[03/01] «Cultura y Porvenir» -«L'Indomptable» - Partit de futbol
beneficorevolucionari - Conferència de Montseny - Alemany -
Cannonne - Chueca - Frager - Sánchez Patiño -
Borrell - Gibeau - Barclay - Rose - Vatteroni - Masereel -
Giménez ArenasAnarcoefemèrides
del 3 de gener
Esdeveniments
-
Surt Cultura y
Porvenir:
El 3 de gener de 1937 surt a la Seu d'Urgell (Alt Urgell,
Catalunya) el primer número de Cultura y Porvenir.
Semanario de las
Juventudes Libertarias del Alto Urgel. A partir del
número 9, del 28 de
febrer de 1937, portarà el subtítol«Clarín anarquista nacido del movimento
español. FAI». També fou portaveu del
Ram de les Professions Liberals de l'Alt
Urgell. La redacció i administració radicava a
l'Ateneu de les Joventuts
Llibertàries del passeig de Pi i Margall de la Seu d'Urgell.
L'administrador
fou Saturnino Vila i hi van col·laborar Ramón
Liarte, Liberto Callejas, José
Mavilla, Josep Peirats, Maria Camp, J. Marín, Floreal
Ocaña, Federico Urales i
Francisco López, entre d'altres. En sortiren 18
números, l'últim el 16 de maig
de 1937.
***
- Surt L'Indomptable: El 3 de gener,
sembla, de
1937 surt a València (País Valencià)
el primer número del setmanari anarquista i
anarcosindicalista en llengua francesa L'Indomptable.
Porte parole de la Confédération Nationale du
Travail et de la Fédération
Anarchiste Ibérique (CNT-FAI-AIT). No hi figura
cap responsable de la
publicació i molts d'articles no van signats. Hi van
col·laborar David Antona
Dominguez, Mauro Bajatierra, Camillo Berneri, Jean Dupoux, Ezequiel
Endériz,
Elías García, Alejandro G. Gilabert, Armand
Guerra, Santigao Jorquera, Ismael
Martí, Cipriano Mera, Frederica Montseny,
Théodore Mora, Higinio Noja Ruiz,
Arsenio Olcina, Gonzalo de Reparaz i Claro J. Sendón, entre
d'altres. A partir
del número 19 (13 de maig de 1937), en el qual trobem un
article sobre
l'assassinat de Camillo Berneri a mans de sicaris comunistes, porta la
menció«Ce número a été soumisà la censure» (Aquest número ha estat
sotmès a censura)
i paraules, frases i fins i tot paràgrafs sencers
són suprimits. Se'n
publicaren almenys, amb una interrupció de tres setmanes
l'agost de 1937, 39
números, l'últim d'aquest el 7 d'octubre de 1937.
No s'ha conservat cap
col·lecció completa de«L'Indomable».
***
- Partit de futbol
beneficorevolucionari: El 3 de gener de 1937, en plena
Revolució Social, té
lloc a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), organitzat per la
Col·lectivitat
d'Espectacles de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
i la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), un partit de futbol a benefici del
Socors Roig
Internacional (SRI). Els dos equips, «Aguiluchos de la
Libertad» i «Leones
Rojos», estaven integrats completament per gent del poble.
Com a anècdota citar
que els llocs d'«extrem» dels equips van quedar
vacants i al cartell figuraven
assenyalats amb una «X». Desconeixem el resultat
d'aquest partit futbolístic.
***
- Conferència de
Frederica Montseny: El 3 de gener de 1937 la destacada
militant anarquista,
aleshores ministra de Sanitat de la II República espanyola,
Frederica Montseny
pronuncia una important conferència, organitzada per les
Oficines de Propaganda
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el
títol El
anarquismo militante y la realidad
española.
L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, en representació
de
l'organització. Frederica Montseny insistí en la
importància de l'anarquisme en
el moviment obrer espanyol, però l'eix de la
conferència radicava en la
justificació de l'intervencionisme llibertari en elsòrgans de govern
republicans en nom del manteniment d'un front únic contra
els feixismes
espanyol, alemany i italià; també
parlà de diversos temes, com ara el
federalisme anarquista, l'economia socialitzada i les llibertats
individual i
col·lectiva, entre d'altres. La conferència va
ser radiada a tot l'Estat
espanyol per les emissores ECN1 (Radio CNT-FAI) --ones curta i
normal--, Ràdio
Associació de Catalunya i Ràdio Barcelona.
Aquesta conferència va ser la
primera d'un cicle de dissertacions a càrrec de diverses
personalitats del
moviment llibertari (Joan García Oliver, Gaston Leval,
Marià Cardona Rosell,
Joan Papiol, etc.) que tenia com a finalitat estudiar els problemes
fonamentals
plantejats per la guerra i la revolució, alhora que
revalorar «l'alta
espiritualitat que informa la CNT i la FAI». Aquesta
dissertació va ser
publicada en fulletó aquell mateix any a Barcelona per les
Oficines de
Propaganda de la CNT i la FAI.
Naixements
- Josep Alemany
Corbi: El 3 de gener de 1887 neix a Alcoi
(Alcoià, País Valencià) l'anarquista
Josep Pere Alemany i Corbi, també citat com Joseph
Alemany. Sos pares es deien Rafael Alemany i Francesca Corbi.
El 25 de setembre
de 1910 arribà a França buscant feina i fou
contractat a la zona de Prada
(Conflent, Catalunya Nord) com a paleta. Després
tornà a la Península i a Barcelona
(Catalunya) treballà en la mateixa professió i
s'integrà en el grups
anarquistes. El 8 d'agost de 1913 retornà a Prades per fer
feina de paleta i a
partir del gener de 1914, quan s'havia traslladat a Perpinyà
(Rosselló,
Catalunya Nord), va ser fitxat per la policia francesa com a«anarquista
perillós amb caràcter astut i exaltat».
