(4 vídeos) La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. (Miquel López Crespí)

Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (I)

Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels “trotskistes” del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat d’Andreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, l’atac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, l’intent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, l’autogestió obrera a les fàbriques, ja s’s'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi “Objetivo: liquidar al POUM”: “Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell d’Economía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.

‘Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [l’existència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia”.

La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a l’any 1997, l’historiador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, l’assassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris d’aquella època. Josep Termes situa, d’entre d’altres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián “Gorkin” (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (“Assaig biogràfic”, en la reedició del llibre de Nin Els moviments d’emancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment l’important llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 ublicat a Barcelona el 1974.

Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de l’Estat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM” eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar l’extermini i els processos –que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. N’informa extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall d’exemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a l’assassinat de Nin i a l’empresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: “En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. ‘Todos los obreros –afirma Díaz—deben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron ‘increscendo’, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de ‘nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes’, o de ‘verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia’ son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López”.

Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat d’Andreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues d’intoxicació dels pobles i sectors populars de l’Estat espanyol. Els defensors actuals de l’estalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en l’assassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a l’estat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, l’agent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren “innocents” perquè “mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica”. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa “ignorància” dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però s’equivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu “La Trinxera”, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de l’estreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (“Pedro”), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat d’Andreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): “Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra

Anarcoefemèrides del 29 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número d'O Movimento Operário

- Surt O Movimento Operário: El 29 d'abril de 1917 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic anarcosindicalista O Movimento Operário. Boletim da União Operaria Nacional. De periodicitat irregular, aquest òrgan de la Unió Obrera Nacional (UON), primera central sindical creada a Portugal, va ser redactat principalment per Alexandre Vieira i Evaristo Esteves, administrat per Manuel da Conceição Afonso i Alfredo Pinto, i editat per Ricardo Malheiro. Publicà un suplement arran de la vaga telegràfico-postal de 1917. En sortiren nou números, l'últim el març de 1918, més un segon suplement que aparegué l'octubre d'aquell any.

***

Gustav Noske, amb capell bolet, dirigint la repressió

- Esclafament de la República dels Consells de Baviera: Del 29 d'abril al 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya), l'exèrcit governamental contrarevolucionari --30.000 membres dels Freikorps-- dirigit pel socialdemòcrata Gustav Noske esclafa a sang i foc la República dels Consells de Baviera. L'ordre burgès és establert després de violentes lluites de carrer, una victòria militar que donarà lloc a més de 700 execucions sumàries. Els anarquistes implicats en aquesta revolució patiren sense contemplacions la repressió: Gustav Landauer fou assassinat el 2 de maig; Erich Mühsam, detingut el 13 d'abril, serà condemnat a 15 anys de presó; Ernst Toller, per haver respectat la vida d'hostatges, serà condemnat a cinc anys de presidi; Ret Marut (B. Traven), aconsegueix fugir i ha de recomençar una nova vida sota una altra identitat a Chiapas (Mèxic).

***

Propaganda del concert apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 15 de març de 1956

- Concert de Lafforgue: El 29 d'abril de 1956 se celebra a la Sala Pleyel de París (França) un festival en suport del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili Solidaridad Obrera. L'acte consistí en un concert de René-Louis Lafforgue, cantautor i actor llibertari francès d'origen basc. Lafforgue havia nascut en 1928 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) en una família d'anarquistes bascos que, després de patir la guerra civil, s'exilià a França.

***

Cartell de l'acte

- Anarchica Toscana: El 29 d'abril de 2011 se celebra al Cenacolo degli Agostiniani d'Empoli (Toscana, Itàlia) una conferència i un espectacle musical, dins del marc de les celebracions del centenari de la mort del propagandista anarquista Pietro Gori, sota el nom d'«Anarchica Toscana». La conferència portà com a títol «Origini e tradizione del movimento anarchico in Toscana tra '800 e '900. La crisi di fine secolo e il ruolo degli anarchici», que va ser llegida per Franco Bertolucci, director de la Biblioteca Franco Serantini, i per Emanuela Minuto, investigadora universitària. L'esdeveniment acabà amb un espectacle musical a càrrec de la banda popular de carrer florentina «I Fiati Sprecati», que tocà música balcànica i cançons socials en homenatge al Primer de Maig.

Anarchica Toscana (29 d'abril de 2011)

Naixements

Foto policíaca de Henry Crozat de Fleury (28 d'abril de 1912)

- Henry Crozat de Fleury: El 29 d'abril de 1886 neix a Le Havre (Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Henry Joseph Charles Jérôme Crozat de Fleury. Fill d'una família noble i benestant, sos pares es deien Pierre Arthur Auguste Crozat de Fleury, empleat al vaixell cabler MacKay-Bennett, i Marie Louise de Lagrange de Lagassan. Sa família volgué fer d'ell un funcionari model, però s'estimà més fer estudis de corredoria comercial i borsària i dedicar-se a les finances. Es declarà anarquista i vegetarià i freqüentà el cercle llibertari al voltant d'Albert Joseph (Libertad) i André Lorulot, participant en les xerrades populars celebrades al número 22 del carrer del Chevalier de la Barre de París, seu del periòdic L'Anarchie, i passant temporades a la Societat de Vacances Populars «Le Rayon de Soleil» (El Raig de Sol) de Châtelaillon (Poitou-Charentes, France), també coneguda com la«Plage Libertaire» (Platja Llibertària), i on entaulà estreta amistat amb el comerciant anarcoindividualista Pierre Cardi. En 1912 edità els fulletons: Comment on vous vole,Comment on vous ruine. De la finance au placement, Comment on doit s'enrichir i Orientation nouvelle et rationnelle de la finance et des affaires. També publicà el periòdic La Volonté, el lema del qual era «Treballarés prostituir-se». El 27 d'abril de 1912 va ser detingut acusat d'haver venut lletres de canvi i títols de propietat per valor de 27.340 francs provinents d'un robatori comès a Thiais (Illa de França, França) i del qual van ser acusats els membres de la«Banda Bonnot» Edouard Carouy i Henri Metge. La policia trobà a la seva casa situada en un barri aristocràtic parisenc nombrosos títols furtats, a més d'estatuetes de marfil que Carouy havia robat el 30 de maig de 1911 a l'estació de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Jutjat per l'Audiència del Sena, va ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per «complicitat de robatoris per encobriment» a cinc anys de reclusió, a 10 anys de residència forçosa assignada i a 2.000 francs de multa a pagar solidàriament amb Carouy i Metge, que van ser condemnats a treballs forçats a perpetuïtat. En 1920 publicà La cité idéaleou l'urbanisme social rationnel, amb un prefaci de Lucie Delarue-Mardrus. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Albert de Jong

- Albert de Jong:El 29 d'abril de 1891 neix a Amsterdam (Països Baixos) el militant anarcosindicalista i antimilitarista Albert Andries de Jong. Va descobrir les idees llibertàries gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, esdevenint propagandista del seu periòdic Vrij Socialist, i quan Domela morí, en 1919, va publicar-ne l'autobiografia i ordenà els seus arxius. Orador i antimilitarista convençut, va militar activament contra la guerra i va organitzar amb Bart de Ligt el suport als refractaris. Ambdós seran condemnats en 1921 per «crida a la revolta». Amb Arthur Lehning van formar part de la Oficina Internacional Antimilitarista, la finalitat de la qual era coordinar les accions pacifistes. Taquígraf de professió, va treballar molt de temps en la redacció del setmanari De Syndikalist i va publicar nombrosos articles informant sobre l'anarcosindicalisme. En 1933 va acollir a Amsterdam els militants alemanys de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), com ara el Dr. Gerhardt Wartenberg, que fugien de les persecucions nazis. En 1939, quan la declaració de guerra, va transferir al Regne Unit un capital que servirà en 1945 per editar el periòdic Buiten de Perken. Va ser ajudat per son fill Rudolf de Jong, continuador de l'obra de son pare i autor entre altres d'un llibre sobre la guerra d'Espanya i d'articles sobre el moviment llibertari holandès. Testimoni i actor de la història social d'Holanda, Albert de Jong restà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort el 27 de juliol de 1970 a Heemstede (Holanda Septentrional, Països Baixos). Entre les seves obres podem destacar Van christen tot anarchist, en ander werk van F. Domela Nieuwenhuis (1910), Onderwerping of verzet? (1915), De praktijk van het antimilitarisme (1921), 25 jaar oorlog aan den oorlog (1904-1929) (1929), Het rapport-Welter van socialistisch standpunt beschouwd (1932) i Oorlog tegen Hitler Duitsland? (1933) El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Albert de Jong (1891-1970)

***

Séverin Férandel

- Séverin Férandel: El 29 d'abril de 1896 neix a Barceloneta de Provença (Provença, Occitània) el militant anarquista i sindicalista Séverin Férandel. Fill d'un mecànic de bicicletes nascut a Autrecourt (Lorena, França), va començar a militar de molt jove en el moviment anarquista de la regió occitana d'Alès i va participar en les gires de conferències del minaireÉmile Soustelle dirigides als treballadors espanyols dels centres miners. El 9 de març de 1918 es va casar a Seta. A començaments dels anys vint va col·laborar en el periòdic de Montpeller Le Fouet, fundat per Vaillant, i que va deixar de publicar-se el juny de 1922 a causa de la detenció dels principals col·laboradors arran d'una manifestació contra la guerra a Besiers. Com que coneixia a la perfecció l'anglès, l'alemany i el castellà, farà feina en una agència de viatges d'intèrpret abans d'instal·lar-se a París en 1922 per seguir un curs de l'Escola de Propaganda dirigida per André Colomer sota l'auspici de la Unió Anarquista (UA). El 25 de juny de 1922 assistirà al Congrés de Sant-Etiève, que donarà lloc a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 intervindrà en el III Congrés de la UA a Levallois i en el IV Congrés de la UA a París entre el 12 i el 13 d'agost de 1923, on serà nomenat amb Pierre Lentente administrador delegat de Le Libertaire i participarà en el grup de Sébastien Faure, de qui era amic íntim. En 1924 va esdevenir responsable de les «Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes», fundades el maig per militants de diverses nacionalitats (Ugo Fedeli, V. Gozzoli, A. Darcola, L. Olmedo, J. Bueno, Y. Walecki, Iacif, Shoulim, Sacha Piotr, Sébastien Faure, etc.). En aquesta època va portar la gerència de la revista trilingüe (francès, italià, castellà) La Revue Internationale Anarchiste. En 1925 substituirà André Colomer en la gerència dels últims números de La Revue Anarchiste. Amb la seva companya Berthe Faber --que esdevindrà més tard companya de Francisco Ascaso--, portarà la gerència de la Librairie Sociale Internationale --rue des Prairies, 72, de París; creada amb diners del grup «Los Solidarios» i punt de trobada de l'exili llibertari internacional-- fins el 1927, quan la va deixar per motius personals i va ser substituït per Nicolas Faucier, gerent de la Librairie Sociale que depenia aleshores de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Arran del congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC) d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926, serà elegit membre de la comissió executiva. El 12 de febrer de 1927 va participar com a delegat en la Conferencia Internacional que discutiria la Plataforma Organitzacional promoguda pel grup d'exiliats llibertaris russos de Dielo Trouba (Makhno i Arshimov, entre altres). A resultes del congrés de la UAC de París, entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, que va ser el congrés de l'escissió, va ser elegit responsable de la Federació del Midi de la nova organització: la Unió Anarquista Comunista Revolucionària, de la qual serà un ardent defensor. En aquest any també serà un dels responsables (amb Luigi Fabbri, Gobbi, Treni, Berneri i Ugo Fedeli) de la revista bimensual anarquista en italià publicada a París La Lotta Umana; del Bolletino del Comitato Internazionale di Difesa Anarchica; i de la publicació Primo Maggio. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire i en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure, així com als periòdics Le Semeur contre tous les tyrans i Terre Libre. Participarà també com a tresorer, juntament amb Louis Lecoin (secretari), en el Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti i en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), creat el 1926 per demanar el dret d'asil per als anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, empresonats a França per «complot contra el Rei d'Espanya» i en perill d'extradició cap a l'Argentina --uns 200 militants anarquistes peninsulars es trobaven refugiats a França amenaçats d'expulsió. En 1929 s'instal·larà a Mèxic, on serà conegut com a Severino Ferrandel, i s'adherirà al Sindicat del Calçat. El 4 de febrer de 1931 es va casar de bell nou amb una mexicana amb qui tindrà dos infants. Per aquesta època va haver de cessar la militància pel perill d'expulsió, però la va reprendre arran de la Guerra Civil espanyola i després amb el suport dels revolucionaris peninsulars exiliats. Durant els anys 40 participarà en la secció de la ciutat de Mèxic de l'Aliança Garibaldi d'exiliats italians antifeixistes i serà secretari d'Acción Democrática Internacional (ADI), que agruparà els nuclis d'antifeixistes estrangers, i participarà en el Congrés Antifeixista de Mèxic --els dies 30 i 31 de gener i 1 de febrer de 1942--, juntament amb Joan García Oliver, on s'enfrontaran els nuclis comunistes i llibertaris pel control de l'exili mexicà. També col·laborà amb l'òrgan d'expressió antifeixista de l'ADI Libertad. Séverin Férandel va morir a Mèxic en 1978.

Séverin Férandel (1896-1978)

***

Juan Bautista Albesa Segura

- Juan Bautista Albesa Segura: El 29 d'abril de 1911 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Bautista Albesa Segura –el seu segon llinatge a vegades citat com Gil–, conegut com Batiste de la Coixa, Batistet,Batiste o Batista. Fill d'una família acomodada, la situació econòmica canvià quan la parella se separa i sa mare s'hagué d'ocupar de tots els infants. Quan tenia 11 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on aprengué a llegir i a escriure i a conèixer el moviment anarquista. En 1927 retornà al seu poble, on fundà la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. Se salvà de la repressió de 1933, sorgida després de l'aixecament de desembre de 1932, perquè va ser cridat a files. Després del servei militar ajudà les famílies dels perseguits i empresonats i reconstruí el sindicat, organitzant grups de defensa i d'acció. L'abril de 1934 va ser detingut a Vall-de-roures en possessió de propaganda anarquista i empresonat en aquesta localitat. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en aquests anys figurava en un llistat elaborat per la reacció de 119 militants anarquistes a eliminar. Per interessos de la FAI, fou guardaespatlles del capitalista i contrabandista Joan March Ordinas, i participà, amb altres quatre anarquistes (José Bueso, Miguel Cabreras, Ramon Felices Company i Daniel Manero), en l'intent de segrest perpetrat el 29 d'octubre de 1935 al carrer de la Concepció de Palma (Mallorca, Illes Balears) de Joan March Monjo, cosí de financer. L'operació no reeixí per una delació que sortí de la pròpia CNT i en aquesta acció morí Miguel Cabreras (Rafael), un dels segrestadors. Jutjat per aquest fet, va ser empresonat amb Julián Floristán (Riojano) a Palma (Mallorca, Illes Balears), moment que aprofità per col·laborar en el periòdic Cultura Obrera d'aquesta ciutat. El maig de 1936 recobrà la llibertat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, després de matar el comandant del destacament de la Guàrdia Civil de Vall-de-roures i cremar el seu cos, participà en l'alliberament de la zona i encapçalà el grup «Los Dinamiteros de Batista» (o «Los Dinamiteros de Utrillas»), enquadrat en el «Batalló de Metralladores» de l'anomenada «Columna Carod-Ferrer», amb el qual el setembre de 1936 prengué Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya) i participà en combats al front de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya) i de Terol. Aquest grup participà en nombroses operacions d'evacuacions de companys que havien quedat a Saragossa, en operacions de sabotatge i d'informació rere les línies franquistes i col·laborà amb el grup encapçalat per Agustín Remiro Manero. Entre setembre i desembre de 1936 participà en la construcció del complex artiller del Mojón del Lobo (Belchite, Saragossa, Aragó, Espanya). Durant la primavera de 1937 s'oposà amb les armes a la reacció comunista contra les col·lectivitats aragoneses i el maig d'aquell any proposà a la CNT un pla per segrestar l'estalinista Enrique Líster Forján i el seu Estat Major que va ser desestimat. Entre 1938 i 1939 fou responsable de la colònia per a 200 infants aragonesos desplaçats, d'entre quatre a 15 anys,«Hogar del Niño Aragonés», a la masia Bach de La Beguda Baixa (Masquefa, Anoia, Catalunya). També organitzà la colònia d'infants i d'adolescents madrilenys evacuats «La Begueda», a prop de Capellades (Anoia, Catalunya), que compta amb el suport de les germanes Lluïsa i Rosaura Arnau Capaces i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Lunèl (Llenguadoc, Occitània). Participà en les xarxes d'evasió de perseguits del nazisme cap a la Península. Mantingué paral·lelament, però, contactes amb Mahren, coronel de les SS nazis. A finals de 1943 encapçalà, amb son cunyat Fermín Tejedor, el Comitè de Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la CNT que s'oposà al Comitè Nacional confederal de Juan Manuel Molina Mateo (Juanel) i Felipe Aláiz de Pablo En 1944 la Federació Local de Montpeller de la CNT el va suspendre de militància, per les seves relacions amb sectors gaire esquerrans, i el juliol d'aquell any va ser objecte d'una comissió d'investigació anomenada pel Comitè Nacional de la CNT. Jutjat entre maig i juliol de 1948, amb Fermín Tejedor i Antonio Cabrera, per col·laboracionista després de la II Guerra Mundial en l'anomenat «Procés Marty», va ser condemnat per l'Audiència de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a cinc anys de presó per «relacions amb agents lligats a la Gestapo» i per participar com a informador en dos atemptats organitzats pel coronel nazi. En aquest judici va ser defensat per Marcel Dutot, advocat que després serviria al Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En sortir de la presó s'instal·là a Perpinyà, on regentà una explotació hortícola i es dedicà al comerç. Durant el seu exili visità en diferents ocasions el seu poble natal. Juan Bautista Albesa Segura va morir en 1999 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). En 2015 Lluís Rajadell publicà la biografia La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito.

Juan Bautista Albesa Segura (1911-1999)

***

Pedro Torralba Coronas

- Pedro Torralba Coronas: El 29 d'abril de 1913 neix a Riglos (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Torralba Coronas. Fill d'un ferroviari, fins a la guerra civil va fer feina en diverses tasques relacionades amb el ferrocarril i fou el responsable de les línies telefòniques entre Osca i Canfranc. En 1930 es trobava a Jaca aprenent l'ofici de ferrer quan es va produí l'aixecament militar republicà de Fermín Galán Rodríguez i d'Ángel García Hernández. Força impressionat per aquest fet, en 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe. El gener de 1936 presidí un míting a Ayerbe, on intervingueren Vicente Ballester, Miguel Chueca i Juan Arnalda. El juliol de 1936, quan es produí el cop militar feixista, ocupava la secretaria de la CNT d'Ayerbe i es trobava a Osca, on demanà al governador civil la distribució d'armes per sufocar l'intent; amb molta sort pogué arribar a zona republicana. A Igriés s'incorporà a les milícies de Barbastre. L'octubre de 1936 s'allistà en la «Columna Roja y Negra», amb la qual lluità durant tot el conflicte bèl·lic. El febrer de 1937 fou el representant d'aquesta columna al front d'Igriés. Amb la militarització de les milícies, fou nomenat responsable d'Informació de la 127 Brigada Mixta, càrrec que ocuparà fins al final de la guerra a més de cap de la II Secció de l'Estat Major. El març de 1939, al final de la contesa, s'encarregà de destruir a Madrid els arxius compromesos de la 127 Brigada Mixta. Amb el triomf franquista no pogué sortir de la Península, però fugi de la detenció refugiant-se al domicili de son germà a la localitat navarresa de Castejón de Ebro, on visqué clandestinament. El 12 de març de 1947 aconseguí embarcar a Irun amb un vaixell pesquer i arribar a Hendaia, instal·lant-se a Kanbo. En 1985 ja vivia a Bordeus, on fou el responsable de l'«Amicale de la 127 Brigada Mixta». Trobem col·laboracions seves en Boletín de la Agrupación de Militantes i en Solidaridad Obrera. És autor del llibre De Ayerbe a la «Roja y Negra». 127 Brigada Mixta de la 28 División (1980). Pedro Torralba Coronas va morir el 18 de gener de 2003 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

Pedro Torralba Coronas (1913-2003)

