Vint-iquatre hores. He necessitat tot un dia sencer per poder aclarir una mica les idees i conceptes. Estic parlant d'Accion laboral i de les reunions xerrades que ens estan fent als despatxats d' RTVV.

Anem per parts: es veu que la famosa Reforma Laboral aquesta que permet que els empresaris facin el que vulguin amb les vides i les hisendes dels treballadors; aquesta llei que converteix els treballadors en esclaus submissos, perquè sinó se n'aniran al carrer; aquesta llei que va llevar la potestat dels jutges del social de decidir si un ERO era pertinent o no abans d'executar-lo....; aquesta llei, dic, a més a més es permet incloure al seu text alguns articles d'humor realment negre. No sé en quin de tots els punts obliga les empreses que fan un ERO que afecta més de 50 persones a elaborar un pla d'acompanyament social i a oferir als treballadors a qui ha tirat a un servei per a tornar a trobar feina. Ja he dit que era humor negre.

Aquí és on entren en joc aquests despatxos, xiringuitos, consultories, agències de col·locació.. que no se sap ben bé què fan ni com ho fan, però que cobren de les empreses que han acomiadat treballadors per a ajudar-los a tornar a trobar feina. Cobren a tant la peça. Entenent com a peça els treballadors que feien una feina impecable, que havien aprovat unes oposicions.... i que un dia els van dir Muy señor(a) mío(a). En el cas d'Acción Laboral, cobra 400 euros per cada despatxat que s'apunta a jugar al seu joc. Multiplicau i veureu com el negoci és redó, es miri per on es miri.

Aquests dies estem en el procés de reunions col·lectives on un "consultor" ens explica que ells no ens formaran ni ens faran cursos, però que si ens hi apuntem (i fem que ells cobrin els 400 euros en el nostre nom) ens donaran tres camins per triar i bla, bla, bla i fum i bla, i bimbolla de sabó i bla bla i fum fum... Després d'això vindran les reunions individuals, és clar, on ens ajudaran a traçar un itinerari, a fer-nos un perfil i bla, i fum i bla i bimbolles de sabó i ennivolats que passen i no sé quantes coses més...

Diuen que aconsegueixen el 30 per d'èxit, parlen d'agendes ocultes, de rastrejar ofertes de treball, d'oferir perfils a empreses que segur que ens necessitaran... La reunió a que la que jo vaig assistir va ser molt plàcida: crec que tots estàvem tan escèptics, tan incrèduls, tan... pel que ens explicava aquell home, que vam deixar anar rius d'indiferència. La cosa va ser tan exagerada que com que ningú feia preguntes, el propi consultor se les feia i se les responia. Em conten, però que altres sessions van ser més mogudetes, que alguns companys van posar en qüestió des del primer punt fins al darrer de l'exposició que els feien....

Ja dic aquí que em vaig apuntar a continuar, que no sé quin dia del mes de juny tenc la sessió individual amb el meu consultor i que ja us informaré. Mentrestant, continuaré oferint els meus serveis de periodista a qui cregui que em pugui necessitar. I confiaré, això sí, en la justícia, perquè l'ERO el tombarem, és clar.

A lo largo de estos meses en que voy recogiendo textos y libros de Alcover, Costa, Oliver y otros que vivieron en Palma en la primera década del siglo XX, debo citar un libro importante para conocer esta época. Este libro fue publicado en 1953 y su autor murió en 1963, así por tanto, no es de Dominio Público.

Este libro creo que está descatalogado, no se encuentra en las librerías. El Presidente de rancia, Sarkozy, pidió que todas estas obras descatalogadas fueran digitalizadas y puestas al alcance de los ciudadanos. Si en Mallorca hubiera alguna política cultural en este sentido, ésta sería una de las obras básicas sobre Palma y bueno hubiera sido o sería que el Ayuntamiento llegara a un acuerdo con los sucesores y la obra quedara libre de derechos y al alcance de los ciudadanos. No hace mucho tiempo, en mayo del año pasado (2012), Lourdes Duran entrevistó a la nieta del autor, "Mi abuelo Mario Verdaguer vería la Palma de hoy de manera refinada", dice el titular de la entrevista, en la cual hablan de ese libro "La ciudad desvanecida" que fue Palma en los años diez. Me extrañó que no trataran de otros libros también importantes de Mario Verdaguer como el que dedicó a su tierra natal, Menorca, "Piedras y viento", o las de Mallorca "La isla de oro" y "Un verano en Mallorca" (muy difícil de encontrar).

Mario Verdaguer Travesi (1885 - 1963) nació en Mahón, hijo de un catedrático de instituto. Parte de su infancia la pasó en Segovia y su adolescencia y primera juventud en Palma siguiendo los destinos del padre. Estudia Derecho en Barcelona y, al acabar los estudios, se dedica al periodismo. Entra a trabajar en La Vanguardia en política internacional, por lo que mantiene relaciones con Miguel de los Santos Oliver, posiblemente al final de la vida de éste. Con el nuevo director, Gaziel, se encarga de la crítica literaria del periódico y publica artículos sobre temas diversos. Allí está hasta acabar la Guerra Española y, en 1940, regresa a Palma donde trabaja en el Diario de Mallorca hasta 1958, cuando vuelve a Barcelona donde muere cinco años después.

Si fue en su juventud cuando publica "La isla de oro" y "Un verano en Mallorca", es en la posguerra cuando rememora la ciudad de su adolescencia, de la primera década del siglo, y publica en 1953 "La ciudad desvanecida", agrupación de textos cortos en que recuerda la ciudad y sus gentes, el primer fonógrafo, el primer cine, las sillas del Borne ... Al acabar el libro hay dos índices, uno sobre los textos y otro sobre los nombres de personas que aparecen en el libro, y es un índice largo y plagado de nombres conocidos de la época.

Sorprende que una ciudad pueda cambiar de un modo tan completo.

Y es que hay una ciudad para cada individuo y para cada tiempo.

Así, en esta ciudad de Palma, que tiene cien mil habitantes, hay una ciudad distinta para cada alma que en ella habita. Hay cien mil ciudades.

De esta manera, por cada individuo que desaparece, desaparece también una ciudad. Los edificios quedan en pie, la gente y los automóviles siguen circulando por las calles; pero, todo ello, es sencillamente una fantasmagoría.

La ciudad del que desapareció, ha desaparecido también para siempre. Todo un panorama y todo un pasado se han esfumado, lo mismo que las imágenes movientes en la pantalla del cinematógrafo.

Y es que la ciudad y la vida del hombre no son más que eso, luz y sombra.

Y así hay una ciudad alegre, una ciudad trágica, una ciudad laboriosa, una ciudad filosófica, una ciudad banal...

Y hay también la ciudad futura, noble aspiración de mejores días. A ella van los aviones, los trenes, los grandes barcos del porvenir y va nuestra imaginación que se embriaga con los bellos sueños.

Luego queda la ciudad perdida en el tiempo, a la que hemos sobrevivido, desvanecida en la lejanía, envuelta en la bruma poética de los recuerdos, abrillantada con la lágrima de la añoranza, transfigurada en el encantamiento de las cosas que hemos amado; la ciudad de nuestra infancia, la ciudad de nuestra juventud.

Algunos de los recuerdos de la ciudad de mi infancia y de mi juventud van reunidos en este libro.

Acoplados sin método, sin cronología, sin la precisión matemática de la fría Historia, estos recuerdos van envueltos tan sólo en la imprecisa bruma de la lejanía, idealizados por el tiempo y evocados con la palpitación efusiva de un corazón.

Importante libro sobre Palma que recoge una época interesantísima de la ciudad. El libro tiene un subtítulo: "Recuerdos de un socio del Círculo Mallorquín", a cuya biblioteca acude asiduamente. El primer texto está dedicado a las sillas del Borne, entonces centro social ciudadano, con su cine, su casino "La Veda"; acude a las tertulias en las farmacias, a la "casa y jardín de los poetas", "Can Alcover", pero también al velódromo y al derrocamiento de las murallas; habla de los palomares y del Terreno ...

Años después, este libro fue traducido por Nina Moll, a la muerte de ésta, nos lo cuenta José Carlos Llop:

Si hay un libro que hable del eterno femenino de Palma, ese libro es La ciudad desvanecida, de Mario Verdaguer, una de las sensibilidades más finas y sutiles que haya vivido nunca en la ciudad. Cuando este libro cayó en manos de Nina Moll surgió de ellas aún mejor de lo que era y es. La ciudad desvanecida se convirtió en La ciutat esvaïda y fuimos muchos los que lo leímos antes en el catalán de Nina que en el castellano de Verdaguer. El hecho de que el libro lo regalara una caja de ahorros –mientras que la obra original tuvo una corta edición del Círculo Mallorquín– contribuyó a su divulgación hasta el punto de que hubo bastantes que creyeron que Mario Verdaguer era Màrius Verdaguer y La ciudad..., La ciutat... El traductor, cuando es bueno, también crea: es, en cierto modo, escritor. Y Nina Moll convirtió la lengua del original verdagueriano, algo acartonada por el tiempo, en una lengua ágil, flexible y llena de color. En una lengua moderna y clásica. Lo hizo con un material de primera, de acuerdo, pero lo dotó de su verdadero espíritu –y eso estaba en ella–. Antes he citado el eterno femenino de la ciudad y he recordado que Mario Verdaguer fue una de las sensibilidades más finas y sutiles que haya habido en Palma. Algo parecido ocurría con Nina Moll y por eso La ciutat esvaïda deslumbra como lo hace, convirtiéndose en una metáfora de la mujer que lo tradujo al mallorquín o catalán de Mallorca. [...]

José Carlos Llop: Derrotas de Palma (DM, 26/07/2009)

Así como el libro original de Verdaguer es muy difícil de encontrar, el de Nina Moll sí se presta en las bibliotecas; por esto, la versión original debiera digitalizarse y ser prestable.

Bien, esta entrada en esta bitácora viene a cuento porque los autores que voy tratando, Alcover, Costa, Oliver, Rubén Darío y otros son los personajes de este libro de Mario Verdaguer, quien nos ofrece un panorama general de la ciudad por donde ellos se mueven, una ciudad ya desvanecida.

Anarcoefemèrides del 30 de maig

Esdeveniments

- Surt L'Égalitaire: El 30 de maig de 1885 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic L'Égalitaire. Organe communiste-anarchiste. El responsable d'aquesta publicació bimensual va ser Eugène Steiger i els articles sortiren sense signatura alhora que reivindicava la «regla de l'anonimat» en la premsa anarquista. Sembla que tenia corresponsals a París, Marsella, Brussel·les, Torí i altres indrets. En sortiren 16 números, l'últim el 2 de gener de 1886, i també publicà alguns fulletons.

***

- Conferència de Fernand Pelloutier: El 30 de maig de 1896 a la Salle du Commerce, al número 94 del carrer Faubourg-du-Temple de París (França), l'anarquista i sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier pronuncia la conferència«L'Art et la Révolte», organitzada pel grup «L'Art Social». La intenció de Pelloutier amb aquesta conferència es trobar les connexions entre l'anarquisme literari i el moviment obrer, lluitant alhora contra la recerca d'un hermetisme i un elitisme propi de certs «simbolistes esotèrics», contra un naturalisme «sense esperit» i contra la literatura d'evasió. L'art ha d'inspirar la revolta, s'han d'ajuntar «el comunisme del pa» i el «comunisme dels plaers estètics». Cal desmitificar l'art, ja que la funció de l'art és«revelar». L'Art ha de servir per fer revoltes. Aquesta conferència va ser publicada l'any següent a París pel grup promotor de l'acte; «L'Art Social», que edità entre 1893 i 1896 una important revista cultural del mateix nom, aconseguí el suport de intel·lectuals anarquistes per promoure conferències i debats als barris populars parisencs, convertint-se en un punt de referència per a la divulgació i el coneixement de l'art, de la literatura i de la ciència entre el moviment obrer. En 2002 la conferència va ser reeditada per Jean-Pierre Lecercle, on reprodueix el text de la conferència amb variants com a prefaci a la reedició del recull de poemes de Pelloutier De la colère, de l'amour, de la haine (1898) i afegeix nombroses notes sobre el moviment anarquista i«L'Art Social».

***

- Conferència de Frederica Montseny: El 30 de maig de 1965, a la Sala Sénéchal de Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània), organitzat per l'Ateneo Español d'aquesta localitat, la propagandista anarquista Frederica Montseny i Mañé fa la conferència«Mujeres españolas del siglo XIX». L'Ateneo Español era el centre cultural anarquista dels exiliats llibertaris a Tolosa. Com a gairebé tota la propaganda dels actes culturals anarquistes de l'exili peninsular d'aquests anys, no es citen en cap moment termes àcrates, per evitar problemes amb les autoritats franceses.

***

- París (30-05-68): El 30 de maig de 1968 a París (França) el primer ministre Georges Pompidou demana a les 12.30 hores una entrevista al general De Gaulle, que de bon dematí ja ha redactat el text d'un discurs que pensa pronunciar a la tarda. Pompidou haurà d'esperar fins a les 14.30 hores, just abans del Consell de Ministres; porta una carta de dimissió, que serà rebutjada pel General, però l'exigeix la dissolució del Parlament. Jacques Foccart, un dels destacats consellers del General, informa d'una iniciativa en curs: les diverses xarxes gaullistes --França Lliure, Resistència, organitzacions de veterans, l'Associació per al Suport al General De Gaulle i diversos grups«obscurs» (feixistes d'«Occident» i d'altres grups d'extremadreta)--, després de dues setmanes de dura feina, des del 13 de maig, es comprometen a reunir tots els partidaris del General per a una manifestació, aquesta tarda a les 18 hores, als Camps Elisis; cal esborrar la imatge de banderes roges i negres passejant per París. A les 16.30 hores, entre el Consell de Ministres i la concentració de suport gaullista, el General parla només per ràdio ja que la televisió es nega a retransmetre'l: anuncia la dissolució de l'Assemblea Nacional, ajorna sine die la realització del referèndum, assegura que les eleccions legislatives seguiran el calendari constitucional previst i denuncia el perill comunista que vol conquistar França. En acabar el discurs comença la gran manifestació de suport a De Gaulle; un milió de manifestants --300.000 han vingut d'arreu l'Estat amb autocars i cotxes--, comptaran els convocants, avalen la idea que França ama l'ordre. El govern avisa que farà ús de la força, si ho considera necessari, per restaurar aquest ordre. Els crits que llança la massa són ben distints als que s'han cridat els dies anteriors:«Cohn-Bendit a Dachau!»,«França per als francesos!», «De Gaulle no està sol!»,«Mitterrand és un fracàs!»,«Llibertat de treball!» La premsa franquista madrilenya elogia el president de la República francesa:«El general De Gaulle ens fa recordar el general Franco de fa vint anys.»

Naixements

- Mikhail Bakunin: El 30 de maig --el 18 de maig, segons el calendari julià-- de 1814 neix a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Era fill d'una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat aÀustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada«demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Berna, Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, i és el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquenAnruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost'i anarkhija (1873), Dieu et l'état (1882, pòstum).

