Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12423 articles
Browse latest View live

Segueix el despropòsit de PP&PI a la pescateria

0
0

Continua el despropòsit de l'actuació de l'equip de govern del PP i PI pel que fa a l’antiga  Pescateria de Pollença. L'informe presentat pel Jurat és incomplet i clarament millorable i se segueix sense tenir en compte la participació ciutadana aprovada al ple.

 Al mes de novembre l'equip de govern del PP i Pi van fer un pseudo-procés de participació ciutadana (exposant els projectes i posant unes urnes) incomplint l’acord del ple de l’Ajuntament de maig 2014 que incloïa la realització de tallers participatius i el tenir una informació detallada sobre l’espai, el decidir per consens el seu ús entre els agents implicats,etc... Ara s'ha confirmat que aquell procés va ser pur teatre per dona l'aparença de participació ciutadana per part de dos partits que no creen en la mateixa. Fa uns dies es va reunir la taula de contractació per obrir els sobres de les propostes econòmiques del concurs d'idees pel projecte de la pescateria (veure acta) i s'ens va presentar l'informe del jurat, presidit per l'arquitecte en Rafel Balaguer,que s'havia realitzat al mes de setembre o sigui abans que el pseudo-procés de participació. A la taula de contractació no es va presentar cap resultat ni valoració de l'opinió expressada pels ciutadans al mes de novembre

Igualment ens sembla un despropòsit que l'informe del Jurat, que és un 80% de la valoració del concurs, és limiti a un full amb les puntuacions dels projectes sense donar cap explicació de com han arribat a donar les puntuacions que apareixen a l'informe. A més a més el Jurat indica que un 40% de les propostes (4 de les nou propostes presentades) s'han excedit en els 6 metres de profunditat edificable a les Illetes (Pla Especial Centre Històric) però que prèvia consulta jurídica a Secretaria també s'han valorat, i que si guanyés alguna d'aquestes propostes s'hauria d'adaptar a la profunditat edificable de 6 metres.

Per tot l'anterior a la mesa de contractació vam demanar informació complementària sobre el presentat pel jurat; caldria un informe explicant com el jurat ha arribat a les puntuacions finals dels projectes i un informe confirmant que no s'han d'excloure de la valoració les propostes que incompleixen el Pla Especial Centre Històric. De totes formes consideramot el procés en torn a la pescateria ha estat un despropòsit i a Alternativa per Pollença (A) consideram que cal iniciar el concurs d'idees des del principi partint del procés de participació ciutadana que va aprovar el ple de l'Ajuntament .

Els dos  projectes més valorats pel Jurat amb estat Macellum (4,70 punts i Conclós (4,54 punts) (al nostre perfil de facebook teniu més fotografies dels projectes)

MACELLUM

 

CONCLÓS

 


RECUPERAR TAMAÑO MEMORIA SD / PEN USB

0
0

En caso de tener alguna memoria SD o un pen USB que le falte capacidad, ya sea por haber instalado alguna ISO determinada o bien por haber creado alguna partición incompleta, podemos hacerlo empleando la administración de equipos de W7/8 (botón derecho en MI EQUIPO y ADMINISTRAR) o bien, en caso de que desde esa utilidad no nos permita eliminar las particiones existentes, usar el comando de DOS: DISKPART

Pasos:

Ejecutamos la aplicación DISKPART (INICIO - EJECUTAR - DISKPART)

LIST DISK nos muestra las unidades de discos disponibles en el sistema.

SELECT DISK + (ID UNIDAD): Con esto seleccionamos la unidad en la que queremos trabajar.

LIST PARTITION: Nos muestra el estado de las particiones existentes en la unidad.

SELECT PARTITION + (PARTICION DESEADA):

DELETE PARTITION: Eliminamos la partición que no deseamos y dejamos coo una única partición (primaria o no asignada).

Vamos ahora a EQUIPO, BOTON DERECHO y FORMATEAR.

El rei va nu. Les quaranta, cantades.

0
0

   

          El rei va nu. Les quaranta, cantades.

    El rei va nu, dit en el sentit  quan proclamar la veritat no és fruit d'una particular investigació sinó de la voluntat de revolta contra la tirania.   

 

    L'imperi ianqui mou guerra a tots aquells  que s'oposen al seu imperialisme. Mou guerra contra països, contra tota mena d'organitzacions i contra persones individuals (contra tot déu).

    L'Imperi ho fia tot al seu poder militar. Com es sabut, el seu pressupost de defensa (o sigui, de guerra) es més gran que la suma dels pressupostos de defensa de les deu potències militars que estan al seu darrere.

    L'Imperi també mou guerra  en termes no estrictament militars: es manté en estat de guerra ideològica universal, fa un continu exercici de sancions als països independents i promou tot de cops d'Estat (revolucions taronja, en especial) contra els règims que s'oposen al seu dictak. 

   Els Estats europeus (de la Unió Europea) són vassalls  de l'Imperi. Estan impedits de desplegar una política exterior pròpia.

    Els 40.000 experts i els 40.000 economistes proclamen les excel·lències del sistema imperial. Les setze agències d'intel·ligència de l'Imperi, tan greixades que van, no deixen d'atendre cap qüestió d'interès mundial; tan és així, que fins i tot  s'ocuparen de que el  President (el de les execucions de persones efectuades per mitjà de ''drones'') fos declarat premi Nobel de la Pau. 

    Per descomptat, els mitjans de comunicació ''occidentals'' fan campanya permanent per a difondre la bonesa dels plans imperials oficials.

     Per descomptat, els periodistes d'aquests mitjans veuen (amb els seus ullots) els actes criminals de l'Imperi, però la seva feina no és escatir la veritat, sinó amagar-la.

    Proclamen la llibertat de premsa, però saben que és la llibertat de les Corporacions capitalistes de tenir a les seves mans els mitjans de comunicació.

    Fins aquí els enunciats precedents són prou coneguts. Venen a ser un preàmbul al planteig de la qüestió central:  Si, amb l'esfondrament de l'URSS, els Estats Units va restar com a única gran potència mundial, a què treu cap mantenir uns  pressupostos militars com si continuessin enfrontats a la Unió Soviètica?

      Certament, les grans corporacions de les indústries de guerra dels EUA disposen del lobby més influent a la política de Washington; però la influència del lobby industrial no explica la falsa carrera d'armaments que manté el govern. S'ha de suposar que el lobby industrial igualment quedaria satisfet si en lloc d'armament fabriqués naus espacials o vaixells de luxe, posem.

   

     Per a amenaçar a països  com l'Iran, Corea del Nord o Sèrbia (Recordem que l'aviació nord-americana va bombardejar Belgrad al 1991 per tal de posar a ratlla al govern serbi), no cal tanta despesa militar. 

     Tesi: Washington manté l'exorbitant despesa militar com a últim recurs per a fer sostenible l'economia nord-americana.

   Vegem com va la cosa.

  

   Des dels anys 70, els Estats Units va començar a patir el declivi industrial (Ho explico al meu post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen 2. L'estratègia suprema.). Actualment, el PIB nord-americà prové del sector terciari; la gran indústria ha quedat concentrada a l'àrea de la producció militar (els Estats Units encapçalen el rànquing dels països exportadors d'armament, seguit ben de prop de Rússia).

   Per altra banda, enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial (Els mitjans capitalistes  la denominaven economia emergent. Quina gràcia!).

    Els mitjans de les Corporacions no s'aturen mai de proclamar que l'economia de lliure mercat (la  capitalista) és insubstituïble per a crear riquesa i llibertat  (Proclama que també feia el president dels Estats Units, En  Barack Obama, al discurs de la seva investidura).

    Però, fent una valoració pragmàtica, atenint-nos a les dades estadístiques, es pot constatar fàcilment que, des dels anys 70, els EUA han seguit un procés de desindustrialització, mentre que la Xina iniciava el seu extraordinari desplegament.

   S'ha de saber: A principis del segle XX,  la Xina va esdevenir la primera potència industrial del món.

     S'ha de saber: Als darrers 50 anys, els EUA han seguit un procés de creixent desigualtat social. Actualment, allà hi ha uns cinquanta milions de pobres.

      Atenint-nos a la realitat, la veritat seria dir que el capitalisme provoca l'empobriment de les amples masses treballadores, i que la desigualtat social fa befa de la llibertat. La veritat seria dir que el capitalisme provoca un nou esclavatge no declarat.

         Vists aquests esquemes que ja eren coneguts, vegem el nou plantejament.

       Washington, a  partir dels anys 90, veient que era incapaç de frenar l'ascens dels BRICS,  va desplegar una estratègia de creixent intervenció als assumptes interns de tots els Estats del món (La major part de països van patir el sistema d'espionatge de la NSA). Creixent intervenció que desplegava tot de plans de desestabilització i  d'intervenció militar.

      Tesi: El creixent militarisme de l'Imperi és paral·lel i contrposat a l'avançament del nou cicle de la història on es perfila un món multipolar liderat pels països asiàtics, per la Xina, en particular.

      Washington fa recurs a l'intervencionisme com a estratègia  per a sostenir la seva situació econòmica de  privilegi  i, en especial, per a blindar la seva indústria, la bèl·lica, sobretot.

    I, alhora, intervencionisme amb la intenció de malmetre  l'economia dels competidors o dels països considerats enemics.

      Com a exemple, destaca la intervenció militar a Líbia al 2011. Amb ella, Washington eliminava un règim hostil,  però alhora malmetia les empreses xineses que operaven a Líbia (la Xina era el seu major soci comercial. Al esclatar la guerra, Pequín hagué de rescatar  30.000  obrers de les empreses xineses treballaven allà).

    Allò que s'ha de veure:  Mentre la Xina es fa present a l'Àfrica, l'Àsia i a l'Amèrica llatina impulsant la  creació de grans d'infrastructures, els Estats Units fa oferiments que es concentren en torn de la indústria militar o de les activitats relacionades en plans militars.

    S'ha de saber:  els Estats Units és el líder mundial en producció i exportació d'armament.

      S'ha de veure:  En un món de creixents amenaces de conflicte bèl·lic, la indústria de materials de guerra està en plena expansió.

     S'ha d'entendre:   Una major estabilitat política mundial seria un cop mortal per a la indústria de guerra nord-americana.

       L'intervencionisme  dels Estats Units no ha impedit l'expansió de les economies emergents.   L'OECD preveu que l'Índia serà la tercera economia mundial dins pocs anys (o  la segona, més endavant).

     A principis de segle, la Xina  va esdevenir la primera potència industrial del món. I al 2014 va ser la primera economia mundial.

    Però allò que els mitjans capitalistes procuren amagar és que la Xina iguala o supera als EUA en capacitat científica i tecnològica.  (Podeu veure el tractament del tema al meu post  No n'hi haurà de recuperació. Els cicles històrics són irreversibles.).

    Encara que la Xina manté una política pacifista d'arrel confuciana, aquesta ha coincidit amb una dedicació intensa al desenvolupament de l'alta tecnologia militar de manera que desafia clarament la suposada hegemonia que tenia els EUA.

      S'ha de preveure que, al ritme actual, d'immediat, la Xina superarà els EUA en capacitat científica i tecnològica.

    

   

      Passant a una altra qüestió que he tractat al post esmentat.

   El rei va nu: Els 40.000 economistes de les Corporacions no han dit ni diuen que els Estats  europeus més febles econòmicament estan condemnats a la ruïna.

   El rei va nu:  L'establiment del mercat únic europeu ha significat deixar indefenses  les àrees més poc desenvolupades davant les multinacionals (En concret, els països de l'Est i del Sud d'Europa).

      Es pot constatar que la major part del teixit industrial d'Espanya i de Catalunya ha desaparegut als últims trenta anys.  Les indústries locals han tancat o  han sigut substituïdes  per multinacionals.

   L'oligarquia espanyola va pretendre burlar el sistema capitalista. A l'època de l'Aznarat, 1996-2004, i fins al crac del 2008,  l'oligarquia hispana, enduta per la seva mitomania característica, va pretendre la revolució industrial de l'Espanya estricta. El president Aznar sortia a la foto de les Azores al costat d'En Bush i d'En Tony Blair. N'Aznar feia saber al món  que Espanya era la vuitena economia mundial. Era la revolució industrial del totxo. Espanya construïa més edificis que  França i Alemanya juntes.

 

     Per descomptat, l'estrambòtica revolució del totxo menava a la més absoluta ruïna, encara que no s'hagués produït la crisi mundial.

   Fitxem-nos:   La construcció és l'única gran indústria en la que les empreses no han de competir amb les empreses foranes. És per causa d'aquesta excepcionalitat que els empresaris espanyols centren el seu interès al voltant dels afers immobiliaris, una i altra vegada.  Ells senten horror a la competivitat.

   

  

    Tesi: El sistema capitalista neoliberal desplega una estratègia suïcida:  concentra la producció i la distribució en mans d'unes poques empreses de manera que una gran part de la població necessàriament resta desocupada. Desocupació que alhora provoca una crisi de sobreproducció.  I, a més sobreproducció segueix més desocupació. És el ritme infernal del neoliberalisme.

  

    A la fase actual del neoliberalisme, el procés de concentració capitalista afecta els sectors primari i secundari. Actualment, a l'Estat espanyol,   les multinacionals del comerç estan liquidant milers de petits comerços locals.

    Que quedi clar:  Amb l'actual política neoliberal, és impossible que la Unió Europea surti de la crisi.

   Que quedi clar: La recuperació no és possible.

      El catedràtic d'economia i astròleg, En Santiago Niño Becerra, ho explicita una i altra vegada dient que sobra el factor treball, que l'aplicació de noves tecnologies a la producció  fa minvar el nombre de treballadors dels sectors industrials de renovada tecnologia.

    Vegeu la meva resposta:  El capitalisme neoliberal és autodestructiu.  Els governs dels Estats d'economia neoliberal estan subordinats als governs de les grans empreses multinacionals. Les multinacionals (i els magnats) sempre tenen com a objectiu el benefici econòmic de l'empresa; es desentenen de les necessitats de la població.

   Aclariment:  El cas que les multinacionals exhibeixin  programes d'ajuda social, com pugui ésser la donació d'un hospital, no canvia per res la definició feta sobre el funcionament de les multinacionals i sobre la indefensió de la població respecte al poder de les multinacionals.

   El rei va nu:  Les denominades democràcies  no són democràcies. El demos no té el poder.  Les elits econòmiques tenen el control dels mecanismes de l'Estat. Les amples masses estan indefenses.

    Tesi: Únicament els països els governs dels quals disposen del control del Poder i, per tant, tenen sota control les grans empreses privades, únicament aquests països es poden deslliurar de la pesta neoliberal.

  

   

    

    

     

Els monuments feixistes de Palma i la covardia de l´esquerra oficial

0
0

No basten enunciats merament declaratius sobre la “injustícia” i “il·legitimitat” de determinades sentències emanades de la dictadura. Una mínima coherència entre els que han pactat aquesta llei hagués donat com a resultat la derogació de les lleis i l’anul·lació de les sentències del règim franquista, com ja ha succeït en altres països amb passat dictatorial. Per molt que es declarin injustes i il·legítimes les lleis i les sentències de la dictadura, si no s’anul·len, el que en realitat s’està fent és avalar una de les parts més sinistres del franquisme, la seva cobertura legal, i renovar la seva vigència, condemnant doblement a les víctimes. (Pep Juárez, secretari d´acció sindical de CGT-Balears)


MATAR LA MEMÒRIA


Per Pep Juárez, secretari d’acció sindical de CGT-BALEARS



Josep Juárez

L’anomenada Llei de la Memòria Històrica ha estat finalment aprovada pel Congrés dels Diputats, i també pel Senat el passat dia 10 de desembre. Amb aquest pacte entre els partits polítics (tret del PP i ERC, per motius radicalment distints), es pretén tancar el deute que la democràcia encara te pendent amb les víctimes del règim franquista. Però, realment ho fa?

Ens fixarem en tres aspectes d’importància. En primer lloc, la referència “a totes les víctimes”, com a punt de partida per aquesta llei, suposa una base falsa, des de la qual és molt difícil construir res de profit. Si parlam de “memòria històrica” no es de rebut l’equidistància, certament insultant, que es pretén entre defensors de la democràcia i defensors del feixisme, entre fidels a la legalitat republicana o els qui recolzaren el cop d’estat del 36. D’altra banda, i en referència al període de la Guerra Civil, els vencedors ja han reivindicat, homenatjat i reparat, amb més que suficiència al llarg de moltes dècades, la memòria dels seus morts, mentre que els cossos de moltes de les víctimes de la repressió del règim franquista, durant i després de la guerra, encara romanen en fossars comuns, o anònims a les voreres de les carreteres. Per cert, la localització, identificació i rehabilitació d’aquestes víctimes ni tan sols queda definida com a responsabilitat de les administracions públiques, en aquesta nova normativa.

En segon lloc, la llei es planteja eliminar la simbologia franquista, però ja s’han sentit veus que avisen que tot això serà, en el millor dels casos, un procés bastant llarg i complicat. Quan, per exemple i sense anar més enfora, es dubta en eliminar, en aplicació d’aquesta llei, el monument feixista de La Feixina, a Palma, “per la seva certa qualitat artística o monumental”, i fins i tot quan l’equip de govern municipal, de suposat “centre-esquerra”, està a una passa de donar el títol de fill il·lustre de Ciutat al promotor del referit monument (que, per cert, ja té un carrer a Palma), ens podem fer una idea d’en què quedarà tot això. Per una patètica manca de coratge polític, aquesta llei ni tan sols serà efectiva per eliminar els vestigis formals del passat tenebrós de la dictadura. És a dir, no servirà ni com a una rentada de cara.

I en tercer lloc, i potser més important, està la qüestió de les lleis i sentències franquistes. No basten enunciats merament declaratius sobre la “injustícia” i “il·legitimitat” de determinades sentències emanades de la dictadura. Una mínima coherència entre els que han pactat aquesta llei hagués donat com a resultat la derogació de les lleis i l’anul·lació de les sentències del règim franquista, com ja ha succeït en altres països amb passat dictatorial. Per molt que es declarin injustes i il·legítimes les lleis i les sentències de la dictadura, si no s’anul·len, el que en realitat s’està fent és avalar una de les parts més sinistres del franquisme, la seva cobertura legal, i renovar la seva vigència, condemnant doblement a les víctimes.

Es cert que es milloren les indemnitzacions d’algunes de les víctimes del franquisme, millores que segons quins casos són ridícules i en altres discriminatòries (casos anteriors o posteriors a 1968), però els pilars de la llei estan fets en fals, i no resistiran ni la prova de la decència, ni el pes de la memòria. Tot i aquesta llei, el dictador continuarà sent venerat pels seus en un monument tacat de la sang de les víctimes que ho construïren, mentre els cossos i la memòria de molts innocents assassinats continuaran en fossars comuns, i milers d’executats per condemna en judicis injusts, com Granado, Delgado, Joan Peiró i Puig Antich, entre tants d’altres, continuaran sent “culpables”.

Podem afirmar, contràriament al que es diu, que aquesta llei en realitat perpetuarà la injustícia cap a les víctimes del franquisme. Aquells que donaren la seva vida, o patiren persecució, per defensar la llibertat i les idees de progrés, es mereixen que es conegui la veritat, que es reparin les injustícies, i tot això com a base per reivindicar el seu exemple i la seva memòria. Aquesta nova llei no compleix aquest objectiu. És, per desgràcia, un nou símptoma, que fa palesa la malaltia i els límits d’aquesta democràcia. I també la complicitat d’una classe política que ocupa les institucions, incloent la submisa i suposada esquerra.

Desembre de 2007.


El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)


Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares



El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

[14/02] «El Socialismo» - Vaga Fabricato - Fets de Terrassa - Federació de Col•lectivitats d'Aragó - Gori - Bertrand - Pestaña - Claudot - Sheitanov - Sáez - Höme - Obac - Hernando - Roger - Santos - Turtós - Vallina - Melchor Rodríguez - Isgleas - Garavini - Morin - Andrés Edo

0
0
[14/02] «El Socialismo» - Vaga Fabricato - Fets de Terrassa - Federació de Col•lectivitats d'Aragó - Gori - Bertrand - Pestaña - Claudot - Sheitanov - Sáez - Höme - Obac - Hernando - Roger - Santos - Turtós - Vallina - Melchor Rodríguez - Isgleas - Garavini - Morin - Andrés Edo

Anarcoefemèrides del 14 de febrer

Esdeveniments

Capçalera d'"El Socialismo"

- Surt El Socialismo: El 14 de febrer de 1886 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic El Socialismo. Quincenario socialista, eco de la prensa universal. Primerament sortirà bimensual i després irregularment. Portarà dos subtítols més: «Periòdic socialista» i «Quinzenari comunista anarquista». El periòdic va ser editat per l'anarquista andalús Fermín Salvochea, que havia sortit de presó per la seva participació en la Comuna de Cadis durant l'estiu de 1873. Aquesta publicació anarcocomunista kropotkiana va intentar mobilitzar el moviment anarquista víctima del període repressiu de 1882-1884 i a partir del número 43, del 12 de desembre de 1887, en la redacció estaran representades les «dues escoles anarquistes» (anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes). Va publicar textos de Lafargue, Reclus, George, Lumm, Baz, Joynes, manifests anarcocomunistes i col·lectivistes, circulars de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) i alguns fullets (El Salario, de Kropotkin). Però la publicació serà perseguida per les autoritats, Fermín Salvochea empresonat diverses ocasions i el periòdic finalment deixarà de tirar-se el 12 agost de 1891 després d'haver publicat 76 números. Els projectes de Salvochea de substituir-lo per El Anarquista no van reeixir a causa dels successos de Jerez.

