[21/07] Míting CNT-FAI - Pezzi - Grandjean -
Méreaux - Janvion - Mir i Mir - Pouget - Pardo -
Terrón - Medina Onrubia - Morales - Aurelio
Fernández - Casasús - Borodaenko - VivesAnarcoefemèrides
del 21 de juliol
Esdeveniments
![D'esquerra a dreta: Francesc Isgleas, Ramón Liarte, Frederica Montseny i Joaquín Cortes (Teatre Olympia, 21 de juliol de 1936). Tots puny en alt, llevat de Liarte que fa la salutació llibertària.]( "D'esquerra a dreta: Francesc Isgleas, Ramón Liarte, Frederica Montseny i Joaquín Cortes (Teatre Olympia, 21 de juliol de 1936). Tots puny en alt, llevat de Liarte que fa la salutació llibertària.")
- Míting CNT-FAI:
El 21 de juliol de 1937 se celebra al Teatre Olympia
de Barcelona (Catalunya) un míting en
commemoració de les «victorioses
jornades» del juliol de l'any anterior. Organitzat per la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) i la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), hi van parlar Ramón
Liarte Viu, en representació del Comitè Regional
de Catalunya de les Joventuts
Llibertàries; Francesc Isgleas Piernau, del
Comitè Regional de Catalunya de la
FAI; i Frederica Montseny Mañé, del
Comitè Regional de Catalunya de la CNT.
Presidí l'acte Joaquín Cortés, de les
Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.
Després d'interpretar els himnes llibertaris A las
barricadas i Hijos
del pueblo, Cortés anuncià que, en
honor dels companys de la Unió General
de Treballadors (UGT) s'interpretaria La Internacional.
Cortés anuncià
que el primer propòsit era fer una gran
manifestació d'unitat proletària el 18
de juliol, però, després d'organitzada aquesta i
amb els cartells ja aferrats
als carrers, les autoritats suspendre l'acte programat --encara eren«calents»
els fets de «Maig de 1937». Tots els oradors
glorificaren els herois caiguts
feia un any i reivindicaren la unitat antifeixista per al futur.
Finalment,
Frederica Montseny acabà el seu discurs dient que en aquells
moments «calia
imposar un sistema polític de realitats per a demostrar que
al feixisme se li
pot vèncer si conservem la unitat econòmica, la
unitat política i la unitat
espiritual».
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Grup d'internacionalistes italians refugiats a Londres (circa 1890). D'esquerra a dreta: Antonio Loreti, Amilcare Cipriani, Domenico Lama (membre del Consell de la Internacional), Giovanni Pianori i Nicola Rossi. Asseguts, d'esquerra a dreta: Francesco Pezzi i Giovanni Marabini]( "Grup d'internacionalistes italians refugiats a Londres (circa 1890). D'esquerra a dreta: Antonio Loreti, Amilcare Cipriani, Domenico Lama (membre del Consell de la Internacional), Giovanni Pianori i Nicola Rossi. Asseguts, d'esquerra a dreta: Francesco Pezzi i Giovanni Marabini")
- Francesco
Pezzi: El 21
de juliol de 1917 se suïcida a
Florència (Toscana, Itàlia) el membre de
la Internacional
i militant anarquista Francesco Pezzi. Havia nascut el 30 d'agost de
1849 a
Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia). Comptable
autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El
juliol de 1874 va
prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa
insurreccional
per enderrocat la monarquia; però, després del
fracàs de l'intent
revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant
anarquista
Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i
altres, van formar
un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT.
Més tard, amb
Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al
Tercer Congrés de la
Federació Italiana que es farà clandestinament,
malgrat les detencions, a Tosi
el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la
preparació de la
insurrecció del Matese, però va ser detingut a
Nàpols a començaments de 1877,
condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb
Minguzzi a
Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent.
L'11 d'abril de 1878 va ser
delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa,
però el 10 d'octubre, va ser
detingut per conspiració i restarà empresonat amb
altres internacionalistes
fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la
militància creant un Comitè
Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la
defensa dels
companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a
Ravenna per
trobar-se per última vegada amb Andrea Costa, acostat al
parlamentarisme. Però
serà de bell nou perseguit per la justícia amb
Malatesta i altres
internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del
judici
d'apel·lació, va marxar a Nàpols per
socórrer la població víctima d'una
epidèmia de còlera. Però en
l'apel·lació les sentències s'afermen
i serà
condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de
presó per haver signat un
manifest de solidaritat i participar en la revista La
Questione Sociale.
Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a
l'Argentina, on
reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889,
amnistiat, tornarà a
Itàlia, via França, i es consagrarà a
l'organització d'un Partit Anarquista que
serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de
juliol de 1894 va ser
detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo
Lega contra
Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de
juny. Van ser absolts
en el procés d'agost de 1895, però se'ls va
assignar la residència en una illa.
En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a
Tunísia, però
les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana.
Després de
cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a
Florència i Luisa serà
alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament
la vista. L'abril
de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt
per aquest
accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb
Luisa en el Comitè de
Socors a les Víctimes Polítiques creat per
Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi
va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat
després de la declaració de guerra,
es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a
Florència
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
![Portada del llibre de Gabriel Grandjean ("Simplice")]( "Portada del llibre de Gabriel Grandjean (\"Simplice\")")
- Gabriel Grandjean:
El 21 de juliol de
1919 mor a Jully-lès-Buxy (Borgonya, França) el
propagandista anarquista
Gabriel Granjean, conegut com Simplice.
