Anarcoefemèrides
del 30 de maig
Esdeveniments
![Capçalera de "L'Égalitaire" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/legalitaire.jpg "Capçalera de \"L'Égalitaire\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera de L'Égalitaire [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt L'Égalitaire: El 30 de maig de 1885 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic L'Égalitaire. Organe communiste-anarchiste. El responsable d'aquesta publicació bimensual va ser Eugène Steiger i els articles sortiren sense signatura alhora que reivindicava la «regla de l'anonimat» en la premsa anarquista. Sembla que tenia corresponsals a París, Marsella, Brussel·les, Torí i altres indrets. En sortiren 16 números, l'últim el 2 de gener de 1886, i també publicà alguns fulletons.
***
Cartell
de la conferència "L'Art et la Révolte"
- Conferència de Fernand Pelloutier: El 30 de maig de 1896 a la Salle du Commerce, al número 94 del carrer Faubourg-du-Temple de París (França), l'anarquista i sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier pronuncia la conferència«L'Art et la Révolte», organitzada pel grup «L'Art Social». La intenció de Pelloutier amb aquesta conferència es trobar les connexions entre l'anarquisme literari i el moviment obrer, lluitant alhora contra la recerca d'un hermetisme i un elitisme propi de certs «simbolistes esotèrics», contra un naturalisme «sense esperit» i contra la literatura d'evasió. L'art ha d'inspirar la revolta, s'han d'ajuntar «el comunisme del pa» i el «comunisme dels plaers estètics». Cal desmitificar l'art, ja que la funció de l'art és«revelar». L'Art ha de servir per fer revoltes. Aquesta conferència va ser publicada l'any següent a París pel grup promotor de l'acte; «L'Art Social», que edità entre 1893 i 1896 una important revista cultural del mateix nom, aconseguí el suport de intel·lectuals anarquistes per promoure conferències i debats als barris populars parisencs, convertint-se en un punt de referència per a la divulgació i el coneixement de l'art, de la literatura i de la ciència entre el moviment obrer. En 2002 la conferència va ser reeditada per Jean-Pierre Lecercle, on reprodueix el text de la conferència amb variants com a prefaci a la reedició del recull de poemes de Pelloutier De la colère, de l'amour, de la haine (1898) i afegeix nombroses notes sobre el moviment anarquista i«L'Art Social».
***
Partada
d'un número de La
Rivolta
- Surt La Rivolta: El 30 de maig de 1945 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista mensual anarquista La Rivolta. Biblioteca di opere politico sociali (La Revolta. Biblioteca d'obres politicosocials). A partir del número 2 portà el subtítol«Collana di scritti politici sociali» (Recull d'escrits politicosocials). El responsable de l'edició fou l'advocat anarquista Camillo Porreca. Es publicaren textos de Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Ludwig Feuerbach, Pietro Gori, Émile Henry, Aleksandr Ivanovič Herzen, Piotr Kropotkin, Sylvain Maréchal, Benoît Malon, Francesco Saverio Merlino, Max Nordau, Carlo Pisacane, Pierre-Joseph Proudhon, Lev Tolstoi, Alberto Tucci i Gérard Walter, entre d'altres. Publicà nombrosos suplements. En sortiren set números, l'últim el desembre de 1945.
***
Capçalera
del número únic de L'Anarchia
- Surt L'Anarchia: El 30 de maig de
1946 surt a
Florència (Toscana, Itàlia) el númeroúnic del periòdic L'Anarchia.
Aquesta publicació va ser editada per l'impressor
anarquista Lato Latini i hi va col·laborar Enzo Martucci.
***
Cartell
de la conferència de Frederica Montseny
- Conferència de
Frederica Montseny: El
30 de maig de 1965, a la Sala Sénéchal de Tolosa
de Llenguadoc (Llenguadoc,
Occitània), organitzat per l'Ateneo Español
d'aquesta localitat, la
propagandista anarquista Frederica Montseny i
Mañé fa la conferència«Mujeres
españolas del siglo XIX». L'Ateneo
Español era el centre cultural anarquista
dels exiliats llibertaris a Tolosa. Com a gairebé tota la
propaganda dels actes
culturals anarquistes de l'exili peninsular d'aquests anys, no es citen
en cap
moment termes àcrates, per evitar problemes amb les
autoritats franceses.