***

Betsabé Espinosa retratada per Nicolás Uribe

- Primera vaga a Fabricato: El 14 de febrer de 1919 es realitza a Medellín (Antioquia, Colòmbia) la primera vaga de les obreres l'empresa tèxtil Fabricato, dirigida i negociada per l'obrera Betsabé Espinosa. Aquesta vaga la van fer les dones sense comptar amb el suport dels seus companys. Betsabé Espinosa, excel·lent oradora, va signar la negociació amb un augment del 40% dels salaris i un acord de 9 hores i 50 minuts de jornada laboral, així com el subministrament d'espardenyes i la promesa del cessament de l'encalçament sexual per part dels caps. També va crear escamots femenins per protegir-se de la repressió policíaca. Aquesta gran vaga va ser la primera feta per dones a Colòmbia.

***

L'Ajuntament de Terrassa a l'època

- Fets de Terrassa: Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932, a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), grups d'anarquistes prenen aquesta ciutat industrial veïna de Barcelona i proclamen el comunisme llibertari. El 14 de febrer les forces llibertàries van celebrar una reunió on van acordar declarar la vaga general revolucionària com a protesta per les 104 deportacions de revolucionaris sorgides arran dels fets insureccionals de la comarca minera de l'Alt Llobregat i del Cardoner i de la posterior repressió que es va escampar a tot Catalunya, País Valencià i Andalusia. Durant la nit del 15 al 16 de febrer, aquests grups anarquistes i anarcosindicalistes, armats amb pistoles, escopetes i granades, van prendre els punts estratègics de la ciutat. La primera mesura va ser posar setge la caserna de la Guàrdia Civil, on es trobaven aquarterades 80 parelles de guàrdies comandades per un tinent. Altre grup va prendre possessió de l'Ajuntament, hissant la bandera roja i negra i proclamant el comunisme llibertari. A les vuit del matí del 16 de febrer van acudir reforços de guàrdies procedents de Sabadell. La lluita es va generalitzar a partir d'aquest moment, fent-se forts els revolucionaris a la Casa Consistorial. A l'ordre de rendició aquest van contestar que només es rendirien a les forces de l'exèrcit, cosa que van fer a les onze del matí davant d'una companyia de soldats. La insurrecció formava part de l'estratègia anarquista d'homes com Joan García Oliver, que parlava de«gimnàstica revolucionària», com una mena de preparació del proletariat vers el triomf definitiu de la revolució. En el procés que va seguir a aquests fets van ser processats els següents militants anarquistes: Ramon Casarramona, Antoni i Josep Olivares, Ferran Restoy, Manuel Rico, Tomàs Solans, Miguel Hernández, Diego Navarro, Pau Castells, Benet Cadena, Francisco Galán, Joan Blanes, Delfí Badia, Lluís Fortet, Fidel Lechón, Ramon Folch, Ramon Soler, Llorenç Tapiolas, Josep Rimbau, Josep Puig, Daniel Sánchez, i 20 companys més, entre ells Julià Abad, detingut tres mesos després. Les condemnes que es van pronunciar van ser: quatre llibertaris a 20 anys i un dia; sis companys a sis anys i un dia; dos que van ser absolts; quatre que van ser descartats durant el procés, i la resta d'insurgents condemnats a 12 anys i un dia de presó.

***

Església reconvertida en magatzem de redistribució de la col·lectivitat d'Alcanyís

- Fundació de la Federació de Col·lectivitats d'Aragó: Els dies 14 i 15 de febrer de 1937 es du a terme al Teatre Goya de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer Congrés Extraordinari de Col·lectivitats d'Aragó, on es funda la Federació de Col·lectivitats d'Aragó. Hi acudeixen 456 delegats col·lectivistes en representació de, segons les fonts, 150.000 a 300.000 col·lectivistes i de entre 275 a 500 col·lectivitats. Segons el reglament acordat, la Federació tenia per missió defensar els interessos dels col·lectivistes, propagar els avantatges del procés col·lectivitzador basat en el suport mutu, tenir cura de les granges d'experimentació i assessorar els agricultors sobre la capacitat de producció dels diversos terrenys posats en producció, preparar tècnicament els joves mitjançant classes especials de capacitació, formar equips de tècnics per aconseguir una producció agropecuària més rendible, fixar les condicions d'intercanvi amb l'exterior establint estadístiques de producció, i crear una Caixa Rural de Resistència per fer front a les necessitats d'ordre financer. La Federació atendria també la instrucció i la cultura general dels associats, mitjançant conferències, cinema, teatre i altres mitjans educatius.

Anarcoefemèrides

Naixements

Pietro Gori

- Pietro Gori:El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qualés expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre«Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses:Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquestaèpoca va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir Pietro Gori, el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia), va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).

***

Julia Bertrand (ca. 1935)

- Julia Bertrand: El 14 de febrer de 1877 neix a les Vosges (Lorena, França) la mestra, militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora Julia Bertrand. Va ser delegada en el Congrés Internacional de Lliurepensadors fet a París entre el 3 el 7 de setembre de 1905. Va col·laborar en el periòdic feminista La Femme Affranchie i més tard en La Vrille, publicat a Epinal per l'anarquista Loquier. Inscrita al «Carnet B»(fitxer d'antimilitaristes),és detinguda el 21 d'agost de 1914 i enviada a un camp de concentració el 4 de febrer de 1915. Com a resultat d'una campanya de protesta, va ser alliberada el 18 de febrer de 1915, però se la va separar de l'ensenyament. Aleshores va passar a exercir a La Ruche, escola llibertària dirigida per Sébastien Faure, fins al seu tancament el novembre de 1917. Julia Bertrand no serà readmesa en l'ensenyament fins a 1925. Va participar activament en la premsa llibertària de l'època (L'En Dehors, L'Idée Libre, Le Libertaire...), i també va militar contra la vivisecció i en la Lliga d'Acció Antialcohòlica. El 17 de març de 1935 impartí la conferència «Le Tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» a la seu parisenca de la «Societat contra l'abús del tabac», associació de la qual era vicepresidenta. En 1944 la seva llar parisenca de Noisy-le-sec va ser destruïda per un bombardeig aliat. Julia Bertrand va morir el 25 de març de 1960.

Julia Bertrand (1877-1960)

***

Ángel Pestaña

-Ángel Pestaña Núñez:El 14 de febrer de 1886 neix a Santo Tomás de las Ollas (Ponferrada, Lleó, Espanya) l'influent militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núnez. Fill de miner, va començar a treballar com a peó a les mines de Biscaia. En 1905, per haver defensat la jornada de vuit hores, va haver de marxar a França, i a Marsella va fer de bastaix de moll. Va embarcar de polissó cap a Alger, on va fer d'espardenyer i de rellotger entre 1909 i 1914, alhora que va començar a col·laborar en el periòdic anarquista Tierra y Libertad. L'agost de 1914 va passar a residir a Barcelona on va intervenir com a orador a l'Ateneu Sindicalista i va començar a destacar com a organitzador sindical. Es va alinear amb els anarquistes purs i va ingressar en el grup editor de Tierra y Libertad. En 1915 va participar en el Congrés Internacional de la Pau de Ferrol. Des del 1915 va començar a col·laborar en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat administrador en 1916 i director entre 1918 i 1919. En 1916 va haver de romandre exiliat uns mesos a Perpinyà. En nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser president de comitè de vaga durant la vaga general revolucionària de 1917. Va participar en el Congrés de Sants de 1918, on va parlar en el míting de clausura. El juny del 1918 va publicar unes cartes del policia Bravo Portillo que demostraven la seva participació en l'espionatge a favor d'Alemanya i que van provocar-ne l'expulsió del cos. Arran de la vaga de La Canadenca va ser empresonat. En 1919 va assistir al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid. Com a delegat de la CNT va assistir al Segon Congrés de la Internacional Comunista a Moscou, el juny de 1920, on es va abstenir en la votació de les 21 condicions per a l'ingrés a la Tercera Internacional i va votar, juntament amb Lenin i Trockij, la creació de la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb aquesta experiència adquirida va acusar els bolxevics d'exercir una dictadura i es reafirmar en la defensa de l'anarquisme i de fer desaparèixer l'Estat. No va poder lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 --completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setanta días en Rusia--, ja que, detingut a Itàlia el novembre de 1920, va ser traslladat a la presó de Barcelona i hi va romandre fins al 1922. El juny de 1922 va assistir a la Conferència de la CNT de Saragossa que volia reconstruir una altra Associació Internacional de Treballadors, i va signar amb Seguí, Peiró i Viadú, la resolució en la qual s'afirmava el paper polític de la CNT. L'agost de 1922 va sofrir un atemptat per part d'elements del Sindicat Lliure a Manresa del qual va sortir greument ferit i la campanya oberta entorn d'aquest fet va determinar en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es va produir entre 1922 i 1923, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu de 1923,època en la qual va tornar a la direcció de Solidaridad Obrera. Durant la dictadura de Primo de Rivera, i fins al 1927, es va alinear clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. En aquests anys va ser empresonat pels seus escrits en Solidaridad Proletaria (1924-25) i en Vida Sindical (1926). Després, a partir del maig del 1927, va defensar l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme es va allunyar de l'anarcosindicalisme de Peiró. El desembre de 1928 va impulsar la creació del grup Solidaritat i va proposar la Unió de Militants per a reconstruir la CNT. Va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de Peiró, entre juny i desembre de 1929, fins que va ser obligat a dimitir; la reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li va permetre tornar a exercir una gran influència i va ocupar de bell nou la secretaria del Comitè Nacional. Amb la proclamació de la Segona República, se'l va confirmar en aquest lloc, entre juny del 1931 i febrer del 1932. El juny de 1932 va ser redactor i signant del«Manifest dels Trenta», fet que li implicarà l'expulsió de la CNT pel sector faista el desembre de 1932. Va participar en la formació de la Federació Sindicalista Llibertària el 1933 i va signar el manifest per la constitució de l'Aliança Obrera, en nom dels Sindicats d'Oposició. Paral·lelament va desenvolupar una intensa activitat com a publicista: col·laboracions en Sindicalismo de Barcelona i en La Libertad de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. En 1934 es va apartar de l'ortodòxia anarquista, decantant-se pel revisionisme anarcosindicalista, i va fundar el Partit Sindicalista del qual fou president. El febrer de 1936 va començar a dirigir el diari Mañana,òrgan de la Federació Catalana del Partit Sindicalista, i va ser elegit diputat per Cadis, dins del pacte del Front Popular. Durant la guerra civil va residir a Madrid i a Barcelona i va col·laborar molt en El Sindicalista defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia, alhora que tornava a les files cenetistes. Tot i estar molt malalt encara va participar en la reunió de les Corts a València, el dia 2 d'octubre de 1937. Va ser nomenat vicecomissari general de l'Exèrcit. Ángel Pestaña Núñez va morir l'11 de desembre de 1937 a Begues (Baix Llobregat, Catalunya). És autor de llibres com El Terrorismo en Barcelona (1920), Sindicalismo y Terrorismo (1923), ¿Sindicalismoúnico? Orientación sobre organización sindical (1921). Lo que vi en Rusia. Lo que pienso de Rusia (1933), La Ciudad (1933), Sindicalismo y Unidad Sindical (1933), El Sindicalismo que quiere y a donde va (1933), Lo que aprendí en la vida. Porqué se constituyó el Partido Sindicalista (1935), ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista? (1936), entre d'altres.

***

André Claudot

- André Claudot: El 14 de febrer de 1892 neix a Dijon (Borgonya, França) el dissenyador, anticlerical i militant anarquista André Claudot. Va ser fill d'un luthier del conservatori de Dijon i d'una cristiana integrista. Alumne de l'escola de Belles Arts de Dijon i becari de l'Escola Nacional d'Arts Decoratives, va freqüentar els anarquistes --especialment Pierre Martin, antic company de captivitat de Kropotkin a Clairvaux-- i va lliurar els seus dibuixos per als periòdics anticlericals i llibertaris. Una il·lustració apareguda en Le Libertaire en 1911 li va implicar ser perseguit per la justícia. A Dijon militarà en grups anarquistes, freqüentarà la Borsa del Treball, on lluitarà contra els socialistes (Barabant, Midol), i col·laborarà en la fundació del Comitè de Defensa Social. Fitxat amb el Carnet B per antimilitarista, va ser mobilitzat en 1914, però així i tot, va continuar col·laborant clandestinament durant i després del conflicte en la premsa llibertària, especialment en el periòdic pacifista de Sébastien Faure Ce qu'il faut dire. Acaba la guerra a Sèrbia iés desmobilitzat l'agost de 1919, tornant a Dijon on es casarà; després s'instal·larà a París i continuarà dibuixant per Le Libertaire, Clarté,La Revue Anarchiste, La Jeunesse Anarchiste, etc. La seva passió per l'Orient el porta en 1926 a Xina, on esdevé professor a l'Institut Nacional de les Arts de Pequín i a l'Institut de les Arts de Hang-Txéou en 1928, i tot enmig de la revolució comunista xinesa. En 1930 torna a París i després a Dijon com a professor de l'Escola de Belles Arts el febrer de 1935. Allunyat de l'anarquisme, s'adhereix a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i a la francmaçoneria (lògia Treball). Va formar part a Dijon del grup Amics de l'Espanya republicana. Apartat de l'ensenyament el setembre de 1941 per francmaçó, participa en la resistència dins el Front Nacional i amb l'Alliberament militarà en el Partit comunista. Va denunciar amb força el franquisme i la guerra del Vietnam. Elsúltims anys de sa vida els dedicarà essencialment a la pintura, creant a la seva casa de Dijon una escola de pintura (L'Atelier). André Claudot va morir el 13 de juny de 1982 a Loeilley (Alta Saona, França). El cineasta llibertari Bernard Baissat li va consagrar una pel·lícula, Écoutez Claudot (1979).

***

Gueorgui Sheitanov

- Gueorgui Sheitanov:El 14 de febrer de 1896 neix a Jambol (Jambol, Bulgària) Gueorgui Sheitanov (o Cheitanov), una de les figues més excepcionals de l'anarquisme búlgar. Alumne brillant, freqüenta de molt jove els ambients llibertaris. Realitza la seva primera acció en 1913 cremant els arxius del tribunal local, però aconsegueix fugir del seu arrest. En la seva fuita, amb 18 anys, viatja a París, on es reuneix amb altres anarquistes búlgars exiliats, com ara Varban Kilifarski, i freqüenta l'escola llibertària La Ruche, de Sébastien Faure. Torna clandestinament a Bulgària el 1914, amb la intenció de continuar la tasca propagandística revolucionària, de la qual era un destacat orador. Detingut i torturat per la policia, aconsegueix de bell nou escapar. Entre 1917 i 1918 va ser l'únic revolucionari búlgar a Moscou durant la Revolució russa. De tornada a Bulgària, reprèn els seus contactes amb el moviment anarquista i publica la seva famosa Carta als anarquistes i un Manifest als revolucionaris, on palesa la seva decepció dels bolxevics. Va participar en moltes accions armades contra l'Estat, escapant-se de la presó dos pics de manera espectacular. Als 26 anys, va examinar la tàctica del moviment llibertari i va qualificar la lluita que es portava a Bulgària com a inadequada; segons ell, calia una major organització i acció, no només en la feina, sinó també en tots els aspectes de la vida. Va participar en l'alliberament de l'anarquista empresonat Petar Maznev. També va col·laborar en Societat Lliure, revista teòrica de la Federació Anarcocomunista, en la revista literària Plamak, que va influir en molts intel·lectuals, i va editar el periòdic Acratie (1924-1925). El cop militar de 1923 va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari. Sheitanov i sa companya, Mariola Sirakova, van ser arrestats en una emboscada i executats, amb altres 12 companys, la nit del 2 de juny de 1925, tenia 29 anys.

***

Valentina Sáez Izquierdo

- Valentina Sáez Izquierdo: El 14 de febrer de 1903 neix a Quintanilla (Burgos, Espanya) la militant anarquista Valentina Sáez Izquierdo, també coneguda com Valentina del Olmo, pel llinatge del seu company. En 1933 va ser una anarcosindicalista molt activa, formant part del Comitè Revolucionari de Saragossa juntament amb Isaac Puente i altres; va aconseguir fugir de la repressió amb sos tres infants disfressada de religiosa. Perseguida arran del cop d'Estat feixista del 1936, va restar tres mesos amagada a Saragossa fins al 17 de gener de 1937 que va passar a zona republicana. Es va instal·lar a Barcelona on va participar en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Acabada la guerra, en 1939 va poder fugir a França amb sos tres fills --Jesús Olmo, Malatesta, Pilar i Fernando, tots llibertaris i confederals-- i va acabar al camp de concentració de Ribesaltes. En 1945 vivia a Montpeller. Va ser molt amiga de Pilar Grangel. Valentina Sáez Izquierdo va morir de càncer el 13 de novembre de 1984 a Fàbregues, a prop de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), després d'haver-se traslladat a casa de sa filla des de feia un temps.

***

Werner Höme

- Werner Höme: El 14 de febrer de 1907 neix el gravador anarquista i anarcosindicalista Werner Höme. A Dresde (Saxònia, Alemanya), d'antuvi milità en els Sozialistische Arbeiter-Jugend (SAJ, Joves Treballadors Socialistes) i després formà part de l'Anarchistische Tatgemeinschaft (Grup d'Acció Anarquista), colla de 14 joves llibertaris d'ambdós sexes --entre els Herbert Wehner, que més tard serà dirigent comunista i socialdemòcrata-- que edità tres números del periòdic Revolutionäre Tat (Acció Revolucionària). En 1926 s'afilià a l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya). A partir de 1931 fou president de la Syndikalistischen Arbeiter-Föderation (SAF, Federació de Treballadors Sindicalista) de Dresde i redactor en cap del periòdic Der Arbeitslose (Els Sense Feina). Quan era president, els anarcosindicalistes van ser declarats il·legals i en 1933 organitzà, amb Oskar Kohl, diverses reunions regionals clandestines de coordinació dels grups anarcosindicalistes alemanys. També s'edità la publicació clandestina Mai-Zeitung (Diari de Maig). El maig de 1933 va ser detingut preventivament i passà una bona temporada empresonat. Després del seu alliberament del camp de concentració de Hohnstein, el febrer de 1934 organitzà l'exili de Kreszentia Mühsam, companya d'Erich Mühsam, aleshores empresonat. Juntament amb Herbert Hilse, Käthe Jünger i Ernst Schmidt, salvà el patrimoni literari d'Erich Mühsam portant-lo a un lloc segur de Praga. El juny de 1937 va ser novament detingut a Dresde. Werner Höme va ser assassinat l'11 de juny de 1937 a la presó de Dresde (Saxònia, Alemanya) mentre esperava judici.

***

Portada d'una de les novel·letes de Valentín Obac Puyol

- Valentín Obac Puyol: El 14 de febrer de 1908 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) el pedagog racionalista, escriptor i militant anarquista i anarcosindicalista Valentín Obac Puyol. Quan tenia 11 anys entrà com a aprenent de ferrer a Montsó i dos anys després als tallers de manteniment del canal de reguiu«Canal d'Aragó i Catalunya», on treballava son pare. En 1922 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on va fer feina en una fàbrica de màquines per fer ceràmica del Poblenou. Vuit mesos després, passà a França i el setembre de 1923 vivia amb un oncle seu a Bordeus (Aquitània, Occitània), on treballà en una lampisteria i, sobretot, en la construcció, especialitzant-se en la feina de paleta, professió amb la qual restà definitivament. El maig de 1924, després de la mort de son pare, retornà a Montsó i entrà a fer feina de paleta a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Posteriorment emigrà a Barcelona, guanyant-se la vida en les obres de construcció de l'Exposició Universal de 1929. A la capital catalana entrà a formar part d'un grup esperantista, fou soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), entrà en un grup teatral d'aficionats i s'inicià en la literatura, col·laborant en la revista Estudios i publicant 15 novel·letes en la col·lecció «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca de la família Urales. Amic d'Antonio Zapata Córdoba i de Juan Pujalte Berenguer, milità en l'Ateneu Llibertari del barri del Clot de Barcelona. Entre 1931 i 1932 va fer el batxillerat i amb això pogué fer de mestre, primer en una escola privada i després en les escoles racionalistes del grup «Amor y Voluntad» i de l'Ateneu de Gràcia fins que varen ser tancades per les autoritats republicanes arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. En aquesta època també milità en el Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard entrà a treballar en una oficina d'Hisenda i guanyà una oposició a secretari d'ajuntament, essent destinat a Binacet (Osca, Aragó, Espanya). En aquests anys republicans diferents obres teatrals seves (El desertor, Un hombre enamorado, etc.) es van representar a diversos centres llibertaris. Quan esclatà el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part de la Junta Revolucionària del poble i fou nomenat secretari de la col·lectivitat agrícola local, la qual representà en el Congrés de Col·lectivitats de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) de febrer de 1937. Mesos més tard, amb Marià Casasús Lacasta i Manuel Salas Blasco, formà part de la redacció de Cultura y Acción, d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Després de la destrucció de l'experiència col·lectivista aragonesa a mans de la reacció comunista d'Enrique Líster Forján, marxà cap a Barcelona, on entrà a treballar de corrector i d'editorialista del periòdic Solidaridad Obrera. El desembre de 1937 s'enrolà en la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va ser nomenat secretari del comissari Antonio Ejarque Pina, passant posteriorment ell a assumir aquest últim càrrec, i establert a Xest (Foia de Bunyol, País Valencià) i El Villar (Els Serrans, País Valencià), fins el final de la guerra. Detingut a Alacant (Alacantí, País Valencià) per les tropes franquistes, va ser internat als camps de concentració valencians de Los Almendros, Albatera i Oriola. El maig de 1940 va ser alliberat i s'establí a Barcelona. Després d'una denúncia, va ser tancat a Barcelona i a Osca (1944), fins el desembre de 1945, que fou excarcerat. Un cop lliure entrà a fer feina de paleta i conegué sa futura companya, Luisa Roda Castro. El maig de 1949 passà clandestinament a França i a finals de 1950 marxà cap al Brasil. El gener de 1951 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i poc després a São Paulo (São Paulo, Brasil), on treballà en la construcció. A setanta anys, ingressà a l'Escola Oberta de la Tercera Edat de São Paulo, que freqüentà durant 10 anys. És en aquesta època que va escriure un llibre sobre com viure molts d'anys sense envellir. En 2000 vivia a São Paulo. Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara Amicale,Cultura y Acción, Estudios, Las Noticias, Polémica,La Revista Blanca, Ruta, i en diferents revistes brasileres. És autor d'Ansias de vivir (193?), La elección (193?), Glorias guerreras (193?), Un heroe desconocido (193?), El fruto humano (1930), Desde la creación (1931), Sembrando ideas (1931), Servidumbre (1931), La aprendiza (1932), El herrero (1932), Enamoramiento (1933), Almas libres (1934), Vidas opuestas (1934), Falsa ilusión (1936), Juanita (1938) i Apuntes (1999, notes autobiogràfiques inèdites).

