© Miguel Veny Torres
pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it
Palma, 27 de Noviembre de 2015
© Miguel Veny Torres
Palma, 27 de Noviembre de 2015
Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb pragmatisme -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui en positiu les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)
Els errors de Jaume Carbonero (article publicat el mes de novembre de 2007)
Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a avançada política social però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els efectes col·laterals positius de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el darrer recurs per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista feien el joc al franquisme policíac. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí.
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb pragmatisme -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui en positiu les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe.
Nota: Dia 16 d´abril de 2008 la premsa de les Illes informava que el Govern retirava la Llei d´Habitatge de Jaume Carbonero.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Article d'en Pepe García publicat al Diari Balears
Com és possible que la CUP hagi estat capaç de suportar tota la pressió d'aquests dies per investir a Mas com a president? Doncs la resposta són trenta anys de feina amb uns paràmetres i valors totalment diferents dels de la resta de partits del Parlament català que inclou complir les seves promeses electoral, increïble no?
El 2011 Alternativa per Pollença, vam poder organitzar la presentació del llibre: “Construint municipi des dels moviments socials”, gràcies als companys d'Endavant. La presentació la van fer en David Fernández, en aquell moment, periodista i col·laborador del setmanari la Directa, i en Quim Arrufat, que era regidor de la Candidatura d’Unitat Popular de Vilanova i la Geltrú. Encara no eren diputats i com normalment succeeix a aquestes presentacions érem unes vint persones... que vam descobrir dos extraordinaris comunicadors. A partir d'aquell moment vam estar en contacte amb la CUP i vam començar una relació de col·laboració que ens va demostrar des del principi que no eren un partit com els altres. Algunes de les seves característiques han estat copiades per altres partits sobre el paper, perquè a la realitat després sempre fan "excepcions"; assemblearisme, limitació de sous, sense duplicitat de càrrecs i amb limitació de temps als mateixos, renunciant a privilegis i beneficis... Us imagineu un altre partit amb diputats com David, Quim i Isabel Vallet que sense haver estat ni quatre anys al càrrec, per l'avançament de les eleccions, no els presentin als primers llocs de la llista?
La CUP després de trenta anys de feina municipalista són la demostració que aquells que diuen que la renovació dels càrrecs no és positiva, ja que es malgasta l'experiència acumulada, menteixen descaradament per mantenir la seva cadira. Els que han tingut un càrrec aporten tota la seva experiència a l'assemblea i tots els membres de l'assemblea estan molt més implicats perquè saben que en qualsevol moment poden ocupar un càrrec i el resultat és immillorable. Les nombroses vegades que he coincidit en trobades, taules rodones i actes amb els diputats i regidors de la CUP he pogut admirar la seva formació i coherència política. És el que passa quan els càrrecs es trien per la seva vàlua i de forma assembleària real, i no per les conspiracions de passadissos.
Fins al 2012 la tradició municipalista i el caràcter assembleari de la CUP els allunyaven de les grans institucions, fins que aquell any van decidir (per la mínima) fer el salt al Parlament. En aquell moment molta de gent a tot l'estat va descobrir a la CUP sobretot després de la intervenció de David Fernández durant la compareixença de Rodrigo Rato, davant la Comissió d'Investigació al Parlament català. Però la visió més generalitzada sobre la CUP en aquell moment estava plena de paternalisme condescendent.
I arribem a les eleccions plebiscitàries del passat 27 setembre i aquell partit municipalista tres anys després de la decisió de presentar-se al Parlament es converteix en el partit decisiu amb els seus 10 diputats per prosseguir el camí democràtic cap a la independència i la justícia social de la República Catalana. I és en aquest moment quan comença la negociació amb "Junts pel Sí• i aquest descobreixen que ja no serveix el paternalisme, i que l’esquerra independentista és un subjecte polític que negocia de tu a tu i que no només parla de ruptura democràtica cap a la independència sinó d'un pla de xoc d'emergència i urgència social. Unes condicions mínimes que la CUP ha fet públiques amb quatre fronts d'actuació i que són incompatibles amb la presidència d'Artur Mas: la ruptura democràtica amb l'Estat, un pla de xoc amb 39 mesures socials i la paralització de 14 privatitzacions, l'inici d'un procés constituent que inclogui un combat implacable contra la corrupció i, finalment, un calendari de 18 mesos per enllumenar una república catalana. La lectura d'aquest document hauria de ser obligatòria per tots els partits suposadament d'esquerres que després governen amb PSOE i similars.
A l' actual atzucac institucional és absolutament incomprensible la posició d'ERC, l'ANC i Òmnium Cultural abduïdes per Artur Mas i convertits en eines al servei d'un partit com Convergència tan corrupte i responsable del patiment de la gent com el PP. Igualment em resulta totalment incomprensible que altres partits i moviments d'esquerra de l'estat no hagin donat un suport més clar i directe a la CUP que actualment marca el camí més curt i clar per trencar amb el règim agonitzant i podrit del 78, del que forma part Convergència i Artur Mas. Un règim que amb el suport de l'oligarquia s'està plantejant una reforma constitucional regressiva per apuntalar el règim i continuar amb la pèrdua de drets laborals, socials, econòmics actuals. Una operació que no es pot aturar al Parlament espanyol.
Anarcoefemèrides
del 28 de novembre
Naixements
- Silvia Pisacane: El 28 de novembre de 1852 --algunes fonts citen 1853-- neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'activista anarquista Silvia Pisacane. Filla del revolucionari llibertari Carlo Pisacane i d'Enrichetta De Lorenzo. Per amor, el 2 de juliol de 1847 Enrichetta deixà Nàpols, son marit (Dionisio Lazzari) i sos tres fills i es traslladà a Gènova amb son nou company Carlo, que abandonà un prometedora carrera en l'Exèrcit napolità. El 2 de juliol de 1857 Carlo Pisacane va morir amb 85 companys revolucionaris a la tràgica expedició de Sapri que pretenia enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Els pocs supervivents de l'expedició, entre ells Giovanni Nicotera, van ser empresonats. Enrichetta amb la petita Silvia, malalta, retornaren a Gènova, on ca seva va ser nombroses vegades escorcollada per la policia. En 1859 Silvia entrà al Col·legi Femení de la Peschiere, el director del qual era Luigi Mercantini, autor del famós poema La spigolatrice di Sapri (1857). Un dels primers decrets que Garibaldi emeté després de desembarcar a Sicília establia que es concedia una pensió de seixanta ducats mensuals vitalicis per a Silvia Pisacane,«filla de l'heroic Carlo Pisacane, assassinat a Sança quan combatia per l'alliberament dels germans, el juliol de 1857». Mare i filla marxaren a Nàpols, on la nina fou adoptada per Giovanni Nicotera quan aquest sortí de la presó i a la casa del qual s'instal·laren. De Lorenzo reprengué l'activitat política i en 1862, amb altres companyes, formà part del Comitè de Dones de Roma. En aquests anys Silvia, malalta de tuberculosi, i son pare adoptiu passaren temporades a San Gregorio Matese a la casa de camp del diputat Achille Del Giudice, amicíntim de Nicotera. L'abril de 1877 un grup d'internacionalistes llibertaris, guiats per Carlo Cafiero i Errico Malatesta, portaren a terme un moviment insurreccional al Matese, que s'escampà des de San Lupo fins a Gallo i Letino. L'estreta amistat entre Nicotera, que esdevingué ministre de l'Interior, i el senador i terratinent més ric del Matese Achille Del Giudice, ajudà al desplegament de la forta repressió militar desproporcionada que les autoritats romanes desplegaren per a la captura de l'escamot anarquista. La jove Silvia, coneixedora de l'aixecament anarquista del Matese i crescuda en la veneració del pensament llibertari de son pare, no dubtà acusar Matteo Imbriani, monàrquic i oficial dels Granaders de Sardenya i nebot de sa mare adoptiva, de«servir al tirà». A Nàpols s'havia promès al jove advocat Silvio Pallotta, que mantenia contactes amb els internacionalistes de la ciutat. Quan els insurrectes anarquistes van ser capturats, davant la absoluta probabilitat d'una condemna a mort, l'advocat d'aquest, Carlo Gambuzzi,íntim amic de Bakunin, demanà Silvia que intercedís davant son pare adoptiu i ministre de l'Interior, en nom de l'afinitat ideològica entre la Banda del Matese i Carlo Pisacane. La intercessió fou efectiva i el judici sumaríssim per un tribunal militar va poder evitar-se i finalment els militants anarquistes van ser absolts. El novembre de 1878, a causa de diversos problemes financers (deutes, hipoteques dobles, talons bancaris falsos, etc.), Nicotera donà en préstec 66.000 lliures, que era la dot sencera de Silvia, al seu amic Del Giudice. Nicotera durant anys intentà inútilment que la suma prestada fos restituïda i en 1885 manà a l'advocat Gaetano Cannada Batoli, un dels més coneguts i apreciats jurisconsults napolitans, que esdevingué tutor de Silvia, que fes tot el possible per recuperar la dot. Sense aconseguir res per les bones, el maig de 1887 demandà el senador Del Giudice. El 26 de novembre de 1887 el Senat es constituí en Alt Tribunal de Justícia i nomenà una comissió instructora, formada per Francesco Auriti, Luigi Basile, Tancredi Canonico, Tommaso Celesia di Vegliasco, Vincenzo Errante i Giuseppe Piroli, que durant mesos investigà el patrimoni de Del Giudice i l'afer de la Banca Romana. Des del febrer de 1888 i durant mesos les portades dels diaris nacionals dedicaren amplis espais a l'escàndol del senador Del Giudice i de la seva apropiació de la dot de Silvia Pisacane; mesos després presentà la seva dimissió del càrrec de senador, cosa que fou acceptada sense debat. Mesos després, el 16 de setembre de 1888 --moltes biografies citen erròniament 1890--, Silvia Pisacane va morir de sobte a Nàpols (Campània, Itàlia) sense haver rebut cap cèntim de la seva dot.
Procés contra la«Banda del Matese»
***
- Adelmo Smorti: El
28 de novembre de 1864 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el
tipògraf i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Adelmo Smorti. Sos pares
es deien
Giuseppe Smorti i Argemide Angelucci. A principis de la
dècada dels vuitanta
fou un dels internacionalistes més representatius de les
Marques i, amb Ugo
Panzini i Dante Rocchi, creà la secció d'Ancona
de la Federació Italiana de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Amb
Cesare Agostinelli i
Rodofo Felicioli, jugà un paper importantíssim en
el pas de la fase
internacionalista a la clarament anarquista. Fou membre de la junta
directiva
del «Circolo di Studi Sociali» (CSS, Cercle
d'Estudis Socials) i representà els
anarquistes en la reunió del Primer de Maig de 1891 a
Ancona. Posteriorment va
ser un dels fundadors i redactors dels periòdics L'Art. 248 i L'Agitazione.
Constantment vigilat per la policia d'una manera descarada, el juliol
de 1897
dirigí, amb Rodolfo Felicioli, una carta oberta al prefecte,
publicada en L'Agitazione,
denunciant aquest fet. El
21 de setembre de
1897 fou l'orador en
una reunió convocada per l'esquerra d'Ancona.
Mantingué una estreta relació
epistolar amb Errico Malatesta, Élisée Reclus,
Pietro Gori, Luigi fabbri i amb
els principals militants llibertaris de les Marques. Un informe
policíac de
gener de 1900 destacava la seva capacitat propagandística i
les maneres que
tenia de saber defugir de tota responsabilitat penal. En els seus
antecedents
judicials entre maig de 1892 i desembre de 1897, només
figuren cinc imputacions
per delictes polítics i totes acabaren arxivades sense
judici. Promogué les
manifestacions que tingueren lloc a Ancona el gener de 1894 en suport
dels«Fasci Sicilians» i del motí de la
Lunigiana i fou el primer a signar, tres
anys més tard, el manifest abstencionista I
socialisti-anarchici ai lavoratori italiani. A finals del
segle tingué una
gran activitat entre els treballadors locals amb la finalitat de crear
organitzacions obreres. El gener de 1898 destacà durant els
disturbis per
l'augment del preu del pa a Ancona, fets pel qual va ser detingut,
juntament
amb altres destacats anarquistes (Tito Alfredo Baiocchi, Italo
Bellavigna, Ciro
Bersaglia, Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusini, Rodolfo Felicioli,
Emilio
Lazzarini, Errico Malatesta, Carlo Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio
Petrosini
i Luigi Rocchetti) i condemnat a sis mesos de presó per
pertinença a«associació criminal». El 12 de setembre
d'aquell any la Comissió Provincial per
al Domicili Forçat li va assignar la residència a
l'illa de Lipari i
posteriorment va ser traslladat a l'illa de Pantelleria, on
coincidí amb
destacats anarquistes (Cesare Agostinelli, Luigi Galleani, Giovanni
Gavilli,
Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc.). El juliol de 1900
signà la protesta
contra el procés al grup editor de L'Agitazione
i l'octubre d'aquell any va ser alliberat condicionalment de
l'assignació de
residència. A partir d'aquest moment, es dedicà
en cos i ànima en l'activitat
sindical i va ser elegit, amb el major nombre de vots, com a membre de
la
Comissió Executiva de l'acabada de crear Cambra del Treball
d'Ancona, fundada
el desembre de 1900 i de la qual esdevingué el seu primer
secretari el març de
1901. El juliol de 1902 dimití, juntament amb Cesare
Agostinelli, de la Comissió
Executiva per motius de feina. En aquest any de 1902
dissolgué la seva empresa
comercial de cereals «Smorti e C.». El 22 de febrer
de 1903 assistí al I
Congrés de la Federació Anarquista de les Marques
que se celebrà a Ancona. En
aquesta època continuà rebent
periòdics llibertaris d'arreu del món i mantenint
correspondència epistolar amb Errico Malatesta, aleshores
exiliat a Londres
(Anglaterra). El setembre de 1904 el full anarcoindividualista de
Milà
(Llombardia, Itàlia) Il Grido
della Folla
intentà crear una polèmica contra ell denunciant
el seu comportament incoherent
amb els ideals anarquistes, ja que setmanes abans havia demandat
judicialment
un home per qüestions econòmiques i, amb el suport
legal d'Augusto Giardini,
l'havia fet condemnar. Arran dels disturbis del 7 de desembre de 1905 a
Ancona
contra la pujada del cost de la vida, es llançà
una ordre de detenció contra
ell i contra Rodolfo Felicioli i Augusto Giardini, però no
es va executar
gràcies a la intercessió de l'alcalde. En aquestaèpoca col·laborà en
periòdic La Vita Operaia.
Entre el 16 i el 20 de
juny de 1907 prengué part en el I Congrés
Anarquista Italià, que el va elegir
com a membre de la comissió encarregada d'estudiar la
viabilitat d'un òrgan
nacional de premsa, que es materialitzà en L'Alleanza
Libertaria, periòdic publicat a partir del 8 de
maig de 1908 a Roma (Itàlia).
En el Congrés Interprovincial Anarquista, que se
celebrà el 23 de gener de 1910
a Ancona, se li va encarregar de la correspondència de L'Alleanza Libertaria amb els grups
anarquistes locals. Quan en
1913 Errico Malatesta retornà a Itàlia,
fixà la seva residència a Ancona atret
per la solidesa del grup anarquista d'aquesta localitat. En 1914
muntà una nova
empresa comercial de farines («Adelmo Smorti e
Figlio»), en la qual tingué com
a representant l'anarquista Tito Alfredo Baiocchi, i que sembla que va
fer
fallida aquell mateix any. En un informe de la policia del 14 de
desembre de
1914 es ressenyà que, després d'Errico Malatesta,
Smorti era l'organitzador més
actiu, ja que s'encarregava de la correspondència i dels
fons del periòdic Volontà.
Després de la «Setmana Roja»,
fou membre del reconstituït «Circolo di Studi
Sociali» i es va veure obligar a
limitar la seva activitat política, en gran part a causa de
la posició neutralista
que assumí abans de la Gran Guerra, que l'exposava a ser
titllat de derrotista.
La pèrdua d'un dels seus sis fills que tenia en el conflicte
bèl·lic, no ajudà
gens a la seva malmenada salut. Adelmo Smorti va morir el 26 de gener
de 1921 a
Ancona (Marques, Itàlia) i la seva defunció va
ser condolguda no només per Umanità
Nova, sinó per diversos
periòdics republicans i comunistes.
***
- Antonio Rosado López: El 28 de novembre de 1889 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Rosado López. Fou el primer fill d'una família molt modesta formada per Antonio Rosado Moncada i Antonia López González, ambdós analfabets i naturals d'Alcalá del Valle (Cadis). Quan tenia nou anys començà a treballar de sagal al camp i dos anys després, en 1900, son pare i sa germana petita moren d'una greu malaltia, recaient el manteniment de sa família a la seva responsabilitat. L'estiu de 1912 ingressà en l'Agrupació Socialista local, denominada«1º de Mayo», i es va fer càrrec de la Cooperativa Fornera de l'agrupació. Però els contactes amb l'anarquista Juan López Galera i la premsa llibertària el portaran en 1915 a l'anarcosindicalisme. Després d'organitzar alguns sindicats (obrers de pedrera i de llenyataires, pagesos, oficis diversos, etc.) i un Centre d'Estudis Socials a la seva comarca, en 1916 crearà el grup anarquista d'afinitat «Alba Social», mitjançant el qual intervindrà en diverses activitats anarquistes. En aquesta època començarà a publicar articles en La Voz del Campesino,òrgan de la llibertària Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA) i mantindrà un polèmic enfrontament amb Sánchez Rosa, defensant la primacia del sindicalisme sobre l'anarquisme. En 1919 fou nomenat secretari general de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia i, amb Pedro López Calle, publicarà Juventud Rebelde,òrgan d'aquesta federació. Més tard fou detingut per injúries a l'Exèrcit, després d'haver denunciat en un article («Bárbara represión en Arahal», del 26 d'abril de 1920) en el periòdic España Nueva les tortures a les quals van ser sotmesos els integrants de la junta directiva del sindicat de pagesos d'El Arahal per part de la Guàrdia Civil, i condemnat en un consell de guerra a dos anys de presó, però fou posat en llibertat provisional esperant el recurs. Aquest mateix any, fugirà abans d'entrar a la presó cap a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) i després a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el 8 de febrer de 1922. El 24 de juny de 1924 tornà d'Amèrica i l'octubre fou empresonat al Puerto de Santa María (Cadis), d'on sortirà el gener de 1926 gràcies a una amnistia promulgada per Primo de Rivera a petició del comandant Ramón Franco. En aquest anys combatrà el dictador i reorganitzarà sindicats cenetistes. Amb l'establiment de la II República, esdevé una peça clau dels sindicats de Morón i fou nomenat secretari del Sindicat Camperol de la comarca de Morón. Malalt de tuberculosi, es dedicarà a activitats sindicals amb sou, recorrent els pobles de la comarca (Olvera, Alcalá, Algodonales, Grazalema, Arriate, Montejaque) organitzant sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1931 va assistir al Ple Regional de CNT. En 1932 fou elegit membre del Comitè Regional d'Andalusia i patí presó l'any següent. En 1933 fou delegat del Ple Comarcal de Montejaque i del Ple Regional de Sevilla. El maig 1936 representà Morón en el IV Congrés de la CNT, on elaborà la ponència sobre la Reforma Agrària. La guerra el sorprengué al sanatori antituberculós per a treballadors que havia fundat el metge anarquista Pedro Vallina a Cantillana i va haver de fugir cap a Almadén amb son fill --que acabà enfollint--, aconseguint arribar a Madrid, d'on es desplaçà a Màlaga. En aquesta ciutat andalusa s'encarregarà de tot el relacionat amb l'economia agrària i va destacar en el Ple de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Almeria. Durant els anys bèl·lics visqué successivament a Almeria, Alcoi, Xàtiva, Baza i Úbeda, formant part de la constitució de la Federació Regional de Camperols d'Andalusia (FRCA), de la qual serà nomenat secretari general, i responsabilitzant-se de les col·lectivitats andaluses amb seu a Úbeda. En aquesta època publicarà fulletons per a la FRCA (Los campesinos de la CNT y el colectivismo agrario i Orientaciones a sindicatos y colectividades) i articles sobre el desenvolupament de les col·lectivitats en Fragua Social i en Campo Libre. En acabar la guerra, després de vagar pels camps, fou detingut a El Arahal, jutjat en consell de guerra acusat d'«auxili a la rebel·lió» i empresonat. El juny de 1940 fou alliberat. Després de diversos intents per part de les autoritats franquistes perquè col·laborés en els sindicats verticals feixista, cosa a la qual es negà, abandonà tota militància a causa de diverses raons personals (mala salut, companya malalta, sense recursos econòmics, fill empresonat, etc.), limitant-se a treballar de calcinaire i en una fàbrica de ciment. En 1974 es va veure obligat a abandonar Morón i emigrà, amb sa filla i son gendre, a Badalona. Va publicar articles en diversos periòdics, com ara Campo Libre,España Nueva, Fragua Social,Juventud Rebelde,El Miliciano (que dirigí durant la guerra), El Productor, El Tribuno,La Voz del Campesino, etc. Antonio Rosado López va morir el 4 de novembre 1978 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). És autor de Tierra y Libertad. Memorias de un campesino anarcosindicalista (1979, pòstum). En 2003 Angel Sody de Rivas li dedicà una biografia, Antonio Rosado y el anarcosindicalismo andaluz. Morón de la Frontera (1868-1978).
***
- Maria Girolimetti: El 28 de novembre de 1895 neix a Senigallia (Marques, Itàlia) l'anarquista Maria Girolimetti, coneguda com Sdazarina. Fou la primogènita d'Ercole Girolimetti i Anna Franzi, i tingué quatre germans, tres d'ells (Carlo, Mario i Ferrucio) també militants anarquistes. En 1912 s'instal·là a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), on va fer de domèstica. En 1924, amb l'arribada del feixisme al poder, emigrà a Montbéliard (Franc Comtat, Arpitània) on trobà un important grup d'anarquistes italians exiliats (Edoardo Angeli, Domenico Camillucci, Alfonso Fabbri, Pietro Fabbri, Giuseppe Fucci, Umberto Fucci, Varese Fucci, etc.) i on en 1926 es reuní amb son germà Carlo. En 1928, després d'haver sobreviscut realitzant feines domèstiques, tornà a Itàlia. En 1930 retornà legalment a França i s'establí a Grassa (Provença, Occitània) amb sa germana Felicita (Felix), companya del militant Domenico Nanni (Nino), amb la qual projecta activitats comercials. Després del fracàs d'aquestes, el març de 1930 retornà definitivament a Santarcangelo on treballà com a venedora ambulant. Entre 1927 i 1943 fou estretament vigilada per les autoritats italianes que la qualificaren d'«anarquista perillosa». Durant el règim de Mussolini continuà amb les seves activitats llibertàries malgrat les amenaces feixistes. Fins al 1943 va estar constantment vigilada. Maria Girolimetti va morir el 15 de maig de 1981 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia).
***
- Francisco
Higueras Pérez: El 28 de novembre de 1905 neix
a Cuevas de Vera (Almeria,
Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Higueras
Pérez, conegut com El Siete.
Emigrat a Barcelona
(Catalunya), milità del Sindicat de la
Construcció de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i s'establí a la barriada popular de les
Cases Barates de Can
Tunis, al barri barceloní d'Horta. El 10 d'agost de 1932 va
ser detingut, amb
Andrés Fuentes de Haro, arran durant la vaga dels obrers
contra la «Companyia
Colindres» d'extraccions d'arenes del riu Llobregat, acusat
d'agredir
l'encarregat Amadeu Madrià. En 1934 formà part de
la comissió de la vaga dels
lloguers del seu barri. Durant la Revolució va ser membre de
la comissió de la
barriada del Prat Vermell, adscrita al Sindicat de la
Construcció de la CNT, i
formà part de les Patrulles de Control. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França i va ser reclòs als
camps de concentració d'Argelers i de
Vernet. Després va ser adscrit a una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE)
i enviat a Montoliu (Llenguadoc, Occitània), on va ser
detingut per la
Gendarmeria francesa i lliurat als nazis. Durant la seva
conducció als camps
d'extermini, el tren va ser detingut a Bordeus (Aquitània,
Occitània) per
l'Organització Todt –grup d'enginyeria civil i
militar depenent del Ministeri
d'Armament del III Reich– i fou reclutat, entre d'altres, per
a treballar com a
presoner en la construcció d'una base de submarins.
Posteriorment, formà part
del Batalló «Libertad»,
majoritàriament llibertari, que jugà un paper
decisiu
en l'Alliberament de Bordeus. Després de la II Guerra
Mundial continuà militant
en la CNT i fou un dels responsables de la Federació Local
de Floirac
(Aquitània, Occitània). Posteriorment fou membre
de la Federació Local de Bordeus
de la CNT i de la Comissió de Relacions del Prat Vermell en
l'exili. Francisco
Higueras Pérez va morir l'1 de gener de 1989 a Barcelona
(Catalunya).
***
- Cayetano Zaplana
Zapata: El 28 de novembre de 1915 neix a El Estrecho de
San Ginés (Cartagena,
Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Cayetano Zaplana
Zapata. Quan tenia 10
anys començà a treballar a la mina d'El Estrecho
de San Ginés amb son pare i
amb 15 anys patí un accident laboral, que li va trencar en
diversos trossos la
cama quan encara els seus membres no estaven desenvolupats, restant
tres anys a
l'hospital i quedant coix de per vida. Mentre era a l'hospital
morí son pare i
en sortir-ne hagué de fer de cap de família. En
1933, amb Francisco Lledó i
altres, organitzà la Confederació Nacional del
Treball (CNT) a Cartagena.
Durant la guerra civil treballà als tallers del
periòdic Cartagena Nueva.
