CASOS PRACTICOS, UN 1203 ADR GASOLINA
Alcover: Vida del Rdm. i Illm. Sr. D. Pere Juan Campins i Barceló (1915)
En estos días en que se cierra el Año Campins - Gaudí recojo el libro digitalizado Vida del Rdm. i Illm. Sr. D. Pere Juan Campins i Barceló, bisbe de Mallorca escrita de Mn. Antoni Mª Alcover, publicado en 1915 por la Estampa den Felip Guasp, el mismo año de la muerte del obispo. Antoni Maria Alcover tuvo una relación muy directa con Campins, tanta que se ha dicho que fue "su mano derecha".
Vida del Rdm. i Illm. Sr. D. Pere Juan Campins i Barceló, bisbe de Mallorca (1915)
Recojo de este libro una breve anécdota de Campins seminarista.
Mentres cursava Teología Dogmàtica, li tocà per torn un sermó de Corema, per dir-lo dins la Capella davant tots els seminaristes. Compón el sermó, i el dia senyalat se 'n puja a la troneta i el fa, dient-lo amb tota la seua característica calma. Presidía lo M. I Sr. Dr Mn. Pere Jusep Llompart, Magistral de la Seu i Rector del Seminari; i troba aquell sermó tan extraordinariament bo (era de la Transfiguració), que no pogué creure que aquella mica de seminarista, magret i petitó, el s' hagués tret del cap, i aficà bolenga que l'havía copiat, i allà mateix li donà un mal arrambatge dient-li que allò no era cosa de fer i que no hi tornàs pus.
Era que el Sr. Rector no coneixia En Campins. Els seminaristes, que el coneixíen prou, tots cregueren que el sermó era ben bé d'ell i no copiat de negú. En Campins, per respecte en el M. I. Sr. Rector, callà com un mut; pero no callaren els altres seminaristes, que se presentaren dins el despatx del Sr. Rector, un vespre,com acabava de sopar, que era l' hora més bona per anar a veure aquell bon senyor, i li manifestaren amb tota la suavidat i sinceridat que varen sebre, que estigués segur i re-de-segur que el sermó que En Campins havia fet, era ben fet d'ell i no copiat d'en lloc, perque el seu cap era una cosa mai vista, com se'n poria convéncer demanant-ho an els Catedràtics que l'havien tengut o subjectant-lo ell mateix a un examen.- El M. I. Sr. Rector se'n arribà a convéncer de que era així el seminarista Campins, i que encara més que el seu talent, el recomanava la seua modestia i humilitat, les quals teníen guanyat el cor de tots els estudiants del Seminari.
Descobrim l'homonímia
Dos projectes diferents
El motiu de la reunió era el d' informar-nos de primera mà de com s'havia gestat i com havien arribat a aquesta coalició electoral. Sobre el tema de perquè no s'havia convidat a Alternativa, partit d'esquerres més votat a les darreres eleccions, simplement es va dir que ja coneixien el projecte unitari que els havíem proposat fa mesos (Projecte unitari 1) i que aquest no és el seu projecte. Podeu llegir el que ens van contestar per octubre PSM i Esquerra (enllaç).
En aquest moment, a més de la clàssica divisió entre partits de dreta i esquerra (això del centre, o de no tenir ideologia són entelèquies i enganys) s'ha fet ben evident una altra divisió, entre la vella i la nova política, relativa a les formes. Per una banda, unes formes polítiques hereves de la Transició amb uns partits que han assumit la verticalitat, l'electoralisme, els resultats a curt termini; i per altra, uns partits i organitzacions que pensen que els partits d'esquerres han de ser coherents amb la seva pràctica i que, per tant, no hi ha altra possibilitat que l'horitzontalitat, la radicalitat democràtica, la transformació i el projecte a més llarg termini. Aquesta divisió també l'hem pogut veure, per exemple, en el context de la lluita dels docents, entre els sindicats clàssics i l'Assemblea de Docents, entre el paternalisme o l'intent de tutelatge, i l'empoderament i l'autoorganització.
Als integrantsd'aquesta nova coalició no els interessa fer una assemblea conjunta, on no hi hagi un repartiment de poder en funció de sigles, sinó que les decisions les prenguin les persones que formen part del'assemblea, que és el que proposàvem nosaltres. Nosaltres pensam que si de veritat es vol sumar forces, cal fer unions de persones i no coalicions de sigles. No podem entendre aquesta forma d'actuar, perquè creim que la unitat de l'esquerra ha de servir per articular noves alternatives, no es tracta sols de derrotar el PP sinó de lluitar contra un sistema polític i social, dominat pels poders econòmics i financers que està deixant de banda al 95 per cent de la població. I tornar a un sistema vertical on les decisions les prenen els aparells dels partits en lloc de les bases populars no pot conduir més que a repetir velles errades i a perpetuar el sistema.
Per altra part, els membres de la coalició Junts Avançamens van dir que no els havia agradat el to d'algunes de les crítiques que els havíem fet. Els vàrem explicar que simplement havíem volgut posar en valor, de cara als electors, aquells aspectes que pensam que ens diferencien d'ells, i que crítiques com la falta de transparència per no publicar el seu pacte són lògiques i dins la línia que sempre hem defensat i que també els partits que integren la pròpia coalició van defensar quan tots plegats demanàvem el pacte de govern de la coalició PP& Lliga.
A Alternativa no pretenem tenir cap veritat absoluta i evidentment ens podem equivocar però creim fermament que els temps de les coalicions electorals fetes al darrer moment en torn a un candidat popular, dels càlculs electorals i les actuacions en funció de costos i beneficis, ja han passat; la ciutadania va unes quantes passes per endavant. I que hi ha nous actors polítics i socials que no acceptam que la política sigui de la competència exclusiva de polítics que poden prendre decisions de dalt a baix. Perquè és l’hora del poble.
La unitat de l'esquerra (abril 2014)
El projecte unitari no ha estat possible 2 (octubre 2014)
El projecte unitari no ha estat possible i 3
Moviments abans de les eleccions (1 de febrer 2015
1.- Una assemblea conjunta:
- De persones no de partits polítics. Sense repartiment de poder en funció de sigles sinó que les decisions les prenguin les persones que en formen part. Seria l'assemblea qui decideix tot: la candidatura, el nom, el programa...
- Independent. Els seus membres poden pertànyer a altres partits d’àmbit autonòmic i estatal o a associacions, sempre que no tinguin finalitats contràries a les fixades per la pròpia assemblea.
- Sense jerarquies, ni caps. L' assemblea exerceix un control sobre els càrrecs i és l’òrgan que decideix les postures i les accions de la nostra candidatura.
2.- El projecte ha de ser a llarg termini: no es tracta de crear una candidatura conjunta ni tan sols de guanyar les eleccions, sinó de canviar Pollença.
3.- L'àmbit d’actuació és el municipi de Pollença, ja que el municipalisme és l’únic àmbit polític que permet el control polític per part dels ciutadans. Sense perdre de vista que des d’una posició municipal es pot incidir en decisions fora del municipi que ens afectin. El nostre objectiu compartit és presentar una opció política alternativa a la que ha governat el municipi, amb la voluntat de provocar un canvi a Pollença i d’avançar cap a un model de poble on puguem aconseguir el benestar social.
4.- Evitant la professionalització de la política. Una mateixa persona no podrà ocupar un càrrec electe durant més de dues legislatures consecutives. I cap persona podrà tenir més d’un càrrec, ja sigui públic o intern.
5.- Eixos d'actuació. Les persones que s’identifiquen amb aquest projecte, descontents amb el model econòmic, polític i social d’aquesta terra, i conscients de la necessitat de vertebrar una alternativa social des de la base, és comprometen a defensar un programa d’actuació basat en:
- La participació ciutadana i la democràcia directa, perquè els ciutadans, amb tota la informació, transparència i comunicació, creïn un govern de tots per a tothom. Volem una Pollença on la ciutadania estigui ben informada i pugui opinar i prendre decisions claus en la seva vida quotidiana.
- La cohesió social. Ens marquem com a objectiu eliminar les distintes desigualtats que existeixen actualment al nostre municipi, ja siguin per motius econòmics, d’edat, de raça o de gènere. Cal una igualtat real. Volem construir un municipi en què l’activitat econòmica es desenvolupi amb honestedat, sense oportunisme ni favoritismes i vagi dirigida al benestar de totes les persones.
-La sostenibilitat: s’han de dissenyar polítiques per al demà, pensant en les generacions futures, sense comprometre les seves necessitats i sense malmetre el medi ambient, amb respecte al medi natural, al patrimoni històric i cultural del poble.
- L’economia: Defensem els interessos col·lectius i els béns públics. Defensam l’impuls econòmic de caràcter social que s’orienti a millorar la qualitat de vida de tots els ciutadans allunyant-nos de la lògica capitalista d'acumulació, competència i despossessió.- La defensa de la nostra identitat cultural. Veiem necessària la defensa d’aquells trets que ens identifiquen com a poble: la llengua catalana, la història i la cultura popular, aprofundint en el seu coneixement i evitant que caiguin en especulacions i manipulacions. A més, aquests trets, lluny de representar un factor exclusiu, han d’esdevenir una eina al servei de la cohesió social abans esmentada.»
Palma, 1974: Salvar Puig Antich!
La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General [Ciutat de Mallorca]), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les. (Miquel López Crespí)
Mallorca 1974: salvar Puig Antich!
Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".
Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).
La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.
Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.
A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.
Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.
Del llibre LAntifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial lany 1994.
Avui ple ordinari de febrer amb el pressupost 2015
Avui es celebrarà el ple ordinari de febrer, que s'ha avançat a dimarts pels dies de vacances escolars a partir de dijous i fins dilluns.
El tema principal és el pressupost pel 2015.
I.- PART RESOLUTIVA
1.- Aprovació inicial, si procedeix, del Pressupost de la Corporació, i plantilla, de l’exercici 2015.
Podeu veure tota la documentació relativa al pressupost 2015 aquí.
Es tracta d'un pressupost continuista, per garantir l'execució de despeses que ja s'havien previst l'any passat i algunes inversions noves veis a continuació. Conté alguna gran mancança com és la caiguda de la partida per a millores a la Cala, que al 2013 va ser de 200.000eur i ara ja només es preveu una partida per redactar un projecte de millores, però no per fer les inversions.
Tanmateix el gran gruix de despesa en inversió es fa amb la figura de «despeses econòmicament sostenibles» que s'aproven a banda del pressupost i que ja haurà de ser el proper ajuntament el que decideixi en funció de les seves prioritats.
En la banda dels ingressos s'ha de destacar que el gran gruix ve per la banda de la Contribució (IBI) i de les multes per infraccions urbanístiques.
2.- Rectificació error material d’acord plenari, de data 29 de novembre de 1998, d’acceptació de terrenys destinat a vial públic.Veure
Es tracta d'una cessió feta a l'any 1998, de la prolongació del carrer Camila Pers, que ara s'ha volgut registrar i se n'han donat compte que les superfícies no quadraven i s'ha d'esmenar l'error.
3.- Modificació de l’acord aprovació provisional del Catàleg de Protecció d’edificis d’interès històric, artístic, arquitectònic i paisatgístic del terme municipal de Pollença. Veure
L'equip de govern vol treure del catàleg un bon grapat de cases antigues de primera línia del passeig Voramar del Port, en contra del que va aprovar el ple de l'Ajuntament i anteriorment ja havia exigit el Consell de Mallorca.
4.- Moció presentada pel grup del PSOE per a la gestió i regularització turística de les estades turístiques vacacionals excloses de la Llei 8/2012, de 19 de juliol. Veure
Es tracta d'instar a la regularització d'aquests lloguers exclosos de la Llei Turística, com son els d'apartaments en blocs d'habitatges.
5.- Propostes / Mocions d’urgència
II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT
1.- Informació de Batlia
2.- Dació de compte de resolucions de Batlia
3.- Precs i preguntes”
Volen treure sis edificis singulars delsPAsseig Voramar del Catàleg d eProtecció d'Edificis
[24/02] «L'Hydre Anarchiste» - «Le Père Peinard» - Campinas - Inca - Detenció de «Los Solidarios» - Pardeiro - Beroun - Mauricius - Espinosa - Ferré - Culebras - Sabaté - Samblancat - Léauté - Ibor - Tronchet - «Fontaura» - Susín - Rebolé - Legois
Anarcoefemèrides del 24 de febrer
Esdeveniments
- Surt L'Hydre Anarchiste: El 24 de febrer de
1884 surt a Lió
(Arpitània) el primer número del setmanari L'Hydre
Anarchiste (L'Hidra
Anarquista). Portava l'epígraf «Llibertat.
Igualtat. Justícia». Era continuació
de Le Défi. Robert Claude en va ser el
responsable editorial i G. Robert
el gerent. El número 2 (2 de març de 1884) fou un
monogràfic destinat a la
condemna d'Antoine Cyvoct, redactor del periòdic, i el
número 4 (16 de març de
1884), imprès en paper de color violeta,
commemorà la Comuna de París. Els
articles no hi anaven signats, però en va ser redactor, a
més de Cyvoct,
Georges Garraud (Aristide Valadier) i en van
col·laborar Henriette
Vergès, Chaves Louis i Perelle, entre d'altres. En sortiren
sis números,
l'últim el 30 de març de 1884, i fou
substituït per L'Alarme.
***
- Surt Le Père Peinard: El 24 de febrer de 1889 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Père Peinard. Réflecs d’un gniaff, per iniciativa del pamfletari anarquista Émile Pouget. Aquesta publicació tenia un estil molt particular, barreja d'argot, neologismes i d'expressions inventades; i va fer de burgesos, patrons, capellans, militars i altres aprofitats, el seu blanc. Els articles gairebé mai van signat, però Émile Pouget fou el principal redactor. Hi van col·laborar Edouart Gerbat, Pierre Narcisse, Lucien Weil, Faugoux, Mayence, Berthault, Joseph Sicard, Dejoux, Durey, Gardat, Auguste Delale, etc. Les il·lustracions jugaran un paper molt important i foren obra d'Ibels, Maximilien Luce, Georges Pissarro, Lucien Pissarro, Willette, etc.). Escorcollada la seu infinitats de vegades i víctima de la repressió arran de la votació de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), publicà 253 números i 11 suplements fins al 21 de gener de 1894 --del número contra les «Lois Scélérates» s'editaren 130.000 exemplars. El periòdic continuarà editant-se a Londres entre 1894 i 1895, durant l'exili de Pouget a Anglaterra. Després sortirien tres noves sèries fins al 16 de març de 1902.
***
- Escola llibertària
de Campinas:El
24 de
febrer de 1907 s'inaugura a Campinas (São Paulo, Brasil),
davant la presència
de representants dels treballadors de São Paulo i de Jundai,
l'escola
llibertària anomenada Escola Social de la Lliga Obrera de
Campinas, iniciativa
dels mestres anarquistes Renato Salles i Adelino de Pinho. La seva
instal·lació
vingué precedida d'una col·lecta de fons entre
els associats de la Lliga
Obrera. En l'acte inaugural prengué la paraula el periodista
Henrique Barcelos,
en nom de la premsa, i, en nom de les organitzacions obreres, els
militants Jaime
Moreira, Júlio Sorelli --secretari de la
Federació Obrera de São Paulo (FOSP)--
i Eduardo Vassinon, el qual dissertà sobre l'ensenyament
lliure i la pedagogia
moderna. A mitjans de 1908 es creà una comissió
(José Piovesan, José Fonseca,
Max Stéphan, Ramón Duran, Vitório
Mezzalina i Cármine D'Abruzzo) encarregada de
materialitzar la construcció d'un local de nova planta. En
1908, al final de
l'any escolar, Adelino de Pinho farà la
conferència «Per l'educació i pel
treball», on exposarà les seves idees sobre
l'educació, idees que seran
emprades en futurs projectes pedagògics. Aquesta escola va
ser una de les bases
del sorgiment d'una xarxa d'escoles modernes a São Paulo
organitzades segons
les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, potenciades per la
Confederació Obrera
Brasilera (COB).
***
- Exèrcit als carrers d’Inca: El 24 de febrer de 1919, en mig d’un ambient de forta protesta començat dies abans --saqueig de botigues davant la manca de subsistències i protestes contra les autoritats civils i polítiques--, l’exèrcit surt als carrers d'Inca (Mallorca, Illes Balears) per evitar l’agreujament de la revolta. Hi hagué també una gran activitat propagandística per part dels dirigents obrers amb mítings celebrats per Joan Perona i Antoni Sánchez i per Antoni Bestard, Joan Marroig i els socialistes Antoni Negre i Vicenç Torres.
***
- Detenció de «Los Solidarios»: El 24 de febrer de 1924 al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble Sec de Barcelona (Catalunya), la policia posa un parany contra els activistes anarquistes del grup «Los Solidarios». Gregorio Suberviola intenta escapar, però és ferit per les bales dels policies, igual que Marcelino del Campo que mor després de ferir mortalment diversos agents. Els germans Ceferino i Aurelio Fernández, i Adolfo Ballano, són detinguts sense haver tingut temps d'usar les seves armes. Gregorio Jover, queés detingut i portat a comissaria, aconsegueix escapar burlant la vigilància i saltant per una finestra. Domingo Ascaso també aconseguirà escapar del quart pis on vivia després de neutralitzar els policies que l'havien vingut a detenir i refugiant-se al cementiri de Poble Nou fins que García Oliver el passà a França.
***
- Atemptat contra Luis Pardeiro:El 24 de febrer de 1932,
en un
pas a nivell situat al cantó
del bulevard Artigas y Pagola i del carrer Monte Caseros de Montevideo
(Uruguai), el comissari de policia Luis Pardeiro, torturador de
nombrosos
anarquistes --el cas més sonat va ser el de Miguel
Arcángel Roscigna--, i segon
cap de la Policia d'Investigacions, és abatut d'un tret al
cap mentre hi anava
amb automòbil. El seu xofer, José Chebel Seluja,
també va morir en aquest
atemptat, atribuït als anarquistes Armando Guidot, Bruno
Antonelli Dellabella,
Francisco Sapia, Germinal Regueira i Faccia Bruta. Aquella nit, durant
la
vetlla del difunt, algú va escriure al llibre de condol:«Ull per ull, dent per
dent.»
Atemptat contra Luis
Pardeiro (24-02-1932)
***
- Enfrontaments a Beroun: El 24 de febrer de 2007 feixistes i anarquistes s'enfrontan durant una manifestació a Beroun (Bohèmia Central, República Txeca). La manifestació contra la proposta de creació d’una base de radars nord-americana va concentrar unes cent persones del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central i un grup d’uns 130 anarquistes que van intentar barrar-los el pas llançant-los pedres, amb la intenció d'evitar que el grup feixista travessés la ciutat. Els ultradretans aprofitaven la concentració antimilitarista per fer apologia feixista. La policia va detenir nou manifestants i quatre van ser acusats d’atacar un policia i dos d’alteració de l’ordre públic. Els EUA volen construir un sistema de radars a Brdy, a 70 quilòmetres al sud-oest de Praga, en terrenys militars, com a part del pla de protegir els EUA i els seus aliats dels possibles atacs amb míssils d'Iran o de Corea del Nord.
Naixements
- Mauricius:El 24 de febrer de 1886 neix a París (França) el militant anarquista individualista, neomalthusià, antimilitarista i propagador de l'amor lliure Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. En 1905 Libertad crea el periòdic L'Anarchie i Mauricius n'esdevindrà un dels principals col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot, la direcció a la mort de Libertad. El 5 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per un article sobre la Banda Bonnot, però en l'apel·lació va ser finalment absolt el gener de 1914. En el congrés anarquista de París d'agost de 1913 va exposar els punts de vista dels individualistes i prendrà partit per Jean Grave i Pierre Martin. Entre 1914 i 1916 viurà fora de París. En 1916 serà gerent del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire i a finals de la guerra va participar en La Mêlée d'Émile Armand. El juliol de 1917 es veurà implicat en el cas Louis Malvy, ministre de l'Interior, i serà calumniat pels seus adversaris. En 1920 marxa Rússia com a mandatari de la Federació de Ferroviaris i del Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional per assistir al congrés de la Internacional Comunista, però, denunciat com a sospitós, és detingut només arribar i condemnat a mort. Va ser alliberat finalment gràcies a la intervenció dels sindicalistes llibertaris Vergeat i Lepetit. En 1922 va editar el periòdic sobre sexualitat revolucionària Cupidon, que li va implicar ser condemnat per «ultratges als bons costums». En maig de 1925 va ser candidat anarquista individualista a les eleccions municipals pel barri parisenc de Clignancourt. Després deixarà la militància activa i farà d'assistent d'arquitecte, obtindrà un doctorat en Ciències i es consagrarà, a partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats terapèutiques de l'ozó; en 1936 crearà un centre mèdic especialitzat en insuflacions d'ozó. Durant la guerra va participar en la resistència i el seu centre es va convertir en lloc de trobada i sojorn dels resistents. Mauricius en serà el director fins a 1958, al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les multinacionals farmacèutiques, el Col·legi de Metges i tot allò que «explota la malaltia com altres exploten el treball obrer». En 1954, sota el pseudònim C.V. d'Autrec, va publicar Les charlatans de la médecine, fet que no li va impedir ser nomenat Cavaller de l'Ordre del Mèrit pels«serveis excepcionals oferts a la salut pública». A més de la col·laboració en nombrosos periòdics llibertaris,és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara À bas l'autorité,Lesprofiteurs de la guerre, L'anarchisme comme vie et comme activité individuelles: rapports présentés au Congrès anarchiste d'Amsterdam (1907),L'apologie du crime (1912),Mon anarchisme (1913),La blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets, neuf mois d'aventures (1922),L'outrage aux moeurs (1923),E. Armand, sa vie, son oeuvre (1964, pòstumament amb altres autors). La militant anarquista Rirette Maîtrejean va ser sa companya. Mauricius va morir el 28 de juny de 1974 a París (França).
***
- Antonio Espinosa
Rodríguez: El 24 de febrer de 1907 neix a La
Oliva (Fuerteventura, Illes
Canàries) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Espinosa
Rodríguez, conegut
com El Confitero o Antoñito,
el Dulcero. Pastisser de
professió, milità en les Joventuts
Llibertàries i en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Santa Cruz de Tenerife. En 1937, arran de
l'aixecament
feixista de juliol de 1936, va ser detingut. Jutjat en la«Causa 246», va ser condemnat
a 20 anys de presó per repartir fulls contra els colpistes i
deportat,
juntament amb altres 28 companys, a Villa Cisneros (Río de
Oro; actual Dakhla,
Sàhara Occidental). A les terres africanes va fer amistat
amb el poeta Pedro
García Cabrera, el sindicalista i polític Lucio
Illada Quintero i altres republicans
i dissidents de l'aixecament militar. Després va ser
traslladat a la Presó Flotant
de Tenerife, poc abans de produir-se el segrest del vapor correu Viera y Clavijo a Villa Cisneros i la
fuga el 13 de març de 1937 dels desterrats que hi quedaven,
juntament amb bona
part de la guarnició militar que els custodiava. Tancat a la
Presó Militar de
la Costa Sud (Presó de Fyffes o Faifes) de Tenerife i a
diverses presons i
camps de treballs peninsulars, a finals de 1943 va ser alliberat. En
1944
s'instal·là a Fuerteventura i en 1955
muntà una pastisseria a Puerto del
Rosario d'aquesta illa canària. El juny de 1962, arran de
l'anomenat «Contuberni
de Munic» (IV Congrés del Moviment Europeu), va
ser confinat a Fuerteventura. Participà
activament en la vida social de Puerto Cabras, on atià la
creació d'agrupacions
folklòriques i equips de lluita canària. Antonio
Espinosa Rodríguez va morir en
1994 a Fuerteventura (Illes Canàries) i l'any
següent l'Ajuntament de Puerto
del Rosario batejà un carrer amb el seu nom.