***
Manifestació de
suport al general De Gaulle (30 de maig de 1968)
- París (30-05-68): El 30 de maig de 1968 a París (França) el primer ministre Georges Pompidou demana a les 12.30 hores una entrevista al general De Gaulle, que de bon dematí ja ha redactat el text d'un discurs que pensa pronunciar a la tarda. Pompidou haurà d'esperar fins a les 14.30 hores, just abans del Consell de Ministres; porta una carta de dimissió, que serà rebutjada pel General, però l'exigeix la dissolució del Parlament. Jacques Foccart, un dels destacats consellers del General, informa d'una iniciativa en curs: les diverses xarxes gaullistes --França Lliure, Resistència, organitzacions de veterans, l'Associació per al Suport al General De Gaulle i diversos grups«obscurs» (feixistes d'«Occident» i d'altres grups d'extremadreta)--, després de dues setmanes de dura feina, des del 13 de maig, es comprometen a reunir tots els partidaris del General per a una manifestació, aquesta tarda a les 18 hores, als Camps Elisis; cal esborrar la imatge de banderes roges i negres passejant per París. A les 16.30 hores, entre el Consell de Ministres i la concentració de suport gaullista, el General parla només per ràdio ja que la televisió es nega a retransmetre'l: anuncia la dissolució de l'Assemblea Nacional, ajorna sine die la realització del referèndum, assegura que les eleccions legislatives seguiran el calendari constitucional previst i denuncia el perill comunista que vol conquistar França. En acabar el discurs comença la gran manifestació de suport a De Gaulle; un milió de manifestants --300.000 han vingut d'arreu l'Estat amb autocars i cotxes--, comptaran els convocants, avalen la idea que França ama l'ordre. El govern avisa que farà ús de la força, si ho considera necessari, per restaurar aquest ordre. Els crits que llança la massa són ben distints als que s'han cridat els dies anteriors:«Cohn-Bendit a Dachau!»,«França per als francesos!», «De Gaulle no està sol!»,«Mitterrand és un fracàs!»,«Llibertat de treball!» La premsa franquista madrilenya elogia el president de la República francesa:«El general De Gaulle ens fa recordar el general Franco de fa vint anys.»
Naixements
Mikhail Bakunin fotografiat per Nadar
-
Mikhail Bakunin: El 30 de maig
--el 18 de maig, segons el calendari julià-- de 1814 neix a
Priamukhino, entre
Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) el
revolucionari i
pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat
el fundador del
moviment anarquista internacional modern. Era fill d'una
família aristocràtica
terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a
l'Escola
d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va
sortir
oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en
1834 fou
nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i
enviat a Minsk i a Goradnia.
L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar,
prenent
partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni
no desitjat.
Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el
servei militar o
en l'administració de l'Estat, va abandonar
ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb
la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi
va fer amistat amb
un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi
sistemàtic de
la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj
Ogarev)
i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de
Kant va ser
inicialment el centre del seus estudis, però van
avançar estudiant Schelling,
Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle
filosòfic
al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va
tornar a Moscou, on
va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842
viatjà a Alemanya i
va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista
alemany a Berlín
i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844
marxà a
París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a
més de relacionar-se amb els
exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc,
Cabet,
Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va
instal·lar una temporada fent
costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a
Suïssa, el
govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la
seva desobediència li
van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a
París, publicà
una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual
serà expulsat de França. Va
prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va
participar en el
Congrés Eslau de Praga, i per la seva
participació en la insurrecció de Dresde
de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein,
i condemnat a
mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que
va ser commutada per
la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat aÀustria i el 17 de maig de
1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà.
Tancat a la fortalesa
de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una
confessió dirigida al tsar
Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a
perpetuïtat. En 1857
li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria
occidental. A l'exili siberià es va
casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant
polonès, i treballà un
temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un
permís,
va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la
infància, el governador
Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i
després passà a San Francisco
(Califòrnia, EUA); a través del canal de
Panamà arribarà a la ciutat de Nova
York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara
l'escriptor
Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units
fent contactes amb
el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de
desembre de
1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu,
actuant des de
Suècia a Itàlia, però especialment a
Suïssa. En aquells anys confiava poder
aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus,
oprimits per l'Imperi
rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la
revolució
polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir
d'aleshores considerà el
moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal
ferment
revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i
prengué part en el primer
congrés de la «Lliga de la Pau i de la
Llibertat», organització patrocinada per
Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl
Grün i Giuseppe
Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga
de la Pau i de la
Llibertat», considerada«demòcrata», el 25 de setembre de 1868
va fundar
l'Aliança Internacional de la Democràcia
Socialista, el programa de la qual
reivindicava una sèrie de punts que constituïen la
base del seu pensament
polític: la supressió dels Estats nacionals i la
formació en el seu lloc de
federacions constituïdes per lliures associacions
agrícoles i industrials;
l'abolició de les classes socials i de
l'herència; la igualtat de sexes; i
l'organització dels obrers al marge dels partits
polítics. L'entrada de l'Aliança
en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una
organització internacional
i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest
motiu l'Aliança es va
desfer i els seus membres s'integraren individualment en la
Internacional. En
1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme
revolucionari, moltes vegades atribuït
erròniament a Bakunin. El 15 de
setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la
Salvació de França, associació
que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió
i que va proclamar l'abolició
de l'Estat i la instauració de comunes
revolucionàries, però que va fracassar
el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a
Sonvillier,
les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees
bakuninistes, va formar
la Federació del Jura. Les diferències entres les
seves idees i les de Karl
Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió
dels anarquistes de
l'organització arran del Congrés de l'Haia,
celebrat en 1872, i d'aleshores els
bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels
marxistes.
