Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12422 articles
Browse latest View live

Ciutadella, “ciudad sin ley”

0
0

Aquest passat dilluns, dia 15 d’agost, es Diari Menorca es feia ressò d’algunes notícies i d’algunes cartes des lectors que deixaven en evidència sa deficient gestió de s’actual govern tripartit d’esquerres a s’Ajuntament de Ciutadella.

Una primera notícia era sa denúncia que feia es Partit Popular pes fet de que Es Pla de Sant Joan, dia sí i dia també, es convertia en una discoteca a l’aire lliure, on sa música a gran volum, s’alcohol i ses baralles s’hi fan presents de forma sistemàtica, davant sa desesperació des veïns i des locals d’oci. Curiosament, sa resposta de s’Ajuntament davant aquesta situació és sa de s’estruç, cap davall sa terra i a esperar que es temporal s’aturi.

Una altra notícia, lligada amb s’anterior, és que hi havia hagut una onada de gamberrisme entre ses barques i iots amarrats en es port. Molts d’ells són desfermats i queden navegant a la deriva, d’altres són assaltats, robant coses des seu interior. I tot açò davant sa total inacció de s’Ajuntament que tampoc ha actuat davant aquests successos.

A s’espai de cartes al director des Diari Menorca n’hi havia una que feia notar sa manca de manteniment de sa senyalització viària horitzontal, moltes d’elles completament esborrades. Aquest lector demanava a s'Ajuntament de Ciutadella que repintés aquestes indicacions lo més prest possible. És un altre exemple de sa falta de previsió de s’actual equip de govern, ja no en coses complicades, sinó en qüestions rutinàries i des dia a dia.

Una altra carta que també apareixia es mateix dia feia referència a sa proliferació de ratolins i paneres i a sa brutor que hi ha pes carrers de Ciutadella. Mai Ciutadella havia estat tant bruta. Aquesta carta té més valor per quant qui la firma és un antic regidor i diputat socialista i, per tant, poc sospitós de ser una carta escrita amb un interès partidista.

Aquestes són algunes de ses coses que, curiosament, es mateix dia, 15 d’agost, van sortir publicades en es Diari Menorca i que venen a demostrar sa paràlisi total de s’Ajuntament, incapaç de resoldre es problemes més bàsics des ciutadans.

Pintar ses senyals viàries, fer net es carrers, mantenir s’ordre pes carrers, és lo fonamental que ha de fer un Ajuntament. És lo més bàsic. Ja sabem que en un any i dos mesos, encara no tenim resolt es problema des patis interiors, ni tenim ubicació alternativa pes jutjats, ni res sabem de Can Saura cultural. Tampoc sabem res d’on ha d’anar s’Estació d’autobusos, ni s’han pogut obrir es Teatre des Born, ni ses coves de Cala Blanca i tampoc han sabut fer unes bases per reobrir es Quiosc des Born.

Però es gran drama d’aquest Ajuntament és que tampoc pinta ses senyals, tampoc fa net es carrers, tampoc fa sa desratització i no es capaç de mantenir s’ordre ni fer complir ses ordenances. Tenim un equip de govern a Ciutadella totalment ineficient, sobrepassat pels esdeveniments i incapaç de fer ses tasques més rutinàries i senzilles.


El cop d'Estat als EUA.

0
0

                                                                                        El cop d'Estat als EUA.

 

    La corrupció política als Estats Units ha arribat a uns nivells mai vists,  fins al punt que amb llenguatge precís la situació política ianqui  s'ha de definir com a cop d'Estat. Aquesta és  l'expressió que ha aplicat el mitjà rus en línia SvobodnayaPressa.

    Al moment present,  el món està dividit en dos bàndols,  el del Imperi ianqui i els seus vassalls,  i el del bloc que s'oposa a l'Imperi,  bloc encapçalat per Rússia i la Xina.

   Per descomptat, Catalunya (la Catalunya del Sud) continua ocupada militarment per Espanya,  vassall incondicional de Washington.  Parlar de la independència de Catalunya com si fos cosa de dos és ridícul.  No plantejar quina ha de ser la posició de l'independentisme català respecte de la confrontació mundial és estrambòtic (Els convergents i ERC pretenen entrar al bloc dels vassalls de l'Imperi,  però amb bandera pròpia,  vaja!).

   Vegeu el reportatge baixant El cop d'Estat als EUA?

La Caixa, Cala Carbó, Gotmar...Junta de Govern de $ d'agost

0
0

Tornam a fer el que Junts Avançam va signar a l'acord d'investidura que faria l'Ajuntament i que segueix sense fer. Un extracte amb el més destacat de la junta de govern del 4 d'agost. Destaca la condonació de 50.000 euros d’interessos de Caixabank, demostrant que la pressió ha sorgit cert efecte, les obres de Cala Carbó, III fase de Gotmar i el plec de condicions de l'escoleta de la Gola 

APROVACIÓ DE LES ACTES DE LES SESSIONS DE DIA 19 DE JULIOL I 26 DE JULIOL (EXTRAORDINÀRIA).

URBANISME

No és dona compte ni de llicències ni infrancions.

HISENDA

Relació de despeses

- Dins de les factures amb objecció per part de intervenció, i ens trobam amb les mateixes de sempre: les diverses tasques de manteniment, les analítiques de l’aigua de les piscines, subministrament elèctric i de combustibles, premsa i publicitat, escoleta, alguns tècnics, ... i el 70% del que restava per la producció del festival.

- Dins les factures sense objecció destaca el pagament de 62.579 euros per la certificació 8 de la primera línia, i sobretot la condonació de 50.000 euros d’interessos de Caixabank, demostrant que la pressió ha sorgit cert efecte, tot i que encara n’han cobrat 106.000!!!

Recursos i reclamacions.

- Es denega abonar a AFAMA la resta de la subvenció pendent de justificar per import de 3.164,45 euros.

- Es denega abonar a ABAIMAR la resta de la subvenció ja que es justificà el 92,13% del projecte.

- Aprovació prorroga de l’IIVTNU.

- Reducció de la part proporcional de la quota de l’IVTM.

- Rectificació d’ofici de 3 liquidacions en concepte de taxa sobre la ocupació de terreny d’ús públic local amb taules i cadires, tribunes, tarimes i altres elements similars amb finalitats lucratives (barres de la Patrona). Es cobra de més a tres bars i es rectifica l’error.

- Adjudicació del contracte administratiu de millores de la pista esportiva exterior de Joan Mas. Es farà bàsicament una pavimentació amb ciment polit. Les obres duraran 4 setmanes i començaran el més aviat possible. L’adjudicatària del contracte menor és Amer e Hijos S.L. per un import de 40.425,28 euros. La resta empreses presentaren 42.942 euros (Construcciones Olives S.L.), i 45.236 euros (Obras y pavimentaciones MAN S.A.U).

- Adjudicació del contracte administratiu d’obres de sanejament i consolidació parcial del mur de contenció de Cala Carbó. Es consolidarà, emplenarà i asfaltarà la zona. Les obres duraran 3 setmanes i començaran el 3 d’octubre. L’adjudicatària del contracte menor és Obras y pavimentaciones MAN S.A.U per un import de 40.825,40 euros. La resta empreses presentaren 42.028 euros (Amer e Hijos S.L.) i 52.562 euros (Antonio Gost i Socias S.L.).

- Denegació de 4 ampliacions de la ocupació de la via pública.

- Modificació d’acord permetent a un negoci col·locar la terraça damunt calçada sense tarima, ja que sinó aquesta no estaria al mateix nivell de la vorera.


RÈGIM INTERIOR I PERSONAL

Guals

- Concessió de 4 guals.

- Retirat de l’ordre del dia una sol·licitud de varis veïns de la zona dels carrers Campos, Formentor i Jaume III per canviar de zona un càrrega i descàrrega. Estudiaran bé el tema, parlaran amb els veïns i cercaran la millor opció.

Cementeri.

- Atorgament d’un dret funerari.

CONTRACTACIÓ

- 3 dacions de compte de contractacions del Festival. Orquestra de Cambra de Zurich per 40.535 euros, Capella Napolitana Antonio Florio per 37.268 i Kronos Quartet per 36.300.

- 2 dacions de compte de requeriments de documentació per dos d’aquests concerts.

- Aprovació de l’expedient de contractació de les obres del projecte de “Rehabilitació i adequació de les infraestructures de la urbanització de Gotmar del Port de Pollença- Fase III”. El projecte és de 1.035.355,57 euros. Es tracta de les obres de la zona del Puxet. El plec de condicions estarà 10 dies en exposició pública, i hi haurà 26 dies per presentar-se.

- Dació de compte de la desestimació de les al·legacions presentades al plec de clàusules que regeix el contracte de servei de l’escoleta de la Gola. Estudi 6 demanà que es subrogàs als treballadors de l’anterior contracte. Segons els tècnics això no correspon al plec de clàusules administratives, sinó que ha de venir establert pel conveni col3lectiu, i com que l’Ajuntament no hi està adherit no hi ha obligació a aquesta subrogació.

VARIS

- Denegada compensació per danys soferts per un fogueró per falta de proves.

- Aprovada compensació per danys soferts per un fogueró.

- Denegada l’autorització per fer escultures a la platja. No existeix l’autorització de costes.

- Dació de compte de correcció d’errors als acords de la Junta de Govern sobre l’adjudicació de l’autorització de la ocupació de les platges.



Pàgines del meu dietari (XXIIIa) – La Llei del mercat – Problemes dels escriptors mallorquins

0
0

Pàgines del meu dietari (XXIIIa) – La Llei del mercat – Problemes dels escriptors mallorquins -


Mir el rostre del jove polític. Observa les seves ungles sense dir res. El cambrer li ompl la copa -ja era buida- i not com, després d'olorar-ne pausadament el contingut, assaboreix el vi amb parsimònia, com si pensàs: "Quina manera més absurda de perdre el temps! On he anat a caure! Que en són de folls aquests quatre lletraferits!". No contesta a Miquel Oliver. Veig un rostre inexpressiu, de guix, com si digués: "El partit m'ha ordenat fer la gestió; no me'n podia escapolir. Si vosaltres, que sou els interessats a rebre els ajuts, no vos posau d'acord... )què hi puc fer jo? No s'ha vist mai el que estau fent: exigir menys que les peixeteres!". (Miquel López Crespí)


Mir el rostre del jove polític. Observa les seves ungles sense dir res. El cambrer li ompl la copa -ja era buida- i not com, després d'olorar-ne pausadament el contingut, assaboreix el vi amb parsimònia, com si pensàs: "Quina manera més absurda de perdre el temps! On he anat a caure! Que en són de folls aquests quatre lletraferits!". No contesta a Miquel Oliver. Veig un rostre inexpressiu, de guix, com si digués: "El partit m'ha ordenat fer la gestió; no me'n podia escapolir. Si vosaltres, que sou els interessats a rebre els ajuts, no vos posau d'acord... )què hi puc fer jo? No s'ha vist mai el que estau fent: exigir menys que les peixeteres!".

Qui sap si arribarà a la conclusió que tots som fills de general, multimilionaris, endollats a la Universitat! En Tomeu Rebassa, que havia estat tot el temps movent-se d'un lloc a un altre, ara parlant amb en Terrades, provant de convèncer n'Alexandre Arquer o el mateix Antoni Busquets, intervé ple de ràbia, nerviós, com si ja fos un fet que la Conselleria dedicàs un parell de milions del pressupost als ajuts a la creació.

-És evident que si he vengut a la reunió no és per a pidolar una almoina. Déu m'alliberi de caure tan baix! Amb les cinc-centes mil pessetes que guany mensualment a la universitat no he necessitat mai de premis per a subsistir. Per a mi -i tothom qui em coneix ho sap- la literatura no és un ofici, un negoci del qual s'obtenen indecents plusvàlues. Això seria degenerar la màgia del procés creatiu. Tornar-se escriptor progubernamental. Jo no sóc marxista ni ho he estat mai. Crec en el liberalisme. Escriure és un sacerdoci (concepció que els que prostitueixen l'escriptura intentant obtenir uns guanys fraudulents no poden entendre). El que volia deixar ben clar damunt la taula és que no s'haurien d'acceptar suports -econòmics, fiscals, etc- que poden posar la llibertat de l'autor en mans de l'Estat, condicionar-lo, fer-lo un funcionari del poder polític. Ajudar l'escriptor seria caure en el més perillós dels totalitarismes! Cap creador de veritat, qui senti en el fons de l'ànima la crida de la religió a la qual pertanyem, ho sap copsar a la perfecció.

"Ens volen tallar l'herba de davall els peus. Barrar el pas a qualsevol possibilitat de publicació. Desitgen veure'ns morts de fam". És el que pens mentre contempl la jugada. Atrinxerar-se en la seva posició social -diners del negoci o per herència familiar, els sous institucionals- per a escanyar els que no tenim els avantatges produïts per una societat plena de desigualtats. Els que no estam a recer del poder -sigui polític o econòmic- ho tenim molt malament. Que els més desvalguts no puguin anar a escola, a la universitat! Impedir que escriguin, que representin obres teatrals o que participin en el món de la cultura! Una història prou coneguda! En el trenta-sis acabà en matances generalitzades. Els pares dels Terrades i els Rebassa cremaven ateneus populars, llibres enmig de places i carrers. Seixanta anys després, els fills fan el possible -aquesta vegada sense trets, no és encara l'hora- per silenciar els hereus dels derrotats.

I després de mirar-nos amb cert aire de desafiament, com si digués "això és una guerra, germanets, i per la meva part faré tot el possible perquè ningú no us ajudi amb cap beca", afegeix:

-Vivim en una societat occidental de lliure mercat i, tant en art com en la venda de llibres o cotxes, han de ser precisament les necessitats que marqui el mercat les que han decidir el valor d'objectes i productes. Ajudar ens uns aspectes en detriment d'uns altres seria emprar malament els impostos dels ciutadans, els recursos d'un Estat. Si una novella, un poemari, un assaig d'història no interessa al potencial públic comprador... per què s'hauria de subvencionar? Quin sentit té ajudar en la promoció d'una producció que, per a la gent, no val res? El que es vengui que tiri endavant, i el que no... fora, avall, al carrer, que desaparegui de la circulació! És la llei de l'oferta i la demanda. La resta sobra; va contra la naturalesa humana.

De sobte not que no puc enviar-me el bocí de porcella que ens han servit de segon plat. Paràsits provinents de les classes dominants illenques (o fills de pagesos desclassats) havien de ser tots aquests hereus alletats pel comte Rossi! Ara surten els cadells dels exdivisionaris, dels forjadors del nacionalcatolicisme illenc, les colles de fills i cosins dels coronels i generals de l'"invicto ejército español". És quan, sense voler, sense haver tengut cap intenció de dir res, de passar d'aquesta història (que tanmateix sé que no arribarà a port), em sent intervenir en la discussió, blasmant contra els qui, sense pensar més que en ells mateixos, ataquen cada dia qualsevol mena d'activitat cultural que consideren innovadora, lliure, esquerrana, modernista... El ranci noucentisme escrit bastint amb tones de suor esclava i sang treballadora, entre fuetada del capatàs a la fàbrica o descàrrega d'escamot d'execució en la guerra.

Em sent com si fos un eco, com si parlàs des d'una llunyana distància, ben allunyat d'aquest indret de fil musical i rajoles de marbre en el qual menjam caviar i porcella, servits per ajençats cambrers i cambreres de pellícula nord-americana dels anys quaranta.

-La llei del mercat, estimats -i hi sabeu prou bé- és el codi de la selva, el decret d'obligat compliment que dicta el més fort. Si haguéssim de tornar enrere, si per qualsevol motiu o circumstància fos precís suprimir els ajuts institucionals a la cultura, a l'ensenyament, a la música, a la medicina, a tota mena activitats públiques "no rendibles", encara viuríem a les cavernes o en temps de l'esclavisme romà. La llei de la selva, les normes que ens obliga a seguir el més ric, són fetes, sense dubte, perquè domini sempre el poderós, l'"elegit". És això el que voleu? La "màxima llibertat" de l'individu -és a dir, dels milionaris, dels grans propietaris- enfront l'Estat? Cap control? Excloure de la protecció social els dèbils, els treballadors amb poc poder adquisitiu? Sabeu a la perfecció -per a això les vostres universitats vos han ensinistrat en l'art de la mistificació- que deixar que funcioni lliurement el mercat significa manca de diners per a sanitat -no és rendible ajudar els pobres que no podem pagar metges o intervencions-; consentir que actuï el "lliure mercat" representa igualment menys escoles, reduir les possibilitats d'estudiar una carrera per als fills dels assalariats, manca de residències, la fi de les assegurances d'atur, el final de les pensions... Un retrocés a l'època d'abans de la revolució francesa, com per altra banda propugnaven Llorenç Villalonga i el comte Rossi (l'un amb la ploma; l'altre amb el tret de gràcia en el clatell).

El conseller em mira amb cert interès, com si digués. "Ah, tu no estàs endollat a qualsevol despatx institucional. Ja veig que tens interès en les propostes del meu departament. Tendràs dificultats. Els teus companys, la majoria de membres del Club, pugnen per barrar-te el pas. No volen que els que teniu menys possibilitats de subsistir, d'aixecar el cap, tireu endavant. Faran el possible per aconseguir silenciar-vos: ordiran conspiracions, aniran a veure el director del diari on collaboreu per aconseguir que vos treguin fora, parlaran amb l'editor fins a convèncer-lo que no sabeu escriure... Ja veieu -no sóc beneit- que llancen terra per damunt vostre. Per a enterrar-vos vius!".

És el moment en el qual intervé en Rebassa, exasperat, violent, com si em volgués assassinar amb cada una de les paraules que pronuncia.

-Una cosa ha de quedar aclarida i vull que tots ho sapigueu. La meva posició no té embulls. Amb els diners que jo guany, amb els impostos que pag a l'Estat... no vull subvencionar les obres dels "collegues" aquí presents. M'estim més que l'administració tengui possibilitats per a pagar la construcció d'autopistes que no pas la novella d'un "company" del qual sé que és dolent, indigerible, endarrerit en les concepcions literàries, el llibre del qual, mai en la vida llegiré. Ni regalat no el tocaria amb les mans, un exemplar dels "amics" aquí presents!

Almenys ha estat sincer; s'ha llevat la disfressa. Si tothom actuàs de la mateixa manera no hi hauria tanta hipocresia entre nosaltres. Millor els que parlen clar que no aquells que et donen copets a l'esquena i després ordeixen ferotges malifetes pel darrere.

Com qui sent ploure m'arriben ben llunyanes altres intervencions en la mateixa línia. Es tracta d'aconseguir que no prosperi el projecte -en l'aire sempre, sense concretar- d'ajuts a la creació. Volen -els Bennàssar, els Rebassa, els Martí- que cap pesseta del Govern segui emprada per a bastir projectes literaris, teatrals o d'edició. Qui tengui influències, qui disposi dels adequats contactes en les editorials, entre els jurats dels concursos; qui sigui company -íntim, diríem- de l'editor, del crític del suplement cultural, gaudirà de certa fama dins el món de la literatura nostrada. Qui no pugui demostrar una determinada relació amb els poders... invariablement s'enfonsarà en les pregoneses del "lliure mercat", és a dir, en la pura i simple inexistència artística!

Discussió bizantina entre víctimes i botxins. Cap possibilitat d'entesa. Guerra civil enmig de músiques ensucrades, canapès de caviar i xampany. Una excusa per a perdre un dia de classe, els que són professors. El conseller es mira les ungles i somriu a un dels cambrers, que li aboca, diligent, més xampany a la copa. Mir les volves de fum pujant cap al sòtil. Dues hores que parlam sense arribar a concretar res. Era d'esperar. Sabia que no hauria d'haver vengut. Una altre matí sense treballar i el dia de la presentació s'apropa implacablement. Encenc la primera cigarreta del dia i aboc tot el fum al rostre d'en Terrades, que, agafat per sorpresa, comença a tossir. Em mira com si em volgués matar, com els falangistes devien mirar Aurora Picornell o Emili Darder abans de prémer el gallet el dia de l'afusellament. Ben igual.


[17/08] Debat Shipley i Goldman - Execució Granado i Delgado - Domanico - Librado - Abramowski - Gillet - Morand - Moroni - Lazarevitx - Guijarro - Sabaté - Sik - Briat - Miquel Baró - Grossin - Ponzán - Granado - Delgado - Quintas - Progreso Martínez - Earnshaw - Mitev - Lins - Martín Bellido

0
0
[17/08] Debat Shipley i Goldman - Execució Granado i Delgado - Domanico - Librado - Abramowski - Gillet - Morand - Moroni - Lazarevitx - Guijarro - Sabaté - Sik - Briat - Miquel Baró - Grossin - Ponzán - Granado - Delgado - Quintas - Progreso Martínez - Earnshaw - Mitev - Lins - Martín Bellido

Anarcoefemèrides del 17 d'agost

Esdeveniments

Anunci del debat en "The Commonwealth" (14-08-1913)

- Debat entre Shipley i Goldman: El 17 d'agost de 1913 al Liberty Hall d'Everett (Washington, EUA) se celebra un debat entre l'intel·lectual socialista Maynard Shipley (1872 - 1934) --aleshores director de The Commonwealth,òrgan del Partit Socialista de Washington-- i la militant anarcofeminista Emma Goldman. El debat versà sobre si les votacions i els partits polítics eren necessaris o no per a l'emancipació de la classe obrera.

***

Fulls d'enterrament de Granado i de Delgado en una fossa de caritat del Cementeri Municipal de Carabanchel (Madrid)

- Execució de Granado i de Delgado: El 17 d'agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, activistes de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del grup de resistència antifranquista Defensa Interior. Detinguts i torturats després de l'atemptat del 29 de juliol de 1963, que no havien comès en absolut, seran jutjats i condemnats a mort sense cap prova el 13 d'agost de 1963 per un Consell de Guerra i assassinats i enterrats en secret en una fossa de caritat del Cementiri Municipal de Carabanchel, de la qual mai no se n'informà els familiars, quatre dies després, davant la indiferència total dels Estats europeus «democràtics». Els certificats oficials de defunció en recollirem com a causa: «mort natural».

Anarcoefemèrides

Naixements

Giovanni Domanico

- Giovanni Domanico: El 17 d'agost de 1855 neix a Rogliano (Calàbria, Itàlia) el periodista, maçó, internacionalista i propagandista anarquista, i posteriorment socialista i confident policíac, Giovanni Domanico, que va fer servir els pseudònims Jeannetton i La Vagre. Son pare, Domenico Domanico, era un fervent catòlic i terratinent de la zona, apreciat enòleg, productor i comerciant de vi molt ben relacionat amb personatges del poder; i sa mare, Caterina Cardamone, també era terratinent. Estudiant a Nàpols, va ser deixeble de Giovanni Bovio i seguí lliçons de Francesco De Santics. En 1870 va ser detingut a Nàpols per haver participar en una manifestació anticlerical i empresonat; a la garjola conegué Errico Malatesta i esdevingué internacionalista anarquista. En sortir, fundà a Rogliano la secció de Calàbria de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 10 de juny de 1873 publicà, amb Marcello Domanico, a Rogliano l'únic número del periòdic Il Patriota. Gazzettino letterario-politico-umoristico. En 1874, per les seves activitats revolucionàries, va ser amonestat oficialment pel jutge de Rogliano. Gràcies al patrimoni familiar, pogué viatjar arreu Itàlia i participà activament en diverses iniciatives periodístiques, com ara L'Anarchia, amb Emilio Covelli en 1877 a Nàpols, o Il Socialista, a Cosenza en 1878 i que va ser segrestat després de treure dos números per la seva línia llibertària. En 1878 es casà a Perusa (Úmbria, Itàlia) amb Giuseppina Maravilli, germana de l'anarquista Ruggero Maravilli. En aquest mateix any de 1878 creà, amb Giuseppe Fasoli, la secció de l'AIT a Rocca Imperiale (Calàbria, Itàlia) i fou membre destacat de la Federació Napolitana de l'AIT. En 1879, defensat per Francesco Saverio Merlino,  va ser jutjat amb Giuseppe Fasoli per l'Audiència de Casrovillari per les seves activitats internacionalistes; obligat a exiliar-se, passà un temps a Suïssa, on conegué personalment Andrea Costa i Osvaldo Gnocchi-Viani. Influenciat per la tendència«evolucionista» i per les idees d'Andrea Costa, en retornar a Itàlia assistí en 1883 al II Congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR) celebrat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) i intentà crear a Nàpols una Lega dei Figli del Lavoro (LFL, Lliga dels Fills del Treball). En 1885, a Cosenza (Calàbria, Itàlia), publicà el mensual Rivista Calabrese, que, per la seva tàctica conciliadora de totes les fraccions democràtiques, no va ser ben rebuda pels sectors més revolucionaris, tot i tenir entre els seus col·laboradors grans figures de la cultura radical del seu temps; també dirigí a Perusa el periòdic L'Italia all'Estero. El setembre de 1889 marxà cap a Buenos Aires (Argentina) per a establir una filial comercial de l'empresa vitícola familiar, alhora que establia llaços amb els moviments socialistes locals. Durant la primavera de 1891, després de retornar de l'Argentina, continuà a Perusa amb la seva tasca periodística, que culminà en la publicació d'alguns periòdics, gairebé tots de curta durada, com ara el setmanari L'Umbria (Perusa, 1891); La Plebe (Terni, 25 de novembre de 1891), continuada posteriorment com a òrgan del moviment anarquista florentí el 13 de març de 1892; La Tribuna dell'Operario (Prato, del 2 de juliol al 28 d'agost de 1892), setmanal anarquista-socialista; o la revista teòrica La Questione Sociale, sospesa l'octubre de 1892 després de publicar el seu primer número. Entre el 2 i el 3 d'agost de 1891 assistí a Milà (Llombardia, Itàlia) al Congrés Nacional Obrer Italià i l'agost de 1892 el trobem a Gènova (Ligúria, Itàlia) en el congrés del futur Partit Socialista Italià (PSI), on es mostrà contrari a les posicions antiorganitzadores dels seus companys i intentà, sense èxit, arribar a un acord entre les diverses tendències oposades. Com a periodista i militant anarquista jugà un paper important en el debat que portà a la fundació del Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit dels Treballadors Italians). Malgrat el seu activisme, moltes vegades contradictori, mai aconseguí l'aprovació de la direcció socialista, exceptuant, en part, Andrea Costa i Errico Malatesta. Durant aquests anys invertí importants sumes en l'edició de publicacions en suport de la causa socialista, especialment a Nàpols, i fundà alguns seccions a Calàbria i Campània, finançant iniciatives de diversos partits esquerrans. En 1893 preparà l'edició, projecte que finalment fracassà, a la seva impremta de Prato (Toscana, Itàlia), una edició popular d'Il Capitale, de Karl Marx, amb prefaci de Friedrich Engels, amb qui mantingué correspondència. En 1894 intentà traduir el llibre de Piotr' Kropotkin Conquista del pane. Quan en 1895 transformà amb els seus diners la revista romana de sàtira política L'Asino, de Guido Podrecca, en diari, la iniciativa tingué unèxit moderat en el temps i el diari, poc procliu a seguir les directives del partit, fins i tot l'acusà de complicitat amb el govern. A finals de segle, però, esdevingué un actiu organitzador i, després de traslladar-se a Resina (Campània, Itàlia), creà la Federació Socialista Napolitana (FSN), fundà a Portici (Campània, Itàlia) el periòdic Avanti!, que posteriorment es fusionà amb Il Socialista, i l'abril de 1896 organitzà el I Congrés Meridional Socialista a Nàpols. A Calàbria fundà en 1894 el setmanari Humanitas, reactivà la Federació Calabresa i organitzà dos congressos regionals, el primer el març de 1896 a Palmi i el segon el setembre de 1897 a Catanzaro. En 1895 finançà i prologà el llibre de Francesco Saverio Merlino L'individualismo nell'anarchismo. En 1896 participà en el II Congrés Internacional Socialista celebrat a Londres (Anglaterra) i després en el IV Congrés del PSI a Florència (Toscana, Itàlia). El març de 1897 fou candidat a les eleccions polítiques per Rogliano. En 1899, arran de la polèmica entre Leonida Bissolati i F. S. Merlino, apareguda en Avanti!, sobre l'acusació de revisionista a LaRivista Critica del Socialismo, publicació mensual dirigida per Merlino i de la qual ell era l'administrador, s'allunyà del PSI, acusat de ser membre de la maçoneria i sospitós de ser un informador de la policia. El jurat d'honor, impulsat per ell mateix, només va aclarir algunes de les seves relacions amb personatges polítics, però suficientment greus com per justificar la seva expulsió del PSI. Després d'aquest fet, abandonà tota activitat política i es dedicà a compilar documents amb la finalitat de reconstruir la història de la Internacional i intentar netejar el seu nom, però no va ser readmès en les files socialistes. En 1908 passà un temps a Nova York (Nova York, EUA) i el 28 de maig de 1909 fundà la Federazió Democratica dei Lavoratori (FDL, Federació Democràtica dels Treballadors) de Rogliano i, a partir del 18 d'abril de 1909, fundà i dirigí el periòdic La Riscossa, el seu òrgan d'expressió. Després d'haver-se afiliat al Partit Republicà Italià (PRI), s'arrenglerà amb els intervencionistes durant la Gran Guerra i continuà amb les seves tasques en la maçoneria, a la qual pertanyia des de 1874, i que el març de 1915 el portaren a assumir la direcció del periòdic mensual napolità Il Mondo Massonico–posteriorment fundà un cercle afiliat a la maçoneria de ritus escocès, amb la finalitat de reemplaçar-la l'oficial. L'agost de 1916 participà en el III Congrés Meridional Republicà. Fou autor d'I trovatelli (1880),Unión Civica y la revolución de Julio (1890), I partiti politici di fronte all'attuale situazione (1893), Il concetto dello Stato nella borghesia e nel proletariato (1895), Il socialismo e la questione agrària (1896), In tempo di elezioni. Consigli ai laboratori (1897), Un trentennio nel movimento socialista italiano (1910), Il concetto della rivoluzione socialista (1911), L'Internazionale. Dalla sua fondazione al congresso di Chaux-de-Fonds (1864-1870) (1911). Giovanni Domanico va morir el 21 de març de 1919 a Nàpols (Campània, Itàlia). Recents estudis han demostrat que, com a mínim, entre 1894 i 1899 Domanico va ser confident de la policia sota diversos pseudònims (Antonioli, Berti, Fedele,Iuso, etc.). En 1988 Giovanni Sole publicà l'assaig biogràfic Giovanni Domanico. Rivoluzionario e spia.

