Viene hacia aquí. Se sienta delante. Mochila al asiento del costado. Piernas largas. ¿No osará? Pues sí. Pié sobre el asiento de delante.

Pienso, le tendría que decir que eso no se hace. Que ahí se va a sentar alguien después. Que no está bien poner los pies sobre los asientos. ¿Le digo algo? Mejor no. A estas horas de la mañana no tengo ganas de ponerme serio. Quiero estar relajado. No quiero saber nada de lo que pasa a mi alrededor. Pero, ¿y si le miro un poco mal para ver si se da cuenta de que no hace lo correcto?. Sí, creo que sí, le voy a mirar un poco más mal que de costumbre. Yo a esas horas, al inicio de la mañana, tengo cara de pocos amigos, de por sí.

Pensado y hecho. Le miro con cara de "pomes agres", lo que viene a ser "de pocos amigos". Sorpresa. Reacciona, encoje la pierna y pone el pié en el suelo. Lo he conseguido. Y sin tener que decir ni palabra, que es algo así como reducir al asaltante de un banco sin disparar un solo tiro (metáfora, digo). Estoy más tranquilo. Ha salido bien. El joven ha decidido no invadir con su pié el asiento que más tarde ocupará otra persona. Con un poco de suerte se habrá dado cuenta de que eso no hay que hacerlo. Veremos la próxima vez.

Pues eso, la dichosa manía de estirar las piernas estuvo a punto de romper la tranquilidad de mi viaje matutino en el siete. Lo bueno es que pude resolver el asunto sin tener que abrir la boca, que eso si que me cuesta, más que nada porque temo una respuesta poco correcta del del pié sobre el asiento. Y eso sí que molesta de veras.

CAUCHO, PREVENCION RIESGOS LABORALES

CAUCHO

No ens agraden les frases fetes i ens hagués agradat allunyar-nos del tòpic on els membres de l'oposició han de mostrar-se crític amb qualsevol cosa que faci o proposi l'equip de govern però amb els pressuposts presentats per al 2015 a l'Ajuntament de Llucmajor ens ha estat impossible fer ni una cosa ni l'altra. Els pressuposts que s'han presentat no s'aguanten, estan agafats amb pinces o podríem utilitzar el sempre gràfic “el paper ho aguanta tot”.

Per suposat, d'aquests pressuposts ha desaparegut tota l'alegria i el triomfalisme de discursos anteriors fets pel Batle i s'ha vist substituïda per la realitat, dura i complicada, que pateix l'Ajuntament de Llucmajor.

Aquest pressuposts estan plens de dubtes, errors i altres vergonyes. La qual cosa suposarà una herència enverinada per als que hauran de gestionar-los a partir del maig del 2015.

Dubtes

Aquests pressuposts contenen una quantitat important de dubtes. Dubtes raonables i fonamentats en dades objectives que posen en perill el seu compliment. Per començar i com exemple, es preveu una important augment en impost de construcció quan si bé el sector a nivell estatal repunta després de tocar-hi fons, a nivell municipal encara es disposa d'un stock important d'habitatges sense vendre que posa en entredit, per el moment, l'augment de noves construccions. Refinançament del deute, si bé és una mesura que té el nostre suport des del primer moment, a l'hora d'aprovar els pressuposts, aquesta operació no ha estat encara autoritzada pel Ministeri d'Hisenda. Sense aquesta autorització tot els pressuposts quedaran en paper banyat. És necessari l'elaboració de la relació del lloc de feina per fiscalitzar convenientment la partida de personal. Elaboració de la relació de lloc de feina que s'està demorant més del que s'esperava en un inici sense tenir clares les causes. Plusvàlues, es té constància d'importants compra-vendes d'establiments hotelers al municipi sense que hagi entrat l'import de la plusvàlua a la caixa municipal, una quantitat d'ingressos prou important com per que el nostre Ajuntament no l'hi posi el fil a l'agulla. Hores de la policia local. En pressuposten 124.000, quan enguany heu gastat el triple. O no compliran amb el pressupostat, o si tenien la solució per reduir aquest import no entenem la raó per la qual no s'ha aplicada fins ara. Recollida i tractament de fems. És una demanda històrica nostra, amb dubtes encara no aclarits. L'import recaptat mitjançant les taxes de recollida i tractament de RSU supera el cost real del servei. I que dins aquesta taxa s'estan incloent serveis que no pertocarien, com la neteja viària. Supòs que el silenci oficial, fa més de dos anys que demanam informació al respecte, vol dir que no anam massa errats. Aportació de l'estat, aquí la culpa no és tota de l'equip de govern popular, la poden compartir amb el Govern a Madrid, hem començat el 2015 sense saber quina és l'aportació de l'estat en els comptes municipals, i tenint en compte que aproximadament el 20% dels ingressos provenen d'aquesta partida, és un gran dubte a afegir a les abans esmentades.

Errors

Si en les anteriors els donam el benefici del dubte i esperam que els càlculs finalment es confirmin, ara obrim una segona categoria on sense dubtar-ho apuntam cap el PP de Llucmajor i els acusam de mala gestió.

Multes urbanístiques, han demostrat desídia, poques ganes de posar ordre al tema urbanístic. La realitat és que s'ha recaptat molt menys que l'any passat. Al 2013, 358.000 euros, i al 2014 tot estirant arribarà a 120.000 euros, una tercera part. Aquí no poden compartir la responsabilitat, és tota seva. Han preferit mirar a un altra banda que posar-hi solució. La disciplina urbanística no interessa al PP de Llucmajor, és molt més rendible electoralment fer els ulls grossos i deixar passar el temps i prescriguin les infraccions. Municipis mallorquins molt més petits i amb menor febre urbanitzadora recapten 10 vegades més en aquest concepte. Centenars de milers d'euros que cada any es deixen escapar sense que l'equip de govern doni una explicació acceptable.Per no xerrar del greuge comparatiu amb el ciutadans que fan les coses com toca, demanant llicències, i veuen com els seus veïnats se'n surten de rosetes.

Multes mediambientals, tampoc s'actua amb la força necessària, s'ha fet feina amb el cans i ho valoram. Però el tema del cotxes abandonats segueix en via morta. Es quantifica entre dos i tres-cents la quantitat de cotxes abandonats als nostres carrers i l'Ajuntament continua sense actuar o actua amb poca fermesa i diligència. Una actuació ferma al respecte podria suposar en poc temps reduir dràsticament aquesta quantitat de cotxe abandonant, posaria fi als problemes d'imatge, seguretat i falta d'aparcament que aquests provoquen i per què no dir-ho, es deixa escapar una bona oportunitat d'ingressos. Uns ingressos que repercuteixen, de la mateixa manera que les multes urbanístiques, únicament sobre l'infractor, la qual cosa permetria alleugerar la càrrega impositiva sobre la resta de ciutadans.

Ajudes beneficència, no entenem de cap manera que en plena crisi, quan totes les ONG clamen al cel cercant col·laboració i on la necessitat és major que mai. L'Ajuntament redueix dràsticament la subvencions en ajudes a beneficència. Passant de 160.000 a 90.000 euros. Les prioritats de l'Ajuntament són unes altres, criticam en aquest sentit que la major inversió que durant el 2015 farà el nostre Ajuntament és el canvi de la gespa artificial dels camps de futbol municipals, inversió valorada en uns 400.000 euros. Inversió necessària, però en aquest moment pensam que n'hi ha d'altres de prioritàries.

Vergonyes

Si les anteriors ja són prou importants i ja hauria de treure els colors al nostres governants municipals. Encara ens reservam una categoria especial, per, entre d'altres, dues reclamacions judicials fetes i guanyades per les empreses Llabrés Feliu per una banda i Ortiz construcciones per l'altra, dues empreses a les quals se li varen encomanar una sèrie de feines i que desprès no varen poder ser satisfetes per l'Ajuntament per falta de liquiditat. Falta de liquiditat provocada per la mala gestió econòmica del PP a Llucmajor, recordar que el deute actual està en 42.000.0000 d'euros. Aquells impagaments passats, retornen avui amb l'increment d'uns salvatges interessos de demora, que suposaran més de 1.200.000€ als llucmajorers. Quantitat que es pot veure encara incrementats ja que l'Ajuntament no s'ha atrevit a pressupostar el gruix del deute en interessos de demora amb Llabrés Feliu. Un altre causa més per argumentar que aquest pressuposts són paper banyat.

Sous dels regidors. Durant aquesta legislatura hem pitjat a tothom: ciutadans, funcionaris, ... Bé a tots no, els regidors no hem estat a l'alçada, no hem estat capaços de revisar ni un cèntim les nostres atribucions. Aquesta recepta va tant pels membres de l'equip de govern com els membres de l'oposició. Ens podíem estalviar entre 100-200.000 € anuals amb una mínima rebaixa de les dedicacions parcials i portaveus.

El PSM hi renunciarà a 2015 al sou de portaveu (18.000 €/any als quals hem de sumar els costos en seguretat social), serà el 8è any en que feim aquesta renuncia.

I la vergonya principal que conté aquests pressupost és que s'oblida de les necessitats reals del seu municipi. No apareixen als pressuposts i, per la qual cosa no haurà solució en el curs plaç, el PAC de Llucmajor, els aparcaments a s'Arenal, el servei d'abastiment d'aigua potable a s'Estanyol, les instal·lacions esportives necessàries a la zona de les urbanitzacions, un pla de millora de les nostres voreres, camins i carrers, etc

No ens volem estendre gaire més, creiem que hem argumentat suficientment el nostre rebuig als pressuposts, raó per la qual vàrem votar-hi en contra. Un vot en contra, raonat, meditat i responsable. Responsabilitat damunt uns pressuposts que esperem a partir de juny del 2015 ens toqui gestionar. Llucmajor necessita un canvi i nosaltres volem encapçalar aquest canvi.

Jaume Tomàs Oliver i Miquel Serra Teruel, regidors del PSM a Llucmajor

Així que us esperam a tots avui 

ORGANITZACIÓ DEL TALLER PARTICIPATIU: FEIM POBLE!

Què farem?

-Diagnòstic: estat del municipi

-Propostes

-Prioritats de govern municipal d'esquerres

A l'arribar cal inscriure-se a un grup temàtic cada torn

PRIMER-

Dos torns. En cada torn, la gent es dividirà en 3 grups que corresponen a una àrea temàtica concreta en la què s'hauràn incrit en arribar.

1^r torn: administració i participació ciutadana/ drets socials/ urbanisme i mobilitat

2ⁿ torn: medi ambient/ economia/ educació, cultura i esports

Cada grup té un dinamitzador. Els grups fan el seu diagnòstic de l'àrea.

-Posen de relleu les principals mancances o debilitats o omissions...- Les mancances que acordin les apunten a unes cartolines.

Per facilitar la deliberació:

-es mostra en un cartell quins àmbits concrets inclou l'àrea

-es dóna un full per apuntar-ho individualment, abans de fer la posada en comú.

SEGON

Plenària. S'exposen (penjant-les a la paret) les mancances de cada àrea i s'expliquen, si fa falta.

Torn de paraules: per fer més aportacions en les mancances d'altres àrees a les que no s'ha anat.

TERCER-

Individual. Es reparteixen uns fulls amb una graella perquè cadascú assigni puntuacions a les mancances segons gravetat/importància/urgència.

1-Molt greu 2-Greu 3-Poc greu

-Li donen una puntuació general a la gestió de l'àrea per part de l'Ajuntament- Entre 1 i 5. **

** PUNTUACIÓ DE L'ÀREA

1-L'estat de l'àrea està fatal. La seva gestió és un absolut desastre.

2-L'estat de l'àrea està malament. La seva gestió deixa molt que desitjar, s'hi ha de fer molta feina.

3-L'estat de l'àrea és regular. La seva gestió també ho és, hi ha prou feina a fer.

4-L'estat de l'àrea és prou bona. La seva gestió és acceptable, tot i que es podrien fer algunes coses.

5-L'estat de l'àrea és bona. La seva gestió també, no és necessari fer res, o en tot cas, només alguns petits detalls.

QUART-

Es fan grups: un per àrea temàtica, i cadascú va al que més l'interessa.

Aquests grups pensen propostes per superar les mancances o debilitats de la seva àrea. Les apunten en cartolines.

CINQUÈ

Plenària. Cada grup exposa (penjant-les) les seves propostes i les explica, si fa falta.

Torn obert darrera cada exposició, per aportacions externes.

SISÈ

Conclusions i clausura.

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.

El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 21 de febrer

Esdeveniments

- Interrupció de Le Père Peinard: El 21 de febrer de 1894 el periòdic d'Émile Pouget Le Père Peinard de París (França) va interrompre la seva publicació en el número 253, víctima de les anomenades «Lois Scélérates», lleis «perverses» i lliberticides que limitaven els drets ciutadans, especialment en l'esfera anarquista (escorcolls, detencions...). Com Le Père Peinard nombroses publicacions llibertaries desapareixen i els anarquistes són perseguits per la justícia (Procés dels Trenta). Pouget es va refugiar a Londres (Anglaterra), on va editar vuit números del periòdic («Sèrie londinenca») entre 1894 i 1895.

***

- Surt Acción Directa: El 21 de febrer de 1914 surt a Cartagena (Múrcia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista Acción Directa. Semanario sindicalista. Reivindicava un sindicalisme basat en el boicot i el sabotatge. Va estar dirigit per Manuel Ferreira i fins al número 26 va ser administrat per Pedro Esteve. Tirà uns 2.000 exemplars per número, patí dificultats econòmiques i la seva redacció va ser escorcollada per la policia. Trobem textos i articles de Francisco Blanco Sánchez, Francisco Cueto Asensio, Fermín Elaurrea, Pedro Esteve, Manuel Ferreira, Francisco Flores, José Gallart, V. García, Juan Antonio Gracía Villena, María Giménez, César Guillén, Carlos Letourneau, Domela Nieuwnhuis, Julián Ochoa, Oscar Wilde, etc. Se'n publicaren 41 números, l'últim el 4 de desembre de 1914.

***

- Atemptats a Baviera: El 21 de febrer de 1919 el socialista Kurt Eisner, impulsor de la Revolució de Baviera i president de la República de Consells, és assassinat d'un tret a Munic (Baviera, Alemanya) per Anton Graf von Arco-Valley, membre mig jueu de la Societat Thule --agrupació secreta d'extrema dreta que estudiava la història i la mitologia germànica i que serà una de les bases del futur Partit Nacionalsocialista Alemany-- que amb aquesta acció pretenia rentar la «taca» racial davant els seus camarades. A partir d'aquest fet la violència es va desencadenar a Munic i un carnisser quan es va assabentar de la mort d'Eisner va agafar una pistola i va atemptar contra Erhard Auer, líder del Partit Socialdemòcrata i aleshores Ministre de l'Interior, deixant-lo greument ferit; per al carnisser, com per bona part de la població, Auer era l'instigador de l'assassinat d'Eisner. El Consell Central de la República, compost per 11 membres, entre ells l'anarquista Erich Muhsam, decreta la vaga general i l'Estat de setge.

***

- Autodissolució de l'MLR: El 21 de febrer de 1948, a la Península Ibèrica, el Moviment Llibertari de Resistència (MLR), també anomenat a vegades Moviment Llibertari Revolucionari, decideix autodissoldre's. L'MLR va ser el nom que finalment va rebre el Moviment Ibèric de Resistència (MIR) a instàncies de Liberto Sarrau que, amb això, volia ressaltar el seu component llibertari, però que va provocar l'abandonament de nombrosos partidaris i l'oposició de l'exili confederal i juvenil, que hi veien l'aparició d'un nou organisme creador de confusionisme i de dispersió. El seu punt d'arrencada es troba en el MIR --encara que la idea venia de 1944-- i aquest de la materialització d'una ponència que les Joventuts Llibertàries barcelonines van elaborar i que va ser aprovada per les joventuts catalanes; el dictamen, aprovat a mitjans de 1946, proposava la creació d'un òrgan de conspiració de CNT-FAI-FIJL amb autonomia i dirigit per tres membres. El projecte de MIR va quedar mort quan Josep Lluís Facerías, el seu secretari de defensa i secretari general, va ser detingut el 17 d'agost de 1946. El seu rellançament va tenir lloc amb l'arribada a Barcelona de Liberto Sarrau el març de 1947, enviat com a delegat per la CNT de França, que va aconseguir adhesions de militants disposats a lluitar amb fermesa: Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font (El Yayo), Josep Lluís Facerías, Celedonio García Casino, Joaquina Dorado, Francesc Ballester Orovitg, Antonio Gil Oliver, Manuel Pareja, Tom Mix, etc. Els intents de Sarrau per estabilitzar la nova organització, que pretenia ser la branca militar del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), no van tenir força èxit ja que l'oposició al projecte va ser unànime en el camp llibertari, llevat les Joventuts Llibertàries catalanes que en un Ple Regional de juliol de 1947 va deslligar totalment de les tasques pròpiament orgàniques l'MLR i en va concretar les tasques: copejar l'economia de l'Estat no limitant-se a accions de carrer, però sense menysprear l'actuació contra repressors del règim i atemptats contra confidents, i repartir propaganda ajustada al sentir de l'MLE --es van editar periòdics, manifests i pamflets de propaganda contra el règim franquista. Sustentat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, l'MLR va començar immediatament les seves activitats: col·locació d'un explosiu el maig de 1947 a la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia (Barcelona) --que guerrillers comunistes es van atribuir-- i d'una bomba a les torres de l'emissora al Tibidabo (Barcelona), que va ser descoberta abans de l'explosió; i execució, el 12 juliol de 1947, de l'antic cenetista que actuava com a confident de la policia Eliseu Melis Díez. Aquesta acció, malgrat la seva popularitat, no va ablanir les postures del conjunt de les Joventuts Llibertàries ni de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant els seus plens de 15 i 18 de juliol respectivament, on es van rebutjar els plantejaments l'MLE i com a rèplica van decidir crear un Comitè Nacional de les tres organitzacions amb finalitats similars a les d'aquest grup d'acció. La manca de mitjans econòmics per al desenvolupament de les activitats insurreccionals va suposar la necessitat de portar a terme cops econòmics en empreses i entitats bancàries (casa de xampany Noyet, fàbrica tèxtil Umbert de Granollers, Banc de Crèdit, apotecaries, etc.). Per altra banda, el II Congrés del MLE de Tolosa de Llenguadoc de 1947 va trencar amb l'MLR, fet que va suposar la retirada de Sarrau de la delegació de l'MLE a la península; a finals d'any el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer el mateix. La conseqüència de tants rebuigs va ser que molts dels seus primitius partidaris van abandonar (Gil, Adrover, García Casino) estimant-se més seguir la lluita armada dins de les organitzacions clàssiques. Sense suport de la CNT, l'MLR va decidir l'autodissolució el 21 de febrer de 1948. Tres dies després, el 24 de febrer, Liberto Sarrau i Joaquina Dorado van ser detinguts per la policia franquista, quan aquesta va descobrir que pamflets de l'MLR s'havien editat a la impremta«Industrial Tecnigraf», propietat de Joaquín Sarrau, que va ser també arrestat, juntament amb Ramón López, impressor, i Juan Rucabado, advocat i professor catedràtic. En un document de setembre de 1947 dirigit a la militància de l'MLE en general s'exposa l'estructura de l'MLR: 1) L'MLR està integrat per unitats mòbils de muntanya i urbanes, que compten amb delegats integrats en un comitè revolucionari. 2) Aquest comitè es una mena d'Estat Major que elabora plans i decideix la seva materialització. 3) Els seus membres són llibertaris amb excel·lent preparació i de moral irreprotxable, ja que es basa en la qualitat sobre la quantitat dels seus components. 4) Hi ha membre actius i passius; els primers viuen al marge de la legalitat i subvencionats econòmicament. 5) Independent de la CNT, de la FIJL i de la FAI. 6) La seva principal missió és oposar-se al terror feixista amb els seus mateixos mitjans. 7) El risc, que evidentment existeix, de convertir-se en una organització autoritària se superarà només si els seus components són moralment solvents.

