[19/08] «La Solidaridad» - Montseny
- Delorme - Ruff - Zaccaria - Malaspina - Navarrete -
Héritier - Darien - Vivas - Berga - Albiol - Fabbri -
ImbernonAnarcoefemèrides
del 19 d'agost
Esdeveniments
- SurtLa Solidaridad: El 19 d'agost de
1888 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número
del setmanari
anarcocol·lectivista La
Solidaridad. Portava el lema «Anarquia.
Federació. Col·lectivisme». Va ser dirigit per Ricardo Mella, encara que hi
figurava oficialment
Mariano
Calleja. Entre els col·laboradors comptava, a part de
Ricardo Mella --que
publicarà en les seves pàgines en 1889 el
cèlebre text «La anarquía no admite
adjetivos» contra el dogmatisme anarquista-- i Mariano
Calleja, R. Cano, Emilio
de Motta, Clemente Cea, Nicolás Alonso Marselau, Roscoe,
Anselmo Lorenzo, entre
d'altres. Va desaparèixer l'any següent, el 17 de
novembre, havent editat 59
números, i va donar pas el
22 de novembre de
1889 al periòdic La
Alarma, també de caràcter
anarcocol·lectivista. Segons Max Nettlau La
Solidaridad pot considerar-se «l'últim
baluard del col·lectivisme a
Espanya».
Naixements
- Joan Montseny
i Carret: El 19 d'agost de
1864 --algunes fonts citen erròniament 1863-- neix a
Reus (Baix Camp, Catalunya) el pedagog, propagandista,
intel·lectual i teòric
de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i
Carret, més conegut com Federico
Urales. Nascut en una família humil, son pare,
d'idees republicanes, era
terrissaire i sa mare, de família carlista, obrera
tèxtil, encara que ambdós
alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles
propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de
l'ofici de
boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures,
fins que un
professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri.
En 1885
va començar a militar en les lluites obreres i dos anys
després organitzà les
manifestacions de protesta contra l'execució dels
anarquistes nord-americans de
Chicago. Va començar com a secretari de la Secció
de Boters de Reus i en 1887
ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la
Federació Regional
Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888
va arribar a ser
secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En
1890, a causa de les
manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera
detenció
governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb
Teresa Mañé i
Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel
pseudònim de Soledad
Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora
de primera
ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf,
Catalunya), on havia nascut. En 1892 es
farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica
de Reus. Aquest mateix any,
Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar
protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia,
Espanya) de
febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba
durant la
processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous
de Barcelona,
Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un«element anarquista
molt perillós», a la seva escola de Reus en mig
dels alumnes, per la Guàrdia
Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres
que separen aquesta ciutat de
Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor
anarquista i
com a agitador havia assolit ben aviat força
ressò a tot l'àmbit estatal.
D'aquesta època són les seves
col·laboracions literàries i
ideològiques en El
Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus
primers fullets
doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i
la seva
acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va
ser a conseqüència
de la pressió de les forces reaccionàries
reusenques que va ser acusat i
implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a
resultes de la citat
atemptat del Corpus. És des de les immundes
cel·les del castell de Montjuïc que
començarà a signar sota el pseudònim Federico
Urales els articles que
sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic
madrileny El
País, i que denunciaran la situació que
patien els presos anarquistes. Per
la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de
Montjuïc va patir un
any de presó i va ser expulsat del país,
juntament amb altes llibertaris, i
desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de
passar dos mesos al
Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la
península, entrant a
Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en
vigor
el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte
amb Alexandre
Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El
Progreso, per
proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels
presos tancats a
Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions
públiques a tots els
indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus,
va ser
un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de
revisió del procés
totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes,
federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar
en guerra amb els
Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La
Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir
les firmes més notables
i brillants de l'esquerra intel·lectual de
l'època (Giner de los Ríos, Cossio,
Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado
Montero, Miguel de Unamuno,
Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa
Claramunt, Fermín Salvochea,
Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un
any
després, La Revista Blanca va ampliar-se
amb un Suplemento
setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent
el nom de Tierra
y Libertad, un dels diaris anarquistes més
influents de tota la història.
Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades
i pres, cinc, amb
la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan
estava
pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense
cap fonament
d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba,
Azorín, Polo,
Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar
parcialment de
la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en
diversos
oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de
sol·licitar una plaça de redactor en el
periòdic oficialista El Diario
Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo
Morral contra
els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes,
Urales va
ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la
presó el seu
amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de
la família li
portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El
Diario Universal,
va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia,
acusat de complicitat
d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a
la feina sinó que va
buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici.
