[07/09] I Col·loqui Internacional
d'Educació Llibertària - Malato - Cabruja - Neves
- Bour - Filippi - Malicet - García Viñas -
Domeque - Ballester - Prat - ClaramuntAnarcoefemèrides
del 7 de setembre
Esdeveniments
![Una sessió del I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària]( "Una sessió del I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària")
Una
sessió del I Col·loqui Internacional
d'Educació Llibertària
- I
Col·loqui
Internacional d'Educació Llibertària:
Entre el 7 i el 8 de setembre de 2007 als
locals d'Ação Educativa a São Paulo
(São Paulo, Brasil) i el 10 de setembre de 2007 al
Campus de la Universitat Federal d'Amazones a Manaus (Brasil)
té lloc el I
Col·loqui Internacional d'Educació
Llibertària organitzat per l'Institut
d'Estudis Llibertaris (IEL), l'Editora Imaginário i la
Facultat d'Educació de
la Universitat Federal d'Amazones. La finalitat del
col·loqui era fomentar
l'estudi i la reflexió sobre l'educació lliure
realitzada fora de les esferes
estatista, capitalista i religiosa, i analitzar les seves
experiències sorgides
des de dos segles de pràctica. Hi van participar nombrosos
especialistes
(pedagogs, educadors, professors, historiadors, etc.) com ara Hugues
Lenoir,
Francesco Codello, José Pacheco, Sílvio Gallo,
José Damiro de Moraes, Alexandre
Samis, Helena Singer, José Eduardo Valladares, Ana Elisa
Siquiera, etc. Durant
el col·loqui es van editar diverses revistes i llibres sobre
educació llibertària.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Foto policíaca de Charles Malato (ca. 1905)]( "Foto policíaca de Charles Malato (ca. 1905)")
Foto
policíaca de Charles Malato (ca. 1905)
-
Charles Malato:
El 7 de setembre de 1857 neix a Foug (Lorena, França) el
destacat periodista,
escriptor, dramaturg, corrector d'impremta, lliurepensador,
maçó i
propagandista anarquista, sindicalista i anticlerical Armand Antoine
Charles
Malato de Cornet, conegut com Charles
Malato i que va fer servir diversos pseudònims (Polydore Barbanchu, Cosmos,La Cocarde, Talamo,Thiosse, etc.).
Son pare, Antonio Malato (Antoine Malato),
nascut a Sicília, combaté en la
Revolució italiana de 1848 i per això
s'hagué
d'exiliar a França, lluitant posteriorment en l'aixecament
del 2 de desembre de
1851 i en la Comuna de París; sa mare, Marie-Louise-Octavie
Hennequin, era
natural de Lorena. En 1894 ambdós, per orquestrar una
fallida fraudulenta de la
seva botiga, van ser condemnats a la deportació a Nova
Caledònia i son fill,
que aleshores acabava els seus estudis clàssics i es
preparava per a estudiar
medicina, els seguí, embarcant tota sa família
l'1 de març de 1875 a bord del
vaixell Var al port de Brest
(Bretanya). A Nova Caledònia Charles Malato
treballà com a telegrafista i, molt
interessat per la cultura canac, va ser, amb Louise Michel, un dels
pocs
francesos que va fer costat la revolta nativa de 1878. Sa mare
morí en la
deportació, però son pare va ser agraciat el 27
de novembre de 1879, amnistiat
l'11 de juliol de 1880 i retornà amb son fill a la
metròpoli el juny de 1881.
En aquesta època Charles Malato es definia com a«republicà internacionalista».
En arribar a París visqué als baixos fons del XX
Districte i treballà com a
redactor de l'Agence Continentale, una agència de premsa
econòmica i política
dirigida per l'exgaribaldí Raqueni. L'antic communard
Olivier Pain el va fer entrar en la redacció del
periòdic radicalsocialista Le
Réveil Lyonnais, però aquesta
publicació
ràpidament va declarar-se en bancarrota, retornant a
l'Agence Continentale. En
aquesta època, a més de prendre
consciència socialista, va escriure la seva
primera novel·la de fulletó, David
Marx,
per al diari francoitalià de Raqueni La
Gazette du Soir i quan aquesta publicació va fer
fallida creà la seva
pròpia agència de premsa, l'Agence Cosmopolite,
que editava despatxos traduïts
de la premsa estrangera i que durà fins la seva
detenció l'abril de 1890. Entre
1884 i 1885 llegí assíduament La
Bataille,
diari socialista de l'antic communard
Prosper-Olivier Lissagaray, però el trobà molt
moderat. Durant l'estiu de 1885
assistí a un míting de l'anarquista Joseph
Tortelier que el va deixar fortament
impressionat i l'octubre d'aquell any prengué part en una
manifestació popular
contra el diari Le Gaulois, que
havia
il·luminat la seva façana per a celebrar la
victòria reaccionària en les
eleccions legislatives, i fou allà on pronuncià
el seu primer discurs de manera
improvisada. Amb Jacques Prolo, Léon Ortiz (Schiroky)
i el desertor belga Gérondal, membres del grup literari«Cercle de la Butte»
que es reunia a Montmartre, fundà el Grup Cosmopolita,
políticament acostat al
periòdic Le Cri du Peuple,
editat per
Séverine, i que tingué la seva primera
aparició el maig de 1886 durant la
commemoració de la Comuna de París al cementiri
de Père-Lachaise. El setembre
de 1886 aparegué el primer número del
periòdic La Révolution
Cosmopolita. Journal révolutionnaire socialiste
indépendant, que publicà quatre
números amb una tirada de 5.000 exemplars.