***

- Lev Metxnikov:El 30 de maig de 1838 --el 18 de maig de 1838, segons el calendari julià-- neix a Peterburg (Rússia) el científic, geògraf, etnòleg, artista i escriptor anarquista i garibaldí Lev IlIitx Metxnikov, també conegut per la seva transcripció francesa com Léon Metchnikoff o com Lev Mechnikov. Son pare va ser propietari a Khàrkiv (Ucraïna) i sa mare era d'origen israelita. Malalt durant la infància, no va poder suportar el rude clima del nord i en 1851 la família va emigrar a Khàrkiv perquè continués els seus estudis en millors condicions. Restablert, amb 16 anys va fugir del col·legi cap a Crimea per prendre part en la defensa de Sebastòpol; detingut pel camí, va ser tornat a la força a l'escola. Poc després, va començar a estudiar medecina a la Universitat de Khàrkiv, però set mesos després, va ser expulsat per revoltós. De tornada a Peterburg, va freqüentar l'Acadèmia de Medecina i va assistir als cursos de la Facultat de Física i de Matemàtiques, a més d'estudiar a l'Acadèmia d'Arts i a l'Institut de Llengües Orientals. En poc temps va aconseguir una educació multidisciplinar, sabent compaginar el seu esperit de revolta amb el règim universitari opressiu. En 1858 va ser triat com a intèrpret de la missió diplomàtica enviada als Sants Llocs sota la direcció de Mansurov. Després de visitar Constantinoble, el mont Athos i Jerusalem, a resultes d'un duel i d'una conducta poc respectuosa amb els sues caps, va ser rellevat del seu càrrec d'intèrpret. Després va entrar com a agent en una societat de navegació i de comerç; després d'un temps a Beirut i a Galati, no content amb la feina de negociant, va fugir, sense passaport i sense gaire recursos, cap a Venècia amb la finalitat de continuar amb els seus estudis de pintura, una de les seves grans passions. En aquesta època va participar en grups que lluitaven per l'alliberament d'Itàlia. Perseguit com a sospitós per la policia austríaca, va aconseguir fugir cap a Liorna i va entrar en un destacament rebel a Milbitz. Quan es va assabentar a Venècia de l'Expedició dels Mil de Garibaldi, va marxar ràpidament a Gènova, però va arribar tard: els bucs amb els voluntaris ja havien salpat la nit entre el 4 i el 5 de maig de 1860. Després de nombroses peripècies, va aconseguir arribar al sud de la península italiana i va combatre a Nàpols i a Calàbria com a capità del Centre de Comandament d'una brigada garibaldina. L'1 d'octubre de 1860, al riu Vulturno, va ser greument ferit per una mina i va ser portat a l'hospital de Nàpols, on camarades abnegats, entre ells Alexandre Dumas, el van salvar d'una mort segura. En 1861 va sortir «Annotazioni dei garibaldini», publicat en lliuraments a la revista en rus Russkij Vestnik (El Missatger Rus) i que va signar només amb la primera lletra del seu llinatge; l'any següent va publicar en la revista Il Contemporaneo l'assaig«Caprera», també sobre Garibaldi, sota el pseudònim Leon Brandi per raons de censura. Els anys següents, a Nàpols, a Liorna, a Florència, a Ginebra, els va consagrar a la propaganda política i social; i gràcies a la seva variada educació i al seu coneixement de les deu principals llengües europees, va esdevenir el traductor dels revolucionaris europeus (Garibaldi, Gerstsen, Bakunin, etc.), i va haver d'efectuar missions perilloses a Itàlia i a Espanya. Malgrat estar malalt, no va conèixer la fatiga i va desenvolupar una gran tasca propagandística: discursos, conferències, correspondència, articles a periòdics i revistes en diferents llengües, etc. Va col·laborar sobretot en dos famosos periòdics russos: Kolokol (La Campana), de Gerstsen (Herzen), i Sobremenik(El Contemporani), de Tchernichevsky. Per sobreviure, publicava amb els seu nom i amb pseudònim en revistes russes articles diversos sobre temes científics, sempre i quan no fossin detectats per la censura tsarista, ja que tota la seva obra estava prohibida. Però com que aquests ingressos eren insuficients, en 1873 va decidir estudiar xinès i japonès per fer de professor en una important escola de l'Extrem Orient. A començaments de 1874 va marxar a Tòquio, convidat pel ministre d'Instrucció Púbica per reorganitzar una escola russa fundada per estudiants japonesos. Aquesta institució prosperà força, un eixam d'alumnes acudia per a estudiar amb els mètodes científics d'Occident ensenyats en la seva llengua, amb professors vinguts d'Europa i d'Amèrica. Però després d'un temps, una anèmia galopant el va obligar a retornar a Europa, a través de Hawaii, de San Francisco i de Nova York, sempre portant el manuscrit del llibre que havia escrit i il·lustrat, L'Empire japonais, que va ser publicat a Ginebra en 1881. Poc després de tornar del Japó, va conèixer Élisée Reclus, a qui va ajudar en les descripcions sobre Xina i Japó de l'obra reclusiana Nouvelle Géographie Universelle. Els anys següents, a Clarens, a la riba suïssa del llac Léman, va continuar ajudantÉlisée Reclus en els seus estudis, amb traduccions de llengües que aquest no coneixia, amb la redacció de estudis i de memòries, llegint i anotant proves, arranjant llibres i manuscrits, etc. En 1883 el Consell d'Estat de Neuchâtel li va oferir la plaça de professor d'Estadística i de Geografia Comparada a l'Acadèmia, càrrec que acceptà entusiasmat. En 1886 va publicar Une dynastie archaique du Japon. Malalt, l'hivern 1887 va agafar una excedència, i va retornar a Clarens amb l'ànim de continuar fent feina, però els metges van trobar que la seva malmesa salut era irreversible. Lev Metxnikov va morir, després de molt de patir, el 30 de juny de 1888 --el 18 de juny de 1888, segons el calendari julià-- a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Pòstumament es va publicar La civilisation et les grands fleuves historiques (1889), amb un prefaci i necrològica del seu gran amicÉlisée Reclus. Son germà, el biòleg Ilya Metxnikov (Élie Metchnikoff), va ser un dels fundadors de la immunologia i premi Nobel de Medicina en 1908. Les idees de Metxnikov sobre el paper del medi geogràfic van influir en el marxisme acadèmic soviètic, especialment en Plekhanov.

***

- Melchor Rodríguez García: El 30 de maig de 1893 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) el destacat anarcosindicalista i anarquista Melchor Rodríguez García, també conegut com Manuel Amador i com El Decano, i per alguns comEl Ángel Rojo. De família pobre, aviat quedà orfe de pare (Isidoro Rodríguez), obrer maquinista mort en accident als molls del Guadalquivir, i sa mare (María García), treballadora en una fàbrica de cigars i costurera, va haver de surar tres infants. Va fer primària a l'Hospici Provincial de Sevilla, on va fer d'escolà. Durant sa vida va fer de tot (calderer, torero, carrosser, ebenista, xaperia, representant d'assegurances, etc.), però intentà seriosament ser una figura de la tauromàquia: debutà com a torero el 5 de setembre de 1915 amb èxit a Sanlúcar de Barrameda, però una enganxada greu a la plaça de Tetuán de las Victorias de Madrid el 4 d'agost de 1918 l'apartà de l'arena i després de diversos intents en 1920 (Salamanca, Viso i Sevilla) abandonà definitivament el toreig. Cap al 1920 estava afiliat a la Secció d'Automòbils del Ram de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, juntament amb Pualino Díez Martín i Manuel Pérez Fernández. Succeí Pérez Fernández en la presidència del citat sindicat i poc després s'instal·là a Madrid. En 1920, prohibida la CNT, s'afilià en la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i conegué Largo Caballero i Indalecio Prieto, però alhora formava part del grup anarquista «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Francisco Trigo, José Barrios, Guerra, Manuel López i Feliciano Benito) que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». En 1927 va ser un dels primers militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i quan es creà el Sindicat de Carrossers cenetista s'afilià immediatament i n'acabà com a secretari. Tingué el carnet número tres de l'Agrupació Anarquista de la Regió Centre. L'octubre de 1933 va fer mítings pro amnistia a Gijón i el juliol de 1934 presidí el gran míting de Madrid. El novembre de 1934, amb Celedonio Rodríguez, s'entrevistà amb Martínez Barrio i Vaquero per aconseguir la llibertat de dos-cents cenetistes. Ell mateix va estar pres en nombroses vegades durant la monarquia i durant els anys republicans, tant que era conegut pels carcellers com El Decano. En 1936 participà activament el la vaga de la construcció madrilenya. Entre el 5 de novembre de 1936 i l'1 de març de 1937 fou Inspector General del Cos de Presons del Ministeri de Justícia de Joan García Oliver. Amb aquest nomenament el ministre tractava d'arrabassar les presons madrilenys a la Conselleria d'Ordre Públic dirigida pel comunista Santiago Carrillo, amb la finalitat d'acabar amb la política de tretes indiscriminades i de poder instaurar tribunals populars. En aquest període Melchor Rodríguez destacà pel seu digne comportament vers els detinguts, fet pel qual fou acusat de quintacolumnista pels comunistes; per la denúncia de l'existència de txeques estalinistes («Afer José Cazorla», Conseller d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid); per eliminar les tretes --prohibí sense la seva autorització expressa la sortida de reclosos de les presons entre les 7 hores de la tarda i les 7 hores del matí--; i per oposar-se contundentment que 1.532 presos tancats a Alcalá de Henares i a San Antón fossin assassinats --alguns força coneguts, com ara Agustín Muñoz Grandes, Raimundo Fernández Cuesta, Peña Boeuf, Luca de Tena, Body Declané, Javier Martín Artajo, Serrano Súñer, Blas Piñar, Rafael Sánchez Mazas, Miguel Primo de Rivera, Margarita Larios, Valentín Gallarza, Raimundo Fernández-Cuesta. Així, des del sectors dretans el van batejar com ElÁngel Rojo, pseudònim que ell rebutjava. El 8 de desembre de 1936 frenà, després de set hores d'estira i arronsa, la multitud que volia assaltar la presó d'Alcalá de Henares i assassinar presons«nacionals» en represàlia pels bombardeigs de l'aviació feixista a Madrid. L'1 de març de 1937 fou destituït del seu càrrec de delegat especial de presons pel govern del socialista titella del Partit Comunista d'Espanya (PCE), Juan Negrín. Més tard, fou regidor de Cultura i primer tinent d'alcalde de Madrid. Tingué molts amic del món de la faràndula i de la cultura, com ara els germansÁlvarez Quintero, Emilio Carrere, Concha Espina, Manolo Caracol, La Niña de los Peines, Pastora Imperio, José María Pemán, Alfonso --que el fotografià en nombroses ocasions--, etc. En 1938 s'encarregà de la gestió dels cementiris madrilenys i com a tal, el 13 d'abril de 1938, es jugà la vida quan aconseguí que en l'enterrament del seu amic Serafín Álvarez Quintero s'exhibís un crucifix acomplint la seva última voluntat. El 2 de març de 1939 fou enviat pel Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a França i el 28 de març d'aquell any, com a últim alcalde de Madrid nomenat pel coronel Segismundo Casado i per Julián Besteiro del Consell Nacional de Defensa, fou l'encarregat de lliurar la ciutat a les tropes franquistes. En acabar la guerra, el 26 d'agost de 1941, fou condemnat a 20 anys i un dia de presó i no a la pena de mort, gràcies a molts testimonis de dretans (general Muñoz Grandes, Fernández Cuesta, Martín Artajo, etc.) que declararen al seu favor recordant l'esplèndid comportament com a director de les presons republicanes. Finalment, gràcies a la gestions del general Agustín Muñoz Grandes, peça clau de l'Exèrcit i mà dreta de Franco durant anys, només purgà cinc anys a la presó del Puerto de Santa María. Durant la postguerra, rebutjà propostes de càrrecs en el sindicat vertical franquista i milità en la CNT clandestina, fent costat el Comitè Nacional cenetista d'Enric Marco Nadal. Fou detingut i empresonat dues vegades per«difusió de propaganda política il·legal» i en 1947 per ajudar presos anarquistes. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà militant en la CNT i en 1965 s'oposà radicalment a les maniobres del cincpuntisme. En aquests anys formà part de diversos comitès, assistí a nombrosos comicis regionals i nacionals cenetistes, patí 34 detencions, etc. Alguns criticaren que acceptés una condecoració del franquisme per les seves actuacions com a director de presons durant la guerra civil i que confraternitzés amb alguns cacics del franquisme --en 1956 el falangista José Antonio Girón de Velasco li dedicà un llibre anomenant-lo «avantguardista infatigable en la batalla per la Justícia i per la Llibertat de l'Home». Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Campo Libre, Crisol,¡Despertad!,Frente Libertario, Proa, ¡Rebeldía!,Redención, La Tierra, etc. També va escriure lletres de pasdobles i de cuplets, entre altres, amb el mestre Padilla. Durant els últims anys de sa vida va treballar en una companyia d'assegurances («La Adriática») i visqué amb el seu antic company de plaça, el banderiller Castillito, i l'esposa d'aquest. Melchor Rodríguez García va morir el 14 de febrer de 1972 a Madrid (Espanya) i insòlitament les autoritats franquistes permeteren que el seu taüt fos cobert amb la bandera roja i negra i que es cantés A las barricadas durant el seu enterrament al cementiri madrileny de San Justo; per contra, un grup de falangistes, que també acudiren al sepeli, pregaren per la seva ànima. En juliol de 2008 un carrer de la barriada de San Cayetano de Sevilla fou batejat amb el seu nom. El 16 de setembre de 2008, organitzat per la Confederació General del Treball (CGT), se li reté un homenatge a l'Ateneu de Madrid.

Melchor Rodríguez García (1893-1972)

***

- Hem Day: El 30 de maig de 1902 neix a Houdeng Coegnies (Hainaut, Bèlgica) Marcel Camille Dieu, més conegut com Hem Day, una de les figures més importants dels anarquismes belga i internacional. Inconformista i rebel des de la seva adolescència, es va declarar vegetarià quan son pare es va fer carnisser. Va repudiar la religió i rebutjà Déu, i emprenyat perquè en el seu nom figurés«Dieu», va fer servir el pseudònim«M. D.», que ell escrivia «Hem Day». Després de la guerra va prendre part activa en la reconstrucció del moviment anarquista i va participar el 7 de gener de 1923 en el primer congrés de la Unió Anarquista de Bèlgica, que reunia les federacions valona i flamenca. Va col·laborar des de 1922 en el periòdic L'Emancipateur i després en Combat, del qual serà gerent. A finals de 1925 el congrés anarquista el designa com a secretari tresorer i gràcies a ell s'adopta la resolució antimilitarista que preconitza la vaga general per respondre a qualsevol mobilització. Va prendre part activa en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. En 1927, quan es va crear el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), Hem Day va ser nomenat secretari, tasca que assumirà fins a 1939. La seva botiga de llibreter de vell (Aux Joies de l'Esprit) a Brussel·les i ca seva esdevenen aleshores un refugi per a nombrosos proscrits de totes les nacionalitats, com ara Ascaso, Durruti i Jover, que van romandre a ca seva abans de retornar a Espanya el 1931; antifeixistes italians durant els anys 30, desertors francesos i alemanys fugint de les presons militars en 1939, jueus i alemanys antinazis durant la repressió, insubmisos de les guerres colonials franceses (Indo-xina, Algèria)... En 1933, amb Léo Campion, secretari de la secció belga de Resistents a la Guerra, seran els primers objectors de consciència anarquistes que reenviaran les seves cartilles militars. S'ha de dir que tant Hem Day com Léo Campion pertanyien a la maçoneria. Hem Day serà detingut poc després enmig del carrer i jutjat, amb Léo Campion, el 19 de juliol de 1933, davant d'un Consell de Guerra, i nombroses personalitats li faran costat, com ara Han Ryner. El veredicte va ser feixuc: dos anys de presó per ell i 18 mesos per Léo. Aleshores van engegar una vaga de fam i es desencadenà una campanya internacional de suport, fet que obligà el Govern a l'alliberament dels presos el 3 d'agost i a expulsar-los de l'Exèrcit per «indignitat». En 1937 Hem Day marxarà a Barcelona on participarà en les emissions de ràdio de la CNT-FAI i també visitarà el front. Aquest mateix any serà expulsat de França per haver fet una conferència contra el nazisme. Seguint la petjada del pensament pacifista de Han Ryner, amic d'Émile Armand i de Sébastien Faure, va continuar durant la guerra la seva tasca solidària. En 1945 va reeditar la revista Pensée et Action, que esdevindrà en 1953 Les Cahiers de Pensée et Action. La seva obraés considerable: fullets, biografies de militants, nombrosos articles en la premsa anarquista internacional, conferències, participació en nombrosos mítings (per la pau, pel dret d'asil, etc.). Hem Day va morir el 14 d'agost de 1969 a Evere, prop de Brussel·les (Bèlgica), i va ser incinerat a Uccle el 18 d'agost, rebent funerals maçònics. La seva biblioteca i els seus arxius, un dels més importants del moviment anarquista de postguerra, van ser lliurats a la gran Biblioteca Reial de Brussel·les.