Desterrat de
Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a
Barcelona en 1911, i va
entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal,
alhora que escrivia
obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre
barceloní Romea
(Flor deshojada, La conquista del pan,El aventurero
desventurado, El último Quijote,Fanatismo contra amor,
etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor
dels aliats. Va
reprendre la publicació de La Revista Blanca
l'1 de juny de 1923, que
havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica
Montseny, i
que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars.
També començarà a publicar
unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les
populars sèries de
l'època (El cuento semanal, La
novela corta, La novela de
bolsillo, Los contemporáneos,etc.),
en dues col·leccions: «La Novela
Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i«La Novela Libre» (1929),
entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931
començarà a publicar el
setmanari El Luchador, que publicarà 182
números. En els últims anys de
sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa
filla
Frederica, representant de la nova generació. Durant la
guerra civil no va
ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes
en 1935 havien minvat la
seva salut, però va seguir escrivint novel·les i
material de propaganda.
Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a
Montpeller (Occitània) i
el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa
companya Soldedad
Gustavo. Després va anar a París per reunir-se
amb la resta de sa família, però
va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El
govern
de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon
(Aquitània, Occitània)
on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de
març de 1942. Entre les
seves obres podem destacar Sociología anarquista
(1890), Las
preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones
sobre el
hecho y muerte de Pallás (1893), La ley
de la vida (1893), El
proceso de un gran crimen (1895), Sociología
anarquista (1896), La
religión y la cuestión social (1896), La
religión y la cuestión social
(1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid
(1903), Sembrando flores (1906), Una
pelotera (1909), Los hijos del amor
(1922), Los grandes delincuentes (1923), El
sindicalismo español y su orientación
(1923), En la sociedad anarquista,
la abolición del dinero (1924), Consideraciones
morales sobre el
funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La
anarquía al
alcance de todos (1928), Los municipios libres.
Ante las puertas de la
anarquía (1932), El ideal y la
revolución (1932), Mi vida
(1932, autobiografia en tres
volums), La barbarie gubernamental en España
(1933), La evolución de
la Filosofía en España (1934), entre
d'altres. A més de Federico Urales,
va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del
Pilar, Siemens,Doctor Boudín, Remigio Olivares,Un profesor de la normal,Rudolf Sharfenstein, Ángel
Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo
Andrés, Un Trimardier, Charles
Money, Ricos de Andes,
etc.
***
- Joseph Delorme: El
19 d'agost de 1866
neix a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) l'obrer
filador anarquista
Joseph Delorme, també conegut com Frick
Delorme,Bechnel, Berknell
o Becknel. Per
les seves activitats anarquistes, a començament de la
dècada dels noranta es
refugià a Anglaterra, primer a Sheffield, on va fer servir
el pseudònim de Frick Delorme;
cap el 1894 a Liverpool i,
a partir de 1896, a Londres, on usà el nom de Bercknell.
L'abril de 1893 marxà cap a Brussel·les
(Bèlgica), amb
Errico Malatesta i Charles Malato, per a participar en un eventual cop
de mà
durant una vaga general. En 1894 el seu nom figura en un llistat
d'anarquistes
a controlar establert per la policia ferroviària de
fronteres francesa. Aquest
mateix any, segons informes policíacs, muntà a
Liverpool, amb Gustave Mollet,
un serradora.
***
- Pierre-Jules
Ruff: El 19 d'agost de 1877 neix a Alger
(Algèria) el militant anarquista i
antimilitarista Pierre-Jules Ruff, conegut com Epsilon.
Nascut en una família burgesa jueva, va llicenciar-se en
Matemàtiques, però va trencar amb el seu cercle i
sa família per a militar en
el moviment anarquista, guanyant-se la vida com a corrector d'impremta
i fent
classes particulars. En 1904 col·laborà en la
revista anarquista Libre Examen,
editada a París per Ernest
Girault. Antimilitarista convençut, va patir nombroses
condemnes per propaganda
anarquista i antimilitarista. El 14 de setembre de 1907 va ser jutjat
per
l'Audiència del Sena i va ser condemnat a tres anys de
presó per «provocació a
la desobediència i a la mort dirigida a militars»
arran de la publicació d'un
manifest contra la matança d'obrers sabaters de
Raon-l'Étape (Lorena, França)
el 28 de juliol d'aquell any. En 1911 va ser assenyalat com a membre de
la
Federació Comunista Anarquista i com a gerent del Moviment
Anarquista. Detingut
amb Louis Lecoin, va ser condemnat el novembre de 1912 a cinc anys de
reclusió
per «provocació a la mort, a l'incendi i al
pillatge». L'agost de 1915 signà,
amb Louis Lecoin, la crida Aux
anarchistes, aux syndicalistes, aux hommes (Als anarquistes,
als
sindicalistes, als homes). Va ser alliberat el novembre de 1916,
però va ser
detingut un mes més tard amb Lecoin per la
distribució del pamflet pacifista Imposons
la paix! («Imposem la pau!»).
