[05/05] «L'Endehors» -«L'Avvenire Anarchico» - «Tiempos
Nuevos» - Fets de Maig - París (05-05-68) -
Detenció de Serantini - Pemjean - Czolgosz - Marestan -
Odéon - Gualandi - Perissino - Pedrini - Fortea - Graziani -
Delannoy - Laisant - Barbieri - Berneri - Eriksson - Danussi - Reclus -
Toryho - AguadoAnarcoefemèrides
del 5 de maig
Esdeveniments
![Capçalera de "L'Endehors"]( "Capçalera de \"L'Endehors\"")
- Surt L'Endehors: El 5 de maig de
1891 surt a París (França) el
primer número del setmanari L'Endehors. Les cris
de l'Endehors sont lancés
una fois per semaine. Fundat per l'intel·lectual
anarquista Zo d'Axa,
tingué com a administradors i gerents E. Morel, Gilbert
Pessaux, Ritzerfeld,
Charles Chatel, Louis Matha, Félix Bichon, G. H. Somon, L.
Vivier, en diversesèpoques. Hi van escriure nombrosos
col·laboradors, com ara Paul Adam, Jean
Ajalbert, Victor Barrucand, Baruch, Tristan Bernard, Boutin, Georges
Brandal,
Jules Braut, Ch. De Brhay, Drodjaga, Arthur Byl, O. Carrie, Paul
Chabard, Louis
Chalain, Charles Chatel, Henri Cholin, Darien, Étienne de
Crept, Georges
Deherme, Lucien Descaves, Gaston Dubois, Edourad Dubus,
Sébastien Faure, Félix
Fénéon, Henri Fevre, Eugène Gaillard,
Georges-Lecomte, René Ghil, Paul
Gravelin, Émile Henry, A. Ferdinand Herold, Paul Armand
Hirsch, Marie Huot,
Abbé Jouet, Bernard Lazare, Julien Leclercq, M. J. Le Coq,
Paul Macon, Errico
Malatesta, Charles Malato, Ludovic Malquin, Marie Malthuriel, Jean
Manescau,
Camille Marchand, Louis Matha, G. Mathieu, Camille Mauclair, Victor
Melnotte,
Alexandre Mercier, Jules Mery, Louise Michel, Octave Mirbeau, Jean
Mortsauf,
Lucien Muhlfeld, Mathias Night, Théo Praxis, Pierre
Quillard, Henry de Regnier,
P. N. Roinard, Saint-Pol-Roux, Charles Saunier, Jan Steen,
Théophile Steinlen,
Joachim Stenot, Adolphe Tabarant, Pierre Veber, André
Veidaux, Émile Verhaeren,
Francis Viele-Griffin, Louis Vivier, Michel Zevaco, Zo d'Axa, etc. El
periòdic fou il·lustrat
per artistes llibertaris, com ara Lucien Pissarro, Maximilien Luce,
Steinlen,
Anquetin, Hermann-Paul o Léandre. Aquesta
publicació, que tirava sis mil
exemplars, tenia la particularitat que admetia publicitat. Quan
Ravachol fou
detingut, el periòdic obrí una
subscripció en favor de les famílies dels
proscrits. Aquesta iniciativa portà el tancament de Zo d'Axa
a la presó
parisenca de Mazas, però el periòdic
continuà publicant-se gràcies a Félix
Fénéon. Malgrat altres persecucions que portaren
Zo d'Axa a l'exili i a una
nova detenció, el periòdic continuà
publicant-se; en total en sortiren 91
números, l'últim el 19 de febrer de 1893.Émile Armand reeditarà la capçalera,
lleugerament modificada (L'En-Dehors), entre 1922 i
1939, i des de 2002
existeix una revista en línia amb aquest nom.
***
![Capçalera de "L'Avvenire Anarchico"]( "Capçalera de \"L'Avvenire Anarchico\"")
- Atac a L'Avvenire Anarchico:
El 5 de maig de 1921 a Pisa (Toscana, Itàlia) els feixistes
ataquen i
calen foc la
impremta del periòdic L'Avvenire Anarchico.
Aquest setmanari, que es
publicava des de l'1 de maig de 1910, deixarà d'editar-se el
desembre de 1922 víctima
de la repressió feixista.
***
![Número extraordinari de "Tiempos Nuevos"]( "Número extraordinari de \"Tiempos Nuevos\"")
- Surt Tiempos Nuevos: El 5 de maig de
1934 surt a Barcelona
(Catalunya) el primer número de la revista doctrinal
anarquista Tiempos
Nuevos. Revista
quincenal de sociología, arte, economía. Fundada i dirigida per Diego
Abad
de Santillán, inicialment fou de periodicitat quinzenal,
fins a gener-abril de
1935, que substituí com a setmanari Tierra y Libertad, suspesa
governativament. A parir del maig del 1935 fou mensual. En aquesta
revista de
gran qualitat hi col·laboraren importants teòrics
anarquistes (Juan Lazarte,
Felipe Alaiz, Isaac Puente, Agustín Souchy, Rudolf Rocker,
etc.) i
intel·lectuals (Gonçal de Reparaz,
Fèlix Martí i Ibáñez,
Martínez Rizo, etc.);
tingué com a il·lustradors Antoni Vidal, Josep
Renau, Manuel Monleón, Eduardo
Vicente i Jim, entre d'altres, i en fou secretari de
redacció Jacinto Toryho.
Assolí una elevada difusió (17.000 exemplars en
1936) i es distribuïa
internacionalment. Santillán s'esforçà
a definir un anarquisme constructiu,
que tingués en compte les realitats econòmiques a
l'hora d'elaborar un programa
per a la societat del futur. Diversos articles seus foren recollits al
llibre El
organismo económico de la revolución (1936). L'últim
número fou el
d'octubre-novembre de 1938 i desaparegué a causa de la
desfeta de la II
República espanyola.