En la seva fitxa policíaca cita com a
paraules seves «que no es pot confiar en els francesos
perquè tenen la llengua
molt llarga i que estaria content que Alemanya li infligís
un correctiu».
***
- Alphonse Sauveur Cannone:
El 3 de gener de
1899 neix a Bugia (Algèria) el mariner anarquista Alphonse
Sauveur Cannone. Va
passar la seva infantesa a Orà, on orfe de pare va
conèixer la misèria. Després
de navegar molts d'anys, es va enrolar en la Marina Nacional francesa.
Embarcat
en el cuirassat «France», el 19 d'abril de 1919 a
la rada de Sebastopol va
participar en un motí de la marineria del Mar Negre,
refusant combatre els
revolucionaris russos, i va ser condemnat a 10 anys de
presó, que va passar a
Toló, Loos, Nimes i Clairvaux. Beneficiat d'una remesa de
pena l'agost de 1921,
va ser transferit al dipòsit d'exclosos de
l'Exèrcit a Cotlliure. Després d’una
fuga, va tornar a ser detingut i novament condemnat, el 12 de gener de
1922 a
Montpeller, a cinc anys de presó per copejar un superior,
purgant la pena a la
presó de Nimes. Alliberat l’agost de 1926, va
arribar a París on va ser
albergat per l'anarquista Marius Brignon, secretari del
Comitè de Defensa dels
Marins i va treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets
de boles. En aquestaèpoca va militar en la Federació Anarquista
Parisenca (FAP). Va continuar la
seva militància en l’organització
anarquista internacional «Groupe Noir» i va
participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la
Unió Anarquista
Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va
embarcar-se l'11
d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown».
Desembarcat el gener de 1928,
va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A
començaments d'agost
de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la
secció autònoma
dels Marins de França. Va participar en les conversacions
que portaren a la
fusió de les dues federacions autònomes de
mariners (Marins de França i
Treballadors de la Mar) i en la creació de la
Unió Sindical dels Treballadors
de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la
secció de
Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es
va votar la fusió amb els
Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser
tresorer del Grup Intercorporatiu
Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova. Com a membre de
la
Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR), va
militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i Marsella. El juliol
de 1936
va marxar de Marsella a la Barcelona revolucionària,
juntament amb altres
companys espanyols. Afiliat a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va
combatre en la Columna Durruti i va
ser ferit en diverses ocasions. Després de
l'èxode espanyol, va instal·lar-se a
París, on va morir poc després de tuberculosi, el
15 de febrer de 1939 a
l'hospital Bicêtre de París (França).
Les seves despulles van ser enterrades
amb la bandera negra.
***
-
Miguel Chueca
Cuartero: El 3 de gener de 1901 neix a
Fuendejalón (Saragossa, Aragó, Espanya)
el destacat militant anarcosindicalista Miguel Chueca Cuartero. Sos
pares foren
Bernardo Chueca Sancho i María Cuartero
Ibáñez. Arran de la mort de sa mare,
son pare, que anteriorment havia estat alcalde del municipi, es
refugià en
l'alcohol, fet que propicià la venda progressiva del seu
patrimoni i l'abandó
dels seus tres fills, els quals van haver d'arranjar-se-les sols per a
sobreviure. Quan tenia 16 anys, després de la mort de
l'àvia, marxà a Barcelona
amb la finalitat d'estudiar i de treballar. A la capital catalana
aprengué
l'ofici de fuster i obtingué el títol de mestre
d'escola --altres fons apunten
que estudià magisteri a Saragossa. Cap al 1934
començà a militar en el moviment
anarquista i entre 1925 i 1926 col·laborà amb
Manuel Buenacasa en el periòdic El
Productor, de Blanes. A finals dels anys vint
s'instal·là a Saragossa i
col·laborà
com a articulista per a la nova revista republicana Cierzo,
alhora que
exerceix de bibliotecari i membre de la Comissió de
Propaganda de les Joventuts
Republicanes, de les quals arribarà a ser vicepresident,
defensant amb
vehemència les tesis federalistes i reformistes de
Joaquín Costa. El 9 de
setembre de 1929 fou condemnat a dos anys de presó i 1.000
pessetes de multa
per «conspiració per a la
rebel·lió»; sentència que no
compliria en la seva
totalitat, ja que l'agost de 1930 actuà com a orador en un
dels mítings «Pro
Amnistia», organitzats a Osca, amb el sindicalista
saragossà Casimiro Asensio i
l'advocat d'Osca Manuel Sender. Entre 1930 i 1931 fou redactor del
setmanari de
les Joventuts Revolucionàries La Antorcha
i de Cultura y Acción,
publicació que dirigí entre 1931 i 1932. El
juliol de 1930 fou membre de la
comissió reorganitzadora dels sindicats de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) --ell militarà en els sindicats de Fusta i
d'Agricultura-- i el 12 de
desembre d'aquell any participà activament en l'aixecament
antimonàrquic de
Jaca. Paral·lelament als preparatius portats a terme pel
Comitè Revolucionari
Nacional (CRN) amb els capitans Fermín Galán
Rodríguez i Miguel García
Hernández com a capdavanters de la insurrecció,
es realitzaren contactes amb la
socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i
l'anarcosindicalista CNT,
perquè secundessin l'aixecament militar a les principals
ciutats espanyoles
mitjançant la convocatòria d'una vaga general,
acció que coordinaria Antonio
Ejarque des de la CNT de Saragossa i Ramón Acín
des d'Osca. En relació a
aquests fets, el 3 de gener de 1931 fou empresonat a Torrero i
processat per un
delicte de conspiració per participar en una
reunió el 12 de desembre,
juntament amb altres 16 sindicalistes --entre ells Bernardo
Aladrén (secretari
general de la UGT de Saragossa), Miguel Abós i Antonio
Ejarque-- al Centre
Republicà de Saragossa. En aquesta reunió s'havia
decidit fer costat
l'aixecament republicà de Jaca mitjançant la
convocatòria d'una vaga general
revolucionària. No obstant això, el 4 de
març de 1931 quedaren sense efecte els
actes dictats per l'autoritat militar per aquest pretès
delicte de sedició. El
14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II
República, participà
activament en l'alliberament dels presos i fou ell qui obri les portes
de la
presó de Torrero on havia estat tancat.
