[04/06] Conferència de Kropotkin -«La Barricade» -«Regeneración» - Assassinat de Soldevila
- Bomba a la Casa del Poble - Míting de Goldman - Lloyd -
Claramunt - Vauloup - Labadie - López Saura - Not - Aysa -
Marzocchi - Sauvage - «Pep Fusteret» - Portis -
MendívilAnarcoefemèrides
del 4 de juny
Esdeveniments
Pamflet de propaganda del cicle
de conferències
- Conferència de
Kropotkin: El 4 de juny de 1882 el revolucionari
anarquista Piotr Kropotkin fa
una conferència a l'«Stratford Dialectical& Radical Club» d'Stratford (Essex,
Est d'Anglaterra, Anglaterra). En un míting on Kropotkin
parlà sobre els
exiliats russos el maig anterior celebrat al Patriotic Club de
Clerkenwell
Green de Londres (Anglaterra), esclatà una
discussió entre George Standring,
editor de The Republican, i Charles
Murray, de la Manhood Sufrage League, sobre si la Creu Roja era un grup
polític
o una associació filantròpica; en aquest
míting Kropotkin conegué el jove
anarquista Ambrose George Barker, de qui va acceptar la
invitació de parlar a l'«Stratford
Dialectical & Radical Club», secció de la
London Municipal Reform League (LMRL).
La conferència formà part d'un cicle setmanal en
el qual intervingueren altres
ponents (William Bruce, Herbert Burrows, C. A. Vansittart Conybeare,
Edwin
Dunn, Thomas Nugent, E. Robert Pearce i George Standring). Les
conferències van
estar presidides per Tom S. Lemon i Ambrose Barker actuà de
secretari.
***
Portada del primer
número de La Barricade
-
Surt La
Barricade:El 4 de juny de 1910 surt a
París
(França) el primer número del setmanari
revolucionari La Barricade.
Editat per Victor Méric, pretenia aglutinar totes les
escoles revolucionàries
socialistes (socialistes, comunistes, sindicalistes, anarquistes,
etc.). Van
participar en la redacció Maurice Allard, André
Morizet i Charles Boudon, i
trobem col·laboracions de L. Bertrand, Gaston
Couté (Le Subéziot),
Fernand Desprès, Guy Métives, A. Millerand, Louis
Perceau, Louis-Alexandre
Rode, H. Roux-Costadeau, René Viviani, entre d'altres. Els
dibuixos van córrer
a càrrec d'Aristide Delannoy i Gaston Raïeter.
Publicà per lliuraments el
llibre de Victor Méric Une saison à la
Santé. Es van publicar 18
números, l'últim el del 8 d'octubre de 1910. En
sortí una segona sèrie, que fou
administrada per Ernest Reynaud; el cap de redacció i el
gerent seguia sent
Victor Méric. Hi van col·laborar Maurice Allard,
Dingo, S. Graziani, Jamblique,
René Morley, Gabriel Reuillard, entre d'altres. Les
il·lustracions van ser
dibuixades per Paul Poncet, Gaston Raïeter i Auglay. D'aquesta
nova etapa
sortiren 17 números entre el 4 de juny i el 22 d'octubre de
1913.
Victor Méric (1876-1933)
***
Capçalera
del primer número de Regeneración
- Surt Regeneración: El 4 de juny de
1921 surt a Lleida (Segrià,
Catalunya) el primer número del mensual anarquista Regeneración.
Periódico
de Estudios Sociales.
Adscrit sense reserves al comunisme llibertari,
segurament es creà per oposar-se al setmanari Lucha Social,
portaveu de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleida, fidel
a
les directrius
emanades del Comitè Nacional probolxevic liderat per Joaquim
Maurín procliu a
la delegació cenetista al congrés constitutiu de
la
Internacional Sindical Roja
(ISR) a Moscou. Publicà articles doctrinals i
notícies
d'actualitat, sobretot
informant sobre el procés de la revolució russa,
posant
l'accent en la
repressió al moviment anarquista en aquell país.
Hi
apareixen poques signatures i gairebé totes fent servir
pseudònims
(Galileo, Espurna); també publicà textos d'autors
clàssics (Anselmo Lorenzo, Sébastien Faure, Guy
de
Maupassant, José Noja, etc.).