***
![Militants anarquistes assassinats durant la repressió comunista abandonats al cementiri de Sants de Barcelona]( "Militants anarquistes assassinats durant la repressió comunista abandonats al cementiri de Sants de Barcelona")
- Tercer dia dels Fets de Maig:
El dimecres 5 de maig de 1937 la major part dels diaris de Barcelona
(Catalunya) no van sortir al carrer i la ciutat es va despertar amb una
relativa tranquil·litat. A mig matí combats
sagnants es van renovar,
particularment a la plaça Catalunya, la Via Laietana, al
carrer Corts i a les
zones properes al Palau de la Generalitat. Tancs disparant amb la
metralladora
avançaven per les Rambles. Les lluites d'aquest dia es van
centrar no a atacar
els centres oficials, resguardats per la força
pública, sinó els centres vitals
de les respectives organitzacions; fou el començament de
l'extermini de les
organitzacions entre elles. Les botigues que havien obert tancaren, els
grups
armats escorcollaven els vianants destrossant-ne els carnets sindicals.
Les
forces policíaques confiscaren la redacció i els
tallers de La Batalla,
el diari del POUM, on van efectuar diverses detencions i s'apoderaren
de
fusells i bombes de mà. A migdia va sortir una nota oficial
comunicant el
nomenament del nou govern de la Generalitat, compost per Carles
Martí Feced,
d'Esquerra Republicana de Catalunya; Valeri Mas, secretari de
Comitè Regional
de la CNT; Antoni Sesé, secretari general de la UGT, i
Joaquim Pou, de la Unió
de Rabassaires. Quan Antoni Sesé es dirigia al Palau de la
Generalitat en un
cotxe oficial per prendre possessió del seu
càrrec, va ser atacat al carrer
Casp, davant del Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT, i
morí acte seguit.
Aquest fet, sumat al coneixement de la mort de Domingo Ascaso
Abadía, va fer
que la indignació general s'estengués i que els
combats es generalitzessin
arreu. També aquest dia es va produir l'assassinat dels
intel·lectuals
anarquistes italians Camillo Berneri i Francesco Barbieri: el dia
abans, 4 de
maig, es va escorcollar el domicili dels dos italians (plaça
de l'Àngel, 2, 2n,
2a) amb la intenció de segrestar uns textos d'un llibre que
Berneri escrivia; i
l'endemà, a les sis de la tarda, es van presentar de bell
nou una dotzena
d'individus armats al domicili dels anarquistes, els van fer sortir i
els van
assassinar prop de ca seva; els cossos va ser recollits aquella mateixa
nit per
la Creu Roja i portats al dipòsit de l'Hospital
Clínic. Com que Sesé ja no
podia ser conseller de la Generalitat, la UGT va triar Rafael Vidiella
com a
substitut. Es van donar intents d'assalts diversos des de tots els
grups: al
Palau de Justícia, a la Comissaria General d'Ordre
Públic, a la caserna de la
Guàrdia Nacional Republicana (nou nom de la
Guàrdia Civil), al Sindicat Únic de
Sanitat, a la Federació Local de les Joventuts
Llibertàries, al Comitè Regional
de la CNT... El grup «Los Amigos de Durruti» van
editar un full on es pretenia
donar un nou contingut revolucionari radical a la lluita anarquista
durant els
combats, intent que va ser immediatament desautoritzat pels
Comitès Regionals
de la CNT i de la FAI. Aquella tarda van arribar al port de Barcelona
els bucs
de guerra republicans Lepanto i Sánchez
Barcaiztegui, que es van
posar a les ordres de la Generalitat, fet que implicava la
intervenció en el
conflicte del Govern Central, que es feia amb el poder de l'Ordre
Públic a
Catalunya i nomenava delegat de l'Estat el tinent coronel Alberto
Arrando, que
abans exercia el comandament de les forces de seguretat i
d'assalt. També
el Govern de la República va designar el general Pozas per
exercir el càrrec de
cap de la Quarta Divisió Militar. És a dir, que
el govern de la Generalitat
perdia automàticament dues atribucions importants: la
d'Ordre Públic i la de
Defensa. El nou delegat de l'Estat per a Ordre Públic va
exigir a totes les
organitzacions que deposessin les armes. Durant la tarda, des de
micròfons
instal·lats al Palau de la Generalitat, es van dirigir al
públic Vidiella, per
la UGT; Vàzquez, per la CNT; Josep Tarradellas, per ERC;
Pedro Herrera, per la
CNT; Miquel Valdés, Víctor Colomer y Pere
Ardiaca, pel PSUC, i Frederica
Montseny, per la CNT i en qualitat de ministra de la
República --s'ha de dir
que l'automòbil de Montseny havia estat atacat hores abans.
Abans de la
mitjanit, els comitès responsables de la UGT i de la CNT van
lliurar una nota
conjunta on ordenava a tots els afiliats que s'incorporessin
immediatament a
les seves tasques habituals i evitar tota mena de pertorbacions i
topades
hostils mútues. Mentrestant, les forces de la 26
Divisió de la CNT, comandats
per Gregori Jover i Máximo Franco, i els elements de la 29
Divisió del POUM,
que s'havien concentrat a Barbastro per marxar sobre Barcelona, es van
aturar a
Binefar, persuadits pels delegats del Comitè Regional de la
CNT i per Juan
Manuel Molina, subsecretari de Defensa de la Generalitat, que s'havia
d'evitar
qualsevol gest agressiu.
***
![Concentració d'estudiants (Foto de Cartier Bresson)]( "Concentració d'estudiants (Foto de Cartier Bresson)")
- París (05-05-68):
El 5 de maig
de 1968 a París (França) compareixen davant la
justícia set estudiants que
havien estat detinguts en dues càrregues
policíaques durant els enfrontaments
al Barri Llatí entre membres de la Compagnie
Républicaine de Sécurité (CRS,
Companyia Republicana de Seguretat) i revoltosos la nit del 3 de maig.
