© Miguel Veny Torres
pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it
Palma, 27 de septiembre de 2015
© Miguel Veny Torres
Palma, 27 de septiembre de 2015
Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí als 10 Missatges del Grup Blanquerna
El Blanquerna proposa una plataforma unitària per «acabar amb l'espoliació fiscal»
dBalears | 21 setembre 2015
En el marc de l'acte de celebració dels trenta anys d'existència, que es va fer a la sala d'actes de Sant Francesc de Palma, el Grup Blanquerna va fer públics deu missatges dirigits a la societat mallorquina.
Tomeu Martí, president del Grup, llegí els deu missatges que us reproduïm a continuació:
1 - El Grup Blanquerna s'ha adherit a la commemoració del Tricentenari 1715 2015 i ha treballat en el marc de la Comissió Cívica. Ha promogut diverses activitats i ha col·laborat en l'edició del documental La Resistència, dirigit per Pere Sánchez i ha col·laborat en l'edició i promoció del llibre 'La darrera canonada' de Pere Morey. Igualment, ha patrocinat una sèrie de 15 programes de ràdio, d'una hora de duració, sobre el Tricentenari, emesos per Ona Mediterrània.2 - El Grup Blanquerna s'adhereix a la celebració de l'any Ramon Llull, que tendrà lloc entre el mes de novembre de 2015 i el mes de novembre de 2016 amb motiu del setè centenari de la mort de l'autor del 'Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blaquerna son fill'.
3 - Entre les activitats que tenim previst organitzar d'ara fins a final d'any, hi ha:
El seminari Blanquerna que es farà a final d'octubre i estarà centrat en l'economia i el finançament de les nostres institucions.
Farem jornades dedicades a:
Quin sistema de mitjans de comunicació volem per a les Illes Balears?
Com hem de commemorar el 31D i celebrar la Diada de Mallorca?Quina política lingüística necessiten les Balears?
També farem les activitats tradicionals dedicades a commemorar el 31 de desembre.
4 - Feim una crida a totes les entitats de la societat civil de tots els àmbits i de totes les ideologies democràtiques i a totes les formacions polítiques democràtiques, a constituir una gran plataforma unitària amb l'objectiu de mobilitzar tota la societat de les Balears, fins que aconseguim acabar amb l'espoliació fiscal i fins que assolim la fita d'un finançament just per a les Illes Balears.
5 - Reclamam el dret dels ciutadans de les Illes Balears a disposar de mitjans de comunicació fets en català i amb una visió centrada en el nostre país. Expressam el nostre suport als mitjans privats i associatius que funcionen en català i reclamam una IB3 que es pugui veure i faci escoltera i poder veure i escoltar TV3, Canal 33 super 3, 3/24, Esports 3 i ben aviat, Canal Nou.
6 - El Grup Blanquerna es reafirma en la idea que ha defensat sempre: la Diada de Mallorca és el 31 de desembre, no perquè vulguem celebrar cap fet d'armes, sinó perquè així ho han decidit generacions i generacions de mallorquins durant els darrers set segles.
7 - Ens reafirmam també en el nostre suport explícit a les formacions que es presenten a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre i que defensen la necessitat de que Catalunya es constitueixi en un Estat independent.
8 - Feim una crida als nous governants, molts dels quals han format part del Grup Blanquerna o han participat de les activitats organitzades per aquest, perquè exercesquin les seves funcions amb honestedat, amb l'autoexigència ètica i el compromís i estimació cap a la nostra llengua, cultura i territori que sempre ha promulgat la nostra Entitat.
9 - Anunciam que a partir de l'any vinent, el Grup Blanquerna instituirà el Premi Climent Garau, destinat a reconèixer les persones que hagin treballat pel nostre país amb el compromís cívic i ètic que sempre va predicar en Climent.
10 - Obrim les portes del Grup Blanquerna de bat a bat, perquè totes les persones que hi pugueu aportar idees, projectes, feina, suport... hi entreu. Vos necessitam per fer la feina que ens espera els propers 30 anys!
50 anys de lluita en defensa de la Independència, la República i el Socialisme en el Blog personal de lescriptor Miquel López Crespí a BalearWeb (3.800 articles) (Memòria històrica, literatura, cinema, actualitat política, història de les Illes, República, Socialisme, Independència...): http://pobler.balearweb.net/
Anarcoefemèrides
del 27 de setembre
Esdeveniments
- Congrés Internacional Sindicalista: Entre el 27 de setembre i el 2 d'octubre de 1913 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Sindicalista amb la finalitat de posar la primera pedra de la nova internacional obrera que seguiria el camí traçat per la Primera Internacional (Associació Internacional dels Treballadors, AIT). La conferència va agrupar anarcosindicalistes i sindicalistes revolucionaris de gairebé tota Europa i d'altres indrets (Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Holanda, Suïssa, Itàlia, Espanya, França, Suècia, Àustria, Hongria, Polònia, Argentina, Brasil, Cuba, Xile...), en total 38 delegats representant 65 federacions o centrals sindicals. Cal dir que no van ser presents la Confederació Nacional del Treball (CGT) francesa, que patia una època«revisionista», ni els wobblies nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW). Els punts principals de les resolucions van ser: destrucció total de l'Estat i del capitalisme, socialització dels mitjans de producció, anarcosindicalisme com a sistema d'organització social, acció directa en contraposició a acció política, solidaritat internacional, unió federativa, federacions internacionals organitzades per oficis i per branques d'indústria, etc. El Congrés fa una crida perquè els treballadors de tots els països s'uneixin en organitzacions industrials, federals, independents, sobre la base de la solidaritat internacional, amb la finalitat d'alliberar-se completament de l'opressió exercida per l'Estat i el capitalisme. El Congrés va decidir la creació d'una oficina d'informació internacional amb seu a Holanda i un Butlletí Internacional del Moviment Sindicalista, el primer número del qual va aparèixer l'abril de 1914 redactat principalment per Christiaan Cornelissen, que tenia experiència perquè ja havia publicat el butlletí del Congrés Anarquista Internacional de 1907. És va fixar un proper congrés per al 1915 a Amsterdam. Malauradament, l'obra encaminada a aconseguir la unió internacional de les organitzacions industrials revolucionàries llibertàries va ser interrompuda per la guerra mundial que va esclatar en 1914. Tots els països es van tancar hermèticament i tota relació internacional entre els treballadors va ser gairebé impossible. No va ser fins a la Conferència Sindicalista de Berlín, entre el 16 i el 21 de desembre de 1920, que es va continuar amb aquesta línia.
***
- Surt Lucha Social: El 27 de setembre de 1919 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i sindicalista revolucionari Lucha Social. Órgano de la Federación Local Obrera y portavoz del proletariado nacional e internacional. Més endavant canviarà el subtítol per «Semanario sindicalista revolucionario». Aquest «full de combat», portaveu de la Federació Local Obrera de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va sortir per potenciar els mitjans de lluita del sindicalisme revolucionari com a mitjà per arribar al comunisme llibertari. Va ser fundat per Joaquín Maurín, Pere Bonet Cuito i Víctor Colomer. A partir de la Conferència de Saragossa de juny de 1922, aquesta publicació s'acostà a les posicions favorables al bolxevisme soviètic de la Internacional Sindical Roja (ISR). Trobem articles de Ramón Acín (Espartaco), Josep Viadiu (Juan de Agramunt), Felipe Alaiz, Hilari Arlandis, Mauro Bajatierra, Henri Barbusse, Gil Bel, Pere Bonet Cuito (Liberto Fraternal), Ramón Brualla, Manuel Buenacasa, Josep Centelles Folch, Víctor Colomer, Maurice Leroud, Joaquín Maurín --que dirigí la publicació en 1920--, Andreu Nin, Daniel Rebull (David Rey),Ángel Samblancat, Térmens, Felipe Venusino, Vilanova, etc. Publicà diversos fullets, com ara La acción directa (1920), d'Émile Pouget, o El sindicalismo a la luz de la Revolución rusa (1922), de Joaquín Maurín. En sortiren 122 números, l'últim el 14 d'octubre de 1922, i fou substituït per La Batalla, sota la direcció de Joaquín Maurín. Entre juny i agost de 1921 es publicà a Lleida Regeneración. Periódico de Estudios Sociales, creat per contrarestar la propaganda procumunista dins les files confederals de Lucha Social.
Naixements
-
Carlo
Stincardini: El 27 de setembre de 1869 neix a Castel del
Piano (Perusa, Úmbria,
Itàlia) el sabater i propagandista anarquista Carlo
Stincardini. Sos pares es
deien Angelo Stincardini i Maria Ragni. Quan tenia 16 anys
abraçà les idees
llibertàries gràcies a la influència
de Cesare Stazi, que regentava el taller
de sabateria on treballava com a aprenent. Quan hi hagué la
separació entre
socialistes legalistes i anarquistes, seguí Stazi en la
creació el març de 1888
del «Circolo Anarchico Perugino Carlo Cafiero»,
esdevenint un dels seus màxims
animadors. Entre setembre de 1889 i gener de 1893 passà per
la detenció i el
processament, juntament amb altres companys llibertaris de Perusa, sota
l'acusació de fabricació i tràfec de
moneda falsa, amb la finalitat de finançar
i sostenir les víctimes de la repressió. Fitxat
com a «temible sequaç» del
moviment anarquista, en destacà com a propagandista
incansable. Denunciat per
apologia de Sante Caserio, l'anarquista que apunyalà
mortalment el president
francès Sadi Carnot, el setembre de 1894 se li va condemnar
a domicili forçat
durant dos anys. Detingut i reclòs a la presó per
quatre mesos, el gener de
1895 va ser enviat a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana,
Itàlia). Les
seves peticions de revisió judicial i les seves cartes
dirigides al prefecte de
Perusa no reeixiren i l'octubre de 1895 va ser deportat a l'illa
d'Ustica.
Alliberat el setembre de 1896, posteriorment patí lleus
condemnes. Entre 1906 i
1907 va ser corresponsal del periòdic d'Ancona (Marques,
Itàlia) La Vita Operaia
i el març de 1908
participà en l'organització del
Congrés Anarquista d'Úmbria celebrat a Foligno.
En 1910 se li va segrestar el número únic del
periòdic L'Azione Diretta,
on els anarquistes de Perusa demanaven
l'abstenció en les eleccions municipals. En 1911 fou
corresponsal del periòdic Germinal.
El febrer de 1913 participà en
el congrés dels anarquistes d'Úmbria i les
Marques celebrat a Fabriano
(Marques, Itàlia), on intervingué en la
ponència de l'antiparlamentarisme, i
també en el de maig de 1914. Arran dels actes del Primer de
Maig de 1915, va
ser denunciat per difusió del periòdic Il
Pensiero Libertario i per «apologia del
crim». Si durant els anys bèl·lics
no tingué una activitat política significativa, a
partir de juliol de 1919
esdevingué un dels principals agitadors de la campanya
contra la carestia de la
vida i en 1920 el trobem com a corresponsal d'Umanità
Nova. Constantment vigilat per la policia, durant els anys
del feixisme reduí notablement la seva militància
sense renunciar a les seves
idees. Ja gran, en 1945 participà en la
reconstrucció del Grup Anarquista de
Perusa, adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI),
que l'octubre de 1946
publicà el número únic del
periòdic La
Libertà i del qual fou gerent. Vigilat fins a
finals de 1946, Carlo
Stincardini va morir en 1952.
***
- Ottorino Manni: El 27 de setembre de 1880 neix a Fano (Marques, Itàlia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista Ottorino Manni. Sos pares es deien Enrico Manni, professor d'educació secundària, i Anna Leonardi Silvi. Era molt petit quan son pare va ser destinat a l'institut de Senigallia i tota sa família es traslladà a aquesta localitat. Quan tenia sis anys i mig emmalaltí greument i patí una anquilosi generalitzada que el postrà en una cadira de rodes, i a partir d'aquesta data sofrí una cadena de malalties (torticoli, poliartritis, nefritis, hemorràgies, crisis asmàtiques i cardíaques, etc.) que el van turmentar durant tota la seva existència –l'abril de 1917 se li va amputar la cama esquerra i en 1921 l'extremitat dreta. Tancat a casa, es dedicà a l'estudi continu. De gran intel·ligència, quan encara no tenia vint anys començà a llegir periòdics i fullets racionalistes i de mica en mica s'acostà al pensament anarquista. En 1904 ja col·laborava en la premsa llibertària local. Posteriorment col·laborà, signant amb son nom, amb les seves inicials o amb pseudònims (Libertario, Souvarine, etc.) en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore, L'Alleanza Libertaria, L'Avvenire Anarchico,Il Conferenziere Libertario, Germinal, Guerra e Pace, In Marcia,Il Libero Accordo, Il Libertario, Pagine Libertarie,Il Risveglio, Lo Sprone, La Valanga i Volontà, entre d'altres. També col·laborà en revistes i publicacions no anarquistes. Fou autor de nombrosos manifests, números únics, discursos, etc., per a grups anarquistes de Senigallia i de la zona, que recorrien a ell gràcies a la seva facilitat de paraula. Els temes que tractà van ser d'allò més diversos (anticlericalisme, antimilitarisme, abstencionisme, sindicalisme, etc.). Va escriure textos per a multitud de col·lectius, com ara la Lega Muratori, el Comitato per la Pubblica Assistenza, la Lega Proletaria Ex Combattenti, el Comitato per gli Affamati della Russia, el Comitato Pro Vittime Politiche, els Aridit del Poplo, etc. Entre 1908 i 1909, per al Fascio Socialista-Anarchico Senigalliese (FSAS), realitzà números únics (Il Fummine,Il Piccone, Il Demolitore, Il Risveglio, La Riscossa, Il Ribelle, etc.). En 1909 publicà l'opuscle Due novembre. I Morti. Fundador de grups racionalistes, creà la Secció de Senigallia del Libero Pensiero (LP), organització per a la qual publicà el númeroúnic Il Faro (1910). Fundà i dirigí el periòdic Il Solco (1914-1915) –en el tercer número d'Il Solco (4 de maig de 1914) col·laborà el jove i, aleshores, socialista Benito Mussolini. En 1914 publicà Frammenti d'azione vissuta. Opuscolo di propaganda anticlericale e razionalista. Quan el conflicte bèl·lic desencadenà una campanya antibel·lista, la qual li donà notorietat arreu del país. Després de la Gran Guerra contribuí a la formació de grups anarquistes («Pietro Gori»,«Germinal»). En 1919 va fer una crida amb la intenció de tornar a editar Il Solco com a periòdic gratuït, però per manca de fons econòmics abandonà la idea. Mantingué correspondència amb els principals membres del moviment anarquista del seu temps (Virgilia D'Andrea, Leda Rafanelli, Mario Puccini, etc.) i estigué en contacte directe amb Luigi Fabbri i amb Errico Malatesta, qui conegué arran d'un míting l'1 de setembre de 1913 a Senigallia i que, a partir d'aquesta data, el tingué com a col·laborador del seu periòdic Umanità Nova. En 1921 publicà, amb un prefaci de Leda Rafanelli, La mia vita. Racconto autobiografico, llibre que va ser posteriorment reeditat en tres ocasions (1957, 1958 i 1966). Quan arribà el feixisme, aquest va fer tot el possible per evitar que escrigués. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 hostejà a la seva casa de Senigallia l'anarquista Francesco Ippoliti, amb qui tingué una gran amistat. En 1923 traduí el llibre de Marius Deshumbert La morale fondata sulle leggi della natura, que compta amb un prefaci de Camillo Berneri, i l'any següent publicàIn memoria d'una madre sublime, Anna Manni (Senigallia 26 febbraio 1849 - 23 aprile 1924). Ottorino Manni va morir el 17 de gener de 1925 a Senigallia (Marques, Itàlia) i en el seu funeral i enterrament, malgrat el feixisme prohibís la concentració i tallés les vies d'accés a la ciutat i interrompés els enllaços ferroviaris, aglutinà més de dues-mil persones de Senigallia i de les zones veïnes, i un intent de protesta que es va intentar aprofitant l'avinentesa, va ser ràpidament reprimit per la policia i pels carrabiners. L'epígraf de la seva placa funerària va ser redactat per Errico Malatesta. El juliol de 1932 es creà a Basilea (Basilea, Suïssa) el«Gruppo Anarchico Ottorino Manni». El 29 d'octubre de 1947 son germà Manlio fundà, amb la seva biblioteca i el seu arxiu, el Centro Studi Sociali «Ottorino Manni». En 2007 Roberto Giulianelli publicà la biografia Un eretico in paradiso. Ottorino Manni: Anticlericalismo e anarchismo nella Senigallia del primo Novecento. Un carrer de Senigallia porta el seu nom.
***
- Giustino
Bettazzi: El 27 de setembre de 1899 neix a Prato (Toscana,
Itàlia) l'anarquista
i resistent antifeixista Giusto Bettazzi, més conegut com Giustino Bettazzi. D'antuvi
milità en els cercles socialistes de la
seva ciutat natal. Visqué a Torí entre 1924 i
1930, data en la qual per raons
polítiques passà clandestinament a Marsella
(Provença, Occitània). En 1933
retornà a Itàlia i a Prato treballà de
drapaire per a l'empresa «Chilleri». En
1943 es traslladà a Torí per a treballar amb son
germà Donatello que era fotògraf.
A partir de 1944 va fer feina per a un magatzem de draps
torinès. Quan
l'Ocupació nazi, s'uní a la «Bruno
Balzarini», petita brigada de la resistència
urbana. El 7 de gener de 1944 va ser detingut arran d'una
delació sota
l'acusació de «possessió
d'armes» recollides en una caserna abandonada des del
8 de setembre de 1943
i tancat a la presó torinesa de Le Nuove.Quan
era a la presó, el 22 de gener es produí un
atemptat partisà contra l'Albergo
Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos
militars nazis. El 24
de gener de 1944, Giustino Bettazzi, juntament amb
altres
detinguts anarquistes (Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso) i
el
socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat
com a represàlia al
camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont,
Itàlia). Els cossos dels cinc
antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment
una placa
recorda aquest crim feixista.
Defuncions
-
Fermín Salvochea y Álvarez:El 27 de setembre de
1907 mor a Cadis (Andalusia, Espanya)
Fermín Salvochea y Álvarez, una de les figures
més importants de l'anarquisme
hispà del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva
ciutat natal i
president del seu cantó. Havia nascut l'1 de març
de 1842 a Cadis (Andalusia,
Espanya), al primer pis del número 32 de la plaça
de las Viudas (avui carrer
Fernando García de Arboleya), en una família de
la burgesia liberal gaditana
d'origen navarrès; el seu avi patern s'havia establert a
Cadis procedent de
Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins de la comarca
(Jerez, Sanlúcar de
Barrameda, Puerto de Santa María) i la seva mare, Maria del
Pilar Álvarez, era
cosina del polític i economista Juan Álvarez
Mendizábal. Quan tenia 15 anys,
son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les tradicions de
la burgesia
mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit
perquè es
familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui
idiomes; hi roman cinc
anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va
dedicar a estudiar més
els problemes socials de l'època --entrà en
contacte amb cercles radicals,
progressistes i humanistes-- que els pròpiament mercantils,
sense deixar
l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow --a qui va
conèixer personalment-- i de Charles Fourier. Retorna a
Cadis en 1864 i ambànsies de reformar la societat, ben influït per les
doctrines del «socialisme
utòpic» i de l'ateisme. És conegut per
tothom per la seva tolerància i generositat.
En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un
projecte
d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates
gaditanes de San
Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa
en la Revolució de
1968 («La Gloriosa»), com a home de
confiança dels conjurats i enllaç del
general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè
Democràtic
l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de
1868, nomenat segon
comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la
Llibertat» amb el qual
defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i
fou tancat a la
fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a
Corts
Constituents, sense que el Govern provisional reconegués
aquesta elecció, i el
febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva
campanya
andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment
d'octubre de 1869.
Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez,
José Paúl y Angulo i Rafael
Guillén Martínez, escamots armats contra el
govern a la Serra de Cadis, prenent
Alcalà de los Gazules, però són
derrotades per les tropes governamentals i
l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París --on el 12 de
gener de 1870
encapçala una manifestació antibonapartista arran
de l'enterrament del
periodista Victor Noir-- i Londres. En 1871, gràcies a
l'amnistia promulgada
per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquestaèpoca quan s'introdueix en
la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els
bakuninistes
Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a
les idees
republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el
23 de març de 1873
fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del
revolucionari Cantó de
Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu
comitè
administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía
quan la desfeta de
l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments
de 1874 per un Consell de
Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos
anys empresonat al
Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876,
però novament fou traslladat a
La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre
conèixer a fons el
pensament anarquista i comprendre la insuficiència del
republicanisme federal,
alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans.
Renuncia a l'indult
que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no
abraçava tothom. En
1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí
arriba a Gibraltar;
després d'una temporada a Lisboa i Orà,
s'establirà a Tànger. Va retornar a la
Península, després de l'amnistia que
seguí a la mort d'Alfons XII, i es va
lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees
anarcocomunistes. El
febrer de 1886 fundà el periòdic El
Socialismo, on reivindica la vaga
general com a eina de lluita, i que serà força
perseguit per les autoritats,
fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la
presó. En 1891 participà
en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting,
amb Ricardo Mella i Juan José
García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van
convocar, per primera vegada a
l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí,
va preconitzar
l'abstenció, ja que pensava que només la
revolució social podia salvar el
proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José
Ponce i Juan José
García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la
col·locació de bombes a Cadis i
empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí
l'aixecament de
Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el
12 de
febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou
tancat a la presó
de Valladolid sota règim d'incomunicació, per
negar-se a escoltar missa, i les
condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se
tallant-se les venes;
després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou
traslladat a la
presó de Burgos, on la seva situació
millorà. En 1899 fou excarcerat juntament
amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000
gaditans el va rebre
clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es
va establir a
Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els
ingressos d'una
representació de vins i escrivint per a diversos
periòdics (El
Liberal,El
Heraldo, El País). Durant aquests
anys madrilenys freqüentarà el Centre
Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de
Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca
i Tierra y Libertad
--apreciava força Soledad Gustavo. En 1900
participà activament en
l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en
l'estrena d'Electra
de Pérez Galdos i en la preparació del
Congrés d'aquell any. Des de Madrid
participà en l'organització de la vaga general de
Barcelona de 1902. En 195 a
La Línea es reuní amb Vallina per preparar un
atemptat contra el rei com a
esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys
traduirà i editarà
fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger
acusat de delictes
d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va
escriure en nombrosos
periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción
Libertaria,La Alarma, La Anarquía,Bandera Social, Boletín de la
FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga
General, La
Idea Libre, El Heraldo, El Látigo,El
País, El Porvenir del Obrero,El Productor, El Progreso, El
Pueblo, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, El
Trabajo, La Voz del Obrero del Mar,
etc. És autor de La
contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos
de la Escuela Moderna (1905, en
col·laboració) i de diverses traduccions (Milton,
Louise Michel, Kropotkin,
Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt
amic de Blasco
Ibáñez, Nicolás Estévanez,
de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín
Salvochea va morir d'una lesió de columna produïda
quan va caure de la taula on
dormia --oficialment «meningomielitis aguda»-- i
amb situació econòmica
desesperada. El seu enterrament va ser una gran manifestació
de dol popular amb
més de 50.000 persones. Durant el seu enterrament, va
començar a ploure a bots
i barrals quan la comitiva passava per l'ajuntament; l'alcalde va
ordenar que
el fèretre entrés a la casa consistorial tot
dient: «Aquesta és casa seva. Que
no en surti fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una
dita popular que
diu: «Plou més que el dia que enterrarenBigote.», nom
afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La
seva figura fou novel·la per Blasco
Ibáñez en La bodega i per
Valle-Inclán en Baza de espadas, iés el protagonista de molts tanguillos
populars gaditans.
Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907)
***
-
Bernardo Ghibesi:
El 27 de setembre de 1947 mor a Bèrgam (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista
Bernardo Ghibesi, conegut com a Pinc
(piccolino, petit), per mor de la
seva baixa alçada. Havia nascut el 16 d'abril de 1888 a
Schilpario (Llombardia,
Itàlia). Sos pares es deien Andrea Ghibesi i Esterina Spada.
Assistí a l'escola
fins el tercer grau elemental i després treballà
fent de forner i de pastor a
la vall alt del riu Serio als Alps d'Orobie. Cap el 1911 es
traslladà a Bèrgam,
on treballà ajudant un forner suís que tenia la
fleca al barri popular de Borgo
Pignolo de la ciutat, on vivia. En arribar a Bèrgam
començà participar en totes
les iniciatives sindicalistes locals, freqüentant sobretot els
treballadors
forners, els més radicalitzats, que van formar la seva
consciència anarquista.
En 1913 va promoure una col·lecta de diners en suport dels
vaguistes de les
poblacions de Torre Annunziata, Massafiscaglia i Torino.
S'adherí al Grup
Llibertari de Bèrgam, fundat l'estiu de 1914. En 1916 es
casà amb l'anarquista
Ester Caglioni i el 4 de juny de 1917 la parella tingué son
primer infant, que
anomenaren Rivoluzionario, nom que
no
va ser acceptat pel registre municipal de Bèrgam; el
problema se solucionà gràcies
a la mediació de Romeo Crotti, anarquista que treballava a
l'administració
municipal, qui va proposar canviar el nom pel de Rivo
Luzio Nario. Després de la Gran Guerra es
mantingué actiu en
el Grup Llibertari de Bèrgam, freqüentat per
destacats anarquistes, com ara Luigi
Caglioni, Romeo Crotti, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi
Marcassoli, entre
d'altres. Durant el 1920 distribuí fullets a favor de les
víctimes polítiques i
durant les nits precedents a les eleccions municipals de l'octubre
d'aquell any
aferrà cartells als carrers de Bèrgam, juntament
amb Luigi Edmondo Attilio
Marcassoli i Luigi Caglioni, demanant l'abstenció electoral,
cartells editats
per la Federació Anarquista Llombarda, adscrita a la
Unió Anarquista Italiana
(UAI). En aquesta època estava subscrit a la revista
anarquista Fede! El seu domicili de
Borgo Pignolo,
al número 60 del carrer Pignolo, constituïa el punt
de trobada dels anarquistes
de la ciutat, ja que la ubicació de l'edifici permetia, en
cas d'escorcoll
policíac, fugir fàcilment a través
d'un parc que hi havia darrere. En arribar
el feixisme el forn suís on treballava tancà i,
sense alternativa, esdevingué
venedor ambulant de mitjons, recorrent els carrers amb un
carretó tirat a mà i
aprofitant l'avinentesa per fer propaganda anarquista i per establir
contactes
amb els llibertaris de la província i voltants
(Bèrgam, Treviglio, Caravaggio,
Stezzano, Isola, etc.). Amb el suport dels companys,
aconseguí comprar un
cavall i un carro per a la seva feina, ajudat en aquesta per sa
companya.
Durant la jornada laboral dels pares, Rivo Luzio Nario restava a casa
del
forner anarquista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli. En 1923
nasqué son segon fill,
Armando Errico, en honor d'Armando Borghi i d'Errico Malatesta, a qui
coneixia.
El 4 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat senseèxit, encara
que amagava la senyera del Grup Llibertari de Bèrgam, i
l'informe policíac el
definí com «anarquista individualista».
Arran de la fuita del tipògraf Luigi Caglioni,
membre del Grup Llibertari de Bèrgam, acusat de
tinença d'explosius, el 9 de
febrer de 1926 el domicili de Ghibesi va ser escorcollat, senseèxit, i
l'endemà va ser detingut com a suposat còmplice
de la fugida de Caglioni,
encara que després va ser alliberat. Entre el 17 de juliol
de 1928 i el 2 de
setembre de 1938 els informes de la policia no indicaren cap
referència
negativa sobre la seva persona i el 18 de setembre de 1938 va ser
eliminat del
fitxer de subversius, encara que continuava en la llista de subversius
vigilats. Durant la II Guerra Mundial proporcionà queviures
i propaganda a la
Resistència de Bèrgam i acabat el conflicte
bèl·lic continuà amb la seva feina
de venedor ambulant. Bernardo Ghibesi va morir el 27 de setembre de
1947 a
Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Rivo Luzio Nario
Ghibesi esdevingué amb el temps
un destacat membre del Partit Comunista Italià (PCI).
***
- Florencio Entrialgo Ortiz: El 27 de setembre de 1957 mor a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Florencio Entrialgo Ortiz. Havia nascut a Gijón (Astúries, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí en representació de la Societat de Vidriers «La Primera» de Gijón al Congrés Extraordinari de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers celebrat a Barcelona entre el 8 i el 10 de desembre de 1916, on va exercir de president de la Mesa en la segona sessió. Fou delegat del Sindicat del Vidre de Gijón al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia), que se celebra entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 va fer un míting a Gijón. Més tard, obligat pel boicot patronal, s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara el de secretari de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del Sindicat del Vidre de Badalona a la Conferencia Regional de Sindicats de la CNT de Catalunya. També en representació del Sindicat del Vidre badalonès assistí al II Congrés de la Federació Local de Sindicats de la CNT que se celebrà entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1931, formant part de la ponència sobre «Sindicats d'Indústria». El novembre de 1932 assistí, amb Joan Manent i Pere Cané, a una reunió amb Juan de la Cruz i Juan Marín, antics pistolers dels Sindicats Lliures barcelonins, on aquests denunciaren l'organització i la realització de nombrosos crims comesos durant els anys del pistolerisme, denúncies que van ser lliurades a l'Audiència de Barcelona. Davant la desídia de les autoritats judicials republicanes, signà amb 45 companys confederals un manifest de denúncia d'aquesta situació. Arran del cop d'Estat feixista de 1936, l'octubre d'aquell any fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Badalona en representació de la CNT. Durant la guerra son fill Eutiquio morí al front de Terol, fet que l'afectà profundament. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou reclòs en diversos camps de concentració. S'instal·là a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya, Dolores González, morí en 1956 a Sant Juèri.
Actualització:
27-09-15
Al ple de dijous el PP va presentar una moció "Per la defensa de l'Estat de Dret i la Cohesió d'Espanya", que en l'exposició de motius repetia fins a sis vegades, "Espanya és una gran nació", aquesta va ser la nostra resposta.
La moció va ser rebutjada amb els vots en contra d'Alternativa, Pi, Miquel Àngel March, Magdalena Segui, Miquel Àngel Sureda i Tomeu Cifre (Junts) l' abstenció de Tots, UMP, Toni Cànaves i Iliana Capllonch (Junts). Només va votar a favor el regidor del PP
Benvolguts companys i companyes,
Un dels objectius fundacionals de l'Associació Memòria de Mallorca (MdM) sempre fou l'eliminació de les restes de la simbologia Franquista, que encara podem trobar als nostres pobles i ciutats, i en especial del monument erigit el 1947 a la plaça Sa Feixina de Palma i dedicat al creuer de guerra feixista BALEARES (dossier en document adjunt).
El passat 17 de juliol, MdM, presentà al registre de l'Ajuntament de Palma un seguit de peticions d'eliminació de toponímia i simbologia Franquista, acompanyades de tota una sèrie de dossiers elaborats per l'associació, per explicar els motius de la seva retirada i presentats en roda de premsa el dia 17 de juliol. Dia 11 de setembre MdM entrà al registre de lAjuntament de Palma una nova petició sol·licitant una entrevista amb la Batlessa desprès de reiterades peticions via telèfon durant gaire bé un any. A dia d'avui el silenci és l'única resposta que hem obtingut per part del consistori municipal.
Per tot això vos demanam el vostre suport signant el manifest adjunt. S'hi esteu d'acord, escriviu a:
tempsdelamemoria@gmail.com indicat les vostres dades i/o les del vostre col·lectiu. Vos pregam doneu la màxima difusió.
Moltes gràcies.
Maria Antònia Oliver Paris
Presidenta Associació Memòria de Mallorca
Adhesió de lescriptor Miquel López Crespí al Manifest de lAssociació Memòria de Mallorca
Els col·lectius (i particulars) sotasignats exigim l'immediata eliminació del monument feixista dedicat al creuer de guerra FranquistaBaleares que actualment roman erigit al parc de Sa Feixina. Entenem que la permanència de simbologia feixista als nostres carrers és un agravi incompatible amb les idees democràtiques i el respecte que és mereixen les víctimes del franquisme i els seus familiars.
Per que el Creuer de guerra Baleares, formés part de lesquadra feixista, foren assassinades, després de consells de guerra il·legals, vora 700 persones entre civils i militars a la ciutat de El Ferrol a Galícia. El creuer de guerra Franquista Baleares va ser una màquina de guerra utilitzada per militars colpistes per a causar la mort de centenars de civils innocents i la destrucció de diverses ciutats, com ara Castelló, Màlaga, Tarragona, etc, etc. de la costa mediterrània, que és mantingueren fidels al regim legal i democràticament constituït de la II República Espanyola.
No entenem que per conèixer la nostra història recent ens haguem de veure obligats a conviure amb simbologia dexaltació feixista. La pervivència d'aquests tipus de monuments, de clara inspiració feixista, son impossibles de trobar als altres països democràtics Europeus . A Alemanya, per exemple, és impossible trobar cap creu gamada o símbol nacionalsocialista, entre altres coses per que els símbols nacionalsocialistes i neonazis, estan prohibits per la llei i la seva exhibició pública esta penada amb penes de presó.
Memòria de Mallorca, ha fet un gran esforç pedagògic per donar a conèixer als ciutadans de Palma de Mallorca i de la resta de l'illa en general, els orígens, història i finalitats dels símbols Franquistes, un símbol que ha estat popular i conegut entre els ciutadans i ciutadanes de Palma, per dimposició de les armes i el terror dels 40 anys de dictadura. El silenci de l'ajuntament Ciutadà i la complicitat de col·lectius i particulars, permeten que el monument de Sa Feixina, inaugurat pel mateix dictador Franco, segueixi complint amb la seva finalitat fundacional:
HONORAR ALS MÀRTIRS DEL FEIXISME I RECORDAR A LES SEVES VÍCTIMES I ALS DEMÒCRATES, QUI VA GUANYAR LA GUERRA CIVIL¡¡¡¡. NO PODEM SER INDIFERENTS AL SOFRIMENT I AL DOLOR CAUSAT PEL CREUER DE GUERRA FRANQUISTA BALEARES ALS MILERS DE VÍCTIMES INNOCENTS DE LES SEVES BOMBES¡¡¡¡
PER TANT, PEL NOSTRE COMPROMÍS AMB LA DEMOCRÀCIA I AMB LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL, EXIGIM QUE L'AJUNTAMENT DE PALMA DE MALLORCA COMPLEIXI AMB LES LLEIS ESTATALS I EL MONUMENT AL CREUER BALEARES ERIGIT A SA FEIXINA, SIGUI ELIMINAT COM A MOSTRA DE NORMALITZACIÓ DEMOCRÀTICA DELS NOSTRES ESPAIS PÚBLICS, COM A REPULSA DUNES IDEES QUE LLUNY DE SER EXALTADES HAN DE SER SEMPRE DENUNCIADES I CONDEMNADES I TAMBÉ COM HOMENATGE A LES VÍCTIMES DEL FEIXISME A LES ILLES BALEARS I A TOT L'ESTAT ESPANYOL, QUE PATIREN, I ENCARA PATEIXEN, ELS EFECTES DE LA REPRESSIÓ DEL FEIXISME DE LA GUERRA CIVIL I DE LA DICTADURA FRANQUISTA.
MEMÒRIA DE MALLORCA. Setembre de 2009.
Entre els assistents hi havia familiars de víctimes, com Maria Vaqué, la filla de l'activista; l'escriptor López Crespí; Pep juárez, de la CGT; Llorenç Capellà; Cecil Buele, d'ERC; Miquel Rosselló i Lila Thomàs, d'EU-EV. (Laura Morral)
La ruta dels oblidats
LAssociació per la memòria històrica denuncià en el recorregut pels símbols feixistes la impunitat, encara avui, de les atrocitats comeses pel dictador, les fosses comunes i les sentències del règim
Laura Morral | 18/07/2009 |
"Impunitat, vergonya i oblit són les paraules que més hem emprat, però hem de tenir un petit moment per a l'esperança. Recordam i denunciam la impunitat del franquisme. Volem veritat, volem justícia i volem reparació!!!". Amb aquests mots, la presidenta de l'associació Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, denunciava ahir, a través d'un manifest, la dictadura franquista que durant gairebé 40 anys va governar amb mà de ferro els destins de milers de ciutadans.
Oliver traslladà aquest missatge a més d'un centenar de persones que s'uniren per recórrer la Ruta de la Memòria que organitzava l'associació i el col·lectiu Unió Cívica per la República amb motiu del Dia europeu de la condemna del franquisme. Entre els assistents hi havia familiars de víctimes, com Maria Vaqué, la filla de l'activista; l'escriptor López Crespí; Pep juárez, de la CGT; Llorenç Capellà; Cecil Buele, d'ERC; Miquel Rosselló i Lila Thomàs, d'EU-EV.
Durant el recorregut, diferents experts explicaren la història d'alguns símbols feixistes que s'alcen per Ciutat i recordaren noms d'oblidats, de víctimes de la repressió. Així mateix, Maria Àngels Recio, psicòloga de l'associació, comentà la història del col·legi Jaume I, situat davant la plaça de la Feixina. Segons comentà, aquesta va ser la primera escola que es va inaugurar durant la República a l'Illa i que després del cop d'estat es convertí en un quarter on es jutjaren i condemnaren els defensors de la democràcia. La intervenció de Recio va fer justícia als 15 mestres desapareguts o assassinats pels franquistes, com Jaume Canals Payeras, Fernando Leal Crespo, Antoni Garau i Guillem Alcover, entre molts altres. Tampoc no obvià aquells docents que moriren emmalaltits i les víctimes secundàries que patiren aquestes defuncions: germans, mares, pares i familiars.La Ruta de la Memòria prosseguí a la plaça de la Feixina, on hi ha el monòlit del creuer Baleares. Marçal Isern, portaveu de l'associació, explicà que aquesta embarcació de guerra va estar a les ordres dels militars sublevats. Va ser enfonsada el 6 de març de 1938 a 60 milles del cap de Palos pels impactes de l'esquadra republicana. El creuer Baleares va causar milers de morts civils que fugien de les tropes franquistes. El mateix portaveu s'encarregà de fer un resum de la història del ja desaparegut obelisc dels Jinetes de Alcalá de la plaça de la Porta de Santa Catalina. Durant la lectura del manifest, Maria Antònia Oliver denuncià "la impunitat de les atrocitats comeses pel dictador i els col·laboradors feixistes". Recordà la impunitat de les fosses comunes, "on continuen oblidades les víctimes de la repressió", i "la impunitat dels milers de sentències judicials del règim que a dia d'avui són plenament legals". La impunitat, també, dels símbols com el de la Feixina "dedicat als Héroes' del creuer responsables de crims contra la humanitat durant la Guerra Civil; de carrers i avingudes com la dedicada a José Alemany Vich, oficial de l'exèrcit franquista i de la División Azul que va jurar fidelitat a Adolf Hitler".
La Ruta de la Memòria no ignorà les dones que foren empresonades a l'actual biblioteca de Can Sales. Allà, Margalida Capellà recordà Matilde Landa, la dirigent comunista que se suïcidà perquè no podia suportar els xantatges dels opressors. Capellà demanà al Consistori de Palma que "a la plaça de la Porta de Santa Catalina, en el lloc que ocupava l'escultura dedicada als Jinetes, hi hagi un grup escultòric en homenatge a les preses de Can Sales". I afegí: "Perquè Can Sales simbolitza el patiment de totes les republicanes de les Balears". La ruta acabà amb un concert de Xus Santana, Tomeu Quetglas i Tambors Africans a la plaça Pere Boned del Puig de Sant Pere.
"Les naus disparaven als penya-segats i la gent moria esclafada"
Es calcula que entre 120.000 i 150.000 refugiats malaguenys van fugir presos pel pànic per la carretera de la costa en direcció a Almeria per escapar de la invasió militar. El Crucero Baleares va ser desplaçat a aquest punt amb la missió de bombardejar els civils insurrectes'. L'episodi és el de la carretera de la mort'. Paco Ferrer ara té 80 anys i va sobreviure a la massacre a tan sols 7 anys.
"Imaginau cent cinquanta mil homes, dones, infants i ancians disposant-se a partir per cercar seguretat cap a una ciutat situada a uns 100 quilòmetres. Era l'única carretera que podíem agafar. No hi havia cap altra manera d'escapar. La carretera limita amb les altes muntanyes de la serra Nevada i, per l'altra banda, amb la mar", diu. "Durant el viatge no trobàvem aliments. A mesura que anàvem caminant ensopegàvem, amb els peus plens de ferides, mentre els feixistes ens bombardejaven des de l'aire i ens disparaven des dels vaixells de guerra", recorda.
"A Almuñécar ens esperava un perill horrorós. Davant el poble hi havia ancorat un vaixell de guerra que dominava l'única via de fugida que teníem. Disparava els canons a intervals cap a un revolt de la carretera que era en un vessant alt i pendent; calia passar-hi forçosament. El revolt de la mort! Hi van morir milers de persones", afegeix. "Els canons apuntaven contra les roques dels penya-segats, que queien i esclafaven la gent". Paco, amb els seus pares i quatre germans més, va estar 15 dies recorrent la carretera. Fins que els italians, els alemanys i els franquistes els obligaren a tornar. Ells van sobreviure; altres encara esperen justícia per les cunetes.
bBalears
S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mathaussen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls. És lamentable. Però, què hi farem? (Llorenç Capellà, Diari de Balears)
Cort i sa Feixina
Elena de Souchère va visitar Madrid i Barcelona, l'any 1938, enviada per l'Éviel des Peuples, un diari francès de tendència democristiana. Ara, els seus articles (traduïts al castellà) s'han recopilat en un llibre titulat Lo que han visto mis ojos (Galaxia Gutenberg, 2007). Naturalment, en recomano la lectura, perquè tot allò que veuen els ulls d'una persona de divuit anys li arriba a l'ànima sense passar per cap filtre ideològic o d'interessos partidistes. Bé, anem per feina. Una de les coses que va veure la periodista francesa té un interès remarcable per a nosaltres, els mallorquins, des del moment que Cort fa la farina blana en el tema de la demolició del monòlit de sa Feixina. Hem d'anar a la pàgina 103. Diu textualment: La mañana del 6 de marzo de 1938 en la plaza Cataluña se formaron pequeños grupos. Todo el mundo llevaba el ejemplar de La Vanguardia que informaba del naufragio del Baleares. Tot seguit fa algunes referències a la història del creuer i afegeix: El Baleares era el barco que vigilaba para que los convoyes de víveres no pudieran llegar a Barcelona... Y no hay peor enemigo que el ladrón de víveres cuando las despensas y los almacenes están vacíos. Barcelona pasaba hambre. De manera que la gent que s'arremolinava a la plaça de Catalunya va respirar alleugerida en saber que el Baleares s'havia enfonsat. Perquè la fam que patia, i a la qual la condemnava el vaixell que Palma homenatja des de fa cinquanta anys, era una fam canina. Continuo transcrivint Elena de Souchère: Y de pronto, al llegar a la plaza Cataluña, un grupo de niños con el vientre inflado, la cabeza rapada y los ojos enrojecidos te miraban fijamente... Comprabas un helado de vainilla y los niños te acosaban a gritos. El helado pasaba de mano en mano, se les derretía entre los dedos, y en la acera quedaba sólo una mancha amarillenta por la que pasaban los dedos mugrientos y se los chupaban ávidamente. En fi...! Si a aquest testimoni sobre les activitats bèl·liques del Baleares, no gaire glorioses, hi afegim el bombardeig de la població de Màlaga que abandonava la ciutat per la carretera de la costa fugint dels moros, comprendrem que el monòlit de sa Feixina no té espai a la iconografia monumentalista de la Palma democràtica. Ho record, una vegada més, perquè una enquesta del diari Última Hora, entre diverses personalitats de la política i de la cultura, encén totes les alarmes dels que, confiant en les promeses de l'esquerra, n'esperaven un dia o l'altre la demolició. Gairebé tots els entrevistats advoquen per la continuïtat adduint raons artístiques o de reconciliació. Artístiques? Arno Breker va ésser un escultor infinitament més valorat que Ortells, i digueu-me quantes de les obres que va esculpir en honor del feixisme poden veure's a les places de Berlín. Que en prengui nota la batllessa, la senyora Calvo, a qui veig força preocupada davant la possibilitat que un escalfament ideològic repercuteixi en l'empobriment monumental de la ciutat. Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mathaussen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls. És lamentable. Però, què hi farem?
Llorenç Capellà. Escriptor.
Diari de Balears (6-XI-07)
En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma
En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC Volem noms populars i en català a places i carrers, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: Per què no sel nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?.
Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.
Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...
Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.
L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.
Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.
'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.
'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".
La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Enguany ja feim tercer i també anirem a l'aula d'ordinadors.
Totes les activitats què farem també les podrem repassar a casa, basta cercar el blog al nostre ordinador i ja està!!
Que tenguem molt bon curs!!!
Anarcoefemèrides del 28 de setembre
Esdeveniments
- Fundació de l'AIT: El 28 de setembre de 1864, en una assemblea pública celebrada al Saint Martin's Hall de Londres (Anglaterra) convocada pel London Trade Council, es funda l'Associació Internacional dels Treballallors (AIT) amb la intenció d'establir relacions permanents amb les associacions obreres europees. Després de diversos antecedents que no van reeixir (Flora Tristan en 1843, Marx i Engels en 1847, Dejacque i Coeurderoy en 1855, reunió londinenca de juliol de 1863, etc.), aquesta va crear les bases de l'associació obrera més important de la història. Van participar especialment sindicats obrers britànics i francesos, i també alguns exiliats procedents de diversos països europeus que aleshores residien a Londres. En la conferència inaugural van estar representats quatre països: Regne Unit, França, Bèlgica i Suïssa --o més bé Ginebra, ja que no va acudir cap delegat de la resta de cantons suïssos--, sense comptar els que estaven representats nominalment per exiliats. En va sortir un comitè provisional constituït per Odger, Cremer, Wheeler, Weston, Le Lubez, Fontana, Wolff, Eccarius i Marx, entre altres, on confluïen criteris força dispars (nacionalistes, reformistes, sindicalistes revolucionaris, garibaldians, mazzinians, saint-simonians, proudhonians, blanquistes, antiestatistes, utopistes, mutualistes...). Finalment en aquest comitè hi havia 21 anglesos, 10 alemanys, nou francesos, sis italians, dos polonesos i dos suïsos i va elaborar una declaració de principis i uns estatuts provisionals que va depurar Marx fins convertir-la en el Missatge a les classes treballadores, d'octubre de 1864. La traducció francesa del text va presentar diferències que, amb el temps, es van mostrar essencials en no quedar gens clar si l'acció política era entesa com a mitjà d'emancipació econòmica o si aquella quedava subordinada. El mot «socialisme» no havia estat pronunciat; no havia estat definida cap ideologia ni s'havia previst cap activitat sindical. Es va convocar un Congrés a Brussel·les per a 1865 que finalment va acabar en la Conferència de Londres del 25 al 29 de desembre de 1865.
***
- Atemptat contra Guillem I: El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atempten infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. El cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», el tipògraf anarquista Friedrich August Reinsdorf, no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. Mesos després van ser detinguts tots tres, jutjats a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Reinsdorf i Rupsch van ser decapitats el 7 de febrer de 1885 a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); a Küchler li van commutar la pena per cadena perpètua per la seva joventut. El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald) i en 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.