L'octubre de 1917 va ser de bell nou condemnat, amb altres companys, a
15 mesos
de presó per haver editat, el 15 de juny de 1917, un
número clandestí de Le Libertaire.
Després de la guerra, continuà
col·laborant en Le Libertaire
i treballarà com a corrector d'impremta, adherint-se
al seu sindicat l'1 d'agost de 1920. El 4 d'octubre de 1930 va ser
detingut i
tancat a la presó parisenca de la Santé, on
romangué sis mesos sota l'acusació
d'haver signat un article contra Clemenceau sota el
pseudònim d'Epsilon.
Entre el 12 i el 13 d'abril de
1936 va prendre part en el congrés de la Unió
Anarquista (UA), on presentà un
informe sobre el feixisme i va ser elegit membre de la
Comissió Administrativa.
Durant l'ocupació alemanya participà en diverses
assemblees generals del
Sindicat de Correctors. El 24 d'agost de 1942 va ser detingut pel fet
d'haver
expressar obertament les seves opinions i pel seu passat militant i
internat
l'octubre, per després ser deportat a Alemanya, al camp de
concentració de
Neuengamme (Hamburg, Alemanya), sota la matrícula 30.574
(Block 6), d'on no va
tornar. Es pensa que va ser portat al forn crematori l'1 de maig de
1945, el
dia abans de l'alliberament del camp per les forces
britàniques. Son germà Paul
Ruff (Charles Lussy) fou un destacat
militant comunista i socialista.
Pierre-Jules Ruff
(1877-1945?)
***
- Cesare Zaccaria:
El 19 d'agost de 1897 neix al barri de Borzoli de Gènova
(Lugúria, Itàlia) el
propagandista anarquista Cesare Zaccaria, també conegut sota
el pseudònim D.
Levi. Amic de
la infància de l'intel·lectual anarquista Camillo
Berneri. En
1916 participà activament en la propaganda antimilitarista
contra la Gran
Guerra a Gènova. En 1926 s'instal·là a
Nàpols, on trobà feina com a enginyer
naval en una companyia naviliera. Íntim amic de la
família Berneri, a partir de
febrer de 1943 es convertí en el company de Giovanna
Caleffi, vídua de
l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, assassinat per
agents comunistes el
maig de 1937 a Barcelona. A Nàpols, amb Pio Turroni,
Giovanna Caleffi i Armido
Abbate, creà a finals de 1943 el grup Alleanza dei Gruppi
Libertari (Aliança
dels Grups Llibertaris) per promoure una plataforma per reestructurar
el
moviment anarquista al sud de la península italiana. En 1948
participà en el
Congrés Nacional Anarquista de Canosa. Fou redactor del
periòdic clandestí La
Rivoluzione Libertaria i
de Volontà. Amb Caleffi publicàLa
società senza stato (1947), i la
traducció del francès de l'obra de Volin La
rivoluzione sconosciuta (1950).
El maig de 1950 la parella fou processada
per un delicte de propaganda contra la procreació per
l'edició del fullet
neomaltusià Il
controllo delle nascite l'any
anterior, però ambdós van
ser absolts. En 1951 ajudà Caleffi a crear la«Colonia Maria Luisa Berneri» en
uns terrenys de la seva família a Piano di Sorrento. A
finals de l'estiu de
1957 se separà de Caleffi i del moviment anarquista i
retornà a la política
liberal de la qual provenia, fet que li reportà nombroses
crítiques en els
cercles llibertaris. Cesare Zaccaria va morir l'octubre de 1961 a
Nàpols
(Campània, Itàlia). Part de la seva
correspondència es troba dipositada a
l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Cesare
Zaccaria (1897-1961)
***
- Vittorio
Malaspina: El 19 d'agost de 1904 neix a Sanremo
(Ligúria, Itàlia) l'anarquista
i activista antifeixista Vittorio Malaspina, també conegut
com Giovanni Massari. D'antuvi
milità en el
Partit Socialista Italià (PSI) a Sanremo i es guanyava la
vida en el sector de
la construcció, com a pintor i com a fuster. En aquestaèpoca participà en el
moviment d'ocupació de fàbriques. En 1921
s'emigrà a França on esdevingué
anarquista. L'agost de 1926 retornà a Itàlia i
fou salvatgement apallissat per
un escamot de camises negres,
tornant
a passar a França en un estat lamentable. Sota una falsa
identitat visqué a
París (França) i en 1924, amb altres companys,
com ara Ugo Fedeli (Hugo Treni),
participà en la fundació del
projecte internacional «Edicions Anarquistes», que
arreplegava militants de
diverses llengües. El juliol de 1927 va ser detingut arran de
l'atemptat amb
granada contra la «Casa del Fascio» de
Juan-les-Pins (Antíbol, Provença,
Occitània). En els cercles anarquistes es parlà
de «fals atemptat», la
finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una campanya
repressiva contra la colònia anarquista establerta a la
Costa Blava. Després de
dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va
ser
expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo
Costantini, Henri
Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de
cometre
atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan
(Vallauris, Provença,
Occitània), el consolat d'Itàlia a
Niça (Provença, Occitània) i diversos
establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament
dels
militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de
setembre
de 1927. Sota el fals nom de Giovanni
Massari, passà a Bèlgica, on fou atacat
per la tuberculosi i malvisqué
sempre perseguit per les autoritats belgues que el consideraven,
juntament amb
Tomaso Serra, el cap de l'organització anarquista italiana
que operava a França.
