Anarcoefemèrides
del 28 de juliol
Esdeveniments
- Avalot de
Raon-l'Etape: El 28 de juliol de 1907, a
Raon-l'Etape (Lorena, França), després d'una
manifestació pacífica d'obrers de
la fàbrica de sabatilles de Frédéric
Amos en vaga --que reivindicaven un salari
mínim de 32 cèntims l'hora, la jornada laboral de
10 hores (no tenien cap dia
de descans) i la supressió de les multes--, les forces de
l'«ordre» enviades
pel prefecte --dos batallons (el 2n de Caçadors a peu de
Lunéville i el 20è de
Caçadors a peu de Baccarat) i dos esquadrons del
17è de Caçadors a cavall--
carreguen contra la concentració, provocant la mort de tres
obrers (Charles
Thirion, Edouard Cordonnier i Charles Charlier). A la
fàbrica d'Amos hi
treballaven 1.000 obrers, 300 infants i 250 dones. Després
de l'enterrament
dels tres obrers, l'anarquista Francis Boudoux, secretari de la
Unió de
Sindicats de Meurthe-et-Moselle, pronunciarà un discurs.
Avalot de Raon-l'Etape (28-07-1907)
***
- Tercer dia de la Setmana
Tràgica: El dimecres 28 de juliol de 1909 a
Barcelona (Catalunya) i a rodalies s'intensifiquen els enfrontaments
entre revoltats i forces
de l'ordre públic. De bon dematí alguns mercats i
botigues van obrir en una
mena de treva fins a les 9 hores. A les 8 hores, Luis de Santiago
Menescau,
capità general de la regió, publicà un
segon ban on ordenava que la gent es
retirés dels carrers, dels balcons i dels terrats o se li
dispararia sense
previ avís; és a dir, que serien tractats com a
combatents. Una hora després,
Antoni Fabra Ribas es reuní amb els nacionalistes esquerrans
Jaume Carner Romeu,
Laureà Miró i Josep Llari, els quals es negaren a
fer-se càrrec del moviment
fins que no hi hagués aixecaments a altres llocs de l'Estat
espanyol.
Mentrestant, durant tot el matí, les lluites entre
revolucionaris, que
oscil·laven entre els vint i trenta mil insurrectes, i
forces de l'ordre es multiplicaren,
però els béns patrimonials de la burgesia no van
ser atacats, com tampoc no hi
va haver agressions als particulars, ni assalts i saquejos a les
botigues, ni
violacions de domicili, ni ocupacions o destrucció de
fàbriques o de tallers,
ni retenció d'ostatges. L'intent de la policia i de la
Guàrdia Civil de
desmantellar algunes barricades va ser replicat per la forta
resistència dels
rebels. A les 10 hores la caserna dels Veterans de la Llibertat
--milícia
formada per una colla de vells soldats del general Prim i que s'havien
ofert al
capità general per reprimir la revolta--, a les Drassanes,
fou assaltada i les
aixecats obtingueren moltes armes, que van ser emprades seguidament per
atacar
la comissaria del carrer Nou de la Rambla; d'aquesta acció i
de la defensa de
les barricades del carrer de Sant Pau en van resultar uns quans morts i
ferits
de ambdós bàndols. Una nova onada de cremes
d'edificis religiosos (col·legis,
seminaris, escoles i orfenats) esclatà i, a més a
més, van ser saquejats alguns
edificis abans assaltats, amb exhibició de les
mòmies d'algunes monges. A les
11 hores el cos consular es reuní i exigí al
general Luis de Santiago la
protecció dels estrangers i dels seus béns.
També al matí començaren els atacs
a les forces de l'ordre públic des dels terrats. A les 16
hores tingué lloc una
nova reunió entre el lerrouxista Emiliano Iglesias i el
Comitè Central de Vaga,
que també resultà infructuosa i, una hora
després, una nova reunió de diputats
a casa del republicà Josep Maria Vallès Ribot
tampoc no tingué resultats. A la
tarda, un grup dones desenterrà una quinzena de
cadàvers de monges jerònimes i
n'arrossegà uns quants i taüts primer fins a
l'Ajuntament i després fins al
davant de les cases de Claudio López Bru, marquès
de Comillas --empresari i
terratinent que tenia interessos, entre molts altres, a les mines del
Riff, en
els vaixells de transport i en les companyies d'assegurances contra el
servei
militar-- i d'Eusebi Güell Bacigalupi, comte de
Güell, casat amb la filla de
l'anterior i fundador de la Societat Hispano-Africana amb inversions en
les
obres públiques del Marroc. Al Clot va haver combats a peu
de barricada, amb
morts i ferits en el tiroteig, i es van destruir un asil de les
paüles i un
patronat obrer dels jesuïtes, i a Sant Andreu del Palomar va
haver
espectaculars barricades construïdes pels
metal·lúrgics i els ferroviaris, i
amb armes furtades al sometent, van assaltar la caserna de la
Guàrdia Civil i
van controlar tota la vila fins a la matinada. Al final del dia
Emiliano
Iglesias s'entrevistà amb l'anarcosindicalista
José Sánchez González (Miguel
Villalobos Moreno),
qui reconegué la davallada del moviment i ambdós
acordaren publicar un manifest demanant el retorn a la feina; Iglesias,
per la
seva part, ordenà als militants radicals que abandonessin
les barricades. Fora
de Barcelona, a Arbeca (les Garrigues), un grup de vilatans, tenint
clar que el
tren era l'instrument efectiu de deportació dels
reservistes, marxaren cap a
l'estació de les Borges i, prenent la direcció de
la Floresta, van anar
destrossant la via, fet que paralitzà un tren que anava cap
a Lleida i que
acabà incendiat. A Madrid, mentrestant, el ministre de
Governació, Juan de la
Cierva Peñafiel, suspengué les garanties
constitucionals a tot l'Estat, detingué
els líders socialistes Pablo Iglesias Posse, Francisco Mora
Méndez i Francisco
Largo Caballero, i clausurà els centres obrers.
