[28/09] Fundació de l'AIT -
Niederwaldverschwörung - Congrés Internacional
d'Estudis sobre l'Autogestió - Colloque Han Ryner - Prouvost
- Balboni - Urvanovitch - Jiménez Sánchez -
Kupferberg - Ciampi - Pere Moragues - Tort - Gillot - Neves - Campio
CarpioAnarcoefemèrides
del 28 de setembre
Esdeveniments
Conferència
inaugural de l'AIT a Saint Martin's Hall (Londres)
-
Fundació de
l'AIT: El 28 de setembre de 1864, en una assemblea
pública celebrada al Saint
Martin's Hall de Londres (Anglaterra) convocada pel London Trade
Council, es
funda l'Associació Internacional dels Treballallors (AIT)
amb la intenció
d'establir relacions permanents amb les associacions obreres europees.
Després
de diversos antecedents que no van reeixir (Flora Tristan en 1843, Marx
i
Engels en 1847, Dejacque i Coeurderoy en 1855, reunió
londinenca de juliol de
1863, etc.), aquesta va crear les bases de l'associació
obrera més important de
la història. Van participar especialment sindicats obrers
britànics i
francesos, i també alguns exiliats procedents de diversos
països europeus que
aleshores residien a Londres. En la conferència inaugural
van estar
representats quatre països: Regne Unit, França,
Bèlgica i Suïssa --o més bé
Ginebra, ja que no va acudir cap delegat de la resta de cantons
suïssos--,
sense comptar els que estaven representats nominalment per exiliats. En
va
sortir un comitè provisional constituït per Odger,
Cremer, Wheeler, Weston, Le
Lubez, Fontana, Wolff, Eccarius i Marx, entre altres, on
confluïen criteris
força dispars (nacionalistes, reformistes, sindicalistes
revolucionaris,
garibaldians, mazzinians, saint-simonians, proudhonians, blanquistes,
antiestatistes, utopistes, mutualistes...). Finalment en aquest
comitè hi havia
21 anglesos, 10 alemanys, nou francesos, sis italians, dos polonesos i
dos
suïsos i va elaborar una declaració de principis i
uns estatuts provisionals
que va depurar Marx fins convertir-la en el Missatge a les
classes
treballadores, d'octubre de 1864. La traducció
francesa del text va
presentar diferències que, amb el temps, es van mostrar
essencials en no quedar
gens clar si l'acció política era entesa com a
mitjà d'emancipació econòmica o
si aquella quedava subordinada. El mot «socialisme»
no havia estat pronunciat;
no havia estat definida cap ideologia ni s'havia previst cap activitat
sindical. Es va convocar un Congrés a Brussel·les
per a 1865 que finalment va
acabar en la Conferència de Londres del 25 al 29 de desembre
de 1865.
***
La«Niederwaldverschwörung», segons la premsa
de l'època
- Atemptat contra
Guillem I: El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de
Niederwald (Rüdesheim am
Rhein, Alemanya), durant la inauguració del
Niederwalddenkmal, monument
glorificador en memòria dels exèrcits
germànics victoriosos contra França en la
guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes
Emil Küchler i
Franz Reinhold Rupsch atempten infructuosament contra les vides de
l'emperador
Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck.
La bomba,
col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de
passar el tren
imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per
la pluja; per
estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa
impermeable. Després
d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es
desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on
tenia lloc un concert festiu en
commemoració de l'acte; col·locaren els explosius
a la paret exterior del saló
de festes, aconseguint en aquest cas la detonació,
però causant només
destrosses materials. La policia va descobrir més tard
restes de l'explosiu al
pont i es va destapar el complot. El cervell d'aquesta acció
de «propaganda pel
fet», el tipògraf anarquista Friedrich August
Reinsdorf, no va poder participar
en l'acció perquè, a més de la
tuberculosi, es va ferir el turmell travessant
una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit
d'un
hospital en l'últim moment. Mesos després van ser
detinguts tots tres, jutjats a
finals de 1884 a Leipzig per «traïció a
la pàtria» i condemnats a mort.
Reinsdorf i Rupsch van ser decapitats el 7 de febrer de 1885 a la
presó de
Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); a Küchler li
van commutar la pena per
cadena perpètua per la seva joventut. El mateix 1885, Johann
Most publicà a Nova
York el fulletó August Reinsdorf
und die
Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel
fet). Aquest fet
ha passat a la història amb el nom de«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de
Niederwald) i en 1975 el director alemany Günter
Gräwert va realitzar la
pel·lícula Ein deutsches attentat
sobre el fet.
***
Un
dels cartells del Congrés
-
Congrés
Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió:
Entre el 28 i el 30 de setembre de
1979 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat d'Arquitectura de
Venècia
(Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di
Studi sull'Autogestione (Congrés
Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió), organitzat pel«Centro Studi
Libertari G. Pinelli» de Milà (Llombardia,
Itàlia) i la revista parisenca Interrogations.
