Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12423 articles
Browse latest View live

Passes enrere en la preservació de l'Ullal

0
0

En la nova proposta del Pla Hidrològic de les Illes Balears que ha preparat la Conselleria de Medi Ambient, Territori i Agricultura del conseller Gabriel Company s'ha modificat la delimitació de la zona humida de l'Ullal, al Port de Pollença, eliminant les anomenades “zones d'aiguamoll potencial” Això ha suposat que una bona part de la parcel·la quedi sense protecció, obrint la porta a futurs desenvolupaments urbanístics.

Des del PSM deploram que s'hagi donat aquesta passa i constatam quines eren les vertaderes intencions del conseller quan va tornar a posar el Pla a exposició pública: no cercar un major consens, sinó eliminar algunes de les proteccions que marcava l'anterior pla.

També lamentam la col·laboració del batle de Pollença en aquesta desprotecció, ja que des del començament ha defensat la urbanització d'aquesta parcel·la (veure). Constatam també la connivència entre el Batle (obviant que el Ple per unanimitat va decidir no al·legar al Pla Hidrològic), el Conseller i el grup promotor per edificar justament en aquest solar.

Precissament la zona desprotegida és la més propera a la via de circumval·lació, zona que si s'urbanitzés aïllaria paisatgísticament la zona humida, suposant un mal irreparable a l'entorn.

El Port de Pollença compta amb gran quantitat de solars vacants sobre els que es podrien plantejar les modificacions urbanístiques adients per construir-hi hotels de cinc estrelles, però en cap cas fer-ho a costa d'una zona humida.

Veure articles anteriors sobre l'Ullal (Especullal, Indemnitzacions, Al·legacions 2, Al·legacions 1...)

El nou Pla Hidrològic. En color blau la zona humida i en vermell la part de la parcel·la que ha quedat sensecap protecció.

 
Les visites del Conseller Biel Company (a l'esquerra) al nostre poble no ens han duit res de bò.
 
 
Ultima Hora 25-5-2013
 
 

 


Edición y sociedad: elucubraciones

0
0

Se me plantean muchísimas cavilaciones y dudas sobre el libro, su influencia en la sociedad y lo que posteriormente recoge la historia.

En principio, creo que no hay estudios sobre el libro en general; hay estudios de historia de la literatura; libros que se citan en los escritos científicos..., pero no hay una historia de la edición en general. Y, sin embargo, hoy yo me encuentro con listas de los libros editados en Mallorca en determinado año que me ofrecen resultados que no me son fáciles de analizar. Así en esos listados por años aparecen libros y folletos no solo literarios tal como entiende la historia de la literatura pues hay desde escritos de tipo eclesial, como sermones; informes institucionales; discursos de variado carácter; libros literarios que no han pasado a la historia... La cuestión se complica en Mallorca donde hay dos lenguas mayoritarias, cada una con su "historia de la literatura" particular, de las que cabe dudar si tienen en cuenta la otra lengua.

libros
Libros existentes en el Ateneo de Madrid (de una foto enviada por Jesús G. Marín)

¿Qué criterios rigen las historias de la literatura?, ¿se tiene en cuenta también los "best seller", por decirlo de alguna forma? La historia de la literatura de los años 50 y 60, además de recoger figuras como Sánchez Ferlosio o Camilo José Cela, ¿recogen también figuras de gran producción y ventas como José Mallorquí o Marcial Lafuente Estefanía? No recuerdo que las "historias de la literatura" explicitaran sus criterios de selección, pero temo que si se hiciera una "historia del libro o de la edición" no coincidiría exactamente con las historias de la literatura.

Me pregunto si, en las décadas puente de cambio de siglo XIX y XX, las figuras que actualmente consideramos como importantes, Juan Alcover, Costa y Llobera, eran las más leídas y conocidas por la gente, que no por la clase culta. ¿Qué libros, qué autores eran los ma´s vendidos, los que llegaban más a la gente, los más aceptados? Son preguntas para las que no tengo respuestas pues desconozco si existen datos sobre el número de ejemplares que se imprimían, ni qué rastros podían dejar los libros más populares que los diferenciaran de los demás libros más minoritarios... ¿quizás los anuncios en la prensa podrían ser una señal? No sé, me parece dudoso.

Se necesitarían investigaciones sobre la historia del libro, de la edición y su impacto e influencia en la sociedad. Por una parte estarían los libros más populares; por otra, probablemente haya libros que, aunque minoritarios, ejercieran una gran influencia en el cambio social, en las personas más activas o influyentes de la sociedad. Por otra, quizás haya libros que, pese a no ser populares ni influyentes, hayan quedado en las historias por razones de interés político. Una historia de la publicación, en general, podría alumbrar un poco las relaciones entre la edición y la sociedad, pero es un campo que yo desconozco totalmente.

NARRACIONS CATEGORIA JUVENIL PLOMA DE FERRO 2013

0
0

Des d'aquest post us lincam l'accés al recull de narracions guanyadores de la categoria juvenil dels Ploma de ferro 2013, amb l'alumnat de l'IES Capdepera.

Tant es poden descarregar des de la web municipal com de l'associació cultural Cap Vermell.

http://www.ajcapdepera.net/wms/ofo/imgdb//archivo_adj257564.pdf

www.capvermell.org

Recordau que la convocatòria de participació a la categoria adulta roman oberta fins el 27 de setembre.

Els corbs es treuen els ulls

0
0

L'estat espanyol de les autonomies és com un estol de corbs que se treuen els ulls. L'Espanya profunda està acostumada a viure sobre l'esquena dels altres -diga-li eix mediterrani, diga-li Països Catalans més Múrcia-,  que s'han d'esllomar per sadollar-ne cada caprici, cada desig secret, cada vici, en nom d'una constitució desfasada i injusta. Ras i curt, Espanya es fonamenta en la injústicia històrica, política, econòmica, cultural... I fins i tot als partíceps d'aquesta Espanya els comença a caure la bena dels ulls. Temps al temps.

Notícia d'Ara Balears: Extremadura recomana a les comunitats de l'eix mediterrani que es llegeixin la constitució 

[27/05] Setmana Sagnant - III Congrés de l'AIT - París (27-05-68) - Meschi - Valet - Bascou - Helios Gómez - Bordoni - Torrelles - Ventura - Ramus - Pérez Pazos - Ribeiro - Zafón - Zilsel

0
0
[27/05] Setmana Sagnant - III Congrés de l'AIT - París (27-05-68) - Meschi - Valet - Bascou - Helios Gómez - Bordoni - Torrelles - Ventura - Ramus - Pérez Pazos - Ribeiro - Zafón - Zilsel

Anarcoefemèrides del 27 de maig

Esdeveniments

Ernest Pichio: "Le triomphe de l'ordre" (1877)

- Setè dia de la Setmana Sagnant: El 27 de maig de 1871 a París (França) les tropes de Versalles ocupen els barris del Trône (avui de la Nation) i de Charonne. Pel migdia, ataquen Belleville des de tots els fronts. A les 16 hores, el cementiri de Père-Lachaise és atacat per les tropes de Versalles; els federats hi tenen establertes dues bateries: una davant de la tomba del duc de Morny i l'altra als d'alta piràmide dreçada sobre la tomba de Félix de Beaujour. Els federats, que no han tingut temps o la previsió de fortificar el mur del recinte, repel·leixen els de Versalles durant dues hores, però comencen a tenir mancança de municions. Mentrestant, l'artilleria de Versalles entra en acció: obre bretxes i abat la gran porta, que servia de barricada. L'últim combat es desencadena cos a cos, amb arma blanca, entre les tombes de Nodier i de Souvestre, sota els ulls de Balzac esculpit per David d'Angers. 147 presoners són afusellats contra el mur i, durant els dies posteriors, milers d'altres communards morts als carrers durant els combats seran enterrats als seus peus en una fossa comuna. En memòria seva, aquest indret portarà el nom de «Mur dels Federats» i des del 1880 serà lloc de commemoració anual. Durant tota la nit, els artillers de Versalles, sota les ordres directes de Mac-Mahon, no cessaran de llançar bombes incendiàries sobre Belleville.

***

Anagrama de l'AIT

- III Congrés de l'AIT:Entre el 27 i el 30 de maig de 1928 se celebra a Lieja (Valònia, Bèlgica) el III Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi assistiren representants de 14 països: Alemanya --Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD)--, Argentina --Federació Obrera Regional Argentina (FORA), Bèlgica, Espanya --Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili--, França --Confédération Générale du Travail Syndicaliste Révolutionnaire  (CGTSR)--, Holanda Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV)--, Itàlia --Unione Sindacale Italiana (USI)--, Mèxic --Confederación General del Trabajo (CGT)--, Portugal --Confederação Geral do Trabalho (CGT)-- i Uruguai --Federación Obrera Regional Uruguaya (FORU)--, etc. Formaven part del Secretariat de l'AIT Rudolf Rocker, Diego Abad de Santillán, Alexander Schapiro, Augustin Souchy, Lansik, Albert Jensen i Armando Borghi. El Congrés s'obrí amb un record als caiguts en la lluita per la llibertat i amb una referència sobre el cas de l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky, que portava 18 anys tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Argentina). En aquest congrés es tractà el tema de la guerra i de l'antimilitarisme, els fons de socors internacionals i la jornada de sis hores. També es palesà la dificultat que per al sindicalisme revolucionari significava el sorgiment a Europa de tendències totalitàries (feixisme i comunisme). El Congrés es tancà al crit de «Visca la Revolució Social mundial!».

***

Banderes negres eufòriques a Charléty (27-05-68)

- París (27-05-68): El 27 de maig de 1968 a París (França), a les 7.40 hores del matí, les negociacions tripartites (sindicats, patronal i govern) del carrer de Grenelle finalitzen. El secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, es declara satisfet dels acords presos i, juntament a Benoït Frachon, vell líder sindicalista que ja havia negociat els acords de 1936 amb el govern de Léon Blum, presenta les conclusions als obrers de la fàbrica de Renault a Billancourt. Això és el que han aconseguit: el salari mínim passarà de 2,22 francs a 3 francs; el conjunt dels salaris, augmentaran primer en un 7% i uns mesos després en un 3%; es negociarà la rebaixa de l'edat de jubilació; reducció progressiva de la durada de la feina en vistes a aconseguir la setmana de 40 hores; revisió dels convenis col·lectius; i es garanteix el dret d'organització en seccions sindicats d'empresa. Els 15.000 obrers reunits per escoltar els acords no queden satisfets i esbronquen els seus representants i xiulen les seves «conquestes». A continuació, totes les grans fàbriques en vaga (Cléon, Mans, Citroën, Berliet, Rodhiacéta, etc.) rebutgen els acords, tot reivindicant la vaga salvatge generalitzada: «Els nostres 1.000 francs, ni un de menys. Les nostres 40 hores, ni una de més.» No pensen acceptar menys d'això, ara que 10 milions d'homes i dones han aturat el país i ocupat els seus llocs de feina. Georges Pompidou està furiós; la CGT hauria d'haver preparat el terreny. Unes 30.000 persones, reunides a Gobelins, d'on surten en manifestació, han respost a la convocatòria de la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i omplen l'estadi de Charléty. Després de moltes discussions, De Gaulle ha acabat per autoritzar aquesta concentració de l'esquerra no comunista. Les forces de l'ordre es mantindran prudentment al marge. A Charléty s'escampa l'eufòria entre els 50.000 assistents, el rebuig dels obrers de Billancourt als acords de la Conferència de Grenelleés una victòria inesperada per al moviment. La classe obrera no s'ha deixat corrompre pels tripijocs politicosindicals.

Anarcoefemèrides

Naixements

Alberto Meschi

- Alberto Meschi: El 27 de maig de 1879 neix a Bogo San Donnino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Meschi. Paleta d'ofici, aconseguirà una bona educació autodidacte i ben aviat participarà en les organitzacions proletàries de La Spezia. A finals de segle col·laborà en diversos periòdics, com ara Pro Coatti, la revista sindicalista L'Edilizia i en l'antimilitarista La Pace. En 1904 participà a Gènova en les vagues per a la reducció de la jornada laboral. En 1905 va emigrar a l'Argentina, on durant quatre anys continuarà amb les tasques sindicals d'organització formant part del Comitè Executiu de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la redacció del periòdic Organización Obrera. Després de participar en l'organització d'un congrés sindical sud-americà, a finals de 1909, arran d'uns violents enfrontaments socials i la repressió desencadenada,és detingut i expulsat de l'Argentina. De bell nou a Itàlia, partir de 1911 dirigirà la Cambra del Treball de Carrara. En aquesta època col·laborarà en Il Libertario. Encapçalarà les lluites dels obrers de les pedreres del marbre de la zona dels Alps Apuans i de Versilia. Després de l'experiència del Comitè d'Acció Directa serà un dels fundadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1913 arran d'una vaga en les pedreres de marbre organitzada per l'USI el conflicte s'escamparà i s'organitzarà una vaga general de tots els sectors, que portarà l'any següent l'assalt i la destrucció de la Cambra del Treball de Carrara i la detenció dels seus responsables: Alberto Meschi, Riccardo Sacconi i Ugo del Papa; finalment, a causa de la pressió dels treballadors, seran alliberats. Juntament amb Armando Borghi mantingué una posició antiintervencionista en el si de l'USI durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte mundial, entrà a formar part del Consell General de l'USI. Amb l'arribada del feixisme, la Cambra del Treball de Carrara és assaltada i Meschiés agredit en diferents ocasions, fets que l'obligaran en maig de 1922 a exiliar-se a França, on fundarà la Concentració Antifeixista i la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. Quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà a Catalunya. En 1937, a Barcelona, formà part de la redacció del periòdic de l'USI Guerra di Classe, dirigit per Camillo Berneri primer i després del seu assassinat per Gozzoli, on publicà, entre 1938 i 1939, articles on denunciava la contrarevolució estalinista; després s'integrà en la «Columna Rosselli», on lluità fins a la caiguda de la República. Retornà a França i fou detingut pel govern col·laboracionista de Petain i internat a començaments de 1942 al camp de concentració de Noé. A finals de 1943, després d'una rocambolesca fuga, retorna a Itàlia. Després de l'Alliberament, el 25 d'abril de 1945, el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) li encarrega la direcció de la Cambra del Treball de Carrara, càrrec que ocuparà fins l'abril de 1947. Des d'aquesta data i fins a la seva mort continuarà assessorant els treballadors del marbre i participarà en gairebé totes les negociacions del sector. També es dedicà a la propaganda, publicant el periòdic anarcosindicalista Il Cavatore, activitat que implicarà un judici i una condemna en 1951 per un delicte d'impremta. Alberto Meschi va morir l'11 de desembre de 1958 a Carrara (Toscana, Itàlia). Una part del seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1972 Hugo Rolland publicarà Il sindacalismo anarchico di Alberto Meschi i en 1998 Massimiliano Giorgi treurà la monografia Alberto Meschi e la Camera del Lavoro di Carrara (1911-1915).

***

Foto antropomètrica de René Valet

- René Valet: El 27 de maig de 1890 neix a Verdun (Lorena, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», René André Valet, conegut com Poil de Carotte (Pèl de Pastanaga, en referència al seu pèl-roig). Era fill d'un contractista d'obres públiques. Visqué a París i després dels estudis primaris es posà d'aprenent de manyà i amb el temps aconseguí muntar un petit taller de serralleria al barri parisenc de Denfert-Rochereau, alhora que freqüenta els cercles llibertaris. El 10 de desembre va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'autoritat» arran d'una manifestació en commemoració de la Comuna de París. Marxà a Bèlgica fugint del servei militar, on conegué l'anarquista il·legalista Octave Garnier. De bell nou a França, s'adherí a la Joventut Revolucionària, de la qual arribà a ser secretari, i freqüentà la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltchiche i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie i Raymond Callemin treballava a la impremta. Va començar a cometre diversos actes il·legalistes amb la «Banda Bonnot», però aviat es van veure obligats a abandonar Romainville pressionats per la vigilància policíaca. Després viurà amb Marius Metge a Garches, però després de la detenció d'aquest el 4 de gener de 1912, s'amagà amb Garnier. El 25 de març de 1912 prendrà part en els robatoris de Montgeron i de Chantilly. Després del setge i mort de Jules Bonnot el 28 d'abril de 1912, van ser perseguits per la policia per tot arreu. Refugiat amb Garnier, i les seves respectives companyes, a«Le Petit Robinson», pavelló llogat amb nom fals a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), finalment seran denunciats i interceptats per la policia l'horabaixa del 14 de maig. Encerclats, els anarquistes decidiren resistir heroicament fins al final i després d'11 hores de setge de les forces policíaques i d'un batalló de zuaus, i d'unes 20.000 persones que havien anat a xafardejar, sucumbiren a les dues del matí del 15 de maig de 1912, després que els assaltants fessin servir metralladores pesants i dinamita. Encara viu després de l'assalt, Valet, segons les revelacions de la premsa, hauria estat assassinat al furgó policíac i per això el seu cadàver no va ser mostrat a son pare --altra versió apunta que fou linxat per la gentada enfurida. L'endemà els cossos de René Valet i d'Octave Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux. La companya de Valet, l'anarquista Anna Dondon, va ser detinguda, però no va ser processada.

***

Fitxa de la policia de l'Erau sobre Léo Bascou (1935)

- Léo Bascou: El 27 de maig de 1902 neix a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista antimilitarista Léo Georges Albert Bascou. Es guanyava la vida com a tapisser a Pesenàs. Va ser condemnat a nou dies de presó per la Comandància General de la XVI Regió Militar per haver retornat la seva crida de mobilització al ministre de la Guerra amb l'anotació «Fora la guerra!». En 1935 figurava en una llista d'anarquistes de l'Erau establerta per la policia on s'especificava que era un«objector de consciència impenitent, però poc perillós i sense influència».

