[15/02] «Bulletin de la
Fédération Jurassienne» -«Bandera Social» - «Svobondno
Obshestbo» - «Manifest al poble
americà» - «Iniciales» -«Acción» -«Esfuerzo» - «L'Homme et la
Vie» - «Monde Nouveau» -«Zéro de conduite» - «Seme
Anarchico» - «Anarchos» -«Rivista Anarchica» - «Acracia»
- Alavoine - Orcelin - Sartori - Almela - Herrero - Peincedé
- Pujalte - Barrabés - Grau - Portier - Cannone - Piquer -
Sánchez RodríguezAnarcoefemèrides
del 15 de febrer
Esdeveniments
-
Surt el Bulletin
de
la Fédération Jurassienne: El 15 de febrer de
1872 surt a Sonvilier (Berna,
Suïssa) el primer número del Bulletin de
la Fédération Jurassienne de
l'Association Internationale des Trevailleurs. Els quatre
primers números
van ser autògrafs i la resta impresos. Aquest
butlletí bimensual --setmanari a
partir del número 13 del 6 juliol de 1873--,òrgan de la Federació del Jura, va
tenir una influència importantíssima en el
desenvolupament de les idees
antiautoritàries dins de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT),
malgrat el modest tiratge de 600 exemplars. James Guillaume en
serà el
responsable de la redacció, juntament amb
col·laboradors, que no signaven els
articles, com Adhémar Schwitzguébel, Paul Robin,
Paul Brousse, Kropotkin,
Carlos Cafiero, A. Costa, B. Hubert, G. Lefrancais, Benoît
Malon, A. Spichiger,
Charles Chopard, etc. A partir del número 10 del 15 de maig
de 1873 va
aparèixer a Le Locle (Suïssa) i després
a La Chaux-de-Fonds (Suïssa) a partir
del 7 de gener de 1878, últim any d'aparició de
la publicació. En total en van
sortir 283 números. En 1972 es va publicar a Milà
(Itàlia) una edició facsímil
de 100 exemplars editada per l'Instituto Feltrinelli de Milà
i les Éditions
d'Histoire Sociale (EDHIS) de París.
***
- Surt Bandera Social: El 15 de febrer de
1885
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic Bandera Social. Semanario
anárquico-colectivista. Dirigit per
Ernesto Álvarez, van ser membres de la redacció
José Diaz i T. Aurich Murtra,
entre d'altres. Els articles es publicaren sense firma, però
hi van col·laborar
Ernesto Álvarez, Enrique Borrell, Anselmo Lorenzo, Teobaldo
Nieva, Francisco
Ruiz, Fermín Salvochea, etc. Tractà temes molt
diversos: sindicalisme, textos
teòrics, notícies internacionals,
convocatòries orgàniques, efemèrides,
biografies, ressenyes d'altres publicacions, temes
científics, etc. Es van
traduir textos de destacats anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin, Jean Meslier, etc. Va ser denunciat per les autoritats en
diferents
ocasions. El número 65 (14 de juny de 1886) portà
un suplement en una pàgina
amb un «Manifest a tots els treballadors de la
Regió Espanyola». En sortiren 96
números, l'últim el 21 de gener de 1887, i
deixà de publicar-se perquè es
refundí amb El Productor
de Barcelona
(Catalunya).
***
- Surt Svobondno Obshestbo:El 15 de febrer de 1892 surt
a Bulgària, per iniciativa de Michel Guerdjikov,
el primer número del bimensual Svobondno
Obshestbo (Societat
Lliure),
primer periòdic anarquista publicat a Bulgària.
El segon número, que sortirà
clandestinament, porta la data d'1 de maig de 1907. Després
Guerdjikov serà
detingut i el periòdic prohibit. Però
tindrà una segona època, apareixent de
bell nou l'1 de maig de 1923, com a revista mensual de la
Federació Anarquista
Comunista de Bulgària (FACB), fins gener de 1925. Encara
tindrà una terceraèpoca en 1932 abans de ser prohibit després del
cop d'Estat feixista del 19 de
maig de 1934.
***
-
Publicació del«Manifest al poble americà»:
Pel febrer de 1908 es publica als EUA, en Mother
Earth, d'Emma Goldman, i en la premsa socialista, el«Manifest al poble
americà», escrit pels dirigents del Partit Liberal
Mexicà (PLM) --entre ells
l'anarquista Ricardo Flores Magón--, on s'expliquen les
raons de la seva lluita
i on denuncien la repressió de la qual són
víctimes tant a Mèxic com als EUA.
***
-
Surt Iniciales: Pel febrer de
1929 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la
revista anarquista
eclèctica, individualista i naturista Iniciales.