Giovanni Domanico (1855-1919)

***

Librado Rivera

- Librado Rivera:El 17 d'agost de 1864 neix a Aguacatillos (Rayón, San Luis Potosí, México) el militant i propagandista anarquista Librado Rivera. Rivera, professor i director d'escola, company de lluita dels germans Enrique i Ricardo Flores Magón, d'ença 1902 les seves idees llibertàries el van portar en diferents ocasions a la presó. En maig de 1905 s'exilia als Estats Units, on troba Ricardo Flores Magón, participant activament en el periòdic Regeneración. Junts seran amenaçats moltíssimes vegades d'expulsió i coneixeran les presons americanes des de 1911. El 15 d'agost de 1918 és condemnat als Estats Units a 15 anys de treballs forçats per haver publicat amb Ricardo el «Manifest als anarquistes del món i als treballadors en general». Després de la mort de Ricardo a la presó és finalment alliberat (2 d'octubre de 1923) i extradit cap a Mèxic. En 1927 tornarà a la presó, però no deixarà d'escriure per al seu periòdic Sagitario abans que la policia el prohibeixi. Novament lliure crea Avante. Detingut novament en 1929, la impremta del seu periòdic és destruïda. Librado, en un nou arrest, és torturat i llançat d'un tren en marxa, però finalment aconsegueix escapar. En 1931 va crear un nou periòdic El Paso. Librado Rivera va morir l'1 de març de 1932 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Edward Abramowski

- Edward Abramowski: El 17 d'agost de 1868 neix a Stefaninie (Ucraïna) el filòsof, sociòleg, psicòleg, militant cooperativista i llibertari polonès, teòric de l'anarcosindicalisme, Jósef Edward Abramowski, també conegut com L. A. Czajkoszki i Z. R. Walerewski. Estudiant Filosofia i Sociologia a les universitats de Varsòvia, de Cracòvia, i de Ginebra, va familiaritzar-se especialment amb Darwin, Spencer, Taine i Marx, i ben aviat va prendre contacte amb el proletariat. Va ser molt crític amb el marxisme, i és autor de nombroses obres sobre el tema, com ara Els problemes del socialisme (1889, sota el pseudònim Z. R. Walerewski) El socialisme d'Estat (1904, sota el pseudònim M. A. Crajkowski) i La conspiració general contra l'Estat. Abramowski pensava que el socialisme d'Estat estava renyit amb la llibertat, que el socialisme sempreés un enfortiment del poder estatal, els objectius del qual són sempre contraris a la llibertat individual. El 5 de gener de 1893 va ser expulsat de França i la seva fotografia va figurar en un repertori d'«individus que han de ser objecte d'una vigilància especial a les fronteres». Partidari d'un cooperativisme social i llibertari, també va escriure Ètica i Revolució, La República dels amics, El cooperativisme com a mitjà d'emancipació de la classe obrera i Idees socials del cooperativisme, entre d'altres. La seva alternativa a l'Estat eren unions voluntàries, organitzades sota el principi de l'interès i els serveis mutus, i associats en cooperatives. Aquestes unions serien les principals bases de la llibertat individual, assolint benestar, justícia, fraternitat i ordre. Tot això s'organitzaria des de baix, espontàniament, sense obligacions. Aquestes unions associades en cooperatives, constituirien una comunitat sense poder ni policia. La carència d'aquestes institucions no significaria el caos per a la vida humana, ben al contrari, emanciparia l'energia i la creativitat que avui estan limitades pel Sistema. Molt influenciat per Tolstoi, també va fer una crida al rebuig a pagar impostos i a no fer el servei militar. Encara que no es va oposar a l'Església catòlica, referia sovint que les ensenyances de Jesús de Natzaret eren contràries a l'Estat i al Poder. Els seus postulats polítics van ser actualitzats pel sindicat Solidaritat durant els anys 80 del segle XX. Però el seu camp d'acció és més ample, i el 1916 guanyarà una càtedra de Psicologia Experimental a la universitat de Varsòvia, que ocuparà fins a la seva mort, essent molt conegut pels seus treballs sobre psicologia de la intuïció --L'analyse physiologique de la perception (París, 1911) i Le subcoscient normal. Nouvelle recherches expérimentales (París, 1914). Edward Abramowski va morir el 21 de juny de 1918 a Varsòvia (Polònia). Entre 1924 i 1928 es van publicar a Varsòvia les seves obres completes en quatre volums.

***

Vaga de ferroviaris (1910)

- Georges Gillet:El 17 d'agost de 1876 neix a Hardivillers (Picardia, França) el militant sindicalista i propagandista anarquista Georges Gillet. A partir de 1910, empleat com a representant de comerç a la regió d'Arràs, comença a publicar --amb Maris Coquide, Poirier, Boisleux i Eugène Fallot-- el periòdic anarquista Le Réveil Artésien, que esdevindrà l'any següent Le Gran Soir. L'octubre de 1910 participarà com a sindicalista en la gran i dura vaga dels ferroviaris de la regió d'Arràs. Després va col·laborar en el setmanari sindicalista revolucionari de la zona Nord i del Pas-de-Calais, L'Avant Garde (1913-1914), el gerent del qual va ser François Henry. Com a antimilitarista va ser inscrit en el «Carnet B» i patirà nombroses vegades condemnes per delictes de premsa: «injúries a l'Exèrcit» (1910) o«provocació de militars a la desobediència» (1911). El 9 de febrer de 1914 va ser un dels organitzadors de la conferència al«Café du Commerce» d'Arràs de Sébastien Faure per recaptar fons per a l'escola «La Ruche». El setembre de 1914 serà jutjat amb Albert Andrieux, responsable del periòdic d'Amiens Germinal, per un tribunal militar per «apologia de l'assassinat amb la intenció de propaganda anarquista» arran de l'atemptat de Sarajevo contra l'Arxiduc d'Àustria. Georges Gillet va morir el 22 de desembre de 1951 a Crévecoeur-le-Grand (Picardia, França).

***

El grup del periòdic "L'Anarchie" (1911)

- Jeanne Morand:El 17 d'agost de 1883 neix a Bey (Borgonya, França) la militant anarquista i antimilitarista Jeanne Morand, més coneguda com Jane Morand. Son pare va ser un terrelloner anarcosindicalista. En 1905 es va traslladar a París, on treballarà de minyona. Aleshores freqüentà les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars), reunions anarquistes organitzades per Libertad --pseudònim del propagandista llibertari individualista Albert Joseph-- amb qui més tard viurà. En 1907 deixà la seva feina de criada i començà a treballar a la impremta del periòdic L'Anarchie, treball que continuarà després de la mort de Libertad el novembre de 1908. Entre 1913 i 1914 va participar en la cooperativa llibertària del«Cinéma du Peuple», que agrupava anarquistes, sindicalistes revolucionaris de la Confederació General del Treball (CGT) i socialistes. Més tard va prendre per company l'anarquista i antimilitarista Jacques Long (Jacklon). Quan va esclatar la guerra tots dos marxaren a Espanya on pensaven trobar refugi. Al començament de 1919 en són expulsats per mor de la seva propaganda anarquista i marxen cap a Holanda. El 19 de novembre de 1920, a Bordeus, un consell de guerra els condemnà en rebel·lia a la deportació perpètua per les seves actuacions durant la guerra. Després del suïcidi de Jacklon el 20 de juliol de 1921 a Bèlgica, es va lliurar a l'autoritat i va ser condemnada, el 5 de maig de 1922 a Rennes, a 10 anys de presó per «agitació durant la guerra». Després de nombroses vagues de fam, amb el relleu d'altres companys anarquistes, com ara Louis Lecoin, va ser classificada com a presa política i finalment alliberada el 29 d'agost de 1924. Va col·laborar en La Revue Anarchiste, en Le Libertaire i en Le Végétalien (1926). Durant l'estiu de 1929 va crear, amb G. Grégoire, P. Lentente, G. Rolland, M. Theureau i M. Langlois, la Colònia Infantil Llibertària a la seva casa de camp, on estiuejaven infants d'obrers. A partir de 1932 la seva salut mental es va degradar i en 1937 va ingressar al Pensionat de l'Hospitalitat del Treball. Jeanne Morand va morir el 26 de febrer de 1969 a París (França). Va tenir dos germans, igualment insubmisos a la guerra, que s'instal·laren al Regne Unit en 1914, i sa germana, Marie Morand, també va ser militant anarquista i companya de Louis Lecoin.

***

Antonio Moroni

- Antonio Moroni: El 17 d'agost de 1892 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista i antimilitarista, i després feixista i novament anarquista, Antonio Moroni. Sos pares es deien Alberto Moroni i Luigia Pozzi. D'antuvi socialista, de tendència antimilitarista, cap el 1912 adherí al moviment anarquista, desenvolupant tasques bàsiques i de petita propaganda. Fugint del servei militar passà a Suïssa, on va romandre des de començaments d'agost fins a finals de novembre de 1912, primer a Zuric (Zuric, Suïssa) i després a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà destacats anarquistes. De bell nou a Itàlia, el desembre de 1912 va ser enrolat en el 40 Regiment d'Infanteria acantonat a Nàpols (Campània, Itàlia). Des de la caserna napolitana va escriure una carta a son germà Paolo, lamentant el duríssim i injust tractament per part dels seus superiors a causa de les seves idees polítiques. Aquesta carta va ser publicada el 23 de desembre de 1912 en el periòdic Avanti! i per aquest motiu va ser acusat de «difamació a la Autoritat Militar i a l'Exèrcit Reial». El 27 d'abril de 1913 va ser absolt pel Tribunal de Càller (Sardenya) de l'acusació de difamació, però va ser enviat a la companyia disciplinària del fort de San Leo (Marques, Itàlia; actual Emília-Romanya, Itàlia). Des del fort de San Leo va enviar nombroses cartes de denúncia, que es van publicar regularment en la premsa llibertària (L'Internazionale,Rompete le File!, Volontà, etc.). Per iniciativa de Maria Rygier i del grup editor del periòdic bolonyès Rompete le File!, el seu nom es va veure associat, juntament al d'Augusto Masetti, a la campanya antimilitarista que donà lloc a la «Setmana Roja». Llicenciat a finals de juny de 1914, retornà des de San Leo a Milà, on va ser rebut com un heroi. El juliol d'aquell any entrà a formar part del «Comitè Nacional contra la Companyia Disciplinària» i freqüentà assíduament el Fascio Llibertari i l'anarcosindicalista Unió Sindical Milanesa (USM). En plena Gran Guerra causà una gran sorpresa que, segons una carta seva dirigida a son germà publicada pel periòdic Il Popolo d'Italia i després en L'Internazionale, anunciés que s'allistava com a voluntari en la Legió Garibaldina, enquadrada en el IV Regiment de la Legió Estrangera Francesa, comandada per Peppino Garibaldi, amb la benedicció de Maria Rygier, aleshores intervencionista. Aquesta presa de partit, va ser durament criticada pel moviment anarquista. Quan la Legió Garibaldina va ser dissolta, va romandre un temps a Lió (Arpitània) i a començaments de maig de 1915 retornà a Milà. Cridat a files el juliol d'aquell any, lluità valerosament i va ser ferit en diverses ocasions. Després de la guerra s'adherí al feixisme i en 1922 s'afilià al Partit Nacional Feixista (PNF) i entrà a treballar de tipògraf en Il Popolo d'Italia. A finals de 1928, decebut de la involució reaccionària del règim, renuncià al carnet del PNF en senyal de protesta contra els Pactes del Laterà de l'11 de febrer de 1929 i només l'amistat amb Arnaldo Mussolini, germà menor del dictador, va impedir que fos acomiadat del periòdic. En 1934 va ser esborrat del registre de «subversius», però continuà amb el seu enfrontament amb les autoritats feixistes. A partir de 1936 començà a col·laborar amb el setmanal parisenc Il Merlo Giallo, que acollia nombrosos exfeixistes exiliats, com ara Massimo Rocca, i on criticà reiteradament la política sindical feixista, sempre subordinada als interessos de la patronal. El maig de 1939 aparegueren a diferents indrets de Milà, entre ells la Casa del Fascio, manifests antigovernamentals lloant l'intervencionisme revolucionari de Filippo Corridoni i d'Amilcare Cipriani; les investigacions van concloure que els fullets havien estat impresos per Moroni a la tipogràfica d'Il Popolo d'Italia. Aquesta vegada va ser acomiadat de la feina immediatament, però no patí més conseqüències gràcies a la intervenció directa de Benito Mussolini. L'agost de 1941 va ser condemnat, juntament amb son fill Alberto, a cinc anys de confinament a l'illa de Tremiti per haver imprès «manifests anarquistes», però que en realitat van ser exemplars del pamflet Il canto della Rinascita, que contenien una versió satírica i antinazi de la cançó Lili Marleen. Es beneficià de l'amnistia concedida el 28 d'octubre de 1942 pel vintè aniversari de la«Marxa sobre Roma» i pogué retornar a Milà. Posteriorment es va traslladar a Mombello (Llombardia, Itàlia), on entrà a fer feina a l'Hospital Psiquiàtric Provincial de Milà d'aquesta localitat. L'octubre de 1943, amb son fill Alberto, va imprimir el full clandestí redactat per Alibrando Giovannetti Ai laboratori d'Italia que reivindicava el programa anarcosindicalista de la dissolta Unió Sindical Italiana (USI). Després de la II Guerra Mundial entrà en contacte amb els cercles anarquistes milanesos, ocupant-se de l'organització sindical i escrivint regularment per al setmanari milanès Il Libertario, dirigit per Mario Mantovani. En un informe de la Prefectura de Policia de Milà de l'11 de juny de 1949 indicava que estava inscrit en la Federació Anarquista de Milà (FAM). Antonio Moroni va morir el 22 de desembre de 1971 a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1998 son fill Alberto Moroni publicà la biografia Antonio Moroni. Una vita controversa dall'inizio del secolo al secondo dopoguerra.

***

Nicolas Lazarevitx (ca. 1930) [CIRA - Lausana]

- Nicolas Lazarevitx: El 17 d'agost de 1895 neix a Jupille, a prop de Lieja (Valònia, Bèlgica), en una família de revolucionaris russos exiliats, el militant anarcosindicalista rus Nicolas Ivanovitx Lazarevitx (o Lazarévitch). En 1911 va començar a fer feina en una fàbrica com a electricista i freqüenta els anarquistes, esdevenint un actiu sindicalista. Quan va esclatar la Gran Guerra no va ser immediatament mobilitzat i va marxar a treballar un temps a Alemanya en 1916, abans de marxar a Holanda on va fer contacte amb els soldats russos fugitius d'Alemanya amb els quals va intentar en 1917, després de la Revolució russa de febrer, constituir un Soviet de soldats. Detingut per les autoritats holandeses, va ser internat en un camp a Bergen, d'on va fugir, aconseguint arribar a Rússia el gener de 1919, després d'haver contactat amb els espartaquistes a Berlín. Enrolat en l'Exèrcit Roig, va ser enviat a Odessa, aleshores ocupat per les tropes franceses des del desembre de 1918, per infiltrar-se i fer propaganda revolucionària als soldats francesos. Bloquejat en la retirada per l'Exèrcit Blanc de Dénikine, es va veure obligat a passar a Romania durant l'estiu de 1919. Després de travessar Iugoslàvia, va arribar a Itàlia l'estiu de 1920, on va prendre part en el moviment d'ocupació de fàbriques, aliat amb Francesco Ghezzi. Després d'una curta estada a la presó, va retornar a Rússia en 1921, trobant feina als tallers del ferrocarril de Moscou. Aleshores va començar a mostrar-se crític amb el règim soviètic. Acomiadat d'una fàbrica, marxarà en companyia d'una mestra francesa, Rosaline Leclerq, a treballar en una mina a prop de Toula, feina que va deixar per marxar a una petita comunitat a Jalta, on va retrobar Ghezzi i va conèixer Pierre Pascal. De tornada a Moscou, va continuar amb la seva militància obrera, amb Aleksis Maslov, en la fàbrica Dynamo, que el va portar a la seva detenció per part de la policia política (GPU) el 8 d'octubre de 1924 i a la seva condemna per «organització clandestina de treballadors» a tres anys de tancament en un camp --que va passar a Lubianka, a Butyrki, al camp de Souzdal i a la presó central de Vladimir. Gràcies a la mobilització internacional, va ser alliberat el 29 de setembre de 1926 i expulsat de la Unió Soviètica. Va arribar a França, on va col·laborar en el periòdic dels anarquistes russos exiliats publicat a París, Dielo Trouda. En aquests anys va participar en la mobilització per Sacco i per Vanzetti i va conèixer la seva companya Ida Gilman (Ida Mett). En 1927 va participar en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), amb Volin. L'1 de juliol de 1927 va realitzar un míting sobre sindicalisme a l'URSS a la Borsa del Treball de París en nom del Sindicat Autònom de Metal·lúrgics del Sena. A partir del gener de 1928 va fer una gira arreu França on va fer palès la situació dels presos polítics a l'URSS i fer així pressió sobre l'ambaixada soviètica. El juliol de 1928 va criticar des de les pàgines de La Révolution Prolétarienne el llibre laudatori sobre la Unió Soviètica d'Schumacher, publicat per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) aquell any. El novembre de 1928 la parella va ser expulsada de França i es va instal·lar a Lieja (Bèlgica), on, malgrat la malaltia dels pulmons de Lazarevitx, va treballar en una mina. Entre 1929 i 1931 va pertànyer al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, pres a l'URSS. En 1930 va retornar clandestinament a França i s'uneix amb Simone Weil. En 1931 va marxar uns mesos a Espanya, que acabava de proclamar la II República, i va fer de corresponsal per a La Révolution Prolétarienne. De tornada a Bèlgica, va crear amb Jean de Boë el periòdic Le Réveil Syndicaliste, però va ser condemnat en 1933 a quatre mesos de presó per prendre la paraula en un míting obrer prohibit. Entre 1934 i 1936 va romandre de bell nou empresonat. En 1936 va entrar a França il·legalment, on treballarà sense papers com a corrector d'impremta a Pré-Saint-Gervais. El 8 de juny de 1940, com que era estranger, va ser detingut i internat al camp de Vernet, però va aconseguir fugir tres mesos després durant un trasllat. Durant la guerra les autoritats li van assignar la residència. Després de l'Alliberament, va fer de corrector, essent membre del sindicat del seu ram, i va fer amistat amb Albert Camus, participant ambdós i altres (Louis Mercier, Roger Lapeyre, etc.) en el «Groupe de Liaison Internationale» (GLI, Grup d'Enllaç Internacional), per combatre l'estalinisme, «principal enemic d'Europa». Entre 1950 i 1958 va dirigir, amb Jean Bernier, la revista La réalité russe; i en 1954, també amb Bernier, va formar part dels «Cercles Libres d'Études soviétiques». El novembre de 1955, amb Albert Camus, van fer costat l'arquitecte rus Vlassov perquè pogués fugir de la Unió Soviètica. A finals dels anys 50 va participar amb els«solidaristes» russos de la Federació Nacional del Treball de la Nova Generació (FNTNG).És autor de nombrosos articles i fullets --que va signar amb els pseudònims Nicolas L. i Nuiteux L.--, com ara Ce que j'ai vécu en Russie (1926),Lettre de Russie (1927),Tu peux tuer cet home: scènes de la vie révolutionnaire russe (1950, amb Lucien Feuillade), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954, amb Ida Mett) i À travers les révolutions espagnoles (1972 i 1986, pòstum). Nicolas Lazarevitx va morir el 24 de desembre de 1975 a París (França). Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine de la Universitat de Nanterre (París).

Nicolas Lazarevitx (1895-1975)

***

La fàbrica elèctrica "Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited" ("La Canadenca")

- Julián Guijarro Priego: El 17 d'agost de 1902 neix a Salmerón (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Julián Guijarro Priego. De ben jovenet entrà en conflicte amb els grans propietaris i cacics del seu poble natal i, per aquest motiu i per la manca de feina, emigrà a Catalunya. A Barcelona entrà a treballar a «La Canadenca» i s'afilià a la Secció de Fonedors del Sindicat del Metall del barri de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera participà activament en totes les lluites socials i obreres. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en els combats de carrer i en el Comitè Revolucionari. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i for tancat al camp de concentració de Vernet. Després fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a Tarba. Durant l'ocupació va ser inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos» per a ser enviat a treballar a Alemanya enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO), però aconseguí arribar a Privàs i s'integrà en el maquis. Després de l'Alliberament va ser un dels organitzadors, amb sa companya María Iglesias, de la Federació Local de la CNT de Privàs. Julián Guijarro Priego va morir el 17 d'agost de 1987, el mateix dia del seu aniversari, a Privàs (Delfinat, Occitània).

***

Josep Sabaté Llopart

- Josep Sabaté Llopart: El 17 d'agost de 1909 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Sabaté Llopart, conegut com Pepe. Havia nascut en una família fortament lligada al moviment anarquista. Durant els anys de la II República ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa Confederal. En 1932 va formar part amb altres militants, entre els quals hi havia son germà Francesc, del grup d'acció «Los Novatos». El juliol de 1936, quan es desencadenà l'aixecament feixista, fou membre del Comitè Revolucionari de l'Hospitalet de Llobregat i després s'enrolà en la columna «Los Aguiluchos», que organitzà amb Joan García Oliver, que marxà el 27 d'agost de 1936 cap a Aragó, i on exercí de cap de centúria. Combaté en diverses unitats fins al final de la contesa, que el sorprengué a la zona central de la Península. Detingut a Alacant, entre 1939 i 1945 patí el camp de concentració d'Albatera i el penal de Cartagena. En llibertat vigilada, en 1946 creuà la frontera per Catalunya i instal·lat a l'altra banda de la frontera començà a participar en els grups d'acció llibertaris que lluiten clandestinament al barcelonès passant d'una banda a l'altra dels Pirineus. Va fer de secretari mòbil de la CNT catalana i, amb Francesc Ballester Orovitg, destacà en el suport als presos. En 1948, amb José Berruezo Silvente i Carles Vidal Pasanau, formà part del Comitè de la CNT del Baix Llobregat en l'Exili i ocupà la secretaria de la CNT catalana exiliada. A començaments de 1949 establí contacte amb el grup «Los Maños» i amb son germà Quico Sabaté a Barcelona, però poc després va ser ferit en un enfrontament armat arran de la caiguda de la impremta clandestina de Solidaridad Obrera. Amb l'ajuda de son germà, aconsegueix guarir les ferides a Martorell i a Abreras i passar a França, on participà en diverses activitats orgàniques (secretari de la Regional Catalana cenetista) a Tolosa de Llenguadoc. Mesos després, s'internà a Catalunya i caigué ferit el 17 d'octubre de 1949 al carrer barceloní de Trafalgar a resultes d'un parany orquestrat per la policia franquista que es pogué preparar gràcies a una delació --en l'intercanvi de trets mentre intentava fugir matà el policia Luis García Dagas--; quan era transportat cap al Dispensari Municipal del carrer Sepúlveda, Josep Sabaté Llopart morí a l'interior d'una farmàcia del carrer Més Baix de Sant Pere de Barcelona (Catalunya).

***

Toma Sik

- Toma Sik: El 17 d'agost de 1939 neix a Óbuda (Budapest, Hongria) l'anarcopacifista, esperantista i activista vegà d'origen jueu Schück Tamás, més conegut sota el nom hebreu de Yeshaayahu Toma Sik. Sobrevivent de l'Holocaust nazi al gueto d'Óbuda, en 1945 emigrà a la Palestina britànica. Des d'adolescent s'oposà activament al militarisme de l'Estat d'Israel. Objector de consciència al servei militar, realitzà una mena de servei social en un kibbutz de la zona palestina durant quatre anys. Pacifista radical, assessorà els antimilitaristes des de les organitzacions War Resisters International (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) i Gush Shalom (Bloc de la Pau) d'Israel. Des d'un punt de vista humanista i no religiós, lluità pels drets humans i civils dels àrabs, dels hebreus i de qualsevolètnia, com ara els beduïns de Negev, la comunitat més oprimida de l'Estat israelià. Treballà com a redactor i traductor d'anglès al setmanari palestí Al-Fajr i com a fotògraf per a l'Arab Studies Society al Jerusalem oriental. A partir de 1974 dedicà tot el seu temps a l'activitat política, alhora que desenvolupava un estil de vida força senzill basat en el naturisme vegà. La seva presència era habitual en totes les manifestacions polítiques, repartint amb bicicleta uns peculiars fullets escrits per ell impresos en ciclostil. Durant un temps treballà a la seu londinenca de l'WRI. També milità en Amnistia Internacional a Israel i en Alba Kör, moviment no violent i pacifista hongarès. Durant molts anys participà activament en el moviment esperantista, ensenyà l'idioma internacional a sos fills i la seva casa de Tel Aviv es convertí en centre d'acollida d'estrangers i de reunions esperantistes. En 1996 marxà d'Israel i s'instal·là de bell nou a Hongria. En 2003 comprà una antiga granja a Kónya-Szék on intentà establir una comuna agroecològica llibertària, basada en els principis del naturisme vegà. Toma Sik va morir accidentalment la nit del 13 de juliol de 2004 a Kónya-Szék (Csongrád, Hongria) quan un tractor no el va veure i l'atropellà. El seu important arxiu es troba dipositat des del 2005 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. A Israel el grup Ma'avak Ehad (Una Lluita) ha recollit el seu testimoni.

***

Sébastien Briat

- Sébastien Briat: El 17 d'agost de 1982 neix a Louppy-sur-Chée (Lorena, França) el militant antinuclear i anarcosindicalista Sébastien Briat (Bichon). Va ser un dels creadors de la Secció d'Estudiants de la CNT-Educació de Nancy i feia feina de peó de paleta. En 2003 va participar en la fundació de l'associació juvenil «Car'PeDiem», la finalitat de la qual era estrènyer els lligams socioculturals al medi rural a través de la música, el teatre de carrer i el circ; també era membre de l'equip de rugbi local«Bar Ovalie Club». El 7 de novembre de 2004 a Avricourt (Lorena, França), juntament amb altres companys antinuclears, participava en una acció pacifista i simbòlica que consistia en bloquejar un tren de residus radioactius que es dirigia a Alemanya amb la finalitat de sensibilitzar l'opinió pública contra el perill nuclear. Va morir encadenat a la via i esclafat per les 2.200 tones del comboi que arrossegava una dotzena de contenidors i 400 metres de llargària.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Els cinc afusellats pels fets de la "Setmana Tràgica": Ferrer i Guàrdia (centre), Clemente García (superior esquerra), Miquel Baró (superior dreta), Del Hoyo (inferior esquerra) i Malet Pujol (inferior dreta). "Tierra y Libertad" (26-06-1910)

- Josep Miquel Baró: El 17 d'agost de 1909, el mateix dia que s'aixecava l'Estat de guerra després dels fets de la «Setmana Tràgica», a les 7 del matí, es afusellat al fossat de la bateria de Santa Amàlia de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) el republicà catalanista Josep Miquel Baró. Havia nascut en 1865 a Lleida (Segrià, Catalunya). En 1895 entrà com a conserge de la tinència d'alcaldia del districte novè barceloní (Sant Andreu). Fou membre del Centre Republicà Autonomista de Sant Andreu, del Partit Republicà Nacionalista Català i del Centre Artístic Obrer de Sant Andreu. Durant els fets de la «Revolta de Juliol» de 1909 de Barcelona, va ser el capdavanter de la revolta a Sant Andreu de Palomar, que va tenir un caràcter més estrictament republicà que anarquista, però amb barricades espectaculars construïdes pels metal·lúrgics i els ferroviaris. A partir del 28 de juliol va dirigir la rebel·lió al citat barri, va armar els seus seguidors amb fusells capturats als guàrdies de consums de les portes de la ciutat i als sometents, i va dirigir la construcció de barricades, l'incendi de l'església parroquial i l'atac contra la caserna de la Guàrdia Civil. Detingut després dels esdeveniments, el 14 d'agost de 1909 va ser jutjat sumàriament per un tribunal militar i condemnat per «rebel·lió militar i sedició» a mor. Malgrat les gestions que realitzaren polítics republicans catalanistes (Pere Coromines, Amadeu Hurtado, Felip Rodés, etc.) per obtenir l'indult del govern d'Antoni Maura Montaner, va ser el primer dels afusellats pels fets de la «Setmana Tràgica». Va morir com a fervent catòlic i deixant viuda i dues filles, Rosa i Maria, de 16 i 12 anys respectivament. No obstant això, va entrar a formar part, ben igual que els altres quatre executats més (Francesc Ferrer Guàrdia, Antoni Malet Pujol, Eugenio del Hoyo i Ramon Clemente García), del«martirologi» anarquista.

***

Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 17 d'agost de 1924

- Lucien Grossin: El 17 d'agost de 1924 mor a París (França) l'anarcopacifista i anarcosindicalista Lucien Émile Grossin. Havia nascut el 20 d'octubre de 1886 a Versalles (Illa de França, França). Xofer de taxi a París (França) de professió, visqué a Saint-Denis (Illa de França, França). Per una malaltia de l'estomac, va ser llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del Comitè de Defensa Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament del Sena, del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers, creat el juny de 1916, i del Comitè pel Rellançament de les Relacions Internacionals (CRRI). El 19 de setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i un dels«Amis du Libertaire», signat per Claude Content i on es denunciava la guerra, i alliberat després de ser interrogat. En aquestaèpoca treballava per al xofer Léon Jahane, militant de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i tresorer dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va ser novament detingut amb altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie Thimothée, Joseph Barbé, Eugène Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al domicili de Pierre Le Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número clandestí de Le Libertaire amb un únic article,«Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer aleshores del «Comitè de l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el permís de conduir i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de París i condemnat a quatre mesos de presó per transportar els paquets del periòdic a les estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a 15 mesos, Le Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué senseèxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i del també xofer anarcopacifista, Léon Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval també intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els anys vint continuà militant en el sindicat dels xofers. Lucien Grossin va morir el 17 d'agost de 1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i deixà vídua i quatre infants.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[18/08] «Il Socialista» - «La Libre Iniciativa» - Constitució de la FIJL - «Informations d'Espagne» - «Orientación Social» - Léo - Schwartzbard - Szittya - Emori - Rogalski - Cherkezishvili - Alvarado - Marrero - Rico - Bueno - Ramón Valledor - Goldschild - Navel - Casasín

0
0
[18/08] «Il Socialista» -«La Libre Iniciativa» - Constitució de la FIJL - «Informations d'Espagne» -«Orientación Social» - Léo - Schwartzbard - Szittya - Emori - Rogalski - Cherkezishvili - Alvarado - Marrero - Rico - Bueno - Ramón Valledor - Goldschild - Navel - Casasín

Anarcoefemèrides del 18 d'agost

Esdeveniments

Portada d'"Il Socialista"

- Surt Il Socialista: El 18 d'agost de 1889 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarcocomunista en llengua italiana Il Socialista. Periodico irreligioso, antipatriottico. Redatto da lavoratori. (El Socialista. Periòdic irreligiós, antipatriòtic. Redactat pels treballadors). A partir del número 3, del 15 de setembre de 1889, portà el subtítol «Òrgan comunista-anarquista». A la capçalera duia els epígrafs «Ni Déu ni amo» i«Parles de llibertat? Qui és pobre és esclau». Encara que els articles anaven sense signar, el principal redactor fou Felice Vigliano, amic d'Errico Malatesta, qui va fer servir posteriorment el seu nom a Suïssa. Es publicaren alguns textos en castellà i en francès, i alguns d'ells eren reproduccions del periòdic barceloní Acracia. En sortiren sis números, l'últim el 27 d'octubre de 1889.

