Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12422 articles
Browse latest View live

eBiblio, ebooks en las Bibliotecas Públicas, llega a Mallorca

0
0

Con algún retraso llega a la Biblioteca Pública de Palma (Can Sales) el sistema de préstamo de ebooks denominado eBiblio Islas Baleares.

Es un sistema de préstamo que dura 21 días, al cabo de los cuales el ebook se autodestruye. Es un sistema limitado al acuerdo al que han llegado el Ministerio de Cultura de España y las editoriales (ver la Nota de Prensa del Ministerio de 08/09/2014 "eBiblio" pone a disposición de los usuarios de bibliotecas 1.500 títulos de libros electrónicos a través de la red de bibliotecas públicas). El Ministerio distribuye las licencias entre las autonomías. La Biblioteca Pública de Palma da la siguiente información:

eBiblio: El nuevo servicio de préstamo de libros electrónicos

eBiblio Illes Balears es un servicio de la Biblioteca Pública de Palma (Can Sales) para el préstamo de libros electrónicos a través de Internet. Permite obtener prestadas obras en formato digital para su lectura en diferentes dispositivos: tabletas, teléfonos inteligentes, ordenadores personales o lectores de libros electrónicos compatibles con DRM de Adobe.

eBiblio Illes Balears es una iniciativa del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte con la colaboración la Consejería de Educación, Cultura y Universidades del Govern de les Illes Balears. Pueden hacer uso de este servicio los usuarios de la Biblioteca Pública de Palma “Can Sales”, si no dispones de la tarjeta de usuario, puedes dirigirte a la Biblioteca y solicitarla.

eBiblio Illes Balears está disponible en la dirección http://illesbalears.ebiblio.es. También se puede acceder a los libros prestados a través de la aplicación eBiblio Illes Balears, disponible para iOS y Android.

Puede solicitar información adicional sobre el servicio en el correo electrónico bpcansalas@bibiliotecapalma.com o en el teléfono 971 71 18 40.

Biblioteca Pública de Palma

Yo he tenido alguna dificultad con el Adobe Digital Editions por tener un sistema operativo anticuado, pero resuelto ese problema y siguiendo las indicaciones que indica Lectura de ebooks me ha funcionado.

eBiblios
eBiblio Islas Baleares

El formato de los ebooks es, de los dos que me he bajado, en ePub, por lo que posiblemente el eReader Kindle de Amazon no sea válido, pero sí en la gran mayoría de eReaders. Los ebooks van protegidos con DRM.

eBiblio Islas Baleares ofrece variedad de ebooks: novela, poesía, ensayo, etc. Si ofrece variedad y cantidad puede ser un sistema fantástico.


Jaume Carbonero: els "socialistes" que enfonsaren els nostres dos Pactes de Progrés

0
0

L’oposició del Bloc evità que el Govern permetés la construcció d’almenys un miler d’habitatges en sòl rústic, com inicialment havia previst per desenvolupar la Llei de l’habitatge. La proposta que el conseller d’Habitatge, Jaume Carbonero (PSOE), havia de fer al Consell de Govern incorporava diverses operacions en rústic, tres de les quals eren a Palma, però el rebuig de la coalició progressista evità que fossin autoritzades finalment per l’Executiu. (Quim Torres)


El Bloc evità els pisos en rústic


La proposta per desenvolupar la Llei de l’habitatge, que Carbonero envià al Consell de Govern, permetia un miler de cases en aquest sòl a Palma i a Manacor. Els socis s’hi oposaren i no es faran


Quim Torres


L’oposició del Bloc evità que el Govern permetés la construcció d’almenys un miler d’habitatges en sòl rústic, com inicialment havia previst per desenvolupar la Llei de l’habitatge. La proposta que el conseller d’Habitatge, Jaume Carbonero (PSOE), havia de fer al Consell de Govern incorporava diverses operacions en rústic, tres de les quals eren a Palma, però el rebuig de la coalició progressista evità que fossin autoritzades finalment per l’Executiu. Carbonero havia tramès la seva iniciativa de reserves estratègiques de sòl per tal que l’aprovàs el Consell de Govern del 27 de febrer, però el Bloc l’aturà perquè incloïa solars en rústic on s’hauria permès construir centenars de pisos de protecció oficial i a preu taxat, però també lliures.

Concretament, preveia tres operacions en rústic a Palma i una altra a Manacor. Entre les propostes en rústic de Palma n’hi havia dues a Son Ferriol, una per fer-hi 352 habitatges i l’altra de 422. A Manacor s’havien plantejat 84 pisos devora l’auditori. La proposta havia passat el filtre del Consell, que evità altres operacions en rústic, però hauria permès aquestes. El Consell d’Eivissa, en canvi, rebutjà les tres que afectaven l’illa, totes en rústic, i ja no s’inclogueren en el projecte que Carbonero plantejava al Consell de Govern.

El rebuig dels progressistes a les operacions en rústic previstes per Carbonero féu aturar el procés d’aprovació i s’obrí un període de negociacions entre els partits del Pacte que ajornà una setmana l’acceptació. Durant aquesta setmana, el Bloc mantingué la seva oposició a la construcció en rústic i defensà que, en el seu lloc, es podrien comprar promocions de pisos fets que no es poden vendre per oferir-los com a pisos socials. UM també era partidària de no entrar al sòl rústic, però no en féu qüestió com el Bloc. El PSOE acabà acceptant la posició del Bloc i retallà la proposta. Finalment, el Govern aprovà divendres la resolució de la convocatòria per implantar reserves estratègiques de sòl, que no afectava el rústic. S’autoritzaren set operacions –tres a Palma, tres a Calvià i una a Capdepera–, que permetran construir 5.383 pisos, dels quals 2.764 seran de protecció oficial o a preu taxat i 2.619 seran lliures.


Carbonero destacà que no s’ocupàs el sòl rústic


En la presentació de l’acord, divendres passat, el conseller d’Habitatge, Jaume Carbonero, no explicà que el Bloc s’havia oposat a la seva proposta inicial, però destacà com a positiu que s’hagués descartat l’ús del sòl rústic perquè amb els sòls urbans i urbanitzables presentats s’aconseguien els objectius. Amb tot, les operacions just permetran fer 2.764 pisos socials, la meitat dels 5.000 que s’havien plantejat impulsar amb la Llei de l’habitatge. Carbonero, tot i això, advertí que complirà amb l’objectiu dels 5.000 habitatges socials "perquè la Llei de mesures urgents no n’és l’únic instrument". En aquest sentit, recordà que el Govern ha fet compres directes de sòl que permeten la construcció d’uns 1.000 pisos més i també s’han adquirit promocions privades en obres per un total de 500 habitatges per transformar-los en pisos protegits.

dBalears (10-III-09)


Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)


La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!



Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.



Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.

Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.

Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable.

La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.

No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.


Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero


Els desastres de Jaume Carbonero


La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt. Els dos destacats nacionalistes d’esquerra han estat amenaçats per Jaume Carbonero –com Biel Barceló- i atacats mitjançant pamflets signats pel tèrbol conseller, en el cas de l’escriptor Miquel López Crespí

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


José Ramón Bauzá, el mejor presidente en el peor momento

0
0

La historia, como siempre, pondrá a cada cual en su sitio. Y la historia valorará en su justa medida la figura de José Ramón Bauzá y su gestión al frente de la presidencia del Govern de les Illes Balears.

Desde mi punto de vista, nuestra comunidad autónoma ha tenido la gran suerte de tener a un presidente como Bauzá. Ha tenido al mejor presidente para afrontar el peor momento. Ha sabido tomar las decisiones que convenían sin importarle si esto le podía perjudicar electoralmente, o si podía deteriorar su propia imagen. Ha hecho lo que debía sin mirar su propio interés, algo infrecuente en política.

Hoy nuestra comunidad autónoma ha reducido el número de parados, tiene crecimiento económico, paga a sus proveedores, tiene un déficit asumible, en definitiva, se ha salvado nuestro estado del bienestar. Y esto es así porque ha habido un presidente valiente que ha tomado las medidas imprescindibles y necesarias para revertir la situación de caída libre en que estaba nuestra economía.

Me entristece que los partidos de la oposición y muchos ciudadanos no hayan valorado en su justa medida todos estos logros y se hayan decidido por una alternativa que, desde mi punto de vista, supondrá un retroceso económico y un retroceso en libertades. Pero mucho más me entristece, la actitud de algunos miembros del PP que se suman al carro de lo que ahora cae bien, demonizando la figura de José Ramón Bauzá y atribuyéndole toda la responsabilidad de la derrota, sin hacer autocrítica ellos mismos. Me produce vergüenza y asombro.

Baleares ha perdido al mejor presidente y a una persona de gran altura. Y se despide como lo hacen los grandes, asumiendo su responsabilidad y dejando el camino trazado para su renovación. Lo hace desde la humildad de alguien que se ha entregado en cuerpo y alma a un proyecto que ha supuesto la recuperación económica de una comunidad empobrecida tras los años del segundo Pacte de Progrés. Ha dejado una comunidad con más empleo y con mayor dinamismo empresarial. Ha hecho lo que todo político dice aspirar y que pocos lo consiguen, dejar a las Islas Baleares mucho mejor de lo que las encontró. Algo que, dudo mucho, puedan decir los que ahora tendrán la responsabilidad de gobernar en nuestra comunidad.

Tots per Tomeu

0
0

Ahir la premsa ens informava que la majoria de batles del Partit Popular de la Part Forana reunits el divendres en un dinar a Felanitx volen que Bauzá se’n vagi ja. Ens hagués agradat veure  aquesta "valentia" durant el conflicte del TIL, sobre tot quan es va fer l'assemblea de batles i només la batlessa d'Alcúdia va votar contra el TIL. Ara és fàcil, arbre a terra, tothom li fa guerra.

Respecte a la presència d'en Tomeu Cifre al dinar per a nosaltres no és cap sorpresa, ja vam dir durant les eleccions que a Pollença es presentava el Real PP i l'Athletic PP.

  A tots ens sorprenia la passivitat d'en Tomeu Cifre aquests dies, on els partits ens estam reunint per arribar a acords i constituir el nou ajuntament. Fins i tot UMP deia que "Tots per Pollença" semblava estar assegut a l'ombra esperant, i es demanaven que esparaven... Ara ja sabem que a pesar del que deia la propaganda electoral  de Tomeu Cifre de que "Tots per Pollença" neixia per fer feina exclusivament per Pollença sense lligams partidistes... Tots aquests dies en Tomeu Cifre ha estat més preocupat pel PP que per la governabilitat de Pollença

  El que no sabem és que pensaran els que es van creure el seu discurs de que "Tots per Pollença" no era el PP i van anar a la seva llista o el van votar. Ara més d'un ha descobert que s'ha presentat, ha fet feina o ha votat a Tots per Tomeu i que aquests mai ha deixat el PP.

 Fotografia i notícia de l'Ara Balears

 

Vius i ungles! No repetir els errors dels anteriors Pactes de Progrés!

0
0

El que l’esquerra autèntica i la societat de les Illes demana és un autèntic canvi de política social i mediambiental. És el que demanàvem a l’esquerra oficial de 1999 al 2003; una esquerra de la moqueta i el cotxe oficial que sovint no va escoltar els seus propis votants, els sectors progressistes que li donàvem suport.

Record ara mateix la frustració que va significar que en tota la legislatura no es concretàs un Pla d’Ordenació Territorial que servís per a protegir els nostres minvats recursos naturals i de territori davant les urpades d’especuladors i encimentadors. Fins i tot l’aprovació de l’ecotaxa, un dèbil i tímid intent de recaptar un mínim de recursos per a portar endavant una política de desenvolupament sostenible a les Illes, compta amb enemics aferrissats dins del PSOE, UM i el PSM, per posar un exemple clar i llampant de la covardia de segons quins sectors a l’hora de ser conseqüents amb el programa de govern aprovat l’any 1999. (Miquel López Crespí)

La repetició del Pacte de Progrés l’any 2007


El miracle que l’esquerra oficial esperava s’està produït a ran dels esdeveniments de corrupció que la Fiscalia Anticorrupció ha descobert a Andratx. Per primera vegada en molts d’anys, i si hem de creure les enquestes que s’han publicat recentment, el PSOE farà una pujada espectacular – aconseguirà prop de vint-i-quatre escons- que, juntament amb els trets diputats que conservarà UM i els tres que podria obtenir la coalició PSM-EU, podrien garantir la repetició d’un Pacte de Progrés per a les Illes. És evident que tots els sectors progressistes, tots aquells que donàrem un suport crític a Francesc Antich en la passada legislatura, hem rebut la notícia de la possible repetició del Pacte l’any vinent amb una bona dosi d’alegria i optimisme. Tot fa pensar que les coses poden marxar en aquesta direcció; i no solament per la intervenció de la Fiscalia Anticorrupció a l’ajuntament d’Andratx, sinó per la política extremista i sense nord que ha portat el PP a nivell estatal. Entestar-se durant més de tres anys amb la història estrambòtica de l’onze de març –11M- fent tot aquest temps una política quasi extraparlamentària i antiinstitucional més propera a certs plantejaments de l’extrema dreta antisistema que als partits de dreta homologats per aquestes latituds, no crec que porti gaire rèdits electorals al partit de Rajoy i Jaume Matas.

Com hem escrit en alguna ocasió, i com ja vàrem escriure quan donàvem suport crític al president Francesc Antich, l’esquerra de les Illes, quan es mobilitza contra la destrucció del territori, quan demana un Pla d’Ordenació Territorial, un estatut que defensi la nostra llengua i la nostra cultura, una televisió autonòmica digna o més dotacions per a l’ensenyament i la sanitat, el que vol, el que volem de veritat, no és un simple canvi de façana o de persones en la gestió quotidiana del règim, una nova repartició de cadiretes i sous. El que l’esquerra autèntica i la societat de les Illes demana és un autèntic canvi de política social i mediambiental. És el que demanàvem a l’esquerra oficial de 1999 al 2003; una esquerra de la moqueta i el cotxe oficial que sovint no va escoltar els seus propis votants, els sectors progressistes que li donàvem suport.

Record ara mateix la frustració que va significar que en tota la legislatura no es concretàs un Pla d’Ordenació Territorial que servís per a protegir els nostres minvats recursos naturals i de territori davant les urpades d’especuladors i encimentadors. Fins i tot l’aprovació de l’ecotaxa, un dèbil i tímid intent de recaptar un mínim de recursos per a portar endavant una política de desenvolupament sostenible a les Illes, compta amb enemics aferrissats dins del PSOE, UM i el PSM, per posar un exemple clar i llampant de la covardia de segons quins sectors a l’hora de ser conseqüents amb el programa de govern aprovat l’any 1999.