El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per
participar en el moviment
insurreccional, però un cop fracassat pogué
arribar a Locarno (Suïssa), on
Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys
a Suïssa malalt i
fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la
correspondència que
mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx
Bakunin va
morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna
(Berna, Suïssa) i fou enterrat al
Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la
francmaçoneria responia
al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites
socials i en la
propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin,
juntament amb Proudhon i
després Kropotkin, és un dels teòrics
més importants de l'anarquisme, i és el
primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment
polític i
popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o
anarquisme col·lectivista)
suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat
oficial,
el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans,
producció i
distribució). La societat bakuninista s'organitzaria
mitjançant la federació de
productors i de consumidors que es coordinarien entre elles
gràcies a confederacions.
No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc.,
monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a
cadascú se li ha de
retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el
sorgiment
d'una classe ociosa que parasités el treball de les
associacions lliures. El
pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James
Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a
París, va
recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquenAnruf an die Slaven von einem russischen Patrioten
(1848), Catéchisme révolutionnaire
(1866), Fédéralisme,
Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire
knouto-germanique et la
révolution sociale (1871), Gosudarstvennost'i anarkhija
(1873), Dieu et l'état (1882,
pòstum).
***
Lev Metxnikov amb el vestit
tradicional de samurai
- Lev Metxnikov:El 30 de maig de 1838 --el 18 de maig de 1838, segons el calendari julià-- neix a Peterburg (Rússia) el científic, geògraf, etnòleg, artista i escriptor anarquista i garibaldí Lev IlIitx Metxnikov, també conegut per la seva transcripció francesa com Léon Metchnikoff o com Lev Mechnikov. Son pare va ser propietari a Khàrkiv (Ucraïna) i sa mare era d'origen israelita. Malalt durant la infància, no va poder suportar el rude clima del nord i en 1851 la família va emigrar a Khàrkiv perquè continués els seus estudis en millors condicions. Restablert, amb 16 anys va fugir del col·legi cap a Crimea per prendre part en la defensa de Sebastòpol; detingut pel camí, va ser tornat a la força a l'escola. Poc després, va començar a estudiar medecina a la Universitat de Khàrkiv, però set mesos després, va ser expulsat per revoltós. De tornada a Peterburg, va freqüentar l'Acadèmia de Medecina i va assistir als cursos de la Facultat de Física i de Matemàtiques, a més d'estudiar a l'Acadèmia d'Arts i a l'Institut de Llengües Orientals. En poc temps va aconseguir una educació multidisciplinar, sabent compaginar el seu esperit de revolta amb el règim universitari opressiu. En 1858 va ser triat com a intèrpret de la missió diplomàtica enviada als Sants Llocs sota la direcció de Mansurov. Després de visitar Constantinoble, el mont Athos i Jerusalem, a resultes d'un duel i d'una conducta poc respectuosa amb els sues caps, va ser rellevat del seu càrrec d'intèrpret. Després va entrar com a agent en una societat de navegació i de comerç; després d'un temps a Beirut i a Galati, no content amb la feina de negociant, va fugir, sense passaport i sense gaire recursos, cap a Venècia amb la finalitat de continuar amb els seus estudis de pintura, una de les seves grans passions. En aquesta època va participar en grups que lluitaven per l'alliberament d'Itàlia. Perseguit com a sospitós per la policia austríaca, va aconseguir fugir cap a Liorna i va entrar en un destacament rebel a Milbitz. Quan es va assabentar a Venècia de l'Expedició dels Mil de Garibaldi, va marxar ràpidament a Gènova, però va arribar tard: els bucs amb els voluntaris ja havien salpat la nit entre el 4 i el 5 de maig de 1860. Després de nombroses peripècies, va aconseguir arribar al sud de la península italiana i va combatre a Nàpols i a Calàbria com a capità del Centre de