Per recordar els primers 100 dies de govern municipal de Palma, us oferim les fotos dels regidors de MÉS per Palma amb la seva àrea o zona de gestió i un resum adjunt de les prioritats de govern.
MÉS per Palma, 100 dies a Cort
Alternativa a la Fira del Llibre Anarquista de Mallorca
Des de dijous dia 1 fins diumenge dia 4 d'octubre tendrà lloc a Palma la III FIRA DEL LLIBRE ANARQUISTA DE MALLORCA. La fira serà a la plaça de ses Veles (Foners, molt aprop de l'edifici antic de GESA i el Palau de Congresos) i, en cas de pluja, es farà al local de l'Ateneu Estel Negre que hi ha a la mateixa plaça.
Enguany tenim la sort de que han convidat a participar a Alternativa per Pollença a una taula rodona sobre municipalisme:
Dissabte 3 a les 18h.
Esdevenir governants o esdevenir ingobernables? Taula rodona i debat obert sobre les possibilitats, limitacions i contradiccions de la via institucional amb membres de Som Palma, CUP Palma, Alternativa per Pollença, de la Coordinadora Llibertària de Mallorca i de la revista Vot en negre
Tota la informació a: http://firallibreanarquistamallorca.noblogs.org/
Presentació
La Fira del Llibre Anarquista de Mallorca torna aquest any amb la intenció de consolidar una iniciativa sorgida de la Coordinadora Llibertària de Mallorca (CLM). Enguany celebram la seva tercera edició convençudes de la necessitat de disposar d’un acte de gran format capaç de reunir les diferents sensibilitats de l’anarquisme illenc, així com apropar-nos a d’altres companyes, contrastar visions i conèixer lluites d’ultramar. En la seva curta història, creiem que la Fira ha representat un punt important de difusió de les idees i pràctiques anarquistes, amb una segona edició que va augmentar el seu ressò i assistència i que va ser encara més atractiva que la primera.
Un dels motius que van contribuir a aquest èxit fou sens dubte el lloc triat per a la segona edició, el Parc de Ses Veles, al barri de Foners de Ciutat. Una plaça amable i ben concorreguda per unes veïnades que ens van acollir d’allò més bé. Per això enguany repetim ubicació i dates, amb una clara voluntat de fer un pas més en la consolidació d’aquest espai de debat, crítica i reflexió. Com a novetat, donada la quantitat d’actes i propostes interessants confirmades enguany, ampliam en un dia la celebració de la Fira i hi afegim més continguts.
Com en d’altres edicions, la Fira contindrà un seguit d’actes culturals, presentacions de llibres i debats que giraran entorn de diverses qüestions: la crítica a l’estat del benestar i la democràcia, així com la deriva institucional per una part dels moviments socials o les lluites al carrer, serviran per a contrastar punts de vista en un any de fort context electoral. Tanmateix, no volíem deixar de banda aspectes essencials per a les nostres vides com ara les lluites antirepressives i anticarceràries, els feminismes, la defensa del territori, les pràctiques comunitàries o l’agitació cultural. Paral·lelament a tots aquests actes, podrem gaudir de la presència de llibreries, distribuïdores i editorials d’aquí i d’arreu que ens duran un bon aliment per al nostre cervell, també hi podreu trobar propostes relacionades amb les arts escèniques.
La Fira està organitzada per la CLM amb la participació d’altres persones que comparteixen la il·lusió de mantenir i consolidar una trobada d’aquestes característiques. Es tracta d’un esdeveniment totalment auto-finançat per tal d’assegurar la seva radical independència. Per aquest motiu, s’han organitzat actes previs que difonguin la Fira a l’hora que facilitaran la seva viabilitat econòmica. Ja us agraïm per avançat la vostra col·laboració i assistència.
Serà una fira rica en continguts, profunda en els debats i radical en les propostes. Ens veiem a la Fira, visca el debat viu!!!
Tota la informació a: http://firallibreanarquistamallorca.noblogs.org/
La mort de tots els cines de Palma (Mallorca)
El tancament dels multicinemes Metropolitan és la darrera entrega duna llarga sèrie de comiats dels cinemes palmesans. Així, les butaques de Pere Garau segueixen les dels multicinemes Chaplin i les de totes les sales clàssiques que hi havia per Ciutat durant el segle passat
Projectors esvaïts
G. Amengual | 25/09/2011 |
Tancà per vacances, però el seu projector no tornarà a encendre's mai més. Aquesta setmana, els multicinemes Metropolitan barraran definitivament les seves portes, deixant enrere 67 anys de pel·lícules i entreteniment per a les famílies palmesanes. Ara, la barriada perd una oferta d'oci i Pere Garau deixarà de fer olor de crispetes els vespres. El the end particular del Metropolitan és la darrera passa d'un canvi de paisatge de sales de cinema que ha afectat Ciutat en els darrers 15 anys. L'actual oferta d'exhibidors es limita als multicinemes Augusta, Rivoli i Renoir, dins de Palma, i als grans complexos d'oci i consum Porto Pi (Terrasses), Ocimax i Festival Park, aquest a Marratxí.
No fa gaire, aquest paisatge era ben diferent, com també ho eren les costums del consumidor de cinema. Les sales, on tan sols es projectaven una o dues pel·lícules a la setmana, s'estenien per diferents racons de Palma. Tanmateix, durant la primera dècada del segle XXI tancaren totes. D'aquesta manera s'acomiadaren del circuit cinèfil indrets com l'ABC (1999) i el Palacio Avenidas (2000), a les Avingudes; la sala Astoria (2000), al carrer de la Riera; el Lumiere (2005), a l'avinguda de Sant Ferran; el Modern (2001), a la plaça de Santa Eulàlia; l'Hispania (2005), a la Soledat; i el Rialto (2002), al carrer de Sant Feliu. El Metropolitan es reinventà com a multicinemes l'any 1988, deixant enrere el cinema de sala única Metropol, fundat el 1944. "Llavors, la sala tenia dues zones: la general, al davant, i la de butaca, al darrere. Record també les sessions dobles i com el porter deixava entrar la llum entre pel·lícula i pel·lícula" explica el crític cinematogràfic Josep Antoni Pérez de Mendiola. I és que el concepte de cinema d'aleshores era ben diferent del d'ara. Les pel·lícules eren més llargues, les sales úniques i grans, els seients no oferien tantes comoditats com avui i, de vegades, es programaven sessions dobles, amb un temps de descans que podia estar fins i tot amenitzat amb actuacions musicals.
Però aquesta darrera no ha estat l'única crisi que ha patit l'empresa de les sales de cinema. Les darreries dels anys 80 varen suposar la caiguda de sales tan importants com el cinema Born (1988) i el Capitol (1987), el nom del qual ha arribat a rebatiar sobre la consciència dels palmesans la plaça d'Alexander Fleming. L'arribada dels multicinemes, així com també l'aparició dels reproductors domèstics de vídeo, fou crítica i obligà les sales a reinventar-se. Espais com el Balear, el Principal, el Salón Mallorca i Jaume III en foren els grans perjudicats.
De la sala als multicinemes
Metropolitan no ha estat el primer multicinemes a tancar les seves portes a Palma. Primer ho va fer el pioner d'aquesta tipus de recinte a Ciutat, el Chaplin, que el 2004 exhibí la seva darrera sessió, després de 25 anys d'història. Va irrompre a Palma l'abril del 1979 per l'empenta de Pep Truyols i Joan Olives, que importaren la idea des de França. Llavors, el multicinemes tenia quatre sales i, tot i que seus propietaris el volien dedicar al cinema d'art i assaig, la manca de públic els obligà a projectar propostes més comercials.
"Chaplin fou tot un èxit durant una dotzena d'anys. El format multicinema permetia una concentració de l'oferta i això feia que hi hagués més possibilitats perquè hi anàs la gent", afirma Truyols, qui recorda que, amb l'obertura del Chaplin, també obriren al seu voltant un altre tipus de comerços.
L'actual èxit dels grans recintes de cinema i oci radica en gran part a una evolució lògica d'aquella tendència de fa trenta anys. "Ara és més gran allò que envolta el cinema que el cinema en si mateix, i es guanya més amb les crispetes que amb la projecció de pel·lícules", comenta Mendiola sobre aquests nous complexos, que s'iniciaren amb l'aparició del centre comercial Porto Pi -espai que arribà a tenir dos multicinemes, dels quals ara ja tan sols sobreviuen els de les terrasses-. La construcció de grans aparcaments al seu voltant també són un element decisiu: permet a la gent dels pobles i de Ciutat deixar el cotxe amb comoditat, al mateix lloc on es poden deixar, a més, les compres efectuades als negocis del voltant.
Mentrestant, antigues sales com l'Astoria esperen rebre un nou ús, sabent que han hagut de tancar, no perquè la gent hagi deixat d'anar al cinema, sinó perquè al segle XXI es fa de manera diferent.
Diari de Balears
El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, en Francesc Llinàs, en Vicenç Santandreu, n'Emili Garcia i en Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 (que fou quan vaig marxar a fer el servei militar a Cartagena) es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes de films a Ciutat. (Miquel López Crespí)
L'antifranquisme cultural en els anys seixanta: el Cineclub Universitari
Revisant carpetes antigues he trobat alguns papers que fan referència al Cineclub Universitari de Ciutat, els primers exemplars que vaig comprar de la revista Nuestro cine... De cop i volta tot aquell món esvanit (els meus inicials contactes amb els grans directors del cinema mundial) m'ha tornat a la memòria.
El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, en Francesc Llinàs, en Vicenç Santandreu, n'Emili Garcia i en Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 (que fou quan vaig marxar a fer el servei militar a Cartagena) es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes de films a Ciutat.
Les sessions es feien els diumenges al matí a la Sala Rialto del carrer de Sant Feliu. Solien començar a les onze; a hores de dinar ja havíem vist la pellícula del dia i escoltat els comentaris que se solien fer en acabar la projecció. En Francesc Llinàs, tot presidint una tauleta a l'entrada de la Sala Rialto, era l'encarregat de fer els nous socis i d'informar aquell personal tan matiner de quines novetats es preparaven per a la setmana següent.
Sempre he dit que varen ser les pellícules projectades en el Cineclub Universitari les que em varen obrir els ulls a la importància cultural del cinema. Cal pensar que en aquells anys de mitjans del seixanta, en plena tenebra franquista, amb temor que el "social" de torn donàs per acabat el colloqui posterior a la projecció del film, anar al Cineclub Universitari no deixava de ser un petit -o gran, vés a saber!- acte de resistència antifeixista. Pens que en aquella època tot el que fos sortir del cercle de ferro de la "cultura" oficial del règim i, de rebot, del cinema que ens volien fer veure, era antifeixisme pur i dur. ¿Què tenien a veure, per exemple Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Memec, Patino o Varda amb les "espanyolades" que es projectaven en les pantalles comercials? No res, evidentment. Per això aquell Cineclub Universitari, els comentaris fets a l'entrada, moments abans de començar la projecció, amb n'Antoni Figuera o en Paco Llinàs, no deixaven de tenir un contingut antifeixista ben evident.
Record igualment que mentre n'Antoni Figuera i en Francesc Llinàs eren els capdavanters de la "moguda" cinematogràfica, en Jaume Adrover s'encarregà d'organitzar les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novella que per les mateixes dates es feien, primer a "Gifré i Escoda", posteriorment en el teatret de la Casa Catalana (avinguda del Comte de Sallent), i que finalment foren prohibides pel governador civil. Quant a mi, record que la Brigada Social ja m'havia detingut per unes pintades en favor de l'Amnistia i en solidaritat amb les vagues dels miners asturians (les famoses vagues dels anys 1962-63).
Aleshores vivíem intensament l'esplendorosa victòria de la Revolució Cubana (1959) i el triomf del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. Era l'època de la descolonització i podíem imaginar un Tercer Món amb certs drets, fent valer la seva veu. Després ja se sap el que s'ha esdevingut: el poder dels míssils, els grans exèrcits imperialistes (dels EUA, de l'OTAN), els cops d'Estat organitzats per la CIA (Xile, Indonèsia, Argentina, Brasil, Grècia...) han frustrat els somnis d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.
En aquell temps collaboràvem amb Ràdio Espanya Independent (però molt aviat deixaríem de banda qualsevol mena de relació amb el carrillisme i ens endinsaríem en una autèntica formació marxista). A començaments de l'any 1966 ens arriben els primers ecos del que suposàvem "Gran Revolució Cultural Proletària Xinesa". No cal dir que, joves com érem, ens seduïa tot el que fes olor de combat contra la burocràcia i les estantisses concepcions culturals de les classes dominants (les classes dominants de qualsevol país).
Sense cap mena de dubte, aquest era el rerefons personal que hi havia quan em vaig fer soci i assidu assistent a les projeccions del Cineclub Universitari.
El 1965 va ser l'any en què entràrem en contacte amb Cocteau (Orfeu); Preminger (Tempesta sobre Washington); Kawalerowicz (Pociag); Renoir (La carrosse d'or) i Godard (À bout de souffle). Aquesta darrera fou una de les pellícules que més ens impressionà en aquells moments. No hem d'oblidar que, malgrat la nostra joventut i la distància de París, ja ens havien arribat ecos de la "nouvelle vague" francesa. En Vicenç Mates (home cabdal, juntament amb Jaume Vidal Amengual, en la història del cine a Mallorca) ja ens havia passat algun número de la revista Cahiers de Cinéma (fundada el 1951). Aleshores Cahiers de Cinéma i Nuestro cine eren les "bíblies" imprescindibles per a tot resistent a la tenebra cultural franquista. Llegir a Nuestro cine (la revista d'Ezcurra, el mateix que dirigia Triunfo) els compromesos articles de Jesús García de Dueñas, José Luis Egea, Víctor Erice, César Santos Fontenla, Ángel Fernández-Santos, Claudio Guerin o Romà Gubern era d'importància cabdal. Era com respirar aire pur, sortir d'una vegada de la putrefacció de les Marisols i Joselitos, de les Sarites Montiels i tot el femer del "cinema" nacional-catòlic de la dictadura. Els fastos de cartró-pedra lloant la colonització d'Amèrica, la victòria de Agustina de Aragón damunt l'exèrcit francès, la resistència del "gloriós" Alcázar de Toledo a les "hordes marxistes".
¿A qui pot estranyar el nostre lliurament en cos i ànima a la Cultura (així, en majúscula) que representava l'experiència que ens proposaven n'Antoni Figuera i en Paco Llinàs?
Més endavant l'intens "curs" 1965-88 ens permet un avanç i consolidació de les nostres troballes intellectuals. Entre l'hivern del seixanta-cinc i la primavera del seixanta-sis, la puntual assistència el diumenges a la Sala Rialto ens permet entrar en contacte amb Zurlini (La chica con la maleta); Eisenstein (Tormenta sobre Méjico); Losey (La clave del enigma); Welles (Los magníficos Ambersons); Lang (Los Nibelungos); Godard (Alphaville); Mann (La colina de los diablos de acero); Malle (Le feu follet) i Pasolini (Accatone), entre moltes altres pellícules d'importància cabdal en la història del cinema.
Les activitats culturals del Cineclub Universitari no finien amb la simple projecció dels films, els comentaris a la porta de la Sala Rialto, els cinefòrums, els colloquis fets a la mateixa sala, en acabar la sessió, l'intercamvi de revistes... La majoria dels directius del Cineclub també eren collaboradors de la premsa oficial de Ciutat (paper destacat tengueren els articles de l'escriptor Antoni Serra a Última Hora i d'altres companys de dèries cinematogràfiques a Cort). De tant en tant es feien enquestes entre els assistents al Cineclub que servien per a conèixer l'estat d'opinió de socis i públic en general. Posteriorment aquestes enquestes eren útils per a decidir quines eren les millors pellícules espanyoles o estrangeres (segons l'opinió dels membres i assistents a aquelles sessions).
Tot plegat, aquell remoure la somorta vida cultural d'una capital "de provincias" no crec que fos ben vist per les autoritats del moment (ni per la Brigada Social, que era la que venia els diumenges a prendre nota del que dèiem i que, supòs, es devia avorrir de forma inimaginable amb aquelles "llaunes").
Però tot marxà a la perfecció -amb les normals limitacions del moment- i record que, amb el temps, les projeccions del diumenge a la Sala Rialto s'ampliaren amb estrenes a les sales comercials de Ciutat. Ara mateix em vénen a la memòria, per exemple, els cicles dedicats a Jonh Ford, Alfred Hitchcock o als nous realitzadors espanyols (concretament a Basilio Martín Patiño, Julio Diamante, Miguel Picazo i Horacio Valcárcel).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
El Tall Editorial ha publicat el meu llibre Cinema del segle XX, el qual recull tots els articles que he anat publicant a la revista Temps Moderns, la millor publicació de cinema que ha existit mai a Mallorca i que dirigeix el meu bon amic Jaume Vidal Amengual. També inclou alguns articles sobre cine publicats a dBalears i a les revistes Sa Plaça i LEstel. (Miquel López Crespí)
El Tall Editorial publica Cinema del segle XX (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
El Tall Editorial ha publicat el meu llibre Cinema del segle XX, el qual recull tots els articles que he anat publicant a la revista Temps Moderns, la millor publicació de cinema que ha existit mai a Mallorca i que dirigeix el meu bon amic Jaume Vidal Amengual. També inclou alguns articles sobre cine publicats a dBalears i a les revistes Sa Plaça i LEstel.
Josep Juan Vidal, el director de leditorial, i Jaume Vidal Amengual són les persones que han fet possible la publicació daquest nou llibre. Josep Juan Vidal per linterès demostrat en la publicació daquest recull darticles, i Jaume Vidal Amengual per haver-me obert les portes per a col·laborar durant uns anys a Temps Moderns. Ara que el llibre ja és al carrer potser és el moment de recordar lèpoca que vaig conèixer el director de Temps Moderns. La dèria cinematogràfica de Jaume Vidal Amengual a començaments dels setanta va ser molt important en la nostra formació humana, política i cultural. Qui no recorda les projeccions clandestines de pel·lícules fetes a casa seva, en aquella situació tenebrosa de poder absolut del franquisme? Vivíem temps de detencions i tortures. Feia poc que els sicaris de les forces repressives del règim havien detingut Puig Antich, que moriria poc després enmig de terribles dolors lagonia durà moltíssim, no el sabien matar-- mitjançant el terrible sistema del garrot vil. Anant a veure aquelles sessions de cinema també ens exposàvem a una detenció. En el fons, per a la Brigada Política del règim, aquelles trobades de joves marxistes no deixaven de ser una reunió il·legal semblant a la de qualsevol partit perseguit pel feixisme. Tenguérem sort i no hi hagué mai detencions. Però segurament hi podia haver hagut molts problemes.
A començaments dels setanta Jaume Vidal vivia damunt casa meva, en una finca del carrer Antoni Marquès Marquès de Palma. Jo vivia al quart pis i ell al sisè, on al menjador, tenia la improvisada sala de projeccions. Aleshores vivíem una època dintensa militància antifeixista. Jo pertanyia a la direcció de lOrganització dEsquerra Comunista (OEC), un partit marxista de tendència trotskista; en Jaume era del PCE, una organització de forta tendència estalinista. Malgrat aquesta militància en partits antifeixistes tan diferents, Jaume Vidal Amengual sempre va estar a disposició de totes les persones i grups que li demanàvem projeccions dels clàssics del cinema mundial. La projecció a casa seva de pel·lícules dEisenstein (Octubre, La vaga, El cuirassat Potiomkim...) servia per a la formació daquells primers militants comunistes, els joves que tenien vint anys en aquella concreta conjuntura històrica.
En aquell temps, els que ja érem més grans, els nascuts en els quaranta, ja havíem tengut oportunitat danar a París, Roma i Londres per a veure algunes de les pel·lícules més importats del cinema mundial prohibides pel feixisme. Però els més joves, la generació, per entendrens, dels Mateu Morro, Antoni Mir, Biel Matamales, Guillem Ramis, etc., encara no havien tengut aquesta oportunitat i si no hagués estat per les projeccions a casa de Vicenç Mates i Jaume Vidal Amengual no haurien pogut gaudir de les obres mestres que recordam. El cinema va tenir, doncs, una importància cabdal en la formació de les avantguardes culturals antifeixistes de començaments dels anys setanta. Els debats, lestudi dels clàssics del cinema mundial, els comentaris sobre Octubre, La Vaga, i de pel·lícules més modernes com podien ser La batalla dAlger, Z, La Confessió i tantes altres, serviren per a consolidar els elements antifeixistes i progressistes daquella generació desforçats lluitadors i lluitadores.