Participà, amb Ángel Pestaña, en el
míting del Primer de Maig, on proclamà que la CNT
estava disposada a defensar
el nou règim republicà a mata-degolla --les seves
posicions es radicalitzaran
molt després. Entre el 27 i el 28 de setembre de 1931
participà en el Congrés
Regional de la CNT a Saragossa, alineant-se amb les tesis
antisindicalistes i
maximalistes dels joves radicals (Joaquín Ascaso, Feliciano
Subero, Joaquín
Aznar i Ramón Andrés) a favor d'una vaga general
revolucionària per protestar
contra el creixent augment de l'atur i de la persecució
contra la central
anarcosindicalista, tesis que s'imposaren a les de Miguel
Abós Serena. Durant
aquests anys republicans, encapçalà una campanya
antireligiosa i sostingué les
tesis de García Oliver («gimnàstica
revolucionària»). En 1932 ajudà a
organitzar la constitució, juntament amb altres dirigents
sindicals, com ara el
ferroviari Juan Andrés Santuy, a Saragossa i a la resta
d'Aragó, del sindicat
dels ferroviaris cenetistes, la Federació Nacional de les
Indústries
Ferroviàries (FNIF). A començaments de febrer de
1932 fou orador en un míting a
Saragossa, amb Emilio Mira (secretari regional de Catalunya),
Zenón Canudo i Miguel
Abós. Arran de l'aixecament insurreccional cenetista de
l'Alt Llobregat i la
posterior repressió, publicà en el diari La
Tierra, de Madrid, l'article«En defensa de la verdad». El 16 de març
de 1932 publicà en Solidaridad
Obrera, de Barcelona, un article en defensa de
Joaquín Aznar. Poc després
presidí una reunió de
metal·lúrgics, amb una conferència del
Feliciano Benito.
El 29 de març, en representació del
Comitè Regional, acudí a un acte organitzat
pels ferroviaris saragossans al «Café
Londres». El 3 de juliol d'aquell any
participà en un míting de masses contra l'atur i
per les la jornada de sis
hores amb figures destacades del cenetisme, com ara Segundo Blanco,
d'Astúries,
Joan García Oliver, de Catalunya, i Miguel
González Inestral, de Madrid. L'agost
de 1932 participà en el semiclandestí
míting de clausura del Congrés Regional
d'Aragó, de la Rioja i de Navarra de la CNT, com un dels
tres delegats del
Sindicat de la Fusta, juntament amb Pedro Navarro i Ignacio Royo. El 10
de
setembre, en una reunió del sindicat a Saragossa presidida
per Marcelino
Esteban, aquests tres companys donaren compta del discutit en el citat
congrés
regional. El 29 d'octubre de 1932, Solidaridad Obrera
anunciava que
acabava de sortir de la presó, on havia acabat per uns
articles publicats en Cultura
y Acción. L'abril de 1933 fou orador en una
assemblea cenetista a Saragossa
amb Jacinto Santaflorentina, Felipe Orquín i Miguel Vallejo.
Entre el 10 de
juny i el 26 de setembre de 1933 aparegueren gairebé una
dotzena d'articles seus
en CNT sobre campanyes de propaganda,
mètodes de vaga, etc. El 13 de
juliol de 1935 fou detingut arran de l'assassinat del líder
dels esquirols de
les obres del Puente del Pilar i a finals de desembre de 1935 encara
estava
empresonat, juntament amb altres vuitanta anarcosindicalistes, la
majoria
tancats a la presó saragossana de Torrero, encara que ell
estigué engarjolat a
la presó provincial de Calataiud, amb Francisco Foyos,
Alejandro Miguel i
Isabelo Romero. En sortir de la presó continuà
les tasques propagandístiques,
fent mítings a Zuera, a Terol, a Épila (amb
Agustín Remiro), a Osca i Ayerbe
(amb Ramón Acín), Alcanyís i a
Tarassona. En març de 1936 representà la CNT,
amb Miguel Abós (secretari general de la Regional aragonesa)
i Jesús García
(president del Sindicat de la Pell), en una reunió amb els
empresaris amb la
finalitat de tallar l'atur creixent a Saragossa. Entre els dies 3 i 4
d'abril
de 1936 participà en la Conferència Regional de
Sindicats a Saragossa, en
representació del Sindicat de la Fusta, i en el
míting de clausura va fer una
apologia de l'expropiació de la terra i del
col·lectivisme. El maig d'aquell
any, va realitzar, amb Adolfo Arnal, una gira
propagandística per trenta pobles
navarresos i per nombrosos pobles de la comarca del Baix Ebre, amb
José Antonio
Prado. En la primera quinzena de juliol de 1936 Miguel Abós
i Miguel Chueca
s'entrevistaren amb el governador civil de Saragossa, Ángel
Vera Coronel --que
fou detingut quan esclatà l'aixecament i assassinat pels
falangistes el juliol
de 1937--, amb la finalitat d'aconseguir armes --a l'arsenal
saragossà hi havia
uns 40.000 fusells, mentre que el general Mola a Pamplona
només tenia 1.200--,
però el governador es negà. Dos dies abans de
l'aixecament feixista el Comitè
Regional convocà una assemblea de militants a Saragossa on
es van debatre dues
postures oposades: la defensada per Abós,
partidària de la solució negociada, i