***
Portada
d'Heraldo de
Aragón del 5 de juny de 1923, notificant la
mort del cardenal Soldevila
- Assassinat del
cardenal Soldevila: El 4 de juny
de 1923, a les quatre de la tarda, quan el cotxe del cardenal Juan
Soldevila y
Romero entrava a l'Escuela Asilo de San Pablo, situada a El Terminillo
(Saragossa, Aragó, Espanya), dos individus, identificats
després com a
Francisco Ascaso i
Rafael Torres Escartín, disparen 13 trets contra
l'automòbil de l'eclesiàstic,
que morí a l'acte. Juan Soldevila ocupava el
càrrec de cardenal arquebisbe de
Saragossa des de 1902, es caracteritzava per les seves postures
reaccionàries i
va ser el protector de Josemaría Escrivá de
Balaguer. Ascaso i Torres eren
membres del grup anarquista «Los Solidarios», i
ajudats pels militants Juliana
López Maimar i Esteban Euterio Salamero Bernard, van decidir
realitzar aquest
atemptat en represàlia de l'assassinat a mans dels pistolers
del Sindicat
Lliure de Salvador Seguí. En l'atemptat també van
resultar ferits Luis Latre
Jorro, nebot i majordom major de Soldevila, i el xofer de
l'automòbil, Santiago
Castanera. Detinguts poc temps després,
l'Audiència de Saragossa condemnà
Rafael Torres Escartín a cadena perpètua i a
Francisco Ascaso en rebel·lia, ja
que havia aconseguit escapar de la vella presó de
Predicadores en una fugida en
massa de reclusos dies abans. La seva mort provocà un gran
impacte en l'opinió
pública i va precedir en tres mesos el cop d'Estat de Miguel
Primo de Rivera.
***
La
Casa del Poble de Palma
- Bomba a la Casa del Poble:
El 4
de juny de 1936, a les 21.15 hores, explota una bomba a la Casa del
Poble de
Palma (Mallorca, Illes Balears) i resultaren ferits sis obrers, membres
del Cor
de l'Orfeó Proletari que es preparaven per a l'assaig, i el
conserge del local:
Reyes Díaz Fortuny, Jaume Dalmau Picornell, Miquel
Lladó Font, Pere Oliver,
Joan Sastre i Magdalena Company. Aquella mateixa nit, els representants
de
l'anarcosindicalista Confederació Regional del Treball de
les Illes Balears i
de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) es
posaren d'acord i
decretaren per a l'endemà una vaga general de 24 hores, que,
efectiva i total,
va impressionar els grups de dretes. Una manifestació
demanà al governador
civil la immediata clausura dels centres i la premsa d'aquests grups, i
també
l'empresonament de totes els dirigents feixistes de l'illa.
Després, alguns
grups anaren a les esglésies de Sant Jaume i de Santa Fe, a
les quals calaren
foc, i als locals del Centro Tradicionalista, d'Acción
Popular i de Renovación
Espanyola, que assaltaren. Tant els cenetistes com els socialistes
defensaren
aquestes accions i es mostraren satisfets de l'èxit
d'aquesta protesta obrera.
Un mes i mig després es produiria el cop d'Estat feixista.
Bomba a la
Casa del Poble (04-06-1936)
«Una bomba en la Casa del
Pueblo», en Cultura Obrera, 86 (11-06-1936), p. 3
«Una bomba hace
explosión en la
Casa del Pueblo», en El Obrero Balear,
1.796 (12-06-1936), pp. 1-2
***
Propaganda
del míting publicada en el periòdic
londinec Spain
and the World del 4 de juny de 1937
- Míting d'Emma
Goldman: El 4 de juny de
1937 se celebra al Conway Hall de Londres (Anglaterra) un
míting de suport a la
Revolució espanyola organitzat per la Unió
Anarcosindicalista el qual s'hagué
de posposar el 28 de maig anterior. Hi van intervenir la militant
anarcofeminista Emma Goldman i Fenner
Brockway, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista
Independent),
que van parlar sobre les condicions per les quals passava la
Revolució
espanyola, i Sonia Clements, periodista d'Spain
and the World, que parlà a benefici de la
Unió Anarcosindicalista.