S'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette,
Luxemburg) i l'1 de desembre de
1927, requerit per la justícia belga, va ser detingut sota
l'acusació d'haver
participat en l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i
Bergossi el 18
d'octubre de 1927 a Chokier (Lieja, Valònia).
Negà tota participació en aquests
fets i amb una coartada irrebatible fou finalment, després
d'haver passat dos
mesos empresonat, alliberat. El juny de 1928 entrà
clandestinament a França. Vittorio
Malaspina va morir l'11 de juliol de 1928 a Bobigny (Illa de
França, França) a
resultes del lamentable estat de salut que arrossegava des que fou
torturat un
any abans.
***
- Esteban Navarrete Berbel:
El 19 d'agost de 1916 neix a Albox
(Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Esteban
Navarrete
Berbel. En morir sa mare, fou educat per son avi, que era mestre.
Militant de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), el febrer de
1939 s'exilià a
França. Després d'Alliberament, formà
part de la Federació Local de Carmaux
(Occitània) de la CNT en l'Exili, formada per uns 70
membres. El desembre de
1945 fou delegat d'aquesta federació a l'Assemblea
Plenària de la Regional de
Tolosa de Llenguadoc, on refusà votar la moció de
condemna de la tendència«col·laboracionista». Esteban Navarrete
Berbel va morir el 29 de desembre de 2002
a Dieulouard (Lorena, França).
Defuncions
- Louis Héritier:
El
19 d'agost de 1898 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa)
l'anarquista, i després
destacat dirigent socialista, Louis Héritier. Havia nascut
el 19 de març de
1862 –algunes fonts citen el 25 de març de
1861– a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Es
guanyava la vida fent de mecànic. Marxà cap a
París (França), on es relacionà
amb els grups seguidors de Louis Auguste Blanqui. El 14 de desembre de
1880 se
li va decretar l'expulsió de França. Durant un
míting celebrat el 18 de març de
1881 a Ginebra, on els anarquistes russos parlaren sobre el recent
atemptat
mortal contra el tsar, dirigí unes paraules en honor dels
magnicides, però,
encara que va ser escoltat per la policia, no va patí
represàlies. L'agost de
1881 fou un dels signants, amb altres (Claude Thomachot, Georges
Herzig, F.
Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard, Ed. Briffod, E. Mayer, L.
Dupraz),
d'un manifest de protesta contra l'expulsió de Piotr
Kropotkin. En 1883,
després de la prohibició de l'aferrament d'un
gran cartell roig redactat en
francès i en alemany fent una crida a la
commemoració de la Revolució alemanya
de 1848 i de la Comuna de París, els anarquistes van aferrar
sense autorització
un petit cartell en paper vermell on s'anunciava una reunió
pública per al 17
de març. A finals de juliol intentaren de bell nou aferrar
cartells, fet que va
provocar un enfrontament amb la policia davant de l'Ajuntament de
Ginebra;
detingut, juntament amb el periodista Louis Grussel i l'ajudant
mèdic rus
Pierre Laquière, restà algunes setmanes
empresonat. El 5 de setembre d'aquell
any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus sis companys
processats, i
alliberat immediatament. El setembre de 1884 les autoritats federals
suïsses el
consideraven com un dels principals anarquistes ginebrins, amb Jean
Grave, Antoine
Perrare, François Dumartheray i altres, i, sense mitjans de
subsistència,
vivint a costa dels companys anarquistes. En 1894 el seu nom figurava
en un
llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de
fronteres francesa. Després de diverses estades a Alemanya
(Berlín i Magdeburg),
on entrà en contacte amb els cercles socialistes
reformistes, a partir de 1892 formà
part del corrent sindicalista legalista i, amb Jean Sigg,
fundà aquell any el
Parti Ouvrier Socialiste Genevois (POSG, Partit Obrer Socialista
Ginebrí).
