Anarcoefemèrides del 3 d'abril

Esdeveniments

- Surt Novos Horizontes: El 3 d'abril de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari anarquista Novos Horizontes. Pequeno suplemento semanal, dedicado aos trabalhadores do campo. Era hereu de Novos Horizontes. Publicação mensal operaria de propaganda e de crítica, revista publicada per Agusto Machado, Tomás Rodrigues Matias, Carlos Cid Rodrigues, Miguel Córdova i altres a Lisboa entre el 15 de juny de 1906 i l'1 de maig de 1908. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Novos Horizontes» (1906-1913) i va ser dirigit per Augusto Machado. Després la publicació passà a quinzenal i s'edità a Algés (Oeiras, Lisboa, Portugal). Trobem articles d'Augusto Machado (Pero Botelho, Artur) i Tomás Rodrigues Matias, entre d'altres. A més de col·laboracions en defensa dels pagesos, publicà sobre diversos temes (anticlericalisme, antimilitarisme, feminisme, etc.) i molts d'articles estaven trets del periòdic Terra Livre. Publicà sis números, l'últim l'1 de juny de 1909. Després sortiren nous números mensualment fins l'octubre de 1912. Entre 1907 i 1913 el grup «Novos Horizontes» edità diversos fullets, com ara O 1º de Maio e o Sindicalismo, d'Augusto Machado; Pátria e humanidade, de Domela Nieuwenhuis; Sindicalismo e parlamentarismo, de Piotr Kropotkin, etc.

***

- Atac a l'IWW: El 3 d'abril de 1917 els locals de Kansas City (Missouri, EUA) del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) són destruïts pel Cos de Marines dels Estats Units. L'antimilitarisme de l'IWW i l'ambient «antiroig» que havia suscitat la Revolució russa, va desfermar les ires patriòtiques dels sectors més reaccionaris de la societat nord-americana, sobretot des de la declaració de guerra. És en aquest ambient que es produeix l'atac als locals wobblies de Kansas City, incidents que es reproduiran a Chicago, a Detroit, a Duluth, a Seattle i a altres ciutats nord-americanes, sempre amb la complicitat de la patronal, les autoritats locals i l'Estat federal.

***

- Míting dels«obrers blancs»: El 3 d'abril de 1931, pocs dies abans de les eleccions municipals que portaran la instauració de la II República espanyola, per commemorar el XXXIX aniversari de la fundació de la Societat d'Obrers Forners del Pa Candial, se celebra al saló-teatre de la Casa del Poble de Madrid (Espanya) un míting de propaganda i d'afirmació sindical. Hi van parlar Evaristo Gil; Mauro Bajatierra; Rafael Henche, per l'executiva del Sindicat de les Arts Blanques Alimentícies (Secció Candial); Ramón Martínez, per la Federació de les Arts Blanques; Wenceslao Carrillo, per la Unió General de Treballadors (UGT), i Pedro Rico, advocat del sindicat. L'únic anarcosindicalista dels ponents fou Mauro Bajatierra Morán i era la primera vegada que parlava en públic després de 10 anys de presó i quatre de desterrament. Bajatierra destacà pel seu radicalisme, fins al punt que Henche es mostrà disconforme amb algunes de les seves afirmacions. Per acabar, el president de l'acte llegí unes conclusions, aprovades per aclamació, dirigides als poders públics demanant l'amnistia general i protestant contra els excessos de la força pública en les últimes manifestacions. En acabar l'acte es victorejà Fermín Galán Rodríguez iÁngel García Hernández, capitans que havien estat afusellats el 14 de desembre anterior condemnats per l'aixecament republicà de Jaca.

Naixements

- Paul Robin: El 3 d'abril de 1837 neix a Toló (Provença, Occitània), en una família burgesa, catòlica i patriòtica, el pedagog anarquista i difusor de les idees neomaltusianes Paul Robin. Va exercir com a professor en la dècada de 1860, participant activament en l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), en els congressos de Brussel·les, Ginebra, París i Londres, donant suport a Mikhail Bakunin enfront de Karl Marx, per la qual cosa serà expulsat de la Internacional. Va col·laborar en el setmanari suís L'Egalité (1868-1872) de l'AIT fins que el gener de 1870 en són expulsats els bakuninistes. Després d'un exili de 10 anys a Londres, entre 1880 i 1894 treballa a l'Orfenat Prévost a Cempuis, a prop de París, assajant algunes de les seves teories educatives llibertàries (educació integral, racional i mixta). Els seus principis pedagògics van influir en Francesc Ferrer i Guàrdia, el creador de l'Escola Moderna. Les seves idees en favor de l'alliberament de la dona es plasmen en la creació a París del primer centre d'informació sobre productes anticonceptius, la defensa del dret a l'avortament, la creació d'una Lliga Antiesclavista per a l'Alliberament de les Joves, el plantejament d'un sindicat de prostitutes i una agència d'unions lliures, etc. Va fundar en 1896 la Lliga per a la Regeneració Humana, d'orientació neomaltusiana, a la qual s'incorporaran a partir de 1902 Sébastien Faure, Eugène Humbert, Jeanne Dubois, Luis Bulffi de Quintana, entre altres, publicant articles i assaigs. En 1908 es va produir la ruptura entre Paul Robin i Eugène Humbert, cosa que provocà una aguda crisi en l'organització, que va donar lloc a la creació per part d'Humbert de Generació Conscient. Després entre agost de 1898 i juliol de 1899 visitarà els falansteris anarquistes de Nova Zelanda. Malalt i amargat, Paul Robin es va suïcidar emmetzinant-se el 31 d'agost de 1912 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

- Joan Turtós Vallès: El 3 d'abril de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Turtós Vallès --sovint citat erròniament com Antoni. Membre de les Joventuts Llibertàries del Clot i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant les jornades de juliol de 1936 fou el delegat a Barcelona del «Grupo Orto» de defensa revolucionària adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en els combats de «Maig de 1937» a Barcelona contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània). Després s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Joan Turtós Vallès va morir el 14 de febrer de 1965 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Turtós Vallès (1900-1965)

***

***

- Joan Borràs Casanova: El 3 d'abril de 1909 neix a l'Olleria (Vall d'Albaida, País Valencià) el pintor i cartellista anarquista Joan Borràs Casanova, conegut com Borràs Casanova o simplement Casanova. Quan tenia dos anys, sa família s'instal·là a València. Entre 1919 i 1921 estudià dibuix a l'Acadèmia Fuster i era assidu del Museu de Belles Arts. Més tard passà a l'Escola d'Arts i Oficis i entre 1923 i 1928 estudià a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. En aquests anys feia feina al taller d'adobar pells que tenia sa família i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Renau el posà en contacte amb els cercles artístics d'avantguarda valencians. En 1929, gràcies a una beca de la Diputació de València, marxà a Madrid (Espanya) --no pogué aconseguí la beca de Roma-- per estudiar a l'Escola de San Fernando, sota el magisteri de Josep Garnego i Alda, i va ser deixeble directe de Julio Romero de Torres i de Manuel Benedito Vives. En aquest anys madrilenys es guanyava la vida com a retratista i durant una estada de tres mesos a Oviedo pintà 14 retrats, molts d'ells de mida natural. El març de 1932 exposà amb altres artistes (Arroute, Waldo Insúa, Cobo Barquera, Serny, Marisa Pinazo, Gil Guerra, Cristóbal González, Rosario de Velasco, Florit, Horacio Ferrer, Compostela, Monreal i Vassallo) al Saló d'Heraldo de Madrid. En 1934 va realitzar la primera exposició individual al Cercle de Belles Arts de Madrid, presentat per Marià Benlliure. Entre els anys 1934 i 1935 exposà a València (Acció d'Art) i a Madrid (Cercle de Belles Arts), on fou reconegut pels seus grans quadres de denúncia social i titllat de «pintor proletari». El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid i d'allà es traslladà a València. S'incorporà a l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i al Sindicat de Dibuixants de la CNT. Durant els anys de la guerra formà part de l'associació cultural«Libre-Studio» i realitzà dibuixos i cartells per a la revolució, per a la Delegació de Propaganda i Premsa del Consell Executiu Popular (CEP) de València i per a la premsa llibertària (Estudios, Libre-Studio, etc.). En 1936 va ser un dels artistes de l'«Exposició d'Artistes Ibèrics» parisenca i l'any següent participà en el Pavelló de la II República espanyola de l'Exposició Internacional de París amb l'oli Vieja España. L'abril de 1938 exposà al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de València cinquanta pintures sobretot centrades en la guerra i per la qual cosa començà a parlar-se del «Pintor de la Revolució»; en aquest any també exposà a l'Ateneu Popular de«Libre-Studio». Amb el triomf feixista sobrevisqué com pogué a la Península i en 1950 s'instal·là a Montevideo (Uruguai). A partir de 1952 visqué a Buenos Aires (Argentina) fins al 1960, que retornà a la Península. En aquest països americans va fer una pintura d'influència onírica que tingué molt bona acollida. Entre el 27 de febrer de 1991 i el 15 de febrer de 1992 una exposició antològica itinerant mostrà els seus quadres per diferents indrets de la Península. És autor, entre moltes altres obres, d'El luchador romano (1928), Andaluzas (1931), Despertar sensual (1935), Juan Simón (1935), Perfum d'estiu (1935), La carta (1935), Fusilamiento en masa. Julio 1936 (1937), Lucrecia di Baccio del Fede, esposa de Andrea del Sarto (1944), Retrato de doctor (1944), Lección de medicina (1944), Torrealta (1964) i de còpies de pintors clàssics famosos (El Grec, Rembrandt, Goya, etc.). Joan Borràs Casanova va morir el 15 de novembre de 1987 a València (País Valencià). El pintor naïf Juan Borrás II és son fill.

***

- Suzanne Hans: El 3 d'abril de 1914 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista Suzanne Hans. Sos pares, Suzanne Camus i Henri Hans, ja pertanyien al movimentàcrata. Fou companya del militant llibertari Louis Recoule i amb dos van ser membres del Grup del XIII Districte de París de la Unió Anarquista (UA). Van tenir dues filles, nascudes en 1935 i 1936, però moriren de meningitis i de tos ferina respectivament. Quan s'assabentà de l'aixecament feixista de juliol de 1936, la parella marxà a finals de setembre a la Península i ambdós s'integraren com a milicians voluntaris en la «Centúria Sébastian Faure», pertanyent al Grup Internacional de la Columna Durruti --ella es va inscriure amb el llinatge Girbe, cognom del marit oficial de sa mare. Suzanne Hans, juntament amb son company Louis Recoule i altres (Émile Cottin, Lemère, Pietro Ranieri, etc.), va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya) durant una ofensiva de les tropes franquistes. També és possible que la parella morís el 16 d'octubre de 1936 a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya).

***

- Antonio Faro: El 3 d'abril de 1916 neix a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) --algunes fonts citen Esplucs (Llitera, Franja de Ponent)-- l'anarcosindicalista Antonio Faro. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Local d'Esplucs i va fer la guerra en la Columna Durruti i, després, en la 26 Divisió. En 1939 passà els Pirineus durant la Retirada i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A finals de 1939 va ser enviat, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), a treballar en les feines de fortificació de la Línia Maginot, d'on fugí la primavera de 1940, quan França fou ocupada per les tropes nazis, davant el perill de ser detingut i deportat. En 1945, amb l'Alliberament, participà en la reorganització cenetista a Nantes i treballà com a mecànic fins que un accident en la feina el deixà al marge del món laboral. En 1950 s'instal·là a París, on milità en la Federació Local de la CNT, i més tard a Pàmies, amb sa companya i sa filla, sempre participant en les activitats confederals. Antonio Faro va morir el 6 de novembre de 2003 a Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

Defuncions

- Gustave Flourens: El 3 d'abril de 1871 es assassinat a Rueil, a prop de París (Illa de França, França), el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Havia nascut el 4 d'agost de 1838 a París (França). Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la«tèbia» política del Govern de Defensa Nacional . El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir«general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París. Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) i Science de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge.

***

***

- Achille Daudé:El 3 d'abril de 1963 mor a Rouen (Alta Normandia, França) el militant anarquista, sindicalista i, sobretot, difusor del cooperativisme i del georgisme, Achille Daudé, més conegut com Daudé-Bancel. Havia nascut el 15 de desembre de 1870 a Bancel, a prop de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Fou fill d'un sabater francmaçó. Després d'uns inicis en el món del periodisme (La Dépêche, de Tolosa de Llenguadoc), va començar a estudiar apotecaria a Montpeller en 1890 i s'adherí al grup anarquista «L'Homme Libre» de la ciutat. De la seva trobada amb Charles Gide (1847-1932), professor a la Facultat de Dret i capdavanter de l'«Escola de Nimes», naixerà la seva tasca a favor del desenvolupament del cooperativisme a França, sorgit arran del Congrés de París de 1889, i de la difusió del pensament de l'economista Henry George (georgisme). En 1893 va obrir una apotecaria a Prats de Molló --serà conegut per les seves «cigarretes medicinals», preparades amb plantes i fulles, per guarir malalties respiratòries-- i va començar a escriure articles i obres sobre cooperació, dèria que el portarà a vendre la seva apotecaria per ajudar a la creació de cooperatives de consum. En 1901 va crear la Societat de Turistes del Alt Vallespir, per promoure les virtuts climàtiques i botàniques de la regió, i va escriure en el Bulletin Catalan, òrgan informatiu i pedagògic de la societat editat a Bordeus. En 1903 Gide el va cridar a París perquè ocupés el càrrec de secretari del Comitè Central de la Unió Cooperativa de les Societats Franceses de Consum (UCSFC), en substitució de Deherme, antic tipògraf i animador a França de les Universitats Populars. En 1912 la UCSFC, de Gide i de Daudé, de tendència relativament moderada, i la Confederació de Cooperatives Socialistes de Consum (CCSC), més sindicalista i política, es fusionaran en la Federació Nacional de Cooperatives de Consum (FNCC), que tingué el seu primer congrés en 1913 a Reims i Daudé fou elegit un dels seus dos secretaris generals. En 1918 va ser elegit membre del Consell Superior de la Cooperació, fet que no li restarà temps per col·laborar amb la premsa llibertària --serà el director del periòdic Terre et Liberté-- ni en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. També fou elegit apotecari de la Farmàcia Mutualista de Sotteville-les-Rouen. És autor de nombroses obres que tracten el tema del cooperativisme, però també de qüestions alimentàries i socials, com ara Le coopératisme devant les écoles sociales (1897), Le coopératisme (1901),Une coopérative de consommation. «La Famille», société coopérative de consommation, d'épargne et de prévoyance sociale (1905), La concentration des forces coopératives en France et en Allemange (1913), Les fonctionnaires et les coopératives de consommation (1914), Le mouvement ouvrier français et la guerre (1915), Le protectionnisme et l'avenir économique de la France (1916),Pain riche ou pain appauvri (1916), La reconstruction des cités détruites (1917), Comment fonder une coopérative (1918), La réforme agraire en Russie (1926), L'utilisation alimentaire des pommes et des raisins. Pasteurisation familiale et coopérative des jus de fruits (1927), La réforme foncière (1933), La réforme foncière en France et en Belgique (1936), La veritable reforme fiscale (1955), etc.

***

- Sebastián Calvo Sahún: El 3 d'abril de 1983 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Sebastián Calvo Sahún. Havia nascut en 1909 a A Buerda (Osca, Aragó, Espanya) i sembla que lluità en la guerra civil als fronts d'Aragó i de Catalunya. Exiliat a França, i després de patí diverses penalitats de tota casta, se sumà ben aviat a la resistència antinazi, especialitzant-se en accions arriscades (assalt a una caserna de la Gestapo sota comandament britànic, etc.). En aquests anys organitzà i mantingué una xarxa clandestina entre la Península i França a través dels Pirineus aragonesos, que també fa ver servir freqüentment en missions d'evacuació (aviadors aliats, persones perseguides, etc.). En acabar la guerra fou condecorat pels seus serveis pels aliats i adoptà la ciutadania britànica, cosa que la facilità la tornada a la Península. De bell nou a Catalunya, començà a lluitar contra el franquisme, sobretot des del punt de vista sindical. El juny de 1944 fou detingut a Barcelona i torturat durant un mes abans de ser traslladat a la presó Model --segons alguns, fou alliberat en una operació organitzada pels serveis secrets britànics. En 1946 era secretari del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i poc després fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquest sindicat. En aquesta època fou detingut en nombroses ocasions (agafada de maig de 1947, 1949, 1952) per la seva lluita antifranquista (vagues del Primer de Maig, campanyes de desprestigi del règim, fer feina sense carnet del Sindicat Vertical, etc.). Durant la gran agafada de maig de 1947 fou novament detingut. Entre maig i juny de 1949 participà en un projecte d'atemptat contra Franco muntat per la Comissió de Defensa«1001», que el portà novament a la presó. Des del 1952 treballarà com a empleat en el cinema California de Súria i fou membre del Sindicat d'Espectacles de la CNT. A partir de gener de 1952 fou nomenat tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. A la tardor de 1952 fou de bell nou detingut a Barcelona en una batuda contra la Comissió Nacional i portat, amb altres companys (Celedonio Pérez Bernardo, José Pardo Andrade Fariñas, Eduardo José Esteve Germen, Cipriano Damián González, José Torremocha Arias, Juan Sana Magriña, Pedro Torremocha Ávila), davant un consell de guerra que se celebrà a Madrid el 5 de febrer de 1954 i que el condemnà a cinc anys de presó. A partir de 1960, quan la presència confederal era gairebé testimonial, fou un dels pocs que continuà lluitant; però en 1966 es mostrà contrari a intensificar la formació de grups confederals. Com a col·laborador del sindicalisme oficial (Sindicat Vertical) i implicat en el cincpuntisme, aquest mateix fou membre de la comissió provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions sindicals. Poc després acceptà l'alcaldia del barri barceloní de Sant Martí i s'allunyà progressivament del moviment llibertari. Durant els seusúltims anys desenvolupà una intensa tasca associativa a la Guineueta i fou un dels fundadors de la revista llibertària Polémica.

Actualització: 03-04-14

El "maquis" antifranquista. (I)

En la primera edició del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, núm. 18) havia explicat com, en acabar la guerra amb la derrota dels republicans, el meu pare va ser enviat a Mallorca com a presoner dels vencedors (vegeu "Primers contactes amb l'oposició clandestina", pàgs. 14 a 18). A la península restaren altres membres de la família paterna que també havien lluitat en defensa de la República i la llibertat. Entre elles el meu oncle José, que combaté amb els comunistes del V Regimiento, en la 22 Brigada que comandava Francisco Galán (germà de l'heroi republicà afusellat per la monarquia després de la sublevació de Jaca en contra del rei).

Quan el pare va ser alliberat del camp de concentració i pogué establir-se amb certa normalitat a sa Pobla una vegada casat amb l'al·lota de Can Verdera (na Francisca Crespí Caldés) que l'havia salvat de la mort, cridà l'oncle per què vengués a ajudar-lo en la feina.

Aleshores -tota la dècada dels anys quaranta fins a ben entrats els cinquanta- la resistència contra la dominació feixista continuava en forma de guerrilles (el maquis) malgrat la derrota popular de l'abril del 39.

La lluita contra el feixisme era tan forta que el 29 de maig de 1955, en el seu discurs d'acomiadament com a director general de la Guàrdia Civil, Camilo Alonso Vega (conegut repressor dels pobles de l'estat), va definir el "bandolerisme esquerrà" (els assassins qualificaven de "bandolers" els herois de la resistència) com "un problema nacional de gran trascendencia que perturba las comunicaciones, desmoraliza a las gentes, destroza nuestra economía, quebranta nuestra autoridad y nos desacredita en el exterior" (subratllat de l'autor). Alonso Vega parla de dos mil enfrontaments entre la Guàrdia Civil i els guerrillers de totes les nacions de l'estat entre 1939 i 1952 (El maquis en España, de F. Aguado Sánchez, publicat per Editorial San Martín l'any 1975).

Com es pot comprovar per aquestes declaracions signades pel màxim responsable de la repressió en contra del poble, la lluita contra la dictadura feixista de la burgesia començava ja des del primer dia de la victòria de Franco.

Durant uns anys, fins que a finals dels quaranta s'establí a sa Pobla, l'oncle anava i venia de Mallorca a València i proveïa al pare de notícies d'aquella activa resistència popular.

Malgrat -per evidents motius de seguretat- mai no vaig veure per ca nostra cap publicació de la CNT o del PCE, molts dels noms d'aquelles revistes clandestines em són ben familiars perquè en vaig sentir parlar molt. Sembla que malgrat el perill que representava que la Social o la Guàrdia Civil et trobàs amb un dels diaris o llibres editats pels serveis de propaganda guerrillers, el cert és que la premsa antifeixista es llegia a les barriades obreres i populars.

Els diferents grups de maquis que lluitaven a la península editaven -com i quan podien!-, entre d'altres, Reconquista, Lucha, Liberación (Órgano de la 35 Brigada de Guerrilleros), República, etc. El PCE, a més de Mundo Obrero, editava Nuestra Bandera; i els anarquistes, el seu periòdic central CNT (vegeu Españoles en la resistencia d'Alberto Fernández, publicat per Zero l'any 1973).

A vegades, els llibres i publicacions de la resistència portaven cobertes ben curioses per a dissimular el seu contingut subversiu. Es donava el cas que el Método práctico para aprender boxeo era en realitat un manual per a la lluita armada i El porvenir a través de los sueños una història de la repressió dictatorial. L'opuscleNovena de Nuestra Señora de la Esperanza, editat per una inexistent "Imprenta Salesiana", el que ocultava de veritat era la biografia de Durruti, o un munt de fulls subversius que s'havien de repartir a Madrid o Barcelona. La imaginació dels encarregats de l'Agitació i Propaganda era desbordant, i no bastaria un llibre de cinc-centes pàgines per a explicar la multitud de genials iniciatives que emprengueren en aquells anys foscos i terribles.

Tornant al tema familiar, cal dir que ni el pare ni l'oncle participaren activament en la lluita guerrillera dels 40-50. El temps d'internament en els camps de concentració, el fet d'estar fitxats, les obligacions familiars (jo vaig néixer l'any 1946), els centenars d'afusellats i torturats que havia vist el pare a les presons dels falangistes -aquella gernació d'utopistes que volien acabar amb les injustícies d'aquest món i que moriren esventrats a les cunetes, amb un tret al clotell- l'atemorien bastant. Però, mitjançant les ràdios estrangeres i les notícies que portava l'oncle, seguia el desenvolupament de la resistència armada contra la dictadura.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001) Pàgs. 11-13.

"Catalans, espanyols, andalusos, bascs, gallecs, homes i dones de totes les nacionalitats de l'Estat lluitaren a França, Itàlia, la Unió Soviètica... fins a Noruega o Finlàndia, hi havia combatents antifeixistes procedents de l'Estat Espanyol dinamitant els trens d'aprovisionaments dels alemanys, atacant la reraguarda hitleriana, combatent a pit obert contra les unitats més selectes de les Waffen SS". (Miquel López Crespí)

El "maquis" antifranquista (II)

Molts dels companys de la CNT, el PCE o del POUM que no havien caigut en mans dels vencedors o que no pogueren marxar a l'exili, a partir del mateix abril de 1939 anaren a les muntanyes, allà es feren forts, i mantenien combats constants amb les forces de l'exèrcit franquista i la Guàrdia Civil.

Els ex-combatents de l'exèrcit republicà que formaren unitats de guerrillers a l'Europa ocupada pels nazis en temps de la II Guerra Mundial tengueren una importància cabdal en la derrota final dels hitlerians. Catalans, espanyols, andalusos, bascs, gallecs, homes i dones de totes les nacionalitats de l'Estat lluitaren a França, Itàlia, la Unió Soviètica... fins a Noruega o Finlàndia, hi havia combatents antifeixistes procedents de l'Estat Espanyol dinamitant els trens d'aprovisionaments dels alemanys, atacant la reraguarda hitleriana, combatent a pit obert contra les unitats més selectes de les Waffen SS.

