Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

Demà dijous 28 de gener hi ha Sessió Ordinària de l’Ajuntament en Ple. A les 20h a la Sala Consistorial. Ho podeu seguir en directe a Ràdio Pollença, al 107.9FM o a www.radiopollença.net. També podeu assistir-hi de públic. Al nostre perfil de facebook anirem publicant en directe el resultat de les votacions

Aquests són els punts de l’ordre del dia:

I.-PART RESOLUTIVA

1.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació de crèdit 2/2016 sota la modalitat de crèdit extraordinari finançat amb romanent de Tresoreria per a Despeses Generals.

Aquesta modificació de crèdit respon a dos punt:  a la dotació de serveis de Gotmar Fase III. Això ja es va aprovar al ple d'octubre, però com que ha acabat l'any i no es va licitar, ara s'ha de tornar a aprovar.

 "És per a la FASE III de la dotació de serveis de la urbanització de Gotmar. Resulta que l'enginyer va fer un projecte bàsic i va fer una estimació de 650.000 euros, però ara ha fet el projecte definitiu i el càlcul acurat li dóna que costarà devers 1 milió d'euros. Es tracta d'aprovar una modificació perquè dels diners que sobren (romanent de tresoreria) que per llei només es deixen gastar en inversions "financerament sostenibles" (o sigui, asfalt i ciment), se'n passin 400.000 euros a despeses generals per fer aquesta inversió." I l'altra: canvi de paviment al Passeig Saralegui: 80.000 euros. Projecte per empeirar des de la rotonda  del de gelats Valls fins a Elcano.

2.- Aprovació provisional, si procedeix, de la supressió de la taxa sobre visites a museus municipals i, en conseqüència, derogació de l’ordenança fiscal reguladora de la taxa.

L'entrada val 1,5 euros. Hi ha moltes excepcions i només se recapten uns 2.000 euros l'any amb l'entrada, , així que troben millor que sigui gratuït.

3.- Aprovació, si procedeix, de les bases reguladores i de la pertinent convocatòria per a la concessió de subvencions a les empreses que utilitzen el català com a llengua habitual

La convocatòria s'ha d'aprovar cada any, i s'han introduït alguns canvis per ampliar l'import.

4.- Moció presentada pel grup municipal Alternativa per Pollença per a afavorir la participació dels treballadors de l’empresa municipal.

Ja vam publicar un article explicant la moció.on demanam la modificació dels estatuts d'EMSER, per tal que es permeti que en les sessions del Consell d'Administració i de la Junta General de l'empresa municipal pugui participar  un representant dels treballadors.

5.- Propostes i mocions d’urgència

II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

1-. Informació de Batlia

2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

3.- Precs i preguntes.

Com sempre hem fet tota una sèrie de precs i preguntes i publicarem a aquest bloc les respostes.

¿Os habéis fijado en que la oferta de Podemos para constituir un gobierno de izquierdas ha tenido el efecto paradójico de  desencadenar un redoblado torrente de enfrentamientos verbales entre Podemos y el PSOE? Pues os hago un pronóstico: si ésta va a ser la dinámica del futuro gobierno, la cosa va a acabar como el rosario de la aurora  y este gobierno se convertirá en la mera antesala de un retorno triunfal del Partido Popular.

Yo soy de los muchos que quieren que lo que surja del 20D sea un gobierno progresista aunque sé que el que se vaya a formar necesariamente estará lejos de mis deseos y mis pretensiones. Estoy a favor y creo que, como bien explican Garzón y Cayo Lara, UP debe facilitarlo.

Sin embargo, no soy de los que impulsan este gobierno generando expectativas excesivas sobre lo que puede llegar a hacer y fingiendo ignorar que estas expectativas, por excesivas, van a ser necesariamente frustradas. Quienes así actúan lo hacen cayendo en la demagogia y con intenciones electoralistas bastante fáciles de descubrir. Purita vieja política.

En todo caso, la cruda realidad es que el voto emitido por la ciudadanía hace un mes es un voto complejo y ambiguo que sí puede permitir constituir un gobierno alternativo al PP pero que, por sus menguados apoyos parlamentarios y por sus propias discrepancias internas, en modo alguno estaría en condiciones de  llevar a cabo reformas constitucionales ni implementar un programa de reformas en profundidad que pudiera durar toda la legislatura.  

No es algo que sea fácil evocar porque es mucho más simpático intentar embriagar a la ciudadanía con una retórica hueca, pero lo cierto es que el PSOE no comparte las ansias de cambio  que caracterizan a UP, a una parte importante de Podemos y a una parte aún mayor de las candidaturas de confluencia en ámbitos  tan sensibles como la política europea, la exterior, la económica y la laboral. Estas diferencias se hacen aún mayores si tenemos en cuenta a otros grupos parlamentarios de derecha nacionalista cuya complicidad es necesaria para constituir el gobierno  y  mucho mayores aún  si incluimos temas como la convocatoria de referéndums de autodeterminación.

¿Quiere eso decir que haya que bajar los brazos y dejar gobernar al PP? En lo absoluto: quiere decir que hay que hacer un gobierno honesto, que no genere  más expectativas de las que pueda satisfacer y cuyo balance genere satisfacción en vez de generar frustración y un espectáculo de parálisis y de confrontación  permanente entre sus miembros.

¿Cómo conseguir la cuadratura del círculo en torno a esta cuestión? Pues, a falta de otras soluciones a las que me sumaría encantado, constituyendo un gobierno autolimitado a la inmediata adopción  de una serie de medidas básicas que tienen un respaldo social muy mayoritaria y relativas a calidad democrática, políticas sociales y laborales y profundización del autogobierno para, a continuación, y en el término de un año aproximadamente, disolver las cámaras y convocar nuevas elecciones.

Está muy lejos de ser una solución ideal y, por supuesto, está tan lejos de la dinámica partidista al uso que la considero prácticamente imposible, pero no por ello deja de parecerme la más sólida, la más transparente, la más viable, la  más adecuada al mensaje emitido por  la ciudadanía el 20 de diciembre y, sobre todo, la que mejor podría ser la antesala de gobiernos de cambio más ambiciosos en vez de ser, como decía al principio,  una etapa transitoria antes del regreso triunfal de la derecha

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (I)

L'onze d'abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el P"C"E carrillista. Amb el temps tots sabríem les brutors dels pactes Carrillo-franquisme. La "unitat sagrada" del P"C"E amb la monarquia de Juan Carlos. Però en aquell moment -setmana santa de 1977- encara no sabíem -malgrat ja intuíem quelcom- de tota la putrefacció de Carrillo i els diferents comitès de direcció provinciales que li donaven suport.

Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d'OEC, aquella havia estat una setmana de molta feina. Record repartides de fulls per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. El P"C"E, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), els comunistes ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja la reforma s'havia anat consolidant. La banca capitalista només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de P"C"E, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l'imperialisme nord-americà.

L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare moments abans d´entrar a la presó de Palma (Mallorca). La legalització dels carrillistes va comportar una major repressió i criminalització dels comunistes (OEC) que no havien pactat amb els franquistes reciclats.

Els comunistes d'OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més de tots els diners de la banca, disposava de tota la xarxa administrativa del franquisme i de la majoria de mitjans de comunicació.

La victòria del franquisme reciclat (UCD) era d'esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El P"C"E, es a dir, el carrillisme, ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el primer dia de la legalització, Carrillo els va fer besar la bandera de Franco, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del P"C"E d'ençà la guerra civil).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra. (Miquel López Crespí)

EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (II)

La direcció del PCE defensant la monarquia i la bandera que havia guanyat la guerra a la República el mateix dia de la legalització (Carrillo és el segon per l'esquerra). El carrillisme va ser essencial per acabar amb la lluita republicana i la memòria històrica en temps de la transició. Posteriorment va ser necessari per acabar amb el comunisme i va estar a l'avantguarda de la lluita contra l´independentisme i en la defensa de l'economia mercat capitalista signant tota mena de pactes contra els inteerssos dels treballadors (Pacte de la Moncloa, per exemple). La direcció carrillista s´ha enriquit en aquests darrers trenta anys de servei a la monarquia i al capitalisme.

Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra.

Són divertides les temeroses frases que sobre aquesta qüestió n'iniciaren la confidència a José Luis de Vilallonga, dinou anys després.

- "La veritat és que no sé si t'hauria d'explicar això. Encara avui és un tema tan delicat... Hi ha gent que quan s'assabenti que jo ja pensava legalitzar el Partit Comunista essent encara príncep d'Espanya... Diran... no ho sé... Diran que em disposava a enganyar-los... a trair-los" (Arreu, p.2).

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). El llibre narra la història oculta de la transició, les traïdes del PCE a la causa republicana i la lluita de l’esquerra alternativa en defensa del socialisme, la república i l’autodeterminació.

Explica [pàgs. 218-224 de La traïció dels líders (II)] que conegué Nicolae Ceaucescu, president de la Romania socialisto-degenerada, a les festes commemoratives del xa de l'Iran a Persèpolis. Aleshores el líder romanès li digué que coneixia molt bé Carrillo, estiuejant a Romania.

Hom se n'adona com, finalment!, funcionà la política de reconciliación nacional [amb els sectors liberals del feixisme i el capitalisme]. D'ençà l'any 1956, el P"C"E s'havia especialitzat a llançar missatges envers el feixisme i uns hipotètics sectors democràtics del capitalisme. No res de bastir un partit de classe, un partit marxista-leninista en camí d'anar agrupant l'avantguarda més combativa dels treballadors, la pagesia, la intel.lectualitat antifeixista.

Com a oient i corresponsal de l'emissora de Carrillo (Ràdio Espanya Independent, record a la perfecció les continuades prèdiques democràtico-burgeses d'allò que, en teoria, hauria d'haver estat una emissora comunista, leninista, al servei d'un canvi radical de la societat d'explotació capitalista. Però la política de Carrillo havia trobat un bon oient: el futur rei d'Espanya, el príncep Juan Carlos. Tot un èxit de la política de col.laboració de classes carrillista, tenir per seguidor el futur rei d'Espanya, malgrat mai no funcionàs la famosa Huelga Nacional General Pacífica!

Per no perdre el fil dels esdeveniments seguirem punt per punt la magnífica descripció que Lluís Maria Xirinacs fa d'aquests primers contactes del P"C"E amb els enviats personals de Juan Carlos.

"A la primavera de 1974 convocà [el príncep] 'un amic molt íntim' -creiem que es tractava de Manuel Díez Alegría, ambdós de pura corda pro-ianqui- 'i de qui no diré el nom, puix que no crec que li agradi veure's barrejat públicament en aquesta història'. Li féu l'encàrrec de sondejar només verbalment Carrillo, en el més absolut secret. No li agradava la missió. 'Li vaig explicar que era l'únic en qui podia dipositar tota la meva confiança', va dient el rei. El juny del 74, via Europa, volà el missatger a Bucarest. Endebades lliurà una carta de presentació del príncep d'Espanya. Fou detingut durant dos dies. Finalment, el rebé Ceaucescu. De viva veu li féu avinent que comuniqués al seu amic Carrillo que el futur rei d'Espanya legalitzaria el partit comunista si Carrillo confiava en ell i no s'hi oposava. El missatger tornà quinze dies després d'haver partit".

Gregorio Morán ens conta encara moltes més coses de les que en el seu moment havia confessat el rei a Vilallonga. Vejam què diu d'quest afer l'ex-ministre d'Afers Estrangers del PSOE: "Quan el tinent general Manuel Díez Alegría, aleshores cap de l'Alt Estat Major, féu un viatge a Romania, no suficientment explicat al Generalíssim, fou destituït fulminantment. Ningú que conegués Díez Alegría i les coordenades intel.lectuals i polítiques en què es movia un cap de l'exèrcit, no fóra capaç d'imaginar-se aquest home enfilant contactes amb forces antifranquistes en l'estranger i menys encara amb Santiago Carrillo i el Partit Comunista" (Arreu, p.2).

Totes aquestes provatures, contactes, missatges, cartes, etc., servien per a anar perfilant el tipus de transició que finalment es faria a l'Estat, sota la direcció política total i absoluta del gran capital i dels aparats d'Estat i personal heretat del franquisme.

En el llibre de José Luis de Vilallonga (El Rey, p. 105 i ss.) podem anar seguint, punt per punt, el desenvolupament del fulletó que portaria, l'abril del 77, a la legalització del carrillisme (P"C"E).

"Un mes o dos abans que Juan Carlos d'Espanya fos definitivament nomenat cap d'Estat (1975), un ministre romanès entrà clandestinament a l'Estat espanyol, ajudat pels comunistes. Fou avisat l'intermediari a Madrid i finalment es veié amb el príncep. Ceaucescu responia: 'Carrillo no mourà un dit fins que no sigueu rei. Després caldrà concertar un termini, no gaire llarg, perquè es faci efectiva la vostra promesa de legalització'".

El rei digué a Vilallonga: "Vaig respirar tranquil per primer cop des de feia temps. Carrillo no llançaria la seva gent al carrer".

Ben cert que el carrilisme feia tot el possible per a controlar el poble i que aquest no posàs en qüestió cap de les herències del franquisme (aparats d'Estat repressius, monarquia, unitat d'Espanya, sistema capitalista, etc).

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

El pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRLLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (i III)

L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

A Mallorca, la direcció del PCE manava donar la mà a la policia armada que ens apallissava. A Madrid, després de la sangonosa matança d'advocats laboralistas (Atocha, 23/24-I-77), el P"C"E, al posterior enterrament dels advocats, ordenà el silenciament dels crits espontanis de "España, mañana, será republicana", "Fascistas, vosotros sois los terroristas", i féu fent estripar -mitjançant el seu servei d'ordre- totes les banderes republicanas que els militants i sectors populars, espontaniament, havien portat a la manifestació.

A poc a poc, el pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista.

La lluita republicana en temps de la transició va ser impulsada per partits com l'OEC, MC, PTE, PCE(ml), PSM, AC, LCR i molts d'altres grups revolucionaris que varen ser perseguits i criminalitzats pel franquisme reciclat i pels dirigents del PCE, principalment.

Però la legalització -som a començaments de 1977- encara no s'ha esdevengut. El termini pactat amb Ceaucescu per a legalitzar el P"C"E, "no gaire llarg", fou d'un any i mig. Xirinacs diu (pàg. 219 del llibre La traïda dels líders): "Arias no era de la corda del Rei. I Carrillo esperà, amb Arias pacientment i amb Suárez d'una faiçó intel.ligent i ardida". Els pactes, a partir d'ara, es faran amb el franquisme reciclat, directament. La línia directa amb la monarquia borbònica s'establiria així: Juan Carlos-Suárez-José Mario Armero. I quan un pensa que aleshores -i ara també!- el carrillisme acusava els partits autènticament comunistes de ser agents del franquisme! Fa feredat comprovar tanta putrefacció política en uns dirigents!

El rei, Suárez i Carrillo -mitjançant Armero- ho pactaren tot a partir de setembre de 1976. Establits els contactes permanents amb la monarquia, esdevingut el P"C"E peça clau -momentània- per a acabar amb el republicanisme a l'Estat i amb qualsevol força política autènticament comunista o revolucionària, "Armero presenta [escriu Xirinacs a les pàgs 219-224], de seguida, unes quartilles de Carrillo a Suárez en les quals li feia avinent que no volia 'girar la truita', que calia un govern provisional de reconciliació nacional de la dreta, el centre i l'esquerra. Si no es podia fer immediatament (que fàcilment renuncià Carrillo a un govern provisional!), exigí al govern Suárez que legalitzés tots els partits (també, ben fàcilment, renunciaria a això), que fes eleccions a corts constituents i que, mentrestant, governés per decret-llei d'acord amb l'oposició (condició igualment oblidada). També demanà un passaport per tornar a l'Estat espanyol acollit a la llei d''amnistia' del juliol. Això ho explicà Alfonso Osorio, que contra Suárez veia impossible la legalització del PCE mentre fos vigent l'article 172 del codi penal tot just reformat (14-VII-76), que vetava el pas als partits 'que, sotmesos a disciplina internacional, pretenguin instaurar un règim totalitari', expressament inclòs a suggeriment d'Osorio per evitar la legalització del PCE. Osorio patia el contagi de l'anticomunisme visceral característic de la gent de la CIA".

Propaganda republicana a Palma (Mallorca) en temps de la transició. Els cartells eren dibuixats i pintats per l'escriptor Miquel López Crespí.

A partir d'aquests estrets contactes, la iniciativa de la reforma del règim aniria a parar completament a mans de Suárez i els reformistes del franquisme. L'antic aparat franquista (exceptuant els quatre nostàlgics del búnker) jugà tot el que volgué amb l'oposició Dividí i enfrontà els diversos grups. S'assistí llavors a l'espectacle vergonyós de veure com destacats membres dels organismes unitaris (especialment P"C"E i PSOE) negociaven en secret amb Suárez per a mirar de perjudicar el soci. Carrilllo fou el que s'oferí més a la baixa, molt més a la baixa que Felipe González! I, com no podia ser d'una altra manera, en un determinat moment, el PSOE -saltant-se les promeses unitàries de la Platajunta- també abandonà Carrillo.

Vejam què diu Xirinacs, al respecte: "El 8 de desembre, en el seu congrés, Felipe González va dir públicament: 'No farem tota la nostra lluita en funció de la legalitat del Partit Comunista'.

Començaven aleshores -d'acord amb Suárez i els reformistes del règim- les provocacions de Carrillo per a fer veure als militants que ell, el Secretari General, lluitava aferrissadament per la legalització del P"C"E. Foren els dies de la perruca -Carrillo entrà clandestinament a l'Estat disfressat amb una perruca. Després féu una conferència de premsa clandestina. Ara ja era a l'Estat. Els contactes amb el règim serien directes, sense necessitat d'intermediaris. A la pàgina 22 de La Traïda... podem llegir: "...Suárez... contra el parer del seu vice-president Osorio, celebrà, el diumenge 27 de febrer [1977], una reunió directa, també secretíssima, amb Carrillo en el xalet d'Armero. A part d'Osorio, només la coneixien el Rei i Torcuato Fernández Miranda. Vuit hores. El resultat? Carrillo acceptava la bandera vermella i groga (renunciava a la bandera republicana) i la monarquia borbònica. Cap de les dues coses no eren encara acceptades pel PSOE. Franco ens imposava la monarquia i eternitzava la seva victòria sobre la legalitat republicana.

'En aquest afer, el poble ni hi tindrà res a dir. La Itàlia postbèlica (1945) havia estat consultada i votà república. Què haurien votat els pobles de l'Estat espanyol si haguessin estat consultats? Però Carrillo no es parà aquí. Prometé, com ho havia fet anys abans a Juan Carlos, que no hi hauria vagues generals i que defensaria la unitat d'Espanya. Més papista que el Papa. Morán comentà que disgustaren a Suárez les contínues expressions de Carrillo: 'Si Déu vol', 'que Déu ens ajudi'. Encara més. Carrillo pregà a Suárez que no deixés enverinar els conflictes. Ell s'oferia com negociador, com a 'fre de les agitacions'.

'Ací, al meu entendre, va consumar-se la traïció del P"C"E de Carrillo als pobles de l'Estat espanyol i a la classe treballadora".

Una baixada de pantalons total i absoluta. La direcció carrillista es venia pel plat de llenties d'un parell de poltrones institucionals, per uns quants sous dins de l'administració. Tota la sang vessada pel poble en la lluita per la llibertat només servia ara, en mans d'un P"C"E promocionat per tots el poders de l'Estat, per lloar el sistema. La direcció carrillista es conformava en fer de criats i servils del gran capital.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Anarcoefemèrides del 28 de gener

Esdeveniments

- Sentència antianarquista: El 28 de gener de 1884 a Madrid (Espanya) el Tribunal Suprem del Regne d'Espanya emet una sentència segons la qual:«L'Associació fundada en l'anarquia i el col·lectivisme amb el propòsit d'emprendre i de sostenir la lluita contra el capital, i dels treballadors contra la burgesia,és contrària a la moral pública, doncs contradiu l'autoritat i la propietat industrial.» Aquesta sentència va ser emprada pel Ministeri de Governació espanyol per a promulgar la Llei antianarquista que fou aprovada el 10 de juliol de 1894.

***

- Surt Acracia: El 28 de gener de 1923 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de la segonaèpoca del periòdic Acracia.Órgano semanario anarquista. Editat per Hermós Plaja i Saló, era continuació del quinzenal publicat pel mateix editor entre el 12 de maig i el 25 de desembre de 1918. La seva aparició es decidí en una reunió d'una quarantena de grups anarquistes tarragonins (Pinell, Flix, Masroig, Molà, Vinebre, Ascó, Sant Jaume, Santa Oliva, Llorens, Banyeres, Sant Marçal, Lleger, Bellvei, Papiolet, Valls, Garcia, Bellmunt, Torre de l'Espanyol, Reus, Tarragona, Vendrell, etc.) el 24 de desembre de 1922 i on es decidí que només publicarien notícies purament anarquistes i sindicalistes i alguns articles científics i artístics d'interès, i que seria finançada pel conjunt de grups. Hi van col·laborar Joan Arans, Mauro Bajatierra, José María Blázquez de Pedro, Sebastià Clarà, Antonia Maymon, Amadeo Pérez, Ramon Serres, Josep Tato Lorenzo, Ramon Terré, Josep Torres Tribó, Amadeo Pérez i Vendrell, entre d'altres. Les il·lustracions eren de Segarra i de W. Barbier. Amb un tiratge de 4.000 exemplars, en van sortir cinc números, l'últim el 17 de març de 1923.

Naixements

- Édouard Carouy: El 28 de gener de 1883 neix a Montignies-lez-Lens (Valònia, Bèlgica) l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot»,Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrar a treballar en una refineria de sucre i després va fer diverses feines abans de esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les. A partir de 1906 militarà en el moviment llibertari i portarà l'administració del periòdic anarquista belga Le Révolté, juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch --tots futurs implicats en la «Banda Bonnot»--, i freqüentarà el Grup Revolucionari Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort, a prop de Brussel·les. En 1908, a Ginebra, conegué Jules Bonnot. El desembre de 1909 arribà a París i s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França), on retrobà els seus companys belgues que aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i abstemi, tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc anys de presó per falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie Bader, que també viuen a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels mercats, però sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va veure obligat a tocar el dos --Jean Huc serà detingut més tard per falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb Bélardie i sa filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França) i fins al 1911 treballarà amb Louis Rimbault com a serraller i fent furts. Amb l'arribada del xofer Bonnot, les accions s'incrementaran en nombre, en intensitat i en violència. Intermitentment s'allotjà al garatge de Jean-Georges Dettweiler a Bobigny (Illa de França), mentre cometia diversos robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes mortals. Les seves empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais, on un ancià i sa criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Bélardie caigué en el parany ordit per la policia. Mentrestant, Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer Ordener, és assenyat com a sospitós número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a Ivry i a casa d'un confident a Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, senseèxit, prenent una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva detenció, intentarà de bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems, a l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat de Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena al treballs forçats a perpetuïtat. Després del veredicte, aquest mateix dia, a la seva cel·la de la presó de París (França), s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la seva sabata.

***

- Nello Garavini: El 28 de gener de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Sos pares van ser Pietro Garavini (Piràt), comerciant, i Rosina Gamberini. Fill d'una família de tradició anarquista, son pare, militant llibertari de certa influència, regentà una taverna que era el lloc de trobada del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en notoris episodis anticlericals i emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el malnom d'Il Tigre. Després dels estudis primaris, Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica, però abandonà les classes. Sota la influència de l'ambient en el qual va créixer, s'adherí al moviment anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses conferències de llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics (llibres, revistes, periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura autodidacta. Conegué l'anarquista Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual esdevindrà un dels seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la«Setmana Roja», durant la qual una gentada en manifestació assaltà i destruí l'estació ferroviària de Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra formà part del grup d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan Itàlia entrà en el conflicte, posició que implicava un gran risc de repressió. En 1916, juntament amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale Mattioli, Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.), fundà el «Gruppo Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que després de la guerra s'establí als locals del Cercle Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els simpatitzants del grup es trobà son germà major Simone (Cino), el qual patirà per la seva militància antifeixista confinament a Rossano Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939 i el juliol de 1940. Nello organitzà protestes contra les manifestacions intervencionistes i patriòtiques, difongué clandestinament entre els soldats manifests subversius incitant a la deserció i, sobretot, ajudà el moviment de desertors que s'escampà per l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona d'Imola. Treballà braç a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com ara Tommaso Baroncini (Chetone) i Romeo Golinelli (Ferruccio). També col·laborà amb desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino), etc. Prengué part en reunions anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i conegué els destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo Castellari. En la revisió mèdica de reclutament va ser llicenciat per deformació de la caixa toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat al front en l'últim any de la guerra. Durant la postguerra, participà activament en els disturbis del «Bienni Roig». Gràcies a la relativa posició benestant de sa família, comptà amb temps lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment anarquista d'altres localitats, especialment a Imola. També freqüentà el domicili de l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i conegué Aldo Venturini, amb qui entaulà una amistat que durà tota sa vida. Formà part de la tendència organitzadora del moviment anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents d'aquest grup (Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament en l'aixecament popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre el 2 i el 3 de juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats italianes. Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que adherí a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i actuà com a una filial de la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell pensava, com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment anarquista«específic». S'ocupà secretament de la«preparació material» de la revolució, procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats (Brescia, Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en nombroses reunions–Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de 1919), etc.– i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo Cavallazi, a Bolonya al II Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i, entre l'1 i el 4 de novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat a Ancona. En 1921 conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una família socialista, que ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva oposició als escamots feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser agredit en dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922 hagué de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila (Abruços, Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc mesos després de llicenciar-se, el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En 1924, després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista i fugint de la vigilància policíaca i la repressió, s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on muntà una empresa vitícola i on nasqué, el 19 d'octubre de 1924, Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa companya, freqüentà els cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una estreta amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També conegué altres destacats anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa, Bindo Lama, etc. En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que restringia les sortides del país i permetia enviar els opositors al confinament, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el suport del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer exili es caracteritzà per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi treballà com a mosso i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel Gloria, un dels millors de Rio de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després d'alguns anys ensenyant a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», perdé la feina per les pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la política brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per dictadures militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat llibertària, concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme italià, establint contactes amb altres italians exiliats arreu del món. També participà en les activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler José Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero Battistelli, advocat republicà membre de «Giustizia e Libertà», i amb sa companya Enrichetta, ambdós exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli. Entre 1933 i 1942 administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre de Rio de Janeiro, «La Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que esdevingué lloc de trobada i de reunions informals de l'esquerra i de la immigració brasileres. També es va fer representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí una certa estabilitat econòmica. La llibreria a més desenvolupà una petita activitat editorial, amb la publicació de llibres de cultura política, social i literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta, Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per algunes setmanes Luce Fabbri, però durant la visita a una petita hisenda que posseïa a la selva ambdós caigueren greument malalts de malària. En 1947 la família Garavini retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les seves antigues amistats i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït immediatament després de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i participà en diferents congressos i conferències d'aquesta organització. En 1968 prengué part en el Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara; en 1972 en el Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació de la Internacional a Itàlia; i en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es portà a terme a Venècia. A partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc de trobada dels joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli i Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando Borghi» com a seu dels grups anarquistes de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca Llibertària. En aquests anys acabà la seva obra autobiogràfica, que titulà Testimonianze. El 2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el deteriorà força. Nello Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme de manera estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese. En 2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el títol Testimonianze. Anarchismo e antifascismo vissuti e visti da un angolo della Romagna.