***

Helios Gómez (1936)

- Helios Gómez: El 27 de maig de 1905 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) en una família, deia ell, gitana, el pintor, cartellista, poeta i avantguardista anarquista, primer, comunista, després, i de bell nou llibertari Helios Gómez Rodríguez. Son pare era treballador del suro i Helios era el major de set germans. Es formà professionalment aprenent l'ofici de decorador de ceràmica a la fàbrica de la Cartoixa de Sevilla entre 1918 i 1919 i estudiant a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis de Sevilla.  En aquesta època va formar part de diversos grups anarquistes andalusos. El juny de 1921 va ser detingut, amb Mazón i Navarro, a Sevilla. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), els seus primers dibuixos aparegueren en el diari anarquistaPáginas Libres, que dirigeix Pedro Vallina, i il·lustrà també obres de escriptors sevillans com ara Rafael Laffón i l'anarquista Felipe Alaiz. El 1925 exposà per primera vegada al Kursaal de Sevilla obres de caràcter cubista, molt criticades per la tradicional societat andalusa del moment, i, un any després, a l'Ateneu de Madrid i a la Galeria Dalmau de Barcelona amb més èxit. Fermament convençut de la necessitat d'un canvi polític, s'adhereix als grups anarquistes. I, des del primer moment, decideix parlar, pintar i escriure dins d'un mateix principi, d'acord amb la seva opció política. El 1927, forçat a abandonar Sevilla per raons politiques, s'exilià a París, on col·laborarà en la premsa llibertària en castellà (TiemposNuevos i Rebelión), i serà expulsat per la seva participació en els actes de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti. Després s'instal·là a Brussel·les, on exposà a diferents galeries, treballà com a decorador i il·lustrà l'obra Rien qu'un homme, de Max Deauville. El 1928 viatja a Amsterdam, Viena, Berlín i durant dos mesos a la Unió Soviètica. El 1929, s'instal·la a Berlín on exposa també i es relaciona amb el dibuixant George Grosz,  el galerista Herwarth Walden, propietari de la galeria Der Sturm, i diversos grups d'agit-prop; col·labora amb algunes publicacions com el Berliner Tageblatt i segueix cursos de formació en tipografia i interiorisme. A principis de 1930, l'Asociació Internacional del Treball (AIT) publica a Berlín el seu primeràlbum Días de ira. Després de la dictadura de Primo de Rivera, a finals de 1930, Helios torna a Espanya instal·lant-se a Barcelona, on col·labora amb nombroses revistes republicanes i comunistes com L'Opinió,La Rambla,La Batalla, L'Hora, Bolívar i Nueva España, i realitza portades i il·lustracions de llibres, fonamentalment per a òrgans d'esquerres. En aquest any publica el manifest Porqué me marcho del anarquismo i ingresa en la Federació Comunista Catalano-Balear, incorporant-se al Bloc Obrer i Camperol (BOC), del qual seria expulsat poc després per prosovietisme. El 1931, ingressa en el Partit Comunista d'Espanya (PCE), col·laborant com a il·lustrador per a Mundo Obrero. Detingut a Madrid el 1932 per la seva militància, es tancat i traslladat a la presó de Jaén. Aconsegueix la llibertat provisional i fuig a Brussel·les, on assisteix a les grans vagues mineres del Borinage i publica un dibuix en Drapeau Rouge, abans de sortir cap a l'URSS, responent a l'invitació de les autoritats soviètiques a participar com a representant espanyol en el Congrés Internacional d'Artistes Proletaris. Viu a Moscou, viatja a Leningrad i a Siberià, exposa al Museo Pushkin el 1933 i l'Editora Estatal d'Art publica el seu segon àlbum, Revolución Española. La seva obra abandona els elements abstractes per a cercar un realisme impactant, de fàcil lectura i fort contingut social, allunyat del realisme socialista que sempre criticaria. Torna a Barcelona durant la primavera de 1934, però es novament detingut, juntament amb altres revolucionaris entre ells Lluís Companys, a la tardor en el context de l'aixecament obrer a Catalunya i tancat en un vaixell presó. Un cop alliberat, retorna a Brussel·les on es publicarà a principis de 1936, el seu tercer àlbum, sobre els fets de 1934, Viva Octubre. El 1935, funda amb altres artistes el grup «Els Sis» --amb Elías, Shum, Benigania, Porta y Josep Bartolí-- i, el 1936, novament legalitzades les organitzacions d'esquerra, el Sindicat de Dibuixants Professionals, que impulsaria el cartellisme militant durant la guerra amb una producció intensiva de cartells anarquistes i republicans. Dibuixa també per a nombroses publicacions i pinta quadres sobre la guerra. Al principi de la guerra civil lluita a les barricades per a la defensa de Barcelona i s'adhereix a la Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes de Catalunya. Nomenat Comissari Polític de la UGT, organitza la Columna Ramon Casanellas i embarca en l'expedició de Bayo per alliberar Eivissa i Mallorca. Després va intervenir als fronts d'Aragó, de Madrid i d'Andalusia. El 22 de desembre de 1936 va ser acusat de matar el capità Arjona del seu propi bàndol a El Carpio, al front de Còrdova, en aplicació d'una mesura disciplinària exagerada i va fugir a Madrid per evitar represàlies. Va exposar un quadre al Pavelló de la República de l'Exposició Universal de París i que es conserva actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya. En 1937 és expulsat del Partit Socialista d'Unificació Marxista (PSUC) i perseguit pels estalinistes, que l'acusen de trotskista, fets que el van impulsar a retornar a la seva antiga militància anarquista en la CNT. En 1939, com a milicià electe de Cultura de la 26 Divisió (excolumna Durruti), es encarregat de la capçalera i maquetació del diari de la divisió El Frente, així com de la organització de la mostra en homenatge a Durruti de Barcelona. Perduda la guerra, es refugia a França, on es internat als camps de concentració d'Argelers, Bram, Le Vernet d'Ariège --on conviurà amb Max Aub-- i Djelfa (Algèria), entre febrer de 1939 i maig de 1942. El 1942 tornà a Barcelona, creant l'efímer grup Liberación Nacional Republicana (LNR) i la «Casa de Andalucía». El 1948 presentà una exposició a la Galeria Arnaiz amb obres de caràcter surrealista i durant els seus últims anys realitzà murals decoratius, com els del Jazz Colón i de la Residència Sant Jaume de Barcelona. Entre 1945 i 1946, i 1948 i 1954 es arrestat i empresonat a la presó Model de Barcelona, on pinta en el corredor de la mort un oratori conegut com La Capella Gitana, emblanquinat en 1996 i posteriorment recuperat, i escriu la seva obra poètica. Malgrat l'ordre d'alliberament signat el 1950, es retingut pres il·legalment quatre anys més i quan es alliberat en 1954, serà acollit desinteressadament a la Residència Universitària de Sant Jaume de Sarrià (Barcelona). Helios Gómez Rodríguez va morir el 19 de setembre de 1956 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya), a conseqüència de malalties provocades durant els anys de reclusió.

Helios Gomez (1905-1956)

***

Mario Bordoni

- Mario Bordoni: El 27 de maig de 1906 neix a Terni (Úmbria, Itàlia) el resistent antifeixista llibertari Mario Bordoni, conegut com Mariano. Sos pares es deien Fortunato Bordoni i Adele Michelini. Militant socialista de jove, hagué d'exiliar-se a França, Bèlgica i Luxemburg perseguit per les autoritats feixistes. El setembre de 1936 passà a Espanya per lluitar contra el franquisme i s'enrolà en l'anarquista«Secció Italiana» del Grup Internacional de la «Columna Ascaso» i, posteriorment, en altra formació llibertària. Quan la guerra estava perduda, el febrer de 1939 passà a França i fou internat als camps de concentració d'Argelers i de Gurs. Durant la II Guerra Mundial s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Detingut per l'exèrcit alemany, en 1940 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes i fou enviat confinat a l'illa d'Ustica. Després va ser internat a Arezzo. A partir del 8 de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, s'integrà en la lluita clandestina d'alliberament. Lluità en la 62 Brigada Garibaldi «Camicie Rosse», de la qual va ser nomenat comandant. El 9 de setembre de 1943 va ser nomenat capità de partisans. El 17 d'octubre de 1944 Mario Bordoni va caure en combat a Pianoro (Emília-Romanya, Itàlia).

Mario Bordoni (1906-1944)

***

Teresa Torrelles Espina

- Teresa Torrelles Espina: El 27 de maig de 1908 neix a Nalec (Urgell, Catalunya) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Teresa Torrelles Espina, també coneguda com Teresina Torrelles o Teresa Torrella. En 1924, amb 16 anys, va començar a militar en els grups de joves llibertaris d'Esparreguera. Qualificada com a «roja», va haver de marxar a Terrassa, on es va adherir a la Mutualitat Cultural i va fundar l'actiu Grup Femení. En 1930 va portar armes a Barcelona amb motiu de la vaga general de la capital catalana. Va militar a Terrassa i en 1938, durant la Guerra Civil, va tenir responsabilitats de gestió a l'hospital de la ciutat i va ser membre de l'ajuntament. L'octubre de 1938, en el Ple Regional de «Mujeres Libres» de Barcelona, va rebutjar la Secretaria de Propaganda. Exiliada a França després de la derrota, en 1948 es va instal·lar a l'Argentina, on va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), amb Jacinta Escudero. En 1958 es va traslladar a Veneçuela. Companya de Joan Graells Llopart --secretari i administrador de Vida Nueva, de Terrassa; delegat municipal de Cultura d'aquesta localitat durant la guerra, va morir al front-- i sogra de Víctor García. Teresa Torrelles Espina va morir el 18 de maig de 1991 a Montadin (Llenguadoc, Occitània).

Teresa Torrelles Espina (1908-1991)

***

Gràcia Ventura Fortea

- Gràcia Ventura Fortea: El 27 de maig de 1918 neix a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) la militant anarquista Maria Gràcia Ventura Fortea (Gracieta). Filla menor de quatre germans, deixà l'escola primària quan tenia nou anys per fer-se aprenent en un taller de sastreria. Quan esclatà la guerra civil, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i, sense abandonar la seva feina de sastressa, formà part del Comitè Local d'aquestes. El juliol de 1938, quan la fàbrica de municions de Borriana on treballava fou evacuada, marxà a la seva nova ubicació o Ontinyent i hi va fer feina fins al desembre, quan es traslladà a Barxeta, on vivia sa família. En acabar la guerra tornà a Borriana i el 20 d'abril de 1939 fou detinguda, empresonada i condemnada el 16 de gener de 1940 a 20 anys de presó per «adhesió a la rebel·lió, profanació de tombes i participar en l'enterrament de Buenaventura Durruti amb uniforme militar». Després d'estar tancada a les presons de Castelló, Lleida i Saragossa, penà més tres anys a la de Saturraran fins al març de 1944. En 1947 fou alliberada totalment i marxà a València a treballar. En 1950 s'instal·là a Barcelona i des de finals de 1954 a París. En 1955 s'uneix amb son company Josep Peirats Valls a Tolosa de Llenguadoc, on va fer feina de modista. En 1968, per circumstàncies alienes a la voluntat dels contraents, es veuen obligats a casar-se civilment. A partir de 1971 s'establí a Montadin i s'encarregà de l'administració de la revista Mujeres Libres (1971-1976). En morir Franco, la parella s'instal·là a la Vall d'Uixó. En 1999 participà en el llibre conjunt Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Després de la mort de Peirats, a partir del 2004 formà part de la redacció de la revista alcoiana Siembra.

Gràcia Ventura Fortea

Anarcoefemèrides

Defuncions

Pierre Ramus

- Pierre Ramus: El 27 de maig de 1942 mor a aigües internacionals atlàntiques el propagandista i escriptor anarquista Rudolf Grossmann, més conegut com Pierre Ramus. Havia nascut el 15 d'abril de 1882 a Viena (Àustria). En 1900, als Estats Units, va col·laborar en el periòdic Freiheit (Llibertat) que publicava a Nova York l'anarquista alemany Joahnn Most. De tornada a Europa, en 1904, es va introduir en el sindicalisme revolucionari austríac, i es va establir a Viena, on va crear un grup anarquista. L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, i després en el Congrés antimilitarista. Pacifista, però partidari de la vaga general i de l'acció directa, publicarà nombrosos periòdics i fullets en llengua alemanya. És autor del llibre Die Neuschöpfung der Gesellschaft durch den kommunistischen Anarchismus (1920, La reconstrucció de la societat per l'anarquisme comunista), d'una revista i de cinc volums de Jahrbuch der Freien Generation (1910-1914, L'anuari de la Generació Lliure), entre d'altres. Durant els anys 30 serà l'animador a Alemanya de la Federació dels Comunistes Anarquistes d'Alemanya (FKAD) i del seu periòdic Der Freie Arbeiter, organització paral·lela a la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fundada per Rudolf Rocker. En 1938, fugint del feixisme, marxa a França on és detingut i internat després de la declaració de guerra. Alliberat, pogué arribar al Marroc. Pierre Ramus va morir, afeblit, d'un atac de cor, el 27 de maig de 1942 al vaixell que el portava a Veracruz (Mèxic). També va fer servir els pseudònims Klaus Morleit i C. Morelight. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Emilia Pérez Pazos

- Emilia Pérez Pazos: El 27 de maig de 1960 mor la resistent antifranquista llibertària Emilia Pérez Pazos, coneguda com Manchada. Havia nascut el 10 de gener de 1894 neix a Marín (Pontevedra, Galícia). Encara que no pertanyia a cap organització política ni sindicat, després de la caiguda del seu poble a mans de l'exèrcit feixista, fou una de les agents d'enllaç de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. Acusada d'haver amagat al seu domicili militants antifranquistes i d'haver participat el març de 1937 en una temptativa d'evacuació de militants a bord de la llanxa motora pesquera Sisargas des de la Corunya, el maig de 1937 va ser condemnada a 20 anys de presó (Causa 291/37) per«auxili a la rebel·lió», juntament amb altres companys (Generoso Rumbo Lafuente, Enrique Sardinero Rey, Carlos Ponte Patiño, etc.).

***

Aquilino Ribeiro a finals de la dècada dels cinquanta

- Aquilino Ribeiro: El 27 de maig de 1963 mor a Lisboa (Portugal) l'escriptor anarquista Aquilino Gomes Ribeiro, un dels autors més importats de la literatura portuguesa de la primera meitat del segle XX. Havia nascut el 13 de setembre de 1885 a Tabosa do Carregal (Sernancelhe, Nord, Portugal). Sos pares foren Joaquim Francisco Ribeiro i Mariana do Rosário Gomes. En 1895 començà els estudis primaris al Col·legi de Nostra Senyora de Lapa i en 1900 entrà al Col·legi de Lamego i més tard estudià filosofia a Viseu. Seguint els desigs de sa mare que volia que fos sacerdot, es matriculà al seminari de Beja. En 1903, mancat de vocació, abandonà els estudis teològics i s'establí a Lisboa. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic republicà lisboeta A Vanguarda i l'any següent, en col·laboració amb José Ferreira da Silva, escriu A filha do jardineiro, obra de propaganda revolucionària i de crítica a la monarquia. A instàncies de Luz de Almeida, en 1907 entrà a formar part de la Lògica Maçònica Muntanya del Gran Orient Lusità de Lisboa. Anarquista d'acció, s'especialitza en la fabricació de bombes. El 28 de novembre de 1907 uns explosius guardats a ca seva exploten i dos companys seus, Gonçalves Lopes i Belmonte de Lemos, resulten morts. Detingut com a militant anarquista, fou tancat a la presó de Caminho Novo. El 12 de gener de 1908 aconseguí fugir de la presó de manera rocambolesca i passà a viure clandestinament a Lisboa, on mantingué contactes amb els regicides Alfredo Costa i Manuel Buíça, que atemptarien contra la família reial portuguesa l'1 de febrer d'aquell any. Arran d'aquest afer, s'hagué d'exiliar a París. A partir de 1910 estudiarà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Sorbona, on tindrà destacats professors (George Dumas, André Lalande, Levy Bruhl, Durckeim) i es relacionarà amb l'exili polític portuguès; també coneixerà sa futura companya Grete Tiedemann. En 1912 visqué uns mesos a Alemanya. En 1913 es casà amb Grete Tiedemann i tornà a París; aquest any publicarà el seu llibre Jardim das tormentas. En 1914 nasqué son primer fill, Aníbal Aquilino Fritz. Quan esclatà la Gran Guerra, tornà a Portugal sense haver-se llicenciat. Entre 1915 i 1918 va fer de professor a l'Institut Camões, un dels més prestigiosos de Lisboa. En 1918 publica A via sinuosa. En 1919, a invitació de Raul Proença, entrà a la Biblioteca Nacional de Portugal i publicà Terras do Demo. A partir de 1921 s'integrà en la direcció de la revista Seara Nova i l'any següent publicà Estrada de Santiago. Després de la seva participació en l'aixecament contra la dictadura militar del 7 de febrer de 1927 va haver d'exiliar-se a París, però a finals de l'any va entrar a Portugal clandestinament, per veure morir sa companya Grete Tiedemann. En 1928 participà activament en la revolta del Regiment de Pinhel; detingut, fou tancat a la presó de Fontela a Viseu, de la qual pogué fugir i s'exilià a París. En 1929 es casà amb Jerónima Dantas Machado, filla de l'expresident de la República portuguesa Bernardino Machado, mentre que a Lisboa era jutjat en rebel·lia per un tribunal militar i condemnat. En 1930 nasqué son segon fill, Aquilino Ribeiro Machado. En 1931 passà a viure a Galícia i l'any següent entrà clandestinament a Portugal. En 1933 rebé el Premi Ricardo Malheiros de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa, pel seu llibre As três mulheres de Sansão, i dos anys després fou elegit membre d'aquesta acadèmia. En 1952 realitzà un viatge al Brasil, on fou homenatjat per escriptors i artistes de l'Acadèmia Brasilera de Lletres. En 1956 fou un dels fundadors de la Societat Portuguesa d'Escriptors, de la qual fou elegit president. En 1957 publicà A casa grande de Romarigães i l'any següent Quando os lobos uivam, pel qual fou processat per la dictadura de Salazar que considerà el llibre injuriós contra les institucions de l'Estat i que acabà en amnistia el 12 de novembre de 1960 dies abans d'anar a judici. En 1958, també, fou nomenat soci de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa i formà part de la candidatura d'Humberto Delgado a la presidència de la República. En 1960 fou proposat per al Premi Nobel de Literatura i l'any següent viatjà a Londres i a París. Aquilino Ribeiro va morir el 27 de maig de 1963 a Lisboa (Portugal) i aquell mateix dia la censura salazarista va prohibir que es fes qualsevol menció als homenatges que se li retien. Pòstumament, en 1972, es va publicar un llibre seu de memòries, Um escritor confessa-se. En 2007, l'Assemblea de la República honorà la seva memòria traslladant les seves restes al Panteó Nacional, fet que fou durament criticat pel sectors reaccionaris de la societat portuguesa que sempre el consideraren un «terrorista» implicat --alguns fins i tot apunten que fou un dels autors materials («la tercera escopeta»)-- en el regicidi de la família reial portuguesa.

***

Juan Zafón Bayo

- Juan Zafón Bayo: El 27 de maig de 1977 mor a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Zafón Bayo, que va fer servir els pseudònims Ariel i Zapata. Havia nascut el 28 d'abril de 1911 a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931 participà en la fundació del Sindicat de Productes Químics confederal i milità en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT. En 1934, dedicat a la publicitat, formà part del Sindicat de Publicistes de la CNT de Barcelona. Quan esclatà el conflicte bèl·lic s'enrolà en la Columna Ortiz i dirigí el seu òrgan d'expressió Combate. Sembla que també lluità en la Columna Durruti. Després va ser nomenat, juntament amb Evaristo Viñuales Larroy i Francisco Ponzán Vidal --amb qui entaulà una estreta amistat--, delegat d'Informació i Propaganda del Consell d'Aragó, càrrec que ocupà fins l'11 d'agost de 1937, quan la dissolució del Consell d'Aragó, i es va reintegrar al front en la 29 Divisió confederal. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Més tard va ser enviat a la 21 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a les Ardenes per realitzar tasques a les fortificacions de la Línia Maginot fins que pogué escapar el maig de 1940 cap a Lissac on romania sa companya Lucía Rueda. En 1941, després de passar pels camps de concentració de Sant Cebrià i de Rouen, s'integrà a través de Ponzán en la xarxa d'evasions de Pat O'Leary. El 24 d'octubre de 1942 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc per«intel·ligència amb l'enemic»; tancat d'antuvi a Vernet, va ser deportat a principis de 1943 a Alemanya, però aconseguí fugir durant el viatge i arribar a Bordeus. Obligat a treballar per a l'«Organització Todt», s'integrar en la Resistència francesa. Instal·lat a París, en 1944 formà part del Comitè Regional de la CNT del Nord. L'agost de 1944 participà en els combats d'alliberament de París. En 1945, arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), va ser un dels creadors de la Federació Local parisenca de la CNT col·laboracionista. En 1947 es traslladà a Mèxic. El març de 1955 fou un dels iniciadors del Boletín por la Unidad de CNT de España, editat a Mèxic, i on defensà sempre la necessitat de la unitat confederal. Malalt del cor a causa de l'altitud de la capital mexicana, amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de Barcelona. Trobem articles seus en España Libre i Solidaridad Obrera.És autor de La revolución española nace del espíritu del pueblo (1945), La España de mañana. Testamento espiritual deÁngel Ganivet sobre la organización de la sociedad española (1967) i El Consejo revolucionario de Aragón (1977), i deixà nombroses obres inèdites (El colectivismo es la última barrera; La complejidad humana; La cooperativa emanada del sindicato;¿Es necesario revisar las tácticas?; Francisco Ponzán, el idealista; Pasado, presente y futuro del anarcosindicalismo;Proudhon, Bakunin y el anarquismo moderno; La revolución es un deber cívico;Trazos libertarios; La violencia; etc.).

***

Paul Zilsel

- Paul Zilsel: El 27 de maig de 2006 mor a Gibsons (Colúmbia Britànica, Canadà) el físic teòric, d'antuvi comunista, i, més tard, militant anarquista i pacifista Paul Rudolph Zilsel. Havia nascut el 6 de maig de 1923 a Viena (Àustria). Son pare, Edgar Zilsel, va ser un reconegut historiador i sociòleg de la ciència, membre del Cercle de Viena i professor de la Universitat Popular de la capital austríaca; sa mare, Ella, ensenyava anglès i literatura alemanya. En 1938, quan l'anexió nazi del país, fou enviat al Regne Unit amb altres infants i joves jueus. Finalment, ell i sos pares aconseguiren en 1939 l'estatut de refugiats polítics als Estats Units, però la resta de sa família fou assassinada a la Xoà. Després d'obtenir la llicenciatura al College of Charleston (Carolina del Sud, EUA) i de fer un màster a Wisconsin, en 1948 es doctorà en física teòrica a la Universitat de Yale (New Haven, Connecticut, EUA) i ensenyà durant molts d'anys a diferents universitats i institucions científiques (EUA, Canadà i Israel); amb el temps, la seva teoria sobre l'heli superfluid i la teoria de partícules assolí gran reputació. Amb altres estudiants i professors (Byron Thorwell Darling, Paul Zilsel, Daniel Fine, Theodore S. Polumbaum, Arthur L. Levy, Harold T. Woerner, Jr., etc.) formà un grup comunista que actuava a la Universitat de Yale. Activista social valent, durant els anys del maccarthisme i la «cacera de bruixes» es va negar a declarar davant el House Un-American Activities Committee (HUAC, Comitè d'Activitats Antinord-americanes), presentant els seus arguments de defensa de manera contundent. Va ser catalogat per les autoritats nord-americanes com a membre del Communist Party USA (CPUSA, Partit Comunista dels EUA) i del Socialist Workers Party (SWP, Partit Socialista dels Treballadors). Durant els anys de les lluites civils i les manifestacions contra les guerres colonials nord-americanes, va ser detingut en nombroses ocasions. Més tard es decantà pel pensament anarquista i fou militant dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i del United Front for Political Defense(UFPD, Front Unit per a la Defensa Política). Com a pacifista milità en la International Jewish Peace Union (IJPU, Unió Internacional Pacifista Jueva) i formà part diferents Equips de Manteniment de la Pau que viatjaven als països en conflicte per apaivagar les tensions, especialment a Palestina, mantenint sempre una posició força crítica amb la Seattle Jewish Federation (SJF, Federació Jueva de Seattle), partidària de l'ocupació israeliana de Palestina. Va fer costat The George Jackson Brigade, grup revolucionari que actuava a Seattle (Washington, EUA) i que prengué el seu nom en homenatge a George Jackson, membre dels Black Panther (Panteres Negres) empresonat. Promotor de diferents iniciatives referents al món del llibre (Red& Black Books, Books-to-Prisoners Project, etc.), el 30 de juliol de 1973 cofundà a Seattle amb altres militants (Bruce Huebel, Jo Maynes, Ruth Sabiers, Mark Kent, etc.) la llibreria llibertària Left Bank Books (Banc de Llibres Esquerrans). Políglota, a més de la física va saber gaudir d'altres disciplines (música, art, literatura, etc.). En 1998, arran d'un traumatisme cranial greu del qual mai no es va recuperar, s'instal·là a Gibsons (Colúmbia Britànica, Canadà).

