TESTS ALEATORIO MERCANCIAS PELIGROSAS POR CARRETERA 2014
TEST ALEATORIO CONSEJERO | |
| |
| |
TESTS01 | TESTS02 |
TESTS03 | TESTS04 |
TESTS05 | TESTS06 |
+ TESTS | |
TEST ALEATORIO CONSEJERO | |
| |
| |
TESTS01 | TESTS02 |
TESTS03 | TESTS04 |
TESTS05 | TESTS06 |
+ TESTS | |
Anarcoefemèrides
del 8 de maig
Esdeveniments
-Últim dia dels Fets de Maig: El dissabte 8 maig
a Barcelona (Catalunya)
la normalitat va ser absoluta, però els ànims
encara no estaven apaivagats, ja
que la situació era de vencedors i vençuts. Els
guàrdies portats des de
València es passejaven en grups per la ciutat amb talant
provocatiu, com
pacificadors victoriosos. Els cenetistes es negaven a lliurar les armes
i a ser
escorcollats, fet que va donar lloc a algun episodi amb morts, ja que
els
guàrdies destruïen els carnets cenetistes. Van
sortir tots els diaris amb total
normalitat i l'òrgan del PSUC, Treball,
ja assenyalava com a màxim
responsable dels fets al POUM; fins i tot La Batalla,
del POUM, que
s'imprimia a altres impremtes després de la
confiscació de les seves, i Solidaridad
Obrera, de la CNT, recomanaven abandonar la lluita i
reprendre la feina.
Els combats havien acabat i havien deixat uns cinc-cents morts i
més d'un
milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va
quedar lliure per a la
repressió stalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir
l'hegemonia
enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.
***
- París (08-05-68): El 8 de maig de 1968 a París (França), els combats entre estudiants i forces de l'ordre acaben a les 3 de la matinada. L'Humanité surt el matí acusant el govern. Els diputats comunistes reclamen la gràcia per als condemnats i es produeix la primera declaració oficial de la direcció del Partit comunista, on es confirma la nova línia: denuncia del govern, de la repressió i del «sistema d'ensenyament inadaptat». De bon dematí, els estudiants dels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) comencen a actuar. A molts instituts, sobre tot de París, però també a la resta de l'Estat, els alumnes es manifesten, fins i tot amb els seus professors. Uns dos mil alumnes de l'institut Paul Valèry del Districte XII de París, desfilen pel barri alertant els altres instituts i escoles; el mateix passa amb els instituts Buffon, Charlemagne, Turgot o Rodin. A les 18 hores es produeix un míting a la Facultat de Ciències de l'Halle aux Vins. La majoria dels congregats no sembla voler acceptar fàcilment el brusquer canvi de parer de les direccions de les organitzacions polítiques que fins al dia abans havien vituperat el moviment. Els manifestants, després d'alguns discursos dels sindicalistes, cridaven: «Oportunistes!» El «Moviment del 22 de Març» decideix escampar la lluita contra la repressió policíaca no només al Barri Llatí sinó a tot París. Cap a les 20 hores, després de l'acte, al qual participen Alfred Kastler i Jacques Monod, premis Nobel de medicina, una manifestació comença la marxa cap al Barri Llatí enmig d'una suau pluja; son unes 20.000 persones. Una hora més tard, davant dels jardins de Luxemburg, a la plaça Edmond Rostand, els«organitzadors» donen l'ordre de dissolució, provocant entre els manifestants decepció i descontent. Es formen grups de discussió: els manifestants no admeten que el seu moviment sigui «utilitzat, reciclat o castrat» per forces polítiques que li són alienes, i «que pretenen únicament reforçar la seva oposició al gaullisme en benefici de la socialdemocràcia». Mentrestant es produeix un debat a l'Assemblea Nacional, on la comunista Fédération de Gauche Démocratique et Socialiste (FGDS, Federació d'Esquerra Democràtica i Socialista) fa una proposta de llei que demana l'amnistia dels estudiants empresonats; però el govern rebutjarà tota discussió. Aquesta nit, el general De Gaulle rep un telegrama: «Demanen encaridament faci gest personal susceptible apaivagar rebel·lió estudiantil: amnistia d'estudiants condemnats, reobertura de facultats. Respectuosament: François Mauriac, François Jacob, André Lwoff, Jacques Monod i Albert Kastler.»; tots premis Nobel.
Naixements
- Jean Raoux: El 8
de maig de 1862 neix
a Saint-Spère (Alvèrnia, Occitània) el
sabater anarquista Jean Raoux.
Instal·lat a París, visqué al
número 15 del carrer Geffroy-L'Angevin de la
capital francesa. El 22 de juny de 1882 va ser detingut, amb altres
quatre
companys (Auguste Clais, Auguste-François
Aumaréchal, Perrier i Julien
Gauthier), quan feia costat una vaga de fusters; jutjat el 7 de
setembre
d'aquell any pel IX Tribunal Correccional, va ser condemnat a tres
mesos de
presó per «rebel·lió, cops i
injúries» a membres de la Guàrdia de la
Pau. El 9
de març de 1883 va ser detingut, juntament amb altres 14
companys, durant una
manifestació de periodistes, estudiants i obrers; jutjat
l'11 de març d'aquell
any, va ser condemnat a tres mesos de presó per cridar des
d'un cotxe durant la
manifestació frases com: «A baix la
República!», «Visca la
Comuna!» i «A mi el
poble!». El 25 de juliol de 188e va ser jutjat pel VIII
Tribunal Correccional
per la seva participació en una reunió de suport
contra el processament de
Louise Michel i en la qual manifestà paraules ultratjants
contra els
magistrats. Fou un dels promotors d'una crida dirigida als obres sense
feina
per a celebrar un míting a la plaça de la Borsa
de París el 7 de desembre de
1883 la qual es publicà en Le Cri
du
Peuple; processat per aquesta crida juntament amb 10
companys, encara que
el no va signar-la perquè es trobava sota l'autoritat
militar, va ser jutjat el
21 de desembre de 1883 per «provocació
d'atropament no armat a la via pública»,
a més d'altres delictes (fabricació d'anyins
mortífers i d'explosius, port
d'armes prohibides, rebel·lió, ultratges als
agents, etc.), essent l'únic dels
processats que va ser absolt. Segon la policia, després va
desertar es refugià
a Amèrica. En 1894 el seu nom figura en un llistat
d'anarquistes a controlar
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
***
- Francisco Salgado González: El 8 de maig de 1887 neix a Pontedeume (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Francisco Salgado González. En 1913, afiliat al Sindicat de Barrinadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer un míting al Ferrol, amb Antonio Orosa, Román Delgado Monteagudo, José Tobías López Bouza i altres, contra la repressió a l'Argentina. A partir de 1914 començà a realitzar tasques sindicals a Pontedeume, participant en la fundació del Sindicat de Mariners Pescadors, del qual fou el seu primer president. En 1919 assistí al Congrés de la Comèdia cenetista en representació de la Unió de Pescadors de Pontedeume i del sindicat «El Despertar de la Humanidad» de Mera. En 1920 participà en la creació de la CNT de Puentedeume, de la qual fou nomenat secretari del seu comitè. Més tard marxà a Ferrol, on fou un dels fundadors del Sindicat Únic del Ram del Transport, i va fer feina com a treballador portuari, sobretot com a estibador. L'agost de 1931 fou nomenat vocal del primer Comitè de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol. El febrer de 1932 va ser detingut per participar en una vaga contra les deportacions d'obrers i aquest mateix any fou delegat dels carregadors de Ferrol en el Ple Regional confederal de Galícia a Ferrol. En 1933 acudí al Ple cenetista de Santiago en representació del Sindicat del Transport del Ferrol i de la Unió Marítima de Fene. En 1934 presidí el Sindicat del Transport. Arran dels fets d'octubre de 1934 fou detingut, jutjat per possessió d'explosius i empresonat fins a octubre de 1935. El desembre de 1935 representà diversos sindicats del Ferrol i de Pontedeume al Ple Regional de Galícia de la CNT a Orense. En 1936 fou delegat d'Ares i de Ferrol al Congrés de la Federació Nacional d'Indústria de la Pesca. Aquest mateix any representà els obrers dels transport i de l'alimentació de Ferrol i els pescadors d'Ares al Congrés de Saragossa de la CNT. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 pogué amagar-se durant tres anys a Ferrol i salvar-se de la repressió. Francisco Salgado González va morir de malaltia en 1939 a Ferrol (La Corunya, Galícia), poc després d'acabar la guerra i després de rebutjar un oferiment per participar en un intent de fuga des del port de Ferrol.
***
- Miguel Arcángel
Roscigna: El 8 de
maig de 1891 neix a Buenos Aires (Argentina) l'activista i expropiador
anarquista
Miguel Arcángel Roscigno, més conegut com Miguel
Arcángel Roscigna. Sos pares, Vicenzo Roscigno i
Filomena Delmastro, eren
immigrants italians que havien arribat a l'Argentina en 1887. Es va fer
obrer
ferrer de la construcció i milità en el gremi
dels metal·lúrgics. Estava casat
amb Victoria Romano, també filla d'italians. A partir de
1909, arran de la mort
del coronel Ramón Lorenzo Falcón, cap de la
Policia de Buenos Aires, a mans de
l'anarquista Simón Radowitzky, començà
a interessar-se per les idees anarquistes.
En 1923 fou nomenat secretari del Comitè Pro Presos Socials
i Deportats de
Buenos Aires, organització que en 1928
començà a editar el periòdic El Preso Social. En 1924
decidí preparar
la fuga de Radowitzky i per a aquesta empresa entrà a fer
feina de carceller a
la colònia penitenciaria d'Ushuaia on es trobava empresonat.
El pla fracassà
perquè en un congrés de la Unió
Sindical Argentina (USA) celebrat a Buenos
Aires els socialistes i sindicalistes d'aquesta
organització, per desprestigiar
el moviment anarquista, palesaren la seva tapadora. Acomiadat de la
feina i
expulsat del penal, abans d'abandonar Ushuaia incendià la
casa del director del
presidi. Més tard organitzà la primera fuga del
forner Ramón Silveyra,
condemnat a 20 anys de presó. En aquest mateix 1924 quatre
anarquistes (els
germans Alejandro i Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio
Jover), que
havien vingut d'Espanya per a recaptar fons per a finançar
la caiguda de la
dictadura de Primo de Rivera, van fer una gira d'assalts, robatoris i
atemptats
arreu de Sud-amèrica (Mèxic, Cuba,
Perú, Xile i Argentina). A Buenos Aires
havien realitzat dos atracaments, a l'estació de Las Heras i
a l'estació de
metro de Primera Junta al barri de Caballito de Buenos Aires, els quals
van ser
un desastre i acabaren amb un policia mort. Roscigna decidí
integrar-se en aquest
grup expropiador i el 19 de gener de 1926 set individus (els germans
Ascaso, Durruti,
Jover, Andrés Vázquez Paredes, Emilio Uriondo i
Roscigna) assaltaren la
sucursal San Martín del Banc de la Província de
Buenos Aires, amb un botí de
64.085 pesos i amb un empleat mort i altre de ferit. Amb els diners
dels
atracaments, finançà part de la campanya
d'agitació contra els interessos
nord-americans a Sud-amèrica en ple «Afer Sacco i
Vanzetti». El 24 de juliol de
1927, després de rebre informes de la policia uruguaiana
sobre la seva
implicació en l'atemptat amb bomba a la legació
nord-americana a l'Uruguai i
sobre la preparació d'un artefacte explosiu
col·locat dins d'un llibre per ser
enviat al director del penal d'Ushuaia, va ser detingut a casa seva a
Buenos
Aires. Després de diversos dies d'interrogatori, va ser
alliberat per manca de
proves. Amb Andrés Vázquez Paredes i els germans
Vicente i Antonio Moretti,
formà un nou grup expropiador i l'1 d'octubre de 1927 aquest
assaltà el pagador
dels sous de l'Hospital Rawson de Buenos Aires; el botí fou
de 141.000 pesos,
però l'escorta Francisco Gatto resultà mort quan
intentà disparar per evitar el
robatori. La banda de Roscigna decidí fugir del
país i amb el suport de Bustos
Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i
els germans Moretti
creuaren el delta amb el bot E pur se
muove i arribaren a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo.
Vázquez Paredes
prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una
recerca dels
activistes sense parangó. El botí del Rawson va
ser destinat a la solidaritat
anarquista i al finançament de falsificacions de diners
argentins per l'alemany
Erwin Polke. L'11 de febrer de 1928, Emilio Uriondo, empresonat per
posar una
bomba a la legació nord-americana de Montevideo, va ser
alliberat i se sumà al
grup de Roscigna. En aquesta època Durruti li
proposà que actués amb el seu
grup a Espanya, però Roscigna s'estimà
més seguir lluitant al Río de la Plata. En
el grup de Roscigna, a més d'Uriondo i dels germans Moretti,
s'integraren tres
anarquistes catalans del grup de Durruti: Jaume Tadeo Peña,
Pere Boadas Rivas i
Agustí García Capdevila. Impacients, en 1928 els
germans Moretti i els catalans
assaltaren pel seu compte l'Oficina de Canvi Messina de Montevideo,
portant-se
un botí de 4.000 pesos uruguaians i deixant tres morts i
tres ferits. Arran
d'una confidència, la policia cercla la casa on s'havia
refugiat el grup; els
tres catalans i Vicente Moretti es van lliurar als agents,
però Antonio Moretti
cremà els diners i després se
suïcidà amb un tret al cap. Vicente Moretti i els
catalans van ser tancats a la presó de Punta Carretas de
Montevideo, Uriondo
fugí al Brasil i Roscigna retornà a l'Argentina.
El febrer de 1929 Roscigna
assaltà els establiments Kloeckner i l'octubre de 1930, amb
Severino Di
Giovanni, atracà el pagador d'Obres Sanitàries al
barri de Palermo de Buenos
Aires. El setanta per cent del botí de 286.000 pesos es va
destinar al suport
dels companys anarquistes presos i per a finançar
l'alliberament dels companys tancats
al penal de Punta Carretas. El 18 de març de 1931 els tres
anarquistes
expropiadors catalans i Vicente Salvador Moretti, juntament a cinc
presos
comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadiren de la
presó de Punta
Carretas després d'haver excavat des dels banys un
túnel de 50 metres de
llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos
més, l'anarquista Aurelio Rom,
cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir elsúltims, van ser
interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat,
passava per sota
calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta
i carbó («El Buen
Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti,
qui serà el
veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per
José Manuel Paz, qui s'encarregarà
de la instal·lació elèctrica i de la
ventilació, i per Roscigna, Andrés
Vázquez
Paredes i Fernando Malvicini, anarquista del grup de Severino Di
Giovanni. Pocs
dies després, el 27 de març de 1931, arran d'una
delació, Roscigna, Moretti,
Vázquez Paredes, Paz i Malvicini van ser detinguts. Jutjats,
van ser condemnats
a sis anys de presó. El 31 de desembre de 1936, complida la
pena, les
autoritats uruguaianes aplicaren als penats l'«Edicte
d'Indesitjables» i van ser
expulsats cap a Buenos Aires i lliurats al Departament d'Ordre Social
argentí.
Paz va ser traslladat a Córdoba on finalment va ser
alliberat per un grup
anarquista que atacà la comissaria. L'última
notícia coneguda sobre Roscigna
fou el 25 de maig de 1937. A Roscigna, com a Vázquez Paredes
i a Malvicini, se
li va aplicar l'anomenada «Llei Bazán»–l'inspector general Fernández Bazán
establí com a norma per als seus subordinats la llei de«Primer, disparar;
després, preguntar»– i
van ser
assassinats i llançats al Río de la Plata. Mai no
es van trobar els seus
cadàvers.