Sota el pseudònim de Simplice
col·laborà assíduament en el
periòdic anarquista de Jean Grave Le
Temps Nouveaux, que començà a
aparèixer el 4 de maig de 1895. En 1912 publicà
el fullet Les conditions du travail dans la
société actuelle.
***
![Émile Méreaux]( "Émile Méreaux")
- Émile
Méreaux: El 21 de juliol de
1922 mor a França l'obrer ebenista i propagandista
anarquista Émile Louis
Méreaux. Havia
nascut cap el 1859 a Laon
(Picardia, França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa
parisenca del
periòdic Le
Révolté, publicat
anteriorment a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Arran de
l'edició dels primers
números, va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de
presó, a 500 francs de
multa i a la privació dels drets civils, per la
publicació dels resultats d'una
tómbola en favor de la Lliga dels Antipatriotes–dos ajudants, Niquet i
Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. El 16
d'octubre de 1887,
quan sortia d'una reunió improvisada realitzada
després d'un míting de
solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga
Cosmopolita
i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié
del bulevard de
Ménilmontant de París i on va intervenir Louise
Michel, va ser detingut amb
altres companys, entre ells Fernand Nigiot i Clotaire Varogneaux,
després
d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver
ferit lleument dos
Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix,
ferit a la cama dreta, i altre
anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser
condemnat per
l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de
presó, que purgà a Poissy
(Illa de França, França). L'abril de 1892 va ser
detingut, com molts altres
companys, arran de la repressió desencadenada
després de l'explosió de la bomba
al restaurant parisenc Véry. Cap el 1892 fundà a
Montreuil (Illa de França,
França) una mena de comuna anarquista que posava en
pràctica una cooperativa de
producció i de la qual fou el responsable de
correspondència. Fou animador d'una
cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema
econòmic fonamentat
en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada cooperativista.
En 1893,
vuit mesos després del seu inici, aquesta comuna anarquista
va ser dissolta per
la policia i els seus fundadors van ser tancats uns mesos a la
presó parisenca
de Mazas. L'1 de gener de 1894, el seu domicili del carrer del Ruisseau
de
Bagnolet (Illa de França, França) va ser
escorcollat, com el de desenes
d'anarquistes d'arreu França. El novembre de 1895 fou
l'animador del grup «Les
Soirées de Montreuil», origen, sota el nom de«Les Soirées Ouvrières», de
la
primera Universitat Popular francesa. En aquesta època
col·laborà en el
periòdic anarquista Le Temps
Nouveaux,
de Jean Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de«La Guerra
del Dret», amb el grup partidari de la«Unió Sagrada», al voltant de Jean Grave
i del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de
1915. Un any més tard, però,
reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del
manifest «La Paix des
peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes
oposats a la guerra i
dirigit als subscriptors de Le Temps
Nouveaux.
***
![Émile Janvion en el Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam (juny de 1904)]( "Émile Janvion en el Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam (juny de 1904)")
- Émile Janvion:
El
21 de juliol de 1927 mor a París (França) el
pedagog llibertari,
antimilitarista i anarcosindicalista, i després sindicalista
nacionalista i
antisemita, Émile Janvion, conegut com Pisse-Vinaigre
(Esquerp). Havia nascut cap al 1867. En 1896
col·laborà en el periòdic
anarquista parisenc Le Père
Duchêne. El
juny de 1897, amb Jean Degalvès, fundà la Lliga
d'Ensenyament Llibertari,
creada per subscripció popular amb la finalitat d'obrir una
escola mixta anarquista
i serà una de les primeres grans experiències
pedagògiques llibertàries. Aquest
mateix any ambdós publicaren el fullet La
liberté par l'enseignement. Mancat de mitjans
econòmics, malgrat la
participació de grans figures, com ara Jean Grave,Émile Zola, Maurice Barrès o
Octave Mirbeau, l'experiència pedagògica
acabà limitant-se a l'organització
durant l'estiu de 1898 i de 1899 de vacances llibertàries a
Pontorson (Baixa
Normandia) per a un grupet de 19 infants, a la realització
d'algunes
conferències i a cursos nocturns a l'Hôtel des
Sociétés Savantes entre 1899 i
1900. Entre 1898 i 1899 col·laborà en diferents
periòdics anarquistes, com ara La
Aurore, Le Libertaire, Le Cri de
Révolte, L'Homme Libre
o Le Journal du Peuple. En 1899
creà en la
Confederació General del Treball (CGT) el primer sindicat
d'empleats de les
prefectures de l'administració territorial francesa
(Sindicat d'Empleats
Municipals de París), del qual va ser secretari. Entre 1899
i 1902 col·laborà
en el periòdic Germinal. Organe
libertaire, que es publicava a Paterson (New Jersey, EUA). En
1900, davant
la perspectiva del Congrés Antiparlamentari Anarquista que
s'havia de celebrar
a la tardor a París, però que finalment va ser
prohibit pel ministre de
l'Interior francès, elaborà tres documents: Individualisme
et communisme; Enseignement
libertaire; i De l'attitude des
anarchistes pendant l'affaire Dreyfus, on es
declarà contrari a la
indiferència manifesta per alguns companys amb l'estil
d'intervenció d'altres,
criticant el «lirisme republicà» de
Sébastien Faure. En 1901, per manca de
diners i per desavinences amb
Degalvès, l'Escola
Llibertaria tancà. Entre el 8 i el 9
de novembre de 1902 participà en el Congrés de
les Joventuts Laiques celebrat a
París. El desembre de 1902 participà en la
fundació de la Lliga Antimilitarista
i entre el 26 i el 28 de juny de 1904 assistí al
Congrés Internacional Antimilitarista
d'Amsterdam (Països Baixos), que donà lloc a
l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA). Entre 1903 i 1904 dirigí el
periòdic bimensual anarcoindividualistaL'Ennemi du Peuple, on van
col·laborar, entre d'altes, Georges Darien, Zo d'Axa, Han
Ryner, Eugène
Bonaventure de Vigo (Miguel Almereyda),
Lucien Descaves, Élie Faure, Urbain Gohier i Jehan Rictus;
en aquesta
publicació s'atacà la maçoneria i a
certs anarquistes reconeguts, com ara E.