Entre el 22 i el 25 de desembre de 1893 assistí com a
delegat del POSG al II
Congrés Internacional dels Estudiants i Antics Estudiants
Socialistes que se
celebrà a Ginebra. En aquesta època
col·laborà en les revistes parisenques La Revue Socialiste (1895) i Le Devenir Social (1896), i l'alemanya Die Neue Zeit (1895-1896). Va ser
nomenat diputat al Gran Consell de la República i
Cantó de Ginebra i treballà
al Secretariat Obrer de Llengua Francesa de Lausana (Vaud,
Suïssa). És autor deUne honte pour notre pays. Brochure
écrite au point de vue purement national (1889), Le parti socialiste ouvrier et son rôle. Brochure publiée
sous les auspices du Comité électoral ouvrier socialiste. (Genève, 5
novembre 1892) (1892), Jean-Paul
Marat avant 1789 (1896) i Geschichte
der französischen Revolution von 1848 und der zweiten
Republik in volksthümlicher Darstellung (1898, amb Wilhelm
Eichhoff i
Eduard Bernstein), entre d'altres. Considerat un dels pares del
socialisme
reformista suís, Louis Héritier va morir
tísic el 19 d'agost de 1898 a Ginebra
(Ginebra, Suïssa).
Louis Héritier
(1862-1898)
***
-
Georges Darien: El 19 d'agost de 1921 mor a
París (França)
l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien,
més conegut com Georges
Darien. Havia nascut el 6 d'abril de 1862 a París
(França) en una família
protestant. Son pare (Honoré Charles Émile
Adrien) era propietari d'un magatzem
de novetats. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa
família a
Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise
Sidonie Chatel) i es va trobar amb
una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el
volia convertir al
catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut
Charlemagne de
París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març
de 1881 es va allistar en el
II Esquadró de Transports. Però com la seva
personalitat no estava feta per
suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar,
el 23 de
juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al
trasllat a la I
Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El
16 de març de 1886 fou alliberat
després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de
treballs forçats als
batallons africans (Biribi), experiència
que el marcarà per a tota la
vida. Quan tornà a París, va trencar
definitivament amb sa família. Sol i sense
amics, va començar a freqüentar els cercles
llibertaris. En unes golfes
llogades al carrer de l'Odéon, va començar a
escriure els records de les seves
experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va
acceptar publicar el
manuscrit sota el títol Biribi, que
havia estat rebutjat per altres
editorials per considerar-lo escandalós. Poc
després, en 26 dies, va escriure
un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la
Comuna, Bas les
coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre
de 1889. En
1890 publicarà la novel·la Florentine
i una nova edició de la seva
primera obra sota el títol Biribi, discipline
militaire. L'èxit
d'aquesta nova edició és tan gran que el govern
de la República decideix
suprimir oficialment les companyies disciplinàries de
sapadors, encara que les
restablirà més tard sota el nom de«batallons disciplinaris», però el
Ministeri
de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició
popular de l'obra.
Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons,
adaptació
teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que
resultarà tot un escàndol
per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no
li pagava els drets
d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un
contracte
amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li
rebutjarà el manuscrit de L'Ogre
davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible
publicació. El llibre, una dura crítica a
l'escriptor antisemita Edourard
Drumont, serà publicat el març de 1891 per
Genonceaus sota el títol Les
Pharisiens. Gràcies a la publicació
d'aquest llibre farà amistat amb
l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després,
començarà a col·laborar en
el periòdic anarquista L'En Dehors, de
Zo d'Axa --destaca la publicació
de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de
setembre de 1891. A partir de
novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche,
que
es publicarà amb il·lustracions de Toulouse
Lautrec, Valloton, Ibels, Willette
i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la
República, Sadi Carnot,
el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que
desencadenarà una forta
repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no
tenir-ne ni cinc, l'obligà,
com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i
es refugià a Anglaterra,
després de viure un temps a Brussel·les
(Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A
Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en
l'exili i, gràcies a
que parla amb fluïdesa l'anglès, també
participa en els grups llibertaris
britànics. En aquesta època descobreix el
món de delinqüència (lladres,
prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics
corruptes, etc.), que li
servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le
voleur, que envia en
1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi,
i que es
compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena
d'anarcoindividualisme
messiànic, on l'única solució per a la
humanitat passa per la destrucció de l'ordre
establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles
llibertaris francesos i
determinats militants destacats sota pseudònims
transparents, com ara Charles
Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat
boicotejada per la
censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami
de l'ordre, que descriu
la repressió de la Comuna de París. En 1900
publicà una obra força dura, La
belle France, on critica durament i violentament la societat
burgesa del
seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette
va ser refusada perLa Revue Blanche sota el pretext que es tractava
simplement d'un
pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra
i no tornarà a
França com van fer gairebé la resta de companys.