la de Chueca, que sostenia la necessitat d'apoderar-se de les armes el
més
aviat possible. La tesis de Chueca fou defensada també pel
metal·lúrgic
Francisco Garaita, però acabà derrotada per les
postures menys radicals de
militants força influents (Francisco Muñoz,
Adolfo Arnal, Antonio Ejarque,
Servet Martínez, Benito Esteban), que van fer costats les
tesis d'Abós. Una
vagada el cop militar feixista triomfà a Saragossa,
aconseguí fugir de la
capital aragonesa a finals de juliol de 1936. El 29 de juliol de 1936
participà
en el Ple Regional de Sindicats de Casp, on denuncià la
traïció de les
autoritats republicanes. Amb la creació del Consell de
Defensa d'Aragó (CDA),
l'octubre de 1936, fou nomenat conseller de Treball, càrrec
que mantingué
després de la remodelació del CDA el desembre, i
un mes més tard fou nomenat
vicepresident del CDA, així com delegat del
Comitè Regional de la CNT en aquest
organisme. Miguel Chueca, en principi, fou el designar per presidir el
Consell
de Defensa d'Aragó, per ser el dirigent anarquista amb
més pes a la regió, però
les pressions dels anarquistes catalans --que s'estimaven
més Joaquín Ascaso
per raons d'amistat i prestigi del seu llinatge—i per la seva
activitat en la
presidència del Comitè Revolucionari de Casp,
així com pel seu càrrec de
delegat polític de la Segona Columna Ortiz,
influïren de forma decisiva en el
seu nomenament. El març de 1937 Chueca defensà el
Consell de Defensa d'Aragó en
el Ple Regional de Comarcals d'Alcanyís dels atacs de
José Alberola. El
setembre de 1937 representà Terol en el Ple del
Comitè Regional. Va fer costat
el grup «Los Amigos de Durruti», subscrivint-se a El
Amigo del Pueblo,
però després de la caiguda dels fronts
d'Aragó
l'abril de 1938 i la
reorganització militar conseqüent, fou
substituït en
el Comitè Regional i
nomenat comissari del nou «Batalló de
Metralladores
C», el cap del qual fou
Agustín Remiro Manero. En acabar la guerra
s'exilià a
França. En 1941 vivia a
Montalban (Occitània), on feia de llenyataire, amb
Pachón
Núñez i González
Marín. En 1942 Francisco Ponzán
l'embarcà en el
projecte d'editar un periòdic
portaveu de la CNT, però Chueca fou incapaç de
participar
en l'empresa pel seu
mal estat físic i emocional. A finals de 1942 fou detingut
amb
diversos
companys de la xarxa d'evasió de Ponzán i
empresonat a
Vernet. Entre 1944 i
1946 destacà com a orador en mítings (Tolosa,
Besiers,
Alès, Llemotges,
Gaillac, Bordeus, Montpeller, Perpinyà), sempre defensant el
corrent més
ortodox de l'exili confederal. En 1944 signà en nom del
Moviment
Llibertari
Espanyol (MLE) la constitució de la Junta
Española de
Liberación (JEL) i de
bell nou la seva confirmació l'any següent.
L'octubre de
1944, en el Ple
Nacional de Regionals de Tolosa, fou nomenat secretari de Propaganda i
aquest
mateix any assistí en nom de la CNT al congrés de
la UGT, on sol·licità un pacte entre les
dues
centrals sindicals.
En el Congrés de la CNT de París de 1945 fou
nomenat
secretari per a les
aliances i relacions polítiques i poc després
s'encarregà també de la
tresoreria fins el Ple de Tolosa d'agost de 1946. Sembla que
estigué al front
del periòdic CNT en diverses ocasions.
En 1948 sorprengué tothom quan va
assistir al Congrés de Viena pro comunista, fet
escandalós que implicà la seva
expulsió del moviment llibertari. Durant sa vida va publicar
articles, moltes
vegades fent servir el pseudònim Tío
Calzones, en nombroses publicacions
periòdiques, com ara CNT, Cultura
y Acción, Fragua
Social,El Productor, La Tierra, etc., i
publicà una col·laboració en el
llibre conjunt De
julio a julio. Un año de lucha
(1937). Miguel Chueca Cuartero, que al
final dels seus dies patia una acusada ceguesa, va morir el 18
d'octubre de
1966 a París (França) atropellat per un
camió.
Miguel Chueca Cuartero (1901-1966)
***
- Jack Frager: El
3 de gener de 1903 neix a Ismerjuka (Ucraïna), sota el nom de
Yakov Treiger, el militant sindicalista, anarquista i pacifista
americà Jack
Frager, també conegut com Yankel. Va participar de
jove en la Revolució russa de 1917, però va
rebutjar el reclutament militar i va haver de fugir a Romania en 1921.
Poc
després marxarà a l'Argentina, on va viure 18
mesos. A Buenos Aires va editar
en jiddish els textos de Gustav Landauer, a qui sempre
restarà fidel, a l'igual
que al socialista revolucionari d'esquerra I. N. Steinberg, a qui va
conèixer
personalment. En 1923 va emigrar als Estats Units,
instal·lant-se a Nova York,
on va participar en el Comitè de Defensa de Sacco i
Vanzetti, en el grup «The
Road to Freedom» i en el periòdic del mateix
títol, i en les gires de
conferències d'Emma Goldman. Va participar en activitats de
la colònia Stelton.