Armand, Christiaan Cornelissen o Lev Tolstoi. L'octubre de 1906 fou
delegat pel
Sindicat d'Empleats Municipals de París al XV
Congrés Nacional Corporatiu de la
CGT, que se celebrà a Amiens, i l'octubre de 1908 al XVI,
que se celebrà a
Marsella, i on intervingué sobre el tema de
l'antimilitarisme. Funcionari
municipal en la Prefectura del Sena, en 1907 va ser cessat del seu lloc
de
feina per haver signat un cartell de la CGT, però una
amnistia posterior el
reintegrà amb tots els drets en l'administració.
El 20 de març de 1908
participà, amb Jean Grave, Jacques Bonzon, René
de Marmande, Eugène Merle, Jules
Grandjouan i Miguel Almereyda, en el gran míting al Palau
del Treball de París
contra l'expulsió d'activistes russos. En 1909
fundà el periòdic Terre
Libre. Organe d'action syndicale,
de caire antirepublicà, antifrancmaçó,
antisemita i antimarxista, on col·laborà
Marius Riquier, un dels fundadors del Cercle Proudhon, i Georges
Darien, i que
intentà acostar els cercles sindicalistes al grup
ultradretà monàrquic Action
Française (AF). En aquesta publicació
criticà els jueus ja fossin capitalistes o
obrers. En 1910 Terre Libre
s'integrà
en AF. En 1913 va ser exclòs de la CGT pel seu
antisemitisme. Ben igual que
altres sindicalistes revolucionaris (Georges Valois o Georges Sorel),
s'acostà
a AF amb l'objectiu de crear un sindicalisme corporatiu i«nacionalista
integral», pensament que alguns consideren la primera
manifestació de la
ideologia feixista. És autor de Le
dogme
et la science (1897), L'école,
antichambre de caserna et de sacristie (1902), Du
syndicat de fonctionnaires (1907) i La
franc-maçonnerie et la classe ouvrière
(1912). Émile Janvion va
morir el 21 de juliol de 1927 a París (França)
assistit pels sagraments eclesiàstics
i enterrat l'endemà al cementiri de Bagneux (Illa de
França, França) envoltat
dels seus companys d'AF.
***
![Joan Mir i Mir]( "Joan Mir i Mir")
- Joan Mir i Mir: El 21
de juliol de 1930 mor a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una
hemorràgia cerebral
l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog
llibertari i maçó Joan
Mir i Mir. Havia nascut l'11 de novembre de 1871 al carrer de
s'Arraval, número
13, de Maó (Menorca, Illes Balears). Son pare, Pere Mir i
Mercadal, i sa mare,
Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir
i Pons,
havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer
de set germans. Quan va morir
sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi
jesuïta de Sant Ignasi (Manresa,
Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per
una malaltia
mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi
barceloní de Vilar i després
al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a
l'Institut d'Alacant
(1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i
estudiarà a l'Institut d'Ensenyança
Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense
conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893
comença a publicar articles en la
premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó.
Va participar en la
creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la
Conferència de Sant
Vicenç de Paül de caràcter
religiós. En 1896 comença a escriure en la
revista
espiritista La Estrella Polar i se separa de
l'Església catòlica. L'1 de
setembre de 1898 es comença a publicar el
periòdic mensual El Porvenir del
Obrero, dirigit pel cooperativista republicà
Bartomeu Briones Mesa.
S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una
polèmica amb el
bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la
maçoneria i manté
correspondència amb coneguts intel·lectuals
(Hermenegildo Giner de los Ríos,
Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un
projecte d'Escola d'Educació
Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta
primera temptativa fracassarà.
Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero
esdevindrà l'òrgan de la
societat llibertària Agrupació Germinal i Joan
Mir en serà el director. L'abril
de 1900 la impremta del periòdic
començarà a publicar fullets anarquistes
(Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra
Joan Mir
per mor de l'article «A El Grano de Arena»,
aparegut en El Porvenir del
Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona
on visitarà
Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902
va participar
activament en la creació de la Federació Obrera
de l'Illa de Menorca (FOIM), de
caràcter llibertari, i va impartir nombroses
conferències sobre qüestions
socials i anticlericals. En aquest any també va participar
en la constitució de
l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que
s'integrarà l'any següent
en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903
per haver reproduït
un article contra Weyler va sortir sense càrrecs;
també en aquest anys va
participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a
Maó per la seva
participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904
participarà en la vaga
de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el
pròleg de Vía Libre,
d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà
l'Escola Lliure de Maó,
dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona.