***
-
Detenció de Pasquale Binazzi: El 28 de
juliol de 1920 l'anarquista Pasquale
Binazzi, redactor
del setmanari Il Libertario, és detingut
a La Spezia (Ligúria, Itàlia) sota
l'acusació d'haver format
una banda armada (Arditi del Popolo) i d'haver ocupat una
fàbrica durant
l'agitació social del mes de juny. En resposta, els obrers
van declarar la vaga
general.
Naixements
-Émile Maurin:El 28 de juliol de 1862 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista i fotògraf Émile Maurin, també conegut per Élie Murmain. Membre de l'anarquista «Cercle Esquiros», amb Alexandre Tressaud i Emery, entre d'altres, va ser implicat en el «Procés dels 66» i condemnat en rebel·lia el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, ja que Maurin estava exiliat a Ginebra. Amnistiat en 1889, torna a França i farà de fotògraf ambulant sota el nom de Murmain, i això malgrat els seus problemes de vista, ja que amb el temps esdevindrà cec. L'ofici ambulant li permetrà propagar les idees anarquistes. En 1891 és condemnat a sis mesos de presó per«incitació als soldats a la revolta». A Grenoble, en 1907, fundarà una universitat popular.Émile Maurin va morir el 21 de març de 1913 a París (França). En 1923 Henri Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie Murmain (Émile Maurin).
***
- Jean Pausader:
El 28 de juliol de 1866 neix al X Districte de París
(França) el periodista i propagandista
anarquista, i després republicà socialista i
dretà, Jean Ernest Pausader –a vegades
citat Paussader–,
també conegut com Jacques Prolo
i Ernest-JeanPosada.
Sos
pares es deien Pierre Pausader i Rosalie Kinappe. Empleat comercial i
comptable,
entre 1885 i 1890 fou assidu la guingueta «Le Coup de
Feu», lloc de reunió de
militants socialistes de totes les tendències. En 1885
freqüentà «La Butte»,
cercle literari progressista que es reunia al número 13 del
carrer Ravignan de
Montmartre, i amb alguns dels seus participants –Charles
Malato i
Léon Ortiz (Léon Schiroky)–,
en la primavera de 1886 fundà el «Grup
Cosmopolita»,
d'orientació socialista revolucionari «sense
etiqueta» (Méreaux, Parthenay,
Girondal, Devertus, Alain Gouzien, etc.) i que durà fins el
1888. En aquestaèpoca milità sota el nom de Jacques
Prolo.
El «Grup Cosmopolita» va fer la seva primera
aparició el maig de 1886, en la
commemoració de la Comuna de París al cementiri
de Père-Lachaise; tot d'una que
Prolo entrà al cementiri, desplegà una tela
vermella que podia passar per una
bandera, detingut immediatament, va ser retingut durant una hora a la
comissaria. El setembre de 1886 sortí el primer
número de la revista del grup La
Révolution Cosmopolite, que publicà
almenys una desena de números en diferents etapes. En
aquesta època convisqué
amb Malato i Schiroky al número 10 del passatge dels
Rondonneaux del XX
Districte de París. Probablement esdevingué
anarquista sota la influència
d'Émile Méreaux. El 18 de setembre de 1887 fou un
dels oradors, juntament amb
Tennevin, Louiche, Bebin, Gouzien, Devertus i Georges Brunet, del
míting de la
Lliga dels Antipatriotes celebrat a la Sala Favié de
París. Posteriorment,
freqüentà assíduament el Cercle
Anarquista Internacional, fundat en 1888 i
principal lloc de trobada anarquista de l'època. El 14 de
maig de 1888 va fer
la conferència a la sala Dupouy de París, amb
Charles Malato i Oury, «Le
boulangisme et ses consequences», organitzada pel Grup
Independent d'Estudis
Socials del XVIII Districte parisenc. En 1889
col·laborà en el periòdic
parisenc L'Attaque. En els debats
de
precediren el Primer de Maig de 1890, fou dels que hi promogueren la
participació. A continuació es
pronuncià a favor de la militància anarquista en
els sindicats, publicant un seguit de cartes en aquest sentit en La Révolte (del 21 al 27 de
novembre de
1891). En 1892 desaprovà la campanya que
Sébastien Faure havia engegat contra
el Primer de Maig i, amb Charles Malato, Émile Pouget,
Constant Martin, Georges
Brunet, Tortelier, Émile Henry i Léon Schiroky,
publicà una declaració en
aquest sentit en el periòdic La
Révolte
del 5 de febrer d'aquell any. Amic d'Émile Henry,
revelà a Alexandre Zévaès que
aquest s'havia disfressat de dona per posar, el 8 de novembre de 1892,
una
bomba a la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de
l'Òpera,
bomba que finalment explotà a la comissaria del carrer dels
Bons-Enfants. En
aquesta època treballava com a empleat a la impremta Lasnier
de París. L'1 de
gener de 1894, en la gran batuda policíaca contra
l'anarquisme, després
d'escorcollar el seu domicili del número 22 del carrer de
Viarmes de París i
trobar correspondència, periòdics i fullets
anarquistes, va ser detingut per «associació
de malfactors»; alliberat el 14 de gener, fugí
immediatament cap a Anglaterra.
