[01/02] «O Pensamento Social» -«El Productor» - «La
Révolution» - «Alas» -«Le Combat» - «L'Espagne
Nouvelle» - Zévaco - Planteline - Erlebach -
Toryho - Pascual Gimeno - Faure - Renard - Di Giovanni - Ibels -
Bellavista - ManziniAnarcoefemèrides
de l'1 de febrer
Esdeveniments
![Capçalera d'"O Pensamento Social"]( "Capçalera d'\"O Pensamento Social\"")
- Surt O Pensamento Social: Pel febrer de 1872
surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari
internacionalista O Pensamento Social. Não mais deveres
sem direitos, não mais direitos sem deveres (El
Pensament Social. No més dehures sense drets, no
més
drets sense deures). Fou l'òrgan d'expressió de
l'Associação de Resistência«Fraternidade
Operária» (FO, Associació de
Resistencia «Fraternitat Obrera»), adscrita a
l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Portugal i
sorgí arran dels
estrets contactes amb els internacionalistes espanyols. Va ser dirigit
per José
Fontana i Antero Tarquínio de Quental. N'eren membres de la
redacció José Correia
Nobre França, Eduardo Maia, Sousa Brandão i
José Tedeschi i en l'administració
figuraven José Fontana, Monteiro i Tito; Lopes n'era el
propietari nominal. Antero
Quental publicà el fullet O queé a
Internacional per a costejar les primeres despeses de la
publicació de O Pensamento Social.
Trobem articles de Jaime
Batalha Reis, Friedrich Engels, José Fontana, Augusto
Fuschini, Tomás González
Morago, Pau Lafargue, Oliveira Martins, Karl Marx, Pierre-Joseph
Proudhon i Antero
de Quental, entre d'altres. Aquest setmanari nasqué sota la
influència bakuninista
i, sobretot, proudoniana i de mica en mica es va anar decantant pel
socialisme
marxista. En sortiren 55 números, l'últim el 4
d'octubre de 1873.
***
![Capçalera d'"El Productor"]( "Capçalera d'\"El Productor\"")
- Surt El Productor: L'1 de
febrer de 1887 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número
del diari El Productor. Diario Socialista,òrgan
de les Societats Obreres de Barcelona. A partir del número
32, d'11 de març de
1887, se subtitularà «Periódico
Socialista» i passarà a tenir periodicitat
setmanal, i a partir del número 198, de 4 de juliol de 1890,
portarà com a
subtítol «Periódico
Anarquista». En total sortiran 369 números fins al
21 de
setembre de 1893, quan l'impressor va negar-se a seguir imprimint-lo i
no van
trobar cap impremta disposada a editar-lo. Dirigit inicialment per
Antoni
Pellicer i Paraire i per Pere Esteve, va tenir la
col·laboració regular de
Rafael Farga i Pellicer, Joan Montseny, Soledad Gustavo, Anselmo
Lorenzo, Josep
Llunàs i Pujals, Cels Gomis, Ricardo Mella, S.
Suñé, J. López Montenegro, etc.
Va assolir una gran importància teòrica, ja que
va presidir el pas de
l'anarcocol·lectivisme català
--polèmica amb Le
Revolté de Ginebra-- a l'«anarquisme
sense adjectius» i la
revisió de l'obra de la Federació de Treballadors
de la Regió Espanyola (FTRE).
Va arribar a tirar entre 6.000 i 7.000 exemplars. Va
tornar a aparèixer entre 1901 i 1904 (122
números), dirigit per Joan Baptista
Esteve (Leopoldo Bonafulla), amb Josep Prat, Teresa
Claramunt, Llorenç
Pahissa, Ricardo Mella, etc., però la seva
incidència va ser arraconada en part
pel grup entorn de l'Escola Moderna; i encara va tenir una terceraèpoca entre
1925 i 1930, dirigit per Manuel Buenacasa. Altres periòdics
anarquistes van
portar el mateix nom (La Corunya, Madrid, Sevilla, Tarragona,
Canàries, Xile,
Cuba...).
***
![Capçalera de "La Révolution"]( "Capçalera de \"La Révolution\"")
- Surt La Révolution: L'1 de febrer de
1909 surt a París (França)
el primer número del diari La
Révolution. Quotidien de lutte sociale.
Aquesta publicació fou fundada i animada perÉmile Pouget. Va tenir com a
gerents Moucheboeuf i Raphaël Cassignol. Tirava una mitja de
30.000 exemplars
dels quals 6.000 es venien a París. Trobem articles de Paul
Ader, Charles
Albert, Louis Avennier, Ernest Babut, Alice i J. Bernard, Auguste
Berthon,
Bled, G. Boucheron, Amédée Bousquet, Aristide
Briand, Fritz Brupbacher, Amédée
Catonné (Amédée Dunois),
Chateclair, Edmond Char, Léon Cladel, Henri
Dagan, Alphonse Daudet, Gaston Dubois-Desaulle, J. Dubosc, Jean
Duchene, Henri
Duchmann, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, Floquet, Henri
Fuss-Amoré, Henri
Gauche (René Chaughi), Paul Guille,
André Girard, Victor Griffuelhes,
James Guillaume, Hermel, Georges Herzig (Georges Sergy),
Léon Jouhaux,
Francis Jourdain, Alfred Klein, Hubert Lagardelle, Henri Lequin (Raoul Lenoir),
Henri
Leyret,
Alexandre Luquet, Charles Malato, Victor Méric, Alphonse
Merrheim, Pierre
Monatte, Émile Pataud, Georges Paul, Émile
Pouget, Protat, Pierre Quillard,
Marius Réty, Jean Richepin, André Rivoire, Joseph
Roumanille, Séverine,
Frédéric Stackelberg, B. Veillard, Jean Witsch,
Alexandre Zevaes, etc. Com a
il·lustradors figuren Dechiron, Charles Dhooghe, Maurice
Girard, Grandjouan,
Morel, Ludovic Pissarro (Ludovic Rodo).