Naixements
J. William Lloyd fotografiat
per Levin a Nova York
- J. William Lloyd:
El 4 de juny de 1857 neix a Westfield (Nova Jersey, EUA),
a prop de la ciutat de Nova York, el metge i propagandista
anarcoindividualista
John William Lloyd. Nascut de pares immigrants britànics,
son pare fou fuster i
sa mare costurera. A partir dels 14 anys començà
a treballar en diverses feines
(tasques agrícoles, aprenent de fuster, jardineria, ramader,
etc.) i començà a
adquirir una cultura autodidacta. Més tard
treballà al «Col·legi
Higienicoterapèutic de Medicació sense
Drogues» a Florence (Nova Jersey),
sistema que aprendrà i que practicarà
més tard a Kansas, Iowa, Tennesseee i
Florida. En 1879 es casà amb Maria Elizabeth Emerson,
parenta de Ralph Waldo
Emerson. Després va fer d'assistent mèdic al
Sanatorium de Vinton (Iowa) i
després a la Colònia de Salut de les muntanyes de
Tennessee. Entre 1900 i 1902
edità el periòdic The Free Comrade
i entre 1910 i 1912 el publicà amb Leonard
D. Abbott. A començaments dels anys vint es
traslladà a Califòrnia, on establí
la comunitat de Freedom Hill, que també es proveí
d'una impremta en la qual
publicà els seus llibres. Basà el seu anarquisme
individualista en el
jusnaturalisme, més que en l'egoisme com va fer Benjamin
Tucker, fet que
engendrà un seguit de conflictes entre ambdós
pensadors llibertaris. Més tard
modificà el seu pensament cap al minarquisme, que proclama
la necessitat d'un
Estat o Govern mínim. Fou conegut com el «metge
sense drogues» i va escriure
nombres obres, algunes inèdites, sobre les relacions de
parella ideals i sobre
el mètode karezza (coitus
reservatus). Fou un entusiasta dels
estudis etnològics dels indis nord-americans. J. William
Lloyd va morir el 23 d'octubre de
1940.
***
Teresa
Claramunt Creus
- Teresa
Claramunt: El 4 de juny de 1862
neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), en una
família obrera, l'obrera
tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista
Teresa Claramunt i
Creus. Com a treballadora del ram tèxtil va
participar en la «Vaga de les
set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i
d'obreres del tèxtil
a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores
i
millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri
el 1884,
influïda per l'enginyer Tárrida del
Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres
del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer,
decideixen integrar-se en la
Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i
elegeixen Teresa com a
secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al
Congrés Comarcal de Catalunya.
Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de
l'any 1891
s'instal·la al barri barceloní de
Gràcia. En 1892, amb Ángeles López de
Ayala i
Amàlia Domingo, crearà la Societat
Autònoma de Dones de Barcelona, primera
societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el
seu marit Antoni
Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de
juny
d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de
Corpus pel carrer
Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits.
Com a
conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu
company són detinguts, torturats
i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat
procés de Montjuïc.
Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i
Antoni
Gurri marxen exiliats a Londres i després a París
i a Roubaix. En 1889 la filla
de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà
--Teresa va ser mare cinc
vegades, però tots els infants van morir poc temps
després de néixer. Retornen
a Catalunya a començaments del 1898. Els anys
següents Teresa Claramunt, amb el
seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on
consta que tingueren
domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles,
número 11 (avui Terol), i a Mariana
Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire
feminista,
sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats
col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista«La Buena Nueva»
de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo
Bonafulla, funda
el periòdicEl
Productor, i col·labora en diverses
publicacions (La
Anarquía, La Tramontana,La Revista Blanca,El Rebelde,El
Porvenir del Obrero i, fins i tot, en
l'anglesaFreedom).
En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del
16 de febrer de
1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram
metal·lúrgic, que
fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de
Barcelona entre el 17 i
24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira
propagandística per
Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i
posterior expulsió de
Màlaga. Durant els anys successius va participar en
nombrosos mítings, gires de
propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de
convocatòria i de mobilització.
Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica
el 1909, se la
confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment
anarcosindicalista
aragonès. Va destacar en l'organització de la
vaga de 1911 que va suposar la
seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els
anys de presó, se
li va declarar una paràlisi progressiva. La seva
residència es va convertir en
lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va
exercir una forta
influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios.