Comandament d'una brigada garibaldina. L'1 d'octubre de 1860, al riu Vulturno, va ser greument ferit per una mina i va ser portat a l'hospital de Nàpols, on camarades abnegats, entre ells Alexandre Dumas, el van salvar d'una mort segura. En 1861 va sortir «Annotazioni dei garibaldini», publicat en lliuraments a la revista en rus Russkij Vestnik (El Missatger Rus) i que va signar només amb la primera lletra del seu llinatge; l'any següent va publicar en la revista Il Contemporaneo l'assaig«Caprera», també sobre Garibaldi, sota el pseudònim Leon Brandi per raons de censura. Els anys següents, a Nàpols, a Liorna, a Florència, a Ginebra, els va consagrar a la propaganda política i social; i gràcies a la seva variada educació i al seu coneixement de les deu principals llengües europees, va esdevenir el traductor dels revolucionaris europeus (Garibaldi, Gerstsen, Bakunin, etc.), i va haver d'efectuar missions perilloses a Itàlia i a Espanya. Malgrat estar malalt, no va conèixer la fatiga i va desenvolupar una gran tasca propagandística: discursos, conferències, correspondència, articles a periòdics i revistes en diferents llengües, etc. Va col·laborar sobretot en dos famosos periòdics russos: Kolokol (La Campana), de Gerstsen (Herzen), i Sobremenik(El Contemporani), de Tchernichevsky. Per sobreviure, publicava amb els seu nom i amb pseudònim en revistes russes articles diversos sobre temes científics, sempre i quan no fossin detectats per la censura tsarista, ja que tota la seva obra estava prohibida. Però com que aquests ingressos eren insuficients, en 1873 va decidir estudiar xinès i japonès per fer de professor en una important escola de l'Extrem Orient. A començaments de 1874 va marxar a Tòquio, convidat pel ministre d'Instrucció Púbica per reorganitzar una escola russa fundada per estudiants japonesos. Aquesta institució prosperà força, un eixam d'alumnes acudia per a estudiar amb els mètodes científics d'Occident ensenyats en la seva llengua, amb professors vinguts d'Europa i d'Amèrica. Però després d'un temps, una anèmia galopant el va obligar a retornar a Europa, a través de Hawaii, de San Francisco i de Nova York, sempre portant el manuscrit del llibre que havia escrit i il·lustrat, L'Empire japonais, que va ser publicat a Ginebra en 1881. Poc després de tornar del Japó, va conèixer Élisée Reclus, a qui va ajudar en les descripcions sobre Xina i Japó de l'obra reclusiana Nouvelle Géographie Universelle. Els anys següents, a Clarens, a la riba suïssa del llac Léman, va continuar ajudantÉlisée Reclus en els seus estudis, amb traduccions de llengües que aquest no coneixia, amb la redacció de estudis i de memòries, llegint i anotant proves, arranjant llibres i manuscrits, etc. En 1883 el Consell d'Estat de Neuchâtel li va oferir la plaça de professor d'Estadística i de Geografia Comparada a l'Acadèmia, càrrec que acceptà entusiasmat. En 1886 va publicar Une dynastie archaique du Japon. Malalt, l'hivern 1887 va agafar una excedència, i va retornar a Clarens amb l'ànim de continuar fent feina, però els metges van trobar que la seva malmesa salut era irreversible. Lev Metxnikov va morir, després de molt de patir, el 30 de juny de 1888 --el 18 de juny de 1888, segons el calendari julià-- a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Pòstumament es va publicar La civilisation et les grands fleuves historiques (1889), amb un prefaci i necrològica del seu gran amicÉlisée Reclus. Son germà, el biòleg Ilya Metxnikov (Élie Metchnikoff), va ser un dels fundadors de la immunologia i premi Nobel de Medicina en 1908. Les idees de Metxnikov sobre el paper del medi geogràfic van influir en el marxisme acadèmic soviètic, especialment en Plekhanov.
***
Notícia
sobre Giovanni Cicero apareguda en el periòdic de
Barre Cronaca
Sovversiva aparegut el 2 d'octubre de 1915
- Giovanni Cicero:
El 30 de maig de 1886 neix a Amantea (Calàbria,
Itàlia) el miner anarquista
Giovanni Cicero. Sos pares es deien Giuseppe Cicero i Maria Bruno. En
1904
emigrà als Estats Units i s'instal·là
a Weedville (Elk, Pennsilvània, EUA), des
d'on va fer costat els periòdics anarquistes L'Avvenire,
de Nova York (Nova York, EUA), i Cronaca
Sovversiva, de Barre (Vermont, EUA). En 1918 viva a
Brookville (Jefferson, Pennsilvània, EUA) i estava subscrit
al periòdic
anarquista Mother Earth.
Posteriorment s'establí a Nova York. Giovanni Cicero va
morir el 7 d'abril de
1921 a Nova York (Nova York, EUA).