Aquest
mateix any mantindrà una polèmica
periodística amb J. J. Rodríguez, cap del
Partit republicà maonès, per mor de
l'actuació d'anarquistes i de republicans
en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt
de dos judicis, un
per l'article «Amor Divino», sobre la
corrupció del clergat i la falsedat de la
religió, i l'altre per l'article «Los
asesinos». Durant aquest any es crearan
escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir
farà de professor a la
primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un
míting celebrat a
favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i
altres anarquistes; se'l
jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys,
quatre mesos i un
dia de presó, sortí absolt. El Porvenir
del Obrero serà suspès i no
tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En
1908 s'ajunta amb Anna Maurín,
amb qui es casarà civilment l'any següent, i
participa en la fundació de
l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna
Maurín és escorcollat
per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres
considerats«anarquistes». En 1910 participa en la
Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu
Científic, Literari i Artístic i escriu sobre
temes d'higiene. Aquest mateix
any, participarà en l'elaboració i la
correcció d'«El Pacte de
Maó», que
establia una treva electoral entre els partits polítics; la
seva posició,
favorable al pacte i la seva participació en
l'elaboració, motivarà dures
crítiques d'alguns membres de l'anarquisme
maonès. En 1912 redactarà les bases
per a la constitució de la Casa del Poble i l'any
següent participa en la
creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de
1913 publica
l'article «La lucha de clases» en el setmanari El
Sindicalista, de
Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una
Biblioteca de Divulgació, amb
l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos
anarquistas más famosos.
Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt
visitarà Maó
per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero.
La salut de Joan
Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914
l'Escola Lliure
d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan
Mir trencarà amb
els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El
Porvenir del
Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura
Obrera, de
Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta
publicació en les
lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera
Menorquina amb la
convergència de les forces socialistes, de recent
creació, i anarquistes; Joan
Mir manifestarà públicament el refús a
aquest moviment sindicalista que
considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La
Veu de Menorca,
nou diari republicà del qual serà
després copropietari, i entra a fer feina en
la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920
mantindrà dures
polèmiques amb els socialistes i es casarà per
l'Església, com a culminació del
seu procés de «revisió» i com
a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En
1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari
i Artístic. El
novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de
romandre-hi i l'any
següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa
als tallers d'El Día
Gráfico, publica en La Veu de Catalunya;
però el març de 1923
tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la
secretaria de
l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació
de la societat cultural
regionalista La Nostra Parla i escriurà
en l'òrgan d'expressió del
mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i
Música de l'Ateneu
Científic, Literari i Artístic, i
treballarà en una ponència sobre l'Autonomia
de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de
Rivera, però
abandonarà la comissió davant la seva
desconfiança en el concepte de «regió
balear». A partir de 1925 passarà llargues
temporades retirat a Bini-Umaia (Es
Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La
Veu de Menorca,
sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya.
L'any següent escriurà una
llarga sèrie d'articles, La paz del mundo,
considerats el seu testament
polític; l'últim «Una veu
amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies
abans de morir. En 1931, quan es va proclamar la II
República, se li va dedicar
l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam,
i durant el franquisme un
consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990
l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí
il·lustre.
Joan Mir i Mir
(1871-1930)
***
![Émile Pouget (Palaiseau, 1 d'agost de 1915)]( "Émile Pouget (Palaiseau, 1 d'agost de 1915)")
-Émile Pouget: El
21 de
juliol de 1931 mor a Lozère
(Palaiseau, Illa de França, França) el temut pamfletari,
anarcosindicalista, antimilitarista i anticlerical Émile
Pouget. Havia nascut
el 12 d'octubre de 1860 a Pont-de-Salars (l'Avairon,
Occitània) i des de molt
jove va ser revolucionari influenciat pels processos als communards
de
Narbona que van tenir lloc a Rodés el novembre de 1871 als
quals va assistir. A
l'institut de Rodés ja va fundar el seu primer
periòdic, manuscrit, Le
Lycéen républicain. Més
tard, instal·lat a París a partir de 1876, on
treballava com a venedor de calicots i altres articles de moda i
calceteria, va
esdevenir anarquista llegint la premsa anarquista (La
Révolution Sociale
i Le Révolté). En 1879 va
contribuir a la creació del Sindicat
d'Empleats del Tèxtil, i va participar, en 1881, amb un grup
d'anarquistes
francesos en el Congrés Internacional de Londres. En 1883 va
ser arrestat per
treure una de les primeres publicacions antimilitaristes que
es coneixen
a França. El 9 de març d'aquest mateix any va
prendre part amb Louise Michel en
la manifestació dels aturats on tres fleques són
assaltades. Detingut amb ell,
serà condemnat el 21 de juny a vuit anys de presó
per «pillatge a mà armada» i
per «difusió de propaganda
antimilitarista». Va sortir de la presó de Melun
en
1886 arran d'una amnistia i es va consagrar a la propaganda anarquista,
amb la
creació, el 24 de febrer de 1889, del periòdic Le
Père Peinard, que
obtindrà un ràpid èxit pel seu estil
popular i pel to virulent utilitzat.
