Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 69 | 70 | (Page 71) | 72 | 73 | .... | 465 | newer

    0 0

     Activitats ciutadania i drets humans. 2n d'ESO C. Per dimecres 6 de maig.
     
    THAU
    1 pàg 108
    1, 2,3 i 4 pàg 109
     
    CIVILITAS
    7,8,9 I 10 PÀG 95
    11 PÀG 97

    0 0

    La cap de llista i candidata a batlessa d'Alternativa per Pollença a les eleccions municipals de 2015 serà na Marina Llobera Vicens. Té 30 anys, és llicenciada en Filosofia i professora d'ensenyament secundari. Na Marina també serà a partir d'aquest moment la nostra portaveu.

    Vinculada des de fa temps de forma activa a l'assemblea d'Alternativa, és la persona que en el segon Congrés del partit triàrem per encapçalar la llista a les properes eleccions municipals. Ja que a Alternativa apostam per la renovació, com una eina més per evitar la profesionalització de la política. Els membres d’Alternativa per Pollença no podem ocupar un càrrec, ja sigui públic o intern,  durant més de dues legislatures consecutives i en Pepe García ja ha estat dues legislatures cap de llista i  regidor.  L'assemblea proposà na Marina com a candidata i ella assumí la responsabilitat amb la mateixa energia amb què ha estat treballant en els darrers temps dins i fora d'Alternativa. Sense cap dubte, estam convençuts que ella és la persona adequada per donar continuïtat i un nou impuls a l'esquerra alternativa de Pollença.

    Acostumada a treballar en equip, a manejar assemblees i a cercar consensos per sumar, és la candidata que Alternativa necessitava per treballar en un doble sentit: augmentar el pes i la importància de l'assemblea com a òrgan de decisió del partit, i presentar de nou un projecte per governar. Tenim clar que som una força municipalista, que no hem deixat ni un sol moment de treballar per al poble fent una oposició constant i seriosa, però també pensam que és necessari que canviïn moltes coses del nostre poble, i això només es pot fer des del govern. Des d'Alternativa pensam que la tasca de la batlessa ha de ser coordinar, propiciar consensos i facilitar la participació del poble en la presa de decisions, tant en els plens com fora.

         Na Marina encapçalarà una candidatura de ruptura democràtica per trencar amb les formes i el fons entorn del què gira la política municipal a Pollença des de la recuperació de les institucions democràtiques. Aquesta candidatura es presenta per a que sigui el poble qui governi, sempre a partir d'unes bases de predomini del bé comú sobre l'individualisme, de la cooperació per sobre de l'enfrontament egoista, per rompre amb el clientelisme i promoure la participació política activa més enllà de les votacions cada quatre anys. Per intentar obrir vies d'economia social i de proximitat, i fomentar un teixit associatiu que dinamitzi una vida cultural excessivament institucionalitzada i buida.

         Pollença té un passat fortament arrelat a l'esquerra, i na Marina, encapçalant la llista d'Alternativa per Pollença, és qui millor pot recollir aquesta herència política per a que torni esser una opció de futur.

     

     
    Fotografies de Biel Perelló dels actes i presentació de l'1 de maig
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     

     



    0 0

    Els propietaris de Cas Bombero inauguren nou local a la Plaça rodona de Manacor, núm 11, el proper 2 de maig a les 21h amb un combat entre els glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Antònia Nicolau "Pipiu", Macià Ferrer "Infermer" i Toni Llull "Carnisser". Cal fer reserves al 633036929

    0 0

    El periódico El Día se encuentra en varias bibliotecas de Palma en forma de microfilm, una tecnología de los años setenta que exige una pantalla especial para poder visualizarlo. Acudí una mañana a la Biblioteca March y me encontré con la dificultad de que no podía ver bien la pantalla, no sé si porque no ofrecía bastante contraste y zoom. Entre que no veía la pantalla y que la máquina se me atascó en varias ocasiones, dí por perdida la aventura.

    Dos semanas después vi que en la Biblioteca Pública visualizaba mejor los microfilms por lo que pedí los de esa publicación. La visualización era correcta y la máquina me pasaba las imágenes sin dificultad. Tenían además un ordenador conectado a la máquina de microfilms por lo que podía capturar imágenes de pantalla, por lo que pude obtener fotografías de los artículos de Rosselló Pòrcel. Luego ya es cuestión de transformar las imágenes de texto en texto, para lo que utilizo el programa gratuíto Abbyy, un OCR.

    Bien, hoy una publicación importante que influyó en la sociedad mallorquina: la "Aurora Patriótica" de Antillón, Miguel Domingo, Montis. Veamos qué nos dice B. Rosselló Pòrcel:

    El periodismo en Mallorca

    La Aurora Patriótica

    VI

    Razón tenía Miguel de los Santos Oliver — escritor por quien hemos sentido siempre particular devoción — al afirmar que el esfuerzo de los primeros liberales mallorquines, o naturalizados en Mallorca, había de ser forzosamente derrotado —más que por otra cosa — por el ambiente del país al empezar el siglo XIX, contrario en todo a las nuevas tendencias y enemigo declarado de los hombres que las representaban. Tampoco contaban los ardientes partidarios de la Constitución con la enorme baraúnda que habían de producir con sus doctrinas, hasta entonces desconocidas en Mallorca, ni con la guerra sin cuartel que tuvieron que sostener y de la que salieron definitivamente derrotados.

    Era su número muy corto y más exiguo aún el de aquellos que tomaron parte activa en el combate. Entre otros nos han sido conservados los nombres de Antillón, Victorica, Guillermo I. Montis, Ruiz de Porras, E. Bonet, V. Terrers, Salvá y algunos otros. El lector que desee documentarse sobre su vida, pública y privada, acuda al magistral libro de M. S. Oliver: Mallorca durante la primera revolución, que los estudia uno a uno, con todo detalle, bien merecido por la importancia del asunto.

    El citado grupo liberal intentó —al verse ya formado y con algunas fuerzas— la publicación de artículos que salían en la ciudad, con preferencia en el Diario de Mallorca, pero su editor, Villalonga, al verse enzarzado en mil polémicas se retiró de la liza y si volvió a entrar en ella fue para combatir a los liberales.

    Estos, viendo el mal resultado de la intentona, fundaron con Miguel Domingo, recién venido a Mallorca, un periódico titulado Espíritu de los mejores diarios de la Corte, que no tuvo éxito pues únicamente publicó su primer número. Entonces, puestos a la obra con más interés y ahínco, vieron coronados sus esfuerzos con la publicación de la Aurora Patriótica Mallorquína impresa por el mismo Miguel Domingo, protector decidido de los elementos constitucionales y que, a la vuelta de Fernando VII, pagó muy cara su adhesión al liberalismo.

    Empezó a salir la Aurora, como la llamaban comúnmente, el lunes 15 de junio de 1812 y terminó en 30 de diciembre del siguiente año 1813. Su colección completa que hemos visto en la Biblioteca Municipal consta de cinco hermosos tomos, bellamente impresos. Empezó siendo diario pero desde 1 de octubre de 1812 salió bisemanalmente los jueves y los domingos. El número de sus páginas es irregular Hay números de cuatro, seis, ocho, doce, diez y seis, diez y ocho y hasta veinte páginas alcanza en algunas ocasiones. Suele publicar también extraordinarios y suplementos con noticias de interés para la causa que representa. Como ejemplo, recordaremos el intento de asesinato de Antillón en Cádiz que conmovió a todos los auroristas. Entonces el periódico publicó un suplemento y se ocupó varias veces de la salud de su más decidido amigo y defensor.

    La Aurora Patriótica Mallorquína era, como el Semanario Cristiano-Político, un periódico de combate, aunque con diferentes puntos de vista. Por eso mismo publica muy escaso noticiario y aún este casi siempre referente a asuntos políticos. Las únicas noticias que aporta en todos sus números —con muy pocas excepciones— son las del Congreso nacional de Cádiz, que son comentadas a tono de su significación.

    La mayor parte del periódico está formada por los artículos, que divide, como todos los demás de su época, en comunicados y no comunicados, es decir, en artículos ajenos a la redacción y en artículos que esta escribe. Pocos son los colaboradores o redactores que firman con sus nombres, entre ellos podemos contar a Antillón, el inquisidor Victorica y el editor Domingo. El magistrado aragonés firma sus trabajos cuando son de índole personal o agresiva, cuando contesta al padre Strauch, quien también declaraba noblemente su nombre, o cuando se defiende de las injurias que se le dirigen. En otros asuntos firma con varios seudónimos: Lucio Veranio es el que usa con más frecuencia.

    Los artículos comunicados, cuyos autores son desconocidos pues suelen firmar con iniciales, están casi siempre a tono con el periódico. Este publica secciones en que trata de diversas materias, que no ofrecen actualmente interés alguno, constituyen la parte muerta de la Aurora. He aquí sus títulos: «Elecciones», «Educación», «Legislación». «Filosofía», "Política", etc.

    De más agradable lectura son aquellos trabajos que tratan de hechos reales, sucedidos entonces que no se pierdan en el campo del pensamiento abstracto. Las polémicas, hechas con intención satírica, las denuncias de las infracciones de la Constitución, las poesías burlonas y sangrientas, algunos artículos doctrinales, alguna que otra crítica de teatros, todo ese conjunto es de amenidad extraordinaria.

    He aquí algunos títulos escogidos al azar «Unas preguntillas al P Traggia» en que el autor de El Amigo de la Verdad es burlescamente asendereado.

    «Motivos que tienen algunos para no querer la Constitución»; «Cuadro de las revoluciones trazado por una mano imparcial». Son estos dos artículos magníficas muestras de la índole de la Aurora. Sus redactores juntaban casi siempre la reflexión histórica a la política, el ejemplo a la idea y se extendían en largas consideraciones filosóficas sobre un hecho. Influencia directa del siglo XVIII, de lo que el padre Strauch llamaba filosofismo.

    «Infracción horrible y escandalosa de la Constitución política de las Españas y tenaz y acérrima defensa de los derechos ciudadanos españoles». En este artículo-carta se denuncia un caso de infracción de la Constitución y se pide inmediata justicia a las Cortes, que tenían establecida una comisión para tales asuntos.

    Con frecuencia también se hacen extractos de libros y folletos aparecidos en Cádiz o en Madrid. Se reproducen artículos de otros periódicos, se hace crítica de libros nuevos, se publican leyes y decretos de las Cortes, se imprime lo que en Palma murmura el público bajo el título de «Plaza de Cort», se dan noticias de entrada y salida de barcos y correos, etc.

    Debemos también hacer notar uno de los primeros casos de reporterismo mallorquín. La redacción de las fiestas celebradas con motivo del juramento popular de la Constitución, que ocupa todo un número de la Aurora, entusiasmada hasta el extremo con aquellos festejos y demostraciones de júbilo.

    En su último número publicó la lista de suscriptores que son unos 200. Durante su corta vida la Aurora Patriótica consiguió muchos enemigos y son innumerables los folletos y artículos que contra ella se publicaron.

    Si tuviéramos que resumir en pocas palabras nuestra opinión sobre el periódico de Miguel Domingo diríamos con Oliver que su historia es la de las ideas heterodoxas introducidas en Mallorca en los dos años constitucionales del siglo XIX, en España.

    B. Rosselló Pòrcel

    El Día, 24 de agosto de 1830.

    Sobre la "Aurora" hice varias entradas: La 'Aurora patriótica mallorquina' (1812 - 1813) en la que recojo las informaciones de Bover y de la GEM; El fin de la 'Aurora Patriótica Mallorquina'. Centenario, ya que en diciembre pasado se cumplió el segundo centenario del último número de la "Aurora" con textos de Rodríguez Morín que tratan sobre la significación de esta publicación, y, también, Algunos estudios sobre la prensa en Mallorca en torno a 1814 con enlaces a estudios sobre la prensa mallorquina de esos años.


    0 0

    “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”. (Pere Rosselló Bover)


    Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)


    La narrativa catalana de Mallorca i la influència del Maig del 68


    Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007), i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència s’ha d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).



    Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

    El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



    En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

    És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i d’actuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: “A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la ‘revolució serial’ de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista”.

    En el marc de les Illes hom diria que l’experimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular m’adon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a l’editorial Antinea de Castelló.

    Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit d’ençà d’aquell premi Carles Arniches en català, guanyat l’any 1972 a Alacant. Aquell premi, que m’animà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de l’any 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.

    Hom s’adona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que l’any 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat d’aquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de l’any 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 05/02/14--12:38: La balena del poema

  • En un poema de La gratitud hi ha una balena. Bé, una balena i un adolescent que, pocs anys d'haver-la vista, la troba un bon pretext per jugar a fer d'escriptor.
     
    La balena, però, no és una criatura de ficció: va comparèixer a la Colònia de Sant Pere el gener de 1976. Feia disset metres, efectivament, i no fa gaire la vaig retrobar al facebook de l'insigne artanec Miquel Pastor.
     
     
     

    0 0

    [02/05] Míting de «Los Amigos de Durruti» - París (02-05-68) - Charrier - Malla - Wulf - Boussinot - Fieux - Cipriani - Chardon - Landauer - Dragnev - Peotta - Friedrich - Lapeyre - Monte - Urzáiz

    Anarcoefemèrides del 2 de maig

    Esdeveniments

    Teatre Goya (Barcelona)

    - Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 2 de maig de 1937 al Teatre Goya de Barcelona (Catalunya) l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu segon míting de propaganda --el primer havia estat el 18 d'abril d'aquell any-- sota el títol«19 de julio - Una fecha y un hombre - Durruti». L'acte fou presidit per De Pablo. D'antuvi es projectà la pel·lícula 19 de julio, on es recullen els moments més interessants i emotius d'aquesta jornada històrica, i després el president de l'acte dirigí unes paraules sobre la significació històrica i política d'aquesta data. Jaume Balius llegí unes quartilles sobre el paper jugat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) en les jornades revolucionàries de juliol de 1936 i posà en guàrdia el proletariat d'una possible contrarevolució. Llibert Callejas després parlà sobre la personalitat de Buenaventura Durruti i en recomanà l'exemple de la seva vida. Finalment Francisco Carreño relatà la història revolucionària de Durruti i el seu esperitàcrata. De Pablo clausurà l'acte amb l'entusiasme del nombrós públic que omplia la sala. Aquest mateix dia, una reunió de joves de tots els partits polítics, convocada pel Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries, per apaivagar elsànims exaltats d'aleshores, acabà precipitadament quan es presentaren dos joves amb un company agonitzant, víctima d'un escamot d'Estat Català; era el preludi dels «Fets de Maig de 1937».

    ***

    "Jornades d'estudi sobre l'imperialisme" (Nanterre, 2 de maig de 1968)

    - París (02-05-68): El 2 de maig de 1968 a la Facultat de Nanterre (París, França) la contestació estudiantil, encetada el mes de març, s'amplifica. Unes«Jornades d'estudi sobre l'imperialisme» organitzades pel «Moviment 22 de març» s'havien d'inaugurar aquest dia, però la Universitat serà tancada per ordre del degà Grappin i el curs suspès sine die. Al matí el periòdic setmanal d'extrema dreta Minute fa una crida a expulsar de la Universitat els enragés, els «falsos estudiants» i els «agitadors professionals», especialment el «jueu alemany» Daniel Cohn-Bendit; aquest mateix matí un local de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) a la Sorbona és incendiat pel grup feixista«Occident». Cohn-Bendit juntament amb altres sis militants del moviment seran amenaçats d'expulsió i citats a comparèixer davant un tribunal universitari. Mentrestant el primer ministre Georges Pompidou marxarà de viatge a Iran i Afganistan. Amb Nanterre tancat, la reacció revoltosa dels estudiants es traslladarà l'endemà a la Sorbona.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Mécislas Charrier durant el seu procés

    - Mécislas Charrier:El 2 de maig de 1895 neix a París (França) l'anarquista individualista i il·legalista Jacques-Mécislas Charrier. Era fill de l'anarquista Mécislas Golberg i de l'estudiant Berthe Charrier. No reconegut per son pare, tanmateix va ser criat per aquest, a causa de la manca de mitjans de sa mare, fins als cinc anys. Malgrat una salut fràgil, va efectuar diverses feinetes, sobre tot d'ajudant de pastisser, entre París, Marsella i Orà (Algèria). Es va embarcar com a mariner en un vapor que feia la línia amb Marroc, però quan va emmalaltir de tuberculosi va ser desembarcat a Marsella. Mobilitzat el desembre de 1914, va ser destinant a una secció d'infermers i, després d'una revifalla de la seva tuberculosi, restà convalescent. Va ser condemnat a sis mesos de presó en un consell de guerra per una temptativa de xantatge a un antic company, i llicenciat a causa de la seva tuberculosi l'1 de juny de 1915. Una nova estafa a Marsella a també un antic company li va fer passar vuit mesos tancat a la presó de Nimes, de la qual va sortir el febrer de 1918. Enviat als Batallons d'Àfrica, va haver de ser repatriat, víctima d'una congestió pulmonar, i desmobilitzat. Després, mitjançant un subterfugi, va aconseguir cobrar sis vegades la prima de desmobilització, però descobert, va ser condemnat a dos anys de presó a Grenoble. Alliberat el juny de 1921, va participar com a guaita, el 25 de juliol de 1921, amb dos còmplices més que havia conegut a la presó de Grenoble en l'atac a un vagó de primera classe del tren París-Marsella, per desvalisar-ne els viatgers. L'atracament va sortir malament i un jove estudiant de l'escola Politècnica que es va resistir va morir. Va ser detingut, sota el nom de Dujardin, el 30 de juliol en un hotel del carrer Fossés-Saint-Jacques de París i se li va trobar una suma de diners i el plànol de l'atac del tren. Va reconèixer els fets i va denunciar els seus dos còmplices, que van ser abatuts el mateix dia després d'haver estat detinguts per la policia ja que havien mort un inspector en la topada. El procés va començar el 28 d'abril de 1922 a l'Audiència de Versalles i Charrier, que no va ser l'autor del tret mortal, va justificar davant la cort el seu il·legalisme anarquista davant la seva inculpació de «robatori i de complicitat voluntària d'homicidi». El 26 de maig va publicar en Le Libertaire una carta on exposava les seves conviccions llibertàries. A les quatre hores de la matinada del 3 d'agost de 1922 Mécilas Charrier va ser guillotinat a la presó de la Santé de París (França); va marxar cap a la mort cantant L'Internationale, L'hymne au 17e i La Carmagnole. Va ser l'últim anarquista executat legalment per l'Estat francès.

    ***

    Maria Malla Fàbregas

    - Maria Malla Fàbregas: El 2 de maig de 1918 neix a Alguaire (Segrià, Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista, escriptora i poeta, Maria Malla Fàbregas, també coneguda com Malla Rosell o Mariposilla. Quan tenia un any sa família s'instal·la a Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya) i ja de nina mostrà dots creatives (llegia als tres anys, escrivia poesies amb sis, etc.), estudiant en un col·legi de monges i a l'escola pública. En l'adolescència aprengué l'ofici de perruquera i visqué amb uns familiars anarquistes a Lleida que la introduïren en el pensament llibertari. De bell nou a Castellbell i el Vilar, entrà a treballar en una filatura i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, milità en les acabades de crear Joventuts Llibertàries de la vila, exercint càrrecs orgànics (secretària, tresorera i bibliotecària) i formà part del Comitè de Fàbrica ara col·lectivitzada. Amb el triomf del franquisme, patí un any de vexacions i hagué de passar força temps fins que pogué reintegrar-se en el seu treball a la fàbrica tèxtil. En 1947 aconseguí passar a França i reunir-se amb son company, el també anarquista Climent Rosell Noms (Climent Pujol Escalè), a Trensac (Aquitània, Occitània). Més tard la parella es traslladà a Hortin, durant els anys seixanta a Drancy, a Blanc-Mesnil i a Pré Saint-Gervais, i ja jubilada a Orleans i a La Chapelle-Saint-Mesmin. En morir Franco, viatjà repetidament a Castellbell i el Vilar fins que aconseguí, en 1991, crear una biblioteca popular, que a partir de 2000 porta el seu nom. Gran lectora, apassionada del teatre --com a dramaturga i com a actriu-- i des de la joventut escriptora, tant en català com en castellà, poeta sobretot, però també prosista. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara AZB, El Brogit,CNT, Las Noticias,Solidaridad Obrera, etc. És autora de La alcantarilla salvaje (inèdita), Allá en la América del sur o La Prisca de los Andes (inèdita), Buenas noches Grashi (inèdita), Destellos de vida (inèdita), Ellos, yo y Fatma Gin (inèdita), La espritualidad conceptuada (inacabada), La muerte de una juventud (inacabada), El reinado de la paz (1979), Con ojos de luna (1986), El último romántico (1989), Los cuadernos de Mara Mas (1990), Renacen entre páginas (1991), El grito silencioso (1992), Mirna Keynes y otros relatos (1992), Todo corazón (1993), El amor del desamor (1995), entre d'altres. Maria Mallas Fàbregas va morir el 31 de desembre de 1995 a La Chapelle-Saint-Mesmin, a prop d'Orleans (Centre, França).