L'ebenista Émile Méreaux s'adherí al
Grup Cosmopolita per a fer proselitisme
anarquista i gràcies a ell el grup es decantà pel
pensament llibertari. Després
que nombrosos italians entressin en el grup, s'intentà crear
una Lliga
Cosmopolita, rèplica a la Lliga dels Patriotes de Paul
Déroulède. El desembre
de 1887, amb altres nombrosos anarquistes, es barrejà amb
els manifestants
boulangistes, però el seus eslògans de«Visca la Social!» van ser emmudits pels
de «Visca Boulanger!»; engegaren aleshores una
campanya de mítings sota el
títol «Ni parlamentarisme, ni dictadura: la
Social!». El juliol de 1888, amb
Léon Ortiz i Alain Gouzien, edità el
número únic del periòdic L'Esprit de Révolte. En
aquesta època
conegué Ernest Gegout, que en aquell moment dirigia el
setmanari socialista
revolucionari anarquitzant L'Attaque,
amb qui començà a col·laborar amb
Sébastien Faure i Lucien Weil, entre
d'altres, i s'adherí a la idea de la «vaga
general» i el sindicalisme revolucionari
promogut per Joseph Tortelier. Sobre aquest tema, l'agost de 1888, va
fer un
míting, amb Joseph Tortelier i Louise Michel, durant la vaga
dels terrelloners
parisencs. Entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 participà en
el Congrés
Anarquista Internacional, celebrat a la Sala del Commerce de
París, on parlà
sobre l'actitud dels anarquistes en cas de guerra i lloà la
insurrecció armada.
En aquests anys fou corresponsal del periòdic anarquista
londinenc Freedom. En 1889
publicà el seu primer
llibre polític, Philosophie de
l'anarchie,
on criticà l'«ultraespontaneisme»,
característic de l'anarquisme d'aquells
anys, i on reivindicà la necessitat d'un«programa» revolucionari
anarcocomunista i criticà alguns axiomes llibertaris, com
ara el refús absolut
al vot, idees que van ser respostes per Jean Grave en La
Révolte. Abans de l'1 de maig de 1890 L'Attaque va deixar-se de publicar per
les denúncies judicials a
causa d'un article seu titulat «La lutte» i el 28
d'abril va ser condemnat, amb
Ernest Gegout, a 15 dies de presó i a 3.000 francs de multa
i aquell mateix dia
el Ministeri de l'Interior francès redactà una
decret d'expulsió al seu nom
acusat d'«agitador italià», argumentant
que son pare mai no es va naturalitzar
francès i que sa mare havia perdut la nacionalitat en
casar-se amb un
estranger. Malato i Gegout purgaren la pena a la presó
parisenca de
Sainte-Pélagie i poc després se sumà
Jean Grave, condemnat a sis mesos de presó
per un article publicat en La
Révolte,
moment en el qual Malato i Grave es van reconciliar de les seves
anteriors
disputes. El juliol de 1891 Malato i Gegout van ser alliberats i per a
evitar
un escàndol el Ministeri de l'Interior suspengué
la seva expulsió. Ambdós
publicaren aleshores un llibre en clau d'humor sobre les seves
experiències a
la presó, Prison
fin-de-siècle, i
paral·lelament publicà Révolution
chrétienne et révolution sociale,
marcadament sindicalista i pro feminista.
En 1892 desaprovà la campanya contra el Primer de Maig
engegada per Sébastien
Faure. Arran dels atemptats de Ravachol de març de 1892, que
provocaren la
primera gran ona repressiva antianarquista, decidí, abans de
ser detingut,
exiliar-se i el 4 d'abril, transvestit de pastor anglosaxó,
desembarcà a
Londres (Anglaterra). Per evitar els confidents policíacs,
sovint va fer servir
el pseudònim Polydore Barbanchu
i a
la capital anglesa es guanyà la vida fent classes de
francès i exercint de
secretari d'Henri Rochefort, escriptor pamfletari també
exiliat. Durant aquestaèpoca mantingué la corresponsalia de Londres per
al periòdic L'Intransigeant,
signant les
col·laboracions sota els pseudònims Cosmos
i La Cocarde. El desembre de 1892,
amb Nicolas Nikitine, creà Le
Tocsin,
periòdic anarquista dels exiliats londinencs partidari de la
violència política
i de l'entrada dels anarquistes en els sindicats i que
perdurà fins l'octubre
de 1894. A Londres col·laborà en Fortnighty
Review, freqüentà Émile Pouget
i els cercles anarquistes francesos,
italians i britànics; especialment milità en el
grup «L'Avant-Garde», amb
Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i Louise Michel. També
formà part del comitè
organitzatiu d'una festa al Grafton Hall que se celebrà l'1
d'abril de 1893, on
estrena el vodevil en un acte Mariage par
la dynamite. Setmanes després, l'abril de 1893,
amb Errico Malatesta i Josep
Delorme (Bercknell),
marxà cap a
Brussel·les (Bèlgica) per a participar en un
eventual cop de mà en ocasió d'una
vaga general, que resultà un fracàs. El 12 de
gener de 1894 marxà cap al nord
d'Itàlia amb la intenció de catalitzar un
aixecament en un moment de revoltes
populars, però amb vuit companys abandonà la
regió de Biella (Piemont, Itàlia)
sense haver aconseguit el seu propòsit, retornant a Londres.
Aquest mateix any,
publicà la seva autobiografia De
la
Commune à l'anarchie. Després de
l'atemptat d'Émile Henry, acceptà concedir
una entrevista al periòdic Le Matin,
que es va publicar el 28 de febrer de 1894, on, després de
mostrar la seva «admiració»
i «respecte» per Auguste Vaillant, que havia
atemptat contra l'Assemblea
Nacional francesa, criticà els atemptats indiscriminats
d'Émile Henry. Després
de l'amnistia de febrer de 1895 retornà a França
i el 26 d'abril d'aquell any
va ser detingut ja que el decret d'expulsió d'abril de 1890
encara era vigent,
essent alliberat dos dies després. També va ser
detinguda i alliberada poc
després la seva companya Louise-Léonie Louis.
