Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 61 | 62 | (Page 63) | 64 | 65 | .... | 465 | newer

    0 0

    No és nou aquest debat, i possiblement sempre serà viu. Quan governa la dreta (gairebé sempre a les Balears) els periodistes del règim ens acusen -quan feim crítiques o mobilitzacions- de ser el braç armat de l’esquerra. Quan governa l’esquerra, aquesta ens acusa de fer el joc a la dreta. (Miquel Àngel March)


    La independència del GOB


    Blog de Miquel Àngel March


    No és nou aquest debat, i possiblement sempre serà viu. Quan governa la dreta (gairebé sempre a les Balears) els periodistes del règim ens acusen -quan feim crítiques o mobilitzacions- de ser el braç armat de l’esquerra. Quan governa l’esquerra, aquesta ens acusa de fer el joc a la dreta.

    Ni un ni altre acaben d’entendre el que és un moviment social i molt manco entenen que hi ha entitats independents de partits i de governs i que actuen amb criteris propis enfora del joc de poder. I no ho entenen, perquè els partits intenten tenir associacions a les ordres i que els facin la feina “bruta”. Hi ha exemples de sobres d’ençà que hi ha democràcia.

    El mes passat, arran del primer any de govern, el GOB va fer una valoració negativa, o si més no, enfora del que havia promès o del model que nosaltres volem per a les Balears. L’allau de respostes a a aquesta opinió han estat nombroses: algunes a favor i d’altres en contra. Fins aquí tot normal. Emperò en comptes d’analitzar el contingut d’aquestes crítiques o llegir l’informe que l’estelona. s’acaba qüestionant la seva independència i desqualificant globalment l’entitat.

    Supòs que el GOB s’equivoca moltes vegades i ho seguirà fent segurament. Emperò en tot cas dins d’aquests errors no s’hi trobarà el fet d’actuar a dictats de partits ni dels poders de torn. Ni fa el joc a la dreta ni el fa a l’esquerra. Té un paper i l’exerceix, agradi o no agradi.

    Blog Miquel Àngel March


    Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)


    Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)


    Defensa del GOB


    Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

    No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

    Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.



    Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

    Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme de suggerir, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

    Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

    Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

    Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

    I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

    Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

    L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

    Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

    Miquel López Crespí


    Un conseller [Jaume Carbonero] que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre. (Miquel López Crespí)


    Mallorca no és Sicília!


    Els desastres de Jaume Carbonero, novament



    La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment i, a part d’això, qui signa aquest article ho ha confirmat per mitjans personals i ben directes, el prepotent conseller d’Habitatge, el mateix que tants problemes ha causat i causa a les forces progressistes illenques amb els seus continuats errors, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

    La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



    La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

    Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

    Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

    Cal dir que a nosaltres, a l´esquerra que ha patit en carn pròpia, com Biel Barceló, les ofenses i mals modals de Jaume Carbonero no ens estranya gens ni mica tot el desgavell de desastres que envolten les decisions de Carbonero.

    Aquests continuats desastres sempre han posat en situació difícil les forces progressistes illenques: l’autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

    Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitat contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, el MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

    Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    L'amic Samuel Villevielle, de l'Associació d'Amics del Miquel Caldentey, i amb qui he aconseguit una comunicació més o menys fluida a través del correu electrònic, m'ha fet arribar algunes fotos de l'estat actual del Miquel Caldentey.  

    Les adjunt a continuació. Són obra de Serge Pajot, el pare de Yann Pajot, que és, com recordareu, el mestre d'aixa que dirigeix el projecte de restauració del vaixell.

    Vos adjunt també, a manera de recordatori, les fotos que jo mateix vaig fer durant la meva darrera visita al pailebot, que si no record malament corresponen a l'any 2008. De la comparació d'unes i altres imatges es despren que les tasques de restauració són lentes, però que van endavant. Ens hem d'imaginar les dificultats a les que Pajot i el seu equip han de fer front, i que sospit que són, més aviat, de caire econòmic... 


    0 0

    [31/03] «Anticristo» - Poesia antianarquista - Michaelis - Regueras - Guyau - Trenta - Recchioni - Abad Guitart - Subías - Sansano

    Anarcoefemèrides del 31 de març

    Esdeveniments

    Capçalera d'"Anticristo"

    - Surt Anticristo: El 31 de març de 1906 surt a La Línia (Cadis, Andalusia, Espanya) el primer número d'Anticristo. Periódico quincenal anarquista. Editat pel grup «Andalucía Rebelde», fou dirigit per José Rodríguez Romera, administrat per Salvador Rodríguez i es tirava a la impremta d'A. Roca d'Algesires. Hi van col·laborar Salvador Rodríguez, Josep Prat, Vicente March, A. Herrero, Luís de la Corza i F. Rodríguez Cabrera, entre d'altres. D'aquesta publicació anarquista de tendència individualista, molt influenciada per Nietzsche i Stirner, només sortirà a causa de l'encalçament de la justícia un altre número el 19 de maig d'aquell any, i ambdós es dedicaran gairebé exclusivament a atacar l'aspecte místic de l'anarquisme des del punt de vista purament individualista. L'única col·lecció que es conserva d'aquesta publicació es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    "El Briocense" (31-03-1907)

    - Poesia antianarquista: El 31 de març de 1907 es publica en el periòdic El Briocense de Brihuega (Guadalajara, Espanya) la poesia antillibertària El anarquismo, del col·laborador habitual d'aquesta publicació José Pérez y Pérez, de forts conviccions catòliques. Amb aquest poema, José Pérez, resumia la seva apassionada i visceral oposició a l'anarquisme, un corrent de pensament davant del qual manifestava la seva incomprensió i el seu terror; poques vegades s'ha palesat més clarament que en aquests versos fins quin punt els somnis d'alguns són els malsons d'altres. Curiosament el director de la publicació, Antonio Pareja Serrada, i un col·laborador, Antonio Pareja Serrada, eren militants republicans federals i tenien simpaties per l'anarquisme, com es demostra en la publicació de dues ressenyes sobre una novetat editorial d'aleshores, El hombre y la tierra, d'Élisée Reclus, editada per l'Escola Moderna de Barcelona, en els números del 15 de desembre de 1905 i en el del 15 de gener de 1906 d'El Briocense (1904-1907).

    José Pérez y Pérez: «El anarquismo» (El Briocense, 31-03-1907)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Rudolf Michaelis (ca. 1932), fotografiat per sa companya Margaret Michaelis