Entre 1929 i 1930 va participar en la Militant Anarchist Youth (MAY,
Joventut
Anarquista Militant), amb Whitey Genin i altres joves militants. En
1930 va
realitzar conferències arreu dels EUA i prendrà
part en la creació en 1945 del«Libertarian Book Club» de Nova York --en
serà president entre 1971 i 1973-- i
en la publicació de Freie Arbeiter Stimmer, periòdic anarquista
en
jiddish; llengua i cultura que sempre contribuirà a la seva
conservació,
publicant-ne la literatura. Va treballar com a pintor i va
militarà en la Unió
de Pintors. En aquests anys es va unir a la Libertarian League (Lliga
Llibertària), de Russell Blackwell i Sam i Esther Weiner;
també va col·laborar
amb la colònia Sunrise. Va ensenyar història del
moviment obrer en el Brookwood
Labor College. En 1968 es va jubilar i amb sa companya May Frakt (Myra)
va viatjar arreu els Estats Units. En 1976, en el centenari de la mort
de
Bakunin, va publicar en forma de fullet la carta de Bakunin a
Netxàev on
criticava la immoralitat del darrer. Per commemorar el cinquanta
aniversari de
l'execució de Sacco i de Vanzetti, va reimprimir en 1977
l'autobiografia de Vanzetti,The Story of a
proletarian life.
En 1980 la parella es va instal·lar a
Florida, on Myra va morir en 1985, i realitzarà
conferències a grups de la
tercera edat. Pacifista convençut, es va manifestar contra
la guerra del
Vietnam i contra les armes nuclears. Va ser detingut infinitats de
vegades,
especialment sonat va ser el seu arrest durant la
manifestació de l'«Hiroshima
Day» quan tenia 88 anys. En 1978, després de la
mort de Franco, va visitar
l'Estat espanyol per fer costat el renaixent moviment llibertari, i en
1987 va
fer un viatge a Ucraïna. Militant infatigable, a partir de
1993 va començar a
patir d'Alzheimer i es va instal·lar amb sa filla Cheshire a
Nova York (Nova York, EUA),
ciutat on va morir el 7 de març de 1998.
***
- Joaquín
Sánchez
Patiño: El 3 de gener de 1908 neix a Boiro (la
Corunya, Galícia)
l'anarcosindicalista Joaquín Sánchez
Patiño. Es guanyà la vida fent diverses
activitats (obrer, fuster, empresari, barber, magatzemista, armador,
etc.). D'antuvi
socialista, s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Boiro, de
la qual esdevingué el màxim responsable. Quan
l'aixecament feixista, requisa
armes, muntà barricades, dinamità ponts i,
finalment, s'amagà per les muntanyes
de la comarca del Barbanza fugint de l'exèrcit franquista.
Detingut, va ser
jutjat i condemnat tres vegades a mort. Patí 11 anys de
reclusió, que purgà a
les presons de Boiro, Noia i Santiago de Compostela. Finalment va ser
amollat
per influències familiars. Un cop lliure
s'integrà en la guerrilla llibertària de
Benigno Andrade García (Foucellas).
Quan
aquest va ser detingut, es va veure obligat a exiliar-se.
Després d'un temps a
Veneçuela, passà a l'Uruguai, on amb el temps es
relacionà amb la guerrilla
urbana dels Montoneros. Per aquest fet, va haver de fugir i
s'instal·là a Brooklyn
(Nova York, Nova York, EUA). Després de gairebé
quaranta anys d'exili retornà a
Galícia i s'instal·là al seu poble
natal. En 2001 encara hi vivia. Té inèdites
unes memòries.
***
-
Federico Borrell
García:El
3 de gener de 1912 neix a Benilloba (Comtat, País
Valencià) el militant anarcosindicalista Federico Antonio
Borell García, Taíno.
Era el quart de cinc germans i sa mare, María
García (anomenada a Benilloba Tanya,
d'aquí el malnom Taíno) va
enviduar --son pare Vicente Borell era
llaurador-- quan ell tenia cinc anys i es va veure en la necessitat de
marxar a
Alcoi per fer feina a les fàbriques de paper. Teixidor de
professió, va fundar
la secció local de les Joventuts Llibertàries a
Alcoi en 1932. L'octubre de
1934 va ser detingut per participar, amb altres companys de la
Federació
Anarquista Ibèrica, en la destrucció d'un
transformador elèctric. Quan va
esclatar l'aixecament militar de 1936 va participar en l'assalt de la
caserna
d'infanteria d'Alcoi i durant la Guerra Civil va lluitar en les
milícies de la
Confederació Nacional del Treball. Va sortir d'Alcoi el 7
d'agost de 1936, amb
son germà petit Evaristo, en un dels primers camions cap el
front de Còrdova.
Quan va morir, el 5 de setembre de 1936 al turó de La Loma
de las Malagueñas,
de Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya), en plena
batalla, en el seu
honor, i en el de Juan Ruescas Ángel, alcoià que
va morir el 25 de setembre de
1936 a Espejo (Còrdova), una columna de milícies
es va denominar«Ruescas-Taíno». Federico Borell es va
fer mundialment famós, encara que el seu
nom es va descobrir fa pocs anys, quan el 23 de setembre de 1936 la
revista
francesa Vu va publicar la instantània
de la seva mort en combat
realitzada pel fotògraf Robert Capa. Mort d'un
milicià, que així
s'anomena la fotografia, s'ha convertit en una de les fotografies
més mítiques
no només de la Guerra Civil espanyola, sinó de la
fotografia de guerra mundial.
Ha existit, i existeix, polèmica sobre la veracitat de la
foto i amb dues
postures tenen molts fonaments: per a uns, Borell hauria posat al
matí i mort a
la tarda; i per a altres, Borell no va posar. El que sí
està clar és que
Federico Borell va ser l'únic milicià que va
morir en combat aquell dia. En
2004 el director alemany Jan Arnold va realitzar una
pel·lícula documental
sobre aquest fet titulada Heroes never die (Els
herois mai no moren). El 19 de desembre de
2008 s'estrenà el documental La sombra del iceberg,
realitzat per Hug
Domènech i Raúl M. Riebenbauer, on s'intenta
demostrar, amb testimonis i
documents, que el cèlebre milicià fotografiat per
Capa no era Borrell, tornant
de bell nou a ser un soldat anònim.