***

- II Congrés Nacional Llibertari de Cuba: Entre el 21 i el 24 de febrer de 1948 se celebra als Salons de la Federació Nacional de Plantes Elèctriques de l'Havana (Cuba) el II Congrés Nacional Llibertari, organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En l'acte d'obertura van intervenir Agustín Souchy, en representació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), Marcelo Salinas, Modesto Babeito i Helio Nardo. La sessió plenària es realitzà el 22 de febrer i fou presidida per Rafael Sierra i Vicente Alea actuà com a secretari provisional. Hi van participar 153 delegats i la Mesa del Congrés fou constituïda per Francisco Bretau i Gilberto Lima. Es van organitzar quatre comissions de treball: Organització, amb Modesto Barbeito i Helio Nardo; Propaganda, amb N. Suárez i Manuel González; Finances, amb Manuel Castillo i Vicente Alea; i Assumptes No Inclosos, amb Antonio Landrián i Suria Linsuaín. Aquest congrés acabà el 24 de febrer amb una sèrie de dictàmens que van ser publicats a l'Havana aquest mateix any en un fullet (Memoria del II Congreso Nacional Libertario celebrado en La Habana los días 21, 22, 23 y 24 de febrero de 1948. Dictámenes) que contempla la creació d'una societat llibertària a Cuba, apellant tots els nivells industrials, sindicals, econòmics i/o agropecuaris a tota l'Illa. En el congrés es plantejaren temes importants, com la situació de la República en aquells anys incerts, la denúncia de l'estalinisme del Partit Comunista Cubà (PCC), els perills de la influència de l'Església Catòlica, etc. L'ALC es declarà anticapitalista i antiimperialista, atacant tant els EUA com la Unió Soviètica, qualificades de«potències estrangeres». Entre els punts que s'acordaren, i que abraçaven gairebé tot l'aspecte social i econòmic de Cuba, es plantejà la necessitat de tenir un òrgan d'informació i propaganda efectiu i constant. Ja existia dins del sector gastronòmic la publicació mensual Solidaridad Gastronómica, que per acord d'aquest congrés es convertí en el portaveu de l'ALC i que tindrà una llarga vida. També es va elegí una nova directiva, on Vicente Alea fou nomenat secretari general; Barbeito, responsable d'Organització; Domingo Alonso, de Finances; i Néstor Suárez Feliu, secretari de Propaganda.

II Congrés Nacional Llibertari de Cuba (21-24 de febrer de 1948)

***

- Motins de la COPEL: El 21 de febrer de 1977 la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL), de caràcter llibertari, provoca disturbis a les presons espanyoles. A Barcelona (Catalunya) l'enfrontament amb la policia causa 10 ferits i a la presó del Dueso més de 100 presos s'autolesionen en senyal de protesta.

Naixements

- Lois Waisbrooker: El 21 de febrer de 1826 neix a Catharine (New York, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials «obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com araSuffrage for woman: The reasons why(1868),Alice Vale: A story for the times (1869), Helen Harlow's Vow (1870), Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879),Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull's Crucible, Woodhull& Claflin's Weekly) i anarquistes (Free Society, Discontent). Lois Waisbrooker va morir el 3 d'octubre de 1909 a Antioch (Califòrnia, EUA).

***

- Eugène Mareuil: El 21 de febrer de 1850 neix a Rompsay (Périgny, Poitou-Charentes, França) el sabater anarquista Eugène Mareuil. El 9 de març de 1883 participà en una manifestació de desocupats, convocada per la Cambra Sindical dels Fusters a l'explanada dels Invàlids de París (França). Durant aquesta manifestació, Louise Michel, portant una bandera negra i secundada per Émile Pouget, encapçalà la gentada. La manifestació, de més de sis-centes persones, es dirigí cap el raval de Saint Antoine i pel camí tres fleques van ser assaltades als crits de «Pa, treball o plom». Els manifestant van ser dispersats per la policia a la plaça Maubert iÉmile Pouget i Eugène Mareuil van ser detinguts i empresonats acusats d'haver organitzar els assalts; Louise Michel va poder fugir, però va ser detinguda setmanes després. Entre el 21 i el 23 de juny de 1883 comparegué davant l'Audiència del Sena i l'acusació el presentà com un dels «lloctinents» de Louise Michel durant la manifestació dels Invàlids. En aquest procés comparegueren dos grups d'acusats: un grup imputat per haver dirigit el pillatge dels forns de pa (Louise Michel,Émile Pouget i Eugène Mareuil) i un grup incriminat per haver rebut els paquets del fullet antimilitarista À l'Armée, enviat per Émile Pouget (Léon Thiéry, absent en el procés; Jacques Moreu, també conegut com Gareau; Paul Martinet; Henri Enfroy; Claude Gorget, absent; i Marie-Anne Bouillet). En el judici quedà clar que Anne-Marie Bouillet només era l'hostatgera del veritable destinatari del paquet i va ser exclosa de la causa. Louise Michel va ser condemnada a sis anys de presó i 10 anys de vigilància;Émile Pouget, a vuit anys de presó i 10 anys de vigilància; Jacques Moreau, a un any de presó; Léon Thiéry i Clude Gorget, en absència, a dos anys de presó i 300 francs de multa; i tota la resta, entre ells Eugène Mareuil, van ser absolts. Entre 1884 i 1885 col·laborà en Terre et Liberté. Organe anarchiste-communiste i entre abril i maig de 1885 fou l'impressor-gerent de Le Tire-Pied. Organe internationale, théorique et pratique de la cordonnerie ouvrière. En aquestaèpoca vivia al número 18-19 del passatge de l'Òpera del IX Districte de París.

***

- Attilio Cini: El 21 de febrer de 1868 neix a Correggioverde (Dosolo, Llombardia, Itàlia) el mosaïcista anarquista Attilio Cini. Son pare es deia Mansueto Cini i sa mare morí durant el seu part. L'abril de 1903 el Ministeri de l'Interior francès el fitxà com a anarquista.  En 1905 es casà Marie Dauverchin, de pare normand i mare belga, amb qui tingué quatre infants, nascuts tots quatre a llocs diferents d'Europa. En 1915 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), amb sos dos fills majors, mentre que sa companya retornà a Normandia amb els infants més petits. En 1917 la parella tornà a reunir-se i visqué a diferents indrets de Normandia. Malalt, Attilio Cini va morir en 1926 d'un càncer a París (França) i fou enterrat al cementiri d'Argenteuil. Deixà unes memòries manuscrites que sa companya destruí. Un nét seu, Gilbert Roth, fou un destacat llibertari de Marsella (Provença, Occitània) membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) d'aquesta ciutat.

***

- Emilio Longas Castro: El 21 de febrer de 1895 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Longas Castro –el segon llinatge moltes vegades citat de diferents maneres (Costa, Costo,Cotó, etc.). De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. A començament de la dècada dels vint es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en el sindicat anarcosindicalista i fou perseguit per les seves idees. El 22 de desembre de 1934 va ser detingut, juntament amb altres companys, a l'Ateneu Eclèctic de Barcelona i acusat d'haver participat en l'atracament d'una fleca. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista i durant la guerra civil i la Revolució fou membre dels Comitès de Defensa Confederals i participà en la col·lectivització de la indústria fustera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser reclòs al camp de Le Haras, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), per a fer el servei gratuït per a les autoritats franceses. Quan la victòria alemanya, va ser enviat a Vernet, després al fort de Cotlliure i finalment deportat a Djelfa (Algèria), on restà fins l'alliberament del camp per les tropes aliades. Després milità en la CNT d'Alger fins al 1961, quan passà a Tours (Centre, França), després a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) i més tard a Rochefort (Poitou-Charentes, França). En 1967 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Emilio Longas Castro va morir el 26 de juliol de 1978 a l'hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat a Tours.

***

- Stefano Vatteroni: El 21 de febrer de 1897 neix al barri d'Avenza de Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Stefano Vatteroni. Estanyer i llauner de professió, milità en el moviment anarquista des de l'adolescència. Participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes a la regió de Carrara i quan la pujada de Benito Mussolini al poder, per a evitar les represàlies dels feixistes locals, s'instal·là a Roma on entrà en contacte amb Errico Malatesta i participà en la propaganda llibertària i en la lluita antifeixista. Arran de l'atemptat comès l'11 de setembre de 1926 per Gino Lucetti, amic seu des de la infància, contra Mussolini, va ser detingut, com centenars de companys anarquistes, i acusat de«complicitat en atemptat, possessió d'armes i ferides a persones». En realitat el seu paper en l'atemptat va ser crucial, tant en l'organització, establint un mapa amb tots els detalls del camí que havia de seguir el cotxe del Duce, com en el finançament, ja que arribà a vendre un terreny que pertanyia a sa mare a Avenza per sostenir econòmicament la conxorxa. Jutjat, l'11 de juny de 1927 va ser condemnat pel Tribuna Especial per a la Defensa de l'Estat a 18 anys i nou mesos de presó i a tres anys de vigilància especial, purgant la pena a diferents presons: Lucca, Alessandria, Finalborgo, Civitavecchia (1932), Pallanza, Fossano, novament a Civitavecchia i Roma (1936-1937). Els tres primers anys els passà en total aïllament. El febrer de 1937, quan havia de ser alliberat a resultes d'una amnistia i d'una reducció de la pena, va ser novament condemnat el 5 d'abril de 1937 per la Comissió Provincial de Roma a cinc anys de confinament i deportat a les Illes Tremiti. També va ser condemnat a un any de presó per haver-se negat a fer la salutació feixista. A Tremiti conegué Jolanda Setti, que havia vingut a visitar son germà també confinat i la qual esdevingué sa companya. Més tard fou trasllada a l'illa de Ponça on restà fins al 1939, quan va ser enviat a l'illa de Ventotene. El 25 de gener de 1942, amb l'expiració de la seva pena, considerat particularment perillós, va ser traslladat a la colònia penitenciària de Tursi (Basilicata, Itàlia), on romangué fins la caiguda del règim feixista el setembre de 1943. Aleshores organitzà un grup de partisans que es dedicà a atacar les posicions alemanyes i a participar en l'alliberament de la regió. Acabada la II Guerra Mundial, s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia) i a Roma, per acabar finalment a Carrara. Col·laborador d'Umanità Nova, fou l'autor de la necrològica d'Elena Melli, la companya de Malatesta. Participà, amb Alberto Meschi, en la Cooperativa del Partisà i amb sa companya en la gestió de les colònies llibertàries «Gino Lucetti» i«Maria Luisa Berneri». Militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara i de la Federació Anarquista Italiana (FAI), assistí a nombrosos congressos, com ara els de Carrara (setembre de 1945), de Florència (març de 1946), de Canosa (febrer de 1948), Liorna (maig de 1954) i Senigallia (novembre de 1957). Stefano Vatteroni va morir el 3 de gener de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou inhumat al Cementiri Municipal de Turigliano d'aquesta localitat al costat de Gino Lucetti i d'Alberto Meschi.

Stefano Vatteroni (1897-1965)

***

- Felisa de Castro Sampedro: El 21 de febrer de 1898 neix a Belver de los Montes (Zamora, Castella, Espanya) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Felisa de Castro Sampedro. Conscient de la necessitat d'una organització específicament feminista dins del moviment llibertari, fundarà amb altres companyes a Barcelona a finals de 1934 el grup Grup Cultural Femení de Catalunya. La iniciativa va partir d'un petit grup de jovenetes militants dels sindicats i dels ateneus llibertaris --Maruja Boadas, María Cerdán, Nicolasa Gutiérrez, Soledad Estorach, Elodia Pou i Conchita Liaño entre d'altres, que comptarien amb el suport i la col·laboració de destacades i experimentades militats, com ara la mestra racionalista Pilar Grangel, Libertad Ródenas i Áurea Cuadrado, que seria directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona durant la guerra-- amb l'objectiu de conscienciejar les dones en la necessitat de la seva participació en la lluita social. El nom que van triar, Grup Cultural Femení, era ja indicatiu del seu camp d'actuació, limitat a la conscienciació i captació, al marge del camp estrictament sindical. Es pretenia impulsar així mateix les relacions de solidaritat entre les dones, que s'ajudarien mútuament en aquelles dificultats específiques que, com a dones, trobessin en la seva activitat militant. Un dels seus acords, per exemple, consistia a establir torns perquè una d'elles tingués cura dels fills de les altres, possibilitant així les mares assistir a les reunions sindicals. La mancança d'un espai propi va limitar les possibilitats d'actuació. Van aconseguir organitzar un reeixit míting al Teatre Olímpia de Barcelona, per al qual van sol·licitar la col·laboració de Frederica Montseny que, sempre reticent als grups específics de dones, va rebutjar la invitació. Van col·laborar activament també en la campanya de solidaritat organitzada per la CNT davant la vaga general de Saragossa de 1934, quan nombroses famílies catalanes van acollir els fills dels vaguistes, posant en contacte les dones catalanes amb les mares saragossanes. En 1936 el Grup Cultural Femení s'integrà dins l'«Agrupación Mujeres Libres». Després de la derrota en la Guerra Civil, Felisa de Castro s'exiliarà a França, on trobarà altres companyes de CNT i de «Mujeres Libres» (Pepita Carpena, Pilar Grangel, etc.), tancades al camp de concentració de Clermont-l'Hérault. En 1943 marxarà a Bordeus. Va morir el 16 de novembre de 1981 a Caracas (Veneçuela).

***

- Saturnino Carod Lerín: El 21 de febrer de 1903 neix a Moneva (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Saturnino Carod Lerín, també conegut com Cuco Caballero o Jacinto Lahoz María. Nascut en una família anarquista, començar a treballar quan tenia sis anys i amb 12 llaurava; més tard va fer de segador per terres castellanes i quan acabava la Gran Guerra emigrà per Europa buscant feina. Després s'instal·là a Barcelona fent feina en el ram de la construcció. Analfabet, quan tenia 20 anys aprengué les primeres lletres. Afiliat en la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou un actiu anarcosindicalista que sempre es negà a ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant els anys del pistolerisme, formà part d'un grup d'acció i va haver de fugir de Barcelona cap a França fugint de la repressió engegada per la dictadura de Primo de Rivera. Tornà de l'exili amb l'amnistia atorgada per la II República i participà activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa. El febrer de 1936 formà part del Comitè Regional d'Aragó cenetista encarregat d'organitzar els sindicats pagesos. Interessat per la problemàtica camperola, intervingué amb Florentino Galván en diverses gires propagandístiques, entre maig i juny de 1936, per la comarca de Valderrobres. El juliol d'aquell any, fou nomenat secretari d'Agitació i de Propaganda. Quan el cop militar, fugí de Saragossa el mateix 19 de juliol de 1936 cap al Baix Aragó i després a Tortosa, on organitzà una columna de milícies (Columna Carod-Ferrer) amb pagesos del Baix Aragó que, sortint des de Tarragona, alliberà diversos pobles aragonesos (Alcanyís, Calanda, Alcorisa, Montalbán) un cop pres Calaceit el 26 de juliol. A Azuara i a Fuendetodos establí un centre d'operacions d'una xarxa d'enllaços per salvar lluitadors amagats i perseguits a la Saragossa en poder dels feixistes. Quan l'alliberà el seu poble natal, salvà la vida del capellà de Moneva, Enrique Guallar, amic de la infància, que estava a punt de ser linxat per la població i aquest es convertí durant tota la guerra en el secretari d'avituallament de la petita vila col·lectivitzada --es mostrà contrari a la col·lectivització total de la terra. Més tard la seva columna es fusionà amb la d'Antonio Ortiz Ramírez --que prengué el nom de «Columna Confederal Sud-Ebre»-- i amb la militarització fou nomenat comissari de la 118 Brigada, amb Victorio Castán Guillén com a cap militar, i més tard de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular, prenent part en la presa de Tosos, Aladrén, Vertice Sillero, i en combats a Belchite, Terol, Alfambra i Llevant. El maig de 1937, comandant diversos grups de la 25 Divisió, es dirigí cap a Catalunya davant els fets esdevinguts a Barcelona i amb la intenció d'acabar amb la contrarevolució, però fou detingut per les ordres dels dirigents cenetistes. A finals del conflicte, es traslladà a Madrid i finalment fou detingut al port d'Alacant. Acabà als camps de concentració de Los Almendros i d'Albaterra, d'on fugí, amb Castán i Sebastián Vicente Esteban, falsificant uns avals i passant a França amb el suport dels guies de Francisco Ponzán Vidal. A França patí els camps de concentració, però a finals de 1940 s'incorporà a la lluita clandestina enquadrat en el grup de resistència de Ponzán. El gener de 1941 passà a la Península i va fer contacte amb el Comitè Nacional de la CNT de Manuel Amil Barcia i de Celedonia Pérez a Madrid. De bell nou a França, exposà les dures condicions dels tancats a les presons franquistes. El juny de 1941 s'internà novament a la Península i viatjà per València, Barcelona i Madrid fins a la seva detenció a Barcelona el 7 d'agost de 1941, sembla ser que delatat pel traïdor Eliseu Melis Díez, del qual fou un dels primers a sospitar. L'11 d'octubre de 1949 fou condemnat a Madrid en un consell de guerra a 25 anys --en el qual testimonià a favor Enrique Guallar, que havia estat «exiliat» a Épila per les autoritats franquistes--, que penà a les presons de Figueres, Barcelona i Sant Miquel dels Reis, d'on sortí a finals de 1960. Després del seu alliberament, fou detingut novament l'octubre de 1961 i en 1962 per la seva relació amb l'Aliança Sindical Obrera (ASO). El juliol de 1965, ben igual que altres militants que havien estat presos força anys, sorprenentment va fer costat les positures del cincpuntisme–negociacions entre anarcosindicalistes i el sindicalisme vertical franquista. En aquests anys es guanyà la vida treballant en el transport i en espectacles públics, com a ajudant de cabina i acomodador. El febrer de 1976 participà en l'assemblea confederal de Sans on es reconstruí la CNT i l'any següent fou un dels promotors de la fundació del barceloní Ateneu Llibertari de La Verneda. Publicà articles en Cultura y Acción i en Nuevo Aragón. Saturnino Carod Lerín va morir el 7 de març de 1988 a Barcelona (Catalunya). Sa companya fou Adoració Lahoz.

