (Lorena), Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França), Audun-le-Tiche (Lorena), Hayange (Lorena) i Belfort (Franc Comtat, Arpitània), on desenvolupà una intensa activitat antifeixista. El 24 de març de 1923 es casà a Hayange amb Magdalena Gustineani (Il Perugino), amb qui tingué quatre infants. Inscrit en el registre de la policia de fronteres, temen represàlies, va demanar la nacionalitat francesa que li va ser atorgada el març de 1929. Amb sa companya regentà un cafè a Jarny (Lorena) que va fer fallida ràpidament. Després s'instal·là a Héricourt (Franc Comtat, Arpitània), on treballà d'obrer i després de cap de colla a la fàbrica siderúrgica Sidelor d'aquesta població. Fitxat com a actiu propagandista anarquista, durant l'estiu de 1931 va ser detingut a Héricourt arran d'haver rebut un paquet que contenia vint cartutxos de dinamita. Jutjat per això, va ser condemnat a vuit mesos de presó, però en l'apel·lació en el Tribunal de Nancy (Lorena) va ser absolt. Entre 1936 i 1939 estigué afiliat a la Federació del Metall de la Confederació General del Treball (CGT), participant en diverses vagues. Posteriorment s'establí a Jarny, on fou propietari del «Café du Cinema», lloc, segons les autoritats, de «reunions comunistes». Un informe policíac afirmà que estigué afiliat al Partit Comunista Francès (PCF) «durant quatre mesos abans de la guerra». En plena ocupació alemanya de França, el 15 de juliol de 1941 va ser detingut per distribuir pamflets «comunistes» durant la nit del 10 a l'11 de juliol i internat administrativament a la presó de Briey (Lorena), on va romandre 15 dies. En 1942 li va ser revocada la seva nacionalitat francesa. Durant la nit del 19 al 20 de febrer de 1942, quan vivia a Homécourt (Lorena), va ser detingut per les autoritats alemanyes i enviat al centre d'estada vigilada d'Écrouves (Lorena). El 5 de març de 1942 va ser enviat al camp de trànsit alemany Royallieu, a Compiègne (Picardia, França), a l'espera de ser deportat com a ostatge. El 6 de juliol de 1942 va ser deportat al camp de concentració d'Auschwitz en el comboi d'ostatges conegut com dels «4.500» i arribà dos dies després, essent enregistrat sota el número 45.950. Natale Passeri, desnodrit i malalt de tifus, va morir, probablement gasejat, el 18 de setembre de 1942 al camp de concentració d'Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia, Polònia), després d'una selecció de persones aptes i no aptes per al treball.

***

Joan Serramitjanas Ribas

- Joan Serramitjana Ribas: El 29 de desembre de 1899 neix a Salt (Gironès, Girona) el mestre, escrivent i militant anarcosindicalista Joan Serramitjana Ribas –els seus llinatges també citats sovint erròniament com Serramitjanas Rivas. Havia nascut. D'esquerres i catalanista, en 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bonmatí (la Selva, Catalunya), població on residia. El 10 de setembre de 1936 va ser nomenat conseller de Cultura i secretari del II Comitè Revolucionari de la localitat, càrrecs que ocupà durant tres mesos. També fou responsable de la col·lectivització de la fàbrica de fills de Casa Coberta. Fou contrari a les execucions sumàries, amb risc de la seva vida. Amb el triomf feixista tingué oportunitat de passar a França, però cregué les promeses franquistes que deien que els quin no tenien delictes de sang no havien de passar pena i va restar a Catalunya. Detingut, el 26 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra a Girona amb 25 encausats més i condemnat a mort amb nou processats més. Joan Serramitjana Ribas va ser afusellat el 7 de juliol de 1939 a Girona (Gironès, Catalunya) juntament amb 19 sentenciats. Deixà esposa, Rosa Capdevila Noell, i quatre infants (Maria, Ramon, Josep i Montserrat).

***

Foto policíaca de Rodolfo Gunscher

- Rodolfo Gunscher: El 29 de desembre de 1902 neix a Trieste (Friül) l'anarquista Rodolfo Gunscher, conegut com Rudi i que va fer servir els pseudònims Rodolfo Gunsar, Bixio Sorbi i Jean Herlay. Sos pares es deien Giovanni Gunscher i Lucia Zupancich. Obrer mecànic de professió, entre 1919 i 1920 buscà inútilment feina a Viena. D'antuvi milità en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però en 1921 va ser exclòs per«indisciplina». Aleshores passà al moviment llibertari i fou un dels distribuïdors dels periòdics Fede! i Libero Accordo. Formà part del grup anarquista (Ludovico Blokar, Aliprando Giovannetti, Nicola Modugno, Umberto Tommasini, etc.) que es reunia la Caffè Union de Trieste. Durant un temps treballà com a mariner i, amb Nicola Modugno i Alibrando Giovannetti, organitzà una secció local dels treballadors del mar de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Gràcies a la seva propaganda, aconseguí que molts grups de joves comunistes es passessin a les files llibertàries. En 1925, després d'una breu estada en l'USI de Milà, retornà a Trieste on, animat per Ludovico Blokar --que més tard es descobrirà que era un confident de la policia feixista-- intentà formar el grup d'acció revolucionari «Fiamme Libere» de Trieste. El novembre de 1925 fou un dels primers militants de Trieste que van ser condemnats a confinament, purgant cinc anys i cinc dies de desterrament a Favignana, Ustica i Lipari. El 26 de novembre de 1931 va ser alliberat i, després d'un mes a Trieste, passà per diversos països europeus (Iugoslàvia,Àustria, Bèlgica, etc.) dels quals va ser expulsat. El maig de 1932 emigrà clandestinament al cantó de Ticino (Suïssa). A Lugano, gràcies al republicà Randolfo Pacciardi, treballà com a ajudant de cuina a l'Helios i freqüentà els anarquistes Assunto Zamboni, sobre el qual les autoritats sospitaven que era un dels organitzadors d'atemptats contra Benito Mussolini, Claudio Vanza i Luigi Bertoni. A Suïssa també treballà com a traductor per a una agència de turisme. L'octubre de 1932 desemmascarà un agent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i organitzà manifestacions contra el periòdic italià Giornale del Popolo que es publicava a Ticino favorable al règim feixista. El 16 de gener de 1933, amb Randolfo Pacciardi, va ser expulsat de Suïssa acusat de preparar un atemptat contra el ministre de Gràcia i Justícia de la Itàlia feixista Alfredo Rocco; aquesta expulsió provocà el 4 de febrer d'aquell any la«indignació» i denúncia del Comitè Central del Partit Socialista Suís (PSS). A mitjans de febrer de 1933 s'establí a Marsella i més tard a París (França), on va fer feina en una vidrieria i participà, amb Umberto Tommasini i els germans Gilioli, als quals estava força lligat, en les activitats conspiradores de l'exili, mostrant-se partidari de col·laborar amb les altres forces antifeixistes, com ara Giustizia e Libertà (GL). El 14 de març de 1935 va ser expulsat de França sota la sospita de preparar un atemptat contra el cònsol italià de París. El 6 d'abril de 1935, sota el nom de Bixio Sorbi, es va embarcar a bord del Duc d'Aumale, juntament amb sa companya Ida Caroni, cap a Tunísia; detingut sota l'acusació de voler cometre un atemptat contra Mussolini a Stresa i contra Dino Grandi a Ginebra, fou enviat a Marsella d'on fou expulsat. Amb el nom de Jean Herlay, s'establí a París on participà en diverses reunions organitzades pels anarquistes Camillo Berneri i Umberto Marzocchi. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. Amb Angiolo Bruschi, Renato Castagnoli i Tintino Rasi, entre d'altres, formà part del Comitè Provisional per al Dret d'Asil. Malgrat la seva tuberculosi, a finals de juliol de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i s'enrolà com a milicià metrallador en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, participant de diferents combats al front d'Aragó, inclosa la batalla de Monte Pelado del 19 d'agost de 1936. Després de la dissolució de la Secció Italiana, s'integrà en el Batalló Garibaldi, comandat pel seu amic Randolfo Pacciardi, on fou nomenat capità de tres centúries que actuaren al Vallès Oriental (Catalunya). La seva malaltia respiratòria es va agreujar i Rodolfo Gunscher va morir de pneumònia l'1 de març de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).

Rodolfo Gunscher (1902-1938)

***

Horacio Martínez Prieto (març de 1937)

- Horacio Martínez Prieto: El 29 de desembre de 1902 neix al barri obrer d'Ollerías de Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto, també conegut com Horacio Prieto, que signà freqüentment com Horacio M. Prieto i que va fer servir el pseudònim Karnuzsky. Era fill del sabater i militant anarquista Braulio Martínez Alcalde i de de la sardinera Martina Prieto Sáez, que tenia una parada de venda de peix a la plaça del Mercat Antic. La família vivia al número 21 del carrer Ollerías. Als set anys, perquè pogués entrar a estudiar a l'escola pública municipal d'Ollerías, s'hagué de batejar –amb el nom d'Horacio i no d'Acracio que era com li deia sa família– i sos pares, que vivien en unió lliure, s'hagueren de casar. Compaginà l'escola amb la feina de mosso en una sabateria de senyores. Quan tenia 14 anys entrà a treballar d'aprenent en una impremta i després en un taller de rellotgeria i començà a lluitar en els moviments socials, essent testimoni de les vagues revolucionàries d'aquells anys i freqüentant la Casa del Poble de la ciutat. En 1919 patí la seva primera detenció per«possessió d'arma prohibida» i aquest mateix any entrà a formar part del grup anarquista«Los Sin Patria», on també militava Elías García Segarra. El 14 de setembre de 1920 va ser detingut amb Elías García Segarra a Bilbao i patí el seu primer tancament, tres mesos, a la presó de Larrinaga de Bilbao per«possessió d'armes» (una pistola«Star»). En 1921, novament detingut, va ser conduit pres, per decisió administrativa i sense judici, a peu per la Guàrdia Civil des de Biscaia a Sevilla (Andalusia, Espanya). Poc després el trobem a Madrid (Espanya), després d'haver-se fugat dels calabossos de Cabanillas de la Sierra (Madrid, Castella, Espanya) durant la «conducció ordinària»; però, després d'haver intentat senseèxit contactar amb Mauro Bajatierra Morán, es traslladà a València (València, País Valencià) i a Alacant (Alacantí, País Valencià), on va ser detingut arran de la l'assassinat del president del Consell de Ministres Eduardo Dato e Iradier. En aquests anys mantingué relacions amb Galo Díez Fernández, Buenaventura Durruti Domínguez, Joan García Oliver i Ángel Pestaña Núñez, entre d'altres. En 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a París (França), on s'oposà a les tesis insurreccionalistes de García Oliver i la idea de crear una aliança revolucionària contra la dictadura; no obstant això, el 6 de novembre de 1924 participà en l'intent d'aixecament de Bera (Navarra). Entre 1929 i 1930 va estar pres a la Península i retornà a França fins l'agost de 1931, que en retornà. En 1932, com a obrer de la construcció i «anarquista pur», s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es mostrà contrari a la pràctica insurreccionalista propiciada per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest mateix any entrà com a redactor del periòdic CNT i realitzà, convidat pel Partit Comunista Espanyol (PCE), un viatge amb tres delegats més a la URSS, sobre el qual va publicar l'any següent el fullet crític Facetas de la URSS. Instrucció, justícia, higiene, prisiones (Impresiones de un anarquista que vivió un mes en Rusia), amb pròleg d'Isaac Puente. El setembre de 1932 va fer mítings, amb altres companys (Miguel Abós Serena, Acracio Bartolomé Díaz i José Villaverde Velo) a la Corunya (la Corunya, Galícia) i el novembre a Gijón (Astúries, Espanya). En 1933 fundà i dirigí els quatre números del periòdic bilbaí La Voz Proletaria i l'abril de 1934 presidí l'assemblea de vaguistes saragossana. En aquest 1934 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT i participà en la Revolució d'Octubre a Astúries, encara que es mostrà contrari a l'aliança entre la CNT i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Entre 1935 i 1936, en substitució de Miguel Yoldi Beroiz, fou secretari del Comitè Nacional de la CNT. En el IV Congrés Nacional Extraordinari de la CNT de maig de 1936, que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya) i del qual va ser secretari, va ser atacat durament i presentà la dimissió, però tornà a la secretaria entre setembre i novembre de 1936. Passà vuit mesos empresonat a Bilbao per les seves responsabilitats en la revolució asturiana. Quan esclatà la guerra civil, representà la CNT (Sanitat) en el Comitè Provincial de Defensa de Biscaia i l'agost de 1936 redactà la Carta del combatiente, reglament militar dels milicians de la CNT del País Basc. Després marxà cap a Madrid per a fer-se càrrec de la secretaria general del Comitè Nacional de la CNT. El 18 d'octubre de 1936, en una reunió amb Francisco Largo Caballero, president del Consell de Ministres de la II República espanyola, es mostrà contrari a l'abandó de Madrid davant l'avanç feixista, però, alhora, va pressionar Joan García Oliver i Frederica Montseny Mañé a fi i efecte que el moviment llibertari s'integrés en el Govern republicà. El 18 de novembre de 1936 abandonà la secretaria del Comitè Nacional de la CNT, segons uns, destituït en el Ple celebrat a València i, segons altres, per a evitar les seves responsabilitats en l'abandó de Madrid. A partir d'aquí fou polèmic abanderat de les posicions polítiques i revisionistes dins del moviment llibertari, entrevistant-se amb polítics (Francisco Largo Caballero i Manuel Azaña Díaz) i expressant les seves posicions en diverses reunions i plens confederals. El novembre de de 1936 representà el Comitè Peninsular de la FAI en l'assemblea de Barcelona que confirmà l'entrada en el Govern republicà i en el Ple de Regionals de la CNT d'aquell mateix mes va ser titllat de«traïdor i liquidacionista», però a finals d'aquell mateix mes va ser nomenat director de Comerç Exterior del ministeri de Comerç presidit per Juan López Sánchez. El setembre de 1937 representà Catalunya en el Ple de Regionals, on amb David Antona Domínguez, Joan García Oliver i Carlos Zimmermann, redactà un dictamen«liquidacionista». Entre el 6 i el 17 de desembre de 1937 encapçalà la delegació confederal (David Antona Domínguez, Marià Rodríguez Vázquez, Helmut Rüdiger, Josep Xena Torrent, etc.) al Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París (França), on justificà el «governamentalisme» cenetista i on va ser nomenat secretari en substitució de Pierre Besnard. El 6 de gener de 1938, en nom del Comitè Peninsular de la FAI, va fer a Barcelona la conferència«Problemas planteados en el Pleno Económico de la CNT». L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari de Sanitat del ministre d'Instrucció Pública i Sanitat del Govern de la II República espanyola Segundo Blanco González. Encara que membre de la Comissió Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, que s'encarregà de dirigir la «política anarquista» durant la guerra, l'abril de 1938 s'oposà a la creació del comitè executiu de Joan García Oliver –també s'oposà, just acabada la guerra, a la creació del Partit Obrer del Treball (POT), encapçalat per García Oliver, tot argumentant «inoportunitat». El setembre de 1938 va ser nomenat delegat pel Comitè Nacional de la CNT al Congrés de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i en el Ple confederal d'octubre de 1938 delegat per al Congrés de l'AIT. En aquell moment, donant per perduda la guerra, s'oposà a la resistència i en el Ple del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'octubre de 1938 es mostrà partidari que la FAI es convertís en un partit polític, tesi que ja havia exposat en la revista Timón i en un cicle de conferències a la Casa CNT-FAI de Barcelona, alhora que reivindicava el politicisme i el reformisme. Presidí el Comitè d'Enllaç entre la CNT i la UGT, marcadament estalinista, i demanà engegar negociacions amb Francisco Franco. L'octubre de 1938 participà en el Ple de Regionals del MLE celebrat a Barcelona, on plantejà que la FAI havia de ser l'òrgan polític del moviment i que la CNT s'havia de limitar a funcions econòmiques. El 7 de setembre de 1938 fou un dels representants de la CNT a la reunió que se celebrà al domicili de Juan Negrín López amb totes les organitzacions polítiques i socials per tal d'exposar-los la situació d'aleshores. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa mare i sa companya. S'establí a Meaux (Illa de França, França), on fou membre, sense exercir, del Consell General del MLE, creat a París aquell any. En 1945, després de la II Guerra Mundial, assistí al Congrés de París, participant en la ponència que estudià els anys bèl·lics. El maig de 1945 participà en les reunions del sector basc parisenc, que preparà la ruptura del Comitè Regional del Nord. L'estiu de 1945 formà part del Comitè Regional del Nord i va fer mítings (Tolosa, Tarba, Albi, etc.). Posteriorment entrà a formar part de la fracció «Pro Espanya» i mantingué tesis i activitats clarament col·laboracionistes. Entre setembre de 1945 i febrer de 1947 fou ministre d'Obres Públiques del Govern republicà de l'exili encapçalat per de José Giral Pereira. El gener de 1946 signà el document «Por la unidad del Movimiento Libertario en Francia». El 23 de gener de 1948 signà la proposta de creació del Partit Llibertari (PL), que finalment no prosperà, i el març d'aquest mateix any també signà la carta«A todos los libertarios espanyoles. Dedicado especialmente a los presos», que també fou molt polèmica. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple de Regionals de la CNT, on defensà que el Comitè Nacional confederal havia de residir a França i va ser nomenat per a representar la Regional en el consell assessor polític de la fracció reformista. A patir de 1950 es va marginar una mica, rebutjà la tàctica cincpuntista i abandonà les lluites orgàniques, lliurant-se a la seva feina de pintor en la construcció i a tasques intel·lectuals teòriques tendents a la renovació de l'anarquisme i a l'escriptura, obres que han quedat gairebé totes inèdites (¡Ananké!, Gobierno vasco. Algunos antecedentes para el libro blanco de Euskadi-Norte CNT,Problemas planteados en la Casa CNT-AIT de Barcelona el 6-1-1938, Semblanza y personalidad de Galo Díez, Señoritos,Los utopistes, Los vaniloquios, etc.). Entre 1957 i 1972, any de la seva jubilació, es dedicà a fer classes d'espanyol. Durant els últims anys de sa vida gairebé no sortí de casa seva. Trobem col·laboracions seves en diverses publicacions periòdiques, com ara Boletín del Gobierno Republicano en Exilio, CNT,Cultura y Acción, España Libre, Exilio,Liberación, Península, Revolución Española, Solidaridad Obrera, Timón,La Voz Confederal, etc.És autor d'El movimiento libertario y sus necesidades urgentes (sd), Anarcosindicalismo. Cómo afianzaremos la revolución (1932),Facetas de la URSS (1933), Los problemes de la revolución española (1933), El anarquismo español en la lucha política (1946), Marxismo y socialismo libertario (1947), Anarquismo relativo. Crítica de los hechos y sugestiones revisionistes (1948), Posibilismo libertario (1966), etc. Horacio Martínez Prieto va morir el 26 d'abril de 1985 a l'Hospital Henri-Mondor de Créteil (Illa de França, França) d'un pneumotòrax espontani i fou enterrat quatre dies després al cementiri de Valenton (Illa de França, França). En 1969 son fill César Martínez Lorenzo publicà el llibre Les Anarchistes espagnols et le pouvoir (1868-1969), on defensa el politicisme confederal de son pare, i que va ser ampliat en 2006 en Le mouvement anarchiste en Espagne. Pouvoir et révolution sociale; també son fill publicà la biografia Horacio Prieto. Mon père (2012).

Horacio Martínez Prieto (1902-1985)

Defuncions

Membres de la "Socialist League", entre ells William Morris i, possiblement, Tom Cantwell

- Thomas Cantwell: El 29 de desembre de 1906 mor a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Thomas Edouard Cantwell. Havia nascut el 14 de desembre de 1864 a Londres (Anglaterra). Primer va fer de cisteller i després d'impressor. Es va adherir a la «Socialist League» (Lliga Socialista), esdevenint-ne un dels responsables del Comitè Directiu durant alguns anys. En 1885 va editar, amb David J. Nicoll i William Morris, i imprimir el periòdic anarquista The Commonweal. Víctima de la repressió va ser condemnat en 1891 per un delicte de premsa. El 29 de juny de 1893 va ser detingut, juntament amb Ernest Young, també membre de The Commonweal, per repartir uns pamflets convocant a un míting per al 2 de juliol a Hyde Park contra el malbaratament de les «sangoneres reials» i cridant a la revolució. El 31 de juliol de 1894 va ser jutjat a l'Old Bailey, Tribunal Criminal Central de Londres, acusat d'«incitació a l'assassinat dels membres de la Família Reial». En aquest judici va acudir William Morris com a testimoni de la defensa, però Cantwell va ser condemnat a sis mesos de presó amb treballs forçats. Després va participar amb el grup editor del periòdic anarquista Freedom, del qual va ser un temps el seu gerent. Una part del seu arxiu de lesèpoques de la«Socialist League» i de Freedom es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Léon Bonneff

- Léon Bonneff:El 29 de desembre de 1914 mor a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey, durant la Gran Guerra, l'escriptor proletari Léon Bonneff. Havia nascut el 20 de setembre de 1882 a Gray (Franc Comtat, Arpitània). Amb son germà Maurice (1884-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la condition économique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) --monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)-- i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut mésèxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale, La Vie Ouvrière, La Bataille, L'Humanité, etc. Maurice Bonneff va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

Continua...

---

A les acaballes de la dictadura feren molt més per la llibertat i la lluita antifeixista cantants, afeccionats al teatre, segons quins escriptors, que no pas els partits polítics que, o no existien encara -el PSOE, per exemple, només començà a sortir pels diaris devers els anys 74 i 75-. Els diversos partits comunistes -barallant-se entre ells mateixos per a clarificar l'essència del marxisme-leninisme- vivien una somorta vida clandestina, amb ocasional sortides per a fer alguna pintada o repartida d'octavetes. (Miquel López Crespí)

L´antifraquisme a Mallorca en els anys 60 i 70 (I)

Actualment l'amnèsia històrica, l'oblit del passat, és el distintiu que més s'estila. Darrerament he quedat esborronat en constatar fins on arriba aquest oblit permanent i continuat dels nostres fets més recents. Parlant amb alguns joves gasetillers he comprovat que desconeixien, per exemple, l'existència de les Aules de Poesia, Teatre i Novella que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquelles Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana oferí els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc, etc).

Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d'altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren...

Pel gener de 1967 Baltasar Porcel, escrivint a La Vanguardia, explicava als lectors del Principat com era possible muntar unes activitats de categoria realment internacional. A l'article "Una gran 'Aula de Teatro'", en Porcel escrivia: "Jaime Adrover -verdadero motor del ciclo-, Bienvenido Alvárez y Jaume Vidal han cuidado el programa castellano. Josep Mª Llompart, el catalán. La Casa Regional Catalana, además del local, ha contribuido con 30.000 pesetas. La colonia catalana en Mallorca ha dado siempre, y en estos últimos años más aún, un alto ejemplo cívico. Una organización palmesana, la Obra Cultural Balear, ha aportado 9.000 pesetas más.

'El resto de dinero llegó por un procedimiento original: pintores, escultores, fotógrafos, etc., de la isla, regalaron obras suyas, que fueron vendidas en pública subasta, que agavilló 54.000 pesetas más. Periódicos locales, emisoras como Radio Popular, han cuidado del necesario eco propagandístico.

'Los temas abarcan de ayer y de hoy, desde la renaixença hasta Buero Vallejo, pasando por las piezas clásicas menorquinas del siglo XVIII y el teatro castellano de humor de la posguerra. De las charlas isleñas han cuidado, entre otros, Jaume Vidal, Gabriel Cortés, Antonio Serra, Guillem Frontera y Josep Mª Llompart. De Barcelona viajan hasta Mallorca el catedrático Antoni Comas, los críticos Jordi Carbonell y J. Ll. Marfany, los autores Joan Oliver y Manuel de Pedrolo, el director Ricard Salvat, etcétera".

En Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l'acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d'explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l'acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera "manifestació" pública contra el feixisme a Mallorca d'ençà la proclamació de l'estat de guerra per l'exèrcit aquell nefast juliol de 1936. Els agents de la Social entraven i sortien del teatret de la Casa Catalana vermells d'ira i desesperació. Un social molt conegut, per malnom li deien "El Bigotes", fins i tot s'atreví a dir "¡Despejen, despejen la sala!". Ningú no li feia cas. Ningú que no ho hagi viscut pot imaginar ara mateix l'emoció d'aquells moments, la tensió que ens dominava a tots. Jo crec que més d'un s'hagués deixat matar per defensar la llibertat d'expressió! Quan ara veiem la corrupció que ens domina (fuga de milions, comptes corrents a Suïssa, pagament de comissions illegals, etc, etc); quan constatam l'oportunisme, els milions que s'embutxaquen els comissaris i assessors al servei d'institucions i partits polítics, no podem deixar de recordar aquella època amb una certa melangia. Aleshores tot es feia per "la causa" (de la llibertat). Ningú no cobrava una pesseta per portar endavant aquelles perilloses activitats culturals. I, ben al contrari, com hem dit més amunt citant un article de Porcel, era un honor per a tothom aportar, segons les teves possibilitats obres (quadres, escultures, etc) o diners per a ajudar a aquelles autèntiques protestes cíviques i populars contra la dictadura.

Un dels punts àlgids d'aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novella, precisament quan els agents de la Brigada Social (la policia política del règim) interromperen una conferència que donava l'escriptor Antoni Serra i el detingueren.

La conferència portava per títol "La frustración en los narradores españoles contemporáneos" i parlant de la narrativa espanyola dels anys cinquanta i seixanta volia demostrar les dificultats que tenien els escriptors a causa de la situació de censura i opressió que patíem sota el franquisme. Evidentment, es tractava, més que de dir les coses, d'insinuar-les, d'aportar elements d'anàlisi per tal que el públic fes, pel seu compte, la lectura pertinent. La provocació policíaca ho impedí.

La detenció del conferenciant i d'alguns dels assistents a l'acte i la campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més importants de les Illes l'any 1968. S'ha de tenir en compte que aleshores la majoria de partits de l'oposició no existien i els comunistes només podien fer alguna pintada ocasional demanant la llibertat i l'amnistia.

A les acaballes de la dictadura feren molt més per la llibertat i la lluita antifeixista cantants, afeccionats al teatre, segons quins escriptors, que no pas els partits polítics que, o no existien encara -el PSOE, per exemple, només començà a sortir pels diaris devers els anys 74 i 75-. Els diversos partits comunistes -barallant-se entre ells mateixos per a clarificar l'essència del marxisme-leninisme- vivien una somorta vida clandestina, amb ocasional sortides per a fer alguna pintada o repartida d'octavetes. El contacte real amb les "masses" -com ens agradava etiquetar el poble aleshores-, mantenir encesa la flama tothora, era treball d'un altre tipus de gent, la majoria sense partit, però especialitzada en ordir permanentment munió infinita d'accions subversives. Entre el personal conegut i amb forta anomenada hi havia els cantants de la Nova Cançó, alguns en camí de convertir-se en els astres resplendents dels propers anys. Altres, menys famosos, també portaven amb força la lluita culturalo-política en contra de la pansida putrefacció oficial. Entre els coneguts hauríem de parlar de l'impacte que causà la cançó de Mª del Mar Bonet, "Què volen aquesta gent?". No ens podíem avenir com la podia interpretar en públic! Les actuacions dels cantants de protesta no sempre es feien al Castell de Bellver, sota l'organització de les Joventuts Musicals. Aquells autèntics líders de "masses", per no res, la majoria de vegades sense cobrar, actuaven al saló d'actes de col·legis, a la sagristia d'alguna església, dins cases particulars, a cinemes de barriades. En Guillem d'Efak va fer famosa per arreu de Mallorca, la "Cançó de Son Coletes", esdevinguda himne revolucionari. Quasi ploràvem en sentir tonades de tan forta arrel popular. La repressió feixista era blasmada públicament, sense por. Hom recordava la lluita de les Germanies i altres aspectes essencials de la nostra història. Fins i tot el folk nord-americà fa ser traduït al català i posat a disposició de la resistència. Discs amb les cançons i himnes autèntics de la guerra civil -de la part repúblicana, evidentment!- arribaven d'amagat a Mallorca. Tothom que sortia a l'estranger havia de tornar -era un deure ineludible!- amb llibres de la col·lecció "Ruedo Ibérico", "Ebro", o amb discs antifeixistes. Eren famoses les versions de La Internacional i La Varsoviana en interpretació dels Cors de la Ràdio i Televisió de la RDA. Na Miquelina Lladó musicava treballs de Josep Mª Llompart; en Toni Alomar, poemes encara no editats de Rosselló-Pòrcel; l'excel·lent pintor i escultor Gerard Mates actuava, com un Che Guevara de la cançó de protesta, per tota mena de caus.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El pasado 22 de diciembre en la página 7 de Local el “periodista”J. Gilabert de Es Diari Menorca titulaba su crónica con “El PP celebra el “error” que deja en el aire los fondos para las grandes ferias” e ilustraba la noticia con una foto en la que aparecía la diputada de Podemos, Laura Camargo, y yo mismo, brindando con una copa de cava.

Nada que ver por tanto, con las votaciones de los presupuestos. Pero al “periodista”J. Gilabert la verdad nada le importó. Ni siquiera fue capaz de llamarme para contrastar la información. Tenía una buena foto que no podía desperdiciar y solo era preciso vestirla con un artículo que, entre verdades, medias verdades y mentiras, diera el pego.

Es triste ver en qué ha acabado un diario como el Menorca, antes ejemplo de rigor y solvencia.

Anarcoefemèrides del 30 de desembre

Naixements

- Michele Centrone: El 30 de desembre de 1879 neix a Castellana di Bari (actual Castellana Grotte, Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista,  anarcosindicalista revolucionari i lluitador antifeixista Michele Centrone. Sos pares es deien Antonio Centrone i Rossa Baccarelli. Fuster de professió, quan encara era adolescent s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia) i cap al 1898 va ser perseguit per les seves activitats anarquistes. En 1903 emigrà als Estats Units. A San Francisco (Califòrnia, EUA) col·laborà en La Protesta Umana, dirigida per Enrico Travaglio, i en el periòdic Cronaca Sovversiva, publicat per Luigi Galleani. De tendència anarcoindividualista, fou membre del grup «Nihil» i gerent del seuòrgan d'expressió Nihil, que es publicà a San Francisco nou números entre el 4 de gener i el 6 de setembre de 1909. Sindicalment, ocupà càrrecs en la «Unió Llatina» de la United Brotherhood of Carpenters and Joiners of America (UBCJA, Germanor Unida de Fusters i Ebenistes d'Amèrica) i el gener de 1913 en va ser elegit secretari econòmic; també estava afiliat a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1916 va ser detingut, amb Luigi Parenti, per organitzar manifestacions a favor de Carlo Tresca i altres militants llibertaris aleshores empresonats. El 29 de setembre de 1916 va ser novament detingut amb altres vuit companys, entre ells Luigi Parenti i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per«pertorbació de la pau». Detingut el 16 de maig de 1918 per «propagandista anarquista estranger», després d'un temps reclòs a Angel Island (Califòrnia, EUA) i de gaudir de llibertat sota fiança de 2.000 dòlars, passà a Mèxic sota el nom de Francesco Paglia i retornà als EUA via Nova Orleans. Novament detingut, l'abril de 1920, juntament amb Giuseppe Ciancabilla i Luigi Galleani, va ser expulsat dels EUA i deportat a Itàlia. Entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Perseguit a Itàlia, marxà cap al Canadà amb la intenció de passar clandestinament als EUA; detingut quan intentava creuar la frontera, va ser expulsat cap a Europa i en 1924 s'instal·là a França, d'on fou expulsat el desembre de 1928. Després passà a Bèlgica –a Lieja (Valònia) freqüentà Antonio Gamberi i Nicolas Lazarevitx, entre altres exiliats–, a Suïssa i a Luxemburg, llocs on es mostrà especialment actiu en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1936 vivia a París (França) i el juliol d'aquell any formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, etc.) que des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) passà a Catalunya per lluitar contra l'aixecament feixista. S'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni, i partí cap al front d'Aragó per combatre les tropes franquistes. Ben igual que altres companys (Mario Angeloni, Fosco Falaschi, Vicenzo Perrone, etc.), Michele Centrone va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al cap la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya); fou el primer dels italians a caure. A Castellana Grotte existeix un carrer Michele Centrone. En 2012 Mario Gianfrate i Kenyon Zimmer publicaren l'assaig biogràfic Michele Centrone. Tra vecchio e nuovo mondo. Anarchici pugliesi in difesa della libertà spagnola.

Michele Centrone (1879-1936)

***

Giovanni Domaschi

- Giovanni Domaschi: El 30 de desembre de 1891 neix en una aldea a pocs quilòmetres de Verona (Vèneto, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Giovanni Domaschi, també conegut com Ciclo. Era fill d'una família pagesa pobra de vuit infants, tres dels quals moriren amb pocs anys. Quan tenia 16 anys s'afilià al «Circolo Giovanile Socialista» (Cercle Juvenil Socialista) del barri veronès de Porto San Pancrazio, on vivia sa família, però aviat es passà a l'anarquisme. Començà a treballar com a obrer mecànic als tallers dels ferrocarrils de Verona. Com a antimilitarista, refusà la crida de reclutament i fou tancat uns mesos en una presó militar abans de ser finalment llicenciat. Membre de la Cambra del Treball, a partir de 1919 fou força actiu com a militant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), per la qual cosa fou inscrit en la llista negra de la patronal. Arran del Congrés Regional de la Cambra de Treball l'octubre de 1919, en va ser elegit membre de la Comissió Executiva. El juliol de 1919 va ser empresonat per participar en una vaga general. Sense feina, obrir un taller de mecànica al barri de Veronetta, lloc on l'any següent organitzà un grup anarquista. El 21 d'abril de 1921 participà en un enfrontament armat amb un escamot feixista que intentà ocupar el barri obrer de San Stefano. Detingut amb Giuseppe Boresi --qui morirà a la garjola--, fou condemnat el 26 de maig de 1915 mesos de presó i a un any de vigilància especial. Alliberat el juliol de 1922, continuà la lluita després de la presa del poder per part de Mussolini. El febrer de 1925 realitzà un viatge a França abans de retornar a Itàlia, on entre el 28 i el 29 de juliol participà en el congrés clandestí de l'USI a Gènova. El 13 de novembre de 1926 fou novament detingut i condemnat a cinc anys de presó. Transferit a Favignana, l'abril de 1927 fou internat a l'illa de Lipari on conegué sa futura companya, Maria Ciarravano. En aquesta època llançà una cridà a la unitat de tots els anarquistes enfront de la situació política. Aconseguí mantenir una correspondència clandestina amb els companys de Verona, com ara Achille Marinoni a qui indicarà el lloc d'una caixa de granades amagades al seu taller. El 21 de juliol de 1928, disfressat de capellà, aconseguí fugir amb altres companys antifeixistes (Mario Magri, Giovanni Battista Canepa i Alfredo Michelagnoli), però fou enxampat dos dies després i condemnat a quatre mesos suplementaris per un tribunal de Messina. El novembre de 1928 el Tribunal Especial de Roma, on havia estat transferit, el va condemnar a 15 anys per«activitats subversives contra el règim». La resta de condemnats en aquest procés foren Achille Marinoni, Umberto Bonetti, Giovanni Bercelli i Giovanni Braida. El gener de 1929 fou retornat a Messina per un procés d'apel·lació referent a la seva evasió de Lipari. El 16 de febrer de 1929, amb Antonio Spangaro, aconseguí novament fugir de la presó de Messina, però fou detingut tres dies després i condemnat a una pena suplementària de tres anys. Internat a Fossombrone, en 1932 organitzà una manifestació en ocasió del Primer de Maig. Aleshores fou transferit a Piacenza, on preparà una nova evasió. Un cop els seus projectes foren descoberts, fou traslladat a Roma. En 1936, en expirar sa pena, fou enviat primer a l'illa de Ponça, el juliol de 1939 a Ventotene i, finalment, després de la caiguda del govern de Mussolini, al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, d'on en 1943 aconseguí sortir. De bell nou a Verona, s'integrà en la resistència en un grup de partisans anarquistes i fou un dels representants del moviment llibertari en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). El 14 de juliol de 1944 fou capturat amb altres antifeixistes per la Brigata Nera (Brigada Negra) feixista que el torturaren durant 20 dies i li arrabassaren una orella. Lliurat a les SS alemanyes, fou deportat el 7 de setembre de 1944 amb altres membres del CLN al camp de concentració bavarès de Flossenbürg i el 7 d'octubre al de Dachau. Giovanni Domaschi, amb el número de matrícula 116.381, va morir el 23 de febrer de 1945 al camp d'extermini de Dachau (Baviera, Alemanya). Després de l'Alliberament, el grup llibertari de Verona animat per Randolfo Vella portava el nom de Domaschi.Des de 1990 existeix a Verona una«Biblioteca Giovanni Domaschi. Spazio culturale anarchico». En 2007 es van publicar les seves memòries Le mie prigioni e le mie evasioni. Memorie di un anarchico veronese dal carcere e dal confino fascista, a cura d'Andrea Dilemmi. Els seus papers es troben dipositats a l'«Istituto veronese per la storia della Resistenza e dell’età contemporanea» i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Giovanni Domaschi (1891-1945)

***

I Congrés de la FAI (Carrara, 15-19 de setembre de 1945). Marcello Bianconi, quart per la dreta. A la seva dreta Ugo Fedeli. A la gatzoneta Ugo Mazzucchelli

- Marcello Bianconi: El 30 de desembre de 1898 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el mecànic i propagandista anarquista i anarcosindicalista Marcello Bianconi. Sos pares es deien Alfonso Bianconi i Aldina Argia. El març de 1900 sa família es traslladà al barri genovès de Pontedecimo, on després de assistir a classes elementals abandonà l'escola i es posà a treballar en una fàbrica. De ben jovenet es mostra actiu en els cercles subversius i va ser fitxat com a«comunista». En aquests anys formà part dels «Arditi del Popolo» del barri genovès de Sestri Ponente, amb Elio Caviglia, Francesco Costa, Angelo Dettori, Giuseppe Giacobbe, Emilio Grassini, Giovanni Mariani, Gino Monti, Pierino Pesce, Giacomo Pizzorno, Edmondo Sighicelli, Carlo i Dante Stanchi. El 2 de maig de 1922 va se condemnat a 18 mesos de presó pel Tribunal Militar de Venècia (Vèneto, Itàlia) per delictes (insubordinació, amenaces i atac contra un superior) comesos durant el servei militar. Apallissat en diferents ocasions pels escamots feixistes, a finals de 1924, es va veure obligat a passar clandestinament a França. S'establí a Villeurbanne (Lió, Arpitània), on entrà en contacte amb militants del grup anarquista lionès«Sacco i Vanzetti», destacant, segons la policia, «per la violència de les seves accions i per la seva activa propaganda». En aquesta època va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. El desembre de 1925 es casà amb Pierina Coda i dos anys després nasqué son fill Enzo. Durant tota la seva permanència a França mantingué estrets contactes amb els companys de l'exili polític (Antonio Silvio Casella, Giulio Conte, Ennio Mattias, Attilio Scarsi, Egisto Serni, Dante i Roberto Stanchi, etc.) i desenvolupà un intensa tasca propagandística en els cercles de l'emigració antifeixista. Per la seves activitats, va ser expulsat de França i el 4 de novembre de 1931 va ser detingut per violació del decret d'expulsió. Un cop lliure passà a Bèlgica, primer a Brussel·les i després a Lieja, on continuà la seva incansable activitat propagandística i es relacionà amb destacats anarquistes (Hem Day, Mario Mantovani, Pasquale Rusconi, Pietro Sini, etc.). Posteriorment retorna una temporada a Lió, on restava empresonat l'anarquista Eugenio Nastini, però en 1934 el trobem de bell nou a Bèlgica, on va ser fitxat com a actiu distribuïdor del periòdicIl Risveglio Anarchico. En 1935, de bell nou a França, entre l'1 i el 2 de novembre assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Carlo Frigerio, Giuseppe Mariani i Umberto Marzocchi. El desembre de 1936 va anar a lluitar a la guerra d'Espanya, d'antuvi en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i després en la Divisió«Garibaldi», caient ferit en els combats d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Arran dels «Fets de Maig» de 1937 i la repressió estalinista, retornà a Bèlgica i s'instal·là a Brussel·les, on participà activament en la solidaritat amb els combatents antifranquistes juntament amb altres companys (Azelio Bucchioni, Mario Mantovani, Antonio Moscardini, etc.). El 8 de juliol de 1938 va ser detingut en possessió d'armes i empresonat tres mesos. Un cop purgada la pena, va ser expulsat de Bèlgica i se li va perdre el rastre. Segons el Ministeri d'Exteriors, s'embarcà a Anvers (Flandes) cap a Mèxic. El setembre de 1939 es va confirmar la seva inscripció en la registre de fronteres amb l'ordre de detenció. L'octubre d'aquell any el trobem de bell nou a Bèlgica i demanà al consolat italià el visat per a retornar a Itàlia, via Alemanya. El març de 1940 partí de Bèlgica i es traslladà a Alemanya, primer a Colònia i després a Frankfurt. El 21 de març de 1942 va ser detingut per la policia alemanya i, amb una ordre d'expulsió del país, lliurat l'1 de juny de 1942 a la policia italiana, que el va detenir i li va assignar quatre anys de confinament a l'illa de Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser internant per ordre del Govern de Pietro Badoglio, juntament amb altres anarquistes (Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Onofrio Lodovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.), al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), distingint-se en la lluita dels interns per aconseguir l'alliberament. A finals de 1943 retornà a Gènova i s'integrà amb altres companys en la lluita partisana, entrant a formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Pontedecimo com a representant comunistallibertari. Buscat per les tropes de la República Social Italiana (RSI), fugí a les muntanyes per evitar la captura. De bell nou a Gènova l'abril de 1945, participà, juntament amb son fill Enzo, també anarquista, en la insurrecció de la ciutat. Després de la II Guerra Mundial fou un dels membres destacats dels grups anarquistes de la Val Polcevera (Ligúria, Itàlia) i milità en la Federació Comunista Llibertària (FCL). Força actiu sindicalment, va ser un dels membres més destacats del grup anarquista de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball) i fou secretari del Sindicat Provincial de Descarregadors del port de Gènova. Gran organitzador, promogué la constitució del Comitè de Defensa Sindical (CDS) del sector ferroviari i participà en actes contra el desmantellament de la indústria pesada genovesa. Com a delegat del CDS, juntament amb Gaetano Gervasio, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Lorenzo Parodi, Attilio Sassi i Stefano Vatteroni, formà part del Comitè Nacional de la CGIL i participà en els seus tres primers congressos. A començament dels anys cinquanta, juntament amb anarquistes «confederals» (Pietro Caviglia, Wanda Lizzari, etc.), polemitzà amb el grup de companys genovesos (Antonio Andrea Dettori, Cristoforo Piana, Francesco Rangone, etc.) que s'esforçà per reconstruir la Unió Sindical Italiana (USI). El novembre de 1959 assistí com a testimoni de descàrrec en el judici celebrat a Gènova contra els anarquistes Gaetano Busico, Eugenio De Lucchi, Gaspare Mancuso i Vincenzo Toccafondo, acusats d'un atemptat contra el consolat espanyol a Gènova del 8 de novembre de 1949. Militant actiu de la Federació Anarquista de Ligúria (FAL), assistí a gairebé totes les reunions i congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de després de la guerra. Marcello Bianconi va morir el 13 de setembre de 1959 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

***

Nisse Lätt (1936)

- Nisse Lätt:El 30 de desembre de 1907 neix a Södermanland (Suècia) el militant, agitador i periodista anarquista i anarcosindicalista Nisse Lätt, també conegut com Nils Lätt o Nils el Rojo (pel color dels seus cabells). Es va criar en una granja a Södermanland i quan tenia 15 anys s'enrolà en la marina mercant, s'afilià a l'organització anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i començà a aprendre l'esperanto. A començaments de la dècada dels trenta, arran d'una escala marítima, va fer contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Bilbao (Biscaia, País Basc). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, el gener de 1937 creuà els Pirineus i a Barcelona es posà al servei del moviment llibertari català. Després s'allistà en el Grup Internacional de la Columna Durruti i marxà cap al front d'Aragó. A mitjans d'abril de 1937 fou ferit greument a Santa Quiteria (Osca) per l'esclat d'una granada i perdé l'ull esquerre. Després de la seva recuperació en un hospital militar de Tarragona no pogué reincorporar-se al front i s'integrà en un col·lectivitat agrícola de Favara de Matarranya. En 1938 tornà a Suècia i publicà el fullet Som milisman och kollektivbonde i Spanien, on explicà les seves experiències de milicià i col·lectivista a la Revolució espanyola. En aquests anys treballà en diversos oficis (forestal, construcció, etc.) i milità en la SAC de Göteborg, essent conegut per la seva tasca de difusió del pensament anarquista venent diaris i llibres del moviment. En 1945 publicà el llibre Havest arbertare, sobre la seva experiència en la marina mercant. A finals dels anys quaranta començà a col·laborar en Syndikalismen, òrgan de la SAC. Durant els anys cinquanta s'oposà a la línia reformista seguida per aquesta organització sindical. En els anys setanta edità la revista anarquista Brand. La seva casa de Göteborg es convertí en lloc de reunió de militants anarquistes i anarcosindicalistes. Entre 1972 i 1975 traduí al suec el llibre La CNT en la Revolución española, de Josep Peirats. Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 participà en les«Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona, organitzades per la CNT, per diversos ateneus llibertaris barcelonins i per la revista Ajoblanco. Nisse Lätt va morir el 14 de gener de 1988 a Göteborg (Västra Götaland, Suècia). Pòstumament, en 1993, s'edità el llibre En svensk anarkist berättar. Minnesbilder ur Nisse Lätts liv som agitator och kämpe för de frihetliga idéerna (Un anarquista suec parla. Records de la vida de Nisse Lätt, agitador i lluitador per les idees llibertàries), autobiografia i testament polític que havia escrit en 1982.

Nisse Lätt (1907-1988)

***

Isabel Mesa Delgado en els anys trenta

- Isabel Mesa Delgado: El 30 de desembre de 1913 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Isabel Mesa Delgado, que va fer servir el pseudònim Carmen Delgado Palomares en la clandestinitat. Filla d'una família obrera de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser neboda neta del tipògraf i destacat internacionalista socialista José Mesa Leompart. Quan tenia 11 anys començà a treballar com a costurera. En 1928, amb sa família, marxà a Ceuta, on s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Federació Local de la CNT i a l'Ateneu Llibertari de la ciutat, on s'encarregava de la biblioteca. Participà en la creació del Gremi de l'Agulla cenetista, obtenint el carnet número 1. Durant una vaga a l'Almadraba de Ceuta, en la qual l'empresa havia portat enganyades dones magribines que cobraven menys de la meitat que les espanyoles, aconseguí que les primeres se sumessin a la vaga i aconseguiren millores per ambdós col·lectius. En 1934 morí son pare i durant una temporada milità en les Joventuts Llibertàries de Tetuan, que funcionaven disfressades de societat esperantista, fins a la seva expulsió per les seves activitats llibertàries. De bell nou a Ceuta, en 1936 mantingué correspondència amb el grup fundador de la revista Mujeres Libres. Amb l'aixecament feixista d'aquell any, ajudà molts companys a fugir i l'octubre aconseguir passar a la Península, amb 12 homes, amb l'últim falutx que hi sortí i arribar a Màlaga, a través de Marbella i d'Estepona; després arribà a València per Adra, Almeria i Cartagena. Des del febrer de 1937 treballà d'infermera a diferents hospitals valencians (Gandia i Torres de Quart). El setembre de 1937 participà a València en el congrés de constitució de la Federació Nacional de «Mujeres Libres» i ajudà a la propagació d'aquesta organització, amb Lucía Sánchez Saornil, Pura Pérez Benavent, Amelia Torres Maeso i altres companyes. Fou secretària de l'Agrupació Local de València de«Mujeres Libres» i representà aquesta organització en el Comitè Nacional de la CNT i en el Ple de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'agost de 1938 a València. En 1938, com a representant del Sindicat del Vestir de la CNT, ingressà en l'Institut Obrer de València (IOV). Quan les tropes feixistes arribaren al País Valencià intentà fugir per Alacant cap a Algèria, però com que no arribava cap vaixell fugí a peu cap a Almeria i després a Màlaga. En aquesta ciutat, en 1941, creà amb altres companys el periòdic clandestí El Faro de Málaga. Descoberta per la policia, fou processada en rebel·lia i condemnada a dues penes de mort. Mai detinguda, aconseguí eludir la presó i la mort gràcies a l'ús d'un nom fals (Carmen Delgado Palomares). En 1942 participà a Màlaga en la gestació, amb altres companyes anarquistes, de la Unión de Mujeres Demócratas, organització clandestina de suport a les persones preses i ses famílies. Aquesta militància es realitzà coordinada amb la inseparable Angustias Lara (Maruja Lara), amiga des de 1937, amb qui muntà un quiosc i a la rebotiga del qual distribuïen premsa anarquista. En 1956 va ser detinguda i torturada durant vuit dies per la policia franquista a la comissaria del carrer Samaniego de València. A partir de 1975, en morir en dictador, intervingué en multitud d'activitats organitzades pels col·lectius llibertaris valencians (Libre Studio, Ràdio Klara, Ateneu «Al Margen», Federació de Pensionistes de la CNT, Dones Lliures, Fundació Salvador Seguí, etc.). En 1996 va rebre un homenatge organitzat per la Confederació General del Treball (CGT). En 1997 col·laborà en el periòdic El Noi. Isabel Mesa Delgado va morir el 25 de febrer de 2002 a València (País Valencià) i fou inhumada embolicada amb la bandera confederal als sons d'A las barricadas.

Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

***

Rafael Melendo Erviti

- Rafael Melendo Erviti: El 30 de desembre de 1916 neix el militant anarquista i resistent antifranquista Rafael Melendo Erviti. Barber de professió, durant els anys quaranta fou un dels guies encarregats de passar pels Pirineus els perseguits i fugats d'una banda a l'altra de la frontera, enquadrat en la Xarxa d'Evasió encapçalada per Francisco Ponzán Vidal que treballava alhora amb la Resistència francesa i el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El novembre de 1943, durant la detenció a Tolosa de Llenguadoc per la Gestapo d'Elisa Ruiz Garrido (La Maña), col·laboradora de Ponzán, on Rafael Melendo vivia, aconseguí fugir saltant per una finestra sota els trets dels nazis que no aconseguiren ferir-lo. Sa companya fou Margarita Navascués Ventura (La Melera), afusellada a Saragossa (Aragó, Espanya).  Rafael Melendo Erviti va morir en 1980 a Novillas (Saragossa, Aragó, Espanya).

Defuncions

Práxedis G. Guerrero

- Práxedis Gilberto Guerrero: El 30 de desembre de 1910 mor a Janos (Chihuahua, Mèxic) el periodista, escriptor i revolucionari llibertari José Práxedis Gilberto Guerrero Hurtado. Havia nascut el 28 d'agost de 1882 a Los Altos de Ibarra (Léon, Guanajuato, Mèxic). Sisè fill d'una família de terratinents (José de la Luz Guerrero i Fructuosa Hurtado) de Guanajuato, va estudiar secundària i va treballar d'obrer. En 1899 va enviar els seus primers articles als periòdics El Heraldo Comercial i El Despertador. En 1901, Filomena Mata el va nomenar corresponsal del Diario del Hogar. Aquell mateix any es va integrar en la Segona Reserva de l'Exèrcit, on va assolir el grau de subtinent de cavalleria. En 1903 va començar a llegir periòdics de l'oposició, com ara El Demófilo i El Hijo del Ahuizote; també coneix autors anarquistes. Després que l'exèrcit desparés contra una manifestació de liberals a Monterrey, va renunciar al seu càrrec en la reserva. En 1904 es va traslladar als Estats Units i va treballar d'obrer en una mina a Denver (Colorado). En 1905 va viatjar a San Francisco (Califòrnia) i va editar el periòdic Alba Roja --possiblement els germans anarquistes Flores Magón van conèixer allà la publicació. El maig de 1906 va ser visitat per Manuel Sarabia i el va convidar a participar en l'anarquista Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), de la qual arribarà a ser secretari. El 3 de juny de 1906 va fundar la Junta Auxiliar «Obreros Libres» en una mina de Morenci (Arizona), adherida a la JOPLM. Va obtenir fama com a periodista opositor a la dictadura de Porfirio Díaz, editant els periòdics Alba Roja (1905), Revolución (1908) iPunto Rojo (1909), que va arribar a publicar setmanalment 10.000 exemplars a El Paso (Texas) i des d'on es feia una crida a la vaga general revolucionària; també va col·laborar en Regeneración, editat pels germans Flores Magón. Va estar afiliat al Partit Liberal Mexicà (PLM) i va lluitar en les seves campanyes militars. En setembre de 1910 es van publicar enRegeneración tres episodis revolucionaris esdevinguts en 1908, on Guerrera narra les incursions dels guerrillers llibertaris del PLM als poblats de Las Vacas (avui Acuña), Viesca i Palomas, amb la finalitat d'engegar una revolució social que s'escampés a tota la República mexicana. Els liberals que inicialment havien planejat aixecar-se en armes el 16 de setembre de 1910 van decidir esperar i començar la insurrecció el 20 de novembre, com assenyalava el Pla de San Luis redactat per Francisco Indalecio Madero, a fi d'aconseguir un major impuls, però deslligant-se dels objectius polítics maderistes. Guerrero, qui havia estat nomenat Cap d'Operacions de l'Exèrcit Llibertari Mexicà en la República mexicana, va decidir organitzar pel seu compte un grup armat a El Paso (Texas) per internar-se a Mèxic, encara que amb la desaprovació de la Junta Organitzadora del PLM, que el requeria com a organitzador i escriptor. El 22 de desembre uns 30 insurgents magonistes avancen d'El Paso a Ciudad Juárez, assalten la hisenda de Cruz González, prenen el tren mixt i destrueixen els ponts al seu pas mentre es dirigeixen cap al sud. A Estación Guzmán se'ls van afegir altres 20 guerrillers i es van encaminar cap a El Sabinal. El 25 tornen a Estación Guzmán i s'hi divideixen en dues partides, una dirigida per Prisciliano Silva i altra per Práxedis Guerrero. Aquest prendrà el poblat de Corralitos el 27 de desembre i l'endemà va reclamar la rendició de Casas Grandes sense èxit. La nit del 29 de desembre ataca Janos i a l'endemà la plaçaés presa pels rebels; aquest mateix dia Práxedis Guerrero mor en circumstàncies no gaire clares. Existeixen almenys tres versions diferents sobre la mort de Guerrero: Ethel Duffy Turner afirma que va ser a causa d'una bala accidental d'un company que el va confondre amb un espia en entrar Guerrero a una barraca per fer un reconeixement; Martínez Nuñez parla que Guerrero va rebre un tret a l'ull dret quan va pujar a una terrassa per contrarestar un atac dels soldats federals; Enrique Flores Magón, per la seva part, sosté que Guerrero exposava a la població els ideals del PLM quan de sobte va caure mort amb un tret al front. Les autoritats mexicanes han «recuperat» la figura de Práxedis Guerrero i l'han aixecat a «heroi nacional». Des de desembre de 1933 l'antiga població de San Ignacio (Chihuahua, Mèxic), situada a la frontera amb els Estats Units, porta el nom de Práxedis Gilberto Guerrero.

Práxedis Gilberto Guerrero (1882-1910)

***

Necrològica de Pedro Molina Tomás apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de febrer de 1964

- Pedro Molina Tomás: El 30 de desembre de 1963 mor a París (França) l'anarcosindicalista Pedro Molina y Tomás. Havia nascut el 30 de novembre de 1901 a Jumilla (Múrcia, Espanya). Quan era molt jove emigrà amb sos pares i sos tres germans a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Obrer tintorer, s'afilià ràpidament al Sindicat Fabril i Tèxtil de Badalona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dècada dels vint participà en les lluites contra els pistolers del Sindicat Lliure i en un atemptat contra el patró Sierra a Barcelona, fet pel qual va ser jutjat i condemnat a set anys de presó. Durant elsúltims anys de la dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la CNT. Després de la proclamació de la II República espanyola, col·laborà en el periòdic La Colmena Obrera (1931-1932) de Badalona. El 29 d'abril de 1932, quan ocupava el càrrec de comptador del Sindicat Fabril i Tèxtil de Badalona de la CNT, va ser detingut arran de la clausura governativa de la seu d'aquest sindicat. Fou un dels protagonistes del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Badalona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, sembla que fou un dels fundadors de la«Columna de Ferro». Amb Josep Costa Font, participà en els «Fets de Maig» de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Amb Marco, Ruches i Emili Vivas Blanco, fou un dels primers a reorganitzar la CNT a la zona de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Entre l'1 i el 12 de maig de 1945 assistí al Congrés de Federacions Locals de la CNT que se celebrà a París. El novembre de 1957 va ser nomenat en el VI Ple Nacional membre del Comitè Nacional de la CNT«possibilista». Malalt durant els seusúltims tres anys de sa vida, Pedro Molina Tomás va morir el 30 de desembre de 1963 a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França) i fou enterrat el 4 de gener de 1964 al cementiri de Thiais (Illa de França, França).

Pedro Molina Tomás (1901-1963)

***

Jesús González Malo

- Jesús González Malo: El 30 de desembre de 1965 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista i naturista Jesús González Malo. Havia nascut el 9 d'agost de 1913 a Santander (Cantàbria, Espanya) en una família humil. Durant la dictadura de Primo de Rivera col·laborà en la Casa del Poble de Gijón. A partir de 1929 col·laborà en la revista anarconaturista barcelonina Naturismo i defensà un naturisme integral on l'anarquisme era la meta, el sindicalisme el mitjà col·lectiu per a conquistar aquest objectiu i el naturisme el mitjà de perfecció individual indissoluble per a assolir el comunisme llibertari. En 1930 creà el Grup Naturista de l'Ateneu Obrer de Santander, afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malgrat el seu anarcosindicalisme, durant els anys republicans presidí el Sindicat de Treballadors del Port de Santander, adscrit a la Federación Obrera Montañesa (FOM) de la Unió General de Treballadors (UGT). Quan es produí el cop d'Estat feixista del 18 de juliol de 1936 jugà un paper important en el control sindical càntabre ja que fou l'encarregat de l'organització militar dels obrers santanderins gràcies a un conveni de col·laboració signat el 27 de juliol de 1936 a la Casa del Poble de Santander entre la FOM-UGT i la Federació Local de Sindicats de la CNT de Santander que donà lloc a la creació d'un Comitè Intersindical. El 25 de juliol de 1936 dirigí la presa, amb un grup d'obrers del moll, del«Cuartel del Alta» de Santander. Després fou nomenat director del Secretariat de Milícies del Comitè de Defensa (comissari general de Guerra) i encarregat de les Milícies de Reraguarda, càrrecs dels quals dimití el novembre de 1936 en oposició a la integració de les milícies en l'Exèrcit Republicà. El 6 d'agost de 1936 havia dirigit una expedició miliciana que penetrà al Seminari Pontifici de Comillas (Cantàbria) i detingué 33 professors, 80 alumnes i 25 membres de les Joventuts Catòliques, que s'hi trobaven seguint uns cursets d'estiu, sota l'acusació d'estar en possessió d'una emissora de ràdio amb la qual escoltaven les notícies faccioses i de llums amb les quals feien senyals al vaixell feixista de guerra Cervera. El 21 de novembre de 1936, en una reunió celebrada al Gran Cinema de Santander, s'enfrontà a l'Executiva de la FOM-UGT quan proposà la creació d'un Consell Provincial d'Economia que s'encarregués del sistema productiu regional, establint-se la sindicació forçosa dels treballadors, la substitució de la representació política municipal i d'altres corporacions per la representació sindical, i l'establiment d'una setmana laboral de 36 hores amb la incorporació de la dona al treball. Com a conseqüència d'aquest enfrontament, el febrer de 1937 el Sindicat de Treballadors del Port de Santander fou expulsat de la FOM-UGT i s'adscrigué a l'anarcosindicalisme. Des d'aquesta data col·laborà amb el govern provincial, però des de posicions marcadament llibertàries, encarregant-se d'organitzar l'evacuació marítima de Santander quan aquesta ciutat va caure en mans feixistes el 29 d'agost de 1937. Amb el triomf franquista, passà a França i el juliol de 1939 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), amb sa companya Carmen Aldecoa –professora de literatura a l'Institut Santa Clara de Santander i durant 21 anys a la Universitat de Nova York i a Connecticut; a més de membre de l'«Spanish Refugee Aid», fundació d'ajuda als refugiats espanyols a França; i autora de Del sentir y del pensar (1957), assaigs sobre escriptors espanyols contemporanis. A Nova York encapçalà la Subdelegació de la CNT escindida, càrrec del qual dimití en 1946. Participà activament en la Lliga de Mutilats de Guerra; en el Comitè d'Ajuda als Refugiats; en les Societats Hispanes Confederades (SHC) dels EUA, de les quals fou vicesecretari, i en el seu òrgan d'expressió España Libre, que dirigí a partir de 1961 i fins a la seva mort. Col·laborà amb la Unió de Treballadors de l'Automòbil dels EUA –per aquesta tasca va ser condecorat pel president d'aquest sindicat Walter Reuter en nom dels treballadors nord-americans– i amb l'organització sindical de treballadors del moll novaiorquesa. En l'exili mantingué posicions contràries a l'immobilisme, però s'oposà a la participació en política dels llibertaris. Durant els anys seixanta sembla que va fer costat l'Aliança Sindical Obrera (ASO) des de les SHC. Freqüentà la tertúlia de la tavern de la 106 i Broadway de Nova York, on assistien Odón Betanzos Palacios i Víctor Fuentes, entre d'altres, i fouíntim amic de Rudolf Rocker. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acción Social Obrera,¡Asturias!, CNT,CNT del Norte, Comunidad Ibérica, Cultura Proletaria, España Libre, Ibérica,Naturismo, El Sol. Periódico para-médico independiente,Solidaridad Obrera, etc.És autor de La guerra en España. ¡Basta! (1938), Carta abierta a la comarcal montañesa (1947), Dictamen sobre modalidades constructivas del sindicalismo revolucionario (1947), La incorporación de las masas (1952), Por los fueros del anarcosindicalismo. Contra «políticos y puritanos» (1956), Raíz y trascendencia del anarquismo español (1963, crítica a les tesis d'Americo Castro), entre d'altres. Documentació seva es troba dipositada l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Nicola Palmiotti davant ca seva a Ururi (1959)

- Nicola Palmiotti: El 30 de desembre de 1969 mor a Ururi (Molise, Itàlia) l'anarquista Nicola Umberto Palmiotti. Havia nascut l'11 de novembre de 1895 a Ururi (aleshores pertanyia als Abruços, Itàlia). Des d'adolescent milità en el moviment anarquista. Emigrà cap als Estats Units d'Amèrica per no participar en la Gran Guerra. Als EUA col·laborà amb Luigi Galleani, amb qui fou perseguit per les autoritats, jutjat i condemnat. Empresonat en nombroses ocasions, cap al 1920 tornà a Itàlia, ja que les autoritats el volien implicar en el procés contra els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. A la seva localitat natal milità en el moviment anarquista. Organitzà els treballadors, muntà vagues i promogué l'agitació, fets pels quals fou processat en nombroses ocasions, condemnat i empresonat. Després de la II Guerra Mundial, participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i es caracteritzà per promoure la propaganda i la premsa llibertària.

Continua...

---

Madrid 32ª Parte - Centro de Exposiciones de Arthemisia (Palacio de Gaviria) (España)

«Entrada» Centro de Exposiciones de Arthemisia (Palacio de Gaviria) c/ Arenal Barrio: Sol Distrito: Centro	«Galería superior» Centro de Exposiciones de Arthemisia (Palacio de Gaviria) c/ Arenal Barrio: Sol Distrito: Centro	«Escalera» Centro de Exposiciones de Arthemisia (Palacio de Gaviria) c/ Arenal Barrio: Sol Distrito: Centro	«Lámparas» Centro de Exposiciones de Arthemisia (Palacio de Gaviria) c/ Arenal Barrio: Sol Distrito: Centro	«Escultura» Centro de Exposiciones de Arthemisia (Palacio de Gaviria) c/ Arenal Barrio: Sol Distrito: Centro
«Escultura» Centro de Exposiciones de Arthemisia (Palacio de Gaviria) c/ Arenal Barrio: Sol Distrito: Centro	«Decoración escalera» Centro de Exposiciones de Arthemisia (Palacio de Gaviria) c/ Arenal Barrio: Sol Distrito: Centro	«Puerta» Centro de Exposiciones de Arthemisia (Palacio de Gaviria) c/ Arenal Barrio: Sol Distrito: Centro	«Decoración techo» Centro de Exposiciones de Arthemisia (Palacio de Gaviria) c/ Arenal Barrio: Sol Distrito: Centro	«Lavabo» Centro de Exposiciones de Arthemisia (Palacio de Gaviria) c/ Arenal Barrio: Sol Distrito: Centro
«Lavabos» Centro de Exposiciones de Arthemisia (Palacio de Gaviria) c/ Arenal Barrio: Sol Distrito: Centro	«Vidriera» Centro de Exposiciones de Arthemisia (Palacio de Gaviria) c/ Arenal Barrio: Sol Distrito: Centro	«Decoración techo» Centro de Exposiciones de Arthemisia (Palacio de Gaviria) c/ Arenal Barrio: Sol Distrito: Centro

L'avantguarda narrativa dels anys 70 i 80

"Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat". (Joan Triadú)

En altres capítols d'aquesta història personal i col.lectiva de la lluita antifeixista a Mallorca ja he parlat de la importància que tenia, per a un militant revolucionari de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, que la Brigada Social (la policia política del règim) et tengués certa "consideració" per allò que publicaves llibres i col.laboraves en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat. Aquestes coses, per a un escriptor que no es distingís en la lluita per la llibertat del nostre poble, no significaven res (perquè no es jugava anys de presó, insults, cops a comissaria, tortures); per a nosaltres, en canvi, era bàsic garantir el mínim de bufetades físiques (el feixisme i els seus servils no ens podien colpejar moralment, car nosaltres ens consideràvem a mil quilòmetres de les seves baixeses humanes).

L'avantguarda narrativa dels anys setanta i vuitanta. (II)

"...tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...". (Miquel López Crespí)

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)".

"Estimat Miquel:

'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.

'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.

'Una abraçada.

'J. Martínez Alier (París)".

El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.

En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:

"Cartagena, 16-III-74

'Estimat amic:

'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.

'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.

'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?

...

'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.

'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.

'Jaume Bonnín".

Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

'Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".

Feia anys -d'ençà el 1969- que diverses publicacions de les Illes i del Principat (també algunes de l'Espanya) es feien ressò de les meves activitats literàries i de les dels altres companys de generació (Antoni Serra, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, etc, etc). No cal dir que aquests articles parlant de les nostres incipients obres (articles com l'abans esmentat de Joan Triadú, altres d'Antoni Serra, Josep M. Llompart, Agustí Pons, Francesc Candel, Blai Bonet, etc, etc), a part d'encoratjar-me, com he explicat al començament de l'article, servien per a aconseguir que la Brigada Social ens "respectàs" una mica. Escric "respectàs" entre cometes perquè, aleshores, en plena dictadura, els antifeixistes no teníem cap garantia -ni una!- de ser "respectats" de caure en mans de la "social". Ara sembla que aquesta cosa tan senzilla i tan fàcil -sortir en els diaris- no tengui cap importància. Però en aquells moments era molt útil per a la nostra seguretat personal. Tenc al davant un article publicat per Francesc Candel en el diari Última Hora el disset d'agost de l'any 1973 i que es titula "Una novelística mallorquina". Aquest article de Candel anava il.lustrat amb fotografies de Joan Manresa, Antoni Serra i jo mateix (s'ha de recordar que l'amic Joan Manresa acabava de publicar Primer banyador blau marí, i Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira). Candel comentava, doncs, aquests darrers llibres editats a Mallorca (A preu fet, entre ells). Sabíem que la Brigada Social, que ens seguia els passos i controlava en tot el que podia (domicili, correspondència, etc), n'estaria assabentada: entre les seves feines hi havia retallar els articles de la premsa illenca que feien referència a "actes subversius" -normalment conferències o presentacions de llibres- o a "destacats elements perillosos" -indiscutiblement els escriptors d'esquerres i procatalanistes: els tres autors abans esmentats.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Anarcoefemèrides del 31 de desembre

Esdeveniments

Portada de Le Tocsin

- Surt Le Tocsin: El 31 de desembre de 1892 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic anarcocomunista Le Tocsin. Organe hebdomadaire paraissant tous les samedi. Publicat per militants anarquistes francesos refugiats a Londres, va ser administrat per Nicolas Nikitine i Charles Malato en fou el principal redactor i el setmanari s'imprimí a casa seva. Va ser distribuït a París (França). Aquest periòdic té la particularitat que publicà publicitat de negocis dels cercles anarquistes londinencs i parisencs. Els articles no anaven signats, però en el número 8 (23 de setembre de 1894) trobem el poema de Louise Michel «Les tocsins» i se sap que col·laboraren Émile Pouget i Gustave Mollet. Publicà sobre temes d'allò més variats: corrupció política, repressió antianarquista, antimilitarisme, anticolonialisme, notícies orgàniques i sobre el moviment llibertari internacional, etc., tot amb importants tocs d'humor. En el número 2 (7 de gener de 1893) troben un article, signat per destacats membres del moviment llibertari (Franz Ricken Charles Frühlingsdorff, Errico Malatesta, Lucien Weil, Charles Malato i Binger), on acusen Karl Heintz (Viktor Raabe) de ser un confident de la policia. En el número 7 (9 de setembre de 1894) es publicà la crida «Aux socialistes libertaires et aux révolutionnaires blanquistes». En sortiren nou números, l'últim el 21 d'octubre de 1894.

***

Propaganda de l'acte apareguda en El Hombre del 23 de desembre de 1916

- «Gran Picnic Familiar»: El 31 de desembre de 1916 se celebra a El Prado de Montevideo (Uruguai), al bosc d'eucaliptus del camí de Pereyra, un «Gran Picnic Familiar» a benefici del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate, òrgan dels Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai. Aquesta trobada d'esbarjo i de convivència de les famílies obreres va ser amenitzada per una gran diversitat d'actes celebrats a l'aire lliure, com ara banda de música que tocà himnes revolucionaris, payadores llibertaris, jocs pels infants i pels adults, esports de diversió, balls, cursa de braus, rifes, actuacions còmiques, bufet d'aliments, etc. Aquests festivals o picnics eren molt freqüents a l'època, centrats per finançar una determinada causa o el moviment llibertari en general i comptaven amb una gran afluència de públic.

***

Salvador Seguí

- Conferència de Seguí: El 31 de desembre de 1920 a la fortalesa presó de La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) el destacat militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre, va fer una de les seves conferències més famoses, Anarquisme i sindicalisme, dirigida al grup de deportats que, com ell, es trobava confinat en aquell castell.

Salvador Segui:Anarquisme i sindicalisme (31 de desembre de 1920)

***

Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan»

- Assassinat de Cipolla: El 31 de desembre de 1922 és assassinat a trets a l'escenari de la Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan», al número 5 del carrer Brigadeiro Machado de São Paulo (São Paulo, Brasil), durant el ball de cloenda de la representació d'una peça teatral organitzada per recaptar fons per al periòdic llibertari A Plebe, el sabater anarquista italobrasiler Ricardo Cipolla, fundador del Centre Llibertari «Terra Livre» de São Paulo en 1921, destacat militant de la União dos Artífices em Calaçados (UAC, Unió dels Artesans del Calçat) i amic i deixeble d'Edgard Leuenroth. El 18 de març de 1922 havia signat, amb Edgard Leuenroth, Rodolfo Felipe, Antonio Dominguez, Ricardo Cipolla, Antonio Cordon Filho, Emílio Martins, João Peres, José Rodrigues i João Penteado, «O Manifesto - Programa» (El Manifest - Programa), que es va publicar en el periòdic A Plebe de São Paulo, posicionament anarquista contra les «21 Clàusules de la Internacional» que feien una crida a la formació de «grups comunistes». El seu assassí fou l'espanyol Indalecio Iglesias, que malgrat es movia pels cercles anarquistes volia ser policia. Mai no es va saber el motiu d'aquest crim, que fou força emprat tant per la premsa burgesa com per les publicacions comunistes per desprestigiar el moviment llibertari i vincular la idea anarquista al caos i el desordre, i que Leuenroth contestà des de les pàgines d'A Plebe. El seu enterrament fou una impressionant manifestació obrera. Florentino de Carvalho, Antonio Fernandes i Edgard Leuenroth realitzaren conferències socials amb la finalitat d'aconseguir cabals per ajudar sa família de Cipolla.

Naixements

Ferdinand Domela Nieuwenhuis

- Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 31 de desembre de 1846 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Fou fill d'una família burgesa benestant --sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry-- que en 1859 prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses --Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)-- i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialistaRech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» --en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886--, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus,Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes,Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.