Els millors films soviètics dels anys vint i trenta arribaven a Palma via Jaume Vidal, i també gràcies a lesforç de Vicenç Mates. Mai no hauríem conegut Vertov i Eisenstein sense lajut daquests amics. Ambdós feren possible que veiéssim pel·lícules de Buñuel prohibides per la dictadura. Pens ara mateix en Viridiana. I els films de Charles Chaplin que no podíem veure a lEstat espanyol: El Gran Dictador, per exemple. Però el més important del mestratge de Jaume Vidal Amengual i Vicenç Mates no es reduïa solament a les projeccions clandestines daquestes pel·lícules; hi havia moltes més coses. Em referesc als debats sobre la cinematografia espanyola i mundial. Parl de les recomanacions de films de Visconti, Godard, Antonioni, Pasolini... Ens ajudaren a conèixer a fons el neorealisme italià i la nouvelle vague. Per a nosaltres, els revolucionaris dels anys setanta, aquells debats eren summament importats. Era avançar en les troballes intel·lectuals que havíem anat intuint mercès a les converses amb el pare i els oncles. El pare, Paulino López, i els oncles, José i Juan, sí que, a Madrid i València, en els fronts de combat, havien vist moltes de les pel·lícules que ara, a Palma, trenta anys i busques després, contemplàvem clandestinament.
Però a finals dels seixanta i començaments dels setanta la qüestió era defugir la podridura cinematogràfica franquista. Trobar, en el cinema comercial que ens oferien Hollywood, Londres i París, en les pel·lícules que aconseguien arribar als nostres cines, els elements que ens permetien albirar l'existència dun univers que no tenia res a veure amb la grisor imposada pel feixisme.
En els llibres de memòries que he anat escrivint durant aquests anys, he parlat del cine com si fos la nostra universitat. Ho crec sincerament. Si ho pensam amb deteniment... podíem haver tengut mai professors de la importància dEisenstein, Visconti, Fellini, Chaplin, Buñuel, Welles, Pasolini o Tarkovski, per citar solament uns noms? I aquesta universitat va ser possible per lexistència, a partir de mitjans dels anys seixanta, del Cineclub universitari i, més endavant, de les pel·lícules que ens feien arribar Vicenç Mates i Jaume Vidal Amengual.
És evident que en el llibre no trobareu una anàlisi exhaustiva del cinema de tot el segle XX. Hem dit més amunt que el llibre és un recull dels articles publicats a Temps Moderns, Diari Balears (dBalears), Sa Plaça i LEstel. Són articles de circumstàncies, escrits sense la idea de bastir cap història especial del cinema. Es tracta de servar el material publicat en revistes i diaris; material periodístic que, com tothom sap, és efímer i evanescent. L´única manera de deixar-ne constància per a la posteritat és provar de centralitzar-ho en una publicació monogràfica. Com podeu imaginar, loferiment de leditor Josep Juan Vidal va arribar en bon moment, i de seguida que em va fer la proposta deditar el material, mhi vaig posar a la tasca. I, ara, mesos després de la proposta de Josep Juan Vidal, podem veure el llibre publicat.
La nostra dèria envers el cine venia de molt antic, de molts anys dabans de l'existència del Cineclub universitari. El llibre és un recordatori constant dels anys de la nostra iniciació cinematogràfica poblera. En els capítols 1956-57: el cinema franquista a sa Pobla, Record de Can Guixa i Can Pelut, La inauguració del Cine Montercarlo, Fellini a sa Pobla (1958) i Records del cinema dels anys cinquanta podem trobar molta informació sobre aquells films màgics i decisius en la nostra formació o deformació, vés a saber!-.
Són capítols que ens permeten endinsar-nos en els anys del nostre bateig cinematogràfic. Per això he aprofundit en el record de les pel·lícules vistes a sa Pobla a mitjans dels cinquanta. En els capítols El cinema franquista i lesperit de la croada (I i II), el lector pot trobar les valoracions de la majoria de films d'exaltació patriòtica espanyolista, de propaganda feixista. Igualment que en el capítol El cinema i la censura franquista es pot veure el ferreny control que els censors del règim franquista exercien sobre totes les pel·lícules que arribaven a lEstat espanyol. Pel·lícules que eren exhibides als locals comercials després dhaver estat retallades, canviat largument, convertides en un material inofensiu per al públic, en opinió daquells falangistes i sacerdots que copaven els organismes oficials de la censura.
És evident que, després de la victòria de la burgesia, l'any 39, el règim franquista organitzà a fons el control d'aquest important mitjà artístic i de comunicació de masses. Ja en temps de la guerra, el Movimento creà un Departamento Nacional de Cinematografía (decret de 1-IV-1938) i implantà igualment una estricta censura (decret de 2-XI-1938). Dençà de la derrota de la República, la indústria cinematogràfica depenia del Ministerio de Gobernación -enquadrat en la Dirección General de Propaganda. És quan Franco, imitant els nazis, ordena la creació del No-Do, un noticiari feixista que s'havia de projectar obligatòriament a totes les sales de l'Estat.
La història del control polític de Falange Española Tradicionalista y de las JONS damunt el cine és dramàtica. La censura del règim destruí projectes, qualsevol possibilitat creativa. La repressió del feixisme contra els intel·lectuals progressistes i d'esquerra portà a la mort i a l'exili molts dels millors que hi havia a totes les nacionalitats de l'Estat. L'assassinat de Federico García Lorca fou el fet més destacat, però cal no oblidar que els botxins de Falange i del Nacionalcatolicisme exterminaren de rel qualsevol manifestació crítica dins el periodisme, l'ensenyament, la universitat, la premsa, la ràdio i el teatre.
La censura dins el cine era tan ferrenya -es controlava el producte des d'abans de néixer-- que en molts d'anys els tribunals del règim no hagueren d'intervenir per a res. No hi havia motiu! Qualsevol possible atac a la moral oficial dels vencedors, a la religió, la més mínima crítica al sistema, a la política del franquisme, ja no passava a la pantalla: era tallada de rel en el seu inici... si algú s'atrevia a escriure tal tipus de crítica!
Són els anys en què el públic espanyol i català dóna carta de patent a l'expressió "una espanyolada", per a referir-se a un producte fet sota el règim de Franco.
A mitjans dels anys seixanta ja sabíem a la perfecció que el sistema capitalista --la burgesia franquista que s'havia beneficiat de la victòria militar del 39-- emprava la cinematografia per a fer arribar la seva visió del món als diversos pobles oprimits per l'imperialisme espanyol. La lluita eterna d'Espanya contra l'Europa liberal en pel·lícules com Agustina de Aragón, El tambor del Bruch o La princesa de los Ursinos. Els ridículs fastos d'un imperi cruel i genocida (la liquidació física i cultural dels pobles del continent americà, d'Àfrica o Filipines) eren mitificats en films com Alba de América juntament amb el suposat heroisme de l'exèrcit imperial en Los últimos de Filipinas. Aleshores, d'infants, ens ho preníem bastant seriosament. Ara, quina panxada de riure en veure els dois que bastien els ideòlegs i servils del feixista capitalisme espanyol!
La burgesia i els seus aliats, els botxins falangistes, el clergat responsable de la benedicció de la "cruzada contra el comunismo" (així fou batejada la sublevació dels militars contra la República, l'esquerra, els treballadors i les nacions oprimides de l'Estat) trobava en el cine, mitjançant tota la parafernàlia del més ridícul folklorisme i les produccions pseudohistòriques abans esmentades, una arma de primera magnitud per a difondre la seva estantissa concepció del món. El poble, els treballadors que patien, és possible que anassin al cinema a oblidar per uns moments els problemes reals que els sacsejaven (cartilles de racionament, manca de llibertat, fam en moltes famílies...). No hem d'oblidar que els anys quaranta i fins ben entrats els cinquanta és el temps de la División Azul i l'Auxilio Social, de l'autarquia, d'un cert aïllament internacional, dels estraperlistes, dels aprofitats que es fan rics damunt les necessitats populars. I són també els anys de la guerrilla antifranquista, completament oblidada i enterrada a causa del pacte de silenci de la transició (no parlar del passat, enterrar la lluita per la República, l'autodeterminació i el socialisme i, sobretot: no tocar la història del maquis. La guerrilla mai no va existir, segons els partits del pacte -PP, PSOE, PCE, UCD, CiU, PNB-).
Lestrena oficial dalgunes pel·lícules de Bergman, Fellini, Chaplin, Godard, Welles, Saura i Buñuel comença a rompre lambient cinematogràfic irrespirable i estantís que ens encerclava. Les revistes Triunfo i Nuestro cine ens ajuden a obrir els ulls definitivament. El material aportat pels col·laboradors de les revistes ens situa, ja a mitjans dels anys seixanta, en lactualitat. Els corresponsals enviats a Venècia, Canes, Karlovy-Vary i altres festivals de cinema ens aporten informació de primera mà sobre levolució del cinema contemporani.
He parlat de la importància cabdal daquestes revistes en el capítol Triunfo, una antiga revista de cinema; i del que va significar el començament de la publicació de nombrosos llibrers sobre el fet cinematogràfic en els anys seixanta i setanta en el capítol Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta.
[01/10] «Freedom» - «Ciencia Social» - «Tierra y Libertad» - Atracament del Rawson - «L'Éveil des Jeunes Libertaires» - «Afirmación» - «Cultura Ferroviaria» - «Frente Libertario» - Pelloutier - Moreno - Mouna - Casares - Ajuria - Aranda - Vázquez García - Ayora - Sequeira
Anarcoefemèrides
de l'1 d'octubre
Esdeveniments
- Surt Freedom: Per l'octubre de 1886 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic mensual anarcocomunista Freedom. A journal of anarchist socialism, editat pel Cercle d'Anarquistes Anglesos a iniciativa de Charlotte Wilson, que el va finançar generosament, i de Piotr Kropotkin. El juny de 1889 va tenir com a subtítol«Publicació del Comunisme Anarquista». Paral·lelament al periòdic es desenvoluparà una gran activitat editorial (Freedom Press), publicant pamflets, fullets i llibres de bona part dels autors del moviment anarquista internacional (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, Landauer, Grave, Nettlau, Pouget, Txerkezov, Goldman, Berkman, Spencer, Morris, etc.); també va promoure debats i mítings. Alfred Marsh va succeir Wilson entre 1895 i 1912, en que va ser rellevat per Tom Keell. El mensual, que va arribar a ser el principal periòdic anarquista en llengua anglesa, s'interromprà el desembre de 1927. Entre 1930 i 1936 va sorgir un Freedom paral·lel, fruit d'una escissió, impulsat per John Turner i Oscar Swede. Quan va esclatar la Guerra Civil i la Revolució Social a Espanya, Freedom Press va ajudar a la difusió d'aquests esdeveniments i va reavivar el moviment anarquista britànic amb la publicació d'Spain ant the World, editat per iniciativa de Vernon Richards i de Maria Luisa Berneri, que va aparèixer quinzenalment entre desembre de 1936 i desembre de 1938, canviant després el nom per Revolt. Amb el començament de la II Guerra Mundial va aparèixer un nou periòdic de Freedom Press, War Commentary, que va començar a publicar-se a partir de novembre de 1939. Es van reprendre altres publicacions, es va adquirir una impremta a Whitechapel i es va obrir una llibreria. War Commentary va col·laborar amb pacifistes radicals i amb els pocs socialistes que van fugir de les directrius dels partits laborista i comunista, i la Freedom Press es va involucrar en activitats subversives i de propaganda antimilitarista, fet que va implicar la intervenció de l'editorial per les autoritats i l'empresonament de tres dels seus responsables just quan la guerra acabava a Europa. L'agost de 1945, quan la guerra mundial va acabar totalment, es va reprendre de bell nou Freedom, que s'ha mantingut des d'aleshores. En 1951, Vernon Richards va començar a llançar Freedom com a setmanari, i hi va publicar per lliuraments el seu llibre Ensenyances de la Revolució espanyola. En 1964 va abandonar momentàniament la direcció, però va reprendre la tasca novament quan va considerar que els seus successors portaven el periòdic per camins equivocats, continuant amb la direcció fins als anys 90. Freedom Press ha editat més periòdics, com ara la revista mensual Anarchy, durant els anys 60, i la trimestral The Raven, el primer número de la qual va aparèixer el novembre de 1986; també han entrat nous autors anarquistes en el seu catàleg, com ara Clifford Harper, Dennis Gould, Nicolas Walter, Colin Ward, Murray Bookchin, Gaston Leval, William Blake, entre d'altres. La llibreria va ser atacada i parcialment incendiada el 18 de març de 1993 per un grup neofeixista Combat. Bona part de l'arxiu i hemeroteca de Freedom Press es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Surt Ciencia Social:Per l'octubre de 1895 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Ciencia Social. Sociología, artes y letras, fundada i dirigida per Anselmo Lorenzo i editada pel tipògraf anarquista Cayetano Oller. Es tractava d'una publicació molt acurada en impressió i en continguts que pretenia atreure la intel·lectualitat i els estudiants universitaris catalans. Víctima de la repressió sorgida arran de l'atemptat de Canvis Nous, va deixar de publicar-se el juny de 1896, quan només havia publicat nou números, amb la detenció i empresonament dels caixistes i d'alguns redactors. Hi van col·laborar Pompeu Gener, Coromines, Unamuno, Brossa, Verdes Montenegro, Dorado, Mella, Tárrida del Mármol, Azorín, Vives, Artigues, Pelloutier, Lence, Grave, Hamon, Kropotkin, Friman, Brunellière, About i els germans Reclus, entre altres. Va ser continuada a Buenos Aires (Argentina), entre l'abril de 1897 i febrer de 1900, per l'anarquista italià Fortunato Serantoni com a director i van col·laborar nombrosos intel·lectuals llibertaris de l'època (William Morris,Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, Pietro Gori, etc.). A més de temes anarquistes, tant a Barcelona com a Buenos Aires, la revista va defensar l'avantguarda artística i literària.
***
-«Tierra y
Libertad»: L'1 d'octubre de 1910 a
Mèxic el llibertari Partit
Liberal Mexicà (PLM) adopta oficialment el lema«Tierra y Libertad», pres dels
populistes russos, com a símbol de la seva lluita.
L'eslògan s'escriurà al
final de les actes constitutives dels grups d'afinitat i de les
circulars i
manifests del PLM. També les milícies magonistes
usaran aquesta divisa i
l'escriuran a les seves banderes roges anarquistes durant la
insurrecció de la
Baixa Califòrnia de l'any següent.
***
- Atracament del Rawson: L'1 d'octubre de 1917, a l'hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina), els anarquistes expropiadors Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i els germans Antonio i Vicente Moretti assalten el pagador dels sous. Els tres primers, amb embenats simulant accidentats, esperen el pagador i l'agent de policia que l'escorta, campió de tir. Vicente Moretti roman fora al volant d'un faetó. Durant el cop, l'escorta Francisco Gatto resultarà mort quan intenta disparar per evitar el robatori. El botí fou important: 141.000 pesos. La banda de Roscigna decideix fugir del país i amb el suport de Bustos Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i els germans Moretti creuen el delta amb el bot «E pur se muove» i arriben a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo. Vázquez Paredes prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una recerca dels activistes sense parangó. El botí del Rawson va ser destinat a la solidaritat anarquista i al finançament de falsificacions de diners argentins per l'alemany Erwin Polke.
***
- Surt L'Éveil des Jeunes Libertaires: L'1 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual L'Éveil des Jeunes Libertaires. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes (El Desvetllament dels Joves Llibertaris). Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo». Sortí com a reacció al poc espai que, segons els editors, donava Le Libertaire als joves anarquistes, circumscrit tot just a una columna del periòdic. Els redactors d'aquesta publicació, òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA), van ser Louis Louvet i Simone Larcher, i Gaston Vaudelin (Duanville), secretari de l'FJA, en fou el gerent. Es creà el grup «Les Amis de l'Éveil» (Els Amics de l'Éveil) per a la difusió del periòdic, que compta amb J. Darras, Jean Guingant i J. Roty, entre d'altres. El número 3, de l'1 de desembre de 1925, tracta de la mort de Philipe Daudet. L'FJA, en desacord amb la Unió Anarquista (UA), només publicà set números, l'últim el 15 de març de 1926, i reemplaçà la publicació per L'Anarchie (1926-1929), oberta a tots els sectors antiautoritaris sense distinció de tendències.
***
- Surt Afirmación: L'1 d'octubre de 1928 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Afirmación. Publicación anarquista. A la capçalera portava una cita de Rafael Barrett:«No desig portar la convicció, sinó despertar el dubte. Em complau que el vostre intel·lecte segueixi funcionant després del meu, encara que sigui contra el meu.» Van col·laborar en aquesta publicació Francisco Lattelaro, F. Martínez, Fernando del Intento, A. Scarfó, Guyau, R. Mella, R. B. Cienfuegos, Oscar Belda, Miguel Ramos, J. E. Rodó, Jesús Montoya, Zeta, Whitlock, Juan Crusao, entre d'altres. Sortí, com a mínim, fins al 1930.
***
- Surt Cultura Ferroviaria: L'1 d'octubre de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Cultura Ferroviaria.Órgano de la Federación Nacional de la Industria Ferroviaria. CNT. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) tingué una periodicitat irregular i nombroses seus de redacció i d'impressió. A més dels temes sindicals propis del sector, tracta temes sobre història de les reivindicacions dels ferroviaris, comunicats dels comitès, qüestions d'actualitat, etc. Hi van col·laborar A. P. Santos, Antonio Castillejo García, Luis Q. Martínez, Martín García Novoa, Avelino G. Mallada, Luis Castro, etc. En sortiren 21 números, l'últim l'1 d'agost de 1934.
***
- Surt Frente Libertario: L'1 d'octubre de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Frente Libertario. Órgano de las milicias confederales. A partir del 30 de novembre de 1938 va ser editat pel Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regió del Centre. Publicació de distribució gratuïta als fronts bèl·lics, d'antuvi sortí dues o tres vegades per setmana i a partir del número 20, del 6 de desembre de 1936, passà a ser diari, tirant uns 40.000 exemplars. Dirigit per José García Pradas, comptà amb la col·laboració de Mauro Bajatierra Morán. Trobem articles de Ezequiel Endériz, L. R. Foucaud, Ismael Martí, Carlos Matato, Miralles, Fidel Miró, Novillo Cruza, Samuel del Pardo, Félix Paredes i M. A. Tejedor, entre d'altres. Temàticament és d'allò més variat: debat amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), defensa d'un front antifeixista, notes sobre el conflicte bèl·lic i els fronts, parts de guerra, notícies internacionals, notes d'altres publicacions (Castilla Libre, CNT, etc.), ressenyes del Congrés Universal Esperantista, etc. Existiren edicions en italià, alemany i suec. Es publicaren 736 números, l'últim el 26 de març de 1939. En 1947 sortí clandestinament a Madrid la mateixa capçalera publicat per la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT. També s'edità mensual a París (França) entre juliol de 1970 i març de 1977 una publicació amb el mateix nom.
Naixements
-
Fernand
Pelloutier:L'1
d'octubre de 1868 neix a París
(França), en una família burgesa, el
polític socialista republicà i després
anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier.
Quan tenia
12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant
Nazer
(Bretanya). Fou internat al petit seminari religiós de
Guérande del qual va
intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat
per haver escrit un
pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer
en 1883, va
demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En
1885 va suspendre
els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme,
col·laborant amb el
seu amic Aristide Briand en La Démocratie de
l'Ouest, fundat pel
tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents
periòdics i revistes que
fundà. Entre els anys 1888 i 1889 va
començar a manifestar-se el lupus
facial d'origen tuberculós que el portarà a la
tomba. Després d'un repòs
d'alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de
1889 i va
fer costat la campanya d'Aristide Briand, candidat republicà
radical en les
eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar
inactiu durant dos
anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar
una temporada al
camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La
Démocratie de l'Ouest.