***
-
Congrés
Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió:
Entre el 28 i el 30 de setembre de
1979 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat d'Arquitectura de
Venècia
(Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di
Studi sull'Autogestione (Congrés
Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió), organitzat pel«Centro Studi
Libertari G. Pinelli» de Milà (Llombardia,
Itàlia) i la revista parisenca Interrogations.
Revue internationale de
recherche anarchiste. Hi van prendre part destacats membres
del moviment
anarquista internacional, com ara Maurizio Antonioli, Eduardo Colombo,
Olivier
Corpet, Marianne Enckell, Carlos Semprún Maura, Luciano
Pellicani, Nico Berti,
Amedeo Bertolo, Franco Crespi, Piero Flecchia, Roberto Guiducci,
René Lourau,
Gian Paolo Prandstraller, Jacques Guigou, Slobodan Drakulic, Murray
Bookchin,
Franco Buncuga, Carlo Doglio, Leopold Kohr, Dario Paccino, Antonino
Porrello,
Yvon Bourdet, Luciano Lanza, Frank Mintz, Stephen Schecter, John
Turner,
Roberto Ambrosoli, Luis Andrés Edo, José
Elizalde, Enzo Ferraro, Akiro
Ishikawa, Michele La Rosa, Stefania Orio, Ferro Piludu, Ruben Prieto,
etc.
Aquest mateix any el «Centro Studi Libertari G.
Pinelli» edità en un volum les
contribucions d'algunes de les intervencions en tres idiomes
(anglès, francès i
italià).
***
- Colloque Han Ryner:
Entre el 28 i el 29 de setembre de 2002 es
realitza al Teatre Toursky de Marsella (Provença,
Occitània),
organitzat pel Centre Internacional
de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella i Les Amics de Han
Ryner de Villemonble,
el «Colloque Han Ryner», per abordar la vida,
l'obra i la filosofia d'aquest
pensador anarcoindividualista i pacifista, així com el seu
interès per la llengua
occitana. A més d'una exposició consagrada a Han
Ryner, van participar
nombrosos estudiosos d'aquest autor (Pierre Jouventin, Gilbert Roth,
Suzanne
Weigert, Jean-Paul Simon, André Simon, Philippe Equy, Marcel
Bonnet, René
Bianco, Jean Dyris, Claude Barsotti, Dolors Marín, Gilbert
Evenas, Daniel Lérault,
Roland Breton, André Panchaud, Armand Vulliet,
Gérar Lecha, etc.), que
aportaren noves dades biogràfiques i
genealògiques de l'homenatjat, així com
records de família, estudis de la seva obra i dels Cahiers, les
relacions amb Provença i amb Espanya, lectura de poemes
provençals, anàlisis
sobre els seus pacifisme i anticlericalisme, etc.; també hi
hagué una actuació
de Miriam Makeba. En 2003 es van publicar les actes de les sessions
sota el
títol Actes
du colloque Han Ryner, suivi de L'Individualisme dans
l'Antiquité de Han Ryner.
Naixements
- Léon Prouvost: El 28 de setembre de 1856 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Fill de pares burgesos del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitats àcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de «L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale,òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós enL'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després, l'11 d'agost a Sant Rafèu (Provença, Occitània), es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacarLa Vatican et la guerre (1919), L’espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l’Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L’Internationale noire (1922), entre altres.
***
-
Secondo Balboni: El
28 de setembre de 1882 neix a Rero (Formignana,
Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Secondo Balboni. Sos pares es deien Giorgio Balboni i
Luigia
Vincenzi. Es guanyava la vida fent de jornaler i de manobre. En 1898
s'afilià
al Partit Socialista Italià (PSI) i després
s'uní al moviment anarquista.
Durant els governs de Giovanni Giolitti tingué una
militància política molt
limitada, però en 1912 participà en el
congrés anarquista que se celebrà a
Migliarino (Emília-Romanya, Itàlia).
Després de la Gran Guerra, es va veure
involucrat en l'homicidi d'un feixista de Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia),
esdevingut el 29 de juliol de 1921, quan un escamot feixista format per
sis
individus l'assaltà, i per això va ser condemnat
a quatre anys i més tard, per
contumàcia, a 20 anys de reclusió per«homicidi voluntari». Després d'aquests
fets
fugí immediatament a França i
s'instal·là d'antuvi a Reims (Xampanya-Ardenes,
França) i posteriorment a Neudorf (Estrasburg,
Alsàcia, França). S'uní a la Liga
Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home),
realitzant una ingent propaganda antifeixista entre els emigrants
italians. En
Estrasburg freqüentà el nucli d'anarquistes
italians exiliats (Cafiero Luigi
Meucci, Gabriele Pezzetti, Giulio Tinti, etc.). En 1927 un tribunal de
Colmar
(Alsàcia, França) negà la seva
extradició a Itàlia. El desembre de 1934, a
causa de les seves activitats anarquistes, va ser expulsat de
França per«subversiu» amb tota la seva nombrosa
família. En 1935 s'establí a Winterthur
(Zuric, Suïssa), trobant suport en una cooperativa socialista.
En aquesta
cooperativa conegué Pietro Nenni, a qui demanà
suport per poder passar a
l'URSS. Tornà clandestinament a França i a
París el Socors Roig li va
proporcionar un passaport fals per anar a la Unió
Soviètica, on treballà fins a
finals de 1937, any que retornà amb un passaport fals a
París. Detingut amb
documentació falsa, va ser novament expulsat de
França. Passà a Brussel·les
(Bèlgica), on s'afilià al Partit Socialista. El
gener de 1941 va ser detingut a
Brussel·les per la policia alemanya i lliurat a les
autoritats feixistes de
Ferrara, però va ser alliberat perquè el delicte
pel qual havia estat condemnat
en 1925 havia prescrit. No obstant això, va ser condemnat a
cinc anys de
confinament i el 2 de juny de 1941 enviat a l'illa de Ventotene.
Després de la
caiguda del feixisme va ser traslladat al camp de
concentració de Renicci di
Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat el 7 de
setembre de 1943. A
partir d'aquesta data se'n perdé qualsevol rastre de la seva
persona.
***
- Tuli Kupferberg:El 28 de setembre de 1923 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'escriptor i poeta del moviment contracultural nord-americà, dibuixant, pacifista, editor, cofundador de la banda de rock The Fugs i militant anarquista Naphtali Kupferberg, més conegut com Tuli Kupferberg. Fill d'una família jueva, tingué el jiddisch com a llengua materna. En 1944 es graduà amb cum laude al Brooklyn College. Després va començar a estudiar sociologia, però abandonà la carrera per lliurar-se a la bohèmia del Greenwich Village. Més tard, en 1958, va fundar la revista Birth, que només va durar tres números, però que va tenir força influència cultural ja que publicaren autors de la Beat Generation (Allen Ginsberg, Diane Di Prima, LeRoi Jones, Ted Joans) i del seu cercle. La seva participació amb el moviment de la Beat Generation ha estat molt estreta i la seva persona ha aparegut en diversos poemes d'aquest corrent poètic. Es va autoeditar diversos llibres, com ara Beatniks o The war against the beats (1961). En 1964, en plena guerra del Vietnam, amb el poeta Ed Sanders, va crear el grup de rock satíric i antimilitarista The Fugs --nom que Kupferberg prengué del substitut de la paraula «merda» que apareix en el llibre de Norman Mailer The naked and the dead--, on va fer de cantant i escrigué moltes de les cançons. També ha publicat alguns discos en solitari, com ara No deposit, no return (1964) i Tuli & Friends (1989). Pel que fa a la literatura, en 1961 va escriure 1001 ways to live without working, que en realitat conté 1005 maneres de viure sense treballar i un fotimer d'anècdotes de tota mena. Però el seu llibre més conegut és 1001 ways to beat the draft (1966), pamflet satíric contra la guerra de Vietnam creada amb textos de Robert Bashlow. En total ha publicat més de cinquanta llibres. En 2000 va treure el còmic Teach yourself fucking, publicat per l'editorial anarquista Autonomedia. Ha participat en diverses pel·lícules underground --com ara W.R.: Mysteries of the organism (1971), Dynamite chicken (1972),Voulez-vous coucher avec God? (1972)--, en vídeos musicals i té el seu propi programa de televisió quinzenal (Revolting News). Tuli Kupferberg participà activament en els cercles anarcopacifistes de Nova York. L'abril de 2009 patí un vessament cerebral a la seva casa de Nova York que el deixà amb deficiències visuals greus. Un cop recuperat després de passar per una residència d'ancians, tornà a escriure cançons i col·laborar per Internet. Tuli Kupferberg va morir el 12 de juliol de 2010 al Dowtown Hospital de Nova York (Nova York, EUA) d'insuficiència renal i septicèmia.
***
- Piero Ciampi: El 28 de setembre de 1934 neix al barri de Pontino de Liorna (Toscana, Itàlia) el cantautor i poeta anarquista Piero Ciampi. Son pare, Umberto Ciampi, fou un petit comerciant de la pelleteria. Després del batxillerat, es matriculà a la facultat d'enginyeria de la Universitat de Pisa, però quan arribà l'hora dels exàmens retornà a Liorna per dedicar-se a la música amb sos germans Roberto i Paolo, formant un grup musical on ell era el cantant. Es guanyà la vida amb feinetes, especialment en una companyia d'oli lubricant al port, fins que va ser cridat a files i enviat al Centro Addestramento Reclute (CAR, Centre d'Instrucció de Reclutes) de Pesaro. Durant les sortides i permisos tocà a petits locals d'aquesta ciutat, on conegué el compositor Gian Franco Reverberi qui intentà introduir-lo en la música professional i d'antuvi tocà el contrabaix en diverses orquestres de Pesaro. En 1957 sense un duro, amb només una guitarra i un bitllet d'anada, marxà a Gènova, on després d'entrevistar-se amb Reverberi i conèixer el pintor Federico Sirigu continuà camí cap a París. A la capital francesa va fer amistat amb el poeta Louis-Ferdinand Céline i escoltà i admirà l'intèrpret llibertari Georges Brassens. Va ser en aquesta ciutat on esdevingué un autèntic cantautor. En 1959 retornà a Liorna sense un cèntim. Després d'un mes anant i venint, sense rumb, embriagant-se dia sí i dia també i amb la idea de fer-se pescador, Reverberi el rescatà i el portà a Milà per fer feina amb ell. Franco Crepax, amic de Reverberi i director artístic de la Companyia General del Disc (CGD), el fitxà com a cantautor de la companyia sota el nom artístic de Piero Litaliano i li publicà alguns discos de curta durada. En 1963 Piero Litaliano publicà el seu primer LP, però descontent amb la política comercial de la companyia, abandonà Milà i retornà a Liorna, on abandonà el nom de Piero Litaliano i començà a escriure cançons amb el seu autèntic nom. Però després de publicar petits treballs, es llançà a vagabundejar arreu d'Europa (Suècia, Espanya, Anglaterra, Irlanda, etc.) i a la beguda. La seva vida sentimental també va ser força agitada: dos matrimonis (Moira, irlandesa, i Gabriella) que acabaren en fracassos. A partir de 1967 es dedicarà a la poesia, abandonant una mica la música. En 1971 publicà el seu segon àlbum i en 1973 el tercer, Io e te abbiamo perso la bussola. Entre 1973 i 1974 els seus problemes amb l'alcohol i baralles amb altres artistes el marginaran encara més. Només es va relacionar amb el cantautor anarquista Fabrizio De André. Així i tot, en aquests anys escriurà algunes de les seves cançons més conegudes, com ara Io e te, Maria o Bambino mio. Mentrestant cantava a petits locals, on no es reprimia d'insultar el públic ric i burgès que el venia a escoltar i on actuava sovint sota els efectes de les begudes espirituoses. En 1975 s'edità el seu quart LP, Andare camminare lavorare e altri discorsi. En 1976 actuà una nit al Club Tenca, concert que anys després serà publicat en disc. En aquest mateix any sortí el seu últimàlbum, el disc doble Dentro e fuori. Entre 1976 i 1977 realitzà una gira de concerts amb diversos autors de la discogràfica RCA (Paolo Conte, Nada i Renzo Zenobi), que no va ser gaire reeixida. Els últims anys de sa vida els passà a Liorna. Piero Ciampi va morir el 19 de gener de 1980 d'un càncer de gola en un hospital de Roma (Itàlia), assistint pel metge i compositor Mimmo Locasciulli, el qual, anys després, li dedicà la cançó Tu no. Pòstumament, en 1981, s'edità l'àlbum La carte in regola i anys després, en 1990, una edició resum de la seva carrera en tres discos,L'album di Piero Ciampi. En 2010 sortí el CD-DVD Piero Ciampi, le canzoni e le sue storie. Les seves cançons han estat objecte de diverses versions realitzades per nombrosos artistes i grups musicals. La seva poesia només va ser publicada pòstumament: Canzioni e poesie (1980), Ho solo la faccia di un uomo. Poesie e racconti inediti (1985) i Tutta l'opera (1992). Des de 1995 existeix a Liorna un «Premio Ciampi» que guardona anualment els millors cantautors novells italians.
Defuncions
- Ramon Pere Moragues: El 28 de setembre de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria) el militant anarquista Ramon Pere Moragues. Havia nascut el 5 de juliol de 1903 a Vinaixa (Garrigues, Catalunya) i formà part activa del moviment llibertari de Terrassa. El febrer de 1939, amb la Retirada, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps. Més tard fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El juny de 1940, arran de l'ocupació alemanya, fou detingut per les tropes nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen amb la matrícula 12.059. Ramon Pere Moragues va morir el 28 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria), depenent del de Mauthausen.
***
- Pere Tort Fernández: El 28 de setembre de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria) l'anarquista Pere Tort Fernández. Havia nascut el 7 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya). Germà de Salvador Tort, fou membre arran de la Revolució de 1936 del Comitè de Control de la fàbrica«Fabra y Coats». En acabar la guerra, s'exilià a França i fou internat als camps de concentració. Durant la tardor de 1939 s'enrolà en la 63 Companyia de Treballadors Militaritzats de Cravant per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El 14 de juny de 1940 fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de concentració de Sandbostel. El 3 de març de 1941 fou deportat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 3.740 i després internat al camp de Gusen amb la matrícula 11.637. El 28 de setembre de 1941 va ser executat al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria). Estava casat amb Santas Ornaque Álvarez i fou el pare de Liberto TortÁlvarez.
***
- Roberto das Neves: El 28 de setembre de 1981 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'escriptor, periodista, poeta, historiador, maçó, esperantista, grafòleg, naturista i anarcoindividualista Roberto Barreto Pedroso das Neves, també conegut com Ernst Izgur. Havia nascut el 7 de setembre de 1907 a Pedrogão Grande (Leiria, Centre, Portugal). Estudià secundària a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal), on residia amb sos pares i sos quatre germans. Després estudià els primers anys de la carrera de Ciències Historicofilosòfiques. Juntament amb son amic Vasco de Gama Fernandes, fou un dels primers estudiants que van ser detinguts i empresonats arran del cop militar del «28 de Maig» de 1926. L'any següent va ser detingut per distribuir uns pamflets satírics antifeixistes que havia redactat reivindicant les idees anarquistes i entre els quals destaca O Espectro de Buiça, sobre la deportació d'antifeixistes a les colònies africanes. En 1928 ingressà, sota el nom de Satã, en la lògia maçònica«Rebeldia» de Lisboa, afiliada al Gran Orient Lusità Unit (GOLU), força perseguit per la dictadura. En 1929 va ser novament detingut com a director del periòdic A Egualdade,òrgan de la Federació Regional dels Anarquistes del Nord (FRAN). Jutjat, fou condemnat a la deportació a colònies penitenciàries africanes, però la seva pena fou commutada, gràcies al moviment de solidaritat al seu favor que s'engegà, per la de tres mesos de presó a Lisboa. En 1930 fou de bell nou empresonat per difondre «idees subversives» durant un tancament estudiantil del grup anarquista de la Facultat de Medicina de la Universitat de Coïmbra en suport de la insurrecció que s'havia produït a l'illa de Madeira contra la dictadura, tancament en el qual fou ferit d'un tret per la policia. En 1931, després d'interrompre els seus estudis a Coïmbra, marxà com a periodista d'O Primeiro de Janeiro a Espanya. A Madrid entrà a formar part del moviment anarquista i ajudà a la reestructuració de la Federació Anarquista de Portuguesos Exiliats (FAPE) i col·laborà en Rebelião,òrgan oficial d'aquesta organització. Va conviure amb altres portuguesos exiliats, com ara Jaime Cortesão, Jaime de Morais, Alberto Moura Pinto i, fins i tot, el coronel Velez Caroço, entre d'altres, i va viure la bohèmia madrilenya. De bell nou a Portugal, s'instal·là a Lisboa, on col·laborà en diversos periòdics i entrà en la nòmina del diari O Século. En acabar els estudis historicofilosòfics, passà a interessar-se per la psicologia i la parapsicologia, especialitzant-se en grafologia. En aquestaèpoca va fer amistat amb nombrosos periodistes, dissidents i anarquistes, com ara José Barão, Emídio Santana, Mário de Oliveira, Marques da Costa, Inocêncio da Câmara Pires, José Magalhães Godinho, Filipe Mendes, Carvalhão Duarte, Henrique de Barros, Piteira Santos, Castro Soromenho, etc., i molt especialment amb el poeta Adeodato Barreto. En 1934 publicà a Rio de Janeiro, sota el pseudònim de Ernst Izgur, el llibre Assim falaram profetas. En els anys de la dictadura salazarista va ser detingut en diferents ocasions. Durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, ell i la seva companya, la sufragista espanyola María Jesusa Saiz y Díaz, ajudà nombrosos refugiats espanyols clandestins a aconseguir documentació per poder sortir de la península. Quan esclatà la II Guerra Mundial, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, instal·lant-se a Rio de Janeiro. D'antuvi treballà en diferents periòdics i en 1946 fundà i dirigí l'editorial i llibreria Germinal, on publicà llibres sobre el pensament anarquista, el naturisme –fou membre de la Sociedade Naturista– i en contra de la dictadura salazarista. L'Editorial Germinal també publicà nombroses traduccions a l'esperanto d'autors clàssics (Goethe, Tolstoi, Malatesta, Krishnamurti, Wilde, London, Relgis, etc.). Col·laborà activament amb el Brazilia Instituto de Esperanto i fundà l'Esperanto Klubo; fent de professor, publicant un Curso de Esperanto, editant fins al 1945 la revista esperantista Cidadão do Mundo i fou el coautor d'un Dicionário Português-Esperanto e Esperanto-Português, que mai no es publicà. En 1948 ingressà en la maçoneria brasilera, però tingué problemes per a mantenir el seu nom Satã, considerat contrari als principis de la societat, però finalment fou acceptat. També dedicà molts d'esforços intel·lectuals en la fundació i el desenvolupament de l'Institut de Recerques Grafològiques a Rio de Janeiro, el qual edità la seva tesi de llicenciatura Os temperamentos e as suas manifestações gráficas, presentada a la Universitat de Lisboa. El 24 de gener de 1951 el dipòsit de llibres de l'Editorial Germinal patí un sospitós incendi. En 1952 publicà el seu poemari Assim Cantava um Cidadão do Mundo. Poemas que levara o autor treze vezes aos cárceres do Santo Oficio de Salazar i dos anys després O diário do Dr. Satã. Comentáriosàs escorrências cotidianas da sifilização cristã. Participà en diverses iniciatives de grups d'exiliats polítics portuguesos i puntualment col·laborà amb els comunistes reunits al voltant del periòdic Portugal Democrático. També col·laborà, amb els seus amics maçons, en la revista socialista Oposição Portuguesa. Fou membre de la junta directiva del Centre d'Estudis Socials «José Oiticica». En 1968 aquesta junta directiva va ser detinguda per la policia política brasilera i ell empresonat en una base militar de la Força Aèria a l'illa do Governador; 12 dies després fou alliberat en espera de judici. Jutjat l'any següent, va ser absolt. En els anys seixanta es casà per segona vegada amb una antiga estudiant d'esperanto, Maria Angélica de Oliveira, amb qui tingué un fill, també anomenat Roberto. En 1979 publicà una crítica al marxisme sota el títol Marxismo, escola de ditadores. Roberto das Neves va ser empresonat 13 vegades (11 a Portugal i dos al Brasil), però poques vegades va ser jutjat i mai no va ser condemnat. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Ação Direta,A Aurora, A Batalha, Cidadão do Mundo,A Comuna, O Libertário, A Plebe,O Povo, Relações Anarquistas,Remodelações, República, O Século, O Vegetariano, etc. El seu anarquisme era anarcoindividualista en la línia de Max Stirner i E. Armand i sempre es mostrà en oposició a l'anarquisme col·lectivista de Mikhail Bakunin.
***
- Campio Carpio: El 28 de setembre de 1989 mor a Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina) l'intel·lectual, periodista, escriptor, poeta, sociòleg i propagandista anarquista Campio Pérez Pérez, més conegut sota el pseudònim de Campio Carpio. Havia nascut el 10 d'octubre de 1902 a Vigo (Pontevedra, Galícia). Quan tenia 17 anys, per a no ser enviat a la guerra colonial del Marroc, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires entrà a formar part del moviment llibertari, el qual d'antuvi l'educà intel·lectualment, i, posteriorment, s'acostà als cercles universitaris i artístics. Durant els anys vint milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i en diversos grups anarquistes. Entre 1937 i 1938, en plena guerra civil espanyola, fou corresponsal a Buenos Aires del periòdic Galícia Libre,òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallega que s'editava a Madrid. En la seva faceta intel·lectual destacà com a poeta i sociòleg, escrivint nombroses obres de diferents temàtiques (art, literatura, crítica, etc.) i col·laborant en diferents publicacions periòdiques (Cenit,Claridad, CNT,Le Combat Syndicaliste,Dealbar, ¡Despertad!,Espoir, Ética,Frente Libertario, Galicia Libre, Hombre de América,Ideas-Orto, Inquietudes,¡Liberación!,Mañana, Mujeres Libres, Orto, La Razón, Reconstruir,La Revista Blanca, Revista Iberoamericana,Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). També destacà en la seva vessant universitària. Entre les seves obres podem destacar Humiliados (1928), Milicias de la aurora (1928), El mundo agonizante (1929), ¡También America! La lucha entre la plutocracia y la libertad (1930), El destino social del arte (1933), Pensaminento de González Pradas (1934), Democracia (1937), Lamento de la tierra encadenada (1939), Misión de América (1943), 36 poemas de autores brasileños contemporaneos (1944), Antología de pensamientos (1947), Curros Enríquez, poetaépico de la España heroica (1949), Pasión y poesia. Ensayos (1949), Genio y figura de Álvaro Yunque (1950), Perfil y drama de Jorge Lima (1957), Buscando el camino por la ruta de los maestros (1959), Radiografía cordial de América (1960), Ronda de la luna (1960), Poesía del destierro (1962), Labradores del espíritu (1965), Interpretación del anarquismo (1969), No hay tiempo para morir (1969), Cadenas para la revolución (1971), Canto contigo libertad (1971), Sangre ibérica fecunda (1971), Antología poética de Guerra Junqueiro (1972), Pendones insurgentes (1972), Peán, coro y lágrimas que consumiero imperios (1973), Los anarquistas y la revolucion social. Reportaje en Australia a Salvador Torrens (1975), Frente ibérico de la revolución (1975), Con cincel y candil. Exposición confederal (1976), Héroes para la columna (1976), Caminos por la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978), Interludio ibérico (1978), Iberión, liberión, balada (1980), Áscua de tu lumbre (1981), Frente Ibérico de Liberación (1983), El arte reivindicativo de Castelao (1984), etc. Va tenir una estreta amistat amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Emilio Pita, Arturo Cuadrado, José Planas, Luis Danussi, Dalmacio Bragado, José Ledo Limia, Daniel Seijas, Fernando Quesada, etc. En 1987 proposà el nom del seu amic FélixÁlvarez Ferreras per al premi de literatura«José Vasconcelos». Sa companya, durant gairebé cinquanta anys, fou Mina. En elsúltims anys de sa vida, angoixat per la malaltia i a causa de la dictadura militar argentina, s'apartà del moviment llibertari. Campio Carpio va morir el 28 de setembre de 1989 a la seva casa de Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina).