    ***

    Paul Wulf fotografiat per Ralf Emmerich

    - Paul Wulf: El 2 de maig de 1921 neix a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) el militant antifeixista alemany Paul Wulf. Sos pares, indigents, no el van poder atendre i el van internar en un orfenat en 1928. Víctima de l'eugenisme feixista, va ser esterilitzat a la força en 1938 a causa d'una pretesa deficiència mental. Després de la guerra es dedicarà a caçar nazis integrants en la societat alemanya, estudiant les biografies dels alts funcionaris del Tercer Reich, i engegarà una campanya reivindicant la rehabilitació i la indemnització de les víctimes de l'eugenisme. En 1981, gràcies a la seva obstinació, obtindrà una indemnització de 5.000 marcs del Parlament federal alemany per als 400.000 esterilitzats a la força. Molt influenciat per l'obra d'Erich Mühsam, de qui deia que ho havia llegit tot, es va definir sempre com a «anarquista i comunista». Paul Wulf va morir el 3 de juliol de 1999 a Münster (Rin del Nord-Westfàlia,Alemanya) d'una greu patologia cardíaca. El seu testament documental (arxiu, biblioteca, mediateca, etc.) va ser donat a l'Institut Villa ten Hompel, un centre de documentació especialitzat en antifeixisme.

    ***

    Roger Boussinot

    - Roger Boussinot: El 2 de maig de 1921 neix a Tunis (Tunísia) l'humanista llibertari, escriptor, guionista i historiador del cinema Roger Boussinot. Son pare, el mestre d'escola anarquista Charles Boussinot, s'havia refugiat a Tunísia durant la Gran Guerra. Després dels estudis a Bordeus i a París, com a gran apassionat de la gran pantalla esdevé periodista, s'especialitza en cinema, funda en 1946 la revista L'Écran Français i serà director de l'Agència Literària i Artística de París. Escriptor de talent,és autor d'una vintena de novel·les algunes de les quals seran adaptades al cinema o a la televisió, com ara Les guichets du Louvre, que narra la batuda de jueus del Velòdrom d'Hivern durant la Segona Guerra Mundial (París, 16 i 17 de juliol de 1942) i que va ser censurada; Le treizième caprice (1962); Les violons du bal (1973); Vie et mort de Jean Chalosse, moutonnier des Landes (1976); Marie-Jeanne des Bernis (1978); Les enfants dans les arbres, portada a la pantalla en 1994, etc. Admirador de Diderot i historiador erudit, va publicar en tres volums en 1967 una Encyclopèdie du cinèma, seguida d'un Dictionnaire des synonymes, analogies et antonymes i d'un petit abecedari Les mots de l'anarchie (1982). Llibertari de cor, però també pròxim a certs comunistes, serà alcalde de Pondaurat entre 1977 i 1995, on intentarà compartir la seva passió per la cultura amb el món rural. En 1992 serà també candidat a les eleccions regionals en una candidatura ecologista. Roger Boussinot va morir el 14 de maig de 2001 a Bassanne (Aquitània, Occitània).

    ***

    Joël Fieux (Matagalpa, 1983)

    - Joël Fieux: El 2 de maig de 1958 neix a Lons-Le-Saunier (Franc Comtat, França) l'anarquista i militant sandinista Joël Fieux. Era diplomat en micromecànica, especialitzat en tècnica radiofònica, i tenia experiència com a impressor. Entre 1977 i 1980 visqué a Lió (Arpitània) on milità en els moviments llibertari, ecologista i antimilitarista de la ciutat, formant part del grup editor de la revista anarquista IRL. En 1980, fugint del servei militar, marxà a la ciutat de Mèxic (Mèxic) on col·laborà en l'Editorial Antorcha, de Chantal López i Omar Cortés, i en la revista anarquista Caos. S'integrà en el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN, Front Sandinista d'Alliberament Nacional) i el setembre de 1980 marxà a Matagalpa (Matagalpa, Nicaragua) com a cooperant internacionalista per participar en la Creuada d'Alfabetització i realitzar tasques en el Comitè Regional VI (Matagalpa-Jinotega) de l'FSLN, com ara la creació d'una impremta i la instal·lació d'una xarxa de ràdios locals i formació del personal en radiocomunicacions. El seu compromís amb la Revolució Sandinista va ser tan gran que es nacionalitzà nicaragüenc i a Matagalpa es casà amb la periodista Fátima Herrera, amb qui tingué un fill, Oswaldo, qui nasqué el 19 de juliol de 1985, el mateix dia de la celebració del triomf de la Revolució sandinista. Joël Fieux fou abatut el 28 de juliol de 1986 a La Zompopera, en la carretera entre Jinotega i Wiwili (Jinotega, Nicaragua), en una emboscada parada per la «Contra»–l'exèrcit irregular contrarevolucionari nicaragüenc format per exmembres de la Guàrdia Nacional somozista, ajudat pel govern nord-americà– contra dos camionetes civils. En aquesta emboscada també moriren dos cooperants internacionalistes, Yvan Leyvranz i Bernd Koberstein, i dos militants sandinistes locals, William Blandon i Mario Acevedo. Les seves nombroses cartes dirigides a sa família i amics a França entre 1980 i 1986, així com els seus testimonis enregistrats en cintes magnetofòniques, van ser publicats en 1987 per l'Atelier de Création Libertaire (ACL) de Lió sota el títol Paroles etécrits. Rassemblés à Lyon par les amis de Joël. En honor seu, a Ciudad Darío (Matagalpa, Nicaragua) existeix un Centre Preescolar «Joël Fiuex» i a Ris-Orangis (Illa de França, França) un pavelló esportiu.

    Joël Fieux (1958-1986)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Retrat d'Amilcare Cipriani basat en una fotografia de Nadar

    - Amilcare Cipriani: El 2 de maig de 1918 mor a París (França) el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Havia nascut el 18 d'octubre de 1843 a Anzio (Laci, Itàlia). Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels «Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la «Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf --arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace-- i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva «candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució.

    ***

    Pierre Chardon segons una xilografia de Louis Moreau

    - Pierre Chardon: El 2 de maig de 1919 mor a França el militant anarquista individualista i antimilitarista Maurice Charron, més conegut com a Pierre Chardon. Havia nascut el 3 de novembre de 1892 a Châteauroux (Centre, França). En 1914 serà donat de baixa per mor de la seva feble constitució, fet que no li impedirà publicar a la impremta que havia muntat nombrosos fulletons i pamflets clandestins que denunciaran la guerra i el militarisme. Va esdevenir aleshores col·laborador d'Émile Armand, qui publicarà el periòdic Par delà la mêlée (1916-1918) i continuarà l'obra d'Armand amb La Mêlée quan aquest sigui empresonat en 1918. Aquest any, participarà també en la publicació Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure. Sa companya, Jeanne Lemoine, va morir en 1918 de la grip espanyola i ell ho féu un any després, quan només tenia 27 anys. Entre les seves obres podem destacar Le mirage patriotique (1913), Mirages et masques (1913),Les anarchistes et la guerre: deux attitudes (1915),La guerre (1916), Ce qu'est la patrie (1925, pòstum), entre d'altres.

    ***

    Gustav Landauer

    - Gustav Landauer: El 2 de maig de 1919 és assassinat a Munic (Baviera, Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Havia nascut el 7 d’abril de 1870 a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l’Edat Mitjana d’inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d’Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat«Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l’any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d’editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista.Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l’Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d’avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d’unitats independents», «una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents --Rosa Luxemburg n’era una altra—exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en elúltim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades --una per criticar el cap de policia de Berlín--, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d’alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l’agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l’Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l’anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l’honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d’una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l’Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d’intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l’Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l’atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l’Estat com a la negació de l’amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d’un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d’una cosa ja present, conreant una cosa«sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l’existent; calia«sortir del capitalisme» i «començar a seréssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una«contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un«renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat fins la mort. El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït.

    ***

    Paniu Entchev Dragnev

    - Paniu Entchev Dragnev: El 2 de maig de 1925 es assassinat a Tírnovo, actual Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària), l'estudiant anarquista Paniu Entchev Dragnev. Havia nascut en 1902 a Liaskovetz (Veliko Tarnovo, Bulgària) en una família benestant. Durant el feixisme participà en les reunions clandestines de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1925 prengué part en una conferència a Gorna Orehovitza (Veliko Tarnovo). Arran de l'atemptat amb bomba del 16 d'abril de 1925 a la catedral d'Sveta-Nedelya de Sofia, que desencadenà una obra repressiva sense precedents, va ser detingut com molts altres companys (Dimitar K. Matrov, Kosta Kasandjiev, Marine Prapinov, Christo Roguev, Georges Pargov, etc.) pels militars. El 2 de maig de 1925 Paniu Entchev Dragnev va ser torturat i estrangulat fins la mort amb un fil telefònic als soterranis de la caserna de Tírnovo.

    ***

    Luigi Peotta

    - Luigi Peotta: El 2 de maig de 1945 mor a Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria,Àustria) l'anarcoindividualista il·legalista Luigi Enrico Peotta, conegut sota diversos pseudònims (Biondino, Bimbo, Garibaldi Pedrocco, Garibaldi Pedrocca, Giulio Coccari,Singru, Zingaro, etc.). Havia nascut el 16 de maig de 1901 a Grancona (Vèneto, Itàlia) –altres fonts citen el 8 de maig de 1901 a Vicenza (Vèneto, Itàlia). Fill d'un obrer metal·lúrgic que treballava a l'Alfa Romeo, quan era un infant sa família s'instal·là a Novi Ligure (Piemonet, Itàlia). Quan sos pares es traslladaren a Sesto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), ell restà a Novi Ligure, on treballà de manobre en una foneria. Anarquista individualista i autodidacte, entrà en contacte amb els cercles llibertaris i s'integrà en el grup il·legalista de Sante Pollastri (o Pollastro, com ell signava), on també hi participava Marco Ventura, Achille Casalegno, Martino Massari i Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), amb els quals participà en diverses expropiacions i tiroteigs amb la policia, com ara el de juny de 1926 a Lomellina (Llombardia, Itàlia) i el 6 de desembre de 1926 a prop de Vintimiglia (Ligúria, Itàlia), on havien matat a trets Nino Gavarino, empleat feixista del consolat general d'Itàlia a Niça (Provença, Itàlia), quan intentaven passar a França. En 1926, sota el nom de Garibaldi Pedrocco, visqué a París (França) amb Caterina Piollatto, que coneixia de Novi Ligure i era l'excompanya de l'il·legalista Giuseppe Di Luisi. En aquestaèpoca va anar i venir entre París, Ligúria i Bèlgica. El 11 d'agost de 1927 va ser detingut per la policia judicial francesa a Lieja (Valònia) amb possessió d'un passaport a nom de Giulio Coccari; jutjat, va ser considerat el «lloctinent» de Pollastri i condemnat a uns quants mesos de presó per ús de documentació falsa. L'abril de 1928 va ser extradit a Itàlia, on va ser jutjat i condemnat a una dura pena de presó, amb cinc anys d'aïllament en una cel·la. El 10 de desembre de 1929 va ser traslladat a la penitenciaria de Porto Longone, actual Porto Azzurro, a l'illa d'Elba (Toscana, Itàlia). A començament dels anys quaranta, va ser enviat al camp de concentració de Fossoli (Emília-Romanya, Itàlia), on, a resultes d'un bombardeig aliat, va perdre una cama. L'abril de 1944 va ser traslladat a la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i el 17 de juny d'aquell any lliurat a les autoritats alemanyes. El 24 de juny de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 76.668. Luigi Peotta va morir el 2 de maig de 1945 al camp auxiliar de Ebensee (Traunviertel, AltaÀustria, Àustria), depenent del de Mauhausen–algunes fonts citen el camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Hi ha teories que diuen que podria haver sobreviscut a la II Guerra Mundial i que morís, sota una falsa identitat, en 1965.

    ***

    Ernst Friedrich

    - Ernst Friedrich:El 2 de maig de 1967 mor a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França) el militant anarquista i antimilitarista Ernst Friedrich. Havia nascut el 25 de febrer de 1894 a Breslau (Silèsia, Polònia). Va ser el tretzè fill d'una mare bugadera i d'un pare baster, i va començar de molt jove a treballar en una fàbrica i a estudiar per les nits, alhora que viatjava arreu d'Europa. Quan es va desencadenar la Gran Guerra, es va fer actor del Teatre Reial de Postdam i va rebutjar enrolar-se, per la qual cosa va ser internat en observació en un hospital psiquiàtric. En 1916 va participar a Breslau en reunions il·legals de la Joventut Antimilitarista Revolucionària, de caire anarquista. Per evitar una nova incorporació, en 1917 va cometre un acte de sabotatge en una fàbrica de material de guerra, empresa de gran importància patriòtica, i va ser empresonat. Quan va esclatar la revolució de novembre de 1918 va se alliberat i va participar en aquesta revolta a Berlín, adherit en la Freie Sozialistische Jugend (Joventut Socialista Lliure), organització creada sota la influència de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg. Poc després les joventuts revolucionàries es van escindir en nombrosos grups i va participar en la creació de l'organització Kommunistische Arbeiter Jugend (Joves Treballadors Comunistes), propera al Kommunistischen Arbeiter Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). La fracció del Kommunistischen Partei Deutschlands (KPD) d'aquest KAPD li proposarà entrar en la redacció del periòdic Junge Garde (Guàrdia Jove), però ho refusarà. A partir d'aquest moment, marcat per la influència de Tolstoi i de Kropotkin, es decantarà pel socialisme llibertari i acabarà anarquista. En 1919 va fundar una federació de joventuts revolucionàries de llengua alemanya que prendrà el nom de Freie Jugend (Joventut Lliure), que serà també el títol d'un periòdic finançat d'antuvi per la organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió dels Treballadors Lliures d'Alemanya). Freie Jugend no tenia de comitè ni cotització fixa; els seus grups, presents a nombroses poblacions alemanyes, tenien autonomia plena, fent servir el periòdic com aòrgan coordinador. Com que Friedrich pensava que aquesta organització havia de ser independent de tot partit i de tota organització obrera, la FAUD va deixar de subvencionar-la. Sota la influència d'Otto Rühle, els grups prendran força lluitant per la idea dels consells obrers com a principi d'organització en les empreses, però Friedrich es consagrarà aleshores a l'antimilitarisme i al pacifisme. A començaments dels anys 20, crearà una exposició permanent d'obres d'art fetes per i per als obreres, com ara Käthe Kollwitz; la idea era que l'exposició fos un lloc de trobada d'obrers, pintors, escultors, poetes, escriptors, etc. En aquesta època va ser condemnat a un mes de presó per «discursos antimilitaristes». Va jugar un paper molt important en les campanyes en favor d'Erich Mühsam, empresonat per la seva participació en la revolució, i va publicar un número especial de Freie Jogend sobre Mühsam (1924) i altre sobre Ernst Toller. Com a editor, va publicar nombroses obres, però la que va tenir més èxit va ser Krieg dem Kriege! (Guerra a la guerra!), àlbum de fotos d'imatges esgarrifoses d'atrocitats bèl·liques enfrontades a imatges oficials patriòtiques i militaristes; els textos es van publicar en quatre llengües (alemany, anglès, francès i holandès) i els sindicats van vendre 50.000 exemplars d'aquest llibre fins al 1930. En 1923 va trobar un immoble a Berlín que va arranjar i on va crear el primer museu internacional antibel·licista del món, alhora que seu d'una impremta i d'una llibreria. El gran nombre de processos (incitació a la lluita de classes, ofensa al president del Reich, insults a l'Església, etc.) el van portar a la fallida, però una associació suport es va crear en 1930 i va poder continuar amb el projecte. El 6 d'abril de 1930 va ser empresonat a causa de les seves publicacions i condemnat per altra traïció a un any de presó sense possibilitat de recurs. Després de sortir de presó i davant l'ascensió del nazisme, va enviar els documents més importats del seu museu a l'estranger. La nit de l'incendi del Reichstag, el 27 de febrer de 1933, va ser detingut i les forces de seguretat nacionalsocialistes van saquejar i destruir el museu, requisant l'edifici per condicionar-lo com a centre de detenció i de tortura. Malalt, gràcies a les protestes dels quàquers nord-americans, va ser alliberat el setembre de 1933 i posat en residència vigilada. Encalçat de bell nou, va aconseguir fugir a Txecoslovàquia i després a Suïssa, d'on va ser expulsat en 1934. Finalment va trobar asil a Bèlgica, on amb el suport dels sindicats i dels partits obrers belgues, va poder obrir un segon museu antibel·licista a Brussel·les. Quan les tropes alemanys van ocupar Bèlgica en 1940, el museu va ser també destruït, però Friedrich i sos fills van ser evacuats per l'administració belga cap a la França no ocupada. Quan la França de Vichy va ser annexionada, va ser condemnat en rebel·lia a mort i buscat per la Gestapo. Detingut, va aconseguir fugir i enrolar-se en la resistència. Com a membre de la 104 companyia del 7 Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) en el maquis de Lozère, va salva 70 infants jueus de la deportació. Després d'Alliberament va esdevenir ciutadà francès i s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de caràcter socialista. A partir de 1947 va reprendre la seva tasca antimilitarista i va intentar senseèxit recrear una vegada més un museu antibel·licista. En 1951 va adquirir una vella gavarra amarrada al moll de Villeneuve-La-Garenne que va batejar«Arca de Noè»  i que va fer servir per a les seves activitats en favor de l'amistat francoalemanya. Aquell mateix any, el consell municipal de la ciutat alemanya de Kehl li va oferir un terreny de 1.000 m2 per construir un centre per a orfes i infants minusvàlids sense distinció de nació o de religió; però Friedrich no va poder trobar els diners que en calien per a la construcció. Aleshores va projectar fer un viatge amb la seva gavarra al llarg del canal del Marne fins a Estrasburg per organitzar-hi un camp internacional de la joventut, però aquest viatge mai no es va realitzar. En 1954 va rebre les indemnitzacions de guerra de l'Estat alemanys i amb aquests diners va comprar 3.000 m2 de terreny en una illa del Marne, a prop de Le Perreux, i va començar a edificar un centre internacional de joventut de 50 llits. Aquestes«Illa de la Pau» va esdevenir un lloc de trobada per la joventut obrera.