Hem Day (1902-1969)

***

- Pio Turroni: El 30 de maig de 1906 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) el militant i combatent anarquista Pio Turroni. En 1923 per fugir de la repressió del règim feixista s'exilia a França. Durant 1927 prendrà part en manifestacions parisenques per impedir l'execució de Sacco i de Vanzetti, i entre 1933 i 1935 es dedicarà a l'activitat editorial i de propaganda --publicarà per al Grup Edicions Llibertàries de Brest L'operaiolatria, de Camillo Berneri, iLa guerra che viene, de Simone Weil. En 1936 parteix cap a Espanya i s'allista en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Serà ferit en combat a Tardienta (Osca) l'octubre de 1936, i a Belchite (Saragossa), el març de 1937. Tornarà a Marsella després dels Fets de Maig de 1937 i prepararà un atemptat frustrat contra Mussolini. Successivament expulsat de França per «activitat anarquista», és detingut en 1939 i internat al camp de concentració de Villemagne primer i de Remoulins després, d'on pot fugir. Detingut novament a Marsella, s'evadeix del Brebant el gener de 1941. Obté un passaport que li permet embarcar-se cap a Orà i després passa al Marroc. D'allà podrà arribar, el novembre de 1941, a Mèxic on manté contacte amb els exiliats i es dedica a l'activitat anarquista. En 1943 tornarà a l'Àfrica del nord. Quan l'alliberament d'Itàlia, a finals de 1943, retornarà a la península i participarà en la reconstrucció del moviment anarquista a Nàpols, juntament amb Giovannna Caleffi Berneri, Cessare Zaccaria i Armido Abbate, en l'Aliança de Grups Llibertaris i publicantRivoluzione Libertaria. En 1950 és redactor deL'Aurora, de Forli, i funda amb Gigi Damiani L'Antistato; com a administrador d'aquest periòdic serà processat el 1951 per «vilipendi a la magistratura» i condemnat, però sortirà en llibertat condicional. Tindrà un altre procés en 1959 per propaganda antielectoral a Bolonya --pel mateix motiu abans va ser processat Aurelio Chessa a Gènova. En 1965, després del Congrés de Carrara, en reacció al tipus d'organització estructurada segons el model de la FAI, crearà amb altres companys, entre ells Aurelio Chessa, els Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA). De 1946 fins a la seva mort editarà la revista anarquistaVolontà. Pio Turroni va morir el 7 d'abril de 1982 a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). La seva biblioteca va ser el nucli inicial de l'Arxiu Giuseppe Pinelli de Milà i el seu arxiu es conserva a l'Arxiu Berneri-Chessa de Reggio Emilia.

Pio Turroni (1906-1982)

***

- Fernando Carballo Blanco: El 30 de maig de 1924 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Carballo Blanco. Fou fill d'Aniceto Carballo, obrer als tallers de la Companyia de Ferrocarrils del Nord i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), afusellat en 1936 a Valladolid pel franquisme. Sa mare, Concepción Blanco, fou internada a l'hospital provincial de Valladolid. En acabar la guerra, fou engarjolat cinc mesos per no rectificar i dir que son pare havia estat executat, com volia el comissari, i no assassinat, com deia ell. En 1940 malvivia a València i treballava de fuster quan li donaven feina. Fou tancat sis mesos per robar un paquet de cacauets i a la presó entrà en contacte amb militants cenetistes. En 1942 va fer feina pels camps de Vinaròs, València i Tarragona sembrant i recollint arròs, feina que compaginava amb la de tractant d'animals i estraperlista. En 1946 fou detingut a Móra d'Ebre per resistir-se a un sereno que li volia prendre l'oli d'estraperlo que portava i tancat un any i mig a Tarragona i a Reus en espera d'un judici que finalment no es realitzà. En 1947 fou alliberat, però l'abril de 1948 fou de bell nou empresonat acusat de pertànyer al Socors Roig Internacional (SRI); aquesta acusació fou canviada per la de robatori a Tivissa i condemnat a 13 anys de presó. En 1949 fou tancat a El Puerto de Santa María i després traslladat a Ocaña fins l'agost de 1955, que sortí en llibertat condicional. En 1956 es casà amb Juana Rodríguez Olivar. A la presó aprengué l'ofici de sastre, que serà la feina amb la qual es guanyarà la vida en el futur. En 1963 s'afilià a la CNT clandestina que a dures penes es reestructurava i es dedicà sobretot a tasques propagandístiques. L'11 d'agost de 1964 va ser detingut al carrer Princesa de Madrid amb l'activista anarquista escocès Stuart Christie per tinença d'explosius i per intenció de cometre atemptats contra el règim franquista o contra Franco mateix aprofitant el partit de futbol Espanya-URSS a l'estadi Bernabéu de Madrid que s'havia celebrat el juny d'aquell any. L'1 de setembre de 1964 un consell de guerra el condemnà a 30 anys de presó i Christie a 20. El novembre de 1969 portà a terme una vaga de fam per obtenir l'estatus de pres polític. El novembre de 1970, a la presó de Burgos, realitzà una nova vaga de fam en solidaritat amb els presos de l'organització Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat). Fins al 1971 restà tancat a Burgos, fins al 1975 a Alacant i després passà per diverses presons fent «turisme penitenciari» (Còrdova, Valladolid, Alcalá de Henares, Jaén, El Puerto, Carabanchel, etc.). El desembre de 1976, quan gairebé ja no quedaven presos polítics a les presons i després de passar 26 anys tancats --244 dies dels quals en règim d'aïllament total--, convertint-se en el pres polític que passà més temps empresonat pel franquisme, des de França s'engegà una campanya per obtenir el seu alliberament. El grup «Frente Libertario» edità un cartell exigint la seva llibertat, però mai no fou enganxat pels carrers perquè finalment fou amnistiat i alliberat el 13 de gener de 1977 del Reformatori d'Adults d'Alacant. Finalment es pogué reunir a Valladolid amb sa companya i amb son fill de 20 anys que només havia vist una vegada. En sortí de la presó intervingué en mítings i xerrades de la CNT (París, Bordeus, San Sebastián de los Reyes, etc.). En 1977 s'instal·là a Alacant i, després, a Dènia. Detingut de bell nou, el gener de 1979 fou condemnat a un any i mig de presó. Fernando Carballo Blanco va morir el 5 de novembre de 1993 a Dènia (Marina Alta, País Valencià) d'una aturada cardíaca mentre dormia.

Fernando Carballo Blanco (1924-1993)

***

- Salvador Puig i Antich:El 30 de maig de 1948 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Salvador Puig i Antich. Nascut en el si d'una família treballadora de classe mitjana, era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, fou militant d'Acció Catalana durant la República. Aquest s'exilià a França, on fou internat al camp de refugiats d'Argelers de la Marenda, i va ser condemnat a mort quan tornà a Catalunya i indultat en l'últim moment. Tenia una existència turmentada com a perdedor de la guerra. El jove Salvador va començar estudiant al col·legi La Salle Bonanova fins que en fou expulsat per indisciplina. Més tard va entrar en el col·legi de Salesians de Mataró, on va finalitzar el batxillerat de lletres i on conegué el Pare Manero. A partir dels setze anys compaginà el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l'Institut Maragall, on féu amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL). Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d'Estudiants de l'Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d'iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s'incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts. Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes. L'agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d'Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l'atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL. Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán resultà mort. Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d'haver participat en l 'atracament d'un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. A tot Europa s'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil (va ser l'últim pres polític executat a l'Estat espanyol amb aquest sistema) el 2 de març de 1974 a les 9.40 hores del matí en una cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya). El seu cos reposa al nínxol 2737 del cementiri de Montjuïc.

Continua...

---

Moltes persones haureu vist cartells repartits pel poble i potser us haureu demanat d’on surt aquesta iniciativa. Idò bé, intentarem explicar-ho.

El passat mes de març, totes les entitats de Sant Jordi vàrem ser convocades a una reunió a petició de l’Associació de Veïnats. Una de les finalitats de la reunió era posar en comú la feina que feim les diferents associacions i tenir un punt de trobada i comunicació.

Per poder mantenir aquest intercanvi d’informacions, acordàrem reunir-nos una vegada al mes.

Un altre dels temes que es tractà fou el de les necessitats que tenim al poble i de quina manera, sense comptar amb les institucions, podem posar en marxa iniciatives útils. És a dir, que solucionin problemes reals a persones reals. I tot això, sense recursos econòmics ni el suport de les institucions públiques (que amb l’excusa de la crisi, desatenen gran part de les necessitats socials).

Es xerrà de la quantitat de gent que hi ha a l’atur i, per altra banda, de la quantitat de gent que necessita ajudes puntuals. Pensàrem que seria bo posar en marxa una “borsa” de voluntariat, ja que, la gent que té temps disponible podria donar una mà a altra gent i així es cobririen dues necessitats: la persona voluntària es sentiria útil i es mantendria activa, i al mateix temps, la persona que rep ajuda se sentiria molt agraïda.

Per tal que aquest servei pugui arribar a tothom, també es crea una “borsa” de persones que demanen ajuda. Les ajudes no poden ser econòmiques i han de ser puntuals.

Les maneres d’ajudar poden ser moltes i molt variades: des d’ajudar a una persona major a anar a fer la compra fins a donar classes de suport a qualque infant.

Totes les ofertes de voluntariat i les demandes d’ajuda es centralitzen a la biblioteca, gràcies a la disposició de la bibliotecària, que s’ha volgut afegir a aquest grup de treball en xarxa format per les entitats del Poble: Associació de Veïnats, Club Prat de Catí, Club Esportiu de Sant Jordi, Associació de la 3a edat, Parròquia, CEIP de Sant Jordi i la seva AMIPA.

Així que ja ho sabeu, tant si us voleu oferir per donar una mà com si necessitau que algú us ajudi, telefonau!!

Junta Directiva de L’AMIPA del CEIP de Sant Jordi

Després d'uns dies amb problemes tècnics per actualitzar el blog, reprenem la informació amb la crònica del que va ser el Ple Ordinari de maig celebrat ahir dijous a les 20h.

El ple va començar amb molt de públic, ja que hi assistiren nombroses persones de l'associació AFAMA, ja que un dels punts de l'ordre del dia era el conveni per la cessió parcial de l'edifici del centre de dia.

Tots els punts es varen aprovar, fet que ens satisfà. Ara esperam que es duguin a la pràctica.

Per veure els documents de cada punt apreta els enllaços o aquí, on els trobaras tots.

Segon.- ORDRE DEL DIA de la sessió:

1.- Aprovació, si escau, de l’adhesió al Conveni de Col·laboració entre el Consell de Mallorca i ECOVIDRIO.

Es tracta d'un conveni per poder tenir qualque guany econòmic damunt els envasos de vidre que recull EMSER amb la recollida selectiva. Aquests retorn econòmic pot servir per ajustar les tarifes de la recollida selectiva. És una bona passa per incentivar la recollida selectiva.

Aprovada per unanimitat

2.- Aprovació inicial, si escau, de la cessió gratuïta de l’espai destinat a centre de dia de Pollença a l’entitat AFAMA.

Com hem comentat, es tracta d'un conveni per tal que AFAMA pugui gestionar el centre de dia. EL conveni, despres de les demandes que diversos grups varem fer al ple passat (veure), s'ha anat consensuant entre les diferents part i els partits de oposició de manera que s'han anat aclarint els dubtes que podia generar en una mostra de com cal fer les soses bé si es vol aconseguir el màxim consens. AFAMA és una enttat reconeguda atot Mallorca i amb una llarga trajectòria al nostre municipi que podrà millorar els seus serveis amb l'espai del centre de dia, oferint també places per a persones sense malatia i donant servei d'estimulació i activitats també als residents de la Residència. Varem donar l'enhorabona a AFAMA i varem demanar, per acabar de fer el conveni rodó, que les noves places de personal que es puguin incorporar en la gestió del centre de dia es faci de manera similar a com ho faria l'ajuntament, amb transparència, publicitat i valorant els mèrits dels aspirants. Ara s'obri un periòde d'exposició pública on tothom, particulars i entitats, pot fer al·legacions per millorar el conveni. Aqui teniu laseva redacció aprovada inicialment.

Aprovat per unanimitat

3.- Aprovació inicial, si escau, de l’alteració de la qualificació jurídica del bé immoble situat al c/ Vicenç Buades per destinar-lo a l’ampliació del centre de salut.

Després que la biblioteca del Moll hagi passat al nou centre Miquel Capllonch tot l'edifici on es situava es pot destinar a Unitat Bàsica de Salut. Per això s'ha de desafectar de l'ús biblioteca i posteriorment es farà un conveni amb l'IB-SALUT per cedir-los l'edifici complet. Trobam que és una millora en l'assistència sanitària i vàrem demanar que el conveni reculli les millores necessàries a l'edifici i que es doti de material i personal suficients.

Aprovat per unanimitat

4.- Ratificació, si escau, del decret d’alcaldia núm. 312, de 29 d’abril de 2013

Nomenament de misser i procurador per defensar l'Ajuntament de MENASNI S.A. (Familia March de Ternelles), que reclamen judicialment contra el Pla General de Pollença que preveu la servitud de pas pel Camí de Ternelles, ja que consideren que no està adaptat al PORN de la Serra i per tant no es pot aplicar.

Aprovat per unanimitat

5.- Ratificació, si escau, del decret d’alcaldia núm. 313, de 29 d’abril de 2013

Nomenament de misser i procurador per defensar l'Ajuntament de MENANI S.A. (Familia March de Ternelles), que recurreixen davant el Tribunal Suprem la servitud de pas pel Camí de Ternelles. Com es veu per terra, mar i aire contra el pas públic pel camí; es veu que no tenen problemes econòmics per promoure tots aquests judicis.

Aprovat per unanimitat

6.- Resolució d’al·legacions i aprovació definitiva del Reglament de Règim Intern de la Residència Social de Santo Domingo

El reglament es va aprovar inicialment al ple de març i el PSM hi varem presentar al·legacions, bona part de les quals han estat incorporades. Veure al·legacions PSM i veure text definitiu del Reglament.

Aprovat per unanimitat

7.- Moció presentada pel grup del PSM-EN, A, PSOE, UMP, ERAM I NO ADSCRITS relativa a la implantació de la zona verda d’aparcaments al Port de Pollença ( RGE núm. 3423, 16.05.13)

Varem defensar que s'havia de continuar amb la implantació del Pla d'aparcament que inclou la zona verda (gratuïta per a residents, de pagament per a forans), i no només la zona blava (de pagament per a tothom). Aqui va quedar ben clara la deixadesa de l'equip de govern que va fer un contracte amb la concessionària de la zona blava fins el 26 de juny, sabent que això impossibilitaria per enguany implantar la zona verda tot i que l'any passat s'hi varen comprometre. En tot l'hivern no s'ha treballat aquest tema incomplint el seu compromís. La moció, vist que es impossible que s'apliqui per enguany, es va modificar per tal que sí s'apliqui per l'any 2014 amb les modificacions que calguin quan s'hagi fet el projecte de peatonalització.