    - Rudolf Michaelis:El 31 de març de 1907 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'arqueòleg anarquista i anarcosindicalista Rudolf Michaelis, també conegut com Rudolf Michel. Sa mare morí poc després del seu naixement i des dels sis anys visqué en una família d'acollida. En 1924 s'afilià a les joventuts anarquistes de Leipzig. Afiliat a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fou el responsable de la seva branca cultural, la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari). En 1927 s'establí a Berlín, on es formà de manera autodidacta. En 1928 va fer amistat amb Buenaventura Durruti quan aquest passà per Berlín. En 1929 conegué la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, amb qui es casà l'octubre de 1933. Treballà al Departament de Restauració d'Antiguitats d'Orient Pròxim del Museu Estatal de Berlín i participà en nombroses missions a l'estranger, com ara una de sis mesos entre 1932 i 1933 a la mesopotàmica Uruk (Iraq). En 1933 participà clandestinament en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Amsterdam. Mantingué una gran amistat amb Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger. Les seves activitats antifeixistes i el seu rebuig a reconèixer les noves autoritats nacionalsocialistes va implicar que fos cessat del seu càrrec al Museu Estatal de Berlín i empresonat per la Gestapo. Gràcies a la intervenció del director del citat museu, fou alliberat cinc setmanes després i s'exilià amb sa companya el desembre de 1933 a Catalunya. A Barcelona, amb altres companys alemanys, formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys i que tenia la seu central a Amsterdam. La parella es va separar en 1934 i en 1937 aconseguí el divorci, tot davant les autoritats barcelonines del Ministeri de Justícia. En aquesta època treballà al Museu Arqueològic de la capital catalana i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'esclat de la Revolució espanyola, va combatre entre agost i novembre de 1936 com a milicià i fou delegat de la«Centúria Erich Mühsam», que s'integrà en la Columna Ascaso. Participà, amb una vintena de anarcosindicalistes catalans, en l'ocupació del Club Alemany, cau del nazisme a Barcelona. Quan la Universitat de  Barcelona va ser denunciada per ser un niu de reaccionaris, intervingué amb èxit a favor del seu excap en el Museu Arqueològic, Pere Bosch i Gimpera, perquè cessessin els atacs en la premsa. Després fou nomenat delegat polític del Grup Internacional de la Columna Durruti fins l'abril de 1937, quan substituí Elly Büchner (Elli Götze) en la presidència dels DAS. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, fou detingut a la Porta de l'Àngel de Barcelona per agents estalinistes i empresonat a SantaÚrsula i a Segorbe. Un cop lliure el febrer de 1938, s'integrà en l'Exèrcit Popular republicà i prengué la nacionalitat espanyola. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus, però retornà clandestinament i amb nom fals a finals de 1939. Detingut a la frontera per les autoritats franquistes, fou jutjat, condemnat a 30 anys i empresonat fins al 1944. Visqué fins al 1946 sota vigilància policíaca a Madrid. A la República Democràtica Alemanya acabà afiliant-se en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) i va ser nomenat director administratiu dels museus estatals a Berlín. En 1951 va ser expulsat del Partit, però restà a Berlín-Est i treballà, fins a la seva jubilació en 1964, com a mestre de primària al barri berlinès de Treptow. En 1967 rebé la visita de la seva antiga companya, que havia emigrat a Austràlia, i amb qui mantindrà correspondència fins al 1975. A partir d'aquest any tornà a contactar amb els seus antics companys de la FAUD a l'Alemanya Occidental. Sota nom fals va fer conferències a Berlín Occidental, entre altres temes, sobre la Revolució espanyola. Rudolf Michaelis va morir el 28 de novembre de 1990 a Berlín (Alemanya). En 1995 es publicà Mit der Centuria «Erich Mühsam» vor Huesca. Erinnerungen eines Spanienkämpfers, anlässlich des 100. Geburtstages Erich Mühsams, espècie de memòries sobre les seves experiències bèl·liques al front d'Aragó que ja s'havien editat en 1989 en un volum conjunt sota el pseudònim Hans Bronnen.

    Rudolf Michaelis (1907-1990)

    Margaret Michaelis (1902-1985)

    ***

    Ramón Regueras Deza

    - Ramón Regueras Deza: El 31 de març de 1909 neix a Bustillo del Oro (Zamora, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Regueras Deza. Sos pares havien emigrat a l'Argentina i després s'havien instal·lat a Biscaia. En 1923 començà a treballar a la mina Covaton, a la Vall de Somorrostro (Biscaia), i aleshores tenia com a veïna Dolores Ibárruri Gómez i el seu marit Julián Ruiz Gabiña, ambdós dirigents comunistes. Després s'enrolà com a mariner al vaixell Gobeo, on Alfonso Ramos l'inicià en el pensament anarquista. En 1932, durant una travessia, conegué la Unió Soviètica i allò que va veure el decebé força. De bell nou a la Península, aquest mateix any s'afilià a la societat obrera biscaïna«El Baluarte» de Sestao, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i a la Federació Local de la CNT, on militava son amic Pedro Obregón i Casajús. El grup llibertari de Somorrostro, del qual formava part Manuel Echevarría Novoa, futur capità del Batalló «Isaac Puente», mantenia, gràcies a la intervenció de Manuel Rodríguez Zaball, estrets contactes amb els companys càntabres de Castro Urdiales. A Somorrostro arreplegà un estoc d'armes i de municions útils per als grups d'acció i per als aixecaments revolucionaris de desembre de 1933 i d'octubre de 1934, insurreccions en les quals participà activament. Després dels «Fets d'Octubre» de 1934, fugint de la repressió, s'amagà a les muntanyes i després es refugià a Andalusia, on restà fins a l'amnistia de febrer de 1936. De bell nou a Somorrostro, quan el cop feixista de juliol de 1936, formà part del grup de companys que el 19 de juliol marxaren cap a Bilbao i l'endemà a Eibar a la recerca d'armament, podent recuperar alguns fusells. El 21 de juliol, amb un grup format per una quarantena de militants s'integrà en la primera columna d'Otxandio (Biscaia), comandada per Joaquín Vidal Munárriz, i marxaren al front amb l'autobús de la línia Bilbao-Vitòria. Aquesta columna comptà amb uns vuit-cents membres, entre ells Germán Vergara, Casajús, els germans Lucarini, Erico Arce, Gaspar de Abajo, etc. Durant la tardor de 1936 s'enrolà en el Batalló Confederal«Isaac Puente», el qual, a finals de novembre, va ser enviat al front de Villarreal amb la finalitat d'intentar reprendre Vitòria. Participà en els combats de Villaro-Areatza, Ubidea i Gorbea-Txiki. L'abril de 1937 va ser enviat a l'Escola de Guerra de Santander, però l'ofensiva franquista l'obligà a embarcar-se i arribar a Ribadesella, on es va reintegrar en el Batalló «Isaac Puente», el qual aconseguí trencar l'encerclament enemic de Reinosa i l'octubre de 1937 resistir amb els batallons«Larrañaga» i«Guipúscoa» en el front bèl·lic comprès entre Niembro i el Mazuco. L'abril de 1937 havia estat nomenat tinent i l'agost capità de la V Companyia de metralladores. El 21 d'octubre de 1937 va ser capturat per les tropes franquistes a bord del vapor Draga San Juan de Nieva arran de la caiguda del front nord i de la temptativa d'evacuació del batalló. Va ser internat a diversos camps de concentració i presons, com ara Camposancos (Pontevedra), Santoña (octubre de 1937), Orduña (novembre de 1937), Carmelo (Vitòria), Murguia, Bilbao, Miranda de Ebro (des del maig de 1940) i el Batalló de Treball 77 a Parideras de San Gil (Saragossa), abans de ser alliberat el 5 d'octubre de 1940. Després d'un temps a Sodupe (Biscaia), on havia de presentar-se periòdicament a la Guàrdia Civil, retornà a Somorrostro, on treballà en la construcció. Amb sa companya, Consuelo Ibáñez Orrantia, participà en activitats i reunions clandestines de la CNT, especialment entre 1945 i 1946 a Santurtzi. Després, però, cessà la seva militància, encara que restà fidel a les idees llibertàries. En morir el dictador Francisco Franco, s'afilià a la Federació Local de la CNT de Berango-Getxo (Biscaia), en la qual milità fins al seu final. En els seusúltims anys rebé diversos homenatges. Ramón Regueras Deza va morir el 26 de març de 1998 a Berango (Biscaia, País Basc).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Jean-Marie Guyau

    - Jean-Marie Guyau: El 31 de març de 1888 mor a Menton (País Mentonasc, Occitània) el poeta i filòsof llibertari Jean-Marie Guyau. Havia nascut el 29 d'octubre de 1854 a Laval (País del Loira, França), fill d'Augustine Tuillerie, qui va publicar Le tour de France par deux enfants (1877) i es va tornar casar amb el filòsof Alfred Fouillée. Educat per sa mare fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia als 17 anys. És premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques amb 19 anys, i amb 20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia al Liceu Condorcet. Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa activitat intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava, amb la finalitat de combatre amb el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va deixar poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com ara La littérature chrétienne du IIe au IVe siècle (1876), La morale d'Épicure et ses rapports avec les doctrines contemporaines (1878), La morale anglaise contemporaine, morale de l'utilité et de l'évolution (1879), Vers d'un philosophe (1881), Les problèmes de l'esthétique contemporaine (1884), Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion de l'avenir, étude sociologique (1886), L'art au point de vue sociologique (1889), Éducation et hérédité: étude sociologique (1889), La genèse de l'idée de temps (1890), Pages choisies des grands écrivains: J. M. Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el van donar notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction i L'irréligion de l'avenir, profundament innovadores, van impressionar i influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge amb exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels anarquistes en la seva aproximació a una societat llibertària i d'una moral al servei de l'individu.