Defuncions
- Marie Ferré:
El
24 de febrer de 1882 mor a causa de problemes cardíacs a
París (França) la
poetessa, communard i militant
anarquista Marie Ferré. Havia nascut en 1852 i es
guanyava la vida com a
florista. Germana dels destacats communards
Théophile i Hippolyte, s'assenyalà durant la
Comuna de París de 1871 i per
aquests fets va ser detinguda el maig d'aquell any al seu llit quan
estava
malalta de tifus. El 28 de desembre de 1871 va fer una crida als«Ciutadans
proscrits» de la Comuna. Fou la millor amiga de Louise
Michel, que la cita en
diferents ocasions en les seves memòries i a la qual aquesta
li dedicà un
poema. Guardà diversos escrits i documentació de
Michel durant la deportació
d'aquesta. El seu enterrament el 26 de febrer de 1882 al
panteó familiar del
cementiri de Levallois (Illa de França, França),
on havia estat enterrat son
germà Théophile després del seu
afusellament i on posteriorment serà sepultada
la mare de Michel, va ser una concentració
revolucionària als crits de «Visca
la Revolució!, Visca la Comuna!» on assistiren un
milenar de persones, entre
les quals hi havia de molt conegudes (Louise Michel, Henri Rochefort,
Clovis
Hugues, Hubertine Auclert, Camille Blas, Émile Eudes, J. B.
Clément, Kapt,
Hoffman, Courapied, Martinet, Crié, Breuille, Wilhem,
Combes, Acker, Avronsart,
Josselin, Bérard, Hémery-Dufoug, Vasillat,
Amouroux, Cadolle, Émile Digeon,
Edmond Chamollet, Alphonse Humbert, Jules Allix, Émile
Gautier, etc.) i
representacions de nombrosos col·lectius i de la premsa
obrera (Cercle
d'Estudis Socials, Libre-Pensée de Lavallois-Perret,
Comitès de Vigilància,
etc.). El comissari encarregat de la vigilància del seguici
fúnebre remarcà en
el seu informe: «No s'ha vist ningú aturar-se als
cabarets.» En 1882 mateix el«Grup de Dones Revolucionàries Marie
Ferré» de Lió, abans «Grup
Louise Michel»,
publicà a París Marie
Ferré, fragments
des discours et articles sur la mort de Marie Ferré,
text atribuït a Jules
Allix, Edmond Chamollet i Louise Michel i editat a benefici del
moviment
vaguístic.
***
- Saturnino Culebras Sainz:
El 24 de febrer de 1950 és afusellat a
Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Saturnino
Culebras
Sainz, conegut com Primo. Havia nascut cap al 1921
a Salmerón
(Guadalajara, Castella, Espanya). Durant la guerra, malgrat la seva
curta edat,
va combatre el feixisme com a milicià en la Columna Durruti
i en el V Cos de
l'Exèrcit Republicà als fronts d'Aragó
i de l'Ebre. També va fer d'impressor a
Bujaraloz i a Perelló. En acabar la guerra
s'allistà voluntari en la «Divisió
Azul», la qual abandonà a Angulema durant el
viatge cap al front rus. El 4 de
setembre de 1949, com a membre dels grups catalans de muntanya,
entrà a la
Península amb un grup guerriller (Manuel Aced Ortell,
José Conejos García,
Manuel Sabaté Llopart, Joan Busquets Vergés,
l'italià Helios Ziglioli i son
germà Gregorio) guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada).
Mentre una
part del grup restà a prop de Terrassa, Culebras i Busquets
marxaren cap a
Barcelona per a establir contacte amb Josep Sabaté Llopart i
advertir-lo de
l'arribada del grup i buscar allotjament. Delatats, a prop de
Matapedrera van
topar amb un escamot del Sometent i de la Guàrdia Civil,
però aconseguiren
trencar el cercle i, després d'amagar-se al bosc, arribar a
Barcelona amb tren.
L'octubre de 1949 va ser detingut amb gairebé tot el grup i
amb Miguel Acevedo
Arias, contacte a Barcelona, i tancat a la presó Model
barcelonina. El 7 de
desembre de 1949 va ser jutjat davant un consell de guerra i condemnat
a mort
acusat de ser el delegat del grup guerriller «Los
Primos», juntament amb Joan
Busquets i Manuel Sabaté. Son germà Gregori,
Manuel Aced i José Conejos van ser
condemnats a 30 anys de presó; i Miguel Acevedo a 20 anys
--pena que fou
posteriorment allargada a 30. Només Joan Busquets
aconseguí la commutació de la
pena de mort per un llarg empresonament. Saturnino Culebras Saiz va ser
afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona
(Catalunya)
juntament amb son company Manuel Sabaté Llopart.
***
- Manuel Sabaté Llopart: El 24 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel Sabaté Llopart (Manolo), el més jove dels germans Sabaté. Havia nascut el 20 d'agost de 1925 --alguns citen 1927-- a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Quan tenia 16 anys li pegà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d'acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Ramon Vila havia d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià Helios Ziglioli, aquests dos últims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. Aquest grup va caure en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté va ser capturat a la carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la Guàrdia Civil. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de desembre de 1949 va ser condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista. Manuel Sabaté Llopart va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz.
***
- Àngel Samblancat
Salanova: El
24 de febrer de 1963 mor a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) l'escriptor, periodista,
maçó, polític republicà
federal i advocat anarcosindicalista Àngel Samblancat
Salanova. Havia nascut l'1 de març de 1885 a Graus
(Ribagorça, Aragó, Espanya).
Fill d'una família nombrosa benestant d'ideologia carlista
que regentava una
fonda a Graus, estudià per imposició paterna per
a capellà al seminari «Corazón
de María» de Barbastre i al
col·legi-seminari de Cervera, d'on aconseguí bons
coneixements de llegües mortes; però
abandonà aquests estudis i marxà amb son
germà José que vivia a Barcelona per a dedicar-se
al comerç. A la capital catalana
estudià el batxillerat en el temps rècord de dos
anys --no es matriculà en les
assignatures de religió-- i la carrera de Dret, que no
acabà fins a 1930,
alhora que començà a col·laborar en
periòdics aragonesos (Ribagorzana) i
extremistes catalans (El Motín, El
Intransigente, etc.). En 1913
amb l'anarquista Ramón Acín publicà a
Barcelona el periòdic setmanal La Ira,
i després de tres mesos a París,
publicà a partir del 28 de novembre d'aquest
mateix any amb Fernando Pintado el diari d'«extrema
esquerra» i anticlerical Los
Miserables. Eco de los que sufren hambre y sed de justicia,
que el portà a
la presó. En sortir-ne seguí
col·laborant en la premsa radical (La Voz,La
Lucha, La Libertad, Los Aliados,El Insurgente, El
Progueso, etc.), aconseguint popularitat entre l'esquerra. En
aquests anys
començà la seva carrera política: el 8
de març de 1914 es presentà com a
candidat per Renovació Republicana a les eleccions
legislatives, l'any següent
signà el manifest del Bloc Republicà Autonomista
i el 9 d'abril de 1916 fou
candidat per Reivindicació Republicana Autonomista
també a les legislatives.
Entre juny i setembre de 1916 publicà articles anticlericals
per al setmanari Rebeldía.
Durant la Gran Guerra es mostrà partidari dels aliats i en
aquells anys milità
en la maçoneria, enquadrat en la lògia«Constància 348» de Saragossa sota el
nom simbòlic de Lucifer --entre 1918 i
1919 fou membre de la lògia«Justícia» de Barcelona--, i
freqüentà el cercle d'intel·lectuals
llibertaris«Talión» (Ramón
Acín, Felipe Alaiz, Joaquín Maurín,
etc.), que editava un
setmanari del mateix nom. En 1917 conegué
l'anarcosindicalista Salvador Seguí i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En aquesta època era
corresponsal de La Campana de Gràcia,
setmanari satíric el qual dirigirà
més tard. En 1918 prologà el llibre de Joan
Salvat-Papasseit Humo de fàbrica
i començà les seves col·laboracions en
el periòdic republicà El Diluvio,
a més de patir diversos empresonaments. Desterrat durant
cinc anys a Madrid,
col·laborà entre 1918 i 1918 en El
Parlamentario d'Eduardo Barrobero. A
la capital de l'Estat conegué Basilio Álvarez,
Eugenio Noel i Alfonso Vidal y
Planas, col·laborà en la premsa madrilenya (La
Voz, España Nueva, Heraldo
de Madrid, La Libertad,
etc.) i va escriure la seva
primera novel·la, Cuerda de deportados.
Decidí fugir de Madrid i
s'instal·là clandestinament a Barcelona. En 1922
se casà amb Carmen Pérez
Martínez, amb qui tindrà dues filles, i aquest
mateix any, un cop acabat el
desterrament, s'establí a Sant Andreu. Durant la dictadura
de Primo de Rivera
publicà diverses novel·les i relats breus de
denúncia sociopolítica. En 1926
dirigí La Novela Nueva. En aquestaèpoca dirigí L'Esquella de la
Torratxa i estrenà obres de teatre en
català. Després marxà a
París i no
tornà a Catalunya fins que la dictadura entrà en
crisi. En 1930 signà el«Manifest d'Intel·ligència
Republicana» i fou membre del Comitè Pro
Llibertat.
Amb l'establiment de la II República espanyola, el juny del
1931 fou elegit
diputat a Corts, amb Ramón Franco Bahamonde, dins la
candidatura de l'Esquerra
Republicana i de la Unió Socialista de Catalunya,
però poc després passà a
formar part de l'Extrema Esquerra Federal. Durant aquests anys
defensà com a
advocat els obrers. Quan esclatà la Revolució de
1936, organitzà amb Eduardo
Barriobero la justícia revolucionària,
participant en l'ocupació del Palau de
Justícia de Barcelona, formant part del Comitè
Superior de Justícia de
Catalunya, presidint l'Oficina Jurídica, essent adjunt del
Tribunal Popular de Barcelona,
presidint el Tribunal Popular Especial i formant part de la
magistratura del
Tribunal de Cassació de Catalunya. En aquestaèpoca col·laborà en la revista
les Joventuts Llibertàries Ruta i en Mi
Revista. Amb el triomf
feixista, creuà els Pirineus i patí els camps de
concentració francesos. El
març de 1942 aconseguí embarcar amb el«Nyassa» cap a Veracruz (Mèxic). Al
país
asteca col·laborà en els periòdics España
Libre i El Nacional,
del qual fou corrector. Fundà
l'«Académica Clásica», on
ensenyà llatí i grec.
En aquests primers anys mexicans passà penúries
diverses, treballant de negre
i escrivint i traduint --coneixia nombroses llengües
(català, castellà,
francès, portuguès, alemany, italià,
anglès, etc.)-- nombrosos autors (Vyasa,
Llucià, Virgili, Juvenal, Marcial, Gide, Kakuzo, Souza,
Deventer, Heine,
Maquiavel, Rebell, Radiguet, Colette, Chevalier, Quatreller, Heller,
Bordeaux,
Beirao, etc.), sobretot per a les editorials Costa-Amic i Pax. En 1949
es creà
una comissió a França per publicar les seves
obres completes. Durant sa vida va
col·laborar, mostrant sempre un anticlericalisme furibund,
en nombroses
publicacions, com ara Boletín Confederal,Boletín Informativo, La
Campana de Gràcia, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, El Comunista,La Democracia, El
Diluvio, El Enemigo del
Pueblo, España Nueva, Heraldo
de España, Inquietudes, La
Lucha, Lucha Social, El
Mercantil Valenciano, Mi Revista, El
Motín, El Nacional, Nueva
Senda, El Parlamentario, La
Protesta, Rebeldía, Ruta,El Sembrador, El
Sol, Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Suplemento Literario
de Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra
y Libertad, La
Traca, Umbral, etc. És autor
de centenar d'obres, entre les quals
destaquen fullets editats per sindicats cenetistes, com és
ara Bocanadas de
fuego (1920) o La violencia. Renovación
proletaria (1923), novel·les
(Jesús atado a la columna, 1925; La
ascensión de María Magdalena,
1927; Barro en las alas, 1927), testimonis
polítics (El aire podrido.
El ambiente social de España durante la Dictadura,
1930; El odio a
Lerroux, el mejor amigo de la República, 1935) i
llibres de memòries (Hubo
una Francia, 1945; Caravana nazarena. El sudor de
sangre del
antifascismo español, 1944).
***
- Lucien
Léauté: El
24 de febrer de 1966 mor l'anarquista, sindicalista revolucionari i
antimilitarista Lucien Léauté, conegut com Luc
Lelatin i Lesage. Havia
nascut el
3 de gener de 1896 a París (França).
Començà a militar molt jove en el moviment
llibertari i en la Confederació General del Treball (CGT).
Es guanyava la vida
fent d'empleat de comerç. Abans de la Gran Guerra
col·laborà en La
Bataille Syndicaliste, diari de la
CGT, i en Le Libertaire, on
signà els
seus articles sota el pseudònim de Monsieur
Lesage. Arran d'uns articles publicats en Le
Libertaire, el juny de 1913 va ser detingut preventivament i,
com que encara no tenia 18 anys, tancat a la presó parisenca
de la
Petite-Roquette. El 6 de gener de 1914, per uns articles publicats en Le Libertaire, va ser condemnat pel IX
Tribunal a tres mesos de presó i tancat a La
Santé de París. En 1914
col·laborà
en Le Réveil Anarchiste.
Inscrit en
el «Carnet B» dels antimilitaristes, l'abril de
1915 va ser mobilitzat i enquadrat
en el 125 Regiment d'Infanteria, acantonat a Laval (País del
Loira, França).
L'octubre de 1917, després d'haver fet permisos falsos per a
la tropa en campanya,
va ser portat davant un consell de guerra acusat de«propaganda pacifista,
falsificació i ús de documentació
falsa». El 15 de juliol de 1918, poc abans de
l'armistici, va caure presoner. Acabada la guerra, el juliol de 1919,
fou
condemnat a 20 dies de presó per haver participat en una
manifestació a
Chartres (Centre, França) quan encara no havia estat
desmobilitzat. Durant els
anys vint col·laborà en una petita
publicació, La Bagarre,
feta a París pel llibreter Pompidou, oncle del futur
president de la República francesa. En aquests anys era
membre de la XV Secció
de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El
30 de juliol de
1922, quan estava reclòs a la presó de La
Santé signà, amb altres detinguts
polítics (Maurice Fister, Louis Loréal, Van
Hyeste, Georges Courme i Kléber Nadaud),
una carta dirigida al ministre de Justícia en solidaritat
amb Henri Coudon (Méric)
i Jeanne Morand per exigir el seu
estatut de presos polítics, amenaçant amb una
vaga de fam si no se solucionava
aquesta qüestió satisfactòriament. Per
dos articles publicats en Le Libertaire
(«Médaille aux assassins»
i «Mascarade nationale») va ser novament condemnat
el 21 de setembre de 1922
pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó per«inducció a l'assassinat»
i per titllar els generals d'assassins i el desembre d'aquell any
també a vuit
mesos. El febrer de 1923 va ser alliberat i, durant el IV
Congrés de la Unió
Anarquista (UA) celebrat entre el 12 i el 13 d'agost d'aquell any a
París, va ser
nomenat membre de la redacció del diari Le
Libertaire (1923-1925). Corrector d'impremta a la Cambra dels
Diputats, el
30 de març de 1924 va ser admès en el Sindicat de
Correctors de París i de la
Regió Parisenca de la CGT. Sembla que després
s'allunyà de la militància
llibertària i en les eleccions legislatives de l'11 de maig
de 1924, en les
quals guanyà el «Cartel des Gauches»
(Càrtel d'Esquerres), va escriure en Le
Semeur de Normandie que havia votat perquè
ja no creia en la Revolució. De tota manera,
col·laborà en l'Encyclopédie
anarchiste de Sébastien
Faure, on redactà l'article«Armée» (Exèrcit). En 1926
fou redactor en cap de Le Semeur de Normandie.
El desembre de
1927 publicà el fullet Sermonà l'intention
du soldat Pinard, del qual es van fer diferents edicions.
Després
col·laborà en el periòdic pacifista La
Patrie Humaine (1931-1939). Durant la II Guerra Mundial, a
partir de març
de 1940 i durant tot el conflicte bèl·lic, va ser
internat administrativament
pel govern de Vichy. Al final de sa vida, preparava un llibre sobre
Gustave
Hervé i el periòdic La
Guerre Sociale.
***
- Juan Antonio
Ibor: El 24 de febrer de 1979 mor a La Haute Levade
(Sainte-Cécile-d'Andorge,
Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Antonio
Ibor. Havia nascut el
12 de juny de 1903 a Sarsamarcuello (Osca, Aragó, Espanya).
Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble, on
treballava de pagès.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, que triomfà
a la seva zona,
aconseguí amagar-se i al final pogué passar a
zona republicana, on s'integrà en
un batalló i lluità al front d'Aragó.
El febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat a diversos camps de
concentració. El desembre de 1939 va ser enviat a treballar
a les mines de
carbó de La Grand Comba. Treballà de miner a Les
Luminières i s'instal·là en
una petita població de La Haute Levade
(Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc,
Occitània), on es tornà a trobar amb sa companya
Milagros i sos dos fills
(Antonio i Nemesio). Milità en la Federació Local
de la CNT de La Grand Comba.
Juan Antonio Ibor va morir de silicosi absoluta el 24 de febrer de 1979
a La
Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
tres dies després al cementiri de Le Levade (La Grand Comba,
Llenguadoc,
Occitània).
***
- Lucien Tronchet: El 24 de febrer de 1982 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista i sindicalista Lucien Tronchet. Havia nascut el 4 d'octubre de 1902 a Lió (Arpitània) --altres fonts citen Ginebra (Ginebra, Suïssa)-- en una família pobra. De molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort. És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres.
***
- Fontaura: El 24
de febrer de 1990 mor a Vénissieux (Roine-Alps,
França) l'escriptor, periodista,
mestre racionalista i propagandista anarcoindividualista i
anarcosindicalista
Vicente Galindo Cortés, més conegut com Fontaura,
encara que va fer servir molts pseudònims (Daniel
Brel, Evelio, Ciro Palermo, Antonio
Duarte, Helios Aracil, Néstor Vandellós, Aldebarán, Daniel
C. Alarcón, Argos,Marcolan, Evelio
G. Fontaura, etc.). Havia nascut en 1902 a Mataró
(Maresme,
Catalunya). Fill de pares aragonesos emigrats a Catalunya, durant la
seva
infància patí diverses malalties que malmenaren
l'economia familiar. Estudià
amb els escolapis, cosa que el decantà per
l'anticlericalisme i l'ateisme, i
ben aviat s'interessà per la literatura. Sa
família s'instal·là a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) i quan tenia 15 anys
establí contacte amb l'anarquisme
i entrà a treballar en un taller, on aprengué
l'ofici d'ajustador mecànic. A
Badalona es conreà culturalment llegint la premsa anarquista
i conegué Avelino
Luis Bulffi de Quintana, el neomaltusianisme i l'anarcoindividualisme
del qual
el va influí força. En 1917 contactà
amb anarcoindividualistes barcelonins que
el van introduí en les idees d'André Lorulot i E.
Armand a les quals restarà
fidel, encara que això no li va impedir
col·laborar amb l'anarcosindicalisme i
el comunisme llibertari. Antimilitarista convençut, a 19
anys, fugint del
servei militar, passà a França, on
patí tota mena de penalitats. A Graisseçac
(Llenguadoc, Occitània) treballà en diverses
feines (peó agrícola, miner, etc.)
i fundà un grup anarquista; aquest activisme el va obligar
sovint a canviar de
residència (Marsella, Marinhana, Lió, etc.). A
Lió (Arpitània), on treballà
d'ajustador, s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES)
i participà des de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), amb altres
exiliats peninsulars, en
diverses accions a Bera i a Barcelona destinades a derrocar la
dictadura de
Primo de Rivera. Posteriorment es traslladà a
París (França), on tractà
coneguts intel·lectuals anarquistes (Sébastien
Faure, Han Ryner, E. Armand, Valeriano
Orobón Fernández, etc.) i
començà a escriure. Retornà
clandestinament a
Barcelona i s'integrà en el Comitè Peninsular de
la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Després passà al
País Valencià (València, Elx, Elda),
on formà
el Comitè Regional de la FAI. A Elda (Vinalopó
Mitjà, País Valencià)
treballà
de mestre a l'escola racionalista de l'Ateneu Llibertari d'Elda i
dirigí la
revista La Voz del Pueblo. En 1931
fou redactor de Solidaridad Obrera
i
en 1933 edità a Xàtiva el mensual Faro.
Folleto de Cultura Racionalista, a més
d'encapçalar «Ediciones Faro».
Més
tard, fundà i dirigí Proa,Al Margen i Vida
i fou secretari de Cultura de la Regional de Camperols de
Llevant. En 1936 passà a treballar en la redacció
de Solidaridad Obrera, la qual
dirigí quan Liberto Callejas estava
malalt. Durant la guerra civil fou corresponsal de premsa al front
d'Aragó. Amb
el triomf franquista, va ser capturat a Alacant i gràcies
que no fou
identificat pogué salvar la vida. Després de
patir cinc anys de presó, durant
els quals va intentar suïcidar-se, va ser desterrat a Granada
(Andalusia,
Espanya), on va fer contactes amb la resistència
antifranquista. Un any i mig
més tard, retornà a Badalona i
s'integrà en la FAI i en la Confederació
Nacional del Treball (CNT), dirigint la clandestina Solidaridad
Obrera. Fugint de la pressió policíaca,
creuà els
Pirineus i s'establí a Lió, on durant dos anys
fou secretari de Cultura del
Secretariat Intercontinental de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. En
aquesta
ciutat fundà «Liberacana Fraktion», la
societat dels esperantistes llibertaris,
així com el seu butlletí Libera
Ligilo.