En 1903, Émile Janvion li va
proposar escriure una publicació anarquista per preparar el
Congrés
Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any
següent i, encara
que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el
periòdic
anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on
criticarà tothom (burgesos,
revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals,
socialistes, etc.). El juny de 1904
formarà part de la delegació francesa al congres
antimilitarista d'Amsterdam,
on destacarà per les seves invectives gens ni mica
pacífiques. En aquesta època
esclatà una dura polèmica amb Malato, qui
l'insultà de valent, controvèrsia que
fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple,
s'estimà
més suprimir la publicació que haver d'intervenir
en la disputa. En 1904, fart
dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca
Everett el llibre Gottlieb
Krumm. Made in England, escrit directament en
anglès i on també criticarà
la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà
finalment a França L'Épaulette,
novel·la marcadament antibel·licista i on
repassarà els escàndols del
militarisme francès des de l'afer Boulanger a la
matança de Fourmies. Aquest
any també retornarà finalment a França
i ho farà acompanyat de Suzanne, una
anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906
escriurà l'obra
teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant
la nit abans de Waterloo. També
estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi,
sobre els batallons
africans. Altres obres dramàtiques, com
l'adaptació de Le voleur, Le
pain du Bon Dieu o La viande à feu,
seran refusades per tots els
directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic
anarquista Terre Libre i
el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical
dels Artistes Dramàtics. Una
de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny
de 1910, bombardeja
amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera
i cantar La Internacional
durant una representació de Tosca. En
aquesta època creà la branca
francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les
idees de l'economista
nord-americà Henry Georges i finançada per
l'empresari Joseph Fels, i l'1 de
juliol de 1911 sortí el primer número del seuòrgan d'expressió, Revue de
l'Impôt Unique. Després del
fracàs en les eleccions municipals de 1912
d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca
francesa
desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va
morir i ell encara
aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de
tothom. Georges Darien va morir
el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide de
París
(França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la
reedició de Le voleur i
dos anys després amb la de Bas les coeurs!
En 2002 Valia Gréau publicà
l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et
l'anarchisme littéraire.
***
- Emili Vivas Blanco:
El 19 d'agost de 1961 mor a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) el periodista anarquista i anarcosindicalista Emili
Vivas
Blanco --també citat Vives. En 1919 va
ser processat amb cinc companys
per fets esdevinguts el març d'aquell any durant la vaga de«La Candadenca». Durant
els anys vint emigrà als Estats Units. Amb sa companya
Aurora, s'instal·là a Lorain
(Ohio, EUA), on amb Jordi Vidal dirigí entre 1926 i 1928 la
publicació
anarcoindividualista Algo --un full fet amb
multicopista editat a
Cleveland i del qual sortiren vuit números. En aquestaèpoca va fer amistat amb
Joseph Litwak i Lena Smith. Durant la campanya en defensa de Sacco i
Vanzetti
va ser empresonat juntament amb sa companya. De bell nou a la
Península, milità
en el sector trentista
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Catalunya. El juny de 1932 va ser nomenat secretari de l'Ateneu
Sindicalista
Llibertari de Barcelona i, a partir del gener de 1933,
milità en la Federació
Sindicalista Llibertària (FSL), organització
creada dins de la CNT i que
s'oposava a la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El maig de 1933 va ser
nomenat membre del Comitè de Relacions dels Sindicats
d'Oposició de la CNT,
amb Ángel Pestaña, Josep Robusté,
Camil Piñón, Baptista Marco, Ricard Fornells,
Josep Olivo, Francisco Arín i Juan López. El 13
de desembre de 1933 signà a
Barcelona, amb Agustí Gibanel, en
representació d'FSL, el manifest de creació de
l'Aliança Obrera. En aquestaèpoca col·laborà en el
periòdic Cultura Llibertària
(1931-1933), òrgan
de la tendència trentista. Durant els
anys bèl·lics exercí de secretari
del Sindicat de Periodistes de València i fou secretari de
redacció de Fragua
Social, passant després a fer de corresponsal a
Barcelona d'aquest periòdic
anarcosindicalista valencià. L'agost de 1937 va ser detingut
sota l'acusació
d'haver publicat en Fragua Social notes
anònimes injurioses contra el
director general de Seguretat, imputació de la qual es
desmarcà. En acabar la
guerra creuà els Pirineus i amb l'ocupació nazi
va ser un dels primers en
afegir-se a la resistència a la zona del Rosselló
i del Llenguadoc. Detingut
per les autoritats de Vichy, va ser empresonat uns mesos a Tolosa.