Entrà com a redactor de L'Intransigeant,
d'Henri Rochefort, on
va fer campanya contra la monarquia espanyola, capficada en una guerra
colonial
a Cuba i llançada en una sagnant repressió contra
el moviment anarquista. El 10
de setembre de 1896, amb Henri Rochefort i Achille Steens, fou un dels
fundadors del Comitè Francès de Cuba Lliure
(CFCL) i participà en totes les
campanyes que portà a terme fins la seva
dissolució el març de 1897.
Paral·lelament, amb Fernando Tarrida del Mármol,
engegà una campanya per
l'amnistia dels vuit anarquistes condemnats a mort arran dels atemptats
del
carrer dels Canvis Nous de Barcelona («Procés de
Montjuïc»). El 28 de desembre
de 1896 fou un dels oradors del gran míting organitzat pel
CFCL a favor de la
revolució cubana i contra la«Inquisició espanyola». En 1897, a
instàncies
d'Émile Janvion i Jean Degalvès, va fer de
professor al seu projecte d'escola
llibertària. En aquesta època publicà Les
joyeusetés de l'exil, crònica
humorística de la vida i de les dissensions
dels exiliats francesos a Londres. Durant la primavera de 1898
partí cap a Catalunya,
on alguns amics l'havien cridat per a fer costat l'evasió
del revolucionari anarquista
Ramon Sempau Barril de la fortalesa barcelonina de Montjuïc,
temptativa que
resultà un fracàs. Després
passà a València (País
Valencià), on el juliol
d'aquell any havien esclatat revoltes arran de la derrota espanyola a
Cuba, i a
Cartagena, també en agitació. Amb les mans
buides, retornà a França. En ple«Cas Dreyfus», abandonà L'Intransigeant,
que havia esdevingut una publicació antisemita, i
col·laborà en L'Aurora,
d'Ernest Vaughan, on també
escrivien els anarquistes Émile Janvion, Bernard Lazare i
Urbain Gohier.
L'octubre de 1898 cosignà (Jean Allemane, Charles-Albert,
Pierre Bertrand,
Aristide Briand, François Broussouloux, Antoine Cyvoct,
Pascal Fabérot,
Sébastien Faure, Émile Janvion, Joindy, Henri
Leyret, Armand Matha, Octave
Mirbeau, Pellerin, Fernand Pelloutier, Émile Pouget,
Valéry) el manifest de la
Coalició Revolucionària, que arreplegava
republicans, demòcrates,
lliurepensadors, socialistes, revolucionaris i llibertaris contra la
reacció
(clericals, realistes, cesaristes, antisemites, nacionalistes, etc.), i
en 1899
entrà en Le Journal du Peuple,
diari dreyfusard d'extrema esquerra
fundat per
Sébastien Faure. L'11 de juny de 1899 prengué
part en la manifestació de
defensa de la República a Longchamp (París,
França), que acabà en desordres i
on va ser detingut; l'endemà, el Tribunal Correccional el
condemnà a 50 francs
de multa per portar «arma prohibida» (un vit de
bou). El desembre de 1899,
després de la fallida de Le
Journal du
Peuple, retornà a L'Aurora
i
durant uns anys es mantingué al marge del moviment
anarquista, ben igual com li
va passar a Sébastien Faure després del«Cas Dreyfus». En aquesta època
participà en la Lliga dels Drets de l'Home, en la
Libre-Pensée i en la
francmaçoneria, formant part de la redacció de L'Aurora, dedicant-se a l'escriptura i al
periodisme, i
consagrant-se a la lluita anticlerical. Reivindicà, senseèxit, l'admissió de
les dones en la maçoneria. El 3 d'agost de 1902 va ser
detingut en una
manifestació anticlerical en plena campanya contra les
congregacions
religioses. Quan el juny de 1903 Georges Clemenceau prengué
la direcció de L'Aurore,
abandonà el diari i va
escriure durant un temps en L'Action,
esforçant-se per viure de les seves obres
dramàtiques i de les seves novel·les.
En 1904 la seva peça teatral antireligiosa Fin
du ciel va ser prohibida per la censura. Aquest
període de compromís de
Malato amb el Gran-Orient de França va ser durament criticat
pel moviment
anarquista, des de Jean Grave en Le Temps
Nouveaux fins a Émile Janvien en L'Ennemi
du Peuple, encara que Francis Jourdain, des de Le
Libertaire, recalcava que malgrat la seva
iniciació maçònica mai
no havia adjurat de les seves idees revolucionàries. Tot i
això, en 1908
presentà la seva dimissió de la
francmaçoneria. En 1905 reaparegué en la
tribuna dels mítings obrers i antimilitaristes, fent costat
l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA), creada l'any anterior, i la
campanya
orquestrada per Émile Pouget dins de la
Confederació General del Treball (CGT)
per a la vaga general del Primer de Maig de 1906. Encara que l'any 1905
vingué
marcat per l'anomenat «Cas del carrer de Rohan»:
durant la nit del 31 de maig a
l'1 de juny, a la cantonada dels carrers Rivoli i Rohan, un individu
llançà
dues bombes al seguici del president de la República
francesa Émile Loubet i
del rei Alfons XIII d'Espanya, aleshores de visita a París,
i com a resultat 17
persones resultaren ferides, moltes greument, mentre els caps d'Estat
sortiren
indemnes. L'autor d'aquest fet, que mai no va ser detingut, va ser
l'anarquista
català que responia al nom fals d'Alejandro
Farrás Pina (o Eduardo
Aviñó Torner)
i que alguns han identificat com Mateu Morral Roca i altres com
Fernando Vela.