Els partits i organitzacions que possiblement podran formar govern progressista l’any 2007 haurien de recordar, com ja vàrem provar de recordar sense èxit l’any de la victòria del Pacte i posteriors, que el govern del president Antich va ser possible per les grans mobilitzacions ecologistes i en defensa del territori dels anys anteriors a la signatura del Pacte. El nou Pacte, si s’arriba a concretar el proper mes de maig, no hauria de repetir els errors de l’anterior. S’ha d’anar molt vius amb la ja històrica supeditació del PSOE i PSM a UM. Qui no recorda els entrebancs de Munar a la moratòria d’Antich? En qüestions de defensa i preservació del medi ambient, el Pacte anterior no va poder fer gaire cosa precisament per aquesta supeditació vergonyosa a la dreta munarista. Lacy, conseller d’UM, volia impedir, i de fet, malgrat la seva dimissió ho va aconseguir, que s’aprovassin mesures de preservació de sòl rústic d’una manera més efectiva. El control d´UM sobre el Pacte es va anar fent evident a mesura que passaven els anys i per part ni banda no es concretava el Pla d´Ordenació Territorial que s’havia promès amb la signatura del programa a realitzar pels partits de l’esquerra oficial. Jordi López, un dels fundadors del moviment ecologista a les Illes, declarava en aquells anys: “Es evidente que si ahora nuestro electorado nos examinara, sacaríamos un suspenso porque no se ha conseguido casi nada de lo que se pretendía”. I continuava: “Els Verds serían la fuerza más castigada por esta falta de actuaciones pero todos los miembros del Pacto recibirían su merecido”.

“Su merecido” va significar que no hi hagué repetició del Pacte de Progrés l’any 2003. Ara més que mai són necessàries moltes de les mesures que no es varen aplicar en els anys de govern del Pacte de Progrés i que la societat civil, els sectors que érem al carrer, demanàvem i exigíem a la gent a la qual donàvem el vot i un suport crític: la necessitat d´una nova llei de protecció del sòl amb criteris clars damunt urbanitzacions i desclassificacions per tal d’evitar situacions com la d’Andratx i de tots els Andratx de les Illes; concreció d’autèntics parcs naturals i reactivació d’aquella necessària Llei de Contenció del Creixement proposada per Margalida Rosselló en la passada legislatura. El nou canvi que s’apropa, la repetició del Pacte de Progrés a les Illes, no ha de ser solament un simple canvi de cares a les institucions. El canvi, si s’arriba a donar, hauria de servir de bon de veres per a portar a la pràctica lleis mediambientals i de sanitat pública que serveixin per a preservar definitivament la nostra terra dels negocis dels encimentadors i destructors de recursos i territori.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (8-I-07)

[31/05] Atemptat contra Alfons XIII - Atemptat de Morral - «L'en dehors» - Homenatge a Goldman - París (31-05-68) - Clément - Castelhano - Portales - Urzáiz - Carretero - Aguzzi - Gaggi - Marestan - Vega - Davidson

0
0
[31/05] Atemptat contra Alfons XIII - Atemptat de Morral - «L'en dehors» - Homenatge a Goldman - París (31-05-68) - Clément - Castelhano - Portales - Urzáiz - Carretero - Aguzzi - Gaggi - Marestan - Vega - Davidson

Anarcoefemèrides del 31 de maig

Esdeveniments

L'atemptat segons "Le Petit Jounal"

- Atemptat contra Alfons XIII i Loubet: Durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, al carrer Rivoli de París (França), una bomba és llançada contra el seguici oficial del president de la República francesa Émile Loubet i del seu hoste, el rei d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de veure Sanson et Dalila. Ells sortiran indemnes, però l'explosió fereix 15 persones i mata un dels cavalls de l'escorta. El responsable, un anarquista espanyol que responia al nom fals d'Alexandre Farrés o Farras (o Eduardo Aviñó), mai no va ser detingut; però el 27 de novembre de 1905, quatre anarquistes, entre ells Charles Malato i Pedro Vallina, seran jutjats per complicitat en l'atemptat, encara que seran finalment absolts.

***

L'atemptat de Morral

- Atemptat de Mateo Morral: El 31 de maig de 1906, a les dues i deu minuts de la tarda, a l'alçada del número 88 del carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista català Mateu Morral Roca llança des d'una finestra del quart pis d'una pensió una bomba, dissimulada en un pom de roses roges, sobre la carrossa reial d'Alfons XIII i de la princesa Victòria-Eugènia de Battenberg que acabaven de celebrar les noces reials a l'església de San Jerónimo el Real. El pom-bomba anava directe a la carrossa reial, però va topar amb la línia elèctrica del tramvia i es va desviar cap a la multitud que observava la comitiva. L'explosió de dinamita va provocar almenys 28 morts i gairebé un centenar de ferits, però la parella reial va resultar indemne. Mateo Morral va aconseguir fugir de la pensió, on s'havia registrat amb les seves dades, però va ser detingut el 2 de juny per tres agents a Torrejón de Ardoz i es va suïcidar. En el posterior judici José Nakens, Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes van ser condemnats per conspiració, però un any després van ser indultats. Durant la Guerra Civil espanyola, es va canviar el nom del carrer Major de Madrid, escenari de l'atemptat, pel de «Mateo Morral», en honor de l'anarquista, i també altre carrer del districte Centre madrileny, l'actual San Cristóbal, va portar-ne el nom.

***

Un exemplar de "L'en dehors"

- SurtL'en dehors: El 31 de maig de 1922 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de L'en dehors. Organe de pratique, de réalisation, de camaraderie individualiste anarchiste, editat i administrat per Émile Armand. Fundat per Zo d'Axa el 5 de maig de 1891, el periòdic bimensual que reapareixerà serà el portaveu de l'individualisme anarquista. Va comptar amb nombrosos col·laboradors (Eugène Bizeau, Hem Day, Manuel Devaldes, Eugène Humbert, Paul Paillette, Madeleine Pelletier, Han Ryner, Henry Zisly, etc.); es publicarà fins a l'octubre de 1939 i se n'editaran 335 números. Va sortir amb 475 subscriptors i un tiratge de 5.000 exemplars en 1927 i de 6.000 en 1930. Aquesta publicació va editar nombrosos suplements i fullets solts de diferents autors (F.A. Barnard, C. Berneri, Hope Clare, John R. Coryell, Luigi Damiani, Clarence S. Darrow, Marguerite Despres, D. Elmassian, E. Fournier, Emma Goldman, Ixigrec, G. de Lacaze-Duthiers, Abel Léger, Albert Libertad, E. Relgis, Alba Satterthwaite, Camille Spiess, Benjamin R. Tucker, etc.) tirats a la impremta La Laborieuse d'Orleans. En 1945 el periòdic L'Unique li succeirà, editat per Armand.

***

Cartell de l'homenatge

- Homenatge a Emma Goldman: El 31 de maig de 1940 se celebra al Town Hall de Nova York (Nova York, EUA) un homenatge pòstum en memòria de la destacada propagandista anarquista Emma Goldman, «l'excepcional dona del nostre temps», que havia mort el 14 de maig anterior a Toronto (Ontàrio, Canadà). En l'acte, presidit per Leonard D. Abbott, hi van parlar, entre d'altres, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Martín Gudell Petrowsky (guia i traductor de Goldman en la seva visita a l'Espanya revolucionària), Rudolf Rocker (que va fer la seva intervenció en jiddisch), Dorothy Rogers i Eliot White. L'acte va ser amenitzat per Clifford Demarest a l'òrgan.  

***

L'ordre regna de bell nou

- París (31-05-68): El 31 de maig de 1968 a París (França) es produeix un canvi en el govern arran dels esdeveniments d'aquest mes. Cinc ministres o secretaris d'Estat sortiran: Fouchet (Interior), Joxe (Justícia), Jeanneney (Assumptes Socials), Missoffe (Joventut) i Gorse (Informació); a més de Peyrefitte (Educació Nacional) que ja havia dimitit. També marxen Roger Frey (relacions amb el Parlament) i Pierre Dumas. Debré (Economia i Finances) i Couve de Murville (Assumptes Exteriors) canvien de cartera. Capitant esdevé ministre de Justícia i Marcellin acabarà de ministre de l'Interior. Ortoli s'instal·larà en Educació Nacional i Guéna en Informació. Entre els nou vinguts tenim Dechartre, Morandat, Galley, Le Theulre, De La Malène, Rey i Dienesch. El control dels canvis es restableix. Les eleccions legislatives es fixen per al 23 i 30 de juny. Comunistes i federats decideixen renovar l'acord electoral de desembre de 1966. Nombroses manifestacions gaullistes, com la d'ahir a París, es desenvolupen a diverses localitats d'arreu l'Estat francès: Lió (60.000), Nantes (20.000), Niça (15.000), Rennes, Tolosa, Marsella, Besançon, Clarmont d'Alvèrnia, Grenoble, L'Havre, Llemotges, etc. L'esquerra sindical i política organitza manifestacions antigaullistes a Nantes, Carmont d'Alvèrnia, Caen, Llemotges... La distribució de benzina torna a la normalitat a París. Centenars de milers de parisencs abandonen la capital durant el cap de setmana de la pentecosta; el balanç: 70 morts i 600 ferits a les carreteres. L'ordre regna novament.

Anarcoefemèrides

Naixements

Jean-Baptiste Clément fotografiat per Nadar

- Jean-Baptiste Clément: El 31 de maig de 1836 neix Boulogne (Illa de França, França) el communard i autor de la cèlebre cançó Le Temps des Cerises, Jean-Baptiste Clément. Abans de l'esclat de la Comuna de París, havia estat condemnat a presó en diverses ocasions pels seus escrits i pamflets (Les carmagnoles, 89, etc.). Durant la Comuna es va integrar tot d'una i el 28 de maig de 1871, amb Varlin i Ferré, va resistir a l'última barricada. Amagat durant un temps, va poder trobar refugi al Regne Unit via Bèlgica. Condemnat a mort en rebel·lia el 1874, no va poder tornar a França fins a l'amnistia de 1879. Esdevé socialista i participa en el sindicalisme de les Ardenes, fent nombroses conferències, organitzant sindicats, etc. Le Temps des Cerises va ser escrita en 1866, però no serà fins a 1885 que dedicarà aquesta cançó a Louise Michel, infermera a l'última barricada del 28 de maig de 1871. Aquesta cançó esdevindrà el símbol de la Comuna de París. Jean-Baptiste Clément va morir el 23 de febrer de 1903 a París (França) i està enterrat al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936)

- Mário Castelhano: El 31 de maig de 1896 neix a Lisboa (Portugal) l'anarcosindicalista Mário dos Santos Duarte Castelhano. Va ser el tercer fill d'una modesta família dedicada als negocis. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina com a telegrafista en una estafeta de correus i poc després com a oficinista en la Companyia Portuguesa de Ferrocarrils, on establí contactes amb el moviment llibertari. En 1911 participà en la vaga de ferroviaris, resposta a les expectatives frustrades sorgides arran de la proclamació de la I República portuguesa el 5 d'octubre de 1910; però va ser en la vaga de 1914 on destacà especialment. També jugà un paper preponderant en la vaga ferroviària de 1918 desencadenada a causa de les repercussions de la Gran Guerra i que va ser durament reprimida per les autoritats republicanes. En 1920, amb Miguel Correia, coordinà la gran vaga ferroviària, que resultà un èxit parcial, però que implicà el seu acomiadament. No obstant això, continuà amb la seva militància i s'encarregà de la direcció del periòdic anarcosindicalista O Ferroviário. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), durant el debat sobre la necessitat de seguir l'exemple de la Revolució russa, que va fer que militants sindicalistes acabessin a les files bolxevics, va saber decantar-se per l'anarcosindicalisme, dedicant-se a la creació de sindicats ferroviaris. En 1921 a Porto fou un dels organitzadors de la Conferència Intersindical de Treballadors Ferroviaris. El juny de 1922 va ser membre de la comissió organitzadora del I Congrés de la Unió de Treballadors Ferroviaris, que donà lloc a la creació de la Federació Ferroviària (FF), de la qual va ser elegit secretari de Relacions Internacionals. Més tard va ser nomenat editor en cap d'A Federação Ferroviária, òrgan d'expressió de l'FF. També dirigí O Rápido. Va participar activament en la resposta popular contra el cop d'Estat militar del 28 de maig de 1926. Poc després d'aquest cop, fou elegit representant de l'FF en el Consell Confederal de la CGT i substituí Santos Arranha en la direcció del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Quan la revolta del 7 de febrer de 1927 contra els militars va ser esclafada, la CGT passà a la clandestinitat i el seu diari A Batalha fou suspès, i poc després la impremta d'aquesta publicació va ser destruïda per la policia. Així i tot, continuà militant com a enllaç entre el Consell Confederal de la CGT i la resta d'organitzacions que funcionaven en la clandestinitat, sempre vigilat per la policia política, antecedent de Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE), creada en 1933 per l'Estat Nou feixista. El juny de 1927 va ser detingut amb altres companys (Manuel Rijo, Álvaro Ramos, Quintal Ferreira da Silva, etc.) i el 15 de novembre d'aquell any deportats a bord del sinistre vaixell-presó «Pedro Gomes». Amb Rijo, fou desembarcat a Novo Redondo (Angola), on troba feina a l'oficina d'una plantació. El setembre de 1930 va ser traslladat a l'Illa de Pico (Açores). L'abril de 1931, quan esclatà aixecament popular a Madeira contra el Govern, amb el suport de deportats polítics, arribà a Funchal (Madeira) juntament amb altres militants llibertaris (Rijo, Gonçalves Bibi, Fernando Barros, etc.) i, un cop aixafada la insurrecció, aconseguí, gràcies a un fogoner, ser embarcat cap a Lisboa a bord del vaixell«Niassa» amagat entre el carbó. A la Península reprengué les seves activitats llibertàries en plena dictadura d'António de Oliveira Salazar i en 1933 fou nomenat secretari de la CGT. Formà part del comitè organitzador de la vaga general preparada per al 18 de gener de 1934, però va ser detingut quatre dies abans. Jutjat per un Tribunal Militar Especial, va ser condemnat a 16 any de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, amb altres companys, el 8 de setembre de 1934 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), i el 23 d'octubre de 1936 al camp de concentració de Tarrafal, on jugà un paper molt important durant el«Greu Perill», epidèmia que assolà l'illa, organitzant l'assistència mèdica amb uns recursos limitadíssims. Mário Castelhano va morir el 12 d'octubre de 1940 a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) a resultes d'una infecció intestinal que, sense medicar, el portà a la tomba en pocs dies. Pòstumament, en 1975, va ser publicada a Lisboa la seva autobiografia Quatro anos de deportação i va ser condecorat amb l'Ordre de la Llibertat. En 1999 Ana Maria Gameiro Duarte Castelhano donà el seu arxiu a la Biblioteca Nacional de Portugal, passant a formar part de l'Arxiu de la Cultura Portuguesa Contemporània.