***

Jean Saudy

- Jean Saudy: El 29 d'abril de 1916 neix a Esperacedes (Provença, Occitània) l'enginyer civil, etnòleg, antropòleg, pedagog, periodista i escriptor anarquista Jean Sauvy, que va fer servir els pseudònims Savoy i A. Thomas. Era fill de Jules Sauvy, metge rural i amic i doctor d'Albert Camus, i nebot de l'economista i sociòleg Alfred Sauvy. Es llicencià en enginyeria de camins, canals i ports a París (França). En acabar els estudis, en 1941 marxà, amb els seus companys de carrera Jean Rouch i Pierre Ponty, com a enginyer civil a l'Àfrica per a construir carreteres i ponts. D'antuvi va ser destinat a Kankan (Guinea) i posteriorment al Sudan, adscrit a les Construccions Públiques Colonials. A l'Àfrica Occidental Francesa (AOF) descobrí amb sos amics l'etnografia i l'antropologia (religions animistes, màgia, etc.) fins el desembarcament aliat de 1942. Es presentà voluntari al Cos Expedicionari francès i participà com a oficial en una companyia de sapadors en la campanya d'Itàlia, en el desembarcament de Provença, en la remuntada de la vall del Roine i en la travessa del Jura i dels Vosges. Després de la II Guerra Mundial va ser destinat al Congo belga com a enginyer. Entre 1946 i 1947 passà sis mesos amb Jean Rouch i Pierre Ponty descendent amb piragua els 4.200 quilòmetres del riu Níger, des del seu naixement fins a l'oceà Atlàntic. D'aquesta experiència sortí el curtmetratge documental antropològic i etnològicAu pays des mages noirs, sobre el poble songhai del riu Níger, i nombrosos articles per a l'Agence France-Press signats per tots tres sota el pseudònim Jean Pierjant. La primavera de 1947 retornà a París i en aquesta època passà casualment per la seu de la Federació Anarquista (FA), al Quai de Valmy de París (França), on va ser rebut per Maurice Joyeux qui l'orientà vers un grup llibertari del Barri Llatí, establint contacte amb Giliana Berneri. S'adherí al Grup Anarquista «Sacco et Vanzetti» («Grup Llibertari del Barri Llatí») de la FA, del qual formaven part Jean Max Claris, Giliana Berneri, Serge Nin, André Prudhommeaux, Léo Emery i Gilbert Devillard, entre d'altres, i, sota el pseudònim de Savoy i d'A. Thomas, col·laborà en Le Libertaire. També fou un dels oradors en diverses gires propagandístiques de la FA i un dels venedors ambulants de Le Libertaire al mercat de Buci del VI Districte de París –un dels seus compradors habituals era Albert Camus. Membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA), en 1948 fou responsable del Bulletin du CRIA i l'any següent va ser nomenat secretari d'aquesta comissió. Poc després participà en la creació de l'anarquista«Grup Cronstadt», adherit a la FA, en el qual milità. Realitzà viatges orgànics a Tolosa de Llenguadoc, per contactar amb els anarquistes locals que acollien clandestinament companys espanyols, i a Brussel·les (Bèlgica), per entrevistar-se amb Hem Day per una qüestió de falsificació de documents. En aquesta època entaulà amistat amb Georges Fontenis, Maximilien Rubel, Henry Poulaille i Étienne Balázs, entre d'altres intel·lectuals llibertaris, i assistí amb regularitat als cursos de filosofia de Maurice Merleau-Ponty i als seminaris de Vladimir Jankélévitch a la Sorbona. En 1948 també participà, amb Georges Fontenis, Georges Vincey, René Lustre i altres, en el comitè de redacció de la publicació Études Anarchistes. Bulletin d'Études et de Crítiques de la Fédération Anarchiste. Amb Ildefonso González Gil fou membre de la Comissió Internacional Anarquista encarregada de preparar el I Congrés Anarquista Mundial de la postguerra, organitzat per la FA, que se celebrà entre l'11 i el 19 de novembre de 1949 a Puteaux (Illa de França, França). En aquesta època treballava com a periodista científic per a diverses publicacions, com ara La Revue Pétrolière. Posteriorment treballà d'enginyer economista a la Cambra Sindical de Constructors d'Automòbils, per això té alguns llibres sobre el món de l'automoció, i exercí de conseller científic a la Ciutat de les Ciències de la Villette. El 18 de desembre de 1948 s'havia casat a París amb Simonne Ragouilliaux i quan la parella tingué son fill Olivier es dedicaren a la pedagogia, escrivint plegats alguns llibres sobre aquesta disciplina i contes infantils, fins que aquesta caigué malalta d'Alzheimer. En 1988 fou un dels animadors de l'associació«Activitats, Recerca, Pedagogia». També estava diplomat en etnologia pels Estudis Superiors de Lletres. És autor de nombroses obres literàries, moltes d'elles autobiogràfiques, i de divulgació com ara Le Petit Dan (1948, amb Pierre Ponty i Jean Rouch), Le Katanga. 50 ans décisifs (1961), Iniciation à l'économie des pays en voie de développement (1968), L'enfant à la découverte de l'espace de la marelle aux labyrinthes. Initiation à la topologia intuitive (1972, amb Simonne Sauvy), L'enfant et les géométries (1974, amb Simonne Sauvy), L'espace et la ville. Géographie, histoire, dessin, mathématique (1976, amb Simonne Sauvy), Mots en rond et mots pétales (1979, amb Simonne Sauvy), L'industrie automobile mondiale (1984), Odamok. Le secret de l'enfant aux yeux bleus (1987, amb Olivier Sauvy), Fahri. Le fil rouge des trois destins (1988), Kalali. Le chemin du soleil, de la lune et du vent (1988), Kassala. Le mystère de la princesse triste (1988), Osina à la recherche du tambour magique (1989), San Chen. Aventures d'un jeuneécuyer et d'un signe savant (1995, amb Olivier Sauvy), Les automobiles Ariès (1903-1938) (1996), L'automobile (1996, 1998 i 2005), Charles, baron Petiet (1879-1958) (1998),Les organisme professionnels français de l'automobile et leurs acteurs (1896-1979) (1998), Un jeune ingénieur dans la tourmente (1938-1945) (2001), Descente du Niger. Trois hommes en pirogue (1946-1947) (2002), Monts et merveilles au pays du Fujiyama. Conte zen (2002, amb Olivier Sauvy), Comment rendre plus attrayant l'enseignement traditionnel de la maternelleà la terminale (2003), Enfance et adolescence d'un petit provençal entre les deux guerres. Récit autobiographique (2003), Mon parcours dans le siècle (1947-2001). Récit autobiographique (2003), Le périple d'Alaron autour de la Méditerranée. Roman historique (2003, amb Olivier Sauvy), Un médecin de campagne peu ordinaire. Mon père, le docteur Jules Sauvay (1879-1957) (2004), Jean Rouch tel que je l'ai connu. 67 ans d'amitié (1937-2004) (2006), La maladie d'Alzheimer vécue à deux (1996-2006) (2007), Ô! Temps, suspends ton vol (2007, amb Alain Schvartz), Alzheimer au quotidien, comment s'y prendre? (2008), Conte de la lune bleue (2009), Simonne Ragouilliaux Sauvy (1922-2009). Une parisienne du XXe siècle en quête d'un monde meilleur (2010), Sur les traces du«Décaméron» de Boccace (2010), Cleopâtre, lot d'utopies emportées par le vent (2012), Douze aventures qui on forgé mon caractère (2012) i Le vieillissement du cerveau. Témognage d'un senier confirmé (2013), entre d'altres. Jean Saudy va morir el 16 de març de 2014 a Meudon (Illa de França, França), localitat on vivia.

Defuncions

Racho Karanov amb sa família

- Racho Karanov: El 29 d'abril de 1925 es assassinat a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària) l'escriptor, professor i militant anarquista Radivoj Karanov, més conegut com Racho Karanov. Havia nascut en 1891 a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària) i fou professor de l'institut d'aquesta localitat. Intel·lectual de primer ordre, ben aviat s'adherí a les idees anarquistes, essent un dels primers llibertaris búlgars que pertanyeren a la tendència de l'anarquisme organitzacional, social i revolucionari. Brillant orador i hàbil organitzador, el juny de 1919 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Com Gueorgui Sheitanov o Ivan Nicolov, entre 1924 i 1925, després del cop d'Estat feixista del general Ivan Valkov del 9 de juny de 1923, formà part del grup minoritari del moviment partisà del Front Unit (FU) i col·laborà estretament amb els comunistes en la resistència armada. Arran de l'atemptat amb bomba del 16 d'abril de 1925 a la catedral d'Sveta-Nedelya de Sofia, obra del FU, que desencadenà una obra repressiva sense precedents, va ser detingut com molts altres companys. Racho Karanov va ser assassinat per un escamot d'esbirros feixistes macedonis i militars el 29 d'abril de 1925 a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària).

***

Agustín García Álvarez

- Agustín GarcíaÁlvarez: El 29 d'abril de 1965 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Agustín García Álvarez. Havia nascut el 21 d'abril de 1899 a La Felguera (Astúries, Espanya). En 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a la Conferència de Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal. El setembre d'aquell any representà la Federació Local de La Felguera de la CNT al Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil milità en el sindicat«El Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri (Biscaia, País Basc). Durant el conflicte bèl·lic lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el «Batalló Isaac Puente» de la CNT. Greument ferit al final de la guerra, fou evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va ser hospitalitzat a Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb l'Alliberament intentà emigrar als Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li va ser denegat el visat per l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la Federació Local de la CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de Martínez Prieto, fou partidari de la tendència reformista o col·laboracionista. Agustín García Álvarez va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa companya.

Agustín GarcíaÁlvarez (1899-1965)

***

Necrològica de Joan Colomé publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 de juliol de 1978

- Joan Colomé: El 29 d'abril de 1978 mor a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Colomé. Havia nascut a Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya). Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carres de Barcelona (Catalunya) i posteriorment s'encarregà de l'administració de la col·lectivitat de Vilanova i la Geltrú. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial treballà en el camp i en la construcció, militant a Santa Marta (Aquitània, Occitània) i fou secretari de la Federació de París (França) de la CNT, col·laborant en l'administració del periòdic Le Combat Syndicaliste i en la seva llibreria. Més tard es traslladà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), realitzant diferents viatges a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Sempre milità en la CNT i ja malalt, quan estava a punt de morir, es traslladà a Vilanova i la Geltrú. Joan Colomé va morir el 29 d'abril de 1978 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i fou enterrat l'endemà en aquesta localitat.

***

Jehan Jonas a La Contrescarpe, fotografiat per Françoise Ducastel

- Jehan Jonas: El 29 d'abril de 1980 mor a París (França) el cantautor i poeta llibertari Gérard Béziat, més conegut sota el nom artístic de Jehan Jonas. Havia nascut el 12 d'agost de 1944 a París (França). Son pare feia de representant de teixits i sa mare, que va abandonar el marit quan Gérard tenia dos anys i mig, de secretaria, i es va criar al barri perifèric parisenc de Levallois. Després d'acabar els estudis primaris en 1958 i de fer el servei militar a les oficines de l'Estat Major a Versalles, va treballar entre 1961 i 1963 en un taller mecànic de l'empresa estatal de ferrocarrils. Després de cantar cançons seves i de Léo Ferré pels carrers i terrasses de Saint Germain-des-Près i de Montmartre, va ser admès com a «autor» per la Societat d'Autors, Compositors i Editors de Música (SACEM) amb 200 cançons i com a «compositor» en 1967. A partir de 1966 va començar a actuar regularment en diversos cabarets parisencs, com ara «Chez ma cousine», «La Tête de l'Art», «La Fontaine des Quatre Saisons», «L'Écluse»,«Port du Salut», etc. Aquest mateix any va enregistrar el seu primer disc a EZ gràcies al suport de Lucien Morisse i serà comparat poèticament a Villon i a Verlaine. A partir de 1967 començarà a actuar en festes, en gales de Le Monde Libertaire i en actes del moviment anarquista, i actuarà en diverses ocasions amb Georges Brassens i amb Léo Ferré. En 1968 coneixerà Jean Marie Vivier, amb qui treballarà fins al 1978. A partir de 1975 actuarà amb Eddy Schaff. Va escriure novel·les policíaques per a la ràdio, peces teatrals, guions cinematrogràfics i obres pornogràfiques sota el pseudònim d'Henri de Canterneuil. Treballava amb una comèdia musical amb Eddy Schaff quan un tumor cerebral se li va manifestar. Setmanes després, el 29 d'abril de 1980, Jehan Jonas va morir a l'Hospital de la Salpêtrière de París (França); segons el seu desig, les seves restes van ser incinerades i escampades pel Sena des dels jardins del Vert Galant, en un acte on només van assistir els seus amics. Cançons conegudes seves són La couleur du papier, Le Manège, Mentalité française, Comme dirait Zazie, Flic de Paris, Garçon donnez-moi, Je t'ai promis, Le manège, Le phare, etc. La seva obra –humorística, irònica, cínica, compromesa, reivindicativa, que crida a la revolta i a la responsabilitat humana-- resta gairebé desconeguda a causa de la censura. En 2005 va rebre el premi de l'Acadèmia Charles Cros i aquest mateix any va sortir el primer tom de les seves obres completes. A Vilafranca de Lauragués (Occitània) existeix una associació«Jehan Jonas Second Souffle» dedicada a la seva memòria.

Jehan Jonas (1944-1980)

***

Juan Peñalver Fernández

- Juan Peñalver Fernández: El 29 d'abril de 1983 mor a Grenoble (Delfinat, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Peñalver Fernández. Havia nascut en 1905 a Corvera Alta (Corvera, Múrcia, Espanya). Emigrà a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on va fer de pagès i s'introduí en la literatura anarquista. En 1931 retornà a Corvera, però fugí aviat a causa de la constant vigilància de la Guàrdia Civil. Durant els anys de la II República participà activament en els cercles llibertaris i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Baix Llobregat. El març de 1933 fou delegat del sindicat de Sant Feliu al Ple Regional de Catalunya de la CNT. El febrer de 1936 va ser membre del Comitè de Defensa de Barcelona i fou delegat per la Federació Local de la CNT de Sant Feliu al Congrés de Saragossa d'aquell any. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra els sollevats i destacà en la defensa de les col·lectivitats de Sant Feliu. El 21 de juliol de 1936 assistí al Ple Regional on els delegats del Baix Llobregat, entre els quals es trobava, sol·licitaren la presa del poder per part de la CNT. Després marxà al front d'Aragó enrolat en la Columna Ortiz. Encapçalà la Centúria Peñalver de Letux, a la comarca de Belchite, on formà part del Comitè Antifeixista que engegà el procés col·lectivista. Amb la militarització de les milícies, tornà a Sant Feliu. A causa d'un accident laboral hagué de romandre mesos enllitat ferit en una cama. Després va fer feina en una escola barcelonina. Durant la tardor de 1937 entrà en el Servei d'Investigació Militar (SIM). En 1938 s'encarregà de les col·lectivitats agrícoles del Baix Llobregat i representà aquesta comarca catalana en el Congrés Econòmic de València. Amb el triomf feixista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers; després fou destinat a les tasques de construcció d'un arsenal a Angulema enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). El maig de 1940, amb l'ocupació alemanya, marxà cap a Tolosa de Llenguadoc i es reuní amb sa companya a Montpeller. Després de residir un temps a Marsella, a finals de 1940 establí a Grenoble. En 1941 fou nomenat secretari de la V Regió. Després de l'Alliberament fou nomenat secretari de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1947 fou delegat de Grenoble al II Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. En 1958 i 1962 va fer conferències a Grenoble. Durant els anys setanta fou el responsable de l'Associació Francoespanyola de Grenoble i sempre milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste i Solidaridad Obrera.

***

Necrològica de Florentino García Álvarez publicada en el periòdic tolosà Cenit del 21 de juny de 1994

- Florentino GarcíaÁlvarez: El 29 d'abril de 1994 mor a Comentriac (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Florentino García Álvarez. Havia nascut el 27 d'abril de 1910 a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya). Miner de professió, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies i amb la militarització va ser nomenat oficial de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la batalla de l'Ebre i resultant ferit en un peu. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment es va integrar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Montluçon (Borbonès, Occitània). Cap el 1943 s'instal·là definitivament a Comentriac, on conegué sa companya Irma. D'antuvi treballà a les mines de carbó i després com a obrer metal·lúrgic a la «Companyia de Forges de Châtillon-Commentry et Neuves-Maisons» de Comentriac fins a la seva jubilació, militant en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat.

Continua...

---

                                          A manera de poema: Desperta poble!

   Avui, a punt de l’inici del maig, em sentia particularment comunicatiu. I he decidit penjar aquest escrit, a manera de poema. Vegeu-lo.

  Per poble s’ha d’entendre poble català, i s’ha de saber que els mallorquins som catalans, de nació catalana.

    S’ha de saber: el Principat de Catalunya  és solament una part de la nació catalana (El nucli aglutinador de la nació, si voleu).

   Ja és ben hora de deixar de banda l’expressió  confusa de Països Catalans.

    Quan es diu Catalunya, sempre s’ha d’entendre com a Catalunya Sencera. Certament, la nació s’estén de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

      Però el que he dit fins aquí no és cap novetat.

Allò nou, allò que inspira aquest poema, és l’anunci de l’alliberament dels pobles sotmesos a l’Imperi, alliberament que comporta la fi universal de l’esclavatge de les classes treballadores (assalariades).

    Per Imperi s’ha d’entendre un conglomerat d’elits econòmiques, el nucli del qual és l’elit ianqui. O sigui, el conglomerat gira al voltant de Wall Street.

   S’ha de saber: la Unió Europea i l’OTAN són a manera d’instruments creats al servei de l’Imperi.

    Per altra banda, les elits econòmiques de la Unió Europea disposen del control dels mecanismes socials i econòmics que li asseguren el sotmetiment de les amples masses treballadores de la Unió Europea.

    Però, oh sorpresa!, contra el que estava previst, vet aquí que les amples masses de la UE expressen un creixent rebuig a la Unió Europea.

   La revolta dels grecs, de moment, ha estat continguda, però de mala manera. No se sap com acabarà la cosa.  

   La revolta dels anglesos, la Brexit, en canvi, inicialment sembla que ha triomfat.

    Europa, l’Imperi i el món estan pendents del resultat de les eleccions franceses de dia 7 de maig. La derrota de N'Emmanuel Macron significaria l’anunci de la mort de la Unió Europea. Allò més probable és que Na Marine Le Pen no obtingui la presidència en disputa, però això no llevaria que la ‘’marabunta’’ francesa segueixi creixent (A tot temps, els mitjans de les Corporacions intenten espantar fent escarafalls del suposat ultradretanisme del FN; però allò que fa por a les Corporacions no és el dretanisme del FN, sinó que la sobirania nacional estigui en mans de les classes populars. És la democràcia vertadera allò que els espanta).

     D’una o altra manera,  hem de preveure que la fi de la Unió Europea és pròxim, que les nacions d’Europa, les classes populars europees, recuperaran la sobirania nacional i que les Corporacions a la fi seran desposseïdes.

    Un Estat sobirà de Catalunya (de Catalunya-Principat) no és acceptat per l’Imperi ni pels ‘’subimperis’’ europeus.  Així les coses, les aspiracions independentistes  dels principatins són ‘’precipitades’’.

   Però no s’ha de caure dins el pessimisme. L’arribada del temps per a la independència de Catalunya (de Catalunya Sencera) es va acostant. És el temps de l’esfondrament de l’Imperi i dels subimperis. Serà una cosa semblant a la caiguda dels imperis europeus de l’any 1918. Amb la caiguda dels imperis, un esplet de nacions aconseguí, a la fi, la independència.

    En una guerra mundial, només hi pot haver dos bàndols i no més. I en una guerra freda, igualment, hi ha dos bàndols.

  En tot temps, Convergència i Unió, absurdament, s’ha declarat partidària del bàndol de l’Imperi; o sigui, partidària del bàndol dels opressors de Catalunya. Els de Junts pel sí sembla que no han rectificat.

  Segons una previsió optimista, el 2021 serà l’any del desmantellament oficial del sistema imperial ara vigent al món.

”...els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: ‘Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.’.” (Miquel López Crespí)

Les ciutats imaginades el món dels somnis i del desig

En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".

El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.

En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema,Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.

Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".

La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Premis Ciutat de Tarragona.

El president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach i el batle de Tarragona, Joan Miquel Nadal van destacar la importància d'aquests premis dins el panorama literari català.

Tarragona marcava el pols cultural dels Països Catalans. El diari El Punt informava d'aquest important esdeveniment cultural, uns dels principals i de més prestigi dels que es lliuren per treballs presentats per escriptors i investigadors del Principat, País Valencià i les Illes.

Antoni Pladevall i Miquel López Crespí amb Terres de lloguer i Les ciutats imaginades guanyen els Premis de novel·la i poesia de l'any 2005.

Tarragona, amb aquesta Nit de Premis Literaris "Ciutat de Tarragona 2005", marcava el pols cultural dels Països Catalans. El diari El Punt informava d'aquest important esdeveniment cultural, uns dels principals i de més prestigi dels que es lliuren per treballs presentats per escriptors i investigadors del Principat, País Valencià i les Illes: "Música, circ i poesia es van donar la mà ahir en la gala de lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona, que va tenir lloc en el transcurs d'un sopar al restaurant Fortí de la reina. Els directors de teatre Magda Puyo i Ramon Simó van ser els encarregats de dirigir la tradicional Nit de Premis, que van presentar els actors Maria Molins i Fèlix Pons i en què van actuar el grup musical Lisboa Zentral Cafè i els trapezistes Gente Colgada. [...] Els dos actors protagonistes van anar recitant fragments de diversos poetes i escriptors, com Joan Puig i Ferreter, José Saramago, Dolors Miquel, Pere Quart, Joan Brossa, Agustí Bartra i Josep Vicenç Foix. L'acte va ser organitzat per l'Ajuntament de Tarragona, l'Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona. El sopar literari va reunir prop de dues-centes persones i diverses autoritats polítiques presidides per l'alcalde de la ciutat, Joan Miquel Nadal, i el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach que van destacar la importància d'aquests premis dins el panorama literari català".

En la informació de Carina Filella publicada en El Punt podem llegir, en referència al premi de novel·la: "A Terres de lloguer, Antoni Pladevall basteix 'una història de perdedors' que 'intenta reflexionar sobre una realitat molt actual a la qual sovint vivim d'esquena: la desaparició imparable dels pagesos masovers, dels llogaters de la terra; i també és una reflexió sobre el futur incert de la pagesia en general'. [...] Antoni Pladevall és doctor en filologia clàssica i professor de grec i llatí. Es va iniciar en la narrativa amb el dietariLa mentida original (2000) i també és autor de La lliça bruta i Massey Fergunson 35, a més d'haver publicat dos poemaris (Les noies de l'hoste i Quadern de Can Garbells) i diversos estudis historiogràfics i articles de crítica literària".

El Premi de Poesia, lliurat per un jurat format Xavier Amorós, Jaume Pérez Montaner, Francesc Roig, Montserrat Abelló i Gerard Vergés va correspondre al poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades. En referència al poemari de l'escriptor de sa Pobla, Marcos Torio, responsable de les pàgines de Cultura del diari El Mundo-El Día de Baleares, va escriure: "El escritor Miquel López Crespí recibió ayer el Premio de Poesía Ciutat de Tarragona 2005 por Les Ciutats Imaginades, un libro de cuarenta poemas basado en los viajes realizados por el literato a través de toda Europa en las últimas cuatro décadas.