***

Portada de "La Libre Iniciativa"

- Surt La Libre Iniciativa: El 18 d'agost de 1895 surt Rosario (Santa Fe, Argentina) el primer número de La Libre Iniciativa. Periódico comunista-anárquico. De periodicitat irregular i editat per subscripció voluntària, va ser dirigit per C. Gino. Força violent, era un òrgan d'expressió de la tendència antiorganitzativa i individualista del moviment anarquista argentí i rebé el suport de diversos grups anarquistes, com ara «La Libre Iniciativa», «La Ribelión»,«Panaderos», «Los Yeseros»,«La Antorcha Anárquica», «La Luz»,«La Abolición de la Esclavitud de la Ensenada», «La Expropiación», «Los Decididos de Almagro», «Antimoralista»,«Anti Verdadista»,«Alpargatas», etc. Els articles, alguns en llengua italiana, anaven sense signar i publicà textos de Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, H. Sevrin, etc. En sortiren set números, l'últim el 7 de juny de 1896. A partir del 19 de desembre d'aquell any, unit a La Federación Obrera, publicaren el nou periòdic La Nueva Humanidad.

***

Cartell de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries

- Constitució de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries: Entre el 18 i el 22 d'agost de 1932 té lloc a Madrid (Espanya) el congrés constitutiu de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), amb delegacions juvenils anarquistes de València, Barcelona, Granada i Madrid. Les Joventuts Llibertàries com a organització anarquista s'havien constituït a començaments del període republicà a Madrid, per contrarestar la influència que les joventuts marxistes tenien en la capital de l'Estat. Més tard, es van escampar arreu, arribant a constituir la tercera rama de la gran família llibertària, juntament amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A partir d'agost de 1932 va prendre el nom de Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries --prenent l'esquema organitzatiu de la FAI-- en agrupar les diferents federacions i grups anarquistes juvenils en una federació, i plantejar un objectiu comú: la lluita contra la propietat, el principi d'autoritat, l'Estat, la política i la religió, perquè l'home i la dona siguin uns éssers lliures socialment i individualment. Des del primer moment ja es van plantejar dues tendències: els que veien l'FIJL com una organització totalment independent i els que volien que estigués estretament lligada a la FAI. Els joves llibertaris catalans també s'aferraven al criteri d'organitzar els seus militants per grups o federacions independents, vinculats als sindicats o als grups anarquistes, donant-los unes tasques estrictament de capacitació i de propaganda; rebutjant així la necessitat d'una organització de caire ibèric. Aquestes qüestions es va resoldre en el Ple de setembre de 1936 on s'acaba acceptant l'existència d'una organització única a nivell ibèric, però on els grups i organitzacions tenien unaàmplia autonomia que suposava una total llibertat per mantenir o no estretes relacions amb la FAI. Durant la guerra civil, l'FIJL va tenir un paper destacat en l'extensió de la revolució col·lectivitzadora. Segons minvava la intensitat revolucionària i especialment després dels Fets de Maig de 1937, les Joventuts Llibertàries accentuaren les seves crítiques vers la CNT i la FAI pels seus compromisos amb l'Estat republicà, fet que va ajudar a enfortir la seva independència com a organització. Després de la guerra civil sorgiran dues FIJL: les de l'Interior, represaliades per la dictadura franquista i reorganitzades en diferents ocasions, i les de l'Exterior o Internacional, radicades a França i que seran la base de molts grups de resistència antifranquista. L'FIJL va tenir diversos periòdics, però els més importants van ser Juventud Libre, que apareixeria a Madrid i seria l'òrgan oficial de l'FIJL, i Ruta, que va aparèixer a mitjans d'octubre de 1936 a Barcelona i era el portaveu de les Joventuts Llibertàries de Catalunya.

***

Capçalera d'"Informations d'Espagne"

- Surt Informations d'Espagne: El 18 d'agost de 1936 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic anarquista Informations d'Espagne. Communiquées par la Confédération Nationale du Travail et la Fédération Anarchiste Ibérique. Va ser editat per la publicació Le Réveil Anarchiste, editada a Ginebra per Lucien Tronchet. Els articles, que anaven sense signar, recollien diferents informacions distribuïdes pels mitjans d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) sobre els esdeveniments de la Revolució espanyola. Aquesta publicació deixà d'editar-se amb el número 6 (24 d'agost de 1936), quan aparegué a Barcelona (Catalunya) el periòdic L'Espagne Antifasciste; però encara va sortir un número 7, el setembre de 1936, l'últim conegut, quan L'Espagna Antifasciste deixà de publicar-se a Barcelona i passar posteriorment a París (França).

***

Capçalera d'"Orientación Social"

- Surt Orientación Social: El 18 d'agost de 1936 surt a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) el primer número del diari Orientación Social. Órgano del frente aragonés. L'edició d'aquesta publicació fou responsabilitat d'un Comitè Provincial d'Osca format per delegats de l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT). El mestre Miguel Martí dirigí el periòdic, Evaristo Mur i Miguel Salinas s'encarregà de la informació local, iÁngel Mur, Luis Ruiz i José Alcolea foren responsables de la secció doctrinal. Les informacions sindicals van ser responsabilitat de Mariano Asín, per la CNT, i de José Torrente, per l'UGT. Tècnicament ben realitzat, comptà amb gravats, caricatures, secció femenina, notícies culturals, reportatges sobre el front i informacions locals. Trobem articles d'Alcolea, Pedro Ara Ferrera, Mariano Asín, Manuel Latorre, Maravilla, Evaristo Mur, Puyuelo, Luis Ruiz, Marcelo Salinas y López, Wladimiro Salinas Monclús, José Sampériz Janín, etc. L'últim número, el 65, sortí el 26 de novembre de 1936, quan el Comitè Provincial d'Osca es va integrar en l'acabat de crear Consell Regional de Defensa (Consell d'Aragó).

Anarcoefemèrides

Naixements

André Léo

- André Léo:El 18 d'agost de 1824 neix a Lusignan (Poitou, França) l'escriptora, periodista, feminista, communarde, membre de la Internacional i bakuninista Victoire Léodile Béra, també coneguda com Léodile Champseix --llinatge del seu marit--, encara que ha passat a la història sota el pseudònim d'André Léo. Nascuda en una família burgesa; son pare, Louis Zéphirin Béra, era un antic oficial de marina retirat a les seves possessions per fer de jutge de pau i que li va donar una excel·lent educació. Cap al 1849 va començar a mantenir relació epistolar amb Grégoire Champseix, periodista socialista deixeble de Pierre Leroux, qui, condemnat a mesos de presó en 1849 arran del procés contra els republicans de 1848 i la insurrecció de Llemotges, vivia exiliat a Suïssa. En 1851 la parella es va casar a Lausana i dos anys després nasqueren dos bessons: André i Léo, noms que agafarà per al seu pseudònim literari. Cap al 1860 va començar la seva carrera literària amb la novel·la La vieille fille i Un mariage scandaleux, que s'autoeditarà a París després de la seva tornada a França arran de l'amnistia de 1861. Després de la mort de son marit, el 4 de desembre de 1863, encara s'abocarà més en la literatura i en les lluites social, educativa i feminista, per la qual cosa serà comparada per una part de la crítica amb George Sand. En 1866 publicarà Un divorce. En 1868 va intervenir, juntament amb Paule Mink, en les assemblees obreres en defensa de la condició de la dona, on va conèixer Benoît Malon, amb qui viurà en unió lliure a partir de 1872. En aquesta època s'adherirà a la Lliga de la Pau i de la Llibertat. Molt lligada a Noémi Reclus i als germans Élie iÉlisée Reclus, crearà en 1869, a casa de la primera, la «Societat Mixta de Reivindicació dels Drets de la Dona». Aquest any publicarà La femme et les moeurs. Monarchie ou liberté, obra de refutació dels arguments antifeministes de Proudhon i de divulgació de les seves idees sobre la novel·la feminista, i Aline-Ali, on denuncia els partidaris de la llibertat que esdevenen dèspotes. Amb Noémi Reclus, concebrà la creació d'una escola primària laica d'al·lotes. El maig de 1870 farà costat Malon tancat a la presó parisenca de Mazas i, el 4 de setembre, participarà amb Louisa Michel en les activitats al carrer amb la proclamació de la República. Passarà a ocupar-se d'ajudar als necessitats, especialment les dones, i cap al 1871 va esdevenir redactora de La République des travailleurs, òrgan de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan va esclatar la Comuna de París es trobava fora de la capital, però va entrar-hi a començaments d'abril per prendre part en la insurrecció. Va col·laborar en diversos periòdics, especialment en La Sociale i Le Cri du peuple. Arran dels seus comentats articles «Als treballadors dels camps» i «Totes amb tots», on va intentar l'acceptació de les dones per part dels revolucionaris, va participar en diversos comitès de vigilància de districtes i en la comissió organitzadora de l'ensenyament a les escoles de noies al costat de Noémi Reclus i d'Anna Jaclard. També va animar la«Unió de Dones per la Defensa de París». Després de la repressió de la Comuna, va aconseguir fugir de França i retrobar Malon a Suïssa. Entre el 25 i el 26 de juliol de 1871 va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i es va adherir a l'Aliança bakuninista, alhora que col·labora en el periòdic La Révolution Sociale, on va denunciar la tendència marxista --va identificar Marx amb Bismarck--, i en Le Réveil intérieur, de Jules Guesde. Aquest mateix any va publicar a Lausana el seu discurs en defensa de la Comuna La guerre sociale. A partir de 1872 militarà en la Federació del Jura de l'AIT. En 1874 va publicar La Commune de Malenpis i en 1877 fundarà el periòdic Le Socialisme progressif. L'any següent trencarà amb Benoît Malon i s'instal·larà a Formia (Itàlia). En 1881 publicarà L'enfant des Rudères. Va tornar a França en 1886, on farà contacte amb Charles Keller i publicarà algunes novel·les --Les enfants de France (1890), La justice des choses (1891), Le petit moi (1892), En chemin de fer. Aux habitants des campagnes (1898), La famille Audroit et l'éducation nouvelle (1899), Coupons le câble (1899)--, alhora que col·laborarà en diversos periòdics proletaris. André Léo va morir el 20 de maig de 1900 a París (França); després de la seva incineració, les cendres van ser dipositades al cementiri parisenc de l'Est, i transportades el 27 de març de 1906 al cementiri parisenc d'Auteuil, on van ser enterrades juntament amb les de Grégoire Champseix i les dels dos fills seus, morts abans que ella. En el seu testament va llegar una petita renda a la primera comuna que intentés una experiència col·lectivista a l'Estat francès. A Lusignan existeix una «Association André Léo» consagrada a la difusió de la seva obra.

***

Shalom Schwartzbard

- Shalom Schwartzbard: El 18 d'agost de 1886 neix a Izmail (Bessaràbia) --actualment Ucraïna-- l'escriptor i militant llibertari jueu Shalom Schwartzbard, també conegut com Samuel Schwartzbard o Sholem Shvartsbard. Rellotger de professió, durant la Revolució de 1905 va participar com a activista revolucionari en la resistència contra els pogroms als territoris ocupats per Rússia (Bessaràbia i Polònia, especialment), on l'organització de suport els presos polítics Creu Roja Anarquista va ser fundada aquell any --més tard serà reanomenada Creu Negra Anarquista (CNA). Fuig de Bessaràbia en 1906 després del col·lapse de la rebel·lió i arriba a França en 1910. Participarà en la Gran Guerra allistat en la Legió Estrangera francesa i va ser ferit i llicenciat amb honors i condecorat amb la Creu de Guerra. En 1917 va tornar a Odessa (Ucraïna) i quan va esclatar la Revolució i la guerra civil va unir-se com a guerriller a l'Exèrcit Revolucionari Insurgent anarcocomunista d'Ucraïna (ERIU), a les ordres de Nèstor Makhno. L'ERIU alliberà aproximadament set milions de persones al sud d'Ucraïna i va controlar grans extensions de territori en una dura guerra contra cinc fronts: contra els nacionalistes burgesos ucraïnesos, contra els invasors austrohongaresos, contra l'Exèrcit Blanc contrarevolucionari, contra l'Exèrcit Roig bolxevic i contra les bandes de bandits errants. En 1919, 14 membres de la família de Schwartzbard van ser assassinats en un pogrom antijueu instigat per Simon Petliura, president de la burgesa República Nacional Ucraïnesa entre 1918 i 1920 i un dels principals enemics dels maknovistes. Almenys 60.000 jueus ucraïnesos van morir en pogroms en aquella època. Schwartzbard va actuar com a guerriller de l'ERIU en l'organització de l'autodefensa de les comunitats jueves rurals contra els atacs, gairebé la mateixa feina que la CNA feia a les ciutats. En 1920 marxa a París, poc abans de la desfeta makhnovista de 1921, on milita en els grups anarquistes jueus. Amb un grup d'exiliats russos i d'altres militants, entre ells Alexandre Berkman, Piotr Arshinov i Nèstor Makhno, fundarà la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris (La Plataforma). Petliura, que havia aconseguit fugir d'Ucraïna en 1923, s'havia instal·lat a París l'octubre de 1924, on al Barri Llatí, va encapçalar el govern de la República Nacional Ucraïnesa en l'Exili com a ataman o hetman (cap dels cosacs) i va publicar el periòdic Tryzub (El Trident). Quan Schwartzbard, que va aconseguir la ciutadania francesa en 1925, s'adonà que Petliura vivia a París, va decidir atemptar contra la seva vida. El 25 de maig de 1926 assassinarà de diversos trets Simon Petlioura en mig del bulevard de Saint Michel, deixant clar que el matava en venjança pels pogroms, i esperà tranquil·lament la policia. Jutjat a París el 18 d'octubre de 1927 i defensat pel famós advocat esquerrà nord-africà Henri Torrès --que ja havia defensat els anarquistes Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover, i d’independentista català Francesc Macià, durant la dictadura de Primo de Rivera-- serà finalment absolt per haver comès un «crim passional». Fugint de la popularitat que li havia aportat el judici, es va fer viatjant de comerç per a una enciclopèdia jiddisch i es va consagrar a la lluita contra l'antisemitisme, creant la Lliga Internacional Contra l'Antisemitisme (LICA). En 1938 per qüestions de feina va visitar Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i poc després, el 3 de març de 1938, Shalom Schwartzbard hi moria a conseqüència d'un infart. Va ser enterrat amb gran cerimònia al cementiri jueu de Maitland i va ser l'enterrament públic més gran celebrat a Ciutat del Cap fins a la data. És autor de l'obra en jiddisch Troymen un Virklikhkayt (Somnis i realitat, 1920),En Krig Mit Zikh Aleyn (En guerra amb mi mateix, 1933) i la seva autobiografia In'm Loyd Fun Yorn (En el curs dels anys, 1934), entre d'altres. Schwartzbard havia sol·licitat el dret a instal·lar-se a la Palestina ocupada pels britànics, però va ser rebutjat. En 1967, un comitè israelià va demanar que les restes d'Schwartzbard fossin desenterrades i sepultat de bell nou a l'Acre dels Herois a Natanya, últim llar per als herois militars jueus; però la seva làpida original encara pot ser visitada a Maitland, on cada any la comunitat jueva local fa una cerimònia en record seu. El maig de 2000, anarquistes sud-africans van visitar el cementiri parisenc de Père-Lachaise on estan enterrades les cendres de Makhno i van col·locar-hi un pamflet anarquista en llengua zulu en un gerro en honor de les idees makhnovistes i del lluny que aquestes han arribat.

***

Emil Szittya fotografiat per Rogi André (ca. 1950)

- Emil Szittya: El 18 d'agost de 1886 neix a Budapest (Imperi austrohongarès) el crític d'art, pintor, periodista i escriptor bohemi i anarquista Adolf Schenk, més conegut com Emil Szittya. En 1906 s'instal·là a París on freqüentà la bohèmia artística i els cercles llibertaris. Entre 1906 i 1907 visqué a la colònia anarquista de Monte Verità d'Ascona (Ticino, Suïssa). Cap al 1908 conegué l'escriptor Blaise Cendrars a Leipzig, amb qui confraternitzà i continuà l'amistat a París. El gener de 1911 començà a publicar a París la revista anarquista en llengua alemanya Neue Menschen (Homes Nous). L'octubre de 1912, amb Marius Hanot, Blaise Cendrars i Freddy Sausey, publicà el primer iúnic número (gratuït) de la tercera sèrie d'aquesta publicació, però en versió francesa (Les Hommes Nouveaux. Revue Libre). En 1914, arran de l'esclat de la Gran Guerra, s'establí a Zuric on restà fins al 1918, participant en l'avantguarda artística i en els moviments revolucionaris --conegué Vladímir Lenin, Lev Trotski, Karl Radek i altres agitadors. En 1915, amb l'escriptor expressionista Hugo Kerster, publicà el periòdic predadaista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). A partir de 1916 va ser assidu del Cabaret Voltaire de Zuric, bressol del moviment Dadà i de tota mena de propostes avantguardistes. En aquesta època conegué el pintor i escriptor hongarès Lajos Kassák, amb qui publicà la revista avantguardista i antimilitarista A Tett (L'Acte). En 1918, amb el desencadenament de la revolució, retornà amb Kassák a Hongria. Edità, amb Karl Lohs i Hans Richter, la revista Horizont-füzet / Horizont-Flugschriften / Horizont-Hefte, que es publicava a Budapest, Viena i Berlín. Durant els anys vint col·laborà en diferents publicacions berlineses. En 1923 publicà a Costança Das Kuriositäten-Kabinett. Begegnungen mit seltsamen Begebenheiten, Landstreichern, Verbrechern, Artisten, religiös Wahnsinnigen, sexuellen Merkwürdigkeiten, Sozialdemokraten, Syndikalisten, Kommunisten, Anarchisten, Politikern und Künstlern (El gabinet de les curiositats. Encontres amb estranys successos, vagabunds, delinqüents, artistes, religiosos folls, rareses sexuals, socialdemòcrates, sindicalistes, comunistes, anarquistes, polítics i artistes), retrat dels artistes avantguardistes i bohemis que conegué. Fugint del nazisme, en 1933 retornà a París on amb l'escriptor Paul Ruhstrat publicà la revista antifeixista Die Zone / La Zone (La Zona, 1933-1934). Amb l'ocupació alemanya de França, marxà al Midi i participà en la Resistència a la zona de Llemotges. Amb l'Alliberament, retornà a París on treballà al «Café des Deux Magots». En 1961 conegué a París l'escriptor revolucionari Franz Jung. Realitzà nombrosos estudis de pintors i d'artistes, alguns en monografies, com ara Henri Rousseau, Paul Camenisch, Coghuf, Charles Hindenlang, Otto Staiger, Hans Stocker, Max Sulzbachner, Pablo Picasso, Chaim Soutine, Arthur Bryks, Vincent van Gogh, Marc Chagall, August Wilhelm Dressler, Otto Dix, Heinrich Maria Davringhausen, Oskar Kokoschka, Robert Delaunay, Ernst Wagner, André Derain, Robin Christian Andersen, Marie Laurencin, Michail Alexandrowitsch Wrubel, Albert Marquet, Leopold Gottlieb, Ernesto de Fiori, Leo von König, Braque, Adrion, Czobel, Compard, Auffray, Chantal, De Segonzac, Marchand, Le Fauconnier, Utrillo, Vivin, Coubine, Rudolf Lévy, Isaac Grünewald, Walter Bondy, Ernst Hubert, Serna, Tischler, Kars, J. Hecht, Von Waetjen, Wilczinsky, Edzard, F. Rhein, Fotinsky, Masereel, Strecker, Wuestler, Bildhauer Hoetger, Herbert Garbe, etc. Malalt d'etiquesa, Emil Szittya va morir el 26 de novembre de 1964 al Pavelló dels Tuberculosos de París (França). És autor de Die Haschischfilms des Zöllners Henri Rousseau und Tatjana Joukoff mischt die Karten (1915), Das Spiel eines Erotomanen (1920), Ein Spaziergang mit manchmal Unnützigem (1920), Gebeteüber die Tragik Gottes (1922), Klaps oder Wie sich Ahasver als Saint Germain entpuppt (1924), Henri Rousseau (1924), Malerschicksale. Vierzehn Porträts (1925), Selbstmörder. Ein Betrag zur Kulturgeschichte aller Zeiten und Völker (1925), Ernesto de Fiore (1927), Hoetger (1928), Ausgedachte Dichterschicksale (1928), Herbert Garbe et la sculpture allemande (1929), Neue Tendenzen in der Schweizer Malerei (1929), Le paysage français (1929), Die französische Landschaft (1929), Leopold Gottlieb (1930), Leo von König (1931), Arthur Bryks (1932), L'art allemand en France (1933),Notes sur Picasso (1947),Marquet parcourt le monde (1949),Soutine et son temps (1955),82 rêves pendant la guerre (1939-1945) (1963),Der Mann, der immer dabei war (1986, pòstum), Ein Spaziergang mit machmal Unnützigem. Prosa (1916-1920) (1994, pòstum), etc. Entre el 29 d'octubre i el 30 de novembre de 1985 s'exposà una antologia dels seus olis i guaixos a la Galerie Löcker de Viena. El seu llegat literari es troba dipositat al Deutschen Literaturarchiv de Marbach am Neckar.

Emil Szittya (1886-1964)

***

Portada de "Musansha-Shimbun" (núm. 95, 13 d'agost de 1927)

- Moriya Emori: El 18 d'agost de 1903 neix al barri de Koishikawa --actual Bunkyio-- de Tòquio (Japó) el poeta i militant anarquista, i després comunista, Moriya Emori, també conegut com Soma Jukichi. Quan feia els estudis secundaris conegué l'anarquista Genjiro Muraki el qual l'introduí en el pensament llibertari. El desembre de 1920 va ser detingut quan es disposava a participar en el Congrés Constitutiu de la Nihon Sahkaishugi Domei (Federació Socialista del Japó). Després va fer estudis a la Universitat de Kansai, però es va veure obligat a abandonar els estudis per treballar com a obrer. Durant la vaga de les drassanes de Kawasaki va ser detingut per fer costat els obrers en lluita. Cap al 1924 retornà a Tòquio, on publicà poemes i col·laboracions en diferents periòdics anarquistes, especialment en Genshi (Orígens). Va ser un dels fundadors de la revista anarquista Bungei Kaiho (Alliberament Literari), publicació en la qual col·laborà regularment. El febrer de 1928 fundà la Sayoku Geijutsu Domei (Federació Artística d'Esquerres), de tendència marxista i adherida a la Lliga Panjaponesa d'Art Proletari. En aquesta època entrà en la redacció del periòdic Musanaha Simbun (Setmanari Proletari). L'abril de 1929 va ser detingut i un cop alliberat dirigí la secció d'Organització del citat setmanari. El maig de 1929 s'afilià al Kyosan Tô (Partit Comunista). L'agost de 1929, després de la desaparició de Musanaha Simbun, entrà en la redacció del Daini Musansha Simbun (Segon Setmanari Proletari). L'octubre de 1929 fou novament detingut i va romandre tancat fins l'agost de 1932, que sortí lliure sota fiança. Després publicà llibres per infants. A finals de 1935 creà el «Club Sancho», la finalitat del qual era l'estudi i la crítica del feixisme. Durant aquests anys intentà acostar políticament i ideològicament la intel·lectualitat nipona al Shaikai Tashu Tö (Partit Socialista Popular) i per això creà la Nihon Bunkajin Kyokai (Associació d'Intel·lectuals Japonesos). El setembre de 1938 publicà un («Política Social») dels tres volums de l'Enciclopèdia Mikasa Shakai Seisaku. En aquest període, sota el pseudònim de Soma Jukichi, publicà llibres pedagògics i participà en la reorganització del Kyosan Tô (Partit Comunista). El març de 1940 participà en la creació de la revista anarquista Shigen (Plana Poètica), amb els llibertaris Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Okamoto Jun, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû i Akiyama Kiyoshi, entre d'altres. El setembre de 1941 va ser detingut juntament amb Kazahaya Ysoji i gairebé dos anys després, durant l'estiu de 1943, va ser alliberat sota fiança. El setembre de 1945 participà en la creació de la Toitsu Sensenteki Bunka Dantai Jiyu Konwakai (Societat de Lliure Discussió dels Grups Culturals del Front Unificat). Novament afiliat al Kyosan Tô (Partit Comunista), esdevingué redactor dels periòdics Jinto i Jinming Shimbun (Periòdic del Poble), alhora que va ser nomenat secretari de la Nihon Minshushugi Bunka Remnei (Lliga de la Cultura Democràtica del Japó). Quan el periòdic Akahata (Bandera Roja) va ser prohibit, esdevingué redactor en cap de la nova publicació Heiwa tö Dokuritsu (Pau i Independència). En 1955 abandonà la activitat política, però la reprengué per assumir el càrrec de cap del Servei Cultural del periòdicAkahata i per participar en la fundació de l'editorial Shin-Nippon, però dimití al poc temps. Moriya Emori va morir el 5 d'abril de 1960.

***

Tomba de Pawel Rogalski al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia

- Pawel Rogalski: El 18 d'agost de 1908 neix a Varsòvia (Polònia) el militant anarquista i anarcosindicalista d'origen jueu Pawel Jan Rogalski, conegut com Pawel. En 1924 participà en l'edició del periòdic socialista Nowy Zew (Nova Crida). En 1926 emprengué els estudis de Ciències Polítiques a la Universitat Lliure de Varsòvia i començà a militar en el Grup d'Autoeducació Anarquista de Benjamin Wolman. En 1926 s'afilià a la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa) i esdevingué amic de Jerzy Borejsza. Després passà a col·laborar en l'editorial clandestina «Walka» (Lluita). En 1929 va ser detingut a Varsòvia durant una reunió clandestina d'homenatge a Piotr Kropotkin. En 1930 emigrà a París (França), on, a més de treballar, continuà els seus estudis a la Sorbona fins el seu retorn a Polònia en 1932. Abans de la guerra treballà per al periòdic Ostatnie Wiadomosci (Últimes Notícies). L'octubre de 1939, amb Roman Jablonowski --exmilitant comunista, aleshores acostat al sindicalisme revolucionari i líder del Zegota (Consell d'Ajuda als Jueus)--, començà a actuar en el camp sindical i organitzà un grup de resistència antinazi. Internat al gueto de Varsòvia, l'agost de 1942 aconseguí fugir i s'amagà en diferents indrets. Durant l'estiu de 1944, amb la insurrecció de Varsòvia, va ser detingut amb sa família per agents de la«Divisió SS Galizien», però novament aconseguí fugir. El final de la II Guerra Mundial l'agafà amagat a Nadarzyn. En 1946, amb altres companys anarquistes, i Roman Jablonowski, fundà la cooperativa editorial «Slowo» (Paraula), que publicà llibres anarquistes (Kropotkin, etc.). El gener de 1947, arran de la visita a Polònia l'any anterior de la militant anarcosindicalista i anarcofeminista ucraïnoamericana Rose Pesotta, visità els EUA, on impartí nombroses conferències sobre el gueto de Varsòvia i la insurrecció de 1944; en tornar a Polònia, va ser interrogat per agents del Ministerstwo Bezpieczenstwa Publicznego (MBP, Ministeri de la Seguretat Interior), la policia secreta comunista. En 1949, per ordre del Comitè Central del Polska Zjednoczona Partia Robotnicza (PZPR, Partit Obrer Unificat Polonès), la cooperativa editorial «Slowo» va ser obligada a tancar. A partir d'aquestaèpoca i fins la seva jubilació, treballà per a l'editorial «Ksiazka i Wiedzy» (Llibre i Coneixement). Pawel Rogalski va morir el 16 de març de 1993 a Varsòvia (Polònia). A la seva tomba, al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia, va fer escriure: «Pawel Rogalski, editor de "Ksiazka i Wiedzy" i militant de la Federació Anarquista Polonesa».