Actualització: 28-09-15
La imprenta de Pedro José Gelabert es importante para la bibliografía mallorquina. Hay algún estudio sobre ella como el publicado en el 2006 por Miquel Font en la revista "Llegir", pero no está en Internet. Miquel Albero Maestre en el BSAL del 2007 publicó L'entrebancada publicació de les Poesies en mallorquí popular de Pere d'Alcántara Penya: 1888... 1892 en el que trata la decadencia de esta imprenta, indicando también su larga incidencia como una de las imprentas más importantes de Mallorca en la segunda mitad del siglo XIX. Traté este tema en Apunte sobre imprentas en la segunda mitad del siglo XIX en Mallorca, mas hoy conviene que recoja la obra digitalizada de este impresor en la que se encuentran obras importantes.
Antes de 1840, Gelabert estuvo asociado con Buenaventura Villalonga, por lo que los libros enlazados de esa imprenta de los años 1838 y 1839 podrían estar también en esta relación.
En 1841, a raíz de la inauguración de la Universidad Literaria Balear, se produjeron algunos desentendimientos entre el nuevo Rector y algún catedrático - el Dr. Moragues, a raíz de la oración de la inauguración y de algunos sueldos. La editorial J. Guasp publica Noticias del Pais relativas a la Nueva Universidad Literaria Balear y adición a las mismas y Réplica primera del Dr. D. Miguel Moragas Pbro. a la contestación que en 31 de Mayo último ha dado a luz D. Juan Garmundá Pbro cat. y Rector interino de la N. Univ. Lit. Balear, etc, ambos de mano o propiciados por el Dr. Moragues y esta última publicación de la imprenta Guasp como contestación a la del Rector Gamiundí publicada en la imprenta Gelabert.
En el libro "Elementos de Historia Natural que contienen la Zoología,Botánica,Mineralogía y Geología"
Del libro: "Reyes de Mallorca"
Activitats extraescolars del curs 2015-16 que poden ser d'interès per als alumnes
TEATRE: Comença el 6 d'octubre al Teatre Municipal.
1r ESO: Dijous de 16 a 17:30 h.
2n ESO: Dijous de 16:00 a 17:30 h.
3r ESO: Dimarts de 16 a 17:30 h.
4t ESO: Dijous de 17:30 a 19 h.
1r BATXILLER: Dimecres de 16:00 a 17:30 h.
2n BATXILLER: Dimecres de 17:30 a 19 h.
TEATRE DE CARRER: Divendres, de 17:30 a 19 h.
Directors: Joan Toni Sunyer 1º 2º ESO i BATXILLER. Telèfon 610 80 00 94
Toni Rosselló 3º i 4º ESO. Telèfon 652 89 54 70
Sebastià Adrover TEATRE DE CARRER. Telèfon 660 22 66 56
DIBUIX NATURAL: Per a batxillers. Jesús Ballester. Lloc: Avinguda Mossèn Alcover, 69 baixos (vora Bar Sa Volta). Telèfon: 658 644 233.
DIBUIX i PINTURA: ESO. Jesús Ballester. Lloc: Avinguda Mossèn Alcover, 69 baixos (vora Bar Sa Volta). Telèfon: 658 644 233.
DIBUIX i PINTURA AL PASTEL: Tots els nivells. Toni Bennasar. Lloc: C/ De Petra, 6. Telèfon: 657 979 889. Adreça de correu electrònic: toni.bennasar@hotmail.es Web: www.tonibennasar.com.
GUITARRA: Lloc: Rockhouse. Jaume. Telèfon: 654 909 470.
AIKIDO: Dilluns, dimecres i divendres de 20 a 21:30 h. Tots els nivells. Lloc: Col·legi Sant Francesc. Joan Miquel. Telèfon: 659 945 313. Adreça de correu electrònic: aikidomanacor@gmail.com http://aikido.balearweb.net
FOTOGRAFIA BÀSICA: Marina Cánovas. Telèfon: 625 946 798. Correu electrònic: nakyanoves@gmail.com. http://cargocollective.com/marinacanoves
FOTOGRAFIA DIGITAL, EDICIÓ I RETOC: Joan Forteza. Telèfon: 669 131 932. Correu electrònic: fotograf@joanforteza.com. http://www.joanforteza.com.
TALLER D'AUDIOVISUALS. Iniciació a la creació cinematogràfica. Maria Antònia Blanquer Genovart. Telèfon: 627 947 754. Correu electrònic: noniblanquer@gmail.com
Per apuntar-vos a les activitats heu de contactar directament amb el monitor a través dels telèfons i adreces que vos facilitam.
Filosofia. La guerra ideològica. 14 enunciats.
Proemi.
Actualment, i com a continuïtat del segle XX, es dona arreu del món una producció exorbitant de materials ideològics (materials que sempre van lligats a una determinada filosofia).
Tot i que el Positivisme (incloent Neopositivisme, Pragmatisme, i d'altres corrents positivistes) és la filosofia hegemònica, els productes ideològics de distint signe inunden els mitjans de comunicació.
Tesi: Des del moment que el Positivisme redueix la filosofia a simple instrument d'anàlisi del llenguatge de les ciències positives, deixa la porta oberta per a l'entrada de tot tipus d'ideologies, les més irracionals incloses.
Imatge reveladora: En Wittgenstein, mentre elaborava el Tractatus, confessava al seu diari secret que era un ''fogonet encès'' que queia en la promiscuitat (homosexual). En Wittgenstein, mentre sostenia que la metafísica no és possible com a ciència, portava a la butxaca l'Evangeli de Tolstoi, l'opuscle sobre la santedat laica (Sobre això podeu veure el meu escrit Metafísica. En fan negació, però, alhora, en fan ús.).
El Positivisme deixa la porta oberta a les ideologies, jo deia. Això ha facilitat la presència als mitjans de filosofies i d'idees que són zombis . Per descomptat, amb el permís del Positivisme, les apologètiques de les religions van a mil (Com a referent: A les escoles de diversos Estats dels Estats Units, s'obliga als professors a exposar la teoria de la creació divina al mateix nivell que el de la teoria darwinista).
La inhibició positivista contribueix a l'exuberància d'una selva filosòfica inextricable (A manera d'indicador divertit, podeu veure la web filosofos famosos. Penseu per un moment que els estudiants de física es tornarien bojos si haguessin de conèixer les teories de la física de N'Aristòtil i les dels 40.000 filòsofs).
Fins aquí el proemi. Vegeu els enunciats. Qualcuns jo ja els havia exposats, qualcuns altres són nous.
La llista:
1. Tots els homes fan filosofia.(Definint la filosofia com a conjunt de raonaments que pretén afirmar o negar la veritat d'un discurs ideològic). Al arribar a l'edat de la raó, els humans es veuen impel·lits a prendre partit respecte al conjunt de normes morals i socials que regulen - o pretenen regular - la seva conducta. L'argumentari que pretén justificar la bondat de les normes constitueix la ideologia.
2. Tot i que hi ha persones que tenen una ideologia molt particular, allò que mostra la realitat social a cada moment històric és que les ideologies sempre són unes poques i que una d'elles és la predominant.
3. (A l'era paleolítica, a cada vall sorgia una nació. Les societats estaven fortament integrades; no estaven dividides en classes, a excepció per raons de gènere. Amb el neolític, apareixen les societats dividides en classes, divisió que implica la lluita de classes i la confrontació ideològica). Fet l'aclariment, la tesi és: A cada moment històric d'una societat determinada, la ideologia dominant és la impulsada per la classe dominant. En conseqüència, la tesi fa: A cada moment històric, els filòsofs més distingits són els qui encimbellà la classe dominant, les autoritats ideològiques de l'elit dominant.
Vegeu com anava la cosa: A l'antiga Roma la producció filosòfica tendia a zero per la senzilla raó que el patriciat romà desaprovava la dedicació a la filosofia; entenia que era pràctica inútil quan no perniciosa (Vegeu la cosa: En Sèneca va escriure uns opuscles que recollien el formulisme de la moral oficial del patricis; En Lucreci era un poeta que va fer una versió llatina de la filosofia de N'Epicur; En Cicerò va escriure uns opuscles sobre la moral; l'emperador En Marc Aureli a les seves Meditacions aconsella als joves que no perdin el temps amb la filosofia. I no hi havia més cera).
.
4. Abans de l'època moderna, en tot temps, les guerres ideològiques es feien en vestimenta teològica. Els grans moviments socials que trasbalsaren les societats antigues i medievals ho feren sempre amb la bandera de la religió (A Europa, destaca la Reforma Protestant. El triomf de Luter significà l'inici de les revolucions democràtiques, l'esfondrament del despotisme).
Amb relació a l'enunciat 4, cal destacar que a l'Estat espanyol mai s'ha fet una autèntica revolució democràtica. L'únic intent de debò fou la proclamació de la república al 1931, intent que fou aixafat per les forces de la reacció. Per cert, els artífexs del cop d'Estat l'anunciaren com a ''croada per salvar el cristianisme'' (No de bades el general Franco entrava al temple sota podi).
El sistema polític espanyol actual és una confecció pseudodemocràtica elaborada sota el predomini de l'oligarquia franquista (l'oligarquia castellano-andalusa). La columna vertebral del sistema continua essent l'aliança tradicional entre l'oligarquia i la jerarquia catòlica.
5. Cal insistir: A les actuals societats ''occidentals'' (o sigui, ''capitalistes''), les elits econòmiques tenen el monopoli dels grans mitjans de comunicació, i, per altra banda, tenen accés a la manipulació dels instruments ideològics de l'Estat.
Per entendre la cosa: Els grans mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió, cinematografia), majorment, són propietats dels magnats o de les Corporacions capitalistes.
Per entendre la cosa: Fou En John Rockefeller, el major magnat dels Estats Units, el qui creà la Universitat de Chicago, i el que va decidir que En Friedrich Hayek havia de ser el gran guru economista-filòsof.
Per entendre la cosa: La filantropia fou el nou instrument que utilitzaren els magnats ianquis per fer prevaler la seva personal ideologia defugint la regulació estatal.
Per entendre la cosa: A l'Estat espanyol, el poder franquista (oligarquia i jerarquia catòlica) continua mantenint el predomini sobre els mitjans de producció ideològica.
6. S'ha d'insistir: Les enciclopèdies i les Universitats mantenen el mite: presenten els filòsofs antics i medievals com a baules d'un procés de desplegament del ''saber de la humanitat''. No hi ha tal cosa. La col·lecció de filòsofs enaltits són en realitat teòrics al servei de les oligarquies. En especial, els 40.000 filòsofs medievals són expressió del despotisme depravat de la Cúria Romana.
Que quedi clar: Les Universitats i les enciclopèdies actuals continuen exalçant (Fent seva l'apologètica de Roma) els filòsofs medievals com si fossin joies del saber i de la ciència . Però no hi ha tal cosa; aquells frares eren un instrument despòtic al servei de Roma. Els llibres d'aquells frares allò que mostren és una ingent acumulació de disbarats en relació a la ciència, i tot d'argumentacions barroeres sobre la bonesa de la repressió sàdica.
Que quedi clar: No és el cas que En Plató sigui el gran filòsof de l'antiguitat. La realitat històrica és que les teories del filòsof foren utilitzades com a element essencial per a la filosofia de N'Agustí d'Hipona, filosofia que fou l'oficial de l'Església Romana fins al segle XIII. La realitat és que En Plató fou un ferotge enemic de l'Atenes democràtica. La República exposada per En Plató és un insuperable infern establert per una colla de filòsofs, infern on els treballadors són reduïts a l'esclavatge i les dones a l'esclavatge sexual (El filòsof va inventar una loteria sexual, on les dones eren el premi. Podeu veure el post Plató, el dèspota misogin.).
7. El desplegament universal d'Internet ha significat la fi de l'hegemonia dels mitjans ''occidentals''. Internet ha sigut un tsunami que ha arranat els monopolis dels mitjans al servei de l'imperi ianqui.
Washington va constatar, espantat, que arreu del món - i als Estats Units mateix -, sorgien milers (o centenes de milers) de mitjans digitals alternatius als mitjans de les Corporacions capitalistes.
Per entendre la cosa: els estatunidencs tenen a un mateix abast tan el NYTimes online com Russia Today o Sputnik, canals digitals russos que publiquen en anglès.
8. A Internet (o sigui, al món) hi ha una muntanya d'ofertes ideològiques de tots vents, i abunden les ofertes irracionals i estrambòtiques. N'hi ha de més porucs que diuen que s'ha iniciat el regne del caos. Però no hi ha tal cosa. Les manifestacions ideològiques són moltes, però de procés històric només n'hi ha un.
Vegeu la tesi: L'autoritat intel·lectual d'una ideologia - d'una filosofia - discorre paral·lela a la seva coincidència o no amb el desplegament de la realitat històrica.
Dit d'una altra manera: Si les noves realitats històriques que es fan presents al món són una negació de les tesis o prediccions d'una determinada ideologia o filosofia, aquesta cau en desprestigi.
Com a exemple: El reconeixement de l'heliocentrisme de Galileu va significar el desprestigi de la física aristotèlica (tomista) i de l'autoritat de la Cúria Romana.
9. Els economistes-filòsofs portaveus de la bonesa del capitalisme de l'Imperi fan unes prediccions que són negades per la realitat històrica actual.
A l'època actual, la nova realitat històrica és que l'Àsia torna a ser el centre del món. La Xina i l'Índia han esdevingut la primera i la tercera economia mundial, respectivament. A més a més, als tigres asiàtics coneguts, s'hi ha de sumar noves potències com són l'Iran i Indonèsia (4rt. Estat més poblat del món).
10. Els 40.000 s'omplen la boca dient que el desenvolupament econòmic de la Xina ha sigut degut a la introducció del capitalisme a gran escala; però amaguen el fets essencials: que la terra és propietat de l'Estat, que la banca és estatal i que l'economia i la societat és absolutament controlada pel PCX, i, allò més decisiu, que el sistema socialista xinès fa impossible la formació d'entitats al servei dels magnats.
Per entendre la cosa: un milionari xinès es pot construir un palau, però no pot muntar un periòdic o una televisió.
11. L'inaudit desplegament social i econòmic de la Xina és el factor principal que determina l'actual procés històric mundial, la realitat històrica d'ara (Podeu veure el meu post La Xina, la ci vilització vertical).
A considerar: El desplegament xinès s'ha fet sota la direcció del Partit Comunista de la Xina.
I una altra consideració: la Xina és l'única civilització que es va desplegar sense llibre sagrat, sense casta sacerdotal, sense església nacional; o sigui, una civilització atea.
12. Tesi: Les esquerres europees, inclosa la catalana, continuen el cultiu intel·lectual de l'ànima bella, un cultiu platònic. Moltes de persones que es consideren d'esquerra continuen acceptant la informació enganyosa que els transmeten els mitjans capitalistes; d'aquí que, sovint, caiguin en una posició de ''neutralitat'' quan no de suport a la política imperialista.
Per entendre la cosa: Les ànimes belles, per exemple, fan seva la hostilitat de Washington i Brussel·les contra un suposat imperialisme de Rússia i de la Xina. Les ànimes belles prefereixen la ''neutralitat'' respecte de la confrontació entre ''els dos blocs imperialistes''.
Les ànimes belles cauen fàcilment en la trampa de les campanyes dels mitjans capitalistes. Per citar uns exemples prou coneguts: les ànimes belles no poden deixar de condemnar l'opressió russa de Xetxènia o l'opressió xinesa del Tibet (No volen veure que el Dalai Lama és un gran espantall creat pels mitjans ''occidentals'').
Fent un enunciat més contundent: El full de ruta de les noves formacions d'esquerra d'Europa estableix (o haurà d'establir) una aliança estratègica amb Rússia i la Xina contra l'Imperi.
13. Tesi: Les plebs (les classes populars) dels imperis cauen en la depravació al fer seva la política d'opressió de les oligarquies imperials.
Fou En Hegel el qui va tenir l'audàcia de trencar la tradició beata d'exaltació de l'imperi romà.
En alguns passatges de la seva revisió de la història universal, mostra la tremenda capacitat de penetració i la declaració de la seva independència; no dubta en invalidar en un sol cop mil anys de tradició beata; en uns breus paràgrafs engegava una definició del que havia significat l'Imperi romà dins el curs de la història universal. Així, en un apèndix sobre el món romà del seu llibreLa Raó de la història, deixà dit:La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mortde la vida ètica. (Podeu veure el meu escrit Hegel i la Il·lustració).
La contradicció de las societat romana definida per En Hegel, és una contradicció que també es produeix a les societats dels imperis moderns.
14. Tesi: L'Estat espanyol actual s'ha d'entendre com una continuació de l'imperi de Castella. És un imperi que oprimeix Catalunya des de fa 300 anys. L'oligarquia castellana també desplega unaviolència freda i àvida, alhora que la corrupció moral es desenvolupa en la plebs castellana; de manera que a Castella també s'esdevé que Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mortde la vida ètica.
Un interessant article de Pere Sampol i Mas.
Què fou primer, l'ou o la gallina? La humanitat es fa aquesta pregunta des de temps immemorial. Un debat semblant existeix als nostres països des de fa algunes dècades, pràcticament des que sorgiren organitzacions polítiques i socials d'alliberament nacional. I, de manera recurrent, enfront dels partidaris de la independència dels Països Catalans, junts o per separat, hi ha qui oposa la defensa dels drets de les persones. Primer són els drets socials, llavors serà el moment de defensar els drets nacionals. El més urgent, diuen alguns, és crear llocs de treball, aturar els desnonaments, garantir una renda mínima a les persones més necessitades... i així un llarg etcètera que omple els programes dels partits polítics, especialment els dels més progressistes. No s'oposen a l'exercici del dret d'autodeterminació, fins i tot alguns sempre ho han incorporat en el programa sota l'eufemisme “dret a decidir”. Però quan se'ls demana concreció, s'escapen amb un genèric, tots ho hem de poder decidir tot. El problema sorgeix a l'hora de definir aquests “tots” i el “tot”. Qui són tots? Tots els catalans, tots els espanyols? I què és tot? Els pressuposts participatius, les polítiques socials... I la independència? Bé, és que... Ara no és la prioritat.
Aquest és el debat que existeix a Catalunya entre els partits polítics, sobretot després de les multitudinàries manifestacions a favor del dret d'autodeterminació. Uns sempre havien estat a favor de la independència, d'altres s'hi han sumat de manera decidida, altres hi estan clarament en contra i, finalment, hi ha els que sí, però no. Els de l'ara no toca perquè el més important són les persones. És com si els drets socials estassin en contraposició als drets nacionals. Com si no es poguessin defensar a la vegada. Com si no es pogués caminar i respirar a la vegada, en definitiva.
Aquesta posició podria tenir sentit en algun altre estat, però no a Espanya, que practica una espoliació sistemàtica dels recursos fiscals de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià des de la conquesta militar dels nostres territoris. Els qui diuen que donen prioritat a les polítiques socials, amb unes promeses electorals que, si es posassin en pràctica, suposarien duplicar els pressuposts dels tres territoris esmentats, haurien d'explicar d'on trauran els recursos. Perquè les mesures que proposen per disposar de més ingressos, com incrementar els imposts a les rendes altes, que ja està bé, són la xocolata del lloro, especialment quan el govern central legisla sobre els imposts transferits a les comunitats autònomes que provoca una disminució dels seus ingressos. Però, sobretot, és impossible que Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears puguin incrementar la despesa pública mentre pateixin una espoliació fiscal de tals dimensions. I no existeix cap raó objectiva per esperar que cessi aquest drenatge de recursos públics perquè el patim, de manera ininterrompuda, des de fa tres-cents anys. És impossible que els territoris que històricament han gaudit d'unes constants transferències de recursos accedeixin a reformar el sistema, per tal que sigui més igualitari.
En definitiva, la pregunta és: es podran practicar polítiques socials avançades als nostres països amb un estat propi? La resposta és sí, dependrà de la ideologia de qui governi. Al contrari, es pot augmentar la despesa pública als nostres territoris en el marc de l'Estat espanyol? La resposta és rotundament no, fins i tot si governa una majoria amb gran sensibilitat social!
Encara hi ha un altre argument: el control de les principals infraestructures és imprescindible per al desenvolupament econòmic. Catalunya i el País Valencià han patit el boicot a les infraestructures ferroviàries i de carreteres que les havien de connectar, entre elles i amb Europa. Això ha suposat un desavantatge que ha dificultat l'exportació de productes industrials i agrícoles, el turisme i les inversions, en general. A les Illes Balears mai no hem tengut el control sobre els nostres ports i aeroports, la qual cosa ha dificultat les connexions amb la Península i Europa. En conseqüència, mai no hem pogut realitzar polítiques que permetessin disminuir els sobrecosts de la insularitat i la pluriinsularitat. Ara, a més, l'Estat ha privatitzat la gestió aeroportuària, amb el risc que això comporta de perdre encara més qualitat en la gestió d'unes infraestructures bàsiques per a la nostra economia.
En definitiva, és evident que el primer són les persones, però a casa nostra no les podrem atendre adequadament ni podrem generar unes condicions de treball dignes si no som sobirans i podem disposar dels nostres recursos fiscals.
Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a lestat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca alliberadora dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´internacionalisme revolucionari de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)
Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen linterès oportunista daquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en lexpedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de lexèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és lencarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó dexportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana. (Miquel López Crespí)
La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)
Leix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.
Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra lestat absolutista i les monarquies feudals i que a lestat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.
Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen linterès oportunista daquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en lexpedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de lexèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és lencarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó dexportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.
En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents daquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten lexercit francès dels Pirineus a Proclamar la República catalana mitjançant leducació i les baionetes. Per a formació político-ideològica daquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força.
Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat lany 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per lalliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a ledició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En Lo Catala Republica, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció.
Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a lestat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca alliberadora dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´internacionalisme revolucionari de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.
Hem volgut parlar daquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció lesperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal desdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de lensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.
Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea
Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com
Telèfon: 964-450085
1.- Una previa sobre Catalunya sí que es pot: Hay un poco de debate sobre los discretos resultados de esta candidatura. No citaré las hipótesis más pobres e interesadas (¿para qué?) y me limitaré a reseñar las dos cuestiones que a mí me parecen más significativas:
a) La más importante: en Catalunya había una candidatura de unidad popular inequívocamente de izquierdas, radical en lo democrático y con una posición muy clara en el punto nodal de estas elecciones: la cuestión nacional. Esta candidatura de unidad popular era... la CUP.
b) Por contra, Catalunya sí que es pot, ha sido vista, con razón, más como una coalición de partidos que como un proceso de unidad popular tipo Ahora Madrid; ha mantenido un discurso que ha sonado a ambiguo sobre el tema nacional, no ha sido capaz (no por culpa suya, sino porque el clima político no lo ha permitido) de darle la vuelta a la agenda y situarla en los temas sociales y ha sido comandada por un socio estatal de una manera muy invasiva en la que el electorado de ICV y de EuiA dificilmente podía sentirse cómodo. Por último, no puede olvidarse que este socio estatal, Podemos, es una fuerza política a la baja desde febrero de 2015 y cuyo reciente acompañamiento sin fisuras al giro copernicano de Tsipras puede haber sido comprendido por algunos pero no puede haber entusiasmado a nadie.