'El columnista de El Mundo-El Día de Baleares ha puesto rima a 'un montón de recuerdos difuminados por el paso del tiempo' porque 'todos los libros son la vida del poeta'. Aunque se haya centrado en los viajes, 'la infancia, el paisaje, la Mallorca preturística' están presentes como parte de su trayectoria y de unas vivencias imborrables. Ha querido 'dejar constancia de ese pasado a través de pinceladas' que salpican todo el continente. Roma, París, Moscú, Atenas, Londres, Belfast, Dublín, Belgrado, Praga, Lisboa, Derry, Barcelona, Madrid, El Cairo, Florencia, Génova, Sofía, Varna, Estambul o Venecia llenan las páginas de ese 'primer efecto sentimental y nostálgico' que López Crespí ha recuperado años después de visitar esas ciudades.

'A las ciudades se unen la evocación de amigos, historias y espacios que condicionan la vida cotidiana del escritor y que forman parte de algunas de las constantes de su obra: la lucha contra el paso del tiempo, la muerte, el amor y la amistad. Por todo esto ha decidido sacar a la luz este poemario y nota que 'al llegar a una cierta edad, se nota mucho más cómo va pasando el tiempo'.

Comprometido políticamente, López Crespí se adentra, entre otras, en la Lisboa del 74 y aporta su particular visión sobre el París del 68. Se declara incapaz de quedarse sólo con una urbe: 'Todas las he vivido de diferente forma'. Y añade: 'Somos ciudadanos de todo el mundo'.

'El premio ha sido otorgado por un jurado formado por los escritores Xavier Amorós, Jaume Pérez Montaner, Montserrat Abelló, Francesc Roig y Gerard Vergés que reconocieron en Les Ciutats Imaginades'un poemario que conjuga imágenes de algunas ciudades reales o imaginadas con el lazo afectivo del juego poético'.

'El autor de Sa Pobla continúa su prolífica trayectoria y la publicación de este poemario premiado se suma a la de otros como Temps moderns: homenatge al cinema, Lletra de batalla o El cant de la Sibil·la. En menos de un año también ha visto como llegaban a las librerías las novelas El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand o Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Además, la Universitat de les Illes Balears ha editado las obras Acte únic y Els anys del desig més ardent en su colección de teatro Tepsis".

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003"...

Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.[...]

El Premi Jaume Vidal Alcover de traducció, va ser guanyat pel valencià Jaume Ortolà per la traducció de la primera part de Faust, de Goethe. Josep Gironès obtengué el Rovira i Virgili d'assaig per Planys de figuera blanca. El Tinet de narrativa curta per Internet va ser per Lluís Oliván i la seva obra Dos germans asimètrics. Salvador J, Rovira, obtenia el Gramunt Subiela d'història per La restauració a Tarragona. Plàcid Maria de Montoliu de Sarriera, primer marquès de Montoliu (1828-18899). Finalment el Joan Amades de cultura popular va ser per Jordi Garcia i Àngel Vergès. Per l'obra El drac aquós. Les obres guanyadores seran publicades per prestigioses editorials dels Països Catalans: Columna Edicions, editarà el Premi de Novel·la i el de traducció; Cossetània Edicions publicarà el poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades; Edicions l'Agulla publicarà el premi de cultura popular i Arola Editors traurà al carrer el Rovira i Virgili d'assaig i el Gramunt Subiela d'història. (Redacció)

Publicat en la revista L'Estel(1-I-06).

(publicat a l'AraBalears,15/4/17)

En la vida del lector de poesia hi ha un moment incomparable: el del descobriment d’un poeta nou. No em referesc al simple fet de llegir algú per primera vegada, sinó a la sorpresa feliç que un nom fins ara desconegut o poc conegut s’enfili de cop al Parnàs dels elegits. M’ha succeït amb Edward Hirsch, nascut a Chicago el 1950, de qui Edicions de 1984 acaba de publicar l’antologia Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes. La traducció, modèlica, és d’Ernest Farrés i Gemma Gorga. Són una quarantena de poemes magnífics, una dotzena dels quals han merescut la marca a llapis a l’índex amb què m’agrada senyalar les peces inoblidables.

Vaig arribar al llibre gràcies a una recomanació d’un bon amic que estimava i que admira Bartomeu Fiol. Ve a tomb dir-ho, perquè la referència a Fiol em va bé per parlar de Hirsch: comparteixen una manera heterodoxa, diguem que d’exiliat als paisatges urbans de carrers solitaris i cantonades cegues, de ser homes de temperament religiós. Allunyats de dogmatismes i certeses, naturalment. Si al nostre Fiol la nota predominant era el desfici, Hirsch aconsegueix de tant en tant aquell instant d’epifania que li fa sentir una “gratitud salvatge”, per dir-ho amb el títol d’un dels millors poemes del llibre. Aquell esbalaïment de poder anunciar “la notícia simple i sorprenent / que som aquí, / sí, que encara som aquí”. Dos detalls per completar aquestes pinzellades que miren de retratar-lo: té un poema a Simone Weil i un altre al record del padrí que feia i mussitava poemes en jiddisch.

Vull acabar amb un altre paral·lelisme mallorquí. El poema Green figsés una lloa a una figuera, un arbre solitari i lliure que creix sobre terreny arenós, un arbre humil que el vent no pot abatre, un arbre que és capaç d’extreure de les roques la mel del seu fruit. Sí: a la poesia nord-americana d’ara mateix trobam una mena d’El pi de Formentor.

Anarcoefemèrides de l'1 de maig

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Travailleur

- Surt Le Travailleur: Pel maig de 1877 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic mensual anarquista Le Travailleur. Revue socialiste révolutionnaire paraissant tous les mois. S'estampà a l'impremta del periòdic rus bakuninista Rabotnik (1875-1876). Van ser membres del comitè de redacció Nicolas Joukowsky, Alexander Oelsnitz, Charles Perron i Élisée Reclus, i, encara que els articles anaven sense signar, hi van col·laborar Arthur Arnould, Augustin Avrial, Mikhail Dragomanov, Gérard Gérombou, Léon Hugonnet, Nicolas Joukowsky, D. Klementz, Gustave Lefrançais, Léon Metchnikoff, Alexander Oelsnitz, Charles Perron, Élie Reclus,Élisée Reclus i A. Rogeard, entre d'altres. En sortiren 12 números, l'últim l'abril-maig de 1878, i deixà de publicar-se per manca de mitjans. Piotr Kropotkin es mantingué allunyat de la revista, ja que pensava que feia la competència al Bulletin de la Fédération Jurassienne (1872-1878) en el qual col·laborà.

***

Un exemplar de L'International

- Surt L'International: Pel maig de 1890 surt al Soho de Londres (Anglaterra) el primer número del bimensual en francès L'International. Aquesta publicació clandestina, realitzada amb una impremta manual i de la qual s'editaven 2.000 exemplars, no va donar cap indicació sobre els responsables ni sobre els col·laboradors, però estava editada per G. A. Bordes, Luigi Parmeggiani i Molas, i va col·laborar-hi Henry Dupont. Publicà una carta de Jean Grave on expressava el seu desacord amb els promotors del periòdic i els seus mitjans revolucionaris (expropiació, robatori, assassinat, incendi, etc.). El darrer número, el novè, apareixerà el gener de 1891, i portarà un fulletó que serà reimprès l'any següent en un opuscle que portarà per títol «L'indicateur anarchiste», i que consistia en un llibre de receptes i consells útils molt precisos sobre la fabricació de dinamita, nitroglicerina i càpsules de fulminant; també s'hi indicaven els diferents objectes a destruir prioritàriament el dia de la revolució, i donava diverses tècniques per dur la correspondència secretament.

***

Capçalera de Le Potà Colle

- Surt Le Pot à Colle: L'1 de maig de 1891 surt a Bagnolet i a Montreuil (Illa de França, França) el primer número del periòdic llibertari Le Pot à Colle. Organe corporatif. D'antuvi mensual, a partir del número 5 passarà a publicar-se cada quinze dies. Portà diversos subtítols:«Organe corporatif mensuel»,«Organe corporatif paraissant tous les quinze jours» i, a partir del número 6,«Organe corporatif publié par les soins de l'Union Syndicale de l'Ébénisterie et du Meuble esculpté». Va ser fundat per l'ebenista i propagandista anarquista Lucien Guérineau i comptà amb el suport d'ebenistes i de fusters que treballaven als tallers de mobles del raval parisenc de Saint Antoine, com ara François Briens, Eugène Villaret, Pl Phalip, Boulot, Ludovic Bertrant, Fraisse, etc. El articles i poemes es publicaren anònimament, però trobem col·laboracions de Jean Ajalbert, Aristide Bruant, Eugène Chatelain, Jahn, Jules Jouy, Ernest Lecocq, Paul Paillette, Marius Réty i Tchernychewsky, entre d'altres. Dos dels seus gerents (Villaret i Bertrand) van ser condemnats per diversos delictes. En sortiren 19 números, l'últim el 26 de març de 1892. En sortí a París una segona sèrie entre el 20 de juliol de 1898 i l'11 de febrer de 1899 que publicà 10 números, sota la gerència d'Henri Cler (Biffin), el qual va ser assassinat posteriorment, el juny de 1910, per la policia durant una vaga. Aquesta vegada  els articles anaven signats, però només amb inicials o amb pseudònims. Hi trobem col·laboracions de P. Bagault, E. Chenaut, Henri Cler, Henri Couthier, Henry Curel, Amédée Denéchère, André Girard, Lucien Guérineau, Pierre Lachambeaudie, Bernard Lazare, Louise Michel, Thenevin, etc. Encara es va publicar, amb l'epígraf «Ni Déu, ni Amo. Educació i Revolució», una tercera sèrie a París entre l'1 de maig de 1901 i el desembre d'aquell any que publicà sis números, sota la gerència de Louis Protat. En tirà 4.000 exemplars i cap article va anar signat.

***

Capçalera de L'Insurgé

- Surt L'Insurgé: L'1 de maig de 1896 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual L'Insurgé. Organe anarchiste paraissant tous les quinze jours. Portava els epígrafs«Si Déu existís, caldria abolir-lo» i «El nostre enemic és el nostre patró». La gerència va ser portada perÉmile Chapelier. Trobem articles de Bigne, Émile Chapelier, Jules Pigeon, René Praet i Georges De Behogne (Georges Thonar). El segon número, del 15 de maig, critica durament el refús que aquesta publicació tingué entre els socialistes que la prohibiren als seus locals. Es publicaren tres números, l'últim el 28 de maig de 1896.

***

Capçalera de Ribelliamoci!

- Surt Ribelliamoci!: L'1 de maig de 1906 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer iúnic número del periòdic Ribelliamoci! Numero unico pubblicato dal Comitato Socialista di Agitazione contro la reazione in Svizzera. Publicat en trilingüe (italià, francès i alemany) per Fritz Brupbacher, és una crida als treballadors europeus perquè s'oposin a la repressió exercida per les autoritats helvètiques que aleshores intentaven expulsar els companys italians refugiats a Suïssa.

***

Capçalera de L'Exploitée [CIRA - Lausana]

- Surt L'Exploitée: L'1 de maig de 1907 surt a Berna (Berna, Suïssa) el primer número del periòdic mensual L'Exploitée. Organe des femmes travaillant dans les usines, les ateliers et les ménages. Editat per Margarethe Faas-Hardegger, tindrà una gran influència en la sindicació de les obreres, especialment en les «faiseuses d'aiguilles» (artesanes de les agulles, cosidores) i per això esdevindrà el seuòrgan de premsa a partir del número 6 d'octubre de 1907 sota el subtítol«Organe officiel de la Fédération des faiseuses d’aiguilles» --a partir del número 8 de desembre de 1907 portarà com a subtítol «Organe officiel de la fédération ouvrière des aiguilles». A més de tractar temes sindicals, lluitarà per les reivindicacions feministes, neomaltusianes i antimilitaristes. Margarethe Faas-Hardegger en fou la principal redactora i hi van col·laborar, entre d'altres, Émilie Baader, Beranger, Léon Chillarbes, A. Dodel, Valentin Grandjean, Joséphine Hedelin, Jeanne Longfier, Maurice Marchin, Joseph Meckler, Octave Mirbeau, Michel Petit, Ida Reymond, Adhémar Schwitzguebel, A. Sinner, Madeleine Vernet i Léa Wullschleger. El tiratge passà dels 10.000 exemplars del primer número als 2.400 dels darrers. En sortiran 18 números, l'últim el de setembre-octubre de 1908. En 1977 les Éditions Noir de Ginebra en publicà una edició facsímil.

***

Un moment del míting al Teatre Iris

- Míting de Solidaritat Obrera: L'1 de maig de 1908 se celebra al Teatre Iris del barri de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per l'organització Solidaritat Obrera. A part de la commemoració del Primer de Maig, es parlà en contra de l'aprovació de la llei antiterrorista, sorgida arran del muntatge policíac de la «Banda Rull», i sobre la preparació del primer congrés de Solidaritat Obrera per al setembre d'aquell any. També es van celebrar mítings d'aquesta organització a les localitats catalanes de Badalona i Sabadell.

***

Capçalera del primer número de Liberación

- Surt Liberación: L'1 de maig de 1912 surt a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el primer número de Liberación. Periódico anarquista y de propaganda sindicalista. Aquesta publicació fou l'òrgan d'expressió dels tres grups llibertaris que existien aleshores a la ciutat d'Elx i s'imprimí en la tipografia de José Agulló Sánchez. D'antuvi mensual, a partir del número 4 (21 de juliol de 1912) passà a ser quinzenal. Els editors es declaraven anarquistes, en política; socialistes, en economia; i ateus, en religió. Apareixen articles d'Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, Josep Prat, Ángeles Martínez, Antonio García Birlán, Rafael Soler, C. Botella, Manuel Hernández, etc. Van realitzar una rifa el premi de la qual fou El hombre y la tierra, d'Élisée Reclus. En sortiren 11 números, l'últim el 30 de novembre de 1912.

***

Capçalera de Der Freie Arbeiter

- Surt Der Freie Arbeiter: L'1 de maig de 1920 surt a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el primer número del periòdic anarquista en llengua alemanya Der Freie Arbeiter. Wissen und Wollen. Publikationsorgan der Sozialistischen Arbeitervereine (El Treballador Lliure. Coneixement i Voluntat. Publicació de les societats obreres socialistes). Els membres fundadors d'aquesta publicació dels treballadors alemanys al Brasil foren Peter Maier, J. Köppen, J. van der Bruck, G. Burchhard, H. Damian, Franz Guttmann i Fr. Kniestedt. Els editors responsables van ser Franz Guttmann, Friedrich Kniestedt i Jorge Geiser. El principal redactor, sota diversos pseudònims (Isegrimm,Spartakus,Weltenbummler, Echte Homo, Capitao Satanaz), fou Friedrich Kniestedt, i també col·laboraren Alfons Kauer, Fritz Linow, Errico Malatesta, William C. Owen, Fritz Oerter, Karl Scholz, Paul Robin, Pierre Ramus, Hyronimus, Carolus, Zigeuner, entre d'altres. D'antuvi apareixerà quinzenalment, però passarà a publicar-se irregularment --amb una prohibició entre març i juny de 1925-- fins esdevenir mensual en 1927. En sortiren 214 números, l'últim en 1930, i serà continuat per Aktion en 1933.

***

Capçalera de Le Réveil de l'Esclave

- Surt Le Réveil de l'Esclave: L'1 de maig de 1920 surt a Pierrefitte (Illa de França, França), el primer número de Le Réveil de l'Esclave. Contre l'ignorance, conte la vie laide, contre toute les tyrannies --a partir del número 3 portarà el subtítol Organe mensuel de propagande, d'éducation et de combat i a partir del 16 Organe mensuel d'Éducation individualiste et libertaire. Dirigit per André Lorulot, serà substituït a partir del número 16 per Manuel Devaldès. Entre els seus nombrosos col·laboradors podem citar Albin, Émile Armand, Banville d'Hostel, E. Bizeau, P. Bergeron, Pierre Bonniel, Léon Bombary, G. Butaud, V. Coissac, J. L. Delvy, M. Devaldès, R. Fontanieu, E. Hureau, M. Imbard, C. L. James, G. De Lacaze-Duthiers, Lambert, A. Libertad, A. Lorulot, Marestan, Marcel Michaud, Pierre Morin, N. Minsky, P. Nautre, Dr. Pelletier, E. Petit-Strix, Robert Peyronnet, Dr. R. Proschowsky, Léon Prouvost, Rimbault, Bertrand Russel, O. A. Shrobsole, Herbert Spencer, Stephen Mac Say, Tailhade, Han Ryner, Charles Vaulet, Henry Zisly, etc. Es van publicar 42 números, l'últim l'abril de 1925.

***

Capçalera del número 5 de Germinal, l'únic que es conserva

- Germinal: L'1 de maig de 1922 surt a Danville (Illinois, EUA) el número 5, únic conegut, del periòdic mensual en llengua francesa Germinal. Organe d'éducation ouvrière et d'émancipation pour les travailleurs français des Etats-Unis. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Socialista de Llengua Francesa dels Estats Units d'Amèrica i simpatitzava amb les idees anarquistes. Portava l'epígraf «L'emancipació dels treballadors només és possible per l'educació». El responsable de la redacció fou A. Champion des de Danville i l'administració la portà Félix Clément des de Johnston City. Hi van col·laborar, entre altres, Julia Trigalet i Anna Lecomte.

***

Capçalera de La Voix Libertaire

- Surt La Voix Libertaire:L'1 de maig de 1928 surt a París (França) el primer número del periòdicLa Voix Libertaire, òrgan mensual de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La redacció la portà Pierre Lentente i la gerència Maurice Langlois. En van sortir 10 números fins al febrer de 1929. L'1 de març de 1929 l'administració (Adrien Perrissaguet i L. Chabaudie), la gerència (Maurice Langlois, Camille Laberche, Martin Navarini i André i R. Lansade) i la redacció (René Darsouze) del periòdic seran transferides a Llemotges on van aparèixer 394 números fins al juliol de 1939 amb periodicitat setmanal. Va ser una tribuna oberta a totes les tendències de l'anarquisme i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Aigueperse, Élie Anconin, A. Antignac, Émile Armand, A. Bailly, Zephyr Ballenghein, Alphonse Barbé, L. Barbedette, N. Bartoschelch, Bastes, Henri Bauer, Benoît-Perrier, Benoît-Pradier, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Besnard, E. Bizeau, Jacques Bonhomme. Élisée Borsot, Boucharel, H. Bouye, Luc Bregliano, Max Bruno, Georges Burgat, Henri Catalu, Chapoton, L. Charbonneau, Raoul Corcelle, Fernand Damaye, René Darsouze, Hem Day, F. Denegry, Marguerite Deschamps, Martial Desmoulins, Fernand Despres, H. Didaret, Jacques Dinzin, M. Dubois, Georges Duchemin, Rémy Dugne, Paul Dujardin, E. G. Dupre, Rauoul Dutilleul, Georges Engerrand, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, H. Forbin, Valentin Gabriel, H. Geuffroy, G. Goujon, E. Grandguillotte, Serge Grégoire, L. Guerineau, E. Guillot, L. Huart, Maurice Imbard, Th. Jean, Piotr Kropotkin, Camille Laberche, G. De Lacazé-Duthiers, A. Lansade, Aristide Lapeyre, Lehavrey, H. Lemonnier, Julien Le Pen, G. Lencontre, Marcel Levy, J. Lion, Louis Loreal, Alfred Loriot, Henry Mackay, Errico Malatesta, Jean Marestan, François i Marie Mayoux, Brutus Mercereau, Pierre Nouge, Aurèle Patorni, Marcel Pepin, Adrien Perrissaguet, Jean Peyroux, Fernand Planche, Louis Radix, Paul Ramus, Louis Rimbault, Rudolf Rocker, F. Rondelet, Edouard Rothen, Victor Rousselle, Han Ryner, André Sabatini, Alex Sadier, Roland Sajine, René de Sanzy, Sakuntala, Alexander Schapiro, Marguerite Sepsa, Jean Souvenance, V. Spielmann, F. Stackelberg, E. Tetard, M. Theureau, Tisseuil, Germain Tracol, H. Tricot, Élise Tortelier, Madeleine Vernet, Volin, Georges Withoutname, G. Yvetot, Henri Zisly, etc. La capçalera serà represa després de l'Alliberament.

***

Capçalera del primer número d'El Libertario

- Surt El Libertario: L'1 de maig de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic El Libertario. Semanario anarquista, òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Dirigit per Benigno Mancebo, en van ser administradors José Fuentes i Serafín González. Entre agost i novembre de 1931 i entre gener i maig de 1932 hagué d'interrompre la publicació a causa de la repressió desencadenada pel govern de la II República espanyola. A més de les suspensions governatives, patí denúncies i confiscacions de les edicions. A part d'articles sobre sindicalisme, temes d'actualitat, feministes i de crítica política, publicà un full de les Joventuts de la FAI. Trobem col·laboracions de Miguel Bayón, Floreal Campo, Francisco Crespo, José España, Santiago A. Fuentes, N. González, Guede, Luzón, A. Martínez, Antonio Morales, Sánchez Saornil, M. Sanz Jiménez, J. Rodríguez, Antonio Serrano, Vega Álvarez, etc.; i molts articles sortirem publicats sota pseudònims. En sortiren 68 números, l'últim el 10 de maig de 1933.

El Libertario (1931-1933)

***

Portada del primer número de Tierra Libre

- Surt Tierra Libre: L'1 de maig de 1935 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número de Tierra Libre. Semanario anarquista.Òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de la comarca de Sueca, va ser dirigit per Lluís Sanz Alcañiz. Trobem articles d'Aristogitón, Clinio Carrasco, Toni Debe, Estoico, Frederic Grau, Joan Baptista March, Miguel Martínez, J. Pallarés, Prometeo, Trent i Gonzalo Vidal, entre d'altres. Per manca de mitjans econòmics només sortiren quatre números, l'últim el 25 de maig de 1935.