En 1939, amb el triomf franquista, pogué agafar el
vaixell Stambrook i
arribà a Orà
(Algèria), on fou internat al camp de
concentració de Camp Morand, amb Cipriano
Mera, José Luzón Morales i altres. En 1940 va ser
enviat a treballar en la
construcció del ferrocarril transaharià, que unia
Bouarfa amb Colomb-Béchard.
En 1943 s'establí a Alger (Algèria) i tres anys
després passà a França.
S'instal·là a Lió
(Arpitània), gràcies al seu gran amic Francisco
Pérez, on
milità en les Joventuts Llibertàries, de les
quals va ser nomenat secretari de
la Federació Regional. Com a representant del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE), arran de l'assalt el 18 de gener de 1951 per un grup
d'acció llibertari
d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer
Duguesclin de Lió, va
ser detingut, amb Francisco Pérez, Francesc
Sabaté Llopart, José del Amo Ribera
i altres, i empresonat any i mig; després, va ser desterrat
i confinat durant
tres anys a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps,
França). En els anys posteriors
visqué a Lió i a
Villefranche-sur-Saône, on treballà en una
fàbrica
d'automòbils. En els anys setanta es traslladà a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord), on romangué 17 anys, militant en la
Federació Local de la CNT. En 1989
va fer una conferència a Perpinyà, la qual va ser
publicada en 2001 en forma de
fulletó per la Fundació d'Estudis Llibertaris
Federica Montseny sota el títol La
Revolución Húngara. La Comuna de Budapest.
Entre 1985 i 1991 col·laborà regularment en Cenit.
L'abril de 1993 retornà a la Península, on
milità en la CNT. El febrer de 2004
intervingué en les Jornades Llibertàries de Debat
Social que se celebraren a la
Universitat de Múrcia i en 2006 el seu testimoni va ser
recollit per al documentalCautivos en la arena, de Joan Sella
i
Miguel Mellado. Viu al Pilar de la Foradada (Baix Segura,
País Valencià), on el
20 de febrer de 2010 va fer una xerrada en la CNT local. Trobem
articles seus
en diferents publicacions periòdiques
llibertàries, com ara Cenit,CNT, Le
Combat Syndicaliste,Espoir, Ideas-Orto,Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad,
etc.
***
- José Dueso Montaner: El 28 de novembre de 1917 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Dueso Montaner. En 1936 pogué fugir de la zona ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra treballà per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori recuperant-se de les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora que aconseguia una rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En 1952 va ser nomenat membre del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. En aquesta època va ser amic i col·laborador del guerriller llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico). Entre 1957 i 1958, amb Fernándo Gómez Peláez, de qui serà amic íntim, va ser l'ànima de la revista mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector«apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat«Congrés de la Reunificació». José Dueso Montaner va morir el 29 d'octubre de 1965 a l'hospital de Gonesse (Illa de França, França).
***
- Marie Laffranque: El 28 de novembre de 1921 neix a Saint-Marcet (Llenguadoc, Occitània) la lingüista, filòloga hispanista, antimilitarista i llibertària Marie Laffranque. Filla d'una parella de mestres ateus que es va instal·lar en 1925 a Tolosa de Llenguadoc. Educada en el laïcisme de les escoles publiques, es va llicenciar en Filosofia i en Filologia castellana. Va ser directora de recerques de Filosofia en el Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional de la Recerca Científica), membre del Centre Internacional d'Estudis Gitanos de Granada, de l'Escola Francesa d'Anàlisi Institucional i dels Amics del Teatre Espanyol a Tolosa. A Tolosa va fer contacte amb la comunitat d'exiliats llibertaris espanyols, amb grups cristians pacifistes seguidors de Gandhi i va pertànyer al col·lectiu Acció Cívica No-Violenta, amb el qual farà costat els insubmisos refractaris francesos a la guerra d'Algèria (1959-1963), i després ajudarà els objectors de consciència en la seva lluita contra el servei militar obligatori, especialment els moviments antimilitaristes espanyol i basc. En 1970, durant el«Procés de Burgos», es va encadenar a la tanca del consolat espanyol com a protesta. Va col·laborar activament en la revista Philosophie, on va introduir a França els pensadors espanyols. Va traduir filòsofs com Lanza del Basto o Juan David García Bacca. Com a hispanista era una de les millors especialistes mundials en Federico García Lorca i va traduir i estudiar Ángel Ganivet, Antonio Machado, Maria Zambrano, Gabriel Celaya, Vicente Aleixandre, Bandrés, Lluís Maria Xirinacs, Poseidonio de Rodas, Xosé Luís Méndez Ferrín, entre d'altres. Va estudiar en profunditat el teatre i els contes anarquistes de Federico Urales, de qui va editar, amb Lucienne Domergue, una selecció bilingüe, Cuentos de amor y otros cuentos anarquistas en «La Revista Blanca» (1898-1905) (2003). Entre les seves obres podem destacar Les idèes esthetiques de Federico García Lorca (1967), Marx et l'Espagne (1972), Réfractairesà la guerre d’Algérie (1959-1963) (2005, amb Érica Fraters), entre d'altres. La seva casa sempre va ser refugi de perseguits, exiliats,«sense papers», il·legals... Malgrat patir tetraplegia va poder desenvolupar una immensa activitat intel·lectual i militant. Marie Laffranque va morir el 13 de juliol de 2006 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada el 17 de juliol al cementiri de Terre-Cabade d'aquesta ciutat. L'octubre de 2007 es va crear l'associació «Les Amis de Marie Laffranque» per honorar-ne la memòria.
***
- Emmett Grogan: El 28 de novembre de 1944 neix a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) l'activista anarquista Eugene Leo Michael Emmett Grogan, més conegut comEmmett Grogan. Després de fer l'educació secundària a Brooklyn, estudià un any a la Universitat de Duke (Durham, Carolina del Nord, EUA) i més tard, en acabar el servei militar, s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). En la seva autobiografia Ringolevio. A life played for keeps (1972) diu que Kenny Wisdom, el nom que pren a l'obra, va marxar a Europa fugint que la Màfia i que hi restà uns anys, però és una de les seves moltes boutades, per aixòés difícil de discernir la veritat de la invenció en el seu relat. El setembre de 1966 fundà a San Francisco, amb Peter Coyote, Peter Berg i membres del grup de«teatre de guerrilla» i«improvisacional» San Francisco Mime Troupe del barri de Haigt-Ashbury (Billy Murcott, Roberto La Morticella, Butcher Brooks, etc.), el moviment contracultural llibertari Digger (The Diggers, Els Cavadors), que prendrà el nom «Free City Collective» (Col·lectiu Ciutat Lliure) i «Free Family» (Família Lliure) i que publicarà el periòdic Free City Newsletter. El nom de Diggers l'agafaren el grupuscle cristià revolucionari comunalista creat per Gerrard Winstanley a Anglaterra en 1649. Els diggers van tenir molt de ressò sobretot en el repartiment de menjar als necessitats de la zona de Panhandle, al Golden Gate Park de San Francisco, i ajudaren amb la creació de «Free Stores» (Botigues Lliures) centenars d'adolescents que arribaven a la ciutat sense un cèntim cridats pel somni hippie. Quan a principis de 1968 el col·lectiu Digger es dissolgué, retornà a Nova York, on començà a escriure la seva autobiografia. Casat amb l'actriu quebequesa Louise LaTraverse, hi tingué un fill (Max). En 1977 publicà la novel·la policíaca Final Score. Emmett Grogan va ser trobat mort el 6 d'abril de 1978 en un vagó del metro de Nova York, víctima d'un atac de cor possiblement induït pel seu consum crònic d'heroïna. Amic de Bob Dylan, aquest li dedicà pòstumament l'àlbum Street Legal.
Defuncions
- Louisa
Bevington: El 28 de novembre de 1895 mor a Willesden
(Middlesex, Anglaterra)
--actualment pertany a Londres (Anglaterra)-- la poetessa, periodista i
assagista darwinista i anarquista Louisa Sarah Bevington,
també coneguda amb el
llinatge Guggenberger del seu marit. Havia nascut el 14 de maig de 1845
a Saint
John's Hill (Battersea, Surrey, Anglaterra) --actualment pertany a
Londres (Anglaterra)--
en una família de quàquers benestant. Sa mare es
deia Louisa De Horne i son
pare Alexander Bevington, un avantpassat del qual havia estat tancat de
jove a
la presó de Nottingham amb George Fox, fundador de la
Societat Religiosa
d'Amics. Era la primogènita de vuit infants, set dels quals
nines. Atreta per
la ciència, la música, la metafísica i
la poesia, des de la infància va
escriure poemes, alguns dels quals es publicaren en la
publicació quàquera Friends'
Quaterly Examiner. Molt influenciada,
com George Eliot i Constance Naden, pel filòsof i
sociòleg Herbert Spencer,
especialment per la seva teoria sobre l'evolució de
l'univers i del món,
establí una relació intel·lectual amb
ell i aquest la introduí en els cercles
científics i literaris. En 1876, sota el
pseudònim Arbor Leigh
--recordant l'epònima heroïna Aurora
Leigh d'Elizabeth Barret Browning--, publicà en
edició
privada el seu primer llibre de poemes --Herbert Spencer
estampà quatre
d'aquests poemes en la revista nord-americana Popular
Science Monthly sota el títol «Teachings
of a day». A
aquest llibre li seguirien Key-Notes
(1879) --recull de tota la seva poètica fins aleshores-- i Poems. Lyrics and sonnets (1882). Va
escriure i impartí
conferències sobre el racionalisme, la religió,
la propietat i la filosofia
determinista i el darwinisme social --va ser qualificada com«la poetessa de la
ciència de l'evolució» i el mateix
Charles Darwin havia llegit Keynotes,
després de confessar que no
havia obert cap llibre de poesia des de feia 15 anys--, i
publicà nombrosos
articles qüestionant el cristianisme. En 1879
publicà l'article «Modern atheism
and Mr Mallock» en la revista Nineteenth
Century, que fou força comentat. En aquest mateix
any col·laborà amb textos
sobre determinisme en la revista Mind.
The psychological quarterly. En 1881, a instàncies
de Herbert Spencer,
publicà un article defensant la moral evolucionista
(«The moral colour of
rationalism») en TheFortnightly Review. En 1883
marxà a
Alemanya on es casà amb l'artista pintor muniquès
Ignatz Felix Guggenberger. En
1890, després del fracàs del seu matrimoni,
retornà a Londres on començà a
freqüentar els cercles anarquistes, gràcies a la
seva amistat amb Charlotte
Wilson, fundadora en 1886 del periòdic llibertari Freedom, i entrà a formar part
del cercle de Piotr Kropotkin. En
aquesta època signà els seus escrits
poètics i assagístics amb el seu nom de
fadrina i va fer conferències a l'Autonomie Club londinenc.
Les seves dèries de
portar els cabells curts, la falda minsa i botes d'home donà
que parlar a les
dames victorianes de l'època. En 1891 la Ethical Society
l'encarregà el capítol
sobre l'evolució per a l'edició ampliada del
llibre Religious systems of the World
i aquest mateix any publicà el Dame
nature's dumb sermon. Oposada a la«propaganda pel fet»,
col·laborà en el periòdic
anarcocomunista londinenc Liberty. A journal
of anarchist communism,
fundat el gener de 1894 pel sastre James Tochatti, i on
publicà nombrosos
poemes, faules morals, articles i assaigs. També
col·laborà en els periòdics The Torch of Anarchy --publicat per les
nebodes, Helen i Olivia, de l'artista Dante Gabriel Rossetti-- i Commonwealth. Amiga de Louise Michel,
traduí a l'anglès el seu assaig sobre la Comuna
de París. En 1894 publicà amb
William Morris el llibre The why I ams,
ella amb «Why I am a expropriationist» i ell amb«Why I am a communist». Amb
Tochatti intentà organitzar una Aliança Comunista
Anarquista per a la qual
redactà An anarchist manifesto
que va
ser distribuït l'1 de maig de 1895, però sense
ressò. Aquest mateix any publicà
la col·lecció de poemes Liberty
lyrics,
l'assaig Common-sense country i el
fullet Chiefly a dialogue. Concerning
some difficulties of a dunce. Malalta
d'insuficiència cardíaca, Louisa
Bevington va morir el 28 de novembre de 1895 a la seva casa del carrer
Lechmere
de Willesden (Middlesex, Anglaterra) --actualment Londres
(Anglaterra)--, després
de patir sis mesos d'hidropesia i quatre anys d'una malaltia
crònica al mitral
del cor. El seu funeral laic del 3 de desembre al cementiri de Saint
Pancras de
Finchley (Barnet, Middlesex, Anglaterra) comptà amb la
presència de Piotr
Kropotkin, James Tochatti i les germanes Rossetti, entre molts altres
companys.
Pòstumament, en 1896, Tochatti publicà el seu
fullet Anarchism and violence.
***
- Miguel Abós Serena: El 28 de novembre de 1940 mor a Setfonts (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Miguel Abós Serena. Havia nascut el 29 de setembre de 1889 a Saragossa (Aragó, Espanya), fill de Juan Abós i de Martina Serena. El febrer de 1916 va participar en el congrés de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa com a secretari de comitè, càrrec que va mantenir fins a la seva marxa a Barcelona en 1917. Va militar en el Ram del Metall de Barcelona, assolint gran prestigi, i va participar activament en la vaga de 1917. En 1918 va ser delegat pels calderers del coure en el Congrés de Sants. També va ser present en el congrés de 1919 i va ser un dels deportats a la Mola (Maó) l'any següent. Va retornar a Saragossa durant els anys del pistolerisme de Severiano Martínez Anido i de Miguel Arlegui, incorporant-se en el Sindicat del Construcció de la CNT on treballava d'administratiu, destacant per les seves dots d'organització. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa i des d'aleshores va comptar amb una sòlida fama com a orador a Aragó, La Rioja i Navarra, a més de com a conseqüent militant en l'acompliment dels càrrecs orgànics. Després de la dictadura de Primo de Rivera, va participar en la reunió organitzadora dels sindicats cenetistes de Saragossa de juny de 1930. Va assistir al congrés de 1931 com a mediador del conflicte miner asturià i també en el regional de setembre d'aquell mateix any on es van imposar les tesis radicals de Joaquín Aznar, Ramón Andrés i Joaquín Ascaso. Durant els anys següents va simpatitzar amb les tesis trentistes encara que sense alinear-s'hi, va mantenir amistat amb els assidus de la Penya Salduba (Antonia Maymón, Servet Martínez, Luis Máinar, Ramón Acín, els germans Alcrudo, Isaac Puente) --tertúlia àcrata que es reunia els diumenges a la tarda al bohemi cafè del mateix nom, propietat de Pepe Domenech, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana-- i va fer mítings en diversos llocs. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT d'Aragó, Rioja i Navarra. L'abril d'aquell any va participar en el gran míting de Soto de Alzamora, a prop de Saragossa, amb Valeriano Orobón i González Mallada. En 1935 va ser detingut amb Adolfo Arnal i Servet Martínez per ordre del nou governador civil Francisco de Paula Duelo. A començaments de 1936 era membre del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa i va ser criticat per alguns sectors durant el congrés de 1936 per haver demanat veladament el vot per a les esquerres. Poc abans de l'aixecament militar feixista va mantenir converses cara a un pacte amb les esquerres, però en realitat va mantenir una actitud vacil·lant, sembla que per confiar en el republicanisme del general Miguel Cabanellas, maçó com ell, i, quan va voler reaccionar, ja va ser impossible dominar els feixistes i Saragossa va quedar fora de l'òrbita republicana sense disparar cap tret. La pèrdua de Saragossa va causar una enorme impressió en els cercles anarquistes i confederals, ja que aquesta ciutat era considerada «la perla anarquista», i van atribuir el fracàs a Abós. A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari per a Abós: detingut pels feixistes, aquests s'estimen més no afusellar-lo per utilitzar-lo i crear sospites en el bàndol cenetista; la seva situació es va tornar més sospitosa en negar-se a marxar de Saragossa quan un grup d'acció havia arribat expressament a la ciutat per alliberar-lo per por a patir represàlies familiars. Les coses se li van complicar enormement quan el gener de 1937 el coronel franquista, però també maçó, Urrutia el va alliberar. De Saragossa va marxar a Farleta i a Bujaraloz, on la Columna Durruti el va rebre bé, però el Comitè Regional d'Aragó el va traslladar a Alcañiz i en una reunió de militants convocada expressament el 31 de gener de 1937 va ser acusat de traïció; per només un vot no va ser afusellat i es va acordar tancar-lo al camp de Valmuel. El juliol de 1937 va ser alliberat i va treballar en una llar de combatents creada per la 127 Brigada Mixta, excolumna «Roja y Negra», a Bellver de Cinca, fins que, després de la pèrdua de Catalunya, va passar a França. Va patir força als camps de Barcarès i de Setfonts, agreujades les penalitats per les injúries dels companys i, després d'una breu estada enrolat en el 553è Grup de Treballadors Espanyols fent feina en una fàbrica de productes químics a Lanemezan, va morir d'un accés pulmonar per l'asma que patia a les 6 del matí del 28 de novembre de 1940 a l'hospital del Camp de Judes de Setfonts, on havia reingressat el 19 de novembre molt malalt. Miguel Abós va ser enterrat al Cementiri dels Espanyols de Setfonts (tomba número 78).
***
- Florenci Riqué Serra:
El 28 de
novembre de 1944 es afusellat a Girona (Gironès, Catalunya)
l'anarcosindicalista Florenci Rigué Serra. Havia nascut en
1918 –algunes fonts
citen 1914– a Sant Aniol de Finestres (Garrotxa, Catalunya).
Pagès establert al
nucli de Sant Esteve de Llémena (Sant Aniol de Finestres,
Garrotxa, Catalunya),
estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT)
i també treballà de
xofer. El 26 de juny de 1940 va ser detingut a les muntanyes
garrotxines sota
l'acusació d'haver executat tres dies abans, amb Jaume
Grabulosa Pagès i altres
dos companys, Miquel Costa Roca, responsable dels escamots de Falange
de Sant
Esteve de Llémena. En el moment de la detenció se
li va trobar una pistola
marca «Royal» del calibre 6.65 que havia pertangut
al falangista. Jutjat en
consell de guerra el 19 de desembre de 1941, va ser condemnat a mort i
passat
per les armes tres anys després.
***
- Sanshirō Ishikawa:
El 28 de novembre de 1956 mor a Setagaya (Tòquio,
Japó) el teòric, historiador,
traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sanshirō
Ishikawa
(Ishikawa Sanshirō, en japonès), també conegut
com Kyokuzan o Asahiyama.
Havia nascut el
23 de maig de 1876 a Saitama (Honshu, Japó). Fou educat en
una escola cristina.
En 1901, després d'estudiar filosofia i dret a
Tòquio, es llicencià d'advocat.
En 1903 s'adherí a l'«Heimin Sha»
(«Societat de l'Home del Poble»), fundada per
l'anarquista Shusui Denjiro Kotoku, per a la qual escrigué
nombrosos articles
contra la guerra russojaponesa. Influenciat pel cristianisme social,
fundà en
1905 la revista Shin Kigen (Nova Era) i de la qual
esdevindrà redactor
en cap. Després de la desaparició d'aquesta
revista en 1906, esdevé l'any
següent el director de la nova revista Sekai Fujin
(Dones al Món) i des
del primer número (25 de gener de 1907) del diari Heimin
Shinbun (Diari
de l'Home del Poble). Arran dels seus escrits fou detingut el
març de 1908 i
restà empresonat a Tòquio fins al maig de 1908.
El maig de 1910 fou novament
detingut per un delicte de premsa i tancat a la presó de
Chiba fins al juliol.
A principis de la dècada dels deu, quan al Japó
es desencadena una ona
repressiva contra els moviments socialista i anarquista,
aconseguí escapolir-se
de la detenció i l'1 de març de 1913
fugí amb un vaixell francès del país,
arribant a Europa l'abril d'aquell any. Primer s'exilià a
Brussel·les
(Bèlgica), a casa de l'enginyer anarquista Paul Reclus, i
després a França, on
entrà en contacte amb l'escriptor llibertari Edward
Carpenter –amb qui viurà
una temporada al Regne Unit–, i amb els quals
perfeccionà la seva formació
política. A començaments de la Gran Guerra
començà a escriure el seu Diari
dels dies del segle, primer a Brussel·les, i a
partir del febrer de 1915 a
París, abans d'instal·lar-se en 1917 a la casa de
Borgonya de Paul Reclus.
Entre novembre de 1919 i juny de 1920 s'estigué al Marroc
amb Paul Reclus i sa
família. L'octubre de 1920 retornà al
Japó i creà un grup anarquista, on
participà Miura Seiichi, que edità un
periòdic, Kokusen. Però la
seva cooperació
amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista
japonès. Va ser
detingut, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol
de Kanto de l'1 de
setembre de 1923 que assolà la regió de
Tòquio i de Yokohama i desencadenà una
ona repressiva contra el moviment anarquista, i pogué salvar
la vida gràcies a
la intervenció del botànic Yoshichika Tokugawa,
noble japonès força influent.
Amant de la vida agrícola, s'instal·là
en un petit poble a prop de Tòquio per a
fer de pagès. En 1927 fundà la«Societat d'Educació Mútua» i
la revista Dinamikku
(Dinàmic), en la qual redactà números
monogràfics consagrats a Élisée
Reclus,
Edward Carpenter i Han Ryner, entre d'altres. També
traduí i edità les obres de
Piotr Kropotkin. A partir dels anys trenta es dedicà a
l'estudi de la història
de l'Orient antic sobre la qual publicà nombroses obres. El
maig 1946 prengué
part com a assessor en la creació de la Federació
Anarquista Japonesa (FAJ) i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Heimin Shinbun (Diari de
l'Home
del Poble). També va fer estudis sobre història i
teoria anarquistes. És autor
de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista
estètic i sobre
els seus principis teòrics, sobre la història
dels moviments socials europeus i
americans, sobre la mitologia japonesa; també té
una biografia d'Élisée Reclus
i d'Edward Carpenter, i ha traduït nombrosos textos coneguts
de l'anarquisme i
de la literatura francesa (Alphose Daudet, Émile Zola,
etc.). En 1956 s'edità
una autobiografia seva (Jijoden) en
dos volums. Sanshirō Ishikawa va morir el 28 de novembre de 1956 a la
seva casa
del barri de Setagaya (Tòquio, Japó) d'una
congestió cerebral i fou enterrat el
2 de desembre.
---
S'ha de reconéixer que, en certs ambients antisistema i en cercles de s'ultracatalanisme més radical, s'ha esdevingut un creixent sentiment contrari a tot allò que ells identifiquen com a espanyol, i per aquest motiu no mos ha d'estranyar que, quan aquests grups assalten es poder, vulguin eliminar qualsevol símbol que mos pugui recordar que formam part d'un pais que es diu Espanya.
Ho hem vist en diferents ajuntaments, com es de Barcelona, recentment a Palma de Mallorca, i es passat 19 de novembre a s'Ajuntament de Ciutadella, on es va aprovar eliminar s'interpretació de s'Himne nacional durant sa Festa de Sant Antoni.
De fet, sa bandera, s'himne nacional i ses imatges del Rei, solen ser es símbols habituals on aquests grups radicals descarreguen tota sa seva rancúnia. Però no només en açò, també sa llengua castellana sofreix sa fúria d'aquesta gent, i veim com aquesta llengua és arraconada en tots ets àmbits administratius, educatius, culturals i socials, a la vegada que reneguen de defensar ses nostres modalitats insulars des català.Són es mateixos que volen introduir canals de televisió catalans, a costa de reduir sa qualitat d'emissió de sa nostra pròpia televisió IB3 i sense cap tipus de reciprocitat amb Catalunya. Noltros haurem de veure es programes de TV3, mentre que a Catalunya no es veurà IB3.
En es fons, tot respon a una estratègia, des de fa molts anys, ben dissenyada, per anar, poc a poc, reduint i eliminant qualsevol vestigi d'allò que mos uneix amb sa resta d'Espanya i, a la vegada, per accentuar tot allò que mos separa o diferencia.En aquesta estratègia hi ha jugat un paper determinant sa pussilanimitat del PSOE. Un partit que a Balears ha perdut completament el nord i s'ha llançat a una carrera suïcida per demostrar que són més catalanistes que es catalanistes i més antiespanyols que ets antiespanyols.
També s'ha de remarcar sa utilització de ses escoles, per part des sectors ultracatalanistes, com a eix fonamental de sa seva politica adoctrinadora, a base d'anar inoculant es virus des catalanisme dins sa sang des nostros fills. En aquests moments, es sector docent està nodrint de quadres directius an es partits nacionalistes i independentistes, basta veure qui són es càrrecs públics de Més i d'on surten per fer-nos una idea de sa situació de colonització des radicalisme catalanista dins ses aules.Aquests sectors de s'esquerra ultracatalanista no poden entendre que no hi ha cap incompatibilitat entre ser menorquí i espanyol. Que som espanyols perquè som menorquins. I que ses Festes de Sant Joan, per posar un exemple, són tan espanyoles com la Feria de Abril o ets San Fermins. Que sa nostra llengua és tan espanyola com sa castellana. No entenen que Espanya no seria Espanya sense noltros i que, per tant, noltros sóm una part imprescindible des nostro pais.
I no entenen tampoc que espanyolitzar no és castellanitzar, ni uniformitzar. Espanyolitzar és crear aquest sentiment d'unió entre tots ets pobles que conformen Espanya, dintre de sa diversitat. Espanyolitzar és defensar i potenciar, precisament, ses característiques particulars de cada poble, defensar unes diferències que mos enriqueixen a tots.Es verí des catalanisme, en canvi, mos vol dividir. Cerca sa fractura social i sa ruptura de sa convivència. Vol malmetre s'estat de dret i tots ets avanços socials que hem aconseguit fins a dia d'avui.