Revue internationale de
recherche anarchiste. Hi van prendre part destacats membres
del moviment
anarquista internacional, com ara Maurizio Antonioli, Eduardo Colombo,
Olivier
Corpet, Marianne Enckell, Carlos Semprún Maura, Luciano
Pellicani, Nico Berti,
Amedeo Bertolo, Franco Crespi, Piero Flecchia, Roberto Guiducci,
René Lourau,
Gian Paolo Prandstraller, Jacques Guigou, Slobodan Drakulic, Murray
Bookchin,
Franco Buncuga, Carlo Doglio, Leopold Kohr, Dario Paccino, Antonino
Porrello,
Yvon Bourdet, Luciano Lanza, Frank Mintz, Stephen Schecter, John
Turner,
Roberto Ambrosoli, Luis Andrés Edo, José
Elizalde, Enzo Ferraro, Akiro
Ishikawa, Michele La Rosa, Stefania Orio, Ferro Piludu, Ruben Prieto,
etc.
Aquest mateix any el «Centro Studi Libertari G.
Pinelli» edità en un volum les
contribucions d'algunes de les intervencions en tres idiomes
(anglès, francès i
italià).
***
Actes du colloque Han Ryner
(2003)
- Colloque Han Ryner:
Entre el 28 i el 29 de setembre de 2002 es
realitza al Teatre Toursky de Marsella (Provença,
Occitània),
organitzat pel Centre Internacional
de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella i Les Amics de Han
Ryner de Villemonble,
el «Colloque Han Ryner», per abordar la vida,
l'obra i la filosofia d'aquest
pensador anarcoindividualista i pacifista, així com el seu
interès per la llengua
occitana. A més d'una exposició consagrada a Han
Ryner, van participar
nombrosos estudiosos d'aquest autor (Pierre Jouventin, Gilbert Roth,
Suzanne
Weigert, Jean-Paul Simon, André Simon, Philippe Equy, Marcel
Bonnet, René
Bianco, Jean Dyris, Claude Barsotti, Dolors Marín, Gilbert
Evenas, Daniel Lérault,
Roland Breton, André Panchaud, Armand Vulliet,
Gérar Lecha, etc.), que
aportaren noves dades biogràfiques i
genealògiques de l'homenatjat, així com
records de família, estudis de la seva obra i dels Cahiers, les
relacions amb Provença i amb Espanya, lectura de poemes
provençals, anàlisis
sobre els seus pacifisme i anticlericalisme, etc.; també hi
hagué una actuació
de Miriam Makeba. En 2003 es van publicar les actes de les sessions
sota el
títol Actes
du colloque Han Ryner, suivi de L'Individualisme dans
l'Antiquité de Han Ryner.
Naixements
Obra de
Prouvost
-
Léon Prouvost: El
28 de setembre de 1856 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) el militant
anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon
Prouvost, també
conegut com Le Philanthrope Libertaire. Fill de
pares burgesos del nord
de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als
48 anys. Després de
dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va
instal·lar en 1904 a
Sant Rafèu, on va descobrir les idees
llibertàries i es va interessar per
les comunitats àcrates (milieux libres).
Profundament anticlerical, a
causa de passar la seva infància en un col·legi
religiós, va esdevenir en 1906
secretari de «L'Émancipatrice»,
secció de la Libre Pensée de Sant
Rafèu.
Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale,òrgan de propaganda
individualista que, a més de l'antimilitarisme i
l'acció antireligiosa,
reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de
l'alcohol com a
higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un
suplement antireligiós enL'Idée Libre i va organitzar en 1917 una
biblioteca ambulant. També va
col·laborar en La Feuille, de Jules
Vignes, en Le Réveil de l'esclave
i en La Mêlée, de Pierre
Chardon. Va ser investigat nombroses vegades
per «propaganda antimilitarista i incitació dels
militars a la deserció o a la
desobediència», fet que el va portar una condemna
d'un any de presó en 1915, i
va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921.
Pocs dies
després, l'11 d'agost a Sant Rafèu
(Provença, Occitània), es va suïcidar
després de
llegar una
part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacarLa
Vatican et la guerre (1919), L’espionnage
du Vatican en France
(1920), Jean Huss: les crimes de l’Église
(1920), Révolutionnaires et
quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik
du mariage
(1921), L’Internationale noire (1922),
entre altres.
***
Notícia
de l'expulsió de Secondo Balboni apareguda en el diari
parisenc Le
Populaire del 29 de desembre de 1934
-
Secondo Balboni: El
28 de setembre de 1882 neix a Rero (Formignana,
Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Secondo Balboni. Sos pares es deien Giorgio Balboni i
Luigia
Vincenzi. Es guanyava la vida fent de jornaler i de manobre. En 1898
s'afilià
al Partit Socialista Italià (PSI) i després
s'uní al moviment anarquista.