2.- Ya está Grosske metiéndose con Podemos...! que no vé que hemos de buscar la unidad? Pues no. No paso gusto metiéndome con Podemos, entre otras cosas porque, sinceramente, ya no sé con cual meterme: con el de "ni de izquierdas ni de derechas" o con el de "nuestro papel es doblarle el brazo a la socialdemocracia"; con el de "Viva la unidad popular", con el de "Podemos ha de ir en solitario" o con el de "Podemos puede llegar a acuerdos pero pocos"; con el de "la casta" o con el de ayer mismo: "propongo gobernar con el PSC"; con el que criticaba a los socialistas por someterse a la Troika o con el que comprende a Tsipras por someterse a la Troika...
La verdad es que, intelectualmente, me motivaba mucho más criticar a Podemos cuando tanta gente creía que era un compendio inmaculado de todo tipo de virtudes. No lo es, claro: está hecho de fango cocido(como IU, como Equo, como tú y como yo); ha cometido muchos errores (como IU, como Equo, como tú y como yo) y también ha aportado muchas cosas positivas, especialmente en la renovación de la política.
Por éso quiero la unidad, pero, por eso y por muchas otras cosas, no concibo la unidad como satelización o como un Podemos&cía. No sólo porque no sea razonable sino porque no es lo que la gente quiere.
3.- La unidad popular: un proceso irrenunciable Yo soy de los que se creen que las exitosas candidaturas municipales de unidad popular son el modelo; soy de los que se creen que el concepto de unidad popular se adecua como un guante a la famosa convergencia política y social que IU lleva 6 años teorizando pero que sólo lleva uno practicando de verdad; soy de los que se creen que la aparición de Ahora en Común ha sido una excelente noticia para la izquierda en la medida que tenga aliento y recorrido más allá de las elecciones generales y no se subordine a una lógica electoralista.
En esta manera de funcionar abierta y hiperdemocrática, en la que cualquier participante se ha de sentir igual de decisivo que cualquier otro, en la que es bueno que estén partidos dentro y apoyando pero que no es bueno que estén partidos dirigiendo, estoy yo, estamos otros muchos y, desgraciadamente, no está Podemos (aunque sí mucha gente de Podemos)... Y ni yo ni otros muchos estamos dispuestos ya a renunciar a este proceso, porque no esté Podemos o porque no esté el "sursum corda".
4.- Invalida esto la posibilidad de acuerdos con Podemos o con otras fuerzas políticas? Para nada. Este nuevo sujeto político surgido de la unidad popular y que ha venido para quedarse ha de ser capaz de llegar a acuerdos pre y post electorales con otras fuerzas políticas, siempre que el programa así lo permita. Pero dichos acuerdos, legítimos si se hacen con transparencia y entre todos, no pueden confundirse con la unidad popular en sí ni, logicamente, pueden menoscabarla. No nos liemos
Anarcoefemèrides del 29 de setembre
Naixements
- Ezra Heywood: El
29 de setembre de 1829 neix a Wetsminster (Massachusetts, EUA)
l'abolicionista,
propagandista del feminisme i de l'amor lliure i anarcoindividualista
Ezra
Hervey Hoar, més conegut com Ezra
Hervey
Heywood. Sos pares, agricultors, es deien Ezra Hoar i Dorcas
Roper. En 1848
el nom familiar de Hoar va ser canviat pel de Heywood. Sos pares,
devots
baptistes, criaren l'infant a la granja familiar de Princeton
(Massachusetts,
EUA). Després d'estudiar a l'Acadèmia
Westminster, en 1852 abandonà la llar
familiar i s'instal·là a Providence (Rhode
Island, EUA), on va fer estudis a la
Universitat de Brown, centre es graduà en 1855 i
aconseguí el màster l'any
següent. A continuació restà dos anys a
la universitat de Brown preparant-se
per a seguir la carrera eclesiàstica. El moviment
abolicionista, però, el va
trasbalsà i en 1858 decidí deixar
l'Església de manera radical i es traslladà a
Boston (Massachusetts, EUA). En 1863 publicà The
war method of peace. Partidari de l'abolicionisme radical de
William Lloyd Garrison, va ser nomenat agent general de la Societat
Antiesclavista de Massachusetts. Malgrat tot, en els últims
anys de la Guerra
Civil nord-americana, trencà amb Garrison perquè
considerà que aquest no
s'havia esforçat prou en la defensa de la Unió.
Posteriorment abraçà el pensament
anarcoindividualista de Josiah Warren, el qual havia conegut en 1863.
D'antuvi
el seu pensament anarcoindividualista es centrà en els
aspectes econòmics,
defensant una societat lliure no regulada per l'Estat i formada per
individus
autònoms que donaria lloc a un Estat natural
harmònic gràcies al voluntarisme i
el suport mutu. Per aquesta finalitat, entre 1869 i 1871,
organitzà a Nova
Anglaterra diverses grups de les American Labor Reform Leagues (ALRL,
Lligues
per a la Reforma Laboral Americana), una mena de sindicats que
fomentaven
l'autogestió entre els treballadors. El 6 de juny de 1865
s'havia casat a
Boston amb Angela Fiducia Tilton, amb qui tindrà quatre
infants (Vesta, Hermes,
Psyche i Angelo). Sa companya exercí una gran
influència en el seu pensament
radicalitzant-lo, especialment sobre temes relatius al feminisme, com
ara la
llibertat individual, l'amor lliure, l'anticoncepció,
l'educació sexual o el
treball femení. En 1871 s'instal·là a
Princeton, la ciutat que el va veure
créixer, on entre 1872 i 1893 dirigí el
periòdic The Word. A Monthly
Journal of Reform (La Paraula. Periòdic mensual
per la Reforma), on col·laboraren destacats
intel·lectuals
anarcoindividualistes (Josiah Warren, Benjamin Tucker, J. K. Ingalls,
etc.), i
l'editorial Co-Operative Publishing Company; a part d'això,
creà i animà
nombroses organitzacions polítiques i sindicals. En la seva
editorial publicà
especialment fullets sobre temes econòmics i en defensa dels
drets de la dona i
en aquest segon camp va ser on tingué una major notorietat.
En 1870 publicà el
llibre Uncivil Liberty en el qual
reivindicà el vot femení. Assetjat pel govern
nord-americà, en 1876 edità el
llibre Cupid's Yokes, on
denuncià el
matrimoni com a forma d'esclavatge, alhora que reivindicava que ni
l'Església
ni l'Estat havia d'exercir cap pressió en les relacions
entre els homes i les
dones. Aquesta obra era un cop radical contra l'anomenada«Llei Comstock», llei
que prohibia la propaganda dels sistemes anticonceptius i de
l'educació sexual
i que havia estat aprovada tres anys abans amb el suport dels defensors
de la
moral victoriana nord-americana: la Young Men's Christian Association,
la New
York Society for the Supression of Vice i el Servei Postat
nord-americà,
encapçalat pel seu inspector en cap Anthony Comstock. El 2
de novembre de 1877
aquest detingué Heywood durant un congrés a
Boston de la Free Love League (FLL,
Lliga per l'Amor Lliure) de Nova Anglaterra. Aquest fou la primera de
les cinc
detencions que Comstock ordenaria contra el propagandista. Jutjat, el
25 de
juny de 1878 va ser declarat culpable de dos delictes
d'«obscenitat» per haver
venut els llibres Cupid's Yokes i Sexual Physiology, de R. T. Trall, i
condemnat a dos anys de presó i a 100 dòlars de
multa. Després de sis mesos de
presó, la campanya que es generà en el seu suport
aconseguí que el president
Rutherford B. Hayes l'indultés el 16 de desembre de 1878. El
26 d'octubre de
1881 Comstock el detingué novament per publicar i vendre Cupid's Yokes i el full The
Word Extra, que contenia dos poemes«obscens» de Walt Whitman, i per
difondre publicitat d'un dispositiu contraceptiu en les
pàgines de The Word. En
el judici, però, després de
defensar les seves posicions, va ser absolt. Les dues noves detencions,
les de
1883 i de 1887, no van donar lloc a processos judicials. El maig de
1890 va
tenir lloc la seva última detenció i fou jutjat
per tres càrrecs federals per
haver publicat textos en The Word
considerats «obscens». Declarat culpable, complir
dos anys de reclusió i
treballs forçats a la Penitenciaria Estatal de Charlestown.
Afeblit i malalt
per la seva permanència a la presó i sense
recursos econòmics, Ezra Heywood va
morir el 22 de maig de 1893 a Boston (Massachusetts, EUA), un anys
després del
seu alliberament. La figura de Heywood va ser enaltida per la
propagandista
anarcofeminista Emma Goldman, que el considerava un dels seus pares
intel·lectuals, i per l'escriptor llibertari Kenneth
Rexroth. En 1985 Martin
Henry Blatt edità The Collected
Works
de Heywood i en 1989 aquest mateix autor publicà la
biografia Free Love and Anarchism. The
Biography of
Ezra Heywood.
***
- Miguel Abós Serena: El 29 de setembre de 1889 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Miguel Abós Serena. Fill de Juan Abós i de Martina Serena. El febrer de 1916 va participar en el congrés de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa com a secretari de comitè, càrrec que va mantenir fins a la seva marxa a Barcelona en 1917. Va militar en el Ram del Metall de Barcelona, assolint gran prestigi, i va participar activament en la vaga de 1917. En 1918 va ser delegat pels calderers del coure en el Congrés de Sants. També va ser present en el congrés de 1919 i va ser un dels deportats a la Mola (Maó) l'any següent. Va retornar a Saragossa durant els anys del pistolerisme de Severiano Martínez Anido i de Miguel Arlegui, incorporant-se en el Sindicat del Construcció de la CNT on treballava d'administratiu, destacant per les seves dots d'organització. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa i des d'aleshores va comptar amb una sòlida fama com a orador a Aragó, La Rioja i Navarra, a més de com a conseqüent militant en l'acompliment dels càrrecs orgànics. Després de la dictadura de Primo de Rivera, va participar en la reunió organitzadora dels sindicats cenetistes de Saragossa de juny de 1930. Va assistir al congrés de 1931 com a mediador del conflicte miner asturià i també en el regional de setembre d'aquell mateix any on es van imposar les tesis radicals de Joaquín Aznar, Ramón Andrés i Joaquín Ascaso. Durant els anys següents va simpatitzar amb les tesis trentistes encara que sense alinear-s'hi, va mantenir amistat amb els assidus de la Penya Salduba (Antonia Maymón, Servet Martínez, Luis Máinar, Ramón Acín, els germans Alcrudo, Isaac Puente) --tertúlia àcrata que es reunia els diumenges a la tarda al bohemi cafè del mateix nom, propietat de Pepe Domenech, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana-- i va fer mítings en diversos llocs. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT d'Aragó, Rioja i Navarra. L'abril d'aquell any va participar en el gran míting de Soto de Alzamora, a prop de Saragossa, amb Valeriano Orobón i González Mallada. En 1935 va ser detingut amb Adolfo Arnal i Servet Martínez per ordre del nou governador civil Francisco de Paula Duelo. A començaments de 1936 era membre del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa i va ser criticat per alguns sectors durant el congrés de 1936 per haver demanat veladament el vot per a les esquerres. Poc abans de l'aixecament militar feixista va mantenir converses cara a un pacte amb les esquerres, però en realitat va mantenir una actitud vacil·lant, sembla que per confiar en el republicanisme del general Miguel Cabanellas, maçó com ell, i, quan va voler reaccionar, ja va ser impossible dominar els feixistes i Saragossa va quedar fora de l'òrbita republicana sense disparar cap tret. La pèrdua de Saragossa va causar una enorme impressió en els cercles anarquistes i confederals, ja que aquesta ciutat era considerada «la perla anarquista», i van atribuir el fracàs a Abós. A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari per a Abós: detingut pels feixistes, aquests s'estimen més no afusellar-lo per utilitzar-lo i crear sospites en el bàndol cenetista; la seva situació es va tornar més sospitosa en negar-se a marxar de Saragossa quan un grup d'acció havia arribat expressament a la ciutat per alliberar-lo per por a patir represàlies familiars. Les coses se li van complicar enormement quan el gener de 1937 el coronel franquista, però també maçó, Urrutia el va alliberar. De Saragossa va marxar a Farleta i a Bujaraloz, on la Columna Durruti el va rebre bé, però el Comitè Regional d'Aragó el va traslladar a Alcañiz i en una reunió de militants convocada expressament el 31 de gener de 1937 va ser acusat de traïció; per només un vot no va ser afusellat i es va acordar tancar-lo al camp de Valmuel. El juliol de 1937 va ser alliberat i va treballar en una llar de combatents creada per la 127 Brigada Mixta, excolumna «Roja y Negra», a Bellver de Cinca, fins que, després de la pèrdua de Catalunya, va passar a França. Va patir força als camps de Barcarès i de Setfonts, agreujades les penalitats per les injúries dels companys i, després d'una breu estada enrolat en el 553è Grup de Treballadors Espanyols fent feina en una fàbrica de productes químics a Lanemezan, va morir d'un accés pulmonar per l'asma que patia a les 6 del matí del 28 de novembre de 1940 a l'hospital del Camp de Judes de Setfonts (Llenguadoc, Occitània), on havia reingressat el 19 de novembre molt malalt. Miguel Abós va ser enterrat al Cementiri dels Espanyols de Setfonts (tomba número 78).
***
- Aurelio Fernández Sánchez: El 29 de setembre de 1892 neix a La Corredoria (Oviedo, Astúries, Espanya) --alguns autors citen el 28 d'agost de 1898 (o 1897) a Oviedo (Astúries, Espanya)-- l'anarquista i anarcosindicalista Aurelio Fernández Sánchez, també conegut sota diversos pseudònims com El Jerez, El Cojo, Charles Abella, Colas,Marini, González. Participà activament en la vaga revolucionària d'agost de 1917, per la qual cosa hagué de fugir a Logronyo i a Saragossa. Establert a Barcelona, en 1922 el trobem lligat al grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Joaquín Ascaso, Buenaventura Durruti...) i arran del Congrés Anarquista del mateix any va ser l'encarregat dels comitès antimilitaristes de la Comissió de Relacions. L'1 de setembre de 1923 va participar amb el grup«Los Solidarios» en l'assalt al Banc d'Espanya de Gijón i aquest mateix any intentà eliminar Severiano Martínez Anido. Amb l'arribada de Primo de Rivera al poder, va ser detingut el 24 de març de 1924 a Barcelona, però es va escapar emmanillat. Exiliat a França, va viure a París com a ajustador mecànic amb García Oliver i van haver d'estar un temps amagats a Le-Parc-Saint-Maur, ajudats per Manuel Pérez, per l'intent d'acabar amb Alfons XIII; després marxaren a Bèlgica. De tornada a Espanya en 1926 i va ser detingut a Bilbao el desembre d'aquell any amb sa companya María Luisa Tejedor per la seva participació en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas». Alliberat tot d'una, va ser de bell nou detingut i jutjat a Oviedo (juny i setembre de 1927) i a Pamplona (gener de 1928), i empresonat a Cartagena. En 1927 col·laborà en El Noroeste de Gijón. En 1930 encara seguia pres i li demanaven 23 anys de presó. Alliberat gràcies a l'amnistia proclamada arran de la instauració de la II República espanyola, durant aquest nou període es va mostrar molt actiu, intervenint en moltes accions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en íntima relació amb García Oliver i compartint les tesis de la «gimnàstica revolucionària» d'aquest. Va ser delegat de la Construcció d'Oviedo en el Ple Regional asturià de febrer de 1932. Va destacar en la vaga del transport per la qual cosa acabà empresonat al vaixell «Arnús» en 1933 i en la insurrecció general d'aquell any, fets pels quals patí presó a Burgos i a València aquell mateix any. Després va ser militant del Comitè Local de Defensa de Barcelona i de Catalunya. Començada la Revolució de 1936, va representar la FAI en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i es va encarregar d'organitzar, amb Josep Asens, les patrulles de control barcelonines. Des de setembre de 1936 es va encarregar de la Junta de Seguretat fins que es dissolgué el març de 1937. Des d'abril de 1937 el trobem al front de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat, encara que inicialment s'havia oposat a entrar en el Govern, però que abandonà arran dels fets de maig d'aquell any. Poc després va patir presó arran de l'«Afer dels Maristes» per pressions de la reacció governamental representada pel nacionalisme basc, però va ser alliberat per la intercessió de García Oliver. El desembre de 1937 fou nomenat secretari general de la CNT. També va participar en el Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (Barcelona, maig de 1938) i, mesos més tard, el gener de 1939, s'exilia amb García Oliver a França. El 14 de febrer de 1939 fou detingut a causa dels seus antecedents penals i se li assignà la residència a Rennes. Després d'uns mesos, s'instal·la a Mèxic, on va assumir les tesis de García Oliver de la Ponència (1942), i va ser secretari de la fracció cenetista en l'exili de Mèxic. Quan es va trencar la CNT, en 1945, es va allunyar de la polèmica i anys més tard es va apropar als escindits. En 1961 va participar en el Congrés Confederal de Llemotges, també anomenat Congrés de Reunificació de la CNT, i en 1965 en el de Montpeller, com a delegat per Tolosa de Llenguadoc. Aurelio Fernández Sánchez va morir el 21 de juliol de 1974 a Puebla (Puebla, Mèxic).
Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)
***
-
Berthe Faber: El
29 de setembre de 1895 neix a la zona d'Esbly i de Meaux (Illa de
França,
França) la militant anarquista i anarcosindicalista Berthe
Suzanne Faber, també
coneguda com Berthe Faber-Guillot.
Durant els anys vint va ser la companya del destacat anarquista Severin
Férandel amb qui porta, fins el 1928 quan la parella va ser
substituïda per Nicolas
Faucier, la Llibreria Internacional Anarquista, al carrer des Prairies
de París
(França). En 1927 fou la responsable de les subscripcions i
de la tresoreria de
la nova època del periòdic en llengua castellana Acción, publicat a
París entre desembre de 1927 i gener de 1928, i
que va ser prohibit des del seu primer número arran de la
publicació d'un
article fent una crida a l'assassinat dels sobirans espanyols.
Després de la
marxa cap a Mèxic de Férandel, es
lligà sentimentalment al militant anarquista
espanyol Francisco Ascaso Abadía, aleshores refugiat a
França, i s'instal·la
amb ell a Lió (Arpitània). Després de
l'expulsió d'Ascaso, marxà amb ell cap a
Alemanya i a Brussel·les (Bèlgica), on restaren
fins el 1931, any que la
parella es traslladà a Catalunya arran de la
proclamació de la II República
espanyola. Després de la mort d'Ascaso el juliol de 1936
durant la resposta
armada contra l'aixecament feixista a Barcelona (Catalunya),
conegué a la
capital catalana l'objector de consciència
francès Eugène Guillot (Jacques
Salies), qui esdevingué son nou
company. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, la parella
retornà a
França. El 15 de març de 1939, arran d'un
escorcoll a la seu de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), va ser interrogada per la policia:
aleshores
viva amb sa germana al número 170 del carrer de
París de Vincennes (Illa de
França, França) i la policia la
qualificà com a «secretària de
relacions
internacionals a Barcelona». En aquesta època
s'encarregà de procurar
documentació falsa als refugiats espanyols, com ara
José García Tella i
família. Durant la II Guerra Mundial, visqué amb
son company sota falsa
identitat a causa de la insubmissió d'Eugène
Guillot i perquè estaven buscats
per la policia. Després de l'Alliberament, milità
a París i fou una de les
animadores del grup anarquista «Amis de Sébastien
Faure». La parella vivia al
número 9 de la plaça Émile Landrin de
París, on ella treballava de conserge.
Quan arribà a la jubilació, les autoritats
cessaren de perseguir-la i la
parella s'establí entre Esbly i Meaux (Illa de
França, França), alhora que
regularitzaren la seva situació matrimonial. En 1978,
després de la mort de son
company, es retirà en una llar de jubilats fins la seva mort
a finals de 1983.
***
-
Bruno Vogel: El
29 de setembre de 1898 neix a Leipzig (Regne de Saxònia,
Imperi Alemany) l'escriptor,
propagandista pacifista i dels drets homosexuals i anarquista Bruno
Vogel. Son
pare, Emil Bruno Vogel, no era son pare biològic,
però el crià a Bohèmia com si
ho fos, i sa mare es deia Adelheid Josephine Jarolimek. En 1916 es va
presentar
voluntari per a lluitar en la Gran Guerra, primer a la frontera de
l'Imperi
Austro-hongarès, posteriorment al Bàltic i en
1917 a Flandes. Després del
conflicte bèl·lic retornà a Leipzig.
En 1922 fundà, amb Magnus Hirschfeld i
altres, el grup de reivindicació homosexual«Gemeinschaft Wir» (Nosaltres la
Comunitat). Va publicar el seu primer article en el diari Leipziger Wolkszeitung en 1923 i a partir
d'aquest moment
col·laborà en diferents publicacions
periòdiques, com ara Glossen
o l'anarcosindicalista Besinnung
und Aufbruch, un dels òrgans
d'expressió de la Freien Arbeiter-Union
Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure de Treballadors d'Alemanya). Entre
1925 i
1931 col·laborà en el periòdic
anarcosindicalista Syndikalist. En
1925 publicà el llibre Es lebe der
Krieg! Ein Brief, primera obra alemanya antimilitarista
contra la Gran Guerra; aquest llibre va ser denunciat per
blasfèmia i
indecència i es va condemnar a l'editor a destruir els 5.000
exemplars de
l'edició, però tots ja s'havien venut. Aquell
mateix any es va ver una segona
edició de 10.000 exemplars, dels quals les autoritats
pogueren capturar 8.000,
que van ser destruïts. El judici va acabar el març
de 1929 amb una condemna de
l'editorial i la prohibició de diversos capítols
de l'obra. Els pares
l'aplegaren al llit amb un amic i, descoberta la seva homosexualitat,
l'engegaren de casa i s'instal·là a
Berlín. En 1926 fundà a Berlín, amb
Kurt
Hiller, el Gruppe Revolutionärer Pazifisten (GRP, Grup
Revolucionari Pacifista),
que lluità fortament contra la reintroducció del
servei militar obligatori a Alemanya.
En 1928 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands
(SPD, Partit
Socialdemòcrata Alemany), però
l'abandonà tot d'una. Aquest mateix any publicà Ein Gulasch und andere Skizzen i en 1929
una de les seves obres més discutides i celebrades, Alf, novel·la antimilitarista
i de temàtica homosexual, que ha
esdevingut amb el temps un clàssic en el seu
gènere i ha tingut diverses
reedicions. En 1929 va ser nomenat assessor del Comitè
Executiu del
Wissenschaftlich-humanitäre Komitee (WhK, Comitè
Científic Humanitari), primera
organització de defensa dels drets dels homosexuals i
transsexuals creada al
món. L'estiu de 1931 marxà, amb son company Otto
Böhlmann, cap a Àustria per
estudiar ambdós medicina. A Viena treballà de
traductor en l'editorial de Karl
Schusdek. En 1933, arran de l'incendi del Reichstag alemany i
l'adveniment del
nazisme, abandonà aquest país fins arribar a
Noruega l'octubre de 1933, passant
per Suïssa i París (França). En fugir
havia amagat les seves obres inèdites a
les golfes de casa seva, però anys després va
saber que sa família, amb por,
havia destruït tota la seva producció. El gener de
1934 s'establí en una cabana
a Tromsø (Nord-Norge, Noruega), vivint en condicions molt
difícils del que podia
treure de la terra gairebé sempre gelada. A Noruega
visqué com a professor
d'idiomes i escrivint articles en alemany per a periòdics
noruecs, com ara Arbeiderbladet.