Va tenir diversos subtítols: «Revista ilustrada de
educación individual»,«Revista mensual ecléctica de educación
individual», «Revista mensual gráfica
de los espíritus libres», «Revista
mensual» i «Publicación quincenal
individualista». Era successora de la revista barcelonina Ética (1927-1929). Va ser
dirigida per l'anarcoindividualista José
Elizalde, traductor de Han Ryner i d'Émile Armand, i membre
del grup «Sol i
Vida» que es reunia a l'Ateneu Naturista Eclèctic
de Barcelona. Hi van
col·laborar Isaac Puente, Frederica Montseny, David
Díez, Han Ryner, María
Huot, André Lorulot, Juan del Pi, Leon Drovar, Tato Lorenzo,
Medina González,
M. Giménez Igualada, entre d'altres. Després, amb
el títol d'Ética,
va sortir a València entre 1935 i
1936, amb una redacció formada per Felipe Alaiz,
José Alberola, Progreso
Fernández, T. Ruiz i Gonçal Vidal. Entre abril de
1936 i abril de 1937 va
suspendre la publicació, i va tornar a editar-se amb el nom
d'Iniciales a Barcelona, a partir
d'abril
de 1937. L'últim número és el de maig
de 1937. Com a revista eclèctica que era,
tractava diferents temes: anarquisme doctrinal, pedagogia,
individualisme,
educació sexual, procreació conscient, naturisme
nudisme, amor lliure, excursionisme,
dansa, lluita contra els vicis, etc. En 2001 l'historiador Xavier
Díez li va
dedicar un llibre monogràfic: Utopia sexual a la
premsa anarquista de
Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937).
***
- SurtAcción: El 15 de febrer de
1930 s'edita a Barcelona (Catalunya) el primer número del
setmanari Acción,òrgan dels sindicalistes del grup Solidaridad, de
tendència revisionista i un
dels principals protagonistes del «Manifest dels
Trenta», i que volia
contrarestar la influència de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) en
l'anarcosindicalisme, el que ells anomenaven «extremisme
faista». Va aparèixer
diàriament durant dues setmanes --números del 39
al 47--, quan Solidaridad
Obrera havia estat suspesa i Acción
la va substituir, i reemprendrà
la numeració en el número 39. Després
de 47 números desapareixerà el 4 d'abril
de 1931 --en total s'editaren 56 números entre setmanals i
diaris. N'eren
redactors Alfarache, Juan López, Manuel Mascarell,Ángel
Pestaña, Francisco Arín, Antonio
Rodríguez, José Mora, Miguel González,
Juan D'Agramunt i Ovidio del Túria; amb
col·laboracions de Puente, Leafar, Orobón,
García Birlán, Roigé, Foix
(comentarista de llibres) i Cortada (administrador).
***
-
Surt Esfuerzo: Pel
febrer de 1936 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número
de la publicació
mensual anarquista Esfuerzo. Revista de
divulgación social.
El responsable de la
redacció va ser José María Ferreiro.
Volia ser un espai cultural d'informació i
de reflexió sobre la situació politicosocial
espanyola. En sortiren 12 números,
l'últim l'agost de 1937.
***
-
Surt L'Homme
et la Vie:
Pel febrer de 1946 surt a París (França) el
primer número del periòdic mensual L'Homme
et la Vie. Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle.
Portava les cites de
Renan «Tot el mal que hi ha en la humanitat ve, des del meu
punt de vista, de
la manca de cultura.» i de Marcel Chabot «L'home
només és útil al seu temps
quan el transcendeix.». El responsable fou Manuel
Devaldès, que pretenia amb
aquesta publicació ser una tribuna de lliure
expressió oberta a tots els
corrents progressistes (anarquistes, individualistes, feministes,
sindicalistes, marxistes, maltusianes, naturistes, pacifistes,
racionalistes,
etc.), treballant alhora cap a una «síntesi de les
diverses doctrines morals i
socials». Tenia relacions amb la llibreria i el«Club de Discussions».
L'administració i la gerència fou portada per
Jean Serru. Trobem articles de
Banville d'Hostel, Camille Belliard, Pierre-Valentin Berthier, Marcell
Boll,
Jean Bossu, Marcel Chabot, Robert Collino (Ixigrec),
Hem Day, Manuel
Devaldès, Georges Girardin, Robert Graosclaude, Jeanne
Humbert, Maurice Imbard,
Gérad de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice
Laisant, Jean Marestan,
Marcel Millet, Aurèle Patorni, Georges Pioch, Jean Rostand,
Georgette Ryner,
Jean Serru, Louis Simon, Jean Souvenance, Camille Spiess, Georges
Vidal, entre
d'altres. Portava il·lustracions de Germanin Delatousche,
Maurice Godard,
Leonev, Louis Moreau, Julius Sarluis i Maurice de Vlaminck. En sortiren
quatre
números, l'últim de maig de 1946. Com a
mínim publicà tres fullets: Vers un
monde nouveau immédiat. Comment organiser una vie
indépendante sans prolétariat,
de Georges Girardin (1946); Vingt-quatre heures dans le monde
nouveau.