Publicà fulletons de G.
Bubois-Desaulle, Léon Cladel, A. Daudet, Henri Duchmann,É. LeRoy, Marius Rety,
J. Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Jules Valles,
etc. En sortiren
56 números, l'últim el 28 de març de
1909.
***
![Premsa llibertària]( "Premsa llibertària")
- Surt Alas: L'1 de febrer de
1915 surt a Castro del Río (Còrdova, Andalusia,
Espanya) el primer número del periòdic
sindicalista i anarquista mensual Alas.
Revista sociológico literaria. Va ser publicada
pel grup anarquista del
mateix nom del Centre Obrer de Castro del Río i dirigida per
Salvador Cordón.
En van sortir sis números. El grup es va dissoldre i la
revista es va suspendre
ja que alguns militants del grup se'n van anar del poble. No se n'ha
conservat cap
exemplar.
***
![Capçalera de "Le Combat"]( "Capçalera de \"Le Combat\"")
- Surt Le Combat: L'1 de febrer de
1926 surt a Flémalle-Grande
(Valònia, Bèlgica) el primer número
del bimensual Le
Combat. Organe
anarchiste. La
seva edició es plantejà arran del III
Congrés de la
Federació Comunista Llibertària (FCL) del 25 de
desembre de 1925 a Amay
(Lieja), quan es decidí substituir l'òrgan
d'expressió de l'FCL, L'Émancipateur (1921-1925), per un de nou en un
intent d'unir els anarquistes de totes
les
tendències contra els feixismes negre i roig. El primer
número fou publicat per
Camille Mattart, però a partir del número dos i
fins al 24 s'edità a
Brussel·les per Hem Day; després, de bell nou, a
Flémalle-Grande per Camille
Mattart. Van ser gerents Hem Day i Ch. Leanen. Trobem articles de
Charles
Alexandre, Gr. de Amay, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier,
Jules Bluette, Veuve
Désirée Brismée, F. Burton, Fritz
David, Hem Day, Émile Debaize, Louise
Dieudonné, Georges Eekhoud, Fernand, Michel Frankar, Julia
Friedman, Franz
Gallo, Manuel García, Paul Gille, Hyacinthe Gobin,
Géo Granz, Marceline
Hecquet, Émile Heusy, Higuet, Erigh Islandsun, Ghislain
Joël, Albert de Jong,
Henri Ledoux, Jena Ledoux, Camille Lemonnier, Ernest Lieder, B. de
Ligt, Stephen
Mac Say, Léon Mantes, Émile Marchand, Camille
Mattart, Ricardo Schiavina,
Gaston Stiv-Nhaire, Ernest Tanrez (Ernestan), Olga Taratouta, Van
Amwerpen, Bartolomeo Vanzetti, H. Vrijheid, Georges Ivetot, etc. El
periòdic
tingué una tirada entre 1.200 i 1.500 exemplars i es
distribuïa a França. El
número 10 (juliol de 1926) es va consagrar al
cinquantè aniversari de la mort
de Mikhail Bakunin i el 26 (setembre de 1927) a les execucions de Sacco
i de
Vanzetti. En sortiren 33 números, l'últim l'abril
de 1928, quan fou continuat
de bell nou per L'Émancipateur
(1928-1936).
***
![Capçalera de "L'Espagne Nouvelle"]( "Capçalera de \"L'Espagne Nouvelle\"")
- Surt L'Espagne Nouvelle: L'1 de febrer de
1937 surt a Nimes (Llenguadoc,
Occitània) el primer número del
periòdic L'Espagne
Nouvelle. Hebdomadaire, édité par le Secrétariat de Documentation
Ouvrière. Aquest
setmanari canvià en diverses ocasions de subtítol
i de periodicitat: «Bulletin
d’information paraissant tous les lundis»,«Organe pour la défense des
militants, des conquêtes et des principes de la
révolution espagnole
(bimensuel)», «Organes réunis pour la
défense des militants des conquêtes et
des principes de la révolution sociale
ibérique» i «Organe de
défense des
militants, des conquêtes et des principes
révolutionnaires en Espagne». Sortí
per substituir la desapareguda L'Espagne
Antifasciste (1936-1937). El responsable (impressor i gerent)
d'aquesta
publicació fou sempre André Prudhommeaux i
l'administrador P. Jolibois. Membres
del comitè de redacció van ser Jean Dautry,
Aristide i Paul Lapeyre i Alphonse Barbé,
entre d'altres. Publicà articles d'altres
periòdics, com ara Pan, La
Révolution Prolétarienne, Solidaridad
Obrera, Spain and the World
o Tierra y Libertad. De la primera
sèrie
en sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de
1937. Després, el 12 d'abril de
1937, sortí un número-cartell fora de
numeració que anunciava la nova sèrie, el
primer número de la qual sortí el 19 d'abril de
1937. A començaments de 1938
aquesta publicació es va fusionar amb Le
Semeur, d'Alphonse Barbé, i L'Espagne
Antifascista, d'Aristide Lapeyre publicada a Bordeus. Hi van
col·laborar
Jaume Balius, Alphonse Barbé, Camillo Berneri,
Félicien Challaye, Édouard
Baladier, Jean Dautry, Marcel Dieu (Hem
Day), Buenaventura Durruti, Léo Eichenbaum (Léo Voline), Etta Federn,
José Gabriel, Eduardo de Guzman, Éric
Hellson, Ignotus, P. Jolibois, M. Kavavanagh, Aristide Lapeyre, Paul
Lapeyre,
René Laurac, Robert Louzon, Ethel Mac Donald, A. De
Malander, Martin, Hoche
Meurant, Pierre Naville, Jane-H. Patrick, Francisco Pelegri, Pierre
Piller (Gaston Leval),
André Prudhommeaux, Joan
Puig Elías, E. Reynier, Charles Ridel, Rudolf Rocker,
Lucía Sánchez-Saornil,
Hugh Slater, Ernest Tanrez (Ernestan),
etc. Aquest periòdic destaca per les seves informacions de
qualitat, per la
seva objectivitat i punt de vista crític sobre determinats
aspectes de la
Revolució espanyola, i per les seves fotografies. En les
seva pàgines publicà
diversos articles i notícies sobre les maniobres
estalinistes que es
realitzaren al front d'Aragó i altres indrets --un article
acabava amb
l'eslògan «Per vèncer Franco, cal
vèncer Stalin». Simpatitzà amb les
posicions
del grup català «Los Amigos de Durruti»,
alhora que engegaren diatribes molt
dures vers el moviment anarquista espanyol oficial, acusant-lo de