Otto Böhlmann emigrà a
Anglaterra en 1934, però ell, sense passaport,
hagué de restar a Noruega, on
entaulà una nova relació amb Gudmund
Sørem. El gener de 1937, amb el suport
econòmic d'amics i documentació donada pel
canceller Halvdan Koht, pogué
viatjar primer a Londres i després a Sud-àfrica,
on s'instal·là a Ciutat del
Cap amb Otto Böhlmann i Gudmund Sørem. Entre febrer
de 1942 i novembre de 1944
treballà per a l'exèrcit sud-africà.
En 1946 col·laborà per qüestions
econòmiques en la revista gai suïssa Der
Kreis. A Sud-àfrica descobrí la
bisexualitat i tingué un fill amb una
nativa africana. Formà part de la West African Students
Union (WASU, Unió
d'Estudiants de l'Àfrica Occidental) i es va relacionar
sense problemes amb la
població negra, cosa que li va porta més d'un
ensurt. En 1952, fugint del règim
racista de Sud-Àfrica, retornà a Europa i es va
instal·lar a Londres
(Anglaterra), on participà activament en el moviment
antiapartheid. En 1986 Wolfgang
U. Schütte publicà una antologia dels seus articles
sota el títol Ein junger Rebell. Erzählungen und
Skizzen
aus der Weimarer Republik, on es recull molta de la seva
producció
llibertària.Bruno Vogel va morir el
5 d'abril de 1987 al Londoner Royal Free Hospital de Londres
(Anglaterra) i el
seu funeral va ser sufragat pels serveis socials del barri londinenc de
Camden.
L'agost de 2012 les seves obres inèdites Maschango
i Slegs vir Blankes, va ser
publicades
anònimament en Internet.
***
- Edoardo Angeli: El 29 de setembre de 1903 neix a Mercato Saraceno (Forlì-Cesena, Emília-Romanya, Itália) l'anarquista Edoardo Angeli, també conegut com Dino Angeli i Poupon. A partir de 1917 començà a militar en el moviment llibertari i en aquesta època es guanyava la vida com a segador. Després de la Gran Guerra, participà en totes les lluites socials d'aquells anys. Amb l'arribada del feixisme, en 1923, s'exilià amb tota sa família, a Suïssa. El 8 de desembre de 1924 passà a França i entrà a treballar a la fàbrica Peugeot de Montbelliard. En 1926 s'instal·là a París on restà fins al juny de 1932. Aquest mateix any, després d'una estada a Basilea, es traslladà a Marsella. El gener de 1933 va ser detingut a Niça amb altres companys antifeixistes per haver assistit a una reunió considerada subversiva. En 1934 participà amb altres llibertaris italians (Gino Balestri, Cesare Fietta, Horatio Del Condi, Emilio Predieri, Celso Persici, Pio Turroni, Virgilio Fabrucci, Giulio Bacconi, etc.) en l'organització d'una cooperativa d'obrers de la construcció a Marsella la qual permeté la col·locació de nombrosos companys. Després milità al barri de la Belle-de-Mai en el Grup Comunista Anarquista de la Federació Anarquista del Sud-Est, juntament amb Giulio Bacconi, Celso Persici i altres. Durant els seus nombrosos viatges a Bèlgica conegué Armida Marchetini, que esdevindrà sa companya. El juliol de 1935 entrà a formar part del Comitè de Coordinació de Marsella contra la guerra d'Abissínia i amb altres companys italians participà en aquesta ciutat en la manifestació del Primer de Maig de 1936 rera la bandera negra. A començaments de la guerra civil va estar a la Península, a Catalunya i a Madrid, però no participà en els combats pel seu antimilitarisme. El maig de 1937, pressionat pels seus companys, retornà a França força desencantat. Va fer feina en una fàbrica de ciment que tenia una sucursal a Algèria i poc després amb sa companya s'instal·là a Orà. En aquestaèpoca el seu nom figurava en una llista d'«activitats terroristes» de les forces de seguretat franceses. En acabar la guerra d'Espanya, participà en la xarxa d'evasió dels refugiats que fugien del franquisme cap a Algèria i per la qual cosa va ser detingut el 19 de juliol de 1939 amb Celso Persici i Edmond Lelli i no fou alliberat fins a dos mesos després. Després del termini de les hostilitats en 1940 i de la instal·lació a Orà de la Comissió Italiana d'Armistici, passà clandestinament, amb Celso Persici i Edmond Lelli, al Marroc on va ser acollit per altres companys italians vivint sota falses identitats espanyoles. El setembre de 1943, arran del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, retornà a Orà. Amb l'Alliberament participà en les activitats del grup «Libre Examen», amb els companys Jean Ferri, José Giner i Fernando Mateo, entre d'altres, alhora que publicà entre 1944 i1945 a Orà el butlletí trilingüe (castellà, francès i italià) Libre Examen. En 1962, arran de la independència d'Algèria, Angeli i Marchetini retornaren a Marsella, on la parella participà en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). Durant un dels seus habituals viatges a Itàlia Edoardo Angeli va ser portat d'urgència a l'hospital de Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) on morí el 30 d'octubre de 1985.
***
- Cándido Armesto Sanz:
El 29 de setembre de 1915 neix a Barakaldo
(Biscaia, País Basc) l'activista anarquista i
anarcosindicalista Cándio Armesto
Sanz. Per influència de son germà Eusebio, en
1931 s'afilià en els sindicats de
Ferro i de Diversos de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Amb Eusebio,
formà part del grup de defensa confederal «Los
Trece». Durant els anys
republicans ocupà càrrecs en diversos
comitès cenetistes a la comarca de
Bilbao. Com a militant d'acció, fou detingut en diverses
ocasions, entre altres
el gener de 1933 i durant els fets d'octubre de 1934, quan
aixecà, amb Gregorio
Larrea i Antonio Teresa, l'única barricada a Bilbao. Quan
esclatà la guerra, el
juliol de 1936 intervingué en la creació de
l'anarquista «Batalló Isaac
Puente», que comandà Teresa, i del qual fou
capità. Quan Bilbao caigué a mans
feixistes, va combatre a Astúries i després a
Catalunya. A començaments de 1938
s'integrà en la 153 Brigada --antiga Columna Terra i
Llibertat-- com a capità
de l'Estat Major. Arran de l'ofensiva d'Aragó, fou detingut
pels estalinistes
com altres quadres de la brigada i se salvà del processament
gràcies a
l'enfonsament del front català. En 1939 s'exilià
a França i, després de passar
per diversos camps de concentració, exercí
diverses professions, enrolant-se
ben aviat en grups clandestins relacionats amb la
resistència antinazi, alhora
que intervingué en la reorganització de la CNT
com a membre del Comitè Regional
clandestí de l'Alt Garona i del Comitè Nacional
encapçalat per Francisco Carreño
com a secretari general a Tolosa de Llenguadoc. En acabar la II Guerra
Mundial
i amb l'escissió del moviment llibertari
s'enquadrà amb el sector moderat,
exercint com a secretari polític del primer
Subcomitè Nacional en 1945. Entre
finals de 1944 i 1948 participà directament en importants
tasques relacionades
amb la Regional Nord: el desembre de 1944 representà la CNT
basca, amb Félix
Likiniano, en el Bloc Nacional Basc; el 17 de març de 1945
signà, amb
Likiniano, l'acta de naixement del Pac de Baiona; el maig d'aquell any
formà
part de la Comissió de Relacions Basca que
preparà l'escissió cenetista de
París i fou nomenat membre del Comitè Regional
basc; el 27 d'octubre de 1945 signà
pel Comitè Regional del Nord el manifest Con España o contra
España,
que
suposava la preeminència de la CNT de l'Interior sobre la de
l'Exili; el
novembre del mateix any assistí al Ple Regional de Baiona;
el juny de 1946
assistí a la Plenària Regional pel
Subcomitè Nacional; el novembre d'aquell any
a Baiona al Ple Regional del Nord, que demana l'entrada en el Govern
Basc i on
fou nomenat delegat al Subcomitè Nacional; el desembre de
1946 signa a Tolosa
en un ple el dictamen sobre amb el sindicat socialista Unió
General de
Treballadors (UGT); etc. En 1946 col·laborà en la
revista Exilio,
d'Aynes. En 1947 vivia a Bordeus i era vicesecretari del nucli
confederal de la
ciutat. En 23 de gener de 1948, amb Horacio Martínez Prieto
i altres, signa el
document Pro
Partido Libertario dins d'un manifest als presos. Entre
1948 i 1952 assistí a diverses reunions del Consell
Consultiu Basc. En 1952,
quan la CNT fou il·legalitzada per l'Estat
francès, fou el contacte del
sindicat a Bordeus. Més tard emigrà a
Amèrica. En 1986 vivia a Caracas
(Veneçuela).
Defuncions
- Ervin Szabó:
El 29 de setembre de
1918 mor a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) el
sociòleg, bibliotecari
i anarcosindicalista Samuel Armin Schlesinger, conegut com Ervin Szabó. Havia nascut el
23 d'agost de 1877 a Slanica (Àrva,
Hongria, Imperi austrohongarès; actualment
Eslovàquia). Fill d'una família jueva
burgesa empobrida, quan era adolescent es convertí al
calvinisme. Estudià Dret
a la Universitat de Viena i ja en aquests anys estudiantils
destacà en els seus
treballs de biblioteconomia i d'estadística, doctorant-se en
Ciències
Polítiques en 1899 a Budapest. En aquesta època
abandonà tant les seves
creences judaiques com cristianes i freqüentà
revolucionaris russos exiliats,
que el van introduir en la literatura política russa. En
1899 s'afilià al Magyarországi
Szociáldemokrata Párt (MSzDP, Partit
Socialdemòcrata Hongarès) i
s'involucrà en
el moviment sindicalista del país, col·laborant
en el periòdic Népszava
(La Veu del Poble) i en Népszavanaptár
(Calendari de La Veu del
Poble), alhora que publicà nombrosos pamflets
anònims i escrits sota pseudònim.
En 1901 entrà a treballar a la Biblioteca Municipal de
Budapest i en 1911
esdevingué el seu director –actualment aquesta
biblioteca porta el seu nom.
Gràcies al seu impuls, es dissenyà una important
xarxa de biblioteques modernes
(Biblioteca Metropolitana) seguint el model bibliotecari
anglosaxó, destinada,
sobretot, als menys afavorits. També organitzà i
dirigí la Biblioteca de la
Cambra de Comerç i d'Indústria. Pocs anys
després de la primera edició de la
Classificació Decimal Universal (CDU), la xarxa de
biblioteques comptà amb una
edició hongaresa. Els seus estudis sociològics
els començà en 1903 i en 1906 ja
era president de l'Associació de Ciències
Socials. Fou col·laborador habitual
de la revista sociològica Huszadik
Század
(Segle XX), on informà regularment dels temes referents al
moviment obrer
internacional. També col·laborà en la
premsa alemanya (Neue Zeit) i en la
francesa (Mouvement
Socialiste), i es relacionà amb nombrosos
intel·lectuals (Sorellel,
Kautskyval, Mehringgel, Plehanovval, Lagardelle, etc.), sindicalistes
francesos
i emigrats socialistes. En 1909 trencà definitivament amb
l'MSzDP i el seu
pensament es radicalitzà profundament, decantant-se cada cop
més pel moviment revolucionari,
llibertari i anarcosindicalista. Entrà a formar part del
Grup de Propaganda
Sindicalista, que mantenia estrets lligams amb el moviment
anarcosindicalista
francès. Traduí les principals obres de Marx i
d'Engels a l'hongarès i les
seves introduccions destacaren per la seva forta càrrega
crítica i heterodòxia.
Durant la Gran Guerra, encara que malalt, pogué concloure la
seva gran obra Társadalmiés pártharcok a 48-49-es magyar
forradalomban, on deixà palès el seu
antimilitarisme i que fou publicada
pòstumament en 1921. Altres obres seves són A
magyar jakobinusok (1902), A
szocializmus (1904), Szindikalizmusés szociáldemokrácia (1908),A tőkeés a munka harca (1911) i A
Középeurópai
Vámszövetség angol
megvilágításban (1916).
Ervin Szabó va
morir el 29 de setembre de 1918 a Budapest (Hongria, Imperi
austrohongarès) i
pòstumament s'edità la major part de la seva
obra. En 1985 Samuel Goldberger
publicà la biografia Ervin
Szabó,
anarcho-syndicalism and democratic revolution in turn-of-the-century
Hungary.
Szabó està considerat un dels pares de la
biblioteconomia moderna mundial.
***
- José Domingo Gómez Rojas: El 29 de setembre de 1920 mor a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg anarquista José Domingo Gómez Rojas, conegut literàriament com Poeta Cohete i pels seus amics com Chumingo. Havia nascut el 4 d'agost de 1896 a Santiago de Xile (Xile). Fills d'una modesta família --son pare, Germán Gómez Guzmán, era ebenista--, va ser criat per sa mare Lucinda Rojas del Campo, ja que son pare i son padrastre l'abandonaren ben aviat. Després de fer els estudis bàsic a l'Escola Superior d'Homes Núm. 9, en 1908 començà l'ensenyament mitjà en l'especialitat d'humanitats al Liceu Manuel Barros Borgoño. De jovenet es decantà per la poesia i la major part de la seva obra va ser escrita entre 1912 i 1915. D'antuvi va participar en sectors del cristianisme protestant, oposats a l'autoritarisme de l'Església catòlica xilena, i en 1912 publicà alguns poemes i articles en El Heraldo Cristiano (El Cristiano),òrgan de la Lliga Metodista Episcopal de la Costa del Pacífic; però ben aviat s'acostà als sectors de l'anarquisme intel·lectual. Durant la dècada dels deu participà en diversos grups intel·lectuals i artístics de la bohèmia avantguardista xilena, com ara «Los Caimanes»,«Los Diez» o «Los Inmortales», i publicà articles en les seves revistes (Claridad,Juventud, Pacífico Magazine, Sucesos, Selva Lírica, Nuestros Poetas, Revista de Los Diez, etc.). En el grup «Los Inmortales» va fer una bona amistat amb els escriptors anarquistes Manuel Rojas Sepúlveda i José Santos González Vera. En aquesta època freqüentà la Societat de Resistència d'Oficis Diversos i el Centre d'Estudis Socials «Francisco Ferrer», fundat en 1912. L'abril de 1913 sortí, sota la influència de Friedrich Nietzsche i de Gabriele D'Annunzio, el primer i únic llibre que publicà en vida, Rebeldías líricas; l'obra és una col·lecció de poemes d'alt contingut social, revolucionari, anticapitalista i antiimperialista. Col·laborador del periòdic anarquista La Batalla, en el seu nom recità una «arenga lírica» en els actes del Primer de Maig de 1913, que va ser fortament ovacionada pels 15.000 obrers assistents. El 25 d'agost de 1913 participà a Valparaiso en una manifestació estudiantil contra la visita del nunci papal monsenyor Sibila i en la qual parlà als estudiants des de la tribuna. Entre desembre de 1913 i començaments de 1914 viatjà a l'Argentina, en companyia de l'anarquista espanyol Ángel Fernández, amb la finalitat d'arribar a Buenos Aires i mostrar la seva admiració a l'escriptor llibertari Alberto Ghiraldo, però només arribaren a Mendoza. El 23 d'abril de 1914 llegí a l'Ateneu de Santiago el seu «Poema hereje» i aquest mateix any terminà la seva primera obra teatral, Renunciación. Entre altres obres de teatre que va escriure podem citar La Gioconda (1918) --guanyadora del tercer premi del Concurs Teatral del Club de Senyores--, El vino triste --en col·laboració amb Antoni Acevedo Hernández--, Los emigrantes. Obra social en tres actos i ¿Ha muerto el Amor?, comèdia sentimental en verso i prosa que no acabà. En 1915 publicà diversos articles en el diari El Chileno. En 1917 sortí en la revista Selva Lírica el seu poema més conegut,«Miserere», sota el pseudònim de Daniel Vásquez. Quan era estudiant de pedagogia a l'Institut Pedagògic i de dret a l'Escola de Lleis de la Universitat de Xile, participà en algunes activitats del sector àcrata de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh) --de la qual va ser nomenat «federat honorari»--, però la seva militància més activa va ser en el Centre de la Joventut Radical, del qual va ser secretari, i en l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional (1918-1920). També va està afiliat a la socialista Federació Obrera de Xile (FOCh) i fou un dels fundadors de la secció xilena de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser vocal i delegat per Valparaíso, a més de secretari d'actes. En aquests anys es guanyava la vida com a secretari a l'Ajuntament de Santiago i també va fer de professor al Liceu Nocturn Federico Hansen. En 1920 participà en la I Convenció d'Estudiants Xilens. El 25 de juliol de 1920 --en el context de l'elecció presidencial d'Arturo Alessandri Palma i la violenta repressió desencadenada per l'oligarquia xilena contra els sectors obreristes i estudiantils, que cristal·litzà en l'assalt del local de la FECh el 21 de juliol d'aquell any-- va ser detingut acusat d'«atemptat contra la seguretat interior de l'Estat» i de «militància anarquista», tancat a la Presó Pública de Santiago i encausat en l'anomenat «Procés als subversius», que perseguia obrers i estudiants llibertaris i socialistes. A la garjola va ser sotmès a tortures i vexacions constants fins l'embogiment pel jutge José Astorquiza y Líbano, instructor del procés. Malalt d'una meningitis no diagnosticada a temps i de pulmonia, va ser traslladat de la penitenciaria a l'establiment psiquiàtric de la Casa de Orates en qualitat de presoner. José Domingo Gómez Rojas va morir l'endemà, el 29 de setembre de 1920, en aquest centre de Santiago de Xile (Xile) enfollit totalment. Al seu funeral de l'1 d'octubre, convertit en una manifestació contra les classes poderoses xilenes, assistiren més de 50.000 persones. El seu poema Protestas de Piedad, escrit durant la seva reclusió a la presó, llegit i difós durant el seu funeral, esdevingué un símbol dels grups anarquistes, pacifistes i estudiantils contra la burgesia del seu país. Pòstumament, en 1935, va ser publicada la seva obra Elegías, editada per Antonio Acevedo Hernández. Des del 2008 existeix un«Grupo de Estudios José Domingo Gómez Rojas» a Santiago de Xile.
***
- Giuseppe Manzini:
El 29 de setembre
de 1925 mor a Cutigliano (Toscana, Itàlia) l'anarquista
Giuseppe Manzini. Havia
nascut el 7 d'octubre de 1853 a Vicofaro (Pistoia, Toscana). Sos pares
es deien
Giovanni Manzini i Giulia Martinelli. Abandonà la seva
família benestant i els
estudis de secundària sense obtenir la titulació
i es posà a treballar de
mecànic. Posteriorment farà feina de comerciant
de xarcuteria i després
d'orfebre i de rellotger. D'antuvi republicà i seguidor de
Giuseppe Mazzini, de
seguida es passà a l'internacionalisme anarquista.
Col·laborà en diversos
periòdics (La Favilla, Il Sempre Avanti!, La
Lotta di Classe) i en 1883 dirigí a Pistoia L'Ilota, orientant la seva
línia editorial cap a l'aliança entre
anarquistes internacionalistes i socialistes seguidors d'Andrea Costa.
En aquests
anys estava en estret contacte amb Errico Malatesta. El juny d'aquest
mateix
any patí una condemna de 15 dies de presó per
haver posat una corona
commemorativa de Garibaldi amb la inscripció «Els
socialistes de Pistoia a
Giussepe Garibaldi». El 23 d'agost de 1884 va ser condemnat a
14 mesos de
reclusió per un delicte de premsa i de
manifestació, després d'haver expressat
la seva solidaritat en un manifest públic amb Errico
Malatesta i Francesco
Saverio Merlino, condemnats per un tribunal de Roma per«organització
criminal». Fugint de la pena,
s'instal·là amb Manrico Marracini a Lugano
(Ticino, Suïssa), on entrà en contacte amb la
activa colònia anarquista local.
El 30 de juny de 1885 va ser novament condemnat en rebel·lia
per un delicte
d'impremta a 23 mesos de presó. El 10 de juny de 1887 va ser
amnistiat i
retornà a Itàlia, on reprengué la seva
activitat política. L'agost de 1894,
durant una visita a l'anarquista Isaia Santo Pacini, va ser detingut a
Lugano i
portat per la policia a l'estació ferroviària. El
desembre de 1894, arran de l'atemptat
de l'anarquista Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell
italià
Francesco Crispi, les autoritats italianes li van assignar la
residencià a
Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) per un
període de cinc anys.
El juliol de 1895 va ser posat en llibertat condicional i
sotmès a vigilància
especial. En aquesta època es casà amb Leonida
Mazzoncini i en 1896 tingué una
filla, Gianna. En 1896 va ser traslladat a Grosseto (Toscana,
Itàlia), on va
fer feina en un comerç de xarcuteria del seu sogre. En 1900
se separà de sa
companya i retornà a Pistoia, on continuà amb les
seves activitats polítiques i
exercí de comerciant d'orfebreria i de rellotgeria. En 1913
la policia encara
el tenia com a membre del Grup Llibertari de Pistoia. Perseguit pel
feixisme, Giuseppe
Manzini passà els seus últims anys de vida
confinat a Cutigliano (Toscana,
Itàlia). El 1971 sa filla Gianna Manzini publicà
una biografia de son pare sota
el títol Ritratto in piedi.
***
- Giovanni Santandrea:El 29 de setembre de 1926 mor a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Havia nascut el 3 d'agost de 1859 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a «cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare.
---
La Unió Astronòmica Internacional té en marxa una votació mundial per donar noms a un grapat d'exoplanetes, que són planetes que fan voltes a estrelles que no són el Sol. Volen noms per a planetes de 20 sistemes.
En el sistema "mu Arae" hi ha la possibilitat de batejar un planeta amb un mot català: Esperança. En realitat, és portuguès, i forma paquet amb Lusitânia, Caravela, Adamastor i Saudade, perquè es voten junts tots els noms dels planetes d'un sistema, juntament amb el de l'estrella. Però Esperançaés un mot català, al cap i a la fi, potser ben indicat per a aquests temps.
La llàstima (sense ironia: la gran literatura mai no ha de deixar d'agermanar-nos) és que combatem, entre d'altres, amb el pack Cervantes-Quijote-Dulcinea-Rocinante-Sancho. Val la pena intentar-ho, en qualsevol cas.
Va, votau.
Article d'en Pepe García al Diari Balears
En moltes circumstàncies actuals he de mirar més d'una vegada el calendari per confirmar que ens trobam el 2015 i no en plena crisi de la Restauració, a principi del segle XX; amb una constitució desfasada, una monarquia restaurada qüestionada, la crisi dels dos grans partits del moment... i un sistema caciquil en el qual formalment havia un estat de dret però a la pràctica el poder real es trobava en mans dels cacics. A Mallorca entre tots els cacics destacava en Joan March Ordines, en Verga, conegut també com el darrer pirata del Mediterrani o el banquer d'en Franco, totpoderós econòmicament controlava a polítics periodistes, jutges... i a part de la població amb tàctiques clientelars, subministrant favors i exercint una protecció paternalista.
L'any 1934 en Joan March va comprar, ja unificada i consolidada en tota la seva extensió, la finca de Ternelles passant per tant a controlar el camí públic que travessa la finca per arribar al Castell del Rei (un dels tres castells roquers de Mallorca i Bé d'Interés cultural ) i finalment a Cala Castell. També va adquirir altres propietats al costat del mar (Sa Vall, Mossa, Ses Comunes, Cosconar...) no embriagat per la bellesa del seu paisatge o perquè intuís abans que ningú l'arribada del turisme dues dècades després sinó per exercir amb la màxima comoditat possible el contraban.
Durant tot el segle XX l'excursió pel camí de Ternelles va ser molt popular entre turistes i mallorquins, fins i tot Foment de Turisme hi organitzava excursions cada any. A la mort d'en Joan March, Ternelles va passar a ser propietat de la seva néta Leonor March, representada per a l'entitat mercantil MENANI S.A., que al manco des de la dècada de 1980 intenta privatitzar el pas per la finca encara que seguint la vella tradició caciquil de favors i paternalisme, es podia continuar accedint al camí públic si es tenia el permís de la "Senyora" o si li queies en gràcia el guarda de la barrera, i deixa anar a cercar el pi de Sant Antoni.