Evolucionat cap al socialisme, s'adherirà al Partit Obrer
Francès (POF) de
Jules Guesde i n'esdevindrà secretari de la
secció de Sant Nazer
(«L'Émancipation»). Atret per les
qüestions econòmiques, va contribuir a la
fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i
el 5 de setembre
de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer
(possibilista) de l'Ouest,
on va exposar la seva idea de «vaga general
universal», pacífica i legal, com a
eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta,
però durant
el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els
guedistes van ser
derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A
finals
de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF
i es va instal·lar
a París. Esdevingut llibertari, gràcies a
l'amistat amb Augustin Hamon, i
sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l'obra
d'anarquistes com
Tortelier, Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir
secretari general de
la Federació Nacional de les Borses de Treball de
França i va llançar la seva
idea d'identificació entre sindicalisme i anarquia,
intentant convèncer els
militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s'hi, i que va
exposar en el
seu fullet Qu'est-ce que la grève
générale? (1895). En 1897 va crear la
revista mensual d'economia social L'Ouvrier des Deux-Mondes,
alhora que
col·laborava en diferents publicacions (Le Temps
Nouveaux, L'Enclos,La Revue Socialiste, La
Société Nouvelle, L'Avenir
social,L'Art Social, etc.). El setembre de 1898 va
participar en el Congrés de
Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899
es va
instal·lar en un petit pavelló a
Bruyères de Sèvres, però ja estava
condemnat.
Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir
una plaça
d'inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de
Comerç. El
setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII
Congrés de la
Federació de les Borses del Treball, però va
acabar al llit, on va morir després
d'una llarga agonia el 13 de març de 1901 a
Sèvrés
(Illa de França, França).
***
-
Antonio Moreno
Ronchas: L'1
d'octubre de 1910 neix a Medina de
Rioseco (Valladolid, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista
Antonio
Moreno
Ronchas. Era el tercer de 13 germans. Quan tenia quatre anys tota sa
família
emigrà a París. Son pare, Antonio Moreno
Fernández, llibertari i
antimilitarista, es va afiliar a la
Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR). En 1925
conegué Buenaventura Durruti i Nèstor Makhno en
els seus exilis parisencs. En
1930 tornà a Valladolid amb intenció de fer el
servei militar, però son pare el
va dissuadir. De bell nou a París, va treballar per
Iparralde i per Castelló i
sovint, pel seu esperit reivindicatiu, fou acomiadat de moltes feines.
Quan va
esclatar la Revolució de 1936, mentre sos germans Isidoro i
Lázaro combatien,
en la Columna Durruti i en una unitat comunista, respectivament,
Antonio Moreno
lluità des del primer moment a Sant Sebastià en
les milícies de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, primer a Sant
Sebastià --presa dels
hotels, cementiri de Polloe, casernes de Loiola-- i més tard
a Oiarzun, frenant
l'avanç feixista. Quan va caure Irun fou un dels que va
poder passar a Hendaia
i d'allà a Barcelona. Es va enrolar en la «Columna
Roja i Negra», on es va
oposar a la militarització que la convertiria en la 28
Divisió. Va estar un
temps en el III Batalló de la 127 Brigada Mixta i
després com a xofer en el IV
Batalló de la IV Companyia de Transports. En acabar la
guerra, passà a França.
Gràcies al seu coneixement de l'idioma, del país
i de la seva geografia va
poder fugir amb altres refugiats dels camps de concentració,
però va passar una
temporada als de Barcarès i Bram. Davant
l'amenaça nazi s'enrolà en el III
Batalló d'Estrangers i fou destinat a l'Orient
Mitjà (Síria i Líban).
L'armistici de Petain el va obligar a tornar a Francia i el destinaren
a Brest,
on calia mà d'obra per construir les bases submarines
alemanyes. Allà ajudà a
fugir espanyols condemnats a treballs forçats, fet que va
implicar la seva
detenció per la Gestapo, però un jutge
benèvol l'alliberà. Després de
l'Alliberament es va dedicar principalment a la propaganda en la
Federació
Local de la CNT en l'Exili de Saint-Denis (París). Durant
els anys seixanta es
va relacionar amb emigrants vallisoletans arribats a França,
intentant
associar-los en la CNT francesa. Durant els fets de Maig del 68
intentà
guanyar-se els joves més radicals a fi i efecte d'imprimir
un caire més
llibertari a les mobilitzacions estudiantils. En aquestaèpoca
va participar en la formació de l'Organització
Revolucionària Anarquista (ORA) i
freqüentà les
reunions del grup editor de Frente
Libertario. Després de la
mort de Franco i
seguint l'exemple de son pare, principal impulsor de la CNT de Medina
de
Rioseco, va intentar obrir un local cenetista a la localitat,
però aleshores no
va trobar gent disposada. Durant els últims vint anys de sa
vida residí a
Benquet i a Tartàs (Aquitània,
Occitània), des d'on va desenvolupar una intensa
campanya propagandística per denunciar en diversos mitjans
de comunicació i en
diverses instàncies oficials la bàrbara
repressió feixista que va haver al seu
poble natal durant la guerra: un total de 155 habitants de Medina de
Rioseco
foren afusellats i altres 37 «desaparegueren». Un
dels primers assassinats va
ser son pare Antonio Moreno Fernández, fundador de la CNT
durant la República;
altres tres familiars seus també foren afusellats. Se suposa
que les restes
reposen als Montes Torozos. En 2004 va morir sa companya, Lorenza
Ronchas
Martín, també de Medina de Rioseco i amb alguns
familiars assassinats --sos
pares i sa germana major, socialistes--; els companys vallisoletans li
van
retre un homenatge al cementiri de Medina l'1 de desembre de 2004, quan
les
seves cendres foren dipositades al nínxol familiar. Antonio
Moreno Ronchas va
morir el 24 d'agost de 2006 a Morcens (Aquitània,
Occitània) i va llegar,
mitjançant testament hològraf davant notari, tots
els seus béns a la CNT de
Valladolid, amb l'esperança que, gràcies a la
propaganda i l'acció sindical, es
formi en un futur un nucli confederal i llibertari a la seva vila natal.
***
- Aguigui Mouna: L'1 d'octubre de 1911 neix a Meythet (Arpitània) l'agitador, propagandista pacifista, ecologista, filòsof i anarcoindividualista André Dupont, més conegut com Aguigui Mouna. Orfe des dels nou anys, va començar a treballar a partir dels 13 anys en una fàbrica, i després farà de cambrer, compaginant-lo amb l'atur. Amb 17 anys es va enrolat un temps en la marina. Mobilitzat en 1939 durant la «Guerra Divertida» es farà antimilitarista. Després de l'Alliberament es farà membre del Partit comunista, però a partir de 1951, expulsat del partit per«excentricitat», prendrà el seu vertader camí i la seva vertadera consciència filosòfica, barreja de pacifisme, d'ecologisme i d'individualisme anarquista, i serà aleshores que prendrà el nom d'Aguigui Mouna. Després es va instal·lar a París, on va muntar un restaurant a Montmartre, però farà fallida quatre anys després, tornant-se un«caca-pipi-talista». Fent vida pels carrers parisencs, es dedicarà a arengar els vianants; serà, segons ell,«l'últim entretenidor de París»; també va actuar per la Costa Blava amb la seva inseparable bicicleta. Antinuclear des de bon començament, va crear el seu propi periòdic, Le Mouna Frères, que difondrà el mateix. Sempre hi era on havia de ser i es va presentar nombroses vegades a les eleccions presidencials com a«no-candidat», tot reivindicant la seva«Vélorevotution» (Bicirevolució). Sempre anticonformista, Aguigui Mouna va morir el 8 de maig de 1999 a l'hospital Bichat de París (França) a causa d'una crisi cardíaca i les seves cendres van ser escampades, segons la seva darrera voluntat, pel Sena. El cineasta Bernard Baissat li va consagra en 1989 una pel·lícula (Mauna) i la periodista Anne Gallois una biografia en 2004 (Aguigui Mouna. Gueule ou crève).
***
- Amadeo Casares Colomer: L'1 d'octubre de 1915 neix a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) el resistent antifeixista anarquista Amadeo Casares Colomer, també conegut amb diversosàlies, com ara El Tete, El Peque, Armando Cortés. Abans de la Guerra Civil espanyola va militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de València. En acabar la guerra va formar part del primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. Les seves dots de dibuixant van permetre que falsifiqués documents que facilitaren la llibertat de molts companys. Durant el seu exili a França, formà part de la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, en substitució de Joan Català Balaña quan fou detingut, participant en l'evacuació cap a Espanya de pilots aliats, de jueus i de persones buscades per les autoritats alemanyes, alhora que evacuava d'Espanya cap a França els militants evadits dels camps i de les presons franquistes. El 14 d'octubre de 1942 fou detingut a Tolosa de Llenguadoc amb Ponzan, Vicente Moriones i altres membres de la xarxa i tots foren empresonats al camp de Vernet. El 22 de desembre d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament realitzada pels serveis secrets francesos lligats a la resistència, foren alliberats del camp Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca, Vicente Moriones, Juan Zafón, els germans Pascual, Eusebio López Laguarta i Amadeo Casares. Amb la residència assignada a Tarbes per les autoritats, tots retornaren a Tolosa per continuar amb les activitats de resistència. En aquesta ciutat va viure sota la identitat d'Armando Cortés, amb Miguel Sol Torres, sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, que va anar a buscar a la Península l'agost de 1942. Molt lligat a la família Sol, el seu domicili va esdevenir refugi per als guies del grup de Ponzán. El març de 1944, durant una missió a la Península, fou detingut a Barcelona, juntament amb Pascual López Laguarta (Sixto). Condemnat per espionatge, el 22 de desembre de 1945 sortí de la presó en llibertat condicional. En 1978 vivia a València. Amadeo Casares Colomer va morir l'1 de juliol de 2004 a, possiblement, Burjassot (Horta Nord, País Valencià).
Amadeo Casares Colomer (1915-2004)
***
- Inés Ajuria de la Torre: L'1 d'octubre de 1920 neix a Guernica (Biscaia, País Basc) la militant anarcosindicalista Inés Ajuria de la Torre. L'abril de 1937 va patir el tristament famós bombardeig de la seva ciutat natal, on va morir sa mare i un germà, restant a mans d'un pare poc comprensiu i havent de compaginar estudis amb la cura de sos germans. La seva entrada en el moviment llibertari data de la postguerra, quan va conèixer Francisco Martínez de Lahidalga, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) instal·lant a Guernica, i que serà son futur company. Farts de detencions i de persecucions, a finals de 1946 van fugir a França a peu pels Pirineus. Van residir a París, fins al 1951; a Xile, entre 1951 i 1957; a l'Uruguai, entre 1957 i 1964; i de bell nou a París. En 1975, poc abans de morir Franco, van tornar a la península, instal·lant-se a Vitòria, on van jugar un paper important en la reconstrucció de la CNT entre 1976 i 1977, formant part del grup inicial, amb Macario Illera, Vicente Cuesta, Atanasio Gainzarain, Miguel Íñiguez, Manuel Gutierrez, José María Izquierdo, entre altres. Durant la dècada dels anys 80, després de la mort de son company, va participar en l'Associació Isaac Puente. Sempre afiliada a la CNT, Inés Ajuria de la Torre va morir el 4 d'agost de 2007 a Vitòria (Àlaba, País Basc) i dos dies després va ser enterrada al cementiri d'El Salvador d'aquesta ciutat amb els carnets de la CNT dins del taüt i la bandera roja i negra a sobre. El 29 de setembre de 2007 els companys cenetistes de Vitòria i de Miranda li van retre un homenatge davant la tomba.
***
- Plácida Aranda Yus: L'1 de novembre de 1926 neix a Segura de los Baños (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Plácida Aranda Yus. Membre de les Joventuts Llibertàries, en la dècada dels cinquanta formà part del confederal Grup Artístic «Iberia» de Tolosa de Llenguadoc, especialitzat en la realització d'obres teatrals. Companya del militant anarcosindicalista José Luis Sos Yagüe, el pis on vivia la parella serví com a refugi i dipòsit d'armes del Moviment Popular de Resistència – Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i de Defensa Interior (DI). L'11 de setembre de 1963 va ser detinguda amb son company, acusada d'encarregar-se de la recaptació dels diners en suport de l'«Afer Conill» –Jordi Conill Valls, condemnat a mort per acusat de col·locació d'explosius. L'estiu de 1965 col·laborà en l'organització del Congrés Intercontinental de Federacions Locals de la CNT en l'Exili que se celebrà de Montpeller. El 6 d'abril de 1968 se li obrí expedient d'expulsió de França juntament amb altres companys (José Luis Sos, Josep Peirats i Makno Cuevas), però finalment la mesura no va ser aplicada.
***
- Jaime Vázquez García: L'1 d'octubre de 1929 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaime Vázquez García. Era fill de pares murcians que s'havien establert a Barcelona per qüestions econòmiques. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, son pare passà a França i fou internat en un camp de concentració. En 1949, amb sa mare i sos germans, creuà clandestinament els Pirineus. Instal·lat a Fumèl (Aquitània, Occitània), milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Esdevingué molt proper a la família Gómez, que havia estat puntal de la Col·lectivitat de Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) durant la Revolució. En 1955 es casà amb Mauricia Gómez, militant de la CNT, amb qui tingué dos infants. Després d'haver aprés l'ofici d'enguixador, treballà pel seu compte. Jaime Vázquez García va morir el 24 de juliol de 1994 a Pau (Aquitània, Occitània).
Defuncions
- Julio Ayora
Aznar:L'1
d'octubre de 1992 mor a Agde (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Julio
Ayora Aznar, conegut com Cherol.
Havia nascut el 12 d'abril de
1914 a Montoro (actual Montoro de Mezquita, Terol, Aragó,
Espanya). Fill d'una
família nombrosa de 12 germans, dels quals sis morien poc
després de néixer.
Son pare, acostumat que els fils morissin pocs dies després
d'haver nascut, no
el registrà fins el 17 d'abril, data oficial del seu
naixement. Començà a
treballar de molt jove als camps i guardant ovelles, però
quan tenia 16 anys es
reuní amb son germà gran a París
(França), on entrà a treballar als magatzems
La Samaritaine. Després d'una breu passada pel comunisme,
s'adherí al moviment
llibertari, especialitzant-se en la propaganda. A resultes de les seves
activitats anarquistes, hagué de fugir de França
i retornà a la Península.
Obrer terrelloner a la zona d'Utrillas (Terol, Aragó,
Espanya), va ser
contractat per la companyia que construïa el ferrocarril entre
Barcelona i
Madrid i tingué l'oportunitat de recórrer
nombroses poblacions de Terol
(Alcorisa, Ejulve, Montoro, etc.) propagant les idees
llibertàries. Gràcies a
aquesta feina acabà com a expert dinamiter, adquirint grans
coneixements en
explosius. En 1931 va fer un míting a Andorra amb
Ramón Andrés Crespo i Joaquín
Ascaso Budría i constituí a Alcorisa, amb
Custodio Gracia i Joaquín Gasión, el
grup anarquista «Rebelde». Arran de l'aixecament
revolucionari de gener de 1932
va ser detingut, jutjat i empresonat; encara que pogué
beneficiar-se de
l'amnistia de març d'aquell any, no va ser alliberat fins
l'11 de novembre de
1933, passant 22 mesos empresonat en condicions especialment dures. Va
ser
novament detingut arran del moviment revolucionari de desembre de 1933
a Castel
de Cabra i Alcorisa, experiència que narrà en el
periòdic Campo
Libre del 28 de desembre de 1935. A la presó de
Terol, amb Esteban Ponz
Zaurín i Antonio Giner Ponz, l'abril de 1934
organitzà un Comitè de Suport als
Presoners Polítics, que gràcies a Antonio
Barranco Hanglin, l'enllaç amb
l'exterior, recapta 4.765 pessetes per a la defensa jurídica
dels presos. El
febrer de 1936, després de la victòria electoral
del Front Popular, va ser
amnistiat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
participà en la
resistència a la zona de Montalbán i d'Utrillas i
el 24 de juliol va ser ferit
en un braç durant l'atac a Segura de los Baños
(Terol, Aragó, Espanya). Segons
algunes fonts, en aquesta època va fer de mestre a Montoro i
a diversos pobles
de la zona. Entre el 14 i el 15 de febrer de 1937 fou un dels delegats
de
Montoro al Congrés Constitutiu de la Federació de
les Col·lectivitats d'Aragó
que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó,
Espanya), participant en l'elaboració
de dues ponències. Amb el triomf franquista, va caure
presoner a Alacant
(Alacantí, País Valencià) i internat
al camp de concentració d'Albatera, d'on
aconseguí escapar amb un altre company. Després
d'una marxa de 63 dies, pogué
passar a França i arribar a Besiers (Llenguadoc,
Occitània). Gràcies al seu
perfecte domini del francès, pogué trobar feina i
buscar sa companya, internada
al camp d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de l'exili. L'octubre de 1947 fou un dels
delegats
de la Federació Local de Besiers al II Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. A
França treballà en diverses
professions, com ara de dinamiter, especialment en la
construcció d'un pantà a
l'Erau, d'obrer agrícola, de masover, d'administrador, etc.
En l'exili
col·laborà en Espoir
i Solidaridad. Sa companya,
Elisa, també militant de la CNT, morí el 3 de
setembre de 1991. Julio Ayora
Aznar va morir l'1 d'octubre de 1992 a Agde (Llenguadoc,
Occitània) i deixà,
com ja havia fet Elisa, el seu cos a la Facultat de Medicina de
Montpeller.
***
- José Sequeira: L'1 d'octubre de 1999 mor a Marinhais da Serra (Samora Correia, Benavente, Santarém, Alentejo, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José dos Reis Sequeira. Havia nascut el 28 de juny de 1907 a Silves (Faro, Algarve, Portugal). En 1918 entrà a treballar com a obrer surer i en 1921 s'afilià a la Joventuts Sindicalistes. En 1923 començà a participar amb el «Grupo Terra e Liberdade» i en 1924 en l'associació anarquista regional «Grupo Libertário Mártires 22 de Junho». En 1924 participà activament en la gran lluita sindical del sector surer de Silves, bàrbarament reprimida per la policia de la I República portuguesa, que deixa un mort i nombrosos ferits. En 1927 va ser detingut per primera vegada arran d'una ona repressiva engegada com a resposta a l'explosió d'una bomba a Moncarapacho, però va ser alliberat poc després. En 1929, en plena dictadura militar, va ser nomenat primer secretari del Sindicat dels Treballadors Surers de l'Algarve. També va dirigir l'Associació de Classe dels Treballadors Surers, de caràcter sindicalista i anarquista, i la Cooperativa de Consum Obrera «A Compensadora». A començaments de la dècada dels trenta col·laborà des de la seva fundació en el periòdic anarquista Terra e Liberdade. L'agost de 1931 va ser novament detingut durant una vaga a Barreiro. Entre 1932 i 1938 va ser el representant i distribuïdor clandestí del periòdic Rebelião, publicat per la Federació Anarquista dels Portuguesos Exiliats a Espanya (FAPEE). Es va veure implicat en l'aixecament revolucionari antifeixista del 18 de gener de 1934 i des de Silves formà part del Comitè Revolucionari, constituït per anarquistes, sindicalistes, anarcosindicalistes i comunistes, que coordinà la «vaga general insurreccional». A partir de 1935 col·laborà en el periòdic A Rajada, fundat a Silves per Mateus Gregório i João Brás Machado. El 4 d'octubre de 1935, durant l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut acusat de«conspiració contra la seguretat nacional i militància en grups anarquistes». Tancat al Fort de Peniche, va ser jutjat per un Tribunal Militar Especial a Santa Clara i condemnat, el 5 de febrer de 1936, a 20 mesos de presó. El 17 d'octubre de 1936 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). En 1937, encara a la presó, s'afilià a la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP) i fou un dels redactors del butlletí clandestí manuscrit Brado Libertário, editat per Virgílio Barroso i dirigit als presos anarquistes tancats a les Illes Açores. El 8 d'agost de 1938, després de 35 mesos de presó --«només» n'havia estat condemnat a 20--, va ser alliberat. En 1945 entrà a formar part del Moviment d'Unitat Democràtica (MUD), organització unitària d'oposició i de resistència antifeixista. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic anarquista A Batalha, que havia reaparegut novament. En 1949 fou nomenat membre del Comitè Sindical del Consell Federal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A partir de la Revolució del 25 d'Abril de 1974, s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i des de 1975 col·laborà en el periòdic Voz Anarquista, editat pel Grup Llibertari d'Almada. En 1978 publicà les seves memòries sota el títol Relembrando e comentando. Memórias de um operário corticeiro (1914-1938), important document per entendre la història del moviment obrer portuguès de l'època.
