Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 68 | 69 | (Page 70) | 71 | 72 | .... | 465 | newer

    0 0


    Vaig tenir la sort de passar un any a la ciutat de la Tour Eiffel fent un Màster en Dret Europeu i Internacional. Una de les frases que més m'han quedat d'un dels tutors és el concepte de generositat, generositat dels guanyadors de la segona guerra mundial (perdó, guanyadors segons l'imaginari de França) per a la construcció d'una Comunitat Europea que en la Declaració Schumman és deia que havia de ser pas a pas, cosa a cosa, per després fer una gran Europa. Aquesta generositat per a la construcció d'una Europa dels individus és la que ha desaparegut amb els anys de crisis dominats per la doctrina Merkiavelo. Crec que el continent dels individus que tothom vol i que tothom somnia ha perdut algunes coses essencials, com la de estendre la mà, la de tenir una Europa més horitzontal, que permeti més llibertat als individus a l'hora de moure´s, d'expressar-se, de poder combatre la verticalitat que ens ha imposat Merkiavelo. Ningú vol conviure en un espai en el que no té res a dir i a on només escolta que és un deudor irresponsable. Aquests anys hem perdut la confiança en Europa perquè l'Europa alemanya que vivim ha romput l'esperit Schumman de 1950 i que es resumeix en un element senzill: mereix la pena viure en un continent en el que me donen lliçons sense legitimitat democràtica sense que hi hagi confiança recíproca entre els ciutadans que hi vivim? Jo estic convençut que vull seguir en aquest continent del que et sents orgullós en quant viatges cinc minuts a l'exterior. Però ha de canviar, i s'ha de fer amb un contracte social dels individus que la composen aquesta Europa, i que faci que poguem ser més lliures com a individus, que poguem exercir una millor democràcia, que hi hagi un nou contracte social que millori i ens retorni al model de benestar i reduexi les desigualtats. Podem ciutadans més lliures i amb més democràcia profunditzant en el model d'Europa dels pares fundadors, hem de tornar a signar un contracte individual del benestar, de ue els europeus ens posem en el lloc de l'altre, que sortirem de l'Europa de MerkelMaquíavel. El 25 de maig és una oportunitat per canviar coses. Veurem si preferim validar la reforma laboral que ha aplicat Rajoy però que ha dictat Merkiavelo o si en canvi volem oferir un nou contracte social. Ben interessant el moment.

    0 0

      Abril 2014

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Balcón»
    c/ Ringseis-
    straße

    «Reloj»
    Iglesia lute-
    rana de San
    Mateo
    (Ev.-Luth.
    Pfarramta
    St. Matthäus)
    c/ Lind-
    wurmstraße

    «Torre me-
    dieval de la
    Puerta "Sed-
    linger Tor"»
    Plaza Sed-
    linger-Tor
    Platz

    «Escultura
    humana
    viviente»
    Plaza Sed-
    linger-Tor
    Platz

    «Edificio»
    c/ Sendlin-
    gerstraße

    «Escultura»
    c/ Sendlin-
    gerstraße

    «Puerta»
    Iglesia de
    Saint Johann
    Nepomuk
    (Asamkirche)
    c/ Sendlin-
    gerstraße

    «Techo de
    la entrada»
    Iglesia de
    Saint Johann
    Nepomuk
    (Asamkirche)
    c/ Sendlin-
    gerstraße

    «Altar Mayor»
    Iglesia de
    Saint Johann
    Nepomuk
    (Asamkirche)
    c/ Sendlin-
    gerstraße

    «Detalle de
    Confesio-
    nario»
    Iglesia de
    Saint Johann
    Nepomuk
    (Asamkirche)
    c/ Sendlin-
    gerstraße

    «Detalle de
    Confesio-
    nario»
    Iglesia de
    Saint Johann
    Nepomuk
    (Asamkirche)
    c/ Sendlin-
    gerstraße

    «Altar Mayor»
    Iglesia de
    Saint Johann
    Nepomuk
    (Asamkirche)
    c/ Sendlin-
    gerstraße

    «Detalle»
    Iglesia de
    Saint Johann
    Nepomuk
    (Asamkirche)
    c/ Sendlin-
    gerstraße

    «Escultura»
    c/ Hacken-
    straße /
    c/ Hermann-
    Sack-Straße

    «Reloj»
    c/ Sendlin-
    gerstraße

    «Fresco»
    c/ Oberanger

    «Edificio»
    c/ Rosenstraße

    «Edificio»
    c/ Pettenbeck-
    straße

    «Monumento
    a Sigi Somer
    (escritor y
    periodista)»
    Escultor
    Max Wagner
    c/ Rosenstraße

    «Músico»
    Plaza
    Marienplazt

    «Torre cen-
    tral con el
    carrillón
    (Glocken-
    spiel)»
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplazt

    «Ángel lu-
    chando con
    un león (re-
    presenta la
    guerra)»
    Detalle de la
    base de Ma-
    riensäuler o
    Columna de
    María
    Plaza
    Marienplatz

    «Ángel lu-
    chando con
    una serpiente
    (representa la
    herejía)»
    Detalle de la
    base de Ma-
    riensäuler o
    Columna de
    María
    Plaza
    Marienplatz

    «Mariensäuler
    o Columna de
    María»
    Plaza
    Marienplatz

    «Antiguo
    Ayunta-
    miento (Al-
    tes Rathaus)»
    Plaza
    Marienplatz

    «Campana-
    rio»
    Iglesia de San
    Pedro (Kath.
    Pfarramt
    St. Peter)
    desde la Plaza
    Marienplatz

    «Antiguo
    Ayunta-
    miento (Al-
    tes Rathaus)»
    Plaza
    Marienplatz

    «Antiguo
    Ayunta-
    miento (Al-
    tes Rathaus)
    y Campana-
    rio de la Igle-
    sia del Espí-»
    ritu Santo
    (Heiliggeist-
    kirche)»
    Plaza
    Marienplatz

    «Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)»
    Plaza
    Marienplazt

    «Pasadizo
    del Nuevo
    Ayunta-
    miento
    (Neues
    Rathaus)»
    Plaza
    Marienplazt

    «Restaurant
    "Ratskeller"»
    Patio del
    Nuevo
    Ayunta-
    miento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplazt

    «Patio interior
    del Nuevo
    Ayunta-
    miento
    (Neues
    Rathaus)»
    Plaza
    Marienplazt

    «Vista de la
    Torre»
    desde el Patio
    del Nuevo
    Ayunta-
    miento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplazt

    «Vista de la
    Torre»
    desde el Patio
    del Nuevo
    Ayunta-
    miento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplazt

    «Pasadizo
    del Nuevo
    Ayunta-
    miento
    (Neues
    Rathaus)»
    Plaza
    Marienplazt

    «Detalle de la
    Torre»
    Nuevo
    Ayunta-
    miento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplazt

    «Carrillón
    (Glocken-
    spiel)»
    Nuevo
    Ayunta-
    miento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplazt

    «Carrillón
    (Glocken-
    spiel)»
    Nuevo
    Ayunta-
    miento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplazt

    «Carrillón
    (Glocken-
    spiel)»
    Nuevo
    Ayunta-
    miento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplazt

    «Escultura»
    c/ Theatiner-
    straße / c/
    Weinstraße

    «Escultura»
    c/ Theatiner-
    straße / c/
    Weinstraße

    «Buhardillas»
    c/ Weinstraße

    «Buhardillas»
    c/ Weinstraße

    «Paso entre
    edificios»
    c/ Maffei-
    straße

    «Monumento
    a Maximiliam
    Joseph Graf
    von Mont-
    gelas»
    Escultor:
    Karin Sander
    Plaza Pro-
    menadeplatz

    «Memorial
    a Michael
    Jackson»
    Plaza Pro-
    menadeplatz

    «Monumento
    a Roland
    de Lattre»
    Plaza Pro-
    menadeplatz»

    «Memorial
    a Michael
    Jackson»
    Plaza Pro-
    menadeplatz

    «Memorial
    a Michael
    Jackson»
    Plaza Pro-
    menadeplatz

    «Memorial
    a Michael
    Jackson»
    Plaza Pro-
    menadeplatz

    «Monumento
    a Maximiliam
    Emanuel»
    Escultor:
    Friedrich
    Brugger
    Plaza Pro-
    menadeplatz

    «Monumento
    a Christoph
    Willibald
    Ritter
    von Gluck»
    Escultor:
    Friedrich
    Brugger
    Plaza Pro-
    menadeplatz

    «Monumento
    a Lorenz von
    Westenrieder»
    Escultor:
    Maximilian
    Ritter von
    Widnmann
    Plaza Pro-
    menadeplatz

    «Buhardillas»
    c/ Karmeliter-
    straße

    «Vista calle»
    c/ Karmeliter-
    straße

    «Edificio»
    c/ Karmeliter-
    straße

    «Mosaico»
    Plaza Pro-
    menadeplatz

    «Memorial
    a Michael
    Jackson»
    Plaza Pro-
    menadeplatz

    «Paso entre
    edificios»
    c/ Maffei-
    straße

    «León»
    Base del Mo-
    numento a
    Maximiliano
    José I
    Escultores:
    Leo von
    Klenze, Chris-
    tian Daniel
    Rauch
    Plaza Max-Jo-
    seph-Platz

    «León»
    Base del Mo-
    numento a
    Maximiliano
    José I
    Escultores:
    Leo von
    Klenze, Chris-
    tian Daniel
    Rauch
    Plaza Max-Jo-
    seph-Platz

    «León»
    Base del Mo-
    numento a
    Maximiliano
    José I
    Escultores:
    Leo von
    Klenze, Chris-
    tian Daniel
    Rauch
    Plaza Max-Jo-
    seph-Platz

    «León»
    Base del Mo-
    numento a
    Maximiliano
    José I
    Escultores:
    Leo von
    Klenze, Chris-
    tian Daniel
    Rauch
    Plaza Max-Jo-
    seph-Platz

    «León»
    Base del Mo-
    numento a
    Maximiliano
    José I
    Escultores:
    Leo von
    Klenze, Chris-
    tian Daniel
    Rauch
    Plaza Max-Jo-
    seph-Platz

    «Farola»
    Plaza Max-Jo-
    seph-Platz

    «Palacio
    "Residenz"»
    Plaza Max-Jo-
    seph-Platz

    «Vista calle»
    c/ Maximiliam-
    straße

    «Farola»
    Plaza Max-Jo-
    seph-Platz

    «León»
    Palacio
    "Altes Resi-
    denztheater
    (Cuvillies-
    theater)
    c/ Residenz-
    straße

    «León»
    Palacio
    "Altes Resi-
    denztheater
    (Cuvillies-
    theater)
    c/ Residenz-
    straße

    «León»
    Palacio
    Residenz
    (Cuvillies-
    theater)
    c/ Residenz-
    straße

    «León»
    Palacio
    Residenz
    (Cuvillies-
    theater)
    c/ Residenz-
    straße

    «León»
    Palacio
    Residenz
    (Cuvillies-
    theater)
    c/ Residenz-
    straße

    «Logia del
    Mariscal»
    (Feldherrn-
    halle)
    Plaza
    Odeonsplatz

    «León»
    Logia del
    Mariscal»
    (Feldherrn-
    halle)
    Plaza
    Odeonsplatz

    «Fuente»
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Fuente»
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Estatua de
    Bavaria»
    Templo de
    Diana
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Fuente»
    Templo de
    Diana
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Fuente»
    Templo de
    Diana
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Iglesia de
    los Teati-
    nos y San
    Cayetano»
    (Theatiner-
    kirche St.
    Kajetan)
    c/ Theatiner-
    straße

    «Templo de
    Diana»
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Fuente»
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Fuente y
    Cúpula de
    Bayerische
    Staats-
    kanzlei
    (Cancillería
    del Estado
    de Bavaria)»
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Cúpula de
    Bayerische
    Staats-
    kanzlei
    (Cancillería
    del Estado
    de Bavaria)»
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Placa del
    parque de
    Hofgarten»
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Placa del
    parque de
    Hofgarten»
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Bayerische
    Staats-
    kanzlei
    (Cancillería
    del Estado
    de Bavaria)»
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Monumento
    a los caídos»
    Escultor:
    Karl Knappe
    Arquitectos:
    Thomas Wechs
    y Eberhard
    Finsterwalder
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Monumento
    a los caídos»
    Escultor:
    Karl Knappe
    Arquitectos:
    Thomas Wechs
    y Eberhard
    Finsterwalder
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Bayerische
    Staats-
    kanzlei
    (Cancillería
    del Estado
    de Bavaria)
    y Estatua
    ecuestre
    de Otto von
    Wittelsbach»
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Estatua
    ecuestre
    de Otto von
    Wittelsbach»
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Monumento
    a los caídos»
    Escultor:
    Karl Knappe
    Arquitectos:
    Thomas Wechs
    y Eberhard
    Finsterwalder
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Bayerische
    Staats-
    kanzlei
    (Cancillería
    del Estado
    de Bavaria),
    Estatua
    ecuestre
    de Otto von
    Wittelsbach
    Monumento
    a los caídos»
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Templo de
    Diana»
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Fuente»
    Templo de
    Diana
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Templo de
    Diana»
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Palacio
    Residenz"»
    desde Hof-
    garten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
    straße

    «Iglesia de
    los Teati-
    nos y San
    Cayetano»
    (Theatiner-
    kirche St.
    Kajetan)
    c/ Theatiner-
    straße

    «U-Bahn
    (Metro)»
    Estación de
    Marienplatz

    Palma, 27 de abril de 2014


    0 0

    "Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i-lp) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent". (Miquel López Crespí)


    Participants en el II Congrés de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista) a mitjans dels anys setanta reunits a Bilbo. La delegació de les Illes era formada per Antoni Mir, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Josep Capó, Mateu Ramis, Bartomeu Febrer, Carles Maldonado, Antònia Pons, Francesc Mengod i Pere Trias, entre d'altres.

    1971

    El Primer de Maig de 1971 anàrem -com si fóssim un grup d'excursionistes- al bosc de Bellver. Tornàvem a ser quasi els mateixos, perquè encara no es notava a nivell de Mallorca l'embranzida militant que hi hagué després de l'execució de l'almirall Carrero Blanco, quan, de cop i volta, l'esperit de militància antifeixista s'accentuà i molta gent començà a pensar fermament a organitzar-se en grups d'esquerra.


    Militants de l'OEC i de les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA) reunits en la cuina d'un hotel de s'Arenal (Mallorca) a mitajns dels anys setanta preparen el Primer de Maig. En el centre de la fotografia: Aina Gomila, membre de la direcció del front obrer de l'OEC.

    1972

    Pel que fa al Primer de Maig de 1972, sé que no es va celebrar a cap dels indrets acostumats per a aquestes trobades (el pinaret de Son Macià, Na Burgesa, rere el cementiri de sa Vileta... fins i tot la pineda de la Colònia de Sant Jordi!). Ens reunírem al seminari vell i aquesta vegada la veu cantant la portaren companys de les Joventuts Obreres Catòliques (JOC), que llegiren una breu història del Primer de Maig. En Xisco Frau no ho veia gaire clar, allò d'anar a un cau de cristians.

    Aquells primers de maig celebrats en secret, com els primers cristians a les catacumbes, vists en perspectiva cobren un aire especial. Encara ens pensàvem que tot seria possible i que, mitjançant l'enfortiment dels partits revolucionaris i les organitzacions obreres i populars, es podria anar avançant vers el socialisme, la societat sense classes per la qual lluitàvem (pensàvem!) tots plegats, comunistes de totes les tendències, i cristians, anarquistes i homes i dones sense partit, antifeixistes o republicans. Malgrat la tenebror que ens envoltava, malgrat els crims constants de la dictadura, a vegades hom es deixa portar per la nostàlgia d'una època en la qual tot, o quasi tot, encara semblava possible.

    1973

    L'any 1973 ja hi hagué molta més gent als aplecs del Primer de Maig. La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de S'Indioteria (Son Macià). Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.

    Entre la gentada que s'hi va presentar (cinquanta o seixanta persones, per a lluitadors que sempre ens havíem trobat de tres en tres allò era un veritable exèrcit!), record alguns militants del PCE (algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu company, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) (línia proletària) també hi va portar mitja dotzena de militants (entre ells, "El Sordet" [Francesc Frau] i la muller...). Companys d'aquella època m'ha dit que també hi era en Rafael Rodríguez i un grup d'obrers de la construcció molt radicals (que més tard ajudarien a fundar el PCB, de Josep Valero i Francesca Bosch), en Ramón Molina del PORE, na Marisa Gallardo (exdirectora del diari "Baleares") i en Josep M. Dolç. Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obrers Comunistes i les JOC (Francesc Mengod). Maria Sastre i Jaume Obrador -que amb els anys serien dos destacats dirigents i militants del comunisme mallorquí (OEC)- eren part fonamental d'aquells embrions d'associacions de veïnats.

    Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre reformistes i grups revolucionaris. En Manolo Cámara (PCE) volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Francesc Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda.

    Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i-lp) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent.

    Un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries, exbatle nacionalista d'Esporles... Per aconseguir entrar en contacte amb més gent pensàrem posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer diversos sectors de la població d'origen popular...

    Aquest Primer de Maig fou important perquè s'hi varen posar els fonaments, com deia una mica més amunt, de les primeres Comissions de Barri. També ho explica l'historiador Antoni Nadal en el seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989). En aquest llibre (pàg. 32) diu: "Hi havia militants del PCE, de l'OICE, de Bandera Roja i alguns independents. El PCE pretengué que [les Comissions de Barri] s'anomenassin Comissions Obreres de Barri, però el nom que quedà fou el de Comissions de Barri. De totes maneres, la proposta tengué bona acollida entre els assistents i es crearen les Comissions de Son Cladera, Verge de Lluc, la Indioteria, Son Espanyolet i l'anomenada Comissió de Centre. A partir d'aquestes Comissions es formà una Coordinadora que tengué una vida molt efímera. Les que tengueren més vida pròpia foren la Comissió Centre, Son Cladera i Verge de Lluc".

    Miquel López Crespí

    Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 63-65.


    0 0

    [27/04] «La Bataille Syndicaliste» - Míting d'afirmació sindicalista -«SIA» - Assi - Séverine - Jouy - Pomati - Cabanellas - Pellicer - Ariño - Mancebo - Misa - Amiguet - Margelí - Pietroni - Acuña - Beriain - Sánchez Conca

    Anarcoefemèrides del 27 d’abril

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Bataille Syndicaliste"

    - Surt La Bataille Syndicaliste: El 27 d'abril de 1911 surt a París (França) el primer número del diari La Bataille Syndicaliste,òrgan oficiós de la Confederació General del Treball (CGT) i on col·laboraren sobretot sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes. En van ser gerents Michaud i Eugène Morel. Aquesta publicació tingué nombrosos col·laboradors, com ara Georges Airelle, Bonneff, Marcel Boutet, René Brochon, Paul Campana, Marcelle Capy, J. Ernest Charles, Francis Delaisi, A. Desbois, Lucien Descaves, Pierre Dumas, G. Dumoulin, Amédée Dunois, Georges Eekhcud, Sébastien Faure, Léon Frapie, Edmond Fronty, Charles Gogumus, Louis Grandidier, Victor Griuffuelhes, James Guillaume, Harmel, Léon Jouhaux, C. A. Laisant, Jules Le Gall, Raoul Lenoir, Louis Lumet, Charles Malato, François Marie, Masson, Ludovic Menard, Brutus Mercereau, A. Merrheim, Alfred Mignon, Octave Mirbeau, Pierre Monatte, Eugène Morel, Alfred Naquet, H. Pasteigne, R. Pericat, Eugène Peronnet, A. Picard, Pierre Quillard, Marcel Ricet, Alfred Rosmer, Victor Roupine, Émile Rousset, A. Savoie, Edouard Sené, André Thieruriet, Claude Tillier, Guillaume Verdier, P. Vigne d'Octon, A. Villeval, Warcquier, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. Tingué més de dos mil subscriptors i arribà a tirar 45.500 exemplars. Sortiren 1.638 números, l'últim el 23 d'octubre de 1915, i serà continuat per La Bataille.

    La Bataille Syndicaliste (1911-1915)

    ***

    El Paral·lel. A la dreta, en primer terme, el Teatre Soriano (actual Teatre Victòria); a continuació, el Teatre Nou i després, a la vora de la xemeneia, l'antic teatre Apol·lo. Al davant d'aquest, a l'esquerra, l'Arnau. El tendal que es veu a tocar de l'Arnau és del Gran Cafè Espanyol, al costat del Teatre Espanyol, que no es veu. Al costat d'aquest cafè es veu el Teatre Olímpia

    - Míting d'afirmació sindicalista: El 27 d'abril de 1930 al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebra un míting d'afirmació sindicalista, primer acte públic de caràcter sindical que se celebrà a l'Estat espanyol des del cop d'Estat de Primo de Rivera. El teatre de 2.500 places s'omplí de gom a gom i més de dues mil persones no pogueren accedir al local; les autoritats prengueren tota mena de precaucions en previsió de possibles alteracions de l'ordre públic. Pere Massoni Rotger, president de l'acte, parlà sobre la persecució i la clandestinitat a la qual s'havia vist abocada la CNT durant el Directori i blasmà contra els Comitès Paritaris. Després, Sebastià Clarà Sardó, en representació de la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona, criticà l'actuació del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) ja que tingué tracte de favor per part de la Dictadura i insistí en la crítica dels Comitès Paritaris. A continuació es llegí una carta d'adhesió a l'acte dels presos tancats a la presó de Barcelona. Josep Peiró Belis es defensà de les crítiques que havia rebut per signar el «Manifest d'Intel·ligència Republicana» i parlà sobre el pistolerisme de la patronal. Finalment, Ángel Pestaña Núñez deixà clar que el sindicat anarcosindicalista no canviaria ni de tàctiques ni de procediments. Per acabar, Massoni realitzà un resum de l'acte, va fer una crida als intel·lectuals i als tècnics i llegí els acords que la CNT portaria al Govern: restabliment de les garanties constitucionals, desarmament del sometent, legalització dels sindicats, abolició de l'impost d'utilitats, reintegració del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria als seus antics propietaris, ampliació de l'amnistia als presos socials i revisió d'alguns processos judicials. L'acte acabà amb mostres de gran entusiasme i no esdevingué cap incident.