***

Diversos exemplars de Mujeres Libres

- Surt Mujeres Libres: L'1 de maig de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número de la revista Mujeres Libres: cultura y documentación social, òrgan d'expressió del les militants anarcofeministes espanyoles del grup «Mujeres Libres», emmarcades dins del Moviment Llibertari. La revista, nascuda dos mesos abans de l'esclat de la Revolució, s'imposarà ràpidament per la qualitat dels seus textos --escrits exclusivament per dones (les col·laboracions de Hernández Domenech, Morales Guzmán o Mariano Gallardo, van ser rebutjades) i dirigits exclusivament a dones-- i l'esperit revolucionari que l'animarà durant els 13 números que van publicar fins a l'octubre de 1938. La redacció la portaven Mercedes Comaposada Guillen, Amparo Poch y Gascón i Lucía Sánchez Saornil, i entre les seves col·laboradores figuren Emma Goldman, Nita Nahuel, Frederica Montseny, Ada Martí, Pilar Grangel, Carmen Conde, Suceso Portales, Etta Federn, Mary Giménez, Carmen Gómez, Aurea Cuadrado, Ilse, entre altres. Aquesta publicació també va editar uns fulletons molt elementals dirigits a un públic amb poca preparació. La revista va rebre escàs suport de determinats sectors llibertaris, com ara Solidaritad Obrera, que ni tan sols va publicar la propaganda, o de Frederica Montseny, que la titlla de«projecte separatista». L'arxiu de la revista Mujeres Libres es troba a la Secció Guerra Civil de l'Arxiu Històric Nacional de Salamanca.

Mujeres Libres (1936-1938)

***

Emma Goldman parlant al Hyde Park (1 de maig de 1937)

- Emma Goldman per la CNT-FAI: L'1 de maig de 1937 al Hyde Park de Londres (Anglaterra) durant la gran manifestació de 60.000 persones per commemorar el«Primer de Maig», primera vegada en trenta anys que hi participaran anarquistes, Emma Goldman, sota els auspicis del Comitè de Londres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), parla sobre l'experiència revolucionària i col·lectivista que s'estava portant a terme a la Península Ibèrica. Aquest parlament serà fruit de les vivències sorgides per aquesta militant anarcosindicalista en el seu primer viatge a aquestes terres.

***

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: L'1 de maig de 1946 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic Germinal. Giornale anarchico, editat pel grup anarquista«Germinal» a instàncies d'Umberto Tommassini. Era continuació de la publicació sorgida en 1907 i que durant el feixisme fou prohibida. El periòdic encara es publica quatrimestralment.

***

Portada de Solidaridad Proletaria

- Surt Solidaridad Proletaria: L'1 de maig de 1947 surt a, probablement, Madrid (Espanya) el primer i únic número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Andalucia. Aquesta publicació clandestina, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT), reté un homenatge als seus militants caiguts.

***

Càrrega de flics contra estudiants

- París (01-05-68): L'1 de maig de 1968 a París (França) desenes de milers de persones, convocades per la Confederació General del Treball (CGT), el Partit Comunista Francès (PCF) i el Partit Socialista Unificat (PSU) es manifesten des de la Plaça de la República fins a la Bastilla. És la primera vegada des de feia 14 anys que les organitzacions obreres es manifestaven per celebrar el Primer de Maig seguint la tradició. La Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), la Fédération de la Gauche Démocrate et Socialiste (FGDS, Federació de l'Esquerra Democràtica i Socialista), la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i Força Obrera (FO) no havien convocat manifestació perquè no entrava en la seva línia i perquè la presència comunista no era del seu grat. Quan els trotskistes, els comunistes proxinesos i els grups anarquistes, que eren presents a ambdues bandes de la manifestació, intenten penetrar en la comitiva, l'impressionant servei de l'ordre de la CGT s'hi oposa. Es van produir baralles en torn de la bandera negra, ja que els comunistes volien eliminar-la de la manifestació, amb el resultat de 17 ferits lleus. Aquest mateix dia, el dirigent estudiantil anarquista Daniel Cohn-Bendit es cridat a comparèixer el 6 de maig davant la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la Universitat de Nanterre. Davant el rumor que les forces armades i la policia atacaran Nanterre l'endemà gràcies als reforços que han vingut d'altres bandes de l'Estat, els estudiants, amb el suport dels «Comitès Vietnam» ocuparan les facultats en massa des del vespre i es prepararan per a l'autodefensa.

***

Portada del número pilot de Ruta

- Surt Ruta: L'1 de maig de 1979 surt a Barcelona (Catalunya) el número pilot de la revista Ruta. Órgano de orientación y combate de la F. Comarcal de las Juventudes Libertarias de Barcelona. Era una nova època del portaveu de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Hi van col·laborar Octavio Alberola, Josep Castells, Nikos Kariotis, Danielle Mazzonis, Josep Peirats, Pere Solà i Gussinyer i Verena Stolke. En total es publicaren 16 números i l'últim, el 15, sortí l'abril-maig de 1982.

Naixements

Fitxa policíaca d'Eugène Dieudonné

- Eugène Dieudonné: L'1 de maig de 1884 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarquista individualista, membre de la Banda Bonnot, Eugène Dieudonné, també conegut com Aubertin. Fuster de professió, va freqüentar el cercle anarcoindividualista de Romainville, a prop de París, on s'edita el periòdic L'Anarchie. En aquesta colònia llibertària és on coneixerà els membres de la Banda Bonnot. Detingut el 29 de febrer de 1912 i inculpat per l'atracament del cobrador de la Societat General del carrer parisenc Ordener el 21 de desembre de 1911, va ser condemnat a mort el 28 de febrer de 1913, malgrat les protestes d'Octave Garnier, de Raymond Callemin, i d'una carta de Jules Bonnot escrita abans de morir, que intentaren exculpar-lo. La pena va ser finalment commutada en una cadena perpètua a treballs forçats. Dieudonné, que sempre va declarar la seva innocència, intentarà nombroses vegades evadir-se del presidi. En 1924 va ser assignat a Caiena (la Guaiana Francesa) al servei d'un antic comandant de l'administració. El 6 de desembre de 1926, en el seu tercer intent de fuga, aconseguirà fugir de l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa. Després de 12 dies lluitant contra les ones en una petita barca que sotsobra i s'enfonsa sovint, va arribar a l'Orinoco. Amagat a Rio de Janeiro (Brasil), va ser detingut arran de la seva participació en una reunió a favor de Sacco i de Vanzetti, empresonat a Para Belen i alliberat a començaments d'agost de 1927 abans de ser extradit a França. Gràcies a les campanyes del conegut periodista Albert Londres i de Louis Roubaud, va aconseguir la llibertat. A París, esdevindrà fabricant de mobles, instal·lat al raval de Saint-Antoine. En 1928 assistirà al catorzè banquet de la revista llibertària del Dr. Pierrot, Plus Loin, i aquest mateix any participarà en la campanya per l'alliberament de Louis-Paul Vial, que havia estat condemnat el març de 1919 a 10 anys de treballs forçats i que havia participat, com ell, en una de les seves temptatives d'evasió del presidi. És autor del llibre La vie des forçats (1930). Albert Londres li dedicarà el llibre L'homme qui s'évada (1928) i en 1933 Jean Vigo intentarà sense èxit a causa de problemes econòmics portar-ne l'aventura al cinema sota el títol Évadé du bagne. Eugène Dieudonné va morir el 21 d'agost de 1944 a l'hospital d'Eaubonne (Illa de França, França).

***

Joaquim Penina Sucarrats

- Joaquim Penina Sucarrats: L'1 de maig de 1905 –algunes fonts citen 1901– neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats. De formació autodidacta, era vegetarià, no fumava ni bevia i es declarava anarquista tolstoià. A Catalunya es guanyà la vida fent feina de paleta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de Josep Viladomiu Viñoles i Joan Pey. Cap al 1923, fugint del servei militar, s'exilià a Amèrica amb el seu amic el gironellenc Pau Porta i s'instal·là a Rosario (Santa Fe, Argentina), on visqué col·locant rajoles i venen llibres i diaris anarquistes, integrant-se en la «Guilda de Amigos del Libro». S'afilià a la Federació Obrera Local Rosarina (FOLR), adscrita a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 12 d'agost de 1927, durant la campanya internacional en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, va ser detingut per distribuir La Prostesta i l'any següent, des de Rosario i de Santa Fe, envià suport econòmic per als presos en la col·lecta organitzada per La Revista Blanca. Fou uns dels promotors de les vagues de 1928, les quals paralitzaren gairebé totes les activitats productives i comercials des de Villa Constitución fins al nord de Rosario. Tres dies després del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, el 9 de setembre de 1930, va ser detingut amb Pau Porta i Victorio Constantini, tots tres membres del «Grupo Defensores de la Premsa», per repartir pamflets i aferrar cartells contra el cop militar. Durant la nit del 10 de setembre de 1930 Joaquim Penina Sucarrats va ser portat per un grup de soldats comandats pel sotstinent Jorge Rodríguez i sota les ordres del capità Luis M. Sarmiento i el vistiplau del tinent coronel Rodolfo Lebrero, cap de la policia de Rosaria, a les Barrancas de Saladillo, al sud de la ciutat de Rosario (Santa Fe, Argentina), i afusellat. Segons explicà dos anys després el sotstinent Rodríguez morí cridant«Visca l'anarquia!» Va ser enterrat clandestinament sota la inscripció NN (Non Nominato) al cementiri municipal de La Piedad, de Rosario. L'11 de setembre Porta i Constantini van ser alliberats; el primer fou deportat a Espanya i el segon a l'Uruguai. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, el seu poble natal li dedicà un carrer i el 17 de juliol d'aquell any Frederica Montseny publicà en El Luchador un article en el seu homenatge. Son germà Joan Penina, també afiliat a la CNT de Gironella, morí en 1938 al front de Madrid, després d'haver tingut diverses responsabilitats al Consell Municipal de l'Ajuntament de Gironella durant la revolució. En 1974 Fernando Quesada publicà el llibre Joaquín Penina, el primer fusilado i en 1976 el poeta i periodista Aldo F. Oliva publicà la petita biografia El fusilamiento de Penina, però el febrer de 1977, la dictadura militar destruí els 5.000 exemplars de l'edició que no s'havien distribuït per por; afortunadament un exemplar se salvà i així es pogué reedità en 2007. En 1995, una ordenança del Consell Municipal de Rosario reanomenà el carrer Regimiento Once, a la zona sud de Rosario, amb el nom de Joaquín Penina. No obstant això el carrer segueix tenint els cartells antics, per la qual cosa la població encara no sap del canvi de nom. El 17 de setembre de 1999, al Parc Regional Sud, del barri de Saladillo, es va inaugurar la placeta Joaquín Penina. Es va instal·lar una placa on el defineix com a «obrer exemplar» i «home de pau». En 2011 s'estrenà el documental Hombres de ideas abanzadas. La historia de Joaquín Penina, un libro perdido y la memoria como un territorio inexpugnable, de Diego Fidalgo.

Joaquim Penina Sucarrats (1905-1930)

***

- Gabriel Neira Espejo: L'1 de maig de 1913 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Gabriel Neira Espejo. Estudià amb els salesians del seu poble. Fuster de professió, fou secretari de la Secció de Fusters del Sindicat de Construccions i Afins de  la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera, on desenvolupà tasques orgàniques en la seva junta directiva. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, feia poc que havia acabat el servei militar i hagué de fugir pels camps davant la possibilitat de ser militaritzat per l'exèrcit franquista. Lluità en la guerra civil com a comissari de companyia en el II Batalló«Ascaso» de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, companyia coneguda com «La Pana», ja que tots els milicians anaven vestits amb aquest teixit. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Barcarès; posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i enviat a l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 8 de setembre d'aquell any va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria) amb la matrícula 4.387. El 5 de maig de 1945 el camp va ser alliberat i repatriat a França s'instal·là a Izeaux (Delfinat, Arpitània), on milità en la Federació Local de CNT. Poc després es casà i treballà d'ebenista a la fàbrica Allimand de Rives (Delfinat, Arpitània). Tingué dos infants. Diabètic, Gabriel Neira Espejo va morir el 27 de gener de 1988 a l'hospital de Grenoble (Delfinat, Arpitània) a causa d'una crisi cardíaca.

***

Paul Chenard (esquerra) amb Thierry (París, anys vuitanta)

- Paul Chenard: L'1 de maig de 1932 neix a París (França) el propagandista anarcoindividualista Paul-Ernest Chenard --també signà com Chaul Chenille, Pol Chenille,Pol Chenard o Paulo Chenard--, conegut simplement com Polo. Havia nascut en una família anarquista; son padrí va ser un blanquista que es passà al moviment llibertari i era fill de Raoul Chenard (1896-1960), conegut com Chenard père, cofundador de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) després de la II Guerra Mundial i col·laborador de Le Monde Libertaire. Paul Chenard milità en el grup del XIV Districte de París de la Federació Anarquista (FA) i en el Sindicat de Metal·lúrgics de Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de París. Sota el pseudònim de Le Père Peinard col·laborà regularment en Le Monde Libertaire i, amb Maurice Joyeux i Francis Agry, en el programa «Les Chroniques du Père Peinard» de Radio Libertaire de París. En 1969 s'encarregà de l'edició de La morale anarchiste, de Piotr Kropotkin, per a la FA. El febrer de 1971 edità a París l'únic número de Fais pas le zouve! Journal antimilitariste unique et gratuït, à distribuer, à comenter età afficher, òrgan del Grup Llibertari«Kropotkine» de la FA, pel qual va ser processat per «propaganda antimilitarista i crida a la deserció». Trobem articles seus en L'Insurgé,L'Organisation Libertaire, La Rue, entre d'altres. També col·laborà en l'obra col·lectiva Increvables anarchistes. Histoire(s) de l'anarchisme, des anarchistes, et de leur foutues idées au fil de 150 ans du Libertaire et du Monde libertaire. Molt influenciat per pensadors anarcoindividualistes (Han Ryner, E. Armand, Charles-Auguste Bontemps, Aristide Lapeyre, Lorulot, etc.), pel pacifisme, el neomaltusianisme i l'anarcosindicalisme, es definia com «individualista anarquista tintat de sindicalisme». Paul Chenard va morir el 19 de juliol de 1993 a París (França), fou incinerat el 25 de juny al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres escampades davant el Mur dels Federats en presència de nombrosos companys.

Paul Chenard (1932-1993)

Continua...

---

La paraula córrer, procedent del llatí currere i arrel indoeuropea -kers, s'a convertit, en qualsevol dels idiomes del planeta en una paraula evocadora de llibertat. De fet, molts corredors amateurs i professionals coincideixen a l'hora d'identificar la sensació de llibertat com una de les sensacions més representativa d'aquest esport. Córrer, en qualsevolde les seves variants, vol dir donar curs a tots els nostres ressorts corporals. Les seves implicacions és perceben en un primer moment a nivell físic; però al meu entendre, quan l'activitat s'allarga en el temps, les repercusions de córrer arriban a un nivell més enllà del que es somatic: el nostre engranatge mental és veu modificat i adaptat a l'activitat en qüestió. És en aquest punt quan vam començar a escoltar idees molt properes a la devoció religiosa; "L'esport és la meva religió", "córrer és la meva pregària", "la muntanya és la meva Església", etc.

Córrer és una activitat que per a res podem considerar exclusivament humana. Hi ha molts animals que corren, òbviament no amb la mateixa fi que els actuals humans però corren. Els nostres ancestres ja corrien amb els mateixos propòsits que els animals en general: activitats de caça, fugida o defensa, desplaçament de curtes o llargues distàncies, etc. És en l'aspecte del desplaçament en què l'home segueix reflectint els mateixos instints animals d'antany.

Una de les sensacions que més em motiven quan corro és la de comprovar que les meves cames m'han portat a quilòmetres de distància, m'han elevat a cims i llocs escarpats, m'han permès abraçar les brises i contrarestar els vendavals, les meves cames em permeten córrer en sec i sota la pluja, em mantenen en peu sobre la neu i el gel, en definitiva, les nostres cames en harmonia amb la resta del cos i en un esforç conjunt ens porten a explorar.

Per a mi l'exploració és el més important quan surto a córrer per la muntanya. No es tracta d'una exploració en el sentit més estricte de la paraula, sinó d'explorar-se a un mateix a través de l'exploració d'un territori, un paisatge, un camí, etc. Explorar els límits físics del nostre cos implica, com he esmentat anteriorment, explorar també els nostres límits sensorials i emocionals. En el cas particular de la muntanya obre tot un ventall de sensacions: la inspiració creativa per la contemplació del paisatge, la superació personal (límits físics, barreres psicològiques, etc.) per les metes que cadascú ens plantegem, la meditació derivada de l'esforç i de nou de la contemplació, el contacte directe amb la natura i per tant amb el nostre jo més primitiu i els nostres instints animals més arrelats. En definitiva, la muntanya i la seva exploració a través de l'esport com un element més definitori de l'home i més concretamente del Homotrailrunner.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos. (Miquel López Crespí)

Presoners de guerra republicans a sa Pobla: El batalló de treballadors 153

Però amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153 i amb el núm. de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això li feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble. Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represalitats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

Atragantamiento en laringectomías parciales

¿Se puede atragantar un laringectomizado? Si es laringectomizado total, no; pues, en la intervención quirúrgica, la respiración y la deglución han sido separadas. En cambio, una laringectomía parcial como la supraglótica, que reseca parte o toda la epiglotis (la "tapa" de la laringe) y solo deja el liviano cierre de la glotis que efectúan las cuerdas vocales, facilita el atragantamiento.

Al tragar, el paladar blando (la campanilla) obstruye el paso a la cavidad nasal, la laringe se eleva y se retrae bajo la lengua, y la epiglotis cubre el hueco superior del tracto laríngeo; así, al tiempo que se abre la boca superior del esófago, el bolo alimenticio o el trago entra en el esófago cuyos movimientos de compresión y dilatación lo deslizan hacia el estómago.

Porque el atragantamiento se da en ciertas laringectomías parciales y requiere atención logopédica, lo menciono y le dedico una ilustración explicativa en este escrito.

Filtraciones en las prótesis fonatorias

Periprotéticas
Filtraciones, fugas o absorciones, así son llamadas. Si bien he afirmado que la laringectomía total deja separadas la respiración y la deglución, y esto es así, en el caso de implantarse una prótesis fonatoria se abre una vía de comunicación entre la tráquea y el esófago, que, aunque no produce un riesgo de atragantamiento, sí permite el paso de líquidos del esófago a la tráquea. En esta vía, llamada fístula, se implanta la prótesis fonatoria y difícilmente queda tan bien ajustada que en algún momento no se produzca por su rededor, al beber, alguna filtración de líquidos del esófago a la tráquea. Hay que tener en cuenta que la prótesis se coloca en la fístula y que se sujeta por la presión periférica de la pared traqueoesofágica del orificio y por una solapa circular de anclaje en la tráquea y por otra en el esófago. Un tejido sano, o sea, consistente y elástico, y en una pared de unos 8 mm o más de grosor, se ajustará bien y tolerará los movimientos de la hipofaringe y del esófago sin producir ningún resquicio; una pared de 4 o 6 mm será menos segura; y una pared que haya sido sometida a radioterapia, cuanto más intensa peor, estará fibrosada, y por su falta de consistencia elástica disminuirá el ajuste y será propensa a las filtraciones. Sé que algún ORL ha aplicado ácido hialurónico, bótox o colágeno para expandir la pared traqueoesofágica. En algunos casos, la filtración la ocasiona la diferencia de longitud entre la fístula y la prótesis. Las prótesis se fabrican, según las marcas y modelos, en diferentes longitudes –4, 6, 8, 10, 12, 15 mm– y en varios diámetros –17, 20, 22'5 Fr (3 Fr = 1 mm)–. El Dr. Jaime Palacios, de Santiago de Chile, manifestó que después de hacer la punción prefería colocar una sonda Folley Nº 16 y esperar una semana para que la fístula madure y se defina su longitud final. En el caso de que la filtración se deba a que la prótesis es más larga que la fístula, hay la posibilidad de colocar una arandela suplementaria y, en todo caso, cambiar la prótesis por otra más corta

Internas
Las fugas o filtraciones por el lumen (el tracto por el que pasa el aire) de la prótesis son poco frecuentes por fallo de la válvula de aleta; pueden producirse por coincidir casi simultáneamente la deglución con tapar el traqueoestoma para dirigir el aire a la prótesis con la intención de hablar; también –y es más probable– porque la aleta no quede bien cerrada por impedirlo una ligera acumulación de mucosidad, posos de comida o la incipiente colonización de Candida albicans, la cual es más frecuente en pacientes que han sido previamente radiados. La limpieza a fondo con el cepillo húmedo y, alternativamente, untado con vinagre o impregnado de bicarbonato sódico para modificar el pH del entorno y el uso de colutorios antimicóticos, indica el mismo Dr. Palacios, evita las colonización de Candida.

Las fugas o filtraciones son molestas y alarmantes, pero, en general, sin son esporádicas, no pasan de originar una tos que expulsa el líquido –poco aunque aparatoso– que llega a la tráquea. No es ni peligroso ni dañino; la cantidad de líquido que puede desviarse en un trago es de poco volumen; el aro por el que tiene que pasar puede ser de unos 2 mm. Y casi seguro que se reducirán o cesarán las filtraciones bebiendo a pequeños sorbos, o sea, evitando tragos que rellenan la hipofaringe y el primer tramo del esófago, donde se halla la salida de la prótesis, pues aunque lo normal sería que la presión del líquido cerrara la aleta de la válvula, una acumulación brusca puede producir el efecto contrario.

Lo que acabo de exponer me lleva a pensar que se crean alarmas innecesarias que, en la mayoría de casos, no requieren un cambio de prótesis. Son efectos normales de su uso, y, antes de sustituirla, hay que cerciorarse de que la válvula de aleta esté rota o abierta por unos posos que no se pueden eliminar o de una notable colonización de candida. De lo contrario, no sería extraño que se repitieran fugas momentáneas con la nueva prótesis.