Saturnino Carod Lerín (1903-1988)

***

- Joan Català Balanyà: El 21 de febrer de 1913 –algunes fonts citen el 23 de febrer– neix a Llavorsí (Pallars Sobirà, Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Joan Català Balanyà –el seu segon llinatge a vegades castellanitzat per Balaña–, conegut com El Pajarito. Encara molt petit, abandonà l'escola i començà a treballar de fuster. Quan esclatà la guerra s'allistà en la «Columna Durruti», en la qual lluità fins la retirada d'Aragó. A mitjans de 1938 entrà en la 143 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit republicà, destacada a l'Alt Urgell, on desenvolupà serveis com a guia i en tasques d'espionatge. Participà en nombrosos cops de mà des del grup guerriller «Libertador», organitzat per Francisco Ponzán Vidal amb la finalitat de penetrar en territori enemic i evacuar els militants llibertaris bloquejats a Saragossa, i com a agent del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP). El 10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, amb Ponzán i la resta de membres del grup «Libertador», creuà els Pirineus. Va ser internat als camps de concentració de Bourg Madame i de Vernet i aconseguí un passatge cap a Mèxic, però hi renuncià i s'estimà més restar al camp, d'on sortí el 18 de maig de 1939, amb Francisco Vidal (Berdie) i Pascual López Laguarta (Sixto), per a començar la lluita armada contra el franquisme. Expert guia pirinenc, realitzà continus viatges orgànics com a correu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) cap a la Península i també en nom de les tropes aliades. Entre maig i juny de 1940 difongué el manifest «A todos los españoles», crida a la neutralitat espanyola i signat per l'Aliança Democràtica Espanyola (ADE); la difusió d'aquest manifest, considerat pel franquisme com a alta traïció, costà la vida a nombrosos militants llibertaries (Ángel Tarin Haro, Enrique Goig Lostado, Enrique Escobar Vaello, etc.). El 5 de juny de 1940 va ser detingut a Cadis (Andalusia, Espanya) quan es trobava en missió orgànica. Portat a Madrid, va ser tancat a la presó d'El Cisne i internat a la galeria dels condemnats a mort. El 25 de novembre d'aquell any aconseguí fugir amb un altre presoner gràcies a la complicitat dels companys i, a través de Saragossa, arribà a Andorra, on establí contacte amb Agustín Remiro Manero i Amadeo Casares Colomer. A començaments de 1941 va ser detingut a l'estació de França de Barcelona, amb dos aviadors anglesos que devia acompanyar al consolat britànic, i portat a la Direcció General de Seguretat. Aconseguí fugir en un interrogatori al despatx del jutge i dies després arribà a Andorra. L'agost de 1941, en una nova missió a Barcelona, en la qual s'havia d'entrevistar amb Eliseu Melis Díaz, va ser novament detingut i tancat a la Modelo de Barcelona després de negar-se a col·laborar amb Eduardo Quintela Bóveda, cap de la Brigada Políticosocial barcelonina de la policia franquista. El 23 de desembre de 1942, amb altres dos presos, s'evadí saltant un mur, però es va lesionar i fou detinguts alguns dies després i tancat a la cinquena galeria de la Model. Després de recuperar-se, va ser traslladat a la presó de Lleida, d'on aconseguí fugir amb estratagemes. En aquesta època trencà les seves relacions amb Ponzán. El 25 de juny de 1944 va ser detingut a Adrall (Alt Urgell, Catalunya) quan retornava d'una expedició; jutjat el desembre de 1946, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i tancat a la presó madrilenya de Carabanchel, d'on s'escapà el març de 1947. L'1 d'abril passà a França, però va ser detingut per la policia francesa i acusat de «pas clandestí de frontera», encara que va ser alliberat de la presó de Tolosa de Llenguadoc gràcies a les gestions de Robert Terres, antic membre dels serveis secrets de «France Libre», i per la seva col·laboració amb el grup de Ponzán. Malalt de violents còlics nefrítics, el març de 1948 va ser hospitalitzat, però no pogué recuperar-se del tot d'aquesta lesió que no li permetia treballar. En aquestaèpoca visqué com pogué i el gener de 1951 intervingué en l'atracament a un furgó postal a Lió (Arpitània) que no reeixí i en el qual moriren dues persones. Jutjat, va ser condemnat a 20 anys de presó i fou tancat a la presó parisenca de Fresnes, on restà 14 anys i mig. Després s'establí a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i, un cop aconseguí el passaport, passà a viure a Andorra. Posteriorment s'instal·là a la Seu d'Urgell. En 2007 publicà la seva autobiografia El eterno descontento. Memorias de un luchador por la libertad en la guerra civil española y en la segunda guerra mundial. Aquest mateix any, juntament a altres passadors catalans, fou objecte d'un petit homenatge a Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà, Catalunya). L'11 d'abril de 2011 el moviment llibertari li reté un homenatge al Centre Cívic de la Seu d'Urgell. Joan Català Balanyà va morir el 14 d'octubre de 2012 a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya).

Joan Català Balanyà (1913-2012)

Defuncions

- Auguste Percheron: El 21 de febrer de 1896 mor, segurament a París (França), el cantautor anarquista Auguste Henry Adolphe Percheron. Havia nascut el 24 d'octubre de 1837 a Poitiers (Poitou-Charentes, França). En la dècada de 1890 es guanyava la vida revenen draps i com a escrivent públic. Les seves cançons llibertàries es van publicar en diversos periòdics anarquistes, com ara els parisencs L'Antipatriote (1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire (1891), de Gwened (Bro Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó anarquista Les briseurs d'images, publicada per primera vegada en 1892 en Le Père Peinard i que fou reeditada en diverses publicacions i reculls de cançons, i d'Enfants de la Nature. Quan l'ona d'atemptats de 1894, va ser detingut el 22 de març d'aquell any i empresonat algunes setmanes, cosa que degradà la seva salut ja malmenada.

***

- Pedro Gallardo: El 21 de febrer de 1975 mor a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Pedro Gallardo. Havia nascut cap el 1901. Exiliat a França, en 1936 milità en el moviment anarquista a Lió (Arpitània). Quan l'aixecament militar de juliol de 1936, retornà a la Península per lluitar contra el feixisme. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a França, fou internat al camp de concentració d'Argelers i passà un temps indocumentat per Sent Laurenç de Gosa. En aquesta època morí sa companya i restà amb tres filles i un fill. Després de la II Guerra Mundial fou un dels fundadors i principal animador de la Federació Local d'Aigüesmortes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Pedro Gallardo va morir el 21 de febrer de 1975 a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània) a causa d'un reumatisme que li afectà el cor.

***

- Francesc Gomar Torró: El 21 de febrer de 1994 mor a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Francesc Gomar Torró, conegut comEl Valencià. Havia nascut el 28 de març de 1914 a la Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià) –altres fonts citen La Sala (Llenguadoc, Occitània). De ben jovenet entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1933 va ser detingut, juntament amb son germà gran Vicent Josep Gomar Torró, Antonio García García (El Andalúz), Pedro Cózar Robles, Arsenio del Valle Soria i Felipe Ranero Pérez, tots militants anarquistes, acusat d'haver participat en l'atracament a mà armada realitzat el 27 de març de 1933 al magatzem de plàtans «Hermanos Andalúz», al número 17 de la plaça de la Cebada de Madrid (Espanya), i en el qual es portaren un botí de 4.300 pessetes; jutjat per un jurat popular el 25 de febrer de 1935 a la Presó Model de Madrid per aquest delicte, va ser absolt, com la resta dels processats. Quan la Guerra Civil espanyola fou oficial d'Intendència i membre del Servei d'Investigació Militar (SIM). En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i reclòs al camp de concentració de«Los Almendros» i a la presó provincial d'Alacant, on amb altres tres detinguts va ser víctima d'un simulacre d'execució. Després va ser traslladat a una presó de Múrcia destinada a 300 persones i on hi s'estaven uns cinc mil detinguts. A resultes d'una temptativa d'evasió col·lectiva, cinc dels presos van ser afusellats davant la resta de presoners. Posteriorment va ser traslladat a Xàtiva (La Costera, País Valencià), d'on fou alliberat el 5 de gener de 1942. Salvà la vida gràcies a que la seva pertinença al SIM no va ser descoberta. El 28 de gener de 1942, assabentat que hi havia una nova ordre de detenció contra ell, marxà cap a Barcelona (Catalunya), però com que no se sentia segur, decidí marxar cap a les muntanyes i s'integrà en un grup guerriller que operava entre la comarca del Maestrat i Sierra Morena. Un dia que visitava sa companya, Josefa Martínez Moreno (Pepita), a Salobre (Albacete, Castella, Espanya), va ser detingut, però dos dies més tard aconseguí fugir i tornar a les muntanyes. A la serra d'Alcaraz (Albacete, Castella, Espanya) entrà a formar part de la V Agrupació Guerrillera (Agrupació Guerrillera del Centre), comandada per Cecilio Martín Borjas (Timochenko), d'obediència comunista, i que operava entre el triangle Ciudad Real-Cuenca-Albacete. Com que no es trobava a gust dins d'una guerrilla comunista, formà, amb una vintena de companys, el seu propi grup guerriller («Grup del Valencià»), que establí contacte amb altres guerrilles de la CNT, com la dels germans Quero Robles, a Granada (Andalusia, Espanya), o la de Sebastián Moya Moya (Chichango), que actuava a la zona d'Albacete. El seu grup atacà la caserna de la Guàrdia Civil de Vianos (Albacete) i s'emportà nombrosos fusell i pistoles. Sa companya Josefa va ser detinguda i torturada (la penjaren dels braços, li clavaren escuradents als pits, etc.) amb la finalitat que rebel·lés l'amagatall de son marit; quan va ser traslladada a la presó d'Albacete, el director no la volgué admetre, ja que «no podia acceptar cadàvers». Josefa Martínez Moreno mai no es va recuperar d'aquests maltractaments i morí en 1991. El setembre de 1946, Francesc Gomar s'integrà en el grup d'Antonio Hidalgo López (Atila) i el 7 d'octubre d'aquell any, amb Cecilio Martín Borjas (Timochenko), Antonio Hidalgo López (Atila), Antonio Moreno Manzano (Pichi) i Germán Girón Nieto (Donaire), participà en l'atac, a la carretera de Còrdova a València, dels pagadors de la línia fèrria Baeza-Utiel amb un botí de 64.600 pessetes. El novembre de 1946, a resultes de la repressió, quan només quedaven tres guerrillers en el grup i dos d'ells volien desertar, abandonà el grup i marxà cap a la serra de Gredos, on s'integrà en un grup de quatre guerrillers, dos d'ells (Pepin i Eusebio) comunistes. A finals de 1948, una promesa d'amnistia incità molts de guerrillers a lliurar-se a les autoritats. El 9 de gener de 1949 va ser detingut a casa dels seus pares a La Pobla del Duc. Per eludir els maltractaments dels quals va ser víctima en els interrogatoris, intentà suïcidar-se. Portat davant un consell de guerra, va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per la de 30 anys de presó. Va ser internat a la presó valenciana del monestir de Sant Miquel dels Reis, on establí una estreta amistat amb Cèsar Broto Villegas, exsecretari del Comitè Nacional de la CNT. El 3 de març de 1959 va ser posat en llibertat condicional.

Francesc Gomar Torró (1914-1994)

***

- Miguel Grau Caldú: El 21 de febrer de 2011 mor a Forques (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Miguel Grau Caldú. Havia nascut el 10 de novembre de 1913 a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Fill de pagesos, entre els tres i els 10 anys va anar a escola abans de posar-se a fer feina amb son pare. Quan tenia 12 anys treballà tomant olives i dos anys després començà a fer feina en una guixera. En 1931 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i arran de la insurrecció anarquista de desembre de 1933 fou tancat durant cinc mesos. En 1935, davant la impossibilitat de continuar treballant en la seva feina, emigrà a la catalana Barberà de la Conca, on va fer de viticultor i s'afilià a la CNT de Montblanc. Durant les jornades de juliol de 1936 lluità a les barricades i s'allistà a la Columna Ortiz-Carod. Amb la militarització de les milícies, continuà lluitant al front (Quinto de Ebro, Monte Carnero, El Sillero, Cucalón, Belchite, Terol) enquadrat en la 25 Divisió, però rebutjà els galons. Més tard, enrolat en una companyia de dinamiters, guerrejà al front del Segre i de l'Ebre. En acabar la guerra, passà a França per Catalunya i fou tancat en diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Vernet i Setfonts). Pogué fugir del tancament, enrolat en una companyia de treballadors amb la qual recorregué gran part d'Occitània (Miramàs, Sanch Amàs, Aurenja, Toló). Un cop pogué escapar de la companyia, va fer feina a Sant Pau de Fenollet i després de pagès a Vingrau i la Llaguna, on va fer contactes amb la CNT i pogué fugir dels nazis després de ser detingut. En acabar la guerra s'establí a Perpinyà i l'abril de 1946 pogué retrobar-se amb sa companya, Antonia Lisbona Celma, que no veia des del desembre de 1937. La parella visqué a Castelsarrasin, Castelmayran i Montalban, abans d'establir-se definitivament a Forques en 1950. En aquests anys participà activament en diversos plens i congressos cenetistes com a observador i fou nomenat delegat a plens comarcals; també fou elegit secretari de la CNT de Forques. Més tard estava afiliat a la CNT de Sant Esteve del Monestir. Podem trobar col·laboracions seves en Cenit i en Orto. És autor dels llibres de poemes El abuelo de los doce i Poemas de un campesino aragonés, i dels llibres autobiogràfics, escrits amb sa companya, Luchas, amor, esperanza (dos vidas unidas). Relato biográfico de Miguel Grau y Antonia Lisbona (1988) i Memorias completas (1911-1991) (1996).

Actualització: 21-02-15

 Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

 He vist que la caverna ha cedit un local públic a l'autoanomenada "Acadèmia de la llengua balear"; bé no sé si ho escriuen així, però tampoc no m'hi vull aficar.

A finals de l'any 1978 ja hi ha nombrosos col× lectius obrers i populars que són conscients de l'agressió als interessos vitals dels treballadors que suposen els pactes de l'esquerra reformista amb la burgesia (Pacte de la Moncloa, Estatut dels Treballadors...). (Miquel López Crespí)

Alhora és el moment (com veurem en el capítol següent) en què l'extrema dreta (militar i civil), enardida per aquesta desmobilització, creu que és hora d'acabar amb els "excessos" democràtics de la reforma franquista. Fuerza Nueva del Trabajo, comença a penetrar en determinades fàbriques. Neixen i es consoliden les "zonas nacionales" a Madrid i altres ciutats. Blas Piñar és al Congrés i els generals colpistes fan llistes d'esquerrans i sindicalistes a exterminar davant la indiferència absolutes d'un PCE i un PSOE massa instal× lats en el sistema. Els militars feixistes, aquells que demà, el 1981, ocuparan el Congrés i trauran els tancs a València, prenen bona nota de tot l'abandonament de la defensa activa antifeixista. (Miquel López Crespí)

Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (I)

És cap a 1978, amb el desencís produït per la victòria política del franquisme reciclat (UCD) i la desmobilització que promocionen PCE i PSOE, quan els sectors populars més combatius comencen a retrocedir. Les lluites obreres, en bona part, han perdut el caràcter d'ofensiva (d'unitat mitjançant l'assemblea, la democràcia directa, la coordinació de fàbriques). Ara es combat més que res per defensar el salari, el lloc de treball... el mínim indispensable per a sobreviure dins la societat de classes. L'atur augmenta de forma alarmant (amb el PSOE se superaran els tres milions i mig de treballadors sense feina!). És l'inici de les reconversions salvatges: més gent al carrer amb ajut de les forces repressives i amb la col× laboració servil de CC.OO. i UGT, ja depurades de la majoria dels elements revolucionaris que hi havia en un passat recent. A finals de l'any 1978 ja hi ha nombrosos col× lectius obrers i populars que són conscients de l'agressió als interessos vitals dels treballadors que suposen els pactes de l'esquerra reformista amb la burgesia (Pacte de la Moncloa, Estatut dels Treballadors...).

La desmobilització del poble afectà igualment al poderós moviment veïnal que, des de començaments dels anys setanta, portava a coll la lluita contra el feixisme i les reivindicacions dels barris. En efecte: a partir del resultat de les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979, el moviment veïnal que havia fet tremolar la dictadura és combatut a fons pels partits reformistes (sense voler recordar que ha estat mercès al suport d'aquests mateixos veïns, com la nova burocràcia s'ha instal× lat dins les institucions de l'Estat). Ara ja sobren aquelles reivindicatives associacions, les assemblees de barri, la coordinació popular... El "poble" ja no és "representatiu". Qui comanda, qui "representa" (és la "lògica" del sistema) són els regidors. Tot això comporta una altra onada de desencís: el desmuntatge del moviment de barris; el que resta es procurà que s'adapti i sigui servil amb les noves autoritats i el règim reformat.

A començaments de 1979, coincidint amb tots aquests atacs directes al que havia estat la columna vertebral de la resistència antifeixista i antisistema, importants sectors de la classe obrera, dels estudiants, professionals d'esquerra, inicien un procés de desafiliació política i sindical. És un signe de protesta davant les traïdes que contemplen, però també de cansament per dècades de lluita que al final han estat capitalitzades (o destruïdes) pel reformisme.

Ho explica força bé el volum publicat per L'Avenç amb el títol De la democràcia a la dictadura: Catalunya 1973-1983 (pàg. 78, capítol "Societat civil): "Aquest caràcter mobilitzador [de les associacions de veïns] durà fins al 1979. Després de les primeres eleccions democràtiques [1977], amb l'accés als consistoris de regidors i alcaldes dels mateixos partits que potenciaven les associacions de veïns, aquestes van quedar en un segon pla, no sols a Barcelona, sinó a totes les poblacions... La segona raó va ser la marginació que els alcaldes i regidors van fer de les associacions de veïns, que immediatament van ser observades com a entitats que podien fer més nosa que servei. El poder institucional era qui havia de decidir sobre els problemes i el futur de les ciutats i no calia que gent 'no representativa' dels ciutadans intervingués. Era una democràcia que excloia la participació dels ciutadans en la gestió de cada dia. La davallada fou inevitable".

Les eleccions parlamentàries (1977 i 1979) i les municipals (1979) han significat l'enlairament de munió d'oportunistes que només veuen en la política oficial un sistema d'obtenir determinats ingressos econòmics, nombrosos privilegis personals. Les cúpules burocràtiques dels partits que han pactat la reforma amb el franquisme reciclat situen en els primers llocs de de les llistes els membres de les burocràcies més apropats al sistema, aquells que s'han destacat més, en sindicats i barriades, en la lluita en favor dels Pactes de La Moncloa, de la liquidació de les experiències d'unitat obrera, de democràcia directa, contra la república i el dret d'autodeterminació de les nacions oprimides; els enemics més aferrissats de l'herència històrica del moviment obrer. Són la colla de vividors que, en els darrers anys, han atacat (i combatut en la pràctica) les idees de poder obrer, de la Revolució d'Octubre, del marxisme revolucionari, qualsevol aportació teòrica contra el capitalisme i l'imperialisme...