Durant els governs de Giovanni Giolitti tingué una
militància política molt
limitada, però en 1912 participà en el
congrés anarquista que se celebrà a
Migliarino (Emília-Romanya, Itàlia).
Després de la Gran Guerra, es va veure
involucrat en l'homicidi d'un feixista de Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia),
esdevingut el 29 de juliol de 1921, quan un escamot feixista format per
sis
individus l'assaltà, i per això va ser condemnat
a quatre anys i més tard, per
contumàcia, a 20 anys de reclusió per«homicidi voluntari». Després d'aquests
fets
fugí immediatament a França i
s'instal·là d'antuvi a Reims (Xampanya-Ardenes,
França) i posteriorment a Neudorf (Estrasburg,
Alsàcia, França). S'uní a la Liga
Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home),
realitzant una ingent propaganda antifeixista entre els emigrants
italians. En
Estrasburg freqüentà el nucli d'anarquistes
italians exiliats (Cafiero Luigi
Meucci, Gabriele Pezzetti, Giulio Tinti, etc.). En 1927 un tribunal de
Colmar
(Alsàcia, França) negà la seva
extradició a Itàlia. El desembre de 1934, a
causa de les seves activitats anarquistes, va ser expulsat de
França per«subversiu» amb tota la seva nombrosa
família. En 1935 s'establí a Winterthur
(Zuric, Suïssa), trobant suport en una cooperativa socialista.
En aquesta
cooperativa conegué Pietro Nenni, a qui demanà
suport per poder passar a
l'URSS. Tornà clandestinament a França i a
París el Socors Roig li va
proporcionar un passaport fals per anar a la Unió
Soviètica, on treballà fins a
finals de 1937, any que retornà amb un passaport fals a
París. Detingut amb
documentació falsa, va ser novament expulsat de
França. Passà a Brussel·les
(Bèlgica), on s'afilià al Partit Socialista. El
gener de 1941 va ser detingut a
Brussel·les per la policia alemanya i lliurat a les
autoritats feixistes de
Ferrara, però va ser alliberat perquè el delicte
pel qual havia estat condemnat
en 1925 havia prescrit. No obstant això, va ser condemnat a
cinc anys de
confinament i el 2 de juny de 1941 enviat a l'illa de Ventotene.
Després de la
caiguda del feixisme va ser traslladat al camp de
concentració de Renicci di
Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat el 7 de
setembre de 1943. A
partir d'aquesta data se'n perdé qualsevol rastre de la seva
persona.
***
Notícia
sobre l'acte de rebel·lia d'Eugène Urvanovitch
publicada en el periòdic L'Humanité
del 30 de gener de 1927
- Eugène
Urvanovitch: El 28 de setembre de 1882 neix a Sennely
(Centre, França) el
socialista, després comunista i finalment anarquista
Eugène Pierre Urvanovitch –el
seu llinatge també citat Urvanowitz
i
altres variants–, també conegut com Gégène.
Obrer serrador –son pare també ja ho havia
estat–, d'antuvi milità amb els
socialistes i després amb els comunistes. El 30 de gener de
1927, davant la
seva negativa a pagar l'impost sobre els salaris, el fisc li va
embargar els
mobles del seu domicili, al número 5 del carrer de la Marne
de la urbanització
dels Tilleuds d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França,
França); la Unió dels
Sindicats de la Regió Parisenca va fer una
convocatòria per impedir aquest
llançament. A partir de 1934 es declarà
llibertari. En 1937 era secretari del
Grup Anarquista Autònom d'Aulnay-sous-Bois. Desconeixem la
data i el lloc de la
seva defunció. Eugène Urvanovitch va morir el 14
de juny de 1951 a l'Hospital
de Montfermeil (Illa de França, França).
