[29/05] París (29-05-68) - Michel - Bidault -
Li Shizeng - Bizeau - Carles - Fontanillas - Imbernón -
Schirru - Pagès Xartó - González Tagua
- Boronina - Martínez Baena - LaviñaAnarcoefemèrides
del 29 de maig
Esdeveniments
-
París (29-05-68):
El 29 de maig de 1968 a París (França) el Consell
de Ministres, convocat com
cada dimecres a les 10 hores, és ajornat en
l'últim minut. El general De Gaulle
ha abandonat secretament l'Elisi a les 11.15 hores en
helicòpter cap a una
destinació desconeguda. Al migdia, Pompidou declara ignorar
on es troba el
general i anuncia que farà una declaració a
l'Assemblea Nacional l'endemà al
matí. La Confederació General del Treball (CGT),
que ha trencat amb
la Confederació Francesa Democràtica del
Treball (CFDT) i la Unió Nacional d'Estudiants de
França (UNEF) per haver
aplaudit el retorn de Cohn-Bendit, i el Partit Comunista
Francès (PCF) organitzen
una manifestació per un «canvi polític
de progrés social i de democràcia» de
la
Bastilla a Saint-Lazere a partir de les 15 hores, que es desenvolupa
sense
incidents i que arreplega centenars de milers de persones, segons els
dirigents
comunistes. A la tarda, el general De Gaulle és localitzat:
es troba a
Colombey-les-Deux-Églises de pas cap a Baden-Baden, on
visitarà a les 18.30
hores el general Jacques Massu, comandat de les Forces Franceses de
Alemanya
(FFA). Tota casta d'opinions es desencadenen arran d'aquesta misteriosa
visita i
sobre les seves intencions. Eugène Descamps, secretari
general de la CFDT,
llança una crida a Mendès France per que accepti
el poder. A la tarda, en una
roda de premsa improvisada, Mendès France es declara
partidari de formar un«govern provisional de gestió» a
condició que estigui d'acord «tota l'esquerra
unida».
Naixements
- Louise Michel: El
29 de maig de
1830 neix al castell de Vroncourt (Lorena, França)
l'escriptora, poeta,
educadora, communarde i militant i propagandista
llibertària
Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise
Michel --també sota
el pseudònim literari d'Enjolras--, una
de les figures més importants de
l'anarquisme francès del segle XIX. Filla del senyor del
castell,
Charles-Étienne Demahis --o més probablement de
son fill Laurent--, i de la
jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona
instrucció liberal i,
després d'haver completat els seus estudis a Chaumont,
obtingué el títol de
mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una
plaça, el
gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt
(Champanya-Ardenes). En
1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a
Millières, on ensenyarà
inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les
reprimendes de les autoritats. En 1856
s'instal·là a París i
continuà fent de
mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du
Château-d'Eau,
amb qui establirà lligams gairebé filials. En
aquests anys desenvolupà una
intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant
poemes, alguns dels
quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en
els periòdics de l'oposició.
També seguí diversos cursos durant els vespres i
freqüentà animades reunions
polítiques, on coneixerà destacats
revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène
Varlin, Rigault, Émile Eudes o Théophile
Ferré, amb qui es lligarà
sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa
en el naixent
moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada
secretària de la
Societat Democràtica de Moralització, la
missió de la qual era ajudar les
obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un
punyal,
assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als
funerals del periodista Victor
Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes
policíacs, en
aquesta època ja estava afiliada a l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè
Republicà de
Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un
París assetjat, durant
el dia dirigia l'escola de la rue Houdon --externat que havia fundat en
1865 i
on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes-- i el vespre
freqüentava les reunions polítiques, sobretot al
Club de la Pàtria en Perill.
El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia
Nacional, assistí
a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament
contra el govern, el qual era
acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de
capitulació. El 18
de març de 1871 participà activament armes al
coll, amb els companys del Comitè
de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció
popular que acabarà instaurant
la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual
intervindrà com a
propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com
a infermera d'ambulància i com
a assessora d'instrucció i d'educació, sempre
defensant un ensenyament lliure,
les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el
Club de la Revolució,
sovint presidint les sessions que es realitzaren a
l'església de Saint-Bernard
de la Chapelle, i col·laborà en Le
Cri du Peuple, de Jules Vallès.
Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté
a primera línia i on es dedicà
també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana
Sagnant», amb algunes
desenes de companys del seu batalló, disparà elsúltims trets a la barricada de
la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la
repressió de les tropes de
Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare
que havia estat agafada com a
ostatge. Fins al seu processament passà per diverses
presons: Satory,
Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà
amb els testimonis
al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat
cantonal
del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de
desembre de 1871,
fou condemnada a la deportació en recinte fortificat.
Després d'estar tancada
durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou
embarcada el 24 d'agost de
1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos
després abordaren a Nova
Caledònia. Com era connatural en ella, sempre
rebutjà qualsevol tracte de favor
distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la
Melanèsia es dedicà a
instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill
Ataï de 1878
contra el colonialisme francès, contràriament a
alguns communards que participaren en la seva
repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li
fou commutada a deportació simple i fou traslladada a
Nouméa, on reprengué
l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i
després com a
professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes.
Després de refusar mesures
de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb
la resta de communards. El 9 de novembre de 1880
arribà a l'estació de Saint-Lazare de
París,
provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta.
Des del
seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la
seva mort, anarquista de
manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars
de conferències a
França i a la resta d'Europa (Regne Unit,
Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14
i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés
Anarquista Internacional de
Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions
regionals i la
consagració oficial de la propaganda pel fet com a
mitjà més eficaç
d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de
1882 fou detinguda
per ultratge a un agent en una manifestació en
commemoració del primer
aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de
presó. El 9 de març
de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera,
encapçalà, amb Émile Pouget,
una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels
Invàlids a la plaça
Maubert, on la policia la dispersà. Durant la
manifestació dos forns van ser
assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el
22 de
juny de 1883, a sis anys de presó per«incitació al pillatge». Alliberada el
14
gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de
Rochefort, esdevingué una
figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any,
amb
Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un
gran míting en solidaritat
amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats
responsables
de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre
mesos de
presó per «insults al govern»,
però pogué beneficiar-se d'una
remissió de la
pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es
pronuncià contra la pena
de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval.
En
1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa
propaganda en favor
de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig.
El 22 de gener de
1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li
disparà dos trets de
revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre
restarà al seu cap, farà
tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A
resultes dels avalots
de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat,
hagué d'exiliar-se
a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards
i a anarquistes
exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als
infants
dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que
hagué de
tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a
França en 1895,
reemprengué les seves gires de conferències
--tallades amb estades a Londres
amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise
Nouvelle) i sempre vigilada per la
policia--, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i
després amb Ernest
Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya
d'agitació de l'afer
Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de
conferències amb Girault, molt
afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a
l'Hotel de
l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en
sortir d'un míting. El seu cos fou portat a
París i les seves exèquies, el 22 de gener, des
de l'estació de Lió al
cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de
més de 100.000
persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba
tenia lloc cada any. A
més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué
sobre pedagogia i novel·les«populars», però sobre tot destaquen les
seves Mémoires (1886) i La
Commune. Histoire et souvenirs (1898).
***
-Émile Bidault:El
29 de maig de 1869 neix a Palaiseau
(Illa de França, França) el militant i
propagandista anarquista Émile Armand
Bidault. En 1886 va ser un dels fundadors --amb Joseph Tortelier,
Murjas,
Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile
Ferrières i
altres-- de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la
lluita
contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi
mecànic, després es
passarà al món de la impremta. Quan
esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves
conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la
posició de
Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de
mobilització, treballà en la
fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de
1919 intentà crear
una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquestaèpoca s'encarregà de
l'administració deLe Libertairei de la «Librairie
Sociale». Entre el 14 i
el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés
constitutiu de la Unió
Anarquista (UA) a París, organització en la qual
milità. En 1922 fou el
tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la
revista de textos
llibertarisLa Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del
carrer Bretagne de París, on també s'imprimien
diverses publicacions
llibertàries (La Revue Populaire,Terre
Libre, etc.). Entre
1934 i
1945 va ser el gerent deLa Conquête
du pain, revista
llibertària oberta a totes les
tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el
28 de gener de 1938 a París
(França) i fou incinerat al cementiri parisenc de
Père-Lachaise.