En aquesta època realitzà nombroses
conferències, col·laborà en la premsa
llibertària i ocupà càrrecs
orgànics en el Nucli Confederal de Roine-Loira i en
l'Ateneu Cervantes, entitat aquesta que fundà amb altres
companys. Amb Francisco
Hiraldo Aguilar, creà la Federació Local
d'Oullins (Roine-Alps, França) i
milità en el «Grupo Lealtad». En 1973
ocupà la secretaria de Propaganda del
Nucli Confederal Roine-Loira i va fer conferències a
París i a Perpinyà. En
1975 defensà la unificació de totes les
tendències del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) en el Congrés de Marsella. Descontent de
divisió confederal,
s'allunyà de la primera línia militant. En els
anys vuitanta s'establí a
Vénissieux, des d'on realitzà viatges a la
Península. Col·laborà amb el Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) i especialment en
el
butlletí consagrat als Anarchistes
espagnols dans la tourmente (1989). Trobem
col·laboracions seves en
infinitats de publicacions llibertàries, com ara Açao Direta, Acción
Social
Obrera, Anarres, Ateneo de Alcoy, Boletín
Interior de la FIJL, Boletín
Ródano-Alpes, Cenit,CNT, Le
Combat Syndicaliste, Confrontación,Cultura Libertaria, Cultura
Proletaria, ¡Despertad!,Despertar, Esfuerzo,España Nueva, Espoir, Ética,Fragua Social, Frente
Libertario, Ideas, Ideas-Orto, Inquietudes,L'Internazionale, IRL,El
Luchador, Más Lejos,Mi Tierra, Mujeres
Libres, La Noche, Nueva Senda, El
Productor, La Razón,Reconstruir, Ruta,El Sembrador, Sistema
Comunal, Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Suplemento de Tierra y
Libertad, Tiempos Nuevos,Tierra y Libertad, Umbral,L'Unique, etc. És
autor de ¿Cómo es
posible vivir
actualmente en anarquía? (1934), La
escuela del trabajo (1950), Hacia
una
vida mejor. En la ruta de la CNT (1969), Liberakanaj
vivkonceptoj pri socio organizado (1970), El
Anarquismo. Sus posibilidades (1971), La
juventud ante la incógnita del
futuro
(1972), Anarquismo para anarquistas
(1973), Anarquismo individualista en la
sociedad de consumo (1975), Poesía
y
anarquismo (1977), Felipe Alaiz,
anarquista heterodoxo (1978), La
estela de los recuerdos. Ideas y figuras (1986), El anarquismo en Alicante (1987), El periodismo independiente y libertario de Felipe
Alaiz (1990),
etc. Vicente Galindo Cortés va morir el 24 de febrer de 1990
a Vénissieux
(Roine-Alps, França) i fou incinerat el 28 de febrer a
Lió (Arpitània). Deixà
textos inèdits, com ara Una tarde
en el
parque, i una gran part del seu arxiu i de la seva biblioteca
va ser llegat
al Centre Llibertari «Isaac Puente» de
Vitòria (Àlaba, País Basc), que
posteriorment va ser cedit al CIRA de Lausana i a la
Fundació Anselmo Lorenzo
(FAL) de Madrid.
***
- Simón Susín Pac: El 24 de febrer de 1992 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Simón Rafael Susín Pac. Havia nascut el 18 de febrer de 1909 a Osca (Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser empresonat a Osca arran del moviment de solidaritat amb l'aixecament revolucionari del gener de 1932 a Fígols (Berguedà, Catalunya). Durant la guerra civil va ser ferit en dues ocasions al front. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs a diversos camps de concentració, entre ells el d'Argelers i el de Bram. En 1947 fou delegat de Verfuèlh (Occitània) al congrés de la CNT en l'exili que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. Després milità en la Federació Local de la CNT de Montalban.
---
CASOS PRACTICOS, UN 1203 ADR GASOLINA
Pressupost sense consens i d'esquenes als treballadors
Valoració i primer resultat del ple ordinari de febrer celebrat ahir. Van faltar de forma justificada na Teresa Ferré (PI), Javier Barba (PSOE) i Tomeu Cifre (PSM).
El punt més important del ple ple era l'aprovació del pressupost i plantilla del 2015, punt al que a Alternativa ens vam unir a la petició dels membres del Comitè d'Empresa del Personal Laboral demanant la seva retirada.
El Comité d'Empresa s'havia assabentat mitjançant el nostre facebook ( al de l'Ajuntament prefereixen penjar fotografies dels regidors que l'ordre del dia dle ple) de que al ple es presentava l'aprovació del pressupost i plantilla de l'any 2015, i el dia abans del ple vna registrar la petició de retirada del punt ja que aquesta presentació incompleix l'article 7.2 del Conveni Col·lectiu del personal laboral:
" El Comitè rebrà un esborrany de la plantilla que es preten aprovar amb una antelació mínima de 15 dies abans de la seva elaboració ferma per elevar informes, expossar objeccions i aportar sugeriments abans de la seva aprovació."
Després de la denúnciar-ho, ahir mateix i en horari laboral els van enviar la plantilla del personal laboral sense cap tipus de dada de les partides pressupostàries que afecten al personal. Com hem dit comité d'empresa ha de rebre amb 15 dies d'antel·lació a mes de les plantilles, la part econòmica de tots els sous, triennis, pressupost pel vestuari, salut laboral etc... i tot el que corresponena als treballadors.
El batle i el regidor de personal van defensar que aquests 15 dies eren abans de l'aprovació definitiva... Sigui d'una forma o altra no enviar aquesta proposta als treballadors demostra quina és la política d'informació i participació del PP&PI.
I.- PART RESOLUTIVA
1.- Aprovació inicial, si procedeix, del Pressupost de la Corporació, i plantilla, de l’exercici 2015. Aprovada amb els 10 vots a favor de PP, PI i UMP. 2 abstencions de PSOE i Esquerra i els nostres 2 vots en contra. Presentarem al·legacions. (farem un article sobre el tema)
PP i PI van aprofitar per fer un míting del bé que l'havien fet, l'herència rebuda...i el batle va perdre els nervis quan vam expressar la nostra opinió de que PP i Pi a Pollença són el mateix, i recordar-li totes les mocions aprovades per les quals no hi han previst partides i les mancances i irregularitats que indicava l'informe d'intervenció sobre el pressupost i la plantilla
A l'enllaç podeu consultar la documentació del pressupost. ///// Organismes autònoms
A l'enllaç podeu consultar la documentació de la plantilla.
El projecte de Pressupost de 2015 de l’Ajuntament és de 20.751.629,25 € en ingressos i de 20.132.111,63 € en despeses.
Com hem dit el primer que hem demant és la seva retirada. També hem destacar una vegada més el tracte lamentable que es fa a la Cala Sant Vicenç sense cap partida per fer millores a la mateixa. Hem reiterat les propostes que vam fer al pressupost del 2014 i que es fonamentaven en partides aprovades i no executades al 2013, i en els acords del ple. Amb majoria absoluta és clar que el consens s'ha convertit en imposició i de nou no van fer ni cas de peticions aprovades pel propi ple.
Propostes mínimes que ja vam fer al pressupost del 2014 ;
- Millores en el conveni de l'IES Clara Hammerl.
- Complir els acords de ple i millorar el catàleg de camins amb la realització d’investigacions catàleg de camins: iniciar la recuperació de l’ús públic del camí del coll d’en Patró i resolució dels expedients d'investigació.
- Partida per a la redacció d'un projecte de creació de recorregut arqueològic a Pollença.
- Dotació de partida pressupostària per continuar amb les excavacions al Pedreret de Bóquer.
- Una partida pel compliment de la moció de la fumigació herbicides: conscienciació i contractació de mitjans tècnics i materials
- Especificar una partida pel compliment de la moció per promoure els productes locals i de proximitat .
- Ampliar la partida per a l'eliminació de barreres arquitectòniques
- Partida per l'obertura del CTO de la Gola.
- Una partida per millorar infraestructures bàsiques de la Cala Sant Vicenç.
2.- Rectificació error material d’acord plenari, de data 29 de novembre de 1998, d’acceptació de terrenys destinat a vial públic (veure acord). Aprovada per unanimitat.
Un tema que ve d'un acord adoptat pel ple el 29 de novembre 1998, on s'acceptava la cessió gratuïta a favor de l’Ajuntament del terreny destinat a vial en el PGOU local, concretament per a la prolongació del c/ Camila Pers en la seva confluència amb el c/ Cecilio Metelo, possibilitant d’aquesta manera que la parcel·la veïna fos edificada. Se li assignà al terreny objecte de cessió una superfície de 143m2 i ara s'ha pogut comprovar que la vertadera superfície del terreny objecte de cessió és de 107m2.
3.- Modificació de l’acord aprovació provisional del Catàleg de Protecció d’edificis d’interès històric, artístic, arquitectònic i paisatgístic del terme municipal de Pollença(veure acord) Aprovada amb 10 vots a favor de PP, PI i UMP i 4 vots en contra d'Alternativa, PSOE i Esquera.
Un informe tècnic elaborat per l’arquitecte municipal,en Rafel Balaguer, s'indica que immobles situats en la primera línia del Port de Pollença i inclosos en el Catàleg al limitar-se el seu aprofitament, com a conseqüència de la protecció assignada a dits immobles, poden donar lloc a indeminitzacions i que cal estudiar i ponderar la sostenibilitat econòmica de la seva inclusió en el Catàleg. Per altra banda s'eleva dins termini l’expedient complet a Patrimoni del Consell Insular de Mallorca per a la seva tramitació, garantint d’aquesta manera la protecció de la resta d’element del catàleg. I es consulta el tema de les indemnitzacions en referència als immobles indicats.
Ens preocupa que tots aquests edificis; Can Qués , Can Morató, Can Mena, Ca l’Adroguer, Can Tugores puguin finalment no ser protegits. El Port de Pollença ha patit un procés de degradació evident, perdent la seva personalitat arquitectònica.
4.- Moció presentada pel grup del PSOE per a la gestió i regularització turística de les estades turístiques vacacionals excloses de la Llei 8/2012, de 19 de juliol. (veure moció). Aprovada amb 11 vots a favor PP, PI, PSOE i Esquerra i 3 abstencions Alternativa i UMP.
Amb la llei a mà es pot llogar i si es fa tal com diu a l'exposició de motius la moció ja no seria ja lloguer si no "hospedatge" i per tant subjecte a IVA, Seguretat Social... Amb un cost molt superior. Publicarem un article desenvolupant el tema.
Sobre aquest tema hem publicat un bon grapat d'articles al bloc:
Tornem amb les vivendes vacacionals
Prohibit llogar
I torna la polèmica amb els lloguer turístic dels apartaments (II)
I torna la polèmica amb els lloguer turístic dels apartaments (I)
5.- Propostes / Mocions d’urgència
No va haver.
II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT
1.- Informació de Batlia
2.- Dació de compte de resolucions de Batlia
3.- Precs i preguntes
Només nosaltres haviam registrat precs i preguntes que comentarem a posteriors articles. Al final també vam tenir temps per fer alguna pregunta oral que també ha estat contestada.
http://albercocs-i-cireres.blogspot.com.es/
Poesia mallorquina: Grècia en el record (3 vídeos)
L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per al poeta: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats..." (Miquel López Crespí)
Les ciutats imaginades
Mallorca 2006. El mestratge intel·ligent de Josep M. Llompart fa temps que desaparegué d'aquestes contrades. Un personal gens subtil i sovint d'un provat sectarisme prova de substituir-lo. Malauradament aquell home, la seva manera d'entendre la necessària construcció dels nostres fonaments culturals, no ha trobat substitut. És un petit exemple del que enyoram, dels buits que sentim dins nostre, de la nostàlgia que a vegades plana damunt el nostre esperit. No és estrany que pugnem amb totes les nostres forces per a deixar constància dels instants de plenitud que hem viscut en l'adolescència i joventut. Si abans ho hem fet en escrits en forma d'assaig o de memòries, també hem volgut conrear la forma poètica, la més apropiada per a deixar constància de la nostàlgia, els sentiments més profunds. Quina força evocadora la del verb ben trobat, la de la metàfora ben cisellada, la del vers amb les paraules justes i mesurades per a parlar de l'amor, de la vida que va passant, el paisatge, la lluita dels homes, l'esperança en un món més just i solidari! Això és el que ens seduïa i ens sedueix en el moment de posar-nos a la tasca de recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat.
A mesura que els anys han anat avançant, i pens que ho podem constatar en cada un dels poemes que formen Les ciutats imaginades, s'han fet més reals i presents els moments d'intensa felicitat o de dolor que hem viscut. Nostàlgia per un món que s'esvaneix juntament amb nosaltres. Seguretat que potser no quedarà res de les il·lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta de padrins i pares, si no en deixam constància. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En el primer poema, en els tres versos inicials que obren el poemari, en un poema titulat "Roma", ja es veu ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig ferotge de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que ho provem amb el nostre dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al·lots que surten d'escola, encuriosits, ens volten ballant i fent-nos jutipiris. El poema comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. /".
La intenció de l'autor s'especifica igualment en el poema "La neu del Taiget al sol ixent", quan llegim: "S'ha fet de nit. / Fer arqueologia amb els records? / ¿Provar de retrobar les emocions del moment, / les cisellades paraules que pronunciàrem, / cada un dels gests / que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos?". Més que "fer arqueologia amb els records", l'afirmació del segon vers del poema, el que el poeta pretén, sabent com s'esmuny la vida a cada moment que passa, és anar a la recerca de les emocions autèntiques, les "cisellades paraules que pronunciàrem" i, sobretot, tenir ben presents en la memòria "cada un dels gests que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos".
L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per al poeta: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...
En els poemaris dels quals hem parlat en altres alticles, concretament en El cant de la sibil·la, Calendaris de sal. Temps moderns: homenatge al cinema i en aquest darrer, Les ciutats imaginades, hi ha, com ja he indicat en altres articles, una preocupació especial per defugir qualsevol mena de construcció poètica hermètica o recargolada. Ben al contrari, la feina final de redacció de cada una d'aquestes obres anava enfocada a treballar la paraula i la utilització de la metàfora en una línia de simplificació que obrís el vers a la comprensió més diàfana. Tenc amics del ram de la ploma que fan un treball tot al contrari del que jo he fet a Les ciutats imaginades, per exemple,. Treballen els primers materials simples i comprensibles de les inicials redaccions fins a complicar-ho el més possible amb ajut de gramàtiques, manuals de versificació, diccionaris de la llengua... A vegades pot sortir un "bon producte", no ho negaré, i fins i tot pot arribar a ser comprensible per al lector normal que ha comprat el llibre. Altres vegades, una supèrflua complicació verbal dificulta la comprensió i envolta els poemes d'una pedanteria i falsa autosuficiència que denota l'artificiositat del treball realitzat per l'autor. Moltes paraules; res de contingut. Simple buidor formal.
Es tractava de deixar constància, fragmentària, incompleta com ho és la mateixa vida, d'experiències, viatges, fets contrets, realitats i subjectivitats que tenien una estreta relació amb les ciutats que havia visitat l'autor en èpoques remotes o feia poc i, també, amb les esperances del millor d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix, Les ciutats imaginades s'ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que hem conegut. És evident que l'autor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Però davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint retornen, amb ritme furiós, provant d'aturar el riu de sang que brolla de les venes dessagnant el poeta, els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge dient, Prou!
[25/02] Processament de Grave - Conferència de Goldman - «The Washington Post» - «Coerenza» - Segrest de Salsedo i d'Elia - «Lotta Anarchica» - Dave - Charveron - Micelli - Soudy - Friedrich - Sanz - Busquets - Gutiérrez Alba - Juan el Camas - Larivière - Cuello - Giménez López - Rothko - Lozano - Mesa
Anarcoefemèrides
del 25 de febrer
Esdeveniments
- Processament de Jean Grave: El 25 de febrer de 1894 a l'Audiència del Sena de París (França), com a conseqüència de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), Jean Grave és processat per haver escrit La société mourante et l'anarchie, llibre editat el 1892 amb prefaci d'Octave Mirbeau i que es tracta d'una recopilació d'articles publicats en els periòdics anarquistes Le Droit Social i L'Étendart Révolutionnaire, impresos a Lió, i que van sortir anònims o sota el pseudònim de Jehan Le Vagre, escrits amb la finalitat de divulgar les tesis anarcocomunistes de Kropotkin. Finalment, malgrat el testimoni en favor seu d'Élisée Reclus, de Paul Adam, de Bernard Lazare i d'Octave Mirbeau mateix, Jean Grave va ser condemnat a dos anys de presó i mil francs de multa, el màxim aplicable, per «incitació a la indisciplina, al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi, etc.». A més a més es va ordenar la destrucció del llibre incriminat. Jean Grave va aconseguir una gran popularitat a resultes d'aquest processament.
Processament de Jean Grave (25-02-1894)
***
- Conferència d'Emma
Goldman: El 25 de febrer de 1900 la
destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix, a l'Athenaeum Hall de
Londres
(Anglaterra), una conferència multitudinària en
alemany sota el títol «Die grundlagen
der moral» (Els principis bàsics de la moral).
L'endemà, 26 de febrer de 1900,
es realitzà una festa de comiat en la qual, a més
de l'actuació de
l'Slavonitzer Tamburitza Quartet, prengueren la paraula Piotr
Kropotkin, Louise
Michel i la homenatjada.
***
- Exabrupte de The Washington Post: El 25 de febrer de 1908 el diari The Washington Post, de Washington DC (EUA), proposa que tots els anarquistes, culpables o no de cap crim o delicte, siguin condemnats a mort. Una maniobra per fer contents Rupert Murdoch, Fox News, i altres magnats de la premsa reaccionària.
***
- Surt Coerenza:
El 25 de febrer de 1915 surt a Milà (Llombardia,
Itàlia) el primer número del
periòdic anarquista Coerenza.
Settimanale
antimilitarista, antipatriottico, antiguerrafondaio. Aquesta
publicació va
ser creada per fer propaganda contra la Gran Guerra i per patrocinar el«Congrés
Lliure de tots els revolucionaris
antibel·licistes», que promocionà en
les
seves pàgines, el qual se celebrà el 2 de maig de
1915 a la Cambra del Treball
Unitària de Mòdena. Va ser creada per Nicola
Vecchi i Pulvio Zocchi, i el gerent
responsable fou Corrado Bertoni. Defensava l'antimilitarisme del
sindicalisme
revolucionari i criticaven els nous intervencionistes, especialment
Benito
Mussolini i Filippo Corridoni, reivindicant l'ús de la
violència i de la
insurrecció per mantenir la neutralitat d'Itàlia.
Tractà diversos temes:
militarisme, repressió, pedagogia, notícies
sindicals, cròniques, efemèrides,
biografies, convocatòries, etc. Hi van
col·laborar Alpo, Georges Andrè, Corrado
Bertoni, Armando Borghi, E. Casarola, Adolfo Cavazziti, Dante
Chiasserini, Giulio
Clerici, Raffaele Cormio, Luigi Di Mattia, Ernesto Facchini, Glicerio
Ferrari, A.
Forghieri, L.Gabrielli, M. Gaido, Jean Grave, Henry, Lànico,
O. Lazzari, Mario
Longatti, Attilio Longoni, Nino Lozza, F. Modenese, Luigi Molinari,
Giuseppe Monanni,
Marino Montacchini, Nestore, Nilo, Nisito, Romano Poletti, Alberto
Pugolotti, Luigi
Quarti, Mario Rapisargi, Alfredo Ricci, Arturo Riolo, Ludovico Saccani,
Fernando Salmi, Attilio Sassi, C. Toberni, G. Visconti Venosia, A.
Vitulo,
Yopiz, Pulvio Zocchi, etc. Publicà per lliuraments les obresI sindicalisti e la guerra, de
Pulvio
Zocchi, i Le «Marana»,
d'Honoré de
Balzac. En sortiren 11 números, l'últim el 6 de
maig de 1915, quatre dies
després de celebrar-se el «Congrés
Lliure de tots els revolucionaris
antibel·licistes», que portà la
creació de la Federació Nacional
Antibel·licista (FNA); dies després, el 23 de
maig de 1915, Itàlia entrà en la
Gran Guerra.
***
- Segrest de Salsedo i d'Elia: El 25 de febrer de 1920 són detinguts il·legalment a Nova York (Nova York, EUA) per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) Andrea Salsedo (o Salcedo) i Roberto Elia, redactors de la publicació àcrata Cronaca Sovversiva, per a ser interrogats sobre els atemptats anarquistes de l'any anterior i sobre l'edició de l'opuscle subversiuIl piano e le parole. Andrea Salcedo, que era membre del grup de Luigi Galleani i company de Sacco i de Vanzetti, morí el 3 de maig de 1920 quan era interrogat i fou defenestrat des del 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. Roberto Elia fou deportat a Itàlia tres mesos després.
***
- Surt Lotta Anarchica: El 25 de febrer de 1955 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'únic número del periòdic Lotta Anarchica. Portavoce del Campeggio Internazionale Anarchico. Publicat pel genovès «Grup Kronstadt». El responsable en va ser Natoli Massimiliano. Era continuació dels números editats a Roma i a Torí --com a suplement de Seme Anarchico i dirigit per Dante Armanetti-- en 1954. L'anarquista català Josep Lluís Facerías hi va col·laborar sota el pseudònim d'Alberto di Luigi; també hi col·laborà Umberto Marzocchi.
Naixements
- Victor Dave: El 25 de febrer de 1845 neix a Jambes, a prop de Namur (Valònia, Bèlgica), el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Fill del president del Tribunal de Comptes belga, va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb una jove francesa, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per«traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el«Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com araMichel Bakounine et Karl Marx (1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910),Louis Buchner(1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 31 d'octubre de 1922 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Louis Charveron:
El 25 de febrer de 1857 neix a Bourges
(Centre, França) el perruquer anarcocomunista i sindicalista
Louis Maurice
Charveron, conegut com Louis.
Regentà
una perruqueria al carrer Ernestine del barri de Montmartre de
París (França). Membre
de la Cambra Sindical de Perruquers, en 1888 fou un dels fundadors del
grup
d'obrers perruquers independents «La
Solidarité» i participà, amb Lenormand,
Clerc, Heudon, Vivier, Mater Luss, Savouré, Groux, Gouret,
Amédée, Espagnacq i
Gouzien, entre d'altres, en el seu acte inaugural celebrat el 3 de
desembre de
1888 a la Salle Léger de París. Dies
després, la policia el va implicar,
juntament amb altres companys (Tortelier, Espagnac,
Thénevin, Baudelot, Louvet,
Moneste, Leprince, Lutz, etc.), en l'explosió d'una bomba al
carrer Saint-Denis
de París i el seu domicili escorcollat sense que es
trobés res delictiu. En
aquesta època participà activament en la campanya
per la supressió de les
oficines de col·locació, que implicava marxes i
concentracions davant de
diferents institucions (oficines municipals, Parlament, seus de
periòdics,
etc.). Fou un dels habituals del Cercle Anarquista Internacional (CAI),
principal
lloc de trobada llibertària de l'època, i
participà activament en el Congrés
Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de
setembre de 1889 a
la Salle du Commerce de París. El gener de 1892 va ser
gerent de l'únic número
publicat de Le Conscrit. Organe d'agitation
antipatriotique, periòdic antimilitarista editat
per Georges Darien, Henri
Duchmann, Léon Bienvenu i Henri Fèvre, entre
d'altres, en ocasió del sorteig de
quintes de Saint-Ouen, i on sortí la
cançó Les
conscrits insoumis. Denunciat aquest número, el 23
de febrer d'aquell any
va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat en
absència a un any de
presó i a 3.000 francs de multa per«provocació a la insubordinació de
militars», però després de
l'apel·lació va ser posat en llibertat. El 13 de
març d'aquell any va ser detingut per la policia durant una
investigació d'un
robatori de dinamita un mes abans a Soisy-sous-Étiolles,
actual Soisy-sur-Seine
(Illa de França, França). Poc després
es refugià a Londres i s'instal·là al
London Street i posteriorment en un edifici del Fleet Street tot
habitat per
anarquistes i revolucionaris. A la capital anglesa visqué en
la misèria, fins
el punt que el gener de 1893, segons la policia, pensà
retornar a França per
purgar la pena. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes
a
controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres
francesa. El
febrer de 1895 va ser amnistiat, però, malgrat tot,
restà a Londres. En 1896
vivia al Gresse Street de la capital anglesa.
***
- Augusto Micelli:
El 25 de febrer de 1888 neix a Lecce (Pulla, Itàlia)
el tipògraf anarquista Augusto Micelli. Quan tenia 10 anys
ja estava subscrit
al periòdic Il Libertario. En 1912
fundà el grup «Circola Pietro Gori»,
que tenia com a òrgan d'expressió la revista La
Squilla Nova. Giornale di
propaganda razionale, que s'edità a Lecce entre el
desembre de 1912 i el
febrer de 1914, i del qual eren redactors responsables Augusto Licemi i
Armando
Povero. El 20 de maig de 1915 fou detingut en relació a un
article aparegut en
aquesta revista. Després de la Gran Guerra
treballà com a tipògraf a la
impremta del diari anarquista Umanità Nova.