***
El sabater Pedro
Jiménez Sánchez
- Pedro Jiménez
Sánchez: El 28 de setembre de 1906 neix a
Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Pedro Jiménez Sánchez. Sos
pares es deien Domingo Jiménez
Romero i María Sánchez Soto. Fill petit d'una
família de cinc germans, de ben
jove aprengué l'ofici de sabater al taller d'Aurelio
Sánchez. Entre de 1927 i
1930 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a
Ubrique, treballà en
una fàbrica local de sabates i s'afilià a la
Societat d'Obrers Sabaters, adherida
a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta
societat havia estat
fundada en 1914 i comptava amb 36 membres en 1932. Després
de l'aixecament revolucionar
d'octubre de 1934, la seu de la Societat d'Obrers Sabaters va ser
clausurada
per les autoritats i no pogué obrir fins el maig de 1936,
després de la
victòria del Front Popular en les eleccions. El 23 de juny
de 1936 va ser
nomenat tresorer de la junta directiva del sindicat, juntament amb
Manuel
Solano Díaz (president), Antonio García
Sánchez (vicepresident), Vicente Romero
Barreno (secretari), Miguel Sánchez López
(secretari adjunt), Francisco Ríos Borrego
(comptador) i els vocals Juan Agüera Morales, Blas
Sánchez Gómez, Blas
Domínguez Díaz i José
Ordóñez Jiménez. Quan el cop militar
feixista de juliol
de 1936, el 23 de juliol va ser nomenat representant del sindicat en el
Comitè
de Defensa d'Ubrique, encarregat de la resistència i de
l'administració de la
població. Després de la caiguda d'Ubrique a mans
franquistes, aconseguí
refugiar-se amb sa família a Màlaga (Andalusia,
Espanya). El febrer de 1937,
quan la pressa d'aquesta població, Pedro Jiménez
Sánchez retornà a Ubrique i va
ser immediatament detingut i, sense cap judici, afusellat el 18 de
febrer de
1937 a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) i enterrat, juntament amb 18
afusellats més, en una fossa comuna del cementeri local.
Estava casat amb
Remedio Romero González.
Pedro Jiménez
Sánchez (1906-1937)
***
Tuli
Kupferberg
-
Tuli Kupferberg:El
28 de setembre de 1923 neix a Nova York (Nova York, EUA)
l'escriptor i poeta del moviment contracultural
nord-americà, dibuixant,
pacifista, editor, cofundador de la banda de rock The Fugs i militant
anarquista Naphtali Kupferberg, més conegut com Tuli
Kupferberg. Fill
d'una família jueva, tingué el jiddisch com a
llengua materna. En 1944 es
graduà amb cum laude al Brooklyn
College. Després va començar a estudiar
sociologia, però abandonà la carrera per
lliurar-se a la bohèmia del Greenwich
Village. Més tard, en 1958, va fundar la revista Birth,
que només va
durar tres números, però que va tenir
força influència cultural ja que
publicaren autors de la Beat Generation (Allen Ginsberg, Diane Di
Prima, LeRoi
Jones, Ted Joans) i del seu cercle. La seva participació amb
el moviment de la
Beat Generation ha estat molt estreta i la seva persona ha aparegut en
diversos
poemes d'aquest corrent poètic. Es va autoeditar diversos
llibres, com ara Beatniks
o The war against the beats (1961). En 1964, en
plena guerra del
Vietnam, amb el poeta Ed Sanders, va crear el grup de rock
satíric i
antimilitarista The Fugs --nom que Kupferberg prengué del
substitut de la
paraula «merda» que apareix en el llibre de Norman
Mailer The naked and the
dead--, on va fer de cantant i escrigué moltes de
les cançons. També ha
publicat alguns discos en solitari, com ara No deposit, no
return (1964)
i Tuli & Friends (1989). Pel que fa a la
literatura, en 1961 va
escriure 1001 ways to live without working, que en
realitat conté 1005
maneres de viure sense treballar i un fotimer d'anècdotes de
tota mena. Però el
seu llibre més conegut és 1001 ways to
beat the draft (1966), pamflet
satíric contra la guerra de Vietnam creada amb textos de
Robert Bashlow. En
total ha publicat més de cinquanta llibres. En 2000 va
treure el còmic Teach
yourself fucking, publicat per l'editorial anarquista
Autonomedia. Ha participat
en diverses pel·lícules underground
--com ara W.R.: Mysteries of the
organism (1971), Dynamite chicken (1972),Voulez-vous coucher
avec God? (1972)--, en vídeos musicals i
té el seu propi programa de
televisió quinzenal (Revolting News).
Tuli Kupferberg participà
activament en els cercles anarcopacifistes de Nova York. L'abril de
2009 patí
un vessament cerebral a la seva casa de Nova York que el
deixà amb deficiències
visuals greus. Un cop recuperat després de passar per una
residència d'ancians,
tornà a escriure cançons i col·laborar
per Internet. Tuli Kupferberg va morir
el 12 de juliol de 2010 al Dowtown Hospital de Nova York (Nova York,
EUA)
d'insuficiència renal i septicèmia.