L'estiu de
1943 va ser detingut a Perpinyà per la Gestapo. En 1944 es
trobava tancat a la
presó parisenca de Fresnes (Illa de França).
Després de l'Alliberament,
col·laborà en la publicació Exilio
(1944-1947). El maig de 1945 assistí
al Congrés de París de reorganització
de la CNT en l'Exili com a delegat de
Perpinyà. Amb l'excisió de la CNT,
defensà
les tesis reformistes, col·laboracionistes o possibilistes.
En 1946 va ser
nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals. En 1954 a
Tolosa
participà en el Ple del Subcomitè Nacional de la
CNT. Entre 1956 i 1957 exercí
a Tolosa de vicesecretari del Subcomitè Nacional confederal,
encapçalat per Ramón
Liarte Viu. Entre 1956 i 1958 també dirigí el
periòdic España Libre. Els
seus últims anys els passà a Perpinyà.
***
- Francisco Berga Orcal:
El 19 d'agost
de 1976 mor a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Francisco Berga Orcal. Havia nascut cap el 1907.
Forner de
professió, quan la Revolució espanyola
participà en la col·lectivització del
ram, especialment en el circuit de distribució del
pà, formant part de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Després
marxà al front per lluitar
contra el feixisme, on fou ferit a la mà esquerra. En 1939,
amb el triomf
franquista, passà a França i fou internat als
camps de concentració d'Argelers
i de Bram; després s'integrà en les Companyies de
Treballadors Espanyols (CTE),
per a retornar de bell nou a Bram, d'on aconseguí fugir.
Durant l'ocupació nazi
va ser requerit pel Servei de Treball Obligatori (STO), però
aconseguí escapar
gràcies a la complicitat de la gendarmeria francesa.
Després de la II Guerra
Mundial, treballà en la construcció a Bordeus i
en les grans obres construcció
de pantans (L'Aigle, Bòrt). Milità en diferents
federacions locals de la CNT. Víctima
d'un greu accident de treball en les obres del pantà de
Bòrt, decidí, després
de guarir-se, retornar a la Península amb sa companya
Gabriela Berruezo.
***
- Gabriel Albiol: El
19 d'agost de 1980
mor a Vinaròs (Baix Maestrat, País
Valencià) l'anarcosindicalista Gabriel
Albiol. Havia nascut cap el 1906. Actiu militant del Sindicat de la
Pesca de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) en els anys
republicans, quan esclatà
la Revolució espanyola ocupà càrrecs
de responsabilitat en la col·lectivitat
pesquera de Vinaròs. Durant la guerra, i després
del tall de Llevant, formà
part dels grups guerrillers que propiciaven desembarcaments a la zona
dominada
pels feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, on milità en
la Federació Local de la CNT de Llemotges
(Llemosí, Occitània). Gabriel Albiol
va morir el 19 d'agost de 1980 a Vinaròs (Baix Maestrat,
País Valencià), dos
dies després d'haver retornat per primer cop a la seva
població natal.
***
- Luce Fabbri: El 19 d'agost de 2000 mor a Montevideo (Uruguai)
la militant,
propagandista, teòrica, poetessa i intel·lectual
anarquista Luce Fabbri de
Cressatti. Havia nascut el 25 de juliol de 1908 a Roma
(Itàlia). Filla del militant Luigi Fabbri i de Bianca
Sbriccoli, de nina va
conèixer un bon nombre de revolucionaris, com ara Malatesta,
i gaudí,
contràriament a altres militants, d'una educació
llibertària. Testimoni durant
els anys vint del segle XX de la pujada del feixisme a
Itàlia i de les
persecucions polítiques que obligaren son pare a exiliar-se
a França el
setembre de 1926. L'octubre de 1928 va obtenir el doctorat de Lletres a
la
Universitat de Bolonya i entra clandestinament a França amb
sa mare en 1929 per
trobar-se amb Luigi a París. Després de la seva
expulsió de França dos mesos
més tard, la família es refugia a
Bèlgica i, de bell nou amenaçada, acabaran
instal·lant-se a Montevideo (Uruguai). Quan Luigi mor el 24
de juny de 1935,
Luce continuarà l'obra de son pare i seguirà
publicant la revista Studi
Social fins al 1945. Durant la Guerra Civil espanyola va
publicar El
Risurgimiento i durant la Segona Guerra Mundial va ser
editora de la
revista Socialismo y Libertad. Va exercir
l'ensenyament com a
catedràtica d'Història de la Literatura italiana
en la Universitat de la
República Oriental de Montevideo entre 1949 i 1991,
interromput entre 1974 i
1986 per la dictadura militar. Activa militant i infatigable