Aprovat per unanimitat

8.- Moció presentada per la regidora no adscrita Sr. Estrany relativa a la ubicació de la Polar a la Cala Sant Vicenç ( RGE núm.3425, 16.05.13)

L'any 2002 Ramon Castanyer “Durai”, abans de morir, va cedir la que havia estat la seva barca de pesca a l'Ajuntament per a fins culturals (veure acord de ple). Ha estat tots aquests anys en diversos indrets i ara mateix és a Son Bonet després d'haver-se restaurat. La voluntat de la família és que la barca quedi a Cala Sant Vicenç i que no torni a navegar, voluntat que des del PSM pensam que s'ha de respectar. El que no està gens clar és quina seria la ubicació idònia de la barca. Pensam que col·locar-la com una escultura sobre el mirador de Cala Barques no és la millor opció i que seria més digne i cultural col·locar-la en un espai tancat musealitzat sobre les activitats tradicionals de la Cala; potser un espai annex a la oficina d'informació turística.

Vist que encara no hi ha un acord sobre la finalitat que s'ha de donar a la barca, es va retirar la moció fins a un proper ple.

9.- Moció presentada pels grups d’A; PSOE, PSM-EN, UMP i els dos regidors no adscrits relativa a la delegació de l’aprovació de les Bases de la contractació de la direcció artística del Festival 2013 de Pollença al Ple ( RGE núm. 3427, 16.05.13)

El batle ja va anunciar que Joan Valent repetiria com a director del Festival tot i que encara no s'han aclrit les questions econòmiques entorn del festival del 2012. Tampoc encara no s'ha fet el contracte i segons els informes tècnics no es pot adjudicar la contractació directament al Sr. Valent, ja que la feina que ha de fer no té una exclussivitat en la seva persona. En aquest assumpte el batle ha deixar passar massa el temps i ara ens trobam en una situació de d'urgència pel festival del 2013.

Tot i que la moció es va aprovar demanant que es convidi a altres professionals i que el contracte sigui només d'un any, sembla que la propera setmana el batle té previst aprovar la contarctació a la propera Junta de Govern. Aquest punt va encendre una forta discussió entre la regidora Estrany, el Batle i el regidor Mateu de Convergència, on sortiren molts rancors personals i retrets del batle per la sortida dels no adscrits de l'equip de govern, retrets fora de lloc en una discussió com aquesta.

Des del PSM l'any passat varem criticar les maneres com es va fer la contractació (veure), però això per res justifica que enguany es vulgui reincidir en l'error d'una contractació incorrecte. Han estat altres partits els que han tingut un canvi de criteri radical i el que l'any passat veien malament enguany ho veuen bé i viceversa.

Aprovat. A favor: 8, A, PSOE, PSM, ERAM, N.A. - Abstencions: 8, PP, UMP, CIUP

10.- Moció presentada pel grup d’Alternativa relativa a abandonar la fumigació amb herbicides ( RGE núm.3452, 17.05.13)

Una moció que varem signar, ja que Més per Mallorca ha presenatt propostes similars a diversos ajuntaments, al Consell i al Parlament, i a Pollença ja hi varem votar a favor fa més de dos anys. Es repetia un debat que tenguerem la legislatura passada, aquest pic amb resultat favorable. Els glifosats que fa servir l'ajuntament són substàncies tòxiques que fan malbé el medi ambient i es feina de les administracions cercar solucions alternatives com ja es fa a bastants ajuntaments de Mallorca. Sorprenent la falta d'interès en nom de “lo pràctic” que va mostrar el regidor de serveis. Al final la moció es va modificar per no imposar cap termini i que la implantació sigui gradual. El regidor Garcia es va oferir per treballar en aquest tema, oferiment que es va acceptar per part de l'equip de govern.

Aprovat. A favor: 8, A, PSOE, PSM, ERAM, N.A. - Abstencions: 8, PP, UMP, CIUP

11.- Moció presentada pel grup del PSOE sobre la política impositiva del Govern de les Illes Balears ( RGE núm.3461, 17.05.13)

Per rebutjar els nous imposts que vol posar el govern Bauzà que ofegaran encara més l'economia i les families mallorquines. Una responsabilitat que tenen tots els membres del PP, tant a nivell autonòmic com estatal com local, que estan fent pagar la crisi als que manco culpa en tenen. Aquests imposts serviran per pagar despeses supèrflues del govern Bauzà com per exemple, el nomenament de l'ex-conseller Bosch com a “assessor”, ja que a la seva antiga feina no l'han volgut.

Aprovat. A favor: 10, A, PSOE, PSM, ERAM, UMP, CIUP, N.A. - Abstencions: 6, PP

12.- Propostes/Mocions d’urgència

Dimissió de la regidora Mª del Mar Sastre (PSOE)

Com va explicar ella, després de sis anys de dedicació política ja començava a necessitat temps per altres tasques. Greus aconteixements familiars en les darreres setmanes han precipitat la dimissió. Des del PSM li varem agrair la seva feina i el seu bon tracte amb la resta de companys regidors, desitjant-li el millor d'ara en endavant. La substituirà el nº3 de la llista, en Francisco Javier Barba.

Aprovat per unanimitat

En un proper article tractarem sobre les respostes als nostres precs i preguntes.

Per les comares diria:

Ser comare és educar

a tenir un part eficient,

a saber en cada moment

qué és que ens passarà,

per poder esser i disfrutar

a dins cada sensació

per saber cert que el nadó

neixerà amb la garantia

que cada pare sabria

tot des de la concepció.

Ser comare és tot això

vocació i preparació,

destresa en l’educació

grupal dels pares amb por,

ser comare és feina a tò

amb un grup professional.

Ser comare és el puntal

dins l’equip del neixament;

per això és adient

dir “Força i seguiu igual”

Macià Ferrer i Mas  

Infermer, glosador i PARE.

Maig de 2013

Anarcoefemèrides del 31 de maig

Esdeveniments

- Atemptat contra Alfons XIII i Loubet: Durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, al carrer Rivoli de París (França), una bomba és llançada contra el seguici oficial del president de la República francesa Émile Loubet i del seu hoste, el rei d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de veure Sanson et Dalila. Ells sortiran indemnes, però l'explosió fereix 15 persones i mata un dels cavalls de l'escorta. El responsable, un anarquista espanyol que responia al nom fals d'Alexandre Farrés o Farras (o Eduardo Aviñó), mai no va ser detingut; però el 27 de novembre de 1905, quatre anarquistes, entre ells Charles Malato i Pedro Vallina, seran jutjats per complicitat en l'atemptat, encara que seran finalment absolts.

***

- Atemptat de Mateo Morral: El 31 de maig de 1906, a les dues i deu minuts de la tarda, a l'alçada del número 88 del carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista català Mateu Morral Roca llança des d'una finestra del quart pis d'una pensió una bomba, dissimulada en un pom de roses roges, sobre la carrossa reial d'Alfons XIII i de la princesa Victòria-Eugènia de Battenberg que acabaven de celebrar les noces reials a l'església de San Jerónimo el Real. El pom-bomba anava directe a la carrossa reial, però va topar amb la línia elèctrica del tramvia i es va desviar cap a la multitud que observava la comitiva. L'explosió de dinamita va provocar almenys 28 morts i gairebé un centenar de ferits, però la parella reial va resultar indemne. Mateo Morral va aconseguir fugir de la pensió, on s'havia registrat amb les seves dades, però va ser detingut el 2 de juny per tres agents a Torrejón de Ardoz i es va suïcidar. En el posterior judici José Nakens, Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes van ser condemnats per conspiració, però un any després van ser indultats. Durant la Guerra Civil espanyola, es va canviar el nom del carrer Major de Madrid, escenari de l'atemptat, pel de «Mateo Morral», en honor de l'anarquista, i també altre carrer del districte Centre madrileny, l'actual San Cristóbal, va portar-ne el nom.

***

- SurtL'en dehors: El 31 de maig de 1922 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de L'en dehors. Organe de pratique, de réalisation, de camaraderie individualiste anarchiste, editat i administrat per Émile Armand. Fundat per Zo d'Axa el 5 de maig de 1891, el periòdic bimensual que reapareixerà serà el portaveu de l'individualisme anarquista. Va comptar amb nombrosos col·laboradors (Eugène Bizeau, Hem Day, Manuel Devaldes, Eugène Humbert, Paul Paillette, Madeleine Pelletier, Han Ryner, Henry Zisly, etc.); es publicarà fins a l'octubre de 1939 i se n'editaran 335 números. Va sortir amb 475 subscriptors i un tiratge de 5.000 exemplars en 1927 i de 6.000 en 1930. Aquesta publicació va editar nombrosos suplements i fullets solts de diferents autors (F.A. Barnard, C. Berneri, Hope Clare, John R. Coryell, Luigi Damiani, Clarence S. Darrow, Marguerite Despres, D. Elmassian, E. Fournier, Emma Goldman, Ixigrec, G. de Lacaze-Duthiers, Abel Léger, Albert Libertad, E. Relgis, Alba Satterthwaite, Camille Spiess, Benjamin R. Tucker, etc.) tirats a la impremta La Laborieuse d'Orleans. En 1945 el periòdic L'Unique li succeirà, editat per Armand.

***

- París (31-05-68): El 31 de maig de 1968 a París (França) es produeix un canvi en el govern arran dels esdeveniments d'aquest mes. Cinc ministres o secretaris d'Estat sortiran: Fouchet (Interior), Joxe (Justícia), Jeanneney (Assumptes Socials), Missoffe (Joventut) i Gorse (Informació); a més de Peyrefitte (Educació Nacional) que ja havia dimitit. També marxen Roger Frey (relacions amb el Parlament) i Pierre Dumas. Debré (Economia i Finances) i Couve de Murville (Assumptes Exteriors) canvien de cartera. Capitant esdevé ministre de Justícia i Marcellin acabarà de ministre de l'Interior. Ortoli s'instal·larà en Educació Nacional i Guéna en Informació. Entre els nou vinguts tenim Dechartre, Morandat, Galley, Le Theulre, De La Malène, Rey i Dienesch. El control dels canvis es restableix. Les eleccions legislatives es fixen per al 23 i 30 de juny. Comunistes i federats decideixen renovar l'acord electoral de desembre de 1966. Nombroses manifestacions gaullistes, com la d'ahir a París, es desenvolupen a diverses localitats d'arreu l'Estat francès: Lió (60.000), Nantes (20.000), Niça (15.000), Rennes, Tolosa, Marsella, Besançon, Clarmont d'Alvèrnia, Grenoble, L'Havre, Llemotges, etc. L'esquerra sindical i política organitza manifestacions antigaullistes a Nantes, Carmont d'Alvèrnia, Caen, Llemotges... La distribució de benzina torna a la normalitat a París. Centenars de milers de parisencs abandonen la capital durant el cap de setmana de la pentecosta; el balanç: 70 morts i 600 ferits a les carreteres. L'ordre regna novament.

Naixements

- Jean-Baptiste Clément: El 31 de maig de 1836 neix Boulogne (Illa de França, França) el communard i autor de la cèlebre cançó Le Temps des Cerises, Jean-Baptiste Clément. Abans de l'esclat de la Comuna de París, havia estat condemnat a presó en diverses ocasions pels seus escrits i pamflets (Les carmagnoles, 89, etc.). Durant la Comuna es va integrar tot d'una i el 28 de maig de 1871, amb Varlin i Ferré, va resistir a l'última barricada. Amagat durant un temps, va poder trobar refugi al Regne Unit via Bèlgica. Condemnat a mort en rebel·lia el 1874, no va poder tornar a França fins a l'amnistia de 1879. Esdevé socialista i participa en el sindicalisme de les Ardenes, fent nombroses conferències, organitzant sindicats, etc. Le Temps des Cerises va ser escrita en 1866, però no serà fins a 1885 que dedicarà aquesta cançó a Louise Michel, infermera a l'última barricada del 28 de maig de 1871. Aquesta cançó esdevindrà el símbol de la Comuna de París. Jean-Baptiste Clément va morir el 23 de febrer de 1903 a París (França) i està enterrat al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

- Mário Castelhano: El 31 de maig de 1896 neix a Lisboa (Portugal) l'anarcosindicalista Mário dos Santos Duarte Castelhano. Va ser el tercer fill d'una modesta família dedicada als negocis. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina com a telegrafista en una estafeta de correus i poc després com a oficinista en la Companyia Portuguesa de Ferrocarrils, on establí contactes amb el moviment llibertari. En 1911 participà en la vaga de ferroviaris, resposta a les expectatives frustrades sorgides arran de la proclamació de la I República portuguesa el 5 d'octubre de 1910; però va ser en la vaga de 1914 on destacà especialment. També jugà un paper preponderant en la vaga ferroviària de 1918 desencadenada a causa de les repercussions de la Gran Guerra i que va ser durament reprimida per les autoritats republicanes. En 1920, amb Miguel Correia, coordinà la gran vaga ferroviària, que resultà un èxit parcial, però que implicà el seu acomiadament. No obstant això, continuà amb la seva militància i s'encarregà de la direcció del periòdic anarcosindicalista O Ferroviário. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), durant el debat sobre la necessitat de seguir l'exemple de la Revolució russa, que va fer que militants sindicalistes acabessin a les files bolxevics, va saber decantar-se per l'anarcosindicalisme, dedicant-se a la creació de sindicats ferroviaris. En 1921 a Porto fou un dels organitzadors de la Conferència Intersindical de Treballadors Ferroviaris. El juny de 1922 va ser membre de la comissió organitzadora del I Congrés de la Unió de Treballadors Ferroviaris, que donà lloc a la creació de la Federació Ferroviària (FF), de la qual va ser elegit secretari de Relacions Internacionals. Més tard va ser nomenat editor en cap d'A Federação Ferroviária, òrgan d'expressió de l'FF. També dirigí O Rápido. Va participar activament en la resposta popular contra el cop d'Estat militar del 28 de maig de 1926. Poc després d'aquest cop, fou elegit representant de l'FF en el Consell Confederal de la CGT i substituí Santos Arranha en la direcció del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Quan la revolta del 7 de febrer de 1927 contra els militars va ser esclafada, la CGT passà a la clandestinitat i el seu diari A Batalha fou suspès, i poc després la impremta d'aquesta publicació va ser destruïda per la policia. Així i tot, continuà militant com a enllaç entre el Consell Confederal de la CGT i la resta d'organitzacions que funcionaven en la clandestinitat, sempre vigilat per la policia política, antecedent de Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE), creada en 1933 per l'Estat Nou feixista. El juny de 1927 va ser detingut amb altres companys (Manuel Rijo, Álvaro Ramos, Quintal Ferreira da Silva, etc.) i el 15 de novembre d'aquell any deportats a bord del sinistre vaixell-presó «Pedro Gomes». Amb Rijo, fou desembarcat a Novo Redondo (Angola), on troba feina a l'oficina d'una plantació. El setembre de 1930 va ser traslladat a l'Illa de Pico (Açores). L'abril de 1931, quan esclatà aixecament popular a Madeira contra el Govern, amb el suport de deportats polítics, arribà a Funchal (Madeira) juntament amb altres militants llibertaris (Rijo, Gonçalves Bibi, Fernando Barros, etc.) i, un cop aixafada la insurrecció, aconseguí, gràcies a un fogoner, ser embarcat cap a Lisboa a bord del vaixell«Niassa» amagat entre el carbó. A la Península reprengué les seves activitats llibertàries en plena dictadura d'António de Oliveira Salazar i en 1933 fou nomenat secretari de la CGT. Formà part del comitè organitzador de la vaga general preparada per al 18 de gener de 1934, però va ser detingut quatre dies abans. Jutjat per un Tribunal Militar Especial, va ser condemnat a 16 any de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, amb altres companys, el 8 de setembre de 1934 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), i el 23 d'octubre de 1936 al camp de concentració de Tarrafal, on jugà un paper molt important durant el«Greu Perill», epidèmia que assolà l'illa, organitzant l'assistència mèdica amb uns recursos limitadíssims. Mário Castelhano va morir el 12 d'octubre de 1940 a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) a resultes d'una infecció intestinal que, sense medicar, el portà a la tomba en pocs dies. Pòstumament, en 1975, va ser publicada a Lisboa la seva autobiografia Quatro anos de deportação i va ser condecorat amb l'Ordre de la Llibertat. En 1999 Ana Maria Gameiro Duarte Castelhano donà el seu arxiu a la Biblioteca Nacional de Portugal, passant a formar part de l'Arxiu de la Cultura Portuguesa Contemporània.