***
Melchor Rodríguez recita un poema a la bandera republicana (1938)
- Melchor Rodríguez García: El 30 de maig de 1893 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) el destacat anarcosindicalista i anarquista Melchor Rodríguez García, també conegut com Manuel Amador i com El Decano, i per alguns comEl Ángel Rojo. De família pobre, aviat quedà orfe de pare (Isidoro Rodríguez), obrer maquinista mort en accident als molls del Guadalquivir, i sa mare (María García), treballadora en una fàbrica de cigars i costurera, va haver de surar tres infants. Va fer primària a l'Hospici Provincial de Sevilla, on va fer d'escolà. Durant sa vida va fer de tot (calderer, torero, carrosser, ebenista, xaperia, representant d'assegurances, etc.), però intentà seriosament ser una figura de la tauromàquia: debutà com a torero el 5 de setembre de 1915 amb èxit a Sanlúcar de Barrameda, però una enganxada greu a la plaça de Tetuán de las Victorias de Madrid el 4 d'agost de 1918 l'apartà de l'arena i després de diversos intents en 1920 (Salamanca, Viso i Sevilla) abandonà definitivament el toreig. Cap al 1920 estava afiliat a la Secció d'Automòbils del Ram de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, juntament amb Pualino Díez Martín i Manuel Pérez Fernández. Succeí Pérez Fernández en la presidència del citat sindicat i poc després s'instal·là a Madrid. En 1920, prohibida la CNT, s'afilià en la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i conegué Largo Caballero i Indalecio Prieto, però alhora formava part del grup anarquista «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Francisco Trigo, José Barrios, Guerra, Manuel López i Feliciano Benito) que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». En 1927 va ser un dels primers militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i quan es creà el Sindicat de Carrossers cenetista s'afilià immediatament i n'acabà com a secretari. Tingué el carnet número tres de l'Agrupació Anarquista de la Regió Centre. L'octubre de 1933 va fer mítings pro amnistia a Gijón i el juliol de 1934 presidí el gran míting de Madrid. El novembre de 1934, amb Celedonio Rodríguez, s'entrevistà amb Martínez Barrio i Vaquero per aconseguir la llibertat de dos-cents cenetistes. Ell mateix va estar pres en nombroses vegades durant la monarquia i durant els anys republicans, tant que era conegut pels carcellers com El Decano. En 1936 participà activament el la vaga de la construcció madrilenya. Entre el 5 de novembre de 1936 i l'1 de març de 1937 fou Inspector General del Cos de Presons del Ministeri de Justícia de Joan García Oliver. Amb aquest nomenament el ministre tractava d'arrabassar les presons madrilenys a la Conselleria d'Ordre Públic dirigida pel comunista Santiago Carrillo, amb la finalitat d'acabar amb la política de tretes indiscriminades i de poder instaurar tribunals populars. En aquest període Melchor Rodríguez destacà pel seu digne comportament vers els detinguts, fet pel qual fou acusat de quintacolumnista pels comunistes; per la denúncia de l'existència de txeques estalinistes («Afer José Cazorla», Conseller d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid); per eliminar les tretes --prohibí sense la seva autorització expressa la sortida de reclosos de les presons entre les 7 hores de la tarda i les 7 hores del matí--; i per oposar-se contundentment que 1.532 presos tancats a Alcalá de Henares i a San Antón fossin assassinats --alguns força coneguts, com ara Agustín Muñoz Grandes, Raimundo Fernández Cuesta, Peña Boeuf, Luca de Tena, Body Declané, Javier Martín Artajo, Serrano Súñer, Blas Piñar, Rafael Sánchez Mazas, Miguel Primo de Rivera, Margarita Larios, Valentín Gallarza, Raimundo Fernández-Cuesta. Així, des del sectors dretans el van batejar com ElÁngel Rojo, pseudònim que ell rebutjava. El 8 de desembre de 1936 frenà, després de set hores d'estira i arronsa, la multitud que volia assaltar la presó d'Alcalá de Henares i assassinar presons«nacionals» en represàlia pels bombardeigs de l'aviació feixista a