Quatre
d'ells, que tenen entre 18 i 22 anys, seran condemnats a dos mesos de
presó ferma
i la resta amb multes o penes en suspens, com les persones que havien
estat
jutjades el dia anterior. Les condemnes, com reconeixerà el
prefecte de
policia, són excepcionalment severes, ja que les penes de
presó ferma per a
fets de manifestació són molt rares aleshores.
Aquestes quatre condemnes
costaran molt cares al règim gaullista, ja que tot el jovent
parisenc lluitarà
a partir d'ara per l'alliberament dels companys. Les organitzacions
estudiantils prepararan la mobilització general prevista per
a l'endemà a la
Sorbona i es fa una crida als estudiants a constituir-se en
Comitès d'Acció.
L'agitació comença a escampar-se a diverses zones
de l'Estat francès. El
periòdic comunista L'Humanité
convida «a considerar les greus
conseqüències a les quals porta l'aventurisme
polític encara que es disfressi
rera d'una fraseologia revolucionària».
***
![Moment de la detenció de Franco Serantini]( "Moment de la detenció de Franco Serantini")
- Detenció de Franco
Serantini:
El 5 de maig de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia) es produeixen
violents
enfrontaments entre
manifestants antifeixistes i forces de la policia en una
manifestació convocada
per Lotta Continua per protestar contra el míting del
diputat feixista del
Moviment Social Italià Giuseppe Niccolai. Durant la
manifestació, el jove
Franco Serantini, membre del grup llibertari Giuseppe Pinelli,és detingut pels
agents després de ser violentament apallissat. Portat a la
caserna dels
carrabiners i després empresonat en una cel·la
d'aïllament a la presó pisana de
Don Bosco, morirà per les ferides produïdes per la
policia dos dies més tard,
el 7 de maig al matí, després d'una nit d'agonia.
Manifestació antifeixista (Pisa,
5 de
maig de 1972)
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Foto policíaca de Lucien Pemjean (ca. 1894)]( "Foto policíaca de Lucien Pemjean (ca. 1894)")
- Lucien Pemjean:
El 5 de maig de 1861 neix a Lió (Arpitània) el
periodista, escriptor i propagandista
anarquista i antimilitarista, i després boulangista i
activista antisemita i
filonazi, Pierre-Lucien Pemjean. Sos pares es deien Antoine Pemjean i
Amélie
Thiriot. Ben aviat s'interessà per les idees socialistes i
es guanyava la vida
com a gravador en fusta i publicista. Entre 1877 i 1880
publicà articles i
poesies en la revista Le Parnasse.
En
1878 edità la plagueta poètica Sancta
Libertas, on celebra la llibertat pel treball. En 1880
publicà La revanche de la raison,
on trobem
l'herència antisemita de Louis Auguste Blanqui, i el fullet Le Drapeau Rouge. En aquestaèpoca
col·laborà en Ni Dieu
Ni Maître. En
1881 tragué el fullet Propos
socialistes.
Le socialisme expérimental,
col·laborà en La
République Sociale. Journal international
littéraire i dirigí La
Question Sociale; en 1882 publicà
articles en Le
Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. En
1883, arran de l'atemptat contra el
restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de
1882, es refugià a
Bèlgica, ben igual que Antoine Cyvoct i Martinet. En 1884
publicà a París el
fullet Plus de frontières
i en 1885,
amb Egide Govaerts, fou responsable de la publicació
anarcocomunista L'Insurgé,
editada a Brussel·les
(Bèlgica). Aquest mateix any desertà i es va
refugiar a Londres (Anglaterra),
on fou membre de l'anarquista Club Internacional. En el primer
número de L'Autonomie Individuelle,
de maig de
1887, publicà un article reclamant un congrés per
definir l'estratègia que
devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Entre
1888 i
1889, amb Edouard Soudey, va fer costat l'estratègia
boulangista i el maig de
1889 publicà Cent ans
après (1789-1889),
atac contra el règim parlamentari amb un prefaci del mateix
general Georges
Boulanger. El setembre de 1889, en ocasió de les eleccions
legislatives, publicà
tres números del periòdic L'Assaut
i
l'octubre marxà cap a Tolosa de Llenguadoc per fer costa
l'elecció del
boulangista Paul Susini; participant el 29 d'octubre d'aquell any en la
manifestació boulangista organitzada en el funeral d'un
oncle del general
Boulanger. Entre març i abril de 1890
rellançà L'Assaut.