Nello Garavini (1899-1985)

Emma Neri (1897-1978)

Pietro Garavini (1869-1933)

***

- Arminio Guajardo Morandeira: El 28 de gener de 1899 neix a Madrid (Espanya) el metge llibertari Arminio Guajardo Morandeira –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Herminio o Armiño i el seu llinatge com Morandeiza. Estudià el batxiller i la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya) i en 1930 es llicencià en la universitat d'aquesta ciutat, especialitzant-se en cirurgia i en parts. També fou torero. En 1931 passà a exercir com a metge rural titular a Almarza (Sòria, Castella, Espanya), on va ser conegut com «el metge dels pobres», a causa de la seva especial atenció als pacients sense recursos, fet pel qual tingué diversos enfrontaments amb membres de la dreta local. Durant l'anomenat «Bienni Negre» republicà (1933-1935), patí detenció governativa per la seva defensa de les causes popular i pel seu pensament anarquista. Organitzà a Almarza la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT); col·laborà, amb la comare municipal de Sòria i anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro, en l'Ateneu de Documentació Social (ADS), centre cultural anarquista de la ciutat de Sòria; i publicà articles en Treball,òrgan anarcosindicalista sorià. Sembla que també va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1935 va ser sancionat amb una multa de cinc pessetes pel Col·legi de Metges de Sòria per haver-se negat a votar en la Junta General Ordinària d'aquesta institució. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué escapar cap a les poblacions sorianes de Segoviela i Almajano, però, cansat de fugir, finalment es va lliurar als sollevats franquistes al Govern Civil de Sòria. Pocs dies després, el 8 d'agost de 1936, Arminio Guajardo Morandeira va ser afusellat al cementiri de Calatañazor (Sòria, Castella, Espanya), juntament amb els mestres José Buill i Vicente Soria, l'anarcosindicalista José Andrés, l'oficial de l'Ajuntament de Sòria i col·laborador habital del periòdic La Voz de Soria Mariano Cabrujas, i una persona més de qui desconeixem el seu nom. Incoat expedient per responsabilitats polítiques, va ser sancionat amb 15.000 pessetes, multa que hagué de pagar la vídua; també, com que no pogué pagar les contribucions, va ser embargat. Malgrat la sol·licitud de la seva esposa en 1941, per a inscriure'l com a difunt en el Registre Civil, va ser declarat pel jutjat com a«desaparegut», en absència de testimonis directes de la seva mort.  

Arminio Guajardo Morandeira (1899-1936)

***

- Manuel Ramos Castillo: El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución en España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i Elúltimo beso. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a Sant Nazari de Rosselló (Catalunya Nord).

***

- Wenceslao Jiménez Orive: El 28 de gener de 1922 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Wenceslao Jiménez Orive --alguns citen el seu primer llinatge com Giménez--, conegut com Wences i Jimeno. Era el major de quatre germans (Enrique, Rodolfo i Vitoria). Quan era un infant es traslladà amb sa família a Saragossa, ja que son pare, ferroviari, havia estat destinat a la capital aragonesa. Aquest, militant anarcosindicalista, va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. En els primers dies d'agost de 1936, quan son pare feia el servei d'interventor entre Saragossa i Canfranc, fou detingut, baixat a l'estació de Jaca i afusellat pels feixistes amb altres confederals a les afores de la ciutat. Quan esclatà la contesa Wenceslao estudiava disseny a l'Escola Industrial i més tard abandonà els estudis per no haver-se d'afiliar a la Falange. Esdevingué ferroviari i a començaments dels anys quaranta va ser detingut en dues ocasions per repartir propaganda antifranquista i anarcosindicalista. En 1946 s'ajuntà amb un grup de les Joventuts Socialistes, però gràcies al militant llibertari Ignacio Zubizarreta Aspas (Zubi) s'adherí a la clandestina Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1946 va ser detingut, amb Zubizarreta, a Saragossa; brutalment torturat, fou alliberat tres mesos després. El juliol de 1947 fou nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional de Regionals de la FIJL que se celebrà a Madrid. El maig de 1947 participà en un intent d'atemptat contra el dictador Francisco Franco a la carretera nacional Madrid-Saragossa, a l'alçada del Puerto de la Muela, a prop de Calatayud, i com que no reeixí marxà a la serra on s'integrà en un grup de la guerrilla rural. Decebut per la ineficàcia d'aquesta mena de guerrilla, passà a França, on va fer feina primer a Lió i després a París com a obrer ajustador. Establí contactes amb l'activista anarquista Josep Lluís Facerías i s'integrà en el seu grup de guerrilla urbana. Durant la seva estada a França havia elaborat un esquema d'organització i d'actuació clandestina, projecte que, en nom de diversos grups d'acció, pensava sotmetre a la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i a la Comissió de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'Exili; aquest esquema, com que l'estructura orgànica de l'MLE no es modificà, quedà com un simple esborrany. El 26 de novembre de 1948 creuà els Pirineus i a la Península, a causa de certes discrepàncies amb Facerías, creà el febrer de 1949 el seu propi grup («Los Maños»), que fou força actiu a Barcelona, Madrid i altres zones. La seva primera acció, aquell mateix febrer de 1949, fou atemptar contra el confident Antonio Seba Amorós. El 2 de març de 1949, amb els germans Josep i Francesc Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, Carlos Vidal Pasanau, José López Penedo i Josep Lluís Facerías, participà en el metrallament a Barcelona de l'automòbil d'Eduardo Quintela Boveda, cap de Brigada Politicosocial de la policia, que justament aquell dia no viatjava al cotxe. El 22 de desembre de 1949, amb altres companys --Daniel G. M. (Rodolfo), Salvador Luis Benito (Salgado), Plácido Ortiz Gratal i Simon Gracia Fleringan--, marxà a Barcelona per ocupà el lloc d'altres militants caiguts en la repressió (Julio Rodríguez, José Luis Barrao, Francisco Martínez, etc.). Wenceslao Jiménez Orive va ser tirotejat sense previ avís per la policia el 9 de gener de 1950 en un carrer de Barcelona (Catalunya); ferit, per no caure pres a mans de les forces de repressió de la dictadura franquista, se suïcidà prenent una càpsula de cianur que portava muntada a la part superior de la ploma estilogràfica. El seu grup havia estat delatat per Niceto Pardillo Manzanero, un cenetista expulsat de «Los Maños» per mala conducta, al comissari de policia Pedro Polo Borreguero.

Wenceslao Jiménez Orive (1922-1950)

Defuncions

- Émile Bidault:El 28 de gener de 1938 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Émile Armand Bidault. Havia nascut el 29 de maig de 1869 a Palaiseau (Illa de França, França). En 1886 va ser un dels fundadors --amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres-- de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquestaèpoca s'encarregà de l'administració de Le Libertaire i de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertaris La Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire,Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent de La Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Giuseppe Corna: El 28 de gener de 1957 mor a Aosta (Vall d'Aosta, Itàlia) el pagès anarquista Giuseppe Corna. Havia nascut en 1871 a Mercenasco (Piemont, Itàlia). De jove emigrà per motius econòmics als Estats Units, on participà activament en la difusió del periòdic llibertari Cronaca Sovversiva i en la propaganda anarquista al costat de Luigi Galleani. Durant la II Guerra Mundial retornà a Itàlia. Giuseppe Corna va morir el 28 de gener de 1957 a Aosta (Vall d'Aosta, Itàlia) i fou enterrat civilment.

***

- Florentino Galván Trías: El 28 de gener de 1966 mor a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Havia nascut el 26 de febrer de 1905 a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquestaèpoca va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia --a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes--, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 --sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco.

***

- Manuel Figueroa: El 28 de gener de 1978 mor a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Figueroa. Havia nascut l'1 de maig de 1901 a Noia (la Corunya, Galícia). Fins els 19 anys treballà de pescador a Noia i després marxà cap a la Corunya, on conegué sa futura companya, Emerenciana Patiño Hermida, amb qui tindrà quatre infants. A la Corunya començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es posà a fer feina com a cuiner als vaixells mercants i pesquers i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Belfast (Ulster, Irlanda) i retornà a la Corunya, que havia caigut a mans franquistes. En aquesta ciutat constituí un comitè clandestí que evacuà per mar nombrosos militats de la zona. Després embarcà amb sa companya i altres 21 militants llibertaris a bord d'un vaixell pesquer i desembarcà a Brest (Bretanya). Immediatament retornà amb sa família a la Península i restà a Barcelona (Catalunya) al servei de la CNT fins el final de la guerra. Quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració, per després passar a treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser destinada a realitzar treballs de fortificació a la «Línia Maginot», fet que aprofità per ajudar a la Resistència antinazi. Fet presoner pels alemanys, va ser internat a Estrasburg (Alsàcia, França) i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) i després al de Gusen (AltaÀustria, Àustria). El maig de 1945, després de l'alliberament del camp per les tropes aliades, retornà a França i treballà a les mines hulleres de La Grand Comba, on s'havia instal·lat sa companya quan aquesta sortí dels camps de concentració, i on milità en la seva Federació Local de la CNT. Malalt amb greus complicacions cardíaques, Manuel Figueroa va morir el 28 de gener de 1978 a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) mentre dormia, víctima d'un infart de miocardi, i va ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.

***

- Antonio Solero: El 28 de gener de 1985 mor a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) l'artesà i militant anarcosindicalista Antonio Solero. Secretari de la Federació Local de de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tànger, efectuà nombroses missions orgàniques a la Península. Quan la retirada de les tropes espanyoles del Marroc, s'instal·là a Tetuan (Marroc) amb sa família nombrosa, on organitzà la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco passà a militar a Algesires.

***

- George Woodcock: El 28 de gener de 1995 mor a Vancouver (Colúmbia Britànica, Canadà) l'escriptor, crític literari i historiador anarquista George Woodcock. Havia nascut el 8 de maig de 1912 a Winnipeg (Manitoba, Canadà). De petit marxà amb sos pares a Anglaterra, on estudià a la Sir William Borlase School i al Morley College. Encara que de família humil, guanyà una beca per anar a la Universitat d'Oxford, però va rebutjar aquesta oportunitat perquè havia de reconèixer una observança religiosa i en comptes d'això prengué una feina d'empleat en el Great Western Railway. Al ferrocarril començà a interessar-se per l'anarquisme, pensament polític que mantindrà durant tot sa vida, escrivint diversos llibres sobre el tema (antologies, biografies, estudis històrics, etc.). En aquests anys s'introduí en el món de la literatura i conegué importants escriptors, com ara T. S. Eliot, Aldous Huxley, Dylan Thomas, Roy Campbell, Herbert Read, Julian Symons o Mulk Raj Anand. Conegué George Orwell després de mantenir dues discussions públiques a través de les pàgines de la publicació Partisan Review. Orwell va escriure que en el context d'una guerra contra el feixisme, defensar el pacifisme era«objectivament ser profeixista» i Woodcock mantingué postures obertament antimilitaristes; malgrat aquesta diferencia, esdevingueren bons amics --anys més tard, en 1966, Woodcock va escriure The crystal spirit, un estudi crític sobre Orwell que fou guardonat amb el Governor General's Award. En aquests anys col·laborà amb l'editorial anarquista Freedom Press, treballant en l'edició de War Commentary i de Freedom. Durant la II Guerra Mundial treballà en una granja com a objector de consciència. En 1949 tornà a Canada, instal·lant-se eventualment a l'illa de Sooke (Vancouver, Colúmbia Britànica), on fracassà con a granger. Amb el suport d'amics pogué traslladar-se a Vancouver, on finalment compra una casa a Kerrisdale. Entre 1954 i 1955 ensenyà en la Universitat de Seattle i entre 1954 i 1956 realitzà nombrosos guions radiofònics per a la Canadian Broadcasting Corporation (CBC). En 1955 aconseguí un càrrec de professor associat al departament d'anglès de la Universitat de la Colúmbia Britànica, on va romandre fins a la dècada dels setanta. En aquesta prolífica època començà a escriure llibres de viatges, poesia, assaig, traduccions, crítica literària, biografies, així com obres sobre l'anarquisme. En 1959 fundà el periòdic Canadian Literature, la primera revista dedicada a la literatura canadenca. En 1962 publicà una de les seves obres més reconegudes Anarchism: a history of libertarian ideas and movements. Durant sa vida obtingué nombrosos premis, com a la beca de la Royal Society of Canada (1968), el Premi Molson (1973) o la medalla de la UBC a la biografia més popular (1976). Però només acceptà premis atorgats pels seus col·legues, rebutjant els emesos per l'Estat canadenc, com ara l'Ordre de Canadà; l'única excepció fou el Premi Llibertat de la ciutat de Vancouver, que acceptà en 1994. Cap al final de sa vida s'interessà força per la difícil situació del poble tibetà i viatjà a l'Índia, on estudià el budisme, féu amistat amb el Dalai Lama i creà la Tibetan Refugee Aid Society (Societat d'Ajuda als Refugiats Tibetans). Amb sa dona, l'artista Ingeborg Linzer (Inge), creà la Canada India Village Aid (Ajuda a les AldeesÍndies de Canadà), que patrocina projectes de suport a les zones rurals índies. Amb aquestes dues organitzacions va fer realitat la seva idea de cooperació voluntària entre els pobles al marge de les fronteres estatals. També creà un fons d'ajuda econòmica per als escriptors canadencs necessitats. És auto d'Anarchy or chaos (1944), The incomparable Aphra (1948), Ravens and prophets (1952), Anarchism: a history of libertarian ideas and movements (1962), Faces of India: a travel narrative (1964), The crystal spirit: a study of George Orwell (1966), The Doukhobors (1968, amb Ivan Avakumovic),The Hudson's Bay Company (1970), The anarchist prince: a biographical study of Peter Kropotkin (1971, amb Ivan Avakumovic), Into Tibet: the early british explorers (1971), Victoria (1971), Dawn and the darkest hour: a study of Aldous Huxley (1972), Rejection of politics and other essays on Canada, canadians, anarchism and the world (1972), Canada and the canadians (1973), Who killed the British Empire?: an inquest (1974),Amor de Cosmos: journalist and reformer (1975), Gabriel Dumont: the Métis chief and his lost world (1975), South Sea journey (1976), Peoples of the Coast: the indians of the Pacific Northest (1977), The anarchist reader (1977, editor), Anima, or, Swann grown old: a cycle of poems (1977), Two plays (1977), The world of canadian writing: critiques and recollections (1980), 100 great canadians (1980), Confederation betrayed! (1981), The meeting of time and space: regionalism in canadian literature (1981), Taking it to the letter (1981), The University of British Columbia: a souvenir (1986, amb Tim Fitzharris), Northern spring: the flowering of canadian literature in english (1987), Pierre-Joseph Proudhon: a biography (1987), Caves in the desert: travels in China (1988), The Purdy-Woodcock letters: selected correspondence (1964-1984) (1988), William Godwin: a biographical study (1989), A social history of Canada (1989), Powers of observation (1989), The century that made us: Canada (1814–1914) (1989), British Columbia: a history of the province (1990), Tolstoy at Yasnaya Polyana and other poems (1991), Anarchism and anarchists: essays (1992), The cherry tree on Cherry Street and other poems (1994), entre d'altres. En 1998 George Fetherling li dedicà una biografia: The gentle anarchist: a life of George Woodcock.

George Woodcock (1912-1995)

***

- Juan Jimeno Montalbán: El 28 de gener de 1997 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) el militant anarcosindicalista Juan Jimeno Montalbán --també citat Gimeno. Havia nascut en 1912. Ferroviari, s'afilià al Sindicat Ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. En acabar la guerra civil aconseguí arribar al nord d'Àfrica. La seva professió li va facultar per treballar als ferrocarrils algerians, fet que li permetrà ajudar a evadir-se nombrosos companys internats al Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria) i de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A finals dels anys cinquanta s'instal·là al Marroc. En 1960 fou un dels fundadors a Casablanca de l'«Asociación Cultural Armonia», amb José Muñoz Congost i altres companys, de la qual serà el primer president. Arran de la reunificació confederal en l'Exili i de la formació de l'organisme semiclandestí de lluita antifranquista Defensa Interior (DI) en 1961, va ser nomenat delegat d'aquesta organització i del nucli del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili al nord d'Àfrica. En 1965 abandonà el Marroc i s'instal·là a Bèlgica, militant en la Federació Local de Lieja. En morir Franco, entrà a la Península i milità en el Sindicat de Jubilats i en el d'Oficis Diversos de CNT d'Alacant fins a la seva mort.

Actualització: 28-01-16

Era d’esperar, es periodista de capçalera de s’esquerra, en David Marqués, no s’ha pogut contenir. No podia deixar passar s’ocasió. I ja que “el Pisuerga pasa por Valladolid”, li ha faltat temps per fer-ne menció. En es seu darrer article titulat “Babaus i caparruts” em dedica alguns paràgrafs arrel de sa meva errada en es famós tuit on vaig confondre a un grup de la Campora argentina fent ses necessitats a ses portes de la Catedral de Buenos Aires, per un grup de Podemos davant la Catedral de la Almudena.

Donada sa seva obsessió malaltissa per desacreditar-me, ja m’esperava que alguna cosa diria sobre aquesta errada. Tampoc esperava massa professionalitat per sa seva part, de fet ja fa estona que ses seves obsessions el fan ser poc objectiu. Però en aquest cas, sa manca de criteri és massa evident i me veig obligat a fer-ne un comentari.

També menteix quan diu que vaig ser arraconat pes meu grup en es càrrec de portaveu adjunt. Si es preocupés de conèixer sa veritat sabria que va ser una decisió personal i que no vaig rebre cap tipus d’indicació ni de pressió al respecte. Ho pot demanar a qualsevol responsable des partit. És cert que és un deure d’un polític contrastar ses informacions, però també ho és des periodistes, cosa que en aquest el senyor David Marqués no ha fet.

Crec sincerament, que sa feina de periodista és molt difícil i aquells que en són professionals haurien de tenir una cura especial per dir tota sa veritat i no deixar-se endur per ses seves fòbies personals. Puc entendre que en David Marqués pugui tenir una animadversió especial contra sa meva persona, però açò no hauria d’influir en sa seva feina i en sa seva professionalitat. Malauradament no és així, i per tant, hauré de seguir aguantant ses seves impertinències i mentides.

Anarcoefemèrides del 29 de gener

Esdeveniments

- Míting per la «Mano Negra»: El 29 de gener de 1903 té lloc a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París (França) un míting organitzat pel grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), amb el suport propagandístic de Le Temps Nouveaux i de Jean Grave, per protestar contra la permanència a la presó dels imputats en l'afer de la «Mano Negra» d'Andalusia (Espanya). Hi participaren L. Havet, professor del Col·legi de França; Paul Reclus, metge de l'hospital de París, germà d'Élie i d'Élisée Reclus; G. Géailles, professor de la Sorbona; Henriette Meyer; Georges Yvetot, secretari de la Federació de les Borses de Treball de França i de les Colònies; Jean Jaurès, diputat de Carmaux; Marcel Sembat, diputat de París; Francis de Pressensé, diputat de Roine, i s'hi llegí una carta d'Anatole France, que reflectia clarament la imatge d'una Espanya inquisitorial que es tenia arreu d'Europa, la qual s'anava repetint des dels inicis de la campanya de Montjuïc. L'acte, que comptà amb un bon nombre d'adhesions espanyoles i estrangeres, fou clos votant per aclamació una moció en què s'incitava el govern espanyol a revisar el procés. En aquest míting es recollí una certa quantitat de diners destinada a sufragar les despeses que ocasionava la campanya; el romanent fou enviat per mitjà de Soledad Gustavo als companys de la «Mano Negra» per afrontar materialment la seva sortida de la presó.

***

- Surt Tiempos Nuevos: El 29 de gener de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua castellana dels anarquistes espanyols exiliats a França Tiempos Nuevos. Semanario de educación y de lucha. Dirigit per Valeriano Orobón Fernández des de la «Librairie Internationale», era continuació d'Iberión. El primer gerent en va ser Séverin Ferandel. Hi van col·laborar Llibert Callejas, Fontaura, Magriñà, Parra, M. Pérez, Vidiella, Gibanel, Martel, José Martín, entre d'altres. Durant la direcció de Manuel Pérez les col·laboracions internacionals foren traduïdes per Pedro Orobón Fernández. Sortiran almenys 94 números fins al 1927.

***

- Surt Vida: El 29 de gener de 1938 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida. Portavoz de la Federación Regional de Campesinos de Levante. CNT-AIT. S'imprimia al Sindicat de la Indústria Gràfica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En sortiren 42 números, l'últim el 16 de febrer de 1939, amb el triomf feixista. A València ja s'havien publicat altres publicacions amb la mateixa capçalera.

***

- Acció de Chumbawamba: El 29 de gener de 2002 el grup musical britànic anarquista Chumbawamba ven, per a un anunci publicitari enfocat a executius, la sintonia de la seva cançó Pass it Along al gegant de la indústria automobilística General Motors per 70.000 dòlars i lliura aquests diners a grups llibertaris i d'activistes antiglobalització (IndyMedia, CorpWatch, etc.) per realitzar campanyes contra aquesta multinacional i la globalització empresarial en general.

Naixements

- Victor Minne: El 29 de gener de 1855 neix a Kortrijk (Flandes Occidental, Flandes) l'ebenista i propagandista anarquista Victor Polydore Minne. Emigrat a França en 1888, en 1893 en va ser expulsat per la seva militància llibertària. El 12 de setembre de 1898 va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica) per haver aferrat cartells anarquistes i aquest mateix dia havia participat en l'ocupació de la redacció del periòdic Journal du XXè Siècle. En 1899 se li a atribuí la paternitat del text, que va ser publicat anònimament, Révélations sur la prétendue folie de la princesse Louise. El 8 de desembre de 1900 va ser detingut repartint pels carrers de Brussel·les el pamflet Testament olographe de la vieille mère Victoria, reine des poires d'Angleterre et impératrice des roupies de singes; després d'escorcollar el seu domicili, la policia deduí que ell era l'autor d'aquest text. Jutjat per l'Audiència de Bravant el 4 de febrer de 1901, pocs dies després de la mort Victòria del Regne Unit, va ser absolt dels insults dirigits contra aquesta reina. En 1904 publicà a Brussel·les el fullet Les sept années de souffrances de la princesse Louise, fille du roi dels Belges.

***

- Amédée Pauwels:El 29 de gener de 1864 neix a Bèlgica l'anarquista il·legalista Amédée Pauwels, més conegut com Étienne Rabardy. Blanquer de professió, va ser amic de Paul Reclus, a qui arrossegarà a la fàbrica de sosa de la vall de Meurthe, a Varangeville (Lorena, França), on compartirà habitació amb l'anarquistaÉlisée-Joseph Bastard. Després va instal·lar-se a Saint-Denis, suburbi al nord de París, on els anarquistes eren força actius. Arran dels enfrontaments del Primer de Maig de 1891 a Clichy, va ser expulsat del territori, però va retornar a França per cometre atemptats. El 15 de març de 1894 va morir a resultes de l'explosió anticipada de la bomba que portava i que tenia intenció de deixar a l'església de la Madeleine de París. Dos atemptats que es van realitzar el 20 de febrer de 1894, dies després de l'execució d'Auguste Vaillant i les batudes policíaques del 17 de febrer, també li són atribuïdes. Totes les bombes que va col·locar, fins i tot la que acabà amb la seva vida, van ser fabricades per altra anarquista il·legalista famós,Émile Henry.