Menorca, per desgràcia, ha deixat en mans d'aquesta gent moltes administracions, com és es cas des Consell insular o ets ajuntaments de Mahó, Ciutadella i Ferreries. Governs, tots ells, compartits pes Partit Socialista, qui, incomprensiblement, fa seguidisme també des postulats d'aquesta esquerra ultracatalanista.Crec que ha de ser sa societat civil, es poble, sa ciutadania, qui ha d'aixecar sa veu davant aquest intent de divisió i ruptura social. No podem quedar de mans aplegades i hem de lluitar, dins des marc de sa llei, contra unes decisions arbitràries i contràries an es sentit comú i a sa bona convivència. Es poble no pot tolerar per més temps a uns governants sectaris i radicalitzats com es que tenim.
Perquè Washington vol que Turquia enviï tropes a la frontera amb Síria, segons En Tony Cartalucci.
Com dic sovint, els mitjans de les Corporacions (i els dels governs titelles) miren de dissimular l'agenda oculta del govern de Washington.
Però actualment l'agenda criminal es feta pública per nombrosos investigadors, com és el cas de l'article que reprodueixo aquí en català. Vegeu-lo Traductor de Google.
Article del nostre company Mariano Moragues. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail
Acab d’arribar de fer una volta per Itàlia i a les tres ciutats on vaig romandre vaig haver d’apoquinar fortí no et moguis l’impost turístic i ho vaig fer sense grinyolar. Pareix mentida que a les Illes a hores d’ara encara s’hagi de reprémer per tirar endavant l’ecotaxa i que els hotelers posin traves quan s’han fet d’or amb el turisme i figuren entre les fortunes més grosses de Mallorca i d’Espanya, tiren terra dins s’escudella, sense tenir massa esment per cuidar allò que fa venir els turistes, que és bàsicament el patrimoni artístic, paisatgístic, platges i el sol...i tot això no és seu, és de tots! Mallorca pot dir, lo que menja el meu veí, poc profit me fa a mi.
Set dels grans hotelers balears estan entre els cent més rics d’Espanya, segons la revista Forbes. Ells són Fluxà, Escarrer, Barceló, Riu, J. J. Hidalgo i Matutes i controlen més de 500 hotels arreu del món. En segona línia en tenim tres més que també es mouen dins el món hoteler i turístic, com és ara Margalida Ramis, Joan Llull i Pablo Piñero, que tampoc no van curts de pinyons. Ja me direu d’on han sortit aquestes meses i si han de ser esquiterells. Tots ells representats per Immaculada Benito, d’una pedra fan un claper i mouen pols i remolins sense importar-hi, amb la qüestió de l’ecotaxa, que a més a més voldrien que fos per enrodonir encara més el negoci directament, mentre de fet indirectament una ecotaxa aplicada a preservar l’entorn natural també els beneficia; volen que el gall i tot les pongui. Un bast a un ase, que dos fan fava. Fa sortir de botador, que no siguin capaços de veure que els doblers que fan amb els 13 milions de turistes que venen, embruten, consumeixen un aigüer, frueixen de bens de tots els illencs... I encara en fa més quan un sap lo malament que paguen el personal i les cambreres de pis.
De bon de veres no te aferratall argumentar que per pagar una ecotaxa de dos euros per dia vendrà manco gent, perquè això no ha passat enlloc i s’aplica a mig món; que no venguin amb aquestes.
El cap de llista al Congrés dels diputats, Antoni Verger ha posat de relleu el fet que les Illes Balears no puguin utilitzar el transport terrestre per a les seves relacions comercials. “Recórrer al transport aeri o marítim repercuteix als preus finals que, en ser més alts, resten competitivitat als productors de les Illes Balears”, ha assenyalat.
En xifres, ha assegurat Verger, s’estima que a les Illes Balears es deixen de guanyar anualment 8.507 milions d’euros pel costos d’insularitat. Això suposa una pèrdua d’un 18% del PIB en el cas de les exportacions i d’un 17,1% en el cas de les importacions. A la vegada que cal tenir present que la insularitat fa que a les Illes Balears s’exporti un 94% menys que la mitjana estatal i que s’importi un 52% menys.
El món cultural illenc no és aliè a aquest greuge. “Companyies teatrals, de dansa, grups de música i artistes tenen serioses dificultats per donar a conèixer les seves creacions fora de les nostres illes” ha assenyalat el cap de llista al Congrés Antoni Verger. “Un fet que no només els hi perjudica a ells també ens fa més petits com a país i ens resta moltes possibilitats de creixement”, ha dit Verger. A més, assenyala el cap de llista al Congrés, “hem de pagar doblement la insularitat: per fer que els nostres productes culturals arribin al continent i per fer que els nostres ciutadans tenguin accés a productes culturals de fora”.
El candidat tambéha incidit en el menyspreu del PP cap a la cultura. “El govern Rajoy va pujar l’IVA fins al 21% amb conseqüències dramàtiques per al conjunt d’activitats de producció, creació i difusió cultural” afirma, per a continuació lamentar que “moltes empreses, petites companyies i entitats sense ànim de lucre dedicades a la cultura han hagut de tancar portes en aquests anys”.
Entre les propostes que presenta al seu programa per les eleccions generals del 20D, destaca el incloure dins el nou REB aquest tema. Així Verger ha indicat que el nou REB que presentaràMÉS inclourà específicament compensacions als costos de la insularitat a les companyies teatrals i de dansa, als grups de música, als promotors d’exposicions i mostres artístiques i, en general, a tots els sectors culturals, esportius i de lleure.
Al mateix temps també contempla que el nou REB inclogui mesures fiscals per facilitar els rodatges de pel·lícules i documentals a les nostres illes, amb l’objectiu d’esdevenir un platóde referència de la Mediterrànea i afavorir les indústries que el sustentinMallorca: el paradís perdut (III)
Les fonts Ufanes de Gabellí (per Miquel López Crespí)
La platejada brillantor de l'aigua que surt de les nostres fonts, el cant melodiós o furient de les aigües que neixen de l'interior obscur de la terra, no signifiquen solament màgia i bellesa acurada i perfecta, un concert ofert als ulls i al gust musical i estètic de les persones que sovint anam a contemplar-ho, extasiats davant tanta meravella i perfecció.
La Gran Enciclopèdia de Mallorca, en informar del miracle de l'aigua que sorgeix a la possessió de Gabellí Petit, les famoses fonts Ufanes, parla d'aquest fantàstic embasament subterrani d'aigua que es localitza a la base d'un escarpament calcari. I especifica: "De periodicitat intermitent, les rajades d'aigua es produeixen entre tres i set vegades per any, de novembre a abril. El cabal mitjà anual brollat és de 10-12 hm2. Així mateix, pot arribar a sortir un volum d'aigua superior als 40 m2/s, raó per la qual les crescudes són espectaculars"1.
Un cabdal que, confluint amb el torrent de Comafreda prop de l'oratori de Sant Miquel de Campanet, dóna lloc al torrent de Sant Miquel. Un torrent, aquest darrer, que ha alimentat la gran zona de s'Albufera de sa Pobla i Muro creant riquesa però, també, l'infern de les nombroses torrentades que, a través de la història, han estat un dels maldecaps més terribles dels pagesos dels nostres pobles.
Ho puc afirmar amb precisió perquè d'infant he viscut alguna d'aquestes inundacions. La plena de 1958 agafà pel mig un hort del meu padrí que, com la majoria dels horts del voltant, va quedar sense terra i tot ple de les pedres que arrossegava el torrent en el seu avanç desfermat dins s'Albufera.
El cabdal d'aigua que ocasionalment aboquen les fonts Ufanes al torrent de sant Miquel és una part molt petita del problema. Recordem que les inundacions que a través dels segles han fet malbé la plana de sa Pobla vénen condicionades per la hidrologia, la climatologia i la geografia de la zona. No podem donar, ni molt manco, tota la culpa a l'aigua que neix a la possessió de Gabellí Petit! Recordem que la conca de sa Pobla és la zona de Mallorca que recull el major cabal d'aigües portades pels diversos torrents que van a parar a s'Albufera. El problema històric de les inundacions que trasbalsen els nostres camps ve donat perquè a sa Pobla conflueixen els torrents de Sant Miquel o l'Alcanella, el de Muro (també conegut com a torrent d'Almadrà, del Rafalgarcès o de Vinagrella), el de Búger i el de Siurana. Tots aquests torrents són els que, a través dels segles, han alimentat els aiguamolls de s'Albufera i alhora, segons quina sigui la quantitat d'aigua caiguda en les precipitacions, inunden els camps de sa Pobla i Muro.
La platejada brillantor de l'aigua que surt de les nostres fonts, el cant melodiós o furient de les aigües que neixen de l'interior obscur de la terra, no signifiquen solament màgia i bellesa acurada i perfecta, un concert ofert als ulls i al gust musical i estètic de les persones que sovint anam a contemplar-ho, extasiats davant tanta meravella i perfecció. Més enllà d'aquest espectacle únic hi ha també els perills per a la pagesia dels anys amb massa pluja.
Però, al marge d'aquests coneguts perills, el fotògraf, que també és poeta, ha sabut descriure la grandiositat d'aquest impressionant aqüífer i, emocionat, ha escrit:
Les fonts Ufanes de Gabellí
Les entranyes saciades de la muntanya ferma, per pluges generoses fecundant avencs profunds, provoquen l'orgasme de les aigües cristal·lines, que surten a la llum del cel amb força formidable. Un volcà d'argent desperta de la terra espessa, formant brolladors d'aigua blanca impetuosa, que estén els seus braços com branques d'aigua viva i corre lliure de la negra fosca cap el camp enamorat. Com en un pessebre neixen nues les aigües transparents. dins l'alzinar frondós on el vent gronxa i canta, la remor mescla l'aigua amb la música de les fulles i escriu una poesia perenne que encisa tot l'entorn. Aquí esclaten prenyades de vida les fonts ufanes, als peus del vell Tomir, padrí de l'estimada Serra, consirós i reci de sols encesos, de pluges i tempestes, a les faldes bucòliques dels predis de Gabellí.
1 Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum XVII. Palma (Mallorca): Promomallorca, S.L. 1991. Pàg. 347.
© Miguel Veny Torres
Palma, 29 de Noviembre de 2015
(publicat a l'AraBalears, 28/11/15)
L’escola filosòfica aristotèlica és coneguda com l’escola peripatètica. Aquest simpàtic adjectiu es va formar a partir del terme grec peripatos, que era el pòrtic del Liceu al voltant del qual caminaven mestres i deixebles mentre debatien sobre el bé, el mal, la humanitat i la divinitat. La versió teològica del peripatos és el claustre dels monestirs medievals, que els monjos també feien servir per a les seves meditacions silencioses, en aquest cas sobre la divinitat molt més que no sobre la humanitat. La història del lligam entre el passeig i la reflexió té un protagonista inevitable en la figura d’Immanuel Kant, aquell dels judicis sintètics a priori. La regularitat de les seves caminades per Köningsberg és el correlat espaciotemporal de les seves meticuloses construccions conceptuals. Molts coneixeu la famosa anècdota que explica que els veïns de la ciutat alemanya feien servir les seves caminades com a rellotge.
Amb el Romanticisme, els filòsofs varen sortir a passejar al camp i a la muntanya, a la recerca de la naturalesa primigènia i feréstega. L’americà Henry David Thoreau té un preciós llibret titulat Walking, en què explica que les caminades diàries de tres i quatre hores pels boscos verges de Massachusetts, lluny del brogit de la ciutat, eren l’aliment bàsic de la seva saviesa i del seu equilibri espiritual. L’altre gran filòsof trescador va ser, naturalment, Friedrich Nietzsche, que també hi dedicava unes quantes hores cada dia. A la muntanya de Sils-Maria hi ha un rètol que indica el lloc exacte, “6.000 peus per sobre del temps i de l’home”, on el nostre Zaratustra va tenir la revelació sobtada de la idea del Retorn Etern de tot.
En el gremi dels poetes també hi ha hagut caminants d’excepció. William Wordsworth, el romàntic anglès, aprofitava les excursions pels bells paratges del Lake District per fer les seves composicions poètiques. Les feia així, en marxa i en veu alta, i només agafava paper i tinta quan arribava al seu cottage, la rústica i modestíssima caseta que compartia amb la seva germana Dorothy. El poeta rus Óssip Mandelstam, víctima del terror estalinista, també escrivia tot caminat i mussitant. La seva vídua Nadiezhda conta, en les seves memòries, que en els mesos d’hiverns passats a la ciutat de Vorónej, freda i trista, ho havia de fer mentre feia voltes obsessives al seu esquifit piset de deportat.
I també hi ha els caminants urbans, el sant patró dels quals deu ser Charles Baudelaire. El patriarca dels poetes maleïts va fer que la poesia passàs de la cort, del mite i dels espais naturals més o menys literaturitzats als carrers de la fourmillante cité. Baudelaire fa aparèixer a la literatura un nou personatge, el flâneur, que és aquell caminat que vagareja pels carrers sense gaire rumb, amb l’esperit obert a tot el que ofereix l’espectacle dels habitants de la nova urbs. Walter Benjamin farà seva aquesta figura i la desenvoluparà. L’exiliat de Portbou és l’autor d’un famós paràgraf que explica que, per conèixer una ciutat, no és tan important saber orientar-s’hi com saber perdre-s’hi. El Josep Caner de les belles proses de 'Les bonhomies' ens va donar el terme català per a aquest passejant mig vagabund i mig dandi: el badoc.
Caminem, doncs. Pels espais oberts o pels espais urbans, amb ritme esportiu o amb delectança morosa, però caminem. Donem gràcies a la concatenació infinita de les causes i els efectes, que alguns anomenen Atzar (com diria Borges), pel do de caminar, tan elemental, tan poc apreciat de tan bàsic que és. Ajudem els que n’estan impedits, i mirem de patir amb paciència els parèntesis ocasionals que, en l’exercici d’aquest do, ens toca patir algunes vegades.
Anarcoefemèrides
del 29 de novembre
Esdeveniments
- Acte sobre els
fets a Espanya: El 29 de novembre de 1936 se celebra a la
Sala Samso de
Sorel-Moussel (Centre, França) un gran acte
públic sobre la Guerra Civil
espanyola organitzada pel moviment llibertari francès. Hi
van intervenir René
Ringeas, de les Joventuts Anarquistes; Réne
Frémont i Louis Mercier Vega (Charles
Ridel), de la Unió Anarquista
(UA) de París; i diversos redactors del periòdic
anarquista Le Libertaire de tornada
d'Espanya. En
aquest acte, públic i contradictori, van ser invitats els
feixistes francesos i
els partidaris del cop d'Estat franquista perquè mostressin
el seu punt de
vista en el debat.
Naixements
- Teresa Mañé i Miravet: El 29 de novembre de 1865 neix a Cubelles (Garraf, Catalunya) --fins fa poc es pensava que havia nascut a Vilanova i la Geltrú-- la pedagoga, militant i propagandista anarquista Teresa Mañé i Miravet, més coneguda sota el pseudònim de Soledad Gustavo. La seva acomodada família regentava la Fonda del Jardí a Vilanova i la Geltrú, coneguda com «la de les tres noies», ja que eren les tres filles que s'ocupaven d'atendre la clientela. Son pare era un fidel partidari del republicanisme federal de Pi i Margall i se sentia orgullós de la relació que amb ell mantenia. A partir de 1883, Teresa Mañé va estudiar Magisteri a Barcelona i en 1886, amb l'ajuda del lliurepensador Bartomeu Gabarró, del Centre Democràtic Federalista, va obrir la primera escola laica de Vilanova, i va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya. En aquestaèpoca va col·laborar en El Vendaval de tendència republicanofederal. Mitjançant contactes amb lliurepensadors va conèixer Josep Llunes i Pujals, Teresa Claramunt, Tárrida del Mármol, Pere Esteve i altres destacats militants anarquistes, participant en gires propagandístiques i actes públics i col·laborant en les publicacions llibertàries que dirigien (La Tramontana,El Productor, La Tronada, etc.). En 1889 va guanyar un premi en el Segon Certamen Socialista, celebrat a Barcelona, pel seu treball El amor libre i es va convertir en portaveu de les idees àcrates juntament amb Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo i altres. Gràcies a una poesia llegida en un enterrament laic va conèixer Joan Montseny (Federico Urales), amb qui es casarà civilment el 19 de març de 1891, poc temps després que aquesta classe de matrimonis fossin legalitzats. La parella es va instal·lar a Reus, d'on era Montseny, on van obrir una escola laica mixta i en la qual ambdós van fer de professors. A Reus també vivia Carme, una de les germanes de Teresa, que viurà amb ells totes les dificultats de la seva militància anarquista fins a la seva mort. El 24 de setembre de 1893 es produeix l'atemptat del carrer Canvis Nous de Barcelona i Paulí Pallàs n'és acusat; Joan Montseny escriurà un fullet a favor del detingut i serà detingut. Aleshores Mañé realitzarà una campanya per aconseguir-ne la llibertat, però un cop alliberat, va ser novament detingut en 1896 implicat en el «Procés de Montjuïc». Des de la presó del castell de Montjuïc, Joan Montseny escriu, sota diferents pseudònims, cartes a la premsa on reivindica la innocència dels processats; Mañé serà l'encarregada de treure aquestes cartes i fer-les arribar a la premsa, i de fer les gestions necessàries per aconseguir la llibertat de tots els detinguts. És a partir d'aquestes cartes que Joan Montseny serà Federico Urales. Finalment Montseny serà alliberat, però desterrat a Londres --Teresa Claramunt i Tárrida del Mármol també hi són--, i Mañé, en 1897, es va reunir amb ell, posant-se a fer feina de bordadora. Per reivindicar la revisió del procés, van retornar clandestinament el 28 de novembre de 1897 i Montseny s'instal·larà a Madrid i Mañé a Vilanova, fins que poc temps després marxarà amb sos pares (Llorenç i Antònia) i sa germana Carme a Madrid. A la capital de l'Estat moriran sos pares i naixerà, en 1905, sa filla Frederica Montseny. Durant la seva estada a Madrid, la parella va editar La Revista Blanca (1898-1905) i poc després Tierra y Libertad (1902-1905), realitzant la funció d'administradora encara que pel fet de ser dona la llei no ho permetés. En 1901 Mañé va participar, juntament amb Azorín, Mendinaveitia i Urales en un cicle de conferències a l'Ateneu de Madrid sobre «La Societat Futura», en representació de les idees anarquistes. A més de participar activament en les campanyes a favor dels encausats en els processos de Jerez i de la «Mano Negra», va participar en una gira per Andalusia en suport dels detinguts en aquests processos, allotjant-se a casa de Sánchez Rosa. La parella també va participar activament en la defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia acusat injustament dels fets de la Setmana Tràgica. Quan va esclatar el conflicte legal entre Arturo Soria, el creador de la«Ciutat Lineal de Madrid», que s'acusen d'estafa i d'engany, la parella s'instal·larà a Catalunya en 1912. La intenció era fundar una acadèmia al barri barcelonès d'Horta, però el boicot de la reacció local va fer que es dediquessin a viure d'una granja agrícola i a instal·lar-se a Cerdanyola, on va traduir molt (Louisa Michel, Cornelissen, Labriola, De la Hire, Mirbeau, Praycourt, Sorel, Marguery, Lichtemberg, Lavrov, Donnay, Descaves, etc.) i va copiar textos per a companyies teatrals. A Catalunya van tornar a editar La Revista Blanca (1923), Tierra y Libertad, i engegaran diversos projectes editorials: «La Novela Ideal», que publicava dues novel·letes cada quinze dies, amb un tiratge de 50.000 exemplars i que va arribar a comptar amb 600 números; «La Novela Libre», amb relats més extensos i que va tenir un tiratge de 30.000 exemplars; «El Mundo al Día», mensual; i un nou diari, El Luchador, que durarà fins a la Guerra Civil. Mañé serà l'encarregada d'administrar aquestes publicacions, mentre Montseny i sa filla escriuran articles, novel·les, memòries, etc. A poc a poc, conforme el protagonisme de Frederica Montseny es feia palès, Mañé va passar a un segon pla. Durant la Guerra Civil un càncer de còlon va començar a minar-ne sa vida. En 1939 la família creua la frontera cap a l'exili francès on es disgrega. Mañé, malalta, es trenca una cama i es portada amb ambulància a l'hospital de Sant Louis de Perpinyà (Catalunya Nord), on morirà sola el 5 de febrer de 1939 víctima del càncer. Teresa Mañé va publicar nombrosos escrits enLa Revista Blanca, ja fos en«Almanaque» o en «Suplementos», però també se'n troben col·laboracions en diferents periòdics anarquistes de finals del segle XIX i de principis del XX: El Corsario, Los Dominicales del Libre Pensamiento, El Obrero, El Productor, Redención, El Cosmopolita, Justícia y Libertad, El Trabajo, La Tramuntana, etc. Entre les seves obres podem destacarLa sociedad futura (1889), Las preocupaciones de los despreocupados (1891, amb Urales), Dos cartas (1891),A las proletarias (1896),El amor libre (1904), Las diosas de la vida (1904), El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1932), entre d'altres.
***
- Hanns-Erich Kaminski: El 29 de novembre de 1899 neix a Labiau (Prússia Oriental, Prússia) --actual Polessk (Kaliningrad, Rússia)-- el periodista i escriptor anarquista Erich Halpérine Kaminski, més conegut com Hanns-Erich Kaminski --no l'hem de confondre amb el traductor del rus Ilia (Ély) Halpérine-Kaminsky-- i que va fer servir també els pseudònims Max Tann i Noël Pierre Lenoir. Fill d'una família jueva, sos pares, Rosa i Max Kaminski, eren comerciants. Estudià secundària a Königsberg. Allistat en la Força Aèria, no entra en combat durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, estudià economia, filosofia de les ciències socials i literatura a les universitats de Königsberg, Friburg, Berlín i Frankfurt. El maig de 1921 es matriculà en economia a la Universitat de Heidelberg i el febrer de 1922 es doctorà en ciències econòmiques amb una tesi sobre la teoria del dúmping (Zur Theorie des Dumping). Políglota, parlava fluidament el francès, l'italià i el castellà. En 1922 publicà Die Konferenz der Internationalen (La Conferència de la Internacional). Entre 1922 i 1926 realitzà viatges a Itàlia, a Espanya i al Marroc ocupat per l'exèrcit espanyol i envià reportatges sobre aquesta guerra colonial. En 1925 publicà, amb Giacomo Matteotti, Fascismus in Italien (Feixisme a Itàlia). En 1926 dirigí el periòdic socialista Die Volksstimme (La Veu del Poble). Entre 1928 i 1933 visqué a Berlín, on col·laborà en nombroses publicacions alemanyes esquerranes, com ara Berliner Tageblatt,Volkszeitung, Vossische Zeitung,Die Dame, Berliner Illustrierte Zeitung, BZ am Mittag, 8-Uhr-Abendblatt,Die Welt am Montag i, sobretot, Die Weltbühne, que dirigí un temps i en el qual signà sota el pseudònim Max Tann. El 25 de febrer de 1933, arran de la victòria nacionalsocialista i dos dies abans de l'incendi del Reichstag, abandonà Alemanya i s'instal·là a París (França), on treballà com a redactor de diverses publicacions (Petit Niçois, Germinal,Journal des Vivants, Mercure de France, etc.). Amb altres refugiats alemanys (Emil Julius Gumbel, Arthur Holitscher, etc.) formà el grup alemany de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH) francesa. Decebut per les polítiques socialdemòcrata i comunista alemanyes, s'acostà als cercles anarquistes, sobre tot a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Des de l'exili col·laborà en la revista vienesa Das Blaue Heft. També participà amb el Lutetia-Kreis (Cercle del Lutetia), comitè format per diferents corrents polítiques amb la finalitat de crear un front comú antifeixista que es reunia a l'Hotel Lutetia de París. Amb l'esclat de la Revolució espanyola, el setembre de 1936 marxà, amb sa companya Anita Karfunkel, a Barcelona (Catalunya), on romandrà fins al gener de 1937. Assistí als funerals populars de Buenaventura Durruti i el seu testimoni sobre aquest esdeveniment serví de pròleg al llibre de Hans Magnus Enzensberger Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1972. El curt estiu de l'anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti). Sembla que la parella participà en la visita que va fer Emma Goldman a les col·lectivitzacions agràries i posteriorment va mantenir correspondència amb la destacada militant anarcofeminista. Fruit de la seva experiència a Catalunya publicà en francès el maig de 1937 a París el seu llibre Ceux de Barcelone (Els de Barcelona; publicat en català en 1976 amb pròleg de Josep Peirats). En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. En 1938 publicà un pamflet contra l'antisemitisme de l'escriptor Céline (Céline en chemise brune ou le Mal du présent) i la biografia Bakounine, la vie d'un révolutionnaire. En aquesta època va escriure l'assaig Troisième Reich. Problème sexual, però que només es publicà en 1940 en una traducció castellana (El nazismo como problema sexual. Ensayo de psicopatologia). En 1940, amb l'ocupació nazi de França, marxà a Marsella, on va fer amistat amb Volin, i durant un temps va estar internat al Centre de Treballadors Voluntaris (CTV) del Clos de Sant Josep (Prat e Bonrepaus, Llenguadoc, Occitània) per la seva qualitat de ciutadà alemany. Després viatjà a Lisboa (Portugal), on buscà contactes per abandonar Europa. A Lisboa va coescriure amb sa companya el Journal de Lisbonne, que no ens ha arribat. Rudolf Rocker no aconseguí autorització per portar-lo als Estats Units, però Diego Abad de Santillán es va fer amb visats argentins per a ell i la seva companya. En 1941 s'instal·là a Buenos Aires. A l'Argentina va fer servir el pseudònim Noël-Pierre Lenoir --deia que era un doctor francès nascut al Pas-de-Calais i educat a la Sorbona-- i publicà nombrosos llibres, com ara Los problemas de la paz (1943), Préface à la paix (1944), La reconstrucción de Europa (1944), El renacimiento socialista (1946), Sociología de la revolución. Génesis, desarrollo y eclipse de las revoluciones a través de la historia (1947), Revolución, altitud 4.000 metros (1958), Historia del amor en Occidente (1959), etc. Hanns-Erich Kaminski va morir a començaments de la dècada dels seixanta (1960 o 1963) a Buenos Aires (Argentina).