Alhora és el moment (com veurem en el capítol següent) en què l'extrema dreta (militar i civil), enardida per aquesta desmobilització, creu que és hora d'acabar amb els "excessos" democràtics de la reforma franquista. Fuerza Nueva del Trabajo, comença a penetrar en determinades fàbriques. Neixen i es consoliden les "zonas nacionales" a Madrid i altres ciutats. Blas Piñar és al Congrés i els generals colpistes fan llistes d'esquerrans i sindicalistes a exterminar davant la indiferència absolutes d'un PCE i un PSOE massa instal× lats en el sistema. Els militars feixistes, aquells que demà, el 1981, ocuparan el Congrés i trauran els tancs a València, prenen bona nota de tot l'abandonament de la defensa activa antifeixista. A les eleccions municipals d'abril de 1979 hi ha hagut un quaranta per cent d'abstencionisme. Els nous regidors democràtics tanquen les portes dels ajuntaments a les organitzacions veïnals. El divorci entre el poble i l'esquerra monàrquica (la dels sous i poltrones) va en augment.

Per si mancava cap cosa en aquest tèrbol panorama d'abans de la sublevació militar del 23-F, els comunistes, els grups tipus del OEC, MC, PTE, ORT, AC, POUM o LCR, comencen a desintegrar-se. El procés s'inicia un poc després de la seva legalització. Analitzar-ne les causes requeriria un llibre sencer: cada partit és un cas especial. El cert és que la jugada de la burgesia (i del reformisme) va funcionar a la perfecció: el fet de no legalitzar els partits d'esquerra revolucionària fins passades les eleccions del 15 de juny de 1977 significà un terratrèmol polític amb múltiples conseqüències.

De cop i volta tots els diners de la banca i la força inabastable dels grans mitjans de comunicació es va posar al servei de l'esquerra pactista, de qui acceptava la reforma dirigida pel franquisme, la monarquia, la sagrada unitat "d'Espanya", la bandera roja y gualda... De "comunista" només en podia ser el PCE de Carrillo, i de "socialista" el de Felipe González. En un curt espai de temps la gent que havia portat a coll la major part de les mobilitzacions antisistema era esborrada del mapa. La participació de marxistes i revolucionaris en les eleccions del 15-J va ser d'amagat (sota les sigles de desconegudes agrupacions d'electors) i, sense diners de la banca, sense mitjans per a la promoció pels grans canals oficials (premsa, ràdio, TV...), la presència d'algun d'aquests partits (OEC inclosa!) només serví per a fer més versemblant encara una "democràcia" pactada d'esquena del poble; per a simular que allò que naixia l'any 1977 era una democràcia total en què podia participar tothom. Era mentida! Ni MC ni POUM, PORE, LCR o OEC eren legals! La legalització (excepte la del PORE) arribà a partit de juliol de 1977 (la d'OEC pel setembre del mateix any), quan ja estava tot fermat i ben fermat. Aleshores, repartit el pastís, malgrat que l'esquerra revolucionària fos legal, ja no podia intervenir perquè "no era prou representativa": els vots havien estat per als partits burgesos i reformistes. Premsa, ràdio i televisió, que abans silenciaven i criminalitzaven els revolucionaris, ara, a part de continuar fent el mateix, aguditzaren la censura tot ignorant a fons qualsevol lluita que encara es pogués fer a fàbriques, barris i instituts. La trampa s'havia tancat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El passat 21 de febrer vaig assistir a una conferència sobre el Comerç Marítim a Sóller pronunciada per l'amic Michel Waller. 

No em vaig assabentar gaire del contingut de la conferència, ja que es va produir en francès, idioma que no domin en absolut. Però en tot cas la meva intenció era conèixer al Michel i contemplar l'esposició que acompanyava l'event. Aquest fou organitzat per l'Associació França a la Vall de Sóller (http://afvsoller.blogspot.com.es/) en col·laboració amb el Centre Capvespre, de Sóller (https://www.facebook.com/projectecapvespre), que va oferir les seves instal·lacions tant per a la xerrada com per a la magnífica exposició de pintures de temàtica marinera, on s'hi podien contemplar escenes protagonitzades per vaixells històrics en escenaris de la costa nord de Mallorca. Una d'aquestes estampes la protagonitza el nostre estimat pailebot Miquel Caldentey, al que es pot apreciar sortint del Port de Sóller amb tot el seu velàmen estès. Una imatge espectacular que en Michel ha tengut l'amabilitat d'enviar-me i que jo tenc el plaer de compartir amb tots vosaltres:

Un altre preciós document que ens permet gaudir del pailebot fins que d'aquí a no massa temps, esper, el poguem tornar a veure navegant per aigües mediterrànies. Esper que vos agradi! 

Imatge de la sala del Centre Capvespre durant la conferència de Michel Waller (foto: Centre Capvespre)

Anarcoefemèrides del 22 de febrer

Esdeveniments

- Surt Le Révolté: El 22 de febrer de 1879 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual Le Révolté. Organe socialiste creat pels anarquistes Piotr Kropotkin, François Dumartheray i Georges Herzig, amb el suport d'Élisée Reclus i de Jean Grave, que el dirigirà a partir de la tardor de 1883. En la seva primera sèrie, fins al 14 d'abril de 1885, va publicar 159 números i va portar dos subtítols més: «Òrgan anarquista» i «Òrgan comunista-anarquista». Els articles es van publicar sense signar. El tiratge variarà entre els 1.500 exemplars dels primers números als 3.000 dels darrers. Va prestar molta atenció en les informacions sobre el desenvolupament de l'anarquisme internacional, a més de ressenyar reunions, congressos, processos, etc. En la segona sèrie, publicada a París (França) entre el 12 i 25 d'abril de 1985 i el 10 de setembre de 1887, de periodicitat bimensual primer i setmanal després, la responsabilitat de la publicació va estar al càrrec de A. Bataille, Émile Mereaux, A. Reiff i Habert, i es van editar 23 números. Va portar el subtítol«Òrgan comunista anarquista» i els articles tampoc no portaven signatura, però sí els dels grans noms (Kropotkin, C. Cafiero, Ch. Gallo, Clément Duval, Malatesta). Jean Grave posteriorment, a partir del 17 de setembre de 1887, el publicarà de bell nou a París (França) sota el nou nom de La Révolte. Organe communiste-anarchiste, per evitar les persecucions judicials.

***

- Gran Ball al Gran Price: El 22 de febrer de 1937 el SindicatÚnic d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un Gran Ball popular al teatre Gran Price de Barcelona (Catalunya) amenitzat per l'orquestrina«Price Band».

***

- Surt Catalunya: El 22 de febrer de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari vespertí anarcosindicalista Catalunya. Òrgan Regional de la Confederació Nacional del Treball. A partir del número 267 (1 de gener de 1938) afegirà «d'Espanya - AIT». Era el complement de Solidaridad Obrera, que sortia els matins en castellà i la primera vegada que s'editava una publicació oficial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en llengua catalana. D'antuvi fou dirigit per Ricard Mestre Ventura, des de l'agost de 1937 per Joan Peiró Belis i després per Joan Ferrer i per Eusebi C. Carbó. L'equip de la redacció estava format pel grup confederal que seguia en part l'orientació trentista de Joan Peiró i era partidària de la catalanització de la CNT, defensant el dret de l'autodeterminació i proclamant el federalisme. Tingué un tiratge que passà dels 12.500 exemplars del principi fins als 2.000 del final. Hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, Mauro Bajatierra, Josep Joan Domènech, Marianet, Federico Urales, Frederica Montseny, Joan Usón, Josep Viadiu, Joan Ferrer, Josep Anselmo, Josep Mas Gomeri, Josep A. Arbós, entre d'altres. També van publicar articles diversos periodistes de L'Instant, com ara Puig, Sivera Surmení, Co i Triola o Josep Maria Vilà --que no tenien res d'anarcosindicalistes-- i va fer servir la infraestructura tècnica de La Veu de Catalunya; ambdós diaris, propietat de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, havien estat socialitzats per la CNT el juliol de 1936. Durant quatre dies sortí al matí i en castellà per cobrir una suspensió governativa de Solidaridad Obrera, que compartia el local amb Catalunya. Aquesta publicació sempre va tenir pocs recursos i a partir de desembre de 1937 deixà de distribuir-se a les comarques de Girona, de Lleida i de Tarragona per manca de paper. En sortiren 377 números, l'últim el 28 de maig de 1938, i fou substituït per CNT. Diario de la tarde en castellà, quan l'organització central cenetista es traslladà a Barcelona. Posteriorment la capçalera ha tingut novesèpoques.

Catalunya (1937-1838)

***

- Míting antifranquista: El 22 de febrer de 1952 a la Sala Wagram de París (França) es realitza un gran míting, sota el títol «Franco assassina encara!», per protestar contra els crims franquistes i contra les condemnes a mort d'11 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sevilla i a Barcelona. L'acte, organitzat per la Lliga dels Drets de l'Home i sota la presidència d'Émile Kahn, comptà amb la participació de George Altman, André Breton, Albert Béguin, Albert Camus, Louis Guilloux, Jean-Paul Sartre, René Char, Ignacio Silone i d'altres intel·lectuals. En l'organització de l'acte participaren Fernando Gómez Peláez, del periòdic Solidaridad Obrera, i Josep Ester Borràs, de la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). El text llegit per André Breton fou publicat, sota el títol «Discours de Wagram», en Le Libertaire del 6 de març de 1952. Aquesta protesta i altres que es realitzaren arreu d'Europa no pogueren evitar l'execució de cinc dels condemnats, els anarquistes Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas, Ginés Urrea Piña i Jordi Pons Argilés, que van ser afusellats el 14 de març de 1952 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya).

Míting antifranquista a la Sala Wagram de París (22-02-1952)

Naixements

- Hugo Ball: El 22 de febrer de 1886 neix a Pirmasens (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor, poeta, músic i filòsof anarquista Hugo Ball, un dels fundadors del Dadaisme. Nascut en una rígida família catòlica, arran d'una depressió nerviosa, va ser autoritzat a abandonar el seu lloc d'aprenent en una fàbrica de cuir i inscriure's en la universitat. Entre 1906 i 1907 estudiarà sociologia i filosofia a les universitats de Munic i de Heidelberg, on es va interessar per l'anarquisme rus, la psicoanàlisi naixent i la mística hindú. El setembre 1910 es va traslladar a Berlín per estudiar art dramàtic i va ingressar en l'Escola d'Art Dramàtic de Max Reinhardt i es relacionarà amb el moviment expressionista (Hans Leybold, Vassili Kandinsky, Richard Huelsenbeck, etc.). En 1913 va treballar com a director d'escena del Teatre de Cambra de Munic i va col·laborar en els periòdics anarquistes Der Revoluzzer (El Revolucionista), d'Erich Mühsam, i Revolution, de Bachmair. Al Cafè Westens de Berlín, s'ajuntava amb altres poetes, artistes i militants llibertaris per discutir sobre art i anarquia (Johannes Becher, Georg Heym, Klabund, Richard Huelsenbeck, Hans Leybold, etc.). Va estar molt influït pel pensament anarquista germànic de Martin Buber, de Gustav Landauer i d'Erich Mühsam, i des pensaments bakuninista i kropotkià, però també de l'individualisme d'Stirner i de Nietzsche. A partir de març de 1915 participa en el periòdic anarcopacifista Der Mistral, coordinat per Emil Szittya i Hugo Kersten, i on també participa Walter Serner. El maig de 1915, fugint de la Gran Guerra, va emigrar amb sa companya l'actriu anarcofeminista i antimilitarista Emmy Hennings a Zuric (Suïssa), on viurà la resta de sa vida, al principi treballant com a pianista i sa dona com a recitadora --en el seu repertori tenien poemes de l'anarquista Erich Müsham. El 5 de febrer de 1916 fundaria el mític Cabaret Voltaire, un dels centres d'irradiació més fèrtils del dadaisme europeu i on hi col·laborarien el poeta Tristan Tzara, el pintor Marcel Janco, ambdós refugiats romanesos, i el pintor i poeta alsacià Hans Arp. Pocs mesos després de la seva inauguració, els espectacles del Cabaret Voltaire van ser famosos a tota la ciutat. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes. Ball es va interessar per la llengua com a mitjà d'expressió i va mostrar sempre els desigs d'endinsar-se dins la paraula, fet que el portarà al desenvolupament del«poema fonètic» activitat continuada per --Hausmann i Schwitters a partir de 1918--, arribant a la reducció del llenguatge a síl·labes i fins i tot a lletres. El març de 1917, amb la col·laboració de Tristan Tzara i de Huelsenbeck, va obrir la Galeria Dada, lloc de conferències, espectables i exposicions. Després d'abandonar el moviment dada el maig de 1917 es va traslladar a Berna i va col·laborar per al periòdic anarquista Die Freie Zeitung; també va reprendre una obra que havia començat en 1915 contra el fervor nacionalista i militarista prussià i que publicarà en 1919 sota el títolZur Kritik der deutschen Intelligenz. En 1920 es casarà amb Emmy Hennings i es retiraran al cantó de Ticino, on va viure una vida franciscana i anarcomística, estudiant el cristianisme primitiu. En 1927 publicarà un diariíntim del període 1910-1921 sota el títol Die Flucht aus der Zeit. Entre les seves obres podem destacar Die Nase des Michelangelo (1911), Karawane (1916), Dada-Gedichte (1916), Ein Krippenspiel (1916), Das Carousselpferd Johann (1916), Flametti oder Vom Dandysmus der Armen (1918), Byzantinisches Christentum (1923), Die Folgen der Reformation (1924), Die Kulisse. Das Wort und das Bild (1946, edició pòstuma). Tambéés conegut com a biògraf del seu amic Hermann Hesse i crític de la seva obra --Hermann Hesse. Sein Leben und sein Werk (1927)-- i per haver traduït algunes obres de Mikhail Bakunin i una biografia seva que no podrà acabar. Va mantenir una bona amistat amb Walter Benjamin. Hugo Ball va morir el 14 de setembre de 1927 a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), d'un càncer d'estómac.

***

- Salvatore Cortese: El 22 de febrer de 1899 neix a Lungro (Calàbria, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Salvatore Cortese, també conegut com Salvaturi Piliviut. Segon fill d'una família d'origen arbëreshë --minoria d'ètnia albanesa que viu a Itàlia--, son pare, Domenico Cortese, era jornaler del camp, i sa mare es deia Teresa Maria De Marco. Va ser alumne del mestre i pedagog Camillo Vaccaro i es crià en un context social caracteritzat pel moviment obrer sorgit al voltant de la indústria minera de sal gemma. Participà com a soldat en la Gran Guerra, on va ser ferit i fet presoner pels alemanys. D'antuvi socialista, la lectura del Manifest Comunista, de Marx i d'Engels, i de l'exemple de la Revolució russa el decantà pel bolxevisme. El gener de 1921, arran de l'excisió de Liorna del Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al Partit Comunista Italià (PCI), fundat pel també arbëreshë Antonio Gramsci i Amedeo Bordiga, entre d'altres. Després de la mort de son pare, i amb l'adveniment del feixisme, el 14 de març de 1924 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires treballà en els ferrocarrils. A la capital argentina freqüentà els cercles comunistes i es conreà culturalment de manera autodidacta, arribant a aprendre --a part de l'italià i l'albanès-- el castellà, el francès i l'anglès. Però el mateix 1924, amb l'estalinisme al poder i després de veure la«degeneració» bolxevic, abandonà la ideologia comunista i s'acostà al moviment anarquista i, sobretot, al pensament kropotkià. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Allarme (1928-1929), d'Aldo Aguzzi; Eresia (1928-1932), d'Enrico Arrigoni; Studi Sociali (1930-1935), de Luigi Fabbri; Fede!; etc. En els seus articles defensà un anarquisme no violent i respectuós amb les diferències. També destacà com a conferenciant i es relacionà amb destacats militants i intel·lectuals anarquistes, com ara Giacomo Barca, Lino Barbetti, Luce Fabbri, Salvatore o Ermacora Cressati. El 20 d'agost de 1926 el Tribunal de Castrovillari el condemnà en rebel·lia a vuit mesos de presó i a 1.000 lires de multa per «ofendre el Duce» en una carta que envià a sa mare i va ser interceptada per la policia feixista. A mitjans de 1929 entrà a formar part del grup d'«Umanità Nuova», fundat per Lino Barbetti, i fou secretari del «Comitè Pro-Víctimes Polítiques d'Itàlia» de Buenos Aires. Poc després tingué una dura polèmica amb el periòdics comunistes La Internacional i Ordine Nuovo sobre la deportació a Sibèria de l'anarquista Francesco Ghezzi. Des de l'Argentina enviava publicacions llibertàries i antifeixistes als companys de Lungro per a la seva distribució. Durant un temps hagué de refugiar-se a Montevideo (Uruguai). En 1931, a causa de la seva activitat subversiva i acusat de ser l'«inspirador moral» dels atemptats amb dinamita del grup de Severino Di Giovanni, va ser tancat, amb Cesare Cucchi, Antonio De Marco i Gregorio Soria, a la presó de Villa Devoto, on va fer amistat amb  Benito Sak. El febrer de 1932, després de la caiguda del règim de José Félix Uriburu i pocs dies abans de la proclamació del nou president Agustín Pedro Justo, va ser deportat juntament amb altres 150 «anarquistes perillosos». El 23 de març de 1932 la nau d'aquests deportats arribà al port de Nàpols i just arribar va ser detingut per«activitats antifeixistes a l'estranger» i empresonat a Cosenza a l'espera de judici. Condemnat a cinc anys de deportació acusat de ser un«individu dominat per la passió revolucionària i capaç d'infringir a la primera ocasió l'ordre constituït», va ser confinat a l'illa de Ponza, on trobà vells companys argentins, destacats militants (Giorgio Amendola, Lelio Basso, Pietro Nenni, Mauro Scoccimarro, Giuseppe Romita, Pietro Secchia, Umberto Terracini, etc.) i va fer especial amistat amb el socialista Sandro Pertini i els anarquistes Alfonso Failla, Pio Turroni i Nino Malara. El 26 d'agost de 1932 va ser condemnat per la Prefectura de Ponza a 500 lires de multa per haver violat el reglament de la colònia penitenciària. El febrer de 1937 conclogué el seu confinament. L'1 d'abril d'aquell any va ser alliberat i retornà a Lungro, on reprengué la seva feina de pagès sota l'estreta vigilància de les autoritats feixistes. A la seva ciutat restablí els contactes amb el moviment antifeixista, participant activament sobretot en les seves activitats propagandístiques, cosa que implicà diversos escorcolls, detencions i «purgues» sistemàtiques a mans d'escamots feixistes. El 27 de març de 1939 va ser tancat durant la visita de Mussolini a Calàbria. Després de la II Guerra Mundial freqüentà la Cambra del Treball de Lungro i col·laborà en la revista anarquista Volontà. En 1948 el volien presentar a alcalde, però per diversos motius abandonà la vida política. Malalt d'un tumor al ronyó, Salvatore Cortese va morir el 27 de juliol de 1951 a Lungro (Calàbria, Itàlia). En 2007 son fill, Domenico Cortese (Miku), publicà la biografia Salvatore Cortese, un antifascista arbëresh di Lungro.