Posteriorment va
viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual
educava, amb
l'esperança que el clima millorés la seva salut,
mantenint alhora el seu
activisme realitzant mítings. Ja molt malalta,
després de l'atemptat contra el
cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia
escorcolla ca
seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall
de les armes. Tornà a
Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas,
molt
afectada però per la paràlisi, que
l'allunyà de la vida pública --en 1929 va
ser l'última vegada que va participar en un
míting. Teresa Claramunt va morir
el 12 d'abril de 1931 a Barcelona (Catalunya). El seu enterrament, el
14
d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II
República espanyola, va ser
ocasió per a una gran manifestació anarquista a
Barcelona i el primer dia que
va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a
mitja asta
per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les
idees
anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent,
contrària al sindicalisme
negociador i als tripijocs de la classe política, va
escriure el llibretLa
mujer. Consideraciones
generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre,
publicat a Maó per El
Porvenir del Obrero en 1905, on
reivindica el dret de les dones a participar en la vida social,
política i
econòmica; també és autora d'El
mundo que muere y el mundo que nace, obra
teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses
revistes i
periòdics anarquistes de l'època:La Alarma,Buena Semilla,El Combate,Cultura
Libertaria, Fraternidad,Generación
Consciente, El
Porvenir del Obrero,El Productor,El Productor Literario,El
Proletario, El
Rebelde, La
Tramontana,Tribuna
Libre, etc. Una anècdota curiosaés que
durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços
com per adonar-se
del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de
Barcelona.
***
Capçalera
de Le Cri du
Soldat del qual Arcole Vauloup fou gerent
-
Arcole Vauloup:
El 4 de juny de 1877 neix a París (França)
l'anarquista i antimilitarista
Arcole Louis Vauloup. Es guanyà la vida com a electricista.
De tarannà rebel,
fou assidu dels correccionals i qualificat per la policia com a«anarquista
antimilitarista perillós». Insubmís,
fou enviat a companyies disciplinàries
militars. El 20 de gener de 1894 fou condemnat a dos mesos de
presó per
robatori. Dos anys després, el 20 de juliol de 1896, fou
novament condemnat a
vuit dies de tancament per «ultratge». En 1907
signà el cartell antimilitarista«Aux soldats», però no fou jutjat. En
1908, després de la sagnant repressió de
les vagues de Draveil-Villeneuve, es refugià a
Bèlgica, on freqüentà els
cercles llibertaris i antimilitaristes. Segons la policia local,
realitzà
propaganda anarquista a Saint-Gilles, intentà crear un
periòdic àcrata i
mantingué correspondència amb Clement i Le Du,
del Sindicat de la Construcció
de París, als quals hauria enviat fulletons que contenien«formules
d'explosius». En maig de 1910 creà, ambÉmile Aubin, el «Groupe des
libérés des
bagnes militaires» (Grup d'alliberats de les
colònies penitenciàries militars),
del quan va ser tresorer i Aubin secretari. En 1911 s'afilià
a la Federació
Comunista Revolucionària (FCR). Entre setembre i novembre de
1912 fou gerent
del periòdic parisenc Le Cri du Soldat,
el principal redactor del qual
fou Émile Aubin. Durant la Gran Guerra no fou mobilitzat a
causa de la seva
tuberculosi. Sa companya va ser Berthe Chanson. Arcole Vauloup va morir
el març
de 1920 a l'hospital Lariboisière de París
(França).
***
Laurance
Labadie a Bubbling Waters, fotografiat per Charles Mentz (31 d'agost de
1930)
- Laurance Labadie:El
4 de juny de 1898 neix a Detroit (Michigan, EUA) el
pensador anarcoindividualista Laurance Cleophis Labadie. Era
l'únic fill de
Sophie i Joseph Labadie, destacat escriptor, poeta, editor, periodista,
sindicalista i anarcoindividualista, conegut com Gentle
Anarchist
(L'Anarquista Suau). Ben aviat Laurance va seguir l'exemple de son pare
i es va
involucrar en el moviment obrer. En 1915, quan feia de maquinista a
Detroit, va
participar en els piquets de suport a la vaga contra les 10 hores de
feina. En
1933 va agafar la torxa de son pare que acabava de morir i va
començar a
reeditar clàssics de l'anarquisme individualista --com ara Slaves
to duty,
de John Badcock Jr.; Why I am an anarchist i Attitude
of anarchism
toward industrial combinations, de Benjamin R. Tucker--, que
treia en la
impremta manual heretada de son pare. També va editar obres
seves, com Anarchism
applied to economics, Superstition and Ignorance
versus Courage and
Self-Reliance i Origin and nature of government,
i nombrosos
poemaris. El seu pensament es fonamenta en les idees morals de Tucker,
en el
mutualisme econòmic de Proudhon i en l'egoisme llibertari
d'Stirner. Durant els
anys de la Gran Guerra va fer feina en la indústria de
l'automòbil
(Continental, Ford, Studebaker, Chevrolet) com a especialista de
mecànica
experimental, però mai no aprengué a conduir. Un
cop jubilat, es va dedicar a
investigar en la biblioteca de son pare i a escriure assaigs.