En aquest mateix any de 1894 el seu nom (Ernest-JeanPosada) figura en un llistat
d'anarquistes a controlar establert per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Al seu refugi de Londres (Anglaterra), sembla que durant un
temps albergàÉmile Pouget. L'agost de 1894 vivia al barri londinenc de
Brixton i en 1896
encara hi era a la capital anglesa. Entre 1898 i 1899
participà activament en
la lluita en suport al capità Alfred Dreyfus i
col·laborà en L'Anticlerical,
de Constant Martín, i enLe Journal du Peuple, de
Sébastien
Faure. El 16 de setembre de 1899 fou un dels oradors, amb Aristide
Briand,
Broussouloux, Henri Dhorr, A. Cyvoct, Bonvalet, Charles Malato, Louis
Guérard,
Prest, Valéry i Paule Mink, entre d'altres, en el gran
míting dreyfusard,
organitzat per la Coalició Revolucionària,
celebrat a la Sala Octobre de París.
En 1901 col·laborà en La
Lutte Sociale de
Seine-et-Oise et des cantons de Pantin et Noisy-le-Sec. Des
de 1904 fou
secretari del «Comitè La Barre»
(Societat del Monument del cavaller de La
Barre), que organitzava la manifestació en record de
François-Jean Lefebvre de
La Barre davant la seva estàtua, inaugurada el 4 de novembre
de 1906, en dret del
Sagrat-Cor de Montmartre. El 24 de maig de 1904 va fer la
conferència «Le nationalisme
et le cléricalisme dans l'école
laïque» al «Club La Barre» de
París i el 19
d'octubre del mateix any al mateix lloc la conferència
contradictòria «Le
Catéchisme du patron chrétien». Entre
el 3 i el 7 de setembre de 1905 assistí
al Congrés de La Libre Pensée, celebrat al Palau
del Trocadero de París. Entre
setembre de 1906 i setembre de 1907 formà part del
comitè directiu de la Casa
del Poble de París. En 1906 fou el cap de
redacció de Le Flambeau. Organe
hebdomadaire de La Libre-Pensée républicaine et
sociale. Entre 1906 i 1908 col·laborà
en L'Aurore i Le
Cubilot; entre
1906 i 1913 en La Cravache; i en
1908
en Le Communiste. El 19 de gener de
1908
va fer una conferència contradictòria contra la
pena de mort a la Sala Boucher
de París organitzada per La Libre Pensée i aquest
mateix any formà part del
Comitè d'Iniciativa per a l'erecció d'una
estàtua a Jean-Paul Marat en una
plaça parisenca. En 1911 fou un dels fundadors del Partit
Republicà-Socialista
(PRS). Entre 1911 i 1914 fou secretari de la Federació
Republicana Socialista del
Sena i organitzà set conferències
propagandístiques l'estiu de 1913. Entre 1912
i 1914 col·laborà, amb Alexandre
Zévaès i Albert Orry, en l'òrgan de
premsa del
PRS Le Républicain-socialiste.
Entre
l'1 i el 2 de novembre de 1913 assistí al Congrés
de Grenoble del PRS i
s'arrenglerà amb el sector seguidor d'Aristide Briand,
partidari d'una
Federació d'Esquerres. En 1913
col·laborà en Le Combat,
de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En les
eleccions legislatives d'abril de 1914 fou candidat de la
Federació d'Esquerres,
sense èxit (905 vots, menys del 4% dels sufragis emesos),
per a la II
Circumscripció del XVIII Districte de París. Amb
el temps derivà cap a
posicions més dretanes i, segons Émile Janvion,
també fou francmaçó. A partir
de 1917 fou cap de redacció del setmanari L'Effort
français, républicain, socialiste,
dirigit per Alexandre Zévaès i Émile
Gautier. El 23 de desembre de 1917 a París, organitzada amb
Alexandre Zévaès,
tingué lloc la Conferència Interfederal que
donà lloc a la creació del dretà
Partit Socialista Nacional (PSN). En 1923 fundà i
dirigí el setmanari parisenc L'Écho
Municipal i en 1933 col·laborà enL'Avenir de Bougie, d'Alger. Fou
autor de Comment nous ferons la
révolution libertaire! (sd), Le
communisme devant le Parti Ouvrier (VIIIe congrés)
(1887), La révolution cosmopolite.
Le communisme
(1888), Un français de la
décadence, M.
Henri Rochefort (1888, amb Louis Chalain), La
caverne antisémite (1902), De
la métode réaliste du socialisme
réformiste français (1910), Les anarchistes. Histoire des partis
socialistes en France. Tom X (1912),
L'alliance
paradoxale (1913), Une politique...
Un
crime...! Le meurtre de Jean Jaurès (1915), Une campagne politique. Le Parti
Républicain Socialiste (1900-1917)
(1917, amb Alexandre Zévaès), L'action
politique des républicains réformistes
(1919). Jean Pausader va morir en
1937 a París (França).