Comment on vit dans la Cité Intégration,
cité sans prolétariat, per
Hérault
Rossigné (1946); i Les voyages de Psychodore.
Philophe cynique, de Han
Ryner (1946).
***
-
Surt Monde
Nouveau:
Pel
febrer de 1946 surt a Marsella (Provença,
Occitània) el primer número del
periòdic Monde Nouveau. Organe Régional
du Mouvement Libertaire - Région Sud.
L'administrador va ser Joseph Gambarelli i el gerent G. Dupont. Trobem
articles
d'Abraham Abecassis, André Arru, Pierre Besnard, James
Blanchard, Boucher,
Marin Brun, Louis Dorlet (Samuel Vergine), G.
Dupont, Joseph Gambarelli,
Jean Grave, Claude Adrien Helvetius, Aristide i Paul Lapeyre, Hoche
Meurant,
Tony Peduto, J. P. Sieurac, Henri Soubsol, entre d'altres. El tiratge
era d'uns
dos mil exemplars. En van sortir sis números,
l'últim el 15 d'octubre de 1946,
que portava com a subtítol «Organe
Régional de la Fédération Anarchiste -
12è
Région». Fou substituït per La
Voix Libertaire, que només publicà un
número (14 d'octubre de 1947) a Toló
(Provença, Occitània).
***
- Reestrena deZéro
de conduite:
El 15 de febrer de 1946, després d'estar prohibida sense
apel·lació per la
censura per antipatriòtica des de la seva estrena en 1933,
es reestrena a
França la pel·lícula de l'anarquista
Jean Vigo (1905-1934) Zéro de conduite.
Claude Aveline va dir: «S'hagué d'esperar a
l'Alliberament perquè el film
fos alliberat», però Vigo ja portava 12 anys mort.
Rodada amb baix pressupost, Zéro
de conduiteés un mig metratge de 45 minuts que
narra la insurrecció dels
estudiants d'un internat contra els estrictes professors. Gran part de
l'argument es basa en els records d'infantesa de l'autor, que de nin va
passar
alguns anys intern en col·legis pobres de ciutats
provincianes. El film és un
cant a l'anarquisme infantil i va tenir una gran influència
sobre l'opera
prima de Truffaut, Les 400 coups, una de
les pel·lícules clau de la Nouvelle
Vague.
***
-
Surt Seme
Anarchico:
El febrer de 1951 surt a Torí (Piemont, Itàlia)
el primer
número del mensual Seme
Anarchico (Llavor Anarquista), periòdic
italià de propaganda i
d'emancipació social, editat per la Federació
Anarquista Italiana. El periòdic
creat per Italo Garinei i Dante Armanetti, apareixerà fins a
març de 1968. El
títol serà reprès en 1980.
***
-
Surt Anarchos:
Pel febrer de 1968 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer
número
de la revista Anarchos,
publicada pel Eastside Anarchist Group novaiorquès. De
periodicitat irregular,
va ser una de les primeres revistes que va abordar el tema de
l'ecologia social
i llibertària, gràcies a Murray Bookchin, el seu
editor i un dels seus
principals redactors. Altres temes van ser la guerra de Vietnam, la
tecnologia
llibertària, la burocràcia, l'espontaneisme
revolucionari, la revolució sexual,
el teatre de guerrilla, etc. En van sortir tres números
més: 2 (primavera de
1968), 3 (primavera de 1969) i 4 (juny de 1972). Va ser una de les
publicacions
més influents del moviment llibertari
nord-americà d'aquells anys.
***
-
Surt Rivista
Anarchica:
Pel febrer de 1971 surt a Milà (Llombardia,
Itàlia) el primer
número de Rivista
Anarchica. El responsable d'aquesta revista mensualés aleshores Marcello
Bataghini i s'ha caracteritzat fins ara per la seva qualitat i
seriositat. Va
popularitzar el personatge Anarchik, creat pel dibuixant anarquista
Roberto
Ambrosoli.
***
- Surt Acracia: Pel febrer de 1981
surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el
número 0 de la revista Acracia.Órgano de
las Juventudes Libertarias en Lleida. En teoria mensual, es
publicà força
irregularment. Canvià de capçalera i de
subtítols («Revista»,«Boletín»).
Realitzada en multicopista, utilitzà diversos colors.
Aquesta revista bilingüe
(castellà i català) tractà diversos
temes, com ara els pensadors anarquistes
(Proudhon, Bakunin), l'emigració, l'ecologia,
l'anticlericalisme, l'ensenyament,
les presons, l'OTAN, el tejerazo,
les
pintades de carrer, etc. En sortiren quatre números,
l'últim l'abril-maig de
1983.