També va
participar activament en «The School of Living»
(Escola de vida), colònia
educativa creada a Suffern (Nova York, EUA) per Ralph Borsodi dedicada
a
l'ensenyament de la filosofia, reivindicant la tornada a la natura, i a
aconseguir un món autosuficient, tractant temes molt
diversos
(autoresponsabilitat, ecologia, urbanisme, agricultura
orgànica, consum
responsable, cooperativisme, sindicalisme, abolició dels
impostos, tecnologies
netes, educació alternativa, autogestió, etc.).
Va editar la revista Discussion,
realitzada amb la multicopista de Mother Earth. Va
mantenir
correspondència amb Steven Byington, Henry Cohen, Marcus
Graham, Agnes Inglis,
John William Lloyd, Mildred and John Loomis, Herbert Roseman, Theodore
Schroeder, John Scott, Benjamin Tucker i Don Werkheiser, entre
d'altres. Laurence
Cleophis Labadie va morir el 12 d'agost de 1975 a Suffern (Nova York,
EUA). La
seva biblioteca i el seu arxiu van ser dipositats a la Labadie
Collection de la
Universitat de Michigan (Ann Arbor, Michigan, EUA) per la seva neboda,
Carlotta
Anderson, en 1976. Laurance Labadie representa el corrent llibertari
que es va
desenvolupar durant les primeres dècades del segle XX
conegut com mutualisme,
barreja de les idees de Josiah Warren, Proudhon, William B. Greene,
Lysander
Spooner, Stephen Pearl Andrews, Ezra Heywood, Benjamin Tucker i altres
pensadors.
***
Antonio
López Saura
- Antonio López Saura:
El 4 de juny de
1921 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista
Antonio López
Saura. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué a
les Cases Barates de la Marina
del Prat Vermell, on s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT).
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb només 15
anys, s'enrolà com
a milicià en la «Columna Terra i
Llibertat» i marxà cap el front de Madrid
(Espanya). Amb el triomf franquista passà desapercebut fins
que va ser identificat,
detingut el 18 de gener de 1942, però va ser alliberat poc
després, el 4 de
juny. Antonio López Saura va morir el 13 de juny de 2004 a
Barcelona
(Catalunya).
Defuncions
Pepita Not amb son fill Floreal
-
Pepita Not: El 4 de juny de 1938 --erròniament,
segons alguns, en 1936-- mor a
Barcelona (Catalunya), de les
complicacions sorgides durant el part de sa filla Violeta, la militant
anarquista Josepa Not (Pepita Not). Havia nascut el 1900 a Torregrossa
(Pla
d'Urgell, Catalunya) en una família pagesa. Sa
família estava composta de dos
germans i tres germanes. Quan era una nina quedàòrfena de mare. Amb 11 anys,
per imposició paterna, va començar a fer feina
com a minyona i cuinera a casa
d'una vídua francesa, sa filla i un germà seu que
vivien al carrer Balmes de
Barcelona, i que la tractaven de mala manera. En 1918,
després de conèixer el
destacat militant anarquista Ricard Sanz García, qui
esdevindrà el seu company,
va començar a militar en el moviment llibertari i
especialment durant els anys
vint en el grup d'acció «Los Solidarios»
fent de correu de correspondència,
diners i armament arreu de la Península
(Astúries, País Basc, Aragó,
Catalunya). Durant la República va participar en els grups
de suport als presos
amb Rosari Dulcet Martí i Llibertat Ródenas
Domínguez. A més de Violeta, tingué
un fill, Floreal, amb son company Ricard Sanz.
