[21/02] «Le Père Peinard»
- «Acción Directa» -
Revolució de Baviera - Moviment Llibertari de
Resistència - II Congrés Nacional Llibertari de
Cuba - COPEL - Waisbrooker - Mareuil - Cini - Longas - Vatteroni -
Castro Sampedro - Carod - Català Balanyà -
Percheron - Gallardo - Gomar - GrauAnarcoefemèrides
del 21 de
febrer
Esdeveniments
-
Interrupció de Le Père Peinard: El 21 de
febrer de 1894 el
periòdic d'Émile Pouget Le
Père Peinard de París
(França)
va interrompre la seva publicació en el número
253, víctima de les
anomenades «Lois Scélérates»,
lleis «perverses» i lliberticides que limitaven
els drets ciutadans, especialment en l'esfera anarquista (escorcolls,
detencions...). Com Le Père Peinard
nombroses publicacions llibertaries
desapareixen i els anarquistes són perseguits per la
justícia (Procés dels
Trenta). Pouget es va refugiar a Londres (Anglaterra), on va editar
vuit
números del periòdic («Sèrie
londinenca») entre 1894 i 1895.
***
- Surt Acción Directa: El 21 de febrer de
1914 surt a Cartagena
(Múrcia, Espanya) el primer número del
periòdic anarquista Acción Directa.
Semanario
sindicalista. Reivindicava un sindicalisme basat en el boicot
i el
sabotatge. Va estar dirigit per Manuel Ferreira i fins al
número 26 va ser
administrat per Pedro Esteve. Tirà uns 2.000 exemplars per
número, patí
dificultats econòmiques i la seva redacció va ser
escorcollada per la policia.
Trobem textos i articles de Francisco Blanco Sánchez,
Francisco Cueto Asensio,
Fermín Elaurrea, Pedro Esteve, Manuel Ferreira, Francisco
Flores, José Gallart,
V. García, Juan Antonio Gracía Villena,
María Giménez, César
Guillén, Carlos
Letourneau, Domela Nieuwnhuis, Julián Ochoa, Oscar Wilde,
etc. Se'n publicaren
41 números, l'últim el 4 de desembre de 1914.
***
- Atemptats
a Baviera: El 21 de
febrer de 1919 el socialista Kurt Eisner,
impulsor
de la
Revolució de Baviera i president de la República
de Consells, és assassinat d'un tret a Munic (Baviera,
Alemanya) per Anton Graf von Arco-Valley, membre mig jueu de
la Societat Thule --agrupació
secreta d'extrema
dreta que estudiava la història i la mitologia
germànica i que serà una de les
bases del futur Partit Nacionalsocialista Alemany-- que amb aquesta
acció
pretenia rentar la «taca» racial davant els seus
camarades. A partir d'aquest
fet la violència es va desencadenar a Munic i un carnisser
quan es va
assabentar de la mort d'Eisner va agafar una pistola i va atemptar
contra Erhard
Auer, líder del Partit Socialdemòcrata i
aleshores Ministre de l'Interior,
deixant-lo greument ferit; per al carnisser, com per bona part de la
població,
Auer era l'instigador de l'assassinat d'Eisner. El Consell Central de
la
República, compost per 11 membres, entre ells l'anarquista
Erich Muhsam,
decreta la vaga general i l'Estat de setge.
***
- Autodissolució de
l'MLR: El 21 de febrer de 1948, a la Península
Ibèrica, el Moviment Llibertari de Resistència
(MLR), també anomenat a vegades
Moviment Llibertari Revolucionari, decideix autodissoldre's. L'MLR va
ser el
nom que finalment va rebre el Moviment Ibèric de
Resistència (MIR) a instàncies
de Liberto Sarrau que, amb això, volia ressaltar el seu
component llibertari,
però que va provocar l'abandonament de nombrosos partidaris
i l'oposició de
l'exili confederal i juvenil, que hi veien l'aparició d'un
nou organisme
creador de confusionisme i de dispersió. El seu punt
d'arrencada es troba en el
MIR --encara que la idea venia de 1944-- i aquest de la
materialització d'una
ponència que les Joventuts Llibertàries
barcelonines van elaborar i que va ser
aprovada per les joventuts catalanes; el dictamen, aprovat a mitjans de
1946, proposava
la creació d'un òrgan de conspiració
de CNT-FAI-FIJL amb autonomia i dirigit
per tres membres. El projecte de MIR va quedar mort quan Josep
Lluís Facerías,
el seu secretari de defensa i secretari general, va ser detingut el 17
d'agost
de 1946. El seu rellançament va tenir lloc amb l'arribada a
Barcelona de
Liberto Sarrau el març de 1947, enviat com a delegat per la
CNT de França, que
va aconseguir adhesions de militants disposats a lluitar amb fermesa:
Ramón González
Sanmartí, Pere Adrover Font (El Yayo),
Josep Lluís Facerías, Celedonio García
Casino, Joaquina Dorado, Francesc
Ballester Orovitg, Antonio Gil Oliver, Manuel Pareja, Tom Mix, etc. Els
intents
de Sarrau per estabilitzar la nova organització, que
pretenia ser la branca
militar del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), no van tenir
força èxit ja que
l'oposició al projecte va ser unànime en el camp
llibertari, llevat les
Joventuts Llibertàries catalanes que en un Ple Regional de
juliol de 1947 va deslligar
totalment de les tasques pròpiament orgàniques
l'MLR i en va concretar les
tasques: copejar l'economia de l'Estat no limitant-se a accions de
carrer, però
sense menysprear l'actuació contra repressors del
règim i atemptats contra
confidents, i repartir propaganda ajustada al sentir de l'MLE --es van
editar
periòdics, manifests i pamflets de propaganda contra el
règim franquista.