    ***

    Capçalera de "SIA"

    - Surt SIA: El 27 d'abril de 1947 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic mensual SIA. Organe de la Section Française de la Solidarité Internationale Antifasciste. Era la segona època d'aquest òrgan oficial del Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), del qual aparegueren 38 números entre el 10 de novembre de 1938 i el 3 d'agost de 1939, al final de la Guerra Civil espanyola. Estava escrit en francès i en castellà. En van ser responsables Marcelle Clavé (gerent) i Henri Batet (administrador). Hi van col·laborar R. Bernard, Albert Carsi, Louis Castel, René Clavé, François Jammes, Jean Lyg, René Martin, A. Mirande, Frederica Montseny, Amparo Poch Gascón, Joan Sans Sicart, Vaissac i Viriel, entre d'altres. Edità en lliuraments l'obra de Piotr Kropotkin L'Entr'aide. En sortiren només tres números, l'últim el juliol de 1947.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Adolphe Assi fotografiat per Thiébault

    - Adolphe Assi: El 27 d'abril de 1841 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el garibaldí, communard, francmaçó i revolucionari Adolphe Alphonse Assi. Obrer mecànic de professió, s'enrolà voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès, però en 1859 va desertar i combaté les tropes austríaques a la campanya d'Itàlia en les files de Giuseppe Garibaldi. Quan tornà a França va ser amnistiat i reprengué el seu ofici. A mitjans de 1868 s'instal·là a Le Creusot i entrà a fer feina a les factories Schneider com a mecànic ajustador. El gener de 1870 jugà un paper important en la vaga declarada contra Eugène Schneider per obligar-lo a confiar la gestió de la caixa de secors a un organisme elegit pels obrers. La vaga acabà fracassant i, com que havia estat elegit per a l'organisme citat, va ser acomiadat el 19 de gener de 1870. Entre el 10 i el 25 de febrer de 1870 marxà a París per demanar ajuda a la Federació de les Societats Obreres i establí relació amb diversos revolucionaris i membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 21 de març fou l'organitzador, amb Jean-Baptiste Dumay, de la vaga de miners de Le Creusot contra la reducció salarial, però va ser sufocada 23 dies després i seguida d'una ona de detencions i de condemnes de presó entre dos mesos a tres anys. Assi a ser detingut l'1 de maig de 1870 i implicat en el tercer procés contra la Internacional, però va ser absolt. A París, com que no pogué trobar feina als tallers a causa de la seva reputació d'agitador, es dedicà a confeccionar objectes d'equipament militar. Durant el setge de la capital francesa per les tropes alemanyes fou nomenat oficial de l'anomenada «Guerrilla de l'Illa de França» i després passà al 192 Batalló de la Guàrdia Nacional com a tinent d'una companyia de marxa. Sempre lluità per la creació del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la seva creació. El 17 de març de 1871 va ser elegit comandant del 67 Batalló i el 19 de març coronel i governador de l'Ajuntament de la ciutat. Destacà com a organitzador de la resistència armada, com a estrateg de les barricades i com a administrador del repartiment de queviures i de municions. Fou partidari de la demolició de la Columna Vendôme. El 26 de març va ser elegit, per 19.890 vots sobre 25.183 votants, representant del XI Districte parisenc al Consell de la Comuna, del qual va formar part del seu Comitè de Seguretat General. Acusat per alguns d'ambició desmesurada i de fer servir la seva posició en la Internacional i en la maçoneria per grimpar, entre l'1 i el 15 d'abril va estar arrestat, però un cop alliberat es reintegrà com a delegat de la Indústria de Guerra. El 21 de maig de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de Línia de les tropes de Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de setembre de 1871 a Versalles, va ser condemnat a la deportació en recinte fortificat i enviat a Nouméa (Nova Caledònia). Després de l'amnistia de juliol de 1880, decidí restar a Nouméa, on visqué treballant com a mecànic ajustador. Adolphe Assi va morir el 8 de febrer de 1886 a Nouméa (Nova Caledònia).

    Adolphe Assi (1841-1886)

    ***

    Séverine fotografiada per Nadar

    - Séverine:El 27 d'abril de 1855 neix a París (França) la periodista llibertària, feminista i militant de la Lliga dels Drets de l'Home Caroline Rémy, més coneguda sota el nom de Séverine. Havia nascut en una família de la petita burgesia i son pare era funcionari de la Prefectura de Policia. Es casarà als 17 anys amb el seu primer marit (Montrobert) i tindrà un fill; més tard, ja divorciada, es guanyarà la vida tocant en un teatre i fent d'apuntadora. Als 23 anys es casarà de bell nou, aquest pic amb l'acabalat metge suís Adrien Guebhard, i tindrà un altre fill (Roland). En 1879 trobarà Jules Vallès a Brussel·les, de qui serà secretària; aquest encontre canviarà el curs de sa vida. Convidada a participar en l'aparició de Le Cri du Peuple i en les seves activitats literàries, se li confiarà la direcció del periòdic (14 de febrer de 1885) abans de la mort de l'escriptor. Filla espiritual de Vallès, Séverine mantindrà el diari obert a totes les tendències del socialisme, amb el suport financer del doctor Guebhard, però el seu esperit llibertari es veurà enfrontat al marxisme de Jules Guesde i acabarà deixant el periòdic en 1888, sense deixar de denunciar en altres publicacions les injustícies socials. Va mantenir un afer amorós amb el periodista de L'Écho de Paris Georges de Labruyère i va conviure amb ell entre 1885 i 1920, quan aquest va morir, reprenent Séverine la vida comuna amb el seu segon marit, fins que aquest morí en 1924. El seu rebuig general a tota mena de sectarisme la portarà a alguns errors de judici respecte al boulangisme, però quan es desencadena l'afer Dreyfus, defensarà el militar enèrgicament. En 1897 escriurà les cròniques llibertàries, sota el nom d'Arthur Vingtras, en La Fronde, primer periòdic feminista i dirigit exclusivament per dones, editat per Marguerite Durant amb qui estarà molt lligada. En 1914, sempre pacifista, condemnarà la «unió sagrada» militarista. Entusiasmada per la Revolució russa de 1917, s'adherirà primer en el Partit socialista (1918) i més tard en el Partit comunista (1921), i col·laborarà en L'Humanité (1920-1921), però l'abandonà dos anys més tard, comminada a triar entre el Partit i la Lliga dels Drets Humans que havia contribuït a crear. Séverine defensarà sempre els anarquistes --ja sigui Germaine Berton, Clément Duval, Auguste Vaillant, Ascaso, Durruti o Jover-- i participarà en juliol de 1927 en un míting per intentar salvar Sacco i Vanzetti. Uns mesos abans, el 15 d'abril, havia signat, amb Alain, Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henri Poulaille, Jules Romains i altres, la petició apareguda en la revista Europa contra la Llei d'organització general de la nació per a temps de guerra, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'opinió. Malalta, Séverine va morir el 24 d'abril de 1929 a Pierrefonds (Picardia, França). A més de milers d'articles en la premsa, és autora de nombroses obres, com ara Pages rouges (1893),Notes d'une frondeuse (1894),Pages mystiques (1895),En Marche (1896), Affaire Dreyfus (1900), La toute-puissance de la bonté (1900),Sacà tout (1903),ÀSainte-Hélène, pièce en 2 actes (1904), Line (1855-1867) (1921), Impressions d'audience (pòstumament, 1999), etc.

    Séverine (1855-1929)

    ***

    Jules Jouy segons un dibuix d'Alfred Le Petit

    - Jules Jouy:El 27 d'abril de 1855 neix a París (França) en una família molt modesta el cantautor, escriptor i poeta anarquista, pioner de la cançó social, Louis Jules Jouy, conegut sota el pseudònim de La chanson fait homme. Després d'una infància pobre, marcada per la Comuna de París, i d'estudiar primària, va exercir diversos oficis (carnisser, pintor de porcellana, etc.). Quan tenia vint anys el cridaren a files i va entrar en el servei auxiliar de l'Exèrcit, a causa d'una malformació al braç dret. Lector compulsiu, des de jove va escriure poesia i cançons de manera autodidacta. En 1876 començà a publicar en Le Tintamarre cançons i articles sobre els seus temes predilectes: l'anticlericalisme, la injustícia, l'anarquisme, tot d'allò més macabre, humorístic, pornogràfic i escatològic. El setembre de 1878 participà en la fundació de Le Sans-Culotte, periòdic republicà virulent que lluita per l'amnistia dels communards i combat el clericalisme. Fou membre dels clubs literaris dels Hydropates i dels Hirsutes, i freqüentà el Chat Noir --fundà amb una colla de dissidents el Chien Noir--, fent les seves actuacions als cabarets de Montmartre (L'Eldorado, La Scala, Le Pavillon de l'Horloge, Le XIX Siècle, Le Parisiana, La Gaîté, A Ba-Ta-Clan, Les Ambassadeurs, L'Européen, L'Edèn-Concert, L'Alcazar d'Été, etc.). Va escriure unes 4.000 cançons socials que evoquen la misèria del món obrer i que més tard van interpretar les celebritats de l'època (Yvette Guilbert, Thérésa, Marguerite Dufay, Polin, Bonnaire, Marguerite Réjeane, Anna Judic, Félix Galipaux, Fragson, Paulus, Sulbac, Mévisto Aîné, Kam-Hill, Coquelin Cadet, Aristide Bruant, etc.). En 1882 redactà i publicà l'únic número del Journal des merdeux. En 1886 formà part del grup anarquista «La Lliga dels Antipropietaris». Va col·laborar en el periòdic Le Crit du Peuple, de Vallès, on va publicar durant anys «La chanson du jour», i després en Le Parti Ouvrier. S'oposarà a la temptativa de dictadura del general Georges Boulanger i contribuirà, amb les seves cançons, a ridiculitzar aquesta «aventura». També va fer de «negre» de força autors coneguts. En 1893 publicà nombroses cançons violentament antisemites en La Libre parole illustrée d'Éduard Drumont. Amant de la broma, però també entremaliat, s'haurà de batre en diverses ocasions en duel. Però la seva obsessió pel macabre, per la guillotina --la seva cançó La Veuve tingué un gran èxit-- i per la mort, juntament amb l'abús del tabac i de l'absenta, el faran enfollir, i el maig de 1895 serà internat a la clínica psiquiàtrica del carrer parisenc de Pictus, on morirà dos anys més tard. Va publicar reculls de les seves cançons, com ara Les chansons de l’année 1887 (1888), Chansons de Bataille (1889),La chanson des joujoux (1890) i La museà bébé (1891). Jules Jouy va morir el 17 de març de 1897 a París (França) i fou enterrat el 20 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise (53 divisió, tercera línia, U, 13). En 1997 Patrick Biau li va consagrar una biografia: Jules Jouy (1855-1897). Le «poète chourineur».

    ***

    Foto policíaca d'Amilcar Pomati (ca. 1894)

    - Amilcar Pomati: El 27 d'abril de 1866 neix a Viadana (Llombardia, Itàlia)–altres fonts citen 1870 a Màntua (Llombardia, Itàlia)– l'anarcoindividualista Amilcar Pomati, també citat com Amilcare Pomati. Comptable de professió –decorador segons uns altres–, emigrà a França, on se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes. Partidari de l'anarquisme antiorganitzador i il·legalista i contrari a les tàctiques apuntades per Errico Malatesta en la Conferència de Capolago (Ticino, Suïssa) tendents a la creació d'un Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), entre agost i octubre de 1892 mantingué una agre polèmica en les pàgines de Le Révolté amb Malatesta sobre les relacions que havien de mantenir els sindicats en el moviment anarquista, tot dins del marc del Congrés de Gènova (Ligúria, Itàlia) que se celebrà l'agost d'aquell any. Després d'una temporada en Espanya, en 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1895 vivia al barri londinenc de Balham amb els refugiats anarquistes Lutz (Latour) i Auguste Coulon, que acabà de confident de la policia. Sa companya era l'encarregada a Londres de rebre la correspondència dels militants anarquistes, entre ells els germans Émile i Fortuné Henry. En 1896 vivia al núm. 32 de Grafton Street de la capital anglesa. El 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Bartomeu Cabanellas Botia i la seva companya Joana Aina Cabrer Mariano just després del seu casament (Lluc, 1934)

    - Bartomeu Cabanellas Botia: El 27 d'abril de 1903 neix a Pollença (Mallorca, Illes Balears) el llibertari Bartomeu Cabanellas Botia, conegut com Tomeu d'eu Lloquet. Sos pares es deien Josep Cabanellas Bisbal i Trinidad Paz Botia, i tingué dos germans, Josep i Joaquim, i una germana, Catalina. Era nebot en segon grau del bisbe Josep Miralles Sbert i la seva professió era la de comerciant. L'11 de juliol de 1934 es casà amb Joana Aina Cabrer Mariano (Rellotgera). Durant la II República espanyola milità en diversos partits polítics a Pollença, com el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) --del qual va ser vocal tercer delegat al Comitè Nacional per la seva Federació de Balears en 1933-- i la Unió Republicana (UR), encara que la seva tendència política era anarquista. Amb Martí Vicens Vilanova (Bonjesús) i altres, formà part del petit grup d'afinitat amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) pollencí. Durant els primers anys republicans fundà i dirigí el periòdic anticaciquil i anticlerical de tendència llibertària Adelante (1931-1932), òrgan d'expressió oficiós del Centre Republicà de Pollença --en aquest periòdic va fer servir el pseudònim Malàmina. Arran de les eleccions de 1936 va ser elegit regidor de la Comissió Gestora del consistori pollencí. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es va presentar amb altres companys a l'Ajuntament quan els militars arribaren a Pollença, però no els va quedar més remei que fugir. S'amagà d'antuvi en una cova de la zona de Sant Vicenç i després en una caseta de figueral de Ca n'Escarrintxo de la família de la seva companya, però finalment el 26 de setembre de 1936 va ser detingut pels falangistes. Bartomeu Cabanellas Botia va ser apunyalat fins la mort --altra versió apunta que va ser afusellat-- el 30 de setembre de 1936 al camí vell d'Illetes --quilòmetre 9 de la carretera Palma-Andratx-- (Calvià, Mallorca, Illes Balears). Contem que els seus assassins li van tallar els testicles per posar-los-hi a la boca, tot per fer unes rialles abans de matar-lo. Juntament amb ell van ser assassinats altres dos pollencins, l'espardenyer Josep Pont Cladera (Pep Ros) i el mariner Joan Domingo Covas. Van trobar el seu cadàver el 2 d'octubre i fou enterrat a Calvià. A la seva companya se li va incoar una«causa sumaríssima» (42/1939) per les autoritats franquistes.

    ***

    Josep Pellicer Gandia

    - Josep Pellicer Gandia: El 27 d'abril de 1912 neix al Grau de València (País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Josep Pellicer Gandia. Fill d'una família de l'alta burgesia --el seu avi Vicente Gandia Pla va fundar les bodegues Castillo de Liria--, Josep Pellicer tenia unaàmplia cultura, adquirida en part gràcies als seus estudis amb els jesuïtes; va ser poliglota (a part de català i de castellà, parlava francès, anglès i esperanto), dactilògraf, tipògraf i un expert comptable. Estudiant esperanto va conèixer la seva companya, Maruja Veloso, una de les primeres dones que va estudiar medicina a València. Als 17 anys ja participava en activitats anarquistes i en 1931 era el secretari de l'Ateneu de Divulgació Anarquista de València, dedicat al foment de les idees i a la formació dels treballadors. S'adhereix en 1932 a la CNT com a mecanògraf, en el Sindicat Mercantil, ja que treballava com a comptable a les bodegues familiars Castillo de Liria, i militarà en el grup de la FAI de Segarra i Roque Santamaría, destacant la seva vàlua en l'estratègia de vagues. Va representar el Comitè Regional de la Federació de Grups de Llevant en el Ple Peninsular celebrat a Barcelona a finals de juliol de 1932. L'any següent va ser cridat a files, però, en no presentar-se, va ser declarat pròfug. Partidari de l'acció directa, practica«expropiacions» per finançar el moviment. Marxà a París i després a Marroc, des d'on va tornar de bell nou a París, però va tornar a València, on va ser detingut i portat al penal de Lleida. L'octubre de 1934 es trobava a la caserna del Carme (Manresa), on havia organitzat un grup, i durant la vaga insurreccional d'octubre, Pellicer va aixecar la guarnició. Quan va fracassar la insurrecció va  ser detingut i més tard jutjat per un tribunal militar a Castelló, que el va condemnar a la deportació. L'advocat Reina Gandía, un familiar influent, el va treure del vaixell que el portava a Villa Cisneros. Fins al 19 de juliol va passar el temps entrant i sortint de presó; una vegada, fins i tot, va aconseguir fugir-ne fent un túnel. També s'ha de dir que va militar en el grup «Nosotros» de la FAI i en els comitès de defensa de la CNT. Després del cop militar de juliol de 1936, prendrà part en la formació de la famosa Columna de Ferro, que partirà a lluitar al front de Teruel (batalles de Sarrión i Puerto Escandón). L'octubre de 1936 és ferit a València, durant els combats entre anarquistes i comunistes, després que aquests darrers assassinessin un cenetista. El desembre de 1936 signa la ponència de reorganització de la Columna de Ferro i el març de 1937 aquesta és militaritzada (83 Brigada Mixta) i Pellicerés nomenat comandant, però poc després serà ferit. Va ser empresonat a la txeca comunista barcelonina de Valmajor, després al vaixell presó Uruguai i finalment al castell de Montjuïc; després mesos«desaparegut», va aconseguir sortir de la presó Model de Barcelona el 31 d'agost de 1937. Cap d'un batalló fins a la desfeta republicana, durant els últims dies de la guerra, a València, va repartir mil dòlars que quedaven a la caixa dels sindicats entre els obrers presents per preparar la seva sortida del país, sense guardar-se'n cap cèntim. Serà detingut a Alacant en 1939 pels italians i empresonat al castell de Santa Bàrbara on fou salvatgement torturat. L'abril de 1942 Ramón Serrano Suñer es desplaçarà a la presó Model de València acompanyat de l'ambaixador alemany per proposar a Josep Pellicer la creació i l'organització de cèl·lules desestabilitzadores anticomunistes que actuarien a Alemanya i al nord d'Àfrica, a canvi se li va oferir la vida i altres coses; aquella mateixa tarda les autoritats franquistes van proposar Peiró, tancat a la mateixa presó, l'organització d'un sindicat vertical a canvi de la seva vida; ambdós van rebutjar l'oferta. El 26 de maig de 1942 va ser condemnat a mort pel Tribuna Militar de València i afusellat el 8 de juny de 1942 --després de 12 simulacres-- al camp de tir de Paterna (l'Horta Oest, País Valencià) per les tropes franquistes, juntament amb el seu germà Pere, també cenetista, i altres militants llibertaris. Certs sectors del moviment llibertari l'anomenaven el Durruti valencià. La seva filla, l'actriu Coral Pellicer Veloso (València, 1937), s'ha encarregat de salvaguardar-ne la memòria.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Antonio Ariño Ramis

    - Antonio Ariño Ramis: El 27 d'abril de 1940 es afusellat a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Ariño Ramis –el segon llinatge sovint citat com Remis–, conegut com El Catalán. Havia nascut cap el 1902 a Barcelona (Catalunya) i sos pares es deien Antonio Ariño i Antonia Ramis. Es guanyava la vida fent d'ajustador mecànic. Emigrà a França i el 28 d'octubre de 1925 va ser detingut a Trouville-sur-Mer (Baixa Normandia, França), juntament amb François Lay, sota l'acusació d'haver robat una setmana abans 8.000 francs i joies en una finca de Villermille (Baixa Normandia, França). Sembla que va ser jutjat, condemnat i enviat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, d'on aconseguí escapar-se. De bell nou a la Península, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la Guerra Civil, a Madrid, fou agent del cos de seguretat i estava considerat un dels«durs». Segons alguns, comandà un grup anarquista del Puente de Vallecas que acabà al començament de la guerra amb la vida de molts potentats de pobles de Madrid, Toledo i Conca. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració alacantí d'Albatera. Posteriorment va ser traslladat a la presó madrilenya de Porlier. Jutjat en consell de guerra (Sumari 48.310) el 8 d'abril de 1940 a Madrid, va ser acusat de la mort de centenars de persones a Madrid i a pobles de la zona (Vallecas, Puentidueña del Tajo, etc.), així com d'haver pertangut a les Milícies de Vigilància de la Reraguarda i d'haver format part de la «Txeca de Fomento» i del«Consejillo de Buenavistas». Antonio Ariño Ramis fou afusellat, amb altres 47 companys, el 27 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya).