Pouget serà nombroses vegades requerit per la
justícia pels seus articles i
obligat a deixar de publicar el periòdic en el
número 253, a resultes de
l'aplicació de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses) de 1894.
Aleshores
s'exiliarà primer a Alger (Algèria) i
després al Regne Unit, on madurarà les
seves concepcions de l'acció sindical i
analitzarà el sabotatge i la vaga
general com a mitjans de lluita. En tornar a França en 1895,
publica La
Sociale, i en 1896 reprèn la publicació
de Le Père Peinard.
Compromès amb el sindicalisme revolucionari, entre 1902 i
1908, serà secretari
adjunt de la Confederació General del Treball (CGT) dins la
tendència
anarcosindicalista. L'octubre de 1906 va ser un dels signataris de la
Carta
d'Amiens. L'any següent, serà nomenat redactor en
cap de La Voix du Peuple,
periòdic editat per la CGT. En 1909 es va consagrar a la
publicació de La
Révolution i es va apartant progressivament de
l'acció sindical, publicant
durant la Gran Guerra escrits patriòtics en L'Humanité.
Va publicar
nombrosos llibres i fullets, com ara Le sabotage
(1898), Le parti du
travail (1905), La CGT (1908), L'action
directe (1910) i Les
bases du syndicalisme (1910). Va negar-se repetidament a
escriure les seves
memòries.
***
![José Pardo Babarro]( "José Pardo Babarro")
- José Pardo
Babarro: El 21 de juliol de 1938 mor al front
bèl·lic l'oculista anarcosindicalista
José Pardo Babarro. Havia nascut el 10 de juny de 1911 a
Ourense (Ourense,
Galícia). Fill del propietari d'una fàbrica de
fustes per a mobles, estudià el
batxillerat a l'Acadèmia General del mestre socialista
Manuel Sueiro, antic fuster
de l'empresa de son pare. En 1927 va acabar els estudis de magisteri,
professió
que no exercí, i entre aquesta data i 1932
estudià medicina a Santiago de
Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys
(Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro
Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo,
José Touriño Painceira,
Fermín González, José
Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez,
Cesáreo
Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants
de medicina. Durant
la II República va fer conferències a l'Ateneu de
Divulgació Social d'Ourense. Diàriament
es reunia amb son col·lega Álvaro Paradela Criado
al cafè Barca d'Ourense per fer
tertúlia amb els companys de la Federació Local
de CNT. Després va seguir els
estudis de doctorat i d'oftalmologia a la Universitat Central de
Madrid, alhora
que ocupà entre i 1934 i 1935 una plaça de metge
resident per oposició a la
Càtedra d'Oftalmologia de la Facultat de Medicina madilenya,
a més de formar-se
a la clínica del doctor Gregorio
Marañón y Posadillo. Des de Madrid
col·laborà
en el setmanari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de
la CNT Solidaridad
Obrera i en el periòdic anarquista juvenil Brazo
y Cerebro de la
Corunya, on s'encarregava de la secció de sexualitat. En els
seus articles
parlà de temes referents a divulgació
científica i la sanitat (biologia,
sexualitat, avortament, etc.), però també de
temes polítics (sindicalisme
revolucionari, organització sindical, etc.).
Després s'establí a Ourense, on en
la seva consulta, compartida amb Serafín Martínez
Malvar, aplicava un descompte
del cinquanta per cent als afiliats a la CNT i als seus familiars. Per
un dies,
ja que acabava de venir d'un viatge d'estudis, l'aixecament feixista de
juliol
de 1936 l'agafà a Ourense i va ser enrolat a la
força en la brigada «Flechas
Azules» de les files de l'exèrcit franquista com a
alferes mèdic. José Pardo
Babarro va morir el 21 de juliol de 1938 al front
bèl·lic --no se sap
exactament on, sembla que al llevant peninsular, encara que alguns
citen
Astúries o Guadalajara-- i va ser enterrat el 9 d'octubre
d'aquell any a Ourense.
Al seu sepeli acudiren representants de la directiva del
Col·legi Mèdic
d'Ourense. Hi ha dades contrastades que apunten a una mort provocada i
deliberada a causa d'una explosió d'una bomba des de les
pròpies files
franquistes. Amb Isaac Puente i Félix Martí
Ibáñez està considerat com un
més
interessants teòrics de la sanitat llibertària.
***
![César Terrón]( "César Terrón")
-
César Terrón Abad: El
21 de juliol de 1940 mor a Villar de Otero (León, Castella,
Espanya)
el militant
anarcosindicalista i guerriller llibertari César
Terrón Abad. Havia nascut en
1915 a Fabero (León, Castella, Espanya) i va ser un actiu
militant del
sindicat de miners de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i tresorer de la Federació Local de la CNT de Fabero.
El 9 de
desembre de 1933 va
participar en l'aixecament anarquista que va atacar la
Guàrdia Civil, es va
apoderar del poble i va proclamar el Comunisme Llibertari;
però la insurrecció
va fracassar i va ser detingut i empresonat amb els altres insurgents.