col·laboracionista i oportunista per la
participació ministerial de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El periòdic fou força crític
amb el «Decret-llei
Daladier-Serraut-Mandel» francès del 2 de maig de
1938 pel qual es reforçava el
control policíac, s'agreujava la legislació sobre
els estrangers i penava els
ciutadans francesos que ajudessin els estrangers en situació
irregular --dedicà
en exclusiva el número doble 58-59 d'octubre de 1938 al
citat decret-llei. L'últim
número, triple 67-69 en format revista sota el
títol L'Espagne
Indomptée, fou de juliol-setembre de 1939 --en
aquestúltim número es publicaren dos articles de Jaume
Balius, secretari de «Los
Amigos de Durruti», i altres defenses d'aquest grup
dissident. Publicà el
fulletó L'anarchisme et
l'insurrection
des Asturies. La CNT et la FAI en octobre 1934, d'Ignotus,
que restà
incomplet. En un determinat període (1937-1938) la seva
publicació s'alternà
amb Terre Libre.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Michel Zévaco]( "Michel Zévaco")
- Michel Zévaco:L'1
de febrer de 1860 neix a Ajaccio (Còrsega) el
novel·lista, socialista
revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel
Zévaco. Fill d'un
militar, després de brillants estudis va ser nomenat
professor de Lletres al
Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va
haver de dimitir per les
seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va
enrolar
per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de
l'Exèrcit
per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va
esdevenir col·laborador de
Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité,òrgan de la Lliga
Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment
obrer participant en
la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va
acostar als grups
anarquistes de la capital. Va ser candidat sense èxit en les
eleccions
legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser
condemnat per primera
vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de
Sainte-Pélagie, on
coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara
que l'acusació era«per provocació a la mort», ja que havia
escrit una sèrie d'articles virulents
contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de
l'Interior
Constans. El 27 de març de 1892 va començar a
publicar el setmanari anarquista Le
Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de
Ravachol, en plena època
d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos
de presó
i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys,
abandonarà el
periodisme i es dedicarà a la bohèmia
montmartriana amb els artistes de Le Chat
Noir. Més tard va col·laborar en Le
Libertaire, de Sébastien Faure, en
el periòdic anarquista La Renaissance,
en La Petite République
Socialista de Jean Jaurès i en el
periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors.
En 1898 va dirigir L'Anticlérical,òrgan de la Lliga Anticlerical de
França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va
començar a publicar
per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i
espasa «republicanes»
--en va fer més de 1.400--, on els protagonistes eren la
gent del poble
partidària de la Revolució francesa i de la
llibertat, gent sense Déu ni amo, i
que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le
Chevalier de Pardaillan o La
Fausta. L'«Alexandre Dumas llibertari»,
com algú el va anomenar, es va
instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on
també es trobava l'anarquista
Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917
va marxar a causa de la guerra
a Eaubonne (Illa de França, França), on
va morir de càncer el 8 d'agost de
1918. A començaments del segle XX, Michel Zévaco
i Gaston Leroux eren els
autors millors pagats de França i infinitat de
novel·les de Zévaco s'han vist
adaptades al cinema i a la televisió. També
existeixen edicions de les obres de
Zévaco «alleugerides» de
càrregues polítiques.
***
![Notícia sobre Amélie Planteline apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" del 24 de juny de 1923]( "Notícia sobre Amélie Planteline apareguda en el diari parisenc \"Le Rappel\" del 24 de juny de 1923")
- Amélie
Planteline: L'1 de febrer de 1880 neix al XII Districte de
París (França)
l'anarcosindicalista Amélie Planteline. A
començament dels anys vint fou membre
de la secció minoritària sindicalista
revolucionària del Sindicat d'Empleats
del Sena de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU) i membre de la
Comissió Femenina Central d'aquest sindicat. El gener de
1923 va ser nomenada
membre de la comissió executiva de la Unió dels
Sindicats Unitaris del Sena. En
aquesta època col·laborà en L'Égalité
(1923-1924), òrgan de la Unió
Socialista-Comunista (USC). Es presentà a la
secretaria de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena del
21 de juny de 1923,
però no va ser elegida acusada de comunista. En aquestaèpoca fou membre dels
Comitès d'Acció i prengué la paraula
en nombrosos actes organitzats per aquesta
organització. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923
assistí com a delegada
del Sindicat d'Infermeres Lliures al II Congrés Nacional
(Extraordinari) de la
CGTU que se celebrà a Bourges (Centre, França) i
tingué un paper molt destacat
en la Conferència Femenina que se celebrà el dia
abans d'inaugurar-se el citat congrés.