Naixements
- André Alavoine:
El
15 de febrer de 1843 neix al barri de Belleville de París
(França) el tipògraf communard
llibertari André Alavoine. Era fill d'un empleat de la
Impremta Nacional.
D'antuvi seguidor de Louis Auguste Blanqui, va ser membre de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència
bakuninista. En 1870, en el
setge de París durant la guerra francoprussiana,
lluità en el 95 Batalló de la
Guàrdia Nacional. Va ser l'encarregat d'elaborar l'estatut
del Comitè Central
de la Federació de la Guàrdia Nacional,
constituïda el 24 de febrer de 1871, i
fou elegit pels representants dels 11 batallons de la
Guàrdia Nacional per
formar part d'aquest Comitè Central com a delegat del IV
Districte parisenc.
Durant la Comuna de París, el Consell d'aquesta
institució el nomenat sotsdirector
de la Impremta Nacional, encarregada d'estampar els documents oficials
(decrets, cartells, etc.) del govern revolucionari, i a ell se li
assignà la
publicació del Journal Officiel de la
République Française. Salvà
del
pillatge i dels incendis els Arxius Nacionals de l'Estat. El 26 de maig
de 1871
intentà impedir l'afusellament dels 52 ostatges del carrer
Haxo. Defensà la
Comuna de París fins al final i participà en els
combats contra les tropes de
Versalles al cementiri parisenc de Père Lachaise.
Aconseguí salvar-se de la
repressió i fugí cap a Suïssa,
instal·lant-se a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el
juliol de 1871. El 29 d'agost de 1873 el II Consell de Guerra el
condemnà en
rebel·lia per «comandament en les bandes
armades» a la deportació en recinte
fortificat. Aquest mateix 1873 muntà, amb Jean Ziegler, una
impremta que
publicà diferents periòdics (Chronique
Radicale, Le Carillon, La Lanterne, etc.). En aquesta ciutat
suïssa va pertànyer al Comitè de
Propaganda Revolucionari (CPR), participà en
el comitè de redacció del periòdic
anarquista La Révolte, fundà
el
periòdic Le Radical i fou president de
la Societat dels Refugiats de la
Comuna «La Solidarité». El gener de 1875
signà, amb altres (Andignoux, A.
Audebert, etc.), Au citoyen Garibaldi. El 27 de
novembre de 1879 va ser
amnistiat. En 1880, amb altres 16 communards
exiliats, publicà el
fulletó Les proscrits français et leurs
condamnations. L'agost de 1880
vengué la seva impremta de Ginebra i durant la tardor
d'aquest any retornà a
París, on muntà una de nova al Passatge de
l'Opera. André Alavoine va morir el
2 d'abril de 1909 a Palaiseau (Illa de França,
França) i fou enterrat tres dies
després al cementiri de la localitat.
***
- Alexandre
Orcelin: El 15 de febrer de 1861 neix a Viena del Delfinat
(Arpitània)
l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin.
Durant la dècada de 1880
milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat
animat per Pierre Martin
(Le Bossu) i fou membre dels grups«La Révolte» i «Les
Insurgés». Obrer teixidor, en aquestaèpoca participà en
totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El
25 de
novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i
Joseph
Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de
pertànyer a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a
la presó de Lió
(Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28
de maig de 1887,
arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de
març d'aquell any en
un cafè als soldats de la guarnició local, va ser
condemnat per l'Audiència del
departament d'Isèra a un mes de presó per«incitació de militars a la
desobediència». En 1888 formà part, amb
el també obrer teixidor Davoine i
altres, del grup «Les Insoumis». A
començaments dels anys 1890 s'incorporà al
socialisme encapçalat per Jules Guesde i
esdevingué corresponsal local dels
periòdics socialistes Le Peuple,
de
Lió, i L'Action. No
obstant això, després
de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre
Martin i Jean-Pierre
Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels
oradors,
amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn,
d'un gran míting que se
celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). Cap al 1893
vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb
Sébastien Faure. En
1898 es casà amb Thérèse-Victoire
Machietta. Alexandre Orcelin va morir el 3 de
desembre de 1900 a Viena del Delfinat (Arpitània).