Anarcoefemèrides

Defuncions

Varlaam Cherkezishvili

- Varlaam Cherkezishvili: El 18 d'agost de 1925 mor a Londres (Anglaterra) el periodista, militant anarcocomunista i després polític independentista georgià príncep Varlaam Dzon Aslanovic Cherkezishvili, també conegut per les transcripcions Tcherkesoff i Cherkezov. Havia nascut el 15 de setembre de 1846 a Tiflis (Geòrgia), aleshores Imperi Rus, en una família aristocràtica i per això portarà el títol de príncep. En 1856 fou enviat a l'Escola Militar de Cadets de Moscou, però quan tenia 16 anys, renuncià a la seva carrera militar i es matriculà a l'Acadèmia Agrària de Petrovsk, a pocs quilòmetres de Moscou. En aquesta època decideix marxar als Estats Units i lluitar amb els republicans per l'alliberament dels esclaus, però començà a acostar-se a les societats secretes antitsaristes i als grups nihilistes i el projecte no prosperà. En 1866, després de l'atemptat de Karakazov contra el tsar Alexandre II, fou empresonat vuit mesos en una cel·la en règim d'aïllament de la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg com a membre del grup clandestí d'Isutin. Després treballà com a enginyer traçant la via fèrria entre Rostov i el Caucas, però continuà la seva activitat revolucionària clandestina enquadrat en el grup de Sergueï Netchaïev. Més tard participarà en el moviment narodnik (populistes) de Piotr Lavrov i després es passà al bakunisme anarquista. El setembre de 1868 publicà el periòdic Narodnoe Delo (La Causa Popular), basat en les idees del federalisme anarquista de Bakunin i marcadament defensor del nacionalisme georgià. En 1869 muntà una llibreria a Sant Petersburg, que esdevingué un important centre de reunió de la dissidència i dels estudiants antitsaristes. El 29 de desembre de 1869 fou detingut, processat en un judici que fou força mediàtic, el 18 d'agost de 1871 fou condemnat a la deportació perpètua. En 1874 fou exiliat a Tomsk (Sibèria occidental) i dos anys més tard aconseguí fugir. Instal·lat a Ginebra (Suïssa), participà en la premsa dels cercles de l'emigració russa i anarquista, i va fer amistat amb Élisée Reclus, Errico Malatesta i Piotr Kropotkin, amb qui prendrà part en 1879 en la creació del periòdic Le Révolté, declarant-se anarcocomunista. Poc després s'establí a París, on va fer feina pintant parets a les obres en construcció. A la capital francesa freqüentà el grup anarquista del Panthéon i col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Aquestúltim li publicarà el fullet Doctrine et actes de la social-démocratie. En 1880 fou detingut en sortir d'una reunió, fou expulsat de França i retornà a Ginebra. En 1883 assistí amb Kropotkin al Congrés Revolucionari Socialista Internacional de Londres. Després d'una estada a la capital anglesa, entrà clandestinament a l'Imperi Rus i va fer una gira per Rússia, Geòrgia i Europa central. En aquest viatge se sensibilitzà encara més de l'opressió imperialista russa sobre Geòrgia. En 1892 tornà a Londres i com a «ambaixador dels patriotes georgians» va fer propaganda del moviment d'alliberació nacional del seu país natal des del punt de vista federalista, publicant articles en la premsa burgesa (The Times) sobre el tema. En 1896 publicà Pages d'histoire socialiste i tres anys després Précurseurs de l'Internationale, dues de les seves obres més citades. El 9 de desembre de 1899 participà en un míting a Londres en suport de les víctimes de la repressió a Itàlia amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Tom Mann i Fernando Tarrida del Mármol. En 1900 presentà una ponència (L'Évolution récente chez les socialistes d'État) en el Congrés Antiparlamentari Internacional de París. Cobrí la guerra russojaponesa per al periòdicChicago Daily News. En 1904 fou un dels fundadors del Partit Revolucionari Socialista-Federalista de Geòrgia. Amb sa companya Frida Rupertus, cunyada de l'anarquista holandes Christiaan Cornelissen, milità en la Federació Anarquista de Jubiliee Street, juntament amb Alexandre Schapiro, Rudolf Rocker i Piotr Kropotkin, entre d'altres, i participà en el grup editor de Freedom. En aquests anys desenvolupà una intensa tasca de crítica del marxisme, especialment als escrits de Gueorgui Plekhànov. En 1905 es va veure implicat en l'«Afer Grafton» --contraban d'armes per a la resistència finesa contra l'Imperi Rus mitjançant el vaixell «S/S John Grafton». Durant la Revolució russa d'aquell any, marxà a Geòrgia i fundà una Universitat Popular, alhora que impulsà el moviment federalista antiimperialista. En aquestaèpoca va fer amb sa companya Frida un viatge periodístic al Caucas amb el reporter britànic Henry Woodd Nevinson. Arran de la repressió tsarista, retornà a Londres, on participà en 1907 en la creació de la«Creu Roja Anarquista», futura «Creu Negra Anarquista», per ajudar els companys empresonats. Aquest any també assistí a la Conferència de Pau de l'Haia. Gran amic i col·laborador de Kropotkin, en 1916 signarà amb ell el «Manifest dels Setze», afí a participar en la Gran Guerra del costat aliat. Durant la Revolució russa de 1917 retornà a Petrograd i a Geòrgia, que esdevingué independent el maig de 1918 arran del Tractat de Brest-Litovsk, obtenint un escó en l'Assemblea Constituent de la República Democràtica de Geòrgia i una plaça acadèmica a la nova universitat de Tiflis. Però a partir de 1921 la nova república fou ocupada militarment per l'Exèrcit Roig i s'integrà forçosament en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). En març de 1921 es va veure obligat a exiliar-se i tornà a Londres, on continuarà la seva tasca per la independència del seu país. A més de les citades, altres obres seves són Let us be just: an open letter to Liebknecht (1896), Doktriny marksizma: nauka-li eto? (1903), Concentration of Capital: a marxian fallacy (1911), Predtechi internatsionala. Doktriny marksizma (1919), entre d'altres.

***

Celestino Alvarado Quirós

- Celestino Alvarado Quirós: El 18 d'agost de 1936 es assassinat a la platja de Cortadura (Cadis, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Celestino Alvarado Quirós. Havia nascut el 28 de desembre de 1903 a Cadis (Andalusia, Espanya) i era fill d'Antonio i de Carmen. Feia de mestre torner a Matagorda i també regentava un quiosc llibreria al barri gadità d'El Pópulo. Durant els anys vint i trenta va destacar com a orador en els cercles anarquistes, participant en nombroses reunions i mítings. També va ser membre de la maçoneria. Fou secretari del Sindicat del Metall de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la província de Cadis i integrant del grup «Germinal» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser íntim amic dels anarcosindicalistes Vicente Ballester Tinoco, Emilio López i Manuel Lápiz. Fou detingut durant la vaga de maig de 1932 i el setembre de 1933 participà en el míting abstencionista de Cadis. L'abril de 1935 fou detingut, amb altres companys, i acusat de «furtar armes». El 18 d'agost de 1936, ell i son germà Narciso José van poder fugir del seu amagatall a Correus que es trobava assetjat per grups feixistes i quan esperaven un vaixell al varador del port gadità de Puntales per poder arribar a Portugal i escapar així d'una mort segura, un grup de falangistes, informats per uns delators, els van detenir i foren portats al Casino Gadità, quarter general dels feixistes. A l'endemà, uns amics de la família van veure el cadàver de Celestino llançat en un clot de la platja de Cortadura i probablement fou enterrat en una fossa comuna al cementiri de San José. Va deixar vídua --Isabel Galván Moriano, de 33 anys i de Chiclana de la Frontera-- i dues nines --Isabel, de sis anys, i Antonia, de quatre--; Isabel (La Viuda del Rojo), a causa dels insults i saqueigs continus per part dels feixistes locals, es va veure obligada a malvendre el quiosc i va morir en 1962 internada en un psiquiàtric. Narciso José fou tancat a la Presó Reial i al vapor-presó Miraflores. Vint dies després de la seva detenció, Narciso José Alvarado Quirós, de 27 anys d'edat i també sindicalista de la CNT, desaparegué i mai més se'n sabé res. Actualment, Antonia Alvarado Galván lluita per saber on es troben les restes de son pare i donar-les una sepultura digna.

***

Manuel Marrero Mendoza

- Manuel Marrero Mendoza: El 18 d'agost de 1936 mor a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el forner anarcosindicalista Manuel Marrero Mendoza. Havia nascut en 1901 a Santa Cruz (Tenerife, Canàries). Sos pares es deien Manuel Marrero i Antonia Mendoza. Emigrà a Cuba i en els anys vint milità en el moviment anarquista de l'illa caribenya. Cap el 1930 retornà a les Illes Canàries i aquest any es casà amb AntoniaÁlvarez Martín. El 23 de juny de 1931 participà, amb Infante, Alemany i altres, en el gran míting que se celebrà a Santa Cruz. Durant una temporada fou el tresorer del Sindicat de Forners de Santa Cruz de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Vivia al barri d'El Perú de Santa Cruz. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser detingut per un escamot falangista. Manuel Marrero Mendoza va morir, sis dies després, el 18 d'agost–oficialment el 20 d'agost a causa d'un col·lapse cardíac– de 1936 a la presó provincial de San Miguel de Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) a causa de les tortures patides i fou enterrat al cementiri de Santa Lestenia d'aquesta ciutat.

***

Mario Rico Cobas

- Mario Rico Cobas: El 18 d'agost de 1936 és assassinat a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i autor dramàtic Mario Rico Cobas. Havia nascut el 17 d'abril –algunes fonts citen el 17 de maig– de 1903 a Ferrol (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Julián Rico i Josefa Cobas, i era el major de quatre germans (Mario, Arsenio, Maruja i Antonia). Des de molt jove hagué de fer-se càrrec de sos germans orfes treballant com a calderer a les drassanes de Ferrol, conreant-se culturalment i adquirint una educació autodidacta important. Va fer el servei militar a Vitòria (Àlaba, País Basc) i Pamplona (Navarra). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Ferrol i col·laborador del periòdic ¡Desperdad! de Vigo (Pontevedra, Galícia). A partir de 1930 intervingué en mítings confederals i polemitzà amb els socialistes des de diversos mitjans d'expressió (¡Desperdad!,El Obrero, Solidaridad Obrera, etc.). El 6 d'abril de 1931 intervingué en el gran míting pro amnistia. En aquests anys fou un dels fundadors del Sindicat General de Treballadors de la Indústria Naval de Ferrol i de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol, a més de realitzar nombrosos mítings: Ferrol (octubre de 1930, 1931, 1932 i 1933), Mugardos (1932 i 1933), Villagarcía, Santiago, Vivero, Lugo, Cee (1932), Corcubión (1932), Betanzos, Sada, la Corunya, Jubia (1933), etc. Dirigí el periòdic Cultura Proletaria i patí nombroses detencions (1932, 1933, jutjat el juliol per col·locació d'explosius, abril i novembre de 1934, 1935, etc.). En aquests anys ocupà diferents càrrecs orgànics, com ara el de delegat dels mossos de comerç al Ple Regional de Galícia celebrat el setembre de 1930 a la Corunya; delegat pels rams de la construcció naval, pesca, construcció, fusteria i empleats municipals de Ferros al congrés confederal de 1931; secretari del Sindicat del Metall en 1932; representant, amb Enrique Fernández Maneiro, del Sindicat del Metall en el Ple Nacional del sector celebrat el novembre de 1932 a Gijón; secretari de la Federació Comarcal en 1933; delegat per la indústria naval al Ple de la Regional de Galícia celebrat a Ferrol en 1932; etc. El 16 d'abril de 1933 va ser detingut, amb els companys confederals Ovidio Abeledo, Jesús Rodríguez Pérez i Manuel Ardao Iglesias, acusat d'haver col·locat dues bombes dos dies abans en un garatge de la població de San Sadurniño de Ferrol, en mig d'un conflicte laboral; jutjat el 4 d'agost d'aquell any a la Corunya, la causa va ser sobreseguda per manca de proves. Quan el debat confederal, prengué partit per Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis, i en 1934 s'afilà al Partit Sindicalista (PS) i defensà l'estatut d'autonomia gallec en diferents mítings (Ferrol, San Claudio, Pontevedra). El 16 d'abril de 1934 va se detingut acusat d'un delicte de tinença d'explosius i atemptat a la força pública. En 1934 estrenà tres obres teatrals de temàtica social (Contradicción,Nueva generación libre i Triunfa el amor) i en 1935 publicà un assaig literari en el llibre de diversos autors Lope de Vega. A més dels citats periòdics, trobem textos seus en CNT,Ferrol Libre, El Gráfico, etc. En aquests anys republicans col·laborà amb l'Escola Racionalista de Ferrol. Amb José Cagiao Vidal i José Cao Cortiñas, en 1936 fou regidor del PS a Ferrol. Arran del cop militar feixista, va ser detingut el 21 de juliol de 1936 acusat de sabotatge i tancat a la presó militar de l'arsenal de Ferrol. Mario Rico Cobas va ser afusellat, amb altres companys, el 18 d'agost de 1936, segons la versió oficial a la muntanya de San Felipe de Ferrol (la Corunya, Galícia), però realment al cementiri de Canido de Ferrol, on posteriorment fou enterrat.

Mario Rico Cobas (1903-1936)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Gelatada i combat de picat a Campos, el proper 19 d'agost a les 21:30h

0
0
El Grup d'Oci i Esplai de Campos organitza la seva tradicional gelatada amb combat de picat. Serà el proper 19 d'agost a les 21:30h a la Ronda de Catalunya (davant el Bar Ca'n Miquel) i hi prendran part els glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta", Miquel Angel Adrover "Campaner", Pau Riera "Rierol" i Mateu "Xurí". 

D'informes i altres preguntes

0
0

Preguntes i respostes del darrer ple

Prec 

 

Demanam que l'Ajuntament mostri la seva oposició al projecte de renovació del restaurant del far de Formentor i doni suport a realitzar el que ja es va plantejar fa anys i és fer la Ruta de Pedra en Sec fins al Far i allà habilitar un refugi.

És un prec i per tant no esperavem resposta, però amb segons quins temes si que l’han donada i aquesta vegada ens hauria agradat sentir del batle que considerava que era millor opció el refugi que no el restaurant, però bé, el temps dirà quina és la posició de l’Ajuntament en aquest tema.

 

Preguntes 

 

 Fa mesos el Batle va dir que calien informes jurídics per intentar cobrar la plusvàlua condonada del cinema Capitol a l'anterior legislatura. Han demanat ja aquests informes?

Estan demanats i tot d’una que estiguin es duran a Junta de Govern

 

- Ens pot informar el batle de la reunió (sobre la qual se'ns va informar  menys de 24 hores abans de la mateixa i no pels mitjans habituals) que va fer amb representants del Consell per parlar de les ordres d'enderrocament pendents contra habitatges a sòl rústic de Pollença? Què pensen fer amb els expedients de demolició que ha fet l'Ajuntament?

Es reuniren amb polítics i tècnics del Consell i l’ADU (Agència de Disciplina Urbanística) a la que assitiren un representant de Tots, un de UMP, un del PI i varis de Junts. Parlaren de bàsicament dues coses. Primer l’ADU ha decidit canviar les seves línies d’actuació, i envià uns escrits reclamant la necessitat de coordinar la seva tasca amb la de l’Ajuntament, i el segon punt, els expedients de demolició tramitats a Pollençper l’Agència. En aquest sentit es parla de la subrogació de casos cap a l’Agència, que ha estat com han acabat molts casos en mans de l’ADU aquests darrers anys, i el parla dels expedients de Pollença, i la possibilitat de recuperar-los, cosa que l’Agència negà.

Pel que fa als expedients de demolició que porta l’Ajuntament són multats.

 

En aquest tema ha quedat més que clar que no ens han volgut a les reunions, i evidentment hem hagut de registrar preguntes al Ple. El tema de la disciplina urbanística, en tot el que depèn de l’Ajuntament sembla que poc canviarà.

 

- Fa uns mesos el batle va dir que per reclamar els iphones i ipads que no han tornat els regidors de l'anterior legislatura era necessari que els serveis tècnics informàtics de l'Ajuntament fessin un informe on consti el cost, l'amortització, la vida útil, l'estat de conservació i seguretat en el referent a la protecció de dades de caràcter confidencial. S'han demanat ja aquests informes? S'han fet? 

Ens digueren que es varen demanar via providència als serveis tècnics, però encara no estan fets. Realment nosaltres el que pensam es que amb aquest tema no hi ha cap interès per part de l’equip de govern per fer que els anterior regidors tornin els seus dispositius. 

 

- Fa dos mesos van dir que els serveis municipals tornarien a col·locar a la primera línia del Port de Pollença els aparca-bicis, quan tinguessin temps. Encara no han tingut temps? Per què no s'han col·locat aquests aparca-bicis?

Segons el regidor Nevado aquests aparcabicis estaven a la zona de Ports i no són de l’Ajuntament. Estan en contacte amb ells per tornar

a posar-los. 

 

El que és cert és que havia aparca-bicis de l'Ajuntament que es van llevar i no s'han tornat a posar 

  

- Per què el regidor d'Unió Mollera Pollencina cada ple ens diu que pensa publicar la seva agenda i no ho fa? 

De mal gust el tema ja. I ho seguirem demanant a cada Ple (ja en portam tres) fins que la publiqui. Aquesta vegada l’excusa ha estat les prioritats, i almenys li agraïm al regidor la seva sinceritat, ja que va admetre que per a ell, i segur que també per a UMP la transparència no és una prioritat i que té altres coses que fer abans que publicar la seva agenda.

Per desgràcia l’argument tampoc ens val, un regidor amb dedicació exclusiva té temps més que suficient per publicar la seva agenda.  

 

- L'equip de govern pensa assistir a l'ofici religiós de la Patrona en qualitat de representants institucionals? Si és que no i hi pensen assistir a títol personal, de quina manera ho faran evident que no hi van com a regidors?

Directament no varen respondre la pregunta, el batle va dir que rebé la convidada del rector de la parròquia i que la faria extensiva a la resta de regidors (ja ho ha fet). Després d’analitzar-la ens contestaran per escrit. 

Primer, no entenem que s’havia d’analitzar, és una convidada que s’accepta o no i ja està, i segon, la resposta s’ha de donar al Ple, no per escrit, ja que es allà on la registrarem i allà on volíem tenir resposta. Una pregunta pública requereix una resposta pública. Evidentment amb aquest tema l’equip de govern volia passar de puntetes, però va arribar el dia 2 i tots els regidors de l'equip de govern van anar a la missa. Al seu balanç d'un any Junts Avança deien que avançaven cap al laïcisme, doncs aquesta és una forma curiosa d'avançar.

 

 Per què els plecs de contractacions dels focs artificials i les platges no han estat a informació pública els dies que marca la llei? Si s'ha fet la tramitació d'urgència, s'ha justificat degudament?

Els plec dels focs té la urgència justificada, i va estar els 8 dies a partir de la publicació al BOIB, tot i que a la web tan sols hi va estar 3 o 4 dies, i el de les platges també, tot i que el regidor no va saber concretar si es va publicar a la web el mateix dia. Tot i que la llei si que tal vegada es complí, si que creiem que no publicar els plecs a la web el mateix dia que toca, són una mostra de mala comunicació amb la ciutadania, i de passada també de poca transparència.

 

   


Pàgines del meu dietari (XXIV) – El restaurant “Europa” – Problemes dels escriptor mallorquins

0
0

Pàgines del meu dietari (XXIV) – El restaurant “Europa” – Problemes dels escriptor mallorquins -


L'Europa és el restaurant de moda entre la infame colla de polítics professionals i vividors que han sorgit com a bolets a Ciutat d'ençà la reforma. A dues passes del Parlament de les Illes i del Consell Insular, prop de la majoria de departaments de Cultura (Govern, ajuntament), no gaire lluny de la seu de nombrosos partits i sindicats, els que el freqüenten -parlamentaris, empresaris, alliberats de les més diverses organitzacions- consideren barat un menú de tres mil pessetes. Tot Ciutat sap, emperò, que en els salons ocults a la vista del públic -primer s'ordeixen conspiracions, canvis de línies i d'aliances entre partits, negocis, multitud de campanyes polítiques a deu o quinze mil pessetes el cobert. És quan, finits els àpats -tendres carns d'importació, peix portat especialment per a aquest restaurant- s'omplen les copes de cava i es comencen a encendre els autèntics cigars havans. Volves de fum omplint els amples salons carregats de vellutades cortines vermelles amb parets cobertes per quadres dels pintors de moda. (Miquel López Crespí)


Veig en Felip Pons. Em diu que l'entrevista amb el conseller ha estat un rotund fracàs (en el fons era el que cercaven en Terrades i la bruixa de Lluïsa Martí). En demanar-li què sap concretament m'explica que l'home, en comprovar la divisió, les enemistats entre escriptors -en Miquel Garcès arribà a treure la llengua al pobre d'en Sebastià a la vista de tothom!-, ha decidit que no s'ho val ajudar un collectiu tan fragmentat i individualista.

Res que no imaginàs. Era previsible que la reunió, forçada ja de bon començament, acabàs així. Per aconseguir algun ajut institucional, l'entrevista s'hauria d'haver organitzat d'una altra manera; sense dir res als endollats de la menjadora institucional, els que no necessiten professionalitzar-se i que consideren la literatura com un divertiment, talment colleccionar segells, papallones o "cromos" de vaixells. Greu error del president, l'amic Miquel Oliver, creient que encara surava alguna cosa d'aquell llunyà Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77. Quina esperança tot plegat! Bastir una literatura de qualitat al servei de les classes populars, lluny del dirigisme burgès, del reaccionarisme franquista. )Qui podia imaginar aleshores aquest procés de putrefacció cultural i personal, la fi de totes les illusions collectives, el permanent fot qui fot que ompl places i carrers?

Han passat set setmanes d'ençà que vaig fer la primera gestió parlant amb Josep Palau Ribas i Thomàs. Sensació de buidor absoluta. He endarrerit les gestions per a presentar el llibre. Falta un mes just i s'han de concretar un caramull de qüestions. Per exemple: )què fer amb la premsa? La Casa de Cultura -ja m'ho han advertit- no farà res, perquè no és un acte seu. En Bartomeu Rotger, poeta, especialista en autors desconeguts de minories ètniques en vies d'extinció, diu que ara està de moda convidar els caps dels suplements culturals al restaurant Europa. Més despeses? No pot ser! Pens que si l'afer continua igual la presentació serà una ruïna.

L'Europa és el restaurant de moda entre la infame colla de polítics professionals i vividors que han sorgit com a bolets a Ciutat d'ençà la reforma. A dues passes del Parlament de les Illes i del Consell Insular, prop de la majoria de departaments de Cultura (Govern, ajuntament), no gaire lluny de la seu de nombrosos partits i sindicats, els que el freqüenten -parlamentaris, empresaris, alliberats de les més diverses organitzacions- consideren barat un menú de tres mil pessetes. Tot Ciutat sap, emperò, que en els salons ocults a la vista del públic -primer s'ordeixen conspiracions, canvis de línies i d'aliances entre partits, negocis, multitud de campanyes polítiques a deu o quinze mil pessetes el cobert. És quan, finits els àpats -tendres carns d'importació, peix portat especialment per a aquest restaurant- s'omplen les copes de cava i es comencen a encendre els autèntics cigars havans. Volves de fum omplint els amples salons carregats de vellutades cortines vermelles amb parets cobertes per quadres dels pintors de moda.

Moment adequat d'abandonar les idees que no serveixin per arribar al poder o fruir de les miques que cauen de la taula del rei, dels empresaris que ens han venut l'Illa. Alguns collectius que en un passat recent es deien "nacionalistes" ara obliden tota mena de principis: la lluita per la unitat irrenunciable de la pàtria, els Països Catalans, l'ecologia, la destrucció masiva de l'entorn natural... Si dir la veritat no porta vots, si lluitar pel que és evident (autodeterminaciò, justícia social, república) pot significar deixar la poltrona, l'aire condicionat o la calefacció del despatx parlamentari, els àpats, el Chivas, els "viatges de treball" al Canadà, a Islàndia o a Tòquio -tot pagat pel Parlament-, abandonem doncs el caduc sentimentalisme patriòtic, la defensa de la més mínima idea de justícia social que encara pogués restar en el programa! Ho hem de fer avui; demà ja no hi seríem a temps!

Convidar els periodistes al restaurant Europa, prop del Parlament, és un símptoma de distinció. A part de la qualitat indiscutible del menjar i les begudes -que ningú no discuteix- tothom, a la nostra província autonòmica, sap que, per fer la convidada, hi ha d'haver un bon compte corrent al darrere!

Fer una roda de premsa en el restaurant Europa pot significar cert tipus de consagració dins el provincià món cultural illenc. L'obra, en aquest cas, és el que menys importa. )A qui pot interessar avui dia una nova novella, la presentació d'una obra de teatre, la lectura d'un parell de poemes del darrer autor guardonat? Si almenys li haguessin donat el Planeta! Si hagués sortit per Televisió al costat de Gala o de Posadas! Un escriptor de la terra, un home que hagi escrit deu, quinze novelles, els millors poemaris dels Països Catalans... )què pot significar de debò davant l'envestida de iots amb lletres d'or que omplen els nostres ports esportius? Res. No importa que un jurat excellent, imparcial, hagi guardonat l'obra o que aquesta mereixi els millors elogis dels darrers crítics honrats que puguin quedar. El que val, en parlar d'escriptors, és saber els diners que té, el poder polític i cultural que pot mobilitzar, qui són els padrins que l'avalen. L'esquerra mateixa, els partits que, en teoria, haurien de donar suport als darrers intellectuals crítics, són els primers que no volen saber res d'aquesta lluita per la supervivència. Per allò de la imatge, dels vots que es poden aconseguir anant rere qui comana, s'estimaran més retratar-se al costat d'un antic falangista, d'un multimilionari, d'un exregidor del franquisme esdevingut, amb la reforma del règim, demòcrata de nou encuny, que no pas d'aquells -en Biel Caimari, en Pons, el mateix Cladera- puntuals a les manifestacions que s'organitzen per a salvaguardar la nostra terra de les aus carronyeres que la tenen hipotecada i en perill de destrucció.

Fer la roda de premsa a l'Europa? Com? D'on treure els milers de pessetes que em costaria? )Per aconseguir sortir, a tota plana, en els diaris? Flor de primavera. Demà, l'oblit; ningú no se'n recorda de res. )On, a hores d'ara, els articles damunt Josep Maria Llompart, Montserrat Roig, Antoni Mus, Cabrer, Gabriel Alomar? De veritat s'ho paga fer despeses semblants? Tan sobrats de diners van els nostres lletraferits, els "companys" del Club?

Quina necessitat psicòtica de "ser algú" després d'haver passat la vida explotant els treballadors dels hotels, collaborant amb l'Estat franquista!


Em truca una tal Miquela -sisena planta, relacions públiques- i m'explica que, almenys, hauria d'enviar cinc exemplars dedicats de la novella a altres tantes personalitats (conseller de Cultura, president de la CAIB, etc). És una norma no escrita que els autors compleixen per allò d'estar bé amb les institucions. De seguida pens: "Cinc? I, d'on els trec?". L'editor ho té tot ben controllat, fa temps ja em va ver arribar -després de setmanes i setmanes d'insistir-hi- els quinze llibres que em corresponien. Quasi plorava de la feta. Pareixia que li feia un robatori, que l'autor l'amenaçava amb una pistola carregada. Comprar exemplars per a regalar en aquests ganàpies que ens comanden no està en els meus plans. Dissimul. Ja veurem com en surt. Si no vaig una mica viu, el personal de la Casa de Cultura, en lloc d'ajudar-me en la promoció de l'obra, em deixarà escurat, sense un ral dins la butxaca. Imagineu-vos: targes, convidada a la premsa, llibres per a les autoritats. Mentesc i li faig creure que tot marxarà a la perfecció. No concret res, però deix entreveure que seguiré una a una les instruccions que em donen. La funcionària queda convençuda que faré arribar els cinc exemplars al llistat que m'han enviat. "Pensi que és summament important i el seu èxit professional por dependre d'un obsequi que demostra un bon gust i una exquisitesa de classe". Penj el telèfon després d'haver mentit dues o tres vegades més donant seguretats que els llibres arribaran als seus destinataris.

Més tard, parlant amb en Biel, analitzam tota aquesta sèrie infinita de misèries. Com si periodistes, pretesos crítics, editors i institucions pensassin que els autors -o una bona part- som milionaris.

-Es pensen que -parlant de pintura- ens podem pagar la sala d'exposició, el catàleg... Saps què valen quatre fulls amb reproducció dels quadres per enviar a la premsa, als amics? Una fortuna! Només que hi hagi un parell de colors ja se'n va a les tres-centes mil pessetes! Amb aquests diners puc passar tres mesos vivint com si fos un rei!

Reflexion mentre escolt el que diu el meu amic. Dins el camp de les lletres la putrefacció no és tan accentuada: ens jugam poca cosa si ho comparam amb el mercat de l'art. Els minsos drets d'autor... que sovint no cobram o ens paguen amb anys de retard! Amb els quadres s'hi juga més. Els marxants només "consagren" -com a artista "autèntic"- qui produeix la plusvàlua que volen per a la galeria, per a la màfia que tot ho controla.

Per sort, enmig de tanta misèria, el món de la ploma -i ja li manca ben poc!- encara no ha caigut tan baix com el de la pintura (ja hi arribarem!). Ara bé: ja és molt normal no editar res que no sigui o pagat per l'autor o completament subvencionat per una institució. El risc, la inversió incerta en novella, ja fa segles que ha passat a l'història. El cost de l'edició ha d'estar abonat -en metàllic!- abans que l'original passi a la impremta, i l'escriptor s'ha de comprometre a comprar dos-cents o tres-cents exemplars. És la causa per la qual la cultura que hem anat bastint va tornant cada vegada més i més endogàmica, mancada d'alè vital, d'esperit crític. Com si l'arnat esperit dels sectors més reaccionaris de la nostra societat vampiritzàs qualsevol insinuació de revolta. Succedani de literatura de rics per a rics, mentre el poble se'n refot i engega la televisió, marxa al futbol, s'atipa de paella sota els pins, a l'estiu o, indiferent a qualsevol proposta cultural -poesia, teatre, música-, llegeix revistes de famosos -elles- o pornogràfiques i esportives -ells-. No és el que volia el poder? La batalla... no consisteix precisament a aconseguir aquests resultats?


Solució ja pel camí del Coll de Síller!

0
0

Ja fa massa anys que arrossegam la problemàtica d'accés i trànsit al camí del Port de Pollença cap a la Cala Sant Vicenç pel Coll de Siller. Ja és ben hora de que s'agafi el bou per les banyes i es posi una solució definitiva.

Per això des d'Alternativa ens sumam a la reivindicació de la Plataforma pro Camins Públics Oberts i demanam una ruta pública i clara i una solució ja! Perquè no pot ser que un govern que es diu progressista no hi posi remei després de tants anys de mobilitzacions.

AIxí que dissabte 27, tots a  les 18h als Apartaments Habitat a reclamar el que hauria de ser  una realitat ja fa temps.

  

[20/08] «Le Cri de Révolte» - «Hui-ming-lu» - Mujeres Libres - Gillet - Monier - Aguzzi - Hirszauge - Sabaté - Perlman - Angiolillo - Veiga - Mares - Rueda - Gallart - Peirats - Occhipinti - Guillembert - Palacios - Cuberos Neto - Lazarine Dall'Oca

0
0
[20/08] «Le Cri de Révolte» - «Hui-ming-lu» - Mujeres Libres - Gillet - Monier - Aguzzi - Hirszauge - Sabaté - Perlman - Angiolillo - Veiga - Mares - Rueda - Gallart - Peirats - Occhipinti - Guillembert - Palacios - Cuberos Neto - Lazarine Dall'Oca

Anarcoefemèrides del 20 d'agost

Esdeveniments

Premsa llibertària

- Surt Le Cri de Révolte: El 20 d'agost de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdicLe Cri de Révolte. Organe révolutionnaire bi-mensuel. En van ser responsables M. Lamargue, F. Prost i J. Regis. En aquest primer número es lliurà el fulletó de Constant Martin Inqusition et antisémitisme. Hi van col·laborar Gabriel Andres, Angelleras, Antoine Antignac, Jules Ardouin, Jules Bariol, Armand Beaure, B. Berthet, Henri Beaulieu (Henri Beylie), Maximilien Biais, Boiscervoise, G. A. Bordes (A. Sedrob), H. Cambriol, E. Charles, Ch. Delancre, Georges Durante, Idan Ehrili, Fouques, P. GEoffroy, Ernest Girault, Urbain Gohier,Émile Henry, F. Hope, Mary Huchet, Victor Hugo, Octave Jahn, Émile Janvion, Ernest-Lucien Juin, Franck Junus, Piotr Kropotkin, M. Lamargue, Achille Le Roy, Charles Malato, Constant Martin, Louis Martin, Louise Michel, Ernest Nangat, Pastour, Max Pelerin, Fernand Pelloutier, Louis Pierre, François Prost, Albert Pruh'homme, Jules Régis, Jean Richepin, Victor Ricois, Augustin Sartoris, Auguste Vaillant, E. J. Villemejane, Volney i Henri Zisly, entre d'altres. El 5 d'octubre de 1899 la policia escorcollà el local de la redacció i denuncià G. A. Bordes, Gabriel Andres i François Prost. En sortiren 10 números, l'últim el de la primera quinzena de març de 1899.