***
- Martí Gallart
Malián: El 29 de novembre de 1902 neix a
Taradell (Osona, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Martí Gallart
Malián. Milità en el moviment
anarquista de Roda de Ter (Osona, Catalunya) i quan el cop militar
feixista de
juliol de 1936 fou voluntari a la «Columna
Durruti». Durant la tardor de 1936
fou un dels responsables del grup «Los Guerrilleros de la
Noche», especialitzat
en accions rere les línies enemigues al front
d'Aragó. Fou molt amic de Joan
Baptista Albesa Segura. El febrer de 1939, quan el triomf franquista
era un
fet, creuà els Pirineus amb sa companya i son fill de 10
anys i mig. Instal·lat
a Avinyó, fou un dels fundadors de la Federació
Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de la localitat, on milità fins a la seva
mort. Martí Gallart
Malián va morir el 20 d'agost de 1979 a Avinyó
(Provença, Occitània).
***
- Germà Riera i Condal:
El 29 de novembre de 1905 --encara que es va
inscriure el 16 de desembre-- neix a Barcelona (Catalunya) el
republicà i
simpatitzant anarcosindicalista Germà Riera i Condal. Son
pare era un jornaler
d'Arbúcies i sa mare havia nascut a Sant Andreu. Va fer
feina de paleta i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT), alhora que era soci del
Centre Obrer Instructiu Andreuenc. Es casà i
tingué una filla. El gener de 1934
es presentà pel Partit Republicà Radical a les
eleccions municipals. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà a les
casernes de la
Mestrança d'Artilleria de Sant Andreu. El 28 d'agost
sortí cap al front de
Sariñena (Osca) comandant un grup de 15 homes enquadrat en
la Columna «Los
Aguiluchos». Al front se li encarregà el
comandament de la 14 Centúria
confederal. Amb la militarització s'encarregà de
la I Companyia de la 28
Divisió, sota el comandament de Gregorio Jover, i
després passà al I Batalló,
assumint-ne la direcció. El 21 de febrer de 1937
marxà cap a Vivel del Río
(Terol). Arran de la presa de Terol per l'Exèrcit
republicà el 8 de gener de
1938, la seva divisió s'instal·là a 20
quilòmetres al sud de la capital en previsió
de possibles ofensives feixistes. Poc abans de la caiguda de Terol a
mans dels
insurrectes, va ser nomenat cap de l'Agrupació de les
Companyies núm. 1, 2 i 3.
Per les seves accions durant els combats a Corbalán aquestes
companyies reberen
la Medalla del Valor Col·lectiu. A finals d'abril va ser
ascendit a comandant
de Batalló i se li volia enviar a un batalló del
Cos de l'Exèrcit de Llevant de
filiació comunista, però s'entrevistà
amb Jover i aconseguí ser destinat al II
Batalló de la 127 Brigada de la 28 Divisió
--antiga «Roja i Negra»--, on va
romandre fins al final de la contesa. Amb la seva unitat
contrarestà l'ofensiva
franquista del Llevant. El 5 de març de 1939
sortí cap a Madrid per a socórrer
el Consell Nacional de Defensa. De camí desarmà
una companyia de guerrillers
comunistes a Mora (Toledo) i a Madrid restà incorporat al IV
Cos de l'Exèrcit
del Centre. En total, durant la guerra intervingué en 75
combats. El 28 de
març, mitja hora abans que les tropes franquistes entressin
a Madrid, abandonà el
front i pogué arribar a València. En
l'últim Boletín Oficial de la
República
española es pot llegir el seu ascens a tinent
coronel. Com que no pogué
embarcar, es va lliurar als vencedors a Capitania i l'1 d'abril de 1939
va ser
tancat a la plaça de Toros i hores després al
camp de concentració de Soneixa
(Alt Palància, País Valencià). Un any
més tard va ser enviat al Palau de les
Missions de Barcelona. El 10 de març de 1941 va ser jutjat
en consell de guerra
i condemnat a cadena perpètua. Va ser tancat a la
presó Model de Barcelona,
d'on sortí 15 mesos després per a treballar
quatre mesos en una colònia
penitenciària de la caserna de Sant Agustí.
Després durant un any va fer feina
a la colònia penitenciària de Roda de Ter i
posteriorment va ser enviat a Lleida
per a la construcció d'un quarter. Per fer propaganda, va
ser tancat a la presó
del Seminari de Lleida durant tres mesos i després
retornà a la Model i de bell
nou marxà a les obres de la caserna de Sant
Agustí. El 4 d'abril de 1944 va ser
amollat sota llibertat vigilada i amb la prohibició de
residir a Barcelona.
Després de la mort del dictador Franco, milità en
la CNT i col·laborà
econòmicament i moralment amb la premsa
llibertària. Després s'afilià a
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i
col·laborà en La Humanitat.
En
1979 publicà les seves memòries sota el
títol Habla un «vencido»,
amb un
pròleg de Baltasar Porcel. El 19 de novembre de 1986
impartí la conferència La
llibertat de pensament i laïcisme a l'Ateneu Obrer
de Barcelona. En 1988 es
va presentar candidat a Barcelona per l'Aliança per la
República en les
eleccions al Parlament de Catalunya. Germà Riera i Condal va
morir el 30 de
març de 1990 a l'Hospital de l'Esperança de
Barcelona (Catalunya), a
conseqüència d'una hemorràgia digestiva,
i fou enterrat al cementiri de
Collserola.
Germà Riera i Condal (1905-1990)
***
- José Tamayo:
El
29 de novembre de 1911 neix a Nacimiento (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Tamayo. Cabrer durant la seva
infantesa, arran d'una
paràlisi en una cama quan tenia 12 anys
esdevingué sabater. Milità en les
Joventuts Llibertàries i en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la
defensa del seu poble i
al front bèl·lic s'ocupà de tasques
administratives. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de sabater fins a la seva
jubilació l'agost de 1977. La
seva petita sabateria va ser lloc de reunió i de
difusió del pensament
anarquista, a més de centre d'informació per als
immigrants econòmics. Casat
amb una francesa, tingué cinc filles. José Tamayo
va morir el 20 d'abril de
1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac
cardíac.
***
- Volga Marcos Calvo:
El 29 de novembre
de 1916 neix a Palència (Castella, Espanya) l'escriptor,
poeta i dramaturg
anarquista Volga Marcos Calvo. En 1931 entrà de grum a
l'Acadèmia Especial de
Cavalleria de Valladolid i més tard estudià a
l'Escola d'Arts i Oficis de
Toledo. Interessat de manera autodidacta des de
l'adolescència per la
literatura, a partir de 1934 començà a escriure.
Lluità durant la guerra civil enquadrat
en l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista,
s'exilià a França. A partir
del 10 d'agost de 1948, i fins a la seva jubilació en 1981,
treballà a les
fàbriques d'automoció Renault. El 15 de maig de
1954 impartí, al local social
del carrer parisenc de Sainte-Marthe, la conferència«De la civilización
pre-cortesiana al poeta guatemalteco Werner Ovalle
López». Visqué a Sèvres
(Illa de França, França). En 2000
publicà la seva autobiografia sota el títol La blouse blanche. Trobem articles seus
en diferents publicacions periòdiques, com ara Bohemia, Boletín
Confederal,Le Combat Syndicaliste, Despertad, Humanismo,Inquietudes, Renault
Histoire, Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral,
etc. És autor d'un nombrosos títols, com ara Dificultad inexistente (1937), El imperio maldito (1946), Sinfonía
infinita. Odio de ultratumba: drama
lírico de metempsicosis (1953), Poemario
patético. Preludio inmortal a Federico Lorca
(1955), Girándula. Narraciones
(1958), etc. Moltes de les seves obres
resten inèdites (Ensayos
humanistas.
Remembranzas, Hontanar, El pan de la cólera, La rodada infinita). Volga Marcos Calvo
va morir en 2004.
Defuncions
- Jules Perrier:
El 29 de novembre de 1904 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el communard anarquista, i gran
col·leccionista d'objectes referents a la
història de la Comuna de París,
Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules
Périer, i també conegut com Noley o Nolet.
Havia
nascut el 16 de setembre de 1837 a Ars-en-Ré
(Poitou-Charentes, França). Era
fill d'un peó de camins encarregat del manteniment i la
reparació dels dics de
l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França) i d'una
pagesa. Ja adult, s'associà amb
Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu
poble, per obrir a París un
magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig
de 1869 va fer fallida. Posteriorment
obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de
París, alhora que prengué part en
l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de
París, fou capità
d'Indumentària del 230è Batalló de la
Guàrdia Nacional, càrrec que conservà
després de la proclamació de la Comuna de
París, i membre del Comitè de
Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de
la Comuna, realitzà
reunions públiques a casa seva i en maig de 1871
prengué part en els combats
contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquestaèpoca freqüentà Félix
Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau.
Després de la «Setmana Sagnant»,
aconseguí fugir de la repressió i
s'amagà durant uns mesos abans de fugir
l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap
a Suïssa. El 20 de juny de
1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra
als communards a la
deportació perpètua en
recinte fortificat per «fets insurreccionals». A
Ginebra (Ginebra, Suïssa),
obrí un comerç de teixits i, després,
una botiga («Au bon Marché»)
especialitzada en el dol. Freqüentà altres
proscrits de la Comuna i sobretot es
relacionà amb destacats anarquistes, com araÉlisée Reclus, Charles Ferdinand
Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio
Sáez, Antonio de la
Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet
d'aniversari de la Comuna del
18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a
ajudar els anarquistes necessitats
(Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los
allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar
reunions al
Café du Rhône. Durant tots aquests anys,
col·leccionà tot el que trobà referent
a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres,
caricatures polítiques,
correspondències, etc.). Després de la Llei
d'amnistia de 1880, que autoritzava
el retorn dels communards a
França,
continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven,
encara que retornà
regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En
una d'aquestes estades coincidí
amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb
el gravador anarquista William
Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al
Café du Commerce del
port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix
Pyat, fou, amb Eugène Protot i
Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892
signà, amb
Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres,
una crida proposant,
en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la
reivindicació de les vuit hores
la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de
la II
Internacional. En 1892 ajudà els companys de la
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa) a pagar una forta multa, a més de
subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir
(1893-1894). En 1902 l'historiador
anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu
de la Revolució Social
establert per la Comuna Lliure de París»,
però, encara que estava disposat a
finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part
de la seva
col·lecció de llibres, periòdics i
fotos de revolucionaris van ser donats,
aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt,
hagué de tancar el
seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc
després, el 29 de novembre de
1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra
(Ginebra,
Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça
de la Chapelle d'Ars-en-Ré,
i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics
anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin,
Ferdinand Hodler,
Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner,
Ernest Pichio, Gaillard,
Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament
d'Ars-en-Ré i transformat
en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les
seves cendres van
ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que
s'inaugurà
oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin.
Malauradament, amb
el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es
degradà (les peces
van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà
durant la II Guerra
Mundial amb els trets de la bateria
d'artilleria
alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que
quedaven
va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou
venut el desembre
de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba
del
cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008
nombroses fotos de communards,
procedents de la seva famosa
col·lecció, van ser venudes a
Maçôn (Borgonya, França) en
pública subhasta. En
2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les
anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin,
Perrier et Cie.
***
- Joaquim Miquel
Artal: El 29 de novembre de 1909 mor al del presidi de
Ceuta (Nord d'Àfrica)
l'anarquista Joaquim Miquel Artal (Miquel és el primer
llinatge i moltes
vegades és citat com Miguel).
Havia
nascut en 1884 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un barber, va ser educat
cristianament
al Col·legi dels Infants Orfes de Barcelona i va fer
d'escolà en un convent de
monges franciscanes de Badalona (Barcelonès, Catalunya).
Va treballar de
tallista en fusta al taller de l'escultor barceloní Joan
Nadal.
Perduda la fe, i gràcies a la lectura de Lev Tolstoi,
entrà a formar part del
moviment anarquista. Membre del Centre d'Estudis Socials del carrer
Tallers de
Barcelona, va fer amistat amb els anarquistes Francisco Miranda Concha,
Oriols
i Carrera. El 12
d'abril de 1904, impressionat pels relats de tortures sobre els pagesos
d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), apunyala a
Barcelona Antoni
Maura i Montaner, president del Consell de Ministres, amb un ganivet de
cuina
tot cridant «Visca l'anarquia!», ferint-lo
lleument. L'agressor, mentre corria
per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc
després. Identificat,
es va saber que treballava com a servent per a la família de
Joan Nadal i Vilardaga
del número 35 del carrer Ample, on ja havia fet feina sa
mare. En el seu poder
es va trobar un exemplar del diari La Publicidad,
altre d'El Diluvio
i un altre d'El Pueblo, on venia subratllat un
article de Vicenç Blasco Ibáñez
en el qual anomenava Antoni Maura «carn
d'Angiolillo» --per l'anarquista italià
que va assassinar Antonio Cánovas del Castillo. L'11 de juny
de 1904 va ser
jutjat a l'Audiència de Barcelona, on va declarar no tenir
còmplices, i fou
condemnat a 17 anys i quatre mesos de presó, que va passar
tancat a la
penitenciaria de Ceuta. D'aquest intent de magnicidi es van fer
ressò els
periòdics llibertaris de l'època, especialment El
Rebelde de Madrid, on,
a més, Miquel Artal va publicar dos articles --«A
los anarquistas» (10 de juny
i 28 de juliol de 1904)--, on va explicar que havia comès
l'atemptat contra
Maura, entre altres raons, «perquè personificava
la més altra representació del
principi d'autoritat». El 8 de setembre de 1904 va publicar
també en El
Rebelde el conte antimilitarista En la batalla.
Així mateix va
col·laborar en Liberación de
Madrid.
Durant el seu empresonament va intentar escapar-se en diverses ocasions
i en
alguna d'elles resulta ferit. El 13 de març de 1907 va ser
jutjat per
l'Audiència de Barcelona per un delicte d'impremta i acusat
d'«incitació a la
rebel·lió». Joaquim Miquel Artal va
morir el 29 de novembre de 1909 a
l'hospital del presidi de Ceuta (Nord d'Àfrica). En morir la
premsa anarquista (El
Libertario i Tierra y Libertad) va
glossar la seva acció. La teoria
de Constant Leroy en el seu llibre Los secretos del anarquismo
(1913)
segons la qual l'atemptat contra Maura va ser organitzat per Francesc
Ferrer i
Guàrdia i Francisco Miranda Concha, i amb la
concomitància d'Anselmo Lorenzo
Asperilla, no té cap fonament i està basadaúnicament en el seu odi
antiferrerià.
Joaquim Miquel
Artal (1884-1909)
***
- Renzo Novatore: El
29 de novembre de 1922 cau abatut a Teglia (Gènova,
Ligúria, Itàlia) l'anarcoindividualista
il·legalista, escriptor i poeta Abele
Rizieri Ferrari, més conegut com Renzo Novatore.
Havia nascut el 12 de
maig de 1890 a Arcola (Ligúria, Itàlia). Fill
d'una família pagesa molt humil,
no s'integrà en la disciplina escolar i abandonà
les classes en el seu primer
any. Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de
manera
autodidacta, especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat
s'introduí en
el moviment anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i
començà a
llegir els clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr
Kropotkin, Max
Stirner, Pietro Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche,
Georges
Palante, Oscar Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles
Baudelaire,
etc.). A partir de 1908 abraçà, per
influències stirnerianes,
l'anarcoindividualisme. Va ser acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc
l'església
de la Madonna degli Angeli del seu poble durant la nit del 15 al 16 de
maig de
1910 i fou tancat durant tres mesos, però la seva
participació en aquest fet
mai no es va demostrar. En 1911 passà a la clandestinitat ja
que la policia el
buscava per robatori. El 30 de setembre d'aquell any la policia el
detingué per
vandalisme. Sempre rebutjà el treball assalariat i
reivindicà l'expropiació
individual i fins i tot l'ús de la força si
calia. En 1912 va ser cridar a fer
el servei militar, però va ser eximit per causes que
desconeixem. En 1914
començà a col·laborar en
periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota
diversos pseudònims (Il soldato del sogno,Mario Ferrento, Andrea
Del Ferro, Sibilla Vane, Brunetta
l'Incendiaria, etc.), en un
gran nombre (Cronaca Libertaria, Il
Libertario, Iconoclasta!,Gli Scamiciati, Nichilismo, Il
Proletario, Pagine
Libere, L'Adunata dei Refrattari, La
Testa di Ferro, etc.) i
mantingué intensos debats amb altres
intel·lectuals anarquistes (Camillo
Berneri, Carlo Molaschi, etc.). Cridat a files durant la Gran Guerra,
el 26
d'abril de 1918 desertà del seu regiment. El 31 d'octubre
d'aquell any, va ser
condemnat en rebel·lia a mort per deserció i
traïció per un tribunal militar.
En aquella època ja estava casat amb Chiara Emma Rolla, amb
qui tingué tres
infants. A finals de 1918 son fill més petit va morir i
retornà a ca seva
arriscant-se a ser detingut. Amb Auro d'Arcola creà un
col·lectiu
anarcofuturista a La Spezia, alhora que militava en un grup
antifeixista
d'«Arditi del Popolo». Fou íntim d'Enzo
Martucci i Bruno Filippi. Participà
activament en l'aixecament de maig de 1919 a La Spezia i fou membre del
seu
Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante
Carnesecchi i Tintino
Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran del seu
fracàs, el 30 de juny
s'amagà pels camps de Sarzana, però denunciat per
un pagès va ser detingut.
Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó, però
pocs mesos després fou
alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del
feixisme decidí
retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment
insurreccional. En 1920 publicà la recopilació
d'articles Il mio
individualismo iconoclasta. Aquest mateix any,
després d'haver intentat
fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di
Formola, va ser novament
detingut. Un cop lliure, participà en un intent
insurreccional frustrat a La
Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni
Governato, la
revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero,
de la qual només sortí
el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista
assetjà ca seva
per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir
llançant diverses granades.
Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la
banda expropiadora de
l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el
29 de novembre de
1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della
Salute)
de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia);
un company del grup tingué la mateixa
sort, però Pollastro aconseguí fugir.
Pòstumament, en 1924, es van publicar dos
fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al
disopra dell'arco
i Verso il nulla creatore. L'anarquista expropiador
Severino Di Giovanni
es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà
a l'Argentina el«Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de
l'Aliança Antifeixista Italiana
(AAI).
***
- Josep Serra
Vives: El 29 de novembre de 1939 és afusellat a
Lleida (Segrià, Catalunya) el
pagès anarquista i anarcosindicalista Josep Serra Vives.
Havia nascut el 28 de
juliol de 1901 a l'Albi (Garrigues, Catalunya). Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), la qual encapçalà, i
de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) de l'Albi, el 29 d'octubre de 1936, en ple
procés revolucionari,
va ser nomenat alcalde de la localitat. En acabar la guerra va ser
detingut
pels feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Josep
Serra
Vives va ser afusellat el 29 de novembre de 1939 a Lleida
(Segrià, Catalunya).
***
- Giuseppe
Mezzano: El 29 de novembre de 1950 mor a Biella (Piemont,
Itàlia) l'anarquista
Giuseppe Mezzano. Havia nascut el 6 de gener de 1896 a Asigliano
Vercellese
(Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Mezzano i
Carolina Brusa. Es guanyava
la vida com a pintor i emigrà a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). Fitxat per la
policia com a militant antifeixista, el 12 de setembre de 1935, quan
retornà a
Itàlia, va ser detingut per la policia a Vercelli (Piemont,
Itàlia) i
empresonat. Com que no hi havia cap càrrec contra ell, va
ser alliberat als
pocs dies, però va ser posat sota vigilància i
amb l'obligació de presentar-se
en determinats dies al Registre Polític Central. El 6
d'agost de 1936 retornà
clandestinament a Ginebra i durant la tardor d'aquell any
marxà cap a Espanya
per fer costat la Revolució que s'estava quallant. Enrolat
en el «Batalló
Garibaldi», lluità al front de Madrid (Boadilla
del Monte, Mirabueno,
Majadahonda, Arganda i Guadalajara). A Guadalajara va ser ferit en una
mà i a
la cama dreta. El març de 1938 va ser donat d'alta de
l'hospital i destinat a
serveis auxiliars a Albacete (Castella, Espanya), on
romangué fins el maig
d'aquell any quan retornà a Suïssa. L'11 d'octubre
de 1939 va ser detingut a
Ginebra per la policia helvètica i internat al camp de
treball de Gordola
(Ticino, Suïssa). Després de la caiguda del
feixisme realitzà gestions al
Consolat de Ginebra per a ser expatriat. El 3 d'agost de 1943, com que
estava
fitxat al Registre de Fronteres com «exmilicià
roig», va ser detingut a Domodossola
(Piemont, Itàlia) i portat a Vercelli (Piemont,
Itàlia), on fou interrogat i
posat en llibertat sota vigilància. Aleshores
participà en la Resistència,
enquadrat en la V Divisió «Garibaldi» de
la 182 Brigada. Després de la II
Guerra Mundial s'instal·là a Biella. Giuseppe
Mezzano va morir el 29 de
novembre de 1950 a Biella (Piemont, Itàlia). En 2003 son
fill Luciano Mezzano
donà documentació de son pare a l'Istituto per la
Storia della Resistenza e
della Società Contemporanea nelle Province di Biella e
Vercelli «Cino
Moscatelli».
***
- Edmundo Bianchi: El 29 de novembre de 1965 mor a Montevideo (Uruguai) el diplomàtic, traductor, poeta, escriptor i autor teatral anarquista Edmundo Bianchi. Havia nascut el 22 de novembre de 1880 a Montevideo (Uruguai). La seva trajectòria com a autor teatral és extensa i els seus començaments es remunten a 1910 quan estrena La quiebra, a Montevideo, i Perdidos en la luz, de 1913, a Buenos Aires. Va escriure obres de caire social i va col·laborar amb l'anarquista Centre Internacional d'Estudis Socials, on va estrenar obres seves. Va abordar gairebé tots els gèneres teatrals, però va tenir especialmentèxit en la comèdia musical (Los sobrevivientes, El hombre absurdo,El oro de los mártires, Sinfonía de los héroes, De América a las trincheras, Mamita, El mago de Nueva Pompeya...). La seva tasca literària es va desenvolupar tant en l'activitat dramàtica com en l'assaig, la poesia, la història, la crítica, etc. Va escriure els versos alguns tangos de caire «nativista» (Rosa criolla), dels quals van tenirèxit Pampero (1935), amb música d'Osvaldo Fresedo, i el mundialment famós Ya no cantas chingolo (1928),també conegut com Chingolito, que amb música d'Antonio Scatasso va ser cantat i portat a Europa per Carlos Gardel, a qui va veure actuar a teatres però mai no va tractar. També va escriure guions pera pel·lícules, com ara Dos destinos (1936), i va traduir nombrosos autors (Paul Geraldy, Maurice Maeterlinck, Paul Valéry, etc.). Va col·laborar en nombroses publicacions i en 1904 va començar a editar a Buenos Aires, amb Leopoldo Durán, el magazine Futuro, i entre 1907 i 1943, amb Roberto Giusti, la revista avantguardista Nosotros. Es va guanyar la vida com a diplomàtic de carrera amb el càrrec d'agregat cultural de l'Ambaixada de l'Uruguai a l'Argentina. Altres obres seves són Orgullo de pobre (1920), La senda oscura (1932), El alma lejana: poemas (1940), Cafetín del puerto (1940, amb Juan Carlos Patrón), Carlos V (1944), Antología de los poetas franceses contemporaneos (1944), entre d'altres. Va ser el pare de l'humorista Marco Aurelio Bianchi (Colelo). En 2000 Carlos Zubillaga va publicar Cultura popular en el Uruguay de la modernización: dos textos «desconocidos» de Edmundo Bianchi, on l'autor exhuma dos textos de proselitisme llibertaris de Bianchi fins aleshores desconeguts.
***
- Fernando Lozano Vicente: El 29 de novembre de 1990 mor Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Fernando Lozano Vicente. Havia nascut en 1913 a Jumilla (Múrcia, Espanya). Quan era infant emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là a Badalona (Barcelonès) on treballà en la indústria i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 8 de maig de 1934 va ser detingut amb Rizal Robert Ballester durant una vaga a Badalona acusat de mantenir un tiroteig amb la Guàrdia Civil; jutjats el 23 de novembre de 1935 en consell de guerra, Rizal Robert va ser condemnat a cinc anys de presó i Fernando Lozano a quatre per agressió a la força pública. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 es presentà com a milicià i lluità als fronts enquadrat en la Columna Durruti i, posteriorment, en la 26 Divisió. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià i patí els camps de concentració. Després de l'alliberament s'establí a Pamiers, on milità en la seva Federació Local de la CNT. Més tard marxà a París on es guanyà la vida com a soldador. Ocupà càrrecs en la CNT de l'Exili. Un cop jubilat s'establí a Bages (Rosselló, Catalunya Nord) amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT de Perpinyà.