El fet és que la policia estava al corrent del complot, ja
que el 25 de maig
havia detingut els anarquistes Pedro Vallina Martínez,
Fernando Palacios, Jesús
Navarro Botella i Bernard Harvey com a sospitosos d'haver preparat
l'atemptat.
La justícia francesa inculpà també a
Malato i al sabater Eugène Caussanel, que
jugà el paper de bústia
per a la
correspondència entre el primer i el moviment llibertari
espanyol i que havia
rebut des de Barcelona bombes semblants a les que havien esclatat al
carrer Rohan.
Malato afirmà que mai no havia demanat bombes, de les quals
se'n va desfer, i
que tot era un muntatge preparat per la policia espanyola. El juliol de
1905,
quan encara era a la presó, publicà La
Grande Grève, que va ser ben rebut en els cercles
sindicalistes enfeinats
en la campanya portada a terme per la CGT. Entre el 27 i el 30 de
novembre de
1905 es desenrotllà a l'Audiència del Sena
l'anomenat «Procés dels Quatre» (Malato,
Vallina, Harvey i Caussanel), on Malato va ser defensat per l'advocat
Albert Wilm
i en el qual testimoniaren al seu favor nombroses personalitats (Armand
Matha, Henri
Rochefort, Hinck, Ernest Vaughan, Émile Janvion, Lucien
Descaves, Amilcare
Cipriani, Fortuné Henry, Sébastien Faure,
Liard-Courtois, Charles Martel, Léon
Jaubert, Chauvière, Meslier, Jaurès, Dejeante,
Francis de Pressensé, Aristide
Briand, Gérault-Richard, Estebanes, Fernando Tarrida del
Mármol, Alejandro
Lerroux, etc.). Durant el judici quedaren paleses les manipulacions
policíaques
espanyoles i franceses i els quatre inculpats van ser absolts. Un cop
lliure,
s'integrà en la campanya per la vaga general del Primer de
Maig i el 22 d'abril
participà, amb altres oradors de la CGT i estrangers, en un
gran míting dirigit
als treballadors immigrats a la Borsa del Treball parisenca. El 8 de
juny
prengué la paraula amb Victor Griffuelhes, Beausoleil,
Albert Lévy, Émile
Janvion i René de Marmande, en un míting
d'empleats en vaga. També va fer
promoció internacional d'aquesta campanya tot escrivint un
article per al
número únic del periòdic d'Errico
Malatesta Verso
l'Emancipacione. Fins al 1914 el veurem participant
activament en els actes
del moviment obrer i fent d'orador en mítings llibertaris i
sindicalistes
revolucionaris. Durant la tardor de 1906
col·laborà en L'AIA,
el butlletí d'aquesta organització
antimilitarista editat
per Eugène Merle i Miguel Almereyda. També
col·laborà en La Guerre
Sociale, creat pels dos anteriors i Gustave Hervé.
Durant
el primer semestre de 1907 muntà, amb Sébastien
Faure, una campanya a favor de
Francesc Ferrer i Guàrdia, que es jugava una pena de mort
per «complicitat» amb
l'atemptat de Mateu Morral Roca contra el rei Alfons XIII d'Espanya. El
12 de
juny de 1907 el pedagog anarquista català va ser absolt i
marxà cap a París per
a reunir-se amb els amics que li havien fet costat. La campanya pro
Ferrer
tingué tant de ressò internacional que la Junta
del Partit Liberal Mexicà (PLM),
animada des de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) per
Ricardo Flores Magón, anomenà Malato
portaveu europeu seu i a partir d'aquest moment publicà de
tant en tant
articles sobre la situació social mexicana. En 1908
heretà per sorpresa 100.000
francs d'un vell company desconegut i amb aquests diners
proposà a Émile Pouget
la publicació d'un periòdic. Però
Malato en aquest moment passava dificultats
econòmiques ja que no treballava en L'Aurore
i s'havia d'ocupar de la seva companya aleshores malalta, i finalment
només lliurà
entre 20 i 30.000 francs a Pouget, fet que donà lloc a La Révolution,
publicació en la qual Malato fou un dels seus
redactors principals durant els seus dos mesos d'existència.
A partir de 1908,
amb Sébastien Faure, Armand Matha i Aristide Pratelle,
formà part del Comitè
Francès de la Lliga Internacional per a
l'Educació Racional de la Infància
(LIERI), fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia. Durant la
tardor de 1909
prengué part activa en la campanya per l'alliberament de
Ferrer, qui finalment
va ser executat pel govern d'Antoni Maura Montaner. L'agost de 1910
col·laborà
en el número especial de Les Temps
Nouveaux contra els treballs forçats als batallons
africans (Biribi). En 1911
abandonà La Guerre Sociale,
encara que mantingué
una estreta amistat amb Gustave Hervé, i l'abril d'aquell
any esdevingué un
dels pilars de la redacció de La
Bataille
Syndicaliste. Sense adherir-s'hi, prengué la
paraula en nombrosos mítings
de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i
col·laborà en Le
Libertaire, incloent un llarg
editorial en favor de la Revolució mexicana publicat en el
número del 20 de
maig de 1911. En aquest mateix mes, el seu nom es va veure implicat en
un «complot»
per a atemptar contra diversos establiment de la policia orquestrat per
les
pròpies autoritats i, després que el seu nom
sortís en els diaris, Malato
denuncià el prefecte Louis Lépine i el seu
ajudant Lucien-Célestin Mouquin,
responsables de les «filtracions» a la premsa.
Entre 1913 i 1914 prengué part
en la campanya per l'alliberament d'Augusto Masetti, soldat
italià que havia
disparat contra un oficial per protestar contra la guerra colonial a la
Tripolitana.