***

Notícia de la detenció de Luciano Hernando García apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 6 de gener de 1933

- Luciano Hernando García: El 14 de febrer de 1909 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luciano Hernando García, que va fer servir diversos pseudònims (Francisco Paloma Mesa, Hernando Valcárcel i Máximo Palomo, entre ells). Fuster de professió, milità en el Sindicat Únic de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser nomenat vicepresident. Quan la dictadura de Primo de Rivera residí durant cinc anys a França i en 1931 retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 5 de gener de 1933 va ser detingut a Barcelona per la seva participació en l'aixecament revolucionari d'aleshores. El 18 de març d'aquell any, va ser novament detingut a Barcelona, juntament amb Antoni Sanmartin Suñé i Manuel Pérez Feliu, com a membre de la junta de la Secció d'Ebenisteria del Sindicat de la Fusta i per haver efectuat actes de sabotatge en diverses ebenisteries durant una vaga del sector; Manuel Pérez va ser alliberat poc després, però ell i Antoni Sanmartin no van ser posats en llibertat provisional fins l'agost de 1933. Durant la guerra civil fou president de l'Administració de Boscos de Barcelona i en 1937 era membre de la Secció de Regs i Clavegueram de Neteja Pública del Sindicat de la Indústria de Sanitat, Assistència Social i Higiene de la CNT.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Portada d'un exemplar de "Le Père Peinard"

-Émile Roger: El 14 de febrer de 1917 mor el militant anarquista Émile Roger. Havia nascut el 25 de gener de 1871 a les Ardenes (França). Va ser membre dels grups anarcocomunistes de Nouzon «Les Deshérités» (1892-1894) i«Les Libertaires de Nouzon», creat en 1897 i instal·lat més tard a la colònia anarquista d'Aiglemont, i on participaran François Malicet, Henry Gualbert, Gustave  Bouillard, Jules Desgrolard, Victor Dubuc, Jules Herbulot, Adonis Roger i Lucien Hulot, entre d'altres. Va ser el distribuïdor, no sense problemes, de Le Père Peinard a Nouzon. En 1905 era militant de«Libre Pensée» i corresponsal del periòdic La Guerre Social, de Gustave Hervé. Entre 1905 i 196 va col·laborar en el periòdic llibertari L'Affamé Ardennais. Al finals dels seus dies va decantar-se cap el sindicalisme i la col·laboració amb els socialistes.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Març de 2015

0
0
7 de Març a les 21h a Es Revolt de Montuïri, sopar i combat entre Xurí, Carnisser i Noto.

...o Borges

0
0

"És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que entri al Regne des Cels un que comparteix per Internet citacions apòcrifes."
 
Lao-Tsé, o Tolstoi.
 
 
 

Son Espases: l´hospital de Jaume Matas i el PP que va fer l´esquerra oficial

0
0

Ens preocupa molt el fet que se jugui amb la vida de les persones, encara sabent que ho estan fent malament i que incompleixen les lleis. Anam a per totes i farem l'impossible per a demostrar que LA DESTROSSA DE CA 'NESPASES és una vergonya, una taca que mai se llevaran de damunt els polítics, i a més, la seva dignitat quedarà morta. Senyors, els recordo que rectificar és de sàbis. Una salutació per a tots, bon cap de setmana. I segueixin la história, no té perduda. (Aina Calafat)


LES MENTIDES SOBRE CA N’ESPASES


Per Aina Calafat, portaveu Plataforma Salvem La Real


Que tal amics meus?. Em sap greu que la setmana passada no sortís el nostre article. Simplement és que em vaig dur personalment al Parlament Europeu (Brussel.les), Dpt. Comissió de Peticions el següent:

1. plànol "Adaptació del pla General d'ordenació urbana de Palma al Pla Territorial de Mallorca a on surt el torrent que travessa Ca n’Espases (abril 2007)

2. el plànol de l'Institut d'innovació de Palma de data 03/01/08 a on el torrent ha desaparescut).

3. Documents varis.

Per a poder accedir a nel plànols (pla territorial) és molt simple estan penjats de la pàgina Web de l'ajuntament de Palma vigent i actual. Que rar no?. que neguin que existeixi un torrent i que fins i tot aquests dies els diaris Ultima Hora i Balears mostren clarament el curs del torrent, quan s'ajunta amb el de na Bàrbara, donant suport a totes les denúncies posades per SALVEM LA REAL Entrat a nel Jutjat de lo penal i també a Fiscalia Anticorrupció com a diligència 5/2007 el 26-02-2007. Estan fent l’hospital dins una zona d’alt risc d’inundació, tal com diuen aquests plànols, dit solar. El diari mostra amb pèls i senyals, quan s'ajunta amb el de Na Bàrbara i va a desembocar en el Portixol?. No sirà que no poden modificar el Pla Territorial?. Segur que no es pensaven mai, que quatre encruies trobés aquesta dada tan important. Que poc ens valoren !!. No oblidin la llei nº 10/2001 del 5/07/01 del Pla Hidrològic Nacional. Diu bé clar que no es pot construir absolutament res damunt d'un torrent, al contrari, inclou l'article que si existeix alguna construcció s’ha d'eliminar. Que poc se saben les lleis!!!! i això que és molt important, no oblidin que estan construint un edifici essencial, com és un hospital de referència.

Ah! Per cert divendres vaig posar al dia a la Honorable Presidenta del Consell de Mallorca. Li vaig demanar que parlés amb l'Honorable President del Govern Balear, Sr. Francesc Antich, perquè ens rebés, espero la seva resposta.

Els darrers dies he pogut llegir una gran quantitat de mentides fetes per diferents persones i és ben necessari que algú els hi tregui els colors:

L’honorable conseller Vicenç Tomàs afirmà que coneixia l’existència d’un petit cabal d’aigua a ca n’Espases. Si és així significa que no va llegir la documentació que la Plataforma Salvem la Real li lliurà el proppassat dia 21 de novembre de l’any passat on varen incloure el mapa de risc d’inundacions i les dades complementàries que annexarem a la denúncia presentada davant el jutjat d’instrucció núm. 4, el dia 20 de novembre. Per tant o menteix o no llegeix els informes que l’hi passarem.Aquest insignificant cabal d’aigua pot arribar a ser de més de 110 tones/segon,. dins el solar on es fa l’obra. Podrà resistir la força d’un cabal tan important ?. Respongui senyor Thomàs !, convers d’antic i ferm defensor de fer les obres al solar de son Dureta i ara gran valedor de la continuació de les obres allà on la prepararen el molt Honorable sr. Mates i els seus amics especuladors.

El col·legi de metges també sabia el risc del solar. Els hi donarem tota la documentació. Dos dies després el col·legi es decantà directament per l’opció de ca n’Espases. Els seus col·legiats que treballin als soterranis n’estaran d’acord ?.

El sindicat SATSE també rebé l’informació, i també es decantaren per l’opció de ca n’Espases. No ens volgueren rebre. Les infermeres i els infermers que treballin a llocs inundables n’estaran d’acord ?.

Vam voler informar al personal de Són Dureta amb una assemblea en el saló d'actes de Son Dureta. Ho va demanar per escrit el sindicat CC.OO., rebent per resposta un "SI", doncs saben que va ocórrer?, quan vam arribar allà, Els alts càrrecs havien posat impediments per a poder-lo fer, varen boicotejar l'acte i així impedien que els interessats sabessin el risc que correrien en el nou hospital. Va faltar molt poc perquè no poguessin fer-ho, ja que a darrera hora van dir al sindicat que "NO". No obstant això, al tenir la seva conformitat per escrit, no els va quedar més remei que deixar-ho fer. El que no saben molts és que pressionessin als treballadors perquè no assistissin al saló d'actes i així en lloc d'omplir-lo com havia de ser, solament van assistir unes 50 persones. Perquè aquesta por que es sàpiga la veritat?

M'agradaria fer una reflexió; el per que escolliren dels 4 solars proposats aquest, encara que fos (dit per ells mateixos els menys indicat). Doncs molt fàcil, l'únic en el que es podia especular al voltant era precisament Ca n'Epases. Els contarem en breu qui van comprar les finques que envolten ca n'Espases (totes aquestes dades els tenim molt ben documentades) Per descomptat que no m'ho van proposar a mi. I ho van fer a preu de l'or per uns terrenys rústics. No serà que la seva intenció (informació privilegiada) al cap d'un temps passarien de rústic a urbà?. No fa falta ser molt llests per a arribar al final de la qüestió. Conclusió que poden treure de tot això i no aniran mal encaminats !!, es podrà construir. És a dir els que ens governen en lloc d'afavorir als pobres, afavoreixen escandalosament, passant-se totes les lleis pel folro perquè s'enriqueixin encara més els que ja tenen molt, costi el que costi. Vergonyós Srs.

El molt honorable president ens plantà el dia 7 de juliol passat i no s’ha posat en contacte amb nosaltres, ni ens ha rebut a pesar de la nostra sol·licitud d’audiència.

L’ajuntament de Palma gira la cara i amaga el cap com els estruços. Si les obres vulneren la llei, per què no anul·len la llicència d’obres ?. Els hi hem demanat per escrit dues vegades: 1) per què les obres incompleixen les prescripcions del Consell de Mallorca. 2) la llei del Pla Hidrològic Nacional, el Pla Hidrològic de les Illes Balears i la normativa sobre prevencions de riscos d’inundació. No són prous motius per anul·lar la llicència ?.

Ens resumides comptes, vivim a la república bananera de la Mediterrània: Hidalgo, cavallistes, ca n’Espases, ...... què ens espera ?, estic tremolant del gran nivell dels polítics de que fruïm.

M'acomiado fins a la pròxima setmana. Ens preocupa molt el fet que se jugui amb la vida de les persones, encara sabent que ho estan fent malament i que incompleixen les lleis. Anam a per totes i farem l'impossible per a demostrar que LA DESTROSSA DE CA 'NESPASES és una vergonya, una taca que mai se llevaran de damunt els polítics, i a més, la seva dignitat quedarà morta. Senyors, els recordo que rectificar és de sàbis. Una salutació per a tots, bon cap de setmana. I segueixin la história, no té perduda.

Publicat a Última Hora (16-II-o8)


En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. (Miquel López Crespí)


Son Espases: el Bloc i el PSOE



En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. En el fons, l´ambient que es respirava entre els manifestants que volien --i volem!—preservar el territori de les urpades d´especuladors i del desenvolupisme salvatge i irracional, era que ningú no s´esperava un abandonament de promeses electorals de tal magnitud i just en començar la legislatura. Les persones de més edat, aquells que recordam el que va fer l´esquerra oficial en temps de la transició, no estàvem tan sorpresos. Quan la política esdevé un sistema de simple usdefruit del poder; quan els professionals del romanço només pensen en la nòmina i en els privilegis que comporta la gestió del règim, és quasi normal que es produesquin problemes com el que discutíem els manifestants que donàvem suport a les plataformes Salvem la Real, ses Fontanelles i el mal anomenat “Port Adriano”. Potser la postmodernitat començà precisament amb els pactes de la transició entre els franquistes reciclats que no volien perdre els privilegis derivats de la victòria franquista en la guerra civil, i els nous aspirants a la gestió del règim monàrquic, és a dir, la burocràcia procedent del neoestalinisme carrillista i la socialdemocràcia impulsada i promocionada per la Internacional Socialista.


És evident que el fet de deixar de banda les promeses electorals, les històriques lluites ecologistes i conservacionistes en defensa dels nostres minvats recursos naturals i territori, d´abandonar les mobilitzacions per defensar la Real, ses Fontanelles i “Port Adriano”, és un problema prou greu que condicionarà en un sentit negatiu l´actual Pacte de Governabilitat. Però els abandonaments de les promeses electorals per part del PSOE vénen de molt lluny, no solament de la transició. O és que ja ningú no recorda com Felipe González i Alfonso Guerra ens feren restar a l´OTAN quan, fins a mitjans dels anys vuitanta, el discurs oficial dels socialistes deia tot el contrari? Son Espases, ses Fontanelles, “Port Adriano” avui, i demà, possiblement, el segon cinturó de Palma i la façana marítima, seran també causes de lluita i mobilitzacions. Ningú ja no dubta, a partir del fet quasi consumat de la construcció de l´hospital a Son Espases, que també podem esperar grans sorpreses quant a les afirmacions de no fer el segon cinturó o paralitzar les obres de la façana marítima. De les grans inversions que comporta l´ampliació del Port de Palma no en vull parlar, ja que sembla que serà una de les obres emblemàtiques del govern actual o dels governs futurs, siguin aquests del PP o del PSOE.

La construcció de l´hospital a Son Espases, l´ampliació del port de Palma fins a límits de l´irracionalitat més absoluta, l´arribada del gasoducte que ha de proporcionar energia il·limitada a les Illes, assenyalen com és de lluny que és la realitat que constatam diàriament amb el que xerriquen i prometen els professionals de la política quan són en campanya electoral per a entrar en nòmina. Son Espases marca el camí que, amb força probabilitat, seguirà el govern en el futur.

Malgrat la memòria històrica de les claudicacions de l´esquerra oficial (tots recordam el recent abandonament de l´ecotaxa), reconec que no pensava que la marxa enrere fos tan ràpida per part del nou govern. Havia fet un esforç per a tornar a creure que, potser, igual, qui sap, aquesta vegada es podria avançar en el camí de fer alguna cosa de diferent. Diferent del que han fet els partits de les renúncies i claudicacions davant la banca, els poders fàctics empresarials i especulatius. Imaginàvem alguns problemes per a més endavant, però mai a la tornada de les vacances, poques setmanes després d´haver assolit la gestió de les institucions.

Què faran els companys i companyes del Bloc davant aquest abandonament de lluites i justes aspiracions populars? Les direccions que comparteixen responsabilitats amb UM i PSOE... com podran justificar davant els seus electors la continuació en el govern? És una situació difícil que no sabem com es pot resoldre. Donar suport crític a la gestió Munar-Antich des de fora del govern comportaria, per a la direcció del Bloc, perdre les grans àrees de gestió que ara ocupen. Sembla que la decisió que demanaven alguns manifestants que sortiren en defensa de la Real és, a hores d´ara, impossible, a causa, precisament, de l´estreta unió de totes les forces de centre-esquerra en el Pacte de Governabilitat. La decisió de donar suport a l´executiu des de l´exterior potser s´hauria d´haver pres abans d´acceptar compartir el poder amb UM i la socialdemocràcia espanyola. Es tractaria, més que el col·locar alts càrrecs en el govern, de prioritzar la consolidació de la societat civil de les Illes, els partits, sindicats i plataformes que han portat i porten a coll la tasca d´aturar el desenvolupisme salvatge que pateix el nostre poble. Però sembla no ser aquesta la dinàmica actual de les organitzacions que es reclamen de l´esquerra.

Els mesos vinents anirem veient com es desenvolupa la crisi que ha encetat aquest abandonament dels interessos populars per part del PSOE. Veurem igualment què anirà fent el Bloc per a no caure en l´anomenat “pragmatisme” dels seus socis de govern i quins equilibris haurà de fer per a no ser identificats amb la famosa dita popular que diu que “tots els polítics són iguals”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)



ELS ABUSOS LABORALS, A MÉS DE SER INDECÈNCIES PRÒPIES D'ESCLAVISTES, SÓN UN ATAC AL SISTEMA PÚBLIC DE PENSIONS.