En el caso de que la fuga o filtración interna sea permanente, hay que cambiar la prótesis. Y puesto que se puede dar que haya que esperar algunos días a realizar la sustitución, para estos casos existe un tapón –disponible en distintas marcas y modelos– que obtura la prótesis. El tapón es removible por el propio usuario, por lo que basta ponerlo para comer y beber, momentos en los que, lógicamente, no se podrá hablar, y no llevarlo el tiempo restante. Los tapones llevan una prolongación en forma de cinta terminada por una aleta más larga que la abertura del estoma. La aleta tiene dos funciones: la de sujetar el tapón para ponerlo y quitarlo y la de evitar que se caiga dentro de la tráquea. En el sistema Provox, el tapón se coloca con la ayuda del extremo del mango del cepillo; en otros, con un utensilio semejante.

En el año 2009, tiempo en qué llevaba prótesis, tuve una fuga permanente. En aquel momento desconocía la existencia de tapones propios de las marcas. Sin embargo, pensé que la solución inmediata era ocluir la entrada de la prótesis y, puesto que conocía su diámetro interior, me hice un tapón, sólidamente adherido a un catéter que sujeté con esparadrapo en el exterior del cuello. Y así pude pasar sin agobios los días que esperé a que me cambiaran la prótesis.

Artículo relacionado:

Les conclusions d’aquest diagnòstic reforcen les accions que la Conselleria de Serveis Socials ha duit a terme fins ara, i estableixen com a prioritàries les situacions de més vulnerabilitat.

S’han incrementat les situacions de conflictivitat familiar, en gran mesura, per la diversificació de les llars i els canvis en l’estructura de les famílies, que impliquen més complexitat en les relacions. S’ha reduït el model de família extensa i ha crescut la família nuclear (persones soles, famílies monoparentals, famílies reconstituïdes). El nombre de membres de la família ha passat de 3,04 membres l’any 1991 a 2,5 l’any 2015. L’augment de la violència intrafamiliar, la solitud i la dificultat de supervisió, especialment d’infants i gent gran, mostren una reducció en les xarxes d’ajuda familiar i la necessitat de posar més eines a disposició de les famílies.

La tendència a l’alça de les situacions de dependència ha incrementat les situacions de necessitat per manca d’autonomia, que afecten tant les persones grans (l’índex d’envelliment ha passat de 79 de l’any 1998 a 96 de l’any 2015, i l’esperança de vida s’ha allargat fins a 82 anys) com les persones en situació de cronicitat (discapacitat, trastorn mental o incapacitació). Es calcula que a les Balears hi ha 5.800 persones amb un diagnòstic de malaltia mental greu i 900 persones incapacitades judicialment.

La consolidació d’un mercat econòmic que no genera distribució de la riquesa, marcat per la temporalitat i la rotació de l’ocupació, ha provocat un augment de la vulnerabilitat social i que a les Illes Balears hi hagi més treballadores i treballadors pobres i més persones que difícilment poden accedir al mercat laboral en condicions normals. Els sous baixos, una gran eventualitat laboral i la parcialitat de la jornada fan que el 18 % dels treballadors de les Balears tenguin moltes dificultats per arribar a final de mes. Es tracta d’un model que genera desigualtat social i accentua les diferències (el 20 % de la població amb el nivell econòmic més alt guanya 9 vegades més que el 20 % de la població amb el nivell econòmic més baix).

La demografia canviant de les Illes Balears és un dels altres factors que generen situacions de necessitat social. Es continuen registrant elevats índexs de població immigrada que arriba a les Balears per motius econòmics, cosa que obliga a continuar la tasca integradora, destinada, especialment, a les segones generacions. També s’incrementa la xifra de persones grans que es desplacen a viure aquí.

Aquestes situacions de necessitat són les que marquen les línies d’actuació de la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació i defineixen el rumb que ha de fixar el Pla Estratègic de Serveis Socials per als propers cinc anys.

El Pla preveu la consolidació i el reforçament d’accions posades en marxa en els darrers dos anys, i fixa nous objectius i reptes estratègics, ja siguin programes i serveis o normatives.

Respecte de les situacions de necessitat detectades, el Pla Estratègic de Serveis Socials marca com a objectius:

 Créixer en serveis i programes per a persones grans dependents (construcció de noves residències; augment de places residencials i centres de dia; creació de nous serveis en dependència; servei d’ajuda domiciliària; servei d’acompanyament) i en serveis i programes per a persones amb diagnòstic de salut mental i incapacitat.

 Prioritzar el suport a la família en la criança i la supervisió dels menors, joves i persones grans; treballar en competències familiars i parentals; fomentar programes comunitaris de caràcter preventiu destinats a infants i joves; reforçar els serveis socials comunitaris; tornar a introduir els educadors escolars als instituts i continuar amb els serveis de mediació.

 Consolidar i crear noves accions per compensar els efectes del model econòmic que genera vulnerabilitat econòmica i pobresa, com són reforçar i agilitar la renda social, mantenir el Fons Escolar d’Emergència Social i continuar amb els ajuts econòmics d’emergència que duen a terme altres conselleries i altres institucions.

El Pla Estratègic de Serveis Socials inclou aquestes mesures i les complementa amb processos normatius. D’aquesta manera, es preveu que, durant aquesta legislatura, s’aprovi la Llei de suport a les famílies, es revisi i actualitzi la Llei d’infància i adolescència, i s’elabori la Llei de la Carta de drets socials. Es proposa també, fins a l’any 2021, treballar en dues noves lleis autonòmiques, una de dependència i una de prestacions econòmiques.

S’enceta ara un procés de participació per a tota la ciutadania i els professionals de l’àmbit dels serveis socials, mitjançant el qual s’elaborarà el document definitiu del Pla Estratègic de Serveis Socials 2017-2021, que s’enviarà al Parlament de les Illes Balears per, posteriorment, presentar-lo al Consell de Govern perquè l’aprovi.

Resum del darrer ple ordinari de maig, en un futur article publicarem les preguntes que vam fer al mateix.

L’ equip de govern va demostrar el poc que li preocupa la destrucció del nostre entorn, la seva sintonia amb Tots per Pollença a aquest tema i  va permetre amb la seva abstenció l’aprovació de la moció del bloc de dretes pel manteniment de la parcel·la mínima de 14.000m2 de sòl rústic. Tampoc van a votar a favor de la nostra moció per adherir-nos a l’Agència de Defensa del Territori, sembla que aquest equip de govern segueix sense voler posar ordre a la disciplina urbanística de Pollença.

I.- PART RESOLUTIVA

1.- Aprovació, si procedeix, de l'acta de la sessió ordinària de dia 26 de gener de 2017. Aprovat per unanimitat.

2.- Aprovació, si procedeix, de l'acta de la sessió extraordinària i urgent de dia 7 de febrer de 2017. Aprovat per unanimitat.

3.- Aprovació, si procedeix, de l'expedient núm. 3/2017 de reconeixement extrajudicial de crèdits. Rebutjat per 8 vots en contra (Tots, PP i Regidor no adscrit), 7 a favor (UMP i Junts) i 2 abstencions (Alternativa).

29.866 euros de factures presentades fora de termini. Nosaltres hem optat com sempre per una abstenció perquè creim que la gent ha de cobrar les tasques que ha fet per l'Ajuntament. Tot i això creiem que els extrajudicials s'estan convertint en la norma i això no hauria de ser així. D'aquestes factures una part important són les de llum.

4.- Informació sobre l'execució pressupostària del primer trimestre de l'exercici 2017 de l'Ajuntament i Organismes Autònoms de conformitat amb la BASE 36ª d'Execució del Pressupost de l'exercici 2016, prorrogat per a l'exercici 2017. Aquest punt no es vota.

Hi ha partides de les quals s'ha gastat ja una gran part i que es tendrà problemes per arribar a final d'any, i d'altres que ja s'han esgotat al 100%, com la del pressupost de l'Escola de Música (ja que per enguany hi ha previstes moltes més despeses, però s'està funcionant amb el pressupost prorrogat de 2016).

També hem recordat a l'equip de govern, que de moltes de les partides que es varen incloure al pressupost del 2016 arrel de la negociació amb nosaltres, i que facilitaren el nostre vot favorable, ja no es va executar res al 2016, i a aquest 2017 amb el pressupost prorrogat no han gastat ni un euro tampoc d'aquestes partides. En aquest sentit trobam les següent partides sense executar: estudi sobre l'habitatge (1.500 euros), estudi foment economia social (2.000 euros), redacció de projecte arqueològic (2.000 euros), patrimoni històric (excavacions Bóquer) (13.000 euros), servei de comunicació i transparència (17.000), servei de participació ciutadana (14.000 euros), contracte elaboració de inventari de bens (20.000).

De totes aquestes partides com hem dit on s'ha gastat res, ni al 2016, ni en el que duim de 2017, que tot i no haver acabat, si que ja portam 4 mesos. Si l'equip de govern pretén que nosaltres votem a favor dels pressupostos d'aquest exercici, creiem que aquesta no és l'actitud ni les formes de fer, ja ni tan sols han sabut tenir un simple gest (les partides són bones d'executar donada la seva baixa quantia).

5.- Aprovació, si procedeix, del Conveni de col·laboració entre el Consorci de Transports de Mallorca i l'Ajuntament de Pollença per a la construcció i manteniment d'un conjunt de parades d'autobús al Port de Pollença dins el marc del Projecte de mobilitat sostenible a espais naturals i platges de Mallorca (Pla anual d'impuls del Turisme Sostenible 2016). Retirat de l'ordre del dia.

Just abans del ple hem tengut accés a un informe de l'enginyer municipal que proposava una solució alternativa. Vist que consideram que el tema no és urgent, i que cal estudiar les dues propostes, hem optat per demanar, juntament amb la resta de l'oposició, la retirada del punt per poder estudiar la proposta de l'enginyer de forma tranquil·la. Un cop analitzades les opcions veurem quina és la millor, i al següent ple ja decidirem.

El que si que no ens ha agradat és que l'equip de govern no hagi parlat d'aquest informe ni l'hagi enviat a la resta de grups, ja que tot i no ser vinculant, si que és l'opinió dels serveis tècnics municipals, i aquesta mereix com a mínim ser tinguda en compte.

6.- Moció presentada pels grups polítics municipals de TOTS per Pollença, Partit Popular i el Regidor no adscrit Sr. Martí J. Roca pel manteniment de la parcel·la mínima de 14.000m2 de sól rústic (RGE núm. 2332 de 28.03.17). Aprovada per 9 vots a favor (Tots, PP i Regidor no adscrit), 2 en contra (Alternativa) i 7 abstencions (Junts i UMP).

És la moció que no va superar la urgència al passat ple. Bàsicament defensa que no s'augmenti la superfície de parcel·la mínima per urbanitzar en sòl rústic arran d'unes declaracions que va fer la consellera insular de Territori.

Hem votat en contra de la moció perquè creim que no té cap sentit, i que com a molt la Consellera Garrido va fer unes declaracions fora de lloc quan va dir que pensaven augmentar la parcel·la mínima; a banda que el sòl rústic a Pollença ja està prou construït. Aquestes mocions i les declaracions de Garrido hoúnic que aconsegueixen és fer efecte cridada. Per desgràcia l'equip de govern, després de criticar la moció ha optat per l'abstenció i la moció ha estat aprovada.

7.- Moció presentada pel grup polític municipal Alternativa per Pollença per a l'adhesió de l'Ajuntament de Pollença a l'Agència de Defensa del Territori (RGE núm. 2812 de 12.04.17). Rebutjada per 8 vots en contra (Tots, PP i Regidor no adscrit), 7 abstencions (Junts i UMP ) i 2 a favor (Alternativa)

La nostra moció per fer un conveni amb l'Agència de Defensa del Territori i delegar-li la disciplina urbanística a rústic. A Alternativa consideram que l'Agència de Defensa del Territori de Mallorca pot ajudar a l'Ajuntament, a partir de la firma del conveni, per acabar amb el consum excessiu i desordenat de sòl i el corresponent deteriorament de l'entorn. El paisatge és el principal actiu econòmic de Pollença, i no es pot seguir destruint i s’hi ha de posar ordre, ja que és més que evident que la disciplina urbanística és un tema que no s'ha portat com toca al nostre poble. Ja és ben hora que la disciplina urbanística es prengui de forma seriosa i es faci complint la llei.

Per això consideram que era el moment per demostrar valentia i altura de mires, i mostrar la voluntat de que s'acabi utilitzant la disciplina urbanística com una eina de clientelisme i de greuges comparatius

A més creiem que és la millor opció, ja que no suposa despeses econòmiques, tot al contrari ja que es poden destinar els recursos que ara es destinen a la disciplina a altres tasques, i els excedents d'ingressos de l'Agència es reparteixen entre els municipis membres en proporció a les sancions imposades.

I la idea de que l'Agència no funciona no es sostén actualment (20 demolicions i 154 expedients iniciats al 2016 i 150 demolicions pendents i més de 1.000 actes aixecades) i cada vegada veim com més municipis s'hi adhereixen. I si això fos real i aquesta no funcionàs, sempre es pot aprovar per ple el retornar les competències a l'Ajuntament.

Per desgràcia ja sabíem que ens quedaríem tot sols a aquesta moció, una vegada més quan arriben els temes delicats. Per això no podem mes que mostrar més que a nostra decepció cap a l'actitud de Junts Avançam, amb qui ens pensàvem que les coses canviarien un poc. El batle ni tan sols va intervenir i va optar per un silenci més que vergonyós, i el regidor d'urbanisme va demanar que retiràssim la moció per tenir abans una xerrada amb l'agència. En definitiva un pena, i una demostració que ni l'equip de govern, ni la resta de l'oposició estan a favor de fer complir la llei.

Anarcoefemèrides del 2 de maig

Esdeveniments

Teatre Goya (Barcelona)

- Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 2 de maig de 1937 al Teatre Goya de Barcelona (Catalunya) l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu segon míting de propaganda --el primer havia estat el 18 d'abril d'aquell any-- sota el títol«19 de julio - Una fecha y un hombre - Durruti». L'acte fou presidit per De Pablo. D'antuvi es projectà la pel·lícula 19 de julio, on es recullen els moments més interessants i emotius d'aquesta jornada històrica, i després el president de l'acte dirigí unes paraules sobre la significació històrica i política d'aquesta data. Jaume Balius llegí unes quartilles sobre el paper jugat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) en les jornades revolucionàries de juliol de 1936 i posà en guàrdia el proletariat d'una possible contrarevolució. Llibert Callejas després parlà sobre la personalitat de Buenaventura Durruti i en recomanà l'exemple de la seva vida. Finalment Francisco Carreño relatà la història revolucionària de Durruti i el seu esperitàcrata. De Pablo clausurà l'acte amb l'entusiasme del nombrós públic que omplia la sala. Aquest mateix dia, una reunió de joves de tots els partits polítics, convocada pel Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries, per apaivagar elsànims exaltats d'aleshores, acabà precipitadament quan es presentaren dos joves amb un company agonitzant, víctima d'un escamot d'Estat Català; era el preludi dels «Fets de Maig de 1937».

***

"Jornades d'estudi sobre l'imperialisme" (Nanterre, 2 de maig de 1968)

- París (02-05-68): El 2 de maig de 1968 a la Facultat de Nanterre (París, França) la contestació estudiantil, encetada el mes de març, s'amplifica. Unes«Jornades d'estudi sobre l'imperialisme» organitzades pel «Moviment 22 de març» s'havien d'inaugurar aquest dia, però la Universitat serà tancada per ordre del degà Grappin i el curs suspès sine die. Al matí el periòdic setmanal d'extrema dreta Minute fa una crida a expulsar de la Universitat els enragés, els «falsos estudiants» i els «agitadors professionals», especialment el «jueu alemany» Daniel Cohn-Bendit; aquest mateix matí un local de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) a la Sorbona és incendiat pel grup feixista«Occident». Cohn-Bendit juntament amb altres sis militants del moviment seran amenaçats d'expulsió i citats a comparèixer davant un tribunal universitari. Mentrestant el primer ministre Georges Pompidou marxarà de viatge a Iran i Afganistan. Amb Nanterre tancat, la reacció revoltosa dels estudiants es traslladarà l'endemà a la Sorbona.

Naixements

Mécislas Charrier durant el seu procés

- Mécislas Charrier:El 2 de maig de 1895 neix a París (França) l'anarquista individualista i il·legalista Jacques-Mécislas Charrier. Era fill de l'anarquista Mécislas Golberg i de l'estudiant Berthe Charrier. No reconegut per son pare, tanmateix va ser criat per aquest, a causa de la manca de mitjans de sa mare, fins als cinc anys. Malgrat una salut fràgil, va efectuar diverses feinetes, sobre tot d'ajudant de pastisser, entre París, Marsella i Orà (Algèria). Es va embarcar com a mariner en un vapor que feia la línia amb Marroc, però quan va emmalaltir de tuberculosi va ser desembarcat a Marsella. Mobilitzat el desembre de 1914, va ser destinant a una secció d'infermers i, després d'una revifalla de la seva tuberculosi, restà convalescent. Va ser condemnat a sis mesos de presó en un consell de guerra per una temptativa de xantatge a un antic company, i llicenciat a causa de la seva tuberculosi l'1 de juny de 1915. Una nova estafa a Marsella a també un antic company li va fer passar vuit mesos tancat a la presó de Nimes, de la qual va sortir el febrer de 1918. Enviat als Batallons d'Àfrica, va haver de ser repatriat, víctima d'una congestió pulmonar, i desmobilitzat. Després, mitjançant un subterfugi, va aconseguir cobrar sis vegades la prima de desmobilització, però descobert, va ser condemnat a dos anys de presó a Grenoble. Alliberat el juny de 1921, va participar com a guaita, el 25 de juliol de 1921, amb dos còmplices més que havia conegut a la presó de Grenoble en l'atac a un vagó de primera classe del tren París-Marsella, per desvalisar-ne els viatgers. L'atracament va sortir malament i un jove estudiant de l'escola Politècnica que es va resistir va morir. Va ser detingut, sota el nom de Dujardin, el 30 de juliol en un hotel del carrer Fossés-Saint-Jacques de París i se li va trobar una suma de diners i el plànol de l'atac del tren. Va reconèixer els fets i va denunciar els seus dos còmplices, que van ser abatuts el mateix dia després d'haver estat detinguts per la policia ja que havien mort un inspector en la topada. El procés va començar el 28 d'abril de 1922 a l'Audiència de Versalles i Charrier, que no va ser l'autor del tret mortal, va justificar davant la cort el seu il·legalisme anarquista davant la seva inculpació de «robatori i de complicitat voluntària d'homicidi». El 26 de maig va publicar en Le Libertaire una carta on exposava les seves conviccions llibertàries. A les quatre hores de la matinada del 3 d'agost de 1922 Mécilas Charrier va ser guillotinat a la presó de la Santé de París (França); va marxar cap a la mort cantant L'Internationale, L'hymne au 17e i La Carmagnole. Va ser l'últim anarquista executat legalment per l'Estat francès.

***

Joaquim Lino Balaguer

- Joaquim Lino Balaguer: El 2 de maig de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joaquim Lino Balaguer. En 1932 era tresorer de l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona. Durant la guerra civil lluita al front de Badajoz (Extremadura, Espanya) i a finals de 1937 al de València (País Valencià). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orà (Algèria) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on, amb el company Àngel Ferrer Jordà, constituí una important biblioteca. En 1961, a causa de la guerra civil, retornà a França. Després milità en la zona de París. Amb Luis Andrés Edo defensà en aquests anys l'Aliança Sindical amb la Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Rosa Travesset Agell (1909-1982). Joaquim Lino Balaguer va morir el 8 de juny de 1985 a Villepinte (Illa de França, França) i deixà escrites unes memòries que abracen des dels anys 1938 a 1950.

***

Necrològica de Julio López apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de novembre de 1990

- Julio López: El 2 de maig de 1904 neix a Entrebolla (?) (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Julio López, a vegades citat com Juan López. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Entrà a treballar com a ferroviari i s'afilià al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en la resposta contra el cop militar feixista i destacà en la reorganització de la indústria ferroviària col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs als camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Julio López va morir el 10 de setembre de 1990 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Maria Malla Fàbregas

- Maria Malla Fàbregas: El 2 de maig de 1918 neix a Alguaire (Segrià, Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista, escriptora i poeta, Maria Malla Fàbregas, també coneguda com Malla Rosell o Mariposilla. Quan tenia un any sa família s'instal·la a Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya) i ja de nina mostrà dots creatives (llegia als tres anys, escrivia poesies amb sis, etc.), estudiant en un col·legi de monges i a l'escola pública. En l'adolescència aprengué l'ofici de perruquera i visqué amb uns familiars anarquistes a Lleida que la introduïren en el pensament llibertari. De bell nou a Castellbell i el Vilar, entrà a treballar en una filatura i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, milità en les acabades de crear Joventuts Llibertàries de la vila, exercint càrrecs orgànics (secretària, tresorera i bibliotecària) i formà part del Comitè de Fàbrica ara col·lectivitzada. Amb el triomf del franquisme, patí un any de vexacions i hagué de passar força temps fins que pogué reintegrar-se en el seu treball a la fàbrica tèxtil. En 1947 aconseguí passar a França i reunir-se amb son company, el també anarquista Climent Rosell Noms (Climent Pujol Escalè), a Trensac (Aquitània, Occitània). Més tard la parella es traslladà a Hortin, durant els anys seixanta a Drancy, a Blanc-Mesnil i a Pré Saint-Gervais, i ja jubilada a Orleans i a La Chapelle-Saint-Mesmin. En morir Franco, viatjà repetidament a Castellbell i el Vilar fins que aconseguí, en 1991, crear una biblioteca popular, que a partir de 2000 porta el seu nom. Gran lectora, apassionada del teatre --com a dramaturga i com a actriu-- i des de la joventut escriptora, tant en català com en castellà, poeta sobretot, però també prosista. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara AZB, El Brogit,CNT, Las Noticias,Solidaridad Obrera, etc. És autora de La alcantarilla salvaje (inèdita), Allá en la América del sur o La Prisca de los Andes (inèdita), Buenas noches Grashi (inèdita), Destellos de vida (inèdita), Ellos, yo y Fatma Gin (inèdita), La espritualidad conceptuada (inacabada), La muerte de una juventud (inacabada), El reinado de la paz (1979), Con ojos de luna (1986), El último romántico (1989), Los cuadernos de Mara Mas (1990), Renacen entre páginas (1991), El grito silencioso (1992), Mirna Keynes y otros relatos (1992), Todo corazón (1993), El amor del desamor (1995), entre d'altres. Maria Mallas Fàbregas va morir el 31 de desembre de 1995 a La Chapelle-Saint-Mesmin, a prop d'Orleans (Centre, França).