Amédée Pauwels (1864-1894)

***

- Édouard Mouche: El 29 de gener de 1878 neix al II Districte de París (França) el lampista anarquista i antimilitarista Édouard Maxime Mouche. Formà part del Grup Llibertari per la Cançó, fundat el maig de 1918 al voltant, sobretot, de Louis Loréal i del qual va ser nomenat tresorer. Aquest grup havia de publicar l'agost de 1918 el periòdic La Gerbe, que no aparegué a resultes de la prohibició per part del prefecte de policia de la festa que l'havia de finançar, i participà en diverses sortides campestres organitzades per Le Journal du Peuple. En 1919 va ser nomenat secretari del Grup del XI i XII Districtes de París de la Federació de Joves Anarquistes (FJA). A començaments de 1920 va ser detingut per haver distribuït pamflets antimilitaristes amb Louis Lóreal i René Péache, i no va ser alliberat fins el març d'aquell any. El 7 de juny de 1920 va ser jutjat per l'XI Sala del Tribunal Correccional per aquest delicte juntament amb sos companys i condemnat a 18 mesos de presó i a 1.500 francs de multa, pena que va ser confirmada en l'apel·lació d'octubre d'aquell any. A finals de gener de 1920, arran de la reconstitució del grup La Gerbe, al voltant de Léon Louis, Morthel Oupiter i René Péache, dimití del seu càrrec de tresorer. En 1921 va ser nomenat secretari del grup del XIII Districte de París de l'FJA. El 20 de maig de 1921 el seu domicili, com el de molts altres companys, va ser escorcollat a la recerca de material antimilitarista. L'estiu de 1921, arran de la detenció de René Barril, reemplaçà aquest en la gerència del número 5 del periòdic La Jeunesse Anarchiste, òrgan de l'FJA animat, entre d'altres, per René Barril, G. Bouvet i André Leroy. En 1923 era membre del «Foyer Anarchiste» (Hogar Anarquista) del XI Districte parisenc i del Comitè d'Iniciativa i de Propaganda de l'Unió Anarquista (UA). En 1929 s'instal·là a Livry-Gargan (Illa de França, França) i aquest mateix any era membre de l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA). A començaments de la dècada dels trenta vivia a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) i sembla que no militava. En 1938, no obstant això, la policia el tenia fitxat com a membre d'un grup de l'UA d'Aulnay-sous-Bois.

***

- Orlando Bolgioni: El 29 de gener de 1881 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el picapedrer anarquista i anarcosindicalista Orlando Bolgioni. Sos pares es deien Lorenzo Bolgioni i Adele Baratta. Només pogué estudiar fins el segon grau d'ensenyament primari i es va criar en l'ambient cultural i polític dels picapedres, gairebé tots anarquistes. Fou membre actiu de la Lliga de Resistència dels Picapedrers. Amb 13 anys, ja participà en el motí de 1894. El 12 de setembre de 1909 va ser elegit per primera vegada membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Carrara. En un informe policíac de la Prefectura de Policia del 9 d'octubre de 1909 es diu que «exerceix una certa influència en el partit anarquista» i que era lector habitual d'Il Libertario i La Questione Sociale. Entre l'1 de gener de 1911 i 1913 va ser reelegit en el seu càrrec de membre de la comissió executiva del Cambra del Treball de Carrara i entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 participà en el Congrés Nacional celebrat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on es va fundar l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquest mateix any sostingué activament el cercle anarquista«Luce e Verità». L'estiu de 1911 formà part de la comissió de la Cambra del Treball que es reuní amb els representants industrials durant el conflicte laboral i la vaga, que finalment va concloure amb la victòria parcial dels picapedrers. En 1912 sembla que s'adherí al Fascio Anarchico (FA, Feix Anarquista) de Carrara i en 1913 al grup anarquista «18 Març». El gener de 1920 formà part de la delegació de la Cambra del Treball de Carrara que signà amb la patronal el nou conveni laboral per als treballadors del marbre, agrupats en la Unioni Cavatori (UC, Unió de Picapedrers). El gener de 1921 assistí al Congrés de la Cambra del Treball de Carrara i va ser novament elegit membre de la seva comissió executiva. Col·laborador del periòdic sindical Il Cavatore, després de l'adveniment del feixisme al poder sembla que es desinteressà per la política, dedicant-se, segons un informe de la Prefectura de Massa i Carrara al Ministeri de l'Interior italià, «al treball i a la família», però sense renunciar a les seves idees llibertàries. Durant la dècada dels trenta va ser constantment vigilat juntament amb son fill Ugo Almo Walter, també militant anarquista. L'abril de 1945, l'endemà de l'alliberament de Carrara, formà part del Consell Municipal amb els companys Renato i Aldofo Viti. Després de la II Guerra Mundial reprengué les activitats llibertàries en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Orlando Bolgioni va morir, centenari, el 20 de novembre de 1981 a l'Institut Geriàtric de Carrara (Toscana, Itàlia), on va viure els seus últims anys.

***

- Jean Duval: El 29 de gener de 1891 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'activista anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Fill d'un daurador sobre fusta amb pocs recursos i d'una mare que finà després de surar sis infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en un orfenat. Alguns anys després, son pare, casat de bell nou, reprengué els fills. Quan tenia 14 anys abandonà la llar i trobà una feina rentaplats en un cafè, però pel simple fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i fou enviat a un correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia 19 sortí sota la garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com que no hi trobava feina, i amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional, s'allistà per cinc anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores, desertà ben aviat. Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos de presó que purgà a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure després de complir la pena, fou novament enviat a un nou regiment, però desertà immediatament. Instal·lat a París, on va fer feina a obres de construcció, entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de la Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a Abbeville, decidí venjar-se i comprà un revòlver i disparà contra el capità i l'ajudant responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la cama pels gendarmes que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només ferit, fou hospitalitzat un temps abans de ser internat a la presó de Chambéry. Durant el procés el procurador demanà la pena de mort, però finalment fou condemnant a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana Francesa), hi restà 10 anys i després de nombroses temptatives d'evasió, en 1923 aconseguí fugir i passar al Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset, aconseguí instal·lar-se a Brussel·les (Bèlgica), on va treballar com a cambrer en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En 1936 fou denunciat per un antic conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de fons i condemnat per «ús de documentació i passaport falsos» i extradit a França. L'Audiència de Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia portat a Bèlgica, l'envià a la presó especial de Fontevrault (Maison Centrale de Fontevrault), ja que mentrestant la colònia penitenciària de Caiena havia estat suprimida. El setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas Faucier, reclòs per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de l'Alliberament, Faucier, que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943, emprengué una campan.ya que va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. Durant els anys seixanta, Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra situació econòmica. En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs. En els anys setanta fou admès a la residència d'ancians de «La Libre Pensée», a prop d'Angers. Jean Duval es va penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 a la residència d'Angers (País del Loira, França) després de deixar una nota de comiat als seus amics.

***

- Barnett Newman: El 29 de gener de 1905 neix a Lower East Side (Manhattan, Nova York, Nova York, EUA) el pintor, escultor, crític artístic i intel·lectual anarquista Barnett Baruch Newman (Barney), un dels màxims representants de l'expressionisme abstracte i del color-field painting. Havia nascut en una família de jueus polonesos immigrants i sos pares es deien Abraham i Anna. Va fer els estudis primaris i secundaris a Manhattan i al Bronx i sempre assistí a les escoles hebrees. Entre 1923 i 1927 aprengué dibuix amb Duncan Smith a l'Art Students League, on va fer una gran amistat amb Adolph Gottlieb. Després estudià filosofia amb Scott Buchanan i Morris Raphael Cohen al City College of New York (CCNY), sense obtenir bones qualificacions, i treballà a la fàbrica de roba masculina propietat de son pare que intentà fer surar arran de la crisi de 1929. A partir dels anys trenta començà a pintar quadres d'estil expressionista, però finalment destruí tota l'obra d'aquesta època. En 1931 intentà fer-se professor artístic en el sistema escolar públic de Nova York, però no aprovà l'examen i restà com a professor substitut; l'any següent entrà com a professor d'apreciació artística a la Grover Clevelant High School de Ridgewood a Queens. En 1933 publicà el manifest On the Need for Political Action by Men of Culture (Sobre la necessitat de l'acció política dels homes de la cultura), que reivindica una educació mésàmplia, un major èmfasi en les arts i oficis i el foment de la vida cultural, i amb Alexander Borodulin i aquest programa es presentaren com a candidats a l'alcaldia de Nova York sota el lema«Vota't a tu mateix». En 1935 es va fer gerent una companyia de teatre jiddisch d'esquerra i aprengué aquesta llengua per poder llegir les importants publicacions anarquistes que s'editaven en judeoalemany. En aquesta època col·laborà en la revista The Answer. America's Civil Service Magazine (La Resposta. Revista del Servei Civil Americà) amb una columna de crítica literària, on recomanà obres de Baruch Spinoza, Plató i Piotr Kropotkin, i condemnà les de Hegel, Marx i Lenin. El 30 de juny de 1936 es casà amb Annalee Greenhouse, que havia conegut dos anys abans, i durant el seu viatge de noces a Concord (Massachusetts) visità l'estany de Walden i les cases d'Henry David Thoreau, Ralph Waldo Emerson i Nathaniel Hawthorne, tres dels seus mestres intel·lectuals. Després treballà com a escriptor i crític artístic, redactant prefacis per a catàlegs d'exposicions, fent crítiques per a revistes especialitzades i muntant exposicions. El gener de 1942, arran de l'entrada dels EUA en la II Guerra Mundial, malgrat haver estat incapacitat del servei militar per raons físiques, es declarà objector de consciència. A finals dels anys quaranta començà a exposar obres de tipus surrealista a la Galeria Betty Parsons i a poc a poc es va anar deslligant de les influències contemporànies. En 1948 realitzà la seva primera exposició individual. En aquests anys es relacionà força amb la bohèmia artística novaiorquesa (Studio 35, Uptown Group, etc.). Encara que la seva obra sembla purament abstracta, es va veure fortament influenciada per les seves arrels jueves místiques i espirituals. Les seves obres es caracteritzen per senzilles composicions pictòriques (olis i, posteriorment, acrílics) en les quals una àmpliaàrea de color és tallada per una o dues fines línies verticals (zips, cremalleres). Les escultures que realitzà són gairebé zips tridimensionals. També realitzà litografies i aiguaforts. Entre els seus escrits teòrics més importants, que publicà en els periòdics La Revista Belga, Tiger's Eye i Partisan Review, destaquen The plasmic image (1945), The first man was an artist (1947), The sublime is now (1948) i Feeling is all (1952). En 1968 va escriure l'assaig «The true revolution is anarchist!» (La vertadera revolució és anarquista!), que serví de pròleg per a la nova edició que Horizon Press va fer de les Memoirs of a revolutionist de Kropotkin. Barnet Newman va morir el 4 de juliol de 1970 d'un atac de cor a Nova York (Nova York, EUA). En 1979 la seva esposa Annalee Newman creà la Barnett Newman Foundation a Nova York. Barnett Newman durant tota la seva vida es definí com a anarquista i reivindicà una forma de vida no jeràrquica i antiautoritària.

***

- Maurice Joyeux:El 29 de gener de 1910 neix al X Districte de París (França), en una família obrera relativament benestant, el destacat intel·lectual i militant anarquista Maurice Alexis Joyeux, també conegut com Liron. Son pare, militant socialista, era venedor en un magatzem de mobiliari i secretari del diputat de Levallois, Jean Bon, i sa mare feia de tintorera, però també de secretària de Cochon, el fundador de la Federació de Llogaters. Son pare morirà a la batalla del Marne i sa mare, Rosine, es tornarà a casar amb Alfred Liron, també militant socialista i maçó, que introduirà Maurice en el moviment obrer. Quan tenia 14 anys sa família va deixar Levallois-Perret, a prop de París, on vivia, i es va instal·lar a Deauville (Baixa Normandia), on va començar a fer d'aprenent de serraller; serà la seva primera experiència en el món laboral i també en la revolta: va trencar una costella al seu patró que volia atupar-li i va ser condemnat a una multa de 1.000 francs. Després de passar per Brest i Rouen, va tornar a París, i des d'aquell moment va decidir no dependre mai de ningú. Amb 17 anys, arran una manifestació contra la condemna a mort de Sacco i Vanzetti, el 23 d'agost de 1927, coneixerà el moviment llibertari i s'afilià al Sindicat de Serrallers de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1928, per acabar més aviat les obligacions militars, es va presentar voluntari per fer 18 mesos, i al Marroc la seva revolta contra el fet imbècil i absurd de pagar la patenta a l'Exèrcit el portarà a la presó on passarà tres anys i serà jutjat dues vegades en Consell de guerra. En 1932, arran de la crisis econòmica, va conèixer l'atur i els albergs i les sopes de beneficència, i va participar en el Comitè dels Aturats, del qual arribarà a ser secretari. En 1933 entrà a formar part del Grup Anarquista del XVII Districte de París. El 16 de febrer de 1933, en una acció solidària amb els immigrants polonesos del Comitè dels Aturats, consistent en l'atac al Consolat polonès a Levallois-Perret, va ser detingut. Tancat a la presó de la Santé, el 12 d'abril d'aquell any fou jutjat al XIII Jutjat Correccional, on fou condemnat a tres mesos de presó i a 25 francs de multa per «trencament de tanca, violació de domicili i vagabundejaria», que purgà a la presó de Fresnes. En sortir de la presó el maig, s'adherí al Socors Roig Internacional (SRI) i al Comitè de Lluita contra la Guerra. Com a membre de la CGTU, va participar en el Congrés Antifeixista de Pleyel en 1933 i en el de Huygens en 1934. En 1935 es va adherit a la Unió Anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per violència contra els agents. En 1936 va participar en les ocupacions de fàbriques i en el Front Revolucionari. Les seves idees sobre l'anarquisme i l'anarcosindicalisme les va desenvolupar en el llibre Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972). El 9 de setembre de 1937 fou condemnat a 15 dies de presó per mendicitat i en sortir fou«hospitalitzat» a Nanterre. Insubmís a la guerra, va ser detingut en 1940 per no respondre la seva crida de mobilització i va ser condemnat pel Tribunal Militar de Lió el 23 de gener de 1942 a tres anys de presó. Tancat a la fortalesa de Montluc (Lió), va evadir-se després d'haver fomentat un motí en 1941 --aquest episodi l'explicarà en el seu llibre Mutinerieà Montluc (1971)--; novament detingut, serà condemnat a 20 anys de presó, però finalment serà alliberat en 1944. Durant tota sa vida, Joyeux va sumar 10 anys de presó, i durant aquests anys de tancament va poder descobrir Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Reclus, etc., coneixements que va completar amb la literatura popular i social (Hugo, Zola, London, etc.). A partir de l'Alliberament va participar en la construcció de la Federació Anarquista, assistint al Congrés Llibertari de juliol de 1945, i en l'edició de Le Libertaire, amb Vincey, els germans Lapeyre i una militant que esdevindrà sa companya, Suzy Chevet. Fou membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista (FA) i participà en gires de conferències. En 1947 va començar a militar en la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO), acabada de crear, defensant les idees anarcosindicalistes i el concepte de«vaga gestionària». Entre el 21 d'agost de 1947 i el 5 d'agost de 1949 assumirà la gerència de Le Libertaire. Per un article publicat el 3 d'abril de 1947 en aquest periòdic titulat «Préparation militaire», fou condemnat pel XVII Jutjat Correccional el 17 de febrer de 1948 a 5.000 francs de multa. El 4 de novembre de 1950 també fou condemnat per «apologia de l'assassinat» arran de la publicació el 17 de febrer d'aquell any d'un article en Le Libertaire a 40.000 francs de multa. El desembre de 1950 perdé ells càrrecs de responsabilitat en la FA i en Le Libertaire arran de dissensions més personals que ideològiques. Cap al 1952 va obrir una llibreria anarquista al barri de Montmartre de París, «Le Château des brouillards» («El castell de les boires»), que es va veure obligar a vendre el juny de 1958. Juntament amb altres militants (Aristide i Paul Lapeyre, Fayolle, Arru, Vincey, etc.), fou exclòs de la FA després del Congrés de Bordeus, celebrat entre el 31 de maig i el 2 de juny de 1952, per oposar-se a la política del seu secretari general Georges Fontenis. El desembre de 1953 es va produir l'escissió en el moviment anarquista francès quan Fontenis va crear el grup secret «Organisation Pensée Bataille» (OPB) dins de la Federació Anarquista, provocant el sorgiment de noves organitzacions, com la Federació Comunista Llibertària (FCL); però Joyeux, arran del Congrés de la FA de Vichy celebrar entre el 19 i el 21 de maig de 1956, va reconstruir la Federació Anarquista al voltant del nou periòdic Le Monde Libertaire, setmanari que encara es publica, i de la seva llibreria, tot atiat per clima suscitat pel Maig del 68. A principis de la dècada dels seixanta entrà en l'Associació per l'Estudi i la Difusió de les Filosofies Racionalistes, constituïda per evitar que elements favorables a una organització autoritària prenguessin el control de la FA. Hostil amb la guerra d'Algèria com altres anarquistes, el febrer de 1961 publicà en el Bulletin Intérieur de la Fédération Anarchiste una declaració contra el nou nacionalisme algerià i el Front d'Alliberament Nacional algerià. En 1967 va publicar L'hydre de Lerne, on explica la història de la Federació Anarquista i manifesta el seu antimarxisme, que evitarà a tota costa la introducció de desviacions esquerranes i neomarxistes (marxisme llibertari). En 1968, amb sa companya Suzy Chevet i el«Grup Louise Michel», va crear la revista trimestral d'expressió cultural llibertària La Rue; en aquest mateix any va participar en el Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de Carrara (Itàlia). El setembre de 1981 va ser el primer convidat de Radio Libertaire, radio lliure de la Federació Anarquista a París i que encara emet. Fou íntim amic de d'André Breton, d'Albert Camus, de Jean Cassou, de Georges Brassens i de Léo Ferré, entre molts d'altres companys. A més de dos llibres de memòries, Souvenirs d'un anarchiste (1910-1944) (1986) i Sous les plis du drapeau noir (1988),és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara Le consulat polonais(1957), Le dénonciateur (1968),L'anarchie et la société moderne.Précis sur une structure de la pensée et de l'action révolutionnaires et anarchistes (1969), L'anarchie et la révolte de la jeunesse: une hérésie politique dans la société contemporaine(1970), Mutinerieà Montluc (1971), Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972), Les anarchistes et la guerre en Palestine (1974), L'écologie (1975), Bakounine en France (1976), Crise... Riposte! (1976),L'anarchie et la société contemporaine:une hérésie nécessaire?(1977), Karl Marx, le ténia du socialisme!(1983), Ce que je crois!: réflexions sur l'anarchie (1984), Histoire du journal de l'organisation des anarchistes: du «Libertaire» au«Monde libertaire» (1984), Albert Camus ou la révolte et la mesure (1984), entre d'altres. Va ser íntim amic d'André Breton, d'Albert Camus, de Georges Brassens i de Léo Ferré. En 1984 J. Lamant va realitzar un documental, Foi d'Anar: Maurice Joyeux, on l'entrevista sobre sa vida. Maurice Joyeux va morir el 8 de desembre de 1991 a París (França). En 1998 es va crear a París el «Grup Maurice-Joyeux» de la Federació Anarquista en la seva memòria. Roland Bosdeveix va publicar en 2005 una biografia, Maurice Joyeux, editada per Les Editions du Monde Libertaire.

***

- Francisco del Arco Marcos: El 29 de gener de 1916 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Francisco del Arco Marcos. Quan era infant emigrà a València i durant l'adolescència s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop d'Estat feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la Columna de Ferro. Després de la militarització marxà a Madrid on va fer serveis militars amb motocicleta i fou agent d'enllaç confederal. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Barcarès. Més tard va ser enquadrat en la 28 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). El juny de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i deportat al camp de concentració de Mauthausen. Aconseguí sobreviure i un cop lliure en 1945 s'instal·là a Ivry on milità en la Federació Local de la CNT. Francisco del Arco Marcos va morir el 19 de març de 1973 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

- Germaine Greer: El 29 de gener de 1939 neix a Melbourne (Victòria, Austràlia) la intel·lectual i escriptora anarcofeminista Germaine Greer. Son pare fou un dels principals executius d'assegurances australians, que havia estat comandant de la Royal Australian Air Force (RAAF, Reial Força Aèria Australiana) durant la II Guerra Mundial. Després d'estudiar secundària al selecte col·legi catòlic irlandès per a senyoretes Star of the Sea Collage, a Gardenvale (Melbourne), guanyà en 1956 una beca i es matriculà a la Universitat de Melbourne. En 1959 es va graduar en llengües i literatures anglesa i francesa. Instal·lada a Sydney, va participar activament en les activitats del Sydney Push, grup d'intel·lectuals anarquistes partidaris del sexe lliure al marge de matrimonis i de famílies, i dels Sydney Libertarians (Llibertaris de Sydney). En 1963 es doctorà amb una tesi sobre Lord Byron (The Development of Byron's Satiric Mode). En 1964 guanyà una beca de la Commonwealth que li permeté estudiar a la Universitat de Cambridge (Anglaterra), on escandalitzà per les seves opinions feministes i sobre la revolució sexual. A Londres va viure la bohèmia underground i formà part d'un grup de teatre estudiantil (Cambridge Footlights). Sota el pseudònim de Dr. G. escrigué articles, considerats pornogràfics per la societat benpensant, en la revista contracultural OZ i, amb el deRose Blight, en la satírica Private Eye. En aquesta època també dirigí la revista Suck d'Amsterdam. En 1968 es doctorà en filosofia amb un assaig sobre les primeres comèdies de Shakespeare i començà a fer classes d'anglès a la Universitat de Warwick (Coventry). Aquest mateix any, a Londres, es casà amb el periodista australià Paul du Feu, però el matrimoni només durà tres setmanes i acabà en divorci en 1973. En 1968, també, viatjà a Catalunya amb el llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya com a guia buscant les empremtes dels vells anarquistes, però la decepció fou absoluta, ja que només trobà «jous i fletxes». En 1970, després de l'èxit del seu llibre The famale eunuch --que ha estat traduït a 12 idiomes--, decidí abandonar la Universitat de Warwick i recórrer el món promocionant la seva obra. Amb Kenny Everett i Jonathan Routh presentà en Granada Television el programa Nice Time. Més tard s'instal·là a Itàlia i col·laborà en The Sunday Times. Després viatjà per Àfrica i perÀsia i a Bangladesh ajudà les dones violades durant el conflicte amb Pakistan. En 1972, durant una gira per Nova Zelanda, fou detinguda per fer servir expressions«ordinàries», fet que provoca un gran moviment de suport. Durant els anys setanta es dedicà a l'estudi de la història de l'art i en 1979 publicà The obstacle race: The fortunes of women painters and their work. També en 1979 va fer classes a la Universitat de Tulsa (Oklahoma) i fou la directora del Center of the Study of Women's Literature; entre 1981 i 1982 fundà el periòdic acadèmic Tulsa Studies in Women's Literature. En 1989 tornà a fer classes al Newnham Collage de Cambridge, però en 1996 dimití per una campanya contrària a la seva col·lega transsexual Rachel Padman. El 23 d'abril de 2000 fou segrestada a casa seva per Karen Burke, estudiant de la Universitat de Bath amb les facultats mentals pertorbades. Actualment està jubilada, però conserva el seu lloc com a professora emèrita del Departament d'Anglès i de Literatura Comparada de la Universitat de Warwick. El setembre de 2008 participà en el«Hay Festival Segovia» on parlà sobre la seva educació anarquista i la importància que tingué la Revolució espanyola per a ella. Ha escrit sobre les pròpies experiències respecte el lesbianisme, la violació, l'avortament, la infertilitat i el fracàs matrimonial. En diversos llibres manté la tesi que la família tradicional, nuclear, urbana i consumista reprimeix la sexualitat femenina i la converteix en un eunuc. Reivindica una sexualitat desinhibida i sense prejudicis.És autora de Sex and destiny: The politics of human fertility (1984), Shakespeare (1986), The madwoman's underclothes: Essays and occasional writings (1986),Daddy, we hardly knew you (1989),The change: Women, aging and the menopause (1993), The whole woman (1999), One hundred poems by women (2001),Shakespeare: A very short introduction (2002),The beautiful boy (2003), Whitefella jump up: The shortest way to nationhood (2004), entre d'altres.