---
El passat dijous 26 es va dur a terme la sessió ordinària de novembre. Abans d’entrar a valorar la sessió punt per punt volem mostrar la nostra satisfacció per l’aprovació de la nostra moció referent a la promoció de l’energia renovable i la lluita contra la pobresa energètica. A aquesta sessió faltaren quatre regidors de Tots.
I.- PART RESOLUTIVA
1.- Aixecament de l’objecció formulada per la Intervenció de la Corporació als afectes de procedir a donar compliment a la sentencia de la Sala Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears envers el procediment ordinari 695/2011 pel qual es desestima el recurs contenciós administratiu interposat per l’Ajuntament contra la resolució dictada pel Jurat Provincial d’Expropiació núm. 3406 de data 01 de juliol de 2011, pel qual s’estima en part el recurs de reposició formulat pels Srs. Cànaves Albis, en la seva condició de propietaris, contra la resolució de data 05 de febrer de 2010 num. 3117, corresponent a la finca denominada Ca’n Bach, finca registral núm. 1451 del terme municipal de Pollença, dictada en el sí de l’expedient de determinació de justipreu, d’acord amb l’article 69 del Text Refós de la Llei del Sol de 1976, establint com a justipreu la quantitat de 2.361.788,77 euros; i aprovació, si procedeix, de l’autorització, disposició i reconeixement de l’obligació a càrrec del pressupost de la Corporació pels exercicis 2017 i 2018. La proposta ha estat aprovada per 11 els vots a favor (Junts, UMP, PP, Pi i Tots) i2 abstencions (Alternativa).
Una sentència judicial obliga a l'Ajuntament a pagar dita quantitat. D'aquesta pràcticament la meitat ja ha estat satisfeta, però encara falta pagar 1.129.374 euros, que es pagaran entre el 2017 i 2018.
Aquest tema ja ve d’enrere. Al 1990 quan es va aprovar el PGOU aquesta parcel·la quedà destinada a ser una zona verda mitjançant expropiació en el primer quatrieni. Els diners per l’expropiació havien de venir del desenvolupament de les urbanitzacions del costat de la carretera, però això com molts sabeu no ha passat, i no ha passat perquè amb la permissivitat de l’Ajuntament ha estat molt més rentable construir de forma il·legal en sòl rústic.
Ja al 2003 els propietaris advertiren del seu interès per iniciar l’expedient de justipreu, al 2006 sol·licitarenn a l’Ajuntament que es tengui per iniciat el procés d’expropiació amb un justipreu de 2.361.788, i al 2007 sol·licitaren al Jurat Provincial d’Expropiació Forçosa que faci un justipreu d’acord a la valoració presentada. I després d’un llarg procés judicial i varis recursos la justícia ha donat la raó a la propietat.
Evidentment no queda més remei que acatar aquesta sentència i expropiar el terreny per a la zona verda, però hem optat per l'abstenció ja que no som responsables de la incapacitat de l'Ajuntament que durant 25 anys no ha estat capaç de resoldre aquest problema i expropiar les zones verdes previstes.
2.- Aprovació, si procedeix, del reconeixement extrajudicial de crèdits 5-2015. Aprovat amb 9 vots a favor (Junts, UMP i Alternativa) 3 en contra (Pi i Tots) i 1 abstenció (PP).
Es tracta de prop de 25000 euros de factures de la llum de l'escoleta de la Gola, i hem votat a favor per que no podia ser que per nosaltres l'escoleta es quedàs sense llum o es tancàs a mig curs.
Per desgràcia aquest tema també ve de lluny, i les coses ja anaren malament des d'un bon principi (no només amb la llum, l’estudi econòmic inicial, les obres, ...) ja que el centre ha funcionat 4 anys amb un comptador d'obra (l'Ajuntament no s'ha enterat o no s'ha volgut enterar), i ningú va pagar les factures de la llum, ni ningú es va preocupar del tema, fins que fa uns mesos arribaren aquestes factures. Després de comprovar que corresponien a l’escoleta s’havia de prendre una decisió.
A Alternativa no ens va quedar més remei que votar a favor d'assumir aquest deute, que no perdonant (ja que és tracte d’assumir uns errors de l'Ajuntament), per evitar que l'escoleta es quedi sense llum o es tanqui a mig curs. Ara el que cal es que de cara al futur les coses es facin ben fetes, i nosaltres en defensarem una gestió directa, i si no és possible un plec amb clàusules socials. A més pels comentaris que sentirem durant el ple sembla clar que hi ha partits partidaris de tancar l'escoleta. Nosaltres ens hi oposam frontalment, ja que invertir en escoletes és invertir en justícia social i en igualtat de gènere.
Ja per acabar amb aquest tema ens va semblar de traca l’actitut dels regidors de Tots i del Pi, especialment la de Martí Roca del Pi, antic regidor d’educació. Exigir responsabilitats quan has governat aquest poble i has estat responsable directe d’aquest desgavell és simplement una vergonya.
3.- Aprovació provisional, si procedeix, de la modificació de l’ordenança fiscal reguladora de la taxa per a la prestació del servei de celebració de matrimonis civils. Aprovat amb 9 vots a favor (Junts, UMP i Alternativa) 4 l'abstencions (Tots, Pi i PP)
Es tracta de que casar-se en cap de setmana torni a ser gratuït per tots els pollencins, i això ens alegra. Amb aquesta aprovació es torna a la situació d'abans de febrer del 2014, quan PP, Pi i UMP van pujar les taxes, sent Alternativa l'únic partit que va presentar al•legacions en contra. Per tant si ens oposàrem a la modificació de l’ordenança a l'anterior legislatura no ens podíem oposar a aquest canvi. Per acabar volem indicar que ens ha sorprès el canvi d’opinió de UMP, benvingut sigui el canvi si beneficia als pollencins, però no deixa de sorprendre que un partit un dia voti una cosa i poc després votar-hi en contra
4.- Aprovació, si procedeix, de la devolució en el mes de desembre de 2015 de la part proporcional de la paga extraordinària del mes de desembre de 2012, equivalent a 48 dies o al 26,23%, a favor dels alts càrrecs, regidors de l’Ajuntament amb dedicació exclusiva i la resta de càrrecs electes que no cobren la paga extra, en concepte de dietes. Aprovada amb 11 vots a favor (Tots, PP, Pi, Junts i UMP) i 2 vots en contra (Alternativa).
En aquesta proposta ens hem tornat a quedar sols, i hem tornat a veure a l’equip de govern votant exactament el mateix que la dreta.
Nosaltres hem votat en contra ja que això va ser un acte de solidaritat dels regidors, i una renúncia voluntària, per tant no consideram oportú retornar aquests diners, i els nostres exregidors no volen que se'ls ingressi cap quantitat.
Els regidors del Pi, PP i Tots no varen dir res sobre la proposta de la nostra portaveu de renunciar a aquesta paga a canvi dels dispositius electrònics que encara no han retornat. I és que quan els han de retornar diners a ells sempre va bé, però quan és l’hora de que ells retornin el que és de tots ja és una altre cosa, i pel que sentirem a la part de precs i preguntes no pensen tornar-los.
5.- Dació de compte de les resolucions de Batlia contràries a les objeccions efectuades, de conformitat amb el disposat a l’article 218 del RDL 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (TRLRHL), amb la nova redacció donada per l’article 2 de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL).
Això no és vota, i són resolucions de Batlia contràries a les objeccions de Intervenció. Es tracta sobretot de pagaments irregulars que no compleixen la llei de contractació pública per import de 487.295 euros. (Serveis sense regularitzar, pagament d’hores extres sense justificar, contractes amb comunitats de bens,...)
Esperem que l’equip de govern faci alguna cosa més que el que feia l’anterior, i que aquesta situació es regularitzi.
També pensam que aquesta informació hauria d’estar penjada i disponible a la pàgina web de l’Ajuntament.
6.- Moció presentada pel grup polític municipal Alternativa per Pollença envers promoció energia renovable i lluita contra la pobresa energètica (RGE núm. 7349/2015). Aprovada amb 10 vots a favor, (Alternativa, Junts, UMP i Pi) i 3 abstencions (PP i Tots.)
Aquests són els acords de la moció:
1.- Fer una aportació de 100 euros al Capital Social de la cooperativa Som Energia SCCL, esdevenint soci i productor per participar activament en la transformació del model energètic.
2.- Establir un conveni de col·laboració amb SomEnergia per garantir el subministrament elèctric a les llars amb dificultats econòmiques.
3.- Iniciar de forma efectiva i urgent les gestions aprovades en el ple de setembre del 2014 per identificar els contractes d'edificis municipals susceptibles de canviar per garantir el subministrament d'energia renovable i procedir al canvi segons allò acordat.
4.- Implicar-se activament, via programes i pressuposts, a la promoció entre la població de Pollença del consum d'energia renovable, l'estalvi i l'eficiència energètica.
Estam contens per l’aprovació de la nostra moció, a veure si passa a passa podem aconseguir els objectius de fons d’aquesta. El primer és treballar per a la transformació del model energètic, i en aquest sentit ja es va aprovar una moció nostra per contractar energia renovable en la mesura del que fos possible.
I és que la consciència i el compromís social i ambiental a les Administracions Públiques han de ser fonamentals i sempre que sigui possible apostar per promoure projectes empresarials o cooperatius, compromesos amb el bé comú i l’interès general, i SómEnergia és un exemple d’aquest tipus, ja que és una cooperativa amb consciència, controlada democràticament i que produeix energia renovable certificada al 100%.
Cal fer aquesta passa i deslligar-nos progressivament de les empreses sense consciència social i ambiental i que mantenen pràctiques comercials i polítiques èticament qüestionables.
I el segon objectiu important d’aquesta moció és lluitar contra la pobresa energètica. Vivim en un estat on el rebut de la llum ha anat pujant progressivament els darrers anys, i on l’energia és de les més cares d’Europa. I mentre s’han viscut més de 2.000.000 de talls de serveis bàsics, Endesa al 2014 va repartir 16400 milions d’euros en dividents.
7.- Nomenament representants municipals en òrgans col•legiats. Aprovat per unanimitat.
Es subsana un error.
8.- Propostes/ Mocions d’urgència. Es va incloure portar a debat (aprovada la inclusió per unanimitat) la proposta de Batlia d’adhesió al Pacte ciutadà per una Mallorca lliure de violències masclistes. Aprovat per unanimitat.
Aquí el podeu consultar : https://drive.google.com/…/0B_hzxtqR6TjieGVNZFFFek9oU…/view…
Evidentment votàrem a favor. Compartim al 100% l’exposició de motius. Ara el que cal es que es noti aquesta aposta per la igualtat. Això ha de veure’s reflectit en polítiques reals i als pressupostos, i a veure si acabar amb aquesta xacra pròpia d'una societat patriarcal i per tant construir una societat nova on el masclisme no hi tengui cabuda baix cap forma.
L'argument que l'abandó del pacte només agradaria al PP és d'una pobresa intel·lectual i d'una estretor política desoladores, que costa d'associar als partits als quals tendim a atribuir un mil·ligram d'utopia. El fet que una acció política agradi o no agradi al PP no és rellevant. El que sí és rellevant és que els partits del Bloc ho considerin determinat, decisiu. Hi ha maneres de barrar el pas al PP més enllà de la permanència en el pacte. Un partit o dos poden governar en minoria. Per ventura aquesta possibilitat havia passat desapercebuda. D'altra banda, convertir el PP en eix d'unes decisions tan cabdals és reforçar-lo davant de l'opinió pública. Sobretot, és atribuir-li un paper protagonista en l'exercici del poder quan ja l'ha perdut. En general, la coartada no s'acaba d'aguantar ben bé per enlloc, i per ventura el que té de més decebedor és que s'adscriu a un context de mediocritat política espantosa. Del seu pa faran sopes, certament, però per ventura els mancarà brou per escaldar-les. (Guillem Frontera)
El Bloc i el brou per escaldar sopes
Ara el GPS s'ha espenyat, no sabem més ben dit, no sé on ens trobam. El Bloc va proporcionar una imatge passablement eficaç, manifestant-se contra Son Espases. El Bloc, òbviament, s'havia de posicionar davant de la deslleialtat del govern d'Antich amb els moviments ciutadans. Havia de marcar diferències i, sí, les ha marcades. Però, ha marcat distàncies? No és simplement un joc de paraules. Perquè està molt bé reunir persones en nombre suficient per guanyar portada, està molt bé dir a la gent que la coalició d'esquerra no s'ha mogut pel que fa a l'hospital. I...? Què passarà si finalment el govern d'Antich, a més d'estar disposat a trair els seus votants, els traeix de fet? Bé, dissabte ho vàrem saber: el Bloc no es planteja abandonar el pacte de govern. La coherència comença a giscar, li falta oli. A veure si, fent una altra passa, la cosa s'arregla: Per què el Bloc no abandonaria el pacte? I ara preparau-vos per sentir o recuperar la mare de totes les coartades: No abandonaria el pacte perquè això només agradaria al PP. Punt i a part.
L'argument, per a qui el contempli sense prejudicis, ofereix tot l'aspecte de pertànyer a la mateixa família estratègica del vot útil, és a dir, la renúncia al millor per obtenir la mediocritat disfressada d'eficàcia. Els partits polítics d'esquerra no s'inclou aquí el PSOE han estat víctimes tradicionals d'aquesta argúcia borda que és el vot útil. Cada vot d'esquerra costa sang, mal d'esquena, mareigs i vòmits. Per què s'ha de votar un partit d'esquerra podent votar el PSOE? Si el Bloc no està disposat a res més que a crear càrrecs de consciència al PSIB-PSOE i al president Antich, per què els seus electors no haurien d'haver votat directament el PSIB-PSOE? En tot cas, l'argument que l'abandó del pacte només agradaria al PP és d'una pobresa intel·lectual i d'una estretor política desoladores, que costa d'associar als partits als quals tendim a atribuir un mil·ligram d'utopia. El fet que una acció política agradi o no agradi al PP no és rellevant. El que sí és rellevant és que els partits del Bloc ho considerin determinat, decisiu. Hi ha maneres de barrar el pas al PP més enllà de la permanència en el pacte. Un partit o dos poden governar en minoria. Per ventura aquesta possibilitat havia passat desapercebuda. D'altra banda, convertir el PP en eix d'unes decisions tan cabdals és reforçar-lo davant de l'opinió pública. Sobretot, és atribuir-li un paper protagonista en l'exercici del poder quan ja l'ha perdut. En general, la coartada no s'acaba d'aguantar ben bé per enlloc, i per ventura el que té de més decebedor és que s'adscriu a un context de mediocritat política espantosa. Del seu pa faran sopes, certament, però per ventura els mancarà brou per escaldar-les.
Guillem Frontera. Escriptor.
Diari de Balears (2-X-07)
Possiblement Fina Santiago encerta en la seva valoració ètica del paper dels professionals de la política. Deu ser una de les poques gestores i dirigents que pensa que la qüestió essencial de la democràcia, malgrat que sigui d´una democràcia imperfecta com la present, no és tant canviar aquells que són en nòmina en un determinat moment sinó, i això és el veritablement important, CANVIAR DE POLÍTICA. L´actitud honesta de Fina Santiago exigint als companys de partit i de coalició el compliment de les promeses fetes a l´electorat ens fa recobrar les esperances. Veient el que fa i el que diu, potser haurem de pensar que, a diferència del que creu una bona part de la població, escalivada de les traïdes dels professionals del romanço, NO tots els polítics són iguals. (Miquel López Crespí)
Son Espases, Fina Santiago i el Pacte
Des de les primeres declaracions i comunicats referents a Son Espases, Esquerra Unida-Verds ha mantengut una actitud idèntica i sense gaire variacions en relació a la construcció de l´hospital de referència de Mallorca. Record ara mateix les importants al·legacions contra la construcció de l´hospital a Son Espases que Antoni Esteva Mestre i Magdalena Tugores adreçaren en el seu moment a l´antiga consellera de Salut del PP Aina Castillo. Alguns d´aquests importants arguments per a la preservació de la zona de la Real es repeteixen amb igual contundència en el comunicat de la Presidència d´Esquerra Unida de Mallorca de dia 18 de setembre. Esquerra Unida recorda als ciutadans i ciutadanes de les Illes que el projecte d´Hospital de Son Espases és fruit d´una operació d´especulació urbanística, per molt que ara el PP centri els seus arguments en pro de la seva construcció en l´interès general i l´assistència sanitària.
Antoni Esteva i Magdalena Tugores ja havien parlat de la profunda alteració de la configuració urbana de Palma que significa el projecte del PP, projecte estel·lar del govern de Jaume Matas que comportarà a Palma la pèrdua de 217.000 m2 de sòl rústic en una zona prou saturada d´habitatges i serveis. Un indret que ja té greus problemes de trànsit i d´accessos.
El projecte del PP, que no tenia resolt el problema d´accessos a l´hospital, amb l´augment de prop de 4.500 vehicles diaris, col·lapsaria una via natural d´accés, el Camí dels Reis, tan sols per a afavorir els interessos especulatius d´un lloc revaloritzat artificialment i sense previsions de cap classe. Un projecte, el Son Espases del PP, que es presentà sense fer referència als elements d´interès cultural i patrimonial que es poden veure afectats: el Monestir de la Real, la síquia de la Font de la Vila, les cases de Son Espases, els jaciments arqueològics de l´indret afectat. A tota aquesta problemàtica tan greu, el comunicat de la Presidència d´EU afegeix que el projecte de construcció de l´Hospital de Referència incompleix alguns punts del Pla Hidrològic, ja que la construcció es realitza a una zona d´alt risc d´inundacions.
No és estrany que l´actual consellera de Benestar Social, Fina de Santiago, s´hagi mostrat convençuda, com ha dit als membres del Bloc, de la necessitat d´abandonar els càrrecs públics del Pacte de Governabilitat si el govern progressista decideix continuar amb les obres decidides per Jaume Matas: l´hospital de Son Espases.
Sembla ser que la consellera demanaria coherència als membres de la coalició esquerrana i nacionalista. Imaginam que és prou fort haver de compartir la gestió amb uns partits, PSOE i UM que, si continuassin amb els plans del PP de fer l´hospital a la Real, no tendrien en compte els interessos de molts dels votants progressistes que donaren suport al President Antich i al Bloc precisament per haver promès que no continuarien amb aquestes obres.
Possiblement Fina Santiago encerta en la seva valoració ètica del paper dels professionals de la política. Deu ser una de les poques gestores i dirigents que pensa que la qüestió essencial de la democràcia, malgrat que sigui d´una democràcia imperfecta com la present, no és tant canviar aquells que són en nòmina en un determinat moment sinó, i això és el veritablement important, CANVIAR DE POLÍTICA. L´actitud honesta de Fina Santiago exigint als companys de partit i de coalició el compliment de les promeses fetes a l´electorat ens fa recobrar les esperances. Veient el que fa i el que diu, potser haurem de pensar que, a diferència del que creu una bona part de la població, escalivada de les traïdes dels professionals del romanço, NO tots els polítics són iguals.
Els amics del Bloc, als quals hem donat suport tant a les eleccions com ara mateix, hauran de reflexionar quant al paper que els correspon en el Pacte si finalment el president Antich comunica que la decisió de l´executiu és continuar amb el projecte estrella del PP.
(2-X-07)
Valentia i coherència això és el que els demanam ni menys ni manco. (Blog Urxella)
Manifestar-se contra un mateix.
Alternativa | 01 Octubre, 2007 07:47
Abans de seguir comentant el ple no he pogut evitar fer un article sobre la manifestació del dissabte convocada per la Plataforma 'Salvem La Real', que reuní 400 persones a la plaça de Cort de Palma. A la mateixa varen asistir membres de la cúpula del Bloc - Biel Barceló, Eberhard Grosske i Miquel Àngel Llauger... en teoria per deixar clar el seu rebuig a Son Espases .
La meva opinió és que formar part del govern i anar a aquesta concentració és un fet absurd i il·lògic, ja que significa manifestar-se contra un mateix. Un gest de cara a la galeria sense cap utilitat pràctica, ni moral, ni ètica.
Si realment es volia deixar clar el rebuig contra Son Espases no l'haurien d'haver deixat tan obert al pacte de govern on només es parlava de:"Paralitzar les obres de Son Espases i analitzar la situació econòmica, jurídica i patrimonial per tal de comprovar la factibilitat de construir un nou hospital al solar de Son Dureta" Però clar entrar a formar part del govern era massa temptador. I continuar en ell també ja que el portaveu del BLOC, Biel Barceló va afirmar a la concentració que el Bloc no es planteja trencar el Pacte si s'opta per Son Espases perquè això només agradaria al PP. Jo he parlat amb un grup de gent d'esquerres dels més diversos i o bé ens hem fet del PP o Biel no ha demanat que opinen les bases del BLOC.
Els membres del BLOC que són al govern haurien de ser coherents i tenen dos camins
1.- En cas de que finalment l'hospital es faci a Son Espases, es pot assumir que no havia altra opció factible i que s'ha complit el pacte de govern. Un pacte en el que el tema de Son Espases no es va saber o bé negociar o situar com punt primordial.
2.- Si realment es pensa que havia altra opció factible el que s'ha de fer es sortir del govern per un incompliment del pacte sense excuses.
El que mai s'ha de fer és jugar a estar en el govern i a l'oposició, i aquesta és la impressió que m'han donat les paraules de Biel Barceló a la concentració dient que el Bloc no es planteja trencar el Pacte si s'opta per Son Espases però si que si això passés, la decisió no s'hauria pres de manera consensuada i la «lleialtat» al pacte quedaria danyada.
A la concentració es cantava «No enterrem les esquerres a Son Espases», però podem canviar esquerres per BLOC, ja que el gran perjudicat d'aquesta decisió serà el BLOC i no el PSOE. I si en març no n'hi ha un diputat del BLOC ... Quin futur ens espera?
Valentia i coherència això és el que els demanam ni menys ni manco.
Blog Urxella (1-X-07)
La revista Tresor dels Avis (1922- 1928) Premi Ciutat de Manacor d'assig Antoni M. Alcover 2015
.
Tresor dels Avis (1922-1928) va ser la primera publicació periòdica dedicada íntegrament al folklore en terres de llengua catalana. El seu objectiu fou la recopilació i preservació del corpus folklòric illenc. Andreu Ferrer Ginard, qui en va ser l’impulsor i el director, intentà posar en funcionament un projecte de recerca col·lectiva de folklore per mitjà dels Amics de la Tradició Popular, que no acabà de quallar. Posteriorment, Ferrer augmentà el radi de difusió i d’influència de la revista ampliant la subscripció a Catalunya i admetent col·laboracions de folkloristes catalans. D’aquesta manera aconseguí publicar a la revista una gran quantitat i varietat de materials folklòrics, fet que suposa el rescat de l’oblit i la pervivència d’un important cabal de saviesa popular.
D’altra banda, es mostra de les inquietuds culturals del moment la participació de col·laboradors de Tresor dels Avis en alguns dels grans projectes culturals de l’època com varen ser el Cançoner Popular de Mallorca, l’Obra del Diccionari i les missions de recerca per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
.
***
Margalida Coll Llompart (Pina, Algaida; 1978) és mestra, llicenciada en psicopedagogia i màster en llengua i literatura catalanes. La seva línia de recerca parteix de l’estudi de la figura i del llegat d’Andreu Ferrer i Ginard (1887-1975), especialment, pel que fa a la seva aportació al folklore en llengua catalana. És col·laboradora del Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears i membre del Grup d’Estudis Etnopoètics; ha participat en el projecte «La literatura popular catalana (1894-1959): protagonistes, actituds i realitzacions». Ha publicat articles en obres col·lectives i en revistes com Randa i Estudis de Literatura Oral Popular, així com el llibre Literatura oral i educació: simbiosi i complicitats (2014, amb Alexandre Bataller). Aquest treball La revista Tresor dels Avis (1922-1928): memòria, paraula i folklore ha rebut el Premi Ciutat de Manacor d’Assaig Antoni M. Alcover 2015.
Anarcoefemèrides
del 30 de novembre
Esdeveniments
- Surt A
Vida:
El 30 de novembre
de 1914 surt a Rio de Janeiro
(Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del
periòdic A Vida. Publicação
mensal anarquista (aparece no dia ultimo de cada mez).
Dirigida per Orlando
Corrêa Lopes, el vicedirector fou Raimundo Teixeira Mendes i
el seu consell
editorial estava format per Francisco Viotti, Antonio Pinto Quartin,
José Oiticica,
Miranda Santos i Nilo Ferreira. Hi van col·laborar
José Oiticica, Fábio Luz,
Francisco Viotti, Adelino de Pinho, Polidoro Santos, Neno Vasco,
Astrogildo
Pereira (Astper), Domingos Ribeiro Filho, Vitor
Franco, Orlando Corrêa
Lopes, Santos Barbosa (Saint Barb), Éfren
Lima, João Penteado, Hermes
Fontes, Miranda Santos, Raimundo Reis, Manoel Custodio Mello Filho,
Primitivo
Soares i Florentino de Carvalho, entre d'altres. Aquest
periòdic mensual estava
dedicat a l'anarquisme teòric --no manquen les
crítiques al marxisme, a la
religió i al militarisme-- i a l'anarcosindicalisme brasiler
especialment. En
les seves pàgines també es debaté la
posició de Piotr Kropotkin, Charles
Malato, Jean Grave i altres anarquistes favorables als aliats en la
Gran
Guerra, així com el neoludisme, el feminisme i
l'educació llibertària. Es
distribuí arreu del Brasil, des de Rio Grande do Sul fins a
Belém, passant per
Minas Gerais, Pernambuco, Alagoas i Paraíba, En sortiren set
números, l'últim
el 31 de maig de 1915. En 1988 l'editorial Ícone en
realitzà una publicació
facsímil de reduïda edició.