Mário Castelhano (1896-1940)

***

- Crescencio Carretero Bordallo: El 31 de març de 1955 neix a Granátula de Calatrava (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Crescencio Carretero Bordallo. Després de fer el servei militar, en 1975 s'instal·là a Madrid i participà en el moviment veïnal del barri d'Usera on vivia. En aquesta època ja es declarà llibertari, arran de la lectura del llibre de Juan Gómez Casas Historia del anarcosindicalismo español. Sense contactes amb la militància confederal, d'antuvi milità en el«peculiar» Frente Sindicalista Revolucionario (FSR), que a començaments de 1977 s'integrarà en la reconstrucció del Partido Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña. Participà en la fundació de l'Ateneu Llibertari d'Usera i el setembre de 1977 s'afilià al Sindicat de Comerç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1978 participà activament en la vaga de comerç d'aquell any, on l'actuació confederal va ser cabdal. En aquestaèpoca ocupà la vicesecretaria de la CNT de Madrid. En 1979 passà a treballar en el Metro. El juny de 1979 va ser detingut en una manifestació de protesta per l'assassinat del cenetista Valentín González Ramírez. El desembre de 1979, després de l'escissió sorgida arran del V Congrés de la CNT i dels pertinents dubtes, es decantà pels escindits. En 1983 gairebé deixà la militància, encara que fins al 1988 cotitzà en els dos sindicats separats. Fracassà en la creació d'una secció sindical en el Metro madrileny i es posà a estudiar la carrera de Físiques. Quan es creà l'escissió Solidaritat Obrera de la Confederació General del Treball (CGT), s'afilià i milità en la secció sindical del Metro, encara que mai no acceptà formar part del comitè d'empresa. A començaments de segle realitzà tasques informàtiques per a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid. Trobem articles seus en Bicel, Contramarcha i El Solidario. Actualment treballa com a tècnic de Línia de Metro a Madrid, està afiliat a Solidaritat Obrera i sol presentar els llibres que aquest sindicat edita.

Defuncions

- Aldo Aguzzi: El 31 de maig de 1939 se suïcida a Buenos Aires (Argentina) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Havia nascut el 20 d'agost de 1902 a Voghera (Llombardia, Itàlia). Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista «Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements deL'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per«raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» --en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.

Aldo Aguzzi (1902-1939)

***

- Otello Gaggi: El 31 de maig de 1945 mor al gulag de la Unió Soviètica l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Otello Gaggi. Havia nascut el 6 de maig de 1896 a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) i sos pares es deien Silvio Gaggi, obrer metal·lúrgic, i Adele Rossi. Tercer fill d'una família de quatre, de ben jove restà orfe de mare i no pogué fer més que els estudis elementals, posant-se a fer feina com a obrer soldador. En 1911 participà en el moviment antimilitarista contrari a l'expedició imperialista de Líbia. Quan esclatà la Gran Guerra, participà en diverses accions antimilitaristes promogudes pel «Comitè de Suport a Augusto Masetti», anarquista antimilitarista aleshores empresonat, promogut per la Lliga Metal·lúrgica i els miners de Castelnuovo dei Sabioni. El desembre de 1915 va ser mobilitzat com a soldat del 35 d'Infanteria i enviat al front, però desertà; detingut, va ser condemnat a dos anys de presó i reenviat el març de 1916 als camps de batalla. Desertà en diferents ocasions, sempre refusant obeir les ordres, i va ser condemnat a un total de 12 anys de presó. L'agost de 1917 va ser expulsat de l'Exèrcit i el febrer de 1919 amnistiat. Un cop lliure retornà a San Giovanni Valdarno, on milità en el Sindicat de Minaires de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i s'integrà en els grups antifeixistes i en els escamots de defensa anarquistes que actuaren durant el «Bienni Roig» (1919-1920). El 23 de març de 1921 a l'avinguda Vittorio Emanuele de San Giovanni Valdarno s'enfrontà amb altres companys contra un escamot feixista del qual feriren nou camises negres i en mataren un. Aquesta acció provocà la insurrecció dels miners de la conca del Val d'Arno, en la qual hi participà, i que implicà la mort de l'enginyer Agostino Longhi. Detingut per aquests fets, va ser inculpat de l'homicidi i d'incendi voluntari. Jutjat amb altres 75 companys, el 14 de juliol de 1923 va ser condemnat per l'Audiència d'Arezzo per«conspiració armada premeditada» a 30 anys de presó, a una forta multa (165,60 lires) i a tres anys de vigilància. Però mentre esperava aquest judici, el 6 de juny de 1921 aconseguí fugir en una evasió en massa de la presó i, després d'un temps de clandestinitat a San Marino, pogué embarcar en un vaixell soviètic i arribar a Odessa (Ucraïna, aleshores una república de l'URSS). El novembre de 1922 va ser detingut a Bakú per motius polítics; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó que purgà a Cheljabinsk. Un cop lliure s'instal·là a Novorossisk amb sa companya Marsaide, ciutadana soviètica i funcionària del Comissariat del Poble per a Afers Exteriors, i sa filla Lilina. Cap al 1928 s'establí a Moscou, on hi residien entre cent i dos-cents refugiats italians, la major part comunistes, i on aconseguí una feina de porter a l'ambaixada de l'Argentina i de l'Uruguai. Constantment vigilat per la policia secreta soviètica, freqüentà el Club Internacional del carrer Petrovka. Sense feina i en situació econòmica desesperada, establí contactes amb l'ambaixada italiana per intentar la repatriació alhora que estudiava fugir cap a la Xina. En 1932 trobà una petita feina a l'Hotel Lux de Moscou. El 16 de gener de 1933 participà en una reunió al marge del Komintern de militants italians refugiats a diverses ciutats (Moscou, Kiev i Odessa) al Club Internacional on va manifestar el seu desig de ser repatriat i el rebuig de prendre la nacionalitat soviètica com havien suggerit alguns companys, com ara Giuseppe Sensi; per aquestes declaracions va ser denunciat per un militant italià al responsable comunista Luigi Longo. En aquesta situació sa companya morí deixant-li sa filla, però aviat es va fer amb una nova companya, N. M. Lakhtina (Tamara), que sembla ser era una agent de la policia política soviètica. La nit del 28 de desembre de 1934 va ser detingut a Moscou amb nou companys italians i un d'altra nacionalitat. El Club Internacional fou clausurat per ser considerat un «cau d'espies». Després de ser interrogat i torturat per agents estalinistes a la comissaria de Lubianka, «confessà» ser membre d'un grup «contrarevolucionari trotskista» i de mantenir correspondència amb anarquistes europeus. Jutjat el 4 de març de 1935 amb altres companys (Bellusich, Bernetich, Biondini, Calligaris i Martelli) per un tribunal militar soviètic, el 3 de gener de 1936 va ser condemnat a tres anys de deportació a Sibèria per«activitats contrarevolucionàries» i traslladat a Iarensk (Arkhànguelsk, Rússia) per treballar en una mina. L'estiu de 1935 el «Comitè Internacional contra la Repressió Antiproletària a Rússia», amb seu a Brussel·les (Bèlgica), engegà una campanya per al seu alliberament i el d'altres deportats (Calligaris, Sandomirski, Askarov, Andreiev, etc) i l'anarcopacifista Hem Day promogué una recaptació de fons per al seu favor i per a les víctimes del comunisme --les autoritats soviètiques li van fer arribar només 10 dòlars. El 15 d'agost de 1936, des del seu aïllament siberià, dirigí una carta a la Secció Italiana de la III Internacional on demanava poder marxar a lluitar a la guerra d'Espanya, sol·licitud que va ser apadrinada des de la Península per Joaquín Ascaso, delegat de milícies a Casp; Emilienne Morin, delegada de la Columna Durruti; i Alfonso de Miguel, delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta sol·licitud mai no va tenir resposta. Després va ser traslladat a Semipalatinsk --actual Semei (Kazahkstan). El 29 de juliol de 1937 va ser novament processat per repartir propaganda antisoviètica als presos i des d'aquest moment se'n deixà de rebre notícies seves. En 1944 Victor Serge dirigí una carta al dirigent comunista Palmiro Togliatti, aleshores ministre de Justícia sense cartera d'Itàlia, demanant per la seva situació, però no aconseguí cap resposta. Molts anys després, amb l'obertura dels arxius soviètics, es va saber que Otello Gaggi va morir el 31 de maig de 1945 al gulag. El 20 de novembre de 1954 la Sala d'Apel·lació de Florència revocà l'ordre de crida i cerca seva ja que els delictes havien prescrit i l'estiu de 1956 va ser«rehabilitat» per les autoritats soviètiques. En 1992 Giorgio Sacchetti publicà Otello Gaggi. Vittima del fascismo dello stalinismo.

***

- Jean Marestan: El 31 de maig de 1951 mor a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista, pacifista, maçó i neomaltusià Gaston Havard, més conegut com Jean Marestan. Havia nascut el 5 de maig de 1874 a Lieja (Valònia, Bèlgica). Va haver d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va instal·lar a París, va freqüentar els cercles artístics i llibertaris i va col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le Libertaire, de Sébastien Faure, i després en L'Anarchie, de Libertad. En 1903 es trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari «Els precursors». A més d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la difusió del neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération consciente, d'Eugène Humbert. És autor del popular fullet Le mariage, l'amour libre et la maternité, argument de les conferències que farà per tota França, i del llibre L'education sexuelle (1910), que serà censurat arran de la Llei de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà després de la guerra les col·laboracions en la premsa llibertària i participarà també en L'Encyclopédie anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a Rússia, publicarà una obra crítica L'emancipation sexuelle en URSS. En 1943 va estar empresonat un temps com a«intel·lectual sospitós» d'ajudar la resistència i els insubmisos. Després de l'Alliberament, va col·laborar en La grande réforme, de Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els anarquistes sobre el tema de la llibertat sexual. A més de les obres citades és autor de L'impudicité religieuse (s.d.),Biribi d'hier et d'aujourd'hui (1913), Anarchie (1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui: comment, si non: pourquoi? (1923), Le mariage, le divorce et l'union libre (1927), Nora ou La cité interdite (1950), entre d'altres.

***

- Cristóbal VegaÁlvarez: El 31 de maig de 2008 mor a Villafranca de Córdoba (Còrdova, Andalusia, Espanya) el periodista, escriptor i poeta anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Vega Álvarez, conegut com Veguita i que va fer servir el pseudònim literari C. Wheg Zheravla. Havia nascut el 4 d'abril de 1914 a l'estació de ferrocarril d'El Cuervo, a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya), on son pare ferroviari treballava. Fill d'una família nombrosa, quan tenia nou anys començà a treballar ajudant el telegrafista de l'estació i omplint els fulls d'entrades i de sortides dels paquets postals. Ja en aquests anys infantils, començà a escriure poesia. Des de molt jove formà part dels grups anarquistes de Jerez de la Frontera adherits a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en els anys trenta fou membre del Comitè Provincial Anarquista de Cadis, responsabilitat que abandonà arran de desacords. Fou redactor del setmanari satíric Ráfagas i en els anys trenta col·laborà en diverses publicacions llibertàries (CNT, La Protesta, Solidaridad Obrera, La Voz del Campesino, etc.). El gener de 1933, arran de la seva participació en una manifestació de protesta contra la repressió a Casas Viejas, va ser detingut i tancat al penal del Puerto de Santa María. Amnistiat, va ser novament detingut durant la repressió desencadenada després dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 i empresonat a Jerez. Arran d'una temptativa d'evasió, va ser traslladat al Puerto de Santa María, d'on sortí amnistiat el febrer de 1936. A Jerez, va ser nomenat director de la novaèpoca de La Voz del Campesino. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a la població sevillana d'Utrera de la qual aconseguí fugir. A causa del seu pacifisme, es negà a lluitar en els fronts bèl·lics i fou declarat pròfug. L'11 de març de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes a Àvila i empresonat. En 1942 fou reclòs al penal de Zegama (Guipúscoa, País Basc). El 10 de maig de 1943 va ser posat en llibertat condicional i creuà els Pirineus. A les ciutats occitanes de Pau i de Tolosa de Llenguadoc participà en la Resistència en un grup enquadrat en la Unió Nacional Espanyola (UNE). La tardor de 1944, com a membre de l'«Agrupació Cenetista de l'UNE», participà en l'operació«Reconquesta d'Espanya» i fou membre d'un grup que s'infiltrà per Navarra. Capturat en 1945 a Navarra, va ser jutjat l'any següent i fou condemnat a 30 i a 20 anys de presó i empresonat a diverses presons (Àvila, Astorga, Sant Sebastià i Puerto de Santa María). En 1959 a la seva pena si li va afegir vuit anys més per haver editat clandestinament al penal del Puerto de Santa María, amb Antonio Ponce Gómez (PXI), Gregorio Gallego García, José María Bermejo Gómez i Domingo Castellano, 15 números del butlletí cal·ligrafiat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Combate. El desembre de 1963, després d'una intensa campanya de suport portada a terme per la premsa llibertària de l'exili, i en la qual s'implicà força Albert Camus, Henry Torres i l'acabada de crear Amnistia Internacional, fou alliberat. El 29 d'abril de 1964 es casà amb la també poetessa i fotògrafa Antonia Burgos Béjar (Antoñita), amb qui tingué una filla (Ana). Sota el pseudònim de C. Wheg Zheravla–Whegés el so onomatopeic equivalent a Vega, i Zherevla no és més que Álvarez llegit a l'inrevés i amb una hac intercalada per a despistar–, va escriure per sobreviure nombroses novel·letes policíaques, de l'oest i d'aventures publicades en diverses col·leccions (FBI, Extra-Oeste, Rurales de Texas, Colt-45, etc.) de la madrilenya Editorial Rollán, mentre residia a diferents poblacions andaluses (Sevilla, Villafranca de Córdoba, Niebla, Còrdova) i catalanes (Calella). A Niebla treballà a les fàbriques de «Cementos del Sur». Convençut que la revolució s'havia de fer mitjançant la cultura, desenvolupà una intensa tasca literària, tant en prosa com en poesia, i fou un assidu col·laborador de la premsa llibertària de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Còrdova. La mort de sa companya i la ceguesa el sumí en una important depressió en els últims anys de sa vida. Trobem articles i col·laboracions seves en nombrosos periòdics, com ara ABC,Arquero, Boletín Amicale 26 Divisón, Boreal,Cenit, Clarín,CNT, Combate,Le Combat Syndicaliste, El Correo de Andalucía, Cumbres,En Marcha, La Escuela Moderna, Espoir,Faro, Ideas-Orto,El Libertario,El Luchador, Manantial,La Opinión, El Poema, La Protesta, Ráfagas,Rumbos, Siembra,Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Umbral,La Verdad del Campesinado, Vía Marciana, La Voz del Campesino,La Voz Confederal de Rubí,Yunque Libertario, etc. Entre les seves obres podem citar Los dos locuras de España (1949), Surcos de luz y sombra (1949), Ruta de estrellas (1950), Sendas de Quijotes. Año lírico (1951), Rueca de fantasías (1952), García Lorca. Glosas del Romancero gitano (1954), Cuentos literarios (1954), Psiquis y el camino (1955), Mensaje poético (1956), Reportaje lírico (1958), Sed. Cien poemas de otoño (1959), El barco varado (1960), Canción de arena y sal (1964),Paso a paso (1969), Por las riberas del tinto (1969), Poemas del pájaro cautivo (1969), Cantos de paz y esperanza [trilogia formada per Pueblo en cruz (1977), Caminos locos (1978) i Armas de fuego (1979)], Crónicas de andar y ver (1977), Trío de Gun-Men (1978), El hombre de mató a UVT (1979), Secuestro en Chicago (1980), Terror en Texas (1981), Con Andalucía en el alma (1981), El diablo de las doce cuerdas (1983), La derrota de Dick (1984), Andalucía paso a paso (1984), La libertad encadenada (1986), El áspid y la mariposa (1988),Tras la orilla infinita (1991), Coloquio estival (1992), Grazalema. Homenaje a José Sánchez Rosa (1993), El poema nº 10 (1994), El poema nº 17 (1995), El poema nº 25 (1996), Sendas inéditas (1996), Madre, el nombre bendito (1996), Loor al niño en el Día Internacional de la Infancia (1997), Mujeres ejemplares. Antonia Burgos (1997), Caperucita y el lobito bueno (1998), Comentarios sobre Historia de un pueblo andaluz. Lebrija (1998), Poemas del pájaro cantor (1998), Trilogía de cuentos (1998), Cartas a Anaïs (1999), Grazalema en el recuerdo (2000), La lira olvidada (2002),Los niños de la guerra. El pasto de las fieras (2004), Cómo se va la vida (2006), Carta a Eugen Relgis (2007). Deixà nombrosos inèdits, entre ells Rueca de fantasía, relat sobre el seu empresonament. Va ser guardonat amb diferents premis poètics i literaris.