Defuncions

- Gérard Duvergé: El 29 de gener de 1944 mor a Agen (Aquitània, Occitània) el mestre llibertari, militant anarquista i resistent antifeixista Gérard Duvergé, també anomenat Fred Durtain i Chevalier. Havia nascut el 15 de juny de 1896 a Montsegur (País d'Olmes, Occitània). Fill d'un gerdarme, es va allistar durant la Gran Guerra, i després va esdevenir mestre. En 1935 va descobrir l'anarquisme i va començar a col·laborar en la premsa llibertària sota el pseudònim de Fred Durtain (Le Libertaire, L'Espagne Antifasciste, La Révolte, Terre Libre, etc.). En 1936 va militar en el grup anarquista d'Agen i també va participar en les activitats de la«Libre Pensée» i de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. Dins en marc de la Federació de Obres Laiques, va organitzar amb sa companya Henriette càmpings de joves per incitar els adolescents a estimar la natura --Còrsega (1937, Marroc (1938), Tunísia (1939), Martigues (1941), Izaourt (1942) i Montbazillac (1943). En 1939, quan els refugiats de l'Espanya republicana omplen els camps de concentració del sud de França, la parella Duvergé n'albergarà a casa seva. En col·laboració amb Aristide Lapeyre, va muntar una escola llibertària («L'Envol»), a Feugarolles, a prop d'Agen, a l'estil de «La Ruche» de Sébastien Faure, per al nou curs sota la direcció de Vergel, refugiat espanyol i antic professor d'una escola ferreriana; però la guerra va esclatar i no va poder-se inaugurar, malgrat que tot estigués enllestit. Va acabar mobilitzar a Alsàcia. Separat de l'ensenyament en 1940 i restituït en 1942, va formar part dels grups«Libération» i dels«Francs-Tireurs et Partisans» (FTP) de la resistència antifeixista. En 1942 va adherir-se al Partit Comunista Francès, més com a mesura d'eficàcia per a la lluita clandestina que per adhesió ideològica al comunisme. En 1943 va prendre part en el Moviment Unit de la Resistència (MUR) a Lot i Garona. Detingut per la policia alemanya, va ser alliberat; però el 28 de gener de 1944 va ser detingut per segona vegada i va morir l'endemà, sense haver parlat, arran de les tortures infligides per la Gestapo a la presó d'Agen. Gérard Duvergé va ser enterrat el 2 de febrer de 1944 a Agen. En 1999 Bernard Lareynie li va dedicar una biografia: L'instituteur, le campeur, le résistant. Gérard Duvergé, le libertaire. Un carrer d'Agen porta el seu nom.

Continua...

---

El passat dijous 28 de gener es va dur a terme la Sessió Ordinària del Ple. Abans de valorar aquest, punt per punt, volem mostrar la nostra satisfacció perquè la nostra moció per afavorir la participació del treballadors de l’empresa municipal Emser va ser aprovada. A continuació el resum de la primera part del ple, un di d’aquests farem un altre article amb les respostes de l’equip de govern als nostres precs i preguntes.

I.- PART RESOLUTIVA

1 .- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació de crèdit 2/2016 sota la modalitat de crèdit extraordinari finançat amb romanent de Tresoreria per a Despeses Generals.  Aprovat amb 7 vots a favor, de l'equip de govern (Junts i UMP) i 10 abstencions (Alternativa, PI, PP i Tots).

Aquesta modificació de crèdit respon a dos punts: El primer a la dotació de serveis de Gommar Fase III. Això ja es va aprovar al ple d'octubre, però com que ha acabat l'any i no es va licitar, ara s'ha de tornar a aprovar. El segon punt correspon al canvi de paviment al Passeig Saralegui. Davant la falta de informació hem optat per ser prudents i abstenir-nos en aquest punt.  

2.- Aprovació provisional, si procedeix, de la supressió de la taxa sobre visites a museus municipals i, en conseqüència, derogació de l’ordenança fiscal reguladora de la taxa. Aprovat amb 15 vots a favor (Junts, UMP, Tots i Alternativa) i 2 en contra (PP i PI).

Fins ara la visita al museu costava 1’50 euros, tot i que hi havia bastantes excepcions i d’aquesta manera els pollencins o els grups escolars entre d’altres no pagaven, fent que la quantitat ingressada per l’ajuntament no fos molt elevada. Vist el poc benefici que suposava per les arques municipals, l’equip de govern ha decidit que l’entrada sigui de franc, a veure si d’aquesta manera s’aconsegueix augmentar els visitants del museu. I a nosaltres ens sembla bé i per això hem votat a favor, ja que consideram que la cultura ha d’estar a l’abast de tothom.

3.- Aprovació, si procedeix, de les bases reguladores i de la pertinent convocatòria per a la concessió de subvencions a les empreses que utilitzen el català com a llengua habitual.Aprovat per unanimitat.

Les bases de la convocatòria aprovades són les mateixes que es venien aprovant aquests darrers anys. Hem votat a favor, però també com molt bé indicà la nostra portaveu durant la sessió volem recalcar que esperam més de l'equip de govern actual en l'àmbit de la dinamització lingüística. Al nostre poble hi ha bastanta tasca per fer en aquest sentit, i ara que s’acosta el moment de presentar i aprovar els nous pressupostos, esperem que aquests reflecteixin una major implicació en el tema.

4.- Moció presentada pel grup municipal Alternativa per Pollença per a afavorir la participació dels treballadors de l’empresa municipal. Aprovada amb 9 vots a favor (Alternativa, Junts, UMP) i 8 abstencions (PI, PP i Tots).

La mostra moció insta a la Junta General d'EMSER a modificar els estatuts de l’empresa municipal per tal que es permeti que en les sessions del Consell d'Administració i de la Junta General de l'empresa municipal pugui participar un representant dels treballadors.

Consideram imprescindible que en una empresa pública s’escolti almenys l’opinió dels seus treballadors, que a la fi, són uns dels principals afectats per les decisions dels òrgans directius, i alhora, els que més experiència i coneixement directe i pràctic tenen sobre algunes possibles decisions. Si volem que l’empresa municipal vagi bé cal que els treballadors hi estiguin implicats, i per tant que formin part dels òrgans de gestió és imprescindible.

Durant el debat el PP ha proposat que els partits de l'oposició que no tenen representants al Consell d'Administració n'hi puguin tenir,  fet que ens sembla una bona proposta. Al final l’equip de govern s’ha compromès a dur a la següent Junta General dita modificació, així com també la proposta del PP.

El que no ens ha agradat del debat ha estat l’actitud del PI i Tots per Pollença cap als treballadors. Han demostrat tenir aversió i desconfiança total cap a aquests, quan en realitat ells són els que fan que l’empresa municipal funcioni.

Ferrán Aguiló

       Wittgenstein and logical positivism

This article is the thesis that success analytic philosophy is the announcement of his death. The philosophy would be reduced to the work of the scientific study of language, to make clarifications about language problems. The philosophy at the end would come to the status of science, but would have nothing to say about the world or morality. Is the announcement of death, but of philosophy; the only logical positivism and analytic philosophy. If anything, they are positivists who should shut up. If everything is already said, what is stressed again and again about the "language error" fall on those who deal with issues of moral or metaphysical? Not the case I consider that philosophy should have a privileged status in the search for truth. On the contrary, I maintain that philosophy is not science, and that even m'avindria to rename the thing; philosophy is that instead of saying something like some thought or ideology, for example.

 Ludwig Wittgenstein

Wittgenstein is honest: their publications no debate on moral or metaphysical, or confessed their ideology. It publishes its ideology, but moral decisions (should understand the term "moral" in its widest sense) within family and social situations. If moral decisions, that means arguing on moral or metaphysical subjects. I want to emphasize that our man does not renounce the use of reason to look out of moral or metaphysical doubts that assail (on the other hand, something common among the mortals).

We see that strongly impressed that German engineer Bertrand Russell; he raised questions about the Principia Mathematica like no other - I suppose -. The great English philosopher was facing a young demonstrated a deep understanding of the language of logic and mathematics. It seemed a miracle, an amazing thing. Russell must have thought that this man had an extraordinary intellectual capacity that could solve the problems that he had not found a solution. Test admiration of Russell is not only to give strong support to the publication of the Tractatus; most surprising is that proclaim that the book is a historical event (the philosophers who advises hurry to read the book!).  Ludwig Wittgenstein is the most influential representative of analytical philosophy and logical positivism. Wittgenstein closes the positivist circle: the philosophy is reduced to a logical analysis of language; philosophy is to pretend that men - philosophers - are confused when trying to metaphysics and moral issues because they misuse of language. With the publication of the Tractatus Logico-Philosophicus, 1921 announced the final solution of philosophical problems, that philosophy should pretend logical solution ideas.

Wittgenstein says in truth; with their work, analytic philosophy for the summit. The main theses seem unquestionable. His analysis on the functioning of language in Philosophical Investigations should be considered as one of the most notable works in the field of logic, language and scientific language.

Then, if the main Wittgenstein statements are incontrovertible, all devotees should be called analytic philosophy? Not at all. Wittgenstein's victory is not the end of the activity on the intellectual and moral metaphysics (the ideological war has never truce), but the end of analytic philosophy in the sense of finished work, definitive. It is this philosophy that no longer have anything new to say. Apparently it seems that I entered into a contradiction, namely, on the one hand, I set out for the good of Wittgenstein and, secondly, I intend to present as true statements that contradict those of Wittgenstein. We analyzed the paradoxes.

Necessarily we must assume - I think - that in Wittgenstein himself who throughout his life and meditate for reasoning about moral issues and metaphysics, and he who comes to conclusions on these issues; it is he himself who, despite seeing that he could not apply his philosophy proclaimed, made public, anyway decisions derived from a "non-analytical philosophical thought", ie, what would be his "philosophy is not private made public. " Wittgenstein moves continuously harassed by the facts of their environment and the world that lead to critical situations and extreme force to take major decisions that change his life again and again. Wittgenstein's life is a novel of passion and intrigue and continuous turbulence. From the very beginning, the uniqueness of his family also offered more than material for a novel saga: Jews converted to Protestantism in a Catholic Vienna at the time of the Austro-Hungarian Empire. A chain of singularities: father, mother, brothers ... Father, who created the largest steel industry and became one of the richest men in Austria; The father, who was a lover of the arts and sciences and a patron. One is a must read it and think twice when they heard that among the guests invited to meals Wittgenstein appears Sigmund Freud! Another extravagance family: the children were educated at home with private teachers;  Ludwig did not go to school until after serving thirteen years. And a very demanding father. And another extravagance: by reason please maternal grandmother who was Catholic Ludwig was baptized a Catholic, and the Catholic ritual accomplish for years. All the brothers were intellectually gifted, but Ludwig was the prodigy; there was no question or matter dominated in a short time. Intelligence genius and passion for knowledge. And passion for the arts. Like his father passion for the arts, music, above. Want to put your intelligence to serve society in a useful, concrete and positive; therefore enrolled in the faculty of engineering at the University of Berlin. And death hovered about Wittgenstein. In 1902, his brother Hans died, committed suicide; in 1904, his brother Rudolf, also committed suicide; 1918 dies in accident on a flight test his best friend David Pinsent; and his brother Kurt committed suicide in front of the war; 1949, died of cancer his sister Hermine.

 Ludwig Wittgenstein also known for its hardworking moral acts. I think that Wittgenstein In reflecting and reasoning about moral issues affecting their unique moral conduct. And in the life of Ludwig is crossed by change and upheaval. As a movie quickly: From Berlin passes Cambridge; the outbreak of war in 1914, made an anonymous donation of 100,000 crowns to help fund the artists' needs, and presented voluntary Austrian army as a soldier; while it is in the frontline, still working in the Tractatus. In 1919, he donated his inheritance to his brothers; In 1922, it seems that exceeds a tremendous existential crisis and decides schoolmaster; removes title and makes master; School ongoing changes; seems to have problems with the parents of students. In 1926, in mid-course, has another crisis; leave teaching and makes a Franciscan convent gardener; then this year, with an architect friend began to build a house for his sister; 1927, comes into contact with the Vienna Circle; in 1928, he returned to work on issues of philosophy; 29 back to Cambridge.

 Wittgenstein and philosophers of logical positivism fall into the same contradiction: on one hand indicate philosophy can not occupy the moral or metaphysical, but at the same time they are forced to make personal decisions on questions of moral or metaphysical therefore, affect the course of their lives. At the end of the Tractatus says explicitly what he claims the role of philosophy: The correct method of philosophy would properly the say nothing more than what can be said, ie propositions of natural science - something Therefore, it has nothing to do with philosophy - and then when someone would say something metaphysical, demonstrate long as their proposals had not given any meaning to certain signs. If you give good by definition expressed by Wittgenstein, then you must understand that men and philosophers have only a misuse of language, and now continue this malpractice.

If Wittgenstein was limited to say that the propositions of metaphysics and ethics are not possible as a science, then his claim that coincides with the conclusions reached Hume, two hundred years ago. Leaving aside the use of formal logic as a last instrument to clarify the method of science, logical positivism would have nothing to say about the issues that were traditionally treated by philosophers. That is, the philosophy contributes nothing to the truth; is a pure exercise or mystical.

I see an essential point where Wittgenstein differs from logical positivism: In Wittgenstein suggests that life truly begins where it ends positivism. Like a leader of a mystical sect (Well, if anything, the sect would be very elitist and guardian of the secret), with enigmatic language, states that are not the problems of natural science that should solve (Tractatus, 6.4312). Insists to record their proposal mystical and says We feel that even when all possible scientific questions have been answered, not yet touched at all our vital problems. True, then it is precisely any more questions; and this is precisely the response (Tractatus, 652). Do not hide anything his proposal to follow the path of mysticism; Not so says this must be why men who were clarified the meaning of life after long doubts could not say what this regard? (Tractatus, 6521)

I agreed on the critical positivist philosophies and idealistic assertion that metaphysics or ethics are not possible as a science; but my question is whether this claim was already established by Hume empiricist philosophers, 'What a colossal research drawing logical to insist on the same issue?

Hume, who had once shown that metaphysics was not possible, given a step further and put the arguments to show the inconsistency of miracles. Criticism of Hume to the foundations of belief in miracles, contained a criticism really buried in the belief in God and religion. Indeed, several lines philosophical Enlightenment - deism, agnosticism, skepticism, atheism - all coincided to make a criticism of positive religions and fought against the Catholic Church. This is not the case neopositivista; a very discreet, rather manifest a profound conservative character. Wittgenstein also said that should be respectful of religious beliefs but does criticism of religions or the evils perpetrated in the name of God.

Wittgenstein loose some expressions that match their mystical attitude toward life. By their actions, it is as if to say that he is not really of this world, but a mystical, personal, reserved, will never be explained or theorized. We can only glimpse this world for some aspects of their behavior seems to bear the mark of mysticism. In Tractatus are some expressions in this sense mystical and enigmatic. At the end of the book are expressions like this whole modern view of the world is based on the illusion that the so-called laws of nature ... So stop the laws of nature as if they were something untouchable, like old stopped in God and destiny. And both certainly have reason and without. The former are, however, it clearer as to recognize a clear end, while the new system seems as if everything is explained (Tractatus, 6371 and 6372) We must understand, I guess, that the author thinks Science does not solve the riddle of man nor of what is mystical; it does not reject the idea of mystique, but on the contrary it is the mystic top and high. This sense will say that the world should be out of it ... If there is a value that is valuable ... must be outside the world ... Therefore neither can there be for proposals ethics ... ethics can not be expressed. Ethics is transcendental. Ethics and aesthetics are one (Tractatus, 6:41, 6:42, 6421). It seems that at some point is tempted to refer to God or some indefinable something metaphysical; thus, in paragraph 6522 reads: The untold yet exist. Shown is mystic. In my opinion, the most embarrassing paragraph is 6.4312, which states that the temporary immortality of the soul of man is not guaranteed ... ... Does this eternal life may not be equally enigmatic than the current ? The solution to the riddle of life in space and time lies outside space and time. It seems clear that Wittgenstein was very interested in issues of metaphysical and religious beliefs. It is a pity that did not leave his studies and writings about his thoughts on this subject (For years, thirties, always carried with him the Gospel of Tolstoy book is the secular path of holiness). I believe in 6432, we understand that assumes the existence of God when he says what he is totally indifferent higher as the world. God is revealed in the world. Surely he must have studied Wittgenstein passionately Jewish religion - they were a family of Jewish converts - and Christianity, as well as enlightened discourse on religion. And also must have known that I am not a Christian book of his friend and protector Bertrand Russell. Surely he knew the work of Freud. Surely you knew Semitism - so powerful in the Germanic world - and that he must have suffered ever. I suppose that talking about these issues with their family and friends. Anyway, it left nothing written about these issues (Well, after I learned of the existence of the secret diary).

Despite the silence on her personal world, about what he considered mystical, which could not hide was his conduct, his work as a social person, their passions and feelings. And the first thing that shows the eccentric life of our character is the demon that keeps pace throughout his life. Unlike other characters hectic life as Napoleon might be in or Francesc Macia Wittgenstein is unique in the continuous break of life and the changing pace of vital objective. I mean, you can see that his dedication to the vital projects dearest always lasts ridiculously short. One day wants to be an engineer, another musician, philosopher then, after leaving philosophy, and makes an architect then makes a teacher and leave it for a gardener, occasionally, often leave their jobs and withdraws from the world in Ireland, Norway, with a friend; I do not know if they were platonic love or the other, but women are absent from their lives. It seems as if he could withstand more than six months occupied a specific activity. Neither stopped at a rest; continued change of place; and travel numerous trips. Live life to lurch. His life was being a continuous lurch. I do not know if this had liked, because at the time of death, enigmatically, said tell say that my life has been wonderful.

Lately, it has become public domain and sordid secret life of Wittgenstein, with the publication of his secret diary. I was tormented by the lack of their sexual impulses. Now we know his naïve efforts to prevent masturbation. Frightened by his homosexuality, made vows of chastity, but fell into fits of uncontrollable promiscuity and extravagant. I spent a stove full of dirt and slag, left written as a confession of his Erotomania.

The proposal of logical positivism was in the interests of ideological conservatism. While the class struggle is still present, and men are given an ideological war without truce them, the positivists, propose neutrality. And the more reactionary line - represented by Auguste Comte - proposes to leave in the hands of social scientists all social conflicts and solving labor question.

The latest proposal of Wittgenstein In no sense is absurd. It makes no sense to propose a way - did not really know what or how - a mystical indefinitely. So, proposes silence and nothingness as the ultimate goal of humans.

Denial of positivist thesis should be done through a practice of ideological combat of full participation in the ideological war against the reactionary forces against the exploitation of workers, against injustice, against all kinds of social oppression, the liberation of oppressed peoples. So is whether the positivists say that this activity is not to philosophy. Certainly not make his philosophy, which involves the study of the language applications. From the beginning I say that philosophy is not a science and morality and metaphysics can not be science, but it is not a moral emotivisme pure emotion, but the men at all times make arguments in support of their moral sentiments. What moral which says, in practice, encompasses most of human activities in the social order.

The aim of transferring the moral issues curricula of alleged social scientists is actually a reactionary proposal. It is an attempt to present science as a system based on slavery. These scientists are striving to create havens positivist social way of The Republic of Plato but ultramodern scientific version.

Keep in mind the fundamental thesis: Men - and philosophers and scientists - think and have ideas because of emotions. Descartes is not only a forger but a false figure. At time of writing discourse method, Descartes wanted to believe in an investigation that began from a sentimental neutrality of absolute objectivity in the manner of geometricians. But while; he moved to feelings not declared; hiding their intentions. But we know that a man without passions can not leave anything, and eunuchs feel no interest in geometry, or any other science.

Andreu Manresa i El País: la campanya per desprestigiar l´escriptor Miquel López Crespí i silenciar la memòria de l´esquerra alternativa de les Illes (OEC)

Andreu Manresa i la campanya contra el llibre de memòries antifeixista de l´escriptor Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´”informar” d´un cas oblidat i enterrat! Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: “El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas”.

Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en El País amb el títol “Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo”. Imaginau la “professionalitat” d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs prova, ara, prova d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?

Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.

Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat", del meu llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona 2000).

En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col·laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta) i el PSOE proborbònic i unionista. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida. En aquesta campanya de brutors s'hi afegiren igualment personatges de la premsa espanyola com Andreu Manresa. Recordem que Andreu Manresa, juntament amb Xavier Pericay, diputat del Parlament de les Illes i col·laborador de la Fundació franquista FAES, defensor de l´obra (com Andreu Manresa) és un dels màxims divulgadors de l´obra de l´agent de Franco i confident de la Gestapo hitleriana Joan Estelrich. L´any 2005 Xavier Pericay signà el manifest de la plataforma Ciutadans de Catalunya, l'embrió del partit Ciutadans - Partit de la Ciutadania. Fou escollit diputat per Mallorca a les eleccions al Parlament de les Illes Balears de 2015 com a cap de llista de C's, segons informa la Viquipèdia.

Amb l´excusa barata d´”informar”, Andreu Manresa emprava, per atacar la meva persona i demonitzar el meu llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) publicat per l´Editorial El Tall, un material ja arxivat en els jutjats de Palma.

L´any 1994, a més dels atacs dels exdirigents carrillistes i altres personatges propers a l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, vaig patir una agressió física per part d´un foll estalinista membre del PCOE. Un cop de puny al cap que em deixà inutilitzat per una setmana. L´agressor, un tal Sotero Ortiz va demanar-me perdó davant el jutge i el cas va ser arxivat sense més conseqüències. Però com podeu comprovar pel retall del diari El País que adjuntam (22-III-1995), Andreu Manresa, home que mai s´ha destacat en la defensa de l´esquerra alternativa de les Illes, el que volia era aprofitar qualsevol excusa per demonitzar un llibre que criticava les traïdes de la transició, els pactes amb el franquisme de PCE i PSOE per tal de poder gaudir dels privilegis que comportava i comporta la gestió del règim. Per això la utilització d´un material arxivat per fer mal a una persona i menystenir el meu llibre de memòries antifranquista.

Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´”informar” d´un cas oblidat i enterrat! Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: “El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas”.

Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en el diari El País amb el títol “Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo”. Imaginau la “professionalitat” d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs prova ara, d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?

Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.

La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i CIA s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós els intellectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant.

A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria podíem estar al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, illusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes i al servei dels bons sous que oferia el PSOE als seus servilks. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intellectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intellectuals" al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme i el “socialisme” proianqui i borbònic tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir la memòria de l'esquerra alternativa.

Evidentment erraren al cent per cent, ja que toparen amb un resistent fet a prova d'aquest tipus de batalla política. Un lluitador antifeixista que, a més a més i per a sorpresa dels botxins, es va veure recolzat i animat en la seva tasca d'investigació per moltes personalitats de la política i cultura mallorquines.

Al final d'aquella campanya rebentista enfocada a la meva destrucció intellectual, al meu total desprestigi, els amics i amigues, el nombrós grup de lluitadors i lluitadores mallorquins que em donaren suport en tot moment, havien fet, amb els escrits publicats en la meva defensa que sortiren publicats en els diaris de les Illes, un impressionant dossier solidari de més de dues-centes pàgines. La vergonya i el ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors, va ser clamorós. Avui dia encara se'n parla, i se sap que alguns dels implicats en les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen cometre gastant esforços i energies en la persecució de l'esquerra revolucionària, provant inútilment de silenciar la meva veu.

Com a colofó de tota aquella espontània campanya de solidaritat vaig publicar un article titulat "Agraïment" (en el fons, molt conyós, ridiculitzant la inútil campanya d'extermini programada pels excarrillistes i afins) que va ser publicat en tots els diaris de Mallorca. El vint-i-set de maig de 1994 sortia publicada en l'Última Hora de Ciutat i deia així: "Realment ha estat una de les polèmiques més interessants i apassionades d'aquests darrers anys. Ni els més vells de la comarca se'n recorden d'un llibre que hagi aixecat tants comentaris adversos i favorables. Reconec que, ni en somnis, no hagués pogut imaginar un ressò semblant. Ben lluny de la meva imaginació -quan vaig donar alguns capítols de les meves memòries a l'editor- que L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) mogués aquest enrenou.

'L'efecte del llibre dins de la nostra societat ha estat com el d'una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).

'Voldria agrair ben sincerament la participació i activa collaboració en el debat a tots els que han escrit cartes i articles fent referència al meu llibre. Primerament gràcies als amics, companys de l'OEC i altres organitzacions revolucionàries amb els quals vaig lluitar contra el franquisme; els artistes, a tota la redacció de L'Estel de Mallorca i el seu director, a la CGT, diaris de Ciutat (Diario de Mallorca, Baleares, Última Hora, El Día del Mundo) quan han tengut la santa paciència d'anar publicant, dia a dia, setmana a setmana, articles i comentaris fent referència a L'Antifranquisme.... Gràcies als setmanaris, revistes i publicacions de la premsa forana (Migjorn, L'Udol, Sa Plaça, Flor de Card, etc.) i a La Nau; agraït també a la ràdio i la televisió. Les mostres d'amistat i solidaritat han estat constants i això m'anima a continuar per aquest camí.

'Ben cert que la polèmica m'ha encoratjat a publicar més endavant altres capítols de les meves memòries. El meu agraïment també als defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo, als antics dirigents carrillistes que m'han calumniat, perquè sense el seu ajut el llibre no s'hauria venut amb tanta rapidesa i celeritat. Malgrat les seves mentides i tergiversacions; malgrat els enverinats pamflets que m'han dedicat, he de reconèixer -i molta gent opina el mateix- que la dèria inquisitorial que han exercit en contra meva ha servit a a perfecció per a fer una inesperada propaganda de l'obra. I han ajudat, indubtablement, a exhaurir-la en poc temps. L'èxit no hagués estat tan aclaparador sense la seva valuosa participació. 'Crec que seria molt interessant que, en el futur, els llibres dels nostres autors tenguessin un ressò semblant o superior. Això voldria dir que, a poc a poc, avançam en el camí de la normalització cultural. No hi ha res més dolorós per a un autor que el constatar com el silenci plana, paorós, damunt la seva obra. El més trist és veure com els llibres -escrits, treballats amb tanta cura i dedicació- no es venen i resten, plens de pols, en els prestatges de l'editor. Afortunadament, com deia abans, gràcies als amics -i també als enemics!- el meu llibre ha servit per a engegar una de les polèmiques més interessants que hem pogut seguir en aquests darrers anys. I tant de bo que tot hagi funcionat a la perfecció, ajudant a l'autor -sempre mancat de medis de propaganda i promoció- a vendre bona part de l'edició. En definitiva, entre tots hem remogut les encalmades aigües de l'estany. I això era l'essencial: interessar la gent en la lectura i en la nostra història més recent".