En 1936,
quan va esclatar la Revolució i la guerra que li va seguir,
va prendre part en
els combats com a capità de metralladores del 210
Batalló (192 Brigada de
Higinio Carrocera) que es va distingir en 1937 durant la batalla d'El
Mazuco
(Astúries). Però després de la
pèrdua d'Astúries l'octubre de 1937,
Terrón Abad
va formar un grup d'una trentena de guerrillers que continuaren el
combat
hostilitzant les forces feixistes a les zones de Fabero i els Ancares:
assalts
i eliminació de feixistes de San Martín de
Moreda, Bustarga, Villar de Otero,
Vega de Espinareda i Fresnedo. El 21 de juliol de 1940 César
Terrón anava
carregat amb un xai, en companyia d'un altre guerriller de
Lleó, Amadeo Ramón
Valledor --qui més tard s'integraria en la guerrilla
catalana de Quico Sabaté--
per les muntanyes de Villar d'Otero, prop del seu poble natal de
Fabero. Els
guerrillers van passar a prop d'una posta de moros de Regulars i el
renou
provocat per la càrrega de l'anyell i l'escarritx amb els
alts arbusts va fer
que un dels regulars, espantat, disparés sense engaltar cap
a la zona del
soroll, amb tan mala sort que va encertar mortalment César
Terrón. Amadeo, que
l'acompanyava a certa distància segons la tàctica
habitual guerrillera, va
poder passar desapercebut i salvar-se. César
Terrón Abad era germà de
l'intel·lectual i militant anarquista Eloy Terrón
Abad i cosí dels germans
metges César i Ernesto Terrón Librán,
caps de la Falange i cacics de Fabero i
uns dels màxims responsables de la sagnant
repressió feixista d'aquesta zona
minera.
César Terrón Abad
(1915-1940)
***
![Salvadora Medina Onrubia fent un míting organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)]( "Salvadora Medina Onrubia fent un míting organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)")
- Salvadora Medina Onrubia:
El 21 de juliol de 1972 mor a
Buenos Aires (Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista
Salvadora
Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja.
Havia nascut el
23 de març de 1894 a La Plata (Buenos Aires, Argentina).
Visqué la seva
infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on
després va fer de mestra i
tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón),
com a mare fadrina. Des
de molt jove començà a escriure,
abraçant tots els gèneres, i a militar en el
moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa
campanya en defensa
del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la
presó d'Ushuaia per haver
assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo
Falcón, responsable de la
repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a
Buenos Aires; mantenint
correspondència amb ell, planificant la seva
evasió i, quan el llibertari
ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult
fins aconseguir-lo. La primera
carta enviada per Radowitzky quan sortí de la
presó de l'illa de Flores
(Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella. En
1914
s'instal·là a Buenos Aires i
començà a col·laborar en el
periòdic anarquista La
Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i
fundador i director del
popular diari Crítica, on qui es
casà i tingué tres fills. Arribà a
tenir molta influència en el periòdic de son
marit, posant-lo al servei de
campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos
polítics. En 1919
participà activament, amb son fill, en els fets de la«Setmana Tràgica» de
Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda
i
empresonada --amb la matrícula 21.849-- per la dictadura
militar del general
José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per
un grup d'intel·lectuals
argentins que envià una carta al dictador
sol·licitant «magnanimitat» amb
l'escriptora per la seva «triple condició de dona,
de poeta i de mare», però
quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des
de la presó al general una
carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951
dirigí el diariCrítica, un cop ja mort son marit. Durant
sa vida col·laborà en
nombrosos periòdics, anarquistes i«burgesos», com ara Fray Mocho,PBT,Crítica, Caras y Caretas,La Nación, El Hogar,
etc.
Destacà com a autora teatral --Almafuerte
(1913), La solución
(1921), Las descentradas (1929), Lo que
estaba escrito i Un
hombre y su vida (1934)--, d'obres de teatre per infants,
contista --El
libro humilde y doliente i El vaso intacto--,
novel·lista --Akasha
(1924)--, i de poemaris --El misal de mi yoga i La
rueca milagrosa
(1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica
y su verdad, assaig
sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la
teosofia i
col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta
filosofia esotèrica. La seva
correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb
Radowitzky des que
sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada
a Mèxic fugint de la
repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada
al Centro de
Documentación e Investigación de la Cultura de
Izquierdas (CENINCI) de Buenos
Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora.
La
dueña del diario Crítica.
Salvadora
Medina Onrubia (1894-1972)
***
![Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]]( "Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]")
- Antonio Morales
Guzmán: El 21 de juliol de 1973 mor a Roanne
(Forêz,
Arpitània) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista
Antonio Morales
Guzmán. Havia nascut el 18 de febrer de 1903 a
Màlaga (Andalusia, Espanya).
Durant els anys republicans milità en el moviment llibertari
de Granada.
Participà en la fundació de les Joventuts
Llibertàries granadines i en 1932 fou
delegat de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) en el seu
Congrés constitutiu a Madrid. En 1932 participà,
amb Felipe Sandoval i altres,
en l'assalt de Juan Pérez de Seoane, excomte de Riudoms,
quan fugia cap a
l'exili i es dirigia amb cotxe a la frontera francesa.
Fundà, en aquesta època,
el periòdic Anarquía. En 1934
va fer un míting a Adra amb motiu de la
fundació de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Entre 1935 i 1936 fou
el secretari de la Federació Local de la CNT de Granada i
col·laborà en Tierra
y Libertad, òrgan de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de
1936 participà en els combats contra els facciosos a Granada
i formà amb José
Castro Velasco un Comitè Revolucionari. L'agost d'aquell
any, convocà amb
Castro un ple de militants granadins que es realitzà a Cadis
i on fou elegit
secretari general de la província. Quan esclatà
la guerra civil, lluità al
front malagueny, d'antuvi en el Comitè de Guerra de les
milícies d'Adra. Amb
Juan Santana Calero i Cipriano Damiano González
fundà la revista Nervio,òrgan de la 147 Brigada Mixta, de la qual fou elegit
comissari, i també fou
corresponsal de Solidaridad Obrera per a Andalusia.