***

Portada del primer número de "Hui-ming-lu" [IISH]

- Surt Hui-ming-lu: El 20 d'agost de 1913 surt a Canton (Guangdong, Xina) el primer número del periòdic anarcocomunista Hui-ming-lu (La veu del gall que canta en l'obscuritat), òrgan d'expressió del grup llibertari«Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del gall que canta en l'obscuritat), fundat l'any abans per l'activista llibertari Liu Shi-fu. Usava també el nom en esperanto La Voĉo de l'Popolo i després dels primers números canvià el títol xinès a Min Sheng (La Veu del Poble). En aquest periòdic i en diversos pamflets separats es publicaven molts articles originals i traduccions del periòdic Hsin Shih-chi (Nou Segle), publicació editada des del 1907 a París per anarquistes xinesos exiliats. Així, el pensament de Proudhon, Bakunin, Kropotkin i Malatesta es va introduir en el pensament xinès i ràpidament es va escampar a altres zones (Nanking, Xangai, etc.). En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong.

***

Cartell programàtic de Mujeres Libres

- Congrés Nacional de«Mujeres Libres»: El 20 d'agost de 1937 comença a València (País Valencià) el Congrés Nacional de «Mujeres Libres». En aquest primer congrés de l'organització anarcofeminista van assistir delegacions de Barcelona en representació de 28 agrupacions barcelonines; Aragó, en nom de dues agrupacions; Lleida, en representació de set agrupacions; Guadalajara, en representació de 25 agrupacions, així com delegacions de les agrupacions d'Utiel, Horcha, Girona, Sadurní d'Anoia (sense Sant), Alcoi, Yebra, Igualada, Mondéjar, Elda, Alginet i Almeria. En aquest congrés es van estructurar les bases definitives de l'organització, dividida en agrupacions locals, provincials i regionals amb els seus consegüents comitès provincials i regionals. En l'àmbit estatal es va acordar la constitució d'un Comitè Nacional i d'un Subcomitè Nacional per facilitar la tasca del primer. Aquest Subcomitè es va constituir en sis secretaries diverses: Secretaria General; Organització; Politicosocial; Economia i Treball; Propaganda Cultural i Premsa; i Assistència Social (Ajuda Moral al Combatent). En aquest congrés es va constituir la Federació Nacional de «Mujeres Libres», establint-se definitivament les bases federatives de l'organització. El congrés va afirmar el principi d'independència i d'autogestió de les diverses agrupacions establint que les agrupacions podien federar-se entre elles en els àmbits local, provincial, regional i nacional. L'objectiu inicial de «Mujeres Libres» va ser l'emancipació de la dona i la seva captació per al moviment llibertari. L'organització va considerar sempre com a la seva finalitat primordial l'alliberament de la dona, i en especial de la dona obrera, de la triple esclavitud que requeia sobre ella: esclavitud de la ignorància, esclavitud com a productora i esclavitud com a dona. Alhora, durant la guerra, l'organització va assumir la tasca d'incorporar la dona a la producció. La Federació Nacional de «Mujeres Libres» va editar una publicació, Actividades de la Federación Nacional de Mujeres Libres, i tenia també el projecte de formar una Confederació Internacional d'agrupacions de «Mujeres Libres» que va rebre el suport d'un bon nombre de simpatitzants i de grups estrangers.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció d'Augustin Gillet apareguda en el diari parisenc "La Presse" del 25 de maig de 1912

- Augustin Gillet: El 20 d'agost –altres fonts citen el 25 d'agost i altres el 25 d'abril– de 1874 neix a Gartempe (Llemosí, Occitània) el paleta anarcoindividualista Augustin Gillet. El 22 d'agost de 1906, mentre treballava al sostre del Palau de l'Élysée per a l'empresari Blanche, va caure al patí des d'una alçada de tres metres, patint greus ferides que van ser guarides a l'Hospital Beaujon de París (França). Instal·lat a Montrouge (Illa de França, França), a partir del gener de 1911, en substitució d'Alzir Hella, fou gerent del setmanari L'Anarchie, editat per Albert Libertad a París. El 12 de maig de 1912 la seu de L'Anarchie va ser escorcollada i dies després, el 23 de maig, va ser detingut con a gerent d'aquest periòdic acusat d'«incitació a l'assassinat» per la publicació l'abril d'aquell any de l'article apologètic de la «Banda Bonnot» titulat «Des hommes», escrit per Maurice Vandamme (Mauricius) sota el pseudònim de Lionel. Posat en llibertat provisional amb càrrecs, el 5 de juliol de 1912 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat a un any de presó per «delicte de premsa»–Vandammee va ser condemnat en rebel·lia, ja que s'havia fugat, a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa. Gillet marxà a l'estranger i fou substituït en L'Anarchie per Labregère. En 1914 va ser mobilitzat en el II Regiment de Cuirassers, al qual l'abril de 1916 encara pertanyia.

***

Élie Monier

- Élie Monier: El 20 d'agost de 1889 neix a Estagell (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», ÉlieÉtienne Monier (també escrit Monnier), conegut com Simentoff. Nascut en una família pagesa, va començar a treballar quan tenia 12 anys en un castell com a jardiner i floricultor. Ràpidament va prendre consciència d'explotat i arran d'una gira de conferències anarquistes va començar a militar en els cercles llibertaris. Proper a André Lorulot, l'acompanyà en les seves gires propagandístiques. En 1909 es va instal·lar a París i el 4 de desembre de 1910 es va declarar insubmís davant les autoritats militars. Amb els papers d'un amic anarquista anomenat Samuelis Simentoff --nascut el 15 de gener de 1887 a l'illa de Siros-- va canviar d'indentitat i marxà a Bèlgica, on va fer de quincaller. En aquesta època feu contacte amb Octave Garnier, Raymond Callemin i Édouard Carouy, i tots plegats es van instal·lar en la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltxitxe i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie. Lligat a Jules Bonnot i a altres anarquistes il·legalistes --que la premsa batejarà amb el nom de «Banda Bonnot»--, participaran tots plegats en diverses accions violentes. Buscat per la policia per un robatori comès a Carcassona el 27 d'agost de 1911, també serà sospitós d'haver participat en l'atracament de la Societat de Mines de Plata d'Alès. El 25 de març de 1912 va participar en el robatori d'un automòbil a Montgeron, on morí una home, i després en l'atracament de l'entitat bancària «Societat General» a Cantilly, on dos empleats resultaren morts. Va treballar un temps a Ivry per a un soldador anarquista, Antoine Gauzy, i s'ajuntarà amb una joveneta, Marie Basse. Gràcies a ell, Bonnot es refugiarà al domicili de Gauzy. El 24 d'abril de 1912 fou detingut en un hotelet del barri parisenc Belleville. El seu judici va començar el 3 de febrer de 1913 a l'Audiència del Sena, juntament amb els supervivents i els còmplices de la banda. El 27 de febrer fou condemnat a mort, amb Raymond Callemin, Eugènne Dieudonné i André Soudy. Élie Monier fou guillotinat el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França), juntament amb Callemin, Soudy i Dieudonné. Marie Besse, l'amant de Monier de 17 anys, malalta de tuberculosi i abatuda per la mort de son company, morirà dos mesos més tard a l'hospital parisenc de Laënnec.

Élie Monier (1889-1913)

***

Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921)

- Aldo Aguzzi: El 20 d'agost de 1902 neix a Voghera (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista«Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements de L'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per«raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» --en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.

Aldo Aguzzi (1902-1939)

***

Eliezer Hirszauge

- Eliezer Hirszauge: El 20 d'agost de 1911 neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi rus) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Eliezer Hirszauge --també transcrit com Eliezer Herszauge i Eliesor Hirschauge-- i conegut sota el pseudònim d'A. Góral. Fill d'una família jueva molt religiosa, d'infant estudià en una heder i de jove en una ieixivà, on s'instruí en les bases del judaisme i de l'hebreu. Un cop graduat, aprengué l'ofici de tipògraf contra els desigs dels pares que el volien dedicar al comerç i no a una professió incompatible amb la seva religió. Després d'un temps explorant els diversos corrents del pensament socialista, durant la dècada dels trenta començà a fer propaganda anarquista entre els joves del hassidisme de Varsòvia i la seva casa es convertí en un centre de reunió i de debats. Publicà els llibres d'André Gide Retour de l'URSS (1936) i Retouchesâ mon retour de l'URSS (1937) i en 1936 un fullet sobre William Godwin en el centenari de la seva mort. En aquests anys col·laborà en nombrosos periòdics revolucionaris d'arreu (Polònia, Alemanya, Regne Unit, França, Estats Units, Japó). Durant la II Guerra Mundial es refugià amb altres jueus polonesos a la Unió Soviètica, però acabà, juntament amb sa companya, en un camp de concentració i condemnat a treballs forçats --posteriorment va descriure aquella època com «Els set cercles de l'infern». En 1947 emigrà a l'Estat d'Israel i s'instal·là a Tel Aviv on fou un dels animadors dels grups anarquistes jiddisch sorgits entre els supervivents de la Xoà. A finals dels anys quaranta col·laborà regularment en diversos periòdics anarquistes jiddisch internacionals, com ara Fraje Arbeter Sztyme(Nova York), Der Frajer Gedank (París) i Dos Fraye Vort (Buenos Aires). Amb sa companya Dinah Huzarska, amb qui tingué dos infants, portà una biblioteca anarquista a Tel Aviv. Mantingué amistat amb el socialista revolucionari Isaac Nachman Steinberg i l'escriptor i psicòleg Israel Rubin, simpatitzants del corrent anarcosionista. A partir de 1950 començà a editar una sèrie de fullets llibertaris sota el títol «Bibliotek Frayer Gedank» (Biblioteca del Pensament Lliure). En 1951 publicà en hebreu Peter Kropotkin. Toledotav, reayonotav, sefarav: shanah Sheloshim le-moto (1921-1951) (Piotr Kropotkin. La seva història, les seves idees i els seus llibres), un fullet en ocasió del trentè aniversari de la mort del pensador anarquista. El gener i el desembre de 1952 tragué a Tel Aviv els dos únics números del periòdic anarcosindicalista en hebreu De'ot (Opinions), on es publicaren textos seus i d'altres autors (Rudolf Rocker, Albert Einstein, George Woodcock, Isaac Nachman Steinberg, etc.). En 1953 publicà en jiddisch, sota el pseudònim A. Góral, Troym in farvirklekhung. Zikhroynes fartseykhenungen bamerkungen vegn un der anarkhistisher bavegung in Poyln (La realització dels somnis. El moviment anarquista polonès, memòries i comentaris), que fou reeditat en 1964 amb records de sa companya. Eliezer Hirszauge va morir el 8 de maig de 1954 d'un atac de cor a Tel Aviv (Israel).

***

L'última foto de Manuel Sabaté Llopart

- Manuel Sabaté Llopart: El 20 d'agost de 1925 --alguns citen 1927-- neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel Sabaté Llopart (Manolo), el més jove dels germans Sabaté. Quan tenia 16 anys li pegà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d'acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Ramon Vila havia d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià Helios Ziglioli, aquests dosúltims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. Aquest grup va caure en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté va ser capturat a la carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la Guàrdia Civil. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de desembre de 1949 va ser condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista. Manuel Sabaté Llopart va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz.

***

Fredy Perlman

- Fredy Perlman: El 20 d'agost de 1934 neix a Brno (Moràvia, Txèquia) --aleshores Txecoslovàquia-- l'escriptor, editor, músic i activista llibertari Fredy Perlman. En 1938, just abans de l'annexió nazi, sa família emigrà a Cochabamba (Bolívia) i en 1945 s'establí, després de passar per diversos indrets (Mobile, Alabama, Brooklyn, Queens), a Lekeside Park (Kentucky, EUA). En 1952 estudià al Morehead State College de Kentucky i entre 1953 i 1955 a la Universitat de Califòrnia, Los Ángeles (UCLA). Quan era redactor del periòdic universitari The Daily Bruin, una discussió amb les autoritats administratives universitàries sobre l'elecció dels editors el portà a treure, amb un grup de companys, un publicació alternativa independent, The Observer, que s'havia de repartir a les parades de l’autobús i a l'entrada de la universitat ja que el rectorat en prohibí la distribució al campus. Entre 1956 i 1959 es matriculà en filologia anglesa a la Universitat de Columbia, on conegué Lorraine Nybakken, que esdevindrà sa companya durant la resta de la vida. Aviat, però, desvià els seus estudis cap a la filosofia, la política i la literatura europea. En aquesta època es va veure força influenciat per un dels seus professors, el sociòleg C. Wright Mills. A finals de 1959 amb sa companya realitzà un viatge amb motocicleta pel país. Entre 1959 i 1963 s'establí a Manhattan, on treballà amb John Ricklefs en anàlisis estadístics dels recursos mundials. En aquesta època participà en diverses activitats pacifistes antinuclears amb el grup dramàtic anarquista The Living Theatre, entre d'altres. Durant la tardor de 1961 fou detingut durant una asseguda reivindicativa a Times Square. Després es convertir en l'editor de The Living Theatre i publicà The new freedom, corporate capitalism i l'obra de teatre Plunder. En 1963 la parella abandonà els Estats Units i, després de viure un temps a Copenhaguen i a París, s'establí a Belgrad. A la capital sèrbia realitzà un master en economia i es doctorà en dret a la Universitat de Belgrad, amb una tesi titulada «Conditions for the development of a backward region», que causà un gran escàndol en alguns sectors universitaris. Durant el seu últim any a Iugoslàvia, fou membre de l'Institut de Planificació per a Kosovo i Metohija. Entre 1966 i 1969 la parella va viure a Kalamazoo (Michigan, EUA), on exercí de professor de ciències socials a la Western Michigan University, magisteri que tingué certes crítiques ja que establí unes classes i títols propis i autònoms de la universitat. En 1966, amb Milos Smardzija, un dels seus professors de Belgrad, traduí el llibre d'Isaac Illich Rubin Essay on Marx's Teory of Value i en publicà la introducció sota el títol «Essay on commodity fetishims». El maig de 1968, després de dos setmanes de docència a Torí (Itàlia), marxà, amb l'últim tren abans que la circulació ferroviària fos tancada per la vaga, a París, on participà activament en els disturbis de carrer; també prengué part amb el comitè de fàbrica de Citroën en l'ocupació del Centre Censier de la universitat parisenca. En tornar a Kalamazzo l'agost, amb Roger Gregoire, va escriure el llibre Worker-Studen Action Committees. May 68. El gener de 1969 acabà d'escriure The reproduction of daily life. En aquest any abandonà la universitat i fundà a Kalamazzo, amb altres companys, la majoria estudiants, la revista Black& Red, de la qual s'editaren sis números. La redacció i la maquetació es va fer al domicili de Perlman i la impressió al Radical Education Project d'Ann Arbor (Michigan, EUA). Durant la primavera de 1969 viatjà per Europa i a Iugoslàvia va escriure Revolt in socialist Yugoslavia, que fou prohibida per les autoritats comunistes i qualificada de«complot de la CIA». L'agost de 1969, amb sa companya, s'establí a Detroit, on va escriure The incoherence of the intellectual; també traduí a l'anglès, amb altres, l'obra de Guy Debord Society of the spectacle, versió que fou criticada pel seu autor. En 1970 amb un grup de companys creà a Chicago la cooperativa editorial Detroit Printing Co-op, que durant aquella dècada tirà Black& Red i nombroses publicacions i llibres de l'esquerra nord-americana. Entre 1971 i 1976 treballà força, publicant llibres, com ara Letters of insurgents (1976) o Manual for revolutionary leaders(1977), o traduint-ne, com ara l'obra de Piotr Arshinov History of the makhnovist movement, la de VolinThe unknown revolution o la de Jacques Camatte The wandering of humanity (1975). Durant aquests anys, començà a tocar el violoncel en orquestres de cambra durant els caps de setmana. En 1971, amb sa companya, realitzà un viatge amb cotxe per Alaska. En 1976 va ser operat al cor, experiència que li ajudà més tard per escriure i representar l'obra Who's Zerelli?, on criticava l'autoritarisme dels estaments mèdics. Entre 1977 i 1980 es dedicà a estudiar història i realitzà viatges amb Lorraine a Turquia, Egipte, Europa i llocs històrics dels Estats Units. En 1980 començà una història de Detroit i dels seus voltants (The Strait), que con va concloure. La parella ajudà --amb articles (Anti-Semitism and the Beirut Progrom, The continuing appeal of nationalisme, etc.), mecanografiant, corregint proves, etc.-- en la redacció de la revista antiautoritària The Fifth Estate. Entre 1982 i 1983 treballà en la redacció d'una de les seves obres més reeixides Agains his-story, against Leviathan!, on planteja com lluitar contra la civilització contemporània des d'una perspectiva anarquista. En 1983 s'afegí a la secció de corda de la Dearbon Orchestra i el juny de 1985 interpretà els quartets de Mozart i de Schumann en un programa de Physians for Social Responsability. Fredy Perlman va morir el 26 de juliol de 1985 durant una intervenció quirúrgica cardíaca al Henry Ford Hospital de Detroit (Michigan, EUA). En 1989 Lorraine Nybakken publicà la biografia del seu company, Having little, being much, a la impremta de Black& Red.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Execució d'Angiolillo

- Michele Angiolillo Lombardi: El 20 d'agost de 1897 és executat a Bergara (Guipúscoa, País Basc) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini. Havia nascut el 5 de juny de 1871 a Foggia (Pulla, Itàlia). Va començar a militar en aquesta ciutat en un cercle republicà del qual serà secretari. Enrolat en l'exèrcit en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el govern, que el van portar a una companyia disciplinària. L'abril de 1895 va ser condemnat a Lucera a 18 mesos de presó per la publicació d'articles jutjats subversius, però fugirà d'Itàlia i trobarà refugi a Marsella, on aprendrà l'ofici de tipògraf. En setembre de 1895, marxa a Barcelona sota el nom de Josep Sants i treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social. Detingut després de l'atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella. Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat. A Brussel·les s'adherirà a un sindicat de tipògrafs. En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta, després a Lisboa i a París, i finalment a Madrid, on trobarà el lliurepensador José Nakens. El diumenge 8 d'agost de 1897, a l'estació termal de Santa Águeda (Arrasate, País Basc) assassinarà de quatre tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- i es va deixar detenir. Jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc). En morir només va dir una paraula: «Germinal!» (en naixeran altres de nous). Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l'aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba.

***

Celestino Veiga Álvarez

- Celestino VeigaÁlvarez: El 20 d'agost de 1938 és afusellat a la Corunya (la Corunya, Galícia)–altres fonts citen el 18 de novembre de 1938 al Camp de la Rata del barri d'Adormideiras de la Corunya (la Corunya, Galícia)– el llaurador anarcosindicalista Celestino Veiga Álvarez, conegut com O Caganopino, malnom que heretà de son pare, o com Chevó. Havia nascut cap el 1913 a Buenos Aires (Argentina), on sa família havia emigrat. Son pare es deia Andrés Veiga Rey, llaurador, i sa mare Encarnación Álvarez Rojo, i tenia dues germanes (María i Pilar). Vivia a Betanzos (la Corunya, Galícia) i formava part de la direcció del Sindicat Local de Professions Diverses de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop feixista de juliol de 1936 fugí amb son pare a la muntanya. Ambdós van ser detinguts l'11 d'abril de 1938 mentre dormien per un escamot de falangistes i portats a la presó de Betanzos i el 29 d'abril traslladats a la Corunya. Ambdós van ser jutjats per un tribunal militar; Andrés va ser condemnat a presó i Celestino a mort.

***

Francisco Mares Sánchez

- Francisco Mares Sánchez: El 20 d'agost de 1941 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Mares Sánchez –el primer llinatge citat també com a Marés. Havia nascut cap el 1895 a Xelva (Serrans, País Valencià) –algunes fonts citen Torrent (Horta Oest, País Valencià). Sa família, d'origen camperol, emigrà a València. Quan tenia 10 anys començà a treballar com a obrer en la construcció i durant les nits assistia a l'escola nocturna. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. Quan la dictadura de Primo de Rivera emigrà a Cuba, on romangué fins la proclamació en 1931 de la II República espanyola. En els anys posteriors milità a València i a Torrent adscrit als Sindicats d'Oposició de la tendència trentista de la CNT. El novembre de 1933 va ser detingut amb altres companys acusat de la mort de Francesc Puchades Xulià, president de la mesa electoral de Torrent i militant del partit Dreta Regional Valenciana, durant les eleccions del 19 de novembre d'aquell any. Quan el cop feixista de juliol de 1936 residia a Torrent i fou membre del Comitè Executiu Popular de la localitat i un dels tinents d'alcalde de la Comissió Gestora Municipal, alhora que un dels organitzadors de la«Columna de Ferro», de la qual fou comissari d'un batalló. Després de la militarització, la columna esdevingué la 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular republicà i fou nomenat comandant del II Batalló de la Brigada (73 Divisió) i comandant de la Brigada en substitució de Josep Pellicer Gandia que havia resultat ferit. Lluità als fronts de Terol i d'Extremadura. En 1939, amb el triomf franquista, caigué presoner al port d'Alacant i fou internat als camps de concentració d'Albatera i de Los Almendros, d'on aconseguí fugir, integrant-se a començaments de maig de 1939 en el primer Comitè Nacional de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) a València amb Esteve Pallarols Xirgu (José Riera). A finals de 1939, de camí a França després d'haver realitzat una missió a Barcelona, va ser detingut per la policia, tancat a la presó Model barcelonina i, posteriorment, traslladat a Torrent, encara que la premsa franquista no es va fer ressò de la seva captura fins el 5 de maig de 1940. Després d'un temps a la presó Model de València, va ser condemnat a mort en judici sumaríssim d'urgència pel Jutjat Togat Militar de València. Francisco Mares Sánchez va ser afusellat el 20 d'agost de 1941 al Camp de Tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià), encara que diverses fonts citen erròniament altres dates. Amb ell fou afusellat també Francisco Cano Alcaraz, locutor i director de «EA5A.D. Radio Torrente», emissora radiofònica republicana en la qual Mares havia intervingut en alguna ocasió; ambdós van ser enterrats a la mateixa tomba al cementiri de Paterna.

Francisco Mares Sánchez (1895?-1941)

***

Necrològica de Juan Rueda apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de desembre de 1976

- Juan Rueda: El 20 d'agost de 1976 mor a Riam (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Rueda. Havia nascut a Alazaina (Màlaga, Andalusia, Espanya). Son pare va ser afusellat pels rebels feixistes. En l'exili patí els camps de concentració francesos i després hagué de fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangeres (CTE) a Manzac (Alvèrnia, Occitània). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Riam, on desenvolupà tasques orgàniques, com ara la de secretari (1962-1963). Encara que malalt, l'agost de 1975 representà la Federació Local de Riam de la CNT en el congrés confederal que se celebrà a Marsella (Provença, Occitània). Sa companya es deia Acracia i son fill Juan Miguel.

***

Martí Gallart Malián

- Martí Gallart Malián: El 20 d'agost de 1979 mor a Avinyó (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Gallart Malián. Havia nascut el 29 de novembre de 1902 a Taradell (Osona, Catalunya). Milità en el moviment anarquista de Roda de Ter (Osona, Catalunya) i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou voluntari a la «Columna Durruti». Durant la tardor de 1936 fou un dels responsables del grup «Los Guerrilleros de la Noche», especialitzat en accions rere les línies enemigues al front d'Aragó. Fou molt amic de Joan Baptista Albesa Segura. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb sa companya i son fill de 10 anys i mig. Instal·lat a Avinyó, fou un dels fundadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat, on milità fins a la seva mort.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Saturació o un problema d’infraestructures?

0
0

Es catedràtic d’Economia de la UIB, Antoni Riera, deia a una entrevista publicada es passat dia 20 de maig, que “limitar l’arribada de turistes no és un discurs del segle XXI”. I deia que es problema d’aquesta suposada saturació, de sa qual ara tothom parla, no és un problema de quantitat ni de mides, sinó de saber-ho gestionar. I, vist lo vist, molt me tem que, efectivament, tenim un problema de manca de gestió.

Dir que Menorca està saturada quan a s’estiu hi ha 140.000 persones vivint en ella, és una autèntica bajanada. Que deuen pensar a Malta que, amb una superfície inferior a sa meitat de Menorca hi viuen tot l’any més de 400.000 persones? O a Madeira que amb una superfície similar hi viuen tot l’any, sense comptar turistes, més de 260.000 persones?

Sa qüestió no està en limitar, ni prohibir, sinó que està en saber gestionar bé aquesta població que mos arriba i tenir, per tant, unes infraestructures adequades per donar-hi resposta.

Resulta curiós, per posar un exemple, que es mateixos que es queixen d’aquesta sensació d’angoixa i de saturació a ses platges són es mateixos que no deixen fer nous parcs aqüàtics o altres instal•lacions que podrien ser una alternativa a sa platja; o no deixen millorar s’accessibilitat a altres platges més recòndites per així descongestionar ses platges des sud de Ciutadella que cada dia tanquen ses seves portes més de jorn.

També mos queixam de saturació a sa carretera però després es que governen impedeixen ampliar-la i la volen seguir mantenint com sa que hi havia fa 50 anys. Mos queixam de que s’acaba s’aigua però som incapaços de posar en marxa sa dessaladora.

Mos queixam també de que a s’estiu no es pot aparcar, però quan es reforma un carrer eliminam un munt d’aparcaments i no en cream de nous. Ciutadella, per exemple, amb es volum de turistes que té, no ha estat capaç de fer un sol parking soterrani. I segueix tenint com a gran bossa d’aparcament sa Plaça des Born, igual que en es segle passat.

Sa sensació de saturació que podem tenir a s’estiu és fruit, per tant, no de que hi hagi molta gent, sinó de sa mala gestió de ses infraestructures per donar resposta a sa gent que mos arriba. Una mala gestió moltes vegades volguda i provocada per determinats lobbies de poder que, ja els hi va bé crear aquesta sensació d’angoixa, de que ja hem arribat al límit, per així justificar sa seva dèria contrària an es turisme amb tot lo que açò implica. I tot açò amb s’únic objectiu de seguir assegurant-se es seu modus vivendi i sa seva subvenció. Són es mateixos que pontifiquen a ses columnes d’opinió, però que mai han arriscat un sol euro aplicant ses seves teories i mai han creat un sol lloc de feina.

Es debat de sa saturació és un debat totalment irreal i interessat, i molt més en es cas de Menorca. Un debat que és fruit, bàsicament, d’una deficient gestió de ses infraestructures que no s’han sabut adaptar a sa situació actual. Voler posar límits a s’entrada de turistes o parlar d’impulsar es decreixement, són sa demostració més palpable de que alguns han decidit anar a lo fàcil, a anar enrere en es temps, envers de pensar i de ser imaginatius a s’hora de gestionar millor aquesta arribada de més turistes. Menorca necessita més gestió i manco ideologia.

Glosada per les festes de Sant Bartomeu a Ses Salines, el proper 21 d'agost

0
0
El proper 21 d'agost a les 21:30h, dins el marc de les Festes de Sant Bartomeu, el poble saliner acollirà un combat de picat a la Plaça Major. Hi prendran part els Glosadors de Mallorca Toni Llull "Carnisser", Maribel Servera "Servereta" i Mateu "Xurí".

[21/08] Roux - Henry - «Cotexo» - Turcinovic - Ugeda - Fiaschi - Saperas - Dieudonné - Llerda - Portales - Cavanhié - Pérez Navarro - Pérez Merino - Valéro

0
0
[21/08] Roux - Henry - «Cotexo» - Turcinovic - Ugeda - Fiaschi - Saperas - Dieudonné - Llerda - Portales - Cavanhié - Pérez Navarro - Pérez Merino - Valéro

Anarcoefemèrides del 21 d'agost

Naixements

Jacques Roux

- Jacques Roux: El 21 d'agost de 1752 neix a Pranzac (Llemosí, Occitània) el revolucionari Jacques Roux. Aquestcapellà roig, era vicari de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades cruel, serà un precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els mercaders, les seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de l'Estat parlamentari, així com diversos representants de l'autoritat. És l'autor del cèlebre Manifeste des Enragés (Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar els pillatges de magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes, incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste des Enragés serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es va sentir atacada i va detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció de guillotinar-lo, a través del tribunal revolucionari. La repressió s'abatrà tot d'una entre els seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés, serà dissolt. Jacques Roux en saber la notícia de la seva condemna es va apunyalar el 10 de febrer de 1794 dins la cel·la que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de París, (Illa de França, França).

Jacques Roux (1752-1794)

***

Fortuné Henry

- Fortuné Henry: El 21 d'agost de 1869 neix a Limeil-Brévannes (Illa de França, França) el militant i orador anarquista, antimilitarista i partidari de les colònies llibertàries, Jean-Charles Fortuné Henry. Fill de revolucionaris, son pare Sixte-Casse Henry (Fortuné) va ser condemnat a mort en rebel·lia per haver estat membre de la Comuna de París, i son germàÉmile serà guillotinat el 21 de maig de 1894 per haver comés dos atemptats anarquistes; sa mare es deia Rose Cobet. Des de la caiguda de la Comuna de París fins a l'amnistia de 1880 la família Henry viurà exiliada a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). De bell nou a França, Fortuné Henry, va ser donat de baixa del servei militar per malaltia. Després va treballar en una farmàcia entre l'octubre de 1885 i el 12 de desembre de 1889, que va ser acomiadat per una discussió amb l'amo. Poc després entrarà com a redactor en el periòdic Le Parti Ouvrier i serà partidari d'una «República social». Fortuné Henry va començar a militar en el moviment anarquista i en la Lliga dels Antipatriòtes cap al 1891, esdevenint un brillant orador i fent gires de conferències (Sedan, Bourges, Saint-Quentin, etc); però les seves paraules d'apologia a l'anarquia, a la revolta i a la «propaganda pel fet» li portaran nombroses condemnes. El 24 de febrer de 1893, l'Audiència de les Ardenes el condemnà a dos anys de presó. Després, instal·lat a ca sa mare a Brévannes, i molt marcat per l'execució de son germà, s'especialitzarà en plantes medicinals i esdevindrà representant de farmàcia. En un dels seus viatges pels boscos de les Ardenes serà quan idearà la creació d'una comunitat inspirada en les tesis naturistes: «L'Essai», a prop d'Aiglemont, serà una realitat a partir del juny de 1903. A partir de 1904 s'incorporaran una desena de «colons», entre ells André Mounier (l'Agrònom), que practicaran l'agricultura i la ramaderia. Com a membre de la Lliga Antimilitaris prendrà part el juny de 1904 en la delegació francesa al congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) a Amsterdam. Malgrat els problemes financers i de convivència entre els diferents membres, la comunitat rutllarà i crearan també una impremta, que permetrà la publicació de fullets i del periòdic Le Cubilot (1906-1908), continuat per Le Communiste. Cap al 1909, malgrat els suports de la Federació de Treballadors Socialistes de les Ardenes, de la Confederació General del Treball (CGT) local i d'anarquistes i intel·lectuals coneguts (Matha, Paul Robin, Sébastien Faure, Victor Serge, Anatole France, etc.), la comunitat lliure «L'Essai» tancarà amb la partida de tots els membres. Durant la Gran Guerra, Henry, inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, serà donat de baixa de l'Exèrcit i no serà mobilitzat. Fortuné Henry és autor de nombroses publicacions, com ara Communisme expérimental: préliminaires (1905), Lettres de pioupious (1906), Grève et sabotage (1908), etc. No en sabem la data de defunció.