    Santiago Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau»

    Jordi Riba: «La recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209

    ***

    Notícia de la detenció d'Hyacinthe Trenta apareguda en el diari parisenc "La Lanterne" del 21 de novembre de 1882

    - Hyacinthe Trenta: El 31 de març de 1897 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista Jules-Hyacinthe Trenta. Havia nascut el 17 d'agost de 1857 a Rives-sur-Fure (Rives, Arpitània) i son pare es deia Pierre Joseph Trenta. Cap el 1864 la família italiana Trenta, originària d'Aosta (Vall d'Aosta, Arpitània), s'instal·là a Lió. Hyacinthe Trenta es guanyà la vida com a mecànic d'instrumentals mèdics de precisió i d'òptica. En 1881, ben igual que son germà Joseph, s'adherí a la Federació Revolucionària de l'Est (FRE), la qual arreplegava la major part dels anarquistes de la zona. El 30 de juliol de 1882, com exaccionista del periòdic Le Droit Social, publicat a Lió entre el 12 de febrer i el 23 de juliol d'aquell any, va ser nomenat membre de la comissió administrativa (subcomissió de Correspondència i de Propaganda) del setmanari anarquista successor L'Étendard Révolutionnaire, que es publicà a la mateixa ciutat entre el 30 de juliol i el 15 d'octubre de 1882. El 13 i el 14 d'agost de 1882 fou un dels 12 delegats de Lió en la reunió anarquista internacional celebrada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), a iniciativa d'Élisée Reclus i de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i on s'adoptà un manifest de rebuig al sufragi universal, recomanant la separació total amb qualsevol partit polític i adoptant el comunisme llibertari com a finalitat. Arran de les manifestacions mineres de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba de Lió d'octubre del mateix, va ser detingut el 19 de novembre, juntament amb son germà i 24 altres militants de la FRE, i tancat a la presó de Saint-Paul. Encausat en la Segona Categoria de l'anomenat«Procés dels 66», que s'engegà el 8 de gener de 1883 al Tribuna Correccional de Lió i en el qual va ser condemnat el 19 de gener a un any de presó i a 100 francs de multa –no va ser condemnat  a cinc anys de prohibició dels drets civils, com la resta dels seus companys, per la seva qualitat d'estranger, ja que encara era súbdit italià. Un cop complerta la pena, i sota l'amenaça d'un decret d'expulsió, el 14 de gener de 1884 signà un compromís de respectar «les lleis i reglaments de la República francesa». Obtingué l'anulació condicional de l'expulsió gràcies a la intervenció dels professors de la Facultat de Medicina i de l'Escola de Veterinària que no volien perdre un obrer especialitzat indispensable en la posada al punt dels delicats aparells que usaven. Des d'aquest moment sembla que abandonà els cercles anarquistes i durant les festes del 14 de Juliol i les visites del president de la República a Lió, va fer ostensibles els seus sentiments republicans de manera exagerada. El 8 de desembre de 1896 patentà una turbina. Hyacinthe Trenta va morir, alcohòlic, el 31 de març de 1897 a Lió (Arpitània), deixant un fill natural que havia tingut amb sa companya.

    ***

    Emidio Recchioni (ca. 1932)

    - Emidio Recchioni: El 31 de març de 1934 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el propagandista anarquista Emidio Recchioni, també conegut com Nemo i altres pseudònims (Rastignac,Savarin, Bricciche, etc.). Havia nascut el 14 d'octubre de 1864 a Russi (Emília-Romanya, Itàlia). Treballador dels ferrocarrils, d'antuvi fou un republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, però per influència de Cesare Agostinelli, editor del periòdic anarquista d'Ancona Sempre avanti, entrà en el moviment llibertari. Amb altres companys (Cesare Agostinelli, Romeo Tombolesi, Ariovisto Pezzotti, Polimante, etc.) creà un grup àcrata a Ancona i ràpidament entrà en contacte amb destacats anarquistes, com Errico Malatesta, Pietro Gori i Amilcare Cipriani. Entre 1890 i 1894 fou el responsable dels ferroviaris d'Ancona. En aquests anys col·laborà, sota els pseudònims de Rastignac i Savarin, en el periòdic de Liorna Sempre avanti. En 1894 fou un dels fundadors i redactors del setmanari d'Ancona L'Articolo 248, dirigit per Ariovisto Pezzotti, i on començà a fer servir el pseudònim Nemo. Aquest periòdic, que va publicar el text programàtic de Malatesta Andiamo tra il popolo, patí nombroses persecucions i segrests i només pogué publicar nou números entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894. La policia el considerà com el «més actiu i influent propagandista» i responsable de tres atemptats amb explosius comesos el gener de 1894 a Ancona. El 28 de juny de 1894, com a conseqüència de l'atemptat comès per Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, va ser detingut amb altres companys per complicitat. Jutjat per l'Audiència el 30 de novembre de 1895, va ser absolt, però dos dies després va ser condemnat a residència forçosa assignada durant tres anys i enviat a la colònia penitenciària de Tremiti. Després d'organitzar un moviment de protesta contra les restriccions a les llibertats personals imposades pel director de la colònia, va ser castigat amb dos mesos en una cel·la d'aïllament i després traslladat a la presó d'Ancona i, més tard, a la d'Ustica. A finals de novembre de 1896 sortí en llibertat provisional, però no va ser readmès en la seva feina de ferroviari. En 1897 va ser un dels fundadors del setmanari socialista anarquista L'Agitazione, que sortí a Ancona entre el 14 de març i el 12 de maig d'aquell any i on signà els articles sota el pseudònim de Bricciche. El setembre de 1897 va ser novament detingut i deportat a Ustica per acaba la pena a la qual havia estat condemnat en 1894. Primerament va ser internat sis mesos a Favignana i, després de dos mesos a Lampedusa, va ser traslladat per raons de salut a l'illa de Pantel·leria, on conegué el propagandista anarcocomunista Luigi Galleani. Quan expià completament la pena el maig de 1899 --altres fonts parlen d'una fuita espectacular de l'illa presó--, emigrà a Anglaterra i s'establí a Londres. El setembre de 1900, arran de l'atemptat mortal de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia, col·laborà en el número únic de Causa en effetti, que sortí a Londres dirigit per Errico Malatesta. En 1902 creà amb altres companys (Malatesta, Mariani, Giulio Rossi, Spodesniac, Enrico Defendi i Gennaro Pietraroja) el grup anarquista «Bresci». Després de treballar en diversos oficis (dependent, mercader de carbó, representant de vins, etc.), en 1909 obrí, al número 37 d'Old Compton Street del barri londinenc del Soho, una petita botiga de gastronomia selecta i d'importació de productes italians (pernils, fumats, vins, pasta, etc.) que batejà amb el nom de King Bomba --irònica referència al tirà Ferran II de les Dues Sicílies-- i esdevingué ben aviat un lloc de referència per als anarquistes italians exiliats, a més de ser freqüentat per escriptors i intel·lectuals britànics --el polític laborista James Ramsey MacDonald n'era assidu. A més d'això, fou copropietari d'una companyia d'importació de marbre i de granit de Carrara. Aquestes activitats econòmiques donaren grans beneficis que destinà a diverses activitats polítiques i de suport als companys. El novembre de 1911 es casà amb Constanza Benericetti, amb qui tindrà dos infants, Vera i Vero, futur destacat propagandista anarquista sota el nom de Vernon Richards. En 1912 el King Bomba es convertí en la seu del Malatesta Release Committee (MRC, Comitè per la Llibertat de Malatesta), aleshores empresonat. En 1913 participà en el finançament del setmanari Volontà, que sortí a Ancona entre el 8 de juny de 1913 i el 9 de juliol de 1915 sota la responsabilitat d'Arturo Belletti i Cesare Agostinelli. En plena Gran Guerra, el 15 de febrer de 1915 fou un dels signants del conegut com«Manifest dels 35» contra el conflicte bèl·lic. Al costat de Pietro Gualducci, Vittorio Calzitta i Enrico Defendi portà a terme una gran i eficaç propaganda antimilitarista i per aquest motiu el desembre de 1917 va ser amenaçat amb l'expulsió per les autoritats militars sota el pretext d'haver enviat diners a l'estranger, però argüí que els diners tramesos eren per a la contractació de productes per al seu negoci. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista en llengua anglesaFreedom. També trobem articles seus, sota el nom de Nemo, en La Protesta, de Buenos Aires, i L'Adunata dei Refrattari, de Nova York. En 1920, sota el mateix pseudònim, publicà articles en el periòdic Umanità Nova, editat entre 1920 i 1922 a Milà i a Roma i al qual ajudà a finançar. A partir de 1920 es dedicà sobretot a la lluita contra l'arribada del feixisme a Itàlia, criticant les reticències, ja fossin socialistes, comunistes o anarquistes, a respondre de manera virulenta la violència feixista. Destinà importants sumes de diners al finançament del moviment anarquista i antifeixista, incloent aquí els clandestins grups d'Arditi del Popolo, activitats que el convertiren en objectiu de la policia secreta de Mussolini, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que obrí una oficina camuflada a prop del King Bomba, i del tinent coronel John F. C. Carter, comissionat adjunt de la Policia Metropolitana londinenca i membre de l'Special Branch (Secció Especial), que envià diversos informes a les autoritats feixistes italianes.  Amb altres companys (Decio Anzani, Francesco Galasso, Silvio Corio, Pietro Gualducci i Vittorio Taborelli) fundà el periòdic Il Comento, que publicà a Londres almenys sis números entre el 10 de setembre i el 26 de novembre de 1924. Amb Decio Anzani i Alessandro Magri fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Segons la policia, en 1927 s'integrà en la lògia maçònica «I Druidi» i a mitjans de 1929 en l'anomenada «Ettore Ferrari», formades per nombrosos exiliats antifeixistes italians. A més d'establir contactes amb Emma Goldman, George Orwell, Dino Rondani i Sylvia Pankhurst, es relacionà amb la colònia de refugiats a França i especialment amb la família Berneri --la filla de Camillo Berneri, Maria Luisa, es casà amb son fill Vero. En 1931, per evitar possibles persecucions i una eventual expulsió, adquirí la nacionalitat britànica, malgrat els informes en contra del tinent coronel Carter, gràcies al suport del seu amic Ramsay MacDonald, aleshores primer ministre del Regne Unit. Aquest mateix any, amb el nou passaport britànic, viatjà a Brussel·les (Bèlgica), seguit de prop pel l'agent de la Brigada Especial J. O'Reilly, amb la finalitat d'entrevistar-se amb el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i amb Angelo Sbardellotto. A finals dels anys vint i començament dels trenta, participà en el finançament de diversos atemptats contra Benito Mussolini, com ara el projecte d'atemptat organitzat per Camillo Berneri a la Societat de Nacions de Ginebra (1929), el complot muntat per Francisco Barbieri i Vindice Rabitti (1931), el finançament del passatge a Itàlia de Michele Schirru (1931), la planificació de l'atemptat aeri preparat amb Berneri per bombardejar la residència romana de Mussolini (desembre de 1931), etc. Després de l'atemptat frustrat d'Angelo Sbardellotto contra el Duce de juny de 1932, va ser acusat, citant fonts italianes, pel diari londinenc The Daily Telegraph de, sota el pseudònim de Nemo, ser l'inductor de l'atemptat; aquest fet aconseguí que el consolat italià tramités una demanda de desnaturalització i d'expulsió, que incloïa un informe de l'agent de la Brigada Especial O'Reilly, i el boicot de la seva botiga pels feixistes, que implicà l'exclusió d'aquest de la Cambra de Comerç Italiana, portant el comerç gairebé a la fallida. Durant aquesta època es va veure obligat a anar armat per a defensar-se de possibles agressions. Després d'un procés per difamació que interposà al periòdic londinenc, obtingué al voltant de 1.177 lliures en concepte de danys i perjudicis --les despeses de l'atemptat d'Sbardellotto n'havien costat 35. Patint una malaltia a les cordes vocals que l'impedia parlar, s'establí amb sa família a París (França) per rebre tractament mèdic. Emidio Ricchioni va morir el 31 de març de 1934 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) durant una operació de la gola i fou enterrat al cementiri londinenc de Kensal Green. El seu arxiu es troba dipositat en el Fons Vernnon Richards de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Emidio Recchioni (1864-1934)