    ***

    Benigno Mancebo Martín

    - Benigno Mancebo Martín: El 27 d'abril de 1940 es afusellat a Madrid (Espanya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Benigno Mancebo Hernández --algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Hernández. Havia nascut el 28 de juny de 1906 a Sanchorreja (Ávila, Castella, Espanya) en una família anarquista. Entre 1908 i 1923 se n'ocupà l'àvia ja que sos pares emigraren a Amèrica. En 1923 marxà a l'Argentina, on es relacionà amb el moviment anarquista i amb el grup editor del periòdic La Protesta, del qual serà minervista. Conegué destacats militants anarquistes, com ara Abad de Santillán, López Arango, Villar, González Pacheco, Barrera, etc. Aficionat al teatre, col·laborà amb el grup«Arte y Natura», juntament amb Ildefonso González, i entre 1928 i 1929 fou secretari de la «Guilda de Amigos del Libro», que inspirava Abad de Santillán. En 1930 fou detingut per la dictadura de José Félix Uriburu i va ser confinat a l'illa Demarchi i després a Martín García i a la colònia penitenciària d'Ushuaia, per finalment ser deportat, juntament amb son pare Pedro, a Espanya. En arribar a la península, fou detingut, com a pròfug militar, i va ser enviat a València a fer el servei militar. Un cop lliure, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 fou delegat d'Arts Gràfiques de CNT i l'any següent entrà a formar part del grup «Los Intransigentes», amb Miguel González Inestal, Zabala i altres. Fundà i dirigí el periòdic madrileny El Libertario (1931-1933) i la seva activitat periodística es complementà amb col·laboracions en CNT, ¡Rebeldía!,Revolución Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad iLa Voz de las Artes Blancas. Durant els anys republicans fou empresonat diverses vegades per delictes de premsa. En 1936 sortí de la presó gràcies al triomf del Front Popular. Durant els anys de la guerra civil desenvolupà tasques orgàniques destacades: membre per CNT del Comitè de Salut Pública de Madrid, del Comitè Regional de la CNT castellana (seccions de Política Social i Pro Presos des de juliol de 1936) i de la comissió encarregada de preservar el patrimoni artisticocultural. En febrer de 1939 s'integrà en el Comitè de Defensa de la CNT del Centre i fou membre del Comitè Polític de la Direcció General de Seguretat. Quan la guerra estava decidida, marxà a Alacant, on fou detingut. Acusat de pertànyer a la txeca de«Bellas Artes»i a la de«Fomento» i de ser responsable d'unes saques de presos el novembre de 1936, Benigno Mancebo Hernández fou afusellat per l'exèrcit franquista, juntament amb un nombrós grup de companys, el 27 d'abril de 1940 a Madrid (Espanya).

    ***

    Jerónimo Misa (esquerra) amb un company, soldats de l'Exèrcit Republicà

    - Jerónimo Misa Almazán:El 27 d'abril de 1940 es afusellat a Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Jerónimo Misa Almazán, també conegut com Titi. Havia nascut el 17 de novembre de 1914 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibérica (FAI) va fer feina a la Casa del Poble de Sevilla. Amb José Silíceo Victorio i Miguel Arca, formava part d'un grup de defensa confederal que actuava a la capital andalusa. Fou implicat en l'atemptat el 7 d'agost de 1935 del dependent de comerç i falangista Antonio Corpas Gutiérrez, que morí l'endemà. Processat per un Tribunal d'Urgència sense cap garanties judicials, fou condemnat a mort per l'Audiència Provincial de Sevilla. Resulta que Antonio Corpas Gutiérrez, exmilitant de la comunista Unió Local de Sindicats de Sevilla, era amic íntim de Jerónimo Misa Almazán i per ser l'última persona que el va veure amb vida i militar en l'anarquisme, enfrontat a mort amb el falangisme, fou processat en un típic muntatge policíac. Tres dies després de l'atemptat, el 10 d'agost de 1935 un escamot falangista tirotejà els locals de la Unió Local de Sindicats de Sevilla causant quatre morts. Es va muntar una campanya demanant l'indult de Misa amb mítings i articles en la premsa llibertària. Fins i tot l'Ajuntament de Sevilla i José Antonio Primo de Rivera, en un discurs pronunciat al «Frontón Betis» de Sevilla el 22 de desembre de 1935, en demanaren l'indult. Més tard, el 6 de febrer de 1936 li fou commutada la pena per la de 30 anys de reclusió major. Aquest mateix any fou amnistiat i participà en les barricades aixecades contra el cop militar feixista. Després lluità a l'Exèrcit republicà i en acabar la guerra fou detingut. Jerónimo Misa Almazán fou afusellat, amb altres 47 companys, el 27 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) en una de les moltes saques que es realitzaren en aquella època.

    Jerónimo Misa Almazán (1914-1940)

    ***

    Notícia sobre la detenció d'Alfred Amiguet apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps Nouveaux" del 19 d'octubre de 1907

    - Aldred Amiguet: El 27 d'abril de 1963 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari, antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el pseudònim de Louise Desprès. Havia nascut l'11 d'abril de 1885 a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa). Sos pares es deien François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent s'introduí en el pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. A començaments del segle conegué Luigi Bertoni durant una conferència a Montreux (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i col·laborador. D'antuvi treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer de la construcció (pintor, electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges (Vaud, Suïssa) i en 1906 a Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a Saint Claude (Franc Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver«entrebancat la llibertat laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste Rouiller, Burnier i Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i participà activament en la vaga general de març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser condemnant el 8 d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un soldat. Entre 1907 i 1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per«ultratge a l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de novembre de 1907 per fer discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a Vevey amb el secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a 15 dies de presó i 50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri Bornand, arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari publicat a Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor responsable entre 1911 i 1914. En 1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a presentar-se a la inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a Niça (País Niçard, Occitània). El setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra participà, amb Auguste Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea anarquista antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint, col·laborà en Le Réveil anarchiste, dirigit per Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse Kneller, Bertoni i Carlo Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió Obrera de Lausana. Entre 1915 i 1918 col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Le Falot, de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran del muntatge policíac del «Complot de Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una sèrie de conferències exigint el seu alliberament. Posteriorment als fets de la sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a Ginebra, va ser interrogat per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí i, després de la mort de Bertoni, en les noves sèries de Le Réveil (1947-1960), figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950. Conservà una part important dels arxius de Le Réveil i de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred Amiguet va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), arran d'una crisi cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en presència de nombrosos companys, entre ells André Bösiger, el qual li reté un emotiu homenatge en nom del grup editor de Le Réveil. Estava casat amb Emma Nallet.

    ***

    Notícia de la detenció de José Margeli Naudín apareguda en el diari madrileny "La Correspondencia de España" del 5 de novembre de 1921

    - José Margelí Naudín: El 27 d'abril de 1969 mor a Mèxic (Mèxic) el propagandista anarcosindicalista José Margelí Naudín –el segon llinatge a vegades citat com Marguelí–, conegut com Joselito. Havia nascut el 23 de maig de 1897 a Saragossa (Aragó, Espanya), en una família d'origen magribina. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on exercí el seu ofici de caixista a la impremta del periòdic Tierra y Libertad i milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà en tasques organitzatives i propagandístiques. En 1919 participà en la vaga de «La Canadenca». Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic seu, fou un dels responsables a començament de la dècada dels vint del periòdic Solidaridad Obrera, quan s'edità a València (País Valencià) a causa de la repressió. L'agost de 1920 va ser detingut a València amb altres companys arran de l'atemptat mortal contra l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra. Governativament va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Terol, Aragó, Espanya), però retornà clandestinament a València. El 4 de novembre de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza), inculpat de l'atemptat comès a València contra Domingo Martínez García, confederal acusat d'haver malversat fons del sindicat. En 1926 s'adherí a la francmaçoneria. Amb el temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i corrector de proves. Els companys el coneixien pel malnom de Joselito, per les seves aficions taurines. Durant els anys republicans fou delegat confederal als tallers de La Vanguardia. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona i fou membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de la ciutat, on defensà la conveniència de provocar un aixecament independentista al Marroc per entrebancar la reraguarda feixista, entrevistant-se per a tal fi amb el Comitè d'Acció Marroquí a Ginebra. Més tard entrà a formar part del Servei d'Informació del Departament de Guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França i el gener de 1940 passà, amb sa companya Julia Justo Sala, a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar establint-se a Mèxic. Al país asteca es mostrà contrari amb les estratègies de la Delegació de CNT i del grup editor del periòdic Tierra y Libertad i a partir de 1942 va fer constat les tesis de la «Ponència» del seu amic Joan García Oliver. En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu Irazábal, Gregorio Jover Cortes i Luis García, milità en la Subdelegació confederal de Mèxic i es mostrà a favor de la CNT de l'Interior. L'11 de juny de 1953 presidí un acte contra el pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà i franquista celebrat al teatre Arbeu de la capital mexicana. En aquesta època col·laborà en el periòdic tolosà España Libre i envià suport econòmic als combatents i presos de l'Interior. En 1956 va ser nomenat vocal de l'Agrupació de Militants de la CNT de Mèxic i en 1966 vicesecretari d'aquesta, la qual va fer costat l'estratègia cincpuntista.

    ***

    Anna Pietroni s'encarregà de la publicació d'"Umanità Nova"

    - Anna Pietroni: El 27 d'abril de 1974 mor a Roma (Itàlia) la militant anarquista Anna Maria Pietroni. Havia nascut el 13 de gener de 1925 a Roma (Itàlia). Filla d'una família llibertària, son pare fou un ferroviari d'Ancona company d'Errico Malatesta, que fou perseguit i que perdé la feina durant el feixisme; son germà Manlio, fou condemnat el 8 de gener de 1940 per anarquista a nou anys de presó per un Tribunal Especial. Anna va fer estudis literaris a l'institut i prengué part en la Resistència antifeixista com a missatgera dels maquis. Després d'un matrimoni que només durà dies, es casà de bell nou amb el partisà comunista Veraldo Rossi (Aldo Rossi) i amb qui tindrà dos fills. Després de la II Guerra Mundial, abandonà el Partit Comunista Italià (PCI) amb son company i tornà a les idees anarquistes, col·laborant durant molt de temps en el setmanari Umanità Nova. Entre 1963 i 1965, amb son company i altres membres del grup romà de la Garbatella, participà en la publicació del butlletí La Bussola. Arran de les polèmiques suscitades en el moviment anarquista internacional sobre la qüestió cubana i de la dimissió d'Armando Borghi en el Congrés de 1965, entrarà amb Aldo en la nova redacció d'Umanità Nova. En 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara. Després del sagnant atemptat de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà, participà en la contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que contribuí a desemmascarar aquest muntatge policíac i col·laborà en la campanya de suport de l'anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per defensar-se d'un atac armat d'un grup feixista on morí un dels agressors. La parella animà durant anys el grup romà de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i els càmpings anarquistes internacionals. Anna Pietroni i son company Aldo Rossi va morir la nit del 27 al 28 d'abril de 1974 en un accident de circulació a l'entrada de Roma (Itàlia) quan tornaven d'una reunió.

    ***

    Grup de combatents republicans intentant prendre un vaixell al port de Gijón per fugir la nit del 20 i al 21 d'octubre de 1937

    - Benjamín Acuña Corral: El 27 d'abril de 1981 mor a Tremañes (Gijón, Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista Benjamín Acuña Corral. Havia nascut en 1908 a Gijón (Astúries, Espanya) i sos pares es deien Manuel Acuña i Cipriana Corral. Fonedor de professió, estava afiliat al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant l'estiu de 1936 fou membre del Comitè d'Abastos de Natahoyo i més tard va ser capità adjunt en el batalló Víctor. Després de la caiguda del front Nord, va ser detingut, jutjat i el 15 d'octubre de 1938condemnat a mor. L'11 d'agost de 1939 la pena va ser commutada per alguns anys de presó. Mort Franco, ingressà en el Sindicat de Jubilats de la CNT de Gijón naixent.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Molt content d'haver presentat “Gloses meves” a la vila mallorquina de Petra, el Diumenge de l'Àngel, amb la col·laboració inesperada i sobtada del mestre glosador margalidà, Mateu Mates Ordinas“Xurí”!
    Gràcies, amic, per haver-me donat una sorpresa tan gratificant! 


     No em digueu que no sigui un regal immens, el Dia del Llibre de 2014, haver tengut la gran sort de poder comptar, no solament amb la presència, sinó també amb la paraula enriquidora de qui, avui dia, deu ser el millor glosador d'arreu dels Països Catalans, el margalidà Mateu Mates Ordinas, “Xurí”. 
     
    I, si això succeeix de manera sobtada i inesperada, al migdia del Diumenge de l'Àngel, a la plaça pública de la vila mallorquina de Petra, la més apropada de la vila d'Ariany -d'on conserv amb molt d'orgull la cama arianyera que em passà mumare, ACS-, això ja arriba a assolir per a mi uns nivells que superen els més sublims...
    Gràcies, amic Mateu “Xurí”, per aquesta glosa teva tan magistral!

    Bon dia a tots i a tu
    i al teu llibre de gloses;
    sempre que escriu qualcú
    jo ho llegesc, com te suposes.

    Un llibre de gloses és
    un tresor molt personal
    d'un glosador compromès
    que esdevé universal.

    Que cada llibre de mots
    ha de servar sa memòria
    individual, de tots,
    i contar sa nostra història.

    Per sa memòria perduda
    de qui ha emmalaltit,
    cada llibre és una ajuda
    que torna a donar sentit.

    Per a lluitar contra el drac
    del poder i de la ignorància
    per deixar-hi constància
    del que a tots ens han llevat.

    Quan un govern ens oculta
    paraula, llengua i parlar,
    el poble tot sol s'indulta
    per seguir i per avançar.

    Per escriure els seus versos
    els seus mots i els sentiments,
    per seguir estant immersos
    dins els nostres pensaments.

    Per tant que visca els teu mots
    que ara tu mateix eleves,
    dius al llibre “Gloses meves”
    i són ses gloses de tots.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Aquest són els punts del ple ordinari d'abril que es celebrarà el dimarts a les 20:00. A les 19:30 es realitzarà el ple extraordinari pel sorteig de les taules electorals de les eleccions europees.

    Presentam una moció proposada pel GOB que fa a la situació de fragilitat territorial i ambiental derivada de la legislació impulsada pel PP de desregulació territorial. En la proposta de moció, s'hi exposen els canvis legislatius i les conseqüències immediates sobre l'urbanisme municipal i es proposa un acord que fa referència a les competències municipals en matèria d'urbanisme amb l'objectiu de corregir la tendència d'aquestes lleis a desregular el marc normatiu bàsic i a impulsar amnisties generalitzades al sòl rústic sense atendre la necessitat d'impulsar vertaderament la disciplina urbanística.

    Al ple es presenta el pressupost i la plantilla  amb mig any de retard, amb unes limitacions de despeses absurdes, imposades pel govern estatal del PP, i on hi ha un bon grapat d'inversions que ja havien estat pressupostades al 2013... Clar que el 2014 és més aprop de les eleccions... Als mateixos també es nota ja la majoria PP&PI i per primera vegada aquesta legislatura no s'ha tingut en compte cap de les propostes que hem presentat els partits de l'oposició. 

    1 – Aprovació si procedeix, de l’acta de la sessió ordinària de dia 21 de març

    2 – Impulsar el procediment i tràmits preceptius per a la cessió gratuïta al CIM dels trams de finca de titularitat de l’Ajuntament afectats per la expropiació de la variant del Port de Pollença.

    Un tema al·lucinant que mostra una vegada més com s'ha gestionat l'Ajuntament, resulta que encara no ha posat al seu nom les finques que li pertocaven de l’expropiació forçosa de la via de circumval·lació, ara es tracta de aprovar pel ple aquest fet...

    3 -   Aprovació inicial, si procedeix, del Pressupost de la Corporació, i la plantilla de l'exercici 2014 . 

    A l'enllaç Documentació Hisenda trobareu tota la informació que ens han enviat sobre el tema.

    4 – Aprovació inicial si procedeix de la modificació de l’Ordenança de Preus Públics del Festival de Pollença 2014

    Les entrades seran entre 20 i 35 euros amb bonificacions per residents, carnet jove, escola de música i banda de música.

    En el moment d'escriure aquest article no ens ha arribat la informació via email per poder penjar-la.

    5 – Aprovació, si procedeix, del reconeixement extrajudicial de crèdit 1-2014

    6 – Aprovació, si procedeix, del reconeixement extrajudicial de Crèdit de la Residència

    Aquí ens varen enganyar, ens varen dir que les factures havien quedat “tot i haver crèdit” fora de la liquidació per qüestió de temps ja que havien hagut de tancar l’exercici comptable el 30 de gener i aquestes factures no havien arribat a temps i que per això els dos punts es convertirien en un tot sol. Si bé hi ha unes factures grosses i molt clares de l’instal·la cio d’una centraleta de comunicacions al centre de dia que es va millorar al darrer moment i deixant al costat les factures de les reparacions del les escoles, hi ha factures de actuacions musicals fins i tot de les festes de juny de San Pere al Moll.

    7 – Sol·licitud d’ajuda per a projecte d’inversió i actuació per la millora de l’oferta turística a Mallorca, corresponent a l’exercici 2014 (BOIB 43 de 29/03/2014)

    Aquest punt anirà d’urgència ja que el terme per sol·licitar aquestes ajudes finalitza el mateix dia 29 dia del ple i per tant anirà d’urgència ratificant un decret de batlia. Es tracta de demanar una ajuda per poder desenvolupar una sèrie de millores a la Cala, ampliar el mirador de Cala Barques i fer una actuació a la plaça dels pins. Sembla que es tracta de rentar-se la cara davant dels veïns de la Cala Sant Vicenç ja que aquesta subvenció està més que complicada ja que tenim concedida la subvenció per executar les obres de la primera línia del Port de Pollença

    8 – Moció presentada pel grup municipal d’UMP per a l’asfaltat de la carretera MA-2200, de Pollença al Port

    9 – Moció presentada pel grup municipal d’UMP per a la modificació de les senyalitzacions de velocitat màxima  a la carretera MA-2200 de Port de Pollença a Alcúdia

    UMP ha  acceptat a proposta de l'equip de govern fusionar  les dues mocions. Amb el tema de l’asfalt no hi ha gran cosa a dir, només que no fa tan de temps que es va fer i que no és normal com s'ha degradat.  Respecte a l'altra moció es tracta de la senyalització de velocitat màxima a la carretera entre Alcúdia i el Port de Pollença  es demana que la velocitat no sigui limitada a 50 per hora a l’hivern.

    10 – Moció presentada pel grup municipal A en relació a les amnisties urbanístiques impulsades pel Govern Bauzà

    Com ja hem comentat presentam aquesta moció proposada pel GOB. Després de poc més de dos anys amb el Partit Popular al capdavant de les principals institucions Mallorca es troba en una situació de  fragilitat territorial i ambiental sense precedents que compromet el seu futur i el de la seva societat i que hem d'aturar.

    11 - Moció presentada pel grup municipal PSM-EN per a d’implantació del domini cat a les webs municipals.

    El regidor de Noves Tecnologies va dir que ja estaven comprats i tot just faltava fer les redireccions

    12 - Moció presentada pel grup municipal PSM-EN per a la investigació de la titularitat municipal de l’Església de la Cala

    El batle va dir que l’edifici encara està a nom de la dona del promotor de la Urbanització de la Cala Sant Vicenç i que ningú vol saber res, va dir tornaria parlar amb el vicari d’aquest tema.

    13 – Moció presentada pel grup municipal ERAM a favor de utilitzar el llenguatge estàndard als informatius d’IB3

    Com ha glossat Josep Bonnín sobre aquest tema:

    Sa MoMa ja està salat
    ara el telenotícies
    IB3 expert en pífies
    que ja em té acostumat.

    Per què un altre disbarat
    per la llengua esbocinar
    els que no fan més que odiar
    el sentir del nostre poble
    amb un sentiment innoble
    sens cap legitimitat?

    Experts en manipular
    cada dia, una ofensa

    però el poble se defensa

    i no deixa de lluitar.

     

     

     

     


    0 0

    [29/04] «O Movimento Operário» - Esclafament República dels Consell de Baviera - Concert de Lafforgue - Crozat - De Jong - Férandel - Torralba - Karanov - GarcíaÁlvarez - Jonas - Peñalver - Navarro

    Anarcoefemèrides del 29 d'abril

    Esdeveniments

    Portada del primer número d'"O Movimento Operário"

    - Surt O Movimento Operário: El 29 d'abril de 1917 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic anarcosindicalista O Movimento Operário. Boletim da União Operaria Nacional. De periodicitat irregular, aquest òrgan de la Unió Obrera Nacional (UON), primera central sindical creada a Portugal, va ser redactat principalment per Alexandre Vieira i Evaristo Esteves, administrat per Manuel da Conceição Afonso i Alfredo Pinto, i editat per Ricardo Malheiro. Publicà un suplement arran de la vaga telegràfico-postal de 1917. En sortiren nou números, l'últim el març de 1918, més un segon suplement que aparegué l'octubre d'aquell any.