***

- Joseph Chapin: El 22 de febrer de 1904 neix a Gassicourt (Mantes-la-Jolie, Illa de França, França) el lliurepensador, anticlerical, antimilitarista i anarquista Joseph Chapin. Era fill d'un ferroviari. Després de passar pel seminari, esdevingué anarquista. Primer milità en el grup local de la Unió Anarquista Comunista (UAC) de Rennes (Bretanya) i en el comitè d'organització de la Federació de l'Oest d'aquesta organització. Actiu propagandista de l'objecció de consciència, en 1925 fundà el «Comité Rennais de Libre Pensée et d'Action Sociale» (Comitè de Rennes de Libre Pensée i d'Acción Social) i el seu òrgan d'expressió, L'Étincelle, aparegut entre novembre de 1925 i desembre de 1926, on desenvolupà una intensa campanya antialcohòlica i neomaltusiana, reivindicant les idees de Paul Robin. A resultes d'un article aparegut en el número 13 de L'Étincelle, considerat injuriós pel director del periòdic La Vie Rennaise, Gabriel Borde, que el denuncià, va ser condemnat el 22 de gener de 1917 a 50 francs de multa i a 1.000 francs en concepte de danys i prejudicis; aquesta condemna portà la desaparició del periòdic. L'1 de març de 1926 va fer un míting antialcohòlic i aquest mateix any edità un calendari anticlerical. S'instal·là a Brest (Bretanya) i en la primavera de 1927 era membre, amb René Martin, Paul Gourmelon, René Lochu, Jean Treguer, Auguste Le Lann i A. Goavec, del grup llibertari d'aquesta població. El juny de 1927 participà en la fundació del periòdic Le Flambeau (1927-1934) i treballà com a comptable en la cooperativa«L'Égalitaire». A partir de maig de 1927 participà en la gira de conferències anticlericals arreu de Bretanya i el 14 de maig d'aquell any prengué la paraula en el míting a favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Saco i Bartolomeo Vanzetti que el Comitè de Defensa Social (CDS) organitzà a la Casa del Poble de Brest i en el qual va fer una crida a «executar el jutge Thayer». Inculpat per«apologia de fets criminals» i de«provocació a l'assassinat», va ser detingut l'11 de juny i jutjat el 28 de juny de 1927 davant el Tribunal Correccional de Brest. Durant el judici la defensa cità com a testimonis els companys Jean Treguer, estibador, Jean Cornec, mestre, i Charles Berthelot, obrer de l'Arsenal de Brest. El 5 de juliol de 1927 va ser condemnat a tres mesos de presó i reclòs al penal de Bouguen de Brest; des del dia 1 de juliol havia engegat una vaga de fam per obtenir el règim polític, fet que aconseguí cinc dies després. En aquesta època hauria estat l'autèntic autor del xec fraudulent emès el 15 de juliol de 1927, que malversava 34.700 francs de la cooperativa«L'Égalitaire», pel qual Paul Gourmelon havia estat detingut i tancat abans de morir sense haver estat jutjat el 9 de novembre de 1928 i sense haver estat denunciat. Segons Louis Lecoin, defensor de Gourmelon, Chapin havia falsificat la signatura d'aquest i els diners desfalcats els emprà en propaganda anticlerical. L'11 de setembre de 1927 va ser alliberat, però com que durant la seva estada a la presó havia escrit una carta al procurador reprotxant-li ser un«home de la capellanada», va ser inculpat d'«ultratge a magistrat en l'exercici de les seves funcions»; jutjat, l'11 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia pel tribunal de Brest a dos anys de presó. En 1927 les Joventuts Sindicalistes de Brest li editaren el fullet L'Église, la femme et l'amour i per aquesta època també publicà Fout-il croire en Dieu?. El 8 de novembre tingué el judici d'apel·lació, en el qual va ser condemnat a 18 mesos de presó, pena que va ser confirmada el 28 de febrer de 1928 per la Cort d'Apel·lació de Rennes. En 1930 realitzà una gira de conferències organitzada per la Libre Pensée, que el portà a diverses poblacions (Gannat, Orne, Mortagne, Sées, Alençon, Caen, Moulins, etc.), i la qual va ser molt problemàtica, ja que algunes d'elles van ser prohibides i en altres fou acusat d'immoral i«pornògraf».  Aquest mateix any va ser denunciat per «difamació» pel Sindicat Eclesiàstic de diverses poblacions (Tours, Grenoble, Brive, Laval, Saint-Étive, Sées, Moulins, Caen, etc.) i acabà sumant nombroses condemnes de mesos de presó i importants multes. Arran d'aquests fets, el juliol de 1931 va escriure una carta de retractació dirigida al president del Sindicat Eclesiàstic i algunes denúncies van ser retirades. Alguns autor diuen que en 1931 prengué els hàbits, però sembla ser una informació incorrecta. Posteriorment es casà i va ser denunciat per«malversació de fons». Joseph Chapin va morir el 19 de novembre de 1954 a Rennes (Bretanya).

***

- Baltasar Lobo: El 22 de febrer de 1910 neix a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella, Espanya) el dibuixant i escultor anarquista Baltasar Lobo Casquero –el seu segon llinatge sovint citat erròniament com Casuero–, conegut com Balta. Fill d'una família pagesa, des de molt jove es va veure atret per l'art i es negà a continuar amb la vida agrícola. En 1921 son pare, Isaac Lobo, fuster de professió, l'envià a estudiar a l'Escola Cervantes de Benavente (Zamora), on treballà el dibuix amb el professor Sergio Pérez, i l'any següent ingressà com a aprenent al Taller d'Art de Ramón Núñez, a Valladolid. En 1923 marxà amb una beca de la Diputació Provincial de Zamora a l'Escola d'Arts i Oficis de Valladolid, alhora que es posà a fer feina en un taller d'escultura religiosa. En 1927, durant tres mesos, estudià becat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, la qual, disconforme amb els seus plans d'estudi, abandonà per a instal·lar-se pel seu compte i treballar de tallista al taller d'Ángel Garzón, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i fent làpides i tombes a tallers de marbristes. Al taller de Garzón, juntament amb ses germanes Visitación i Carmen, entrà en contacte amb el moviment anarquista. També assistí a les classes de modelat del Cercle de Belles Arts de Madrid, on s'especialitzà en la talla directa en fusta i en marbre. En 1932 hagué de fer el servei militar i l'any següent conegué la militant anarcofeminista Mercedes Comaposada Guillén, una de les fundadores anys després de «Mujeres Libres» i amb qui s'unirà lliurement en 1936. En 1935 viatjà per primera vegada a París (França) i l'any següent entrà a formar part del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), encapçalat per Eustaquio Rodríguez Lázaro. Aquest mateix 1936 va fer dibuixos pel periòdic Campo Libre, milità en la Secció de Tallistes del Sindicat de la Fusta de la CNT i s'allistà com a milicià quan esclatà la guerra, participant en el grup «Arts i Lletres» ensenyant a llegir i a escriure els milicians analfabets. Des del punt de vista llibertari realitzà dibuixos, pintures, cartells, postals i segells per a la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i trobem nombrosos dibuixos seus en la premsa llibertària (Castilla Libre,Documentos Históricos de España, Frente Libertario,Mujeres Libres, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad,Umbral, etc.). Amb el triomf franquista passà a França i s'establí a París, ocupant el taller abandonat de Naum Gabo. En 1945 formà part de l'exposició, amb Matisse, Picasso, Leger, Utrillo, Bonnard i Laurens, «Els mestres de l'art contemporani» a la galeria Vendóme de París i l'any següent participà a Praga en l'exposició«L'art de l'Espanya republicana», dedicat als artistes espanyols de l'anomenada «Escola de París». Tingué el suport de Picasso –sa companya Mercedes fou durant molts anys la seva secretaria– i de Matisse i col·laborà amb l'escultor Henri Laurens, que el va influir cap a l'abstracció. També es va veure influenciat per artistes clàssics (Berruguete i Miquel Àngel) i per escultors contemporanis (Victorio Macho, Constantin Brancusi, Jean Arp, Gargallo, etc.). Aconseguí gran fama a París per les seves escultures en marbre, bronze, terracotes i granit, destacant les sèries de «Maternitats» (1945-1954),«Torsos», «Banyistes»,«Centaures»–arran d'un viatge a Grècia el 1977–,«Ninfes» i obres de gran volum, com A los españoles muertos en la resistencia gala de Annecy (1953), Monolito (1968), La huida del fascismo, Mujer ante el espejo, Mujer peinándose, ¡Asesinos!,¡Te vengaremos, España! En els anys cinquanta s'acostà tímidament al comunisme, però un viatge a la Unió Soviètica el desencantà i l'allunyà definitivament del socialisme d'Estat. En 1954 contribuí amb una maternitat en bronze al projecte de la Ciutat Universitària de Caracas (Vençuela). A partir dels anys vuitanta, va ser reivindicat a la Península, realitzant-se diverses exposicions (Madrid, Barcelona, Zamora, etc.) i atorgant-li diversos premis, com ara el Premi Nacional d'Arts Plàstiques (1984) i el Premi de Castella i Lleó de les Arts (1985). A l'estranger el seu art ha estat guardonat amb nombrosos premis, com ara el Premi André Susse d'Escultura (1958), el Premi Jacques Lenchener (1974), el Premi Oficial de l'Arts i les Lletres de Francia (1981), l'Ordre Andrés Bello del Govern de Veneçuela (1989) i la Medalla d'Or Susse Frères Foundeur (1990). En 1983 col·locà a Zamora l'escultura urbana en bronze Homenaje al poeta León Felipe. Baltasar Lobo Casquero va morir el 3 de setembre de 1993 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Zamora compta amb el «Museu Baltasar Lobo», situat al castell de la localitat, dedicat al seu art i on s'exhibeixen més de cinquanta obres seves i documents diversos. El febrer de 2004 es creà a Zamora la«Fundació Baltasar Lobo», dedicada a la conservació, exhibició, divulgació i promoció del seu llegat.

Baltasar Lobo Casquero (1910-1993)

***

- Fernando Gómez Peláez: El 22 de febrer de 1915 neix a Torrelavega (Santander, Cantàbria, Espanya) el periodista i militant anarcosindicalista Fernando Gómez Peláez. Nascut en una família de modests comerciants, la seva activitat en el moviment obrer comença amb la seva militància en «Vanguardia Federal», agrupació local del Partit Republicà Democràtic Federal, que seguia els postulats de Pi i Margall, organització a la qual va representar en els congressos federals de Madrid de 1932 i 1933. També va ocupar la secretaria de l'Ateneu Obrer de Torrelavega, centre cultural de tendència llibertària. Les seves primeres cròniques periodístiques van publicar-se en La Región. Periódico de clase, diari obrer de Santander on farà feina com a corresponsal des del moviment revolucionari d'octubre de 1934 fins a l'esclat de la guerra civil. En 1935 va ingressar en la Unió General de Treballadors (UGT), presidint la Borsa del Treball de Torrelavega i organitzant el Sindicat de la Indústria del Cautxú des del seu lloc de feina a la fàbrica alemanya de pneumàtics «La Continental». Amb la guerra, el sindicat va passar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en una pràctica de reubicació ideològica molt estesa a Cantàbria i a Astúries, on la unitat sindical era un principi específic fins aquell moment. Quan va esclatar la guerra, i ja com a militant cenetista, va intervenir en el control obrer de la fàbrica. Va participar en la Comissió d'Abastaments de Torrelavega i es va incorporar en les Milícies de Muntanya Confederals al front de Burgos, com a corresponsal de guerra. Va seguir la campanya d'Astúries com a comissari d'Enginyers, aconseguint finalment l'evacuació a França passant per Avilés. Quan va tornar a la Península, va ingressar a l'Escola de Defensa Especial Contra Aeronaus (DECA) de Girona, d'on va sortir amb el grau de sergent administratiu cap a la campanya de l'Ebre. El 9 de febrer de 1939 va creuar la frontera, juntament amb milers de refugiats en un èxode en massa. Pel pas de Perthus va arribar al camp de Sant Cebrià, primera etapa del seu desterrament que va durar més de tres dècades. Després dels camps de concentració (Barcarès), les Companyies de Treball, l'intent no reeixit de traslladar-se a Mèxic, i el pas per la presó de Bordeus durant l'ocupació alemanya, va arribar l'Alliberament i amb ella la tornada de la CNT, ara a França. El març de 1946 el sindicat anarcosindicalista li va encarregar la direcció de Solidaridad Obrera, setmanal de força tirada que va comptar amb col·laboradors de prestigi, com ara Salvador de Madariaga, Luis Araquistain, Chicharro de León, Bosch Gimper, Juan Andrade o Albert Camus --de qui farà la seva necrològica («Camus, l'espagnol») per al periòdic Le Monde Libertaire. Aquesta publicació, continuació en l'exili de la històrica publicació llibertària, l'editava a París la fracció que després de la ruptura confederal de 1945 es va definir com a«anticol·laboracionista» o «apolítica», enfront del sector que va secundar des de l'exili la participació dels comitès d'Espanya en aliances polítiques contra la dictadura. Va dirigir aquest periòdic fins al 1954, i a més a més la seva col·lecció de llibres, fullets i el suplement mensual de caràcter literari. En 1954 va començar a treballar com a corrector en l'editorial Larousse, on va coincidir amb el vell militant llibertari Antoni García Birlan (Dionysios) i, més tard, amb el seu amic Mariano Aguayo. Es va adherir al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) de París i va exercir com a delegat d'empresa durant una temporada. El desembre de 1957 va començar a editar l'efímera revista mensual Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector «apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat «Congrés de la Reunificació». Passat un primer moment d'eufòria, l'ombra d'una unitat fictícia que no cobrís les expectatives dels militants que, com Gómez Peláez, havien participat en el seu llarg i laboriós procés planejarà durant tota la dècada dels seixanta, generant espais d'expressió alternatius, com ara els Grups de Presència Confederal, creats a finals de la dècada. Van participar en aquests grups«marginalistes» vinguts de diversos corrents; crítics que sense constituir-se en escissió romanen dins del moviment com a una facció desafecta de la línia immobilista del bell nou vigent en la direcció de la CNT. Reunits a Narbona el maig de 1970, aquest dissidents van acordar editar un periòdic mensual, Frente Libertario, encarregant la seva direcció a Gómez Peláez. Quan va sortir el primer número, el juliol de 1970, ja havia estat expulsat de la CNT per una ordre de 1969 de la Comissió d'Afers Conflictius. Aquest organisme, creat en el Ple de Marsella de 1967, va expulsar en pocs anys un terç dels militants de l'exili, en ocasions Federacions Locals senceres que es negaven a acatar l'ordre contra un dels afiliats. Entre els inculpats podem citar militants destacats com Cipriano Mera, Josep Borràs, Mercelino Boticario, Roque Santamaría o Josep Peirats. Entre juliol de 1977 i octubre de 1982 va dirigir el bimensual Confrontación. Boletín interno de las Agrupaciones Confederales i Afinidades Libertarias en el exterior. A més de l'activitat editorial, va participar a començaments dels seixanta en la «Commission Internationale de Liaison Ouvrière (CILO), fundada pel seu amic Louis Mercier Vega i on va col·laborar Helmut Rüdiger, escrivint en el seu butlletí, en ocasions sota el pseudònim de Cristóbal Barcena. Després de la unificació cenetista, va crear amb els militants parisencs d'una i d'altra tendència, el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE), espècie d'ateneu llibertari amb la finalitat d'organitzar activitats culturals a la nova emigració dels setanta i que va publicar la seva pròpia revista, Estudios Confederales. Va ser vocal del Comitè Central a França de la Creu Roja Republicana Espanyola. Amb Rudolf de Jong, de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, va treballar durant anys en un projecte general de bibliografia general de la Guerra Civil espanyola que, malauradament, no van aconseguir concloure. Va col·laborar amb aquest centre en la col·lecció i el dipòsit de bona part dels periòdics, revistes i altres materials impresos del moviment llibertari en l'exili. Va constituir també, amb el seu amic Aguayo, un fons fotogràfic de la Guerra Civil, actualment dipositat en l'«Asociación Guilda Cultural» de Mèrida. Va escriure a més en multitud de revistes (Interrogations, Cuadernos de Ruedo Ibérico, El Luchador, Tierra y Libertad, etc.) i va col·laborar en l'edició de diversos volums, com les memòries de Cipriano Mera --a petició del seu amic José Martínez Guerricabeitia, director d'«Ediciones Ruedo Ibérico» de París-- o algunes novel·les de Ramón J. Sender. Durant la primavera de 1976, acompanyat del seu fill Freddy, també militant llibertari, va trepitjar per primera vegada la Península des que la va deixar el febrer de 1939. En 1980 va participar en el Ple Nacional de Regionals de Madrid representat el grup de Narbona. En 1982, mort Roque Santamaría, va encapçalar la fracció dels Grups Confederals. Ja jubilat va viure a cavall entre París i Santander, i a mitjans dels anys vuitanta, l'Ajuntament de Torrelavega li va proposar redactar els seus records de joventut. Afectat pels primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer, va escriure Aquellos años, Torrelavega. Vivencias, recuerdos y desilusiones de un libertario torrelaveguense, que finalment no es va publicar i va restar dipositat a l'IISH. Va publicar Leyenda y realidad (1961) i Santiago Carrillo ou l'histoire falsifiée (1977). Fernando Gómez Peláez va morir el 15 de juliol de 1995 a Fontainebleau (Illa de França, França) i fou enterrat el 26 de juliol al cementiri de Bagneux, a prop de París. Sa companya, Consuelo Tourman (Chelín), que va col·laborar amb «Mujeres Libres» de París i de Londres, va morir el 17 d'agost de 1997 a Montrouge. L'arxiu de Fernando Gómez Peláez, dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, és un dels fons documentals més importants de l'exili llibertari espanyol, font fonamental per al coneixement de l'anarcosindicalisme de postguerra.

Fernando Gómez Peláez (1915-1995)

Defuncions

- Galdric Verdaguer: El 22 de febrer de 1872 es afusellat al camp militar de Satory (Versalles, Illa de França, França) el communard Galdric Verdaguer. Havia nascut el 15 de setembre de 1842 a Bulaternera [Bula] (Rosselló, Catalunya Nord) en una modesta família de teixidors. En 1859 s'allistà i fou soldat a l'Àfrica. En 1866 es va llicenciar i s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on es casà, tingué fills i treballà com a mosso a l'estació de ferrocarril. En 1870 va ser reclutat per lluitar a la guerra francoprussiana. El 18 de març de 1871, com a sergent del 88 Regiment d'Infanteria de Marxa de Línia sota les ordres del govern de Versalles, va ser enviat a confiscar els canons que la Guàrdia Nacional tenia instal·lats al barri parisenc de Montmartre. Davant l'ordre del general Lecomte, que pretenia obrir foc contra els nombrosos manifestants, majoritàriament dones, va manar a la seva tropa posar les «armes a terra» i confraternitzar amb els revolucionaris. Sembla que va ser convençut a prendre aquesta mesura per dues catalanes, Bonnard, natural de Baó, i Dagos, de Costoja, que es manifestaven davant dels canons i que durant la repressió també van ser jutjades. Després detingué els generals Lecomte i Thomas, que finalment van ser afusellats. Va prendre part activa en la Comuna de París, comandant el 91 Batalló Federat. Quan la Comuna fou esclafada per les tropes de Thiers, va ser detingut el 3 de juny de 1871. Jutjat en el IV Consell de Guerra, el 18 de novembre de 1871 va ser condemnat a mort per l'execució dels generals i afusellat.