A partir dels anys 90 s'han succeït recursos, plets, judicis, sentències... a la vegada que va sorgir una reivindicació i lluita popular canalitzada a través de la Plataforma Pro Camins Públics i Oberts davant la falta d'empenta del Consell Insular de Mallorca i l'Ajuntament de Pollença. La família March ha utilitzat totes les eines al seu abast que són múltiples i poderoses per aconseguir apropiar-se del camí públic. Dins aquest procés hem observats atònits com un camí públic perfectament documentat des de fa segles (ja el 1397 el virrei demanava al batle de Pollença arreglar el camí) ha estat considerat privat per un tribunal i com la propietat utilitzava de forma farisea arguments mediambientals, com la protecció del voltor negre, per aconseguir que l'Ajuntament de Pollença i Consell, fixessin una absurda limitació diària de 20 persones d'accés al camí. Dins aquesta situació surrealista sembla que als voltors negres els molesta les persones caminant en una finca amb una extensió de 1.270 hectàrees, però no les obres fetes a la finca, que sigui un vedat de caça major o els desplaçaments en quads per la zona. Dins aquesta línia falsament mediambiental la família March va aconseguir que el Pla d'ordenació de Recursos Naturals de la Serra de Tramuntana, fet a mida per en Jaume Font, declarés com zones d'exclusió diferents zones de Ternelles com el Castell del Rei i, segona interpretació de la propietat, acceptada pel Tribunal Superior de Justícia a les Illes Balears, també Cala Castell. Precisament ha estat aquesta suposada zona d'exclusió de Cala Castell la que ha servit a la propietat per aconseguir la darrera sentència on el Tribunal ha anul·lat la servitud de pas o d’accés a la mar, el que pot permetre a la propietat tancar el camí. I parlo de suposada zona d'exclusió perquè una vegada més la Plataforma Pro Camins Públics i Oberts ha deixat en evidència a les institucions al demostrar objectivament amb els plànols del PORN que realment la platja i la zona de bany de Cala Castell no són zona d’exclusió, sinó que la zona de la platja està zonificada com a zona d’ús compatible i la zona de bany no té cap zonificació.
El normal a un estat de dret al segle XXI seria que una sentència com la del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears fos anul·lada, per fonamentar-se en una falsedat que es pot demostrar objectivament, però pràcticament res del que ha passat amb el camí públic de Ternelles ha estat normal fins ara i només ha aparegut el sentit comú i la raó quan els ciutadans ens hem mobilitzat i lluitat pel que és de tots.
El 'programa' del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees 'dissolvents' que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les 'satàniques sectes anarquistes i socialistes. (Miquel López Crespí)
Miquel Costa i Llobera en la novel·la històrica de les Illes: Defalliment (El Gall Editor) i Damunt l'altura. El poeta il·luminat . (Pagès Editors) (i III)
Costa i Llobera, protagonista indiscutible de Damunt l'altura, marxa cap a Roma "amb el remordiment d'haver perdut els millors anys de la meva joventut en la recerca d'impossibles", com explica en el capítol "Temporal". Costa ara ja és un home segur de quin ha de ser el seu destí en aquest món. Vol ser, sense dubtes, un autèntic "Soldat de Crist", que és precisament el títol d'un dels sis capítols dedicats a la seva estada a Roma. Ara vol trobar Déu "en el Gorg Blau, en Lo Pi de Formentor en La Vall, en un temporal sacsejant, furient, els penya-segats de Tramuntana". Déu és la seva terra, i Costa sent la presència de l'Altíssim "en la serenor de Cala Gentil". Trobar Déu mitjançant la bellesa i l'exercici de la poesia, tasca que, amb el temps, també li portarà nombroses contradiccions i continuats problemes de consciència. Finalment vencerà la seva vocació sacerdotal en perjudici de l'obra de creació estrictament literària.
Quan Costa i Llobera, en el capítol "Darrera caminada per Via Appia Antiga", s'acomiada de Roma ja és un home completament format en el dogma catòlic i amb una vasta formació cultural. L'estudi de sant Jeroni, sant Joan Crisòstom, santa Teresa de Jesús i sant Agustí ja l'ha fet un vertader "soldat de Crist" en la línia marcada pel Papa Lleó XIII, amb el qual s'entrevista abans de tornar a Mallorca, o del bisbe Torras i Bages, del qual se sent un vertader deixeble. El "programa" del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees "dissolvents" que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les "satàniques sectes anarquistes i socialistes".
En el fons, i no ens hem d'enganyar, Costa i Llobera, com a intel·lectual orgànic al servei de les classes dominants espanyoles i mallorquines, el que fa és lluitar contra el "fantasma del comunisme" que aquests sectors parasitaris i explotadors veuen rere qualsevol manifestació democràtica i igualitària. El Vaticà, les classes dominants del món sencer, són encara sota l'impacte, per a elles esfereïdor, dels esdeveniments de la Comuna de París de 1871, quan, per primera vegada en la història, el proletariat, les classes populars franceses enlairen la bandera roja al capdamunt de les barricades de la ciutat revolucionària. Miquel Costa i Llobera, evidentment, amb els anys de formació vaticanista, esdevé un eficient i actiu militant catòlic, potser no tan eixelebrat com mossèn Antoni M. Alcover, però igual o més d'efectiu per la seva inabastable capacitat de treball propagandístic pels pobles de les Illes.
A partir d'aquest instant, la novel·la Damunt l'altura ens descobreix els moments de plenitud espiritual i literària de Miquel Costa i Llobera. En els capítols "Estrabó i Cala Gentil", "La cançó dels bons catòlics", "Als caiguts en la batalla de les Termòpiles" i "Raixa" podem trobar aquests moments especials de plenitud del poeta pollencí. Però ben aviat arribaran els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 i aquí, data cabdal per a copsar el final decantament de Costa i Llobera envers la religió, el seu món, l´univers segur i aristocràtic d'un ric hereu de possessió mallorquina, trontolla fins a límits increïbles. Tot aquest terrabastall personal, el qual ja havia anat novel·lant en els capítols "La Setmana tràgica" i "De matinada" a Defalliment, l'he reprès ara amb més força a Damunt l'altura en el capítol-sintesi "El calvari", amb les pàgines del qual es clou definitivament aquest cicle de novel·les dedicades a Miquel Costa i Llobera.
Costa, com a personatge bàsic i central de Damunt l'altura, reflexionant en els esdeveniments de la Setmana Tràgica pensa: "Comprovar el poder momentàniament triomfant de l'anarquia i la revolució em caigué al damunt com una pesada llosa. Em sincerava amb Maria Antònia Salvà, sense poder trobar resposta a tots els meus interrogants. Com demanar l'autonomia en nom de la personalitat d'un poble que en tanta part se declara anarquista i revolucionari? Com proclamar la cultura des d'una ciutat de sis-cents habitants que no pot capturar, o no ho gosa fer, una turba de lladres, sacrílegs i incendiaris".
Costa i Llobera ja no serà mai més l'escriptor que vol portar la bellesa literària com a fórmula salvadora que impedeixi que el poble senzill sigui guanyat per les sectes dissolvents de l'anarquisme i el socialisme. Ara, amb les esglésies i convents de Barcelona cremant, amb el poble enmig del carrer protestant iradament perquè les mares no volen que els seus vagin a morir al Marroc, en defensa dels egoïstes interessos de la Compañía del Rif, Costa endevina la dificultat que tendran les classes dominants per a bastir la Catalunya cristiana somniada per Torras i Bages, per Gaudí, que situa creuats dalt el terrat de la Pedrera i basteix a la Sagrada Família un gegantí i altíssim univers d'anacoretes cristians a l'estil que li suggereixen les coves i muntanyes de Capadocia.
És la crisi final d'un escriptor que anirà concretant-se en una decantació cada vegada més accentuada envers el servei a l'Església Catòlica. Aquesta és la història que he narrat en dos llibres, Defalliment i Damunt l'altura, que són, en realitat, com he indicat en aquest article, una sola i única obra: la vida novel·lada de Miquel Costa i Llobera.
la mara i la maria
i la mar i la marta
baixaren a la platja
un dia per jugar
la mara descobria
petxines que cantaven
amb dolçor que li feia
oblidar tots els mals
la maria va fer-se
amiga d’una pobra
estrella de cinc puntes
com cinc dits fatigats
i a la mar la seguia
una cosa feresta
que bufava bimbolles
caminant de costat
la marta tornà a casa
amb un mac de pell llisa
tan petit com la terra
i tan gros com plorar
car perdis el que perdis
(un tu, o un jo, el que sigui)
som nosaltres mateixos
que trobem a la mar
Indica Bover que la imprenta de Esteva Trías (1837 - 1858) pasó a ser de Juan Colomar.
Conviene realizar ahora un inciso sobre la digitalización de las principales empresas:
Google Books inició la digitalización en el 2004, realizando su labor sobre bibliotecas enteras. En su proyecto inicial estaba digitalizar unos quince millones de volúmenes en los primeros diez años. Los libros y documentos cuyos derechos de autor ya fueran claramente de Dominio Público los muestra en abierto, mientras que el resto o no los muestra o bien lo hace parcialmente según haya llegado o no a acuerdos. Pero el criterio sobre la posibilidad de que un texto sea de DP o no es estadístico, es decir, no consulta caso por caso sino que si en España pasan a ser de DP tras 80 años de la muerte del autor, suma a esos 80 años los máximos posibles de vida del autor - supongamos que fueran 80 -, por lo que muestra en abierto los publicados hace 160 años, es decir, los publicados antes de 1855. No sé si estos son los cálculos exactos de Google Books, pero al haber tenido varios juicios sobre este tema (que ha ganado), supongo que se cuida bien las espaldas y la realidad es que los libros publicados hacia 1880 ya no los muestra en abierto.
Otra política realiza la Biblioteca Digital Hispánica y la Hemeroteca Digital que desde 2008 muestran las digitalizaciones de la Biblioteca Nacional de España. Al ser limitada a una gran biblioteca y a un país, puede utilizar un sistema no estadístico y tener en cuenta las fechas concretas de los autores. Así en marzo pasado la BNE publicó un listado de autores cuyas obras pasaban al DP.
Así, de la segunda mitad del siglo XIX, el número de obras digitalizadas va disminuyendo, desapareciendo las digitalizadas por Google Books y sólo quedando las digitalizadas por la BDH.
Terminado este inciso, recojo las obras digitalizadas que fueron publicadas por la imprenta de Juan Colomar Salas:
La imprenta de Juan Colomar Salas fue continuada tras la muerte de éste en 1889 por las Hijas de Juan Colomar.
Anarcoefemèrides del 30 de setembre
Esdeveniments
- Commutació de la
pena de mort a Josep Maria Alomà: El 30 de
setembre de 1940 el dictador
Francisco Franco Bahamonde signa a Madrid (Espanya) la
commutació de la pena de
mort que pesava sobre el pedagog anarquista Josep Maria
Alomà Sanabras per la
de 30 anys de presó, en virtut de les desenes de persones
(aristòcrates,
carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes, etc.)
a les quals havia
salvat la vida durant la guerra. Son germà Pau ja havia
estat assassinat per
les tropes feixistes el 26 de juny de 1940 acusat de«rebel·lió militar» i son
altre germà, Jaume, morí el 24 de març
de 1942 a la presó de Barcelona. Josep
Maria Alomà sortí de la presó el maig
de 1943, després que l'Estat franquista li
hagué requisat tots els seus béns.
***
- Estatuts de la Internacional Situacionista: El 30 de setembre de 1969, durant la VIII Conferència de la Internacional Situacionista (IS), que es va realitzar a Venècia (Vèneto, Itàlia) entre el 26 de setembre i l'1 d'octubre, s'aproven com a document intern uns «Estatuts provisionals de la Internacional Situacionista». L'IS va ser una organització d'intel·lectuals revolucionaris que pretenien acabar amb la societat de classes en tant que sistema opressiu i combatre el sistema ideològic contemporani de la civilització occidental, és a dir, la dominació capitalista. Ideològicament l'IS era una barreja de diferents moviments revolucionaris (marxisme, consellisme, anarquisme, dadaisme, surrealisme, existencialisme, anticonsumisme, psicoanàlisi, etc.). En aquests estatuts es posa de manifest que l'IS és una associació de caire internacional, on participen individus d'una desena de nacionalitats i on s'havia establert quatre seccions internacionals organitzades (americana, francesa, italiana i escandinava). Els estatuts especifiquen la forma d'organització de les seccions nacionals i la coordinació entre elles.
Naixements
- Bianca
Sbriccoli: El 30 de setembre de 1880 neix a Roma
(Itàlia) l'anarquista Bianca
Sbriccoli Pichioni, també coneguda com Bianca
Fabbri o Bianca Fabbri-Sbriccoli,
i que va fer servir el pseudònim de Rosa
Salvadè. Cosina del destacat
intel·lectual anarquista Luigi Fabbri, sa mare
d'aquest, Angela Sbricconi, n'era sa tia. En 1902 els cosins es van
comprometre
i en 1905 Luigi Fabbri va publicar el llibre Lettere
ad una donna sull'anarchia, recull de
correspondència
política que li havia enviat a Bianca; i dos anys
després la parella es casà
civilment. En 1908 nasqué sa filla Luce Fabbri i en 1910 son
fill Vero.
Participà en totes les activitats culturals anarquistes de
son company organitzà
i s'encarregà de la distribució i de les
subscripcions de la publicació La
Scuola Laica. Rivista Internazionale di
Propaganda per l'Educazione Razionale. En 1925 la parella
abandonà la
Itàlia feixista per exiliar-se primer a Suïssa i
després a França –ella passà
la frontera amb documentació falsa a nom de Rosa
Salvadè–, on la parella va ser ajudada
especialment per Louis Lecoin.
Posteriorment tota la família Fabbri emigrà a
l'Uruguai, arribant a Montevideo
el 18 de març de 1929. A finals de 1969 ajudà
Vladimir Muñoz en el seu estudi «Una
cronologia de Luigi Fabbri», que va ser publicat el gener de
1970 en el número
64 de la revista de Buenos Aires (Argentina) Reconstruir.
Bianca Sbricconi va morir el 23 de març de 1972 a
Montevideo (Uruguai).
***
- Ludovic Pradier:
El 30 de setembre de 1885 neix a Ledenon (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier.
Començà a militar en el moviment
llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els
il·legalistes Jules Bonnot,
Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot
il·legalista del
Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a
robar els
trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan
li arribà l'edat militar, fou
detingut per insubmissió. Durant els anys vint
participà activament, amb J.
Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista
de Nimes
(Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en
les reunions
públiques organitzades per la Unió Anarquista
(UA), com ara per l'amnistia i la
guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de
1926); el 4
de novembre de 1926 participà en un míting amb
Jean Mathieu Jisca (René Ghislain).
Representà l'UA en la
manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en
el míting unitari de dos dies
després, celebrats a Nimes per protestar contra
l'execució dels militants
italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà
a Nimes un grup
anarquista amb André Prudhommeaux i
col·laborà en Les
Cahiers de «Terre Libre». A partir de
1935, amb Gélestin
Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè
Anarcosindicalista
de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a
la Revolució espanyola
i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans
de la II Guerra Mundial, el
domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de
vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista
dels «anarquistes francesos
perillosos per a la seguretat nacional». Quan
esclatà la guerra no fou
mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern
d'Édouard Daladier i
tancat al camp de concentració de Sent Paul
(Llemosí, Occitània), on tindrà com
a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho
Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà
en la Resistència al Midi amb els
grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de
SIA de
Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la
creació de la Secció Francesa de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de
novembre de 1956, amb
Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre
d'altres,
fundà a Brussel·les (Bèlgica)
l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i
col·laborà en
el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie.
També fou membre de Libre Pensée. El novembre de
1970 participà en la
Conferència Anarquista Internacional que se
celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En
els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president
degà de SIA. Ludovic
Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes
(Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.
***
- Louis Lecoin:El 30 de setembre de 1888 neix a Saint-Amand-Montrond (Centre, França) el militant anarquista i antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a França. Nascut en una família modesta, de jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy, a prop de Morlac, d'on va sortir diplomat en agricultura. En 1905 va instal·lar-se a París on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador. En aquesta època, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista. Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga. Un Consell de Guerra a Bourges el va condemnar de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920. Es va casar amb Marie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran al Midi. L'agost de 1921 va assistir a Lille al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res. Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota d'extrema violència adreçada al president Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Evidentment va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el govern a cedir i només va passar sis mesos empresonat. Durant el«Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels«tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes espanyols, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes. Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, el setembre de 1939, va publicar un pamflet amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943. En 1958, després de la mort de sa companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París. Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970. Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons. Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats. Però la campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial. Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat. El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el govern va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin que va assistir a la discussió parlamentària. L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat. Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció. Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral. En 1964 va ser proposat per al premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King. Louis Lecoin va morir el 23 de juny de 1971 a París (França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise; entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant.
***
- Román Muñiz Díez: El 30 de setembre de 1914 neix a Sabero (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Román Muñiz Díez. Electricista de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en l'Ateneu Llibertari de Trobajo del Camino (San Andrés del Rabanedo, Lleó, Castella, Espanya). Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 des de Lleó; detingut, fou jutjat el 18 de gener de 1935 i condemnat a quatre mesos i un dia de presó. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué fugir de la repressió per Villaobispo cap a Matuecas i arribà a Cármenes. Des del setembre de 1936 lluità com a milicià en el Batalló 207 d'Onofre García Tirador, participant en la pressa de la caserna de Simancas de Gijón i en els combats de Mazucu al costat d'Higinio Carrocera Mortera en la 192 Brigada. Amb el triomf franquista fou detingut i empresonat. Durant els anys de la dictadura franquista ajudà el moviment clandestí de resistència i la lluita guerrillera. Més tard s'establí a Lleó. Donà un important fons bibliogràfic a la biblioteca del sindicat confederal de Puerta Castillo de Lleó, biblioteca que catalogà. Román Muñiz Díez va morir en 1994 a Lleó (Castella, Espanya).
***
- Ennio Manzini: El
30 de setembre de 1926 neix a Bomporto (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Ennio Manzini, conegut com Nelson.
Sos pares es deien Pio Manzini i Cesira Corradini. El
juliol de 1944 participà en la Resistència
antifeixista, sota el nom de batalla
de Nelson, enquadrat en la Brigada«Ivan»
de la II Divisió «Modena Pianura».
Detingut pels feixistes, va ser durament
torturat i durant la seva detenció conegué un
anarquista qui l'acostà al
moviment llibertari. En la postguerra obrí un taller de
lampisteria i feinetes
diverses i entrà a formar part del moviment anarquista. A
començament de la dècada
dels cinquanta es va traslladar a treballar a Casalbordino
(Abruços, Itàlia),
on romangué uns anys. De tornada a Mòdena,
continuà fent feina de manetes i en
1965 va ser nomenat membre de la Comissió Consultiva per al
Problema del Comerç
de l'Ajuntament de Mòdena. Al començament de la
dècada dels seixanta formà part
del grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» de
Mòdena. Després de la mort de Renzo
Cavani en 1966, esdevingué la figura més
destacada del moviment anarquista de
Mòdena, mantenint estretes i constants relacions amb la
resta de grups
anarquistes italians. A partir dels anys setanta fou un important
interlocutor
amb els grups de joves anarquistes que es van constituí a
Mòdena. Patí diverses
denúncies per desacatament i fou responsable d'una parada al
carrer Largo
Garibaldi de Mòdena utilitzada pel moviment anarquista per
exhibir el periòdic Umanità
Nova i manifests i pamflets. Ennio
Manzini va morir l'1 de febrer de 1985 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). El
seu arxiu va ser dipositat per Mario Chessa a l'Istituto per la Storia
della
Resistenza e della Società Contemporanea (ISRSC, Institut
per a la Història de
la Resistència i de la Societat Contemporània) de
Mòdena.
Defuncions
- Augusto Moisés
Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936 es
assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el
metge anarquista
Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el
7 de gener de 1892 a La
Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya).
Fill del metge local, José
Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les
seves idees liberals
cap a Saragossa, i d'Eugenia Solórzano, i germà
menor del també metge i anarquista
Miguel José. Estudià medicina a Saragossa i entre
1913 i 1915 fou un dels
editors de la revista universitària saragossana Paraninfo.
Entre 1915 i
1920 col·laborà assíduament amb el
periòdic El Ideal de Aragón.
En
aquests anys freqüentà els cercles
artístics i travà amistat amb els pintors
Rafael Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro
Viñado. El juliol de
1916, quan acabà la carrera, treballà com a metge
de malalties «secretes» (venèries)
i amb son germà muntà una mutualitat
mèdica, on assistien sobretot obrers
anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions
republicanes, com ara el
Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda
Revolucionària y
Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César
Falcón. En 1930, però, amb
son germà, s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la
maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el
sindicat anarcosindicalista fou
molt més important que el de son germà, que es
decantà més per la maçoneria, i
col·laborà en la premsa llibertària i
realitzà mítings i conferències. L'1
de
maig de 1931 participà en un míting cenetista ambÁngel Pestaña i Ricard Sanz.
En aquesta època formà part de la
redacció del reaparegut Cultura y Acción.
El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat
cenetista de
Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al
teatre del
Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb
Isaac Puente al Congrés
de Sindicats Únics de Sanitat que creà la
Federació Nacional d'Indústria de
Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat vicepresident i els estatuts del
qual redactà
amb Orive i Issac Puente. Impartí nombroses
conferències a sindicats i ateneus
saragossans i assistí regularment a la«Peña Salduba», que es reunia al
cafè
saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar, Miguel
Abós, Ramón Acín, Servet
Martínez, Isaac Puente i son germà, entre
d'altres. L'1 de gener de 1933 fou
detingut pel governador civil de Saragossa, juntament amb altres
companys, i
passà un temps a la presó. En maig d'aquell any
polemitzà, en el periòdic CNT,
sobre el concepte de comunisme llibertari, mantenint tesis
intermèdies. Proposà
la creació d'una xarxa de comitès de defensa
econòmica i sanitària a Saragossa
que es va debatre en una assemblea local i més tard regional
el juliol de 1933
i que acabà aprovant-se. Entre el 8 i el 14 de desembre de
1933 va formar part
del Comitè Nacional Revolucionari, amb Buenaventura Durruti,
Isaac Puente i
Cipriano Mera, entre d'altres, i fou empresonat, amb son
germà, fins l'abril de
1934 a les presons de Torrero i de Burgos. Un cop lliure,
s'integrà en la
comissió enviada a Madrid per organitzar el trasllat dels
fills dels vaguistes
saragossans de la construcció. En 1935 fou detingut per
ordre del nou
governador Duelo. Cansat de tanta persecució i acabat d'unir
amb Agustina
Andrés, mestra i militant de les Joventuts
Llibertàries, decidí abandonar
voluntàriament la CNT, decisió que fou mal rebuda
pels companys, però mesos
després en tornà. Durant sa vida va
col·laborar en nombrosos periòdics, com araCNT, Diario de Aragón,Estudios, Hojas Médicas,Independencia,Iniciales, Mañana, Solidaridad
Obrera, Suplemento de
Tierra y Libertad, Tierra, etc. El cop
feixista de juliol de 1936
l'agafà a Saragossa. El 29 de setembre fou detingut a la
seva consulta, després
de delatar-se a les autoritats feixistes perquè havien
amenaçat de mort sa
companya i sa filla Aurora de dos mesos. Augusto Moisés
Alcrudo Solórzano fou
afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936 en un descampat de
Valdespartera
(Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son
germà Miguel José.