***
- Deportació de militants anarcosindicalistes: El 30 de novembre de 1920, cap al tard, el vaixell«Giralda» surt del port de Barcelona (Catalunya) amb 36 militants anarcosindicalistes i l'advocat i regidor de l'Ajuntament de Barcelona, Lluís Companys, que estaven detinguts a la barcelonina presó Model, amb destí a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). De la caserna del carrer del Consell de Cent van sortir un centenar de guàrdies a les ordres d'un comandant, els quals van establir un servei de vigilància a tot el trajecte. Al moll de Barcelona es van adoptar també precaucions policíaques per impedir manifestacions. A les 16.30 hores van arribar al moll tres camions de la Intendència militar, custodiats per un piquet de la Guàrdia Civil; en aquests camions anaven els sindicalistes que van ser traslladats a bord del«Giralda», que va salpar a les 17.30 hores. El governador civil de Barcelona, Martínez Anido, va justificar l'«apartament» per defensar la vida dels propis sindicalistes amenaçats de mort. Els 36 deportats, la flor i nata de l'anarcosindicalisme català, van ser: Salvador Seguí Rubinat, Manuel Salvador Serrano, Camil Piñón Oriola, Francesc Comas Pagès, Vicenç Botella Moya, Narcís Vidal Cucurella, Josep Vidal Cucurella, Eusebi Manzanares Barrera, Martí Barrera Maresma, Miguel Abós Serena, Antoni Soler Cuadrat, Josep Viadiu Valls, Enrique Rueda López, Aniceto López Dalmau, Emilio Albaricias Alorda, Jaime Albaricias Descarrega, Manuel Núñez García, Saturnino Meca González, Dionisio Arolas Batlle, Antonio Ocaña Martín, Josep Soler Guillemat, Manuel Castarienas Domingo, Josep Francàs Jarques, Josep Roigé Rodó, Guillem Vales Brugeura, Daniel Rebull Cabré, José Antonio Gómez Vicente, Eusebio Jorge Sánchez, Salvador Pascual Mascaró, Antonio Calomarte Costa, Salvador Caracena Díaz, Ramon Recasens Miret, Francesc Arsia Simó, Jesús Vega Fernández, Antonio Amador Obon i Lluís Companys Jover. L'endemà, quan el vaixell va arribar a Maó, un dels oficials de la tripulació va comunicar els deportats que l'advocat laboralista Francesc Layret havia estat assassinat a Barcelona.
***
- Surt Terra Lliure: El 30 de novembre de 1935 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Terra Lliure. Publicació quinzenal. Segons la seva declaració de principis: «Terra Lliure ve a lluitar per a contribuir a fer que desaparegui tot el que entorpeix la marxa progressiva de la humanitat i a la vegada ajudar a l'obra de reconstrucció necessària i imprescindible quan desaparegui allò que encara que dolent i injustés avui de relativa utilitat.» Figurà com a responsable Josep Mateu. Hi van col·laborar Gomery, Gustavo, A. Llorens, Andrés López Ayesa, Jaume R. Magrinyà, Josep Mateu i Josep Peirats, entre d'altres. En sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de 1936. La mateixa capçalera tingué una publicació sorgida en 1930 i posteriorment, entre 1944 i 1984 amb diverses èpoques, a Tolosa de Llenguadoc i París, com a portaveu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya en l'Exili.
Naixements
- Andrea Costa: El 30 de novembre de 1851 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), en una modesta família catòlica, el militant de la Internacional, anarquista i després socialista Andrea Costa. En 1870 es matriculà en Lletres a la Universitat de Bolonya i freqüentà els cercles revolucionaris garibaldins. En 1871 quedà commocionat pel triomf i la derrota de la Comuna de París. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre el 15 i el 16 de setembre del mateix any assistí al Congrés de Saint-Imier (Suïssa). El 16 de març de 1873 participà en la insurrecció revolucionària de Bolonya, juntament amb Errico Malatesta i Mikhail Bakunin i en 1877 en l'aixecament atiat per l'anomenada«Banda del Matese» a San Lupo di Benevento. El 9 de juny de 1877 impartí a Ginebra una anomenada conferència sobre la «propaganda pel fet», estratègia que serà recollida per Paul Brousse i adoptada com a eina de conscienciació popular en el Congrés de Londres de 1881. Fugint de la persecució repressiva contra el moviment anarquista, en 1878 s'exilià a Suïssa, on establí contactes amb Carlo Cafiero i James Guillaume i els companys de la Federació del Jura, i després marxà a París, on fou detingut i condemnat a dos anys de presó. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Fascio Operaio, La Plebe i Il Martello, entre d'altres, i fou corresponsal d'Il Messaggero. El 5 de juny de 1879 fou expulsat de França i retornà a Suïssa, on s'ajuntà sentimentalment amb la militant anarquista Anna Kulisciov. El 3 d'agost d'aquell any publicà una carta en el periòdic Plebe titulada «Ai miei amici di Romagna» (Als meus amics de Romanya), on criticà durament l'estratègia insurreccionalista i qualificà de«secta» la Internacional. De fet, aquest any, juntament amb sa companya Kulisciov, abandonà l'anarquisme en favor del socialisme parlamentari. En 1880 creà la Rivista Internazionale del Socialismo, a Milà, i en 1881 creà el periòdic Avanti!, a Imola, que esdevindrà més tard en l'òrgan històric del Partit Socialista Italià (PSI). L'agost de 1881 fundà el Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI), que es fonamentava en el principi federatiu de caire llibertari i estarà obert a totes les tendències socialistes, fins i tot als anarquistes. En 1882 esdevindrà el primer diputat socialista de la República italiana. El seu pas al parlamentarisme serà un mal tràngol per als anarquistes i suscitarà un enorme i agre debat. L'agost de 1883 crearà, per a coordinar l'oposició de l'esquerra, el «Fascio della Democrazia», juntament amb Giovanni Bovio i Felice Cavallotti. Durant el seu manament parlamentari criticà severament l'aventura colonial africana del govern de Crispi (Massacre de Dogali de 1887), l'autoritarisme d'Humbert I d'Itàlia i la repressió policíaca. El 5 d'abril de 1889 fou condemnat per un tribunal romà a tres anys de presó per «rebel·lió contra la força pública» arran dels desordres sorgits durant una manifestació en memòria de Guglielmo Oberdan. El març de 1890 fou condemnat per«rebel·lió» per haver participat a Roma en les mobilitzacions dels obrers de la construcció. En 1893 fou elegit alcalde d'Imola i entre 1908 i 1910 exercirà de vicepresident de la Cambra dels Diputats. A Imola fou president de la Congregació de Caritat. Andrea Costa va morir el 19 de gener de 1910 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Deixà publicats Memorie inedite (1873), Bagliori di Socialismo (1900) iIl 18 marzo e la Comune de Parigi (1902), entre d'altres. Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Fundació Giangiacomo Feltrinelli de Milà i a la Biblioteca Municipal d'Imola. A la seva vila natal una placa recorda la casa on nasqué i l'equip de bàsquet en porta el seu nom.
***
- Henri-Gabriel Ibels: El 30 de novembre de 1867 neix a París (França) el pintor, dissenyador, gravador, cartellista, historiador de l'art i anarquista Henri-Gabriel Ibels. Entre 1888 i 1889 estudià, amb Pierre Bonnard i Édouard Vuillard, a la prestigiosa Acadèmia Julian. Formà part, amb altres destacats artistes (Paul Sérusier,Édouard Vuillard, Pierre Bonnard, Maurice Denis, Ker-Xavier Roussel, Félix Vallotton, Paul-Elie Ranson, Georges Lacombe, Jan Verkade, Mogens Ballin, József Rippl-Rónai, Charles Filiger, Aristide Maillol, etc.), alguns d'ells també anarquistes, del moviment Nabi, grup artístic postimpressionista d'avantguarda contrari a la pintura acadèmica. Va ser batejat pels seus companys nabis com el Nabi Periodista, per la seva afició a la vida social, a la il·lustració política, a la bohèmia periodística, i fou considerat com un dels mestre del cartellisme polític. A partir de 1890 col·laborà com a il·lustrador en diferents periòdics anarquistes i satírics, com ara Le Père Peinard,La Revue Anarchiste, La Plume, Mirliton, La Revue Blanche,Le Cri de Paris, Le Courrier Français,L'Echo de Paris, Messager Français, etc. En 1891 exposà per primera vegada al Saló dels Independents de París. En 1893 fundà amb Georges Darien el periòdic anarcosatíric il·lustrat L'Escarmouche. Aquest mateix any publicà amb Toulouse-Lautrec l'àlbum de litografies Le Café-concert; bon amic d'aquest pintor, freqüentà els seus cercles bohemis i realitzà nombroses litografies per als programes del «Théâtre Libre». Il·lustrà llibres d'alguns dels seus amics artistes, com ara Gauguin i Utrillo. Entre el febrer de 1898 i el juny de 1899 publicà el periòdic Le Sifflet, per defensar l'oficial jueu Alfred Dreyfus. En 1912 donà obra seva per a la tómbola de la publicació anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Entre les seves obres pictòriques destaquen Les amoureux dans un champ (ca. 1893) i Le bois d'amour. Henri-Gabriel Ibels va morir l'1 de febrer de 1936 a París (França).
***
- Henri Beylie: El
30 de novembre de 1870 neix al V Districte de París
(França) el propagandista
de l'anarquisme «naturianista» i anarcocomunista
Henri Félix Camille Beaulieu,
també citat Beaulieau, i
conegut com Henri Beylie. Sos pares
es deien Charles
Beaulieu, empleat, i Jeanne Beylie, costurera. De ben jovenet fou
sotsoficial
als Batallons d'Àfrica («Bats d'Af»),
però va ser degradat per «revolta i
protesta col·lectiva». En tornar a la
metròpoli, freqüentà els cercles
llibertaries parisencs de Montmartre. En aquesta època
publicà els seus primers
articles en La Revue Libertaire
(1893-1894). El gener de 1894 va ser detingut, amb Henri Gauche i Henri
Guerin,
i interrogats pel jutge d'instrucció en el marc de l'ona de
detencions
d'anarquistes parisencs que es produí per mor de diversos
atemptats que es realitzaren
aleshores i després d'això es refugià
una temporada a Brussel·les (Bèlgica). En
retornà, participà en els grups«naturianistes» llibertaris, especialment en el
format al voltant d'Henri Zisly i de Jules Bariol, membre del Cercle
d'Estudis
Socials (CES) i president del «Club des
Harmoniens». Entre juliol de 1894 i
febrer de 1898 edità, amb Émile Gravelle i Hernri
Zisly, quatre números de L'État
Naturel, on es reivindicà el
naturianisme, el vegetarianisme i el veganisme. Entre 1895 i 1898
publicà amb
Zisly i Gravelle la revista mensual La
Nouvelle Humanité, en les quals reivindicava
l'alliberament de l'esclavitud
humana mitjançant una alimentació sana i la vida
a l'aire lliure. Es guanyava
la vida fent de lampista als Ferrocarrils del Nord, però
l'abril de 1895
esdevingué empleat de banca i en aquests anys
començà a escriure sota el
pseudònim Henri Beylie,
col·laborant
en diferents publicacions llibertàries, com ara La Débâcle Social
(1896), Bulletin
de l'Harmonie (1896-1901), La
Vérité.
Organe hebdomadaire du comunisme libertaire (1896-1897), Tribune Libre (1896-1900), Vérité
(1896-1897), Le Cravacheur (1898), Le
Naturien (1898), Le Cri de
Révolte
(1898-1899), etc. Quan el «Procés de
Montjuïc» a Catalunya, va escriure la
cançó Souvenons-nous,
dedicada als
seus màrtirs, amb la música de la peça
d'Aristide Bruant À la Roquette.
El 10 de setembre de 1898 es casà al XVIII Districte
de París amb Clémentine Bontoux i aleshores
treballava de comptable. En 1898 el
grup naturista es dissolgué i s'uní a la lluita
en defensa d'Alfred Dreyfus,
però l'estiu de 1899 fou un dels que s'allunyà
d'aquesta lluita disconforme amb
la manera que Sébastien Faure portava el cas. Aleshores
col·laborà en diferents
publicacions llibertàries, com ara L'Homme
Libre (1899), Émancipation
(1901), Le Flambeau (1901-1902), Le Réveil de l'Esclave
(1902-1903), L'Insurgé
(1903-1909), Revue Communiste
(1903-1904) i L'Ennemi du Peuple
(1903-1904). En 1901
el grup naturianista es tornà a formar gràcies a
l'arribada de Renou, antic
reporter de L'Aurore, i entre juny
i
octubre de 1901 edità Le Bulletin
de
l'Harmonie. En 1901 també
col·laborà en el Cercle d'Estudis Socials (CES)
de París i, amb Zisly, publicà els llibrets La
conception libertaire naturienne. Exposé du naturisme
i Rapport sur le mouvement naturien.
El
febrer de 1902 el grup es disgregà a causa de
divergències entre naturianistes anticientífics
(Beylie i Zisly), per als quals per arribar a l'«Estat
Natural» cal trencar
radicalment amb els valors socials dominants tot retirant-se del
món, i naturianistes
científics, que just volien moderar els excessos de la
civilització urbana
sense renunciar als beneficis del progrés. El desembre de
1902 fou un dels
fundadors, amb Georges Yvetot, Paraf-Javal, Dubois-Desaulle,Émile Janvion,
Fortuné Henry i Albert Libertad, entre d'altres, de la Lliga
Internacional per
a la Defensa del Soldat (LIDS), també coneguda com«Lliga Antimilitarista», de
la qual fou secretari tresorer, i origen de l'Associació
Internacional
Antimilitarista (AIA), i l'any següent publicà el
fulletó Le militarisme. Ses
causes, ses conséquences, les moyens de le
combattre, editat pel grup anarquista«Germinal» de Lió
(Arpitània). En
1902 cofundà, amb Georges Butaud, una societat per a la
creació i
desenvolupament d'una comuna anarcocomunista («milieu
libre») a França, que a
començaments de 1903 donà lloc al«Milieu Libre de Vaux» (Comuna Lliure de
Vaux), situada a Essômes-sur-Marne (Picardia,
França). A partir de novembre de
1903, però, la colònia anarquista patí
una campanya de desprestigi per certs
mitjans llibertaris, fins i tot Le
Libertaire del 5 de desembre de 1903 publicà un
balanç negatiu de
l'experiència que fou respost per Beylie et Butaud en el Bulletin Mensuel de la Colonie «Le Milieu
Libre» de desembre amb
una memòria dels guanys obtinguts en aquells «deu
mesos de comunisme», tot
criticant les conclusions pessimistes de Le
Libertaire. El febrer de 1907 aquesta experiència
arribà al seu final. A
partir de 1905 sembla que renuncià a la teoria dels«Milieux Libres» i de mica
en mica es va fent més anarcocomunista,
col·laborant en la premsa afí, com ara Nouvelle Humanité (1905), L'Ordre (1905-1907), Ordre
Naturel (1905), Terre et
Liberté (1905-1906), Le
Combat Social (1907-1909), Vie
Naturelle (1907-1914), Bulletin du
Comité de Défense Sociale (1909)
i L'Insurgé (1910-1911).
La nit del
29 d'abril de 1906, en plena companya pel Primer de Maig, va ser
detingut quan
penjava pels carrers de París un cartell titulat«Manifeste abstentionniste et
antimilitariste»; inculpat per «propaganda
anarquista», es beneficià d'una
amnistia. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 assistí al
Congrés Anarquista
Internacional d'Amsterdam (Països Baixos), amb Pierre Monate,
Benoît
Broutchoux, René de Marmande, Amédée
Dunois, Brille, Louis Coriol, Margoulis, Albert
Zibelin i altres. En 1908 militava de la Federació
Anarquista del Sena i Sena i
Oise i com a membre del Comitè de Defensa Social (CDS),
organització que
s'ocupava del suport als condemnats i proscrits polítics, la
policia l'acusà a
finals de 1910 d'incitar els militars a abandonar les armes i
d'albergar
desertors, inscrivint-lo l'any següent en el «Carnet
B» dels antimilitaristes.
Entre 1909 i 1912 col·laborà en el Bulletin
du Comité de Défense Sociale. El febrer
de 1912, en nom del CDS, i amb
representants del Partit Socialista i de la Confederació
General del Treball
(CGT), fou membre de la comissió que preparà les
exèquies d'Albert Aernoult.
Entre març i maig de 1912 participà en el
Comitè Antiparlamentari Revolucionari
(CAR), impulsat per la Federació Revolucionària
Comunista (FRC), el qual portà
una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig. El
juny
d'aquell any, fou membre de la Comissió de Repartiment del
Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els
militants llibertaris empresonats i
les seves famílies creada per la Federació
Comunista Anarquista (FCA). El
desembre de 1912 participà en el consell
d'administració de Le Libertaire
i l'any següent fou
accionista de La Bataille Syndicaliste.
En 1914 va ser mobilitzat en el 14 Regiment d'Infanteria Territorial i
destinat
a les seves oficines. Entre abril i maig de 1918 participà
en la redacció del
periòdic pacifista La
Plèbe. Després de
la Gran Guerra milità de bell nou en el CDS. Entre el 14 i
el 15 de novembre de
1920 fou delegat en el I Congrés de la Unió
Anarquista (UA) que se celebrà a
París i en el IV Congrés d'aquesta
organització, que se celebrà entre el 12 i
el 13 d'agost de 1923 a París, fou elegit per al consell
d'administració del
diari Le Libertaire, amb el qual
col·laborava. El març de 1932 va ser nomenat
secretari del CDS. El gener de
1937 encara era secretari del CDS i treballava de comptable a
París. Henri
Beylie va morir en 1944.
***
- Henri Roorda: El 30 de novembre de 1870 neix a Brussel·les (Bèlgica) el matemàtic, escriptor, humorista i pedagog llibertari Henri Philippe Benjamin Roorda van Eysinga, també conegut com Balthasar. Havia en una família lliurepensadora originària d'Snits (Frísia); son pare, Sicco Ernst Willem Roorda, era funcionari del govern holandès a Indonèsia, però fou cessat a causa de les seves opinions anticolonials --publicà el poema De Vloekzang. De laatste dag der Hollanders op Java door Sentot (La Cançó«Maledicció». Els últims dies dels holandesos a Java per Sentot)-- i amistats llibertàries (Élisée Reclus, Pierre Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Multatuli, Lev Metxnikov, etc.) i acabà exiliant-se en 1872 a Clarens, a la riba del llac suís de Léman, i sa mare es deia Selinda Bolomey. Ja de petit conegué al seu veí Élisée Reclus, el qual considerà el seu mestre. Quan tenia 14 anys va començar a escriure i dos anys després va fer amistat amb els fills de Nieuwenhuis que havien anat a estudiar a Lausana. En acabar la primària a Montreax, es llicencià en ciències matemàtiques a l'Escola Industrial de la Universitat de Lausana. Després d'una estada a París (França), va ser nomenat professor d'aritmètica i de matemàtiques, exercint des del 20 de setembre de 1892 al Col·legi de Villamont, a l'Escola Superior i a l'Institut Femení, i des de l'1 de setembre de 1905 al Col·legi de la Mercerie i al «Gymnase de la Cité» de Lausana. Publicà diversos manuals matemàtics (aritmètica,àlgebra, geometria, càlcul mental, etc.) per a l'editorial Payot entre 1912 i 1923. A més, fou un apassionat de la lògica i de la música. Força influenciat pel llibre de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou De l'éducation, adoptà la pedagogia antiautoritària i llibertària i a partir de 1903 impartí nombroses conferències propagandístiques i divulgadores sobre el tema, alhora que col·laborà en el Boletín de la Escuela Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i representà Suïssa en la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, fundada en 1908. A partir de 1910 participà en les activitats de l'Escola Ferrer de Lausana, inaugurada l'1 de novembre d'aquell any pel pediatra llibertari Jean Wintsch, per a la qual redactà la seva «Declaració de principis», i que durà fins al 1919. En la seva opinió, l'error més greu de l'escola del seu temps era que es posava més l'accent en l'adquisició passiva de coneixements que en el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals; rebutjava, no obstant això, la fàcil solució d'atribuir aquesta situació a la voluntat d'uns governants interessats en què els futurs ciutadans adquirissin hàbits de servitud intel·lectual; tampoc no creia que es pogués descobrir de cop el sistema educatiu més adequat, ni que hi hagués prou amb atenir-se amb els principis de la ciència --com pensava Ferrer i Guàrdia--; així que la seva proposta educativa es limitava a deixar en llibertat els infants per a desenvolupar les seves facultats, en comptes de coaccionar-los perquè adquireixin de manera passiva un gran nombre de coneixements. Col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Humanité Nouvelle, La Revue Blanche, Les Temps Nouveaux, etc. També va publicar en les revistes humorístiques d'Alphonse Allais, satíriques (L'arbalète,La Crécelle, etc.), en publicacions holandeses i suïsses (Cahiers Vaudois, La Gazette de Lausanne, La Tribune de Genève, La Tribune de Lausanne, etc.), moltes vegades signant els seus articles amb el pseudònim Balthasar. És autor d'assaigs, com ara L'École et l'apprentissaage de la docilité (1898), Élisée Reclus, propagandiste (1907), Les tendances de l'enseignement mathématique dans les écoles secondaires du canto de Vaud. Rapport présentéà la Société vaudoise des maîtres secondaires en 1910 per Henri Roorda (1910), Mon internationalisme sentimental (1915), Propos de paix et de guerre (1915, amb altres), Le pédagogue n'aime pas les enfants (1917, 1918 i 1973), Du rôle que peut jouer l'enseignement des mathématiques dans l'éducation intellectuelle des écoliers (1917), Le débourrage de crâne est-il possible? (1924), Avant la grande réforme de l'an 2000 (1925), Le rire et les rieurs (1925), etc.; d'un Almanach Balthasar (1923-1926, 2010); de llibres de cròniques, com À prendre ou à laisser (1919), Le roseau pensotant. Humour de tous les jours (1923), etc.; i de peces curtes de teatre, com Le silence de la bonne (1924), Un amoureux, Un beau divorce, Ligue contre la bêtise (1926), etc. Henri Roorda, deprimit i arruïnat,«neurastènic» segons la premsa, es disparà un tret al cor el 7 de novembre de 1925 a Lausana (Vaud, Suïssa). En 1926 els seus amics publicaren Mon suicide, el seuúltim assaig que deixà inèdit, premonitori del seu final. En 1929 el seu amic Edmond Gilliard li dedicà l'assaig A Henri Roorda. Entre 1969 i 1970 es van publicar a Lausana les seves Oeuvres complètes. En 2003 es va crear a Lausana l'Associació dels Amics d'Henri Roorda (AAHR). Entre el 13 de març i el 28 de juny de 2009 es pogué veure a Lausana l'exposicióDrôle de zèbre. Henri Roorda (1870-1925), realitzada pel Museu Històric de Lausana i l'AAHR.
***
- Maurice
Bernardon: El 30 de novembre de 1882 neix a
Brussel·lès (Bèlgica) el
pirotècnic
anarquista i sindicalista Gustave Maurice Bernardon Lizot–també citat Bernardou
o Bernandon. Estudià
química i aprengué l'ofici d'artificier. En 1900
militava en la Joventut Anarquista de la Unió
Llibertària (UL) de Saint-Gilles
(Brussel·les), que es reunia al domicili de Barrer. Segons
la policia, el 27 de
juliol de 1902, amb Bergen, va disparar uns trets al parc de
Saint-Gilles i per
aquest motiu hagué d'abandonar la ciutat. A París
(França) entrà en contacte
amb el Comitè Antimilitarista i amb Mateu Morral Roca i
Pedro Vallina Martínez.
Recomanat per Vallina, també molt interessat en la
química aplicada, cap a la
primavera de 1903 viatjà a Barcelona (Catalunya), on
s'entrevistà amb altres
químics llibertaris. També va contactar amb
l'anarquista, i confident de la
policia, Joan Rull i Queraltó, aleshores president del
Comitè Antimilitarista
local, al domicili del qual visqué uns mesos i a qui va
introduir en la
química. A Barcelona treballà en una
pirotècnia i freqüentà el grup«Joventut
Llibertària» i el Cercle d'Estudis Socials (CES).
L'octubre de 1903 va ser
detingut amb Rull per fer propaganda llibertària pels
cafès de Badalona
(Barcelonès, Catalunya) i posat a disposició del
cònsol de França, que el
retornà a França. De bell nou a Catalunya,
instruí companys en l'ús d'explosius
i de la «bomba d'inversió», nou tipus de
bomba més segura per a qui la
col·locava, ja que explotava quan qualcú la
canviava de posició. En 1904
col·laborà
en L'Espagne Inquisitorial,
periòdic
escrit a Barcelona, però publicat a París, que
dirigí la campanya internacional
contra el govern espanyol i el rei Alfons XIII. En 1904
signà des de Barcelona
el manifest «Antimilitarismo reivindicado por los
firmantes», en solidaritat amb
els perseguits pels articles publicats en Nuestra
Protesta. Novament detingut el setembre de 1904 a Barcelona
arran d'unes explosions,
va ser incomunicat fins el desembre i no ser excarcerat fins el 23 de
maig de
1905, amb l'obligació d'abandonar el país i
enviat amb el vapor Saboya a
Gènova (Ligúria, Itàlia), on
estava reclamat per la justícia. Mentrestant, el novembre de
1904, la seva
fórmula explosiva va ser publicada pel periòdic
barcelonès El Espartaco.