Sustentat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, l'MLR
va començar
immediatament les seves activitats: col·locació
d'un explosiu el maig de 1947 a
la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de
Gràcia (Barcelona) --que
guerrillers comunistes es van atribuir-- i d'una bomba a les torres de
l'emissora al Tibidabo (Barcelona), que va ser descoberta abans de
l'explosió;
i execució, el 12 juliol de 1947, de l'antic cenetista que
actuava com a
confident de la policia Eliseu Melis Díez. Aquesta
acció, malgrat la seva
popularitat, no va ablanir les postures del conjunt de les Joventuts
Llibertàries
ni de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
durant els seus plens de 15 i 18 de
juliol respectivament, on es van rebutjar els plantejaments l'MLE i com
a
rèplica van decidir crear un Comitè Nacional de
les tres organitzacions amb finalitats
similars a les d'aquest grup d'acció. La manca de mitjans
econòmics per al
desenvolupament de les activitats insurreccionals va suposar la
necessitat de
portar a terme cops econòmics en empreses i entitats
bancàries (casa de xampany
Noyet, fàbrica tèxtil Umbert de Granollers, Banc
de Crèdit, apotecaries, etc.).
Per altra banda, el II Congrés del MLE de Tolosa de
Llenguadoc de 1947 va
trencar amb l'MLR, fet que va suposar la retirada de Sarrau de la
delegació de
l'MLE a la península; a finals d'any el Comitè
Nacional de la Federació Ibèrica
de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer el mateix. La
conseqüència de tants
rebuigs va ser que molts dels seus primitius partidaris van abandonar
(Gil,
Adrover, García Casino) estimant-se més seguir la
lluita armada dins de les
organitzacions clàssiques. Sense suport de la CNT, l'MLR va
decidir
l'autodissolució el 21 de febrer de 1948. Tres dies
després, el 24 de febrer, Liberto
Sarrau i Joaquina Dorado van ser detinguts per la policia franquista,
quan
aquesta va descobrir que pamflets de l'MLR s'havien editat a la
impremta«Industrial Tecnigraf», propietat de
Joaquín Sarrau, que va ser també arrestat,
juntament amb Ramón López, impressor, i Juan
Rucabado, advocat i professor
catedràtic. En un document de setembre de 1947 dirigit a la
militància de l'MLE
en general s'exposa l'estructura de l'MLR: 1) L'MLR està
integrat per unitats
mòbils de muntanya i urbanes, que compten amb delegats
integrats en un comitè
revolucionari. 2) Aquest comitè es una mena d'Estat Major
que elabora plans i
decideix la seva materialització. 3) Els seus membres
són llibertaris amb
excel·lent preparació i de moral irreprotxable,
ja que es basa en la qualitat
sobre la quantitat dels seus components. 4) Hi ha membre actius i
passius; els
primers viuen al marge de la legalitat i subvencionats
econòmicament. 5)
Independent de la CNT, de la FIJL i de la FAI. 6) La seva principal
missió és
oposar-se al terror feixista amb els seus mateixos mitjans. 7) El risc,
que
evidentment existeix, de convertir-se en una organització
autoritària se
superarà només si els seus components
són moralment solvents.
***
- II Congrés Nacional
Llibertari de
Cuba: Entre el 21 i el 24 de febrer de 1948 se celebra als
Salons de la
Federació Nacional de Plantes Elèctriques de
l'Havana (Cuba) el II Congrés
Nacional Llibertari, organitzat per l'Associació
Llibertària de Cuba (ALC). En
l'acte d'obertura van intervenir Agustín Souchy, en
representació de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), Marcelo
Salinas, Modesto
Babeito i Helio Nardo. La sessió plenària es
realitzà el 22 de febrer i fou
presidida per Rafael Sierra i Vicente Alea actuà com a
secretari provisional.
Hi van participar 153 delegats i la Mesa del Congrés fou
constituïda per
Francisco Bretau i Gilberto Lima. Es van organitzar quatre comissions
de
treball: Organització, amb Modesto Barbeito i Helio Nardo;
Propaganda, amb N.
Suárez i Manuel González; Finances, amb Manuel
Castillo i Vicente Alea; i
Assumptes No Inclosos, amb Antonio Landrián i Suria
Linsuaín. Aquest congrés acabà
el 24 de febrer amb una sèrie de dictàmens que
van ser publicats a l'Havana
aquest mateix any en un fullet (Memoria
del II Congreso Nacional Libertario celebrado en La Habana los
días 21, 22, 23
y 24 de febrero de 1948. Dictámenes) que contempla
la creació d'una
societat llibertària a Cuba, apellant tots els nivells
industrials, sindicals,
econòmics i/o agropecuaris a tota l'Illa. En el
congrés es plantejaren temes
importants, com la situació de la República en
aquells anys incerts, la
denúncia de l'estalinisme del Partit Comunista
Cubà (PCC), els perills de la
influència de l'Església Catòlica,
etc. L'ALC es declarà anticapitalista i
antiimperialista, atacant tant els EUA com la Unió
Soviètica, qualificades de«potències estrangeres». Entre els punts
que s'acordaren, i que abraçaven
gairebé tot l'aspecte social i econòmic de Cuba,
es plantejà la necessitat de
tenir un òrgan d'informació i propaganda efectiu
i constant. Ja existia dins
del sector gastronòmic la publicació mensual Solidaridad Gastronómica, que
per acord d'aquest congrés es convertí
en el portaveu de l'ALC i que tindrà una llarga vida.
També es va elegí una
nova directiva, on Vicente Alea fou nomenat secretari general;
Barbeito,
responsable d'Organització; Domingo Alonso, de Finances; i
Néstor Suárez Feliu,
secretari de Propaganda.