***
- Cesare Sartori: El
15 de febrer de 1867 neix a
Vicenza (Vèneto, Itàlia) el metge i
antropòleg anarquista Cesare Sartori, també
conegut com César Sartori (en
portuguès). En 1891, quan estudiava a la
universitat, milità en el Partit Revolucionari
Anarquista-Socialista (PRAS), organització
que pretenia unir totes les forces llibertàries disperses en
un únic moviment
insurreccional. En 1893 es va llicenciar en medicina per la Universitat
de
Pàdua. La seva militància en el moviment
llibertari li va implicar persecucions
i empresonaments. Sembla que va viatjar durant uns quans anys per tot
arreu i
alguns diuen que conegué Lenin. Seguidor d'Errico Malatesta,
però també
d'Andrea Costa, era un apassionat de la filosofia (Schopenhauer), de la
literatura (Voltaire) i de la poesia (Dante). En 1902, buscant«treball, salut
i llibertat», emigrà al Brasil,
instal·lant-se d'antuvi a Urussanga (Santa
Catarina). Sembla que la malaltia que tenia era tuberculosi i el clima
d'Urussanga no li era gens favorable, establint-se definitivament en
1903 a
Lages, zona més benigna, on muntà una
clínica («Casa de Saúde»,
Casa de Salut),
amb llits i sala d'operacions. L'1 de maig de 1908, gràcies
a la seva
intervenció, se celebrà a Lages per primera
vegada la jornada del Primer de
Maig. Tots els diumenges, mentre les classes benestants hi anaven a
missa, es
reunia amb un grup d'intel·lectuals per celebrar
tertúlies. En aquests anys
col·laborà en la premsa italiana esquerrana,
socialista i sindicalista
revolucionària que s'editava al Brasil, especialment en Avanti!,Tribuna
Italiana i La Scure, criticant durament
la premsa servil al poder i
a l'Església Catòlica, tant italiana com
brasilera, i redactant articles
fortament antimilitaristes. En 1930 s'afilià al Partito
Socialista Unitario del
Lavoratori Italiani (PSULI, Partit Socialista Unitari dels Treballadors
Italians) i en 1933 al Partit Socialista Italià (PSI),
però sempre en el sector«anarquitzant» d'aquestes agrupacions
polítiques. Va ser íntim amic de
l'anarquista Nulo Beccari. Entre els anys trenta i quaranta
realitzà diversos
estudis antropològics sobre els costums morals dels indis
del Mato Grosso (boróros,terenos i caigangues) i del Rio
Grande do Sul (coroados),
que publicà en diverses revistes, com ara A Voz de
Chapecó o O Clarim,
arribant a la conclusió que la moralitat dels
indígenes, en general, era força
superior i que la criminalitat inferior a la dels «blancs
civilitzats». Reivindicà
per als nadius assistència mèdica permanent, amb
la finalitat de combatre les
malalties endèmiques i les epidèmies. Molta
d'aquesta documentació
antropològica i sanitària d'aquests pobles
indígenes ha restat inèdita. Exercí
la medicina absolutament altruísticament i de franc per als
més desfavorits
(negres, indígenes i pobres) de Lagues. Cesare Sartori, a
resultes d'atendre un
client en una freda nit, va morir el 12 de juliol de 1945 de
pneumònia a Lages
(Santa Catarina, Brasil) i el seu enterrament va ser una
manifestació de totes
les classes socials, però especialment les més
miserables; el seu taüt, per
exprés desig seu, va ser portat per membres de la comunitat
negra i dels pobres
de la ciutat. A Lages existeix un carrer que porta el seu nom i una
estàtua a
la plaça João Ribeiro.
Cesare Sartori (1867-1945)
***
- Salvador Almela
López: El 15 de febrer de 1885 neix a
València (País Valencià) l'anarquista
Salvador Almela López. Sos pares es deien Antonio Almela i
María López. El 14
de gener de 1914, fugint del servei militar, passà a
França. Treballà de
jornaler al departament d'Erau (Llenguadoc, Occitània) i a
Toló (Provença,
Occitània). Sense feina retornà a la
Península i després d'un temps a Figueres
(Alt Empordà, Catalunya), el juny de 1914 retornà
a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). Després passà a la zona de Prada
(Conflent, Catalunya Nord) i el
juny de 1914 fou fitxat com «anarquista
perillós».
***
- Ernesto HerreroÁrboles: El 15 de febrer de 1896 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Ernesto Herrero Árboles. Cilindrador, fou president del
Sindicat Fabril i
Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona i posteriorment
treballà al ram de l'Aigua. El 4 de gener de 1920 va ser
acusat, amb Vicente
Molina Gimeno, d'haver participat en un atemptat contra el pistoler del
Sindicat Lliure Joan Serra, fill d'Emili Serra, propietari d'una
fàbrica de
teixits; reclòs en una presó militar, va ser
jutjat en consell de guerra el 22
de novembre de 1920 per aquest fet i, defensat per Francesc Layret i
Foix,
durant el judici reconegué la seva participació
en l'atemptat com a resposta a
l'assassinat de Pau Sabater Lliró (El
Tero), president del Sindicat de Tintorers del Ram
Tèxtil de Barcelona de
la CNT, i va ser condemnat, juntament amb son company, a 12 anys de
presó per«assassinat frustrat» i a vuit mesos per«dispar d'arma de foc». Durant la
dècada dels trenta, fou membre de l'Ateneu«Cultura Social» de Sant Adrià de
Besòs
(Barcelonès, Catalunya) i en 1933 va fer un
míting en aquesta localitat. El 19
d'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb Vicens Ferrer, a
Barcelona
després de ser acomiadats de la seva feina en una
fàbrica i negar-se a
abandonar l'indret. En els anys republicans fou un gran animador de la
lectura
i comentador de llibres en els cercles obrers. El juliol de 1936, arran
de
l'aixecament feixista, hauria estat l'inspirador de l'atac realitzat
pel grup
anarquista «Los Solidarios» al parc d'Artilleria
del barri barceloní de Sant Andreu.