    ***

    Gustav Noske, amb capell bolet, dirigint la repressió

    - Esclafament de la República dels Consells de Baviera: Del 29 d'abril al 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya), l'exèrcit governamental contrarevolucionari --30.000 membres dels Freikorps-- dirigit pel socialdemòcrata Gustav Noske esclafa a sang i foc la República dels Consells de Baviera. L'ordre burgès és establert després de violentes lluites de carrer, una victòria militar que donarà lloc a més de 700 execucions sumàries. Els anarquistes implicats en aquesta revolució patiren sense contemplacions la repressió: Gustav Landauer fou assassinat el 2 de maig; Erich Mühsam, detingut el 13 d'abril, serà condemnat a 15 anys de presó; Ernst Toller, per haver respectat la vida d'hostatges, serà condemnat a cinc anys de presidi; Ret Marut (B. Traven), aconsegueix fugir i ha de recomençar una nova vida sota una altra identitat a Chiapas (Mèxic).

    ***

    Propaganda del concert apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 15 de març de 1956

    - Concert de Lafforgue: El 29 d'abril de 1956 se celebra a la Sala Pleyel de París (França) un festival en suport del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili Solidaridad Obrera. L'acte consistí en un concert de René-Louis Lafforgue, cantautor i actor llibertari francès d'origen basc. Lafforgue havia nascut en 1928 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) en una família d'anarquistes bascos que, després de patir la guerra civil, s'exilià a França.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Henry Crozat de Fleury (28 d'abril de 1912)

    - Henry Crozat de Fleury: El 29 d'abril de 1886 neix a Le Havre (Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Henry Joseph Charles Jérôme Crozat de Fleury. Fill d'una família noble i benestant, sos pares es deien Pierre Arthur Auguste Crozat de Fleury, empleat al vaixell cabler MacKay-Bennett, i Marie Louise de Lagrange de Lagassan. Sa família volgué fer d'ell un funcionari model, però s'estimà més fer estudis de corredoria comercial i borsària i dedicar-se a les finances. Es declarà anarquista i vegetarià i freqüentà el cercle llibertari al voltant d'Albert Joseph (Libertad) i André Lorulot, participant en les xerrades populars celebrades al número 22 del carrer del Chevalier de la Barre de París, seu del periòdic L'Anarchie, i passant temporades a la Societat de Vacances Populars «Le Rayon de Soleil» (El Raig de Sol) de Châtelaillon (Poitou-Charentes, France), també coneguda com la«Plage Libertaire» (Platja Llibertària), i on entaulà estreta amistat amb el comerciant anarcoindividualista Pierre Cardi. En 1912 edità els fulletons: Comment on vous vole,Comment on vous ruine. De la finance au placement, Comment on doit s'enrichir i Orientation nouvelle et rationnelle de la finance et des affaires. També publicà el periòdic La Volonté, el lema del qual era «Treballarés prostituir-se». El 27 d'abril de 1912 va ser detingut acusat d'haver venut lletres de canvi i títols de propietat per valor de 27.340 francs provinents d'un robatori comès a Thiais (Illa de França, França) i del qual van ser acusats els membres de la«Banda Bonnot» Edouard Carouy i Henri Metge. La policia trobà a la seva casa situada en un barri aristocràtic parisenc nombrosos títols furtats, a més d'estatuetes de marfil que Carouy havia robat el 30 de maig de 1911 a l'estació de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Jutjat per l'Audiència del Sena, va ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per «complicitat de robatoris per encobriment» a cinc anys de reclusió, a 10 anys de residència forçosa assignada i a 2.000 francs de multa a pagar solidàriament amb Carouy i Metge, que van ser condemnats a treballs forçats a perpetuïtat. En 1920 publicà La cité idéaleou l'urbanisme social rationnel, amb un prefaci de Lucie Delarue-Mardrus.

    ***

    Albert de Jong

    - Albert de Jong:El 29 d'abril de 1891 neix a Amsterdam (Països Baixos) el militant anarcosindicalista i antimilitarista Albert Andries de Jong. Va descobrir les idees llibertàries gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, esdevenint propagandista del seu periòdic Vrij Socialist, i quan Domela morí, en 1919, va publicar-ne l'autobiografia i ordenà els seus arxius. Orador i antimilitarista convençut, va militar activament contra la guerra i va organitzar amb Bart de Ligt el suport als refractaris. Ambdós seran condemnats en 1921 per «crida a la revolta». Amb Arthur Lehning van formar part de la Oficina Internacional Antimilitarista, la finalitat de la qual era coordinar les accions pacifistes. Taquígraf de professió, va treballar molt de temps en la redacció del setmanari De Syndikalist i va publicar nombrosos articles informant sobre l'anarcosindicalisme. En 1933 va acollir a Amsterdam els militants alemanys de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), com ara el Dr. Gerhardt Wartenberg, que fugien de les persecucions nazis. En 1939, quan la declaració de guerra, va transferir al Regne Unit un capital que servirà en 1945 per editar el periòdic Buiten de Perken. Va ser ajudat per son fill Rudolf de Jong, continuador de l'obra de son pare i autor entre altres d'un llibre sobre la guerra d'Espanya i d'articles sobre el moviment llibertari holandès. Testimoni i actor de la història social d'Holanda, Albert de Jong restà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort el 27 de juliol de 1970 a Heemstede (Holanda Septentrional, Països Baixos). Entre les seves obres podem destacar Van christen tot anarchist, en ander werk van F. Domela Nieuwenhuis (1910), Onderwerping of verzet? (1915), De praktijk van het antimilitarisme (1921), 25 jaar oorlog aan den oorlog (1904-1929) (1929), Het rapport-Welter van socialistisch standpunt beschouwd (1932) i Oorlog tegen Hitler Duitsland? (1933) El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Albert de Jong (1891-1970)

    ***

    Séverin Férandel

    - Séverin Férandel: El 29 d'abril de 1896 neix a Barceloneta de Provença (Provença, Occitània) el militant anarquista i sindicalista Séverin Férandel. Fill d'un mecànic de bicicletes nascut a Autrecourt (Lorena, França), va començar a militar de molt jove en el moviment anarquista de la regió occitana d'Alès i va participar en les gires de conferències del minaireÉmile Soustelle dirigides als treballadors espanyols dels centres miners. El 9 de març de 1918 es va casar a Seta. A començaments dels anys vint va col·laborar en el periòdic de Montpeller Le Fouet, fundat per Vaillant, i que va deixar de publicar-se el juny de 1922 a causa de la detenció dels principals col·laboradors arran d'una manifestació contra la guerra a Besiers. Com que coneixia a la perfecció l'anglès, l'alemany i el castellà, farà feina en una agència de viatges d'intèrpret abans d'instal·lar-se a París en 1922 per seguir un curs de l'Escola de Propaganda dirigida per André Colomer sota l'auspici de la Unió Anarquista (UA). El 25 de juny de 1922 assistirà al Congrés de Sant-Etiève, que donarà lloc a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 intervindrà en el III Congrés de la UA a Levallois i en el IV Congrés de la UA a París entre el 12 i el 13 d'agost de 1923, on serà nomenat amb Pierre Lentente administrador delegat de Le Libertaire i participarà en el grup de Sébastien Faure, de qui era amic íntim. En 1924 va esdevenir responsable de les «Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes», fundades el maig per militants de diverses nacionalitats (Ugo Fedeli, V. Gozzoli, A. Darcola, L. Olmedo, J. Bueno, Y. Walecki, Iacif, Shoulim, Sacha Piotr, Sébastien Faure, etc.). En aquesta època va portar la gerència de la revista trilingüe (francès, italià, castellà) La Revue Internationale Anarchiste. En 1925 substituirà André Colomer en la gerència dels últims números de La Revue Anarchiste. Amb la seva companya Berthe Faber --que esdevindrà més tard companya de Francisco Ascaso--, portarà la gerència de la Librairie Sociale Internationale --rue des Prairies, 72, de París; creada amb diners del grup «Los Solidarios» i punt de trobada de l'exili llibertari internacional-- fins el 1927, quan la va deixar per motius personals i va ser substituït per Nicolas Faucier, gerent de la Librairie Sociale que depenia aleshores de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Arran del congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC) d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926, serà elegit membre de la comissió executiva. El 12 de febrer de 1927 va participar com a delegat en la Conferencia Internacional que discutiria la Plataforma Organitzacional promoguda pel grup d'exiliats llibertaris russos de Dielo Trouba (Makhno i Arshimov, entre altres). A resultes del congrés de la UAC de París, entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, que va ser el congrés de l'escissió, va ser elegit responsable de la Federació del Midi de la nova organització: la Unió Anarquista Comunista Revolucionària, de la qual serà un ardent defensor. En aquest any també serà un dels responsables (amb Luigi Fabbri, Gobbi, Treni, Berneri i Ugo Fedeli) de la revista bimensual anarquista en italià publicada a París La Lotta Umana; del Bolletino del Comitato Internazionale di Difesa Anarchica; i de la publicació Primo Maggio. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire i en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure, així com als periòdics Le Semeur contre tous les tyrans i Terre Libre. Participarà també com a tresorer, juntament amb Louis Lecoin (secretari), en el Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti i en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), creat el 1926 per demanar el dret d'asil per als anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, empresonats a França per «complot contra el Rei d'Espanya» i en perill d'extradició cap a l'Argentina --uns 200 militants anarquistes peninsulars es trobaven refugiats a França amenaçats d'expulsió. En 1929 s'instal·larà a Mèxic, on serà conegut com a Severino Ferrandel, i s'adherirà al Sindicat del Calçat. El 4 de febrer de 1931 es va casar de bell nou amb una mexicana amb qui tindrà dos infants. Per aquesta època va haver de cessar la militància pel perill d'expulsió, però la va reprendre arran de la Guerra Civil espanyola i després amb el suport dels revolucionaris peninsulars exiliats. Durant els anys 40 participarà en la secció de la ciutat de Mèxic de l'Aliança Garibaldi d'exiliats italians antifeixistes i serà secretari d'Acción Democrática Internacional (ADI), que agruparà els nuclis d'antifeixistes estrangers, i participarà en el Congrés Antifeixista de Mèxic --els dies 30 i 31 de gener i 1 de febrer de 1942--, juntament amb Joan García Oliver, on s'enfrontaran els nuclis comunistes i llibertaris pel control de l'exili mexicà. També col·laborà amb l'òrgan d'expressió antifeixista de l'ADI Libertad. Séverin Férandel va morir a Mèxic en 1978.

    Séverin Férandel (1896-1978)

    ***

    Pedro Torralba Coronas

    - Pedro Torralba Coronas: El 29 d'abril de 1913 neix a Riglos (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Torralba Coronas. Fill d'un ferroviari, fins a la guerra civil va fer feina en diverses tasques relacionades amb el ferrocarril i fou el responsable de les línies telefòniques entre Osca i Canfranc. En 1930 es trobava a Jaca aprenent l'ofici de ferrer quan es va produí l'aixecament militar republicà de Fermín Galán Rodríguez i d'Ángel García Hernández. Força impressionat per aquest fet, en 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe. El gener de 1936 presidí un míting a Ayerbe, on intervingueren Vicente Ballester, Miguel Chueca i Juan Arnalda. El juliol de 1936, quan es produí el cop militar feixista, ocupava la secretaria de la CNT d'Ayerbe i es trobava a Osca, on demanà al governador civil la distribució d'armes per sufocar l'intent; amb molta sort pogué arribar a zona republicana. A Igriés s'incorporà a les milícies de Barbastre. L'octubre de 1936 s'allistà en la «Columna Roja y Negra», amb la qual lluità durant tot el conflicte bèl·lic. El febrer de 1937 fou el representant d'aquesta columna al front d'Igriés. Amb la militarització de les milícies, fou nomenat responsable d'Informació de la 127 Brigada Mixta, càrrec que ocuparà fins al final de la guerra a més de cap de la II Secció de l'Estat Major. El març de 1939, al final de la contesa, s'encarregà de destruir a Madrid els arxius compromesos de la 127 Brigada Mixta. Amb el triomf franquista no pogué sortir de la Península, però fugi de la detenció refugiant-se al domicili de son germà a la localitat navarresa de Castejón de Ebro, on visqué clandestinament. El 12 de març de 1947 aconseguí embarcar a Irun amb un vaixell pesquer i arribar a Hendaia, instal·lant-se a Kanbo. En 1985 ja vivia a Bordeus, on fou el responsable de l'«Amicale de la 127 Brigada Mixta». Trobem col·laboracions seves en Boletín de la Agrupación de Militantes i en Solidaridad Obrera. És autor del llibre De Ayerbe a la «Roja y Negra». 127 Brigada Mixta de la 28 División (1980). Pedro Torralba Coronas va morir el 18 de gener de 2003 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

    Pedro Torralba Coronas (1913-2003)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Racho Karanov amb sa família

    - Racho Karanov: El 29 d'abril de 1925 es assassinat a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària) l'escriptor, professor i militant anarquista Radivoj Karanov, més conegut com Racho Karanov. Havia nascut en 1891 a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària) i fou professor de l'institut d'aquesta localitat. Intel·lectual de primer ordre, ben aviat s'adherí a les idees anarquistes, essent un dels primers llibertaris búlgars que pertanyeren a la tendència de l'anarquisme organitzacional, social i revolucionari. Brillant orador i hàbil organitzador, el juny de 1919 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Com Gueorgui Sheitanov o Ivan Nicolov, entre 1924 i 1925, després del cop d'Estat feixista del general Ivan Valkov del 9 de juny de 1923, formà part del grup minoritari del moviment partisà del Front Unit (FU) i col·laborà estretament amb els comunistes en la resistència armada. Arran de l'atemptat amb bomba del 16 d'abril de 1925 a la catedral d'Sveta-Nedelya de Sofia, obra del FU, que desencadenà una obra repressiva sense precedents, va ser detingut com molts altres companys. Racho Karanov va ser assassinat per un escamot d'esbirros feixistes macedonis i militars el 29 d'abril de 1925 a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària).

    ***

    Agustín García Álvarez

    - Agustín GarcíaÁlvarez: El 29 d'abril de 1965 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Agustín García Álvarez. Havia nascut el 21 d'abril de 1899 a La Felguera (Astúries, Espanya). En 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a la Conferència de Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal. El setembre d'aquell any representà la Federació Local de La Felguera de la CNT al Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil milità en el sindicat«El Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri (Biscaia, País Basc). Durant el conflicte bèl·lic lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el «Batalló Isaac Puente» de la CNT. Greument ferit al final de la guerra, fou evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va ser hospitalitzat a Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb l'Alliberament intentà emigrar als Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li va ser denegat el visat per l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la Federació Local de la CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de Martínez Prieto, fou partidari de la tendència reformista o col·laboracionista. Agustín García Álvarez va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa companya.

    Agustín GarcíaÁlvarez (1899-1965)

    ***

    Jehan Jonas a La Contrescarpe, fotografiat per Françoise Ducastel

    - Jehan Jonas: El 29 d'abril de 1980 mor a París (França) el cantautor i poeta llibertari Gérard Béziat, més conegut sota el nom artístic de Jehan Jonas. Havia nascut el 12 d'agost de 1944 a París (França). Son pare feia de representant de teixits i sa mare, que va abandonar el marit quan Gérard tenia dos anys i mig, de secretaria, i es va criar al barri perifèric parisenc de Levallois. Després d'acabar els estudis primaris en 1958 i de fer el servei militar a les oficines de l'Estat Major a Versalles, va treballar entre 1961 i 1963 en un taller mecànic de l'empresa estatal de ferrocarrils. Després de cantar cançons seves i de Léo Ferré pels carrers i terrasses de Saint Germain-des-Près i de Montmartre, va ser admès com a «autor» per la Societat d'Autors, Compositors i Editors de Música (SACEM) amb 200 cançons i com a «compositor» en 1967. A partir de 1966 va començar a actuar regularment en diversos cabarets parisencs, com ara «Chez ma cousine», «La Tête de l'Art», «La Fontaine des Quatre Saisons», «L'Écluse»,«Port du Salut», etc. Aquest mateix any va enregistrar el seu primer disc a EZ gràcies al suport de Lucien Morisse i serà comparat poèticament a Villon i a Verlaine. A partir de 1967 començarà a actuar en festes, en gales de Le Monde Libertaire i en actes del moviment anarquista, i actuarà en diverses ocasions amb Georges Brassens i amb Léo Ferré. En 1968 coneixerà Jean Marie Vivier, amb qui treballarà fins al 1978. A partir de 1975 actuarà amb Eddy Schaff. Va escriure novel·les policíaques per a la ràdio, peces teatrals, guions cinematrogràfics i obres pornogràfiques sota el pseudònim d'Henri de Canterneuil. Treballava amb una comèdia musical amb Eddy Schaff quan un tumor cerebral se li va manifestar. Setmanes després, el 29 d'abril de 1980, Jehan Jonas va morir a l'Hospital de la Salpêtrière de París (França); segons el seu desig, les seves restes van ser incinerades i escampades pel Sena des dels jardins del Vert Galant, en un acte on només van assistir els seus amics. Cançons conegudes seves són La couleur du papier, Le Manège, Mentalité française, Comme dirait Zazie, Flic de Paris, Garçon donnez-moi, Je t'ai promis, Le manège, Le phare, etc. La seva obra –humorística, irònica, cínica, compromesa, reivindicativa, que crida a la revolta i a la responsabilitat humana-- resta gairebé desconeguda a causa de la censura. En 2005 va rebre el premi de l'Acadèmia Charles Cros i aquest mateix any va sortir el primer tom de les seves obres completes. A Vilafranca de Lauragués (Occitània) existeix una associació«Jehan Jonas Second Souffle» dedicada a la seva memòria.

    Jehan Jonas (1944-1980)

    ***

    Juan Peñalver Fernández

    - Juan Peñalver Fernández: El 29 d'abril de 1983 mor a Grenoble (Delfinat, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Peñalver Fernández. Havia nascut en 1905 a Corvera Alta (Corvera, Múrcia, Espanya). Emigrà a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on va fer de pagès i s'introduí en la literatura anarquista. En 1931 retornà a Corvera, però fugí aviat a causa de la constant vigilància de la Guàrdia Civil. Durant els anys de la II República participà activament en els cercles llibertaris i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Baix Llobregat. El març de 1933 fou delegat del sindicat de Sant Feliu al Ple Regional de Catalunya de la CNT. El febrer de 1936 va ser membre del Comitè de Defensa de Barcelona i fou delegat per la Federació Local de la CNT de Sant Feliu al Congrés de Saragossa d'aquell any. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra els sollevats i destacà en la defensa de les col·lectivitats de Sant Feliu. El 21 de juliol de 1936 assistí al Ple Regional on els delegats del Baix Llobregat, entre els quals es trobava, sol·licitaren la presa del poder per part de la CNT. Després marxà al front d'Aragó enrolat en la Columna Ortiz. Encapçalà la Centúria Peñalver de Letux, a la comarca de Belchite, on formà part del Comitè Antifeixista que engegà el procés col·lectivista. Amb la militarització de les milícies, tornà a Sant Feliu. A causa d'un accident laboral hagué de romandre mesos enllitat ferit en una cama. Després va fer feina en una escola barcelonina. Durant la tardor de 1937 entrà en el Servei d'Investigació Militar (SIM). En 1938 s'encarregà de les col·lectivitats agrícoles del Baix Llobregat i representà aquesta comarca catalana en el Congrés Econòmic de València. Amb el triomf feixista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers; després fou destinat a les tasques de construcció d'un arsenal a Angulema enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). El maig de 1940, amb l'ocupació alemanya, marxà cap a Tolosa de Llenguadoc i es reuní amb sa companya a Montpeller. Després de residir un temps a Marsella, a finals de 1940 establí a Grenoble. En 1941 fou nomenat secretari de la V Regió. Després de l'Alliberament fou nomenat secretari de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1947 fou delegat de Grenoble al II Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. En 1958 i 1962 va fer conferències a Grenoble. Durant els anys setanta fou el responsable de l'Associació Francoespanyola de Grenoble i sempre milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste i Solidaridad Obrera.