Paul Zilsel (1923-2006)

 Escriu-nos

Actualització: 27-05-13

DEU IDEES EN DEU MINUTS SOBRE TURISME I CULTURA Climent Picornell

0
0

Deu idees en deu minuts sobre Turisme i Cultura

Climent Picornell

0.- ‘Cultura i País’, grup d’anàlisi i opinió, organitza a una taula rodona sobre Turisme i Cultura. Cada ponent –Celestí Alomar, Antoni Riera, Pere Muñoz i un servidor- tenim deu minuts per exposar.

1.- El desenvolupament turístic ja no es considera absolutament profitós per a les societats receptores (el turisme ja no és allò de ‘la indústria sense xemeneies’) sinó que se li atribueixen tant costos com beneficis, impactes positius i negatius en les seves vessants econòmica, mediambiental, social i cultural.

2.- Dues paraules, Turisme i Cultura, que pareix que haurien d’anar de la mà, fent una poderosa sinergia, no hi van tant. Sobretot quan augmenta el nombre de turistes, el turisme de masses, que genera sobre la cultura dels llocs visitats –i més si aquests són poc desenvolupats econòmicament- una sèrie important de canvis, a la cultura en general, a la cultura immaterial, i també a la cultura material (tanquen les coves d’Altamira, se regula la visita a la Capella Sixtina...)

3.- Els canvis en la cultura dels llocs, provocats, entre altres vectors, pel turisme, són vehicle de modernització, però també d’estandardització, d’uniformització cultural. Alguns científics socials li diuen “aculturació”, altres qualifiquen el turisme d’etnocida. Els turistes són considerats els nous ‘bàrbars del nord’.  Determinades cultures de l’Àfrica són obligades a fer les seves danses rituals cada pic que hi ha un autocar de turistes. “Danzas mallorquinas Cossiers”, a la carretera vella d’Algaida, deia el recinte on els nostres cossiers ballaven per als turistes cada mitja hora. Ara no ho permetríem!

4.-És important avaluar els recursos i calcular la pressió turística a que estaran sotmesos i quina és la seva capacitat de càrrega, el llindars de tolerància que afecten la seva sostenibilitat; això, que és conegut en els recursos mediambientals, és més difós en els socials i culturals. ¿Fins on una societat impactada pel turisme mantén la seva cultura? El Demonstration effect (Efecte exemple) penetra ràpidament, el desig de ser com els turistes: més rics, més moderns... Qui fa sonar les alarmes? “Hombres cuidado con las extranjeras!” Predicava el bisbe des de les trones de Mallorca. Se n’havia temut que penetrava un vehicle de canvi, cultural, que ja no tenia retorn.

 5.- Es generen situacions culturals de doble moral. S’accepten unes coses dels estrangers que no es toleren als nadius. Observin el que passa als països àrabs. La introducció del topless, el beach boy syndrome (aquí anomenats ‘picadors’). En el Paradise of Love o l’illa imaginada. Musica i turisme a la Mallorca dels anys 60,  F. Vicens,  analitza el pas del “tittirurirurit cuac-cuac-cuac” al “She loves you, yeah, yeah, yeah!” dels Beatles. Són exponents d’un fenomen, la música que, segons diu Antoni Pizà al pròleg, fa de passadís per on arribaran: “els primers bikinis, els brusquers (versió casolana dels rebels sense causa nord-americans), les drogues recreatives, una certa acceptació de l’homosexualitat, les relacions prematrimonials, el divorci, l’avortament, els cabells llargs, l’ús del tabac entre les dones, la minifalda, els calçons de campana, etc.”. Fenòmens positius? Igualtat de sexes, emancipació dels joves, modernització dels costums, mal sigui per passar de la societat que bevia pinya a les anomenades societats de la Coca-Cola.

6.- Sociòlegs, antropòlegs o etnòlegs quan analitzen el turisme són acusats de fer valoracions massa sentimentals. “Efectes secundaris o col·laterals, inevitables per sortir de la pobresa...” diuen alguns hotelers. Ho manifestaven cruament en temps de l’ecotaxa:  “a un poble que anava descalç, els hem possibilitat tenir sabates i ara mosseguen la mà que els dóna menjar”. Però ja a tots els manuals de turisme s’hi analitzen, també, els impactes negatius: viàtic d’activitats no desitjades; actituds servils de la població receptora, etc..  Hi apareixen també: Banalització dels productes d’artesania o Pèrdua del sentit cultural. La banalització dels productes d’artesania, els souvenirs, per mor del turisme i la seva compra massiva, fa que desapareixin les arts tradicionals, al seu lloc creix un producte degenerat, massiu, sovint elaborat ja fora; però passats els anys es recuperen els productes primitius i autèntics, com una reacció d’autoestima. De les nacres (ara una espècie protegida) pintades i decorades amb pagesetes als I love Mallorca de les botigues de s’Arenal o Magaluf.

7.- Pèrdua del sentit cultural, si la cultura local és usada com a entreteniment dels turistes. Sant Joan de Ciutadella es massifica; a la India els flashos dels turistes turmenten les cremacions dels cadàvers... El turista, intrèpid, no coneix molt bé on és el punt de respecte cap a la cultura dels altres.

8.- Canvis de valors socioculturals. La majoria de turistes cerquen un cert exotisme, la qual cosa provoca un shock cultural i per tant canvis. Al llibre de Pilar Arnau, Narrativa i Turisme a Mallorca 1968-1980, s’hi analitzen a través de l’anàlisi de les obres dels literats i es fan avinents fets ocults per a la “literatura oficial”: L’aparició d’una nova classe social amb una ascensió frenètica. (Classe dominant: els hotelers, la nova burgesia? Els qui ens havien de dirigir el canvi social i cultural aquí, talment com ho feu la burgesia catalana, amb el Teatre del Liceu per estendard? Aquesta idea, -de Josep Melià-, ell, en vida, ja l’havia abandonada. L’ha treballada recentment el sociòleg Joan Amer); el sorgiment d’un proletariat de caire més urbà, la cara de l’explotació i la marginació; les escriptores palesen que a les dones se’ls exigirà durant més temps el puritanisme d’abans; confirmen la decadència de l’església catòlica com salvaguarda d’una moral que esdevindrà més hipòcrita. El mite de la Mallorca idíl·lica entrant en crisi.

9.- Turisme i formes de cultura, o també, qui paga la postal dels ametlers en flor? Quan un turista, normal, compra un paquet de vacances, o el se fabrica per Internet, compra també cultura, molt sovint reduïda a quatre estereotips venuts pels tour-operators en els seus fulletons o a les guies que es manegen. Miratges culturals n’hi ha a totes les destinacions on festivals o costums son transformats en material de consum. Els turistes, en una gran majoria, veuen les seves destinacions en termes de superficialitat pintoresca, d’un previst tipisme. Es el que s’anomena la ‘comodització’ de la cultura, reduïda a tres o quatre visites preparades. La majoria de vegades el turisme més que estimular la cultural la subjuga i la trivialitza.

10.- El Turista que s’interessa per la cultura a Balears és un epifenomen del turisme de sol i platja dominant. Els milers de visites a la Seu (8.000 per dia a l’estiu, 25.000 als museus vaticans, no està malament la proporció!), l’Almudaina, el castell de Bellver són un ‘a més’ en una visita programada o en un cotxe de lloguer un dia que el sol està tapat. El turista cultural és un turista molt més motivat. És molt difícil que el turisme cultural sigui un desestacionalitzador del turisme d’estiu a Balears. Però el potencial cultural d’atracció d’aquest tipus de turisme a les Balears és enorme. I sobretot el de Palma, el seu casc antic és un cas únic a Europa. Fa falta una decisió més ferma, la creació d’atractius més forts amb base a un bon marketing i una bona marca –com la ‘Gaudí –Barcelona’- podria ser: Palma-el Gòtic-Ramon Llull-Miró-Barceló?

No als herbicides. Ple de maig.

0
0
Normal021MicrosoftInternetExplorer4

Aquest dijous a les 20:00 hores sessió ordinària de l’AJUNTAMENT PLE a la Casa Consistorial. Podeu venir a la sala de plens de l’Ajuntament o  seguir-ho en directe a Radio Pollença al 107.9 FM o a internet;www.radiopollença.net. Al nostre perfil de facebook podreu seguir el resultat de les votacions i a aquest mateix bloc publicarem un resultat i primera valoració del mateix.

 Un ple al que presentam una moció i donam suport a altres dues. Continuam insistint en que no té cap sentit  fumigar amb herbicides vegetació que no te més de dos pams i que no fan cap mal ni a la circulació ni a ningú, i  que al mes d'agost hauran desaparescut. Igualment demanam explicacions al batle de perqué no ha fet el que es va comprometre fa un any al ple; la zona verde pels residents al Port de Pollença i li demanam consens a l'hora de fer la contractació de la direcció del Festival.

 

Segon.- ORDRE DEL DIA de la sessió:

1.- Aprovació, si escau, de l'adhesió al Conveni de Col·laboració entre el Consell de Mallorca i ECOVIDRIO (Conveni)

Es tracta d'adherir-se al Conveni de col·laboració entre el Consell de Mallorca i Ecovidrio per a la gestió de la recollida selectiva de la fracció vidre i envasos de vidre.

2.- Aprovació inicial, si escau, de la cessió gratuïta de l’espai destinat a centre de dia de Pollença a l’entitat AFAMA.

Gràcies a les explicacions d'AFAMA, que no a les de l'Ajuntament, hem pogut aclarir totes les dubtes que teniam sobre aquesta cessió que serà positiva per AFAMA i pels ciutadans.  A aquest tema hem pogut comprovar una vegada més com el batle intenta gestionar tot i no arriba.

3.- Aprovació inicial, si escau, de l’alteració de la qualificació jurídica del bé immoble situat al c/ Vicenç Buades per destinar-lo a l’ampliació del centre de salut.

Es tracta de cedir tot l'edifici municipal a la Conselleria de Salut per poder ampliar el centre del Port de Pollença.

4.- Ratificació, si escau, del decret d’alcaldia núm. 312, de 29 d’abril de 2013

5.- Ratificació, si escau, del decret d’alcaldia núm. 313, de 29 d’abril de 2013

Els dos decrets fan referència a nomenar misser i magistrat a dos contenciosos posats per Menani , la propietària de Ternelles. Al primer es fonamenten en la falta d'adaptació al PORN per intentar tancar el camí. El segon és un recurs a la darrera Sentència al qual volen evitar l'ús públic del camí.

6.- Resolució d’al·legacions i aprovació definitiva del Reglament de Règim Intern de la Residència Social de Santo Domingo

Han acceptat les al·legacions que vam presentar al seu dia (veure article).

7.- Moció presentada pel grup del PSM-EN relativa a  la implantació de la zona verda d’aparcaments al Port de Pollença  ( RGE núm. 3423, 16.05.13)

Moció que hem signat i que vam presentar per urgència al darrer ple (no es va poder arribar a debatre). Ara el batle diu que no és possible tècnicament fer el que es va comprometre fa un any quan al Pla d'implantació de l'O.R.A. (Ordenanza Reguladora de l’Aparcament) al Port de Pollença  havia una zona verda a diferents carrers del Port, amb 388 places preferents per a residents. (veure article)

8.- Moció presentada per la regidora no adscrita Sr. Estrany relativa a la ubicació de la Polar a la Cala Sant Vicenç ( RGE núm.3425, 16.05.13)

Aquest dimecres ens reunim amb la família de Ramón Durai per aclarir aquesta moció que proposa que la seva barca de pesca "La Polar" que va ser cedida a l’Ajuntament de Pollença, l’any 2002, sigui col·locada al mirador de Cala Barques que es preveu sigui peatonal.

9.- Moció presentada pels grups d’A; PSOE, PSM-EN, UMP i els dos regidors no adscrits relativa a la delegació de l’aprovació de les Bases de la contractació de la direcció artística del Festival 2013 de Pollença al Ple ( RGE núm. 3427, 16.05.13)

Encara que s'haurà de canviar el redactat de la moció la idea és que el batle tingui en compte l'opinió de la majoria del Ple a l'hora de fer la contractació del directors artístic del Festival. Ahir ja vam registrar tota una sèrie de propostes en referència al plec. Les principals peticions són: el procediment negociat sense publicitat s'ha de fer convidant a altres empreses o artistes, tal i com marca la llei, amb capacitat real de fer la feina, i consensuats (els informes de la secretària i l’interventor han demostrar que no està acreditada l’exclusivitat del Senyor Valent com pretenia el batle). Igualment demanam que el contracte ha de ser només d’un any i pels anys següents s'ha de fer un negociat amb publicitat o un concurspúblic.

10.- Moció presentada pel grup d’Alternativa relativa a abandonar la fumigació amb herbicides ( RGE núm.3452, 17.05.13) Ja vam presentar una moció similar sense èxit a la passada legislatura (veure article) , demanam que l’Ajuntament de Pollença es comprometi a deixar d’utilitzar en el termini d’un any la fumigació amb herbicides i plaguicides agrotòxics, concretament els productes emprats a l’actualitat que inclouen en la seva composició química glifosat i cipermetrina, en particular Clinic N, Roundup energy Pro i Fastac, per al control de la vegetació que creix a les voreres de carreteres i camins. Tenint en compte primerament les zones més perilloses de ser contaminades com les zones humides, zones boscoses, el casc urbà, torrents o síquies. En cas de considerar-se necessari el control del creixement de la vegetació s’empraran sistemes ambientalment menys impactants i no contaminants, com el desbrossat amb maquinària específica o de forma manual o pràctiques alternatives de jardineria fonamentades en l’ús de productes biològics acceptats en la pràctica de l’agricultura ecològica.

11.- Moció presentada pel grup del PSOE sobre la política impositiva del Govern de les Illes Balears ( RGE núm.3461, 17.05.13)

Es demana al Govern Balear que retiri els nous impostos que s'estan tramitant en aquests moments.

12.- Propostes/Mocions d’urgència

II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

1.- Informació/ Dació de comptes de Batlia

2.- Precs i preguntes.”

Cal contestar les que es van presentar al passat ple.

 Campanya en Canàries contra els herbicides.

 

 

Cultura i país: Llorenç Villalonga i el genocidi contra el nostre poble

0
0

Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936. (Miquel López Crespí)


Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (II)


Per Miquel López Crespí, escriptor



De fa molts d’anys m’interessava novel·lar la vida de l’escriptor Llorenç Villalonga. I per això mateix em vaig posar a escriure les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sempre he trobat que la seva vida podia ser summament útil a l’hora d’enllestir una novel·la. Aquest, com he dit, era un projecte antic. La voluntat de novel·lar la vida de Llorenç Villalonga sorgí l’any 1970, quan amb la seva esposa, Teresa Gelabert, el veia passar per davant la llibreria L’Ull de Vidre, al carrer de sant Sebastià de Palma. El veia cada dia, el rostre serè, cada vegada més eixut. Sec, prim, alt. En els anys trenta era un tipus de complexió atlètica, bon esportista. Sempre li agradà la natació. En els setanta, Villalonga encara conservava quelcom d’aquella figura del passat. La parella vivia prop de la llibreria que portàvem amb els amics Frederic Suau i Adela Caselles, al carrer Estudi General. No record que hi pujàs a comprar cap llibre. Però la seva presència era ben normal al barri de la Seu, l’indret que va descriure molt bé a Mort de dama, la primera novel·la que va publicar i tants problemes li va causar amb el cercle de Miquel Ferrà i els col·laboradors de La Nostra Terra.



El barri de la Seu era, en aquells finals dels seixanta i començaments del setanta, molt semblant al que Villalonga descriu en la introducció de Mort de dama. Malgrat que el Concili Vaticà II havia fet fora la majoria de sotanes dels carrers de Palma, encara en restaven moltes, i passaven, com a fantasmes, apressades per davant la llibreria. Els moixos, ben igual que a Mort de dama, anaven a lloure pel carrer de sant Sebastià, segurs de ser els amos d’aquell univers encara plàcid, malgrat els cotxes i el turisme que ja esdevenia la plaga –i la font de riquesa!- que tots coneixem. Vilallonga havia escrit: “El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L’herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes”.

I continua: “Pel barri, no hi passa ningú. ‘Els veritables habitants d’aquests carrers són els gats’, ha dit Santiago Rusiñol. Mallorca és un país privilegiat per als éssers gatescos. El gat exigeix silenci, ordre i netedat, com el filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar. Els gats i els canonges guarden analogies. Així han triat el mateix barri. L’aristocràcia, la burgesia, també anhelen reposar. L’escenari és apropiat”.

Com deia, l’escenari del barri no havia canviat gaire d’ençà Llorenç Villalonga havia escrit aquestes retxes. Canonges de la Seu, burgesos, moixos, les senyores que anaven a missa... Tan sols havia mudat una cosa prou important: els estudiants s’havien apoderat de l’Estudi General. Depenent de la Universitat de Barcelona, els mallorquins i mallorquines ja podien estudiar Filosofia i Lletres a Palma. Villalonga no imaginava que entre aquells joves estudiants cridaners que començaven a comprar els primers llibres de marxisme hi hauria bona part dels futurs dirigents de l’esquerra mallorquina.

Els joves antifeixistes de finals dels seixanta i començaments del setanta ja sabíem que Villalonga havia participat en el mateix projecte – el Moviment- que molts criminals del poble mallorquí; el marquès de Zayas, el primer de tots. En aquell moment encara era un misteri saber com havia estat catapultat a la fama pel catalanisme del Principat, especialment per Joan Sales, l’editor de les seves novel·les. També eren un misteri les visites que rebia de molts dels escriptors del que més endavant s’anomenà “la generació literària dels 70”. Cal dir que m’interessaven algunes de les obres que anava publicant Joan Sales. Però em repel·lia el tarannà reaccionari de Llorenç Villalonga, demostrat no solament en el suport constant al règim franquista sinó fins i tot en els atacs a l’església aperturista dels anys seixanta. Ens ho explicava alguns dels futurs escriptors que anaven a fer-li el rendez-vous al carrer Estudi General. Nosaltres no hi anàrem mai. Era superior a les nostres forces. Es comentaven els seus atacs a algunes de les resolucions progressistes del Concili Vaticà II que es va celebrar l’any seixanta-dos a Roma. Imaginàvem, i crec que no anàvem errats, que no podia suportar l’exigència moral d’un Concili que feia bones les rebel·lions dels pobles contra la injustícia. Com el règim franquista, Villalonga devia considerar –i de fet considerava!- el Papa Joan XXIII com un “company de viatge” dels comunistes, això si no el considerava un marxista que portaria l’Església Catòlica a la perdició. Podia haver-hi res de més reaccionari sota el cel de Mallorca? Un escriptor que, fins i tot, s’atrevia a atacar els tímids avanços progressistes de l’església de Roma! Era mal de creure tant de reaccionarisme concentrat en la ment d’una persona. Però era així. La qual cosa ens feia reflexionar sobre el que podria pensar del socialisme, del marxisme revolucionari, de les accions i protestes contra el règim que ell havia defensat sempre.