***

Désiré Depoilly durant els fets de Fressenneveille (abril de 1906)

- Désiré Depoilly: El 31 de desembre de 1880 neix a Buigny-lès-Gamaches (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Désiré François Depoilly. Obrer metal·lúrgic militant del Sindicat dels Metalls del Vimeu (Picardia, França) de la Confederació General del Treball (CGT), fou, amb Georges Morel, un dels principals organitzadors l'abril de 1906 de la vaga de la fàbrica de serralleria d'Édouard Riquier de Fressenneville (Picardia, França), que ocupava 320 obrers i on treballava des de feia nou anys; després del seu acomiadament i de l'obrer Hurtel el 31 de març, els vaguistes assaltaren el 3 d'abril de 1906 els tallers i calaren foc el castell del patró. L'octubre de 1906 fou delegat del Sindicat dels Metalls de Vimeu al congrés de la CGT que se celebrà a Amiens (Picardia, França). Fou un dels responsables del grup anarquista de Fressenneville que s'adherí a la Federació Revolucionària del Somme (Picardia, França) arran de la seva fundació el 26 de juny de 1910. L'abril de 1935, quan treballava de comptable a Escarbotin (Picardia, França), el seu nom figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia departamental del Somme, encara que aquesta remarcà que s'havia «assenyat» i que no assistia a reunions. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- AgustínÁlvarez: El 31 de desembre de 1882 neix a Riofrío (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín Álvarez. Emigrà a l'Argentina, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Va fer la guerra d'Espanya i després de la caiguda del front del Nord, va romandre vuit anys a les muntanyes asturianes fins que va poder passar a la zona minera de Súria (Bages, Catalunya) i finalment pogué creuar els Pirineus. Sastre de professió i aficionat a la poesia, visqué a la Colònia de Malats i Mutilats d'Aymare (Guaiana, Occitània), organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Agustín Álvarez va morir el 31 de març de 1978 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista AgustínÁlvarez.

***

Eusebi Carbó

- Eusebi Carbó Carbó: El 31 de desembre de 1883 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) el periodista i propagandista anarcosindicalista i anarquista Eusebi Carbó Carbó --signava Eusebi C. Carbó. Nascut en una família republicana federalista i anticlerical, va militar en les Joventuts Federals, però va evolucionar ràpidament cap a l'anarquisme després de llegir Godwin, Proudhon, Kropotkin i Bakunin. Quan tenia 18 anys va ser empresonat per primer cop. En 1905 va freqüentar el «Grup Avenir». El 1915 va dirigir la publicació Reivindicació, va assistir al Congrés de Ferrol en representació de Solidaridad Obrera i va fer una gira de mítings per Galícia amb Castiñeira i López Bouza. En 1916 va assistir amb Mauro Bajatierra al Congrés de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser membre del grup «Los Iguales». En 1918 va participar en la Conferència Internacional del Treball de Ginebra, en el VI Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors a València defensant la línia dura i al Congrés Nacional Anarquista de Barcelona en representació de Llevant. En 1919 va ser nomenat delegat per entrevistar-se amb les organitzacions sindicals Italianes i es va posar al front de Solidaridad Obrera de València. En representació de la Confederació Regional de Llevant va assistir a Madrid el desembre de 1919 al Segon Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), on va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava «la finalitat que persegueix la CNT és el Comunisme Llibertari», a més d'intervenir en la ponència sobre propaganda, defensar la Revolució russa com a superació de la socialdemocràcia --va ser nomenat per anar a Rússia amb Pestaña i Quemades-- i va combatre les tesis de Quintanilla. Durant els anys posteriors es va caracteritzar per representar la tendència més anarquista i des del 1921 va condemnar la dictadura del proletariat. Entre 1921 i 1923 va estar pres a València processat pel «Cas Conde de Salvatierra». En 1922 va dirigir Cultura y Acción a Saragossa. Durant la Dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Perpinyà, on va fer de taxista. Va tenir amistat amb Malatesta, Borghi, Fabbri, i va ser amic personal de Joan Peiró. Va participar en la controvèrsia que va enfrontar Peiró i Pestaña. En 1927 va signar el manifest en defensa de la CNT. El març de 1930 va ser un dels signants del«Manifest d'Intel·ligència Republicana», i també redactor de La Guerra Social. En la Conferència Regional de la CNT de Catalunya (Barcelona, 6 de juliol de 1930), va ser nomenat redactor de Solidaridad Obrera, dirigida per Peiró. Va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), celebrada a Barcelona entre el 31 de maig i 1 de juny de 1931. Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va presidir a Madrid la novena sessió del Tercer Congrés Confederal de la CNT, on va ser elegit delegat per assistir al Congrés de l'Associació Internacional del Treball (AIT). L'agost de 1931 va assistir a Barcelona al Ple de Sindicats de la CRTC. Es va instal·lar a València, on va ser redactor del periòdic Solidaridad Obrera d'aquella ciutat. Les seves activitats i les seves opinions el portaren repetidament a la presó, on s'hi passà un total de deu anys repartits entre seixanta empresonaments. En 1933, des de la secretaria de l'AIT amb Schapiro, es va oposar a la supremacia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar representar la FAI en el Comitè Revolucionari de Saragossa. En 1934 es va entrevistar amb Companys en nom de la CNT i va formar part de la comissió encarregada de recollir els infants dels vaguistes de Saragossa. El 23 de juny de 1934 a Madrid va representar Catalunya en el Ple Nacional de Regionals, on va polemitzar amb José M. Martínez sobre l'aliancisme asturià al qual s'oposava. Es va integrar en la redacció de Solidaridad Obrera amb Felipe Alaiz. Abans d'esclatar la guerra des de la Secretaria de l'AIT va reafirmar l'ortodòxia anarcosindicalista, però durant el conflicte bèl·lic va ocupar càrrecs polítics: vocal del Consell d'Economia i del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i càrrecs en el Ministeri d'Educació i Instrucció. Entre 1937 i 1938 va dirigir el diari de la CNT en català Catalunya. Fou l'animador, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Fosca Corsinovi i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. Exiliat a França i després a Santo Domingo (República Dominicana) en 1940, va establir-se a Mèxic. En 1943 va ocupar la secretaria de CNT i es va oposar a les tesis de García Oliver des de la nova FAI. En 1945 va ser secretari de la Delegació General de la CNT a Mèxic i va refusar el càrrec de ministre del Govern Giral de la República espanyola en l'exili. Després la faceta periodística va predominar, sempre, però, al servei del seu ideal anarquista. Va fer servir nombrosos pseudònims, com ara XXX,Mario Negro, Gustavo,Simplicio, Negresco, H. Horizonte, Romano, Rodrigo,Gran Orador, etc. Va publicar, entre altres llibres,Gestas magníficas, Interviú con el gran revolucionario Enrique Malatesta (1921), En linia recta. El naturismo y el problema naturista (1930),La bancarrota fraudulenta del marxismo (1941), La Reconstrucción de España: sus problemas económicos, políticos y morales (1945). Va traduir diversos autors italians, com ara Malatesta (La revolución en Italia: nuestra opinión para su triunfo) o Leo Weiczen-Giuliani (Historia del socialismo europeo en el siglo XX). Sa companya va ser Margarita Gironella. Eusebi Carbó Carbó va morir el 16 de gener de 1958 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Eusebi Carbó Carbó (1883-1958)

***

Andrés Fuentes de Haro

- Andrés Fuentes de Haro: El 31 de desembre de 1892 neix a Mazarrón (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarquista Andrés Fuentes de Haro, conegut com Rey. Treballà de miner a la regió murciana i en 1916 va ser condemnat pel Jutjat de Totana (Múrcia, Castella, Espanya) a dos mesos i un dia d'arrest major per infracció de la llei de caça.  Emigrat a Catalunya, l'agost de 1927, descarregant sacs de ciment a l'estació del ferrocarril barcelonina de Magòria, patí un lleuger accident laboral. Formà part de la primera Junta de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell (Barcelona, Catalunya), creat el 8 de maig de 1930, de caire anarquista. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, juntament amb Francisco Higueras, durant la vaga dels treballadors de les extraccions de sorres a les platges de Can Tunis explotades pel Consorci del Port Franc promoguda pel Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució de 1936 fou un dels responsables del Comitè d'Abastaments del seu barri; després es va enrolar per treballar a les fortificacions de Mequinensa (Franja de Ponent) i, posteriorment, realitzà tasques de guarda a la col·lectivitat agrícola. Arran dels«Fets de Maig» de 1937 va ser detingut per la reacció estalinista i empresonat. Amb el triomf franquista va ser detingut i el 22 de març de 1939 tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 23 de desembre de 1939, després de sol·licitar el fiscal la pena de mort, va ser condemnat a 20 anys de presó, pena que fou commutada per la de sis anys. Andrés Fuentes de Haro va morir en data desconeguda a Barcelona (Catalunya).

***

Notícia sobre el judici de Joan Andreu Fontcuberta i altres militants publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 3 de juliol de 1937

- Joan Andreu Fontcuberta: El 31 de desembre de 1903 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Andreu Fontcuberta. Sos pares es deien Francesc Andreu i Francesca Fontcuberta. Militant de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa. El juliol de 1936 va ser membre del Comitè Antifeixista de Tortosa i, després de la dissolució d'aquesta institució l'octubre de 1936, va ser elegit regidor de l'Ajuntament de la localitat en representació de la CNT i s'integrà en les comissions municipals dels departaments d'Agricultura i de Finances. Col·laborà des del Departament de Finances en la creació d'un fons local per a la limitació de la desocupació forçosa tortosina i s'oposà, senseèxit, a la dissolució del cos de milícies antifeixistes i a la seva posterior militarització. Abandonà forçosament, com la resta de representants confederals del consistori, arran dels«Fets de Maig de 1937», en els quals va participar activament contra les forces antirevolucionàries estalinistes. D'antuvi pogué fugir de Tortosa abans de l'arribada de tropes provinents de València, però fou detingut posteriorment i acusar de ser «autor de rebel·lió militar contra les forces lleials a la Generalitat de Catalunya i al Govern de la II República espanyola». Jutjat per aquestes fets, i malgrat la petició de pena de mort per part del fiscal, el 2 de juliol de 1937 va ser condemnat per un Tribunal Popular de Tarragona a 20 anys d'internament en camp de treball. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser reclòs en diversos camps de concentració. Més tard passà a treballar en una foneria a Castres i després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1948 en va ser nomenat secretari. També col·laborà en el grup artístic confederal local. Sa companya fou Francesca Ferrer. Joan Andreu Fontcuberta va morir el 6 de juny de 1962 a Castres (Guiana, Occitània).

***

Mario Betto

- Mario Betto:El 31 de desembre de 1909 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Betto Formentini, també conegut com Spartaco. Sos pares van ser Giuseppe Betto i Rosa Formentini. Des d'octubre de 1921 visqué amb sa família a Fontanafredda (Friül). D'antuvi fou militant comunista, fet pel qual fou buscat pels escamots feixistes juntament amb sos germans Alberto i Ulderico. A partir de l'11 d'octubre de 1923 sa família emigrà a Thiais (Illa de França, França), on les passà magres. Entre 1930 i 1936 visqué a París, aprenent l'ofici de vidrier i de paleta. Quan esclata la Revolució espanyola, l'agost de 1936 s'enrolà com a milicià, sembla, en el batalló de milicians comandat per Carlo Penchienati, lluitant a les batalles del Jarama (1937) i de l'Ebre (1938). Arran dels fets de «Maig del 37» a Catalunya, quan els anarquistes i els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) s'enfronten als comunistes estalinistes, s'acostarà al moviment llibertari. Entre abril i maig de 1938 tornarà a França, però serà expulsat, juntament amb sos germans, per «combatent per l'Espanya Roja». De bell nou a la Península, fou detingut per l'Exèrcit republicà acusat de deserció i empresonat a Montjuïc (Barcelona), amb altres companys anarquistes i poumistes, fins al febrer de 1939; aquesta va ser la prova de foc i la seva separació total del moviment comunista. Amb la Retirada, passà a França i fou tancat al camp de concentració de Gurs. Sa companya, la catalana Rosa Cervera Terricabras, també va ser detinguda, però el gendarme s'apiadà del nadó que portava, fruit de la seva unió amb Betto, i traslladà mare i filla a l'estació de ferrocarrils amb direcció a la Península --aquesta nina havia estat inscrita a l'ambaixada italiana de París com a filla legítima. Enviat a treballar a les tasques militaritzades al Pas-de-Calais, fou detingut pels nazis en 1940 i internat en un camp a Alemanya. El novembre de 1941 fou alliberat i retornà a França. El desembre d'aquell any va ser detingut per la policia feixista i interrogat, negant qualsevol militància política. El març de 1942 fou tancat en una presó francesa i en sortir tornà a Itàlia. Després de participar de manera independent en grups llibertaris adscrits als Gruppi d'Azione Patriottica (GAP) que operaven a la zona de Pordenone, el 25 de juliol de 1943 s'establí a Visinale di Pasiano, on entrà en contacte amb un grup de partisans comunistes comandat per Rino Favot (Sergio). Amb el nom de batalla Spartaco, s'enquadrà en la «Brigada Antonio Gramsci», on destacà per la seva experiència militar, que havia guanyat als fronts espanyols. Encara que estratègicament s'alineà amb un grup comunista, mai no s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El 15 d'octubre de 1944 a Barcis (Friül), el grup partisà en retirada albirà un important contingent de tropes nazifeixistes que rastrejaven la zona.Spartaco i el jove company Diana s'oferiren voluntaris el 23 d'octubre de 1944 per a una acció suïcida consistent en la voladura del túnel del Ponte Antoi i així bloquejar l'avanç de l'enemic. D'aquesta acció només sobrevisqué Diana, que explicà que Spartaco havia detonat la càrrega quan va veure que les tropes nazifeixistes eren a sobre, sacrificant així la seva vida. Rosa Cervera Terricabras va morir el 30 de setembre de 2009, amb 98 anys, a Barcelona (Catalunya).

***

Roc Llop i Convalia

- Roc Llop Convalia: El 31 de desembre de 1909 neix a Miravet (Ribera d'Ebre, Catalunya) el mestre, poeta i militant anarquista i anarcosindicalista Roc Llop i Convalia, que va fer servir el pseudònim Solsticio. Va estudiar al col·legi del poble i des de molt jove entrà a formar part del moviment anarquista i del món de la poesia. Estudià magisteri a l'Escola Normal i per pagar-se els estudis universitaris, treballà de cambrer a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan «Fets d'Octubre» de 1934 feia de mestre a Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà, Catalunya); per la seva participació en aquesta revolució, va ser detingut i tancat en un vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), i al Fortí de Tarragona. Després de tres mesos de presó preventiva, va ser posat en llibertat provisional i, com que va perdre el lloc de feina, hagué d'abandonar l'ensenyament i es va fer representant d'objectes ortopèdics viatjant arreu de la Península, a més de realitzar cures naturals d'hèrnies. Quan era a prop de la frontera amb Portugal, hagué de tornar a Catalunya per a ser jutjat l'1 de juny de 1935 en consell de guerra a la Comandància Militar de Tarragona i va ser condemnat a sis mesos i un dia de presó, acabant la condemna a la presó de Reus (Baix Camp, Catalunya), on ensenyà a llegir i a escriure altres presos. Un cop lliure retornà a Barcelona i trobà feina de mestre a la Colònia Escolar de l'Arrabassada de Tarragona. Durant la Revolució participà en la reorganització del sistema d'ensenyament català –va escriure infinitat d'assaigs i articles sobre et tema–, fou inspector d'Ensenyament i ocupà càrrecs de responsabilitat, al costat de Joan Puig Elías, com a delegat provincial de Tarragona de la CNT al Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), i delegat de Cultura de la Generalitat de Catalunya a les Vegueries del Tarragonès i del Baix Ebre. En 1937 era el secretari del Sindicat Únic del Professions Liberals de Tarragona de la CNT. També fou milicià de la Cultura en un Batalló de Sanitat. L'11 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers i al camp de Judes de Sètfonts. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'enrolà en la 24 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en les fortificacions de l'est de França, a Morhange (Lorena, França), on la CTE va ser allotjada en l'antiga fàbrica de maons desafectada SIMAC, ocupant-se de la infermeria d'un batalló del V Cos de l'Exèrcit i de la biblioteca del «Foyer du Soldat». L'estiu de 1940 va ser fet presoner pels alemanys a la zona de Gérardmer (Lorena, França) i va ser internat, d'antuvi, a Colmar (Alsàcia, França) i Belfort (Franc Comtat, França), i posteriorment a l'Stalag XIB a Fallingbostel (Lüneburger Heide, Baixa Saxònia, Alemanya), d'on el 13 de gener de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), on va arribar el 27 de gener, i el 16 de febrer de 1941 al camp auxiliar de Gusen. En aquest camp, en petits bocins de paper de sacs, pogué escriure poemes sobre la deportació. En condicions infrahumanes pogué resistir fins a l'alliberació del camp per les tropes nord-americanes el 5 de maig de 1945. Repatriat a França, s'establí a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de París de la CNT, encarregant-se de la llibreria dels locals confederals (el del carrer Sainte-Marthe i el del carrer Vignoles) i de tot el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels fundadors de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), de la qual fou secretari, i dirigí el seu Boletín de los deportados españoles, i en 1946 la primera sèrie de la revista Hispania. Fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i dirigí Terra Lliure, portaveu d'aquesta regional. Administrà Cenit, a més d'altres publicacions de l'exili entre 1945 i 1997. Fou un dels animadors de les reunions de premsa celebrades a la Mutualité i dels mítings commemoratius de la Revolució espanyola. En 1951 fou membre del Comitè Internacional contra el Règim dels Camps de Concentració (CICRC), fundat per David Rousset, i, amb Jaume Borrell i César Zayuelas Moreno, fou un dels delegats espanyols en la Comissió de Grècia. En el Congrés de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), celebra entre el 21 i el 23 de setembre de 1961, va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda del Consell Nacional de la FEDID i director de la segona sèrie d'Hispania. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i secretari del Servei d'Invàlids Confederals (SIC). Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Umbral, etc. En 1965 guanyà la «Flor Natural» als «Jocs Florals de la Llengua Catalana» de París i en 1974 l'accèssit«Víctor Català» als Jocs Florals d'Amsterdam amb el recull en prosa Contes negres de les vores del Danubi, on relata la seva experiència al camp d'extermini de Gusen. En 1981 prologà el llibre de Cristóbal Vega Álvarez (Veguita)Con Andalucía en el alma.És autor dePoemes de llum i tenebra (1967), Requisitòria. Jo també sóc jutge, botxí! Maleït siguis! (1975), Mission ratée de l'homme sur la terre (1979) i Tríptic de l'amor i proses (1986, on s'inclou Contes negres de les vores del Danubi). En 1991 donà el seu fons personal a l'Arxiu Històric de Tarragona. Roc Llop Convalia va morir el 15 d'agost de 1997 al seu domicili de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França). El seu testimoni pòstum va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998). En 2008, en commemoració del centenari del seu naixement, l'Ajuntament de Miravet organitzà una sèrie d'actes en el seu record i aquest mateix any s'edità l'estudi biogràfic Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà, a càrrec de Josep Maria Sàez Pujol i Emigdi Subirats Sebastià. En 2012 s'edità una edició dels Contes negres de les vores del Danubi a cura d'Emigdi Subirats.

Roc Llop Convalia (1909-1997)

***

Manuel Arroyo Zarzo

- Manuel Arroyo Zarzo: El 31 de desembre de 1917 neix al barri de Marxalenes de València (País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Arroyo Zarzo. Sos pares gestionaven el trinquet de pilota del barri. Quan era infant, sa família es traslladà a Burjassot, on passà la major part de sa vida. Cap el 1932 començà a treballar, primer com a electricista i després de paleta, feina amb la qual es quedà. Amb 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i més tard va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries de Burjassot. En 1937, durant la guerra civil, va ser militaritzat i acabà de xofer en l'Estat Major de l'Exèrcit de Llevant de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat i reclòs a diferents camps de concentració i centres de reclusió (port d'Alacant, Los Almendros, Albatera, presó Model de València, etc.). Internat amb son pare, aquest fou finalment afusellat. Durant el franquisme practicà la solidaritat amb les víctimes de la repressió. Amb la restauració monàrquica prengué part en diverses xerrades sobre memòria històrica i el seu testimoni fou molt útil per a investigadors i historiadors. En 2006 participà en les Jornades Llibertàries organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) del País Valencià per a commemorar la Revolució Llibertària de 1936, on rebé un homenatge. Va ser nomenat soci honorífic de la Fundació Salvador Seguí (FSS). En 2012 publicà el llibre Historia de un expolio del patrimonio de Burjassot i el 14 d'abril d'aquell any intervingué en les «V Jornades en torn al camp de concentració d'Albatera» celebrades a Sant Isidre (Baix Segura, País Valencià). Naturista i vegetarià, Manuel Arroyo Zarzo va morir el 10 de març de 2014 a Burjassot (Horta Nord, País Valencià) i fou enterrat l'endemà al cementiri municipal de València.

***

Ramon Claret Gual

- Ramon Claret Gual: El 31 de desembre de 1919 neix a Òdena (Anoia, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Claret Gual. Encara que son pare era pagès, ben aviat entrà en contacte amb el món industrial de les fàbriques tèxtils. En 1934 conegué gent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i participà en els comitès propresos, acostant-se ideològicament al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El seu germà gran era activista d'Estat Català i havia estat detingut arran dels fets del 6 d'octubre de 1934. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Barcelona i lluità als carrers de la capital catalana. En plena revolució, quan la major part dels sindicats autònoms de l'Anoia entraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'afilià a aquest sindicat anarcosindicalista, militància que mai ja no abandonaria. Després d'unes setmanes fent propaganda a favor de les col·lectivitzacions, l'agost de 1936, falsejant l'edat, marxà voluntari al front enquadrat en la Columna Taverner del POUM. Al front d'Aragó prengué part al setge d'Osca, als combats de Casetas de Quicena, Estrecho Quinto i Monte Aragón, a la presa de Siétamo, etc. Acceptà la militarització de les milícies, però ben aviat es desenganyà d'aquesta mesura, encara que arribà al grau de tinent de l'Exèrcit Popular. Amb la dissolució de les milícies del POUM, fou destinat a Vic, on va fer d'instructor. Més tard fou enviat a Andalusia, en el 23 Cos de l'Exèrcit, sota el comandament de Francisco Galán. Com que a la seva unitat dominaven els comunistes, demanà el trasllat i acabà en una divisió especial (71 Divisió Motoritzada del Sector Centre-Sud), on hi havia majoria de cenetistes. La derrota republicana de 1939 l'agafà a Sonseca (Toledo) i amb membre de la seva unitat aconseguí passar els Pirineus. En 1940, quan els alemanys envaïren França, decidí retornar a Catalunya, però en arribar fou detingut a Dosrius per la policia franquista i tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat el 26 de maig de 1943, fou condemnat a 30 anys de presó i destinat al penal de Torelló. En 1944, durant un trasllat carcerari, fou alliberat per un grup d'acció llibertari. Des de França retornà a Catalunya, on fou novament detingut, aquest cop amb documentació falsa a nom de Ramon Vidal Martínez. Després d'un temps a la presó de Cànem, al Poblenou barceloní, fou alliberat amb l'obligació de presentar-se immediatament per anar a fer el servei militar i, evidentment, fugí de bell nou cap a França. Amb sa companya, Teresa Tarràs, i altres companys formà un grup d'acció d'afinitat, desvinculat orgànicament de la CNT, que actuà a una i altra banda dels Pirineus. A Catalunya el grup va fer costat les famílies dels presos i la gent que s'hi amagava, alhora que van recaptaven diners dels empresaris per cobrir les despeses. Col·laborà amb militants de diverses organitzacions (POUM, catalanistes, etc.), però mai amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En 1946 fou detingut, sota el nom de Ramon Tarràs, després d'un tiroteig al carrer barceloní de Còrsega que el deixà ferit; portat a l'Hospital Clínic, passà a la jurisdicció militar sense anar a comissaria. En sortí de l'hospital, fou tancat a la Model i després als penals del Dueso, Santander, Yeserías i Alcalá de Henares, presons on conegué molts activistes llibertaris. Mentrestant la policia seguia buscant Ramon Claret. En 1954 fou alliberat i per seguretat marxà a Reus, on mantingué una bona amistat amb Alexandre Simó (Sandi), que havia conegut a la presó. A Reus conegué sa futura companya Lluïsa Gómez, filla d'Eulogio Gómez, militant confederal. A la capital del Baix Camp muntà un taller d'ebenisteria, on hi treballaven companys que sortien de les presons fins que aconseguien diners per establir-se o marxar a França. Després treballà, fins a la seva jubilació, en una fàbrica de mobles. Després de la mort del dictador Franco, en 1979, pogué recuperar el seu nom vertader. A finals dels setanta entrà en contacte amb joves que reorganitzaven la CNT a Reus i amb els quals col·laborà estretament. En 1984 sa companya Lluïsa morí. Els seus últims anys estigué afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), col·laborà en entitats solidàries (ONG Igman) i en associacions culturals (Carrutxa), alhora que col·laborà amb articles d'opinió en la premsa local. El 19 de juliol de 2004 va participar en una sessió d'història oral a l'Arxiu Històric Municipal de Reus sobre les seves vivències de 1936. En 2005 un grup d'amics reusencs publicà una selecció dels seus articles sota el títol Del passat neix el futur. Deu anys d'escrits. Ramon Claret Gual va morir el 26 de novembre de 2005 a Reus (Baix Camp, Catalunya).