    ***

    Cartell d'una conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]

    - Paul Lapeyre: El 2 de maig de 1991 mor arran d'un accident automobilístic en una carretera gallega el militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Paul Lapeyre. Havia nascut el 28 de maig de 1910 a Monguilhem (Gascunya, Occitània). Va fer de barber després d'haver estat obligat a deixar el seu lloc com a mestre a causa del seu antimilitarisme. En novembre de 1926 s'adhereix, amb sos germans Aristide i Laurent, a la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària), creada per Pierre Besnard, i participen en el periòdic Le Combat sindicaliste. En 1935, quan esclata l'«afer de les esterilitzacions de Bordeus», Aristide és empresonat, i serà Paul qui assegurarà l'aparició deLa Révolte, periòdic anarquista del Sud-Oest. Quan comença la Revolució espanyola, el 19 de juliol de 1936, organitza amb sos germans una xarxa per enviar armes, medicaments, queviures, etc., als companys anarquistes de la CNT-FAI, i participa en el periòdic L'Espagne Antifasciste i en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i el seu setmanari SIA, fundat per Louis Lecoin i Nicolas Faucier. El maig de 1939és elegit delegat de propaganda de la Federació Anarquista Francesa (FAF) constituïda a Tolosa de Llenguadoc en 1936, arran d'una escissió de la Unió Anarquista. Aquest mateix any és mobilitzat a Alsàcia i caurà presoner en 1940. Enviat a un camp de concentració prop d'Hamburg, intentarà senseèxit evadir-se'n. Alliberat el juny de 1945 reprendrà la seva militància anarcosindicalista, representant el grup anarquista de Bordeus en el Congrés de París del 6 i 7 d'octubre de 1945, que donarà lloc a la nova Federació Anarquista Francesa (FAF). Paul Lapeyre també participarà en el Congrés constitutiu de la CNT, secció francesa de l'AIT (del 7 al 9 de desembre de 1946). Després de la ruptura de 1952, prendrà part en la reconstrucció de la nova Federació fins a 1953, militant també en la«Libre Pensée», de la qual serà un dels seus oradors principals. La seva barberia (rue de La Fusterie) serà un centre de difusió de la premsa anarquista. Entre les seves obres podem destacar Jésus-Christ, Dieu soleil (1933), Le 6 février (1935), Jésus-Christ a-t-il existé? (1936), Ce qu'est le syndicalisme révolutionnaire (1937), Lueurs sur l'Espagne: révolution et contre-révolution en Espagne républicaine (1938). A començaments dels anys 70 un infart el retirà de la militància activa i s'establí a Barsac.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Els alumnes del taller de glosa de Sóller, organitzen a Can Mora des Ví una glosada popular, on a part dels seus mestres, els Glosadors de Mallorca Mateu Xurí i Maribel Servera "Figona", hi prendrà part tot aquell que s'animi. 

    0 0

    Avui publicam un article d'en Joan Martorell Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail 

    Carta a la Sra. Monica de Oriol

    PRESIDENTA DEL CIRCULO DE EMPRESARIOS

    Senyora,

    Vaig llegir i sentir als mitjans de comunicació, unes paraules seves que me deixaren escarrufat, indignat i qualque cosa més que me guardaré.

    Va dir, sense tornar vermella que  el  nostre País i ha treballadors que no serveixen per res, perquè no estan formats. I se va quedar tan ampla. A continuació, va proposar contractar-los emperò pagant-los per davall del Salari mínim (+-645,30 euros mensuals).

    Miri un article molt aclaridor:

    Artículo 35de la Constitución Española:

    1. Todos los españoles tienen el deber de trabajar y el derecho al trabajo, a la libre elección de profesión u oficio, a la promoción a través del trabajo y a una remuneración suficiente para satisfacer sus necesidades y las de su familia, sin que en ningún caso pueda hacerse discriminación por razón de sexo.

    Si es la primera vegada que llegeix aquest article, li anunciï que la Constitució diu moltes mes coses que vostè per el càrrec que té hauria de llegir

    Si contracta qualcú per menys 645.30 euros mensuals ó 21.51 euros al dia, vostè es una explotadora de persones, així de clar.

    Partint de lo que diu l’article 35, tots els Espanyols tenen dret a la promoció mitjançant el treball. No conec altre forma de aprendre un ofici, si no es començant a treballar en ell afí de completar la formació.

    Segurament que els 645.30 euros vostè se les gasta a la perruqueria amb una sessió, perquè en transport públic no li vorem, te cotxe i conductor  pagat per el Círculo de Empresarios, que presideix, per anar-hi.

    Sabem que es Presidenta de Seguriber, la empresa de Seguridad que tenia que controla la macro festa del Madrid Arena, que va acabar amb tragèdia. Després de axó, segueix Presidint la empresa com si tal cosa, aquí no ha passat res.

    Li mostraré quins son els Salaris Mínims a Països propers:

    Alemanya: 1.360 €

    França: 1.430 €

    Irlanda: 1.462 €

    Luxemburgo: 1.874 €

    Bèlgica: 1.502 €

    Holanda: 1.478 €

    Tinc curiositat per veure quant ingressa vostè com a Presidenta del Circulo de Empresaris, anualment, quantes persones te al seu entorn i que les paga. Aquets dies hem sabut que la Gerent de la CAEB aquí a Mallorca te un sou brut, si no record malament de 79.000 €.Vostè essent Presidenta de una Entitat molt més grossa, de ben segur que el seu sou estarà en proporció a la dimensió de la Entitat que presideix.

    Si lo que volen els empresaris, es activar un contracte de formació per facilitar la incorporació dels joves al mercat de treball, podríem estar d’acord. Emperò sempre partint dels salaris mínims que he relacionat abans.

    Endemés de la qüestió del salari i ha un altre tema que els empresaris els agrada molt emprà i es que la contractació de treballadors acollits a convenis especials, els reporta reducció del costos de la Seguretat Social i altres avantatges fiscals, els obliguen a fer una jornada normal com si fossin treballadors amb contracte habitual, la única diferencia es que al costos son la meitat per la empresa.

    Aquests darrers dies ha declarat amb un comunicat que no volia ofendre a ningú, etc.etc. Senyora, aquesta es una magarrufa molt emprada en política, insultaré i després me disculparé, sempre quedarà lo dit.

    Ja sé que aquesta carta no li arribarà, emperò necessitava escriure-la.

    Joan Martorell (Pollença 27-04-2014)

     

     

     

     


    0 0

    Avui donam compte de la resta de resultats que va donar el ple d'abril, celebrat el passat dimarts. Com ja hem explicat a l'article anterior, el pressupost pel 2014 va ser l'assumpte més important. Però n'hi va haver altres, entre ells les mocions que havíem presentat des del PSM.

    La primera, demanar que les webs municipals fossin accessibles a través dels dominis .cat que identifiquen llocs web escrits en català, ja no la varem haver de votar, pel fet que entre la presentació de la moció i el ple (quinze dies) es varen activar correctament els dominis, la majoria ja comprats per l'Ajuntament però inactius.

    La segona, la investigació de la titularitat de l'església de Cala Sant Vicenç també es va avançar força en els dies previs al ple, tot i que encara la qüestió no estava tancada. Sembla que la titularitat seria del Bisbat, gracies a una donació no formalitzada per part dels antics propietaris d'aquesta zona de la Cala. Amb l'aprovació de la moció i l'expedient que s'obrirà s'acabarà d'esbrinar si es l'Ajuntament qui s'ha de fer càrrec de la rehabilitació o s'ha de demanar al Bisbat.

    Només hi havia 14 regidors perquè encara no han pres possessió els 3 substituts dels dimitits de Lliga i CIUP.


    1.– Impulsar el procediment i tràmits preceptius per a la cessió gratuïta al CIM dels trams de finca de titularitat de l’Ajuntament afectats per la expropiació de la variant del Port de Pollença.

    Sorprèn adonar-se que una expropiació feta fa ja bastants anys encara no hagi suposat que l'ajuntament hagi posat a nom seu les finques expropiades per fer la circumval·lació del Moll. Això és necessari per poder permutar amb el Consell de Mallorca el passeig de la primera linea amb la circumval·lació i així poder peatonalitzar aquell.

    Aprovat per unanimitat

    2.- Aprovació inicial, si procedeix, del Pressupost de la Corporació, i la plantilla de l'exercici 2014 .

    L'explicació d'aquest punt ja l'hem fet en l'anterior article (veure). Tots els documents del pressupost els podeu trobar aquí.

    Aprovat. A Favor: 8, PP, PI, UMP – En contra: 6, PSM, A, PSOE, ERAM

    3– Aprovació inicial si procedeix de la modificació de l’Ordenança de Preus Públics del Festival de Pollença 2014.

    Una vergonya i una mostra de com el PP i el PI (CIUP i LLR) aprofiten la seva nova majoria per aprovar coses que fa uns mesos s'aprovaren en sentit contrari. Al 2013 des de l'oposició ja al·legarem que, vist com s'han fet les coses amb el Festival, convenia més que fos el Ple qui decidís i no la Junta de Govern. També que el descompte pels pollencins fos del 25% en comptes de només el 10%, ja que ara mateix són els qui majoritàriament paguen aquest Festival. L'any passat, al final, varem retirar la petició d'aquest descompte per no provocar problemes a l'àrea d'Intervenció, ja que hauria hagut de retornar dobler 8les al·legacions es resolgueren al setembre, passat el Festival!!!).

    En una actitud incomprensible UMP va votar a favor d'aquests preus que no inclouen les al·legacions que ells mateixos havien signat l'any passat.

    Aprovat. A Favor: 8, PP, PI, UMP – En contra: 6, PSM, A, PSOE, ERAM

    4.– Aprovació, si procedeix, del reconeixement extrajudicial de crèdit 1-2014. 

    L'ajuntament continua pagant feines sense haver estat pressupostades. Els extrajudicials eren el gran cavall de batalla del PP durant la legislatura passada, fat que provocava forts enfrontaments amb el regidor d'Hisenda pel PSOE i retrets cap a UM. Ara que els aprova el PP amb els seus socis del PI, no hi veu cap problema.

    Des del PSM consideram que molts proveïdors no en tenen la culpa de la gestió que en fa l'Ajuntament i necessiten cobrar les feines que els han encarregat.

    Aprovat. A Favor: 8, PP, PI, UMP – En contra: 2, A – Abstencions: 4, PSM, PSOE, ERAM.

    5 – Es presenta per urgència la sol·licitud de subvenció per al projecte d’inversió i actuació per la millora de l’oferta turística a Mallorca, corresponent a l’exercici 2014 (BOIB 43 de 29/03/2014), per obres al mirador de Cala Barques, Carrer Cala Clara i Plaça dels Pins.

    Es tractava de la ratificació d'un decret de batlia per demanar una subvenció per fer aquestes millores a Cala Sant Vicenç. Qualsevol millora a la Cala és benvinguda. Lamentam, emperò, no haver pogut conèixer el projecte fins al mateix Ple, i que no s'hagi inclòs en ell la nostra sol·licitud d'arreglar el solar municipal on hi ha les casetes dels socorristes, aprofitant-ho per eliminar les barreres arquitectòniques de Cala Barques.

    No cal esmentar que si s'ha fet aquest projecte, que té poques opcions d'obtenir la subvenció, és per quedar bé amb la Cala després que els veïns hagin mostrat el seu descontent i partits com el PSM hagem fet pressió per fer millores en aquest nucli.

    Aprovat per unanimitat

    6.- Es va presentar per urgència la renúncia dels integrants de la llista de la Lliga Regionalista que varen renunciar a substituir en Tomeu Fuster com a regidors, arribant a la número 15 de la llista, na Margalida Capllonch.

    La Lliga Regionalista ha hagut de recórrer al número 15 de la seva llista per cubrir les vacant després de la dimissió de Malena Estrany i Tomeu Fuster. Fins al 15 no han volgut compartir el projecte del PI. Tota una mostra de la poca solidesa de projectes de darrera hora com va ser el de la Lliga i de la manca de legitimitat democràtica de l'actual composició del govern municipal de deu regidors. El regidor Martí Roca va haver d'apel·lar a la “legalitat” dels càrrecs per justificar la situació de majoria absoluta postissa en que quedarà el govern municipal.

    Aprovat per assentiment

    7.- Moció presentada pel grup municipal d’UMP per a l’asfaltat de la carretera MA-2200, de Pollença al Port i per a la modificació de les senyalitzacions de velocitat màxima a la carretera MA-2200 de Port de Pollença a Alcúdia. 

    L'asfaltat de la carretera del Moll, efectivament, necessita una millora. El batrle durant mesos es va entestar en dir que no, com tampoc ho necessitava la del Far de Formentor que ara el Consell arreglarà. La del Moll ja s'hagués pogut repassar quan es va fer el tram de Sa Pobla a Pollença.

    També la carretera davant el Club Pollentia no té cap sentit que tengui la velocitat limitada a només 50 durant els mesos d'hivern, quan no hi ha turistes pels voltants.

    Aprovat per unanimitat

    8.–Moció presentada pel grup municipal A en relació a les amnisties urbanístiques impulsades pel Govern Bauzà

    La Llei del Sòl i la Llei Turística (que és bàsicament urbanística) han capgirat la seguretat jurídica en matèria d'urbanisme. Els infractors seran recompensats amb amnisties i els que han complit amb la llei durant anys se'ls quedarà la cara de presa de pèl. També gràcies a la Llei Turística sobre la ma a múltiples obres i legalitzacions, però no per tothom, sinó tan sols pels empresaris turístics que s'ho puguin pagar.

    El més sorprenent foren les explicacions dels membres del PI, justificant el vot contra la moció, on demostraren un desconeixement total de les lleis sobre les que estaven votant. Cal un poc de seriositat.

    Rebutjada. En contra: 8, PP, PI, UMP – Abstencions: 1, UMP - A favor: 6, PSM, A, PSOE, ERAM

    9 - Moció presentada pel grup municipal PSM-EN per a d’implantació del domini cat a les webs municipals.

    La verem retirar, ja que en els dies previs al ple es varen activar els dominis. Actualment l'Ajuntament té els següents:

    ajpollenca.cat
    pollensa.cat
    pollenca.cat

    10 - Moció presentada pel grup municipal PSM-EN per a la investigació de la titularitat municipal de l’Església de la Cala.

    Com hem explicat al principi de l'article, la moció haurà servit per clarificar la titularitat i encarar com s'ha de fer el manteniment d'aquest edifici que ara fins i tot és un perill pel l'aluminosi que pateix la seva coberta.

    Des del PSM ens varem oferir per treballar en l'expedient.

    Aprovat per unanimitat

    11 – Moció presentada pel grup municipal ERAM a favor de utilitzar el llenguatge estàndard als informatius d’IB3

    Ja no es va debatre per falta de temps.

    El projecte per Cala Barques que ens dugueren al Ple.

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Ja érem enmig del desert. El cicle dels darrers vint anys de lluites s'havia tancat irremeiablement. Miràvem el fet poètic i literari amb uns altres ulls. La percepció de la realitat que ens encerclava havia mudat imperceptiblement però decisivament. Qui sap si, des de mitjans del seixanta, amb vint anys i busques, fins a finals dels setanta visquérem els anys més intensos de la nostra vida. La joventut! Qui no l'enyora quan ja s'acosta a la seixantena? Possiblement, malgrat els entrebancs creats per la dictadura, vivíem una de les èpoques més obertes a l'esperança i ara ens n'adonàvem. La disposició a donar la vida per la llibertat, la creença ingènua en la ciència i en l'amor con a fórmules màgiques que havien de deslliurar la humanitat, l'alegria de romandre al costat de companys i companyes entestats en la dèria de voler canviar el món... Tot era possible. Qui no s'havia deixat influir per aquelles consignes poètiques pintades al llard de les parets de París en el maig del 68? "Demanau l'impossible!". (Miquel López Crespí)


    "Talment podar un arbre amb tantes branques que, per l'exuberància, en el fons li dificulten la supervivència, així treballava amb els poemes en brut del meu llibre. Igual que argenter que vol una joia perenne, però alhora senzilla i digna, sense cap mena d'ornamentació gratuita". (Miquel López Crespí)


    Els misteris de la poesia: traducció a l’espanyol del poemari L’obscura ànsia del cor


    Record molt bé com en L'obscura ànsia del cor defugia cert experimentalisme gràfic que havia emprat amb molta profusió en els poemaris abans esmentats. L'evident influència de Salvat Papasseit i les avantguardes parisenques de començaments del segle XX. El cert és que, sense desagradar-me totalment, i una vegada comprovats els resultats, vaig decidir no repetir aquesta mena d'experiments en altres poemaris. Com dic, no és que no m'agradàs el resultat final del que havia fet; però trobava absolutament gratuïtes algunes de les experimentacions simplement formalistes, pura incursió en una mena d'estètica per l'estètica que hi havia introduït. Vaig decidir mudar de registre literari. Una sobtada recaiguda en el "classicisme"? No res de tot això. Potser mai no havia dedicat tant de temps a treballar els poemes com quan enllestia les redaccions finals de L'obscura ànsia del cor, aquests poemes que ara hom pot llegir, traduïts al castellà, per José Luis Reina i Pere Gomila, a Densa marea de tristeza.


    L'editorial La Lucerna ha fet la traducció al castellà del poemari de Miquel López Crespí L'obscura ànsia del cor, Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a Perpinyà.

    El problema que el poeta tenia pel davant era el de provar de controlar i retallar certs excessos d'una espontaneïtat que, ara, a vegades trobava excessiva i a voltes innecessària. Es tractava de trobar el just mitjà en la redacció des de la més absoluta llibertat en la redacció del vers i en l'expressió dels sentiments del poeta. Però s'havia d'aconseguir dir el que volia des d'una economia de mitjans ben estudiada, suprimint les innecessàries experimentacions gràfiques de Foc i fum i Cercle clos. Aconseguir, malgrat que la redacció final del llibre resultàs a vegades inacabable, la més perfecta unió entre forma i contingut. La feina requeria paciència. Estudiar els versos en fred, molt de temps després d'haver estat escrits i amb la suficient humilitat per a entendre que no tot el que escrius és digne de passar a la posteritat. Ni molt manco! Talment podar un arbre amb tantes branques que, per l'exuberància, en el fons li dificulten la supervivència, així treballava amb els poemes en brut del meu llibre. Igual que argenter que vol una joia perenne, però alhora senzilla i digna, sense cap mena d'ornamentació gratuita.

    Potser vaig poder arribar a aquella mena de conclusions perquè llavors, sense tantes hores perdudes (?) en reunions clandestines, tenia més temps per a mi mateix, per a elaborar, fins on volgués, cada un dels versos del poemari. Ja érem enmig del desert. El cicle dels darrers vint anys de lluites s'havia tancat irremeiablement. Miràvem el fet poètic i literari amb uns altres ulls. La percepció de la realitat que ens encerclava havia mudat imperceptiblement però decisivament. Qui sap si, des de mitjans del seixanta, amb vint anys i busques, fins a finals dels setanta visquérem els anys més intensos de la nostra vida. La joventut! Qui no l'enyora quan ja s'acosta a la seixantena? Possiblement, malgrat els entrebancs creats per la dictadura, vivíem una de les èpoques més obertes a l'esperança i ara ens n'adonàvem. La disposició a donar la vida per la llibertat, la creença ingènua en la ciència i en l'amor con a fórmules màgiques que havien de deslliurar la humanitat, l'alegria de romandre al costat de companys i companyes entestats en la dèria de voler canviar el món... Tot era possible. Qui no s'havia deixat influir per aquelles consignes poètiques pintades al llard de les parets de París en el maig del 68? "Demanau l'impossible!".

    Però els temps havien mudat de forma irreversible. Ni la llibertat dels pobles, l'autodeterminació, ni la República, ni el socialisme havien estat possibles. De cop i volta, amb la dignitat venuda com a esclava als poders fàctics per quatre monedes de plata, el poeta escriu, descrivint el moment de l'arribada de la fosca en el poema "Nuesa de la mort": "Encès de dolor, / com un animal dins una gàbia: / sensació d'irrealitat que ens encercla. / No hi ha res, / només un espai buit que s'obre com una navalla. / Gnòstic del desert, / entrava al misteriós món dels morts / empresonats dins el puny d'hacer de gel".

    Aquesta era una sensació ben concreta en els anys de redacció de L'obscura ànsia del cor. "Sensació d'irrealitat que ens encercla". No hi calien gaire floritures gràfiques per a provar d'expressar la veritat íntima del poeta, de l'època que ens aclaparava. La forma s'havia d'adequar, en perfecta simbiosi, al contingut que volíem expressar.