***
- Eugène
Rossignol: El 28 de juliol de 1868 neix al Districte VIII
de París (França) l'anarquista
Eugène Rossignol. Era fill natural de Marie Rossignol. Es
guanyava la vida com
a sastre i estava casat amb Clementine Harlay. Insubmís, a
començament dels
anys noranta del segle XIX es refugià a Bèlgica i
a finals de la dècada va ser
inscrit per les autoritats belgues en el registre d'anarquistes. En
1893 el seu
nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la
policia
ferroviària fronterera francesa. En 1895 viva a Londres
(Anglaterra).
***
-Émile Masson: El 28 de juliol de 1869 neix a Brest (Bretanya) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertariÉmile Masson (Emil ar Mason, en bretó) --va utilitzar el pseudònims Brenn,Ewan Gweznou i Ion Prigent. D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel,Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus,A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. Émile Masson va morir el 9 de febrer de 1923 a París (França). Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912), Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie des îles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).
***
- Jean Jourdan: El
28 de juliol de 1908 neix a Aimargues (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista Jean
Jourdan, conegut com Fernand Sol, Chocho i Chopard.
Son pare estava casat amb Antoinette Bernard i tingué dos
germans: Paul, també militant anarquista, i Marie
Antoinette. Entre 1914 i
1917, en plena Gran Guerra, quan els mestres eren al front,
estudià a l'Escola
de la República del seu poble. Abandonà l'escola
sense el certificat d'estudis
i, després d'entrar com a aprenent de ferrador,
esdevingué obrer agrícola,
sobretot vitícola. La lectura de Sébastien Faure
el va fer llibertari i
s'integrà en el Grup d'Estudis Socials (GES), creat a
Aimargues durant els anys
vint, i en el grup anarquista local. En 1924 conegué Nestor
Makhno i sa
família, aleshores refugiat a França. El 6 de
març de 1926, durant una
manifestació contra una processó religiosa arran
de la visita d'un cardenal, va
ser ferit per un cop de sabre. En 1927 el Grup Anarquista d'Aimargues
estava
constituït per una dotzena de persones i creà una
cooperativa de consum, La Fourmi,
inspirada en el corrent
cooperativista de Charles Gide, a l'Escola de Nimes. En aquest 1927
participa
en les manifestacions en suport de Sacco i Vanzetti. També
fou membre, amb
altres anarquistes, del Sindicat Autònom de Treballadors de
la Terra, que
reagrupava 150 treballadors i que estava en contacte amb un sindicat
del mateix
tipus instal·lat a Coursan (Llenguadoc,
Occitània), i sovint fou designat per a
negociar els conflictes laborals dels empleats. Albergà a
casa seva els
nombrosos oradors i conferenciants que s'organitzaven a Aimargues, com
ara
Maurice Joyeux, Jules Chazoff, René Ghislain,
André Prudhommeaux o Paul
Roussenq. Durant la guerra d'Espanya, ajudà a reclutar
voluntaris i André
Prudhommeaux li va confiar la missió de comprar armes i de
passar-les a la
Península. En aquesta conjuntura, participà en el
robatori d'una armeria de
Narbona. En 1939 va ser mobilitzat, però optà per
la insubmissió i canvià
d'identitat i de ciutat, prenent el nom de Fernand
Sol i instal·lant-se a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on treballà en
diverses obres. Un anys més tard, va ser detingut a
Aimargues i tancat durant
tres dies a la Casa de Detenció de Nimes, i a Aurason
(Provença, Occitània).
Després d'un temps a la ciutadella de Sisteron
(Provença, Occitània), va ser
internat al camp de concentració de Sant Somplesi
(Llenguadoc, Occitània), on
hi trobà E. Armand, i del qual aconseguí fugir.
De bell nou detingut, a Nimes
aconseguí la llibertat gràcies a la
intervenció de Vernier, expacifista que
aleshores treballava per al Ministeri de l'Interior del govern del
Mariscal
Pétain. Un cop lliure, va nomenat cap del Comitè
d'Alliberament d'Aimargues i
organitzà la requisa d'aliments per a la població
i s'oposà a les rapades de
les dones de la població sospitoses d'haver
freqüentat l'ocupant. Rebutjà
formalment el nomenament d'alcalde del municipi. Després de
la guerra, es
barallà amb els companys d'Aimargues i
s'instal·là en una població
veïna, Lo
Cailar (Llenguadoc, Occitània), en una parcel·la
que comprà en 1948 i on obrí,
amb sa companya Marie, una taberna a la riba del riu Vistre, coneguda
com Guinguette à Chocho.
Entre 1973 i 1974
participà en les manifestacions antifranquistes que
s'organitzaren a Nimes.
També va estar casat amb Carmen Segura i Marie
Andréo, amb qui no va tenir
infants. Jean Jourdan va morir el 14 de novembre de 1986 a Lo Cailar
(Llenguadoc, Occitània). En 2008 Michel
Falguières publicà el llibre Jean
Jourdan. Libertaire d'Aimargues, de
1908 a 1948.