En 1924 s'instal·là a Milà
on, apassionat pel teatre, fundà la revista Theatralia,
que fou
prohibida pel règim mussolinià en 1927. Durant la
II Guerra Mundial fou
detingut pels alemanys i internat al camp de Ciuriani, on va estar a
punt de
ser afusellat en una saca per
represàlies. Augusto Micelli va morir
centenari el 16 de març de 1989 a Milà
(Llombardia, Itàlia). Abans de finar
havia disposat al seu testament la donació de la seva
biblioteca privada,
especialitzada en teatre, al Centre d'Estudis Llibertaris«Archivio Giuseppe
Pinelli» de Milà, però la sevaúltima voluntat fou traïda pel seu gendre que la
va vendre a una llibreria antiquària.
***
-
André Soudy: El 25 de febrer de 1892 neix a
Beaugency
(Centre, França) l'anarquista il·legalista,
membre de la«Banda Bonnot», André Soudy.
Va tenir una infància miserable;
començà a treballar com a mosso d'una
adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys
més tard va contreure la
tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per«ultratge als
agents». Surt de presó rebel i malalt.
Comença a freqüentar la colònia
anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i
on trobarà Bonnot i
els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912
participa en els
atemptats de Montgeron i de Chantilly on dos empleats de la
Société
Générale moren. Detingut a la platja de Berck el
30 de març de 1912 on es
curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per
l'Audiència del Sena de
París el 27 de febrer de l'any següent, juntament
amb els seus companys de la«Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie
Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy
va ser
guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i
Monier, el 21
d'abril de 1913 davant la presó
de la Santé de París (França). Les
seves últimes paraules
van ser: «Fa fred, a reveure!».
***
- Ernst Friedrich:El 25 de febrer de 1894 neix a Breslau (Silèsia, Polònia) el militant anarquista i antimilitarista Ernst Friedrich. Va ser el tretzè fill d'una mare bugadera i d'un pare baster, i va començar de molt jove a treballar en una fàbrica i a estudiar per les nits, alhora que viatjava arreu d'Europa. Quan es va desencadenar la Gran Guerra, es va fer actor del Teatre Reial de Postdam i va rebutjar enrolar-se, per la qual cosa va ser internat en observació en un hospital psiquiàtric. En 1916 va participar a Breslau en reunions il·legals de la Joventut Antimilitarista Revolucionària, de caire anarquista. Per evitar una nova incorporació, en 1917 va cometre un acte de sabotatge en una fàbrica de material de guerra, empresa de gran importància patriòtica, i va ser empresonat. Quan va esclatar la revolució de novembre de 1918 va se alliberat i va participar en aquesta revolta a Berlín, adherit en la Freie Sozialistische Jugend (Joventut Socialista Lliure), organització creada sota la influència de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg. Poc després les joventuts revolucionàries es van escindir en nombrosos grups i va participar en la creació de l'organització Kommunistische Arbeiter Jugend (Joves Treballadors Comunistes), propera al Kommunistischen Arbeiter Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). La fracció del Kommunistischen Partei Deutschlands (KPD) d'aquest KAPD li proposarà entrar en la redacció del periòdic Junge Garde (Guàrdia Jove), però ho refusarà. A partir d'aquest moment, marcat per la influència de Tolstoi i de Kropotkin, es decantarà pel socialisme llibertari i acabarà anarquista. En 1919 va fundar una federació de joventuts revolucionàries de llengua alemanya que prendrà el nom de Freie Jugend (Joventut Lliure), que serà també el títol d'un periòdic finançat d'antuvi per la organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió dels Treballadors Lliures d'Alemanya). Freie Jugend no tenia de comitè ni cotització fixa; els seus grups, presents a nombroses poblacions alemanyes, tenien autonomia plena, fent servir el periòdic com a òrgan coordinador. Com que Friedrich pensava que aquesta organització havia de ser independent de tot partit i de tota organització obrera, la FAUD va deixar de subvencionar-la. Sota la influència d'Otto Rühle, els grups prendran força lluitant per la idea dels consells obrers com a principi d'organització en les empreses, però Friedrich es consagrarà aleshores a l'antimilitarisme i al pacifisme. A començaments dels anys 20, crearà una exposició permanent d'obres d'art fetes per i per als obreres, com ara Käthe Kollwitz; la idea era que l'exposició fos un lloc de trobada d'obrers, pintors, escultors, poetes, escriptors, etc. En aquesta època va ser condemnat a un mes de presó per «discursos antimilitaristes». Va jugar un paper molt important en les campanyes en favor d'Erich Mühsam, empresonat per la seva participació en la revolució, i va publicar un número especial de Freie Jogend sobre Mühsam (1924) i altre sobre Ernst Toller. Com a editor, va publicar nombroses obres, però la que va tenir més èxit va ser Krieg dem Kriege! (Guerra a la guerra!), àlbum de fotos d'imatges esgarrifoses d'atrocitats bèl·liques enfrontades a imatges oficials patriòtiques i militaristes; els textos es van publicar en quatre llengües (alemany, anglès, francès i holandès) i els sindicats van vendre 50.000 exemplars d'aquest llibre fins al 1930. En 1923 va trobar un immoble a Berlín que va arranjar i on va crear el primer museu internacional antibel·licista del món, alhora que seu d'una impremta i d'una llibreria. El gran nombre de processos (incitació a la lluita de classes, ofensa al president del Reich, insults a l'Església, etc.) el van portar a la fallida, però una associació suport es va crear en 1930 i va poder continuar amb el projecte. El 6 d'abril de 1930 va ser empresonat a causa de les seves publicacions i condemnat per altra traïció a un any de presó sense possibilitat de recurs. Després de sortir de presó i davant l'ascensió del nazisme, va enviar els documents més importats del seu museu a l'estranger. La nit de l'incendi del Reichstag, el 27 de febrer de 1933, va ser detingut i les forces de seguretat nacionalsocialistes van saquejar i destruir el museu, requisant l'edifici per condicionar-lo com a centre de detenció i de tortura. Malalt, gràcies a les protestes dels quàquers nord-americans, va ser alliberat el setembre de 1933 i posat en residència vigilada. Encalçat de bell nou, va aconseguir fugir a Txecoslovàquia i després a Suïssa, d'on va ser expulsat en 1934. Finalment va trobar asil a Bèlgica, on amb el suport dels sindicats i dels partits obrers belgues, va poder obrir un segon museu antibel·licista a Brussel·les. Quan les tropes alemanys van ocupar Bèlgica en 1940, el museu va ser també destruït, però Friedrich i sos fills van ser evacuats per l'administració belga cap a la França no ocupada. Quan la França de Vichy va ser annexionada, va ser condemnat en rebel·lia a mort i buscat per la Gestapo. Detingut, va aconseguir fugir i enrolar-se en la resistència. Com a membre de la 104 companyia del 7 Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) en el maquis de Lozère, va salva 70 infants jueus de la deportació. Després d'Alliberament va esdevenir ciutadà francès i s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de caràcter socialista. A partir de 1947 va reprendre la seva tasca antimilitarista i va intentar sense èxit recrear una vegada més un museu antibel·licista. En 1951 va adquirir una vella gavarra amarrada al moll de Villeneuve-La-Garenne que va batejar «Arca de Noè» i que va fer servir per a les seves activitats en favor de l'amistat francoalemanya. Aquell mateix any, el consell municipal de la ciutat alemanya de Kehl li va oferir un terreny de 1.000 m2 per construir un centre per a orfes i infants minusvàlids sense distinció de nació o de religió; però Friedrich no va poder trobar els diners que en calien per a la construcció. Aleshores va projectar fer un viatge amb la seva gavarra al llarg del canal del Marne fins a Estrasburg per organitzar-hi un camp internacional de la joventut, però aquest viatge mai no es va realitzar. En 1954 va rebre les indemnitzacions de guerra de l'Estat alemanys i amb aquests diners va comprar 3.000 m2 de terreny en una illa del Marne, a prop de Le Perreux, i va començar a edificar un centre internacional de joventut de 50 llits. Aquestes «Illa de la Pau» va esdevenir un lloc de trobada per la joventut obrera. Ernst Friedrich va morir el 2 de maig de 1967 a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França).
***
- Francisco Sanz Casabona:
El 25 de febrer de 1898 neix a
Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista i resistent
antifranquista Francisco Sanz Casabona. Es guanyava la vida fent de
pagès i de
comerciant i milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Fou
l'intermediari entre el moviment anarquista i els partits republicans
en l'organització
de l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 i, en cas d'haver
triomfat la
insurrecció, hagués estat nomenat director
general de Presons. Arran del cop
militar feixista de juliol de 1936, comandà un grup
guerriller que a partir
d'octubre de 1936 actuà al Monte del Velado de Zuera,
controlant entre
l'estació de Zuera i el poble d'Almudébar (Osca,
Aragó, Espanya). Aquesta
partida estava formada per persones que havien fugit de la zona
franquista,
especialment de Zuera, Peñaflor, San Mateo i altres
poblacions saragossanes. El
campament del grup estava a sis quilòmetres a l'est de la
carretera nacional
entre Saragossa i Osca, i l'activitat principal d'aquest grup consistia
en
l'evacuació de militants atrapats a la zona franquista i en
la realització de
sabotatges, com ara la destrucció del pont del Barranco de
la Violada, accions
a la línia fèrria Zuera-Canfranc, etc. Durant un
d'aquests sabotatges, son
germà, José Sanz Casabona, resultà
mort per l'explosió d'una càrrega de
dinamita que preparava. El 25 de novembre de 1936 dos membres del grup,
Carmelo
Marzo Villanueva i Joaquín Ezquerra Huertas, van ser abatuts
a l'assut de
Camarera durant una acció cap a Zuera per a evacuar
militants. Un tercer
guerriller, Galo Borruel Ponz, aconseguí fugir-ne i arribar
a la base. Durant
un any, mentre el front restà més o menys fixe,
aquest grup guerriller continuà
amb les seves activitats. En 1939, amb el triomf franquista,
creuà els
Pirineus. El 12 de juliol de 1939 aconseguí embarcar, amb sa
companya Gregoria
Bienzovas, sos fills (Francisco, Elena i Fermín
Galán Sanz Bienzovas) i son
germà petit Víctor Sanz Casabona, a Pauillac
(Aquitània, Occitània) a bord del Ipanema
cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic),
arribant-hi el 7 de juliol de 1939. Després
s'instal·là a Morelia (Michoacán,
Mèxic). En 1944 publicà el fullet El
derrocamiento de la dinastía borbónica y sucesos
de la Segunda República
Española. A finals dels anys quaranta treballava
en un forn.
***
- Miquel Busquets Folquet: El 25 de febrer de 1905 neix a Corbera d'Ebre (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Busquets Folquet. Durant la guerra civil fou capità de la secció d'Informació de l'Estat Major de la 26 Divisió, l'antiga Columna Durruti. En acabar la guerra passà a França, on fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i portat el novembre de 1939 a realitzar feines a la Línia Maginot. El maig de 1940, enfonsat el front francès, fou detingut pels alemanys i enviat el setembre al camp de concentració de Mauthausen. Miquel Busquets Folquet va morir l'11 de novembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria,Àustria).
***
- Abelardo Gutiérrez
Alba: El 25 de febrero de 1912 neix
a San Miguel (Santa María de Vilarello, Cervantes, Lugo,
Galícia) l'anarquista,
anarcosindicalista i guerriller antifranquista Abelardo
Gutiérrez Alba --a vegades
citat com Abelardo Gutiérrez Digón i amb el nom
de Lisardo (Abelardo seria un
malnom). Treballava de
sastre a Cervantes. Abans de la Guerra Civil visqué un temps
a Barcelona
(Catalunya), on entrà en contacte amb moviment anarquista i
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), simpatitzant amb la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Quan esclatà la guerra
son pare va ser afusellat pels
feixistes i amb sos germans Jovino, Baldomera i Domitila i sa mare,
Consuelo
Alba Digón, es passà a la guerrilla.
Lluità al front asturià fins el seu
enfonsament i en contacte amb altres guerrillers, com ara Antonio
Ulloa, Siro
Fernández, Antonio Fernández Crespo (Fuenteoliva),
Manuel Castro Tellado, etc. A partir de 1939
encapçalà un escamot guerriller
propi, amb membres del grup de David Fuentes. L'abril de 1942
assistí, amb
altres 23 guerrillers, a la reunió fundacional de la
Federació de Guerrilles de
Lleó-Galícia (FGLG), celebrada a les muntanyes de
Ferradillo, a prop de
Ponferrada. Integrat en la guerrilla de Lugo, combaté
sobretot a Os Ancares,
Sober, Cervantes, Lemos, Becerreá, Quiroga i O Courel. Entre
1943 i 1945 formà
part de la III Agrupació de Guerrilles de l'FGLG, operativa
entre la Serra dos
Ancares i la comarca de Valdeorras. Fins al 1944 no
aconseguí contactar
orgànicament amb la CNT. Descontent amb la passivitat dels
socialistes de
l'FGLG, rebutjà la integració de la
Federació en l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD), entenent que aquesta
integració implicaria la
desactivació de la guerrilla. En 1946
col·laborà amb José Castro Veiga (O Piloto) en la formació d'un
grup
itinerant del procomunista Exèrcit Guerriller de
Galícia (EGG), mantenint
diversos enfrontaments amb la Guàrdia Civil. A mitjans de
1947, arran de la
progressiva caiguda de membres del grup, la rígida
disciplina militar estalinista
i la pressió comunista per la seva militància
llibertària, amb el suport de la
xarxa d'evasions de la CNT del País Basc, creuà
amb sos germans Jovino i
Baldomero els Pirineus. En 1948 retornà clandestinament a la
Península i més
tard emigrà a Veneçuela. En morir el dictador
Francisco Franco, viatjà a Galícia.
Abelardo Gutiérrez Alba morí en 1978 a
Veneçuela quan preparava el retorn
definitiu a la seva terra.
***
- Juan el Camas: El 25 de febrer de 1928 neix a Camas (Sevilla, Andalusia, Espanya) el cantaor anarquista Juan López Romero Jiménez, més conegut com Juan el Camas o Chiquito de Camas. Quan tenia nou anys començà a cantar en els cinemes d'estiu de la comarca i el seu mestre fou el Bizco Amate. Pepe Pinto, Pepe Marchena, La Niña de los Peines i Antoñita Moreno el tingueren en les seves formacions artístiques de gira per la Península. Durant uns anys va viure la immigració a Catalunya. Artista d'actuacions en directe, va enregistrar alguns discos per a Universal. Va col·laborar amb infinitat d'artistes (Ramón Algeciras, Camarón de la Isla, Tomatito, Pata Negra, Rafael Amador, etc.). Cantaor segons el vell estil flamenc, la seva especialització fou el fandango. En les seves lletres sempre mostrà la problemàtica social (jornalers explotats, desigualtats socials, prostitució, alcoholisme, etc.) que en ocasions topà amb la censura. Va actuar a La Carboneria, local mític del flamenc sevillà que regenta son cunyat Paco Lira. En 1997 actuà en el IX Espárrago Rock. En 2003 participà en la pel·lícula de Dominique Abel Polígono Sur i en 2005 en Flamenco: A personal journey de Tao Ruspoli. Apadrinà artistes del nou flamenc, com Caña de Lomo i la bailaora francesa Valeria Saura. Llevat d'intervencions esporàdiques, els últims vint anys de sa vida visqué apartat dels escenaris. Juan el Camas va morir el 4 d'agost de 2008 a Sevilla (Andalusia, Espanya).
Defuncions
- Pierre Larivière: El 25 de febrer de 1932 s'anuncia la mort del pintor, caricaturista i anarquista Pierre Larivière. Havia nascut cap al 1884 a França. Va il·lustrar diversos números de Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, es va oposar al «Manifest dels Setze», de Kropotkin i d'altres. En 1916, va publicar els seus poemes en Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure. Més tard, a partir de 1927, col·laborarà en Semeur, d'Alphonse Barbe.
***
- José Cuello:
El 25 de febrer de 1966 mor a Saint-Victor-sur-Rhins
(Roine-Alps, França) l'anarcosindicalista José
Cuello. Havia nascut cap el
1911. Treballava a la fabrica tèxtil«Barnusell» del Poblenou de Barcelona i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus. Després de la II
Guerra Mundial milità en la
Federació Local de la CNT de Roanne (Roine-Alps,
França). José Cuello va morir
el 25 de febrer de 1966 a Saint-Victor-sur-Rhins (Roine-Alps,
França) i fou
enterrat civilment en aquesta localitat. Deixà companya i
fills.
***
- Pedro Giménez
López: El 25 de febrer de 1970 mor al sanatori
Rivet
d'Alger (Algèria) l'anarcosindicalista Pedro
Giménez López. Havia nascut el 19
de maig de 1903 a Minglanilla (Conca, Castella, Espanya). En 1936 fou
membre
del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord
d'Àfrica i fou
internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i,
l'any següent, al de
Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là
a Alger, on milità en la
Federació Local de la CNT de la capital algeriana.
***
- Mark Rothko:El 25 de febrer de 1970 se suïcida a Nova York (Nova York, EUA) el pintor i gravador anarquista, classificat sota el moviment pictòric contemporani de l'expressionisme abstracte nord-americà, Marcus Rothkowitz, més conegut com Mark Rothko oMarks Rotko. Havia nascut el 25 de setembre de 1903 a Daugavpils (Letònia), aleshores anomenada Dvinsk i sota l'Imperi rus. Fou el quart fill d'una família d'origen jueu i sos germans foren Sonia, Moise (Maurice) i Albert. Son pare, Jacob, era un intel·lectual que feia de farmacèutic, que educà sos fills en les idees seculars al marge de les normes religioses, i sa mare fou Anna Goldin Rothkowitz. Quan tenia cinc anys fou inscrit en una heder (escola tradicional que ensenya les bases del judaisme i de l'hebreu), on va estudiar el Talmud, i fou l'únic dels germans que tingué aquesta mena d'educació religiosa, ja que sos germans foren educats en escoles públiques. Degut al clima antisemita que respirava l'Imperi rus aleshores i per por que sos fills fossin reclutats per l'exèrcit tsarista, Jacob va decidir emigrar als Estats Units en 1910, amb el suport financer de son germà Samuel --qui va canviar son lligatge per Weinstein. Jacob es va establir en 1912 a Portland (Oregon) i muntà una fàbrica de roba amb sos germans Albert i Moise. En 1913, Mark, sa mare Anna i sa germana Sonia abandonaren Daugavpils i seguiren Jacob fins als EUA. Poc després, el 27 de març de 1914, Jacob morí a causa d'un càncer de còlon, deixant sa família sense suport econòmic i veient-se obligada a fer feina en un negoci familiar dels Weinstein. Mark es dedicà a vendre diaris pels carrers i fou inscrit a l'escola Failing School. En 1915 ingressà a l'escola Shattuck Elementary School, on completà els estudis primaris. Entre 1918 i 1921 estudià secundària al Lincoln High School de Portland. Durant aquest període educatiu no rebé classes formals d'art, però realitzà esbossos i dibuixos. En aquesta època va participar activament en la comunitat jueva i destacà com a expert orador en discussions polítiques, sobre tot en temes sindicals i reivindicatius del dret de les dones a l'anticoncepció. Després, amb l'ajuda d'una beca, va ingressar a la Universitat de Yale amb la intenció d'estudiar dret o enginyeria, estudiant assignatures de física, de filosofia i d'economia. Començà els estudis universitaris juntament amb dos amics de Portland, Aaron Director i Max Naimark, també becats. Però les ajudes econòmiques foren cancel·lades al final del primer any d'estudis i Rothko va realitzar diverses feines pe pagar-se els estudis (ajudant de bugaderia, missatger, etc.). A Yale, amb els seus companys, per lluitar contra l'antisemitisme universitari, va crear una revista clandestina anarquista, The Yale Saturday Evening Pest, on satiritzava el sentiment elitista de la comunitat wasp. En 1923 abandonà els estudis sense graduar-se i sense haver rebut classes d'art --46 anys més tard, rebria un títol honorari d'aquesta universitat-- i marxà a Nova York. En aquesta gran ciutat quedà fascinat per l'Art Students League i es va matricular. Però poc després, durant un viatge a Porland per visitar sa família, conegué un grup de teatre dirigit per Josephine Dillon, esposa de Clark Gable, i decidí unir-se a la companyia teatral, però va fracassar, ja que no tenia l'aparença que s'esperava d'un galant cinematogràfic. En 1925 tornà a Nova York i començà la seva formació artística a l'institut New School of Design, on un dels seus professor fou l'artista Arshile Gorky, membre del moviment avantguardista. En 1935 va unir-se al grup d'artistes subversius «The Ten». La seva primera exposició fou 1933, all Portland Art Museum, en l'època que s'identificava amb el realisme social. Més tard, durant els anys de la Revolució espanyola (1936-1939), exposà quadres en suport dels infants republicans. En aquests anys llegeixÈsquil i Nietzsche, i durant la Segona Guerra Mundial rep la influencia artística de Picasso, Max Ernst, Miró i André Masson. Encara que rebutjava la categoria alineant de«pintor abstracte», Rothko és un dels màxims exponents de l'anomenat expressionisme abstracte. A partir de 1940 col·labora, juntament amb Adolph Gottlieb, en la Federació de Pintors i Escultors Moderns, una organització que perseguia i denunciava la influència comunista en els ambients artístics. Des de llavors, Rothko i Gottlieb serien uns dels més decidits perseguidors de qualsevol influència dels artistes lligats al Partit Comunista nord-americà. Juntament amb Robert Motherwell, David Hare i William Baziotes, Rothko crea en 1948 una escola a Nova York, «The Subjects of the Artist». Després, Peggy Guggenheim es convertirà en el seu representant; en aquestaèpoca visità, influenciat pel seu interès per la filosofia grecollatina clàssica, Pompeia i altres llocs d'Itàlia. Estilísticament, a començaments dels anys quaranta va realitzar una pintura molt semblant a la de Barnett Newman i a la d'Adolph Gottlieb, propera al surrealisme i farcida de formes biomorfes. A partir de 1947 el seu estil canvia i comença a pintar grans quadres amb capes simples i fines de color. Anys després les seves composicions solen ser dos rectangles grans confrontats, amb les vores desdibuixats per veladures. Són freqüents els grans formats que envolten l'espectador, amb la finalitat de fer-lo partícip d'una mena d'experiència metafísica, ja que donava un sentit gairebé religiós a la seva pintura. Al final de sa vida els seus quadres són de tonalitats obscures, amb abundància de marrons, violetes, granats i, sobretot, negres. Correspon a aquesta època la Houston Chapell, encarregada per l'acabalat Dominique de Ménil, un espai d'oració on 14 quadres cobreixen un espai octogonal creant una atmosfera que absorbeix l'espectador --segons ell, l'artés un instrument de comunicació emocional. En 1968 va patir un aneurisma d'aorta a causa de la seva hipertensió crònica. Després d'un episodi depressiu, afavorit per la seva profunda addicció als fàrmacs, a l'alcohol, al tabac i a la soledat, el portà a la desesperació. Mark Rothko es va suïcidar el 25 de febrer de 1970 al seu estudi de Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), tallant-se les venes després d'haver ingerit una sobredosi de pastilles, i es troba enterrat al cementiri d'East Marion, a Suffolk County (New York, EUA).