Després d'aquest congrés, abandonà la
CGTU i s'afilià a la Unió Federativa dels
Sindicats Autònoms (UFSA). El maig de 1924 fou membre dels«Amics de La Bataille Syndicaliste».
Entre 1924 i
1926 treballà com a secretària
mecanògrafa permanent en el Sindicat Únic de la
Construcció del Sena. Durant la Conferència de
Saint-Ouen (Illa de França,
França), celebrada el 28 de juny de 1925, va ser elegida
membre de l'executiva (tresorera)
de l'UFSA. Membre del «Comitè de
l'Entraide» (Comitè del Suport Mutu) i
col·laborà
en el butlletí mensual de la Confederació General
del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR) La Voix du
Travail
(1926-1927), administrat per Pierre Besnard i amb Albert Guigui en la
gerència.
***
![Jules Erlebach]( "Jules Erlebach")
- Jules Erlebach:
L'1 de febrer de 1881 neix a Friburg (Friburg, Suïssa)
l'anarquista
individualista i sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace
Erlebach, a
vagades citat Erlbach, conegut com Ducret. Fill d'un petit industrial
originari
de Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves
conviccions anarquistes,
trencà amb sa família. Membre del Cercle de
Treballadors de Friburg, entre 1904
i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906),
de la
Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640
membres en 12
sindicats i que s'adherí a la Federació de les
Unions Obreres de la Suïssa
Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà
a col·laborar en el periòdic
sindicalista revolucionari La Voix del
Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908
marxà cap a París
(França) i entrà en contacte amb els cercles
anarcoindividualistes. A partir de
juliol de 1911, sota el nom de Ducret
(nom de la seva àvia materna), portà una petita
llibreria, on també feia
enquadernacions, situada al número 15 del passatge de
Clichy, seu de la primera
sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée
Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com
que amb les entrades de
la llibreria no tenia suficient per a viure, també
treballà de dissenyador
industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de
França, França), on
guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda
Bonnot», va ser declarat
sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i
desembre de 1911
Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser
estretament
vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en
tant que estranger,
va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant
Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent
del periòdic L'Anarchie
i albergà l'anarquista
il·legalista Léon Lacombe (Leontou),
amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de
novembre de
1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França,
França) i durant el
qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de
novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i
un esquadró de la
Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva
llibreria per a
efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo
Scalvini (Charles Scalvini), que
s'allotjava a
casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i
després
amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat
per Léon
Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions
il·legalistes i per assassinat, el qual estava
convençut que Erlebach era un
confident de la policia i que l'havia delatat. Després
d'interrogar-lo durant
la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a
l'Hospital Bichat de
París en un estat crític, després de
ser interrogat pel jutge d'instrucció i de
42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una
congestió pulmonar produïda a resultes de la bala
que tenia allotjada a
l'esòfag; després d'una cerimònia
religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre
dies després al cementiri de Bagneux (Illa de
França, França). Deixa esposa (Jeanne-Marie
Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor
Henry Poulaille,
que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les
seves
novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard
li va assegurar que
les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.
***
![Jacinto Toryho (1936)]( "Jacinto Toryho (1936)")
- Jacinto Toryho:
L'1
de febrer de 1902 neix a Villanueva del Campo (Zamora, Castella,
Espanya)
--alguns citen 1911 a Palència (Castella)-- el periodista i
escriptor
anarquista Jacinto Torío Rodríguez,
més conegut com Jacinto Toryho.
Estudià
al col·legi de frares agustins de València de Don
Juan (Lleó) i després marxà a
Madrid, on col·laborà en nombrosos
periòdics de notícies (Norte de Castilla,La Gaceta Regional, El Adelantado,El Heraldo de Madrid, El
Heraldo de Zamora, etc.). Després d'estudiar en la
primera promoció de
l'Escola de Periodisme d'El Debate, fundada pel
sacerdot Ángel Herrera
Oria, en 1926 entrà com a redactor d'aquest rotatiu
catòlic i monàrquic, però
l'abandonà per qüestions ideològiques i
s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Madrid. A començaments dels anys trenta va
ser membre del grup«A» de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), amb Ricard Mestre, Alfredo
Martínez, Abelardo Iglesias i Aso
Ibáñez, entre d'altres. En 1932
participà en
la creació de les Joventuts Llibertàries
madrilenyes. Entre 1933 i 1934,
gràcies a Liberto Callejas, va ser redactor i corresponsal
de Solidaridad
Obrera a Barcelona i fou un dels fundadors del
periòdic Revolución
(1933-1934). Fou assidu de l'agrupació cultural
llibertària «Faros». En 1934 es
traslladà de Barcelona a Madrid per informar-se sobre la
revolució asturiana,
mostrant-se partidari de l'Aliança Obrera. En 1935
entrà a formar part de la
redacció del barceloní Tiempos Nuevos
i treballà en El Día Gráfico.