***
Piero
Ciampi
-
Piero Ciampi: El
28 de setembre de 1934 neix al barri de Pontino de Liorna (Toscana,
Itàlia) el
cantautor i poeta anarquista Piero Ciampi. Son pare, Umberto Ciampi,
fou un
petit comerciant de la pelleteria. Després del batxillerat,
es matriculà a la
facultat d'enginyeria de la Universitat de Pisa, però quan
arribà l'hora dels
exàmens retornà a Liorna per dedicar-se a la
música amb sos germans Roberto i
Paolo, formant un grup musical on ell era el cantant. Es
guanyà la vida amb
feinetes, especialment en una companyia d'oli lubricant al port, fins
que va
ser cridat a files i enviat al Centro Addestramento Reclute (CAR,
Centre
d'Instrucció de Reclutes) de Pesaro. Durant les sortides i
permisos tocà a
petits locals d'aquesta ciutat, on conegué el compositor
Gian Franco Reverberi
qui intentà introduir-lo en la música
professional i d'antuvi tocà el
contrabaix en diverses orquestres de Pesaro. En 1957 sense un duro, amb
només
una guitarra i un bitllet d'anada, marxà a
Gènova, on després d'entrevistar-se
amb Reverberi i conèixer el pintor Federico Sirigu
continuà camí cap a París. A
la capital francesa va fer amistat amb el poeta Louis-Ferdinand
Céline i
escoltà i admirà l'intèrpret
llibertari Georges Brassens. Va ser en aquesta
ciutat on esdevingué un autèntic cantautor. En
1959 retornà a Liorna sense un
cèntim. Després d'un mes anant i venint, sense
rumb, embriagant-se dia sí i dia
també i amb la idea de fer-se pescador, Reverberi el
rescatà i el portà a Milà
per fer feina amb ell. Franco Crepax, amic de Reverberi i director
artístic de
la Companyia General del Disc (CGD), el fitxà com a
cantautor de la companyia
sota el nom artístic de Piero Litaliano
i li publicà alguns discos de
curta durada. En 1963 Piero Litaliano publicà el seu primer
LP, però descontent
amb la política comercial de la companyia,
abandonà Milà i retornà a Liorna, on
abandonà el nom de Piero Litaliano i
començà a escriure cançons amb el seu
autèntic nom. Però després de publicar
petits treballs, es llançà a
vagabundejar arreu d'Europa (Suècia, Espanya, Anglaterra,
Irlanda, etc.) i a la
beguda. La seva vida sentimental també va ser
força agitada: dos matrimonis
(Moira, irlandesa, i Gabriella) que acabaren en fracassos. A partir de
1967 es
dedicarà a la poesia, abandonant una mica la
música. En 1971 publicà el seu
segon àlbum i en 1973 el tercer, Io e te abbiamo
perso la bussola. Entre
1973 i 1974 els seus problemes amb l'alcohol i baralles amb altres
artistes el
marginaran encara més. Només es va relacionar amb
el cantautor anarquista
Fabrizio De André. Així i tot, en aquests anys
escriurà algunes de les seves
cançons més conegudes, com ara Io e te,
Maria o Bambino mio.
Mentrestant cantava a petits locals, on no es reprimia d'insultar el
públic ric
i burgès que el venia a escoltar i on actuava sovint sota
els efectes de les
begudes espirituoses. En 1975 s'edità el seu quart LP, Andare
camminare
lavorare e altri discorsi. En 1976 actuà una nit
al Club Tenca, concert que
anys després serà publicat en disc. En aquest
mateix any sortí el seu últimàlbum, el disc doble Dentro e fuori.
Entre 1976 i 1977 realitzà una gira
de concerts amb diversos autors de la discogràfica RCA
(Paolo Conte, Nada i
Renzo Zenobi), que no va ser gaire reeixida. Els últims anys
de sa vida els
passà a Liorna. Piero Ciampi va morir el 19 de gener de 1980
d'un càncer de
gola en un hospital de Roma (Itàlia), assistint pel metge i
compositor Mimmo
Locasciulli, el qual, anys després, li dedicà la
cançó Tu no.
Pòstumament, en 1981, s'edità l'àlbum La
carte in regola i anys després,
en 1990, una edició resum de la seva carrera en tres discos,L'album di
Piero Ciampi. En 2010 sortí el CD-DVD Piero
Ciampi, le canzoni e le sue
storie. Les seves cançons han estat objecte de
diverses versions
realitzades per nombrosos artistes i grups musicals. La seva poesia
només va
ser publicada pòstumament: Canzioni e poesie
(1980), Ho solo la
faccia di un uomo. Poesie e racconti inediti (1985) i Tutta
l'opera
(1992). Des de 1995 existeix a Liorna un «Premio
Ciampi» que guardona anualment
els millors cantautors novells italians.
Defuncions
Camp de concentració
de Gusen
- Ramon Pere Moragues:
El 28 de setembre de 1941 mor al camp de
concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria) el militant anarquista Ramon Pere
Moragues. Havia nascut el 5 de juliol de 1903 a Vinaixa (Garrigues,
Catalunya)
i formà part activa del moviment llibertari de Terrassa. El
febrer de 1939, amb
la Retirada, s'exilià a França, on fou internat a
diversos camps. Més tard fou
enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina
a les
fortificacions de la Línia Maginot. El juny de 1940, arran
de l'ocupació
alemanya, fou detingut per les tropes nazis i deportat al camp de
concentració
de Mauthausen amb la matrícula 12.059. Ramon Pere Moragues
va morir el 28 de
setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria),
depenent del de Mauthausen.