Cristóbal VegaÁlvarez (1914-2008)

***

- Steef Davidson: El 31 de maig de 2010 mor a Amsterdam (Països Baixos) l'activista i propagandista anarquista i documentalista i historiador dels moviments socials Steef Davidson. Havia nascut el 16 de setembre de 1943 a Amsterdam (Països Baixos). Va créixer en una família on el compromís polític i la passió artística era la seva forma de vida. Son oncle, Meijer Bleekrode, fou un reconegut artista que realitzà nombrosos cartells per a les organitzacions esquerranes entre els anys vint i trenta del segle XX. Durant la dècada dels seixanta Steef Davidson participà en la cultura alternativa, en el moviment Provo i en diferents grups antiautoritaris. En aquests anys publicà nombrosos fullets i revistes de tota casta (Zwart op Witboek, Bajeskrant,De Kabouterkolonel, etc.). Cap al 1970 la seva activitat se centrà en la lluita per la conservació del barri Nieuwmarkt --zona situada al centre d'Amsterdam en perill de demolició a causa de la construcció del metro--, participant en l'anarquista «Aktiegroep Nieuwmarkt» (Grup d'Acció de Nieuwmarkt), que fou el naixement del moviment okupa i que assolí una gran importància a Holanda. A Nieuwmarkt fundà, amb altres companys, l'anomenat«De Vrije Zeefdrukker» (Serigrafia Lliure), un taller col·lectiu de disseny i d'impressió serigràfica alternatiu. Va escriure i publicar sobre diferents temes, com ara l'anarquisme, l'antiparlamentarisme i els indis americans, i destacà com a recitador de poesia. A més d'editar-se els seus escrits, publicà nombroses publicacions alternatives i undergrounds, especialment cartells i còmics. En 1978 publicà a Amsterdam, basant-se en la seva gran col·lecció de còmic underground, Beeldenstorm. De ontwikkeling van de politieke strip (1965-1975) [Fúria iconoclasta. L'evolució del còmic polític (1965-1975)], que va ser traduït a l'anglès en 1982 i publicat sota el títol The Penguin Book of political comics. La seva exposició de cartells va ser exhibida en 1981 a l'Stedelijk Museum d'Amsterdam i l'any següent al Musée de l'Affiche et de la Publicité de París; i els catàlegs d'aquestes exposicions van ser publicats sota els títols De kunst van het protest / The art of protest. Posters (1965-1975) (1981) i Images de la révolte (1982), respectivament. La major part d'aquesta col·lecció de cartells, i d'altres documents, està dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, institució amb la qual col·laborà durant tota sa vida. A finals dels anys setanta realitzà diversos viatges arreu d'Europa recollint cartells per a l'IISH. També s'interessà força pel disseny avantguardista i durant els anys noranta es dedicà a la investigació del cartell soviètic i del seu entramat politicoartístic, aconseguint una de les col·leccions més importants del món d'aquestes característiques. En 1995 l'IISH exhibí una selecció aquesta col·lecció de cartells avantguardistes soviètics (constructivisme, futurisme, etc.). En 2006 realitzà al Central Museum d'Utrecht l'exposició «Situationisten op drift» (Situacionistes a la deriva), sobre les característiques polítiques i artístiques de la Internacional Situacionista. Altres obres seves són Het recht van de zwakste (1970), Beter rood dan dood (1972), Vrijheid van drukpers? Wat let je? (1975), Anarchisme als levenshouding (1979, amb altres), Indiaan en strijd (1979), 4de Russell tribunaal. De rechten van de Indianen in de Amerika's (1980), Untitled group show (1980, amb altres), Alarmschijf van de week (1982),De mooie stad (1982, amb altres), Drugs. Kruiden van hemel en hel (1982), How can one sell the air? The manifesto of an Indian chief (1988), etc. Durant elsúltims anys de sa vida patí greus problemes de salut.

Steef Davidson (1943-2010)

Actualització: 31-05-13

Gens Honorable Sr. Sansaloni:

Que un buròcrata fosc com Vè sigui el màxim responsable de la Salut a les Balears és un bon indicador del grau de degradació al que ha arribat la nostra Comunitat. En efecte, Vé és el Conseller de Salut adequat per a un Govern presidit per un polític de quarta fila i mentider que s'està fent milionari vessiant des del Govern la seva hiper-productiva farmàcia.

Però si escric aquestes línies no és per parlar de les seves misèries personals sinò per responsabilitzar-lo de la mort i del patiment físic i psicològic de moltíssimes persones a la nostra comunitat.

Vé s'ha fet tristament cèlebre al conjunt de l'Estat per la mort evitable i directament atribuible a la seva incúria i a la seva política del jove Alpha Pam. Però Alpha Pam, malauradament, no és més que la punta de l'iceberg. Són moltes més les persones - immigrants i no immigrants - que estan morint pel retall brutal en les polítiques preventives, pel retall en les polítiques assistencials i pel retràs en els diagnòstics i en l'aplicació de mesures terapèutiques

Dir que el Govern atén amb urgència els casos de risc vital és, senzillament, un sarcasme. Quan la víctima d'un càncer localitzat però que pot fer metàstasi retrassa la seva intervenció quirúgica, les seves possibilitats de morir innecessàriament augmenten de manera directamente proporcional al temps que s'atorben en ser operats; quan una persona gran amb un problema tan poc mortal com una lessió de genoll veu retrassar-se durant mesos les proves diagnòstiques i les mesures terapèutiques necessàries està incrementant les seves possibilitats de caure, de patir complicacions i d'empitjorar la seva situació clínica general; quan persones víctimes d'una psicopatia són abandonades per l'administració estam posant en perill la seva pròpia vida i la dels que l'envolten... Quantes morts s'estan produint com a consequència d'aquestes situacions (que, per cert, durant la campanya electoral, Vés varen jurar i perjurar que no es produirien)?. La Conselleria es guarda molt d'establir els indicadors que permetin contestar aquesta pregunta però que aquestes morts es produeixen és una realitat estadística científicament incontestable.

Sr. Sansaloni, ni ser "un mandado" ni ser el secretari del secretari del secretari de la Troika li permet sentir-se irresponsable de tant de patiment, de tanta angoixa i de tantes morts

Se mire por donde se mire y a tenor de los datos de fracaso escolar y de los resultados de los sucesivos informes PISA, el actual modelo educativo español se ha demostrado como un profundo error, tanto de concepto como de aplicación. Un modelo que ha premiado la mediocridad frente a la excelencia y que ha denostado, de forma irresponsable, el esfuerzo y el estudio. Un modelo educativo inadaptado a las necesidades reales de un mundo en constante evolución, fuertemente competitivo, y al que no ha sabido dar una respuesta adecuada.

Ante esta realidad, clara y meridiana, han aparecido dos posturas, las de aquellos que quieren seguir con este modelo de fracaso y, por tanto, perseverar en el error, y la de otros que queremos cambiarlo a favor de un nuevo modelo que prime la formación y mejor capacitación de nuestros hijos. Unos que sólo miran por los intereses particulares y corporativistas de determinados colectivos y otros que queremos una formación de calidad para que nuestros hijos salgan con la preparación suficiente para afrontar el duro reto de la vida.

Esta voluntad de cambio, sin embargo, ha chocado con el inmovilismo de determinados colectivos de docentes, espoleados por el STEI, la Obra Cultural Balear, el Moviment de Renovació Pedagògica, etc., grupos que han venido monopolizando la educación durante décadas, campando a sus anchas, con unos resultados educativos clamorosamente negativos. De hecho, el resultado final es que Baleares es la última, después de Extremadura, en fracaso escolar, y estamos en el furgón de cola, según el informe PISA, en comprensión lectora, en competencia de matemáticas y en competencia de ciencia. Así, mientras España es de las peores de Europa, Baleares es de las peores de España. Todo un “honor” fruto de años de imposición catalanista y de un modelo de fomento de la mediocridad y la vagancia.

El Govern no puede permitir que por la comodidad o por los prejuicios ideológicos de un grupo de docentes, se perjudique a todos los alumnos. El principal objetivo del Govern no puede ser agradar a un grupo de profesores irresponsables que no se quieren reciclar en un idioma extranjero. El principal objetivo del Govern es que nuestras futuras generaciones estén preparadas y, en concreto, lo estén en idiomas, máxime cuando el principal activo de nuestra comunidad autónoma es el turismo.

Els caps pensants de l’actual Govern de les Illes Balears s’han tret de la màniga un decret de llengües que vol que els nins estudiïn en català (no es sap quin), castellà i angles, el que no han dit es com pensen posar en marxa aquesta iniciativa que molt de pares veiem (en primera persona del plural) molt be, però dubtem ja que amb l’actual situació de les escoles això és impossible.

A unes Illes que surten llengües com bolets, el primera va ser l’anglès d’hostaleria (sense ironies) i ara el “baleà”, el cap pensant del Govern no volen potenciar l’actual assignatura d’anglès, si no que algunes assignatures es donin en aquest idioma.

Per poder impartir una assignatura en qualsevol idioma en primer lloc s’ha de dominar aquest, però no tipus “Tarzan” si no amb les seves particularitats i expressions ja que un idioma és alguna cosa més que gramàtica i vocabulari, un idioma és la forma d’expressió d’una cultura i un poble, per tant s’ha de conèixer perfectament per poder impartir amb criteri qualsevol assignatura, ja tenim l’experiència del català i el castellà on sense voler traduïm algunes expressions populars d’una llengua a l’altre i queda fatal o per “alquilar sillitas”

Molts de pares, des de la ignorància, acusaran als mestres de no haver-se preparat per donar les classes en anglès, com si l’anglès que s’ha de dominar es pugues aprendre en “dos dies”, estem parlant de que els nins surtin “DOMINANT” tres llengües, no que no en sàpiguen parlar cap si es posa en marxa aquesta bogeria de projecte que tan agrada al impresentable de Jorge Campos del Circulo Balear que poc l’importa els coneixements d’idiomes o de les diferents matèries que s’imparteixen a la escola, mentre es parli “castellano, faltaría más”.

Els pares si que volem anglès i alemany “ja que hi som”, però per la meva part sense perdre l’ensenyament en la ”modalitat de la Mallorca Nord des de Crestaix a l’Albufereta fins a Formentor” de la llengua catalana.

Als vídeos dues lliçons magistrals d’angles tipus “Circulo Balear”

       L'Imperi perd la guerra mediàtica. Centenars d'intel·lectuals nord-americans dissidents fan sentir la seva veu als mitjans ''no occidentals''.

      Els grans mitjans d'Europa i dels Estats Units acceleren la seva caiguda dins el pou del descrèdit.

   Els mitjans ''occidentals'' han de justificar que l'Imperi enviï els esquadrons de la mort a Síria, i han de presentar aquests escamots caníbals com  a ''combatents per la llibertat''.

    De manera semblant, han de presentar com ''un dret a la pròpia seguretat'' el bombardeig de Damasc per l'aviació israeliana. I, en canvi, posen el crit al cel contra la instal·lació de míssils de defensa antiaèria per part del govern sirià.

    Dos anys de guerra i de terror, i els mitjans ''occidentals''  propugnen més guerra i la intervenció militar, coincidint, curiosament, amb les declaracions fetes pel president Barack Obama sobre aquest assumpte.

    El president de Síria, En Bashar al-Assad i els líders ''orientals'', en tot moment, proposen converses de pau entre el govern i l'oposició.

   He quedat gratament sorprès de la capacitat de síntesi d'En Webster Tarpley, distingit intel·lectual nord-americà.

   Els mitjans catalans presenten els conflictes bèl·lics – com és ara el de Síria – com a esdeveniments llunyans que no afecten Catalunya. En contra d'aquesta visió de falsa bandera etnocèntrica, el post d'En Tarpley posa de relleu la dependència de països com Catalunya respecte del sisme polític global. Així, al post es pot llegir el següent: Avui, cadavegada ésmésevidentque elsesquadrons de lamortd'al-Qaida terroristes quel'OTANi Israel hanestat utilitzantper desestabilitzaral govern delpresidentsiriàAssads'enfronten a unfuturmoltincert. Si aqueststerroristesanavena patiruna derrotadecisivaofins i tot uncol · lapse total, aixòdràsticamentexposarla fallidaintel · lectual,moral ipolítica delsactualsgovernantsde la Gran Bretanya, França, Estats Units i altrespaïsos. El camíseria llavorsclarper convertir laguerra internacionalde l'agressióen una lluitainterna de lesreformesrevolucionàries.

     He pensat que seria bo contribuir a la difusió del pensament d'aquest filòsof. Per això, he penjat el seu article sobre la imminent vaga general que preveu.

PressTV - The coming mass strike upsurge of 2014-2015

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)

Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.

Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Anarcoefemèrides de l'1 de juny

Esdeveniments

- S'edita L’union ouvrière: L'1 de juny de 1843 es publica a París (França), després de moltes dificultats, L'union ouvrière, de l'escriptora hispanofrancesa Flora Tristan y Moscoso, una de les precursores de l'anarcofeminisme. Aquesta important obra és un dels primers al·legats a favor dels drets de la classe obrera i de les dones; un manifest per establir una organització internacional obrera dirigida a les classes obreres on les dones jugarien el paper que li pertoca. Per treure la primera edició va distribuir 3.000 prospectes demanant finançament. Entre l'1 de juny i el 10 de juliol, va rebre 43 cartes i 35 visites de obres de diversos oficis que s'havien presentat per ajudar-la en la seva tasca. Pel que fa els subscriptors, per als 4.000 exemplars de la tirada inicial, va aconseguir 123, entre ells noms com Béranger, Victor Considérant, Eugène Sue, George Sand, Hortense Allard, Blanqui, Louis Blanc, Ponsard, Mme. Desbordes Valmore, Louise Colet, els Didot, Paul de Kock, Marie Dorval, juntament amb els noms de planxadores, criades, porteres, sabaters, paletes, etc. També Flora Tristan va apuntar els noms dels personatges que la van rebutjar, com ara Lamennais, David D'Angers, Eugène Delacroix, Chateaubriand, Odilon Barrot, Laffitte, Garnier-Pagés, Dupin, el baró de Rothschild, etc. Amb la intenció de difondre la idea d'Unió Obrera, va projectar una gira propagandística de presentació del seu llibret arreu de França amb la intenció d'animar el proletariat a la creació de comitès locals d'aquesta Unió Obrera i de crear una publicació destinada a defensar els drets de la classe obrera, i que començarà el 12 d'abril de 1844.