Madrid. L'1 de març de 1937 fou destituït del seu càrrec de delegat especial de presons pel govern del socialista titella del Partit Comunista d'Espanya (PCE), Juan Negrín. Més tard, fou regidor de Cultura i primer tinent d'alcalde de Madrid. Tingué molts amic del món de la faràndula i de la cultura, com ara els germansÁlvarez Quintero, Emilio Carrere, Concha Espina, Manolo Caracol, La Niña de los Peines, Pastora Imperio, José María Pemán, Alfonso --que el fotografià en nombroses ocasions--, etc. En 1938 s'encarregà de la gestió dels cementiris madrilenys i com a tal, el 13 d'abril de 1938, es jugà la vida quan aconseguí que en l'enterrament del seu amic Serafín Álvarez Quintero s'exhibís un crucifix acomplint la seva última voluntat. El 2 de març de 1939 fou enviat pel Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a França i el 28 de març d'aquell any, com a últim alcalde de Madrid nomenat pel coronel Segismundo Casado i per Julián Besteiro del Consell Nacional de Defensa, fou l'encarregat de lliurar la ciutat a les tropes franquistes. En acabar la guerra, el 26 d'agost de 1941, fou condemnat a 20 anys i un dia de presó i no a la pena de mort, gràcies a molts testimonis de dretans (general Muñoz Grandes, Fernández Cuesta, Martín Artajo, etc.) que declararen al seu favor recordant l'esplèndid comportament com a director de les presons republicanes. Finalment, gràcies a la gestions del general Agustín Muñoz Grandes, peça clau de l'Exèrcit i mà dreta de Franco durant anys, només purgà cinc anys a la presó del Puerto de Santa María. Durant la postguerra, rebutjà propostes de càrrecs en el sindicat vertical franquista i milità en la CNT clandestina, fent costat el Comitè Nacional cenetista d'Enric Marco Nadal. Fou detingut i empresonat dues vegades per«difusió de propaganda política il·legal» i en 1947 per ajudar presos anarquistes. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà militant en la CNT i en 1965 s'oposà radicalment a les maniobres del cincpuntisme. En aquests anys formà part de diversos comitès, assistí a nombrosos comicis regionals i nacionals cenetistes, patí 34 detencions, etc. Alguns criticaren que acceptés una condecoració del franquisme per les seves actuacions com a director de presons durant la guerra civil i que confraternitzés amb alguns cacics del franquisme --en 1956 el falangista José Antonio Girón de Velasco li dedicà un llibre anomenant-lo «avantguardista infatigable en la batalla per la Justícia i per la Llibertat de l'Home». Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Campo Libre, Crisol,¡Despertad!,Frente Libertario, Proa, ¡Rebeldía!,Redención, La Tierra, etc. També va escriure lletres de pasdobles i de cuplets, entre altres, amb el mestre Padilla. Durant els últims anys de sa vida va treballar en una companyia d'assegurances («La Adriática») i visqué amb el seu antic company de plaça, el banderiller Castillito, i l'esposa d'aquest. Melchor Rodríguez García va morir el 14 de febrer de 1972 a Madrid (Espanya) i insòlitament les autoritats franquistes permeteren que el seu taüt fos cobert amb la bandera roja i negra i que es cantés A las barricadas durant el seu enterrament al cementiri madrileny de San Justo; per contra, un grup de falangistes, que també acudiren al sepeli, pregaren per la seva ànima. En juliol de 2008 un carrer de la barriada de San Cayetano de Sevilla fou batejat amb el seu nom. El 16 de setembre de 2008, organitzat per la Confederació General del Treball (CGT), se li reté un homenatge a l'Ateneu de Madrid.
Melchor Rodríguez García (1893-1972)
***
Notícia
sobre la repressió contra Ugo Musetti i altres companys
apareguda en el periòdic comunista
marsellès Rouge
Midi del 7 de desembre de 1935
- Ugo Musetti: El
30 de maig de 1899 neix a Sarzana (Ligúria,
Itàlia) el manobre anarquista Ugo
Musetti. Exiliat a França, vivia al número 8 del
carrer République de La Sanha
(Provença, Occitània). En 1935 figurava en el
llistat d'anarquistes del
departament de Var. Era membre del grup anarquista al voltant de Ugo
Boccardi.