Per tal de copsar tota la importància de l'ajut dels homes i dones de la península ibèrica a l'alliberament d'Europa del jou nazi-feixista cal recordar que només a França la Agrupación de Guerrilleros Republicanos (ex-combatents de l'Exèrcit Popular, de la Generalitat o del Govern Basc) arribà a comptar amb sis divisions formades per més de 12.000 guerrillers, tots perfectament equipats amb armament pres als nazis.

Després de l'alliberament de París, molts dels homes d'aquestes unitats del maquis travessaren clandestinament els Pirineus i anaren a combatre Franco a Catalunya, l'Aragó, Euskadi o Espanya (Castella i Andalusia, en particular). Desenes i desenes de dirigents guerrillers foren capturats per les forces repressives (record ara Cristino García, José Vitini, Antonio Medina, Manuel Castro, tots afusellats entre els anys 1945 i 1947).

L'heroisme en la batalla de milers i milers d'ex-combatents republicans queda provat pels vuit-cents companys que moriren en la lluita per l'alliberament de Noruega, per les tombes d'esquerrans que hom encara pot trobar al costat dels antics camps de batalla a Àfrica, Itàlia, França, Rússia, Normandia, Bielorússia, Crimea, Ucraïna, Berlín... Fins i tot hi hagué antifeixistes catalans i espanyols fent costat als nord-americans a les illes del Pacífic!

Són nombrosos els llibres que expliquen aquestes històries exemplars: Guerrilleros españoles en Francia de Miguel Àngel (Ed. Ciencias Sociales. La Habana. 1971); Pasión y muerte de los españoles en Francia de Federica Montseny (Espoir. Toulouse. 1945); Los olvidados (Antonio Vilanova. Ruedo Ibérico. París. 1969)...

La lluita del maquis a l'estat espanyol en contra de la dominació terrorista de la burgesia fou una gesta heroica comparable a la de la resistència francesa o italiana. La diferència essencial va consistir en el fet que, tant a França com a Itàlia, Iugoslàvia o Grècia, l'URSS o Albània, els grups de guerrillers antifeixistes comptaren de seguida amb l'ajut (amb armes, informació, diners, etc) de les potències aliades, o bé de l'Exèrcit Roig.

La proximitat dels exèrcits aliats facilitava en certa mesura la tasca dels combatents antinazis. Amb l'evidència de la victòria, milers i milers de ciutadans d'aquests països passaren a eixamplar cada vegada més els exèrcits de la resistència. Enquadrats en la divisió Leclerq, els republicans catalans, bascs, gallecs o espanyols ajudaren a alliberar París.

A l'estat espanyol la situació dels guerrillers fou més complicada. Just acabada la II Guerra Mundial, les aliances internacionals mudaren de signe i l'URSS i els comunistes aliats en defensa de la llibertat i la democràcia, a ran de l'inici de la Guerra Freda, passaren a ser considerats enemics d'Occident. De rebot, Franco, aïllat per les Nacions Unides i al qual tothom preveia una mort semblant a la de Benito Mussolini (penjat, esquarterat enmig del carrer) esdevenia per a nord-americans, francesos i britànics el "campió d'Occident que havia ajudat a salvar Espanya de les urpes del comunisme internacional".

Els guerrillers antifeixistes, per tant, es trobaven sense aliats, sols en el començament de la Guerra Freda, amb dubtes per part del PCE de continuar sostenint aquell titànic esforç perquè Stalin, feia anys, havia "aconsellat" a Carrillo, Líster, Pasionaria, etc., la conveniència de "guanyar-se" des de dintre els sindicats feixistes (la CNS) i abandonar definitivament la lluita armada.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicions El Jonc) Pàgs. 13-14

"En 1946 el Buró Político (del PCE) se había trasladado a París. Toulouse resultaba demasiado provinciano y demasiado indiscreto para el género de vida de grandeza que diferentes miembros del Buró Político querían seguir llevando. En unos casos se compran y en otros se alquilan espléndidas villas en los lugares elegantes de los alrededores de París. Las guerrillas, el trabajo clandestino, las cárceles franquistas, geográficamente sólo estaban al otro lado de los Pirineos, pero mentalmente estaban muy lejos de las preocupaciones de los Dolores (Pasionaria), Carrillo, Mije, Antón y compañía". (Enrique Líster)

El "maquis" antifranquista (i III)

La repressió feixista fou exacerbada fins a límits que a hores d'ara costa imaginar. Segons les investigacions de l'historiador G. Jackson, la dictadura afusellà entre 1936 i 1945 una xifra de persones que va entre les 150 i les 200.000 (G. Jackson, La República Española y la guerra civil. Barcelona, 1976).

Els diversos tipus d'organismes unitaris de l'oposició antifranquista, creats per mirar d'afeblir la dictadura, tampoc no ajudaren gaire als combatents que s'enfrontaven tots sols a la brutal repressió dels escamots de la mort falangistes.

Malgrat que l'any 1944 es constituís a Tolosa de Llenguadoc la Junta Española de Liberación formada per republicans, socialistes i part del moviment llibertari (un sector de la CNT no estava d'acord amb la formació d'organismes unitaris interclassistes), l'invent no ajudà a decidir les potències aliades a ajudar els guerrillers antifeixistes. El PCE amb les Juntas de Unión Nacional de clara orientació demòcrata-burgesa, tampoc no convencé els governs del Regne Unit, EUA o França, que, en la pràctica, no volien instaurar cap República de tipus popular on no tenguessin cabuda els partits del gran capital.

A Mèxic, els ministres i diputats de la República que s'havien exiliat, crearen un govern de concentració (sense membres del partit de Pasionaria) esperant que els aliats desembarcassin a Espanya, es desfessin del dictador i posassin els republicans en el Poder.

Tot això només eren somnis d'exiliats. Els anys 1944 i 1945, davant l'incontenible avanç de l'exèrcit soviètic, que ja havia alliberat mitja Europa del jou nazi-feixista, els governs britànic i nord-americà ja tenien dissenyat el mapa de la futura guerra freda (barrar el pas a l'expansionisme de l'URSS utilitzant fins i tot els dictadors com Franco en la tasca de contenció del "comunisme"). Quan l'oposició espanyola somniava en una ràpida tornada al Poder, els centres de direcció del gran capital internacional ja havien ordit els plans de consolidació de la dictadura franquista a l'estat espanyol, i la Casa Blanca començava a redactar el guió del Tractat d'Amistat i Cooperació signat entre Franco i Eisenhower.

L'actitud profranquista de les democràcies occidentals (malgrat les hipòcrites condemnes de paraula) sentenciava a mort centenars d'heroics guerrillers antifeixistes. La burgesia espanyola posava els botxins, Occident servia les bales.

En un breu capítol com aquest només podem fer una mica de recordança de la gesta heroica del maquis.

Al Principat, es por dir que a partir de 1946 qui porta endavant la flama antifeixista és la CNT-FAI, amb direcció establerta permanentment a Tolosa de Llenguadoc. Les infiltracions són a través dels Pirineus (l'exèrcit franquista i la Guàrdia Civil no podien controlar metre a metre la serralada pirinenca).

A la resta de l'estat, la majoria dels grups de resistents estaven en mans unes vegades -com al Principat-, de la CNT; altres, del PCE, o d'unitats republicanes disperses que no havien volgut lliurar-se a mans dels vencedors, i que amb algunes armes salvades de la desfeta de 1939 s'havien llançat al bosc i a la muntanya.

El nucli dirigent de l'oposició més ferma a la dictadura dins el camp anarquista està format per Frederica Montseny, Germinal Esgleas i Roc Santamaría. Cap de les principals accions guerrilleres era Pere Mateu Cosidó (que executà al president del govern Eduardo Dato en temps del regnat d'Alfons XIII).

Impossible parlar dels centenars d'actes de sabotatge contra la dictadura que realitzaren un Francesc Sabater Llopart, en Ramon Vila Capdevila (Caracremada), en Wenceslao Giménez entre desenes de caps guerrillers sorgits del poble (vegeu el llibre Sabate: guerrilla urbana en España 1945-1960 d'Antonio Téllez Solá, publicat per Plaza y Janés l'any 1978).

A la regió de Barcelona era important, entre d'altres, la unitat de guerrillers comandada per Massana (cap al 1947); feien fins i tot "controls" a les carreteres de Castelldefels i del Garraf. En Josep Lluís Facerias esdevé un personatge mític entre el poble treballador. Els seus assalts a locals de Falange, les expropiacions que fan les seves unitats, l'execució de destacats assassins feixistes, li donen una aurèola mítica que encara perdura.

Sovint molts dels combatents antifranquistes són detinguts i executats sense judici per la Guàrdia Civil en el mateix indret on han estat descoberts, malgrat s'hagin rendit i lliurat les armes (cal dir que això darrer era una excepció i la majoria, sabent la sort que els esperava en caure en mans dels falangistes, preferien lluitar fins a la mort).

1948 marcà el zenit de la lluita de la guerrilla (principalment anarquista) al Principat.

¿Com vivia aleshores la direcció del PCE la situació política que el moviment guerriller provocava a la dictadura? Enrique Líster escriu a Así destruyó Carrillo el PCE (pag. 65): "En 1946 el Buró Político (del PCE) se había trasladado a París. Toulouse resultaba demasiado provinciano y demasiado indiscreto para el género de vida de grandeza que diferentes miembros del Buró Político querían seguir llevando. En unos casos se compran y en otros se alquilan espléndidas villas en los lugares elegantes de los alrededores de París.

'Las guerrillas, el trabajo clandestino, las cárceles franquistas, geográficamente sólo estaban al otro lado de los Pirineos, pero mentalmente estaban muy lejos de las preocupaciones de los Dolores (Pasionaria), Carrillo, Mije, Antón y compañía".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicions El Jonc) Pàgs. 14-17

La web dels gegants de Maó www.gegantsmao.menorca.es fa pocs dies ha estat actualitzada amb una nova aparença, nous continguts i més informació, història i fotografies dels Gegants de la Ciutat de Maó en Tomeu i na Guida.

Dins les novetats que hi trobarem la primera és una nova presentació en la pantalla principal. Altres són a l’apartat “coneix els gegants” la incorporació de la comparsa dels tres Reis Mags Gegants, que després de varis anys de treball en el taller de la colla el passat cinc de gener van ser presentats a la ciutat. A l’apartat “activitats gegants” hi trobem el més important fet durant el passat any 2013 i també noves fotografies de totes les figures i continguts renovats.

Un apartat que constitueix novetat i que per la importància del seu contingut mereixia aparèixer a la web es el de “La casa de les il·lusions gegants”, és aquest un link on hi trobem el treball fet en els últims vint anys (es diu ràpid, 20 anys) en el taller de creació i restauració de figures gegantines amb que compta la Colla de Geganters de Maó. En dit taller és on s’arrangen i es restauren els gegants de la ciutat i també altres figures gegantines de l’illa quan ho requereixen i també on han nascut figures avui tan estimades com pot ser el nano en Miquelet es Salero.

Us convidem així a no perdre detall de la nova web dels Gegants de Maó www.gegantsmao.menorca.es , a entrar en totes les seves seccions i a gaudir d’un mon gegant.

Avui començam el cicle d'Abril de República amb el documental "Las maestras de la República". A les 20h al Centre Cultural. Un documental de FETE-UGT dirigit per Pilar Pérez Solano, i guanyador del Goya 2014 al millor llargmetratge documental.

Text de lasmaestrasdelarepublica.com :

Les MestresRepublicanesvan ser unesdones valentesicompromesesque van participar enla conquesta delsdretsde lesdonesien la modernitzacióde l'educació, basada en elsprincipisde l'escola públicaidemocràtica.

Aquestdocumental a travésde la recreaciód'una mestrade l'època,i imatgesd'arxiuinèdites,ens descobreixel meravellósllegat queens handeixatles mestresrepublicanesi que haarribatfins als nostresdies.

Articulat en base atestimonis deinvestigadorsifamiliars,anema conèixer elmomenthistòricque van viureaquestesdocentsi la seva participacióen la transformaciósocial del nostrepaísatravés de l'educació.

 

Cap a una nova cultura política, una nova societat

Un dels grans pilars de les societats democràtiques és, o hauria de ser, la participació ciutadana. L'administració ha de vetlar per la creació dels espais, les vies i els mètodes de participació necessàries per promoure i facilitar una estreta col·laboració entre les institucions i la ciutadania per tal de millorar la gestió dels governs.

La participació ciutadana ha de permetre la implicació de la ciutadania en la presa de decisions dels ajuntaments per millorar la qualitat de la gestió política, fer-la més eficaç. Aquesta participació ha d'estar present tant a la presa de grans decisions com aquelles de més petites però que afecten el dia a dia del nostre municipi.

La participació ciutadana és una manera de governar conjuntament amb la ciutadania amb transparència i corresponsabilitat. És, també, un procés educatiu que passa per aprendre a donar i rebre informació, consultar, debatre, participar en la presa de decisions, en el seguiment i control del govern.

Fins aquí la teoria, una teoria que ja es duu a la pràctica a molts de llocs, amb uns resultats més que positius i que han permès millorar la qualitat de vida dels ciutadans, a qui aquesta manera de governar fa protagonistes i responsables de les decisions que els afecten. Amb la participació es reforça la democràcia representativa i s'educa per a una nova cultura política.

Per demostrar que la realitat llucmajorera és molt diferent, utilitzarem un parell de dades de l'hemeroteca: el gener de 2009, el llavors flamant nou batle de Llucmajor, Joan C. Jaume, anunciava que se cercarien nous mecanismes per afavorir la participació ciutadana al plenaris. Al novembre del 2011 els diaris anuncien la presentació d'un esborrany innovador per part de l'equip de govern de Llucmajor sobre participació ciutadana, i s'avança que la seva aprovació serà imminent.

Avui, passada més de la meitat del 2013, la situació quant al tema de la participació ciutadana, no ha millorat gens ni mica. És incomprensible que el reglament més antic, d'entre els que estan vigents al municipi, sigui el de participació ciutadana aprovat el febrer del 1989, essent batle el socialista Joan Monserrat, és a dir, a punt de complir 25 anys. Un quart de segle de retard democràtic al municipi de Llucmajor. També és inassumible que tenint l'esborrany fet des de fa any i mig l'equip de govern, amb sobrada majoria absoluta, no hagi trobat el moment per aprovar-lo.
Aquest futur reglament s'hauria de fonamentar en els següents punts:

Participació = informació. Per aquesta raó s'ha de potenciar, a part dels mitjans tradicionals, la pàgina web de l'ajuntament i les xarxes socials. Tots el llucmajorers hem de tenir accés a la màxima informació del que se fa i desfà a l'ajuntament. Basta pegar una ullada a la pàgina llucmajor.org per veure que la informació no és la prioritat actual. Tampoc pareix compatible la participació ciutadana amb la realització dels plenaris a les dotze del migdia de dies laborals.

Participació = proximitat. Apostam per la descentralització de l'administració municipal com a eina de foment de la participació ciutadana. La proximitat permet la col·laboració. També s'ha de fer més pròxima la figura del regidor, s'han de disposar de mitjans públics de comunicació entre els ciutadans i els seus representants.

Participació = comunicació. S'ha de millorar i fomentar la tecnologia de la informació i la comunicació a l'administració local. S'ha de garantir que tots els equipaments públics municipals disposin d’equips informàtics connectats a la xarxa i oberts a l’accés de la ciutadania.

Participació = associacionisme S'han de estimular l'associacionisme a Llucmajor, aportant facilitats i apropant a les associacions els recursos de què disposa l'Ajuntament. Un poble viu i actiu es mesura per l'activitat de les seves associacions.

Participació = veu Tots els ciutadans han de tenir dret a participar als plens, han de poder intervenir al torn de precs i preguntes. S’ha de permetre que les associacions presentin i defensin propostes i mocions per debatre als plenaris.

Participació = opinió Els fòrums ciutadans com l'Agenda Local XXI s'han de convocar de forma periòdica i han de deixar de ser utilitzats només com a eina que s’utilitza en període electoral. S'ha d'estudiar la creació de fòrums ciutadans territorials a cada una de les diferents zones del municipi així com la creació de consells sectorials on totes les associacions d'un determinat àmbit tenguin l'oportunitat de debatre i compartir les seves experiències conjuntament.

Participació = decisió Els ciutadans no només han de ser consultat cada quatre anys. Els llucmajorers tenen dret a participar i a decidir en temes cabdals com els pressupostos, fent els pressupostos el més participatius possibles.

Des del PSM de Llucmajor volem impulsar definitivament l'aprovació d'un nou reglament de participació ciutadana a l'Ajuntament de Llucmajor. La societat exigeix unes institucions més transparents, i que permetin i estimulin la participació dels seus ciutadans.

No era això: memòria política de la transició

Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

Després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans, l'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig, recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, historiador, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social. (Nota de l'autor)

La premsa independentista s'encarregà de remarcar la importància de l'aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició (vegeu L'Estel de 15-IV-01) dient:

"Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

'L'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l'escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d'Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d'una de les principals organitzacions independentistes i d'esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s'encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López CrespíNo era això: memòria política de la transició que acaba d'editar El Jonc.

'La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l'avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s'encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de'n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d'Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l'assaig de l'autor de sa Pobla i parlaren d'aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí.

Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:

"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'

'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.

'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.

'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.

'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.

'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s'ha assolit allò pel que lluitarem.

'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s'ha de dotar el poble d'òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d'associacions i collectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d'avall cap amunt). Òrgans que s'han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l'esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l'única manera d'arribar a un futur just per al poble".

Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història)

Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI... ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d'esquerra, membres de grups culturals (especialment de l'OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d'altres podríem destacar a presència militants com Guillem Ramis (del sector d'esquerra de CC.OO.) i dirigent d'"Ales"; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l'OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera.... Personalitats de l'OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d'Al-Mayurqa), artistes (l'avantguarda d'Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma... Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l'històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)... Un ferm i emotiu acte cultural, d'aquells que fan història.

Publicat en la revista independentista L'Estel (15-IV-01) Pàg. 28.

Escribo estas líneas  teniendo delante el reciente informe de Amnistía Internacional sobre las protestas callejeras en Venezuela. Un informe que desmiente a todos, a los unos y a los otros, y que he leído con el respeto que siempre me ha merecido Amnistía:  un verdadero faro de luz en medio de las tinieblas.

Sin lugar a dudas, experiencias como las de Venezuela, Ecuador o Bolivia son  un movimiento emancipador del ámbito geográfico al que, no hace tanto tiempo,  Estados Unidos se atrevía a denominar despectivamente  su “patio trasero”.  La revolución bolivariana es una revolución democrática de ruptura con el neocolonialismo no sólo en lo político sino  también (y ahí es donde más les duele) en lo económico 

Leer lo que está pasando en Venezuela no es demasiado complicado: tras intentar derribar la Revolución Bolivariana mediante un golpe de Estado clásico y mediante las urnas (en todas las ocasiones sin éxito), se está haciendo un nuevo intento combinando el desabastecimiento, la protesta callejera y la violencia selectiva contra personas y servicios públicos. Las dificultades de abastecimiento en los supermercados  se ha convertido en el principal icono de una campaña que pretende mostrar a Venezuela como un país empobrecido y que no funciona : nada más lejos de la realidad (Venezuela es uno de los países con más renta per cápita de Latinoamérica) y nada que no me recuerde muy poderosamente aquellas huelgas de los transportistas chilenos de 1973. También hubo en el Chile de Allende quien quiso que el país no funcionara como paso previo al desalojo por la fuerza de un gobierno democráticamente elegido en las urnas.

Pero quienes compartimos este análisis no le hacemos ningún favor a la emancipación de América Latina agitando un butafumeiro acrítico o adoptando una posición meramente reactiva frente a los ataques interesados que el gobierno bolivariano recibe del exterior.

Chávez y Maduro han cometido errores importantes al romper puentes con  capas sociales que podrían estar objetivamente interesadas en el proceso de cambio, y también al traspasar en demasiadas ocasiones la frontera que separa el partido del Estado. Con ello han enardecido a los propios pero han comprometido su futuro electoral y han minado su base social potencial

El informe de Amnistía Internacional pone de manifiesto algo  que los más importantes medios de comunicación de nuestro establishment han ignorado miserablemente: que los muertos debidos a las protestas de los últimos meses se reparten a partes casi iguales entre ambos bandos. ¿Os imagináis el discurso del PP si en las protestas sociales en España hubieran muerto ocho policías, si se hubieran levantado barricadas con vocación de permanencia en vías importantes de comunicación, si se hubiera asesinado a civiles que hubieran intentado atravesar estas barricadas o si se hubieran incendiado edificios públicos?...Pero todo esto - que ha pasado y que no se dice  - no es excusa para silenciar los abusos de policias y paramilitares que han culminado en malostratos, detenciones abusivas y  la muerte de manifestantes .

Anarcoefemèrides del 4 d'abril

Esdeveniments

- Congrés de Saragossa de l'AIT: Entre el 4 i l'11 d'abril de 1872 té lloc a Saragossa (Aragó, Espanya) el II Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser un congrés semiclandestí, ja que el governador havia prohibit la seva celebració. El Consell Federal de la FRE va convocar privadament els delegats per al 4 d'abril i es va decidir fer dues sessions públiques el dia 8 a la tarda i a la nit, que van ser dissoltes per la policia. Es va dictar ordre de presó contra Morago, Pagès i Mesa, però no es va portar a terme davant l'actitud dels obrers saragossans, que s'havien declarat en vaga per poder assistir a l'acte. Un cop expulsats els congressistes del Teatro Novedades, el congrés va continuar les sessions als locals de la Federació Local de Saragossa, sota la protecció dels obrers saragossans. Hi van assistir 42 delegats que representaven 31 federacions locals i uns 25.000 afiliats, a més dels set membres del Consell Federal. Segons l'informe presentat per Francisco Mora la FRE tenia 102 federacions locals, 284 sindicats d'oficis, 69 sindicats d'oficis diversos, vuit unions i 13 adhesions individuals. El Congrés de Saragossa va tractar diverses qüestions: informe del Consell Federal; dissidència de la Federació Local Madrilenya; disseny d'un pla per a l'ensenyament integral; dictàmens sobre l'emancipació de la dona, sobre cooperatives de consum i sobre la propietat i organització de les Unions d'Ofici com a mitjà més adequat per a l'èxit de les vagues, etc. Anselmo Lorenzo va llegir un dictamen sobre la propietat redactat per ell i inspirat en Lafargue, que va ser aprovat pel congrés. És important l'acord sobre la dona, on el congrés es determina pel treball femení i per la incorporació de la dona en el moviment obrer. Es va adherir a la proposta del Congrés de la Federació de les Seccions Belgues, de desembre de 1871, on es demana la revisió dels estatuts generals de l'AIT amb la finalitat d'evitar tot centralisme. El Congrés de Saragossa declara una vegada per totes que«la Internacional és i ha estat sempre un grup de federacions autònomes i que el Consell General de Londres no és ni ha estat mai més que un centre de correspondència, de dades i de ressenyes». Pel que fa a l'organització general dels treballadors es reafermen els acords tinguts en la Conferència de València de setembre de 1871. Dues sessions de quatre hores cadascuna es van dedicar al problema de l'expulsió a Madrid dels redactors de La Emancipación; finalment es va acordar«que els redactors de La Emancipación retirin tot allò que ha donar ocasió a l'expulsió i la Federació Local Madrilenya retiri també tot allò que tingui caràcter ofensiu sobre aquests redactors així com l'acord d'expulsió». Aquesta reconciliació segons Anselmo Lorenzo va ser un «ajornament dels odis». Es va elegir un nou Consell Federal format per Anselmo Lorenzo (secretari general) --que dimitiria el 20 de juny de 1872 essent substituït pel tallista Ramón Blanco--, Vicens Torres (comptador), Vicens Rosell (tresorer), Vicens Asensi (secretari econòmic), Frances Tomàs, Ramón Blanco (secretari de la Comarca Nord), Severino Albarracín (secretari de la Comarca Sud) --en comptes de Francisco Mora, que no va acceptar el càrrec--, Pelegrín Montoro (secretari de la Comarca Est), Cayetano Martí (secretari de la Comarca Oest) i Francisco Martínez (secretari de la Comarca Centre). La seu del Consell Federal es va traslladar a València per evitar la repetició del que havia passat a Madrid.