***
- Luciano Torróntegui
Menchaca:
El 28 de juliol de 1916 neix a Meñaka (Uribe,
País Basc) el militant
anarcosindicalista Luciano Torróntegui Menchaca,
també conegut sota el
pseudònim Luis Torres. Des de molt jove
es va afiliar al Sindicat del
Transport Marítim de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1935,
juntament amb altres set companys cenetistes, va portar a terme una
vaga al vaixell
de la naviliera «Sota y Aznar» que guanyaren
després de mesos de lluita. Més
tard va protagonitzar altres vagues (Gijón, Barcelona,
etc.). Quan va esclatar
la sublevació militar de 1936 es trobava a Màlaga
i com tots els marins va ser
militaritzat. A Cuba, per instigació del règim
franquista, el seu vaixell va
ser apressat, però fou alliberat poc després i va
poder retornar a la
Península. A Cartagena es va enrolar en la infanteria de
Marina i va intervenir
en la presa de Terol. Malauradament li va tocar servir en la
divisió d'Enrique
Líster, al Segre, on va amagar la seva filiació
cenetista per evitar la
persecució; però es va manifestar en contra de
les injustícies que es produïen
en la seva unitat i se li va instruir un consell de guerra. Davant les
amenaces
de mort d'un comissari polític, va desertar i es va allistar
en un batalló de
dinamiters a la Seu d'Urgell. Després de la guerra va patir
els camps de
concentració francesos. Quan l'ocupació nazi va
combatre contra els alemanys i
ingressà en el batalló confederal«Libertad», on va assumir responsabilitats de
comandament i que va lluitar per l'alliberament de França.
Quan les tropes
alemanyes es retiraven, va formar part d'un grup que es dedicava a
recollir les
armes alemanyes deixades i emmagatzemar-les per lluitar
després contra la
dictadura franquista. Després va participar a Urepel amb els
grups de defensa
als Pirineus i serví d'enllaç per a la CNT entre
els emissaris de l'Interior i
de l'Exili. Entre altres, va guiar Antonio Ejarque Pina, aleshores
secretari
general de la CNT de la Península. El 17 de juliol de 1946
va ser detingut per
la Guàrdia Civil i patí continus apallissaments
durant els 15 dies que va
passar ala Direcció General de Seguretat. Jutjat, va ser
condemnat a sis anys i
un dia de presó. El 8 de maig de 1948 va ser un dels 12
confederals que van
protagonitzar la sonada fuga de la presó d'Ocaña.
Detingut dies després, va
passar per diversos penals (Ocaña, Guadalajara,
Yeserías) i a la presó de
Larrinaga va emmalaltir a causa del dur règim
d’aïllament. En 1951, amb papers
falsos, va aconseguir la llibertat condicional. El 18 de juny de 2006
va rebre
un homenatge organitzat per la CNT de Bilbao pels seus 90 anys de
lluita
llibertària. Luciano Torróntegui
Menchaca va morir el 8 d'abril de 2010 a Bermeo
(Busturialdea-Urdaibai, País Basc).
Defuncions
- Antonio Tisner
Bescós: El 28 de juliol de 1936 mor a Bujaraloz
(Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio Tisner
Bescós. Havia nascut el 14 de juliol de 1904 a
Angüés (Osca, Aragó, Espanya).
Metal·lúrgic de professió, va ser un
dels fundadors de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) d'Angüés i també
milità en la Federació Anarquista
Ibèrica
(FAI). Durant els primers anys republicans va ser detingut diferents
vegades
per formar part de grups d'acció de la FAI, com ara el
febrer de 1932 a Osca i
el maig de 1933 a Saragossa, en aquesta ocasió per haver-se
trobat 55
bombes que havia fabricat al seu domicili. A començaments de
1936 tornà al seu
poble per promoure-hi el moviment llibertari. Entre l'1 i el 10 de maig
de 1936
assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Amb
l'aixecament feixista,
s'enrolà en la Columna Durruti. Antonio Tisner
Bescós va morir el 28 de juliol
de 1936 a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) durant el
primer bombardeig
aeri feixista que patí la columna confederal de
camí a Saragossa. Aquest atac,
realitzat per tres avionetes petites de reconeixement, durà
pocs minuts, però
causà uns deu morts i una vintena de ferits. Molt pitjor que
les pèrdues
humanes va ser l'efecte psicològic en els milicians de la
columna, molts dels
quals van perdre de cop tot el seu entusiasme per la lluita. Els
efectes van
ser el suficientment greus com per aconsellar Durruti retirar totes les
seves
forces a Bujaraloz i portar a cap una reorganització. Sa
companya de Tisner,
María Doz Buisán, nascuda en 1910 a
Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya)
--altres fonts citen Berbegal--, també activista dels grups
d'acció de la FAI i
amb qui tingué dues filles, a començaments del
segle XXI vivia al Brasil.
***
- Mariano Costa Iscar:
El 28 de juliol de 1966 mor a Buenos Aires
(Argentina) l'anarcoindividualista Mariano --també citat
Manuel-- Costa Iscar,
també conegut com Antonio Faciabén
Esquer. Havia nascut el 26 de maig de
1883 a Pamplona (Navarra). Son pare fou un metge gallec i sa mare,
Mercedes
Iscar, havia nascut a Valladolid. A Pamplona realitzà els
estudis primaris i
secundaris i son pare desitjà que estudiés
medicina, però es decantà per les
lletres. Cap al 1901 marxà, amb dues germanes, a Barcelona a
viure amb una tia.