***

- SurtChicagoer Arbeiter-Zeitung: L'1 de juny de 1876 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del Chicagoer Arbeiter-Zeitung (Diari dels treballadors de Chicago), en llengües alemanya i anglesa; era el diari dels obrers alemanys emigrats. D'antuviòrgan socialista, el periòdic tombarà progressivament cap a l'anarquisme amb l'arribada d'August Spies i de Michael Schwab, ambdós víctimes de la repressió (fets de Haymarket, 1886-1887). Serà la publicació anarquista més cèlebre de Chicago, amb un tiratge de 5.800 exemplars en 1886. Va tenir molts subscriptors a Europa, com ara Marx, Lassalle o Bebel. A partir de 1894 serà publicat per Max Baginski fins a 1907 i retornarà seguidament a l'òrbita socialista fins al 13 d'octubre de 1919.

***

- Vaga de Cananea: L'1 de juny de 1906 a Cananea (Sonora, Mèxic) esclata una importantíssima vaga minera contra l'empresa d'extracció de coure Cananea Consolidated Copper Company (CCCC), propietat del coronel nord-americà William Cornell Greene. Aquest esdeveniment s'ha considerat com un precursor directe de la Revolució mexicana de 1910 i a la ciutat de Cananea com al «Bressol de la Revolució». En començar el segle XX, la indústria minera era la més importat a Mèxic i les explotacions més importants radicaven al nord del país, a prop de la frontera amb els EUA. Els propietaris de les zones mineres eren inversors estrangers beneficiats per les polítiques impulsades pel règim de Porfirio Díaz; pel contrari, els obrers mexicans que treballaven les mines vivien en condicions d'explotació i de pobresa, sense gairebé drets laborals. Durant més de dues dècades, qualsevol oposició al porfiriato era reprimida durament, malgrat tot, en començar el nou segle, un grup d'opositors agrupats al voltant del «Club Liberal Ponciano Arriaga», impulsat per Camilo Arriaga a San Luis Potosí, i del periòdic anarquista Regeneración, impulsat pels germans Flores Magón a la Ciutat de Mèxic, no aturarien fins derrocar la dictadura de Porfirio Díaz. Aquest grup opositor, format sobretot per intel·lectuals i periodistes, s'havia exiliat als EUA a finals de 1903 a causa de la persecució política i la supressió de la llibertat de premsa a Mèxic. El novembre de 1904 reaparegué el periòdic Regeneración, primer a San Antonio (Texas, EUA) i que després es traslladà a Saint Louis (Missouri, EUA). Agrupats per la Junta Organitzadora del ja anarquista Partit Liberal Mexicà (PLM), els opositors a Díaz començaren a preparar la insurrecció armada, després de considerar que ja no era possible transformar el sistema polític mexicà per la via legal com pensaven en 1901. En aquest context arribaren a Cananea Enrique Bermúdez, José López i Antonio de Pío Araujo, activistes del PLM, amb la finalitat de reforçar l'agitació i la propaganda en l'organització obrera. Amb els obreres formaren un seminari anomenat «El Centenari», però quan els agitadors magonistes van ser detectats pels guàrdies de la mina i hagueren de fugir, aquest ja havien establert contacte amb Esteban Baca Calderón, Manuel M. Dieguez i Lázaro Gutiérrez de Lara que formaren l'organització secreta «Club Liberal de Cananea», lligada a l'anarquista PLM per preparar la revolució contra Porfirio Díaz. L'1 de juny de 1906 els 5.360 treballadors de la CCCC d'origen mexicà demandaren l'equiparació dels salaris als dels seus 2.200 companys miners nord-americans que també treballaven per a la mateixa companyia --els mexicans cobraven 3.50 pesos diaris, mentre els nord-americans 5 pesos diaris pel mateix treball-- i unes jornades laborals de vuit hores. Com que aquestes demandes no van ser escoltades, els minaires van fer una crida a la vaga, acció que mai no s'havia vist en la història de Mèxic i que marcarà una fita en l'època porfiriana. Els vaguistes portaven com a símbols la bandera mexicana i un estendard amb un bitllet de cinc pesos, quantitat demandada com a salari mínim. El moviment fou encapçalat pels treballadors Juan José Ríos, Manuel M. Diéguez i Esteban Baca Calderón, els quals cridaren a la vaga just en el moment de sortir de les oficines de Greene i davant la negativa d'aquest a venir a la raó. Quan la marxa obrera es manifestava, en passar per una fusteria de la companyia, els treballadors nord-americans prengueren les armes i descarregaren els seus fusells, morint dos vaguistes i resultant nombrosos obrers ferits. En resposta a aquesta agressió els obrers mexicans atacaren amb pedres, resultant morts diversos miners nord-americans --entre ells  William Metcalf, Conrad Kubler, Bert Rusler i els germans George-- i entaulant-se una batalla campal entre els obrers rivals. Els treballadors nord-americans perseguiren els mexicans arreu del poble i els expulsaren cap a les muntanyes, però fugint els mexicans calaren foc una fusteria on els primers treballaven. Greene, mentrestant, acudí al cònsol nord-americà, qui demanà ajuda al govern del veí Estat d'Arizona i un escamot de 275 rangers, comandat pel capità Thomas H. Rynning, fou enviat per controlar la situació. El 2 de juny aquest grup entrà armat en territori mexicà amb l'excusa de custodiar la tienda de raya–establiment comercial en una hisenda o explotació, on es venen mercaderies als treballadors a compte dels seus salaris-- i les instal·lacions mineres, i, amb el suport de la policia rural porfidista, perseguiren i assassinaren qualsevol vaguista que oferís resistència. Els minaires acudiren al governador de Sonora, Rafael Izábal, per exposar les seves demandes, però en el trajecte van ser agredits pels rangers, escampant-se el combat pel poblat. Durant la nit, les tropes nord-americanes hagueren de ser retornades al seu país. El 3 de juny es declarà la Llei marcial a Cananea i el moviment quedà gairebé controlat. Els líders miners, com ara Baca Calderón i altres integrants del PLM, van ser agredits i tancats a la presó política de San Juan de Ulúa. El resultat de les dues jornades de lluita va ser de 23 morts i 22 ferits, més de 50 detinguts i centenars de fugitius aterrats. El 6 de juny les activitats mineres tornarien a la normalitat amb la submissió dels obrers. A la vaga de la Cananea li seguirien les insurreccions que s'engegaren per començar una Revolució Social a Mèxic el 18 de setembre de 1906, que fou descoberta i reprimida per la policia política de Porfirio Díaz i per detectius nord-americans. El pla subversiu llibertari del PLM, que incloïa tornar a Cananea i unir-se als indis yaquis, va haver de ajornar-se. En 1911 Greene va morir a causa d'un accident amb el seu carruatge i en 1917 la CCCC fou adquirida per The Anaconda Copper Minig Company. En 1917 es va escriure un corrido titulat La cárcel de Cananea que rememora l'incident. Actualment la presó municipal de Cananea, construïda en 1903 al centre de la ciutat, és el«Museu de la Lluita Obrera», on es realitzen exposicions sobre la història del moviment obrer de la indústria minera. La mina de Cananea sempre ha estat escenari de disputes obreres, l'última el gener de 2008 amb una vaga que durà cinc mesos.

***

- SurtRevolución: L'1 de juny de 1907 surt clandestinament a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el primer número de Revolución, successor temporal de Renovación, editat per Ricardo Flores Magón, Antonio I. Villarreal, Práxedis Guerrero, Manuel Sarabia, Lazaro Gutiérrez de Lara i altres, membres del Partit Liberal Mexicà. La publicació exhortava a l'ocupació de terres, a l'antiparlamentarisme, a l'aixecament armant revolucionari i a una guerra de pobres contra rics. Per aquesta data el cap de Ricardo Flores Magón tenia preu: 25.000 dòlars, i l'agost d'aquest mateix any, els revolucionaris van ser descoberts i detinguts. En 1908 Enrique Flores Magón, Modesto Díaz i Práxedis Guerrero reemprengueren l'edició del periòdic, però el maig va quedar definitivament clausurat ja que la policia secreta va entrar violentament a la impremta on s'editava Revolución i va empresonar els tres revolucionaris per «libel criminal»; Díaz morirà a la presó  i Práxedis i Enrique aconseguiran la llibertat gràcies a Arizmendez i a Ulibarri.

***

- Surt Ámanhã: L'1 de juny de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic quinzenal Ámanhã. Revista popular de orientação racional (Demà. Revista popular d'orientació racional). Dirigida per Grácio Ramos i Pinto Quartim, aquesta publicació anarquista de qualitat tractava temes d'actualitat de l'època, realitzat apologies de l'amor lliure, del divorci, de la pedagogia llibertària, de l'ateisme, de filosofia, d'història, d'economia, de la nova ortografia, etc. Hi van col·laborar António C. Altavila, Augusto Casimiro, Bento Casimiro, Bento Faria, Coriolano Leite, Emílio Costa, José Bacelar, Manuel Ribeiro, Pinto Quartim, Tomás da Fonseca, Dikran Elmassian, Deolinda Lopes Vieira, Joã Branco, Anjelo Jorje, Antonio Cobeira, Lucinda Tavares, Rosalina Ferreira, Araujo Pereira, Lopo Gil, José Carlos de Souza, Jules Simon, Afonso de Bourbon, Antonio Cardoso, Ernesto Herrera, Mendes Assunção, José Simões Coelho, Antonio da Costa Oliveira, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin, entre d'altres. El número 4 n'és un especial dedicat a Élisée Reclus. En sortiren 6 números, l'últim el 15 d'agost de 1909.

***

- SurtLa Vie Anarchiste: L'1 de juny de 1911 surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic mensual de caràcter anarcoindividualista La Vie Anarquiste. Libre tribune anarchiste, que proposava la regeneració individual per mitjà de la reforma naturista de les maneres de viure. El gerent n'era H. Richard i, a partir de març de 1912, Georges Butaud, que l'editarà a la comunitat de Bascon (Château-Thierry) i finalment a Saint-Maur-des-Fossés (regió parisenca). El periòdic deixarà de publicar-se, a partir de la declaració de guerra, l'1 d'agost de 1914 (27 números en total) i almenys va editar dos fullets: Mon point de vue de l'anarchisme individualisme (1911), d'Émile Armand, i L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), de Georges Butaud. N'eren col·laboradors, entre d'altres, Sophie Zaïkovska (companya de Butaud), Chapoton, R. Paquet, Francisque Faye, Robert Collino (Ixigrec) i Pierre Nada.

***

- Surt Le Bulletin Libertaire: L'1 de juny de 1921 surt a Brussel·les (Brussel·les, Bèlgica) el primer número de Le Bulletin Libertaire. Organe du Groupe Libertaire de Bruxelles. Editat per Ernest Tanrez (Ernestan), la redacció i l'administració es trobaven al Café du Cyne de la Gran Place de Brussel·les. La major part dels articles van ser signats per inicials i l'únic nom que apareix és el d'Ernestan. Només en sortí un altre número el juliol d'aquell any.

***

- Surt Marinarbetaren: L'1 de juny de 1924 surt a Estocolm (Suècia) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Marinarbetaren. Arbetare i alla land, förena er! (El Treballador Marítim. Treballadors de tots els països, uniu-vos!). Portava l'epígraf «Una injustícia contra unés una injustícia contra tots». Era l'òrgan oficial de la Secció d'Estocolm de la Marintransportarbetarnas Industriella Union Núm. 510 (MTAIU Núm. 510, Sindicat de Treballadors del Transport Marítim Núm. 510) de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Ressenyava moltes notícies sobre el sindicalisme de la marina mercant d'arreu del món i gasetilles traduïdes de l'anglès. Trobem articles i notes d'H. Anderson, C. G. Andersson, Oscar Augustson, F. Andrén, T. Flynn, N. N. Frogner, T. Mc Gill, Wm. Green, Peak Halyard, Uno Johansson, Arturo Lazcano, Sam Murray, Ture Nerman, Frank Norman, James Olsson, Otto Rieger, Carl Setterquist, Charle Shultz, Walker C. Smith, George Speed, Mimer Tonning, entre d'altres. El número 6, de l'1 de novembre de 1924, és un especial sobre l'anarcosindicalista Joe Hill. En sortiren 11 números, l'últim (doble) el març-abril de 1925. El sindicat IWW romangué a Suècia entre 1920 i ben entrats els anys trenta.

***

- Suport de Columbia al Maig francès: L'1 de juny de 1968 a Nova York (Nova York, EUA) la Coalició per un Moviment Antiimperialista i el Comitè de Coordinació de la Vaga d'Estudiants de la Universitat de Columbia realitzen davant el Consolat de França una manifestació en suport dels estudiants i treballadors francesos aixecats al crit de «De Gaulle! Up against the wall!» (De Gaulle! Contra la paret!». En aquestes dates molts de cartells realitzats per l'Atelier Populaire de l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París es van distribuir i penjar a la Universitat de Columbia, ja que els estudiants francesos consideraven els alumnes d'aquesta universitat com a un antecedent intel·lectual i d'acció de la seva revolta.

Naixements

- Albert Laisant: L'1 de juny de 1873 neix a França el militant anarquista i francmaçó Albert Laisant. Era fill de l'intel·lectual anarquista Charles Ange Laisant. La trobada amb Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que encomanarà a son pare, i que ell també transmetrà a sos dos fills, Maurice i Charles. Entre 1899 i 1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation Libertaire, òrgan de la Lliga per l'Educació Llibertària creada el juny de 1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de Laurent Tailhade per un article publicat en Le Libertaire. En 1925 va publicar la novel·la infantil Magojana: le maître du secret. Albert Laisant va morir el 23 de novembre de 1928 a París (França) i està enterrat en el columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Defuncions

- Lucien Jean: L'1 de juny de 1908 mor a París (França) l'escriptor anarquista Lucien Dieudonné, més conegut com Lucien Jean. Havia nascut el 20 de maig de 1870 a París (França). Era fill d'una modesta família treballadora d'origen alsacià. De petit assistí a l'Escola Municipal i després fou alumne de l'Escola Turgot; sa mare l'educà en la religió catòlica. Orfe de pare als 16 anys, tingué una salut molt delicada. En 1886 es va fer empleat municipal i entrà com a auxiliar a la Prefectura del Sena de París. Més tard, treballà com a dissenyador en una oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al 1895 començà a freqüentar les reunions literàries, com la de la redacció de La Plume, i els cercles anarquistes, on destacà com a orador. Assistí, sobretot, a les reunions anarquistes de la Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer amistat amb Zo d'Axa, Jules Guérin, Victor Barrucand, Louis Lumet, Émile Janvion i Georges Deherme, entre d'altres, i les de «L'Art Social», celebrades a Belleville o a Ménilmontant. Escriptor reconegut, només tingué temps per autopublicar-se 200 exemplars d'un petit llibre Dans le jardin (1901) i dos petits opuscles Un vieil homme (1905) i Souvenirs de l'hôpital (1906). Fou col·laborador de nombroses revistes anarquistes i d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos,L'Ermitage, L'Humanité Nouvelle, Le Mercure de France,La Nouvelle Revue Française,Le Parti Ouvrier, La Plume, La Société Nouvelle, etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui, que només publicà quatre números entre el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904 fundà, amb Émile Janvion i Charles-Louis Philippe, el Sindicat Parisenc d'Empleats Municipals (SPEM), de caire llibertari, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). En 1910 son amic Georges Valois arreplegà alguns dels seus millors escrits i els publicà sota el títol de Parmi les hommes, que tingué una segona edició en 1960. Exercí una gran influència sobre Charles-Louis Philippe, el qual el va fer servir en dues ocasions com a model literari: per al seu Louis Buisson en Bubu de Montparnasse i per al seu Lucien Teyssèdre en Croquignole. Lucien Jean va morir l'1 de juny de 1908 a París (França) d'una pleuresia mal curada. Sa vídua, amb qui tingué dos infants (Jean i Lucienne), fruit d'una mena de mania persecutòria, destruí records i escrits deixats per son marit. El crític literari anarquista Henry Poulaille el reivindicà en la seva nòmina d'«escriptors proletaris» i en 1942 publicà el seu llibre L'homme tombé dans un fossé. Michel Ragon també el distingí. En 1952 Louis Lanoizelée publicà l'assaig biogràfic Lucien Jean. L'écrivain, l'apôtre.