Galdric Verdaguer (1842-1872)

***

- Saverio Friscia: El 22 de febrer de 1886 mor a Sciacca (Agrigent, Sicília) el metge, defensor de la unitat italiana, sociòleg, maçó i anarquista Saverio Friscia. Havia nascut l'11 de novembre de 1813 a Sciacca (Agrigent, Sicília). De família burgesa, la seva primera vocació fou la sacerdotal, però després va fer la carrera de medicina. Metge de professió, rebutjà la«medicina oficial» i es decantà per l'homeopatia, en la qual assolí un notable prestigi. En un principi abraçà les idees socialistes de Charles Fourier i les nacionalistes de Giuseppe Mazzini i de Giuseppe Garibaldi. Després de fer els estudis, en 1838 retornà a la seva terra natal, on organitzà una important tasca de conspiració contra els Borbons, destacant els fets revolucionaris de 1848. Aquest any fou elegit diputat en la Cambra dels Comuns de Palerm i des d'aleshores defensà posicions d'extrema esquerra, oposant-se a la desamortització dels bens eclesiàstics argumentant que aquests havien de ser restituïts al poble. Un cop aconseguida la unificació, fou elegit diputat al Parlament Nacional d'Itàlia, promovent el desenvolupament econòmic de Sicília. Més tard va fer amistat amb Pierre-Joseph Proudhon i, sobretot, a partir de 1865, amb Mikhail Bakunin. Després de fer seves les idees federalistes i antiautoritàries bakuninistes lluità per una Sicília independent o, com a mínim, federada a altres regions de la zona. En 1867 fundà a Nàpols amb Giuseppe Fanelli l'anarquista Societat dels Legionaris de la Revolució Social. En 1868, amb Carlo Gambizzi, Giuseppe Fanelli i Alberto Tucci fundà a Nàpols el grup«Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia) i el primer periòdic anarquista, L'Eguaglianza. També fou l'organitzador de la secció de Catània de l'Associació Internacional del Treball (AIT) i un dels membres del Comitè Central de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista. En 1882 abandonà totes les seves activitats polítiques parlamentàries. Entre el 16 i el 22 d'agost de 1891 participà com a delegat en el Congrés de Brussel·les de la Primera Internacional. Com a membre de la maçoneria, que arribà al tercer grau, intentà acostar aquesta organització al moviment internacionalista bakuninista. A la Via Figuli d'Sciacca existeix un monument a la seva memòria.

Saverio Friscia (1813-1886)

***

- Marius Monfray: El 22 de febrer de 1894 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. Havia nascut el 4 de juliol de 1866 a Lió (Arpitània). El novembre de 1886, va ser condemnat a vuit dies de presó per haver organitzat una loteria sense autorització en suport a Bordat, un dels llibertaris acusats en el «Procés dels 66». Al tribunal, mentre esperava la sentència, va escriure: «Visca l'Anarquia!»; fet pel qual va ser condemnat a dos anys de presó per «ultratges als magistrats».

***

- Tomás Herreros Miquel: El 22 de febrer de 1937 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Tomás Herreros Miquel (o Miguel, segons alguns autors). Havia nascut a Logronyo (La Rioja, Espanya) en 1877, encara que alguna font apunta 1866. Tipògraf d'ofici, des de molt jove es va instal·lar a Barcelona i va iniciar-se en les idees anarquistes aconsellat per Anselmo Lorenzo i Antoni Pellicer Peraire. En 1898, mentre feia el servei militar, va ser sergent a Cuba. En 1905 va presidir la Junta de Defensa dels Drets Humans a Barcelona, l'objectiu la qual era assegurar refugi, empara i cooperació del sector republicà per als anarquistes perseguits. L'octubre de 1905 va ser empresonat uns mesos per repetir una frase de Lerroux en un míting. En aquests anys va ser íntim de Francesc Ferrer i Guàrdia i va formar part del grup àcrata«Quatre de maig». En 1908 va començar a treballar en el periòdic lerrouxista El Progreso, amb els companys Adolfo Bueso i Josep Negre, i va participar en la vaga d'aquest diari que va durar nou mesos. Va participar en el congrés constitutiu de la Confederació Regional de Societats de Resistència (Solidaritat Obrera), entre el 6 i 8 de setembre de 1908 a Badalona, en representació de la Societat de l'Art d'Imprimir, juntament amb Rodríguez Romero. Els mesos d'octubre i de novembre de 1908 va esclatar la vaga dels carreters barcelonins i va participar, amb Josep Ginés, en les negociacions en representació de l'acabada de crear Solidaritat Obrera. El 29 de desembre de 1908 va ser elegit vocal del Consell directiu d'aquest nou sindicat. A finals de 1908 va tenir una forta polèmica amb els lerroxistes sobre qüestions laborals i polítiques. En 1909 el grup «Tierra y Libertad» va publicar de bell nou el periòdic de mateix nom que tenia la seva redacció al carrer Cadena de Barcelona, lloc de residència de Tomás Herreros, i en 1911 el va dirigir. El 26 de juliol de 1909 fou detingut i empresonat, durant les primeres mesures de repressió de la Setmana Tràgica. Com a representant de la societat de l'Art d'Imprimir, va assistir al congrés que, convocat per Solidaritat Obrera a Barcelona entre els dies 30 i 31 d'octubre i 1 i 2 de novembre de 1910, va prendre l'acord de constituir la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest congrés va fer de secretari de la tercera sessió i ponent en la quarta ponència. El 19 de novembre de 1910 va ser elegit secretari segon del Consell directiu de la CNT sota el nom de Timoteo Herrer --el secretari general d'aquest comitè va ser Josep Negre. El 7 d'agost de 1911 va pronunciar una important conferència al teatre Bretón de Logronyo, que va ser publicada amb el títol El obrero moderno, i l'endemà va participar a Barcelona en un míting en contra de la guerra del Marroc. Així mateix va assistir al Primer Congrés de la CNT a Barcelona, entre el 8 i el 10 de setembre de 1911, representant la secció d'oficis diversos de Bilbao, Vigo i Puerto Real. En aquest congrés va formar part de diverses ponències, presidí la Mesa de la segona sessió i va intervenir en l'acte de clausura. En acabar el Congrés de 1911 va marxar al País Basc per participar en l'organització de la vaga general que s'havia convocat i en tornar a Barcelona va ser detingut a la mateixa estació del ferrocarril. Va participar en la reorganització de la CNT, a partir de 1915, i va formar part del Comitè Revolucionari durant la vaga general revolucionària d'agost de 1917. Durant el darrer semestre de 1918 va participar en la Conferència Nacional Anarquista a Barcelona com a delegat de Catalunya i que tenia per objectiu discutir sobre la implicació anarquista en els sindicats. El 16 de gener de 1919, en els inicis de la vaga de«La Canadenca», quan el Govern suspèn les garanties constitucionals, va ser tancat al vaixell Pelayo, presó flotant al port de Barcelona, ja que les cel·les de la ciutat eren plenes. A començaments de març d'aquell any va ser alliberat, però el 30 d'aquell mateix mes la policia de Bravo Portilla es va presentar a ca seva (Ronda de Sant Pau de Barcelona) i en no trobar-lo va llançar els mobles per la finestra. Finalment va ser tancat a la presó Model juntament amb Archs, Suñer, Cubells, Playans, Joan Ferrer, García Oliver i molts més. Va formar part del«Comitè Pro Presos» de Barcelona entre 1919 i 1936. A finals de 1922 va participar en el ple anarquista celebrat a la muntanya de Montjuïc organitzat pel grup «Los Solidarios», reunió que serà l'embrió de la futura Federació Anarquista Ibèrica (FAI) creada a València. El 3 de març de 1923 va ser detingut i acusat de col·laborar en l'atracament dels cobradors de «Tabacalera Española» amb un botí de 300.000 pessetes, però el 7 de juliol va ser alliberat per manca de proves. Entre abril i juny de 1923 es va exiliar a París, i quan mesos després García Oliver i Pérez Combina també ho van fer, els va ajudar a trobar feina en un taller de envernissats. Novament a Barcelona, va muntar una impremta a la Ronda de Sant Pau, que utilitzava per imprimir fullets, diaris i fulls volants anarquistes; la hi cremaren pistolers del Sindicat Lliure. El 14 de juliol de 1923 va ser ferit greument amb un esmolat punxó, per León Simón del Sindicat Lliure, al seu quiosc de venda de llibres de la rambla barcelonina de Santa Mònica --aquest mateix dia van ser detinguts Joan Peiró i Ramon Plausell per les seves activitats sindicals. Durant la Dictadura de Primo de Rivera i la República va ser corresponsal i distribuïdor del periòdic La Protesta, de Buenos Aires, i encarregat de les relacions hispanoargentines de premsa i de propaganda entre els llibertaris. A partir de 1933 va ser l'administrador del periòdic Solidaridad Obrera de Barcelona. El maig de 1934 va participar en una reunió entre la CNT i Lluís Companys. El 27 de setembre de 1936 va participar en l'homenatge a Francisco Ascaso al lloc on va caure mort, molt a prop del seu quiosc llibreter. És autor d'Huelga general en Barcelona (1902), Alejandro Lerroux tal cual es. Historia de una infamia relatada por el mismo obrero que ha sido víctima de ella (1907), El obreromoderno (1911) i La política y los obreros. Conferencia (1913). Un mes després de la seva mort, el carrer Camp Sagrat de Barcelona va rebre el seu nom.

Tomás Herreros Miquel (1877-1937)

Continua...

---

Arriben les eleccions primaverals tornam a escoltar parlar de transparència, de participació... Els partits se'n tornen a recordar de comunicar-se amb els ciutadans per internet... Floreixen noves candidatures... Després arriba l'hivern de la legislatura i tot es marceix. Per a Alternativa no hi ha estacions diferents. Continuam fent el que hem fet tota la legislatura informar als ciutadans de forma completa dels acords del ple.

Demà dimarts sessió ordinària de l’AJUNTAMENT PLE, a les 20,00 hores a la Casa Consistorial. Podeu assistir, escoltar-ho per Ràdio Pollença o seguir la votació al nostre perfil de facebook. En principi a Alternativa hem decidit ja no presentar cap moció, esperam poder executar les nostres propostes a la propera legislatura des del govern.

Segon.- ORDRE DEL DIA de la sessió:

I.- PART RESOLUTIVA

1.- Aprovació inicial, si procedeix, del Pressupost de la Corporació, i plantilla, de l’exercici 2015.

Com ha passat des de que PP&PI tenen majoria no s'ha cercat cap tipus de consens amb els grups de l'oposició. Esperam que els ciutadans al mes de maig votin per altra forma de governar en la que tots podam participar de forma més activa.

A l'enllaç podeu consultar la documentació del pressupost. ///// Organismes autònoms

A l'enllaç podeu consultar la documentació de la plantilla.

Entre les inversions destaquen algunes partides noves com; Pèrgoles estacionament taxis i autobusos 60.000 euros o una partida per tenir la possiblitat de comprar l'Arxiu Bestard 5.000 euros.

Se segueixen assumint despeses que corresponderien a la Conselleria d'educació; Substitució panells metàl·lics escoles 14.000. Obres Pavimentació Pati Joan Mas 75.000

Per inciar el projecte de rehabilitació Capitol s'han pressuposta 60.000 euros.

Es torna a posar 3000 euros per a la col·locació de fonts que no es va fer al 2014.

A més a més:

Dotació Serveis Urb. Gommar 30.000

Climatitzacions i adequació Museu 5.000

Equipaments àrea esports 20.000

Mobiliari Festival 70.000

Mobiliari Casa Consistorial 12.000

Mobiliari urbà i Parcs infantils 40.000

Mobiliari.Casal Ca'n Llobera 20.000

Adquisició vehicle Policia 24.000

Expropiacions PGOU 100.000

Mòdul factura electrònica ABSIS 24.000

Terminal Pagament rebuts, taxes i tributs 40.000

Equips radiotelecomunicacions 12.000

Pista multifuncional Port 5.000

 

2.- Rectificació error material d’acord plenari, de data 29 de novembre de 1998, d’acceptació de terrenys destinat a vial públic (veure acord).

Un tema que ve d'un acord adoptat pel ple el 29 de novembre 1998, on s'acceptava  la cessió gratuïta a favor de l’Ajuntament del terreny destinat a vial en el PGOU local, concretament per a la prolongació del c/ Camila Pers en la seva confluència amb el c/ Cecilio Metelo, possibilitant d’aquesta manera que la parcel·la veïna fos edificada. Se li assignà al terreny objecte de cessió una superfície de 143m² i ara s'ha pogut comprovar que la vertadera superfície del terreny objecte de cessió és de 107m².

3.- Modificació de l’acord aprovació provisional del Catàleg de Protecció d’edificis d’interès històric, artístic, arquitectònic i paisatgístic del terme municipal de Pollença (veure acord)

Al ple d'octubre de 2014 el ple va aprovar inicialment el Catàleg aprovat amb els vots a favor de PP, PI i UMP abstenció del PSOE  i vot en contra de PSM, Esquerra i nostro.  Un catàleg de patrimoni mutilat sense l'antiga fàbrica Can Morató, sense Can Franc, sense l'Hotel Formentor... VERGONYÓS. De les 21 al·legacions que haviam presentat es van estimar 5, una altra parcialment.

Ara a un informe tècnic elaborat per l’arquitecte municipal,en Rafel Balaguer, s'indica que immobles situats en la primera línia del Port de Pollença i inclosos en el Catàleg al limitar-se el seu aprofitament, com a conseqüència de la protecció assignada a dits immobles, poden donar lloc a indeminitzacions i que cal estudiar i ponderar la sostenibilitat econòmica de la seva inclusió en el Catàleg. Per altra banda s'eleva dins termini l’expedient complet a Patrimoni del Consell Insular de Mallorca per a la seva tramitació, garantint d’aquesta manera la protecció de la resta d’element del catàleg. I es consulta el tema de les indemnitzacions en referència als immobles indicats; Can Qués U-112, Can Morató U-114, Can Mena U-117, Ca l’Adroguer U-120, Can Tugores U-124

4.- Moció presentada pel grup del PSOE per a la gestió i regularització turística de les estades turístiques vacacionals excloses de la Llei 8/2012, de 19 de juliol. (veure moció)

Sobre aquest tema hem publicat un bon grapat d'articles al bloc: 

Tornem amb les vivendes vacacionals

Prohibit llogar

I torna la polèmica amb els lloguer turístic dels apartaments (II)

I torna la polèmica amb els lloguer turístic dels apartaments (I)

5.- Propostes / Mocions d’urgència

II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

1.- Informació de Batlia

2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

3.- Precs i preguntes”

La qual cosa us comunico per al vostre coneixement i efectes oportuns.

 Ferrán Aguiló

Gràcies a que des del PSM-MÉS per Pollença varem fer un escrit (veure) per recordar tant a l'Ajuntament com a la Conselleria de Turisme que calia fer un període d'exposició pública per complir amb la llei i permetre que qualsevol ciutadà pogués fer al·legacions, finalment l'Ajuntament va obrir aquest període. A partir d'aquí tant els partits, ciutadans o altres entitats com el GOB han pogut fer aquestes al·legacions.  Si no hagués estat així l'Ajuntament s'exposava a que es pogués impugnar la licitació o a haver de indemnitzar a l'empresa adjudicatària de les obres si després es feien canvis o s'anul·lava la licitació.

La «peatonalització» havia de ser el «projecte estrella» de la legislatura i des de fa dos anys ens van anunciant un començament imminent (veure la premsa) que no arriba. Les darreres intencions eren començar aquest principi d'any, fins i tot arriscant-se a no ser-hi a temps pel començament de la temporada turística. Els fets s'han imposat i l'equip de govern ha renunciat a començar les obres fins al proper mes de novembre. El retard en aquest començament cal atribuir-lo a la manca de coordinació entre el Govern Balear, el Consell Insular i l'Ajuntament per impulsar el projecte.

En les nostres al·legacions a aquesta «semipeatonalització» ens centram en dos aspectes bàsicament:

1.-Que el projecte no s'ajusta a allò que deia el Pla General ja des de l'any 1990 i que va justificar la via de circumval·lació: que s'havia de fer una primera línia per a vianants. Una primera línia on hi puguin passar tots el cotxes i tots els autobusos que vulguin no és una via per a vianants. No s'ha complit amb l'estudi de mobilitat i no s'han previst les vies de segona línia que permetrien rebaixar el trànsit i els aparcaments per la primera. La peatonalització s'ha convertit en un simple eixamplament de la vorera del costat de les cases amb una rentada de cara a la resta, però com a passeig el guany no és significatiu.

2.-En els aspectes tècnics que venen a reforçar el que dèiem abans. Un vial amb places d'aparcament en bateria i carril bici damunt la calçada és perillós. Es volen posar massa coses allà mateix en el que en teoria és un passeig per vianants. Els vehicles que aparquen aturen el trànsit i posen en perill els ciclistes i el radi de gir dels cotxes per aparcar és massa forçat, obligant a envair en carril bici.

Tot plegat mereix un replantejament i una revisió del Pla General. Tot és modificable i discutible, però s'ha de fer seguin el camí previst legalment, no passant-se pel folre el Pla General, que aporta una visió de conjunt del que ha de ser el municipi, i no actuar per la via dels fets consumats. El projecte de la peatonalització s'ha de replantejar per convertir la primer línia en un espai realment destinat a les persones.

A continuació pots veure les al·legacions al projecte completes, apretant "segueix":

AL·LEGACIONS

1. El projecte, en la «1,7 Normativa urbanística» fa referència a que el Pla General de Pollença indica que la Carretera de 1ª línia, de la rodona del carrer Joan XXIII a Llenaire s'ha de peatonalitzar. Aquesta personalització s'ha de fer compatible amb la ordenació i sortida dels actuals vials perpendiculars al mar.

2. Això no significa que en la primera línia hi hagi d'haver circulació de vehicles i molt manco en un vial asfaltat i amb cordó per aparcament de vehicles. De fet les zones de Protecció y Reforma en la que s'emmarca aquest projecte, PYR-8, preveu la constitució del vial de segona línia per tal d'assegurar aquesta compatibilitat de circulacions, no deixar la peatonalització a mitges per resoldre aquest aspecte. Per dur a terme la peatonalització prevista el el Pla General cal garantir la continuïtat viària del carrer Roure, i connectar-lo amb el Carrer de La Galera, tal i com preveia el Pla General, amb les corresponents reserves zones d'aparcaments.

3. No es pot argumentar que el projecte avança en la línia de la peatonalització, malgrat no sigui de peatonalització total. El règim aplicable a les obres en aquesta avinguda no és equiparable a les obres en un edifici existent no adaptat a la ordenació (norma 16), sinó que ens trobam amb una intervenció en vials públics, fet que exigeix de l'administració la màxima empenta per desenvolupar les previsions del PGOU. El present projecte ho és d'intervenció integral en la via, afectant a la totalitat de la secció entre les parcel·les privades i la platja -especialment constatable en els plànols de seccions tipus previstes-. Per tant no es tracta d'una simple remodelació o reforma d'allò existent, sinó que té caràcter d'intervenció total que ha de complir amb les previsions del planejament. El planejament, en aquest cas, és molt clar en el sentit de manifestar que aquest ha de ser un vial exclusivament per a vianants. Si una intervenció d'aquest abast no s'adapta al planejament, cal demanar-se quin abast hauria de tenir la intervenció per sí haver-ho de fer.