0
0
ALLÒ QUE DES DE LA PLATAFORMA D'ASSOCIACIONS DE PENSIONISTES I JUBILATS DE MALLORCA, INTEGRADA PER: PADRINES I PADRINS FLAUTA, FEDERACIÓ DE JUBILATS DE CCOO, UNIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES D'UGT, FEDERACIÓ DE PENSIONISTES CAIB I JUBILATS PER MALLORCA, EXIGIM ALS PARTITS I CANDIDATURES QUE VULGUIN DEMANAR EL NOSTRE VOT A LES PROPERES ELECCIONS MUNICIPALS I AUTONÒMIQUES.PREÀMBUL No pretenem fer un programa electoral complet, per això hi trobareu mancances; volem, això sí, deixar clar uns quants punts que, des del nostre parer, són essencials, i evidents pels qui fan política per ajudar la gent i no per servir-se'n. D'allò que deim hi ha coses que poden fer-se ja, a partir de les competències que ja tenen els ajuntaments, els consells , el Parlament Balear i el Govern, i/o començar-se des del finançament que reben, i unes altres que encara no. Com que no ens conformam amb allò que encara no es pot fer, exigim que es comenci allò que ja es pot i s'exigeixi que es pugui fer allò que l'estat encara no permet. I això, a més d'un augment de determinades competències, implica revisar el sistema de finançament de les comunitats autònomes: La SOLIDARITAT implica que els més rics ajudin els més pobres, no que els mitjancers ajudin rics i pobres i acabin essent més pobres que els pobres. Per què, suportant la despesa sanitària dels turistes europeus, hem de ser els manco dotats en sanitat??? Per què hem de pagar peatges, encoberts o no, mentre es fan una gran quantitat d'autopistes sense peatge arreu de l'Estat, a comunitats, amb més PIB per càpita que la nostra??? Per què essent la 7ena comunitat en PIB per càpita, hem de ser els que més aporten per persona??? Per què essent el que fa 7 abans de les inversions de l'Estat, hem de quedar el qui fa 14 o 15 després de les inversions d’aquest?? Per què aquet sistema infame de repartició de la despesa de l'Estat ens ha de continuar fent recular??? Ja hem anat passant del núm. 1, al 3, al 5, ara som en el 7 i si no s'hi posa remei, acabarem a la coa de tot!! Això, que bona part de la gent ignora, haurà de ser objecte de divulgació perquè la gent ho sàpiga, a més de ser objecte de denúncia política allà on correspongui, i d'exigència de solució ràpida: un dèficit del 14 per cent del PIB és un dèficit gairebé colonial, i les trampes de Montoro, atribuint l'IVA turístic al conjunt de l'Estat, si la cosa no fos tan dramàtica, farien rialles. Passam a exposar les nostres propostes: Els partits i/o candidatures que vulguin aspirar a tenir el nostre vot s'han de comprometre a Sanitat i benestar social 1.- Potenciar al màxim la sanitat pública i deixar d'afavorir els negocis de la sanitat privada. 2.- Exigir de l'Estat l'eliminació immediata del copagament dels medicaments, en general, i suprimir-lo ja per als jubilats, pensionistes i minusvàlids, i, mentre no arribi la supressió general del copagament, implantar la detecció automàtica informatitzada del límit a haver de pagar, com ja tenen a altres indrets de l'Estat. 3.- Recobrar els llits hospitalaris perduts, i el personal retallat; recobrar la pràctica de la llei de dependència, amb especialistes en geriatria inclosos. Que els dies no laborables, la gent que ho necessita, continuï tenint l'assistència personal que ha de mester, potenciant els centres de dia i les residències públiques. 4.- Incloure a la Seguretat Social els medicaments que n'han estat exclosos, la rehabilitació també per als malalts crònics, les teràpies naturals i alternatives que estiguin prou contrastades, els elements ortopèdics, etc., i retornar als horaris dels centres de salut anteriors a les retallades. 5.- Utilitzar tots els recursos de la Sanitat Pública i deixar de desviar malalts cap a la privada, i a controlar els abusos que pateixen molts de contractadors d'assegurances privades que són desviats a la sanitat pública, quan la privada ja no hi veu negoci a fer. 6.- Denunciar i resoldre el dèficit històric que tenim en l'atenció sanitària a turistes i residents de la UE, i exigir que es tengui en compte a l'hora del finançament sanitari. 7.- Impulsar definitivament la llei de dependència, amb contractació de personal suficientment qualificat, i suport financer, el que calgui, a les entitats sense ànim de lucre que treballen i donen assistència complementària a la pública, als diversos col·lectius de discapacitats, marginats socials diversos i als centres d'acollida d'infants abandonats, orfes, o dones maltractades, prostitutes que volen deixar el carrer, etc. També cal suprimir per complet els convenis amb entitats que fan negoci privat amb la medicina. 8.-Exigir la derogació immediata de la llei de règim local, feta per llevar als ajuntaments capacitat d'intervenció en l'assistència als necessitats, en les emergències socials i en la gestió de multitud de feines relacionades , la majoria, amb el benestar social. 9.- Fer una llei de pobresa energètica, perquè els pobres puguin combatre el fred en els mesos d'hivern, i que si no es pot aconseguir de moment per a tot l'any, sigui com a mínim, semblant a la que havia fet el Parlament de Catalunya i que el Govern del PP ha aturat denunciant-lo al Trbunal Constitucional, i que exigeixin l'aplicació de l' IVA super reduït tant per a l'energia com per a l'alimentació. 10.- Potenciar l’habitatge de lloguer social i l'intercanvi a plantes baixes per a persones majors o amb dificultats de mobilitat sobrevingudes. 11.- Convertir Son Dureta en un centre socio-sanitari. Ecologia, salut i treball 1.- Posar totes les messions per: les energies renovables, l'agricultura ecològica, la restauració d'edificis, barris i zones turístiques degradades, a l'excel·lència energètica dels edificis nous, a l'adequació a l'esmentada excel·lència energètica dels edificis ja construïts, etc. S'han de potenciar les activitats de transformació alimentària i les indústries tradicionals. S'ha de potenciar l'economia relacionada amb la innovació tecnològica i la relacionada amb el reciclatge de tota casta, inclòs el compostatge. 2.- Aturar immediatament i totalment la importació de fems per a cremar a Son Reus, sigui quin sigui el contracte amb TIRME, i que denunciïn l'esmentat contracte i la gent que el va signar si fos necessari, i estableixin un pla progressiu de reciclatge i compostatge, amb la doble intenció de millorar la salut pública i generar llocs de feina. 3.- Oposar-se frontalment a les prospeccions petrolieres al nostre entorn mediterrani, exigint a l'Estat que les aturi, i que mobilitzin la ciutadania contra l'Estat si és que aquest es nega a aturar-les. 4.- Suprimir immediatament les fumigacions aèries que ens emmalalteixen a tots i només beneficien multinacionals de la química, i organitzar la lluita contra les plagues amb mitjans més artesanals que necessitin mà d'obra. 5.- Aprovar la llei que proposa la Iniciativa Legislativa Popular del GOB, si encara no ha estat votada, i que la recuperin si ha estat votada en contra per l'actual majoria parlamentària. Relacions laborals i pensions 1.- Fer una gran campanya pública contra els abusos laborals i començar-la a fer ja durant la campanya electoral. 2.- Exigir la derogació de la tarifa plana en la cotització a la seguretat social. 3.- Suprimir la consolidació de nivell dels funcionaris que hagin ocupat càrrecs públics; fixar límits legals al nombre d'assessors dels càrrecs públics i establir l'exigència d'haver de justificar que no hi ha cap funcionari de prou confiança del polític que pugui fer les funcions d'assessor per a les quals se’ls nomena. 4.- Reclamar la transferència de la competència en inspeccions laborals i, mentre no es rebi, el Govern de les Illes Balears ha d'elaborar una normativa que obligui les empreses a tenir relació diària dels horaris dels treballadors cada dia, de manera que en fer-s'hi les corresponents inspeccions siguin detectables fàcilment els abusos laborals. 5.- Fer una campanya explicativa dels perjudicis que els abusos laborals suposen per als treballadors explotats, en primer lloc, però també per als fons de pensions suficients i per a les empreses que actuen honradament. No es pot consentir el treball semiesclau que pateixen molts de treballadors i treballadores a les nostres illes. 6.- Actuar contundentment contra els enganys a la seguretat social, els treballs en negre, i les lleis malèvolament promulgades per enfonsar les pensions públiques, des d'allò que es pugui fer ja aquí, i reclamar una acció semblant per part del Govern de l'Estat. Educació 1.- Tornar el protagonisme a les famílies i els claustres: qui millor que ells poden determinar les necessitats i les conveniències de cada centre escolar??? Cal derogar el TIL i tornar al Decret de mínims, els projectes lingüístics de centre, les escoles europees, etc. 2.- Posar les messions per l'escola pública, inclusiva, que sigui una eina de vertebració de la societat, que ofereixi oportunitats a tothom per tal que els ciutadans millorin les seves capacitats i puguin treballar per a la millora de la nostra societat en el marc cultural i lingüístic propi que generi cohesió social. 3.- Deixar de subvencionar escoles d'elit i que per a la resta d'escoles privades que vulguin tenir concert s'exigeixin una sèrie de condicions, com la d'oferir un servei social, la no discriminació, la participació de pares i mares i treballadors en la gestió dels centres, etc. 4.- Denunciar la discriminació dels alumnes de les Illes Balears per part del Govern central que dedica molts menys doblers públics per infant escolaritzat a les nostres illes que no els que dedica per infant escolaritzat de mitjana a l'Estat espanyol i exigir-ne la solució.. 5.- Fer reposició de tots els professors acomiadats i consolidar places (oferta d'ocupació pública), potenciar la inversió necessària per tal de reduir les ràtios de les aules i millorar les infraestructures. 6.- Augmentar l'oferta de guarderies amb horaris adaptats a les necessitats socials i reduir les taxes universitàries. 7.- Declarar-se insubmisos a la Llei Wert. Llengua 1.- Retornar el requeriment de català a la Llei de la funció pública; restablir el Decret de mínims i derogar la Llei de símbols. 2.- Retornar el català a IB3 ràdio i televisió. 3.- Oferir programes d'intermediació cultural i d'immersió lingüística per als nou-vinguts i els residents d'altres països. 4.- Declarar que estan d'acord amb la declaració de principis següent sobre la política lingüística que convé anar construint: "D'acord amb la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, en un marc multilingüe i multicultural la llengua d'integració i de cohesió social ha de ser la llengua pròpia del territori, en el nostre cas la llengua catalana: per això cal caminar cap a la consecució que el català esdevingui la llengua habitual i normal de relació entre la majoria de la ciutadania, especialment en les converses entre residents de diferent primera llengua. Això ha d'afectar no només l'educació ans també la sanitat, la justícia, els mitjans de comunicació i les relacions entre els membres de grups lingüístics diferents." Es Transport 1.- Adaptar tots els mitjans de transport públic per facilitar l'accés de la gent amb problemes de minusvalidesa, amb mobilitat ortopèdica, o amb problemes derivats de l'edat o de l'estat general de salut. 2.- Millorar les freqüències en les línies que enllacen els pobles petits i mitjans amb les poblacions més grans. 3.- Establir targetes unificades de transport per illes, que donin accés a tots els mitjans públics de desplaçament. 4.- A Palma, posar una llançadora d’autobusos des de la plaça d'Espanya fins a l'hospital de Son Espases que minvi l'efecte nefast de la concessió que dels aparcaments va fer la trama corrupta que promogué el que ara és l’hospìtal de referència. Ecotaxa i turisme 1.- Demanar el traspàs a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears de les competències sobre aeroports i sobre ports. 2.- Exigir el permís i la col·laboració de l'Estat per a cobrar als ports i als aeroports les ecotaxes corresponents, perquè no ho hagin de fer els hotelers. 3.- D'entrada ja, i sense dilacions, restaurar el cobrament de l'ecotaxa als hotels, mentre no s'aconsegueixi cap dels punts anteriors. 4.- Reclamar als hotelers, i a tota la societat civil de les Illes Balears, el seu suport per aconseguir els punts 1 i 2. 5.- Elaborar un argumentari a favor de les propostes anteriors, i un sistema de fer-ho. En donam el possible exemple següent: "La incidència del turisme sobre l'ús de les infraestructures, la generació de residus, el consum d'aigua, l'ús del territori públic, etc., és més que evident, cosa que fa necessària i justa la mesura d'establir una ecotaxa turística i d'establir-la ja. Tanmateix els hotelers es queixen perquè la taxa ecològica i/o turística afecta el turisme d'hotel, generador de molts de llocs de treball, però no afecta el turisme, de cada vegada més important, que lloga habitatges normals per a passar les vacances a les nostres illes, que genera molt més poca activitat i crea molts menys llocs de feina. Per això és que l'impost turístic estaria lligat al transport aeri i/o marítim i allò millor seria que es trobàs la manera de poder cobrar als ports i als aeroports, sense que això suposàs un perjudici per als residents. Exigir el traspàs a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears de les competències sobre aeroports i sobre ports, seria cosa beneficiosa en molts d'aspectes, especialment per a facilitar la mobilitat entre illes i adequar-la millor a les conveniències de la nostra economia, turística o no turística i per tenir les competències de cobrar-hi l'ecotaxa. En el sentit de la recaptació es podrien imposar unes taxes portuàries i aeroportuàries importants per a tots els passatgers, amb el ben entès que la gent que faci la declaració de la renda a les Illes Balears veurà reduït del tram autonòmic de la declaració l'import de les taxes portuàries i aeroportuàries que hagi pagat (i que els residents que per la seva condició de tenir nacionalitat espanyola ja fan la declaració de renda a les Illes Balears podrien no haver de bestreure les taxes aquestes, simplement amb el certificat de residència; els altres l'haurien de bestreure i només en fer la declaració de la renda podrien recobrar allò bestret) i, a més, els turistes d'hotel podrien tenir dret, segons la quantitat de dies d'estada, a un reemborsament de part de les taxes pagades a l'arribada (així s'afavoriria el turisme d'hotel enfront del de lloguer d'habitatges). Potser també serviria perquè part dels residents estrangers que viuen i generen despesa social aquí però cotitzen als seus països d'origen, passassin a cotitzar aquí, amb l'augment d'ingressos que això suposaria." ELS ABUSOS LABORALS, A MÉS DE SER INDECÈNCIES PRÒPIES D'ESCLAVISTES, SÓN UN ATAC AL SISTEMA PÚBLIC DE PENSIONS.

CASOS PRACTICOS UN 1203 ADR GASOLINA

[15/02] «Bulletin de la Fédération Jurassienne» - «Bandera Social» - «Svobondno Obshestbo» - «Manifest al poble americà» - «Iniciales» - «Acción» - «Esfuerzo» - «L'Homme et la Vie» - «Monde Nouveau» - «Zéro de conduite» - «Seme Anarchico» - «Anarchos» - «Rivista Anarchica» - «Acracia» - Alavoine - Orcelin - Sartori - Almela - Herrero - Peincedé - Pujalte - Barrabés - Grau - Portier - Cannone - Piquer - Sánchez Rodríguez

0
0
[15/02] «Bulletin de la Fédération Jurassienne» -«Bandera Social» - «Svobondno Obshestbo» - «Manifest al poble americà» - «Iniciales» -«Acción» -«Esfuerzo» - «L'Homme et la Vie» - «Monde Nouveau» -«Zéro de conduite» - «Seme Anarchico» - «Anarchos» -«Rivista Anarchica» - «Acracia» - Alavoine - Orcelin - Sartori - Almela - Herrero - Peincedé - Pujalte - Barrabés - Grau - Portier - Cannone - Piquer - Sánchez Rodríguez

Anarcoefemèrides del 15 de febrer

Esdeveniments

Exemplar del "Bulletin de la Fédération Jurassienne" anotat per James Guillaume

- Surt el Bulletin de la Fédération Jurassienne: El 15 de febrer de 1872 surt a Sonvilier (Berna, Suïssa) el primer número del Bulletin de la Fédération Jurassienne de l'Association Internationale des Trevailleurs. Els quatre primers números van ser autògrafs i la resta impresos. Aquest butlletí bimensual --setmanari a partir del número 13 del 6 juliol de 1873--,òrgan de la Federació del Jura, va tenir una influència importantíssima en el desenvolupament de les idees antiautoritàries dins de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), malgrat el modest tiratge de 600 exemplars. James Guillaume en serà el responsable de la redacció, juntament amb col·laboradors, que no signaven els articles, com Adhémar Schwitzguébel, Paul Robin, Paul Brousse, Kropotkin, Carlos Cafiero, A. Costa, B. Hubert, G. Lefrancais, Benoît Malon, A. Spichiger, Charles Chopard, etc. A partir del número 10 del 15 de maig de 1873 va aparèixer a Le Locle (Suïssa) i després a La Chaux-de-Fonds (Suïssa) a partir del 7 de gener de 1878, últim any d'aparició de la publicació. En total en van sortir 283 números. En 1972 es va publicar a Milà (Itàlia) una edició facsímil de 100 exemplars editada per l'Instituto Feltrinelli de Milà i les Éditions d'Histoire Sociale (EDHIS) de París.

***

Portada d'un exemplar de "Bandera Social"

- Surt Bandera Social: El 15 de febrer de 1885 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic Bandera Social. Semanario anárquico-colectivista. Dirigit per Ernesto Álvarez, van ser membres de la redacció José Diaz i T. Aurich Murtra, entre d'altres. Els articles es publicaren sense firma, però hi van col·laborar Ernesto Álvarez, Enrique Borrell, Anselmo Lorenzo, Teobaldo Nieva, Francisco Ruiz, Fermín Salvochea, etc. Tractà temes molt diversos: sindicalisme, textos teòrics, notícies internacionals, convocatòries orgàniques, efemèrides, biografies, ressenyes d'altres publicacions, temes científics, etc. Es van traduir textos de destacats anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Jean Meslier, etc. Va ser denunciat per les autoritats en diferents ocasions. El número 65 (14 de juny de 1886) portà un suplement en una pàgina amb un «Manifest a tots els treballadors de la Regió Espanyola». En sortiren 96 números, l'últim el 21 de gener de 1887, i deixà de publicar-se perquè es refundí amb El Productor de Barcelona (Catalunya).

***

Capçalera d'"Svobondno Obshestbo"

- Surt Svobondno Obshestbo:El 15 de febrer de 1892 surt a Bulgària, per iniciativa de Michel Guerdjikov, el primer número del bimensual Svobondno Obshestbo (Societat Lliure), primer periòdic anarquista publicat a Bulgària. El segon número, que sortirà clandestinament, porta la data d'1 de maig de 1907. Després Guerdjikov serà detingut i el periòdic prohibit. Però tindrà una segona època, apareixent de bell nou l'1 de maig de 1923, com a revista mensual de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB), fins gener de 1925. Encara tindrà una terceraèpoca en 1932 abans de ser prohibit després del cop d'Estat feixista del 19 de maig de 1934.

***

"Mother Earth", d'Emma Goldman

- Publicació del«Manifest al poble americà»: Pel febrer de 1908 es publica als EUA, en Mother Earth, d'Emma Goldman, i en la premsa socialista, el«Manifest al poble americà», escrit pels dirigents del Partit Liberal Mexicà (PLM) --entre ells l'anarquista Ricardo Flores Magón--, on s'expliquen les raons de la seva lluita i on denuncien la repressió de la qual són víctimes tant a Mèxic com als EUA.

***

Portada d'"Iniciales" d'abril de 1932

- Surt Iniciales: Pel febrer de 1929 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista anarquista eclèctica, individualista i naturista Iniciales. Va tenir diversos subtítols: «Revista ilustrada de educación individual»,«Revista mensual ecléctica de educación individual», «Revista mensual gráfica de los espíritus libres», «Revista mensual» i «Publicación quincenal individualista». Era successora de la revista barcelonina Ética (1927-1929). Va ser dirigida per l'anarcoindividualista José Elizalde, traductor de Han Ryner i d'Émile Armand, i membre del grup «Sol i Vida» que es reunia a l'Ateneu Naturista Eclèctic de Barcelona. Hi van col·laborar Isaac Puente, Frederica Montseny, David Díez, Han Ryner, María Huot, André Lorulot, Juan del Pi, Leon Drovar, Tato Lorenzo, Medina González, M. Giménez Igualada, entre d'altres. Després, amb el títol d'Ética, va sortir a València entre 1935 i 1936, amb una redacció formada per Felipe Alaiz, José Alberola, Progreso Fernández, T. Ruiz i Gonçal Vidal. Entre abril de 1936 i abril de 1937 va suspendre la publicació, i va tornar a editar-se amb el nom d'Iniciales a Barcelona, a partir d'abril de 1937. L'últim número és el de maig de 1937. Com a revista eclèctica que era, tractava diferents temes: anarquisme doctrinal, pedagogia, individualisme, educació sexual, procreació conscient, naturisme nudisme, amor lliure, excursionisme, dansa, lluita contra els vicis, etc. En 2001 l'historiador Xavier Díez li va dedicar un llibre monogràfic: Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937).

***

Capçalera d'"Acción"

- SurtAcción: El 15 de febrer de 1930 s'edita a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Acción,òrgan dels sindicalistes del grup Solidaridad, de tendència revisionista i un dels principals protagonistes del «Manifest dels Trenta», i que volia contrarestar la influència de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'anarcosindicalisme, el que ells anomenaven «extremisme faista». Va aparèixer diàriament durant dues setmanes --números del 39 al 47--, quan Solidaridad Obrera havia estat suspesa i Acción la va substituir, i reemprendrà la numeració en el número 39. Després de 47 números desapareixerà el 4 d'abril de 1931 --en total s'editaren 56 números entre setmanals i diaris. N'eren redactors Alfarache, Juan López, Manuel Mascarell,Ángel Pestaña, Francisco Arín, Antonio Rodríguez, José Mora, Miguel González, Juan D'Agramunt i Ovidio del Túria; amb col·laboracions de Puente, Leafar, Orobón, García Birlán, Roigé, Foix (comentarista de llibres) i Cortada (administrador).

***

Capçalera d'"Esfuerzo"

- Surt Esfuerzo: Pel febrer de 1936 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació mensual anarquista Esfuerzo. Revista de divulgación social. El responsable de la redacció va ser José María Ferreiro. Volia ser un espai cultural d'informació i de reflexió sobre la situació politicosocial espanyola. En sortiren 12 números, l'últim l'agost de 1937.

***

Capçalera de "L'Homme et la Vie"

- Surt L'Homme et la Vie: Pel febrer de 1946 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual L'Homme et la Vie. Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle. Portava les cites de Renan «Tot el mal que hi ha en la humanitat ve, des del meu punt de vista, de la manca de cultura.» i de Marcel Chabot «L'home només és útil al seu temps quan el transcendeix.». El responsable fou Manuel Devaldès, que pretenia amb aquesta publicació ser una tribuna de lliure expressió oberta a tots els corrents progressistes (anarquistes, individualistes, feministes, sindicalistes, marxistes, maltusianes, naturistes, pacifistes, racionalistes, etc.), treballant alhora cap a una «síntesi de les diverses doctrines morals i socials». Tenia relacions amb la llibreria i el«Club de Discussions». L'administració i la gerència fou portada per Jean Serru. Trobem articles de Banville d'Hostel, Camille Belliard, Pierre-Valentin Berthier, Marcell Boll, Jean Bossu, Marcel Chabot, Robert Collino (Ixigrec), Hem Day, Manuel Devaldès, Georges Girardin, Robert Graosclaude, Jeanne Humbert, Maurice Imbard, Gérad de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice Laisant, Jean Marestan, Marcel Millet, Aurèle Patorni, Georges Pioch, Jean Rostand, Georgette Ryner, Jean Serru, Louis Simon, Jean Souvenance, Camille Spiess, Georges Vidal, entre d'altres. Portava il·lustracions de Germanin Delatousche, Maurice Godard, Leonev, Louis Moreau, Julius Sarluis i Maurice de Vlaminck. En sortiren quatre números, l'últim de maig de 1946. Com a mínim publicà tres fullets: Vers un monde nouveau immédiat. Comment organiser una vie indépendante sans prolétariat, de Georges Girardin (1946); Vingt-quatre heures dans le monde nouveau. Comment on vit dans la Cité Intégration, cité sans prolétariat, per Hérault Rossigné (1946); i Les voyages de Psychodore. Philophe cynique, de Han Ryner (1946).

***

Capçalera de "Monde Nouveau"

- Surt Monde Nouveau: Pel febrer de 1946 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic Monde Nouveau. Organe Régional du Mouvement Libertaire - Région Sud. L'administrador va ser Joseph Gambarelli i el gerent G. Dupont. Trobem articles d'Abraham Abecassis, André Arru, Pierre Besnard, James Blanchard, Boucher, Marin Brun, Louis Dorlet (Samuel Vergine), G. Dupont, Joseph Gambarelli, Jean Grave, Claude Adrien Helvetius, Aristide i Paul Lapeyre, Hoche Meurant, Tony Peduto, J. P. Sieurac, Henri Soubsol, entre d'altres. El tiratge era d'uns dos mil exemplars. En van sortir sis números, l'últim el 15 d'octubre de 1946, que portava com a subtítol «Organe Régional de la Fédération Anarchiste - 12è Région». Fou substituït per La Voix Libertaire, que només publicà un número (14 d'octubre de 1947) a Toló (Provença, Occitània).