***
Pere
Tort Fernández
- Pere Tort Fernández:
El 28 de setembre de 1941 mor al camp de
concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria) l'anarquista Pere Tort Fernández.
Havia nascut el 7 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya).
Germà de Salvador
Tort, fou membre arran de la Revolució de 1936 del
Comitè de Control de la fàbrica«Fabra y Coats». En acabar la guerra,
s'exilià a França i fou internat als
camps de concentració. Durant la tardor de 1939
s'enrolà en la 63 Companyia de
Treballadors Militaritzats de Cravant per fer feina a les
fortificacions de la
Línia Maginot. El 14 de juny de 1940 fou fet presoner pels
alemanys i internat al
camp de concentració de Sandbostel. El 3 de març
de 1941 fou deportat al camp
de concentració de Mauthausen sota la matrícula
3.740 i després internat al
camp de Gusen amb la matrícula 11.637. El 28 de setembre de
1941 va ser
executat al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria). Estava casat
amb Santas Ornaque Álvarez i fou el pare de Liberto TortÁlvarez.
***
Notícia
sobre Claudius Gillot apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 13
de desembre de 1921
- Claudius Gillot:
El 28 de setembre de 1972 mor a
Brienon-sur-Armançon (Borgonya, França) el
sindicalista comunista i després
anarquista Claudius Gillot. Havia nascut el 12 de març de
1896 a Givry
(Borgonya, França). Era fill d'un vinyater i d'una
jornalera. Es guanya la vida
fent de botoner i el 20 d'abril de 1918 es casà a
Méru (Nord-Pas-de-Calais,
França). Cap el 1920 era el tresorer del Sindicat d'Obrers
Botoners en Nacre de
Méru. Vivia al número 20 del carrer Fessard de
Méru. En aquesta època estava
afiliat al Section Française de l'Internationale Communiste
(SFIC, Secció
Francesa de la Internacional Comunista). El gener de 1921 va ser
nomenat
secretari adjunt de les Joventuts Comunistes de Méru i en
1922 el prefecte del
departament d'Oise el definí com a un dels dirigents de la
secció comunista. No
obstant això, el juny de 1923, l'òrgan comunista Le
Travailleru du Nord-Est
el tractà d'«anarquista». Va ser nomenat
secretari del Grup Anarquista de Méru,
creat el gener de 1925, i va ser inscrit en el «Carnet
B» dels
antimilitaristes. En 1934 vivia al carrer d'Andeville de
Méru i figurava en el
llistat d'anarquistes de la policia del departament de l'Oise. El 28 de
febrer
de 1946 el Tribunal de Justícia del departament del Somme el
volgué jutjar per«atemptat contra la seguretat exterior de l'Estat»,
però no es va presentar.
***
Roberto
das Neves
-
Roberto das
Neves: El 28 de setembre de 1981 mor a Rio de Janeiro (Rio
de Janeiro, Brasil)
l'escriptor, periodista, poeta, historiador,
maçó, esperantista, grafòleg,
naturista i anarcoindividualista Roberto Barreto Pedroso das Neves,
també
conegut com Ernst Izgur. Havia
nascut
el 7 de setembre de 1907 a Pedrogão Grande (Leiria, Centre,
Portugal). Estudià
secundària a Coïmbra (Coïmbra, Centre,
Portugal), on residia amb sos pares i
sos quatre germans. Després estudià els primers
anys de la carrera de Ciències
Historicofilosòfiques. Juntament amb son amic Vasco de Gama
Fernandes, fou un
dels primers estudiants que van ser detinguts i empresonats arran del
cop
militar del «28 de Maig» de 1926. L'any
següent va ser detingut per distribuir uns
pamflets satírics antifeixistes que havia redactat
reivindicant les idees
anarquistes i entre els quals destaca O
Espectro de Buiça, sobre la deportació
d'antifeixistes a les colònies
africanes. En 1928 ingressà, sota el nom de Satã,
en la lògia maçònica«Rebeldia» de Lisboa, afiliada al Gran Orient
Lusità Unit
(GOLU), força perseguit per la dictadura. En 1929 va ser
novament detingut com
a director del periòdic A Egualdade,òrgan de la Federació Regional dels Anarquistes
del Nord (FRAN). Jutjat, fou
condemnat a la deportació a colònies
penitenciàries africanes, però la seva pena
fou commutada, gràcies al moviment de solidaritat al seu
favor que s'engegà,
per la de tres mesos de presó a Lisboa. En 1930 fou de bell
nou empresonat per
difondre «idees subversives» durant un tancament
estudiantil del grup
anarquista de la Facultat de Medicina de la Universitat de
Coïmbra en suport de
la insurrecció que s'havia produït a l'illa de
Madeira contra la dictadura,
tancament en el qual fou ferit d'un tret per la policia. En 1931,
després
d'interrompre els seus estudis a Coïmbra, marxà com