4. La memòria del projecte exposa que «Ateses les preexistències normatives, el present projecte recull el mandat del PGOU i estableix una semipeatonalització de la via, per fer-ho compatible amb els vials perpendiculars al mar i possibilitant l’accés als edificis residencials i hotelers de la 1ª línea, amb un objectiu fonamental, que és el d’eliminar el flux continu de vehicles amb els dos sentits i al llarg de tota la 1ª línia, disposant una circulació trencada i amb un sol sentit per accedir exclusivament a les edificacions de 1ª línia i als aparcaments dels usuaris de la platja.». El mandat del PGOU és de peatonalització total, com hem explicat abans, i la compatibilitat que s'esmenta no pot consistir simplement en reduir un carril, sinó les mesures d'obertura de vials i aparcaments en segona línia ja previstes al propi PGOU, i en tot cas l'accés restringit als edificis situats a la primera línia, però no un accés generalitzat com el que preveu el projecte i del que no es veu el «trencament de la circulació» per enlloc.

5. A més s'ha de considerar que la via de circumval·lació del Port de Pollença, amb tots els seus carrils i zones d'aparcament, es va justificar per poder escometre la peatonalització de la primera línia tal i com el PGOU la preveia «Vial peatonal» i no «semipeatonal» o «de un sol sentit de circulació».

6. S'ha previst un vial per a bicicletes separat del de cotxes només per uns «botons» metàl·lics posats damunt l'asfalt. Aquest tipus de separacions seria apta en una superfície manco adient per cotxes, en un entorn més peatonal, allà on la presència de vehicles a motor fos esporàdica, però no en aquest cas, allà on es manté un vial per a cotxes, motos, autobusos i sense elements de reducció de la velocitat, ja que tampoc no hi ha passos de vianants elevats. La separació entre el vial de bicicletes i el rodat hauria de ser més clara tant pel que fa al material del paviment com al nivell dels carrils.

7. A més al costat oposat al carril bici existeixen aparcaments en bateria. Cal imaginar com a molt probable la sortida d'un cotxe aparcat obstruint de sobte la trajectòria d'un vehicle que circuli pel carril, i que per evitar la col·lisió envaeixi el carril bici, amb el conseqüent perill pels ciclistes.

8. Tampoc l'amplada del carril de circulació és suficient per poder accedir a les places d'aparcament en bateria, ja que amb una amplada de 3m el radi de gir impedeix aparcar a una plaça de dimensions convencionals (en el millor dels casos 2,80m-veure PGOU Norma 84-), i això suposa que s'envairà el carril bici també amb el conseqüent perill pels ciclistes.

9. A més resulta que el Pla de Mobilitat respecte de la peatonalització, encarregat i pagat per l'Ajuntament, no s'avé amb la previsió de trànsit que fa aquest projecte, fet pel que podem concloure que els fluxos circulatoris i les dinàmiques d'aparcament no han estat prou estudiades, i amb el que s'ha exposat als punts anteriors, pot ser causa de problemes circulatoris i de seguretat.

10. Per tot l'exposat consideram que el projecte ha de contenir les indicacions del Pla General (si aquest no es modifica abans) i no pot incloure la circulació i aparcament tal i com està plantejada.

Veure la instància d'al·legacions

Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)

El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)

Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).

En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.

Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".

Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.

'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".

Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.

Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.

El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.

Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.

Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.

Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?

Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.

Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.

La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.

El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.

El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.

Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada parallela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Aquest dilluns des de la Plataforma pro camins públics i oberts hem entrat diferents sol·licituds. La primera,  a la Conselleria de Funció Pública del consell Insular de Mallorca per sol·licitar , desprès de observar que des del 20 de Gener es troba tancat el tram que transcorre des del Pi de Son Grua al molí de Llinars, que es resolgui aquest tancament.

En aquest cas, sol·licitem:

-          Que a l’altura del camí 129 del catàlec de camins de Pollença ( can Serra a Fartaritx ) hi ha un esvoranc i  unes actuacions amb reixes que impedeixen el lliure transit per la carretera Vella , per això, demanem que es reparin els esvorancs abans esmentats.

-          Que es retirin les reixes i escales que dificulten el lliure transit.

-          Que es modifiqui l’encreuament amb el camí 129 i es garanteixi l’ús públic  d’aquest camí i de la carretera Vella de Lluc a Pollença.

A més.

A la carretera Vella de Lluc a Pollença i a l’alçada de la finca de ca Na Borrassa a la part dreta en direcció a Pollença  ( Km.3.6 de la M-10 ) hi ha una reixa que impedeix el lliure pas per la dita carretera.

   Que el mateix indret i a la part esquerra direcció Pollença també a la finca de ca Na Borrassa hi ha una barrera tancada amb pany i cadena .

   Que a la mateixa finca i a l’altura  del Km. 3.2 de la M-10  hi ha un altre barrera tancada amb pany i cadena.

   Que amb data 08-03-2012 per acord del Ple del Consell de Mallorca s’aprovà la recuperació d’ofici  de la carretera Vella de Lluc a Pollença, fent referència a aquesta reixa i a les citades barreres en els punts 13, 14, i 15 del citat acord, (BOIB núm.76 de 29/05/2012).

Demanem :

Primer ,-Que es retirin els panys de les citades barreres .

Segon .- Que es retiri la esmentada reixa per poder exercir el lliure transit per la carretera Vella de Lluc a Pollença .

Tercer .- Que s’obri expedient d’investigació per determinar l’autoria de la usurpació del tram de la carretera Vella de Lluc a Pollença amb la finalitat d’evitar la repetició dels fets.

Cal dir que aquesta segona denuncia ha sigut registrada, no només a la Conselleria de funció pública, sinó també a la Guardia Civil per si considera adient obrir diligències.

PLATAFORMA PRO CAMINS PÜBLICS I OBERTS.

Anarcoefemèrides del 23 de febrer

Esdeveniments

- Explosió accidental: El 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica) els anarquistes de Lió, Antoine Cyvoct i Paul Métayer, mentre feien una «passejada» pel camp, són víctimes de l'explosió accidental d'una bomba que transportaven, probablement destinada a un assaig. Métayer, que havia d'embarcar a Anvers cap a Amèrica, mor l'endemà com a conseqüència de les ferides, fet que no serà divulgat a la policia; durant l'enterrament civil, l'anarquista brussel·lès Egide Govaerts en farà l'elogi fúnebre i el diari anarquista d'Anvers De Opostand en lloarà el silenci davant la policia:«És així com moren els anarquistes.» Cyvoct, supervivent a la deflagració i denunciat pel cotxer que els va portar i testimoni de l'explosió, va ser condemnat tres mesos per emprar un nom fals; després serà extradit a França per jutjar-lo per l'atemptat al restaurant del teatre Bellecour de Lió.

***

- Surt La Nueva Idea: El 23 de febrer de 1895 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista La Nueva Idea. Portava l'epígraf «A cadascú segons les seves forces» i cites de Pierre-Joseph Proudhon («El primer que digué: Això és meu, fou el primer lladre» i de Nicolas Champfort («Gaudeix i fes gaudir sense fer mal ni a tu ni als altres. Aquesta és la vertadera moralitat»). Lluís Mas Gassió, que dos anys després fou afusellat a Montjuïc després de ser processat per la bomba del carrer Canvis Nous, formà part de la redacció. De periodicitat irregular, els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar José López Montenegro i Enric Pujol, entre d'altres. Tractà temes diversos, com ara textos teòrics i literaris, notícies locals i exteriors, antimilitarisme, maltusianisme, etc. En sortiren 4 números, l'últim el 5 de maig de 1895. Lluís Mas anuncià en la premsa llibertària la suspensió de la publicació del periòdic per mor d'una demanda imposada per les autoritats.

***

- SurtA Batalha: El 23 de febrer de 1919 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari anarcosindicalista A Batalha, òrgan de la Unió Operaria Nacional (UON), que poc després es transformaria en la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i que en 1923 s'adherirà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El seu director i principal redactor va ser el conegut militant llibertari Alexandre Vieira; els col·laboradors havien de ser treballadors. Francisco Perfeito de Carvalho, Manuel Joaquim de Sousa, Manuel Ribeiro --que després fundaria A Bandeira Vermelha-- i Carlos Rates en serien també destacats col·laboradors. Aquesta publicació es llegia en veu alta a les cantines de les fàbriques, perquè mots treballadors eren analfabets. Es va convertir en el segon periòdic del país, amb un tiratge de 25.000 exemplars i en determinades lluites sindicals de 40.000. Va mantenir una forta polèmica en 1925 sobre qüestions sindicalistes amb el periòdic comunista A Bandeira Vermelha de la Federació Maximalista. Durant la seva existència va tenir 21 episodis de repressió per part de l'Estat, entre assalts, detenció de redactors i operaris, tancaments, segrests i prohibicions de circulació, moltes vegades de diversos dies. El 26 de maig de 1927 va sortir l'últim número, l'endemà un escamot de la policia va destrossar la seu del periòdic i del sindicat i la publicació va ser prohibida, un any després del cop d'Estat militar que va sacsejar Portugal. Posteriorment, el 25 d'abril de 1974, després de l'enderrocament de la dictadura i la tornada de la democràcia a Portugal, A Batalha reapareixerà de bell nou, però sense recobrar la influència que va tenir durant els anys 20.

***

«Gimnàstica revolucionària»: El 23 de febrer de 1923 Joan García Oliver, en una reunió portada a cap al bar «La Tranquilidad», al número 69 de l'Avinguda del Paral·lel de Barcelona (Catalunya), al costat de l'actual teatre Victòria, amb els delegats de diversos grups d'afinitat anarquistes, va exposar la seva tàctica de la«gimnàstica revolucionària», que va ser aprovada amb el nomenament d'un comitè de coordinació constituït per Aurelio Fernández i Ricard Sanz. La tàctica de la«gimnàstica revolucionària» era partidària d'un enfrontament permanent amb el capital i l'Estat burgès, amb la finalitat d'aguditzar els possibles conflictes i provocar l'esclat revolucionari que instaurés el comunisme llibertari. Aquesta pràctica d'intransigència i d'enfrontament implicava un intent, per part de grups reduïts de militants anarquistes, de desencadenar la mobilització de les masses i la revolució. Aquests «anarquistes purs», en contraposició als anarcosindicalistes, sostenien que els treballadors havien de llançar-se a accions insurreccionals --principalment la vaga revolucionària-- com a forma d'«exercitar», de guanyar experiència, en l'art de la insurrecció; malgrat que contessin amb escasses o nul·les possibilitats de triomfar. La confiança en l'espontaneïtat de les masses i el voluntarisme eren elements constitutius d'aquesta concepció de la transformació revolucionària. Una marcada hostilitat vers tots els partits polítics, i en especial vers els partits marxistes, era característica d'aquests grups. Els sindicats eren concebuts, abans de tto, com a instruments útils per aquesta transformació revolucionària. Per això els«anarquistes purs» havien insistit històricament en la importància que aquests sindicats estiguessin dotats d'objectius revolucionaris. La Confederació Nacional del Treball (CNT) va mantenir des de 1919 com a objectiuúltim la instauració del comunisme llibertari. Aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» es concretarà especialment amb el sorgiment de la Federació Anarquista Ibèrica i la seva estratègia insurreccional, a partir, sobretot, de la instauració de la Segona República espanyola. Aquesta tàctica va rebre fortes crítiques del sector anarcosindicalista o sindicalista, ala més moderada de la CNT, que sostenien que calia enfortir els sindicats (disciplina, organització, preparació, reivindicacions, etc.) i deixar de banda «aventures imprudents» inacceptables que l'únic que feien eren augmentar la repressió estatal (detencions, deportacions, clausura de locals sindicals i d'ateneus, etc.). Els «anarquistes purs», partidaris de la«gimnàstica revolucionària», veien aquestes crítiques dels sindicalistes com idees dòcils que postergaven indefinidament l'esclat de la revolució, caient en posicions reformistes i col·laboracionistes. L'organització, el desenvolupament i les conseqüències d'aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» constitueixen un dels capítols més importants de la història de la CNT, perquè hi convergeixen problemes de tàctica i d'estratègia, però també problemes d'estructura orgànica i de finalitat última cenetista.

Naixements

- Martí Borràs Jover:El 23 de febrer de 1845 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta --que morí jove--, Mariona, Mercè i Estrella --Salut i Mariona també seran militants--, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets --El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago--, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena.

Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

***

- Antoni Pellicer i Paraire: El 23 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) el tipògraf, dirigent de la I Internacional i maçó, Antoni Pellicer i Paraire, conegut com Pellico. Son pare va morir en 1868 víctima d'una càrrega dels Mossos d'Esquadra a la Rambla de Barcelona. Tipògraf des dels 11 anys, es va afiliar a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i a l'Aliança bakuninista. En 1869 fou nomenat secretari de la Unió de Noògrafs de Barcelona. L'1 d'agost de 1872 fou un dels signants del document La Cuestión de laAlianza, on es defensava l'Aliança bakuninista dels atacs dels redactors marxistes de La Emancipación de Madrid. Entre 1871 i 1875 residí a Mèxic, Cuba i Estats Units. De nou a Barcelona el 1879, després de viatjar de polissó al vaixell de tornada, participà en la fundació de la Societat Tipogràfica i també en la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) a Barcelona, el setembre de 1881, formant part de la seva comissió federal. Així mateix participà en la fundació de la societat anarquista «La Solidària», escindida de la «Societat Tipogràfica» el 1881. També va participar en la formació de la  Unió d'Obrers Tipògrafs (1883). Assistí al congrés de Sevilla de la FTRE de l'AIT i en fou membre de la comissió federal, fent costat el grup anarcocol·lectivista català de Rafael Farga i Pellicer (cosí seu; també fou nebot de Josep Lluís Pellicer), Josep Llunàs, Francesc Tomàs, etc. Col·laborà regularment en la Revista Social (1881-85) i després en ElProductor (1887-93), així com en LaAsociación, portaveu de la Societat d'Obres Tipògrafs de Barcelona (1883-89). Dirigí el setmanari Acracia (1886-88), una de les publicacions més importants de l'anarquisme ibèric. Abans d'instal·lar-se a Buenos Aires (Argentina) en 1891 va ingressar, com altres internacionalistes, en la maçoneria. A l'Argentina dirigí revistes professionals com ara La Tarjeta Postal, La Unión Cartófila Argentina, Anuario Cartográfico Sudamericano, Éxito Gráfico i La Noografía (1899-1901). Va participar decisivament en la fundació de la Federació Obrera Argentina (FOA) i en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i va impulsar directament el seu congrés fundacional; especialment valuosos són els seus 12 articles apareguts en La Protesta Humana (1900-1901) sobre l'organització obrera, síntesi d'organització econòmica i revolucionària quan a l'Argentina predominava l'espontaneïsme --per això va ser criticat pels individualistes-- i en els quals combat l'autoritarisme, el funcionarisme i la centralització, alhora que propugna el federalisme, l'organització de la comuna revolucionària, l'internacionalisme i el paral·lelisme en l'actuació de sindicats i anarquistes, tot això en consonància amb l'esperit de la vella FRE. El 18 de maig de 1907 fundà i presidí a Buenos Aires l'«Instituto Argentino de las Artes Gráficas» i a iniciativa seva es fundà l'Escola de Tipografia Argentina.És autor de Disquisiciones sociales. La paz y el socialismo,En defensa de nuestros ideales (1894), Organización obrera (1899), Conferencias populares sobre sociología (Buenos Aires, 1900) --que tingueren una gran difusió a l'Estat espanyol a través de moltes reedicions fetes a Barcelona, València i Palma--, Memorándum con motivo y en celebración de mis 55 años (1906), El individuo y la masa. La educación de la libertad (1908), La política juzgada por los políticos. Análisis de la cuestión de la vida (1909).  Va articipar en la redacció de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX i va escriure diverses obretes de teatre social en català (En lo ball , Celos,Jo vaig, La mort de la proletària, Sense Esperança, etc.). Antoni Pellicer i Paraire va morir el 14 d'abril de 1916 a Buenos Aires (Argentina).

***

- Ricardo Fernández Montalva: El 23 de febrer de 1866 neix a Xile el poeta i dramaturg i escriptor anarquista Ricardo Fernández Montalva, que va fer servir diversos pseudònims, com Armando,Fernán Rodríguez,Juan de Sánchez, etc. Estudià al Col·legi Anglès de Mr. Radford de Santiago de Xile (Xile) i Dret a la Universitat de Xile. Fundà i dirigí a Santiago de Xile La Revista Cómica. Periódico ilustrado, satírico-literario (1895-1905), on es van divulgar nombroses composicions modernistes i també innovacions en la concepció gràfica gràcies a les influències de l'art nouveau. Col·laborà en nombroses revistes i diaris, alguns dels quals dirigí (El Ateneo de Santiago, etc.), i exercí de diplomàtic a París (França). Publicà poemaris, com ara Íntimas. Ensayos poéticos (1888), Nocturnos (1897) i Canciones de un guardia nacional (1898); obres de teatre, com El lujo de las santiaguinas o el galeoto chileno (1884), La mendiga (1888),Cuando menos se piensa (1897), La mujer de mundo (1897) i La copa de marfil (sd); novel·les com El demonio de la venganza (1885), El joven Julio (1886) i Amor moderno. Diálogo (1895); i assaigs biogràfics com Julio Bañados Espinosa (1891). Ricardo Fernández Montalva va morir el 5 de novembre de 1899 a Xile. Son germà Samuel també fou poeta.

***

-Émile Bauchet:El 23 de febrer de 1899 neix a Roissy-en-France (Illa de França, França) el militant llibertari i pacifista Émile Alexandre Bauchet. Va ser el desè infant d'una família miserable; son pare era un jardiner alcohòlic i sa mare bugadera. Després d'aprendre l'ofici de paleta, va ser incorporat a files en 1919, va desertar després de 14 mesos de servei i va aconseguir escapar durant 10 anys als tribunals militars. A partir de 1927 va col·laborar en el periòdic d'Alphonse Barbé Le Semeur i es va declarar objector de consciència. Detingut en 1929 per la seva deserció, va ser condemnat el 10 de juliol de 1929 a un any de presó, malgrat el suport de Louis Lecoin, d'Han Ryner i de Georges Pioch durant el procés. Finalment va ser alliberat l'abril de 1930 gràcies a una remissió de pena i es va associar fins al 1932 amb l'anarquista Paul Barbé, germà d'Alphonse, per explotar una línia d'autocars a Dives-sur-Mer (Baixa Normandia). Després milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en presidirà la federació de Calvados abans d'esdevenir-ne secretari de comptes de l'oficina nacional. Va col·laborar en La Patrie Humaine i en La Voie de la Paix, de la qual serà gerent. El juliol de 1935 va ser un dels anarquistes i sindicalistes signants en nom de la LICP d'un manifest aparegut en Le Libertaire apel·lant a l'organització d'una conferència nacional contra la guerra i la «unió sagrada» Sempre actiu després de la guerra, intentarà en 1958 reagrupar les organitzacions i grups pacifistes amb la fundació del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió.Émile Bauchet va morir el 7 d'agost de 1973 a Villers-sur-Mer (Baixa Normandia, França).