Actualització:
01-10-15
Imprenta Guasp Vicens (1865 - 1910)
Felipe Guasp Vicens fue el continuador de la imprenta de Felipe Guasp Barberi (1812 - 1837 y 1855 - 1865).
Su producción es bastante abundante, unas 140 publicaciones entre 1865 y 1910. Debido a los Derechos de Autor y a las precauciones legales de Google Books, no hay mucha obra digitalizada actualmente en Internet.
- Sumarios de historia universal y de España: para facilitar el estudio de esta asignatura conforme á la obra de texto Compendio de historia universal y de España por D. Juan Cortada (1866)
Autor: Josep Lluís Pons i Gallarza - Jorge Aguiló ó Misterios de Palma, 1: novela de costumbres mallorquinas (1866)
Autor: Eduardo Infante - Jorge Aguiló ó Misterios de Palma, 2: novela de costumbres mallorquinas (1866)
Autor: Eduardo Infante - Lecciones de aritmética teórico práctica por José Rosselló y Bestard (1866)
- La Isla de Mallorca,reseña de un viaje (1867)
Autor: H.A. Pagenstecher
- Reseña histórica- descriptiva del Castillo de Bellver (1867)
Autor: Miguel Biblioni y Coró - Estudios sobre la riqueza territorial de las Islas Baleares dedicados á las Córtes constituyentes (1869)
Autor: Casimiro Urech y Cifre - Lecciones elementales de aritmética : para uso de los alumnos de 2ª enseñanza por J. Botía (1872)
- Invencion del cuerpo de S. Antonio abad: é Historia de la hija del rey de Hungria: leyendas en prosa catalana-provenzal, inédita la primera, y nuevamente publicada la segunda, copiadas de un códice del siglo XIV existence en la Biblioteca provincial de Palma (1873)
Autor: Saint Anthony (of Egypt) - Lecciones elementales de álgebra : para uso de los alumnos de 2ª enseñanza por J. Botía (1874)
Bien, pues esto es todo.
Reinici de l'investigació de 16 camins a Pollença.
Comunicat referent al reinici de l'investigació de 16 camins per la seva posterior inclusió al catàleg.
El passat 29 de Juliol el plenari va aprovar procedir a reiniciar un expedient d'investigació de 16 camins,publicat aquest acord al BOIB núm. 122 de 13 d'Agost de 2015.Amb aquest acord de plenari es pretén promoure l'expedient d'investigació d'alguns camins (els mateixos dels que ara es reinicia un expedient d'investigació) que no van ser inclosos al catàleg aprovat l'any 2008. Una demostració de la poca feina que s'ha fet els darrers set anys per defensar el patrimoni comú que són els camins públics. Reiniciant l’expedient d’investigació d’ofici dels següents camins a fi de determinar aquells de titularitat municipal i, en conseqüència, incloure’ls en l’inventari de béns local, els camins són els següents:
Identificació núm.: Nom:
(89) traça 8 Camí Llarg
(114) Camí vell de Pedruixella.
(125) Camí de Can Cama-Roja/Camí de la Punta
(135 i 148) Camí de Síller a la Cala Sant Vicenç
(126) Camí Vell de Lluc (A)
(84) Camí del Rafalet / camí de Can Barba
(85) Camí de Can Picassa
(53) Camí de Can Tirana
(61) Camí a Son Brull
(64) Camí del Moll del Patronet
(66) Camí de Ca n’Alordes
(77) Camí vell de Bóquer
(78) Camí de Cal Peso
(87) Camí de Can Botana
(130) Camí Vell de Lluc pel Coll d’en Patró.
(140) Camí Vell d’Albercuix a Formentor.
Una de les persones que ha col·laborat en el recull d'informació arxivística és l' investigador Antoni Gorries i Duran, investigador que sempre s'ha mostrat disposat a col·laborar en tasques de recuperació de camins, el nostre agraïment.
El passat dimecres 30 de setembre va conclouré el període per al·legar i presentar informació per completar els expedients d'investigació dels camins esmentats, des de la plataforma hem presentat 16 instàncies (una per cada camí), en què es troba des de documentació arxivística, declaracions jurades dels camins del Coll de Siller i Coll d'en Patró, així com plànols cadastrals on es marquen algúns dels camins com a vies de domini públic i cartografia que consolida el caràcter públic d'algúns dels camins, entre altres aportacions.
Volem recordar que si la resolució de la investigació, previ informe del secretari de l'ajuntament és favorable, aquest s'ha de taxar i incloure a l'inventari de béns municipals.
Confiam per tant, que les al·legacions presentades siguin tingudes en consideració, i que es resolguin els expedients dels esmentats camins amb la major brevetat possible.
Des de la Plataforma mantenim el compromís de col-laboració en la tasca de recuperació d'aquests béns públics.
PLATAFORMA PRO CAMINS PÚBLICS I OBERTS.
Combat de picat a la Fira d'Alcúdia, el proper 2 d'octubre
Resultat ple de setembre
El passat dijous 24 es va celebrar el ple ordinari de setembre. A aquest va faltar el regidor de Tots, Tomeu Cifre Ochogavia. Abans d’entrar resumir aquest punt per punt volem mostrar la nostra satisfacció pel fet de que s’aprovàs la nostra moció sobre els refugiats i ja podem dir que Pollença és un poble acollidor. Aquest és un resum del que va succeir.
Després de l’aprovació per unanimitat de l’acte de la sessió extraordinària de dia 9 de juliol, el ple, també per unanimitat, va anomenar a Tomeu Cifre Bennàssar (i el Batle com el seu suplent) representant municipal a l’òrgan col·legiat, Consorci TIC Mallorca.
El tercer punt a votació va ser l’aprovació definitiva del Compte General corresponent a l'exercici 2014, que va ser aprovat amb la nostra abstenció (ja ens varem oposar als pressupostos i per coherència ens hem abstès ). Al punt 4, d’aprovació de l'expedient núm. 4/2015 de reconeixement extrajudicial,igualment ens varem abstendre, i també el regidor del PP, així va ser aprovat amb els vots de la resta de regidors (Junts, UMP, PI, Tots).
El punt 5 no es votava ja que era dació de compte de les resolucions de Batlia, i el punt 6 va ser aprovat per unanimitat.Aquest punt suposa l'acatament de la sentència del TSJB que anul·la el contracte del servei de la neteja viària, però l'empresa segueix prestant el servei donat l'interès general d'aquest. En el mateix punt, s'indicava també que s'iniciaven els procediments per establir la forma més eficient i sostenible de prestar el servei entre les formes de gestió directa i indirecta. Evidentment aquest era un tràmit i un formalisme, però ens alegra haver obert el debat sobre la municipalització i que, com a mínim, no s'hagi optat directament per tornar a externalitzar el servei. Ara bé, en les intervencions, la nostra regidora va recordar que des d'Alternativa defensam el rescat del servei des de fa anys i que per molts informes que es facin a favor de la privatització, no hi donarem el nostre consentiment. A més que, més enllà dels informes, al final aquest serà un tema de voluntat política i que esperam que el govern municipal opti per municipalitzar i així dugui a terme polítiques diferents de les que faria un govern de dreta.
El punt 7 va ser la ridícula moció presentada pel Partit Popular per a la defensa de la unitat d'Espanya. Aquesta va ser rebutjada amb els vots en contra d'Alternativa, Pi, Miquel Àngel March (Junts), Magdalena Segui (Junts), Miquel Àngel Sureda (Junts), Tomeu Cifre (Junts) abstenció de Tots, UMP, Toni Cànaves (Junts), Iliana Capllonch (Junts). És a dir llibertat de vot a l'equip de govern amb els vots en contra dels independents, Esquerra i PSM i abstenció de PSOE i UMP. La moció, com molts ja heu pogut veure aquests dies, va ser resposta amb contundència per la nostra portaveu.
El vuitè punt va ser també una moció presentada pel Partit Popular per instar al Govern de les Illes Balears a construir una cuina a l'IES Guillem Cifre de Colonya. Aquesta moció si que va tirar endavant i va ser aprovada amb els vots a favor de PP, Alternativa, Junts, UMP, Pi i l’abstenció de Tots.
El punt 9 va consistir amb una altre moció del PP, en aquest cas per instar al Consell de Mallorca a construir una rodona a l'encreuament de la Cala Sant Vicenç des de la carretera Ma-2200. Aquesta moció va ser esmenada, i al final va ser aprovada amb els vots a favor de Junts, Tots, UMP Pi i PP, i la nostra abstenció. Tot i l’esmena no teníem clar que al final s’instàs al Consell a la solució amb menys impacte, així com tampoc teníem clar ja des del principi quin era el nivell de sinistralitat i per tant de seguretat com per fer una rodona.
I finalment el punt 10, la moció que presentarem de forma conjunta Alternativa i el Partit Popular per fer de Pollença un municipi acollidor. Aquesta va ser aprovada per unanimitat, cosa que ens satisfà, ja que és important que hi hagi consens amb un tema tant important com aquest.
Amb aquesta moció es va acabar amb la part resolutiva i es va passar a la part de control i seguiment, amb informació de Batlia, dació de compte de resolucions de Batlia i precs i preguntes. Farem un altre article amb els precs i preguntes que teníem registrats, i les respostes que l’equip de govern ens va donar.
La nostra resposta a la moció del PP"Per la defensa de l'Estat de Dret i la Cohesió d'Espanya". En aquest moment 15. 855 reproduccions al facebook.
Els Estats Units són el niu del terrorisme, segons els crítics més distingits.
Els Estats Units són el niu del terrorisme, segons els analistes crítics més distingits.
Mentre el president dels Estats Units, En Barack Obama, en la seva intervenció a la ONU, pretenia fer passar per bona la seva política contra el terrorisme de la gihad islàmica, s'expandia una onada de veus de denúncia que acusaven els Estats Units de ser el màxim promotor de trames terroristes arreu del món.
Segons aquestes veus, qualques trames terroristes tenen per objectiu emmetzinar els mitjans de comunicació mundials amb falsos noticiaris.
Com a indicador d'aquesta pràctica criminal, podeu veure que, amb data 01/10/2015, els mitjans mostraven els falsos vídeos dels bombardeigs de l'aviació russa a Síria. Segons es veia en aquest vídeos, els bombardeigs havien afectat les àrees residencials, provocant moltes víctimes civils; fins i tot els vídeos mostraven fileres de cadàvers convenientment embolcallats per procedir a l'enterrament.
Per entendre la cosa: Quasi al mateix temps que els bombarders russos iniciaven l'atac contra els reductes d'ISIL, els mitjans ja rebien els vídeos esmentats. La trama no podia ésser més barroera, jo crec.
El tir per la culata: Posteriorment, arribaven als mitjans els vídeos que havien filmat els propis bombarders russos.
Als darrers temps, a la Xarxa es dóna un creixement exponencial de les denúncies contra la malvestat de l'imperi ianqui.
Al mateix dia d'aquest 1 d'octubre, quatre distingits analistes publicaven articles a Sputnik sobre la nova situació a Síria per causa de la intervenció militar russa (Noteu que els analistes no són de nacionalitat russa).
A l'abast dels lectors, he posat un enllaç per mostrar l'escrit d'En Finian Cunningham, però també altament aclaridors són els articles de N'Alexander Mercouris, d'En Pepe Escobar i de N'Andrew Korybko. Vegeu el post d'En Cunningham El canvi de Règim tan nord-americà com el pastís de poma.
No hi ha temps que no torn
Escribo poco, al menos por aquí. Seguro que es la pereza de prepararlo todo para acceder a este medio. Con el cuaderno de notas me entiendo mejor. Ahí es más fácil. Pero el cuaderno de notas solo lo leo yo y algunas veces quieres escribir algo para que otros lo puedan leer. Para eso, esta vía va muy bien.
Hoy, al leer cierta noticia en prensa, me ha venido a la memoria los pocos años que pasé en la "escuela" de mi pueblo, perdida en la Serranía de Cuenca. Escuela, la de niños, justo enfrente de la de las niñas. Con maestro, "com Deu mana"; las niñas tenía maestra, claro está. Pues eso, me he acordado de la escuela, a la que fui poco más de tres años y me ha venido a la mente la hora del recreo y del desayuno.
Si mal no recuerdo comenzábamos las clases a las nueve de la mañana. A las 10,30 había el recreo y tocaba el desayuno. En la clase de las chicas, que había estufa preparada al efecto, se calentaba el agua para la leche. La leche en polvo, esa que nos enviaban los americanos. Fuera como fuese, a las diez y media teníamos la leche preparada. Te ponías a la cola con tu taza y al final, con un cazo, te la llenaban de leche. De casa tenías que traer la cuchara y lo que quisieras mezclar con la leche ( azúcar o cola-cao ). El Estado cuidaba de que pudiéramos tener un vaso de leche una vez al día, eso sí, de lunes a viernes.
Ya ven, leyendo las noticias de hoy, parece como si no hubiera pasado el tiempo. Como si de los años sesenta se tratara.
La història de Mallorca i la novel·la catalana contemporània
Una obra d'art, en aquest cas la novel·la, per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols, en els versos, la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida. Les obres fetes per encàrrec, les històries escrites des d'una perspectiva solament tècnica, poden donar com a resultat un producte "consumible", un "objecte" que, sota l'aparença de la "perfecció tècnica" en el fons amaga una autèntica buidor de continguts. Imagín que alguns autors se senten a gust i que, fins i tot, poden gaudir de treballar enmig d'aquestes coordenades. N'he conegut més d'un. És una espècie abundosa dins les nostres lletres. (Miquel López Crespí)
Defalliment: una novel·la històrica
Potser seria oportú, ara que El Gall Editor, l'editorial que dirigeix amb tant d'encert Gracià Sánchez, acaba de publicar la meva novel·la Defalliment, recordar alguns fets en relació als llibres sobre Miquel Costa i Llobera que hi han influït. Una novel·la històrica, malgrat tot el contingut d'imaginació creadora que l'autor empra en la seva redacció, no surt de l'aire del cel. El treball d'investigació, d'estudi de l'època a novel·lar, d'aprofundiment en la biografia i fets protagonitzats pels personatges centrals de la novel·la, tot plegat, deia, és bàsic per a poder enllestir la feina amb un mínim de garanties. Ara que l'obra ja és al carrer i el lector es troba amb la novel·la acabada, potser és el moment d'oferir a aquest lector algunes indicacions que permetin aprofundir en la qüestió.
Crec que és una tasca imprescindible el coneixement i estudi de la situació històrica en tots els seus aspectes, siguin aquests culturals, polítics, econòmics, etcètera, si l'autor vol encertar en la realització del seu pla. Normalment els escriptors escrivim històries relacionades amb el nostre món, amb les idees i esdeveniments que més ens han impressionat. M'atreviria a dir que les novel·les, qualsevol creació literària mínimament seriosa i de qualitat, tan sols poden bastir-se des d'aquesta perspectiva. No basta solament l'acurada preparació anterior a l'inici de la redacció. Hi ha d'haver una forta relació, podríem dir-ne quasi existencial, entre el món de l'escriptor i el món descrit en la novel·la, l'obra de teatre o poemari. Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments. Una obra d'art, en aquest cas la novel·la, per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols, en els versos, la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida. Les obres fetes per encàrrec, les històries escrites des d'una perspectiva solament tècnica, poden donar com a resultat un producte "consumible", un "objecte" que, sota l'aparença de la "perfecció tècnica" en el fons amaga una autèntica buidor de continguts. Imagín que alguns autors se senten a gust i que, fins i tot, poden gaudir de treballar enmig d'aquestes coordenades. N'he conegut més d'un. És una espècie abundosa dins les nostres lletres.
He de reconèixer que no és el meu cas. Una breu anàlisi de les meves darreres novel·les ho podria demostrar. Els especialistes en el fet literari que han estudiat la meva obra ho poden confirmar. Bastaria pensar en el cicle de novel·les damunt la guerra civil: L'Amagatall, Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts. Aquestes obres no haurien estat possibles sense anys d'investigació de la història de la guerra civil. Però tampoc haurien pogut ser escrites, els mancaria alè, força vital, sinceritat creativa, sense els anys de lluita antifranquista de l'autor. La història de la família, amb el pare i l'oncle defensant les idees de República i justícia social, la meva militància en temps del franquisme, el mestratge i exemple de comportament cívic de tants antics antifeixistes que he conegut. Com escriure sense aquesta fonaments bàsics, primigenis? Tot plegat, és evident, conforma aquest meu món de novel·lista.
Defalliment, l'obra que acaba de publicar El Gall Editor, també forma part dels meus interessos creatius. Com en el cas de les novel·les que publicaren recentment Proa i Pagès Editors, El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand, ens trobam, igual que a Defalliment, amb unes històries que fan referència als problemes de l'escriptor. Problemes de l'escriptor romàntic de mitjans segle XX, en el cas de George Sand; problemes de l'escriptor de començaments del segle XX, en el cas de Miquel Costa i Llobera. Una problemàtica, en molts d'aspectes, no gaire diferent a la que enfronta l'autor de finals del XX i començaments del XXI. Parlam, evidentment, de les relacions de l'escriptor amb la seva societat, amb els grups que hegemonitzen el poder o amb aquells sectors marginats, els que pateixen l'opressió nacional i social per part dels poderosos. La cruïlla històrica amb la qual sempre ensopega l'autor autèntic, l'home o dona sincers. El dilema que se plantejà a Sand, a Costa, a Flaubert... George Sand i Miquel Costa i Llobera saberen escollir una opció, no sense greus contradiccions internes. La primera decidí fer una literatura estretament lligada als problemes socials que sacsejaven la societat francesa de mitjans del segle XIX i reeixí en l'intent. El segon, Miquel Costa i Llobera , fill d'una terra sotmesa a poders aliens, dominada per l'imperi espanyol, decidí defensar una llengua maltractada i humiliada, el català. La lluita de Miquel Costa i Llobera, la història que he novel·lat a Defalliment, anà sempre enfocada dins aquesta línia de combat per a preservar la nostra cultura i senyes d'identitat nacional. Compromís autèntic, doncs, tant en George Sand com en el cas de Miquel Costa i Llobera.
No cal dir que ha estat aquest compromís amb el seu temps i circumstàncies històriques, la manca absoluta de passotisme o cinisme en tots dos escriptors, una de les coses que, possiblement, ha fet augmentar el meu interès vers la seva obra i les seves persones. L'origen, també, i sense cap mena de discussió, de les novel·les que comentam.