***
Necrològica
de Tomàs Aysa Piqué apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 13 d'agost de 1959
- Tomàs Aysa
Piqué: El 4 de juny de
1959 mor a Gordon (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Tomàs Aysa Piqué–també citat Aisa–,
conegut com El Nano. Havia nascut
cap al 1889.
Paleta de professió, milità en el Sindicat de la
Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona
(Catalunya). El 8
de maig de 1923 va ser detingut amb Sebastià Riera Alujas
per haver amenaçat de
mort el contractista d'unes obres de l'Avinguda d'Icària.
Durant la guerra
civil i la Revolució espanyola fou delegat del Consell de
Fàbrica on
treballava. Amb el triomf franquista passà a
França. Milità en la Federació
Local de la CNT de Caen (Baixa Normandia, França), de la
qual va ser nomenat
tresorer. Per mor d'una malaltia hagué de deixar de
treballar i en 1952
s'integrà en la Colònia de Malalts i Mutilats
d'Aymare (Guiana,
Occitània), comunitat llibertària
agrícola organitzada per la CNT i per
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys
amb
aquests problemes o que tenien una edat avançada. Per la
seva professió, a la
Colònia Llibertària d'Aymare contribuí
a la construcció de la granja avícola,
del conillar i d'altres edificis similars. Després
milità a la Federació Local
de la CNT de Solhac (Llenguadoc, Occitània).
Tomàs Aysa Piqué va morir el 4 de
juny de 1959 d'asma a Gordon (Llenguadoc, Occitània).
***
Umberto
Marzocchi, secretari de la IFA, en el Congrés de Carrara de
1978
- Umberto
Marzocchi: El 4 de juny de 1986 mor a
Savona (Ligúria, Itàlia) el militant anarquista i
anarcosindicalista
Umberto Marzocchi.
Havia nascut el 10 d'octubre de 1900 a Florència
(Toscana, Itàlia) i ben aviat va
descobrir l'anarquisme. Obrer a les drassanes navals Vickers de La
Spezia, va
ser nomenat quan tenia 17 anys secretari de la Unió dels
Obrers Metal·lúrgics,
adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana
(USI). Després del
primer conflicte mundial, va prendre part en l'agitació
anarquista juntament
amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario.
En 1920 va formar
part del grup anarquista que va atacar la fàbrica de
pòlvora de La Spezia amb
la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En 1921, establert a
Roma,
s'ocupa de l'organització antifeixista Arditi del Popolo.
Fitxat per la policia
com a «anarquista molt perillós a vigilar amb
atenció», serà obligat a
exiliar-se amb l'arribada del feixisme a Itàlia. En 1923
emigra a França i a
París coneix l'anarquista italià Umberto
Tommasini amb qui militarà. Expulsat
de França, s'estableix a Bèlgica on
continuarà l'activitat en el Comitè de
Suport a les Víctimes Polítiques. Durant la
tardor de 1936 s'ajuntarà amb els
combatents anarquistes italians al front d'Aragó (Espanya).
Durant l'estiu de
1937, després dels assassinats de Berneri i de Barbieri
--serà ell qui
reconeixerà oficialment els cadàvers--,
retornarà a França on s'ocuparà dels
refugiats espanyols. Va participar seguidament en la
resistència antifeixista
en el maquis pirinenc dins d'una formació de les Forces
Franceses de l'Interior
(FFI), composta per anarquistes, comunistes i socialistes. En 1945
tornà a
Itàlia i participà en la reconstrucció
de la Federació Anarquista Italiana i en
el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un dels
organitzadors del
Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA)
que va tenir lloc
a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena d'anys
serà el secretari de la IFA,
participant també en un nou congrés a Carrara en
1978. En 1975 va participar a
Vendôme (França) en el Congrés de la
Federació Anarquista Francesa. Als 77
anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a Barcelona (Catalunya),
en una
gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat d'un
portuguès i dos
italians, Marzocchi entre ells) per participar en una reunió
clandestina de
reestructuració de la Federació Anarquista
Ibèrica. Durant els últims anys de
sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga per al Desarmament
Unilateral
d'Itàlia. A més de nombrosos articles en la
premsa llibertària és autor d'un
llibre de records sobre la Guerra Civil espanyola. En 2005 l'editorial
italiana
Zero in Condotta va publicar-ne una biografia, Senza
frontiere. Pensiero e
azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986), de
Giorgio Sacchetti.