A la capital catalana s'introduí en el moviment anarquista i
començà a
col·laborar en la premsa llibertària, sobretot Tierra
y Libertad,
periòdic dirigit per Tomás Herreros Miquel, i El
Sembrador. Intimà amb
nombrosos militants anarquistes, com ara Francesc Ferrer i
Guàrdia, Ángel
Pestaña, Salvador Seguí, Federico Urales, etc. En
1912 marxà a peu a París i es
posà a fer feina de repartidor de pastissos i en una
impremta. A París conegué
sa futura companya, Juliette Hart, belga que s'havia refugiat en 1914 a
França
a causa de la Gran Guerra. En 1914, amb altre company anarquista,
retornà a
Barcelona a peu; poc després, també a peu i tota
sola, Hart marxà també a la
capital catalana. En 1916 publicà la traducció
del llibre El anarquismo
individualista. Lo que es, puede y vale, d'Émile
Armand, a Barcelona, i
aquest mateix any sortí el seu fullet Generalidades
educativas, editat
pel Grup d'Investigació Pedagògica amb el qual
participava, que cridà l'atenció
d'Eleuterio Quintanilla. A Barcelona va fer feina de carter. En 1917
participà
en el grup barceloní «JuventudÁcrata», amb Salvio Aiguaviva Vila i Saturnino
Meca González. A Barcelona també
mantingué contactes amb Gaston Leval i amb
Victor Serge. El juny d'aquell any Hart i Costa Iscar s'uniren
sentimentalment i
en 1920 retornaren plegats a París i després
marxaren a Brussel·les, ciutat
natal de Juliette Hart. Sense diners, decidiren partir cap a Vigo i ell
ho va
fer com a polissó en un vaixell. Descobert en alta mar, fou
desembarcat a
Exeter (Devon, Anglaterra) i tancat durant dos mesos a la
presó. Aconseguí la
llibertat gràcies al suport dels quàquers i d'un
pastor protestant que el
volgué convertir. Després embarcà en
un vaixell espanyol i aconseguí arribar a
Vigo i sa companya hi arribà amb tren. A la ciutat gallega
va fer amistat amb
l'anarquista José Villaverde Velo i participà en
l'edició galaica de Solidaridad
Obrera. Després la parella
s'instal·là a la Corunya. En aquestaèpoca
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries (Estudios, Proa,La Revista Blanca, etc.), a més de
militar en la Lliga d'Educació
Racionalista. En 1920 ambdós decidiren emigrar al Brasil.
Com que anaven curts
de cabals, ell embarcà clandestinament en un vaixell i en
aquesta ocasió arribà
sense problemes a Rio de Janeiro; poc després, Hart hi
arribà pagant el seu
bitllet en una altra nau. Al Brasil va fer feina de
tipògraf. El 23 d'octubre
de 1923 s'embarcà a bord del vaixell«Araguaya» al port de Santos cap a Buenos
Aires (Argentina) i Hart partí el 24 de desembre d'aquell
any del port de Rio
de Janeiro per a reunir-se amb son company. A l'Argentina, fugint de
ser
molestat per les autoritats, prengué el nom d'Antonio
Faciabén Esquer,
ja que el seu estava força marcat com a anarquista a la
Península. En aquests
anys començà a introduir a Sud-amèrica
i a la Península el pensament i la
filosofia anarcoindividualista de Han Ryner i d'Émile
Armand, traduint al
castellà nombrosos articles i fulletons seus --de Han Ryner
traduí, entre
d'altres, Pequeño manual individualista
(1928) i La sabiduría riente
(1935). També col·laborà en
publicacions franceses (Umbral, Cenit,
etc.) i mexicanes (Tierra y Libertad, etc.), i fou
redactor de La
Protesta. A Buenos Aires treballà en diverses
feines (tipògraf,
monotipista, corrector, traductor, etc.) per a revistes, entre elles Caras
y
Caretas. La seva darrera feina, en la qual
treballà 15 anys, fou la gerent
de l'Institut Argentí de les Arts Gràfiques.
Força il·lustrat en literatura i
ciències socials, animà nombrosos projectes
educatius racionalistes. En 1949
realitzà conferències sobre Han Ryner a la
Biblioteca José Ingenieros i
l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires. Trobem
articles seus en Al
Margen, Cenit, Estudios,Ética, Helios, Humanidad,Iniciales, Nervio, Nosotros,Proa, La Revista
Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad
Obrera, Tierra y
Libertad, Umbral, etc. Entre les seves
obres destaquen El
feminismo (1914), Generalidades educativas
(1916), Crítica y
concepto libertario del naturismo (1923), La paz
mundial y las
condiciones de su realización (1950, amb altres) iLa enseñanza laica
ante la racionalista (1960, amb altres). Durant sa vida
mantingué una
interessant correspondència amb nombroses personalitats de
l'època, com ara Han
Ryner, Émile Armand, Pau Casals, Dr. Diquiera, Florencio
Escardó, Vicente
Fatone, Pedro Herrera, Panaït Istrati, Louis Lecoin,
Gérard de Lacaze-Duthiers,
Gérard Leretour, Eugèn Relgis, Eduardo Zamacois,
etc.