Miguel
Arcángel Roscigna (1891-1937)
***
- Ugo Fedeli:El 8 de maig de 1898 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escriptor i propagandista anarquista Ugo Fedeli, també comHugo Treni o G. Renti. Va començar a treballar molt jove i va completar la seva formació professional seguint cursos nocturns en una escola tècnica. Va començar a militar en els grups de joves llibertaris de Milà («Franchi tiratori» i «Ribelli milansesi») que portaven campanyes antimilitaristes en contra de la guerra de Líbia i va fer amistat amb alguns militants que després seran destacats, com ara Francesco Ghezzi i Carlo Molaschi. Immers en el cercles anarcoindividualistes, majoritaris al Milà de l'època, representats per Molaschi, Leda Rafanelli i Giuseppe Monanni, va participar activament en les lluites socials i en 1913, durant la vaga organitzada per l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) va ser detingut per primera vegada i fitxat per la policia com a «anarquista perillós». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, amb Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Rafanelli i Molaschi, va editar el periòdic Il Ribelle (1914-1915), el gerent del qual va ser Giovanni Fontanelli i que feia costat els anarquistes no intervencionistes; en aquest periòdic va publicar el seu primer article:«Abasso la guerra». En aquestaèpoca va ser requerit nombroses vegades per les seves accions antimilitaristes. En 1917, després d'haver fet feina alguns mesos com a obrer militaritzat, va ser cridat a files, i en nom dels «principis tolstoians», va desertar. Detingut a Suïssa, serà jutjat en 1919, juntament amb Luigi Bertoni, en el procés de la«Bomba de Zuric», i expulsat de Suïssa quan va ser declarat innocent després de passar uns mesos empresonat. El novembre de 1919 va tornar a Itàlia i va ser amnistiat en 1920. Es va casar amb Clélia Premoli, la seva companya de tota sa vida, el juliol de 1920. Després serà un dels fundadores i corresponsals d'Umanità Nova i també membre de la redacció de la revista Nichilismo (1920-1921),òrgan dels militants individualistes, el gerent de la qual serà Giuseppe Invernizzi. En 1921 a Milà funda el periòdic L'Individualista del qual només se'n publicaren quatre números perquè els redactors (Pietro Bruzzi, Francesco Ghezzi i Ugo Fedeli mateix) i el gerent (Eugenio Macchi) van ser incriminats en el complot de l'atemptat del teatre Diana (23 de març de 1921). Després d'haver de recórrer tot Europa fugint dels feixistes, va arribar a Berlín amb Pietro Bruzzi. Després, amb Francesco Ghezzi, i sota el nomb de Alfred Fidler, va marxar a Rússia. Amb Ghezzi i Bruzzi va representar a la USI en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). A l'Hotel Lux va trobar Alexandre Berkman, Emma Goldman i alguns militants llibertaris russos encara no empresonats. Va estudiar la Revolució russa i va col·laborar en Anarchiski Vesnik, però finalment va haver de fugir en 1923 de la Unió Soviètica perseguit. Va romandre a Berlín, treballant de carboner i d'ajudant d'impremta, i va participar com a delegat dels anarquistes russos en el congrés de fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i pel qual serà detingut. En 1924 va marxar a París, on va freqüentar el cercle d'exiliats anarquistes russos, entre ells Makhno i Volin, i va participar en els debats sobre la«Plataforma d'organització de la Unió General dels Anarquistes» (Plataforma Arshinov). Amb Sébastien Faure, Séverin Férandel i Buenaventura Durruti va ser un dels fundadors de la Librairie Internationale, de les Editions Anarchistes i de La Revue Internationale Anarchiste, de la qual va ser el responsable de la secció italiana d'aquesta revista trilingüe. Va participar activament en la campanya a favor dels militants anarquistes empresonats a la Unió Soviètica, com ara Ghezzi, i en altres campanyes (Castagna, Bonomini, Sacco i Vanzetti, etc.). Arran de l'atemptat comès el juny de 1924 pels feixistes contra Giacommo Matteoti, es va constituir a París el «Comitato d'Azione Antifascista», que arreplegava socialistes, republicans i anarquistes, i amb E. Abate, Alberto Meschi i A. Borghi va representar els darrers. També va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va fundar les revistes Iconoclasta i La Tempra (1924-1925) amb Virgilio Gozzoli. En 1929 va ser expulsat de França i després de Bèlgica. Entre 1927 i 1929 col·laborarà amb el diari La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri. En 1929 va marxar a Montevideo (Uruguai), on va fundar la revista Studi Sociali (1930-1935) i va prendre part en la fundació del Comitè Internacional de Relacions Anarquistes el 1931, sempre al costat de Luigi Fabbri. Va ser deportat a Itàlia el desembre de 1933 per la dictadura uruguaiana de Gabriel Terra i confinat a l'illa de Ponça, Colfiorito, Monteforte Irpino i Ventotene fins a 1943. Durant aquests anys de presidi son fill de vuit anys morirà. Esdevingué l'animador del Conveni Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia (Milà, 1945), presidí el Primer Congrés Anarquista a Carrara, i va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana entre 1945 i 1952, i membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) des de 1948. En 1951 va ser contractat per Adriano Olivetti com a bibliotecari i organitzador de cursos per al Centre Cultural Olivetti. Col·laborà en una gran quantitat de periòdics llibertaris i en moltes publicacions sobre anarquisme, especialment en estudis bibliogràfics i biogràfics. Ugo Fedeli va morir el 10 de març de 1964 mor a Ivrea (Piemont, Itàlia). El seu arxiu i la seva gran biblioteca personal estan repartits entre l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i l'Arxiu Família Berneri de Regio Emília (Itàlia).
***
- George Woodcock: El 8 de maig de 1912 neix a Winnipeg (Manitoba, Canadà) l'escriptor, crític literari i historiador anarquista George Woodcock. De petit marxà amb sos pares a Anglaterra, on estudià a la Sir William Borlase School i al Morley College. Encara que de família humil, guanyà una beca per anar a la Universitat d'Oxford, però va rebutjar aquesta oportunitat perquè havia de reconèixer una observança religiosa i en comptes d'això prengué una feina d'empleat en el Great Western Railway. Al ferrocarril començà a interessar-se per l'anarquisme, pensament polític que mantindrà durant tot sa vida, escrivint diversos llibres sobre el tema (antologies, biografies, estudis històrics, etc.). En aquests anys s'introduí en el món de la literatura i conegué importants escriptors, com ara T. S. Eliot, Aldous Huxley, Dylan Thomas, Roy Campbell, Herbert Read, Julian Symons o Mulk Raj Anand. Conegué George Orwell després de mantenir dues discussions públiques a través de les pàgines de la publicació Partisan Review. Orwell va escriure que en el context d'una guerra contra el feixisme, defensar el pacifisme era«objectivament ser profeixista» i Woodcock mantingué postures obertament antimilitaristes; malgrat aquesta diferencia, esdevingueren bons amics --anys més tard, en 1966, Woodcock va escriure The crystal spirit, un estudi crític sobre Orwell que fou guardonat amb el Governor General's Award. En aquests anys col·laborà amb l'editorial anarquista Freedom Press, treballant en l'edició de War Commentary i de Freedom. Durant la II Guerra Mundial treballà en una granja com a objector de consciència. En 1949 tornà a Canada, instal·lant-se eventualment a l'illa de Sooke (Vancouver, Colúmbia Britànica), on fracassà con a granger. Amb el suport d'amics pogué traslladar-se a Vancouver, on finalment compra una casa a Kerrisdale. Entre 1954 i 1955 ensenyà en la Universitat de Seattle i entre 1954 i 1956 realitzà nombrosos guions radiofònics per a la Canadian Broadcasting Corporation (CBC). En 1955 aconseguí un càrrec de professor associat al departament d'anglès de la Universitat de la Colúmbia Britànica, on va romandre fins a la dècada dels setanta. En aquesta prolífica època començà a escriure llibres de viatges, poesia, assaig, traduccions, crítica literària, biografies, així com obres sobre l'anarquisme. En 1959 fundà el periòdic Canadian Literature, la primera revista dedicada a la literatura canadenca. En 1962 publicà una de les seves obres més reconegudes Anarchism: a history of libertarian ideas and movements. Durant sa vida obtingué nombrosos premis, com a la beca de la Royal Society of Canada (1968), el Premi Molson (1973) o la medalla de la UBC a la biografia més popular (1976). Però només acceptà premis atorgats pels seus col·legues, rebutjant els emesos per l'Estat canadenc, com ara l'Ordre de Canadà; l'única excepció fou el Premi Llibertat de la ciutat de Vancouver, que acceptà en 1994. Cap al final de sa vida s'interessà força per la difícil situació del poble tibetà i viatjà a l'Índia, on estudià el budisme, féu amistat amb el Dalai Lama i creà la Tibetan Refugee Aid Society (Societat d'Ajuda als Refugiats Tibetans). Amb sa dona, l'artista Ingeborg Linzer (Inge), creà la Canada India Village Aid (Ajuda a les AldeesÍndies de Canadà), que patrocina projectes de suport a les zones rurals índies. Amb aquestes dues organitzacions va fer realitat la seva idea de cooperació voluntària entre els pobles al marge de les fronteres estatals. També creà un fons d'ajuda econòmica per als escriptors canadencs necessitats. És auto d'Anarchy or chaos (1944), The incomparable Aphra (1948), Ravens and prophets (1952), Anarchism: a history of libertarian ideas and movements (1962), Faces of India: a travel narrative (1964), The crystal spirit: a study of George Orwell (1966), The Doukhobors (1968, amb Ivan Avakumovic),The Hudson's Bay Company (1970), The anarchist prince: a biographical study of Peter Kropotkin (1971, amb Ivan Avakumovic), Into Tibet: the early british explorers (1971), Victoria (1971), Dawn and the darkest hour: a study of Aldous Huxley (1972), Rejection of politics and other essays on Canada, canadians, anarchism and the world (1972), Canada and the canadians (1973), Who killed the British Empire?: an inquest (1974),Amor de Cosmos: journalist and reformer (1975), Gabriel Dumont: the Métis chief and his lost world (1975), South Sea journey (1976), Peoples of the Coast: the indians of the Pacific Northest (1977), The anarchist reader (1977, editor), Anima, or, Swann grown old: a cycle of poems (1977), Two plays (1977), The world of canadian writing: critiques and recollections (1980), 100 great canadians (1980), Confederation betrayed! (1981), The meeting of time and space: regionalism in canadian literature (1981), Taking it to the letter (1981), The University of British Columbia: a souvenir (1986, amb Tim Fitzharris), Northern spring: the flowering of canadian literature in english (1987), Pierre-Joseph Proudhon: a biography (1987), Caves in the desert: travels in China (1988), The Purdy-Woodcock letters: selected correspondence (1964-1984) (1988), William Godwin: a biographical study (1989), A social history of Canada (1989), Powers of observation (1989), The century that made us: Canada (1814–1914) (1989), British Columbia: a history of the province (1990), Tolstoy at Yasnaya Polyana and other poems (1991), Anarchism and anarchists: essays (1992), The cherry tree on Cherry Street and other poems (1994), entre d'altres. George Woodcock va morir el 28 de gener de 1995 a Vancouver (Colúmbia Britànica, Canadà). En 1998 George Fetherling li dedicà una biografia: The gentle anarchist: a life of George Woodcock.
***
- Eduard Josep Esteve: El 8 de maig de 1916 neix a Casinos (Camp de Túria, País Valencià), en una família de paletes, el militant anarcosindicalista Eduard Josep Esteve, també conegut sota els pseudònims de Germen, Germen Esteve i José López Aguado. Orfe de mare als nou anys, va deixar l'escola quan en tenia 11. El març de 1931 es trasllada a València, on va queda força impressionat amb la proclamació de la II República. Després de la lectura de Malatesta i de Kropotkin es va declarar anarquista i va ingressar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Atret pel naturisme, participarà també en el grup esperantista«Libera Vivo», on militen destacats membres de les Joventuts Llibertàries valencianes. Membre del grup juvenil anarquista de Vega Alta, va ser nomenat delegat a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries. Després seria nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries locals i provincials, en substitució de Manuel Morell Milla, fins al final de la Guerra Civil. El juliol de 1936 va intervenir en l'assalt de les casernes de l'Alameda i amb Alorda va requisar els locals per a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); dies després, va ser reelegit secretari de l'FIJL de València, càrrec que mantindrà durant tota la guerra llevat d'uns mesos que va estar en la Brigada 82 al front de Terol. En acabar la guerra, atrapat a Alacant, va patir empresonament als camps de Los Almendros i Albatera, fins que amb l'ajuda del grup «Libera Vivo» i del Comitè Nacional de Pallarols, va aconseguir arribar a Barcelona i passar la frontera per La Pobla de Lillet. Tancat durant un mes a Perpinyà, va ser enviat al camp de Sant Cebrià i després, amb Juan Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a una companyia de treballadors a la frontera belga. Enfonsat el front gal, va creuar mitja França fins que va ser apressat i tancat a Vernet i Argelers. Reincorporat en la 21 Companyia, va marxar a l'arsenal de Mably i, un cop l'arsenal va ser requisat pels alemanys, va viure a La Rochelle i a Bordeus, ciutat d'on va intentar fugir en quatre ocasions durant els quatre mesos que va romandre. Va aconseguir finalment fugir a Tolosa de Llenguadoc i es va unir a la Xarxa Ponzán en 1941. A finals de 1942 va entrar a Espanya com a responsable d'un grup de la xarxa de Ponzán. Quan va caure Francisco Ponzán Vidal, va restar a Barcelona, mesclat entre els treballadors de la capital catalana. En 1945 va ser membre del Comitè Local de la CNT barcelonina, però va ser detingut i alliberat gairebé immediatament, incorporant-se de bell nou al Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Aquell mateix any, es va unir al Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, amb el qual trencarà en 1946 per ser contrari a mantenir contactes amb l'exili. A mitjans de 1946 va col·laborar amb el Comitè Regional de la CNT de Félix Carrasquer, dedicant-se sobre tot a la reorganització de les comarques barcelonines. Més tard va formar part del Comitè Regional català d'Hermes Piquer Fargas i va assumir la secretaria general el desembre de 1946, quan encara era secretari de la Federació Local barcelonina, en uns moments de forta empenta confederal. Però el 20 de maig de 1947 és detingut i empresonat durant dos anys a la presó Model de Barcelona. En llibertat condicional a partir de 1949, es va afiliar al Sindicat d'Espectacles de la CNT, del qual arribarà a ser president en 1952. Aquest mateix any va ser empresonat i jutjat en consell de guerra amb altres companys confederals a Madrid el 5 de febrer de 1954, va condemnat a quatre anys, dels quals complirà dos. Un cop alliberat, tornarà a treballar en el mateix ram, quan ja el declivi confederal és un fet. Durant la dècada dels 60 va participar, amb Ginés Camarasa, en la reconstrucció d'un comitè nacional cenetista, després del període de Juan José Gimeno, convocant un Ple Nacional de Regionals del qual va sortir elegit Ismael Rodríguez. Quan va esclatar el«cincpuntisme», que va suposar la ruptura de la unitat cenetista en l'interior, Esteve va condemnar l'aventura. Anys més tard, com a membre del Comitè Regional de Catalunya va ser delegat a la Comissió de Relacions de França. Durant el període de Cipriano Damiano González, per discrepància amb l'exili, va abandonar tota tasca orgànica. En 1976 va retornar a la lluita i va ser elegit per a representar el Sindicat d'Espectacles de Barcelona en el V Congrés, però es va negar a participar per no estar d'acord amb l'altre delegat. Després de la ruptura confederal es va marginar, però sempre atent d'evolució de la CNT. Durant els seus últims anys va col·laborar en la revista Polémica. Eduard Josep Esteve va morir el 29 de desembre de 1996 a Barcelona (Catalunya) i va ser dels no molt nombrosos militants que va romandre a l'Espanya franquista i sempre va defensar les prerrogatives de l'interior sobre les de l'exili.
Eduard Josep Esteve (1916-1996)
***
- José
María Villegas Izquierdo: El 8
de maig –algunes fonts citen el 25 de maig– de 1917
neix a Caniles (Granada, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista
José María Villegas
Izquierdo. Des de molt jove tingué inquietuds socials i per
aquest motiu va ser
perseguit pel caciquisme granadí que el va obligar, quan
tenia 17 anys, a
emigrar a Catalunya. A Barcelona exercí el seu ofici de
fuster i d'ebenista i
s'afilià al Sindicat de la Fusta de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les
lluites de carrer per a
sufocar-lo, sobretot a la presa de la caserna de les Drassanes.
S'enrolà com a
milicià en la 49 Centúria de la«Columna Durruti», de la qual va ser nomenat
centurió, i participà en la batalla
d'Alcalá d'o Bispe (Osca, Aragó, Espanya). El
15 d'agost de 1936 va ser ferit en un braç, però
no va voler anar a la
reraguarda i continuà al front. Amb la seva
centúria marxà sobre Madrid, moment
en el qual morí Buenaventura Durruti Domínguez.
Després passà a Xàtiva, on en
una reunió sobre la qüestió de la
militarització s'enfrontà al comunista
Santiago Carrillo Solares. A continuació marxà
cap a Binèfar i, després d'una
desfilada, fou cridat per l'Estat Major de l'Exèrcit
republicà, on s'enfrontà
amb el general Sebastián Pozas Perea, el qual
l'acusà d'indisciplina i
covardia, i, després de diverses provocacions, Villegas li
arrià dos cops de
puny; aquest fet el portà a un consell de guerra on fou
condemnat a mort.
Tancat al castell de Figueres, la CNT l'ajudà a fugir-ne. Un
cop lliure,
s'integrà en la 153 Brigada Mixta de la Columna«Tierra y Libertad», amb la
qual lluità en la defensa de Madrid, en les batalles de
Belchite i de l'Ebre, on
fou ferit. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus pel
Pertús i fou
internat als camps de concentració d'Argelers i de
Barcarès. Aconseguí fugir
dels camps i s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on
treballà d'ebenista i
s'integrà en els grups d'acció llibertaris.