El gener de 1936 representà el Sindicat d'Espectacles
Públics de Barcelona en
la Conferència de la CNT catalana. Durant la guerra
representà la CNT en el Comitè
de l'Escola Nova Unificada (CENU) i va ser secretari de la Oficina de
Premsa i
Propaganda de CNT-FAI. Entre 1937 i 1938, després de Liberto
Callejas i de
Jaume Balius, dirigí Solidaridad Obrera,
publicació que professionalitzà
--encara que amb periodistes «sospitosos»-- i
sanejà econòmicament, passant
d'un tiratge de 30.000 a 200.000 exemplars i imprimint amb tres
rotatives i 20
linotípies. El 28 de març de 1937
defensà la línia oficial de
col·laboració
governamental de la CNT i la «censura de guerra» en
la Conferència Nacional de
Premsa Confederal i Anarquista i el setembre d'aquell any
polemitzà amb Josep
Peirats en el Ple Regional de les Joventuts Llibertàries de
Catalunya. En 1937
també participà en la fundació del
periòdic vespertí en català Catalunya.
Durant la primavera de 1938, arran de les tensions sorgides en un Ple
de
Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), abandonà
la direcció de Solidaridad
Obrera i va ser substituït per Josep Viadiu. A
finals de 1938 passà a
França i després aconseguí embarcar
cap a Cuba, però el clima insular no li va
anar bé i més tard passà a Nova York.
En 1941, per consell de Waldo Frank,
s'instal·là definitivament a Buenos Aires
(Argentina) on treballà de periodista
en diverses publicacions (Crítica, La
Nación, Clarín, La
Razón, etc.), a més de dirigir
informatius radiofònics i el noticiari de la
cadena de televisió argentina «Canal 7».
Trobem articles seus en CNT, Despertar,Pro, La Revista Blanca, Solidaridad,Tiempos Nuevos,Timón, La Tierra,
etc. Entre les seves obres podem citar Cómo
viven y cómo mueren las prostitutas (sd), Joaquin
Costa y la revolución
española (sd), Memorias de un seminarista
(sd), L'11 de setembre
del 1714 i la guerra antifeixista d'avui. Conferència
(sd), La hora de
las juventudes (1933), Reportajes. La libertad de
expresión en el
periodismo contemporáneo (1935), Apuntes
históricos de Solidaridad
Obrera (1937?, amb Salvador Cánovas Cervantes), Informe
que el camarada
Jacinto Toryho, somete a la consideración de los sindicatos
de la Confederación
Regional del Trabajo de Cataluñacomo
director de Solidaridad Obrera
(1938), La independencia de España (Tres etapas de
nuestra historia)
(1938), En los caminos de la libertad (1939?, ambÁlvaro de Albornoz), La
traición del señor Azaña:
después de la tragedia (1939), Una
traición al
proletariado mundial. El pacto entre Hitler y Stalin (1939), Stalin.
Anàlisis espectral (1946), Anverso y
reverso de la Unión Soviética
(1947), Aramburu. Confidencias. Actitudes. Propositos
(1973), Historia
política argentina (1973), Noéramos tan malos. Memorias de la guerra
civil española (1936-1939) (1975), Del
triunfo a la derrota. Las
interioridades de la guerra civil en el campo republicano revividas por
un
periodista (1978), etc. Jacinto Torío
Rodríguez va morir el 5 de maig de
1989 a Buenos Aires (Argentina) a causa de problemes
cardíacs.
Jacinto
Toryho (1902-1989)
***
![Ricard Pascual Gimeno]( "Ricard Pascual Gimeno")
- Ricard Pascual
Gimeno: L'1 de febrer de 1914 neix a Palafrugell (Baix
Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista
Ricard Pascual Gimeno. Fill d'una família obrera, a 16 anys
quedà orfe de pare
i abandonà els estudis per ajudar sa família
econòmicament. Entrà a treballar
de mecànic i ben aviat s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Palafrugell. D'antuvi aconseguí no patir la
repressió desencadenada arran dels
fets revolucionaris d'octubre de 1934, però poc
després va ser detingut per la
policia i apallissat. En aquesta època era secretari de
l'Ateneu Cultural
Racionalista de Palafrugell i mantenia relacions epistolars amb les
Joventuts
Llibertàries de Barcelona, a més d'assistir a
nombroses reunions clandestines i
de participar en el tràfic d'armes per la frontera
pirinenca. Quan l'aixecament
feixista, el 19 de juliol de 1936 es responsabilitzà de la
incautació del seu
taller de feina per a la indústria de guerra i,
més tard, s'enrolà com a
milicià en la «Columna Durruti». Quan la
militarització de les milícies, va ser
nomenat tinent de la 121 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola,
unitat militar on romandrà fins el final de la guerra. El
febrer de 1939, amb
el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser
reclòs al camp de
concentració de Barcarès, del qual
intentà fugir en diverses ocasions. Després
treballà de mecànic en la indústria de
guerra a Nevers (Borgonya, França) fins
la capitulació francesa. L'agost de 1940 marxà
cap a Tolosa de Llenguadoc, on
establí contacte amb Josep Ester Borràs i
visqué clandestinament fins la seva
detenció per les autoritats del Govern de Vichy que el van
enviar al camp de
concentració de Noé, del qual
aconseguí fugir. Novament detingut, abans de ser
enviat a Alemanya per treballar en el Servei de Treball Obligatori
(STO),
aconseguí fugir dels camps de treball del mur de
l'Atlàntic i s'integrà en la
Resistència francesa. Després de la II Guerra
Mundial representà, amb Martínez,
Buil i Ester, la Regional Catalana Provisional de la CNT i durant vuit
anys
ocupà la secretaria de l'Associació d'Antics
Combatents i Víctimes de la Guerra
de la República Espanyola. Trobem articles seus en Boletín Amicale 26 División
i La
Voz de los Olvidados. En 2000 viva a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord).