***

- Creació del«Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional»: El 4 d'abril de 1873 Charles Alerini, Paul Brousse i Camille Camet, anarquistes francesos exiliats a Barcelona (Catalunya), funden en aquesta ciutat el«Comité de propagande révolutionnaire socialiste de la France méridionale». Alerini ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves activitats revolucionàries a Ais i a Marsella, i ingressa en la Federació local barcelonesa de l'AIT i des de desembre d'aquest any forma part de l'Aliança bakuninista; en 1872 participarà com a delegat espanyol en els congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va militar en les files republicanes federals fins a 1872, any en què s'adhereix a la Internacional; l'any següent és condemnat a quatre mesos de presó, cinquanta francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era l'únic d'aquest grup d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers teixidors de l'AIT; va participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de les seccions franceses, i va entrar a Espanya a principis de 1873. En el seu manifest, publicat el mateix 4 d'abril de 1873, anuncien l'aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França (emancipació lliure dels treballadors, an-arquia, col·lectivisme, antimutualisme i insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris transpirinencs. Jules Guesde, des d'Itàlia, se sumarà a la redacció d'aquest periòdic que editarà 10 números. Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per agents de la Direcció de Seguretat francesa.

***

- Bomba al restaurant Foyot:El 4 d'abril de 1894, en plena instrucció del procés de l'anarquistaÉmile Henry, explota una bomba amagada en un test col·locat a l'ampit d'una finestra del restaurant Foyot, al carrer Condé de París (França), un dels més elegants, elitistes i burgesos de la capital gala. L'escriptor llibertari Laurent Tailhade --qui havia dit allò de: «Les víctimes no importen si el gestés bell.», en defensa de l'atemptat amb víctimes d'August Vaillant del 9 de desembre de 1893--, hi era casualment i va perdre l'ull dret en l'explosió. El cambrer Tommaso també resultà greument lacerat al clotell i l'esquena i ambdós ferits van ser ingressats a l'Hospital de la Charité. Altres persones resultaren contusionades i nafrades de diversa consideració. El prefecte de policia Lépine acusà l'anarquista Louis Matha de ser l'autor de l'atemptat, però, en no haver-hi cap prova, no va poder ser processat. Félix Fénéon possiblement fou el vertader autor de l'acció terrorista, però mai no va ser punit; encara que hi ha historiadors que pensen que va ser una «bomba intel·ligent» col·locada per la policia justament per eliminar Tailhade i la seva propaganda de l'«acció directa». Un cop guarit de les ferides, el 23 de maig de 1894 Tailhade va ser donat d'alta i aquest mateix dia dinà al restaurant Foyot; posteriorment va fer una gira de conferències a París i a diversos departaments francesos sobre les«sensacions d'un dinamitat misericordiós».

Bomba al restaurant Foyot (04-04-1894)

***

Atemptat de Sipido: El 4 d'abril de 1900 a l'estació ferroviària de Brussel·les-Nord de Brussel·lès (Bèlgica) el llauner anarquista d'origen italià Jean-Baptiste Victor Sipido, de 15 anys d'edat, intenta assassinar Albert Edward, príncep de Gal·les i futur rei Eduard VII, en viatge cap a Copenhaguen (Dinamarca). Sipido saltà al marxapeu del compartiment reial, just quan el tren sortia de l'estació, i li va disparar dos trets a través de la finestra. Ràpidament reduït, va ser detingut i el magnicida acusà el príncep d'haver causat milers de morts en la matança de les guerres anglobòers a Sud-àfrica. Encara que la seva responsabilitat en l'intent d'assassinat eraòbvia, el jurat sostingué que per raó de la seva curta edat no havia actuat amb discerniment i no podia ser considerat culpable legalment i el 5 de juliol de 1900 va ser absolt per l'Audiència de Brabant. Estranyament el tribunal no establí la necessitat que Sipido fos reclòs en un reformatori i el va alliberà, però posar a disposició del govern belga fins que tingués la majoria d'edat. Immediatament després del judici, però, Sipido fugí i creuà la frontera cap a França. L'absolució va provocar la reacció hostil de gran part de la premsa i de la Cambra dels Comuns britàniques. Després de llargues negociacions entre les autoritats dels dos Estats, Sipido va ser detingut el 26 d'octubre de 1900 a París i lliurat a les autoritats belgues, fet que va provocar una crisi política a França i la caiguda el juny de 1902 del ministre de Justícia gal Ernest Monis.

***

- Surt L'Assiette au Beurre: El 4 d'abril de 1901 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Assiette au Beurre. Revue satirique illustrée. «Assiette au beurre» ve de l'expressió francesa«accaparer l'assiette au beurre», que podria ser traduït com «remenar les cireres»,«tallar el bacallà» o«controlar el poder». Aquesta revista, oberta als dibuixants llibertaris, es caracteritzà per la seva qualitat i per la publicació d'obres inèdites; cada número estava constituït per 16 dibuixos o caricatures a pàgina completa, moltes a color, i amb un tema concret, cosa que feia que cada lliurament constituís un autènticàlbum il·lustrat. La finalitat del setmanari era riure-se'n de les autoritats, dels rics, dels militars, dels policies, dels capellans, etc., mitjançant la caricatura, i tractant diversos temes polítics i socials (la prostitució, el tràfic d'infants, els diners, els jueus, el funcionariat, el capitalisme, el colonialisme, la burgesia, el clergat, la maçoneria, la justícia burgesa, la policia, els frenopàtics, la vaga, el conformisme social, el neomaltusianisme, la Revolució russa de 1905, la «Mano Negra», la guerra, els afers Ferrer i Guàrdia i Dreyfus, la pena de mort, la Setmana Tràgica de Barcelona, etc.). El seu creador fou el jueu hongarès, nacionalitzat francès, Samuel Schwarz i la gerència fou portada per E. Victor. Aquesta publicació tingué una caràcter internacional, col·laborant 216 artistes francesos i estrangers. Entre els dibuixants podem destacar Benjamin Rabier, Jules Grandjouan, René Hermann-Paul, Henri-Gustave Jossot, Cornelis T. M. Van Dongen, Frantisek Kupka, Théophile Alexandre Steinlein, Bernard Naudin, Adolphe Willette, Félix Wallotton, Aristide Delannoy, D'Ostoya, Ricardo Flores Magón, Camara, Henri-Gabriel Ibels, Kirchner, Charles Léandre, Bernard Naudin, Paulbot, Auguste Roubille, Umberto Brunelleschi, Ardengo Soffici, Jacques Villon, Joan Gris, etc. També van participar escriptors importants en determinats números, com ara Anatole France, Octave Mirbeau, Léon Bloy, Laurent Tailhade, Jehan-Rictus, Méaulle o Charles Malato. Aquesta publicació estava adreçada a la burgesia benestant d'esquerres favorables a les idees anarquitzants, però aquesta sensibilitat canviarà quan s'acostà la Gran Guerra. El preu de venta del setmanari (entre 20 i 50 cèntims) era molt elevant i inaccessible als obrers i a les classes modestes. Així i tot, en 1904 el setmanari va fer fallida i fou reprès per André de Joncières, que consagrà una part de la seva fortuna a la revista, fins al seu final. D'una gran qualitat, entre 1910 i 1911 la publicació minvà en la seva exigència tècnica i artística a causa dels seus problemes financers. En sortiren 593 números, l'últim el 15 d'octubre de 1912, i publicà set números extres i nombrosos almanacs i targetes postals.

***

- Ona Lliure comença a emetre: El 4 d'abril de 1979 la ràdio lliure, popular, autogestionada i independent Ona Lliure (també«Onda Lliure»), de Barcelona (Catalunya), comença a emetre des de l'Ateneu Llibertari del Poble Sec i des de la freqüència 91.5 FM i una potència de 20 W, de 9 a 12 del vespre. L'assemblea de la ràdio estava formada per estudiants de periodisme, professors, objectors de consciència, ecologistes, grups de suport a presos, feministes, col·lectius de gais i lesbianes, grups proautonomia obrera i, en general, persones interessades a fer ràdio. Pocs dies després, el 19 d'abril, Ona Lliure és tancada i tres membres del Ministeri de Cultura i dos policies en precinten els aparells. Malgrat tot, el 23 d'abril amb nous emissors Ona Lliure tornarà a emetre. Ona Lliure va ser la segona ràdio lliure que va existir, la primera fou Ràdio Maduixa, de Granollers, que va començar a emetre en 1977. L'1 d'octubre de 1980 sortirà la primera sentència de tancament d'Ona Lliure, acusada de «desacatament a l'autoritat i gravíssima alteració de l'ordre públic» tot i que el jutge declara l'absolució de tots els detinguts, membres de ràdios lliures, en «no considerar delicte la lliure emissió».

Ona Lliure comença a emetre (04-04-1979)

Naixements

- William B. Greene: El 4 d'abril de 1819 neix a Haverhill (Essex County, Massachusetts, EUA) el pastor protestant unitarista, militar, economista proudhonià, mutualista i pensador anarcoindividualista William Batchelder Greene. Son pare, Nathaniel Greene, fou un periodista demòcrata que dirigí el Boston Statesman, a més d'administrador de correus de la ciutat de Boston. En 1835 entrà a l'Acadèmia Militar de West Point (Nova York, EUA), però l'abandonà abans de la graduació per problemes de salut. El juliol de 1839 va ser nomenat segon tinent del VII Regiment d'Infanteria de l'Exèrcit dels Estats Units i, després de servir en la II Guerra Seminola (Guerra de Florida), el novembre de 1841 presentà la seva renúncia. Després va entrar en contacte amb el moviment Brook Farm (Granja Brook), experiment de comunitat transcendentalista d'inspiració fourierista posat en pràctica per l'exministre unitarista George Ripley i sa companya Sophia Ripley a la granja Ellis a West Roxbury (Massachusetts, EUA), i es posà a estudiar teologia a la Harvard Divinity School, graduant-se en 1845. Fou pastor d'una església unitarista a West Brookfield (Massachusetts, EUA) i va ser elegit diputat per la Convenció Constitucional de Massachusetts, que es reuní en 1853 amb la finalitat d'elaborar propostes per a una modificació de la Constitució, pronunciant un brillant discurs a favor de la igualtat de drets polítics i socials de les dones. Després marxà amb son pare a París (França), on conegué personalment Proudhon. En 1861 retornà als EUA per lluitar en la Guerra de Secessió. Abolicionista convençut, a començaments de la Guerra Civil esdevingué coronel del XIV Regiment d'Infanteria de Massachusetts i després del I Regiment d'Artilleria Pesant d'aquest Estat. En 1862, mentre es trobava acantonat amb el seu regiment a Fairfax (Virgínia, EUA), va ser cridat i reassignat pel general George McClellan com a comandant d'una brigada d'Artilleria de la divisió del general Amiel Weeks Whipple. L'octubre de 1862, però, renuncià al seu càrrec per continuar amb els seus viatges i estudis econòmics. Entre 1850 i 1851 havia pensat, amb ciutadans de Brookfield, Warren i Ware, a Massachusetts, la creació d'un Banc Mutualista segons el model establert per Pierre-Joseph Proudhon. En 1870 publicà dues obres importants en aquest sentit: Mutual Banking, segona edició d'una primera de 1850 i on proposà un sistema bancari lliure d'interessos i on la «mesura del valor» no fos els diners sinó el treball, i el pamflet Transcendentalism, crítica de l'escola filosòfica de Nova Anglaterra. Durant la dècada dels setanta sorgiren iniciatives semblants promogudes per la Labor Reform League (LRL, Lliga per a la Reforma del Treball) de Nova Anglaterra, organització obrera mutualista proudhoniana de la qual va ser vicepresident. Aquests experiments mutualistes tingueren una gran influència en el pensament anarquista de Benjamin Tucker i la seva revista Liberty. En 1869 va ser nomenat president de la Unió Obrera de Massachusetts. Cap al 1872, quan sorgí als Estats Units l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), ingressà en la seva secció francesa i fou força actiu en la reivindicació del mutualisme. Segons el seu pensament, el mutualisme era una síntesi de la llibertat i de l'ordre, una base de noves condicions socials de vida que s'ampliaven de la mateixa manera que es restringien les funcions del govern; un sistema on la disminució del poder de l'Estat es convertia en un termòmetre de la llibertat personal, fins que s'arriba a un punt en el qual tot govern es dissolt en una administració de les coses on tothom hi participa de la mateixa manera. A finals de 1876 va marxar a Anglaterra. També destacà com a matemàtic i com a especialista en literatura hebrea i antiguitats egípcies, sense oblidar els seus intents poètics i filosòfics. Altres obres seves són Remarks on the Science of History, followed by an a priori Autobiography (1849), Equality (1849), Sovereignty of the People (1863), Explanations of the Theory of the Calculus (1870), Theory of the Calculus (1870), The Facts of Consciousness and the Philosophy of Mr. Herbert Spencer (1871), The Blazing Star: With an Appendix Treating of the Jewish Kabbala. Also, a Tract on the Philosophy of Mr. Herbert Spencer and One on New-England Transcendentalism (1872), Socialistic, Communistic, Mutualistic, and Financial Fragments (1875), entre d'altres. William B. Greene va morir el 30 de maig de 1878 a Weston-super-Mare (Comtat de Somerset, Anglaterra), però les seves restes van ser traslladades a Boston i enterrades al Cementiri de Forest Hills (Jamaica Plain, Comtat de Suffolk, Massachusetts, EUA).

***

- Maurice de Vlaminck: El 4 d'abril de 1876 neix al número 3 del carrer Pierre Lescot de París (França) l'escriptor, pintor i anarquista Maurice de Vlaminck. Primogènit de cinc germans d'una família flamenca de músics bohemis, on son pare tocava el violí i sa mare el piano. Passà la seva infància a Le Vésinet (Illa de França) i durant la joventut estudià violí, tot i que la seva vocació era ser ciclista professional, alhora que aprenia l'ofici de mecànic. En 1893 començà a anar a classes de dibuix amb el pintor Jacques-Lucien Robichon, però aviat abandonà la formació acadèmica. Amb Henri Rigal pintà a l'illa de Chatou, mentre es guanyava la vida com a violinista zíngar i impartint classes, participant en curses ciclistes professionals per guanyar diners i fent tota mena d'oficis (jugador de billar, halterofília, boxejador de fira, etc.). En 1894 es casà amb Suzanne Berly, amb qui tingué tres filles. La seva carrera com a ciclista finalitzà a causa d'unes febres tifoides que contragué l'any 1896. Durant la tardor d'aquell any començà el servei militar i serví com a músic al 70è Regiment d'Infanteria acantonat a Vitré (Bretanya), on el caporal Fernand Sernada el va introduir en el pensament anarquista i l'animà a col·laborar en Le Libertaire. El 18 de juny de 1900, en un viatge en tren París-Sainnt-Germain durant un permís militar, conegué André Derain, amb qui llogà un estudi a l'illa de Chatou i començà a pintar-hi. L'amistat amb Derain durarà tota la seva vida i aquest li va descobrir l'obra de Van Gogh, el qual exercirà una gran influència en les seves pintures. A primícies de segle començà a comprar màscares iídols negres, convertint-se en un dels primers col·leccionistes d'art negre africà, paper pioner que li va ser reconegut per Guillaume Apollinaire en 1912. Publicà amb el caporal anarquista Fernand Sernada les novel·les D'un lit dans l'autre (1902), amb il·lustracions de Derain, i Âmes de mannequins. Roman de moeurs égoïstes (1907). Entre 1902 i 1903 escrigué diverses novel·letes pornogràfiques d'estètica decadent, que Derain il·lustrava i amb les quals podien viure. Els anys següents visqué a Chatou o rodalies pintant i exposant amb Derain, Matisse i altres artistes fauvistes. Alhora, la seva pintura exhuberant i l'ús vibrant del color testimonià la influència decisiva de Van Gogh i, de forma més general, un cert apropament als impressionistes, alguns dels quals havien pintat a la mateixa zona durant les dècades de 1870 i 1880. En 1905 s'instal·là a Rueil-Mailmaison (Illa de França) i participà amb cinc olis en el seu primer Saló dels Independents, que resultà escandalós ja que marcà el debut del fauvisme --«La cage aux fauves», la«gàbia de feres» formada per Matisse, Dufy, Rousseau, Vuillard, Rouault, entre d'altres. En 1907 descobrí l'obra de Paul Cézanne la qual li va influir força. El reconegut comerciant d'art Ambroise Vollard s'interessà per la seva obra, li va comprà nombroses teles i en 1908 li organitzà una exposició. A partir d'aquest any la seva paleta esdevingué més monocromàtica, sota la influència predominant de Cézanne. També establí contactes amb comerciant de quadres Daniel-Henry Kahnweiler i va fer especial amistat amb els pintors Van Dongen, Braque, Picasso i Jacob. En aquesta època començà a crear les seves primeres ceràmiques. El 1911 Vlaminck viatjà a Londres i pintà el Tàmesi. En 1913 tornà a pintar amb Derain, aquest cop a Marsella i a Martigues. Com que tenia tres filles, quan esclatà la Gran Guerra no va ser enviat als fronts i sempre mostrà un profund antimilitarisme llibertari. En aquests anys bèl·lics s'establí en una fàbrica de la regió parisenca, on començà a escriure poesia a més de pintar. Quan acabà el conflicte es divorcià i es casà amb Berthe Combes, amb qui tindrà dues filles (Edwige i Godeliève), i passà a viure a Valmondois. En 1925 comprà un immens casal en plena natura, La Tourillière, a Rueil-la-Gadelière, on es va instal·lar i on viurà fins a la seva mort. En 1929 publicà el llibre Tournant dangereux, on palesà el seu esperit de revolta. En els anys posteriors viatjà arreu de França, tot i que prosseguí pintant majoritàriament el Sena prop de París. La seva obra final mostra uns colors foscs, puntillats amb pinzellades gruixudes de blanc contrastant. En 1933 exposà al Palau de Belles Artes de París i en 1937 a Nova York. En 1936 publicà un llibre de suggestiu títol, Désobéir. El maig de 1939 reuní un grup d'amics al restaurant Compagnons du Tour de France i com a reivindicació comuna contra les amenaces dels nazis, calaren foc un retrat d'Adolf Hitler. En 1944 participà en un viatge a Alemanya organitzat per les autoritats de la França ocupada, fet pel qual va ser detingut després de la guerra, acusat de col·laboracionisme i marginat de la vida pública. En 1953 publicà el llibre Paysages et personnages, on continuà amb la seva reivindicació de la revolta. En 1956 la parisenca Galeria Charpentier li va organitzar una gran exposició, la qual provocà un gran debat sobre la seva pintura. A més de Le Libertaire, col·laborà en altres publicacions anarquistes, com ara Anarchie, de París (1901); Rebellion, de Brussel·les (1937); L'Homme et la Vie, de París (1946); i Le Monde Libertaire, de París. Maurice de Vlaminck va morir 11 d'octubre de 1958 a Rueil-la-Gadelière (Centre, França).

Maurice de Vlaminck (1876-1958)

***

- Julià Abad Guitart: El 4 d'abril de 1882 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart, conegut com El Poca-roba. Obrer tèxtil, durant els anys vint treballà en una filatura i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament insurreccional a Terrassa que proclamà el comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de l'Ajuntament, revolta que finalment fracassà. D'antuvi aconseguí fugir de la repressió, però va ser detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de juliol de 1933 va ser jutjat a Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el 29 de juliol fou condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major pel delicte de«rebel·lió militar»; a dos mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes de multa per l'ús de nom suposat; i a 250 pessetes per l'ús de cèdula falsa. Durant la guerra civil, va pertànyer als sectors de la FAI partidaris d'emprar la repressió violenta per a defensar la revolució a la rereguarda. El gener de 1939, greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes feixistes que acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut crític i aconseguí passar els Pirineus, refugiant-se a Tornon d'Agenés. Julià Abad Guitart va morir el 31 de març de 1939 i va ser enterrat a Agen (Aquitània, Occitània).

***

- Bartolomé Flores Cano: El 4 d'abril de 1907 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Bartolomé Flores Cano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1932 i 1935 treballà com a miner a la conca de Sallent (Bages, Catalunya), on fou l'organitzador d'una vaga. Durant la guerra civil va ser milicià en la Columna«Tierra y Libertad» al front d'Aragó. Amb la militarització de les milícies fou enquadrat en el XI Batalló Divisionari de Metralladores del XI Cos de l'Exèrcit republicà i el 22 de gener de 1939, durant els últims combats al front del Segre, fou ferit a Sanaüja (Segarra) per l'explosió d'un obús. Hospitalitzat primer a Berga, després a Olot i finalment a Camprodon, fou evacuat durant la Retirada. Admès a l'hospital de refugiats de Saint Eloi de Montpeller, el 14 d'abril de 1939 se li amputà l'húmer esquerre i després fou traslladat a l'hospital de refugiats de Marsella. Després fou internat primer al camp de concentració d'Argelers, després al de Barcarès i finalment al de Ribesaltes. El juny de 1941 fou inscrit en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar en la perforació del túnel de la Croix Rousse de Lió. Va ser un altre company, Andrés Alonso Gómez, qui, perquè pogués sortí del camp, l'inscriví i treballarà en el seu lloc, salvant així la vida --Flores pesava només 37 quilos per una d'alçada d'un metre vuitanta. En 1942 sa mare, Melchora Cano, morí tuberculosa per manca d'atenció al camp de Ribesaltes. Després, amb sa companya Juana Alonso Torres, visqué al barri lionès de Vaise, amb nombrosos refugiats. Durant l'ocupació participà, amb Andrés Alonso Gómez, en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. S'especialitzà en furtar dinamita a la pedrera on treballava i lliurar-la als grups de la resistència. També realitzà missions d'enllaç amb els companys de Tolosa de Llenguadoc i participà als combats de l'alliberament de Lió. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili a Tolosa i a Lió. En 1948 son pare, el militant socialista Bartolomé Flores López, morí a resultes de les tortures patides a les cel·les franquistes. Bartolomé Flores Cano va morir el 10 de febrer de 1990 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya).