    ***

    José Navarro Muñoz

    - José Navarro Muñoz: El 29 d'abril de 2007 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista José Navarro Muñoz, també conegut com Pepe Orto. Havia nascut el 12 de juliol de 1916 a Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya). Orfe de pare quant tenia tres anys, va deixar l'escola als set per treballar de pastor i des de molt jove es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan les tropes feixistes van ocupar el seu poble en 1936 va marxar a Madrid, enrolant-se en la «Columna del Rosal»; amb la militarització va arribar a sergent i va combatre en diferents fronts. Després de la derrota es va exiliar al nord d'Àfrica (Casablanca) i va acabar en les companyies de treball a Bouafa i Bechar fins al desembre de 1942; l'any següent va treballar de rentaplats a Oudja i després es va traslladar a Casablanca. Quan va acabar la II Guerra Mundial va marxar a França a mitjans de 1946, residint a Tolosa de Llenguadoc fins al febrer de 1947. Després d'un temps, va passar clandestinament la frontera per lluitar contra el franquisme i durant un any va fer de cambrer a Sevilla, alhora que va intentar reconstruir la CNT a la capital andalusa. Fugint d'una batuda policíaca, va marxar a Madrid, on va fer feina en la construcció. El 24 de maig de 1948 va assistir a un Ple de Regionals a la Casa de Campo i poc després va ser detingut. Després de ser torturat durant vint dies, va ser internat primer a Ocaña i després a la presó del Dueso, on va passar 10 anys tancat d'una condemna de 25. Un cop alliberat, el 18 de juny de 1958, es va instal·lar a Barcelona a partir de 1960, amb el suport de José Torremocha i José Turón. Més tard va crear el grup d'afinitat «Perseverancia», amb Joaquim Arores, que va restar actiu durant els anys seixanta i fins al 1970. Després de la mort de Franco, va participar en el rellançament de la CNT i juntament amb altres veterans companys va llançar a partir de 1980 la revista anarquista Ideas. Obligats a canviar el nom de la publicació per coincidir amb el d'una revista de «labors de la llar» que ja estava registrada, passà a anomenar-se Orto, que encara continua publicant-se gràcies en gran mesura al seu afany. En 1997 va publicar Textos para una proyección libertaria, recull dels articles publicats en els primers 100 números d'aquesta revista.

    José Navarro Muñoz (1916-2007)

    Escriu-nos 

    Actualització: 29-04-14


    0 0

    Marc Pons siempre será perseguido por el estigma de haber sido el peor presidente del Consell insular de Menorca. Y no es para menos. Su gestión al frente de esta institución está plagada de errores, omisiones y negligencias.

    Todavía me acuerdo en los plenos del Consell cómo, a imitación del inolvidable Zapatero, negaba la crisis. Incluso evitaba esa terrible palabra y utilizaba sustitutivos y eufemismos como desaceleración, reducción de la actividad, etc. Ese empecinamiento en no reconocer la crisis fue nefasto para todos ya que no se tomaron las medidas a tiempo para minimizar sus efectos y Menorca se hundió en la miseria.

    Y mientras los menorquines se empobrecían, el Consell insular seguía gastando más de lo que la prudencia aconsejaba. Todos los ejercicios económicos durante la presidencia de Marc Pons se cerraron en números rojos, nunca se cumplió con el objetivo de estabilidad presupuestaria y la deuda aumentó hasta límites insostenibles.

    Aparte de la mala gestión ordinaria del día a día, que dejó al borde del cierre a la “Fundació Destí” o la “Fundació de persones amb discapacitat”, la presidencia de Marc Pons en el Consell se recordará por haber hurtado a todos los menorquines muchos millones de euros.

    Hemos de recordar que Marc Pons fue incapaz de reclamar el dinero de las inversiones estatutarias que el Govern Antich desvió a gasto corriente. Me refiero a los 5 millones que iban destinados al Parc bit de Alaior y los 7 millones para s’Enclusa de Ferreries. El Govern Antich recibió el dinero y se lo gastó en otros menesteres mientras Marc Pons, por desidia o por garantizarse un puesto de salida en las listas, no tuvo el coraje de exigirlo. Su prioridad, quedó clara, no eran los ciudadanos sino la silla.

    Otro fracaso fue la incapacidad de negociar un nuevo modelo de financiación de los consells. Una incapacidad que finalmente se plasmó en la aprobación de unas “bestretes” que suponían una aportación adicional de 3 millones para Menorca en el año 2008 y 2009 y 4,5 millones en 2010 y 2011. Sin embargo, de estas “bestretes” sólo se pagaron las de 2008 y 2009. Y las de 2009 se pagaron en 2011, dos días después de perder las elecciones, mientras que las de 2010 y 2011 no se cobraron y Marc Pons, otra vez, tampoco las supo, o no las quiso, reclamar. Y así, Menorca dejó de recibir un dinero tan necesario como justo.

    Entre las inversiones estatutarias que no llegaron y las “bestretes” que tampoco se transfirieron, Menorca dejó de recibir, por la negligencia de Marc Pons, un total de 21 millones de euros. Si a esto le añadimos lo que tendremos que pagar por el Caso Cesgarden, queda claro que los gobiernos socialistas que hemos sufrido en el Consell de Menorca han sido muy nocivos para los menorquines. Un cúmulo de despropósitos que nos han costado un ojo de la cara.

    Afortunadamente, los ciudadanos pusieron en su sitio a Marc Pons y lo premiaron con una sonora derrota en las urnas en las elecciones de 2011. Marc Pons obtuvo los peores resultados imaginables y pasaron de seis consellers a sólo cuatro. Los ciudadanos le dieron, y de qué manera, la espalda.

    Poco después, una vez perdido el Consell, Marc Pons quiso mantenerse en la secretaría general del PSOE. También fracasó. Perdió ante Vicenç Tur. Sus propios afiliados también le dieron la espalda. Tanto es así, que incluso votaron en contra de su informe de gestión, algo insólito en cualquier partido político.

    En definitiva, se le han ido sucediendo los fracasos, tanto a nivel de partido, como derivados de sus años al frente del Consell. Su mala gestión, su desidia y su inoperancia le han arrinconado en su partido, pero sobretodo, y lo que es peor, nos han hecho perder 21 millones de euros a todos los ciudadanos de Menorca. En su caso, cualquiera, con un mínimo de decencia, se hubiera ido a su casa, sin embargo Marc Pons sigue en su escaño dando lecciones y exigiendo a los demás lo que él fue incapaz de hacer. Pero Menorca ya lo conoce y los suyos también y ya no se van a dejar engañar nunca más por él.


    0 0

    CASOS PRACTICOS EXPLOSIVOS MERCANCIAS PELIGROSAS.

    Material del Ministerio de Fomento 2014.
    Pruebas para CONSEJEROS DE SEGURIDAD

    Se presentan en dos marcos:
    El de la izquierda con las preguntas y respuestas.
    El de la derecha con un índice de nº ONU y nombres.

    Las flechas en el ángulo superior de cada marco avanzan
    y retroceden las preguntas y respuestas sincronizándolas.
    La línea que separa los marcos puede ajustarse.
    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.
    PANEL NARANJA


    0 0

    El passat dissabte va tenir lloc a Alaior la festa del 60è aniversari de la arribada d’en Llorenç i na Eulàlia al poble. Ja feia dies que les diferents agrupacions geganteres que hi havíem de prendre part ho anàvem anunciant, publicant les primeres fotografies dels gegants ja a Alaior a punt per a la commemoració, publicant reportatges sobre la història de la parella gegantina que estava de aniversari i sobre tot engrescant a tot-hom a passar un dissabte matí en companyia de les grans figures de l’illa.

    Abans de iniciar la crònica hem de recalcar que erròniament en alguns medis la festa es va anunciar com a III Trobada Insular de Gegants. Aquesta no podia ser, doncs la III Trobada insular de Gegants de fet es va fer a l’any 1994 a Maó, arribant-se a celebrar de trobades insulars vuit de consecutives entre els anys 1992 i 1999. La festa d’ahir si be va consistir en una trobada de la majoria dels Gegants de Menorca no podia ser en absolut la que feia tres, pot ser aniria més en la línia de quan a l’any 2009 es va commemorar el 75è aniversari de la arribada d’en Tomeu i na Guida a Maó, en la que hi van participar també tots els Gegants Menorquins.

    El cas és que una gran festa és la va anunciar i això és el que va haver ahir al poble d’Alaior. la primera fotografia que ens va arribar va ser poc abans del començament de la festa en la que les figures que hi havien de prendre part esperaven a l’antic convent de Sant Diego a que es dones el “sus” i aquestes sortissin al carrer a ballar.

    Les figures que havien arribat a Alaior per a prendre part en l’esdeveniment eren el Gegant Yurca, de la Colla de Geganters que porta el mateix nom del gegant; l’Avi Perico i s’Àvia Agadet i n’Abu Omar i na Nura representant al poble de Llucmaçanes; Els Gegants d’es Castell en Jaume i na Roser i també els gegantons en Xec Calvet i en Hommer i na Lisa Simpson; els Gegants de Sant Lluís en Martí i na María; els Gegants de Maó en Tomeu i na Guida; els Gegants d’es Mercadal en Martí i na María i com no podia ser d’una altre manera no hi van faltar els amfitrions en Llorenç i na Eulàlia i en Xoroi i sa Fadrina de Biniadris de Alaior. Com a sorpresa de última hora fins i tot vam poder comptar amb la presència d’en Joan i en Josep, dos gegantons d’en David, un fillet d’Alaior, que va voler compartir amb els seus gegants data tan senyalada.

    Festa 60 aniversari dels Gegants d'Alaior en Llorenç i na Eulàlia. amb la participacio dels Gegants de Maó, Gegant Yurca, Gegants de Llucmaçanes, Gegants d'es Castell, Gegants de Sant LLuís, Gegants de Mercadal i els amfitrions els Gegants d'Alaior. la Música va ser la de la Banda de Tambors i Cornetes d'Alaior i la dels grups de grallers.

    Festa 60 aniversari dels Gegants d'Alaior en Llorenç i na Eulàlia. amb la participacio dels Gegants de Maó, Gegant Yurca, Gegants de Llucmaçanes, Gegants d'es Castell, Gegants de Sant LLuís, Gegants de Mercadal i els amfitrions els Gegants d'Alaior. la Música va ser la de la Banda de Tambors i Cornetes d'Alaior i la dels grups de grallers.

    El cas és que a les dotze del migdia totes les figures ja estaven a punt per a la passejada pel poble. Abans d’arribar el moment, les agrupacions geganteres participants es van començar a estrènyer les faixes i a treure els gegants al carrer. Cada agrupació aniria traient els gegants dels que en són responsables i també va ser necessari que algunes es fessin càrrec de figures que en el dia d’avui no compten amb portadors fitxes, com és el cas dels Gegants d’es Castell o els Gegants de Sant Lluís. Com la festa pretenia ajuntar a tots els gegants de l’illa simplement els geganters d’altres pobles van ballar aquestes figures.

    La música aniria a càrrec de la Banda de Tambors i Cornetes d’Alaior i també se escoltarien els sons populars de les gralles, en aquest cas les d’Es Castell i del propi poble d’Alaior. 

    La volta va ser pels carrers més cèntrics del poble, aquesta no va durar en excés, doncs el moment més important de fet era el de la arribada i balls finals a la Plaça Constitució de totes les figures. Els amfitrions els esperaven a la entrada de la plaça i cada un dels gegants convidats va poder saludar a n’en Llorenç i na Eulàlia, que a tots van agrair la asistencia en un dia tan important.

    Un cop amb totes les figures a la plaça va ser aquest el moment en que es van poder fer les fotografies que les diferents agrupacions hem anat penjant al facebock, de tots els gegants a la plaça, fent un semicercle i les deferents parelles ballant al mig.

    Festa 60 aniversari dels Gegants d'Alaior en Llorenç i na Eulàlia. amb la participacio dels Gegants de Maó, Gegant Yurca, Gegants de Llucmaçanes, Gegants d'es Castell, Gegants de Sant LLuís, Gegants de Mercadal i els amfitrions els Gegants d'Alaior. la Música va ser la de la Banda de Tambors i Cornetes d'Alaior i la dels grups de grallers.

    Arribant al punt d’aquesta ballada final a la plaça ens ve a la memòria la altre fotografia, la de la II Trobada insular de l’any 1993, celebrada a Alaior, en que ajuntant tots els gegants de l’illa eren molts menys dels que existeixen en la actualitat i en la que el mon geganter existent avui encara s’estava gestant. la colla de Geganters maonesa feia poc havia agafat el relleu als antics portadors de gegants de l’Illa i era qui s’encarregava de ballar la majoria de Gegants Menorquins i per aquell dia en concret es presentava la Colla de Geganters d’Alaior. Ahir a la plaça van ser molts els gegants i també molts els que van fer possible l’event, entre geganteres i músics; pot ser seria interessant examinant les fotografies contar quans vam ser ahir a la festa dels Gegants d’Alaior.

    Com que el ser geganter consisteix en dues coses, la primera la de custodiar i ballar les enormes figures i la segona la de fer pinya, fer colla, això és el que es va fer un cop fet l’últim ball i anat a estotjar les figures. fer colla, fer pinya, també es trobar-se tots els grups en una paella per a celebrar el que s’havia fet aquell dia i sobre tot que en  Llorenç i na Eulàlia ja fa 60 anys que són a Alaior. per molts anys!

     Visita també: www.gegantsmao.menorca.es i els videos a www.youtube.com/gegantsmao més fotografies al nostre perfil de facebook: Gegants de Maó Menorca.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Antifeixisme i anticapitalisme en els 70.


    Plaça Major de Ciutat de Mallorca. En el centre de la fotografia podem veure a l'expresident de l'Obra Cultural Balear, el militant de l'OEC Antoni Mir, portant els cartells de l'organització en un Primer de Maig del començament de la democràcia.

    1974

    El 1974 el férem al bosc de Son Vida i continuà la lluita gens soterrada entre els carrillistes i l'OEC (Jaume Obrador, Francesc Mengod, etc) quant als objectius tàctics i estratègics del moviment veïnal. En Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco (i molts d'altres companys), malgrat (o potser per això mateix) la seva decidida militància en el nostre partit i a les Comissions Obreres Anticapitalistes i les Plataformes Anticapitalistes, no volien que les naixents organitzacions veïnals fossin instrumentalitzades per objectius polítics aliens als interessos concrets de la classe obrera i el poble (la política carrillista de reconciliació amb la burgesia i el feixisme). L'històric dirigent del PCE Carlos Llorens Castillo en el seu llibre Anti-eurocomunismo (sobre el Xº Congreso del PCE), (pàg. 17), escrivia, criticant precisament aquesta política de preservar els aparats repressius franquistes i mantenir les principals institucions de l'Estat: "La reconciliación [amb la burgesia i el feixisme], por el contrario, no implica cambio alguno de estructuras económicas y políticas, no remueve a nadie de sus puestos, mantiene inconmovibles a los más destacados agentes de la represión y corrupción franquistas y acepta la convivencia y la colaboración con los órganos de poder del capitalismo heredados de la dictadura. La reconciliación es la antítesis de la ruptura; es la paralización de las acciones de lucha contra el capitalismo y el estancamiento en vía muerta de la marcha del Partido hacia el socialismo".

    Aquesta lluita (contra els enemics de la llibertat dels pobles i el socialisme) continua encara i per molts d'anys; serà permanent mentre hi hagi gent que vulgui fer carrera a costa dels autèntics protagonistes de la història: el poble treballador.


    1976, Ciutat de Mallorca. Reunió clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). Miquel López Crespí (a l'esquerra de la fotografia), Caterina Mir (en el centre) i altres membres de la direcció del partit preparant les activitats de l'organització a les darreries de la dictadura franquista.

    1975

    Per l'abril de 1975 hi hagué una petita manifestació en la cruïlla Pont de la Riera-Avinguda de Jaume III. A la nit, nombrosos grups de militants de l'esquerra revolucionària, membres del PCE i independents sortírem a fer les pintades que solíem fer cada any per aquestes mateixes dates. No record cap detenció de manifestants. L'endemà, a l'horabaixa, hi hagué la concentració (que se li escapà de les mans, com veurem en un altre capítol) de la fantasmagòrica Junta Democràtica d'Espanya (organisme d'inspiració carrillista sense cap implantació de masses a Mallorca), en la qual participàrem nombrosos militants de quasi tots els partits de l'esquerra revolucionària.

    Alguns aspectes d'aquests esdeveniments que van tenir tanta repercusió estatal i internacional els he explicat una mica en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica" (pàg. 123 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, El Tall Editorial, núm. 18. Palma, 1994). És interessant recordar com va tractar el fet la premsa de Ciutat. Dia 2 de maig de 1975, el Diario de Mallorca informava de la següent manera:

    "Ayer, en el Monasterio de Lluc, poco después de la una de la tarde, fuerzas de la Cuarta Compañía de la Guardia Civil, con destino en Inca, detuvieron a trece sospechosos de haber proferido gritos subversivos y arrojado cierta cantidad de propaganda política relativa a las actividades de la ilegal Junta Democrática de España. Los sospechosos fueron conducidos a Inca en un autobús de la Guardia Civil a fin de serles tomada declaración y, dentro de los plazos que señala la ley, proceder a su entrega al juez de instrucción de aquella ciudad.

    'Según testigos presenciales, poco después de la una de la tarde, mientras al pie de la fachada del monasterio se desarrollaba un autorizado recital de sardanas, personas no identificadas comenzaron a arrojar desde el tejado del edificio gran número de folios conteniendo el segundo manifiesto de la ilegal Junta Democrática de España, acompañado con un resumen del mismo. Simultáneamente, un grupo de jóvenes con los brazos entrelazados comenzó a proferir gritos de supuesto carácter subversivo.

    'Conocidos los hechos por números de la Guardia Civil, presentes allí en servicio de rutina, se procedió a la detención de quienes proseguían gritando y comenzaban a entonar canciones sudamericanas de tipo social y reivindicativo. Salvo alguna carrera inicial, la acción de la Guardia Civil no causó excesiva alarma entre la multitud que había acudido al monasterio con ocasión del día festivo. Agentes del Servicio de Información del mencionado cuerpo procedieron a registrar cierto número de coches y a proseguir con la retención de presuntos participantes en el acto.

    'Los sospechosos, en número de trece, fueron inicialmente retenidos en el Ayuntamiento de Escorca, anejo al monasterio de Lluc. Tiempo más tarde, hacia las cinco y cuarto, un microbús de la Benemérita los condujo hasta la base de la Cuarta Compañía de guarnición en Inca, donde suponemos les fue recibida declaración a los retenidos y en la que permanecerán hasta ser puestos a disposición de la autoridad judicial.

    'Noticias llegadas a última hora informan que el Vicario General de la Diócesis, en representación del Obispo, que se halla ausente de la isla se ha interesado por los detenidos en Lluc".

    El mateix 2 de Maig, l'Última Hora escrivia:

    En Mallorca hay que registrar los sucesos de Lluc, donde se repartió propaganda, al parecer de la ilegal Junta Democrática, y se practicaron varias detenciones. Hasta el momento de escribir estas líneas, y consultadas varias fuentes oficiales, no se nos ha facilitado más información sobre el hecho.

    'Asimismo, a la hora de nuestra edición no hemos podido conseguir la información de si continúan las retenciones realizadas ayer por la tarde, y que se encontraban en Inca.

    'Ayer por la noche la noticia de estas retenciones corrió rápidamente por nuestra ciudad, ya que fueron algunos miles los mallorquines que presenciaron el hecho en Lluc al haber coincidido en el Monasterio un gran número de excursionistas.

    'Según se ha comentado las fuerzas de Orden Público estaban alertadas con respecto a los hechos señalados".

    A l'endemà, el 3 de maig, el Diario de Mallorca ressenyava:

    "Los trece sospechosos de haber distribuido propaganda ilegal relativa a la denominada Junta Democrática de Mallorca y haber proferido supuestos gritos subversivos en el monasterio de Lluc el pasado jueves día 1, fueron puestos a disposición del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de Inca a las diez de la mañana de ayer, viernes.

    'Durante la mañana de ayer, se personaron en el mencionado Juzgado familiares de los retenidos para interesarse por la situación de los mismos. Estos prestaron declaración individual ante el Juez, pasando acto seguido en grupos a la Sala de Audiencia, donde comparecieron también varios miembros de la Guardia Civil, todo ello dentro de las actuaciones judiciales pertinentes.

    'Hacia las nueve de la noche, las trece personas fueron puestas en libertad. Los nombres de tales personas son: don Juan Antonio Alomar Cladera, don Gabriel Bassa, don Miguel Bueno, don Baltasar Darder, don Mario González, don Julio Jurado, don Miguel López Crespí, doña María Mairata, don Buenaventura Sala, don Jaime Serra Ferrer, don Sebastián Serra, doña Cathy Sweeney y doña Aurora Vidal".

    Personalment -ho he explicat més detalladament en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica"- no em podia treure del cap el que havia succeït. M'havien enxampat per haver sortit en defensa de Sebastià Serra -perseguit en aquell aplec per un social de paisà. Ara sortia als diaris, com a "propagandista" de la fantasmal Junta, preconitzadora del pacte amb els franquistes reciclats i el manteniment dels aparats d'estat feixistes (exèrcit, brigada social, policia armada, guàrdia civil, etc) contra els qual lluitàvem els comunistes.

    Els militants de l'esquerra revolucionària ens sentírem decebuts per un moment.

    L'amic Antoni Nadal, en explicar aquests fets al seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989) (pàg. 35), ho deixa ben clar quan conclou la descripció dels fets dient:

    "Val a dir que una part dels tretze retinguts no solament no eren membres de la Junta Democràtica d'Espanya, sinó que n'eren contraris des de posicions d'esquerra revolucionària".

    Miquel López Crespí

    Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 65-69.


    0 0
  • 04/30/14--06:22: Ple d'abril
  • Al llarg del dia publicarem una primera valoració i votació del ple.