***

- José Fernández: El 31 de desembre de 1928 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista José Fernández. En 1948 arribà de la Península a Caen (Normandia, França), on entrà en contacte amb la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Prengué part en la reorganització de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i en la reestructuració de la CNT francesa. Durant deu anys fou delegat de la Federació Local de Caen en els plens de la Regional de Normandia, tant de la CNT com de les Joventuts Llibertàries. En 1958 s'instal·là a París (França), on formà part, amb Tomás Marcellán Martínez, de l'equip que muntà a Choisy-le-Roy (Illa de França, França) la impremta confederal des Gondoles, on treballà durant trenta anys. En diferents ocasions fou membre dels secretariats de la Federació Local de París i de la Comarcal Nord que representà en nombrosos congressos regionals i estatals. José Fernández va morir el 8 d'abril de 1994 a l'Hospital de Levallois-Perret (Illa de França, França) i fou enterrat el 13 d'abril al Cementiri Nou de Bagnolet (Illa de França, França).

Continua...

---

MÉS per Mallorca considera insuficient el Reial Decret en matèria d’habitatge.

 La diputada Joanaina Campomar ha fet una valoració dels pressupostos de 2019 aquest dilluns en roda de premsa. L’ecosobiranista ha destacat l’augment d’un 32% del pressupost global durant tota la legislatura, el que ha permès “revertir moltes de les retallades del Partit Popular” i dedicar-lo a les prioritats del Govern del Canvi.

Campomar ha incidit en l’augment del 181% que s’ha produït en la inversió en R+D+i durant la legislatura, “un pressupost que és una peça fonamental per ajudar a diversificar el model econòmic, un dels nostres objectius clau d’aquests quatre anys”. La diputada ecosobiranista també ha destacat el pressupost destinat a habitatge, “una altra fita important perquè converteix aquest tema en una prioritat”. Així, el 2019 s’hi destinarà quasi el doble de pressupost que l’any anterior, augmentant la partida en 33 milions d’euros. A més, es rebaixarà l’impost de transmissions patrimonials en quasi un 40% en la compra del primer habitatge de menys de 200.000 euros.

Consell de Ministres

La diputada ha fet, d’altra banda, una valoració del Reial Decret Llei de mesures en matèria d’habitatge que es va dur divendres passat al Consell de Ministres. “Valoram positivament l’ampliació del termini dels contractes de lloguer habitual, a cinc anys en particulars i set en empreses, una mesura que contemplàvem a la PNL que vam presentar a l’agost”, ha explicat. Tot i això, ha afegit, “és insuficient i deixa fora una qüestió essencial que també demanàvem: crear instruments perquè els ajuntaments poguessin frenar l’augment dels preus de lloguer”.

A més, Campomar ha fet referència a l’informe que es va presentar sobre l’avantprojecte de llei de reforma de la LOMQE. “Valoram positivament aquesta passa de reforma per part del govern espanyol, però demanam des d’aquí que sigui quin sigui el projecte final, s’hi respectin les competències lingüístiques de les comunitats que tenim llengua pròpia”. La diputada ecosobiranista ha recordat que la immersió lingüística “és un model que funciona” i que “el decret de mínims està acceptat entre la comunitat educativa”, per la qual cosa hauria de ser un debat superat.

L´Escola Graduada de sa Pobla i els meus mestres – Sa Pobla, anys 50 -

Alguna vegada arrribava el circ amb artistes de Barcelona o València. Ens delia poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant l’espasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia l’al·lota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió d’estrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes d’aquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents d’al·lotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven la nostra contrada. Quina sensació d’alleujament quan el mag obria la capsa i l’al·lota sortia sense ferides d’aquell munt d'espases travessades en totes les direccions! Com aconseguia fer-ho? Mai no ho endevinàvem. Però tothom aplaudia com si haguéssim estat els testimonis privilegiats d´un miracle. (Miquel López Crespí)

De cop i volta, mentre ens llegia el dictat del dia, el senyor Jordi queia adormit amb el cap enmig del llibre. Just en aquell moment, finida la ferrenya vigilància del mestre, ens hi apropàvem de puntetes-puntetes, com aquell que s’acosta a un animal perillós i, en constatar la força del ronc, els ulls closos, el cos sense fer cap moviment, començàvem a jugar de forma incontrolada, llançant-nos el guix de la pissarra els uns als altres. Tampoc no es lliuraven de volar per damunt els pupitres les estimades plaguetes on hi havia les redaccions, comptes i dictats.

La nostra preocupació pel quadern, per si s’espenyaria el forro de paper blau comprat expressament per a impedir taques de tinta o de l´oli de l’entrepà, desapareixia de la consciència i tan sols ens importava el fet d’estavellar la plagueta contra el cap del company. El quadern o les bolles fetes amb el paper que hi havia a la paperera de la classe! Tot servia com a arma d´atac o defensa. Els més embogits, emportats per aquella febre destructora, eren capaços de llançar els llibres que hi havia damunt la taula del mestre, les gomes d’esborrar. Com si ja no els importàs que despertàs el mestre, disposats a acceptar qualsevol càstig quan el senyor Jordi obrís els ulls i s´adonàs del desgavell. Com era possible aquell canvi tan sobtat en l’actitud d´uns alumnes que, fins feia poc, mentre el mestre feia el dictat, semblaven xotets de cordeta, al·lotells incapaços de fer una destrossa com aquella?

Ningú no ignorava que el senyor Jordi s’adormia a classe perquè llegia a casa fins massa tard. La febre de la lectura el dominava i la seva era la darrera llum que s’apagava al poble.

Amb el renou fet per la tropa d’al·lots desfermats i a lloure per la cambra, el senyor Jordi es despertava i el primer que agafava per les orelles el feia posar a un racó amb un parell de llibres damunt cada mà. Ara veig que érem mals de portar i que el mestre que escarníem tenia una paciència infinita amb nosaltres. Érem dolents, com els infants de tot el món i de totes les èpoques.

Mai no li demanàrem perdó per les nostres malifetes.

Ben cert que ell ens hauria llevat el càstig si hagués vist el mínim senyal de penediment en la nostra actitud. Sabíem que ens fitava de coa d´ull, esperant un gest que li indicàs que podia perdonar-nos sense que quedàs en dubte la seva autoritat. Gest que, evidentment, mai no s’esdevengué per molt mal que ens fessin els genolls, malgrat sentíssim les punxades del dolor a les venes i nervis dels braços, maldament les llàgrimes ens rodolassin per les galtes: rierol salat que penetrava dins la boca tancada amb força a fi que, ni per casualitat, en sortís un gemec que pogués fer entendre com patíem.

Què volíem demostrar o demostrar-nos resistint, no demanant perdó? Quina estranya voluntat interior ens empenyia a refusar acotar el cap? Era la nostra infantil concepció de “ser homes”, de ser ja com “els grans”? Por que els companys ens tenguessin per dèbils i ens fessin l’abús? Com quan, exposant-nos a mil perills, jugàvem a botar per damunt un pou abandonat, enfilar-nos als arbres, entrar a una casa abandonada quan ja es feia fosc... Qui quedava el darrer seria la rialla dels amics que, sens dubte, farien córrer la notícia de la nostra covardia per tot el poble. Ah! si els pares s’haguessin assabentat que quan marxàvem al camp no era per a jugar a amagatois o amb les bolles de fang fetes a casa, cuites dins el forn, sinó per a demostrar als altres i a nosaltres mateixos que érem, indubtablement, els més valents, els al·lots més agosarats de la contrada.

Alguna vegada s’esdevenia l’inevitable accident. “Coses d´infants, no tenen coneixement”, mormolaven els més vells del poble, encenent la cigarreta moments abans d´entrar al funeral per a donar el condol als pares, que ploraven desesperats al primer banc de l´església. Com era possible que l’al·lot s’hagués atrevit a travessar el torrent que hi havia prop del pont?

Nosaltres sabíem que l’amic que s’havia emportat el corrent a més de cinc quilòmetres del poble havia estat el més valent de la colla. Quan ningú no s’hi atreví, olorant el perill, ell, per demostrar que no tenia por de res, deixà la cartera amb els llibres d’escola davall un arbre i, mirant-nos de dalt a baix, com aquell qui mira una tropa d’infantons atemorits, es llançà a nedar confiant en les seves forces. Era un bon nedador, ningú no ho dubta. Però els corrents, els fondals, les branques ocultes dins l’aigua, són elements traïdors a tenir en compte.

Encara ens mirava una mica sorneguer mentre nedava, com si no hagués de passar res, quan de sobte desaparegué per sempre sota les aigües.

Ja no el vérem més fins que, una vegada que el trobaren després de cercar-lo durant un parell de dies, el veiérem dins el bagul, davant l’altar major de l’església, el rostre blanquíssim, amb una cicatriu a la part dreta del rostre que, deien els entesos, li havien fet les pedres de la riba, allà on el van trobar.

En Joanet del forn no s’aturà a pensar en els perills amagats del torrent.

Moltes vegades havíem parlat plegats dels fantasmes de l´Albufera, dels genis malèfics que s´amagaven en la fondària de les aigües. En Joanet del forn sabia tant o més que tots nosaltres que no es podien provocar les ànimes d’aquells que no pogueren anar al cel. Els condemnats que, en companyia de bruixes i assassins, vaguen a l´espera que el dimoni els obri les portes de l´infern. Són els esperits que romanen ocults per les cases en runes, els pous abandonats, els fondals de la serralada, dins l´obscur reialme de l´aigua del torrent de sant Miquel.

Tanmateix ho oblidà, posseït per la voluntat de ser més valent que nosaltres. Qui als deu o onze anys s’atura a pensar en els perills que ens encerclen del moment de néixer fins al dia de la nostra mort?

Ningú mai no s’aturà a pensar si ens podríem rompre una cama caient del garrofer, o si, una vegada davallats al fons del pou amb una vella corda agafada al molí, tendríem prou forces per a sortir amb l’ajut dels que ens havien d’estirar des del brocal.

Jugàvem amb la mort sense anar a pensar que en qualsevol moment la bona sort podria desaparèixer i, en lloc de tornar a casa amb la roba bruta i unes esgarrinxades per les cames, hi podríem tornar com en Joanet des forn, en braços del pagès que ens hauria trobat entre l’herba i el canyís de la vorera del torrent, blancs com la calç.

“Era un angelet, pobret!”, exclamaven les veïnes del mort, i se senyaven una i deu vegades en una instintiva provatura de fer marxar els mals esperits que havien portat el dol al poble.

Quan el mestre queia adormit per uns instants i ens rebel·làvem, jugant, esvalotats, com les gallines del galliner quan la madona entra al corral per a donar-los el recapte... era per oblidar el fantasma de l’amic que planava damunt nostre, com una llosa pesant? Un homenatge postrer en recordança del darrer dia que llançava bolles de paper amb nosaltres? Una forma d'apaivagar el dolor instintiu que sentíem i que no sabíem com esmorteir?

Quan el senyor Jordi copsava el grau de bogeria que ens dominava, pegava un cop amb el regle damunt la taula i, sense pensar-ho dues vegades, castigava els primers que trobava al davant fent el gambirot.

Ningú no dubta que si haguéssim anat fins a la taula del mestre per a dir-li que no podíem sostenir els llibres, que els braços o els genolls ens feien mal, indubtablement ens hauria enviat a seure, feliç per haver tengut l’excusa adient per a deixar en suspens el càstig. Passat el moment, el dictat hauria continuat, com si res no s’hagués esdevengut i, tornant a mullar els plomins dins el tinter, continiaríem escrivint just per la frase on el senyor Jordi havia quedat adormit: ...la grandiosa Catedral de Palma, de arte gótico, con sus riquíssimas puertas y su torre cuadrada, que se estima como joya arquitéctonica de gran mérito, conserva el túmulo de Jaime II de Mallorca, el bello panteón del Marqués de la Romana y un coro con magnífica sillería...

No tothom podia anar a escola en aquell temps. Els que disposàvem d’un quadern i del llibre recomanat pel mestre érem uns privilegiats. Altres companys havien d’anar a feinejar amb cinc i sis anys, oferir-se pel que els propietaris els volien donar. Sovint la subsistència de la família depenia dels cèntims que pogués aportar de l’al·lot. Infants que eren tot el dia rere els segadors, a l’estiu, portant l’aigua per als grups d’homes i dones que segaven o ajudaven a fer els feixos per a portar a l’era. Altres, els més afortunats, els que no havien d’anar al camp, restaven al costat del pare sabater o espardenyer, forner o botiguer ajudant des que sortia el sol fins que era fosca nit.

Més d´una vegada el pagament consistia en el menjar i, així i tot, moltes famílies quedaven conformades en saber que l’infant no patia fam malgrat que s´alimentàs dels roïsos que queien de la taula dels senyors, les patates i la col que no volien els porcs.

Sabíem que érem uns privilegiats. I, per això mateix, volíem aprofitar el temps.

Tampoc no era segur que poguéssim romandre gaire anys anant a escola. Estudiar de metge o d’advocat, d’enginyer o veterinari eren fantasies exòtiques, somnis tan allunyats de la realitat que ningú gosava pensar-hi. Els pares havien envellit ràpidament. Quasi no podien portar endavant la feina als horts i, malgrat que ells no ens diguessin res, intuíem que ben prest també hauríem de deixar els bancs, els quaderns, els jocs a la plaça de davant l’ajuntament.

Per això anar a escola, fer els deures a casa, olorar, palpar els llibres nous de cada any era com anar a veure una d’aquelles pel·lícules que es projectaven a Can Guixa o Can Pelut. El pare i la mare sempre trobaven les tres pessetes necessàries per a anar a veure la pel·lícula. El pare no ho feia per a fer-se més que els altres, els que no hi podien anar, ni per a seure vora els rics del poble. Ens estimava. Ell i la mare gaudien de veure la nostra cara d’alegria amb les aventures de Buster Keaton o de Charles Chaplin. Jo veia com ens miraven de reüll, feliços.

Alguna vegada arrribava el circ amb artistes de Barcelona o València. Ens delia poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant l’espasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia l’al·lota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió d’estrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes d’aquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents d’al·lotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven la nostra contrada. Quina sensació d’alleujament quan el mag obria la capsa i l’al·lota sortia sense ferides d’aquell munt d'espases travessades en totes les direccions! Com aconseguia fer-ho? Mai no ho endevinàvem. Però tothom aplaudia com si haguéssim estat els testimonis privilegiats d´un miracle.

Instants màgics, el circ, el mico ensinistrat a què donaven uns cacauets quan obeïa les ordres del domador. Fins i tot hi havia una serp, deien que molt verinosa, que sortia d´un cove quan el jove vestit de patge reial feia sonar el flabiol.

Encisats, només teníem ulls per als sinuosos moviments d’aquella serp que, imaginàvem, podia atacar i matar el músic que l’entretenia amb la melodia que sortia del flabiol.

Quin silenci expectant fins que acabava el número i el domador acaronava tendrament l’animal que ens havia fet passar aquella penada. La mare, que no havia perdut detall, ansiosa no fos cosa que la bèstia deixàs el cove i anàs a amagar-se entre el públic, prop nostre, respirava alleugerida.

Segurament aquells anys foren els més feliços i despreocupats de la nostra existència. Bevíem tot el que ens explicava el senyor Jordi com aquell assedegat que travessa el desert i de sobte troba un oasi amb una font d’aigua clara. Crec que va ser en aquella infantesa perduda en la distància quan ens submergírem per sempre en l’encanteri de les paraules. Quin miracle, aprendre de llegir i escriure, començar a copsar el significat de les lletres que hi havia als llibres! Com descobrir un univers immens curull de possibilitats. Igual que la primera sensació que vaig sentir en entrar dins la mar de la mà del pare, o del dia que em vaig perdre, jo era molt petit, pels afores del poble i de sobte, atemorit, intuïa que els carrers s’allargassaven fins a l’infinit i no hi havia manera de trobar-hi la sortida. Les lletres dels llibres: com un laberint on et podies passar la vida resseguint mil enfonys inimaginables que et portaven a altres contrades i països. Una sensació d’infinitud que mai no em va abandonar i que, ja de gran, sentia cada vegada que agafava un llibre i obria les seves pàgines amb cura quasi religiosa, com aquell que obri la porta a tots els misteris.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (fragment modificat)

Anarcoefemèrides de l'1 de gener

Esdeveniments

Portada d'un número de L'Anarchico

- Surt L'Anarchico: L'1 de gener de 1888 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic mensual L'Anarchico. Organo del Gruppo Socialista-Anarchico-Rivoluzionario Italiano «Carlo Cafiero». Portà els epígrafs «A Dio, la scienza; all'autorità, l'anarchia» (A Déu, la ciència; a l'autoritat, l'anarquia). Fou el primer periòdic anarquista en llengua italiana dels gairebé dos-cents que es publicaren als Estats Units entre finals del segle XIX i l'esclat de la Gran Guerra. Tenia la redacció al número 108 de Thompson Street de Nova York. El periòdic feia crides a la revolució social dels treballadors, a l'emancipació de les dones i a l'alliberament de la religió. Sis dones apareixien entre les subscriptores d'aquesta publicació. Només aparegueren sis números, l'últim publicat el 30 de juny de 1888. No fou fins el juny de 1892 quan aparegué un altre periòdic anarquista italià, Il Grido degli Oprressi, publicat a també a Nova York per Francesco Saverio Merlino.

***

Capçalera de Le Niveleur

- Surt Le Niveleur: Pel 1890 --no es coneix la data exacta-- surt a Troyes (Xampanya, França) l'únic número del que havia de ser periòdic setmanal Le Niveleur. Organe communiste-anarchiste. Editat pel grup anarcocomunista «Les Niveleurs Troyens», en referència clara a Gerrard Winstanley i a la Revolució anglesa. El delegat de la Secció d'Estudis n'era E. Henry i el delegat de la Secció de Propaganda L. Lejust. «Som partidaris de l'autonomia personal, partidaris de la llibertat plena i sencera de l'individu, però sabem que aquesta llibertat, aquesta autonomia, no poden ser completes i ser totalment efectives si no és agrupant aquestes forces col·lectives, és per això que ens declarem comunistes», hi manifestaran. En 1885 havia sortit a Troyes un fullet signat per «Un niveleur» titulat Élection et révolution. En 1890 apareixerà un altre periòdic mural a Troyes La Révolution Future. Publication socialisteéditée per les Niveleurs Troyens, que també només editarà un número.

***

Capçalera de L'Antipatriote

- SurtL'Antipatriote: L'any 1892 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de L'Antipatriote. Organe révolutionnaire annuel. Un altre número sortirà el 1894, que va tenir el subtítol Plus de frontières! L'Humanité libre!, i que portava a la capçalera dos epígrafs força eloqüents: «El patriotisme és el darrer refugi dels coquins» (A. Spies) i «Nostre enemicés nostre amo» (La Fontaine); però es va engegar una forta repressió «per incitació a la desobediència» contra l'impressor Charles Herkelboeck i contra l'anarquista Henri Willems, autor d'articles publicats en L'Antipatriote i Le Libertaire belga.

***

Portada del primer número de Pensiero e Volontà

- Surt Pensiero e Volontà: L'1 de gener de 1924 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista quinzenal anarquista Pensiero e Volontà. Rivista quindicinale di studii sociali e coltura generale. Va ser l'última publicació dirigida per Errico Malatesta i Luigi Fabbri en fou el cap de redacció. Tingué el suport econòmic de Gigi Damiani. Hi van col·laborar Camillo Berneri, Luigi Bertoni, Luce Fabbri (Epicari), Luigi Fabbri, Ugo Fedeli, Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Gaetano Marino, Francesco Saverio Merlino, Carlo Molaschi, etc. En sortiren 53 números fins al 10 d'octubre de 1926, quan va ser proscrita per les autoritats feixistes.

***

Capçalera de Lucha Social

- Surt Lucha Social: L'1 de gener de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari comunista Lucha Social. Portavoz de las Minorias de Oposición dentro de la C. N. del T. Es publicà com a substitut de La Batalla i seguint l'estela del setmanari del mateix nom editat el setembre de 1919 a Lleida per Joaquim Maurín Julià, que també dirigí aquesta nova època. Defensà l'URSS, criticà la socialdemocràcia i l'apoliticisme anarquista i impulsà la unitat sindical al voltant dels sindicats probolxevics de Confederació Nacional del Treball (CNT). Després dels primers números inclogué a la capçalera l'anagrama de la Internacional Sindical Roja (ISR) comunista. Hi van col·laborar Pere Bonet Cuitó, Andreu Nin Pérez, Hilari Arlandis Esparza,Ángel Samblancat Salanova, Víctor Colomer Nadal, David Rey i Adolfo Martín, entre d'altres. Es publicà fins l'abril de 1925.

***

Capçalera de Le Trait-d'Union Libertaire [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Trait-d'Union Libertaire: L'1 de gener de 1928 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Trait-d'Union Libertaire. Bulletin de l’Association des Fédéralistes Anarchistes (AFA), publicació dels dissidents de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que van constituir l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La UAC va esdevenir majoritàriament «plataformista» en el Congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927, canviant el nom a Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i la minoria «sintesista» va abandonar la UAC i va fundar l'AFA. Pierre Lantente (administració) i Sébastien Faure (gerent) en van ser els principals responsables. Entre els col·laboradors, a més de Faure i Lantente, podem citar Georges Cheve, René Darsouze, Denegry, Guerineau, Marchal, F. Michel, Reynaud, entre d'altres. En van sortir quatre números, l'últim l'1 d'abril de 1928, i serà continuat per La Voix Libertaire, que apareixerà l'1 de maig de 1928.

***

Capçalera de L'Éveil Social [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Éveil Social: L'1 de gener de 1932 surt a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) el primer número del periòdic mensual anarquistaL'Éveil Social. Journal du Peuple, editat per l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). El gerent en va ser Mohammed Sail, qui va cedir el càrrec a Sylvain Chevalier quan el primer va ser detingut per propaganda antimilitarista a les colònies magribines. En van ser col·laboradors René Cova, Paul Celton, Clarito, René Devry, G. Jayart, Louis Laurent, Dr. Mairot, G. Manuel, Hoche Meurant, Paul Mounier, Francis Pierre, F. Reault, Mohammed Sail, M. Theureau, S. Vergine, Henri Zisly, etc. El maig de 1934 es va fusionar amb Terre Libre, després d'haver publicat 29 números, l'últim aquell mateix mes.

***

Anagrama de «R.A. Forum» creat per Éric B. Coulaud i Cathy Ytak

- R.A. Forum: L'1 de gener de 1996 s'inaugura a França «R.A. Forum» (Recherches sur l'anarchisme, Recerques sobre l'anarquisme), fòrum en línia [raforum.info] internacional i multilingüe (francès, anglès, castellà, esperanto, italià, portuguès, alemany, japonès, holandès, suec i turc), dedicat a la investigació i a la recopilació de la teoria, la història i la cultura del moviment anarquista, i de qüestions lligades a aquests (tesis, tesines, art, cinema, música, literatura, etc.), d'arreu del món. Ideat per l'intel·lectual anarquista francès Ronald Creagh, aquest fòrum va ser creat amb la idea de ser usat com a una base de dades oberta a tots els investigadors i estudiants de l'anarquisme, deixant de banda les opinions personals. Tots els textos --actualment més de 4.000 articles amb més de 100 pàgines web de referències-- es troben sota domini públic amb permís exprés dels seus respectius autors. A més de Creagh, col·laboren en el projecte multitud de persones, com ara Antoine Barral, Annick Stevens, Alex Galizzi, Pierre Sommermeyer, Jean-Marc Bonnard, Eric i Cathy Ytak (d'Éphéméride Anarchiste), Claude Mediavilla, John P. Clark, Antonio Lombardo, Tom Goyens, Frank Mintz, Thomas i Laure, Martine-Lina Rieselfeld, René Fugler, Mathias Jauslin, José Maria Carvalho Ferreira, Pietro Ferrua, etc.«R.A. Forum» és una de les fonts primàries de consulta d'aquestes Anarcoefemèrides.