L'1 de maig de 1890 la policia escorcolla el seu domicili
del carrer Marcadet de París i descobrí, a
més de propaganda boulangista, 155
bastons i barres de ferro aparentment per a ser distribuïdes a
escamots; no
obstant això, va ser posat en llibertat. En 1891
signà i edità, amb Michel
Morphy, un cartell-manifest per denunciar la matança de
Fourmies
(Nord-Pas-de-Calais, França), sota el títol Protestation
contre les massacres de Fourmies, i que fou enganxat pels
carrers parisencs
de Belleville i de Ménilmontant. Posteriorment
s'instal·là a Bélgica, país
del qual
va ser expulsat el 10 d'octubre de 1891, arran d'haver fer una crida a
la
població en ocasió del funeral del general
Boulanger. L'1 de maig de 1892 penjà
un manifest antimilitarista dirigit als obrers i envià a
diversos generals una
carta injuriosa contra l'Exèrcit; per això, el 24
de setembre de 1892
l'Audiència del Sena el condemnà en
absència a 10 anys de presó i 3.000 francs
de multa, pena que va ser rebaixada en el recurs del 18 de novembre a
vuit mesos
de presó i 500 francs de multa. A resultes de
l'«Afer de Panamà», el 27 de
desembre de 1892 participà en un míting a la Casa
del Poble de Montmartre on
participaren socialistes i anarquistes. El 31 de desembre de 1892 va
ser
detingut i tancat a la presó de Sainte Pélagie de
París (França) per complir la
pena de «provocació de militars» a la
qual havia estat condemnat; durant el seu
empresonament va conèixer el destacat propagandista
antisemita Édouard Drumont
i altres activistes (Pol Martinet, Michel Zévaco, Aristide
Gardrat, etc.). El
juny de 1893 sortí gràcies a una amnistia. El 12
d'agost de 1893 organitzà un
homenatge a Gardrat, mort dies abans, al Mur dels Federats del
cementiri
parisenc de Père-Lachaise. Aquell mateix mes va ser«candidat de batalla» pel I
Districte de Lió, ciutat a la qual se li havia obligat la
residència. Entre
1893 i 1894 col·laborà en la parisenca La
Revue Libertaire. El 5 de març de 1894
publicà l'article «Expiation» en La Revue Libertaire, on va fer una
apologia a l'anarquista Auguste Vaillant i per això va ser
detingut tres dies
després al seu domicili del carrer Saint-Louis-en-l'Isle de
París. L'11 de maig
va ser jutjat per l'Audiència del Sena, però el
va absoldre de complicitat amb
els atemptats de Vaillant. No obstant això, no va ser
alliberat ja que estava
destinat a ser processat per «associació de
malfactors» en l'anomenat «Procés
dels Trenta». El 13 de maig de 1894, aprofitant la
distracció d'un guàrdia
municipal, aconseguí fugir del Palau de Justícia
i refugiar-se novament a
Londres. El març de 1896 encara romania a la capital
anglesa, vivint al barri
de Walton-on-Thames amb sa filla i sa companya Aimée
Pemjean, la qual
posteriorment s'exilià a l'Argentina amb el suport
econòmic de Louise Michel. El
12 d'agost de 1893 participà, amb Bichon i
Decrêpe, en l'homenatge a l'anarquista
Aristide Gardrat que se celebrà al Mur dels Federats. En
1894 el seu nom figura
en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària
de fronteres francesa. Quan esclatà l'«Afer
Dreyfus», s'arrenglerà en les
campanyes antisemites organitzades per Édouard Drumont i
col·laborà en el seu
periòdic La Libre Parole.
El juny de
1899 publicà a París un únic
número del periòdic Le
Salut Public i aquest mateix any
col·laborà en L'Assault.
Journal politique illustré. Entre
1900 i 1901 edità el setmanari Le
Cri du Transvaal, òrgan
propagandístic per la independència de les
repúbliques sud-africanes. En
aquests anys publicà novel·les i peces teatrals.
A partir dels anys vint fou el
director literari de l'editorial antisemita Baudinière i a
partir de 1934 fundà
i dirigí l'Agence Prima Presse, també de
propaganda antijueva i antimaçònica i
considerada l'antena oficiosa del règim nazi, alhora que
treballava per al
Doctor Schmoll, de l'ambaixada d'Alemanya. En aquests anys
publicà nombrosos
pamflets d'aquesta ideologia, com ara Vers
l'invasion (1933) i La Maffia
judéo-maçonnique (1934). Entre 1934 i
1939 publicà un petit periòdic
mensual, Le Gran Occident. Le
judéo-maçon, voilà l'ennemi,
dedicat a atacar els jueus i els maçons, i
milità en la Lliga Antijueva Universal; en 1939 aquesta
publicació va fer una
intensa campanya en suport del mariscal Henri Philippe
Pétain. També col·laborà
en L'Ami des Boërs i en Le Réveil du Peuple,
publicació del
Front Franc (FF) de Jean Boissel, de qui va ser molt amic. En 1941
participà en
la fundació de l'Association des Journalistes Antijuifs
(AJA, Associació dels
Periodistes Antijueus). A més a més
dirigí l'anomenat «Comitè Nacional per
a la
solució radical de la qüestió
jueva». Duran la II Guerra mundial cooperà amb
els ocupants nazis, fou membre de l'Institut d'Estudis de les Questions
Jueves
i va escriure per a periòdics col·laboracionistes
(Le Pays Libre!, Au
Pilori,
etc.). El 22 d'agost de 1944, durant l'Alliberament de
París, va ser detingut
per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i acusat de
col·laboracionista. És
autor de Cent ans après (1789-1889)
(1889), La paix nécessaire.
Réponse à M.
Camille Dreyfus (1890), L'auberge
rouge de Peyrabeille. Récit historique et dramatique
(1907), Germaine (1916), Les noces de Germaine (1916), Cyrano
de Bergerac, son premier amour (1926), La
gosse de l'assistance (1926), Petite
madone (1926), La plus belle
aventure
de Cyrano (1928), La jeunesse de
d'Artagnan (1930), Le capitaine
d'Artagnan. Roman de cape et d'épée
(1931), Vers l'invasion (1933,
reeditat en 1934 sota el títol La
Maffia judéo-maçonnique), La presse et les juifs depuis la
Révolution
jusqu'à nos jours (1941) i Le
cinquantenaire
de La Libre parole,
fondée parÉdouard Drumont (1942, amb altres). Lucien Pemjean
va morir el 10 de gener
de 1945 en un hospital de París (França).
***
![Foto policíaca de Leon Czolgosz]( "Foto policíaca de Leon Czolgosz")
- Leon Czolgosz: El
5 de maig de 1873
neix a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA) l'anarquista
individualista
partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank
Czolgosz; també va fer servir
els pseudònims Fred Nieman, John
Doe i Fred Nobody. Fill
d'una família d'immigrants polonesos, era el quart de vuit
germans. Sa mare,
bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels
germans; son pare era
pouater. Leon va treballar en una vidrieria a
Pensilvània i més tard en
una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga.
Però, deprimit, va
tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar
a llegir
publicacions llibertàries i a assistir a mítings
socialistes i anarquistes.
