[12/08] «Le Drapeau Noir» - Galleani
- Ristori - Bucciarelli - Voyenne - Abel Paz - Jonas - Messonier -
Buesa - Fernández Rubiales - Castelló -
Aransáez - Labadie - Cage - Bueso - CasildoAnarcoefemèrides
del 12 d'agost
Esdeveniments
![Portada del primer número de "Le Drapeau Noir"]( "Portada del primer número de \"Le Drapeau Noir\"")
- SurtLe Drapeau
Noir:
El 12
d'agost de 1883, després de l'adopció de la
bandera negra pels anarquistes
gràcies en bona part a les intervencions de Louise Michel,
surt a Lió
(Arpitània), ciutat on el canuts
revolucionaris ja havien brandit aquest
emblema durant les revoltes de 1831 i de 1834, el primer
número del setmanari Le
Drapeau Noir. Organe anarchiste. De fet, en aquest primer
número farà
referència a una revolta d'obrers terrissaires a Reims a
començaments de 1831 i
que aixecaren aquest signe de desesperació i de
misèria. Els gerents van ser-ne
Vitre i J. L. Pagent i entre els redactors tenim Auguste Baudry,
Clovis, Demure,
Léon Domergue, Marius Monfray i Vitre, entre d'altres. El
periòdic, que serà
una continuació de La Lutte. Journal
communiste-anarchiste (1883), serà
víctima de la repressió i només se
n'editaran 17 números, l'últim dels quals el
2 de desembre de 1883. En el seu lloc es publicarà L'Émeute
(1883-1884).
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![El jove Luigi Galleani]( "El jove Luigi Galleani")
- Luigi Galleani: El
12 d'agost de 1861 neix a Vercelli (Piemont, Itàlia) el
militant, pensador i
propagandista anarcocomunista Luigi Galleani, conegut sota diversos
pseudònims (Gigione, Antonio Valenza, Luigi
Pimpino, etc.). Nascut en una família de classe
mitjana; son pare era
professor. De ben jovenet s'interessà per la
política i en 1881 es matriculà a
la Facultat de Dret de Torí. D'antuvi milità en
el republicanisme i en el
garibaldisme, col·laborant en el periòdic
demòcrata L'Operaio de
Vercelli. En 1885, ja anarquista i després d'abandonar
els estudis per lliurar-se a la militància, fundà
a Vercelli el periòdic La Boje
i col·laborà en La
Questione Sociale de Torí. Després de
trencar amb sa família, dirigí una lliga de
treballadors a Vercelli i organitzà
un gran nombre de conferències a diverses localitats
piemonteses. En 1886
participà activament en el moviment vaguístic de
Torí d'aquell, que acabà amb
una dura repressió policíaca. Entre 1887 i 1888
va ser un dels animadors del
full anarcosocialista La Gazetta Operaiai
de Torí i entre 1888 i 1889 de La
Nuova
Gazetta Operaiai. Participà en el III
Congrés del Partit Obrer Italià (POI)
celebrat a Pavia i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, Fascio
Operaio. El setembre de 1888, a Bolonya, durant el IV
Congrés del POI intentà sense èxit que
s'adoptés la línia revolucionària i
abstencionista. En 1889, any d'important agitació obrera i
de força vagues,
destacà com a activista i, buscat per les autoritats,
s'exilià primer a Suïssa,
on assistí a la Universitat de Ginebra, però va
ser expulsat per agitador arran
d'haver organitzat en aquesta ciutat un homenatge als
màrtirs de Haymarket. A
Suïssa conegué importants teòrics i
militants anarquistes (Élisée Reclus,
Jacques Gross, Alexander Atabekian, etc.). Després
passà a França, on arran de
les seves activitats, va ser detingut i empresonat, però va
ser alliberat
gràcies a la intervenció del socialista Alexandre
Millerand sol·licitada pel
revolucionari llibertari Amilcare Cipriani. L'octubre de 1890
retornà a Suïssa
i el desembre d'aquest any va ser detingut, amb altres companys (Paul
Bernard, Giuseppe
H. Rovigo, etc.), per haver distribuït un manifest anarquista
trilingüe. Lliurat
a les autoritats italianes, pogué beneficiar-se d'una
amnistia. El 6 de gener
de 1891 participà en el Congrés de Capolago
(Ticino, Suïssa) on va fer costat
les tesis d'Errico Malatesta consistents en crear una
autèntica organització
anarquista que abracés tota la península italiana
(Partit Socialista Anàrquic).
L'abril de 1891, en la Conferència Internacional pel Dret
dels Treballadors,
celebrada a Milà, va fer un discurs contra les
tendències legalistes del
moviment obrer i presentà una moció a favor de
l'organització de manifestacions
per al Primer de Maig. L'agost de 1892 participà con a
delegat en el Congrés de
Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT). A finals de 1892
i principis de 1893 es va veure implicat en el procés per«associació de
malfactors» de Gènova, amb altres 35 anarquistes,
i el juny va ser condemnat a
tres anys de presó. Tancat a Parma, poc després
va ser confinat a Pantel·leria.