     

    L'1 de maig recordam, reivindicam... i presentam el nostre candidat. A més a més hi haurà picada, refresc i l'actuació musical de Jonny on the rocks. Us esperam! A les 19:00 h a la Plaça dels Seglars a Pollença 

     


     


    0 0

    Vos avancem un primer resultat del ple fent referència al pressupost municipal pel 2014. Duit a aprovar inicialment al mes d’abril, no es podrà aprovar definitivament fins al maig, el cinqué mes de l’any. Això fa que les inversions que s’hi inclouen difícilment ja es poden executar dins el mateix any (els pressupostos s’haurien d’aprovar com a màxim al novembre de l’any anterior, set mesos abans).

    L’explicació del regidor David Alonso va pintar un panorama idíl·lic amb un ajuntament al que li sobren doblers i que fa inversions per activar l’economia del poble. Es varen oblidar de mencionar que si s’han sanejat els comptes ha estat per l’esforç dels pollencins a traves de les taxes i els impostos, que han pujat durant tota la legislatura (llevat de la simbòlica i electoralista baixada dels fems per enguany), així com la reducció de serveis i activitats que realitza l’ajuntament. Ni tan sols la reducció dels valors cadastrals aprovada l’any passat ha suposat rebaixa d’IBI, sinó que la pujada no sigui tan exagerada.

    Després de quatre pressupostos presentats per l’actual consistori ja tenim clar que els pressuposts que presenten són hermoses declaracions d’intencions, però que a l’hora de la veritat moltes de les partides que es pressuposten realment no s’executen, en un exercici de vendre fum amb promeses que no es compleixen. Així, per exemple, al 2013 es pressupostaren 200.000 euros per millores a Cala Sant Vicenç dels que no s’ha fet servir ni un euro; enguany ni tan sols tornen a posar aquests 200.000, sinó que la seva inclusió queda pendent d’una futura (ja ho veurem) modificació del pressupost.

    Ja ho varem advertir fa mesos quan anunciaven 60.000 euros de subvencions per a rehabilitació per façanes. L’any passat hi havia només 30.000 euros, per tant anunciar els 60.000 tornava a ser propaganda. I d’aquests 30.000 només s’han compromès entorn dels 5.000 euros (les subvencions es convocaren a finals d’any, sense temps per presentar-se més sol·licituds). Enguany no han pressupostats els sobrants 25.000 més els 30.000 compromesos “de paraula” per enguany, sinó tan sols aquests darrers, fet que deixa el total lluny dels 60.000 anunciats a la premsa. Per tant propaganda, i a sobre enganyosa.

    Però com que a la boca li fan dir el que es vol, aquesta setmana ja hem pogut veure com el gabinet de premsa de l’equip de govern ha venut que el pressupost del 2014 preveia “5 milions d’euros en inversions”. Mentida. D’aquests entorn un milió són inversions que haurien d’haver fet ja l’any passat, però que no han estat capaços de dur endavant, i un altre milió i mig corresponen a inversions que es pressupostaran si es fan posteriors modificacions del pressupost. Per tant, a molt estirar, com a molt el pressupost del 2014 suposa entorn del milió i mig d’euros en noves inversions.

    De les propostes fetes pels partit de l’oposició i pel PSM en particular, ni rastre al pressupost del 2014. No esperavem que ens acceptessin tot el que proposàvem, però creiem que hi havia propostes ben raonables, recollides en el nostre programa electoral. La millora dels accessos adaptats a minusvàlids a Cala Barques i Cala Molins (argumentaren problemes amb Costes, però en canvi no en tenen quan es tracta de posar “xiringuitos” o casetes per vendre tiquets o fer massatges), millorar les entrades del poble (La de Can Morató és lamentable i la del Camp de l’Om no fa llarg), extendre les subvencions de façanes a l’eliminació de barreres arquitectòniques i millora de l’eficiència energètica, el continuar l’empedrat d’alguns carrers del centre de Pollença que encara estan pendents, millorar la senyalització del Moll des de la Circumval·lació, i un llarg etcètera on hi havia marge per arribar a acords, però que no es varen voler acceptar.

    En definitiva, uns pressuposts fets d’esquena als ciutadans de Pollença (i, no cal dir-ho, a la resta de partits polítics que no formam part del pacte PP-PI-UMP) amb la visió posada a les eleccions de l’any vinent i a l’obtenció de titulars de premsa. Per això en deim els pressuposts del PP, ja que no són els que més convenen a Pollença, sinó a aquest partit (amb la col·laboració incomprensible del PI i UMP). Lluny de la visió de futur i la planificació que un municipi com el nostre necessita.

    El pressupost es va aprovar amb els 8  vots a favor del PP, CIUP+LLR (El PI) i UMP, i amb els 6 vots en contra de la resta de grups, PSM, PSOE, A i ERAM. Ara s'obre el periòde d'al·legacions, on qualsevol ciutadà pot fe-hi les que trobi oportunes.



     


    0 0
  • 04/30/14--06:22: Memòries de la RAMEHG, 2013
  • La Reial Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics (RAMEHG) publica anualmente una revista titulada Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics. Su edición digital se encuentra en Dialnet. Ahora ya está el número 23, correspondiente al año 2013, el cual presenta los siguientes artículos:

    grafiti

    • Elvira González Gozalo: Los trazos murales espontáneos, testimonios arqueológicos de nuestra cultura. El caso de Mallorca
      Los dibujos, grafitos e inscripciones de tipo espontáneo, incisos o pintados en los muros, han sido objeto de interés para especialistas europeos sobre todo italianos, alemanes y franceses durante el siglo XIX y parte del XX. Tan sólo hay que recordar los grafitos de Pompeya que ha dado tantísimos estudios de esta especialidad para entender el fenómeno al que nos estamos refiriendo. Sin embargo nuestro país no ha prestado una especial atención hacia estos testimonios arqueológicos, salvo en Mallorca, donde los estudios se realizan de manera sistemática desde hace más de treinta años en todos sus monumentos.
    • M. Carme Coll Font: Arnau de Togores: l'empremta del guerrer
      Arnau de Togores va ser membre de la petita noblesa catalana que va participar de l’exèrcit cristià que conquerí Mallorca (1229). Una dècada després de la conquesta de Mallorca s’hi troba instal·lat. L’anàlisi del Llibre Manual de Pere Romeu (1239-1243) ens permet rastrejar les seves principals ocupacions, que el fan part de l’elit econòmica del moment: terratinent, corsari, creditor-mercader i noble feudal.
    • Antonio Mut Calafell: Onomàstica dels participants als actes celebrats a Ciutat de Mallorca l'any 1300 amb motiu de l'actualització de les franqueses i privilegis del Regne promoguda per Jaume II
      Jaume II de Mallorca va emprendre al començament de 1300 una actualització de les franqueses i privilegis dels territoris insulars del Regne. Amb tal motiu es celebraren a la Ciutat de Mallorca uns actes conduents a la seva concessió i aprovació públiques. El present treball ofereix uns 600 noms i llinatges corresponents a les autoritats i particulars que participaren a aquelles solemnitats. Aquests noms devien ser representatius de les famílies de la població més nombrosa de l'illa uns 60 anys després de la conquesta de Jaume I.
    • María Barceló i Crespí: Els Massanet: poder econòmic i prestigi social (segle XV)
      Gràcies a la documentació arxivística i, sobretot als protocols notarials, s’ha pogut reconstruir, més o menys, la família Massanet al llarg d’uns vuitanta anys i de vàries generacions. Així, s’ha perfilat l’evolució d’una família rica i amb prestigi social i alhora ressegir, a grans trets, la trajectòria personal dels seus membres en el quefer econòmic, la relació familiar, la dedicació profesional, etc. Tot plegat evidencia el poder econòmic i el prestigi de la família Massanet així com el seu ascens social a la Mallorca de la tardor medieval.
    • Miguel Gabriel Garí Pallicer: Los horneros de la Ciutat de Mallorca moderna: reproducción y movilidad social
      El presente artículo tiene como objetivo mostrar algunos aspectos de la menestralía urbana de la Mallorca de los siglos XVI y XVII. En concreto, los temas tratados serán dos: la reproducción de roles sociales y la movilidad social a partir del estudio de un gremio importante de la ciudad como era el de horneros.
    • Albert Cassanyes Roig: La fundació de la Congregació de l'Esperit Sant i la seva tasca de beneficència a l'Hospital General de Mallorca (1598-1605)
      Aquest article presenta la fundació de la Congregació de l’Esperit Sant, que depenia del col·legi de Monti-sion, i com des del primer moment es va ocupar en tasques de beneficència a l’Hospital General. A partir de les seves ordinacions i de les deixes pies rebudes, es pretén remarcar la importància de la congregació en l’assistència benèfica a Mallorca.
    • Miquel Pou Amengual: Consum i desmembració de pintura mitològica a l'Alta societat illenca. L'exemple d'un fris d'Acteó i Diana
      La investigació analitza l’escassa presència de pintures mitològiques a Mallorca i en concret les de quatre col·leccions privades. Les col·leccions pertanyien a la societat benestant de Ciutat de Mallorca que eren propietàries de casals a Palma. Aquestes i alguns casals foren sotmesos, amb el temps i per diverses causes, a la seva desaparició provocant l’extinció del conjunt d’obres d’art que posseïen. A més, el treball, estudia i dóna a conèixer, un exemple concret d’obra d’art feta per a un interior de casal ciutadà i que fou víctima de la separació del conjunt artístic per la qual fou creada.
    • Felipe Rodríguez Morín: Sobre la commoción sufrida por los reaccionarios mallorquines en 1813, a cuenta de una traducción de El Contrato Social de Rousseau
      Con la primavera de 1813 llegó a Mallorca una traducción de El contrato social de Rousseau titulada Principios del derecho político, que encendió la cólera de los rancios con más intensidad que ningún otro libro «impío», no solo porque vieron en dicha obra un ataque contra los tres puntales de la tradición hispana: religión, monarquía y familia, sino porque la consideraron también como una especie de punta de lanza de la revolución promovida por el enemigo francés y ejecutada en España por los liberales, cómplices en su opinión de Bonaparte.

    Todos los artículos se hallan a texto completo


    0 0

    Antifeixisme i anticapitalisme en els 70.



    La premsa dels anys setanta informava, a vegades, de les constants detencions per part de la Brigada Social i de la Guàrdia Civil de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'escriptor havia estat a l'avantguarda de la lluita per la nostra llibertat d'ençà començaments dels anys seixanta quan patí les primeres detencions i tortures per part dels sicaris del règim franquista.

    1976

    Els esdeveniments de Vitòria havien accelerat la lluita de classes econòmica, cultural, ideològica i política arreu de l'estat. Tots aquests fets -l'any 1976 és essencial en el desenvolupament del ritme de la reforma del franquisme- seran explicats en un capítol especial. Ara, en parlar dels primers de maig a Mallorca, direm que l'OEC va editar milers de fulls explicatius damunt la història del moviment obrer i fent referència a la canviant situació política del moment. Les diferents cèl·lules del Partit ens repartírem els diversos barris de Ciutat. Els estudiants -aleshores jo també era militant de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants- anàrem a reforçar els companys del moviment obrer. Em va tocar repartir per tot s'Arenal. En el meu grup hi anava la companya Antònia Pons i altres militants del front d'hoteleria. El full que editàrem -amb el dibuix d'una cadena trencada- portava per títol Ante el 1º de Mayo. Comunicado del Comité de Dirección Política en las islas de la Organización de Izquierda Comunista.


    Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, responsable de barris de l'OEC i posteriorment primer regidor del PSM a l'Ajuntament de Ciutat, l'escriptor Miquel López Crespí, del Servei de Premsa de l'organització i Josep Capó, secretari general de l'OEC de les Illes. Els tres formaven part de la direcció del comunisme illenc i serien detinguts hores després d'aquesta roda de premsa clandestina de mitjans dels anys setanta.

    Entre altres coses, el nostre full volant denunciava la maniobra de la transició, dient: "Después de la muerte del Dictador, el estado franquista ya no sirve a la burguesía para seguir defendiendo sus intereses económicos y políticos. La represión que durante tantos años ha servido para mantener el régimen político de la burguesía ha de ser substituida por un pacto político con los agentes burgueses en el seno del movimiento obrero que, con su papel de pacificadores de la lucha obrera, lucharán para consolidar la 'dictadura democrática' de la burguesía".

    Finalment, després de fer una crida a la unitat obrera "sin fisuras", arribàvem als següents objectius de lluita revolucionària que calia impulsar: 1) per una plataforma reinvidicativa i política unitària, 2) per un conveni provincial de tots els rams, 3) per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador; 4) per la llibertat immediata de tots els detinguts polítics i sindicals, 5) per la dissolució dels cossos repressius, 6) pel Congrés Obrer i el Congrés General de la classe obrera i el poble treballador; i 7) per la República Socialista dels Consells Obrers.

    Setmanes abans d'aquest Primer de Maig combatiu, la revista Cort, en el seu número 748, pàg. 17 (un dels únics llocs on els revolucionaris illencs podíem dir qualque cosa), donava un poc d'informació damunt les Plataformes Anticapitalistes (de barris, pobles o estudiants) que impulsava l'OIC: "Plataformes prové d'un sector de les CC.OO. amb posicions anticapitalistes, es a dir, que transcendeixen la lluita contra l'actual forma de dominació política del capitalisme no en el sentit de subordinar la política proletària a un programa democràtic-burgès, sinó en el sentit de lluitar per construir la pròpia organització de classe, autònoma i revolucionària.

    'Plataformes lluita per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador, expressades en l'exercici de la democràcia directa dins les assemblees de fàbrica, obra, barri, escola, facultat..., i lluita per la imposició d'un Congrés General de representants elegits dins cada un d'aquests sectors...

    'Arrelades fonamentalment a Catalunya, recentment s'han anat implantant per tot l'estat espanyol (Saragossa, País Valencià, Valladolid, Madrid, Euskadi -on han estat l'organització que ha impulsat la vaga general de Vitòria-, Andalusia i també les Illes). El seu funcionament es basa en la democràcia interna i l'autonomia enfront qualsevol partit polític. De fet dins Plataformes hi militen diferents organitzacions comunistes i àcrates, una d'elles és l'OIC. Però no existeix cap lligam orgànic, sinó que els militants dels diferents grups polítics es subordinen a la democràcia interna, és a dir, a les decisions de la majoria".

    Miquel López Crespí

    Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 05/01/14--12:34: 0-1400 FOTOS!
  • 0 0

    El Dia Internacional dels Treballadorsés la festa reivindicativa del moviment obrer mundial, el millor dia per presentar el nostre candidat. Aquesta jornada de lluita pels drets dels treballadors fou establerta a la II Internacional celebrada a París el 1889, en homenatge als Màrtirs de Chicago: Michael Schwab, Louis Lingg, Adolph Fischer, Samuel Field, Albert R. Parsons, Hessois Auguste Spies, Oscar Neebe i George Engel.

    T'has d'animar a venir. Avui recordam, reivindicam... i presentam el nostre candidat. A més a més hi haurà picada, refresc i l'actuació musical de Jonny on the rocks.

    T'hi esperam! A les 19:00 h a la Plaça dels Seglars a Pollença 

     


     

    El Dia Internacional dels Treballadorsés la festa reivindicativa del moviment obrer mundial. Aquesta jornada de lluita pels drets dels treballadors fou establerta a la II Internacional celebrada a París el 1889, en homenatge als Màrtirs de Chicago: Michael Schwab, Louis Lingg, Adolph Fischer, Samuel Field, Albert R. Parsons, Hessois Auguste Spies, Oscar Neebe i George Engel. Però avui voliam fer el nostre petit homenatge a una dona, a Lucía Eldine González coneguda com Lucy Parsons, militant i vídua d'un dels executats; Albert R. Parsons.

     Lucy Parsons va néixer en 1853 en Johnson Country, Texas. Lucía solia dir que era filla d’una mexicana i d’un indi creek, i es considerava mexicana. Probablement era filla d'esclaus de Texas, es va convertir en una de les líders anarquista dels Estats. Al 1878 va començar a redactar articles sobre diversos temes;  sobre els sense sostre, els desocupats, els rodamóns, els veterans de la Guerra Civil i sobre el paper de la dona en la construcció del socialisme. També va contribuir a formar la Unión de Dones Treballadores de Chicago, la mateixa que en 1882. A més, va participar en la fundació de la International Workin People’s Asociation (I.W.P.A), d’idees anarquistes, que promovia l’acció directa contra els capitalistes.

    En 1885, en plena efervescència per la jornada de vuit hores, va ser molt activa en l’organització de les costureras de la indústria maquiladora . Col·laborava amb articles per al periòdic L’Alarma que editava A.Parsons. En una nota publicada el 3 d’abril de 1886, va denunciar que els negres eren víctimes només perquè eren pobres, plantejant que el racisme desapareixeria inevitablement amb la destrucció del capitalisme.

    Després de l'execució del seu espòs, Lucía va seguir recorrent el país, organitzant a les treballadores i escrivint en periòdics sindicals. Va publicar la revista Freedom. A Revolutionary Anarchist-Communist Monthly i  The Liberador. Al juny de 1905 va estar present en la constitució de Treballadors Industrials del Món (IWW, per les seves sigles en anglès). En aquella oportunitat va manifestar:

     “He pres la paraula perquè cap dona ha respost, i assec que no estic fora de lloc per a dir a la meva manera algunes poques paraules sobre aquest moviment. Nosaltres, les dones d’aquest país, no tenim cap vot, ni encara que desitgéssim utilitzar-lo, i l’única manera d’estar representades és prendre a un home per a representar-nos. Vostès els homes han fet tal embolic en la representació de nosaltres que no tenim molta confiança en preguntar-los; i jo em sentiria rara al demanar-li a un home que em representi. No tenim cap vot, només el nostre treball… Som esclaves dels esclaus Ens exploten més despietadament que als homes. Allà on els salaris han_de ser reduïts, els capitalistes utilitzen a les dones per a reduir-los, i si hi ha qualsevol cosa que vostès els homes han de fer en el futur, és organitzar a les dones”.

    El 15 de desembre de 1911 va realitzar un balanç sobre els efectes de la publicació “Els famosos discursos dels Màrtirs de Haymarket”, declarant que ja havia venut 10.000l còpies al mateix temps que anunciava una sisena edició de 12000 exemplars. En 1913, als 60 anys d’edat, va ser detinguda per la policia de Los Àngeles. Un article seu dedicat als Màrtirs de Chicago, escrit en 1926, finalitzava amb les següents paraules: “Descansin, camarades, descansin. Tots els matins són seus!”.

    Als 89 anys, Lucía seguia activa, quan la mort la va sorprendre a Chicago a l’incendiar-se la seva casa en 1942. Finalitzaven 62 anys d’activisme feminista i politicosindical, però àdhuc morta la policia la seguia considerant una amenaça, doncs els seus documents personals van ser confiscats.

    Informació treta del Dit a  la nafra

     

     

     


    0 0
  • 05/01/14--12:34: La vinya del Senyor
  •  
    Diu l'enquesta del CEO que un 1,6% dels catalans es definirien com a comunistes i voten el PP, que un 0,6% es definirien com a anarquistes i voten CiU i que un 3,2% es definirien com a conservadors i voten ICV. Acabaria el post amb la frase: 
     
    a) la postmodernitat és gasosa.
     
    b) el clima de crispació enterboleix els enteniments. 
     
    c) alguna cosa sobre la vinya del Senyor.  
     
     

    0 0

    Los artículos de Rosselló Pòrcel los publicaba "El Día" en su primera plana. No son artículos de la actualidad de esos primeros años de la década de los treinta. Y tratan una temática que posteriormente ya no ha vuelto apenas a tratarse. Son, por tanto, sumamente originales y, en mi opinión, interesantes. La conmemoración del segundo centenario de la Guerra de la Independencia y, sobre todo, de la Constitución de 1812 ha revivado el interés de algunos estudiosos sobre la prensa de esos años, estudios que citan siempre la prensa de Cádiz y la de Mallorca, así como a sus protagonistas: Antillón, Miguel Domingo, Brusi, Strauch, y otros.

    El periódico que trata este artículo fue uno de los principales de los discursos tradicionalistas o absolutistas de esos años, centrado en la defensa de la religión. Strauch estuvo encarcelado en Mallorca, no por sus ideas políticas sino por las injurias que prodigaba, y pocos años más tarde, ya obispo de Vich, fue asesinado.

    En los años 12 - 14, la sociedad mallorquina se dividió en "auroristas" y "semanaristas", indica Miguel de los Santos Oliver, siendo los últimos nombrados los partidarios de las ideas de este semanario del que trata el artículo de Rosselló.

    prensa

    El periodismo en Mallorca

    El Semanario Cristiano-Político

    V

    Impreso por Felipe Guasp, empezó a salir el periódico cuyo título encabeza el presente artículo el 30 de julio de 1812 y terminó en 28 de julio de 1814. La colección completa — integrada por 106 números de doce y diez y seis páginas cada uno — forma cuatro tomos de hermoso papel y bien impresos casi siempre.