Mário Castelhano (1896-1940)

***

Luis Portales Casamar

- Luis Portales Casamar: El 31 de maig de 1918 neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Portales Casamar. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb el triomf franquista va ser empresonat i a començaments dels anys quaranta aconseguí la llibertat condicional. A Sevilla (Andalusia, Espanya) fou responsable de les Joventuts Llibertàries, de les quals formaven part son germà petit Juan Portales Casamar, Manuel Ramos, Valeriana Pérez i Juan Soto, entre d'altres. Arran del Ple Regional de la CNT celebrat el febrer de 1944 a Sevilla, va ser nomenat, amb son germà Juan, membre del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT. Fugint de la repressió, s'instal·là a Madrid (Espanya), on el gener de 1947, amb son germà Juan, s'integrà en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El juliol de 1947 va ser nomenat delegat del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT per al Ple Nacional de l'FIJL que se celebrà a Madrid. Detingut dies més tard a la frontera francesa, va ser traslladat a Sevilla, jutjat i condemnat a una llarga pena. Després de 14 anys, que purgà a Sevilla, Burgos i Ocaña, va ser posat en llibertat condicional i passà a França. Sa germana, Suceso Portales Casamar, també va ser una destacada militant anarquista.

***

Ángel Urzáiz Simón

-Ángel Urzáiz Simón: El 31 de maig de 1918 neix a Madrid (Espanya) –segons algunes fonts el 22 de maig de 1918 a Terol (Aragó, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalistaÁngel Urzáiz Simón. De ben jovenet entrà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari dels barris madrilenys de La Guindalera i La Prosperidad. En 1933 ingressà en les Joventuts Llibertàries i participà en les manifestacions madrilenyes d'octubre de 1934 en suport de la insurrecció. En 1935 formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries del Centre. Participà en la reacció contra cop feixista de juliol de 1936, sobretot a la madrilenya Casa de Campo, i posteriorment s'enrolà en la «Columna Del Rosal», combatent al front de Madrid. En 1937 ingressà a l'Escola Militar de la II República espanyola de València, on esdevingué oficial. Destinat al sector de Porcuna-Lopera, a Jaén (Andalusia, Espanya), combaté en 1938 al front d'Extrema, participant en la batalla de Monterrubio. Va ser amicíntim de Cipriano Mera. Amb el triomf franquista va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, encara que la pena va ser commutada. Durant el seu captiveri conegué la militant anarcosindicalista i de les Joventuts Llibertàries Consuelo Zabala, que esdevindrà sa futura companya i amb qui tindrà dos infants. Cap el 1943 va ser posat en llibertat condicional i entrà a treballar de fuster en uns estudis cinematogràfics. En aquesta època milità en la Federació Local de la CNT madrilenya i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) clandestines. En 1947 assistí, amb Josep Peirats Valls, al Ple del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) clandestí celebrat a Madrid. El 27 de desembre de 1947 va ser detingut, juntament amb Gabriel Cruz Navarro, quan exercia de secretari de Defensa del Comitè Peninsular de la FAI; jutjat l'1 de juliol de 1949 en consell de guerra, juntament amb Juan Gómez Casas i altres, va ser condemnat a 30 anys de presó, que purgà al penal d'Ocaña i a Sant Miquel dels Reis. Quan en 1959 aconseguí la llibertat, entrà a treballar com a administratiu en empreses de construcció. S'oposà a la maniobra cincpuntista i en els anys setanta milità en el Sindicat de la Construcció de Madrid. Un cop mort el dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. En 1977 fou membre del Comitè Regional de la CNT del Centre i en 1984 del Comitè Nacional confederal. Prologà el llibre col·lectiu Evasión del penal de Ocaña (1993) i els autobiogràfics de Juan Giménez Arenas De la Unión a Banat. Itinerario de una rebeldía (1996) i de Joan Busquets Verges Veinte años de prisión. Los anarquistas en las cárceles de Franco (1998). En 1997 el seu testimoni va ser recollit per Juan Gamero en el seu reportatge documental Vivir la utopía–erròniament surt com José Urzáiz. En els últims anys de sa vida, col·laborà intensament amb la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Trobem textos seus en El Aguilucho, Bicel, Castilla Libre, Cenit, CNT, Construcción,Fragua Social i Solidaridad Obrera. Ángel Urzáiz Simón va morir el 2 de maig de 1998 a Madrid (Espanya) d'un infart cardíac i fou incinerat al cementiri madrileny de La Almudena.

Ángel Urzáiz Simón (1918-1998)

***

Crescencio Carretero Bordallo

- Crescencio Carretero Bordallo: El 31 de març de 1955 neix a Granátula de Calatrava (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Crescencio Carretero Bordallo. Després de fer el servei militar, en 1975 s'instal·là a Madrid i participà en el moviment veïnal del barri d'Usera on vivia. En aquesta època ja es declarà llibertari, arran de la lectura del llibre de Juan Gómez Casas Historia del anarcosindicalismo español. Sense contactes amb la militància confederal, d'antuvi milità en el«peculiar» Frente Sindicalista Revolucionario (FSR), que a començaments de 1977 s'integrarà en la reconstrucció del Partido Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña. Participà en la fundació de l'Ateneu Llibertari d'Usera i el setembre de 1977 s'afilià al Sindicat de Comerç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1978 participà activament en la vaga de comerç d'aquell any, on l'actuació confederal va ser cabdal. En aquestaèpoca ocupà la vicesecretaria de la CNT de Madrid. En 1979 passà a treballar en el Metro. El juny de 1979 va ser detingut en una manifestació de protesta per l'assassinat del cenetista Valentín González Ramírez. El desembre de 1979, després de l'escissió sorgida arran del V Congrés de la CNT i dels pertinents dubtes, es decantà pels escindits. En 1983 gairebé deixà la militància, encara que fins al 1988 cotitzà en els dos sindicats separats. Fracassà en la creació d'una secció sindical en el Metro madrileny i es posà a estudiar la carrera de Físiques. Quan es creà l'escissió Solidaritat Obrera de la Confederació General del Treball (CGT), s'afilià i milità en la secció sindical del Metro, encara que mai no acceptà formar part del comitè d'empresa. A començaments de segle realitzà tasques informàtiques per a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid. Trobem articles seus en Bicel, Contramarcha i El Solidario. Actualment treballa com a tècnic de Línia de Metro a Madrid, està afiliat a Solidaritat Obrera i sol presentar els llibres que aquest sindicat edita.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921)

- Aldo Aguzzi: El 31 de maig de 1939 se suïcida a Buenos Aires (Argentina) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Havia nascut el 20 d'agost de 1902 a Voghera (Llombardia, Itàlia). Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista «Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements deL'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per«raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» --en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.

Aldo Aguzzi (1902-1939)

***

Otello Gaggi

- Otello Gaggi: El 31 de maig de 1945 mor al gulag de la Unió Soviètica l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Otello Gaggi. Havia nascut el 6 de maig de 1896 a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) i sos pares es deien Silvio Gaggi, obrer metal·lúrgic, i Adele Rossi. Tercer fill d'una família de quatre, de ben jove restà orfe de mare i no pogué fer més que els estudis elementals, posant-se a fer feina com a obrer soldador. En 1911 participà en el moviment antimilitarista contrari a l'expedició imperialista de Líbia. Quan esclatà la Gran Guerra, participà en diverses accions antimilitaristes promogudes pel «Comitè de Suport a Augusto Masetti», anarquista antimilitarista aleshores empresonat, promogut per la Lliga Metal·lúrgica i els miners de Castelnuovo dei Sabioni. El desembre de 1915 va ser mobilitzat com a soldat del 35 d'Infanteria i enviat al front, però desertà; detingut, va ser condemnat a dos anys de presó i reenviat el març de 1916 als camps de batalla. Desertà en diferents ocasions, sempre refusant obeir les ordres, i va ser condemnat a un total de 12 anys de presó. L'agost de 1917 va ser expulsat de l'Exèrcit i el febrer de 1919 amnistiat. Un cop lliure retornà a San Giovanni Valdarno, on milità en el Sindicat de Minaires de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i s'integrà en els grups antifeixistes i en els escamots de defensa anarquistes que actuaren durant el «Bienni Roig» (1919-1920). El 23 de març de 1921 a l'avinguda Vittorio Emanuele de San Giovanni Valdarno s'enfrontà amb altres companys contra un escamot feixista del qual feriren nou camises negres i en mataren un. Aquesta acció provocà la insurrecció dels miners de la conca del Val d'Arno, en la qual hi participà, i que implicà la mort de l'enginyer Agostino Longhi. Detingut per aquests fets, va ser inculpat de l'homicidi i d'incendi voluntari. Jutjat amb altres 75 companys, el 14 de juliol de 1923 va ser condemnat per l'Audiència d'Arezzo per«conspiració armada premeditada» a 30 anys de presó, a una forta multa (165,60 lires) i a tres anys de vigilància. Però mentre esperava aquest judici, el 6 de juny de 1921 aconseguí fugir en una evasió en massa de la presó i, després d'un temps de clandestinitat a San Marino, pogué embarcar en un vaixell soviètic i arribar a Odessa (Ucraïna, aleshores una república de l'URSS). El novembre de 1922 va ser detingut a Bakú per motius polítics; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó que purgà a Cheljabinsk. Un cop lliure s'instal·là a Novorossisk amb sa companya Marsaide, ciutadana soviètica i funcionària del Comissariat del Poble per a Afers Exteriors, i sa filla Lilina. Cap al 1928 s'establí a Moscou, on hi residien entre cent i dos-cents refugiats italians, la major part comunistes, i on aconseguí una feina de porter a l'ambaixada de l'Argentina i de l'Uruguai. Constantment vigilat per la policia secreta soviètica, freqüentà el Club Internacional del carrer Petrovka. Sense feina i en situació econòmica desesperada, establí contactes amb l'ambaixada italiana per intentar la repatriació alhora que estudiava fugir cap a la Xina. En 1932 trobà una petita feina a l'Hotel Lux de Moscou. El 16 de gener de 1933 participà en una reunió al marge del Komintern de militants italians refugiats a diverses ciutats (Moscou, Kiev i Odessa) al Club Internacional on va manifestar el seu desig de ser repatriat i el rebuig de prendre la nacionalitat soviètica com havien suggerit alguns companys, com ara Giuseppe Sensi; per aquestes declaracions va ser denunciat per un militant italià al responsable comunista Luigi Longo. En aquesta situació sa companya morí deixant-li sa filla, però aviat es va fer amb una nova companya, N. M. Lakhtina (Tamara), que sembla ser era una agent de la policia política soviètica. La nit del 28 de desembre de 1934 va ser detingut a Moscou amb nou companys italians i un d'altra nacionalitat. El Club Internacional fou clausurat per ser considerat un «cau d'espies». Després de ser interrogat i torturat per agents estalinistes a la comissaria de Lubianka, «confessà» ser membre d'un grup «contrarevolucionari trotskista» i de mantenir correspondència amb anarquistes europeus. Jutjat el 4 de març de 1935 amb altres companys (Bellusich, Bernetich, Biondini, Calligaris i Martelli) per un tribunal militar soviètic, el 3 de gener de 1936 va ser condemnat a tres anys de deportació a Sibèria per«activitats contrarevolucionàries» i traslladat a Iarensk (Arkhànguelsk, Rússia) per treballar en una mina. L'estiu de 1935 el «Comitè Internacional contra la Repressió Antiproletària a Rússia», amb seu a Brussel·les (Bèlgica), engegà una campanya per al seu alliberament i el d'altres deportats (Calligaris, Sandomirski, Askarov, Andreiev, etc) i l'anarcopacifista Hem Day promogué una recaptació de fons per al seu favor i per a les víctimes del comunisme --les autoritats soviètiques li van fer arribar només 10 dòlars. El 15 d'agost de 1936, des del seu aïllament siberià, dirigí una carta a la Secció Italiana de la III Internacional on demanava poder marxar a lluitar a la guerra d'Espanya, sol·licitud que va ser apadrinada des de la Península per Joaquín Ascaso, delegat de milícies a Casp; Emilienne Morin, delegada de la Columna Durruti; i Alfonso de Miguel, delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta sol·licitud mai no va tenir resposta. Després va ser traslladat a Semipalatinsk --actual Semei (Kazahkstan). El 29 de juliol de 1937 va ser novament processat per repartir propaganda antisoviètica als presos i des d'aquest moment se'n deixà de rebre notícies seves. En 1944 Victor Serge dirigí una carta al dirigent comunista Palmiro Togliatti, aleshores ministre de Justícia sense cartera d'Itàlia, demanant per la seva situació, però no aconseguí cap resposta. Molts anys després, amb l'obertura dels arxius soviètics, es va saber que Otello Gaggi va morir el 31 de maig de 1945 al gulag. El 20 de novembre de 1954 la Sala d'Apel·lació de Florència revocà l'ordre de crida i cerca seva ja que els delictes havien prescrit i l'estiu de 1956 va ser«rehabilitat» per les autoritats soviètiques. En 1992 Giorgio Sacchetti publicà Otello Gaggi. Vittima del fascismo dello stalinismo.

***

Jean Marestan (1905)

- Jean Marestan: El 31 de maig de 1951 mor a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista, pacifista, maçó i neomaltusià Gaston Havard, més conegut com Jean Marestan. Havia nascut el 5 de maig de 1874 a Lieja (Valònia, Bèlgica). Va haver d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va instal·lar a París, va freqüentar els cercles artístics i llibertaris i va col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le Libertaire, de Sébastien Faure, i després en L'Anarchie, de Libertad. En 1903 es trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari «Els precursors». A més d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la difusió del neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération consciente, d'Eugène Humbert. És autor del popular fullet Le mariage, l'amour libre et la maternité, argument de les conferències que farà per tota França, i del llibre L'education sexuelle (1910), que serà censurat arran de la Llei de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà després de la guerra les col·laboracions en la premsa llibertària i participarà també en L'Encyclopédie anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a Rússia, publicarà una obra crítica L'emancipation sexuelle en URSS. En 1943 va estar empresonat un temps com a«intel·lectual sospitós» d'ajudar la resistència i els insubmisos. Després de l'Alliberament, va col·laborar en La grande réforme, de Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els anarquistes sobre el tema de la llibertat sexual. A més de les obres citades és autor de L'impudicité religieuse (s.d.),Biribi d'hier et d'aujourd'hui (1913), Anarchie (1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui: comment, si non: pourquoi? (1923), Le mariage, le divorce et l'union libre (1927), Nora ou La cité interdite (1950), entre d'altres.