    Si estim amb prou força el poemari que La Lucerna acaba de traduir al castellà és precisament per això mateix: per haver estat un dels primers graons d'un continuat aprenentatge amb la paraula a la recerca de la senzillesa, de la síntesi entre forma i contingut. L'obscura ànsia del corés, efectivament, el primer poemari de tots els que he anat escrivint en les llargues i desesperançades dècades que vendrien després de la restauració monàrquica.

    Per a tot aquell que conegui una mica la meva obra es fa evident que mai, exceptuant algunes provatures normals en tots els escriptors, m'he decantat pel cultiu de la "forma pura", per la simple experimentació formal. Al contrari, el problema de com fer arribar amb la màxima contundència possible i estalvi de mitjans el contingut que s'ha de comunicar al lector ha estat sempre l'ànima, el bessó de la meva escriptura. D'ençà fa molts d'anys, des dels meus primers poemaris, ja sabia, no en mancaria d'altra!, que una cosa és la poesia i una altra de ben diferent és la prosa, l'article periodístic, l'assaig... A vegades, seguint les teoritzacions de determinats autors situacionistes, he pogut parlar de la fi dels gèneres literaris. Fins i tot he fet certes experimentacions en aquesta direcció. Però la poesia té i tendrà sempre quelcom de màgic, un misteri provinent de temps molts antics que fa que el seu conreu requereixi un tractament ben especial i diferenciat.

    Miquel López Crespí


    0 0

    [03/05] Trobada campestre - Fets de Maig - París (03-05-68) - Nikitine - Coissac - Collino - Ith - Ruipérez - Marco - «La Jabalina» - Lapidus - Salsedo - Odón de Buen - Lacaze-Duthiers - Cano Pérez - Franchini - Tartari - Roa - Reznikov

    Anarcoefemèrides del 3 de maig

    Esdeveniments

    Un dels grups que assistiren a la trobada campestre anarquista

    - Trobada campestre anarquista: El 3 de maig de 1931, organitzada pels grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre», amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), se celebra una trobada llibertària campestre de companyó a Barcelona (Catalunya) en honor de l'historiador Max Nettlau i del destacat militant Pere Mateu. En la diada es realitzà un míting de controvèrsia on es discutiren problemes educatius. També se celebrà una Festa Literària en la qual van intervenir, llegint poemes i articles, Luz arnal, Idilia Llozas, Josep Mateu, Rafaela Mateu, Frederica Montseny, Natura Ocaña, Llibertat Puig i Rosa Traveset, entre d'altres. A més es representà, a càrrec d'Armonia Segarra i de Placer Artigas, del quadre artístic«Alegría Cultural», l'entremès Solico en el mundo. Els actes es van veure enterbolits per la pluja i el mal temps, encara que la participació de la militància llibertària va ser molt nombrosa.

    Trobada campestre anarquista (3 de maig de 1931)

    ***

    Pilons de llambordes en una barricada al capdavall de la Rambla de Barcelona, el maig de 1937

    - Esclaten els Fets de Maig de 1937: El 3 de maig, dilluns, a Barcelona (Catalunya), en un clímax de tensions entre anarcosindicalistes i comunistes, l'enfrontament armat entre forces d'ordre públic de la Generalitat i militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), de la Unió General de Treballadors (UGT) i d'Estat Català, d'una banda, i militants de la CNT-FAI, grups anarquistes, com «Los Amigos de Durruti», i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), d'altra, s'inicià el que ha passat a la història amb el nom de Fets de Maig, quan Eusebi Rodríguez Salas (el Manco), exanarquista, expoumista i ara militant del PSUC, i comissari general d'Ordre Públic --amb una ordre escrita d'Artemi Aiguader, de l'Esquerra Republicana i conseller de l'Interior--, intentà amb tres camionetes de forces de guàrdies d'assalt apoderar-se de l'edifici de la Telefònica de Barcelona a la plaça de Catalunya, controlat per la CNT des del 19 de juliol de 1936. Aquest edifici va ser confiscat al trust nord-americà American Telegraph & Telephon, acusant el comitè d'extralimitació en les seves funcions en el control de les comunicacions telefòniques. Declarada la vaga general per la CNT --tots els transports públics i tramvies van deixar de funcionar--, la lluita de barricades als carrers va ser intensíssima. El vespre va arribar a Barcelona el president de la Generalitat Lluís Companys, que al matí havia anat a Benidorn a entrevistar-se amb el president del Govern Central, Largo Caballero. A les 8 del vespre, Companys va convocar una reunió extraordinària del Consell de la Generalitat, a la qual van assistir tots els consellers, que va durar fins a la matinada, i on es va decidir parapetar el Palau de la Generalitat. També al vespre va tenir lloc una reunió comuna dels Comitès regionals de la CNT, de la FAI, de les Joventuts Llibertàries i del Comitè executiu del POUM; els representants poumistes hi van declarar que era el moment de lluitar fins al final, però els dirigents de la CNT i de la FAI no van estar-hi d'acord i van decidir treballar per a l'apaivagament. La violència es va estendre per altres localitats catalanes. Els combats van durar fins al 7 de maig. 6.000 guàrdies d'assalt restabliran l'«ordre». Hi hagué uns cinc-cents morts i més d'un milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va quedar lliure per a la repressió estalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir l'hegemonia enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.

    ***

    Més de 1.500 estudiants concentrats a la cruïlla de Saint-Michel amb el carrer de les Écoles, a cinquanta metres de la Sorbona (París, 3 de maig de 1968)

    - París (03-05-68): El 3 de maig de 1968 a París (França) de bon de matí la mobilització estudiantil es concentra al pati de la Sorbona convocada per les organitzacions estudiantils en solidaritat amb els companys de Nanterre. Tot el matí transcorre en calma. Aquest mateix dia, Georges Marchais, membre del comitè polític del Partit Comunista Frances (PCF), denuncia en l'editorial de L'Humanité«els petits grupuscles esquerrans» i afegeix:«Cal combatre'ls i aïllar-los, és tracta, en general, de fills de grans burgesos, són pseudorevolucionaris, que ben aviat jubilaran la flama revolucionària per anar a dirigir l'empresa de papà i explotar els treballadors», entre els quals es troba «l'anarquista alemany Cohn-Bendit». A les 15 hores, el grup d'extrema dreta«Occident», dirigit per Alain Madelin i Gérard Longuet, futurs ministres de Jacques Chirac, portant emblemes del moviment feixista, marxa pel bulevard Saint-Michel: cent manifestant armats amb pals i cascos tot cridant «Viet Cong assassí!» i «Matem tots els comunistes». S'encaminen a la Sorbona. La policia intervé sense practicar detencions i desvia la columna. Per a protegir la facultat, els estudiants organitzen grups d'autodefensa que s'instal·len a les portes d'accés armats amb les potes metàl·liques d'unes cadires que han trobat i amb cascos demotylettes. A les 15.30 hores, la policia assetja la Sorbona. A l'interior els estudiants exigeixen un amfiteatre per continuar amb el seu acte i rebutgen la demanda de l'administració d'abandonar el lloc. El rector Roche demana per escrit a la policia que bloquegi l'accés a la facultat: ja cap altre estudiant hi podrà entrar. La Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) reparteix un pamflet denunciant les provocacions dels grupuscles d'extrema esquerra; la seva actitud provoca xiulades de la major part dels presents. A les 16 hores, segona entrevista amb l'administració; resultat: la policia no només impedeix l'accés a la Sorbona, tampoc no permet sortir-ne ningú. Negada l'autorització per a reunir-se en un amfiteatre, els estudiants organitzen una asseguda, discutint les formes d'acció i les perspectives del moviment estudiantil. Es discuteixen els últims esdeveniments de Nanterre. A les 16.45 hores, el rector Roche sol·licita la intervenció de la policia. 300 membres de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) armats amb porres irrompen al pati. Per limitar els incidents i evitar la provocació, els estudiants envien una delegació --de la qual forma part el cap trotskista Alain Krivine, de les Joventuts Comunistes Revolucionàries (JCR)-- a parlamentar amb els oficials. Aquests prometen que tothom podrà sortir lliurement, sense ser molestats, si ho van en completa calma. El servei d'ordre dels estudiants forma un cordó entre els companys i les forces policíaques per evitar incidents. La promesa no es compleix; gairebé comença la sortida, en calma com s'havia previst, la policia estableix un cèrcol i 527 estudiants, tots al·lots, són detinguts i introduïts en carros d'assalt --en l'últim moment el comissari decideix alliberar les al·lotes i detenirúnicament els al·lots per manca d'espai en els autobusos policíacs. Tot es desencadena, quan parteixen els primers carros, a la plaça de la Sorbona, cap a la caserna de Beaujon, a la comissaria de l'Òpera i a altres indrets; la detenció dels estudiants va ser la guspira que va prendre el foc, un error que el prefecte de policia de París, Maurice Grimaud, reconeixerà a posteriori. Espontàniament es formen grups de manifestants: estudiants que no participaven de l'acte, que venien de la biblioteca tancada discretament abans d'hora pels aldarulls, joves que sortien dels instituts, vianants, reaccionen enfront de la presència policíaca a la facultat i de les detencions en massa. Bruscament es desperta el sentiment de solidaritat amb els companys detinguts. La policia carrega per a desallotjar la plaça; els manifestants, pocs nombrosos, retrocedeixen cap el bulevard Saint-Michel. Molts altres estudiants comencen a arribar al lloc, després de sentir les notícies per la ràdio, conscients de la gravetat de la situació. Durant tota la tarda es multipliquen les reaccions en cadena. Les manifestacions neixen espontàniament, bloquegen el trànsit, ataquen la policia llançant llambordes, arrencant l'enreixat protector dels arbres, recollint del terra el pots de gas lacrimogen i retornant-los. Els grups es disgreguen i tornen a formar-se espontàniament. Els seus crits:«Mori la repressió!»,«Allibereu els companys!»,«Gaullisme-dictadura»,«CRS=SS». Per la ràdio, el ministre Peyrefitte es mostra optimista: «Només es tracta d'un grapat d'agitadors.» Cap al tard, les brigades de xoc de la policia recorren el Barri Llatí: qualsevol civil és sospitós; qualsevol jove pot ser un estudiant: el maltracten o apallissen. La Sorbona és clausurada i des d'aleshores romandrà custodiada per forts efectius policíacs. Durant la nit, es reuneixen les organitzacions estudiantils i discuteixen sobre l'estratègia a seguir. Es llança l'ordre de vaga general a totes les universitats del país, exigint la satisfacció immediata i simultània de tres punts: llibertat dels estudiants detinguts, reobertura total de les facultats i retirada de les forces policíaques del Barri Llatí. El Sindicat Nacional de l'Ensenyament Superior (SNESup) de professors universitaris se solidaritzarà amb els estudiants, convocant el professorat a la vaga general a totes les universitats i reclamant la dimissió del rector Roche.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Nicolas Nikitine (ca. 1894)

    - Nicolas Nikitine: El 3 de maig de 1852 neix a Kazan (Tatària, Imperi Rus) l'impressor i propagandista anarquista Nikolai Nikitin, més conegut per la seva transcripció francesa de Nicolas Nikitine. Sos pares es deien Dimitri Nikitin i Anna Calegnina. Emigrat a França, a començaments de 1892 vivia al carrer Deguingand de Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa companya, la militant anarquista Louise Louis, i estava en contacte amb Sébastien Faure. Es va veure implicat en el«Procés dels Trenta» i el 23 de setembre de 1893 se li va decretar l'expulsió, encara que no se li va notificar. S'exilià a Londres (Anglaterra) i visqué al domicili de Charles Hennequin, al 43 de Bernard Street. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A la capital anglesa freqüentà Charles Malato, Jules Renaux i Armand Lapie i fou l'administrador (signant L. Nikitine) del setmanari anarquista londinenc Le Tocsin (1892-1894), del qual Malato era el seu principal redactor. La policia el feia membre d'un Comitè Anarquista Internacional de Londres, amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta i Charles Malato, entre d'altres, en estret contracte amb un Comitè Anarquista Internacional de París. Entre 1896 i 1897 col·laborà en el periòdic való publicat a Ensival La Vérité. Organe hebdomadaire du comunisme libertaire. Sembla ser que és el mateix Nikitine que col·laborà en les revistes parisenques La Société Nouvelle (1894-1896) i L'Humanité Nouvelle (1897-1899). L'octubre de 1898 vivia al barri londinenc de Clapham i treballava en una impremta. Un tal Nikitine va ser confident de la policia francesa, però no sabem si es tracta de la mateixa persona.

    ***

    Victor Coissac

    - Victor Coissac: El 3 de maig de 1867 neix a Trainhac (Llemosí, Occitània) el mestre i escriptor anarcoindividualista Victor Coissac, que utilitzà els pseudònims Marcel Illidé i Ambroise Fournier. Havia nascut en una família modesta, catòlica i nombrosa (set infants). Sos pares es deien Jean-Baptista Coissac i Marie Perraut. Quan tenia 14 anys son pare l'envià a París (França) per que aprengués l'ofici de sastre, però, atret per la vida intel·lectual de la capital francesa, es posà a estudiar de manera autodidacta, alhora que freqüentà els cursos d'adults que s'organitzaven als districtes parisencs i a l'Escola Politècnica. Després d'acabar els estudis universitaris de magisteri, en 1889 marxà a Tours (Centre, França), on exercí la docència. S'integrà en el moviment sindicalista i cap el 1905 s'adherí al Partit Socialista Unificat (PSU), que feia poc s'havia creat, participant en diverses experiències de cooperatives obreres i d'educació popular. El febrer de 1909 fundà a Tours, amb alguns companys socialistes, «L'Union Populaire», una mena d'universitat popular especialitzada en organitzar xerrades i conferències, a més de fomentar el teatre social, iniciativa aquesta que rebrà el suport de l'intel·lectual anarcoindividualista E. Armand. En aquestes anys publicà Bulletin mensuel de l'Union Populaire (1908-1913) i Revue d'Éducation. Petites chroniques d'éducation, d'enseignement, de philosophie et d'art (1912-1913). Després de veure com els partits socialistes i els sindicats eren incapaços de suprimir la injustícia social, es decantà cap a una forma de revolució no violenta llibertària on els obrers s'alliberessin per ells mateixos dels patrons associant-se per a viure i per a produir tots plegats de manera comunitària; aquesta organització futura va ser batejada com«L'Intégrale» (La Integral) i va ser descrita detalladament en la seva obra La réalisation du bonheur par l'établissement fraduel et pacifique du régime communiste, ou la Rénovation sociale accomplie sans à coups ni violence (1916). Fundà i dirigí l'editorial«L'Intégrale» (1916-1922) i publicà el Bulletin de l'Intégrale, des soutiens de l'Intégrale et de l'Union Communiste Réaliste de France. En 1917 aquesta associació, ja legalitzada, tingué força èxit entre la militància i entre els cercles pedagògics que van adquirir accions sobre la base d'obligacions reemborsables a llarg termini per engegar el projecte (456 obligacions van ser subscrites per 160 persones). Un cop jubilat en 1922, adquirí una finca agrícola de 22 hectàrees, La Grange, a prop de Lo Pui d'Agenés (Aquitània, Occitània), on 66 sis persones visqueren durant 13 anys en comunitat, sota els principis del comunisme econòmic i la «camaraderia amorosa». Entre 1926 i 1934 dirigí La Libre Pensée Intégrale. Però l'agricultura no reeixí i la impremta i l'edició de llibres no fou suficient per a finançar el projecte; només el projecte pogué subsistir gràcies al suport d'amics i, després de nombroses deutes i conflictes interns,«L'Intégrale» deixà d'existir en 1935. Es va vendre la propietat per reemborsar els creditors i Coissac es va retirar commocionat a Mondinet, a prop d'un llogaret anomenat Grazimis, al poble de Condòm (Gascunya, Occitània), on dirigí a partir de 1935 i fins la seva mort les edicions«L'Idéale». Publicà nombrosos llibres, com araL'art de faire fortune. Exposé des moyens d'acquérie la richesse et l'indépendance qu'elle confère (sd), Les entretiens de maître Barthélemy. Dialogueséducatifs sur les principales questions que soulève la libre-pensée et sur les questions sociales (sd i 1938), L'Être vivant, son origine, sa destinée. Hypothèse nouvelle sur les causes de la vie et explication rationelle des phénomènes qu'elle présente, par le système pluraliste (sd), La réalisation du bonheur. Moyens pratiques d'assurer à tous, par un travail normal, la vie large, confortable et heureuse (sd), Les manifestations de l'énergie. Explication scientifique d'ensemble sur les causes de tous les phénomènes naturels et nouvelles théories sur l'attraction universelle, la lumière, la chaleur, l'électricité et la constitution intime de la lumière (1905), Dieu devant la science et devant la raison. Étude critique sur les religions, les sytèmes philosophiques et les prétendues preuves de l'existence de Dieu (1913 i 1932), La Nature et ses secrets (1913), Les erreurs de la science contemporaine. Exposé et discussion des hypothèses erronées ayant actuellement cours dans les milieux scientifiques. Théorie des ondulations de la lumière et de l'éther, théorie de la fin du monde par le froid, théorie de la dégradation de l'énergie, théorie cinétique des gaz et des mouvements browniens, théorie de la dissolution de la matière, théorie physique de la musique, théorie de la dissociation de la matière, théorie physique de la musique, théorie géologique des plissements du sol, théorie mécanique de la puissance vive, théorie d'Einstein, etc. (1914), L'évolution des mondes. La conquête de l'espace (1916), La morale sans Dieu. Exposé des vrais principes qui doivent servir de base à une morale rationnelle et des vrais motifs qui doivent déterminer l'homme à faire le bien (1916 i 1938), Le mariage, le ménage et l'éducation des enfants. Conseils aux jeunes gens par un père de famille (1923), Histoire impartiale de la Troisième République véridique et par conséquent«non conforme aux programmes» (1925), La conquête de l'espace.Étude sur la possibilité des communications avec les différentes planètes du système solaire, communications (voyages) hardies et coûteuses, mais non impossibles (ca. 1928), L'évolution des mondes. Exposé des grandes lois qui régissent l'univers et du vaste processus qu'elles déterminent (ca. 1928), Contes, nouvelles et récits et poésies philosophiques et sociales. Résumé du système pluraliste (1929),  L'Envol (1934, amb Charles Rouch [Lesly]), Sur la lune (1935) i L'éducation sexuelle en dix leçons (1937), entre d'altres. Victor Coissat va morir el 7 de març de 1941 a Mondinet (Condòm, Gascunya, Occitània), al costat de sa companya Suzanne Le Boudec, antiga «integralista», i del seu fill Georges, nascut en 1928. En 1985 Diana Cooper-Richet i Jacqueline Pluet-Despatin publicaren la biografia L'exercice du bonheur, ou comment Victor Coissac cultiva l'utopie entre les deux guerres dans la communauté de l'Intégrale.

    Victor Coissat (1867-1941)

    ***

    Robert Collino, segons un gravat de J. Lebedeff

    - Robert Collino: El 3 de maig de 1886 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarcoindividualista i escriptor de literatura d'anticipació Robert Collino, també conegut com Ixigrec. Fill d'un apotecari de Marsella, cap al 1906 es va interessar per les qüestions socials i filosòfiques, i arran d'escoltar les conferències en aquesta ciutat de l'anarquista individualista Jean Marestan va esdevenir anarquista i lector del periòdic L'Anarchie, de Libertad. A començaments dels anys 1910 va participar a la colònia llibertària de G. Butaud a Bascon que va resultar un fracàs. En aquestaèpoca va col·laborar, sota el pseudònim Ixigrec en el periòdic mensula La Vie Anarchiste, publicat per H. Richard i G. Butaud. Després de la Gran Guerra es va instal·lar a París, on va fer feina de decorador i va col·laborar en diferents periòdics llibertaris, com ara L'Anarchie, de Simone Larcher i Louis Louvet; L'En-dehors, d'Émile Armand; La Revue Anarchiste, de F. Fortin; i Le Libertaire,òrgan de la Unió Anarquista. Va redactar diverses entrades de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, relatives a la mort i a la raó, que publicarà més tard en forma de fulletons --Qu'est-ce que la mort? (1931) i Qu'est-ce que la raison? (1933). En 1940 va publicar el llibre Panurge au pays des machines, que és una obra de ciència ficció satírica contra el totalitarisme, inspirada en Rabelais, que serà continuada en 1966 per Les essais fantastiques du docteur Rob. En acabar la II Guerra Mundial, instal·lat a Provença (Occitània), va reprendre les seves col·laboracions es diversos títols de la premsa llibertària: L'Unique, L'Homme et la Vie, Défense de l'Homme, Contre Courant, Ego, Le Monde Libertaire, etc. Pintor amateur, va especialitzar-se en natures mortes. Altres obres seves són L'avenir est-il prévisible? (1949), Absolu et compromis (1956), Le vrai Sade (1957) i Les problèmes de la cruauté (2002, pòstum). Robert Collino va morir l'octubre de 1975 a Faiença (Provença, Occitània), quan preparava dues obres d'anticipació.