Naixements

Foto policíaca d'Augusto Castrucci

- Augusto Castrucci: L'1 de gener de 1872 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el ferroviari anarcosindicalista Augusto Castrucci. De ben jovenet, en 1891, ja estava fitxat com a anarquista i en 1893 entrà com a fogoner en pràctiques en els ferrocarrils italians. En 1897 s'afilià a la Lliga dels Ferroviaris (LF), primer sindicat del sector. En 1900 aprovà a Nàpols (Campània, Itàlia) l'examen de maquinista ferroviari. Participà activament en la gran vaga ferroviària de 1905, en la qual destacà per les seves dots organitzatives, i en 1907 fou un dels fundadors del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), del qual va ser nomenat secretari de la seva Comissió de Personal de Maquinistes. El novembre de 1908 fundà l'òrgan d'expressió de l'SFI, In Marcia!, publicació que dirigí. Gràcies a la seva tasca sindical, la lluita dels ferroviaris destacà en el moviment anarquista i en el moviment obrer en general. En 1907 assistí al I Congrés de l'SFI celebrat a Roma i en 1915 a la Convenció Nacional de Pisa. Durat la Gran Guerra, es mostrà força actiu en la propaganda antibel·licista. Partidari de l'autonomia sindical, es mostrà contrari a l'afiliació de l'SFI a la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball), encara que després de la «Setmana Roja» de 1914 intentà acostar el sindicat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Arran dels fets de la «Setmana Roja», va ser degradat a fogoner, però posteriorment va ser reintegrat a maquinista. Entre el 20 i el 29 de gener de 1920, durant la llarga vaga dels ferroviaris, amb Cleto Benassi, Giovatta Costa, Angelo Papetti, Camillo Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat nacional del Comitè d'Agitació dels Ferroviaris (CAF), que negocià amb el primer ministre italià Francesco Saverio Nitti. En 1922 els feixistes calaren foc la seva casa a Pisa i el van amenaçar de mort. Obligat a traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) l'any següent, el règim feixista l'acomiadà dels ferrocarrils per«escàs rendiment», encara que continuà amb la direcció d'In Marcia!, fins al 4 de novembre de 1926, quan la Prefectura de Milà imposà el tancament de la publicació per raons d'«ordre públic». Durant el feixisme patí apallissaments, denúncies, detencions, arrests i persecucions de tota casta. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu sindicat i esdevingué secretari general honorari, tornant a imprimir In Marcia! a partir del juny de 1945. Aquest mateix any publicà el llibre Battaglie e vittorie dei ferrovieri italiani. Cenni storici dal 1877 al 1944, reeditat pòstumament en 1988. En 1947, amb Nino Malara, David Martini, Enzo Fantozzi i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI). Augusto Castrucci va morir el 27 de febrer de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia). En 2008 Mario Fratesi publicà l'assaig biogràfic Macchinista ferroviare. I cento anni della rivista«In Marcia!». A Florència (Toscana, Itàlia) existeix l'«Associazione Augusto Castrucci Onlus».

Augusto Castrucci (1872-1952)

***

Charles Delzant

- Charles Delzant: L'1 de gener de 1874 neix a Fresnes-sur-Escaut (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarcosindicalista, i després socialista, Charles Delzant. Obrer vidrier, va ser nomenat president del Sindicat dels Vidriers de Fresnes-sur-Escaut i d'Escautpont, creat en 1896. En 1900 fou un dels fundadors del grup anarquista«L'Action Directe» de Fresnes-sur-Escaut, que freqüentà el jove Pierre Monatte, i aquest mateix any juga un paper important en la vaga de les vidrieries d'Aniche i d'Escautpont. Militant de la Confederació General del Treball (CGT), de tendència anarcosindicalista, en 1904 va ser nomenat secretari general de la Unió Sindical dels Obrers Vidriers Botellers de Fresnes i d'Escautpont, a més de director de La Voix des Verriers. Cap el 1905 estava considerat un dels màxims responsables de l'anarcosindicalisme a la zona de Nord-Pas-de-Calais. També fou, a partir de 1912, secretari general de la Federació Nacional dels Vidriers, creada en 1902. En el XI Congrés Nacional Corporatiu (V de la CGT), celebrat el setembre de 1900 a la Borsa del Treball de París (França), representà el Sindicat dels Vidriers de Fresnes-sur-Escaut. També assistí a més reunions, com ara el XIV Congrés (Bourges, setembre de 1904), XV Congrés (Amiens, octubre de 1906; on signà la «Carta d'Amiens» del sindicalisme revolucionari), XVI Congrés (Marsella, octubre de 1908), XVII Congrés (Tolosa de Llenguadoc, octubre de 1910). Per la seva militància patí diverses condemnes. Durant la tardor de 1911 participà activament en el moviment de les mestresses contra la carestia de la vida i per aquest fet va ser denunciat per la policia fent servir les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1893 i 1894; es refugià a Bèlgica i el 24 de gener de 1912 el Tribunal Correccional de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) el condemnà en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per«apologia del pillatge i del robatori». Per solidaritat, el març de 1912 la Federació dels Vidriers tingué el seu congrés en un llogaret belga a prop de la frontera francesa per així permetre l'assistència del seu secretari. Durant l'exili belga escrigué el fullet Le travail de l'enfance dans les verreries, on denuncia entre altres coses l'explotació dels infants espanyols a les vidrieries franceses, i que fou publicat en 1912. En una visita a França, el 19 de setembre de 1912 va ser interceptat per la policia i empresonat com a pres comú; després de fortes protestes sindicals, va ser admès com a pres polític i, el 2 d'octubre, davant la manca de proves, el Tribunal Correccional de Valenciennes es declarà incompetent sobre el cas i fou absolt. El 15 de novembre de 1912, juntament amb altres companys (Philippe, Émile Rousset, Pierre Laval, Jean Capmarty, etc.), parlà en el gran míting organitzat pel Comitè de Defensa dels Infants, celebrat a la Sala de la Légion d'Honneur de Saint-Denis (Illa de França, França), per protestar contra les condicions de treball de la fàbrica Legras de la Plaine-Saint-Denis. El gener de 1913 s'instal·là a Bagnolet (Illa de França, França). En aquests anys col·laborà en publicacions sindicalistes revolucionàries, com ara Le Bataille Syndicaliste (1911-1915), L'Avant-Garde (1913-1914) i Le Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes des del 20 de març de 1909, en 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i, germanòfob de mena, va fer costat l'anomenada «Unió Sagrada» en defensa de la pàtria. Destinat al IV Regiment d'Artilleria Pesant acantonat a Lorient (Bretanya), aconseguí fugir de Maubeuge (Nord-Pas-de-Calais, França) abans de la rendició de la ciutat. Gràcies a les gestions de l'exsindicalista Klemczenski, entrà al servei del sotssecretari d'Estat Albert Thomas i obtingué una pròrroga en la incorporació a files com a obrer a les acereries d'Imphy (Borgonya, França). Després de la Gran Guerra s'incorporà a la CGT i el desembre de 1918 va ser nomenat membre de la comissió administrativa. En aquesta època trencà totalment amb l'anarquisme i el març de 1922 va ser esborrat per la policia del «Carnet B» considerant-lo «reformista». En el congrés internacional d'abril de 1921 va ser elegit secretari de la Federació Internacional dels Treballadors del Vidre; càrrec en el qual fou reelegit per unanimitat en el II Congrés celebrat entre el 10 i el 13 d'abril de 1927 a la Sorbona. En 1932 ocupà el mateix càrrec i formà part de la comissió administrativa de la CGT, col·laborant en el periòdic d'aquest sindicat Le Peuple. També milità en la Lliga dels Drets de l'Home i s'afilià a la 19 Secció de la Federació del Sena de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Charles Delzant va morir el 28 de juny de 1943 a París (França).

Charles Delzant (1874-1943)

***

Giulio Guerrini

- Giulio Guerrini: L'1 de gener de 1893 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Guerrini, conegut sota el nom de batalla de Gigi. Sos pares es deien Augusto Guerrini i Aida Modesti. En 1906 es va traslladar amb sa família a Gènova (Ligúria, Itàlia) i posteriorment a Torí (Piemont, Itàlia). Es guanyava la vida fent de fuster. Fou un dels primers organitzadors dels «Arditi del Popolo» torinesos. El juliol de 1921, amb el creixement del Feixisme, va ser detingut sota l'acusació de ser el cap dels«Arditi del Popolo» del barri torinès de Pilonetto i d'haver comandat i dirigit un escamot d'aquests a una festa proletària a Moncalieri (Piemont, Itàlia). Jutjat l'any següent amb altres acusats, entre ells Raffaele Schiavina, va ser absolt com la resta d'imputats. Just va ser alliberat, emigrà a Londres (Anglaterra), però no va aconseguir el permís de residència, fet pel qual va marxar cap a Brussel·les (Bèlgica), alternant l'estada en les dues ciutats fins al 1928, any en el qual s'establí definitivament a la capital belga, on participà en les activitats de la comunitat anarquista italiana. El seu nom apareix sovint en els informes del consolat italià i va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. En 1935 fou un dels animadors del«Comitè Antifeixista contra la Guerra» de Brussel·les. Durant la guerra d'Espanya, s'ocupà en el«Comitè per Espanya» del reclutament de voluntaris i de recaptar fons a favor de la Revolució espanyola. En 1939 hostatjà a casa seva l'anarquista Guido Polidori (José Guerrero). El 14 de març de 1940, arran de l'ocupació nazi de Bèlgica, retornà a Itàlia; detingut a Roma, va ser alliberat dies després. De bell nou a Torí, va ser detingut i amonestat. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, s'integrà totalment en la lluita clandestina i comandà formacions partisanes de la Vall Pèlis (Piemont, Itàlia) amb la tasca de relacionar-les amb els companys torinesos. El gener de 1944 va ser capturat i posteriorment alliberat en un intercanvi de presoners. Retornat a Torí, serví a la Resistència enquadrat en la divisió de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) que actuava a la ciutat. L'octubre de 1944 va ser fet presoner pels nazis i deportat a Alemanya. El 23 de gener de 1945 entrà al camp de concentració de Flossenbürg (Neustadt an der Waldnaab, Alt Palatinat, Baviera, Alemanya) i el 3 de febrer d'aquell any va ser traslladat al camp de Porschdorf, depenent del de Flossenbürg, sota la matrícula 43.645. Posteriorment va ser traslladats a camps de concentració txecoslovacs. Giulio Guerrini va morir el 5 de maig de 1945 a l'hospital de Litoměřice (Litoměřice, Txecoslovàquia; actual República Txeca), on havia estat internat després de sortir de la deportació.

***

Judici als membres de la Girochin Sha (10 de setembre de 1925). Daijiro Furutaés el tercer per la dreta

- Daijiro Furuta: L'1 de gener de 1900 neix a Tòquio (Japó) el militant anarquista Daijiro Furuta. Després d'haver obtingut el diploma d'estudis secundaris, entrà en la Universitat de Waseda i en 1919 s'adherí a la«Shakaishugi Dantai Minjin Dömeikai» (Federació Popular dels Grups Socialistes) i en la Federació de Construcció, però abandonà dos anys després aquestes organitzacions per militar en l'anarquisme. Amb Yoshinaga Watanabe i Arata Nagashima marxarà al departament de Saitama i organitzarà el moviment anarquista camperol a Hasuda. Amb aquests dos companys creà la «Kosakunin Kai» (Societat dels Petits Grangers) i el periòdic Kosakunin (Petits Grangers). Malgrat els seus esforços, els resultats foren decebedors. Durant aquestes activitats, conegué Tetsu Nakahama, poc abans de la dissolució de l'organització el juny de 1922. Amb sos amics crearà la «Girochin Sha» (Societat de la Guillotina), grup anarcoil·legalista armat que prepararà l'atemptat contra el príncep d'Anglaterra, en ocasió d'una visita al Japó, i contra el regent de l'Imperi Japonès. Per finançar les seves activitats es dediquen a atracar bancs i en el curs d'un robatori en un banc d'Osaka matarà un empleat. També participà en l'atemptat contra el general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, i en diversos atemptats amb explosius. El 10 de setembre de 1924 fou detingut amb Genjiro Muraki al seu amagatall de Tòquio i el 10 de setembre de 1925 fou jutjat i condemnat a mort. Daijiro Furuta fou penjat el 15 d'octubre de 1925 després d'haver rebutjar fer cap apel·lació. Les memòries del«terrorista de gran cor», com era anomenat, --Shi No zange (Confessió davant mort, 1926) i Shikeishû No Omoide (Confessió d'un condemnat a mort, 1930)--, redactades a la garjola i publicades després de la seva execució, tingueren una gran difusió.

***

Enrique Cano Pérez

- Enrique Cano Pérez: L'1 de gener de 1918 --alguns citen erròniament 1917-- neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Enrique Cano Pérez. Sos pares es deien José Manuel Cano Fernández (Calores) i Carmen Pérez Martínez. Emigrà a Barcelona i entra a treballar com a empleat a la Sastreria Maleras del carrer Hospital de la capital catalana. Milità en les Joventuts Llibertàries i en el grup«Faros» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran de l'atracament a mà armada efectuat el 15 de desembre de 1934 pels militants anarquistes Andrés Aranda Ortiz i Domingo Cabrera Pedrol a la sastreria on treballava des de feia sis anys, en el qual resultà mort un dependent i ferits diversos vianants, va ser detingut dos dies després per complicitat i processat. Jutjat el 6 de juliol de 1935, va ser condemnat a vuit anys de presó i un dia per robatori i a sis mesos d'arrest per tinença d'armes, i això perquè encara era menor de 18 anys. El 19 de juliol de 1936 fou excarcerat de la presó Model de Barcelona durant les lluites de carrer sorgides arran de l'aixecament feixista i immediatament s'enrolà en la Columna Durruti i marxà al front d'Aragó. Quan el novembre d'aquell any aquesta columna miliciana marxà a la defensa de Madrid, retornà a Barcelona. Després s'integrà en les ambulàncies del Cos de Tren de l'Exèrcit republicà i fou destinat al País Valencià, on romangué fins el final de la guerra. Concentrat al camp de Los Almendros, intentà després fugir amb vaixell des del port d'Alacant. Detingut per les tropes franquistes, fou tancat a la plaça de toros d'Alacant, on un company disfressat de falangista, conegut com «El Flaco de Badalona», aconseguí alliberar-lo fent creure que també ell ho era. Arribà a Barcelona i d'allà aconseguí arribar als Pirineus i creuar la frontera. Fou tancat al cap de concentració d'Argelers, on trobà reclosos sos germans Juan i José; aquestúltim, mecànic de professió i xofer al servei del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), morí dies després a l'hospital de Perpinyà de peritonitis. En acabar la II Guerra Mundial treballà de sastre i més tard muntà una factoria de pantalons a prop de París. Enrique Cano Pérez va morir cap el 1998 a París (França).

***

Sara Berenguer

- Sara Berenguer: L'1 de gener de 1919 neix al Poble Sec de Barcelona (Catalunya) la poetessa i militant anarcofeminista Sara Berenguer Laosa, també coneguda a França com Sara Guillén --pel llinatge de son marit, el pintor i il·lustrador anarquista Jesús Guillén Bertolín, Guillembert. La major de cinc germans i filla d'un paleta anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que va morir al front d'Almudévar en 1936, va treballar des dels 13 anys en una carnisseria i en un taller de brodats. Després va fer de costurera, professió que va exercir, després d'un breu temps com a assalariada, pel seu compte fins al juliol de 1936. A partir de l'aixecament feixista, va començar una intensa relació amb el moviment anarquista: va col·laborar amb el Comitè Revolucionari de la barriada de les Corts fins als juny de 1937, on es va encarregar del repartiment d'armes; va pertànyer al Comitè Regional de la Fusta al costat d'Antonio Santamaría, on va fer de mecanògrafa i de comptable; va militar en el Comitè Local de les Joventuts Llibertàries i va participar en la secretaria de l'Ateneu Llibertari; alhora que treballava de mestra d'infants sense escolaritzar a l'Ateneu Cultural de les Corts i en tasques de propaganda. En maig de 1937 va lluitar a les barricades i durant la primavera de 1938 va passar al Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), ambÁngel Aranzáez, visitant freqüentment el front. Durant la tardor de 1938 va assistir al Ple Regional i va ocupar la secretaria de propaganda de«Mujeres Libres», per acord d'un Ple Regional; alguns mesos més tard, va ocupar la secretaria general de «Mujeres Libres» en substitució de Maria Claramunt. El gener de 1939 es va exiliar a França. Entre 1941 i 1945 va pertànyer al Grup Confederal de Bram i es va desplaçar pels departaments francesos d'Aude, Arieja, Erau i Alta Garona en tasques d'enllaç de la resistència antinazi. Va organitzar SIA a la comarca de Bram i va promoure la reorganització de les Joventuts Llibertàries. Després de l'Alliberament va instal·lar-se a Montpeller, on son company era secretari de la CNT del Llenguadoc, i després a Besiers en 1946. Va dirigir un curs de taquigrafia organitzat per la CNT per a tot l'exili en 1947 i va interessar-se pel teatre, una afició que mantingué al llarg del temps. La seva militància es va veure interrompuda un temps a causa d'una afecció intestinal. A començaments dels anys seixanta va aparèixer lligada als grups d'acció antifranquista, arran de la reunificació confederal dels anys 1960 i 1961, al costat d'Alberola, de Mera, de Cañete i d'altres. En 1963 va ser detinguda amb son company, arran de l'execució de Granado i de Delgado, per«associació de malfactors». Després del Congrés de 1965, va abandonar la CNT a causa de les lluites internes, però no l'anarquisme, acostant-se als grups de «Frente Libertario», de la Comissió de Relacions del qual va formar part en 1973. En 1965, amb Suceso Portales, reprendrà la redacció de la revista Mujeres Libres. Durant els seus últims anys continuà la tasca en SIA, realitzant activitats culturals (teatre, poesia), formant part de grups de dones. En 1998 va ser condecorada pel govern francès amb la Creu de la Legió d'Honor per la seva participació en la resistència durant l'ocupació alemanya. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Alisma, Blanca,Anade, Sara Lahosa, Sandra Berenguer, Evora), en diverses publicacions llibertàries, com Adarga,Amicale Durruti, Ateneo de Alcoy,Cultura Libertaria, ECA,Evocación, Gramenet del Besòs, Libre Pensamiento, Mujeres Libertarias, Mujeres Libres, El Noi, Noticiari, Polémica,Pueblo Libertario, Quaderns, Rojo y Negro, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vaixell Blanc, La Voz Anárquica, etc. Col·laborà en antologies poètiques, com ara Fleurs du Midi (1977, 1980 i 1981) Les deux arbres (1977), A Juan Ramón Jiménez (1981), España sangra (1985), Antología de novísimas poesías de habla hispana (1986), Nostre club (1989), Poemas de luz (1994); i és autora de Cardos y flores silvestres (1982), Jardín de esencias (1986), Entre el sol y la tormenta: treinta y dos meses de guerra (1936-1939) (1988 i 2006, autobiografia), Las tres adelfas (1989),El lenguaje de las flores (1992), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999, en col·laboració), Sentiments (2004), entre d'altres. Jacinte Rausa va publicar l'octubre de 2000 a França la biografia Sara Berenguer. En 2004 Sara Berenguer va participar en el documental de Susana Koska Mujeres en pie de guerra, amb María Salvo, Rosa Laviña, Rosa Díaz, Neus Catalá, Teresa Buígues, Carme i Merçona Puig Antich. El 13 de desembre de 2008 es presentà a l'Ateneu de Madrid el seu llibre Mujeres de temple, un recull biogràfic de 26 dones lluitadores (Simone Weil, Maria Bruguera, Ligia de Oliveira, Jeanne Ragaudin, Ana María Cruzado, Mollie Steimer, May Piqueray, etc.). Sara Berenguer Laosa va morir el 8 de juny de 2010 a Montadin (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada dos dies després al cementiri d'aquella localitat al costat de son company Guillembert.

Gillembert (1913-1999)

***

Emilio Marco Pérez (1936)

- Emilio Marco Pérez: L'1 de gener de 1921 neix a Falset (Priorat, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Emilio Marco Pérez. Fou el segon de quatre germans d'una família pagesa. Sos pares es deien Jaime Marco Serrano i Mercedes Pérez Bes. Sense cap estudi, quan encara era un infant, es posà a treballar de rabassaire i de pastor. D'antuvi freqüentà la cooperativa obrera que la Unió General dels Treballadors (UGT) tenia al poble. El 10 de febrer de 1936 s'afilià al SindicatÚnic d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Falset. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà, malgrat la seva curta edat, com a milicià en la «Columna Ortiz» («Columna Sud-Ebre») i marxà al front d'Aragó, participant en la presa de Belchite, Casp, La Puebla d'Híxar i Letux, a més de formar part de l'experiència col·lectivitzadora i d'aprendre a llegir i a escriure. Amb la militarització de les milícies, entrà a formar part del «Batalló Louise Michel» de la XVII Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, que estava establert a les poblacions aragoneses de Lécera i Calanda. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i va ser reclòs als camps de concentració de Bourg-Madame, Vernet i Setfonts fins l'octubre de 1939, quan va ser enviat a treballar en una granja de Saint-Paterne-Racan (Centre, França). En 1943 s'integrà en la Resistència enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i el setembre de 1944 participà en l'alliberament de Tours (Centre, França). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Saint-Pierre-des-Corps, on milità i va fer de pagès. Els últims anys de sa vida els passà invàlid i confinat a casa seva. En 2006 s'estrenà el documental Mémoires sociales, de Franck Wolff, i en 2012 la pel·lícula Emilio. El eco de otros pasos, d'Enric Miró, ambdós films dedicats a la seva figura. Emilio Marco Pérez va morir el 30 de gener de 2013 a Saint-Pierre-des-Corps (Centre, França).

Emilio Marco Pérez (1921-2013)

***

Necrològica de José Muzas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de març de 1992

- José Muzas: L'1 de gener de 1923 neix a Bizién (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Muzas. En 1936, amb 13 anys, retornà amb sa família de l'emigració a França i s'instal·là a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). A mitjans dels anys quaranta va fer el servei militar obligatori i un cop llicenciat participà en el moviment llibertari clandestí, fet pel qual va ser empresonat. Es trobava en llibertat provisional quan en 1949 passà clandestinament a França. Establert a Grenoble, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on ocupà diversos càrrecs de responsabilitat. En 1953 participà econòmicament en el «Fons Pro-Espanya Oprimida». Després de nou anys de malaltia, José Muzas va morir el 14 de febrer de 1982 a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i fou incinerat tres dies després.

Defuncions

Fritz Brupbacher

- Fritz Brupbacher: L'1 de gener  de 1945 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) el metge, antimilitarista i militant socialista i llibertari Fritz Brupbacher. Havia nascut el 30 de juny de 1874 a Zuric (Zuric, Suïssa) en una família benestant. Després d'estudiar  Medicina a Ginebra i d'ampliar estudis de psiquiatria a París, va obrir en 1901 la seva consulta en un barri obrer de Zuric i es va casar amb sa primera dona, Lydia Petrovna Kocetkova. Militant socialista revolucionari des del 1898, va freqüentar els cercles llibertaris i va esdevenir molt amic de James Guillaume, de Kropotkin, de Vera Figner i de Pierre Monatte. Com a membre del Sozialdemokratische Partei der Schweiz (SPS, el Partit socialista suís), però antimilitarista --va prendre part en 1905 en la creació de la Lliga Antimilitarista-- i partidari del sindicalisme revolucionari, va rebre fortes crítiques des de les files del seu partit i es va veure impulsat a presentar la dimissió en 1920. L'any següent es va afiliar al Kommunistische Partei der Schweiz (Partit Comunista Suís) i va fer nombroses estades a la Unió Soviètica, però com que no havia abandonat el seu esperit crític i les seves idees llibertàries, es va enfrontar als dirigents estalinistes que li van fer la vida impossible. En 1932 va«evadir-se de la cèl·lula», segons la seva expressió i va ser expulsat del Partit l'any següent. També des dels anys 20 va militar amb sa nova companya, Paulette Raygrodski (Paulette Brupbacher), en el moviment neomaltusià, pel dret a l'avortament i per una sexualitat lliure. En 1932 va fer la introducció a la traducció del rus de la Confessió de Bakunin que va fer Paulette Brupbacher al francès. És autor, entre altres obres, de Kindersegen: und kein Ende? (1903), Der Zweck des Lebens (1911), Die helvetische Revolution und die Arbeiterbewegung in der Schweiz (1912), Der Sonderbundskrieg und die Arbeiterschaft (1913), Marx und Bakunin (1913), Der Pariser Kommuneaufstand (1871) (1917), Vom Kleinbürger zum Bolschewik (1923), Um die Moral herum (1917), Wo ist der Sitz der Seele? (1924), Michael Bakunin: der Satan der Revolte (1929), Liebe, Geschlechtsbeziehungen und Geschlechtspolitik (1930), 60 Jahre Ketzer (1935, autobiografia) i Der Sinn des Lebens (1938-1939). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Paulette Brupbacher (1880-1967)

Continua...