L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de
juliol de 1900 el
va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors
de Free Society,
a Chicago, però aquests el van prendre per un confident
policíac. El 31 d'agost
de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de
desenvolupar una
gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan
el president dels
Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar
l'esdeveniment, en
mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb
un revòlver Iver
Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre
dòlars i mig.
Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut,és va declarar
un «anarquista individual», no lligat a cap
organització. Va reconèixer haver
assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap
manera no el van influenciar
en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser
portat a ròssec amb
el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el
jutjarà a partir del
23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i
serà finalment
electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica el 29
d'octubre de 1901 a la
presó federal d'Auburn (Nova York, EUA). Les seves darreres
paraules van ser:«No em penedeixo de res. He matat el president
perquè era l'enemic de la classe
treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a
sa família i el van
destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman,
detinguda i acusada de complicitat,
va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va
fer
costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves.
Els grups
anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics
col·lectius
llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians,
hispans,
francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la
conjuntura
per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels
anarquistes i
afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.
Leon
Czolgosz (1873-1901)
***
![Jean Marestan (1905)]( "Jean Marestan (1905)")
- Jean Marestan:El
5 de maig de 1874 neix a Lieja (Valònia, Bèlgica)
el militant
anarquista, pacifista,
maçó i neomaltusià Gaston Havard,
més conegut com Jean Marestan. Va haver
d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va
instal·lar a París, va freqüentar els
cercles artístics i llibertaris i va
col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le
Libertaire, de
Sébastien Faure, i després en L'Anarchie,
de Libertad. En 1903 es
trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari«Els precursors». A més
d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la
difusió del
neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération
consciente, d'Eugène
Humbert. És autor del popular fullet Le mariage,
l'amour libre et la
maternité, argument de les conferències
que farà per tota França, i del
llibre L'education sexuelle (1910), que
serà censurat arran de la Llei
de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà
després de la guerra les
seves col·laboracions en la premsa llibertària i
participarà també en L'Encyclopédie
anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a
Rússia, publicarà una obra
crítica L'emancipation sexuelle en URSS.
En 1943 va estar empresonat un
temps com a «intel·lectual
sospitós» d'ajudar la resistència i els
insubmisos.
Després de l'Alliberament, va col·laborar en La
grande réforme, de
Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els
anarquistes sobre el
tema de la llibertat sexual. Jean Marestan va morir el 31 de maig de
1951 a
Marsella (Provença, Occitània). A més
de les obres citadesés autor de L'impudicité
religieuse (s.d.), Biribi d'hier et d'aujourd'hui
(1913), Anarchie
(1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui:
comment, si non: pourquoi?
(1923), Le mariage, le divorce et l'union libre
(1927), Nora ou La
cité interdite (1950), entre d'altres.
***
![D'esquerra a dreta: García Vivancos, García Oliver, Louis Lecoin, Pierre Odéon, Ascaso i Durruti (Poble Espanyol. Montjuïc. Barcelona, maig de 1931)]( "D'esquerra a dreta: García Vivancos, García Oliver, Louis Lecoin, Pierre Odéon, Ascaso i Durruti (Poble Espanyol. Montjuïc. Barcelona, maig de 1931)")
- Pierre Odéon:
El 5 de maig de
1903 neix a Ar Mor-Bihan (Bretanya) el militant anarquista i
antimilitarista
Pierre Odéon, també conegut com Pierre
Perrin. En 1921, com a
responsable de les Joventuts Llibertàries, va ser detingut i
condemnat a sis
mesos de presó per un cartell incitant a la
desobediència i a la insurrecció en
cas de guerra. Va ser militant de la Unió Anarquista (UA)
fins a 1926 i després
responsable de la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR) a partir de
1928. En aquesta època va participar en la«Plataforma d'Arshinov». En 1929,
després de rebutjar d'inscriure's en la reserva militar, va
ser condemnat a un
any de presó. Va realitzar una vaga de fam i
després militarà en el«Comitè
d'Acció contra les presons militars». L'1 de maig
de 1931, amb el seu amic
Louis Lecoin, va participar com a delegat dels llibertaris francesos en
la
delegació internacional de l'anarquisme mundial en la
impressionant
manifestació de Barcelona per exigir a la nova
república espanyola una reforma
radical de la societat. El 16 d'agost de 1931 a Lesinhan de las
Corbièras va
participar en el Congrés Regional de la UACR. A
més de la seva col·laboració en
el periòdic Le Libertaire --del qual va
ser administrador en 1927--, va
crear en 1934 el periòdic anarquista Le Tocsin.
Quan va esclatar la
Revolució espanyola en 1936, va ser delegat del«Comitè per l'Espanya Lliure» i
va portar camions amb queviures i armes a la Península, on
també va participar
en la creació de la «Centúria
Sébastien Faure», lluitant en les batalles de
Farlete i Perdiguera. Cap al 1938, amb Renée Lamberet va
organitzar la «Colònia
Ascaso-Durruti» a Llançà (Alt
Empordà, Catalunya) per als infants víctimes de
la guerra. També va ser membre actiu de Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA). Durant l'ocupació nazi, va ser detingut i deportat a
Buchenwald, camp de
concentració del qual serà alliberat en 1945.
***
![Bruno Gualandi al front d'Osca (1936)]( "Bruno Gualandi al front d'Osca (1936)")
- Bruno Gualandi: El
5 de maig de 1905 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Bruno
Gualandi. Sos pares es deien
Alfredo Gualandi i Giuseppina Castelvetri. Encara adolescent,
participà en els«Fets del Palazzo d'Accursio» del 21 de novembre de
1920 a Bolonya. En 1921
s'adherí al moviment llibertari bolonyès. Es
guanyà la vida com a obrer de la
construcció. El juliol de 1923, perseguit per la seva
participació en la lluita
contra l'ascensió del feixisme, emigrà
clandestinament a França, on fou
expulsat. També expulsat de Bèlgica i de
Luxemburg, es refugià a Suïssa i
després retornà a França. En 1924,
arran de l'assassinat de Giacomo Matteoti,
entrà a formar part de la centúria«Camicie Rossi» (Camises Roges),
agrupació
paramilitar antifeixista creada a França per si calia
intervenir a Itàlia. El 2
de gener de 1925 va ser expulsat de França i el 28 de febrer
va ser condemnat a
18 mesos de presó per «cops i ferides».