    ***

    Notícia de la condemna d'Émile Ith apareguda en el diari de Martigny "Le Confédéré" del 18 de gener de 1929

    - Émile Ith: El 3 de maig de 1902 neix a Nyon (Vaud, Suïssa) el fuster, psicòleg, antimilitarista i anarquista Émile Ith. Originari del cantó de Turgòvia, visqué als cantons de Vaud i de Ginebra. Durant els anys 1920 i 1930 milità en la Fédération Ouvrière du Bois et du Bâtiment (Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció). Objector de consciència, en 1926 va ser condemnat per un tribunal militar a tres mesos de presó i l'any següent a quatre. En sortir de la presó va ser expulsat del cantó de Vaud per haver perdut els drets civils. El gener de 1929 patí un tercer procés a Lausana (Vaud, Suïssa) i fou condemnat a sis mesos de presó, a l'expulsió de l'Exèrcit, a cinc anys de privació dels drets cívics i polítics i al pagament de les despeses judicials. Durant el seu empresonament, Lucien Tronchet s'encarregà que la FOBB integrés un subsidi setmanal de 35 francs a sa mare. A la presó rebé la visita de l'escriptor i psicoanalista Charles Baudouin, que el va introduir en aquesta disciplina i que, quan va ser lliure, estudià com a alumne lliure a la Universitat de Ginebra. El febrer de 1929 fou un dels oradors del míting antimilitarista organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor de l'objecció de consciència celebrat a la Salle Communale de Plainpalais (Ginebra, Suïssa). A partir de 1929 col·laborà en el periòdic de Luigi Bertoni Le Réveil Anarchiste. En 1929 se casà amb l'esperantista i pedagoga Henriette Wille (1885-1978), autora, sota el pseudònim d'Henriette Rémi, del llibre Hommes sans visage (1942, 1950 i 2014), que recull testimonis dels soldats que es quedaren mutilats sense rostre durant la Gran Guerra. El desembre de 1932 va ser condemnat, amb altres companys (Émile Luscher, Francis Lebet, Louis Tronchet, Charles Meillasson, Edmond Scopellino) a 48 hores de presó per rebutjar sistemàticament a pagar la taxa militar; arran d'un recurs del procurador, la pena va ser augmentada a sis dies per a cadascun i a un any de privació dels drets civils. Expulsat del cantó de Ginebra, en 1945 hi residia i estava subscrit a Le Réveil Anarchiste. El juny de 1947 publicà «La Suisse et le servei civil» en el número 6 de la revista de René Bovard Suisse Contemporaine i del qual s'edità una separata. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic pacifista L'Essor. En 1949 signà un manifest a favor de l'objector de consciència Garry Davis i on s'exigia una legislació que garantís aquest dret. Mantingué estrets contactes amb l'enginyer pacifista, creador del Servei Civil Internacional (SCI), Pierre Ceresole. Émile Ith va morir en 1966 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

    ***

    El Château des Halles, on fou creada la colònia per a infants refugiats espanyols

    - Lorenzo Ruipérez Sánchez: El 3 de maig de 1904 neix a FuenteÁlamo (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Ruipérez Sánchez. Fill d'obrers temporers, començà a treballar quan tenia 11 anys. En 1917 abandonà el seu poble natal i emigrà a França, on es reuní amb son pare que havia estat contractat per fer feina com a manobre a les fàbriques metal·lúrgiques Grammont de Pont-de-Chéruy (Arpitània). En aquestes factories, on treballaven nombrosos espanyols, entrà en contacte amb el moviment anarquista, incorporant-se a més en «La Libre Pensée». Després s'instal·là a Villeurbanne, on el maig de 1925 s'afilià al Nucli de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en diversos grups anarquistes de militants espanyols --n'hi havia sis grups anarquistes espanyols a la regió de Lió aleshores--, comptant amb el padrinatge de Francisco Ascaso en aquell moment radicat a la capital arpitana. Més tard participà en el grup artístic anarquista«Tierra y Libertad», creat en 1927, i el qual animava els mítings i les excursions dels grups anarquistes citats. A partir de 1928 entrà a treballar a la fàbrica Fil-Dynamo, de la qual va ser acomiadat per les seves activitats sindicals. Després es passà al sector tèxtil i treballà com a obrer tintorer a la fàbrica tèxtil Bertrand, on acabà jugant un paper important durant la seva ocupació obrera l'estiu de 1936. Durant la guerra civil espanyola destacà en els Comitès d'Ajuda a la Revolució Espanyola i en la colònia infantil creada la primavera de 1937 per la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT), amb el suport de la Confederació General del Treball (CGT) de França, al Château des Halles, a prop de Lió, i on va ser acollits i escolaritzats una cinquantena d'infants. El 2 de desembre de 1942 va ser detingut per les autoritats alemanyes d'ocupació i tancat al camp de Vernet i després enviat a Bordeus enquadrat en el servei de treball obligatori fins a l'agost de 1944. Amb l'Alliberament retornà a Villeurbanne, on continuà militant en la CNT de l'Exili. En 1962 va fer una conferència a Lió. Lorenzo Ruipérez Sánchez va morir el 19 de novembre de 1980 a Villeurbanne (Arpitània), quan ocupava el càrrec de secretari de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Roine-Alps.

    ***

    Enric Marco Nadal

    - Enric Marco Nadal: El 3 de maig de 1913 neix a València (Horta, País Valencià) el militant anarcosindicalista Enric Marco Nadal. Va començar a treballar amb 13 anys i amb 14 es va fer aprenent de muntador a l'empresa de ferrocarrils. En 1930 es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el ram ferroviari i amb la República va ser membre de les Joventuts Llibertàries. Va ser fundador de la Subsecció de València de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària, adscrita a la CNT, de la qual va ser secretari entre 1931 i 1936. Quan va començar la guerra del 1936 va ser membre del Comitè Provincial de les Joventuts Llibertàries. Va combatre en la Columna de Ferro i després de la militarització, en la 215 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular, participant sobre tot en accions al front de Terol i d'Extremadura. Va ser oficial en cap d'Informació i de Cartografia de l'Estat Major de la 215 Brigada Mixta, ascendint al grau de tinent. Quan va acabar la guerra, va ser detingut a Alacant i internat als camps d'Albatera i Los Almendros; després de quatre mesos, el setembre de 1939, amb un salconduit falsificat va poder passar a França en companyia de Salas i Génesis López. A Perpinyà va ser detingut per la gendarmeria francesa i va ser tancat al camp de Sant Cebrià, d'on va sortir enrolat en el 23 Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers de l'Exèrcit francès. A Síria va desertar, juntament amb altres companys, de les tropes de Vichy per unir-se als aliats. Va formar en la Primera Divisió Francesa Lliure de Leclerc i va combatre contra els nazis a Egipte, Líbia, Síria, Líban, Tunísia, Itàlia i França. Apressat pels alemanys el gener de 1945 a Polch, va ser internat al camp de Langwasser (Nüremberg, Alemanya), d'on va sortir mesos després. Va ser condecorat pels Estats francès i nord-americà. El maig de 1945 va arribar a París i amb l'escissió de la CNT a França, es va alinear amb els partidaris de la CNT de l'Interior (col·laboracionistes), desenvolupant una intensa tasca a Poitiers, d'on va ser secretari d'aquella regional, i a Tolosa de Llenguadoc, d'on va ser secretari de la Regional de Llevant i secretari de Propaganda del Subcomitè Nacional en 1945. Durant la primera meitat de 1946, després de la detenció de Juan Manuel Molina Mateo (Juanel) l'abril d'aquell any, es va oferir voluntari per substituir-lo a Espanya. El maig va creuar la frontera clandestinament amb l'ajuda d'Aransáez i via Pamplona es dirigeix a Madrid, on farà contacte amb Antonio Barranco. Elegit a Madrid per encapçalar el Comitè Nacional clandestí, reforçarà l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i la unió de tots els antifranquistes, fent contacte fins i tot amb monàrquics i generals (Aranda i Beigbeder); també va aconseguir ampliar la premsa confederal i relacionar-se amb les guerrilles del nord-est. En aquesta època la CNT de l'Interior va organitzar un atemptat contra Franco, que incloïa la voladura del Ministeri de la Governació i les Corts el 18 de juliol. En un viatge a Barcelona per gestionar l'arribada dels explosius, va acabar detingut el 27 de maig de 1947; jutjat, va ser condemnat el 5 de febrer de 1949 a Ocaña a mort. Després de tres mesos i mig esperant l'execució, la pena va ser commutada per 30 anys de presó --gràcies a les gestions de les autoritats aliades que defensaren la vida del lluitar condecorat pels seus serveis durant la guerra--; n'hi va passar 17 en diverses presons (Alcalá de Henares, Ocaña, Segòvia, Sant Miquel dels Reis i Burgos), rebutjant les pressions franquistes perquè col·laborés amb el règim dictatorial. Finalment, va ser alliberat en 1964, arran de l'indult decretat per Franco amb ocasió de la celebració dels «25 años de Paz». En 1966, inexplicablement, es va aliar amb els partidaris del cincpuntisme, corrent dins de la CNT que propugnava, en cinc punts, l'establiment de conversacions amb el sindicat vertical franquista per intentar transformar-lo des de dins i aconseguir plens drets sindicals per als treballadors. En aquest mateix any, es va publicar a Mèxic el seu llibre Condenado a muerte, on narra la seva entrada clandestina a Espanya, la seva detenció i els seus anys de presó. Poc després va aconseguir una feina en la Delegació de la Seguretat Social de València, lloc laboral on es va jubilar. Reorganitzada la CNT entre 1975 i 1976 va tornar a la central anarcosindicalista, de la qual va ser nomenat president Sindicat del Transport a València. Quan es va produir l'escissió cenetista durant el V Congrés, es va enrolar en les files escindides i va ser nomenat secretari honorari en el Congrés de València de 1980. Durant els seus últims anys va fer conferències sobre la guerra i el franquisme arreu de la Península i l'estranger (França, Irlanda, etc.) i va participar activament en la Fundació Salvador Seguí de València; però van ser uns anys de molt de patir moltíssim: pèrdua d'una cama el setembre de 1993 arran d'una sobtada malaltia, mort de sa germana Amparo amb qui convivia, ingrés el març de 1994 en una residència d'ancians al Vedat de Torrent... La seva salut es va agreujar i el juliol de 1994 va patir una embòlia que li dificultaria la parla. Enric Marco Nadal va morir el 13 de novembre de 1994 a la residència on estava ingressat al Vedat de Torrent de l'Horta (Horta Oest, País Valencià) d'un atac cardíac; l'endemà, seguint la seva última voluntat, les seves restes van ser incinerades. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Libertaria, El Noi, Polémica,Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Condenado a muerte. Trozo autobiográfico(1966),Todos contra Franco. La Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas (1944-1947)(1982) iLa oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975)(1993, amb altres). L'historiador Francisco Javier Navarro Navarro li va dedicar en 1993 un estudi, La construcción de nuestra autopresentación: la historia de vida de Enrique Marco Nadal, luchador antifranquista.

    Enric Marco Nadal (1913-1994)

    ***

    María Pérez Lacurz (dreta) amb una amiga

    - María Pérez Lacruz: El 3 de maig de 1917 neix a Terol (Aragó, Espanya) la militant anarquista María del Milagro Pérez Lacruz–alguns autors citen erròniament el segon llinatge com De la Cruz–, més coneguda com La Jabalina. Sa família provenia de la zona de Jabaloyas, a la Serra d'Albarrasí de Terol, i d'aquí el malnom. Sos pares es deien Manuel Pérez de la Esperanza i Isabel Lacruz Civera. En 1923 sa família, buscant feina, es traslladà a Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià). Gairebé una nina, ajudà econòmicament sa família treballant en la neteja d'una casa particular. En 1934 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà el mes següent a Sarrión a la «Columna de Ferro» i com a infermera participà en la creació d'un hospital de campanya. Durant la Batalla de Terol, el 23 d'agost de 1936 va ser ferida de bala en una cama (fractura de fèmur) a Puerto Escandón i hagué de romandre fins el 24 de desembre d'aquell any a l'Hospital de València. Després restà a la reraguarda treballant en una fàbrica d'armament de Sagunt i, posteriorment, a Cieza (Múrcia, Espanya) per fer algunes tasques en la indústria siderúrgica. Amb el triomf franquista, intentà passar desapercebuda amb el seu embaràs, però el 23 d'abril de 1939 va ser detinguda per la Guàrdia Civil al Port de Sagunt. Després d'interrogada, rapada i passejada, va ser posada en llibertat, però el 31 de maig, després de negar-se a ratificar la declaració que el capità jutge militar li va llegir argumentant que els continguts no eren certs, va ser detinguda i tancada a la presó del Port de Sagunt. Durant el procés (Núm. 2053/4) a València se l'acusà d'«auxili a la rebel·lió» i de diferents crims: «caràcter llibertí», crema d'esglésies, assalt a la presó de Castelló i mort de diversos guàrdies de la mateixa, mort del cònsol de Bolívia a València –mai no va existir cap cònsol bolivià en aquesta ciutat– i de altres personalitats (vuit sacerdots i un diputat), etc. El director de l'Hospital de València certificà que en el moment de cometre's aquests crims ella es trobava a l'hospital guarint-se de les ferides de guerra. El 4 de novembre de 1939 va ser traslladada a l'Hospital Provincial de València per problemes de salut i per trobar-se en el seu setè mes de gestació. El 9 de gener de 1940, un cop tingué l'infant, va ser donada d'alta, però ella mai no va veure la criatura. Retornà als calabossos del Govern Civil de València i el 18 de gener va ser ingressada a la Presó Provisional de Dones del convent de Santa Clara. Finalment, va ser traslladada el 16 de gener de 1942 a la Presó Provincial de Dones de València. El 28 de juliol de 1942 va ser jutjada en consell de guerra i condemnada per«adhesió a la rebel·lió» i«desafecció al Movimento» a la pena de mort. María Pérez Lacruz va ser afusellada el 8 d'agost de 1942 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb un grup de sis homes. En 2003 l'Associació de Dones de Baladre«Trencant Silencis» li retè un homenatge al Port de Sagunt. En 2007 Manuel Girona Rubio publicà la biografia Una miliciana en la Columna de Hierro. María«La Jabalina» i en 2013 l'escriptora Rosana Corral-Márquez publicà la novel·la Si me llegas a olvidar, inspirada en la seva vida. Actualment un carrer del barri de La Pinaeta del Port de Sagunt porta el seu nom.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    El cadàver de Vladimir Striga al lloc de l'explosió

    - Vladimir Lapidus: El 3 de maig de 1906 mor al bosc de Vincennes de París (França), a prop de la porta de Charenton, l'anarquista il·legalista Vladimir Lapidus, més conegut com Vladimir Striga (o Stryga) o també com Katz. Havia nascut cap al 1885 a Minsk (Bielorrúsia, aleshores Imperi Rus) en una família jueva benestant. A començaments del segle XX, en acabar els estudis, freqüentà els cercles socialdemòcrates, que abandonà tot d'una per entrar a formar part del grup anarcocomunista «Txernoe Znamia» (Bandera Negra), l'organització anarcoterrorista més important de l'Imperi Rus, de Bialystok (Podlàquia, actualment Polònia), que reivindicava la violència anarquista contra la burgesia. Aviat creà el grup dissident«Kommunary» (Communards), que lluitava contra l'aïllament de l'acció revolucionaria i feia una crida a l'aixecament de les masses i a la proclamació d'una nova Comuna de París a Bialystok. Mantingué relacions amb el grup«Neprimirimye» (Intransigents) d'Odessa, que aplegava anarquistes i partidaris del revolucionari polonès Jan Waclaw Machaiski. Arran de diversos atemptats comesos per«Txernoe Znamia» --bombes a l'Hotel Bristol de Varsòvia i al cafè Liebman d'Odessa, entre d'altres-- i la mort de nombrosos militants d'aquesta organització a mans de la policia tsarista, en 1905 fugí a l'estranger i es refugià a París (França), on continuà amb la seva activitat subversiva. El 3 de maig de 1906 es reuní amb son company, l'estudiant i anarquista rus Alexandre Sokolov (Vladimir Suvarov,Bussirop, etc.), al bosc de Vincennes, però una de les bombes que transportava explotà accidentalment ferint-lo mortalment al ventre. Després d'una hora d'agonia morí i la policia va fer explotar l'altra bomba que portava a la butxaca. La petita, però potent, bomba del tipus pinya era semblant a les emprades en l'atemptat comès el 31 de maig de 1905 contra Alfons XIII iÉmile Loubet. Alexandre Sokolov només va resultar ferit lleument a les cames. També van ser detinguts com a còmplices Victor Sokolov, cosí d'Alexandre, i sa companya, Sofia Sperauski, filla d'un conseller imperial de Rússia. Tots tres van ser jutjats entre el 16 i el 17 de juliol d'aquell any a l'Audiència del Sena, però només fou punit Alexandre Sokolov i condemnat a cinc anys de presó i a 500 francs de multa per un delicte de «possessió d'explosius». Joseph Lapidus, germà de Vladimir i també militant anarquista, se suïcidà a començaments de 1909 a Tottenham (Londres, Anglaterra) abans de ser detingut per la policia que el perseguia després d'una acció expropiadora dirigida contra el comptable d'una fàbrica.

    Vladimir Lapidus (1885-1906)

    ***

    El Park Row Building, a l'lesquerra, des d'aquí va ser llançat Salsedo

    - Andrea Salsedo: El 3 de maig de 1920 es defenestrat des del 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), el propagandista anarquista i anarcosindicalista Andrea Salsedo (o Salcedo). Havia nascut el 21 de setembre de 1881 a l'illa mediterrània de Pantel·leria (Sicília). Quan tenia 13 anys ja participava en els moviments polítics de la seva illa natal i a finals dels anys 1890 esdevingué anarquista gràcies als contactes mantinguts amb els militants deportats a Sicília, especialment Luigi Galleani i Giovanni Gavilli, però també amb Emidio Recchioni, que havia obert una escola llibertària (Circolo Sociale) a casa dels germans llibertaris Vito i Francesco Valenza al barri de Velcirmursà de Pantel·leria. Després de ser acomiadat de la feina per les seves idees, l'11 de novembre de 1900 fou condemnat per primer cop arran d'un article publicat en L'Avvenire Sociale de Messina. En 1902 participà activament en la campanya abstencionista i entre el desembre de 1903 i el gener de 1904 col·laborà en els quatre números publicats del periòdic La Falange, dirigit per Vito Pipitone. El juny de 1904 marxà a Tunísia on aprengué l'ofici de tipògraf. Després d'una estada a la península italiana, l'octubre de 1906 emigrà als Estats Units. Al país nord-americà col·laborà en el setmanari anarquista de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva (Barre, Vermont) i participà en els lluites sindicals que reivindicaven els drets dels immigrants italians. El juliol de 1914 retornà a Itàlia per fer el servei militar i tornà als EUA el setembre de 1916, mesos després de ser llicenciat. A Nova York esdevingué el director de l'impremta Canzi, on publicà nombrosos textos anarquistes, i fou un dels promotors del Centre Ferrer Guàrdia. A partir de març de 1919, en plena reacció«antiroja» i durant les ràtzies promogudes pel president Wilson, fou l'administrador de la revista de Brooklyn fundada per Roberto Elia Il Domani. Després de la prohibició d'aquesta revista novaiorquesa l'octubre de 1919, la publicà clandestinament sota el nou títol deL'Ordine i de la qual edità set números fins al febrer de 1920. Considerat com el cap de l'organització dels grups anarquistes italians de l'Estat de Nova York, fou acusat per la policia de pertànyer al grup «Els Combatents Anarquistes», autor en 1919 de nombrosos atemptats i de l'edició de pamflets subversius. També fou inclòs pel Departament de Justícia nord-americà en una llista d'anarquistes destacats (Andrea Salsedo, Roberto Elia, Luigi Galleani, Bartolomeo Vanzetti, Nicola Sacco, etc.) que havien de fer el servei militar i que acabaren fugint pel Rio Bravo. El 25 de febrer de 1920 fou segrestat il·legalment per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) juntament amb el seu company Roberto Elia per interrogar-los sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Sense poder trucar al seu advocat, fou torturat i tancat en una cel·la situada al 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. El cos d'Andrea Salsedo fou trobat el matí del 3 de maig de 1920 als peus d'aquest gratacel després de ser llançat per la policia. El Departament de Justícia i la Policia de Nova York negaren rotundament qualsevol responsabilitat en la seva mort. Dos dies després d'aquest«suïcidi», van ser detinguts els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan organitzaven els moviments de protesta per aquest assassinat.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Alternativa per Pollença recupera la celebració de l'1 de maig a Pollença amb un acte polític.