Després de diversos atemptats, va
ser nomenat coordinador de grups d'acció antinazis,
però caigué en un parany de
la policia francesa i fou ferit. A l'hospital uns metges simpatitzants
l'ajudaran
a fugir. En aquesta època de
col·laboració amb la Resistència,
conegué sa
futura companya. Després de diverses accions –en
una d'elles salvà de la
Gestapo el secretari del Partit Socialista Francès (PSF)
Vicent Auriol, futur
president de la República francesa–, fou detingut
en una emboscada i tancat a
la presó militar de Saint Michel, on coincidí amb
l'activista anarquista
Francisco Ponzán Vidal. El 30 de juliol de 1944 va ser
deportat de Montalban al
camp de concentració alemany de Buchenwald, on
arribà el 6 d'agost. Amb el
número de matrícula 69684 passà uns
mesos al camp central, destinat a la feina
de neteja de boscos, fins que va ser traslladat al comando Plomnitz,
també
anomenat Leau o Leopard, depenent del camp de concentració
de Mittelbau-Dora i
on treballà en la construcció dels coets V2 a
l'interior d'unes antigues mines
de sal. Va ser alliberat definitivament el 14 d'abril de 1945 per
l'exèrcit
canadenc quan era evacuat del camp en una «marxa de la
mort». Després de la II
Guerra Mundial continuà participant en la lluita
antifranquista i, en el
Congrés de la CNT de París, va ser nomenat
delegat de Defensa. S'integrà en el
grup guerriller del Moviment Llibertari de Resistència (MLR)
format per Manuel
Pareja Pérez (Parejilla),
Antonio Gil
Oliver (Antonio Sancho) i Pere
Adrover Font, entre altres. En aquest grup, participà el 12
de juliol de 1947
en l'execució del confident policíac Eliseu
Melís Díaz. També participà
en el
bombardeig del Pazo de Meirás, residència estival
del dictador Francisco
Franco. Perseguit per la policia franquista, passà a
Alemanya i, finalment, decidí
emigrar a Veneçuela. Arribà a Caracas en 1948 on
treballà de fuster i ebenista,
sense deixar de banda les activitats propagandístiques i
orgàniques. En 1995,
després de viatjar en tres ocasions a la
Península, retornà a Granada i
s'establí a Baza, a prop del seu poble natal. Membre de
l'Amical de Mauthausen
d'Espanya, durant aquests anys participà en diversos actes
en honor de les
víctimes dels camps de concentració nazis. En
2006 es reintegrà en la CNT de
Baza. José María Villegas Izquierdo va morir el
10 de juny de 2008 a Baza
(Granada, Andalusia, Espanya) plàcidament mentre dormia.
Defuncions
- Vera Zasulic:
El 8 de maig de 1919 mor a
Petrograd (Rússia) la revolucionària, anarquista
i, després, marxista
menxevic Vera Ivanovna Zasulic (o Zasulich, Zassoulich).
Havia
nascut el 8 d'agost de 1849 --el 27 de juliol segons el calendari
julià-- a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia) en una
família noble. Després dels seus estudis a
Moscou, es lliga als estudiants
revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment populista, fet que li
va portar
la detenció el maig de 1869 per mantenir
correspondència amb el nihilista
Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i Paul,
serà alliberada en
març de 1871, i s'instal·larà a
Kharkov on militarà en el grup bakuninista «Els
avalotapobles del sud», que cometran diversos atemptats
contra la dictadura
tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de febrer de 1878 (24 de
gener per
al calendari julià), va disparar amb un revòlver
contra el general Trepov,
prefecte de policia responsable de les tortures patides per A. S.
Emelianov (Bogolioubov),
membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat».
Trepov només resultarà
ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de 1878.
Contràriament a totes les
expectatives, serà absolta pel jurat, i la policia secreta
intentarà, senseèxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a
Suïssa, va tornar
entrar a Rússia per militar amb el grup Divisió
Negra. Però en 1883 s'allunyarà
de l'anarquisme i s'alinearà en les files marxistes, fundant
en 1883 a Ginebra,
amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod, la primera organització
marxista russa (Emancipació
del Treball). Va ser redactora del diari Iskra i va
formar part del
Partit menxevic, prenent part en el congrés de la II
Internacional com a membre
d'aquest corrent. Va ser traductora i introductora de les primeres
publicacions
de Marx i Engels, i publicà articles polítics i
assaigs en nombroses revistes
russes i d'altres països europeus.
***
- Nathalie Lemel: El 8 de maig de 1921 mor cega i en la misèria a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) la communard, militant anarquista i feminista Nathalie Duval, més coneguda com Nathalie Lemel. Havia nascut el 26 d'agost de 1826 a Brest (Bretanya) on sos pares tenien un cafè. Va ser educada en una escola religiosa fins als 12 anys i després treballarà enquadernant llibres. En 1845 es casa amb un enquadernador vuit anys més gran que ella, Jérôme Lemel, amb qui tindrà tres fills. En 1849 la parella es trasllada a Quimper on obre una botiga d'enquadernacions i llibreria. Aquesta activitat durarà fins a 1861, quan el negoci fa fallida i es veuen obligats a deixar la Bretanya i a marxar a París a la recerca de feina. La seva primera ocupació a París sembla que va ser la venda de llibres i l'enquadernació, alhora que esdevé militant socialista. L'agost de 1864, any de la creació de la Primera Internacional, els enquadernadors comencen una forta vaga i un dels militants més coneguts serà Eugène Varlin. En 1865 Nathalie Lemel s'adhereix a la Internacional i quan una nova vaga esclata, formarà part del comitè vaguístic i serà elegida delegada sindical, un fet excepcional a l'època. Es distingirà per la seva determinació i per les seves qualitats d'organitzadora, lluitant per la paritat de salaris entre homes i dones. Segons un informe policíac: «Es caracteritza per la seva exaltació, s'ocupa de política; als tallers, llegeix en veu alta els periòdics nocius; freqüenta assíduament els clubs polítics.» A tot això cal afegir-hi una forta oposició al Segon Imperi. En 1868 abandona el domicili conjugal, per mor de l'alcoholisme de son marit, fet que no va millorar la reputació als ulls dels benpensants i de la policia, però li va permetre dedicar més temps a la militància. Amb Varlin i altres enquadernadors, participarà en la creació de La Ménagère, una cooperativa d'alimentació, i de La Marmite, un restaurant obrer --que amb el temps comptarà amb quatre establiments per a vuit mil obrers--, treballant en la preparació dels àpats. El 18 de març de 1871 va esclatar la insurrecció de la Comuna de París i a partir d'aquesta data Nathalie Lemel treballarà activament en els grups de dones i prendrà sovint la paraula. Aquests debats l'animen a crear l'11 d'abril, amb Elisabeth Dmitrieff, aristòcrata russa relacionada amb Karl Marx, la Unió de Dones per la Defensa de París i d'assistència als ferits, i Nathalie formarà part del comitè central. El 26 de març, després de les eleccions, s'estableix un consell revolucionari on figuren personalitats com ara Jules Vallès, Charles Delescluze, Raoul Rigault, Gustave Flourens, Eugène Varlin, etc. La ciutat de París serà administrada per la Comuna fins la Setmana Sagnant quan, el 21 de maig, les tropes acantonades a Versalles entren a sang i foc dins la ciutat; aquesta setmana acabarà el 28, quan es produïren els últims combats al cementiri de Père Lachaise. Durant aquest període, Nathalie Lemel combatrà a les barricades de la plaça Blanche,i en particular la del carrer Pigalle, atenent els ferits. Amb la desfeta de la Comuna, desesperada, s'intenta suïcidar bevent absenta, i és detinguda el 21 de juny de 1871. El Consell de Guerra la condemnarà a la deportació i a la reclusió a la penitenciaria de Nova Caledònia. Quan els seus companys reclamen a les autoritats una gràcia, ella mateixa enviarà una carta al prefecte explicant que rebutja qualsevol mena de gràcia i tota acció que es porti al seu favor. Serà embarcada a bord del Virginie, al mateix comboi que Henri Rochefort i Louise Michel. Tant Nathalie Lemel com Louise Michel s'oposaran fortament a la separació dels deportats entre homes i dones, però elles seran desembarcades cinc dies desprès que els homes, el 14 de desembre de 1873, a la península de Ducos, lloc fortificat amb una tanca on compartirà la cabana amb Louise Michel, influint-se mútuament ideològicament. Fins a la Llei d'amnistia de 1880 no seran alliberades i podran tornar a la metròpoli. Nathalie va trobar feina al periòdic L'Intransigeant, on continuarà la seva lluita feminista, passant penúries econòmiques fins a la seva mort. El 8 de març de 2007, en ocasió del Dia Internacional de la Dona, per acord municipal del 27 de març de 2006, una plaça del barri dels Enfants Rouges de París, al cantó dels carrers Dupetit-Thouars i de la Corderie, on en altre temps tenia la seu la Primera Internacional, i a prop d'on Nathalie Lemel vivia, al cul-de-sac Béranger, serà batejada amb el seu nom.
***
- Luisa Lallana: El 8 de maig de 1928és assassinada a Rosario (Santa Fe, Argentina) la militant anarcosindicalista Luisa Lallana. Havia nascut cap al 1910. Obrera portuària de l'establiment industrial Mancini dedicada a cosir bosses d'arpillera per a embossar cereal destinat a l'exportació, estava afiliada a la Federació Obrera Local de Rosario, adherida a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Mentre repartia durant la matinada, amb la seva companya de feina Rosa Valdez, pamflets del Comitè de Dones de Portuaris en suport a la vaga dels estibadors del port de Rosari a un grup de treballadors contraris a l'aturada de la feina organitzada per la Societat d'Estibadors, va ser assassinada d'un tret al front per Juan Romero, esquirol d'Avellaneda a les ordres de Tiberio Podestá, gerent de l'Associació del Treball (AS), encarregada de reclutar«treballadors lliures» (crumiros o carneros), i membre de la ultradretana i paramilitar Lliga Patriòtica Argentina (LPA). Ferida de mort, expirà al vespre. La indignació va ser impressionant i es decretà la vaga general a Rosario. L'endemà 9 de maig, el seu seguici fúnebre, encapçalat per un milenar de dones, i el seu enterrament al cementiri de La Piedad, enmig d'una vaga general convocada per la FORA, el Partit Comunista i la Federació Obrera Local, va ser una gran manifestació de solidaritat de la classe treballadora argentina --entre 3.000 i 20.000 manifestants, segons les fonts-- que va ser durament reprimida per la policia. El clima d'agitació obrera va ser tan gran, que l'explorador torpediner Córdoba i el canoner Independencia, atracaren al port per reforçar l'acció de la Sotsprefectura Marítima i la Prefectura de Policia de Rosario. Luisa Lallana va ser un símbol, però només va ser una de les 11 persones de la classe treballadora que van morir en aquella vaga de maig de 1928. Actualment un grup de persones de Rosario reivindica que un carrer de la ciutat porti el seu nom.
---
El Consell Insular ha aprovat fa uns dies les bases per a una línia de subvencions per a projectes en matèria de prevenció de residus i reciclatge, amb un pressupost de 50.000 euros. La finalitat d'aquesta convocatòria és fomentar la implantació de projectes de prevenció i reciclatge de residus domèstics que incloguin actuacions en dependències pròpies o en projectes dirigits a la ciutadania.
Dins de les actuacions subvencionables hi ha tant actuacions d'estalvis d'envasos/embalatges, promoció de la reutilització o campanyes de conscienciació entre d'altres.
Si bé encara està pendent la publicació al BOIB de les bases, podeu obtenir més informació aquí.
Fa algun temps va arribar a les meves orelles la notícia que s'intentaven fer, o s'estaven fent, a Mallorca recerques de petroli a base dels sondatges a gran fondària; l'amor a la meva terra em fa donar un crit d'alarma respecte d'aquesta qüestió. Potser no hi ha res més temptador que les investigacions petrolíferes; si el petroli surt, milionari en poc temps, però ¿i si no surt?, llavors la pèrdua del capital, en certs casos la ruïna i sempre la pèrdua de les il·lusions, que potser siga el pitjor de tot. A Mallorca això és més de témer que a altres punts, donada la nostra psicologia que tem especialment les despeses preliminars de tot negoci; no vacil·larem en desprendre tot el capital si una persona amb bona o mala fe ens assegura que hi ha una mina per a fer-nos rics, però, en canvi, no ens preocuparem de tractar de veure si allò és o no factible mitjançant un estudi tècnic previ, perquè ha de costar pessetes. Tothom recorda Mallorca, durant la guerra, amb la febre de fer pous de recerca de carbons, enterrant mils i mils de pessetes sense demanar un consell a cap tècnic que per pocs diners, relativament, hauria evitat aquelles despeses inútils i desencoratjadores. Amb el petroli pot passar igual o pitjor. Mallorca no és terra de petroli; però això no basta dir-ho, s'ha de demostrar i aquest és l'objecte del present treball.
El título que antecede a las anteriores palabras es "Els petrolis a Mallorca. Algunes consideracions sobre la seva possible existència" y está escrito por Bartomeu Darder Pericàs, publicado en La Nostra Terra : revista mensual de literatura, art y ciencies, Diciembre de 1928 (fotografías 32 a 36).
Bartomeu Darder Pericàs (1894 - 1944) fue geólogo, realizó numerosos trabajos de investigación en Mallorca, la península y en el extranjero (scholar.google). Estudió especialmente las aguas subterráneas.
El PSOE ha decidido presentar una moción de censura en Extremadura en clave claramente electoralista: quiere hacer un gesto de confrontación con el PP para difuminar el concepto de bipartidismo y las coincidencias básicas que le unen con este partido en la política europea; y también quiere coger a contrapie a IU situándola en el dilema de o pastelear con el bipartidismo o hacerle el juego al partido de Mariano Rajoy.
Es, pues, un movimiento en clave partidista donde los extremeños juegan un papel instrumental y dirigido básicamente a frenar la pérdida de votos que el PSOE padece por su izquierda.
IU puede adentrarse en la misma lógica de la conveniencia partidista e intentar decidir si le conviene más hacerle un guiño al sector más moderado de su electorado o a su sector más radical; o decidir si tiene más fácil defensa la acusación de contemporizar con el bipartidismo o la de reeditar la famosa pinza con el PP. Sea lo que sea lo que decida, si IU se mete por estos senderos (los senderos de la poltica vieja, de la política partidista, de la política concebida como un ajedrez en el que los partidos están para arrebatarle casillas y peones al adversario) estoy seguro de que va a salir escaldada.
Creo que IU de Extremadura debe atenerse a lo que dijo nuestra X Asamblea sobre renovar la política en base a hacerla con, por y para la ciudadanía y, tranquilamente, evaluar y explorar los diversos escenarios que abre la iniciativa del PSOE, en función de los intereses de los extremeños y, más concretamente, de los extremeños que IU quiere representar. Si IU consigue proyectar esta dinámica hacia dentro y hacia fuera, si consigue actuar (y que se note que actúa) en función de las preocupaciones de los ciudadanos y no de las repercusiones de este tema en la campaña a las Europeas, estoy convencido de que IU saldrá de esta situación reforzada y con mayor credibilidad. Esta es la clave
Aquestes són les propostes que vam fer al PP&PI pel pressupost 2014. No han estat acceptades a pesar d'estar fonamentades en partides aprovades i no executades al 2013, i en els acords del ple. Amb majoria absoluta és clar que el consens s'ha convertit en imposició, a diferència d'anteriors pressuposts només UMP va votar amb l'equip de govern i la resta de partits de l'oposició vam votarn en contra.
Les nostres propostes:
- Insisitim en la necessitat de fer millores en el conveni de l'IES Clara Hammerl per tal que l’Ajuntament pugui realitzar altres usos abans de construir noves infraestructures:
- Tancar o separar mitjançant una tanca les instal·lacions esportives (incloses les exteriors) de la resta de les instal·lacions de l’IES.
- Adequar els vestuaris i els banys que actualment estan en mal estat. No hi ha vestuaris per als arbitres.
- Ampliar el pavelló creant unes grades a la zona d'espectadors.
-Assumir la gestió de la instal·lació fora de l’horari de l’IES, inclòs els mesos de vacances d’estiu, Nadal i Pasqua. Cal tenir en compte que l’IES té prioritat per a fer les seves activitats extraescolars, però que en cas de no fer-ne la instal·lació pugui ser ocupada per a realitzar activitats municipals.
- Assumir de forma real la vigilància de la instal·lació (evidentment fora de l’horari lectiu). Actualment es trasllada aquesta responsabilitat al club, especialment als entrenadors.
-Integrar la gestió d’aquestes instal·lacions esportives dins un pla de manteniment de les instal·lacions esportives del Port de Pollença o de tot el municipi. Actualment no hi ha un pla de manteniment de la instal·lació, només es fan actuacions o reparacions puntuals que realitza l’Ajuntament o l’IES depenent de qui sigui l’interessat.
- Insistim en la necessitat de complir els acords de ple i millorar el catàleg de camins amb la realització d’investigacions catàleg de camins: iniciar la recuperació de l’ús públic del camí del coll d’en Patró i resolució dels expedients d'investigació. 25/07/2012
- Partida per a la redacció d'un projecte de creació de recorregut arqueològic a Pollença. 27/03/2008
- Dotació de partida pressupostària per continuar amb les excavacions al Pedreret de Bóquer.
- Demanam una partida pel compliment de la moció de la fumigació herbicides: conscienciació i contractació de mitjans tècnics i materials
- Especificar una partida pel compliment de la moció per promoure els productes locals i de proximitat .
- Ampliar la partida per a l'eliminació de barreres arquitectòniques
- Partida per l'obertura del CTO de la Gola.
- Tenir en compte al pressupost dedicat a la Cala Sant Vicenç; la feina que va fer l’Associació de Veïns de la Cala Sant Vicenç al 2008. Un extens dossier al que s’identifiquen tota una sèrie de feines a realitzar per millorar l’espai públic de la cala; repàs de pintura, senyals de trànsit i indicadors, enllumenat, papereres, zones enjardinades, portetes del comptadors, els parques, les coves, la plaça dels pins... I que encara no s'ha fet.