***
- Li Shizeng: El
29 de maig de 1881 neix a Guangyang (Hebei, Xina) l'agrònom
i pedagog
anarquista Li Shizeng, també conegut com Li
Yuying (Monjo de Pedra). Era fill d'una família
mandarina i alguns dels
seus familiars van ser ministres i alts mandataris
de la Cort imperial manxú. Educat en un esperit obert al
món
occidental, en 1903 marxà amb una vintena d'estudiants a
França, acompanyant Sun
Baoqi, aleshores ambaixador de l'Imperi xines a França, per
exercir d'agregat a
la delegació xinesa. Però aviat
abandonà el càrrec i decidí
desvincular-se del
seu futur com a alt càrrec burocràtic imperial
per a estudiar, d'antuvi, Ciències
Agrícoles a l'Escola Pràctica d'Agricultura de
Chesnoy (Montargis, Centre,
França), on es graduà. En 1906 es
traslladà a París durant tres anys per realitzar
estudis de química i biologia a la Sorbona i al laboratori
del professor
Gabriel Bertrand de l'Institut Pasteur. A la capital francesa
descobrí el
pensament anarquista --llegí amb passió Proudhon,
Bakunin, Élisée Reclus i
Kropotkin, a més dels darwinistes socials-- i amb una colla
de companys creà el
Grup Anarquista Xinès de París. En 1906, amb Wu
Zihui i Zhang Jingjiang, creà
la «Société pour l'Avancement de la
Morale» (Societat per l'Avanç de la Moral),
basada en els principis anarcocomunistes. En 1907 fundà
l'efímera revista
xinesa il·lustrada Shi-chieh
(El
Mundo) i s'adherí a la Tongmenghui (Lliga Unida), societat
secreta de
resistència on participaven republicans, nacionalistes i
socialistes. En 1907,
amb Chu Minyi, publicà el pamflet Geming
(Revolució). A partir del 22 de juny de 1907, el Grup
Anarquista Xinès publicà
el setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin
Shiji (Nou Segle), dedicat sobretot a traduir al
xinès els
grans pensadors llibertaris. En 1908 fundà la
Caséo-Sojaïne a la
Garenne-Colombes (Illa de França, França), una
petita fàbrica de transformació
de la soja on començaren a treballar una trentena de
persones que havien vingut
directament de la Xina. A la Caséo-Sojaïne es van
fer tot tipus de productes
derivats de la soja, llegum barata i per la qual pensava que la Xina
podria
alliberar-se del problema endèmic de la fam. En aquesta
factoria, amb l'ajuda
del professor anarquista Wu Zhihui, impartí l'anomenat«Curs de Vespre», una
mena d'escola nocturna de diverses disciplines (xinès,
francès, matèries
científiques, etc.). La Caséo-Sojaïne es
regia en un règim força frugal i un
codi moral força estricte, on estaven prohibits l'alcohol,
el tabac, el joc i
la prostitució. En 1911 es traslladà a la Xina en
ocasió de la Revolució
Republicana Xinesa (Revolució Xinhai). En 1912
publicà, amb L. Grandvoinnet, Le
Soja. Sa culture, ses usages
alimentaires, thérapeutiques, agricoles et industriels.
En 1912 també,
ajuntant els dos projectes que funcionaven a la
Caséo-Sojaïne (fàbrica i
escola) i amb el suport de les noves autoritats xineses republicanes,
es creà
el «Qingong Jianxue Yundong» (Moviment
Treball-Estudi) que va créixer força i
que va permetre a gairebé dos milenars de xinesos poder
venir a França, els
quals es beneficiaven de treball, suport mutu, cooperació i
tot en un marc
d'igualtat, principis estretament lligats al moviment llibertari. En
1914 obrí
el primer restaurant xinès de París i l'any
següent fundà a la Xina la «Qingong
Jianxue Hui» (Societat del Treball Diligent i d'Estudis
Frugals). En 1916 creà
a París, amb Cai Yanpei, l'«Hua Fa
Jiaoyuhui» (Societat Francoxinesa
d'Educació), una escola per als treballadors xinesos i
encarregada de promoure
els intercanvis culturals i educatius entre els dos països. En
1919 projectà,
amb son amic el doctor Syha, la fundació d'un Institut
Pasteur a Beijing. En
1920 participà en la creació de la Universitat
Francoxinesa de Beijing i l'any
següent en la de la seva delegació a Lió
(Arpitània). Després de la Gran
Guerra, en plena crisi econòmica, el «Moviment
Treball-Estudi» començarà a
tenir problemes per part de les autoritats. En 1921 aquest moviment
organitzarà
nombroses manifestacions d'obrers-estudiants i una «Li Da
Yundong» (Marxa sobre
Lió), per protestar contra les restriccions de l'acabat de
crear Institut
Francoxinès que reservava l'accés
només a les estudiants seleccionats a la