***
- Mateo Lozano: El
25 de febrer de 1989 mor a Montrejau
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Mateo Lozano.
Havia nascut cap el
1921 a Villamiel (Càceres, Extremadura, Espanya). En 1947
passà clandestinament
a França. Després d'un temps a Bordeus
(Aquitània, Occitània),
s'instal·là a Masseuva
(Gascunya, Occitània) i començà a
simpatitzar amb el moviment llibertari, afiliant-se
al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional
del Treball (CNT)
d'Aush (Gascunya, Occitània). Mateo Lozano va morir el 25 de
febrer de 1989 a
Montrejau (Llenguadoc, Occitània) d'una curta,
però greu malaltia.
***
- Isabel Mesa Delgado: El 25 de febrer de 2002 mor a València (País Valencià) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Isabel Mesa Delgado, que va fer servir el pseudònim Carmen Delgado Palomares en la clandestinitat. Havia nascut el 30 de desembre de 1913 a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya). Filla d'una família obrera de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser neboda neta del tipògraf i destacat internacionalista socialista José Mesa Leompart. Quan tenia 11 anys començà a treballar com a costurera. En 1928, amb sa família, marxà a Ceuta, on s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Federació Local de la CNT i a l'Ateneu Llibertari de la ciutat, on s'encarregava de la biblioteca. Participà en la creació del Gremi de l'Agulla cenetista, obtenint el carnet número 1. Durant una vaga a l'Almadraba de Ceuta, en la qual l'empresa havia portat enganyades dones magribines que cobraven menys de la meitat que les espanyoles, aconseguí que les primeres se sumessin a la vaga i aconseguiren millores per ambdós col·lectius. En 1934 morí son pare i durant una temporada milità en les Joventuts Llibertàries de Tetuan, que funcionaven disfressades de societat esperantista, fins a la seva expulsió per les seves activitats llibertàries. De bell nou a Ceuta, en 1936 mantingué correspondència amb el grup fundador de la revista Mujeres Libres. Amb l'aixecament feixista d'aquell any, ajudà molts companys a fugir i l'octubre aconseguir passar a la Península, amb 12 homes, amb l'últim falutx que hi sortí i arribar a Màlaga, a través de Marbella i d'Estepona; després arribà a València per Adra, Almeria i Cartagena. Des del febrer de 1937 treballà d'infermera a diferents hospitals valencians (Gandia i Torres de Quart). El setembre de 1937 participà a València en el congrés de constitució de la Federació Nacional de «Mujeres Libres» i ajudà a la propagació d'aquesta organització, amb Lucía Sánchez Saornil, Pura Pérez Benavent, Amelia Torres Maeso i altres companyes. Fou secretària de l'Agrupació Local de València de«Mujeres Libres» i representà aquesta organització en el Comitè Nacional de la CNT i en el Ple de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'agost de 1938 a València. En 1938, com a representant del Sindicat del Vestir de la CNT, ingressà en l'Institut Obrer de València (IOV). Quan les tropes feixistes arribaren al País Valencià intentà fugir per Alacant cap a Algèria, però com que no arribava cap vaixell fugí a peu cap a Almeria i després a Màlaga. En aquesta ciutat, en 1941, creà amb altres companys el periòdic clandestí El Faro de Málaga. Descoberta per la policia, fou processada en rebel·lia i condemnada a dues penes de mort. Mai detinguda, aconseguí eludir la presó i la mort gràcies a l'ús d'un nom fals (Carmen Delgado Palomares). En 1942 participà a Màlaga en la gestació, amb altres companyes anarquistes, de la Unión de Mujeres Demócratas, organització clandestina de suport a les persones preses i ses famílies. Aquesta militància es realitzà coordinada amb la inseparable Angustias Lara (Maruja Lara), amiga des de 1937, amb qui muntà un quiosc i a la rebotiga del qual distribuïen premsa anarquista. En 1956 va ser detinguda i torturada durant vuit dies per la policia franquista a la comissaria del carrer Samaniego de València. A partir de 1975, en morir en dictador, intervingué en multitud d'activitats organitzades pels col·lectius llibertaris valencians (Libre Studio, Ràdio Klara, Ateneu «Al Margen», Federació de Pensionistes de la CNT, Dones Lliures, Fundació Salvador Seguí, etc.). En 1996 va rebre un homenatge organitzat per la Confederació General del Treball (CGT). En 1997 col·laborà en el periòdic El Noi. Isabel Mesa Delgado va morir el 25 de febrer de 2002 a València (País Valencià) i fou inhumada embolicada amb la bandera confederal als sons d'A las barricadas.
Isabel Mesa Delgado (1913-2002)
Actualització: 25-02-15
De las tinieblas a Ovidio
Ir perdiendo la vista es una vivencia extraña. El mundo visible, de contornos claros, se achica y queda circunscrito a una burbuja rodeada de tinieblas. Uno piensa que realmente esas tinieblas, pese a las apariencias, quizás no sean exteriores sino que provienen de uno mismo y sabe que son del órgano de la captación, de la limitación funcional de ese órgano. Así, las tinieblas no son tanto esencias existentes sino desfiguraciones creadas por la herramienta que las capta, de tal manera que, si no existentes, son vívidas, sentidas, hirientes ya que señalan las insuficiencias del cegato.
Fue Platón quien habló de las sombras en la caverna. Vivir en tinieblas tiene alguna semejanza pues esos bultos a los que no veo las caras sino sólo el volumen o, más bien, sólo la superficie del área que ocupan no son sino sombras desconocidas que únicamente el acercamiento a mi burbuja visible me permite reconocerlas y nombrarlas.
"Cierro los ojos para vivir. También para matar" es la frase inicial de una novela que leí hace muchos años. Me he acordado de ella cuando me he propuesto que tras esta larga temporada sin poder leer, recogería aquéllas que más me han interesado. La primera que rememoré fue ésta, premio Goncourt de 1960 escrita por un rumano, Vintila Horia, que en sus exilios rememoraba a otro expulsado, Ovidio, castigado por el emperador Augusto a residir en los límites del Imperio en un poblado junto al Mar Negro, en la actual Rumanía. Puede ser que esta historia se grabara en mi memoria pues me recuerdo a mí mismo leyéndola junto al mar en la Colonia de San Pedro (Artá) a comienzos de los años sesenta. Ovidio oía el bramido del mar nocturno desde una habitación situada junto a la muralla de Tomis. "Cierro los ojos para vivir. También para matar. En esto soy el más fuerte pues él sólo cierra los ojos para dormir, y ni siquiera su sueño le reporta consuelo alguno". Y ese "él" era Augusto. Lo escribe Ovidio en los primeros días de su exilio en esa frontera del imperio cuando la nieve tapona su ventana y el odio hacia Augusto ciega su talante. Cegueras, la de la nieve caída y la del odio. Cegueras que crean tinieblas.
"La tempestad de nieve sacude el tejado. La mar gime a los lejos y sus olas se transforman, de noche en largos fantasmas de hielo. Mañana podrán las gentes pasearse por encima de los peces y algún vecino más robusto que yo tendrá que abrir un camino hasta mi puerta, a través del espesor de la nieve, para que yo pueda salir. Nunca he oído un aullido semejante acompañado por el crepitar de la nieve helada en el exterior de los muros. Más allá de ese grito penetrante y prolongado que viene a romperse contra mí como una oleada, el gemido del mar parece la propia voz de la noche, como si el tiempo tuviese una voz y la hiciera oír en un solo punto de la tierra: aquí. Mi casa está casi adosada a las murallas de la ciudad y cuando se calma el viento, oigo el aullar de los lobos más allá de las murallas. Tienen hambre. Han matado uno esta tarde en la calle. Enloquecido por el hambre, la fiera se había lanzado a la ciudad y, precipitándose sobre el primer ser viviente que encontró una vieja que regresaba del mercado la despedazó en un instante. También acudí yo a los gritos de la gente y llegué a tiempo de ver al lobo, atravesado por una lanza, yaciente sobre su propia víctima en medio de la nieve ensangrentada. He pensado en ella en seguida. No he podido evitar desearle una suerte parecida, lo cual es, por desgracia, imposible ya que los lobos nunca llegan hasta Roma. Pero bien podría escaparse una noche un león de los bestiarios, penetrar en el jardín del palacio imperial y hacer lo que hasta ahora ningún hombre ha tenido el valor de hacer..."
"Cierro los ojos y mato. ¡Y cuanto más presentes, más vivas y más claras están esas escenas que, incluso, el reciente recuerdo de esta tarde! Cierro los ojos, y vivo. Soy el poeta, él no es más que el emperador."
Es magnífica la historia que cuenta Horia. Un tema que entra siempre es el "cambio", ya de la luz a la oscuridad o viceversa. Aunque el cambio sea realmente un proceso continuo, se manifiesta especialmente en los contrastes fuertes. "Estoy aquí desde hace unos diez días; hace tres meses que salí de Roma pero estoy en Roma y me parece que me bastaría prolongar un poco un pensamiento o una imagen para cambiar de lugar y reintegrarme a mi ritmo y a mi espacio habituales. Pero en este momento, al escribir estas líneas, es cuando me siento invadido por una espantosa duda. Roma está lejos, al otro extremo de la Tierra y ningún pensamiento es capaz de hacerme mudar de sitio. Roma es como el pasado: está perdida para siempre, vivida, es decir, desgajada de mí como un objeto extraño que puede uno reconstituir por el pensamiento y la imaginación pero que no está ya al alcance de la mano. Mi pasado tiene un nombre, pero ¿de qué me sirve? Lloro. Tengo miedo y tengo frío, y los dioses no existen."
¿Existe la luz, la visión diáfana? Como para Ovidio Roma, lejos, al otro extremo de la Tierra. Ovidio, adorado por Roma como poeta, fue el cantor del "Arte de amar", de "Las Metamorfosis"; fue el agnóstico que no creyó en los dioses. Desterrado escribe "Tristes",
Libro Primero
ElegíaPequeño libro, irás, sin que te lo prohiba ni te acompañe, a Roma, donde, ¡ay de mí!, no puede penetrar tu autor. Parte sin ornato, como conviene al hijo de un desterrado, y viste en tu infelicidad el traje que te imponen los tiempos. Que el jacinto no te hermosee con su tinte de púrpura: tal color es impropio de los duelos; que tu título no se trace con bermellón, ni el aceite de cedro brille en tus hojas, ni los extremos de marfil se destaquen de la negra página. Luzcan estos primores en los libros venturosos; tú debes recordar mi adversa fortuna.
Ovidio: Tristes
Obras de Ovidio
Los libros de Ovidio fueron prohibidos en el Imperio y los existentes en las bibliotecas de Roma fueron quemados. En la Edad Media se recuperaron sus obras
Tras meses sin poder leer, he recuperado la vista y, aunque me han recomendado que estas primeras semanas no lea mucho, he buscado esta novela de Vintila Horia (1915 - 1992), quien escribió sobre el tema del exilio (de Ovidio en "Dios ha nacido en el exilio", de Platón en "La séptima carta" y de algún otro) y que, en los años sesenta me impresionó. Recuperar la vista y recuperar lecturas y, ahora con Internet, completarlas, puesto que en esta gran biblioteca, puedo acceder a "Tristes", por ejemplo.
Mítings, nervis i imposició. Pressupost i plantilla
Al ple de dijous vam demanar la retirada del pressupost i plantilla del 2015, un pressupost que s’ha fet sense cap tipus de consens i que no s’havia facilitat al personal laboral. Al ple es va notar ja l'ambient electoral sobre tot en els mítings i nervis de ,'equip de govern
El PP amb majoria absoluta una vegada més va actuar des de la imposició i no des del consens, segons el PI no té majoria absoluta però la veritat que nosaltres no sabem diferenciar on acaba el PP i on comença el PI. Igual que ens resulta impossible veure que UMP sigui a l'oposició. I és que s'ha de reconèixer el mèrit del PP en aconseguir dos marques blanques a més de la pròpia.
Durant el debat el batle va perdre els nervis i va amenaçar al portaveu del nostre grup amb retirar-li la paraula. El batle es pensa que al ser qui dirigeix el ple pot fer qualsevol comentari i fer-nos un miting en tota regla però que nosaltres no li podem recordar que la seva imputació segon el codi ètic del PP en aquest moment significa que no podria ser el candidat del Partit Popular a la batlia.
Parlant ja concretament del pressupost, el Comitè d'Empresa es va assabentar mitjançant el nostre facebook (al de l'Ajuntament i a la seva pàgina web prefereixen penjar propaganda que publicar l'ordre del dia del ple) de que al ple es presentava l'aprovació del pressupost i plantilla de l'any 2015, i el dia abans del ple van registrar una petició de retirada del punt ja que aquesta presentació incomplia l'article 7.2 del Conveni Col·lectiu del personal laboral: " El Comitè rebrà un esborrany de la plantilla que es preten aprovar amb una antelació mínima de 15 dies abans de la seva elaboració ferma per elevar informes, exposar objeccions i aportar suggeriments abans de la seva aprovació."
El mateix dia del ple i en horari laboral l’equip de govern va enviar la plantilla al Comitè sense cap tipus de dada de les partides pressupostàries que afecten al personal com marca el conveni. A més dels 15 dies d’antelació s'hauria d'haver enviat a mes de les plantilles, la part econòmica de tots els sous, triennis, pressupost pel vestuari, salut laboral etc... i tot el que correspon als treballadors. Al ple el batle i el regidor de personal van defensar que aquests 15 dies es referien a l'aprovació definitiva, com podeu veure la redacció de l'article no s'especifica. El que ningú pot negar és que el normal seria que PP&PI donessin al personal la informació abans de l’aprovació inicial per fer els seu suggeriments.
Igualment PP i Pi no han cercat cap tipus de consens amb els grups de l’oposició, excepte amb els seus socis teòricament en l’oposició d’UMP (altre article parlarem de les seves aportacions) quan aquest pressupost en gran part serà gestionat per un nou equip de govern).
En referència al pressupost PP i PI van aprofitar per fer un míting del bé que l'havien fet, inclòs van parlar de l'herència rebuda quatre anys després...Per la nostra part els vam recordar tota una sèrie de mancances o irregularitats que indica l’informe d’intervenció que acompanyava el pressupost i plantilla:
En la plantilla de Personal s'incompleix la normativa i s’inclou com a remuneració de caràcter fix i periòdic un concepte de productivitat. El complement de productivitat no només significa incentivar a un funcionari per el desenvolupament de la seva feina sinó que exigeix que amb anterioritat es realitzi un pla de productivitat i es fixin els objectius a complir pel funcionari per meritar el dret a percebre-ho. Aquest era un dels objectius a realitzar pel regidor de recursos humans quan va justificar la seva dedicació exclusiva i no ha realitzat
Per altre part l'informe de l'interventor diu que l’Ajuntament actualment té 4 places de personal eventual (el que normalment es diuen càrrecs de confiança; un arquitecte, el cap de l'àrea de serveis, gerent d'EMSER i directora de la ràdio) el que incompleix la llei, encara que excepcionalment els pot tenir fins el 30 de juny del 2015 quan obligatòriament haurà de comptar amb un màxim de 2 càrrecs de confiança
L'informe de l'interventor també senyala les irregularitats que existeixen en relació a la plantilla de personal d'EMSER: 2 persones contractades en situació irregular i diferències entre la plantilla orgànica i l'econòmica.
Si parlam de les partides pressupostàries al ple vam destacar una vegada més el tracte lamentable que es fa a la Cala Sant Vicenç, sense cap partida per fer millores a la mateixa. El batle es va excusar dient la important inversió que s'ha fet per rescatar la gestió de l'aigua. Ja és trist que un batle consideri que un servei bàsic com l'aigua potable pugui servir per justificar que no es faci res més a la Cal Sant Vicenç, però a més a més li vam recordar la seva responsabilitat, ja que al ple va parlar de l'herència rebuda, en que s'hagués arribat a la situació límit que ha fet rescatar la gestió de l'aigua, i és que encara que no l'agradi recordar-ho Tomeu Cifre ja va formar part de l'equip de govern al 2004-2007 i va ser batle el darrer any.
Per altra part vam reiterar les propostes que ja haviam fet al pressupost del 2014 i que es fonamentaven en partides aprovades i no executades al 2013, i en els acords del ple:Millores en el conveni de l'IES Clara Hammerl, millorar el catàleg de camins (recuperació de l’ús públic del camí del coll d’en Patró i resolució dels expedients d'investigació), redacció d'un projecte de creació de recorregut arqueològic, continuar amb les excavacions al Pedreret de Bóquer, compliment de la moció de la fumigació herbicides: conscienciació i contractació de mitjans tècnics i materials, especificar una partida pel compliment de la moció per promoure els productes locals i de proximitat,a mpliar la partida per a l'eliminació de barreres arquitectòniques, partida per l'obertura del CTO de la Gola, una partida per millorar infraestructures bàsiques de la Cala Sant Vicenç.
Finalment el pressupost i plantilla van ser aprovats amb els 10 vots a favor de PP, PI i UMP. 2 abstencions de PSOE i Esquerra i els nostres 2 vots en contra. Per suposat presentarem al·legacions.
A l'enllaç podeu consultar la documentació del pressupost. ///// Organismes autònoms
A l'enllaç podeu consultar la documentació de la plantilla.
Participa a un projecte assembleari on tots som iguals, un projecte sòlid a mig i llarg termini no supeditat a les eleccions, un projecte que es fonamenta en les idees i les persones, municipalista, independent de les ordres i límits dels partits supramunicipals. Fer-nos arribar les teves idees per a una Pollença millor.
El país del tres per cent
1
Viu de l’erari públic i l’erari,
que mai no ha desatès, d’apotecari.
2
És molt bo d’explicar: com més ciment
posen aquí i allà, més tres per cent.
3
Diu “sa Seu”, diu “es bisbe”, diu “es món”,
i solla el nom excels del foll Ramon.
4
Dispensa medecines, governant:
tot el que fa té efectes de laxant.
Els assassinats de la transició: Fraga Iribarne i els Fets de Vitoria (Març de 1976)
(1 vídeo) A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.
I escriuré els noms...
Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, daquest Fraga Iribarne. Ja nestava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I nestic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.
I lescriuré, el nom daquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret dabaixar mai la guàrdia. No podem deixar-lin passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.
Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i dAniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que shi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.
A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.
(P.D: des de primera hora del matí m'han arribat tot de correus de lectors recordant-me el nom de l'obrer molt a Elda, que era Teófilo del Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.)
Vicent Partal director@vilaweb.cat
Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors". (Miquel López Crespí)
Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.
La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.
Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.
El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.
Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.
Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.
Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscil· lar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".
A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.
En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excel× lent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).
A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.
A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.
¿Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista...
Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.
Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".
Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
© Miquel López Crespí
Març de 2006
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
[26/02] Cabotà - «Umanità Nova» - «Redención» - Bury - Lozano - Galván - García Durán - Butaud - Aufrère - Bagatskoff - Morand
Anarcoefemèrides
del 26 de febrer
Esdeveniments
- Aldarulls per
la mort de Miquel
Cabotà: La nit del 26 de
febrer de 1918, com a conseqüències de les ferides
de bala fetes per la guàrdia
civil durant la Revolta de les subsistències a Palma
(Mallorca, Illes Balears)
del 18 de febrer de 1918, mor el jove socialista Miquel
Cabotà, fet que va
convulsar tot el moviment obrer mallorquí. El batle de Palma
i molts regidors
es mostraren conformes a presidir un enterrament públic, que
finalment les
autoritats militars no van permetre. En no poder dur a terme
l'enterrament,
s'organitzà una manifestació d'unes 5.000
persones presidida per Llorenç Bisbal Barceló i
el
republicà Francesc Villalonga Pérez, on van
participar totes les
forces sindicals
mallorquines. L'única corporació de Palma que
condemnà obertament els fets i
secundà el governador, que finalment dimití el 28
de febrer, fou la Cambra de
Comerç.
***
- Surt Umanità Nova: El 26 de febrer de 1920 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del diari anarquista Umanità Nova, òrgan oficial de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Fundat per Errico Malatesta, juntament amb altres destacats llibertaris (Gigi Damiani, Corrado Quaglino, Carlo Frigerio e Nella Giacomelli), va comptar amb nombrosos col·laboradors, com araAntonio Ceri, Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Armando Borghi, etc. A finals de 1920 Malatsta, Borghi i Quaglino, juntament amb alguns altres redactors i col·laboradors destacats del periòdic, van ser detinguts i acusats de«conspiració contra l'Estat» i d'«associació per a delinquir». El 23 de març de 1921 la seu del periòdic va ser durament atacada per escamots feixistes, però el 14 de maig de 1921 va reprendre la seva activitat. En algunes zones italianes la seva circulació va superar la del periòdic socialista Avanti!, fins al 2 de desembre de 1922 quan la seu de la publicació va ser completament destruïda i el periòdic prohibit pel règim feixista. En 1945, després de la caiguda del feixisme, la publicació va tornar a sortir, però amb periodicitat setmanal i com a òrgan oficial de la nova Federació Anarquista Italiana (FAI). Actualment encara s'edita.
***
- Surt Redención: El 26 de febrer de 1921 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Redención.Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Alcoy y portavoz de la CNT. Dirigit per Juan J. Pastor, fou l'òrgan oficial de la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació de Grups Anarquistes de Llevant. Hi van col·laborar Agustín Gibanes, Nicolás Rodríguez, Liberad Ruíz, Mauro Bajatierra, F. Caro Crespo, Albà Rosell, Federico Urales, Manuel Rey, Enrique Nido, J. Vidal, Gastón Leval, Rafael Vidiella, Alfredo C. Florel, Matías Calabuig, Juan Gallego Crespo, Juaquín Maurín, Lanzarote, Pepe Sanchis, Juan del Arco, etc. El periòdic pretenia potenciar el nivell cultural del proletari, sota els principis del sindicalisme revolucionari i l'anarcocomunisme. Tingueren especial atenció les notícies sindicals i pro presos. Mantingué una línia anarquista en la polèmica sorgida arran de la delegació cenetista a Rússia, elegida en el Ple de Barcelona de 1921, fortament criticada per alguns sectors de la CNT. En sortiren 131 números, l'últim el 26 de setembre de 1923, pocs dies després de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Fou continuat per Generación Consciente (1923-1928).