L'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, fou un dels
que des del si de La Bataille Syndicaliste
reivindicà les
posicions de la CGT de vaga general contra la guerra, però
després modificà la
seva opinió fent una crida a transformar la guerra
imperialista en guerra civil
a Alemanya i criticant els pacifistes. Durant tota la guerra
esdevingué una de
les firmes més bel·licistes i patriotes de La
Bataille Syndicaliste i de La
Bataille, i el febrer de 1916 fou un dels signants del«Manifest dels
Setze». A començament de 1918 passà uns
mesos a Londres amb son nebot i intentà
ser reclutat i marxar al front, però va ser eximit a causa
de la seva edat. No
obstant això, es presentà voluntari a
França i va ser incorporat el 8 de juny
de 1918, encara que no va ser enviat al front i només va fer
tasques a l'Escola
Militar com a secretari de l'Estat Major, a l'Hospital del
Lycée Michelet de
Vanves i al Centre Faidherbe. Després de la I Guerra Mundial
col·laborà en Le Temps
Nouveaux i Plus Loin,òrgans dels exanarquistes que havien fer costat la«Unió
Sagrada». En aquesta època es guanyà la
vida com a corrector a l'Assemblea
Nacional i l'1 de gener de 1928 s'afilià al Sindicat de
Correctors, on trobà
nombrosos llibertaris. Va fer costats les activitats de l'editorial de«La
Escuela Moderna», que continuava amb la tasca
pedagògica de Francesc Ferrer i
Guàrdia. Entre el 5 d'octubre de 1937 i el 29 de
març de 1938 publicà en el
diari Le Peuple la seva
autobiografia
sota el títol «Mémoires d'un
libertaire». És autor d'Avant
l'heure (1887), Philosophie
de l'anarchie (1889), Prison
fin-de-siècle. Souvenirs de Pélagie
(1891, amb Ernest Gegout), Révolution
chrétienne et révolution sociale
(1891), Mariage par la dynamite
(1893, inèdit), De la Communeà
l'anarchie (1894), Contes
néocalédoniens (1897, sota el
pseudònim Talamo),Les joyeusetés de l'exil
(1897), L'homme nouveau (1898), La Prochaine (1899), César.
Pièce satirique en 2 actes
(s.d.), La sape. Pièce sociale en
3 actes
(1900), Barbapous. Drame satirique en 2
actes (1900), Les
mémoires d'un gorille
(1901-1905, com a Talamo), Un jeune marin (1901, com a Talamo), L'admission
de la femme dans la franc-maçonnerie (1902), Les enfants de la liberté
(1903, com a Talamo), Fin de ciel. Fantaisie irreligieuse en 4 actes i 5
tableaux (1904,
inèdita i prohibida per la censura), La
Grande Grève (1905), En
guerre! Pièce
de théâtre (1905), Les
classes
sociales au point de vue de l'évolution zoologique
(1907), Pierre
Vaux ou Les malheurs d'un instituteur (1907), Entre deux amours (1910), L'assassinat de
Ferrer.Éclaircissements (1911),Les
Fiancés de l'An II (1911),Le général
Vendémiaire (1911), Les
Comuneros (1912), Maria
Pacheco (1913), Perdu au Maroc (1915), Le Nouveau Faust. Drame politico-fantaisiste en 4 actes
(1919) i Les Forains (1925). Charles Malato va morir el 7 de novembre de 1938
a París (França) i va
ser incinerat quatre dies després al cementiri de
Père-Lachaise.
Charles Malato (1857-1938)
***
![Notícia de la detenció de Magí Cabruja Martra apareguda en el diari madrileny "ABC" del 16 de novembre de 1922]( "Notícia de la detenció de Magí Cabruja Martra apareguda en el diari madrileny \"ABC\" del 16 de novembre de 1922")
Notícia
de la detenció de Magí Cabruja Martra apareguda
en el diari madrileny ABC
del 16 de novembre de 1922
-
Magí Cabruja
Martra: El 7 de setembre de 1896 neix a Paraná
(Entre Ríos, Argentina)
l'anarquista i anarcosindicalista Magín Cabruja Martra–el seu primer llinatge
sovint citat de diferents maneres (Cabrujas,Cabrajas, etc.). Quan era un infant
es traslladà a Catalunya. Encara no tenia 20 anys quan ja
formava part del
moviment anarquista de Barcelona. Marbrista de professió,
milità en el Sindicat
de la Construcció de Barcelona de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en
1917 participà en la vaga de la Canadenca. Durant els anys
del pistolerisme i
de la il·legalitat ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica en els comitès
confederals, com ara la tresoreria del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT o
la presidència del Sindicat de la Construcció de
Barcelona. El 14 de novembre
de 1922 va ser detingut a Barcelona com a delegat del SindicatÚnic del Ram de
la Fusta, però va ser alliberat després de
declarar. L'1 de juny de 1930
participà en l'assemblea reorganitzadora del Sindicat de la
Construcció de
Barcelona, celebrada al Teatre Espanyol, on va ser elegit membre de la
junta
del sindicat. El 9 de març de 1934 va ser jutjat per«reunió clandestina», però
va ser absolt. En aquesta època treballava de cobrador de
telèfons. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 lluità als carrers i el
21 d'octubre de 1936
fou elegit, entre altres (Poncià Alonso Alonso, Jaume
Aragó Garcia, Vicenç
Barrientos Cirac, Alexandre Gilabert Gilabert,Manuel Muñoz
Díez, Vicenç Pérez
Combina, Joan Puig Elías i Jaume Rosquillas
Magriñà), conseller-regidor de la
CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al
Comitè Permanent Municipal de
l'Ajuntament Popular de Barcelona. A la corporació municipal
barcelonina ocupà
diversos càrrecs de responsabilitat, com ara
conseller-delegat del Districte
Municipal I de Barcelona, cap de Vigilància Municipal i cap
del Servei
d'Extinció d'Incendis. Com a representant de la CNT, el 21
de juny de 1937 va
ser nomenat president de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya
(JDPC),
creada el 9 de juny d'abans. També representà la
CNT en la Junta Regional de
Defensa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i des d'allà pogué
embarcar cap a Amèrica. El 23 de febrer de 1940
arribà, amb sa companya Concepción
Español i sos fills María i Magín, a
bord del vaixell De la Salle a la
República Dominicana i sa família
s'instal·là a
Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República
Dominicana). Posteriorment,
després de moltes dificultats, passà a
l'Argentina, on entrà a formar part de
la Federació d'Obrers de la Construcció Naval.