Xina. Les autoritats francoxineses, temoroses de la
introducció d'elements
subversius en aquestes iniciatives, volien amb aquesta mesura,
més que instruir
els treballadors, crear elits intel·lectuals
fàcils de controlar. La «Li Da
Yundong», del 21 de setembre de 1921, consistí en
una protesta dels obrers-estudiants
xinesos que ocuparen la seu de l'Institut Francoxinès al
Fort Saint-Irénée de
Lió. En aquesta acció 104 obrers-estudiants van
ser detinguts, tancats a la
presó de Fort Montluc i, el 13 d'octubre d'aquell 1921,
expulsats de França;
tot plegat suposà la fi del «Moviment
Treball-Estudi». En 1925 es convertí en
el primer president del consell d'Administració del Museu
del Palau Imperial de
Beijing i en 1929 fundà l'Acadèmia Nacional a la
mateixa ciutat. En 1932
treballà a Beijing amb Paul Langevin, delegat per la
Societat de Nacions per
reorganitzar l'ensenyament públic xinès. En 1945,
després de la II Guerra
Mundial, s'instal·là a Xangai (Xina). En 1946 va
ser nomenat president honorari
del «Gran Congrés de la Soja» de
París. Continuà la seva tasca
pedagògica amb
la creació de la Biblioteca Sino-Internacional de Ginebra
(Ginebra, Suïssa).
Entre 1949 i 1955 visqué a Montevideo (Uruguai), on en 1954
fundà i dirigí la
Biblioteca Sino-Internacional de la capital uruguaiana. En 1956
s'instal·là a
Taiwan, on esdevingué el primer director del Museu del Palau
Nacional de
Taipei. En 1966 es traslladà novament a França
per reactivar l'Institut
Francoxinès de Lió. Li Shizeng va morir el 30 de
setembre de 1973 a Taipei (Taiwan)
i va ser enterrat al Parc Nacional de Yangmingshan. Una part dels seus
arxius
es troben dipositats a l'Institut Pasteur de París.
Li Shizeng (1881-1973)
***
-
Eugène Bizeau: El
29 de maig de 1883 neix a Véretz (Centre, França)
el
vinyater, jardiner,
apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Eugène Bizeau.
Nascut en un
família de vinyaters socialistes i anticlericals, va
descobrir ben aviat les
idees llibertàries. Als 13 anys obté el seu
certificat d'estudis primaris i
exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Subscrit des
dels 14
anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers
poemes, publicant en
el periòdic L'Anarchie, fundat per
Libertad. La seva poesia social i
revolucionària serà interpretada pels cantautors
de La Muse Rouge, una societat
de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914
Eugène va
ser llicenciat per «constitució feble» i
no va deixar de denunciar el
militarisme en les seves cançons, burlant la censura i
col·laborant en la
premsa anarquista, com ara CQFD, La
Mêlée, Pendant la
Mêlée
i Par-delà la Mêlée.
En 1916 es va ajuntar amb Adélaïde
Chambonnière,
una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a
través dels periòdics
anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max
i Claire). En 1921
va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les
pàgines de Le
Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser
musicats i
enregistrats i van ser contínuament emesos durant la
Revolució espanyola a
través de Ràdio Barcelona. En 1936
viurà amb sa família a Massiac (Cantal)
treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau
assistirà al final de
la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène
Bizeau va morir amb
105 anys, el 17 d'abril de 1989, a l'hospital de Tours
(Centre, França), i va ser
enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes
destaquen Balbutiements
(1910), Croquis de la rue (1933), Paternité
(1938), Hommage à
Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert
(1972), Entre
la vie et le rêve (1978), Les sanglotsétouffés (1979), Les
grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs
crépusculaires (1985), Guerreà la guerre (1988); i entre els seus llibres de
cançons Verrues sociales
(1914), Cinq chansons (1929), Croquis de
guerre (1988); a més del
recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et
poésies (1983). En 1981 el
cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar Écoutez
Eugène Bizeau,
un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista
realitzada per
l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de
Véretz porta el seu nom.