El 7 d'octubre de 1935 se li va decretar l'expulsió,
però, gràcies a una
campanya en suport dels exiliats italians, de la qual va formar part el
Comitè
de Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT),
finalment es va
veure beneficiat amb una autorització provisional per a
residir en el
departament de Var. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Hem
Day dibuixat per Léo Campion
- Hem Day: El 30 de maig de 1902 neix a Houdeng Coegnies (Hainaut, Bèlgica) Marcel Camille Dieu, més conegut com Hem Day, una de les figures més importants dels anarquismes belga i internacional. Inconformista i rebel des de la seva adolescència, es va declarar vegetarià quan son pare es va fer carnisser. Va repudiar la religió i rebutjà Déu, i emprenyat perquè en el seu nom figurés«Dieu», va fer servir el pseudònim«M. D.», que ell escrivia «Hem Day». Després de la guerra va prendre part activa en la reconstrucció del moviment anarquista i va participar el 7 de gener de 1923 en el primer congrés de la Unió Anarquista de Bèlgica, que reunia les federacions valona i flamenca. Va col·laborar des de 1922 en el periòdic L'Emancipateur i després en Combat, del qual serà gerent. A finals de 1925 el congrés anarquista el designa com a secretari tresorer i gràcies a ell s'adopta la resolució antimilitarista que preconitza la vaga general per respondre a qualsevol mobilització. Va prendre part activa en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. En 1927, quan es va crear el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), Hem Day va ser nomenat secretari, tasca que assumirà fins a 1939. La seva botiga de llibreter de vell (Aux Joies de l'Esprit) a Brussel·les i ca seva esdevenen aleshores un refugi per a nombrosos proscrits de totes les nacionalitats, com ara Ascaso, Durruti i Jover, que van romandre a ca seva abans de retornar a Espanya el 1931; antifeixistes italians durant els anys 30, desertors francesos i alemanys fugint de les presons militars en 1939, jueus i alemanys antinazis durant la repressió, insubmisos de les guerres colonials franceses (Indo-xina, Algèria)... En 1933, amb Léo Campion, secretari de la secció belga de Resistents a la Guerra, seran els primers objectors de consciència anarquistes que reenviaran les seves cartilles militars. S'ha de dir que tant Hem Day com Léo Campion pertanyien a la maçoneria. Hem Day serà detingut poc després enmig del carrer i jutjat, amb Léo Campion, el 19 de juliol de 1933, davant d'un Consell de Guerra, i nombroses personalitats li faran costat, com ara Han Ryner. El veredicte va ser feixuc: dos anys de presó per ell i 18 mesos per Léo. Aleshores van engegar una vaga de fam i es desencadenà una campanya internacional de suport, fet que obligà el Govern a l'alliberament dels presos el 3 d'agost i a expulsar-los de l'Exèrcit per «indignitat». En 1937 Hem Day marxarà a Barcelona on participarà en les emissions de ràdio de la CNT-FAI i també visitarà el front. Aquest mateix any serà expulsat de França per haver fet una conferència contra el nazisme. Seguint la petjada del pensament pacifista de Han Ryner, amic d'Émile Armand i de Sébastien Faure, va continuar durant la guerra la seva tasca solidària. En 1945 va reeditar la revista Pensée et Action, que esdevindrà en 1953 Les Cahiers de Pensée et Action. La seva obraés considerable: fullets, biografies de militants, nombrosos articles en la premsa anarquista internacional, conferències, participació en nombrosos mítings (per la pau, pel dret d'asil, etc.). Hem Day va morir el 14 d'agost de 1969 a Evere, prop de Brussel·les (Bèlgica), i va ser incinerat a Uccle el 18 d'agost, rebent funerals maçònics. La seva biblioteca i els seus arxius, un dels més importants del moviment anarquista de postguerra, van ser lliurats a la gran Biblioteca Reial de Brussel·les.
***
Foto
policíaca d'Astarotte Cantini
- Astarotte
Cantini: El 30 de maig de 1903 neix a Liorna (Toscana,
Itàlia) l'obrer anarquista,
i després comunista, Astarotte Cantini, també
conegut com Bruno Baroni. Sos pares
es deien Milziade Cantini i Natalina
Parenti. Anarquista d'acció, el 26 de juny de 1922 va ser
detingut amb altres
companys (Virgilio Fabbrucci, Bruno Guerrieri i Ilio Scali) per
fabricació
d'artefactes explosius i el 25 d'agost de 1922 condemnat pel Tribunal
Penal de
Liorna a dos anys i sis mesos de presó. El juliol de 1926
emigrà a França i el
març de 1927 vivia a París. El maig de 1927 es
localitzat a Luxemburg i
desenvolupà a Esch-sur-Alzette una intensa propaganda
anarquista. Considerat
com a un dels caps del moviment antifeixista, va mantenir
correspondència amb
Bruno Guerrieri i Athos Ricci per a tenir notícies sobre la
situació econòmica
local de Liorna que es van publicar en la premsa anarquista. El 25
d'octubre de
1928 va ser expulsat de Luxemburg, juntament amb Giuseppe Morini, Adone