Fou membre de la Subdelegació de
la CNT, ocupant amb freqüència la tresoreria i la
secretaria general, formant
part del cercle format per Diego Abad de Santillán, Pedro
Herrera Camarero, Jacobo
Maguid, Jacobo Prince i Manuel Villar Mingo. Durant els seusúltims anys de sa
vida viatjà clandestinament a Espanya en diverses ocasions
per ajudar els
companys. Magí Cabruja Martra va morir el 27 de juliol de
1948 a Buenos Aires
(Argentina). Son fill Magín Cabruja Español
també va ser un destacat militant
anarcosindicalista a l'Argentina.
***
![Roberto das Neves]( "Roberto das Neves")
Roberto
das Neves
-
Roberto das
Neves: El 7 de setembre de 1907 neix a Pedrogão
Grande (Leiria, Centre,
Portugal) l'escriptor, periodista, poeta, historiador,
maçó, esperantista,
grafòleg, naturista i anarcoindividualista Roberto Barreto
Pedroso das Neves,
també conegut com Ernst Izgur.
Estudià
secundària a Coïmbra (Coïmbra, Centre,
Portugal), on residia amb sos pares i
sos quatre germans. Després estudià els primers
anys de la carrera de Ciències
Historicofilosòfiques. Juntament amb son amic Vasco de Gama
Fernandes, fou un
dels primers estudiants que van ser detinguts i empresonats arran del
cop
militar del «28 de Maig» de 1926. L'any
següent va ser detingut per distribuir uns
pamflets satírics antifeixistes que havia redactat
reivindicant les idees
anarquistes i entre els quals destaca O
Espectro de Buiça, sobre la deportació
d'antifeixistes a les colònies
africanes. En 1928 ingressà, sota el nom de Satã,
en la lògia maçònica«Rebeldia» de Lisboa, afiliada al Gran Orient
Lusità Unit
(GOLU), força perseguit per la dictadura. En 1929 va ser
novament detingut com
a director del periòdic A Egualdade,òrgan de la Federació Regional dels Anarquistes
del Nord (FRAN). Jutjat, fou
condemnat a la deportació a colònies
penitenciàries africanes, però la seva pena
fou commutada, gràcies al moviment de solidaritat al seu
favor que s'engegà,
per la de tres mesos de presó a Lisboa. En 1930 fou de bell
nou empresonat per
difondre «idees subversives» durant un tancament
estudiantil del grup
anarquista de la Facultat de Medicina de la Universitat de
Coïmbra en suport de
la insurrecció que s'havia produït a l'illa de
Madeira contra la dictadura,
tancament en el qual fou ferit d'un tret per la policia. En 1931,
després
d'interrompre els seus estudis a Coïmbra, marxà com
a periodista d'O Primeiro de Janeiro
a Espanya. A
Madrid entrà a formar part del moviment anarquista i
ajudà a la reestructuració
de la Federació Anarquista de Portuguesos Exiliats (FAPE) i
col·laborà en Rebelião,òrgan oficial d'aquesta
organització. Va conviure amb altres portuguesos exiliats,
com ara Jaime
Cortesão, Jaime de Morais, Alberto Moura Pinto i, fins i
tot, el coronel Velez
Caroço, entre d'altres, i va viure la bohèmia
madrilenya. De bell nou a
Portugal, s'instal·là a Lisboa, on
col·laborà en diversos periòdics i
entrà en
la nòmina del diari O
Século. En
acabar els estudis historicofilosòfics, passà a
interessar-se per la psicologia
i la parapsicologia, especialitzant-se en grafologia. En aquestaèpoca va fer
amistat amb nombrosos periodistes, dissidents i anarquistes, com ara
José Barão,
Emídio Santana, Mário de Oliveira, Marques da
Costa, Inocêncio da Câmara Pires,
José Magalhães Godinho, Filipe Mendes,
Carvalhão Duarte, Henrique de Barros,
Piteira Santos, Castro Soromenho, etc., i molt especialment amb el
poeta
Adeodato Barreto. En 1934 publicà a Rio de Janeiro, sota el
pseudònim de Ernst Izgur,
el llibre Assim falaram profetas.
En els anys de
la dictadura salazarista va ser detingut en diferents ocasions. Durant
la
Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, ell i la seva
companya, la
sufragista espanyola María Jesusa Saiz y Díaz,
ajudà nombrosos refugiats
espanyols clandestins a aconseguir documentació per poder
sortir de la
península. Quan esclatà la II Guerra Mundial,
emigrà al Brasil amb sa companya
i sa filla, instal·lant-se a Rio de Janeiro. D'antuvi
treballà en diferents
periòdics i en 1946 fundà i dirigí
l'editorial i llibreria Germinal, on publicà
llibres sobre el pensament anarquista, el naturisme –fou
membre de la Sociedade
Naturista– i en
contra de la dictadura
salazarista. L'Editorial Germinal també publicà
nombroses traduccions a
l'esperanto d'autors clàssics (Goethe, Tolstoi, Malatesta,
Krishnamurti, Wilde,
London, Relgis, etc.). Col·laborà activament amb
el Brazilia Instituto de
Esperanto i fundà l'Esperanto Klubo; fent de professor,
publicant un Curso de Esperanto,
editant fins al 1945
la revista esperantista Cidadão do
Mundo
i fou el coautor d'un Dicionário
Português-Esperanto
e Esperanto-Português, que mai no es
publicà. En 1948 ingressà en la
maçoneria brasilera, però tingué
problemes per a mantenir el seu nom Satã,
considerat contrari als principis
de la societat, però finalment fou acceptat.