Aquest mateix juliol de 1936 va ser nomenat membre del
Comitè Revolucionari de
Sant Adrià del Besòs. Durant la guerra civil fou
un dels organitzadors de la«Columna Confederal Sud-Ebre» («Segona
Columna» o «Columna Ortiz»), que
lluità
al front de l'Ebre, i participà en diferents operacions al
front de Lécera (Saragossa,
Aragó, Espanya). Creà i dirigí el grup
guerriller «Petroleo», format per 37
milicians. Quan la militarització de les
milícies, aconseguí el grau de capità
de milícia dins de la 25 Divisió de
l'Exèrcit republicà. Ferit en un
pulmó,
retornà a Sant Adrià de Besòs, on,
entre febrer i juliol de 1937, fou
responsable de Defensa del Consell Municipal d'aquesta
població. Instal·lat a
Gramenet de Besòs (actual Santa Coloma de Gramenet,
Barcelona, Catalunya), va
ser nomenat conseller de Defensa de la comarca del Besòs. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Integrat en la
Resistència, el 15 de maig de 1944
va ser detingut per la Gestapo a Bordeus (Aquitània,
Occitània) i internat al Fort
de l'Hâ de la ciutat. Posteriorment va ser traslladat a
Compiègne (Picardia,
França) i d'allà deportat pels nazis al camp de
concentració de Neuengamme (Hamburg,
Alemanya) i, més tard, al de Sachsenhausen (Oranienburg,
Brandenburg, Alemanya),
on fou integrat en un kommando de
treball a Falkensee (Havelland, Brandenburg, Alemanya), del qual va
sortir molt
afeblit al final de la II Guerra Mundial. En 1947 assistí de
manera informativa
al Congrés de Tolosa de la CNT i del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE). Fou un
dels fundadors de la Federació Espanyola de Deportats i
Internats Polítics
(FEDIP). Ernesto Herrero Árboles va morir en 1962 a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Bessens
(Llenguadoc, Occitània).
***
- Serge Peincedé:
El 15 de febrer de
1896 neix en lloc desconegut, encara que sembla era d'origen espanyol,
l'anarquista Serge Peincedé. En 1939, quan la Retirada,
acollí nombrosos
refugiats que fugien de l'Espanya franquista al seu domicili de
Passy-les-Tours
(Varennes-lès-Narcy, Borgonya, França). Durant la
II Guerra Mundial va ser
deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament
passà a residir a Le Bertins
(Narcy, Borgonya, França) i milità en la V
Regió de la Federació Anarquista
(FA) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), mantenint la
subscripció a diverses publicacions llibertàries (Le Monde Libertaire, Le
Réfractaire, Le Combat
Syndicaliste,Espoir, etc.). En els anys seixanta
col·laborà en Le Combat
Syndicaliste.
En 1970 establí contactes amb l'Organització
Revolucionària Anarquista (ORA) i
fou subscriptor del seu òrgan d'expressió Front
Libertaire des Luttes de Classes. En els últims
anys de sa vida visqué amb
sa companya Renée a La Charité-sur-Loire. Serge
Peincedé va morir el 14 d'octubre
de 1976 a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França)
i fou enterrat dos dies
després al cementiri de Varennes-les-Narcy (Borgonya,
França).
***
- Joan Pujalte
Berenguer: El 15 de febrer de 1906 neix a Binmarfull
(Comtat, País Valencià)
l'anarcosindicalista Joan Pujalte Berenguer. Emigrà a
Barcelona (Catalunya), on
milità en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en diversos ateneus i agrupacions culturals, especialment en el
grup
llibertari «Sol i Vida», al barri
barceloní del Clot, i al seu Ateneu Naturista
Eclèctic, fundat en 1932. En aquests anys fou molt amic de
Valentín Obac Puyol i d'Antonio
Zapata Córdoba. Durant la Revolució,
participà especialment
en la col·lectivització de les«Indústries Ibèria» de sucre,
de les quals va
ser nomenat sotsdirector. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant
l'Ocupació va ser reclòs
en diversos camps de les dues zones franceses (ocupada i lliure) i en
1942
retornà a Catalunya, participant en la CNT clandestina.