***
- Yves Gibeau: El 3 de gener de 1916 neix a Boucy
(Xampanya,
França), amb el nomYves
Auguste Regnault, l'escriptor llibertari i antimilitarista Yves Gibeau.
Fill
bastard d'un soldat de permís i d'una pagesa (Regnault), que
va ser abandonada
pel pare; en 1918 la noia es va casar amb un sergent d'Infanteria
colonial,
Alexandre Gibeau, qui donà al nen el seu nom. Entre 1929 i
1934 passà per
diferents escoles per als fills de militars (Andelys i Tulle) i entre
1934 i
1939, per obligació familiar, fou militar de carrera. Un cop
llicenciat en
1939, després de perdre el grau de sergent per«ineptitud», fou mobilitzat poc
després i l'any següent caigué presoner
de guerra i tancat en un cap de Prússia
Oriental. El desembre de 1941 fou repatriat i es guanyà la
vida amb tota casta
de feinetes, destacant l'ofici de cantautor, i s'acostà al
moviment llibertari
i a la bohèmia. Amb l'Alliberament entrà a
treballar a instàncies d'Alber Camus
i de Raymond Aron com a crític de varietats en Combat i després com a
redactor en cap del periòdic Constellation. La seva experiència
militar
el decantarà pel pacifisme, l'antimilitarisme actiu i
l'antipatriotisme, que es
pot veure clarament en la seva obra, com ara Allons z'enfants (1952),
que serà adaptada al cinema en 1980 per Yves Boisset. En
1979 s'instal·là en
una antiga rectoria a Roucy. A més de ser un fervent amant
de la bicicleta, fou
un especialistes en mots encreuats i s'encarregà de la
secció setmanal
d'enreixats de la revista L'Express. Yves Gibeau va morir el 14
d'octubre de 1994 a Roucy (Picardia, França) i fou enterrat
com volia al
cementiri de l'antic poble de Craonne, que fou totalment
destruït durant la
Gran Guerra, al costat d'un soldat alemany anònim.És autor de Cinq
ans de
prison (1946), Le
grand Monôme (1946),...et la
fête continue (1950),Les gros sous (1953), La ligne droite (1956), La
guerre, c'est la guerre (1961),Mourir idiot (1988) i Les
dingues (2005,
pòstuma), entre d'altres. En 2003 es creà el«Premi Yves
Gibeau», constituït per un jurat format per alumnes
voluntaris d'escoles i
d'instituts que guardonen una obra literària elegida entre
cinc llibres d'autors
contemporanis apareguts en edició de butxaca.
***
- Harold Barclay: El
3 de gener de 1924 neix a Newton (Middlesex, Massachusetts, EUA)
l'antropòleg i
teòric anarquista Harold Barton Barclay, conegut com Bark. Fins al 1948 treballà en
diferents feines, sobretot en
l'agricultura, i posteriorment estudià antropologia a la
Universitat de Boston (Boston,
Massachusetts, EUA) i a la Universitat de Cornell (Ithaca, Nova York,
EUA). En
1961 es doctorà a la Universitat de Cornell amb una tesi
sobre l'etnografia
d'un poble sudanès. Posteriorment fou professor a la
Universitat Americana del
Caire (Egipte) i a la Universitat Estatal d'Oregon (Corvallis, Oregon,
EUA). En
1966 passà a la Universitat d'Alberta (Edmonton, Alberta,
Canadà), on fou professor
emèrit d'antropologia fins al 1988. Un cop jubilat en 1989,
s'instal·là a
Vernon (Colúmbia Britànica, Canadà),
on actualment viu. Les seves
investigacions s'han centrat en l'estudi de la societat rural al modern
Egipte
i al Sudan àrab del nord, així com en
l'antropologia política i en
l'antropologia de la religió. Com a teòric
anarquista s'ha especialitzat en les
teories que impliquen la destrucció de l'Estat i com
s'organitzaria una
societat sense líders. Trobem articles seus en diferents
publicacions
científiques i llibertàries, com ara Anarchy,Anthropos, Freedom,Journal of Human
Relations, Journal of Social
Anarchism, Our Generation,The Raven, etc. Entre les seves
obres
destaquen Some factors in a themal
analysis of a culture with special reference to the slave indians
(1954), An Ethnographic Study of an Arab
Sudanese
Village in Suburban Khartoum (1961), Buurri
al Lamaab, a suburban village in the Sudan (1964), The plain people of Oregon (1967), The renewal of the quest for Utopia
(1970), Religion and ethnicity
(1977, amb altres), The role of the horse in
man's culture (1980), Another look
at the origins of horse riding (1982), Culture.
The human way (1986), Anthropology
(1986), People without Government: An
Anthropology
of Anarchy (1990), Culture and
anarchism (1997), The state
(2003),New perspectives of anarchism (2010,
amb altres) i Religious movements. Today
and yesterday (2011), entre d'altres. En 2005
publicà les seves memòries
sota el títol Longing for Arcadia.
Memoirs
of an anarcho-cynicalist anthropologist.
Defuncions
-
François Rose: El3
de gener de 1961 mor a París
(França) el militant anarquista i sindicalista Carloman
François Rose. Havia
nascut el 9 de març de 1879 a Armentières
(Nord-Pas-de-Calais, França). Pintor d'edificis, pren
part en la redacció del setmanari anarquista d'Amiens Germinal
i va
vendre Le Libertaire pels carrers molts anys.
Militant sindical de la
Confederació General del Treball (CGT), després
de la Gran Guerra, serà durant
el període de reconstrucció de la postguerra el
delegat regional de la
Construcció. Entusiasmat per la revolució
bolxevic, es va acostar als
comunistes, però sense adherir-se al Partit. Entre 1920 i
1921 prendrà part en
la campanya en favor de l'alliberament dels amotinats del Mar Negre. En
1921 es
produeix l'escissió sindical en la CGT i sorgeix una nova
Confederació General
del Treball Unificada (CGT-U) que reagruparà els elements
comunistes i
anarquistes, i en 1922 Rose en serà el secretari de la
Unió Departamental.