***

Cristóbal Vega Álvarrez

- Cristóbal VegaÁlvarez: El 31 de maig de 2008 mor a Villafranca de Córdoba (Còrdova, Andalusia, Espanya) el periodista, escriptor i poeta anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Vega Álvarez, conegut com Veguita i que va fer servir el pseudònim literari C. Wheg Zheravla. Havia nascut el 4 d'abril de 1914 a l'estació de ferrocarril d'El Cuervo, a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya), on son pare ferroviari treballava. Fill d'una família nombrosa, quan tenia nou anys començà a treballar ajudant el telegrafista de l'estació i omplint els fulls d'entrades i de sortides dels paquets postals. Ja en aquests anys infantils, començà a escriure poesia. Des de molt jove formà part dels grups anarquistes de Jerez de la Frontera adherits a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en els anys trenta fou membre del Comitè Provincial Anarquista de Cadis, responsabilitat que abandonà arran de desacords. Fou redactor del setmanari satíric Ráfagas i en els anys trenta col·laborà en diverses publicacions llibertàries (CNT, La Protesta, Solidaridad Obrera, La Voz del Campesino, etc.). El gener de 1933, arran de la seva participació en una manifestació de protesta contra la repressió a Casas Viejas, va ser detingut i tancat al penal del Puerto de Santa María. Amnistiat, va ser novament detingut durant la repressió desencadenada després dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 i empresonat a Jerez. Arran d'una temptativa d'evasió, va ser traslladat al Puerto de Santa María, d'on sortí amnistiat el febrer de 1936. A Jerez, va ser nomenat director de la novaèpoca de La Voz del Campesino. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a la població sevillana d'Utrera de la qual aconseguí fugir. A causa del seu pacifisme, es negà a lluitar en els fronts bèl·lics i fou declarat pròfug. L'11 de març de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes a Àvila i empresonat. En 1942 fou reclòs al penal de Zegama (Guipúscoa, País Basc). El 10 de maig de 1943 va ser posat en llibertat condicional i creuà els Pirineus. A les ciutats occitanes de Pau i de Tolosa de Llenguadoc participà en la Resistència en un grup enquadrat en la Unió Nacional Espanyola (UNE). La tardor de 1944, com a membre de l'«Agrupació Cenetista de l'UNE», participà en l'operació«Reconquesta d'Espanya» i fou membre d'un grup que s'infiltrà per Navarra. Capturat en 1945 a Navarra, va ser jutjat l'any següent i fou condemnat a 30 i a 20 anys de presó i empresonat a diverses presons (Àvila, Astorga, Sant Sebastià i Puerto de Santa María). En 1959 a la seva pena si li va afegir vuit anys més per haver editat clandestinament al penal del Puerto de Santa María, amb Antonio Ponce Gómez (PXI), Gregorio Gallego García, José María Bermejo Gómez i Domingo Castellano, 15 números del butlletí cal·ligrafiat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Combate. El desembre de 1963, després d'una intensa campanya de suport portada a terme per la premsa llibertària de l'exili, i en la qual s'implicà força Albert Camus, Henry Torres i l'acabada de crear Amnistia Internacional, fou alliberat. El 29 d'abril de 1964 es casà amb la també poetessa i fotògrafa Antonia Burgos Béjar (Antoñita), amb qui tingué una filla (Ana). Sota el pseudònim de C. Wheg ZheravlaWhegés el so onomatopeic equivalent a Vega, i Zherevla no és més que Álvarez llegit a l'inrevés i amb una hac intercalada per a despistar–, va escriure per sobreviure nombroses novel·letes policíaques, de l'oest i d'aventures publicades en diverses col·leccions (FBI, Extra-Oeste, Rurales de Texas, Colt-45, etc.) de la madrilenya Editorial Rollán, mentre residia a diferents poblacions andaluses (Sevilla, Villafranca de Córdoba, Niebla, Còrdova) i catalanes (Calella). A Niebla treballà a les fàbriques de «Cementos del Sur». Convençut que la revolució s'havia de fer mitjançant la cultura, desenvolupà una intensa tasca literària, tant en prosa com en poesia, i fou un assidu col·laborador de la premsa llibertària de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Còrdova. La mort de sa companya i la ceguesa el sumí en una important depressió en els últims anys de sa vida. Trobem articles i col·laboracions seves en nombrosos periòdics, com ara ABC,Arquero, Boletín Amicale 26 Divisón, Boreal,Cenit, Clarín,CNT, Combate,Le Combat Syndicaliste, El Correo de Andalucía, Cumbres,En Marcha, La Escuela Moderna, Espoir,Faro, Ideas-Orto,El Libertario,El Luchador, Manantial,La Opinión, El Poema, La Protesta, Ráfagas,Rumbos, Siembra,Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Umbral,La Verdad del Campesinado, Vía Marciana, La Voz del Campesino,La Voz Confederal de Rubí,Yunque Libertario, etc. Entre les seves obres podem citar Los dos locuras de España (1949), Surcos de luz y sombra (1949), Ruta de estrellas (1950), Sendas de Quijotes. Año lírico (1951), Rueca de fantasías (1952), García Lorca. Glosas del Romancero gitano (1954), Cuentos literarios (1954), Psiquis y el camino (1955), Mensaje poético (1956), Reportaje lírico (1958), Sed. Cien poemas de otoño (1959), El barco varado (1960), Canción de arena y sal (1964),Paso a paso (1969), Por las riberas del tinto (1969), Poemas del pájaro cautivo (1969), Cantos de paz y esperanza [trilogia formada per Pueblo en cruz (1977), Caminos locos (1978) i Armas de fuego (1979)], Crónicas de andar y ver (1977), Trío de Gun-Men (1978), El hombre de mató a UVT (1979), Secuestro en Chicago (1980), Terror en Texas (1981), Con Andalucía en el alma (1981), El diablo de las doce cuerdas (1983), La derrota de Dick (1984), Andalucía paso a paso (1984), La libertad encadenada (1986), El áspid y la mariposa (1988),Tras la orilla infinita (1991), Coloquio estival (1992), Grazalema. Homenaje a José Sánchez Rosa (1993), El poema nº 10 (1994), El poema nº 17 (1995), El poema nº 25 (1996), Sendas inéditas (1996), Madre, el nombre bendito (1996), Loor al niño en el Día Internacional de la Infancia (1997), Mujeres ejemplares. Antonia Burgos (1997), Caperucita y el lobito bueno (1998), Comentarios sobre Historia de un pueblo andaluz. Lebrija (1998), Poemas del pájaro cantor (1998), Trilogía de cuentos (1998), Cartas a Anaïs (1999), Grazalema en el recuerdo (2000), La lira olvidada (2002),Los niños de la guerra. El pasto de las fieras (2004), Cómo se va la vida (2006), Carta a Eugen Relgis (2007). Deixà nombrosos inèdits, entre ells Rueca de fantasía, relat sobre el seu empresonament. Va ser guardonat amb diferents premis poètics i literaris.

Cristóbal VegaÁlvarez (1914-2008)

***

Steef Davidson en els seus últims temps ja malalt

- Steef Davidson: El 31 de maig de 2010 mor a Amsterdam (Països Baixos) l'activista i propagandista anarquista i documentalista i historiador dels moviments socials Steef Davidson. Havia nascut el 16 de setembre de 1943 a Amsterdam (Països Baixos). Va créixer en una família on el compromís polític i la passió artística era la seva forma de vida. Son oncle, Meijer Bleekrode, fou un reconegut artista que realitzà nombrosos cartells per a les organitzacions esquerranes entre els anys vint i trenta del segle XX. Durant la dècada dels seixanta Steef Davidson participà en la cultura alternativa, en el moviment Provo i en diferents grups antiautoritaris. En aquests anys publicà nombrosos fullets i revistes de tota casta (Zwart op Witboek, Bajeskrant,De Kabouterkolonel, etc.). Cap al 1970 la seva activitat se centrà en la lluita per la conservació del barri Nieuwmarkt --zona situada al centre d'Amsterdam en perill de demolició a causa de la construcció del metro--, participant en l'anarquista «Aktiegroep Nieuwmarkt» (Grup d'Acció de Nieuwmarkt), que fou el naixement del moviment okupa i que assolí una gran importància a Holanda. A Nieuwmarkt fundà, amb altres companys, l'anomenat«De Vrije Zeefdrukker» (Serigrafia Lliure), un taller col·lectiu de disseny i d'impressió serigràfica alternatiu. Va escriure i publicar sobre diferents temes, com ara l'anarquisme, l'antiparlamentarisme i els indis americans, i destacà com a recitador de poesia. A més d'editar-se els seus escrits, publicà nombroses publicacions alternatives i undergrounds, especialment cartells i còmics. En 1978 publicà a Amsterdam, basant-se en la seva gran col·lecció de còmic underground, Beeldenstorm. De ontwikkeling van de politieke strip (1965-1975) [Fúria iconoclasta. L'evolució del còmic polític (1965-1975)], que va ser traduït a l'anglès en 1982 i publicat sota el títol The Penguin Book of political comics. La seva exposició de cartells va ser exhibida en 1981 a l'Stedelijk Museum d'Amsterdam i l'any següent al Musée de l'Affiche et de la Publicité de París; i els catàlegs d'aquestes exposicions van ser publicats sota els títols De kunst van het protest / The art of protest. Posters (1965-1975) (1981) i Images de la révolte (1982), respectivament. La major part d'aquesta col·lecció de cartells, i d'altres documents, està dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, institució amb la qual col·laborà durant tota sa vida. A finals dels anys setanta realitzà diversos viatges arreu d'Europa recollint cartells per a l'IISH. També s'interessà força pel disseny avantguardista i durant els anys noranta es dedicà a la investigació del cartell soviètic i del seu entramat politicoartístic, aconseguint una de les col·leccions més importants del món d'aquestes característiques. En 1995 l'IISH exhibí una selecció aquesta col·lecció de cartells avantguardistes soviètics (constructivisme, futurisme, etc.). En 2006 realitzà al Central Museum d'Utrecht l'exposició «Situationisten op drift» (Situacionistes a la deriva), sobre les característiques polítiques i artístiques de la Internacional Situacionista. Altres obres seves són Het recht van de zwakste (1970), Beter rood dan dood (1972), Vrijheid van drukpers? Wat let je? (1975), Anarchisme als levenshouding (1979, amb altres), Indiaan en strijd (1979), 4de Russell tribunaal. De rechten van de Indianen in de Amerika's (1980), Untitled group show (1980, amb altres), Alarmschijf van de week (1982),De mooie stad (1982, amb altres), Drugs. Kruiden van hemel en hel (1982), How can one sell the air? The manifesto of an Indian chief (1988), etc. Durant elsúltims anys de sa vida patí greus problemes de salut.

Steef Davidson (1943-2010)

 Escriu-nos

Actualització: 31-05-15

Glosada per les Fires i Festes de Manacor, el proper 1 de juny a les 21:15h

0
0
L'Ajuntament de Manacor i els Glosadors de Mallorca ofereixen la seva tradicional glosada en motiu de les Fires i Festes manacorines. Serà el proper 1 de juny a les 21:15h, al Claustre del Convent de Sant Vicenç Ferrer (devora l'Ajuntament) i hi prendran part els glosadors de Manacor i Mateu "Xurí".

Proposta d'acord investidura

0
0

L'assemblea d'Alternativa vàrem acordar ahir vespre unes demandes, relatives a transparència i a participació i fàcilment complibles per qui duu en el seu programa aquestes línies programàtiques, per fer un acord puntual que faciliti la investidura a batle de Miquel Àngel March (Junts Avançam). Confiam en la capacitat de Junts Avançam per aconseguir el vot que li falta per poder ser, el seu candidat, investit batle.


Després de les eleccions, el nou consistori presenta una correlació de forces que mostra clarament dos grups polítics que es troben en posició de reclamar la batlia, Tots per Pollença i Junts Avançam. Des d'Alternativa per Pollença som conscients que els nostres dos regidors per ells sols no conformen, sumats a qualsevol dels dos grups esmentats, cap majoria absoluta. Amb tot, descartam rotundament la possibilitat de votar a favor de la investidura com a batle de Tomeu Cifre de Tots per Pollença, ja que no consideram que aquest partit pugui dur a cap canvi en les polítiques que ja ha demostrat el seu cap de llista en aquesta darrera legislatura i que ha estat constant i fortament qüestionat per nosaltres, tant pel fons ideològic, com per les formes personalistes i opaques.

Tenint en compte la possibilitat oberta que la batlia l'ostenti el cap de llista de Junts Avançam, formació ideològicament més propera a nosaltres que l'altra, hem decidit facilitar la investidura a batle de Miquel Àngel March, si aquesta va acompanyada prèviament d'un acord amb la seva formació que garanteixi un canvi de rumb en el govern municipal en les formes i en el fons.

Ja ho dèiem quan parlàvem dels pactes de govern, però també ho podem defensar per investir el batle: no ens és suficient amb l'etiqueta d'esquerra i que a l'hora de la veritat se segueixi amb les velles formes de fer política. Per això, i tenint en compte que es tracta tan sols d'un acord puntual, hem fet una sèrie de demandes relatives sobretot a les formes polítiques, relatives a mesures de transparència i de participació, que pensam que han de ser fàcilment assumibles per Junts Avançam ja que formen part d'unes línies compartides al programa de les dues formacions.

Finalment, volem remarcar que aquest acord puntual d'investidura, si es duu endavant, no garanteix per ell sol que Junts Avançam pugui assegurar-se la batlia, ja que necessitarà aconseguir un vot més d'alguna altra formació i confiam en la seva capacitat per aconseguir-lo.

Pollença, 30 de maig de 2015

Assemblea de divendres on vam arribar a aquest acord.

 

 

 


Personatges que enfonsaren els nostres Pactes de Progrés: Jaume Carbonero (PSOE)

0
0

Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)


Els errors de Jaume Carbonero



Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a suggerir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Presentació de llibre "Cicle d'Almandaia"

Coses guapes de Xuan Bello

0
0
(publicat a AraBalears, 30/5/15) 
 

Cap al final de Manhattan, de Woody Allen, de quan Woody Allen era bo, el protagonista agafa un micròfon connectat a un radiocasset i comença a enregistrar-se mentre diu la llista de les coses per les quals val la pena viure. Record que parla de Groucho Marx, del Potato Head Blues de Louis Armstrong, de L'educació sentimental de Flaubert, de Frank Sinatra, de les pomes i les peres de Cézanne, del tennis de Jimmy Connors i del rostre de Tracy, que no és altre que una jove Mariel Hemingway que encara no havia visitat cap quiròfan. La llista recorda el gran 'Otro poema de los dones', de Jorge Luis Borges, en què l'argentí agraeix al diví laberint de les causes i els efectes coses tan diverses com el fulgor el foc, el matí de Montevideo, les ratlles del tigre, l'olor medicinal dels eucaliputus i, curiosament, l'illa de Manhattan. I recorda, naturalment, la cançó 'Gracias a la vida', que va fer Violeta Parra i que ha cantat tanta de gent, i que també fa una emocionada enumeració de dons vitals. 'La llista de les coses per les quals val la pena viure': potser es tracta d'un gènere artístic que travessa les fronteres entre cinema, poesia i cançó. Ara mateix, em vendria de gust fer la meva llista, però ho deixaré pendent per a més endavant. Segur que hi sortiran algun paisatge amb blau de mar, alguna cosa de menjar i algunes coses de llegir.