    ***

    Julià Abad Guitart

    - Julià Abad Guitart: El 31 de març de 1939 mor a Aquitània (Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart, conegut com El Poca-roba. Havia nascut el 4 d'abril de 1882 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Obrer tèxtil, durant els anys vint treballà en una filatura i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament insurreccional a Terrassa que proclamà el comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de l'Ajuntament, revolta que finalment fracassà. D'antuvi aconseguí fugir de la repressió, però va ser detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de juliol de 1933 va ser jutjat a Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el 29 de juliol fou condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major pel delicte de «rebel·lió militar»; a dos mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes de multa per l'ús de nom suposat; i a 250 pessetes per l'ús de cèdula falsa. Durant la guerra civil, va pertànyer als sectors de la FAI partidaris d'emprar la repressió violenta per a defensar la revolució a la rereguarda. El gener de 1939, greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes feixistes que acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut crític i aconseguí passar els Pirineus, refugiant-se a Tornon d'Agenés. Julià Abad Guitart va morir el 31 de març de 1939 i va ser enterrat a Agen (Aquitània, Occitània).

    ***

    Cartell propagandístic de la 26 Divisió

    - Ramón Subías Mir: El 31 de març de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Ramón Subías Mir --el seu primer llinatge a vegades apareix com Subils. Havia nascut el 14 d'abril de 1916 a Lapuña (Osca, Aragó, Espanya). Durant la guerra civil va combatre com a oficial a la 26 Divisió, antiga Columna Durruti. Amb el triomf feixista s'exilià a França i el novembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a la Línia Maginot. El maig de 1940 fou detingut per les tropes nazis i enviat al camp d'extermini de Gusen.

    ***

    Francisco Sansano Navarro

    - Francisco Sansano Navarro:El 31 de març de 2002 mor a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el militant anarquista Francisco Sansano Navarro. Havia nascut l'1 de desembre de 1911 a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià). En 1936 treballava a Menorca quan se sumà a l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud que volia alliberar Mallorca del poder feixista. D'aquest grup de 31 companys cenetistes que se sumaren a Maó a l'expedició, formà --amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i algun altres-- un grupet anomenat «19 de juliol». Fracassada aquesta invasió, es traslladà amb uns pescadors a Barcelona. A la capital catalana intervingué en la formació de la«Columna Roja i Negra» i, més tard, conegué Matilde Saiz Alonso, miliciana santanderina amb qui es casarà després. Lluità al front d'Osca (Loporzano, Estrecho Quinto i Monte Aragón). En la milícia desenvolupà diversos càrrecs: cap del primer Batalló de la«Columna Roja i Negra» (127 Brigada Mixta amb la militarització) i també del quart, i després comandant en cap de la 195 Brigada. Quan estava a punt d'acabar la guerra, malgrat tenir passaport cap a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i son fill Helios cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de toros d'Alacant. Condemnat a 30 anys, fou tancat a Belchite. En 1942 pogué fugir i arribà a València, després d'una llarga marxa a peu, on sobrevisqué molts anys sense documentació. En 1968, quan ja residia a Santa Coloma de Gramenet, li foren lliurats papers.

    Francisco Sansano Navarro (1911-2002)

    Escriu-nos

    Actualització: 31-03-14


    0 0
  • 03/31/14--13:17: Prensa balear 1851 - 1860
  • Recojo la información que ofrece Joaquín María Bover sobre la prensa balear de estos años en su Diccionario bibliográfico de las publicaciones periódicas de las Baleares (1862), ordenándola cronológicamente y enlazo con la prensa digitalizada existente en la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica.