***
- Stefano
Vatteroni: El 3 de gener de 1965 mor a Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista
Stefano Vatteroni. Havia nascut el 21 de febrer de 1897 al barri
d'Avenza de
Carrara (Toscana, Itàlia). Estanyer i llauner de
professió, milità en el moviment
anarquista des de l'adolescència. Participà en
els enfrontaments amb els
escamots feixistes a la regió de Carrara i quan la pujada de
Benito Mussolini
al poder, per a evitar les represàlies dels feixistes
locals, s'instal·là a
Roma on entrà en contacte amb Errico Malatesta i
participà en la propaganda
llibertària i en la lluita antifeixista. Arran de l'atemptat
comès l'11 de
setembre de 1926 per Gino Lucetti, amic seu des de la
infància, contra
Mussolini, va ser detingut, com centenars de companys anarquistes, i
acusat de«complicitat en atemptat, possessió d'armes i
ferides a persones». En realitat
el seu paper en l'atemptat va ser crucial, tant en
l'organització, establint un
mapa amb tots els detalls del camí que havia de seguir el
cotxe del Duce, com
en el finançament, ja que arribà a vendre un
terreny que pertanyia a sa mare a
Avenza per sostenir econòmicament la conxorxa. Jutjat, l'11
de juny de 1927 va
ser condemnat pel Tribuna Especial per a la Defensa de l'Estat a 18
anys i nou
mesos de presó i a tres anys de vigilància
especial, purgant la pena a diferents
presons: Lucca, Alessandria, Finalborgo, Civitavecchia (1932),
Pallanza,
Fossano, novament a Civitavecchia i Roma (1936-1937). Els tres primers
anys els
passà en total aïllament. El febrer de 1937, quan
havia de ser alliberat a
resultes d'una amnistia i d'una reducció de la pena, va ser
novament condemnat
el 5 d'abril de 1937 per la Comissió Provincial de Roma a
cinc anys de
confinament i deportat a les Illes Tremiti. També va ser
condemnat a un any de
presó per haver-se negat a fer la salutació
feixista. A Tremiti conegué Jolanda
Setti, que havia vingut a visitar son germà també
confinat i la qual esdevingué
sa companya. Més tard fou trasllada a l'illa de
Ponça on restà fins al 1939,
quan va ser enviat a l'illa de Ventotene. El 25 de gener de 1942, amb
l'expiració de la seva pena, considerat particularment
perillós, va ser traslladat
a la colònia penitenciària de Tursi (Basilicata,
Itàlia), on romangué fins la
caiguda del règim feixista el setembre de 1943. Aleshores
organitzà un grup de
partisans que es dedicà a atacar les posicions alemanyes i a
participar en
l'alliberament de la regió. Acabada la II Guerra Mundial,
s'establí a Nàpols
(Campània, Itàlia) i a Roma, per acabar finalment
a Carrara. Col·laborador d'Umanità
Nova, fou l'autor de la
necrològica d'Elena Melli, la companya de Malatesta.
Participà, amb Alberto
Meschi, en la Cooperativa del Partisà i amb sa companya en
la gestió de les
colònies llibertàries «Gino
Lucetti» i «Maria Luisa Berneri».
Militant de la Federació
Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara i de la
Federació Anarquista
Italiana (FAI), assistí a nombrosos congressos, com ara els
de Carrara (setembre
de 1945), de Florència (març de 1946), de Canosa
(febrer de 1948), Liorna (maig
de 1954) i Senigallia (novembre de 1957). Stefano Vatteroni va morir el
3 de
gener de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou inhumat al
Cementiri Municipal
de Turigliano d'aquesta localitat al costat de Gino Lucetti i d'Alberto
Meschi.
Stefano Vatteroni
(1897-1965)
***
-
Frans Masereel:El
3 de gener de 1972 mor a Avinyó (Provença,
Occitània)
l'artista
gravador, antimilitarista, pacifista i llibertari, abans d'adherir-se
al
bolxevisme, Frans Laurent Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel (Frans
Masereel).
Havia nascut el 30 de juliol de 1889 a Blankenberge (Flandes
Occidental,
Bèlgica). Fill d'una família flamenca benestant,
va efectuar brillants estudis
a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand (1907-1908).
Després viatjarà força (Regne
Unit, Alemanya, Tunísia), fent servir les tres
llengües que parlava (anglès,
alemany i francès). En 1910 va arribar a París,
on va aprendre xilografia, i va
publicar els seus primers gravats a la fusta en L'Assiette au
Beurre,
revista satírica publicada per Henri Guibeaux, amic
llibertari, amb qui es
reunirà a Suïssa després de la
declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va
treballar com a traductor per a la Creu Roja, va fer amistat amb Romain
Rolland
i Stefan Zweig, i col·laborà en la revista
pacifista La
Feuille, per
a la qual, en tres anys, farà més de mil
il·lustracions. Traumatitzat pels
horrors bèl·lics i del militarisme, va emprar tot
el seu talent en la
realització de gravats antimilitaristes i va prendre part en
companyia del seu
amic Claude Le Maguet (tipògraf, anarquista i
insubmís) en la creació de Les
Tablettes, revista pacifista editada entre 1916 i 1919. La
seva fecunda
carrera com a il·lustrador de llibres va començar
amb el llibre de Romain
Rolland Liluli, i seguirà amb llibres de
Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster,
Whitman, Tolstoï, Tagore, Vildrac, Maeterlinck, Duhamel,
Wilde, Vermeylen,
Montherlant, etc. En 1921 va tornar a França, ja que no
podia retornar a
Bèlgica a causa del seu passat refractari durant la guerra,
i va produir un
important treball artístic (gravats, pintures,
aquarel·les...). Però seduït per
la Revolució russa, donarà tot el seu
crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va
participar a Amsterdam en el Congrés contra la Guerra i el
Feixisme. Viatjarà
dues vegades a l'URSS, en 1935 i en 1936, i s'adherirà a la
comunista
Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris,
organitzant cursos a
l'Acadèmia Popular de Pintura creada per la Unió
dels Sindicats del Sena.