***

Paul Wulf fotografiat per Ralf Emmerich

- Paul Wulf: El 2 de maig de 1921 neix a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) el militant antifeixista alemany Paul Wulf. Sos pares, indigents, no el van poder atendre i el van internar en un orfenat en 1928. Víctima de l'eugenisme feixista, va ser esterilitzat a la força en 1938 a causa d'una pretesa deficiència mental. Després de la guerra es dedicarà a caçar nazis integrants en la societat alemanya, estudiant les biografies dels alts funcionaris del Tercer Reich, i engegarà una campanya reivindicant la rehabilitació i la indemnització de les víctimes de l'eugenisme. En 1981, gràcies a la seva obstinació, obtindrà una indemnització de 5.000 marcs del Parlament federal alemany per als 400.000 esterilitzats a la força. Molt influenciat per l'obra d'Erich Mühsam, de qui deia que ho havia llegit tot, es va definir sempre com a «anarquista i comunista». Paul Wulf va morir el 3 de juliol de 1999 a Münster (Rin del Nord-Westfàlia,Alemanya) d'una greu patologia cardíaca. El seu testament documental (arxiu, biblioteca, mediateca, etc.) va ser donat a l'Institut Villa ten Hompel, un centre de documentació especialitzat en antifeixisme.

***

Roger Boussinot

- Roger Boussinot: El 2 de maig de 1921 neix a Tunis (Tunísia) l'humanista llibertari, escriptor, guionista i historiador del cinema Roger Boussinot. Son pare, el mestre d'escola anarquista Charles Boussinot, s'havia refugiat a Tunísia durant la Gran Guerra. Després dels estudis a Bordeus i a París, com a gran apassionat de la gran pantalla esdevé periodista, s'especialitza en cinema, funda en 1946 la revista L'Écran Français i serà director de l'Agència Literària i Artística de París. Escriptor de talent,és autor d'una vintena de novel·les algunes de les quals seran adaptades al cinema o a la televisió, com ara Les guichets du Louvre, que narra la batuda de jueus del Velòdrom d'Hivern durant la Segona Guerra Mundial (París, 16 i 17 de juliol de 1942) i que va ser censurada; Le treizième caprice (1962); Les violons du bal (1973); Vie et mort de Jean Chalosse, moutonnier des Landes (1976); Marie-Jeanne des Bernis (1978); Les enfants dans les arbres, portada a la pantalla en 1994, etc. Admirador de Diderot i historiador erudit, va publicar en tres volums en 1967 una Encyclopèdie du cinèma, seguida d'un Dictionnaire des synonymes, analogies et antonymes i d'un petit abecedari Les mots de l'anarchie (1982). Llibertari de cor, però també pròxim a certs comunistes, serà alcalde de Pondaurat entre 1977 i 1995, on intentarà compartir la seva passió per la cultura amb el món rural. En 1992 serà també candidat a les eleccions regionals en una candidatura ecologista. Roger Boussinot va morir el 14 de maig de 2001 a Bassanne (Aquitània, Occitània).

***

Joël Fieux (Matagalpa, 1983)

- Joël Fieux: El 2 de maig de 1958 neix a Lons-Le-Saunier (Franc Comtat, França) l'anarquista i militant sandinista Joël Fieux. Era diplomat en micromecànica, especialitzat en tècnica radiofònica, i tenia experiència com a impressor. Entre 1977 i 1980 visqué a Lió (Arpitània) on milità en els moviments llibertari, ecologista i antimilitarista de la ciutat, formant part del grup editor de la revista anarquista IRL. En 1980, fugint del servei militar, marxà a la ciutat de Mèxic (Mèxic) on col·laborà en l'Editorial Antorcha, de Chantal López i Omar Cortés, i en la revista anarquista Caos. S'integrà en el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN, Front Sandinista d'Alliberament Nacional) i el setembre de 1980 marxà a Matagalpa (Matagalpa, Nicaragua) com a cooperant internacionalista per participar en la Creuada d'Alfabetització i realitzar tasques en el Comitè Regional VI (Matagalpa-Jinotega) de l'FSLN, com ara la creació d'una impremta i la instal·lació d'una xarxa de ràdios locals i formació del personal en radiocomunicacions. El seu compromís amb la Revolució Sandinista va ser tan gran que es nacionalitzà nicaragüenc i a Matagalpa es casà amb la periodista Fátima Herrera, amb qui tingué un fill, Oswaldo, qui nasqué el 19 de juliol de 1985, el mateix dia de la celebració del triomf de la Revolució sandinista. Joël Fieux fou abatut el 28 de juliol de 1986 a La Zompopera, en la carretera entre Jinotega i Wiwili (Jinotega, Nicaragua), en una emboscada parada per la «Contra»–l'exèrcit irregular contrarevolucionari nicaragüenc format per exmembres de la Guàrdia Nacional somozista, ajudat pel govern nord-americà– contra dos camionetes civils. En aquesta emboscada també moriren dos cooperants internacionalistes, Yvan Leyvranz i Bernd Koberstein, i dos militants sandinistes locals, William Blandon i Mario Acevedo. Les seves nombroses cartes dirigides a sa família i amics a França entre 1980 i 1986, així com els seus testimonis enregistrats en cintes magnetofòniques, van ser publicats en 1987 per l'Atelier de Création Libertaire (ACL) de Lió sota el títol Paroles etécrits. Rassemblés à Lyon par les amis de Joël. En honor seu, a Ciudad Darío (Matagalpa, Nicaragua) existeix un Centre Preescolar «Joël Fiuex» i a Ris-Orangis (Illa de França, França) un pavelló esportiu.

Joël Fieux (1958-1986)

Defuncions

Francesco Piccinini

- Francesco Piccinini: El 2 de maig de 1872 és assassinat a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater garibaldí i internacionalista llibertari Francesco Piccinini. Havia nascut el 18 de setembre de 1839 a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Piccinini i Giovanna Almerighi. D'antuvi fou seguidor del nacionalisme de Giuseppe Mazzini. Entre 1859 i 1867 fou voluntari de l'exèrcit de Giuseppe Garibaldi en la II Guerra de la Independència i en la Campanya de l'Agro Romà per l'alliberament de Roma, participant en les batalles del Volturno i de Mentana. En 1870, però, no prengué part en l'expedició de Garibaldi a França (Exèrcit dels Vosges). Entre 1870 i 1872 col·laborà en periòdics «republicanosocialistes», que donaran pas al pensament internacionalista llibertari, com ara Il Romagnolo. Organo della Consociazione Repubblicana, fundat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en 1868, del qual portà la corresponsalia a Lugo, i que esdevindrà en 1871 un periòdic de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També fou un dels fundadors el 4 de juliol de 1868 de La Plebe. Periodico democratico, dirigit per Enrico Bignami a Lodi (Llombardia, Itàlia), publicació republicana, racionalista, socialista, anticlerical i atea. En 1871 fundà a Lugo la «Società della Pleble» (Societat de La Plebe), que es dedicà a difondre aquest periòdic arreu la Romanya. Col·laborà també en Il Martello i Il Gazzettino Rosa. Considerat com un dels iniciadors del moviment socialista, es a dir internacionalista, de Romanya, el 19 de novembre de 1871 participà en la reunió clandestina a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), considerada com el primer congrés de la Internacional a Romanya, amb representants de tota la regió que tenia com a finalitat rellançar les organitzacions obreres i fundar noves seccions de la Internacional, a més d'incrementar l'acció de les ja existents. Foren els fets de la Comuna de París (França) que precipitaren la seva separació del pensament mazzininià i l'acostament a les posicions internacionalistes llibertàries. En aquesta època treballava per a la Banca Popular di Lugo. En els mesos posteriors, encapçalà el Fascio Operaio (Fascio Obrer) de Lugo i participà en nombroses reunions polítiques amb la finalitat d'unir forces contra els seguidors republicans de Mazzini, oposats als seus plantejaments. Francesco Piccinini va ser assassinat el 2 de maig de 1872 quan sortia del cafè Europa de Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), quan un desconegut li disparà un tret de revòlver, fallant l'objectiu, i un altre individu el matà d'una punyalada. Estava casat i tenia una filla, que havia nascut en 1871, i portava els noms de Repubblica Eguaglianza Ragione (República Igualtat Raó); i després de la seva mort en nasqué Argia, sa altra filla. L'abril de 1873 la Secció de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) de l'AIT creà un Comitè de Socors per ajudar econòmicament sa família. Segons les investigacions, els assassins de Piccinini van ser dos seguidors de Mazzini de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), Luigi Gavelli, l'autor material del crim, que va desaparèixer sense deixar rastre, i Giuseppe Liverani, que fugí a Londres (Anglaterra), després a França i finalment a Espanya, on fou detingut. Extradit, en 1876 va ser jutjat i condemnat a mort, pena que fou commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat. L'assassinat de Piccinini tingué un gran ressò en la premsa italiana i internacional. Giosuè Carducci va escriure el 17 d'agost de 1872 un text en la seva memòria que va ser posat en la seva làpida: «Els germans, els companys i els amics / aquesta memòria / signe d'amor i de deure / i d'infàmia / als assassins traïdors i covards.»; en aquest text s'usa per primera vegada en la història la paraula«companys» en el sentit que posteriorment serà emprat en el llenguatge de la família socialista (anarquista, socialista i comunista). Piccinini està reivindicat tant per anarquistes com per socialistes. En 1890 es creà a Faenza un grup anarquista«Francesco Piccinini», que mantingué un estret contacte amb Argia, sa filla petita que vivia a Buenos Aires (Argentina). El 13 de juny de 1954, per iniciativa del socialista Nino Samaia, s'organitzà a Lugo una solemne commemoració amb la inauguració d'un monument, obra d'Alfeo Bedeschi i amb el text de Carducci, que va ser contestat per la redacció d'Umanità Nova i pels anarquistes de Lugo destacant el caràcter antiautoritari i anarquista del primer internacionalisme italià.

Francesco Piccinini (1839-1872)

***

Pierre Chardon segons una xilografia de Louis Moreau

- Pierre Chardon: El 2 de maig de 1919 mor a França el militant anarquista individualista i antimilitarista Maurice Charron, més conegut com a Pierre Chardon. Havia nascut el 3 de novembre de 1892 a Châteauroux (Centre, França). En 1914 serà donat de baixa per mor de la seva feble constitució, fet que no li impedirà publicar a la impremta que havia muntat nombrosos fulletons i pamflets clandestins que denunciaran la guerra i el militarisme. Va esdevenir aleshores col·laborador d'Émile Armand, qui publicarà el periòdic Par delà la mêlée (1916-1918) i continuarà l'obra d'Armand amb La Mêlée quan aquest sigui empresonat en 1918. Aquest any, participarà també en la publicació Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure. Sa companya, Jeanne Lemoine, va morir en 1918 de la grip espanyola i ell ho féu un any després, quan només tenia 27 anys. Entre les seves obres podem destacar Le mirage patriotique (1913), Mirages et masques (1913),Les anarchistes et la guerre: deux attitudes (1915),La guerre (1916), Ce qu'est la patrie (1925, pòstum), entre d'altres.

***

Gustav Landauer

- Gustav Landauer: El 2 de maig de 1919 és assassinat a Munic (Baviera, Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Havia nascut el 7 d’abril de 1870 a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l’Edat Mitjana d’inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d’Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat«Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l’any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d’editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista.Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l’Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d’avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d’unitats independents», «una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents --Rosa Luxemburg n’era una altra—exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en elúltim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades --una per criticar el cap de policia de Berlín--, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d’alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l’agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l’Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l’anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l’honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d’una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l’Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d’intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l’Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l’atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l’Estat com a la negació de l’amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d’un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d’una cosa ja present, conreant una cosa«sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l’existent; calia«sortir del capitalisme» i «començar a seréssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una«contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un«renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat fins la mort. El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït.

***

Leo Bianconcini

- Leo Bianconcini: El 2 de maig de 1920 mor a Bagnara di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Leo Bianconcini. Havia nascut el 26 de juliol de 1898 a Sassoleone (Casalfiumanese, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Vito Bianconcini i Olimpia Balducci. Estudià alguns anys com a seminarista a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) i després aprengué l'ofici de paleta. Ben aviat, juntament amb sos germans (Vincenzo i Francesco, que van ser apallissats i perseguits pels escamots feixistes), s'adherí al moviment anarquista. El 2 de maig de 1920 s'inaugurà a la Casa Proletària de Bagnara di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), en presència d'una gran multitud, el monument dedicat a Andrea Costa. En aquest esdeveniment alguns carrabiners de paisà s'infiltraren en la concentració obrera i dispararen als treballadors congregats, refugiant-se després en la caserna local. Posteriorment s'engegà un tiroteig entre els carrabiners refugiats a l'interior de la caserna i els obrers atacants i en aquesta acció Leo Bianconcini va caure amb la pistola a la mà. Després d'aquest sagnant episodi, el govern va haver de reforçar de manera significativa el nombre de carrabiners presents a la població, per poder fer front als actes d'hostilitat que es desencadenaren. Els anarquistes d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) recordaren la tràgica mort de Bianconcini en el número del 15 de maig de 1920 del periòdic Sorgiamo! i promogué una col·lecta que recaptà la important suma de 4.000 lires que va ser lliurades a la mare del treballador mort. Als seus funerals van assistir més de vuit mil persones i intervingueren Pietro Comastri, en nom dels anarquistes, i Giulio Miceti, per part dels socialistes, i van ser presents les banderes de la Cambra del Treball, de la Unió Sindical Italiana (USI) i d'altres vuitanta associacions i grups anarquistes –entre elles la bandera del Gruppo Anarchico Giovanile (GAG, Grup Anarquista Juvenil) al qual pertanyia Bianconcini– i socialistes.

***

Paniu Entchev Dragnev

- Paniu Entchev Dragnev: El 2 de maig de 1925 es assassinat a Tírnovo, actual Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària), l'estudiant anarquista Paniu Entchev Dragnev. Havia nascut en 1902 a Liaskovetz (Veliko Tarnovo, Bulgària) en una família benestant. Durant el feixisme participà en les reunions clandestines de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1925 prengué part en una conferència a Gorna Orehovitza (Veliko Tarnovo). Arran de l'atemptat amb bomba del 16 d'abril de 1925 a la catedral d'Sveta-Nedelya de Sofia, que desencadenà una obra repressiva sense precedents, va ser detingut com molts altres companys (Dimitar K. Matrov, Kosta Kasandjiev, Marine Prapinov, Christo Roguev, Georges Pargov, etc.) pels militars. El 2 de maig de 1925 Paniu Entchev Dragnev va ser torturat i estrangulat fins la mort amb un fil telefònic als soterranis de la caserna de Tírnovo.

***

Luigi Peotta

- Luigi Peotta: El 2 de maig de 1945 mor a Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria) l'anarcoindividualista il·legalista Luigi Enrico Peotta, conegut sota diversos pseudònims (Biondino, Bimbo,Garibaldi Pedrocco, Garibaldi Pedrocca, Giulio Coccari,Singru, Zingaro, etc.). Havia nascut el 16 de maig de 1901 a Grancona (Vèneto, Itàlia) –altres fonts citen el 8 de maig de 1901 a Vicenza (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Eugenio Peotta, obrer metal·lúrgic que treballava a l'Alfa Romeo, i Almerica Marconato. Quan era un infant sa família s'instal·là a Novi Ligure (Piemont, Itàlia), on son pare havia trobat feina en una fàbrica metal·lúrgica. Quan sos pares es traslladaren a Sesto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), ell restà a Novi Ligure, on treballà de manobre en una foneria. Anarquista individualista i autodidacte, entrà en contacte amb els cercles llibertaris i s'integrà en el grup il·legalista de Sante Pollastri (o Pollastro, com ell signava), on també hi participava Marco Ventura, Achille Casalegno, Martino Massari i Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), amb els quals participà en diverses expropiacions i tiroteigs amb la policia, com ara el de la nit del 18 de juny de 1926 a Lomellina (Llombardia, Itàlia) i el 6 de desembre de 1926 a prop de Vintimiglia (Ligúria, Itàlia), on havien matat a trets Nino Gavarino, empleat feixista del consolat general d'Itàlia a Niça (Provença, Itàlia), quan intentaven passar a França. En 1926, sota el nom de Garibaldi Pedrocco, visqué a París (França) amb Caterina Piollatto, que coneixia de Novi Ligure i era l'excompanya de l'il·legalista Giuseppe Di Luisi. En aquestaèpoca va anar i venir entre París, Ligúria i Bèlgica. El 11 d'agost de 1927 va ser detingut per la policia judicial francesa a Lieja (Valònia) amb possessió d'un passaport a nom de Giulio Coccari; jutjat, va ser considerat el «lloctinent» de Pollastri i condemnat a uns quants mesos de presó per ús de documentació falsa. L'abril de 1928 va ser extradit a Itàlia, on va ser jutjat el 7 d'octubre de 1929 i condemnat a cadena perpètua, amb cinc anys d'aïllament en una cel·la. El 10 de desembre de 1929 va ser traslladat a la penitenciaria de Porto Longone, actual Porto Azzurro, a l'illa d'Elba (Toscana, Itàlia). A començament dels anys quaranta, va ser enviat al camp de concentració de Fossoli (Emília-Romanya, Itàlia), on, a resultes d'un bombardeig aliat, va perdre una cama. L'abril de 1944 va ser traslladat a la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i el 17 de juny d'aquell any lliurat a les autoritats alemanyes. El 24 de juny de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) sota la matrícula 76.668. Luigi Peotta va morir el 2 de maig de 1945 al camp auxiliar d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria), depenent del de Mauhausen –algunes fonts citen el camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Hi ha teories que diuen que podria haver sobreviscut a la II Guerra Mundial i que morís, sota una falsa identitat, en 1965 a Sesto San Giovanni.

Luigi Peotta (1901-1945)

Continua...

---

El nostre padrí, amic i mestre Rafel Roig Maimó "Des Carritxó", ens va deixar el passat dia 30 d'abril.

 Mateu "Xurí"

Te n'has anat. Ja ho sabia
que te n'havies d'anar.
Cap per llavor en pot quedar.
La terra, quan ens congria,
ja té clar que qualque dia
li haurem de tornar el favor.
Gràcies, padrí glosador,
per exercir el teu mestratge.
Que et sigui lleu el viatge
Rafel Roig des Carritxó.

Llorenç "Màgic" Cloquell:

Glosador Carritxoner
Rafel, deixes sa tonada
tranquil, jo la't tenc guardada
si mai l'has de menester.
Entretant la cantaré
per recordar es teu llegat.
T'esperen per fer un combat
allà dalt amb el Messies
"Sostre", "Cartera" i "Socíes"
glosant per l'eternitat.

Maribel Servera "Servereta"

A Rafel Roig

La mort és més dura encara
quan també ens roba l'adéu.
El comiat sap més greu
quan no s'ha fet cara a cara.
Tanmateix només tenc ara
aquesta oportunitat:
Aparentar un comiat
que et cerca a totes passades
amb paraules adreçades
a la gent que t'ha estimat.

 Antònia Nicolau "Pipiu"

Rafel des Carritxo.

Gracis Rafel d'aquell día
primer que en Tu en vaig topar
al qual me vaig desvirgar
en glosa dins s'Alqueria,
i ho va ser sa poesia
teva que va calar el foc
quan digueres a poc , poc
que no havia d'aturar
i que voldries cantar
en jo a qualsevol lloc.

Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de l’esquerra alternativa

Resposta a Pere Meroño: l’assassinat d’Andreu Nin i els Fets de Maig de 1937

Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no s’havia de discutir per l’abundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que l’amic Pere Meroño no coneix l’amplíssima sobre la matèria publicada d'ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i l’Estat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de l’estalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya d’Orwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.

El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i centenars d’anarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de l’historiador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.

L’Editorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de l’estalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en l’assassinat i persecució dels revolucionaris de l’Estat espanyol que no obeïen a Moscou és de l’historiador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de l’historiador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per “Los Amigos de Durruti”, el grup que s’enfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, l’any 1978.

Recentment, el col·lectiu de recerca històrica “La Trinxera” ha estudiat l’assassinat d’Andreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol “La desaparició d’Andreu Nin” i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política d’Stalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de l’Estat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, n’han parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per l’editorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. l’any 1963. Més recent és l’estudi dels crims estalinistes a l’Estat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (l’Aníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la ‘Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.

Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).

Com deia al començament d’aquesta nota, la bibliografia que hem consultat d’ençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol –entre d’altres- “Catalunya: revolución y contrarevolución” (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de “Mundo Obrero” (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta d’Stalin, quant a criminalitzar i demanar l’extermini del POUM i d’Andreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica d’aquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de l’Estat espanyol!

Com he dit al començament d’aquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l'assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política d’Stalin. Caldria no aferrar-se a la “darrera línia de defensa” segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

                              Les eleccions franceses de dia 7. Informació alternativa.

     Els mitjans francesos,  al igual dels de la Unió Europea,  fan campanya sistemàtica contra la candidata presidencial Na Marine Le Pen .

   S’ha d’entendre: Com he dit moltes vegades,  els mitjans ‘’occidentals’’,  amb poques excepcions, segueixen estrictament la norma informativa emanada de Washington.

    He pensat que seria bo posar a l’abast dels navegants catalans la informació alternativa  que ofereixen uns pocs mitjans francesos en relació a la contesa electoral.