---

Els darrers comptes de la legislatura posen les persones al centre de les polítiques.

 Els darrers pressupostos de la legislatura al Parlament, uns comptes que consoliden les polítiques del canvi i inverteixen en partides socials. La partida de 2019 puja prop d’un 9%, un augment que es converteix en un 32% durant els quatre pressupostos.

Els pressupostos d’aquest any compleixen a més amb els objectius de dèficit i deute, juntament amb el d’estabilitat pressupostària. Inclouen dues rebaixes de tipus d’impost molt socials i que fan passes per assolir una societat més justa. La primera és una davallada de quasi un 40% de l’impost de transmissions patrimonials en la compra del primer habitatge de menys de 200.000 euros.

Mentre, la segona vol facilitar la conciliació familiar amb deduccions per despeses d’escoletes, activitats extraescolars, etc. a més d’ampliar les deduccions per despeses d’estudiar fora. A més d’augmentar les partides pressupostàries, aquests comptes faciliten amb la reducció d’impostos l’accés a tots els serveis a les persones que més ho necessiten.

Medi Ambient, Agricultura i Pesca

Amb la partida d’aquest any seguim dignificant els espais naturals protegits, amb un augment al pressupost de gestió de parcs naturals d’un 35% i fent de les Balears unes illes més sostenibles amb mesures com la Llei de Residus, el decret posidònia i declarant nous espais naturals protegits. Des de 2016, el pressupost ha agumentat en 50 milions d’euros.

Serveis Socials i Coperació

Els Serveis Socials han estat els protagonistes de les polítiques del canvi i han quedat complits els objectius de la legislatura. Seguim endavant amb la renda social garantida, de la qual ja se’n beneficien prop de 12.000 persones, a més de seguir invertint en dependència. En total, la Conselleria tendrà un pressupost de més de 102 milions d’euros.

Innovació, Recerca i Turisme

Des de la Conselleria s’ha seguit invertint per dur endavant la diversificació del model econòmic: durant tota la legislatura, la inversió en R+D+i ha augmentat un 181%, una partida que està destinada en gran part a incentivar la contractació de personal investigador i a promoure projectes per part d’empreses i grups de recerca.

Treball, comerç i indústria

Des de la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria s’ha seguit invertint en mesures que reverteixin la precarietat laboral i l’atur: s’ha duplicat el pressupost destinat a ocupació respecte de 2015 i s’ha invertit en polítiques actives d’ocupació per al jovent i persones majors de 45 anys. En total, 67.000 persones s’han beneficiat d’aquestes polítiques actives.

Hisenda i Administracions Públiques

El balanç que s’ha fet des de la Conselleria és que s’ha augmentat més d’un 50% la inversió pública i s’han complit els objectius de dèficit i de deute, amb la qual cosa es reverteixen les polítiques antisocials de l’anterior legislatura, mentre que per altra banda es dobla el pressupost per l’Oficina Anticorrupció per poder dotar-la de més personal.

Salut i Consum

Amb la partida de 2019, es consolida l’assistència sanitària universal i igualitària, amb l’eliminació del copagament farmacèutic a 190.000 pensionistes, la recuperació del Decret de Demora o la inversió de més de 30 milions per a infraestructures. Per poder dur totes les mesures endavant, el pressupost s’ha incrementat en 410 milions d’euros des de 2015.

Presidència

De la Conselleria de Presidència destaca l’augment del pressupost de l’IB Dona en un 109% des d’inici de legislatura i la transferència de les competències d’igualtat i LGTBI als Consells Insulars per fer una política propera i descentralitzada.

Territori, Energia i Mobilitat

La partida en habitatge ha estat una de les que més ha augmentat per poder garantir el dret a l’accés a un habitatge. S’han destinat 50 milions d’euros a la construcció de més de mig miler d’habitatges públics, 3.000 famílies s’han pogut beneficiar de les ajudes a l’habitatge i prop de 900 habitatges buits de grans tenidors ja estan a disposició per a lloguer social.

D’altra banda, se segueix apostant per un model de transport sostenible, per la qual cosa s’ha augmentat en un 30% respecte l’any passat el pressupost del Consorci de transports de Mallorca. També s’hi contempla la integració tarifària entre TIB i EMT i se segueix invertint en els busos-llançadora per protegir el nostre paisatge i territori.

Cultura, Participació i Esports

La cultura ha estat una prioritat del Govern del Canvi i això s’ha traslladat en el pressupost, que és el més alt de tota la legislatura. Es creen noves places per a personal de cultura i es dediquen 3 milions d’euros en política lingüística.

La memòria democràtica, per altra banda, segueix sent una qüestió essencial dins la Conselleria: s’augmenta el pressupost de la Direcció General en un 48% i es dota de
pressupost un nou calendari de fosses i la seva senyalització com a llocs de memòria. A més, s’ha destinat una partida a digitalitzar els arxius històrics per fer-los accessibles per a investigadors i ciutadania.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 -(XII) - Una inesperada calma -

La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva. (Miquel López Crespí)

A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.

Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.

Una calma inesperada envaí el vehicle.

Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.

Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: “Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar...”.

I així minut rere minut.

Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.

Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.

Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.

Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.

Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?

La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.

Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.

Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.

El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.

Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.

Però eren casos excepcionals.

Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!

De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...

No havia plor que servís.

Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.

La camiona anava fent el camí costerut que pujava fins a Lluc. El ruixat havia disminuït, però continuava caient, intermitent, la pluja que ens havia envestit sortint de Caimari. El ressò de motor m´adormia i tenia ganes d´arribar allà dalt per instal·lar-nos com pertocava en la nostra cambra. Situar els llibres al costat del llit, la roba en els armaris. Descansar del viatge. Obrir els ulls a la nova experiència que m´esperava.

La padrina Martina insistia que havia de berenar. Abans de marxar del poble havia preparat uns entrepans de truita per si teníem gana. “Si els compram a un bar, ens costaran molt i tanmateix no seran tan bons com els meus”, deia, alhora que m´oferia el llonguet.

No tenia fam. Les corbes de la carretera m´havien marejat i ara, el que manco desitjava era menjar un entrepà. Tenia por de vomitar. M´havia passat sovint quan, de més petit, anàvem cada any a sentir la Sibil·la al monestir. No hi havia viatge que no em trobàs malament. A vegades pensava si era un càstig diví. Als dotze i tretze anys, quan pujàvem a Lluc, feia trampes per no avorrir-me durant la missa. Em vaig especialitzar a portar, amagada en la coberta d´un llibre d´oracions, alguna novel·la eròtica de Rafael López de Haro publicada en els anys vint.

La missa m´avorria. Com si fos interminable. Però llegint la novel·la, les hores que estàvem dins l´església passaven a velocitat vertiginosa. A moments pensava que estava fent un sacrilegi. De ben petit em deixaven indiferent els rituals salmòdies dels sacerdots, les estereotipades fórmules llatines per a fer creure els ingenus en un contacte amb la divinitat, en una arribada sobtada d´un déu totpoderós sota la invocació d´aquells homes disfressats amb vestits de carnaval. A vegades, les beates que ens acompanyaven es feien creus per la meva aparent religiositat. “El teu nét és una persona excepcional –comentaven-. ”Ja voldria jo que els meus fossin tan devots i seriosos!”.

Si ho haguessin sabut!

Just en el moment que elles pensaven que jo estava en comunicació directa amb els sants, seguint assenyadament els ritus que es feien davant l´altar, ja era a mil quilòmetres de distància, perdut en una aventura amorosa escrita a un Madrid pretèrit. Subtils descripcions de com la protagonista de la novel·la es desvesteix davant el seu seductor amant. La roba que cau al terra, les contradiccions de l´al·lota lluitant entre l´amor que la domina, el desig provocat per les carícies del jove i les restriccions morals provocades per una recatada educació religiosa.

El sacerdot elevava i consagrava l´hòstia just en el mateix moment que jo seguia les mans del protagonista avançant pel cos d´aquella noia que ja s´ha desvestit, és al llit, es vol tapar amb el llençol en un darrer gest de pudor abans de lliurar-se completament a l´amor.

Les campanetes de l´escolà, el fum de l´encens que m´arribava potent, em dificultaven a voltes la concentració. Tan sols eren uns instants. Senyant-me, per a dissimular i fer creure que seguia l´ofici, continuava la lectura amb més interès que mai.

Per això em demanava si el mareig no devia ser un càstig del Senyor per haver profanat l´ofici llegint aquelles aventures eròtiques. I si en l´estranya màgia que seguia la gent amb tanta devoció hi hagués alguna cosa real? Per quins motius tants centenars de persones de tots els oficis, amb estudis i sense, creien fermament en l´arribada de déus provinents d´altres galàxies, en el poder d´àngels i dimonis?

Plegava de llegir quan, lentament, acompanyada solament amb el so de l´orgue, la Sibil·la pujava a la trona i començava la seva impressionant requisitòria anunciant la fi del món. De molt petit quedava embadalit davant les terribles premonicions d´aquell personatge que mostrava la resplendent espasa de la justícia. De sobte, acabat el ritual de la missa, aquella veu potent em transportava a un altre món. Com restar a l´interior d´un temple grec segles abans del naixement de Crist, viatjant cap a Delfos per sentir les profecies de la Sibil·la.

A l´institut, el professor d´història, a tercer de batxillerat, ens havia ensenyat com en temps del Concili de Trent l´Església Catòlica havia suprimit un estol immens de representacions paganes als temples catòlics. Només algunes poques havien resistit l´endemesa purificadora dels catòlics: els cavallets de Pollença, els cossiers d´Algaida, la Sibil.la... Com devien ser les representacions religioses abans de Trent? Balls, música, obres teatrals! I, de cop i volta, tota la riquesa cultural dels pobles representada per aquests antiquíssims costums desapareixia per voluntat de papes, bisbes i cardenals.

Provava d´imaginar-ho malgrat ser conscient que em seria impossible reconstruït aquell passat increïble. Papes incestuosos, com els Borja, corts plenes de cardenals amb amants vicioses, assassinats, enverinaments, guerres de rapinya, mentides amb segell del Vaticà. Uns pontífexs ordidors de croades, de guerres per obtenir terres i esclaus. Ciutats plenes de presons de la Inquisició i places on cremaven dia i nit jueus, bruixes i heretges. Palma, amb les seves places fumejant, curulla de fogueres amb els cossos torturats dels revoltats de les muntanyes, els agermanats, les dones sàvies calumniades i condemnades per bruixeria, el fogó dels jueus davant Bellver, amb Caterina Tarongí que no vol retractar-se de la fe antiga dels pares, defensant la memòria jueva amb la seva vida, amb la carn cremant, desfent-se enmig de les flames sota la mirada cruel d´aristòcrates i sacerdots.

M´era impossible associar el catolicisme a la bondat. Coneixia el missatge evangèlic; però no tenia res a veure la història de l´Església Catòlica amb la pràctica sangonosa dels representants de Déu a la terra.

   Avui, a punt de l’inici del maig, em sentia particularment comunicatiu. I he decidit penjar aquest escrit, a manera de poema. Vegeu-lo.

  Per poble s’ha d’entendre poble català, i s’ha de saber que els mallorquins som catalans, de nació catalana.

    S’ha de saber: el Principat de Catalunya  és solament una part de la nació catalana (El nucli aglutinador de la nació, si voleu).

   Ja és ben hora de deixar de banda l’expressió  confusa de Països Catalans.

    Quan es diu Catalunya, sempre s’ha d’entendre com a Catalunya Sencera. Certament, la nació s’estén de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

      Però el que he dit fins aquí no és cap novetat.

Allò nou, allò que inspira aquest poema, és l’anunci de l’alliberament dels pobles sotmesos a l’Imperi, alliberament que comporta la fi universal de l’esclavatge de les classes treballadores (assalariades).

    Per Imperi s’ha d’entendre un conglomerat d’elits econòmiques, el nucli del qual és l’elit ianqui. O sigui, el conglomerat gira al voltant de Wall Street.

   S’ha de saber: la Unió Europea i l’OTAN són a manera d’instruments creats al servei de l’Imperi.

    Per altra banda, les elits econòmiques de la Unió Europea disposen del control dels mecanismes socials i econòmics que li asseguren el sotmetiment de les amples masses treballadores de la Unió Europea.

    Però, oh sorpresa!, contra el que estava previst, vet aquí que les amples masses de la UE expressen un creixent rebuig a la Unió Europea.

   La revolta dels grecs, de moment, ha estat continguda, però de mala manera. No se sap com acabarà la cosa.  

   La revolta dels anglesos, la Brexit, en canvi, inicialment sembla que ha triomfat.

    Europa, l’Imperi i el món estan pendents del resultat de les eleccions franceses de dia 7 de maig. La derrota de N'Emmanuel Macron significaria l’anunci de la mort de la Unió Europea. Allò més probable és que Na Marine Le Pen no obtingui la presidència en disputa, però això no llevaria que la ‘’marabunta’’ francesa segueixi creixent (A tot temps, els mitjans de les Corporacions intenten espantar fent escarafalls del suposat ultradretanisme del FN; però allò que fa por a les Corporacions no és el dretanisme del FN, sinó que la sobirania nacional estigui en mans de les classes populars. És la democràcia vertadera allò que els espanta).

     D’una o altra manera,  hem de preveure que la fi de la Unió Europea és pròxim, que les nacions d’Europa, les classes populars europees, recuperaran la sobirania nacional i que les Corporacions a la fi seran desposseïdes.

    Un Estat sobirà de Catalunya (de Catalunya-Principat) no és acceptat per l’Imperi ni pels ‘’subimperis’’ europeus.  Així les coses, les aspiracions independentistes  dels principatins són ‘’precipitades’’.

   Però no s’ha de caure dins el pessimisme. L’arribada del temps per a la independència de Catalunya (de Catalunya Sencera) es va acostant. És el temps de l’esfondrament de l’Imperi i dels subimperis. Serà una cosa semblant a la caiguda dels imperis europeus de l’any 1918. Amb la caiguda dels imperis, un esplet de nacions aconseguí, a la fi, la independència.

    En una guerra mundial, només hi pot haver dos bàndols i no més. I en una guerra freda, igualment, hi ha dos bàndols.

  En tot temps, Convergència i Unió, absurdament, s’ha declarat partidària del bàndol de l’Imperi; o sigui, partidària del bàndol dels opressors de Catalunya. Els de Junts pel sí sembla que no han rectificat.

  Segons una previsió optimista, el 2021 serà l'inici del desmantellament del sistema imperial ara vigent al món.

Anarcoefemèrides del 2 de gener

Esdeveniments

Ressenya de la festa apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 3 de gener de 1897

- Festa familiar nocturna artisticonaturista: El 2 de gener de 1897 se celebra a la Casa del Poble de París (França) una festa familiar nocturna artisticonaturista. L'acte va ser organitzat per les associacions«Art Libre» i«Union Artistique» i comptarem amb les intervencions dels anarconaturistes d'Émile Gravelle, que parlà sobre l'Art i la Natura, i de Louis Martin, que dissertà sobre el capital i el treball. La vetllada acabà amb un concert-espectacle i amb un ball.

***

Port de Barranquilla

- Vaga portuària a Barranquilla: Entre el 2 i el 3 de gener de 1918, després d'un període de relativa calma que coincideix amb la Gran Guerra i que finalitza després dels esdeveniments revolucionaris a Rússia, esclata un violent moviment vaguístic als ports de Barranquilla (Carib, Colòmbia); seran les primeres vagues generals que es donaran en aquest país. Els portuaris de la regió caribenya colombiana en vaga bloquejaran les vies públiques, formaran piquets de vaga i impediran la eina dels esquirols. Les formes d'acció de l'anarcosindicalisme --la vaga general, l'acció directa, el sabotatge i el boicot-- són utilitzades pels vaguistes: tallen el subministrament d'aigua a Puerto Colòmbia i aixequen les vies del ferrocarril. Destacaments de l'exèrcit i patrulles de «guàrdies civils» compareixen per mantenir l'«ordre» als carrers. Davant les proporcions assolides pel moviment sindicalista revolucionari, els patrons es veuen obligats a concedir un 50% d'augment sobre els jornals. Més tard es prohibirà per llei el dret a vaga dels treballadors.

***

Portada del primer número de Brazo y Cerebro

- Surt Brazo y Cerebro: El 2 de gener de 1932 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Brazo y Cerebro. Órgano de los Sindicatos de la comarca de Tarrasa. Portavoz de la Confederació Nacional del Trabajo. AIT. El primer número portà l'epígraf d'Arthur Schopenhauer «El cervell humàés més temible que l'urpa del lleó.». Publicà notícies sobre sindicalisme, antirepressió, qüestions orgàniques, etc. Trobem articles de Delfín Badía, S. Badía, L. Barbedette, J. Cavallé, J. Cuatrecasas, Libertario Díez, Ricard Domènech, Carolina Gaspar, J. Jové, Llops, Julio Llorca, Louis Loreal, Gregorio Marañón, J. Martí Alcaraz, Leopoldo Martínez, Antònia Maymon, Santiago Navarro, O. Orraván, Espartaco Puig, M. Rigo, J. Rusiñol i J. Torres, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 13 de febrer de 1932.

***

Capçalera del primer número d'Adelante

- Surt Adelante: El 2 de gener de 1937 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Adelante. Órgano de la CNT y de la FAI en Tarragona y su provincia. Portavoz de los trabajadores en general. A partir del número 2 (16 de gener de 1937) portarà el subtítol «Órgano de la CNT y de la FAI en Reus y su región» i després«Órgano de la CNT y de la FAI de la IV Región. Portavoz de la Confederación Regional del Trabajo de Catalunya (CNT-AIT)». Cristóbal fou el redactor en cap. Trobem articles de J. Higueras, Ginés García, Cienfuegos, Beltran, Luisa Alba, A. Menéndez Aleyxandre, entre d'altres. El número 38 (20 de novembre de 1937)és un extra dedicat a Buenaventura Durruti. En sortiren 52 números, l'últim el 29 de gener de 1938.

***

Capçalera d'Alba Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Roja: El 2 de gener de 1937 surt a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Alba Roja. Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Premiá de Mar. Portavoz de la CNT i de la FAI-AIT; després portarà el subtítol «Órgano de las oficinas de propaganda local de CNT-FAI-FIJL-AIT». El director sembla ser que fou Francesc Botey i hi trobem articles d'Errico Malatesta, Germinal Ácrata, Francisco Uribe Sánchez, Francesc Botey, Eduardo Vizcaya, J. Cahué, Adolfo Ballano, entre d'altres. A vegades s'ha citat com a Alba Rosa. En sortiren vuit números, l'últim el 2 de juliol de 1937. En el llibre de Jordi Amat i Teixidó Premià de Mar (1931-1945). República, Guerra Civil i primer franquisme (2001) es reprodueix la col·lecció completa d'aquesta publicació en facsímil.

***

Notícia sobre l'atemptat apareguda en La Vanguardia del 3 de gener de 1965

- Atemptat a Nàpols: Durant la nit de l'1 al 2 de gener de 1965 una bomba plàstica explota al Consolat d'Espanya a Nàpols (Campània, Itàlia). L'explosió produí desperfectes a l'entrada del Consolat i en una tanca propera, trencant tots els vidres de l'edifici. El renou de l'explosió pogué sentir-se a tot el centre de Nàpols i esquinçar els vidres de l'hotel Mediterrani, de diverses botigues de la via San Giacomo i d'altres indrets dels carrers del barri on es troba el Consolat. L'acció va ser reivindicada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE), format per les organitzacions Confederació Nacional del Treball (CNT), Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Al lloc s'escamparen manifests i pamflets. La declaració deia: «Mentre el poble ibèric continuï oprimit per la dictadura feixista, la dinamita recordarà que la veu de la llibertat no pot ser ofegada. Visca l'anarquia!» Aquesta acció va ser durament criticada pel periòdic comunista L'Unità i per la cúpula del Partit Comunista Italià (PCI).

Naixements

Capçalera de L'Avvenire Anarchico on col·laborava Edoardo Monaci

- Edoardo Monaci: El 2 de gener de 1883 neix a Castel del Piano (Toscana, Itàlia) el sastre anarquista, i després feixista, Edoardo Monaci, conegut com Vindice. Sos pares es deien Salvatore Monaci i Cecilia Gianneschi. D'antuvi socialista, en 1908 es traslladà a Piombino (Toscana, Itàlia), on s'acostà a l'anarquisme. En aquesta ciutat milità en el grup anarquista juvenil «L'Alba dei Liberi» i participà activament en la gran vaga siderúrgica portada a terme entre 1910 i 1911, època en la qual va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia). Per aquestes dates començà a portar la corresponsalia del periòdic pisà L'Avvenire Anarchico, signant els articles sota el pseudònim Vindice. El 24 de setembre de 1912 va publicar un númeroúnic, sortit com a suplement del periòdic sindicalista Il Martello, per a commemorar l'aniversari de la mort de l'anarquista Alfredo Lecci, mort en un enfrontament amb les forces de l'ordre durant la vaga de l'any anterior. Quan la Gran Guerra, signà, amb altres sis anarquistes de Piombino, una carta d'adhesió a la intervenció militar publicada el 25 de novembre de 1914 en el periòdic Il Popolo d'Italia, que va ser durament criticada pels sectors antimilitaristes llibertaris. També, en aquesta conjuntura, fou gerent responsable de Libertà!,òrgan del Fascio Piombinese d'Azione Internazionalista (FPAI, Fascio de Piombino d'Acció Internacionalista). La seva posició d'«intervencionisme revolucionari» inicial continuà amb el temps decantant-se per posicions nacionalistes, fins acabar, durant la postguerra, en una ferma adhesió al feixisme. El gener de 1922 es va afiliar al Fascio de Combat de Piombino, del qual va ser nomenat secretari. Entre el 27 i el 29 d'octubre de 1922 participà en la «Marxa sobre Roma». El març de 1923 va haver de dimitir del seu càrrec perquè estava afiliat a la maçoneria i es va veure obligat, a desgrat, a retirar-se a la vida privada. El 4 de febrer de 1933 es va reafiliar al Partit Nacional Feixista (PNF) i el desembre de 1934 va ser esborrat del registre de «subversius» de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gaetano Gervasio a casa de Cesare Zaccaria (Capo Misero, setembre de 1964)