Fortuné Henry (1869-?)

***

José María Rodríguez Eiras ("Cotexo")

- José María Rodríguez Eiras: El 21 d'agost de 1902 neix a Santiago de Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista José María Rodríguez Eiras, conegut com Cotexo. Es guanyava la vida com a fogoner de vapors navals i estava afiliat al Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Carril. En 1932 intervingué en la fundació de l'Ateneu de Divulgació Social de Vilagarcía de Arousa. Aquest mateix any va ser detingut en diverses ocasions per les seves activitats anarquistes i es va veure implicat en l'explosió d'una bomba en una serradora de l'empresari Gil, fet que el va obligar a traslladar-se a la Corunya (la Corunya, Galícia) i embarcar-se en vaixells pesquers fins l'esclat de la Guerra Civil. En 1935 fou nomenat vocal dels fogoners de vapors navals del Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Corunya de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut, però el gener de 1937 aconseguí la llibertat i s'integrà al sindicat clandestí «El Despertar Marítimo». El 3 de juny de 1937, amb altres companys (José García García, Francisco Javier Caridad Pita i Antonio Barreiro Pérez), assaltà el vaixell Constante F. Veiga Núm. 4 en el qual estava enrolat i fugí cap al port de Brest (Bretanya). Després passà a Barcelona (Catalunya) i s'allistà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a les zones centre i llevant de la Península enquadrat en les Brigades Mixtes 38 i 59. Comissari polític de la 82 Brigada de Muntanya, lluità a als pobles de Libros i de Villel i va ser ferit a Cubla, totes poblacions de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, va ser detingut a la Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) i empresonat al Castell d'Alacant (Alacantí, País Valencià). En 1941 va ser jutjat en consell de guerra a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i condemnat a mort per«rebel·lió militar», pena que posteriorment fou commutada. Pres a Pontevedra i al Campo de Santa Isabel de Santiago de Compostel·la, en 1944 aconseguí la llibertat provisional i passà a treballar en una serradora a Vilagarcía de Arousa i a les mines de Silleda (Pontevedra, Galícia). Intervingué en la reconstrucció de la CNT de Vilagarcía de Aurousa i el novembre de 1944 va ser novament empresonat durant uns mesos a Santiago de Compostel·la acusat de col·laborar amb la guerrilla antifranquista que actuava a la zona de Silleda. En 1946 retornà a Vilagarcía de Arousa i es reincorporà a les activitats clandestines, col·laborant amb José Luis Quintas i militant en la CNT de la comarca. El març de 1947 va ser novament detingut i torturat a la comissaria de Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1948 va ser jutjat en consell de guerra a Vigo i condemnat a tres anys de presó, que purgà a Santoña (Cantàbria, Espanya). En 1952 va se alliberat definitivament i passà a treballar embarcat amb vaixells pesquers. Durant els anys cinquanta mantingué correspondència amb l'intel·lectual anarquista Juan García Durán, establert a Austràlia i als EUA. José María Rodríguez Eiras va morir en 1967 a Vilagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia). Sos germans José, Secundino i Francisco també van ser militants anarquistes.

***

Notícia de l'expulsió de Turcinovic apareguda en "La Vanguardia" de Barcelona (25-09-1934)

- Nikola Turcinovic: El 21 d'agost de 1911 neix a Rovinj (Ístria, Croàcia) el destacat militant anarquista Nikola Turcinovic, també conegut com Nicolas (o Nicolò) Turcinovich o Nicola Turcino. Sos pares van ser Giuseppe Turcinovic i Maddalene Malusà. Només pogué fer els estudis elementals i quan encara era molt jove entrà en contacte amb els cercles obrers llibertaris de Rovinj. L'agost de 1927 s'embarcà com a grumet a bord del«Belvedere», de la companyia marítima Cosulich Line Trieste, que unia la ciutat de Trieste amb Amèrica. Després de barallar-se a bord amb un feixista que el provocà, decidí durant una escala a Buenos Aires no retornar a la Itàlia feixista i desertà; per aquest fet, el desembre de 1929 va ser condemnat en rebel·lia per un tribunal de Pula a sis mesos de presó. A Buenos Aires entrà en contacte amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), on militaven alguns llibertaris d'Ístria, com ara Fracesco Depanghere i Giuseppe Pesel, membres del grup«Umanità Nuova». Per guanyar-s'hi la vida va fer de tot. En 1930, fugint de la repressió desencadenada arran del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, embarcà clandestinament en un vaixell iugoslau cap a Europa. Després de desembarcar a Anvers (Flandes, Bèlgica), s'instal·là a París (França), on treballa com a paleta i esdevingué, segons la policia, en «un dels militants italians exiliats més actius» i per això expulsat el maig de 1931. Amb alguns companys espanyols, marxà a la Península, on s'acabava de proclamar la II República espanyola. A Barcelona (Catalunya) participà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1931, arran d'una vaga general, va ser detingut per haver pres part en la defensa armada del local del Sindicat Únic del Ram de la Construcció de la CNT del carrer Merdaders de Barcelona assetjat per la policia i tancat a bord dels vaixells presons «Dédalo» i«Antonio López». El febrer de 1932, amb el companys italians Luigi Sofrà i Egidio Bernardini intentà evadir-s'hi. El febrer de 1933, fruit d'una intensa campanya portada per la CNT, fou amnistiat, però amb una ordre d'expulsió i portat, amb Egidio Bernardini i sa companya Livia Bellinari, a la frontera francesa. Després de passar per Bèlgica i Holanda, el maig de 1933 ja era de bell nou a Barcelona. Acusat de pertànyer a una «banda de malfactors», fou immediatament detingut i internat a la presó Model de la capital catalana per «infracció al decret d'expulsió». El desembre de 1933 participà en una evasió en massa de la Model, però va ser novament detingut dies després. Un cop lliure, el 28 de febrer de 1934 va ser novament arrestat, jutjat per «resistència a la força pública» i condemnat a quatre mesos de presó. El setembre de 1934 va ser expulsat i portat a la frontera amb Portugal. De bell nou aconseguí entrar a Espanya per Andalusia i s'establí a Sevilla, però la repressió arran dels fets de Casas Viejas va ser tan forta que l'octubre d'aquell any fugí a Tànger i passà a Algèria, residint a Alger i a Orà. Perseguit també a Algèria, en 1935 retornà a la Península i s'instal·là a la zona de València. Amb el cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a Barcelona, on la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) li encarregà l'organització de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Segons diversos testimonis (Umberto Caloso, Carlo Rosselli, etc.), la seva actuació en els combats de Monte Pelado i al front d'Osca va ser fonamental. El gener de 1937, a petició de la Federació Regional de Pagesos de Llevant de la CNT, va ser enviat a València per ocupar-se de la gestió de les col·lectivitats agrícoles. El final de la guerra l'agafà en la ratonera d'Alacant, però aconseguí arribar a Madrid i s'amagà a casa d'un franquista a qui havia salvat la vida durant els primers mesos de la guerra. El 19 de març de 1941, després de ser denunciat pel seu llogador, va ser detingut a Madrid. Extradit a Itàlia, el setembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys d'internament a l'illa de Ventotene. El juliol de 1943, amb la caiguda del feixisme, va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) amb desenes de companys anarquistes considerats com a «perillosos». El 18 de setembre de 1943 va ser alliberat i marxà a Ístria, on s'integrà immediatament en els grups partisans comandats per Josip Broz (Tito). A resultes dels desacords suscitats amb els comunistes iugoslaus, marxà a Gènova, on entrà en contacte amb el moviment llibertari de la capital liguriana. Amb altres militants (Marcello Bianconi, Emilio Grassini, Pietro Caviglia, Alfonso Failla, Pasquale Bonazzi, etc.), participà en els lluites per l'Alliberament. Aprofitant l'experiència aconseguida a la Península, fou agent d'enllaç entre els grups de partisans anarquistes i els d'altres organitzacions. També comandà la «Brigada Malatesta» --enquadrada en les Squadres d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadrs d'Acció Partisana) i que comptà entre d'altres Francesco Ogno, Emilio Grassini, Pietro Pozzi i Giuseppe Verardo)-- i la «Brigada Pisacane» de guerrilla urbana anarquista, que actuava als barris genovesos de Cornigliano i de Plegli. Després de l'Alliberament va ser un dels militants més actius a Gènova. El juny de 1945 va ser delegat de la Federació Comunista Llibertària Liguriana (FCLL) al Congrés de Milà de la Federació Anarquista Comunista Italiana (FACI). En 1946 s'instal·là a Venècia, on es casà amb Alberta Machiori, amb qui tingué una filla l'any següent. En 1954 retornà a Gènova, on participà en la major part de congressos que es realitzaren a la ciutat de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1965, arran del Congrés de Carrara, va ser nomenat gerent de la llibreria de la FAI i membre de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització. En 1970 va ser un dels fundadors del«Cercle Armando Borghi» de Gènova, que reagrupà joves militants que s'acostaren a l'anarquisme arran de les lluites socials de l'època. Nikola Turcinovic va morir el 30 de desembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat el 2 de gener de 1972 en aquesta ciutat. En 2005 es creà el Grup Llibertari «Nicola Turcinovich» a Gènova.

***

Antonia Ugeda Fuentes (ca. 1936)

- Antonia Ugeda Fuentes: El 21 d'agost de 1917 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonia Ugeda Fuentes. Filla d'una família obrera nombrosa de cinc infants, amb vuit anys començà a treballar fent de mainadera, primer a Villena durant dos anys i, després, amb els mateixos amos, dos anys més a Albacete (Castella, Espanya) fent de serventa. Després decidí deixà la vida de criada i entrà a fer feina com a aprenenta d'envernissadora en una fàbrica de mobles de Villena. Quan tenia 14 anys, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a començaments de 1936 engegà una vaga de les envernissadores en solidaritat amb una acomiadada. En aquesta època també entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Durant la guerra civil, després de fer un curset d'infermeria, treballà d'infermera a l'Hospital de Sang que es creà a Villena. En aquests anys s'uní sentimentalment amb Joaquín García. Amb el triomf franquista, s'amagà fins el 4 de maig de 1939 a Villena, data en la qual, després d'una delació, va ser detinguda, restant empresonada fins el maig de 1943, un any a Redovà i tres a Alacant. Aquest mateix any trencà amb Joaquín García i es traslladà a Barcelona (Catalunya) amb el suport dels companys Ginés Camarasa García i Antonio Olaya Bellod. A la capital catalana treballà d'envernissadora i quan Ginés Camarasa quedà vidu de Francisca Camús hi formà parella. Durant els anys de lluita clandestina ajudà activament son companys, destacat militant confederal, i fou l'encarregada de tenir cura de les «Tres Tombes» (Ferrer Guàrdia, Durruti i Ascaso) al cementiri de Montjuïc. Entre 1990 i 2004 col·laborà en la revista anarquista Orto. Antonia Ugeda Fuentes va morir el 24 de novembre de 2006 a Badalona (Barcelonès, Catalunya).

Antonia Ugeda Fuentes (1917-2006)

Ginés Camarasa García (1898-1972)

***

Goliardo Fiaschi als anys 50

- Goliardo Fiaschi:El 21 d'agost de 1930 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el militant anarquista i partisà Goliardo Fiaschi, també citat com Gogliardo Fiaschi. El 9 de setembre de 1943, quan tenia 13 anys, es va unir a la Resistència de la seva zona; per ser-hi admès va dir que en tenia 15. Les forces aliades acabaven el juliol d'aquell mateix any a Sicília, Benito Mussolini havia estat detingut per ordre del rei i un govern encapçalat pel mariscal Badoglio havia capitulat el 8 de setembre, el mateix dia que els aliats desembarcaven a la península, a Salermo. Els antifeixistes de Carrara van confiar Fiaschi la tasca de fer-se amb l'armament abandonat per les tropes italianes que desertaven, una missió d'alt risc que va portar a terme per al Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) i que va proporcionar les primeres armes als partisans. Com que encara era molt jove, podia ser usat com a correu o per transportar armes sense despertar sospites. Ràpidament va aprendre a muntar i a usar un variat arsenal, fets que el van portar a integrar-se en la formació llibertària«Gino Lucetti», que estava, juntament amb altres organitzacions, integrada en el CLN, fins al 31 de desembre de 1944. En aquestes dates les reserves d'aliments s'havien esgotat a Carrara i la gent estava desesperada i esquelètica; el perill provenia de per tot, dels nazis, dels feixistes i dels bombardeigs aliats. A Fiaschi li van ser confiades una sèrie de missions a Marina de Carrara i a Avença, on l'explosió d'un arsenal el va deixar mig enterrat. A Bonascola, on s'havia creat una unitat partisana sota el comandament d'Alcides i havia començat la distribució d'armes als pagesos, i on també es va patir un bombardeig aliat, va ser un assidu participant en les seves missions. En una ocasió va passar amb un carro per un control de carreteres feixista i per fortuna no el van aturar. A últims de desembre de 1944 Fiaschi va decidir creuar les línies alemanyes per unir-se a les forces angloamericanes que havien posposat la continuació del seu avanç fins a l'abril; s'havien topat amb les últimes línies de defensa alemanyes (cadenes de fortificacions amb camps minats, xarxes de filferros i nius de metralladores) en aquesta banda dels Alps, la Línia Gòtica, que creuava Itàlia en diagonal des de Pisa fins al mar Tirrè. Quan el mes de desembre acabava, Fiaschi va començar la seva marxa per unir-se a les forces aliades al front nord de Pietrasanta. Sa mare va caminar una bona part de la ruta amb ell, intentant convèncer-lo que quedés amb sa família. A Bergiola es va trobar amb alguns partisans i junts van anar cap a Ancona, on se'ls va unir una columna de civils que també volien creuar les línies. Amb alguna dificultat i 14 expedicionaris menys, probablement la majoria despenyats pels roquissers, arribaren a la seva destinació. Fiaschi es va presentar al post de comandament, on li van dir que la seva presència no era necessària, i l'enviaren al front d'Abetone, amb la Tercera Brigada Costrignano de la Divisió Mòdena, a l'Emília. Li van encomanar granades i una sten, en el maneig de la qual era destre. Durant l'ofensiva aliada que va concloure l'abril de 1945 amb l'atac al Mont Lancio, on les fortificacions van ser assaltades a plena llum del dia sota el foc enemic, Fiaschi va ser la segona persona que va assolir el cim, després del seu oficial Filippo Papa. Poc temps després, van haver de fer front a un contraatac alemany. Pressionaren sobre Fanano, Sestola, Pavullo, Sassuolo i finalment Mòdena. L'avanç va ser molt difícil, sobretot perquè les carreteres estaven minades i només pogueren traspassar-les en fila índia, mentre es feia front a l'acarnissada resistència nazi. A Mòdena, la unitat de Fiaschi va desfilar sota una pluja de flors, amb Fiaschi obrint la marxa com a portaestendard. En aquelles dates, els partisans italians estaven aconseguint grans resultats rera les línies alemanyes. A Carrara, Gènova, Torí, Milà, etc., aquestes brigades guerrilleres obligaren els nazis a rendir-se i quan els aliats arribaren ja tenien la situació sòlidament controlada. La campanya italiana, amb el seu avanç lent, dolorós, sagnant, a través d'àrees muntanyoses, que semblava que no s'acabaven mai, s'acostava al final. Preocupat per sa família i per sos companys que havia deixat a Carrara, Fiaschi va partir cap al seu poble a peu perquè no pogué trobar cap cavall. A prop d'Abetone, quan ja havia recorregut 90 quilòmetres, el va recollir un vehicle nord-americà i el va portar fins a Bagni de Lucca, a uns 25 quilòmetres d'Abetone, on va restar a l'ajuntament descansant uns dies. Després, un oficial nord-americà el va acompanyar fins a Carrara, on va poder reunir-se finalment amb sa família. Ugo Mazzucchelli, el comandant de la formació anarquista «Gino Lucetti», va lliurar Fiaschi una menció del general Harold Alexander, que havia comandat l'entrada a Mòdena, en reconeixement del seu paper en la resistència a Carrara. Després de l'Alliberament, va tornar a treballar a les pedreres de marbre de Carrara, com ho feia des que tenia vuit anys juntament amb son pare i son oncle. En 1956, quan s'encarregava del local del grup anarquista«Pietro Gori», situat al carrer Canal del Riu de Carrara, Fiaschi va conèixer els lluitadors antifranquistes Josep Lluís Facerías i Luis Agustín Vicente, coneguts a Itàlia com Alberto i Mario Mella, respectivament. Es va plantejar unir-se a la lluita a Espanya contra el dictador Francisco Franco i intentar atemptar contra ell. Durant el campament llibertari fet a Villa Paradiso de Marina de Carrara, de l'1 de juliol al 31 d'agost de 1956, Fiaschi va estar a punt d'ofegar-se accidentalment. A finals de 1956 va passar a França en busca de Francesc Sabaté Llopart (el Quico), però aquest ja havia partit a finals de novembre cap a Espanya juntament amb altre grup guerriller. Quan va arribar a Tolosa de Llenguadoc a finals de novembre es va posar malalt com a resultat de l'accident de Villa Paradiso i els companys el portaren a una base als Pirineus perquè es recuperi. El març de 1957 Josep Lluís Facerías i Luis Agustín Vicente arribaren a França des d'Itàlia. Vicente visità Fiaschi diverses vegades i li va mostrar retalls de la premsa italiana on es deia que la policia el buscava perquè creien que estava involucrat en l'assalt d'una sucursal del Banco di Casale e del Monferrato realitzat a Villanova el 15 de gener de 1957. Facerías li va dir que després de la seva tornada a Itàlia podria aportar nombroses proves que era a França quan l'acció va tenir lloc i que, per tant, era innocent. Però el que Fiaschi volia en aquell moment era unir-se a la lluita contra Franco. Facerías li va suggerir que l'acompanyés en una incursió a Espanya per a la qual s'estava preparant, i Fiaschi va acceptar. El 15 d'agost de 1957 Facerías, Fiaschi i Agustín partiren cap a Espanya i passaren la frontera plovent cap al tard, a les 20.40 hores del 17. El 28 d'agost, Facerías i Fiaschi van arribar a Barcelona i es van refugiar en una cabana al Tibidabo, la muntanya que envolta Barcelona i que s'hi connecta per tramvia i telefèric. Vicente s'havia separat a Sant Joan de les Abadesses (Girona) per arribar a Barcelona tot sol; va ser una mala decisió, ja que el 27 d'agost va ser detingut a Sabadell, a casa d'un amic, abans que els seus amics arribessin al Tibidabo. A les 19.30 hores del 29 d'agost, Facerías baixa a Barcelona després de dir-li al seu amic que havia quedat amb«un company» i que tornaria a mitja nit a tot estirar. Si per alguna raó no tornava, Fiaschi hauria de traslladar-se a una base de la qual li va donar detalls. Fiaschi li va acompanyar durant part del trajecte i quan tornava al refugi va ser detingut per sis policies emboscats a la zona. Facerías va ser assassinat a Barcelona el 30 d'agost a les 10.45 hores, de manera que es creu que l'hora de la cita havia estat ajornada, sense dubte per donar temps a preparar l'emboscada en la qual el van matar. Aquest «company» l'havia venut. Fiaschi i Vicente van ser portats a un Tribunal Militar el 12 d'agost de 1958; al primer li van caure 20 anys i un dia de presó, i al segon 24 anys i quatre mesos. Fiaschi havia complit cinc mesos quan li va arribar la notícia de la mort de son pare, Pietro. Després de complir un total de set anys, 11 mesos i 14 dies, sortí de la presó el 14 d'agost de 1966, però fou lliurat a les autoritats italianes, que havien sol·licitat la seva extradició pel cas del banc Casale. Fiaschi va demanar una revisió de la sentència, que havia tingut lloc sense ser-hi ell present el 12 d'abril de 1960, però li fou denegada. Va ser portat a la presó de San Giorgio di Luca. L'octubre de 1971 el traslladaren a la penitenciaria de Lecce i finalment a Portolongone, on va passar 13 mesos aïllat per les seves contínues protestes i demandes d'excarceració. Durant anys va enviar als seus amics des de les presons espanyoles i italianes precioses postals decorades per ell mateix. Després d'una perllongada campanya per al seu alliberament, va ser indultat i alliberat de càrrecs el 30 de març de 1974. Entre Espanya i Itàlia havia passat per 48 establiments penitenciaris. Fiaschi es va convertir en una figura senyera del moviment anarquista local. Va impulsar una llibreria i el Cercle Cultural Anàrquic --que actualment porta el seu nom-- i va ser un dels promotors de l'ocupació del Teatre Germinal situat, per a desesperació dels poderosos de l'indret, a l'edifici més important de la plaça principal de Carrara. Ocupat per partisans anarquistes quan va ser alliberada Carrara en 1945, es va mantenir com a focus irradiant d'activitat anarquista fins que finalment les autoritats el van desallotjar en 1990. Després de les celebracions del Primer de Maig de 1999, que sempre havia ajudat a organitzar, va anunciar que patia un càncer terminal. Goliardo Fiaschi va morir el 29 de juliol de 2000 a Carrara (Toscana, Itàlia). Centenars d'anarquistes van acudir al seu funeral en aquesta localitat, donant-li el comiat tot agitant banderes roges i negres i cantant himnes anarquistes. Les seves despulles descansen junt a les dels anarquistes Gino Lucetti i Steffano Vatteroni, que van intentar assassinar Mussolini, i les de Giuseppe Pinelli, defenestrat en una comissaria milanesa en 1969. Goliardo Fiaschi va morir després d'acabar les memòries, que havia començat a escriure anys abans i que encara romanen inèdites.

Goliardo Fiaschi (1930-2000)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Francesca Saperas Miró als anys vint

- Francesca Saperas Miró: El 21 d'agost de 1933 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Francesca Saperas i Miró. Havia nascut el 12 de febrer de 1851 a Barcelona (Catalunya). En 1869 es va casar amb el sabater anarquista Martí Borràs Jover, primer director de Tierra y Libertad. En 1889, en solidaritat amb els obrers i obreres d'Alemanya en vaga, va participar en l'organització d'un gran míting a la plaça Catalunya que no s'arribà a portar a terme perquè la policia va detenir els membres de l'organització. En 1894 quedà viuda quan son company es va suïcidar a la presó. Va convertir la seva casa al carrer Tallers de Barcelona en un centre d'acollida d'anarquistes perseguits. Més tard es va unir a Ascheri Fossatti, que acabà afusellat. Durant el procés de Montjuïc va patir un any de presó i tortures, juntament amb les dones d'altres condemnats. En 1897 fou desterrada a França, on va participar activament en la campanya internacional contra els processos de Montjuïc, però hi tornà l'any següent. Més tard es va unir a Francisco Callis, un dels torturats en els processos de Montjuïc, que també es va suïcidar, incapaç de superar les seqüeles psíquiques dels patiments soferts. Va emigrar a Amèrica i entre 1912 i 1914 visqué a Buenos Aires (Argentina) amb son gendre Josep Fontanillas. De bell nou a Barcelona, va tornar a Amèrica, instal·lant-se entre 1919 i 1923 a Mèxic amb sa filla Salut. En 1923 tornà a Barcelona i es va relacionar amb Teresa Claramunt, que visqué a ca seva. Durant els anys vint la seva salut es va afectar per la paràlisis i en 1929 s'organitzà una comissió per ajudar-la. Dels 10 fills que va tenir només van sobreviure cinc nines. Gendres seus foren Lluís Mas, Joan Baptista Oller i Josep Fontanillas. Va estar molt lligada a les revistes La Nueva Idea (1895) i Tierra y Libertad (1888-1889).

Francesca Saperas Miró (1851-1933)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

***

Eugène Dieudonné

- Eugène Dieudonné: El 21 d'agost de 1944 mor a l'hospital d'Eaubonne (Illa de França, França) l'anarquista individualista, membre de la Banda Bonnot, Eugène Dieudonné, també conegut com Aubertin. Havia nascut l'1 de maig de 1884 a Nancy (Lorena, França). Fuster de professió, va freqüentar el cercle anarcoindividualista de Romainville, a prop de París, on s'edita el periòdic L'Anarchie. En aquesta colònia llibertària és on coneixerà els membres de la Banda Bonnot. Detingut el 29 de febrer de 1912 i inculpat per l'atracament del cobrador de la Societat General del carrer parisenc Ordener el 21 de desembre de 1911, va ser condemnat a mort el 28 de febrer de 1913, malgrat les protestes d'Octave Garnier, de Raymond Callemin, i d'una carta de Jules Bonnot escrita abans de morir, que intentaren exculpar-lo. La pena va ser finalment commutada en una cadena perpètua a treballs forçats. Dieudonné, que sempre va declarar la seva innocència, intentarà nombroses vegades evadir-se del presidi. En 1924 va ser assignat a Caiena (la Guaiana Francesa) al servei d'un antic comandant de l'administració. El 6 de desembre de 1926, en el seu tercer intent de fuga, aconseguirà fugir de l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa. Després de 12 dies lluitant contra les ones en una petita barca que sotsobra i s'enfonsa sovint, va arribar a l'Orinoco. Amagat a Rio de Janeiro (Brasil), va ser detingut arran de la seva participació en una reunió a favor de Sacco i de Vanzetti, empresonat a Para Belen i alliberat a començaments d'agost de 1927 abans de ser extradit a França. Gràcies a les campanyes del conegut periodista Albert Londres i de Louis Roubaud, va aconseguir la llibertat. A París, esdevindrà fabricant de mobles, instal·lat al raval de Saint-Antoine. En 1928 assistirà al catorzè banquet de la revista llibertària del Dr. Pierrot, Plus Loin, i aquest mateix any participarà en la campanya per l'alliberament de Louis-Paul Vial, que havia estat condemnat el març de 1919 a 10 anys de treballs forçats i que havia participat, com ell, en una de les seves temptatives d'evasió del presidi. És autor del llibre La vie des forçats (1930). Albert Londres li dedicarà el llibre L'homme qui s'évada (1928) i en 1933 Jean Vigo intentarà sense èxit a causa de problemes econòmics portar-ne l'aventura al cinema sota el títol Évadé du bagne.

***

Els batallons Llibertat i Guernica desfilant davant el Gran Teatre de Bordeus, després dels combats de la Pointe de Grave

- Juan Antonio Llerda: El 21 d'agost de 1968 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarcosindicalista Juan Antonio Llerda. Havia nascut cap al 1908 a Cretes (Matarranya, Franja de Ponent). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures, el juliol de 1936 s'allistà en la columna de milicians que partí de Tarragona cap a Horta i Gandesa, participant en la presa de Calaceit i altres accions bèl·liques al front d'Aragó. Després va fer de sanitari. Ferit a la batalla de l'Ebre, fou hospitalitzat a Vilafranca del Penedès. Quan els franquistes estaven a punt de ocupar la regió, passà a França i retornà a la Península per Barcelona. Després lluità al front de l'Ebre, on fou ferit greument al braç per una bala explosiva. Arran de la retirada, s'exilià a França i fou internat en diversos camps de concentració abans de ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació nazi fou obligat pel Servei de Treball Obligatori (STO) a fer feina a la base submarina de Bordeus, on, a més de perdre un dit, entrà en contacte amb la resistència. Durant l'alliberament formà part del «Batalló Llibertat», format per maquisards llibertaris; en 1945, aquest grup, amb el «Batalló Guernica» basc, participà en els combats contra els últims reductes alemanys de la Pointe de Grave. En el curs d'aquests combats, prengué a l'assalt un búnquer on va fer presoners els alemanys presents i acaparà tot l'armament, que més tard fou lliurat a la guerrilla llibertària antifranquista que lluità a la Península. En acabar la guerra, fou membre de la comarcal cenetista de Vall-de-roures a l'exili i milità en la Federació Local de Bordeus fins a la seva mort.

***

Reunió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries

- Juan Portales Casamar: El 21 d'agost de 1973 mor a Montrouge (Illa de França, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Juan Portales Casamar. Havia nascut el 24 de maig de 1922 a Sesnández de Tábara (Zamora, Castella, Espanya) en una família llibertària –sos germans Acracio, Luis i Suceso foren anarquistes. Ben aviat es va involucrar en la lluita revolucionària clandestina militant en les Joventuts Llibertàries andaluses. El febrer de 1944 a Sevilla, en el Ple de la Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou nomenat membre del secretariat d'aquesta regional. El gener de 1947 assistí a Madrid al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), on fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Peninsular, encarregant-se especialment de la difusió dels periòdics clandestins Juventud Libre (FIJL) i Tierra y Libertad (FAI) en estret contacte amb Juan Gómez Casas. El 26 d'octubre de 1947 acompanya Gómez Casas a Tolosa de Llenguadoc, ambdós delegats pel Comitè Peninsular de la FIJL per a assistir a una plenària. A finals de 1947 va ser detingut a Madrid amb Liberto Sarrau i amb ell Gómez Casas i la seva impremta; ell aconseguí fugir i aquesta fuita va ser considerada per alguns com una mena de traïció. A França feu missions d'enllaç amb el Comitè Peninsular de la FIJL. Establert definitivament a França, fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de Cachan (Illa de França, França).