Refugiat al Saarland alemany, trobà
feina com a fuster. En 1926, participà com a mercenari, amb
altres companys,
entre ells Alberto Meschi, en l'expedició armada frustrada
organitzada per
Francesc Macià Llussà («Fets de Prats
de Molló») contra la dictadura de Miguel
Primo de Rivera. En 1927 formà part del grup anarquista de
Seraing (Valònia,
Bélgica), sempre sota vigilància
policíaca. Amb Angelo Sbardellotto i Maria
Zazzi, participà activament en la campanya de suport als
anarquistes
italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a
Bèlgica el dia de
l'execució d'aquests, fet desaprovat per la
burocràcia sindical d'aquell país. En
1930 passà a França sota falsa identitat.
Reconegut, va ser detingut i l'any
següent va ser condemnat a París a vuit mesos de
presó per «infracció al decret
d'expulsió». A finals de 1931 va ser alliberat i
s'instal·là a Arcueil (Illa de
Fraça) amb sa companya Fosca Tantini, germana del destacat
militant Giuseppe
Tantini. El 30 d'octubre de 1932 va ser detingut durant una
reunió a Fontenay-sous-Bois
amb vistes a republicar Umanità
Nova
i el 2 de novembre condemnat, amb Pompeo Franchi, Ruggero Cingolani,
Ulisse
Merli i Emilio Predieri, a dos mesos de presó per«infracció a l'ordre
d'expulsió». En 1933, amb Raimindo Corti i altres,
marxà a Espanya on, segons
la policia, alguns companys sospitaren que es tractava d'un«espia feixista». El
24 de novembre de 1934 va ser condemnat a França a quatre
mesos de presó i el 9
de setembre de 1935 a tres mesos per «infracció a
la disposició d'expulsió». El
2 d'agost de 1936 marxà, amb altres companys (Giuseppe
Tantini, Equo Giglioli,
Renzo Cavani, Mario Girotti, Libero Luppi, Michele Centrone, Socrate
Franchi,
etc.) com a voluntari a la guerra d'Espanya i a Barcelona (Catalunya)
s'allistà
en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso». El 28 d'agost participà en els
combats de Monte Pelado a Osca. El 24 d'octubre de 1936, Bruno
Gualandi, quan portava
aigua i municions a un grupet de milicians que havien quedat
aïllats en una
posició avançada a Tardienta, al front d'Osca,
(Aragó, Espanya), va caure
abatut per les tropes franquistes. Fou enterrat a Bizién
(Osca, Aragó, Espanya).
Sa companya Fosca Tantini el reemplaçà al front.
Bruno
Gualandi (1905-1936)
***
![Els milicians Aldo Perissino (a la dreta) amb son germà Conrado (ca. 1936)]( "Els milicians Aldo Perissino (a la dreta) amb son germà Conrado (ca. 1936)")
- Aldo Perissino: El
5 de maig de 1909 neix a Venècia (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista
Aldo Perissino. Juntament amb sos quatre germans i sa germana,
començà a
militar molt jove en el moviment llibertari venecià. A
començaments dels anys
trenta s'exilià a França, on retrobà
son pare i sos germans, que ja estaven
instal·lats a la regió parisenca. L'agost de
1936, amb son germà petit Corrado,
marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola.
S'allistà en la Secció
Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Durant
l'ofensiva d'abril de 1937 va ser greument ferit arran d'un atac contra
l'antic
castell de Becha, a la Foia d'Osca. Aldo Perissimo va morir el 7
d'abril de
1937 a la infermeria de campanya d'Apiés (Osca,
Aragó, Espanya) on havia estat
hospitalitzat. Al final de la II Guerra Mundial es fundà a
Venècia un grup
anarquista «Aldo Perissino», adherit a la
Federació Anarquista Italiana (FAI).
Aldo Perissino (1909-1937)
Corrado Perissino (1914-1981)
***
![Belgrado Pedrini]( "Belgrado Pedrini")
- Belgrado Pedrini:
El 5 de maig de 1913 neix a Carrara (Toscana,
Itàlia) l'escriptor, poeta, militant anarquista i
partisà antifeixista Belgrado
Pedrini. Sos pares es deien Guglielmo Pedrini, escultor marbrista
llibertari, i
Rosa Vanci. El nom de Belgrado li ve de la capital Sèrbia,
on son pare havia
viscut per qüestions de feina. Quan tenia nou anys
quedà orfe de mare. Començà
a introduir-se d'adolescent en el pensament llibertari amb la lectura
dels
clàssics (Friedrich Nietzsche, Carlo Cafiero, Max Stirner,
Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i quan tenia 18 anys
començà a militar, amb
la preocupació de son pare, amic de Malatesta i coneixedor
de la repressió que
patia el moviment llibertari. Arran de l'adveniment de Benito Mussolini
al
poder, amb altres companys de Carrara, lluità contra els
escamots feixistes i
destacà com a propagandista anarquista i per la qual cosa va
ser denunciat i
condemnat en diferents ocasions. Entre 1937 i 1938 restà
tancat a diverses
presons i a la de Pianosa conegué el socialista i futur
president de la
República italiana Sandro Pertini. Un cop alliberat,
continuà amb la seva
militància llibertària i treballà en
una empresa d'autobusos. El febrer de
1942, amb Giovanni Zava i Gino Giorgi, desarmà i
apallissà un grupet de cinc
feixistes en un bar de Carrara i aquest fet els obligà a
fugir cap a Milà. En
aquesta ciutat van mantenir un tiroteig durant hores amb una patrulla
nazifeixista quan van ser sorpresos aferrant cartells on es feia una
crida a la
insurrecció contra el conflicte
bèl·lic, però van poder fugir amb un
tren de
càrrega fins a Gènova i després a La
Spezia. Estretament buscats per l'Organizzazione
per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per a
la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme),
la policia política
mussoliniana, va ser interceptats en una pensió de La Spezia
i, després d'un
tiroteig, en el qual els tres anarquistes van ser ferits greument i un
policia
resultà mort, van ser detinguts. De la presó de
La Spezia van ser traslladats a
la de Massa a l'espera d'una més que probable condemna de
mort, però el juny de
1944 un escamot de partisans anarquistes de la brigada«Elio» aconseguí
alliberar-los, juntament amb una cinquantena de presos, i
s'integrà immediatament
en aquest grup de la resistència antifeixista.