    Este periódico apareció con la firme intención de combatir las doctrinas liberales y avanzadas de la Aurora Patriótica Mallorquína que imprimía en Palma el célebre Miguel Domingo asesorado por Antillón y sus amigos y partidarios. Tomaron parte en la redacción del Semanario Cristiano-Político todas las personas de ilustración afectas al credo retrógrado, pero el verdadero director de aquella cruzada antiliberal fue fray Raymundo Strauch, fraile, personaje que llegó a altos grados en la carrera eclesiástica y que murió mártir de sus ideas, víctima de las turbas enfurecidas que tantas veces le habían apoyado y seguido con entusiasmo.

    El padre Strauch se hizo con sus artículos — entusiastas y sinceros — enemigo personal del diputado aragonés, y no son pocas las polémicas — que pueden leerse aún en la Aurora y el Semanario— trabadas entre los dos hombres que mejor representan las dos causas opuestas y enemigas. El estilo de Strauch — que a veces firmaba El Martín Seráfico— aunque inferior al de Antillón no deja por ello de tener sus méritos. Digna es de ser notada sobre todo su inmensa erudición en Teología, Derecho Canónico e Historia Eclesiástica. Son estas, materias en que no se dejaba vencer, pues muy al contrario, arrollaba a sus adversarios con bizarro ímpetu que les hacia retroceder, muchas veces mal parados. Bastantes de los artículos (la mayor parte) del Semanario se deben a su pluma que puede afirmarse fue la peor enemiga de las huestes liberales mallorquinas del período constitucional.

    El aspecto doctrinal del Semanario Cristiano-Político es el más interesante. Por su carácter de periódico de combate y de ideario, más que de información se excluyen sistemáticamente de él toda clase de noticias, a excepción de la relación de las sesiones de Cortes, que son comentadas, casi siempre a tono de la significación del periódico.

    He aquí algunos títulos de artículos del Semanario para que el lector pueda hacerse cargo de los que publicaba: «Crepúsculos de la Aurora o manantiales del periódico titulado Aurora Patriótica Mallorquína» en los que se asegura que todas las afirmaciones del periódico liberal descienden directamente de Voltaire, Rousseau y demás enciclopedistas franceses; este artículo fue denunciado a la Junta Censora de la provincia como ofensivo, por Miguel Domingo, y aquella absolvió libremente a su autor.

    Otros títulos: «Qué es lo que intentan los filósofos con declamar tanto contra el fanatismo, las supersticiones y los abusos»; artículo lleno de notas en que se intentan probar las malas intenciones y ocultar pensamientos de todo pensador liberal.

    «Caritativa fraternal insinuación a la Señora Aurora Patriótica Mallorquína» y otros escritos de parecido título en que se dan amistosos consejos a la Aurora para que deje el camino emprendido, consejos acompañados de burlas y amenazas. Varios artículos sobre la masonería, tema que despertaba mucho interés, acompañados de una lista de masones españoles de la época. Algunas cartas del conocido Filósofo Rancio y anuncios de otras que se vendían en las librerías de la ciudad y que alcanzaron un gran éxito entre las personas afectas al Semanario Cristiano-Político. Se publicaron también algunos de los discursos pronunciados por nuestro diputado en Cádiz, Llaneras, párroco de San Nicolás de ideas opuestas a la Aurora y por tanto íntimo amigo del padre Strauch y demás redactores del Semanario. Hemos leído también una «Idea sucinta del jacobinismo» y un artículo titulado «¿Qué sería de España si los filósofos triunfasen?», en que es fácil calcular de qué asuntos se trata.

    Una lista interesante de libros malos que circulan por esta ciudad entre los que se encuentran los siguientes: El contrato social del pensador de Ginebra; «La cabana indiana», episodio de los Études de la Nature, de Saint-Pierre el dulzón escritor francés, autor de Pablo y Virginia, el Diccionario Crítico-Burlesco, de don Bartolomé Gallardo, bibliófilo impenitente, bibliotecario de las Cortes, espantajo de serviles y admiración de auroristas y finalmente la Aurora, a la que se dan todos los apelativos denigrantes que el lector pueda suponer.

    Pero el periódico de Antillón y Domingo no es el único al recibir los ataques del Semanario. Otros varios también los sufrían y no con mucha paciencia. Entre ellos podemos contar a La Antorcha, publicación liberal también, de que hablaremos próximamente y, en un aspecto más personal, el juez Sandino que había protegido a los liberales en una causa célebre y que se vio obligado a huir. Este pobre señor recibe en pleno rostro mil burlas e injurias que no pudo contestar por hallarse ausente, perseguido y odiado por todos y en el más lastimoso estado en que puede caer hombre alguno.

    La suscripción al Semanario valía tres reales de vellón mensuales y este se vendía en las librerías de Nicolás Carbonell y Felipe Guasp. En el último número se publicó la lista de suscriptores (300) entre los que se cuentan altos personajes de la nobleza y del clero.

    Muy interesante es la última época del Semanario, cuando vuelto ya Fernando VII se deroga la libertad de imprenta, se disuelven las Cortes, se traiciona el Juramento empeñado y la palabra de caballero (recuérdese al general Elio) y todos los partidarios de la libertad pierden el terreno conquistado. Entonces el Semanario, engreído del triunfo de su causa — la Inquisición había sido restablecida — se felicita a sí propio y a sus partidarios y cesa en su publicación con estas palabras del padre Strauch: «Esto se acabó; el papa está en Roma; Fernando VII en su trono; Luis XVIII en el de Francia; el Nuncio de Su Santidad en la Corte y muchos pájaros en sus jaulas ¿qué necesidad hay pues de semanarios?» Estas palabras del más representativo partidario del absolutismo marcan el fin de la época constitucional.

    El gran esfuerzo de las Cortes de Cádiz cedía ante el impulso del Deseado: la Libertad, vencida en la lid terrible, partía para un largo destierro.

    B. Rosselló Pòrcel

    El Día, 17 de agosto de 1930

    El "Semanario cristiano-político" tiene una entrada en Alta mar con la información que sobre él proporcionó Bover y con la existente en la GEM. Digitalizado se encuentra en la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica y en la Biblioteca Digital de las Islas Baleares.


    0 0

    [01/05] «Le Travailleur» -«L'International» - «Le Pot à Colle» - «L'Insurgé» -«Ribelliamoci!» -«L'Exploitée» - Míting de Solidaritat Obrera - «Liberación» -«Der Freie Arbeiter» - «Le Réveil de l'Esclave» -«Germinal» - «La Voix Libertaire» - «El Libertario» -«Tierra Libre» - «Mujeres Libres» - Goldman per la CNT-FAI -«Germinal» - «Solidaridad Proletaria» - París (01-05-68) -«Ruta» - Dieudonné - Penina - Chenard - Alberola - Botelho

    Anarcoefemèrides de l'1 de maig

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Travailleur"

    - Surt Le Travailleur: Pel maig de 1877 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic mensual anarquista Le Travailleur. Revue socialiste révolutionnaire paraissant tous les mois. S'estampà a l'impremta del periòdic rus bakuninista Rabotnik (1875-1876). Van ser membres del comitè de redacció Nicolas Joukowsky, Alexander Oelsnitz, Charles Perron i Élisée Reclus, i, encara que els articles anaven sense signar, hi van col·laborar Arthur Arnould, Augustin Avrial, Mikhail Dragomanov, Gérard Gérombou, Léon Hugonnet, Nicolas Joukowsky, D. Klementz, Gustave Lefrançais, Léon Metchnikoff, Alexander Oelsnitz, Charles Perron, Élie Reclus,Élisée Reclus i A. Rogeard, entre d'altres. En sortiren 12 números, l'últim l'abril-maig de 1878, i deixà de publicar-se per manca de mitjans. Piotr Kropotkin es mantingué allunyat de la revista, ja que pensava que feia la competència al Bulletin de la Fédération Jurassienne (1872-1878) en el qual col·laborà.

    ***

    Un exemplar de "L'International"

    - Surt L'International: Pel maig de 1890 surt al Soho de Londres (Anglaterra) el primer número del bimensual en francès L'International. Aquesta publicació clandestina, realitzada amb una impremta manual i de la qual s'editaven 2.000 exemplars, no va donar cap indicació sobre els responsables ni sobre els col·laboradors, però estava editada per G. A. Bordes, Luigi Parmeggiani i Molas, i va col·laborar-hi Henry Dupont. Publicà una carta de Jean Grave on expressava el seu desacord amb els promotors del periòdic i els seus mitjans revolucionaris (expropiació, robatori, assassinat, incendi, etc.). El darrer número, el novè, apareixerà el gener de 1891, i portarà un fulletó que serà reimprès l'any següent en un opuscle que portarà per títol «L'indicateur anarchiste», i que consistia en un llibre de receptes i consells útils molt precisos sobre la fabricació de dinamita, nitroglicerina i càpsules de fulminant; també s'hi indicaven els diferents objectes a destruir prioritàriament el dia de la revolució, i donava diverses tècniques per dur la correspondència secretament.

    ***

    Capçalera de "Le Pot à Colle"

    - Surt Le Pot à Colle: L'1 de maig de 1891 surt a Bagnolet i a Montreuil (Illa de França, França) el primer número del periòdic llibertari Le Pot à Colle. Organe corporatif. D'antuvi mensual, a partir del número 5 passarà a publicar-se cada quinze dies. Portà diversos subtítols:«Organe corporatif mensuel»,«Organe corporatif paraissant tous les quinze jours» i, a partir del número 6,«Organe corporatif publié par les soins de l'Union Syndicale de l'Ébénisterie et du Meuble esculpté». Va ser fundat per l'ebenista i propagandista anarquista Lucien Guérineau i comptà amb el suport d'ebenistes i de fusters que treballaven als tallers de mobles del raval parisenc de Saint Antoine, com ara François Briens, Eugène Villaret, Pl Phalip, Boulot, Ludovic Bertrant, Fraisse, etc. El articles i poemes es publicaren anònimament, però trobem col·laboracions de Jean Ajalbert, Aristide Bruant, Eugène Chatelain, Jahn, Jules Jouy, Ernest Lecocq, Paul Paillette, Marius Réty i Tchernychewsky, entre d'altres. Dos dels seus gerents (Villaret i Bertrand) van ser condemnats per diversos delictes. En sortiren 19 números, l'últim el 26 de març de 1892. En sortí a París una segona sèrie entre el 20 de juliol de 1898 i l'11 de febrer de 1899 que publicà 10 números, sota la gerència d'Henri Cler (Biffin), el qual va ser assassinat posteriorment, el juny de 1910, per la policia durant una vaga. Aquesta vegada  els articles anaven signats, però només amb inicials o amb pseudònims. Hi trobem col·laboracions de P. Bagault, E. Chenaut, Henri Cler, Henri Couthier, Henry Curel, Amédée Denéchère, André Girard, Lucien Guérineau, Pierre Lachambeaudie, Bernard Lazare, Louise Michel, Thenevin, etc. Encara es va publicar, amb l'epígraf «Ni Déu, ni Amo. Educació i Revolució», una tercera sèrie a París entre l'1 de maig de 1901 i el desembre d'aquell any que publicà sis números, sota la gerència de Louis Protat. En tirà 4.000 exemplars i cap article va anar signat.

    ***

    Capçalera de "L'Insurgé"

    - Surt L'Insurgé: L'1 de maig de 1896 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual L'Insurgé. Organe anarchiste paraissant tous les quinze jours. Portava els epígrafs«Si Déu existís, caldria abolir-lo» i «El nostre enemic és el nostre patró». La gerència va ser portada perÉmile Chapelier. Trobem articles de Bigne, Émile Chapelier, Jules Pigeon, René Praet i Georges De Behogne (Georges Thonar). El segon número, del 15 de maig, critica durament el refús que aquesta publicació tingué entre els socialistes que la prohibiren als seus locals. Es publicaren tres números, l'últim el 28 de maig de 1896.

    ***

    Capçalera de "Ribelliamoci!"

    - Surt Ribelliamoci!: L'1 de maig de 1906 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer iúnic número del periòdic Ribelliamoci! Numero unico pubblicato dal Comitato Socialista di Agitazione contro la reazione in Svizzera. Publicat en trilingüe (italià, francès i alemany) per Fritz Brupbacher, és una crida als treballadors europeus perquè s'oposin a la repressió exercida per les autoritats helvètiques que aleshores intentaven expulsar els companys italians refugiats a Suïssa.

    ***

    Capçalera de "L'Exploitée"

    - Surt L'Exploitée: L'1 de maig de 1907 surt a Berna (Berna, Suïssa) el primer número del periòdic mensual L'Exploitée. Organe des femmes travaillant dans les usines, les ateliers et les ménages. Editat per Margarethe Faas-Hardegger, tindrà una gran influència en la sindicació de les obreres, especialment en les «faiseuses d'aiguilles» (artesanes de les agulles, cosidores) i per això esdevindrà el seuòrgan de premsa a partir del número 6 d'octubre de 1907 sota el subtítol«Organe officiel de la Fédération des faiseuses d’aiguilles» --a partir del número 8 de desembre de 1907 portarà com a subtítol «Organe officiel de la fédération ouvrière des aiguilles». A més de tractar temes sindicals, lluitarà per les reivindicacions feministes, neomaltusianes i antimilitaristes. Margarethe Faas-Hardegger en fou la principal redactora i hi van col·laborar, entre d'altres, Émilie Baader, Beranger, Léon Chillarbes, A. Dodel, Valentin Grandjean, Joséphine Hedelin, Jeanne Longfier, Maurice Marchin, Joseph Meckler, Octave Mirbeau, Michel Petit, Ida Reymond, Adhémar Schwitzguebel, A. Sinner, Madeleine Vernet i Léa Wullschleger. El tiratge passà dels 10.000 exemplars del primer número als 2.400 dels darrers. En sortiran 18 números, l'últim el de setembre-octubre de 1908. En 1977 les Éditions Noir de Ginebra en publicà una edició facsímil.

    ***

    Un moment del míting al Teatre Iris

    - Míting de Solidaritat Obrera: L'1 de maig de 1908 se celebra al Teatre Iris del barri de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per l'organització Solidaritat Obrera. A part de la commemoració del Primer de Maig, es parlà en contra de l'aprovació de la llei antiterrorista, sorgida arran del muntatge policíac de la «Banda Rull», i sobre la preparació del primer congrés de Solidaritat Obrera per al setembre d'aquell any. També es van celebrar mítings d'aquesta organització a les localitats catalanes de Badalona i Sabadell.

    ***

    Capçalera de "Liberación"

    - Surt Liberación: L'1 de maig de 1912 surt a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el primer número de Liberación. Periódico anarquista y de propaganda sindicalista. Aquesta publicació fou l'òrgan d'expressió dels tres grups llibertaris que existien aleshores a la ciutat d'Elx i s'imprimí en la tipografia de José Agulló Sánchez. D'antuvi mensual, a partir del número 4 (21 de juliol de 1912) passà a ser quinzenal. Els editors es declaraven anarquistes, en política; socialistes, en economia; i ateus, en religió. Apareixen articles d'Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, Josep Prat, Ángeles Martínez, Antonio García Birlán, Rafael Soler, C. Botella, Manuel Hernández, etc. Van realitzar una rifa el premi de la qual fou El hombre y la tierra, d'Élisée Reclus. En sortiren 11 números, l'últim el 30 de novembre de 1912.

    ***

    Capçalera de "Der Freie Arbeiter"

    - Surt Der Freie Arbeiter: L'1 de maig de 1920 surt a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el primer número del periòdic anarquista en llengua alemanya Der Freie Arbeiter. Wissen und Wollen. Publikationsorgan der Sozialistischen Arbeitervereine (El Treballador Lliure. Coneixement i Voluntat. Publicació de les societats obreres socialistes). Els membres fundadors d'aquesta publicació dels treballadors alemanys al Brasil foren Peter Maier, J. Köppen, J. van der Bruck, G. Burchhard, H. Damian, Franz Guttmann i Fr. Kniestedt. Els editors responsables van ser Franz Guttmann, Friedrich Kniestedt i Jorge Geiser. El principal redactor, sota diversos pseudònims (Isegrimm,Spartakus,Weltenbummler, Echte Homo, Capitao Satanaz), fou Friedrich Kniestedt, i també col·laboraren Alfons Kauer, Fritz Linow, Errico Malatesta, William C. Owen, Fritz Oerter, Karl Scholz, Paul Robin, Pierre Ramus, Hyronimus, Carolus, Zigeuner, entre d'altres. D'antuvi apareixerà quinzenalment, però passarà a publicar-se irregularment --amb una prohibició entre març i juny de 1925-- fins esdevenir mensual en 1927. En sortiren 214 números, l'últim en 1930, i serà continuat per Aktion en 1933.

    ***

    Capçalera de "Le Réveil de l'Esclave"

    - Surt Le Réveil de l'Esclave: L'1 de maig de 1920 surt a Pierrefitte (Illa de França, França), el primer número de Le Réveil de l'Esclave. Contre l'ignorance, conte la vie laide, contre toute les tyrannies --a partir del número 3 portarà el subtítol Organe mensuel de propagande, d'éducation et de combat i a partir del 16 Organe mensuel d'Éducation individualiste et libertaire. Dirigit per André Lorulot, serà substituït a partir del número 16 per Manuel Devaldès. Entre els seus nombrosos col·laboradors podem citar Albin, Émile Armand, Banville d'Hostel, E. Bizeau, P. Bergeron, Pierre Bonniel, Léon Bombary, G. Butaud, V. Coissac, J. L. Delvy, M. Devaldès, R. Fontanieu, E. Hureau, M. Imbard, C. L. James, G. De Lacaze-Duthiers, Lambert, A. Libertad, A. Lorulot, Marestan, Marcel Michaud, Pierre Morin, N. Minsky, P. Nautre, Dr. Pelletier, E. Petit-Strix, Robert Peyronnet, Dr. R. Proschowsky, Léon Prouvost, Rimbault, Bertrand Russel, O. A. Shrobsole, Herbert Spencer, Stephen Mac Say, Tailhade, Han Ryner, Charles Vaulet, Henry Zisly, etc. Es van publicar 42 números, l'últim l'abril de 1925.

    ***

    Capçalera del número 5 de "Germinal", l'únic que es conserva

    - Germinal: L'1 de maig de 1922 surt a Danville (Illinois, EUA) el número 5, únic conegut, del periòdic mensual en llengua francesa Germinal. Organe d'éducation ouvrière et d'émancipation pour les travailleurs français des Etats-Unis. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Socialista de Llengua Francesa dels Estats Units d'Amèrica i simpatitzava amb les idees anarquistes. Portava l'epígraf «L'emancipació dels treballadors només és possible per l'educació». El responsable de la redacció fou A. Champion des de Danville i l'administració la portà Félix Clément des de Johnston City. Hi van col·laborar, entre altres, Julia Trigalet i Anna Lecomte.

    ***

    Capçalera de "La Voix Libertaire"

    - Surt La Voix Libertaire:L'1 de maig de 1928 surt a París (França) el primer número del periòdicLa Voix Libertaire, òrgan mensual de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La redacció la portà Pierre Lentente i la gerència Maurice Langlois. En van sortir 10 números fins al febrer de 1929. L'1 de març de 1929 l'administració (Adrien Perrissaguet i L. Chabaudie), la gerència (Maurice Langlois, Camille Laberche, Martin Navarini i André i R. Lansade) i la redacció (René Darsouze) del periòdic seran transferides a Llemotges on van aparèixer 394 números fins al juliol de 1939 amb periodicitat setmanal. Va ser una tribuna oberta a totes les tendències de l'anarquisme i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Aigueperse, Élie Anconin, A. Antignac, Émile Armand, A. Bailly, Zephyr Ballenghein, Alphonse Barbé, L. Barbedette, N. Bartoschelch, Bastes, Henri Bauer, Benoît-Perrier, Benoît-Pradier, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Besnard, E. Bizeau, Jacques Bonhomme. Élisée Borsot, Boucharel, H. Bouye, Luc Bregliano, Max Bruno, Georges Burgat, Henri Catalu, Chapoton, L. Charbonneau, Raoul Corcelle, Fernand Damaye, René Darsouze, Hem Day, F. Denegry, Marguerite Deschamps, Martial Desmoulins, Fernand Despres, H. Didaret, Jacques Dinzin, M. Dubois, Georges Duchemin, Rémy Dugne, Paul Dujardin, E. G. Dupre, Rauoul Dutilleul, Georges Engerrand, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, H. Forbin, Valentin Gabriel, H. Geuffroy, G. Goujon, E. Grandguillotte, Serge Grégoire, L. Guerineau, E. Guillot, L. Huart, Maurice Imbard, Th. Jean, Piotr Kropotkin, Camille Laberche, G. De Lacazé-Duthiers, A. Lansade, Aristide Lapeyre, Lehavrey, H. Lemonnier, Julien Le Pen, G. Lencontre, Marcel Levy, J. Lion, Louis Loreal, Alfred Loriot, Henry Mackay, Errico Malatesta, Jean Marestan, François i Marie Mayoux, Brutus Mercereau, Pierre Nouge, Aurèle Patorni, Marcel Pepin, Adrien Perrissaguet, Jean Peyroux, Fernand Planche, Louis Radix, Paul Ramus, Louis Rimbault, Rudolf Rocker, F. Rondelet, Edouard Rothen, Victor Rousselle, Han Ryner, André Sabatini, Alex Sadier, Roland Sajine, René de Sanzy, Sakuntala, Alexander Schapiro, Marguerite Sepsa, Jean Souvenance, V. Spielmann, F. Stackelberg, E. Tetard, M. Theureau, Tisseuil, Germain Tracol, H. Tricot, Élise Tortelier, Madeleine Vernet, Volin, Georges Withoutname, G. Yvetot, Henri Zisly, etc. La capçalera serà represa després de l'Alliberament.