Aquest era el curiós personatge que cada dia passava per davant la llibreria L’Ull de Vidre, de bracet de Teresa Gelabert. Sabíem que Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel, Damià Ferrà-Ponç, Antoni Mus i molts d’altres escriptors l’anaven a visitar sovint. Nosaltres també ho hauríem pogut fer. No ho férem mai, possiblement condicionats per la dèria de la militància antifeixista en la qual ja estàvem immersos. Segurament va ser un error per part nostra. Unes visites a l’autor de Mort de dama m’haurien servit ben molt a l’hora d’enllestir Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Però com explicar-ho a un jove de vint anys que ja havia estat detingut a l’any seixanta-tres per fer pintades contra el règim? En aquella època jo ja sabia diferenciar molts bé els antifranquistes de boqueta, els “marxistes” de uisqui a plaça Gomila dels autèntics revolucionaris que es jugaven la pell militant en les organitzacions antifeixistes de l’època. El cert és que quan el veia passar davant la llibreria pensava que, un dia, més endavant, quan arribàs la democràcia (érem molt optimistes quant a les possibilitats de les nostres reduïdes organitzacions revolucionàries!), escriuria una novel·la sobre aquell antic falangista que, xino-xano, passejava de bracet de la seva esposa pels carrers ombrívols del barri de la Seu, sota les porxades del Círculo Mallorquin.

Però la idea de fer aquestes novel·les no s’ha pogut concretar fins fa dos anys. Record que a l’època que sorgí la idea de novel·lar el paper de Villalonga en la guerra civil ja em demanava si l’escriptor va tenir mai cap remordiment per haver estat al costat d’aquells que liquidaren l’esquerra i el catalanisme a les Illes. Ara, després de repassar la seva obra, podria afirmar que no, que mai va sentir cap mena de preocupació per la seva actitud militant en defensa del Movimento. Havia d’estat fent costat als que mataren Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil mallorquins i mallorquines més. En tots els milers i milers de pàgines que va escriure, siguin aquestes memòries o articles, ni tampoc en cap de les entrevistes ni en la seva correspondència, podem trobar la més petita reflexió sobre el significat de la sagnant repressió en què va participar, malgrat ni que fos indirectament, a través dels seus articles de suport al feixisme. Encara en una carta oberta publicada a Diario de Mallorca (6-XII-1966) l’escriptor afirmava ben clar i llampant. “Mi carnet [de Falange Espanyola Tradicionalista i de las JONS], que conservo, pertenece a 1936”. I afegia, ben convençut de les seves afirmacions: “ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936”. És a dir, al costat de la dictadura, defensant els assassins del nostre poble, la política d’aquells que acabaren amb la llibertat a l’estat espanyol i a les Illes.

Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936.

Un camaleó, un felí com a ell mateix li agradava definir-se? O, simplement, un reaccionari amb totes les seves conseqüències que malda per dissimular els aspectes més estridents de la seva biografia? Alguns historiadors diuen que potser mai no coneixerem a fons la vertadera ànima d’un personatge tan singular. Només sabem que anava amb l’uniforme blau de Falange i la boina roja dels requetès en els anys més foscos de la nostra història. També tenim les seves Falses memòries... I tota la seva obra literària per provar d’aprofundir en el seu subconscient, per provar de saber qui era en realitat l’home de les mil disfresses. És un material més que suficient per atrevir-nos a engegar la tasca de novel·lar la seva vida i imaginar com era en realitat, per quins impulsos secrets es movia quan actuava com a reaccionari i anticatalà en la realitat d’aquells anys o com a nouvingut al catalanisme en els anys seixanta. D’aquí l’origen d’Una Arcàdia feliç, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i de l’altra novel·la que encara està en curs de redacció, en els seus moments inicials.



Tesis Doctoral: La construcción del territorio de Ibiza

0
0
  • Título: La construcción del territorio de Ibiza. Urbanismo, paisaje, arquitectura
  • Autor: Stefano Cortellaro
  • Universidad: Universitat Ramon Llull. EALS - Enginyeria i Arquitectura La Salle, Barcelona.
  • Enlace: Tesis Doctorales en Red

La tesis es una nueva aportación al estudio del territorio rural, paisaje que ha recibido menos atenciones por parte del Urbanismo, y que actualmente está experimentando una fuerte transformación, debida entre otras cosas a una fuerte actividad edificatoria. Objeto de este trabajo es el estudio del territorio de la isla de Ibiza, un territorio "no urbano", construido principalmente por la agricultura. Mas que la imagen visible de un paisaje, el territorio rural se considera a partir de una … [+]serie de elementos construidos sobre el relieve natural, como relación entre construcción y naturaleza, como una estructura física compuesta por lógicas "urbanas" (más geométricas) y lógicas de construcción del espacio agrícola, (mas vinculadas a la geografía, a la topografía), como una arquitectura construida a lo largo del tiempo, que ha generado unos sistemas continuos que han articulado y dado forma a enteros territorios. Mediante el estudio de un área concreta, la tesis propone un análisis, basado en el dibujo, de los criterios, las formas, las estructuras, los trazados y los modelos de orden que han guiado la construcción del territorio rural de la isla de Ibiza. El estudio se basa en un trabajo de campo y en un análisis del paisaje rural que empieza con los levantamientos a escala 1 :100, 1 :500, 1:1.500 de las casas rurales más significativas de las vendas de Morna, Atzaró y Balafi, y llega por zooms progresivos hasta una lectura general del territorio de la isla. Este método de lectura del territorio por ampliaciones sucesivas a partir de la casa rural, desplaza la atención de la casa como edificio a la casa como elemento de construcción de un lugar, elemento que por agregación da forma a un territorio entero, demuestra el papel de la casa cómo célula de construcción del territorio y al mismo tiempo permite una lectura del espacio rural en la que desaparece la separación entre las escalas de la arquitectura, del paisaje y del territorio. El concepto de territorio como construcción física global desarrollada a lo largo del tiempo, y la definición de una manera de leer y representar el espacio rural, adecuada a la descripción y comprensión de sus características formales y de sus reglas constructivas, se propone como tema central de la tesis. El análisis del tejido rural de la isla de Ibiza, el estudio de los elementos que lo componen (viviendas, caminos, muros de piedra, cultivos, parcelario...) y de las relaciones que han establecido con los elementos geográficos (relieve, drenajes, vegetación...) no se ha realizado tanto con una visión arqueológica, patrimonial, de proteger frente a destruir; el descubrimiento, mediante el dibujo, de las líneas de fuerza del tejido, de las persistencias que han construido y articulado el territorio rural de Ibiza y en particular el valle de Labritja a lo largo de los años, ha evidenciado la trama estructural del territorio, que estructura y articula el paisaje rural, cuyo carácter abstracto lo convierte en un elemento de control formal y de proyecto que permite una actitud proyectual hacia el territorio, su arquitectura y su transformación. Como todos los territorios rurales, el de Ibiza es un paisaje construido, estructurado mediante un sistema continuo y complejo, un modelo de escala y de orden basado en las técnicas agrícolas, que con sorprendente naturalidad articula todo el territorio insular, cuyo estudio, acompañado de la lectura de las transformaciones actuales, se propone como campo de reflexión sobre la arquitectura, el urbanismo y el paisajismo contemporáneos.

UNITAT 11. ESPANYA DE LA DICTADURA A LA DEMOCRÀCIA.

0
0

 

 

OBJECTIUS.

1.- Explicar les principals característiques polítiques del franquisme; règim totalitari, relacions exteriors..

2.- Analitza l'evolució econòmica del franquisme; postguerra, "desarrollismo",

3.- Definir; Carrero Blanco, conflicte del Sáhara, Adolfo Suarez, pactes de la Moncloa, autonomia, ETA, UCD, cop d'estat del 23-F

4.- Analitzar la societat franquista; suports, dona, modernització...

5.- Explicar l’oposició al franquisme

6.- Explicar el primer govern de la UCD i  la constitució del 1978.

7.-  Fer un comentari dirigit d' una imatge, text, quadre, gràfica relacionats amb els objectius.

 

ACTIVITATS.

  1. Per què el franquisme era un règim polític totalitari.
  2. Quins donaven suport a la dictadura.
  3. Com van evolucionar les relacions exteriors del franquisme?
  4. Què eren l'autarquia, el racionament i l'estaperlo?
  5. Explica com era la situació de la dona sota el franquisme
  6. Què eren els tecnòcrates?
  7. Què era la democràcia orgànica?
  8. En què va consistir el Pla d’Estabilització?
  9. Què pretenien els “Planes de desarrollo”.
  10. Per què es va produir una puixança econòmica?
  11. Quins problemes tenia l’economia espanyola?
  12. Quins canvis demogràfics va haver a Espanya?
  13. Com va millorar el nivell de vida dels espanyols?
  14. Quins van ser els principals opositors polítics i sindicals al franquisme?
  15. Quins moviments socials van protagonitzar la lluita contra el franquisme?
  16. Què va ser la crisi del petroli  i quines repercussions va tenir a Espanya?
  17. Explica les diferències entre immobilistes i oberturistes.
  18. Explica el conflicte del Sàhara.
  19. Com es va fer la transició?
  20. Quines mesures d’urgència va emprendre el primer govern de la UCD?
  21. Quins són els trets essencials de la Constitució de 1978?
  22. Quines comunitats varen ser les primeres a tenir l’Estatut d’Autonomia?
  23. Què va caracteritzar el segon govern de la UCD?
  24. Quins eren els enemics de la democràcia?
  25. Què pretenia el cop d’estat del 23 de febrer de 1981?
  26. Quines decisions es van prendre després del cop d’estat?

 

 

 

mercat medieval

0
0

 

   

TEMPS  DE  CASTELLS,   DE  CAVALLERS  I, 

 DE   MERCAT  MEDIEVAL 

El cap de setmana passat es va celebrar el mercat medieval a Capdepera. Ja fa 13 anys que es fa per commemorar la construcció del castell, fa uns 713 anys.

Nosaltres estudiem  a l'escola, un tema de medi que ens parla d'aquesta època. A plàstica varem fer escuts i cinturons per viatjar en el temps i convertir-nos en personatges medievals. Anavem molt guapos!!!!  

     

 

És una festa diferent, divertida, que ens acosta a la vida de l'edat mitjana, artesans, bufons, cavasllers i joglars alegren els carrers sembrats d'ornaments. 

 

  Aqui tenim petits cavallers.

 Varem fer una visita molt interessant pel recinte amurallat, gaudint d'unes vistes panoràmiques espectsculars.

 

   

 

Passejar, pujar i davallar escales, un bon exercici  per guanyar un BON BERENAR, que ens va oferir l'Ajuntament:

Un pa amb oli boníssim i un plàtan. Qualcú va menjar cinc o sis llesques! Bon profit!

  

 

Si vols veure més fotos,  clica damunt l'adrreça electrònica, i entraràs en la revista Cap Vermell que ha publicat un ampli reportatge de la festa.

 http://www.capvermell.org/index.php?option=com_content&view=article&id=12292:mercat-medieval-2013-divendres-mati&catid=3:pladel-sitjar&Itemid=27

¡QUÉ ES EL KYUDO ZEN?

0
0

                 

 

 

¿QUE ES EL KYUDO ZEN?   El  KYUDO  es ante todo la práctica de kyudo zen.  Conrad Daubanton, (pionero junto a Jesús Martínez y Jordi Rodrigo del Kyudo en España), entrevistó  para la revista BUDO de Nov. de 1987   a  Mike Cundy  5ª Dan y le preguntó: ¿cómo definirías el Kyudo? Este contestó: “ Podría decir que es el arte o vía del tiro con arco japonés, pero prefiero esta definición: KYUDO ES ZEN DE PIE.  En pie, frente a makiwara o mato (diana japonesa), concentrados en la postura, la respiración tranquila y el espíritu claro. El KYUDO ZEN es simplemente el retorno a la condición normal del cuerpo y del espíritu, a la condición original. Es una experiencia única: la verificación íntima de la no-dualidad, más allá de la religión, más allá de los conceptos, más allá del lenguaje, más allá de la competición. Hablar del KYUDO ZEN es pues una empresa paradójica, un poco como tratar de describir el sabor de una manzana a quien jamás la ha probado.  En el texto que sigue he hecho una adaptación de un texto de difusión que ofrecemos en el Dojo Zen Nalanda para explicar algunas cuestiones relativas a la práctica y lo he adaptado ami finalidad que no es otra que insistir en la auténtica naturaleza de la práctica del Kyudo bajo el amparo del zen.

 

El KYUDO ZEN es conocido en Occidente desde comienzos de siglo. El libro de Eugene Herrigel es lectura muy conocida en Occidente. La sutileza y la pureza de su estética suscitaron una gran admiración entre los intelectuales de su época y ha sido el gran instructor de todos nosotros en el inicio del camino. Pero esta admiración por el Zen, lejos de llegar a ser una práctica auténtica, no pudo pasar en muchos casos del umbral de la curiosidad intelectual o artística.     Hacía falta que un gran maestro viniera para transmitir directamente la realidad profunda de esta enseñanza milenaria. (Cuando la situación lo exige, el maestro llega).

En 1967, el Expreso de Oriente deja en París al Maestro Deshimaru. El ZEN se convirtió para los discípulos cada vez más numerosos en una realidad viva. Nacido en Saga en 1914, muerto en Tokyo en 1982, el Maestro Deshimaru practicó zazen durante cincuenta años.

 El Maestro Kodo Sawaki, del cual Deshimaru fue discípulo, ha quedado en la historia del zen como el gran reformador moderno que supo volver a las fuentes de la más pura enseñanza del Maestro Dogen, fundador en el siglo XIII del Zen Soto en Japón. Es Kodo Sawaki quien estimula a Taisen Deshimaru a ir a Europa para enseñar  zazen. Durante los quince años que vivió en París, el Maestro Taisen Deshimaru crea un centenar de dojos y grupos de zazen repartidos en cuatro continentes. Con la ayuda de sus discípulos edita numerosos libros y diversas publicaciones periódicas. Establece también excelentes relaciones con científicos, artistas, terapeutas de todos los países y contribuye de gran manera al acercamiento Oriente-Occidente, que considera como una de las grandes esperanzas de nuestra época; a partir de la introducción de len en nuestra civilización, él esperaba ayudar a resolver la crisis que la humanidad atraviesa.  A su muerte, deja una sangha de varios discípulos profundamente impregnados de su enseñanza. La esencia de esta enseñanza no es otra cosa que sentarse simplemente en la postura justa, más allá de todo apego, de todo formalismo, de todo dogmatismo: por el abandono de toda idea de ganancia o pérdida, por el abandono del cuerpo y el espíritu, la resolución última de todos los dualismos. Es esta práctica del verdadero Zen transmitido que sus discípulos continúan enseñando.   Breve Apunte histórico: En 1986 , buscando un linaje que respetara la práctica interna del Kyudo y su potencial espiritual,  entramos en contacto con el maestro “Satoshi  Sagino” que era el  maestro de la Escuela de Kyudo Muyôshingetsu-Ryû con sede en Himeji, cerca de Osaka en Japón. Jesús Martínez, primero en Madrid y luego en Roma, recibió las primeras enseñanzas en esta tradicional práctica del tiro con arco de manos del maestro Sagino. El maestro murió pero el contacto con esta tradición se ha mantenido tenuemente hasta que en Octubre de 2007 asistimos al  encuentro celebrado en Roma en el Dojo de Europa. En esta ocasión nos recibió su nieto Michiya Sagino Shihan y el  señor Naoya Takahara .  

LA PRACTICA DEL KYUDOZEN ES EL SECRETO DEL KYUDOZEN . 

 

Kyudozen es difícil, ya lo se. Pero, practicado cotidianamente, es eficaz para la apertura de la conciencia y el desarrollo de la intuición. Kyudozen no sólo desprende una gran energía, sino que es una postura de despertar. Durante su práctica no hay que querer alcanzar nada.

 Tres puntos son fundamentales: 1                    la concentración en la postura,2                   la respiración 3                   la actitud del espíritu.   

 

 CONCENTRACIÓN EN LA POSTURA.- La postura o Hassetsu es igual en casi todas las escuelas con leves variantes. Las diferencias más importantes suelen darse en el ceremonial de lanzamiento o Sharei .  Cuando se inicia la practica en el dojo hay momentos para el tiro arraigado e inmóvil pero también hay una manera de caminar y de moverse para entrar y salir.   Kin Hin.Kin Hin es una manera peculiar de caminar y se practica durante  algunos minutos en la mitad del Zazen.Zazen y Kin Hin se corresponden perfectamente uno para la inmovilidad, el otro para la marcha.Kin Hin es la fuente de movimiento. Conviene mantener la postura del cuerpo de la pelvis hacia arriba, la respiración y la actitud del espíritu son las mismas que en meditación de tiro : El mentón recogido, la nuca estirada, la columna vertebral bien derecha y la mirada se posa naturalmente delante de uno sin fijar nada. La mano derecha envuelve la mano izquierda. Se avanza con la pierna derecha un medio pie y espirando profundamente se apoya enérgicamente sobre el suelo con la planta del pie, precisamente con la raíz del dedo gordo como si se quisiera imprimir una huella en el piso. Hay una correspondencia profunda entre esta extremidad del pie y el cerebro. Al mismo tiempo que se espira la pierna que está delante se tensa a partir del dedo gordo hasta la cadera, la otra pierna queda relajada; las dos manos están fuertemente cerradas y apoyadas contra el esternón. Cuando se llega al final de la espiración se relaja todo el cuerpo, y la inspiración se hace naturalmente. Se cambia de pierna y se recomienza apoyándose sobre el pie izquierdo, la pierna derecha queda relajada. Es una marcha acompasada por la respiración, haciendo alternar tensión y relajación. Como durante Zazen se dejan pasar los pensamientos. Como Zazen, Kin Hin es' un método de profunda concentración. Entrenamiento de la estabilidad y la energía, desarrolla una gran dignidad.    En Kyudo los pasos que se dan no son meramente rituales sino que contienen el mismo espíritu que se acaba de relatar. Todos los pasos y especialmente el  “Ashibumi” significan un fuerte enraizamiento de los pies en contacto con el suelo captando la energía básica que permitirá un buen lanzamiento. El mentón está recogido, la nuca derecha la nariz en la vertical del ombligo, los hombros caen naturalmente. La boca está cerrada, sin crispación; la punta de la lengua toca el paladar superior, detrás de los dientes. Los ojos están semicerrados, la mirada se posa sin fijarse a un metro delante de sí. No se mira nada, aunque intuitivo mente se ve todo. La posición de las ocho fases del hassetsu constituye en si misma un punto de atención para la concentración y la meditación.   

 

 

 

LA RESPlRACIÓN .

 

 La respiración en kyudozen juega un rol primordial, ella no es comparable a ninguna otra. Apunta ante todo a establecer un ritmo lento, poderoso y natural basado sobre todo en la espiración. Esta debe ser suave, lenta y profunda, ejerciendo una presión hacia abajo sobre los intestinos. Estando los pulmones totalmente vacíos la inspiración llega automáticamente. La concentración sobre la espiración desarrolla una gran energía en la cintura, los riñones y las caderas. El centro de energía no está en la cabeza o en el corazón sino en el hara,  tanden o dantien: el  "océano de la energía", centro vital situado inmediatamente debajo del ombligo. Por la práctica del kyudozen, esta respiración se vuelve poco a poco habitual en nuestra vida corriente, incluso durante el sueño. Podemos utilizarla en los momentos difíciles para controlar las emociones o calmar el espíritu.  Es la fuente de la fuerza energética del Ki, no de la fuerza muscular que es pobre, comparada con la que surge del Tandem, Hara o Dantien.  

 

 

ACTITUD DEL ESPIRITU.- 

 

La actitud del espíritu fluye naturalmente de una profunda concentración sobre la postura y la respiración. Durante Kyudozen el córtex reposa y el flujo consciente de pensamientos se agota. Mejor irrigado el cerebro profundo se despierta. El sistema nervioso está relajado, el cerebro "primitivo" en plena actividad. Se está receptivo, atento en el más alto punto a través de todas las células del cuerpo. Se piensa con el cuerpo, inconscientemente, sin usar energía. No se trata de querer parar los pensamientos, lo que sería todavía pensar, sino de " dejarlos pasar" como las nubes en el cielo, como los reflejos en un espejo, sin oponerse ni apegarse. Así ellos pasan y se pierden, las imágenes se elevan del subconsciente y luego desaparecen. La mente se calma liberando poco a poco el inconsciente profundo, sin pensamiento, más allá de todo pensamiento, hishiryo, verdadera pureza. Sin intención de acierto en la diana, ni de  progreso. 

 

El cielo vasto y  profundo No es molestado por el vuelo de las nubes blancas.  