***
- Miguel José Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936 es assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el 30 de setembre de 1884 a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugènia Solórzano, i germà major del també metge i anarquista Augusto Moisés. Estudià medicina a Saragossa i a partir del gener de 1908 exercí de metge, primer uns mesos a Sòria i a partir d'octubre d'aquell any a Saragossa, on desenvolupà les especialitats de ginecologia, de tocologia i de pediatria. En 1914 fundà, administrà i redactà, fins l'últim número el març de 1918, el butlletí Hojas Médicas. Va fer feina al Dispensari Antituberculós de Saragossa i més tard, amb son germà, muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes, i sempre es mostrà contrari al mercantilisme mèdic. En 1917 fou vocal de la Junta Directiva del Col·legi de Metges de Saragossa. Durant els anys deu i vint participà activament en la política local: republicà lerrouxista (1917), vicepresident del Directori Local de la Federació Republicana com a membre del Partit Republicà Autònom Aragonès (PRAA) en 1918, i des del 1914, i fins a la seva mort, actiu membre de la lògia maçònica Constància, sota el nom Cajal, i després de la lògia Moncayo. En 1930 s'afilià, amb son germà, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 participà en el Comitè Nacional Revolucionari que dirigí l'aixecament de l'Ebre; el fracàs de la revolta implicà el seu empresonament fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos, amb son germà. Fou assidu, com son germà, a la«Peña Salduba». Col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim Dr. Rick, en nombroses publicacions, com ara Democràcia, Estudios,La Idea, El Ideal de Aragón, etc. Estava casat amb la catòlica Ángela Quintana Bellosta, amb qui tingué cinc fills. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. La matinada del 29 de setembre fou detingut a ca seva, ben igual que el seu germà. Miguel José Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936, el dia del seu aniversari, en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Augusto Moisés.
***
- Bartomeu Cabanellas Botia: El 30 de setembre de 1936 és assassinat al camí vell d'Illetes (Calvià, Mallorca, Illes Balears) el llibertari Bartomeu Cabanellas Botia, conegut com Tomeu d'eu Lloquet. Havia nascut el 27 d'abril de 1903 a Pollença (Mallorca, Illes Balears). Sos pares es deien Josep Cabanellas Bisbal i Trinidad Paz Botia, i tingué dos germans, Josep i Joaquim, i una germana, Catalina. Era nebot en segon grau del bisbe Josep Miralles Sbert i la seva professió era la de comerciant. L'11 de juliol de 1934 es casà amb Joana Aina Cabrer Mariano (Rellotgera). Durant la II República espanyola milità en diversos partits polítics a Pollença, com el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) --del qual va ser vocal tercer delegat al Comitè Nacional per la seva Federació de Balears en 1933-- i la Unió Republicana (UR), encara que la seva tendència política era anarquista. Amb Martí Vicens Vilanova (Bonjesús) i altres, formà part del petit grup d'afinitat amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) pollencí. Durant els primers anys republicans fundà i dirigí el periòdic anticaciquil i anticlerical de tendència llibertària Adelante (1931-1932),òrgan d'expressió oficiós del Centre Republicà de Pollença --en aquest periòdic va fer servir el pseudònim Malàmina. Arran de les eleccions de 1936 va ser elegit regidor de la Comissió Gestora del consistori pollencí. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es va presentar amb altres companys a l'Ajuntament quan els militars arribaren a Pollença, però no els va quedar més remei que fugir. S'amagà d'antuvi en una cova de la zona de Sant Vicenç i després en una caseta de figueral de Ca n'Escarrintxo de la família de la seva companya, però finalment el 26 de setembre de 1936 va ser detingut pels falangistes. Bartomeu Cabanellas Botia va ser apunyalat fins la mort --altra versió apunta que va ser afusellat-- el 30 de setembre de 1936 al camí vell d'Illetes --quilòmetre 9 de la carretera Palma-Andratx-- (Calvià, Mallorca, Illes Balears). Contem que els seus assassins li van tallar els testicles per posar-los-hi a la boca, tot per fer unes rialles abans de matar-lo. Juntament amb ell van ser assassinats altres dos pollencins, l'espardenyer Josep Pont Cladera (Pep Ros) i el mariner Joan Domingo Covas. Van trobar el seu cadàver el 2 d'octubre i fou enterrat a Calvià. A la seva companya se li va incoar una«causa sumaríssima» (42/1939) per les autoritats franquistes.
***
- José Dios
Criado: El 30 de setembre de 1940 es afusellat a
Còrdova (Andalusia, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista José Dios Criado, conegut com El Decano i El
Dios
Sindicalista. El 14 de maig de 1910 fou uns dels fundadors
del Centre Instructiu
Obrer de Castro del Río (Còrdova, Andalusia,
Espanya), d'aquí el sobrenom d'El
Decano, i un dels seus presidents. En
1915 fou membre del grup editor de la revista Alas.Revista
sociológica y literaria
(Salvador Cordón Avellán, Antonio
Pérez Rosa, Ildefonso Bello, etc.). El 29 de
juny de 1916 presidí un míting pro presos a
Castro del Río on intervingueren
Antonio Pérez Rosa, Francisco Jordán Gallegos i
José Sánchez Rosa, i el 25 de
desembre de 1917 fou un dels oradors, amb Ildefonso Bello,
José Sánchez Rosa,
Fructuoso García Merino, Bartolomé
Millán y Millán i Antonio Pérez Rosa,
d'un
míting per l'excarceració de tots els presos
polítics i socials celebrat al
Teatre Cervantes de Castro del Río. En 1928, amb
Bartolomé Montilla Ruz, milità
a Castro del Río i fou corresponsal de La
Revista Blanca; en 1930 envià diners (15 pessetes)
per a una subscripció
internacional a favor dels presos socials des d'aquesta localitat a la
citada
publicació. A finals de 1930, amb Montilla Ruz, Rafael
Villegas Sánchez i Maura
Bajatierra Morán formà part de la
comissió organitzadora del Sindicat d'Oficis
Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Castro del Río. En 1933
fou el promotor de l'Ateneu Cultural Llibertari «Lira
Rebelde», depenent de la
CNT del poble. Militant de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), en 1936,
durant la guerra civil, fou membre –amb Antonio
Elías Herencia, Alfonso Nieves
Núñez, Juan Gómez
Gutiérrez, Manuel Castro Merino, Pedro Calvo
García,
Francisco Recio Rojano i José Porcel Rivas– del
Comitè Revolucionari de la
localitat. Detingut per les tropes franquistes, José Dios
Criado fou afusellat
el 30 de setembre de 1940 a Còrdova (Andalusia, Espanya) i
enterrat en una fossa
comuna del cementiri de San Rafael d'aquesta ciutat.
***
- Li Shizeng: El
30 de setembre de 1973 mor a Taipei (Taiwan) l'agrònom i
pedagog anarquista Li
Shizeng, també conegut com Li
Yuying
(Monjo de Pedra). Havia nascut el 29 de maig de 1881 a Guangyang
(Hebei, Xina)
i era fill d'una família mandarina i alguns dels seus
familiars van ser ministres
i alts mandataris de la Cort imperial manxú. Educat en un
esperit obert al món
occidental, en 1903 marxà amb una vintena d'estudiants a
França, acompanyant
Sun Baoqi, aleshores ambaixador de l'Imperi xines a França,
per exercir
d'agregat a la delegació xinesa. Però aviat
abandonà el càrrec i decidí
desvincular-se del seu futur com a alt càrrec
burocràtic imperial per a estudiar,
d'antuvi, Ciències Agrícoles a l'Escola
Pràctica d'Agricultura de Chesnoy (Montargis,
Centre, França), on es graduà. En 1906 es
traslladà a París durant tres anys
per realitzar estudis de química i biologia a la Sorbona i
al laboratori del
professor Gabriel Bertrand de l'Institut Pasteur. A la capital francesa
descobrí el pensament anarquista --llegí amb
passió Proudhon, Bakunin, Élisée
Reclus
i Kropotkin, a més dels darwinistes socials-- i amb una
colla de companys creà
el Grup Anarquista Xinès de París. En 1906, amb
Wu Zihui i Zhang Jingjiang,
creà la «Société pour
l'Avancement de la Morale» (Societat per l'Avanç
de la
Moral), basada en els principis anarcocomunistes. En 1907
fundà l'efímera
revista xinesa il·lustrada Shi-chieh
(El Mundo) i s'adherí a la Tongmenghui (Lliga Unida),
societat secreta de
resistència on participaven republicans, nacionalistes i
socialistes. En 1907,
amb Chu Minyi, publicà el pamflet Geming
(Revolució). A partir del 22 de juny de 1907, el Grup
Anarquista Xinès publicà
el setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin
Shiji (Nou Segle), dedicat sobretot a traduir al
xinès els
grans pensadors llibertaris. En 1908 fundà la
Caséo-Sojaïne a la
Garenne-Colombes (Illa de França, França), una
petita fàbrica de transformació
de la soja on començaren a treballar una trentena de
persones que havien vingut
directament de la Xina. A la Caséo-Sojaïne es van
fer tot tipus de productes
derivats de la soja, llegum barata i per la qual pensava que la Xina
podria
alliberar-se del problema endèmic de la fam. En aquesta
factoria, amb l'ajuda
del professor anarquista Wu Zhihui, impartí l'anomenat«Curs de Vespre», una
mena d'escola nocturna de diverses disciplines (xinès,
francès, matèries
científiques, etc.). La Caséo-Sojaïne es
regia en un règim força frugal i un
codi moral força estricte, on estaven prohibits l'alcohol,
el tabac, el joc i
la prostitució. En 1911 es traslladà a la Xina en
ocasió de la Revolució
Republicana Xinesa (Revolució Xinhai). En 1912
publicà, amb L. Grandvoinnet, Le
Soja. Sa culture, ses usages
alimentaires, thérapeutiques, agricoles et industriels.
En 1912 també,
ajuntant els dos projectes que funcionaven a la
Caséo-Sojaïne (fàbrica i
escola) i amb el suport de les noves autoritats xineses republicanes,
es creà
el «Qingong Jianxue Yundong» (Moviment
Treball-Estudi) que va créixer força i
que va permetre a gairebé dos milenars de xinesos poder
venir a França, els
quals es beneficiaven de treball, suport mutu, cooperació i
tot en un marc
d'igualtat, principis estretament lligats al moviment llibertari. En
1914 obrí
el primer restaurant xinès de París i l'any
següent fundà a la Xina la «Qingong
Jianxue Hui» (Societat del Treball Diligent i d'Estudis
Frugals). En 1916 creà
a París, amb Cai Yanpei, l'«Hua Fa
Jiaoyuhui» (Societat Francoxinesa
d'Educació), una escola per als treballadors xinesos i
encarregada de promoure
els intercanvis culturals i educatius entre els dos països. En
1919 projectà,
amb son amic el doctor Syha, la fundació d'un Institut
Pasteur a Beijing. En
1920 participà en la creació de la Universitat
Francoxinesa de Beijing i l'any
següent en la de la seva delegació a Lió
(Arpitània). Després de la Gran
Guerra, en plena crisi econòmica, el «Moviment
Treball-Estudi» començarà a
tenir problemes per part de les autoritats. En 1921 aquest moviment
organitzarà
nombroses manifestacions d'obrers-estudiants i una «Li Da
Yundong» (Marxa sobre
Lió), per protestar contra les restriccions de l'acabat de
crear Institut
Francoxinès que reservava l'accés
només a les estudiants seleccionats a la
Xina. Les autoritats francoxineses, temoroses de la
introducció d'elements
subversius en aquestes iniciatives, volien amb aquesta mesura,
més que instruir
els treballadors, crear elits intel·lectuals
fàcils de controlar. La «Li Da
Yundong», del 21 de setembre de 1921, consistí en
una protesta dels
obrers-estudiants xinesos que ocuparen la seu de l'Institut
Francoxinès al Fort
Saint-Irénée de Lió. En aquesta
acció 104 obrers-estudiants van ser detinguts,
tancats a la presó de Fort Montluc i, el 13 d'octubre
d'aquell 1921, expulsats
de França; tot plegat suposà la fi del«Moviment Treball-Estudi». En 1925 es
convertí en el primer president del consell
d'Administració del Museu del Palau
Imperial de Beijing i en 1929 fundà l'Acadèmia
Nacional a la mateixa ciutat. En
1932 treballà a Beijing amb Paul Langevin, delegat per la
Societat de Nacions
per reorganitzar l'ensenyament públic xinès. En
1945, després de la II Guerra
Mundial, s'instal·là a Xangai (Xina). En 1946 va
ser nomenat president honorari
del «Gran Congrés de la Soja» de
París. Continuà la seva tasca
pedagògica amb
la creació de la Biblioteca Sino-Internacional de Ginebra
(Ginebra, Suïssa).
Entre 1949 i 1955 visqué a Montevideo (Uruguai), on en 1954
fundà i dirigí la
Biblioteca Sino-Internacional de la capital uruguaiana. En 1956
s'instal·là a
Taiwan, on esdevingué el primer director del Museu del Palau
Nacional de
Taipei. En 1966 es traslladà novament a França
per reactivar l'Institut
Francoxinès de Lió. Li Shizeng va morir el 30 de
setembre de 1973 a Taipei (Taiwan)
i va ser enterrat al Parc Nacional de Yangmingshan. Una part dels seus
arxius
es troben dipositats a l'Institut Pasteur de París.
***
- Manuel Abad González: El 30 de setembre de 1991 mor a Palma (Mallorca, Illes Balears) el militant anarcosindicalista Manuel Abad González, Manu. Havia nascut en 1906 a Almeria (Andalusia, Espanya). Instal·lat a Melilla (Àfrica) va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en 1938 va caure presoner pels franquistes. Restà pres nombrosos anys i un cop alliberat va exiliar-se a França, on va continuar militant en el moviment llibertari espanyol en l'exili. Amb la mort de Franco tornà a la península i es va instal·lar a Palma, on a partir de 1976 va ser un dels reorganitzadors de la CNT. En juliol de 1977 participà en l'ocupació llibertària de l'illa Dragonera i en 1987 va fer costat la creació de l'Ateneu Llibertari Estel Negre.
***
- Federico Martínez Pérez: El 30 de setembre de 1992 mor a Pau (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Federico Martínez Pérez. Havia nascut el 28 de juny de 1915 a Bagüés (Saragossa, Aragó, Espanya). Quedà orfe de pare, militant anarquista que no conegué. Dels nou als 15 anys treballà com pastor pels pobles aragonesos i després emigrà a Catalunya. Es va fer obrer forner (paler) i treballà a diversos barris de Barcelona i comarca (Sants, Hostafrancs i La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat), fins i tot a la fleca del company Félix Carrasquer Launed. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i formà part del grup«Brazo y Cerebro», amb Ramon Molins i altres, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --també es relacionà força amb el grup de Josep Peirats. Va ser declarat pròfug quan va ser cridat a files. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra l'aixecament feixista. Després s'enrolà en la Columna Durruti i el 21 de juliol marxà al front d'Aragó, on fou nomenat delegat de grup (25 Milicià) i responsable de la 22 Centúria. L'1 de setembre de 1936 caigué ferit en una cuixa en la presa de Siétamo. Amb la militarització de les milícies aconseguí el grau de capità i a partir del gener de 1937 lluità com a comandant del 474 Batalló de la 119 Brigada de la 26 Divisió, on es va feríntim de Francisco Carrasquer Launed. L'abril de 1937 va ser ferit a l'altra cuixa al Carrascal de Igries i el 28 d'agost de 1937 greument al ventre en l'ofensiva d'Aragó al front de Villamayor; fou operat a Farlete pel cirurgià Alonso de la 45 Divisió de les Brigades Internacionals. Per aquesta acció va ser condecorat amb la «Medalla del Sofriment per la Pàtria». Aquest any s'ajuntà en unió lliure amb la militant anarquista María Martínez Sorroche, amb qui es casarà civilment en 1941 en l'exili. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i, entre el febrer i l'agost d'aquell any, va ser tancat al camp de concentració de Judes a Setfonts. En 1941 un agent del Ministeri del Treball franquista li proposà tornar a la Península per ocupar un càrrec en el Sindicat Vertical, oferta que va ser tallantment rebutjada. Entre 1941 i 1944 va ser detingut en tres ocasions per la policia francesa del Govern de Vichy i reclòs al camp de concentració de Vernet. Amb l'Alliberament s'instal·là a Pau, on ca seva albergà l'emissora confederal que emetia per a l'interior i milità en Subcomitè Nacional de la CNT «reformista». En 1945 va ser nomenat delegat de l'Agrupació Militar de la República als Baixos Pirineus. En 1950 intentà emigrar a l'Argentina, però no ho pogué aconseguir per la seva condició d'apàtrida. En l'exili es guanyà la vida primer com a pagès i després com a obrer en una fàbrica de sabates. Federico Martínez Pérez va morir el 30 de setembre de 1992 a Pau (Aquitània, Occitània) després de passar 25 anys malalt.
Federico Martínez
Pérez (1915-1992)
***
- Joan Sans Sicart:
El 30 de setembre de 2007 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista i
mestre
racionalista Joan Sans i
Sicart. Havia nascut el 16 de maig de 1915 a Barcelona (Catalunya) en
una
família de la petita burgesia il·lustrada. Son
pare, Joan Sans i Amat, pintor
--és autor d'un retrat de Joan Peiró que es troba
al Museu de Mataró-- i
escultor, republicà federal i lliurepensador,
fundà en 1922 el periòdic
anticlerical Palmàrium a Sant Feliu de
Guíxols, publicació que el va
arruïnar. Joan Sans Sicart va fer els primers estudis a Sant
Feliu de Guíxols.
Entre 1928 i 1929, sota la dictadura de Primo de Rivera, la
família es va
exiliar a Perpinyà i acabà els estudis primaris
en aquesta localitat. En 1930
retornaren a Catalunya completament arruïnats. Va
començar a fer feina a
Badalona de litògraf --arribà a ser oficial--,
alhora que cursa per lliure el
batxillerat. En aquesta època freqüentà
nombrosos intel·lectuals i militants
anarquistes (Peiró, Montseny, Esgleas, Pou, Buenacasa, etc.)
i s’afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Molt aficionat a
l'esport, quan tenia
17 anys esdevingué campió de Catalunya
d'atletisme en 800 metres i, als 20
anys, campió de Catalunya dels 400 metres obstacles (junior
i senior). En 1935
va ser cofundador de la Federació Estudiantil de
Consciències Lliures. En 1936
obtingué el títol de mestre i
començà a fer feina a l'escola racionalista«Salut i Alegria» de Badalona. Aquest mateix any,
prengué part des dels seus
començaments en el Comitè de l'Escola Nova
Unificada (CENU). Participà
activament com a orador en la Federació Local de Badalona de
la CNT i fou
alumne de l'Escola de Militants Llibertaris de Barcelona dirigida per
Manuel
Buenacasa. El juliol de 1936 es preparava per a córrer els
800 metres en les
Olimpíades Populars de Barcelona quan esclatà
l'aixecament feixista. Va allistar-se
com a voluntari en la Centúria Polydor, que operà
a Cadaquès i a la costa
empordanesa, i després es va integrar en la Columna Durruti,
on tingué càrrecs
de responsabilitat: delegat d'una companyia de metralladores, comissari
del Batalló
de Xoc de la XXVI Divisió, comissari de diverses brigades
(128,142 i 121) i, a
començaments de 1939, comissari del XVIII Cos de
l'Exèrcit. Quan van esclatar
els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, com a delegat de batallons de la
costa
nord catalana, fou partidari d'enviar les tropes cap a Barcelona per
lluitar
contra l'estalinisme, mentre tancava la frontera després de
controlar els
carrabiners i de dominar de fet totes les comarques gironines;
però de res no
serví a causa de la claudicació dels sectors
directius de la CNT. En acabar la
guerra, s'exilià a França i, després
d'un temps al camp de Sant Cebrià, formà
part d'un grup de treballadors estrangers amb base a Muret. En 1940 va
assistir
a l'enterrament de Manuel Azaña en representació
de la CNT. En aquests anys va
col·laborar amb la resistència antinazi (xarxa
Saint-Lys-Muret-La Montagne
Noire) i jugà un important paper en la
reorganització de la CNT a Muret a
partir de 1944 des de les files de la fracció ortodoxa. En
1945 participà en la
redacció de la ponència sobre la
valoració del trienni bèl·lic en el
Congrés de
París. Entre 1945 i 1946 féu diversos
mítings i conferències per tot arreu
(Tolosa, Carcassona, París, Gaillac, Montpeller, Caors,
Perigús, Sant-Etiève,
etc.). L'agost de 1946 fou nomenat pel Ple de Tolosa secretari de
Tresoreria i
d'Arxius del Comitè Nacional de la CNT. En aquestaèpoca féu amistat amb Albert
Camus. Durant els anys següents va exercir càrrecs
de responsabilitat: delegat
cenetista en la Subdelegació de l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT) a Europa occidental, tresorer de l'AIT en l'època de
secretaria de Raymond
Fauchois, participació en la comissió
organitzadora de la Conferència de Tolosa
de 1947, assistència al II Congrés de Tolosa
d'aquell mateix any, en el Ple de
Tolosa de 1951 en representació de Veneçuela, en
el Congrés de l'AIT de 1951,
en el Ple d'Aymaré de 1952, representant en la Junta
Española de Liberación
(JEL), etc. Entre 1957 i 1958 realitzà nombrosos
mítings (Clarmont d'Alvèrnia,
Bordeus, etc.). En 1959, a resultes d'obscures maniobres del sector
Montseny-Esgleas, fou inhabilitat pel Ple de Vierzon per exercir
càrrecs, quan
en realitat era l'aspirant a encapçalar la secretaria
general de la CNT. En
1961 féu un míting a Grenoble. Poc
després va abandonar la militància
orgànica
molt afectat pel comportament de la família Esgleas, amb la
qual havia
mantingut estretes relacions des de la infància --fou un
temps secretari de
Frederica Montseny. Després de trenta anys com a comptable a
Tolosa es retirà
amb la categoria de cap de comptabilitat. Entre 1960 i 1969 fou
tresorer del
Centre de Cultura de Colomièrs en representació
dels muntanyencs; també
participà en nombroses activitats esportives: escalador als
Alps i als
Pirineus, entrenador d'equips juvenils de basquet entre 1970 i 1980,
etc. En
els anys setanta va participar en activitats antifranquistes amb
dirigents com
Rodolfo Llopis, Jorge Semprún i l'últim president
de la República en l'exili, José
Maldonado González. En 1981 entrà en
l'«Amicale Durruti», en la qual exercirà
de tresorer i escriurà per al seu butlletí.
Durant els anys noranta es va
dedicar a redactar les seves memòries, a estudiar sobre la
història del
moviment anarquista, a fer conferències i a defensar la
unitat dels sectors
llibertaris. Va escriure articles en diverses publicacions
llibertàries (A
la lucha, Boletín Amicale 26
División Durruti, Nueva Senda,Vía
Libre, Vibraciones, etc.) i és
autor de Relatividad del poder
revolucionario y de los principios anarquistas (1994,
inèdit), Le chemin
de la liberté (1995), Escoltant el meu
avi (1999), Comissari de
xoc (2001; traduït al castellà en 2003
sota el títol Comisario de
choque. Crónica de una guerra que nunca imaginé
i al francès en 2007 com Commissaire
de choc. L'engagement d’un jeune militant anarchiste dans la
Guerre Civile
espagnole), Comisario en el exilio. La esperanza
frustrada de un
luchador por la libertad (2004), Quebrando los
silencios del olvido
(2004), Responsos laicos. Peiró, Einstein y otras
ideas andariegas
(2004), Reflexiones de un libertario (2006), El
dia de les sirenes.
El triomf anarquista del 19 de juliol de 1936 (2007). Sa
companya, també militant,
fou Rosa Foguet Doll. El cineasta Manuel Cussó-Ferrer
preparava un documental
sobre la seva vida.
Joan Sans Sicart (1915-2007)
Actualització: 30-09-15