a periodista d'O Primeiro de Janeiro
a Espanya. A
Madrid entrà a formar part del moviment anarquista i
ajudà a la reestructuració
de la Federació Anarquista de Portuguesos Exiliats (FAPE) i
col·laborà en Rebelião,òrgan oficial d'aquesta
organització. Va conviure amb altres portuguesos exiliats,
com ara Jaime
Cortesão, Jaime de Morais, Alberto Moura Pinto i, fins i
tot, el coronel Velez
Caroço, entre d'altres, i va viure la bohèmia
madrilenya. De bell nou a
Portugal, s'instal·là a Lisboa, on
col·laborà en diversos periòdics i
entrà en
la nòmina del diari O
Século. En
acabar els estudis historicofilosòfics, passà a
interessar-se per la psicologia
i la parapsicologia, especialitzant-se en grafologia. En aquestaèpoca va fer
amistat amb nombrosos periodistes, dissidents i anarquistes, com ara
José Barão,
Emídio Santana, Mário de Oliveira, Marques da
Costa, Inocêncio da Câmara Pires,
José Magalhães Godinho, Filipe Mendes,
Carvalhão Duarte, Henrique de Barros,
Piteira Santos, Castro Soromenho, etc., i molt especialment amb el
poeta
Adeodato Barreto. En 1934 publicà a Rio de Janeiro, sota el
pseudònim de Ernst Izgur,
el llibre Assim falaram profetas.
En els anys de
la dictadura salazarista va ser detingut en diferents ocasions. Durant
la
Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, ell i la seva
companya, la
sufragista espanyola María Jesusa Saiz y Díaz,
ajudà nombrosos refugiats
espanyols clandestins a aconseguir documentació per poder
sortir de la
península. Quan esclatà la II Guerra Mundial,
emigrà al Brasil amb sa companya
i sa filla, instal·lant-se a Rio de Janeiro. D'antuvi
treballà en diferents
periòdics i en 1946 fundà i dirigí
l'editorial i llibreria Germinal, on publicà
llibres sobre el pensament anarquista, el naturisme –fou
membre de la Sociedade
Naturista– i en
contra de la dictadura
salazarista. L'Editorial Germinal també publicà
nombroses traduccions a
l'esperanto d'autors clàssics (Goethe, Tolstoi, Malatesta,
Krishnamurti, Wilde,
London, Relgis, etc.). Col·laborà activament amb
el Brazilia Instituto de
Esperanto i fundà l'Esperanto Klubo; fent de professor,
publicant un Curso de Esperanto,
editant fins al 1945
la revista esperantista Cidadão do
Mundo
i fou el coautor d'un Dicionário
Português-Esperanto
e Esperanto-Português, que mai no es
publicà. En 1948 ingressà en la
maçoneria brasilera, però tingué
problemes per a mantenir el seu nom Satã,
considerat contrari als principis
de la societat, però finalment fou acceptat.
També dedicà molts d'esforços
intel·lectuals en la fundació i el
desenvolupament de l'Institut de Recerques
Grafològiques a Rio de Janeiro, el qual edità la
seva tesi de llicenciatura Os temperamentos e
as suas manifestações
gráficas, presentada a la Universitat de Lisboa.
El 24 de gener de 1951 el
dipòsit de llibres de l'Editorial Germinal patí
un sospitós incendi. En 1952
publicà el seu poemari Assim
Cantava um
Cidadão do Mundo. Poemas que levara o autor treze vezes aos
cárceres do Santo
Oficio de Salazar i dos anys després O
diário do Dr. Satã. Comentáriosàs
escorrências cotidianas da sifilização
cristã.
Participà en diverses iniciatives de grups d'exiliats
polítics portuguesos i
puntualment col·laborà amb els comunistes reunits
al voltant del periòdic Portugal
Democrático. També
col·laborà,
amb els seus amics maçons, en la revista socialista Oposição Portuguesa.
Fou membre de la junta directiva del Centre
d'Estudis Socials «José Oiticica». En
1968 aquesta junta directiva va ser
detinguda per la policia política brasilera i ell empresonat
en una base
militar de la Força Aèria a l'illa do Governador;
12 dies després fou alliberat
en espera de judici. Jutjat l'any següent, va ser absolt. En
els anys seixanta
es casà per segona vegada amb una antiga estudiant
d'esperanto, Maria Angélica
de Oliveira, amb qui tingué un fill, també
anomenat Roberto. En 1979 publicà
una crítica al marxisme sota el títol Marxismo,
escola de ditadores. Roberto das Neves va ser empresonat 13
vegades (11 a
Portugal i dos al Brasil), però poques vegades va ser jutjat
i mai no va ser
condemnat. Durant sa vida col·laborà en nombroses
publicacions anarquistes, com
ara Ação Direta,A Aurora, A
Batalha, Cidadão do Mundo,A Comuna, O
Libertário, A Plebe,O Povo, Relações
Anarquistas,Remodelações, República, O
Século, O Vegetariano,
etc. El seu anarquisme
era anarcoindividualista en la línia de Max Stirner i E.