En aquesta illa conegué sa futura companya, Maria
Ralló, amb qui tindrà dos
infants. També va fer amistat amb destacats militants
anarquistes i socialistes
(Nunzio Valenza, G. D'Ancona, G. Errera, Giovanni Gavilli, Galileo
Palla,
Emidio Recchioni, etc.). El 2 de novembre de 1899 promogué
la publicació del
número únic de I Morti,
publicat a
Ancona per Alfredo Lazzari i que era una resposta antiparlamentarista i
antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les
eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per
així obtenir les
seves llibertats. A finals de 1899, després de llegir
aquesta publicació, un
estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili,
facilità la fugida de
Galleani i sa companya de Pantel·leria i pogué
arribar a Tunísia i, després, a
Malta, on, sota la falsa identitat d'Antonio
Valenza, arribà a Egipte, primer a Alexandria i
després al Caire, on
reprengué contactes amb el moviment llibertari europeu. En
1900, després de
l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I, va ser detingut,
però no
extradit. Aleshores marxà a Londres, on l'octubre de 1901
s'embarcà cap als
Estats Units. En arribar reemplaçà, a partir del
26 d'octubre de 1901, Giuseppe
Ciancabilla en la direcció del periòdic La
Questione Sociale, que es publicava a Patterson (Nova York,
EUA), ciutat
que comptava amb una important presència d'anarquistes
italians immigrants. Destacat
conferenciant i partidari de l'acció directa i de la
insurrecció, esdevingué
als Estats Units un dels opositors més intransigent a la
tendència
organitzativa del moviment llibertari. Els seus postulats crearen
escola i entre
els seus seguidors (galleanistes)
podem citar Frank Abarno, Gabriella Segata Antolini, Pietro Angelo,
Luigi Bacchetti,
Mario Buda (Mike Boda), Carmine
Carbone, Andrea Ciofalo, Ferrucio Coacci, Emilio Coda, Alfredo Conti,
Roberto
Elia, Luigi Falsini, Frank Mandese, Riccardo Orciani, Nicola Recchi,
Giuseppe
Sberna, Andrea Salsedo, Raffaele Schiavina, Nestor Dondoglio (Jean Crones), Carlo Valdinoci, Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti, entre d'altres. En 1902 va fer una gira
propagandística per Vermont i Connecticut. El 18 de juny de
1902 va fer costat la
vaga dels obrers teixidors de Patterson; orador de talent, en un
míting al
Saals Park, al barri de Haledon de Patterson, on assistiren 8.000
persones, va
incitar els vaguistes a manifestar les seves reivindicacions i la
provocació
d'un capatàs va fer bascular la manifestació en
motí. La llei marcial va ser
decretada entre el 20 de juny i el 2 de juliol i la vaga va ser
sufocada. Ferit
d'un tret de revòlver, hagué de fugir de la
detenció passant a Mont-real
(Quebec, Canadà). Retornà clandestinament als
Estats Units l'any següent sota
el nom de Luigi Pimpino i
s'establí a
Barre (Vermont), on el 6 de juny de 1903 començà
a publicar el setmanari
anarcocomunista en llengua italiana Cronaca
Sovversiva, que es publicarà fins al 1919. En
1906, amb l'assessorament del
químic i expert en explosius Ettore Molinari,
publicà el fullet La Saluteè in voi!, que explicà con fer
una bomba, però va cometre un error en la
transcripció de la fórmula de la nitroglicerina
que li havia donat Molinari i causà més d'una
explosió a militants que van
intentar fer-ne; en 1908 va fer la pertinent correcció que
va ser publicada en Cronaca Sovversiva.
En aquesta època
mantingué una dura polèmica amb l'advocat i
propagandista anarquista Francesco
Saverio Merlino i amb el periodista socialista Giacinto Menotti
Serrati,
redactor del periòdic Il Proletario
de Nova York; aquest descobrí a les autoritats
nord-americanes la seva
autèntica identitat i va ser detingut i extradit a Paterson
on va ser jutjat
l'abril de 1907 i absolt. En 1912 es traslladà a Lynn
(Massachusetts) on
continuà amb la seva tasca propagandística.
Durant la Gran Guerra criticà els
anarquistes intervencionistes i organitzà un gran nombre de
reunions contra la
guerra i contra el reclutament obligatori. En 1914 publicà Faccia
a facciao
col nemico. Entre 1914 i 1919 es
desencadenà als EUA (Nova York, Chicago, Boston, San
Francisco, Milwaukee, Washington,
etc.) una ona d'atemptats realitzats per galleanistes
i les autoritats
nord-americanes decidiren acabar amb l'instigador del moviment.
Després
de la suspensió de Cronaca
Sovversiva
el 18 de juliol de 1918 --segons la Llei d'octubre de 1917 que obligava
tots els
periòdics en llengua no anglesa a portar la
traducció dels articles sobre la
guerra--, de l'edició d'alguns números
clandestins fins al març de 1919 i dels
enfrontaments arran de la celebració
del
Primer de Maig a Nova York, va ser detingut i el 26 de juny de 1919
extradit
conforme a l'«Anarchist Exclusion Act» (Llei
d'Exclusió dels Anarquistes) i la«Sedition Act» (Llei de Sedició) de
1918, amb altres companys, cap a Itàlia, on
arribà el juliol a Gènova. Establer a
Torí, amb Raffaele Schiavina (Max
Sartin), que també havia estat
expulsat dels EUA, reprengué l'edició de Cronaca
Sovversiva, editant-se 19 números entre el 17 de
gener i el 2 d'octubre de
1920. També en 1920 i a Torí, publicà A
Stormo, el gerent del qual fou Pietro Rayneri,
periòdic del qual s'editaven
4.000 exemplars destinat als EUA. El 28 d'octubre de 1922 va ser
condemnat per
l'Audiència de Torí a 14 mesos de
presó per un delicte de premsa. El gener de
1924 va ser alliberat, però amb la salut malmesa.
Constantment vigilat per la
policia feixista, no es va veure amb forces de passar a
França com van fer
nombrosos companys. En 1925 publicà La fine
dell'anarchismo? El novembre
de 1926, després de l'atemptat d'Anteo Zamboni contra Benito
Mussolini, va ser
detingut i confinat a Lipari durant tres anys. En el confinament en
aquesta
illa tirrena va ser novament condemnat a nou mesos de
reclusió per haver
insultat el Duce. El febrer de 1930 va ser alliberat i els companys
Pasquale
Binazzi i Zelmira Peroni el van acollir a la seva residència
de Caprigliola, on
va ser constantment vigilar per les autoritats feixistes. Luigi
Galleani va
morir d'un atac cardíac el 4 de novembre de 1931 a
Caprigliola (Toscana,
Itàlia). El novembre de 1933, en el segon aniversari de la
seva mort, el grup
anarquista «I Liberi» de New London (Connecticut,
EUA) edità un únic número de Cronaca Sovversiva en el seu honor. En
1935 es va publicar pòstumament la seva obra Aneliti
e singulti.
Luigi Galleani (1861-1931)
***
![Oreste Ristori segons la fitxa policíaca brasilera (São Paulo, 1911)]( "Oreste Ristori segons la fitxa policíaca brasilera (São Paulo, 1911)")
- Oreste Ristori:
El 12 d'agost de 1874 neix al llogaret de Pino (San Miniato, Toscana,
Itàlia)
el periodista i militant anarquista Oreste Antonio Maria Ristori,
conegut sota
el pseudònim Bicudo. Son pare, Egisto Ristori, feia
de pastor
d'ovelles i sa mare, Massima Gracci, realitzava petites tasques rurals.