***
- Pietro Costa: El 28 de juliol de 1982 mor a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el ferroviari anarquista, i finalment militant comunista, Pietro Costa, també conegut com Pietro Pasini. Havia nascut el 6 de febrer de 1900 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Era fill de Mariano Costa, paleta i simpatitzant socialista, i de Maria Pasini. Va realitzar els sis anys d'escola elemental i després va fer un curs de tres anys a Escola Estatal Tècnica Valsalva d'Imola, acabant els estudis en 1915. Amplià els seus estudis de manera autodidacte mitjançant la lectura, especialment sobre temes socials i polítics. Encara adolescent, es va adherir al moviment anarquista i en 1916 va ser un dels fundadors, amb Nello Garavini, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea i altres, de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat. Va mantenir una estreta amistat amb N. Garavini, que va ser el principal animador el grup de joves llibertaris de Castell Bolognese. Després d'una breu experiència laboral a l'ajuntament d'aquesta localitat, en 1916 va ser contractat com a eventual en els Ferrocarrils de l'Estat. En aquesta època va col·laborar amb Garavini en la xarxa de suport als desertors, confeccionant passaports interiors falsos per salvar els controls policíacs. En 1918 fou cridat a files i va fer el servei militar en Enginyers com a telegrafista, fins al seu llicenciament el gener de 1919. Durant gairebé un any tornà a treballar amb l'ajuntament i en 1920 tornarà als Ferrocarrils de l'Estat com a telegrafista de l'estació de Castel Bolognese. Sense posar-se en evidència, va contribuir a totes les agitacions del període, pren part en totes les manifestacions anarquistes del poble i dels municipis propers i participa en totes les vagues dels treballadors ferroviaris. També, gràcies a ell, el Cercle dels Ferroviaris, al qual pertany, es convertí en un lloc de trobada d'anarquistes i de socialistes, i va passar a ser objectiu prioritari dels escamots feixistes. En 1922, després de l'assalt i destrucció del Cercle Socialista, el Cercle dels Ferroviaris i el Cercle Anarquista hauran de tancar --el 27 de juliol de 1923 el ferroviari socialista Adelmo Ballardini serà assassinat per un grup feixista. El setembre de 1923 un informe del prefecte de Ravenna el qualificarà com a «un dels caps dels anarquistes del país». Va patir diversos escorcolls policíacs, però sense resultats. Poc després va ser acomiadat dels ferrocarrils, com molts altres treballadors ferroviaris pel simple fet de ser antifeixistes. L'agost de 1924, fugint de la pesant situació del seu poble natal i per buscar feina, es va instal·lar a Milà com a empleat en una oficina de l'industrial farmacèutic Carlo Erba. A Milà trobarà Garavini i sa companya Emma Neri, que s'hi havien establert abans, i va continuar la seva activitat anarquista en la clandestinitat, assumint un paper rellevant. El gener de 1926, amb Diego Domenico Guadagnini d'Imola, va ser un dels organitzadors d'una conferència clandestina de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrada en un restaurant de Dovisa, i a la qual van assistir una vintena d'anarquistes del centre i nord d'Itàlia, entre ells Camillo Berneri. En aquesta època va difondre impresos clandestins per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i mantingué correspondència amb Luigi Fabbri exiliat a França. L'agost de 1926 va ser vigilat per la policia que sospitava que era el cap d'un grup anarquista i que subministrava passaports falsos a subversius i que facilitava la fuita clandestina del país. Per pressions de les autoritats va ser el primer acomiadat per Carlo Erba i després de l'Institut Informatiu Italià. En la seva activitat política va fer servir pseudònim de Pietro Pasini, fent servir el llinatge de sa mare. El 13 d'abril de 1929 va ser detingut per difusió de propaganda anarquista, per haver reconstituït el«Partit Anarquista» (la UAI) i per haver participat en el «Comitè Pro Víctimes Polítiques», associació clandestina que operava a Milà i Verona per recaptar ajuda econòmica per a les famílies de les víctimes de la repressió. En les investigacions es van veure involucrats altres vuit anarquistes: el ferroviari de Ticino Giuseppe Peretti, Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Diego D. Guadagnini, Gino Bibbi, Romeo Asara i Ermenegilda Villa. Sotmès a un ràpid interrogatori, va confessar les activitats del grup i els noms dels companys implicats, admeten fins i tot les reunions clandestines amb Peretti, qualificat com a emissari de Berneri. També va acusar Gino Bibbi i Giovanni Domaschi d'haver organitzat i muntat les bombes per a l'atemptat de Gino Lucetti. El cap de la Policia Rizzo, que va dirigir personalment les investigacions, va demostrar que no eren certes moltes de les revelacions. Jutjats pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el 2 d'octubre de 1929 van ser sentenciats i Costa fou condemnat a dos anys de presó, inhabilitació perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància especial. Va purgar la pena a lla presó de Lecce i es negà a signar la petició de gràcia presentada pels seus familiars. En la correspondència que va enviar quan estava tancat va mostrar pesar pel seu comportament i debilitat durant els interrogatoris, que van implicar la marginació pels seus antics companys. En aquests anys de presó es va allunyar del moviment anarquista i es va acostar al clandestí Partit Comunista Italià (PCI), al qual es va afiliar en 1931 quan va ser alliberat. Va retornar a Castel Bolognese, on va ser sotmès a vigilància especial durant tres anys i patí la discriminació i les privacions econòmiques de totes les víctimes de la persecució política. Després de quatre anys sense feina, va acabar fent de pintor de parets. Morta sa mare, es va casar en 1941. Aparentment es mostra observant de les directives del feixisme, a fi i efecte que el seu nom sigui esborrat del registre de subversius el novembre de 1942, però el seu cas es reobert ja que és sospitós d'activitats antifeixistes clandestines. El juny de 1943 va ser buscat per la policia per haver distribuït, juntament amb altres companys, propaganda subversiva a Imola; amagat, es va lliurar a la policia quan sa esposa va ser detinguda en el seu lloc. El 23 d'agost de 1943, quan el règim feixista ja havia caigut, va ser alliberat. Durant el període posterior al 8 de setembre va prendre part en la lluita per a l'alliberament com a comissari polític de l'Esquadra d'Acció Patriòtica que actuava a la zona de Castel Bolognese i encara que no va participar en accions armades, l'abril de 1945 va aconseguir el grau de comandant de brigada partisana. Durant la Segona Guerra Mundial fou un dels més importants exponents del PCI local. Durant els anys de la Guerra Freda patí persecucions, fins al punt d'haver de prejubilar-se dels Ferrocarrils en 1950 on havia estat readmès després de l'alliberament. A partir d'aquest any començarà a allunyar-se gradualment de la direcció del PCI local, però continuarà sent el militant comunista de major prestigi. En els anys successius es dedicarà fonamentalment a la premsa i a la propaganda, com a corresponsal de L'Unità i com a fundador i principal animador de La Torre, el periòdic local de la Giunta d'Intesa Socialcomunista (GISC, Junta d'Entesa Socialcomunista). En 1971 va publicar el seu primer llibre, Un paese di Romagna. Castelbolognese fra due battaglie (1797-1945), al qual seguirà Un paese di Romagna. Castelbolognese nel Settecento (1974) i Comune e popolo a Castelbolognese (1859-1922) (1980). A començaments dels anys setanta va ser un dels promotors del naixement de la «Biblioteca Municipal L. Dal Pane», a la qual va deixar el seu arxiu personal.