(26-XII-05)
[02/10] «La Libre Fédération» - Biblioteca CGT Sevilla - Netxaiev - Louis - Laurent - Setti - Pérez Montes - Bassa - Rosemont - Colombo - Ros - Rodríguez González - Suárez Salvador - De Bläsus
Anarcoefemèrides
del 2 d'octubre
Esdeveniments
- Surt La Libre Fédération: El 2 d'octubre de 1915 surt a Lausana (Vaud, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista intervencionista La Libre Fédération. A partir del número 22, del 15 d'abril de 1918, portarà el subtítol Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste. L'editor responsable fou el metge i mestre llibertari Jean Wintsch i l'administrador Davoust. Se'n tiraren 2.500 exemplars. Va ser, d'alguna manera, el refugi del sector«bel·licista» del moviment anarquista durant la Gran Guerra i, després del número 133 del periòdic La Bataille del 14 de març de 1916, publicà en maig el famós«Manifest dels Setze», on incloïa signants addicionals d'individualitats que feien costat el document després de la seva publicació original. Trobem articles de Mario Aldegli, Charles Andler, Louis Avennier, Casimir Bartuel, Jacques Bonhomme, Henri-Ernest Bornand, Victorine Brocher, Max Clair, Maria Corn, Emilio Costa, Davoust, A. Depre, Georges Durupt, Jules Ferdmann, Louis Geberel, Gagnebin, Oberdan Gigli, André Girard, Jean Grave, Jacques Guérin, Georges Herzig, H. L. Jeanmaire, Joseph Karly, Pierre Lachambeaudie, Jean-François Le Lève, Gustave Lefrançais, Arthur Leuba, Paul H. Loyson, Mathalie Maleeff, Karl Marx, P. Merli, Véra Michel, V. Pavesio, Marc Pierrot, Eugène Pottier, Paul Richard, Théodore Rochat, Auguste Rodin, Minna Tobler, Arnold Wieser i Jean Wintsch. En sortiren 41 números, l'últim el 15 de febrer de 1919, i es fusionà amb Le Temps Nouveaux (1919-1921), publicat per Marc Pierrot a París (França).
***
- Biblioteca CGT Sevilla: El 2 d'octubre de 2003 es va inaugurar a Sevilla (Andalucia, Espanya) la Biblioteca de la Federació Provincial de la Confederació General del Treball (CGT). Promoguda per la CGT sevillana i l'Escola Lliure d'Historiadors, pretén donar a conèixer la història del moviment obrer en general i de l'anarquisme en particular. La biblioteca està formada per un milenar de llibres, a més de fullets, periòdics, revistes i documents. Entre els seus fons es troben llibres anarquistes d'edicions llatinoamericanes i decimonòniques. Una part important del fons procedeix de l'Escola Lliure d'Historiadors, grup nascut en 1990 que reuneix llicenciats, professors, historiadors, estudiants i altres especialistes dels moviments socials, i que organitzen debats, congressos i tallers als barris.
Naixements
- Sergei Netxaiev: El 2 d'octubre --20 de setembre segons el calendari julià rus-- de 1847 neix a Ivanovo (Ivanovo, Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Nascut en una família de classe humil d'Ivanovo, principal centre tèxtil de l'Imperi, on son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a «oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre --el 21 de novembre segons el calendari julià rus-- de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres«possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.
***
- Louise Louis: El 2 d'octubre de 1866 neix a Oriol (Oriol, Imperi Rus) la militant anarquista Louise Louis. Son pare es deia Charles Louis i sa mare Marie Plusiniski. A començament dels anys 1890 vivia amb son company, l'anarquista rus Nicolai Nikitine, a Levallois-Perret (Illa de França, França), on treballava de criada. El 23 de setembre de 1893 ambdós van ser expulsats de França i es refugiaren a Londres (Anglaterra). En 1894 figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres.
***
- Louis Laurent:El 2 d'octubre de 1883 neix a París (França) el militant llibertari i sindicalista revolucionari Louis Laurent. Es guanyava la vida com a agent de canvi. Membre de la Unió Anarquista Revolucionària i de la Federació Anarquista del Llenguadoc durant els anys 30. Fou delegat del grup d'Aulnay i redactor de la comissió sobre solidaritat en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) de Tolosa del 17 i 18 d'octubre de 1931. L'any següent fundà a Aulnay el periòdic mensual anarcocomunista L'Éveil Social (29 números entre el gener de 1932 i el maig de 1934), el gerent del qual fou Mohammed Sail, qui després de la seva detenció per propaganda a Algèria fou reemplaçat per Sylvain Chevalier. El desembre de 1935 reemplaçà Julien Toublet com a tresorer del Comitè Pro Presos dels companys espanyols. Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 participà a Tolosa en la fundació de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), constituïda en oposició a la Unió Anarquista (UA) considerada massa centralista.En 1937 va esdevenir secretari de la Comissió Administrativa de la FAF i responsable de l'edició parisenca de l'òrgan de la FAF, el periòdic Terre Libre, i després de les seves edicions regionals i de l'edició alemanya. El 6 de desembre de 1936 fou nomenat tresorer de la FAF i F. Planche fou el secretari. També va militar en la Lliga d'Objectors de Consciència, amb el càrrec de secretari del comitè local, i en el Sindicat Únic d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), constituïda en 1926 per Pierre Besnard, esdevenint l'administrador i el tresorer del seu periòdic Combat Syndicaliste amb René Doussot. A partir d'octubre de 1936 fou l'administrador del periòdic L'Espagne Antifasciste. Durant l'ocupació alemanya va pertànyer al grup clandestí de llibertaris --amb Henri Bouyé, Jean-Louis Lefevre, Émile Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet i Georges Vincey, entre altres-- que van mantenir el contacte entre els militants de la regió parisenca. També va en aquests anys va proveir de documentació falsa a nombrosos jueus. Amb l'Alliberament, presidí la primera assemblea de militants amb la finalitat de crear la Federació Anarquista (FA). A partir d'octubre de 1944 fou el responsable de la primera sèrie de Lien, butlletí intern de la FA. En 1945 va ser elegit tresorer de l'organisme de sollidaritat «L'Entraide». Va ser també l'administrador de Le Libertaire entre el 17 de maig i l'11 d'octubre de 1946 en substitució de Louis Hass. En 1949 exercí càrrecs de responsabilitat en el Sindicat d'Empleats de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i en Le Combat Syndicaliste. En 1951 fou membre, amb Georges Vincey, Henri Bouyé, Maurice Joyeux, Renée Lamberet i altres, de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), formada arran del Congrés de Lille de la FA en oposició a la tendència de Georges Fontenis. Durant els anys seixanta va fer contactes amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) de R. Beaulaton i l'octubre de 1967 participà a Lamotte-Beauvron en un de les seves trobades. També en 1967 col·laborà en La Lettre Syndicaliste de l'Ouest, publicada per André Senez Va ser director del periòdic Le Libertaire. Journal des anarchistes, òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA) a la qual s'havia adherit, entre gener de 1968 i febrer de 1972. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Louis Laurent va morir el 10 d'abril de 1972 a París (França).
***
-
Francesco Setti:
El 2 d'octubre de 1895 neix a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Francesco Setti. Sos pares es deien Anselmo Setti i Elena Barbolini.
Estudià
fins el tercer de primària i ben aviat entrà a
formar part del moviment
anarquista, esdevenint fogoner ferroviari. En 1919 es
traslladà a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) per qüestions
de feina. En 14 d'octubre de 1920
intervingué en una manifestació convocada pels
sindicats bolonyesos en
solidaritat amb els presos polítics i protestar contra la
política del govern
italià de confrontació amb la Rússia
revolucionària. En acabar la manifestació,
formà part d'un grup de militants anarquistes que, contra
l'opinió d'Errico
Malatesta que havia parlat amb altres en la manifestació,
marxà cap a la presó
de San Giovanni in Monte. Arran dels incidents d'aquest grup contra la
policia,
especialment davant la caserna de Casermona de la Guàrdia
Reial, moriren set
persones, cinc treballadors i dos agents de policia, a més
de nombrosos ferits.
Detingut, juntament amb altres 31 persones, va ser exonerat durant la
instrucció del procés de qualsevol
càrrec i alliberat el 18 d'abril de 1921.
Novament detingut el 22 d'agost de 1922 sota l'acusació
d'haver llançat una
granada contra un feixista, va ser exonerat durant la
instrucció i alliberat el
10 d'octubre d'aquell any. Fugint de la persecució dels
escamots feixistes, en
1923 passà clandestinament a França, on
s'afilià al Partit Socialista Italià
(PSI). El 8 de novembre de 1929, quan retornava a Itàlia, va
ser detingut a
Bardonecchia (Piemont, Itàlia), fitxat i confinat per cinc
anys sota l'acusació
d'«activitats antifeixistes a l'estranger».
Marxà cap a l'illa de Ponça, on el
24 de setembre de 1930 va ser detingut per infracció del
reglament de
confinament i condemnat a 2 mesos i 15 dies de reclusió. Per
aquest mateix
motiu va ser detingut en dues ocasions més i condemnat l'11
de desembre de 1930
i el 6 de febrer de 1933, respectivament. El 28 de maig de 1933 va ser
classificat com a «anarquista», advertit formalment
i alliberat. Per mor dels
seus antecedents polítics, en 1934 se li va negar el
passaport per anar a
França. L'últim control policíac del
qual es té notícia seva és del 9 de
maig
de 1942. Francesco Setti va morir el 10 de maig de 1963 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
- José Pérez Montes: El 2 d'octubre de 1915 --alguns autors citen 1917-- neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista José Pérez Montes, conegut com Pepín. Durant el període republicà va formar part dels grups d'afinitat de les Joventuts Llibertàries i participà activament en l'Ateneu Obrer de Santander. En 1932 s'afilià al Sindicat d'Oficina i de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard, realitzà tasques d'agitació i de propaganda durant la preparació del moviment revolucionari d'octubre de 1934. Quan esclatà la Guerra Civil en 1936 es va enrolà en la primera columna confederal i s'integrà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries de Santander. En 1937 va retornar al combat a Noceco, al front de Burgos, i posteriorment participà en els comitès (local, comarcal i interregional) de les Joventuts Llibertàries del Nord i com a col·laborador del periòdic Adelante. Quan s'enfonsà el front del Nord, es traslladà a Catalunya fins al final de la guerra. Exiliat a França, conegué els camps de concentració de Barcarès i de Gurs, i després participà en la resistència antinazi. Amb l'Alliberament, va accentuar la seva militància. Entre 1945 i 1946 realitzà nombrosos mítings (Grenoble, Casteljaloux, Narbona). En aquesta època va formar part del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i realitzà nombroses incursions a la Península. A començaments de 1946 fou nomenat delegat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a l'Interior i en compliment de les seves funcions viatjà per Santander i el País Basc --assistí al Ple Regional de Barakaldo-- per reorganitzar la resistència. A Madrid va fer contacte amb Juan Gómez Casas per coordinar la FAI i l'FIJL. En 1946 també va fer de delegat de la FAI a l'Interior. En el Ple de la FAI de Madrid de juliol de 1947 en fou elegit membre del Comitè Peninsular. Durant el seu últim viatge clandestí a la Península d'octubre de 1947 com a delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) mor en estranyes circumstàncies quan anava cap al II Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc; el seu cos serà trobat ofegat a la desembocadura del riu Bidasoa, despullat de totes les seves pertinences, llevat d'un segell del Comitè Peninsular de la FAI. José Pérez Montes fou inhumat anònimament al petit cementiri de Biriatu (Iparralde, País Basc). Son germà, Santiago, fou militant en el Sindicat d'Oficis Diversos i de Banca de la CNT de Santander des de 1931 i a partir de 1944 participà en el sector ortodox a Baiona.
***
-Àngel Bassa: El 2 d'octubre de 1920 neix a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Bassa. Durant la guerra civil, enrolat en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i patí les penúries de gairebé tots (camps de concentració, companyies de treballadors, etc.). Lluità contra l'ocupació nazi i amb l'Alliberament participà en la reorganització de la CNT. En 1949 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Meyreuil. Va fer de miner a l'explotació carbonífera de Biver a Gardana fins a la seva jubilació i durant 25 anys --fins a la seva mort-- va ser secretari de la Federació Local confederal de Gardana. Trobem articles seus en Boletín Interno CIR i Espoir.Àngel Bassa va morir el juliol de 1980 i va ser enterrat el 26 a Gardana (Provença, Occitània).
***
- Franklin Rosemont: El 2 d'octubre de 1943 neix a Chicago (Illinois, EUA) l'escriptor, poeta, artista surrealista, activista anarquista i historiador del moviment llibertari nord-americà Franklin Rosemont. Fill d'una família modesta, son pare, Henry, era un impressor anarcosindicalista afiliat al Sindicat de Tipògrafs que jugà un paper molt important durant la gran vaga d'impressors de premsa (1947-1949), i sa mare, Sally, intèrpret de jazz que va tocar a locals clandestins durant la dècada dels vint i que anys més tard va ser presidenta d'un sindicat local de dones músiques. De ben jove seguí l'exemple de sos pares i s'afilià a l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Després d'estudiar el batxillerat a l'institut de Maywood --barri de Chicago--, freqüentà la biblioteca del Chicago's Art Institute i s'especialitzà en diversos temes: el moviment dels drets civils als Estats del Sud, l'afroamericanisme, la revolució cubana, el jazz, el còmic polític, el surrealisme, etc. Quan tenia 15 anys, sota la influència de Jack Kerouac i els escriptors de la Beat Generation, va fer autoestop fins a Califòrnia per conèixer Lawrence Ferlinghetti i altres autors beats. En 1962 començà a estudiar antropologia a la Roosevelt University, on prengué part en el moviment estudiantil afiliat als Studens for a Democratic Society (SDS, Estudiants per una Societat Democràtica). En 1964 participà activament, editant material gràfic (cartells, fullets, periòdics, pamflets, etc.), en la vaga dels collidors de nabiu a Michigan organitzada pels wobblies. En aquests anys també formà part del grup Rebel Worker i participà en les activitats de la llibreria Solidarity Bookshop. Durant l'hivern de 1965 abandonà la carrera i marxà a París amb sa companya, l'escriptora i pintora automatista llibertària Penelope Rosemont. A la capital francesa entrà en contacte amb André Breton i el grup surrealista parisenc. De bell nou a Chicago, amb el pintor Gerome Kamrowki i el poeta Philip Lamantia, artistes amb els quals havia participat en la revista VVV, i altres joves escriptors (Paul Garon, Joseph Jablonski, etc.), fundà el Chicago Surrealist Group (CSG, Grup Surrealista de Chicago), amb un caràcter políticament llibertari i en un país on la tradició surrealista era inexistent. En 1968 realitzà a la Gallery Bugs Bunny de Chicago l'Exposició Surrealista Mundial, barreja d'art i de política. En 1970 publicà la revista Radical America. Surrealism in the service of the Revolution. En 1976 organitzà l'exposició surrealista internacional Marvellous freedom - Vigilence of desire, que agruparà al voltant de 150 artistes de 31 països. En 1978, amb un editor anònim de San Francisco, publicà a Chicago la revista Arsenal. Surrealist Subversion, on trobem textos nombrosos surrealistes nord-americans i estrangers i de diferents escriptors (Jayne Cortez, Philip Lamantia, Paul Garon, T-Bone Slim, Nancy Joyce Peters, Nelson Algren, Paul Buhle, Marcel Duchamp, Robert Green, C. L. R. James, Ted Joans, Georges Bataille, Benjamin Paul Blood, André Breton, Luis Buñuel, Leonora Carrington, Benjamin Péret, Dave Roediger, Karl Marx, George Orwell, Mary Low, Errico Malatesta, Herbert Marcuse, etc.) i de la qual van sortir quatre números fins al 1989. En 1978 edità What is surrealism? Selected writings, d'André Breton, la primera antologia d'obres de l'escriptor francès a l'anglès. Entre abril i maig de 1992 el CSG manifestà el seu suport a les revoltes populars que es van produir a Los Ángeles. A més de les citades, edità nombroses revistes i publicacions, com ara Surrealism The Octopus Typewriter,Cultural Correspondence, Bulletin of Surrealist Information,International Surrealist Bulletin, Race Traitor, etc.És autor de nombroses monografies --moltes elles editades per la Charles H. Kerr Publishing Company, una de les editorials obreres més antigues dels EUA i que dirigí amb sa companya--, com ara Surrealism & Revolution (1966, amb altres), The morning of a machine gun. Twenty poems and documents (1968), Apple of the automatic zebra's eye (1971), In memory of Georg Lukacs (1973, amb altres), Marvelous freedom - Vigilance of desire. Catalog of the 1976 World Surrealist Exhibition (1976), André Breton and the first principles of Surrealism (1978), 100th Anniversary of Hysteria. Catalog of 1978 Intl Surrealist Exhibition (1978), Surrealism and its popular accomplices (1980), Mr. Block. Twenty-Four IWW Cartoons (1984, amb Ernest Riebe), You have no country! Workers' struggle against war (1984), Juice is stranger than friction. Selected writings of T-Bone Slim (1985, edició), Haymarket Scrapbook (1986, amb David Roediger), The Surrealist Movement in the United States, in conjunction with the International Surrealist Movement presents Arsenal Surrealist Subversion (1989), Lamps hurled at the stunning algebra of ants (1990), Isadora speaks. Writings and speeches of Isadora Duncan (1994, edició), Paschal Beverly Randolph (1996, amb John Patrick Deveney), Penelope. A poem (1997), The forecast is hot! Tracts and other collective declarations of the Surrealist Movement in U.S. (1997, amb sa companya Penelope Rosemont), Hobohemia. Emma Goldman, Lucy Parsons, Ben Reitman and other agitators and outsiders in 1920/30s Chicago (2000, amb Frank O.), An open entrance to the Shut Palace of Wrong Numbers (2003),l The Rise & Fall of the Dil Pickle: Jazz-Age Chicago's wildest & most outrageously creative hobohemian nightspot (2003, edició), Joe Hill. The IWW & The making of a revolutionary working class counterculture (2003), Revolution in the service of the marvelous (2003), Dancin' in the streets!. Anarchists, IWWs, surrealists, situationists & provos in the 1960s (2005), Jacques Vaché and the roots of surrealism. Including Vache's war letters and other writings (2007), The Big Red Songbook (2007, amb altres), Black, Brown & Beige. Surrealist writings from Africa and the diaspora (The Surrealist Revolution) (2009, amb Robin D. G. Kelley), etc. Franklin Rosemont va morir el 12 d'abril de 2009 a Chicago (Illinois, EUA) a causa d'un aneurisma cardíac.
Defuncions
-
Carlo Colombo: El
2 d'octubre de 1911 mor a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Carlo Luigi
Colombo. Havia nascut el 17 de març de 1855 a Merate
(Llombardia, Itàlia). Sos
pares es deien Serafino Colombo i Giuseppa Consonni. Es
guanyà la vida fent de
sabater i de porter i fou un dels anarquistes més actius de
Milà, mantenint
correspondència amb els llibertaries d'altes ciutats
italianes i estrangeres,
sobretot a Londres (Anglaterra) i Paterson (Nova Jersey, EUA). Es va
fer amb la
flor i la nata dels anarquistes del seu temps, com ara Pietro Gori,
Giovanni
Baracchi, Enrico Carrara, Felice Mazzocchi, Giovanni Vignati, Francesco
Cafassi, Amos Mandelli, Carlo Frigerio, Arcangelo Faccà,
etc. Signà, amb
centenars d'anarquistes d'arreu d'Itàlia, la crida«Al popolo italiano!», que
aparegué com a suplement del periòdic d'Ancona
(Marques, Itàlia) L'Agitazione
del 31 de març de 1898. El
30 de juliol de 1900 va ser detingut i involucrat en l'atemptat de
Gaetano
Bresci acusat de complicitat amb el regicidi, però va ser
absolt per manca de
proves. A la presó va contreure una greu pleuresia que
minà irremissiblement la
seva salut. Quan en 1902 s'inicià la publicació
del setmanari Il Grido della Folla,
la policia considerà
aquest «perillós anarquista
individualista» com el«capità» del seu grup
editor, encara que, com sabem, foren altres els encarregats de
l'edició, però
com que era un dels màxims difusors de la premsa anarquista (L'Avvenire Sociale, L'Agitazione,
etc.), se li encolomà l'autoria. Repetidament
incriminat i empresonat, i malmenat per diaris locals (Il
Tempo, L'Italia del Popolo,
etc.), fins el punt que son advocat parlés de«persecució sistemàtica», el
maig
de 1902 va ser sorprès, amb Artur Vaj, quan volia enviar
1.500 exemplars d'un
número segrestat i condemnat a un mes de presó.