Aviat,
buscant millors condicions de vida, sa família es
traslladà a la ciutat toscana
d'Empoli, on cap al 1880 nasqué sa germana Linda. En plena
crisi econòmica i
enmig dels típics enfrontaments de classe,
començà a militar en grups
anarquistes i il·legalistes. En 1891 es va veure involucrat
en l'incendi de
l'oficina de recaptació municipal d'Empoli, lloc on es
reunien els imposts
guardat per ser enviats al govern central, enmig d'una campanya contra
la
recaptació impositiva del rei Humbert I d'Itàlia.
Jutjat per aquest fet, fou
absolt per manca de proves, però va ser reconegut culpable
d'«associació per a
delinquir» i condemnat a la deportació. A partir
d'aquest moment passarà per
diverses colònies penitenciàries (Ustica,
Ponça, Porto Ercole, Tremiti), on
conegué nombrosos presos polítics i
començà a escriure per a la premsa
anarquista, sobretot explicant la vida dels presos deportats.
Després d'un
intent frustrat de fuga cap a França, un cop repatriat
decideix abandonar
Itàlia i s'embarca clandestinament i sense passaport cap a
Sudamèrica. En 1902
arriba a Buenos Aires, on fou rebut per companys anarquistes;
però l'any
següent, per les seves activitats llibertàries, les
autoritats argentines el
repatriaren com a «persona non grata». Durant la primera
escala del camí
de tornada, a Montevideo, aconseguí fugir. A la capital
uruguaiana conegué en
una festa anarquista Mercedes Gomes, l'amor de sa vida. En 1904 fou
detingut de
bell nou i deportat al seu país, però en aquesta
ocasió pogué fugir del vaixell
perquè uns companys l'esperaven en una barca.
Instal·lat a São Paulo (Brasil),
publicà el setmanari anarquista en llengua italiana La Battaglia
(1904-1913), on col·laboraren Alessandro Cerchiai, Angelo
Bandoni, Tobia Boni i
Gigi Damiani, entre d'altres, i que ràpidament
s'especialitzà a criticar
l'explotació dels obrers dels cafetars i a realitzar una
intensa campanya
contra la immigració al Brasil; també en les
seves pàgines atacà l'Església
brasilera a causa de l'escandalós cas de
pedofília i d'homicidi de la nina
Idalina, desapareguda de l'orfenat Cristóvão
Colombo de São Paulo. En 1906 la
redacció de La
Battaglia fou
assaltada per la policia. En 1912 deixà la
redacció de la revista a mans de Gigi Damiani i amb sa
companya marxà --ell
sota el nom de Cesar
Montemayor-- a
Buenos Aires, on fundà, en 1917, la
revista satírica El Burro. Semanario anticlerical
ilustrado, que
tingué
un gran èxit i una enorme tirada (40.000 exemplars), i que
va estar finançada
amb els 2.000 reis que havia expropiat quan treballava de
químic en l'empresa
Johnson de Rio de Janeiro. En 1919 fou detingut de bell nou i obligat a
retornar cap a Itàlia. En aquesta ocasió
també fugirà llançant-se del vaixell a
una barca, però en la caiguda es fracturarà una
cama, quedant coix la resta de
sa vida. Fins al 1922 visqué a Montevideo, any en el qual
retornà a São Paulo,
apartant-se una mica de la militància activa, encara que
col·laborà en els
periòdics L'Alba
Rossa i Manifesto Comunista, on mostrà
l'opinió
dels anarquistes contrària a la revolució
autoritària leninista; i sempre
lluità frontalment contra el govern de Getúlio
Vargas. En aquesta època
incentivà la creació de l'Escola Moderna segons
els criteris pedagògics del
català Francesc Ferrer i Guàrdia, creant diversos
d'aquests centres escolars a
l'Estat de São Paulo. També fou mentor literari
de la futura escriptora Zélia
Gattai i promogué una tertúlia
política al Cafè Guaraní, a la Rua
Quinze, on
participaren nombrosos intel·lectuals i llibertaris (Antonio
Piccarolo, Paolo
Mazzoldi, Alessandro Cerchiai, Gigi Damiani, etc.). A mitjans dels anys
trenta
participà amb campanyes contra la guerra
d'Abissínia i d'Etiòpia en el Comitè
Antibel·licista i Antifeixista, per la qual cosa fou fitxat
per la policia política
com a «militant comunista». El desembre de 1935 fou
detingut per fer una
conferència en la Lliga Antifeixista i se li
assignà la residència a São Paulo.
En 1936 fou novament detingut i, requerit per la policia feixista
italiana,
deportat a Gènova, deixant sa companya a
Sudamèrica. Després una breu estada a
Empoli, marxà a Catalunya per participar en la
revolució llibertària que s'hi
estava produint, encara que, per la seva coixesa no pogué
lluitar als fronts,
realitzant tasques periodístiques i al·locucions
radiofòniques. L'1 de gener de
1937 va fer un discurs al Club Internacional dels Mariners de
Barcelona. Amb el
triomf franquista, es traslladà a França, on
visqué fins al maig de 1940, quan
el govern feixista de Vichy el deportà a Itàlia.
Després d'un període
d'empresonament, se li assignà la residència a
Florència, però finalment la
policia feixista l'obligà a retornà a Empoli, on
va viure una temporada a la
pensió Maggino, al costat del famós restaurant Il
Canto Ghibellino, lloc de
reunió dels companys llibertaris. Més tard es
traslladà a Spicchio, on va fer
feina en un taller d'ampliacions fotogràfiques. En aquests
anys no s'implicà
massa en el moviment, ja que estava vigilat constantment.
Però el 25 de juliol
de 1943, amb la caiguda de Mussolini, fou un dels principals
organitzadors de
les manifestacions il·legals que es produïren a la
ciutat; immediatament
detingut juntament al seu company Asterio Corti, quan el portaven a la
comissaria es revelà contra el comandant de la Policia.
Tancat a la presó
florentina de Le Murate, fou acusat de injúries a un oficial
públic. La
matinada del 2 de desembre de 1943 fou agafat per un escamot feixista
de la
banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine
(Florència, Toscana,
Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys, fou
afusellat, ell amb la
pipa a la boca i cantant La
Internacional.