També dedicà molts d'esforços
intel·lectuals en la fundació i el
desenvolupament de l'Institut de Recerques
Grafològiques a Rio de Janeiro, el qual edità la
seva tesi de llicenciatura Os temperamentos e
as suas manifestações
gráficas, presentada a la Universitat de Lisboa.
El 24 de gener de 1951 el
dipòsit de llibres de l'Editorial Germinal patí
un sospitós incendi. En 1952
publicà el seu poemari Assim
Cantava um
Cidadão do Mundo. Poemas que levara o autor treze vezes aos
cárceres do Santo
Oficio de Salazar i dos anys després O
diário do Dr. Satã. Comentáriosàs
escorrências cotidianas da sifilização
cristã.
Participà en diverses iniciatives de grups d'exiliats
polítics portuguesos i
puntualment col·laborà amb els comunistes reunits
al voltant del periòdic Portugal
Democrático. També
col·laborà,
amb els seus amics maçons, en la revista socialista Oposição Portuguesa.
Fou membre de la junta directiva del Centre
d'Estudis Socials «José Oiticica». En
1968 aquesta junta directiva va ser
detinguda per la policia política brasilera i ell empresonat
en una base
militar de la Força Aèria a l'illa do Governador;
12 dies després fou alliberat
en espera de judici. Jutjat l'any següent, va ser absolt. En
els anys seixanta
es casà per segona vegada amb una antiga estudiant
d'esperanto, Maria Angélica
de Oliveira, amb qui tingué un fill, també
anomenat Roberto. En 1979 publicà
una crítica al marxisme sota el títol Marxismo,
escola de ditadores. Roberto das Neves va ser empresonat 13
vegades (11 a
Portugal i dos al Brasil), però poques vegades va ser jutjat
i mai no va ser
condemnat. Durant sa vida col·laborà en nombroses
publicacions anarquistes, com
ara Ação Direta,A Aurora, A
Batalha, Cidadão do Mundo,A Comuna, O
Libertário, A Plebe,O Povo, Relações
Anarquistas, Remodelações,República, O
Século, O
Vegetariano, etc. El seu anarquisme
era anarcoindividualista en la línia de Max Stirner i E.
Armand i sempre es
mostrà en oposició a l'anarquisme
col·lectivista de Mikhail Bakunin. Roberto
das Neves va morir el 28 de setembre de 1981 a Rio de Janeiro (Rio de
Janeiro,
Brasil).
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Félix Bour]( "Félix Bour")
Félix
Bour
-
Félix Bour: El 7
de setembre de 1914 mor a l'illa de Saint Joseph (Guaiana Francesa) el
tipògraf
i anarquista il·legalista Félix Bour,
també conegut com Herselin i Tellier.
Havia nascut el 13 de maig de 1881 a París
(França). Era fill natural de
Félicie Moulard, criada, que s'havia casat amb home anomenat
Bour, i fou criat
per l'àvia a Brumetz (Picardia). Un cop va aconseguir el
certificat d'estudis,
esdevingué aprenent de tipògraf a
París. En 1901 va conèixer l'anarquista
Alexandre Jacob en les «Causeries Populaires»
(Xerrades Populars), organitzades
per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i
ràpidament es va comprometre
amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la
Nit», capitanejada per
Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment
anarquista. El
primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902
a
l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre
Jacob, Léon Ferré i
Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril
de 1903 l'agent de
policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i
Léon Pélissard a
l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per
protegir la fuita obre foc matant
Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i
Bour l'endemà. La
confessió de la seva amant, Léontine Tissandier,
permet desmantellar
completament l'organització il·legalista creada
per Jacob. Félix Bour va ser
jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a
l'Audiència d'Amiens acusat de
pertànyer a la banda de «malfactors»
anomenada «Treballadors de la Nit»,
formada per una vintena de persones, d'haver comès 13
robatoris i de
l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs
forçats a
perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va
acumular nombrosos càstigs a
la colònia penitenciària, a més de
tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en
1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag
perforat després d'empassar-se
una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint
Joseph
(Guaiana Francesa).
***
![Bruno Filippi]( "Bruno Filippi")
Bruno Filippi
-
Bruno Filippi: El 7 de setembre de 1919 mor a
Milà (Llombardia, Itàlia) el
militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Havia nascut el 30 de
març de 1900 a
Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Averardo
Armando, tipògraf, i Anna
Spagnoli. Va ser el primer de sis germans. Sa família es va
traslladar a Milà
(Llombardia, Itàlia) quan era infant. En 1915 treballava de
missatger i ja era
conegut per la policia, que el va qualificar d'«element
perillós». El 20 de
maig d'aquest mateix any va ser detingut durant una
manifestació
antimilitarista portant una pistola, amb la inscripció«Visca l'anarquia» i 59 bales;
incriminat, el desembre de 1915 va ser condemnat per complicitat en
l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les víctimes dels
enfrontaments entre
intervencionistes i neutralistes. Després d'un any i vuit
mesos de presó, el
febrer de 1917 va ser alliberat i entrà a treballar com a
tipògraf en la
impremta de la Unió Cooperativa. En 1918 va ser cridat a
files i el març de
1919 va ser llicenciat definitivament. El 2 d'abril de 1919 va ser
detingut per«atemptat contra la llibertat del treball» per
haver obligat sota amenaces
alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels perruquers,
però va
ser posat en llibertat el 23 de maig. En
aquesta època va
ser col·laborador habitual del periòdic
anarcoindividualista Iconoclasta!
de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer
servir diversos pseudònims (For well, Filippo
Rubin).