***

- Ugo del Papa: L'1 de juny de 1916 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Havia nascut el 18 de setembre de 1875 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del«Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquestaèpoca fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il'94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista.

***

- Attilio Bulzamini: L'1 de juny de 1938 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Attilio Bulzamini. Havia nascut l'11 de novembre de 1890 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa. Després de fer els estudis primaris, durant l'adolescència s'acostà al moviment anarquista. Després de la Gran Guerra marxà a Milà on treballà com a maquinista dels ferrocarrils i milità en els grups llibertaris de la capital llombarda. En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i la policia el qualificà de«destacat propagandista revolucionari». En aquests anys esdevingué amic íntim d'Errico Malatesta, amb qui mantindrà correspondència durant tota sa vida. Després de l'atemptat al teatre Diana del 23 de març de 1921, formà part dels grups de suport als companys detinguts. Constantment vigilat i perseguit, va ser acusat per les autoritats d'ajudar els militants cercats a exiliar-se clandestinament. En 1923, després de ser violentament agredit per un escamot feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i es va veure obligat a viure en la semiclandestinitat, treballant a l'empresa«Breda» a Sexto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), però continuant amb la militància. L'octubre de 1927, després de ser novament acomiadat, emigrà clandestinament a Suïssa, on treballà com a mecànic en la indústria metal·lúrgica. D'antuvi s'instal·là a Ginebra i al cantó de Valais i després a Zuric. A Suïssa s'assabentà que son germà Pasquale, també militant anarquista, havia resultat mor el 31 d'octubre de 1928 a Viareggio (Toscana, Itàlia) arran de l'agressió que patí a mans d'un escamot feixista uns dies abans. Malgrat les condicions penoses que patí a Suïssa (llargs períodes de desocupació, problemes de salut causats per la seva úlcera duodenal, amenaça permanent d'expulsió, etc.), continuà militant en el moviment llibertari, sempre amb el suport de sa companya Carolina Bafarra. Mantingué estrets contactes amb el grup de Luigi Bertoni, que editava el periòdic Il Risveglio / Le Réveil, i continuà amb la correspondència amb Malatesta i sa companya Elena Melli. Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà, amb Giuseppe Spotti i Guido Rusconi, els anarquistes italians refugiats a Suïssa en el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians que tingué lloc a Puteaux (Illa de França, França) i que donà lloc a la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou el delegat de Zuric en el Congrés Anarquista Italià celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), promogut per Camillo Berneri i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936, en assabentar-se de l'aixecament feixista a Espanya, abandonà Suïssa i, amb Berneri i altres, marxà immediatament a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Responsable d'una bateria al front d'Aragó, l'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado. El setembre d'aquell any, a instàncies de Berneri, s'integrà en el grup italià«Errico Malatesta», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser membre del grup «Michele Angiolillo». El novembre de 1936 marxà a Suïssa per veure sa companya i renovar el seu permís de residència, però va ser immediatament detingut i expulsat amb sa parella per «violació de la neutralitat suïssa». Ambdós es refugiaren a França i ell després passà a Catalunya. Amb l'anarquista Pio Turroni, també milicià en la Columna Ascaso, i altres companys, presentà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) un projecte d'atemptat contra Benito Mussolini, però no va ser acceptat per la dificultat organitzativa. Retornà al front enquadrat en la 28 Divisió, però el gener de 1937 va ser hospitalitzat a Barcelona per a ser operat de la sevaúlcera duodenal. El març d'aquell any, acabada la convalescència, retornà als fronts. El setembre de 1937 obtingué una llicència i va fer una estada a Marsella per reunir-se amb sa companya i després de bell al camp de batalla. Molt dèbil físicament, al front va contreure la febre tifoide. Ingressat, Attilio Bulzamini va morir l'1 de juny de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).

Attilio Bulzamini (1890-1938)

***

- Frank Tannenbaum: L'1 de juny de 1969 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'historiador, sociòleg, economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank Tannenbaum. Havia nascut el 4 de març de 1893 a Brody (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva pagesa. En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i Estelle) als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills (Great Barrington, Massachusetts, EUA) passà la infància i assistí a l'escola elemental, alhora que estudià les bases teològiques del judaisme. Quan tenia 13 anys marxà a la ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso, ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits estudià a l'Escola Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el moviment anarquista, coneixent a diferents activistes i intel·lectuals llibertaris (Emma Goldman, Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de 1910 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del qual esdevingué ràpidament un destacat militant. L'1 de març de 1914 encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels Desocupats, grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que ocupà pacíficament l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de Manhatttan, demanant pa i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar sumant altres concentracions a altres esglésies, demanant una jornada laboral màxima de vuit hores diàries i un salari mínim de tres dòlars al dia. Detingut per aquest fet, va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en el seu judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de presó i a 500 dòlars de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el juny de 1915 va ser detingut com a«agitador» –Emma Goldman va escriure sobre la seva detenció i empresonament en les seves memòries Living my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal en el periòdic Masses,òrgan wobblie, on col·laborà durant tres mesos i on va escriure tres articles sobre les condicions i les precarietats de la vida carcerària. Amb aquest punt de partida, s'interessà per l'anàlisi sociològic del crim i per l'organització de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries. Gràcies al seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué, amb identitat falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de Sing Sing i amb aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne of Sing Sing (1933) i Crime and the community (1938). L'estiu de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué l'editor jueu Joseph Freeman, que més tard publicarà les revistes The Liberador i The New Masses. En 1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919 realitzà el servei militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps pogué observar de prop les plantacions de cotó, el racisme i la violència del Ku Klux Klan, experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En 1921 es graduà amb menció honorífica en Economia i Història al Columbia College i aconseguí entrar en la prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921 publicà la seva primera obra, The Labor movement. Its Conservative Functions and Social Consequences, que dedicà al professor anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923 col·laborà en la revista Century i viatjà a Mèxic per conèixer de base la seva problemàtica política i social. En 1924 aquesta revista canvià el nom per Survey i passà a ser dirigida per Thomas Mott Osborne, col·laborant intel·lectuals esquerrans de primera línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel Guy Inmman, etc.). Com a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista, realitzà nombroses entrevistes a personatges en ple procés revolucionari (Plutarco Elías Calles, Felipe Carrillo Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez Ureña, José Vasconcelos, Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més de escriure articles sobre diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa, l'estabilitat política, la reforma agrària, les associacions agràries i laborals, les relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent els Estats Units de Mèxic de punta a punta. En aquesta època formà part de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924 fou testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i Adolfo de la Huerta (Rebel·lió delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel Gompers com a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de Mèxic per assistir a la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el 30 de novembre. Realitzà diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i fou assessor del president Lázaro Cárdenas, que esdevingué un dels seus millors amics. En aquests anys va estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington ingressà en el primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia de Brookings Institution i escrigué la tesi The mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En 1932 ensenyà criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com a professor d'Història d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i en 1944 fundà la càtedra «Latin American Seminar» en aquest centre universitari. En 1965 es retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The Mexican agrarian revolution (1930), Peace by revolution (1933), Whither Latin America? (1934), Slave and citizen. The Negro in the Americas (1947), Mexico: the struggle for peace and bread (1950), Crime and the Community (1951), A philosophy of labor (1951), The United States and Latin America (1959) i Ten Keys to Latin America (1962), entre d'altres. El seu arxiu es conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.

Frank Tannenbaum (1893-1969)

***

- Cristóbal Parra: L'1 de juny de 1984 mor a Charlaval (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Parra. Havia nascut en 1912 a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). Començà a militar molt jove en el moviment llibertari d'Elda, destacant en les Joventuts Llibertàries i en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la junta rectora del qual fou membre. Entre 1935 i 1936 col·laborà en la revista Proa, fundada per Vicente Galindo (Fontaura). En acabar la guerra passà a França i, després de d'un temps tancat en un camp disciplinari per haver escapat d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), visqué a Montalban i, a partir de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, on treballà en una fàbrica d'espardenyes i participà activament en la reorganització de les Joventuts Llibertàries en l'Exili. En 1945 col·laborà en la revista Impulso de Tolosa, creada per Felipe Alaiz i Ildefonso Rodríguez per oposar-se a la moció col·laboracionista adoptada arran d'una assemblea plenària portada a terme a Tolosa en 1944. En 1946 va ser nomenat responsable de Propaganda de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i s'encarregà de portar les estadístiques del Comitè de Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'Exili. El març de 1946, arran del Congrés de l'FIJL de Tolosa, fou nomenat secretari general d'aquesta organització i desaprovà el Comitè Regional escissionista de les Joventuts Llibertàries lligades a la tendència col·laboracionista. En 1947 col·laborà en Inquietudes. Revista de las Juventudes Libertarias. En el Congrés de 1947 fou nomenat director del setmanari de l'FIJL Ruta, en substitució de Rodríguez Zurbarán. En aquests anys participà en nombrosos mítings (Montalban, Montpeller, Lió, Clarmont d'Alvèrnia, Marsella, etc.), moltes vegades amb Joan Sans Sicart, Alejandro Lamela i els germans Lapeyre. En 1948, amb sa companya Azucena Adell, filla del militant llibertari Rafael Adell, s'instal·là a Charlaval, on va fer feina de pagès. Rebutjà la direcció de Ruta i en 1952 la secretaria de les Joventuts Llibertàries, lliurant-se únicament a la militància en el sindicat anarcosindicalista. Fou nomenat secretari de la Federació Local de la CNT d'Alleins i en 1962 fou el responsable de Propaganda de la Zona A (Provença i Costa Blava), càrrec que ocupà també en 1968 i a començament dels anys vuitanta. Trobem articles seus enCNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Inquietudes, Nueva Senda, Proa, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, etc.

Actualització: 01-06-13

Com que la dels Ja t’ho diréés la història d’un viatge, en J. i jo ens vam prendre amb molta calma l'anada a Girona per assistir al primer concert de retrobament dels JTD amb nosaltres, el seu públic. Tant, que ens vam proposar tocar l’autopista tan poc com fos possible. Vam sortir de València amb molt de temps per davant i vam anar, amb permís de Joan Carreras, per carreteres secundàries. Gaudint del viatge, dels paisatges que vèiem, alentint la marxa en algun embús, parant quan trobàvem que tocava fer-ho i, com no, escoltant i comentant els discos dels JTD per refrescar totes les lletres i tenir-les a punt a l’hora del concert.

En realitat, tot va anar tal com esperàvem. A la sala La Mirona hi caben 1.800 persones i tots sabíem per què hi érem allà: per tornar-nos a trobar amb un grup de rock que va representar un abans i un després a la música que es feia a Menorca; per comprovar que les cançons que tant ens agraden encara són vives, que encara tenen el poder d’evocació que se li demana a la bona música; per tantes i tantes coses... Si a més, a la sala escoltes parlar-rallar la mateixa llengua que parles-ralles a casa, si veus una bandera de Sant Joan, si et trobes amb els teus cosins Carles i Clara, si cantes i balles, si pots saludar un per un els membres de JTD quan s’acaba el concert, si et pots fer fotos amb ells i... si pots fer tot això, acabes amb un gran somriure un divendres que va ser llarg. I és clar, encetes el dissabte amb les mateixes ganes de passar-t’ho bé, i de tornada a casa decideixes que tampoc no cal agafar l’autopista, que tens ganes de veure la mar blava de la Costa Brava i encares els revolts de la carretera amb el mateix somriure amb que vas començar el cap de setmana.

PS: M’havia proposat escriure una crònica del concert, però en Francesc Febrer s’ha avançat i m’ha demanat una cosa per al seu diari Menorca al dia. Si teniu curiositat, aquí teniu el text enllaçat.

EL OSO DE TAICHI EXISTE

Dedicado a todo el grupo de Tai Chi Chuan Long River de Barcelona.

 Què pensaríeu si a l’hora de pujar a un vehicle de transport públic qualcú vos informés que el conductor té greus problemes de salut mental? Segurament la vostra reacció seria la de baixar ràpidament del vehicle i anar a la companyia a reclamar i exigir que poses un conductor en condicions.

  No fa gaire, en el programa “Singulars” el psicòleg Antoni Talarn va fer una interessant anàlisi del sistema capitalista. Fent l’exercici imaginari de tractar al sistema com si fos un pacient seu, va fer el següent diagnòstic:

  La malaltia del sistema es diu neoliberalisme. Els símptomes  són l’addicció als diners. Hi ha obsessió i dependència per l’acumulació  desmesurada de diners. Això produeix una pèrdua de control  i naturalment es nega el problema.

   El sistema  és narcisista perquè no té empatia ni té culpa; és psicòpata perquè no té cap mena de vergonya i és violent perquè usa la força, sigui física o simbòlica, com la força de les lleis. D'aquesta manera, el sistema neoliberal permet la corrupció, els desnonaments i els interessos de demora. És abusar del més feble, la llei del més fort.

   Funciona de manera perversa, no tracta les persones com a persones, sinó com a objectes que es poden usar i tirar. Al neoliberal no li preocupen les persones, únicament li preocupen els diners.  Com diu Arcadi Oliveres, «amb els diners que s’han destinat a rescatar els bancs es podria  acabar amb la fam al món». No hi ha sensibilitat ni capacitat  de posar-se al lloc dels altres.

     El sistema neoliberal funciona com un psicòtic. En una persona psicòtica, el món intern s'imposa sobre el món extern i té fantasies, deliris de megalomania i irracionalitat. El sistema neoliberal té la fantasia del creixement il·limitat, del “hem de tornar a créixer”.

   El sistema neoliberal funciona d'una manera irracional, no té la més mínima capacitat de qüestionar-se a si mateix; no aprèn de l'experiència, d'altres crisis anteriors. No fa previsions, només actua a curt termini, per exemple en les privatitzacions, les retallades i la construcció en el sector immobiliari.

     El sistema s'ha corromput, no va bé. S'ha caigut en l'avarícia. Ha utilitzat mitjans deshonestos per satisfer la seva avarícia, com la il·legalitat, la mentida, l'opacitat, la trampa i el cinisme. Aquestes dimensions formen part de la mentalitat de tots els éssers humans, podem fer-ho tots, però quan els que ho fan són poderosos, tenen mitjans al seu abast i controlen la vida dels altres, tenim un problema.

  Els poderosos tenen l'oportunitat, el poder i una sensació d'impunitat molt gran. Entren en un estat alterat de consciència, no perceben exactament què està passant. Es comporten com nens avariciosos amb fenomen de voracitat, la raó deixa de manar i es confon poder amb omnipotència.

  Tal vegada és el moment d’analitzar seriosament en mans de qui hem posat el futur d’aquesta nau que anomenem planeta Terra.  Tant de bo hauríem de començar a pensar que no podem pujar a un bus conduit pel primer boig que ens trobem. Tal vegada és el moment de pensar que ja hem crescut suficientment i que és el moment de madurar com a societat i assumir la responsabilitat de trobar un conductor fiable, o encara millor, d’aprendre a conduir.

Un altre refugi antiaeri de foravila el trobam a sa Casa Blanca, concretament a cas Record, també conegut per l'hort de can Païssó, antigament l'hort dels Polls. És propietat de Maria Cardell i està situat al camí d'es Siquió número 4. També es pot veure des de la carretera vella de Manacor just sortint de sa Casa Blanca a mà esquerra.

Amb aquest ja són tres els refugis antiaeris de foravila que hem mostrat. Tots són a prop de Son Sant Joan.