Es tractava d'una represàlia
per venjar l'execució del coronel Gobbi, alt jerarca
feixista, portada a cap
per un grup partisà de gappisti, militants del Gruppi d'Azione
Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica).
Oreste Ristori és una figura
gairebé llegendària al Brasil, on una
plaça de São Paulo porta el seu nom. En
2002 Carlo Romani publicà la biografia Oreste Ristori. Uma aventura
anarquista.
***
![Guido Bucciarelli]( "Guido Bucciarelli")
- Guido
Bucciarelli: El 12 d'agost de 1901 neix a
Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el
paleta anarquista Guido Bucciarelli, conegut com Buzzi.
Sos pares es deien Diego Bucciarelli i Candida Strozzi.
Participà
activament en les lluites del «Bienni Roig»
(1919-1920). Durant la segona
meitat de 1920 entrà a formar part d'un grup anarquista
sorgit arran de
l'assassinat, el 7 d'abril de 1920, de cinc obrers a la
plaça Grande de Mòdena
a mans de les forces de seguretat i de la detenció d'una
trentena de militants
de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i de la Cambra
del Treball
Sindicalista, implicats en el robatori de metralladores per a
defensar-se en
les manifestacions obreres. Formà part, amb altres companys
(Renzo Cavani,
Luigi Evangelisti, Aldo Gilioli, etc.), del Comitè
d'Acció Anarquista (CAA), dedicat
a respondre les accions violentes dels escamots feixistes. L'11 de
novembre de
1921, quan anava de camí cap a casa en companyia de
l'anarquista Renzo Cavani,
va caure en una emboscada d'un escamot del Gruppo d'Avanguardia del
Fascio de
Mòdena, format per quatre individus (Renzo Rubbiani, Gino
Tabaroni, Mario
Lasagni i Silvio Lasagni), però ambdós
reaccionaren i en el tiroteig morí el
feixista Gino Tabaroni i Mario Lasagni resultà ferit.
L'agressió feixista en
realitat estava destinada a Renzo Cavani, presumpte responsable de la
mort del
feixista Mario Ruini esdevinguda el 21 de gener d'aquell any.
Després d'aquest
enfrontament armat, ambdós hagueren de fugir
d'Itàlia i, després de diverses
peripècies i un llarg periple (França,
Suïssa, Països Baixos, Alemanya,
Turquia, etc.), arribaren a Odessa (Ucraïna, URSS; actualment
Ucraïna). El 13
de gener de 1923 el Tribunal Ordinari de l'Audiència de
Mòdena els va condemnar
en rebel·lia a 30 anys de presó per la mort de
Tabaroni. A Odessa trobaren
l'anarquista Luigi Evangelisti, però mentre aquest i Cavani
es traslladaren a
França, ell va romandre a la Unió
Soviètica. Les notícies sobre la seva estada
a l'URSS son escasses i contradictòries. En 1928 es trobava
a Moscou (Rússia,
URSS), però algunes fonts deien que era a
Novorossiïsk (Krasnodar, Rússia,
URSS), on segons l'Ambaixada italiana treballava en una taller
mecànic i
desenvolupava «propaganda comunista». En 1933 va
ser detingut per la policia
política a Feodòssia (Crimea, Rússia,
URSS) per realitzar propaganda anarquista
i alliberat posteriorment. En 1935 era el director del garatge i taller
de
reparació de vehicles del Comissariat del Poble per a
l'Agricultura de Simferòpol
(Crimea, Rússia, URSS). En aquesta època estava
casat amb una ciutadana
soviètica i era pare d'un nin. En 1937 dirigents del Partit
Comunista d'Itàlia
(PCI) que treballaven en la Secció de Quadres del Komintern
intentaren, senseèxit, obtenir informació sobre la seva vida i
sobre les seves posicions
polítiques. El febrer de 1938, durant el «gran
terror estalinista», va ser
detingut per «activitats
contrarevolucionàries» i enviat a un gulag, on va
morir en data desconeguda. La sentència promulgada contra
Bucciarelli i Cavani
va ser definitivament anul·lada el 17 d'agost de 1953, ja
que s'emmarcava en un«episodi de lluita contra el feixisme».
***
![Bernard Voyenne]( "Bernard Voyenne")
- Bernard
Voyenne: El 12
d'agost de 1920 neix a Vichy (Alvèrnia,
Occitània) el periodista, professor i
escriptor proudhonià, militant anarcosindicalista i
federalista Bernard
Voyenne. Va prendre part durant la II Guerra Mundial en la
Resistència antinazi
i va participar, juntament Albert Camus, en la redacció del
diari Combat.
A partir de 1952 va esdevenir professor al Centre de
Formació de Periodistes,
als quals va transmetre la seva passió pel periodisme i per
la llengua
francesa. Més tard ensenyarà a l'Institut
Francès de la Premsa de la
Universitat de París. Seguidor convençut de
Proudhon, va ser també militant
anarcosindicalista i federalista, actuant com a secretari general de la
Universitat Federalista. També va fer estudis
històrics, especialment la
biografia de Pierre-Joseph Proudhon Mémoires sur
ma vie. Acabà la seva
carrera d'ensenyant fent cursos a l'Escola d'Alts Estudis de
Ciències Socials.
Era membre destacat de la «Société Les
Amis de Proudhon». Entre les seves obres
podem destacar Petite histoire de l'idée
européenne (1954), Guide
bibliographique de la presse (1958), La presse dans
la société
contemporaine (1962), Histoire de l'idée
européenne (1964), C-F
Ramuz et la sainteté de la terre (1967), Glossaire
des termes de presse
(1967), Les principes du fédéralisme et
la construction de l'Europe
(1969), Le droit a l'information (1970), L'information
en France
(1972), Le fédéralisme de P. J. Proudhon
(1973), Histoire de l'idée
fédéraliste (1976), L'information
aujourd'hui (1979), Les
journalistes françaises. D'ou viennent-ils? Qui sont-ils?
Que font-ils?
(1985), Une Révolution libertaire
(1985), Proudhon et la révolution
(1986), i, pòstumament, Proudhon et Dieu. Le
combat d'un anarchiste
(2004), entre altres. Bernard Voyenne va morir el 22 de desembre de
2003 a
París (França).