***
- Émilie Carles:El 29 de maig de 1900 neix a
Val-des-Prés, al nord-est de Briançon
(Provença, Occitània), la mestra i
militant pacifista i llibertària Émile Allais,
més coneguda com Émilie
Carles. Nascuda en una família pagesa dels Alps de
Briançon, quan tenia
quatre anys quedà òrfena de mare.
Compaginà les feines del camp amb l'escola a
Briançon. Amb una forta vocació
pedagògica, va ser l'única de sis germans que
va estudiar a París, on va descobrir l'anarquisme i el
pacifisme de postguerra.
De tornada a les seves muntanyes, un cop acabat els estudis de
Magisteri, i
després de sanar de tuberculosi, exercirà de
mestra d'escola durant quaranta
anys pels pobles muntanyencs, ensenyant la tolerància, el
rebuig a la guerra i les
tradicions del món rural, i combatent la
injustícia, el racisme, el patriarcat
i el masclisme. En 1927 coneixerà el pacifista i
lliurepensador llibertari Jean
Carles, qui esdevindrà son company i amb qui es
casà el 29 de setembre de 1928;
d'aquesta relació nasqueren tres fills. Ambdós
restauraran una granja familiar
a Val-des-Prés i faran un hotel (Les Arcades), que
s'omplirà d'anarquistes i de
militants antifranquistes gràcies als anuncis en els
periòdics llibertaris, com
ara La Patrie Humaine o L'En-Dehors.
Però durant la II Guerra
Mundial, Jean va haver d'amagar-se, per evitar ser afusellat com a
ostatge, en
un campament del maquis, on no voldrà agafar armes i
farà de cuiner. Un dels
seus fills, Nini, de sis anys, va morir esclafat per un
camió militar durant el
conflicte. La parella es va mobilitzar per evitar que son fill
marxés a
combatre durant la guerra d'Algèria, però,
víctima d'una malaltia, Jean morirà
sobtadament en 1962. En els últims anys de sa vidaÉmilie Carles encara es va
mobilitzar per defensar les muntanyes i les valls de
Val-des-Prés amenaçades
per l'autopista Fos/Mer-Totino --el 13 d'agost de 1973
encapçalarà una
manifestació a Briançon contra aquest projecte i
el 27 d'octubre de 1976 farà
una conferència de premsa a París davant
representants ministerials i tota la
premsa. Finalment la Vall de la Carée fou catalogada com a
bé natural
inviolable i la autopista no pogué travessar-la. Va contar
sa vida i les seves
revoltes en una autobiografia: Une soupe aux herbes sauvages
(1977), que
ha tingut un enorme èxit, i que s'ha traduït a
diversos idiomes (italià, txec,
holandès, alemany, danès, iugoslau,
anglès...). Émilie Carles va morir el 29 de
juliol de 1979 a Val-des-Prés (Provença,
Occitània) i va fer donació del seu
cos a la ciència. Hi ha diverses escoles a França
que porten el seu nom.
***
-
Antònia
Fontanillas Borràs: El 29 de maig de 1917 neix
a Barcelona (Catalunya) la
militant anarquista i anarcosindicalista Antònia Fontanillas
Borràs. Filla de
militants i néta dels destacats llibertaris Francesca
Saperas Miró i Martí
Borràs Jover. Amb vuit anys va emigrar amb sa mare i germans
a Mèxic. Va
assistir a l'escola durant sis anys i va tornar-se una gran lectora,
especialment de literatura social i llibertaria. Arran de
l'expulsió de son
pare de Mèxic en 1933, tota la família va
retornar a Catalunya. Va trobar feina
en una empresa litogràfica i es va adherir a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries, i va ser
elegida delegada de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) d'Arts Gràfiques. Quan va
esclatar la guerra, va intentar enrolar-se com a miliciana en
l'expedició a
Mallorca i va acabar com a administrativa al diari Solidaridad
Obrera de
Barcelona. Després de la victòria franquista va
restar a Barcelona, participà
en l'FIJL i a ca seva es van compondre diversos números
clandestins de Solidaridad
Obrera --almenys 14 números entre gener i novembre
de 1945. El periòdic
estava redactat per Joan Domenech, Josep Lamesa i Arturo Benedicto,
membres del
Sindicat d'Arts Gràfiques; composat per membres de les
Joventuts Llibertàries
(José Nieto, Meana, Marina Herreros, Antònia
Fontanillas); i s'imprimia
aleshores en una petita impremta del company Armengol al barri de
Gràcia.