Té inèdites unes memòries, Esta fue mi
vida.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Étienne Faure]( "Étienne Faure")
- Étienne Faure:L'1 de febrer de 1911 mor a
Sant-Etiève (Arpitània) el militant i
propagandista anarquista, membre de la
Comuna de Sant-Etiève, Étienne Faure,
també conegut com Cou Tordu o Cou
Tors («Coll Tord», a causa d'una
malformació). Havia nascut el 23 d'agost
de 1837 a Sant-Etiève (Arpitània). Sabater de
professió, dirigirà en 1868 la
vaga del seu gremi. En 1871, després de la
insurrecció parisenca, com a
militant revolucionari, prendrà part el 24 de
març en el comitè insurreccional
que ocupa l'Ajuntament de Sant-Etiève i arresta les autoritats. Designat
responsable de la Comissaria Central de la policia municipal, va
realitzar un
cartell de crida al poble amb la finalitat de triar els membres de la
Comuna.
Buscat per les autoritats militars tres dies més tard, va
aconseguir fugir i
arribar a Ginebra (Suïssa). El 29 de febrer de 1872
l'Audiència de Riom el va
condemnar en rebel·lia a la deportació en recinte
fortificat. En l'exili suís
participarà en la Societat de Refugiats. El 8 de maig de
1879 la pena va ser
commutada en una de sis anys de desterrament i el 13 de març
de 1880 va ser
amnistiat totalment. A França de bell nou,
continuarà amb la seva militància en
el Cercle dels Treballadors, reivindicant el col·lectivisme
antiparlamentari.
La seva vida serà aleshores les reunions anarquistes i la
difusió de la premsa
llibertària. El 21 de novembre de 1882 va ser detingut i
inculpat en el Procés
dels 66, per «reconstitució de la
Internacional» i condemnat per la Cort
d'Apel·lació de Lió, el 13 de
març de 1883, a dos anys de presó, cinc anys de
llibertat vigilada i cinc anys de privació dels drets
civils. Després d'haver
purgat la pena, va tornar a Sant-Etiève on va esdevenir venedor ambulant, fet
que va aprofitar per difondre les idees anarquistes, abstencionistes i
antimilitaristes. Serà de bell nou requerit per la policia
després dels
atemptats de Ravachol i l'entrada en vigor de les «Lois
Scélérates» (Lleis
Perverses). Durant els anys 90 va proposar la creació d'un
grup de defensa dels
inquilins i va participar en la propaganda antimilitarista. Durant elsúltims
anys de sa vida tenia una paradeta al carrer on venia fullets de Ni
Déu, ni
amo i pocions i plantes medicinals. Étienne Faure
va morir l'1 de febrer de
1911 a Sant-Etiève, d'on era molt popular, i els
militants i amics van fer
una subscripció popular per comprar el taüt; a les
seves exèquies van anar gran
quantitat de militants del moviment anarquista, entre ells
Sébastien Faure,
també originari de Saint-Étienne.
***
![Fitxa policíaca de Joseph Renard (1912)]( "Fitxa policíaca de Joseph Renard (1912)")
- Joseph Renard: L'1
de febrer de 1913 és executat a Versalles (Illa de
França, França) l'anarquista
individualista i il·legalista Joseph Léon Renard,
conegut com Bouquet i Oscard Wild. Havia nascut el 26 d'abril–la partida de defunció
cita el 26 d'agost i una fitxa policíaca el 26 de
gener– de 1885 al vilatge de
Charancy (Iguerande, Charolles, Borgonya, França). Sos pares
es deien François
Renard (Patat) i Marguerite Royet.
En
1898 obtingué el certificat d'estudis a l'escola municipal
d'Iguerande i amb 13
anys es posà a fer feina de criat en una granja de la zona.
Quan tenia 15 anys
deixa el poble natal i marxà cap a París i
Marsella. Entre 1906 i 1907 treballà
com a obrer planxista en una empresa que fabricava vagons de metro. A
partir de
1908 freqüentà els cercles anarcoindividualistes
il·legalistes i va fer amistat
amb Charles Mauger, de qui utilitzà la seva
documentació, i Léon Bergeal. També
es lligà amb Octave Garnier (Le
Terrassier), un dels membres de la «Banda
Bonnot» amb qui visqué a París,
Louis Rimbault i Élie Monnier (Simentov).
El 5 de febrer de 1908 es declarà insubmís i no
es presentà al seu destí per a
fer el servei militar, decidint emigrar a Amèrica,
però va ser detingut. Jutjat
el 7 de juliol de 1909 en consell de guerra a París, va ser
condemnat a nou
mesos de presó per un delicte d'insubmissió i
tancat a la presó militar
d'Amiens (Picardia, França). Un decret presidencial del 29
de desembre de 1909
li redimí de la resta de la pena i fou alliberat.
Després entrà a treballar de
terrelloner i posteriorment passà a Brussel·les
(Bèlgica), on la policia
d'aquell país el fitxà com a anarquista. Durant
la nit del 30 al 31 de gener de
1912, amb Alexandre Britannicus, rebentà la porta de
l'economat de l'estació
dels Aubrais, a Orleans (Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs
després d'haver forçat
els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de
saltar a
un tren en marxa cap a París. A l'estació
d'Étranges la policia esperava el
tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar
d'un tret el
brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la
situació, un desertor que
viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure
amb els
anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia,
acabà suïcidant-se d'un
tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció
contrària perseguits pels
agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat
erròniament per la policia
com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat
pantanós de Petit-Saint-Mars,
entre Étranges i Angerville; Renard va ser detingut arribant
a l'estació
d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu
nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que
les armes que portaven
provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del
carrer Lafayette,
com les pistoles brownings que
havien
trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a
la seu del
periòdic L'Anarchie.