***
![Diego Camacho en 1937]( "Diego Camacho en 1937")
- Abel Paz: El 12 d'agost
de 1921 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el militant i historiador
anarquista Diego Camacho Escámez, més conegut comAbel Paz. Fill de
jornalers pagesos, va aprendre a llegir en 1927 gràcies a
una botiguera; aquest
mateix any va ser portat a Barcelona, on va viure amb l'àvia
i son oncle
cenetista Diego. En 1929 torna a Almeria, i un any més tard
de bell nou a
Barcelona, on viurà al seu aire fins a finals de 1932, quan
ingressa a l'Escola
Natura del Clot, dirigida per Joan Puig i Elías. L'estiu de
1935 el passarà a
Almeria amb sa mare, afiliada a la Confederació Nacional del
Treball (CNT), i
freqüentarà la seu confederal
(Associació Camperola La Aurora), alhora que
ingressa en les Joventuts Llibertàries, amb els germansÁguila Aguilera i José
Vizcaíno Zapata, tot militant amb Carlos Cueto
García, entre altres. El febrer
de 1936 deixa definitivament Almeria per Barcelona i comença
a treballar, sense
abandonar l'Ateneu Eclèctic, com a noi dels
encàrrecs i després en un quiosc
amb Liberto Sarrau, alhora que s'afilia a la CNT i milita en les
Joventuts
Llibertàries al Clot. Amb l'esclat de la
Revolució del 1936 participarà en els
grups de defensa del Clot, s'afilia a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI),
milita en «Los Quijotes del Ideal» i treballa en un
taller de mecanicocalderer.
Durant els Fets de Maig de 1937 passarà uns dies detingut i
el juny del mateix
any participarà en el Ple Regional de les Joventuts
Llibertàries. L'octubre de
1936 marxarà amb Víctor García i
Liberto Sarrau a la col·lectivitat agrícola de
Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) i
col·laborarà en Tierra y
Libertad. En 1938 va participar en el Ple Regional Juvenil i
va marxar a
front d'Artesa com a escolta de Manuel Iglesias fins a l'estiu de 1938.
Va
col·laborar en Ruta i amb la desfeta
republicana marxarà a la frontera
el gener de 1939. Un mes més tard es troba a Marsella, amb
Antonio Zar, José
Calpe i Antonio Bastida. Amb Calpe i Bastida acabarà als
camps de concentració
de Sant Cebrià --on farà contacte amb
Raúl Carballeira--, Argelers, Barcarès i
Bram (1939-1940). Després treballarà a
Chateau-Renault, Bordeus, carboneja a
Landes, fa la verema a Pauillac, fa el mur nazi de
l'Atlàntic a prop de
Donibane Lohizune (Saint-Jean-de-Luz). Aconsegueix fugir i marxa a
Bordeus i
participa amb Daniel Berbegal en la reconstrucció de la CNT
a Marsella, on
resideix un temps amb Víctor García
(març de 1941) i mesos més tard a Grenoble,
al pantà de La Mort i a Marsella, on fa contacte de bell nou
amb Carballeira i
el grup de Ponzán. Detingut per la policia és
alliberat l'abril de 1942 i amb
Liberto Sarrau s'internaran a Espanya per Banyuls, Figueres i Barcelona
en
juny. A Barcelona treballarà en la construcció i
va ser detingut el 8 de
desembre de 1942; condemnat a set anys, restarà tancat en
diversos penals
(Barcelona, Burgos, Salt). Alliberat el 13 d'abril de 1947,
viatjarà per la
zona de Bilbao. En aquesta època col·labora en Juventud
Libre i és
detingut de bell nou l'agost quan tornava d'un ple de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL), fet a Madrid el juliol, on va
ser encarregat de
representar Catalunya en el Comitè Peninsular de l'FIJL.
Després de complir
cinc anys de presó a Barcelona i Cuéllar
(1947-1952) --on va col·laborar en els
periòdics murals La Voz Confederal i CNT
Entre Rejas, i va patir
quinze dies d'interrogatoris policíacs el març de
1949--, va passar un breu
temps a Porcuma i després a Barcelona, on
treballarà en una cerveseria i en una
editorial, fins al juny de 1953, que viatjarà com a delegat
de l'Interior al Congrés
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT).
Després de viure a
Brezolles, accepta retornar a Espanya a petició de Germinal
Esgleas per posar
en marxa un pla de Defensa; però ja a Barcelona, el desembre
de 1953, dimiteix
de la Comissió de Defensa i retorna a França.
Unit fins al 1958 amb Antonia
Fontanillas, com més tard amb Avelina Ronchera i Jenny
Benimeli, viurà a
Brezolles, Clarmont d'Alvèrnia i París, militant
activament en la CNT, les
Joventuts Llibertàries (membre del Comitè de
Relacions fins al 1959 a París) i
la FAI (en el grup d'Antonio Cañete Rodríguez,
Castro i Crescencio Rodríguez
primer, i després en el grup «Nervio»,
al costat de Arolas i Ildefonso
González), intentant reconstruir fins i tot la
Federació Estudiantil de Consciències
Lliures. Va assistir en 1957, en nom de les Joventuts
Llibertàries parisenques,
a un congrés juvenil a Tolosa de Llenguadoc, i en nom de la
Federació Local de
París, amb Guardiola i Ramón Álvarez,
al Congrés de Llemotges de 1961. Durant
el seu llarg exili francès, i després de tornar a
Espanya en 1977 i
instal·lar-se al barri barceloní de
Gràcia, es llaurarà un notable prestigi com
a escriptor llibertari, especialment com a biògraf de
Buenaventura Durruti.
Impartirà nombroses conferències arran del seu
retorn a la península. Durant sa
vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara CNT,Crisol,Espoir, Joventud Libre, Nueva
Senda, Ruta, Solidaridad
Obrera, Umbral, Construcción,Historia Libertaria, Polémica,
etc. A part del pseudònim més conegut (Abel
Paz), Diego Camacho a fet
servir en la premsa molts altres noms: Ricardo Santany,Juan González,Helios, Xeus, Luis del
Olmo, Ibérico, Corresponsal,
etc. És autor de notables llibres ben documentats: La
CNT y el porvenir de
España (1963), Paradigmas de una
revolución. El 19 de julio de 1936 en
Barcelona (1967), Durruti, le peuple en armes
(1972), Actuación y
proyección de la CNT y el anarquismo. La
organización (1980, amb Semprún
Maura), CNT (1939-1951) (1982 i 2001), Crònica
de la Columna de Ferro
(1984), Al pie del muro (1942-1954) (1991), Los
internacionales en la
Región española (1868-1872) (1992), Entre
la niebla (1939-1942)
(1993), Viaje al pasado (1936-1939) (1995), Chumberas
y alacranes(1921-1936) (1996), Guerre d'Espagne
(1997), Durruti en la
revolución española (1996), La
cuestión de Marruecos y la República
española
(2000), entre altres. Abel Paz va morir el 13 d'abril de 2009 a
l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat dos
dies després al tanatori de Sancho de Avila de la capital
catalana.