Xuan Bello ha escrit un llibre de proses que diria que pertany a aquest gènere. El títol ja ho diu: Unas poucas cousas guapas, en l'original asturià, i Algunes coses boniques, en la traducció de Jordi Raventós que ens ofereix l'editorial Adesiara. A la llista de Xuan Bello el lector hi trobarà un antic gravat d'un mag, unes rajoles portugueses, una nit de conversa amb uns amics poetes, el primer atles de la infantesa, el primer diccionari de la infantesa, els versos d'un vell poeta xinès o un jardí de Coïmbra. Aquestes llistes deuen ser personals i intransferibles: cadascú fa la seva, de la mateixa manera que abans sentíem dir que cada espanyol té la seva selecció nacional. La gràcia, però, és que una llista ben feta, com la de Xuan Bello, transmet alguna cosa que va més enllà de les preferències de detall i en la qual està molt bé reconèixer-se: reconciliació amb la vida. De vegades melangiosa, sí, però reconciliació amb la vida.

Hi ha un paràgraf de Kafka que ha fet molta fortuna, i que molts d'escriptors repeteixen amb l'adoració de qui transmet les paraules de l'oracle. És un fragment d'una carta al seu amic Max Brod, i diu (segur que us sona) que "si el llibre que estam llegint no ens espavila com un cop de maça al cap, per què el llegim?". Diu, també, que un llibre ens ha d'afectar "igual que una catàstrofe" i allò altre, encara més famós, que un llibre "ha de ser la destral que trenqui el mar de gel que tenim a dins". A Xuan Bello li deu agradar Kafka, i deu apreciar el que aquesta frase té d'interessant, però a mi els seus llibres em fan venir ganes de fer un manifest a favor de la literatura que no ens pega cops de maça al cap. La literatura amable, diria, amb un adjectiu que alguns trobaran que resulta, al costat del substantiu "literatura", escandalós o degradant. Els llibres que acompanyen. Supòs que no cal que expliqui que acompanyar no vol dir ser fútil ni intranscendent, i que una veu amable ens pot transmetre tanta saviesa com la que té vocació de vaixell trencagel. Llegiu Xuan  Bello, si no.

 

 

Tesis Doctoral: La narrativa breve y la crónica de guerra (1900-1945)

0
0
  • Título: La narrativa breve y la crónica de guerra (1900-1945) : estudio interdiscursivo y comparado
  • Autor: Noemí López Alcón
  • Departamento: Universidad de Murcia. Departamento de Literatura Española, Teoría de la Literatura y Literatura Comparada
  • Fecha: 13-03-2015
  • Enlace: Tesis Doctorales en Red

Esta Tesis Doctoral ofrece, desde una perspectiva analítica y comparatista, un estudio centrado en las interrelaciones entre Periodismo y Literatura y, más concretamente, profundiza en la valoración y análisis de la crónica de guerra y su particular incursión en los géneros narrativos breves, sobre todo en el ámbito de la novela corta española, en pleno auge a finales del siglo XIX y principios del XX. De hecho, la novela corta de temática bélica se convirtió en esta época en un subgénero narrativo cultivado por numerosos autores españoles que a la misma vez ejercieron el periodismo. Por ello, se ofrece en este trabajo una panorámica de los corresponsales de guerra más representativos de cada episodio bélico –Primera y Segunda guerras mundiales y guerra de África– con la finalidad de atender particularmente al análisis interdiscursivo y comparado de las producciones cronísticas de hombres y mujeres corresponsales de guerra españoles a través de Sofía Casanova, Juan Pujol y Ramón Pérez de Ayala, referentes de la Gran Guerra; Carmen de Burgos, Xavier Bóveda y José Díaz Fernández, cronistas de la guerra del Rif; y Augusto Assía y Jacinto Miquelarena, entre otros corresponsales de la Segunda Guerra Mundial, como Manuel Pombo.

Asimismo, se presta atención al estudio de los cambios que experimenta el texto cronístico en su versión novelada, lo que permite contrastar las novelas cortas de hombres y mujeres corresponsales y determinar el grado en que estas remiten a sus trabajos periodísticos, así como (re)valorizar a un tiempo el excepcional trabajo de periodistas como C. de Burgos o Sofía Casanova, quienes orientarán y marcarán la trayectoria de otras cronistas posteriores. El objetivo principal consiste en el estudio y análisis de los diversos modelos discursivos que nos ofrecen las crónicas de guerra, según su inserción en distintos períodos bélicos: guerra entre España y Marruecos en las primeras décadas del siglo XX, Primera Guerra Mundial y Segunda Guerra Mundial. Y a partir de tal análisis poder establecer un estudio comparativo sobre la evolución de la crónica de guerra en las mencionadas etapas.

Y de manera similar, valorar los modelos de adecuación y conformación de la crónica de guerra a estructuras narrativo-ficcionales, así como los procesos de recepción para el lector en uno u otro dominio: el de la crónica periodística o el de novelas cortas y novelas que derivan de una o varias crónicas. Un objetivo que se enmarca en un análisis teórico-crítico regido por principios pragmáticos, semióticos, retóricos, estilísticos e ideológicos. De este objetivo principal se desprenden otros objetivos en nuestra investigación, entre los que destacamos los siguientes:

  1. . Estudio histórico-teórico sobre los géneros periodísticos: reportaje, artículo y crónica periodística, con el fin de fijar y delimitar las características propias de la crónica de guerra.
  2. . Deslinde de los problemáticos límites entre periodismo literario y literatura periodística.
  3. . Evolución de la crónica de guerra desde sus antecedentes más inmediatos, como, por ejemplo, serían los casos, en referencia a la Campaña de África de 1859-1860, de Gaspar Núñez de Arce y sus crónicas para el periódico La Iberia o el de Pedro Antonio de Alarcón (Diario de un testigo de la Guerra de África).
  4. . Función pragmático-comunicativa de la crónica de guerra periodística vs. Función emotiva y persuasiva de la crónica de guerra novelada.
  5. . Lo periodístico como material narrativo en la literatura femenina de la época.
  6. . Esbozar un perfil de la trayectoria y del quehacer periodístico, estilístico e ideológico de algunos de los cronistas más representativos en los diferentes periodos bélicos.
  7. . Dar de nuevo a la luz y recuperar una serie de crónicas que han quedado en el olvido en casos concretos.

La metodología aplicada a este proyecto ha comprendido:

  • Una primera fase de recopilación bibliográfica: con la finalidad de recoger los datos necesarios que permitan el desarrollo de los aspectos relacionados con la temática planteada, se ha buscado información sobre el objeto de estudio a fin de conocer el estado de la cuestión. Para ello, se ha procedido a una exhaustiva revisión bibliográfica sobre aspectos teóricos y críticos relacionados con el género periodístico de la crónica de guerra y el género novelístico.
  • Selección de textos: se ha procedido a la búsqueda bibliográfica de estudios sobre corresponsales de guerra que ejercieron su labor en la época establecida y se han escogido los textos más representativos publicados, en uno y otro ámbito de estudio, de los autores y autoras seleccionados.

A continuación, se ha llevado a cabo el análisis comparado de estos textos específicos pertenecientes a cada uno de los dominios estudiados (periodístico y novelístico), para lo que ha sido esencial indagar, previamente, en fuentes de primera mano; es decir, en Hemerotecas de los periódicos de la época, con la finalidad de obtener el suficiente número de crónicas de guerra que rentabilizasen este trabajo. Cabe reseñar, en función de lo anterior, la abundancia de material disponible, dado que hoy en día son muchos los periódicos, revistas y semanarios de la época digitalizados. Algo que ha supuesto una ardua tarea de lectura y de manera muy especial, la selección, como se decía, de aquellos textos que se han considerado más rentables y significativos para dicho análisis.

Estas son las conclusiones:

  • El aceptado dogma de la objetividad periodística es un rasgo desautomatizado por el propio proceso de producción y edición de un texto que permite comprobar, en el caso de los cronistas seleccionados, cómo ante la más aparente objetividad de la crónica bélica existe toda una subjetividad imperante por parte del cronista como filtro de unos acontecimientos que da a conocer e interpreta desde la perspectiva personal de un “yo” individual;
  • La objetividad y la subjetividad traspasan los lindes establecidos entre periodismo y literatura y entre crónica de guerra y novela corta, lo que supone otra ruptura con las concepciones del siglo XVIII y las preceptivas del siglo XIX, que retrataban el periodismo como género menor incapaz de ascender a la categoría literaria. Así lo demuestran cronistas como Juan Pujol o Ramón Pérez de Ayala, grandes cultivadores del periodismo literario.
  • El análisis interdiscursivo de la crónica bélica demuestra también la influencia en los textos de la ideología política determinante en cada período bélico (por ejemplo, las tendencias aliadófilas y germanófilas durante la Primera Guerra Mundial) y en la finalidad de los textos en función de la postura del corresponsal.
  • El estudio comparado e interdiscursivo de la crónica confirma, tras la panorámica de autores que escribieron novelas cortas de temática bélica, una escritura que comparte numerosos rasgos estilísticos y recursos retóricos, tanto en las mujeres como en los hombres, orientados a una intención común: dar verosimilitud a su relato y “enganchar” a los lectores con apelaciones directas que apuntan a la emoción, al sufrimiento y, en definitiva, persiguen una identificación entre autor y lector.
  • Las novelas cortas, a través de las colecciones literarias de la época, vincularon el periodismo y la literatura al novelar crónicas bélicas de idéntica temática, dándole así al relato testimonial un carácter ficticio que provoca el salto del texto cronístico hacia lo literario

Despesa electoral i solidaritat

0
0

Com que a Alternativa creim que la transparència és més que una paraula, després d'haver publicat a mitjans de campanya el nostre pressupost, ara que ja han passat les eleccions feim pública la despesa definitiva. Esperam que la resta de partits facin el mateix, sobretot aquells que ho varen prometre.


Quan feia uns quants dies que havia començat la campanya electoral, Alternativa per Pollença varem fer públic la nostra previsió del que gastaríem en la campanya, perquè pensam que la transparència és molt més que una paraula, i que si no va acompanyada de fets, és pura demagògia.

Com ja vàrem anunciar, el nostre pressupost de campanya era de 1769,68 euros (el límit legal que ens correspon com a partit municipal) i la previsió de despesa era de 1547 euros. La font d'aquests doblers, com és pot consultar a l'estat de comptes del partit que publicam anualment (disponible al nostre web) són les quotes dels afiliats, els doblers que tenim per la nostra representació a l'Ajuntament i els doblers aportats pels nostres dos regidors (que donen al partit la major part del seu sou).

Tancada la campanya electoral, tal i com vàrem prometre i demanar que la resta de partits fessin el mateix, ara publicam la despesa definitiva, que ha estat de 1578,69 euros (31 euros més del previst). En l'informe adjunt ho podreu veure de manera més detallada.

La diferència entre allò gastat i el disponible, que suposa 190,99 euros es va decidir ingressar a la caixa de resistència dels tècnics de Movistar en vaga indefinida, però com que sortiren dues propostes, es decidí també destinar una partida idèntica per a l'emergència del Nepal.

 

 

Quan volíem un Pacte de Progrés no condicionat per la dreta (UM) i l´esquerra borbònica (PSOE)

0
0

Tots ens demanam què farà Unió Mallorquina davant la possibilitat de fer un nou Pacte de Progrés i davant les necessàries exigències de l´esquerra en demanar que aquest nou pacte sigui més valent i decidit que l´anterior en la preservació del medi ambient i en la defensa activa de la nostra cultura i identitat històrica. Malgrat que possibles integrants d´aquest nou Pacte de Progrés hagin afirmat per activa i per passiva que no lliuraran cap institució, ni la presidència del Consell Insular de Mallorca, ni la batlia de Palma ni, molt manco, el govern de les Illes a un partit amb pocs diputats, el cert és que sembla que, altra volta, tot depèn del que decideixi Maria Antònia Munar. (Miquel López Crespí)


Ordenar el territori des de l´objectiu de l’equilibri i la sostenibilitat. Tornar a recuperar l´esperit del canvi de model territorial i, a curt termini, concretar una profunda reforma de les directrius d´ordenació del territori. Seria, adaptat a les actuals circumstàncies, la concreció d´aquell Pla d´Ordenació Territorial que no es va fer en l´anterior Pacte de Progrés i que ara esdevé d´una urgència immediata si volem, de veritat, salvar el país. S´hauria d´acabar amb l´estratègia encimentadora que ha arribat a cims increïbles de bogeria desenvolupista amb el govern del president Jaume Matas. Tots sabem que la follia en la construcció indiscriminada de nous aparcaments al centre de Palma, camps de golf, destrucció d´espais naturals, més quilòmetres d’autopistes, parc de les estacions, reducció i supressió de parcs naturals o projectes faraònics com el de l´òpera del moll vell no tenen altra justificació que tenir satisfeta l’àmplia xarxa d´interessos que conformen els suports essencials de la dreta mallorquina: constructors i encimentadors, les empreses lligades a la construcció de nous ports esportius i autopistes. (Miquel López Crespí)


El Pacte de Progrés que volem



No hi ha dubte que si es pogués concretar un nou Pacte de Progrés sense els errors que hi hagué entre 1999 i 2003 ens trobaríem davant una oportunitat històrica per al nostre redreçament nacional i social. Hauríem començat a posar fre als quatre anys de legislatura del ciment. Seria un avanç positiu, sense cap mena de dubte. Cal dir que batre el PP, aconseguir fer-lo fora de la gestió del poder polític és un cop prou fort i important per a començar a erosionar l´hegemonia política de la dreta conservadora a la nostra terra i començar a bastir els fonaments, un suport actiu a la societat civil i les organitzacions populars, que permetin anar més enllà del canvi de persones en les institucions. Tots som conscient que el PP ha fet i fa un paper determinant al servei dels grups de pressió econòmica que controlen les Illes i sense batre la seva hegemonia política no podrem avançar cap a una societat més justa i solidària, vers un nou tipus de societat.