Bartolomé Flores Cano (1907-1990)

***

- Salvador Aguado Andreut: El 4 d'abril de 1911 --alguns citen 1910-- neix a Ustárroz (Eguesibar, Nafarroa) el resistent antifeixista i intel·lectual humanista Salvador Aguado Andreut. Son pare, coronel de la Guàrdia Civil, estava destinat a Nafarroa quan va néixer, però la família era oriünda de Cartagena (Múrcia, Espanya). Quan va esclatar la guerra civil estava estudiant Filologia Clàssica i Lingüística i ja coneixia set idiomes (castellà, anglès, francès, alemany, italià, llatí i sànscrit). Cap al 1938 va conèixer Caridad Olalquiaga (Cari), que acabava de sortir de complir un any de presó per ser mestra no adepta a l'aixecament feixista i que va esdevenir la seva companya. La parella es va exiliar a França i es va instal·lar en 1940 a Tolosa de Llenguadoc, on va néixer Siang --«tan clara i pura com la llum i el dia» en sànscrit--, la sevaúnica filla. Aguado es guanyava la vida de rentaplats en un cafè de la plaça Esquirol de Tolosa. La parella, simpatitzant del moviment anarquista, va fer amistat amb el mestre llibertari Francisco Ponzán Vidal. A partir de 1941, com a membre de la resistència, Aguado --conegut sota els pseudònims d'Andreu i El Filósofo-- va fer d'agent de contacte entre el grup de Ponzán i la«Xarxa Pat O'Leary, encarregats de l'evasió clandestina de resistents i de militars aliats de la França ocupada. En aquestaèpoca feia feina llustrant sabates de dia i portant un bar de nit com a tapadora. En 1943 va estar a punt de ser detingut quan la Gestapo va escorcollar ca seva i a petició de Ponzán va passar la frontera per Banyuls el 25 de març de 1943 amb sa companya i sa filla encara bebè. Fins al 1946 --sota el nom d'Ignacio Castillo Vázquez-- va fer cursos en una acadèmia a Bilbao, però reconegut per un amic de la infància, ara falangista, va haver de fugir cap a França amb sa família, que va ser internada al camp de Mérignac fins a la seva regularització. Més tard va ser secretari del Manuel de Irujo Ollo, ministre de Justícia en el govern republicà en l'exili constituït el febrer de 1947 pel socialista Rodolfo Llopis Ferrandiz, i després va treballar com a traductor a l'Ambaixada de Guatemala, país al qual va emigrar finalment en 1948. A la capital de Guatemala va ensenyar a l'«Instituto Modelo» i al«Colegio La Preparatoria» i més tard va ser professor de tots els cursos de Lingüística de la Facultat d'Humanitats de la Universitat de San Carlos. També va fer cursos en diverses universitats de Costa Rica, on va restar tres anys organitzant la Facultat d'Humanitats; a Guayaquil (Equador), a El Salvador, a Mèxic, a Colòmbia i a Cuba --abans de la dictadura castrista. Entre 1972 i 1996, quan es va retirar, va ser catedràtic de Literatura i Llenguatge de la Universitat Francisco Marroquín i va fundar el Departament d'Educació d'aquesta institució. Va col·laborar en nombroses revistes universitàries (Hispanofila, Les Langues Néolatines, The Modern Language, Revista Iberoamericana, etc.) i és autor de nombrosos llibres, entre ells La campaña del año 56 de Julio César (1948), Pasado y presente de un hombre (1949), Lengua y literatura (1959), En torno a un poema de Juan Ramón Jiménez (1962), Algunas observaciones sobre el Lazarillo de Tormes (1965), Por el mundo poético de Rubén Darío (1966). Va ser membre de l'Acadèmia de la Llengua Espanyola i de moltes altres institucions filològiques i literàries dels Estats Units i d'Europa. Va rebre infinitat de honors i de guardons de diverses institucions acadèmiques i culturals. Salvador Aguado Andreut, autoritat indiscutible de la llengua castellana guatemalenca, va morir el 5 de maig de 2001 a Ciudad de Guatemala (Guatemala).

***

- Cristóbal VegaÁlvarez: El 4 d'abril de 1914 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya)) el periodista, escriptor i poeta anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Vega Álvarez, conegut com Veguita i que va fer servir el pseudònim literari C. Wheg Zheravla. Nasqué a l'estació de ferrocarril d'El Cuervo de Jerez de la Frontera, on son pare ferroviari treballava. Fill d'una família nombrosa, quan tenia nou anys començà a treballar ajudant el telegrafista de l'estació i omplint els fulls d'entrades i de sortides dels paquets postals. Ja en aquests anys infantils, començà a escriure poesia. Des de molt jove formà part dels grups anarquistes de Jerez de la Frontera adherits a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en els anys trenta fou membre del Comitè Provincial Anarquista de Cadis, responsabilitat que abandonà arran de desacords. Fou redactor del setmanari satíric Ráfagas i en els anys trenta col·laborà en diverses publicacions llibertàries (CNT, La Protesta, Solidaridad Obrera, La Voz del Campesino, etc.). El gener de 1933, arran de la seva participació en una manifestació de protesta contra la repressió a Casas Viejas, va ser detingut i tancat al penal del Puerto de Santa María. Amnistiat, va ser novament detingut durant la repressió desencadenada després dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 i empresonat a Jerez. Arran d'una temptativa d'evasió, va ser traslladat al Puerto de Santa María, d'on sortí amnistiat el febrer de 1936. A Jerez, va ser nomenat director de la novaèpoca de La Voz del Campesino. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a la població sevillana d'Utrera de la qual aconseguí fugir. A causa del seu pacifisme, es negà a lluitar en els fronts bèl·lics i fou declarat pròfug. L'11 de març de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes a Àvila i empresonat. En 1942 fou reclòs al penal de Zegama (Guipúscoa, País Basc). El 10 de maig de 1943 va ser posat en llibertat condicional i creuà els Pirineus. A les ciutats occitanes de Pau i de Tolosa de Llenguadoc participà en la Resistència en un grup enquadrat en la Unió Nacional Espanyola (UNE). La tardor de 1944, com a membre de l'«Agrupació Cenetista de l'UNE», participà en l'operació«Reconquesta d'Espanya» i fou membre d'un grup que s'infiltrà per Navarra. Capturat en 1945 a Navarra, va ser jutjat l'any següent i fou condemnat a 30 i a 20 anys de presó i empresonat a diverses presons (Àvila, Astorga, Sant Sebastià i Puerto de Santa María). En 1959 a la seva pena si li va afegir vuit anys més per haver editat clandestinament al penal del Puerto de Santa María, amb Antonio Ponce Gómez (PXI), Gregorio Gallego García, José María Bermejo Gómez i Domingo Castellano, 15 números del butlletí cal·ligrafiat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Combate. El desembre de 1963, després d'una intensa campanya de suport portada a terme per la premsa llibertària de l'exili, i en la qual s'implicà força Albert Camus, Henry Torres i l'acabada de crear Amnistia Internacional, fou alliberat. El 29 d'abril de 1964 es casà amb la també poetessa i fotògrafa Antonia Burgos Béjar (Antoñita), amb qui tingué una filla (Ana). Sota el pseudònim de C. Wheg Zheravla–Whegés el so onomatopeic equivalent a Vega, i Zherevla no és més que Álvarez llegit a l'inrevés i amb una hac intercalada per a despistar–, va escriure per sobreviure nombroses novel·letes policíaques, de l'oest i d'aventures publicades en diverses col·leccions (FBI, Extra-Oeste, Rurales de Texas, Colt-45, etc.) de la madrilenya Editorial Rollán, mentre residia a diferents poblacions andaluses (Sevilla, Villafranca de Córdoba, Niebla, Còrdova) i catalanes (Calella). A Niebla treballà a les fàbriques de «Cementos del Sur». Convençut que la revolució s'havia de fer mitjançant la cultura, desenvolupà una intensa tasca literària, tant en prosa com en poesia, i fou un assidu col·laborador de la premsa llibertària de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Còrdova. La mort de sa companya i la ceguesa el sumí en una important depressió en els últims anys de sa vida. Trobem articles i col·laboracions seves en nombrosos periòdics, com ara ABC,Arquero, Boletín Amicale 26 Divisón, Boreal,Cenit, Clarín,CNT, Combate,Le Combat Syndicaliste, El Correo de Andalucía, Cumbres,En Marcha, La Escuela Moderna, Espoir,Faro, Ideas-Orto,El Libertario,El Luchador, Manantial,La Opinión, El Poema, La Protesta, Ráfagas,Rumbos, Siembra,Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Umbral,La Verdad del Campesinado, Vía Marciana, La Voz del Campesino,La Voz Confederal de Rubí,Yunque Libertario, etc. Entre les seves obres podem citar Los dos locuras de España (1949), Surcos de luz y sombra (1949), Ruta de estrellas (1950), Sendas de Quijotes. Año lírico (1951), Rueca de fantasías (1952), García Lorca. Glosas del Romancero gitano (1954), Cuentos literarios (1954), Psiquis y el camino (1955), Mensaje poético (1956), Reportaje lírico (1958), Sed. Cien poemas de otoño (1959), El barco varado (1960), Canción de arena y sal (1964),Paso a paso (1969), Por las riberas del tinto (1969), Poemas del pájaro cautivo (1969), Cantos de paz y esperanza [trilogia formada per Pueblo en cruz (1977), Caminos locos (1978) i Armas de fuego (1979)], Crónicas de andar y ver (1977), Trío de Gun-Men (1978), El hombre de mató a UVT (1979), Secuestro en Chicago (1980), Terror en Texas (1981), Con Andalucía en el alma (1981), El diablo de las doce cuerdas (1983), La derrota de Dick (1984), Andalucía paso a paso (1984), La libertad encadenada (1986), El áspid y la mariposa (1988),Tras la orilla infinita (1991), Coloquio estival (1992), Grazalema. Homenaje a José Sánchez Rosa (1993), El poema nº 10 (1994), El poema nº 17 (1995), El poema nº 25 (1996), Sendas inéditas (1996), Madre, el nombre bendito (1996), Loor al niño en el Día Internacional de la Infancia (1997), Mujeres ejemplares. Antonia Burgos (1997), Caperucita y el lobito bueno (1998), Comentarios sobre Historia de un pueblo andaluz. Lebrija (1998), Poemas del pájaro cantor (1998), Trilogía de cuentos (1998), Cartas a Anaïs (1999), Grazalema en el recuerdo (2000), La lira olvidada (2002),Los niños de la guerra. El pasto de las fieras (2004), Cómo se va la vida (2006), Carta a Eugen Relgis (2007). Cristóbal Vega Álvarez va morir el 31 de maig de 2008 a Villafranca de Córdoba (Còrdova, Andalusia, Espanya). Deixà nombrosos inèdits, entre ells Rueca de fantasía, relat sobre el seu empresonament. Va ser guardonat amb diferents premis poètics i literaris.

Cristóbal VegaÁlvarez (1914-2008)

***

- Agustín Roa Ventura: El 4 d'abril de 1915 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Agustín Roa Ventura. Quan era infant emigrà amb sa família a Catalunya. El maig de 1937 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Joventuts Llibertàries de Barcelona, càrrec que ocupà fins al final de la guerra. A la capital catalana dirigí Amanecer.Órgano del Comité de Enlace CNT-FAI-JJLL de la barriada de Pueblo Nuevo (1938-1939). Quan les tropes feixistes arribaven a Catalunya, el gener de 1939 assistí, en representació del Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries, a l'última reunió del Moviment Llibertari barceloní on proposà dinamitar la capital catalana. Amb la Retirada passà a França i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. L'agost de 1939 fou traslladat al camp de Barcarès i després deportat al Nord d'Àfrica i tancat al camp de Djelfa (Algèria), on restà tres anys. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i s'enrolà en la 361 Companyia del Pioneer Corps de l'Exèrcit britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra Mundial. Un cop llicenciat s'establí a Londres (Anglaterra), on muntà un negoci de llibreria de vell i treballà com a tipògraf per als periòdics The Times i The Sun. Fou durant molts d'anys secretari de la CNT, secretari de la Comissió de Relacions de la CNT de Gran Bretanya i formà part del Comitè de Relacions de la CNT i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Ocupà càrrecs regionals i estatals en diversos sindicats britànics (Sindicat d'Arts Gràfiques de les Trade Unions, etc.). En 1960 va ser un dels fundadors de l'Associació d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit Britànic de Londres, del qual fou nomenat secretari en 1962, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Boletín de la Spanish Ex-Servicemen's Association. En 1960 assistí al Congrés Confederal Intercontinental com a delegat de Gran Bretanya. El 10 de juliol de 1960 fou un dels oradors en el míting de Trafalgar Square en protesta contra la visita del ministre franquista Fernando María Castiella. Entre 1962 i 1964 edità a Londres, amb Antonio Vargas Rivas, el butlletí España fuera de España. Boletín anarquista de orientación e información, destinat als treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). El 5 de setembre de 1964 participà a Trafalgar Square en l'acte de protesta contra la condemna imposada a Stuart Christie (20 anys) i a Fernando Carballo (30 anys) pel règim franquista. En 1965 assistí al Congrés Confederal Intercontinental, que abandonà, fent costat aleshores les tesis de l'Aliança Sindical Obrera (ASO). Fou corresponsal al Regne Unit de nombrososòrgans de premsa d'organitzacions de l'exili (Portobello 317, Geranio, etc.). A mitjans dels anys setanta fou finalista del V Premi Larra amb l'obra titulada Triunfo del dolor. En 1978 publicà a Barcelona el llibre Agonía y muerte del franquismo. Una memoria. L'agost de 1987 retornà a Catalunya i s'instal·là a Sitges, on acabà militant en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). En 1984 publicà a Barcelona El mundo de Julio Campos. Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Germen, en nombroses publicacions llibertàries, com ara Bicel,Direct Action,Espoir, Nueva Senda, Reconstrucción,Ruta, Solidaridad Obrera, etc. Agustín Roa Ventura va morir el 3 de maig de 1999 a Sitges (Garraf, Catalunya) --alguns citen erròniament l'1 de maig i a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).

Agustín Roa Ventura (1915-1999)

Continua...

---

NOTA DE PREMSA CONJUNTA DELS ORGANITZADORS DELS ACTES D'ABRIL DE REPÚBLICA XI. LES ASSOCIACIONS INICIATIVA CIUTADANA PER POLLENÇA, ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA I ELS PARTITS ALTERNATIVA PER POLLENÇA I PSM

EL BATLE (QUE TAMBÉ ES REGIDOR DE CULTURA) NO PERMET CELEBRAR ELS ACTES DE L' “ABRIL DE REPÚBLICA” AL MUSEU.

El batle Tomeu Cifre Ochogavia, que també és el regidor de Cultura, no ha deixat que les conferències de l'Abril de República se celebrin al Museu de Pollença.

Els organitzadors de la XI edició d'Abril de República (les associacions Iniciativa Ciutadana per Pollença i l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, amb la col·laboració dels partits d'Alternativa per Pollença i el PSM) volíem fer enguany les conferències al Museu de Pollença, que és un lloc cèntric i on s'han celebrat conferències i exposicions dins els actes d'Abril de República en passades legislatures. S'ha de dir que el Director del Museu hi va estar d'acord sempre que es concedís el corresponent permís per part del batle, que també és el responsable polític del museu, i el vam sol·licitar en una instància el passat 13 de març (23 dies abans del primer acte) que no ha estat resposta.

El cartell ja estava editat, enviat a premsa i a punt de ser imprimit quan el batle va comunicar que no donaria permís perquè les conferències i la projecció del documental que s'havien previst es realitzassin al Museu, per la qual cosa s'han hagut de traslladar al Centre Cultural, més allunyat del centre.

Els organitzadors volem fer públic el nostre malestar ja que, per si no fos prou complicat de per si organitzar activitats, ho és encara més si des de l'administració no es dóna cap tipus de facilitat. Els organitzadors vàrem fer una instància amb suficient antel·lació, instància que, com ja és habitual, no ha estat resposta i si ens hem assabentat de la negativa al permís sol·licitat, ha estat perquè es va telefonar per insistir, poc abans que el cartell entràs a impremta. Per altra banda, des de l'organització no s'entén la negativa i consideram totalment apropiat realitzar xerrades de tema històric a un museu. De fet, aquesta podria ser una bona oportunitat per dinamitzar aquest espai i connectar-lo amb el que passa a fora, donar-li més vida.

A més a més volem recordar al batle que hi ha una moció aprovada per tal que l'Ajuntament commemori l'aniversari de la República i que , ja que no organitza res, al manco podria facilitar la feina als que sí ho fan. Consideram una llàstima que des de l'administració municipal en lloc de facilitar es dificulti l'organització d'uns actes encaminats a la recuperació de la Memòria Històrica i que per la seva temàtica promouen valors democràtics, els qual volem suposar comparteix el regidor de Cultura.

                    Ponents:  Felip Munar, Mateu Xuri, Francesc Aguiló, Josep V. Frechina

                    Moderador:  Sebastià Riutort.

Participació de Glosadors de Mallorca (mostra)

Uns minuts de descans

A continuació  Presentació del llibre PENSAR EN VERS de Josep Vicent Frechina (País Valencià)

Participació de Glosadors de Mallorca (combat)

S’acabarà l’acte amb un refresc pel assistents.

Estau convidats.

Anarcoefemèrides del 5 d'abril

Esdeveniments

- Insurrecció al Matese: El 5 d'abril de 1877, al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), zona pagesa fortament explotada, un grup format per una quarantena d'internacionalistes --entre ells Carlo Cafiero, Errico Malatesta, Pietro Cesare Ceccerelli i el rus Serge Krafchinsky (Roublef)--, que serà designat amb el nom de «Banda del Matese», amb l'objectiu de fer una acte de«propaganda pel fet» davant una població presta a l'aixecament, alliberen nombrosos municipis i viles muntanyenques entre Benevento i Campobasso (Gallo, Letino, San Lupo, etc.), tot proclamant el comunisme llibertari. Van calar foc els arxius municipals, els documents de propietat de la terra i els retrats del rei Vittorio Emanuele. El moviment insurreccionalista havia de realitzar-se el maig i no l'abril, amb neu i fred, però una delació d'un conjurat local va alertar els carrabiners i va fer que els internacionalistes avancessin l'acció. El fred i les privacions van anar abatent els insurgents fins que la nit de l'11 al 12 d'abril els 23 revolucionaris que quedaven refugiats a la masia Concetta van ser encerclats, gràcies a la traïció de l'amo del lloc, per un grup dels 12.000 soldats que s'havien desplaçat al Matese fer sufocar l'aixecament. Aquests fets aconseguiren guanyar les simpaties de les classes populars.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

- Repressió a Decima: El 5 d'abril de 1920 a San Matteo della Decima (San Giovanni, Persiceto, a prop de Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) després d'un míting organitzat per la Camera del Lavoro Anarchica per discutir el nou pacte agrícola, els carrabiners assassinen a trets i cops de baioneta vuit obrers agrícoles, entre ells l'orador del míting, Sigismondo Campagnoli, un dels principals dirigents del sindicat anarquista de Bolonya, i en fereixen 45. Com a resposta es declara la vaga general a tota la província i en altres municipis italians, que durarà fins el 7 d'abril. Aquest dia, a Modena, en una manifestació de denúncia de la matança de Decima di Persiceto, els carrabiners assassinaran cinc treballadors. A Bolonya existeix un carrer batejat Sigismondo Campagnoli.

Naixement

- Constant Martin:El 5 d'abril de 1839 neix a Entrevaus (Provença, Occitània) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibretInternacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, ambÉmile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De resultes de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quan és absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical,òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire;Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 9 de juliol de 1906 a París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898).

***

- Miguel Molina Vivo: El 5 d'abril de 1915 neix a Pliego (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Molina Vivo. Fill d'una família de jornalers molt pobres, pogué assistir fins al 16 anys a l'escola i estudiar música. A finals de 1933 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Pliego, del qual va ser nomenat secretari, i en 1934 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual també serà secretari. Quan esclatà la guerra, confiscà les finques abandonades pels feixistes. Després de la caiguda de Màlaga s'enrolà en la 82 Brigada Mixta i marxà al front d'Aragó, lluitant a Puerto Escandón. Refusà la militarització de les milícies i rebutjà l'ascens a tinent. El desembre de 1937 intervingué en la presa de Terol i poc després va ser agafat per les tropes franquistes i tancat a Pamplona. L'abril de 1938 va ser enrolat forçosament en una companyia d'Intendència i portat als fronts de Catalunya, Còrdova i Extremadura fins a començaments de 1939. En aquesta data va ser empresonat a Màlaga, on romangué sis anys. En sortir passà dos anys en un batalló de treballadors a Ceuta. Pogué fugir del pantà d'Oliana (Alt Urgell, Catalunya) i via Andorra creuà els Pirineus. L'abril de 1947 s'establí a Carmauç (Guiana, Occitània) i durant 24 anys treballà a les mines. Després treballà en la collita de la fruita per diverses zones d'Occitània. Milità en la CNT de Carmauç, de la qual va ser nomenat secretari general i d'Administració de la Federació Local. Representà aquesta localitat en diversos congressos: Vierzon (1959), Llemotges (1960-1961), Montpeller (1965), etc. En 1974, després de la jubilació i de passar mig any a Mèxic, s'establí a Perpinyà, on milità en la CNT ortodoxa i ocupà diversos càrrecs orgànics: secretari d'Administració (1979-1982), delegat de Perpinyà al Congrés de Barcelona de 1983, etc. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín,Boletín Interno CIR, Cenit,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Orto,Solidaridad Obrera, etc. A partir de 2006 ha col·laborat amb el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya).

***

- Jaime Cubero: El 5 d'abril de 1927 neix a Jundai, ciutat obrera pròxima a São Paulo (São Paulo, Brasil), el periodista, pedagog i militant anarquista Jaime Cubero. Fill d'una família d'immigrants espanyols, quan tenia dos anys perd el pare i en 1934 la família es trasllada al barri de la Móoca de São Paulo. Als 10 anys deixa el estudis i comença a treballar de sabater; el seu veí anarquista, Liberto, li deixa llibres anarquistes i anticlericals, i comença a organitzar un grup d'estudis llibertaris. Alguns anys després crearan el Centre Juvenil d'Estudis Socials i participaran en les lluites de resistència contra la Dictadura de l'Estat Nou entre 1937 i 1945. A finals de 1945 el grup entra en contacte amb els militants del Centre de Cultura Social (CCS), una espècie d'ateneu llibertari que havia estat fundat en 1933 i havia estat reprimit per la dictadura, i obren un local al barri de Brás de São Paulo. El conegut anarquista Edgard Leuenroth també hi participarà. Més tard Cubero passarà a ser el secretari del CCS i s'integrarà activament en el seu grup de teatre. En 1953 deixarà São Paulo i marxarà a Rio de Janeiro, on treballarà a la redacció del periòdic O Globo fins a 1964, i coneixerà José Oiticica qui el convidarà a participar en el periòdic Ação Direta, que dirigeix. Quan en 1964 és expulsat del periòdic O Globo per la dictadura militar a causa d'haver participar en una vaga de gràfiques, torna a São Paulo, on viurà amb la seva companya Maria; denunciarà les injustícies socials, defensarà la llibertat i propagarà les idees anarquistes. Ajudà nombrosos acadèmics i estudiants en l'elaboració de tesis i estudis sobre la història de les lluites socials brasileres i sobre pedagogia llibertària. Al CCS va organitzar nombroses activitats, jornades educatives, seminaris, debats, i va participar en congressos nacionals i internacionals, com ara «Outros 500. Pensamento Libertário Internacional» (1992) i el Congrés Internacional Anarquista de Barcelona (1993). Durant els últims anys de sa vida va participar en la revistaLibertárias, editada per Imaginário, sota la direcció de Plinio Coelho i Edson Passetti. Jaime Cubero va morir, després una llarga malaltia, el 20 de maig de 1998 a l'Hospital de Voluntaris de São Paulo (São Paulo, Brasil) i va deixar una biblioteca de més de tres mil exemplars, molts d'ells sobre ateisme.

***

- Peter Miller: El 5 d'abril de 1943 neix a Leicester (East Midlands, Anglaterra) el militant anarquista, sindicalista i lliurepensador Peter Miller. D'antuvi militant de la Trotskyist Socialist Labour League (TSLL), aviat evolucionarà cap a l'anarquisme i després d'un míting amb Albert Meltzer començarà una llarga cooperació amb l'Anarchist Black Cross (ABC) i amb el suport a la lluita dels presos. Com a militant laïcista serà durant més de 10 anys el responsable de la Leicester Secular Society. Treballarà activament també en el camp sindicalista des de la Trade Unionist de Leicester. Col·laborà en la premsa llibertària (Black Flag, Freedom,Cienfuegos Press Anarchist Review, Anarchy Magazine) i editarà durant els anys 70 del segle passat la revista cultural anarquista Z Review. Peter Miller va morir d'un càncer el 9 d'octubre de 1999 a Leicester (East, Midlands, Anglaterra).