    XVII. Diario constitucional de Mallorca. Palma, imprenta de D. Felipe Guasp, gran folio de 4 páginas cada número. Con este título salió el periódico del número XVIII [Diario constitucional de Palma] desde el día 1.° de enero de 1851 hasta 31 de diciembre del mismo año. El día siguiente empezó á publicarse con el de Diario de Palma como puede verse en el nº. XXIV.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    XXIV. Diario de Palma. Palma, imprenta de D. Felipe Guasp, fol. de 4 págs. cada número. Empezó a salir en 1º de enero de 1852 siendo sucesor del Diario constitucional de Mallorca, número XVII, variando su tamaño de folio ordinario á doble folio desde 1º de octubre de 1853 y siguiendo en esta forma hasta 31 de diciembre de 1855. Desde 1.° de enero de 1856 empezó á salir en fol. español de 8 págs. cada número siguiendo así hasta 30 de noviembre de! mismo año. En lº de diciembre inmediato salió por primera vez titulándose El mallorquín. Véase número LI, y desde 1º de diciembre de 1861 volvió á salir de nuevo con el título de Diario de Palma, en fol. de doble tamaño del ordinario y de 4. pags. cada n.º siguiendo en la actualidad su publicación en esta misma forma. Precio de suscricion 10 rs mensuales.

    [En la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica: Diario de Palma (1852 - 1856)]

    prensa

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    XLVI. El eco de Menorca. Mahon, imprenta de Guillermo Ignacio Serra, 4º de 8 pags. cada n.° Era periódico diario, empezó á publicarse en 1855 y salia aun en 1858. Lo redactaba D. Francisco Jiménez y Guitét.

    [En la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica: El Eco de Menorca : periódico político independiente]

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LIII. El iris del pueblo. Periódico político, literario y moral Palma, impr. de Pedro J. Gelabert, fol. de 4 paga, cada n.° Salió el 1.º en 28 de febrero de 1855 y el último en 30 de noviembre del mismo año. Era periódico semanal demócrata y lo redactaba Don Joaquín Fiol abogado. Precio de suscr. 4 rs. al mes y 15 por trimestre.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LXII. El palmesano. Periódico político y literario. Palma, impr. de D. Felipe Guasp, fol. regular de 8 pags. cada n.º Salió el 1º en 3 de octubre de 1855 y el 117 y último en 30 de junio de 1856. Unicamente se publicaba los lunes, miércoles y viernes. Continuó con las variaciones que se notan en el n.º LXIÍI. Precio de suscr. 5 rs. mensuales.

    [En la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica: El palmesano : periódico político-literario]

    LXIII. El palmesano. Periódico político, industrial y literario. Palma, imprenta mallorquína á cargo de José López, fol. de doble tamaño del regular. Era diario de la unión liberal y sucesor del que precede. Empezó á salír en 1º de julio de 1859 y teminó en 9 de mayo de 1857. Su redactor principal fué Don Gerónimo Rosselló y Ribera, abogado. Precio de suscricion 7 rs. mensuales

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LXVII. El propagador Balear. Diario de avisos de Palma que ademas contendrá Moral religiosa, Historia, Literatura, ciencias, industria y comercio. Palma, impr. de D. Felipe Guasp, fol. regular de 8. pags. cada n.° Salió el 1º en 21 de noviembre de 1856 y el último en 9 de enero de 1857.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LIX. El mallorquín. Palma, imprenta de D. Felipe Guasp, folio de doble tamaño del ordinario, de 4 pags. cada n.º. Este diario, continuación del de Palma, n.º XXIV, empezó á publicarse en 1.º de diciembre de 1856 y terminó en 31 de agosto de 1861, saliendo otra vez desde el dia siguiente con el título de Diario de Palma. Precio de suscr. 10, rs. mensuales.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LIV. El isleño. Periódico científico, industrial, comercial y literario. Palma, impr. de Pedro José Gelabert, gran folio de 4 pags. cada n." Salió el 1.° el día después de haber cesado El genio de la libertad, n.° L. esto es, en 15 de agosto de 1857. Por orden del fiscal de imprenta se suspendió su publicación en 31 de marzo de 1860 y-desde el 2 dé abril siguiente apareció en su lugar El eco de las Baleares n.° XLIV. Volvió á salir El isleño en 4 del mismo mes y año y continua publicándose actualmente. Es diario de la unión liberal. Prec. de suscr. 10 rs. mensuales.

    [En la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica: El isleño : periódico científico, industrial, comercial y literario]

    XLIV. El eco de las Baleares, periódico científico, industrial, comercial y literario. Palma, imprenta de Pedro José Gelabert, gran fol. de 4 pags. cada nº. Salió el 1.º en 2 de abril de 1860 en reemplazo de El isleño, n." LIV, que dos dias antes fué suprimido por orden del Fiscal de imprenta. Duró El eco de las Bateares, que fué periódico diario, hasta el día 5 del mismo mes y año y desde el 6 volvió á aparecer en la escena periodística su predecesor El isleño. Precio de suscr. 10 rs. mensuales.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LXXXIX. La Violeta. Semanario de literatura teatros y modas. Palma, impr. de la viuda Villalonga, fol. mayor, de 4 pags. los 4 primeros núms. y de 8 los restantes. Salió el 1º en 14 de febrero de 1858 y el 13 y último en 29 de abril del mismo año. Prec. de suscricion 4 rs. mensuales.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LXI. El país. Diario de las Baleares. Palma, impr. de Juan Colomar, editor, responsable, fol. de doble tamano del regular, de 4 págs. cada n.° Salió el 1º en 16 de junio de 1858 y el 31 y último en 16 de julio del mismo año. Precio de suscr. 10 rs. mensuales.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    [Apéndice] Boletínde anuncios de la imprenta de Pedro José Gelabert, pas d'en Quint n.° 74 piso 4º. Palma, imprenta de Gelabert, fól. mayor de 4 pags. cada número. Han salido tres, el 1.º en diciembre de 1858, el 2.° en abril de 1859 y el 3.º en mayo de 1861.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    XXXIX. El Correo de Mallorca. Diario de noticias y avisos. Palma, imprenta de la V. de Villalonga, 4.° espaflol de 4 páginas cada número. Empezó á salir en 2 de diciembre de 1858, aumentó su tamaño á folio regular de 4 paginas desde 1.° de abril de 1859 y en 1.° de noviembre del mismo año apareció en folio mayor, bajo de cuya forma siguió publicándose, con mucha aceptación, hasta el 9 de octubre de 1862. Desde el dia siguiente apareció con este titulo: El Correo de Mallorca. Diario de intereses materiales, noticias y avisos de las Islas Baleares, variando su estructura con notables mejoras en su parte de redacción. Es diario liberal templado. Precio de suscr. 6 rs. mensuales.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LXXXII. La Caridad. Semanario de ilustración y recreo, acompañado de una biblioteca de conocimientos humanos. Ibiza, impr. científica y religiosa de la juvenlud á cargo de D Faustino Aranaz, editor y redactor; gran folio de 4 pág. cada núm. Salió el 1º en 3 de setiembre de 1859 y el 13 y úlíimo en 26 de noviembre del mismo mes y año. Se publicaba el sábado de cada semana: precio de suscr. 5 rs. mensuales.

    prensa

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LXXIX. Hoja autógrafa menorquina. Mahon, imprenta autográfica de D. Francisco Jiménez y Guitet, redactor, fol. Empezó á salir en 1859 y terminó su publicación en 31 de diciembre del mismo año.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LXXII. El Tiempo, periódico científico, literario, recreativo y de intereses materiales. Ibiza, imprenta de D. Faustino Aranáz, editor y redactor, gran folio de 4 páginas cada número. Solo salieron cuatro, el 1.° en 4 de diciembre de 1859 y el último en 29 del mismo mes y año. Unicamente se publicaba cuatro veces al mes en días indeterminados. Precio de suscricion 4 rs. mensuales.

    Sobre la prensa de esta época no he encontrado ningún estudio.


    0 0


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 03/31/14--13:17: Pero PODEMOS o no?
  • Con todo mi respeto y mi parcial simpatía, yo creo que  va a ser más bien que no.

    Podemos arrastra demasiadas contradicciones y demasiadas prisas para augurarle una feliz llegada a puerto.