***
![Jehan Jonas]( "Jehan Jonas")
- Jehan Jonas:El
12 d'agost de 1944 neix a París
(França) el cantautor i poeta llibertari Gérard
Béziat, més conegut sota el nom
artístic de Jehan Jonas. Son pare feia
de representant de teixits i sa
mare, que va abandonar el marit quan Gérard tenia dos anys i
mig, de
secretaria, i es va criar al barri perifèric parisenc de
Levallois. Després
d'acabar els estudis primaris en 1958 i de fer el servei militar a les
oficines
de l'Estat Major a Versalles, va treballar entre 1961 i 1963 en un
taller
mecànic de l'empresa estatal de ferrocarrils.
Després de cantar cançons seves i
de Léo Ferré pels carrers i terrasses de Saint
Germain-des-Près i de
Montmartre, va ser admès com a «autor»
per la Societat d'Autors, Compositors i
Editors de Música (SACEM) amb 200 cançons i com a«compositor» en 1967. A
partir de 1966 va començar a actuar regularment en diversos
cabarets parisencs,
com ara «Chez ma cousine», «La
Tête de l'Art», «La Fontaine des Quatre
Saisons», «L'Écluse»,«Port du Salut», etc. Aquest mateix any va
enregistrar el
seu primer disc a EZ gràcies al suport de Lucien Morisse i
serà comparat
poèticament a Villon i a Verlaine. A partir de 1967
començarà a actuar en
festes, en gales de Le Monde Libertaire i en actes
del moviment
anarquista, i actuarà en diverses ocasions amb Georges
Brassens i amb Léo
Ferré. En 1968 coneixerà Jean Marie Vivier, amb
qui treballarà fins al 1978. A
partir de 1975 actuarà amb Eddy Schaff. Va escriure
novel·les policíaques per a
la ràdio, peces teatrals, guions cinematrogràfics
i obres pornogràfiques sota
el pseudònim d'Henri de Canterneuil.
Treballava amb una comèdia musical
amb Eddy Schaff quan un tumor cerebral se li va manifestar. Setmanes
després,
el 29 d'abril de 1980, Jehan Jonas va morir a l'Hospital de la
Salpêtrière de
París (França); segons el seu desig, les seves
restes van ser incinerades i
escampades pel Sena des dels jardins del Vert Galant, en un acte on
només van
assistir els seus amics. Cançons conegudes seves
són La couleur du papier,Le Manège, Mentalité
française, Comme dirait Zazie,Flic
de Paris, Garçon donnez-moi, Je
t'ai promis, Le manège,Le phare, etc. La seva obra -humorística,
irònica, cínica, compromesa,
reivindicativa, que crida a la revolta i a la responsabilitat humana--
resta
gairebé desconeguda a causa de la censura. En 2005 va rebre
el premi de
l'Acadèmia Charles Cros i aquest mateix any va sortir el
primer tom de les
seves obres completes. A Vilafranca de Lauragués
(Occitània) existeix una
associació «Jehan Jonas Second Souffle»
dedicada a la seva memòria.
Jehan Jonas
(1944-1980)
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Enrique Messonier Álvarez]( "Enrique Messonier Álvarez")
- Enrique
Messonier Álvarez: El 12 d'agost de 1916 mor a
Cuba el propagandista anarquista
i independentista cubà Enrique Messonier Álvarez.
Havia nascut en 1845 a
Catalunya. Ja anarquista, a començaments dels anys setanta
emigrà a Cuba i
sempre mantingué contactes amb el moviment llibertari
barceloní. Obrer
tabaquer, en 1872 creà, amb Enrique Roig San
Martín, el Centro de Instrucción y
Recreo (CIR) de Santiago de las Vegas, i fundaren el
periòdic El Obrero. En
1880 era secretari interí
del Centre d'Artesans i, en acabar l'any, secretari del Gremi d'Obrers
del Ram
de Tabaqueries, càrrec que ocupà fins a
començaments de 1882, en què fou elegit
vicepresident de l'organització. Fou nomenat secretari
interí de la Junta
Central d'Artesans (JCA) de l'Havana i la sobtada mort del seu primer
president,
Valeriano Rodríguez, el gener de 1883, el convertiren en el
seu principal
dirigent i gràcies a ell aquesta organització
s'adherí als principis
internacionalistes. En aquesta època fou un dels principals
redactors d'El Obrero i
col·laborà en La
Razón. El 6 de febrer de 1885 fou un
dels fundadors del Cercle de Treballadors de l'Havana, entitat cultural
i
recreativa llibertària que publicà a partir de
1886 el Boletín del Gremio de
Obreros, en el qual col·laborà
juntament amb Roig
San Martín. En 1887 formà part de la
comissió organitzadora del I Congrés Obrer
de Cuba, promogut per la Federació de Treballadors de Cuba
(FTC), que se
celebrà l'agost d'aquell any. En 1887 també
fundà, amb altres companys (Roig
San Martín, Pedro Merino, Francisco Domenech, Gervasio
García Purón, Eduardo
González Boves, José González Aguirre,
Cristóbal Fuentes, Enrique Creci, etc.),
l'Aliança Obrera de l'Havana, creada amb la
intenció d'estructurar una futura
Federació de Treballadors de la Regió Cubana
(FTRC) i que federà al seu voltant
nombrosos sindicats i publicà a la capital cubana El Productor, del qual ell va ser un dels
seus administradors. Amb Creci
i Roig de San Martín, en 1887 organitzà la
primera Federació Local de Tabaquers
del Cayo Hueso (Florida, EUA). Entre 1886 i 1889, període
important de
reestructuració del moviment sindicalista,
participà activament en totes les
vagues, especialment les dels obrers de la indústria
tabaquera. En 1889, durant
la vaga d'obrers del tabac del Cayo Hueso, que de local
esdevingué regional
(Tampa, l'Havana, etc.), fou delegat dels vaguistes de l'Havana a
Florida per
participar en la lluita sindical. Aquesta vaga, durant la qual va haver
tres
forts enfrontaments amb escamots armats de la patronal,
resultà finalment
victoriosa el gener de 1890. En aquesta època
patí amenaces de mort i
expulsions. Fou un dels 23 oradors durant els actes del Primer de Maig
de 1890
celebrats al saló del Skating Ring de l'Havana, primer
míting en homenatge al
Màrtirs de Chicago que es va fer a Cuba.