 

HISHIRYO y MUSHOTOKU  Hishiryo es el inconsciente del Zen. Shiryo es el pensamiento. Hishiryo : “no pensar". Pero Hishiryo es el pensamiento absoluto, más allá del pensamiento y del no pensamiento, más allá de todos los problemas de la consciencia personal. Es nuestra naturaleza original, o naturaleza de Buda, el inconsciente cósmico. Cuando la mente se vacía y el intelecto está calmado, nada detiene la corriente de vida profunda, intuitivo, ilimitada, que surge de los más profundo de nosotros mismos. El espíritu contiene todo el cosmos. La consciencia es más rápida Que la velocidad de la luz. Más velos que nuestras flechas.  Ubicados en el Hassetsu, las ocho fases del tiro incluido el acierto o no en la diana no tienen fin, ni objeto de provecho, podemos comprender Mushotou e Hishiryo, secretos de la esencia del Kyudo Zen. Pero la comprensión debe ser otra que la del sentido común o la intelectual. Es , simplemente, una percepción directa.  Mushotou es el no-provecho, el no-deseo, el no miedo. Es el principio esencial. Dar sin esperar recibir. Abandonar todo, sin miedo de perder. El Kyudoka debe darse por entero, sin ocuparse de alcanzar la gloria del que acierta, la belleza de la postura, una actitud pura, auténtica,  obtendrá la sabiduría si abandona toda idea de provecho personal. Si abandonáis todo, obtendréis todo. Hishiryo .Hishiryo y Mushotou son en sí el arte esencial de Kyudozen.Mushotoku."Pensar sin pensar, escribió el Maestro Dogen, cómo se piensa sin pensar? Debemos pensar desde el fondo del no pensamiento.

Es la consciencia cósmica, la consciencia Hishiryo". Nuestros sentidos y nuestra consciencia personal no pueden aprehenderlo; las categorías no la definen. La palabra no la explica. Solo podemos abrazarla por la experiencia vivida en la práctica del tiro.   No podemos conocer el kyudo zen a través de los libros , a través de conocer bien los secretos de la cultura japonesa. Nada de eso es el espíritu del  Kyudo Zen .Sin Zen nada es Zen.La esencia del Budismo se encuentra en la práctica del zazen . Muchos intelectuales dan conferencias o escriben artículos de manera erudita y a veces justa pero no tienen la experiencia del kyudo zen son profesores, no monjes se puede disertar sin fin sobre las cualidades de un vaso de agua, se puede decir que está fría o caliente que es H2O, que es agua mineral  y no vino pero nada es comparable con beber el vaso. Los eruditos se quedan en la periferia de la realidad y de la esencia, los que están ávidos de progresar en su nivel y pasar de tres a cuatro de cinco a seis, ávidos de tirar flechas , ávidos de acertar  aunque lo hagan se quedan en se quedan en la periferia de la realidad del kyudo zen. El maestro Taisen Deshimaru decía que incluso algunas personas que llevan treinta años practicando no saben lo que es el Zen. No saben que es la concentración, el aquí y ahora, la filosofía del no provecho, no dualismo.  La verdadera esencia de todo esto es la práctica del Kyudo Zen que consiste en mirar en si mismo en el interior del espíritu yo os aconsejo el método para que os conozcáis a vosotros mismos a fin de que podamos responder la las preguntas  importantes: ¿qué es el ego? ¿qué es el desapego? Sin la práctica del kyudo zen no hay kyudo zen .Así se volverá todo zen en vuestra vida.  Kyudo zen es la respiración justa, la verdadera postura no se trata de detener los pensamientos, sino de dejarlos correr y volver continuamente a la postura para impedir que se relaje. La actitud delEspíritu se vuelve automáticamente correcta si os concentráis en la respiración y en la postura. La sabiduría del tiro se manifiesta espontáneamente  si os concentráis . La sabiduría se manifiesta inconscientemente.    

¿Qué se viene a hacer en un Dojo de Kyudo? ¿Porqué practicamos Kyudo Zen?  ¿Qué diferencia hay entre hacerlo y no hacerlo? Esto es difícil de contestar. Inconscientemente uno prefiere sentarse en compañía de sus propios deseos, sus esperanzas. A veces nuestros propios deseos nos asustan ... El Dojo es un lugar en. el que debemos sentamos de una manera absoluta, Shikantaza . A través del Kyudo zen hemos de conseguir el mismo logro. Esto Significa volver a la condición original, al estado normal del cuerpo y el espíritu. A través del Kyudo Zen descubrimos  el valor de lo cotidiano.

El maestro Dogen habla a menudo del espíritu cotidiano:  El origen de esta expresión es un mondo entre Nansen y Joshu. Joshu preguntó a Nansen : " ¿Qué es el Tao,  la Vía? " Nansen respondió : "La vía es el espíritu cotidiano".  Nosotros decimos que el camino se encuentra debajo de tus pies , es una caligrafía que preside nuestro Dojo. La condición normal original del cuerpo y del espíritu es la Vía, el Satori, la Sustancia de Zazen, el fundamento de Kyudo Zen. Atravesando la Puerta del Dragón, aquí ahora, y no después de una lenta y larga preparación, nos transformamos en dragones. El verdadero espíritu Zen no es algo especial que se busca o se hace. No es necesario diferenciarse de los demás. Aquellos que practican Kyudo Zen no deberían soñar con ser diferentes de los demás, de los que no practican . No deberían cultivar sentimientos especiales hacia el Budismo, la filosofía, la existencia o la no-existencia. No hace falta pensar. Practicar Kyudo Zen es atravesar la Puerta del Dragón.  “Toda la vida un tiro”. Esa es la frase preferida de un buen practicante de Kyudo Zen. ¿Que significa?El Maestro Deshimaru contaba a menudo la historia del animal 'Satori” que se ocultaba en la espesura de los árboles de un bosque. Satori es un animal salvaje, es difícil de describir, inatrapable. Pocos seres humanos lo han visto. Es muy atento. Cuando creemos haberlo capturado huye rápidamente, vivo como el rayo. Este animal salvaje se ocultó una vez en un bosque denso y poblado de una vegetación exuberante. Un cazador experimentado le perseguía desde hacía tiempo pero no lograba capturarlo. Decidió corta los árboles del bosque, uno tras otro, con el fin de anular cualquier posibilidad de refugio y camuflaje. De esta manera, con paciencia, el cazador derribó árbol tras árbol, haciendo un gran esfuerzo y concentrándose tanto que llegó incluso a olvidar al animal y su espíritu se volvió apacible. También el animal Satori había olvidado al cazador, ya no le tenía miedo y estaba tranquilo. De esta manera, un buen día, el cazador se encontró frente a frente con este animal Satori... Esta es una simple historia que describe la condición normal del espíritu y de la conciencia durante Kyudo Zen. Si nos sentimos interesados por el animal Satori no podremos capturarlo. Si lo buscamos con avidez, con avaricia, este espíritu ansioso le obligará a huir lejos. Simplemente, pacientemente hay que cortar los árboles del bosque ya que no tienen nada que ver con el Satori. Es inútil preocuparse de si se trata del primer, del segundo o del tercer árbol... o del último. Simplemente practicar  Kyudo Zen, tranquilamente, no buscar nada ni agitar el espíritu. En este momento se pasa más allá de la Puerta del Dragón. Las olas no son diferentes. El agua es salada. No es necesario sentirse en contradicción con nuestra propia fé personal. El Maestro Narita Shuyu enseña:  Finalmente ni la teología ni el budismo son importantes. Esto son cosas secundarias. Despertarse a si mismo es lo importante. 

 EL DRAGON ENTRA EN EL AGUA.     Caligrafía de Joshu .Versión de Taisen Deshimaru.   

 

Prou d'enverinar

0
0

 A la passada legislatura, al mes de juny de 2010, vam presentar una moció demanant deixar d’utilitzar la fumigació amb herbicides, només el PSM i nosaltres vam a votar a favor . Esperam que ara Pollença es sumi a altres municipis com Felanitx, Artà, Porreres, Andratx... que han deixar de fumigar amb herbicides.Aquest mateix mes de maig per unanimitat al Consell de la proposta que fa anys que impulsa el GOB, d'eliminació de l'ús de glifosats en el tractament de les voreres de carreteres i camins el manteniment dels quals són competència d'aquella administració. 

 A la Comissió informativa el batle va dir que l'agradaria aprovar la moció però que a l'Ajuntament no hi ha suficient personal per deixar d'utilitzar la fumigació amb herbicides agrotòxics. Si no hi ha personal i no es pot contractar més el que s'ha de fer és cercar alternatives com reduir les zones (a moltes no té sentit llevar les herbes) o utiltizar animals com fan a altres municipis

A Esporles per exemple un grup de someres fan net el torrent.

 

 

 

Altre exemple a París les ovelles han substituït els sorollosos tallagespa. Només fa falta voluntat i imaginació.

 

 

 

  Però a més a més  hi ha molt d'arguments per deixar d'utilitzar herbicides i plaguicides agrotòxics, sobre tot els que tenen entre els seus component el glifosat.

ELS HERBICIDES SÓN:

INNECESARIS

 No és necessari llevar la majoria de la vegetació que es decideix fumigar, en la majoria dels casos no hi ha una justificació racional per fumigar sobre zones que no representen cap risc en relació a possibles incendis forestals, que no afecten la visibilitat circulatòria de la carretera i que no suposen cap risc per a la seguretat de les persones, es confon la “netedad” amb la destrossa d’hàbitats i ecosistemes posant en perill la nostra salut.

INSALUBLES

Deixar d'utilitzar herbicides és una qüestió de salut. Hi ha nombrosos estudis que demostren les conseqüències negatives dels herbicides i l’Ajuntament té la responsabilitat de vetllar pel manteniment d’un entorn saludable per a la vida de les persones.El glifosat ha mostrat signes de toxicitat i/o riscs de toxicitat per a humans tant en assaigs de laboratori com en estudis epidemiològics. El estudis epidemiològics han relacionat l’exposició de persones al glifosat amb un risc més gran de part prematur per exposició en combinació amb d'altres biocides, un risc més gran d’avortaments, un risc més gran de desenvolupament de càncer, produint també pertorbacions en el desenvolupament reproductiu d’animals de laboratori reduint la producció de testosterona, interferències en el funcionament del fetge, malformacions congènites, i efectes tòxics en cèl·lules de la placenta humana que poden afectar negativament la reproducció humana i el desenvolupament del fetus.

En un recerca científica del 2009 (dr. Benachour i dr. SéralinI) es van fer proves amb cèl·lules de diferents teixits, i totes van morir després de 24 hores d’exposició a les formulacions Roundup, que contenen el glifosat en diferents concentracions.

ANTIECOLÒGICS

L'Ajuntament ha de vetllar per la sostenibilitat medi ambiental i la vegetació que creix a les voreres de carreteres i camins juga un paper important, no només estètic durant la floració primaveral, sinó també ecològic, a causa de la seva elevada diversitat biològica i per la producció de recursos tròfics que són aprofitats de forma important per moltes espècies d’invertebrats i d’aucells. A les voreres de camins i carreteres hi viuen moltes espècies de flora, fet que ajuda a compensar encara que sigui mínimament la pèrdua de biodiversitat a la resta de l’àmbit agrícola. Aquest herbicida, en les seves formulacions comercials, ha mostrat impactes molt intensos i diversos en els ecosistemes aquàtics, podent produir nivells extremadament alts de mortalitat en amfibis, la qual cosa podria afectar a la disminució de les seves poblacions.  Recentment, la Sociedad de Ciencias Aranzadi de Donostia feia públics els resultats dels seus estudis sobre la incidència d’aquest herbicida en 10 espècies d’amfibis europeus, mostrant que les dosis recomanades pels fabricants són mortals per la majoria d’elles, i que dosis menors afecten la biologia i el comportament dels amfibis. El glifosat absorbit per les plantes és eventualment excretat per les arrels a la rizosfera del sòl. S’ha observat que és tòxic pels diferents fongs i bacteris que són necessaris i beneficiosos per la natura, desequilibrant la comunitat microbiana del sòl. Els cucs de terra també es veuen afectats negativament per aquest herbicida, ja sigui sol o en combinació amb d’altres herbicides.

En alguns casos hem observat com aquestes actuacions afecten no només la vorera de la via, sinó també la vegetació i animals ja dins terrenys de titularitat privada, sense cap tipus de consentiment del propietari. No només afecten a les plantes sobre les que s’aplica o aquelles properes als camps de conreu i/o afectades per la deriva amb el vent, sinó que generacions posteriors d’aquestes plantes també mostren problemes de germinació i/o desenvolupament disminuït, podent produir-se importants canvis ecològics per aquest efecte. Com amb d’altres herbicides, el seu ús ha portat a l’aparició de plantes resistents, aquest herbicida produeix, a més, molts problemes en els mateixos cultius als que s’aplica i a cultius posteriors el que suposa un greu risc sobre la producció agrària.

 HI HA ALTERNATIVES

 A Alternativa per Pollença consideram que és ben hora d’abandonar aquest absurd, i que en cas de necessitat, hi ha altres formes de controlar la flora dels camins, ambientalment menys impactants i no contaminants, com el desbrossat de forma manual o mecànica o pràctiques alternatives de jardineria fonamentades en l’ús de productes biològics acceptats en la pràctica de l’agricultura ecològica. Per exemple l’eliminació mecànica s’utilitza també per part de la Direcció Insular de Carreteres, i és l’únic sistema emprat a Menorca i Eivissa.A Menorca el Pla Territorial Insular estableix que “Es prohibeix l’ús d’herbicides en el manteniment de les voreres de carreteres i camins, havent-se de realitzar el control de la vegetació a través de mitjans mecànics” .


 Extractes i reelaboració de l'article "el silenci de les carreteres" de Miquel Camps publicat a la pàgina del GOB de Menorca:

 A la primavera comença una època d'esplendor al camp, s'activen una gran quantitat de plantes, que ofereixen el teixit nutritiu de les seves fulles o les delícies de les seves flors a milions d'abelles, erugues, papallones, escarabatets, formigues, caragols i d'altres criatures sorprenents... que seran la base per alimentar ocells granotes, sargantanes, eriçons...

Les flors ornamentaran les voreres dels camins i també les carreteres, que s'esquitxaran de colors. Del blanc de la caramuixa, del blavet de la vinca, del groc del trèbol femella, del rosat de la corritjola, del vermell de l'anclova, del violeta del petit safrà. Tantes i tant diverses, que molts turistes pensen que s'han sembrat expressament a les voreres.

Ara hi ha més flors que fa uns anys a les carreteres de Menorca. Des de que es va començar a controlar la vegetació amb maquinària que sega (..

Aquesta meravella natural, aquest atractiu especial de les vies de Menorca, pot quedar de nou en seriós perill si es tornen emprar els herbicides a les voreres de carreteres i camins. El poc coneixement dels efectes, la poca consciència, o ves a saber quins altres motius, provoquen que alguns responsables públics vulguin emprar de nou aquests productes tòxics, que deixen després una vegetació ennegrida i un paisatge abatut.

Tot i que el problema principal no és el paisatgístic. La toxicitat d'aquests productes afecta tota la gernació d'insectes i animalons que comentàvem abans, que estan a la base de la xarxa tròfica natural. Molts d'aquests animals moren directament després d'una fumigació. D'altres, queden enverinats. El cicle de vida es romp. Els productes persistents arriben als torrents o als aqüífers i, qualque dia, s'instal·len als organismes humans.


Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

Als següens articles trobareu més informació i enllaços sobre els estudis científics que s'han fet:

- Hi ha alternatives als herbicides.

- No és brutor és diversitat biològica.

 - Excel·lent article de Biel Perelló sobre el tema, amb múltiples enllaços

 Un bon article  de Som lo que Sembremamb nombrosos enllaços a articles científic sobre les conseqüències per a la salut dels herbicides amb glisofat  

- http://www.elbroquil.cat/?p=3781

-http://enfocant.net/noticia/publicat-estudi-epidemiol-gic-que-relaciona-efectes-de-lherbicida-de-monsanto-amb-el-desenvo

- Stop a los herbicidas tóxicos en las carreteras y pueblos de Mallorca (article revista Namaste)

-http://www.gobmallorca.com/notes-informatives/habitats-i-especies/993-11042013-gob-i-apaema-reclamen-al-consell-que-deixi-de-fumigar-les-voreres-de-carretera.html

-http://nomasvenenosencanarias.wordpress.com/


 Campanya del GOB I l'Associació de Producció Agrària Ecològica de Mallorca (APAEMA)

 

  A continuació la moció

MOCIÓ ABANDONAR LA FUMIGACIÓ AMB HERBICIDES

Els portaveus dels grups municipals sota signants presenten a consideració del Ple, per tal que sigui estudiada i debatuda en la seva propera reunió, la següent moció.

Exposició de motius:

Atès que a Pollença és habitual la fumigació amb herbicides per a controlar la vegetació que creix a les voreres i que a alguns productes tenen com component principal, el glifosat que és bastant persistent, acumulant-se en el sòl durant mesos i essent susceptible d’arribar als nivells freàtics. I que a més de l’impacte sobre la vegetació, existeixen múltiples estudis científics que citen efectes negatius sobre animals i els seus sistemes endocrins.

Atès que l’Ajuntament té la responsabilitat de vetllar pel manteniment d’un entorn saludable per a la vida de les persones, així com per la sostenibilitat medi ambiental, ja que té atribuïdes competències en salut pública i medi ambient.

Atès que la vegetació que creix a les voreres de carreteres i camins juga un paper important, no només estètic durant la floració primaveral, sinó també ecològic, a causa de la seva elevada diversitat biològica i per la producció de recursos tròfics que són aprofitats de forma important per moltes espècies d’invertebrats i d’aucells. Al llarg de les darreres dècades, les poblacions d’aucells lligats als paisatges agrícoles són les que més han minvat a Europa (un 48% en el període 1980-2007), fet que es podria explicar en bona part per un model amb menys diversitat d’espècies cultivades i un ús important de pesticides. A les voreres de camins i carreteres hi viuen moltes espècies de flora, fet que ajuda a compensar encara que sigui mínimament la pèrdua de biodiversitat a la resta de l’àmbit agrícola.

Atès que, en cas de necessitat, hi ha altres formes de controlar la flora dels camins, ambientalment menys impactants i no contaminants, com el desbrossat de forma manual o mecànica.

Atès que a altres ajuntaments, com és el cas d’Andratx, Porreres, Artà, Felanitx... ja s’han abandonat les fumigacions amb herbicides de manera positiva.

Atès que l’eliminació mecànica s’utilitza també per part de la Direcció Insular de Carreteres, i és l’únic sistema emprat a Menorca i Eivissa.A Menorca el Pla Territorial Insular estableix que “Es prohibeix l’ús d’herbicides en el manteniment de les voreres de carreteres i camins, havent-se de realitzar el control de la vegetació a través de mitjans mecànics” (article 20.3.8).

Atèsl'aprovació aquest mes de maig per unanimitat al Consell de la proposta que fa anys que impulsa el Gob, d'eliminació de l'ús de glifosats en el tractament de les voreres de carreteres i camins el mantenimant dels quals són competència d'aquella administració.


Per tot això, aquest regidor presenta al ple de l'Ajuntament, amb la intenció de veure-la enriquida amb les aportacions de la resta de grups polítics i per a la seva aprovació si procedeix, la següent proposta.

Per tot això:

1.- L’Ajuntament de Pollença es compromet a deixar d’utilitzar en el termini d’un any la fumigació amb herbicides i plaguicides agrotòxics, concretament els productes emprats a l’actualitat que inclouen en la seva composició química glifosat i cipermetrina, en particular Clinic N, Roundup energy Pro i Fastac, per al control de la vegetació que creix a les voreres de carreteres i camins. Tenint en compte primerament les zones més perilloses de ser contaminades com les zones humides, zones boscoses, el casc urbà, torrents o síquies. En cas de considerar-se necessari el control del creixement de la vegetació s’empraran sistemes ambientalment menys impactants i no contaminants, com el desbrossat amb maquinària específica o de forma manual o pràctiques alternatives de jardineria fonamentades en l’ús de productes biològics acceptats en la pràctica de l’agricultura ecològica.


17 de maig de 2013

Cultura i país: la corrupció política (articles de Llorenç Capellà, Miquel López Crespí i Llonreç Buades)

0
0

Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)


Corrupció i ètica


Llorenç Capellà | 15/02/2011 |


José Blanco ens ha recordat que, a la darrera campanya electoral, Rajoy posava Camps i Matas com a exemples de bona gestió. A quatre anys vista, cal saber si Rajoy es va equivocar o no, perquè atesos els casos de corrupció que esquitxen el Partit Popular, el ciutadà pot plantejar-se, sense por d'ésser superficial, si Pepé és sinònim de xoriço. Que entre els conservadors hi ha gent (probablement molta) que es deixaria tallar una mà abans de posar-la a calaix d'altri...? Ben segur que sí. Si més no, així ho creiem. O, si tant voleu, tenim l'obligació de creure-ho per higiene moral, per un respecte envers la condició humana. Tanmateix, el fet que la denúncia reiterada d'uns fets delictius en els quals, de prop o d'enfora, hi ha involucrada gent del Pepé, no es tradueixi en una incidència a la baixa en la intenció de vot cap aquest partit, ens fa trontollar algunes de les certeses bàsiques que tenen a veure amb la suposadament sòlida ètica col·lectiva. Aquest darrer quadrienni, els conservadors i els gitanos de Son Banya han col·lapsat els jutjats de Mallorca.