Armand i sempre es
mostrà en oposició a l'anarquisme
col·lectivista de Mikhail Bakunin.
***
Campio
Carpio
- Campio Carpio: El
28 de
setembre de 1989 mor a Monte Grande (Esteban Echeverría,
Buenos Aires,
Argentina) l'intel·lectual, periodista, escriptor, poeta,
sociòleg i propagandista
anarquista Campio Pérez Pérez, més
conegut sota el pseudònim de Campio
Carpio. Havia nascut el 10
d'octubre de 1902 a Vigo (Pontevedra, Galícia). Quan tenia
17 anys, per a no
ser enviat a la guerra colonial del Marroc, emigrà a
l'Argentina. A Buenos
Aires entrà a formar part del moviment llibertari, el qual
d'antuvi l'educà
intel·lectualment, i, posteriorment, s'acostà als
cercles universitaris i
artístics. Durant els anys vint milità en la
Federació Obrera Regional
Argentina (FORA) i en diversos grups anarquistes. Entre 1937 i 1938, en
plena
guerra civil espanyola, fou corresponsal a Buenos Aires del
periòdic Galícia Libre,òrgan de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) gallega que s'editava a Madrid. En la seva
faceta
intel·lectual destacà com a poeta i
sociòleg, escrivint nombroses obres de
diferents temàtiques (art, literatura, crítica,
etc.) i col·laborant en
diferents publicacions periòdiques (Cenit,Claridad, CNT,Le Combat Syndicaliste,Dealbar, ¡Despertad!,Espoir, Ética,Frente Libertario, Galicia
Libre, Hombre de América,Ideas-Orto, Inquietudes,¡Liberación!,Mañana, Mujeres
Libres, Orto, La Razón, Reconstruir,La Revista
Blanca, Revista Iberoamericana,Ruta, Solidaridad
Obrera, Suplemento
Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento
de Tierra y Libertad, Tierra y
Libertad, Umbral, etc.).
També destacà
en la seva vessant universitària. Entre les seves obres
podem destacar Humiliados (1928), Milicias de la aurora (1928), El
mundo agonizante (1929), ¡También
America! La lucha entre la plutocracia y la libertad (1930), El destino social del arte (1933), Pensaminento de González Pradas
(1934), Democracia (1937), Lamento de la tierra encadenada (1939), Misión de América
(1943), 36
poemas de autores brasileños contemporaneos (1944), Antología de pensamientos
(1947), Curros Enríquez, poetaépico de la España heroica (1949), Pasión y poesia. Ensayos
(1949), Genio y figura de Álvaro
Yunque (1950), Perfil y drama de
Jorge Lima (1957), Buscando el
camino por la ruta de los
maestros (1959), Radiografía
cordial
de América (1960), Ronda
de la luna
(1960), Poesía del destierro
(1962), Labradores del espíritu
(1965), Interpretación del
anarquismo (1969), No hay tiempo
para morir (1969), Cadenas para la
revolución (1971), Canto
contigo libertad (1971), Sangre
ibérica fecunda (1971), Antología
poética de Guerra Junqueiro
(1972), Pendones insurgentes
(1972), Peán, coro y
lágrimas que consumiero
imperios (1973), Los anarquistas y
la
revolucion social. Reportaje en Australia a Salvador Torrens
(1975), Frente ibérico de la
revolución (1975), Con
cincel y candil. Exposición confederal
(1976), Héroes para la columna
(1976), Caminos por la revolución
ibérica.
Porvenir del pensamiento libertario (1978), Interludio
ibérico (1978), Iberión,
liberión, balada (1980), Áscua
de tu
lumbre (1981), Frente
Ibérico de
Liberación (1983), El
arte
reivindicativo de Castelao (1984), etc. Va tenir una estreta
amistat amb
destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de
Santillán, Emilio Pita,
Arturo Cuadrado, José Planas, Luis Danussi, Dalmacio
Bragado, José Ledo Limia,
Daniel Seijas, Fernando Quesada, etc. En 1987 proposà el nom
del seu amic FélixÁlvarez Ferreras per al premi de literatura«José Vasconcelos». Sa companya,
durant gairebé cinquanta anys, fou Mina. En elsúltims anys de sa vida, angoixat
per la malaltia i a causa de la dictadura militar argentina,
s'apartà del
moviment llibertari. Campio Carpio va morir el 28 de setembre de 1989 a
la seva
casa de Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires,
Argentina).
Actualització:
14-06-17