En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els
enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre
va ser present. Se
li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa,
Aldo
Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la
Palau de Justícia de
Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid
sulfúric al capitalista Giovanni
Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb
explosius a al domicili
del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21
hores,
Bruno Filippi va morir, a conseqüència de
l'explosió de la bomba que portava
adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava alpiano
nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a
la Galleria Vittorio
Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va
explotar uns minuts abans del
previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de
juliol de
1920, a Milà, van processar els anarquistes
còmplices de l'atemptat del Circolo
dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi;
Perego va
ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els
redactors d'Iconoclasta!
van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de
fullet
sota el títol Scritti postumi. Son
germà Annunzio Filippi, dos anys
menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17
anarquistes
(Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de
material explosiu
i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i
a un de vigilància
especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà
estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi,
novel·la biogràfica
sobre Filippi.
Bruno Filippi (1900-1919)
***
![Barber]( "Barber")
Barber
-
François Malicet: El 7 de setembre de 1927 mor
assassinat per
un lladregot el militant llibertari François Malicet. Havia
nascut el 15 de
maig de 1843 a Nouzon (Ardenes, França). Membre del grup
anarquista «Les
déshérités» (Els
desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer amistat amb
Fortuné Henry, germà d'Émile Henry,
arran d'una conferència que va fer a la
regió. En 1903 Malicet va participar a l'assaig de
colònia comunista
llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont,
però per mor d'una diferència amb un
altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de
professió i aleshores anarquista,
va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular:«Et du boyau du dernier
prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels
budells del darrer capellà,
penjarem el darrer poli).
***
![José García Viñas fotografiat a Melilla]( "José García Viñas fotografiat a Melilla")
José
García Viñas fotografiat a Melilla
-
José García
Viñas: El 7 de setembre de 1931 mor a Melilla
(Nord d'Àfrica) el militant
anarquista i internacionalista José García
Viñas. Havia nascut el 3 de novembre
de 1848 a Màlaga (Andalusia, Espanya) i era fill del conegut
llibreter i editor
progressista José García Taboadela. Estudiant de
medicina a Barcelona, va
formar part del nucli de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT)
creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va
assistir al Congrés Obrer
de Barcelona de 1870 en representació d'El Arahal i va ser
molt actiu en
diverses comissions. Va ser membre del grup fundador
barceloní de l'Aliança de
la Democràcia Socialista bakuninista, l'abril de 1870.
També va assistir al
famós Congrés de Còrdova (1872-1873)
per Barcelona, on va formar part de la
comissió encarregada de la publicació del
butlletí. L'11 de juny de 1873 va
signar el manifest en pro del municipi lliure quan s'acabava de
proclamar la
República Federal i va ser delegat per l'internacionalisme
ibèric, sota el
pseudònim d'Antonio Sánchez, en els congressos
internacionals de Ginebra
(1873), Brussel·les (1874) --on va defensar amb vigor
l'anarquia i els acords
bakuninistes de Saint-Imier--, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante
(1877). En
1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut
Pública de Barcelona, on es
va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser
insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l'AIT entre 1875 i
1877 i
en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància,
però sense deixar els
contactes i l'interès pel moviment anarquista, i va tornar a
Màlaga, sembla que
per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i
Pellicer i amb Josep Llunas i
Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis
col·lectivistes, i pel
malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les«mans calloses» (no
ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí
Francesc Tomàs i Oliver.
La seva importància durant els anys setanta va ser enorme
--se n'ha dit que era
un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata--,
va ser amic de
Bakunin i de Kropotkin --aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona--,
va
dirigir les revistes La Federación (1869)
i La Revista Social
(tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts
partidaris
entre els treballadors gràcies a la seva
professió mèdica, i es va mostrar en
tot moment com a home d'acció i de lluita --amb Paul Brousse
es va apoderar
durant alguns dies de l'Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant
la
insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les
tàctiques
insurreccionals i il·legalistes, va ser més
anarquista que societari, ja que
pensava que el societarisme era una nociva tendència
reformista. Quan va
abandonar la militància va viure a Màlaga i des
de 1902 a Mellilla, on va
exercir la seva professió amb esperit social com a metge
titular, director de
la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la
Beneficència i director del
Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va
conèixer l'anarcosindicalista
Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les
seves noces civils (1919) i el va
curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max
Nettlau i en 1930 va
ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i
col·laborador
de l'organització georgista Lliga per a l'ImpostÚnic i va publicar diversos
articles en el seu periòdic El ImpuestoÚnico, sempre amb una forta
orientació social. En 1931, a instàncies de
l'Agrupació Socialista de Melilla,
la conjunció republicanosocialista el va incloure en la
llista de regidors
donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. Va ser enterrat
civilment acompanyat per una representació d'obrers de
diferents gremis. Va traduir i
prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la
organización
social, Bosquejos históricos),
va publicar l'opuscle Cuestión de
la Alianza (1872) i l'obra Breves nociones
geográficas de Europa y en
particular de España (1867); i la seva tesi
acadèmica va ser Apuntes
para el estudio médico-higiénico de la miseria
(1877).
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Sante Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto colorejada]](http://www.estelnegre.org/fotos/caserio01.jpg "Sante Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto colorejada]")
![Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/ardouin.jpg "Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]")
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/fotos/bassons.jpg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/fotos/garciarodriguezaugusto.jpg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/fotos/lobogago.jpg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/documents/monier/monier01.jpg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/fotos/bernabeualvaro.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/manetti.jpg)