    Ha venido a cambiar la política y a abominar de los liderazgos pero sus prisas por presentarse a las elecciones europeas le han "obligado" a decidir desde arriba cuestiones de gran calado: el mismo hecho de presentarse a las elecciones, el hacerlo en solitario, constituirse como partido o aprobar el reglamento de primarias abiertas para nominación de candidatos.

    Leo en el blog de Pablo Iglesias que en Podemos "no sobra nadie y faltan todos los que estén por la democracia, los derechos humanos y una vida digna para todos", una definición muy respetable y propia de un  partido radicaldemocrático; pero dos artículos antes encuentro un programa de salida del euro, de política económica y de relaciones internacionales también muy  respetable pero en una línea distinta y mucho más cercana a la de Izquierda Anticapitalista (único partido integrado en Podemos)… y dos artículos más tarde leo formulaciones propias de un partido populista, con pretensiones de autosituarse fuera de la política, que define a su enemigo como "la casta" (la casta política, se entiende) y que explica que dicha casta "no le tiene miedo a la izquierda", cosa que a la gente de Izquierda Anticapitalista le debe encantar.

    Digo todo esto sin acritud ninguna y sin ánimo de confrontación: todos los partidos tienen, tenemos, contradicciones y dificultades inevitables y, a éstas alturas de mi vida, lo único que me atrevo a exigir es lucidez para detectarlas, humildad para reconocerlas y voluntad para superarlas.

    El único reproche que me atrevería a hacerle a Podemos es que haya primado sus construcciones estratégicas a largo plazo sobre la necesidad urgente y perentoria de responder unitariamente al tsunami neoliberal. En un país donde hay gente que muere porque pasa frío y pasa frío porque no tiene dinero para pagar la calefacción, en un país donde tener trabajo es una suerte y donde los que trabajan están progresivamente desprotegidos, en un país donde hay niños que sólo hacen una comida decente al día (o ni eso), yo creo que lo urgente y lo imprescindible es que todos los que abominamos de estas políticas nos juntemos con generosidad  para darle a la ciudadanía una herramienta y una esperanza.

    No veo mayor prueba de modernidad política que subordinar los intereses de partido a los intereses de la ciudadanía que decimos defender. Es por eso que, perfectamente consciente de las miserias, las insuficiencias  y contradicciones de IU, me siento tan orgulloso de formar parte de sus filas

     


    0 0
  • 04/01/14--13:36: Ja tenim seu
  • Plens d’orgull i satisfacció ens complau comunicar a tots els nostres simpatitzats, afiliats i amics que, a la fi, tenim una seu física.

    Es tractava d’un somni llargament desitjat per tots els que formam part d’Alternativa per Pollença. Com a partit en clar creixement, s’estava tornant una necessitat absoluta trobar un espai físic que servís per albergar  tots aquells esdeveniments que el funcionament del nostre partit demanda avui en dia. Tothom sap que som un partit assembleari, i les nostres reunions ara es faran a una sala com cal, amb una taula com cal i cadires capitonades i tot. I no només això. Els nostres simpatitzats i amics sabran on s’han de dirigir per fer-nos arribar totes aquelles queixes i tots aquells suggeriments que han fet d’Alternativa per Pollença el partit amb més repercussió ciutadana. Ja no farà falta telefonar als nostres regidors, ni deixar comentaris al blog (des d’aquí volem aprofitar per saludar ben cordialment als nostres trolls). Bastarà passar-se per la seu i el nostre departament d’administració (perquè, clar, tendrem personal en horari d’oficina) atendrà totes aquelles comunicacions que se’ns facin.

    La veritat és que no ha estat fàcil trobar el lloc adient per tot el que s’ha dit. Finalment, i després de molt de cercar, la Fortuna i un hàbil agent immobiliari varen guiar les nostres passes fins al carrer Jonquet nº 62 baixos. Només va fer falta una bona neteja (estranyament, en terra hi havia unes plomes com de gavina) i canviar el blau de les parets per un color una mica més vermellós  per sentir-nos com a casa.

    En fi, ja sabeu que, a partir d’avui, dia 1 d’abril, si voleu res d’Alternativa per Pollença, ens trobareu al carrer Jonquet, 62. Vos hi esperam!

    Encara no hem pogut posar el nostre logo i el llaç a la façana però hem fet un fotomuntatge per acompanyar l'article. També volem eliminar les barreres arquitectòniques.

     

    0 0

    Com cada any des del PSM volem celebrar l'aniversari de la proclamació de la Segona República i recordar a tots els que patiren mort i repressió a partir del cop d'estat que va acabar amb ella. Per segon any consecutiu Memòria de Mallorca i Iniciativa Ciutadana organitzen el cicle amb la col·laboració de PSM i Alternativa per Pollença.

    Començam aquest divendres 4 amb el documental "Las Maestras de la República", recentment guanyador d'un premi Goya.

    El divendres dia 11 vindrà na Maria Antònia Oliver, presidenta de l'Asssociació de la Memòria Històrica de Mallorca a explicar-nos el procéspel que s'està en vies de jutjar els crims dels franquisme a través de la justícia argentina, després del mantell de silenci que la justicia espanyola ha volgut posar damunt el tema.

    El dilluns dia 14, aniversari de la República farem el ja tradicional acte a la Plaça dels Seglars amb l'actuació musical de Taverners, tot un luxe.

    El divendres 25 na Margalida Capellà ens presentarà la darrera edició de Veus Republicanes, amb el testimonis de la gent que va viure aquells anys i els seus descendents. Amb especial presència de pollencins en aquest volum.

    Finalment, el dissabte 26 hi haurà una visita guiada a Coves Blanques de Cala Sant Vicenç allà on coneixerem a fons la història del "Camí dels Presos", fet amb els treballs forçats dels presos republicans. 

    Vos hi esperam !

     

     

     


    0 0

     Avril 2002. Je venais de quitter Lyon et Paris après presque deux ans de navette TGV entre les deux villes. Je me suis installé à Péron, un petit village dans l’AIN (01) à 20 minutes en voiture du CERN, de l’Organisation Mondiale du Commerce ainsi que des Nations Unies. Aux portes de Genève et à une heure de Bourg-en-Bresse, la France d’en bas, celle qui proclamait jour après jour le premier ministre de l’époque, M. Raffarin.  Et soudain, Jospin s’éclipsa suite à sa campagne de copie de l’original, M. Chirac, qui à son tour était une copie conforme de l’authentique M. Le Pen.  La copie n’est jamais un bon chemin, surtout si on est en train de copier quelqu’un qui est en train de faire une copie…. Et ayant comparé les sentiments de la France réelle avec les rêves des Parisiens, aucune surprise. Paris, et après le reste…et voilà le sorpasso de ce jour du mois d’avril 2002 ! Depuis, on connaît la chanson. Sarkozy inonda la France de son parler vrai depuis le Ministère de l’Intérieur (24 heures sur 24 on entendait Sarko partout), et fut le président star grande gueule pendant cinq ans.  Et voilà maintenant M. Hollande, deux ans après sa victoire, qui se voit contre les cordes avec la défaite aux municipales. Et alors..quoi faire ? Regardons vers la droite, allons chercher la copie de l’original et de l’authentique.  Recherchons l’esprit Sarkozy de rassembler et si possible d’absorber ces gens qui votent le FN (et même la droite) afin de mettre frein au FN. Je me demande comment va-t-on attirer les familles de gauche…. Ça fait déjà un petit moment que je n’habite plus en France, et donc je n’ai pas assez de finnezza pour tout comprendre, mais en écoutant le nom du nouveau premier ministre, et donc voilà, on est à nouveau à la recherche des phantasmes du début des années 2000, après la défaite de M. Jospin.