Després formà part
del Comitè de Guerra de la «Columna
CEFA» (Confederació Espanyola de
Federacions Anarquistes) de Màlaga. Durant els anys
bèl·lics edità a Guadix Hombres
Libres. En 1939, amb el suport de grups
maçònics, aconseguir passar els
Pirineus, però fou detingut per la policia del Govern de
Vichy i internat,
primer, en camps i després enviat a una Companyia de
Treballadors Estrangers
(CTE) per realitzar feines a la Línia Maginot. L'estiu de
1940 fou fet presoner
pels nazis i deportat el 24 d'agost de 1941 al camp de
concentració de
Mauthausen, d'on fou alliberat el 5 de maig de 1945 força
debilitat. L'agost de
1945 participà en el Ple de la Regional d'Andalusia de
Tolosa de Llenguadoc, on
s'oposà al Comitè Regional de
tendència col·laboracionista. Després
de
l'escissió confederal, formà part del
Comitè Regional d'Andalusia del sector
ortodox, amb Piedra i J. Montiel. L'agost de 1946 fou delegat en el Ple
Nacional de Regionals. Establert a París,
s'integrà en el Comitè Regional
d'Andalusia de la CNT, amb Manuel Fernández, i
realitzà tasques de
responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental
(SI) de la CNT de
l'Exili. Participà en la major part dels congressos i dels
plens del moviment
llibertari en l'Exili i arran del II Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE) fou elegit delegat de l'MLE de l'Exili al Brasil. En 1952 fou
elegit per
a representar el SI en el Ple d'Aymare, encarregant-se de Cultura i
Propaganda.
En 1953 fou responsable, amb diversos problemes, de
l'administració del CNT.
En 1956 també formà part del SI, però
abandonà el càrrec per problemes de
salut, que l'obligaren a abandonar la militància activa.
Alguns assenyalen que
durant els seus últims anys es lliurà a la beguda
i que tingué problemes per
les seves tendències homosexuals. Trobem articles seus, sota
diversos
pseudònims (D. Colimbo, Cantaclaro,Adriano del Monte,
etc.), en moltes publicacions, com ara Accão
Directa, Boletín
Ródano-Alpes, Brazo y Cerebro,CNT, CRA, Esfuerzo,Faro, Hombres Libres, Libertad,Libre-Studio, Nueva
Senda, Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, etc.
Antonio Morales Guzmán (1903-1973)
***
![Aurelio Fernández Sánchez al seu despatx de la Conselleria de Salut i Assistència Social (1937)]( "Aurelio Fernández Sánchez al seu despatx de la Conselleria de Salut i Assistència Social (1937)")
-
Aurelio Fernández
Sánchez:El
21 de juliol de 1974 mor a Puebla (Puebla, Mèxic)
l'anarquista i anarcosindicalista Aurelio Fernández
Sánchez, també conegut sota
diversos pseudònims com El Jerez, El
Cojo, Charles Abella,Colas, Marini, González.
Havia nascut el 29 de setembre de
1892 a La Corredoria (Oviedo, Astúries, Espanya) --alguns
autors citen el 28
d'agost de 1898 (o 1897) a Oviedo (Astúries, Espanya).
Participà activament en
la vaga revolucionària d'agost de 1917, per la qual cosa
hagué de fugir a
Logronyo i a Saragossa. Establert a Barcelona, en 1922 el trobem lligat
al grup
d'acció anarquista «Los Solidarios»
(Joan García Oliver, Joaquín Ascaso,
Buenaventura Durruti...) i arran del Congrés Anarquista del
mateix any va ser
l'encarregat dels comitès antimilitaristes de la
Comissió de Relacions. L'1 de
setembre de 1923 va participar amb el grup «Los
Solidarios» en l'assalt al Banc
d'Espanya de Gijón i aquest mateix any intentà
eliminar Severiano Martínez
Anido. Amb l'arribada de Primo de Rivera al poder, va ser detingut el
24 de
març de 1924 a Barcelona, però es va escapar
emmanillat. Exiliat a França, va
viure a París com a ajustador mecànic amb
García Oliver i van haver d'estar un
temps amagats a Le-Parc-Saint-Maur, ajudats per Manuel
Pérez, per l'intent
d'acabar amb Alfons XIII; després marxaren a
Bèlgica. De tornada a Espanya en
1926 i va ser detingut a Bilbao el desembre d'aquell any amb sa
companya María
Luisa Tejedor per la seva participació en l'anomenat«Complot del Puente de
Vallecas». Alliberat tot d'una, va ser de bell nou detingut i
jutjat a Oviedo
(juny i setembre de 1927) i a Pamplona (gener de 1928), i empresonat a
Cartagena. En 1927 col·laborà en El
Noroeste de Gijón. En 1930 encara
seguia pres i li demanaven 23 anys de presó. Alliberat
gràcies a l'amnistia
proclamada arran de la instauració de la II
República espanyola, durant aquest
nou període es va mostrar molt actiu, intervenint en moltes
accions de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), eníntima relació amb García Oliver i
compartint les tesis de la «gimnàstica
revolucionària» d'aquest. Va ser
delegat de la Construcció d'Oviedo en el Ple Regional
asturià de febrer de
1932. Va destacar en la vaga del transport per la qual cosa
acabà empresonat al
vaixell «Arnús» en 1933 i en la
insurrecció general d'aquell any, fets pels
quals patí presó a Burgos i a València
aquell mateix any. Després va ser
militant del Comitè Local de Defensa de Barcelona i de
Catalunya. Començada la
Revolució de 1936, va representar la FAI en el
Comitè Central de Milícies
Antifeixistes de Catalunya i es va encarregar d'organitzar, amb Josep
Asens,
les patrulles de control barcelonines. Des de setembre de 1936 es va
encarregar
de la Junta de Seguretat fins que es dissolgué el
març de 1937. Des d'abril de
1937 el trobem al front de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat,
encara
que inicialment s'havia oposat a entrar en el Govern, però
que abandonà arran
dels fets de maig d'aquell any. Poc després va patir
presó arran de l'«Afer
dels Maristes» per pressions de la reacció
governamental representada pel
nacionalisme basc, però va ser alliberat per la
intercessió de García Oliver.