II Congrés Nacional Llibertari de
Cuba (21-24 de febrer de 1948)
***
- Motins
de la COPEL: El 21 de
febrer de 1977 la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL), de
caràcter
llibertari, provoca disturbis a les presons espanyoles. A Barcelona
(Catalunya)
l'enfrontament amb la policia causa 10 ferits i a la presó
del Dueso més de 100
presos s'autolesionen en senyal de protesta.
Naixements
- Lois
Waisbrooker: El 21 de
febrer de 1826 neix a Catharine (New York, EUA) l'anarcofeminista radical,
lliurepensadora,
espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més
coneguda com Lois
Waisbrooker. Defensora de l'amor lliure, estava fermament
convençuda no de
la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de
les dones.
Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller
el 12
d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i
radicalitzarà. Va
ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra
l'enviament de
materials «obscens», però el cas va ser
sobresegut. En 1901, després de
l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada
per
obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat
va orquestrar
contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser
declarada culpable per
la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i
llibres
sobre la revolució anarcofeminista, com araSuffrage for woman: The reasons
why(1868),Alice Vale: A
story for the times (1869), Helen
Harlow's Vow (1870), Mayweed blossoms
(1871), Nothing like it or
Steps to the Kingdom (1875), From generation to
regeneration (1879),Facts and figures for working men (1886), Perfect
motherhood or Mabel
Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or
The three fold power
of sex (1893), A sex revolution (1893,
novel·la feminista
utopicopacifista), My century plant (1896), The
temperance folly
(1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar
tres periòdics (Our
Age, Foundation Principles i Clothed
with the Sun), va
participar en l'edició i en la direcció del
setmanari anarquista i
lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va
escriure a nombroses
publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical
Journal, Hull's Crucible, Woodhull& Claflin's Weekly) i
anarquistes (Free Society, Discontent).
Lois Waisbrooker va morir el 3 d'octubre de
1909 a Antioch (Califòrnia, EUA).
***
- Eugène Mareuil:
El 21 de febrer de 1850 neix a Rompsay
(Périgny, Poitou-Charentes, França) el sabater
anarquista Eugène Mareuil. El 9
de març de 1883 participà en una
manifestació de desocupats, convocada per la
Cambra Sindical dels Fusters a l'explanada dels Invàlids de
París (França).
Durant aquesta manifestació, Louise Michel, portant una
bandera negra i
secundada per Émile Pouget, encapçalà
la gentada. La manifestació, de més de
sis-centes persones, es dirigí cap el raval de Saint Antoine
i pel camí tres
fleques van ser assaltades als crits de «Pa, treball o
plom». Els manifestant van
ser dispersats per la policia a la plaça Maubert iÉmile Pouget i Eugène
Mareuil van ser detinguts i empresonats acusats d'haver organitzar els
assalts;
Louise Michel va poder fugir, però va ser detinguda setmanes
després. Entre el
21 i el 23 de juny de 1883 comparegué davant
l'Audiència del Sena i l'acusació
el presentà com un dels «lloctinents» de
Louise Michel durant la manifestació
dels Invàlids. En aquest procés comparegueren dos
grups d'acusats: un grup
imputat per haver dirigit el pillatge dels forns de pa (Louise Michel,Émile
Pouget i Eugène Mareuil) i un grup incriminat per haver
rebut els paquets del
fullet antimilitarista À
l'Armée,
enviat per Émile Pouget (Léon Thiéry,
absent en el procés; Jacques Moreu, també
conegut com Gareau; Paul Martinet;
Henri
Enfroy; Claude Gorget, absent; i Marie-Anne Bouillet). En el judici
quedà clar
que Anne-Marie Bouillet només era l'hostatgera del veritable
destinatari del
paquet i va ser exclosa de la causa. Louise Michel va ser condemnada a
sis anys
de presó i 10 anys de vigilància;Émile Pouget, a vuit anys de presó i 10 anys
de vigilància; Jacques Moreau, a un any de presó;
Léon Thiéry i Clude Gorget,
en absència, a dos anys de presó i 300 francs de
multa; i tota la resta, entre
ells Eugène Mareuil, van ser absolts. Entre 1884 i 1885
col·laborà en Terre et
Liberté. Organe
anarchiste-communiste i entre abril i maig de 1885 fou
l'impressor-gerent
de Le Tire-Pied. Organe internationale,
théorique
et pratique de la cordonnerie ouvrière. En aquestaèpoca vivia al número
18-19 del passatge de l'Òpera del IX Districte de
París.
***
- Attilio Cini: El
21 de febrer de 1868 neix a Correggioverde (Dosolo, Llombardia,
Itàlia) el mosaïcista
anarquista Attilio Cini. Son pare es deia Mansueto Cini i sa mare
morí durant
el seu part. L'abril de 1903 el Ministeri de l'Interior
francès el fitxà com a
anarquista. En 1905
es casà Marie
Dauverchin, de pare normand i mare belga, amb qui tingué
quatre infants,
nascuts tots quatre a llocs diferents d'Europa. En 1915
s'instal·là a Torí
(Piemont, Itàlia), amb sos dos fills majors, mentre que sa
companya retornà a
Normandia amb els infants més petits. En 1917 la parella
tornà a reunir-se i
visqué a diferents indrets de Normandia. Malalt, Attilio
Cini va morir en 1926
d'un càncer a París (França) i fou
enterrat al cementiri d'Argenteuil. Deixà
unes memòries manuscrites que sa companya
destruí. Un nét seu, Gilbert Roth,
fou un destacat llibertari de Marsella (Provença,
Occitània) membre del Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) d'aquesta ciutat.