Després va col·laborar en el clandestíRuta (1946-1948) i va ser
responsable de las relacions entre els presos i l'advocat. En aquests
anys de
clandestinitat esdevé la companya de Diego Camacho
Escámez. Quan aquest va ser
alliberat de la presó i va exiliar-se a França en
1953, mesos després també va
creuar la frontera i la parella es va establir a Brezolles i
després a Clarmont
d'Alvèrnia en 1954, on va militar activament en la CNT, en
el Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) i en grup artístic local. En
aquesta època va
mantenir contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté.
En 1957 va ser una
de les responsables del Boletin Regional de la FIJL,
participar
activament en els càmpings anuals organitzats per les
Joventuts Llibertàries
franceses i espanyoles. En 1958 se separa de Diego Camacho i amb son
fill Ariel
s'instal·len a Dreux. En 1960 es va unir a Antonio
Cañete Rodríguez i va
continuar amb múltiples activitats orgàniques i
culturals. A més de participar
en un grup teatral, va redactar el butlletí Surco
(1966-1967, publicat
en francès, castellà i esperanto). Militant de la
Federació Local de CNT de
Dreux fins a la seva dissolució. Entre 1966 i 1969 son
company va estar tancat
a la Península i romandran junts fins a la mort d'aquest en
1979. Va militar en
les Agrupacions Confederals, que reagrupaven els militants editors del
periòdicFrente Libertario. Després de la mort de
Franco, va participar en tots
els congressos de la CNT entre 1979 i 1983, en els dels escindits i en
els de
la Confederació General del Treball (CGT) entre 1983 i 1997.
Ha participat en
nombroses conferències, exposicions, jornades
llibertàries, presentacions de
llibres a la Península i a Europa (França,
Itàlia, Luxemburg, etc.) i ha
col·laborat en diverses tasques del Centre Internacional de
Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA), del qual és membre, i en nombrosos
treballs d'investigació
històrica sobre el moviment llibertari. Conseqüent
amb les seves conviccions
anarquistes es manté independent i crítica i
abvoca per un acostament de les
diverses fraccions llibertàries que accentuï les
afinitats sobre les
divergències. Sota diversos pseudònims (Tona,A. F. Borrás) ha
col·laborat en nombroses publicacions: Action
Libertaire, Anthopos,Boletín Amicale, Boletín
Ródano-Alpes, CIRA, Le
Combat
Syndicaliste, Confrontación, Espoir,Mujeres Libertarias,El Noi, Nueva Senda, Rojo
y Negro, Ruta, Surco,Volontà, CNT, Solidaridad
Obrera, etc. És autora de
nombroses obres, com ara Testimonio sobre Germinal Gracia
(1992,
inèdit), Desde uno y otro lado de los Pirineos
(1993, inèdit), Francisca
Saperas (1995, inèdit), De lo aprendido
y vivido (1996, inèdit en
castellà, però editat en italià per Volontà),Mujeres Libres.
Luchadoras libertarias (1998, amb altres), Lola
Iturbe: vida e ideal de
una luchadora anarquista (2006, amb Sonya Torres);
també va fer la
introducció del llibre de Víctor
García Contribución a una
biografía de Raúl
Carballeira (1961), participà amb el seu testimoni
en el llibre Clandestinité
libertaire en Espagne: la presse (1994) i va intervenir en la
preparació
d'una antologia sobre Luce Fabbri (La libertad entre la
historia y la utopía,
1998). Va participar en el número especial del centenari de Solidaridad
Obrera (núm. 334 de maig de 2007) editat per la
CNT-AIT i en unes jornades
organitzades per la CGT sobre la història de«Mujeres Libres» l'octubre de 2007.
Actualment viu a Dreux, a prop de París.