***

- Franco Salomone: El 5 d'abril de 1948 neix a Celle Ligure (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Franco Salomone. De ben jovenet començà a militar en el grup anarquista «Pietro Gori» de Savona (Ligúria, Itàlia) i entaulà una estreta amistat amb Umberto Marzocchi. Després entrà a formar part del a Federazione Anarchica Giovanile Italiana (FAGI, Federació Anarquista Juvenil Italiana) i quan aquest es dissolgué amb altres companys fundà el grup anarquista«Bakunin». Durant els anys seixanta i setanta, amb altres companys, participà en la reestructuració del corrent comunista llibertari dins del moviment anarquista italià, reivindicant posicions de l'anomenat «anarquisme de classe» i del «plataformisme». Fou un dels promotors de l'Organització Anarquista Lígur (OAL), que agrupava l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de Savona (antic grup anarquista«Bakunin»), l'Organització dels Comunistes Llibertaris (OCL) de Gènova i els grups comunistes llibertaris de Sanremo i d'Imperia. Va fer la vida entre França, on milità en la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), i Itàlia i fou un dels organitzadors de diversos congressos obrers llibertaris realitzats en aquells anys. Afiliat a la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), durant els anys vuitanta fou un dels responsables del sector de Sanitat, lluitant especialment entre els treballadors dels hospitals. Entre 1997 i 2003 exercí de secretari general del sector de l'Administració Pública de la CGIL. En 2003 s'afilià a la Federació dels Comunistes Anarquistes (FdCA). Després de molts d'anys malalt, Franco Salomone va morir el 24 de març de 2008 a Savona (Ligúria, Itàlia) i tres dies després fou incinerat i enterrat a la tomba familiar del cementiri de Savona. El 30 d'octubre de 2010 es va inaugurar a Fano (Marques, Itàlia) el Centre de Documentació «Franco Salomone» que recull el seu arxiu i el de la FdCA.

Defuncions

- Antoine Cyvoct:El 5 d'abril de 1930 mor a París (França) el militant anarquista Antoine Cyvoct. Havia nascut el 28 de febrer de 1861 a Lió (Arpitània). Va ser declarat sospitós, sense cap raó, de ser l'autor de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, que costà la vida del cambrer Louis Miodre. Cyvoct havia estat nomenat gerent el 13 d'agost d'aquell any del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnaire i la policia li reprotxava ser l'autor d'un article incitador de l'atemptat. Cyvoct, que es trobava a Suïssa, no va presentar-se a Lió per justificar-se. El 6 de desembre de 1882 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per les seves declaracions de diverses reunions públiques. Després va ser implicat en el«Procés dels 66» de Lió i el Tribunal Correccional el va condemnar el 8 de gener de 1883 a cinc anys de presó en rebel·lia, ja que encara es trobava a Suïssa i després va fugir a Bèlgica, acusat de ser l'instigador de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió. El 23 de febrer de 1883és ferit en l'explosió accidental d'una bomba a Ganshoren (Bèlgica) i detingut,és extradit a França en 1883. L'11 de desembre de 1883 va ser processat davant l'Audiència de Rhône per l'atemptat del 22 d'octubre de 1882 i, tot i que no se'n trobà la responsabilitat, va ser condemnat a mort. La pena va ser commutada el 22 de febrer de 1884 a treballs forçats al penal de Nova Caledònia. Malgrat la campanya portada pels anarquistes en 1895 pel seu alliberament, no serà amnistiat fins al març de 1898. Dos mesos més tard es va presentar a les eleccions legislatives del XIII districte parisenc, centrant la seva campanya en denunciar la situació dels presos anarquistes a Nova Caledònia --en va treure 862 sobre 14.692 vots. Es va posar a fer feina com a representant de llibreteria i féu conferències en els cercles llibertaris sobre les condicions de vida a les presons, alhora que va ampliar la seva educació llegint a la biblioteca de l'Île de Nou. Va fundar la lògia maçònica «L'Idéal Social».

***

- José Torralvo Bermejo: El 5 d'abril de 1943 mor a Rosario (Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Havia nascut el 16 de desembre de 1880 a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria,El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc.

***

- Moriya Emori: El 5 d'abril de 1960 mor al Japó el poeta i militant anarquista, i després comunista, Moriya Emori, també conegut com Soma Jukichi. Havia nascut el 18 d'agost de 1903 al barri de Koishikawa --actual Bunkyio-- de Tòquio (Japó). Quan feia els estudis secundaris conegué l'anarquista Genjiro Muraki el qual l'introduí en el pensament llibertari. El desembre de 1920 va ser detingut quan es disposava a participar en el Congrés Constitutiu de la Nihon Sahkaishugi Domei (Federació Socialista del Japó). Després va fer estudis a la Universitat de Kansai, però es va veure obligat a abandonar els estudis per treballar com a obrer. Durant la vaga de les drassanes de Kawasaki va ser detingut per fer costat els obrers en lluita. Cap al 1924 retornà a Tòquio, on publicà poemes i col·laboracions en diferents periòdics anarquistes, especialment en Genshi (Orígens). Va ser un dels fundadors de la revista anarquista Bungei Kaiho (Alliberament Literari), publicació en la qual col·laborà regularment. El febrer de 1928 fundà la Sayoku Geijutsu Domei (Federació Artística d'Esquerres), de tendència marxista i adherida a la Lliga Panjaponesa d'Art Proletari. En aquesta època entrà en la redacció del periòdicMusanaha Simbun (Setmanari Proletari). L'abril de 1929 va ser detingut i un cop alliberat dirigí la secció d'Organització del citat setmanari. El maig de 1929 s'afilià al Kyosan Tô (Partit Comunista). L'agost de 1929, després de la desaparició de Musanaha Simbun, entrà en la redacció del Daini Musansha Simbun (Segon Setmanari Proletari). L'octubre de 1929 fou novament detingut i va romandre tancat fins l'agost de 1932, que sortí lliure sota fiança. Després publicà llibres per infants. A finals de 1935 creà el «Club Sancho», la finalitat del qual era l'estudi i la crítica del feixisme. Durant aquests anys intentà acostar políticament i ideològicament la intel·lectualitat nipona al Shaikai Tashu Tö (Partit Socialista Popular) i per això creà la Nihon Bunkajin Kyokai (Associació d'Intel·lectuals Japonesos). El setembre de 1938 publicà un («Política Social») dels tres volums de l'Enciclopèdia Mikasa Shakai Seisaku. En aquest període, sota el pseudònim de Soma Jukichi, publicà llibres pedagògics i participà en la reorganització del Kyosan Tô (Partit Comunista). El març de 1940 participà en la creació de la revista anarquista Shigen (Plana Poètica), amb els llibertaris Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Okamoto Jun, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû i Akiyama Kiyoshi, entre d'altres. El setembre de 1941 va ser detingut juntament amb Kazahaya Ysoji i gairebé dos anys després, durant l'estiu de 1943, va ser alliberat sota fiança. El setembre de 1945 participà en la creació de la Toitsu Sensenteki Bunka Dantai Jiyu Konwakai (Societat de Lliure Discussió dels Grups Culturals del Front Unificat). Novament afiliat al Kyosan Tô (Partit Comunista), esdevingué redactor dels periòdics Jinto i Jinming Shimbun (Periòdic del Poble), alhora que va ser nomenat secretari de la Nihon Minshushugi Bunka Remnei (Lliga de la Cultura Democràtica del Japó). Quan el periòdic Akahata (Bandera Roja) va ser prohibit, esdevingué redactor en cap de la nova publicació Heiwa tö Dokuritsu (Pau i Independència). En 1955 abandonà la activitat política, però la reprengué per assumir el càrrec de cap del Servei Cultural del periòdic Akahata i per participar en la fundació de l'editorial Shin-Nippon, però dimití al poc temps.

***

- Marcelo Salinas y López: El 5 d'abril de 1976 mor a Miami (Florida, EUA) l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart, Pedro Martín i Palomero. Havia nascut el 30 d'octubre de 1889 a Batabanó (l'Havana, Cuba) en una llar molt humil. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país --conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa --a nom de Pedro Martín-- a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic«Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América,Archipiélago,Aurora, Bohemia, Carteles,Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide,Diario de la Marina,Fragua, Inventario, Libertad,Literatura, Mañana,Lunes de Revolución, El Mundo,Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir,Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta,Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra,Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928),Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres.

Marcelo Salinas y López (1889-1976)

***

- Andrés Rueda Caballero: El 5 d'abril de 1980 mor a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Andrés Rueda Caballero. Havia nascut cap al 1906 a Lebrija (Sevilla, Andalusia, Espanya). Des de molt jove començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lebrija. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a la serra i s'incorporà a les milícies confederals. Després treballà a les col·lectivitats del País Valencià fins al final de la guerra. Aconseguí passar a l'Àfrica i fou tancat al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria) i després treballà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) fins al 1943. Des de maig d'aquell any va fer feina com a mecànic per a les tropes nord-americanes i ajudà a la reorganització de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Nord d'Àfrica. Visqué a Algèria fins a la descolonització i després marxà a França. Instal·lat a Clarmont d'Alvèrnia, ocupà càrrecs orgànics en la Federació Local de la CNT de la localitat. Sa companya fou Enriqueta Reina.

***

- Benjamín Cano Ruiz: El 5 d'abril de 1988 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el dibuixant, pintor, mestre i editor anarquista Benjamín Cano Ruiz --va fer servir el pseudònim Ben-Karius. Havia nascut el 24 de març de 1908 a La Unión (Murcia, Espanya) en una família llibertària molt humil --sos germans Tomás Francisco i Juan van ser destacats militants anarquistes-- que per motius econòmics emigraren al País Valencià i a Barcelona (Catalunya). Des de molt infant, malalt d'asma, es dedicà al món de l'art (poesia, pintura, etc.) i ja adolescent començà a militar en el moviment anarquista. En les Joventuts Llibertàries destacà com a editor de periòdics i de llibres i com a pedagog seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Instal·lat a València, en 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època polemitzà amb Progreso Fernández sobre el plataformisme revolucionari rus («Plataforma d'Arshinov»). Fugint de la policia valenciana, tornà a Barcelona i en 1929 s'exilià a París, on aprengué francès i freqüentà els cercles anarquistes i destacats militants (Sébastien Faure, Nestor Makhno, Émile Armand, etc.). Més tard marxà a Alger amb sos germans i sa mare on visqué de la pintura de manera bohèmia, venent estampetes, il·lustracions i quadres pels carrers i tavernes. Amb l'establiment de la II República espanyola tornà a la Península. Entre 1931 i 1932 va fer de mestre racionalista a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya). En aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i realitzà diversos mítings (Castelldefels, Gironella, Sabadell, l'Hospitalet de Llobregat, etc.). En aquesta època fou detingut a Alacant per participar en una vaga, però fou alliberat poc després. Durant les jornades de juliol del 1936 participà en els combats i fou membre del Comitè Revolucionari d'Alacant. En 1937 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Sant Gabriel (Alacant), alhora que treballava com a mestre racionalista. En 1938 fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, va fer de mestre en una escola racionalista del Poble Nou de Barcelona i dirigí Ruta fins al final de la guerra. Introduït en el món editorial per Elías García, publicà Tiempos Nuevos i la revista infantil Porvenir. En 1938 també va fer conferències a València i a Barcelona. Fou nomenat secretari general de la Federació Regional Catalana d'Escoles Racionalistes (FCER), contrària al governamental Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). A començaments de 1939 fou nomenat director de Solidaridad Obrera, l'últim abans de la desfeta. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i pogué eludir els camps de concentració, establint-se a París i vivint amb l'anarquista romanès Ionesco Capatzana. Amb Capatzana edità en 1939 la revista Artistocratie. Revue mensuelle d'art et de littérature, rédigée en français, espagnol, roumain et esperanto, on van col·laborar Eugen Relgis i Gérard de Lacaze-Duthiers. A la capital gala travà amistat amb el científic llibertari Paraf-Javal i amb Jean Grave. Amb l'entrada dels alemanys a França fugí cap al sud i finalment pogué embarcar a Bordeus cap a Mèxic, dues hores abans que els nazis prenguessin el port. A Mèxic treballà en diversos oficis (pintor de parets, corrector, venedor de perfums que ell mateix feia, etc.) i amb Patricio Redondo i altres mestres intentà muntar escoles racionalistes, però el projecte fracassà a causa del boicot comunista. Es relacionà amb el grup editor de Renovación (Efrén Castrejón, Nicolás T. Bernal, Jacinto Huitrón, la vídua de Ricardo Flores Magón, etc.). Acabà muntant una impremta que esdevingué l'editorial«Ideas». Destacà en el sector més anarquista de l'exili llibertari americà, editant Solidaridad Obrera (1952) i dirigí Tierra y Libertad. En 1964 també dirigí a Mèxic Mundo Editorial. Mantingué una famosíssima polèmica amb Josep Peirats sobre el tema del determinisme i el voluntarisme. Publicà --amb el suport de Víctor García, Ángel J. Cappelletti, Tomás Cano Ruiz, José Muñoz Congost, Ismael Viadiu-- la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista, de la qual només sortiren els dos primers toms, en 1970 i 1983, respectivament. Com a anarquista no congenià amb l'anarcosindicalisme. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Adarga,Cenit, Espoir, Faro,Humanidad, Ideas-Orto, Inquietudes,Liberación, El Nacional,Nervio, A Plebe, Ruta,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc. Publicà nombrosos llibres, alguns signats com Ben-Karius, i diverses antologies sobre figures destacades de l'anarquisme mundial, com ara La vida amorosa de Lord Byron (1952), La enseñanza laica ante la racionalista. La Escuela Moderna (1960, amb Costa Iscar), Ronda de la luna. Cuento (1960, amb Campio Carpio), Discusiones sobre ¿qué es el anarquismo? (1960, amb Formós Plaja), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo. Albores del anarquismo (1961, amb George Woodcock i introducció de Víctor García), Determinismo y voluntarismo. Polémica (1966), Marxismo y anarquismo (1972),Ricardo Flores Magón (1976),William Godwin. Su vida y su obra (1977), La moral del apoyo mutuo (1977),El pensamiento de Pedro Kropotkin (1978),El pensamiento de Malatesta (1979),El pensamiento de Miguel Bakunin (1979),El pensamiento de Ricardo Mella (1979), Narraciones y cuentos anarquistas (1979, amb Salvador Hernández), El pensamiento de Sebastián Faure (1980),La obra constructiva de la Revolución española (1982, amb altres), ¿Qué es el anarquismo? (1985, amb pròleg d'Ignasi de Llorens), etc. Sa companya fou Maria Rossell Rossell, filla d'una família anarquista de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya), que col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Benjamín Cano Ruiz va morir el 5 d'abril de 1988 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol del Districte Federal.

Benjamín Cano Ruiz (1908-1988)

Actualització: 05-04-14

Jaume Carbonero: el conseller que ajudà a enfonsar dos Pactes de Progrés

Jaume Carbonero diu que el retall del Ministeri d'Habitatge perjudicarà les Balears

Se suprimiran els ajuts a la compra d'habitatges protegits, entre d'altres mesures antidèficit públic

Europa Press | 28/07/2010

El conseller d'Habitatge i Obres Públiques, Jaume Carbonero, ha lamentat el retall que aplicarà el Ministeri d'Habitatge amb l'objectiu de reduir dèficit públic, i que suposarà la supressió dels ajuts a la compra d'habitatges protegida, i ha avisat que Balears es veurà afectada per aquest retall. En aquest sentit, ha lamentat també l'eliminació de la Reserva d'Eficàcia -que permetia a les Comunitats Autònomes finançar la superació dels objectius d'ajuts pactats amb l'Estat-, ja que la comunitat balear comptava amb accedir a fons de la Reserva per executar noves polítiques en matèria d'habitatge.

"Ens quedarem amb un Pla d'Habitatge a mitjà executar", ha postil·lat el conseller, per incidir en què Balears és la segona comunitat, després de Catalunya, que major grau d'execució presenta dels objectius programats, i per tant comptava amb els recursos que proporciona l'Estratègia d'Eficàcia per assumir noves iniciatives en matèria d'habitatge. En declaracions a la premsa Carbonero ha afirmat que Balears assumeix "amb tristesa" els retalls aplicats al que va qualificar com "un dels pilars bàsics" de l'Estat del Benestar perquè suposen "una frenada molt brusca" al desenvolupament del Pla Estatal d'Habitatge, si bé va assumir que "no queda un altre remei" del que redueix despesa pública encara que va remarcar que "hi ha ajuts que s'haurien de mantenir". "La perspectiva és austeritat, d'estrènyer-se el cinturó i de fer més amb menys, però això és molt difícil", ha agregat després.

dBalears

Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)

La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!

Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.

Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.

Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.

Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable.

La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.

No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.

Miquel López Crespí

(22-IV-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

El Bloc exigirá un mayor debate para poder construir VPO en suelo rústico

Enmendará en el Parlament la ley de Vivienda y no dejará crecer más de lo que se ha desclasificado

MATEU FERRER. PALMA.

Pese a ser socio del Govern y haber apoyado el viernes pasado el proyecto de ley de actuaciones urgentes para la obtención de suelo destinado a la construcción de viviendas asequibles, el Bloc no quiere ser ajeno al debate protagonizado por el GOB y el PP, que rechazan que se pueda edificar en suelo rústico con dicha finalidad.

Es por ello que desde la coalición ya preparan enmiendas para presentar durante el trámite parlamentario que aprobará definitivamente la ley, y se muestran abiertos a pactarlas con el resto del Govern e incluso con el propio PP, aunque de no alcanzar el acuerdo, las presentarán en solitario.

Con esta medida pretenden ´blindar´ al máximo la futura ley de Vivienda, impulsada por el conseller socialista Jaume Carbonero, de modo que "para obtener suelo para pisos de protección oficial (VPO) se potencie antes los edificios existentes, luego los solares urbanos, y finalmente los urbanizables", señalan fuentes del Bloc. Si esto no bastara para los 5.000 VPO que el Govern quiere levantar en esta legislatura, "hablaríamos de reclasificar los terrenos rústicos", apuntan las citadas fuentes, añadiendo que el PSOE ya conoce sus intenciones.

El principal objetivo del Bloc es forzar un mayor debate para que la posibilidad de construir en las llamadas áreas de transición de crecimiento -suelo rústico colindante al urbano por donde el Plan Territorial de Mallorca (PTM) permite crecer a los municipios- "quede claro que será el último recurso", apuntan desde la coalición. El mismo celo se exigirá para acometer modificaciones del PTM.

Asimismo, los nacionalistas-progresistas serán muy escrupulosos en el caso de Palma, pues la futura ley de Vivienda la exonera de cumplir los límites de crecimiento establecidos por el Plan Territorial: "La construcción de más pisos en Palma tiene que limitarse a números razonables, que haya una excepción con la capital no debe significar cambiar el PTM sin más, en todo caso será la última solución", advierten desde la coalición.

El Bloc también se muestra rotundo en que "no permitirá" que el número de hectáreas globales que se reclasifiquen en Mallorca para nuevas VPO supere el centenar, aproximadamente, que será desclasificado con la ley de Protección territorial -"lo contrario no tendría sentido", resumen-. El socio del Govern también es reacio a construir en el litoral.

Con todo, el Bloc se apresura a "centrar" el debate recordando que las áreas de transición "las fija el propio Plan Territorial para que los municipios puedan crecer en un futuro sobre el suelo rústico, el Govern no se ha inventado nada ni hay que sacar las cosas de contexto", en clara alusión al PP.

Diario de Mallorca (24-XII-07)

Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)

Els errors de Jaume Carbonero

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero suggeria, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

        La Xina, Rússia i l'Iran desafien l'Imperi;  fan anar un món multilateral.

      Amb aquest article vull assenyalar que Rússia, l'Iran i la Xina han començat a comportar-se com si   haguessin guanyat la partida als Estats Units contra la seva pretensió d'establir l'imperi mundial (Es tractava del nou ordre de les corporacions capitalistes, un nou ordre on haurien desaparegut els països oposats al poder corporatiu).

    Per descomptat, la Xina se basta  a si mateixa per trencar l'ordre imperial ianqui.

   Per descomptat, que hi ha molts de països que se situen en el tombant del multilateralisme (Destaca l'Índia, un gegant que, contra les ''ordres'' de Washington, ha augmentat les importacions de petroli de l'Iran i, alhora, ha fet una aliança estratègica amb Rússia, país que ha esdevingut el seu principal proveïdor d'armament). 

    Certament, el pressupost de defensa dels EUA és tan elevat (i tan irracional) que supera el conjunt de pressupostos de defensa de la resta de països del món. Però Rússia, l'Iran i la Xina han fet saber que la pretensió dels EUA de restar immune en cas de guerra és un il·lusió estúpida. O sigui, així posades les coses, en cas d'esclatar la III Guerra Mundial, els Estats Units no es lliuraria de la destrucció nuclear (Podeu veure les web Els míssisl supersònics xinesos deixen absolet el sistema de defensa dels EUAL'amenaça de l'alta tecnologia xinesa.).

   L'Imperi amenaça i continua imposant sancions als països que s'oposen a la política de Washington,   sense esperar les resolucions de l'ONU.    Al mateix temps, obre més fronts de guerra ''secreta'' contra els Estats ''enemics'' (''secreta'', posat entre cometes, perquè tothom pot saber qui és que mou la guerra).

     Podria semblar que al 2014 continuen essent habituals les pràctiques agressives de l'imperialisme.  Però la pretensió d'aquest article és fer veure que s'ha iniciat el canvi del cicle històric, de manera que les grans potències multilateralistes fan evident que el domini imperial ha arribat a la seva fi. 

    Segons l'axioma d'En Hegel,  els processos històrics (i els del món físic) es despleguen complint l'enunciat del pas sobtat de la quantitat a la qualitat.

      Sembla que el desplegament  de l'economia mundial de les darreres dècades s'acomoda a l'axioma hegelià. Ho podríem enunciar  dient:

   Tesi:  el major ritme de creixement econòmic d'un país  determina que a un precís moment aquest país hagi desplegat una pràctica social superior.

     S'ha d'entendre:  El creixement econòmic dels tres països que esmentem, ha anat de la mà amb el creixement tecnològic i el científic. I, alhora, ha donat pas a una nova societat situada a un estadi superior (Així, l'Iran ha desplegat un inaudit procés d'urbanització, el més intens del món. Teheran ha esdevingut una megalòpoli de 12 milions d'habitants).

     L'OECD té previst que la Xina serà la primera economia mundial a l'any 2016 (Vegeu l'informe La Xina, primera economia mundial al 2016).

    A destacar: A l'era Putin, Rússia va accelerar el desplegament  econòmic i actualment torna a ésser una gran potència mundial. Podeu veure l'informe Russian economy since fall of Soviet Union.

   A subratllar:  En Vladímir Putin va reintroduir el ''capitalisme d'Estat'' (que és, de fet, l'aplicació d'una fórmula socialista) a Rússia, de manera que va liquidar el perill de que l'economia russa caigués en mans dels nous oligarques (que tenien el suport de Washington).

   Respecte de l'Iran.  Vegem unes orientacions.

   El que no expliquen els mitjans ''occidentals'' (o sigui, els mitjans de les corporacions capitalistes) és el fet que l'Iran ha esdevingut una gran potència.

    Un hom podria pensar que l'Iran és una potència menor no equiparable a la Xina o a Rússia, però erraria. L'Iran ha dut a terme un desplegament extraordinari en tots els ordres (Podeu veure el post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.).

    Referits al tema que ens ocupa, allò més notable de les capacitats de la República Islàmica és l'equiparació que ha aconseguit en  relació a l'alta tecnologia i a l'alta tecnologia de les indústries de guerra.

    Un indicador: L'Iran té unes taxes de creixement urbà més altes del món. Podeu veure la web El canvi urbà de l'Iran.