***
- Emilio Longas
Castro: El 21 de febrer de 1895 neix a Saragossa
(Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Emilio Longas Castro –el segon llinatge moltes vegades citat
de diferents
maneres (Costa, Costo,Cotó, etc.). De
ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Fusta de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Saragossa. A començament de la
dècada dels vint es traslladà a
Barcelona (Catalunya), on milità en el sindicat
anarcosindicalista i fou
perseguit per les seves idees. El 22 de desembre de 1934 va ser
detingut,
juntament amb altres companys, a l'Ateneu Eclèctic de
Barcelona i acusat d'haver
participat en l'atracament d'una fleca. El juliol de 1936
participà en les
lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista i durant la guerra
civil i
la Revolució fou membre dels Comitès de Defensa
Confederals i participà en la
col·lectivització de la indústria
fustera. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França, on fou internat als camps de
concentració d'Argelers, Barcarès
i Sant Cebrià. Quan esclatà la II Guerra Mundial
va ser reclòs al camp de Le
Haras, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), per
a fer el servei gratuït per a
les autoritats franceses. Quan la victòria alemanya, va ser
enviat a Vernet,
després al fort de Cotlliure i finalment deportat a Djelfa
(Algèria), on restà
fins l'alliberament del camp per les tropes aliades. Després
milità en la CNT
d'Alger fins al 1961, quan passà a Tours (Centre,
França), després a Briva la
Galharda (Llemosí, Occitània) i més
tard a Rochefort (Poitou-Charentes, França).
En 1967 col·laborà en Le
Combat
Syndicaliste. Emilio Longas Castro va morir el 26 de juliol
de 1978 a
l'hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i fou
enterrat a Tours.
***
- Stefano
Vatteroni: El 21 de febrer de 1897 neix al barri d'Avenza
de Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Stefano Vatteroni. Estanyer i llauner
de professió, milità
en el moviment anarquista des de l'adolescència.
Participà en els enfrontaments
amb els escamots feixistes a la regió de Carrara i quan la
pujada de Benito
Mussolini al poder, per a evitar les represàlies dels
feixistes locals,
s'instal·là a Roma on entrà en
contacte amb Errico Malatesta i participà en la
propaganda llibertària i en la lluita antifeixista. Arran de
l'atemptat comès
l'11 de setembre de 1926 per Gino Lucetti, amic seu des de la
infància, contra
Mussolini, va ser detingut, com centenars de companys anarquistes, i
acusat de«complicitat en atemptat, possessió d'armes i
ferides a persones». En realitat
el seu paper en l'atemptat va ser crucial, tant en
l'organització, establint un
mapa amb tots els detalls del camí que havia de seguir el
cotxe del Duce, com
en el finançament, ja que arribà a vendre un
terreny que pertanyia a sa mare a
Avenza per sostenir econòmicament la conxorxa. Jutjat, l'11
de juny de 1927 va
ser condemnat pel Tribuna Especial per a la Defensa de l'Estat a 18
anys i nou
mesos de presó i a tres anys de vigilància
especial, purgant la pena a diferents
presons: Lucca, Alessandria, Finalborgo, Civitavecchia (1932),
Pallanza,
Fossano, novament a Civitavecchia i Roma (1936-1937). Els tres primers
anys els
passà en total aïllament. El febrer de 1937, quan
havia de ser alliberat a
resultes d'una amnistia i d'una reducció de la pena, va ser
novament condemnat
el 5 d'abril de 1937 per la Comissió Provincial de Roma a
cinc anys de
confinament i deportat a les Illes Tremiti. També va ser
condemnat a un any de
presó per haver-se negat a fer la salutació
feixista. A Tremiti conegué Jolanda
Setti, que havia vingut a visitar son germà també
confinat i la qual esdevingué
sa companya. Més tard fou trasllada a l'illa de
Ponça on restà fins al 1939,
quan va ser enviat a l'illa de Ventotene. El 25 de gener de 1942, amb
l'expiració de la seva pena, considerat particularment
perillós, va ser traslladat
a la colònia penitenciària de Tursi (Basilicata,
Itàlia), on romangué fins la
caiguda del règim feixista el setembre de 1943. Aleshores
organitzà un grup de
partisans que es dedicà a atacar les posicions alemanyes i a
participar en
l'alliberament de la regió. Acabada la II Guerra Mundial,
s'establí a Nàpols
(Campània, Itàlia) i a Roma, per acabar finalment
a Carrara. Col·laborador d'Umanità
Nova,
fou l'autor de la
necrològica d'Elena Melli, la companya de Malatesta.
Participà, amb Alberto
Meschi, en la Cooperativa del Partisà i amb sa companya en
la
gestió de les
colònies llibertàries «Gino
Lucetti» i«Maria Luisa Berneri». Militant de la
Federació
Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara i de la
Federació Anarquista
Italiana (FAI), assistí a nombrosos congressos, com ara els
de
Carrara (setembre
de 1945), de Florència (març de 1946), de Canosa
(febrer
de 1948), Liorna (maig
de 1954) i Senigallia (novembre de 1957). Stefano Vatteroni va morir el
3 de
gener de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou inhumat al
Cementiri Municipal
de Turigliano d'aquesta localitat al costat de Gino Lucetti i d'Alberto
Meschi.
Stefano Vatteroni
(1897-1965)
***
- Felisa
de Castro Sampedro: El 21 de
febrer de 1898 neix a Belver de los Montes (Zamora, Castella, Espanya)
la
militant
anarcofeminista i anarcosindicalista Felisa de Castro Sampedro.