    ***

    Capçalera d'"El Libertario"

    - Surt El Libertario: L'1 de maig de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic El Libertario. Semanario anarquista, òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Dirigit per Benigno Mancebo, en van ser administradors José Fuentes i Serafín González. Entre agost i novembre de 1931 i entre gener i maig de 1932 hagué d'interrompre la publicació a causa de la repressió desencadenada pel govern de la II República espanyola. A més de les suspensions governatives, patí denúncies i confiscacions de les edicions. A part d'articles sobre sindicalisme, temes d'actualitat, feministes i de crítica política, publicà un full de les Joventuts de la FAI. Trobem col·laboracions de Miguel Bayón, Floreal Campo, Francisco Crespo, José España, Santiago A. Fuentes, N. González, Guede, Luzón, A. Martínez, Antonio Morales, Sánchez Saornil, M. Sanz Jiménez, J. Rodríguez, Antonio Serrano, Vega Álvarez, etc.; i molts articles sortirem publicats sota pseudònims. En sortiren 68 números, l'últim el 10 de maig de 1933.

    El Libertario (1931-1933)

    ***

    Portada del primer número de "Tierra Libre"

    - Surt Tierra Libre: L'1 de maig de 1935 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número de Tierra Libre. Semanario anarquista.Òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de la comarca de Sueca, va ser dirigit per Lluís Sanz Alcañiz. Trobem articles d'Aristogitón, Clinio Carrasco, Toni Debe, Estoico, Frederic Grau, Joan Baptista March, Miguel Martínez, J. Pallarés, Prometeo, Trent i Gonzalo Vidal, entre d'altres. Per manca de mitjans econòmics només sortiren quatre números, l'últim el 25 de maig de 1935.

    ***

    Diversos exemplars de "Mujeres Libres"

    - Surt Mujeres Libres: L'1 de maig de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número de la revista Mujeres Libres: cultura y documentación social, òrgan d'expressió del les militants anarcofeministes espanyoles del grup «Mujeres Libres», emmarcades dins del Moviment Llibertari. La revista, nascuda dos mesos abans de l'esclat de la Revolució, s'imposarà ràpidament per la qualitat dels seus textos --escrits exclusivament per dones (les col·laboracions de Hernández Domenech, Morales Guzmán o Mariano Gallardo, van ser rebutjades) i dirigits exclusivament a dones-- i l'esperit revolucionari que l'animarà durant els 13 números que van publicar fins a l'octubre de 1938. La redacció la portaven Mercedes Comaposada Guillen, Amparo Poch y Gascón i Lucía Sánchez Saornil, i entre les seves col·laboradores figuren Emma Goldman, Nita Nahuel, Frederica Montseny, Ada Martí, Pilar Grangel, Carmen Conde, Suceso Portales, Etta Federn, Mary Giménez, Carmen Gómez, Aurea Cuadrado, Ilse, entre altres. Aquesta publicació també va editar uns fulletons molt elementals dirigits a un públic amb poca preparació. La revista va rebre escàs suport de determinats sectors llibertaris, com ara Solidaritad Obrera, que ni tan sols va publicar la propaganda, o de Frederica Montseny, que la titlla de«projecte separatista». L'arxiu de la revista Mujeres Libres es troba a la Secció Guerra Civil de l'Arxiu Històric Nacional de Salamanca.

    Mujeres Libres (1936-1938)

    ***

    Emma Goldman parlant al Hyde Park (01-05-1937)

    - Emma Goldman per la CNT-FAI: L'1 de maig de 1937 al Hyde Park de Londres (Anglaterra) durant la gran manifestació de 60.000 persones per commemorar el«Primer de Maig», primera vegada en trenta anys que hi participaran anarquistes, Emma Goldman, sota els auspicis del Comitè de Londres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), parla sobre l'experiència revolucionària i col·lectivista que s'estava portant a terme a la Península Ibèrica. Aquest parlament serà fruit de les vivències sorgides per aquesta militant anarcosindicalista en el seu primer viatge a aquestes terres.

    ***

    Capçalera de "Germinal"

    - Surt Germinal: L'1 de maig de 1946 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic Germinal. Giornale anarchico, editat pel grup anarquista«Germinal» a instàncies d'Umberto Tommassini. Era continuació de la publicació sorgida en 1907 i que durant el feixisme fou prohibida. El periòdic encara es publica quatrimestralment.

    ***

    Portada de "Solidaridad Proletaria"

    - Surt Solidaridad Proletaria: L'1 de maig de 1947 surt a, probablement, Madrid (Espanya) el primer i únic número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Andalucia. Aquesta publicació clandestina, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT), reté un homenatge als seus militants caiguts.

    ***

    Càrrega de "flics" contra estudiants

    - París (01-05-68): L'1 de maig de 1968 a París (França) desenes de milers de persones, convocades per la Confederació General del Treball (CGT), el Partit Comunista Francès (PCF) i el Partit Socialista Unificat (PSU) es manifesten des de la Plaça de la República fins a la Bastilla. És la primera vegada des de feia 14 anys que les organitzacions obreres es manifestaven per celebrar el Primer de Maig seguint la tradició. La Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), la Fédération de la Gauche Démocrate et Socialiste (FGDS, Federació de l'Esquerra Democràtica i Socialista), la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i Força Obrera (FO) no havien convocat manifestació perquè no entrava en la seva línia i perquè la presència comunista no era del seu grat. Quan els trotskistes, els comunistes proxinesos i els grups anarquistes, que eren presents a ambdues bandes de la manifestació, intenten penetrar en la comitiva, l'impressionant servei de l'ordre de la CGT s'hi oposa. Es van produir baralles en torn de la bandera negra, ja que els comunistes volien eliminar-la de la manifestació, amb el resultat de 17 ferits lleus. Aquest mateix dia, el dirigent estudiantil anarquista Daniel Cohn-Bendit es cridat a comparèixer el 6 de maig davant la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la Universitat de Nanterre. Davant el rumor que les forces armades i la policia atacaran Nanterre l'endemà gràcies als reforços que han vingut d'altres bandes de l'Estat, els estudiants, amb el suport dels «Comitès Vietnam» ocuparan les facultats en massa des del vespre i es prepararan per a l'autodefensa.

    ***

    Portada del número pilot de "Ruta"

    - Surt Ruta: L'1 de maig de 1979 surt a Barcelona (Catalunya) el número pilot de la revista Ruta. Órgano de orientación y combate de la F. Comarcal de las Juventudes Libertarias de Barcelona. Era una nova època del portaveu de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Hi van col·laborar Octavio Alberola, Josep Castells, Nikos Kariotis, Danielle Mazzonis, Josep Peirats, Pere Solà i Gussinyer i Verena Stolke. En total es publicaren 16 números i l'últim, el 15, sortí l'abril-maig de 1982.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fitxa policíaca d'Eugène Dieudonné

    - Eugène Dieudonné: L'1 de maig de 1884 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarquista individualista, membre de la Banda Bonnot, Eugène Dieudonné, també conegut com Aubertin. Fuster de professió, va freqüentar el cercle anarcoindividualista de Romainville, a prop de París, on s'edita el periòdic L'Anarchie. En aquesta colònia llibertària és on coneixerà els membres de la Banda Bonnot. Detingut el 29 de febrer de 1912 i inculpat per l'atracament del cobrador de la Societat General del carrer parisenc Ordener el 21 de desembre de 1911, va ser condemnat a mort el 28 de febrer de 1913, malgrat les protestes d'Octave Garnier, de Raymond Callemin, i d'una carta de Jules Bonnot escrita abans de morir, que intentaren exculpar-lo. La pena va ser finalment commutada en una cadena perpètua a treballs forçats. Dieudonné, que sempre va declarar la seva innocència, intentarà nombroses vegades evadir-se del presidi. En 1924 va ser assignat a Caiena (la Guaiana Francesa) al servei d'un antic comandant de l'administració. El 6 de desembre de 1926, en el seu tercer intent de fuga, aconseguirà fugir de l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa. Després de 12 dies lluitant contra les ones en una petita barca que sotsobra i s'enfonsa sovint, va arribar a l'Orinoco. Amagat a Rio de Janeiro (Brasil), va ser detingut arran de la seva participació en una reunió a favor de Sacco i de Vanzetti, empresonat a Para Belen i alliberat a començaments d'agost de 1927 abans de ser extradit a França. Gràcies a les campanyes del conegut periodista Albert Londres i de Louis Roubaud, va aconseguir la llibertat. A París, esdevindrà fabricant de mobles, instal·lat al raval de Saint-Antoine. En 1928 assistirà al catorzè banquet de la revista llibertària del Dr. Pierrot, Plus Loin, i aquest mateix any participarà en la campanya per l'alliberament de Louis-Paul Vial, que havia estat condemnat el març de 1919 a 10 anys de treballs forçats i que havia participat, com ell, en una de les seves temptatives d'evasió del presidi. És autor del llibre La vie des forçats (1930). Albert Londres li dedicarà el llibre L'homme qui s'évada (1928) i en 1933 Jean Vigo intentarà sense èxit a causa de problemes econòmics portar-ne l'aventura al cinema sota el títol Évadé du bagne. Eugène Dieudonné va morir el 21 d'agost de 1944 a l'hospital d'Eaubonne (Illa de França, França).

    ***

    Joaquim Penina Sucarrats

    - Joaquim Penina Sucarrats: L'1 de maig de 1905 –algunes fonts citen 1901– neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats. De formació autodidacta, era vegetarià, no fumava ni bevia i es declarava anarquista tolstoià. A Catalunya es guanyà la vida fent feina de paleta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de Josep Viladomiu Viñoles i Joan Pey. Cap al 1923, fugint del servei militar, s'exilià a Amèrica amb el seu amic el gironellenc Pau Porta i s'instal·là a Rosario (Santa Fe, Argentina), on visqué col·locant rajoles i venen llibres i diaris anarquistes, integrant-se en la «Guilda de Amigos del Libro». S'afilià a la Federació Obrera Local Rosarina (FOLR), adscrita a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 12 d'agost de 1927, durant la campanya internacional en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, va ser detingut per distribuir La Prostesta i l'any següent, des de Rosario i de Santa Fe, envià suport econòmic per als presos en la col·lecta organitzada per La Revista Blanca. Fou uns dels promotors de les vagues de 1928, les quals paralitzaren gairebé totes les activitats productives i comercials des de Villa Constitución fins al nord de Rosario. Tres dies després del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, el 9 de setembre de 1930, va ser detingut amb Pau Porta i Victorio Constantini, tots tres membres del «Grupo Defensores de la Premsa», per repartir pamflets i aferrar cartells contra el cop militar. Durant la nit del 10 de setembre de 1930 Joaquim Penina Sucarrats va ser portat per un grup de soldats comandats pel sotstinent Jorge Rodríguez i sota les ordres del capità Luis M. Sarmiento i el vistiplau del tinent coronel Rodolfo Lebrero, cap de la policia de Rosaria, a les Barrancas de Saladillo, al sud de la ciutat de Rosario (Santa Fe, Argentina), i afusellat. Segons explicà dos anys després el sotstinent Rodríguez morí cridant«Visca l'anarquia!» Va ser enterrat clandestinament sota la inscripció NN (Non Nominato) al cementiri municipal de La Piedad, de Rosario. L'11 de setembre Porta i Constantini van ser alliberats; el primer fou deportat a Espanya i el segon a l'Uruguai. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, el seu poble natal li dedicà un carrer i el 17 de juliol d'aquell any Frederica Montseny publicà en El Luchador un article en el seu homenatge. Son germà Joan Penina, també afiliat a la CNT de Gironella, morí en 1938 al front de Madrid, després d'haver tingut diverses responsabilitats al Consell Municipal de l'Ajuntament de Gironella durant la revolució. En 1974 Fernando Quesada publicà el llibre Joaquín Penina, el primer fusilado i en 1976 el poeta i periodista Aldo F. Oliva publicà la petita biografia El fusilamiento de Penina, però el febrer de 1977, la dictadura militar destruí els 5.000 exemplars de l'edició que no s'havien distribuït per por; afortunadament un exemplar se salvà i així es pogué reedità en 2007. En 1995, una ordenança del Consell Municipal de Rosario reanomenà el carrer Regimiento Once, a la zona sud de Rosario, amb el nom de Joaquín Penina. No obstant això el carrer segueix tenint els cartells antics, per la qual cosa la població encara no sap del canvi de nom. El 17 de setembre de 1999, al Parc Regional Sud, del barri de Saladillo, es va inaugurar la placeta Joaquín Penina. Es va instal·lar una placa on el defineix com a «obrer exemplar» i «home de pau». En 2011 s'estrenà el documental Hombres de ideas abanzadas. La historia de Joaquín Penina, un libro perdido y la memoria como un territorio inexpugnable, de Diego Fidalgo.

    Joaquim Penina Sucarrats (1905-1930)

    ***

    Paul Chenard (esquerra) amb Thierry (París, anys vuitanta)

    - Paul Chenard: L'1 de maig de 1932 neix a París (França) el propagandista anarcoindividualista Paul-Ernest Chenard --també signà com Chaul Chenille, Pol Chenille,Pol Chenard o Paulo Chenard--, conegut simplement com Polo. Havia nascut en una família anarquista; son padrí va ser un blanquista que es passà al moviment llibertari i era fill de Raoul Chenard (1896-1960), conegut com Chenard père, cofundador de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) després de la II Guerra Mundial i col·laborador de Le Monde Libertaire. Paul Chenard milità en el grup del XIV Districte de París de la Federació Anarquista (FA) i en el Sindicat de Metal·lúrgics de Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de París. Sota el pseudònim de Le Père Peinard col·laborà regularment en Le Monde Libertaire i, amb Maurice Joyeux i Francis Agry, en el programa «Les Chroniques du Père Peinard» de Radio Libertaire de París. En 1969 s'encarregà de l'edició de La morale anarchiste, de Piotr Kropotkin, per a la FA. El febrer de 1971 edità a París l'únic número de Fais pas le zouve! Journal antimilitariste unique et gratuït, à distribuer, à comenter età afficher, òrgan del Grup Llibertari«Kropotkine» de la FA, pel qual va ser processat per «propaganda antimilitarista i crida a la deserció». Trobem articles seus en L'Insurgé,L'Organisation Libertaire, La Rue, entre d'altres. També col·laborà en l'obra col·lectiva Increvables anarchistes. Histoire(s) de l'anarchisme, des anarchistes, et de leur foutues idées au fil de 150 ans du Libertaire et du Monde libertaire. Molt influenciat per pensadors anarcoindividualistes (Han Ryner, E. Armand, Charles-Auguste Bontemps, Aristide Lapeyre, Lorulot, etc.), pel pacifisme, el neomaltusianisme i l'anarcosindicalisme, es definia com «individualista anarquista tintat de sindicalisme». Paul Chenard va morir el 19 de juliol de 1993 a París (França), fou incinerat el 25 de juny al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres escampades davant el Mur dels Federats en presència de nombrosos companys.

    Paul Chenard (1932-1993)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    José Alberola poc abans de ser assassinat

    - José Alberola Navarro: L'1 de maig de 1967 és assassinat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) en obscures circumstàncies el mestre i militant anarcosindicalista José Alberola Navarro. Havia nascut el 5 de juny de 1895 a Ontinyena (Baix Cinca, Aragó, Espanya). Mestre racionalista, seguidor de les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, va treballar sempre a escoles de diferents indrets de l'Estat espanyol que impartien aquest mètode i va col·laborar en la fundació de diversos centres d'ensenyament (Barcelona, Olot, Elda, Xàtiva, Alaior, Viladecans, Fraga, etc.), destacant extraordinàriament com a orador abans de la guerra. En 1918 va dirigir l'escola del Clot (també anomenada Farigola i Natura) i després va treballar a Olot, representant en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919 el sindicat d'aquesta localitat. Entre els anys 1922 i 1923 va intervenir en una gira de propaganda pel Llevant, Gijón, Astúries i Sama. En 1925 va participar en l'edició del periòdic El Libertario a Blanes. L'any següent vivia a València, regentant escoles racionalistes de primer ensenyament. Quan es va fundar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a València, el 1927, es va adherir individualment, ocupant càrrecs de responsabilitat en els primers comitès constituïts. En 1928 va viure a Alaior (Menorca). Va participar en el gran míting barceloní de 1930 amb Companys, Rovira i Samblancat, en pro de l'amnistia dels presos i contra la repressió i l'expulsió de Macià. El 15 d'abril de 1931 a Barcelona va participar en un míting de la FAI. Durant el període republicà es va adscriure en el corrent més anarquista, representant els sindicats de Gironella, Manresa, Berga, Navas, Pobla de Lillet i Sallent en el III Congrés Confederal de la CNT a Madrid (Congrés del Conservatori, 1931), on va rebutjar les federacions d'indústria, perquè afavorien el funcionarisme i el centralisme, i va defensar l'anarquisme pur i les comunes lliures. Va ser redactor de Solidaridad Obrera i va fer mítings a Manresa (setembre de 1931), localitat on va fer de mestre a l'escola racionalista entre 1931 i 1933. En 1936 va fundar una escola racionalista a Fraga i quan va esclatar la guerra va defensar la necessitat de prendre Saragossa en comptes de crear front. Va assistir el 22 d'agost de 1936 a una reunió de representants de la comarca d'Albalat amb la finalitat d'estructurar la nova economia i va coordinar l'assemblea amb Lozano i Val. Va participar en el ple de grups anarquistes d'Aragó a Alcanyís, el setembre de 1936, i encapçalarà la Conselleria d'Instrucció del Consell d'Aragó fins al 17 de desembre de 1936, quan el va abandonar per discrepàncies ideològiques. El març de 1937 va assistir com a delegat del Cinca al ple regional de comarcals d'Aragó a Alcanyís, on va atacar durament el Consell d'Aragó. Fins a la repressió estalinista va participar en el consell municipal de Fraga, s'uní després a la 127 Brigada. Quan la derrota va ser un fet, va exiliar-se a França i després passarà a Mèxic, on va fundar el col·legi Cervantes i va ser professor de literatura al col·legi Madrid durant 18 anys, fins que fou assassinat. José Alberola va escriure articles en Cenit i va ser redactor d'Ética (València, 1935-1936), El Porvenir del Obrero (Alaior), Proa, El Productor (Blanes), La Protesta (Buenos Aires), Redención (Alcoi), La Revista Blanca, Revista Única,Solidaridad, Solidaridad Humana (Barcelona, 1932), Tierra y Libertad (1931), Tierra y Libertad (Mèxic), i també va ser administrador durant dos anys de Solidaridad Obrera;és autor del llibreInterpretación anarquista de la revolución (Lleida, 1937).

    ***

    Adriago Botelho (ca. 1970)

    - Adriano Botelho: L'1 de maig de 1983 mor a Lisboa (Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Adriano Inácio Botelho. Havia nascut el 12 de setembre de 1892 a Angra do Heroísmo (Ilha Terceira, arxipèlag de les Açores, Portugal). En 1909 s'instal·là al continent i començà a estudiar a l'Escola Politècnica de Lisboa, per passar l'any següent a fer estudis a la Universitat de Coimbra. En aquests anys participà en les lluites estudiantils al costats de joves anarquistes. Gràcies a la lectura d'obres llibertàries (Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Jean Grave, António José de Ávila, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Paul Elzbaker, etc.) es decantà per l'anarquisme. En 1914 abandonà la universitat i decidí emigrar a Amèrica, però dissuadit per Alexandre Berkman, en 1919 retornà a Lisboa. Políglota, a la capital portuguesa col·laborà com a traductor en la premsa obrera, sempre al costa de Neno Vasco, i especialment en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Com a membre del grup anarquista «O Semeador», en 1923 prengué part en la Conferència Anarquista que se celebrà a Alenquer. Des de 1926 formà part del Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, del qual va ser nomenat secretari. Durant la dictadura d'António de Oliveira Salazar, malgrat la dura repressió, mantingué la clandestinitat anarquista juntament amb Francisco Quintal i altres militants. En 1932 publicà el fullet Da conquista do poder. Durant el període revolucionari espanyol de 1936 a 1939, criticà, com també Vivaldo Fagundes, la participació anarquista en els governs de la II República espanyola. En 1974, després de la caiguda de la dictadura, participà en la reconstrucció del moviment anarquista i fundà a Almada el periòdic Voz Anarquista. En 1974 publicà el llibre Ao povo português. Adriano Botelho va morir l'1 de maig de 1983 a Lisboa (Portugal). Sa companya fou Aurora Moscoso, filla d'una família d'anarquistes de São Paulo (São Paulo, Brasil), d'origen espanyola, i cunyada del pensador anarquista Neno Vasco. El seu arxiu personal s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris de Lisboa que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Portugal. En 1989 es publicà una antologia de textos sota el títol Memória e ideário.

    Adriano Botelho (1892-1983)

     Escriu-nos

    Actualització: 01-05-14


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 68 | 69 | (Page 70) | 71 | 72 | .... | 465 | newer