Jutjat el 10 de
novembre de 1912 a Versalles per l'Audiència de Sena i Oise,
va ser condemnat a
la pena capital per la mort del brigadier Dormoy. Joseph Renard va ser
guillotinat l'1 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de
França, França) i
enterrat a la secció dels executats del cementiri dels
Gonards.
Joseph
Renard
(1885-1913)
***
![Severino Di Giovanni portat a judici]( "Severino Di Giovanni portat a judici")
- Severino Di Giovanni:
L'1 de febrer de 1931 es afusellat a Buenos
Aires (Argentina) el
tipògraf i expropiador
anarquista Severino Di Giovanni. Havia nascut el 17 de març
de 1901 a Chieti
(Abruços, Itàlia). Va estudiar per a mestre i
encara que no es va
graduar en va exercir
fins que, per fugir del feixisme, s'instal·là a
l'Argentina en 1923 amb sa dona
Teresina i sa filla Laura (dos anys més tard naixerien els
seus dos altres
fills, Aurora i Ilvo). A Buenos Aires va aprendre tipografia
i esdevingué membre
del Cercle Anarquista Renzo Novatore. Publicà la revista Culmine,
que la
imprimeix ell mateix, i que reivindicà l'anarquisme
individual i la
lluita «cara
a cara» contra el feixisme («De la propaganda als
fets»), i organitzà una
manifestació de més de mil persones per exigir
l'alliberament de Sacco i
de Vanzetti. El 16 de maig de 1926 una bomba esclatà davant
l'ambaixada
dels EUA a
Buenos Aires, serà el començament de la«carrera» de Severino. Quan Sacco i
Vanzetti són executats, el 23 d'agost de 1927, Di Giovanni
passà totalment a l'acció
violenta, juntament amb els germans Scarfó (Alejandro i
Paulino), copejant amb
nombroses bombes especialment els interessos
nord-americans. A partir
d'aquesta
data Severino vestirà sempre de negre, capell d'ala ampla i
mocador al coll, i
deixarà de beure i de fumar. El 24 de desembre de 1927 el
National City Bank
explotà i el 3 de maig de 1928 li toca al consolat
italià;
aquests atemptats
causaren desenes de víctimes ja que les bombes (dinamita,
gelignita i ferro)
eren absolutament imprecises i potentíssimes.
També van posar en pràctica les«expropiacions», tècnica apresa de
Buenaventura Durruti després de la seva estada a
l'Argentina. Aquesta ona de violència serà
durament condemnada pels militants
anarquistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)
i pel seu periòdic La
Protesta. Severino assassinarà López
Arango, director d'aquesta publicació,
per haver-lo qualificat d'«agent feixista» en un
article. Di Giovanni també
donarà mort a feixistes notoris, entre ells el conegut
torturador coronel
Afeltra. El 29 de gener de 1931 Severino va ser detingut en sortir
d'una
impremta; va intentar escapar i el van perseguir pels carrers i
teulades de
Buenos Aires, la policia va disparar més de cent vegades i
Severino, cinc.
Durant el tiroteig va morir una nina i va haver nombrosos ferits;
atrapat en un
garatge, es va disparar un tret al pit, però la ferida no el
matà i
l'enxamparen amb vida. Després d'horribles tortures,
Severino serà afusellat
per la dictadura d'Uriburu l'1 de febrer de 1931 i el seu company
Paulino Scarfó
l'endemà. La tomba de Severino Di Giovanni al cementiri de
la Chacarita de
Buenos Aires sempre té flores vermelles. L'advocat defensor
de Di Giovanni, el
tinent primer Franco va ser enverinat poc després en un
dinar de companyó per
càstig d'haver defensar un anarquista.
***
![Henri-Gabriel Ibels retratat per Toulouse-Lautrec (1892-1893). Metropolitan Museum of Art (Nova York)]( "Henri-Gabriel Ibels retratat per Toulouse-Lautrec (1892-1893). Metropolitan Museum of Art (Nova York)")
- Henri-Gabriel
Ibels: L'1 de febrer de 1936 mor a París
(França) el pintor, dissenyador, gravador,
cartellista, historiador de l'art i anarquista Henri-Gabriel Ibels.
Havia
nascut el 30 de novembre de 1867 a París
(França). Entre 1888 i 1889 estudià,
amb Pierre Bonnard i Édouard Vuillard, a la prestigiosa
Acadèmia Julian. Formà
part, amb altres destacats artistes (Paul Sérusier,Édouard Vuillard, Pierre
Bonnard, Maurice Denis, Ker-Xavier Roussel, Félix Vallotton,
Paul-Elie Ranson,
Georges Lacombe, Jan Verkade, Mogens Ballin, József
Rippl-Rónai, Charles
Filiger, Aristide Maillol, etc.), alguns d'ells també
anarquistes, del movimentNabi, grup artístic
postimpressionista d'avantguarda contrari a la pintura
acadèmica. Va ser
batejat pels seus companys nabis
com
el Nabi Periodista, per la seva
afició a la vida social, a la
il·lustració política, a la
bohèmia periodística,
i fou considerat com un dels mestre del cartellisme polític.
A partir de 1890
col·laborà com a il·lustrador en
diferents periòdics anarquistes i satírics,
com ara Le Père Peinard,La Revue Anarchiste, La
Plume, Mirliton, La Revue Blanche,Le Cri de Paris, Le Courrier
Français,L'Echo de Paris, Messager
Français, etc. En 1891 exposà per
primera vegada al Saló
dels Independents de París. En 1893 fundà amb
Georges Darien el periòdic anarcosatíric
il·lustrat L'Escarmouche.