Conscient de la
necessitat d'una organització específicament
feminista dins del moviment
llibertari, fundarà amb altres companyes a Barcelona a
finals de 1934 el grup
Grup Cultural Femení de Catalunya. La iniciativa va partir
d'un petit grup de jovenetes
militants dels sindicats i dels ateneus llibertaris --Maruja Boadas,
María
Cerdán, Nicolasa Gutiérrez, Soledad Estorach,
Elodia Pou i Conchita Liaño entre
d'altres, que comptarien amb el suport i la
col·laboració de destacades i
experimentades militats, com ara la mestra racionalista Pilar Grangel,
Libertad
Ródenas i Áurea Cuadrado, que seria directora de
la Casa de la Maternitat de
Barcelona durant la guerra-- amb l'objectiu de conscienciejar les dones
en la
necessitat de la seva participació en la lluita social. El
nom que van triar,
Grup Cultural Femení, era ja indicatiu del seu camp
d'actuació, limitat a la
conscienciació i captació, al marge del camp
estrictament sindical. Es pretenia
impulsar així mateix les relacions de solidaritat entre les
dones, que
s'ajudarien mútuament en aquelles dificultats
específiques que, com a dones,
trobessin en la seva activitat militant. Un dels seus acords, per
exemple,
consistia a establir torns perquè una d'elles
tingués cura dels fills de les
altres, possibilitant així les mares assistir a les reunions
sindicals. La
mancança d'un espai propi va limitar les possibilitats
d'actuació. Van
aconseguir organitzar un reeixit míting al Teatre
Olímpia de Barcelona, per al
qual van sol·licitar la col·laboració
de Frederica Montseny que, sempre
reticent als grups específics de dones, va rebutjar la
invitació. Van
col·laborar activament també en la campanya de
solidaritat organitzada per la
CNT davant la vaga general de Saragossa de 1934, quan nombroses
famílies
catalanes van acollir els fills dels vaguistes, posant en contacte les
dones
catalanes amb les mares saragossanes. En 1936 el Grup Cultural
Femení s'integrà
dins l'«Agrupación Mujeres Libres».
Després de la derrota en la Guerra Civil,
Felisa de Castro s'exiliarà a França, on
trobarà altres companyes de CNT i de «Mujeres
Libres» (Pepita Carpena, Pilar Grangel, etc.), tancades al
camp de concentració
de Clermont-l'Hérault. En 1943 marxarà a Bordeus.
Va morir el 16 de novembre de
1981 a Caracas (Veneçuela).
***
-
Saturnino Carod
Lerín: El 21 de febrer de 1903 neix a Moneva
(Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Saturnino Carod Lerín, també
conegut com Cuco Caballero
o Jacinto Lahoz María. Nascut en una
família anarquista, començar a
treballar quan tenia sis anys i amb 12 llaurava; més tard va
fer de segador per
terres castellanes i quan acabava la Gran Guerra emigrà per
Europa buscant
feina. Després s'instal·là a Barcelona
fent feina en el ram de la construcció.
Analfabet, quan tenia 20 anys aprengué les primeres lletres.
Afiliat en la
Confederació Nacional del Treball (CNT), fou un actiu
anarcosindicalista que
sempre es negà a ocupar càrrecs de
responsabilitat. Durant els anys del
pistolerisme, formà part d'un grup d'acció i va
haver de fugir de Barcelona cap
a França fugint de la repressió engegada per la
dictadura de Primo de Rivera.
Tornà de l'exili amb l'amnistia atorgada per la II
República i participà
activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT de
Saragossa. El febrer
de 1936 formà part del Comitè Regional
d'Aragó cenetista encarregat d'organitzar
els sindicats pagesos. Interessat per la problemàtica
camperola, intervingué
amb Florentino Galván en diverses gires
propagandístiques, entre maig i juny de
1936, per la comarca de Valderrobres. El juliol d'aquell any, fou
nomenat
secretari d'Agitació i de Propaganda. Quan el cop militar,
fugí de Saragossa el
mateix 19 de juliol de 1936 cap al Baix Aragó i
després a Tortosa, on organitzà
una columna de milícies (Columna Carod-Ferrer) amb pagesos
del Baix Aragó que,
sortint des de Tarragona, alliberà diversos pobles
aragonesos (Alcanyís,
Calanda, Alcorisa, Montalbán) un cop pres Calaceit el 26 de
juliol. A Azuara i
a Fuendetodos establí un centre d'operacions d'una xarxa
d'enllaços per salvar
lluitadors amagats i perseguits a la Saragossa en poder dels feixistes.
Quan
l'alliberà el seu poble natal, salvà la vida del
capellà de Moneva, Enrique
Guallar, amic de la infància, que estava a punt de ser
linxat per la població i
aquest es convertí durant tota la guerra en el secretari
d'avituallament de la
petita vila col·lectivitzada --es mostrà contrari
a la col·lectivització total
de la terra. Més tard la seva columna es fusionà
amb la d'Antonio Ortiz Ramírez
--que prengué el nom de «Columna Confederal
Sud-Ebre»-- i amb la militarització
fou nomenat comissari de la 118 Brigada, amb Victorio Castán
Guillén com a cap
militar, i més tard de la 25 Divisió de
l'Exèrcit Popular, prenent part en la
presa de Tosos, Aladrén, Vertice Sillero, i en combats a
Belchite, Terol,
Alfambra i Llevant. El maig de 1937, comandant diversos grups de la 25
Divisió,
es dirigí cap a Catalunya davant els fets esdevinguts a
Barcelona i amb la
intenció d'acabar amb la contrarevolució,
però fou detingut per les ordres dels
dirigents cenetistes. A finals del conflicte, es traslladà a
Madrid i finalment
fou detingut al port d'Alacant. Acabà als camps de
concentració de Los
Almendros i d'Albaterra, d'on fugí, amb Castán i
Sebastián Vicente Esteban,
falsificant uns avals i passant a França amb el suport dels
guies de Francisco
Ponzán Vidal. A França patí els camps
de concentració, però a finals de 1940
s'incorporà a la lluita clandestina enquadrat en el grup de
resistència de
Ponzán. El gener de 1941 passà a la
Península i va fer contacte amb el Comitè
Nacional de la CNT de Manuel Amil Barcia i de Celedonia
Pérez a Madrid. De bell
nou a França, exposà les dures condicions dels
tancats a les presons
franquistes. El juny de 1941 s'internà novament a la
Península i viatjà per
València, Barcelona i Madrid fins a la seva
detenció a Barcelona el 7 d'agost de
1941, sembla ser que delatat pel traïdor Eliseu Melis
Díez, del qual fou un
dels primers a sospitar. L'11 d'octubre de 1949 fou condemnat a Madrid
en un
consell de guerra a 25 anys --en el qual testimonià a favor
Enrique Guallar,
que havia estat «exiliat» a Épila per
les autoritats franquistes--, que penà a
les presons de Figueres, Barcelona i Sant Miquel dels Reis, d'on
sortí a finals
de 1960. Després del seu alliberament, fou detingut novament
l'octubre de 1961
i en 1962 per la seva relació amb l'Aliança
Sindical Obrera (ASO). El juliol de
1965, ben igual que altres militants que havien estat presos
força anys,
sorprenentment va fer costat les positures del cincpuntisme–negociacions entre anarcosindicalistes i el sindicalisme
vertical franquista.