O dit amb altres paraules: els casos de corrupció i droga han marcat el perfil delictiu de la societat. Suposo que la Paca no aconseguiria el suport de les urnes, encara que ella, potser en veure quina és la tendència actual del vot, anunciés, no fa gaire, que ben igual encapçalava una nova formació política. Però tot i que pensem que no obtindria el tant per cent necessari per a aconseguir representació parlamentària, ens queda el dubte de saber si no la votarien per les prevencions d'índole racista que activa la seva ètnia o pel seu historial delictiu. Mireu, doncs potser seria pel primer supòsit. En tinc prou, per a afirmar-ho, amb el repàs de la darrera enquesta de l'IBES (publicada diumenge a UH) que dóna trenta diputats al Pepé. És a dir, majoria absoluta, cosa que equival a confiança absoluta. La conclusió de tot plegat és demolidora. Si els escàndols Ibatur, Palma Arena, Cola cao, Òpera, etcètera, etcètera, no minven credibilitat als conservadors, és perquè hi ha una part important de l'opinió pública que no considera la corrupció un fet delictiu. Ben al contrari. Segons es veu, el fet d'haver participat en algun embull de diners, dinerots i dinerel·los pot suposar un cop de prestigi en el currículum. Un mèrit afegit, sens dubte.

Diari de Balears (dBalears)


Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)


Andratx i la corrupció urbanística


La recent detenció del batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo, del director general d’Ordenació del Territori, Jaume Massot, i del zelador d’obres Jaume Gibert, ens situa no solament davant un cas d’especulació urbanística, sinó sobre tot davant el problema, ja històric de la “balearització” de la nostra terra. De fa moltes dècades, sobretot a partir del gran desenvolupament turístic dels anys seixanta, el paper incontrolat de la construcció feta de qualsevol manera, una construcció “salvatge”, en definitiva, ha sensibilitzat generacions d’illencs quant a la necessitat urgent de controlar aquest desgavell que amenaça amb exhaurir els nostres minvats recursos naturals.

Qualsevol persona amb un mínim de seny sap a la perfecció que els minvats recursos naturals de què disposam no permeten aquest creixement il·limitat, i més quan es fa sense respectar ni l’actual legislació. Es tracta de complir i fer respectar les lleis en vigor en matèria d'urbanisme, i també, d’aconseguir que el govern de torn s’adoni de la situació insostenible en què ens trobam i dicti els corresponents plans d’ordenació territorial.

Eugenio Hidalgo i tots els Hidalgos que podrien sortir a la llum pública si la Fiscalia continuava aprofundint en les investigacions, no solament no han estat sensibles a les necessitats de preservació de recursos i paisatge que té la nostra terra, sinó que han abusat fins a límits increïbles esdevenint uns perillosos depredadors indiferents a les nostres necessitats com a col·lectivitat. El GOB, preocupat per la situació d’emergència en què ens trobam, ja havia presentat a la Fiscalia més de quaranta denúncies per presumptes delictes urbanístics comesos a Andratx. Les denúncies presentades anaven agrupades en dues tipologies d’irregularitats. Com molt bé explica l’organització ecologista, el primer tipus d’irregularitats consistia en llicències il·legals dins el sòl rústic. Es tractava d´unes llicències de construcció donades a parcel·les sense la superfície mínima per a ser edificades, parcel·les que s’acaben construint a base d’una llicència municipal atorgada per informes i certificats irregulars del zelador i el cap d’Urbanisme. Com explica el GOB, en la totalitat dels casos aquestes llicències il·legals afecten zones protegides.

Les denúncies dels presumptes delictes urbanístics d’Andratx presentades pel GOB a la Fiscalia es refereixen també, i basta que consulteu el web d’aquesta organització per a tenir tota la informació al vostre abast, a llicències il·legals d’edificis d’apartaments dins sòl rústic atorgades per l’Ajuntament sota l’aparença de sòls urbans.

Les situacions irregulars, l’especulació urbanística detectada a Andratx, es pot estendre a nombrosos municipis de les Illes. L’expresident del Govern de les Balears Francesc Antich parlava recentment d´una possible investigació a més de quinze ajuntaments. Tots els mallorquins i mallorquines sabem que arreu es donen casos iguals o pitjors que el d’Andratx. Aquestes típiques situacions irregulars són les culpables de les destrosses paisatgístiques i territorials que hem patit aquestes darreres dècades, tant a l´interior de Mallorca com a la costa.

Davant els fets que vivim aquestes darreres setmanes és ben hora que la societat mallorquina s’adoni que no podem continuar per més temps en mans d’especuladors sense escrúpols, aprofitats que utilitzen de forma fraudulenta determinades disposicions de la llei de sòl rústic. Les institucions encarregades de fer complir la llei, els partits i organitzacions conservacionistes que han estat a l’avantguarda de la lluita per a preservar el nostre paisatge i minvats recursos naturals, la societat civil de les Illes, han de ser molt exigents a demanar responsabilitats al màxim alhora que, d´una forma immediata, el Govern, el Parlament, haurien de modificar els aspectes d’ambigüitat que hi pugui haver en la normativa urbanística per tal d’aturar casos de possible corrupció com el que ens ocupa en aquests moments.

La detenció d’Eugenio Hidalgo i companyia és el primer gran i espectacular cop que s’ha donat a la corrupció urbanística a les Illes. Les investigacions haurien de continuar i ampliar-se sense tenir mai en compte el color polític del municipi investigat. El que han fet i fan amb la nostra terra gent que no l’estima no té nom. Potser ja han destruït o estan a punt de destruir tot el patrimoni que ens llegaren els nostres avantpassats. Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat.

Miquel López Crespí

(12-XII-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció. (Llorenç Buades Castell, militant de la CGT)


Corrupció.


Per Llorenç Buades Castell.


Llorenç Buades.

El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció.

La corrupció només es pot combatre amb una democràcia real i no amb aquest sistema de mínims que en realitat empara models institucionals fonamentats en la manca de transparència, en la verticalitat i en una oligarquia del poder que es concentra totalment en les cúpules partidàries, sindicals, institucionals i empresarials públiques.

La manca de democràcia possibilita l’exercici jeràrquic i arbitrari del poder, a dreta i a esquerra, i és la que permet que poques persones puguin decidir sobre els béns dels altres, sobre les seves contribucions econòmiques, i moltes vegades sobre les pròpies persones que formen part d’una xarxa clientelar de carácter vertical que els suporta.

El sistema vertical de poder es practica gairebé a tot arreu, i com més gran és l’associació, partit , empresa o institució, encara és fa més evident. Aquest sistema, en la dreta, és natural. Allò que no és natural és que l’esquerra, que predica la transformació social es fonamenti en el dirigisme de molt poques persones. Tampoc és natural que l’esquerra depengui de la banca, enlloc de dependre de la seva afiliació. L’esquerra d’aquest i de molts països té una dependencia absoluta del crèdit bancari, i els crèdits es paguen o quan no es poden pagar es condonen amb favors i compensacions.

Quan els partits i sindicats tenen deutes impagables han de vendre la seva autonomia, i les cúpules que els gestionen solen fer-ho sense embuts amb compensacions diverses. Així funciona el sistema. I aquests encara tenen la barra de dir que volen transformar el món.

A l’ombra d’un sistema corrupte hi conviuen moltes gents. La Cosa Nostra és benevolent amb els seus i la seva xarxa clientelar. Les màfies es barallen o pacten per espais de poder. En el món institucional passen coses semblants, sorgeixen baralles, desequilibris i nous equilibris que sorgeixen de la relació de forces entre les parts.

És evident que no és el mateix Corleone o Al Capone que un delinqüent marginal, com no és el mateix el PP i el PSOE que el Corrent Roig. Només qui accedeix al poder en pot fer abús. El batle de Sant Joan, encara que sigui del PP, no pot gaudir del poder d’un Hidalgo, i és ben segur que un burócrata sindical de pes dins una SEAT-Volkswagen o una FORD, i els d’alguns bancs i caixes d’estalvi , públiques o privades té més poder que el batle de Sant Joan. La corrupció travessa des de fa molts anys tota la xarxa institucional encara que l'atenció només es concentri en els aspectes urbanístics. I encara que moltes persones no són corruptes, si són moltes els i les que conviuen amb entitats que admeten la corrupció i que defensen als corruptes.

Molts afiliats de partits, associacions i sindicats permeten la corrupció. Alguns perquè en són beneficiaris en major o menor grau, i altres perquè són simplement fidels i poc crítics, o perquè la finalitat justifica els mitjans. També s’ha de dir que és la possibilitat d’accedir al poder en benefici propi és allò que atrau a molta gent a la política o a l’exercici del poder en diverses institucions. Allò fonamental és que el poder corromp i el poder absolut és el que més corromp. Limitar al màxim aquest “absolutisme” és la garantia per evitar la corrupció.

La corrupció política no provoca baixes entre els afiliats i afiliades del Partit Popular, i tampoc va provocar baixes excessives en el PSOE en temps de Felipe. Les escissions que es produeixen per aquests motius mai no solen ser molt significatives entre l’electorat, tot i que puguin significar una eventual derrota electoral per pocs punts, en funció de l’abast que donin els mitjans de comunicació i de creació d’opinió al servei dels qui realment ramenen les cireres darrere el bastidor. Normalment dins les organitzacions polítiques, sindicals i socials prevaleixen els interessos propis de les persones que hi treballen i viuen de la situació que a l'ètica i al compromís amb les idees.

Les persones que prioritzen la seva manera de viure als interessos generals ben aviat desenvolupen arguments i les justificacions filosòfiques necessàries per a fer valer la seva actitud, pròpia dels professionals de la política, del sindicalisme o de l'associacionisme.

Molts polítics corruptes guanyen eleccions i per tot arreu. A Nigèria com al Japó han guanyat eleccions polítics corruptes, Si Lula ha guanyat unes eleccions, amb un partit implicat en escàndols, malgrat baixar a les primàries, i amb l’aval de corrents internes crítiques suposadament roges que donen continuïtat al projecte petista, també el PP pot guanyar les eleccions a Mallorca i Eivissa.

Web Ixent (Esquerra alternativa anticapitalista i antifeixista de les Illes)


Presentació de LLiures o morts

0
0

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!


Declaración BIC edificio de la sede del Consell de Mallorca

0
0

Acuerdo del Pleno del Consejo de Mallorca, adoptado en la sesión del día 11 de abril de 2013, de declaración de Bien de Interés Cultural, con categoría de Monumento, a favor del edificio de la antigua Diputación Provincial, sede del Consell de Mallorca, calle Palau Real, 1 Palma.

Fuente: BOIB núm. 075
Fecha publicación: 28 Mayo 2013

edificio

Informe técnico

El edificio del Palacio de la Diputación es fruto de una nueva etapa que la institución inicia a partir de 1870. Este año se aprueba una ley provincial que otorga más competencias a las diputaciones, y la de Mallorca inicia un programa de reformas en todos los ámbitos, que hace necesaria la dotación de un edificio amplio y representativo. El resultado, será el del edificio neogótico civil más importante de Mallorca, que contará con la intervención de diferentes arquitectos que encabezan diferentes fases del proyecto y constructivas, y con la ejecución de acabados decorativos por parte de artistas y artesanos del momento.

Memoria histórica y descriptiva

El edificio del Consell se sitúa en el centro de la ciudad alta, junto a la Casa Consistorial, en la calle Palau Real, en un solar donde se encontraba la antigua prisión de la ciudad. El área urbana donde se inserta el Palacio es el resultado de una serie de remodelaciones producidas durante la edad contemporánea: la liberación de la plaza de Cort con el derribo de algunas manzanas y la demolición del convento gótico de Santo Domingo, muy cercano a este lugar.

En época islámica se situaban en estos solares los huertos de los Masamida, y, en época cristiana, se levantaron el Hospital de San Andrés (en el solar de la actual Casa Consistorial) y la prisión de la ciudad, los dos con origen en el siglo XIII.

El año 1870 Ayuntamiento y Diputación se permutan el inmueble en cuestión y el convento de Capuchinos, consolidándose la antigua prisión como sede de la Diputación, a la que se suma, el 1876, un inmueble propiedad de Josep Quint Zaforteza.

Inicialmente se adapta el edificio existente, primero con proyecto del arquitecto provincial Antonio Sureda Villalonga (1870-1873) y después a cargo de Joaquín Pavía Bermingham (1876-1880) quién, entre otros actuaciones, construyó un salón de actos públicos. Este autor, iniciará una nueva fase en 1881, momento en el cual propone derrocar la fachada y vaciar la primera crujía. Es decir, que elabora un proyecto de nueva planta, en el que la fachada se proyectaba en estilo neogriego. La crujía del fondo quedaba entonces sin intervención.

El año 1882 la Diputación decide emprender un ambicioso proyecto de edificio de nueva planta y Pavia concibe un nuevo proyecto de fachada en estilo neogótico. El año siguiente empiezan las obras y se procede al derribo de la fachada de la prisión.

edificio

El proceso de construcción y descripción del estado actual

En la construcción del palacio de la Diputación se diferencian varias etapas:

  1. La primera etapa (1882-1911) incluye el inicio de la ejecución del proyecto neogótico de Joaquín Pavia y su continuación por parte de otros autores.
    Con la marcha de Pavia el 1884, continuó las obras el arquitecto Joan Guasp y Vicens hasta 1908, que lo sucedió Guillemos Reynés y Francesc Roca y Simó
  2. La segunda etapa (1911-1918) se centrará en la crujía posterior del edificio y en el ala perpendicular a la fachada. Guillem Reynés inició la reforma de la mencionada crujía, de la cual lo más notable es la construcción del Salón de Sesiones en la planta principal. Reynés interviene también en la escalera de honor, donde además del almohadillado, planifica la apertura de un triple ventanal de considerables proporciones. A la muerte de Reynés continuará Josep Alomar Bosch, quien actuó en la planta baja, el entresuelo y la planta intermedia, donde construyó la biblioteca.
  3. Josep Alomar dirigió las obras entre 1919 y 1940 y, entre otros actuaciones, acabó el Salón de Sesiones diseñado por Reynés, al que añade la traceria del interior de la puerta, y completa la decoración exterior, que contiene la cartela ‘Salón de públicos’ con un escudo central y profusos ornamentos animales y de follaje.
  4. Finalmente, entre 1945 y 1947, Gabriel Alomar Esteve firma la distribución y decoración de la crujía de la fachada, destinada a despachos y recepción, a pesar de que finalmente el principal artífice será Carles Garau Tornabelles.

Desde finales del siglo XIX, la crujía de la fachada se configura como una sucesión de espacios nobles: Salón de reuniones, despacho de presidencia, la secretaría y el despacho de Vicepresidencia. Alomar realiza una nueva distribución, pero sólo se ejecutó en la antesala. Esta se situó en el lugar donde había habido el despacho de Presidencia. Para aprovechar el techo existente, con molduras, y la lámpara de bronce dorado, lo adaptó al estilo que denominó ‘español’, es decir, un eclecticismo neorenacentista. Un artesonado según el modelo del Consulado de Mar y lujosas cornucopias conformaban el aposento, junto al mobiliario y de los retratos de los hijos ilustres. El diseño que adoptó Carles Garau, por otra parte, será de estilo neomudéjar. Además, ubicó el despacho de Presidencia en el antiguo Salón de Plenos, que ya no tenía ninguna utilidad, a continuación seguía una pieza intermedia y finalmente la sala de espera. Las tres dependencias se comunicaban entre sí gracias a la apertura de nuevas puertas.

Desde los años cuarenta, la distribución en los tramos mencionados ha sufrido algunas variaciones. El año 1971 se reformaron y cambiaron de destino. El antiguo despacho de Presidencia hoy es sala de reuniones. Aún así, permanece en la zona parte de la decoración original, a pesar de que los tapices que cubren las paredes son nuevos, los frisos son repintados y el mobiliario se ha cambiado o desaparecido.

edificio

Bienes muebles

Se vinculan a la protección como Bien de Interés Cultural del inmueble una serie de bienes muebles que van ligados a los valores del edificio, pues fueron concebidos con este, o en el caso de los bocetos de los vitrales, para formar parte del proceso de diseño del inmueble. Este expediente se ha basado en la unidad del edificio neogótico, y no tanto en la vida de la institución. Por este motivo, se incluyen en la declaración sólo los bienes muebles ligados a la construcción del edificio. Esto no quiere decir que actualmente no haya a su interior otros muchos bienes muebles de gran valor histórico artístico, que son gestionados como Fondo de Arte con los instrumentos adecuados por parte de la institución.

edificio

Estado de conservación del inmueble

Este edificio ha sido objeto de varias obras de reforma, si bien los principales espacios institucionales han preservado su fisonomía original. Las plantas superiores, en cambio, se han adaptado a usos administrativos y perdido los acabados originales.

Cuando se han detectado filtraciones de humedades o estas han afectado a aslgún recubrimiento decorativo, como los tapices, se han llevado a cabo intervenciones de restauración. Actualmente el edificio se encuentra en buen estado de conservación.

Descripción y justificación de la relimitación del bien

a) Se incluye dentro de la delimitación del BIC, tal y cómo se puede observar en la delimitación gráfica adjunta (anexo 2), toda la parcela catastral 000015-21.

b) En cuanto a la delimitación del entorno a protección, se entiende que, teniendo en cuenta la situación del elemento dentro de un conjunto histórico y con el planeamiento vigente, no hace falta la delimitación de uno entorno de protección más amplio, dado que es un BIC (monumento) que está situado dentro de otro BIC (conjunto histórico) y por lo tanto, se entiende que la delimitación de un entorno de protección del monumento que fuera más allá del propio elemento, no tendría ninguna significación especial puesto que el espacio afectado por este entorno ya dispondría de un mayor protección, al formar parte por sí mismo de un BIC propiamente.

edificio

Principales directrices de intervención y medidas de protección

Elemento protegido

Como norma general, los criterios básicos de intervención tendrán que ir dirigidos a la protección de las características y valores expuestos en la descripción que figura en este informe y que son los que motivan su declaración.

Al tratarse de un bien cultural los valores del cual se sustentan sobre todo en su diseño unitario a nivel estilístico, es fundamental para preservarlos, respetar al máximo su configuración a todos los niveles: la tipología, los materiales constructivos, los acabados y todos los detalles que lo configuran. Se tendrá que conservar, así mismo, la configuración espacial, sobre todo de la planta baja, escalera y planta noble; la composición volumétrica general; los materiales, sistemas y detalles constructivos originales; los elementos decorativos interiores y exteriores.

Forman parte del inmueble y sus valores los acabados decorativos que se encuentran a los espacios nobles del edificio, y que quedan por lo tanto, protegidos como parte del inmueble. Son ejemplo los artesonados, tapices, puertas y ventanales, escultura aplicada, suelos de planta baja y planta noble, pintura de los techos de la planta noble, tiradores, otros elementos de alpaca, etc. La mayoría son originales, mientras que algunos han sido sustituidos en las últimas décadas respetando la estética original. En cualquier caso, el criterio general tiene que ser el de su conservación in situ, y sólo la aplicación de tratamientos de conservación preventiva o restauración.

En cuanto a las obras que se puedan realizar, tendrán que contar con la intervención de un arqueólogo, si son en el subsuelo, y un historiador del arte especializado en la materia si se trata de arquitectura, dado que podrían aparecer vestigios del anterior edificio de la prisión.

Bienes muebles

Esta declaración como BIC incluye como bienes amueblas vinculados al inmueble los bienes muebles ligados a la construcción del edificio. La movilidad o sustitución de sus lugares de ubicación original sólo se podrá llevar a cabo para garantizar una mejor conservación y con autorización previa de la comisión de patrimonio histórico.

edificio

Los bienes muebles que figuran en este informe técnico obtienen también la categoría de Bien de Interés Cultural vinculados al inmueble, y por lo tanto, se tienen que conservar en su interior. Si se tienen que extraer temporalmente, o se tiene que realizar cualquier tratamiento de conservación, hay que contar con autorización previa de la Comisión Insular de Patrimonio.

En cuanto a su ubicación, los que fueron concebidos para un espacio concreto tienen que permanecer en él, a no ser que por motivos de conservación no sea aconsejable. En el caso de las veinte sillas neogóticas, conviene ubicarlas en un espacio donde no sean continuamente objeto de cambios de ubicación, pues agrava su estado de conservación

El resto de elementos muebles, a pesar de no formar parte del diseño original del edificio, y por lo tanto no quedar sujetos a esta declaración de BIC, se tendrán que conservar según las determinaciones que recomiende el inventario oficial de bienes muebles propiedad del Consell de Mallorca y, ante cualquier proyecto de cambio de ubicación, se tendrá que solicitar informe vinculante al técnico responsable de las colecciones de Bienes amueblas del CIM.