Naixements
- Paul Bury: El 26
de febrer de 1864 neix l'anarquista Paul Bury. Treballava de teixidor a
Roubaix
(Nord-Pas de Calais, França) i arran de la seva
participació en els disturbis
del 14 de juliol de 1883 en aquesta localitat, que sorgiren durant les
manifestacions contra les condemnes de Louise Michel i
d'Émile Pouget a París
(França), va ser detingut, tot cridant «Visca la
Revolució Social! Mort als
explotadors!», portant una bandera roja i a la butxaca un
exemplar del periòdic
lionès La Lutte i un
gatzoll de
baster; jutjat, va ser condemnat a un any de presó per
portar un «emblema
sediciós». Durant aquest procés es
definí com a «individualista» i
assegurà no
pertanyia a cap grup anarquista. L'any següent, un cop lliure,
venia pels
carrers la publicació anarcocomunista Terre
et Liberté (1884-1885), publicada per Antoine
Rieffel a París. En 1885 fou
el gerent del periòdic Le Paria,
que edità
Pol Martinet a Roubaix fins el 1886. Quan li tocà fer el
servei militar, va ser
enviat a l'Àfrica i d'allà al Protectorat de
Tonquín, i retornà a la metròpoli
malalt;
un dia, en un accés febril, prengué a un vianant
el rellotge i per aquest motiu
va ser condemnat a tres anys de presó. El 15 d'octubre de
1894, durant una
conferència socialista a Tourcoing (Nord-Pas de Calais,
França) on participà
Jules Guesde, va ser detingut per la violència
dialèctica de la seva
intervenció de 16 minuts; jutjat el 9 de novembre de 1894
pel Tribunal
Correccional de Lille, va ser condemnat a 13 mesos de presó
en deportació, en
aplicació de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), i enviat
a la Secció
Mòbil de la badia de Prony, a la colònia
penitenciària de Nova Caledònia. En 1900
encara era a la presó i es demanà la seva
amnistia en una campanya de suport en
la premsa (Le Temps Nouveaux, etc.)
i
entre gener i febrer de 1901 els anarquistes de Roubaix organitzaren
una
campanya de solidaritat per sa mare, que vivia en l'extrema
misèria, amb actes
i festes per treure diners; també el grup Liberté
d'Opinion et Solidarité
Internationale (LOSI, Llibertat d'Opinió i Solidaritat
Internacional) hi
participà. L'11 de març de 1901 va ser amnistiat
i retornà a la metròpoli el
maig i LOSI finançà el seu viatge de Marsella a
Roubaix.
***
- Manuel Lozano
Guillén: El 26 de febrer de 1904 neix a
Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Manuel Lozano Guillén, conegut com Rondeño
i que també va fer servir el pseudònim d'Antonio
Ferrer Castillo. Fill d'una família pagesa humil,
quan era jove emigrà a
Catalunya, on treballà en diversos oficis, sobretot de
peó. Entrà a formar part
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de diversos
grups anarquistes;
tingué problemes amb la policia i durant la dictadura de
Primo de Rivera fugí a
Occitània, on milità en el moviment anarquista.
En 1931, retornà a la Península
poc abans de la proclamació de la II República
espanyola. A Bellver de Cinca
s'establí com a jornaler conrant un hort familiar.
Establí contactes amb militants
anarquistes d'Albalat de Cinca, com ara Félix Carrasquer
Launed, i seguint
l'exemple d'aquest, creà una agrupació cultural
al seu poble. Fou el primer
secretari del Sindicat Únic de Bellver de Cinca de la CNT i
membre del Comitè
Comarcal del Cinca, el qual presidí en
substitució de Félix Carrasquer. Membre
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
participà activament en els moviments
insurreccionals de gener de 1932 i de desembre de 1933, fets pels quals
va ser
perseguit. El 20 de desembre de 1933 va ser detingut, amb altres
companys, a
Barcelona, sota el nom d'Antonio Ferrer
Castillo, acusat d'haver participat en la passada
insurrecció. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936 adquirí un gran
prestigi i passà a
ocupar importants funcions orgàniques: encarregat del
Comitè Revolucionari i de
les col·lectivitats del Bellver del Cinca, delegat de la
Comarcal del Cinca al
Ple Regional d'Aragó d'agost de 1936, etc. El 22 d'agost de
1936 coordinà, amb José
Alberola Navarro i Justo Val Franco, l'assemblea d'Albalat de Cinca on
es
debaté sobre «el mitjà o manera
d'estructurar una nova economia natural i
proletària» i on van ser representats els 21
pobles de la comarca del Cinca. Més
tard, s'enrolà en la 14 Centúria
(«Centúria Ayerbe-La Peña»)
de la «Columna Roja
i Negra» (121 Brigada Mixta). Quan els enfrontaments de maig
de 1937 amb la
reacció estalinista, amb el suport de Miguel
García Vivancos, marxà cap a
Barcelona amb Máximo Franco Cavero, cap de la 127 Brigada
Mixta, i una
cinquantena de companys, però Gregorio Jover, cap de la 28
Divisió Confederal«Francisco Ascaso» els va detenir a
Binèfar i els va fer reconsiderar la seva
postura. Després de la militarització de les
milícies, el juny de 1937 va ser
nomenat comissari de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió.
En aquesta unitat
lluità la resta de la guerra, a Aragó,
País Valencià i Extremadura. A resultes
dels combats al front de Terol (Castelfrío, Sedrilles,
Sarrión) entre abril i
maig de 1938, va ser condecorat al valor amb tota la divisió
per haver evitat
la caiguda de València amb la seva defensa i
resistència. El març de 1939 participa
a Madrid, al costat de la Junta de Defensa del coronel Segismundo
Casado, en
els enfrontaments contra les tropes del Govern estalinista de Juan
Negrín López.
Al final de la guerra va ser detingut per les tropes franquistes al
port d'Alacant i fou tancat al camp de
concentració d'Albatera i posteriorment a Oriola i
Barbastre. Jutjat, va se
condemnat a 20 anys de presó que purgà a les
presons d'Osca –el maig de 1940 un
escamot del grup guerriller anarquista encapçalat per
Francisco Ponzán Vidal intentà
alliberar-lo d'allà sense èxit–, de
Santoña i de Madrid. Jutjat de bell nou, va
ser condemnat a mort. En aquesta conjuntura, les autoritats franquistes
li van
proposar que acceptés un càrrec en els seus
sindicats, proposta que fou
rebutjada. Manuel Lozano Guillén va ser afusellat el 24
d'abril de 1945 –altres
fonts citen el 29 d'abril i l'1 de maig– a la
tàpia del cementiri de Torrero de
Saragossa (Aragó, Espanya). En 2011 Germán Ferrer
Marzola edità a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) el llibre Memorias
de un fusilado anarcosindicalista. Apuntes incompletos de la vida de
Manuel
Lozano Guillén escritos en la cárcel de las
Capuchinas (Barbastro, 1941).
Manuel Lozano Guillén (1904-1945)
***
- Florentino Galván Trías: El 26 de febrer de 1905 neix a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquestaèpoca va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia --a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes--, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 --sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco. Florentino Galván Trías va morir el 28 de gener de 1966 a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França).
***
- Juan García
Durán: El 26 de febrer de 1915 neix a A Torre
(Vilagarcía
de Arousa, Pontevedra, Galícia) el bibliotecari, historiador
i militant
anarquista i anarcosindicalista Luis Costa García,
més conegut com Juan
García Durán o, també, com El Fugas. Fill d'un fuster
instal·lat a Vilaxoán
de Arousa, aprengué l'ofici de mestre d'aixa. Quan tenia 15
anys s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). També
milità en les Joventuts
Llibertàries. El novembre de 1931 presidí un
míting cenetista a Betanzos. En
1935 va fer de secretari dels fusters de Vilagarcía i en
1936 assistí al
Congrés de la CNT en representació dels sindicats
de Vilagarcía. Poc abans de l'aixecament
feixista s'establí a La Corunya, fugint de la
persecució a la qual era sotmès
per la seva actuació en un conflicte laboral, i es
casà amb Dolores Martínez
Santiago, amb qui tingué un fill, Luis Costa
Martínez. Entre el juliol i
l'agost de 1936 va estar detingut pels facciosos. Fou en aquest moment
que
adoptà el nom de Juan García
Durán.
Novament apressat el juliol de 1937
a La Corunya, fou jutjat i condemnat a mort. El maig de 1943 fou
alliberat de
la presó d'Alcalá de Henares. De bell nou a La
Corunya, s'incorporà a la CNT
clandestina, participant activament en la reorganització del
sindicat
anarcosindicalista. El juny de 1943 fou nomenat secretari general del
Comitè
Regional de Galícia de la CNT, assistint als plens nacionals
de regionals a Madrid
de juliol de 1945 i de març de 1946 --en aquestúltim fou nomenat secretari
polític del Comitè Nacional i secretari de
l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD)--, i al Ple Regional de
començaments de 1945 a La Corunya.
Membre dels comitès nacionals d'Ángel Morales
Vázquez i de Lorenzo Íñigo
Granizo, va ser delegat per viatjar a França i tractar
diversos assumptes del
Govern republicà de Giral, i intervingué en tres
consells de ministres. També
en aquests anys mantingué contactes amb el Partit
Galleguista. Participà en
diverses trobades amb els grups guerrillers, especialment de
Lleó i de Galícia.
El 9 d'abril de 1946 fou ferit d'un tret en una cama per la policia
durant la
seva detenció a la Gran Via de Madrid, però a
l'hospital aconseguí fugir. Novament
apressat per mor d'un confident, fou jutjat, condemnat a mort i tancat
a les
presons d'El Dueso, d'Ocaña i de l'Hospital Penitenciari de
Yeserías, d'on fugí
el 10 de març de 1949 i passà a França
amb llanxa pesquera. En 1950 visqué una
temporada a França fent de planxador, ja que no
volgué acceptar el suport
econòmic de l'organització anarcosindicalista;
després de fuster i d'auxiliar
de biblioteca de l'Arxiu Nacional d'Austràlia, on es
casà en segones núpcies
amb la cònsol francesa Jeanette Villemin, amb qui
tindrà un segon fill,
Jean-Pierre García. Els trasllats consulars de sa companya
també van ser seus i
per això viatjà per uns quaranta països
dels cinc continents. A finals dels
anys cinquanta estudià biblioteconomia a Detroit, va fer
classes de francès a
l'Acadèmia Berlitz i a la Wayne State University i
mantingué relacions amb el
grup «Libertad» i amb les Societats Hispanes
Confederades, realitzant nombroses
conferències on defensà la unitat de les forces
antifranquistes. En 1964
s'instal·là a Montevideo, on va fer classes
d'anglès, de gallec i de portuguès
al Liceu Francès, a la Universitat de la
República i a la Facultat d'Humanitats
i de Ciències, alhora que aprofundí en els seus
estudis biblioteconòmics,
obtenint la llicenciatura amb la tesi Bibliography of the Spanish War
(1936-39).
Encara que enquadrat en una línia reformista, en 1966
condemnà
el cincpuntisme. En 1966 prologà el
llibre de Carlos Zubillaga Castelao
no arte galego.
En 1968 s'establí a Houston (Texas, EUA). El 20 de novembre
de 1975, el mateix dia que morí el dictador Franco, es
doctorà en la
Universitat de la Sorbona de París amb una tesi dirigida per
Pierre Vilar sobre
la intervenció estrangera en la Guerra Civil espanyola (Guerre civile
espagnole (1936-1939). Interventions etrangères sur mer), passant a ser un
dels especialistes d'aquest conflicte i realitzant
conferències sobre el tema
per tot arreu (Leiden, Houston, Washington, Atlanta, Mont-real,
Vilagarcía,
Madrid, Barcelona, etc.). Amb el temps arribà a tenir
força prestigi com a
especialista en biblioteques i en bibliografia, fent d'assessor
històric de la
Biblioteca del Congrés nord-americana a Washington i de
bibliotecari en
universitats texanes (Rice University, etc.). En 1979 tornà
a la Península i
passà a viure a Alacant. Assistí al V
Congrés de la CNT, del qual sortí
força
decebut, i es tornà força crític vers
el moviment anarquista. En 1985 fou
nomenat col·laborador de la Càtedra
d'Història Contemporània de la Facultat de
Filosofia i Lletres d'Alacant. Un mes abans de morir,
gràcies a haver guanyat
la loteria, fundà el «Premi Juan García
Durán», destinat a distingir
bianualment amb tres milions de pessetes un estudi sobre la Guerra
Civil
espanyola; el premi va ser canalitzat per la Fundació Bosch
Gimpera i després es
va fer càrrec el Centre d'Estudis Històrics
Internacionals de la Universitat de
Barcelona. Durant sa vida va col·laborar en nombroses
publicacions, com ara CNT,Comunidad
Ibérica,Cuadernos de
Ruedo Ibérico,España
Libre,Espoir, La Hora de Mañana, Polémica, Ruta, Solidaridad,Tiempo de
Historia, Tierra Vasca, Umbral, etc. És autor de
Por la libertad. Cómo se lucha en España (1956, traduïda al
gallec en 2001
sota el títol Pola
liberdade. A loita antifranquista de Luis Costa), Gramàtica
española. Por qué la gramàtica es una
ciència
(1962), La
novela española
de postguerra civil
(1964), Bibliografía
de la guerra civil española
(1936-1939)
(1964, primera que es realitzà sobre el tema), A Hispanic
look at the bicentenial
(1978), Camino
para la paz. Los historiadores y
la guerra civil
(1980), La
guerra civil española. Sus fuentes y sus
lagunas (Archivos, bibliografía y filmografía)
(1985), entre d'altres. Juan
García Durán va morir sobtadament d'un aneurisma
el 12 de desembre de 1986 a
Alacant (Alacantí, País Valencià),
quan enllestia una traducció al castellà de
la seva tesi doctoral.
Defuncions
- Georges Butaud: El 26 de febrer de 1926 mor a Ermont (Illa de França, França) l'anarquista Georges Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). Havia nascut el 6 de juny de 1868 a Mârciène (Valònia, Bèlgica). En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l’autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Peròés a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París «Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Aquest mateix any Sophie Zaïkowska publicarà L’individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j’entends par l’individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L’individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.
***
- Julien Aufrère:
El
26 de febrer de 1952 mor a Colombes (Illa de França,
França) el sindicalista
revolucionari socialista, després comunista i finalment
anarquista i
anarcosindicalista, Jules Martin Aufrère, conegut com Julien Aufrère. Havia nascut
el 10 de novembre de 1889 a Archignat
(Alvèrnia, Occitània). Corrector d'impremta
sindicat des de 1910, vivia a
Colombes i treballava a la impremta cooperativa «La
Cootypographie», de
Courbevoie (Illa de França, França). El gener de
1921, aleshores membre de la
Secció Socialista de Colombes, passà amb
gairebé tota aquesta secció al Partit
Comunista (PC) i amb Monier va ser nominat cosecretari adjunt. En
aquesta època
fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de
París i l'abril
de 1922 reemplaçà Charles Salembier en el
càrrec de secretari de la Federació
dels Joves Sindicalistes del Sena, la qual es mostrà, el
setembre d'aquell any,
partidària a l'adhesió a la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU).
Militant
del PC, defensà les posicions de Pierre Monate i Alfred
Rosmer. En 1922
col·laborà en Le
Travailleur du Livre
i en L'Imprimerie Communiste. Entre
1923 i 1925 fou secretari adjunt, amb Victor Godonèche, de
la Federació
Unitària Francesa dels Treballadors del Llibre de la CGTU i
assistí entre el 8
i el 9 de març de 1924 al I Congrés Nacional de
la Federació Unitària del
Llibre i entre el 22 i el 25 d'agost de 1925 al II Congrés
Nacional d'aquesta
federació, on va ser nomenat, amb Victor
Godonèche, representant de la seva
comissió executiva en el Comitè Internacional de
Propaganda (CIP). El 24 de
desembre de 1924 va ser nomenat secretari del CIP del Llibre per als
Països
Llatins, en un moment en el qual el nucli sindicalista revolucionari
agrupat al
voltant de Pierre Monatte va ser exclòs del PC. Joanny
Berlioz, secretari del
Buró Llatí de la Internacional Sindical Roja
(ISR), el 2 d'octubre de 1925,
contestà aquesta nominació per«divergències profundes amb la línia
general de
l'ISR». En 1923 fou membre suplent de la comissió
executiva de la CGTU, càrrec
que prengué en titularitat l'any següent,
però en el qual no ser reelegit en
1925. El gener de 1925 participà en la creació de
la revista La Révolution
Prolétarienne, on
col·laborà fins el 1935. Amb Jules Raynaud va ser
expulsat del PC i en 1926
organitzà un Grups d'Estudis Comunistes i Sindicalistes a
Colombes. El febrer
de 1931 era secretari del Cercle per la Unitat Sindical
(Comitè Unitari
Sindical) de Colombes, creat després de la
publicació del «Manifest dels 22».
El 20 de març de 1932, per transferència de la
CGTU, va ser admès en el
Sindicat de Correctors de la Confederació General del
Treball (CGT) i fou
membre del seu comitè sindical (1937-1942, 1947) i secretari
adjunt d'aquest
sindicat (1941). En 1935 era secretari del Centre Sindical Confederat
de
Colombes i animà el Grup Anarquista d'aquesta
població, adherit a la Unió
Anarquista (UA), tot representant la tendència
anarcosindicalista a la Casa del
Poble de la localitat. En aquesta època
col·laborà en Le
Libertaire. Entre 1937 i 1939 representà el seu
grup anarquista,
en qualitat d'administrador, en la Universitat Popular de Colombes. Sa
companya
assistí sovint a les reunions del grup. Julien
Aufrère va morir sobtadament el
26 de febrer de 1952 a Colombes (Illa de França,
França).
***
- Henri Bagatskoff:
El 26 de
febrer de 1955 mor al Côteau de Goulard (Chateau-du-Loir,
País del Loira,
França) l'anarquista Henri Bagatskoff, més
conegut com Bagats. Havia
nascut el 15 de gener de 1878 a Miluslewiez (Smolensk,
Rússia). Militant en el
moviment anarquista rus, durant el servei militar desertà de
l'Exèrcit tsarista
i s'exilià a França. Al país gal
freqüentà les conferències de
Sébastien Faure
i de Piotr Kropotkin. Arran de la Revolució de 1917
retornà a Rússia, però fou
empresonat per les autoritats bolxevics. Amb el temps
aconseguí fugir de la
Unió de Repúbliques Socialistes
Soviètiques (URSS) i s'establí a Chateau du
Loir, on fundà un grup anarquista. En 1941 va ser denunciat
per haver amagat
jueus i fou deportat al camp de concentració de Buchenwald
(Weimar, Turíngia, Alemanya),
matriculat sota el número 38.574, i del qual fou alliberat
el 11 d'abril de
1945. Entre el 7 i el 9 de desembre d'aquell mateix any
assistí al congrés
fundacional de la Confederació Nacional del Treball Francesa
(CNTF) a la Sala
Susset de París. Durant la postguerra participà
en la reactivació de la
Federació Anarquista (FA) de Chateau du Loir, sempre al
costat de Raymond
Beaulaton i de Jean Boyer. Henri Bagatskoff va morir el 26 de febrer de
1955 al
seu domicili del Gôteau du Goulard (Chateau du Loir,
País del Loira, França) de
les seqüeles de les malalties contretes durant la seva
deportació.
***
- Jeanne Morand:
El 26 de febrer de 1969 mor
a París (França) la militant anarquista i
antimilitarista Jeanne Morand, més
coneguda com Jane Morand. Havia nascut el 17
d'agost de 1883 a Bey
(Borgonya, França). Son pare va ser un terrelloner
anarcosindicalista. En 1905
es va traslladar a París, on treballarà de
minyona. Aleshores freqüentà les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars),
reunions anarquistes organitzades
per Libertad --pseudònim del propagandista llibertari
individualista Albert
Joseph-- amb qui més tard viurà. En 1907
deixà la seva feina de criada i
començà a treballar a la impremta del
periòdic L'Anarchie, treball que
continuarà després de la mort de Libertad el
novembre de 1908. Entre 1913 i
1914 va participar en la cooperativa llibertària del«Cinéma du Peuple», que
agrupava anarquistes, sindicalistes revolucionaris de la
Confederació General
del Treball (CGT) i socialistes. Més tard va prendre per
company l'anarquista i
antimilitarista Jacques Long (Jacklon). Quan va
esclatar la guerra tots
dos marxaren a Espanya on pensaven trobar refugi. Al
començament de 1919 en són
expulsats per mor de la seva propaganda anarquista i marxen cap a
Holanda. El
19 de novembre de 1920, a Bordeus, un consell de guerra els
condemnà en
rebel·lia a la deportació perpètua per
les seves actuacions durant la guerra.
Després del suïcidi de Jacklon el 20 de juliol de
1921 a Bèlgica, es va lliurar
a l'autoritat i va ser condemnada, el 5 de maig de 1922 a Rennes, a 10
anys de
presó per «agitació durant la
guerra». Després de nombroses vagues de fam, amb
el relleu d'altres companys anarquistes, com ara Louis Lecoin, va ser
classificada com a presa política i finalment alliberada el
29 d'agost de 1924.
Va col·laborar en La Revue Anarchiste,
en Le Libertaire i en Le Végétalien
(1926). Durant l'estiu de 1929 va crear, amb G. Grégoire, P.
Lentente, G.
Rolland, M. Theureau i M. Langlois, la Colònia Infantil
Llibertària a la seva
casa de camp, on estiuejaven infants d'obrers. A partir de 1932 la seva
salut
mental es va degradar i en 1937 va ingressar al Pensionat de
l'Hospitalitat del
Treball. Tenia dos germans, igualment insubmisos a la guerra, que
s'instal·laren al Regne Unit en 1914, i sa germana, Marie
Morand, també va ser
militant anarquista i companya de Louis Lecoin.
Actualització:
26-02-15
Pin de Latour: 'Dietari d'una excursió a Mallorca i Cabrera embarcats en lo Mariucha' (1914)
Curioso este libro de Armand Pin de Latour en que cuenta una excursión marítima en el yate "Mariucha" realizada en junio de 1913 por un pequeño grupo de amigos. La ficha del libro, editado en 1914 en Barcelona por Casamajó, impressor, da una primera pista sobre él: "llegit a la sala de conferencies del Real Club Marítimo de Barcelona", pese a que tiene 105 páginas.
Otro dato curioso. De este libro se publicaron cinco ejemplares, numerados del I al V y este ejemplar lleva una dedicatoria especial escrita a mano: "A mi querido amigo el Marqués de Gonzalez con todo afecto. Armand Pin"
Armand Pin de Latour: Dietari d'una excursió a Mallorca i Cabrera embarcats en lo Mariucha (1914)
El índice es la indicación del itinerario:
- Benvolguts consocis:
- De Barcelona a Soller
- De Seller a Andraitx
- D' Andraitx a Palma
- De Palma a Cabrera
- De Cabrera a Porto-Colom ab escala a Porto-Petro
- De Porto-Colom a Manacor
- De Manacor a Alcudi y Pollensa
- De Pollensa a Soller
- De Soller a Barcelona
Ja tots los companys junts, instalats sobre mantes y cuixins estesos per cuberta, ens contarem mutuament nostre viatje y comentantne 'ls incidents contemplavam lo panorama ofert a nostres ulls.
Pochs ports tenen l'hermosura del de Soller. D'ahont estavam no 's veu la boca del port, no 's veu la mar, sols se veu ... un blau estany, tot voltat de frondoses montanyes.
Al N. marcant sa entrada, s' alsan dos altivols fars. Colocats a alsada diferenta, abdós son hermosos y bellment situats. En lo puig de la Creu que a Llevant s' alsa, y a radoso del vent de fora, estan acotjades les casetes dels qui vihuen de l'aygua: pescadors, autoritats de marina, farers, embarcadors de taronges, carabiners, tots s ' han establert en pintoresch poblat anomenat Soller Port. La villa propiament dita, es com la majoría de les de Mallorca y moltes de la costa catalana, terra en dins, degut a ser fundades en temps en que 'l vehinat del mar significava perill de pirates.
Vora mateix de l'aygua, banyant en ella ses arrels, s'alsa aquell pí tan hermós, lo pare dihuen els solleríns, de tots los pins de l'Illa. N'es tan alt, recte, ferm, tan tupit de fines agulles. que pot ben dirse que no té rival en tota l' hermosa ribera del Mediterrani. Envejosos dihuen que si 'ls pins de Pollensa, que si 'l de Santa Cristina, vora Lloret, que si a Napols lo de Virgili, que si 'ls de Corfú, rès hi fa, no n' hi ha en lloch de tant hermós.