Aquest
mateix any publicà amb Toulouse-Lautrec l'àlbum
de litografies Le Café-concert;
bon amic d'aquest
pintor, freqüentà els seus cercles bohemis i
realitzà nombroses litografies per
als programes del «Théâtre
Libre». Il·lustrà llibres d'alguns dels
seus amics
artistes, com ara Gauguin i Utrillo. Entre el febrer de 1898 i el juny
de 1899
publicà el periòdic Le
Sifflet, per
defensar l'oficial jueu Alfred Dreyfus. En 1912 donà obra
seva per a la tómbola
de la publicació anarquista de Jean Grave Les
Temps Nouveaux. Entre les seves obres pictòriques
destaquen Les amoureux dans un champ
(ca. 1893) i Le bois d'amour.
***
![Necrològica de Ladislau Bellavista Gual apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 23 de febrer de 1961]( "Necrològica de Ladislau Bellavista Gual apareguda en el periòdic parisenc \"Solidaridad Obrera\" del 23 de febrer de 1961")
- Ladislau
Bellavista Gual: L'1 de febrer de 1961 mor a Aspres de
Buèch (Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Ladislau Bellavista i Gual. Havia nascut el 27 de
juny de
1890 a Mataró (Maresme, Catalunya). Treballador
tèxtil, en la dècada dels 1910
entrà a formar part de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1913 va
ser empresonat per la seva participació en la gran vaga del
sector fabril i
tèxtil (Barcelona, Badalona, Manresa, Mataró,
Sabadell, Terrassa, Granollers i
Igualada). En 1921 fou un dels organitzadors de la Comarcal del Litoral
de la
CNT i entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 assistí, com a
delegat de Mataró i
com a president de l'Associació Local d'Obrers de
Gèneres de Punt de la
localitat, a la Conferència Extraordinària de la
Confederació Regional del
Treball de Catalunya (CRTC), en plena època del pistolerisme
i amb la
Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal
des del 1920. En aquesta època
fou membre de la Lliga Espanyola dels Drets de l'Home (LEDH). En 1925
es passà
a l'ofici de vidrier i fou membre, amb Josep Banet Rovira i Enric
Bartrolí
Nogués, de la primera junta directiva de la cooperativa de
producció vidriera«Cristalleries de Mataró». L'1 de gener
de 1926 fou un dels signats del
manifest del grup editor del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical, on se
sol·licitava la legalització immediata de la
CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat
clausurats, així
com la reorganització del seus efectius. Durant els anys de
la II República
espanyola defensà l'estratègia trentista
i fou un dels creadors dels Sindicats d'Oposició. A partir
de 1934 ocupà el
càrrec de directiu de les «Cristalleries de
Mataró». Quan esclatà la
Revolució
de juliol de 1936, participà, a partir del 30 d'agost
d'aquell any, en nom de
la CNT, en el Consell Municipal («Consell
d'Autonomia») de Mataró, del qual va
ser nomenat, en nom dels Sindicats d'Oposició, vicepresident
del seu Consell
d'Economia; arran dels fets de «Maig de 1937», fou
regidor d'Economia i Treball
de l'Ajuntament mataroní. En 1939, amb el triomf franquista,
s'exilià a França
amb sa companya Secundina i sa única filla Palmira, la qual
morí posteriorment durant
un part. A partir d'aquesta època, patí nombroses
malalties que li van donar
mala vida.
***
![Ennio Manzini]( "Ennio Manzini")
- Ennio Manzini: L'1
de febrer de 1985 mor a Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Ennio Manzini, conegut com Nelson.
Havia nascut el 30 de setembre de 1926 a Bomporto
(Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Pio
Manzini i Cesira Corradini. El
juliol de 1944 participà en la Resistència
antifeixista, sota el nom de batalla
de Nelson, enquadrat en la Brigada«Ivan»
de la II Divisió «Modena Pianura».
Detingut pels feixistes, va ser durament
torturat i durant la seva detenció conegué un
anarquista qui l'acostà al
moviment llibertari. En la postguerra obrí un taller de
lampisteria i feinetes
diverses i entrà a formar part del moviment anarquista. A
començament de la dècada
dels cinquanta es va traslladar a treballar a Casalbordino
(Abruços, Itàlia),
on romangué uns anys. De tornada a Mòdena,
continuà fent feina de manetes i en
1965 va ser nomenat membre de la Comissió Consultiva per al
Problema del Comerç
de l'Ajuntament de Mòdena. Al començament de la
dècada dels seixanta formà part
del grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» de
Mòdena. Després de la mort de Renzo
Cavani en 1966, esdevingué la figura més
destacada del moviment anarquista de
Mòdena, mantenint estretes i constants relacions amb la
resta de grups
anarquistes italians. A partir dels anys setanta fou un important
interlocutor
amb els grups de joves anarquistes que es van constituí a
Mòdena. Patí diverses
denúncies per desacatament i fou responsable d'una parada al
carrer Largo
Garibaldi de Mòdena utilitzada pel moviment anarquista per
exhibir el periòdic Umanità
Nova i manifests i pamflets. El
seu arxiu va ser dipositat per Mario Chessa a l'Istituto per la Storia
della
Resistenza e della Società Contemporanea (ISRSC, Institut
per a la Història de
la Resistència i de la Societat Contemporània) de
Mòdena.
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
Actualització:
01-02-15
.jpg)
.jpg)
![Higinio Noja Ruiz [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/noja/noja02.jpg "Higinio Noja Ruiz [CIRA-Lausana]")
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/fotos/bassons.jpg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/fotos/garciarodriguezaugusto.jpg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/fotos/lobogago.jpg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/documents/monier/monier01.jpg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/fotos/bernabeualvaro.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/ciarravano.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/petitdemange.jpg)