***

"Zéro de conduite" (1933)

- Reestrena deZéro de conduite: El 15 de febrer de 1946, després d'estar prohibida sense apel·lació per la censura per antipatriòtica des de la seva estrena en 1933, es reestrena a França la pel·lícula de l'anarquista Jean Vigo (1905-1934) Zéro de conduite. Claude Aveline va dir: «S'hagué d'esperar a l'Alliberament  perquè el film fos alliberat», però Vigo ja portava 12 anys mort. Rodada amb baix pressupost, Zéro de conduiteés un mig metratge de 45 minuts que narra la insurrecció dels estudiants d'un internat contra els estrictes professors. Gran part de l'argument es basa en els records d'infantesa de l'autor, que de nin va passar alguns anys intern en col·legis pobres de ciutats provincianes. El film és un cant a l'anarquisme infantil i va tenir una gran influència sobre l'opera prima de Truffaut, Les 400 coups, una de les pel·lícules clau de la Nouvelle Vague.

***

Capçalera de "Seme Anarchico"

- Surt Seme Anarchico: El febrer de 1951 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del mensual Seme Anarchico (Llavor Anarquista), periòdic italià de propaganda i d'emancipació social, editat per la Federació Anarquista Italiana. El periòdic creat per Italo Garinei i Dante Armanetti, apareixerà fins a març de 1968. El títol serà reprès en 1980.

***

Portada del segon número d'"Anarchos"

- Surt Anarchos: Pel febrer de 1968 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista Anarchos, publicada pel Eastside Anarchist Group novaiorquès. De periodicitat irregular, va ser una de les primeres revistes que va abordar el tema de l'ecologia social i llibertària, gràcies a Murray Bookchin, el seu editor i un dels seus principals redactors. Altres temes van ser la guerra de Vietnam, la tecnologia llibertària, la burocràcia, l'espontaneisme revolucionari, la revolució sexual, el teatre de guerrilla, etc. En van sortir tres números més: 2 (primavera de 1968), 3 (primavera de 1969) i 4 (juny de 1972). Va ser una de les publicacions més influents del moviment llibertari nord-americà d'aquells anys.

***

Portada del primer número de "Rivista Anarchica"

- Surt Rivista Anarchica: Pel febrer de 1971 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de Rivista Anarchica. El responsable d'aquesta revista mensualés aleshores Marcello Bataghini i s'ha caracteritzat fins ara per la seva qualitat i seriositat. Va popularitzar el personatge Anarchik, creat pel dibuixant anarquista Roberto Ambrosoli.

***

Portada del número 0 d'"Acracia"

- Surt Acracia: Pel febrer de 1981 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el número 0 de la revista Acracia.Órgano de las Juventudes Libertarias en Lleida. En teoria mensual, es publicà força irregularment. Canvià de capçalera i de subtítols («Revista»,«Boletín»). Realitzada en multicopista, utilitzà diversos colors. Aquesta revista bilingüe (castellà i català) tractà diversos temes, com ara els pensadors anarquistes (Proudhon, Bakunin), l'emigració, l'ecologia, l'anticlericalisme, l'ensenyament, les presons, l'OTAN, el tejerazo, les pintades de carrer, etc. En sortiren quatre números, l'últim l'abril-maig de 1983.

Anarcoefemèrides

Naixements

André Alavoine

- André Alavoine: El 15 de febrer de 1843 neix al barri de Belleville de París (França) el tipògraf communard llibertari André Alavoine. Era fill d'un empleat de la Impremta Nacional. D'antuvi seguidor de Louis Auguste Blanqui, va ser membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència bakuninista. En 1870, en el setge de París durant la guerra francoprussiana, lluità en el 95 Batalló de la Guàrdia Nacional. Va ser l'encarregat d'elaborar l'estatut del Comitè Central de la Federació de la Guàrdia Nacional, constituïda el 24 de febrer de 1871, i fou elegit pels representants dels 11 batallons de la Guàrdia Nacional per formar part d'aquest Comitè Central com a delegat del IV Districte parisenc. Durant la Comuna de París, el Consell d'aquesta institució el nomenat sotsdirector de la Impremta Nacional, encarregada d'estampar els documents oficials (decrets, cartells, etc.) del govern revolucionari, i a ell se li assignà la publicació del Journal Officiel de la République Française. Salvà del pillatge i dels incendis els Arxius Nacionals de l'Estat. El 26 de maig de 1871 intentà impedir l'afusellament dels 52 ostatges del carrer Haxo. Defensà la Comuna de París fins al final i participà en els combats contra les tropes de Versalles al cementiri parisenc de Père Lachaise. Aconseguí salvar-se de la repressió i fugí cap a Suïssa, instal·lant-se a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el juliol de 1871. El 29 d'agost de 1873 el II Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia per «comandament en les bandes armades» a la deportació en recinte fortificat. Aquest mateix 1873 muntà, amb Jean Ziegler, una impremta que publicà diferents periòdics (Chronique Radicale, Le Carillon, La Lanterne, etc.). En aquesta ciutat suïssa va pertànyer al Comitè de Propaganda Revolucionari (CPR), participà en el comitè de redacció del periòdic anarquista La Révolte, fundà el periòdic Le Radical i fou president de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité». El gener de 1875 signà, amb altres (Andignoux, A. Audebert, etc.), Au citoyen Garibaldi. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat. En 1880, amb altres 16 communards exiliats, publicà el fulletó Les proscrits français et leurs condamnations. L'agost de 1880 vengué la seva impremta de Ginebra i durant la tardor d'aquest any retornà a París, on muntà una de nova al Passatge de l'Opera. André Alavoine va morir el 2 d'abril de 1909 a Palaiseau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després al cementiri de la localitat.

***

Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 29 de maig de 1887

- Alexandre Orcelin: El 15 de febrer de 1861 neix a Viena del Delfinat (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Durant la dècada de 1880 milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat animat per Pierre Martin (Le Bossu) i fou membre dels grups«La Révolte» i «Les Insurgés». Obrer teixidor, en aquestaèpoca participà en totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El 25 de novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i Joseph Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de pertànyer a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a la presó de Lió (Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28 de maig de 1887, arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de març d'aquell any en un cafè als soldats de la guarnició local, va ser condemnat per l'Audiència del departament d'Isèra a un mes de presó per«incitació de militars a la desobediència». En 1888 formà part, amb el també obrer teixidor Davoine i altres, del grup «Les Insoumis». A començaments dels anys 1890 s'incorporà al socialisme encapçalat per Jules Guesde i esdevingué corresponsal local dels periòdics socialistes Le Peuple, de Lió, i L'Action. No obstant això, després de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre Martin i Jean-Pierre Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels oradors, amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn, d'un gran míting que se celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Cap al 1893 vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb Sébastien Faure. En 1898 es casà amb Thérèse-Victoire Machietta. Alexandre Orcelin va morir el 3 de desembre de 1900 a Viena del Delfinat (Arpitània).

***

El Dr. Sartori entre els indis del Toldo Banhado

- Cesare Sartori: El 15 de febrer de 1867 neix a Vicenza (Vèneto, Itàlia) el metge i antropòleg anarquista Cesare Sartori, també conegut com César Sartori (en portuguès). En 1891, quan estudiava a la universitat, milità en el Partit Revolucionari Anarquista-Socialista (PRAS), organització que pretenia unir totes les forces llibertàries disperses en un únic moviment insurreccional. En 1893 es va llicenciar en medicina per la Universitat de Pàdua. La seva militància en el moviment llibertari li va implicar persecucions i empresonaments. Sembla que va viatjar durant uns quans anys per tot arreu i alguns diuen que conegué Lenin. Seguidor d'Errico Malatesta, però també d'Andrea Costa, era un apassionat de la filosofia (Schopenhauer), de la literatura (Voltaire) i de la poesia (Dante). En 1902, buscant«treball, salut i llibertat», emigrà al Brasil, instal·lant-se d'antuvi a Urussanga (Santa Catarina). Sembla que la malaltia que tenia era tuberculosi i el clima d'Urussanga no li era gens favorable, establint-se definitivament en 1903 a Lages, zona més benigna, on muntà una clínica («Casa de Saúde», Casa de Salut), amb llits i sala d'operacions. L'1 de maig de 1908, gràcies a la seva intervenció, se celebrà a Lages per primera vegada la jornada del Primer de Maig. Tots els diumenges, mentre les classes benestants hi anaven a missa, es reunia amb un grup d'intel·lectuals per celebrar tertúlies. En aquests anys col·laborà en la premsa italiana esquerrana, socialista i sindicalista revolucionària que s'editava al Brasil, especialment en Avanti!,Tribuna Italiana i La Scure, criticant durament la premsa servil al poder i a l'Església Catòlica, tant italiana com brasilera, i redactant articles fortament antimilitaristes. En 1930 s'afilià al Partito Socialista Unitario del Lavoratori Italiani (PSULI, Partit Socialista Unitari dels Treballadors Italians) i en 1933 al Partit Socialista Italià (PSI), però sempre en el sector«anarquitzant» d'aquestes agrupacions polítiques. Va ser íntim amic de l'anarquista Nulo Beccari. Entre els anys trenta i quaranta realitzà diversos estudis antropològics sobre els costums morals dels indis del Mato Grosso (boróros,terenos i caigangues) i del Rio Grande do Sul (coroados), que publicà en diverses revistes, com ara A Voz de Chapecó o O Clarim, arribant a la conclusió que la moralitat dels indígenes, en general, era força superior i que la criminalitat inferior a la dels «blancs civilitzats». Reivindicà per als nadius assistència mèdica permanent, amb la finalitat de combatre les malalties endèmiques i les epidèmies. Molta d'aquesta documentació antropològica i sanitària d'aquests pobles indígenes ha restat inèdita. Exercí la medicina absolutament altruísticament i de franc per als més desfavorits (negres, indígenes i pobres) de Lagues. Cesare Sartori, a resultes d'atendre un client en una freda nit, va morir el 12 de juliol de 1945 de pneumònia a Lages (Santa Catarina, Brasil) i el seu enterrament va ser una manifestació de totes les classes socials, però especialment les més miserables; el seu taüt, per exprés desig seu, va ser portat per membres de la comunitat negra i dels pobres de la ciutat. A Lages existeix un carrer que porta el seu nom i una estàtua a la plaça João Ribeiro.

Cesare Sartori (1867-1945)

***

Foto policíaca de Salvador Almela López (1914)

- Salvador Almela López: El 15 de febrer de 1885 neix a València (País Valencià) l'anarquista Salvador Almela López. Sos pares es deien Antonio Almela i María López. El 14 de gener de 1914, fugint del servei militar, passà a França. Treballà de jornaler al departament d'Erau (Llenguadoc, Occitània) i a Toló (Provença, Occitània). Sense feina retornà a la Península i després d'un temps a Figueres (Alt Empordà, Catalunya), el juny de 1914 retornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Després passà a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) i el juny de 1914 fou fitxat com «anarquista perillós».

***

Ernesto Herrero Árboles

- Ernesto HerreroÁrboles: El 15 de febrer de 1896 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ernesto Herrero Árboles. Cilindrador, fou president del Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i posteriorment treballà al ram de l'Aigua. El 4 de gener de 1920 va ser acusat, amb Vicente Molina Gimeno, d'haver participat en un atemptat contra el pistoler del Sindicat Lliure Joan Serra, fill d'Emili Serra, propietari d'una fàbrica de teixits; reclòs en una presó militar, va ser jutjat en consell de guerra el 22 de novembre de 1920 per aquest fet i, defensat per Francesc Layret i Foix, durant el judici reconegué la seva participació en l'atemptat com a resposta a l'assassinat de Pau Sabater Lliró (El Tero), president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT, i va ser condemnat, juntament amb son company, a 12 anys de presó per«assassinat frustrat» i a vuit mesos per«dispar d'arma de foc». Durant la dècada dels trenta, fou membre de l'Ateneu«Cultura Social» de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya) i en 1933 va fer un míting en aquesta localitat. El 19 d'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb Vicens Ferrer, a Barcelona després de ser acomiadats de la seva feina en una fàbrica i negar-se a abandonar l'indret. En els anys republicans fou un gran animador de la lectura i comentador de llibres en els cercles obrers. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, hauria estat l'inspirador de l'atac realitzat pel grup anarquista «Los Solidarios» al parc d'Artilleria del barri barceloní de Sant Andreu. Aquest mateix juliol de 1936 va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari de Sant Adrià del Besòs. Durant la guerra civil fou un dels organitzadors de la«Columna Confederal Sud-Ebre» («Segona Columna» o «Columna Ortiz»), que lluità al front de l'Ebre, i participà en diferents operacions al front de Lécera (Saragossa, Aragó, Espanya). Creà i dirigí el grup guerriller «Petroleo», format per 37 milicians. Quan la militarització de les milícies, aconseguí el grau de capità de milícia dins de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. Ferit en un pulmó, retornà a Sant Adrià de Besòs, on, entre febrer i juliol de 1937, fou responsable de Defensa del Consell Municipal d'aquesta població. Instal·lat a Gramenet de Besòs (actual Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Catalunya), va ser nomenat conseller de Defensa de la comarca del Besòs. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Integrat en la Resistència, el 15 de maig de 1944 va ser detingut per la Gestapo a Bordeus (Aquitània, Occitània) i internat al Fort de l'Hâ de la ciutat. Posteriorment va ser traslladat a Compiègne (Picardia, França) i d'allà deportat pels nazis al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya) i, més tard, al de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), on fou integrat en un kommando de treball a Falkensee (Havelland, Brandenburg, Alemanya), del qual va sortir molt afeblit al final de la II Guerra Mundial. En 1947 assistí de manera informativa al Congrés de Tolosa de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels fundadors de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ernesto Herrero Árboles va morir en 1962 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Bessens (Llenguadoc, Occitània).  

***

Necrològica de Serge Peincedé apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 30 de desembre de 1976

- Serge Peincedé: El 15 de febrer de 1896 neix en lloc desconegut, encara que sembla era d'origen espanyol, l'anarquista Serge Peincedé. En 1939, quan la Retirada, acollí nombrosos refugiats que fugien de l'Espanya franquista al seu domicili de Passy-les-Tours (Varennes-lès-Narcy, Borgonya, França). Durant la II Guerra Mundial va ser deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament passà a residir a Le Bertins (Narcy, Borgonya, França) i milità en la V Regió de la Federació Anarquista (FA) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), mantenint la subscripció a diverses publicacions llibertàries (Le Monde Libertaire, Le Réfractaire, Le Combat Syndicaliste,Espoir, etc.). En els anys seixanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En 1970 establí contactes amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i fou subscriptor del seu òrgan d'expressió Front Libertaire des Luttes de Classes. En els últims anys de sa vida visqué amb sa companya Renée a La Charité-sur-Loire. Serge Peincedé va morir el 14 d'octubre de 1976 a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Varennes-les-Narcy (Borgonya, França).

***

Joan Pujalte Berenguer

- Joan Pujalte Berenguer: El 15 de febrer de 1906 neix a Binmarfull (Comtat, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Pujalte Berenguer. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en diversos ateneus i agrupacions culturals, especialment en el grup llibertari «Sol i Vida», al barri barceloní del Clot, i al seu Ateneu Naturista Eclèctic, fundat en 1932. En aquests anys fou molt amic de Valentín Obac Puyol i d'Antonio Zapata Córdoba. Durant la Revolució, participà especialment en la col·lectivització de les«Indústries Ibèria» de sucre, de les quals va ser nomenat sotsdirector. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'Ocupació va ser reclòs en diversos camps de les dues zones franceses (ocupada i lliure) i en 1942 retornà a Catalunya, participant en la CNT clandestina. Durant els anys seixanta sembla que es lligà al sector cincpuntista confederal. Tingué per companya Carme Arnau, amb qui tingué un fill, Arístides Pujalte Arnau. Joan Pujalte Berenguer va morir després d'una llarga malaltia l'1 de maig de 1990 a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) i fou incinerat al cementiri d'aquesta localitat.

Joan Pujalte Berenguer (1906-1990)

***

Faustino Barrabés Asún

- Faustino Barrabés Asún: El 15 de febrer de 1909 neix a Esquedas (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Faustino Barrabés Asún. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com sos germans Juan Manuel i ses germanes Violeta i Rafaella, afusellades ambdues el 23 d'agost de 1936 juntament amb altres dones. Durant la guerra civil lluità al front d'Aragó com a membre del grup «Libertador», unitat especial guerrillera dirigida pel militant anarquista Francisco Ponzán Vidal i encarregada de recavar informació i de realitzar sabotatges darrera les línies feixistes. Amb el triomf franquista s'exilià a França. Faustino Barrabés Asún va morir el 23 de maig de 1967 d'un accident de treball a La Peyre (Carmauç, Llenguadoc, Occitània), població on s'havia establert.

***

Pepita Grau Ferrer

- Pepita Grau Ferrer: El 15 de febrer de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josepa Grau i Ferrer (Pepita Grau). Com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de l'Agrupació «Mujeres Libres», organitzà durant la Revolució espanyola els grups de dones a Aragó. També participà activament a la Maternitat de Barcelona, al costat de Félix Carrasquer i d'Aurea Cuadrado. En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. Arran de la Retirada, s'exilià a França. En 1960 tornà a la Península i lluità per aconseguir drets per a les vídues de guerra i per als militants i milicians mutilats al servei de la II República espanyola. Vídua de Josep Matas, Pepita Grau Ferrer va morir el 30 de gener de 1997 a Barcelona (Catalunya) i fou enterrada l'endemà al cementiri de Collserola.

***

Dossier de Portier

- Henri Portier: El 15 de febrer de 1941 neix a Lorient (Bretanya) l'anarcosindicalista, pacifista, antimilitarista i llibertari, historiador del moviment Freinet, Henri Portier. Estudiant a l'Escola Normal de Vannes, va prendre part en una vaga general contra la guerra d'Algèria. Va participar, amb Louis Lecoin, en les reivindicacions per a l'obtenció de l'estatut d'objector de consciència. Militant sindicalista, des de 1962 participarà la tendència anomenada«Escola emancipada» dins la Federació de l'Educació Nacional, passant a militar a partir de 1966 en la Unió dels Anarcosindicalistes (UAS). Professor d'història, es va instal·lar a Ate (Occitània) en 1980 i des de llavors va participar plenament en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, particularment en la constitució de la videoteca anarquista. Membre de l'Institut Cooperatiu de l'Escola Moderna (ICEM) del moviment Freinet, esdevindrà l'historiador del moviment, recuperant importants films i realitzant en 1996 el documental Le mouvement Freinet.És autor de l'opuscle Cinématographe et mouvement Freinet (1989) i de nombrosos articles apareguts en els periòdics L'ÉcoleÉmancipée i Le Monde Libertaire. Henri Portier va morir, víctima d'un atac cardíac, el 4 de gener de 2007 a Ate (Provença, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Cartell editat per la Federació Anarquista Francesa en suport dels mariners amotinats al Mar Negre (1919)

- Alphonse Sauveur Cannone: El 15 de febrer de 1939 mor de tuberculosi a l'hospital Bicêtre de París (França) el mariner anarquista Alphonse Sauveur Cannone. Havia nascut el 3 de gener de 1899 a Bugia (Algèria). Va passar la seva infantesa a Orà, on orfe de pare va conèixer la misèria. Després de navegar molts d'anys, es va enrolar en la Marina Nacional francesa. Embarcat en el cuirassat«France», el 19 d'abril de 1919 a la rada de Sebastopol va participar en un motí de la marineria del Mar Negre, refusant combatre els revolucionaris russos, i va ser condemnat a 10 anys de presó, que va passar a Toló, Loos, Nimes i Clairvaux. Beneficiat d'una remesa de pena l'agost de 1921, va ser transferit al dipòsit d'exclosos de l'Exèrcit a Cotlliure. Després d'una fuga, va tornar a ser detingut i novament condemnat, el 12 de gener de 1922 a Montpeller, a cinc anys de presó per copejar un superior, purgant la pena a la presó de Nimes. Alliberat l'agost de 1926, va arribar a París on va ser albergat per l'anarquista Marius Brignon, secretari del Comitè de Defensa dels Marins i va treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets de boles. En aquesta època va militar en la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Va continuar la seva militància en l'organització anarquista internacional «Groupe Noir» i va participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va embarcar-se l'11 d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown». Desembarcat el gener de 1928, va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A començaments d'agost de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la secció autònoma dels Marins de França. Va participar en les conversacions que portaren a la fusió de les dues federacions autònomes de mariners (Marins de França i Treballadors de la Mar) i en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la secció de Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es va votar la fusió amb els Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser tresorer del Grup Intercorporatiu Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova. Com a membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i Marsella. El juliol de 1936 va marxar de Marsella a la Barcelona revolucionària, juntament amb altres companys espanyols. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va combatre en la Columna Durruti i va ser ferit en diverses ocasions. Després de l'èxode espanyol, va instal·lar-se a París, on va morir poc després. Les seves despulles van ser enterrades amb la bandera negra.

***

Autodidactisme proletari

- Faustino Piquer Nicolao: El 15 de febrer de 1978 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Faustino Piquer Nicolao. Havia nascut el 9 de desembre de 1920 a La Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent). Ben aviat quedà orfe de pare i s'educà de manera autodidacta. Quan esclatà la guerra civil va fer de mestre i d'instructor per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el temps aconseguí una important cultura i també estudià l'esperanto. En acabar la guerra s'exilià a França. Instal·lat a Bordeus participà activament en 1944 en la reorganització de la CNT en l'exili i milità en la Federació Local de la CNT, on ocupà càrrecs orgànics. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb Marcel Ferrer, administrà la revista trilingüe (francès, castellà i italià) bordelesaDemain (1945-1946) i la gerència del seu òrgan d'expressió Inquietudes (1947). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou responsable d'Informació i Propaganda del Comitè Regional de Gironda de la CNT a partir de 1947. Fou delegat en la major part de congressos tinguts a l'exili i assistí als congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de 1961, on representà la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), i de 1967, delegat pels Amics de l'AIT de Veneçuela. En nombroses ocasions fou membre del Secretariat de la Comissió de Relacions del Nucli de Gironda de la CNT. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries de l'exili, com ara Boletín Interno CIR, Le Combat Syndicaliste,Despertar, Espoir, etc. Casat després de la retirada amb Pilar Cebrián (1922-1991), de Terol.