A finals de 1905 va ser detingut a Milà (Llombardia,
Itàlia) a causa de l'explosió d'un artefacte
mentre el manipulava a la Cambra
del Treball, però va declarar davant el jutge que«només eren focs
artificials». Processat i jutjat per aquesta causa, el 10 de
gener de 1906 va
ser absolt per manca de proves, però aquell mateix dia va
ser expulsat cap aÀustria. Des d'aquest país retornà a
Brussel·les i després a París, on es
va
lliurar a les autoritats militars per a regularitzar la seva
situació d'antic
insubmís. Després d'un empresonament i de fer dos
anys de servei militar, va
ser llicenciat el 6 d'agost de 1908. El 26 de maig de 1909, en el marc
de les
agitacions prèvies a causa de la guerra del Marroc i del
Certamen Internacional
Esperantista, va ser detingut a Barcelona i expulsat del
país. Entre 1910 i
1914 milità en la Unió de Sindicats del
departament francès de Meurthe i
Mosel·la i en el grup llibertari de Nancy (Lorena,
França). Fou secretari, amb
el tipògraf François Farnier, de la
Unió Departamental entre 1911 i 1912. En
aquesta època col·laborà en Le
Syndicaliste. Entre 1912 i 1914 dirigí el
setmanari L'Éveil de l'Est. Organe
d'émancipation et de défense sociale,
publicat a Nancy. Representà els sindicats de la
regió de l'Est en la
manifestació del 16 de març de 1913 a Le
Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França). En aquesta època va ser inscrit per les
autoritats en el «Carnet B»
dels antimilitaristes. En 1914 fou membre del consell
d'administració de la
Casa del Poble de Nancy. Entre 1919 i 1920 continuà militant
i aleshores era
membre del Sindicat d'Empleats de Comerç de Nancy i membre
de la Comissió
Administrativa de la Unió Departamental. A partir
d'aquí se'n va perdre el
rastre.
***
- Ezequiel Endériz Olaverri: El 30 de novembre de 1889 neix a Tudela (Navarra) el periodista i escriptor llibertari Ezequiel Endériz Olaverri. Estudià al Col·legi de Sant Francesc Xavier de Tudela. Més tard, a Pamplona, s'introduí en el món literari, teatral i periodístic, i amb Víctor Gabirondo començà a col·laborar en el periòdic El Liberal. Després s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on va fer estudis universitaris, i més tard a Madrid, on treballà en diversos periòdics (El Liberal, Revolución, etc.), especialitzant-se en la crítica taurina (Goro Faroles). En 1915 s'inscrigué en l'Associació de la Premsa de Madrid. En 1916 col·laborà en Los Comentarios, periòdic aliadòfil dirigit per Rafael Guerrero i fortament crític amb el Govern del comte de Romanones. En 1918 col·laborà en El Soviet i fundà i dirigí el setmanari polític Las Izquierdas. En 1919 entrà en la redacció d'El Liberal. Afiliat al Sindicat de Periodistes i Empleats de la Premsa de la Unió General de Treballadors (UGT), en 1919 en va ser nomenat president i el novembre d'aquest mateix any encapçalà la primera vaga del sector (periodistes i tipògrafs) promoguda per aquest sindicat socialista contra la censura prèvia, motivada per la vaga catalana de La Canadenca, i per la reivindicació dels seus drets. Aquesta important vaga li posà en contacte amb l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). Després participà en la fundació de La Libertad i quan aquest fou adquirit pel«pirata» Joan March Ordinas, l'abandonà i fundà, amb Víctor Gabirondo, Eduardo Barrobero, Fernández Boixader, López Alarcón y Rodríguez Avecilla, el Diario del Pueblo, que dirigí, però que acabà desapareixen a causa de la rigorosa censura. Fou amic de Salvador Seguí, d'Angel Pestaña, del torero Juan Belmonte i de l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez. A finals de la dictadura de Primo de Rivera va pertànyer a l'Agrupació Professional de Periodistes. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la CNT i fou nomenat redactor en cap de La Tierra. En maig de 1933 acudí al VIII Congrés d'Autors de Copenhaguen. En aquesta època fou membre a Madrid de l'Associació d'Amics de la Unió Soviètica i s'integrà en una candidatura conjunta del Partit Social Ibèric (PSI) i de La Tierra (Salvador Cánovas Cervantes, Ricardo Baroja i Eduardo de Guzmán) que es presentà a Sevilla per a les eleccions legislatives de novembre de 1933; l'aventura va ser un fracàs i motivà una dura polèmica amb la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 presidí el Comitè Nacional de l'Associació d'Amics de Mèxic a Barcelona --en 1938 va fer la introducció del llibre del polític mexicà Alejandro Gómez Maganda ¡España sangra!, editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys bèl·lics, formà part de la redacció barcelonina de Solidaridad Obrera, però en sortí després de criticar el seu director Jacinto Toryho i defensar Liberto Callejas en un Ple de la Regional catalana de la CNT. Amb el triomf feixista, passà a França. Amb l'Alliberament, a París continuà amb la seva tasca periodística (Solidaridad Obrera, L'Espagne Républicaine, etc.) i participà, sota el pseudònim de Tirso de Tudela, en les emissions de«Ràdio França Internacional - Secció Ibèrica» (Ràdio París), on realitzà, juntament amb el sacerdot basc doctor Olaso, l'espai «La Rebotica», dedicat al folklore, la política, la literatura i l'art. En aquestaèpoca va ser molt amic de l'escriptor i periodista César González Ruano. Durant els anys quaranta dirigí La Novela Española i fou membre de l'Associació de Periodistes Republicans Espanyols de París, on intentà frenat les maniobres comunistes que pretenien el seu control. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir pseudònims (Goro Farolas i Tirso de Tudela), en Cosmópolis (on publicà «Sobre bolchevismo en España»), Estampa, Frente Libertario, Grecia, La Ilustración Ibérica, Mundo Gráfico,Nuevo Mundo, Pueblo Libre i Umbral, entre d'altres. Fou el traductor de l'escriptor portuguès Júlio Dantas Lagos i l'autor de jotes per al cantant navarrès Raimundo Lanas. Va escriure d'obres de dramatúrgia --més d'una trentena, estrenades a Barcelona, Madrid, París, Buenos Aires i Mèxic--, de llibrets per a sarsueles, de reportatges, d'assaigs, de novel·les i de poesia, com ara Abril (1912), Lluvia de luz (1912), Belmonte, el torero trágico (1914), Yo, asesino (1915), La maja del rastro (1917), Noche de Lobos (1917), Foch. Su vida, sus ideas, sus obras y su triunfo (1918), La Revolución rusa. Sus hechos y sus hombres (1918), La travesía del desierto y otros poemas (1920), Vengadoras (1921), Siete viajes por Europa (1924), Madame Butterfly. Drama en tres actos (1926, amb Víctor Gabirondo), Noche de guerra (1928, amb Joaquín F. Roa i Millán), La guitarra de Fígaro. Comedia lírica en seis cuadros (1933, amb Joaquín F. Roa i música de Pablo Sorozábal), Guerra de autores (1935, memòries sobre los tres anys que exercí de secretari del Consell d'Administració de la Societat General d'Autors d'Espanya), El pueblo por Azaña. Del Ateneo ¡hasta el gato! (1935), Teruel (1938), Teatro contemporaneo español (1947), El cautivo de Argel. Novela corta inédita (1949), Fiesta en España (1949), etc. Ezequiel Endériz Olaverri va morir el 8 de novembre de 1951 a Courbevoie (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
Ezequiel Endériz Olaverri (1889-1951)
***
- Ennio Mattias: El 30 de novembre de 1892 neix a Roma (Itàlia) l'anarcoindividualista, anarcosindicalista i propagandista de l'ateisme Ennio Mattias. En 1912 s'afilià a la Unió Sindical Italiana (USI) i va ser nomenat secretari del Sindicat de Treballadors del Port de Savona (Ligúria, Itàlia) i secretari de la Cambra de Treball de La Spezia (Lugúria, Itàlia). Condemnat a mort pels feixistes, aconseguí passar clandestinament a França. En 1927 participà en les manifestacions de suport a Sacco i Vanzetti i fou expulsat de França cap a Bèlgica. Gràcies a la intervenció de la Lliga dels Drets de l'Home, pogué retornar a França. En aquests anys col·laborà en La Contracorrente. Pubblicazione dedicata alla lotta contro il fascismo. Durant l'ocupació passà a la clandestinitat i visqué amagat; quan sortí del seu amagatall després de l'Alliberament només pesava 30 quilos. En 1945 participà, amb Ilario Margarita, en la reorganització del moviment anarquista a Itàlia. Durant els anys cinquanta, amb Margarita i Gaspar Mancuso, va ser membre del grup italià de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), fundada a França per Raymond Beaulaton (Souriant), i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie, que sortí l'1 d'agost de 1957 a Saint-Denis. En aquest anys col·laborà en la revista atea i anarquista Il Corvo, publicació que en 1958 li edità el fullet Pomponio de Algerio, Giordano Bruno e Pio IX. L'abril de 1964 publicà, amb Beaulaton, Jean Perrin i Fernand Robert, el llibre Los origens du Premier de Mai, editat per l'AOA. Participà activament en el moviment estudiantil sorgit arran dels fets de «Maig del 68». En aquestaèpoca col·laborà en Le Combat Syndicaliste. El 2 i el 3 de juliol de 1970 va ser l'amfitrió de l'escriptor indi i propagandista de l'ateisme Shri Goparaju Ramachandra Rao (Gora) amb qui realitzà una visita per Roma i els seus barris. El juny de 1971 signà el manifest contra el comissari Luigi Calabresi publicat en el periòdic L'Expresso sobre el cas Pinelli. El març de 1972 s'autopublicà el manifest Ennio Mattias risponde ai suoi calunniatori. Entre 1973 i 1974 edità a Torí, amb Gaspare Mancuso, Anarchia. Bolletino in lingua italiana di collegamento della Alleanza Operaia Anarchica, del qual sortiren dos números. Al final dels seus anys participà amb el grup anarcocultural«Lanterna Rossa», del barri romà de Quadraro-Cinecittà, al qual va donà el seu arxiu i la seva biblioteca. El novembre de 1973 patí un atac que el deixà immobilitzat. En 1975 l'AOA publicà el llibre Scritti per l'anarchia, amb prefaci de Beaulaton. Ennio Mattias va morir el 25 de maig de 1975 a Roma (Itàlia) i fou incinerat.
***
- Luigi
Evangelisti: El 30 de novembre de 1903 neix a
Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Luigi Evangelisti,
també conegut com Gigi, Gigi il Bello o Libero
Luppi.
Sos pares es deien Angelo Evangelisti i Ester Federzoni. Es
guanyà la vida com
a paleta. Insubmís al reclutament, després de la
Gran Guerra formà part del Cercle
Anarquista de La Madonnina, barri de Mòdena de forta
tradició llibertària. Amb
altres companys (Renzo Cavani, Guido Bucciarelli, Aldo Gilioli, etc.)
fundà el
Comitè d'Acció Anarquista (CAA), grup armat de
defensa i resposta a les accions
violentes dels escamots feixistes. El 21 de gener de 1921, durant un
enfrontament a trets, abaté amb Cavani el legionari feixista
Mario Ruini, que
el dia abans havia apallissat fins la mort un paleta anarquista. El 17
de març,
també amb Cavani, feriren greument un estudiant feixista.
Detingut, juntament
amb Amleto Vandelli i Filippo Lusvardi, va ser processat,
però durant el judici
fou absolt de tots els càrrecs. En 1922 aconseguí
passar clandestinament a
França i s'instal·là a
París. Després marxà cap a
Berlín (Alemanya), des d'on
va enviar una carta on exculpava sos companys Vittorio Ascari i Aldo
Gilioli i
assumia tota la responsabilitat de la mort de Ruini; malgrat
això, la carta no
va ser tinguda en compte i els anarquistes van ser condemnats a una
dura pena.
Després marxà a l'URSS, on trobà Renzo
Cavani i Guido Bucciarelli, refugiats a Odessa
(Ucraïna). En 1928, després d'un llarg viatge
errabund, retornà a França amb
Cavani i reprengué la seva feina de paleta alhora que
continuà amb la militància
llibertària. En 1929 treballà en la
construcció per a l'empresa Zavarone de
París i a finals d'aquell any la policia l'acusà
de formar part d'un «complot
antifeixista» amb Camillo Berneri. Després d'una
estada a Casablanca (Marroc),
on va ser fitxat per les autoritats a finals de 1931 per haver tingut
un
enfrontament verbal amb el contractista que construïa la«Casa dels Italians»,
retornà a París i sota el pseudònim deLibero
Luppi participà en les activitats del
Comitè Anarquista d'Ajuda a les
Víctimes Polítiques i de diferents grups
anarquistes. Assabentats del cop
feixista a Espanya, l'agost de 1936 sortí amb Renzo Cavani,
Bruno Gualandi i
Equo Gilioli des de París amb un petit camió cap
a Barcelona (Catalunya). En
arribar va ser nomenat responsable d'una companyia italiana de la
Columna Ascaso
al front d'Aragó. El febrer de 1937 fou membre del
Comitè Anarquista de
Barcelona (Catalunya). Durant la nit del 7 al 8 d'abril de 1937 va ser
ferit
durant la batalla del Carronal, al front d'Osca (Aragó), i
l'agost partí a
França per a passar la convalescència. El 9 de
setembre, quan intentava creuar
clandestinament els Pirineus cap a la Península amb el grup
anarquista de
Giuseppe Bifolchi especialitzat en passar la frontera, fou detingut i
tancat a
la presó de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). Acusat d'haver participat en
uns atemptats que, de fet, havien realitzats els feixistes, fou
apallissat per
la policia i el 28 d'octubre de 1937 condemnat a vuit mesos de
presó per «ús de
passaport fals». Un cop lliure, retornà a
París i participà en el«Comitè
d'Ajuda Pro Espanya». El gener de 1938 fou expulsat de
França i passà a
Bèlgica, des d'on creuà clandestinament la
frontera francesa. En 1939, amb
Renzo Cavani, embarcà a La Rochelle (Poitou-Charentes,
França) cap a l'Havana (Cuba)
i mesos després, el gener de 1940, desembarcà a
Nova York (Nova York, EUA). A
partir d'aquesta data i circumstància es perd tot rastre de
la seva persona.
---
El pressupost de Participació, Transparència i Cultura recupera les àrees de Política Lingüística i Joventut recupera molts dels programes desapareguts de IBJove. Cultura també augmenta el seu pressupost. El total de la conselleria és de 75.196.620 euros.
La conselleria de Participació, Transparència i Cultura preveu gestionar un pressupost de 75.196.620 euros per l’any 2016, dividits en les quatre direccions generals. Desglossat per àrees, Esports és qui es gestiona la xifra més elevada, de 19.491.301 euros, seguit de Cultura, amb 16.397.713. Política Lingüística recupera pressupost amb 2.828.715, així com Joventut, que augment la seva xifra fins als 2.705.777. A Participació i Transparència es destinen 1.409.755 euros.
El pressupost d’aquesta conselleria pretén recuperar la llengua pròpia i posicionar de nou la cultura com a eix social i generador d’indústria a les Illes, ajudant als sectors a donar una primera passa per poder créixer. També vol fomentar la participació, no només entre el jovent, pel qual recupera el Consell de Joventut, sinó com a mesura transversal entre les aquest govern i la societat. La transparència serà un pilar fonamental d’aquesta conselleria, la qual, per primera vegada a la nostra comunitat autònoma, assentarà les bases per garantir una gestió pública més ètica i més accessible al ciutadà, al qual es facilitaran eines per realitzar la funció de control de l’executiu. Pel que fa a l’àrea d’esports, la conselleria és conscient que s’ha d’impulsar un model basat en valors i que afavoreixi el creixement de les persones en una societat en què l’activitat física sigui un pilar pel benestar de les persones.
Anarcoefemèrides de l'1 de desembre
Esdeveniments
- Surt La Cuña: L'1 de desembre de
1898 surt a Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya) el primer número de la
publicació sindicalista
anarquista La Cuña. Periódico mensualórgano de los obreros carpinteros.
Més tard portà el subtítol«Periódico defensor de los obreros del ramo de
elaborar madera de España» i la
redacció canvià de llocs (Tarragona, Barcelona,
Badalona, Sant Martí de Provençals, Reus i
Saragossa) segons on radiqués el
Comitè de la Federació d'Obrers del Ram
d'Elaborar Fusta d'Espanya. Portà els
lemes: «Trabajo. Solidaridad.
Federación» i «Unión es
fuerza». Encara que va
ser una publicació mensual, sortí de manera
força irregular i tirà uns dos mil
exemplars. Trobem articles de Manuel Alvedro, Argiluga, J.
Ballbé, Tomás
Bartrina, J. Betsellà, R. Blanco, José
Borrás, Calvo, Àngel Capdevila, R. de
Castilla Moreno, José Chueca, Eladio Díez,
José Dopico, Miquel Feliu,
Forta-Mondo, José García Argilaga,
José García García, Eduardo G.
Gilimón, F.
Gracia Belenguer, Fulgencio López, Anselmo Lorenzo, Marcial
Lores, Juan Martí
López, J. Monfort, Joaquín Navarro, T.
Osácar, Paradell, R. de Pasanis, Antoni
Pellicer Paraire, M. Pascual, F. Pi y Arsuega, J. Prats, Acracio
Progreso,
Baldomero Remolins Cors, J. Soronellas Artigas, J. Thous Puey,
José Vela, J.
Vinardell, etc. En sortiren 138 números, l'últim
l'1 de febrer de 1913.
***
- Surt Le Combat Social: L'1 de desembre de 1907 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual en llengua francesaLe Combat Social. Organe révolutionnaire des syndicalistes, socialistes antiparlementaires et libertaires. Reemplaçava el periòdic anarcoindividualista L'Ordre --40 números del 29 d'octubre de 1905 al 28 d'abril de 1907. Dirigit per Jean Peyroux, els principals redactors de Le Combat Social van ser Kropotkin, Alfred Loriot, Georges Baslieu, Sébastien Faure, Stéphen Max Say, J. Fougère, i Armand Beaupré. Després de 35 números --l'últim serà el del 21 de març al 4 d'abril de 1909--, deixarà de publicar-se per qüestions financeres; però serà reemplaçat per L'Insurgé, que apareixerà en 1910. A la capçalera portava el següent epígraf: «Destruir la ignorància, combatre tots els prejudicis, lluitar sense treva per una major i millor llibertat, fer uns individus veritablement conscients, segurs dels seus drets i de saber-los exigir. Heus aquí per on van els nostres esforços.» El grup editor va organitzar conferències amb Sébastien Faure, Ernest Girault, André Lorulot, Jean Marestan, Louise Michel, entre d'altres.
***
- Surt L'Idée Libre: L'1 de desembre de 1911 surt a Sant-Etiève (Arpitània) el primer número de L'Idée Libre. Revue mensuelle d'éducation sociale et scientifique. Creada per André Lorulot qui en serà el director i gerent. Els temes abordats seran força variats (higienisme, alimentació, sociologia, literatura, anticlericalisme, laïcisme, derogació de la tortura i de la pena de mort, avortament, objecció de consciència, pacifisme, etc.). Hi van col·laborar Han Ryner, Émile Hureau, Manuel Devaldès, Gérard de Lacaze-Duthiers, Alfred Naquet, Daubé-Bancel, Auguste Forel, Raphaël Dubois, Alfred Fromentin, Charles-Ange Laisant, M. Legrain, Frédéric Stackelberg, Vigné d’Octon, Henri Barbusse, Joseph Turmel, Sébastien Faure, Dr. Spehl, Dr. Jaworski, Albert Fua, Jean Souvenance, L. Borde, Dr. Herscovici, entre d'altres. Deixarà de sortir en 1913, però serà represa per Lorulot en 1919 fins a la mort d'aquest en 1963; en aquesta segona època, que s'editarà a Conflans-Sainte-Honorine (França), prendrà el subtítol «Revue de culture individuelle et de rénovation sociale». En 1939, amb la guerra, va ser prohibida fins a l'Alliberament. Amb la mort del fundador en 1963, esdevindrà l'òrgan de la Federació Nacional de Lliurepensadors, centrant-se especialment en l'anticlericalisme, i serà dirigida successivament per René Labregere (1963-1976), Jean Lacassagne (1976-1979) i Henri Lecoultre (a partir de 1979). Actualment el tiratge és de 11.000 exemplars. A més de la revista s'editaven i s'editen nombrosos fulletons de diversos temes i autors.
***
- Míting cenetista a Palma: L'1 de desembre de 1935, al vespre, a Palma (Mallorca, Illes Balears), després de molts d'anys sense organitzar actes multitudinaris a causa de la reacció del Bienni Negre republicà, la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) va organitzar un míting al Teatre Balear. Amb força assistència, però sense omplir la sala (3.500 espectadors) --a causa, segons els convocants al boicot de republicans, de socialistes i de comunistes--, va ser presidit per Cristòfol Pons que, després de saludar els assistents i d'enviar una salutació als 30.000 presos politicosocials, va llegir unes cartes d'adhesió de sindicats d'Eivissa i de Formentera, així com del Comitè Pro Presos, dels grups anarquistes i de les Joventuts Llibertàries de les Illes Balears. Julio Quintero va parlar en nom de la Confederació Regional del Treball i va passar revista als atacs que havia sofert a l'Estat espanyol la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries; va afirmar la incapacitat de tots els grups polítics per portar a terme cap acció revolucionària i va insistir que la possible emancipació dels obrers passava per les barricades, no per les urnes electorals. Vicente Pérez Combina va transmetre una fraternal salutació dels treballadors de Catalunya; va defensar la CNT de l'acusació rebuda d'haver afavorit el triomf de les dretes; la unitat havia de ser social, no política, entre aquella i els polítics no hi podia haver mai cap aliança; la història revolucionària de la CNT no es podia posar en dubte: qui volgués destruir l'Estat i el capital que ingressés en les files anarcosindicalistes. Francisco Ascaso va explicar l'actitud i la persecució de què va ser objecte l'organisme confederal a Catalunya durant la Revolució d'Octubre; va acabar rebutjant els pactes i remarcant que la lluita s'havia de guanyar al carrer. Domingo Germinal va dissertar sobre la llibertat i la revolució, sobre l'anarquia. Finalment, Cristòfor Pons va recordar que els militants cenetistes de Palma havien aconseguit la vertadera unitat dels treballadors mitjançant un moviment vaguístic general; així calia ajuntar els treballadors i no amb pactes. A la sortida es va col·locar una safata que va recol·lectar 151 pessetes amb 50 cèntims per al Comitè Pro Presos. Una ressenya de l'acte i dels discursos va ser reproduïda en el Cultura Obrera.Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Baleares y portavoz de la CNT (núm. 61, de 12 de desembre de 1935), sota el títol «El mitin confederal del 1º de diciembre. La CNT, después de dos años de mordaza, deja oir su voz en Mallorca».
***
- Surt Libre-Studio: L'1 de desembre de
1936 surt a València
(País Valencià) el primer número de Libre-Studio. Revista de
Acción Cultural
al servicio de la C.N.T. Aquesta publicació
lligada a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i portaveu del grup cultural anarquista del
mateix
nom tingué una periodicitat mensual irregular. Van formar
part del consell de
redacció H. Noja Ruiz, F. Escribá, A. Bosch, F.
Mansergas i Josep Figueras. El
secretari de la redacció va ser A. Bosch. Hi trobem articles
d'Alandí, Ángela
Ausias, Benavente, C. Cano, Joan P. Fàbregas, Joan
García Oliver, Cipriano
González, Katy Horna, L. Jaurot, Raimundo
Jiménez, Luis de Madariaga, Marianet,
Ada Martí, Félix Martí
Ibáñez, Ivan Miguel, Emilio Mistral, Frederica
Montseny,
Morales Guzmán, H. Noja Ruiz, Arsenio Olcina,
Félix Paredes i J. Santana
Calero, entre d'altres. Va estar força
il·lustrada amb fotos i dibuixos,
d'autors com Arturo Ballester, Barat, Borrás Casanova,
Escribá, Garrigues, Gumbau
i Llavala. En sortiren 12 números, l'últim el
novembre de 1938. També creà«Ediciones Libre-Studio», que publicà
obres de Juan López, Noja i Félix Paredes.
Naixements
- Paulí Pallàs i Latorre: L'1 de desembre de 1862 neix a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Paulí Pallàs i Latorre. Era fill d'un picapedrer de Maella. Va tenir una infància molt dura i va aprendre l'ofici de caixista, convertint-se en un gran lector i un convençut anarquista. Va viatjar molt per França i Itàlia. A l'Argentina va conèixer Errico Malatesta amb qui va viatjar fins a la Patagònia. Va residir a Rosario, on va obtenir fama de culte i instruït; com a anarcocomunista va fer mítings a l'Argentina i se celebra molt el de l'1 de maig de 1890 a Rosario. Segons alguns historiadors, l'1 de maig de 1891 va llançar una bomba al teatre Alcántara de Rio de Janeiro (Brasil). Perseguit, va tornar a Barcelona, on va retrobar Malatesta que acabava d'arribar. Com no va trobar feina, va comprar una màquina de cosir i va fer feines per a una fàbrica tèxtil. En aquella època va pertànyer al grup anarquista barceloní«Benvenuto Salud», del qual formaven part Manuel Archs Solanelles i Pere Marbà. El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya) va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre de 1893, va ser afusellat al castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya); les sevesúltimes paraules van ser premonitòries:«La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa --l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat-- va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Va impressionar la gran enteresa amb la qual va suportar l'execució i els periòdics anarquistes de l'època (La Controversia, El Oprimido, La Revancha), es van fer ressò de la seva figura. Va justificar la seva acció contra Martínez de Campos en considerar que era una ofensa contra la humanitat nomenar-lo capità general de Catalunya. Una carta seva autobiogràfica escrita el 3 d'octubre de 1893 va ser publicada un dia després de la seva mort en el periòdic El País. Com a fet paradoxal es va donar la circumstància que després de l'execució de Pallàs, el cruel general Martínez Anido va protegir especialment sa família de Pallàs: va posar sa companya a fer feina de cuinera a ca seva i va protegir son fill durant tota sa vida, que va acabar sent un destacat militant del Sindicat Lliure. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.