    0 0
  • 04/01/14--13:36: VI Festival Menorca Jove.
  •  
    Dissabte 12 d'abril, a partir de les 21 hores, Festival Menorca Jove al Pla de l'Església des Migjorn Gran. En cas de pluja les actuacions es realitzaran al Poliesportiu Municipal.
    • Ho organitza: CIM i INJOVE.
    • Hi col·labora: Ajuntament d'es Migjorn Gran.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [01/04] «La Lutte» - Contra el«Terror Verd» - «Le Plébéien» - «Ciencia Social» - «El Proletario» - «Le Réveil Anarchiste» - FORA - Palma -«Germinal» - «Anarchia» -«Regeneración» - «Rumbos Nuevos» - «Le Réfractaire» - Maurin - Hédin - Ascaso - Caracremada - Hermosilla - Söderberg - Brousse - Angrand - Derré - Viñuales - Sos - Marcelino García - Santaló

    Anarcoefemèrides de l'1 d'abril

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Lutte"

    - Surt La Lutte: L'1 d'abril de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominicalLa Lutte. Organe anarchiste. Era continuació de L'Étendard Révolutionnaire (1882). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Els gerents van ser Lemoine, Morel, Félicien Bonnet i Louis Chautant. Entre els redactors estaven Jules Boissy, Louis Chautant, Léon Domergue i Henri Tricot, i els articles es publicaven sense signar. Entre els números 14 i 17 es publicà la sèrie«Produïts antibourgeois», que enumerava els productes explosius o inflamables més fàcilment manipulables. Durament perseguit per les autoritats, en sortiren 19 números, l'últim el 5 d'agost de 1883 i va ser continuat per Le Drapeau Noir (1883).

    ***

    El "Terror Verd" segons "Le Petit Journal"

    - Contra el «Terror Verd»: L'1 d'abril de 1893, en ple«Terror Verd», el Laboratori Central de la Prefectura de Policia (LCPP) de París (França) crea un Servei Especial d'Explosius operatiu les 24 hores del dia encarregat de neutralitzar i de destruir els enginys perillosos. Verd era el color de la pólvora utilitzada en la major part dels explosius dipositats pels anarcoterroristes (Ravachol, Henry, Vaillant), que també feien servir dinamita. La idea sorgí quan Charles Girard, de l'LCPP, neutralitzà un llibre-bomba dirigit a Jean Constans, ministre de l'Interior francès. Finalment, davant la manca de feina propiciada pels anarquistes, el Servei Especial d'Explosius acabarà desactivant els obusos que quedaven operatius de la guerra de 1870 que sorgien durant les excavacions parisenques i jugarà un paper important durant la Gran Guerra en la investigació dels gasos tòxics.

    ***

    Capçalera de "Le Plébéien"

    - Surt Le Plébéien: L'1 d'abril de 1894 surt a Dison (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Plébéien. Organe de combat pour l'émancipation des trevailleurs. Portava a la capçalera dos epígrafs: «De l'infern dels pobres es fa el paradís dels rics» (V. Hugo) i«El nostre enemic és el nostre amo» (Lafontaine). El gerent va ser Étienne Montulet i l'impressor G. Brandt. Víctima de la repressió policíaca, només se n'editaren quatre números, l'últim el del 13 de maig en 1894. Tornarà a reaparèixer amb el subtítol «Journal communiste-anarchiste» --més tard«Sociologie, arts, littérature»-- a Vaux-sous-Olne, a iniciativa de Jean Bosson, el 6 de gener de 1895 --a partir del número 9, del 28 d'abril de 1895, a Ensival (Valònia, Bèlgica)-- i n'editarà 25 números, l'últim el del 15 de desembre del mateix any. De la redacció i la gerència s'encarregava el mateixÉtienne Montulet. Entre els col·laboradors de les dues sèries podem citar Jean Ajalbert, Jean Bosson, A. Cipriani, Henri Depasse, Jules Deprez, F. Domela-Nieuwenhuis, Sébastien Faure, Flaustier, Paul Guille, Jean Grave, Louis de Grammont, Ed. Henin, E. Henry, G. Jacques, Jules Jouy, P. Kropotkin, Roger Laurend, Louise Michel, G. Montorgueil, Max Nordeau, Passe-Partout, H. Patenotre, F. Pelloutier, Adolphe Peluge, Edgar de Pondrome, Victor Serfant, Severine, H. Sevrin, Spartacus, Berthe Suttner, Tristan, Vindex, Zenitram, Henri Zisly, etc. El periòdic tenia una gran difusió per l'estranger (França, Suïssa, Regne Unit, Romania, Espanya, Portugal, Amèrica del Nord i del Sud, etc.) i va editar almenys un fullet en 1895 (L'anarchie en Cour d'Assisses-plaidoirie de M. Royer).

    ***

    Un exemplar de "Ciencia Social"

    - SurtCiencia Social: L'abril de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual llibertari Ciencia Social. Socilogía, artes y literatura. Era continuació de la revista del mateix títol publicada a Barcelona (Catalunya) entre 1895 i 1896 i que va haver de deixar de publicar-se a causa de la repressió sorgida arran del Procés de Montjuïc. Va sortir fins al febrer de 1900. Dirigida per l'anarquista italià Fortunato Serantoni, hi van col·laborar William Morris,Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, entre d'altres. Cal destacar la publicació de les classes dictades per Pietro Gori a la Facultat de Dret de la Universitat de Buenos Aires durant la seva estada argentina. També van publicar fullets, com ara el reeixit La inquisición fin de siglo. Los verdugos de Montjuich ante la justicia popular. La redacció s'ubicava al carrer Corrientes 2041.

    ***

    Capçalera d'"El Proletario"

    - Surt El Proletario: L'1 d'abril de 1902 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarquista El Proletario. Hi van col·laborar, entre altres, Raimundo Suárez, Francisco Guerrero, Ignacio Mondragón, Miguel Martínez, Isabel Duran, José Jiménez i el grup gadità «Amor y Libertad». Publicà notícies sobre el moviment obrer, sobre l'estranger i pàgines literàries. En van sortir 21 números, l'últim l'1 de febrer de 1903, i un suplement al número 14; deixà de publicar-se per manca de mitjans i fou continuat per Germinal, que només publicà un número el 24 de març de 1903. L'única col·lecció completa d'El Proletario es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Portada de "Le Réveil Anarchiste"

    - Surt Le Réveil Anarchiste: L'1 d'abril de 1914 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Réveil Anarchiste. Era el successor de LeRéveil Anarchiste Ouvrier, que s'havia publicat des del 15 de novembre de 1912 i fins a l'1 de desembre de 1913. Entre el comitè de redacció i els col·laboradors hi havia noms com Edouard Boudot, Eugène Jacquemin, Edouard Sené, Christian Cornelissen, Charles.Ange Laisant, Charles Malato, Benoit Broutchoux, Jean Wintsch, etc. L'administrador, Charles Bedouet, i els principals redactors de Le Réveil Anarchiste Ouvrier seran empresonats a la tardor de 1913, però el periòdic reapareixerà sota el nom Le Réveil Anarchiste el primer d'abril, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.

    ***

    Anagrama de la FORA V Congrés

    - IX Congrés de la FORA: L'1 d'abril de 1915 a Buenos Aires (Argentina) comença el IX Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1905, en ocasió del seu V Congrés, la FORA va establir expressament en la seva Declaració de Principis l'adhesió als «principis econòmics i filosòfics del comunisme llibertari». En 1915, el IX Congrés de la FORA, amb majoria sindicalista revolucionària, decideix eliminar de la Declaració de Principis l'adhesió a la finalitat del comunisme anàrquic. Aquest fet produeix la ruptura i a partir d'aleshores funcionaran dues federacions separades: la FORA del V Congrés (anarquistes) i la FORA del IX Congrés (novenarios o reformistes, amb majoria sindicalista revolucionària i minoria socialista, i després també comunista). La FORA del V Congrés, sense haver acceptat mai el terrorisme com a mètode d'acció sindical, es va adherir i es va mantenir acostada als anarquistes individualistes que realitzaren actes considerats terroristes, o als anarquistes expropiadors, com Salvador Planas --que havia atemptat contra el president Quintana--, Simón Radowitzky --que va assassinar el coronel Ramón Falcón, el repressor del Primer de Maig de 1909-- o Kurt Gustav Wilckens --que va matar el coronel Héctor B. Varela en venjança dels afusellaments de la Patagònia. El sindicat més poderós i influent de la FORA del IX Congrés era la Federació Obrera Marítima (FOM). En 1922, la FORA del IX Congrés es va fusionar amb altres sindicats per formar la Unió Sindical Argentina (USA), que més tard s'integrarà en la Confederació General del Treball de la República Argentina (CGT).