***

Antonio Sánchez Rodríguez

- Antonio Sánchez Rodríguez: El 15 de febrer de 1998 mor a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sánchez Rodríguez. Havia nascut el 13 de maig de 1917 a Almeria (Andalusia, Espanya). Primogènit d'una família de set fills, son pare, militant anarquista i propietari d'un comerç, arreplegà una important biblioteca, amb abundant literatura llibertària, i sabé transmetre l'amor a la cultura a son fill. Durant els anys republicans estudià magisteri i milità en les Joventuts Llibertàries. El cop militar feixista de juliol de 1936, a més de cremar la biblioteca de son pare, va impedir que exercís la seva professió de mestre. Arran de la caiguda d'Almeria a mans de les tropes franquistes, pogué amagar-se i aconseguí arribar a la zona republicana per València. S'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat comissari polític, dedicant-se sobretot a l'alfabetització i la formació ideològica dels combatents. Amb el triomf franquista va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a tres penes de mort, però la condemna fou reduïda a cinc anys de presó. En aquests anys sa família va ser durament reprimida (humiliacions, comerç i habitatges familiars requisats, etc.) per les autoritats franquistes. Un cop lliure, patí tota mena de represàlies, sobretot després de negar-se a ocupar un càrrec en Falange que implicava el permís per treballar de mestre, i fins i tot li van voler encolomar tota mena de delictes comuns. Sense treball i vigilat per la Guàrdia Civil, malgrat el suport d'amics, la situació va ser insostenible i en 1958 emigrà a Badalona, on treballà de comptable en una empresa tèxtil i entrà en contacte de bell nou amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció del moviment anarcosindicalista i fou un dels fundadors de la Federació de Badalona de la CNT. Amb més de setanta anys, exercí de mestre a Mataró durant un breu període de temps. Trobem articles seus en Orto i Solidaridad Obrera.

 Escriu-nos

Actualització: 15-02-15

Pla Municipal de Residus.

0
0

Fa uns dies la nostra candidata, na Marina Llobera i la nostra coordinadora de medi ambient , na Tonina Amer van participar a una reunióper presentar el Pla de residus de Pollença a partir de la diagnosi que es va fer amb la participació de la gent a la reunió del passat 18 de desembre. Podeu consultar en versió completa a la web municipal: http://www.ajpollenca.net/wms/ofo/imgdb/archivo_doc287148.pdf
Aquesta diagnosi es traslladarà al comerços, empreses, hotels, ciutadans i associancions a part dels polítics i tècnics.
Actualment ens movem damumt el 15% de reciclatge i al 2020 la directiva marc ens obliga a arribar a un mínim del 50%, per això cal fer un pla especific que s'hauria de començar a aplicar el 2016 per ser efectiu i arribar al percentatge desitjat.
El pla es fonamenta en sis eixos i aquests són els aspectes més destacats:


- COMUNICACIÓ: es tracta d'elaborar un apartat a la web que reculli tota la informació sobre gestió de residus i sobretot dirigir els majors esforços a fomentar el reciclatge de les vivendes turístiques vacacionals. A aquest tema hi va haver un poc de polèmica perque es preten que les dones de netetja siguin les que gestionin la separació de residus.
També es va comentar la possibilitat de donar la informació quan es fa un empadronament o amb les factures d'emser.


- DEIXELLARIA: A la nova deixellaria es limitará l'entrada de rebuig i s'habilitaria un espai pel compostatge municipal. Aquest fet suposaria la possibilitat de recollir la fracció d'orgànica a gran escala pel poble i pels generadors singulars.


- LOGÍSTICA: en aquest cas l'apunt més important i ambiciós es que es faria la recollida selectiva porta a porta a tot el poble i perque fos realment funcional s'eliminarien tots els contenidors de Pollença ( rústic i urbà ) creant tres àrees d'aportació vigilades per tal de suplir la retirada dels contenidors de rústic. Se redistribuirien les càrregues de feina del personal en funció dels nou serveis implantats.


- NORMATIVA: es proposa regular la publicitat dinàmica, es a dir, pagar per repartir panflets. Elaborar una nova ordenança i fomentar ( probablament amb descomptes ) el compostatge casolà i la reutilització a la deixellaria.


- POBLACIÓ: s'eleborarà material informatiu en diversos idiomes i se fomentarà la participació ciutadana.


- TAXA:  es va parlar de penalitzar a qui no recicla i bonificar a qui ho fa, paga qui contamina.

En principi no hi ha moltes inversions a fer a part de les pressupostades, per tant no s'hauria de modificar el pressupost i s'hauria d' implantar a Pollença perque el Port per les seves carecterístiques necessita un altre tractament.

Us esperam a tots dissabte 21 de febrer a les 18,00h al Centre Cultural de Pollença per fer, de manera participada, un diagnòstic col·lectiu de l'estat del municipi, per cercar propostes i per debatre quines línies prioritàries hauria de tenir un govern d'esquerra rupturista.

Reserva el dia! No hi pots faltar!


 

Marine Le Pen acusa a Washington de voler fer guerra a Europa.

0
0

  

    Na Marine Le Pen acusa a Washington de voler fer guerra a Europa.

 

 

      Na Marina Le Pen és una de les poques veus europees que denuncia la política de guerra de Washington. I els escandalosos silencis d'Europa en relació als bombardejos criminals de la Junta de Kíev contra la població del Donbass.

 

   Els mitjans  europeus, en referència a Na Marine Le Pen, mai s'estalvien de dir que el Front Nacionalés un partit d'extrema dreta, com si d'aquesta manera invalidessin el discurs de la líder francesa; però  no diuen perquè el discurs lepenista té tanta acceptació   als cinturons proletaris que tradicionalment votaven al partit comunista.

    S'ha de subratllar:  Na Le Pen diu que els dirigents europeus  són un lacais de Washington, i que s'ha de desfer la Unió Europea i l'OTAN.

 

     He pensat que seria bo difondre les declaracions de Na Marine Le Pen. Vegeu el post Marine Le Pen acusa Washington de promoure la guerra a Europa.

 

 

 

Demà dimarts 17, assemblea extraordinària

0
0

Aquest dimarts ens reunirem per debatre la possbilitat d'acord per un pacte ampli de caire progressista per concorrer a les eleccions municipals del proper mes de maig. Aquesta possiblitat ja va sortir en l'assemblea de gener i durant aquestes setmanes s'ha anat concretant i cal prendre una decisió.

També organitzarem diversos aspectes de la campanya de MÉS a Pollença i la coordinació dels voluntaris.

L'assemblea es durà a terme al local del restaurant "La Fusteria" (obert aquest dimarts només per aquesta assemblea)

De 20 a 21,30h

Dimarts 17 de febrer.

 


 

Vine al fogueró dels Independents!

0
0

Dissabte, dia 21 de febrer, a partir de les 21:00,

Vine al fogueró dels Independents!

Tot el poble està convidat.

Lloc: a Santa Margalida, cap de cantó del C/Industria i el C/ de Sa Capella (veure mapa)

(Veure l'esdeveniment a FaceBook)

Cartell Fogueró 2015


[16/02] Primera vaga general colombiana - La Plume Noire - «Antisistema» - Guillaume - Mirbeau - Owen - Isgleas - Eikeboom - Blanco - Ros - Astolfi - Clemente - Saborit - Vallet - Okamoto - Avrich

0
0
[16/02] Primera vaga general colombiana - La Plume Noire - «Antisistema» - Guillaume - Mirbeau - Owen - Isgleas - Eikeboom - Blanco - Ros - Astolfi - Clemente - Saborit - Vallet - Okamoto - Avrich

Anarcoefemèrides del 16 de febrer

Esdeveniments

Port de Barranquilla

- Primera vaga general colombiana: Entre el 16 i el 21 de febrer de 1910 esclata una vaga general de bracers portuaris, obrers de la construcció, ferroviaris i transportistes fluvials a la regió de Barranquilla, Puerto Colombia i Calamar (Colòmbia). Considerada com a la primera vaga general de la història de Colòmbia, despertà la solidaritat d'amplis sectors de la població i obligà els empresaris a concedir un lleuger augment salarial. A diferència dels moviments vaguístics de 1918 i de la dècada dels vint, els vaguistes de 1910 tenen encara una fràgil consciència de la seva autonomia i barregen a les idees anarcosindicalistes predominants --idees«estrangeres», com les qualificaren els sectors patronals, ja que la Costa Atlàntica, que a causa de la seva situació geogràfica estava menys aïllada que la resta del país, rebia la influència de mariners i d'immigrants anarquistes i socialistes--, nocions marxistes, liberals i, fins i tot, tradicionalistes.

***

La llibreia lionesa La Plume Noire

- Atemptat a la llibreria La Plume Noire: La nit del 15 al 16 de febrer de 1997, devers les quatre de la matinada, la llibreria anarquista de la Unió Regional Rhône-Alpes de la Federació Anarquista, a Lió (Arpitània), La Plume Noire, és víctima d'un incendi atribuït a l'extremadreta francesa. Tots els llibres i el mobiliari van cremar-se. Els danys van ser importants, però gràcies a la mobilització i a la solidaritat, la llibreria va poder reobrir el 17 de gener de 1998.

***

Capçalera del primer número d'"Antisistema"

- Surt Antisistema:El 16 de febrer de 2007 surt a Barcelona (Catalunya) Antisistema. Periódico anarquista de Barcelona --més tard portarà els subtítols«Periòdic anarquista de Barcelona i rodalies» i«Periòdic anàrquic»--, editat pel Fòrum Informal Anarquista de Barcelona (FIAB), de periodicitat mensual, en castellà --amb alguns articles en català-- i un tiratge inicial de 4.000 exemplars. Era continuació d'Albesòs, editat per l'Ateneu Llibertari del Besòs. Volia ser un fòrum informal d'anàlisi, de contrainformació i de difusió de les lluites i ideals antiautoritaris. Tractà temes com la repressió, l'antiparlamentarisme, l'okupació, l'especulació, l'habitatge, l'economia, el veganisme, l'alliberament animal, l'ecologia, la política exterior, el sindicalisme, la poesia, etc. Entre els col·laboradors podem citar Severo Rosci, Carol, Liberto, Homo Economicus, David Fernández, Kabiria, Acratón, Ceibe, Ramiro Anzit, Jorge Méndez, Panagiotis Masouaras, Diana Reig, Victor Revo, Robi Cima, Grabriel Pombo, entre d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el desembre de 2009 i fou substituït per En Veu Alta. Publicació Intermitent de la Xarxa Anarquista.

Anarcoefemèrides

Naixements

James Guillaume (1866)

- James Guillaume: El 16 de febrer de 1844 neix a Londres (Anglaterra) el militant i historiador anarquista i sindicalista revolucionari James Guillaume. Fou fill de George Guillaume, un culte republicà i lliurepensador del cantó suís de Neuchâtel que dirigia, a la capital anglesa, la sucursal d'una petita fàbrica de rellotgeria de Fleurier; sa mare es deia Marie Suzanne Glady. Aquesta empresa familiar no pogué resistir la crisi sorgida a partir de 1848 i son pare retornà a Suïssa arran de la proclamació de la República a Neuchâtel, on exercir diversos càrrecs (jutge, prefecte de la Val-de-Travers, conseller d'Estat, etc.). Amb nou anys començà a estudiar al Col·legí Llatí de Neuchâtel i després, entre 1860 i 1862 va fer classes a l'acadèmia«Les Auditoires», on ja demostrà un esperit rebel i indisciplinat enfront les autoritats escolars monàrquiques i religioses. A la biblioteca de son pare llegí sobretot filosofia (Spinoza, els il·lustrats, etc.) i els autors clàssics (Homer, Shakespeare, Goethe, Byron, Rabelais, Molière, Voltaire, etc.), sense deixar de banda les ciències naturals (astronomia, geologia, entomologia, etc.). També cultivà la poesia i la música de manera apassionada. En aquests anys, per la casa familiar passaren els esperits més avançats i cultes de l'època: Versigny, Cantagrel, Chaudey, Erdan, Pascal Duprat, Pierre Leroux, Clémence Auguste Royer, Karl Vogt, Edouard Desor, Moleschott, Gressly, T. Barker, Félix Pécaut, Albert Réville, Jules Steeg, F. Buisson, Carl Vogt, Edouard Desor, Gustave Chaudey, Jean Baptiste-Victor Versigny, Pierre Leroux, Ferdinan Buisson, etc. Moltes d'aquestes personalitats eren republicans que havien hagut de refugiar-se a Suïssa després del fracàs de les revolucions de 1848, radicals de diverses tendències, lliurepensadors, materialistes, socialistes místics, protestants liberals, etc. Entre el setembre de 1862 i la primavera de 1864, sense cap objectiu definit, continuarà els estudis a Zuric, on es matriculà durant tres semestres en un seminari filosoficopedagògic, on tingué de professors el filòleg Hermann Kôchly i l'historiador de la literatura i de l'estètica Friedrich Theodor Vischer, ambdós alemanys refugiats a Suïssa. Però l'ambient alemany de Zuric desagradà al jove d'educació francesa. A més dels estudis es lliurà a nombroses lectures i a la traducció de novel·les de Gottfried Keller, qui conegué personalment i en revisà les seves versions. Ardent radical, segueix de prop la política del cantó i acusa el Consell d'Estat d'adormir-se a la poltrona. Però la família dels Guillaume tenien cinc infants a educar i, per raons financeres, no continuaren pagant els estudis del primogènit. De bell nou a Neuchâtel, acceptarà una substitució per un any a l'Escola Industrial de Le Locle on ensenyarà francès i història; en 1865 passà els exàmens de funcionari i fou nomenat a títol definitiu. En aquests anys, mentre llegia nous autors (Feuerbach, Darwin, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, etc.), organitzà cursos de classes nocturnes per als joves obrers de la contrada. Força influït pel moviment cooperativista francès i per la fundació de la secció de La Chaux-de-Fonds de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT) en 1865, decidí, amb Constant Meuron --combatent republicà durant la revolució de 1831, refugiat al cantó de Berna després del fracàs d'aquesta, que acabà essent lliurat a les autoritats monàrquiques de Neuchâtel i condemnat a mort, però que finalment pogué fugir de la presó--, crear l'agost de 1866 la secció de Le Locle de la Internacional, secció a la qual representà en el I Congrés de l'AIT celebrat a Ginebra el mes següent. A partir d'aquest moment la vida de James Guillaume hi aniràíntimament lligada a la de la Internacional. D'antuvi, com a radical socialista, veurà en la política parlamentària el mitjà per aconseguir els objectius de l'AIT, però la influència dels delegats belgues, francesos, anglesos i alemanys que trobà en els dos primers congressos de la Internacional --Ginebra (1866) i Lausana (1867)-- el porten a accentuar el punt de vista social i entén que l'organització de la classe obrera no pot realitzar-se més que lluitant contra la burgesia. A més, l'experiència durat la campanya electoral de 1868 mostrà als internacionalistes de Neuchâtel com els radicals en el poder havien negat qualsevol participació d'aquests en les seves llistes.És en aquest context quan Guillaume i sos companys acceptaren el plantejament teòric de Mikhail Bakunin: l'objectiu del moviment obrer és el col·lectivisme i no es pot realitzar aquest instaurant reformes des de l'aparell estatal, ans al contrari, cal abolir l'Estat per establir la nova societat futura i per això els proletaris han de trencat tots els ponts establerts amb la burgesia i renunciar a veure's representada per aquesta en assemblees legislatives. Aleshores esdevingué el principal animador de la Federació del Jura de la Internacional de caire anarcol·lectivista i bakuninista. Encara que va estar d'acord amb el principi de la «propaganda pel fet», ja que fou assumit per la Federació del Jura, se n'oposà a certes aplicacions, entrant en conflicte amb l’extremisme violent de Paul Brousse; sempre fugí de la verborrea revolucionària. Entre 1868 i 1870 edità Le Progrès, primer periòdic anarquista de Suïssa. A començaments d'agost de 1869 fou acomiadat del seu lloc de feina com a professor per la Comissió Escolar de Le Locle i fins al 1872 dirigí una petita impremta que pertanyia a son pare --fou en aquesta tipografia on Benoît Malon i Gustave Lefrançais, refugiats a Suïssa després de la caiguda de la Comuna, van donar a llum les seves memòries sobre la insurrecció parisenca--, a més de impartir lliçons particulars i fer traduccions per guanyar-se la vida. El setembre de 1869 representà la secció de l'AIT de Le Locle i la Societat de Gravadors de Neuchâtel en el Congrés de Basilea de l'AIT. En 1870 es casà ambÉlise Golay. L'11 d'abril de 1870 esdevingué el redactor de La Solidarité,òrgan dels internacionals de cultura francesa, i, a partir del 15 de febrer de 1872, redactà el Bulletin de la Fédération Jurassiene que sortí a Sonvillier. El seu federalisme llibertari s'oposà durament al centralisme autoritari marxista durant el Congrés de l'Haia de 1872 i en fou exclòs amb Bakunin. L'agost de 1874 va escriure Idées sur l'organisation sociale, text que fou publicat en 1876. Entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 representà la Federació del Jura en el Congrés General de Berna de l'AIT. El 18 de març de 1877 participà en una manifestació pels carrers de Berna juntament amb internacionalistes vinguts de tots els cantons suïssos i defensà la protesta dels atacs policíacs i dels elements reaccionaris de la ciutat, fet pel qual fou condemnat a 40 dies de presó. El maig de 1878, sense feina, casat i pare d'un infant, marxà a París, on esdevingué secretari de redacció de la Revue Pédagogique (1878-1887) i realitzà articles per al Dictionnaire de pédagogieet d'instrution primaire (1882-1887) de Ferdinand Buisson, sempre defensant la instrucció pública i l'escola laica. No tornà a Suïssa més que per vacances o per convalescències. A partir de 1887 fou el principal col·laborador del Dictionnaire géographiqueet administratif de la France (1887-1904). Durant més de vint anys viurà al marge de l'acció política, per por a la deportació, però també per decepció, actitud que no canviarà en 1889 quan aconseguí la nacionalitat francesa. Amb ocasió del centenari de la Revolució francesa, realitzà estudis històrics i publicà nombroses recerques sobre el tema. En 1890 publicà Pestalozzi.Étude biographique. Entre 1895 i 1913 va ajudar Max Nettlau en l'edició de les obres de Bakunin per a l'editorial Stock. En 1897 sa filla segona Marguerite va morir i ell començà a patir una malaltia nerviosa severa que l'obligà a interrompre qualsevol feina durant dos anys, refugiant-se al Mini i, a partir de 1898, a l'asil psiquiàtric de la Waldau (Berna, Suïssa) i fins a 1901 a Neuchâtel. Així que es va recuperar, sa esposa caigué malalta per no recuperar-se, morint a finals de 1901. En 1902 començà a recuperar documents i records de militants (Jaurès, Charles Andler, Lucien Descaves, etc.) de la Primera Internacional i realitzà nombroses conferències sobre el tema a la Universitat Popular del XIV Districte parisenc. Atret pel moviment de les Borses del Treball, es lligarà a Fernand Pelloutier i el seu sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball (CGT), hereva, segons ell, de l'esperit revolucionari de l'AIT. El novembre de 1903 publicà en La Sentinelle cinc articles sobre «El col·lectivisme de la Internacional», que després van ser reunits en un fulletó. Gràcies al consell de Lucien Herr, emprendrà la redacció de la seva obra major L'Internationale. Documents et souvenirs (1864-1878), que publicà en quatre volums entre 1905 i 1910 i que documenten la posició anarquista durant la Primera Internacional. En 1907 va escriure una biografia de Bakunin i en 1908 prologà el llibre d'Adhémar Schwitzguébel Quelques écrits. Entre 1908 i 1909 publicà Études revolutionnaires, treballs sobre la Revolució francesa publicats en dos volums per a l'editorial Stock. Com a treballador intel·lectual que era no pogué afiliar-se a cap sindicat, però col·laborà activament en la premsa de la CGT, en La Vie Ouvrière de Pierre Monatte, en La Bataille Syndicaliste o en La Voix du Peuple, traduint articles per al moviment sindicalista i col·laborant-ne amb els redactors. Quan esclatà la Gran Guerra, com la majoria dels militants de la CGT i dels socialistes, es pronuncià a favor de l'Entesa i de la«Unió Sagrada». El desembre de 1914 deixà París i passà a Suïssa. Els seus atacs contra els socialistes alemanys es dispararen i a començaments de 1915 va escriure un article, el seu darrer article, contra Karl Liebknecht, que acabava de votar en contra dels pressuposts militars al Reichstag alemany. En 1915 també sortí publicat el fulletó Karl Marx pangermaniste et l'Association Internationale des Travailleurs de 1864 à 1870. Novament atacat per la malaltia nerviosa, acabà a l'asil psiquiàtric de Marin, on progressivament va anar perdent totes les seves facultats. James Guillaume va morir el 20 de novembre de 1916 a la Casa de Salut de Préfargier (Marin, Neuchâtel, Suïssa) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

James Guillaume (1844-1916)

***

Octave Mirbeau

- Octave Mirbeau: El 16 de febrer de 1848 neix a Trévières (Normandia, França) el periodista, escriptor i polemista llibertari Octave Mirbeau. D'antuvi va ser per tradició familiar un jove burgès reaccionari i antisemita. Més tard, quan va prendre consciència de la injustícia social, se sentí més a prop dels pobres i abraçà els ideals anarquistes. Va col·laborar en el diari Le Cri du peuple, dirigit per la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). D'ençà 1885, preconitzarà l'abstenció en les eleccions. Va publicar diverses novel·les autobiogràfiques (La calvaire, L'abbé Jules, Sébastien Roch), on denunciava l'educació religiosa i la hipocresia burgesa. Va ser també crític de l'art avantguardista i va fer costat joves pintors i escriptors. En 1891 va participar en el diari L'Endehors, que publicava Zo d'Axa. En 1893 va fer el prefaci de llibre de Jean Grave La société mourante et l'Anarchie, que implicarà la condemna de 10 anys de presó per aquest darrer. Mirbeau va esdevenir un periodista prestigiós, un polemista talentós i un cronista temut (sempre se li retraurà la seva misogínia). Quan va esclatar l'afer Dreyfus, prendrà partit pels seus defensors. El desembre de 1897, la seva obra de teatreLes mauvais bergers es va estrenar amb escàndol. Li va seguir una brillant carrera: novel·les --Le journal d'una femme de chambre, va ser publicada en La Revue Blanche, en 1900--; peces teatrals; i una bona col·lecció d'articles antimilitaristes, contra la religió i el conformisme general. Octave Mirbeau va morir el 16 de febrer de 1917, el dia del seu aniversari, a París (França).