Paulí Pallàs i Latorre (1862-1893)
***
- Giorgio Nabita:
L'1
de desembre de 1876 –algunes fonts citen el 10 de
febrer– neix a Ragusa
(Sicília) el propagandista anarquista Giorgio Nabita,
conegut com Lapuni o Lapone
i que va fer servir el pseudònim Figlio
di Nessuno. Fill de la relació extraconjugal entre
el
benestant Giorgio Licitra i la jove Gaudenzia Schembri, va ser
abandonat nounat
pels pares i prengué el llinatge Nabita. A Ragusa
aprengué l'ofici de sastre,
freqüentà ambients catòlics i la seva
primera experiència política consistí
a
fer costat candidatures municipals. En 1896 es va traslladar a Vittoria
(Sicília),
on treballà de sastre i on era anomenat Lapuni.
Amant dels llibres, aconseguí una bona educació
autodidacta. Ben aviat entrà en
contacte amb el Cercle Socialista de Vittoria,
freqüentà els joves socialistes
Nannino Terranova i Vincenzo Vacirca i milità en la
secció local del Partit
Socialista Italià (PSI). El 18 de febrer de 1900 es
casà amb Concettina
Ranieri, amb qui tindrà un fill, que morí
prematurament en 1901, i dues filles:
Rygier Ribella –en honor de l'agitadora anarquista Maria
Rygier– i Alba. El
febrer de 1903 fou un dels fundadors del Cercle Obrer «Enrico
Ferri». Per mor
de la crisi econòmica, decidí emigrar tot sol als
Estats Units i el 3 d'abril
de 1905 arribà a bord del Massilia
al
port de Nova York (Nova York, EUA). En aquesta ciutat
treballà en una fàbrica i
s'introduí en la colònia socialista i
llibertària italiana. Gràcies a les seves
nombroses iniciatives americanes, les seus socialistes de Vittoria i de
Comiso
pogueren sobreviure; també va finançar una
cooperativa de consum a Vittoria que
s'acabava de crear. En 1906 es decantà pel moviment
anarquista i envià un
company a Itàlia amb periòdics i opuscles de
propaganda llibertària. A
començaments de 1908 trencà definitivament amb el
PSI i, mitjançant un jove
emigrant que retornà a Vittoria, el fuster Emanuele
Terranova Giudice, atià el
sorgiment del grup anarquista «Senza Patria»,
després batejat Circolo di Studi
Sociali Libertari (CSSL, Cercle d'Estudis Socials Llibertaris).
També mantingué
relacions epistolars amb el moviment anarquista sicilià,
encapçalat per Paolo
Schicchi, i amb la redacció de Proletario
Anarchico de Marsala. El desembre de 1909 retornà
a Vittoria, contribuint
al reforçament del CSSL, que passà a anomenar-se
Grup Llibertari «Francisco
Ferrer» i per al qual aconseguí un local. Durant
el Nadal de 1909 promogué, amb
Emanuele Terranova Giudice, Francesco Nicosia i Ciccio Bruno Curiale,
la
sortida de l'únic número del periòdic L'Agitatore.
Foglio di propaganda libertaria; un altre númeroúnic amb el mateix nom
sortí el 17 de gener de 1910, per commemorar Giordano Bruno
i Francesc Ferrer i
Guàrdia a Vittoria. L'any següent
publicà Natale
1911. Rivista di propaganda antireligiosa i l'1 de juliol de
1912 publicà
el número únic del periòdic L'Internazionale
a Michele Bakounine. Difongué diferents
publicacions de propaganda,
especialment antireligiosa i anticolonialista. També
distribuí textos
polèmiques amb el PSI de Vittoria i amb el seu
líder Nannino Terranova, germà
de Emanuele, a qui acusà d'haver-se aburgesat (A un
prete rosso benefattore;Il figlio di nessuno; La guerra;Ai nemici del progresso;Delitto; Rapisardi, il
cantore di Lucifero, è morto;etc.).
Detingut per haver elogiat, amb pintades a les parets de la ciutat, el«Primer
de Maig i la Llibertat», el 25 d'agost de 1912, dies
després de ser alliberat,
s'embarcà amb un passaport que no era el seu cap als Estats
Units. Per aquest
fet el 15 d'abril de 1913 va ser condemnat a tres mesos de
reclusió per«expatriació clandestina». Als EUA
ajudà a la publicació d'una nova revista, La Fiaccola. Rivista di scienze, filosofia e
arte, que traurà a Vittoria vuit
números entre el 15 de maig i el 15 de
novembre de 1913, dirigida per l'advocat Francesco Nicosia i
distribuïda a tota
Itàlia, als EUA i a l'Argentina. El gener de 1916
col·laborà en Riscossa.
Giornale libertario,
antimilitarista, rivoluzionario, fundat a Brooklyn (Nova
York) per Gaspare
Cannone. En aquesta època es va fer partidari de les
posicions individualistes
i signà els articles que publicava en la premsa
llibertària amb el pseudònim Figlio
di Nessuno. També va escriure,
entre 1914 i 1921, en un quadern, que titulà Memorie
e ricordi i que restà inèdit, les seves
reflexions sobre
l'anarquisme de caràcter individualista, fortament
influenciat per Friedrich
Nietzsche i Max Stirner. El gener de 1921 retornà a
Itàlia i immediatament es
reuní amb el moviment llibertari. Difongué la
premsa anarquista (Il Vespro Anarchico,Il Martello, Umanità
Nova, Il Libertario,L'Adunata dei Refrattari, Fede!, Pensiero
e Volontà, etc.) i contribuí a la
creació, amb els
comunistes, de la Cambra del Treball de Vittoria, que va ser inaugurada
l'1 de
maig de 1922 i assaltada i destruïda per escamots feixistes
poc després, morint
en aquesta feta l'obrer de 18 anys Orazio Sortino. Amb Gaetano Di
Bartolo
Milana promogué la sortida, el 3 de juny de 1922, del
número únic de La
Fiaccola Anarchica. El setembre de
1923 patí un escorcoll, amb el consegüent
segrestament de premsa, i un altre el
27 de novembre de 1925. A finals de 1926 va ser advertir formalment per
les
autoritats feixistes, però mantingué contactes
clandestins amb altres
anarquistes de la zona. El 30 de desembre de 1929 va ser detingut en
ocasió de
les noces del príncep Umbert de Savoia. Amb altres companys,
com ara Giovanni
Cottone, Giuseppe Giurdanella i Tano Biazzo, s'uní al FrontÚnic Antifeixista
Italià (FUAI), fundat pel comunista Vincenzo Terranova, fill
de Nannino. Durant
la primavera de 1935 va ser detingut per aquest motiu juntament amb
altres militants
del FUAI. Giorgio Nabita va morir el 26 de gener de 1938 a Vittoria
(Sicília),
deixant nombrosos escrits inèdits que havia amagat i que es
descobriren després
de la II Guerra Mundial. A Vittoria existeix un carrer amb el seu nom.
En 2009 Pippo
Gurrieri va publicar la biografia Giorgio
Nabita, sarto. Socialismo, anarchismo, antifascismo a Vittoria
(1889-1938).
***
- Ernst Toller: L'1 de desembre de 1893 neix a Szamocin (Posnània) l'escriptor, dramaturg, poeta expressionista i socialista revolucionari judeoalemany, proper als llibertaris, Ernst Toller.Fill d'un comerciant jueu benestant, després de fer estudis universitaris, va marxar a França en 1914 on es va inscriure a la universitat de Grenoble. Va conèixer Max Weber i fou amic de Kurt Eisner. La declaració de guerra el sorprèn a París i torna a Alemanya, allistant-se en l'exèrcit. Al front emmalalteix i és finalment llicenciat. Marcat pels horrors de la guerra, esdevé un actiu propagandista antimilitarista, partidari de la vaga general, fet que el portarà a la presó. Membre del Unabhängige Sozialdemokratische Partei Deutschlands (USPD, Partit Socialdemòcrata Independent), va estar molt influenciat per l'anarquista Gustav Landauer, i intervindrà com a orador en mítings. Intentarà, amb Erich Mühsam, impulsar en el camp cultural un art nou i especialment un teatre de caire popular. Quan la República dels Consells de Baviera és proclamada el 7 d'abril de 1919, els anarquistes hi sónàmpliament representats per Erich Mühsam, Gustav Landauer, Ret Marut, Sivio Gesell; i al seu costat, Toller assumeix la presidència del Consell Central, tot exercint el feixuc càrrec de coordinador de decisions. El 13 d'abril de 1919, els obrers aconsegueixen repel·lir una temptativa de putsch contrarevolucionari, però els comunistes n'aprofiten la conjuntura per fer-se amb el poder i eliminar els anarquistes. Amb el suport dels obrers, Toller accepta col·laborar amb els comunistes, que li confien aleshores el comandament d'un post militar, sabedor de la contradicció per mor de la seva ideologia antimilitarista. El 16 d'abril de 1919, a Dachau, sortirà victoriós amb un combat contra les forces contrarevolucionàries. Però la República dels Consells és finalment esclafada entre el 29 d'abril i el 2 de maig. Detingut el 4 de juny,és condemnat el 16 de juliol de 1919 a cinc anys de presidi a la fortalesa de Niederschönfeld, prop de Rain, al costat del riu Lech, temps que aprofitarà per escriure a la presó peces de teatre expressionistes i poesia. Alliberat el 15 de juliol de 1924, continuarà amb la seva obra creadora i de lluita contra el feixisme. Expulsat d'Alemanya a l'arribada de Hitler al poder (1933), fixarà la seva residència als Estats Units en 1936. Dos anys més tard, participarà en la Revolució espanyola, ocupant-se dels infants refugiats mitjançant l'Spanish Relief Plan (Pla de Socors Espanyol) que va crear. Però la desfeta republicana el portarà a la desesperació i de tornada a Nova York, quan va saber que la seva família havia estat reclosa en un camp de concentració nazi, se suïcidarà el 22 de maig de 1939 a la seva habitació del Mayflower Hotels del Central Park de Nova York (Nova York, EUA). Toller va ser incinerat i les seves cendres enterrades al cementiri de Ferncliff (Nova York) i al seu homenatge fúnebre van participar com a oradors Klaus Mann, Oskar Maria Graf, Sinclair Lewis i l'expresident republicà Juan Negrín. Entre les seves obres podem destacar Die Wandlung (1919), Der Tag des Proletariats (1920), Masse Mensch (1921), Die Maschinenstürmer (1922), Hinkemann (1923), Hoppla, wir leben (1927), Feuer aus den Kesseln (1930), Eine Jugend in Deutschland (1933), Briefe aus dem Gefängnis (1935). Pel seu llenguatge exasperat, en ocasions proper al de la Nova Objectivitat, la seva obraés un dels testimonis més significatius de les intemperàncies, els impulsos i les tensions no resoltes de l'expressionisme alemany. L'escriptor català Feliu Formosa estrenà en 1969 l'obra de teatre Cel·la 44: cinc anys en la vida i l'obra d'Ernst Toller, publicada a Mallorca en 1970, a partir de documents (polítics, expressionistes...) de l'època i de textos teatrals de Toller.
***
- Francisco Sansano Navarro:L'1 de desembre de 1911 neix a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el militant anarquista Francisco Sansano Navarro. En 1936 treballava a Menorca quan se sumà a l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud que volia alliberar Mallorca del poder feixista. D'aquest grup de 31 companys cenetistes que se sumaren a Maó a l'expedició, formà --amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i algun altres-- un grupet anomenat «19 de juliol». Fracassada aquesta invasió, es traslladà amb uns pescadors a Barcelona. A la capital catalana intervingué en la formació de la«Columna Roja i Negra» i, més tard, conegué Matilde Saiz Alonso, miliciana santanderina amb qui es casarà després. Lluità al front d'Osca (Loporzano, Estrecho Quinto i Monte Aragón). En la milícia desenvolupà diversos càrrecs: cap del primer batalló de la«Columna Roja i Negra» (127 Brigada amb la militarització) i també del quart, i després cap de la 195 Brigada. Quan estava a punt d'acabar la guerra, malgrat tenir passaport cap a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i son fill Helios cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de toros d'Alacant. Condemnat a 30 anys, fou tancat a Belchite. En 1942 pogué fugir i arribà a València, després d'una llarga marxa a peu, on sobrevisqué molts anys sense documentació. En 1968, quan ja residia a Santa Coloma de Gramenet, li foren lliurats papers. Francisco Sansano Navarro va morir el 31 de març de 2002 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).
Francisco Sansano Navarro (1911-2002)
***
- Silvia Mistral: L'1 de desembre de 1914 neix a l'Havana (Cuba) la crítica cinematogràfica i escriptora anarquista i anarcosindicalista Hortensia Blanc Pita --també citada com Blanch--, més coneguda com Silvia Mistral, encara que va fer servir altres pseudònims literaris, com ara Silvia M. Robledo, Ana María Muriá oMaría Luisa Algarra. D'ascendència peninsular --son pare era català i sa mare gallega--, entre 1920 i 1926 visqué a Vilalba (Comarca da Terra Chá, Galícia). Després sa família tornà a l'Havana i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República, s'instal·laren a Barcelona (Catalunya). Apassionada pel cinema, a Barcelona, a més de treballar en un laboratori químic, col·laborà en revistes cinematogràfiques i culturals (Popular Film, Films Selectos, Proyector, Las Noticias,El Día Gráfico, etc.), i va fer adaptacions cinematogràfiques per a les companyies Metro i Paramount. En aquesta època s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil publicà cròniques des del front i des de la reraguarda per a La Vanguardia col·lectivitzada, alhora que va fer de locutora de cinema en la ràdio. Va fer amistat amb Kati Horna, qui publicà fotos als seus articles, col·laboració que continuaria durant l'exili mexicà. També va escriure contes i fou secretari de l'efímera revista Nuevo Cinema. En acabar la contesa s'exilià a França i a partir de maig de 1939 fou reclosa al camp de concentració del Barcarès i Les Mages. El juliol de 1939 marxà cap a Veracruz (Mèxic) a bord de l'Ipanema, després de reunir-se amb el seu company, el destacat militant anarquista i cenetista Ricard Mestre Ventura. Al país asteca va viure, a més de vendre colònia a domicili, fent crítiques de llibres i de cinema, escrivint records de guerra, reportatges i articles per a revistes i periòdics. Col·laborà en la revista anarquista cubana El Libertario, abans de ser suprimida pel règim castrista. Durant els seusúltims anys formà part de la Lliga Defensora d'Animals de Mèxic. Fou amiga de la periodista anarquista Cecilia García de Guilarte. Trobem col·laboracions seves en Arte y Plata, Aventura, Comunidad Ibérica, Día Gráfico,Diorama-Excelsior, Espectáculo, Films Selectors,Hoy, Humanidad, El Libertario, Libre Pensamiento, Las Noticias, Nuevo Cinema, Popular Film, Proyector, Umbral,La Vanguardia, etc. És autora de Memorias de familia, Violetas imperiales, Éxodo. Diario de una refugiada española (1940, amb pròleg de León Felipe, considerada per molts com la millor obra de l'exili i que fou publicada per lliuraments en la revista Hoy; reeditada en 2009),Madréporas (1944 i 1967), Interludio ibérico (1978, amb altres), La cola de la sirena (1983), Mingo, el niño de la banda (1985), La Cenicienta china (1986) iLa bruja vestida de rosa (1988), entre d'altres. Silvia Mistral va morir el 26 de juliol de 2004 a Lomas de Ballavista (Ciudad López Mateos, Mèxic, Mèxic).
***
- José Sender Fau:
L'1 de desembre de 1914 neix a Alcolea de Cinca (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Sender Fau. Emigrà de
ben jovenet a Catalunya i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Terrassa (Vallès
Occidental, Catalunya) i de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de
juliol de
1936, lluità com a milicià en la 26
Divisió (antiga «Columna Durruti») i fou
ferit en combat. El febrer de 1929, quan el triomf franquista era un
fet, passà
a França i fou reclòs en diversos camps de
concentració. Detingut pels alemanys,
va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria)
durant quatre anys. Després de l'alliberament del camp en
1945, retornà a
França i s'instal·là a Riam, on
treballà a la fàbrica de pneumàtics Michelin i milità activament
en la CNT
local. José Sender Fau va morir, quan ocupava la secretaria
de la Federació
Local de la CNT, el 6 de maig de 1971 a Riam (Alvèrnia,
Occitània).
Defuncions
- Joseph Tortelier:L'1 de desembre de 1925 mor a Eaubonne (Illa de França, França) el sindicalista revolucionari i reivindicador anarquista de la«vaga general» revolucionària Joseph Jean-Marie Tortelier. Havia nascut el 26 de desembre de 1854 a Baen-Veur (Bretanya). Sos pares es deien Joseph Marie Anne Tortelier, peó de camins i carter rural, i Julienne Beillot, conreadora i botiguera de begudes. Establert com a fuster a Rennes, milità en la Cambra Sindical d'aquesta localitat i fou nomenat delegat al Congrés de Sant-Etiève de 1882. Després es va instal·lar a París i com a socialista revolucionari participà en la manifestació d'aturats del 9 de març de 1883, que acabà amb l'assalt de fleques, i on fou detingut, amb Émilie Pouget i Louise Michel; jutjat per aquests fets, fou condemnat el 3 d'abril de 1883 a tres mesos de presó. L'agost de 1884 formà part d'una delegació amb altres dos companys que marxà a l'Exposició Internacional de Suècia. Alguns mesos més tard, es declarà anarquista i freqüentà diversos grups llibertaris parisencs, com ara «La Panthère des Batignolles», i esdevé amic de Clément Duval --quan Duval fou jutjat en 1887 per expropiador els jutges no consentiren que Tortelier declarés en el seu favor. Membre actiu de la «Lliga dels Antipatriotes», fundada en 1886, i de la «Lliga dels Antipropietaris», que tenia com a principal activitat la creació d'escamots de «cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Però la idea més brillant que tingué fou, cap al 1886, la formulació de la «vaga general» revolucionària, on participen tots els obrers i tots els sindicats, com a única via d'aconseguir la Revolució Social. El 9 d'agost de 1888, en un míting a la Sala de Comerç, juntament amb Louise Michel i Charles Malato, en ocasió d'una vaga dels obreres de la construcció, explicarà reeixidament la seva revolucionària proposta. A partir d'aleshores, com a orador reputat que era, en totes les reunions, mítings i assemblees arreu de França explicarà el seu projecte revolucionari. El novembre de 1888 marxarà a Londres amb l'anarquista Virad, delegat per la Cambra Sindical de Peons, per assistir a un congrés corporatiu internacional, i hi exposarà la novella idea. També farà el mateix a Pennsilvània (EUA) mitjançant conferències, alhora que disserta a favor de l'abstenció electoral, els perjudicis de la política, encara que aquesta fos socialista, i la mistificació del parlamentarisme. El 31 de 1890 signà, amb Bernhart, Coudry, Courtois, Duffour, Millet, Paul Reclus i Siguret, una crida apareguda en La Révolte per a la creació d'un diari anarquista. El febrer de 1892, en aquest mateix periòdic, signà, juntament amb Chales Malato, Émile Pouget, Émile Henry i altres, una declaració a favor de la manifestació del «Primer de Maig» i en contra de l'oposició de Sébastien Faure contra aquesta pel seu legalisme. El 20 de febrer de 1894, dins del marc de desenvolupament de les noves «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), la policia escorcollarà el seu domicili i embargarà papers i periòdics. En 1895 s'afegí a la campanya pel pa gratuït creada per Victor Barrucand. En 1896 assistí al «Congrés Internacional Socialista dels Treballadors i Cambres Sindicals Obreres» de Londres, on els anarquistes foren exclosos i que en el pla internacional suposarà el trencament definitiu entre anarquistes i socialistes. Com Jean Grave i Émile Pouget, i a diferència de Sébastien Faure, quan esclatà l'«afer Dreyfus» fou partidari de l'abstenció, ja que segons ell, un anarquista només podia alegrar-se quan dirigents i militars es barallaven entre ells. Després de l'afer, sembla que es retirà de la militància activa, ja que el seu nom no torna comparèixer. No va deixar cap escrit ni correspondència.
***
- Claro José
Sendón: L'1 de desembre de 1937 mor a Manhattan
de Nova York (Nova York, EUA) el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Claro José
Sendón Lamela. Havia
nascut el 18 d'abril de 1897 a Louro (Muros, la Corunya,
Galícia). Sos pares es
deien Pío Sendón Sieira i María Lamela
García. A començaments dels anys vint
emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina)
treballà d'estibador al port i
venent diaris. Més tard marxà als Estats Units, a
la zona de Filadèlfia i
després a Nova York, on treballà de mariner i de
cambrer. Als EUA conegué el
moviment llibertari espanyol, aleshores amb una important
implantació, i es va
fer amb una important cultura autodidacta que el va permetre intervenir
en
activitats propagandístiques (mítings,
conferències, premsa, etc.). Arran de la
crisi de 1929, les seves accions de propaganda s'incrementaren,
denunciant
l'atur i reivindicant l'anarquisme. Als EUA
col·laborà en Cultura Proletaria,
però també en diverses publicacions
llibertàries de la Península, com ara ¡Despertad!–destaquen les seves «Crónicas de
Yanquilandia» (1928)–, Solidaridad Obrera
i Tierra y Libertad. També
participà en les activitats dels grup
anarquista «Floreal» i en els diversos actes dels
centres socials establerts
per la colònia d'emigrants gallecs. En 1931, amb la
proclamació de la II
República espanyola, retornà a Galícia
per Vigo amb una important quantitat de
diners. S'establí a la Corunya i s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), s'oposà a la
moderació de José Villaverde Velo, no obstant
això, el defensà de les calumnies
llançades per Federico Urales. Escampà la seva
tasca propagandística per les
comarques de Muros i Noia de la Corunya. Entre 1932 i 1933 va fer
mítings i
conferències, sovint en gallec, i participà en
polèmiques (Vivero, Puerto del
Son, Vigo, la Corunya, Cambre, Órdenes, Monforte, Payosaco,
Sada, Lugo,
Sanjenjo, Poyo, San Pedro de Nos, Mondego, Betanzos, Madrid, Barcelona,
Talavera,
Castro del Río, Lleó, Cadis, etc.). En 1933
també dirigí, en substitució de
José Villaverde Velo, Solidaridad Obrera
de la Corunya i a partir
d'agost d'aquell any entrà en la redacció de CNT,
fins el seu
empresonament el desembre. En el Ple Regional de la CNT celebrat a
Santiago,
representà Noia. L'1 d'octubre de 1933 participà
en una important controvèrsia
pública amb militants dels Partit Comunista d'Espanya (PCE)
a Castro del Río
(Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1934 va fer
mítings a la Corunya, ciutat en
la qual s'havia instal·lat a partir de l'aixecament
revolucionari d'octubre.
També en 1934 publicà en «La Novela
Ideal» l'obreta Amor que se afirma.
A començaments de 1935 s'establí a Lousame, on
treballà de peó a les mines de
wolframi de San Finx fins el seu acomiadament. També va fer
de mestre dels
infants dels miners en una escola habilitada per la companyia anglesa
que
explotava la concessió minera i desenvolupà, amb
Enrique Fernández Maneiro, una
important tasca orgànica en el Sindicat Miner i Professions
Diverses i en la
Federació Comarcal de Noia. A finals de 1935 va fer una gira
propagandística
per Galícia (Orense, Betanzos, la Corunya,
Cariño, Lugo, Ferrol, Carballo,
etc.) amb Jaime Baella Pérez i Frederica Montseny, i a
començaments de 1936 va
intervenir a Villagarcía, Barrio, Noia, Cruceiro,
Escarabote, Vivero i Carril.
El maig de 1936, cridat per la CNT de Huelva (Andalusia, Espanya),
participà en
l'organització del Sindicat de la Indústria
Pesquera i va fer mítings amb
Arturo Parera Malí, Francisco Martínez
Arín i María Durán, a més
de treballar a
les mines de Riotinto. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
lluità
contra les forces de la Guàrdia Civil a Huelva fins que les
tropes franquistes
ocuparen la ciutat; després aconseguí amb una
barca pesquera passar a Àfrica
(Casablanca, Orà i Alger) i durant la tardor de 1936
retornà a la Península. A
Madrid treballà en la redacció de CNT
i després es traslladà a València.
El novembre de 1936 signà un manifest de suport a la unitat
sindical amb la
Unió General de Treballadors (UGT) i el desembre d'aquell
any va ser nomenat
delegat del Comitè Regional de Llevant en el
Comitè Nacional de la CNT, jugant
un paper important en la secció de Propaganda.
Intervingué en nombrosos mítings
amb Frederica Montseny i altres. Representà
l'Agrupació d'Amics de Mèxic de
València en diferents actes. El juliol de 1937 va ser enviat
amb Serafín Aliaga
Lledó, Juan López Sánchez i Avelino
González Mallada als EUA i a Mèxic en
viatge propagandístic. Claro José
Sendón va morir l'1 de desembre de 1937 a
Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac d'asma. A
més dels citats,
trobem escrits seus, moltes vegades signats tota el
pseudònim Clarín
Libertario, en Castilla Libre, Fragua
Social, Indomptable,Juventud Libre, El Luchador, Solidaridad
i Umbral.
Claro José Sendón Lamela (1897-1937)
---