Exceptuant algun tètric element d'aquesta colla de sectaris, el noranta-nou coma nou per cent dels escrits varen ser a favor del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

Posats en evidència davant tota la societat mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci, conscients de l'errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud impresentable, de la vergonya que havia caigut de forma inexorable sobre els seus noms.

Amb els temps (a Ciutat tot se sap!), ens va arribar la informació que, en petit comitè, més d'una vegada havien comentat com va ser de gran la seva equivocació. Imaginant que, com quan actuen els feixistes, acarnissant-se amb els dèbils, seria senzill fer callar un escriptor independent, nacionalista i de provat currículum de lluita contra la dictadura franquista, es trobaren de cop i volta amb el rebuig de l'autèntica esquerra mallorquina. Parl d'aquella esquerra que sap a la perfecció qui és de veritat un combatent antisistema i qui, en canvi, té carnet tan sols per fruir de sous i poltrones, per a cobrar de les nòmines institucionals. No cal dir que la brutal campanya rebentista en contra meva, en lloc de desanimar-me em va confirmar que anava per bon camí i que, a ser possible, no havia de deixar d'escriure les meves memòries i records de lluita la per la república, l'autodeterminació i el socialisme. La campanya contra el meu llibre ordida pels sectors de l'excarrillisme illenc em va fer copsar la importància que podien tenir els escrits dels militants de l'esquerra revolucionària per als historiadors del futur. Ho dic sense pretensions personals, com a part d'un collectiu que pens conscient de la importància de la memòria històrica, de la transmissió de l'experiència acumulada.

Era evident que si el jove investigador mallorquí del dia de demà no volia trobar-se solament amb les manipulacions carrillistes i estalinistes, vora la història oficial d'encuny madrileny UCD-PSOE, calia oferir-li, en la mesura de les meves possibilitats personals, el material, tota la informació a la qual jo havia tengut accés a conseqüència de la meva militància antifeixista. Per aquest motiu, a poc a poc, han anat sortint al mercat editorial diverses obres relacionades amb la transició, la cultura i diversos aspectes del combat per la llibertat del poble mallorquí. Em referesc concretament a Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

En un article recent parlava de la campanya rebentista de l'excarrillisme illenc en contra meva a conseqüència de l'edició del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Una de les primeres persones que de seguida em demostraren la seva solidaritat va ser el dirigent del POR Arturo Van den Eynde, del qual he parlat ja en alguns passatges d'aquestes memòries de la lluita antifeixista.

Si en aquells passatges havia escrit sobre la seva persona, dels seus anys de militància en el POR, del combat per a la construcció de la IV Internacional i per a servar la memòria de l'Oposició Obrera antiestalinisa, del seu treball en la direcció i redacció de La Aurora, ara potser seria interessant descriure, malgrat sigui de forma breu, la seva provada sensibilitat revolucionària pel que fa a la solidaritat activa entre companys de lluita.

Arturo Van den Eynde era un autèntic marxista. Lluny de considerar com els economicistes, tan abundosos en les fileres de tots els grups que s'autoproclamen marxistes, que tot pot reduir-se a qüestions monetàries, tenia ben present que la lluita cultural també era lluita de classes. I un dels camps potser més importants! Per això de seguida que s'assabentà de la campanya rebentista de l'estalinisme mallorquí contra un escriptor d'esquerra, em trucà per a demanar-me informació i posar a la meva disposició les pàgines de La Aurora.

Però l'interès d'Arturo Van den Eynde per la literatura catalana i mundial venia de lluny. De sempre va saber encoratjar els escriptors revolucionaris i La Aurora va estar oberta a tot tipus de collaboració, ja fos política o literària, dels escriptors d'esquerra. Ho puc dir amb perfecte coneixement de causa, ja que, quan qui signa aquest article era sotmès a les acostumades campanyes de silenci en la premsa oficial, La Aurora publicava les ressenyes i contes que els escriptors catalans li fèiem arribar o, pel seu compte, ressaltava allò que considerava d'interès per al lector d'avantguarda. En La Aurora de dia 12 de març de 1990, la revista del PORE, amb una breu introducció d'Arturo Van den Eynde, publicava el meu conte "El pirata Mateu Albanell". Era una traducció al castellà de l'orginal en català que formava part del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988). El llibre havia guanyat el Premi "Ciutat de València 1988" (Premi Constantí Llombart) atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Com de costum aquesta obra va ser silenciada completament pels postmoderns que ja controlaven els suplements de cultura i les principals revistes literàries dels Països Catalans.

El poeta i acurat investigador de la nostra història Ferran Lupescu feia un retrat sintètic, però magistral, d'aquella època en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) quan escrivia: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora".

A Mallorca el silenci damunt Necrològiques va ser paorós. Molts d'altres autors de les Illes patiren -i pateixen encara idèntica marginació-. Hem parlat una mica de tota aquesta problemàtica en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Concretament en el capítol "En defensa dels escriptors catalans" (pàgs. 159-162). Un altre dia en parlarem més i amb més deteniment de totes aquestes campanyes de silenciament i ocultament d'una bona part de l'obra de creació dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat postmodern. I, per això mateix, perquè ja érem conscients de tota aquesta lluita cultural que amenaçava i amenaça de desertitzar la nostra cultura, l'actitud de suport d'Arturo Van den Eynde i d'altres companys i companyes ens ajudà a resistir en aquells anys tan complicats.

En la introducció al conte "El pirata Arturo Albanell", publicat en La Aurora de dia vint-i-nou de març de 1990, Arturo escrivia: "'La Aurora es una revista obrera que apenas dispone de páginas para abordar la multitud de aspectos de la opresión y de la lucha del pueblo que interesan a los distintos sectores a los que pertenecen nuestros lectores. Pero eso no quiere decir que otros terrenos de batalla nos parezcan 'poco importantes' porque apenas podamos ocuparnos de ellos como se merecen. Queremos sostener a los trabajadores y a sus cambatientes en todas sus trincheras.

'Esta vez nuestra revista quiere que sus lectores conozcan una narración. No todo lo que se escribe hoy está destinado al consumo burgués ni al embrutecimiento del pueblo. Para esas dos tareas literarias-mercenarias, los capitalistas cuentan con sus 'premios Nobel', sus 'izquierdistas' arrepentidos y otros cultos cultivadores de la gastronomía, la pornografía, la brujería, el fútbol, las novelas de policías y el resto de 'artes' productivas en la sociedad de los ricos.

'Pero hay escritores que luchan, que no hacen concesiones al comercio de consumo literario, que no se venden. Poquísimos, porque el éxito de estos escritores siempre estará asociado a la potencia de la clase revolucionaria de una sociedad, en un momento dado. Miquel López Crespí es el escritor más premiado de las Baleares, ha publicado gracias a sus premios una obra abundante en lengua catalana, pero de ésas que no pueden beneficiarse de la simpatía de la 'gran' crítica (es decir de los críticos pagados por las grandes empresas de edición y prensa) porque su otra característica es que escribe contra ellos: contra los burgueses, los políticos vendidos, los hipócritas moralistas, los pequeño burgueses mezquinos, los opresores, sus 'figuras' culturales. La literatura de Miquel López Crespí, sobre todo en su libro Necrològiques, es una feroz condena de la miseria material, política y moral de lo que se ha llamado la 'transición', mostrada crudamente en ese 'paraíso' de reyes, reyezuelos y lacayos suyos que es la Mallorca burguesa. Es, otras veces, la voz del pueblo que ha quedado sólo, momentáneamente vencido, pero orgulloso y jamás derrotado, agazapado a la espera de otra pelea. Los lectores de La Aurora apreciarán esta prosa.

Miquel López Crespí, además de un escritor del bando de la clase trabajadora, es un lector de La Aurora y nos ha permitido publicar la traducción de una de sus narraciones publicadas en Necrològiques".

Posteriorment La Aurora va anar publicant informacions i ressenyes dels meus llibres. Per exemple, el vint-i-tres de setembre de 1993 dedicava una pàgina de la seva secció de cultura a parlar, sota el títol "El compromiso en la literatura" del recull de contes Crònica de la pesta. Un recull de narracions que havia editat Llibres del Segle, l'editorial que dirigeix el meu bon amic Manel Costa-Pau.

Però va ser amb la campanya rebentista dels excarrillistes quan Arturo Van den Eynde més es va indignar. Arturo coneixia a la perfecció la tenebrositat del carrillisme i de l'estalinisme espanyols. Ell havia estat en primera línia de foc en la defensa de l'assemblearisme i el consellisme en temps de la transició, en el combat per la unitat obrera i sindical, per les idees socialistes de l'Octubre Roig i en contra del bestial oportunisme que els pactes de la pretesa oposició amb el franquisme consolidaven arreu. Així i tot, havent patit personalment i políticament tota mena de campanyes conjuntes burgesia-carrillisme en contra seva i contra del PORE, no deixava d'estranyar-se de la brutalitat dels sectors excarrillistes illencs que, en lloc de lluitar contra la dreta i el feixisme, en contra de la desmobilització obrera i popular, s'especialitzaven en la persecució d'un escriptor nacionalista i d'esquerres, un provat militant en les fileres del marxisme i el socialisme mallorquí.

Sense dubtar ni per un instant de la seva amistat militant, i segur de la seva solidaritat, li vaig fer arribar l'ampli dossier que s'havia anat congriant d'ençà que el mes d'abril de 1994 havia començant el brutal atac en contra meva.

El primer escrit d'Arturo Van den Eynde a favor de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va sortir publicat en el número 806 de La Aurora, corresponent a dia setze de juny de 1994. L'article es titulava "Revolucionarios i carrillistas bajo Franco" i deia: "Un libro del escritor mallorquin Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) ha levantado un enorme revuelo. Después de una larga y muy premiada actividad literaria, este autor acaba de publicar un documento histórico y político: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Antifranquismo en Mallorca (1950-1970)), donde describe las esperanzas, los sacrificios y las luchas del pueblo contra la dictadura, y cómo fueron despiadadamente frustradas con la participación de quienes hoy pasan por 'figuras' de la política democrática. El libro ha levantado ampollas.

'Tenemos muy pocos libros que cuenten con fidelidad la lucha de los hombres y mujeres del pueblo que intentaron animar de un espíritu revolucionario los acontecimientos que les tocó vivir, fuesen grandes o pequeños. Bien mirada la historia, encontraremos pocos éxitos completos de las fuerzas revolucionarias de la sociedad, aunque esos momentos (la gran revolución francesa, el octubre soviético...) hayan iluminado y cambiado la vida humana mucho más que siglos de cambios graduales, abortados, frustrados, desviados, etc..., desde luego más frecuentes. Pero, mirando mejor todavía la historia, incluso en estos últimos casos, todos los progresos o reformas limitadas fueron, como decía Lenin, los 'subproductos' de los intentos revolucionarios o derrotados.

'La llamada 'transición' fue uno de éstos. Pero )dónde buscar ahora el testimonio escrito del espíritu revolucionario con que el pueblo cargó de esperanzas ilimitadas la lucha clandestina, las acciones de masas, la prisión, la resistencia a la represión, durante los años sesenta y setenta?

'(Busquemos libros fidedignos, cuando todo ello acabó en un miserable chalaneo entre los herederos del franquismo, aterrorizados, los líderes que, como Carrillo, llegaban del exilio dispuestos a vender al pueblo por un plato de lentejas!

'Cuando después de los acontecimientos críticos reina cierto orden, )quienes escriben el pasado y redistribuyen los papeles históricos? En primer lugar, los 'heroes del último minuto', los que cambiaron de chaqueta justo a tiempo para salir sin riesgos en el último capítulo de la oposición al régimen que se hundía. También los que miraban los toros desde la barrera, pero se hacen perdonar su cobardía ayudando a gloroficar el supuesto 'heroísmo' de los que traicionaron al pueblo. Y, por último, los que dramáticamente estropearon una vida de lucha con una cobardía política final, cuando llegó la hora de enfrentarse a los dirigentes traidores y no quisieron o no supieron hacerlo.

'El libro de López Crespí gira en torno a una tesis simple, pero tan cierta que ha desenmascarado a todos éstos.

'La tesis de que las fuerzas que se han encumbrado en las instituciones de la Monarquía de Juan Carlos I, no son las que animaron con más audacia a lucha del pueblo, sino las que le traicionaron. Y que los sacrificios de miles de trabajadores comunistas no pueden servir de tapadera al oportunismo de sus dirigentes, al arribismo o a la traición.

'Y el revuelo causado por esta verdad ha superado al que causó, en un cuento, aquel niño que dijo que el rey iba desnudo. Mientras los políticos oportunistas y sus amigos se justifican, tergiversan o calumnian, confudindos por el libro de López Crespí, todo el que mira con sus propios ojos ha dicho: (si no es más que la verdad! Quien tenga la fortuna de leer catalán, reconocerá en L'Antifranquisme a Mallorca un fragmento de nuestra vida".

Mentre el Govern elabora un pla de sequera, es posen en marxa, de manera immediata, accions concretes per incrementar el recurs de l’aigua, bàsicament a través de les dessaladores.

  La peculiaritat de l’any hidrològic actual du el Govern de les Illes Balears a prendre mesures efectives per garantir l’abastiment i la qualitat de l’aigua durant la temporada alta, època seca en què les altes temperatures i l’increment de la pressió demogràfica agreugen l’estat dels aqüífers. Tot i que cada illa viu una situació diferent, la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca preveu treballar conjuntament amb els ajuntaments per gestionar la demanda adequadament dotant-los de les eines necessàries per reduir el consum i conscienciar la població de la necessitat d’estalviar aigua amb campanyes de sensibilització dotades amb 75.000 euros.

A Mallorca, el darrer trimestre de 2015 va ploure un 71% menys respecte de la mitjana dels darrers trenta anys i l’estat dels recursos hídrics, el mes de desembre de l’any passat, era un 11% inferior respecte els darrers 10 anys. A Menorca, el darrer trimestre de 2015 va ploure la meitat que els darrers trenta anys tot i que l’estat dels recursos, el desembre de l’any passat, presentava una diferència positiva del 9% respecte la mitjana dels darrers 10 anys.

Eivissa, en canvi, està en sequera hidrològica, fet pel qual s’àprovarà un decret de sequera que prepara el Govern. El darrer trimestre de 2015 va ploure un 12 % menys respecte la mitjana dels darrers trenta anys i l’estat dels recursos hídrics, el mes de desembre de l’any passat era un 4% inferior respecte del darrers 10 anys situant-se al voltant del 57 %. Mentre, a Formentera, el recurs és molt escàs. De fet, tot el proveïment es fa amb aigua dessalada i la situació depèn molt de les pluges.

Part de la solució dels problemes de sequera i de salinització d’aqüífers passa per la utilització preferent de recursos no convencionals, com ara les aigües pluvials, les aigües depurades i les dessalades. A més, cal recordar que d’acord amb el Pla Hidrològic vigent, els nuclis amb més de 20.000 habitants han de disposar d’un pla d’emergència en cas de sequera aprovat per la Direcció General de Recursos Hídrics.

Mentre el Govern elabora un pla de sequera, un instrument legal necessari amb el qual actualment no es compta, es posen en marxa, de manera immediata, accions concretes per incrementar el recurs de l’aigua, bàsicament a través de les dessaladores.

A la de Palma, s’incrementaran les línies producció, la d’Andratx es connectarà a través de les xarxes municipals, amb una despesa de 60.000 euros, i a la d’Alcúdia se la dotarà de més potència. Mentre, a Eivissa, es duran a terme un seguit d’accions per connectar la dessaladora de Santa Eulària, que el Govern rebrà pròximament.

Concretament, el darrer consell d’administració de l’Agència Balear de l’Aigua i la Qualitat Ambiental (ABAQUA) ja ha aprovat millores en les conduccions de sa Costera per valor de 120.000 euros incloses en el projecte d’actualització de les instal·lacions de s’Estremera i el Port de Sóller. Igualment s’ha prorrogat un any el servei d’explotació, manteniment i conservació de les instal·lacions de la zona d’abastiment de Mallorca.

Pel que fa a la sequera agrària les escasses precipitacions en els mesos de novembre i desembre de 2015, claus pel creixement de les pastures, han provocat una baixa producció dels farratges destinats a l’alimentació animal posant en perill la viabilitat de les explotacions ramaderes en extensiu. La principal conseqüència de la sequera en els cultius són la disminució de la producció vegetal per germinació deficient de les llavors i l’aparició de plagues i malalties, entre d’altres.

Per això la conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca va crear, ja fa 3 setmanes, la comissió tècnica de seguiment de la sequera amb el sector, tractant-se d’un tema estratègic que demana la transversalitat de les mesures que s’adopten. Així, el Govern posa a l’abast dels agricultors i ramaders 1,5 milions d’euros en ajudes per fer front a l’increment de la despesa en alimentació de la cabana ramadera en extensiu i facilitarà l’accés a noves línies de finançament conjuntament amb l’ISBA per un valor d’entre 6 i 8 milions d’euros, que es vehicularan a través del Fons de Garantia Agrària i Pesquera (FOGAIBA).

Igualment es demanarà a l’Estat la reducció per pèrdues en la declaració de l’IRPF -que en principi, només estava preparat per Eivissa- pel qual ja s’ha sol·licitat una reunió amb la ministra en funcions d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient- i la campanya de llavors que ja estava programada des dels Serveis de Millora Agrària i Pesquera (SEMILLA) per a R1, de major qualitat, s’ampliarà i es repensarà per altres tipologies. 
 
Pel que fa als recursos hídrics, es vol impulsar el consum d’aigües depurades per part de les comunitats de regants pel qual cal millores i manteniments d’aquestes infraestructures perquè es puguin utilitzar el més ràpid possible. 
 
Altres mesures passen per demanar la congelació de la taxa d’incineració dels residus càrnics al Consell Insular de Mallorca, discriminar positivament els pagesos a títol principal i consideracions per l’agricultura ecològica.

Mallorca: el paradís perdut (XIII) - L'encanteri de les aigües: el torrent del Salt i les Dones d´Aigua

Però si aquí hem parlat de dones d'aigua i nimfes, homes perduts a la recerca de la felicitat i la bellesa perpètues, és perquè tenim al davant les imatges que reflecteixen la superba magnificència del torrent del Salt, sens dubte una de les meravelles més sorprenents de Mallorca. Està situat en el terme de Pollença, a la vall d'en Marc, i neix al vessant occidental de les penyes Vermelles, recull les aigües de les Mates Velles i davalla cap a Llinars. A continuació aflueix al torrent de la vall d'en Marc.

A l'avenc de Llinars és on es produeix l'espectacle de la caiguda del torrent en tres salts d'aigua d'una bellesa extraordinària. Com una trinitat immaculada es desploma lliure cap a la fecunda vall. (Miquel López Crespí)

Preservar els nostres minvats recursos naturals és també, i sobretot, servar la nostra cultura, llegendes i creences populars. Sabem que en el món màgic que ens suggereixen les imatges curulles d'aigua resplendent i natura verge del torrent del Salt, a Pollença, regnen els esperits relacionats amb les vides que hi ha ocultes en pous, cisternes, coves i safareigs. Entre tot aquest reialme que va desapareixent amb cada pagès que mor, amb cada oblit intencionat de la nostra història, podríem destacar els misteris de les dones d'aigua.

Bartomeu Payeras, estudiós del món relacionat amb la llum, la geologia i el misteri dels habitants ocults de les fonts, ens ha dit que el mite de les dones d'aigua, encara existent al respecte i que va ser cantat per Miquel Costa Llobera (recordeu el poema titulat precisament "Les Dones d'Aigua") procedeix de mites molt més antics encara, de les antigues nimfes dels safareigs, de cultes que es perden en la fondària dels segles, de pobles que servaven la protecció de les aigües màgiques i medicinals, indrets que eren regits per dones de faula. La gent d'edat del nostre poble, tot transmetent l’experiència de persones que –afirmaven-- havien tengut aparicions i que sabien molt d'aquesta mena de genis, asseguraven que les dones d'aigua són bellíssimes i duen un estel al front. Viuen en fonts, llacs, coves on flueix l'aigua. Poblen les cavitats de la terra por on circula el líquid element, i sovint les pots veure ballant enmig dels salts dels torrents o, quan davalla la torrentada des de la serra, fent rodolar macs i pedres perquè la pagesia, aquells que viuen i treballen prop d'aquests indrets, s'adoni de la seva presència evanescent.

De cop i volta, si, en dies molt especials, normalment en temps de lluna nova, t'atures davant un safareig, mirant els salts d'aigua dels torrents es pot veure com es contemplen al mirall de la superfície i canten. Els vells que ens contaven aquestes històries ens explicaven que qualsevol que ensopegava amb les dones d'aigua se n'enamorava sense remei. Però s'ha d'anar amb compte, ja que el seu amor és mortífer. Només poden penetrar en el seu regne, accedir a elles, aquells que prèviament han renunciat al món extern.

Bartomeu Payeras encertà en la seva narració dels misteris que envolten l'existència de les dones d'aigua. En el meu temps, quan jugava de nin pels jardins de l'Escola Graduada de sa Pobla, més d'una vegada m’havia aturar a sentir les rondalles que contaven els vells del carrer dels Fadrins o del carrer de la Muntanya. Aturàvem els jocs amb la pilota o, si anàvem amb bicicleta, davallàvem del seient i escoltàvem en silenci, talment aquell qui escolta l'oracle o el capellà dalt la trona parlant dels misteris del cel i de l'infern. Era aleshores quan sortien a rotlle els noms dels que havien desaparegut entre les aigües, aquells que se'n portà el corrent del corrent o, en davallar al pou de l'hort, inesperadament es trobaren amb la sobtada aparició i, encaptivats, no en sortiren mai. Com saber si tots aquells homes que desaparegueren engolits per les forces misterioses dels corrents subterranis, els salts d'aigua, els pous de fondària infinita, aconseguiren la felicitat perpètua en ensopegar aquella poderosa bellesa. Per què no sortiren mai més del corrent que se'ls en portà? Foren enlluernats per l'estel que aquells essers de llegenda portaven al front? Com saber si aconseguiren o no la felicitat que tots anam cercant inútilment a la terra?

Els vells més assenyats diuen que una manera de conquerir el seu favor era, costum que encara perdura entre nosaltres, tirar pa a les fonts. Amb això se subministra aliment a les nimfes i se’n guanya el favor; però també serveix per a practicar un tipus peculiar d'hidromància: segons com caigui i suri el rosegó evidenciarà signes sobre l’esdevenidor que ens espera.

Tot això ens recorda el paper sagrat de l'aigua, sempre propera als santuaris, així com la seva caracterització com a quelcom de femení.

A Mallorca tenim na Maria Enganxa. Es tracta d'una nimfa que habita en el més profund dels pous i les cisternes. Si algú es descuida i s'aboca al brocal, l'estira amb un ganxo i l'arrossega al fons de les tenebres aquàtiques, d'on no tornarà mai més.

També en l'àmbit de les creences llegendàries de Mallorca, la nit màgica de sant Joan és la nit de les fogueres i de l'encanteri de l’aigua. Aquesta nit té la virtut fecundant de l’aigua: les fades encantades i altres genis de lloc, de fonts, estanys, rius i torrents, les sirenes de la mar, recobren els poders com a deïtats generatrius de la natura. Per això, rentar-se amb l'aigua de tres, set o nou fonts, o banyar-se a la mar al punt de mitjanit, guareix de molts de mals i proporciona joventut i bellesa; com també la rosada del matí de sant Joan: rebolcar-se en l'herba humida de rosada duu salut i sort. La cristianització de la festa estén aquesta virtut a l’aigua del riu Jordà, on sant Joan va batejar Jesús. De la mateixa manera es diu que si la nit de sant Joan se sembren clavellers i els reguen amb aigua de set pous de vena, en esclatar fan flors de set colors.

Aquest món misteriós va estretament lligat a la muntanya, a les coves i rius subterranis, al món ocult que existeix sota els boscos d’alzines i els olivers muntanyencs. No és estrany que tants poetes hagin cantat les muntanyes mallorquines. L'any 1918, Guillem Colom deixava constància d'aquest poder tel·lúric en el seu "Himne a la muntanya", poema que acaba amb aquests versos tan suggerents:

Muntanya excelsa, arca sagrada de la primera humanitat,

torrental viu i font signada

d'on tot el món s'és abeurat;

tu de la pròdiga natura

fóres cimal mestre i major

per on muntà la saba dura

que antany nodrí nostra avior;

cimal fecund d'heroica escorça

que el llamp del cel no ha estellat

ni els terbolins no han pogut tòrcer,

branca de la immortalitat!1

Però si aquí hem parlat de dones d'aigua i nimfes, homes perduts a la recerca de la felicitat i la bellesa perpètues, és perquè tenim al davant les imatges que reflecteixen la superba magnificència del torrent del Salt, sens dubte una de les meravelles més sorprenents de Mallorca. Està situat en el terme de Pollença, a la vall d'en Marc, i neix al vessant occidental de les penyes Vermelles, recull les aigües de les Mates Velles i davalla cap a Llinars. A continuació aflueix al torrent de la vall d'en Marc.

A l'avenc de Llinars és on es produeix l'espectacle de la caiguda del torrent en tres salts d'aigua d'una bellesa extraordinària. Com una trinitat immaculada es desploma lliure cap a la fecunda vall.