***

William Charles Owen (Londres, ca. 1922) [CIRA - Lausana]

- William Charles Owen:El 16 de febrer de 1854 neix a Dinapore (Bengala, Índia) el militant i propagandista anarquista individualista William Charles Owen. Fou fill d'una família burgesa benestant lligada a la noblesa. Sos pares van ser el doctor William Charles Owen, cirurgià assistent en els serveis mèdics de l'exèrcit britànic a Bengala, mort sis mesos abans del naixement de son fill, i Adelaide Anne Owen. Va ser educat a la metròpoli, al col·legi de Wellington, i va estudiar Dret, però mai no es va especialitzar. A finals dels anys 70 va començar a despuntar com a un activista polític destacat. Va casar-se contra la voluntat de sa família i en 1882 va emigrar a Nova York (EUA). En 1884 es va instal·lar a Califòrnia, exercint diversos oficis (periodista, mestre...). En aquestaèpoca esdevindrà socialista i, després de conèixer Burnette G. Haskell, s'afiliarà en 1884 a la International Workmen's Association californiana, que havia estat fundada en 1881, i en 1885 va esdevenir-ne secretari del Comitè Central, col·laborant habitualment en Truth, el seu òrgan d'expressió. Durant un temps va col·laborar també en Nationalist, periòdic socialista publicat a LosÁngeles i San Francisco. Durant aquests anys va estar influenciat per Herbert Spencer i Henry George, però quan va descobrir els escrits de Kropotkin el seu pensament polític va canviar radicalment --va fer la primera traducció a l'anglès de Paroles d'un révolté. Ja anarquista, va escriure en The Commonweal (El Bé Públic), periòdic de la lliga socialista britànica de William Morris. En 1890 va instal·lar-se de bell nou a Nova York i va fundar amb alguns amics la Lliga Socialista Novaiorquesa; amb Severino Merlino i altres militants van publicar en 1890 Solidarity. Va retornar alguns mesos a partir del novembre de 1892 al Regne Unit --després de ser expulsat de la Lliga Socialista Novaiorquesa per «abandonar una al·lota que ben aviat serà mare»-- i va trobar-s'hi amb Kropotkin. De tornada als EUA, l'estiu de 1893, va proposar a la revista londinenca Freedom publicar regularment una«pàgina americana» a partir de 1894, però finalment no es va materialitzar. Cap al 1895 el seu anarquisme canviarà radicalment sota la influència de Benjamin Tucker, abandonant el pensament de Kropotkin i passant-se a l'individualisme llibertari. En 1896, quan es va descobrir or a Klondike, va marxar-hi un temps a temptar sort, però no va guanyar res més que l'experiència. Després va fer de bell nou de periodista per a la Lliga per  la Reforma de les Presons, que va publicar anònimament en 1910 la seva requisitòria contra el sistema penitenciari Crime and criminals. Va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com Firebrand, Free Society i Mother Earth, d'Emma Goldman, que també li va publicar el seu reeixit fullet Anarchism versus Socialism (1908). John Kenneth Turner i el seu llibre Barbarous Mexico (1910) li va fer descobrir la Revolució mexicana i el Partit Liberal dels germans Flores Magón. A partir d'abril de 1911 i fins al novembre de 1916, va participar en la redacció de la secció anglesa del periòdic Regeneración i en va ser el corresponsal amb la premsa llibertària internacional. En 1912 va publicar el fullet The Mexican Revolution: Its progress, purpose and probable results. Entre 1914 i 1915 va publicar el seu propi periòdic Land and Liberty, a Hayward (Califòrnia). Quan va esclatar la Gran Guerra, encara que allunyat de Kropotkin, li va fer costat signant el«Manifest dels Setze». L'estiu de 1915 es va retirar un temps i va muntar una petita granja avícola a Puget Sound (Washington, EUA). El 18 de febrer de 1916 els germans Flores Magón són detinguts, però Owen, alertat, va aconseguir fugir de la detenció i, després de passar sis mesos amagat a la serra californiana, va retornar al Regne Unit. Va aconseguir feina a Plymouth, però quan va poder instal·lar-se a Londres els agents d'Scotland Yard el van detenir, ja que, com que aleshores era ciutadà nord-americà, la policia dels EUA en demanava l'extradició; després d'un estira i arronsa amb les autoritats britàniques, va poder guanyar un permís d'estada al seu país natal. Va guanyar-se la vida com a periodista del Middleton Guardian i de la Commercial Review. Sempre va tenir dificultats per les seves posicions polítiques, especialment per la defensa de la violència com a mitjà d'alliberament dels oprimits. A partir de 1919 va participar en el periòdic Freedom i en el Commonwealth Land Party, que lluitava per la redistribució de la terra i per als qui la treballen. Durant aquest anys una o dues vegades per setmana s'adreçava a la gent a parcs i places londinenques. En 1926 es va retirar a una petita colònia cooperativista prop d'Storrington (West Sussex, Anglaterra). William Charles Owen va morir de càncer el 9 de juliol de 1929 en una residència de jubilats a Worthing (West Sussex, Anglaterra). Part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

William Charles Owen (1854-1929)

***

Francesc Isgleas en un miting de la CNT a l'Olimpia de Barcelona (21-07-1937)

- Francesc Isgleas Piarnau: El 16 de febrer de 1892 --altres fonts citen altres anys (1893, 1894 i 1895)-- neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Isgleas Piarnau --citat en ocasions Piernau--, també conegut com Panxo. Fill d'un obrer surer, heretà la professió i aprengué l'ofici de taper. Abans de fer el servei militar, ja se sentia atret pel pensament anarquista. En sortir de l'exèrcit, començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), a col·laborar en el periòdic Acción Social Obrera i a assistir a l'Escola Horaciana del seu poble. El 22 d'abril de 1918 es casà amb Rosa Alsina, de Sant Feliu de Guíxols, i en 1926 la parella tingué una filla, Flora, i posteriorment dos infants més, Teresa i Josep. A començament dels anys vint començà a destacar com a organitzador obrer i orador i en 1921 va ser nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en representació de Girona. L'abril d'aquest mateix any acompanyà els membres de l'escamot (Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch) que assassinà el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier des de Blanes a L'Escala de camí cap a la frontera. El juliol de 1922, en plena repressió governamental contra la CNT, representà els SindicatsÚnics de Sant Feliu de Guíxols en la Conferència Regional de Sindicats de Catalunya celebrada a Blanes. Aquest mateix any, a causa del boicot patronal que li negava la feina, emigrà a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) buscant feina, però va ser expulsat per organitzar una vaga cap a Girona el 13 de setembre de 1923, el mateix dia del cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera. Immediatament s'integrà en la lluita contra la dictadura a l'Empordà i a altres comarques catalanes (mítings, assemblees, reunions, etc.), va treure --amb Fortunato Barthe-- a Sant Feliu de Guíxols Acción Social Obrera, patí detencions i un desterrament a Sòria. En 1930, un cop caiguda la dictadura, destacà en el Ple Regional de Catalunya que es realitzà per reorganitzar la CNT. Un cop instaurada la II República espanyola, entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931, participà en representació del sindicat de Sant Feliu de Guíxols, en la Conferència Regional de la CNT de Catalunya que tingué lloc a Barcelona, en el decurs de la qual presidí una de les sessions. Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 representà els sindicats de diverses localitats gironines (Cassà de la Selva, Figueres, La Bisbal, Llagostera, Olot, Palamós, Celrà, Calonge, Salt, etc.) en el III Congrés Confederal Extraordinari de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid. En 1932 parlà en un míting antielectoral a Badalona i arran de l'aixecament llibertari de Fígols d'aquest any va ser detingut. El març de 1933 assistí en representació de diverses localitats gironines al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya celebrat a Barcelona, on formà part de la ponència que condemnà l'actitud dels sindicats de Sabadell, i intervingué en dos grans mítings a Barcelona, un per l'abstenció, amb Claro José Sendón, Josep Corbella Suñé, Avelino González Mallada i Jaume Rosquillas Magrinyà, i altre el març organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica, amb Bru Lladó Roca, Tomás Herreros Miguel, Teresa Claramunt Creus, Liberto Callejas, Abelardo Saavedra del Toro i Frederica Montseny. En 1934, en representació de la CNT, s'entrevistà amb Lluís Companys. El gener de 1936 signà la ponència sobre les aliances que aprovava la Conferència Regional de la CNT de Catalunya celebrada al cinema Meridiana de Barcelona. L'1 de maig de 1936 inaugurà el IV Congrés Confederal de la CNT a Saragossa i participà en nom de Sant Feliu de Guíxols en la ponència sobre l'aliança revolucionària. El juny d'aquest mateix any va fer un míting a València amb Serafín Aliaga Lledó, Antoni Alorda García i David Mayordomo. Lluità als carrers barcelonins combatent la reacció el juliol de 1936 i a Girona va estar a punt de ser afusellat pels feixistes triomfants, però va ser alliberat el mateix dia. El 21 de juliol de 1936, en una reunió celebrada a la caserna de Sant Francesc de Girona, es manifestà partidari de les milícies confederals com a mitjà de derrotar el feixisme insurrecte i impulsar la revolució. Durant la guerra desenvolupà diverses tasques orgàniques: substituí Diego Abad de Santillán en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, participà en la redacció de la ponència que elaborà el pacte amb la Unió General de Treballadors (UGT) en la Conferència Regional (1936), fou delegat de Catalunya en el Ple de Regionals (setembre de 1936), va ser nomenat responsable --amb M. Jordi Frigola i EnricÁlvarez Semper-- de la Comissaria de Defensa Militar de les Comarques de Girona (a partir del 7 d'octubre de 1936), va ser conseller de Defensa de la Generalitat de Catalunya (entre desembre de 1936 i maig de 1937), formà part de la ponència que creà la Comissió Assessora Política (CAP) en el Ple de la CNT-FAI de Catalunya (juny de 1937), fou membre del Consell Superior de Guerra del govern republicà, assessorà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT (des del juliol de 1937), representà la CNT en reunions del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) (abril de 1938), formà part del Comitè Executiu de la CNT de l'MLE (maig de 1938), demanà la dimissió de Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) i criticà la seva gestió en la secretaria (octubre de 1938), fou l'últim secretari de la CNT de Catalunya fins al final de la guerra, etc. Quan el triomf feixista era un fet, el 9 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou membre del Consell General de l'MLE (1939) en representació de la CNT. Després va ser tancat al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure amb sa família s'instal·là a Perpinyà fins que les tropes alemanyes el detingueren i el tancaren al camp de Vernet. El juliol de 1942 va ser traslladat al camp de Djelfa (Algèria). Després de l'Alliberament, mantingué tesis puristes i fouíntim del cercle Montseny-Esgleas, però no ocupà càrrecs orgànics importants. Entre 1945 i 1946 va fer mítings a París i a Narbona. Instal·lat a París, en els anys cinquanta i seixanta participà en plens regionals, fou assidu del centre confederal i va fer mítings. En 1967 morí la seva companya Rosa Alsina. Un cop mort el dictador Francisco Franco, el maig de 1976 retornà a Catalunya i ajudà a la reconstrucció de la CNT a Sant Feliu de Guíxols. Francesc Isgleas Piarnau va morir el 14 de febrer de 1977 a Barcelona (Catalunya). Actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom i a l'Arxiu Nacional de Catalunya es troba dipositat part del seu arxiu.

Francesc Isgleas Piarnau (1892-1977)

***

Henk Eikeboom

- Henk Eikeboom: El 16 de febrer de 1898 neix a Amsterdam (Països Baixos) el mestre, poeta, traductor, periodista i editor antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Hendrik Willem Eikeboom, més conegut com Henk Eikeboom i que va fer servir el pseudònim Bob de Mets. Son pare treballava d'enquadernador i era sagristà de l'església protestant de Muiderkerk d'Amsterdam. A l'escola primària va escriure els seus primers poemes i ja va deixar palès el seu esperit rebel. Estudià per a mestre i durant aquests anys entrà en contacte amb organitzacions socials de caire marxista, però ben aviat, gràcies a Willy Broekman, la seva futura companya, entrà a formar part del moviment anarquista. Com a objector de consciència, el juny de 1918 va ser condemnat a cinc anys i set mesos de presó. A partir de 1919 començà a col·laborar en la premsa llibertària i aquest mateix any esdevingué administrador de«Libertas» l'editorial del periòdic De Vrije Socialist (El Socialista Lliure), publicació en la qual col·laborà fins el 1923. Gran admirador de Domela Nieuwenhuis, en 1921 fou un dels organitzadors del Congrés de la Internationale Anti Militaristische Vereeniging (IAMV, Organització Internacional Antimilitarista), organització en la qual ocupà diversos càrrecs de responsabilitat, i presidí el Dienstweigerings Actie Comité (DWAC, Comitè d'Acció per l'Objecció de Consciència). El 5 de març de 1921, molt influenciat pel dadaisme, fundà, amb Anthon Bakels i Erich Wichman, el Rapaille Partij (RP, Partido Rapaille), també anomenat Vrije Socialistische Groep (VSG, Grup Socialista Gratuït) o Sociaal-Anarchistische Actie in Nederland (SAAN, Acció Social-Anarquista dels Països Baixos), partit polític conegut per les seves accions contra el vot obligatori i el sistema parlamentari, ridiculitzant la democràcia partidista, i del qual fou el tresorer. En aquests anys formà part de la Sociaal Anarchistische Jongeren Organisatie (SAJO, Organització de la Joventut Social Anarquista). En 1925 publicà amb Erich Wichman, que d'una estada l'any anterior a Itàlia s'havia transformat en feixista, el llibre Het Fascisme in Nederland. Pro en Contra. Fortament impressionat per la transformació del seu gran amic al feixisme, en 1926 publicà el fullet Mussolini, een ziektegeval. Politiek-psychologische analys (Mussolini, una malaltia. Anàlisi psicologicopolítica). Milità en l'organització anarcosindicalista Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Federació Sindicalista Holandesa), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Separat de Willy Broekman, en 1927 es casà amb Annie van Harselaar. Entre 1933 i 1938 fou un dels redactors del periòdic anarcosindicalista De Arbeider (El Treballador) i fou uns dels membres més actius de la Vereniging Anarchistische Uitgeverij (VAU, Societat Editorial Anarquista), que edità llibres de destacats anarquistes (Rudolf Rocker, Piotr Arshinov, etc.) i en la qual ocupà càrrecs de responsabilitat (administració, secretaria, etc.). El desembre de 1933 participà en la fundació de la Sociaal Anarchistische Actie (SAA, Acció Social Anarquista). En aquests anys col·laborà en diverses publicacions llibertàries (De Wapens Neder, De Vrijdenker,De Transportarbeider, Naar de Vrijheid, etc.) i visqué de la venda de llibres de segona mà, molts d'ells de caràcter eròtic, que aleshores eren considerats pornogràfics. Realitzà nombroses conferències i xerrades, a més de diferents debats públics, com ara amb el feixista Arnold Meyer del Zwart Front (ZF, Front Negre). Quan l'ocupació alemanya dels Països Baixos durant la II Guerra Mundial, mantingué la seva militància, però en 1941, quan s'assabentà de la detenció de militants comunistes, es va passar a la clandestinitat a La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). Per mor d'una delació, el desembre de 1941 va ser detingut pels ocupants nazis i reclòs a les presons d'Scheveningen de La Haia i d'Amersfoort (Utrecht, Països Baixos). El març de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Vught (Brabant Septentrional, Països Baixos) i arran del «Dolle Dinsdag» (Dimarts Foll) del 5 de setembre de 1944, quan va córrer el rumor que els Països Baixos estaven a punt de ser alliberats pels aliats, va ser deportat a Alemanya. D'antuvi romangué al camp de Rotenburg, una divisió del camp de concentració de Neuengamme (Bergedorf, Hamburg, Alemanya), però després va ser traslladat. Henk Eikeboom va morir l'11 de maig de 1945 al camp de concentració nazi de Sandbostel (Selsingen, Rotenburg, Baixa Saxònia, Alemanya). Traduí obres de diferents autors (Max Hodann, Lev Tolstoi, etc.) i és autor de Dagboek-fragmenten uit mijn arresttijd (1919), De anarchist en het huwelijk (1921 i 1989), Het rood blazoen (1923), De ondergaande wereld. Een rede over dezen tijd en zijn problemen (1923), Asflat. Poésieérotique (1924), Die untergehende Welt. Eine Zeitrede (1925), Prometheus. Spreekkoor (1926), Begrafenis van een vermoorden arbeider (1932), Kruistochten door eigen en anderer werk (1933), Opruiing? De arbeider weigert dienst tegen den oorlog. Verdedigingsrede (1934), Zonnewende. Symphonie der bevrijdende gedachte (1934), Kruistochten (1935), De loden soldaat en andere vertelses versjes en plaatjes voor kinderen (1935), Spanje, revolutie kontra fascisme. Doeleinden van strijd, onze hulp (1936), Gevangenis-gedichten (1939), Francisco Ferrer. Een woord ter herdenking (sd), entre d'altres. Son fill, Rogier Eikeboom, també fou un destacat militant anarquista. En 1986 Pszisko Jacobs publicà la biografia Henk Eikeboom, anarchist.

***

Notícia de la detenció dels germans Blanco Blanch apareguda en el diari "El Sol" de Madrid (01-10-1926)

- Antoni Blanco Blanch: El 16 de febrer de 1902 neix a Sanui (Llitera, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Blanco Blanch --a vegades citat Blanc. De ben jovenet emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) on treballà com a xocolater. Fou un dels que empenyeren una xocolateria cooperativa a Hostafrancs. A partir de 1920 participà activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en cercles anarquistes de Badalona. Membre dels grups d'acció confederals, el 29 de març de 1921 fou acusat de participar amb altres companys (Dionisio Argilés Alpuente, Francisco Cascales Vicente, Esteban Soler Coll, etc.) en l'assalt del local de l'Associació de la Unió de Sindicats Lliures al carrer Prim de Badalona, en el qual resultà mort Salvador Aguilar Blanco i ferit Francesc Vilà Olivar, ambdós membres del Sindicat Lliure; per aquesta acció va ser jutjat amb altres companys i absolt el 14 de desembre de 1922. El 30 de setembre de 1926 va ser detingut amb son germà Bartomeu, també militant anarquista, acusat d'haver participat en el robatori a mà armada del cobrador de la Casa Torres que resultà ferit. Entre 1926 i 1927, amb Felip Barjau i Pere Cané, fou membre del Comitè d'Acció Nacional Revolucionari de la CNT, amb seu a Badalona, el qual mantingué contactes conspiradors amb el capità Fermín Galán per acabar amb la dictadura de Primo de Rivera. Després de l'aixecament revolucionari de desembre de 1930 a Jaca, aconseguí escalar amb Cané les muralles de la fortalesa de Montjuïc per entrevistar-se amb Galán abans de ser afusellat. En març de 1933 representà el Sindicat de la Fusta de Badalona en el Ple Regional. Durant els anys bèl·lics comptà amb l'amistat i confiança de Joan Peiró que l'incorporà al Ministeri d'Indústria quan ell en fou el titular, durant el govern de Francisco Largo Caballero. A més, ocupà diversos càrrecs que el sindicat confederal li encomanà. Després fou director de la fàbrica de productes químics «Casa Cros Col·lectivitzada», de Badalona, des de mitjans 1937 fins a l'acabament de la guerra. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser reclòs en diversos camps. Més tard fou enquadrat en una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) que fou enviada a fortificar la «Línia Maginot». El maig de 1940, quan realitzava aquesta tasca, va ser detingut per les tropes alemanyes i internat d'antuvi a l'«Stalag IB» a Hohenstein (Saxònia, Alemanya), depenent del camp de concentració de Flossenbürg. El 9 d'agost de 1940 va ser deportat, sota la matrícula 3.638, amb 168 companys al camp de concentració de Mauthausen. El 24 de gener de 1941 va ser transferit, amb la matrícula 11.652, al camp de Gusen. Antoni Blanco Blanch va morir el 19 de novembre --algunes fonts citen l'11 de setembre-- de 1941 al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria).