    Heus ací una transcripció d’un article publicat al diari Sudouest (http://www.sudouest.fr/2017/03/30/le-pen-et-melenchon-ont-les-internautes-les-plus-fideles-sur-facebook-3322787-5166.php) que fa així:

Un estudi identifica també els mitjans de comunicació favorit dels candidats sobre els fans de xarxa social

Els francesos que Facebook "fracció" de la situació de Marine Le Pen i Jean-Luc Mélenchon no només són més actiu però també més "fidel" - no "fracció" cap altre candidat, revelat dijous a l'estudi de la selecció de reputació d'agència.

PUBLICITAT

inRead inventat per Teads

Entre el 1 d'agost de 2016 i 20 de març de 2017, els 30 milions d'usuaris de Facebook a França generat 9 milions "com" en les publicacions dels candidats.

Facebook, reflex de les Santals macró

Més de 485 000 persones han posat la "talla" per Marine Le Pen, 431 000 per Jean-Luc Mélenchon, 227 000 per François Fillon, 180 000 per Emmanuel Macron. Eren només 116 000 per Benoît Hamon, menys presents a Facebook.

Escriptura per assessorar-lo

Eleccions: que m'estima em segueixen a Twitter!

En termes de fidelitat, 91% de la "likers" de Le Pen són totalment fidel, en comparació amb el 81% del aficionats Mélenchon, el 79% de les de Fillon, el 71% de les de macró i 58% dels partidaris de Hamon.

Incloent-hi 2 al 5% de la macró "likers" ja tenen "com" Ministeri Fillon durant els darrers mesos i 1% al 3% d'ells tenen "com" Hamon, reflex de la seva posició centrista. Per a aquells que estimen François Fillon, 2 al 3% tenen ja "com a" Le Pen i 1-2% tenen "com" macró.

Els mitjans de comunicació favorit segons els candidats?

Aquests "gustos" també revelen favorit de mitjans de comunicació de fans dels candidats: selecció de futbol de reputació ha analitzat la "talla" als elements expedits per 2,2 milions d'usuaris de Facebook i han creuat amb "li agrada" per a candidats.

Aquesta creu que Mostra aquells que "fracció" macró prefereixen Les Echos, La Tribuna, el JDD i el món quan partidaris del Ministeri Fillon prefereixen La Croix, JDD, punt de Le i Le Figaro. Per als fans de Hamon, els mitjans de comunicació favorit són l'alleujament, el món, Mediapart i l'OBS. Partidaris de Mélenchon prefereixen la humanitat, Mediapart, alliberament i l'OBS.

No obstant això, per a aquells que "fracció" Marine Le Pen, els mitjans de comunicació favorit quatre són tots els llocs alternatius: Fdesouche i Boulevard Voltaire, així com dos mitjans russos Sputnik  i Rusia Today.

Anarcoefemèrides del 3 de maig

Esdeveniments

Un dels grups que assistiren a la trobada campestre anarquista

- Trobada campestre anarquista: El 3 de maig de 1931, organitzada pels grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre», amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), se celebra una trobada llibertària campestre de companyó a Barcelona (Catalunya) en honor de l'historiador Max Nettlau i del destacat militant Pere Mateu. En la diada es realitzà un míting de controvèrsia on es discutiren problemes educatius. També se celebrà una Festa Literària en la qual van intervenir, llegint poemes i articles, Luz arnal, Idilia Llozas, Josep Mateu, Rafaela Mateu, Frederica Montseny, Natura Ocaña, Llibertat Puig i Rosa Traveset, entre d'altres. A més es representà, a càrrec d'Armonia Segarra i de Placer Artigas, del quadre artístic«Alegría Cultural», l'entremès Solico en el mundo. Els actes es van veure enterbolits per la pluja i el mal temps, encara que la participació de la militància llibertària va ser molt nombrosa.

Trobada campestre anarquista (3 de maig de 1931)

***

Pilons de llambordes en una barricada al capdavall de la Rambla de Barcelona, el maig de 1937

- Esclaten els Fets de Maig de 1937: El 3 de maig, dilluns, a Barcelona (Catalunya), en un clímax de tensions entre anarcosindicalistes i comunistes, l'enfrontament armat entre forces d'ordre públic de la Generalitat i militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), de la Unió General de Treballadors (UGT) i d'Estat Català, d'una banda, i militants de la CNT-FAI, grups anarquistes, com «Los Amigos de Durruti», i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), d'altra, s'inicià el que ha passat a la història amb el nom de Fets de Maig, quan Eusebi Rodríguez Salas (el Manco), exanarquista, expoumista i ara militant del PSUC, i comissari general d'Ordre Públic --amb una ordre escrita d'Artemi Aiguader, de l'Esquerra Republicana i conseller de l'Interior--, intentà amb tres camionetes de forces de guàrdies d'assalt apoderar-se de l'edifici de la Telefònica de Barcelona a la plaça de Catalunya, controlat per la CNT des del 19 de juliol de 1936. Aquest edifici va ser confiscat al trust nord-americà American Telegraph & Telephon, acusant el comitè d'extralimitació en les seves funcions en el control de les comunicacions telefòniques. Declarada la vaga general per la CNT --tots els transports públics i tramvies van deixar de funcionar--, la lluita de barricades als carrers va ser intensíssima. El vespre va arribar a Barcelona el president de la Generalitat Lluís Companys, que al matí havia anat a Benidorn a entrevistar-se amb el president del Govern Central, Largo Caballero. A les 8 del vespre, Companys va convocar una reunió extraordinària del Consell de la Generalitat, a la qual van assistir tots els consellers, que va durar fins a la matinada, i on es va decidir parapetar el Palau de la Generalitat. També al vespre va tenir lloc una reunió comuna dels Comitès regionals de la CNT, de la FAI, de les Joventuts Llibertàries i del Comitè executiu del POUM; els representants poumistes hi van declarar que era el moment de lluitar fins al final, però els dirigents de la CNT i de la FAI no van estar-hi d'acord i van decidir treballar per a l'apaivagament. La violència es va estendre per altres localitats catalanes. Els combats van durar fins al 7 de maig. 6.000 guàrdies d'assalt restabliran l'«ordre». Hi hagué uns cinc-cents morts i més d'un milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va quedar lliure per a la repressió estalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir l'hegemonia enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.

***

Més de 1.500 estudiants concentrats a la cruïlla de Saint-Michel amb el carrer de les Écoles, a cinquanta metres de la Sorbona (París, 3 de maig de 1968)

- París (03-05-68): El 3 de maig de 1968 a París (França) de bon de matí la mobilització estudiantil es concentra al pati de la Sorbona convocada per les organitzacions estudiantils en solidaritat amb els companys de Nanterre. Tot el matí transcorre en calma. Aquest mateix dia, Georges Marchais, membre del comitè polític del Partit Comunista Frances (PCF), denuncia en l'editorial de L'Humanité«els petits grupuscles esquerrans» i afegeix:«Cal combatre'ls i aïllar-los, és tracta, en general, de fills de grans burgesos, són pseudorevolucionaris, que ben aviat jubilaran la flama revolucionària per anar a dirigir l'empresa de papà i explotar els treballadors», entre els quals es troba «l'anarquista alemany Cohn-Bendit». A les 15 hores, el grup d'extrema dreta«Occident», dirigit per Alain Madelin i Gérard Longuet, futurs ministres de Jacques Chirac, portant emblemes del moviment feixista, marxa pel bulevard Saint-Michel: cent manifestant armats amb pals i cascos tot cridant «Viet Cong assassí!» i «Matem tots els comunistes». S'encaminen a la Sorbona. La policia intervé sense practicar detencions i desvia la columna. Per a protegir la facultat, els estudiants organitzen grups d'autodefensa que s'instal·len a les portes d'accés armats amb les potes metàl·liques d'unes cadires que han trobat i amb cascos demotylettes. A les 15.30 hores, la policia assetja la Sorbona. A l'interior els estudiants exigeixen un amfiteatre per continuar amb el seu acte i rebutgen la demanda de l'administració d'abandonar el lloc. El rector Roche demana per escrit a la policia que bloquegi l'accés a la facultat: ja cap altre estudiant hi podrà entrar. La Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) reparteix un pamflet denunciant les provocacions dels grupuscles d'extrema esquerra; la seva actitud provoca xiulades de la major part dels presents. A les 16 hores, segona entrevista amb l'administració; resultat: la policia no només impedeix l'accés a la Sorbona, tampoc no permet sortir-ne ningú. Negada l'autorització per a reunir-se en un amfiteatre, els estudiants organitzen una asseguda, discutint les formes d'acció i les perspectives del moviment estudiantil. Es discuteixen els últims esdeveniments de Nanterre. A les 16.45 hores, el rector Roche sol·licita la intervenció de la policia. 300 membres de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) armats amb porres irrompen al pati. Per limitar els incidents i evitar la provocació, els estudiants envien una delegació --de la qual forma part el cap trotskista Alain Krivine, de les Joventuts Comunistes Revolucionàries (JCR)-- a parlamentar amb els oficials. Aquests prometen que tothom podrà sortir lliurement, sense ser molestats, si ho van en completa calma. El servei d'ordre dels estudiants forma un cordó entre els companys i les forces policíaques per evitar incidents. La promesa no es compleix; gairebé comença la sortida, en calma com s'havia previst, la policia estableix un cèrcol i 527 estudiants, tots al·lots, són detinguts i introduïts en carros d'assalt --en l'últim moment el comissari decideix alliberar les al·lotes i detenirúnicament els al·lots per manca d'espai en els autobusos policíacs. Tot es desencadena, quan parteixen els primers carros, a la plaça de la Sorbona, cap a la caserna de Beaujon, a la comissaria de l'Òpera i a altres indrets; la detenció dels estudiants va ser la guspira que va prendre el foc, un error que el prefecte de policia de París, Maurice Grimaud, reconeixerà a posteriori. Espontàniament es formen grups de manifestants: estudiants que no participaven de l'acte, que venien de la biblioteca tancada discretament abans d'hora pels aldarulls, joves que sortien dels instituts, vianants, reaccionen enfront de la presència policíaca a la facultat i de les detencions en massa. Bruscament es desperta el sentiment de solidaritat amb els companys detinguts. La policia carrega per a desallotjar la plaça; els manifestants, pocs nombrosos, retrocedeixen cap el bulevard Saint-Michel. Molts altres estudiants comencen a arribar al lloc, després de sentir les notícies per la ràdio, conscients de la gravetat de la situació. Durant tota la tarda es multipliquen les reaccions en cadena. Les manifestacions neixen espontàniament, bloquegen el trànsit, ataquen la policia llançant llambordes, arrencant l'enreixat protector dels arbres, recollint del terra el pots de gas lacrimogen i retornant-los. Els grups es disgreguen i tornen a formar-se espontàniament. Els seus crits:«Mori la repressió!»,«Allibereu els companys!»,«Gaullisme-dictadura»,«CRS=SS». Per la ràdio, el ministre Peyrefitte es mostra optimista: «Només es tracta d'un grapat d'agitadors.» Cap al tard, les brigades de xoc de la policia recorren el Barri Llatí: qualsevol civil és sospitós; qualsevol jove pot ser un estudiant: el maltracten o apallissen. La Sorbona és clausurada i des d'aleshores romandrà custodiada per forts efectius policíacs. Durant la nit, es reuneixen les organitzacions estudiantils i discuteixen sobre l'estratègia a seguir. Es llança l'ordre de vaga general a totes les universitats del país, exigint la satisfacció immediata i simultània de tres punts: llibertat dels estudiants detinguts, reobertura total de les facultats i retirada de les forces policíaques del Barri Llatí. El Sindicat Nacional de l'Ensenyament Superior (SNESup) de professors universitaris se solidaritzarà amb els estudiants, convocant el professorat a la vaga general a totes les universitats i reclamant la dimissió del rector Roche.

Naixements

Foto policíaca de Nicolas Nikitine (ca. 1894)

- Nicolas Nikitine: El 3 de maig de 1852 neix a Kazan (Tatària, Imperi Rus) l'impressor i propagandista anarquista Nikolai Nikitin, més conegut per la seva transcripció francesa de Nicolas Nikitine. Sos pares es deien Dimitri Nikitin i Anna Calegnina. Emigrat a França, a començaments de 1892 vivia al carrer Deguingand de Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa companya, la militant anarquista Louise Louis, i estava en contacte amb Sébastien Faure. Es va veure implicat en el«Procés dels Trenta» i el 23 de setembre de 1893 se li va decretar l'expulsió, encara que no se li va notificar. S'exilià a Londres (Anglaterra) i visqué al domicili de Charles Hennequin, al 43 de Bernard Street. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A la capital anglesa freqüentà Charles Malato, Jules Renaux i Armand Lapie i fou l'administrador (signant L. Nikitine) del setmanari anarquista londinenc Le Tocsin (1892-1894), del qual Malato era el seu principal redactor. La policia el feia membre d'un Comitè Anarquista Internacional de Londres, amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta i Charles Malato, entre d'altres, en estret contracte amb un Comitè Anarquista Internacional de París. Entre 1896 i 1897 col·laborà en el periòdic való publicat a Ensival La Vérité. Organe hebdomadaire du comunisme libertaire. Sembla ser que és el mateix Nikitine que col·laborà en les revistes parisenques La Société Nouvelle (1894-1896) i L'Humanité Nouvelle (1897-1899). L'octubre de 1898 vivia al barri londinenc de Clapham i treballava en una impremta. Un tal Nikitine va ser confident de la policia francesa, però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Victor Coissac

- Victor Coissac: El 3 de maig de 1867 neix a Trainhac (Llemosí, Occitània) el mestre i escriptor anarcoindividualista Victor Coissac, que utilitzà els pseudònims Marcel Illidé i Ambroise Fournier. Havia nascut en una família modesta, catòlica i nombrosa (set infants). Sos pares es deien Jean-Baptista Coissac i Marie Perraut. Quan tenia 14 anys son pare l'envià a París (França) per que aprengués l'ofici de sastre, però, atret per la vida intel·lectual de la capital francesa, es posà a estudiar de manera autodidacta, alhora que freqüentà els cursos d'adults que s'organitzaven als districtes parisencs i a l'Escola Politècnica. Després d'acabar els estudis universitaris de magisteri, en 1889 marxà a Tours (Centre, França), on exercí la docència. S'integrà en el moviment sindicalista i cap el 1905 s'adherí al Partit Socialista Unificat (PSU), que feia poc s'havia creat, participant en diverses experiències de cooperatives obreres i d'educació popular. El febrer de 1909 fundà a Tours, amb alguns companys socialistes, «L'Union Populaire», una mena d'universitat popular especialitzada en organitzar xerrades i conferències, a més de fomentar el teatre social, iniciativa aquesta que rebrà el suport de l'intel·lectual anarcoindividualista E. Armand. En aquestes anys publicà Bulletin mensuel de l'Union Populaire (1908-1913) i Revue d'Éducation. Petites chroniques d'éducation, d'enseignement, de philosophie et d'art (1912-1913). Després de veure com els partits socialistes i els sindicats eren incapaços de suprimir la injustícia social, es decantà cap a una forma de revolució no violenta llibertària on els obrers s'alliberessin per ells mateixos dels patrons associant-se per a viure i per a produir tots plegats de manera comunitària; aquesta organització futura va ser batejada com«L'Intégrale» (La Integral) i va ser descrita detalladament en la seva obra La réalisation du bonheur par l'établissement fraduel et pacifique du régime communiste, ou la Rénovation sociale accomplie sans à coups ni violence (1916). Fundà i dirigí l'editorial«L'Intégrale» (1916-1922) i publicà el Bulletin de l'Intégrale, des soutiens de l'Intégrale et de l'Union Communiste Réaliste de France. En 1917 aquesta associació, ja legalitzada, tingué força èxit entre la militància i entre els cercles pedagògics que van adquirir accions sobre la base d'obligacions reemborsables a llarg termini per engegar el projecte (456 obligacions van ser subscrites per 160 persones). Un cop jubilat en 1922, adquirí una finca agrícola de 22 hectàrees, La Grange, a prop de Lo Pui d'Agenés (Aquitània, Occitània), on 66 sis persones visqueren durant 13 anys en comunitat, sota els principis del comunisme econòmic i la «camaraderia amorosa». Entre 1926 i 1934 dirigí La Libre Pensée Intégrale. Però l'agricultura no reeixí i la impremta i l'edició de llibres no fou suficient per a finançar el projecte; només el projecte pogué subsistir gràcies al suport d'amics i, després de nombroses deutes i conflictes interns,«L'Intégrale» deixà d'existir en 1935. Es va vendre la propietat per reemborsar els creditors i Coissac es va retirar commocionat a Mondinet, a prop d'un llogaret anomenat Grazimis, al poble de Condòm (Gascunya, Occitània), on dirigí a partir de 1935 i fins la seva mort les edicions«L'Idéale». Publicà nombrosos llibres, com araL'art de faire fortune. Exposé des moyens d'acquérie la richesse et l'indépendance qu'elle confère (sd), Les entretiens de maître Barthélemy. Dialogueséducatifs sur les principales questions que soulève la libre-pensée et sur les questions sociales (sd i 1938), L'Être vivant, son origine, sa destinée. Hypothèse nouvelle sur les causes de la vie et explication rationelle des phénomènes qu'elle présente, par le système pluraliste (sd), La réalisation du bonheur. Moyens pratiques d'assurer à tous, par un travail normal, la vie large, confortable et heureuse (sd), Les manifestations de l'énergie. Explication scientifique d'ensemble sur les causes de tous les phénomènes naturels et nouvelles théories sur l'attraction universelle, la lumière, la chaleur, l'électricité et la constitution intime de la lumière (1905), Dieu devant la science et devant la raison. Étude critique sur les religions, les sytèmes philosophiques et les prétendues preuves de l'existence de Dieu (1913 i 1932), La Nature et ses secrets (1913), Les erreurs de la science contemporaine. Exposé et discussion des hypothèses erronées ayant actuellement cours dans les milieux scientifiques. Théorie des ondulations de la lumière et de l'éther, théorie de la fin du monde par le froid, théorie de la dégradation de l'énergie, théorie cinétique des gaz et des mouvements browniens, théorie de la dissolution de la matière, théorie physique de la musique, théorie de la dissociation de la matière, théorie physique de la musique, théorie géologique des plissements du sol, théorie mécanique de la puissance vive, théorie d'Einstein, etc. (1914), L'évolution des mondes. La conquête de l'espace (1916), La morale sans Dieu. Exposé des vrais principes qui doivent servir de base à une morale rationnelle et des vrais motifs qui doivent déterminer l'homme à faire le bien (1916 i 1938), Le mariage, le ménage et l'éducation des enfants. Conseils aux jeunes gens par un père de famille (1923), Histoire impartiale de la Troisième République véridique et par conséquent«non conforme aux programmes» (1925), La conquête de l'espace.Étude sur la possibilité des communications avec les différentes planètes du système solaire, communications (voyages) hardies et coûteuses, mais non impossibles (ca. 1928), L'évolution des mondes. Exposé des grandes lois qui régissent l'univers et du vaste processus qu'elles déterminent (ca. 1928), Contes, nouvelles et récits et poésies philosophiques et sociales. Résumé du système pluraliste (1929),  L'Envol (1934, amb Charles Rouch [Lesly]), Sur la lune (1935) i L'éducation sexuelle en dix leçons (1937), entre d'altres. Victor Coissat va morir el 7 de març de 1941 a Mondinet (Condòm, Gascunya, Occitània), al costat de sa companya Suzanne Le Boudec, antiga «integralista», i del seu fill Georges, nascut en 1928. En 1985 Diana Cooper-Richet i Jacqueline Pluet-Despatin publicaren la biografia L'exercice du bonheur, ou comment Victor Coissac cultiva l'utopie entre les deux guerres dans la communauté de l'Intégrale.

Victor Coissat (1867-1941)

***

Robert Collino, segons un gravat de Jean Lebedeff (1937)

- Robert Collino: El 3 de maig –algunes fonts citen l'1 de maig– de 1886 neix a Marsella (Provença, Occitània) el pensador anarcoindividualista i escriptor de literatura d'anticipació Robert Baptistin Collino, també conegut com Ixigrec. Fill d'un apotecari de Marsella, cap al 1906 es va interessar per les qüestions socials i filosòfiques, i arran d'escoltar les conferències en aquesta ciutat de l'anarquista individualista Jean Marestan va esdevenir anarquista i lector del periòdic L'Anarchie, de Libertad. A començaments dels anys 1910 va participar a la colònia llibertària de Georges Butaud a Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia, França), que va resultar un fracàs. En aquesta època va col·laborar, sota el pseudònim Ixigrec, en el periòdic mensual La Vie Anarchiste, publicat per Henri Richard i Georges Butaud entre juny de 1911 i agost de 1914. Després de la Gran Guerra es va instal·lar a París (França), on va fer feina de decorador i va col·laborar en diferents periòdics llibertaris, com ara L'Anarchie, de Simone Larcher i Louis Louvet; L'En-dehors, d'E. Armand; La Revue Anarchiste, de Fernand Fortin; i Le Libertaire,òrgan de la Unió Anarquista. El 8 de desembre de 1929, amb Soubervielle i Armand, participà en el debat «Le travail sanctifiant et l'illégalisme anarchiste» al Club Scientifique de la Semaille de París. El 24 de febrer de 1930 va fer la conferència «De la pratique de la sociabilité à l'ésotérisme de la morale personnelle», el 28 de juliol de 1930, amb E. Armand, l'anomenada«Discussion contradictoire sur les colònies comunistes et cooperatives et certaines thèses y ayan rapport» i el 13 d'octubre de 1930 la titulada «Mon point de vue du "Naturisme et de ses dérivés"», totes tres a la seu parisenca de L'En-dehors. Va redactar diverses entrades de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, relatives a la mort i a la raó, que publicarà més tard en forma de fulletons –Qu'est-ce que la mort? (1931) i Qu'est-ce que la raison? (1933). En 1935 il·lustrà, amb Lliano Florez, el llibre de Denis Parazols Rêve à Vénus. Anticipation sociale. En 1940 va publicar el llibre Panurge au pays des machines, que és una obra de ciència ficció satírica contra el totalitarisme, inspirada en Rabelais, que serà continuada en 1966 per Les essais fantastiques du docteur Rob. En acabar la II Guerra Mundial, instal·lat a Provença (Occitània), va reprendre les seves col·laboracions es diversos títols de la premsa llibertària: L'Unique,L'Homme et la Vie,Défense de l'Homme, Contre Courant, Ego, Le Monde Libertaire, etc. Fou membre, amb altres destacats llibertaris (P.-V. Berthier, Eugène Bizeau, Hem Day, René Guillot, Lauron-Néjean, Mauricius, Marcel Sauvage, etc.), del grup «Amis d'E. Armand». Pintor amateur, va especialitzar-se en natures mortes. Altres obres seves són L'avenir est-il prévisible? (1949), Absolu et compromis (1956), Le vrai Sade (1957) i Les problèmes de la cruauté (2002, pòstum). Casat, era pare d'un o dos infants. Robert Collino va morir el 30 de setembre de 1975 a Torretas, a prop de Faiença (Provença, Occitània), quan preparava dues obres d'anticipació.