L'any següent, amb Giovanni
Straneo, va ser condemnat més durament per
difusió d'un manifest programàtic d'Il
Grido della Folla. El maig de 1903,
també va ser detingut, amb altres companys (Giovanni
Straneo, Gaetano Abbiati,
Ricciotti Longhi i els germans Mazzocchi) pels anomenats«Fets del carrer
Legnano». El desembre de 1905 marxà cap a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i visqué al
domicili de l'anarquista Diego Bottazzi. A Ginebra formà
part del grup«Germinal» i col·laborà en el
mensual L'Azzione
Anarchica, destacant la seva posició
antisindicalista, contraposada amb la
d'Il Risveglio Socialista Anarchico,
de Luigi Bertoni. Després passà un temps a Berna
(Berna, Suïssa). De bel nou a
Milà el setembre de 1906, assumí la
gerència d'Il Grido della Folla.
Fugint d'una nova detenció, el juny de 1907
s'exilià a París (França), on
visqué amb Angelo Emilio Scolari, i, després
d'una estada a Berna (juliol), passà a Lugano (Ticino,
Suïssa), on visità el 29
de juliol sa filla Silvia acompanyat de Giuseppe Campagiorni, i a
Niça el
setembre i octubre de 1908 (País Niçard,
Occitània), fins que retornà a Milà,
on va ser novament detingut el 12 d'octubre de 1908 amb un fullet sobre
fabricació d'explosius a la butxaca, passant un mes a la
presó a causa d'una
vella condemna. El 29 de març de 1909, durant la campanya
electoral, va ser detingut,
amb Armando Luraghi, Angelo Ambrosoli i altres 16 anarquistes, per
haver xiulat
un míting del socialista Filippo Turati. Les dificultats, la
mala salut i l'obsessiu
control policíac li van produir una mena de mania
persecutòria que el va portar
a viure enfollit i de manera clandestina. A Milà
restà hospitalitzat per la
seva tuberculosi durant dos mesos. El març de 1910 el trobem
a Roma i després
novament hospitalitzat a Milà. El 5 d'abril de 1910
assistí a una conferència
de Lorulot a Ginebra i el maig de 1910 passà a
París, on visqué malalt i ajudat
econòmicament pels companys. El 6 d'abril de 1911
tornà a Milà amb sa filla
Silvia ja molt malalt. Carlo Colombo va morir el 2 d'octubre de 1911 a
l'Hospital Major de Milà (Llombardia, Itàlia). Sa
companya fou Angela Molteni.
***
- Càndid Ros Llimona: El 2 d'octubre de 1942 es afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Càndid Ros Llimona. Havia nascut el 15 de març de 1911 a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya). Sos pares es deien Pau Ros Casanoves i Isabel Llimona Planas i la parella tingué cinc infants (Josep, Enric, Agustí, i els bessons Càndid i Joan). Va fer estudis al Seminari Conciliar de Barcelona i el 13 de setembre del 1929 va prendre l'hàbit de monjo com a novici al monestir de Montserrat amb el nom de Narcís Maria. Posteriorment, el 16 de gener de 1930, va haver de deixar el monestir per raons de salut. A Barcelona treballa a la casa Pagès i Rocafort. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Molins de Rei i es guanyà la vida gràcies a una botiga familiar situada al mateix domicili on vivien. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'inscrigué en les Milícies Antifeixistes i el 28 d'agost de 1936 ingressà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, servint a la 126 Brigada Mixta. Un mes més tard s'allista a la divisió Ascaso i lluità als fronts d'Osca, Llevant i Extremadura, obtenint la graduació de tinent. Detingut per les tropes franquistes, va ser tancat al camp de presoners de Ciudad Real (Castella, Espanya) i al Reformatori d'Adults d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya). El 30 de març de 1940 va ser traslladat a la Presó Provincial de les Comendadoras de Madrid, i el 25 de febrer de 1941, a la presó Palacio de las Misiones de Barcelona. Durant la seva estada fou cantant solista del cor de la presó. Jutjat en consell de guerra el 7 de juliol de 1942, va ser condemnat a mort sota l'acusació de pertànyer al Comitè Revolucionari i a les Patrulles de Control de Molins de Llobregat. Càndid Ros Llimona va ser afusellat el 2 d'octubre de 1942 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana. Son germà Enric, militant de la Unió General de Treballadors (UGT) i regidor de l'Ajuntament de Molins de Llobregat durant la guerra, fou condemnat a 12 anys i un dia de reclusió.
Càndid Ros Llimona (1911-1942)
***
- Juan Rodríguez
González: El 2 d'octubre de 1944 mor a
Barcelona (Catalunya) el jornaler
anarcosindicalista Juan Rodríguez González. Havia
nascut el 14 de juny de 1900 a
Villaricos (Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya)–algunes fonts
citen Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya). Emigrà a
Barcelona (Catalunya) i
s'establí al «Grupo Aunós»
del barri barceloní de Can Tunis. A partir de 1927
treballà a la fàbrica de briquetes«Construcciones y Industrias», on milità
en
la Confederació Nacional del Treball (CNT); durant la
Revolució, participà
activament en la col·lectivització d'aquesta
empresa. El 25 de maig de 1939 va
ser detingut per les autoritats franquistes guanyadores i portat, el 23
de
juliol de 1943, davant un consell de guerra que el va
condemnà a 15 anys de reclusió
temporal. A començament de 1944 va ser posat en llibertat
provisional.
Juan Rodríguez
González (1900-1944)
***
- Francisco Suárez Salvador: El 2 d'octubre de 1945 cau abatut a la carretera de Lugán (Vegaquemada, Lleó, Castella, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Francisco Suárez Salvador, conegut com El Químico. Havia nascut cap el 1915 a Sahélices de Sabero (Lleó, Castella, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries d'Olleros de Sabero (Lleó, Castella, Espanya), treballava de miner. A finals de 1936 s'enrolà a la caserna de Cármenes (Lleó, Castella, Espanya) i quan la caiguda del front asturià, retornà a Lleó, pel bosc lleonès de Pardomino, amb els germans Calixto i Andrés López Abad, els germans Ovidio i Felipe García Valladares, Jesús Monje González i altres. Tots minaires i militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), formaren, al voltant de Ramiro de Cabo Arenas (Ramirón), un dels grups més nombrosos i actius de la guerrilla lleonesa que actuà als anys quaranta. Calixto López Abad (Zara) prengué la direcció del grup, el qual actuà a la zona de Riaño i de La Vecilla. Suárez Salvador fou l'instigador del segrest, el 29 de setembre de 1945, en una granja propera a Santibáñez (Lleó, Castella, Espanya), d'Emilio Zapico Arriola, enginyer agrònom director dels Serveis d'Agricultura de la Diputació de Lleó i membre d'una de les famílies més riques i ultradretanes de la província. Per al seu alliberament, la guerrilla exigí un rescat de dos milions de pessetes. Les autoritats decidiren entrebancar el lliurament del rescat i el 2 d'octubre de 1945 el capità de la Guàrdia Civil, Francisco Martínez Gallo i dos números, tots disfressats de dones, marxaren amb cotxe cap la trobada dels guerrillers. A l'alçada de la granja d'El Carrizal, el cotxe va ser aturat per tres guerrillers disfressats de Guàrdia Civil i s'entaula un tiroteig. Francisco Suárez Salvador va caure abatut, mentre un agent de la Guàrdia Civil fou ferit. Els altres dos guerrillers aconseguiren fugir i la resta del grup, que observà la topada des d'un turó proper, decidiren executar el segrestat. El 7 de març de 1947 van ser garrotats a la presó de Lleó, acusats d'haver participat en la mort de Manuel Zapico Arriola, Leon Sacundino Rodríguez (El Practicante), Manuel Ferreras Díez (Madruga), Higinio Nicolás Bayón (El Italiano) i Aurelio Suárez Robles (Manzaneda).
***
- André de
Bläsus:
El 2 d'octubre de 1976 mor a Versalles (Illa de França,
França) l'anarcoindividualista
André Jules Marie de Bläsus, citat de diverses
maneres (De Blasiis, De
Blasius, Deblassus,
etc.). Havia nascut el 24 de
març de 1884 a Sant-Maloù (Bro
Sant-Maloù, Bretanya). Era fill d'un músic
italià que s'establí a Sant-Maloù. Es
guanyava la vida fent de sabater. A
partir de 1905 col·laborà en L'Anarchie
i visqué a la seu del periòdic (carrer del
Chevalier de la Barre). Esdevingué
company d'Anna Mahé, ex amant d'Albert Joseph (Libertad)
i cofundadora de la citada publicació. Sembla que un
germà seu també hi vivia, ja que diversos
informes policíacs parlen dels«germans De Bläsus» i el nom de«Léonard de Bläsus» apareix en
un anunci de Le Libertaire al
costat dels d'André i
d'Anna. En 1905 va ser condemnat per «tinença
d'arma prohibida». Després de la
ruptura entre Libertad i Paraf-Javal, arribà a les mans amb
el segon. En 1910
s'allunyà dels cercles anarcoindividualistes i
participà en el grup anarquista
de Montmartre fundat per Henry Combes i Georges Durupt. Des del 8 de
gener de
1912 vivia al número 34 del carrer Prony
d'Asnières-sur-Seine (Illa de França,
França), amb Anna Mahé i un infant de vuit anys
que aquesta havia tingut amb
Libertad, i sembla que la parella no participava molt activament de la
política. Fabricava sabates de dona al seu domicili per a un
tal Salmon del
carrer Milton i per encàrrecs i Anna s'encarregava de
lliurar-les i de comprar
el material. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va
ser denunciat per haver
allotjat Édouard Carouy i el seu domicili va ser escorcollat
el 2 d'abril de
1912, trobant-se documentació de Léon Lacombe (Leontou), aleshores buscat per homicidi,
i una màquina d'escriure
robada que un company anomenat Aubin li havia deixat. Dies
després va ser
alliberat, però amb càrrecs. El 17 de maig de
1912 va ser jutjat pel XI
Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de
presó per encobriment
de robatori i a cinc anys de prohibició de
residència al departament del Sena.
El 25 de gener de 1917 es casà amb Élisabeth
Dameshoy. En els anys trenta
visqué a Saint-Cyr-l'École (Illa de
França, França), on encara treballava de sabater, i en 1932,
segons la policia, era tresorer de la«cèl·lula comunista» local.
Actualització:
02-10-15
Pausa y reflexiones en la biblioteca digital
Cuando empecé a descubrir que en Internet había libros digitalizados pensé que podrían hacerse bibliotecas digitales de varios tipos. No conocía cuál era la producción bibliográfica sobre esta isla salvo algunos hitos que en mi contacto con las librerías había visto. En el año 2010, viendo que estaba presente en la Biblioteca Digital Hispánica (BDH) el libro de Eusebio Estada "La ciudad de Palma" (1885), pensé que sería interesante crear en esta bitácora la categoría Biblioteca Digital e ir explorando el tema. Poco a poco fui descubriendo y recogiendo (enlazando) textos: los de Jovellanos, Miguel de los Santos Oliver, Juan Cortada, Rubén Darío, etc. Aprendí también a realizar libros digitales en formato epub y realicé algunos yendo a la biblioteca con una cámara llamada escaner de mano y luego pasando el OCR ABBYY sobre las fotografías recogiendo el texto.
El formato pdf no es muy apto para los eReaders, y sí lo es el epub que utiliza muy bien ebiblio y, no entiendo el porqué, no lo utiliza la BDH. Google Books ofrece sus libros tanto en pdf como en epub, pero estos últimos con texto no corregido, lo que es una lástima.
Así durante varios años iba enlazando libros individuales y en algunos casos, los libros de un autor que también ponía bajo la categoría de escrito en el vaho.
El buscador de Google Books no tiene la opción de buscar libros por su "lugar de producción" que sí tiene la BDH. Pero ambas bibliotecas tienen la opción de "Mostrar los libros publicados por" posibilitando buscar por editores. Aquí el libro de Joaquín María Bover Imprentas de las islas Baleares (1862) es una guía enormemente válida para utilizar esta opción de buscar por editores. Sin embargo, este trabajo de Bover no ha tenido continuidad y los estudios sobre las imprentas de la segunda mitad del siglo XIX y del siglo XX no se han realizado. Para solucionar esta dificultad tenemos hoy una gran ayuda. Las bibliotecas han digitalizado y puesto en Internet sus catálogos y el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español reúne los catálogos de muchas bibliotecas por lo que se puede llegar a saber qué imprentas exitían o imprimieron en un año determinado, aunque su listado es una labor por hacer.
Lo que podría ser una biblioteca digital de Mallorca es hoy por hoy un sueño, creo que ni siquiera hay un proyecto y no parece interesar a las culturas isleñas. Sin embargo hay muchos libros sobre la isla - unos impresos en la isla y otros fuera - en Internet. Es cuestión de buscarlos, en casos de necesidad corregirlos, organizarlos por autores, temas, etc. Pero todo ello sería una labor de un grupo organizado de personas. ¡Ah, qué bien iría que un grupo de personas interesada por los libros, agrupada quizás en torno a alguna biblioteca de la isla, realizaran una biblioteca virtual no sólo con los enlaces a los libros sino también con artículos y estudios que han tratado de ellos! Pero por ahora no parece haber ninguna iniciativa sobre esa posible (o imposible) biblioteca.
Hay también otro tema asociado que el Dominio Público permite y consiste en recoger y unir en una publicación artículos periodísticos. Yo lo hice con los artículos de Azorín: Artículos de Azorín sobre Mallorca (ebook) o, sin realizar publicación, pero enlazándolos, Miguel de los Santos Oliver en 'La Vanguardia' (1906 a 1918) o los de Unamuno Escritos de Unamuno sobre Mallorca. Son muchas las posibilidades que ofrece el Dominio Público en Internet.
¿Cuáles son los libros más importantes sobre Mallorca? Han pasado por esta isla bastantes científicos que han estudiado diversos temas, su flora por ejemplo, Laura Jurado publicó una serie de artículos sobre ellos. Posiblemente muchas de sus obras estén en Internet. Convendría buscarlas y conocerlas. Se podría hacer. Quizás esas obras científicas no estén en las bibliotecas de Mallorca pero sí en Internet.
Pienso que es un campo amplio. La digitalización presenta una nueva vida para libros y publicaciones de todo tipo - planos, mapas, grabados, fotografías - (y para su conocimiento). Es un campo poco tratado. El Dominio Público ofrece en Internet posibilidades nuevas con su característica esencial: que está apartado de comercialización, lo cual es una ventaja a la vez que una dificultad.
Si un libro del DP se imprime tiene unos costes y su precio en las librerías será el normal de los libros. Si se edita en abierto en Internet sus costes son mínimos y es accesible por todos. Publiqué Un invierno en Mallorca en pdf y epub. No tengo contador de las bajadas del epub, pero del pdf tiene unas 3000 bajadas. ¿Coste? Unos días de ir a la biblioteca y de pasar el OCR (lector de caracteres), un entretenimiento para un jubilado. De La isla de oro, artículos publicados por Rubén Darío en "La Nación" de Buenos Aires sobre Mallorca ("He aquí la isla en que detiene su esquife el argonauta del inmortal ensueño") tiene en su versión pdf unas 600 bajadas. Cap al tard de Alcover, 1700; Hojas del Sábado: Mallorca sólo tiene 57; Líricas de Costa y Llobera, 190 ...
No es difícil la digitalización, es una tarea accesible a la mayoría de personas. Requiere algo de tiempo la corrección de los textos. Un grupo de jubilados agrupados en torno a una biblioteca podría hacer maravillas. Pero ... No parece que haya interés.
Las dificultades no son técnicas sino de conocimiento. ¿Qué libros hay? ¿Cuáles seleccionar? Ahí están las dificultades. Hay que acceder a bibliografías. ¿Cuáles son los libros más comentados, los que conviene conocer? Es difícil encontrar orientación sobre ello; en unos temas más y en otros menos. Se trata de libros posibles, de todos los temas y lenguas. Aquí (ni en otro lugar) debiera haber inmersión lingüística ni creer que la "cultura" de la isla está en una única lengua. La traducción del "Die Balearen" realizada por Manuel de los Herreros (1845-1911) ya debiera estar digitalizada , pero no sé si la BDH tiene en cuenta las traducciones.
Bueno, conviene acabar esta reflexión. Cada año se añaden al Dominio Público nuevos autores y nuevas obras. No tengo listas de ellos ni de las fechas de los autores. ¿Cuáles pasarán este año nuevo? No he revisado aún los del año 2015. Por otra parte, aunque Google Books no muestre aún los de las últimas décadas del siglo XIX si hay en Internet algunos de comienzos del XX. Puedo buscarlos y enlazarlos ...
Si esto lo hiciera una asociación, un grupo relacionado con alguna institución, como alguna biblioteca, al no depender de una sola persona podría tener visos de continuidad. Una persona puede cansarse, desinteresarse, enfermar... Una biblioteca, física o virtual, es un ente colectivo que posibilita su continuidad pese a los acontecimientos individuales. Pero ... no parece que haya interés.
En Putin ha desfermat la revolució mundial, segons En Paul Craig Roberts.
En Putin ha desfermat la revolució mundial, segons En Paul Craig Roberts.
El distingit analista estatunidenc, En Paul Craig Roberts, anuncia que l'estratègia d'En Vladímir Putin posa en crisi letal el sistema de domini mundial dels Estats Units.
Destaca En Roberts la insuportable situació de misèria moral i intel·lectual que provoca la mentida permanent a la que ha de recórrer En Barack Obama per a justificar els tremends desastres que ha provocat la seva política ultramilitarista.
L'analista subratlla també les conseqüències funestes que pateixen els vassalls europeus de l'imperi ianqui.
Vegeu el formidable post d'En Roberts www.foreignpolicyjournal.com/2015/10/02/putin-calls-out-washington/ - Traductor
Comunicat Plataforma Pro Camins Públics i Oberts
Publicam el comunicat de la Plataforma Pro Camins Públics i Oberts referent al reinici de l'investigació de 16 camins per la seva posterior inclusió al catàleg. Una vegada més gràcies a la Plataforma per la seva feina altruista que deixa en evidència la passivitat de les institucions per defensar el patrimoni comú.
El passat 29 de Juliol el plenari va aprovar procedir a reiniciar un expedient d'investigació de 16 camins,publicat aquest acord al BOIB núm. 122 de 13 d'Agost de 2015.Amb aquest acord de plenari es pretén promoure l'expedient d'investigació d'alguns camins (els mateixos dels que ara es reinicia un expedient d'investigació) que no van ser inclosos al catàleg aprovat l'any 2008. Una demostració de la poca feina que s'ha fet els darrers set anys per defensar el patrimoni comú que són els camins públics. Reiniciant l’expedient d’investigació d’ofici dels següents camins a fi de determinar aquells de titularitat municipal i, en conseqüència, incloure’ls en l’inventari de béns local, els camins són els següents:
Identificació núm.: Nom:
(89) traça 8 Camí Llarg
(114) Camí vell de Pedruixella.
(125) Camí de Can Cama-Roja/Camí de la Punta
(135 i 148) Camí de Síller a la Cala Sant Vicenç
(126) Camí Vell de Lluc (A)
(84) Camí del Rafalet / camí de Can Barba
(85) Camí de Can Picassa
(53) Camí de Can Tirana
(61) Camí a Son Brull
(64) Camí del Moll del Patronet
(66) Camí de Ca n’Alordes
(77) Camí vell de Bóquer
(78) Camí de Cal Peso
(87) Camí de Can Botana
(130) Camí Vell de Lluc pel Coll d’en Patró.
(140) Camí Vell d’Albercuix a Formentor.
El passat dimecres 30 de setembre va conclouré el període per al·legar i presentar informació per completar els expedients d'investigació dels camins esmentats, des de la plataforma hem presentat 16 instàncies (una per cada camí), en què es troba des de documentació arxivística, declaracions jurades dels camins del Coll de Siller i Coll d'en Patró, així com plànols cadastrals on es marquen algúns dels camins com a vies de domini públic i cartografia que consolida el caràcter públic d'algúns dels camins, entre altres aportacions.
Volem recordar que si la resolució de la investigació, previ informe del secretari de l'ajuntament és favorable, aquest s'ha de taxar i incloure a l'inventari de béns municipals
Confiam per tant, que les al·legacions presentades siguin tingudes en consideració, i que es resolguin els expedients dels esmentats camins amb la major brevetat possible.