Fou un temps en que ' ls gegants pins de Soller, eren tres companys: l'un desaparegué convertit en gegantesch braser, per l' incuria d ' uns pastors a qui oferia generosa sombra, l'altre també morí per lo foch, més de mort mes sublim, morí per lo foch del cel, tronxat, esqueixat per un llam un día de tempestuosa mitjornada d'istiu ... y romangué l'actual, semblant encare més gran, més hermós, en sa soletat magestuosa!
Y haventlo ben contemplat y alabat, saltarem de nou a terra, a corre 'l portet per ses vores, pujant fins al far de la Creu, seguint lo sender que corre per la cresta d' un turonet encisador. [...]
El texto se acompaña de algunas fotografías, alguna interesante.
No he encontrado la biografía de Armand Pin de Latour. Era hijo de Josep Pin i Soler, de interesantísima biografía. Con todo, Armand Pi tiene en Google Books una decena de publicaciones.
Principis per a una candidatura alternativa
1.- Alternativa per Pollença és ASSEMBLEARIA. El nostre òrgan de decisió màxim és l’Assemblea que un cop al mes es reuneix. Només tenim els càrrecs mínims que exigeix la llei i es troben al servei de l'Assemblea a l'igual que els regidors. No tots els partits de Pollença són assemblearis i alguns que es diuen assemblearis només tenen l'assemblea per ratificar el que ja està decidit.
2.- Tenim LIMITACIÓ DE CÀRRECS. Ningú pot ocupar un càrrec més de dues legislatures consecutives, per això en Pepe García no es torna a presentar com candidat, i ningú a Alternativa pot ocupar dos càrrecs a la vegada. Que nosaltres sapiguem cap partit de Pollença té aquesta limitació als seus estatuts.
3.- COMPTES CLARS. A Alternativa per Pollença no tenim cap deute amb els bancs ni cap prestam, tot el que fem es finança amb les quotes dels nostres afiliat i el nostre grup municipal, sous dels regidors inclosos. Som l'únic partit que publica el seus comptes Informe econòmic 2013 .
4.- MUNICIPALISME. Som l'únic partit municipal i municipalista que té com àmbit d’actuació tot el municipi de Pollença, sense perdre de vista que des d’una posició municipal es pot incidir en decisions fora del municipi que ens afectin.
5.- INFORMACIÓ. Som el partit que més ha informat als ciutadans de Pollença. Com a la legislatura passada tots i cada un dels dies d'aquesta legislatura hem publicat un article al bloc, i hem mantingut constant comunicació al facebook, pàgina web, twiter i Urxella de paper, contestant a preguntes, recollint suggeriments, penjant enllaços a notícies relacionades amb Pollença, etc... Altre apareixen i desapareixen segon les eleccions.
6.- FEINA. Som el partit de Pollença que més mocions, precs i preguntes i al·legacions ha presentat aquesta legislatura a l'igual que la legislatura passada.
No som massa gent, no tenim la solució màgica als problemes de Pollença, no som polítics simplement som ciutadans actius que feim política. Si voleu participar d’un partit transparent i participatiu on se vos escolti sincerament, on se vos tingui en compte, on no se vos amagui res i sigueu part d’ell al nivell que vosaltres trieu... estarem encantats de comptar amb vosaltres.
Els nostres eixos d'actuació són els següents:
- La participació ciutadana i la democràcia directa, perquè els ciutadans, amb tota la informació, transparència i comunicació, creïn un govern de tots per a tothom. Volem una Pollença on la ciutadania estigui ben informada i pugui opinar i prendre decisions claus en la seva vida quotidiana.
- La cohesió social. Ens marquem com a objectiu eliminar les distintes desigualtats que existeixen actualment al nostre municipi, ja siguin per motius econòmics, d’edat, de raça o de gènere. Cal una igualtat real. Volem construir un municipi en què l’activitat econòmica es desenvolupi amb honestedat, sense oportunisme ni favoritismes i vagi dirigida al benestar de totes les persones.
-La sostenibilitat: s’han de dissenyar polítiques per al demà, pensant en les generacions futures, sense comprometre les seves necessitats i sense malmetre el medi ambient, amb respecte al medi natural, al patrimoni històric i cultural del poble.
- L’economia: Defensem els interessos col·lectius i els béns públics. Defensam l’impuls econòmic de caràcter social que s’orienti a millorar la qualitat de vida de tots els ciutadans allunyant-nos de la lògica capitalista d'acumulació, competència i despossessió.
- La defensa de la nostra identitat cultural. Veiem necessària la defensa d’aquells trets que ens identifiquen com a poble: la llengua catalana, la història i la cultura popular, aprofundint en el seu coneixement i evitant que caiguin en especulacions i manipulacions. A més, aquests trets, lluny de representar un factor exclusiu, han d’esdevenir una eina al servei de la cohesió social abans esmentada.»
Pressupost pre-electoral (Ple de febrer I)
Aquest dimarts passat es va celebrar el ple de febrer amb dos punts destacats: el pressupost de 2015 i l'exclusió de cinc cases del Passeig Voramar del Moll del Catàleg de Patrimoni.
El nostre regidor Tomeu Cifre no va poder assistir al Ple per motiu de malaltia, però de tota manera farem una anàlisi del que va ser el ple i el nostre punt de vista. També faltaven, amb justificació, Teresa Ferré (PI) i Javier Barba (PSOE).
El pressupost.
1.- Aprovació inicial, si procedeix, del Pressupost de la Corporació, i plantilla, de l’exercici 2015.
Es tracta d'un pressupost continuista, com el mateix equip de govern PP-PI es va encarregar de dir, amb incorporació de partides de feines pressupostades l'any passat i que no s'han executades així com amb un llistat d'inversions noves. El gruix de les inversions s'incorporaran fora del pressupost, emperò, com a inversions financerament sostenibles. L'equip de govern va aprofitar per fer un balanç triomfalista de la seva gestió econòmica durant la legislatura amb una clara perspectiva electoralista.
Cal recordar que la baixada del deute i l'escurçament dels terminis de pagament a proveïdors són una constant a tots els ajuntaments de Mallorca, que ve provocada per dos fets: la «austeritat», que ha suposat que s'hagi fet molt poca inversió i especialment molt poca millora dels serveis municipals, amb àrees molt poc dotades de personal i d'activitat, i la pujada de l'IBI, que tot i la darrera baixada aprovada, en el global de la legislatura haurà suposat una important pujada. A Pollença hi hem d'afegir el que es recapta en infraccions urbanístiques, que aquesta legislatura ha augmentat considerablement:
Recaptació IBI rústica: liquidació 2014: 1.531.159,40 E. Previst 2015: 1.330.000,00 E.
Recaptació IBI urbana: liquidació 2014: 8.003.268,13 E. Previst 2015: 7.130.000,00 E.
Multes urbanístiques: liquidació 2014: 3.111.812,21 E. Previst 2015: 500.000,00 E.
Com es veu del diferencial entre el que es preveu per multes i el que realment es cobra és d'allà on surt una part molt important del romanent de tresoreria (sobrant).
El pressupost de despeses total és el seguent, per àrees:
2014 | 2015 | Dif. | Var. | |
Deute Públic | 899.035,00 | 645.020,00 | -254.015,00 | -28,25% |
Seguretat i ordre públic | 2.613.542,89 | 2.667.439,16 | 53.896,27 | 2,06% |
Ordenació del trànsit i estacionament | 505.000,00 | 0,00 | -505.000,00 | -100,00% |
Protecció civil | 22.150,00 | 16.000,00 | -6.150,00 | -27,77% |
Obres i serveis | 1.148.513,67 | 1.182.169,55 | 33.655,88 | 2,93% |
Urbanisme | 4.419.418,73 | 1.787.003,91 | -2.632.414,82 | -59,56% |
Vies públiques | 980.000,00 | 0,00 | -980.000,00 | -100,00% |
Clavegueram | 189.889,44 | 190.000,00 | 110,56 | 0,06% |
EMSER | 3.233.700,00 | 3.572.000,00 | 338.300,00 | 10,46% |
Neteja viària | 840.000,00 | 860.000,00 | 20.000,00 | 2,38% |
Cementiri i serveis funeraris | 35.400,65 | 34.708,93 | -691,72 | -1,95% |
Enllumenat públic | 350.000,00 | 0,00 | -350.000,00 | -100,00% |
Medi ambient | 391.318,65 | 431.755,01 | 40.436,36 | 10,33% |
Assistència mèdica farmacèutica | 160.000,00 | 160.000,00 | 0,00 | 0,00% |
Assistència social primària | 1.045.241,85 | 1.024.365,33 | -20.876,52 | -2,00% |
Assistència sanitària | 34.887,21 | 0,00 | -34.887,21 | -100,00% |
Ensenyament | 517.772,20 | 517.336,63 | -435,57 | -0,08% |
Cultura | 368.585,02 | 386.865,42 | 18.280,40 | 4,96% |
Normalització lingüística | 70.830,04 | 116.406,68 | 45.576,64 | 64,35% |
Biblioteques | 113.497,25 | 118.540,18 | 5.042,93 | 4,44% |
Museus | 111.500,00 | 106.000,00 | -5.500,00 | -4,93% |
Mediació cultural | 28.431,74 | 34.199,76 | 5.768,02 | 20,29% |
Arts escèniques – Festival | 303.134,00 | 311.000,00 | 7.866,00 | 2,59% |
Joventut i oci | 39.380,00 | 44.380,00 | 5.000,00 | 12,70% |
Festes populars | 278.000,00 | 301.000,00 | 23.000,00 | 8,27% |
Esports | 755.047,19 | 747.574,92 | -7.472,27 | -0,99% |
Turisme | 298.319,57 | 304.406,01 | 6.086,44 | 2,04% |
Comerç | 20.000,00 | 22.000,00 | 2.000,00 | 10,00% |
Fires | 70.000,00 | 75.000,00 | 5.000,00 | 7,14% |
Informació i promoció turística | 270.000,00 | 0,00 | -270.000,00 | -100,00% |
Conservació de camins | 33.719,59 | 20.000,00 | -13.719,59 | -40,69% |
Infraestructures | 405.500,00 | 400.000,00 | -5.500,00 | -1,36% |
Noves tecnologies | 244.300,00 | 206.850,00 | -37.450,00 | -15,33% |
Membres de govern | 346.632,84 | 362.235,10 | 15.602,26 | 4,50% |
Administració general | 1.891.534,37 | 2.227.877,13 | 336.342,76 | 17,78% |
Neteja edificis | 477.372,81 | 485.041,17 | 7.668,36 | 1,61% |
Participació ciutadana | 206.244,40 | 197.936,74 | -8.307,66 | -4,03% |
Administració financera | 580.000,00 | 580.000,00 | 0,00 | 0,00% |
Gestió del patrimoni | 1.678.000,00 | 0,00 | -1.678.000,00 | -100,00% |
25.975.899,11 | 20.135.111,63 |
En el seu discurs triomfal l'equip de govern es va oblidar de mencionar les objeccions de l'informe d'intervenció, que deixa clares moltes mancances en matèria econòmica d'aquest Ajuntament: la manca de criteris objectiu per pagar els complements de productivitat al personal o com es resoldrà el fet que a partir del mes de juny només hi podrà haver dos dels quatre treballadors eventuals (càrrecs de confiança) que hi ha actualment. Tampoc varen fer cap menció a les moltes mocions aprovades durant aquesta legislatura i a les que no s'ha destinat pressupost per executar-les. El cas més sagnant és el de Cala Sant Vicenç, que va tenir 200,000eur. Pressupostats l'any 2013 per manteniment que no es feren servir, s'incorporaren al 2014 sense tampoc invertir-los i finalment han caigut del pressupost; ara es farà un projecte per avaluar les necessitats de Sant Vicenç, projecte que a hores d'ara ja s'hauria d'estar executant.
També ens assabentarem de l'acord amb UMP pel pressupost (s'estan posant les bases per un acord PP-UMP de cara a les eleccions), on aquest partit dona el seu suport a canvi d'una pista de futbet nova (després d'haver-se demolit la que ja existia, tota una mostra de descontrol i improvisació) i d'una partida per fer un projecte de pavelló pel Moll (amb el pavelló de l'Institut amb goteres, cal mantenir el que es té i aprofitar-ho abans de plantejar-se nous edificis).
En definitiva, un pressupost de tràmit, on la seva principal virtut és que s'aprovi al febrer i això permeti al proper equip de govern modificar-lo i fer un bon pressupost pel 2016. En cas d'haver pogut votar ens haguéssim decantat també per l'abstenció, ja que aquest pressupost no és el que haguéssim fet i l'intentarem millorar amb al·legacions.
Aprovat. A favor 10: PP, PI, UMP – En contra: 2, A – Abstencions: 2, ER, PSOE
En el proper article tractarem de la desprotecció dels edificis del Passeig Voramar i la resta de punts.
Cala Sant Vicenç s'ha quedat sense partida per inversions. Haurà d'esperar millors temps i exigirem la redacció del projecte que ara s'anuncia
[27/02] «Le Représentant du Peuple» - «Le Déchard» - «San Francisco Chronicle» - «Banda Bonnot» - Atemptat a Barcelona - «Les Artisans de l'Avenir» - Enfrontaments a Florència - Christie - Mathieu - Mailfait - Kniestedt - Casteu - Monanni - Costa Ferrer - Carouy - Sousa - Castrucci - González Vera - Bruna - Carmagnola - Masot
Anarcoefemèrides
del 27 de febrer
Esdeveniments
- Surt Le Représentant du Peuple: El 27 de febrer de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Représentant du Peuple. Journal quotidien et hebdomadaire des travailleurs. Fou redactat i editat per Pierre-Joseph Proudhon. Defensava que el proletariat havia d'emancipar-se tot sol, sense l'ajuda de cap govern. Tingué una tirada d'uns 40.000 exemplars i tindrà una gran influència en els estrats populars parisencs. El 31 de maig i l'1 i 5 de juny, publicà el «Programa revolucionari adreçat als electors del Sena». Cal dir que el 4 de juny Proudhon va ser elegit diputat per París en les eleccions complementàries de l'Assemblea Nacional francesa. El 5 de juny, Proudhon publicà en aquest periòdic un text en suport dels insurgents de la coneguda com a «Revolució de 1848» i, tres dies després, un article on exigeix la reducció d'un terç en els lloguers i els terratges durant tres anys. Després de tot això, l'últim número d'aquesta publicació sortí dos dies després, el del 10 de juliol de 1848, ja que fou prohibit per les autoritats governamentals. Va ser substituït per Le Peuple, publicat entre el 2 de setembre de 1848 i el 13 de juny de 1849, i després per La Voix du Peuple, editat entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850, i, finalment, per, de bell nou, Le Peuple, entre el 15 i el 13 d'octubre de 1850.
***
- Surt Le Déchard: El 27 de febrer de
1892 surt a Damery-Brunet
(Xampanya-Ardenes) el primer número del periòdic
anarquista Le Déchard. Organe
hebdomadaire révolutionnaire
de la Région Est & Nord (L'Indigent.Òrgan setmanari revolucionari de
la Regió Est-Nord). El redactor en cap signava com Eh. Kécsatfoux? (Eh,
què fas?). En van ser responsables Émile
Hyppolyte Godart, Edouard Fores, Larando, J. Michiels (administrador) i
Lamare
(Anon, impressor gerent).
Tirà 4.000
exemplars. Hi van col·laborar, entre d'altres Duhoux,
Edouard Pflug (Goeffroy) i Henry
Zisly. En sortiren dos
números, l'últim el 12 de març de
1892, i en aquest darrer número es publicà unChant du déchard, on es
demanava que
magistrats, policies, banquers, etc., fossin tractats pel«bon doctor
Guillotin».
***
- Exabrupte del San Francisco Chronicle: El 27 de febrer
de 1908 el diari San Francisco Chronicle de San
Francisco (Califòrnia,
EUA) considera que el fet d'afirmar les conviccions anarquistesés «una prova
decisiva de follia incurable» i que havia de portar els
seguidors d'aquesta«doctrina detestable» que és
l'anarquisme al confinament en un asil psiquiàtric
de per vida. Segon aquest diari, tots els àcrates,«inútils com les rates i molt
més perillosos», ja siguin nadius o estrangers,
havien de ser privats de la
seva ciutadania i la seva literatura i premsa s'havia d'escombrar de
les
bústies i dels quioscos de tots els Estats nord-americans.
***
- Veredicte del procés a la «Banda Bonnot»: El 27 de febrer de 1913, a l'Audiència del Sena de París (França), després de 25 dies de sessions, s'acaba el procés a la «Banda Bonnot». El veredicte va ser força dur: Raymond Callemin, Eugène Dieudonne, André Soudy i Antoine Monier, són condemnats a mort; Paul Metge i Edouard Carouy a cadena perpètua --aquest darrer se suïcidarà el mateix dia a la seva cel·la. Per a la resta de pretesos còmplices: Jean de Boë, 10 anys de treballs forçats; Gauzy, 18 mesos de presó; Kibaltchiche (Victor Serge), cinc anys de presó. Només Rirette Maîtrejeanés absolta. La pena d'Eugène Dieudonne va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat, i després de diverses fugues de la presó, va ser finalment indultat el 1925 gràcies a una campanya portada a terme per Albert Londres.
***
- Atemptat contra
Ramon Esteve: El 27 de febrer de 1921 l'inspector de
tramvies Ramon Esteve,
després d'haver fet la revisió a un cotxe a
l'estació del Morrot, al port de
Barcelona (Catalunya), és tirotejat per un desconegut. Dels
dos trets que
sortiren de l'arma agressora només un li ferí
lleugerament en una mà. El
ferroviari declarà que no pertanyia a cap sindicat i que
ignorava les causes de
l'agressió, però el moviment anarcosindicalista
el tenia per un policia
infiltrat entre el personal de la companyia ferroviària. Les
forces de l'ordre atribuïren
aquest atemptat al grup d'acció de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
que es reunia en un domicili del carrer Toledo del barri
barceloní de Sants
format per una quarantena de membres (Vicenç Sales, Rosari
Benavent, Ramon Archs
Serra, etc.).
***
- Conferència Les Artisans de l'Avenir: El 27 de
febrer de 1921 el filòsof anarcoindividualista Han Ryner
pronuncia una
conferència a la Sala Procope de París
(França) sota el títol Les
Artisans de l'Avenir. Aquest important
text va ser publicat a començaments d'octubre d'aquell any a
París coeditat
entre la «Société des Amics de Han
Ryner» i l'editorial de la revista belga
d'avantguarda Ça Ira,
amb un
frontispici de Pierre Larivière.
***
- Enfrontaments a Florència: Entre el 27 i el 28 de febrer de 1921, a Florència (Toscana, Itàlia), en el context exacerbat de l'ascensió del feixisme, es van produir enfrontaments especialment greus amb els feixistes que van causar la mort de dos ferroviaris: Gino Mugnai i Spartaco Lavagnini. Els feixistes van intentar després entrar al barri de San Frediano, però es van trobar una forta resistència per part dels militants radicals i de tota la població que s'atrinxerà darrera d'una barricada. A Certaldo, prop de Florència, l'anarquista Ferruccio Scarselli, mor destrossat per una bomba durant un enfrontament, mentre que a La Spezia l'anarquista Uliviero és assassinat per la policia. Al mateix temps, a Trieste, la Borsa del Treball és incendiada. L'1 de març, en resposta a les violències feixistes, una vaga general es declarada a Trieste i a Florència, ciutat on es produiran nous enfrontaments que causaren la mort de més de vint persones i van fer més d'una centena de ferits.
***
- Assalt a la casa d'Stuart Christie: El 27 de febrer de 1968 la casa de Hornsey, al nord de Londres (Anglaterra), del militant llibertari escocès James Stuart Christie, fundador de l'Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista) i membre de l'Anarchist Federation of Britain (AFB, Federació Anarquista Britànica) és assaltada per la policia. El sergent detectiu de la secció especial de la Policia Metropolitana Roy Cremer, amb una ordre de registre, busca explosius relacionats amb l'atemptat contra l'ambaixada grega de novembre de 1967.
Naixements
- Gustave Mathieu:
El 27 de febrer de
1866 neix a Guise (Picardia, França) l'anarquista Gustave
Louis Mathieu. Tal
vegada nasqué al Familisteri creat per l'industrial i
filantrop Jean-Baptiste
André Godin a Guisa, on son pare era treballador i on ell
mateix començà a fer
feina molt jove com a obrer emmotllador. Ben aviat
començà a freqüentar les
reunions anarquistes. El setembre de 1887 va ser detingut pels
gendarmes per
haver aferrat dos cartells manuscrits per a denunciar l'acomiadament
improcedent per part de Godin del company Bal i també ell,
juntament amb son
germà Émile, va ser acomiadat. Durant la tardor
de 1887 marxà a Morlanwelz (Hainaut,
Valònia), on treballà d'obrer emmotllador i
participà en la creació d'un grup
anarquista. Va ser perseguit per diversos robatoris i va ser declarat
per les
autoritats belgues sospitós de pertànyer al grup
d'expropiadors anarquistes de Vittorio
Pini i de Placide Shouppe. En 1889 va ser processat a Saint-Quentin
(Picardia,
França) per propaganda anarquista. En 1890
s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de
França, França) i milità en el grup
anarquista de Saint-Denis. Amb Charles
Simon (Biscuit), treballà
en un comerç
de pintures i vernissos a l'engròs a Saint-Ouen regentat per
l'antic communard i anarquista
Auguste Viard.
Després de la mort de Viard, el 17 de gener de 1892, Simon i
Mathieu, a petició
de sa vídua, s'emportaren 20.000 francs de mercaderies que
amagaren en
diferents hangars. Sospitós de complicitat en els atemptats
de Ravachol de l'11
i del 27 de març de 1892, va ser detingut, però
el 10 d'abril de 1892 s'ordenà
el sobreseïment de la seva causa. Davant noves amenaces de
detenció, es refugià
a Londres (Anglaterra). La vídua Viard, arremesa per un
creditor, acusà Simon i
Mathieu de robatori. El 5 de maig de 1892 ambdós, en
rebel·lia Mathieu, van ser
condemnats pel X Tribunal Correccional a cinc anys de presó
per complicitat en
l'encobriment. El juny de 1892, durant el primer judici contra
Ravachol, envià
una carta des de Londres on intentava disculpar aquest de determinades
acusacions incriminatòries de Charles Chaumentin (Chaumartin) i exigia
l'absolució de Joseph Beala. En aquesta època
col·laborà L'Endehors
(1891-1893), de
Zo d'Axa. De tornada a França, el 26 de març de
1893 va ser detingut a Saugland
(Saint-Michel en Thiérache, Picardia, França) i
el 9 d'agost d'aquell any va
ser jutjat per l'Audiència de l'Aisne per un robatori a
Saint-Michel que li
volien encolomar, però va ser absolt. Arrossegant la
condemna del 5 de maig de
1892, el 26 d'agost de 1893 va ser novament jutjat i condemnat a un any
de
presó i a dos anys de residència controlada–la vídua de Viard es trobava en
parador desconegut i d'aquesta manera condemnà un innocent
abans de
condemnar-se ella. Purgada la pena, s'exilià primer a
Anglaterra i després a
Bèlgica, on participà en un robatori destinat a
finançar l'evasió de Simon,
condemnat a treballs forçats en deportació durant
el procés de Ravachol; però
Mathieu va ser detingut, jutjat i condemnat a cinc anys de
presó que va punir a
Louvain, moment que aprofità per instruir-se culturalment.