***

Portada d'un llibre de René Cavanhié

- René Cavanhié: El 21 d'agost de 1996 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'escriptor i resistent anarquista René Henri Cavanhié, també conegut com R. Cavan. Havia nascut el 25 de març de 1922 a La Sala (Roergue, Occitània). En 1942, durant l'Ocupació, va passar-se a la clandestinitat i va organitzar passades a Espanya amb destinació Londres. Més tard va crear un grup autònom de resistència a Lot. Després d'una curta adhesió en els Moviments Units de la Resistència (MUR), el contacte del qual es va perdre arran d'un atac alemany a Figeac, el seu grup es va adherir a finals de 1942 als Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). En represàlia la seva casa de Leymes va ser cremada per una columna de l'SS. Quan es va parlar de militaritzar els grups, va dimitir de la resistència. Es va adherir a la Federació Anarquista (FA) des de la seva reconstrucció en 1945 i va ser membre de la Comissió d'Autodefensa. Instal·lat a Vicennes, figurava en les llistes de domiciliats a vigilar per la policia. Entre l'11 i el 19 de novembre de 1949, com a secretari de Relacions Internacionals, va participar en el Congrés Internacional de Paris. Fou membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquista (CRIA) i col·laborà en Le Libertaire sota el pseudònim de Cavan. Posteriorment va escriure perLiberté, de Louis Lecoin, i en els anys setanta en Le Réfractaire, de May Picqueray. És autor de Révolution au paradis (1958), Poèmes et chansons anarchistes (1983), entre d'altres; i en 1974 va obtenir un premi literari internacional. Com a estudiós de la filosofia ha publicat Les esprits frappeurs de Vailhauquès (1988).

***

Joaquín Pérez Navarro

- Joaquín Pérez Navarro: El 21 d'agost de 2006 mor a Londres (Anglaterra) el militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Pérez Navarro. Havia nascut el 4 d'agost de 1907 a la caseria de Los Calpes de la Pobla d'Arenós (Alt Millars, País Valencià) i fou el major de tres fills d'una família humil pagesa. En 1918 emigrà amb sa mare vídua a Barcelona, on treballà com a peó de paleta abans de fer de cambrer, que esdevindrà la seva professió definitiva. En 1919 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i començà a participar activament en el moviment anarquista. Prengué les armes durant les lluites als carrers de Barcelona de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista i després al front d'Aragó enquadrat en la Columna Durruti. Més tard, treballà a les col·lectivitats de Gelsa i de Pina de Ebro. Amb la militarització de les milícies, rebutjà un càrrec oficial. Com a membre de l'agrupació «Los Amigos de Durruti», lluità a Barcelona contra els estalinistes en els «Fets de Maig» de 1937. Després lluità en l'Exèrcit republicà en la formació que havia estat la Columna de Ferro. El novembre de 1938 va ser detingut per portar una pistola per agents comunistes, encara que afiliats a la CNT, i després de ser torturat a la txeca del carrer Provença de Barcelona, fou tancat a Montjuïc i, sotmès a judici sumari, condemnat a mort, pena que fou ratificada en una revisió posterior del seu cas. Aconseguí evadir-se quan les tropes franquistes s'acostaven a Barcelona i pogué arribar a França. A partir del gener de 1939 passà pels camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. En 1940 passà a fer feina en la construcció del dic de Brest destinat en les companyies de treball. Quan el triomf alemany, fugí al Regne Unit. Instal·lat a Londres i fent feina al Berkeley Hotel del barri londinenc de Mayfair, milità en el grup anarquista espanyol de la capital anglesa i entre 1969 i 1974 encapçalà la Comissió de Relacions de la CNT al Regne Unit i col·laborà en l'edició de diversos butlletins anarquistes editats a Londres al final del franquisme. Després va treballar al George & Dragon de South Kensington i, fins a la jubilació, al Wheeler's Restaurant. Entre 1999 i 2002 col·laborà en Cenit. Fou autor de Relato poético (1995),SIM (Servicio de Investigación Militar) (1998, amb Francisco Piqueras) i Yo luché por la revolución social del pueblo español y por todos los pueblos del mundo. Memorias y documentos de un anarquista exiliado en Gran Bretaña (1999). Donà la seva biblioteca i arxiu a l'anarquista Kate Sharpley Library de Londres. Joaquín Pérez Navarro, l'últim supervivent de«Los Amigos de Durruti» va morir el 21 d'agost de 2006 a Londres (Anglaterra) i fou incinerat el 30 agost amortallat amb la bandera roja i negra.

***

Jacinto Pérez Merino

- Jacinto Pérez Merino: El 21 d'agost de 2007 mor a Tenerife (Illes Canàries) el militant anarquista i anarcosindicalista Jacinto Pérez Merino, conegut com El Pinilla. Havia nascut el 21 de setembre de 1915 a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) en una família àcrata: son pare, Roque, fou acomiadat en una vaga i, nomenat regidor durant la dictadura de Primo de Rivera, fou destituït per declarar-se anarquista; son germà major, Tomás, fou un dels fundadors del Sindicat Unitari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Errenteria en 1931; Eduardo, altre germà major, fou un actiu propagandista i home d'acció; i sa germana Teófila fou una de les companyes que confeccionà la bandera confederal que presidia el local confiscat al Cercle Carlista durant la guerra. Jacinto va començar a treballar quan tenia 13 anys com a aprenent de torner ajustador al taller mecànic de José León Olascoaga. A partir de 1931 milità en el Sindicat del Metall de la CNT i fou elegit delegat laboral. Entre 1933 i 1934 era l'encarregat de cobrar les quotes sindicals. Fou el primer secretari de les Joventuts Llibertàries d'Errenteria. El seu domicili era lloc de refugi i de pas de companys fugats. Va participar en el Congrés de Saragossa de 1936 com a observador. El juliol de 1936 va marxar a Sant Sebastià a lluitar contra els feixistes, combatent al front de Casino, a Gros, a Larramendi i a Trincherpe. El 27 de juliol de 1936 va caure ferit al campanar de l'església d'Errenteria, quedant esguerrat d'un braç. Va continuar la seva lluita a la reraguarda, encara que figurava en les nòmines del batalló«Sacco i Vanzetti». Fou secretari del Sindicat Unitari d'Errenteria. El maig de 1937 son germà Eduardo, que lluitava al batalló Bakunin, morí al front alabès. Abans de caure Bilbao, va participar, per les Joventuts Llibertàries, en una reunió del Front Popular on la CNT va rebutjar el tardà oferiment d'incorporar-se en el Govern basc. Fou evacuat i va treballar en Serveis Auxiliars. En febrer de 1939 es va exiliar a França i patí els camps d'Argelers i de Gurs. Amb son germà Tomás va col·laborar amb la Creu Roja Internacional i amb la Resistència, ajudant les persones que fugien del franquisme. Aconseguí lliurar-se de ser deportat al camp de concentració nazi de Mauthausen. Després de l'Alliberament, va representar les Joventuts Llibertàries en la Junta Espanyola d'Alliberament de Baiona, ciutat on s'havia instal·lat. En 1948 va emigrar a Caracas (Veneçuela) i fou vocal a la republicana Casa d'Espanya des del 1951. El 14 d'abril de 1961 fou condecorat amb l'«Ordre de la Lleialtat a la República Espanyola», juntament amb sons germans Jesús i Valeriano. Després de la mort de Franco va tornar al País Basc i formà part del Grup Basc Confederal, encarregant-se de la recaptació de fons a favor del Moviment Llibertari. Quan es va produir l'excisió cenetista, va abandonar les tasques orgàniques. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic CNT i en la revista d'història local Oarso amb articles sobre la presència llibertària a Errenteria.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Poesia mallorquina i traduccions - La poesia de Miquel López Crespí

0
0

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgit de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)


Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"



Díaz de Castro

A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.

Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.


Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.

El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.

Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.

En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".

El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".

Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat!

El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de corés immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Convocatòria Plataforma Pro Camins.

0
0

 

Ens ha arribat aquesta convocatòria de la Plataforma Pro Camins Públics i Oberts, a la que vòlem fer arribar el nostre recolzamen:

 

Josep M. Llompart en el record

0
0

Josep M. Llompart, fill il·lustre de la ciutat


Nanda Ramon | 31/12/2009 |


Avui, dia 31 de desembre, la Festa de l'Estendard situarà Palma, una vegada més, al bell mig del país i de la història, i farà que exerceixi, amb una solemnitat inusual, la seva capitalitat. Enguany, 780 anys després de l'entrada del rei en Jaume a la Madina Mayurqa, celebrarem la nostra identitat, hi reflexionarem i, sobretot, reiterarem la nostra voluntat de convidar tothom a fer-ne part.

Un any més, la Festa de l'Estendard s'amararà d'història i de tradició, però -tenint el present ben present- cercarà la incorporació de nous valors i sentits contemporanis a la festa centenària.

En aquest sentit, l'Estendard 2009 fa una aportació ben especial: el lliurament dels honors i distincions de la ciutat i el reconeixement dels mèrits i les aportacions dels seus fills més distingits.

Enguany, el consens institucional i la voluntat d'entesa entre tots els grups polítics que formen part del consistori palmesà han fet possible la distinció amb la Medalla d'Or de la Ciutat al Dr. Miquel Ferrer Flórez, la declaració del pare Antoni Martorell com a Fill Adoptiu de la Ciutat i la proclamació de Josep M. Llompart de la Peña com a Fill Il·lustre de la Ciutat de Palma.

Avui, a la sala de plens de Cort, en el moment de descobrir el finíssim retrat que n'ha fet Ricard Chiang, tendrem ben present que, fa 16 anys, la mort de Josep M. Llompart ens va deixar orfes d'un dels referents més clars que havia tengut a Mallorca la lluita per les llibertats i pel recobrament cultural.

Perquè, a més d'un gran poeta, o a pesar de ser un gran poeta, o precisament per haver estat un gran poeta, Josep M. Llompart va ser també un ciutadà exemplar i conscient, que va estimar el seu país i posà a disposició del seu poble la dedicació i el talent.

Va ser l'intel·lectual responsable, el poeta compromès que ens va salvar les paraules en temps d'exili i de desconhort, que va esperar contra tota esperança, que va obrir finestres dins la gran foscor.

Va ser també, molts ho recordareu, un home públic, un savi generós i un activista incansable, que va impulsar tot tipus d'accions en defensa de Mallorca: com a conferenciant, com a professor, com a assagista, com a estudiós de la literatura, com a brillant articulista, com a protagonista de tantes i tantes tasques que ni tots els tractats literaris ni totes les antologies poètiques podran reflectir.

Llompart sempre va creure que la recuperació de la identitat havia d'anar lligada a la modernització i a la democratització de Mallorca. I va aprendre d'Alcover, un altre gran il·lustre de la ciutat, que l'arrelament és font d'universalitat. Aquest és, precisament, el missatge de La Balanguera, "Sap que la soca més s'enfila/com més endins pot arrelar".

La idea és ben clara: un poble (o un poeta), un poeta (o un poble), és més gran i més universal com més fidel és a la pròpia història i a la pròpia identitat.

Josep Maria Llompart, precisament, ens acostava, ja el 1964, al sentit profund del poema, quan escrivia, a La literatura moderna a les Balears: "La Balanguera va arribar a tenir a Mallorca la significació d'himne sospitós, vagament subversiu. El poeta hi expressa la perennitat de la vida civil ‘del poble', contrastant amb la fugacitat de la vida personal. La filadora de la vella cançó es trasmuda en símbol: símbol d'un poble que es perpetua a través de les generacions, per damunt de la vida humana personal, i es projecta cap a un futur florit d'esperances".

La Balanguera, efectivament, expressa clarament que les vides individuals són efímeres, mentre que la vida col·lectiva continua. Aquest ha de ser un altre valor important de l'Estendard contemporani: el fet de sentir-nos partícips d'una identitat col·lectiva, perdurable, però no immutable. Aquí radica la petitesa dels humans... i la grandesa de les coses humanes.

dBalears


Josep M. Llompart de la Peña en el record


Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí? (Miquel López Crespí)


Cossetània Edicions publica Les ciutats imaginades, Premi Ciutat de Tarragona 2005 de Poesia (Premi Comas i Maduell).



No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades, que ha editat Cossetània Edicions de Tarragona, s'accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable. Ella, la que resta a l'aguait, sorneguera, en el replà de l'escala, tot esperant que el temps faci la seva feina, rient-se de nosaltres, evidenciant amb la seva presència com acaben les nostres estèrils provatures de vèncer el seu poder absolut. Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades damunt el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida. I també, seríem injusts si no ho féssim, per a deixar alguns senyals de les esperances i il·lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació.



1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

El poeta escriu des d'una perspectiva personal ben concreta, sense amagar en cap moment que nota ben propera la vellesa. Finalment, ja sents a prop teu la Dama de Negre, de nit i de dia, a totes hores. És aquí present i cap poder de la terra pot fer variar la seva decisió. Ve a cercar-nos i ja sentim les seves passes que no dissimulen la urgència del desig que la posseeix: segar totes les vides i il·lusions que pot, sense fre, sense cap mena de descans, incansable en la seva tasca destructiva, insaciable sempre.

Els fulls dels calendaris cauen cada volta amb més rapidesa, a una velocitat vertiginosa. Quan ens aturam un moment, en ple brogit de la batalla quotidiana contra malfactors i menfotistes, el combat per la simple supervivència de cada dia, de sobte, amb el cor bategant a mil per hora, t'adones que ja han passat quaranta anys, quatre dècades!, d'ençà aquell dia en què, tremolós, anares a mostrar els primers versos teus, esburbats, a Josep M. Llompart. Respiràvem les darreres conseqüències de la guerra i la postguerra que, pel que posteriorment hem anat comprovant, duren molt més del que aleshores imaginàvem. Groguenca bombeta de pocs vats il·luminant els gastats escalons de l'Editorial Moll del carrer de la Torre del Amor on feinejaven Llompart de la Peña i Francesc de B. Moll, que, a vegades, ens obria la porta i ens conduïa, amatent, fins al despatx del poeta. Senzilla taula gastada pel temps carregada de carpetes i papers, dues velles cadires de bova, prestatges plens de llibres, d'originals i proves d'imprenta per a corregir... Quaranta anys, quantes converses que ha esborrat el temps! La lectura dels meus primers poemes que, recitats per ell, esdevenien quelcom de màgic que ens empenyia a escriure fins a perfeccionar la nostra escriptura primerenca. No serà precisament Josep M. Llompart aquell que, del no-res, bastí la generació d'escriptors dels anys setanta? Cada vegada estic més convençut que va ser ell, amb aquelles xerrades en el despatxet de Can Moll o amb aquelles voluntarioses lectures dels nostres inicials versos, el que, de forma molt dissimula però summament intel·ligent, guià les primeres passes de tants i tants escriptors de la meva fornada.

Llompart no desanimava ningú. Segurament pensava, i no anava gens errat en les seves apreciacions, que havia de ser temps qui digués la darrera paraula en referència a les qualitats d'un escriptor. ¿Quin sentit tenia cercar un nou Ramon Llull, un Kafka reencarnat, un nou Gabriel Alomar de bon començament quan encara s'havia d'anar bastint els fonaments i les infraestructures essencials de la nostra cultura? Els Ramon Llull, els Rosselló-Pòrcel no surten com a esclata-sangs enmig del bosc així, per les bones. Els genis de la literatura solen ser productes de la sedimentació final de cultures amb llargs períodes històrics de funcionament. Ens hauríem de demanar si durant els darrers tres segles havia funcionat normalment la nostra cultura. Ens sembla que tothom convendrà que la situació d'excepció no correspon solament al passat sinó que encara hi és ben present en l'actualitat. Llompart volia grans escriptors per a Mallorca i les Illes, però també volia que al costat dels possibles "genis" hi hagués, com en tota literatura normalitzada, escriptors de segona i de tercera. Ben igual que si la cultura catalana fos la francesa o l'anglesa.

Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Junta de Govern 16 d'agost

0
0

Continuam fent allò que Junts Avançam es va comprometre en l'acord d'investidura que faria l'Ajuntament. A continuació teniu un resum de la Junta de Govern del 16 d'agost.

Resum de la junta de govern del 16 d’agost de 2016

URBANISME

Llicències urbanístiques

- No es dóna compte de cap llicència

Disciplina urbanística

- No es dóna compte de cap infracció.

Varis

- Designació de director d’obra i coordinador de seguretat de contracte administratiu d’obres de millora de la pista esportiva exterior del CEIP Joan Mas de Pollença a favor de l’empresa AMER E HIJOS S.A.

HISENDA

Relació de despeses

- Dins de les factures amb objecció per part de intervenció, ens trobam amb les mateixes de sempre: les diverses tasques de manteniment, les analítiques de l’aigua de les piscines, subministrament elèctric i de combustibles, premsa i publicitat, escoleta, alguns tècnics, ... així com el pagament de 7.139 euros dels honoraris del Pla de Millora Urbana de Cala Sant Vicenç. Aquest pagament ha fet que la quantia superi la permesa per a un contracte menor, per això l’objecció per part d’intervenció.

- Es dóna compte d’un Decret de Batlia de pagament de factures del Festival. 12.100 per pagar el concert d’Angel Gil Ordoñez i 19.904,50 per pagar el 70% del concert de Michel Camilo.

Recursos i reclamacions

- Es denega retornar uns ingressos indeguts per concepte d’IBI.

- Estimat parcialment el recurs presentat per CAN AXARTELL S.L. contra l’acord de Junta de Govern Local de 19 de Gener de 2016 pel que fa als interessos meritats.

- Aprovació de la reducció de la part proporcional de la quota de l’IVTM.

- Aprovada una ajuda de Serveis Socials en concepte de lloguer i despeses d’habitatge per valor de 522 euros.

- Dació de compte de Decret de Batlia de modificació de crèdit. Al concedir-se una subvenció de 97.999,02 euros per a finançar projectes de millora de l’ocupabilitat dels treballadors de més edat (diverses contractacions de persones del SOIB per sis mesos) s’ha fet necessària aquesta modificació.

- Aprovació de la devolució d’ingrés indegut.

RÈGIM INTERIOR I PERSONAL

Guals

- Concessió de 4 guals i un canvi de titularitat.

Taxis

- Autoritzat un canvi de vehicle.

Personal

- Aprovada una ajuda de beca per estudis i dues gratificacions per antiguitat al servei.

CONTRACTACIÓ

- Dació de compte de la modificació de la composició de la Mesa de contractació de l’expedient de contractació ”Servei d’atenció a la primera infància de l’escola infantil municipal de Pollença al Port de Pollença”. Dos membres no podien assistir i han estat substituïts.

VARIS

- Aprovada la supressió de la celebració del Mercat Nocturn de la temporada turística 2016 pels dilluns als jardins del Claustre de Sant Domingo.



Bases del XX concurs de glosa escrita "Festes des Vermar" de Binissalem

0
0

 

L’associació arròs amb salseta i l’Ajuntament de Binissalem convoquen

l’edició número vint del concurs de gloses “Festa des Vermar”, que es

regirà per les següents bases:

1. Les obres hauran de tenir una extensió mínima de vuit versos.

2. Les gloses hauran de tractar algun dels temes següents:

  · La Festa des Vermar a Binissalem.

  · La feina de la verema, la vinya o el vi.

  · L’eròtica, relacionada amb alguns dels temes esmentats.

3. Els participants podran presentar un màxim de 5 obres, les quals

hauran d’anar firmades sota pseudònim, adjuntant-se dins un sobre a

part les dades personals i a l’exterior del mateix el pseudònim esmentat

i el premi al qual s’opta: General, Local o a un dels dos Juvenils.

4. Les obres es podran presentar, fins a les 14:00 hores del dia 15

de setembre de 2016, a l’Ajuntament de Binissalem (Concepció, 7),

per triplicat, mecanografiades en folis A4, a doble espai i per una

sola cara. Aquestes obres hauran d’estar escrites en llengua catalana

i hauran de ser originals, inèdites i no haver estat premiades en cap

altre concurs.

5. S’estableixen els següents premis

  · 1r premi general: 150 euros, diploma i botella de vi.

  · 2n premi general: 100 euros, diploma i botella de vi.

  · 3r premi general: 50 euros, diploma i botella de vi.

  · Premi local: 150 euros, diploma i botella de vi.

  PREMIS JUVENILS

  Per a joves de 10 a 16 anys;

  · 1r premi: 50 euros, diploma i un llibre.

  Per a joves de 17 a 25 anys;

  · 1r premi: 50 euros, diploma i un llibre.

S’haurà d’especificar a quin premi s’opta: al General (1r, 2n i 3r),

al Local o a un dels dos Juvenils. (Els premis no seran acumulables).

6. L’entrega de premis tendrà lloc el dilluns dia 19 de setembre, a les

21:30 hores, en un lloc encara per determinar.

7. El jurat podrà declarar deserts els premis si així ho troba necessari.

8. La participació en el concurs implica l’acceptació de les bases.

Binissalem, agost de 2016. Salut i bon vi

 

[22/08] Revolta de Torí - «L'Espagne Antifasciste» - «Anarchisme & Non-Violence 2» - Pisacane - Meunier - Bellei - Luque Argenti - Nebra - Arroyo - Cartier-Bresson - Petrenko - Rodríguez Barbosa - Rizal - Ejarque - Tommasini - Monzó - Ruiz Martín - Mystag - Galán

0
0
[22/08] Revolta de Torí -«L'Espagne Antifasciste» - «Anarchisme& Non-Violence 2» - Pisacane - Meunier - Bellei - Luque Argenti - Nebra - Arroyo - Cartier-Bresson - Petrenko - Rodríguez Barbosa - Rizal - Ejarque - Tommasini - Monzó - Ruiz Martín - Mystag - Galán

Anarcoefemèrides del 22 d'agost

Esdeveniments

Barricada a Torí

- Revolta de Torí: El 22 d'agost de 1917 a Torí (Piemont, Itàlia) durant una manifestació de protesta contra la guerra i la manca de queviures, la multitud, majoritàriament dones i infants, pillardeja els magatzems i assalta la caserna de la guàrdia ciutadana de Vanchiglia al crit de«Vogliamo pane! Abbasso la guerra!» (Volem pa! A baix la guerra!). La policia intervé i dispara sobre els manifestants, provocant morts i ferits. A l'endemà, la vagaés general a Torí, i la primera barricada s'aixeca després que la policia ocupa la Cambra del Treball, i les armeries són assaltades. El 24 d'agost es proclama l'estat de setge, però els enfrontaments continuaran fins al 26 d'agost. L'església de San Bernardino serà atacada i incendiada per la gentada i la gran quantitat de queviures que es trobaven amagats seran distribuïts als necessitats; l'antic convent de frares patirà la mateixa sort. Els anarquistes van tenir una part força activa en aquesta revolta i especialment Anselmo Acutis. Aquests esdeveniments, que passaran a la història sota el nom de «Fatti di Torino» («Fets de Torí» o«Revolta de Torí»), es van caracteritzar per una ferotge repressió policíaca i militar («pacificació») que causarà la mort de centenars de persones i el processament de 822 revoltosos.

***

Capçalera de "L'Espagne Antifasciste"

- Surt L'Espagne Antifasciste: El 22 d'agost de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bisetmanal anarcosindicalista en llengua francesa L'Espagne Antifasciste. Edition française de Solidaridad Obrera. CNT-FAI-AIT. A partir del número 7 l'edició es traslladà a París (França) i des del número 26 (5 de desembre de 1936) va ser setmanari. Els responsables de la iniciativa de la publicació van ser André i Dori Prudhomeaux, els quals més tard adoptarien una posició crítica vers la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzacions editores. Henri Derive i Louis Odekerken van ser els responsables del periòdic a Bèlgica. A Barcelona l'edició de la publicació va anar acompanyada d'emissions radiofòniques diàries en francès realitzades per «Radio CNT-FAI ECN1» a Barcelona, els responsables de les quals van ser Fernand Fortin, Hem Day i Aristide Lapeyre, amb la col·laboració de Gaston Leval i Louis Mercier, entre d'altres. Quan la redacció passà a París, sota la responsabilitat d'Albert Ganin, Charles Marchal, Louis Laurent i Pascal Pollet, la publicació caigué sota el control de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), que es mostraren crítiques amb la CNT-FAI per la seva participació en els governs republicans, i arribà a tirar 22.000 exemplars. Molts articles són anònims, però aparegueren les signatures de Michel Angiolillo, Tonio Bart, Pierre Besnard, Manuel Buenacasa, Rafael Carena, Christian Couderc, Roger Coudry, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Charles Hotz, Aristide Lapeyre, Gaston Leval, Louis Mercier Vega, Frederica Montseny, Joan Puig Elías, Édouard Rothen, Diego Abad de Santilla i Albert Soulillou, entre d'altres. Hi ha il·lustracions de Carmona, Esbett, Gallo, Loroi i L. Vidal. La mort de Durruti tingué una especial acollida. En sortiren 31 números en total, l'últim el 8 de gener de 1937.

***

Capçalera d'"Anarchisme & Non-Violence 2"

- Surt Anarchisme & Non-Violence 2: El 22 d'agost de 2006 surt a França la revista digital Anarquisme & Non-Violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva i continuadora de la revista Anarchisme et Non-Violence, editada entre l'abril de 1965 i l'abril de 1974. En aquesta revista digital es poden consultar a més dels articles de la revista predecessora noves col·laboracions a càrrec de Andreas Speck, Johann Bauer, François Sébastianoff, Alfredo D. Vallota, Jacques Langlois, entre molts altres. L'equip de redacció de la publicació considera que els mètodes no-violents són els mitjans d'acció més conformes amb les teories anarquistes i que constitueixen la força que permet evitar les conseqüències autoritàries de la violència. L'acció directa no-violenta és la via cap a l'anarquia, segons l'anarcopacifisme que reivindiquen.

Anarcoefemèrides

Naixements

Carlo Pisacane

- Carlo Pisacane: El 22 d'agost de 1818 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Fill segon dels ducs de San Giovanni, va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada --Enrichetta De Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills-- que el«raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeuderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança (Campània, Itàlia), a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane,és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms --el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció.

***

La detenció de Meunier i Ricken segons el setmanari barceloní «La Ilustración Ibérica», del 21 d'abril de 1894, que recull la il•lustració del periòdic novaiorquès «The Daily Graphic», del 6 d'abril de 1894

- Théodule Meunier: El 22 d'agost de 1860 neix a Bournezeau (País del Loira, França) l'anarquista partidari de la«propaganda pel fet» Théodule Joseph Constant Meunier. Sos pares es deien Constant Joseph Meunier, fuster, i de Marie Barreau, costurera. Es va instal·lar a París on va fer de fuster. A partir de 1887 va destacar per les seves conviccions anarquistes cridant a la revolta contra els patrons. El 15 de març de 1892, amb dinamita robada, va cometre un atemptat a la caserna parisenca de Lobau –lloc on van ser afusellats en 1871 centenars de defensors de la Comuna de París–, que només causà danys materials. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del procés contra l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol), va reincidir posant una bomba al restaurant Véry, lloc on Ravachol havia estat denunciat i detingut; l'explosió provocà la mort de l'amo i d'un client, a més de nombrosos ferits. Identificat poc després, va aconseguir fugir de les investigacions policíaques que no el buscaren a la presó parisenca de la Santé on purgava una pena de 15 dies de presó per «cops i ferides» i per portar una arma prohibida. Alliberat sense problemes, es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica) i Anvers (Flandes), i després marxà a Londres (Anglaterra). Però tres còmplices seus (sa companya Marie Delange, Jean Bricou i Francis) van ser detinguts i jutjats l'11 d'abril de 1893 davant l'Audiència del Sena. Meunier va ser detingut, juntament amb l'anarquista John Frank Ricken, pel detectiu William Melville d'Scotland Yard, alertat per la policia francesa, a l'Estació Victòria de Londres el 4 d'abril de 1894. Gràcies a la detenció dels seus còmplices la policia va poder acusar-lo i demanà l'extradició a les autoritats britàniques el juny de 1894. Durant el procés, el 26 de juliol de 1894, va aconseguir fugir de la pena de mort, però va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat al penal de Caiena sota la matrícula 26.761, on va reiterar nombroses vegades que no es penedia de res. Després de nombroses temptatives d'evasió, va ser internat en una cel·la al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), abans de ser traslladat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa). Durant aquests anys d'empresonament, mantingué correspondència amb el propagandista anarquista Jean Grave, qui intentà portar una campanya per aconseguir el seu alliberament. Malalt, Théodule Meunier va morir d'esgotament el 25 de juliol de 1907 a la colònia penal de Caiena (Guaiana Francesa). Va ser l'antagonista del detectiu Sherlock Holmes en l'obra de René Réouven L'assassin du boulevard(1985).