    Després d'unes quantes dècades, a Pollença hem tornat a celebrar el Primer de Maig. L'assemblea d'Alternativa per Pollença va organitzar un acte polític que va tenir lloc a la Plaça dels Seglars i en què assistiren més d'un centenar de persones.

    L'acte va començar amb una sèrie de parlaments que giraven entorn a l'1 de maig, a càrrec d'alguns membres de l'assemblea d'Alternativa. Així, primerament, Pere Josep Coll va fer un repàs sobre la història del dia 1r de maig històric i per què es commemora. Antònia Cerdà el seguí amb una intervenció de caire més filosòfic sobre el concepte de treball en l'actualitat i com ha canviat la seva percepció en l'actual context de crisi econòmica. Tomeu Sales acabà el torn dels parlaments amb una sèrie de reflexions de per què és necessari reivindicar el primer de maig avui.

    A l'acte s'aprofità també per presentar públicament la nova portaveu i propera candidata a les pròximes eleccions municipals. El regidor Pepe García la va presentar i Marina Llobera es va dirigir als assistents per animar a participar activament del projecte, a la vegada que a qualsevol forma d'organització popular.

    En l'esdeveniment tampoc hi va faltar l'humor crític i en la zona de l'escena s'hi va posar una escala de collir figues en què, sota el hashtag #defensamlodetots , en lloc de sobrassades, es va penjar distints cartells reivindicant educació i sanitat pública, habitatge i treball digne, avortament lliure, justícia universal... L'acte va acabar amb un concert de Jonny on the rocks i una picada a partir dels plats que membres i simpatitzants varen preparar per l'ocasió.

     

     

     

     

     


    0 0

    Els veïns de la barriada dels molins de Fartàritx estan en festes i organitzen un combat de picat el proper 4 de maig al molí de s'ànima, amb els glosadors de Mallorca Joan Toni Sunyer, Antònia Nicolau "Pipiu" i Mateu "Xurí".

    0 0

    Bon dia a tots els que visiten aquesta pàgina.

    Ses activitats geganteres han començat.

    El passat dia 26 d’Abril es va realitzar sa Trobada de Sineu, sa primera de totes que s’han de realitzar aquest any.

    El dia 27 d’Abril es va realitzar en pancaritat 2014 al Castell de Bellver, a partir de les 10:30 hores sa nostra colla ja estava preparada per rebre a ses autoritats, que arribaren a les 11:30 hores aproximadament. I a partir de les 13 hores comença es passacarrers. Molt bona participació de persones que varen pujar al castell per celebrar i gaudir de ses actuacions preparades aquest dia.

    Dia 3 de Maig vàrem participar a sa trobada de Santa Maria del Camí. A partir de les 15 hores estàvem plantats al costat de la església parroquial, vàrem realitzar una bona beranada per tenir forces per realitzar es passacarrers i ses ballades, i arribar a sa plaça de s’Ajuntament a les 20:15 hores i acabar sa mateixa.

    Ara ens toca esperar sa pròxima que esta prevista dia 24 de Maig a Binnissalem.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

      Abril 2014

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Aparca-
    miento de
    bicicletas»
    Estación de
    Dachau
    c/ Bahnhofplatz

    «Puerta de
    entrada al
    recinto del
    Campo de
    Concentra-
    ción»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Exterior del
    recinto del
    Campo»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Exterior del
    recinto del
    Campo»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Exterior del
    recinto del
    Campo»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Exterior del
    recinto del
    Campo»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Restos de
    vías de tren»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Restos de
    vías de tren»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «"Jourhaus"»
    Puerta de
    entrada y
    salida del
    Campo»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «"Jourhaus"»
    Puerta de
    entrada y
    salida del
    Campo»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «"Jourhaus"»
    Puerta de
    entrada y
    salida del
    Campo»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «"Jourhaus"»
    Puerta de
    entrada y
    salida del
    Campo»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Placa con-
    memorati-
    va en recuer-
    do de la libe-
    ración del
    Campo por
    las tropas
    estadouni-
    denses el
    25/04/1945»
    Jourhaus
    (Puerta de
    entrada y
    salida del
    Campo)
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Placa con-
    memorati-
    va en recuer-
    do de la libe-
    ración del
    Campo por
    las tropas
    estadouni-
    denses el
    25/04/1945»
    Jourhaus
    (Puerta de
    entrada y
    salida del
    Campo)
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Lema
    "Arbeit
    Macht Frei
    "
    (El trabajo
    os hará
    libres)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Patio de
    revista»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Patio de
    revista»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Incripción
    del Memorial
    Internacio-
    nal: "Que el
    ejemplo de
    los que fue-
    ron extermi-
    nados aquí
    entre 1933
    y 1945 a
    causa de su
    lucha con-
    tra el nacis-
    mo, se unan
    a los vivos
    en defensa
    de la paz y
    la libertad
    y en respe-
    to de la dig-
    nidad hu-
    mana

    Diseño del
    monumento:
    Nandor Glid
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Sala de Ma-
    niobras (en
    la actuali-
    dad Museo)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Sala de Ma-
    niobras (en
    la actuali-
    dad Museo)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Sala de Ma-
    niobras (en
    la actuali-
    dad Museo)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Sala de Ma-
    niobras (en
    la actuali-
    dad Museo)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Sala de Ma-
    niobras (en
    la actuali-
    dad Museo)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Sala de Ma-
    niobras (en
    la actuali-
    dad Museo)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Edificio de
    Manteni-
    miento (en
    la actuali-
    dad Museo)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Edificio de
    Manteni-
    miento (en
    la actuali-
    dad Museo)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Uniforme
    de los
    presos»

    Edificio de
    Manteni-
    miento (en
    la actuali-
    dad Museo
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Patio de
    revista»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Edificio de
    Manteni-
    miento (en
    la actuali-
    dad Museo)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Copia del
    Monumento
    "Memorial
    por las
    víctimas de
    las mar-
    chas de la
    muerte"»
    Escultor:
    Hubertus
    von Pilgrim
    (Edificio de
    Manteni-
    miento (en
    la actuali-
    dad Museo
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Copia del
    Monumento
    "Memorial
    por las
    víctimas de
    las mar-
    chas de la
    muerte"»
    Escultor:
    Hubertus
    von Pilgrim
    (Edificio de
    Manteni-
    miento (en
    la actuali-
    dad Museo»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Copia del
    Monumento
    "Memorial
    por las
    víctimas de
    las mar-
    chas de la
    muerte"»
    Escultor:
    Hubertus
    von Pilgrim
    (Edificio de
    Manteni-
    miento (en
    la actuali-
    dad Museo»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Copia del
    Monumento
    "Memorial
    por las
    víctimas de
    las mar-
    chas de la
    muerte"»
    Incripción:
    "Esto ha lle-
    vado en los
    últimos días
    de la guerra
    en abril de
    1945, el su-
    frimiento de
    los presos
    del campo
    de concen-

    tración de
    Dachau
    más allá
    hacia lo
    descono-
    cido
    "
    Escultor:
    Hubertus
    von Pilgrim
    (Edificio de
    Manteni-
    miento (en
    la actuali-
    dad Museo»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Copia del
    Monumento
    "Memorial
    por las
    víctimas de
    las mar-
    chas de la
    muerte»
    Incripción:
    "Esto ha lle-
    vado en los
    últimos días
    de la guerra
    en abril de
    1945, el su-
    frimiento de
    los presos
    del campo
    de concen-
    tración de
    Dachau
    más allá
    hacia lo
    descono-
    cido
    "
    Escultor:
    Hubertus
    von Pilgrim
    (Edificio de
    Manteni-
    miento (en
    la actuali-
    dad Museo»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Patio del
    Búnker
    (calabozos)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Pasillo del
    Búnker
    (calabozos)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Pasillo del
    Búnker
    (calabozos)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Pasillo del
    Búnker
    (calabozos)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Puerta
    de un cala-
    calabozo»
    Búnker
    (calabozos)
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Puertas
    de cala-
    bozos»
    Búnker
    (calabozos)
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Mirilla de
    calabozo»
    Búnker
    (calabozos)
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Mirilla de
    calabozo»
    Búnker
    (calabozos)
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Pasillo del
    Búnker
    (calabozos)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Pasillo del
    Búnker
    (calabozos)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Celda»
    Búnker
    (calabozos)
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Celda»
    Búnker
    (calabozos)
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Celda»
    Búnker
    (calabozos)
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Torre de
    vigilancia»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Torre de
    vigilancia»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Alambrada
    y vista ex-
    terior del
    Búnker (ca-
    labozos»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Vista del
    Búnker
    (calabozos)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Vista del
    Búnker
    (calabozos)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Buhardilla»
    Búnker
    (calabozos)»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Obra de un
    preso del
    Campo»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Obra de un
    preso del
    Campo»
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Escultura»
    Escultor:
    David Ludwig
    Bloch (sobre-
    viviente del
    Campo
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «"Nunca
    más
    " en 5
    idiomas»
    Memorial
    Interna-
    cional
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Memorial
    Interna-
    cional»
    Escultor:
    Nandor Glid
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Memorial
    Interna-
    cional»
    Escultor:
    Nandor Glid
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    «Memorial
    Interna-
    cional»
    Escultor:
    Nandor Glid
    Campo de
    Concentra-
    ción de
    Dachau
    c/ Karl-Rie-
    mer-Straße

    Palma, 4 de mayo de 2014


    0 0

    [04/05] Execucions del «Procés de Montjuïc» - Fets de Maig - París (04-05-68) - González Pacheco - Díez - Berneri - González Inestal - Paon - Molas - Ascaso - Urraca - Girelli - Cannito

    Anarcoefemèrides del 4 de maig

    Esdeveniments

    L'afusellament del 4 de maig de 1897 segons un dibuix de Joan Pellicer Montseny ("La Campana de Gràcia", 08-05-1897)

    - Execucions del«Procés de Montjuïc»: El 4 de maig de 1897 són afusellats als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) els anarquistes Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras, processats com a responsables de l'atemptat comès el 7 de juny de 1896 contra la processió religiosa del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona. La repressió que es desencadenà contra el moviment obrer català ha passat a la història sota el nom de «Procés de Montjuïc». Els empresonaments arbitraris, la causa judicial i el judici es varen fer sense cap mena de garanties. Moltes de les confessions varen ser tretes sota tortures, fins al punt que un dels afusellats (Lluís Mas) embogí. La matinada del 4 de maig de 1897 els voltants del castell de Montjuïc estaven fortament vigilats per escamots de soldats, destacaments de la Guàrdia Civil i forces de Policia. Tractaven de mantenir allunyada la multitud que, des de feia hores, s'acostava pels vessants de la muntanya fins als fossats de la fortalesa. Cap a les cinc de la matinada els reus sortiren fortament vigilats per dues companyies del Regiment de Caçadors de Figueres. Anaven descoberts i fermats de mans a una única corda. Al seu voltant marxaven autoritats, frares i el metge forense encarregat de certificar oficialment les seves morts. Un oficial dirigí ordres al piquet d'execució i manà que els condemnats s'agenollessin. Antoni Nogués cridà als soldats: «Foc! Foc! Apunteu bé! No fèieu patir!»; Josep Moles s'escanyà cridant «Visca la Revolució Social!» i altres clamaven la seva innocència. La descàrrega dels màusers apagà totes les veus. Després seguiren els trets de gràcia. Mesos després, el 8 d'agost de 1897 l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, responsable polític de les tortures i de la mort dels seus cinc companys.

    ***

    Una ambulància i barricades a la Rambla

    - Segon dia dels Fets de Maig: A la matinada del dimarts 4 de maig de 1937 es van produir enfrontaments a les portes del Palau de la Generalitat de Barcelona (Catalunya) entre mossos d'esquadra i forces anarquistes. Al dematí encara van sortir tots els diaris, però sense que sense que se'n pogués garantir ni la distribució ni la venda; tota la premsa demanava serenitat i aconsellaven l'acord de les parts en lluita --Solidaridad Obrera no va informar dels fets del dia abans més que a la pàgina vuit i no va dir ni una paraula de les barricades que cobrien tota la ciutat. Aquest dia les lluites més sagnants es van donar a la barriada de Sant Andreu, a la part alta de Poble Nou, al Paral·lel, a la plaça Palau, al parc de la Ciutadella, a la part baixa de la Via Laietana, des de Correus fins la plaça Urquinaona, i tots els carrers que envoltaven la Generalitat, Sants, Gràcia... Des dels hotels Colón i Victòria els guàrdies disparen contra la Telefònica. Les forces governamentals i les del PSUC ocupen només algunes zones del centre, mentre que els anarcosindicalistes i els seus aliats controlen la major part de la ciutat, a més de l'artilleria de Montjuïc. A la una de la tarda, des de la Generalitat va ser radiada una nota oficial que expressava que el Govern havia confiat la missió d'imposar la pau al conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader, i que per això requeria el concurs del poble. Van transmetre la seva adhesió al Govern, la UGT, el PSUC, Estat Català, la Unió de Rabassaires, Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana i altres partits polítics de menor entitat. A un quart de set de la tarda van arribar al Palau de la Generalitat el ministre de Justícia del Govern Central, García Oliver, i Marianet R. Vázquez, del Comitè Nacional de la CNT, acompanyats per Diego Abad de Santillán, que havia estat conseller d'Economia i que representava el Comitè Regional, i per Alfonso, de la Federació Local; tots ells significats anarquistes. Moments després van arribar Hernández Zancajo i Pascual Tomás, de la Comissió executiva de la UGT, i Muñoz, també de la UGT, aquest pel Secretariat regional; i tots plegats es van reunir al despatx del president Companys. A dos quarts de nou van parlar per la ràdio Calvet, Vidiella, Alfonso, Vázquez Zancajo, García Oliver --aquest va pronunciar un discurs sentimental on va dir dues vegades que s'inclinava davant els morts «per besar-los» i els llibertaris van anomenar aquest discurs, amb befa, «La llegenda del bes»-- i Companys mateix, i tots, van recomanar calma a la població i demanaren el cessament de les lluites. La crisi del Govern era un fet i es va decidir formar-ne un de nou de provisional amb representats de les mateixes entitats polítiques i sindicals que participaven en l'anterior.

    ***

    Daniel Cohn-Bendit fotografiat per Gilles Caron

    - París (04-05-68): El 4 de maig de 1968 el govern gal confia que els tumults del dia anterior a París (França) quedin ofegats en la premsa per la notícia del triomf de la diplomàcia francesa i la política d'independència en relació als«blocs» que preconitza el general De Gaulle que estableix que les negociacions de pau entre els governs de Washington i de Hanoi es realitzaran a París. Però no va resultar ja que tots els grans titulars de tots els diaris només parlaven dels problemes del Barri Llatí i tots unànimement, des de L'Humanité a Le Figaro, passant per Le Monde o Paris-Jour, tots se sorprenen del fet que la policia s'hagi deixat desbordar per una banda de joves revoltosos. Les cròniques dels periòdics burgesos i comunistes són duríssimes contra els estudiants, alhora que critiquen la violència policíaca a la qual acusen d'actuar amb brutalitat excessiva. També avui la X Cambra Correccional jutjarà set estudiants, tots ells detinguts abans que comencessin els avalots, per haver-los trobat la policia en possessió de barres de ferro, fones o pals dins dels seus cotxes, la major part d'ells al voltant de Nanterre; els estudiants van al·legar llegítima defensa, ja que a Nanterre s'esperava un atac d'«Occidente», però van ser condemnats a penes de presó entre dos i tres mesos, amb la sentència en suspens, i a multes entre 200 i 300 francs. La pròxima audiència serà demà, i en aquesta ocasió es jutjaran persones detingudes durant els enfrontaments. El reforçament policíac al Barri Llatí s'accentua força.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Rodolfo González Pacheco (1938)

    - Rodolfo González Pacheco: El 4 de maig de 1881 --alguns autors citen 9 d'agost de 1882-- neix a Tandil (Buenos Aires, Argentina) l'escriptor, dramaturg, periodista i agitador anarquista Carlos Rodolfo González Pacheco. Sos pares, l'uruguaià Agustín Pacheco i Benicia González, eren propietaris d'un magatzem comercial de queviures i d'articles de primera necessitat instal·lat en un tros de terra de la seva propietat. Després d'estudiar les primeres lletres i quan encara era un adolescent, començà a treballar com a escrivent a l'Ajuntament de Tandil. A començaments de segle publicà, sota el pseudònim Solrac (Carlos a l'enrevès) els seus primers escrits en el periòdic filomaçó Luz y Verdad, editat a Tandil per José A. Cabral. Després marxà a Buenos Aires, on es decantà per l'anarquisme gràcies a les seves lectures (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i visqué la bohèmia de la capital argentina. Orador de talent, recorregué Amèrica Llatina (Argentina, Uruguai, Paraguai, Cuba, Xile, Mèxic) fent conferències i mítings en defensa dels perseguits (Simón Radowitzky, Sacco i Vanzetti, contra l'explotació dels mensúes i dels miners, etc.). Participà en la fundació i en el desenvolupament de nombrosos periòdics anarquistes, com ara La Antorcha,La Batalla, Germinal,Campana Nueva, La Mentira, La Protesta, etc. Les seves col·laboracions en la premsa («Carteles») --textos no massa extensos que es publicaven en forma de requadres en les periòdics anarquistes i on prenia posició crítica dels esdeveniments públics del moment-- assoliren un gran ressò. La seva literatura es va veure fortament influenciada pels escriptors anarquistes Florencio Sánchez i Alberto Ghiraldo. Va ser un afamat dramaturg, que commogué els sectors populars amb les seves obres de teatre (Hermano Lobo,Las víboras, La inundación, Hijos del Pueblo, etc.), peces que s'estrenaren a sales comercials, però que estaven dissenyades per representar-se en «quadres filodramàtics», és a dir, els teatres de les«societats de resistència» (sindicats) i de les biblioteques populars anarquistes i socialistes. En 1911, pels seus crítics i incendiaris articles contra la Llei Social i la Llei de Residència, fou empresonat i deportat a Ushuaia, on compartí garjola amb Alberto Ghiraldo. En sortir, fundà a Buenos Aires Libre Palabra i El Manifiesto. Entre juliol i setembre de 1913 marxà a Mèxic, on establí contactes amb el moviment magonista i analitzà la revolució mexicana. En 1914 passà l'Atlàntic i arribà a la Península per la Corunya, fent una conferència a Ferrol, i retornant a Amèrica l'agost d'aquell mateix any. Poc després fundà La Obra, però durant els fets de la«Setmana Tràgica» argentina de gener de 1919 fou clausurada, juntament amb La Protesta, per Hipólito Yrigoyen. Malgrat les amenaces d'empresonament, creàTribuna Proletaria i durant el govern de Marcelo Torcuato de Alvear va ser condemnat a sis mesos de presó pels seus elogis vers Kurt Gustav Wilckens, l'obrer anarquista alemany que havia matat el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia Rebel». En 1931 s'exilià a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya), afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Peirats l'entrevistà per al setmanari Ruta. Dirigí el Teatre del Poble de Barcelona, que va iniciar les representacions al Teatre Circ Barcelonès el 18 de juliol de 1937 amb l'obra ¡Venciste, Monatkof!, de l'escriptor soviètic Isaac Steimberg. Aquest mateix any, fou el director de la revista anarquista valenciana Nosotros. Després retornà a l'Argentina. Fou secretari de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i en 1944 aconseguí el premi de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques, pel seu guió de la pel·lícula Tres hombres del río. Amb l'arribada del peronisme les seves obres desaparegueren dels escenaris i les seves conferències van ser prohibides. Trobem articles seus en Brazo y Cerebro,El Comunista, ¡Despertad!,Los Nuevos, La Solidaridad,Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen Rasgos. Prosa y verso (1907), La inundación (1918 i 1920), Carteles (1919 i 1937), Las víboras (1919), Hijos del Pueblo (1921), El sembrador (1922), Carteles. Prosas de Chile (1923), Hermano lobo (1925), Teatro (1926), A contramano (1927), Carteles de ayer y hoy (1928), El hombre de la plaza pública (1928), El grillo (1929), Juana y Juan (1932), Que la agarre quin la quiera (1932, amb Pedro E. Picó), Campo de hoy, amor de nunca (1932, amb Pedro E. Picó), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), Juan de Dios, milico y paisano (1935, amb Pedro E. Picó), Un proletario. Florencio Sánchez, periodista, dramaturgo y trabajador manual (1935), Magdalena (1935), Compañeros (1936), Natividad (1936), Carteles de España (1940), Manos de luz (1940), Nace un pueblo (1943, amb Pedro E. Picó), Tres hombres al río (1944), Cuando aquí había reyes (1947), Teatro completo (1953 i 1956, publicació pòstuma en dos toms de la seva obra teatral), etc. Rodolfo González Pacheco va morir el 5 de juliol de 1949 a Buenos Aires (Argentina). En 1963 Alfredo de la Guardia publicà a Buenos Aires la biografia Rodolfo González Pacheco. A partir de 1980 un carrer del Barri Universitari de Tandil porta el seu nom.