En aquests anys es guanyà la vida treballant en el transport
i en espectacles
públics, com a ajudant de cabina i acomodador. El febrer de
1976 participà en
l'assemblea confederal de Sans on es reconstruí la CNT i
l'any següent fou un
dels promotors de la fundació del barceloní
Ateneu Llibertari de La Verneda.
Publicà articles en Cultura y Acción
i en Nuevo Aragón. Saturnino
Carod Lerín va morir el 7 de març de 1988 a
Barcelona (Catalunya). Sa companya
fou Adoració Lahoz.
Saturnino Carod Lerín (1903-1988)
***
- Joan Català
Balanyà: El 21 de febrer
de 1913 –algunes fonts citen el 23 de febrer– neix
a Llavorsí (Pallars Sobirà,
Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Joan
Català Balanyà –el seu
segon llinatge a vegades castellanitzat per Balaña–,
conegut com El Pajarito. Encara
molt petit, abandonà l'escola i
començà a treballar de fuster. Quan
esclatà
la guerra s'allistà en la «Columna
Durruti», en la qual lluità fins la retirada
d'Aragó. A mitjans de 1938 entrà en la 143
Brigada Mixta de la 24 Divisió de
l'Exèrcit republicà, destacada a l'Alt Urgell, on
desenvolupà serveis com a
guia i en tasques d'espionatge. Participà en nombrosos cops
de mà des del grup
guerriller «Libertador», organitzat per Francisco
Ponzán Vidal amb la finalitat
de penetrar en territori enemic i evacuar els militants llibertaris
bloquejats
a Saragossa, i com a agent del Servei d'Informació Especial
Perifèric (SIEP). El
10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, amb
Ponzán i la
resta de membres del grup «Libertador»,
creuà els Pirineus. Va ser internat als
camps de concentració de Bourg Madame i de Vernet i
aconseguí un passatge cap a
Mèxic, però hi renuncià i
s'estimà més restar al camp, d'on
sortí el 18 de maig
de 1939, amb Francisco Vidal (Berdie)
i Pascual López Laguarta (Sixto),
per
a començar la lluita armada contra el franquisme. Expert
guia pirinenc,
realitzà continus viatges orgànics com a correu
de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) cap a la Península i també en nom
de les tropes aliades. Entre
maig i juny de 1940 difongué el manifest «A todos
los españoles», crida a la
neutralitat espanyola i signat per l'Aliança
Democràtica Espanyola (ADE); la
difusió d'aquest manifest, considerat pel franquisme com a
alta traïció, costà
la vida a nombrosos militants llibertaries (Ángel Tarin
Haro, Enrique Goig
Lostado, Enrique Escobar Vaello, etc.). El 5 de juny de 1940 va ser
detingut a
Cadis (Andalusia, Espanya) quan es trobava en missió
orgànica. Portat a Madrid,
va ser tancat a la presó d'El Cisne i internat a la galeria
dels condemnats a
mort. El 25 de novembre d'aquell any aconseguí fugir amb un
altre presoner
gràcies a la complicitat dels companys i, a
través de Saragossa, arribà a
Andorra, on establí contacte amb Agustín Remiro
Manero i Amadeo Casares Colomer.
A començaments de 1941 va ser detingut a
l'estació de França de Barcelona, amb
dos aviadors anglesos que devia acompanyar al consolat
britànic, i portat a la
Direcció General de Seguretat. Aconseguí fugir en
un interrogatori al despatx
del jutge i dies després arribà a Andorra.
L'agost de 1941, en una nova missió
a Barcelona, en la qual s'havia d'entrevistar amb Eliseu Melis
Díaz, va ser
novament detingut i tancat a la Modelo de Barcelona després
de negar-se a
col·laborar amb Eduardo Quintela Bóveda, cap de
la Brigada Políticosocial
barcelonina de la policia franquista. El 23 de desembre de 1942, amb
altres dos
presos, s'evadí saltant un mur, però es va
lesionar i fou detinguts alguns dies
després i tancat a la cinquena galeria de la Model.
Després de recuperar-se, va
ser traslladat a la presó de Lleida, d'on
aconseguí fugir amb estratagemes. En
aquesta època trencà les seves relacions amb
Ponzán. El 25 de juny de 1944 va
ser detingut a Adrall (Alt Urgell, Catalunya) quan retornava d'una
expedició;
jutjat el desembre de 1946, va ser condemnat a 12 anys de
reclusió i tancat a
la presó madrilenya de Carabanchel, d'on s'escapà
el març de 1947. L'1 d'abril
passà a França, però va ser detingut
per la policia francesa i acusat de «pas
clandestí de frontera», encara que va ser
alliberat de la presó de Tolosa de
Llenguadoc gràcies a les gestions de Robert Terres, antic
membre dels serveis
secrets de «France Libre», i per la seva
col·laboració amb el grup de Ponzán.