El desembre de 1937 fou nomenat secretari general de la CNT.
També va participar
en el Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol
(Barcelona, maig de
1938) i, mesos més tard, el gener de 1939, s'exilia amb
García Oliver a França.
El 14 de febrer de 1939 fou detingut a causa dels seus antecedents
penals i se
li assignà la residència a Rennes.
Després d'uns mesos, s'instal·la a
Mèxic, on
va assumir les tesis de García Oliver de la
Ponència (1942), i va ser secretari
de la fracció cenetista en l'exili de Mèxic. Quan
es va trencar la CNT, en
1945, es va allunyar de la polèmica i anys més
tard es va apropar als
escindits. En 1961 va participar en el Congrés Confederal de
Llemotges, també
anomenat Congrés de Reunificació de la CNT, i en 1965 en el de Montpeller, com a delegat per Tolosa de
Llenguadoc.
Aurelio Fernández
Sánchez (1892-1974)
***
![Marià Casasús fotografiat per Pilar Aymerich (1990)]( "Marià Casasús fotografiat per Pilar Aymerich (1990)")
-
Marià Casasús
Lacasta: El 21 de juliol de 2004 mor a Vilassar de Mar
(Maresme, Catalunya) el
militant anarcosindicalista Marià Casasús
Lacasta. Havia nascut el 2 d'agost de
1911 a Barcelona (Catalunya) en una família d'expagesos de
Larrés (Sabiñánigo, Osca,
Aragó, Espanya) que havia emigrat a Saragossa, Barcelona,
Portbou i
de bell nou a
Saragossa on s'establiren. Quan tenia 13 anys
començà a fer feina i en 1927
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). A partir de 1929
ingressà en el Sindicat de Professions Liberals cenetista,
d'on fou
l'encarregat dels comptes. En 1931 participà en la«Peña Salduba» de Saragossa
amb Ramon Acín Aquilué i poc després
va fer el servei militar en els artillers
de Girona amb Manuel Lecha Aparisi. Instal·lat a Catalunya,
en 1935 col·laborà
en el Centre Obrer Aragonès de Barcelona. Quan
esclatà la guerra lluità en la
Columna Carod-Ferrer i amb la militarització fou nomenat
capità de l'Estat
Major en la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió de
l'Exèrcit republicà. A finals
de 1936 va fer feina en la redacció madrilenya de CNT
i l'any següent,
amb Manuel Salas Blasco, dirigí a Alcanyís el
periòdic Cultura y Acción.
Després del triomf franquista, entre 1944 i 1945,
dirigí a Barcelona i a
València la clandestina Solidaridad Obrera,
de la qual aconseguí editar
15.000 exemplars, i mantingué relacions amb el grup de
Ginés Camarasa García.
En aquesta època pertanyé al clandestí«Grupo Levante» de la CNT. Durant els
anys setanta fou membre del grup barceloní «Los
Maños» i es lligà la
tendència
dels editors de Frente Libertario de
França. Fou un dels pocs militants
cenetistes clandestins que mai no fou detingut. En 1976
assistí a l'Assemblea
de Sans que seria l'inici de la reconstrucció de la CNT
després de la
dictadura. Enrolat en la CNT escindida acudí a diverses
conferències a Narbona
--amb José María Berro Uriz a la de 1983.
Comissionat per la Biblioteca Pública
Arús, viatjà a l'Argentina per fer-se
càrrec dels fons documentals de Diego
Abad de Santillán i, gràcies a la seva
mediació, també es portà els fons
d'Ildefonso González Gil per a la mateixa biblioteca
barcelonina. En 1990
mantingué una conversa amb Víctor Alba que fou
transcrita per Xavier Febrés i
publicada per l'Ajuntament de Barcelona l'any següent sota el
títol Víctor
Alba, Marià Casasús. Diàlegs a
Barcelona. Sa companya, Gregoria Aramendiría
(Goya). Marià Casasús Lacasta
va morir el 21 de juliol de 2004 en una
residència de Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya) i
deixà dit que el seu cos
fos donat a la ciència mèdica.
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/moralesguzman/moralesguzman05.jpg "Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]")
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)