      Actualment, al 2014, l'Iran és conscient que ha trencat el setge econòmic imposat per Washington. Per altra banda, creu que les amenaces de guerra d'Israel i dels Estats Units són retòriques.

    Per a considerar, vegeu el raonament:  Si Israel i els EUA no s'atreviren a bombardejar l'Iran quan aquest era militarment més feble, llavors s'ha de suposar que no ho faran ara que ha aconseguit un poder militar colossal.

      Com a indicador de la posició de fermesa del govern de Teheran podeu veure la web L'Iran pot destruir Israel.

    Tot seguit, hem de veure que l'Iran està derrotant l'estratègia dels EUA  amb la que  pretenia anorrear el règim dels aiatol·làs. 

   En relació a la República Islàmica de l'Iran,  els governs dels EUA han dut a terme una política caòtica (i altament genocida).

   Així, al 1980, per tal d'evitar la guerra directa amb el règim islàmic, Washington va promoure la guerra de l'Iraq contra l'Iran; vuit anys de guerra devastadora que no aconseguí destruir la Revolució Islàmica.

    Al 2001, el govern d'En George Bush va decidir anorrear el règim talibà de l'Afganistan i ocupar militarment el país  (això sí, com sempre, amb ''l'ajut'' dels aliats europeus). Després de 13 anys de guerra, l'exèrcit ianqui s'ha de retirar de l'Afganistan amb la cua entre les cames,  sense haver aconseguit pacificar el país.

   Al 2003, de manera imprevista, el govern  Bush va decidir una nova guerra, aquesta vegada contra el règim d'En  Saddam Hussein, règim que havia sigut l'instrument de Washington contra l'Iran. Al desembre del 2012 va sortir l'últim contingent de tropes ianquis a l'Iraq. Va sortir deixant un país devastat i en plena guerra civil.

        En relació a la política exterior de Washington, vegem una bateria de contradiccions.

      Si allò que pretenia era encerclar l'Iran, no solament ha fracassat sinó que, a més a més, ha significat l'augment de la influència de Teheran a la regió i al món.  Si és  en relació a l'Afganistan, l'Iran ha incrementat la cooperació econòmica i cultural amb el seu veí. Actualment, l'Afganistan es proveeix del petroli, gas i electricitat iranians.

    S'ha de saber:  Els afganesos són de llengua i cultura perses (El persa, llengua oficial, és parlat pel 50 % de la població; el paixtu, 30 % de parlants, és una variant del persa).

   També convé saber que s'han reforçat els llaços entre l'Iran i Tadjiquistan, de llengua i cultura persa, igualment.

   Per descomptat, la immensa producció cultural iraniana és present a l'Afganistan i al Tadjiquistan. Podeu veure la web sobre el tema Els presidents de l'Iran. Afganistan i Tadjiquistan es reuneixen a Kabul.

    Respecte a l'Iraq, s'ha fet palès el desordre intel·lectual dels dirigents de Washington. A un primer moment, potenciaren el govern d'En  Saddam Hussein, i, posteriorment, li mogueren guerra i ocuparen el país. Segons la premsa capitalista, el motiu de la intervenció armada fou, en darrer terme, per eliminar un règim despòtic i establir la democràcia al país, però no explica com així els EUA feien aliança amb el dèspota. 

     La desfeta del règim bahasista (i la desintegració de l'exèrcit iraquià) i la celebració d'eleccions democràtiques va permetre que la majoria xiïta obtingués el poder al 2012 (S'ha de saber:  la minoria sunnita conformava la base del partit Bahas i de l'exèrcit).

       Tan bon punt els xiïtes arribaren al poder (amb el govern de Al-Maliki), s'intensificaren notablement els llaços entre l'Iraq i l'Iran.

  Pel que fa tema que ens ocupa:  La política volàtil de Washington a l'Orient Mitjà ha determinat que l'Iran ampliés la seva àrea d'influència.

    Actualment, l'Iraq, Síria i el Líban són aliats estratègics de l'Iran, en el sentit que aquests països resisteixen l'agressió de l'Imperi degut al suport que reben de l'Iran. 

    La República Islàmica també ha aconseguit trencar el setge de l'Imperi a l'oest:  En contra de la normativa imperial, les grans economies asiàtiques han incrementat la importació de petroli iranià.

    En aquest sentit, destaca l'aliança estratègica entre l'Iran i el Paquistan en relació a l'energia, de la qual aquest país en té una greu mancança.  Els dos països han signat un acord segons el qual l'Iran proveirà de gas al Paquistan per mitjà d'una canonada de més de mil km. a construir entre ambdós.

   Aquest acord representa una derrota per a l'Imperi. Segons el procediment habitual, Washington ha fet un gran pressió a fi d'impedir l'acord, però és mostra incapaç d'oferir alternatives.

   I, centrant-nos en Rússia, haurem de veure que a l'era de la segona presidència d'En Putin la nació eslava ha recuperat la condició de superpotència mundial. 

    A l'any 2012, En Vladímir Putin va guanyar les eleccions presidencials de Rússia, a la primera volta,  amb el  63.6 % dels vots.

  Tan al primer període presidencial, com durant el segon, les enquestes han mostrat que En Putin té un ampli suport dels ciutadans russos.

    El suport dels russos a En Putin ha fet un salt exponencial en relació a la política d'Ucraïna i Crimea, superant el 80 %, segons les enquestes.

    Mentre els EUA, la UE i el Japó continuen patint els efectes del Crac del 2008, Rússia no ha interromput el seu ascens com a potència econòmica i industrial (Segons el Banc Mundial, Rússia ha esdevingut la cinquena economia mundial, sobrepassat a Alemanya. Podeu veure la web Rússia, cinquena economia mundial).

     A considerar:  Rússia (i també l'Iran) té una economia àmpliament socialitzada (La premsa ''occidental'' l'anomena ''capitalisme d'Estat'').  Les majors empreses i les finances  són en mans de l'Estat.

      I, com jo deia al principi de l'article, és de preveure que ben prest la Xina serà la primera economia mundial.

     Fetes aquestes consideracions, es pot afirmar que el nou ordre mundial no és el que pretenien les infames corporacions capitalistes, sinó el que van obrint el gran bloc de països multilateralistes (és a dir, els que, de fet, contradiuen la política de l'imperi ianqui i dels subimperis).

    Tesi: Actualment, el desbaratat militarisme dels EUA ha palesat la seva inconsistència:  La desenfrenada despesa militar ha fet que els EUA sigui l'Estat més endeutat  del món i esdevingui una ruïna econòmica.

       Tesi: L'acumulació de poder militar per part dels EUA ha deixat de tenir sentit. La pretensió ianqui de restar militarment immune s'ha vist que era una pura il·lusió.

     Tesi: Ha començat el compte enrere. Anul·lada la superioritat militar ianqui, l'autèntica guerra és la de l'economia, de la indústria, de la tecnologia,  de la ciència i, en especial, de la pau social (''Pau social'', per això jo subratllava l'altíssim suport popular que té En Putin).

     Tesi:  Fins ara l'Imperi i els seus subalterns europeus ha  dut una política de sancions, de guerra i de guerres secretes.  Aquesta política provoca un caos mundial insuportable.

    Tesi:  Sancions econòmiques? Sancions econòmiques a Rússia, a l'Iran, a la Xina? Actualment, és al revés; és Rússia la que pot posar sancions a Europa i als EUA (Per cert, Mcdonals ha tancat a Crimea). 

     A considerar:  les sancions il·legals (fora del marc de la legislació internacional) contra l'Iran aplicades per França al 2011 van ser un desastre per a la Peugeot; Peugeot va deixar d'exportar a l'Iran (un dels grans clients de l'empresa francesa), i, tot seguit, va haver de tancar una fàbrica a París on treballaven 8.000 obrers. El govern de l'Iran, com a resposta, va estimular les empreses automotrius autòctones a fi que suplissin la retirada dels peugeots. 

     Tesi: els EUA i Europa a tot temps parlen de la Crisi mundial i de la fi de la crisi, però la crisi ni és mundial, ni la crisi arriba a la seva fi.

   Tesi: El Crac financer del 2008, no és una conseqüència de les males pràctiques d'uns cobdiciosos, que deia N'Obama; sinó que és el final d'un procés de decadència del sistema capitalista, el qual ha esdevingut inviable (Procés de decadència industrial que va començar a fer-se evident als anys 70).

     Tesi:  Els EUA, Anglaterra i França s'enfonsen, però, lluny de la racionalitat, incrementen les seves malvestats imperialistes contra la major part de països del món.

     Tesi:  Els mitjans ''occidentals'' (o sigui, els mitjans de les corporacions capitalistes) tenen una tasca que no poden complir; es veuen obligats a descriure  com a bonesa la malesa que practiquen els seus amos.

      A considerar:  Mentre els mitjans de les  ''democràcies occidentals'' (O sigui, l'Imperi i els savis de Sió) fan campanya permanent sobre l'amenaça nuclear de l'Iran, callen com a morts respecte a l'armament nuclear d'Israel. I  l'ONU i En  Ban Ki Moon també callen, i fan palès que l'ONU està al servei dels  Savis de Sió.

   Tesi: Disposant de cada vegada de menys recursos, els EUA  i els seus aliats subalterns fan ús de males arts, de cada vegada més inhumanes, per tal de mantenir l'imperi.

      Washington ha mogut guerra bruta contra Síria per mitjà d'escamots de gent d'Al-Kaida i d'altres formacions extremistes islàmiques. L'Aràbia Saudita, Qatar i Turquia són els encarregats de contractar i organitzar els escamots terroristes.   Pel contrari, Rússia i l'Iran donen suport al govern sirià.

   Sembla que els EUA està perdent la guerra.

    Washington i Brusel·les es van entusiasmar al veure que els habitants de Kiev es manifestaven reclamant el pacte comercial amb Europa que el govern ucraïnès havia promès. Les formacions ucraïneses d'extrema dreta (formacions que, majoritàriament, enllaçen directament amb els partits nazis que havien col·laborat amb els ocupants alemanys) encapçalaren les manifestacions les quals esdevingueren molt violentes i provocaren el cop d'Estat.  Els governs europeus (i els periodistes) es posaren una bena als ulls i no veren la intervenció dels neonazis ni el cop d'Estat. Es comportaren, els governants europeus, com si a Kíev hi hagués agut una revolució democràtica.

          Però allà on es va fer la revolució democràtica fou a Crimea. Al referèndum crimeà, 18.03.2014, més del 90 % dels votants manifestaren el seu desig d'integrar-se amb Rússia  (Els catalans poden prendre nota: els governs europeus i la seva ONU declararen no vàlid el referèndum. Poden prendre nota: No és l'Europa de les corporacions amb qui ha de confiar Catalunya. Si de cas, els catalans, per sortir de l'opressió,  tindríem més a l'abast la mà d'En Putin que la de Na Merkel).

      La situació actual a Ucraïna pot semblar confusa, però allò inqüestionable és que En Putin ha denunciat el joc brut de l'Imperi i ha iniciat un decidit contraatac.

   De moment sembla que Rússia té el joc a favor seu. Disposa d'un molt major marge per sancionar Europa i els Estats Units (General Motors o la Coca Cola poden caure en situació catastròfica a Rússia, però Europa  o els EUA ho tenen malament per posar sancions contra les empreses russes. És Europa la que depèn del gas rus; Brusel·les no pot sancionar Gazprom. Podeu veure la web Menysprear el gas rus).

     El govern de la República Popular de la Xina, des de 1978, manté una decidida política pacifista i de no intervenció en les qüestions internes dels altres països, fins al punt que ha rebut crítiques continuades per part de les formacions de l'esquerra marxista per haver deixat de banda el principi de l'internacionalisme proletari.

    Respecte d'això, veieu el següent enunciat:

    No fou la Revolució Cultural de Mao Zedong allò que inquietà el capitalisme.

    Tesi:  Allò que ha significat la derrota del sistema capitalista, a nivell mundial, ha sigut el desplegament de la Xina sota el lideratge d'En Deng Xiaobing, desplegament formalment denominat construcció del socialisme a la manera xinesa. 

    Vegem el raonament:  Si la Xina, des de 1978 fins avui, ha aconseguit un índex  de creixement molt superior al dels Estats Units, s'ha de concloure que, en creixement econòmic, el sistema xinès és superior al nord-americà.

     S'ha de saber:  des de  principis de segle, la Xina és la primera potència industrial del món.

    Tesi: Actualment,  el desplegament de la Xina s'ha d'entendre com a la principal força que fa desplegar el conjunt de l'economia mundial, i, així mateix, l'expansió mundial de la ciència i de la tecnologia.

    Tesi: L'avanç en tots els ordres del gegant asiàtic fa avançar el món en el seu conjunt.

  A tenir en compte: Encara que Pequín s'esforça en evitar enfrontaments amb Washington, i encara que eviti fer una denúncia sistemàtica de les pràctiques imperialistes dels EUA, el PCX i el govern xinès han dedicat especial atenció als plans de desenvolupament de l'Exèrcit Popular d'Alliberament.

      El president xinès, En  Xi Jimping, ha  declarat recentment que la Xina ha de disposar d'un exèrcit  fort, capaç de dissuadir qualsevol projecte d'agressió militar a la Xina.

     A considerar:  De fet, sembla que el poder de la Xina està en condicions de posar fre a l'imperialisme dels Estats Units, d'Anglaterra, de França i d'Israel.

     A considerar:  Si al 2016 la Xina  esdevé la primera economia del món, s'ha d'entendre que els EUA deixarà de ser la superpotència hegemònica, i que haurà començat l'era del món multilateral, però un món de signe socialista, s'ha de dir.

    S'ha de suposar que el nou ordre mundial, impulsat pel socialisme a la manera xinesa, ja ha començat, de fet.

Volem expressar públicament tot el nostre suport Les Encausades per la Conselleria d’Educació, un total de 43 persones repressaliades per l’ocupació pacífica de la Conselleria d’Educació del passat 22 de maig de 2012, ja tenen data per anar a judici: els dies 2, 3 i 4 de juliol. La fiscalia les acusa de desordres públics i lesions i demana per elles penes que van de 6 a 18 mesos de presó; es desconeix encara la quantia econòmica que se lis demanarà. A part, a 7 persones se’ls acusa d’agredir a Ana Maria Rodríguez, la que aleshores era cap de gabinet de l’anterior conseller, Rafel Bosch, una acusació a totes llums fal·laç després de que sortís a la llum un vídeo que demostra que ella fou l’única agressora, propinant un clatellot gratuït a una activista que estava d’esquenes.

Les Encausades han iniciat una campanya per donar a conèixer el cas, un judici polític dins l'onada de repressió del govern del PP, i guanyar suports d’amplis sectors de la societat mallorquina. Llencen l’etiqueta #JoTambéHiHauriaEntrat perquè aquelles persones que es vulguin solidaritzar amb les 43 persones repressaliades ho puguin fer obertament a través de les xarxes socials; d’aquesta manera pretenen aconseguir una àmplia difusió del cas. A més, també han fet èmfasis en que no acceptaran cap tipus de pacte amb l’acusació, ja que reafirmen la seva innocència i exigeixen l’absolució total per totes les encausades. 

 Informació contrainfo.cat

Aquest és el text que ens han fet arribar informant i demanant suport:

Com recordareu, ja fa quasi dos anys que una quarantena de persones, principalment estudiants però també docents, anaren a la Conselleria d'Educació. Com a lloc simbòlic on es prenen les decisions en matèria educativa entràrem amb la intenció contra tots els atacs i retallades que patia (i segueix patint de forma incrementada) aquest sector: tant en drets laborals, com en lingüístics i, sense anar més enfora, drets tan bàsics com una educació pública i de qualitat, que segueixen amenaçats. La resposta repressiva i autoritària del Govern no es va fer esperar i, durant la mateixa setmana, detingueren arbitràriament a
cinc activistes que participaren en la protesta. De la mateixa manera, en poc temps, es produïa una macro-imputació a totes les activistes que hi participaren.

El temps ha anat passant, s'han anat produint declaracions i, recentment, els han comunicat que anam a judici penal, amb condemnes que van del mig any a l'any i mig. No tenim por i hi anirem amb el cap ben alt, però necessitem la vostra ajuda i un posicionament clar de la comunitat educativa i de totes les organitzacions socials de les Illes contra aquest govern tirànic, que imposa les seves lleis a cop de decret i multes.


En aquest correu, vos adjuntem el manifest de suport (el teniu també a la continuació de l’article) que hem redactat perquè, si ho considerau conseqüent, signeu i demostreu el vostre suport. És un gest molt senzill que evidencia la nostra unitat, on estudiants, docents i treballadores lluitam juntes i som solidàries entre nosaltres. Us agraïriem que signassiu aquesta carta amb el teu nom i el càrrec que ocupes per donar una resposta contundent i mediàtica. Si formes part d'un col·lectiu o una organització política, pots signar el text con a col·lectiu i/o individualitat. Així, en uns dies publicarem un llistat amb totes les persones que ens han donat suport (que ja són moltes), a les quals expressam la nostra reiterada gratitud.

Anam a judici! Absolució Encausades Conselleria d'Educació.
Ens retallen i ens acusen

Gràcies! La solidaritat és la nostra millor arma.

FULL DE RECOLLIDA DE SIGNATURES (Ciutadans relacionats amb l’educació)

MANIFEST: Ens retallen i ens acusen! 

Vivim un moment marcat per una duríssima ofensiva retalladora. El govern neoliberal del PP, seguint el camí ja iniciat pel PSOE, aprofita una conjuntural majoria absoluta per esborrar, de la nit al dia, drets aconseguits gràcies a dècades de lluita. 

El moviment estudiantil a la Universitat de les Illes Balears, respongué el curs 2011/2012 impulsant l’Assemblea UIB, un espai obert i radicalment democràtic que ha aconseguit posar en marxa mobilitzacions, vagues, accions i tot tipus d’activitats contra les retallades. La pujada de preus de matrícules, els límits de places, l’eliminació de serveis clau al campus, la reducció de personal, els atacs a la llengua, etc, tot retrocés imposat ha trobat una forta contestació per part d’unes estudiants que no s’han aturat de moure al llarg del curs.

L’ocupació de la Conselleria el passat 22 de maig anà en la mateixa línia de lluita que s’havia mantingut els darrers mesos, però acabà amb la “paciència” de l’ara ex-delegat de govern José Maria Rodríguez, que posà en marxa un procés que ja ha imputat 46 joves acusats d’alteració de l’odre. 

Malgrat la dura manipulació mediàtica portada a terme per diaris com El Mundo, la Razón o ABC, l’acció que ocupà la Conselleria fou totalment pacífica i ordenada. Només la violenta reacció per part d’alguns alts càrrecs, com Ana Rodríguez, cap de gabinet del Conseller Bosch, sortí d’aquesta tònica. L’acció fou una de tantes en un context de retallades en quasi tots els àmbits socials, retallades que sí que constitueixen una autèntica expressió de violència en tant que condemnen milers de persones a l’atur i a la misèria. 

Estam, doncs, davant d'un cas més de persecució política, no gaire diferent a tots els que s’estan donant actualment a la nostra illa, en un intent d’atemorir i desactivar els moviments socials. Exigim l’absolució dels 46 encausats per l'Ocupació de la Conselleria d’Educació: la seva acció no-violenta responia a tot un clam social en defensa de l’educació pública, popular i de qualitat davant del desmantellament accelerat que força el PP. 

Cridam a la societat civil mallorquina en el seu conjunt a sumar forces i donar suport a la campanya per l’absolució dels encausats per l’ocupació de la Conselleria. Si l’educació és el futur, cal lluitar per aquesta ara més que mai. Davant la repressió als estudiants que lluiten, la millor defensa és la nostra solidaritat. 

Ens retallen i ens acusen, absolució encausades conselleria!

Un error del PSIB con las autovías de Ibiza costará más de 100 millones a los ciudadanos La autovía de acceso al aeropuerto de Ibiza se inunda cada vez que... La autovía de acceso al aeropuerto de Ibiza se inunda cada vez que llueve de forma intensa.

MIQUEL A. FONT Palma

La polémica con las autovías de Ibiza no ha terminado y por lo que parece, el tema va para largo. Lo último es que una inexplicable decisión del Govern de Antich, cuando ya estaba en funciones, puede costar entre 100 y 140 millones a los ciudadanos de las Islas.

Antes de esto, hubo la amplia movilización vecinal contra las obras, que requirió incluso la intervención en varias ocasiones de los antidisturbios; después las denuncias contra el Govern del PP por supuestas irregularidades en las adjudicaciones, más tarde se coló la trama Gürtel con la que se vio vinculada una de las empresas concesionarias y más recientemente se ha conocido la sentencia contra el actual Ejecutivo por los atrasos en el pago de las cantidades estipuladas por la concesión de la autovía al aeropuerto, que para mayor desgracia, se inunda cada vez que llueve.

Hasta la fecha, todo contra el PP pero ahora la situación ha dado un vuelco y ha sido el Govern de Bauzá el que ha llevado las autovías de Ibiza ante el Tribunal Superior de Justicia siendo el Ejecutivo de Antich el denunciado.

En la legislatura de 2004 a 2007, con Jaume Matas como president y Mabel Cabrer como consellera de Obras Públicas, se diseñaron y adjudicaron las dos autovías de Ibiza, la del aeropuerto y la de Sant Antoni. Se eligió la fórmula denominada peaje en sombra por la cual la concesionaria primero hace las obras y luego va cobrando durante los 25 años de concesión.

Los pagos se realizan trimestralmente y la cuantía de los mismos se determina mediante una complicada fórmula donde un factor es una cantidad fija. Otro es una dosis variable que va en función del número de coches que circulan por estas autovías cada año. Después están los factores correctores, las sanciones, el IVA...

Según el pliego de condiciones, el número de coches al año tiene un tope y éste es el que marca la estimación del estudio de viabilidad económica financiera. Puede suceder que circulen más coches de los estimados pero para calcular la cuota trimestral a pagar debe contarse como máximo el número de vehículos establecido en el plan de viabilidad: se pueden contar menos y el precio baja pero nunca se puede superar el tope estimado.

Discrepancias desde el principio

Se inauguraron las carreteras y ya gobernaba el Pacte cuando llegó el momento de iniciar los pagos a las concesionarias de las dos autovías. Al parecer hubo discrepancias entre el Govern del Pacte y las concesionarias sobre el criterio a seguir para calcular la cuantía de las cuotas trimestrales hasta que el 1 de junio de 2011 el conseller de Obras Públicas Jaume Carbonero, que estaba en funciones, firmó una resolución que resultó muy favorable para los intereses de las concesionarias y muy perjudicial para las arcas de la Comunidad Autónoma.

La resolución determinaba que el criterio a seguir para efectuar los pagos era contar el número total de coches y que en ningún caso debía aplicarse el tope establecido en el estudio de viabilidad. Desde entonces, el Govern paga cada trimestre más dinero del establecido en el pliego de condiciones o al menos así lo ha interpretado la actual Dirección General de Transportes. Los pagos trimestrales son del orden de entre 5 y 6 millones de euros, unos 22 millones cada año.

En aplicación de las fórmulas que establece una concesión del estilo peaje en sombra, los pagos van aumentando cada año y lo hacen de forma muy ostensible en los últimos diez años de la concesión. Según los cálculos realizados por el Govern, el sobrecoste de la autovía Ibiza- Sant Antoni, derivado de la decisión de Jaume Carbonero, será de entre 83 y 97 millones. Mientras, el sobrecoste de la autovía al aeropuerto, será entre 16 y 47 millones. Para el cálculo de los dos sobrecostes se puede utilizar la interpretación más conveniente al Govern o la más favorable a la concesionaria y de allí que se establezcan las horquillas antes mencionadas.

En cualquier caso, el sobrecoste de las dos autovías será al menos de casi 101 millones de euros, cifra que aumentará a los 144 millones si prospera la interpretación más favorable a las concesionarias.