En todo caso, se tendrá que seguir los criterios que señala la ley 12/98, del patrimonio histórico de las Islas Baleares, especialmente en sus artículos 22 y 23 (protección general de los bienes del patrimonio histórico y preservación de bienes inmuebles), 26 (deber de conservación), 31 (colocación de elementos exteriores), 37 (autorización de obras), 40 (licencias) y 41 (criterios de intervención en los bienes de interés cultural), 44 (régimen general de los bienes muebles), 45 (Bienes muebles incluidos en un bien de interés cultural), 47(conservación).

[29/05] París (29-05-68) - Michel - Bidault - Li Shizeng - Bizeau - Carles - Fontanillas - Imbernón - Schirru - Pagès Xartó - González Tagua - Boronina - Martínez Baena - Laviña

0
0
[29/05] París (29-05-68) - Michel - Bidault - Li Shizeng - Bizeau - Carles - Fontanillas - Imbernón - Schirru - Pagès Xartó - González Tagua - Boronina - Martínez Baena - Laviña

Anarcoefemèrides del 29 de maig

Esdeveniments

El general Massu, comandant en cap de les Forces Franceses d'Alemanya

- París (29-05-68): El 29 de maig de 1968 a París (França) el Consell de Ministres, convocat com cada dimecres a les 10 hores, és ajornat en l'últim minut. El general De Gaulle ha abandonat secretament l'Elisi a les 11.15 hores en helicòpter cap a una destinació desconeguda. Al migdia, Pompidou declara ignorar on es troba el general i anuncia que farà una declaració a l'Assemblea Nacional l'endemà al matí. La Confederació General del Treball (CGT), que ha trencat  amb la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) per haver aplaudit el retorn de Cohn-Bendit, i el Partit Comunista Francès (PCF) organitzen una manifestació per un «canvi polític de progrés social i de democràcia» de la Bastilla a Saint-Lazere a partir de les 15 hores, que es desenvolupa sense incidents i que arreplega centenars de milers de persones, segons els dirigents comunistes. A la tarda, el general De Gaulle és localitzat: es troba a Colombey-les-Deux-Églises de pas cap a Baden-Baden, on visitarà a les 18.30 hores el general Jacques Massu, comandat de les Forces Franceses de Alemanya (FFA). Tota casta d'opinions es desencadenen arran d'aquesta misteriosa visita i sobre les seves intencions. Eugène Descamps, secretari general de la CFDT, llança una crida a Mendès France per que accepti el poder. A la tarda, en una roda de premsa improvisada, Mendès France es declara partidari de formar un«govern provisional de gestió» a condició que estigui d'acord «tota l'esquerra unida».

Anarcoefemèrides

Naixements

Louise Michel fotografiada per Nadar (1878)

- Louise Michel: El 29 de maig de 1830 neix al castell de Vroncourt (Lorena, França) l'escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel --també sota el pseudònim literari d'Enjolras--, una de les figures més importants de l'anarquisme francès del segle XIX. Filla del senyor del castell, Charles-Étienne Demahis --o més probablement de son fill Laurent--, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d'haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s'instal·là a París i continuà fent de mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l'oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault, Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l'escola de la rue Houdon --externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes-- i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d'ambulància i com a assessora d'instrucció i d'educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà elsúltims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d'estar tancada durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou embarcada el 24 d'agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l'estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d'Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per«incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d'exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències --tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia--, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d'agitació de l'afer Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l'Hotel de l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d'un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l'estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les«populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898).

***

"La Brochure Mensuelle", editat per Émile Bidault

-Émile Bidault:El 29 de maig de 1869 neix a Palaiseau (Illa de França, França) el militant i propagandista anarquista Émile Armand Bidault. En 1886 va ser un dels fundadors --amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres-- de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquestaèpoca s'encarregà de l'administració deLe Libertairei de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertarisLa Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire,Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent deLa Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Li Shizeng

- Li Shizeng: El 29 de maig de 1881 neix a Guangyang (Hebei, Xina) l'agrònom i pedagog anarquista Li Shizeng, també conegut com Li Yuying (Monjo de Pedra). Era fill d'una família mandarina i alguns dels seus familiars van ser ministres i alts mandataris de la Cort imperial manxú. Educat en un esperit obert al món occidental, en 1903 marxà amb una vintena d'estudiants a França, acompanyant Sun Baoqi, aleshores ambaixador de l'Imperi xines a França, per exercir d'agregat a la delegació xinesa. Però aviat abandonà el càrrec i decidí desvincular-se del seu futur com a alt càrrec burocràtic imperial per a estudiar, d'antuvi, Ciències Agrícoles a l'Escola Pràctica d'Agricultura de Chesnoy (Montargis, Centre, França), on es graduà. En 1906 es traslladà a París durant tres anys per realitzar estudis de química i biologia a la Sorbona i al laboratori del professor Gabriel Bertrand de l'Institut Pasteur. A la capital francesa descobrí el pensament anarquista --llegí amb passió Proudhon, Bakunin, Élisée Reclus i Kropotkin, a més dels darwinistes socials-- i amb una colla de companys creà el Grup Anarquista Xinès de París. En 1906, amb Wu Zihui i Zhang Jingjiang, creà la «Société pour l'Avancement de la Morale» (Societat per l'Avanç de la Moral), basada en els principis anarcocomunistes. En 1907 fundà l'efímera revista xinesa il·lustrada Shi-chieh (El Mundo) i s'adherí a la Tongmenghui (Lliga Unida), societat secreta de resistència on participaven republicans, nacionalistes i socialistes. En 1907, amb Chu Minyi, publicà el pamflet Geming (Revolució). A partir del 22 de juny de 1907, el Grup Anarquista Xinès publicà el setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), dedicat sobretot a traduir al xinès els grans pensadors llibertaris. En 1908 fundà la Caséo-Sojaïne a la Garenne-Colombes (Illa de França, França), una petita fàbrica de transformació de la soja on començaren a treballar una trentena de persones que havien vingut directament de la Xina. A la Caséo-Sojaïne es van fer tot tipus de productes derivats de la soja, llegum barata i per la qual pensava que la Xina podria alliberar-se del problema endèmic de la fam. En aquesta factoria, amb l'ajuda del professor anarquista Wu Zhihui, impartí l'anomenat«Curs de Vespre», una mena d'escola nocturna de diverses disciplines (xinès, francès, matèries científiques, etc.). La Caséo-Sojaïne es regia en un règim força frugal i un codi moral força estricte, on estaven prohibits l'alcohol, el tabac, el joc i la prostitució. En 1911 es traslladà a la Xina en ocasió de la Revolució Republicana Xinesa (Revolució Xinhai). En 1912 publicà, amb L. Grandvoinnet, Le Soja. Sa culture, ses usages alimentaires, thérapeutiques, agricoles et industriels. En 1912 també, ajuntant els dos projectes que funcionaven a la Caséo-Sojaïne (fàbrica i escola) i amb el suport de les noves autoritats xineses republicanes, es creà el «Qingong Jianxue Yundong» (Moviment Treball-Estudi) que va créixer força i que va permetre a gairebé dos milenars de xinesos poder venir a França, els quals es beneficiaven de treball, suport mutu, cooperació i tot en un marc d'igualtat, principis estretament lligats al moviment llibertari. En 1914 obrí el primer restaurant xinès de París i l'any següent fundà a la Xina la «Qingong Jianxue Hui» (Societat del Treball Diligent i d'Estudis Frugals). En 1916 creà a París, amb Cai Yanpei, l'«Hua Fa Jiaoyuhui» (Societat Francoxinesa d'Educació), una escola per als treballadors xinesos i encarregada de promoure els intercanvis culturals i educatius entre els dos països. En 1919 projectà, amb son amic el doctor Syha, la fundació d'un Institut Pasteur a Beijing. En 1920 participà en la creació de la Universitat Francoxinesa de Beijing i l'any següent en la de la seva delegació a Lió (Arpitània). Després de la Gran Guerra, en plena crisi econòmica, el «Moviment Treball-Estudi» començarà a tenir problemes per part de les autoritats. En 1921 aquest moviment organitzarà nombroses manifestacions d'obrers-estudiants i una «Li Da Yundong» (Marxa sobre Lió), per protestar contra les restriccions de l'acabat de crear Institut Francoxinès que reservava l'accés només a les estudiants seleccionats a la Xina. Les autoritats francoxineses, temoroses de la introducció d'elements subversius en aquestes iniciatives, volien amb aquesta mesura, més que instruir els treballadors, crear elits intel·lectuals fàcils de controlar. La «Li Da Yundong», del 21 de setembre de 1921, consistí en una protesta dels obrers-estudiants xinesos que ocuparen la seu de l'Institut Francoxinès al Fort Saint-Irénée de Lió. En aquesta acció 104 obrers-estudiants van ser detinguts, tancats a la presó de Fort Montluc i, el 13 d'octubre d'aquell 1921, expulsats de França; tot plegat suposà la fi del «Moviment Treball-Estudi». En 1925 es convertí en el primer president del consell d'Administració del Museu del Palau Imperial de Beijing i en 1929 fundà l'Acadèmia Nacional a la mateixa ciutat. En 1932 treballà a Beijing amb Paul Langevin, delegat per la Societat de Nacions per reorganitzar l'ensenyament públic xinès. En 1945, després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Xangai (Xina). En 1946 va ser nomenat president honorari del «Gran Congrés de la Soja» de París. Continuà la seva tasca pedagògica amb la creació de la Biblioteca Sino-Internacional de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Entre 1949 i 1955 visqué a Montevideo (Uruguai), on en 1954 fundà i dirigí la Biblioteca Sino-Internacional de la capital uruguaiana. En 1956 s'instal·là a Taiwan, on esdevingué el primer director del Museu del Palau Nacional de Taipei. En 1966 es traslladà novament a França per reactivar l'Institut Francoxinès de Lió. Li Shizeng va morir el 30 de setembre de 1973 a Taipei (Taiwan) i va ser enterrat al Parc Nacional de Yangmingshan. Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'Institut Pasteur de París.

Li Shizeng (1881-1973)

***

Eugène Bizeau

- Eugène Bizeau: El 29 de maig de 1883 neix a Véretz (Centre, França) el vinyater, jardiner, apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Eugène Bizeau. Nascut en un família de vinyaters socialistes i anticlericals, va descobrir ben aviat les idees llibertàries. Als 13 anys obté el seu certificat d'estudis primaris i exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Subscrit des dels 14 anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers poemes, publicant en el periòdic L'Anarchie, fundat per Libertad. La seva poesia social i revolucionària serà interpretada pels cantautors de La Muse Rouge, una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914 Eugène va ser llicenciat per «constitució feble» i no va deixar de denunciar el militarisme en les seves cançons, burlant la censura i col·laborant en la premsa anarquista, com ara CQFD, La Mêlée, Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. En 1916 es va ajuntar amb Adélaïde Chambonnière, una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a través dels periòdics anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max i Claire). En 1921 va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les pàgines de Le Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser musicats i enregistrats i van ser contínuament emesos durant la Revolució espanyola a través de Ràdio Barcelona. En 1936 viurà amb sa família a Massiac (Cantal) treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau assistirà al final de la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène Bizeau va morir amb 105 anys, el 17 d'abril de 1989, a l'hospital de Tours (Centre, França), i va ser enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes destaquen Balbutiements (1910), Croquis de la rue (1933), Paternité (1938), Hommage à Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert (1972), Entre la vie et le rêve (1978), Les sanglotsétouffés (1979), Les grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs crépusculaires (1985), Guerreà la guerre (1988); i entre els seus llibres de cançons Verrues sociales (1914), Cinq chansons (1929), Croquis de guerre (1988); a més del recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et poésies (1983). En 1981 el cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar Écoutez Eugène Bizeau, un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista realitzada per l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de Véretz porta el seu nom.

***

Émilie Carles

- Émilie Carles:El 29 de maig de 1900 neix a Val-des-Prés, al nord-est de Briançon (Provença, Occitània), la mestra i militant pacifista i llibertària Émile Allais, més coneguda com Émilie Carles. Nascuda en una família pagesa dels Alps de Briançon, quan tenia quatre anys quedà òrfena de mare. Compaginà les feines del camp amb l'escola a Briançon. Amb una forta vocació pedagògica, va ser l'única de sis germans que va estudiar a París, on va descobrir l'anarquisme i el pacifisme de postguerra. De tornada a les seves muntanyes, un cop acabat els estudis de Magisteri, i després de sanar de tuberculosi, exercirà de mestra d'escola durant quaranta anys pels pobles muntanyencs, ensenyant la tolerància, el rebuig a la guerra i les tradicions del món rural, i combatent la injustícia, el racisme, el patriarcat i el masclisme. En 1927 coneixerà el pacifista i lliurepensador llibertari Jean Carles, qui esdevindrà son company i amb qui es casà el 29 de setembre de 1928; d'aquesta relació nasqueren tres fills. Ambdós restauraran una granja familiar a Val-des-Prés i faran un hotel (Les Arcades), que s'omplirà d'anarquistes i de militants antifranquistes gràcies als anuncis en els periòdics llibertaris, com ara La Patrie Humaine o L'En-Dehors. Però durant la II Guerra Mundial, Jean va haver d'amagar-se, per evitar ser afusellat com a ostatge, en un campament del maquis, on no voldrà agafar armes i farà de cuiner. Un dels seus fills, Nini, de sis anys, va morir esclafat per un camió militar durant el conflicte. La parella es va mobilitzar per evitar que son fill marxés a combatre durant la guerra d'Algèria, però, víctima d'una malaltia, Jean morirà sobtadament en 1962. En els últims anys de sa vidaÉmilie Carles encara es va mobilitzar per defensar les muntanyes i les valls de Val-des-Prés amenaçades per l'autopista Fos/Mer-Totino --el 13 d'agost de 1973 encapçalarà una manifestació a Briançon contra aquest projecte i el 27 d'octubre de 1976 farà una conferència de premsa a París davant representants ministerials i tota la premsa. Finalment la Vall de la Carée fou catalogada com a bé natural inviolable i la autopista no pogué travessar-la. Va contar sa vida i les seves revoltes en una autobiografia: Une soupe aux herbes sauvages (1977), que ha tingut un enorme èxit, i que s'ha traduït a diversos idiomes (italià, txec, holandès, alemany, danès, iugoslau, anglès...). Émilie Carles va morir el 29 de juliol de 1979 a Val-des-Prés (Provença, Occitània) i va fer donació del seu cos a la ciència. Hi ha diverses escoles a França que porten el seu nom.

***

Antònia Fontanillas (Barcelona, 1946)

- Antònia Fontanillas Borràs: El 29 de maig de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Antònia Fontanillas Borràs. Filla de militants i néta dels destacats llibertaris Francesca Saperas Miró i Martí Borràs Jover. Amb vuit anys va emigrar amb sa mare i germans a Mèxic. Va assistir a l'escola durant sis anys i va tornar-se una gran lectora, especialment de literatura social i llibertaria. Arran de l'expulsió de son pare de Mèxic en 1933, tota la família va retornar a Catalunya. Va trobar feina en una empresa litogràfica i es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries, i va ser elegida delegada de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d'Arts Gràfiques. Quan va esclatar la guerra, va intentar enrolar-se com a miliciana en l'expedició a Mallorca i va acabar com a administrativa al diari Solidaridad Obrera de Barcelona. Després de la victòria franquista va restar a Barcelona, participà en l'FIJL i a ca seva es van compondre diversos números clandestins de Solidaridad Obrera --almenys 14 números entre gener i novembre de 1945. El periòdic estava redactat per Joan Domenech, Josep Lamesa i Arturo Benedicto, membres del Sindicat d'Arts Gràfiques; composat per membres de les Joventuts Llibertàries (José Nieto, Meana, Marina Herreros, Antònia Fontanillas); i s'imprimia aleshores en una petita impremta del company Armengol al barri de Gràcia. Després va col·laborar en el clandestíRuta (1946-1948) i va ser responsable de las relacions entre els presos i l'advocat. En aquests anys de clandestinitat esdevé la companya de Diego Camacho Escámez. Quan aquest va ser alliberat de la presó i va exiliar-se a França en 1953, mesos després també va creuar la frontera i la parella es va establir a Brezolles i després a Clarmont d'Alvèrnia en 1954, on va militar activament en la CNT, en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en grup artístic local. En aquesta època va mantenir contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté. En 1957 va ser una de les responsables del Boletin Regional de la FIJL, participar activament en els càmpings anuals organitzats per les Joventuts Llibertàries franceses i espanyoles. En 1958 se separa de Diego Camacho i amb son fill Ariel s'instal·len a Dreux. En 1960 es va unir a Antonio Cañete Rodríguez i va continuar amb múltiples activitats orgàniques i culturals. A més de participar en un grup teatral, va redactar el butlletí Surco (1966-1967, publicat en francès, castellà i esperanto). Militant de la Federació Local de CNT de Dreux fins a la seva dissolució. Entre 1966 i 1969 son company va estar tancat a la Península i romandran junts fins a la mort d'aquest en 1979. Va militar en les Agrupacions Confederals, que reagrupaven els militants editors del periòdicFrente Libertario. Després de la mort de Franco, va participar en tots els congressos de la CNT entre 1979 i 1983, en els dels escindits i en els de la Confederació General del Treball (CGT) entre 1983 i 1997. Ha participat en nombroses conferències, exposicions, jornades llibertàries, presentacions de llibres a la Península i a Europa (França, Itàlia, Luxemburg, etc.) i ha col·laborat en diverses tasques del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), del qual és membre, i en nombrosos treballs d'investigació històrica sobre el moviment llibertari. Conseqüent amb les seves conviccions anarquistes es manté independent i crítica i abvoca per un acostament de les diverses fraccions llibertàries que accentuï les afinitats sobre les divergències. Sota diversos pseudònims (Tona,A. F. Borrás) ha col·laborat en nombroses publicacions: Action Libertaire, Anthopos,Boletín Amicale, Boletín Ródano-Alpes, CIRA, Le Combat Syndicaliste, Confrontación, Espoir,Mujeres Libertarias,El Noi, Nueva Senda, Rojo y Negro, Ruta, Surco,Volontà, CNT, Solidaridad Obrera, etc. És autora de nombroses obres, com ara Testimonio sobre Germinal Gracia (1992, inèdit), Desde uno y otro lado de los Pirineos (1993, inèdit), Francisca Saperas (1995, inèdit), De lo aprendido y vivido (1996, inèdit en castellà, però editat en italià per Volontà),Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1998, amb altres), Lola Iturbe: vida e ideal de una luchadora anarquista (2006, amb Sonya Torres); també va fer la introducció del llibre de Víctor García Contribución a una biografía de Raúl Carballeira (1961), participà amb el seu testimoni en el llibre Clandestinité libertaire en Espagne: la presse (1994) i va intervenir en la preparació d'una antologia sobre Luce Fabbri (La libertad entre la historia y la utopía, 1998). Va participar en el número especial del centenari de Solidaridad Obrera (núm. 334 de maig de 2007) editat per la CNT-AIT i en unes jornades organitzades per la CGT sobre la història de«Mujeres Libres» l'octubre de 2007. Actualment viu a Dreux, a prop de París.