    Rodolfo González Pacheco (1881-1949)

    ***

    Paulino Díez

    - Paulino Díez Martín: El 4 de maig de 1892 neix a Burgos (Castella, Espanya) el militant anarquista Paulino Díez Martín. Fill de treballadors sense cap ofici, originaris del camp burgalès. Als quatre anys va assistir a una escola de monges, d'on serà expulsat per indisciplina, passant a l'escola de Tomàs Esteban, on també es va rebel·lar. Quan tenia 12 anys va ser aprenent de sastre i un temps baster, fins que amb 14 anys ingressà en la Societat de Fusters i Ebanistes (carrer Puebla, 33, Burgos) en qualitat d'aprenent i dos anys més tard és triat vocal d'aquesta societat, càrrec que ocuparà fins al 1910, any que marxa, juntament amb el seu germà, a Melilla buscant feina. En aquesta ciutat treballarà en la construcció de barracots per a l'Exèrcit i el setembre de 1910 se suma a la vaga de fusters que volien corregir els abusos dels contractistes. Una nova vaga el febrer de 1911 es declararà en el sector de la construcció en una caserna d'artilleria que estava construint. En aquest temps coneixerà socialistes i anarquistes destacats, com ara García Viñas, Manuel García, Victoriano Mairena... En 1912, després de moltes gestions, aconsegueix legalitzar una Societat de Socors Mutus a Melilla i l'any següent crea amb altres companys un grup d'afinitat anarquista, que distribuirà premsa llibertària entre la milícia. El març de 1914 aconsegueixen legalitzar les Societats Gremials de Resistència. El 2 d'abril de 1915 pateix la seva primera detenció que durarà 15 dies per mor de la visita d'Alfons XIII a Melilla. Tornarà a ser detingut el juliol de 1916 durant la vaga de subsistències. El grup anarquista al qual pertanyia Paulino Díez decideix denunciar el tripijoc contrabandista que tenien organitzat comerciants i govern militar, cosa que provocarà un gran escàndol i que va provocar la destitució del governador militar Federico de Monteverde. Com a conseqüència de l'escàndol del contraban, l'octubre de 1916 patirà un intent d'atemptat, però aconsegueix refugiar-se en un vaixell ancorat al moll (El Sister, de la Transmediterrània). L'autor de l'intent d'atemptat va resultar ser un sicari arribat a Melilla expressament anomenat Zaplana i que després es va traslladar a Màlaga on feia de guàrdia d'ordre públic. El Primer de Maig de 1917 participà en un míting a Melilla en record dels màrtirs de Chicago i a favor de la Revolució russa, i serà detingut pels visques a la revolució russa que va llançar i acusat de trencar la neutralitat d'Espanya en la Gran Guerra. Pocs mesos després, el setembre de 1917, serà detingut de bell nou en ocasió de la Festa de la Flor que els militars preparaven a Melilla i l'endemà les parets del centre de la ciutat apareixeran empaperades amb un manifests que en demanava la llibertat. El setembre de 1918, amb motiu d'una vaga de ferroviaris de les mines del Rif que afectava els transports i els subministraments, Paulino Díez es expulsat de Melilla i marxa a Barcelona buscant feina l'octubre de 1918. A la Ciutat Comtal ingressarà en el sindicat de la fusta (carrer de Sant Pau) i per la seva activitat, el desembre, serà nomenat delegat del Sindicat de la Federació Local de Barcelona. La seva primera vaga barcelonina, quan treballava en una obra del carrer Milà i Fontanals de Gràcia, serà pel desgast d'eines que els obrers mateixos han d'aportar, i va durar tres mesos. Un dels primers militants que va conèixer va ser Gastón Leval, que es reunia amb els companys al sindicat Metal·lúrgic (carrer Mercaders, 25). El gener de 1919 serà elegit com a secretari de la Federació Local de la CNT de Barcelona, i una de les primeres mesures que va acordar el nou secretariat va ser que els companys cenetistes, en pujar al tramvia, demanessin al conductor que els ensenyés el carnet del sindicat; d'altra manera, es negarien a pagar. Aquesta tàctica de pressió va donar resultats ja que els inspectors de ruta, sorpresos, es veien impossibilitats d'exercir la seva tasca. En declarar-se la vaga de la Canadenca (gener de 1919) va pertànyer al «comitè fantasma», grup clandestí coordinador de la vaga. El 17 de gener de 1919 va participar en un míting d'orientació en suport dels obrers tèxtils de La Constància en vaga. També va participar en el conegut míting del teatre del Bosc per informar de la situació de la vaga de la Canadenca i l'endemà es va celebrar el míting de la plaça de toros de Les Arenes. El 3 d'abril de 1919 serà detingut en un restaurant del carrer Sant Olegari mentre sopava, denunciat per un confident francès anomenat Louis, i serà processat militarment per 10 delictes i per cada delicte demanaven 10 anys. Malgrat tot, va sortir en llibertat provisional de la presó --el 5 de setembre de 1919, el mateix dia que va ser assassinat l'expolicia Bravo Portillo--, després de passar cinc mesos tancat a la Model i al vaixell Teresa Taya. En acabar la vaga de la Canadenca, que va costar molts patiments, acomiadaments i llistes negres, va marxar a Andalusia, seguint els consell de la Regional catalana que demanava la descongestió de militants a Catalunya. A Màlaga, en plena vaga de la marina mercant, serà detingut juntament amb un capità basc, cosa que motivarà la convocatòria d'una vaga general de tot el port malagueny en solidaritat i que obligarà al seu alliberament per part del governador civil. En aquesta ciutat, va organitzar els sindicats cenetistes de la Fusta, la Construcció i el Transport. El novembre de 1919 torna a Melilla amb la intenció d'unir-se a qui seria sa companya, però les autoritats li recorden que ha d'abandonar la ciutat en el termini d'un mes, temps suficient per muntar una vaga de forners reivindicant la jornada de vuit hores; també serà detingut a Melilla per la vaga de dependents del comerç i més tard alliberat. El desembre de 1919 participa en el Congrés de la Comèdia de Madrid, en representació dels sindicats malaguenys. El febrer de 1920 participa en una gira de propaganda per Algesires i els seus voltants per informar sobre els acords presos en el congrés. Quan tornà a Màlaga, el maig, serà expulsat de la ciutat pel governador Gil Municio, es traslladarà a Sevilla sota el nom fals de José Pérez i començarà a fer feina en una fusteria. A la capital andalusa prendrà part en la constitució dels sindicats cenetistes de la Fusta, de la Construcció, del Metall i dels Transports. El juliol de 1920 serà detingut a ca seva (calle Enladrillada) en trobar-li una carta que la policia relaciona amb l'atemptat del mes anterior al periòdic malagueny La Unión Mercantil. Des de la presó de Màlaga organitzarà una campanya de premsa sota el nom «Com es forgen els processos contra l'organització obrera» i el seu propi comitè de defensa confederal. El procés contra Paulino i sis companys seus començarà el 16 d'octubre de 1920 i seran defensats pels advocats José del Río i Francesc Layret; després de tres dies de l'inici del judici els sindicats declararan la vaga general a Màlaga i província. Layret va fer una argumentació tan emotiva de l'anarquisme que un caporal d'artilleria que es trobava entre el públic va cridar «Visca l'anarquia!», per la qual cosa els companys anarquistes van haver d'amagar-lo perquè no fos identificat. Tots van sortir absolts i la població malaguenya va portar a coll-i-be Layret fins a l'hotel, tot braolant visques a la Confederació. El 4 de gener de 1921 torna a ser detingut a la feina i en corda de presos serà conduït de Sevilla a Còrdova, viatge que va durar tot un mes. Més tard serà confinat a un poble cordovès anomenat Las Torres i posteriorment a Viso de los Pedreches, des d'on serà enviat a la presó de Còrdova, on romandrà tancat en una cel·la de càstig per negar-se a assistir a missa. Amb el temps serà confinat a La Torre de Juan Abad, on el 7 de setembre de 1921, ajudat per joves del poble, aconsegueix fugir del seu confinament prenent un tren que el portarà a Puertollano i d'allà a Pueblo Nuevo del Terrible (Còrdova), on viu el mestre racionalista Aquilino Medina. A prop d'allà, a Peñarroya, obriran una escola racionalista, on Paulino, amb nom suposat, començarà la seva tasca docent en una classe amb quatre infants. La infrastructura de l'escola la va proporcionar Aquilino Medina i els miners de Peñarroya i els llibres eren els editats per l'Escola Moderna barcelonina. Al cap d'un temps els alumnes eren una quarantena i els vespres hi acudien els joves miners ansiosos d'aprendre. El gener de 1922 les companyies de carbó Asturiana i Peñarroya van reduir els salaris per la qual cosa es va declarar una vaga en ambdues companyies, que va ser traïda per la UGT. En aquells dies Paulino va emmalaltir d'una úlcera estomacal motivada per les contínues repressions i decideix marxar a Melilla amb la seva família per refer-se'n. Un cop establert i amb motiu de la Conferència de Saragossa (on s'acordarà la sortida de la III Internacional i l'adhesió a la nova AIT), un pic legalitzada la CNT, parteix cap aquesta ciutat l'11 de juny de 1922; després de la conferència, juntament amb Salvador Seguí, marxarà a Sevilla, on a l'Ateneu Literari dissertarà sobre el «Concepte de la nova civilització». A més, van recórrer Huelva, Còrdova, Màlaga, Algesires, Jerez i Cadis, i es van recaptar més de 50.000 pessetes per als presos. A finals de juliol torna a Melilla, peròés detingut el 10 d'agost i enviat a Màlaga, on passarà 10 dies empresonat. Quan va sortir de presó es va trobar amb la vaga del moll suportada per tota la Federació Local de la CNT malaguenya, a la qual es va afegir, sabotejant els esquirols, per la qual cosa va ser detingut de bell nou juntament amb altres companys. A la presó van trobar 16 companys pagesos de Churriana acusats d'agredir esquirols en un vaga que ja durava quatre mesos. El febrer de 1923 es va traslladar a Mataró com a delegat de la Federació Local de Màlaga per assistir a una Conferència de federacions locals i regionals, on es va tractar el tema de les vagues i es va començar una campanya pro presos. Després, amb el Comitè Nacional, va partir cap a Bilbao, on va participar en un míting al Frontó Euzkalduna amb el jove misser Aldasoro; després visitaran Tolosa, Vitòria, Burgos i Santander, però la gira se suspengué a causa de l'assassinat de Salvador Seguí a Barcelona, i marxa a Sevilla i Màlaga. A causa de la repressió a Catalunya, el Comitè Nacional de la CNT s'estableix a Sevilla i Paulino n'esdevindrà secretari general, al costat seu hi havia Pedro Vallina (tresorer), Manuel Pérez (comptador) i Ramón Mazón (secretari d'actes). Poc temps després arribarà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Amb la dictadura i de nou la CNT en la clandestinitat aconsegueixen organitzar un ple clandestí el 15 d'octubre a Saragossa, al «casino del cardenal Soldevila», allà s'acorda enviar dos delegats per entrevistar-se  amb el coronel Macià a Perpinyà, que seran Paulino, per la CNT, i Antonio Parra pels grups anarquistes. En aquest període de la dictadura es veurà obligat a sortir d'Espanya a Cuba amb el vapor Buenos Aires, que va partir el 7 de juliol de 1924, amb tota sa família, on passarà tres anys i quatre més als EUA. Des de juliol de 1924 a Cuba treballarà en una fàbrica de cervesa i amb Jesús Arenas fundarà la Federació Nacional de Grups Anarquistes amb el suport de Salinas i A. Del Valle i va organitzar els gremis de l'Havana, participant el 5 de febrer de 1925 en la constitució de la Confederació Nacional Obrera de Cuba, en el segon congrés de la qual va se nomenat secretari general. Amb el pseudònim de Rafael Pérez va poder sortejar un temps la persecució del dictador Machado, fins a juliol de 1927, quan fuig als Estats Units fent-se passar per José Toribio Crespo, natural de Puerto Rico. A Nova York participarà en el gran míting pro Sacco i Vanzetti, en activitats contra dictadors europeus al costat de nombrosos companys (Pantin, Frank González, Restoy, Rancisco Eive, etc.). En 1928 comença la publicació de Solidaridad amb A. García, Castilla, Eive i Restoy. Un cop restablerta la República a Espanya, torna el juliol de 1931 a Barcelona, on es reuneix amb el Comitè Nacional de la CNT, i més tard es trasllada a Melilla, on de bell nou participarà en la reorganització dels sindicats, facilitant l'ingrés dels treballadors marroquins. Arran d'una vaga del transport a Melilla, Paulino increpa el governador civil, per la qual cosa serà detingut, processat i condemnat a dos anys, onze mesos i 21 dies. Després vindrà una apel·lació, en la qual E. Barriobero, davant el Tribunal Suprem de Madrid, n'aconseguirà l'absolució. El febrer de 1932 va ser detingut pels fets de Fígols i serà deportat a Almeria, juntament amb els germans Tarragó i Cano; més tard Paulino serà enviat a Burgos en llibertat vigilada. En 1933és secretari de la CNT de Melilla a la qual representa en el congrés andalús d'aquell any i en el míting de clausura en el qual va participar amb Durruti i Ascaso, acabant pres alguns mesos al penal del Puerto. Quan es va desencadenar l'octubre asturià va passar prop d'un any amagat a Melilla. L'aixecament militar del 17 de juliol de 1936 aÀfrica l'agafa a Melilla, fet que l'obligarà a amagar-se, però finalment aconsegueix, l'abril de 1937, passar al Marroc i d'allà a Barcelona, on el 18 de novembre de 1938 serà operat d'úlcera, cosa que farà que no pugui retornar a Andalusia per fer-se càrrec del Comitè Regional andalús; després partirà a Perpinyà per refer-se de l'operació. La caiguda de  Barcelona, el gener de 1939, impedeix la tornada a Espanya i treballarà en el comitè de suport als exiliats fins que és detingut i tancat al camp de Sant Cebrià. Mesos més tard, juntament amb Vallina i altres, aconsegueix embarcar-se en un vaixell que el portarà a Amèrica, on recorrerà Santo Domingo, L'Havana (on organitzà la CNT cubana i va viure amb Áurea Cuadrado y Domingo Rojas) i Panamà, on s'instal·larà a Colón amb Parra i altres amb els quals treballarà de fuster en la construcció de carreteres i després en la construcció de cases a la zona del canal. Bon orador, també va col·laborar amb la premsa (Cenit,España Nueva, O Libertario, Nervio de París, Solidaridad Obrera de Sevilla, etc. Va prologar Mis memorias de Vallina.És autor del llibre Una anarcosindicalista en acción. Memorias (Caracas, 1976). Paulino Díez va morir en 1980 a Colón (Colón, Panamà).

    Paulino Díez Martín (1892-1980)

    ***

    Giovanna Caleffi

    - Giovanna Berneri: El 4 de maig de 1897 neix a Gualtieri (Emília-Romanya, Itàlia) la pedagoga i militant anarquista Giovanna Caleffi, més coneguda sota el llinatge del seu company. Filla d'una família pagesa pobre, el pare de la qual va haver d'emigrar als Estats Units. En 1915 va aconseguir la diploma de mestra, gràcies als esforços dels seus germans grans. Socialista de jove, per la influència de la seva professora l'escriptora socialista Adalgisa Fochi, es va passar a l'anarquisme quan va conèixer el fill d'aquesta, l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, amb el qual es casarà el 4 de novembre de 1917 a Gualtieri. L'1 de març de 1918, quan Camillo es troba empresonat pel seu rebuig a la guerra i al militarisme, donarà a llum la primera filla de la parella, Maria Luisa. La família Berneri es va instal·lar després a Florència, on naixerà Giliana. Camillo, després de patir dues agressions i davant la impossibilitat d'exercir l'ensenyament si no es jurava fidelitat al règim feixista, i la seva família marxen a França en 1926, on obren una botiga de queviures per subsistir al barri parisenc de Saint-Maur-des-Fossés, gràcies al suport econòmic d'una germana i de Louis Lecoin. Per satisfer les exigències de la policia feixista, les autoritats franceses detenen Camillo i l'expulsen de França. Mentre Camillo surt cap a Espanya el juliol de 1936, ella romandrà a França, però es traslladarà a Barcelona amb sa filla Maria Luisa quan el seu company és assassinat pels estalinistes el 5 de maig de 1937. De bell nou a França, es va implicar més directament en el moviment anarquista i ajudarà els companys italians expulsats, que eren internats en camps de concentració francesos, i crea el «Comitè Camillo Berneri». En 1938 va publicar, amb un prefaci d'Emma Goldman, un recull de textos del seu company titulatPensieri e battaglie. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista italiana clandestina i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1940, quan era a Rennes, les autoritats feixistes italianes en demanen l'extradició. Detinguda el 18 d'octubre de 1940, va ser tancada cinc mesos a la presó parisenca de la Santé i deportada a Alemanya el febrer de 1941, serà lliurada a les autoritats italianes més tard, després de passar cinc mesos per diverses presons nazis aÀustria. És condemnada a un any de confinament a Avellino, per «activitats subversives contra l'Estat italià». Després de ser alliberada, viu clandestinament al sud d'Itàlia i es va lligar al company Cesare Zaccaria. En 1945 s'instal·la a Nàpols i participa en el moviment llibertari al costat de Cesare Zaccaria, Armido Abbate, Pio Turroni i altres, alhora que desplega una gra activitat periodística: redactora deRivoluzione Libertaria, funda en 1946 a Nàpols la revistaVolontà, membre de la redacció de la revistaUmanità Nova, etc. També va col·laborar enL'Adunata dei refrattari. La seva defensa del control de natalitat li costarà diversos plets per «propaganda contra la procreació» durant els anys cinquanta, sobre tot arran de la publicació del fulletIl controlla delle nascite(1948). Després de la mort de Maria Luisa en 1949, va fundar dos anys després la colònia llibertària per a infants «Maria Luisa Berneri», en honor de sa filla, instal·lada a Piano di Sorrento i després a Carrara en 1960. Giovanna Berneri va ser en diverses ocasions membre de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1958 era l'administradora de la Colònia Berneri. Giovanna Berneri va morir per problemes cardíacs el 14 de març de 1962 a l'hospital de Nervi, barri perifèric de Gènova (Ligúria, Itàlia).