Prengué part en diverses accions
de sabotatge i d'atac a les tropes nazifeixistes de la zona
d'Apuània fins a la
seva derrota. Després de l'Alliberament, el maig de 1945 va
ser novament detingut
pels fets de 1942 i per altres actes, com ara l'expropiació
d'alguns
industrials del marbre de Carrara, Milà i La Spezia per
finançar la lluita
antifeixista. El maig de 1949 va ser condemnat per
l'Audiència de Liorna a
cadenà perpètua, pena que va ser commutada per 30
anys de presó. A la garjola
es dedicà a l'estudi de la filosofia i de la literatura,
aconseguint una gran
cultura de manera totalment autodidacta. També es
dedicà a la poesia i en 1967
va escriure a la presó de Fossombrone la
composició lírica Schiavi,
que
serà usada posteriorment com a text per a la famosa
cançó anarquista Il
Galeone. El juliol de 1974, quan li mancava poc per a complir
la pena
imposada, va ser indultat pel president de la República
italiana, el seu amic
Sandro Pertini. Però així i tot, no va ser
alliberat ja que havia de complir
tres anys de presidi per temptativa d'evasió i va ser portat
a presó de Pisa.
Gràcies a la campanya mediàtica de suport
internacional que s'engegà, aconseguí
sortir en llibertat el 17 d'abril de 1975. Immediatament
reprengué la
militància anarquista i amb Giovanni Zava, Giovanni Mariga i
Gogliardo Fiaschi
fundà a Carrara l'anomenat Cercle Cultural Anarquista«Bruno Filippi». Entre
1976 i 1979 va fer costat el grup de lluita armada llibertari Azione
Rivoluzionaria.
Durant els seus últims anys de vida es dedicà a
redactar manifests i fullets, a
reimprimir els articles que Bruno Filippi va escriure per a L'Iconoclasta!
i a la publicació del periòdic L'Amico
del Popolo. Belgrado Pedrini va
morir l'11 de febrer de 1979 a Carrara (Toscana, Itàlia).
Pòstumament, en 2001,
es publicaren les seves memòries sota el títol Noi
fummo i ribelli, noi
fummo i predoni. Schegge autobiografiche di uomini contro,
que han estat
traduïdes al francès (2001) i al
neerlandès (2007), i els seus Versi liberi
e ribelli. Poesie.
Belgrado
Pedrini (1913-1979)
***
![José Fortea Gracia (1998)]( "José Fortea Gracia (1998)")
José Fortea Gracia:
El 5 de maig de 1916 neix a San Martín del Río
(Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
José Fortea Gracia.
Quan tenia nou anys començà a treballar fent
teules i totxos. Cap al 1932 passà
a fer feina a les mines d'Utrilla i s'afilià a la
Unió General de Treballadors
(UGT), sindicat aleshores dominant a la zona. Després de
llegir Entre
pagesos, d'Errico Malatesta, i de conèixer el
cenetista Román Mampel, se
sindicà a la Confederació Nacional del
Treballadors (CNT). Quan esclatà la
guerra lluità en les agrupacions de Logronyo i de
Castán enquadrat en la
Columna Carod a diversos fronts (Villanueva, Rebollar i Vivel del
Río). A
partir de desembre de 1936 passà a la Columna Ortiz i des de
març de 1937 i
fins al final de la guerra a la Columna Durruti, acabant com sergent i
en la
qual va tenir un càrrec de representant de les Joventuts
Llibertàries. Amb el
triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diversos
camps (Vernet,
Setfonts i Montlluís). Després
treballà a les mines del departament de Gard, on
va ser detingut en diverses ocasions. El febrer de 1941 fou enviat a
Nimes.
Entre 1942 i 1943 participà en la organització de
la CNT de Gard i durant tota
la dècada dels quaranta fou un dels organitzadors de
missions clandestines a la
Península. El març de 1943 fou un dels fundadors
i primer secretari de la
Federació Local de la CNT d'Alès. El setembre de
1943 va haver de fugir dels
alemanys a La Grand Comba, Les Rosières, Le Pompidou, Barra,
Bebron, Brosus,
Florac, Mande i Le Masbonnet, i encapçalà la
secretaria de la Zona Primera de
la CNT. En 1944 s'establí a Montelaimar, on
milità en la CNT i en la
resistència antinazi del sud de l'Ardecha i de la Droma,
alhora que treballà en
tasques relacionades amb la construcció. En 1945
assistí al I Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili a París. En 1950 fou
membre del Comitè de
la Junta Española de Liberación (JEL, Junta
Espanyola d'Alliberament) i de
l'Aliança Sindical. Entre 1957 i 1958 exercí de
secretari de la Regional de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1962 fou
secretari de la CNT de
Montpeller --càrrec que renova en 1965-- i de la Regional de
la FAI. En 1965
s'encarregà de l'organització del
congrés d'aquell any. A més, assistí
com a
delegat a nombrosos congressos: Llemotges (1961), Marsella (1975),
Barcelona,
Torrejón, Bilbao, Granada, etc. En 1971 va ser delegat al
Congrés de la
Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Encara
segueix militant en la
Federació Local de Montpeller de la CNT. Trobem
col·laboracions seves en nombrosos
periòdics, com ara Boletín Interno CIR,Cenit, CNT, Le
Combat Syndicaliste, Espoir, Itaca,Siembra, Solidaridad
Obrera, etc. És autor de Comarcal de
Utrillas: en lucha por la libertad,
contra el fascismo (1936-1939) (1970), Los
desheredados (1974), Amor
y lucha. Ilusiones ahogadas) (1981), Tiempo de
historia. No hay mas cera
que la que arde (2002), Mi paso por la Columna
Durruti-26 División
(2005) i té manuscrits inèdits (CNT, su
organización en el Departamento de
Gard y región, En el umbral de la vida,Recuerdos, Reflejos
del exilio, Tres años, 8 meses y 25
días en la mina, Vuelta al
terruño, Yo quiero ser madre. Novela de
hechos y cosas que existieron,
etc.).