1 Guillem Colom. Antologia lírica. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1984. Pàg. 54.

Anarcoefemèrides del 30 de gener

Esdeveniments

- Surt Cultura: El 30 de gener de 1908 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del periòdic racionalista anarquista Cultura. Revista mensual de pedagogía, ciencias, artes y literatura. Impulsat i dirigit pel pedagog racionalista Alban Rossell i Llongueras, fou l'òrgan d'expressió de l'Escola Integral de Sabadell inaugurada per aquest el setembre de 1906. Hi va col·laborar amb articles, a més d'Alban Rossell (Germina Alba), Esteve Guarro, entre d'altres. Des de les seves pàgines Rossell es defensà dels atacs que des del setmanari El Imparcial li dirigia Fabià Palasí, director de la Institució Lliure d'Ensenyament, i els seus sequaços, que sempre van fer el possible per tancar l'Escola Integral. D'aquesta publicació mensual bilingüe (català i castellà), que patí sempre problemes econòmics, en sortiren sis números; l'últim, doble, de maig-juny de 1908. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i del tancament de l'Escola Integral, Rossell fugí a França i d'allí a Sud-Amèrica.

***

- Surt Liberté: El 30 de gener de 1958 surt a París (França) el primer número del setmanari Liberté. L'hebdomadaire de la paix, publicat per Louis Lecoin. Després tindrà com a subtítol «Social, Pacifista, Llibertari». Portarà l'epígraf:«Tout ce qui est humain est nôtre» (Tot allò que és humà és nostre). A partir del número 40 la periodicitat serà mensual. El periòdic, creat com a òrgan de suport dels objectors de consciència, portarà una intensa campanya per l'alliberament dels més de 90 objectors empresonats i pel reconeixement de l'estatus legal de l'objecció de consciència en plena guerra d'Algèria --Louis Lecoin realitzarà una vaga de fam. El periòdic també es mobilitzarà contra la pena de mort, per la pau i el desarmament, i per l'antifranquisme (campanya «L'Espagne Libre»). Tenia un Comitè de Patronatge constituït per André Breton, Ch. Aug. Bontemps, Bernard Buffet, Albert Camus, Jean Cocteau, J. Giono, Lanza del Vasto, Henri Monier, l'Abbé Pierre, Paul Rassinier, le Pasteur Roser i Robert Treno. D'antuvi tirava 30.000 exemplars, xifra que va minvar amb el temps, i tenia un milenar de subscriptors. Van col·laborar amb articles centenars de persones, com ara André Arru, D'Avray, Roger Bordier, André Breton, Léo Campion, Albert Camus, Robert Clement, Gaston Coute, Hem Day, Nicolas Faucier, Emilio Herrera, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Renée Lamberet, Denis Langlois, Louis Lecoin, Louis Louvet, Rirette Maitrejean, Humberto Marzocchi, Jean-Louis Moreau, May Picqueray, Michel Ragon, Georgette Ryner, Louis Simon, Georges Vidal, Marcel Voisin, etc. Se'n van editar 180 números, l'últim el de l'1 de juliol de 1971.

***

- Detenció de la Conferència Peninsular de la FAI: El 30 de gener de 1977 al bar Lafuente del barri de la Sagrada Família de Barcelona (Catalunya) la policia deté un grup de 58 llibertaris arribats de totes parts de la Península i algunes d'Itàlia que pretenien reconstituir la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Segons fonts policíaques, en els escorcolls efectuats a diversos domicilis dels detinguts es van trobar quatre quilos de trilita, metxes, detonadors, impremtetes, propaganda i documentació orgànica. Tres dels detinguts, un portuguès i dos italians, foren expulsats de l'Estat espanyol 72 hores després. De la resta de detinguts, després de passar 18 dies a la comissaria de la Via Laietana, foren posats 12 a disposició judicial, dels quals quatre passaren més de sis mesos tancats acusats de tinença d'explosius.

Naixements

- Gustave Lefrançais: El 30 de gener de 1826 neix a Angers (País del Loira, França) el revolucionari membre de la Internacional i communard Gustave Adolphe Lefrançois, més conegut com Gustave Lefrançais. Havia nascut en una família antibonapartista. Va entrar com a adjunt a l'Escola Normal de Mestres de Versalles, on va destacar per les seves idees revolucionàries, laiques i socialistes, i per intentar ensenyar«lliurement» els pensionats i alumnes seguint els postulats de l'«Escola Emancipada»; però va ser ràpidament acomiadat. Després de substituir un col·lega a l'escola de Dourdan, va treballar com a comptable d'un contractista parisenc fins a la Revolució de 1848, a la qual s'adherirà mitjançant l'Associació de Mestres Socialistes. El programa educatiu va que publicar amb altres amics li va costar ser detingut. El 12 de juny de 1848 va ser condemnat a tres mesos de presó i a dos anys de residència vigilada a Dijon per «possessió d'armes de guerra». El 27 de març de 1851 les autoritats li van notificar la prohibició d'ensenyar. Arran del cop d'Estat de Louis-Napoléon Bonaparte del 2 de desembre de 1851, va exiliar-se a Londres. En la misèria londinenca, va trobar Joseph Déjacque amb qui fundarà el restaurant cooperatiu «La Sociale». Va retornar a França en 1853 i va realitzar diversos oficis, alhora que militava en l'oposició al Segon Imperi. En aquest anys es va adherir a la maçoneria de ritu escocès, però la va abandonar tot d'una per «fada i religiosa». A partir de 1868 va esdevenir un dels oradors més populars de les reunions polítiques parisenques, exigint la propietat col·lectiva, la supressió de l'herència, les unions lliures, el divorci i altres reivindicacions revolucionàries, que li van implicar multes i penes de presó. Després de la caiguda de l'Imperi, va organitzar el Comitè de Vigilància del quart districte parisenc i va ser delegat del Comitè Central Republicà de París. Durant el setge de París, va ser detingut arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat quatre mesos a Mazas, a Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt el 24 de febrer de 1871. El 26 de març d'aquell any va ocupar l'escó del Consell de la Comuna en representació del quart districte parisenc. El 29 de març va inscriure's en la Comissió Executiva, però el 3 d'abril passarà a la Comissió de Treball i de Canvi, per passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances. Va votar contra el Comitè de Salvació Pública --amb Vallès, Varlin, Courbet, Franckel, Beslay, Longuet, Vermorel i altres-- i va signar el «Manifest de la Minoria» contra aquesta institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a les barricades de la Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió va aconseguir fugir de les tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en rebel·lia en Consell de Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la secció de la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la bakuninista Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els postulats de Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a Neuchâtel el seu Étude sur le mouvement communaliste à Paris en 1871, molt lloat per Kropotkin i que és un dels testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la presidència del congrés internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va col·laborar en La Révolucion Sociale,òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa va realitzar diverses feines per guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses periòdics anarquistes. En aquests anys va col·laborar estretament ambÉlisée Reclus en la realització de la Géographie Universelle. Arran de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant activament en l'agitació política, però sempre al marge dels partits i denunciant «La enganyifa del sufragi universal». No obstant això, va acceptar ser candidat a les eleccions legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i antiboulangista». Sempre llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista. Entre les seves obres podem destacar Aux Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa nécessité… (1870), République et révolution. De l’attitude à prendre par le prolétariat français en présence des partis politiques (1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes? (1887), La Commune et la révolution (1896), Souvenirs d'un révolutionnaire (1902, pòstum), L’idée libertaire dans la Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres. Gustave Lefrançais va morir el 16 de maig de 1901 a París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Eugène Pottier li va dedicar la seva peça més coneguda, L’Internationale, quan la va publicar en 1887.

***

- Paraskiev Stoianov: El 30 de gener de 1871 neix a Giurgiu (Giurgiu, Muntènia, Romania) el metge, professor, historiador i militant i propagandista anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov --transcrit de diverses maneres (Paraskev Stojanov, Parachkef Stoyanov, etc.)--, considerat un dels pares de la medicina moderna búlgara i dels anarquismes romanès i búlgar. Fou fill d'un actiu militant nacionalista i comerciant benestant, Ivancho Stoianov, que participà en l'alliberament de Ruse --cinquena ciutat en importància de Bulgària situada a la riba del Danubi, davant de la romanesa Giurgiu--, i de  nasqué a Romania on son pare s'havia refugiat fugint de les persecucions turques. Estudià al prestigiós Col·legi Nacional «Sfântul Sava» de Bucarest, on entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes després de llegir el fulletó de Piotr KropotkinAl jovent. Després començà els estudis de medicina a Romania i participà en els primers grups anarquistes romanesos que es crearen. En 1890 marxà a París per continuar els seus estudis de medicina i prengué part en un congrés internacional d'estudiants llibertaris. L'1 de maig d'aquest mateix any, amb l'anarquista italià Saverio Merlino distribuí a París un manifest antimilitarista dirigit als soldats; detingut el mateix dia, fou alliberat sota fiança alguns mesos després. Marxà a Itàlia i d'allà es refugià un temps a Ginebra (Suïssa) on establí contacte amb els principals teòrics del moviment anarquista, com ara Kropotkin i Élisée Reclus. Amb l'anarquista rus d'ascendència armenia i estudiant de medicina com ell Aleksandr Atabekian (Atabek) desencadenà una intensa campanya propagandística, gràcies a la impremta instal·lada al domicili d'Atabekian i des d'on editaren diversos fulletons. Com que disposaven de mitjans financers, ajudaren a la publicació de diversos periòdics i a les caixes de resistència i de solidaritat anarquistes. Un dels millors amics de Max Nettlau, l'ajuda en les seves recerques i en la recol·lecció dels escrits de Mikhail Bakunin, realitzant còpies dels seus manuscrits. Durant sa vida va mantenir una intensa correspondència amb nombrosos anarquistes destacats, com ara Jacques Gross, Louise Michel i Errico Malatesta. El 15 de desembre de 1890 fou expulsat de Suïssa, juntament amb Luigi Galleani i altres anarquistes, per les seves activitats llibertàries; passà a Itàlia, on continuarà la seva militància, participant amb els companys italians en la preparació d'una insurrecció a Sicília des de Malta. Detingut, fou expulsat, retornant a Bulgària, on contribuí a la creació dels primers grups anarquistes a Ruse. El juliol de 1895 es doctorà en medicina a Würzburg (Alemanya) amb una tesi sobre el càncer cardíac. En aquesta època es casà amb la jueva russa Nina Lane, amb qui tindrà en 1896 un fill, Arkadi, i una filla en 1901, Lydia Melt. Provablement fou l'anarquista búlgar que assistí al Congrés Socialista Internacional de Londres de 1896. Després participà en la creació de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària, col·laborà activament amb destacats militants llibertaris búlgars (Nicolas Stoïnov, Varban Kilifarski, Spiro Goulaptchev, Michel Guerdjikov), publicà articles en periòdics llibertaris i prengué part en nombroses activitats clandestines. Poliglota --parlava una desena de llengües (búlgar, rus, francès, alemany, anglès, italià, romanès, turc, armeni, etc.)--, en 1904 traduí al romanès i edità diverses obres, com ara La classe assalariada o La moral anarquista, de Kropotkin, o La societat després de la revolució, de Jean Grave. Com a metge i destacat cirurgià i fisioterapeuta, assistí a un gran nombre de congressos científics arreu d'Europa --especialment destacà en el II Congrés de Fisioteràpia de Roma (1907) i en el Congrés de Cirurgians Eslaus de Belgrad (1911)--, realitzant milers d'operacions a Lovech, Varna i Sofia. Durant sa vida va treballar a multitud d'hospitals d'arreu d'Europa (París, Heidelberg, Berlín, Leipzig, Berna, Lausana, Londres, etc.). En 1918 fou nomenat professor de cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sofia i a Varna creà el primer sanatori especialitzat en tuberculosi de l'os. En 1932 publicà en el setmanari literari Pensée et Volonté les seves memòries de quan va ser alumne d'Élisée Reclus a l'Escola Lliure de Brussel·les. Paraskiev Stoianov va morir el 14 de novembre de 1940 a Sofia (Bulgària). Correspondència i papers seus es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Actualment la Universitat de Medicina de Varna porta el seu nom, igual com dos carrers de les ciutats búlgares de Pomorie i de Varna.

Paraskiev Stoianov (1871-1940)

***

- Dolores Morata Díaz: El 30 de gener de 1899 neix aÁguilas (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Morata Díaz, també coneguda com Dolores Aguilar, pel seu company. Sense estudis, quan era molt jove començà a treballar. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on aprengué a llegir i a escriure. A partir de 1922 començà a viure en«unió lliure» amb el militant llibertari Miguel Aguilar Doñate, amb qui tindrà quatre fills i una filla. Aquest mateix any, pressionada per la dictadura de Primo de Rivera, la parella s'exilià a França i s'establí a Lavelanet. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornaren a la Península. Catalogada com a «anarquista perillosa», patí nombroses persecucions i empresonaments i en 1932 va ser deportada a Bata. En 1939, amb el triomf feixista, passà a França. Amb la declaració de guerra son company va ser expulsat i emigrà a Mèxic, restant a França amb sos infants. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'exili, Dolores Morata Díaz va morir el 18 de desembre de 1974 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Miguel Aguilar Doñete (1895-1954)

***

- Pietro Ranieri: El 30 de gener de 1902 neix a Sant'Agata Feltria (Emília-Romanya, Itàlia)–altres citen 1899 a Ancona (Marques, Itàlia)– l'anarquista Pietro Ranieri, també citat com Pietro Raineri. Sos pares es deien Siro Ranieri i Anita Rossi. Quan tenia dos anys emigrà amb sa família a Ancona (Marques, Itàlia), que s'instal·là al barri popular de Tavernelle, feu del moviment anarquista. Militant de les Joventuts Anarquistes d'Ancona, el 20 de juny de 1920 participà activament en els disturbis posteriors a la revolta dels fusellers de la caserna Villarey (Revolta dels Bersaglieri) i per aquest motiu es refugià amb sa família a la República de San Marino i després a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), per retornar a Ancona en 1922. Fou un dels responsables del grup d'«Arditi del Popolo» del barri de Tavernelle d'Ancona i oposà una ferotge resistència a la invasió de la seva localitat pels escamots feixistes l'agost de 1922. Quan Ancona caigué a mans dels feixistes, fugí a Gènova (Ligúria, Itàlia) i d'allà embarcà cap a França. Pintor i emblanquinador en la construcció, l'octubre de 1935, després d'haver ferit el cap de l'obra on feia feina per motius polítics–segons altres, després d'una baralla amb feixistes italians a Boulogne-sur-Seina (Illa de França, França)–, va ser expulsat del país i passà clandestinament a Catalunya. A Barcelona visqué sense documentació, però ràpidament va ser detingut i expulsat. El febrer de 1936, arran de la victòria del Front Popular a la Península, retornà a Catalunya. A Barcelona entrà a formar part de la Secció Catalana de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), juntament amb altres companys, com ara Paolo Psalidi, Giuseppe Ruozi, Impero Rossi, etc. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» i després en la«Columna Durruti». Destinat al front d'Aragó, Pietro Ranieri fou abatut el 16 d'octubre de 1936 durant els combats a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual que altres anarquistes italians.

Pietro Ranieri (1902-1936)

***

- Francesc Roda Subías: El 30 de gener de 1905 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Roda Subías. Militava en el Sindicat Únic de la Pell de Badalona (Barcelonès, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou delegat a la Federació Local entre 1931 i 1936. L'agost de 1931 a Barcelona representà el Sindicat de la Pell de Badalona al Ple Regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). Durant la guerra civil formà part de la col·lectivitat de la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA) i després marxà cap el front, on fou xofer d'una brigada del Cos de Tren. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat en camps de concentració. Després passà a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a les fortificacions de la«Línia Maginot» del nord de França. Durant la primavera de 1940, va ser detingut pels ocupants alemanys i reclòs el 25 de gener de 1941, sota la matrícula 3317, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), restant fins a l'alliberament del camp pels aliats el 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en la CNT i fou un dels fundadors de la Federació Local de Thiais d'aquest sindicat, on milità quaranta anys. Ocupà diversos càrrecs orgànics, com ara membre de la Comissió de Relacions de la Zona Nord, i fou delegat a plens i congressos, com ara el V Congrés de la CNT celebrat en 1983 a Barcelona. En la seva última època fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de Choisy-le-Roy-Thiais de la CNT. Francesc Roda Subías va morir el 16 de gener de 1987 a Thiais (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri municipal d'aquesta localitat.

***

- Horst Matthai: El 30 de gener de 1912 neix a Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya) el filòsof anarquista germanomexicà Horst Matthai Quelle. Fill d'una família empobrida i de pare maçó. En la seva joventut participà en el moviment anarquista alemany. En 1938, davant la crisi econòmica, la pujada del nazisme i la possibilitat de ser enviat al front, com son germà que hi morí, fugí i s'instal·là a Mèxic, ja que aconseguí ser cridat per aquest país com a«expert en comerç internacional». Al país asteca, a més d'aprendre el castellà, treballà eventualment en el comerç de productes químics i agropecuaris relacionats amb l'avicultura. D'antuvi es va fer passar per anglès, per evitar el fort sentiment germanòfob que es respirava a Mèxic aleshores. Mentrestant, començà a estudiar filosofia, a més d'interessar-se per la psicologia, a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on compartirà classes amb l'escriptor Carlos Monsiváis i els futurs filòsofs Leopoldo Zea i Emilio Uranga. En aquesta universitat es llicencià i doctorà en filosofia. Filòsofs espanyols refugiats a Mèxic (José Gaos, Joaquín Xirau, Wenceslao Roces i García Bacca) el van introduir en el pensament grec i alemany. A més realitzà estudis de llengües mortes i de sànscrit al Col·legi de Mèxic, aconseguint el grau de magisteri en educació atorgat per la Brigham Young University. En aquestaèpoca es relacionà professionalment amb els mormons mexicans, que deixaran la seva petjada pel que fa el secretisme i l'espiritualisme. En la dècada dels seixanta se separà de sa primera esposa i treballà per a l'Institut Nacional Indigenista a la Serra de Puebla; aquests estudis antropològics el portaran a reivindicar el «renaixement del pensament prehispànic» i la seva idea de«no poder». Cap als anys vuitanta, s'instal·là a la Tijuana i es casà de bell nou, aquesta vegada amb una alumna. En aquests anys impartí classes de filosofia a la UNAM, al Cetys de Tijuana, a la Universitat Iberoamericana i, des del 1986, a l'Escola d'Humanitats de la Universitat Autònoma de la Baixa Califòrnia. Influït per Hegel, Max Stirner, Dilthey, Nietzsche i Heidegger, part de les seves idees aborden aspectes relacionats amb el solipsisme i l'anarquisme. El seu pensament vol fonamentar hermenèuticament el «retorn de la metafísica», basada en la retraducció i en la reinterpretació dels filòsofs presocràtics i de Hegel. La seva metafísica solipsista és la base del seu pensament anarquista; el contracte social de Rousseau va ser instaurat per assegurar la supervivència de l'individu, però un cop la societat ha posat en perill la supervivència de l'individu, aquest ha de renunciar al contracte social. El seu pensament està recollit principalment en la sèrie «Pensar y ser», que es publicà cronològicament en un ordre distint al de l'estructura lògica inicialment prevista per l'autor: Pensar y ser I. Ensayo de una fenomenología metafísica (1996),Pensar y ser II. La Escuela de Mileto (1995), Pensar y ser III. Heráclito, el obscuro (1997) i Pensar y ser IV. La teoría parmenídea del pensar (1990). Pòstumament es publicaren Textos filosóficos (1989-1999) (2002) i Todos los pensamientos son verdaderos (2007). Com a bon estudiós dels presocràtics, fou un apassionat dels aforismes i aquests són una part important de la seva obra escrita i oral (conferències, seminaris, classes, etc.). La seva posició antiestatista i atea ha influenciat pensaments com ara el nihilisme, l'existencialisme, l'anarquisme i, sobretot, l'anarcoindividualisme. Horst Matthai va morir el 27 de desembre de 1999 a Tijuana (Baixa Califòrnia, Mèxic).

***

- Michel Ravelli: El 30 de gener de 1924 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) el militant trotskista i després comunista llibertari Michel Ravelli, també conegut com Ravelloche. Començà a militar en el moviment trotskista durant l'ocupació nazi. Fou partidari de la tendència pablista, encapçalada per Michel Raptis (Pablo), dins del Partit Comunista Internacionalista (PCI). Com a membre de la IV Internacional trotskista realitzà nombroses missions a Iugoslàvia i a l'URSS. Estudia filosofia a la universitat i es doctorà a la Sorbona. En els anys cinquanta, seguint l'estratègia trotskista de l'«entrisme», s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) i col·laborà, amb Felix Guattari, en el periòdic Tribune de Discussion, editat per la fracció trotskista subreptícia. Professor de filosofia, durant la guerra d'Algèria va ser expulsat de l'educació pública per haver participat en la creació al Marroc d'una fàbrica d'armament per al Front de Libération Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional) d'Algèria i per haver fet costat el «Manifest dels 121. Declaració sobre el dret a la insubmissió en la guerra d'Algèria». Posteriorment va ser readmès en l'ensenyament com a documentalista a l'Escola Superior d'Arts i Indústries Gràfiques (Escola Estienne) al districte dels Gobelins de París. En aquestaèpoca milità en el sindicat d'ensenyantsÉcole Émancipée (EE, Escola Emancipada). Durant els fets de «Maig del 68» participà en diferents comitès pablistes i comunistes llibertaris. En 1968 s'afilià a l'Aliança Marxista Revolucionària (AMR), grup pablista crític amb el leninisme i del qual esdevingué director del seu òrgan d'expressió (Sous le drapeau du Socialisme), on defensà la noció de «control obrer» i l'autogestió. A començaments dels anys setanta trencà amb el trotskisme i s'adherí a les idees comunistes llibertàries. En 1972 entrà a formar part del grup parisenc del districte dels Gobelins de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En diverses ocasions fou membre de la redacció de Front Libertairedes Luttes de Classes (1970-1979), participant en les activitats portades a terme pel grup al barri i especialment en la redacció del periòdic Le Canard du 13ème (1972-1982) i en diverses activitats culturals. En 1973, arran de les vagues de Lip a Besançon i les lluites ecologistes a Larzac, va ser un dels atiadors, amb Ramon Finster, de l'agrupació «Pour qu’une force s’assemble» (PQFS), que edità entre 1973 i 1975 cinc números d'un butlletí d'enllaç, i també del grup «Pour un moumement révolutionnaire des Trevailleurs» (PMRT), que també edità en 1975 cinc números d'un butlletí d'enllaç; ambdues organitzacions estaven impulsades per l'ORA i arreplegaven diversos grups autònoms obrers de base. Entre 1976 i 1977 fou membre de la redacció de la revista teòrica de l'ORA Pour l'autonomie ouvrière et l'abolition du salariat, dirigida per Gérard Sebbah, i que només publicà dos números i un butlletí preparatori (Débat-Action). Arran del Congrés d'Orleans de l'ORA de 1976, en el qual canvia de nom per Organització Comunista Llibertària (OCL), seguirà militant en aquesta organització fins la seva crisi arran de l'abandó de nombrosos militants de la regió parisenca. Membre del col·lectiu de l'ensenyament «Confrontation», entre 1975 i 1976 col·laborà, amb Roland Biard, Jean-Pierre Duteuil i Annie Moreau, en el butlletí de professors comunistes llibertaris Con-formation. Després formà part de la Coordinació Llibertària de l'Ensenyament, que publicà entre 1979 i 1982 la revista Le Cancre... las. En 1979 dirigí la revistaLes Raisons de la Colère, la redacció de la gual estava formada gairebé exclusivament per exmembres de la revista anarquista La Lanterne Noire (1974-1978), i que publicà un número i un suplement. En 1984 es jubilà de l'ensenyament. En 1985 fou membre de la redacció parisenca de la revista lionesa IRL. En 1986 va ser un dels fundadors de la revista Noir et Rouge (1986-1995). Posteriorment formà part del Comitè d'Organització de les Jornades de Reflexió Antiautoritàries (COJRA). A finals dels anys noranta, arran del nou desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Franca, mantingué un actitud crítica i no s'hi afilià; tampoc no s'afilià a Alternativa Llibertària (AL), encara que participarà en el seu procés de formació. Des de 2004 una part important del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Michel Ravelli va morir el 4 d'agost de 2006 a París (França) i fou incinerat el 9 d'agost al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

- Denis Langlois: El 30 de gener de 1940 neix a Étréchy (Illa de França, França) l'advocat, escriptor, pacifista i activista llibertari Denis Langlois. Després d'estudiar a l'institut d'Étampes, es llicencià a la Facultat de Dret de París. Insubmís al servei militar, en 1965 fou condemnat a sis mesos de presó que purgà a Fresnes, on animà un important moviment de protesta que el portarà a rebre com a càstig 45 dies tancat en una masmorra incomunicat; aquesta experiència serà descrita en el seu primer llibre Le cachot (1967). En aquests anys lluità activament contra les guerres d'Algèria i de Vietnam i col·laborà en el periòdic Liberté, de Louis Lecoin. Entre 1967 i 1971 treballà com a assessor jurídic de la Lliga dels Drets de l'Home. Participà activament en els fets de Maig de 1968. Per a aquesta organització farà d'observador durant els nombrosos processos polítics a Àfrica (Algèria, Tunísia, Mali, etc.), a Àsia (Kuwait), però també a Europa, com ara a Espanya i a Grècia, país del qual serà expulsat en 1969 --aquests fets seran exposats en el seu llibre Panagoulis, le sang de la Grèce (1969). Misser del Col·legi d'Advocats de París entre 1968 i 1993, ha estat força crític amb la maquinària judicial i ha escrit obres sobre aquesta temàtica i de caire politicopedagògic, com ara Les dossiers noirs de la police française (1971), La guide du militant (1972), Les dossiers noirs de la justice française (1974), Les dossiers noirs du suicide (1976),Nouveau guide du militant (1978),Et vousêtes de gauche (1979),Guide du citoyen face à la police (1980 i 1989), L'affaire Seznec (1988 i 1992, Premi«Droits de l'Homme» 1989), Les partageux ne meurent jamais (1992), Le mystère Saint-Aubin (1993), L'injustice racontée aux enfants (1997, Premi «Enfants du Livre», 2003), La politique expliquée aux enfants (et aux autres) (2002), L'utopie est morte! Vive l'utopie! (2005),Slogans pour les prochaines révolutions. Nouveaux slogans d'aujourd'hui et de demain dans l'esprit de Mai 68 (2008), etc. També ha escrit novel·les, com ara Un assassin très ordinaire (1976),La révolution (Optiques) (1985), Les diables rouges (1986), Récitédifiant des activités d'un nommé Jésus (1997),L'aboyeuse de Djibouti (2001),La mort du Grand Meaulnes (2001),Un amour de Meaulnes (2002),L'utopie est morte! Vive l'utopie (2005), Slogans pours les prochaines révolutions (2008), Le déplacé (2012), La maison de Marie Belland (2013), Pour en finir avec l'affaire Seznec (2015), etc. Entre 1990 i 1991, durant el conflicte del Golf, organitzà amb altres intel·lectuals («Appel des 75») manifestacions, moltes prohibides, de rebuig a la guerra. Entre 1998 i 2000 realitzà viatges com a observador en conflictes bèl·lics (Iugoslàvia, Iraq, Líban, Djibouti), amb la finalitat de testimoniar les conseqüències dramàtiques de les guerres des de tots els plans (polític, econòmic, psicològic, etc.). També ha fet costat els militants nacionalistes perseguits per l'Estat francès jacobí, especialment bascos i bretons. Actualment viu a Cronce, una petita població d'Alvèrnia (Occitània).