***

Nardo Imbernón

- Nardo Imbernón: El 29 de maig de 1937 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Maximino Nardo Imbernón Cano. Era fill de Jesús Imbernon, obrer metal·lúrgic i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que participà duran la Revolució espanyola en la col·lectivització de l'empresa Casa Rivière i després lluità com a milicià en el front d'Aragó i que finalment s'exilià en acabar la guerra civil espanyola. Nardo restà a Barcelona amb sa mareÁngeles Cano, la qual va ser obligada per les autoritats franquistes vencedores a anteposar el nom catòlic de Maximino a son fill. En 1948, amb la obertura de la frontera francoespanyola, mare i fill pogueren reunir-se amb Jesús a París. Nardo començà ben aviat a freqüentar els cercles llibertaris i a començaments dels anys cinquanta s'adherí a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), organització de la qual va ser nomenat secretari de la Federació Local i de la Federació Regional de París. En 1960, arran de la reunificació de la CNT en l'Exili, i la creació dos any després de Defensa Interior (DI), encarregada de portar la lluita antifranquista, el seu domicili parisenc va ser utilitzat sovint com a centre d'activitats clandestines d'aquesta organització. El 21 de setembre de 1963, després de l'execució a Madrid dels companys Francisco Granado i Joaquín Delgada i per mor de la col·laboració entre les policies francesa i espanyola, va ser detingut juntament amb una quinzena de militants de l'FIJL en l'Exili. Un mes després, el 19 d'octubre, va ser alliberat, amb Cipriano Mera, i continuà amb les campanyes de solidaritat amb els companys detinguts pel règim franquista a la Península i per les autoritats gales a França. A finals dels anys seixanta, formà part del grup de militants que, després de ser exclosos arran de l'excisió confederal de 1965 sorgida durant el Congrés de Montpeller, publicaren el periòdic Frente Libertario i formaren, després d'un congrés a Narbona, les Agrupacions Confederals i Llibertàries de l'Exili. En morir el dictador Francisco Franco, ajudà en la reconstrucció de la CNT a la Península. Després de l'escissió confederal, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En 1999 va ser nomenat secretari de les Agrupacions Confederals de la CGT d'Espanya a França i a començaments del nou mil·lenni fou nomenat coordinador del Sector Emigració de la CGT i membre del Comitè Confederal d'aquesta organització. En jubilar-se s'establí a Massarró (Múrcia, Espanya), poble on havia nascut son pare. Durant els seus últims anys impartí conferències i participà en diverses activitats organitzades per la Fundació Salvador Seguí. Intervingué en el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valetí Figueres, que s'estrena en 2009. Nardo Imbernón va morir el 19 d'agost de 2008 a París (França) i fou enterrat el 22 d'agost al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Michele Schirru en un foto policíaca amb la cara deformada arran de l'operació quirúrgica patida a conseqüència de la seva temptativa de suïcidi després de la seva detenció el 3 de febrer de 1931

- Michele Schirru: El 29 de maig de 1931 es afusellat a Roma (Itàlia) el militant anarquista i antifeixista italoamericà Michele Schirru. Havia nascut el 19 d'octubre de 1899 a Padria (Sàsser, Sardenya). Autodidacte, va ser admès a l'Escola Marítima de l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva carrera a causa d'una pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va prendre part l'agost de 1917 en l'agitació social que es va produir a Torí, on va ser per primer cop detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a Torí, quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva participació en l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal militar. Va retornar, aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va decidir emigrar a Amèrica. Després d'una breu estada a París, va embarcar a l'Havre i va arribar a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als Estats Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment viurà d'una parada de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va intergrar-se en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va aconseguir la nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra l'ascensió del feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment anarquista, tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El febrer de 1930, amb un visat, va arribar a França i després de diversos intents entra en contacte amb els antifeixistes italians refugiats a França i a Bèlgica, on redactarà el seu «Testament». El gener de 1931, amb passaport nord-americà, parteix cap a Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la intenció d'atemptar contra la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per una qüestió d'«ordre públic» quan va ser trobat al llit amb Anna Lukowski, una ballarina hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència d'aquesta, l'Albergo Colonna de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i abans que fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres policies que tenia davant tot cridant «Visca l'anarquia!», disparant-se després ell un tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus, però l'altre policia i ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva habitació de l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i correspondència compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una operació d'urgències. Quan la notícia va arribar a Sardenya, sa germana, secretària de la secció femenina del fascio, i son germà, capellà, van renegar-ne; son pare, a França, farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per l'antiga grafia Esquirro. El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido Cristini, on va reconèixer la seva intenció d'assassinar Mussolini i va donar-ne raons; el seu advocat defensor d'ofici Cesare D'Angeloantonio, no va poder fer res. Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena l'endemà matí, a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma, Itàlia), pel simple fet d'haver «planejat» un assassinat i sense que el govern nord-americà fes cap gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des de Nova York. En aquella època la pena de mort a Itàlia només es contemplava per l'assassinat del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el va afusellar va estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians feixistes sards voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A baix el feixisme! Visca la llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2 de novembre de 1931, la policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells sobre la tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la represàlia fins al final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini i en 2006 l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació amb Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell'anarchico italo-americano fucilato per l'«intenzione» di uccidere Mussolini.

***

Amadeu Pagès Xartó

- Amadeu Pagès Xartó: El 29 de maig de 1941 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Amadeu Pagès i Xartó. Havia nascut el 4 d'agost de 1907 a Barcelona (Catalunya). Sa mare, Dolors Pagès i Xicota, treballava a Barcelona de criada i es va quedar embarassada, però el pare no va voler reconèixer l'Amadeu i s'establí a Parets del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya). Després sa mare es casà amb Salvador Costa, amb qui tindria quatre infants (Simon, Maria, Antoni i Francesc). Obrer industrial, treballà com a tintorer a la fàbrica tèxtil de Josep M. Adell de Parets i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). També formà part del cor de la Unió Paretana i era assidu del cafè de la Cooperativa La Progressiva de Parets del Vallès. Com a sindicalista intervingué en les negociacions per reivindicar millores laborals i salarials amb l'empresa «Franco-Espanyola, SA», de Josep Maria Abel, de Parets del Vallès, arran de la vaga que els treballadors van fer entre el 22 i el 27 de maig de 1931. Intervingué en els fets revolucionaris d'octubre de 1934. Simpatitzant d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el febrer de 1936 fou interventor per aquest partit en les eleccions a diputats a Corts. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part des de la seva constitució, el 23 de juliol de 1936, del Comitè de Milícies Antifeixistes en nom de la CNT i entre el 21 d'octubre de 1936 i el 30 d'octubre de 1937, que va ser mobilitzat i marxà al front, fou alcalde de Parets del Vallès en nom de la CNT --amb la disconformitat d'ERC. Formà part, com a vocal, de la Comissió per a l'Administració de la Propietat Urbana, creada el 22 d'abril de 1937. Durant la seva gestió, aconseguí evitar algunes detencions de dretans i minimitzà sancions que els van ser imposades. També creà un comitè per solucionar de manera ràpida els problemes veïnals i reformà l'edifici de l'Ajuntament. Enquadrat en la 24 Divisió del X Cos de l'Exèrcit Republicà, va ser destinat al sector Llavorsí-Noguera Pallaresa i posteriorment al sector de l'Ebre, entre Garcia i la desembocadura. El 31 de desembre de 1938 va ser fet presoner a la Bisbal de Falset per les tropes franquistes i tancat al camp de concentració muntat al Seminari de Monte Corbán (Santander, Cantàbria, Espanya) i a les presons de La Tabacalera (Santander), de Granollers i a la Model de Barcelona. Mentre era a la Model, sa companya, Rosa Xicota, va contreure el tifus i morí, restant sos fills, de curta edat (Salvador i Llibertat), amb l'àvia Dolors. El 16 d'abril de 1941 va ser jutjat en consell de guerra al Palau de Justícia de Barcelona i condemnat a mort. D'antuvi, aquesta pena li va ser commutada per la de 30 anys de reclusió major, però finalment fou ratificada. Amadeu Pagès Xartó va ser afusellat el 29 de maig de 1941 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat a la fossa comuna del cementiri de Montjuïc.

Albert Lucero Pagès:«Amadeu Pagès i Xartó, alcalde republicà de Parets i víctima de la repressió franquista (1936-1941)», en Notes, 23 (2008)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Fer les coses bé al Festival

0
0

NOTA DE PREMSA CONJUNTA. ALTERNATIVA, PSOE,UMP, PSM i no adscrits

Els grups Alternativa, PSOE, UMP, PSM i no adscrits denunciam la irresponsabilitat del batle que pretenia contractar al senyor Valent com director del Festival saltant-se la llei, mitjançant un negociat per exclusivitat amb informes tècnics contraris, i li exigim que cumpleixi el que marca la llei, convidant a altres dues empreses o artistes consensuats al negociat. També demanam que el contracte sigui només per l'any 2013, ja que consideram que pel 2014 i 2015 es poden fer les coses ajustades a la llei i amb  temps, fent un contracte negociat amb publicitat o un concurs públic.

_______________________________________________________

Com recordareu, després de tota la polèmica que va sorgir sobre la gestió del Festival del 2012 en el mes de març s'ens va convocar a una reunió amb el director del Festival, en Joan Valent,  sense aportar-nos cap documentació i amb menys de 24 hores d’antelació,  el que va provocar la no assistència  a la reunió dels regidors d'Alternativa, PSOE, UMP, PSM  Esquerra i els dos regidors no adscrits, i que mostréssim públicament el nostre malestar amb la manera d’actuar del batle. En aquell moment li vam demanar, que s'ens convoqués a una reunió en temps i forma per explicar-nos la nova documentació presentada pel Sr. Valent i l’informe tècnic al respecte.

La reunió que demanàvem mai es va fer i des d'aquell moment el batle ha anunciat en diferents ocasions la seva decisió unilateral de contractar a Joan Valent com a director del Festival pel que resta de legislatura i amb la possibilitat de prorroga pel 2015.

Amb aquesta intenció el batle va presentar a la darrera Junta de Govern (el passat dimarts, 21 de maig) un plec de condicions per fer el contracte citat mitjançant un negociat sense publicitat al qual només es convidava a Joan Valent (això només es pot fer quan tan sols existeix un professional a qui es pugui encarregar la prestació del servei). A petició del regidor d'Alternativa, present a la Junta de Govern, es va retirar el plec pel seu estudi i per fer aportacions per part dels grups de l'oposició. Va ser llavors quan s'ens van facilitar els informes d'intervenció i secretaria de l'Ajuntament on indiquen, com és lògic, que no està acreditada  l'exclusivitat del Senyor Valent per fer aquesta feina i que per tant cal convidar a altres dos professionals al negociat.

Evidentment en aquest moment el senyor Valent parteix amb una gran avantatge en aquest contracte negociat, ja que fa mesos, seguint les instruccions del batle, fa feina amb l'organització del Festival 2013. Per això els partits de l'oposició (excepte CiU) hem demanat al batle que el procediment negociat sense publicitat es faci convidant a altres empreses o artistes, tal i com marca la llei, amb capacitat real de fer la feina, i havent consensuat aquestes convidades per evitar fraus -convidades només per cobrir l'expedient-. També hem demanat que el contracte sigui només pel 2013, ja que consideram que pel 2014 i 2015 es poden fer les coses ajustades a la llei i amb temps suficient, per tal de fer un negociat amb publicitat o un concurs públic.

A més a més, hem proposat tota una sèrie de millores al plec de condicions com: incloure el programa del festival valorat per una comissió d'experts, control de les entrades, que la supervisió del personal i mitjans tècnics aportats per l’Ajuntament sigui feta pel mateix Ajuntament,  que sigui l’Ajuntament que controli i fiscalitzi tot el que faci referència a qüestions econòmiques del festival...

Tot plegat deixa en evidència la forma totalment irresponsable amb la qual ha gestionat el batle aquest tema, deixant passar els mesos i ara, un mes i mig abans de començar el Festival, presenta uns plecs de condicions que incompleixen la llei de contractes pel que fa al tema de l’exclusivitat, la qual cosa posa en perill la celebració del Festival per aquest any. Esperam que d'una vegada per totes el batle abandoni aquesta forma de gestionar autoritària i cerqui el consens que li demanam tan necessari a aquest i a altres temes.


 31 articles anteriors sobre el Festival. 

L'exclussivitat que negociaren en març no és possible, ara cal rectificar i fer les coses bé. 

 

 

A les aules del Sureda

0
0

(article publicat ahir a l'AraBalears)

A les aules de l’Institut Sureda i Blanes hi ha la mateixa diversitat de fesomies i de pigmentació que als carrers de Son Gotleu. Xinesos, mallorquins, eslaus, gitanos, castellans, africans, magrebins, equatorians: és allò del gresol de cultures, que alguns associen a la conflictivitat i uns altres preferim lligar a una estimulant riquesa. Les coses com són: la llengua de relació dels alumnes és aclaparadorament la castellana. Però el dia a dia ens dóna moments encoratjadors: un  mallorquí de Rússia de dotze anys contant la rondalla de la flor romanial, o una mallorquina del Marroc de disset anys recitant Rosselló-Pòrcel amb desimboltura.

La llengua d’ensenyament del centre és el català. Això no ha fet que sàpiguen més català que castellà: les proves diagnòstiques del Govern certifiquen el contrari. Aquesta dada ens referma en un convenciment: si no ensenyàssim en català, aquell objectiu proclamat de dotar les alumnes de plena competència en les dues llengües seria més que inassolible. El català que els alumnes no parlen a casa ni amb els amics, el català que no usen per veure la televisió, convertit en una simple assignatura, esdevendria poca cosa més que un llatí modern.

Hi ha una altra dada positiva: les famílies accepten plenament el català com a llengua de l’ensenyament. Per això, paraules com les que ahir va proferir l’apotecari de Marratxí són tan irresponsables, forassenyades i incendiàries. Què en sap ell, que es deu nodrir ideològicament de dejeccions de tertulians ultramuntans? El més limitat dels nostres alumnes (mallorquí, búlgar o gambià) li fa cent voltes en valors com els de la convivència i l’acceptació de la pluralitat.

 

Fira del Llibre de Palma: Lleonard Muntaner Editor publica Caterina Tarongí, una novel·la ambientada en la Mallorca de 1936

0
0

La primera novel·la que vaig escriure sobre la guerra civil tenia per títol Estiu de foc i va sortir publicada a Columna edicions l´any 1997. L´obra tracta del desembarcament republicà a Portocristo, de l´expedició del Capità Bayo per alliberar les Illes del feixisme l´any 1936. Posteriorment, a l´obra Núria i la glòria dels vençuts publicada per Pagès Editors de Lleida l´any 2000 aprofundiria novament en aquesta història de les milícies antifeixistes catalanes posant especial esment en l´aventura de les cinc infermeres que, posteriorment al reembarcament foren violades i assassinades pels feixistes a Manacor. L´odissea dels republicans mallorquins que s´hagueren d´amagar a la garriga, a l´interior d´alguna cova, ho vaig tractar a L´Amagatall, una novel·la que obtingué el Premi de Literatura Miquel Àngel Riera l´any 1998 i va ser publicada a la Col·lecció Tià de Sa Real de Caixa de Balears. Per si encara no bastàs tot això –vet aquí la força de la història d´un poble sobre la consciència d´un escriptor, diria un crític assenyat!- en un determinat moment vaig pensar que seria just retre un senzill homenatge als presoners republicans tancats a les presons i camps de concentració de Mallorca. Recordau que el meu pare Paulino López va venir a Mallorca amb un gran contingent de presoners, els homes que a Madrid havien resistit fins al final la barbàrie feixista. D´aquesta imperiosa necessitat sorgiren les obres Els crepuscles més pàl·lids, publicada per Lleonard Muntaner l´any 2009 i que havia obtingut el Premi de Narrativa Alexandre Ballester i Gardènies en la nit, una novel·la que guanyà el Premi de Novel·la de l´Òmnium Cultural i que va ser publicada l´any 2011 (El Tall Editorial).


Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (I)


Pensava que ja no escriuria més novel·les sobre la guerra civil a Mallorca. Ha estat na Margalida Capellà, la feinada feta amb les entrevistes publicades primer a Última Hora i, després, en els dos volums Memòria de la guerra civil a Mallorca (1936-1939) – Dones republicanes el que em va fer capficar novament en aquella tenebrosa època d’assassinats i inimaginables tortures. Encara avui no sé com hi ha tants de pretesos crítics literaris nostrats que tenen la barra d´enlairar fins al súmmum del súmmum intel·lectuals del tipus dels germans Villalonga, en Llorenç i en Miquel, elements que col·laboraren de forma intensa amb els culpables del genocidi contra el nostre poble.

La primera novel·la que vaig escriure sobre la guerra civil tenia per títol Estiu de foc i va sortir publicada a Columna edicions l´any 1997. L´obra tracta del desembarcament republicà a Portocristo, de l´expedició del Capità Bayo per alliberar les Illes del feixisme l´any 1936. Posteriorment, a l´obra Núria i la glòria dels vençuts publicada per Pagès Editors de Lleida l´any 2000 aprofundiria novament en aquesta història de les milícies antifeixistes catalanes posant especial esment en l´aventura de les cinc infermeres que, posteriorment al reembarcament foren violades i assassinades pels feixistes a Manacor. L´odissea dels republicans mallorquins que s´hagueren d´amagar a la garriga, a l´interior d´alguna cova, ho vaig tractar a L´Amagatall, una novel·la que obtingué el Premi de Literatura Miquel Àngel Riera l´any 1998 i va ser publicada a la Col·lecció Tià de Sa Real de Caixa de Balears. Per si encara no bastàs tot això –vet aquí la força de la història d´un poble sobre la consciència d´un escriptor, diria un crític assenyat!- en un determinat moment vaig pensar que seria just retre un senzill homenatge als presoners republicans tancats a les presons i camps de concentració de Mallorca. Recordau que el meu pare Paulino López va venir a Mallorca amb un gran contingent de presoners, els homes que a Madrid havien resistit fins al final la barbàrie feixista. D´aquesta imperiosa necessitat sorgiren les obres Els crepuscles més pàl·lids, publicada per Lleonard Muntaner l´any 2009 i que havia obtingut el Premi de Narrativa Alexandre Ballester i Gardènies en la nit, una novel·la que guanyà el Premi de Novel·la de l´Òmnium Cultural i que va ser publicada l´any 2011 (El Tall Editorial).

A L’Amagatall i Un tango de Gardel en el gramòfon havia novel·lat el cop d’estat feixista del divuit de juliol a Palma i la posterior repressió contra els republicans de les Illes; a obres com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts havia volgut deixar constància de les esperances de les llibertàries que volgueren alliberar les Illes quan vengueren, amb els milicians catalans del capità Bayo, a lluitar contra la reacció illenca i internacional. Després, amb Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, em vaig proposar donar forma literària, novel·lar molts dels meus records familiars que també estaven molt relacionats amb aquella època. Volia retre un homenatge, no solament als presoners republicans del Batallón de Trabajadores número 153 sinó també, i amb la mateixa intensitat, a aquelles dones que donaren suport als repressaliats pel feixisme. I, en aquest cas, l’homenatge podia esdevenir encara més intens. En iniciar la redacció d´Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit tenia en ment tot el caramull d’històries, dels fets viscuts pel meu pare en temps de la guerra. Les experiències amb els ateneus llibertaris, la concepció de la cultura com a una arma que havia d’alliberar la humanitat de la ignorància propagada pel clergat i tota mena d’intel·lectuals al servei de la burgesia. Un món d’il·lusions i grans esperances col·lectives esbucat amb la victòria feixista d’abril del trenta-nou. No endebades Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit volen ser el relat, passat pels acostumats filtres de la imaginació, de les peripècies del pare i la mare, del món de la postguerra, de les esbojarrades ànsies de sobreviure d’un jovent al qual, a força de mentides i repressió, se’l privava de viure en llibertat. Descriure, ressuscitar, recrear la intensitat d’un amor apassionat entre un presoner republicà i una al·lota mallorquina de casa bona era tot un repte. Les novel·les que ens ocupen són una visió crua i àcida dels darrers dies de la guerra civil, de la desesperació que encercla els combatents republicans quan veuen que són traïts fins i tot per determinats sectors dels seus comandaments, que a començaments de l’any trenta-nou han pactat amb Franco, imaginant, il·lusos, que el feixisme els respectaria graus i escalafó. Fins i tot els anarquistes de Cipriano Mera participaren amb entusiasme en la tasca d’assassinar comunistes – el vil assassinat del tinent coronel Barceló i bona part del seu Estat Major per part de Casado, Besteiro i Mera!- i antifeixistes de totes les tendències que no volien lliurar les armes a Franco!

Aquestes obres – ben igual que a Caterina Tarongí- volen reflectir l’ambient gris i opressiu de la guerra i la postguerra. Abans ja havia escrit que aquestes obres també són un particular experiment creatiu. Es tractava d’utilitzar diversos recursos literaris i, molt especialment, el monòleg, per aprofundir en la psicologia dels personatges. Com deixar constància del vitalisme accentuat dels nostres herois? Seria possible reflectir la complexitat de la seva existència, el valor amb el qual l’home i la dona en aquest cas, s’enfronten amb les adversitats de la vida? En començar a escriure, en redactar els primers esborranys, no estava encara segur de poder reeixir en la tasca que tenia davant meu. Podria transmetre al lector, amb força abastament, l’espectacular fortalesa d’esperit d’aquells combatents que donaren tot per la llibertat; el valor dels homes i dones que en els camps de concentració i les presons feixistes resistiren tortures, humiliacions, i que anaren amb el cap ben alt, dignes, fins al mur de les execucions? Com fer arribar a les generacions actuals aquell dinamisme infinit, aquella esperança inabastable en un esdevenidor lluminós?

Record que moltíssima gent m´encoratjà a seguir conreant aquesta temàtica. Hi hagué un article escrit publicat en el llibre de l´historiador Josep Massot i Muntaner Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002) explicant que aquestes obres parlaven de "...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos" (Josep Massot i Muntaner)” i afegia “Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novelles dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.

`Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca collaboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l'Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...).

`Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de foc són fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi `Miquel Àngel Riera de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon, L'allota de la bandera roja, Nissaga de sang- és `producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles (Pau Comas)...` El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novelles anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos”.


Viewing all 12423 articles
Browse latest View live