El principal problema que l´esquerra oficial té al davant és lluitar de forma decidida i valenta per acabar amb la destrucció dels nostres minvats recursos naturals i territorials. Ordenar el territori des de l´objectiu de l’equilibri i la sostenibilitat. Tornar a recuperar l´esperit del canvi de model territorial i, a curt termini, concretar una profunda reforma de les directrius d´ordenació del territori. Seria, adaptat a les actuals circumstàncies, la concreció d´aquell Pla d´Ordenació Territorial que no es va fer en l´anterior Pacte de Progrés i que ara esdevé d´una urgència immediata si volem, de veritat, salvar el país. S´hauria d´acabar amb l´estratègia encimentadora que ha arribat a cims increïbles de bogeria desenvolupista amb el govern del president Jaume Matas. Tots sabem que la follia en la construcció indiscriminada de nous aparcaments al centre de Palma, camps de golf, destrucció d´espais naturals, més quilòmetres d’autopistes, parc de les estacions, reducció i supressió de parcs naturals o projectes faraònics com el de l´òpera del moll vell no tenen altra justificació que tenir satisfeta l’àmplia xarxa d´interessos que conformen els suports essencials de la dreta mallorquina: constructors i encimentadors, les empreses lligades a la construcció de nous ports esportius i autopistes. Per això la necessitat estratègica del gasoducte que ha de proporcionar l´energia il·limitada que necessiten aquests plans de construcció sense aturall.

Tots ens demanam què farà Unió Mallorquina davant la possibilitat de fer un nou Pacte de Progrés i davant les necessàries exigències de l´esquerra en demanar que aquest nou pacte sigui més valent i decidit que l´anterior en la preservació del medi ambient i en la defensa activa de la nostra cultura i identitat històrica. Malgrat que possibles integrants d´aquest nou Pacte de Progrés hagin afirmat per activa i per passiva que no lliuraran cap institució, ni la presidència del Consell Insular de Mallorca, ni la batlia de Palma ni, molt manco, el govern de les Illes a un partit amb pocs diputats, el cert és que sembla que, altra volta, tot depèn del que decideixi Maria Antònia Munar.

L´anterior govern progressista va ser totalment i absolutament condicionat per UM. Com diu el programa del Bloc per Mallorca, a què hem donat suport: “Si la legislatura anterior va acabar sense Plans territorials insulars (llevat el cas de Menorca), sense Llei del sòl, i sense lleis ambientals, aquesta legislatura haurà fet els deures en moltes d´aquestes assignatures pendents, però en un sentit diametralment oposat a com hauria de ser: estam davant d´una de les legislatures més catastròfiques de la història des del punt de vista ambiental i territorial”.

És el que no pot continuar de cap de les maneres. Els constants enfrontaments del passat de Maria Antònia Munar amb els Verds de Margalida Rosselló i el grup d´EU, per exemple. La presidenta del Consell Insular mai no va amagar les seves opinions, opinions prou dures amb Margalida Rosselló i EU i que tothom pot trobar a les hemeroteques. En nombrosos moments de la legislatura progressista, els Verds i, també, l’eficient consellera de Benestar Social i antiga militant d´EU Nanda Caro, hagueren de patir els atacs de Munar. La presidenta sempre ha explicat la seva concepció del Pacte de Progrés dient que solament havia pactat el canvi de govern amb Francesc Antich i el PSOE. El control dels partits “petits” havia d´anar a càrrec dels socialistes. Els tres diputats d´UM foren, en definitiva, els que, en la pràctica, feren possible que l´esquerra gestionàs el poder polític; UM mai no va governar, explicaven els nacionalistes de centre, ni amb “ecologistes radicals” ni amb els “comunistes” de Miquel Roselló i Eberhard Grosske. Després d´una lluita molt intensa contra aquells que volien excloure el PSM del Consell Insular de Mallorca, Mateu Morro, aconseguí compartir el poder amb UM a costa de molts silencis i de patir enormement la pressió conjunta del partit de Maria Antònia Munar i del PSOE. Qui no recorda la famosa pinça bastida per Antich i Munar per a debilitar el nacionalisme d´esquerra?

A hores d´ara no podem saber quines seran les condicions que posarà Munar a una possible reedició del Pacte de Progrés. Imaginam i volem creure que, malgrat l´estreta aliança que existí en el seu moment entre Francesc Antich i la presidenta per a tenir controlats els partits petits i, sobretot, per a anar erosionant la influència del PSM a Mallorca, aquesta vegada el gruix de les forces progressistes, el nacionalisme d´esquerra, hauran après del passat i actuaran en conseqüència. Si ha d´haver-hi un canvi, i tots els sectors progressistes que hem donat suport el Bloc per Mallorca és això el que volem, aquest canvi no ha d´esser solament de façana, de substituir uns gestors per uns altres. No cal repetir que no és un “recanvi” el que volem, sinó un “canvi” autèntic, un canvi de política, de model territorial i que ens serveixi per a acabar amb la corrupció regnant, amb els atemptats contra el patrimoni cultural i ambiental que patim d´ençà fa tants i tants d´anys.

Miquel López Crespí

[02/06] «L'Avant-Garde» - Atemptat de Nobiling - Most - «Tierra y Libertad» - Bertoni - «La Voz Confederal» - Exposició Ferrer i Guàrdia - Morral - Sheitanov - Pedrero - Broutchoux - Martí - Salas - Sánchez Saornil - Tetenbaum - Giménez Moreno

0
0
[02/06] «L'Avant-Garde» - Atemptat de Nobiling - Most - «Tierra y Libertad» - Bertoni - «La Voz Confederal» - Exposició Ferrer i Guàrdia - Morral - Sheitanov - Pedrero - Broutchoux - Martí - Salas - Sánchez Saornil - Tetenbaum - Giménez Moreno

Anarcoefemèrides del 2 de juny

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de "L'Avant-Garde"

- Surt L'Avant-Garde: El 2 de juny de 1877 surt a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el primer número de L'Avant-Garde. Organe de la Fédération Française de l'Association Internationale des Travailleurs --a partir del número 23, del 8 d'abril de 1878, portarà com a subtítol Organe collectiviste et anarchiste. Aquest setmanari serà publicat per Paul Brousse, amb la col·laboració de Jean-Louis Pindy, fins al 10 desembre de 1878, data de la seva prohibició i de la detenció de Paul Brousse per apologia de la«propaganda pel fet» i incitació al regicidi, pel seu article «Hoëdel, Nobiling, et la propagande par le fait» (15 de juny de 1878),  que li portarà una condemna en 1879 i al seu desterrament de Suïssa. En el número del 18 de novembre de 1878 publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Joan Oliva i Moncusí, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent d'assassinar el rei d'Espanya Alfons XII. Van ser-ne col·laboradors Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus, entre d'altres, i es van publicar 40 números, l'últim el 2 de desembre de 1878. Va tenir molta distribució a França i va ser continuat per Le Révolté, editat per Piotr Kropotkin i Élisée Reclus.

***

Dibuix de l'atemptat de Nobiling

- Atemptat de Nobiling: El 2 de juny de 1878 a Berlín (Alemanya), un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel contra l'emperador alemany Guillem I, el doctor en ciències econòmiques Karl Eduard Nobiling torna a intentar el magnicidi disparant dos tres amb un fusell de caça des de la finestra de la seva habitació d'hotel quan l'emperador passava amb cotxe descobert, ferint-lo greument. Després de parapetar-se a la seva habitació --situada al segon pis del número 18 de l'avinguda Unter den Linden (Sota dels Tells)--i d'haver disparat novament amb un revòlver contra les persones que el volien detenir, va intentar suïcidar-se disparant-se un tret, encara que només es va ferir. Detingut, va declarar que havia actuat així per motius estrictament polítics. Des d'aleshores, el terme «propaganda pel fet», emprat per Paul Brouse en el periòdic suís L'Avant-Garde, que va provocar el segrest de la publicació, entrarà a formar part del vocabulari del moviment anarquista. El 15 d'abril de 1879, Paul Brouse va ser jutjat a Suïssa per apologia del regicidi, alhora que el canceller Bismarck a Alemanya aprofitarà aquests atemptats per dissoldre el Parlament, convocar noves eleccions i així intentar crear lleis especials contra tot el moviment socialista. Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín a resultes de les ferides que es va produir.

***

Johann Most, segons Thomas Nast ("Harper's Weekly", 29-05-1886)

- Condemna de Johann Most: El 2 de juny de 1886 el propagandista anarquista Johann Most és condemnat a Nova York (Nova York, EUA) a un any de presó a l'illa de Blackwell per les seves paraules jutjades incendiàries i incitadores a l'avalot, que va pronunciar al Workingmen's Rifle Club de Nova York l'11 de maig anterior.

***

Capçalera de "Tierra y Libertad"

- Surt Tierra y Libertad: El 2 de juny de 1888 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic Tierra y Libertad. Quincenario Anarco-Comunista. Agafat del nom de la publicació Terre et Liberté, editada a París des de l'octubre de 1884, i que venia del crit revolucionari rus antitsarista«Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). Era continuació de La Justicia Humana, que va sortir el 18 d'abril de 1886 i només va editar vuit números fins al 25 de novembre d'aquell mateix any. Amb la seva predecessora, introduí el pensament anarcocomunista a Catalunya i a la Península, polemitzà constantment amb El Productor i va ser important per relacionar els incipients grups d'afinitat anarquista que començaven a formar-se arreu. Fou dirigit i redactat per Martí Borràs Jover, amb el suport d'Emili Hugas, i administrat per Jaume Clarà i Pedro Ceñito, amb l'ajuda de Sebastià Suñé. Encara que quinzenal, a partir del número 19 sortí amb moltes irregularitats. Se'n publiaren 23 números, l'últim el 6 de juliol de 1889, i el 13 (11 de novembre de 1888) tingué un suplement especial dedicat als «Màrtirs de Chicago» imprès en paper morat. Desapareguda aquesta publicació, els anarcocomunistes barcelonins editaren set números del periòdic La Revolución Social, del 8 de setembre de 1889 al 20 de gener de 1890.

***

Biografia i memòries de Bertoni

- Judici contra Luigi Bertoni: El 2 de juny de 1919, davant la Cort Federal de Zuric (Zuric, Suïssa), té lloc el procés judicial contra Luigi Bertoni i altres anarquistes italians, detinguts des de feia 14 mesos, «implicats» en l'anomenat «Complot de Zurich», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses. En defensa seva Bertoni va pronunciar un discurs de dues hores que ha esdevingut un clàssic de la literatura anarquista. Els arxius de Bertoni sobre el«Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera de "La Voz Confederal"

- Surt La Voz Confederal: El 2 de juny de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista clandestí La Voz Confederal. Portavoz de los sindicatso de la CNT de Cataluña. També portà el subtítol «Órgano de los sindicatos de Barcelona de la CNT». Aquesta publicació irregular, òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sortí en substitució de Solidaridad Obrera que aleshores es trobava suspesa. En sortiren 10 números, l'últim el setembre de 1934. L'any següent es publicà una segona època d'aquesta capçalera, també clandestinament.

***

Cartell de l'Exposició Ferrer i Guàrdia

- Exposició Ferrer i Guàrdia: Entre el 2 i el 14 de juny de 2009 se celebra a la Residència d'Investigadors de Barcelona (Catalunya) l'exposició «Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna. La Setmana Tràgica». Organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i la Residència d'Investigadors del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) de Barcelona, comptà amb la participació de nombrosos especialistes que realitzaren diverses conferències, com ara Pere Solà Gussinyer («Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna»), Eduard Masjuan Bracons («Mateo Morral i l'Escola Moderna»), Manel Aisa Pàmpols («La Setmana Tràgica»), Valeria Giacomoni («Puig Elias i l'Escola Racionalista»), Gerard Jacas Español («Que fou de l'Escola Moderna»), Bernard Muniesa Brito («La pedagogia avui») i Pedro García Olivo («Nada más terrible que un profesor libertario»). L'exposició i les conferències es tancaren amb un homenatge poètic a Francesc Ferrer i Guàrdia a càrrec el «Grup Poètic León Felipe».

Anarcoefemèrides

Defuncions

Fotografia del cos de Mateu Morral, suïcidat, exposat a l'Ajuntament de Torrejón de Ardoz juntament amb el cos del guarda jurat rural a qui prèviament havia matat (02-06-1906)

- Mateu Morral Roca: El 2 de juny de 1906 a San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), se suïcida l'activista anarquista Mateu Morral Roca. Havia nascut a Sabadell (Catalunya) en 1880 i era fill d'un industrial del tèxtil sabadellenc de caràcter lliberal. La seva germana Àgata va estudiar a l'Escola Moderna i ell va ser educat com a un futur industrial: als 15 anys va ser enviat a treballar a diverses cases comercials de Barcelona i després va viure a Franca i a Alemanya per a aprendre idiomes i especialitzar-se en qüestions tèxtils. Sembla que a Alemanya va estudiar enginyeria tèxtil, però també es va entusiasmar per les idees de Nietzsche. A finals de segle torna a Barcelona, ja convertit en anarquista, fet que li va portar nombrosos problemes familiars, ja que en comptes de dirigir la fàbrica familiar amb eficàcia com havia fet primerament, es va dedicar a adoctrinar els obrers sobre com organitzar-se i anar a la vaga. A les acaballes de 1905 va abandonar la llar familiar i es va posar a treballar a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat de la biblioteca i de la llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció tres idiomes), ben imbuït de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint al castellà el fullet de Robin Generation volontaire, que va difondre entre els obrers. Són anys de gran activitat anarquista: amic de Vallina i de Rosell, entusiasta d'Ibsen, enamorat de la nihilista russa Nora Falk i segons alguns també enamorat de la companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que nega el seu amic Alban Rosell. El 7 maig de 1906 deixa l'escola i viatja a Madrid; i el dia 31 llança una bomba al pas de la carrossa reial, que mata 28 persones i en deixa ferides un centenar. Després de l'atemptat va aconseguir fugir i va demanar ajuda al periodista José Nakens, director d'El Motín, per amargar-se, cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo, Ajalvir i San Fernando de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat rural anomenat Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz, es va suïcidar després de matar el citat guàrdia quan el volia detenir. S'ha assegurat que Morral també va tenir alguna intervenció en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 31 de maig de 1905; per a alguns va ser l'autor directe que sota els noms d'Eduardo Aviñó Torner i d'Alexandres Farres o Farrás, i que altres atribueixen a Jesús Navarro, i que va pertànyer a una fracció violenta del moviment anarquista. El que sí és absurd és atribuir l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb Soledad Villafranca. Segons Abad de Santillán, durant un temps va pertànyer a la Legió Estrangera francesa a Algèria. L'atemptat de Morral va tenir conseqüències importants: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va muntar un escandalós procés que va acabar amb l'afusellament de Francesc Ferrer i el tancament definitiu de tot allò que tingués a veure amb l'Escola Moderna.