Théodule Meunier (1860-1907)

Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)

***

Carino Bellei

- Carino Bellei: El 22 d'agost de 1890 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Carino Bellei. Sos pares es deien Alfonso Bellei i Maria Nora. Paleta i després sabater, en 1913 s'adherí al Grup Anarquista de Mòdena, però aquell mateix any, buscant feina, emigrà a França. A Marsella (Provença, Occitània) participà en reunions anarquistes. L'abril de 1914 retornà a Mòdena. Molt actiu durant el«Bienni Roig» (1919-1920), el juny de 1920 entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena (FCAM). Segons un informe de la Prefectura de Mòdena de 1924, fou un dels«agitadors bolxevics» més exaltats del període. Processat sota l'acusació d'haver matat dos feixistes, el 14 d'octubre de 1922 va ser absolt per manca de proves. El novembre de 1926 les autoritats el proposaren per al confinament, però la comissió encarregada només li va imposar dos anys d'amonestació. Fins al 1934 va ser vigilat, però la Prefectura reconegué que, encara que anarquista, portava una vida retirada. El juliol de 1925 marxà cap a Somàlia i entrà a fer feina com a empleat a les dependències del Cos d'Enginyers de l'Exèrcit. En 1939 residia encara a Mogadiscio (Somàlia), on treballava als magatzems d'Intendència d'Enginyers. A partir de 1940 no hi hagué notícies seves i desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Juan José Luque Argenti (al centre), amb Marcelino Domingo als seus peus, en sortir de la presó després del judici de la "Sanjuanada" (1927)

- Juan José Luque Argenti: El 22 d'agost de 1890 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan José Luque Argenti, citat sovint erròniament com a Luque Argente. Fill d'una família de l'alta burgesia, després d'estudiar Enginyeria de Camins Canals i Ports realitzà nombroses feines per a les administracions públiques –en 1924 projectà la línia aèria Madrid-Lisboa i 1925 dissenyà, amb José Manteca Roger, la construcció del metro de Lisboa. Destinat a les Illes Canàries, on fou enginyer director de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife, establí contactes amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) canària. Per la seva militància contra la dictadura de Primo de Rivera, va ser deportat al Cap Juby (Río de Oro, Protectorat Espanyol del Marroc). El 24 de juny de 1926, en nom de la CNT, participà en el complot de la«Sanjuanada» –aixecament militar que volia expulsar del poder Primo de Rivera–; detingut, en 1927 va ser absolt en el consell de guerra. No obstant aquesta absolució, va ser destituït del seu càrrec d'enginyer en cap de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife i no fou restituït fins al 7 de maig de 1931. En aquest 1931 es presentà, amb Ramón Gil Roldán, com a candidatura popular a les eleccions a Corts per Tenerife. El 23 de novembre de 1933 representà el Sindicat de Tabaquers de la CNT de Tenerife en unes negociacions amb el govern espanyol. Durant la Guerra Civil va ser membre del Comitè Nacional de la CNT i participà en importants reunions de la Secció Política d'aquest sindicat anarcosindicalista, especialment a partir del juny de 1938. També fou un dels responsables de l'Associació Nacional de Tècnics d'Espanya (ANTE), adherida a la CNT. En 1938 col·laborà en el periòdic CNT Marítima i fou membre del Consell Econòmic Confederal. Quan les tropes feixistes s'acostaven a la capital, fou dels pocs membres del Comitè Nacional confederal que no abandonà Madrid. Amb el triomf franquista, va ser detingut i empresonat almenys fins al 1944. A la presó conegué Cipriano Mera Sanz. Un cop lliure, s'integrà en diversos comitès nacionals confederals clandestins en representació de les Illes Canàries. El novembre de 1945 formà part del Comitè Nacional provisional confederal creat després de la caiguda l'octubre anterior de l'encapçalat per César Broto Villegas. El febrer de 1946 fou secretari del nou Comitè Nacional confederal format per LorenzoÍñigo Granizo. Durant un Ple Nacional fou designat pel Comitè Nacional representant de la CNT en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i encarregat d'establir contactes amb els monàrquics contraris al dictador Francisco Franco. Aquests contactes, exigits pel governs britànic i nord-americà a canvi de revocar el seu suport al franquisme, havien de ser portats a terme per Vicente Santamaria, però, a causa de la seva manca d'«entusiasme», va ser substituït per Luque. L'abril de 1946 tot el Comitè Nacional confederal, a excepció de Luque que pogué fugir, va ser detingut. Com a secretari polític del Comitè Nacional, continuà amb les converses amb els monàrquics fins a l'agost de 1948, quan Joan de Borbó i Battenberg, pretendent al tro del Regne d'Espanya i amb qui s'havia entrevistat personalment, pactà amb el dictador Franco. Després va ser enviat a França com a delegat de l'Interior. L'agost de 1951 entrà amb un salconduit i s'instal·là a Madrid, on romangué sota llibertat vigilada. Mesos després va ser detingut en una batuda policíaca amb altres antifranquistes, com ara Enrique Tierno Galván. José Luque Argenti va morir el 29 d'agost de 1957 a la clínica Los Alamos de Madrid (Espanya). Molts companys de l'Interior i de l'Exili el qualificaren, injustament, d'«anarcomonàrquic», d'«infiltrat» i d'«agent doble», quan en realitat el que va fer fou seguir la línia«col·laboracionista» d'una part de la CNT d'aleshores, partidària de lluitar contra el franquisme amb el suport de qui fos (republicans, socialistes, monàrquics, etc.).És el personatge Zaldívar del llibre de Joaquín Maurin En las prisiones de Franco (1974).

***

Necrològica de Miguel Nebra Lisbona apareguda en el periòdic parisenc "CNT" del 5 de març de 1950

- Miguel Nebra Lisbona: El 22 d'agost de 1894 neix a Oliete (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Nebra Lisbona. A finals de la dècada dels deu s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 emigrà a Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del la Secció de Neteja i Regs del Sindicat de Serveis Públics de la CNT. El juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra l'aixecament feixista. Quan el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Lo Mont. Miguel Nebra Lisbona va morir el 24 de gener de 1950 a Lo Mont (Aquitània, Occitània).

***

Lucio Arroyo Fraile

- Lucio Arroyo Fraile: El 22 d'agost de 1904 neix a Valdeverdeja (Toledo, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Lucio Arroyo Fraile, també conegut com El Verdejo i El Tuerto de Teruel. Ben aviat s'afilià a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i fou un dels fundadors al seu poble de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 residia a França, d'on fou expulsat per les seves activitats àcrates. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou nomenat delegat per al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa. Durant la guerra civil lluità primer a la«Columna de Ferro» i després enquadrat en les Brigades Internacionals, caient ferit en tres ocasions. Durant la batalla de l'Ebre perdé un ull i d'aquí el malnom. En acabar el conflicte bèl·lic tenia el grau de capità. El 6 de febrer de 1939 passà la frontera per Morellàs i les Illes (Vallespir, Catalunya Nord). Separat de sa companya i de sos tres infants, fou enviat a Mâcon, on d'antuvi fou internat al camp de reagrupament del Voló i, a partir de març, lliurat a la X Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), amb seu a prop de Bordeus, per treballar-hi en la construcció del polvorí de Saint-Médard-en-Jalles. El juny de 1940, quan esclatà la guerra i sa família fou enviada a la Península, va ser internat al camp d'Argelers, on, l'octubre de 1940, després de les grans inundacions conegudes com L'aiguat, fou enrolat en el 183 Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per participar en els treballs de desdoblament i de reconstrucció del riu Tec al seu pas per Arles. Després, el juny de 1942, va ser traslladat a Saint-Jean-de-Verges amb el 227 GTE. El març de 1943 fou internat al camp de Saint-Médard-en-Jalles i requerit per l'alemanya Organització Todt per treballar forçat a la base submarina a prop de Bordeus; després fou traslladat a Soulac i a Cap Ferret. Detingut en dues ocasions pels alemanys quan intentava fugir, va estar en perill de ser deportat. El juny de 1944, afiliat en la CNT de Saint-Michel de l'Aude, participà en accions del maquis i en l'alliberament de pobles de l'Arieja (Cazanave, Tarascon, Saint-Michel i Pàmies). En aquesta època s'oposa a les maniobres dels estalinistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE), que orquestraren el seu assassinat frustrat. Després de la guerra quedà a la zona de Pàmies, on participà en el pas fronterer de militants clandestins. En 1947 s'instal·là a Arles i dos anys després a Banyuls de la Marenda, on acabà establint-se amb sa família. Més tard a Perpinyà, ocupà càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT i el seu domicili serví de refugi per a militants que fugien de la Península. Lucio Arroyo Fraile va morir el 28 d'abril de 1988 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Henri Cartier-Bresson (Nova York, 1935)

- Henri Cartier-Bresson: El 22 d'agost de 1908 neix a Chanteloup-en-Brie (Illa de França, França) el fotògraf llibertari Henri Cartier-Bresson. Sa família, propietària d'una manufactura de cotó a Pantin, va intentar inútilment transmetre-li una educació burgesa i cristiana. D'esperit rebel des de jove, va apassionar-se per la pintura, fet que el va portar a relacionar-se amb els surrealistes i a estudiar amb el cubista André Lhote; però abandonarà la pintura i partirà a descobrir el món amb la seva càmera Leica (a la Costa d'Ivori romandrà un any). En 1932 les seves primeres fotografies són exposades a Nova York. En 1934 viatjarà un any per Mèxic, testimoniant la vida dels barris pobres mexicans. En 1935, als Estats Units, s'iniciarà en el cinema. Entre 1936 i 1939, de tornada a França, treballarà com a assistent de Jean Renoir. En 1937 va realitzar durant la Revolució espanyola un documental (Victoire de la vie) sobre els hospitals republicans. En 1940 va ser empresonat pels alemanys, però aconseguí evadir-se en 1943, després de dos intents infructuosos, i prendrà part en una organització clandestina d'ajuda als presoners. Va fotografiar després l'Alliberament de París. Va retornar als EUA, on en 1947 fundarà amb Robert Capa, David Seymour i Georges Rodger l'agència cooperativa Magnum Photos, que esdevindrà una de les agències fotoperiodístiques més prestigioses del món. Entre 1948 i 1950 va viatjar per Índia, per Birmània, per Xina --durant els sis primers mesos de la Xina Popular--, i per Indonèsia --arran de la independència. En 1954 va ser el primer fotògraf occidental que va poder treballar a l'URSS després de la mort d'Stalin. En 1960 marxà a Cuba i a Mèxic, entre altres països. En 1966 va deixar l'agència Magnum, però va continuar amb la fotografia. En 1974 va abandonar els reportatges fotogràfics per consagrar-se al dibuix. Entre el 25 d'abril i el 25 de maig de 2000 va fer una exposició fotogràfica a l'Espai Louise Michel de París, Vers un autre futur. Un regard libertaire, amb textos de Bakunin, un dels autors que li agradava citar, organitzada per la CNT francesa --l'editorial Nautilus i la CNT n'editaren el catàleg el mateix any. En aquest any 2000 va crear a París, amb sa companya Martine Franck i sa filla Mélanie, la Fundació Henri Cartier-Bresson. Dos anys després aquesta fundació va ser declarada d'«utilitat pública» i el maig de 2003 va inaugurar-se'n la seu. Henri Cartier-Bresson va morir pocs dies abans de fer els 96 anys, el 3 d'agost de 2004 --moltes fonts citen erròniament el 2 d'agost--, a la seva casa de Céreste (Provença, Occitània), i va ser enterrat el 4 d'agost de 2004 a Montjustin.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Estat Major de l'Exèrcit makhnovista (octubre de 1920). Primera fila (d'esquerra a dreta): Martxenko, Karetnik, Vassiliev i Melnik, xofer de Makhno. Segona fila: Kurilenko, Belash, Petrenko, Roma i Schuss

- Piotr Petrenko-Platonov: El 22 d'agost –algunes fonts citen el 26 d'agost– de 1921 cau abatut durant un combat amb l'Exèrcit Roig soviètic a la riba dreta del riu Dnièper (Ucraïna) el guerriller maknovista Piotr Petrenko-Platonov. Havia nascut a Dibrivka (Kotovsk, Odessa, Ucraïna). Durant la Gran Guerra lluità com a tinent en l'Exèrcit rus, participant en 1918 en les guerrilles contra les tropes de l'Imperi austrohongarès. En 1919, arran del II Congrés del Moviment Makhnovista, va ser elegit membre del Consell Revolucionari Militar de Guliaipolé (Zaporíjjia, Ucraïna) i comandant d'un destacament de les tropes insurreccionals per lluitar contra l'Exèrcit ucraïnès de Sýmon Petliüra. En 1920 derrotà una divisió de l'Exèrcit Blanc comandat per Piotr Wrangel. Durant l'estiu de 1921 formà part del grup encarregat d'assegurar la sortida a l'estranger de Nestor Makhno.

***

Diego Rodríguez Barbosa

- Diego Rodríguez Barbosa: El 22 d'agost de 1936 es assassinat per un escamot feixista a Alcantarilla del Águila (Cadis, Andalusia, Espanya), el militant anarcosindicalista i propagandista anarconaturista Diego Rodríguez Barbosa. Havia nascut el 5 de novembre de 1885 a l'indret conegut com El Lugar, a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares foren Pedro Rodríguez, jornaler, i Francisca Barbosa, típica mestressa de casa, i tingué tres germans (José, Francisco i Carmen). Després d'estudiar en un col·legi de monges i en una escola nacional, ben aviat, per motius econòmics, es posa a fer feina al camp i entrà en contacte amb els moviments socials de la seva localitat. Amb 18 anys ja ocupava la secretaria d'un partit republicà local --la cosa més avançada de la Chiclana d'aleshores-- i en 1906 fundà, amb el company Serrano, una societat obrera ja netament anarquista. Desaparegué un temps per a fugir del servei militar i sembla que marxà a Buenos Aires (Argentina) i a París (França), on residia son germà José. En 1911 ja era a Chiclana. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad, publicació de la qual fou distribuïdor a Chiclana; impulsà la«Sociedad Obrera La Lucha», de la qual presidí un míting l'agost de 1912; formà part, amb Manuel Aragón Gutiérrez, Tomás Torrejón Torres i Pedro Saucedo Bottosi, del grup anarquista Juventud (1913); va fer un míting a Paterna (1916); etc. Inclòs a les llistes negres dels cacics locals, es va veure obligat a emigrar a París en 1917, on va fer feina en una fàbrica i de cambrer, i després a Barcelona. A finals de 1919 retornà a Chiclana parlant francès, català i esperanto, alhora que convertit al naturisme i al vegetarianisme, conreant un temps les terres de sos pares. S'uní a Manuela Pareja Sánchez, natural de la localitat gaditana de Conil de la Frontera, que esdevindrà sa companya de sempre i amb qui tindrà sis fills: Arquímedes --el primogènit, que morí al front català l'1 de gener de 1938--, Diego, Magdalena, Francisca, Carmen i Arnedo. En 1920 s'establí a Cadis, on redactà, amb Elías García, la publicació netament anarquista Rebelión; també dirigí Bandera Libre (1920-1921) i presidí un míting cenetista. En aquests anys va fer amistat amb les figures més destacades de l'anarcosindicalisme gadità, com ara José Bonat, Vicente Ballester Tinoco o Clemente de Galé Campos. A finals de 1921 fou empresonat tres mesos, arran de veure's implicat en un atemptat contra un contractista gadità, fet que portà nombroses detencions i represàlies que obligaren molta gent a l'emigració. En 1922 fou un dels impulsos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Chiclana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre racionalista en una escola gratuïta per als fills dels pagesos del poble, alhora que cultivava un camp al Barrio Nuevo de Conil, comprat en 1925 amb son germà José. En aquesta època intentà sense èxit treure el periòdic Al Margen. Durant els anys de la II República espanyola, fou el militant anarquista més destacat a la seva comarca: delegat al Ple Regional d'octubre de 1931; editor del periòdic El Sembrado (1932); mítings i conferències --Paterna (1932), Cadis (1 de maig de 1932), Vejer de la Frontera (1932) i San Fernando (1935 i 1936)--; empresonat, arran de la insurrecció de gener de 1933, més d'un any al penal del Puerto de Santa Maria, amb la resta de companys dels comitès local i provincial de la CNT, finalment fou absolt en el judici; president del SindicatÚnic de la CNT de Chiclana en 1936 i delegat del Sindicat de Pagesos de Chiclana al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa entre l'1 i el 12 de maig d'aquell any; etc. Quan esclatà l'aixecament feixista el juliol de 1936, aconseguí fugir de la repressió escapant pels camps, però fou detingut, amb el company cenetista Manuel Estrada Alba (El Regaera), al Arroyo del Sotillo, a set quilòmetres de Chiclana, per un escamot de falangistes de Chiclana. Diego Rodríguez Barbosa, després de torturat, fou assassinat a cops, el 22 d'agost de 1936 a l'indret anomenat Alcantarilla delÁguila, a prop de Chiclana (Cadis, Andalusia, Espanya); segons es conta, un cop mort, fou decapitat i els seus botxins jugaren al futbol amb el seu cap. El seu cos, després de ser passejat amb camió per Chiclana, fou enterrat en una fossa comuna a l'entrada del cementiri San Juan Bautista d'aquesta localitat. Sa família fou «purgada» i hagué d'abandonar el poble. Durant sa vida va escriure prosa de caràcter social i poesia, especialment cobles carnavalesques, on denuncià les explotacions infantil i laboral, la prostitució, la guerra, etc. Va col·laborar, sota diversos pseudònims (Ile Gales, Juan de la Barre,Silvestre del Campo), en nombrosa premsa llibertària, com ara CNT,Ética, Germinal, Iniciales,El Luchador, La Madre Tierra, La Revista Blanca, La Semana, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc. És autor de cinc llibrets, que van ser escrits quan estava empresonat, publicats en «La Novela Libre» i«La Novela Ideal» --La hija del sepulturero (1930), Pastora (1933), Desahuciados (1933), Amor, sacrificio y venganza (1935) i Bohemia (1935)-- i que en 2001 van ser reeditats en el llibre de Gutiérrez Molina El anarquismo en Chiclana. Diego R. Barbosa, obrero y escritor (1885-1936).

***

Notícia de la detenció de Robert Rizal Ballester apareguda en el diari madrileny "ABC" (15 de febrer de 1935)

- Robert Rizal Ballester: El 22 d'agost de 1941 mor al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Robert Rizal Ballester, també conegut com Rizal Robert Ballester. Havia nascut el 12 d'octubre de 1915 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El 8 de maig de 1934, durant una vaga a Badalona, va ser detingut juntament amb Fernando Lozano Vicente i, acusat de coaccions, d'insults i d'agressió amb arma de foc a la força pública, empresonat a l'espera de judici. La policia, que el tenia per súbdit francès, també l'acusà, arran d'haver-li trobat en un escorcoll nombrosos plans de cases senyorials barcelonines, de pertànyer a una banda internacional d'atracadors. L'11 de febrer de 1935 intentà fugir de les masmorres de la Direcció Superior de Policia de Barcelona simulant un suïcidi. El 23 de novembre de 1935 va ser jutjat en consell de guerra pels fets de 1934 i va ser condemnat a cinc anys de presó correccional–son company Lozano va ser condemnat a quatre anys–; la pena va ser confirmada per l'auditor coronel Ricardo Ferrer el 17 de gener de 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant la guerra civil dirigí la revista de Badalona Vía Libre, òrgan de la CNT i de FAI, amb la qual col·laborà amb il·lustracions, fotomuntatges i escrits. Com a director de Vía Libre impartí el 21 d'octubre de 1936, sota el títol«Religión», una conferència en Ràdio Badalona. Amb el triomf franquista passà a França. Detingut pels nazis, va ser enviat als camps d'extermini. Robert Rizal Ballester va morir el 22 d'agost de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).

***

Antonio Ejarque Pina

- Antonio Ejarque Pina: El 22 d'agost de 1950 mor a París (França) el destacat militant anarcosindicalista Antonio Ejarque Pina, conegut com Jarque. Havia nascut el 25 de març de 1905 a Saragossa (Aragó, Espanya). En els anys vint ja militava en el moviment anarquista aragonès i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer del metall, ocupà càrrecs orgànics en la Junta del Sindicat de la Metal·lúrgica i en la Federació Local de la CNT de Saragossa. El juliol de 1930 representà el Sindicat de la Metal·lúrgica confederal en la Comissió Organitzadora de Sindicats de Saragossa i l'agost d'aquell any en va ser nomenat president. En 1931 fou el representant dels sindicats de metal·lúrgica aragonesos en el Congrés de la CNT celebrat a Madrid i entrà a formar part del Comitè Regional d'Aragó de la CNT. El desembre de 1933, amb Cipriano Mera Sanz, Buenaventura Durruti Domínguez i Isaac Puente Amestoy, formà part del Comitè Nacional Revolucionari de Saragossa i, en fracassar l'aixecament revolucionari, va ser empresonat fins l'abril de 1934 al penal de Burgos. En aquests anys republicans administrà el periòdic Cultura y Acción. El març de 1936, amb altres companys, es reuní amb polítics i empresaris saragossans per a trobar una solució a la desocupació que imperava a la capital aragonesa. Quan les militars feixistes el juliol de 1936 estaven a punt de fer-se amb el control de Saragossa, s'oposà confiadament a Miguel Chueca Cuartero i Francisco Garaita Arias partidaris d'atacar immediatament les casernes i fer-se amb els arsenals. L'agost aconseguí sortir-ne del cercle facciós i incorporar-se en el Comitè Regional d'Aragó amb seu a Alcanyís. El febrer de 1937 va ser nomenat membre del Comitè Regional d'Aragó de la CNT i com a tal signà la resolució sobre els mitjans tècnics de les col·lectivitats en el Congrés de Col·lectivitats Aragoneses. El març de 1937 signà, amb Miguel Vallejo Sebastián i Manuel López, en nom del Comitè Regional d'Aragó confederal, el Pacte d'Unitat Revolucionària amb la Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa. Al front, va ser nomenat comissari de la 25 Divisió comandada per Antonio Ortiz Ramírez i, posteriorment, per Miguel García Vivancos. En 1938 col·laborà en el periòdic 25 División, publicat a Alcanyís. L'octubre de 1938 ocupà el càrrec de comissari inspector del XVI Cos de l'Exèrcit republicà i intentà frenar la campanya comunista que pretenia fer-se amb el control de les unitats de combat durant la batalla de Terol. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera i a Oriola, i posteriorment a la presó de Saragossa. El 21 de març de 1944 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 30 anys de reclusió per «adhesió a la rebel·lió». Va ser indultat pel decret del 9 d'octubre de 1945 i alliberat el 20 de desembre d'aquell any. Un cop lliure, s'integrà en la lluita clandestina antifranquista. El març de 1946, arran d'un Ple Nacional confederal, va ser nomenat delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a l'exterior i a començament de 1947 passà a França per exposar l'opinió dels confederals de l'interior partidària de fer costat, encara que amb condicions, el Govern republicà de José Giral Pereira. De bell nou a la Península, continuà amb la seva tasca clandestina com a delegat d'Aragó en el Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Enric Marco Nadal i en el qual ocupà la secretaria de Defensa. Quan Marco Nadal va ser detingut, ocupà la secretaria general confederal del 8 de maig fins el 16 d'agost de 1947, que va ser detingut. El 29 d'agost va ser traslladat a la Presó Provincial de Madrid i el 27 de novembre de 1947 enviat al penal d'Ocaña; durant la nit del 7 al 8 de maig de 1948, però, aconseguí fugir-ne, amb altres 11 companys–entre ells Eusebio Azañedo Grande, Francisco Romero Gamis, German Horcajada Manzanares, Juan José Caba Pedraza, José Yañez i Francisco García Nieto–, i arribar a França el 18 de maig amb Francisco Romero Gamis –la resta va ser detinguda el 23 de maig. Entre 1949 i 1950 fou secretari del Subcomitè Nacional confederal, de l'anomenada«tendència col·laboracionista», i en 1950 fou delegat general del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior amb seu a París. Antonio Ejarque Pina va morir el 22 d'agost de 1950 a l'Hospital de Dieu de París (França) d'una anèmia perniciosa fruit d'una úlcera cancerosa.

Antonio Ejarque Pina (1905-1950)

***

Foto policíaca d'Umberto Tommasini (Trieste, 14 de març de 1941)

- Umberto Tommasini: El 22 d'agost de 1980 mor a Vivaro (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Tommasini. Havia nascut el 9 de març de 1896 a Vivaro (Friül) i sos pares es deien Angelo i Bernardina, obrers no qualificats que emigraren a Trieste i esdevingueren socialistes. En 1902 quedà orfe de mare i amb 13 anys començà a treballar com a aprenent en un obrador de ferreria. El 14 d'octubre de 1909 participà en la seva primera manifestació, una protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Amb sos germans Vittoria, Leonardo i Angelo, freqüentà els grups socialistes i l'afamat Cercle d'Estudis Socials (CES). Son pare, també assidu del CES, recuperà vells llibres socialistes i muntà a la seva llar de Vivaro una Biblioteca Popular, que serà la primera de la regió. Quan esclatà la Gran Guerra sa família retornà a Vivaro pensant que el conflicte bèl·lic duraria poc temps. Mentrestant ell fou destinat a un destacament de metrallers i en una acció de guerra va ser ferit. En 1917 va ser fet presoner en la derrota de Caporetto i internat al camp de presoners de Mauthausen. En 1919 va ser llicenciat i retornà a Trieste, on reprengué la seva feina de ferrer i freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. En 1920 seguí intensament el debat sorgit en el moviment socialista, però quedà profundament decebut del vaig nivell de la polèmica i no renovà el seu carnet socialista ni s'afilià al nounat Partit Comunista d'Itàlia (PCI), que considerava excessivament jeràrquic. S'adherí al moviment anarquista, seguint les passes del seu germà major Vittorio, que havia conegut a Sardenya anarquistes provinents de Trieste que, com a antimilitaristes, havien estat internats durant la guerra. Durant la postguerra participà en totes les iniciatives polítiques i sindicals que es desenvoluparen a Trieste i molt especialment en els grups de defensa contra els escamots feixistes. En 1921 va ser ferit per un grup de feixistes que havien irromput a la fàbrica on treballava. L'estiu d'aquell mateix any participà en una«expedició punitiva» contra membres d'un escamot feixista que retornaven d'una acció contra el«barri roig» de San Giacomo, de la qual resultaren ferits una trentena de feixistes arran de l'explosió d'una bomba; son pare, que no suportava aquesta mena d'accions violentes, trencà tota relació amb son fill. En 1925 assistí al congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) que se celebrà a Milà, on conegué Camillo Berneri i Gino Bibbi, amb els qui entaulà una estreta amistat. L'11 de setembre de 1926 participà en l'intent d'atemptat contra Benito Mussolini portat a terme per Gino Lucetti, subministrant a aquest els explosius, encara que sembla que no estava al corrent de l'ús que se li havia de donar-hi. Considerat perillós pels seu radicalisme, les autoritats feixistes el detingueren en diverses ocasions i fou un dels primers antifeixistes que va ser confinat, durant un període de sis anys, a Ustica i a Ponça. Durant el seu confinament es mostrà indisciplinat i lluità contra els abusos per part dels vigilants, alhora que va fer amistat amb el comunista Luigi Calligaris i l'enginyer republicà Giobbe Giopp. A finals de 1931 retornà a Trieste i setmanes després, el gener de1932, passà clandestinament a França després d'una breu estada al domicili de la família Zanolli de Zuric i a Ginebra, on Luigi Bertoni i Carlo Frigerio, del Comitè Pro Víctimes Polítiques, li recomanà marxar a París a causa de les dificultats polítiques i econòmiques de romandre a Suïssa. A la capital gala s'integrà en la lluita antifeixista portada a terme pels exiliats italians, encara que no tenia una situació legal estable. Amb Camillo Berneri i Giobbe Giopp estudià la possibilitat de portar accions antifeixistes a l'interior d'Itàlia. En 1934 es posà a viure en parella amb la triestina Anna Renner, amb qui tindrà un fill (Renato). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville, a prop de París; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El juliol de 1936, arran del cop feixista a Espanya, marxà a Barcelona (Catalunya) a fer costat la Revolució i s'adherí a la Secció Italiana de la Columna Ascaso de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), comandada per Carlo Rosselli. El 28 d'agost de 1936 lluità a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar. Ocupà càrrecs de responsabilitat en l'Exèrcit republicà, encara que es mostrà força crític amb la militarització de les milícies. El febrer de 1937, durant una temptativa de sabotatge contra una nau de la marina franquista al port de Ceuta, va ser detingut pels comunistes, juntament amb Giobbe Giopp, Alfredo Cimadori i Giovanni Fontana, i tancat a València, on va ser durament interrogat per la policia estalinista. Aconseguí fugí, però es va veure obligat a retornar a la presó per a no entrebancar les negociacions que el ministre de Justícia, l'anarquista Joan García Oliver, estava fent per a alliberat tot el comando --finalment, resultà que Cimadori era un confident de la policia feixista. A finals d'abril de 1937, després de patir un simulacre d'execució, va ser alliberat. En un carrer barceloní troba Berneri, pocs dies abans de ser assassinat pels estalinistes. Després dels tràgics fets de «Maig del 1937» retornà a França i es dedicà a planejar un atemptat contra Mussolini, però les autoritats feixistes s'assabentà del projecte gràcies a la delació de Mario Buda, anarquista confident de la policia. En 1940, com a conseqüència de l'esclat de la II Guerra Mundial, va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet. Després de l'armistici italofrancès, va ser extradit a Itàlia. Entre 1941 i 1943 fou confinat, amb altres anarquistes, a Ventotene, on es va fer càrrec de la cuina de la cantina dels llibertaris. A l'illa tirrena conegué Giussepe Di Vittorio, que durant l'estiu de 1937 havia calumniat Berneri. El 25 de juliol de 1943 nombrosos presos polítics van ser alliberats, però ell i altres companys anarquistes i iugoslaus hi restaren. Després va ser traslladat al camp de concentració de  Renicci, a Anghiari (Toscana), i no va ser alliberat pel govern de Pietro Badoglio fins al 8 de setembre de 1943, poques hores abans de l'arribada de les tropes nazis. Mentre molts d'anarquistes entraren en la Resistència, ell es negà a causa del control que hi exercien els comunistes, amb els qui no volia cap tracte, i marxà als Apenins septentrionals, on reprengué contacte amb els companys anarquistes i ajudà els refugiats. Després de la guerra retornà a Trieste, on amb altres companys (Biordano Bruch, Libero i Primo Vigna, etc.) que venien de l'exili i de la lluita partisana, fundà el grup anarquista«Germinal» i un periòdic homònim, que sorgí tots els dies del Primer de Maig i en ocasions assenyalades. En 1945 assistí a Carrara al congrés constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), a la qual s'adherí el grup«Germinal». En aquests anys de postguerra s'oposà al comunisme iugoslau i a les maniobres republicanes i socialistes dels partits polítics italians. Després de reprendre la seva feina de ferrer, va ser elegit, malgrat l'hegemonia comunista, delegat sindical en el seu lloc de treball i promogué diverses iniciatives (Primer de Maig, conferència commemorativa de Ferrer i Guàrdia, etc.). En 1954 va ser condemnat a presó pel govern militar d'ocupació angloamericà, que aleshores administrava Trieste, per propaganda il·legal anarquista. En aquests anys ajudà alguns anarquistes búlgars a fugir del règim comunista i a passar clandestinament a França. En 1965 acceptà el «pacte associatiu» de la FAI, però entrà a formar part del sector dissident que acabà constituint el Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Durant els anys setanta va ser un punt de referència per a les noves generacions d'anarquistes i amb 74 anys, l'agost de 1970, defensà tot sol la nova seu del grup «Germinal» de l'atac d'un escamot feixista. Entre 1971 i 1979, en substitució de Alfonso Failla, dirigí el periòdic Umanità Nova i patí una condemna arran d'un article publicat contra un «capellà mafiós calabrès». En 1973 un informe policíac el qualificava com a«element de caràcter impulsiu i bregós, constantment insatisfet i obertament intolerant amb l'Autoritat i la llei de l'Estat». Octogenari, participà en marxes antimilitaristes, congressos de la FAI, activitats contrainformatives contra les malifetes estatals, etc., però sovint s'havia de retirar a la seva localitat natal per enfortir-se de les malalties de la vellesa. Umberto Tommasini va morir el 22 d'agost de 1980 a Vivaro (Friül) i el seu funeral al cementiri de la localitat dos dies després fou una gran manifestació de condol del moviment anarquista italià. En 1984 Claudio Venza publicà en llengua vèneta la llarga entrevista autobiogràfica Umberto Tommasini. L'anarchico triestino, traduïda a l'italià en 2011 sota el títolIl fabbro anarchico. Autobiografia fra Trieste e Barcellona; aquest mateix 2011 es va publicar la traducció al català (L'anarquista de Trieste. Un indignat del segle XX). En 2005 el Centro Studi Libertari (CSL, Centre d'Estudis Llibertaris) de Trieste inaugurà la Biblioteca Social «Umberto Tommasini».

Umberto Tommasini (1896-1980)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Viewing all 12422 articles
Browse latest View live