    Giovanna Berneri (1897-1962)

    ***

    Miguel González Inestal

    - Miguel González Inestal: El 4 de maig de 1901 neix a Florida de Liébana (Salamanca, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel González Inestal. Quan era jove emigrà a França i en 1919 assistí al Primer de Maig de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. Cap el 1920 retornà a Península i s'afilià, com sos tres germans Crisóstomo, Nicasio i Serafín, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1923 va ser detingut amb son germà Serafín i altres militants (Emilio Martínez Luace, Mariano Boj Puértolas, Gregorio Antón Montes i Felipe Arias Durán), trobant la policia en l'escorcoll del seu domicili una pistola automàtica i fullets de propaganda anarquista. Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar dos anys empresonat a Madrid (Espanya) per les seves activitats anarcosindicalistes. El novembre de 1928 va ser nomenat vocal, amb Cipriano Mera Sanz, de la Junta Directiva de l'Ateneu de Divulgació Social (ADS) de Madrid, càrrec en el qual va ser renovat el 6 de febrer i el 14 de juny de 1930. Parlà, amb altres compays (Pedro Falomir Benito, Luis Caballero Montalbán, José Olalla García, Juan Gámez Soto i Victoriano Buitrago García), en l'acte públic confederal al teatre Goya de Madrid per a celebrar el Primer de Maig de 1930. El 14 de juny d'aquell any impartí una conferència, sota el títol«Nosotros, ellos y el movimiento obrero», a la seu del Sindicat de Treballadors de la Fusta de Madrid, i el 27 de juny a la seu de l'Educació Sindical d'Arts Blanques de Madrid altra sota el títol «La inutilidad de la colaboración de clases para resolver los problemas sociales». El 13 de setembre de 1930 va fer un míting, amb altres companys (Feliciano Benito Anaya, Luis Zubillaga y Olalde, José Antonio Balbontín i José Martínez Pastor), a la seu de l'ADS contra la dictadura de Primo de Rivera que s'havia implantat set anys abans; i l'endemà, en nom del Grup d'Educació Sindical de Paletes, el repetí a la localitat madrilenya Pinto, amb Juan Caballero, Vicente García Mulsa, Luis Castro Sen i Antonio Paulet García. El 26 d'octubre de 1930 participà, amb Fermín Pérez Ferro, Vicente García Mulsa, José Olalla García i Cipriano Mera Sanz en un acte organitzatiu del Grup d'Educació Sindical de Paletes celebrat al teatre Maravillas de Madrid. En 1930, sembla, lliurà amb Joan Peiró Belis els papers de legalització de la CNT. El 29 de març de 1931 participà, amb altres companys (Manuel Tallón, Eduardo Barriobero y Herrán, Sebastià Clara Sardó i Francisco Arín Simó), en un míting sindicalista confederal pro amnistia celebrat al teatre Fuencarral de Madrid. El 7 de juliol de 1931, durant la vaga dels obrers de la Companyia Telefònica, parlà, amb Nicasio Álvarez de Sotomayor, en una reunió del Sindicat Nacional de Telèfons. Fou delegat del Sindicat de la Construcció de Madrid en el Congrés de 1931 de la CNT. Entre 1931 i 1933 participà, amb Miguel Hernández i Benigno Mancebo Hernández en la publicació del setmanari madrileny El Libertario. En els Plens de Regionals de desembre de 1931 i d'abril i agost de 1932, fou delegat de la Regional del Centre. Entre 1932 i 1933 fou delegat permanent, amb sou, de la CNT a Pasaia (Guipúscoa, País Basc) i, tal vegada, també a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on organitzà el Sindicat de Pesadors de la CNT, que arribà a tenir 2.000 afiliats, i fundà la Federació de Pescadors del Nord. Milità en el grup «Los Intransigentes», amb son germà Serafín, José Ledo Limia, José Díaz, Fosco Folaschi, Benigno Mancebo Hernández, Máximo Palomir, Arsenio Martínez, Higinio Rodríguez, Casiano Zabala, etc., adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 4 de març de 1932 intervingué amb Vicente Obón, en nom de la CNT, en l'accidental míting de controvèrsia contra els líders comunistes José Bullejos i Manuel Adame que se celebrà al teatre Fuencarral de Madrid i que acabà amb importants incidents. El 18 d'agost de 1932 participà en un gran míting nacional de la CNT, celebrat al Monumental Cinema de Madrid, amb Valeriano Orobón Fernández, José María Martínez, Joan García Oliver i Eusebi Carbó Carbó; i el 28 d'agost de 1932 intervingué en un míting d'afirmació sindical celebrat al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc, a Barcelona, organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT i on també parlaren Juan Rueda, José Alberola Navarro, Orobón Fernández i Isidro Martínez. Durant aquest any va fer mítings a Gijón, Oviedo, Sotrondio, Laviana, València i Sevilla; i en 1933 a Madrid i Navalmoral. En aquesta època va ser empresonat al Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya), on coincidí amb Buenaventura Durruti. El 14 de juny de 1933 impartí un conferència, sota el títol «El dogma en la Historia y en la cultura» a la Biblioteca Cultural Latina de Madrid. En 1933 fou redactor de CNT i assistí al Congrés de la CNT de les Illes Canàries. L'any següent intervingué en la gira propagandística canària amb Ricard Sanz García i el 8 d'abril participà, amb Avelino González Mallada, Mariano Sánchez Roca i Benito Pabón y Suárez de Urbina, en un míting pro amnistia i contra la pena de mort, organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de Madrid, al Cinema Europa d'aquesta ciutat. En 1935 intervingué en un míting a Vigo i fou un dels promotors del periòdic El Avance Marino. Destacà en l'organització del Sindicat de la Construcció de Madrid, amb Cipriano Mera Sanz, Feliciano Benito Anaya i Teodoro Mora, amb qui aturà els peus als bolxevics introduïts en el seu si; ocupà la secretaria d'aquest sindicat i en aquesta època passà temporades a la presó. El maig de 1936 assistí, en representació de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera, al Congrés de Saragossa de la CNT, participant en la ponència sobre el «Concepte confederal del Comunisme Llibertari», i aquest mateix any assistí al congrés de la citada federació, en representació de Pasaia i Santoña, i on acceptà l'electoralisme de 1931. En aquesta època formà part del «Grupo Ibérico», amb Eugenio Criado Riva, Antonio Rodríguez i altres. Arran de l'esclat de la guerra civil, el 7 d'agost de 1936  va ser nomenat comissari de Comunicacions i Transports de la Junta de Defensa de Guipúscoa i lluità a Sant Sebastià. El 29 de setembre de 1936 impartí la conferència«Los técnicos y la Revolución» al Sindicat Únic de Tècnics de la CNT de Madrid. El novembre de 1936 es desplaça amb David Antona Domínguez a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) per entrevistar-se amb Buenaventura Durruti per convèncer-lo perquè marxés cap al front de Madrid. En 1937, quan era membre del Comitè Peninsular de la FAI, participà en les mítings que aquesta organització realitzà per explicar la nova estructura decidida en el Ple de València al qual havia assistit en representació de la Regional de Llevant. Després passà a la zona madrilenya, on el 6 d'octubre de 1937, en substitució d'Ángel González Gil Roldán, va ser nomenat sotscomissari general de Guerra de l'Exèrcit de Terra i representant de la CNT en l'Alt Estat Major Central i inspector central de milícies. El 21 de novembre de 1937 participà en el míting d'homenatge a Buenaventura Durruti, organitzat per la Federació Local de Sindicats de la CNT de València, que se celebrà al teatre Apolo d'aquella ciutat i on intervingueren Manuel Pérez Feliu, Lucía Sánchez Saornil, Onofre García Tirador i Anastasio García. Entre el 16 i el 30 d'octubre de 1938 defensà, en el Ple Nacional de Regionals del Moviment Llibertari celebrat a Barcelona (Catalunya), la tasca del Comissariat de Guerra, criticada per bona part de la militància confederal. Durant la guerra fou cada cop més partidari de les posicions revisionistes (participació en els governs, disciplina, militarització, etc.). Quan caigué Barcelona a mans feixistes, passà a França i a París va ser nomenat delegat de la CNT en un organisme d'evacuació de refugiats cap a Amèrica. Posteriorment passà per diversos països americans (República Dominicana, Cuba, Bolívia), establint-se amb sa companya Trinidad Urien (Trini) a Xile. En aquest país nasqué son fill Miguel González Urien (1945-2012), que també fou un destacat militant anarcosindicalista. En 1953 formà part del Comitè Xilè del Congrés per la Llibertat de la Cultura, organització per a la qual realitzà conferències sobre sindicalisme. El 12 d'abril de 1953 participà al Nou Centre Republicà Espanyol de Santiago de Xile a la commemoració del «14 d'Abril», on participaren polítics xilens i republicans de l'exili. El Primer de Maig de 1955 parlà, amb Francisco Pauner Sospedra en nom de la CNT, en l'acte unitari amb la Unió General del Treball (UGT) que se celebrà al Centre Republicà Espanyol de Santiago de Xile i on també intervingué el president del govern espanyol en l'exili Félix Gordón Ordás. En 1973 retornà a la Península i entre 1975 i 1977 participà en el consell de redacció de la revistaSindicalismo, fins i tot quan aquesta abandonà la línia confederal. En 1979 assistí al V Congrés de la CNT i, arran la ruptura confederal d'aquell any, entrà a formar part del sector escindit, realitzant nombroses conferències en el seu suport. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, moltes vegades signant com Discípulo, com ara Avance Marino, Campo Libre, Castilla Libre, CNT, Construcción, Fragua Social, Galicia Libre,Internacional, Polémica,Proa, Prometeo,¡Rebeldía!, La Tierra, Umbral, etc. És autor de De julio a julio (1937, amb altres), La toma de Teruel (1938) i Cipriano Mera, revolucionario (1943, publicat a Cuba amb pròleg d'Enrique López Alarcón). Miguel García Inestal va morir en els anys noranta a Madrid (Espanya).

    Miguel González Inestal (1901-199?)

    ***

    Gavarra fluvial pels rius gals

    - Roger Paon: El 4 de maig de 1919 neix a Mont-Saint-Aignan (Alta Normandia, França) el socialista i després anarcopacifista Roger André Paon. Passà la seva primera infància viatjant amb una gavarra conduïda per son pare pel Sena, el Marne, l'Oise, etc.; sa mare era modista. Quan tenia 12 anys deixà l'escola i començà a treballar al port de Rouen. A finals de 1935 s'adherí a les Joventuts Socialistes i l'any següent participà en les vagues portuàries, però a resultes de les diferències sorgides amb Oficina Nacional de les Joventuts Socialistes la secció de Rouen fou dissolta, fet que marcà les seves distàncies amb la socialista Section Française de l'Internationale Ouvrière (SFIO, Secció Francesa de la Internacional Obrera). Aleshores freqüentà la Lliga Internacionals dels Combatents per la Pau (LICP), fundada per Victor Méric, i ben aviat entrà en contacte amb els cercles anarquistes i amb Alfred Thebault. En 1937 esdevingué secretari del grup de Rouen de la Unió Anarquista (UA), on també militaven Briard, Bebatte Devrèze i altres. Durant l'ocupació establí contactes amb la Resistència, especialment ajudant els insubmisos i s'esforçà en mantenir contactes amb els militants anarquistes de la regió, especialment amb Alfred Thebault. Després de l'Alliberament participà en la reconstrucció del moviment anarquista i col·laborà amb Le Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista, Ce qu'il faut dire,Contre Courant, Nouvelles Pacifistes, etc. Instal·lat a Niça trobà una feina en la construcció i aviat esdevingué un dels animadors del grup local«Élisée Reclus», adherit a la Federació Anarquista. Entre 1950 participà en la creació del periòdic L'Ordre Social (1950-1953), on col·laboraren Dante Gioia, Marcel Hestaut, Bruno Athos, Franco Di Lorenzo, De Lucca, Constant Planas, etc. Oposat a la tendència comunista llibertària de Georges Fontenis, participà en el reagrupament publicant el butlletí L'Entente Anarchiste (1952-1953) i col·laborà en nombrosos butlletins editats per l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), en L'Anarchie(1954) i en Le Rail Enchaîné (1953-1954). En aquest anys va fer costat la lluita dels objectors de consciència i prestà suport Louis Lecoin en les seves reivindicacions pel dret a l'objecció de consciència. També col·laborà enLa Voie de la Paix, L'Umanità Nova i L'Unique i fins als anys setanta en Le Monde Libertaire. Quan es jubilà es retirà de la vida militant i es dedicà a estudiar la història del transport fluvial, arreplegant documentació sobre el tema per Niça, Saint-André, etc. Fruit d'aquests estudis fou la publicació, en 1987, del llibre Marine de Rivière. Images de la batellerie. En els anys vuitanta cedí una part de la seva biblioteca al Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA) de Marsella. Roger Paon va morir el 7 de gener de 2011 a França.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

     

        La premsa catalana no fa referència a la carta dels intel·lectuals alemanys en suport d'En Vladímir Putin. 

          Navegant en català per la Xarxa, es pot constatar que no es troben referències a la carta oberta dels intel·lectuals alemanys enviada al president de Rússia, En Vladímir Putin. En aquesta carta, els intel·lectuals fan costat a la política d'En Putin i critiquen la dels EUA i de l'OTAN.

        Pel contrari, són a centenars les webs en llengua anglesa que reprodueixen la carta.

       He pensat que seria bo que a la Xarxa hi hagués qualque referent en català de la famosa carta. Per descomptat, el silenci de la premsa catalana no és casual; és un indicador del nivell de sotmetiment als savis de Sió (Per cert, la premsa alemanya, subjugada, restà muda; Neue Rheinische Zeitung  fou l'únic diari que la publicà).

       Podeu baixar la web Carta a Putin dels intel·lectuals alemanys.


    0 0

    No ha estat l'únic cas en aquesta legislatura. Des del PSM ja ho hem avisat en diverses ocasions. El projectes que fa l'Ajuntament han de comptar amb els ciutadans, no es poden fer donant l'esquena als pollencins que els han de viure o patir en el futur, sufragar-ne les obres i el manteniment per sempre més. La inèrcia de dur endavant projectes de manera autista no ha estat exclusiva de l'actual govern municipal (recordar el que va passar amb la peatonalització del Moll o abans amb el projecte de la Plaça Major), però es molt clar que ha estat una tendència que s'ha generalitzat en la present legislatura.
    Projectes importants pels diferents nuclis com aquest de la Peixateria, Can Llobera, la peatonalització del Moll, la rehabilitació de Balaixa o el recent projecte de rehabilitació a Cala Sant Vicenç són iniciatives que han de comptar amb els ciutadans. Més en el cas de la peixateria, on els usos a situar-hi son ben poc determinats. Aquest és el programa que s'ha passat als arquitectes convidats al concurs:


    “Programa:

    Planta Baixa:

    Oficina deTurisme, magatzems, banys adaptats.

    Planta pis:

    Sala Multifuncional

    Planta Porxo:

    Sala Multifuncional

    Es podran proposar alternatives de distribució del programa a les diferents plantes, es valorarà la flexibilitat funcional de l'edifici.”


    I els pollencins, no poden plantejar alternatives?. Perquè en un espai que hem viscut i vist degradar-se durant tants anys, situat en un lloc emblemàtic del poble, no hi poden ni tan sols expressar la seva opinió? Jo mateix, que vaig ser convidat a participar en el concurs com a arquitecte (encara que no m'hi presentaré per la incompatibilitat que això suposaria), hagués pogut opinar més sobre el projecte com a tècnic que no com a regidor electe d'aquest consistori. No en parlem ja com a ciutadà pollencí.

    Ja al ple de març vaig demanar per escrit al Ple sobre el projecte de la Peixateria i la necessitat de tractar el que allà s'hi havia de fer. La resposta fou que ja ens havien dit el que s'hi volia fer (l'esquifit programa que he comentat abans) i que la resta ja es veuria amb els projectes que es presentassin. De voluntat de tractar i consensuar el projecte, cap ni una, ni a nivell de partits polítics ni molt manco amb els ciutadans. També vaig expressar que considerava que aquests projectes s'havien de triar en processos participatius, com es fa a Alcúdia a través de l'Agenda Local 21, o com s'ha fet a Esporles amb la Casa del Poble. Però l'actual Equip de Govern ja ha demostrat massa vegades que és al·lèrgic a parlar obertament dels projectes. Potser amb l'absurd pensament que si és una iniciativa exclusivament seva se'n podran penjar la medalla més fàcilment i vendre-ho de cara a les eleccions. Res més lluny de la realitat. Un equip de govern dialogant amb el seu poble i uns projectes assumits pels ciutadans són millors triomfs electorals que no uns polítics amb les cucales posades sense mirar enlloc més que als seus propis capricis. El "que es fa" és important, però quan es tracta de projectes municipals el "com es fa" es quasi tan important -o més-.

    Ara el que cal és fer cas del moviment ciutadà que ha mogut el projecte de la peixateria. Perquè no hi ha res a perdre de repensar-ho bé. I no es tracta d'agafar al signants del manifest, intentar convèncer-los, mostrar-los el desgavell que hi ha dins aquell espai i així desactivar les protestes, una dinàmica força habitual en els governants. Del que es tracta és de fer un autèntic procés de participació ciutadana, explicar bé el que hi ha, el que es necessita, escoltar el que els pollencins desitgen i assimilar les bones idees que puguin sorgir. Un grup de persones preocupades pel futur d'un bocinet de l'espai i de la història de Pollença, ja és un valor en si mateix, en uns temps tant donats al m'enfotisme. Potser és cert que el que hi ha allà no val un ràvec arquitectònicament ni patrimonialment, però hi ha valors que van més enllà d'aquests paràmetres: la memòria col·lectiva, la infantesa de moltes persones, el respecte per l'espai públic... i tots aquest paràmetres haurien de ser tinguts en un projecte com aquest.

    De les desaparegudes pedres, propietat de tots els pollencins, que formaven les bancades, n'hi ha per escriure un altre article que podríem omplir amb moltes misèries polítiques, però això és una altra història. Simplement, que les cerquin.

    A la Peixateria, téntol, per favor.


    Tomeu Cifre, regidor.

    Veure el manifest i notícies de premsa relacionades al perfil de Facebook "Un téntol per a la Pescateria"

     

    Per poc temps que perdessin fent-se la foto ja n'hi invertiren més que en esbrinar que n'opinaven els ciutadans de Pollença sobre aquest projecte.

     

     

     


    0 0
  • 05/05/14--13:24: Guòrzovoz, the famous poet
  •  

    Toca fer anglès, i toca una lectura (un reading comprehension) sobre el Lake District i les seves meravelles. Un alumne que no ha vist mai la conveniència d'aprendre aquesta llengua s'estavella en veu alta contra valleys, rivers i villages. Arriba una frase segons la qual "the famous poet William Wordsworth wrote a book about the district". L'atemptat fonètic contra el llinatge del gran poeta de la infantesa i de la naturalesa és indescriptible. Accedesc de cop, com per una ràfega d'inspiració, a un coneixement profund de l'horror que s'amaga en els mots sacrilegi i profanació.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 69 | 70 | (Page 71) | 72 | 73 | .... | 465 | newer