***

Silverio Ros Andrés

- Silverio Ros Andrés: El 16 de febrer de 1902 neix a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Silverio Ros Andrés. Ingressà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan treballava en una fàbrica hidroelèctrica de València. Després emigrà a Barcelona, on va fer d'obrer a l'empresa de construcció «Pallas i Gabendell» i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la CNT. En 1939, en acabar la guerra civil, passà els Pirineus i, després d'un temps internat al camp de concentració d'Argelers, s'establí d'antuvi a Bordeus i més tard visqué pel departament d'Òlt i Garona, on durant l'ocupació alemanya va ser detingut per la gendarmeria francesa i lliurat a les autoritats nazis. Durant la seva captivitat adquirí una malaltia que li van deixar seqüeles permanents. El 10 de setembre de 1944 s'afilià a la Federació Local de la CNT d'Agen, essent un dels seus primers militants, on milità tota la resta de sa vida. Silverio Ros Andrés va morir el 29 de setembre de 1973 a Agen (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca d'Amleto Astolfi

- Amleto Astolfi: El 16 de febrer de 1903 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Amleto Astolfi, també conegut com Amleto Franzini. Gràcies a la influència de Giuseppe Nardi, company de sa germana Angelica, començà a militar molt jove en els cercles anarcoindividualistes. El març de 1921 es va veure implicat, amb Latini Diavolindo, en un atemptat realitzat al parc Scipione, a prop de la Central Elèctrica de Via Gadio, i a la bomba al teatre Diana de Milà i va ser condemnat per «homicidi polític» a 15 anys de presó. El febrer de 1931 va ser alliberat de la presó d'Alessandria (Piemont). Com que no trobà feina del seu ofici de mecànic, emigrà clandestinament a França, gràcies a la xarxa d'evasió d'Alfredo Brocheri, i d'antuvi s'instal·là a Drancy (Illa de França), a casa sa germana, i més tard a Fontenay, al domicili del company Angelo Damonti. Treballà com a obrer envernissador i participà activament en les activitats de l'anarquista Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Angelo Damonti, Fioravante Meniconi, Mario Mantovani, Camillo Berneri i Umberto Tommasini, entre d'altres. El novembre de 1933 fou un dels fundadors a Puteaux de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Refugiats Italians) i formà part de la redacció del seu òrgan d'expressió, Lotte Sociali, que publicà a París vuit números entre el 15 de desembre de 1933 i el febrer de 1935 i el gerent del qual fou Jean Girardin. Fou el responsable, amb Arturo Pirola i Bauer, del periòdic bilingüe Nella Mischia / Dans la Mêlée, que publicà a París dos números entre novembre i desembre de 1934. El 26 de desembre de 1934 se li va decretar l'expulsió, juntament amb Angelo Damonti i Pietro Sini, i marxà cap a Brest (Bretanya) sota el nom fals d'Amleto Franzini, instal·lant-se a casa del company Ulisse Merli (Carlo Franzini). La policia el va inscriure en la llista dels«subversius terroristes». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya, marxà amb altres companys a Barcelona (Catalunya) per a ajudar la revolució. De bell nou a França, el juny de 1939 va ser detingut, jutjat i condemnat a sis mesos de presó a Rennes, però quan la seva veritable identitat va se descoberta, fou internat, juntament amb 379 refugiats italians, al camp de concentració de Vernet. El novembre de 1941 va ser traslladat a Menton i el desembre d'aquell any va ser extradit, condemnat a cinc anys de confinament i enviat el febrer de 1942 a Ventotene. El maig de 1942 va ver traslladat a la colònia agrícola de la Gorgona. Més tard lluità contra el nazifeixisme com a partisà llibertari dels«Patrioti Brigata Malatesta» a la zona del Pavese llombard. Després de l'Alliberament col·labora en el periòdic Il Comunista Libertario, que publicà a Milà 16 números entre desembre de 1944 i octubre de 1945 i que va ser dirigit per Mario Mantovani. Posteriorment cessà la seva militància anarquista.

Amleto Astolfi (1903-?)

***

Necrològica de Manuel Clemente Marcos apareguda en el periòdic parisenc "Espoir" del 2 d'agost de 1964

- Manuel Clemente Marcos: El 16 de febrer de 1905 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Clemente Marcos, també conegut com Manuel Clemente Blanco. Emigrat a Catalunya, treballà de ferroviari i milità en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya) i fou, amb José Ramos i Germán Horcajada Manzanares, un dels militants més destacats dels ferroviaris confederals catalans. L'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb 28 companys, arran d'una reunió clandestina celebrada a Gramanet de Besòs, actual Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), i en 1937 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sant Adrià de Besòs, organització de la qual va ser nomenat vicesecretari del Comitè de Relacions de la seva regional catalana. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració i l'ocupació nazi. Després de la II Guerra Mundial, fou delegat en diferents congressos i plenàries, com ara el Ple Nacional de Regionals celebrat l'agost de 1946 i el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) realitzat en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1948 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Nevers (Borgonya, França) i membre del Comitè Departamental del Nièvre de l'MLE en l'exili. Posteriorment es traslladà a la regió parisenca i fou membre de la Federació Local de la CNT de Cachan (Illa de França, França). Sa companya fou Francisca Pérez, amb qui tingué dos infants, Helios i Germinal. Manuel Clemente Marcos va morir el 28 de juny de 1964 a l'Hospital Teron de París (França) després de patir una llarga i penosa malaltia.

***

Cèsar Saborit Carrelero

- Cèsar Saborit Carrelero:El 16 de febrer de 1915 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) el militant i guerriller anarquista César Saborit Carrelero. Des de molt jove va militar en les Joventuts Llibertàries del seu barri, de Sant Andreu i del Clot, i també va ser militant anarcosindicalista de la construcció barcelonesa. En 1932 participa en els més actius grups d'acció i era l'encarregat d'un arsenal clandestí. El juliol de 1936 va intervenir en les lluites antifeixistes a Barcelona i després va combatre en la Columna Durruti i en el selectiu Batalló de la Mort. Acabada la guerra, va ser empresonat uns anys i després es va incorporar en l'organització clandestina on va sobresortir pel seu activisme. En 1949 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció i més tard secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, després de la caiguda del Comitè de Grau i de Capdevilla a finals de 1948, i va fer costat les accions armades de Los Maños. En 1950 participa en la guerrilla de Marcel·lí Massana i poc després marxa a França, realitzant missions orgàniques a ambdues bandes de frontera. A mitjans de 1951, després de moltes vacil·lacions i de l'oposició de la CNT de l'Exili, es decideix acompanyar Josep Lluís Facerías, amb qui ja havia lluitat en la guerrilla, en una incursió per la comarca barcelonina. El 19 de juliol de 1951, cap al migdia, va ser assassinat a boca de canó per dos policies de la Brigada Político-Social dins del troleibús Santa Coloma-Meridiana, davant el número 345 del carrer Sant Andreu de Barcelona (Catalunya). Quan va morir, sa esposa Magdalena Roig i el son fill Cèsar, nascut el juny de 1942, eren a França.

Cèsar Saborit Carrelero (1915-1951)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Del Seminario sobre los Catálogos Municipales (Mallorca, 2010)

0
0

En octubre del año 2010 la Societat Arqueològica Lul·liana realizó un seminario Els catàlegs municipals. La protecció del patrimoni immoble. En el año 2013 publicó un pdf con los temas que en esas reuniones se debatieron.

La Llei de patrimoni històric de les Illes Balears (12/1998) establí inicialment que tots els municipis havien de redactar i aprovar un catàleg abans de dos anys, és a dir, com a màxim l’any 2000. Aquesta norma s’ha modificat un parell de cops al llarg del temps i finalment ha estat derogada, amb el resultat que, avui en dia, encara és molt reduït el número d’ajuntaments que tenen un catàleg aprovat segons els criteris vigents. N’hi ha que el tenen aprovat però no adaptat al Pla Territorial de Mallorca i, per tant, no inclou determinades tipologies ni valors. Però més greu és que encara hi ha un bon grup de consistoris que no tenen cap instrument de protecció, bé perquè no l’han aprovat mai, o bé perquè la seva tramitació s’ha dilatat tant en el temps que ha caducat. Per tant, ens trobam amb la dramàtica situació que molts de municipis de Mallorca, com ara Santanyí o Santa Margalida, per posar dos exemples, tenen la major part del seu patrimoni totalment desprotegit. I aquest, és només un dels problemes que sorgeixen a l’entorn d’aquesta matèria.

catalogos
Els catàlegs municipals. La protecció del patrimoni immoble

El seminari que la Societat Arqueològica Lul·liana va organitzar l’any 2010 tenia per objecte analitzar aquesta situació: que en prop de 15 anys no s’ha sabut articular un instrument de protecció que és fonamental. A fi d’identificar-ne els motius, a la trobada s’hi va convocar a diferents representants de les disciplines i agents que habitualment participen en el procés de redacció, tramitació i aplicació dels catàlegs: tècnics de l’administració, tècnics redactors, investigadors i tot tipus de públic interessat. Les ponències s’organitzaren en tres blocs temàtics, amb taules rodones al final de cada sessió: el primer, centrat en la redacció dels catàlegs; el segon, en la seva tramitació; i el tercer, en la problemàtica de la seva aplicació un cop aprovat. Els textos que ara es publiquen recullen les aportacions dels ponents.

Francesca Tugores / Àngel Llull (Coordinadors del seminari): Catálegs municipals / Mallorca 2013

El índice de esta publicación es el siguiente:

  • Francesca Tugores / Àngel Llull
    Catàlegs municipals / Mallorca 2013
  • Miquel Àngel Capellà Galmés
    Els catàlegs de patrimoni històric:del monument a l’àmbit local
  • Guillem Rosselló-Bordoy
    Catalogació i protecció del patrimoni. Evolució de la qüestió en el segle XX
  • Toni Lozano Ruiz
    La catalogació a la legislació de patrimoni i a la legislació urbanística
  • Jaume Adrover Cànaves / Antoni Mas i Forners
    La tutela del patrimoni catalogat per part de l’administració local
  • Miquel Àngel Escanelles
    El concepte de paisatge i la seva catalogació
  • Manuel Calvo Trias
    Els jaciments arqueològics: criteris de catalogació i problemàtica associada
  • Maria Francisca Ambrós Pol
    La redacció i actualització dels catàlegs municipals. Problemàtica associada
  • Andreu Ramis Puig-Gròs / Joan Vanrell Torelló / Pau Bibiloni Jaume
    La caracterització d’un paisatge. El sistema hidràulic del torrent de Llorac (Llorito)
  • Pedro Rabassa Sansaloni
    La Llonja de Palma, gestió de la intervenció en un bé catalogat

Toda la información sobre el Patrimonio que nos llegue a los ciudadanos es positiva. No entiendo que los BIC y BC no tengan una web a ellos dedicada; ni que la "lista pública" de los BIC no esté en Internet. Son importantes los estudios sobre el Patrimonio, así como su conservación y protección, pero también su conocimiento por la ciudadanía.

Excelente la Societat Arqueològica Lul·liana al exponer libremente en Internet este tipo de documentos.

TREFILERIA, PREVENCION RIESGOS LABORALES

Hi ha altres formes de fer política. Dissabte FEIM POBLE!

0
0

Hi ha que encara no tenen candidat, nosaltres ja feim feina en millorar el nostre pla de gestió municipal. Feim política, no som polítics professionals, ni vivim de la política però ens agrada fer les coses seriosament, sense improvisacions electoralistes, de forma oberta, participativa i transparent. Hi ha altres formes de fer política però us haveu d'implicar.

 

No volem només els vostres vots volem que us organitzeu, que participeu i que faceu propostes en torn a Pollença  i formar part del canvi necessari que cal impulsar a les eleccions de mai. Els vells partits jeràrquics s'enfonsen però l'alternativa no es pot construir des de ca nostra, a la barra del bar, davant la tele... Pollença és el nostre entorn proper i ningú millor que nosaltres, els ciutadans, podem saber que falla i que s'ha de canviar i per això hem de possar mans.

Així que us esperam a tots dissabte 21 de febrer a les 18,00h al Centre Cultural de Pollença per fer, de manera participada, un diagnòstic col·lectiu de l'estat del municipi, per cercar propostes i per debatre quines línies prioritàries hauria de tenir un govern d'esquerra rupturista.

Reserva el dia! No hi pots faltar!

 

 

GALERÍA FOTOGRÁFICA: SEVILLA 5ª Parte (ESPAÑA)

0
0
  Enero 2015

© Miguel Veny Torres 



pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Jarrón»
c/ Pinzón
Parque de Maria Luisa

«Fuente de los Leones»
Jardín de los Leones
Parque de Maria Luisa

«Jarrón»
c/ Avenida Hernán Cortés
Parque de Maria Luisa

«El Monte Gurugú»
c/ Avenida Hernán Cortés
Parque de Maria Luisa

«Monumento a Dante Alighieri»
Escultor:
Juan de Abascal
c/ Avenida de Hernán Cortés
Parque de Maria Luisa

«Torre Sur»
Proyecto:
Aníbal González Álvarez-Ossorio
desde c/ Avenida Isabel la Católica
Plaza de España
Parque de Maria Luisa

«Alegoría de "El Genio"»
Escultor:
Lorenzo Coullaut Valera
Glorieta de Covadonga
Parque de Maria Luisa

«Alegoría de "El Arte"»
Escultor:
Lorenzo Coullaut Valera
Glorieta de Covadonga
Parque de Maria Luisa

«Alegoría de "La Ciencia"»
Escultor:
Lorenzo Coullaut Valera
Glorieta de Covadonga
Parque de Maria Luisa

«Alegoría de "El Trabajo"»
Escultor:
Lorenzo Coullaut Valera
Glorieta de Covadonga
Parque de Maria Luisa

«Torre Norte»
Proyecto:
Aníbal González Álvarez-Ossorio
Plaza de España
Parque de Maria Luisa

«Museo Histórico Militar de Sevilla»
Proyecto:
Aníbal González Álvarez-Ossorio
Plaza de España
Parque de Maria Luisa

«Canal y Puente»
Proyecto:
Aníbal González Álvarez-Ossorio
Plaza de España
Parque de Maria Luisa

«Torre Sur»
Proyecto:
Aníbal González Álvarez-Ossorio
Plaza de España
Parque de Maria Luisa

«Farola»
Proyecto:
Aníbal González Álvarez-Ossorio
Plaza de España
Parque de Maria Luisa

«Canal y Puente»
Proyecto:
Aníbal González Álvarez-Ossorio
Plaza de España
Parque de Maria Luisa

«Coche de caballos (Calesa)»
Proyecto:
Aníbal González Álvarez-Ossorio
Plaza de España
Parque de Maria Luisa

«Fuente»
Proyecto:
Aníbal González Álvarez-Ossorio
Plaza de España
Parque de Maria Luisa

«Coche de caballos (Calesa) y Fuente»
Proyecto:
Aníbal González Álvarez-Ossorio
Plaza de España
Parque de Maria Luisa

«Puerta de Castilla, Pabellón central, actual sede de la Capitanía General»
Proyecto:
Aníbal González Álvarez-Ossorio
Plaza de España
Parque de Maria Luisa

«Coche de caballos (Calesa)»
Proyecto:
Aníbal González Álvarez-Ossorio
Plaza de España
Parque de Maria Luisa

«Caballo»
Coche de caballos (Calesa)
Plaza de España
Parque de Maria Luisa

«Caballos»
Coche de caballos (Calesa)
Plaza de España
Parque de Maria Luisa

«Coche de caballos (Calesa)»
Plaza de España
Parque de Maria Luisa

«Pabellón de Sevilla»
Exposición Iberoamericana de 1929
Arquitecto:
Vicente Traver y Tomás
c/ Avenida Santiago Montoto

«Monumento ecuestre del Cid Campeador»
Escultora:
Anna Hyatt Huntington
c/ Avenida del Cid

«Gatito»
c/ Avenida del Cid

«Veleta»
Biblioteca General y Archivo Histórico Universitario
c/ Avenida del Cid

«Fuente de las Cuatro Estaciones»
Obra de:
Manuel Delgado Brackenbury
Plaza Don Juan de Austria (La Pasarela)

«Monumento a Pepe Peregil (D. José Pérez Blanco)»
Escultor:
José Antonio Navarro Arteaga
Plaza del Padre Jerónimo de Córdoba

«Hotel Baco»
Plaza Ponce de León

«Edificio»
c/ de Juan de Mesa

«Cartel cerámico de farmacia»
c/ Alhóndiga

«Monumento al "Niño Ricardo" (Manuel Serrapi Sánchez)»
Escultor:
Jesús Gavira Alba
Plaza Cristo de Burgos

«Edificio»
Paza Cristo de Burgos

«Vista calle»
c/ Dormitorio

«Vista calle»
c/ Sales y Ferré

«Vista calle»
c/ Boteros

«Vista calle»
c/ Huelva

«Monumento a la Memoria de Clara Campoamor»
Escultora:
Anna Jonsson
Plaza de La Pescadería

«Monumento a la Memoria de Clara Campoamor»
Escultora:
Anna Jonsson
Plaza de La Pescadería

«Monumento a la Memoria de Clara Campoamor»
Escultora:
Anna Jonsson
Plaza de La Pescadería

«Monumento a la Memoria de Clara Campoamor»
Escultora:
Anna Jonsson
Plaza de La Pescadería

«Monumento a la Memoria de Clara Campoamor»
Escultora:
Anna Jonsson
Plaza de La Pescadería

«Monumento a la Memoria de Clara Campoamor»
Escultora:
Anna Jonsson
Plaza de La Pescadería

«Vista plaza»
Plaza Jesús de la Pasión

«Vista calle»
c/ San Isidoro

«Graffiti»
c/ San Isidoro

«Patio»
c/ Francos

«Restaurante Baco»
c/ Francos

«Patio»
c/ Francos

«Patio»
c/ Francos

«Papa Noel sevillano»
c/ Conteros

«Escultura de San Pedro»
Puerta del Perdón
Catedral de Santa María de la Sede de Sevilla
c/ Alemanes

«Escultura de San Pedro»
Puerta del Perdón
Catedral de Santa María de la Sede de Sevilla
c/ Alemanes

«Azulejo cerámico (Miguel de Cervantes
"Rinconete y Cortadillo")»
Gradas de la antigua mezquita
Diseño
Don José Gestoso y Pérez
c/ Alemanes

«Coche de Caballos (Calesa)»
c/ Placentines

«Balcón»
La Giralda
c/ Placentines

«Patio Manierista»
Palacio arzobispal
Plaza Virgen de los Reyes

«Vista calle»
c/ Santa Marta

«Monumento al Papa Juan Pablo II»
Escultor:
Juan Manuel Miñarro López
Plaza Virgen de los Reyes

«Relieve de la Adoración de los Magos»
Escultor:
Miguel Perrín
Puerta de Palos o Puerta de la Adoración de los Magos
Catedral de Santa María de la Sede de Sevilla
c/ Placentines

«Vidriera»
Catedral de Santa María de la Sede de Sevilla
c/ Avenida de la Constitución

«Vidriera»
Catedral de Santa María de la Sede de Sevilla
c/ Avenida de la Constitución

«Retablo de La Asunción»
Altar de la Asunción
Catedral de Santa María de la Sede de Sevilla
c/ Avenida de la Constitución

«Farola»
Plaza del Triunfo

«Monumento a la Inmaculada Concepción»
Escultor:
Lorenzo Coullaut Valera
Plaza del Triunfo

«Escultura de Martinez Montañés»
Monumento a la Inmaculada Concepción
Escultor:
Lorenzo Coullaut Valera
Plaza del Triunfo

«Escultura de Bartolomé Esteban Murillo»
Monumento a la Inmaculada Concepción
Escultor:
Lorenzo Coullaut Valera
Plaza del Triunfo

«Escultura de Juan de Pineda»
Monumento a la Inmaculada Concepción
Escultor:
Lorenzo Coullaut Valera
Plaza del Triunfo

«Escultura de Miguel Cid»
Monumento a la Inmaculada Concepción
Escultor:
Lorenzo Coullaut Valera
Plaza del Triunfo

«Músico»
c/ Joaquín Romero Murube

«Músico»
c/ Joaquín Romero Murube

«Placa»
Sevilla
ciudad de Ópera
c/ Joaquín Romero Murube

«Vista Plaza»
Plaza de la Alianza

«Vista calle»
c/ Ximénez de Enciso

«Casa Plácido»
c/ Mesón del Moro

«Vista calle»
c/ Ximénez de Enciso

«Vista calle»
c/ Ximénez de Enciso

«Patio»
c/ Fabiola

«Patio»
c/ Ximenez de Enciso

«Patio»
c/ Ximenez de Enciso

«Vista calle»
c/ Archeros

«Vista calle»
c/ Doncella

«Fachada Estación de Santa Justa»
Arquitectos:
Antonio Cruz y Antonio Ortiiz
c/ Avenida Kansas City

Palma, 16 de febrero de 2015


Viewing all 12423 articles
Browse latest View live