***
- Nardo Imbernón:
El
29 de maig de 1937 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Maximino Nardo Imbernón Cano. Era fill de Jesús
Imbernon, obrer metal·lúrgic i
militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que
participà duran la
Revolució espanyola en la
col·lectivització de l'empresa Casa
Rivière i després
lluità com a milicià en el front
d'Aragó i que finalment s'exilià en acabar la
guerra civil espanyola. Nardo restà a Barcelona amb sa mareÁngeles Cano, la
qual va ser obligada per les autoritats franquistes vencedores a
anteposar el
nom catòlic de Maximino a son fill. En 1948, amb la obertura
de la frontera
francoespanyola, mare i fill pogueren reunir-se amb Jesús a
París. Nardo
començà ben aviat a freqüentar els
cercles llibertaris i a començaments dels
anys cinquanta s'adherí a la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL),
organització de la qual va ser nomenat secretari de la
Federació Local i de la
Federació Regional de París. En 1960, arran de la
reunificació de la CNT en
l'Exili, i la creació dos any després de Defensa
Interior (DI), encarregada de
portar la lluita antifranquista, el seu domicili parisenc va ser
utilitzat
sovint com a centre d'activitats clandestines d'aquesta
organització. El 21 de
setembre de 1963, després de l'execució a Madrid
dels companys Francisco
Granado i Joaquín Delgada i per mor de la
col·laboració entre les policies
francesa i espanyola, va ser detingut juntament amb una quinzena de
militants
de l'FIJL en l'Exili. Un mes després, el 19 d'octubre, va
ser alliberat, amb
Cipriano Mera, i continuà amb les campanyes de solidaritat
amb els companys
detinguts pel règim franquista a la Península i
per les autoritats gales a
França. A finals dels anys seixanta, formà part
del grup de militants que,
després de ser exclosos arran de l'excisió
confederal de 1965 sorgida durant el
Congrés de Montpeller, publicaren el periòdic Frente
Libertario i
formaren, després d'un congrés a Narbona, les
Agrupacions Confederals i
Llibertàries de l'Exili. En morir el dictador Francisco
Franco, ajudà en la
reconstrucció de la CNT a la Península.
Després de l'escissió confederal,
s'afilià a la Confederació General del Treball
(CGT). En 1999 va ser nomenat
secretari de les Agrupacions Confederals de la CGT d'Espanya a
França i a
començaments del nou mil·lenni fou nomenat
coordinador del Sector Emigració de la
CGT i membre del Comitè Confederal d'aquesta
organització. En jubilar-se
s'establí a Massarró (Múrcia,
Espanya), poble on havia nascut son pare. Durant
els seus últims anys impartí
conferències i participà en diverses activitats
organitzades per la Fundació Salvador Seguí.
Intervingué en el documental Vivir
de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per
Valetí Figueres, que
s'estrena en 2009. Nardo Imbernón va morir el 19 d'agost de
2008 a París
(França) i fou enterrat el 22 d'agost al cementiri parisenc
de Père-Lachaise.
Defuncions
- Michele
Schirru: El 29
de maig de 1931 es afusellat a Roma (Itàlia) el militant
anarquista i
antifeixista italoamericà Michele Schirru. Havia nascut el
19 d'octubre de 1899
a Padria (Sàsser, Sardenya). Autodidacte, va ser
admès a l'Escola Marítima de
l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva
carrera a causa d'una
pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va
prendre part l'agost
de 1917 en l'agitació social que es va produir a
Torí, on va ser per primer cop
detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a
Torí,
quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva
participació en
l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal
militar. Va retornar,
aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va
decidir emigrar a
Amèrica. Després d'una breu estada a
París, va embarcar a l'Havre i va arribar
a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als
Estats
Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment
viurà d'una parada
de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va
intergrar-se
en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata
dei Refrattari,
i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va
aconseguir la
nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya
per
salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra
l'ascensió del
feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment
anarquista,
tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El
febrer de 1930, amb
un visat, va arribar a França i després de
diversos intents entra en contacte
amb els antifeixistes italians refugiats a França i a
Bèlgica, on redactarà el
seu «Testament». El gener de 1931, amb passaport
nord-americà, parteix cap a
Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la
intenció d'atemptar contra
la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per
una
qüestió d'«ordre
públic» quan va ser trobat al llit amb Anna
Lukowski, una ballarina
hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència
d'aquesta, l'Albergo Colonna
de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i
abans que
fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres
policies
que tenia davant tot cridant «Visca l'anarquia!»,
disparant-se després ell un
tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus,
però l'altre policia i
ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva
habitació de
l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i
correspondència
compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una
operació d'urgències. Quan
la notícia va arribar a Sardenya, sa germana,
secretària de la secció femenina
del fascio, i son germà,
capellà, van renegar-ne; son pare, a França,
farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per
l'antiga grafia Esquirro.