(4 vídeos) La principal línia de defensa dels estalinistes i neoestalinistes catalans i espanyols quant a perdonar la seva intervenció en lassassinat dAndreu Nin, Camillo Berneri i tants i tants de revolucionaris és donar les culpes a la NKVD soviètica. Com si les direccions de lestalinisme espanyol i català, en aquest cas el PCE i el PSUC, no en sapiguessin res. Una mentida i una cortina de fum que no saguanta per part ni banda. (Miquel López Crespí)
Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (II)
La principal línia de defensa dels estalinistes i neoestalinistes catalans i espanyols quant a perdonar la seva intervenció en lassassinat dAndreu Nin, Camillo Berneri i tants i tants de revolucionaris és donar les culpes a la NKVD soviètica. Com si les direccions de lestalinisme espanyol i català, en aquest cas el PCE i el PSUC, no en sapiguessin res. Una mentida i una cortina de fum que no saguanta per part ni banda. Ningú mai no ha negat, i molt manco nosaltres, la implicació dOrlov i els agents de la policia política soviètica en els assassinats i persecució dels comunistes catalans del POUM i els anarquistes de la CNT-FAI. Però negar el paper de la Pasionaria, Líster, Gallego, Díaz, Hernández i tots els altres, entre els quals alguns comandaments de lexèrcit com el coronel Ortega i alts càrrecs i funcionaris del PCE i el PSUC amb palanques de poder al SIM, al comissariat de guerra, amb els sectors encarregats de les txeques estalinistes, no té lògica; i la documentació que cada dia surt a la llum enterra qualsevol intent damagar el fet com proven de fer els simpatitzants de lestalinisme.
A tall dexemple, entre les desenes dhistoriadors que parlen de la repressió iniciada al Principat a ran dels Fets de Maig podem llegir el que diu la documentació dels Amigos de Durruti que han recollit Frank Mintz i Miguel Peciña en el llibre Los amigos de Durruti, los trosquistas y los sucesos de mayo (Madrid, Campo Abierto Ediciones, 1978). Diuen Los Amigos de Durruti, que donaren suport al POUM i a la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937: El camarada Berneri fue sacado de su domicilio y muerto a tiros en plena calle; treinta camaradas aparecieron horriblemente mutilados en Cerdañola; el camarada Martínez, de las Juventudes Libertarias, perdió su vida de una manera misteriosa en las garras de Checa, y un crecido número de camaradas de la CNT y de la FAI fueron vilmente asesinados, Hemos de recordar que el profesor Berneri era un culto camarada italiano de esta Italia antifascista que nutre las listas de deportación, los cementerios y los campos de concentración y a la par que sus camaradas antifascistas no podía permanecer en la Italia de Mussolini.
Una intensa ola represiva siguió a estos asesinatos. Detenciones de camaradas por las jornadas de julio y de mayo; asaltos de sindicatos, de colectividades, de los locales de Amigos de Durruti, de las Juventudes Libertarias, del POUM.
Un suceso ha de remarcarse. La desaparición y muerte de Andrés Nin. Ha transcurrido más de medio año y el Gobierno todavía ha de aclarar el pretendido misterio que rodea el asesinato de Nin. ¿Se sabrá algún día quien ha matado a Nin?.
Així i tot, un dels documents més importants en referència als Fets de Maig de 1937, a lassassinat dAndreu Nin i el paper del PSUC, del PCE, del POUM i la CNT en aquelles jornades és, sense cap mena de dubte, el famós Homenatge a Catalunya de George Orwell. Quant al significat de la guerra civil, al paper dels diferents grups desquerra en la guerra i la revolució, és igualment imprescindible la investigació de Burnett Bolloten La revolución española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil (1936-1939)(Barcelona, Grijalbo, 1980).
Aquest importantíssim estudi és una font inexhaurible dinformació tant pel que fa a la guerra civil, els partits desquerra com als problemes de la revolució a lEstat espanyol, els Fets de Maig, el control de Moscou sobre el PCE i el PSUC. És bo saber lestricte control que la Internacional Comunista tenia sobre el PSUC i sobre els seus dirigents fins a esdevenir titelles en mans del delegat de Moscou, lagent Pedro, és a dir Erno Gerö, ombra de Joan Comorera i tot el Comitè Executiu que era a les seves ordres. Com explica Burnet Bolloten (pàgs. 527-528 del llibre ans esmentat): Pedro el delegado de la Comintern, cuyo verdadero nombre era Erno Gerö, i quien, después de la Segunda Guerra Mundial, fue miembro del gobierno húngaro controlado por los soviéticos fue puesto al lado de Comorera, y de manera regular se enviaban a Barcelona, como directrices, a dirigentes comunistas españoles. [...] Pedro dirigía al PSUC entre bastidores con energía, tacto y eficacia extraordinarios. Ejercía su vigilancia sobre Treball, el órgano del Partido, suavizaba las diferencias que surgían en el círculo interno del partido como resultado del nacionalismo catalán de algunos dirigentes y su resistencia a aceptar los objetivos centralistas de los comunistes españoles, dominaba en las reuniones del Comité Ejecutivo del Partido, inspeccionaba personalmente las secciones más pequeñas del partido, y, en suma, ejercía una estrecha y constante supervisión de casi todos los detalles.
És impressionant la quantitat de material que qualsevol persona interessada en aquestes qüestions pot trobar a Internet anant al web de la Fundació Andreu Nin. Pot ser que molts dels llibres que hem recomanat siguin mals de trobar però, com dic, basta consultar mitjançant el Geoogle els arxius de la Fundació i hom troba resposta a la majoria dinterrogants que pugui plantejar-se. Però tornant a la implicació directa dalguns quadres del PCE-PSUC en les tortures i assassinat dAndreu Nin, cal recomanar novament els quatre volums de Víctor Alba: El marxisme a Catalunya (1919-1939) (Barcelona, Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels llibres Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín. És precisament en el volum III, el que porta per títol Andreu Nin, on podem trobar una extensa documentació quant als dies finals de Nin i, el que és més important, un resum de les investigacions fetes fins a lany 1974 quant a la participació dels serveis de la NKVD i de la direcció del PCE en els terribles fets de repressió que comentam. A la pàgina 240 del llibre shi troba la relació amb noms i cognoms-- dalguns dels torturadors i botxins espanyols que feien la feina bruta a Orlov i els seus agents. Com diu Víctor Alba, parlant de la documentació trobada fins aquells moments: Alguns dels interrogadors no eran russos. En sabem els noms: Vicente Judez, un gendre del general Riquelme, i Armisen, delegat de la zona centre del Tribunal dAlta traïció, Santiago Garcés, Tomàs Rebosam, Leopoldo Mejorada, Elíaz Díaz Franco, Juan Vidarte, que havien estat seleccionats per un dels caps de la polia, Francisco Ordoñez. [...] Sembla que Vidarte sespaordí i, perquè no parlés, el mataren. Garcés fou després un dels caps del SIM.
Com explica larticle La desaparició dAndreu Nin del col·lectiu dinvestigadors agrupats a La Trinxera (i que es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin): Segrestat a Barcelona [Andreu Nin] el 16 de juny de 1937 i traslladat després a València i Alcalà dHenares, va ser torturat i assassinat en una mansió dels aristòcrates i membres del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros (cap de laviació republicana) i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Els agents estalinistes que pretenien obtenir dell una confessió incriminatòria com agents de Franco dels membres del POUM, com la que havien aconseguit el 1936 de Zinoviev i Kamenev i havien tractat daconseguir al març de 1937 de Bujarin i Ríkov. [...] Però Nin no va confessar i va defensar fins el final lhonor revolucionari dels seus camarades del POUM i els seus amics de Moscou. La resistència de Nin va desbaratar els plans dels organitzadors de la repressió contra el POUM.
L'Organització d'Esquerra Comunista (OEC): els hereus del POUM (Partit
Obrer d'Unificació Marxista) a les Illes (I) .
En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.
Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).
La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou
La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i
La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.
L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.
Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)
Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.
L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)
L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.
L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.
Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Anarcoefemèrides del 9 de maig
Esdeveniments
- París (09-05-68): El 9 de maig de 1968, a París (França), de bon dematí el periòdic comunista L'Humanité parla de «la justa causa dels estudiants», en un evident canvi de camisa. Aquest mateix matí, davant de la reacció d'una gran quantitat de militants, la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) fan autocrítica, pel que fa a l'ordre de dispersió donada el dia anterior. El govern anuncia que tant Nanterre com la Sorbona seran reobertes «progressivament». A les 14 hores, la policia comença a deixar passar els estudiants cap a la plaça de la Sorbona, previ control. Rebutjant aquest «filtratge» i aquesta pseudoapertura, reafirmant els tres punts reivindicatius indiscutibles del moviment, els estudiants realitzen espontàniament i durant algunes hores una asseguda al bulevard Saint-Michel, davant de la plaça de la Sorbona. G. Séguy, secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), i E. Descamps, secretari general de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), es presenten personalment a la seu del sindicat estudiantil. Per la seva part, tot sol i per raons personals, l'escriptor Louis Aragon, membre del Comitè Central del Partit Comunista Francès (PCF), baixa al bulevard Saint-Michel. Rebut amb una xiulada i amb insults parla amb els estudiants, però refusa explicar l'actitud que ha tingut el Partit des dels primers dies pel que fa el moviment i, finalment, marxa. Tothom en aquesta assemblea improvisada està d'acord que el moviment han de dirigir-lo els comitès de base i no els buròcrates autodesignats. A la tarda, dispersió. Cap al tard, es produeixen discussions a l'edifici de La Mutualité, en ocasió d'un acte inicialment programat per la Joventut Comunista Revolucionària (JCR) sota el lema «La joventut, de la revolta a la revolució», i ara obert a tot el moviment. Participen nombrosos delegats estudiantils d'Alemanya, d'Itàlia i de Bèlgica, alguns dels quals seran expulsats «per participar en manifestacions polítiques». Es discuteix sobre l'acció a seguir pel moviment, de la unitat d'acció de les organitzacions revolucionàries i de la necessitat de trobar formes flexibles d'organització. Jacques Sauvageot, líder de la UNEF, en parlar de certs grups que participen en l'acció, expressa que tant la Federació d'Estudiants Revolucionaris (FER, trotskista) com la Unió de la Joventut Comunista Marxista-Leninista (UJCML, proxinesos) comparteixen una comuna rigidesa que els impedeix integrar-se completament en la dinàmica del moviment. En acabar el dia, el ministre d'Educació, Alain Peyrefitte, rectificat allò que havia anunciat al matí, anuncia que, en vista de com es van desenvolupant els fets, «no es reuneixen les condicions necessàries per a la reobertura de la Sorbona». A Givet (les Ardenes), la fàbrica Wisco, en vaga des de l'abril,és ocupada pels treballadors.
Naixements
- David Edelstadt: El 9 de maig de 1866 neix a Kaluga (Kaluga, Rússia) el poeta jueu en llengua jiddisch i propagandista anarquista Dovid Edelshtat, més conegut per la seva transcripció David Edelstadt o pel pseudònim Paskarel. Son pare va haver de servir forçosament 25 anys en l'exèrcit tsarista; aquest servei militar obligatori en l'exèrcit imperial rus --«Soldats de Nicolau» anomenaven als seus integrants-- s'utilitzava sovint contra les minoriesètniques, jueus inclosos. Aquest fet, juntament amb l'obligatorietat de ser educat en la llengua i la literatura russes a mans d'un tutor, l'afectà profundament. Quan tenia 12 anys publicà el seu primer poema en rus. En 1880 es traslladà a Kiev, on vivien germans seus, i s'introduí en el moviment revolucionari rus. Després d'aconseguir escapar del pogrom de Kiev del 8 de maig de 1881, en 1882 emigrà amb un germà gran als Estats Units, portats pel grup«Am Olam» (Poble Etern), que propagava la immigració a Amèrica per establir-hi comunes. D'antuvi visqué a Cincinnati (Ohio, EUA), on es posà a fer feina de trauer en un taller de confecció, professió que mantindrà, i a estudiar anglès, alhora que entrà en contacte amb el moviment llibertari. Instal·lat a Nova York, s'uní als «Pionire der Frayhayt» (Pioners de la Llibertat), primer grup d'obrers anarquista jueu de la ciutat, el qual sorgí arran de la detenció d'un grup d'anarcosindicalistes que lluitaven per aconseguir la jornada de vuit hores i que posteriorment passarien a la història sota el nom de«Màrtirs de Chicago». A més d'ell, s'afegiren al grup altres escriptors i oradors, com ara Saul Yanovsky, Roman Lewis, Hillel Solotaroff, Moshe Katz, Alexander Berkman o J. A. Maryson. «Pionire der Frayhayt» es dedicà a realitzar reunions, convocar concentracions i recaptar fons per ajudar els anarquistes de Chicago, com ara un ball al Lower East Side que recaptà 100 dòlars, que van ser lliurats a les famílies d'aquests processats. Aquest grup es dedicà a fer propaganda anarquista entre els immigrants jueus que a diari arribaven als EUA, creà un club de lectura en jiddisch i edità fullets, sobretot sobre l'«Afer Haymarket». Aquesta intensíssima propaganda portà a la creació de grups a altres ciutats (Baltimore, Boston, Filadèlfia i Providence) i amb altres companys realitzà conferències a Filadèlfia. «Pionire der Frayhayt» mantingué contactes amb el grup anarquista jiddisch de Londres i Edelstadt col·laborà en el seu òrgan d'expressió Der Arbeter Fraynd. També col·laborà en Die Wahrheit,Tfileh Zakeh, Varhayt i Der Morgenshtern, moltes vegades fent servir el pseudònim Paskarel. Va ser nomenat l'editor en cap del periòdic Fraye Arbeter Shtime, el qual amplià i popularitzà, publicant-hi una sèrie de poemes dedicats als«Màrtirs de Chicago». En 1889 va escriure el poema In Kamf (En lluita), que musicat esdevingué l'himne gairebé oficial dels treballadors jueus d'arreu del món. L'octubre de 1891, tuberculós a causa de les dolentes condicions de vida i de feina, es va veure obligat a deixar els càrrecs i es traslladà a Dever per a intentar restablir-se i des d'on envià col·laboracions a la premsa llibertària. Però el guariment no arribà i David Edelstadt va morir el 17 d'octubre de 1892 a Denver (Colorado, EUA); fou enterrat al «Workmen Cercle» (Cercle dels Treballadors) del cementiri de Golden Hill de la ciutat de Golden (Colorado, EUA). Després de la seva mort nombrosos «Grups Culturals Edelstadt» sorgiren a diferents ciutats nord-americandes (Chicago, Boston, etc.) i, alguns anys més tard, fins i tot un a Buenos Aires (Argentina). A Nova York es creà el cor Edelstadt Singing Society. En 1997 la filòloga Ori Kritz publicà The Poetics of Anarchy. David Edelshtat's Revolutionary Poetry.
***
- Neno Vasco: El 9 de maig de 1878 neix a Penafiel (Porto, Nord, Tâmega, Portugal) l'escriptor, poeta, periodista, advocat i militant anarcosindicalista Gregório Nazianzeno Moreira de Queirós e Vasconcelos, més conegut com Neno Vasco. Quan tenia uns vuit anys emigrà amb son pare i sa madrastra a São Paulo (São Paulo, Brasil). Alguns anys més tard retornar a Portugal per concloure els estudis instal·lat a casa de sos avis paterns a Amarante. Matriculat a la Facultat de Dret de Coimbra, compartí aula amb futurs il·lustres intel·lectuals portuguesos, com ara el poeta Teixeira de Pacoaes, Faria de Vasconcelos o António Resende. En 1901 acabà la carrera i començà les seves activitats llibertàries. El 2 de maig de 1901 publicà el pamflet L'Academia de Coimbra ao Povo Portuguez, on criticava fèrriament les arbitrarietats de la policia. Aquest mateix any començà a escriure articles per al periòdic republicà O Mundo, publicat a Lisboa i dirigit per Mayer Garção. A finals de 1901 retornà al Brasil on tot d'una prengué contacte amb els anarquistes italians a través dels quals conegué l'obra d'Errico Malatesta que a partir d'aquell moment exercirà una profunda influència en el seu pensament. Poc mesos després entaulà correspondència amb Malatesta i les seves idees i concepcions es modificaren. Des del Brasil envià textos revolucionaris i sobre literatura que van ser publicats per la revista portuguesa A Sementeira, on també va escriure un article memorable sobre la vida i obres de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau. A São Paulo, a partir de 1902, començarà a editar el periòdic Amigo do Povo, amb Benjamin Mota, Oreste Ristori, Giulio Sorelli, Tobia Boni,Ângelo Bandoni, Gigi Damiani i Ricardo Gonçalves. La influència d'aquesta publicació fou immediata no només com a un dels principals espais de diàleg del moviment anarquista brasiler sinó també com a eina de reflexió de qüestions relacionades amb el feminisme, per la qual cosa el nombre de dones que hi col·laboraven fou considerable. En aquest periòdic va escriure nombrosos articles sobre literatura i llengua portuguesa i defensà una tesi de reforma de la prosòdia portuguesa i sobre la renovació de la literatura lusitana al Brasil que creà una tremenda polèmica amb dos acadèmics brasilers. Més tard llançà la revista mensual de crítica social i de literatura Aurora. Dins les pàgines del periòdic Voz do Trabalhador respongué a les crítiques d'alguns anarquistes, com ara Luigi Galleani, que acusaven les organitzacions anarcosindicalistes de ser únicament una nova forma de govern. També participà activament en la posterior polèmica sobre les relacions entre anarquisme i sindicalisme en les diferents corrents del moviment llibertari. En 1904 publicàEvolução, revolução e ideal anarquista, traducció al portuguès de l'obra francesa homònima d'Élisée Reclus. En 1905 es casà amb l'anarcofeminista Mercedes Moscovo, filla d'una família espanyola de tradició anarquista. En aquesta època desenvolupà una intenta tasca propagandística del pensament llibertari, esdevenint un pensador de referència en el moviment anarquista brasiler. També en 1905 començà a editar el periòdic A Terra Livre, amb sa companya, Edgard Leuenroth i altres, i engegà una campanya de suport i de recollida de diners per a la Revolució russa. En aquests anys mantingué una estreta relació amb altres anarquistes d'origen portuguès que militaven al Brasil, com ara Adelino Tavares de Pinho --comerciant de Porto que farà de professor a l'Escola Moderna--, Marques da Costa --editor del periòdic O Trabalho--, Manuel Cunha, Diamantino Augusto, Amílcar dos Santos, Raul Pereira dos Santos, José Romero, etc. En 1909 traduí al portuguès l'himne revolucionari A Internacional del francès Eugène Pottier i ràpidament la seva versió s'escampà en els cercles anarcosindicalistes brasilers i portuguesos. Proclamada la República en 1910, retornà a Portugal, on continuà desenvolupant la seva militància anarquista i col·laborant alhora en la premsa llibertària brasilera com a corresponsal, especialment en la revista A Lanterna amb la seva secció «Da porta de Europa». En aquesta època destaquen el seus articles sobre la situació social al Brasil per a la revista llibertària A Sementeira i la seva participació en les tertúlies organitzades per António Pinto Quartin al cafè Chiado i al domicili d'aquest al carrer Heliodoro Salgado amb nombrosos anarquistes, com ara Sobral de Campos, Aurelio i Susana Quintanilha, Mario Costa, Alfonso i António Manacas, Lucinda Tavares, etc. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1911 participà en el I Congrés Anarquista Portuguès i l'any següent engegà la col·lecció «A Brochura Social», amb Lima da Costa, editat dues obres. En 1913 publicà el fulletó Geórgias: ao trabalhador rural (1913), en el periòdic setmanal de Pinto Quartin Terra Livre, i Da porta da Europa. Factos e ideias: a questão religiosa, a questão política, a questão económica (1911-1912). En aquesta època prengué part en diverses trobades anarquistes, com ara la Conferència Anarquista de Lisboa (1914), oferí diversos cursos de formació als joves de les Joventuts Sindicalistes en O Germinal i un curs de llengua italiana al domicili d'Aurelio Quintanilha on assistiren nombrosos militants (Adriano Bothelo, Maria Amelia Caldas, Suzana Quintanilha, António Manacas, Sibral de Campos, etc) i on sa cunyada Aurora Moscoso coneixerà l'amfitrió amb qui acabarà casant-se. També publicà obres teatrals de caire social, com Anedota em 1 acto (1911), Pecado de simonia (1907) i Greve de inquilinos: farça em 1 acto (1923, pòstum). Neno Vasco va morir de tuberculosi i gairebé en la indigència el 15 de setembre de 1920 a São Romão do Coronado (Trofa, Porto, Nord, Gran Nord, Portugal). Pòstumament el col·lectiu editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha publicà la seva obra principal A concepção anarquista do sindicalismo (1923) i que fou reeditada en 1984. Al barri Cidade Tiradentes de São Paulo existeix un carrer que porta el seu nom i al municipi de Nova Iguaçú de l'Estat de Rio de Janeiro un edifici construït en 1976 també. En 2009 l'historiador Alexandre Samis publicà la biografia Minha pátria é o mundo inteiro. Neno Vasco, o anarquismo e o sindicalismo revolucionário em dois mundos.