Marxarà a Espanya durant la seva Guerra Civil. En 1937 va
realitzar els frescos
murals monumentals per al pavelló de Bèlgica i
per al de la Pau de l'Exposició
Internacional de París i en juny de 1940, fugint de les
tropes alemanyes que
havien ocupat la seva llar a Equihen, es va instal·lar un
temps a Avinyó, per
refugiar-se després a Lot-et-Garonne en 1943.
Després de la guerra, viurà a
Niça i a Avinyó. A partir dels anys cinquanta
obtindrà el reconeixement
internacional, quan obté en 1950 el Gran Premi Internacional
del Gravat de la
Biennal de Venècia i és nomenat membre de
l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any
després. En 1952 va fer els decorats per a un muntatge
escènic de La casa de
Bernalda Alba, de Federico García Lorca, a Berna.
En 1958 va viatjar a Xina
comunista i l'any següent va assistir a una gran
exposició organitzada en nom seu a Pequín. Entre
els seus llibres d'il·lustracions
podem destacar Die
Mutter (1919), Le Soleil (1919), Un
fait divers (1920), Die
Idee (1920), Histoire sans paroles (1920),Souvenirs
de mon pays
(1921), Visions (1921), Die Stadt
(1925), Geschichte ohne
Worte (1927) i Landschaften und Stimmungen
(1929). Frans Masereel va
morir el 3 de gener de 1972 a Avinyó (Provença,
Occitània)
i els funerals a la seva terra van
tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes
Oriental,
Bèlgica). La seva obra ha exercit una gran
influència en artistes com Lynd Ward o Clifford Harper.
***
-
Juan Giménez
Arenas: El 3 de gener de 1998 mor a Banat (Tarascon
d'Arieja, País de Foix,
Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Juan
Giménez Arenas --també
conegut com El Quijote de Banat, per la seva
afició a col·leccionar
quixots. Havia nascut l'1 de novembre de 1913 a La Unión
(Múrcia, Espanya).
Fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), sos germans
Antonio i Jesús també van ser cenetistes. Cap al
1918 es traslladà amb sa
família a Barcelona, on aprengué les primeres
lletres i, tot d'una, just saben
llegir i escriure i sense saber multiplicar, es posà a fer
feina en diversos oficis
fins als 10 anys (drapaire, repartidor de novel·les, mosso
d'apotecaria,
venedor de paper de fumar, etc.). Després, i fins al 1931,
va fer de barreter i
treballà en una botiga de mobles, de la qual fou acomiadat
arran de vaga de la
fusta; a més de d'altres feinetes (venedor de diaris,
caragolaire,
guardacotxes, ajudant de forjador, etc.). En els seu temps lliure
s'aficionà a
la lectura. Milità en les Joventuts Llibertàries,
en l'Ateneu de Sans i, a
partir de 1932, en la CNT. Va fer el servei militar a Maó
durant un any.
Participà activament a Barcelona en la resposta a
l'aixecament feixista de
juliol de 1936. En aquesta època organitzà amb
altres companys una biblioteca i
fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Sans.
S'incorporà en les milícies
anarquistes de Buenaventura Durruti a Pina de Ebro, on
organitzà, amb altres
companys, les Joventuts Llibertàries. Amb la
militarització de les milícies,
tornà a Barcelona malalt. Durant els fets de «Maig
del 37» lluità contra els
antirevolucionaris comunistes i durant dos mesos restà
empresonat. Després
s'allistà en un batalló antigàs amb el
qual actuà per Lleida, Bellver de Cinca.
Finalment acabà en la ja militaritzada Divisió
Durruti (119 Brigada), en la
qual no va voler acceptar càrrecs, encara que
formà part de la Comissió
Llibertària en representació de les Joventuts
Llibertàries. Amb el triomf
feixista, el 8 de febrer de 1939 passà ferit amb una bala al
turmell els
Pirineus. Fou tancat als camps de concentració de Vernet i
Argelers, d'on fugí
cap a Marsella. Pocs mesos després tornà als
camps d'Argelers i de Barcarès.
Cap a finals de 1943 va fer feina als boscos de Rodome, a Eissalabra i
a Tolosa
rebutjà sumar-se als serveis secrets aliats. En 1943, a
Bordeus, va fer
contacte amb el Comitè Nacional cenetista i
constituí la Federació Local de
CNT. També va fer de calderer als voltants de Trompeloup. En
acabar la II
Guerra Mundial, encapçalà la CNT a Bordeus i
organitzà, amb Ildefonso González
Gil i altres companys del grup «Nervio»,
l'editorial «Tierra y Libertad». Va
fer feina com a especialista d'armadures de ferro, ofici en el qual
treballà
gairebé quaranta anys. Alineat amb els ortodoxes,
assistí a plens i congressos
regularment, i ca seva fou un lloc de trobada i contacte de lluitadors
antifranquistes. En 1954 es traslladà a París, on
participà en el grup«Nervio», amb Abel Paz, Joan Ferrer,
José Arolas, Ildefonso González i Eugenio
Valdenebro. En morir el dictador Franco, viatjà a la
Península. En 1979
s'instal·là a Banat i s'afilià a la
CNT, amb Ramon Casals i Fernando Massaguer.
En aquesta època va participar en mítings i
altres actes celebrats a la
Península. En 1996 la Fundació Anselmo Lorenzo
(FAL) li publicà les seves
memòries De La Unión a Banat.
Itinerario de una rebeldía.
Actualització:
03-01-14