Organitzà nombroses conferències sobre
anarquisme que tingueren lloc sobretot al teatre Payret de l'Havana. En
1890
fou un dels 17 detinguts en el muntatge policíac de la«Cámara de Sangre» --similar
al de la «Mano Negra» de la metròpoli--,
pretesa societat secreta creada per a
torturar i matar a qualsevol persona oposada a seguir una
convocatòria de vaga.
La campanya de solidaritat fou tan forta i les proves del muntatge tan
barroeres
que el tribunal es va veure obligat a deixar en llibertat tots acusats
a finals
de gener de 1891. Entre el 15 i el 19 de gener de 1892
participà en el Congrés
Regional Cubà, on formà part de la
tendència partidària d'unir les
reivindicacions proletàries a la lluita per la
independència nacional contra el
colonialisme espanyol i defensà, amb Enrique Creci, Eduardo
González Bobés,
Sandalio Romaelle, Ramón Villamil i Cristóbal
Fuentes, la necessitat d'escampar
la xarxa de grups anarquistes de l'illa, segons la idea de Valero
Bardejí, i
abandonar la idea de crear una federació regional com la que
funcionava a la
metròpoli. En 1893 fou expulsat de Cuba per defensar
l'anarcoindependentisme en
un discurs al teatre Payret de l'Havana i marxà a Florida.
Amic personal de
José Martí --aquest li dedicà
poemes--, va fer costat la guerra d'independència
cubana i organitzà nombrosos mítings de suport en
la comunitat hispana als
Estats Units i col·lectes a favor de les forces
independentistes i dels obrers
en els cercles llibertaris tant als Estats Units com a Europa. Arran de
la
intervenció nord-americana en la guerra de Cuba
retornà a l'illa i reprengué la
lluita. L'1 de setembre de 1899 fundà la Lliga General dels
Treballadors Cubans
(LGTC), amb el suport de Pedro A. Navarro, Ramón Rivero y
Rivero, José Rivas,
Ambrosio Borges, Feliciano
Prieto,
Francisco Cabal Flores, Saturnino Escoto Carrión, Antonio S.
Acosta, Pablo
García, José Hernández, Vicente del
Pozo, etc. També fundà i dirigí el
periòdic¡Alerta!, òrgan
de l'LGT, que jugà un
important paper en les vagues que esclataren en el període.
En 1902,
profundament descoratjat després del fracàs de la«Vaga dels Aprenents» dels
obrers tabaquers, sumat al fet de la mort durant la Guerra de la
Independència
de son company Enrique Creci, abandonà
orgànicament el moviment anarquista i
s'adherí, primer, al Partit Nacional Cubà (PNC)
i, després, al Partit Liberal,
del qual va ser elegit conseller municipal de l'Havana. Es diu,
però, que
sempre es mantingué fidel a les idees anarquistes.
***
![Agustín Buesa Simelio a la morgue]( "Agustín Buesa Simelio a la morgue")
- Agustín Buesa
Simelio: El 12 d'agost de 1934 mor a Saragossa
(Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Agustín Buesa Simelio. Havia nascut cap
el 1902 a Angües
(Osca, Aragó, Espanya). Treballava de jornaler i de paleta i
era militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) d'Osca. A finals de maig de 1931 participà en els
enfrontaments armats
arran d'una manifestació en homenatge al militar
republicà Fermín Galán Rodríguez i per
aquest fets va ser jutjat en rebel·lia el 21
d'octubre de 1933. El 12 d'agost de 1934, durant una
temptativa
d'execució de Florencio Palomeque Alonso –director
de la presó de Torrero de
Saragosa, amb fama de dur i de violent, que havia estat denunciat pels
seus
maltractaments als presos del penal de Chinchilla (Albacete, Castella,
Espanya)
en 1916–, va ser mortalment ferit pels trets dels seus
companys i morí poc
després d'hemorràgia a la Casa dels Socors de
Saragossa. D'antuvi va ser
identificat com el militant anarquista José Vidaller Llara (El Sordo), ja que portava la seva
documentació en trobar-se buscat per la policia. Al seu
enterrament, l'endemà
13 d'agost de 1934, assistiren uns cinc-cents obrers.
***
![Isidoro Fernández Rubiales]( "Isidoro Fernández Rubiales")
- Isidoro Fernández
Rubiales: El 12
d'agost de 1936 es afusellat a les tàpies del cementiri de
Sevilla (Andalusia,
Espanya) l'anarquista Isidoro Fernández Rubiales, conegut
com Federico. Havia nascut cap al
1919 a Dos
Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Militant de les Joventuts
Llibertàries,
quan el cop feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari
per lluitar contra
l'aixecament. Després de dos dies de resistència
amb sis rifles i sis bales a la
coneguda «Esquina de Pepe» de Dos Hermanas, va ser
apressat a casa seva, on
s'havia refugiat esperant l'esclafament de la
rebel·lió que mai no arribà.
Després d'un temps empresonat va ser afusellat.
***
![Julià Castelló Grau]( "Julià Castelló Grau")
-
Julià Castelló
Grau: El 12 d'agost de 1939 es afusellat pel
règim franquista a Girona
(Gironès, Catalunya) el militant anarcosindicalista
Julià Castelló Grau. Havia
nascut en 1911 a La Cellera de Ter (Selva, Catalunya). Picapedrer
d'ofici,
estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT)
i al Partit Obrer
d'Unificació Marxista (POUM). Durant la Guerra Civil
lluità als fronts com a
milicià. Delatat per uns veïns, el 5 d'abril de
1939 fou detingut per la
Guàrdia Civil; acusat de ser milicià cenetista,
fou jutjat en Consell de Guerra
l'11 de maig d'aquell any i condemnat a mort en aquest judici amb dos
companys.