***
- Gregorio Suberviola Baigorri: El 9 de maig de 1896 neix a Morentin (Navarra, Espanya) l'anarquista d'acció Gregorio Suberviola Baigorri, també conegut com Toribio Soberviola o Torinto. Fou fill una família nombrosa de sis germans que es dedicava a la feina de paleta --dos germans, però, es dedicaren a la vida religiosa. Visqué a Morentin fins al 1919, quan, després de fer el servi militar a Lizarra, marxà de ca seva primer a Saragossa i després a Sant Sebastià, que va ser quan s'integrà en el moviment llibertari. Treballà en el bastiment del Casino Gran Kursaal Marítim de Sant Sebastià com a capatàs de mines i, amb Manuel Buenacasa Tomeo, organitzà els obrers de la construcció, sobretot immigrants. En 1920, amb l'arribada de Buenaventura Durruti a Sant Sebastià, fou un dels creadors del grup d'acció de defensa «Los Justicieros», amb Moisés Ruiz, Cristóbal Aldabaldetrecu i Marcelino del Campo, força actiu a Saragossa i Sant Sebastià. Fou acusat d'haver projectat atemptats frustrats contra Fernando González Regueral, governador de Biscaia, i, fins i tot, contra el rei Alfons XIII d'Espanya aquell any i tot el grup fugí cap a Saragossa, on, amb el suport d'Inocencio Pina, aconseguiren salvar la pell. A la capital aragonesa projectaren crear una federació anarquista d'àmbit peninsular --clar antecedent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- que catalitzes la revolució i aconseguiren diners per a l'adquisició d'armes a Eibar gràcies a assalts d'entitats bancàries basques. Entre 1921 i 1922 es dedicà a l'estudi de la teoria anarquista i sembla que assistí a sessions de la Conferència de Saragossa de 1922. En aquesta època els membres de«Los Justicieros» s'amplià (Rafael Torres Escartín, Francisco Ascaso Abadía) i prengué el nom de «Crisol». A partir de 1922 el grup s'instal·là a Barcelona, on passaren penalitats i misèries, però aconseguiren reforçar el grup amb militants del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1922, gràcies a aquestes noves incorporacions, es constituí el grup«Los Solidarios». Aquest grup es plantejà novament la creació d'una federació anarquista i engegaren una campanya d'accions espectaculars amb la finalitat de lluitar frontalment contra l'Estat i crear un clima revolucionari amb l'establiment d'un Comitè Nacional Revolucionari. El març de 1923 fou detingut a Saragossa i fou involucrat en un crim contra membres del Sindicat Lliure. El 8 de novembre de 1923 aconseguí escapar de la presó saragossana. Quan era a la presó, el 17 de maig de 1923, el grup executà el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, i el setembre assaltà el Banc d'Espanya de Gijón, però, així i tot, fou implicat en les accions --només hagués pogut participar en aquestes accions si entre març i novembre estigués en llibertat. A partir del cop d'Estat de Primo de Rivera la persecució policíaca s'incrementà i el grup es va veure obligat a dispersar-se. A començaments de 1924, fou localitzat el seu domicili a Barcelona i durant l'enfrontament amb les forces de l'ordre, el 24 de febrer de 1924, davant ca seva, al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble-sec de Barcelona, va morir Marcelino del Campo i ell resultà ferir. Gregorio Suberviola Baigorri va morir el 13 de març de 1924 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) a conseqüència de les ferides rebudes amb la topada amb la policia.
***
- Marcel Wullens: El 9 de maig de 1899 neix a Esquelbecq (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant llibertari i sindicalista Marcel Wullens. Amb son germà Maurice, mestre i anarquista com ell, va col·laborar en la revista Les Humbles, dirigida per Maurice, així com en el periòdic L'Insurgé. En 1925 els dos germans signaren una protesta adreçada a la Unió Soviètica per obtenir l'alliberament de Nicolas Lazarevitch, empresonat des de 1924 a l'URSS. Però de sobte Maurice en retirarà la seva signatura i, tot defensant posicions bolxevics, trencarà amb son germà i amb l'anarquisme. Marcel restarà fidel al pensament llibertari i participarà a partir de 1925 en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. Marcel Wullens va morir el 7 d'abril de 1928 de tuberculosi.
***
- Ángel Castañeda Ochoa: El 9 de maig de 1909 neix a O Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) --altres fonts citen Catoira (Pontevedra, Galícia)-- l'anarcosindicalista Ángel Castañeda Ochoa --algunes fonts citen com a segon llinatge Ochantado. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, quan el cop d'Estat feixista, treballava al vapor mercant «Cabo San Agustín», el qual es posà al servei de la II República fent travessies entre els ports republicans mediterranis i els de la Unió Soviètica. A finals de 1938, quan el triomf franquista en la guerra d'Espanya era un fet, el vaixell es trobava a Odessa i les autoritats soviètiques van impedir que hi retornés. La majoria de la tripulació, gairebé tots membres de la Unió General del Treball (UGT) i de la CNT, demanaren sense èxit papers per emigrar a França o a Llatinoamèrica. El 22 de juny de 1941 va ser detingut, amb el conjunt de la tripulació, per la policia secreta estalinista per negar-se a treballar a les fàbriques soviètiques i nacionalitzar-se soviètic i deportat a Iacútia (actual República de Sakhà) per a treballar en la construcció d'una línia fèrria. El novembre de 1942, amb els supervivents, va ser traslladat al camp de concentració 99 de Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan), on també van ser deportats una trentena de pilots alumnes de l'aviació republicana espanyola. Fins al 1940 es comunicaren directament amb sa família, deixant de fer-ho en aquesta data; però els parents en tenien notícies indirectes gràcies a expresoners alemanys, austríacs i d'altres nacionalitats. Més tard va ser tancat amb camp de concentració d'Schachty (Rostov, URSS). Gràcies a una campanya internacional engegada en 1947 per la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i pel seu secretari, l'anarquista Josep Ester Borràs, i a la qual es van sumar altres organitzacions republicanes i sindicals en l'exili a excepció feta de les de filiació comunista, el març de 1954 va ser repatriat per la Creu Roja Internacional, amb altres supervivents, a bord del buc «Semíramis» cap a l'Espanya franquista. Cínicament, aquests antifeixistes, que van arribar al port de Barcelona (Catalunya) el 5 de maig de 1954, van ser repatriats per les autoritats comunistes juntament amb els exmembres de la nazifeixista «División Azul» que restaven tancats als camps de concentració soviètics.
***
- Joaquim Castelló
Belda: El 9 de maig
de 1910 neix a Aielo de Malferit (Vall d'Albaida, País
Valencià)
l'anarcosindicalista Joaquim Castelló Belda. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil lluità
com a voluntari als
fronts de Madrid i de Terol. Amb el triomf franquista va ser apressat,
jutjat
en consell de guerra i condemnat a mort. Commutada la pena,
després de quatre
anys empresonament aconseguí la llibertat provisional.
Posteriorment passà a
França i milità en la CNT de l'exili.
Quedà invàlid a causa d'un accident
laboral i patí moltes penalitats.
S'instal·là, finalment, a Montpeller amb sa
companya i ses tres filles. Joaquim Castelló Belda va morir
el 27 d'agost de
1986 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
***
- José Pedreira de la
Iglesia: El 9 de
maig de 1919 neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) el
resistent
antifranquista llibertari José Pedreira de la Iglesia,
conegut sota diversos
pseudònims (O Quemairán,Tomás Padilla, Caravana, etc.). Fill d'una
família acomodada de la Corunya,
treballà de fuster i estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1944 s'integrà en el grup guerriller de Marcelino
Rodríguez Fernández
(Marrofer) i fou membre de«La Mariña»,
destacament volant de la IV Agrupació de
l'Exèrcit Guerriller de Galícia
comandat pel comunista Francisco Rey Balbis (Moncho)
i del qual formaven part José Da Silva (Moreno)
i José María Pan (Jaime).
En aquesta època fou delegat del
Comitè Regional de Galícia de la CNT en la citada
agrupació guerrillera i
intentà crear una guerrilla específicament
confederal que no reeixí per manca
d'armament. El 19 de maig de 1946 formà part de l'escamot de
quatre
guerrillers, entre ells Manuel Bello Parga, que executà a la
seu del diari El Ideal Gallego de
la Corunya el
periodista falangista Arcadio Vilela Gárate. El 18 d'agost
d'aquell mateix any,
amb Francisco Rey Balbis, Antonio Seoane Sánchez, Amador
Domínguez Pan (Pimentel)
i altres, dóna mort el
falangista Manuel Doval Lemat de Cambre (la Corunya,
Galícia). En 1947 fou
responsable d'un grup de la III Agrupació Guerrillera que
actuà a la zona de
Viveiro (Lugo, Galícia). Sobre la mort de José
Pedreira de la Iglesia hi ha
dues versions: una depurat pels estalinistes, segons la qual va ser
assassinat
en 1948 per Manuel Fernández Soto (Coronel
Benito) seguint les ordres de Francisco Ray Balbis; i una
altra, la certa,
segons la qual va ser abatut, juntament amb Juan Gallego Abeledo (Comandante), Celia González
Pernas, Juan
Pérez Dopico (Xan de Genaro)
i Josefa
Escourido Cobo (Lúa), el
21 de juny
de 1949 a Forcón (Silán, Muras, Lugo,
Galícia) en un enfrontament amb la
Guàrdia Civil.
José Pedreira de la Iglesia
(1919-1949)
***
- Francisco Olaya Morales: El 9 de maig de 1923 neix a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) l'escriptor i historiador anarquista Francisco Olaya Morales. Mogut pels fets revolucionaris de 1934 a Astúries, començà a militar ben prest en el moviment llibertari local, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Linares, de les quals fou nomenat secretari de Cultura. En 1937 va ser elegit secretari de Cultura i Propaganda del Comitè Provincial de Jaén de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i responsable de l'emissió setmanal de Radio AEJ 37 de Linares. Durant la guerra realitzà tasques culturals com a milicià de la cultura enquadrat en la Columna Andalusia-Extremadura (88 Brigada Mixta). En acabar la guerra reorganitzà les Joventuts Llibertàries a Linares. El setembre de 1939 organitzà la primera vaga coneguda durant el franquisme, però fou detingut i empresonat a Úbeda fins al 1945. En 1949 s'exilià clandestinament a França, on, d'antuvi, va fer feina de miner. Després s'instal·là a París, on treballà com a traductor per a empreses i particulars. A França desenvolupà càrrecs orgànics rellevants en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. Entre 1958 i 1960 dirigí Nervio,òrgan dels llibertaris andalusos. En 1961, en el Congrés de Llemotges, va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT. El 23 de maig de 1961 signà l'Aliança Sindical entre la CNT i els sindicats Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB). Com a periodista, col·laborà en la premsa llibertària de l'exili i en nombroses revistes americanes. En aquesta època fundà i dirigí El Rebelde. En 1962 assistí com a delegat al Ple de Tolosa de Llenguadoc i l'any següent, representant la CNT de l'Exili, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1965 fou delegat per Neauphle al Congrés de Montpeller, que abandonà per desacords amb el cercle de Germinal Esgleas i Frederica Montseny. Va col·laborà amb Fernando Valera Aparicio, últim cap de govern de la República espanyola en l'Exili (1971-1977), realitzant missions diplomàtiques i estudis sociològics a Mèxic i a Iugoslàvia per a defensar els interessos dels exiliats espanyols. Durant un temps fou administrador de CNT. A partir dels anys seixanta es dedicà a la història del moviment anarquista i a la seva divulgació a través de llibres, conferències, congressos, etc.; també treballà com a historiador en universitats americanes. Posseeix un important arxiu i biblioteca que reuneix més d'un milió de documents originals o facsímils sobre la història moderna i contemporània d'Espanya i d'Europa, així com milers de llibres, microfilms i capçaleres de premsa. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara Bicel, Castilla Libre, Cenit, CNT,Frente Libertario, Ideas-Orto, El Rebelde, Siembra,Sin Fronteras, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc.És autor de De una a otra revolución (1789-1918) (1961), España desnuda (1967), París 1968. La revolución frustrada (1972), Genocidio español en la España de los Austrias (1975), La comedia de la no-intervención en la guerra civil española (1976), La conspiración contra la República (1979), De la revolución industrial al cooperativismo (1983), La intervención extranjera en la guerra civil (1990), El oro de Negrín (1990 i 1997), Hispania y el descubrimiento de América (1992), Historia del movimiento obrero español (Siglo XIX) (1994), La gran estafa. Negrín, Prieto y el patrimonio español (1996), De la Puerta del Sol a Casas Viejas (2002), El expolio de la República. De Negrín al Partido Socialista, con escala en Moscú: el robo del oro español y los bienes particulares (2004), La gran estafa de la guerra Civil. La historia del latrocinio socialista del patrimonio nacional y el abandono de los españoles en el exilio (2004), Las verdades ocultas de la Guerra Civil. Las conspiraciones que cambiaron el rumbo de la República (2005), Los traidores de la Guerra Civil. El papel de los funcionarios del Estado, los oligarcas y las potencias extranjeras durante la contienda nacional (2005),Historia del movimiento obrero español (1900-1936) (2006), entre d'altres. En 2005 la Unión de Colectivos Librepensadors Acracia de Linares, juntament amb la productora Útopi, realitzà un documental sobre sa vida i obra, dirigit per Óscar Martínez, titulat El violento oficio de la Historia. Francisco Olaya Morales va morir el 16 de març de 2011 a París (França).
Defuncions
- Martí Borràs Jover:El 9 de maig de 1894 se suïcida a Barcelona (Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Havia nascut el 23 de febrer de 1845 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta --que morí jove--, Mariona, Mercè i Estrella --Salut i Mariona també seran militants--, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets --El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago--, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena.