***
- Joël Fieux:
El
28 de juliol de 1986 és abatut a La Zompopera (Jinotega,
Nicaragua)
l'anarquista i militant sandinista Joël Fieux. Havia nascut el
2 de maig de
1958 a Lons-Le-Saunier (Franc Comtat, França). Era diplomat
en micromecànica,
especialitzat en tècnica radiofònica, i tenia
experiència com a impressor.
Entre 1977 i 1980 visqué a Lió
(Arpitània) on milità en els moviments
llibertari, ecologista i antimilitarista de la ciutat, formant part del
grup
editor de la revista anarquista IRL.
En 1980, fugint del servei militar, marxà a la ciutat de
Mèxic (Mèxic) on
col·laborà en l'Editorial Antorcha, de Chantal
López i Omar Cortés, i en la
revista anarquista Caos.
S'integrà en
el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN, Front
Sandinista
d'Alliberament Nacional) i el setembre de 1980 marxà a
Matagalpa (Matagalpa,
Nicaragua) com a cooperant internacionalista per participar en la
Creuada
d'Alfabetització i realitzar tasques en el Comitè
Regional VI
(Matagalpa-Jinotega) de l'FSLN, com ara la creació d'una
impremta i la
instal·lació d'una xarxa de ràdios
locals i formació del personal en
radiocomunicacions. El seu compromís amb la
Revolució Sandinista va ser tan
gran que es nacionalitzà nicaragüenc i a Matagalpa
es casà amb la periodista Fátima
Herrera, amb qui tingué un fill, Oswaldo, qui
nasqué el 19 de juliol de 1985,
el mateix dia de la celebració del triomf de la
Revolució sandinista. Joël Fieux
fou abatut el 28 de juliol de 1986 a La Zompopera, en la carretera
entre
Jinotega i Wiwili (Jinotega, Nicaragua), en una emboscada parada per la«Contra»–l'exèrcit irregular contrarevolucionari
nicaragüenc format per exmembres de la
Guàrdia Nacional somozista, ajudat pel govern
nord-americà– contra dos camionetes
civils. En aquesta emboscada també moriren dos cooperants
internacionalistes,
Yvan Leyvranz i Bernd Koberstein, i dos militants sandinistes locals,
William
Blandon i Mario Acevedo. Les seves nombroses cartes dirigides a sa
família i
amics a França entre 1980 i 1986, així com els
seus testimonis enregistrats en
cintes magnetofòniques, van ser publicats en 1987 per
l'Atelier de Création
Libertaire (ACL) de Lió sota el títol Paroles
et écrits. Rassemblés à Lyon par les
amis de Joël. En honor seu, a Ciudad
Darío (Matagalpa, Nicaragua) existeix un Centre Preescolar«Joël Fiuex» i a
Ris-Orangis (Illa de França, França) un
pavelló esportiu.
***
- Salvador Sarrau
Español: El 28 de juliol de 1987 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Sarrau Español.
Havia nascut en 1906
a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent). Emigrà molt jove a
Barcelona
(Catalunya), on es guanyava la vida com a forner i estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura
de Primo de Rivera
s'exilià a l'Argentina, on milità en la
Federació Obrera Regional Argentina (FORA).
En 1930 la dictadura del general José Félix
Uriburu l'empresonà i dos anys
després fou expulsat. De vell nou a Barcelona, fou un
destacat militant de la
Secció de Forners del Sindicat de l'Alimentació
de la CNT i fou membre de la Comissió
de Defensa Confederal de la Federació Local de la CNT de
Barcelona. Participà
activament en els jornades de resposta contra el cop militar feixista
de juliol
de 1936 i fou especialment actiu durant la Revolució
espanyola. Amb el triomf
franquista creuà els Pirineus i fou reclòs als
camps de concentració de
Barcarès i d'Agde. En 1939 son germà Antonio
Sarrau Español, també militant
anarquista, fou afusellat pels feixistes. Sota l'ocupació
nazi milità a Fumel
(Aquitània, Occitània) i posteriorment
retornà a Catalunya, on formà part de
grups clandestins antifranquistes. Acabà establint-se a
Tolosa de Llenguadoc.
En 1951 fou membre de la Comissió de Relacions de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i en 1970 secretari d'Organització
de l'Alt Garona-Gers. Fou
l'oncle del destacat militant anarquista Liberto Sarrau Royes.
Salvador Sarrau Español (1906-1987)
---
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