De bell nou a
França, treballà com a venedor ambulant de
llenceria pels mercats de la regió
parisenca i de Guisa. Durant el període d'entreguerres
estava subscrit al
periòdic parisenc de Pierre Monatte La
Révolution Prolétarienne (1923-1939).
Gustave Mathieu va morir el 14 de
gener de 1947 a Guisa (Picardia, França).
***
- Paulin Mailfait: El 27 de febrer de 1867 neix a Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Paulin Mailfait. Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista«L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de«L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de «Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir:«El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants. Paulin Mailfait va morir el 30 d'agost de 1927 aÉtion, a prop de Charleville (Ardenes, França).
***
- Friedrich
Kniestedt: El 27 de febrer de 1873 neix a Köthen
(Saxònia, Imperi Alemany;
actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya) l'impressor, llibreter
i propagandista
anarquista i anarcosindicalista Friedrich Max Karl August Kniestedt,
que va fer
servir diversos pseudònims (Weltenbummler,Isegrimm, Kapitän
Satanaz, etc.). L'octubre de 1888 entrà com a
aprenent en
la fabricació de pinzells i graneres. El juny de 1889 va ser
condemnat, arran
de les lleis contra la repressió del socialisme, a vuit dies
de presó per ser
membre del Cercle de Lectura de Köthen. A Magdeburg
(Saxònia, Imperi Alemany),
l'abril de 1892 entrà a formar part de
l'Associació de Fabricants de Graneres. Cap
el novembre de 1892 participà, sense està
afiliat, en les activitats del Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya)
de Gosla (Baixa
Saxònia, Imperi Alemany), però va ser titllat
d'anarquista i deixà de freqüentar
les reunions. Posteriorment vagà per diverses ciutats
alemanyes (Bernburg,
Berlín, Neuruppin, Postdam, Aken, Dresden, Dessau,
Lippstadt, Hannover, etc.) buscant
feina i fent propaganda antimilitarista. El maig de 1896 es
casà a Aken amb
Elisa Hedwig Augusta Wolf, amb qui comprà una petita botiga
de queviures i on
creà una petita fàbrica de graneres. Cap el 1907
s'instal·là a París
(França),
on vivia al número 42 del carrer de Malte. Segons diversos
informes de la
policia francesa de 1908 i 1909, encapçalava el«Grup Alemany de Discussió
Lliure», adherit a la Federació Anarquista Jueva
de París, que es reunia al Bar
Sylvain (número 17 del carrer Petits-Champs) i que agrupava
anarquistes
alemanys, txecs, serbis i altres pobles eslaus. Abans de maig de 1909
emigrà al
Brasil i s'instal·là a la colònia
anarconaturista «Zukunft» (Futur),
localitzada a la riba del riu Ivaí (Paraná,
Brasil). Decebut de l'experiència
comunal, s'establí com a agricultor, però
després de continues lluites amb
l'oligarquia local, acabà treballant en una hisenda de
cafè a São Paulo, d'on
retornà a Alemanya. Entre 1910 i 1913 visqué a
Berlín, on presidí la Union der
Anarchisten Vereine (UAV, Unió de Clubs Anarquistes). Als
voltants de 1913
emigrà per segona vegada a Amèrica i en 1917
s'instal·là a Porto Alegre (Rio
Grande do Sul, Brasil), on hi havia una important colònia
d'obrers alemanys,
molts dels quals eren anarquistes. A Porto Alegre fou un dels membres
destacats
de l'anarcosindicalista Sozialistischer Deutscher Arbeiterverein (SDA,
Associació dels Treballadors Alemanys) i del seuòrgan d'expressió Sozialistischer
(1920-1923). Entre 1920
i 1930 publicà a Porto Alegre el periòdic
anarquista en llengua alemanya Die Freie
Arbeiter–entre març i maig de
1925 va ser prohibit i en el seu lloc s'edità Zirkular
(Circular). Fou un dels promotors del Congrés Socialista
en Llengua Alemanya del Brasil, celebrat el maig de 1923 al local de la
Federació Obrera de Rio Grande do Sul, que
reagrupà 14 associacions d'aquest
estat brasiler i que, després de diverses discussions, es
decantà per
l'anarquisme. A finals de 1924 abandonà la
fàbrica de graneres Pettersen on
feia feina i durant uns mesos muntà una fàbrica
de pinzells pel seu compte. El
febrer de 1925 obrí una llibreria (Llibreria Internacional),
que gestionà la
seva companya, i en 1927, arran de la venda d'uns terrenys,
n'obrí una de més
gran al número 1.195 del carrer Voluntários da
Pátria de Porto Alegre. En
aquesta època va ser nomenat tresorer de la
Federació Obrera de Rio Grande do
Sul i en 1930 abandonà aquesta federació arran
que es canviessin els estatuts i
que només poguessin estar afiliats les «persones
actives dins del procés
productiu» (exclusió dels
intel·lectuals). La firma capitalista «Mentz e
Co.»
li va oferir cofundar una fàbrica de graneres amb condicions
molt avantatjoses
per a ell, però rebutjà la idea ja que per
principis no admetia tenir assalariats
que poguessin ser explotats. Durant els anys trenta
esdevingué director del
periòdic anarquista de Porto Alegre La
Lucha. En aquests anys, una part de la colònia
alemanya començà a prendre
partit pel nacionalsocialisme i en 1932 va tenir la primera topada
seriosa quan
els nazis, encapçalats per l'excomunista Ehricht,
volgué fer-se, sense èxit,
amb el control de la Caixa de Socors del Bairro Navegantes de Porto
Alegre, la
qual dirigia i en la qual promocionà activitats culturals de
tota mena (grup
teatral, gimnàstica, cant, esport, classes d'idiomes, etc.).
Entre abril de
1933 i octubre de 1937 publicà a Porto Alegre el
periòdic en llengua alemanya
antifeixista Aktion,òrgan de la Liga
für Menschenrechte - Ortsgruppe Porto Alegre (Lliga dels Drets
Humans - Grup Porto
Alegre) –aquest periòdic va ser prohibit entre
febrer i juliol de 1937 i fou
substituït de febrer a abril per Alarm
(Alarma) i de maig a juliol per Das
Deutsche Buch (El Llibre Alemany). En 1937 un drama
assolà sa família, son
fill Max esdevingué membre de l'organització nazi
Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany
del Treball) i aquest permeté que sa germana, d'11 anys,
participés en un acte
propagandístic nacionalsocialista. Friedrich Kniestedt va
ser detingut al
Brasil una cinquantena de vegades, processat en diverses ocasions per
delictes
d'impremta, reclòs més d'un any en un camp de
concentració, la seva impremta va
ser destruïda per la policia i la seva llibreria assaltada per
les joventuts
hitlerianes. El règim nacionalsocialista li
retirà la nacionalitat alemanya.
Entre 1934 i 1937 publicà en el seu periòdic
antinazi Aktion les seves
memòries. Participà en el Comitè
d'Ajuda als
Militants Anarquistes Alemanys, fundat a Suècia per la
Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs) i amb el
suport del «Fons Alexander Berkman» dels Estats
Units, i en l'edició del
butlletí Do Movimento dos
anti-nazis
alemaes do Brasil. El 29 de desembre de 1942 morí
sa companya Elisa Hedwig.
Friedrich Kniestedt va morir d'una crisi cardíaca el 12
d'octubre de 1947 a
Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i va ser enterrat el 13
d'octubre
d'aquell any. En 1989 es traduïren al portuguès i
es publicaren les seves
memòries sota el títol Memórias
de um imigrante
anarquista i en 2013 es publicà el text original
en l'alemany per primera
vegada en format llibre amb el títol Fuchsfeuerwild.
Erinnerungen eines anarchistischen Auswanderers nach Rio Grande do Sul.
Friedrich
Kniestedt (1873-1947)
***
-
François Segond Casteu: El 27 de febrer de 1876
neix a Niça
(Provença, Occitània) el militant anarquista
François
Segond Casteu. Nascut en una
família de tres infants, sa mare, vídua, va
criar-los religiosament, però
Segond Casteau en l'adolescència va perdre totes les
creences. Tipògraf
d'ofici, va militar en la Confederació General del Treball
(CGT). Quan tenia 20
anys va ser cridat al servei militar, però només
va suportar 19 dies i va
desertar, exiliant-se a Suïssa. Es va casar amb una dona que
portava cinc
infants d'un anterior matrimoni. En 1910, quan el president
Fallières, que
havia rebutjar la gràcia al militant anarquista Liabeuf, va
visitar Suïssa,
Casteu el va tractar d'assassí en el periòdic La Voix du Peuple de Lausana; detingut,
va ser tancat 20 dies i
expulsat després. En aqueta època sa companya va
morir i va restar amb cinc
infants. Va instal·lar-se aleshores a l'escola
llibertària de Sébastien Faure «La
Ruche», fundada el 1904 a Rambouillet, on va
conèixer Eugénie Trébuquet, amb
qui es casarà. En 1914 va ser mobilitzat a Beauvais,
però va restar malalt tres
anys en un hospital. En 1918 es va instal·lar a Haucourt. Va
col·laborar en Le
Libertaire i, sobretot, en el setmanari anarquista picard Germinal, de qui esdevindrà corresponsal i
distribuïdor a Beauvais. El 17 de setembre de
1920 va participar amb G.
Bastien en la fundació de la Federació Comunista
Llibertària (FCL). Les seves
opinions van fer que fos inquirit i jutjat per la justícia
infinitat de cops. En
aquesta època va pertànyer al Soviet de l'Oise i
va representar la Federació de
l'Oise en el III Congrés de la Unió Anarquista
(UA) a Levallois entre el 2 i el
4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir
al IV
Congrés de l'UA a París. El setembre de 1927
serà perseguit pel bisbe de
Beauvais pels seus articles anticlericals publicats en Germinal
i tancat a la presó d'Amiens; després d'una vaga
de fam de
18 dies per aconseguir l'estatut de pres polític, va ser
alliberat. Va
continuar les seves activitats en Germinal
fins a la desaparició del periòdic en 1933. En
1928 va ser elegit tresorer de
la Federació Anarquista de l'Oise. En 1931 va ser novament
perseguit i
empresonat 10 dies. També va col·laborar en el
periòdic sindicalista
revolucionari Le Réveil
Typographique
i en La Revue Anarchiste.
François
Segond Casteu va morir el 18 de maig --alguns autors citen el 21 de
maig-- de
1935 a l'Hospital Broussais de París (França) i
va ser incinerat el 23 de maig al cementiri parisenc
de Père-Lachaise.
***
- Giuseppe Monanni:El 27 de febrer de 1887 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) un dels principals representants de l'individualisme anarquista italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe Monanni, Mony. Tipògraf de professió, va fundar en 1907 a Florència la revista anarquista Vir, on col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan Gigli, entre d'altres. Més tard col·labora en Grido della Folla, amb Giovanni Gavilli i la que serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella s'instal·la a Milà on col·laborarà en diversos periòdics i publicacions, com ara La Rivolta (1911) i La Libertà (1913-1914). Paral·lelament a aquesta activitat periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca editorial que s'escampa per tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de Libreria Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice Sociale (1919-1926) i, finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així publicarà tots els clàssics de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari, etc.). Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa juntament amb altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la instauració del feixisme que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient repressiu de detencions, d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea amb Carlo MolaschiL'Università Libera, però, després de l'aprovació de les Lleis especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació general. A més a més, ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i polítiques. Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la guerra, col·labora de bell nou, sota el pseudònim Mony, en el periòdic Libertario. Giuseppe Monanni va morir el 4 de desembre de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).
***
- Josep Costa
Ferrer: El 27 de febrer de 1898 neix a Berga
(Berguedà, Catalunya) l'activista
anarcosindicalista Josep Costa Ferrer, que va fer servir els
pseudònims de Marcelo Carrera David
i de José Balart Ciurana.
De jove s'instal·là
a Barcelona i com a paleta s'afilià al Sindicat de la
Construcció de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Residí a
les «Cases Barates» del barri
barceloní d'Horta i va estar lligat als sectors
més activistes i radicals del
moviment llibertari català durant els anys vint. Per la seva
tasca sindical
d'enfrontament violent contra el pistolerisme de la patronal, en 1928
s'hagué
d'exiliar a França fugint de la repressió. El 28
de juliol de 1930, a causa de
les seves activitats anarquistes enquadrades en els «Grups
Afins de Llengua
Espanyola», va ser expulsat de França i
passà a Bèlgica. A finals de 1930
retornà clandestinament a Catalunya. Instal·lat a
Berga, esdevingué membre de
la primera junta de la CNT de la localitat. El 29 de desembre de 1932,
arran
d'una explosió fortuïta, va ser detinguda a
Barcelona sa companya, Amàlia Heras,
per fabricar bombes en un taller clandestí situat en un
garatge del carrer
Mallorca. Ell aconseguí fugir, però el 7 de juny
de 1933 va ser detingut a
Saragossa (Aragó, Espanya), sota el nom de Marcelo
Carrera David, i acusat de fabricació de bombes.
L'1 de febrer de 1935 va
ser detingut amb altres companys arran d'un escorcoll en un local a les«Cases
Barates» d'Horta on es trobà un dipòsit
d'armes, municions i bombes. Durant la
Revolució de 1936 fou membre del Comitè de
Control de l'Institut Mental de Sant
Andreu. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Instal·lat a
Marsella, en 1948 fou nomenat secretari d'Organització de la
Federació Local de
la CNT. Josep Costa Ferrer va morir el 25 de maig de 1958 a Marsella
(Provença,
Occitània) i fou enterrat l'endemà acompanyat de
representacions de la
Federació Local de la CNT de Marsella, de la
Comissió de Relacions del Nucli
Confederal de Provença, de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA) i de
les Joventuts Llibertàries.
Defuncions
- Édouard Carouy: El 27 de febrer de 1913 mor a París (França) l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Havia nascut el 28 de gener de 1883 a Montignies-lez-Lens (Valònia, Bèlgica). Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrar a treballar en una refineria de sucre i després va fer diverses feines abans de esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les. A partir de 1906 militarà en el moviment llibertari i portarà l'administració del periòdic anarquista belga Le Révolté, juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch --tots futurs implicats en la «Banda Bonnot»--, i freqüentarà el Grup Revolucionari Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort, a prop de Brussel·les. En 1908, a Ginebra, conegué Jules Bonnot. El desembre de 1909 arribà a París i s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França), on retrobà els seus companys belgues que aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i abstemi, tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc anys de presó per falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie Bader, que també viuen a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels mercats, però sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va veure obligat a tocar el dos --Jean Huc serà detingut més tard per falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb Bélardie i sa filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França) i fins al 1911 treballarà amb Louis Rimbault com a serraller i fent furts. Amb l'arribada del xofer Bonnot, les accions s'incrementaran en nombre, en intensitat i en violència. Intermitentment s'allotjà al garatge de Jean-Georges Dettweiler a Bobigny (Illa de França), mentre cometia diversos robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes mortals. Les seves empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais, on un ancià i sa criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Bélardie caigué en el parany ordit per la policia. Mentrestant, Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer Ordener, és assenyat com a sospitós número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a Ivry i a casa d'un confident a Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, senseèxit, prenent una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva detenció, intentarà de bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems, a l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat de Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena al treballs forçats a perpetuïtat. Després del veredicte, aquest mateix dia, a la seva cel·la de la presó de París (França), s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la seva sabata.
***
- Manuel Joaquim de Sousa: El 27 de febrer de 1945 mor a Lisboa (Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Joaquim de Sousa, conegut com Barão da Sola. Havia nascut el 24 de novembre --altres fonts citen el 26 de novembre-- de 1883 a Paranhos (Porto, Portugal). Fill de pares analfabets, tingué set germans. Son pare feia d'obrer sabater i sa mare venia pa pels carrers. Només estudià alguns cursos de primària i quan tenia vuit anys començà a treballar com a aprenent de torner. A partir dels 12 anys començà a treballar de sabater com son pare, ofici en el qual romandrà durant tota sa vida. De ben jovenet, com alguns de sos germans, començà a militar en el moviment socialista portuguès i en el sindicalisme emergent. En 1904 començà la seva militància anarquista com a membre del «Grupo de Propaganda Libertària» de Porto. Participà directament en la conspiració que posà fi a la dinastia dels Braganza i que permeté, el 5 d'octubre de 1910, la instauració de la I República portuguesa. Fou membre del grup editor del setmanari anarquista A Vida, de Porto. En 1911 publicà el fullet O sindicalismo e acção directa. Entre 1912 i 1913 fou secretari general de la União Geral de Trabalhadores da Região Norte (UGTRN, Unió General de Treballadors de la Regió Nord). El març de 1914 assistí al congrés fundacional de la União Operária Nacional (UON, Unió Obrera Nacional) i per a aquesta organització recorregué, gairebé sempre a peu, tot Portugal fent propaganda i d'aquí el nom pel qual fou conegut Barão da Sola (Baró de la Sola). L'abril de 1915 assistí, amb Serafín Cardoso Lucena, com a delegat d'A Vida de Porto, al Congrés Internacional per a la Pau, que se celebrà a Ferrol (la Corunya, Galícia), i per aquest fet va ser expulsat de l'Estat espanyol. En 1916, desertor de l'exèrcit portuguès, creuà clandestinament la frontera i s'instal·là a Barcelona, on participà activament en el moviment llibertari de la capital catalana. Aquest mateix any va ser empresonat per primera vegada arran de la vaga de correus i de telègrafs. En 1918 s'instal·là a Lisboa. El 13 de setembre de 1919 assistí a Coimbra, com a secretari de la II Secció de la UON, al congrés fundacional de la Confederação Geral do Trabalho (CGT, Confederació General del Treball), on va ser elegit secretari general de la nova organització anarcosindicalista, càrrec que ocupà fins al 1922. Participà especialment en la redacció de l'òrgan d'expressió de la CGT, A Batalha, destacant la seva columna «A boa paz» (La bona pau), i entre 1921 i 1922 fou l'editor en cap, en substitució d'Alexandre Vieira. El desembre de 1919 representà la CGT en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegut com «Congrés del Teatre de la Comèdia», celebrat a Madrid (Espanya). Lluità durament contra l'anomenat«societarisme» i la influència comunista en la CGT i perquè en el Congrés de Covilha aquesta organització s'adherís a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'havia reconstituït a Berlín. En la Conferència d'Evora d'organitzacions obreres ibèriques de 1923, representà la CGT i defensà per primera vegada la idea d'una unificació del moviment anarquista ibèric. A finals de 1923, arran del cop d'Estat del general Primo de Rivera, es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT a Sevilla; detingut al domicili de Pedro Vallina, amb altres membres del Comitè Nacional, el 24 de desembre de 1923 va ser empresonat i restà tancat fins el març de 1924, quan pogué retornar a Lisboa. En 1925, com a membre del Comitè Confederal de la CGT, participà en el Congrés de Santarén, on van ser representats més de 100.000 afiliats i es va ratificar l'adhesió de la CGT a l'AIT. En maig de 1926 participà en la Conferència Internacional de l'AIT celebrada a París i, amb son fill Germinal de Sousa, en el Congrés de Marsella de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França on, amb el suport de Manuel Pérez, de la União Anarquista Portuguesa (UAP, Unió Anarquista Portuguesa), reivindicà la creació d'una organització única que aglutinés els anarquistes de tota la Península Ibèrica. El 25 de juny de 1927 assistí a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En els anys posteriors participà activament en la lluita clandestina del moviment llibertari contra el nou règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar. El febrer de 1928 va ser detingut i empresonat uns mesos. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid. En 1931 publicà O sindicalismo em Portugal. Esbôço histórico. En 1932 i en 1934 va ser novament detingut com a membre de l'Aliança Llibertària i empresonat uns mesos. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics llibertaris portuguesos (A Aurora, A Comuna, A Sementeiro, O Anarquistas, etc.) i en llengua castellana (La Protesta, de Buenos Aires, i el seu suplement, etc.). En 1989 sortí el llibre Ultimos tempos de acção sindical livre e do anarquismo militante (1925-1938). Obra póstuma.
Manuel Joaquim de Sousa (1883-1945)
***
- Augusto
Castrucci: El 27 de febrer de 1952 mor a Milà
(Llombardia, Itàlia) el
ferroviari anarcosindicalista Augusto Castrucci. Havia nascut l'1 de
gener de
1872 a Pisa (Toscana, Itàlia). De ben jovenet, en 1891, ja
estava fitxat com a
anarquista i en 1893 entrà com a fogoner en
pràctiques en els ferrocarrils
italians. En 1897 s'afilià a la Lliga dels Ferroviaris (LF),
primer sindicat del
sector. En 1900 aprovà a Nàpols
(Campània, Itàlia) l'examen de maquinista
ferroviari. Participà activament en la gran vaga
ferroviària de 1905, en la
qual destacà per les seves dots organitzatives, i en 1907
fou un dels fundadors
del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), del qual va ser nomenat
secretari
de la seva Comissió de Personal de Maquinistes. El novembre
de 1908 fundà l'òrgan
d'expressió de l'SFI, In Marcia!,
publicació que dirigí. Gràcies a la
seva tasca sindical, la lluita dels
ferroviaris destacà en el moviment anarquista i en el
moviment obrer en
general. En 1907 assistí al I Congrés de l'SFI
celebrat a Roma i en 1915 a la
Convenció Nacional de Pisa. Durat la Gran Guerra, es
mostrà força actiu en la
propaganda antibel·licista. Partidari de l'autonomia
sindical, es mostrà
contrari a l'afiliació de l'SFI a la Confederazione Generale
del Laboro (CGdL,
Confederació General del Treball), encara que
després de la «Setmana Roja» de
1914 intentà acostar el sindicat a l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana
(USI). Arran dels fets de la «Setmana Roja», va ser
degradat a fogoner, però
posteriorment va ser reintegrat a maquinista. Entre el 20 i el 29 de
gener de
1920, durant la llarga vaga dels ferroviaris, amb Cleto Benassi,
Giovatta
Costa, Angelo Papetti, Camillo Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat
nacional del
Comitè d'Agitació dels Ferroviaris (CAF), que
negocià amb el primer ministre
italià Francesco Saverio Nitti. En 1922 els feixistes
calaren foc la seva casa
a Pisa i el van amenaçar de mort. Obligat a traslladar-se a
Milà (Llombardia,
Itàlia) l'any següent, el règim feixista
l'acomiadà dels ferrocarrils per«escàs rendiment», encara que
continuà amb la direcció d'In
Marcia!, fins al 4 de novembre de 1926, quan la Prefectura de
Milà imposà el tancament de la
publicació per raons d'«ordre
públic». Durant el
feixisme patí apallissaments, denúncies,
detencions, arrests i persecucions de
tota casta. Després de la II Guerra Mundial
retornà al seu sindicat i
esdevingué secretari general honorari, tornant a imprimir In Marcia! a partir del juny de 1945.
Aquest mateix any publicà el
llibre Battaglie e vittorie dei
ferrovieri italiani. Cenni storici dal 1877 al 1944, reeditat
pòstumament
en 1988. En 1947, amb Nino Malara, David Martini, Enzo Fantozzi i
Camillo
Signorini, fundà la Federació Apartidista
Italiana Sindical Ferroviària
(FAISF), que després esdevingué
Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris
Italians (FASFI). Augusto Castrucci va morir el 27 de febrer de 1952 a
Milà
(Llombardia, Itàlia). En 2008 Mario Fratesi
publicà l'assaig biogràfic Macchinista
ferroviare. I cento anni della rivista«In Marcia!». A Florència
(Toscana, Itàlia) existeix l'«Associazione
Augusto Castrucci Onlus».
---