Defuncions

- Moses Harman: El 30 de gener de 1910 mor a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el pedagog lliurepensador i editor llibertari, precursor de l'anarcofeminisme i del moviment eugenèsic, Moses Harman. Havia nascut el 12 d'octubre de 1830 a Pendleton County (Virgínia de l'Oest, EUA). Entre 1883 i 1907 edità, a Valley Falls (Kansas) i a Chicago (Illinois), el periòdic anarcoindividualista Lucifer. The Lightbearer, pel qual va ser processat sota la Llei Comstock --legislació federal nord-americana«antivici» promulgada el 3 de març de 1873-- en quatre ocasions (1890, 1892, 1895 i 1906) pels seus continguts (anarquisme, ateisme, defensa dels drets de les dones, sufragisme, eugenèsia, maltusianisme, control de natalitat, amor lliure, abolició del matrimoni, violació marital, etc.), considerats obscens i immorals, i acabà complint sis anys de presó en total. Sa filla, Lilliam Harman, també fou una destacada militant anarquista.

***

- Giuseppe Scarlatti: El 30 de gener de 1916 mor a Florència (Toscana, Itàlia) el pagès anarquista i internacionalista Giuseppe Scarlatti. Havia nascut el 6 de maig de 1854. Membre de l'Associació Internacional del Treball (AIT) bakuninista, en 1878 fou detingut i jutjat per«conspiració» l'any següent amb altres internacionalistes, com ara Francesco Pezzi, restant empresonat fins al gener de 1880. En 1904 creà, amb el suport de Maria Luisa Minguzzi, Francesco Pezzi i altres, el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques, organització que funcionà fins al 1906. En 1909 publicà a Florència el llibre L'Internazionale dei lavoratori e l'agitatore Carlo Cafiero. Reminiscenze storico-sociali del contadino G. Scarlatti ex galeotto politico, amb un prefaci de Francesco Saverio Merlino.

***

- Heinrich Bartling: El 30 de gener de 1940 mor al camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Heinrich Bartling. Havia nascut el 22 de setembre de 1880 a Bielefeld (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya). Ferrer de professió, d'antuvi formà part del moviment Spartakusbund (Lliga d'Espàrtac) a Kassel, però a partir de 1920 abandonà l'espartaquisme i amb Willi Paul i altres fundà el grup local de Kassel de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i de la qual arribarà a ser auditor del comitè executiu. A partir de 1925 fou un membre destacat de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació dels Comunistes Anarquistes Alemanys). Després de la pressa del poder per part dels nazis i la consegüent repressió contra el grup llibertari de Kassel, aconseguí mantenir les seves activitats revolucionàries gràcies a una impremta clandestina instal·lada al seu jardí. L'1 de setembre de 1939 fou detingut a causa de la campanya que portava a terme contra la guerra i internat en «custòdia protectora» a partir del 16 d'aquell mes a Sachsenhausen sota el número de presoner 002493. Heinrich Barling va morir el 30 de gener de 1940 a resultes dels maltractaments i de les pèssimes condicions de vida en un barracó del bloc 25 del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya).

***

- Pepita Grau Ferrer: El 30 de gener de 1997 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josepa Grau i Ferrer (Pepita Grau). Havia nascut el 15 de febrer de 1916 a Barcelona (Catalunya). Com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de l'Agrupació «Mujeres Libres», organitzà durant la Revolució espanyola els grups de dones a Aragó. També participà activament a la Maternitat de Barcelona, al costat de Félix Carrasquer i d'Aurea Cuadrado. En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. Arran de la Retirada, s'exilià a França. En 1960 tornà a la Península i lluità per aconseguir drets per a les vídues de guerra i per als militants i milicians mutilats al servei de la II República espanyola. Vídua de Josep Matas, Pepita Grau Ferrer va morir el 30 de gener de 1997 a Barcelona (Catalunya) i fou enterrada l'endemà al cementiri de Collserola.

***

- Manuel Firmo: El 30 de gener de 2005 mor a Barcelona (Catalunya) l'esperantista i militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Firmo. Havia nascut el 9 de setembre de 1909 a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal). Fill d'un maquinista ferroviari, va fer els estudis primaris a Faro (Faro, Algarve, Portugal) on sa família s'havia traslladat en 1914. Més tard retornà a Barreiro i en aquesta ciutat, el desembre de 1918, es posà a fer feina, amb 12 anys, en una fàbrica de suro. Acomiadat després d'una vaga, esdevingué successivament peó de paleta, oficinista de la química Companhia União Fabril (CUF, Companyia Unió Fabril), d'on fou novament acomiadat per negar-se a denunciar dos companys, i de bell nou tornà a treballar en la indústria surera. Freqüentà les biblioteques de l'Associació dels Obrers del Suro, de la qual esdevingué bibliotecari, i del Sindicat Ferroviari, on aprengué l'esperanto. Formà part de Societat Esperantista i fou professor d'aquest idioma en l'Escola de Esperanto Operário Barreirense que fundà. Amant de l'esport, entre 1928 i 1932 fou membre de la plantilla de l'equip de futbol de Barreiro, el Futebol Clube Barreirense (Barreirensezinho). Passà un examen i entrà a fer feina en les Oficines Generals del Ferrocarril del Sud i del Sud-est, on aprengué l'ofici de serraller mecànic. Alhora, començà a militar en el Sindicat Ferroviari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal i fou membre de la seva junta directiva. Entre 1930 i 1931 formà part del grup anarquista «Terra e Liberdade», que edità un periòdic amb el mateix nom. El 7 de juny de 1936, arran de la detenció d'alguns companys i després de l'intent d'alliberament d'un company detingut a bord del vapor Évora el 23 de maig anterior, fugí clandestinament amb altres companys (Reinaldo de Castro, Manuel António Ferro i Manuel António Boto) cap a Espanya, on va ser detingut per «entrada il·legal». Gràcies a la intervenció de Bernardino Machado, expresident de la República portuguesa refugiat a Espanya, va ser alliberat setmanes després de la presó de Badajoz (Extremadura, Espanya) i nomenat secretari de la delegació de la CGT portuguesa. El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid (Espanya) i immediatament s'integrà en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –posteriorment passà a formar part del Batalló 140 de la 35 Brigada Internacional. L'octubre d'aquell any, fou un dels signants del «Missatge del vertader Portugal», manifest firmat per exiliats polítics portuguesos a Espanya contra la campanya internacional dels intel·lectuals salazaristes de l'Estado Novo i la seva aliança amb els militars feixistes aixecats contra el Govern republicà. L'hivern de 1936, quan es trobava a Somosierra, al front del Centre, va patir una pneumònia i hagué de ser evacuat primer a Madrid i després a València (València, País Valencià) per curar-se. Posteriorment va ser reincorporat en l'aviació republicana com a sergent mecànic. Arran de l'avanç franquista, va ser evacuat a Barcelona, on visqué a la barriada popular de les Cases Barates de Can Tunis. En 1939, quan el triomf franquista fou un fet, passà a França amb sa companya, Josefa Ramos Angosto (Pepita). Després d'un temps als camps de concentració d'Argelers i de Gurs (Barraca 22), va ser enviat a la 129 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en una fàbrica de material aeronàutic i en la reconstrucció d'un canal a Illa (Rosselló, Catalunya Nord). Després de la capitulació francesa, va ser novament enviat al camp de concentració d'Argelers i, davant el perill de ser enviat a treballar a Alemanya, decidí retornar legalment a Portugal. Detingut a la frontera portuguesa de Beirã (Marvão, Portalegre, Portugal) el 6 d'agost de 1941, va ser reclòs sense cap judici durant uns mesos en diverses presons (Aljube, Caxias, Peniche) abans de ser deportat, també sense judici, el juny de 1942, al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). Al camp, fou un dels membres de la Organização Libertária Prisional (OLP, Organització Llibertària Presidiària), amb Acácio Tomás de Aquino, Manuel Boto i Henriques Rijo, entre d'altres. Després de 53 mesos de detenció, va ser alliberat en 1945. Passat un temps a Barreiro, com que no va trobar feina a Portugal, emigrà a Nova Lisboa (Huambo, Angola), on sos dos germans petits seus, també anarquistes, s'havien instal·lat. D'antuvi treballà en una empresa forestal, després de serraller en els ferrocarrils de Benguela (Benguela, Angola) i finalment com a zelador. En 1964 retornà a Portugal i dos anys després s'establí a Barcelona, on residia la família de sa companya Josefa. En els anys seixanta s'instal·là a les Cases Barates de Barcelona. Després de la Revolució dels Clavells i la caiguda del salazarisme, viatjà anualment a Portugal i participà en les activitats del Centre Llibertari de Lisboa. En 1978 publicà el llibre autobiogràfic Nas trevas da longa noite. Da guerra de Espanha ao campo do Tarrafal. En 2003 les seves col·laboracions en el periòdic anarquista A Batalha sobre la guerra d'Espanya van ser recollides i editades sota el títol Em torno da guerra civil espanhola. Cuaderno d'A Batalha. Manuel Firmo va morir el 30 de gener de 2005 a Barcelona (Catalunya), on fou enterrat. Deixà alguns escrits inèdits.

Manuel Firmo (1909-2005)

Continua...

---

Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la 'nostra' endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit. (Miquel López Crespí)

Els escriptors mallorquins i els seus lectors

M Antonia Socias Ballester 14 setembre a les 00:04

Gràcies al món de les xerxes socials (recentment descobert per mi i que de cada vegada trob més interessant) he començat a conèixer la teva obra, talment com ha passat amb en Gabriel Mestre Oliver i els seus “déus irresponsables”. Acab de llegir "Corambé. El dietari de George Sand" i seguidament “Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin”. Sempre he sentit fascinació per aquesta dona, per George Sand, i he llegit algunes de les seves obres. “Corambé” m'ha agradat moltíssim, no només pel fons (admirable com se mostra la complexitat psicològica i anímica del personatge, així com la descripció dels fets d'aquells temps tan revolucionaris), sinó sobretot per la forma. Llegint el teu llibre, les teves paraules, em semblava llegir-la a ella, a George Sand. Supòs que era el que pretenies, sent com és el dietari de George Sand. Tal com he dit, he llegit algunes obres d'ella, ja fa temps, no moltes (el inevitable "Un hivern a Mallorca", "Ella y él" i "Historia de mi vida"), però he tengut aquesta sensació, que la llegia a ella. Si m'haguessin dit que era el seu dietari, escrit per ella, m'ho hagués cregut. Potser aquesta apreciació personal és totalment equivocada... no ho sé. Ara estic llegint l’altra novel.la teva sobre aquests personatges. Em referesc, és clar, a “El darrer hivern de Chopin i George Sand”. Estic convençuda de que no em decepcionarà. Una abraçada.

M Antonia.

Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la 'nostra' endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit. (Miquel López Crespí)

Les campanyes contra George Sand i el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre)

Edicions Can Sifre acaba de publicar un recull d'articles meus sobre la vida i concepcions literàries i polítiques de George Sand que porta per títol Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin. L'editor, l'amic Antoni Cardona, m'ha ofert així la possibilitat de centralitzar tota una sèrie de treballs que havien sortit a diverses revistes i diaris. Però... ¿quins són els motius que, en un determinat moment, fan que em dediqui a estudiar i aprofundir en la complexa personalitat d'aquests dos personatges, Chopin i George Sand?

Anem a pams. Fa uns anys, quan vaig començar a estudiar amb profunditat George Sand i Frédéric Chopin, els dos personatges que he novel·lat en els llibres El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), no imaginava el que s'esdevendria posteriorment. Desconeixia la intenció del Consell Insular de Mallorca de proclamar la gran escriptora francesa filla adoptiva de Mallorca. Tampoc imaginava que aquesta proclamació posàs en marxa novament, al cap de prop d'un segle, una nova campanya contra la contradictòria escriptora republicana que ens ocupa. Cal dir que quan, a començaments de l'any 2004, una vegada publicades les novel·les abans esmentades, vaig començar a llegir els enfurismats articles de la reacció nostrada contra George Sand, vaig quedar una mica sorprès. De sobte em vaig adonar com la ràbia dels sectors conservadors contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social, republicanisme i rebel·lió contra l'Església Catòlica i la reacció política és sempre idèntica. I, a voltes, superior! Ja hem dit que en el seu llibre Un hivern a Mallorca hi ha algunes frases que poden ferir la susceptibilitat dels mallorquins. L'estada de Chopin i George Sand a Mallorca no va ser amable, ni tranquil·la. L'escriptora, a causa, segurament, dels problemes que hagué de patir en la seva estada a Mallorca, no estava en condicions de ser amable amb uns mallorquins que el clergat, en bona part carlí i inquisitorial, instrumentalitzava contra ella. Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la "nostra" endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit.

Però abans de criticar George Sand per haver escrit unes frases de circumstàncies caldria analitzar, és el primer que s'ha de fer, l'època i el temps concret en les quals varen ser escrites. Les campanyes rebentistes contra George Sand són completament injustes i, la majoria de vegades, fetes des d'una palesa ignorància.

Segurament seria absurd demanar seny i objectivitat a la reacció illenca. Tots sabem com les classes dominants mallorquines i els seus servidors intel·lectuals han tractat i tracten aquells o aquelles que han gosat destacar-se per les seves idees avançades. I no cal anar fins a la guerra de les Germanies ni a la traïció dels botiflers, els venuts partidaris illencs de Felip V, per a constatar-ho. L'extermini de l'esquerra i del nacionalisme progressista a les Illes en els anys de la guerra civil i posteriors ens forneix d'un munt d'exemples al respecte. És una història prou sabuda. Centenars i centenars de potencials Gabriels Alomars o Aurores Picornells foren exterminats de rel, alhora que falangistes i clergat enlairaven i enriquien aquells que havien treballat al servei de Franco i el règim feixista espanyol. Idèntica repressió a la realitzada per Felip V contra els defensors de les llibertats nacionals del Principat, València i les Illes. Igual persecució que la que va fer Ferran VII contra els partidaris de la Constitució de Cadis, els liberals del moment. És bo d'imaginar, coneixent la nostra història, el sotmetiment forçat al poder de terratinents i clergat, a governs aliens i colonitzadors, que George Sand representava per a aquests sectors el dimoni reencarnat. El dimoni seria tan sols una dèbil aproximació a com la veien en realitat. Més que una reencarnació del dimoni Sand era l'infern sencer sortint en massa del fons de la terra.

El cert és que els sectors reaccionaris de Mallorca veien en l'escriptora i activista republicana, en aquesta fervent lluitadora contra les idees reaccionàries del seu temps, l'alè de la Revolució Francesa, la força dels pobles que, com les antigues colònies de la corona britànica a Amèrica o les nacions que s'anaven desfent del colonialisme espanyol i de totes les barreres que els volien mantenir fermats a un sangonós passat feudal i clerical.

És des d'aquesta perspectiva que podem entendre els motius i la causa de les antigues campanyes rebentistes contra George Sand, i també les del present.

La campanya contra George Sand de començaments del 2004 i que per unes setmanes agafà una força inusitada coincidint amb els actes oficials del Consell Insular de Mallorca de proclamar filla adoptiva de Mallorca l'escriptora francesa, tengué lloc en els mateixos mesos en què Edicions Proa de Barcelona i Pagès Editors de Lleida editaven El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. Com he explicat al començament d'aquest article, hi hagué nombrosos articles i també editorials en contra de la baronessa republicana. Cal dir que vaig participar en la polèmica procurant en tot moment centrar el debat, malgrat que sabia a la perfecció com era inútil provar de convèncer en res els instigadors de la campanya. Més que debatre amb els enrabiats vaig pensar en el lector, en aquella persona que, sense prejudicis, volgués saber per quins motius George Sand havia escrit unes frases desafortunades (i altres d'elogioses!) en referència als mallorquins feia dos-cents anys.

En aquesta línia, el primer article que vaig publicar fou el titulat "Defensa de George Sand" i sortí en El Mundo-El Día de Baleares (9-IX-04).

Miquel López Crespí

                        La plebs espanyola

    La plebs castellana de l'Estat espanyol, s'ha d'entendre.

      Aquests dies, quan el debat sobre la investidura presidencial arriba al paroxisme, resta palès que els partits espanyols fan un discurs per a satisfer els baixos instints xovinistes de la plebs castellano-andalusa. Si de cas, Podemos, en seria una excepció (i una novetat dins el miserable panorama intel·lectual espanyol).  Per descomptat, no tot és negre dins aquest panorama: cinc milions de votants elegiren la papereta de Podemos.

    En relació al paper de les plebs corrompudes, vegeu el cop genial d'En Hegel contra la beateria de la tradició enaltidora de l'Imperi Romà; fa així: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mortde la vida ètica. 

     En comptes de no repetir-me,  he pensat que seria bo reproduir un escrit que vaig publicar a S'Arenal de Mallorca, a 1992,exposava la relació entre l'oligarquia  i la plebs espanyoles. Fa així:

Heisenberg va establir un dels principis que defineixen

la Física contemporània, el de la  incertesa. La

pretensió de Marx de fer una mena de ciència física dels

processos socials històrics restava més forassenyada

encara. Els "doctors" marxistes han hagut de patir la

humiliació de veure com esdevenien, davant dels ulls del

món, aprenents de bruixots, d'una bruixeria que els duia

a no sabien quin infern (Ei! perquè no  sigui amagat:

jo mateix, durant molts d'anys, vaig ésser marxista; crític,

però marxista; de cada vegada més crític, fins que només

m'ha quedat, de Marx, bàsicament, la crítica social i

alguns punts del materialisme històric). En un dels seus

cops de geni, Hegel va assenyalar que la Filosofia era com

l'òliba, que només emprenia el vol quan s'havia fet fosc,

quan ja havia transcorregut tot el dia.

Aplicats els conceptes a la nostra realitat nacional,

ens trobem que, per una banda, el nostre procés històric

també és incert, i, per l'altra, si volem fer filosofia, el dia

ja és passat. En aquest cas, el dia són aquests dos-cents

darrers anys; durant aquest temps, la nació catalana ha

anat desplegant les seves possibilitats en tots els ordres

de la realitat social-històrica i en oposició dialèctica a

la nació castellana. Seguint la idea d'En Hegel: les òlibes no

canvien la realitat dels processos històrics, si de cas en

són un producte.

Tot aquest preàmbul és per a tractar d'alguns punts

sobre l'estratègia independentista. Es a dir, consideracions

sobre les possibilitats d'aconseguir l'establiment

d'un Estat Català a curt termini. L'esquema dialèctic

essencial és la confrontació entre la nació castellana, que

disposa del poder del seu Estat, i la nació catalana. La raó

dialèctica és plurinacional. La nació espanyola té sotmeses

Galícia, Catalunya i Euskadi. La classe dominant

actual, seguint la política tradicional, no reconeix la

realitat nacional de Galícia, Euskadi i Catalunya, i

s'esforça per ocultar la seva identitat nacional. L'esglaó

final del projecte nacional espanyol és la integració de

Catalunya, és a dir, la fi de la història de Catalunya, com

a nació. Aquesta dialèctica no és absoluta sinó que es fa

dins el context d'Europa i del món.

Com s'ha vist a l'imperi rus, tot d'una que la nació

opressora perd el monopoli del poder, les nacions

oprimides aprofiten per establir el seu propi Estat, si

poden. Un buit de poder tan fora-mides com ha

representat la dissolució del poder del PCUS ha permès

la reaparició d'un munt de nacions que estaven amagades

dins la presó de pobles que era l'URSS. Llavors, si' prenem

nota d'aquesta

lliçó històrica, l'estratègia que

ens convé a nosaltres és aquella que aconsegueix afeblir el poder de

l'Estat espanyol, i tot allò que sigui centralisme i

estatalisme. Observem com, en aquest punt, els marxisme

clàssic espanyol -Psoe i Pce- coincideix amb la

classe dominant. La classe dominant tradicional espanyola,

tot i que ha hagut de cedir parcel·les de poder,

encara controla els mecanismes essencials de l'Estat. La

pèrdua d'aquests mecanismes significaria un trencament

- un salt dialèctic- del procés històric hispànic de

conseqüències una mica semblants - esperem - a les dels

països bàltics.

Es podria parlar d'estafa del Psoe perquè es diu

socialista o obrer; però, de fet, va segellar un pacte de

cavallers amb la classe dominant espanyola. Més encara:

una part important de l'élit del Psoe pertany socialment

a aquesta classe tradicional que disposa de les terres, de

la banca, de la premsa, i, sobretot, dels càrrecs de les

administracions civils i militars. El govern del Psoe

representa d'amagat, els interessos de la classe dominant

espanyola. Precisament, en aquesta política d'amagar la

realitat a les masses espanyoles - de mantenir-les dins

el parany - rau el rar virtuosisme de la cúpula d'aquest

partit.

Fins ara , la classe dominant espanyola sempre ha

aconseguit el suport de les classes populars espanyoles

amb la seva estratègia política imperialista, espanyolista,

reaccionària i anticatalana. Recordem el suport entusiasta

de les masses espanyoles a la política anticubana de

finals del segle passat. Tots, com a esperitats, juraven i

perjuraven, que Cuba - i sabeu que l'estimaven de molt

a aquella illa!- formava part indivisible de la pàtria

espanyola.

Quan va esclatar la guerra amb els Estats

Units, haguéssiu vist quines manifestacions d'eufòria per

places i carrers de Madrid: estaven segurs que en aquella

guerra tot seria bufar i fer ampolles, i que el món

quedaria astorat de l'ardor bèl·lic espanyol. Es clar,

aquelles classes populars espanyoles eren de mentalitat

pre-industrial, un xic troglodites, i es creien tot allò que

els deien els seus amos.

A l'any 1992,  cent anys després, l'estratègia de

la classe dominant no ha variat substancialment. A través

dels mitjans de comunicació, que, majorment, són propietat

seva, i per mitjà dels partits que fan la política que

 convé, continua desplegant una política xovinista,

espanyolista, anticatalana, andalusista. Fins ara li va bé:

aconsegueix fer una pinya de "tots" els espanyols contra

els catalans i bascos. Però nosaltres hem de defugir

aquest parany. La nostra estratègia - la dels diversos

partits d'obediència catalana - ha de ser la defensa de

l'esperit republicà: el rebuig de l'irracionalisme i de la

xenofòbia, la denúncia dels intents de confrontació

ètnica. L'esperit republicà és il·lustrat i s'empara amb la

raó i amb la veritat. No, no es tracta d'una mena de partit

de futbol a gran escala. Hem de proclamar que el nostre

escut és la veritat, i que ells menteixen.

   Fins aquí l'escrit. Si voleu, podeu veure de què anava la revista en aquell temps: L'esperit republicà (X).

Anarcoefemèrides del 31 de gener

Esdeveniments

- Fundació de l'AIT a Itàlia: El 31 de gener de 1869 a Nàpols (Campània, Itàlia), sota l'impuls de Mikhail Bakunin i Carlo Gambuzzi, es funda la primera secció italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La base de la militància, que ben aviat va aconseguir el milenar d'afiliats, es trobava en exsocis del Cercle «Libertà e Giustizia» i d'antics seguidors de Carlo Pisacane i de Giuseppe Mazzini. L'agost de 1871 l'AIT napolitana va ser dissolta pel Ministeri de l'Interior italià.