***

- Manuel Monleón Burgos: El 23 de febrer de 1904 neix a Andilla (Serrans, País Valencià) el pintor, il·lustrador, cartellista, naturista, esperantista i anarquista Manuel Monleón Burgos. D'educació autodidacta, després d'estudiar les primeres lletres a l'Escola Pública, en 1916 entrà d'aprenent al taller de Mariano Pérez, prestigiós pintor de ventalls i miniaturista, iniciant-se en aquest art i del qual en realitzaria exposicions a Madrid, Barcelona i València entre 1928 i 1930. A partir de 1929 s'especialitzà en la il·lustració de cartells, de llibres i de revistes, sobre tot de caire anarquista i lligades als seus amics Marín Civera Martínez i Joaquín Juan Pastor (Cuadernos de Cultura, Orto,Estudios, Helios, Crisol), on introduí idees renovadores com la utilització de fotomuntatges o les innovadores tècniques d'aerògrafia. En 1933 participà en la I Exposició d'Art Revolucionari, celebrada a Madrid, i s'integrà en la Unió d'Escriptors i d'Artistes Proletaris (UEAP), organitzadora de l'acte. Entre 1934 i 1936 participà en concursos de cartells de les Falles. Com que d'infant havia patit raquitisme, es decantà per una vida naturista (vegetarianisme, excursions, gimnàstica, etc.). Com a esperantista, publicà en 1933, sota el pseudònim de Manuel Burgos, el llibre Un idioma para el mundo proletario: el esperanto; fou el primer president del Grup Laborista Esperantista de València i establí contactes amb escriptors esperantistes russos. Quan esclatà la guerra, amb Artur Ballester Marco i Josep Renau Berenguer, tingué un paper importantíssim en el desenvolupament del cartellisme polític, sobre tot en campanyes anarquistes (CNT-AIT, FAI), socialistes (UGT), del Partit Sindicalista i de l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (AIDC). En 1937 participà en l'exposició de París. En acabar la guerra fou detingut al barri alacantí de Benalua per les tropes italianes del general Gámbara i fou tancat als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Després de passar per diverses presons alacantines (Benalua, Sant Ferran, Plaça de Braus i Santa Bàrbara), restà tancat tres anys en diverses presons (Carabanchel, Palència i la Model de València). En sortir, fundà amb Antonio Castaños l'empresa de publicitat Gràfiques Diarco (1943-1949). A partir de 1946 col·laborà com a director artístic i il·lustrador en el setmanari cinematogràfic Triunfo i en dues pel·lícules (La escalera i El hombre). Entre 1951 i 1957 visqué a Bogotà (Colòmbia), on maquetà i dibuixà per a l'editorial Reina, fou director artístic d'agències publicitàries nord-americanes, restaurà dibuixos de Gregorio Vázquez de Arce Ceballos, col·laborà en revistes colombianes (Adán,Semana, Estampa) i aprofundí en la pintura --entre el 6 i el 20 de maig de 1955 exposà una gran col·lecció d'aquarel·les al Museu Nacional de Bogotà. En 1958 s'instal·là a Caracas (Veneçuela). En 1962 retornà a la Península i s'establí a València, on dirigí, juntament amb son fill, el també dibuixant Lenko, la secció artística de l'agència publicitària Cid fins a la seva jubilació. Va col·laborà en diversos periòdics, com ara Nueva Cultura,El Sindicalista, Umbral i Verdad, entre d'altres. Manuel Monleón Burgos va morir el 7 d'agost de 1976 a Mislata (Horta Oest, País Valencià). En 2004 s'estrena el documental sobre la seva vida i obra Manuel Monleón, un crit pegat a la paret, realitzat per Pilar Molina, Valentí Figueres i Helena Sánchez.

***

- Isabel Hernández Marichal: El 23 de febrer de 1909 neix a Hermigua (La Gomera, Illes Canàries) l'anarcosindicalista Isabel Hernández Marichal, coneguda com La Tabaquera. Era la major de tres germans (José i Rosa) d'una família humil. Quan era petita son pare emigrà a Cuba i la resta de la família es traslladà a Tenerife (Illes Canàries). Quan tenia 12 anys començà a treballar com a tabaquera, passant per diverses fàbriques durant sa vida, com ara «La Lucha» i «La Arautápala», a Santa Cruz de Tenerife, i «Rumbo» a Las Palmas de Gran Canària. Quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de Tabaquers d'Ambdós Sexes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el qual comptava en l'any 1933 amb 3.000 afiliats, i que acabà presidint. El sindicat l'ajudà en l'autoformació intel·lectual i participà activament en vagues i conflictes sindicals en l'àmbit del tabac, assessorant les companyes a les fàbriques i protagonitzant mítings, com ara el celebrat el Primer de Maig de 1936 a la Plaça de Toros de Santa Cruz de Tenerife. A causa de la seva militància va estar detinguda en diverses ocasions. Quan el cop militar feixista del 18 de juliol de 1936 s'amagà de les tropes aixecades. Va ser jutjada en rebel·lia en el procés realitzat contra 64 militants de la CNT del qual van ser afusellats 19 treballadors el 23 de gener de 1937; ella va ser condemnada per un «delicte de rebel·lió» a 12 anys i un dia de presó. Aconseguí embarcar cap a Las Palmas i amb una nova identitat s'amagà a la cambra d'una pensió que portaven uns companys durant cinc anys. Amb la identitat de sa germana Rosa començà a treballar de bell nou a les fàbriques de tabac. En 1943 s'uní sentimentalment amb Blas Pérez Sicilia, militant de la CNT de Las Palmas, amb qui tingué dues filles, Josefa i Nieves. Aprofitant un indult concedit en 1945 per a les persones que no haguessin incorregut en delictes de sang, la parella retornà a Tenerife cap el 1949. L'indult per la seva condemna li fou atorgat el 16 de gener de 1951. Posteriorment Blas emigrà a Veneçuela. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en el rellançament de la CNT i parlà en el primer míting públic després del franquisme que se celebrà l'1 de maig de 1978 al Palais Royal de Tenerife. També va fer costat la Coordinadora Feminista i participà en la commemoració del 8 de març de 1979. En els seusúltims anys la demència senil minvà molt les seves facultats. Isabel Hernández Marichal va morir el 23 de juny de 1983 a Tenerife (Illes Canàries).

Isabel Hernández Marichal (1909-1983)

***

- Charles Launay: El 23 de febrer de 1911 neix a Crocy (Baixa Normandia, França) l'anarquista, i després comunista, Charles Victor Pierre Launay. Fill d'un obrer llauner i agrícola, de ben jovenet entrà a fer feina en una fàbrica de camembert. Quan tenia 14, després que son pare l'apallissés, fugí de casa seva i a Poitiers entrà a formar part dels «Compangnons du Tour de França» (Companys de la Volta de França), organització obrera i gremial que li va permetre viatjar arreu de França (Normandia, Poitiers, Bordeus, París, etc.) com a aprenent. Després de treballar d'estibador al port de Bordeus (Aquitània, Occitània), s'instal·là a París (França), on entrà en contacte amb els restaurants vegetarians i amb el moviment anarquista. Antimilitarista convençut, es declarà objector de consciència i en 1931 adreçà una carta al president de la República expressant el seu refús al servei militar obligatori. L'octubre de 1932 va ser condemnat per un tribunal militar a un any de presó i al pagament de les despeses judicials; en sentir la condemna cridà: «A baix la guerra! Visca l'anarquia!». El mateix dia, aquest tribunal condemnà el militant comunista Raymond Guyot, qui exclamà «Visca l'Exèrcit Roig!», i el pastor Jacques Martin, que invocà als jutges el precepte evangèlic de «No mataràs». A la presó militar parisenca de Cherche-Midi, a més de fer una vaga de fam amb Guyot, es casà amb Madeleine Haution (Marcelle Hus), que freqüentava els cercles llibertaris i tenia per missió visitar els companys empresonats. Des d'aquesta presó col·laborà en Le Libertaire. El 29 de gener de 1932 envià una carta al ministre de la Guerra francès rebutjant una gràcia que l'eximia de la presó si acomplia el seu servei militar. A causa de la influència de Raymond Guyot, quan Charles Launay sortí del presidi el 21 de juliol de 1933, la parella començà a militar en les Joventuts Comunistes i en el Socors Roig Internacional (SRI). En 1935 abandonà el Partit Comunista (PC), quan aquest abandonà l'antimilitarisme, però sa companya hi restà. Quan esclatà la II Guerra Mundial, renuncià al seu antimilitarisme i lluità contra l'ocupant. En 1940 va ser fet presoner per l'exèrcit nazi a Saumur (País del Loira, França) i deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament s'instal·là a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on fou responsable d'un centre d'acollida de refugiats. En 1967 enterrà civilment sa companya, amb qui havia tingut dos infants (Michel i Ivan), qui, al final de sa vida, s'havia convertit a l'espiritisme i al misticisme.

***

- Gaspare Mancuso: El 23 de febrer de 1923 neix a Palerm (Sicília) l'editor, traductor, militant anarquista i activista antifeixista Gaspare Mancuso, conegut com Spano. Cap als anys trenta es traslladà amb sa família a Gènova (Ligúria, Itàlia). Obrer torner, va fer tres anys i mig de servei militar en la Marina de Guerra i el 14 d'abril de 1946 va ser llicenciat. A Gènova s'afilià aquest mateix any al Partit Socialista Italià (PSI) i a començaments de 1947, desenganyat, va fer amistat amb comunistes i entrà a formar part del Partit Comunista Italià (PCI). Després d'assistir a les primeres reunions del partit, quedà totalment decebut. Posteriorment freqüentà el local dels anarquistes de Sestri Levante (Ligúria, Itàlia), llegí els clàssics àcrates (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, Luigi Galleani, etc.) i es declarà llibertari. Després milità en el moviment anarquista genovès, formant part dels«Gruppi Riuniti Anarchici» (Grups d'Anarquistes Reunits) i creà el periòdic juvenil Inquietudine, amb Bruno De Lucchi (Bruno), Arrigo Repetto, Fedi, Elio Parodi, Aldo Vinazza i altres. El 8 de novembre de 1949, juntament amb Bruno De Lucchi i Gaetano Busico, fou l'autor d'un assalt armat propagandístic amb explosiu contra la seu del consolat espanyol de Gènova. Aquesta acció tingué com a objectiu cridar l'atenció sobre la difícil situació dels presos polítics a Espanya i protestar contra la dictadura del general Francisco Franco. Els dos processos als quals van ser sotmesos aquests tres activistes anarquistes a Gènova l'1 de juny i entre el 13 i el 15 de novembre de 1950, van ser seguits de prop per la premsa mundial i foren dues grans ocasions per a denunciar el règim franquista. Van fer costat els acusats reconeguts intel·lectuals i antifeixistes, com ara la militant anarquista Frederica Montseny; l'historiador Franco Venturi; Giaele Franchini, vídua del comandant de la«Columna Francisco Ascaso» en Espanya durant la Guerra Civil i caigut en combat en 1936 Mario Angeloni; els llibertaris Marcelo Bianconi i Pier Carlo Masini; i l'historiador i resistent antifeixista Aldo Garosci, entre d'altres. Un testimoni de solidaritat va ser enviat per l'escriptor Carlo Levi i el Col·legi d'Advocats posà al seu servici els missers Gian Battista Brunetti, Giuseppe Macchiavelli, Ernesto Monteverde, Tommaso Pedio, Massimo Punzo i Giuliano Vassalli. En 1951 el Comitato Pro-arresti va editar a Gènova el llibre Protesta umana. In difesa degli anarchici attentatori al consolato di Spagna in Genova (Processi svoltisi a Genova il 1 giugno e 13-15 novembre 1950), amb textos d'Emilio Grassini, Carlo Levi, Aldo Garosci, Pier Carlo Masini, Mario Angeloni, Marcello Bianconi, Franco Venturini, Vincenzo Toccafondo, Gaetano Busico, Bruno De Lucchi, Gaspare Mancuso i Frederica Montseny. Els acusats van ser condemnats finalment a una lleugera pena i immediatament alliberats. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà militant en el moviment anarquista, sobretot en defensa dels presos polítics a l'Espanya franquista, i mantingué estrets contactes amb l'emigració llibertària vinculada a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1961 assistí al Congrés de Reunificació la CNT celebrat a Llemotges (Llemosí, Occitània). A finals dels anys seixanta i setanta milità en la Secció Italiana de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), fundada a França per Raymond Beaulaton (Souriant), i en 1973 edità amb Ennio Mattias dos números del seu òrgan d'expressió a Itàlia Anarchia. Bollettino in lingua italiana di collegamento della Alleanza Operaia Anarchica. Mantingué correspondència amb nombroses personalitats de la cultura i de la política (Raymond Beaulaton, Aurelio Chessa, Attilio Copetti, Italo Garinei, Leo H. Herscovici, Franco Leggio, Salvatore Striuli, Antoni Téllez, Pio Turroni, Renzo Vanni, etc.), i molt especialment amb l'escriptor anarcopacifista Eugen Relgis. També observà un estret contacte amb Aldo Capitini i el seu «Moviment No Violent per la Pau». Fou el promotor de l'edició dels Quaderni degli amici di Eugenio Relgis i després de l'editorial Libero Accordo. Traduí i publicà diverses obres de Relgis, com Il canto del muratore (sd), Il canto della macchina (c. 1964), Cosmometapolis(196?), La letteratura, l'arte e la guerra (1968),Principi umanitaristi. Umanitarismo e socialismo (1969), La giovane Europa unita (1969),Umanitarismo ed eugenesia (1969),Han Ryner (1971), Poemi scelti (1973), Le amicizie di Mirón (197?), Mirón il sordo. Voci in sordina (1975) iIl pensiero libero (1980). També traduí obres de Léo H. Herscovici. El març de 1972 edità un únic número del periòdic Libero Accordo. Gaspare Mancuso va morir el 9 de març de 1983 –algunes fonts citen el 6 de març– a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Monumental d'aquesta ciutat. El seu arxiu –correspondència, manuscrits i mecanoscrits (escrits, conferències, lliçons i discursos), i materials de treball, a més d'una important col·lecció de periòdics espanyols i francesos– va ser donat al Circolo Camillo Berneri de Torí i aquest el diposità en 1993 a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia).

Defuncions

- Émile Aubry: El 23 de febrer de 1900 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el proudhonià, internacionalista i communardÉmile Hector Aubry, que usà els pseudònims Henri Ricard i G. Durand. Havia nascut el 8 d'abril de 1829 a Rouen (Alta Normandia, França). Fill natural de Germain Aubry, fuster, i de Victorine Dosmont, bugadera, va ser reconegut el 5 de novembre de 1831. El maig de 1850 participà en la fundació d'una associació mutualista encaminada a la creació d'un restaurant a Rouen. El 19 d'octubre de 1852 es casà amb la planxadora Louisse Blavette, amb qui tingué cinc infants, dels quals sobrevisqueren tres (Euphémie Anna, Camille i Thémis). Impressor litògraf de professió, treballà per al periòdic Nouvelliste de Rouen. En 1858 intentà sense èxit aconseguí un diploma d'impressor. En 1861 muntà un negoci d'impressió, retall i engomat d'etiquetes per a filatures i enquadernacions. Entre 1863 i 1864 mantingué correspondència amb Pierre-Joseph Proudhon sobre les eleccions legislatives. En 1865 fundà per lluitar contra els monopolis el Cercle d'Estudis Econòmics (CEE), de caire proudhonià, del qual va ser nomenat secretari. Va ser un dels fundadors de la Federació Obrera de Rouen de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que arribà a tenir més de dos-cents associats, i de la qual va ser secretari de correspondència i la representà en els congressos internacionalistes de Ginebra (1866), de Lausana (1867), de Brussel·les (1868) i de Basilea (1870). El maig de 1869 es presentà com a«candidat obrer» pel CEE de Rouen a les eleccions generals legislatives, però, malgrat treure 936 vots en dues circumscripcions, no va ser elegit. Després tornà al Nouvelliste de Rouen i el gener de 1870 fundà a Rouen el periòdic internacionalista La Réforme Sociale. Organe de l'affranchissement du prolétariat, pel qual va ser condemnat a penes de presó i de multes en tres ocasions per injúries i difamació. Mantingué una interessant correspondència amb Eugène Varlin sobre temes referents a l'organització de la Internacional. Va ser candidat a les eleccions municipals, celebrades entre el 6 i el 7 d'agost de 1870, pel«Comitè Electoral Obrer». El 30 d'agost de 1870 va ser jutjat a Rouen amb altres quatre companys (Jean-Claude Creusot, Eugène Piéton, Arnoux-Antoine Régnier i Pierre-Victor Julieu) i condemnat l'endemà a sis mesos de presó i 500 francs de multa per «associació il·legal» (CEE i AIT); però va ser amnistiat el 4 de setembre. Arran de la proclamació de la República, entre l'11 i el 25 de setembre de 1870 publicà tres números del Bulletin de la Fédération Ouvriere Rouennaise i animà el Comitè de Vigilància per lluitar contra les tropes prussianes. El 19 de novembre de 1870, amb Ernest Vaughan, parlà en una reunió pública en representació del la Federació Obrera de Rouen sobre les circumstàncies polítiques d'aleshores i el conflicte bèl·lic. Arran de la caiguda de Rouen, el 5 de desembre de 1870, es refugià, amb altres companys, a l'Havre. El 8 de febrer de 1871, fou candidat a l'Assemblea Nacional per una llista republicana i aconseguí 4.085 vots. El 16 de març de 1871 aconseguí arribar a la capital i participà en la reunió de la Internacional que prengué la decisió de fer una crida als parisencs a participar en les eleccions del 26 de març i votar per la instauració de la Comuna de París. El 18 d'abril de 1871 la Comuna el nomenà tresorer de l'administració central de correus. Quan la Comuna de París caigué, va ser detingut el 2 de maig per les tropes de Versalles a Lorient i tancat a la presó de Mazas, però va se alliberat el 14 d'aquell mes sense càrrecs --Paule Mink escrigué articles en la seva defensa en la premsa. Entre el 21 de novembre de 1871 i el 24 de febrer de 1872 visqué a Brussel·les. Reprengué l'activitat política clandestina a París i col·laborà, sota els pseudònims Henri Ricard i G. Durand, en el periòdic L'Internationale de Brussel·les. Quan va ser novament investigat pels fets revolucionaris de la Comuna, el 20 de juliol de 1873 fugí a Brussel·les. El 12 de març de 1874, el IV Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat, però no retornà a França. Després d'un temps a Schaerbeek, en 1881 s'instal·là a Saint-Gilles de Brussel·les on muntà un taller de litografia i fotografia al carrer d'Anglaterre que perdurà fins al 1896. Les seves opinions evolucionaren amb el temps fins fer-se partidari de les idees populistes, xovinistes i revengistes del general Georges Boulanger. En 1889, pel centenari de la Revolució, reedità sota el títol Justice et Solidarité, de l'organisation des forces sociales articles publicats en L'Internationale en 1872. Durant sa vida va escriure articles per a nombrosos periòdics, com ara Le Réveil Normand, Le Réveil de Normandie, Le Salariat i Le Réveil Social.  Émile Aubry va morir el 23 de febrer de 1900 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on portava ingressat des del 16 d'agost de l'any anterior. En 1998 Jean-Pierre Levaray publicà l'assaig Émile Aubry et la Fédération Rouennaise (1866-1871).

Continua...

---