***

Gueorgui Sheitanov

- Gueorgui Sheitanov: El 2 de juny de 1925 mor assassinat a Bulgària Gueorgui Sheitanov (o Cheitanov), una de les figues més excepcionals de l'anarquisme del seu país. Havia nascut el 14 de febrer de 1896 a Jambol (Jambol, Bulgària). Alumne brillant, freqüenta de molt jove els ambients llibertaris. Realitza la seva primera acció en 1913 cremant els arxius del tribunal local, però aconsegueix fugir del seu arrest. En la seva fuita, amb 18 anys, viatja a París, on es reuneix amb altres anarquistes búlgars exiliats, com ara Varban Kilifarski, i freqüenta l'escola llibertària La Ruche, de Sébastien Faure. Torna clandestinament a Bulgària el 1914, amb la intenció de continuar la tasca propagandística revolucionària, de la qual era un destacat orador. Detingut i torturat per la policia, aconsegueix de bell nou escapar. Entre 1917 i 1918 va ser l'únic revolucionari búlgar a Moscou durant la Revolució russa. De tornada a Bulgària, reprèn els seus contactes amb el moviment anarquista i publica la seva famosa Carta als anarquistes i un Manifest als revolucionaris, on palesa la seva decepció dels bolxevics. Va participar en moltes accions armades contra l'Estat, escapant-se de la presó dos pics de manera espectacular. Als 26 anys, va examinar la tàctica del moviment llibertari i va qualificar la lluita que es portava a Bulgària com a inadequada; segons ell, calia una major organització i acció, no només en la feina, sinó també en tots els aspectes de la vida. Va participar en l'alliberament de l'anarquista empresonat Petar Maznev. També va col·laborar en Societat Lliure, revista teòrica de la Federació Anarcocomunista, en la revista literària Plamak, que va influir en molts intel·lectuals, i va editar el periòdic Acratie (1924-1925). El cop militar de 1923 va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari. Sheitanov i sa companya, Mariola Sirakova, van ser arrestats en una emboscada i executats, amb altres 12 companys, la nit del 2 de juny de 1925; tenia 29 anys.

***

Emilio Pedrero Mardones

- Emilio Pedrero Mardones: El 2 de juny de 1938 es afusellat a Valladolid (Castella, Espanya) el metge anarquista i anarcosindicalista Emilio Cruz Rafael Pedrero Mardones. Havia nascut el 3 de maig de 1911 a Lleó (Castella, Espanya). Sos pares, mestres de primera ensenyança, es deien Emilio Pedrero Caballero i Matilde Mardones Salazar. Son pare, sempre enfrontat al caciquisme local, era director del periòdic Magisterio Leonés i redactor en cap del diari lleonès Las Noticias i per motius polítics va ser tirotejat el 5 de gener de 1916 a Quirós (Astúries, Espanya) pels fills d'un altre mestre, Florencio García, morint dies després, el 18 de gener. Ben aviat quedà orfe també de mare i hagué de cuidar ses germanes Matilde i Luisa a Villaornate (Lleó, Castella, Espanya). Després de fer els estudis de batxillerat a Oviedo (Astúries, Espanya), realitzà la carrera de medicina a Valladolid, on es va doctorar. En aquests anys estudiantils formà part de la Federació Universitària Escolar (FUE). El febrer de 1932 entrà com a alumne intern en la càtedra del professor Rafael Argüelles López, vicerector de la facultat de medicina de Valladolid, plaça que obtingué per oposició. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a partir de 1936 entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 4 de març de 1934 va ser detingut a Valladolid acusat d'haver participat en l'agressió mortal de l'estudiant de medicina falangistaÁngel Abella García en acabar un acte d'unificació de les ultradretanes Falange Española y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (FE-JONS) celebrat al teatre Calderón de la ciutat i que donà lloc a importants aldarulls. L'acusació, sense cap fonament, no va donar lloc ni a l'obertura processal per part del jutjat –per aquest crim va ser condemnat el maig d'aquell any a 14 anys de presó el mestre anarquista Francisco Calle Blanco. El 5 d'octubre de 1934, arran dels fets revolucionaris que es produïren a molts indrets de la geografia peninsular, va ser detingut, jutjat per tinença d'armes i condemnat el 3 de novembre d'aquell any a vuit mesos de presó, que purgà al penal del Dueso (Santoña, Santander, Cantàbria, Espanya). Quan el cop feixista de juliol de 1936 s'amagà en una cova de La Cuesta de la Maruquesa a les afores de la ciutat. Després trobà refugi al domicili d'una família «amiga» a canvi d'importants quantitats de diners que les lliurà Eloisa Mardones, tia d'Emili i resident a Lleó, a través del bisbe d'aquesta ciutat. Quan els diners s'acabaren, la família«amiga» l'engegà al carrer. El 23 de setembre de 1937, després de 14 mesos amagat, va ser reconegut en un bar i detingut. Després de patir dures tortures, va ser portat a Las Cocheras, lloc de detenció instal·lat a les cotxeres dels tramvies de Valladolid. El seu aspecte era tan lamentable per mor dels turments (sense dents, amb els ulls destrossats, completament desfigurat, sense sentit) que els detinguts mostraren la seva protesta, en un moment en el qual tots els confinats volien passar desapercebuts a causa del règim de pallisses, saques i terror que s'hi vivia. Posteriorment va ser portat a la Cárcel Nueva de Valladolid, on José Getino, metge i company seu a la universitat, en tingué cura fins que aquest va ser afusellat. Pedrero, desesperat, intentà suïcidar-se penjant-se de les canonades del bany amb uns cinturons, però un detingut, un pres comú anomenat El Chaval, encarregat de vigilar el bany, ho va evitar mantenint-lo en joli fins que arribaren els guàrdies. Després va ser enviat a la cel·la que ocupaven els menors. Jutjat en consell de guerra el 17 de gener de 1938, va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Emilio Pedrero Mardones va ser afusellat el 2 de juny de 1938 a les pedreres del Campo de San Isidro de Valladolid (Castella, Espanya), juntament amb Ángel Egaña; ambdós van ser enterrats en una fossa comuna del cementiri del Carmen de Valladolid.

***

Benoît Broutchoux

- Benoît Broutchoux: El 2 de juny de 1944 mor a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcosindicalista Benoît Broutchoux. Havia nascut el 7 de novembre de 1879 a Essertenne (Franc Comtat, França), a prop de la zona minera de Montceau-les-Mines. Son pare, Sébastien Broutchoux, feia d'obrer metal·lúrgic i sa mare, Claire Lazareth, portà al món vuit infants, dels quals Benoît n'era el major. De ben jovenet començà a treballar de carreter en una granja i amb 14 anys entrà a fer feina de miner a la Companyia de Blanzy a Monceau-les-Mines, on va ferir-se una cama poc després --per aquest accident fou indemnitzat miserablement i d'aleshores ençà mai no pogué caminar correctament. En 1898 s'instal·là a París, on va fer de terrelloner a les obres del metro. Fou en aquesta època que començà a freqüentar els cercles anarquistes, s'afilià al sindicat  anarcosindicalista dels terrelloners, dels pouaters i dels miners i col·laborà en el full àcrata Le Chemineau. A la primavera de 1900 tornà a Monceau-les-Mines, on continuà militant en l'anarcosindicalisme, destacant en les seves confrontacions dialèctiques en els mítings organitzats pels socialistes. El 2 de juny de 1900, arran de la mort per part de la policia de l'obrer metal·lúrgic en vaga Brouillard a Chalon-sur-Saône, pronuncià un violent discurs durant l'enterrament; detingut, fou condemnat «per excitació a la mort i al pillatge, per injúries a l'Exèrcit i paraules ultratjants al govern parlamentari». A penes alliberat, fou novament condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència pel Tribunal de Chalon per apallissar el comissari Müller. Fugitiu, marxà a Suïssa, on conegué sa futura companya, Fernande Richir. En 1902, amb un fals nom, començà a treballar a la conca minera de Lens. Durant la vaga d'octubre d'aquell any per aconseguir la jornada de vuit hores, s'oposà al sindicat miner reformista encapçalat per Émile Basly. Novament detingut, fou condemnat per «atemptat contra la llibertar del treball» i per «usurpació d'identitat». Quan sortí de la presó en 1903, entrà a formar part del nou sindicat creat pels dissidents i esdevingué redactor del periòdic Le Réveil Syndical i de L'Action Syndicale, des d'on reivindicà la vaga general. Partidari de les tesis neomaltusianes, va fer propaganda de l'amor lliure i del pensament anarcofeminista d'Emma Goldman; per tot això, fou condemnat per «ultratges als bons costums». Arran de la catàstrofe de Courrières, el 10 de març de 1906, on moriren 1.101 persones, fou un dels capdavanters de la vaga que es desfermà a la conca i fou detingut durant una marxa cap a l'alcaldia de Lens de 2.000 vaguistes. Alliberat a finals de maig d'aquell any, esdevingué el gerent del cafè Florange, mentre continuà editantL'Action Syndicale, gràcies a una petita impremta. En 1906, també, participà en el Congrés d'Amiens de la Confederació General del Treball (CGT), amb Georges Dumoulin i Pierre Monatte, on els anarcosindicalismes desbancaren la minoria guesdista i aprovaren la «Carta d'Amiens» que afirmava la defensa de les reivindicacions immediates i diàries, alhora que lluitava per la transformació conjunta de la societat al marge de qualsevol partit i de l'Estat. Aquest document sempre fou reivindicat per la CGT i per altres sindicats (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball, etc.). L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on es va debatre sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme i on es visqué un viu debat entre Pierre Monatte, defensor del sindicalisme revolucionari, i Errico Malatesta, que pensava que el sindicalisme sempre era reformista. Poc abans d'aquest congrés aconseguir fugir de la policia després d'un agitat míting organitzat per protestar contra la detenció del seu amic André Lorulot, però en tornar al seu domicili el setembre, fou detingut i novament condemnat, amb Lorulot, per «incitació de militars a la desobediència». El desembre de 1909 fou novament condemnat per haver atiat els vaguistes de les obres del canal del Nord i encara durant l'estiu de 1911 per haver fet costat la lluita de les mestresses contra l'encariment de la vida. El gener de 1912 fou condemnat a un any de presó, després d'haver-se lliurat dels treballs forçats a les colònies penals, i fou amnistiat el juliol. En 1914, inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes, fou detingut i enviat al front. Dos anys després, gasejat durant un atac alemany, fou llicenciat. Després esdevingué xofer de taxis de la Companyia General de Taxis (CGT), alhora que s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el periòdic CQFD, de l'anarcopacifista Sébastien Faure, i en Le Libertaire. Durant els anys de la Revolució russa intentà conciliar els llibertaris i els bolxevics, però la decepció del comunisme fou absoluta. En 1921 participà en el Congrés de Lille de la CGT, realitzat després del Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), durant el qual aquest partit socialista es dividí arran de la creació de la III Internacional comunista, i fou ferit de bala per un «company reformista». En 1925 la seva salut es va veure molt degradada i en 1931, son fill Germinal de 26 anys, fou assassinat per la policia. En 1940, malalt i en la misèria, es refugià a Villeneuve-sur-Lot, on morí quatre anys després.

***

Necrològica de José Martí apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 24 de juny de 1956

- José Martí: El 2 de juny de 1956 –algunes fonts citen erròniament 1958– mor a Brussel·les (Bèlgica) l'anarcosindicalista José Martí. Milità en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Sants de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Detingut pels nazis, va ser deportat a Alemanya. Aconseguí fugir-ne i s'integrà en la resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i s'oposà a qualsevol tendència reformista. Emigrà a Bèlgica i formà part de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Bèlgica i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1947 assistí com a delegat de Brussel·les al Congrés de l'MLE celebrat a Tolosa de Llenguadoc. José Martí va morir, quan ocupava el càrrec de secretari del Nucli Confederal, a conseqüència d'una intervenció quirúrgica el 2 de juny de 1956 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat civilment tres dies després. Deixà companya, Matilde, i una filla, Nicole.

***

Necrològica de Víctor Salas apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 17 d'octubre de 1963

- Víctor Salas: El 2 de juny de 1963 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Víctor Salas. Calderer de professió, milità en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Treballà en la construcció de pantans a l'Alta Cerdanya, patí un greu accident i emmalaltí de silicosi. Víctor Salas el 2 de juny de 1963 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a causa de la silicosi i fou enterrat civilment al cementiri d'aquesta localitat.

***

Lucia Sánchez Saornil (ca. 1954)

- Lucía Sánchez Saornil:El 2 de juny de 1970 mor a València (País Valencià) l'escriptora, poetessa, feminista i militant llibertària Lucía Sánchez Saornil. Havia nascut el 13 de desembre de 1895 en el si d'una família pobra del carrer Labrador del barri de Peñuelas de Madrid (Espanya). Eugenio, son pare, era un republicà que treballava com a telefonista del duc d'Alba i sa mare, Gabriela, va morir ben aviat i també son germà, cosa que obligà Lucia a fer-se càrrec de son pare i d'una germana més petita. Va estudiar al Centro de Hijos de Madrid i pintura a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va començar a treballar a la Companyia de Telèfons a partir de 1916 i des de molt jove es lliga als renovadors de la poesia, primer com a modernista i després com a ultraista --trobem poemes seus en revistes literàries des de 1916 com Los Quijotes, Grecia, Cervantes,Ultra, Tableros, Plural,Gran Guiñol, Manantial--, però amb un sentit crític aliè a molts ultraistes. Va freqüentar Larrea, Gerardo Diego, Borges, Garfias, Vighi, Guillermo de Torre i Adriano del Valle, entre altres literats. La seva presència en l'anarquisme és segura des de finals de la Dictadura de Primo de Rivera i, ja afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar en la gran vaga de la Telefònica després de la qual va patir represàlies, primer amb un trasllat a València en 1927, despatxada en 1931 i finalment readmesa l'octubre de 1936. A Madrid, entre 1933 i 1934, va participar en la redacció de CNT i en la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria ferroviària. Durant el període republicà va desenvolupar una extensa tasca de propaganda i va col·laborar en els més importants rotatius llibertaris, quedant marginades les seves tendències poètiques que, però, recuperaria durant la guerra. Va participar en l'assalt del Cuartel de la Montaña quan va esclatar el cop militar feixista i es va dedicar a tasques periodístiques al front. En 1937 apareix com a cap de redacció d'Umbral, a València, on coneixerà la que serà sa companya la resta de sa vida, América Barroso. Va intervenir en l'organització de col·lectivitats agràries a Castella. A finals de 1937 es trasllada a Barcelona. Va exercir importantíssimes feines d'organització de les dones, com ara en la participació directa en la fundació de «Mujeres Libres», ocupant la secretaria general i essent la seva portaveu, i en la realització de mítings (Elda, etc.). En maig de 1938 va ocupar la secretaria general de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització en la qual ja havia exercit càrrecs importants --secretària de premsa i de propaganda al costat de Baruta, Carrasquer i altres, i secretària del seu consell mundial en 1938 a la sortida de Pedro Herrero--, fet que li implicarà haver de realitzar nombrosos viatges a França a la recerca de queviures. En 1939 es va instal·lar a França, on durant elsúltims mesos de la guerra va mantenir-se molt activa a Perpinyà i més tard a París (1940) i a Montalban. En l'exili va viure del retoc fotogràfic i a Montalban va ser a més secretària de una associació quàquera. Va retornar clandestinament a Madrid per trobar-se amb son pare malalt entre 1940 i 1941, i segons altres fonts davant el perill d'acabar als camps nazis, en 1942. Després de ser reconeguda a Madrid, es va traslladar a València, on va viure clandestinament fins al 1954, quan va legalitzar la seva situació, treballant del retoc de fotografies, i a Amèrica en un consolat. No sembla que milités en la clandestinitat llibertària. Després de ser-li diagnosticat un càncer, va passar els últims anys de sa vida immersa en una angoixant recerca de la fe. Sempre va utilitzar el pseudònim Luciano San-Saor. Podem trobar escrits seus en Avance Marino, CNT, El Libertario, Más lejos,Mujeres Libres, La Revista Blanca,Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, entre d'altres. És autora de Versos sobre Durruti (1937), Horas de revolución (1938), Romancero de Mujeres Libres (1938).  En 1996 l'editorial Pre-Textos i l'IVAM va publicar Poesía, conjunt de la seva obra poètica coneguda, que no és tot la que va escriure, editat per Rosa María Martín Casamitjana i amb la col·laboració d'Antonia Fontanillas. Pionera de la reivindicació del desig lèsbic, els seus poemes eròtics dedicats a la bellesa femenina tenen una força i originalitat poc comuns.