***
Marcel
Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)
- Marcel Sauvage: El
4 de juny de 1988 mor a Puegmeinada (Provença,
Occitània) el periodista, poeta
i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Havia
nascut el 26 d'octubre
de 1895 a París (França). Era fill de l'escultor
Gaston Sauvage. Després
d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre,
França) i de Beauvais (Picardia,
França), començà la carrera de
medicina a París. La Gran Guerra interrompé els
estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquestaèpoca patí una pena de
presó de sis mesos a Chartres (Centre, França).
Combaté a les trinxeres i en
1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans
de ser greument gasejat
aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per
condecoració,
però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice
Charron (Chardon), es
declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917
col·laborà en els periòdics d'E.
Armand Pendant
la mêlée i Par-delà
la mêlée, i
entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même.
En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se
celebrà a Grenoble (Roine-Alps,
Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon,
esdevingué gerent de La
Mêlée. Entre febrer de 1920 i
març de
1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la
prestigiosa
revista anarcoindividualista Action. Cahiers
individualistes de philosophie et d'art, reeditada en
facsímil en 1999. Amb
Alfred Duchesnay, fou gerent dels
periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un
(un número el març de 1920) i Un
(set
números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922
també fou gerent del
setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre
Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i
Eugène Fayolle (Lefort).
Membre de l'Associació
d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en
l'obra col·lectiva La Grande
Guerre vécue, racontée, illustrée
par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal
Ferdinand Foch; en
1922 Maurice Wullens prengué aquesta
col·laboració per publicar-la en la
revista Les Humbles, rebutjant
editar
els seus Les poèmes contra la
guerra
i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquestaèpoca es consagrà al
periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi
literari «Théophraste
Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja
sovint per l'Àfrica Equatorial
Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i
artístic de L'Intransigeant.
Casat amb la periodista
i escriptora Paule Malardot, tingué un infant, Daniel
Sauvage, també periodista
i escriptor. Passà a residir a Marsella
(Provença, Occitània). A més de les
publicacions citades col·laborà en Anales
Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les
Cahiers idéalistes Français, La Criée, La
Dépêche
Tunisienne, Détective, L'Étoile
de l'AEF,La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le
Looping, La Maison
Française, Notre
Voix, Les Nouvelles
Littéraires, L'Oeuf dur,La Vache Enragée, La
Veilleuse, etc. És autor de novel·les,
assaigs, biografies, llibres de
viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques
choses... (1919), Voyages
en autobus. Où il est parlé de 24 stations de
Montmartre à Saint-Michel
(1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le
chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922),Cicatrices. Eclairs encor des douleurs
mortes (1922), Libre-échange.
Poésie
(1920-1925) (1926), Poésie
du temps
(1927), Les mémoires de
Joséphine Baker
(1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué
(1929,
guardonat amb el Premi Gringoire), La fin
de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs
(1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique
noire. Sous le feu
de l'équateur (1937 i 1981), À
soi-même acordé (1938),
La corrida.
Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier
manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945),Sous le masque des sorciers
(1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948,
1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen
(1950), Oeuvre d'or. Poèmes
(1952), La fleur coupée.
Poèmes (1955), Maurice
Savin et la renaissance
contemporaine (1958), Palué
(1964), E. Armand. Sa vie, sa
pensée, son
oeuvre (1964, amb altres), Anthologie
des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens
de la parole (1974) i Hors du
commun.
Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres.
***
Josep
Muntaner Cerdà portant el retrat al pastel realitzat per
Guillem Gayà quan ambdós estaven tancats a la
presó provincial de Palma en 1940
- Josep Muntaner
Cerdà: El 4 de juny de 2010 mor a
Pollença (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista
i poeta Josep Muntaner i Cerdà, conegut com Fusteret.
Havia nascut el 17 de juliol de 1913 a l'Hostal de Cas Fusteret, vora
Son Fe,
d'Alcúdia (Mallorca, Illes Balears). Sos pares es deien
Josep Muntaner, de Sa
Pobla, i Margalida Cerdà, de Pollença. Va poder
anar a l'escola de Sa Pobla
fins als 14 anys. Apassionat de la lectura, es va veure influenciat per
autors
com Blasco Ibáñez, Victor Hugo, Gabriel
Miró o Anatole France. En 1927 sa
família es traslladà a Pollença.