***

- Surt Solidaridad Obrera: El 31 de gener de 1920 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de Solidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de la Confederación Andaluza y portavoz del proletariado internacional. Aquesta publicació, que sortia els dimecres i els dissabtes, substituïa Acción Solidaria. Entre els col·laboradors, la majoria dels quals signaven amb pseudònims, trobem Víctor Zola, Milton, Juan Ortega, Manuel Albar, etc. La tendència excessivament sindicalista que volia marcar la Federació Obrera Andalusa a aquesta publicació, originà vives discussions fins que els camperols imposaren el seu criteri llibertari a la publicació, davant l'amenaça de negar-li el seu suport en cas contrari. Només coneguem cinc números, l'últim el del 14 de febrer de 1920, però es provable que durés fins al juliol d'aquell any. D'aquesta publicació només es conserva un exemplar del número 5 dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Naixements

- August Reinsdorf: El 31 de gener de 1849 neix a Pegau (Saxònia, Alemanya) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August Reinsdorf, qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme Alemany». Exiliat a Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un míting obrer pronuncià un virulent discurs de protesta contra les detencions de vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb Rudolf Khan, durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc a una companya de mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de juliol de 1876 començà a col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer periòdic anarquista de Berna, alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de crear nuclis anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg, Leipzing, etc.). Expulsat de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21 d'agost de 1876 participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió d'obrers alemanys i francesos. Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va assistí com a delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a Berna, on defensà les mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume i Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància política, va ser expulsat de la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de parla francesa» i aquesta exclusió provocà la constitució, el novembre de 1876, d'una secció de tipògrafs internacionalistes adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà a Alemanya i a Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui establí una íntima amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel i Karl Nobiling, el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta socialista i anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat de reunió i d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista de Berna Emil Werner, fundà a Berlín el periòdic Der Kampf, que va ser desmantellat per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a Suïssa, des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot exemplars de Freiheit, periòdic anarquista en el qual col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de 1880 es traslladà novament a Berlín, presumiblement amb la intenció d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per efectuar un atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un túnel i col·locar els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per així aconseguir l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de les sessions del parlament. Però un agent infiltrat en l'organització a Londres, on militava exiliat Johann Most, informà les autoritats policíaques alemanyes i va ser detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de Berlín i es traslladà a Leipzig, encara que poc després les autoritats d'aquesta ciutat també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i tres setmanes després es va veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant novament a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar sexualment d'una jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia, va ser condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a Munic, va ser tancat quatre mesos per «propagar pamflets anarquistes». El març de 1882 va ser detingut a la seva ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però quedà lliure per manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament detingut i empresonat per fer servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat, emprengué una llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi temporal a cases de companys. Finalment, creuà la frontera a França i la tardor de 1882 arribà a París. Perseguit per les autoritats gales, després d'uns mesos retornà a Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt, Mannheim i Hanau, a mitjans de març de 1883 s'instal·là a Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una destacada indústria química, creà un grup anarquista, que es dedicà a fer atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. Reinsdorf, cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies després que abandonés l'hospital, una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de Frankfurt originant danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per dos mesos en un hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de sortir-ne va ser arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats tots tres a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per cadena perpètua. Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament amb Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); les sevesúltimes paraules van ser: «Mort a la barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald). El seus descendents es van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre. En 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

***

- Jules Clarenson: El 31 de gener de 1867 neix a Saintes (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i·legalista Jules Clarenson, conegut sota nombrosos pseudònims (Albert Puis,Fournil, Le Baron, Canet,Audierne). Fou fill d'André Clarenson i de Maria Fragniaud. El 20 de desembre de 1884 l'Audiència de la Gironda el condemnà a tres anys de presó per robatori i temptativa d'homicidi contra l'agent de policia Reffort. Alliberat el 6 d'abril de 1886, freqüentà assíduament els cercles llibertaris de Bordeus. Un any més tard, serà processat novament per robatori al domicili de la família Yquem al barri de La Bastida de Bordeus, quan treballava amb una banda de lladregots que actuaven per les Landes i la zona del Bordonya. El 27 d'octubre de 1887, quan era traslladat al Palau de Justícia de Bordeus, aconseguí fugir a cops de puny. A Marsella ferí greument a trets un agent de policia quan aquest li demanà la documentació. L'Audiència de les Boques del Roine el condemnà a tres anys de presó, pena que purgà fins al 16 de setembre de 1891. Més tard fou transferit a l'asil d'alienats de Montperrin d'Ais de Provença, ja que patia, segons els metges, esquizofrènia, però tal vegada les seves malalties mentals foren simulades. En 1892 fou posat en llibertat i s'instal·là a Bordeus. A començaments d'aquest any es va veure implicat en una afer de possessió de sis cartutxos de dinamita. Malgrat ser exculpat, la justícia de Bordeus el va internar al frenopàtic de Cadillac, però aconseguí fugir el 22 d'agost de 1892. El 27 de febrer de 1893, a Lengon, després d'una reunió anarquista on van participar Goua, Dekaëtler i Clarenson, tingueren una topada a l'estació d'aquesta localitat occitana amb dos individus anomenats Jean Duluc i Marcel Castets; no se sap el que va passar, però a mitjanit esclatà una forta brega que tingué com a conseqüència la mort de Dekaëtler, i Clarenson, danyat a la cara d'un cop de clau anglesa, ferí greument Castets. Buscat, Clarenson aconseguí fugir per Tolosa i per Saumur del cercle policíac i s'instal·là a Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes locals, vivint de robatoris i dilapidant els botins a les taules de joc. En aquest anys va fer amistat amb l'anarquista andalús Fermín Salvochea que aleshores vivia a les Boques del Roine. En 1896 fou detingut a Montpeller i enviat a un centre psiquiàtric, del qual fugí, instal·lant-se cap al 1900 al Midi. Després de passar un temps a la presó de Nimes, un cop havia sortit, el 14 de gener de 1901 fou llançada una ordre de crida i cerca amb el número 277 de la llista dels anarquistes buscats. Amb el nom d'Albert Puis s'allotjà a l'Hôtel de la Clé de París el setembre de 1901, on projectarà, amb els anarquistes Alexandre Jacob i Honoré Bonnefoy («Treballadors de la Nit»), el robatori de l'establiment del joier Bourdin. Aquest cèlebre robatori, que s'efectuà el 6 d'octubre de 1901 i que inspirà Jules Dassin per a la seva pel·lícula Du Riffifi chez les hommes, tingué com a botí 120.000 francs. Però el gener de 1902 Clarenson cometé la imprudència de voler negociar a Monte-Carlo un títol de renta dels furtats. Detingut, fou amollat i novament detingut per ser traslladat a Abbeville en 1904 a l'espera de comparèixer davant l'Audiència d'Amiens per ser jutjat amb la resta de la banda dels «Treballadors de la Nit». Mentre esperava el judici va escriure La cellule, cançó on arremet fortament contra la institució penitenciària i que fou publicada el 23 d'abril de 1905, durant el procés, en el número 14 del periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Malgrat els informes mèdics, el tribunal no cregué en la seva malaltia mental i fou condemnat, el 22 de març de 1905, a cinc anys de treballs forçats. L'Audiència de Laon canvià aquesta pena a cinc anys de presó, però finalment fou embarcat el 17 de juliol de 1908 cap a la colònia penitenciària de la Guaiana. En 1918 aconseguí fugir, però fou detingut a Niça. De bell nou a Saint-Jean-du-Maroni, s'escapà un altre pic el 17 de juliol de 1927; però fou detingut dos dies després. Jules Clarenson va morir aquest mateix dia, el 19 de juliol de 1927, a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). El seu expedient penitenciari, el 9.609, no especifica les circumstàncies d'aquesta«atzarosa» mort.

***

- Aristide Lapeyre:El 31 de gener de 1899 neix a Monguilhem (Gascunya, Occitània) el militant anarquista, pacifista i neomaltusià, barber de professió, Aristide Lapeyre. Després d''una adolescència necessitada, marxa a Bordeus i més tard a París, on comença a apropar-se als cercles anarquistes i freqüenta «La Ruche», l'escola llibertària de Sébastien Faure. Després del servei militar, en 1926, amb sos germans Laurent i Paul, participa en la creació de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1928 és ja un reconegut conferenciant llibertari quan fa costat a la «síntesi anarquista» formulada per Sébastien Faure i, després, crearà un periòdic violentament anticlerical Lucifer. Organe de pensée libre et de culture individuelle (1929-1935). En 1931 obrirà una barberia al vell Bordeus. Actiu militant per la limitació de la natalitat, va conèixer el doctor anarquista Norbert Bartosek i es va fer il·legalment la vasectomia, fet que li va implicar l'acusació de«complicitat de castració» i la seva persecució per part de justícia («afer de les esterilitzacions» de Bordeus, en 1935). Un any més tard, a partir de juliol de 1936, prendrà part en la Revolució espanyola, encarregant-se de la secció francesa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-AIT, fent mítings de suport a França i creant el periòdic L'Espagne Antifasciste, amb el seu germà Paul el setembre de 1937, i que es fusionarà a començaments de 1938 amb L'Espagne Nouvelle, del qual Prudhommeaux era el redactor principal. Un projecte de creació d'una escola llibertària a França es veurà frustrat quan la guerra esclata. Aleshores ajudarà nombrosos companys a eludir la Gestapo, organitzant«passades» a través de la línia de demarcació pels jueus i resistents. Serà detingut com a ostatge l'octubre de 1941 pels nazis l'octubre de 1941, i és a punt de ser executat en diverses ocasions. Infatigable, lluitarà després per la reconstrucció del moviment anarquista durant la postguerra, però sense abandonar els combats sindical i neomaltusià, i fent gires de conferències per a la Federació Anarquista, la CNT i la Lliga de Lliure Pensament. En 1953 i durant 11 anys serà el responsable de l'edició del butlletí interior de la Federació Anarquista (FA). En 1968 va ser un dels delegats de la FA al Congrés Internacional de Carrara (Itàlia). Antireligiós i anticlerical, denunciarà la pretesa«desconfessionalització» de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) com a una evolució de l'acció del clericalisme sobre la societat. Lluitarà pel dret a l'avortament, practicant-lo ell mateix, fet que l'implicarà una condemna de cinc anys de presó, el 19 de juny de 1973, arran de la mort accidental d'una pacient, i només dos anys abans de la promulgació de la llei que autoritzarà la interrupció voluntària de l'embaràs. Víctima d'una hemiplegia, Aristide Lapeyre serà alliberat per raons de salut, però morirà al poc temps, el 23 de març de 1974 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Va escriure nombrosos llibres, com ara Qu'est-ce qu'être anarchiste?,Désarmons (1933), L'Eglise veut-elle la paix ou la guerre? (1934),Le problème espagnol (1946), Libres opinions sur Pierre-Joseph Proudhon (1960), La contestation: sa motivation, ses manifestations, son efficacité (1978, pòstum), entre d'altres.

***

- Roger Monclin: El 31 de gener de 1903 neix a Reims (Xampanya, França) el militant llibertari, pacifista integral i escriptor Roger Monclin. Després d'uns curts estudis va esdevenir representant de perfumeria, professió que el va portar a recórrer tot França. La seva trobada amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric va canviar sa vida i es va adherir a la «Lliga dels Combatents de la Pau», creada per Méric en 1929. Dos anys després, va prendre part en la creació de la revista pacifista i antimilitaristaLa Patrie Humaine, esdevenint-ne l'administrador i compartint-ne la direcció amb Robert Tourly entre 1933, any de la mort de Méric, i 1939, tot defensant una total independència del periòdic. Orador i propagandista, va atacar irònicament, en les seves conferències i articles, el militarisme triomfant, el negoci de la venda d'armes i els crims de la«justícia» militar. El setembre de 1936 va visitar la Barcelona revolucionària, però no com a combatent, sinó per fer locucions per a Ràdio CNT. L'agost de 1939, alguns dies abans de la declaració de guerra, va desertar i va passar amb altres dos companys a Bèlgica, d'on partiran cap a Noruega i després a Suècia. Amenaçats d'expulsió, van ser ajudats per militants pacifistes que els van amagar en una cabana al bosc durant l'hivern de 1939 i 1940. Detingut el maig de 1940, va ser internat en un camp a Suècia fins a l'octubre de 1942. Però de tornada a París, va ser detingut i requerit nombroses vegades per la policia i per la Gestapo, per acabar pres el setembre de 1943 i fins al febrer de 1944. Després va exercir diversos oficis, des de comptable a periodista, sense oblidar el de venedor ambulant. En 1943 va entrar en el Sindicat de Correctors gràcies a Louis Louvet. Després de la guerra, va participar en la revista Défense de l'Homme, i va militar en la Unió Pacifista de França.És autor de nombroses obres, com ara Les damnés de la guerre. Les crimes de la justice militaire (1914-1918) (1934) --aquesta obra serà la base del guió de la pel·lícula antimilitarista d'Stanley Kubrick Paths of glory (1957)--, Victor Méric. Sa vie, son oeuvre, par ses amis (1934, amb altres), Les crimes des conseils de guerre (1934), Gaston Couté, poète maudit (1880-1911) (1962) i Quelque part... ailleurs: roman autobiographique (1990, pòstum), entre d'altres. Roger Monclin va morir el 26 de juliol de 1985 a Sant Laurenç de Var (Provença, Occitània).

***

- Ramón Martínez Sarrión: El 31 de gener de 1908 neix a Bolbait (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Ramón Martínez Sarrión. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou milicià i amb el triomf feixista creuà els Pirineus. Fou internat a diversos camps de concentració francesos i després enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner quan l'entrada dels alemanys, va ser internat en un camp d'internament nazi abans de ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria). En 1945 aconseguí la llibertat amb l'alliberament del camp. Repatriat a França, s'instal·là a Morhange (Lorena, França) amb sa companya Dolores. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramón Martínez Sarrión va morir el 4 de novembre de 1966.

Defuncions

- Georgi Popov: El 31 de gener de 1924 se suïcida el mestre, poeta i propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Havia nascut el 22 de maig de 1900 a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària). Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.

***

- Marcel Voisin: El 31 de gener de 1981 mor a París (França) el pacifista i anarquista Marcel Voisin, citat també erròniament com André Voisin, i conegut sota els pseudònims de Mazurka i Bardet. Havia nascut el 26 de setembre de 1892 a Tours (Centre, França). Fill d'un sabater i d'una costurera, abandonà l'escola amb 12 anys i realitzà diverses feines (aprenent de carnisser, noi dels encàrrecs d'un secretari de jutjats, etc.) i a partir de 1906 treballà com a pintor de carruatges i de cotxes. En 1909, sota els auspicis de la «Société de l'Union des Travailleurs du Tour-de-France», de tendència llibertària, esdevingué un obrer vagabund que recorregué diverses poblacions (Nantes, Bordeus, Biarritz, Baiona, etc.) per a formar-se professionalment, oferint-se per a realitzar diverses tasques, alhora que feia propaganda. A Baiona (Lapurdi, País Basc) escoltà una conferència del propagandista anarquista Sébastien Faure que el marcà profundament. En 1911 s'instal·là a París, on entrà en contacte amb els cercles anarquistes i sindicalistes. En aquesta època freqüentà la Universitat Popular del barri parisenc de Saint-Antoine i esdevingué secretari del grup neomaltusià del XVI Districte de París, alhora que es relacionà amb destacades figures del moviment llibertari, com ara Sébastien Faure, Louis Lecoin, May Picqueray, Gaston Couté, etc. El març de 1912 s'instal·là a«La Ruche», escola llibertària fundada per Faure a Rambouillet (Illa de França, França), on restà fins a finals de 1915 realitzant tasques de manteniment. A l'escola col·laborà en el Bulletin de «La Ruche» (1914) i, anomenat pels infants Mazurka, pels seus talents com a ballarí, va fer classes de dibuix i d'escriptura i s'ocupà dels assaigs de la coral en absència de Faure. A partir de 1916 col·laborà, sota el pseudònim de Bardet, en el periòdic Ce qu'il faut dire, on afirmà les seves posicions anarcopacifistes i on va fer costat l'acció antimilitarista del pensador llibertari Louis Lecoin; també col·laborà en la llibreria de la publicació. Quan Ce qu'il faut dire va ser prohibit, participà en la creació de La Plèbe. El 31 d'agost de 1919 organitzà un trobada d'antics membres de «La Ruche» en un petit restaurant portat per Jean Marquet, tipògraf i enquadernador de l'escola, i al qual assistiren una vintena de persones. En aquests anys, després de realitzar diverses feines a París, s'instal·là pel seu compte com a pintor decorador. Després de la II Guerra Mundial, i fins al 1971, fou gerent d'un magatzem d'alimentació naturista. Entre 1958 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista Liberté. Quan els fets de «Maig del 1968», publicà en multicopista un pamflet de suport a la revolta estudiantil i dialogà amb els avalotats a la Sorbona. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a escriure poemes i a viatjar. Encara que gairebé completament cec, va escriure les seves memòries, que publicà en 1978 sota el títol de C'était le temps de la «Belle Époque». Une enfance pénible; une vie de lutte, i mantingué correspondència regular amb els últims supervivents de «La Ruche». Marcel Voisin va morir el 31 de gener de 1981 a París (França) i aquest mateix any, en homenatge seu, l'editorial de la Universitat de Brussel·les (Bèlgica) publicà el seu llibre Vivre la laïcité.

***

- Antonio Vargas Rivas: El 31 de gener de 2009 mor a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Vargas Rivas. Havia nascut el 25 d'octubre de 1917 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya), en una família humils pescadors. Quan tenia vuit anys abandonà l'escola i començà a ajudar son pare a la mar. Cap al 1928 entrà d'aprenent de forner i quan tenia 16 anys n'arribà a oficial. En 1932, gràcies a la lectura de publicacions llibertàries, especialment les obretes de «La Novela Ideal» i «La Novela Libre», i les influències del llibertari Juan Reyes Rodríguez, entrà en el moviment anarquista. En 1933 s'adherí a les acabades de crear Joventuts Llibertàries i l'any següent va ser detingut, juntament amb gairebé la totalitat dels joves afiliats, romanent empresonat un temps. A finals de 1934 participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Adra. El juliol de 1936 intervingué en la derrota de l'aixecament feixista a Adra, a Almeria i a altres localitats de l'Alpujarra granadina (Válor, Cádiar, etc.) i formà part del Comitè de Guerra de les milícies d'Adra creat a Juviles. L'agost de 1936 s'encarregà de la col·lectivització de la pesca al seu poble i fou nomenat secretari del Comitè de la Indústria Pesquera. A finals de 1936 assistí al Congrés Anarquista andalús. En 1937 substituí Diego Padilla Suárez en la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Adra. Quan Màlaga caigué en poder dels feixista, tingué problemes amb els comunistes comandats per l'italià Luigi Longo (Comandante Gallo) que el tancaren un temps. Després fou nomenat regidor del Consell Municipal d'Adra fins a començaments de 1938 que va ser mobilitzat com a soldat regular d'Infanteria de Marina a Cartagena. No entrà en combat ja que, malalt, va ser hospitalitzat (Segorbe, València, Elx, Alacant) i després enviat al serveis auxiliars primer i després a Adra, on s'encarregà de la indústria pesquera i de la secretaria de la FAI, fins al 19 de març de 1939 que agafà un vaixell pesquer i aconseguí arribà a Orà salvant-se de la repressió franquista. El setembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Davant la caiguda de França en poder nazi i el temor a ser deportat, s'allistà a la Legió Estrangera Francesa de la qual fugí. Instal·lat clandestinament a Orà, hi visqué deu mesos treballant de tot (paleta, pescador, conductor, etc.) fins que fou detingut. Empresonat dos mesos, va ser enviat al camp de concentració de Djelfa, on treballà de forner. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i s'enrolà, amb Agustí Roa Ventura, en l'Exèrcit britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra Mundial. En acabar la conflagració s'establí a Londres (Anglaterra), on treballà en diversos oficis (en un forn, en un restaurant, en una empresa làctia, etc.). En 1946 participà en la fundació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del seu portaveu Inquietudes Juveniles. L'octubre de 1947 pogué reunir-se amb sa companya Carmen Valarino Sánchez i amb sa filla Angelita --l'altra filla menor, Orquídea, va morir a Adra en 1943, abans de fer els set anys-- que vingueren d'Espanya. A partir de 1950 va fer de cambrer al prestigiós«Restaurant Martínez» on romangué fins a la seva jubilació en 1981. Afiliat en la CNT ortodoxa establerta a Anglaterra, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, ocupant diverses secretaries (Propaganda, Organització, Coordinació, etc.). Fou delegat pel Regne Unit, amb Acracio Ruiz, Delso de Miguel i Agustín Roa, al Congrés de la CNT de 1960 a Llemotges i en aquest any també fou nomenat secretari d'Organització l'Associació d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit Britànic de Londres i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Boletín de la Spanish Ex-Servicemen's Association. Entre 1962 i 1964 edità a Londres, amb Agustín Roa Ventura, el butlletí España fuera de España. Boletín anarquista de orientación e información, destinat als treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). Entre 1967 i 1969 fou secretari la CNT de Gran Bretanya, dedicant molts esforços a mantenir la lluita clandestina a Adra i a Andalusia. A començaments dels anys setanta comença a passar les vacances a Màlaga i a Benidorm i en 1981, un cop jubilat, s'instal·là a Adra. El 17 de juliol de 1977 va fer un míting, amb altres companys, a Dos Hermanas i aquest mateix any Frank Mintz recollí el seu testimoni en el seu llibre L'autogestión en la España revolucionaria. Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics, com ara CNT, La Crónica, Espoir, Inquietudes Juveniles, Nervio, El Rebelde,Reconstrucción, La Región, Siembra, Sierras de Ronda, Solidaridad Obrera, etc. En 1988 publicà Testimonio de un rebelde: datos para la historia de Adra, amb un pròleg d'Antonina Rodrigo, memòries que van ser ampliades i editades de bell nou l'octubre de 2007, amb un pròleg de Francisco Carpintero, sota el títol Guerra, revolución y exilio de un anarcosindicalista. Datos para la historia de Adra.

Antonio Vargas Rivas (1917-2009)

Actualització: 31-01-16

Setmana santjordiera de cultura

Aquesta setmana passada hem tengut dos esdeveniments culturals molt interessants. Un especialment emotiu com ha estat la donació de les publicacions d'Alejandro García Llinàs a la Biblioteca de Sant Jordi. I un altre que és continuació de la neteja que els voluntaris estam fent a les muralles talaiòtiques de Cas Quitxero.

Alejandro García

Dijous passat, dia 28 de gener a la Biblioteca Municipal de Sant Jordi, Alejandro García va fer donació de les seves publicacions: Pla de Sant Jordi. Història d'un poble, Die Windmühlen der Balearen, Man and the Windmills, Saharauis. El silencio del desierto i Justicia i piedad. El crimen de Mallorca.

L'acte fou presentat per Llorenç Carrió, regidor del districte, que feu un resum de la importància de la seva obra, en especial de la història de Sant Jordi, de la qual digué, entre altres coses, que "es imprescindible per a qualsevol historiador que vulgui estudiar el nostre poble" i que "en ciència històrica mai no hi ha res acabat i, qui vulgui continuar investigant, encara més a fons, no pot deixar de consultar-la".

Alejandro feu un resum una per una de les seves obres i d'algunes anècdotes que li passaren quan les escrivia. Ens recordà, per exemple, el cas de la separació parroquial entre Sant Jordi i s'Aranjassa i els motius i circumstàncies en què es produí. Es tractà d'un repàs a la història del Pla de Sant Jordi així com als diferents temes que ha escrit: Sant Jordi, els molins, el Sàhara o el crim de can Real.

El regidor de cultura de Palma, Miquel Perelló, donà les gràcies per aquesta donació, mostrà la seva satisfacció per haver estat en aquest acte i parlà també de les reformes que aquest estiu es faran a la Biblioteca.

Les seves nétes, Alexandra i Martina, l'obsequiaren, al final, amb un ram de flors, amb gran emoció per a n'Alejandro. El bibliotecari Josep Lluís Hernàndez fou qui va rebre aquests publicacions. L'assistència fou d'unes 60 persones. Deprés hi hagué una picada i un concert per dos músics, un dels quals el seu fill Pep Lluís. En definitiva un acte d'aquells que recordarem durant molts d'anys així com recordarà ell mateix i tota la seva família.

Neteja de les muralles talaiòtiques de Cas Quitxero

Aquest dissabte passat dia 30 de gener, el grup de voluntaris que ja ha fet dues jornades de neteja, va continuar les tasques per tenir un espai net i per acondicionar-lo per a la seva excavació. La feina estava dirigida per Jorge Argüello i l'equip d'arqueòlegs de l'illot de sa Galera (Can Pastilla) que s'ho han pres amb gran interès. Cal dir que el nostre jaciment té relació amb d'altres de tot el Pla de Sant Jordi i amb el mateix de sa Galera. El seu estudi aporta un coneixement més ample de la cultura talaiòtica i l'edat del Ferro a Mallorca (al primer mil·lenni abans de Crist). 

Diferents empresaris col·laboraren: Llorenç Salas FIBE, Miquel Ramis es Moliner, Miquel Segovia per Construccions Guillem Escarrer, Mateu Coll del Forn de Can Coll i Andreu Carrió per la Ferreteria Ca n'Antònia.

La neteja era organitzada per l'Associació de Veïnats amb en Llorenç Salas al capdavant, i per la regidoria del districte del Pla de Sant Jordi i la Platja de Palma Llorenç Carrió.

L'Associació Cultural Club Prat de Catí també hi col·laborà pagant el pa, la sobrassada, l'aigua i el vi.

Entre els assistents (més d'una vintena), hi regnà una gran satisfacció pel que suposa de recuperació d'aquest espai emblemàtic de la nostra història.

Els organitzadors conviden tothom que vulgui venir en properes dates, ara per ara en dissabte de matí.

Els diaris locals en feren ressenya: Ara Balears, Europa Press,  Última Hora, Diario de Mallorca, 20 minutos, Noticias Mallorca, ABC,