Ahora el Govern intenta por todos lo medios evitar este encarecimiento de más de 100 millones de euros. Ha solicitado un informe a la Abogacía de la Comunidad Autónoma, que ha determinado que la resolución de Carbonero fue incorrecta al eliminar el tope de vehículos. Ahora ha presentado un contencioso administrativo ante el Tribunal Superior de Justicia de Baleares por considerar lesiva la resolución de Carbonero. La sentencia puede tardar meses y, de momento, el Govern sigue pagando según lo que decidió el Govern de Francesc Antich. (El Mundo-2-III-2014)

Jaume Carbonero: el conseller que ajudà a enfonsar dos Pactes de Progrés

Jaume Carbonero diu que el retall del Ministeri d'Habitatge perjudicarà les Balears

Se suprimiran els ajuts a la compra d'habitatges protegits, entre d'altres mesures antidèficit públic

Europa Press | 28/07/2010

El conseller d'Habitatge i Obres Públiques, Jaume Carbonero, ha lamentat el retall que aplicarà el Ministeri d'Habitatge amb l'objectiu de reduir dèficit públic, i que suposarà la supressió dels ajuts a la compra d'habitatges protegida, i ha avisat que Balears es veurà afectada per aquest retall. En aquest sentit, ha lamentat també l'eliminació de la Reserva d'Eficàcia -que permetia a les Comunitats Autònomes finançar la superació dels objectius d'ajuts pactats amb l'Estat-, ja que la comunitat balear comptava amb accedir a fons de la Reserva per executar noves polítiques en matèria d'habitatge.

"Ens quedarem amb un Pla d'Habitatge a mitjà executar", ha postil·lat el conseller, per incidir en què Balears és la segona comunitat, després de Catalunya, que major grau d'execució presenta dels objectius programats, i per tant comptava amb els recursos que proporciona l'Estratègia d'Eficàcia per assumir noves iniciatives en matèria d'habitatge. En declaracions a la premsa Carbonero ha afirmat que Balears assumeix "amb tristesa" els retalls aplicats al que va qualificar com "un dels pilars bàsics" de l'Estat del Benestar perquè suposen "una frenada molt brusca" al desenvolupament del Pla Estatal d'Habitatge, si bé va assumir que "no queda un altre remei" del que redueix despesa pública encara que va remarcar que "hi ha ajuts que s'haurien de mantenir". "La perspectiva és austeritat, d'estrènyer-se el cinturó i de fer més amb menys, però això és molt difícil", ha agregat després.

dBalears

Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)

La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!

Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.

Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.

Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.

Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable.

La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.

No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.

Miquel López Crespí

(22-IV-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

El Bloc exigirá un mayor debate para poder construir VPO en suelo rústico

Enmendará en el Parlament la ley de Vivienda y no dejará crecer más de lo que se ha desclasificado

MATEU FERRER. PALMA.

Pese a ser socio del Govern y haber apoyado el viernes pasado el proyecto de ley de actuaciones urgentes para la obtención de suelo destinado a la construcción de viviendas asequibles, el Bloc no quiere ser ajeno al debate protagonizado por el GOB y el PP, que rechazan que se pueda edificar en suelo rústico con dicha finalidad.

Es por ello que desde la coalición ya preparan enmiendas para presentar durante el trámite parlamentario que aprobará definitivamente la ley, y se muestran abiertos a pactarlas con el resto del Govern e incluso con el propio PP, aunque de no alcanzar el acuerdo, las presentarán en solitario.

Con esta medida pretenden ´blindar´ al máximo la futura ley de Vivienda, impulsada por el conseller socialista Jaume Carbonero, de modo que "para obtener suelo para pisos de protección oficial (VPO) se potencie antes los edificios existentes, luego los solares urbanos, y finalmente los urbanizables", señalan fuentes del Bloc. Si esto no bastara para los 5.000 VPO que el Govern quiere levantar en esta legislatura, "hablaríamos de reclasificar los terrenos rústicos", apuntan las citadas fuentes, añadiendo que el PSOE ya conoce sus intenciones.

El principal objetivo del Bloc es forzar un mayor debate para que la posibilidad de construir en las llamadas áreas de transición de crecimiento -suelo rústico colindante al urbano por donde el Plan Territorial de Mallorca (PTM) permite crecer a los municipios- "quede claro que será el último recurso", apuntan desde la coalición. El mismo celo se exigirá para acometer modificaciones del PTM.

Asimismo, los nacionalistas-progresistas serán muy escrupulosos en el caso de Palma, pues la futura ley de Vivienda la exonera de cumplir los límites de crecimiento establecidos por el Plan Territorial: "La construcción de más pisos en Palma tiene que limitarse a números razonables, que haya una excepción con la capital no debe significar cambiar el PTM sin más, en todo caso será la última solución", advierten desde la coalición.

El Bloc también se muestra rotundo en que "no permitirá" que el número de hectáreas globales que se reclasifiquen en Mallorca para nuevas VPO supere el centenar, aproximadamente, que será desclasificado con la ley de Protección territorial -"lo contrario no tendría sentido", resumen-. El socio del Govern también es reacio a construir en el litoral.

Con todo, el Bloc se apresura a "centrar" el debate recordando que las áreas de transición "las fija el propio Plan Territorial para que los municipios puedan crecer en un futuro sobre el suelo rústico, el Govern no se ha inventado nada ni hay que sacar las cosas de contexto", en clara alusión al PP.

Diario de Mallorca (24-XII-07)

Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)

Els errors de Jaume Carbonero

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero suggeria, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Anarcoefemèrides del 6 d'abril

Esdeveniments

- Crema de guillotines a París: El 6 d’abril de 1871, durant la Comuna de París (França), el 137è batalló de la Guàrdia Nacional arrossega dues guillotines que havien descobert encarregades per Adolphe Crémieux, ministre de Justícia, des del carrer Folie-Régnault, a prop de la Roquette, fins a la plaça de l’ajuntament del XI districte, i sota l’estàtua de Voltaire --el defensor de Jean Calas, injustament ajusticiat. Les guillotines són cremades davant d'una gentada joiosa i amb els crits d'«A baix la pena de mort». Henri Rochefort va declarar en aquesta ocasió que ja no era hora de«tallar els caps sinó d’obrir les intel·ligències». Caldrà esperar més d’un segle perquè François Mitterrand, com a president de la República, aboleixi la pena de mort en 1981 i enviï aquest instrument de mort definitivament al museu. 125 anys després de la crema, el 6 d’abril de 1996, els Amics de la Commune faran cendres una maqueta de la guillotina al mateix lloc per commemorar el fet, tot i que sense l’estàtua de Voltaire que va desaparèixer durant l’ocupació nazi.

***

- Procés contra Camillo Di Sciullo: El 6 d’abril de 1894 al Tribunal de Chieti (Abruços, Itàlia) es processat l’anarquista Camillo Di Sciullo, responsable del periòdic Il Pensiero, acusat de «vilipendi de la institució monàrquica, provocació a l’odi entre les diverses condicions socials, provocació contra l’ordre familiar, ofensa al dret de la propietat». La defensa corre a càrrec de l’advocat llibertari Pietro Gori. Di Sciullo serà absolt gràcies a l’arenga de defensa de Gori, un discurs que amb el temps s’ha fet famós com a exemple de propaganda anarquista.

Naixements

- Gustave Jeanneret: El 6 d'abril de 1847 neix a Môtier (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista Gustave-Auguste Jeanneret. Sos pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es va veure atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel món de l'art de la mà del seu oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric aprengué a l'Escola Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper d'empaperar i en 1864 marxà a Alsàcia on aquesta indústria estava en ple desenvolupament. El seu aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim el descoratjà força per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i en 1867 abandonà Alsàcia i s'instal·là a París (França), on es lliurà cent per cent a la pintura, alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la vida. A la capital gala estudià a l'Acadèmia Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits --tenia el carnet número 30. En 1870, durant una estada a Suïssa, decidí restar a Neuchâtel a causa de l'esclat de la guerra francoprussiana. Amic de la infància de James Guillaume, s'adherí el 3 de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en plena repressió dels membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb una maleta de doble fons plena de passaports destinats a facilitar la fuita de communards. També tenia la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista llibertari Eugène Varlin. A París tingué especial relació amb els internacionalistes Henri Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a Lió (Arpitània), retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la Secció de Neuchâtel de l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II Congrés de la Federació del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta secció, es manifestà en contra de l'exclusió de James Guillaume votada arran del Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le vauseyon va ser acceptat al Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data de la seva sortida cap a París, formarà part del Comitè Federal de la Federació del Jura. Entre juny de 1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de redacció de L'Avant-Garde de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger, Schwitzguébel i Rossel. El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel, de la Reunió General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Ajudà son amic Guillaume en la recerca d'informació per a la seva obra històrica sobre la Internacional. Quan la Federació del Jura s'extingí, es lliurà totalment a la pintura, realitzant obres d'allò més variades (paisatges, natures mortes, retrats, imatges de marginats socials, representacions del treball pagès i semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat social, etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué influències de diversos artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet, Camille Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage, entre d'altres. També realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En 1888 es casà amb l'acabalada Emma Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier, on adquirí una possessió vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen inspirar nombroses obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de comissari de la Secció Suïssa de Belles Arts en l'Exposició Universal de París. Durant molts anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos, en la qual lluità a favor de la creació d'una caixa de socors per als artistes; i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat. També presidí entre 1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919 llançà un projecte d'una federació suïssa de treballadors intel·lectuals. Exercí de crític d'art en ocasió de determinades polèmiques i va ser molt amic de teòrics de l'art (Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Gustave Jeanneret va morir el 13 de setembre de 1927 a Cressier (Neuchâtel, Neuchâtel, Suïssa). Les seves obres es poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La Chaux-de-Fonds, Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges Jeanneret també va ser un gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i Baucis de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil publicà Gustave Jeanneret. En 1998 es realitzà una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la Història de Neuchâtel que va treure de l'oblit el seu art.

***

- Georges Darien:El 6 d'abril de 1862 neix a París (França) l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut com Georges Darien. Havia nascut en una família protestant i son pare (Honoré Charles Émile Adrien) era propietari d'un magatzem de novetats. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II Esquadró de Transports. Però com la seva personalitat no estava feta per suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou alliberat després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons africans (Biribi), experiència que el marcarà per a tota la vida. Quan tornà a París, va trencar definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va començar a freqüentar els cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de l'Odéon, va començar a escriure els records de les seves experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi, que havia estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo escandalós. Poc després, en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine i una nova edició de la seva primera obra sota el títol Biribi, discipline militaire. L'èxit d'aquesta nova edició és tan gran que el govern de la República decideix suprimir oficialment les companyies disciplinàries de sapadors, encara que les restablirà més tard sota el nom de«batallons disciplinaris», però el Ministeri de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició popular de l'obra. Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons, adaptació teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que resultarà tot un escàndol per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no li pagava els drets d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un contracte amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li rebutjarà el manuscrit de L'Ogre davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible publicació. El llibre, una dura crítica a l'escriptor antisemita Edourard Drumont, serà publicat el març de 1891 per Genonceaus sota el títol Les Pharisiens. Gràcies a la publicació d'aquest llibre farà amistat amb l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després, començarà a col·laborar en el periòdic anarquista L'En Dehors, de Zo d'Axa --destaca la publicació de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de setembre de 1891. A partir de novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche, que es publicarà amb il·lustracions de Toulouse Lautrec, Valloton, Ibels, Willette i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la República, Sadi Carnot, el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que desencadenarà una forta repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no tenir-ne ni cinc, l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i es refugià a Anglaterra, després de viure un temps a Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en l'exili i, gràcies a que parla amb fluïdesa l'anglès, també participa en els grups llibertaris britànics. En aquesta època descobreix el món de delinqüència (lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics corruptes, etc.), que li servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le voleur, que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi, i que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única solució per a la humanitat passa per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota pseudònims transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami de l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de París. En 1900 publicà una obra força dura, La belle France, on critica durament i violentament la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette va ser refusada per La Revue Blanche sota el pretext que es tractava simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra i no tornarà a França com van fer gairebé la resta de companys. En 1903, Émile Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista per preparar el Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any següent i, encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el periòdic anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on criticarà tothom (burgesos, revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals, socialistes, etc.). El juny de 1904 formarà part de la delegació francesa al congres antimilitarista d'Amsterdam, on destacarà per les seves invectives gens ni mica pacífiques. En aquesta època esclatà una dura polèmica amb Malato, qui l'insultà de valent, controvèrsia que fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple, s'estimà més suprimir la publicació que haver d'intervenir en la disputa. En 1904, fart dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca Everett el llibre Gottlieb Krumm. Made in England, escrit directament en anglès i on també criticarà la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà finalment a França L'Épaulette, novel·la marcadament antibel·licista i on repassarà els escàndols del militarisme francès des de l'afer Boulanger a la matança de Fourmies. Aquest any també retornarà finalment a França i ho farà acompanyat de Suzanne, una anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906 escriurà l'obra teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant la nit abans de Waterloo. També estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi, sobre els batallons africans. Altres obres dramàtiques, com l'adaptació de Le voleur, Le pain du Bon Dieu o La viande à feu, seran refusades per tots els directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic anarquista Terre Libre i el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical dels Artistes Dramàtics. Una de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny de 1910, bombardeja amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera i cantar La Internacional durant una representació de Tosca. En aquesta època creà la branca francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les idees de l'economista nord-americà Henry Georges i finançada per l'empresari Joseph Fels, i l'1 de juliol de 1911 sortí el primer número del seuòrgan d'expressió, Revue de l'Impôt Unique. Després del fracàs en les eleccions municipals de 1912 d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca francesa desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va morir i ell encara aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de tothom. Georges Darien va morir el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide de París (França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la reedició de Le voleur i dos anys després amb la de Bas les coeurs! En 2002 Valia Gréau publicà l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et l'anarchisme littéraire.

***

- André Mounier: El 6 d’abril de 1878 neix a Joigny (Borgonya, França) l’anarquista André Mounier, també conegut com Jean Prolo o L’Agrònom. Fill d’un brigadier del 4t Regiment de Dragons, fet que va intentar amagar sempre, en 1904 s’instal·la a la colònia llibertària«L’Essai», més coneguda com a Colònia d’Aiglemont, a les Ardenes, com a enginyer hortícola titulat. L’Agrònom pondrà en pràctica el desenvolupament agrícola en gran escala. El 10 de juny de 1906 fundarà el periòdic Le Cubilot, que serà, a partir de 1907, imprès a la Colònia. Però arran de la publicació de dos articles antimilitaristes, Mounier serà jutjat el 18 de febrer de 1908 per «injúries a l’Exèrcit». Per evitar la condemna, deixa la Colònia el 25 de gener de 1908 i es refugia a Râpe-sur-Veytaux, al cantó suís de Vaud. Condemnat per no comparèixer a tres mesos de presó i 500 francs de multa, tornarà a entrar a França per Chambéry l’octubre de 1910 i farà una apel·lació del judici. El 14 de febrer de 1911 l’Audiència de les Ardenes l’absol dels càrrecs pendents. És autor del llibret En communisme: la colonie libertaire d’Aiglemont (1906)

***

- Erich Mühsam: El 6 d'abril de 1878 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam. Son pare, Sigmund Mühsam, fou un apotecari jueu de la petita burgesia alemanya que volgué donar-li una educació força autoritària i contra la qual se'n revoltarà ben aviat. El gener de 1896 fou expulsat de l'institut de Lübeck, ciutat on s'havia instal·lat sa família, per «intrigues socialistes» després d'haver publicat anònimament en un full socialdemòcrata local (Lübecker Volksboten) diversos articles denunciant les practiques dictatorials dels professors a l'internat; va haver d'acabar el batxillerat a Parchin. El seu talent literari fou molt precoç: amb 11 anys escrivia faules i amb 16 feia diners component versos satírics. En 1900 abandonà la farmàcia familiar, a la qual havia començat a fer feina com a aprenent, per consagrar-se a l'agitació cultural, de la qual esdevindrà un dels màxims exponents de la seva generació. Aquest mateix any s'instal·là a Berlín, començà a treballar en una fàbrica de productes químics i s'adherí al cercle «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat) que reagrupava joves intel·lectuals polititzats i partidaris de la vida comunal, com ara els germans Hart, Peter Hille, Pau Scheerbart, Wilhelm Bölsche, Martin Buber o Gustav Landauer. Sota la influència d'aquest últim, després d'abandonar el Cercle, descobrirà els escrits anarquistes, especialment els de Mikhail Bakunin. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com Der Freie Arbeiter, Der Anarchist i sobretot la revista Der Kampf, fundada per Johannes Holzman (Senna Hoy), i edità a Berlín el periòdic Der Arme Teufel. Ben aviat esdevingué molt popular en els cercles dels cabarets literaris i de la vida bohèmia i esdevingué el productor del «Cabaret zum Peter Hille», nom d'un vell membre de la «Neue Gemeinschaft» que acabava de morir. La policia el considera un agitador perillós i és constantment vigilat. Entre 1904 i 1907 viatjà arreu d'Europa: Itàlia, Suïssa --on trobà Fritz Brupbacher, biògraf de Bakunin, i participà en la comunitat de Monte Verità d'Ascona--, Àustria i França. A París freqüentà els cabarets «Le Lapin Agile» i «Le Chat Noir», participà en diverses reunions del Club Anarquista Alemany de París i fa amistat amb Gustave Hervé, James Guillaume i antics communards. En tornà a Berlín, continuà col·laborant en Der Freie Arbeiter i en el seu suplement mensual (Generalstreik), on reivindicà l'antimilitarisme, però també en Jugend i en Simplicissimus. Arran del Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907, va fer una crida a la desobediència civil i a rebutjar el pagament de l'impost per a l'Exèrcit. Aquest mateix any, per haver redactat un pamflet sobre aquests temes, fou condemnat a 500 marcs de multa per«provocació a l'odi de classe i foment de la desobediència a la llei». El novembre de 1908 s'establí a Munic, on fundà el grup «Tat» (Acció), adherit a la Sozialistischer Bund (Lliga Socialista) que acabava de fundar Landauer. A poc a poc es deslligarà de la influència de Landauer i reivindicarà l'anarcocomunisme i orientà la seva propaganda vers el subproletariat. Detingut nombroses vegada i perseguit especialment per haver organitzat manifestacions de desocupats, sempre aconseguia no ser inculpat per manca de proves, però els continus processos acabaren amb el grup «Tat». En 1911 llançà a Munic un nou periòdic, Kaïn, on publicarà gran part de la seva obra i que sortirà fins al 1914 i tirarà uns 3.000 exemplars. Quan esclatà la Gran Guerra, d'antuvi s'alineà amb els partidaris de la Unió Sagrada («Manifest dels Setze»), fet pel qual fou durament criticat, especialment per Landauer; però, en adonar-se del seu error, lluitarà contra la guerra amb un grup d'intel·lectuals (Gustav Landauer, Heinrich Mann, Lujo Brentano, etc.) amb la finalitat de reunir pensadors i humanistes per crear un corrent pacifista. Aquesta actitud considerada«derrotista» per les autoritats el portarà a ser desterrat als Alps bavaresos. El 17 de juny de 1916 participà en una gran manifestació contra la fam. El gener de 1918, durant una vaga dels obrers de les fàbriques de munició a Munic, prengué la paraula davant uns 100.000 treballadors de les fàbriques Krupp fent una crida a la vaga general; les autoritats, per desempallegar-se'n, li imposà un «servei auxiliar patriòtic» que refusà. Detingut per insubmissió, va ser tancat a Travenstein i no fou alliberat fins al 5 de novembre de 1918, poc abans de la revolució. Durant la Revolució alemanya de novembre de 1918 que proclamà la República, fou un dels fundadors de la Unió dels Internacionalistes Revolucionaris, reedità Kaïn --13 números entre el novembre de 1918 i l'abril de 1919-- i va ser un dels promotors del moviment a Baviera, on formà part del Comitè Executiu del Consell Obrer Revolucionari de Munic; fou ell qui, després de la caiguda de la monarquia bavaresa, proposà la proclamació de la República dels Consells de Baviera, que fou ratificada el 6 d'abril de 1919 per 243 vots contra 70. El 13 d'abril, després d'una temptativa d'aixecament de la guarnició de Munic, fou detingut amb altres responsables i empresonat a Ansbach. Després de la supressió del Consell per les tropes sota les ordres del socialdemòcrata Noske, fou condemnat a 15 anys de presó. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm,Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín. Durant sis mesos recorregué Alemanya i parlà a favor dels presoners polítics. Entre 1926 i 1931 edità la revista Fanal i en 1928 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). En aquests anys participà activament en la campanya a favor de Sacco i de Vanzetti i en la de Durruti i d'altres anarquistes espanyols amenaçats d'expulsió. Partidari d'un concepte de filosofia revolucionària, refusà la doctrina del materialisme històric en la seva obra Die befreiung der Geselischaft vom Staat (1932) i reivindicà la substitució de l'Estat per una organització de consells lliures d'obrers manuals i intel·lectuals. També denuncià el Partit comunista rus per haver confiscat la revolució i creat una dictadura en nom del proletariat. Denunciat sense treva per la premsa nazi, intentà crear un ample front antifeixista. Goebels l'anomenà «aquest porc jueu roig» i l'òrgan nazi publicà en primera pàgina tres fotos (Rosa Luxembourg, Karl Liebknecht i Mühsam) amb la llegenda:«L'únic traïdor de l'equip que no ha estat executat.». El 20 de febrer de 1933 presidí l'últim míting dels artistes antifeixistes de Berlín. Poc després, el 28 de febrer de 1933, l'endemà de l'incendi del Reichstag, fou detingut quan intentava arribar a Praga. La propaganda nazi li atribuí l'execució de 22 ostatges a Munic el 30 d'abril de 1919, sense adonar-se que des del 13 d'abril estava tancat a la presó d'Ebrach. D'antuvi fou internat al camp de Sonnebrug, a prop de Berlín, on fou apallissat i amenaçat d'execució en diverses ocasions. Després d'haver rebutjat cantar l'himne nazi (Deutschlandüber alles), fou colpit fins a l'esvaïment: la nit següent entonà La Internacional, per la qual cosa fou novament atupat. Més tard fou traslladat a la presó de Ploetzensse i al camp de concentració de Brandenburg, on diàriament fou apallissat per les SA que li destrossaren les mans perquè no pogués escriure. Patint una malaltia cardíaca, sord a força de cops i gairebé cec, sense poder caminar tot sol, fou hospitalitzat. El febrer de 1934 fou transferit al camp de concentració d'Oranienburg, on trobà entre altres el company Kurt Hiller, i se li encarregà la neteja de les latrines del camp. Quan les SS s'encarregaren de l'administració del camp, el comandant li donà 24 hores per penjar-se. Durant la nit del 9 al 10 de juliol de 1934 Erich Mühsam fou penjat pels seus botxins a les latrines del camp de concentració d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya). La versió oficial fou suïcidi. Mühsam fou enterrat el 16 de juliol de 1934 al cementiri de Dahlem (Berlín, Alemanya). Sa companya, Zenzl Mühsam, es refugiarà a la Unió Soviètica després de la seva mort, on intentarà editar les seves obres, però acabarà deportada a Sibèria.