Durant els anys
seixanta sembla que es lligà al sector cincpuntista
confederal. Tingué per companya Carme Arnau, amb qui
tingué un fill, Arístides
Pujalte Arnau. Joan Pujalte Berenguer va morir després d'una
llarga malaltia
l'1 de maig de 1990 a Cerdanyola del Vallès
(Vallès Occidental, Catalunya) i
fou incinerat al cementiri d'aquesta localitat.
Joan Pujalte
Berenguer (1906-1990)
***
- Faustino Barrabés
Asún: El 15 de
febrer de 1909 neix a Esquedas (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista
Faustino Barrabés Asún. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
com sos germans Juan Manuel i ses germanes Violeta i Rafaella,
afusellades
ambdues el 23 d'agost de 1936 juntament amb altres dones. Durant la
guerra
civil lluità al front d'Aragó com a membre del
grup «Libertador», unitat
especial guerrillera dirigida pel militant anarquista Francisco
Ponzán Vidal i
encarregada de recavar informació i de realitzar sabotatges
darrera les línies
feixistes. Amb el triomf franquista s'exilià a
França. Faustino Barrabés Asún
va morir el 23 de maig de 1967 d'un accident de treball a La Peyre
(Carmauç,
Llenguadoc, Occitània), població on s'havia
establert.
***
-
Pepita Grau Ferrer:
El 15 de
febrer de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) la militant
anarcosindicalista i
anarcofeminista Josepa Grau i Ferrer (Pepita Grau). Com a militant de
la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de
l'Agrupació «Mujeres Libres»,
organitzà durant la Revolució espanyola els grups
de dones a Aragó. També
participà activament a la Maternitat de Barcelona, al costat
de Félix
Carrasquer i d'Aurea Cuadrado. En 1937 col·laborà
en Cultura y Acción.
Arran de la Retirada, s'exilià a França. En 1960
tornà a la Península i lluità
per aconseguir drets per a les vídues de guerra i per als
militants i milicians
mutilats al servei de la II República espanyola.
Vídua de Josep Matas, Pepita
Grau Ferrer va morir el 30 de gener de 1997 a Barcelona (Catalunya) i
fou
enterrada l'endemà al cementiri de Collserola.
***
- Henri Portier: El
15 de febrer de 1941 neix a Lorient
(Bretanya) l'anarcosindicalista, pacifista, antimilitarista i
llibertari,
historiador del moviment Freinet, Henri Portier. Estudiant a l'Escola
Normal de
Vannes, va prendre part en una vaga general contra la guerra
d'Algèria. Va
participar, amb Louis Lecoin, en les reivindicacions per a
l'obtenció de
l'estatut d'objector de consciència. Militant sindicalista,
des de 1962
participarà la tendència anomenada«Escola emancipada» dins la Federació de
l'Educació Nacional, passant a militar a partir de 1966 en
la Unió dels
Anarcosindicalistes (UAS). Professor d'història, es va
instal·lar a Ate
(Occitània) en 1980 i des de llavors va participar plenament
en les activitats
del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de
Marsella,
particularment en la constitució de la videoteca anarquista.
Membre de
l'Institut Cooperatiu de l'Escola Moderna (ICEM) del moviment Freinet,
esdevindrà l'historiador del moviment, recuperant importants
films i realitzant
en 1996 el documental Le mouvement Freinet.És autor de l'opuscle Cinématographe
et mouvement Freinet (1989) i de nombrosos articles apareguts
en els
periòdics L'ÉcoleÉmancipée i Le Monde
Libertaire. Henri Portier
va morir, víctima d'un atac cardíac, el 4 de
gener de 2007 a Ate (Provença, Occitània).
Defuncions
- Alphonse
Sauveur Cannone: El 15 de
febrer de 1939 mor de tuberculosi a l'hospital Bicêtre de
París (França) el mariner anarquista Alphonse
Sauveur Cannone. Havia nascut el
3 de gener de 1899 a Bugia (Algèria). Va passar la seva
infantesa a Orà, on
orfe de pare va conèixer la misèria.
Després de navegar molts d'anys, es va
enrolar en la Marina Nacional francesa. Embarcat en el cuirassat«France», el
19 d'abril de 1919 a la rada de Sebastopol va participar en un
motí de la
marineria del Mar Negre, refusant combatre els revolucionaris russos, i
va ser
condemnat a 10 anys de presó, que va passar a
Toló, Loos, Nimes i Clairvaux.
Beneficiat d'una remesa de pena l'agost de 1921, va ser transferit al
dipòsit
d'exclosos de l'Exèrcit a Cotlliure. Després
d'una fuga, va tornar a ser
detingut i novament condemnat, el 12 de gener de 1922 a Montpeller, a
cinc anys
de presó per copejar un superior, purgant la pena a la
presó de Nimes.