***
- Fábio Luz:El 9 de maig de 1938 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el metge anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Havia nascut el 31 de juliol de 1864 a Valença, al sud d'Estat de Bahia (Brasil). Després de passar la seva infància i adolescència a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a Salvador. En aquest període ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va instal·lar-se a Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d'immigrants a Pinheiros. A més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una feina d'inspector escolar. Més tard, amb una clínica instal·lada al barri del Méier de Rio de Janeiro, va obtenir l'admiració i el respecte de la comunitat local per la forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no tenien recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquella època assolaven la capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista llibertària basada en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Errico Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana, un «burgès», com es definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels treballadors anarquistes, impartint conferències i mítings, i escrivint en la premsa obrera (A Plebe,A Vida, Voz da União, Spartacus, etc.). Un projecte al qual va dedicar molt de temps, en l'àrea de l'educació, va ser la creació en 1904 de la Universitat Popular d'Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la finalitat de formar científicament i políticament el proletariat, que, encara que va durar pocs mesos, donà lloc a la participació d'importants intel·lectuals carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo, Evaristo de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres; Luz hi va impartir l'assignatura d'Higiene. Sempre fidel a l'anarcocomunisme i sabedor de la necessitat de la literatura com a eina d'educació, de discussió i de propaganda anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils i novel·les de temàtica social i d'orientació àcrata, i va col·laborar en una impremta llibertària. Entre les seves obres més famoses, totes molt influenciades pel tolstoisme messiànic, podem destacar Novelas (1902), Ideólogo (1903), Os emancipados (1906), Virgem-Mãe (1908), Elias Barrão e Xica Maria (1915), Nunca! (1924) o Manuscrito de Helena (1951). En 1914 participarà en la creació del Centre d'Estudis Socials, on impartirà conferències. Quan esclatà la Revolució russa en 1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que més van combatre les pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant el grup «Os Emancipados» i des dels periòdics A Luta Social i Revolução Social, publicacions en «guerra textual» contra els bolxevics. No perdia cap oportunitat per fer proselitisme de l'anarquisme, com quan va prendre la seva cadira a l'Acadèmia Carioca de les Lletres o participant en infinitat de tertúlies. Fábio Luz va ser una de les figures més destacades de l'anarquisme brasiler, propagador de l'amor lliure en les files revolucionàries, defensor de l'higienisme, de la pedagogia llibertària i de l'ecologisme.
***
- Jaume Parés Adan:
El 9 de maig de
1946 és abatut per la policia a Barcelona (Catalunya) el
militant
anarcosindicalista i resistent antifranquista Jaume Parés
Adan, conegut com El Abisinio, pels
seus cabells negres i
cresps. Havia nascut en 1910 a Barcelona (Catalunya). Obrer
metal·lúrgic, de
jove s'afilià al Sindicat de la
Metal·lúrgica de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) i a partir de 1926 entrà a formar part dels
grups clandestins de
defensa confederals. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936
s'allistà com
a milicià en la Secció de Transport de la«Columna Durruti», treballant als garatges
i tallers socialitzats Casanovas de Barcelona reparant i blindant els
vehicles
de la columna. També va fer d'escorta d'Eugenio Vallejo
Isla, cap de la Secció
de Siderometal·lúrgica de la Comissió
d'Indústries de Guerra (CIG) de la
Generalitat de Catalunya. Com a membre del Comitè de Defensa
de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en 1938
participà, amb Francesc
Sabaté Llopart, en l'alliberament d'un company que havia
estat ferit durant un
enfrontament amb les forces de la Generalitat de Catalunya i que havia
estat
interrogat en una txeca estalinista. Quan el triomf franquista era un
fet,
passà a França. Durant l'ocupació
nazi, participà amb la Resistència.
Després
de l'Alliberament, entrà a formar part del grup guerriller
de Francesc Sabaté
Llopart (Quico). El juliol de 1945,
amb Quico, Joan Salas Millan (El Roget)
i Emilio C., acompanyà a la PenínsulaÁngel Marín Pastor i Lucio Gómez
Arnaiz,
delegats del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) encarregats de crear un
Comitè
d'Enllaç Permanent entre l'exili i l'Interior. El 20
d'octubre de 1945, amb
Sabaté i Salas, gràcies a les informacions
facilitades per Victorio Gual Vidal,
participà en l'alliberament durant un trasllat de tres
presoners, un comunista
i dos companys confederals. Després, també amb
Sabaté, participà en diverses expropiacions
a diferents entitats bancàries i a capitalistes acabalats de
l'Hospitalet de
Llobregat. Interceptat per la policia, Jaime Parés Adan va
ser cosit a trets
per la policia franquista, sense cap possibilitat de resposta, el 9 de
maig de
1946 quan entrà a l'escala del domicili de sa companya a la
Travessera de
Gràcia de Barcelona (Catalunya) on es refugiava.
***
- Eduardo Vicente
Pérez: El 9 de maig de 1968 a mor Madrid
(Espanya) el pintor i dibuixant llibertari Eduardo Vicente
Pérez. Havia nascut
el 13 d'octubre de 1909 a Madrid (Espanya). Estudià al
Col·legi de San Isidro i
en 1926 ingressà a l'Escola de Belles Arts de San Fernando
de Madrid. En 1928
exposà per primer cop a l'Ateneu de Madrid. Va fer
pràctiques de dibuix al
Museu de Reproduccions del Casón del Buen Retiro i
muntà un estudi al Paseo del
Prado amb son germà major, el pintor Esteban Vicente, on es
relacionà amb
nombrosos intel·lectuals i artistes de la sevaèpoca, com ara Francisco Bores
López, Manuel Abril, Gerardo Diego Cendoya, Pedro Salinas
Serrano, Cristino
Gómez González (Cristino
Mallo), José
Ortega y Gasset, Eugeni d'Ors Rovira, Juan Ramón
Jiménez, Camilo José Cela, etc.
Estigué molt vinculat a la Institució Lliure de
l'Ensenyança. Entre 1931 i 1936
dirigí una secció el Museu Ambulant de Missions
Pedagògiques, també conegut com«Museu Circulant» o «Museu del
Poble», per al qual pintà algunes
còpies
(«Pintures Negres» de Goya). Quan
esclatà la guerra civil s'incorporà al
Departament de Propaganda de l'Exèrcit Popular i
realitzà tasques per a diverses
organitzacions republicanes. Dissenyà nombrosos cartells i
retrats (Francesc Layret,
Anselmo Lorenzo, Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, etc.) sobretot
per a
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En aquests anys col·laborà en
diferents àlbums de dibuixos, com
ara Madrid (1937), Acero
de Madrid (1938) Colección
de canciones de lucha (1939),
etc., i il·lustrà Un
episodio de terror
en el campo fascista. Siete héroes (1936), de
Víctor Gabirondo Sarabia. Participà
amb una vintena d'olis, aquarel·les i dibuixos a
l'Exposició Internacional de
París de 1937. Trobem il·lustracions seves en
diferents publicacions
llibertàries i culturals, com ara CNT,Ideas, El
Mono Azul, Nueva Cultura,Porvenir, Solidaridad
Obrera, etc. Durant la postguerra hagué de
guanyar-se
la vida com a pintor de parets, però gràcies a la
protecció del falangista José
María de Cossío, que el va contractar com a
il·lustrador taurí per a
l'Editorial Espasa-Calpe, pogué reanudar la seva carrera
artística. En 1941,
amb el suport d'Eugeni d'Ors, amb qui creà
l'Acadèmia Breu de Crítica d'Art,
exposà a la madrilenya Galeria Biosca. Amb el temps
assolí un gran relleu sobretot
com a paisatgista i costumista (Bebedores
en la Plaza Mayor, La Cuesta de
Moyano, Puente de Luarca,Plaza, Paisaje
de Castilla, Pareja
en el Café Gijón, Madrid,
etc.) i
com a il·lustrador de llibres (Blecua, Casariego, Cela,
Cervantes, Alonso de
Contreras, Díaz Cañabate, García
Lorca, Laszlo, Gómez de la Serna, Marino
Gómez, Vighi, etc.). En 1943 aconseguí la Tercera
Medalla en l'Exposició
Nacional i en 1948 viatjà becat als Estats Units, on
exposà en la Galeria Hugo
de Nova York. En 1949 el poeta Gerardo Diego va escriure l'assaig La pintura de Eduardo Vicente. En 1951
va ser nominat membre del jurat de la I Biennal Hispanoamericana de
l'Art i
convidat a la Biennal de Venècia. És autor dels
llibres Tipos de la calle (1950) i Variaciones
sobre París (1968). Eduardo Vicente
Pérez va morir el 9 de maig de 1968 a
Madrid (Espanya), però el seu cos no ser descobert fins tres
dies després per
un grup d'amics quan, inquiets per no veure'l durant dies, entraren al
seu estudi
i el trobaren mor. En 1999 se celebrà una gran
exposició de la seva obra al
Museu Municipal de Madrid. La seva obra es troba exposada en nombrosos
museus
(Madrid, Oriola, Las Palmas, Àlaba, Saragossa, Jaen, etc.).
Eduardo Vicente Pérez (1909-1968)
---
El versaire de províncies es troba, no sabria explicar com, en un encontre internacional de gent de lletres. Les comunicacions se succeeixen, i fan ús, indistintament, de la llengua de Shakespeare i la de Rabelais. El versaire se sent satisfet perquè, malgrat l'esforç magre que ha posat en la qüestió dels idiomes durant les dues darreres dècades, pot seguir sense gaire dificultats les intervencions. De cop, però, l'orador trenca el to en què s'havia instal.lat i diu alguna cosa enginyosa o divertida. El públic riu. El nostre home s'ha perdut, justament, l'acudit, i estrafà un somriure fals, per evitar la cara de patata que el trairia. I la cosa es va repetint, fins que domina a la perfecció l'art de la mitja rialla de cartró-pedra.
Publicam la intervenció del nostre company en Pere Josep Coll als actes del passat 1 de maig. Sempre cal tornar a passar pel cor, recordar, a aquells que van lluitar per tots nosaltres.
Avui es dia 1 de maig, el dia del treballador, i desde Alternativa volem recordar la importància d'aquesta data, i així jo vos parlaré sobre els orígens d'aquesta celebració i el perque d'aquest dia i no un altre, ja que per desgràcia molta gent no coneix el motiu pel qual dia 1 de maig és el dia del treballador.
Ens hem de situar a la segona meitat del segle XIX als EUA. Un país en plena revolució industrial, on les jornades laborals podien ser eternes i on els treballadors ja s'organitzaven per defensar els seus drets. I la reivindicació més important era la de la jornada laboral de 8 hores. Així la Federació Americana del Treball trià l'1 de maig de 1886 per fer una vaga general i reclamar la jornada de 8 hores.
La vaga va ser un èxit, i molts treballadors ja van aconseguir la reducció d'hores de treball tan sols amb l'amenaça de vaga. Però no tots els empresaris varen cedir i a alguns llocs les protestes es van allargar. Un d'aquests llocs va ser Chicago.
Chicago era la segona ciutat dels EUA, a la que arribaven immigrants d'arreu del món i desocupats del camp per fer feina a les diferents fàbriques, alhora que es creaven viles i barris humils. El treballadors de Chicago eren probablement els que pitjor vivien del seu país, i amb aquest ambient a la ciutat també van anar adquirint força moviments com l'anarquisme o el socialisme.
Com hem dit a Chicago la vaga es va allargar, dia 2 la policia reprimí durament una manifestació, i dia 3 en un enfrontament entre vaguistes i esquirols durant una concentració, la policia disparà indiscriminadament morint 6 persones. Això tensà molt la situació, i com a protesta per aquests fets es convocà una concentració per dia 4 a la Plaça Haymarket. Unes 20000 persones hi acudiren, i la policia també els reprimí. Just en aquells moments un artefacte explosiu llançat per una persona sense identificar acabà amb la vida d'un policia. Va ser la resposta a la dura repressió d'aquells dies.
A partir d'aquests fet vuit anarquistes foren detinguts i acusats sense cap prova. I en un juduci sense cap garantia 3 foren condemants a cadena perpètua i 5 a morir penjats. L'11 de novembre de 1887 foren executats (un dicidí suïcidar-se a la pròpia cel·la).
Aquests fets varen tenir un fort ressò internacional, i les víctimes del procés varen passar a ser coneguts com els “Màrtirs de Chicago”. Dins aquest context al 1889 el Congrés Obrer Socialista de la II Internacional acordà per l'1 de maig una jornada de lluita reivindicativa per les 8 hores, i d'homentage als “Màrtirs de Chicago”. A l'estat espanyol la primera celebració va ser al 1890 (a Mallorca també).
Amb el pas del temps l'1 de maig s'ha anat instaurant (no sense dificultats, més repressió i prohibicions) a gran part del món. Evidentment el seu caràcter ha anat canviant i les reivindicacions han anat adaptantse a les diferents i noves necessitats que els canvis socials han suposat.
Poc a poc i ja sigui com a jornada festiva o de lluita la jornada de l'1 de maig s'ha imposat, sent la jornada festiva més universal, on coincideixen totes les cultures, llengües i religions, i tot això sent probablement l'únic dia festiu que no ha imposat un govern.
Per tant i ja acabant la meva intervenció, crec que és important i necessari que tots els treballadors coneixin el perque d'aquest dia, i que és valori el que molts obrers han lluitat al llarg dels anys per aconseguir una societat més digne, i recordar que els drets de la classe obrera no han brotat ni de la mà de Déu ni de la ma de l'amo. Els drets dels obrers han sortit de la lluita del obrers, i això no ho hem d'oblidar, i més en el món que avui ens toca viure, i on aquests drets estan més amenaçats que mai. Per tant és imprescindible que tots nosaltres recollim el seu testimoni i lluitem, per que per desgràcia encara hi ha molta feina per fer i molt camí per recórrer.
ANUL•LAT El bar Restaurant Piroska de Muro organitza una vetllada de gloses, el proper 10 de maig. El sopar, que cal reservar als números de tf: 662918231/971538469, té un preu de 25€ i en acabar, glosaran els Glosadors de Mallorca Llorenç "Màgic" Cloquell, Jordi Cloquell "Artiller" i Maribel Servera "Figona". ANUL•LAT
Col·laboració EUA-Nazis a Ucraïna i a la resta del món, segons l'informe d'En Barry Lituchy, professor novaiorquès, jueu.
He pensat que la difusió d'aquest article de RT contribuirà a fer palesa la corrupció de la premsa capitalista i, per descomptat, de la catalana (Com a mostra de la brutor d'aquesta premsa podeu veure la de Spiegel on line, 10.05.2014, que, en relació a la celebració a Ucraïna de la victòria contra els nazis, el diari publica un informe canalla amb el títol: Els enemics celebren els seus herois. ''Els enemics'', segons el diari, uns són els qui fan la celebració tradicional de la victòria contra els nazis, els altres són els ''patriotes'' ucraïnesos que celebren ''els herois'' que col·laboraren amb els alemanys contra els soviètics).
Vegeu l'informe a Col·laboració EUA/Nazis: a Ucraïna i al llarg del món.
© Miguel Veny Torres
Palma, 10 de mayo de 2014
(4 vídeos) Aquell 16 de juny, a migdia, Andreu Nin camacurt, rabassut, cabells rinxolats i ulleres gruixudes, arribà al local central del POUM, a les Rambles, al costat del cafè Moka. El milicià de guàrdia li digué que havia passat un militar i li havia advertit que hi havia ordre de detenir-lo. Però Nin no en féu cas. Potser pensà que Barcelona no era Moscou. Uns moments després, uns policies vinguts de Madrid es presentaren amb una ordre de detenció signada pel cap de policia de Barcelona, el coronel Burillo, nomenat poc abans per Negrín. Portaren Nin a la comissaria de la Via Laietana. Aquella mateixa nit se lendugeren a Madrid. I ja mai més no sen va saber res. (Víctor Alba)
La direcció del PSUC va ser activa en la campanya de criminalització del POUM preparant la població i els sectors de treballadors sota influència estalinista per a la repressió que es preparava. El paper de Treball, òrgan del PSUC, va ser decisiu en la tasca d´intoxicar els sectors antifeixistes i de preparar-los psicològicament per a lextermini i persecució que sanava ordint. (Miquel López Crespí)
Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (III)
La direcció del PSUC va ser activa en la campanya de criminalització del POUM preparant la població i els sectors de treballadors sota influència estalinista per a la repressió que es preparava. El paper de Treball, òrgan del PSUC, va ser decisiu en la tasca d´intoxicar els sectors antifeixistes i de preparar-los psicològicament per a lextermini i persecució que sanava ordint. Dia 25 dabril de 1937, és a dir, pocs dies abans de l'inici de la repressió contra el POUM i la CNT, el diari del PSUC escrivia: Los trotskistas [...] saben que están definitivamente desacreditados entre las masas; saben que ahora las masas les reconocen como los enemigos más obvios de la clase obrera; saben que todo el mundo se da cuenta de que no sólo son asesinos como lo prueba el caso de Kirov [el líder comunista ruso, cuyo asesinato fue atribuido oficialmente a una conspiración trotskista]sino saboteadores y partidarios de la guerra. Han visto que los obreros los rechazan, que les escupen en la cara, que les denuncian como a los más asquerosos de sus enemigos.
Amb aquestes campanyes bestials contra el POUM preparant lambient per a la repressió i lassassinat dAndreu Nin... com és possible que hi hagi defensors de lestalinisme, de les direccions del PCE i del PSUC, que tenguin la barra de negar la col·laboració daquestes organitzacions amb els agents de la NKVD que assassinaren Nin, Berneri i els centenars dantifeixistes desapareguts a les txeques estalinistes de Barcelona, València i Madrid? Mai no shavia vist tant de cinisme i tanta mala fe com demostren aquests encobridors dels fets.