conferenciant,
publicarà revistes com Rivoluzione Libertaria
i escriurà nombrosos
articles, fullets i llibres, per difondre les idees
llibertàries i combatre el
feixisme i les dictadures. Va participar en la fundació
d'Opción Libertaria de
Montevideo. Entre les seves obres podem citar Camisas negras
(1935), 19
de julio. Antología de la Revolución
española (1937), Gli anarchici e la
Rivoluzione spagnola (1938), La libertà
nelle crisi rivoluzionarie
(1947), El totalitarismo entre las dos guerras
(1948), L'anticomunismo,
l'antimperialismo e la pace (1949), La strada
(1952), Sotto la
minaccia totalitaria (1955), Problemi d'oggi
(1958), La libertad
entre la historia y la utopia (1962 i 1998), El
anarquismo: más allá de
la democracia (1983), Una strada concreta verso
l'utopia (1998),
etc., així com una biografia de son pare (Luigi
Fabbri. Storia d'un uomo
libero, 1996), i diversos estudis sobreÉlisée Reclus, Maquiavel, Leopardi,
Dante, etc. La seva sensibilitat també es va desenvolupar en
l'àmbit poètic i
va publicar reculls de poesia, com ara I canti dell'attesa
(1932) o Propinqua
Libertas (2005). En 1995 va donar el seu arxiu documental a
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Nardo Imbernón:
El
19 d'agost de 2008 mor a París (França)
l'anarquista i anarcosindicalista
Maximino Nardo Imbernón Cano. Havia nascut el 29 de maig de
1937 a Barcelona
(Catalunya). Era fill de Jesús Imbernon, obrer
metal·lúrgic i militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), que
participà duran la Revolució
espanyola en la col·lectivització de l'empresa
Casa Rivière i després lluità com
a milicià en el front d'Aragó i que finalment
s'exilià en acabar la guerra
civil espanyola. Nardo restà a Barcelona amb sa mareÁngeles Cano, la qual va
ser obligada per les autoritats franquistes vencedores a anteposar el
nom
catòlic de Maximino a son fill. En 1948, amb la obertura de
la frontera
francoespanyola, mare i fill pogueren reunir-se amb Jesús a
París. Nardo
començà ben aviat a freqüentar els
cercles llibertaris i a començaments dels
anys cinquanta s'adherí a la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL),
organització de la qual va ser nomenat secretari de la
Federació Local i de la
Federació Regional de París. En 1960, arran de la
reunificació de la CNT en
l'Exili, i la creació dos any després de Defensa
Interior (DI), encarregada de
portar la lluita antifranquista, el seu domicili parisenc va ser
utilitzat
sovint com a centre d'activitats clandestines d'aquesta
organització. El 21 de
setembre de 1963, després de l'execució a Madrid
dels companys Francisco
Granado i Joaquín Delgada i per mor de la
col·laboració entre les policies
francesa i espanyola, va ser detingut juntament amb una quinzena de
militants
de l'FIJL en l'Exili. Un mes després, el 19 d'octubre, va
ser alliberat, amb
Cipriano Mera, i continuà amb les campanyes de solidaritat
amb els companys
detinguts pel règim franquista a la Península i
per les autoritats gales a
França. A finals dels anys seixanta, formà part
del grup de militants que,
després de ser exclosos arran de l'excisió
confederal de 1965 sorgida durant el
Congrés de Montpeller, publicaren el periòdic Frente
Libertario i
formaren, després d'un congrés a Narbona, les
Agrupacions Confederals i
Llibertàries de l'Exili. En morir el dictador Francisco
Franco, ajudà en la
reconstrucció de la CNT a la Península.
Després de l'escissió confederal,
s'afilià a la Confederació General del Treball
(CGT). En 1999 va ser nomenat
secretari de les Agrupacions Confederals de la CGT d'Espanya a
França i a
començaments del nou mil·lenni fou nomenat
coordinador del Sector Emigració de la
CGT i membre del Comitè Confederal d'aquesta
organització. En jubilar-se
s'establí a Massarró (Múrcia,
Espanya), poble on havia nascut son pare. Durant
els seus últims anys impartí
conferències i participà en diverses activitats
organitzades per la Fundació Salvador Seguí.
Intervingué en el documental Vivir
de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per
Valetí Figueres, que
s'estrena en 2009. Nardo Imbernón va morir el 19 d'agost de
2008 a París
(França) i fou enterrat el 22 d'agost al cementiri parisenc
de Père-Lachaise.
Actualització:
19-08-14