Franchi
i Luigi Sofrà, passant a Bèlgica. El 13 de
novembre de 1928 va ser fitxat per
la Prefectura de Policia de Liorna per militància
llibertària, per actitud de
menyspreu cap a les autoritats i per mantenir relacions amb anarquistes
perillosos. De bell nou a França, s'establí a Les
Pavillons-sur-Bois (Illa de
França, França) i en 1929 a Livry-Gargan (Illa de
França, França), on freqüentà
Natale Vasco Iacoponi, militant del Partit Comunista
d'Itàlia (PCI). Acostat al
comunisme, difongué la premsa de la III Internacional
Comunista. En 1931 encara
estava inclòs com a anarquista en la llista de subversius
capaços de realitzar
atemptats i aquest mateix any emigrà a Moscou (URSS), on
havia estat enviat pel
PCI, sota el nom de Bruno Baroni,
per
a estudiar a l'Escola Internacional Leninista (EIL). Un cop acabat els
seus
estudis en 1932 es traslladà a Tuapsé (Krasnodar,
Rússia, URSS) com a
instructor del Club Internacional de Mariners. En 1935
s'instal·là a Voroixílovgrad
(Ucraïna, URSS; actual Luhansk) i en 1936, en una carta al
subversiu comunista
de Liorna Tamberi (Tamburi),
també
refugiat a l'URSS, li comentà que volia retornar a
Itàlia, ja que no podia viure
amb gent tan diferent de la italiana. Entre 1936 i 1937 va ser
investigat pels
dirigents del PCI que treballaven a la Secció de Quadres del
Komintern. A
començaments de 1937 corregué la veu que havia
marxat cap a Espanya, juntament
amb Natale Vasco Iacoponi i Mazzino Chiesa, però aquesta
notícia sembla
infundada, ja que el 5 de juny de 1937 era, amb sa companya i son fill
Gino, a Voroixílovgrad,
on es va lamentar de l'assassinat de Menotti Gasparri a Espanya. Durant
la
primavera de 1938 va ser detingut a Voroixílovgrad en una
purga estalinista per«orígens anarquistes» i«indisciplina política»; jutjat per una
troica del
Narodni Komissariat Vnútrennikh Del (NKVD, Comissariat del
Poble d'Afers
Interiors), el 25 de setembre de 1938 va ser condemnat per«espionatge» a una
pena «no anotada». Astarotte Cantini va morir
empresonat en data imprecisa a
l'URSS. El 20 de juliol de 1956 va ser rehabilitat per les autoritats
soviètiques.
***
Pio
Turroni
- Pio Turroni: El 30 de maig de 1906 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) el militant i combatent anarquista Pio Turroni. En 1923 per fugir de la repressió del règim feixista s'exilia a França. Durant 1927 prendrà part en manifestacions parisenques per impedir l'execució de Sacco i de Vanzetti, i entre 1933 i 1935 es dedicarà a l'activitat editorial i de propaganda --publicarà per al Grup Edicions Llibertàries de Brest L'operaiolatria, de Camillo Berneri, iLa guerra che viene, de Simone Weil. En 1936 parteix cap a Espanya i s'allista en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Serà ferit en combat a Tardienta (Osca) l'octubre de 1936, i a Belchite (Saragossa), el març de 1937. Tornarà a Marsella després dels Fets de Maig de 1937 i prepararà un atemptat frustrat contra Mussolini. Successivament expulsat de França per «activitat anarquista», és detingut en 1939 i internat al camp de concentració de Villemagne primer i de Remoulins després, d'on pot fugir. Detingut novament a Marsella, s'evadeix del Brebant el gener de 1941. Obté un passaport que li permet embarcar-se cap a Orà i després passa al Marroc. D'allà podrà arribar, el novembre de 1941, a Mèxic on manté contacte amb els exiliats i es dedica a l'activitat anarquista. En 1943 tornarà a l'Àfrica del nord. Quan l'alliberament d'Itàlia, a finals de 1943, retornarà a la península i participarà en la reconstrucció del moviment anarquista a Nàpols, juntament amb Giovannna Caleffi Berneri, Cessare Zaccaria i Armido Abbate, en l'Aliança de Grups Llibertaris i publicantRivoluzione Libertaria. En 1950 és redactor deL'Aurora, de Forli, i funda amb Gigi Damiani L'Antistato; com a administrador d'aquest periòdic serà processat el 1951 per «vilipendi a la magistratura» i condemnat, però sortirà en llibertat condicional. Tindrà un altre procés en 1959 per propaganda antielectoral a Bolonya --pel mateix motiu abans va ser processat Aurelio Chessa a Gènova. En 1965, després del Congrés de Carrara, en reacció al tipus d'organització estructurada segons el model de la FAI, crearà amb altres companys, entre ells Aurelio Chessa, els Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA). De 1946 fins a la seva mort editarà la revista anarquistaVolontà. Pio Turroni va morir el 7 d'abril de 1982 a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). La seva biblioteca va ser el nucli inicial de l'Arxiu Giuseppe Pinelli de Milà i el seu arxiu es conserva a l'Arxiu Berneri-Chessa de Reggio Emilia.
---
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)
![[12/04] Atemptat contra Maura - Manifestació de llogaters - Congrés...](http://www.estelnegre.org/fotos/unioneanarchicavaldarnese.jpg)