El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial
per a la
Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido
Cristini, on
va reconèixer la seva intenció d'assassinar
Mussolini i va donar-ne raons; el
seu advocat defensor d'ofici Cesare D'Angeloantonio, no va poder fer
res.
Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena
l'endemà matí,
a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma,
Itàlia), pel simple fet
d'haver «planejat» un assassinat i sense que el
govern nord-americà fes cap
gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des
de Nova York. En
aquella època la pena de mort a Itàlia
només es contemplava per l'assassinat
del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el
va afusellar va
estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians
feixistes sards
voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A
baix el feixisme! Visca la
llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2
de novembre de 1931, la
policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells
sobre la
tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la
represàlia fins al
final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico
Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini
i en 2006
l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació
amb Michele
Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte
dell'anarchico
italo-americano fucilato per l'«intenzione» di
uccidere Mussolini.
***
- Amadeu Pagès
Xartó: El 29 de maig de
1941 és afusellat a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Amadeu Pagès i
Xartó. Havia nascut el 4 d'agost de 1907 a Barcelona
(Catalunya). Sa mare,
Dolors Pagès i Xicota, treballava a Barcelona de criada i es
va quedar
embarassada, però el pare no va voler reconèixer
l'Amadeu i s'establí a Parets
del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya).
Després sa mare es casà amb Salvador
Costa, amb qui tindria quatre infants (Simon, Maria, Antoni i
Francesc). Obrer
industrial, treballà com a tintorer a la fàbrica
tèxtil de Josep M. Adell de
Parets i estava afiliat a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). També formà
part del cor de la Unió Paretana i era assidu del
cafè de la Cooperativa La
Progressiva de Parets del Vallès. Com a sindicalista
intervingué en les
negociacions per reivindicar millores laborals i salarials amb
l'empresa «Franco-Espanyola,
SA», de Josep Maria Abel, de Parets del Vallès,
arran de la vaga que els
treballadors van fer entre el 22 i el 27 de maig de 1931.
Intervingué en els
fets revolucionaris d'octubre de 1934. Simpatitzant d'Esquerra
Republicana de
Catalunya (ERC), el febrer de 1936 fou interventor per aquest partit en
les
eleccions a diputats a Corts. Quan l'aixecament feixista de juliol de
1936, formà
part des de la seva constitució, el 23 de juliol de 1936,
del Comitè de Milícies
Antifeixistes en nom de la CNT i entre el 21 d'octubre de 1936 i el 30
d'octubre de 1937, que va ser mobilitzat i marxà al front,
fou alcalde de
Parets del Vallès en nom de la CNT --amb la disconformitat
d'ERC. Formà part,
com a vocal, de la Comissió per a l'Administració
de la Propietat Urbana,
creada el 22 d'abril de 1937. Durant la seva gestió,
aconseguí evitar algunes
detencions de dretans i minimitzà sancions que els van ser
imposades. També
creà un comitè per solucionar de manera
ràpida els problemes veïnals i reformà
l'edifici de l'Ajuntament. Enquadrat en la 24 Divisió del X
Cos de l'Exèrcit
Republicà, va ser destinat al sector
Llavorsí-Noguera Pallaresa i posteriorment
al sector de l'Ebre, entre Garcia i la desembocadura. El 31 de desembre
de 1938
va ser fet presoner a la Bisbal de Falset per les tropes franquistes i
tancat
al camp de concentració muntat al Seminari de Monte
Corbán (Santander, Cantàbria,
Espanya) i a les presons de La Tabacalera (Santander), de Granollers i
a la
Model de Barcelona. Mentre era a la Model, sa companya, Rosa Xicota, va
contreure el tifus i morí, restant sos fills, de curta edat
(Salvador i
Llibertat), amb l'àvia Dolors. El 16 d'abril de 1941 va ser
jutjat en consell
de guerra al Palau de Justícia de Barcelona i condemnat a
mort. D'antuvi,
aquesta pena li va ser commutada per la de 30 anys de
reclusió major, però
finalment fou ratificada. Amadeu Pagès Xartó va
ser afusellat el 29 de maig de
1941 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i
enterrat a la
fossa comuna del cementiri de Montjuïc.
Albert Lucero Pagès:«Amadeu Pagès i
Xartó, alcalde republicà de Parets i
víctima de la repressió franquista
(1936-1941)», en Notes,
23 (2008)
---
Continua...
---