Erich Mühsam (1878-1934)

***

- Josep Viadiu Valls: El 6 d'abril de 1890 neix a Igualada (Anoia, Catalunya), en una família benestant, el propagandista anarquista i anarcosindicalista Josep Joan Enric Viadiu Valls, conegut sota diversos pseudònims (Juan d'Agramunt, Pep del Noia,Buelna, Hermes, etc.). Sos pares es deien Josep Viadiu Valls, blanquer, i Teresa Valls Roca, i tingué dos germans petits, Victòria i Joan. Quan tenia 10 anys sa mare morí d'una aturada cardíaca i tres mesos i mig després son pare es tornà a casar, amb Concepció Mussons Codina, madrastra amb la qual no s'avingué. Considerat «ingovernable», immediatament va ser enviat a Barcelona (Catalunya) per treballar i ho va fer en diferents feines (blanquer, fideuer, oficinista, xarlatà de cafè, viatjant, venedor de llibres, jugador de cartes, etc.), vivint plenament la bohèmia barcelonina. Cap el 1908 va ser empresonat per primer cop i en 1909 participà en la «Setmana Tràgica», fet pel qual va haver de fugir i s'exilià un temps a Masamet (Llenguadoc, Occitània). Lerrouxista d'antuvi, a Igualada freqüentà el Centre Radical i al març de 1913 va ser elegit secretari de la junta d'aquest, càrrec en el qual va ser reelegit el febrer de 1914. A la tardor d'aquest anys s'instal·là a Barcelona i el gener de 1915 fou un dels promotors de la vaga de blanquers d'Igualada en demanda de la jornada de vuit hores, que durà 15 dies. En aquesta època, després d'introduir-se en la tertúlia confederal del Cafè Espanyol del Paral·lel de Barcelona i de fer amistat amb destacats llibertaris (Hermós Plaja, Eusebi Carbó, Francisco Cardenal, José Ortega, Rafael Vidiella, Jordi Arquer, Amadeu Bernardó, Joan Peiró, Agustí Castellà, Salvador Seguí, etc.), abandonà el republicanisme i abraçà l'anarquisme i l'anarcosindicalisme, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i començant a col·laborar en Solidaridad Obrera. Participà activament en el moviment revolucionari que tingué lloc entre el 13 i el 18 d'agost de 1917, formant par del comitè de vaga de la CNT, amb Salvador Seguí, Francisco Miranda, Tomás Herreros i altres; amb el seu fracàs, fugí de la detenció amagant-se uns quants mesos a la casa de Joan Peiró a Badalona. En 1918 assistí al Congrés Nacional del Ram de la Pell, que se celebrà al Poblenou de Barcelona i, amb Antoni Arbonés, va ser enviat per la CNT a Mallorca (Illes Balears) per preparar la vaga general i per a tal cosa s'entrevistà amb Joan March Ordinas. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 assistí, com a representant i secretari de la Federació Nacional dels Blanquers, al Congrés de la Confederació Regional del Treball (CRT) de Catalunya («Congrés de Sants»), que se celebrà a l'Ateneu Racionalista de Sants (Barcelona) i es mostrà partidari del SindicatÚnic. En aquesta època, en una gira de propaganda, conegué la militant anarquista Llibertat Ròdenas, que esdevindrà sa companya i amb la qual tindrà tres fills (Armand, Hèctor i Ismael). El 24 de novembre de 1918 parlà en el míting commemoratiu de la Revolució russa que se celebrà al Teatre del Bosc de Barcelona. Entre finals de 1918 i començaments de 1919, amb Francisco Botella, Josep Bois, Pere Massoni, José Gil Ballester i altres, realitzà una gira propagandística per Andalusia, i també per Catalunya (Tarragona, Igualada, etc.), per a explicar la nova estructura orgànica confederal sorgida arran del Congrés de Sants. El setembre de 1919 fou un dels promotors de la Unió de les Professions Liberals. En aquest 1919 passà a treballar com a corrector de La Vanguardia. En 1920 viatjà a Bilbao (Biscaia, País Basc) per tractar amb la Unió General del Treball (UGT) el tema del pacte sindical. Detingut amb altres destacats militants anarquistes, el 30 de novembre de 1920 va ser deportat a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). En 1922 va fer reaparèixer el periòdic Solidaridad Obrera a València. L'11 de juny d'aquest any assistí a la Conferència Nacional de Saragossa de la CNT, amb la qual s'arrenglerà amb el sector moderat de l'anarcosindicalisme, amb Salvador Seguí,Ángel Pestaña i Joan Peiró. En 1925 treballava com a corrector en l'editorial alemanya«Rudolf Mosse Ibérica», on també feia feina l'anarcosindicalista Pere Foix, però en 1926 l'editorial va fer fallida. En aquest any de 1925 traduí el llibre de Gabriel Alomar Villalonga La pena de muerte. En 1926 formà part, amb Vicente Botella i Camil Piñón, per part de la CNT, del Comitè Revolucionari que coordinà l'aixecament de Prats de Molló contra la dictadura de Primo de Rivera. Fou un dels signants de l'anomenat«Manifest d'Intel·ligència Republicana», que fou publicat el 2 de maig de 1930 en el periòdic L'Opinió. Entre el novembre i el desembre de 1930 col·laborà, quan el govern suspengué Solidaridad Obrera, sota el pseudònim de Juan d'Agramunt, en el setmanari Acción,òrgan dels sindicalistes del grup«Solidaridad», constituït com a tendència dins de la CNT per contrarestar la influència de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); no obstant això, l'agost de 1931 es negà a signar el«Manifest Trentista». Durant els anys republicans col·laborà en El Sembrador i en Combate,òrgan dels anomenats «Sindicats d'Oposició». Durant la Guerra Civil destacà com a orador en mítings i conferències. El novembre de 1936 va ser nomenat membre del Comitè de Controls d'Empreses Col·lectivitzades de la Primera Regió i en 1938 dirigí Solidaridad Obrera, en substitució de Jacinto Toryho. Quan el triomf franquista era un fet, ell i sa companya van ser dels últims a creuar els Pirineus. Passa uns mesos al camp d'internament de la platja de l'Aigual de Sant Cebrià de Rosselló (Catalunya Nord). Després marxà a París, on visqué amb Joan Peiró. A Bordeus (Aquitània, Occitània) es reuní amb sa companya i el 2 de desembre de 1939 salpà a bord del paquebot La Salle cap a Ciudad Trujillo (República Dominicana). Després d'un parell d'anys treballant en l'experiència agrícola d'«El Tamarindo», de San Juan de la Maguana (Santo Domingo, República Dominicana), on emmalaltí i malvisqué, i d'una estada fugaç a l'Havana (Cuba), en 1942 s'instal·là a la ciutat de Mèxic (Mèxic). Mentrestant, els seus fills Armand i Hèctor, van morir en el setge de Leningrad, lluitant contra els nazis. Per guanyar-se la vida, regentà un quiosc de llibres i després entrà a fer feina com a corrector en la Unió Tipogràfica Editorial Hispano Americana (UTEHA), on també col·laborà en la redacció del Diccionario Enciclopédico (1950). En l'exili mexicà dirigí Solidaridad Obrera (1942), publicació en la qual col·laborà posteriorment, i a partir del gener de 1945 dirigí Estudios Sociales, a més de publicar la «Biblioteca de Estudios Sociales», amb més de 30 títols en 1945. A partir de 1944 dirigí l'edició mexicana de Tierra y Libertad i a partir dels anys seixanta tornà a dirigir Solidaridad Obrera. A començament dels seixanta passà a treballar als «Talleres Gráficos de la Nación», la societat cooperativa que havia creat el president mexicà Lázaro Cárdenas, on es jubilà amb 75 anys. Trobat articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción, Acción Sindical, Acracia,Catalunya, Cenit,CNT, Combate,Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Espoir-CNT, Estudios Sociales, Frente Libertario, Fructidor,Horizontes, Igualada Radical, Juventud Libre, Lucha Obrera, Mañana, El Sembrador, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, El Trabajo, Umbral, etc.És autor d'Un hombre de acción (ca. 1927), Salvador Seguí («Noy del Sucre»). El hombre y sus ideas (1930), Figuras de la Revolución Española. Salvador Seguí, Noy del Sucre (1950), Chronology of the Spanish civil war and its origins (1972), Breve historia de la CNT (1991, amb Josep Peirats). Josep Viadiu Valls va morir el 23 de desembre de 1973 a la ciutat de Mèxic (Mèxic).

Josep Viadiu Valls (1890-1973)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Josep Viadiu i Valls (1890-1973), publicista i director de Solidaridad Obrera», en Revista d'Igualada, 33 (desembre 2009). pp.30-54

***

- Salvador Cano Carrillo: El 6 d'abril de 1900 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Cano Carrillo. Fill d'una família humil i nombrosa, ben aviat es traslladà a València, on a finals de 1919 s'acostà al moviment llibertari. Exercí de professor racionalista a la zona de València. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué una temporada al nord d'Àfrica. Des de Melilla (1927) i des d'Orà (1930) envià col·laboracions a La Revista Blanca. El 29 d'abril de 1932 fou detingut a Melilla, juntament amb altres companys (Valeriano Riobo de la Torre, Luis Navarro Paya, César de la Fuenete de Juan, Manuel Peña Lora, Juan Ruiz Calderón i Manuel Gramela), acusat de coaccionar esquirols durant la vaga general. A València aconseguí gran prestigi com a periodista, fent de corresponsal dels periòdics CNT i Solidaridad Obrera, de redactor per a Fragua Social i per a La Revista Blanca, i dirigint Nosotros, dedicant molts dels seus articles a la temàtica pedagògica i cultural. Durant els anys trenta fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1935 s'adherí al grup «Ariel» de Mislata integrat en aquesta organització. En aquests anys publicà dues obretes en la col·lecció«La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca: Amor sin trabas (1934) i La cosecha, sus encantos y sus dolores (1935). En 1936 col·laborà en UGT-CNT, de València. Entre 1937 i 1938 fou secretari del Comitè Regional de Llevant de la FAI. En aquestaèpoca col·laborà en l'Ateneu de Mislata, alhora que feia de mestre d'escola. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1937 representà la FAI de Llevant en el Ple de la FAI de València i fou un dels grans defensors en mítings de la nova estructura acordada, que feia de l'organització específica gairebé un partit polític. En 1937 prologà l'edició de la conferència de Tomás Cano Ruiz La FAI y los momentos actuales. El maig i el desembre de 1937 va fer conferències a València. En 1938 va escriure l'obra de teatre Paz en la tempestad, que va restar inèdita. El 20 de novembre de 1938 participà, amb Pura Pérez Benavent i José María Jover, en l'homenatge a Buenaventura Durruti que es va fer a Xàtiva. Amb el triomf feixista caigué pres al port d'Alacant quan intentava fugir i fou tancat al fortí de Santa Bàrbara. Aquest mateix any va ser tancat a la Presó Model de Mislata, on restà empresonat durant set anys. Quan fou alliberat restà a València, on es guanyà la vida com a representant. Va col·laborar en la premsa llibertària de l'exili i trobem textos seus en Anarkía,Cenit, Ideas-Orto, Ruta, etc. En 1974 col·laborà en l'enquesta «Pasado, presente y futuro del movimiento libertario español» publicada en Cuadernos de Ruedo Ibérico. El febrer de 1976 publicà una biografia del seu amic Valeriano Orobón Fernández en el número 26 (monogràfic) de la revista Ruta. En 1978 participà en el llibre col·lectiu, editat per Isidro Guardia Abella, Conversaciones sobre el movimiento obrero (Entrevistas con militantes de la CNT). Durant una estada a València de sos fills, Salvador Cano Carrillo patí una caiguda, portat a un hospital no se li va diagnosticar res d'important. Marxà a Montgailhard (La Guiena, Occitània) amb sos fills, però caigué paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre de 1991; fou enterrat a Montgailhard, al costa de la seva companya Francisca Gómez Aguirre.

***

- Margaret Michaelis: El 6 d’abril de 1902 neix a Dzieditz (Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia) la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, coneguda com Margaret Michaelis, amb el llinatge del seu primer marit. Nascuda en una família liberal jueva integrada pel metge Henryk Gross, sa esposa Fanny Robinsohn i sos germans Lotte i Erich. Margaret va estudiar fotografia al Graphik Institut de Viena i al famós Estudi d’Ora. Després de treballar en estudis fotogràfics de Viena i Praga, en 1929 es va traslladar a Berlín, on coneix el jove arqueòleg anarquista Rudolf Michaelis (1907-1990), que treballava al Museu Estatal de Berlín restaurant les antiguitats de l’Orient Pròxim, amb qui compartirà sa vida sentimental i el seu pensament llibertari; Rudolf era un dels caps de la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari), branca cultural de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), a més de ser amic de Durruti arran del seu exili berlinès en 1928. Entre 1922 i 1933 Margaret treballarà com a fotògrafa al seu propi laboratori Fotogross, just fins a l’ascensió de Hitler al poder. Per mor les seves conviccions anarquistes i de les seves activitats culturals, a més de ser jueva,és detinguda el març de 1933 a la llibreria de la FAUD i empresonada pels nazis. Alliberada en novembre de 1933 fuig il·legalment d’Alemanya i s’exilia a Barcelona, ciutat que coneixia d'ençà d’una visita que va realitzar en 1932, i s’instal·la juntament amb son company i altres anarquistes exiliats en un pis del carrer Migdia vivint en la misèria. Son marit, de qui se separarà en 1934 i es divorciarà en 1937, tot davant les autoritats del Ministeri de Justícia de Barcelona, entra a treballar al Museu Arqueològic d’aquesta ciutat, mentre ella es dedica amb la seva inseparable leica a donar testimoni de tot allò que veia. En 1934 muntarà el seu propi estudi a Barcelona (Foto-Studio, al carrer Rosselló 36, i més tard Foto-Elis, a República Argentina 218). En 1935 realitza unes fotos per a una exposició («Barcelona Futura») que havia de tenir lloc a Buenos Aires i també acompanyarà l’arquitecte Josep Lluis Sert i el pintor Joan Miró, de qui farà una bona col·lecció de fotografies de les seves obres, a Andalusia, publicant les fotos d’aquest viatge en AC. La figura de Margaret Michaelis abraça aspectes molt diversos. Els problemes de l’avantguarda dels anys de la República a Barcelona es manifesten tant en la seva obra com a fotògrafa, com en l’arquitectura del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC) --durant una temporada va tenir el seu estudi en un edifici de Sert-- que va ser un dels objectius principals dels seus reportatges, publicats en la revista AC,òrgan d’expressió del GATCPAC. Michaelis va ser la primera fotoreportera moderna a l’Estat espanyol; les seves fotografies del Barri xino barcelonès descobreixen tota una estratègia urbanística i política d’aquesta avantguarda a la qual pertanyia, a més de contrastar amb la imatge que els famosíssims barris baixos de Barcelona --el Barri xino era també famós per la novel·la de gènere de l’època-- tenen als ulls dels seus visitants i turistes. Pot ser, per tant, enquadrada dins del corrent de fotografia d’avantguarda: fotoreportatge, fotografia dirigida, nova visió, etc., sense oblidar la fotografia més costumista, expressament pensada com a propaganda, durant els anys de la guerra. Els seus reportatges del Xino, fotografies modernes i tècnicament impecables, reflecteixen una visió molt personal de la degradació del barri: retrata edificis insalubres (patis interiors, cuines), carrers, gents (nins tísics, prostitutes, gitanos, jugadors de cartes, músics ambulants, mariners, treballadors manuals, etc.) i sobretot aquell món marginal que ella va intentar treure a la llum i que moltes vegades va fer que la confonguessin amb una infiltrada de la policia. Un compromís vital que com a anarquista va voler denunciar. El seu treball, que va publicar en un bon grapat de revistes (D'ací i d’allà, Crónica,Mundo Gráfico, Nova Ibèria, SIAS, Armas y Letras) va quedar en l’anonimat; no va signar mai amb el seu nom perquè, com a llibertària, només creia en la feina col·lectiva. La Guerra Civil la va portar també a col·laborar amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, publicant fotografies de refugiats, pagesos, infants i altres temes rellevants per a l’època (com ara el multitudinari enterrament de Durruti, o la visita d’Emma Goldman a València, Catalunya i Aragó) i per la situació que es vivia aleshores. A finals de 1937, després de la detenció de Rudolf Michaelis a la Porta de l’Àngel pels estalinistes, abandona Barcelona --Rudolf es alliberat el febrer de 1938 i, nacionalitzat espanyol, es quedarà en l’exèrcit republicà--, i s’instal·la a París. Més tard marxarà a Bielsko (Polònia), on es trobaven els seus pares, i visitarà Cracòvia (on fotografiarà el gueto jueu). Després aconseguirà un permís de feina al Regne Unit en el servei domèstic i s’instal·larà a Londres, on també treballa com a fotògrafa de premsa. Finalment el setembre de 1939 marxarà a Austràlia on crearà, a Sidney, un estudi fotogràfic (PhotoStudio) especialitzat en dansa i retrats d’artistes i d’escriptors, que haurà de tancar en 1952 per problemes de vista. Va fer de secretària de Richard Hauser i Hepzibah Menuhim, la germana de Yehudi Menuhim, en una organització per a la investigació social a Sidney. En 1960 es casa amb el jueu austríac Albert George Sachs, i es trasllada a Melbourne per treballar junts al seu negoci d’emmarcaments, cosa que li permet practicar el dibuix i la pintura. En aquest anys s’interessarà per la psicologia de Jung i pel budisme. Albert morirà en 1965. Margaret Michaelis va morir el 16 d'octubre de 1985 a Melbourne (Victòria, Austràlia). Un any després els seus fons documentals seran donats a l’Australian National Gallery sota el nom d’«Arxiu Michaelis-Sachs».

Margaret Michaelis (1902-1985)

Rudolf Michaelis (1907-1990)

***

- Fritz Benner: El 6 d'abril de 1906 neix a Solingen (Renània del Nord - Westfàlia, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fritz Benner. Entre 1927 i 1928, amb sos germans Willi i Eugen (August), s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) de Wuppertal. També ajudà a organitzar els grups d'acció«Die Schwarzen Scharen» (Els Escamots Negres), que s'enfrontaven als carrers amb les bandes nazis organitzades. El maig de 1933 va ser detingut per la Schutzstaffel (SS), juntament amb sos germans i son pare, sota l'acusació d'organitzar una vaga a l'empresa Cosman-Villbrandt & Zehnder on treballava. L'agost d'aquell any va ser internat al camp de concentració de Börgermoor i el setembre de 1933 va ser traslladat al camp de Oranienburg, on conegué l'intel·lectual anarquista Erich Müsham. El febrer de 1934 va ser transferit al camp de Lichtenburg, on romangué fins a començaments d'abril. Un cop lliure s'afegí als nuclis de la FAU clandestins, centrant-se en la recaptació de diners per als presos i en l'edició i distribució de propaganda. En 1935 s'exilià a Holanda i s'establí a Amsterdam, on s'adherí al grup de militants de la Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització on militaven anarcosindicalistes de la FAUD exiliats, amb extrets contactes en l'interior d'Alemanya. Amb l'esclat de la Revolució espanyola el juliol de 1936, marxà a Barcelona (Catalunya), juntament amb son company Helmut Kirschey. Participà activament en les activitats de la DAS i s'enrolà en la Columna Durruti. Al front se li agreujà una malaltia al pulmó que havia contret als camps nazis i després d'un temps en un sanatori retornà a primera línia. En 1938, fugint de la persecució estalinista, abandonà la Península en direcció a Suècia. Des de Dinamarca hagué de retornà a França, ja que la seva documentació no va ser reconeguda, i als Països Baixos els companys li lliuraren un passaport holandès amb el qual pogué entrar a Suècia. Poc després va ser detingut acusat de falsificació de passaport i fou tancat tres mesos, sempre sota l'amenaça d'extradició. A Suècia comptà amb el suport de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), ja que no tenia permís de treball i estava en constant vigilància policíaca. En 1940, a petició de la policia política nazi, va ser novament detingut i internat per les autoritats sueques sota l'acusació de sabotatge a bucs alemanys. Amb el suport de la SAC i del seu periòdic Arbetaren i a una vaga de fam, aconseguí sortí en llibertat després de quatre mesos d'empresonament. En 1943 aconseguí el permís de residència i de treball. Amb el temps es casà amb una sueca i hi tingué dos fills. En 1949 retornà a Wuppertal, on col·laborà amb Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes per la Llibertat). Poc després retornà a Suècia. Fritz Benner va morir l'11 de novembre de 1966 a Estocolm (Suècia).

Fritz Benner (1906-1966)

Continua...

---

- I aquest Llàtzer tanmateix es degué morir, un dia, no?

El comentari de sobretaula el va fer un amic que no té la literatura com a dedicació principal però que té moltes hores de lectura i molt d’enginy. Efectivament, els Evangelis no en diuen res, de la vida post resurrectionem de l'amic de Jesús, i ens deixen la sospita que no fos un retorn fútil, una pròrroga vana. Consultada la Viquipèdia, sabem que hi ha diverses llegendes sobre aquest excepcional segon temps que va ser atorgat a Sant Llàtzer de Betània.

Una de les grans troballes de The testament of Mary, de Colm Tóibín, és la particular resposta que dóna a aquesta incògnita. No us faré massa de spoiler: l'episodi es troba a la primera meitat del relat i no n’és el motiu principal. Hi trobam un Llàtzer que s’arrosega per la vida sense esma, que es passa les hores gemegant en una cambra fosca, condemnat a una prolongació cruel de l’agonia...

Llegiu-la. En anglès, per poc que pugueu: no és difícil. En tot cas, acaba d’aparèixer en català.

Si us serveix com a spot publicitari, aquí teniu un video de manifestants catòlics a Broadway, quan una versió teatral va ser portada a l’escena. Que això no us faci pensar, però, en res en la línia de Leo Bassi o Javier Krahe (ben recomanables, d'altra banda): us estic parlant d’una nouvelle rodona, lírica i carregada de veritat humana.

Això ens deia avui en Toni de Sarau, gràcies per venir. Però els balladors anam allà a on hi ha bons músics!

Bona ballada al passeig que fa goig ballar-hi i bona bulla! malgrat pensava que només eren dos que ballen en mig.

Fins sa pròxima! 

  Sabeu què fa aquest home? I que entre els avantatges d'estar federats hi ha un 20% de descompte als refugis de la Ruta de la Pedra en Sec? Quins avantatges més hi ha pels federats? Per saber totes aquestes qüestions, heu de llegir EL SAIG, la publicació trimestral de la Federació Balear de Muntanya i Escalada:

 SAIG_abril2014.pdf

Dona la impressió que  el Festival de Pollença segueix sense rumb donant bandades, i d'esquenes a al majoria de grups polítics de l'Ajuntament. Consideram que el batle passa de la gestió de l’àrea de cultura que és la seva responsabilitat  i que seria millor que la delegués a un altra regidor, amb més interès, pel bé del festival i pel bé de Pollença.

___________________________________________________________

A nombrosos plens, des de que va finalitzar el Festival del 2013,  els grups de l'oposició vam demanar una reunió per valorar el Festival... ens van dir que es faria en desembre, més tard en gener,... Finalment la reunió de portaveus es va fer a finals de febrer, ens van donar documentació  i ens van dir que s'eliminaria el cicle de literatura. El mateix ens van dir a la comissió informativa. Només ha passat poc més d’una setmana i a la roda de premsa de la setmana passada sembla que es canvia de idea  i tornen a parlar d’incloure alguna activitat de literatura  al Festival i tampoc tenen clar si es faran o no actuacions a l’Auditori d’Alcúdia. Notícia a l'Ara Balears

Igual que al cas del pressupost al 2013 havia l'excusa de la sortida de l'equip de govern de la regidora d'hisenda i responsable del Festival, però un any després no poden utilitzar aquesta excusa i la sensació tan al cas del pressupost com del Festival és que les coses no s'estan fent bé, sinó tot el contrari

La impressió que dona tot plegat és que  el Festival segueix sense rumb donant bandades, amb un batle que passa l  i d'esquenes a al majoria de grups polítics de l'Ajuntament

Consideram que és hora que el batle delegui  la gestió de l’àrea de cultura a un altre regidor, ara que hi haurà déu regidors a l’equip de govern, amb més interès, pel bé del festival i pel bé de Pollença.

A l'enllaç teniu la informació de les actuacions musicals del Festival