- Gaetano Gervasio: El 2 de gener de 1886 neix a Monteverde (Campània, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Gaetano Gervasio. Fill d'una família nombrosa pagesa composta pels pares, cinc germans i una germana. Assistí a l'escola elemental fins a tercer curs i aprengué a llegir, a escriure i a fer els comptes. Més tard adquirí una important cultura autodidacta. A partir dels vuit anys treballà al camp, ajudant son pare, i quan tingué 11 anys abandonà Monteverde i marxà a Rapolla (Basilicata, Itàlia), on entrà com a aprenent de fusteria en un taller. El mestre del taller, militant socialista, el va introduir en els moviments socials. En 1899 es traslladà a Cerignola (Pulla, Itàlia) i entrà a fer feina en un gran taller de fusteria. En aquesta localitat conegué el sindicalista revolucionari Giuseppe Di Vittorio, amb el qual establí una gran amistat i entrà a militar en el seu cercle. En 1902 es traslladà d'antuvi a Venècia (Vèneto, Itàlia), on aprengué l'ofici d'ebenisteria i les arts de l'escultura, la marqueteria i la intàrsia; i després a Milà (Llombardia, Itàlia), on residí fins al 1911. Tant a Venècia com a Milà formà part del moviment anarcosindicalista que donarà lloc a la Unió Sindical Italiana (USI), participant activament en les campanyes contra la guerra de Líbia i contra el reformisme de Filippo Turati. A Milà assistí a classes nocturnes a la Universitat Popular establerta a la Società Umanitaria, on conegué el professor socialista Ugo Guido Mondolfo, el qual l'ajudà en els seus estudis d'història i de literatura. En aquests anys establí una bona amistat amb Errico Malatesta, el qual el decantà definitivament pel moviment anarquista, i entrà a treballar en el Consell dels «Probi-viri» –mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per resoldre els conflictes laborals– de Milà, aconseguint una bona experiència sindical. També s'introduí en el món cooperativista i fou un dels primers membres de la Cooperativa Sassetti de Milà. Participà activament en la vaga general milanesa de 1904, reivindicant sempre l'acció directa, i fou detingut per primera vegada. En 1911 marxà a Suïssa i prengué part en els moviments sindical i anarquista a diverses ciutats (Zuric, Ginebra i Lugano). A Suïssa treballà de paleta i conegué nombrosos exiliats (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), entre ells Benito Mussolini. En aquests anys s'interessà per la pintura, l'escultura, les arts gràfiques i el teatre, esdevenint un pintor i escultor aficionat força creador. A finals de 1911 emigrà a Amèrica i en 1912 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Entrà en contacte amb els grups anarquistes nord-americans, però no participà en la lluita sindical ja que no compartia els seus mètodes d'acció. Aquesta època novaiorquesa fou força dolorosa, ja que patí fam i humiliacions de tota casta. En 1913 retornà a Milà i milità en la Federació Nacional dels Treballadors de la Fusta. Entre el 7 i el 14 de juny de 1914 participà entusiasmat en la «Setmana Roja». Després, entre el començament de 1915 i finals de 1920, visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on milità en el moviment anarquista i en l'USI, esdevenint secretari administratiu d'aquesta central anarcosindicalista. En aquesta època abandonà la seva feina d'ebenista i, després de titular-se en mecànica, entrà a treballar en un taller fent de mecànic. Des de llavors i fins a la seva jubilació va fer feina en el sector mecànic i metal·lúrgic, encara que mai no abandonà la seva afició i realitzà tota mena de mobles, talles i incrustacions. A Torí col·laborà en el naixement dels Consell de Fàbrica i conegué Antonio Gramsci. En 1919, amb sindicalistes revolucionaris, socialistes i treballadors de la Federació dels Metal·lúrgics de la Cambra del Treball, participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. El fracàs d'aquest moviment i la pèrdua de la feina el van obligar a exiliar-se. Visqué a París (França) fins al 1923, any en el qual fou expulsat per les autoritats gal·les per les seves activitats polítiques i sindicals. De bell nou a Milà, no pogué trobar feina i fou perseguit per la policia feixista. Aconseguí obrir un taller de fabricació de maquinària, on donà feina a companys malvistos pel feixisme. Va ser nomenat secretari administratiu de l'USI, amb la finalitat de gestionar el fons de solidaritat dels companys empresonats o expatriats, com ara Armando Borghi. La seva casa milanesa es convertí en lloc de refugi dels companys obligats a passar-se a la clandestinitat. Durant aquests primers anys del feixisme participà, amb son nebot Giuseppe Gervasio, en diverses trobades clandestines antifeixistes, anarquistes i socialistes. En una d'aquestes reunions, son nebot va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 13 anys de presó que purgà a Turi (Pulla, Itàlia), a la mateixa presó que Gramsci. A Milà va ser detingut en diverses ocasions, però sempre fou alliberat després de pocs dies d'arrest. Malgrat els intents de reconversió dels productes a fabricar, en 1935 el seu taller va fer fallida. Després passà a dirigir una fàbrica de maquinària cinematogràfica lligada a l'empresa Zeiss-Ikon, propietat d'un jueu italià. Quan esclatà la guerra no volgué participar en la indústria de guerra i acabà d'obrer especialitzat en una fàbrica de taps per ampolles de gasosa. Pacifista convençut, del sector llibertari anomenat «educacionista», i malgrat estar en contacte amb tots els sectors antifeixistes (anarcosindicalistes, socialistes, comunistes, membres del Partit d'Acció, etc.), mai no prengué part en la lluita armada. Participà en la vaga de març de 1944 i per aquests fets va ser detingut i internat al camp de concentració de Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Un mes després, amb el suport d'un escamot partisà, pogué fugí amb un grup de detinguts quan estava a punt de ser enviat amb tren al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya). Un company de treball l'amagà al seu apartament de Pavia (Llombardia, Itàlia) fins al final de la guerra. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Durant la postguerra, creà els Comitès de Defensa Sindical (CDS). Giuseppe Di Vittoria li proposà formar part del Consell Directiu de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), càrrec que en nom de la «unitat dels treballadors» acceptà, però també formà part del Consell Directiu de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Treballadors Metal·lúrgics) de Milà. Quan acabà la seva gestió, rebé la medalla d'or per part d'aquestes dues organitzacions per la seva participació en les «batalles sindicals» i en la gestió dels problemes obrers. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Guerra di Classe, Il Libertario i Volontà. En els anys finals de sa vida fou membre d'un grup anarquista amb Virgilio Galassi, Carlo Doglio, Livio Azzimonti, Pino Tagliazucchi, Alberto Moroni i Leonida Guberti; formà part del Sindicat de Pensionistes de la CGIL i participà en les activitats culturals del Centre Educatiu Italosuís de Rimini i de l'Escola Moderna «Francisco Ferrer». Gaetano Gervasio va morir el 25 de novembre de 1964 a Nàpols (Campània, Itàlia). En 2011 es publicà el llibre autobiogràfic Un operario semplice. Storia di un sindicalista rivoluzionario anarchico (1886-1964), editat per sa filla Giovanna Gervasio.

Gaetano Gervasio (1886-1964)

***

Il Grido della Folla periòdic on col·laborava Eugenio Girolo

- Eugenio Girolo: El 2 de gener de 1886 neix a Andalo Valtenillo (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Eugenio Girolo. Fill d'una família pagesa molt empobrida --sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani--, emigrà molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a partir de 1904 de manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià col·laboracions al periòdic de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any s'instal·là a Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià regularment cròniques al periòdic milanès Il Grido della Folla. En 1905, sota el pseudònim Eugenio Vattelacerca, envià articles a L'Aurora de Ravenna. En 1906 s'establí al cantó helvètic de Sankt Gallen i intensificà la seva col·laboració amb la premsa llibertària. El juliol de 1906 intentà organitzar a Basilea una conferència sobre « Humbert I d'Itàlia i Gaetano Bresci», però fou prohibida a resultes de la intervenció del cònsol italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa i marxà a Milà, on treballà com a obrer mecànic i visqué a casa de companys i a la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En aquesta publicació va escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig,Girolo, Eugenio Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A més, donava conferències dominicals per als companys de la regió; va ser en una d'aquestes conferències, a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als carrabiners» i condemnat a 40 dies de presó. Després tornà a Suïssa i s'instal·là a Arbon, d'on fou expulsat per «vagabundejaria» arran dels fets del «Primer de Maig» de 1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a França i a l'alsaciana Mülhausen fou detingut i expulsat per«possessió de propaganda anarquista». Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908 el trobem novament a Arbon. En 1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any següent comença a col·laborar, sota el pseudònim Maligno, en Le Réveil / Il Risveglio de Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista maçó Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma. La policia el qualificà aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni, «el més actiu i violent dels conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En 1914 es traslladà a Horgen i després a Zuric, on continuà la seva tasca de conferenciant. Durant la Gran Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar de Milà el condemnava per«deserció». Fou força actiu en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti, Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919, fou expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre mesos tancat preventivament a la presó de Zuric sota l'acusació de«preparar bombes». Després passà a Itàlia, on després d'un temps a Milà s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara, on fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball. Afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol de 1920 participà en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya. Buscat per la policia i els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a França i després d'un temps a París --on ajudà l'anarquista Ersilio Belloni-- marxà, el juny de 1926, a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a Brussel·les i a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la manca gairebé absoluta de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en reunions d'anarquistes italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de març de 1937 de meningitis i encefalitis a l'asil de Beckheim de Brussel·les (Bèlgica). Deixà dos fills, Orazio i Eufelia.

***

Elise Otessen-Jensen fotografiada per Sverre Børretzen

- Elise Ottesen-Jensen: El 2 de gener de 1886 neix a Hoyland (Rogaland, Noruega) l'escriptora, feminista, neomaltusiana i militant anarquista Elise Ottesen, més coneguda com Elise Ottesen-Jensen i també com Ottar. Fou la dissetena filla d'una família de 18 infants; son pare, Immanuel Ottesen, era pastor i sa mare, filla d'un bisbe. Elise es negà a fer la confirmació, plena de dubtes religioses arran de la lectura de fulletons agnòstics i ateus (Arne Garborg, Henrik Wergeland, etc.), i després renegà totalment de la religió. Quan tenia 17 anys començà a fer estudis d'odontologia, però en una explosió en un laboratori de la seva escola perdrà dos dits i aquest fet impossibilitarà el seu projecte d'esdevenir dentista. Després escriurà per diversos diaris (Nidaros,Ny tid,  Arbeidet), dedicant-se un temps al periodisme. En 1913, a Bergen, conegué l'anarcosindicalista i agitador pacifista Albert Jensen, amb qui s'unirà sentimentalment, però no es casarà fins molts anys després  --Albert era sobretot anarcosindicalista i Elise era més partidària de l'anarcocomunisme kropotkià. Durant els anys de la Gran Guerra també farà amistat amb l'anarcosindicalista danès Christian Christensen. Després que Albert fos expulsat de Noruega en 1915 per publicar Direkte Aktion, la parella marxarà a Copenhaguen (Dinamarca), on tindrà un infant, que morirà dos dies després de néixer. Expulsada de Dinamarca en 1919 per«activitats revolucionàries», la parella s'establí a Estocolm (Suècia). En aquest país Elise Ottesen-Jensen s'afilià en 1922 a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors de Suència) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, Arbetaren, amb articles anarcofeministes i fent servir el pseudònim Ottar. En 1925, en desacord amb els editors d'Abertaren, publicà la seva pròpia revista,Vi kvinnor (Nosaltres, les dones) --anys més tard publicarà en la revista anarquista sueca Brand (Foc). Sensible a la problemàtica de les famílies nombroses, i arran del suïcidi de la seva germana petita Magnhild a resultes de veure's obligada per son pare a renunciar a son fill nounat a Dinamarca, esdevindrà una activa militant neomaltusiana, lluitant pel control de natalitat mitjançant mètodes anticonceptius, com ara el diafragma, que havia après a usar gràcies al metge Anton Nyström --en va repartir 1.800 durant les seves gires propagandístiques. Amb els seus nombrosos articles i conferències arreu Suècia, contribuirà a informar amb rigor sobre sexualitat i política a les dones i a lluitar per l'abolició de la de la llei que prohibia els mètodes contraceptius, que finalment serà derogada en 1937. En 1933 fundà a Suècia, amb un grup de metges radicals i de sindicalistes, la Riksförbundet för Sexuell Upplysning (RFSU, Associació Nacional per a la Conscienciació Sexual), societat que presidirà fins al 1959. A més de militar per l'avortament lliure i per la difusió dels mitjans anticonceptius, lluitarà pels drets dels homosexuals. Durant la II Guerra Mundial fou cap de l'oficina d'Estocolm de la International Rescue and Relief Committe (IRRC, Comitè Internacional de Socors i de Rescat) i ajudà nombrosos refugiats jueus que fugien de l'Alemanya nazi --un orfenat a Or Akiva (Israel) porta el seu nom. Durant els anys quaranta, aconseguí federar diverses organitzacions que donaren lloc a la International Planned Parenthood Federation (IPPF, Federació Internacional de Planificació Familiar), institució que presidirà entre 1959 i 1963. Durant els anys cinquanta editarà i col·laborarà en la revista Populär Tidskrift för Psykologi och Sexualkunskap (Revista Popular de Psicologia i Coneixement Sexual). El reconeixement oficial li vindrà donat en 1958 amb el nomenament de doctora honoris causa en medicina per la Universitat d'Uppsala --en 1951 ja havia rebut la medalla«Illis Quorum». En 1972 fou designada per 48 parlamentaris noruecs per al Premi Nobel de la Pau, però aquell any el Comitè Nobel de Noruega decidí no enviar cap candidat per aquest premi. A més d'articles (Revolt, Alarm, etc.), publicà diversos llibres --Ovälkomna barn: ett ord till kvinnorna (1926), Människor i nöd: Det sexuella mörkrets offer (1932), ABC för ett lyckligt äktenskap (1947, amb Nils Nielsen), Arbetarrörelsen. Männens eller mänsklighetens rörelse? (1980, una selecció d'articles publicats en Arbetaren i en Brand durant els anys vint)-- i unes memòries--Och livet skrev (1965) i Livet skrev vidare (1966). Elise Ottesen-Jensen va morir el 4 de setembre de 1973 a Estocolm (Suècia). En 1986, centenari del naixement d'Ottar, el govern suec edità un segell amb el seu retrat i una cita seva («Somio amb el dia que tots els infants que vinguin al món siguin desitjats, que tots els homes i les dones siguin iguals i que la sexualitat sigui una expressió d'amor, d'alegria i de tendresa.»); aquest mateix anys s'erigí a la ciutat noruega de Sandnes un monument a la seva memòria obra de l'artista Kari Rolfsen.

***

Una obra de Louis Dorlet (Samuel Vergine)

- Louis Dorlet: El 2 de gener de 1905 neix a Cizely (Borgonya, França) el militant anarquista i pacifista Louis Dorlet, també conegut com Samuel Vergine. D'origen pagès, va poder realitzar estudis superiors a la Sorbona de París. Coneixedor de nombroses llengües, va trobar feina al banc Saint-Phalle de París. Durant els anys 20 va esdevenir anarquista. En 1925, quan feia el servei militar a Alemanya, va ser condemnat per «deserció a l'estranger, en un país en Estat de setge, amb abandó d'uniforme». Entre 1927 i 1932 va col·laborar habitualment amb Le Réfractaire, òrgan de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres». En 1932 va organitzar un comitè de suport amb els 3.000 aturats a Drancy, a prop de París, que organitzarà una gala per treure diners amb l'ajuda dels artistes de La Muse Rouge i editarà un full, Le Chômeur (quatre numeros entre agost de 1932 i gener de 1933). També, amb el suport de Médard Ferreiro, antic redactor de Le Libertaire en 1914 i membre de la municipalitat socialista, va crear una cooperativa de consum que va estar dirigida molt de temps per l'anarquista Courtois. Membre de la Unió Anarquista, va esdevenir el maig de 1934 secretari de redacció de Le Libertaire. També va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Flambeau, L'Éveil Social, Le Semeur, Terre Libre, La Conquête du pain, Combat Syndicaliste, etc. En 1936 va fundar, amb Paul Marmande, La Revue Populaire, que només va treure tres números (l'últim el gener de 1937). En 1939 va ser mobilitzat i destinat en un hospital veterinari a Alsàcia on tenia cura dels cavalls, però va caure presoner 15 dies després de l'armistici i enviat a un camp de concentració (Stalag IIIA) a Luckenwalde, en un comando de treball a prop de Berlín, d'on intentarà nombroses vegades fugir; enviat a fer feina als ferrocarrils alemanys, va aconseguir escapar amb alguns companys i va ser detingut per les tropes soviètiques, aconseguint arribar lliure a França el juliol de 1945. Després de l'Alliberament, en 1945, va instal·lar-se a Bona (Borgonya, França) com a llibreter i va continuar amb la seva col·laboració en Le Libertaire i enDéfense de l'Homme, de Louis Lecoin, del qual arribarà a ser el director en 1955, signat els seus articles amb nombrosos pseudònims (Serge,Louis Dorival, Louis Dey). En 1965 va participar en el grup de vells militants que van crear el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Instal·lat a prop de Cannes amb sa segona companya, una mestra, va adquirir un terreny a Golfe-Juan, on va construir ca seva amb les pròpies mans, convertint-se l'indret en alberg de nombrosos companys i companyes. En els últims anys de sa vida, malalt de la vista i retirat a la Gascunya, va col·laborar en Liberté, de Louis Lecoin, en L'Union Pacifiste, Espoir i Le Libertaire. És autor de nombrosos fullets, com ara L'Inquisition en Espagne en 1935 (1935), Le sabre et la soutane (1936), L'antidote: les bases scientifiques de l'individualisme et les conclusions qui en découlent (1969), L'esprit tropeau et ses conséquences (1971), Autopsie de la Bible (1971), Parlamentarisme, violence individualle et violence étatiste (1973); i d'un llibre, Au fil de mes souvenirs: propos libertaires (1986). Louis Dorlet va morir el 18 de maig de 1989 a Dacs (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Pilar Barduzal Oto apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de novembre de 1994

- Pilar Barduzal Oto: El 2 de gener de 1910 neix a Grañén (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista María del Pilar Barduzal Oto. Sos pares es deien Jesús Barduzal Biarge i Pilar Oto Lafuente. Era companya del militant llibertari Lorenzo Bernal Gavin, amb qui en 1937 tingué un infant, Mariano. En 1938, per les circumstàncies bèl·liques, es va separar de son company. En 1949, després que son company aconseguí fugir del penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) en 1945 i passar a França, la parella s'hi pogué reunir. A Pàmies (Llenguadoc, Occitània) i a Plasença de Toish milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els comicis confederals sempre albergava els companys a casa seva. Pilar Barduzal Oto va morir el 29 de setembre de 1994 al seu domicili de Plasença de Toish (Llenguadoc, Occitània).

***

Juan Perales León, de jove i de gran

- Juan Perales León: El 2 de gener de 1914 neix a Alcalá de los Gazules (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Perales León. Son pare, traginer, mor quan tenia cinc anys. Arran de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan esclatà la guerra, malgrat patir per sa vida, restà al poble per por que matessin sa mare. Reclutat forçosament, fou enrolat en l'Exèrcit feixita, però desertà als pocs mesos i aconseguí arribar a zona republicana. Testimoni de la pèrdua de Màlaga, fugí a peu fins a Almeria, on entrà a formar part del batalló anarquista dels germans Arcas, on arribarà a tinent. Ferit d'un tret a la boca que el desfigurarà el rostre terriblement, el final de la guerra l'agafà en la seva convalescència a l'hospital. Tornà a la localitat d'Alcaudete (Jaén), on li esperava sa esposa i, fent-se passar per un cosí seu d'idèntic nom, aconseguí eludir momentàniament la presó. Un cop descoberta la seva vertadera identitat, fou detingut el 18 d'agost de 1939, jutjat i condemnat a 12anys de presó per «auxili a la rebel·lió». El 7 de desembre de 1942 sortí de la garjola, però fou detingut de bell nou l'estiu de 1945 per la seva activitat política clandestina. Després de sofrir terribles tortures, passà per les presons de Jaén i de Guadalajara, d'on sortí a finals de 1946. Durant tota sa vida fou fidel al pensament anarquista. Juan Perales León va morir el novembre de 2003.

***

Abel Ramírez Romeo

- Abel Ramírez Romeo: El 2 de gener de 1917 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Abel Ramírez Romeo. En 1922 seguí a son pare a Vitòria (Àlaba, País Basc), on aquest s'havia instal·lat. Quan tingué l'edat, s'afilia a les Joventuts Llibertàries i posteriorment a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys va fer amistat amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy. Quan el cop militar de juliol de 1936, pogué fugir del cercle feixista i lluità als combats bascos d'Oiartzun, Errenteria i Tolosa; posteriorment continuà la guerra en els batallons«Bakunin» i«Ingenieros I». El setembre de 1937 fou apressat per les tropes franquistes a Astúries; jutjat, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i patí diverses presos i camps de concentració, com el de Miranda de Ebro en 1941. Un cop aconseguí la llibertat provisional, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en el moviment llibertari clandestí, com ara el de membre del Comitè Comarcal de la CNT (1945) i del Comitè Regional del Nord en representació de Vitòria (1946). Fins que passà a França en 1947 fugint de la repressió, fou delegat d'Àlaba en diversos plens i congressos de la CNT basca. En arribar a França defensà els acords presos per la comarcal alabesa i demanà a la CNT un congrés de conciliació per intentar arranjar els desacords existents entre l'exili i l'interior. En 1948 fou membre del grup basc del sector«reformista» o«col·laboracionista» de París i també milità a Bordeus i a Pau. Durant aquests anys d'exili es dedicà a l'estudi de la història del moviment anarquista basc i de la biografia d'Isaac Puente, esdevenint un referent en el coneixement de la seva vida i obra, encara que la seva biografia Doctor Isaac Puente. Biografía, ideario y polémica, amb pròleg de Fabián Moro, resta inèdita. Trobem articles seus en Cenit,Le Combat Syndicaliste i Cultura Libertaria. Abel Ramírez Romeo va morir el 24 de juliol de 1995 a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França).

***

Txema Bofill (2014)

- Txema Bofill: El 2 de gener de 1953 neix a la Bisbal d'Empordà (Baix Empordà, Catalunya) el pedagog, documentalista, anarquista il·legalista i activista social Josep Maria Condom Bofill –algunes fonts capgiren erròniament els llinatges–, més conegut com Txema Bofill i també com Sabata. Fill de família burgesa, estudià a l'escola nacional i després sis anys al Seminari de Girona (Gironès, Catalunya), lloc que abandonà per estudiar medicina, carrera que deixà per la de lletres, que seguí a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona (Catalunya). En aquests anys d'estudiant participà en grups de teatre independent de Girona. Després de passar per diversos grups marxistes (comunistes, trotskistes, maoistes, etc.) i de llegir el llibre d'Heleno Saña Alcón El anarquismo, de Proudhon a Cohn-Bendit es declarà anarquista i a finals dels anys seixanta i començament dels setanta, participà activament en col·lectius estudiantils llibertaris barcelonins, relacionant-se amb destacats militants, com ara Miquel-Dídac Piñero Costa (Bombetes), Enric Casasses Figueres, etc. Durant la primavera de 1973, després de ser detingut a Girona per realitzar pintades denunciant l'assassinat de l'obrer Manuel Fernández Marqués, va ser empresonat i poc després marxà cap a França per evitar una condemna del Tribunal d'Ordre Públic (TOP), que el volia tancar per negar-se a fer el servei militar. A França es relacionà amb el moviment llibertari de l'exili, amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), amb destacats militants (Octavio Alberola Suriñach, Christian Lagant, Miguel Moreno Patiño, Jean-Marc Rouillan, Hortensia Torres Cuadrado, etc.) i participà en les«Ediciones de Mayo del 37» i en la revista Basta. De bell nou a Catalunya, es lliurà de la gran agafada de març de 1974 i retornà a l'exili. En 1975 va ser detingut, acusat de relacionar-se amb els Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI) i el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i empresonat durant un any a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1977 retornà a Catalunya i després realitzà diversos viatges: Suècia (on va ser empresonat un any per possessió de talons bancaris falsos), Canàries, Gaza, Israel, Veneçuela, etc. En 1986 es doctorà en pedagogia amb la tesi Le théâtre de la these. Autoformation a travers le théâtre. En 1988 marxà cap a Nicaragua per fer costat el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN, Front Sandinista d'Alliberament Nacional) i fer front la contrarevolució, treballant sobretot com a educador. Després visqué 10 anys a Guainía (Colòmbia), on treballà de guia turístic i de professor i establí contactes amb les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). En 2001 retornà a Catalunya i treballà com a educador de carrer i en cadenes televisives. Realitzà entrevistes a històrics anarquistes i anticapitalistes destacats i documentals de temes històrics i socials. Entre 2009 i 2015 formà part del consell de redacció de Catalunya,òrgan d'expressió de la Confederació General del Treball (CGT) catalana. En els seusúltims anys participà en les activitats de l'Ateneu Llibertari de la Bisbal d'Empordà, de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona i del grup editor del Col·lectiu Tramuntana i estava afiliat la Sindicat Intercomarcal d'Oficis Diversos de la CGT gironina. Arribà a fer-se amb una gran biblioteca, que volia fer pública en forma d'ateneu als baixos de la casa seva de la Bisbal, i publicà el bloc «En contra: els poders i els seus servidors». Txema Bofill va morir el 7 de desembre de 2015 en un accident de trànsit a la Pera (Baix Empordà, Catalunya) i va ser enterrat tres dies després a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya).

Defuncions

Marius Baudy (Le Monde Illustré, 25 de març de 1905)

- Marius Baudy: El 2 de gener de 1912 mor a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Havia nascut el 18 d'octubre de 1875 a Grospierres (Ardecha, Occitània). Orfe de pare, es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i «perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind. Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).

Continua...

---