Alliberat l'agost de 1926, va arribar a París on va ser
albergat per
l'anarquista Marius Brignon, secretari del Comitè de Defensa
dels Marins i va
treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets de boles. En
aquesta època va
militar en la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Va
continuar la seva
militància en l'organització anarquista
internacional «Groupe Noir» i va
participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la
Unió Anarquista
Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va
embarcar-se l'11
d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown».
Desembarcat el gener de 1928,
va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A
començaments
d'agost de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la
secció
autònoma dels Marins de França. Va participar en
les conversacions que portaren
a la fusió de les dues federacions autònomes de
mariners (Marins de França i
Treballadors de la Mar) i en la creació de la
Unió Sindical dels Treballadors
de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la
secció de
Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es
va votar la fusió amb els
Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser
tresorer del Grup
Intercorporatiu Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova.
Com a
membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària
(CGT-SR), va militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i
Marsella. El
juliol de 1936 va marxar de Marsella a la Barcelona
revolucionària, juntament
amb altres companys espanyols. Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
va combatre en la Columna
Durruti i va ser ferit en diverses ocasions. Després de
l'èxode espanyol, va
instal·lar-se a París, on va morir poc
després. Les seves despulles van ser
enterrades amb la bandera negra.
***
- Faustino Piquer
Nicolao: El 15 de febrer de 1978 mor a Bordeus
(Aquitània, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Faustino Piquer Nicolao. Havia nascut el 9 de
desembre de
1920 a La Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent). Ben aviat
quedà orfe
de pare i s'educà de manera autodidacta. Quan
esclatà la guerra civil va fer de
mestre i d'instructor per a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Amb el
temps aconseguí una important cultura i també
estudià l'esperanto. En acabar la
guerra s'exilià a França. Instal·lat a
Bordeus participà activament en 1944 en
la reorganització de la CNT en l'exili i milità
en la Federació Local de la
CNT, on ocupà càrrecs orgànics.
Després de la II Guerra Mundial formà part de
la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i, amb Marcel Ferrer,
administrà la revista trilingüe
(francès, castellà i italià) bordelesaDemain
(1945-1946) i la gerència del seu òrgan
d'expressió Inquietudes (1947).
Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
fou responsable d'Informació i
Propaganda del Comitè Regional de Gironda de la CNT a partir
de 1947. Fou
delegat en la major part de congressos tinguts a l'exili i
assistí als
congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT) de 1961, on representà
la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), i de 1967,
delegat pels Amics
de l'AIT de Veneçuela. En nombroses ocasions fou membre del
Secretariat de la
Comissió de Relacions del Nucli de Gironda de la CNT.
Col·laborà en nombroses
publicacions llibertàries de l'exili, com ara Boletín Interno CIR, Le
Combat Syndicaliste,Despertar, Espoir, etc. Casat després
de
la retirada amb Pilar Cebrián (1922-1991), de Terol.
***
- Antonio Sánchez
Rodríguez: El 15 de febrer de 1998 mor a
Badalona (Barcelonès, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sánchez
Rodríguez. Havia nascut el 13
de maig de 1917 a Almeria (Andalusia, Espanya). Primogènit
d'una família de set
fills, son pare, militant anarquista i propietari d'un
comerç, arreplegà una
important biblioteca, amb abundant literatura llibertària, i
sabé transmetre
l'amor a la cultura a son fill. Durant els anys republicans
estudià magisteri i
milità en les Joventuts Llibertàries. El cop
militar feixista de juliol de
1936, a més de cremar la biblioteca de son pare, va impedir
que exercís la seva
professió de mestre. Arran de la caiguda d'Almeria a mans de
les tropes
franquistes, pogué amagar-se i aconseguí arribar
a la zona republicana per
València. S'integrà en l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola i va ser
nomenat comissari polític, dedicant-se sobretot a
l'alfabetització i la
formació ideològica dels combatents. Amb el
triomf franquista va ser detingut;
jutjat, va ser condemnat a tres penes de mort, però la
condemna fou reduïda a
cinc anys de presó. En aquests anys sa família va
ser durament reprimida
(humiliacions, comerç i habitatges familiars requisats,
etc.) per les
autoritats franquistes. Un cop lliure, patí tota mena de
represàlies, sobretot
després de negar-se a ocupar un càrrec en Falange
que implicava el permís per
treballar de mestre, i fins i tot li van voler encolomar tota mena de
delictes
comuns. Sense treball i vigilat per la Guàrdia Civil,
malgrat el suport
d'amics, la situació va ser insostenible i en 1958
emigrà a Badalona, on
treballà de comptable en una empresa tèxtil i
entrà en contacte de bell nou amb
la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Després de la mort del dictador
Francisco Franco, participà en la reconstrucció
del moviment anarcosindicalista
i fou un dels fundadors de la Federació de Badalona de la
CNT. Amb més de setanta
anys, exercí de mestre a Mataró durant un breu
període de temps. Trobem
articles seus en Orto i Solidaridad Obrera.
Actualització:
15-02-15