Julià Castelló Grau fou afusellat, per un escamot
del Terç de Requetès d'Àlaba,
a les sis de la matinada del 12 d'agost de 1939 a les tàpies
del cementiri de
Girona (Gironès, Catalunya) amb 33 homes més,
tots catalans, i posteriorment
enterrats a la fossa comuna.
***
![Saturnino Aransáez Aransáez]( "Saturnino Aransáez Aransáez")
-
Saturnino
Aransáez Aransáez: El 12 d'agost de
1959 mor a Baiona (Lapurdi, País Basc) l'anarcosindicalista
Saturnino Aransáez Aransáez. Havia nascut el 6 de
febrer de 1893 a Huércanos
(La Rioja, Espanya). En 1916 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1925 i l'any següent envià diners als
comitès pro-presos des de
Portugalete i en aquella època va crear, amb Pedro
Bacigalupe Sánchez, un
sindicat cenetista a Bermeo. El 6 de desembre de 1926, en l'anomenat«Complot
del Puente de Vallecas», va ser detingut amb altres companys
(Mariano Peláez
López, Maria Luisa Tejedor, Aurelio Fernández
Sánchez, Manuel Truchero).
Després de quatre anys tancat, sortí en llibertat
provisional i el febrer de
1931 un consell de guerra li demanà 15 anys de
presó; però la proclamació de la
II República espanyola el salvà de la garjola.
Entre el 10 i el 17 de juny de
1931 fou el delegat de Sestao en el Congrés de la CNT a
Madrid. En els anys
republicans milità en la «Sociedad
Crisol» de Santurce. Durant els fets
revolucionaris d'octubre de 1934, participà activament al
costat de son fillÁngel i de Vicente Cuesta. Durant la guerra civil
formà part del «Batalló CNT
Reserva» i destacà com a orador en
mítings i conferències (Cicero, Reinosa,
Barakaldo, Solares, Torrelavega, Ampuero, Alonsótegui,
etc.). Arran la caiguda
del Front Nord, quedà com a responsable d'una
fàbrica de sivelles a Barcelona.
En acabar la guerra s'exilià a França i
milità a Baiona en la tendència«col·laboracionista» de la CNT. El
febrer i el juny de 1946 assistí a Baiona al
plens del Comitè Regional en representació de
Baiona. En aquests anys es guanyà
la vida fent espardenyes. En 1955 representà Baiona en el
Ple de la Regional
Nord a Tolosa de Llenguadoc. En 1956 fou elegit secretari del
Subcomitè
Regional del País Basc en l'Exili. Sa companya fou Josefa
Caicedo Valdor (1891-1972),
durant molts d'anys corresponsal de les publicacions de la
família Urales. Els
dos fills de la parella, Floreal i Julián Ángel,
també van ser destacats
militants llibertaris.
***
![Laurance Labadie]( "Laurance Labadie")
-
Laurance Labadie:
El 12 d'agost de 1975 mor a Suffern (Nova York, EUA) el pensador
anarcoindividualista Laurance Cleophis Labadie. Havia nascut el 4 de
juny de
1898 a Detroit (Michigan, EUA) i era l'únic fill de Sophie i
Joseph Labadie,
destacat escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i
anarcoindividualista, conegut com Gentle Anarchist
(L'Anarquista Suau).
Ben aviat Laurance va seguir l'exemple de son pare i es va involucrar
en el
moviment obrer. En 1915, quan feia de maquinista a Detroit, va
participar en
els piquets de suport a la vaga contra les 10 hores de feina. En 1933
va agafar
la torxa de son pare que acabava de morir i va començar a
reeditar clàssics de
l'anarquisme individualista --com ara Slaves to duty,
de John Badcock
Jr.; Why I am an anarchist i Attitude of
anarchism toward industrial
combinations, de Benjamin R. Tucker--, que treia en la
impremta manual
heretada de son pare. També va editar obres seves, com Anarchism
applied to
economics, Superstition and Ignorance versus
Courage and Self-Reliance
i Origin and nature of government, i nombrosos
poemaris. El seu
pensament es fonamenta en les idees morals de Tucker, en el mutualisme
econòmic
de Proudhon i en l'egoisme llibertari d'Stirner. Durant els anys de la
Gran
Guerra va fer feina en la indústria de
l'automòbil (Continental, Ford,
Studebaker, Chevrolet) com a especialista de mecànica
experimental, però mai no
aprengué a conduir. Un cop jubilat, es va dedicar a
investigar en la biblioteca
de son pare i a escriure assaigs. També va participar
activament en «The School
of Living» (Escola de vida), colònia educativa
creada a Suffern (Nova York, EUA)
per Ralph Borsodi dedicada a l'ensenyament de la filosofia,
reivindicant la
tornada a la natura, i a aconseguir un món autosuficient,
tractant temes molt
diversos (autoresponsabilitat, ecologia, urbanisme, agricultura
orgànica,
consum responsable, cooperativisme, sindicalisme, abolició
dels impostos,
tecnologies netes, educació alternativa,
autogestió, etc.). Va editar la
revista Discussion, realitzada amb la multicopista
de Mother Earth.
Va mantenir correspondència amb Steven Byington, Henry
Cohen, Marcus Graham,
Agnes Inglis, John William Lloyd, Mildred and John Loomis, Herbert
Roseman,
Theodore Schroeder, John Scott, Benjamin Tucker i Don Werkheiser, entre
d'altres. La seva biblioteca i el seu arxiu van ser dipositats a la
Labadie
Collection de la Universitat de Michigan (Ann Arbor, Michigan, EUA) per
la seva
neboda, Carlotta Anderson, en 1976. Laurance Labadie representa el
corrent
llibertari que es va desenvolupar durant les primeres
dècades del segle XX
conegut com mutualisme, barreja de les idees de
Josiah Warren, Proudhon,
William B. Greene, Lysander Spooner, Stephen Pearl Andrews, Ezra
Heywood,
Benjamin Tucker i altres pensadors.
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/fotos/merli.jpg "Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]")
![José Villanueva [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/villanueva.jpg "José Villanueva [militants-anarchistes.info]")
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/petitdemange.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/manetti.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/ciarravano.jpg)