Malalt
de violents còlics nefrítics, el març
de 1948 va ser hospitalitzat, però no
pogué recuperar-se del tot d'aquesta lesió que no
li permetia treballar. En aquestaèpoca visqué com pogué i el gener de
1951 intervingué en l'atracament a un
furgó postal a Lió (Arpitània) que no
reeixí i en el qual moriren dues
persones. Jutjat, va ser condemnat a 20 anys de presó i fou
tancat a la presó
parisenca de Fresnes, on restà 14 anys i mig.
Després s'establí a Nimes
(Llenguadoc, Occitània) i, un cop aconseguí el
passaport, passà a viure a
Andorra. Posteriorment s'instal·là a la Seu
d'Urgell. En 2007 publicà la seva
autobiografia El eterno descontento.
Memorias de un luchador por la libertad en la guerra civil
española y en la
segunda guerra mundial. Aquest mateix any, juntament a altres
passadors
catalans, fou objecte d'un petit homenatge a Esterri d'Àneu
(Pallars Sobirà,
Catalunya). L'11 d'abril de 2011 el moviment llibertari li
reté un homenatge al
Centre Cívic de la Seu d'Urgell. Joan Català
Balanyà va morir el 14 d'octubre
de 2012 a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya).
Joan
Català Balanyà (1913-2012)
Defuncions
- Auguste
Percheron: El 21 de febrer de 1896 mor, segurament a
París (França), el
cantautor anarquista Auguste Henry Adolphe Percheron. Havia nascut el
24
d'octubre de 1837 a Poitiers (Poitou-Charentes, França). En
la dècada de 1890
es guanyava la vida revenen draps i com a escrivent públic.
Les seves cançons
llibertàries es van publicar en diversos
periòdics anarquistes, com ara els
parisencs L'Antipatriote (1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire
(1891), de Gwened (Bro
Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó
anarquista Les briseurs d'images,
publicada per primera vegada en 1892 en Le
Père Peinard i que fou reeditada en
diverses publicacions i reculls de cançons, i d'Enfants de la Nature. Quan l'ona
d'atemptats de 1894, va ser
detingut el 22 de març d'aquell any i empresonat algunes
setmanes, cosa que
degradà la seva salut ja malmenada.
***
- Pedro Gallardo: El
21 de febrer de 1975 mor a Aigüesmortes (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Pedro Gallardo. Havia nascut cap el 1901. Exiliat
a
França, en 1936 milità en el moviment anarquista
a Lió (Arpitània). Quan
l'aixecament militar de juliol de 1936, retornà a la
Península per lluitar
contra el feixisme. En 1939, amb el triomf franquista,
retornà a França, fou internat
al camp de concentració d'Argelers i passà un
temps indocumentat per Sent
Laurenç de Gosa. En aquesta època morí
sa companya i restà amb tres filles i un
fill. Després de la II Guerra Mundial fou un dels fundadors
i principal
animador de la Federació Local d'Aigüesmortes de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Pedro Gallardo va
morir el
21 de febrer de 1975 a Aigüesmortes (Llenguadoc,
Occitània) a causa d'un
reumatisme que li afectà el cor.
***
- Francesc Gomar Torró:
El 21 de febrer de 1994 mor a La
Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià)
l'anarquista, anarcosindicalista
i resistent antifranquista Francesc Gomar Torró, conegut comEl Valencià. Havia nascut
el 28 de març
de 1914 a la Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País
Valencià) –altres fonts citen La
Sala (Llenguadoc, Occitània). De ben jovenet
entrà a formar part de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). L'abril de 1933 va ser detingut, juntament amb son
germà gran Vicent
Josep Gomar Torró, Antonio García
García (El
Andalúz), Pedro Cózar Robles, Arsenio
del Valle Soria i Felipe Ranero
Pérez, tots militants anarquistes, acusat d'haver participat
en l'atracament a
mà armada realitzat el 27 de març de 1933 al
magatzem de plàtans «Hermanos
Andalúz», al número 17 de la
plaça de la Cebada de Madrid (Espanya), i en el
qual es portaren un botí de 4.300 pessetes; jutjat per un
jurat popular el 25
de febrer de 1935 a la Presó Model de Madrid per aquest
delicte, va ser absolt,
com la resta dels processats. Quan la Guerra Civil espanyola fou
oficial
d'Intendència i membre del Servei d'Investigació
Militar (SIM). En 1939, amb el
triomf franquista, va ser detingut al port d'Alacant
(Alacantí, País Valencià)
i reclòs al camp de concentració de«Los Almendros» i a la presó provincial
d'Alacant, on amb altres tres detinguts va ser víctima d'un
simulacre
d'execució. Després va ser traslladat a una
presó de Múrcia destinada a 300 persones
i on hi s'estaven uns cinc mil detinguts. A resultes d'una temptativa
d'evasió
col·lectiva, cinc dels presos van ser afusellats davant la
resta de presoners.
Posteriorment va ser traslladat a Xàtiva (La Costera,
País Valencià), d'on fou
alliberat el 5 de gener de 1942. Salvà la vida
gràcies a que la seva pertinença
al SIM no va ser descoberta. El 28 de gener de 1942, assabentat que hi
havia
una nova ordre de detenció contra ell, marxà cap
a Barcelona (Catalunya), però
com que no se sentia segur, decidí marxar cap a les
muntanyes i s'integrà en un
grup guerriller que operava entre la comarca del Maestrat i Sierra
Morena. Un
dia que visitava sa companya, Josefa Martínez Moreno (Pepita), a Salobre (Albacete, Castella,
Espanya), va ser detingut,
però dos dies més tard aconseguí fugir
i tornar a les muntanyes. A la serra
d'Alcaraz (Albacete, Castella, Espanya) entrà a formar part
de la V Agrupació
Guerrillera (Agrupació Guerrillera del Centre), comandada
per Cecilio Martín
Borjas (Timochenko),
d'obediència
comunista, i que operava entre el triangle Ciudad Real-Cuenca-Albacete.