Des de la Plataforma mantenim el compromís de col-laboració en la tasca de recuperació d'aquests béns públics.
Una de les persones que ha col·laborat en el recull d'informació arxivística és el investigador Antoni Gorries i Duran, investigador que sempre s'ha mostrat disposat a col·laborar en tasques de recuperació de camins, el nostre agraïment.
Camina, caminaras... per això hi ha d'haver pas.
Aquesta setmana hem vist publicades dues notícies significatives en referència a camins del nostre municipi.
La primera ens informa del camí a cala castell, recordarem que el Tribunal Superior de Justícia de Balears (TSJIB) va anul·lar la servitud de pas del camí de Ternelles, la qual cosa restringeix l'accés públic a la mar i al mateix castell.
Mitjançant una sentència ja ferma, la Sala del Contenciós-Administratiu va estimar el recurs que va interposar Menani, l'empresa propietària de les finques que transcorren pel camí, en contra de l'Ajuntament de Pollença i de la lliure circulació de ciutadans pel camí.El tribunal al·lega que ha de prevaler, per damunt del Pla General d'Ordenació Urbana de Pollença, el que estableix el Pla d'Ordenació de Recursos Naturals (PORN), que determina que l'ús recreatiu i turístic, i en conseqüència el bany, està prohibit en la platja de Cala Castell .La Sala considera que aquests paratges es troben en una zona d'exclusió pel seu alt valor ecològic i mediambiental, permetent-se únicament els usos científics i de conservació en el lloc, una regulació restrictiva que predomina així mateix sobre el que preveu el Pla Territorial de Mallorca i és més una de les excepcions que contempla la Llei de Costes.En concret, el camí d'accés a la forteleza té 5,1 quilòmetres mentre que fins a la cala d'Es Castell cal recórrer 9 quilòmetres. Per accedir a tots dos llocs pel Camí de Ternelles era necessari obtenir autorització de l'Ajuntament, prèvia sol·licitud. El Consistori permet un trànsit màxim de vint persones per dia.
Disconformés amb la decisio del tribunal, des de l'ajuntament de Pollença es presentarà un recurs de casació al tribunal suprem per tal de defensar el dret de pas per aquest camí.
Per altra banda, dimecres 30 de setembre va esgotar-se el termini per presentar documentació als setze camins en què el plenari de 29 de juliol es va acordar reiniciar els expedients d'investigació per determinar si s'han d'incloure dins el catàleg setze camins del nostre municipi, des de la Plataforma Pro Camins Públics i Oberts ens arriba un comunicat que reproduïm i a més aprofitam per agraïr la seva feina en la defensa de les vies públiques del nostre terme.
Comunicat de la Plataforma Pro Camins Públics i Oberts referent al reinici de l'investigació de 16 camins per la seva posterior inclusió al catàleg.
El passat 29 de Juliol el plenari va aprovar procedir a reiniciar un expedient d'investigació de 16 camins,publicat aquest acord al BOIB núm. 122 de 13 d'Agost de 2015.Amb aquest acord de plenari es pretén promoure l'expedient d'investigació d'alguns camins (els mateixos dels que ara es reinicia un expedient d'investigació) que no van ser inclosos al catàleg aprovat l'any 2008. Una demostració de la poca feina que s'ha fet els darrers set anys per defensar el patrimoni comú que són els camins públics. Reiniciant l’expedient d’investigació d’ofici dels següents camins a fi de determinar aquells de titularitat municipal i, en conseqüència, incloure’ls en l’inventari de béns local, els camins són els següents:
Identificació núm.: Nom:
(89) traça 8 Camí Llarg
(114) Camí vell de Pedruixella.
(125) Camí de Can Cama-Roja/Camí de la Punta
(135 i 148) Camí de Síller a la Cala Sant Vicenç
(126) Camí Vell de Lluc (A)
(84) Camí del Rafalet / camí de Can Barba
(85) Camí de Can Picassa
(53) Camí de Can Tirana
(61) Camí a Son Brull
(64) Camí del Moll del Patronet
(66) Camí de Ca n’Alordes
(77) Camí vell de Bóquer
(78) Camí de Cal Peso
(87) Camí de Can Botana
(130) Camí Vell de Lluc pel Coll d’en Patró.
(140) Camí Vell d’Albercuix a Formentor.
El passat dimecres 30 de setembre va concloure el període per al·legar i presentar informació als expedients d'investigació dels camins esmentats, des de la plataforma hem presentat 16 instàncies (una per cada camí), en què es troba des de documentació arxivística, declaracions jurades dels camins del Coll de Siller i Coll d'en Patró, així com plànols cadastrals on es marquen algúns dels camins com a vies de domini públic i cartografia que consolida el caràcter públic d'algúns dels camins, entre altres aportacions.
Volem recordar que si la resolució de la investigació, previ informe del secretari de l'ajuntament és favorable, aquest s'ha de taxar i incloure a l'inventari de béns municipals
Confiam per tant que les al·legacions presentades siguin tingudes en consideració, i que es resolguin els expedients dels esmentats camins amb la major brevetat possible.
Des de la Plataforma mantenim el compromís de col-laboració en la tasca de recuperació d'aquests béns públics.
Antoni Gorries i Duran és una de les persones que ha col-laborat amb la plataforma en la tasca de recollir documentació arxivística dels camins.
[03/10] «Vía Libre» - Bara - Torres Tribó - Roig Soler - Massana - Gracia Fleringan - Waisbrooker - Grosser - Ziglioli - Camisan - Gumsay - Carbó - Botey - Trabal
Anarcoefemèrides del 3 d'octubre
Esdeveniments
- Surt Vía Libre: El 3 d'octubre de 1936 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vía Libre. Portavoz de la Confederación Nacional del Trabajo y de la Federació Anarquista Ibérica de Badalona. Fou dirigit per Rizal Robert, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Van ser redactors Eliseu Paradell (FAI); Bartolomé Escalado, del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT); Juan Rectores, del Sindicat Únic de la Metal·lúrgia de la CNT; Vicens Turón, del Sindicat Únic d'Empleats Municipals de la CNT; i Joan Sans, de Consciències Lliures. Pedro Portas en fou l'administrador, Antonio Sánchez el comptador i Salvador Martínez el caixer. En la seva Comissió de Propaganda figuraven Santiago Alonso, Francisco Crisol, Joaquín Guevara, Francisco Lozano i Jaime Perera. Hi van col·laborar José Calvete, Joan Sans Sicart, Joan Manent, Joan Sans Amat, Nicolau Capó, S. Comar, María Luisa Luqui, José Blanco, Jaime Campaña, Francesc Favà Pla, Domingo Costa, Vicens Turón, Joan Mercader, Joaquim Aubi, Diego Sánchez Ravengar, E. Marín Jauregui, Ángel Gill, Cayo Gonzalo, Fernando Martínez Aznar, M. Ventura Bort, Javier de Silva, Ángel Domínguez, Josep Sales, Fernando Salinas, entre molts altres. Els temes que tractà foren d'allò més variat: moviment sindical (avisos, comunicats, assemblees, convocatòries, etc.), naturisme, pedagogia, cultura, poesia, notícies del front i de les col·lectivitats, temes ideològics, Joventuts Llibertàries, etc. El número 42, del 17 de juliol de 1937, és un extraordinari dedicat al primer aniversari del 19 de juliol. A partir del número 44, del 21 d'agost de 1937, canvia el disseny de la capçalera. L'últim número, el 69, del 10 de febrer de 1938, fou extraordinari i publicà els dictàmens aprovats en el Ple Nacional Ampliat de València de gener de 1938; un d'aquest dictàmens, sobre regularització de les publicacions confederals, fou el que decidí el tancament del setmanari. Alguns articles es publicaren en català.
Naixements
- Louis Bara: El 3 d'octubre de 1881 neix a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista, sindicalista, antimilitarista i partidari de les comunitats llibertàries Louis Bara, citat en ocasions Barra. Es guanyà la vida com a obrer en una fàbrica a Mohon i després com a obrer laminador a Château-Regnault. En 1907 militava en la Unió dels Sindicats de les Ardenes i el desembre d'aquell any va ser condemnat juntament amb Alphonse Taffet, secretari de la citada unió, a tres dies de presó i 25 francs de multa per insultar un guàrdia rural. Va ser membre de la colònia anarcocomunista«L'Essai» d'Aiglemont, fundada per Fortuné Henry en 1903. El 21 de gener de 1909 va ser condemnat amb Taffet a sis dies de presó arran d'una baralla amb obres no sindicats. Va ser condemnat novament, l'1 de febrer de 1911, a 18 mesos de presó, arran de la manifestació del 17 d'octubre de 1910, per haver incitats els soldats a la deserció cantant la peça Gloire au 17ème, pena que purgà a Clairvaux. El setembre de 1911 la Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. En 1913, des de Nouzon, va col·laborar en el setmanari antimilitarista La Guerre Sociale, de Gustave Hervé.
***
- Josep Torres
Tribó: El 3 d'octubre de 1899 neix a Mollerussa
(Pla d'Urgell, Catalunya)
algunes fonts citen Arbeca (Les Garrigues, Catalunya)–
l'escriptor, poeta,
mestre, pacifista i anarcoindividualista Josep Antoni Torres
Tribó, que va fer servir
el pseudònim Sol de la Vida. Fill d'una
família pagesa, pogué compaginar
les feines al camp amb els estudis de magisteri. Quan tenia 17 anys
obtingué el
títol de mestre a l'Escola Normal de Lleida
(Segrià, Catalunya) i exercí la
docència al seu poble natal. En aquesta època es
relacionà amb els joves
republicans catalanistes de Mollerussa i amb el ferroviari anarquista
AníbalÁlvarez fundà la revista anticlerical i atea Cap
de Ruc, fet pel qual va
ser desterrat. Després d'una curta estada a Madrid
(Espanya), on treballà com a
crític d'art i com a apuntador en la companyia de teatre de
Catalina Bárcena,
retornà a Lleida. Pel seu antimilitarisme, va ser jutjat en
consell de guerra i
condemnat a dos anys de presó. També era contrari
a l'alcohol i al tabac. En
1918 col·laborà en el periòdic El
Ideal, òrgan de les Joventuts
Republicanes Revolucionàries (JRR) de Tortosa i Roquetes
(Baix Ebre,
Catalunya). Entre 1918 i 1919 formava part de la redacció de
la revista
quinzenal saragossana Voluntad, amb Felipe Alaiz de
Pablo, Manuel Albar
Catalán i Ángel Abella. L'agost de 1919 va ser
detingut a Albelda (Llitera,
Franja de Ponent) i l'any següent fou membre del Centre
d'Estudis Socials de
Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Felipe Alaiz, Josep
Cinca Vilagener, Hermós
Plaja Saló i Pere Segarra Boronat, entre d'altres. En
aquests anys escrivia
poesies, articles i lletres anarquistes, cantades amb
músiques populars. En
1921 restà empresonat a Saragossa (Aragó,
Espanya) i l'any següent dirigí Voluntad
i prologà el fullet de Felipe Alaiz El trabajo
será un derecho.
L'octubre de 1922 formà part del grup anarquista«Crisol», amb els germans
Ascaso Budría, Gregorio Jover Cortes i Buenaventura Durruti
Domínguez. En 1923
fou responsable de la revista infantil anarquista barcelonina Libertín
i
el març d'aquell any va fer un míting a Barcelona
al costat de Novella,
Sebastià Clarà Sardó, José
Alberola Navarro i Vicente Martínez López (Armando
Artal). En 1928 publicà Elogi de la
mentida, la seva obra més
coneguda i fortament influenciada pel nietzschianisme i
l'espiritualisme
tolstoià. En els anys finals de la dictadura de Primo de
Rivera exercí de
mestre a l'Escola Nova del barri barceloní del Clot.
Col·laborà amb Joan Puig
Elias i després en diverses iniciatives
pedagògiques en centres sindicals, com
ara l'Ateneu Llibertari de La Segrera, a Sant Andreu de Barcelona. No
es
considerava racionalista, sinó seguidor «a la seva
manera» de la tradició de
Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre 1932 i 1936
regentà una escola pròpia al barri
del Guinardó de Barcelona, en la qual sa companya Guadalupe
Cuadrado Serrana,
filla de família confederal, li ajudava en el parvulari. En
aquesta època
s'integrà en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil
visqué al Masroig (Priorat, Catalunya), on va fer de mestre,
alhora que portava
la comptabilitat de la col·lectivitat agrícola.
També ajudà en la legalització
de les col·lectivitats de Valls, Mora d'Ebre i Falset.
Posteriorment passà a
Valls (Alt Camp, Catalunya) i va fer conferències a
poblacions de la comarca
(Puigpelat, Bràfim, etc.). En 1938 substituí Pere
Segarra Boronat en la
direcció d'Acció Sindical,
portaveu de la Federació Comarcal de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Valls-Montblanc.
En 1939, amb el
triomf franquista, creuà els Pirineus i fou
reclòs al camp de concentració
d'Argelers. D'allà sortí enquadrat en una
Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) per fer feina als Alps i, amb la declaració de guerra,
s'enrolà en
l'exèrcit francès. A Dunkerque (Flandes del Sud)
caigué presoner dels alemanys
i va ser portat el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula
65.137, a l'Stalag VII-A
de Moosburg (Baviera, Alemanya); el 24 de gener de 1941, amb la
matrícula
3.444, va ser enviat al camp de Mauthausen, on coincidí amb
quatre deixebles
seus; i, finalment, amb la matrícula 9.742, al camp auxiliar
de Gusen. Josep
Torres Tribó va ser assassinat
(«desinfectat») en una cambra de gas el 22 de
setembre de 1941 al castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria, Àustria), on
havia estat portat per al seu extermini. Durant sa vida
publicà articles en
nombroses publicacions, com ara Acracia, Crisol,Fructidor,Los Galeotes, Libertín,Solidaridad Obrera, Vida Obrera,
etc. És autor, a més de les obres citades, d'Al
pueblo, cultura (1922), Aurorita.
Cuento infantil (1922 i 1939), Técnica
social (1922), La Ciutat
ens pren els fills. Comèdia dramàtica en tres
actes (1925, inèdit), Elídolo (1926), La loca vida. Drama en
tres actos (1926) i La
redención del Pierrot (1926). Sa filla, Hortensia
Torres Cuadrado, també
fou una destacada anarquista.
Josep Torres Tribó
(1899-1941)
***
- Ismael Roig
Soler: El 3 d'octubre de 1913 neix a Benissoda (Vall
d'Albaida, País Valencià)
l'anarcosindicalista Ismael Roig Soler. En 1923 va ser enviat per son
pare al
seminari d'Agres (Comtat, País Valencià),
però tres anys després abandonà el
seu futur sacerdotal i es traslladà a Albaida (Vall
d'Albaida, País Valencià),
on s'havia instal·lat sa família.
Treballà en una impremta fins al 1929, any en
el qual marxà a Carcaixent (Ribera Alta, País
Valencià), on vivia una germana. En
aquesta ciutat, amb la proclamació de la II
República espanyola en 1931,
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Juntament amb altres
companys (Josep Granell, Paco Cucarella, Vicent Sanmartí i
Vicent Estrada), fou
un dels militants més actius en les lluites socials
d'aleshores. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, lluità en la«Columna de Ferro», en la Columna
Confederal «Llevant» i en la 82 Brigada Mixta, en
aquesta darrera com a
tresorer pagador, fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista
aconseguí fugir del cercle d'Alacant i arribar a
França, on fou internat al
camp de concentració de Sant Cebrià. Poc
després retornà clandestinament a la
Península i s'integrà a Barcelona (Catalunya) en
el grup «Levante», al voltant
del seu gran amic Ginés Camarasa García. El juny
de 1945 va ser detingut, però
un mes més tard va ser alliberat ja que no fou identificat.
Participà
activament en el Comitè Regional de Catalunya,
encapçalat per Cèsar Broto
Villegas, sobretot en la confecció i impressió deSolidaridad Obrera. El novembre de
1945 va ser novament detingut,
però aconseguí fugir de la Prefectura de Policia
de Barcelona. Durant els anys
cinquanta passà a un segon pla en la lluita clandestina,
però en 1954 va ser
reconegut per un falangista de Carcaixent i fugí cap a
França. Posteriorment
passà a Amèrica. Fins a 1960 residí a
Montevideo (Uruguai) i a Veneçuela fins
al 1975, any que retornà a la Península.
Visqué a València i, des de 1976, a
Barcelona. En 1997 col·laborà en el Boletín
Amicale 26ème División, publicat a
Tolosa de Llenguadoc per exmilicians de
la «Columna Durruti», i en 1999 publicà
el llibre de memòries Así
luchábamos. República, guerra,
clandestinidad y exilio de un anarcosindicalista. Ismael Roig
Soler va
morir el 17 de febrer de 2001 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerat
al
cementiri de Collserola. El seu testimoni va ser recollit en el llibre
de Judit
Camps i Emili Olcina Les milícies
catalanes al front d'Aragó (1936-1937).
***
- Marcel·lí Massana i Vancell: El 3 d'octubre de 1918 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Massana Vancell, també conegut com Panxo (o El Gras). Era el més petit de tres germans i va perdre sa mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé, La Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan son pare va patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs i a partir dels set anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de Solsona, tutelat per son oncle Joan Massana, capellà de la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als 13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent, amb sos oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al taller mecànic de Ramon Canues, El Pixa-Vi. En 1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment anarquistes durant la revolució de Fígols. Quan l'aixecament feixista del 1936, va ingressar en el Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny. De tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i, quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent a Aragó des d'octubre de 1936 fins al final de la guerra --des d'abril de 1938 com a tinent-- que el sorprèn a Alacant. Va passar per diversos camps de concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa, Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942. Mesos després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la clandestinitat, instal·lant-se a Organyà, contactant amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon-d'Arièja i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En 1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc. En 1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el govern francès se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell nou presó i després confinament a Deux-Sèvres i Leucamp fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París. A la capital francesa treballarà de mecànic i de jardiner, i ja malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de Sabaté primer i més tard, a començaments dels seixanta, de Mera, Alberola i García Oliver per reincorporar-se a la lluita armada. Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní. El seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar nombroses accions als Pirineus catalans (voladures de torretes elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents; etc.) fent servir com a bases Osseja, Berga i Manresa. Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers, com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover, Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa, M. Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas, etc. Entre 1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Rocafort i Tarrassa, amb notable suport popular. Possiblement sigui l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners. També cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí. Marcel·lí Massana va morir el 21 de maig de 1981 al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) d'un atac de cor sobtat, al costat de sa companya Maria Calvó. El grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005 (Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista).
***
- Simón Gracia
Fleringan: El 3 d'octubre de 1923 neix a Utebo (Saragossa,
Aragó, Espanya) el
resistent antifranquista llibertari Simón Gracia Fleringan,
conegut sota els
pseudònims de Miguel Montllor
i Aniceto Borrel. Son pare i son
oncle,
militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), van
ser afusellats a
Utebo per les tropes franquistes arran de l'aixecament feixista de
juliol de
1936. A finals dels anys quaranta treballà com a traginer de
llet i l'11 de
febrer de 1949 a Saragossa entrà a formar part del grup
d'acció anarquista «Los
Maños», encapçalat per Wenceslao
Jiménez Orive (Wences).
El 2 de març de 1949, amb els germans Francesc i Josep
Sabaté Llopart, Wences, José López
Penedo i Carlos Vidal Pasanau, participà a
Barcelona en l'atac de l'automòbil del cap de la Brigada
Políticosocial Eduardo
Quintela Bóveda i en el qual resultaren morts el secretari
del Front de
Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester
i el seu xofer
Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap
d'Esports del Front de Joventuts
resultà ferit. Després participà en la
gira expropiadora que el grup realitzà
per Barcelona, Madrid, Màlaga, Sevilla i França.
El 2 de gener de 1950 tornà a
Barcelona i arran de la delació d'un dels membres del grup,
Aniceto Pardillo
Manzanero (El Chaval), el 9 de gener
de 1950 va ser detingut amb Plácido Ortiz Gratal, hores
després de caure mort
Wences. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort.