I és que aquests moderns defensors de lestalinisme i el neoestalinisme l´únic que fan és seguir la línia marcada pels dirigents del PCE i el PSUC dençà els anys de la guerra civil. Els Fets de Maig, la repressió contra el POUM, la il·legalització daquesta organització revolucionària, els desapareguts com Andreu Nin, com Camillo Berneri, entre molts daltres no surten en els llibres que durant prop de quaranta anys han escrit els dirigents del PCE i del PSUC. I si surten són per exculpar el paper del PCE i per continuar criminalitzant el POUM i la CNT. En aquest aspecte no res daclaridor podem trobar en els llibres beatíficos y edulcorantes o tendenciosos y poco fiables, com defineix lhistoriador Josep Termes les memòries de diversos dirigents estalinistes espanyols en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). Aquests llibres beatíficos, edulcorantes y poco fiables, els mateixos que amaguen la memòria històrica de lesquerra revolucionària de Catalunya i de lEstat espanyol, són els de Dolores Ibárruri (El único camino, París, 1965), Juan Modesto (Soy del Quinto Regimiento. Notas de la guerra española, París, 1969), Enrique Líster (Nuestra Guerra, París, 1966), Antonio Cordón (Trayectoria, París, 1971), Montserrat Roig (Rafael Vidiella. Laventura de la revolució, Barcelona, 1976), Jesús Hernández (La grande trahison, París, 1953), Valentín González El Campesino (Vida y muerte en la URSS, Buenos Aires, 1951), Castro Delgado (Hombres made in Moscú, Barcelona, 1963), M. Sánchez (Maurín, gran enigma de la guerra y otros recuerdos Madrid, 1976) y J. Gorkin (El revolucionario profesional. Testimonio de un hombre de acción, Barcelona, 1975).
A tall dexemple podem constatar el que diuen del POUM i dAndreu Nin les memòries 626 pàgines! de Dolores Ibárruri, la Pasionaria, màxima dirigent del PCE en temps de la guerra civil. Com escriu lhistoriador Antonio Rubira León en larticle Historia de la memoria del POUM, que es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin: Veinte años después de la Guerra Civil, Dolores Ibárruri en su exilio estalinista, escribe un libro de memorias, El único camino, donde hace un ejercicio de autobombo personal permanente y se muestra muy satisfecha de sí misma, de su labor agitadora. Como dice Payne de apología personal, Ibárruri en sus 626 páginas del libro no nombra a Andreu Nin en ningún momento. Pero no deja pasar la ocasión para seguir llamando fascista al POUM. No es de extrañar, ella estaba en las reuniones con Orlov cuando el asesinato de Nin.
Un altre dels volums que explica a fons la participació dels agents de Stalin i de la col·laboració dels estalinistes espanyols i catalans en la repressió contrarevolucionària anterior i posterior als Fets de Maig del 37 es pot trobar en el citat volum II dEl marxisme a Catalunya, la Història del POUM. Ja en la presentació del volum, l´historiador Víctor Alba ens adverteix: En aquest volum han estat inclosos documents importants, el més notable dels quals és el text íntegre de la sentència contra el POUM dictada loctubre de 1938 pel Tribunal Especial dEspionatge i Alta traïció car els comunistes [Víctor Alba anomena comunistes els estalinistes ] imposaren per servir la seva política, que hi hagués jurisdiccions especials. Hi ha també diversos informes oficials sobre la persecució contra el POUM, assassinat dAndreu Nin, la indiferència de Manuel Azaña, la submissió de Joan Negrín, la solidaritat de la CNT i el moviment independent internacional i la tossuderia dels poumistes a continuar essent ells mateixos, políticament, quan els envoltaven agents indígenes i estrangers de la NKVD soviètica. Es donen els noms dels torturadors dAndreu Nin i dels assassins daltres poumistes. Lautor, que tenia vint anys en els moments dels fets que relata no pas com a records personals, sinó amb imparcialitat dhistoriador polític-, considera que pot ser objectiu perquè, tot i ser poumista, no tenia en el seu partit càrrecs importants que lobliguin a justificar la seva actuació.
Uns anys abans de la seva mort, lhistoriador Víctor Alba escrigué un article molt interessant i que palesa a la perfecció lambient que encerclava la persecució governamental i estaliniana contra els revolucionaris del POUM. Larticle porta per títol On és Nin? i també es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin. Larticle, que reproduesc íntegrament a causa del seu interès, diu: Aquell 16 de juny, a migdia, Andreu Nin camacurt, rabassut, cabells rinxolats i ulleres gruixudes, arribà al local central del POUM, a les Rambles, al costat del cafè Moka. El milicià de guàrdia li digué que havia passat un militar i li havia advertit que hi havia ordre de detenir-lo. Però Nin no en féu cas. Potser pensà que Barcelona no era Moscou. Uns moments després, uns policies vinguts de Madrid es presentaren amb una ordre de detenció signada pel cap de policia de Barcelona, el coronel Burillo, nomenat poc abans per Negrín. Portaren Nin a la comissaria de la Via Laietana. Aquella mateixa nit se lendugeren a Madrid. I ja mai més no sen va saber res.
Començà així la persecució contra el POUM. Lhavien reclamada a crits, des de feia mesos, Carrillo, la Pasionaria i Pepe Díaz, que afirmaven que els poumistes eren agents de Franco. La calúmnia continuava encara, en boca de la gauche divine, durant la transició, però ara com a agents de la CIA. Molts militants de base comunistes i psuquistes se la creien de bona fe i es convertiren, pensant complir un deure, en delators i confidents de la policia. Els dirigents del POUM foren detinguts aquell mateix 16 de juny i durant mesos hi hagué poumistes assassinats al front i donats oficialment i amb falsedat com a muerto cuando intentaba pasarse al enemigo. Es formaren comitès de protesta a Anglaterra i a França, que enviaren comissions a investigar i reclamar. No aconseguiren que els diguessin on era Nin. Calgueren anys per aclarir les coses. El mateix ministre de la Governació, Julián Zugazagoitia, digué en les seves memòries que sospitava que shavien endut Nin a lURSS. En realitat, era en una presó privada de la NKVD a Alcalá de Henares. Allí el torturaren per aconseguir que firmés una confessió en la qual ell, els seus companys i sens dubte Largo Caballero, Companys i qui sap qui més, eren agents de Franco. Si lhaguessin obtinguda, el PCE i Moscou haurien tingut un mitjà per obligar els dirigents els noms dels quals figuressin en la confessió a fer el que Negrín, la Pasionaria i Stalin volguessin. Però Nin no signà res i morí sota tortura. Sembla que el seu cadàver fou enterrat en un camp prop dAlcalá de Henares. Mai no sha cercat la tomba clandestina. Largo Caballero, en la vista del procés contra el POUM, digué que Nin nos salvó a todos. Per cert que en aquest procés, a les darreries del 1938, els jutges reconegueren que el POUM i els seus dirigents tenien una clara i llarga història antifeixista i que dagents de Franco, res de res. La intervenció dagents soviètics al costat dels policies madrilenys, la frustració dels jutges republicans que tractaven de treure lentrellat del cas, i la pretensió de Negrín que es cregués que Nin havia estat salvat per homes de la Gestapo (ni Azaña sho cregué), es conta molt gràficament a Loperació Nikolai, el programa de TVE de Dolors Genovès i Llibert Ferri que caldria veure de tant en tant per curar-nos en salut. Nin, que tenia realment més vocació dintel·lectual que de polític i que, des de jove, entrà en la política sobretot per sentiment del deure, ajudà considerablement a depurar el català. Retornat de lURSS, portava una llengua no contaminada per lús diari barceloní. Traduí les obres mestres de la literatura russa i els seus pròlegs són assaigs valuosos sobre aquesta literatura. Mentre intel·lectuals anglesos i francesos reclamaven on era Nin, a Catalunya ni un repeteixo, ni un dels intel·lectuals catalans, que el coneixien personalment i el tractaren, alçà la veu per preguntar què passava amb Nin. Fou un silenci clamorós. Els paquets de llenties que rebien duna associació descriptors sotmesa al PSUC valien més que la vida de Nin. I quan els poumistes feien pintades preguntant: Govern Negrín, on és Nin?, els psuquistes hi afegien la calúmnia: A Salamanca o a Berlín. Nin, que fou uns mesos conseller de Justícia del govern de la Generalitat, féu més per Catalunya que tots aquests intel·lectuals silenciosos. Amb els seus decrets, donà a Catalunya funcions de sobirania, quan abaixà la majoria dedat als 18 anys, quan establí els jurats populars per acabar amb el desgavell del Palau de Justícia, quan atribuí al president de la Generalitat la potestat de commutar les penes de mort, quan legalitzà els matrimonis del front, o quan signà, amb daltres, el decret que estenia a totes les empreses de més de cent obrers el sistema de propietat de les col·lectivitzacions. Eren coses que, constitucionalment, corresponien només a lEstat espanyol i que, així, sense negociacions ni falòrnies, passaren a la Generalitat. Quan acabà la Guerra Civil, els que havien calumniat Nin anaren a lexili. Hi passaren també els que no alçaren la veu per defensar-lo. Nin es quedà enterrat a les proximitats de Madrid. I els seus companys foren entre els primers que es reorganitzaren clandestinament i recomençaren la lluita, al cap de pocs mesos de la victòria franquista. Era quan els que havien acusat Nin i els seus de ser agents de Franco aplaudien laliança de Stalin amb Hitler.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Anarcoefemèrides del 10 de maig
Esdeveniments
- París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la«Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.
***
- Estrena deLes anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.
Léo Ferré: Els anarquistes (1968)
Naixements
- Siger: El 10 de maig de 1858 neix a Constantinoble (Imperi Otomà) el militant socialista revolucionari i després anarquista Jules Regis, més conegut com Siger. Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Vivre, fundat per G. A. Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. Fou condemnat en diverses ocasions per les autoritats per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del«Grup de socors als detinguts polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. Siger va morir en la misèria el 12 de juny de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia.
***
- Karl
Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg
(Hesse, Alemanya) –algunes
fonts citen Colònia (Confederació
Germànica)– el sastre anarquista Karl
Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf)
i també conegut com Karl Stein,Charles Klein i Le
Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol
de 1892 va ser arrestat
per les seves activitats llibertàries a la plaça
de la Bourse de París, quan
sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les
detencions
dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser
detingut
un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa
presentà
aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès«complot terrorista
anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost
d'aquell any, Frielingsdorf va
refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un
llistat d'anarquistes a
controlar establert per la policia ferroviària de fronteres
francesa.
***
- Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Méric, també conegut com Flax. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement,Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La«der des der»(1929),Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.
***
- Bernard Gorodesky:
El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París
(França) l'anarcoindividualista
Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky.
Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky i
Aline
Grenetz. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i
objectes antics
i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar.
Entrà a formar part del
moviment anarquista i es col·locà com a
tipògraf en el periòdic L'Anarchie.
S'instal·là a Versalles
(Illa de França, França), on conegué
Henriette Joubert, coneguda pel veïnat,
pel seu aspecte sever, com La
Générale de
l'Armée du Salut (La Generala de
l'Exèrcit de Salvació), la qual
esdevingué
sa companya. En 1911 retornà a París i
treballà en diverses impremtes i a la
Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei
Militar, fou membre actiu de la
redacció del periòdic L'Anarchie,
al
carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en
processament de la«Banda Bonnot», la primavera de 1913 va
desaparèixer amb sa companya i fou objecte
de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril
de 1912) inculpat de
robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per
associació de
malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys
de presó per
encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu
domicili
del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista
d'«anarquistes
desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La
policia mai no el va
trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc.
***
- Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a París (França).
***
- José Navarro Prieto:
El 10 de maig de
1902 neix a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista
republicanofederal,
després anarquista i finalment conservador José
Navarro Prieto, que va fer
servir els pseudònims literaris de Cachopín
de Laredo i P. Cobos.
Havia
nascut el 17 de juny de 1852 a Còrdova (Andalusia, Espanya).
Fill únic del
sabater Manuel Navarro Carmona, estudià a l'Institut
Provincial de Còrdova, on
en 1868 obtingué el títol de batxiller, i entre
1869 i 1870 estudià magisteri a
Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En aquests
anys d'estudiant col·laborà en
els periòdics Diario i La Crónica, i
conreà la poesia.
Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme
polític, destacant sobretot
en la crítica satírica, fundant en 1868 La
Víbora, que li va costar una
agressió física i algunes detencions, i en 1869
el seu continuador La
Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove
milità en la Joventut
Democràtica, el comitè de la qual
presidí, i en el Partit Republicà Federal
(PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic
cordovès d'aquesta tendència
política El Derecho. En 1871
abandonà el federalisme i des de Còrdova
defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb
Rafael Suárez, Francisco
Barrado García, Eugenio González i
Agustín Cervantes del Castillo Valero, va
ser un dels membres més actius de la bakuninista
Aliança Internacional de la
Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del
III Congrés de la
Federació Regional Espanyola (FRE) de
l'Associació Internacional del Treball
(AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1
de gener de 1873 i
al qual assistí com a delegat de diverses federacions
obreres (Girona,
Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de
defensar acaloradament
l'internacionalisme llibertari des del periòdic
cordovès La República
Federal, l'estiu de 1873, després del
fracàs de la proclamació del Cantó de
Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una
plaça d'auxiliar de la secció
de Foment en el Govern Civil, però dos anys
després presentà la dimissió i
obtingué
un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment
regentà la teneduria de llibres
en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va
escriure una
memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada.
Progressivament es
decantà cap a posicions més conservadores,
col·laborant finalment en la premsa
dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La
Verdad, director
de La Lealtad. Diario político conservador
i, des de 1888, administrador
de La Puritana. A partir de 1893 dirigí
el periòdic conservador, fruit
de la fusió d'El Adalid i La
Lealtad, La Monarquía.És
autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre.
Curiosament, capgirant el
seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat
del matador de
toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito)
i aquest mateix any publicà el
periòdic satíric conservador cordovès El
Botafumeiro, com a rèplica de
l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario
que havia sortit poc
abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic
conservador El Defensor de
Córdoba, que dirigí fins a la seva
mort. Va ser distingir amb l'Ordre de
Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i
literàries, i fou
regidor de l'Ajuntament de Còrdova. José Navarro
Prieto va morir el 10 de maig
de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després
de dos mesos de malaltia, i fou
enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de la Salut.
Deixà una nombrosa
obra inèdita, com ara les seves Efemerides
de Córdoba. El seu internacionalisme va ser
efímer, però assentà les bases
del moviment anarquista cordovès.
***
- Juan Martínez Vita:
El 10 de
maig de 1914 neix a Suflí (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Juan Martínez Vita, que fou conegut per
diversos pseudònims
(Juanito el Rebelde, Juan Horta,Moreno, etc.). Quan era
un infant emigrà amb sa família a Catalunya i
s'establí a les Cases Barates del
barri barceloní d'Horta. A partir de 1930
començà a militar en els rams de la
construcció
i del mercantil de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), i més tard en les
Joventuts Llibertàries. Participà
activament en la vaga de la construcció i en el moviment
revolucionari de
desembre de 1933, i formà part dels grups de defensa
confederal. El juliol de
1936, arran de l'aixecament feixista, intervingué en el
setge de la caserna de
Sant Andreu de Barcelona i formà part de les patrulles de
control. Després
s'enrolà en la companyia de metralladores de la Columna
Durruti, amb els
voluntaris italians, búlgars i francesos de la
secció dels germans Roselli. Va
combatre a Fuentes de Ebro, a les muntanyes d'Alfajarín, a
l'operació «Vedado
de Zuera» de l'estiu de 1937 i a la presa de Belchite.
Després lluità a la
campanya de l'Ebre integrat en el municionament de bateries del Cos de
Tren
fins al final de la guerra. El 9 de febrer de 1939, arran del triomf
franquista,
passà la frontera pel Pertús. Després
de romandre tancat cinc mesos al camp de
concentració de Sant Cebrià, s'integrà
en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) que el novembre de 1939 va ser enviada a les Ardenes
per
realitzar tasques a la Línia Maginot. Amb la
victòria alemanya, passà dos mesos
fugint amb altres companys de la detenció fins arribar a
Marsella. Després
d'intentar sense èxit embarcar-se cap a Mèxic,
restà a França fins a la derrota
nazi. Amb l'alliberament es posà a treballar com a estibador
al port de
Marsella i milità en la CNT de la capital occitana. Entre
1945 i 1997 ocupà el
càrrec de secretari d'Administració i Propaganda
del Comitè Regional de
Provença i de la Federació Local de Marsella. En
1981 publicà a Marsella les
seves memòries sota el títol Andanzas
de un refugiado español. Fou
assidu col·laborador del Centre Internacional de Recerques
sobre l'Anarquisme
(CIRA) de Marsella. Sa companya fou la destacada militant
anarcosindicalista i
anarcofeminista Pepita Carpena Amat. Juan Martínez Vita va
morir el 3 de
novembre de 2001 a Marsella (Provença,
Occitània). En 2002 es publicà
pòstumament el llibre Les errances d'un
réfugié espagnol (1914-2001),
traducció al francès de les seves
memòries, reeditades en 2005 sota el títol Juan
Martinez-Vita dit... Moreno.
Juan Martínez Vita (1914-2001)
***
- Antonio García
Barón: El 10 de maig de 1922 neix a
Montsó (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio
García Barón, també conegut com Antonié
i El Rubio. Fill de pagesos i pastors de classe
mitjana i republicans, en
1934 començà a freqüentar el local de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), de forta implantació a Montsó, i
especialment la seva important
biblioteca, on llegí els clàssics anarquistes
(Reclus, Kropotkin, Mella,
Urales, etc.). Arran del cop feixista de juliol de 1936, i malgrat la
seva
curta edat, s'enrolà com a milicià en la Columna
Durruti al seu pas per Montsó.