Com que
no es trobava a gust dins d'una guerrilla comunista, formà,
amb una vintena de
companys, el seu propi grup guerriller («Grup del
Valencià»), que establí
contacte amb altres guerrilles de la CNT, com la dels germans Quero
Robles, a
Granada (Andalusia, Espanya), o la de Sebastián Moya Moya (Chichango), que actuava a la zona
d'Albacete. El seu grup atacà la
caserna de la Guàrdia Civil de Vianos (Albacete) i
s'emportà nombrosos fusell i
pistoles. Sa companya Josefa va ser detinguda i torturada (la penjaren
dels
braços, li clavaren escuradents als pits, etc.) amb la
finalitat que rebel·lés
l'amagatall de son marit; quan va ser traslladada a la presó
d'Albacete, el
director no la volgué admetre, ja que «no podia
acceptar cadàvers». Josefa
Martínez Moreno mai no es va recuperar d'aquests
maltractaments i morí en 1991.
El setembre de 1946, Francesc Gomar s'integrà en el grup
d'Antonio Hidalgo
López (Atila) i el 7
d'octubre
d'aquell any, amb Cecilio Martín Borjas (Timochenko),
Antonio Hidalgo López (Atila),
Antonio Moreno Manzano (Pichi) i
Germán Girón Nieto (Donaire),
participà en l'atac, a la carretera de Còrdova a
València, dels pagadors de la
línia fèrria Baeza-Utiel amb un botí
de 64.600 pessetes. El novembre de 1946, a
resultes de la repressió, quan només quedaven
tres guerrillers en el grup i dos
d'ells volien desertar, abandonà el grup i marxà
cap a la serra de Gredos, on
s'integrà en un grup de quatre guerrillers, dos d'ells (Pepin i Eusebio)
comunistes. A finals de 1948, una promesa d'amnistia incità
molts de
guerrillers a lliurar-se a les autoritats. El 9 de gener de 1949 va ser
detingut a casa dels seus pares a La Pobla del Duc. Per eludir els
maltractaments dels quals va ser víctima en els
interrogatoris, intentà
suïcidar-se. Portat davant un consell de guerra, va ser
condemnat a mort, però
la pena va ser commutada per la de 30 anys de presó. Va ser
internat a la presó
valenciana del monestir de Sant Miquel dels Reis, on establí
una estreta
amistat amb Cèsar Broto Villegas, exsecretari del
Comitè Nacional de la CNT. El
3 de març de 1959 va ser posat en llibertat condicional.
Francesc Gomar Torró (1914-1994)
***
- Miguel Grau
Caldú: El 21 de
febrer de 2011 mor a Forques (Rosselló, Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista
Miguel Grau Caldú. Havia nascut el 10 de novembre de 1913 a
Calanda (Terol,
Aragó, Espanya). Fill de pagesos, entre els tres i els 10
anys va anar a escola
abans de posar-se a fer feina amb son pare. Quan tenia 12 anys
treballà tomant
olives i dos anys després començà a
fer feina en una guixera. En 1931 s'afilià
a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i arran de la
insurrecció
anarquista de desembre de 1933 fou tancat durant cinc mesos. En 1935,
davant la
impossibilitat de continuar treballant en la seva feina,
emigrà a la catalana
Barberà de la Conca, on va fer de viticultor i
s'afilià a la CNT de Montblanc.
Durant les jornades de juliol de 1936 lluità a les
barricades i s'allistà a la
Columna Ortiz-Carod. Amb la militarització de les
milícies, continuà lluitant
al front (Quinto de Ebro, Monte Carnero, El Sillero,
Cucalón, Belchite, Terol)
enquadrat en la 25 Divisió, però
rebutjà els galons. Més tard, enrolat en una
companyia de dinamiters, guerrejà al front del Segre i de
l'Ebre. En acabar la
guerra, passà a França per Catalunya i fou tancat
en diversos camps de
concentració (Sant Cebrià, Vernet i Setfonts).
Pogué fugir del tancament,
enrolat en una companyia de treballadors amb la qual
recorregué gran part
d'Occitània (Miramàs, Sanch Amàs,
Aurenja, Toló). Un cop pogué escapar de la
companyia, va fer feina a Sant Pau de Fenollet i després de
pagès a Vingrau i
la Llaguna, on va fer contactes amb la CNT i pogué fugir
dels nazis després de
ser detingut. En acabar la guerra s'establí a
Perpinyà i l'abril de 1946 pogué
retrobar-se amb sa companya, Antonia Lisbona Celma, que no veia des del
desembre de 1937. La parella visqué a Castelsarrasin,
Castelmayran i Montalban,
abans d'establir-se definitivament a Forques en 1950. En aquests anys
participà
activament en diversos plens i congressos cenetistes com a observador i
fou
nomenat delegat a plens comarcals; també fou elegit
secretari de la CNT de
Forques. Més tard estava afiliat a la CNT de Sant Esteve del
Monestir. Podem
trobar col·laboracions seves en Cenit i
en Orto. És autor dels
llibres de poemes El abuelo de los doce i Poemas
de un campesino
aragonés, i dels llibres
autobiogràfics, escrits amb sa companya, Luchas,
amor, esperanza (dos vidas unidas). Relato biográfico de
Miguel Grau y Antonia
Lisbona (1988) i Memorias completas (1911-1991)
(1996).
Actualització:
21-02-15