José Fortea Gracia
***
![Graziani, al centre, en una reunió a l'illa Seguin (maig 1971)]( "Graziani, al centre, en una reunió a l'illa Seguin (maig 1971)")
- Ghjuvan Petru Graziani:El
5
de maig de 1945 neix a Ieras (Provença,
Occitània) l'escriptor, il·lustrador, editor i
militant anarquista cors Ghjuvan Petru Graziani, també
conegut pel seu nom en
francès Jean-Pierre Graziani. Obrer
metal·lúrgic a la fàbrica Renault de
Billancourt,
fou membre de la Federació Anarquista (FA) i del Grup
Anarquista Renault (GAR),
juntament amb Georges Cipriani, futur membre del grup «Actin
Directe», Grenet,
Pujkis, Bardiacchi i Dupraz. El GAR va tenir implantació
sobre tot al
departament anomenat «L'Artillerie»
--secció on durant la II Guerra Mundial es
construïren els panzers per a
l'Exèrcit alemany-- i la major part dels
militants estaven sindicats en la Confédération
Française Démocratique du
Travail (CFDT, Confederació Francesa Democràtica
del Treball) i alguns en
l'Aliança Sindicalista. El grup es reunia a vegades a la
llibreria «Le Jargon
Libre», oberta al XIII Districte parisenc per Hellyette Bess.
Durant els anys
setanta col·laborà en Le Monde
Libertaire i en el butlletí Prairial
(1971-1973), òrgan del Grup d'Estudis Socials Renault
(GESR), on també
col·laboraven Gérard Boudey, J. C. Clement, Marc
Nosrag, Bernard Papouien i
Chantal Patout --aquest butlletí irrità
enormement la secció del Partit
Comunista Francès (PCF) que el criticarà en
nombrosos pamflets. El GAR jugà un
paper important en maig de 1971 en el desencadenament d'una vaga que
durà tres
setmanes al marge dels estalinistes de la Confederació
General del Treball
(CGT) i dels trotskistes de Lluita Obrera. En 1986 publicà
els records
d'aquesta vaga en l'obra Un ciel de fer. En 1977
fundà la casa
discogràfica «Vendémiaire».
Actualment és el responsable de l'editorial de
literatura corsa «Cismonte é Pumonti».
Ha realitzat il·lustracions per al
moviment independentista cors. Altres obres seves són Frombu
(1984), Pontinovu
(Paroli sciolti) (1988, amb Roccu Multedo i Dalise Paoli), La
vie au
bout (1988), L'affacchi (1989), U
Crucivia (1989, amb Rinatu
Coti i Marie-Jean Vinciguerra) i Les ombres de la
mémoire (2000, amb
Agnès Rogliano i Rinatu Coti).
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Aristide Delannoy]( "Aristide Delannoy")
- Aristide Delannoy:El 5 de maig de 1911 mor a
París (França) el pintor i
dissenyador llibertari Aristide Delannoy. Havia nascut el 30 de juliol
de 1874
a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França).
Apassionat per
la pintura, va estudiar
Belles Arts a París i exposarà al Saló
dels Artistes Independents a partir de
1902. Però com que de la pintura no es podia viure, a partir
de 1901, va posar
el seu talent de dissenyador al servei de la premsa independent i
satírica,
debutant en L'Assiette au Beurre,
periòdic que reagrupava nombrosos
artistes revolucionaris. Va col·laborar també en
la premsa llibertària i
antimilitarista: Les Temps Nouveaux, La
Guerre Sociale, etc. Quan
Henri Fabre i Victor Méric creen en 1908 el
periòdic Les Hommes du jour,
serà Delannoy qui s'encarregarà de la
il·lustració de la coberta. L'aparició
del primer número, amb el cap de Georges
Clémenceau (le Gran Flic)
clavat en una pica, va ser tot un èxit. Però les
opinions llibertàries de
Delannoy li van implicar ser inscrit amb el Carnet B dels
antimilitaristes i va
ser requerit per la policia moltes vegades. El 26 de setembre de 1908,
va ser
condemnat amb Victor Méric a un any de presó i a
3.000 francs de multa, per
haver caricaturitzat el general Amade, gran«pacificador» del Marroc, com un
carnisser. De feble constitució, i minat per la tuberculosi,
va ser alliberat
el 21 de juny de 1909; però la presó havia
agreujat la malaltia i va morir quan
tenia només 37 anys. Delannoy ens va deixar més
de 1.200 dibuixos i 150
cobertes de Les Hommes du jour, obres de suma
elegància i de potent
humor negre.
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Capçalera de "L'Insurgé" [CIRA-Lausana]. Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/linsurge1925.jpg "Capçalera de \"L'Insurgé\" [CIRA-Lausana]. Foto: Éric B. Coulaud")
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
.jpeg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/fotos/lobogago.jpg)