Barber de professió, amb la proclamació de la
II República milità en la Joventut Republicana.
Amb altres companys, creà al
Centre Republicà de Pollença un grup d'afinitat
anarquista, on rebien diferents
publicacions llibertàries i feien tertúlies.
Afiliat a la Confederació Nacional
del Treball (CNT), en 1933, durant la visita que Frederica Montseny va
fer a
Mallorca, organitzà amb els seus companys una
conferència d'aquesta a Pollença.
Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en
la inútil defensa
que els republicans i els carrabiners pollencins organitzaren
parapetats a
l'Ajuntament de la vila amb dinamita, escopetes de caça, dos
canons del segle
XVI i pedres per fer front els escamots falangistes que havien pres la
ciutat
de Palma. Quan la resistència s'enfonsà, amb el
també anarquista Martí Vicens Vilanova
(Bonjesús), fugiren a peu
i s'amagaren
a les muntanyes de la Serra de Tramuntana. Durant dies vagaren pels
indrets de
la zona (Pollença, Campanet, cova de Massana, Tomir, etc.)
perseguits per
escamots feixistes i sense saber ben bé que fer, ja que
l'illa era una ratonera
i el desembarcament republicà esperat no es
produïa. Decidiren separar-se i Bonjesús,
gràcies a la complicitat de veïns de Buger,
aconseguí burlar el cercle feixista
i arribar a Menorca. Ell, però, delatat per uns
veïns, va ser detingut el 3
d'agost de 1936 per la Guàrdia Civil mentre dormia a casa de
sa germana a Sa
Pobla. Va ser tancat durant 38 dies al vaixell-presó«Jaime I» al port de Palma
i després a la «Prisión Estaciones de
Palma», més coneguda com Can Mir, on
conegué, entre altres, l'intel·lectual alemany
Heinz Kraschutzki, que el cita
en les seves Memòries a les
presons de la
guerra civil a Mallorca. A la presó, a
més de ser testimoni de les
constants saques o tretes,
s'assabentà que Bonjesús havia
estat detingut quan intentava arribar a Barcelona i afusellat dies
després a
Mallorca. A Can Mir gosà recitar poesies en
català als presos allà tancats. Va
ser jutjat per un tribunal militar a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma
sota
l'acusació de resistència al ban del comandant
militar de Balears Manuel Godet
Llopis i d'«anarquista perillós capaç
de cometre qualsevol atrocitat» i
condemnat a 30 anys de presó, aconseguint així
eludir l'afusellament. La pena,
finalment, va ser commutada a sis anys d'empresonament. El 8 de maig de
1941 va
sortir en llibertat provisional de la presó. De tornada a
Pollença, abandonà
l'activitat política i bastí un comerç
a l'engròs de productes agraris (Can
Fusteret). El 8 de maig de 1945 es casà amb Magdalena Orell
Martorell. Malgrat no
militar, portava els dissabtes a l'enllaç del Socors Roig de
Palma els diners
que s'havien recaptat al seu poble per als presos. En 1974, quan es va
reorganitzar el Partit Comunista d'Espanya (PCE) se li va oferir
integrar-s'hi,
però rebutjà l'oferta. Va escriure poesia, que
publicà en set volums --Gotes de mel
(1980), Fulls
i flors (1981), El temps i la saba
(1983), Rost avall (1986),Des del ribàs (1990), Fulles de
tardor (1995) i Gaudint dels
90 anys (2003)--, i un llibre de memòries No eren verdes ni blaves les muntanyes.
Petita història, que sortiren per
capítols en la revista L'Espira
i posteriorment editat en
llibre (1988 i 2006). Durant els seus últims anys
participà en diversos actes
de recuperació de la Memòria Històrica
que es van fer a l'illa i en 2008 el seu
testimoni va ser recollit per a la sèrie documental
televisiva Memòria i oblit d'una
guerra. Josep
Muntaner va morir el 4 de juny de 2010 a Pollença (Mallorca,
Illes Balears) i
fou enterrat tres dies després.
Josep Muntaner
Cerdà (1913-2010)
---
Continua...
---