***

Richard Tetenbaum

- Richard Tetenbaum: El 2 de juny de 1996 mor de càncer a San Francisco (Califòrnia, EUA) l'activista anarquista Richard L. Tetenbaum, més conegut com Tet. Havia nascut el 20 de març de 1949 a Nova York (New York, EUA). Fou un dels fundadors del Bound Together Anarchist Collective Bookstore i de la seva llibreria del 1369 Haight Street de San Francisco a la qual dedicà vint anys de sa vida. Va ser un dels promotors de les Bay Area Anarchist Book Fair, les fires del llibre anarquista de San Francisco. Gran aficionat a la música, per guanyar-se la vida portà un taxi, on suggeria als seus clients la lectura de literatura anarquista. Murray Bookchin li va dedicar el seu llibre The spanish anarchists. The heroic years (1868-1936).

***

Diego Giménez Moreno (2007)

- Diego Giménez Moreno: El 2 de juny de 2010 mor a São Bernardo do Campo (São Paulo, Brasil) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Jimémez Moreno. Havia nascut el 10 d'abril de 1911 a Jumilla (Múrcia, Espanya). Fou el major de quatre germans i sos pares es deien Diego Giménez Guardiola, camperol afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), i María Moreno Muñoz. Estudià a l'escola pública del poble i com que patí càstigs físics, el van enviar a l'escola del sindicat on son pare militava. Quan tenia nou anys, deixà els estudis i marxà a treballar amb son pare al camp. Pocs després sa família emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) buscant millors condicions laborals. Quan tenia 12 anys començà a fer feina en una fàbrica d'espelmes, mentre son pare treballava a l'empresa química Cros --morí en 1928 per intoxicació dels productes químics que manipulava. Més tard, Diego entrà com a aprenent de litògraf a l'empresa italiana Metalgràfica, que arreplegava treballadors gràfics i metal·lúrgics. Durant les nits assistia a l'escola nocturna. Gràcies a la lectura de les publicacions editades per la família Urales i la premsa llibertària (La Revista Blanca, El Luchador, Generación Consciente,Estudios, etc.) esdevingué anarquista. Cap al 1928 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, començà a militar en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en el qual assumí diferents càrrecs orgànics (tresorer, secretari i president). En 1934 se casà amb María Roger Aguilar i l'any següent nasqué son primer fill, Helios. Fervent naturista per influència dels escrits del metge anarquista Isaac Puente Amestoy, era vegetarià i contrari a tots els vicis (tabac, alcohol, etc.). El juliol de 1936 participà activament en la resposta popular contra l'aixecament feixista. A partir del 26 de juliol de 1936 coordinà una petita secció en la indústria d'embalatges de l'empresa Metalgraf, ara autogestionada pels treballadors gràcies a la fuita dels seus patrons. El setembre de 1937 marxà al front de Saragossa enquadrat en la 21 Brigada de la Columna Durruti, alhora que rebutjà entrar a l'Escola de Guerra de Barcelona. Més tard va ser enviat a la Serra del Montsec, als Prepirineus lleidatans, on formà part d'un grup de defensa antigas de la 21 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) i es dedicà a entrenar els companys sobre la utilització de màscares simulant situacions d'emergència. El 20 de novembre de 1938, durant els homenatges del segon any de la mort de Buenaventura Durruti, en sortir de matinada cap a Barcelona, va ser ferit d'un tret i, després dels primers socors, portat a un hospital de Manresa (Bages, Catalunya). Amb l'ofensiva franquista, va ser evacuat al monestir de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages, Catalunya) i dues setmanes després a Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), on rebé la visita de sos familiars. A partir de desembre de 1938, per mor de l'avanç feixista, va ser portat a diferents hospitals (Ripoll, Puigcerdà, les Guinguetes d'Ix i Aush). Quan acabà la guerra, va ser traslladat al camp de concentració de Setfonts (Llenguadoc, Occitània). Després durant alguns mesos va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a la construcció de la xarxa ferroviària Le Mans-Le Loar i altra a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1940, quan els alemanys envaïren Bordeus, va ser transferit al camp de concentració de Vernet i després a Pàmies. Informat per sa companya que les autoritats franquistes desconeixien la seva militància anarcosindicalista, el 12 de febrer de 1942 passà clandestinament els Pirineus. A Figueres, la Guàrdia Civil el portà emmanillat fins a una caserna de Barcelona i després al Camp de Depuració de Reus (Baix Camp, Catalunya) on romangué 10 dies. Va ser alliberat el 24 de febrer de 1942 i pogué reunir-se amb sa companya, son fill i sa filla Luz. A Barcelona treballà 10 anys en una fàbrica com a ajustador on s'arribaven a fer 16 hores diàries de feina. El 16 de març de 1946 nasqué una nova filla, Rosa. Com que la situació econòmica era desesperada, el 10 d'abril de 1952 embarcà a bord del «Cabo de Hornos» amb son fill cap al Brasil i 15 dies després arribaren al port de Santos (São Paulo, Brasil). S'instal·laren al barri de Vila Santa Clara de São Paulo (São Paulo, Brasil), on trobaren feina ben aviat. Vuit mesos després la resta de la família es reuní amb el pare i el fill. Gràcies a Joaquim Vergara, entrà en contacte amb la«Sociedade Naturista Amigos de Nossa Chácara», on es realitzaven els congressos anarquistes brasilers, i amb el Centre de Cultura Social, participant en les seves activitats. Entre 1972 i 1973 col·laborà amb el periòdic Le Combat Syndicaliste de París (França), fent servir els pseudònims El Buscador i El Exiliado. En 1975 publicà, amb son germà Roberto, el llibre Mauthausen. Campo de concentración y de exterminio. En aquests anys realitzà diverses conferències sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola a l'Estat de São Paulo (Guarulhos, Santos, etc.), especialment al Centre de Cultura Social de São Paulo. En 2002 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Três Depoimentos Libertários. Entrevistas com Diego Giménez Moreno, Jaime Cubero e Edgar Rodrigues. Malalt de Parkinson, Diego Giménez Moreno va morir el 2 de juny de 2010 a São Bernardo do Campo (São Paulo, Brasil). Existeix un «Ateneu Diego Giménez» vinculat a la Confederació Obrera Brasilera (COB).

Diego Giménez Moreno (1911-2010)

 Escriu-nos

Actualització: 02-06-15


La participació ciutadana als pobles (Josep Casafont)

0
0

Ens agradaria que aquesta legislatura fos la de l'inici del canvi a la participació ciutadana.  Volem  fer veure a la gent que organitzada pot aconseguir coses


El Col·lectiu Albaïna a final d'abril va organitzar unes Jornades Municipalistes on vam participar,  i en Josep Casafont, regidor de participació ciutadana de Navàs (on la CUP ha tret majoria absoluta a les darreres eleccions) explica  els mètodes que s'han dut a terme des de l'Ajuntament per impulsar i dinamitzar els moviments socials del poble.

Salvem Mallorca! No repetir els errors dels anteriors Pactes de Progrés! Memòria de quan l´esquerra va abandonar la lluita per salvar la Real i va bastir l´hospital del PP i Jaume Matas

0
0

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat



Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

(6-XI-07)


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)


N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)


Plataforma Salvem la Real



La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:

Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».

Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.

Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.

La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.

Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.

Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.

Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.

Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.

Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.

N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.

Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.

Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.

Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.

Salvem la Real!

Plataforma Salvem la Real

Diari de Balears (4-XI-07)


Declarando ante la juez

0
0

Esta mañana a las 12 horas he prestado declaración ante la Juez del Juzgado número 1 de Ciutadella. Unas declaraciones que espero hayan podido aclarar algunos aspectos sobre la demanda interpuesta por Nel Martí contra mí, por unas supuestas injurias o vejaciones.

He destacado que mi blog personal está abierto desde el día 5 de marzo de 2007 y que en estos más de 8 años, después de escribir 418 artículos y de haberse colgado 15.696 comentarios, es la primera vez que he sido denunciado por un comentario aparecido en mi blog.

He querido circunscribir la demanda en el marco de una obsesiva persecución política contra mí, por parte de Nel Martí. En este sentido, he destacado como Nel Martí había solicitado en el Parlament de les Illes Balears, en 35 ocasiones, documentación por escrito sobre cuestiones relacionadas conmigo: desde el 16 de abril de 2012 hasta el 17 de febrero de 2015, en que entró sus tres últimas peticiones.

Nunca se había visto un interés tan desmedido y obsesivo contra nadie por parte de un diputado. Y lo más sorprendente, soy el único diputado al que Nel Martí somete a tal escrutinio. En cambio, por mi parte, no existe ni una sola petición de documentación sobre Nel Martí en toda esta última legislatura, ni nunca.

A esto he añadido, como demostración de la inquina de Nel Martí contra mí la publicación en días consecutivos, día 8 y día 9 de enero de 2015 de dos artículos de opinión en su blog personal donde me insulta gravemente y me trata de bufón y de homófobo. Dos artículos de corte despectivo que persiguen ridiculizarme y vejarme.

También he remarcado, como un elemento a tener en cuenta a la hora de demostrar que estamos ante una persecución política, el hecho de que el demandante es diputado autonómico del PSM-Més per Menorca, grupo político cuya ideología está muy alejada a la mía y también he comentado que, en esta legislatura, había destacado precisamente por combatir sus propuestas y sus formas de hacer política, algo que me ha costado su enemistad. También he destacado, como curiosidad, que la abogada de Nel Martí, sea Cristina Gómez, consellera electa del Consell insular de Menorca por el partido PODEMOS, partido que se ha caracterizado por combatir y estigmatizar al PP.

También he dicho a la juez que, conociendo el rencor y el odio de Nel Martí hacia mí, no me extrañaría que el comentario injurioso lo hubiese escrito él mismo para después poderme demandar.

Y por último, creo haber demostrado una falsedad flagrante existente en el recurso de apelación presentado en el Juzgado número 1 de Ciutadella de Menorca día 11 de febrero de 2015 por parte de su abogada de Podemos. En el escrito se dice textualmente: “Además, ya no sólo nos encontramos ante un delito de injurias graves en un medio público, sino que a mayor abundamiento, el propio titular y administrador del blog, D. Antoni Camps Casasnovas, mediante su cuenta pública de twitter @AntoniCamps, publicó un “tuit” en el que se recogía el enlace de su blog personal, bajo la rúbrica “Un macarra en el Parlament”, y dónde se realizaron las injurias objeto del presente procedimiento. (…)"

Se intenta, con estas afirmaciones, hacer ver que el comentario injurioso objeto de esta demanda, fue propagado a través de Twitter y que pudo llegar a los casi 2.000 seguidores que tengo en mi cuenta de Twitter. Sin embargo, esta afirmación es absolutamente falsa. El comentario injurioso fue escrito y borrado día 20 de enero de 2014 y fue escrito en el post “La actividad de los diputados”. En cambio, el post “Un macarra an es Parlament” fue escrito día 7 de junio de 2014, más de cuatro meses después de haber sido borrado el comentario en cuestión.

El tuit que recogía el enlace del blog personal de Antonio Camps, bajo la rúbrica “Un macarra en el Parlament” no pudo, en ningún caso, haber divulgado el comentario injurioso objeto de la demanda porque ya hacía más de cuatro meses que éste estaba borrado.

Durante mi intervención he intentado resaltar esta flagrante incoherencia para desmontar buena parte del hilo argumental de la parte acusadora.

En todo caso, ahora todo queda en manos de la juez, que espero imparta justicia y ponga cada cosa en su sitio.

un clip de Sant Joan

0
0

Juny, Juny! El mes més blau i més groc i amb els dies més clars i amb les nits més curtes. El mes que avança l'estiu salat i els xubecs i les calades.

Però juny és per als ciutadellencs, el mes de Sant Joan. Una festa que dura tres dies que són tot un any.

Enguany no he escrit res. Només he fet uns clips de vídeo amb unes imatges que vaig gracar l'any passat amb el mòbil. No són res de l'altra món, i jo no domin gens aquest programa d'edició de vídeos que hi ha a l'ordinador...

Aquí teniu el primer. El de l'expectació que vivim a Ciutadella el dia des Be abans de les nou del matí, quan s'escolta el primer toc de fabiol que inaugura les festes.

Apariats anglosaxons

0
0


 

Benaurades les mètriques, que poden

deslliurar-nos del Jo, com va dir Auden!

 

Fes-nos viure en la ment, inventa’ns, tiba’ns

els nervis amb els mots, Wallace Stevens!

 

Un poema d’un corb sinistre fou

el llegat perdurable d’Allan Poe.

 

El gebre de gener i el sol d’agost

ens fan savis si els canta Robert Frost.

 

La tardor és un retaule d’infinits

melancòlics als versos de John Keats.

 

Quan va rebre el guardó, no va dir vini,

vidi, vinci, el bonàs de Seamus Heany.

 

Perquè les hores sòrdides no us marquin

tractau-les amb l’humor de Philip Larkin.

 

Qui encara no el conegui, que no tardi

a ser feliç llegint versos de Hardy. 
 
 
Viewing all 12422 articles
Browse latest View live