Simón Gracia
Fleringan va ser afusellat el 24 de desembre de 1950 a Barcelona
(Catalunya),
juntament amb Victoriano Muñoz Tresserras i
Plácido Ortiz Gratal, i el seu cos
llançat en una fossa comuna.
Simón
Gracia
Fleringan (1923-1950)
Defuncions
- Lois Waisbrooker: El 3 d'octubre de 1909 mor a Antioch (Califòrnia, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Havia nascut el 21 de febrer de 1826 a Catharine (New York, EUA). Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials«obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com ara Suffrage for woman: The reasons why (1868), Alice Vale: A story for the times (1869),Helen Harlow’s Vow (1870),Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879), Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull’s Crucible, Woodhull& Claflin’s Weekly) i anarquistes (Free Society,Discontent).
***
- Philip Grosser: El 3 d'octubre de 1933 mor a Boston (Massachusetts, EUA) l'anarquista i antimilitarista d'origen jueu Philip B. Grosser. Havia nascut en 1890 a Boston (Massachusetts, EUA). El desembre de 1917, durant la Gran Guerra, va ser detingut per negar-se a fer el servei militar. Jutjat per un tribunal militar, el 25 d'agost de 1918 va ser condemnat a 30 anys de presó per negar-se a obeir la llei de reclutament, per amotinament i per escriure textos a favor de l'objecció de consciència. Tancat a diverses presons militars (Forts Jay, Leavenworth etc.), el juny de 1919 va ser traslladat al penal militar federal de l'illa d'Alcatraz (San Francisco, Califòrnia, EUA). L'anarquista Alexander Berkman, que coincidí amb ell a la presó, el considerà com «un dels seus millors companys». Durant els seus tres anys de presidi es va negar a ser jutjat per les autoritats i la seva resistència passiva va ser ferma, negant-se a portar uniforme i a formar militarment, a trencar les pedres dels seus«treballs forçats», etc. Tot això li va portar continus càstigs (encadenaments, cops, prohibició d'anar els lavabos, gàbies de tortura, masmorres subterrànies, etc.) i períodes de confinament en solitari. Fou alliberat el 2 de desembre de 1920. Va ser el primer a escriure les impressions del seu tancament a la presó Alcatraz, revelacions que van ser publicades per Excelsior Press pòstumament en 1933 en forma de pamflet per un grup d'amics, amb un pròleg d'Alexander Berkman, sota el títol Uncle Sam's Devil's Island. Experiences of a conscientious objector in America during the First World War i que van ser reeditades en 2007 per la Kate Sharpley Library a Londres (Anglaterra). Philip Grosser, sumit en la misèria i en la depressió, es va suïcidar llançant-se davant un tren en marxa el 3 d'octubre de 1933 a Boston (Massachusetts, EUA) i va ser enterrat el 20 d'octubre.
***
- Helios Ziglioli:
El 3 d'octubre de 1949 és assassinat a Castellar del
Vallès (Vallès Occidental,
Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Helios Ziglioli,
també citatElios Ziglioli o Elios
Ciclione, i que va fer servir el pseudònim de Fernando García Bernón.
Havia nascut el
15 de març de 1927 a Lovere (Llombardia, Itàlia).
Criat pels avis, des de molt
jove entrà a formar part del moviment anarquista de la
mà d'un mestre seu a
l'escola. Des de feia molts anys son pare vivia a París
(França) i en 1948
decidí anar-hi per conèixer-lo. Decebut pel
comunisme fanàtic de son pare,
conegué llibertaris espanyols a París i
s'uní a la lluita clandestina
antifranquista. A Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
s'entrevistà amb Pere Mateu
Cusidó, secretari de Coordinació i responsable de
l'activitat antifranquista a
la Península, li va dir que ja el cridarien quan fes falta i
va recomanar als
companys de la Federació Local de Carmauç
(Llenguadoc, Occitània) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), que li busquessin
feina per
mantenir-lo ocupat. El 20 de setembre de 1948 entrà a
treballar en una mina de
la companyia «Houllières d'Aquitaine» i
ben aviat li encarregaren l'ús d'una
rascadora (màquina que arrenca el carbó a les
galeries que es van obrint). Multilingüe,
parlava italià, francès, castellà,
català i esperanto. Decidit a passar els
Pirineus, a finals de maig de 1949 conegué Josep
Sabaté Llopart a Tolosa, amb
qui establí una estreta amistat. El 4 de juny de 1949 va ser
detingut,
juntament amb Emilio Auto Gracia, Ramon Pons i Manuel Sabaté
Llopart, arran
d'un escorcoll al mas Tartàs (Oceja, Alta Cerdanya,
Catalunya Nord), base de la
guerrilla, on es trobaren armes i municions; jutjat el 29 de juny de
1949, va
ser condemnat a dos mesos de presó. Posteriorment
tornà a Carmauç quan després
d'unes setmanes de treballar en la construcció el van cridar
per entrar a
l'Interior acompanyant al grup guerriller de «Los
Primos»; aquesta serà la
primera i única entrada clandestina a l'Espanya franquista.
El 4 de setembre de
1949 sortí de Tolosa cap a Catalunya el grup, format pel cap
de l'escamot
Saturnino Culebras Saiz (Primo), son
germà Gregorio Culebras Saiz, José Conejos
García, Manuel Aced Ortell (El
Francès), Joan Busquets Vergés (El Senzill), Manuel Sabaté
Llopart,
Ramon Vila Capdevila i Helios Ziglioli. A la carretera de Rocafort al
Pont de
Vilomara (Bages, Catalunya) intentaren detenir el cotxe de Josep Pujol
Viñas,
industrial manresà, però aquest no
s'aturà i envestí els guerrillers, que
obriren foc i feriren a l'esquena Emília Cuadrado
Martínez, sa serventa.
L'automòbil continuà el seu camí per
portar la ferida a l'hospital, però això
havia desvetllat la presència del grup guerriller a la
Guàrdia Civil. El grup
caminà tota la nit i van amagar pel camí
dipòsits d'armes per anar més
lleugers. Joan Busquets i Saturnino Culebras l'endemà
marxaren cap a Terrassa
per agafar el tren en direcció a Barcelona i poder contactar
amb el grup de
Josep Sabaté Llopart, que també havia entrat a
Catalunya per aquelles dates.
Després d'un tiroteig amb la Guàrdia Civil,
l'endemà pogueren agafar el tren
cap a Barcelona. Mentrestant Ziglioli anà a Matadepera
(Vallès Occidental,
Catalunya) per buscar queviures, però va ser detingut per la
Guàrdia Civil sota
la documentació falsa de Fernando
García
Bernón. Després de ser apallissat, el
van dur amb camió a Castellar del
Vallès a la recerca d'un dipòsit d'armes. Helios
Ziglioli va ser assassinat per
la Guàrdia Civil el 3 d'octubre –altres fonts
citen el 29 de setembre– de 1949
a Castellar del Vallès (Vallès Occidental,
Catalunya) i l'endemà va ser
enterrat a la secció dels protestants del cementiri
d'aquesta localitat.
***
- Elvira Camisan: El
3 d'octubre de 1975 mor a Le Havre (Alta Normandia, França)
l'anarcosindicalista
Elvira Camisan. Havia nascut cap al 1899 a Sant Cristòfol de
la Vall (Pallars
Jussà, Catalunya). Companya del militant llibertari Josep
Rosell. En acabar la
guerra civil passà a França i fou internada amb
sos infants en un camp, per
després ser lliurada a les autoritats franquistes.
Posteriorment aconseguir
passar els Pirineus clandestinament i reunir-se amb son company a Le
Havre.
Ambdós militaren en la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de l'Exili.
***
- Gumsay: El 3 d'octubre de 1976 mor a Barcelona (Catalunya) el pintor, dibuixant i cartellista llibertari Gumersindo Sainz Morales de Castilla, que signà les seves obres com Sainz de Morales i Gumsay. Havia nascut en 1900 a Madrid (Espanya). Després d'estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid es traslladà a Barcelona, on destacà com a il·lustrador (dibuixos i fotomuntatges) de revistes (Esfuerzo,La Ilustración Ibérica,Imatges, Meridià,Porvenir, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc.) i de portades de llibres. Entre 1935 i 1936 realitzà un conjunt d'exposicions on ressaltà les «lacres socials». En 1937 el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya li va publicar l'àlbum Estampas de la España que sufre y lucha, recull de 26 dibuixos sobre el conflicte bèl·lic. Durant la Guerra Civil també realitzà treball per a la Unió General de Treballadors (UGT). A partir de 1941 realitzà nombroses exposicions individuals per tot l'Estat (Barcelona, Bilbao, Madrid, Palma, Sant Sebastià, Sitges, València, etc.) i l'estranger. És autor de un gran nombre d'obres pictòriques en diferents tècniques (aquarel·les, sanguines, pintures, dibuixos, olis, etc.). Sa companya, Montserrat Barta Prats (1906-1988), també fou pintora i dibuixant.
***
- Floreal Carbó:
El
3 d'octubre de 1991 mor a Rius de Pelapòrc (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista
Floreal Carbó, també conegut com Casimiro.
Havia nascut el 31 d'octubre de 1912 a Calanda (Terol,
Aragó, Espanya).
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Calanda i partidari
de la «gimnàstica
revolucionària» de Joan García Oliver,
arran dels fets
revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser empresonat. Durant la
guerra
civil lluità, ben igual que son cunyat José
Villanueva, com a voluntari en la«Columna Durruti» i, després de la
militarització, fou tinent en la 26 Divisió
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. El 23 de desembre de 1938
era capità en una companyia d'observació de la
119 Brigada Mixta. Després de la
destrucció de l'únic fusell metrallador que tenia
la companyia per un
bombardeig enemic, ordenà la retirada per mor de les grans
pèrdues patides. Amb
el triomf franquista passà a França, on
continuà militant en la CNT de l'Exili
fins el seu final.
***
- Francesc Botey Badosa: El 3 d'octubre de 2000 mor a La Treille (Marsella, Provença, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. Havia nascut el 4 d'octubre de 1912 a Premià de Mar (Maresme, Catalunya). De ben jovenet introduït en el moviment anarquista, entre el 5 i el 13 de març de 1933 a Barcelona representà els 800 afiliats al SindicatÚnic de Treballadors de Premià de Mar en el Ple Regional de SindicatsÚnics de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937, com a membre de les Joventuts Llibertàries, lluità al front d'Aragó enquadrat en la XIV Divisió i fou també el director de Titán, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquesta època va col·laborar en el periòdic Alba Roja i fou redactor de Juventud Libre. Quan la guerra es va perdre, es va exiliar primer a Tolosa de Llenguadoc i després a Marsella, on va arribar l'agost de 1939. En aquesta ciutat va fer contacte amb altres exiliats peninsulars que es reunien al bar «Chez Vous», al carrer de Chateaudun, a prop de la vella Borsa del Treball, regentat pel simpatitzant llibertari Janot i que morirà, víctima d'una delació, en un camp de concentració alemany en 1943. En 1941 conegué l'anarquista italià Fioro del Conte que el posà en contacte amb Tony Peduto, de la federació anarquista local. Gràcies a Peduto, s'adherirà al grup anarquista clandestí animat per André Arru i que aplegava una dotzena de militants francesos (com Paul Chauvet), russos (com Volin), italians i espanyols (com Jaime Mariano) i les activitats del qual consistien a imprimir i difondre materials de propaganda així com a la fabricació o falsificació de documents d'identitat destinats a les persones en perill i especialment als jueus perseguits pels nazis. El mateix dia d'agost de 1943 que Arru i Chauvet foren detinguts, va poder escapar i previngué la resta de membres del grup que decidí aleshores dissoldre's. El setembre 1944 a Marsella fou membre del primer comitè de redacció en l'exili de Ruta,òrgan de l'FIJL, assegurant l'aparició dels vints primers números abans de traslladar-se el periòdic a Tolosa el juliol de 1945. El maig de 1945 albergà a la seva casa de La Treille, on vivia des del 1941, durant més de dos mesos Volin que acabava de sortir de l'hospital, però que acabarà morint d'esgotament poc després, el 18 de setembre a l'hospital Laennec de París. Botey participà activament en la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i milità en la Federació Anarquista de Marsella. En 1947 va col·laborar en el periòdic Inquietudes, de Bordeus. Durant els anys seixanta va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). Fou amicíntim de Víctor García i de Josep Peirats.
***
- Antoni Trabal Bisbal:
El 3 d'octubre de 2006 mor a França l'anarcosindicalista
i lluitador pels drets dels mutilats de guerra Antoni Trabal Bisbal.
Havia
nascut el 28 d'octubre de 1920 a Sant Feliu de Llobregat (Baix
Llobregat,
Catalunya). Fou fill de Jesús Trabal, obrer
tèxtil i militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) --organització a la qual
representà en el comitè
d'empresa de la fàbrica Fill de Solà Sert-- que
durant la guerra, entre maig de
1938 i gener de 1939, fou alcalde de Sant Feliu de Llobregat, a
més de membre
del Comitè d'Indústria Tèxtil local.
Fins als 14 anys Antoni Trabal estudià a
l'escola de l'Ateneu Obrer del seu poble natal. En 1935 es
posà a fer feina en
una empresa mecànica i d'oficinista als jutjats. Quan
esclatà la revolució,
intervingué en tasques culturals i en funcions
administratives en les Joventuts
Llibertàries. Quan tenia 17 anys s'enrolà en
l'Exèrcit republicà. En 1938 va
ser ferit greument al front del Segre i hagué de patir una
trepanació al
parietal esquerre, fet que l'allunyà dels fronts.
Després d'aquesta
contrarietat, entrà en el Cos de Mutilats de Guerra i en els
serveis
administratius dels hospitals militars. El febrer de 1939, amb el
triomf
feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de
concentració de Sant
Cebrià i de Bram. El gener de 1940 fou contractat per una
empresa d'aviació a Banhèras
de Bigòrra. Amb l'ocupació nazi, fou portat al
camp de concentració d'Argelers,
del qual aconseguí fugir el maig de 1941, establint-se
il·legalment a Tolosa de
Llenguadoc amb sa companya i son fill nounat. Entre juliol de 1942 i
agost de
1944, mentre feia feina en una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) a
Cajarc, va fer d'enllaç entre el maquis i la CNT
clandestina. Després de
l'Alliberament i de la escissió dins del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE)
esdevinguda en 1945, fou membre del Comitè de la
Federació Local de Tolosa de
la tendència possibilista del Subcomitè Nacional.
En 1946 un Ple de Tolosa el
nomenà vicesecretari de la Lliga de Mutilats i
Invàlids de la Guerra d'Espanya
en l'Exili (LMIGEE), establerta en aquesta ciutat occitana. En 1947
s'instal·là
a París en qualitat de secretari de la citada lliga i la
representà en el Fons
Humanitari Espanyol fins al 1978, quan fou traslladada la seu a
Bordeus. Restà
a París com a delegat de l'LMIGEE i des del 1979
n'ocupà la secretaria de
Relacions Exteriors. Entre 1950 i 1960 fou membre en diverses ocasions
del
Comitè Regional de Catalunya de la CNT
col·laboracionista i com a tal representà
aquesta tendència en «La Treva Catalana»
i en plens i congressos. Mancat de
recursos, en 1953 trobà una feina en la UNESCO i en 1956
entrà com a funcionari
fins a la seva jubilació en 1980. Un cop retirat de la vida
laboral, es lliurà
a l'LMIGEE, tant a França com a Espanya, i amb altres
companys aconseguí la
total equiparació de drets amb els mutilats i
vídues de l'Exèrcit franquista.
En 1998 l'LMIGEE es va dissoldre, un cop complida la seva
missió. En 2002
participava en les Agrupacions Confederals de l'Exili, lligades al
sector que
esdevindrà en la Confederació General del Treball
(CGT), des de Noisiel. Trobem
articles seus en Catalunya, CNT,Despertar, España
Libre, Libre pensamiento, Polémica,Rojo y Negro, etc.És autor de Breve historia de la Liga de Mutilados
e Inválidos de la Guerra
de España (1936-1939) (1986).
Antoni
Trabal Bisbal (1920-2006)
Actualització:
03-10-15
GALERÍA FOTOGRÁFICA: VALLADOLID 3ª Parte (ESPAÑA)
© Miguel Veny Torres
pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it
Palma, 3 de octubre de 2015
Xesca Ensenyat i la hipocresia dels homenatges pòstums
No vull dir que no tenguin raó de ser, ara, les exhortacions, els records nostàlgics i els poemes sincers ─que no els de circumstàncies─, però hom es demana on eren moltes daquestes veus quan era viva? O és que ara, de sobte, té més mèrits perquè és morta? Vaig pensar una cosa pareguda quan va finir el bonhomiós i entranyable Gabriel Sabrafín. En vida ben poca gent es va ocupar de la seva obra, no ja dadular-la sinó simplement de comentar-la, i llavors a la mort hi va haver un allau de lloances i dadhesions incondicionals. També na Xesca vivia en un cert oblid ─fos intencionat o no─ i, malgrat que escrivia a diari en el seu blog i tenia algunes novel·les inèdites, no havia publicat cap obra en aquests darrers dotze anys. Llevat dels amics de veritat ─i jo no mincloc entre ells perquè ni tan sols la coneixia─ ningú la va ajudar i més dun editor li barrà les portes. Tot i això, ara assistirem a lespectacle dels planys hiperbòlics i, fins i tot, pot ser que algun editor dels que la negaren, sofereixi a publicar les seves obres inèdites. Efectes del prestigi pòstum.
El prestigi pòstum
Per Miquel Àngel Vidal, escriptor
Tenim una propensió gairebé malaltissa per lelegia. Una tendència a preferir lobituari a lelogi, el plant a laclamació, la necrològica a lafalac. O al simple interès. I si això esdevé una norma per al comportament humà en general, en el cas de la literatura es converteix en axioma. Lhomenatge pòstum té més crèdit que el reconeixement en vida. Sembla com si els escriptors un cop morts, un cop silenciats perpètuament, fossin més dignes de consideració i la seva obra més excelsa. Com si la mort els proveís dun prestigi del qual no gaudien en vida. Cert és que no ens fan tanta nosa com quan eren vius, però això no hauria de justificar ─en molts de casos─ ni el silenci anterior ni lexcés de ditirambes quan es produeix el traspàs. És lògic que per pur convencionalisme o per una qüestió dordre pràctic, ningú satreveixi a injuriar un difunt, però tampoc és necessari, un cop Caront ja està remant, caure en enceses apologies, sobretot si no són gaire més que un artifici retòric. Nhi hauria dhaver prou en parlar bé de la gent en vida, mentre està realitzant la seva obra i no esperar a lòbit per dedicar-li sentits poemes i enèrgics panegírics, o per omplir els diaris darticles elogiosos.
Tota aquesta reflexió ve, evidentment, amb motiu de la mort de Xesca Ensenyat. No vull dir que no tenguin raó de ser, ara, les exhortacions, els records nostàlgics i els poemes sincers ─que no els de circumstàncies─, però hom es demana on eren moltes daquestes veus quan era viva? O és que ara, de sobte, té més mèrits perquè és morta? Vaig pensar una cosa pareguda quan va finir el bonhomiós i entranyable Gabriel Sabrafín. En vida ben poca gent es va ocupar de la seva obra, no ja dadular-la sinó simplement de comentar-la, i llavors a la mort hi va haver un allau de lloances i dadhesions incondicionals. També na Xesca vivia en un cert oblid ─fos intencionat o no─ i, malgrat que escrivia a diari en el seu blog i tenia algunes novel·les inèdites, no havia publicat cap obra en aquests darrers dotze anys. Llevat dels amics de veritat ─i jo no mincloc entre ells perquè ni tan sols la coneixia─ ningú la va ajudar i més dun editor li barrà les portes. Tot i això, ara assistirem a lespectacle dels planys hiperbòlics i, fins i tot, pot ser que algun editor dels que la negaren, sofereixi a publicar les seves obres inèdites. Efectes del prestigi pòstum. Si na Xesca ho pogués veure, segur en faria un tip de riure i, possiblement, ironitzaria sobre el fet en una de les seves narracions.
Publicat a Ultima Hora, 18-5-09