Quan el triomf franquista era un fet, el 10 de febrer de 1939
creuà els
Pirineus per la Seu d'Urgell amb les combatents de la 26
Divisió (antiga
Columna Durruti) i fou internat al camp de concentració de
Vernet. L'octubre de
1939, fugint de la misèria del camp, s'enrolà en
l'Exèrcit francès i va ser
enviat a la V Companyia d'Armes de Cambrai, formada per estrangers, per
cavar
trinxeres i defensar la Línia Maginot. Després de
combatre les tropes alemanyes
durant la primavera de 1940, intentà arribar al Regne Unit
des de Dunkerque,
però el juny de 1940 va ser detingut pels nazis i enviat,
primer, a Nuremberg i,
a partir del 6 d'agost de 1940, al camp de concentració de
Mauthausen sota la
matrícula 3.422. Després de cinc anys treballant
a l'infern de la pedrera del
camp, el 10 de maig de 1945 va ser enviat formant part d'un comando a
la
fàbrica Heinkel de Viena i, després del
bombardeig del camp pels aliats, a fer tasques
agrícoles. En 1945 aconseguí fugir i va fer de
guia a les tropes
nord-americanes cap a Mauthausen, que fou alliberat el 5 de maig de
1945.
Després de la guerra s'instal·là a
París (França), on treballà a la
fàbrica
Marconi i va fer amistat amb l'escriptor anarquista Gaston Leval.
Creuà
clandestinament els Pirineus i, vestit de capellà,
visità sa mare a Montsó. En
1951, animat per Leval, marxà a Amèrica i
s'instal·là a Rurrenabaque, a la
selva amazònica boliviana, on creà el desembre de
1953 amb sa companya Irma
Cortez --amb qui tingué posteriorment cinc infants-- una
mena de paradís
llibertari en una zona del riu Beni, que batejà com«República Independent del
Quiquibey», vivint de la pesca i de la caça de
manera autogestionària
--manipulant un parany per a jaguars perdé la mà
dreta. En 1995 l'escriptor
Manuel Leguineche publicà El precio del
paraíso. De un campo de exterminio
al Amazonas sobre la seva experiència. El desembre
de 2000, acompanyat pel
seu amic i membre de l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma, Pedro de
Echave
García (Peter, Guindilla),
i amb el suport econòmic de l'Ateneu
Llibertari Estel Negre i la Federació Local de la CNT de
Palma, retornà a la
Península per arranjar determinades qüestions
familiars i visitar un reputat
oftalmòleg, moment que aprofità, abans de
retornar a Bolívia, per fer diverses
conferències (Saragossa, Barcelona, Palma, etc.) sobre els
camps de
concentració nazi i la implicació de
l'Església catòlica i les autoritats
franquistes en aquest crim. En 2005 publicà, editat per
José Joaquín Beeme, García
Barón. Un anarquista de Monzón en la selva
boliviana. Cinco años de
superviviente en Mauthausen. Malalt de glaucoma,
abandonà amb sa companya
la selva i marxà a San Buenaventura on sabedor del seu
destí deixà de prendre
aliments. Dues setmanes després, el 17 de novembre de 2008,
Antonio García
Barón va morir a San Buenaventura (La Paz,
Bolívia).
Antonio
García Barón (1922-2008)
Defuncions
- Hinke Bergegren:
El 10 de maig de 1936 mor a Estocolm (Suècia) el socialista,
periodista,
escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik
Bernhard
Bergegren, més conegut com Hinke
Bergegren. Havia nascut el 22 d'abril de 1861 a Estocolm
(Suècia). Sos
pares es deien Evald Theodor Bergegren i Carolina Hillberg, i
tingué cinc
germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis primaris i entre 1878 i
1883 estudià
ciències socials, teoria estètica i literatura a
l'estranger. El 16 de setembre
de 1886 es casà amb Anna Cajsa Gustafsdotter. En 1889 fou un
dels primers
militants de l'acabat de crear Sveriges Socialdemokratiska
Arbetareparti (SAP,
Partit dels Treballadors Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu
de 1890 fou el
secretari de redacció del seu òrgan
d'expressió, Social-Demokraten,
publicat a Estocolm. Destacat representant de la
tendència revolucionària i anarcosindicalista a
dins del SAP, entre el 15 de
març i juny de 1891 edità i dirigí els
nou números de la revista anarquista Under
Röd Flagg (Sota la Bandera Roja),
que va ser la primera publicació sueca que
presentà de manera detallada els
pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Lev
Tolstoi, etc.) i que polemitzà durament amb el sectors
marxistes del SAP, tot reivindicant
l'antiparlamentarisme i la vaga general. En 1892 creà el
Socialdemokratiska Ungdomsklubb
(Club de Joves Socialistes), on es reunia el jovent més
radical d'Estocolm i
que en 1892 passà a denominar-se Sveriges Socialistiska
Ungdomsförbund (SSU,
Associació de la Joventut Socialista de Suècia).
A partir de 1898 col·laborà en
el periòdic anarquista editat a Estocolm Brand
(Torxa). A causa dels seus punts de vista anarquistes, en 1908 va ser
expulsat
del SAP, com molts altres companys de la tendència
socialista llibertària, després
d'una dura polèmica amb el seu líder, Hjalmar
Branting. Destacà especialment
com a propagandista de l'amor lliure i del control de natalitat. En
1910 per la
seva conferència Kärlek
utan barn
(Amor sense infants) va ser processat i condemnat a una curta pena de
presó en
virtut d'una llei que recentment s'havia aprovat i per la qual es
declarava
il·legal la defensa dels sistemes
d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta
llei passà a denominar-se Lex Hinke,
en el seu «honor» --aquesta llei fou derogada en
1938, dos anys després de la
seva mort. En 1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti
(SKP, Partit
Comunista Suec), amb l'esperança ingènua
d'acostar els leninistes a
l'anarcocomunisme, i aquest mateix any assistí a Moscou
(URSS) al II Congrés de
la Internacional Comunista com a representant de Suècia,
juntament amb Zeth
Höglund i Fredrik Ström. Quan en 1929 l'SKP
s'escindí, entrà a formar part del
Socialistiska Partiet (SP, Partit Socialista), oposat a la
línia prosoviètica. A
més de textos de caire polític, com a escriptorés autor de novel·les, contes i
obres de teatre. Entre els seus llibres destaquen Jakten
efter själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren.
Roman från arbetarrörelsens tidigare år
(1907), Sedlighetskråkor. Lustspel
i fyra akter
(1909), Fri kärlek.
Könsdriften starkare
hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag
(1910), Könsdriften starkare hos man
eller kvinna?
Anteckningar och reflexioner (1910), Ljusets
fiender. Föredrag (1910), Ungsocialismen.
Historik. På uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb.
och författad
(1917), entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936
a
Estocolm (Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra
Begravningsplatsen
(Cementiri del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg
publicà la
biografia Små mord, fri
kärlek. En
biografi om Hinke Bergegren.
Hinke
Bergegren
(1861-1936)
***
- Victor Loquier: El 10 de maig de 1944 mor a l'hospital d'Épinal (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. Havia nascut el 29 d'octubre de 1866 a Nancy (Lorena, França). En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles.
***
- Anatole Goavec: El
10 de maig de 1970
mor a Brest (Bretanya) l'anarquista Anatole Benjamin Goavec. Havia
nascut el 25
de març de 1901 a Brest (Bretanya). Treballà de
dibuixant a l'Arsenal de Brest (drassanes
de vaixells de guerra) i fou fitxat com a anarquista per les
autoritats. Entre
1921 i 1923, juntament amb son germà Alexandre,
també anarquista, difongué el
periòdic Le Libertaire.
El 22 d'abril
de 1928, com a membre de la Unió Anarquista-Comunista (UAC),
va ser candidat
abstencionista a les eleccions legislatives franceses. El 23 d'agost de
1935 –a
conseqüència de les violentes vagues mantingudes
entre el 6 i el 8 d'agost
d'aquell any contra uns decrets-lleis i per les quals ja havia estat
condemnat
a vuit dies de presó i posat amb llibertat provisional amb
càrrecs– va ser
condemnat pel Tribunal Correccional de Brest, juntament amb altres
companys,
per «ultratges a la força
pública», «deteriorament de material
públic» i«llançament de pedres», a dos mesos de
presó. Acomiadat de l'Arsenal de Brest,
deixà de figurar en les llistes electorals. Es casa en dues
ocasions.
***
- Víctor García: El 10 de maig de 1991 mor a la Clínica Mas de Rocher, de Castèlnòu de Les (Montpeller, Llenguadoc, Occitània), el militant anarcosindicalista, escriptor, traductor i historiador del moviment anarquista internacional Tomás Germinal Gracia Ibars, més conegut com Víctor García. Havia nascut el 24 d'agost de 1919 a Barcelona (Catalunya) i de molt petit sa mare el va portar a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent), d'on era oriünda. Orfe de pare ben aviat, la família es va instal·lar a Barcelona, on amb 12 anys va treballar en la indústria tèxtil. Membre del sindicat fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1933 i de les Joventuts Llibertàries de Gràcia des del 1936. Va militar en el grup «Los Quijotes del Ideal», amb Abel Paz, Liberto Sarrau i altres, fundat l'agost de 1936 i que s'oposa al col·laboracionisme anarquista en el govern; i publica els seus primers articles en el seu portaveu, El Quijote (1937), i en Ruta. Durant la guerra combatrà amb«Los Aguiluchos» i quan la militarització abandona el front i se suma a la col·lectivitat de Cervià de les Garrigues amb Abel Paz i Liberto Sarrau, on va fundar les Joventuts Llibertàries i va ser membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquestes, alhora que feia de comptable a la Casa CNT-FAI de Barcelona. Després del desastre de l'Ebre, es va unir a la 26 Divisió i, ferit a Tremp, va passar a França, on va anar i venir d'un camp de concentració a l'altre (Argelers, Barcarès, Brams). De Brams va marxar a Remomantin com a teixidor. Després va venir Marsella (1941), pantà de Llac Mort (1942), amb estades a la presó de Marsella i de Lió. Detingut com a resistent al Delfinat,és empresonat al camp de Vernet pel Govern de Vichy, però aconsegueix fugir quan el volien enviar a Dachau. L'Alliberament de França l'agafa a París. Va assistir al Congrés de 1945 i en abril, en el Ple de Tolosa, accedeix al Comitè Nacional de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries com a secretari d'administració, que acabarà abandonant per incompatibilitat amb Benito Milla. Després serà administrador de Ruta i de Solidaridad Obrera, que va deixar per discrepàncies amb el sector dominant de Laureano Cerrada. Més tard va ser primer secretari de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) i va fundar el seu òrgan d'expressió en esperanto Senstantano (Antiestatal), i com a membre de l'IJA va assistir al Congrés Nacional de JovesÀcrates Italians (Convegno di Faenza) de juliol de 1946. A finals d'aquest any, es va infiltrar a la península per fer costat les Joventuts Llibertàries de l'Interior, però va ser detingut el desembre i empresonat a la presó Model de Barcelona --durant el tancament va redactar els butlletins Esfuerzo i Acarus. El juliol de 1947 va ser alliberat i després de viure un temps a Barcelona, en contacte amb Antonia Fontanillas i treballant en la construcció. L'agost de 1948 va aconseguir, amb l'ajuda de Francisco Denís, passar la frontera. Cremat de la lluita, el desembre de 1948 marxarà a Veneçuela, on s'instal·larà, abans de fer un viatge al voltant del món, treballant en diversos oficis: Uruguai (1954), Brasil (1956), Argentina i Xile (1957), Panamà, Japó, sud-est asiàtic, Xina,Índia, Turquia, Egipte, Iraq, Israel, Xipre, Grècia, Itàlia, Alemanya, Holanda, França, i de bell nou Veneçuela en 1961. A Caracas va ser secretari d'un centre cultural i d'estudis socials, va encapçalar la CNT --unificada a Veneçuela en 1960--, i va editar Ruta en dues èpoques (1962 i 1969), després d'una estada a França i Trípoli (1966-1968). El 19 d'abril de 1966 va ser expulsat de la CNT de Veneçuela amb Vicente Sierra i va criticar raonadament en Ruta el cincpuntisme. En 1975 va fer altra gira per Amèrica. En 1976 va visitar Espanya i els seus últims anys es va passar a Montadin (Occitània). Víctor García va morir, després d'una llarga i penosa leucèmia, el 10 de maig de 1991 i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Montadin. Incansable militant i propagandista, ha escrit moltíssim en la premsa anarquista des dels 17 anys, fent servir, a més de Víctor García, diversos pseudònims (Germen,Santo Tomás de Aquino, Egófilo,LG, Ibars, Quipo Amauta, Julián Fuentes, entre d'altres. A publicat articles en Castilla Libre, Cenit, Combat Syndicaliste, Crisol, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Cultura Libertaria,Cultura Proletaria, Frente Libertario, Gioventù Anarchica,Historia Libertaria, La Hora de Mañana, Ideas-Orto, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Mujeres Libres, Nueva Senda, La Obra, Presencia,La Protesta, El Rebelde, Reconstruir,Regeneración,Ruta, Senstantano, Solidaridad Obrera (París), Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral,Volantà, etc.; i ha diridit Crisol, El Rebelde, Ruta (Caracas). Ha traduït al castellà l'Enciclopedia anarquista, de Sébastien Faure, i és autor d'una ingent quantitat de llibres, entre ells: América, hoy (1956), La incógnita de Iberoamérica (1957), El Japón hoy (1960), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo (1961, amb altres), Raúl Carballeira (1961), La militancia pide la palabra (1961), Escarceos sobre China (1962), España hoy (1962), Juicio contra Franco (1962), Coordenadas andariegas. México, Panamá y Océano Pacifico (1963),Franco y el quinto mandamiento (1963), El pensamiento anarquista (1963), La internacional obrera (1964 i 1977), El sudeste asiático (1966), Il Vaticano (1966), El anarcosindicalismo en España (1970, amb Josep Peirats), El protoanarquismo (1971), Las utopías. De la Arcadia a 1984 (1971), El anarcosindicalismo, sus orígenes, su estrategia (1972), Bakunin, hoy (1973), Georges Orwel y su visión apocalíptica del mañana (1973), Las utopías. Inmersión en el pesimismo (1973), Kropotkin, su impacto en el anarquismo (1974), Kropotkin; la sociedad fue primero (1974), Bakunin (1974), Contestación y anarquismo (1974, amb Octavio Alberola), Kotogu, Osugi y Yamaga, tres anarquistas japoneses (1975), Centenario de Barret (1976, amb Ángel J. Cappellettí), Museihushugi, el anarquismo japonés (1977), Las utopías y el anarquismo (1977), Godwin y Proudhon (1977), El pensamiento de P. J Proudhon (1980), Caudillismo, golpismo, militarismo y fascismo en América Latina (1982), La sabiduría oriental (1985), Antología del anarcosindicalismo (1988), Utopías y anarquismo (1992), La FIJL en la lucha (amb Felipe Alaiz), Anarquismo de los urbanitas, La moral anarquista y el trabajo moralizador, Proyección de Iberia en América, Taiji Yamaga, Diccionario enciclopédico de militantes anarcosindicalistas (inèdit), El fascismo en Latinoamérica (inèdit). En 1993, Carlos Díaz Hernández li va dedicar una biografia: Víctor García, el Marco Polo del anarquismo.
Actualització: 10-05-14
Darreres novetats a la lluita per una Educació Pública de Qualitat
Ens alegra que hagi estat Arxivada la causa contra Jaume March La jutgessa es mostra sorpresa per la gosadia d’una denúncia sense fets punibles
El dijous l'Assemblea de Docents de Mallorca va decidir desestimar l'opció d'impulsar un aprovat general per al curs 2013-2014 amb una àmplia majoria del 90%. Aquesta decisió ha estat presa després d'un procés intern democràtic de debat que molts han volgut negar abans que es produís.
A l'Assemblea es van repartir fulls de la Declaració per l'Educació, que es va consensuar amb bona part de les organitzacions de la comunitat educativa i s'impulsarà la recollida de firmes a partir dels centres educatius de Mallorca.
Els quatre eixos que vertebren la declaració són els següents:
1. Una vertadera autonomia dels centres docents per adaptar-se a la realitat, amb una gestió democràtica i transparent, i amb participació efectiva de tota la comunitat educativa.
2. Uns recursos econòmics i personal suficient per garantir el dret a l’educació, per poder implantar programes de millora i, especialment, per atendre la diversitat dins les aules.
3. Una nova regulació de l’ensenyament de les llengües, dissenyada per experts amb l’assessorament de la Universitat de les Illes Balears, consensuada, dotada de recursos suficients, adaptable al context de cada centre escolar i que aconsegueixi que l’alumnat, al final de l’escolaritat obligatòria, domini per igual les dues llengües oficials i sigui capaç d’entendre i expressar-se adequadament almenys en una llengua estrangera, principalment l’anglès.
4. Un pacte social i polític per l’educació que reculli les propostes anteriors i que sigui fruit del consens, per a la millora i l’estabilitat del sistema educatiu, independentment de qui governi.
L'Assemblea treballarà per impulsar una mobilització dins la darrera setmana de la campanya electoral de les eleccions europees i es preparen unes setmanes de denúncia temàtiques sobre la situació insostenible en la qual es troba el sistema educatiu a les Balears, que abordaran les futures retallades de plantilla per al curs que ve, que aniran acompanyades d'un nou augment de ràtios, la situació precària dels interins, la situació de les beques menjador per a les famílies i la nefasta implantació de la LOMCE.
Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias
La línia de comandament és clara a la caverna baueà: el capitost cavalca i parla poc, els galifardeus fan els mals papers i diuen els disbarats; convé tenir-ho present, sobretot en arribar la temporada de les ereccions.