Robert Collino (1886-1975)

***

Notícia de la detenció de Paul Anteaume apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 27 de maig de 1916

- Paul Anteaume: El 3 de maig de 1895 neix a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) l'obrer torner anarquista Paul Anteaume. Vivia al número 76 del carrer Vertbois del III Districte de París (França). Freqüentà assíduament les reunions que se celebraven a la «Maison Commune», al carrer Bretagne. Quan la crida a files de 1915, la seva incorporació va ser ajornada. El maig de 1916 va ser detingut, juntament amb la seva companya Fernande Stelzé, després que el seu domicili del número 10 del carrer Clignancourt de París fos escorcollat i es trobessin 186 monedes falses d'un i de dos francs i divers material per a l'elaboració de moneda falsa –en 1914 ja havia estat processat pel mateix delicte i absolt d'aquest delicte. Jutjat per l'Audiència del Sena el 18 de juliol de 1916, va ser condemnat a cinc anys de presó, mentre que la seva companya va ser absolta. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna d'Émile Ith apareguda en el diari de Martigny Le Confédéré del 18 de gener de 1929

- Émile Ith: El 3 de maig de 1902 neix a Nyon (Vaud, Suïssa) el fuster, psicòleg, antimilitarista i anarquista Émile Ith. Originari del cantó de Turgòvia, visqué als cantons de Vaud i de Ginebra. Durant els anys 1920 i 1930 milità en la Fédération Ouvrière du Bois et du Bâtiment (Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció). Objector de consciència, en 1926 va ser condemnat per un tribunal militar a tres mesos de presó i l'any següent a quatre. En sortir de la presó va ser expulsat del cantó de Vaud per haver perdut els drets civils. El gener de 1929 patí un tercer procés a Lausana (Vaud, Suïssa) i fou condemnat a sis mesos de presó, a l'expulsió de l'Exèrcit, a cinc anys de privació dels drets cívics i polítics i al pagament de les despeses judicials. Durant el seu empresonament, Lucien Tronchet s'encarregà que la FOBB integrés un subsidi setmanal de 35 francs a sa mare. A la presó rebé la visita de l'escriptor i psicoanalista Charles Baudouin, que el va introduir en aquesta disciplina i que, quan va ser lliure, estudià com a alumne lliure a la Universitat de Ginebra. El febrer de 1929 fou un dels oradors del míting antimilitarista organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor de l'objecció de consciència celebrat a la Salle Communale de Plainpalais (Ginebra, Suïssa). A partir de 1929 col·laborà en el periòdic de Luigi Bertoni Le Réveil Anarchiste. En 1929 se casà amb l'esperantista i pedagoga Henriette Wille (1885-1978), autora, sota el pseudònim d'Henriette Rémi, del llibre Hommes sans visage (1942, 1950 i 2014), que recull testimonis dels soldats que es quedaren mutilats sense rostre durant la Gran Guerra. El desembre de 1932 va ser condemnat, amb altres companys (Émile Luscher, Francis Lebet, Louis Tronchet, Charles Meillasson, Edmond Scopellino) a 48 hores de presó per rebutjar sistemàticament a pagar la taxa militar; arran d'un recurs del procurador, la pena va ser augmentada a sis dies per a cadascun i a un any de privació dels drets civils. Expulsat del cantó de Ginebra, en 1945 hi residia i estava subscrit a Le Réveil Anarchiste. El juny de 1947 publicà «La Suisse et le servei civil» en el número 6 de la revista de René Bovard Suisse Contemporaine i del qual s'edità una separata. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic pacifista L'Essor. En 1949 signà un manifest a favor de l'objector de consciència Garry Davis i on s'exigia una legislació que garantís aquest dret. Mantingué estrets contactes amb l'enginyer pacifista, creador del Servei Civil Internacional (SCI), Pierre Ceresole. Émile Ith va morir en 1966 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

El Château des Halles, on fou creada la colònia per a infants refugiats espanyols

- Lorenzo Ruipérez Sánchez: El 3 de maig de 1904 neix a FuenteÁlamo (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Ruipérez Sánchez. Fill d'obrers temporers, començà a treballar quan tenia 11 anys. En 1917 abandonà el seu poble natal i emigrà a França, on es reuní amb son pare que havia estat contractat per fer feina com a manobre a les fàbriques metal·lúrgiques Grammont de Pont-de-Chéruy (Arpitània). En aquestes factories, on treballaven nombrosos espanyols, entrà en contacte amb el moviment anarquista, incorporant-se a més en «La Libre Pensée». Després s'instal·là a Villeurbanne, on el maig de 1925 s'afilià al Nucli de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en diversos grups anarquistes de militants espanyols --n'hi havia sis grups anarquistes espanyols a la regió de Lió aleshores--, comptant amb el padrinatge de Francisco Ascaso en aquell moment radicat a la capital arpitana. Més tard participà en el grup artístic anarquista«Tierra y Libertad», creat en 1927, i el qual animava els mítings i les excursions dels grups anarquistes citats. A partir de 1928 entrà a treballar a la fàbrica Fil-Dynamo, de la qual va ser acomiadat per les seves activitats sindicals. Després es passà al sector tèxtil i treballà com a obrer tintorer a la fàbrica tèxtil Bertrand, on acabà jugant un paper important durant la seva ocupació obrera l'estiu de 1936. Durant la guerra civil espanyola destacà en els Comitès d'Ajuda a la Revolució Espanyola i en la colònia infantil creada la primavera de 1937 per la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT), amb el suport de la Confederació General del Treball (CGT) de França, al Château des Halles, a prop de Lió, i on va ser acollits i escolaritzats una cinquantena d'infants. El 2 de desembre de 1942 va ser detingut per les autoritats alemanyes d'ocupació i tancat al camp de Vernet i després enviat a Bordeus enquadrat en el servei de treball obligatori fins a l'agost de 1944. Amb l'Alliberament retornà a Villeurbanne, on continuà militant en la CNT de l'Exili. En 1962 va fer una conferència a Lió. Lorenzo Ruipérez Sánchez va morir el 19 de novembre de 1980 a Villeurbanne (Arpitània), quan ocupava el càrrec de secretari de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Roine-Alps.

***

Emilio Pedrero Mardones

- Emilio Pedrero Mardones: El 3 de maig de 1911 neix a Lleó (Castella, Espanya) el metge anarquista i anarcosindicalista Emilio Cruz Rafael Pedrero Mardones. Sos pares, mestres de primera ensenyança, es deien Emilio Pedrero Caballero i Matilde Mardones Salazar. Son pare, sempre enfrontat al caciquisme local, era director del periòdic Magisterio Leonés i redactor en cap del diari lleonès Las Noticias i per motius polítics va ser tirotejat el 5 de gener de 1916 a Quirós (Astúries, Espanya) pels fills d'un altre mestre, Florencio García, morint dies després, el 18 de gener. Ben aviat quedà orfe també de mare i hagué de cuidar ses germanes Matilde i Luisa a Villaornate (Lleó, Castella, Espanya). Després de fer els estudis de batxillerat a Oviedo (Astúries, Espanya), realitzà la carrera de medicina a Valladolid, on es va doctorar. En aquests anys estudiantils formà part de la Federació Universitària Escolar (FUE). El febrer de 1932 entrà com a alumne intern en la càtedra del professor Rafael Argüelles López, vicerector de la facultat de medicina de Valladolid, plaça que obtingué per oposició. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a partir de 1936 entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 4 de març de 1934 va ser detingut a Valladolid acusat d'haver participat en l'agressió mortal de l'estudiant de medicina falangistaÁngel Abella García en acabar un acte d'unificació de les ultradretanes Falange Española y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (FE-JONS) celebrat al teatre Calderón de la ciutat i que donà lloc a importants aldarulls. L'acusació, sense cap fonament, no va donar lloc ni a l'obertura processal per part del jutjat –per aquest crim va ser condemnat el maig d'aquell any a 14 anys de presó el mestre anarquista Francisco Calle Blanco. El 5 d'octubre de 1934, arran dels fets revolucionaris que es produïren a molts indrets de la geografia peninsular, va ser detingut, jutjat per tinença d'armes i condemnat el 3 de novembre d'aquell any a vuit mesos de presó, que purgà al penal del Dueso (Santoña, Santander, Cantàbria, Espanya). Quan el cop feixista de juliol de 1936 s'amagà en una cova de La Cuesta de la Maruquesa a les afores de la ciutat. Després trobà refugi al domicili d'una família «amiga» a canvi d'importants quantitats de diners que les lliurà Eloisa Mardones, tia d'Emili i resident a Lleó, a través del bisbe d'aquesta ciutat. Quan els diners s'acabaren, la família«amiga» l'engegà al carrer. El 23 de setembre de 1937, després de 14 mesos amagat, va ser reconegut en un bar i detingut. Després de patir dures tortures, va ser portat a Las Cocheras, lloc de detenció instal·lat a les cotxeres dels tramvies de Valladolid. El seu aspecte era tan lamentable per mor dels turments (sense dents, amb els ulls destrossats, completament desfigurat, sense sentit) que els detinguts mostraren la seva protesta, en un moment en el qual tots els confinats volien passar desapercebuts a causa del règim de pallisses, saques i terror que s'hi vivia. Posteriorment va ser portat a la Cárcel Nueva de Valladolid, on José Getino, metge i company seu a la universitat, en tingué cura fins que aquest va ser afusellat. Pedrero, desesperat, intentà suïcidar-se penjant-se de les canonades del bany amb uns cinturons, però un detingut, un pres comú anomenat El Chaval, encarregat de vigilar el bany, ho va evitar mantenint-lo en joli fins que arribaren els guàrdies. Després va ser enviat a la cel·la que ocupaven els menors. Jutjat en consell de guerra el 17 de gener de 1938, va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Emilio Pedrero Mardones va ser afusellat el 2 de juny de 1938 a les pedreres del Campo de San Isidro de Valladolid (Castella, Espanya), juntament amb Ángel Egaña; ambdós van ser enterrats en una fossa comuna del cementiri del Carmen de Valladolid.
 

***

Enric Marco Nadal

- Enric Marco Nadal: El 3 de maig de 1913 neix a València (Horta, País Valencià) el militant anarcosindicalista Enric Marco Nadal. Va començar a treballar amb 13 anys i amb 14 es va fer aprenent de muntador a l'empresa de ferrocarrils. En 1930 es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el ram ferroviari i amb la República va ser membre de les Joventuts Llibertàries. Va ser fundador de la Subsecció de València de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària, adscrita a la CNT, de la qual va ser secretari entre 1931 i 1936. Quan va començar la guerra del 1936 va ser membre del Comitè Provincial de les Joventuts Llibertàries. Va combatre en la Columna de Ferro i després de la militarització, en la 215 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular, participant sobre tot en accions al front de Terol i d'Extremadura. Va ser oficial en cap d'Informació i de Cartografia de l'Estat Major de la 215 Brigada Mixta, ascendint al grau de tinent. Quan va acabar la guerra, va ser detingut a Alacant i internat als camps d'Albatera i Los Almendros; després de quatre mesos, el setembre de 1939, amb un salconduit falsificat va poder passar a França en companyia de Salas i Génesis López. A Perpinyà va ser detingut per la gendarmeria francesa i va ser tancat al camp de Sant Cebrià, d'on va sortir enrolat en el 23 Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers de l'Exèrcit francès. A Síria va desertar, juntament amb altres companys, de les tropes de Vichy per unir-se als aliats. Va formar en la Primera Divisió Francesa Lliure de Leclerc i va combatre contra els nazis a Egipte, Líbia, Síria, Líban, Tunísia, Itàlia i França. Apressat pels alemanys el gener de 1945 a Polch, va ser internat al camp de Langwasser (Nüremberg, Alemanya), d'on va sortir mesos després. Va ser condecorat pels Estats francès i nord-americà. El maig de 1945 va arribar a París i amb l'escissió de la CNT a França, es va alinear amb els partidaris de la CNT de l'Interior (col·laboracionistes), desenvolupant una intensa tasca a Poitiers, d'on va ser secretari d'aquella regional, i a Tolosa de Llenguadoc, d'on va ser secretari de la Regional de Llevant i secretari de Propaganda del Subcomitè Nacional en 1945. Durant la primera meitat de 1946, després de la detenció de Juan Manuel Molina Mateo (Juanel) l'abril d'aquell any, es va oferir voluntari per substituir-lo a Espanya. El maig va creuar la frontera clandestinament amb l'ajuda d'Aransáez i via Pamplona es dirigeix a Madrid, on farà contacte amb Antonio Barranco. Elegit a Madrid per encapçalar el Comitè Nacional clandestí, reforçarà l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i la unió de tots els antifranquistes, fent contacte fins i tot amb monàrquics i generals (Aranda i Beigbeder); també va aconseguir ampliar la premsa confederal i relacionar-se amb les guerrilles del nord-est. En aquesta època la CNT de l'Interior va organitzar un atemptat contra Franco, que incloïa la voladura del Ministeri de la Governació i les Corts el 18 de juliol. En un viatge a Barcelona per gestionar l'arribada dels explosius, va acabar detingut el 27 de maig de 1947; jutjat, va ser condemnat el 5 de febrer de 1949 a Ocaña a mort. Després de tres mesos i mig esperant l'execució, la pena va ser commutada per 30 anys de presó --gràcies a les gestions de les autoritats aliades que defensaren la vida del lluitar condecorat pels seus serveis durant la guerra--; n'hi va passar 17 en diverses presons (Alcalá de Henares, Ocaña, Segòvia, Sant Miquel dels Reis i Burgos), rebutjant les pressions franquistes perquè col·laborés amb el règim dictatorial. Finalment, va ser alliberat en 1964, arran de l'indult decretat per Franco amb ocasió de la celebració dels «25 años de Paz». En 1966, inexplicablement, es va aliar amb els partidaris del cincpuntisme, corrent dins de la CNT que propugnava, en cinc punts, l'establiment de conversacions amb el sindicat vertical franquista per intentar transformar-lo des de dins i aconseguir plens drets sindicals per als treballadors. En aquest mateix any, es va publicar a Mèxic el seu llibre Condenado a muerte, on narra la seva entrada clandestina a Espanya, la seva detenció i els seus anys de presó. Poc després va aconseguir una feina en la Delegació de la Seguretat Social de València, lloc laboral on es va jubilar. Reorganitzada la CNT entre 1975 i 1976 va tornar a la central anarcosindicalista, de la qual va ser nomenat president Sindicat del Transport a València. Quan es va produir l'escissió cenetista durant el V Congrés, es va enrolar en les files escindides i va ser nomenat secretari honorari en el Congrés de València de 1980. Durant els seus últims anys va fer conferències sobre la guerra i el franquisme arreu de la Península i l'estranger (França, Irlanda, etc.) i va participar activament en la Fundació Salvador Seguí de València; però van ser uns anys de molt de patir moltíssim: pèrdua d'una cama el setembre de 1993 arran d'una sobtada malaltia, mort de sa germana Amparo amb qui convivia, ingrés el març de 1994 en una residència d'ancians al Vedat de Torrent... La seva salut es va agreujar i el juliol de 1994 va patir una embòlia que li dificultaria la parla. Enric Marco Nadal va morir el 13 de novembre de 1994 a la residència on estava ingressat al Vedat de Torrent de l'Horta (Horta Oest, País Valencià) d'un atac cardíac; l'endemà, seguint la seva última voluntat, les seves restes van ser incinerades. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Libertaria, El Noi, Polémica,Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Condenado a muerte. Trozo autobiográfico(1966),Todos contra Franco. La Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas (1944-1947)(1982) iLa oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975)(1993, amb altres). L'historiador Francisco Javier Navarro Navarro li va dedicar en 1993 un estudi, La construcción de nuestra autopresentación: la historia de vida de Enrique Marco Nadal, luchador antifranquista.

Enric Marco Nadal (1913-1994)

***

María Pérez Lacurz (dreta) amb una amiga

- María Pérez Lacruz: El 3 de maig de 1917 neix a Terol (Aragó, Espanya) la militant anarquista María del Milagro Pérez Lacruz–alguns autors citen erròniament el segon llinatge com De la Cruz–, més coneguda com La Jabalina. Sa família provenia de la zona de Jabaloyas, a la Serra d'Albarrasí de Terol, i d'aquí el malnom. Sos pares es deien Manuel Pérez de la Esperanza i Isabel Lacruz Civera. En 1923 sa família, buscant feina, es traslladà a Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià). Gairebé una nina, ajudà econòmicament sa família treballant en la neteja d'una casa particular. En 1934 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà el mes següent a Sarrión a la «Columna de Ferro» i com a infermera participà en la creació d'un hospital de campanya. Durant la Batalla de Terol, el 23 d'agost de 1936 va ser ferida de bala en una cama (fractura de fèmur) a Puerto Escandón i hagué de romandre fins el 24 de desembre d'aquell any a l'Hospital de València. Després restà a la reraguarda treballant en una fàbrica d'armament de Sagunt i, posteriorment, a Cieza (Múrcia, Espanya) per fer algunes tasques en la indústria siderúrgica. Amb el triomf franquista, intentà passar desapercebuda amb el seu embaràs, però el 23 d'abril de 1939 va ser detinguda per la Guàrdia Civil al Port de Sagunt. Després d'interrogada, rapada i passejada, va ser posada en llibertat, però el 31 de maig, després de negar-se a ratificar la declaració que el capità jutge militar li va llegir argumentant que els continguts no eren certs, va ser detinguda i tancada a la presó del Port de Sagunt. Durant el procés (Núm. 2053/4) a València se l'acusà d'«auxili a la rebel·lió» i de diferents crims: «caràcter llibertí», crema d'esglésies, assalt a la presó de Castelló i mort de diversos guàrdies de la mateixa, mort del cònsol de Bolívia a València –mai no va existir cap cònsol bolivià en aquesta ciutat– i de altres personalitats (vuit sacerdots i un diputat), etc. El director de l'Hospital de València certificà que en el moment de cometre's aquests crims ella es trobava a l'hospital guarint-se de les ferides de guerra. El 4 de novembre de 1939 va ser traslladada a l'Hospital Provincial de València per problemes de salut i per trobar-se en el seu setè mes de gestació. El 9 de gener de 1940, un cop tingué l'infant, va ser donada d'alta, però ella mai no va veure la criatura. Retornà als calabossos del Govern Civil de València i el 18 de gener va ser ingressada a la Presó Provisional de Dones del convent de Santa Clara. Finalment, va ser traslladada el 16 de gener de 1942 a la Presó Provincial de Dones de València. El 28 de juliol de 1942 va ser jutjada en consell de guerra i condemnada per«adhesió a la rebel·lió» i«desafecció al Movimento» a la pena de mort. María Pérez Lacruz va ser afusellada el 8 d'agost de 1942 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb un grup de sis homes. En 2003 l'Associació de Dones de Baladre«Trencant Silencis» li retè un homenatge al Port de Sagunt. En 2007 Manuel Girona Rubio publicà la biografia Una miliciana en la Columna de Hierro. María«La Jabalina» i en 2013 l'escriptora Rosana Corral-Márquez publicà la novel·la Si me llegas a olvidar, inspirada en la seva vida. Actualment un carrer del barri de La Pinaeta del Port de Sagunt porta el seu nom.

Continua...

---

Des d' Alternativa Per Pollença (A) fem pública la nostra més enèrgica repulsa davant els actes incívics comesos al jaciment arqueològic del Pedret de Bóquer, al Port de Pollença, així com també denunciam l'abandonament per part de les institucions d'aquest jaciment.

Al Pedret de Bóquer es troben les restes d'un important poblat talaiòtic, que amb el pas del temps es convertí en la famosa ciutat dels Bocchoritans, que fou una de les ciutats més rellevants d'època romana. Per desgràcia fa anys que a pesar de les nostres reiterades peticions no es realitza cap excavació arqueològica, i ni tan sols es neteja, ni protegeix el jaciment. A l'anterior legislatura es va acceptar la nostra al·legació als pressuposts de 2015 per incloure una partida de 3.000 euros per fer les excavacions, però no es va executar. L'actual equip de govern també va acceptar la nostra proposta pel pressupost del 2016 però tampoc s'ha executat. Al 2015 quan ens va visitar el Vicepresident del Govern, Biel Barceló li vam traslladar per escrit una petició de col·laboració per a la recuperació de l'excavació i protecció del jaciment, però tampoc s'ha fet res.

Ara ens han fet arribar les fotografies que adjuntam que mostren un abocament realitzat al jaciment, un acte incívic davant el que mostram la nostra enèrgica repulsa, però a la vegada hem de denunciar l'abandonament per part de les institucions del jaciment arqueològic. Ja és hora que l'Ajuntament i el Consell es prenguin seriosament el patrimoni i dediquin més esforços a netejar, protegir i excavar el jaciment del Pedret de Bóquer.