    ***

    Assemblea obrera

    - Vaga general a Palma: L'1 d'abril de 1919 es produeix a Palma (Mallorca, Illes Balears) una vaga general amb fortes i constants topades entre manifestants, per una banda, i l'exèrcit i el sometent que ocuparen els barris, per una altra. Els obrers mallorquins tenien plantejats diversos conflictes laborals, especialment sederes i adobers, i des del 26 de març els locals obrers estaven clausurats per ordre del governador. Ningú no va voler responsabilitzar-se del moviment vaguístic, però les acusacions com a instigadors es dirigiren contra un grup de paletes anarcosindicalistes que pocs dies abans havien aconseguit organitzar clandestinament reunions d'obrers de diferents gremis. La vaga general va durar fins el 2 d'abril.

    ***

    Capçalera de "Germinal"

    - Surt Germinal: L'1 d'abril de 1926 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic en llengua italiana Germinal. Mensile anarchico di propaganda. Després portarà com a subtítol «Anarchico di propaganda» i, més tard, en canviar la periodicitat «Quindicinale anarchico». Va ser dirigit per Antonio Martocchia i van participar en la seva redacció Erasmo Abate, Gigi Damiani, Carlo Pagella, Armando Riberi, Hugo Roland i Silvestro Spada, entre d'altres. En sortiren 72 números, l'últim l'1 de maig de 1930. Anteriorment, el 7 de setembre de 1913, havia aparegut unúnic número de distribució gratuïta de la mateixa capçalera editat pel «Grup de Propaganda Anarquista» i redactat per Umberto Postiglione.

    ***

    Capçalera d'"Anarchia"

    - Surt Anarchia: L'1 d'abril de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic bimensual Anarchia. Quindicinale. Portava l'epígraf «Per totes les llibertats i totes les rebel·lions». Contraposà el concepte d'associació lliure al d'organització, tot reivindicant l'autonomia del moviment específic anarquista del sindicalisme i la llibertat com a autonomia individual. Va ser editat per Aldo Aguzzi i estava finançat per Severino di Giovanni, qui hi col·laborà fent servir també diversos pseudònims (Mario Vando,Alberto Lubeni, El Albigense, etc.). També hi van escriure Alejandro Scarfó i América Scarfó (JAS), entre d'altres. Portarà una secció fixa sobre l'emancipació de la dona i parlarà sobre diversos temes (l'antifeixisme, els presos polítics, les dictadures americanes, l'expropiació, l'«anarcobandidisme», l'il·legalisme, la premsa burgesa, etc.). Aquesta publicació també edità llibres i fullets de diversos autors, com araÉlisée Reclus, Nino Napolitano, etc. En sortiren 10 números, l'últim el 10 de setembre de 1930, quatre dies després del cop d'Estat del general Uriburu. En aquestúltim número s'incità a lluitar contra el militarisme i la dictadura. L'octubre, però, es publicà clandestinament un darrer número, l'11, que posava, per eludir la censura, que estava tirat a Montevideo (Uruguai), encara que fou imprès a Buenos Aires.

    ***

    Capçalera del primer número de "Regeneración" (1937)

    - Surt Regeneración: L'1 d'abril de 1937 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de Regeneración. Periódico libertario. Editada per l'anarquista Efrén Castrejón, es declara hereva de la publicació editada entre 1900 i 1918 pels germans Flores Magón iòrgan del Partit Liberal Mexicà (PLM). Aquesta nova etapa, la tretzena, es va dedicar especialment a fer costat la Revolució espanyola. Es van publicar 15 números fins al 1938.

    ***

    Capçalera del primer número de "Rumbos Nuevos"

    - Surt Rumbos Nuevos: L'1 d'abril de 1939 surt a l'Havana (Cuba) el primer número del periòdic mensual anarquista Rumbos Nuevos.Órgano libertario. Posteriorment va portar els subtítols«Órgano libertario de Cuba» i«Publicación semanal antitotalitaria». Portà els epígrafs «Propulsor de la cultura» i «Órgan d'orientació social». Va ser editat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC), que agrupava anarquistes cubans i espanyols exiliats. Dirigit per Federico Marín, la gerència la portà Rafael B. Valdés; en la segona època, a partir de 1940, va ser dirigit per Domingo R. Díaz i administrat per Vicente Alea Puig; i en la tercera, a partir de 1941, dirigit per Marcelo Salinas i administrat per Juan R. Álvarez. Trobem textos de Diego Abad de Santillán, Roberto Alfonso, Domingo Alonso, John Anderson, Julio Ayllón Morgan, R. Bernal, José Ignacio Bustamante, Manuel Cabanellas, Adolfo Camiño, P. G. Campón, Álvaro César, Juan Chávez Romero, Diosdado, L. Dulzaides, G. Fosco, Jorge Gallart, Miguel González Inestal, Abelardo Iglesias Saavedra, Palmiro de Lidia, Jaume R. Magrinyà, Víctor Marguerite, José Martí, Claudio Martínez, Ricardo Mella, Muriel, Gregorio Ortuzar, Damián Paredes, Rudolf Rocker, Rafael Serra, Agustín Souchy, Jacinto Toryho i Adrián del Valle Costa, entre d'altres. Tractà temes molt variats, com ara economia, anarcosindicalisme, història, biografies, cultura, notícies orgàniques, cròniques locals i internacionals (moltes sobre Espanya i contra el pacte germanosoviètic), etc. Aquesta publicació, amb el suport de l'Associació Cultural d'Ex-Combatents Antifeixistes (ACECC), engegà una campanya de suport econòmic per als anarquistes espanyols exiliats a Cuba. En sortiren números, almenys, fins el 30 d'octubre de 1941.

    ***

    Portada del primer número de "Le Réfractaire"

    - Surt Le Réfractaire: L'1 d'abril de 1974 surt a París (França) el primer número de la publicació mensual Le Réfractaire. Journal de l'association«Les Amis de Louis Lecoin». Social, pacifiste, libertaire.  A partir del número 11, de maig de 1975, portarà el subtítol «Organe libertaire pour la défense de la Paix et des libertés individuelles». El periòdic era una iniciativa absoluta de May Picqueray, amb el suport de Claude Eric Laporte i de Alain Grandremy. Hi van col·laborar Francis Agry, Jean Alex, Berthier, Eugène Bizeau, Marcel Doby, Bontemps, René Cavanhie, André Claudot, Jean Coudret, Alexandre Croix, Simoni Dalbano, Patrick Davanche, Dupuis, Dominique Durand, Pierre-Gabriel Fabregues, Nicolas Faucier, G. Ferdiere, Jean Gauchon, René Gieure, Alain Grandemy, Armand Guidi, Silvère Herzog, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Maurice Laisant, Claude Laporte, Paule Lejeune, Maurice Lime, Calude Maignien, Pierre Martial, Pierre Martin, Philippe Mermin, Franck Neveu, Xavier Pasquini, Erwan Picard, May Picqueray, Marcel Pourrat, Francis Ronsin, Gilbert Roth, André Royer, Magda Sagwan, Saint-Els, Jean Tavantzis, Hervé Terrace, A. Thevenet, Jacky Turiot, Émile Veran, Jean Zeller, etc. La revista està editada amb nombroses fotografies i dibuixos d'autors com Cabu, Cardon, Dominique, Effel, Escard, Giraud, Kerleroux, Kubin, J. Lap, Moisan, Plantu Soulas, Pino Zac, etc. En van sortir 83 números, l'últim el de desembre de 1983. En aquest mateix, Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula documental Écoutez May Picqueray, on nombroses seqüències estan filmades a la seu del periòdic.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Autoretrat de Charles Maurin (1890)

    - Charles Maurin: L'1 d'abril de 1856 neix a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) el pintor, gravador i anarquista Charles Maurin. En 1875 obté el Premi Crozatier que el va permetre anar a París a estudiar Belles Arts i després a l'Acadèmia Julian, on acabarà ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va esdevenir membre de la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton l'introduirà en el gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic de Toulousse-Lautrec --qui farà la seva primera exposició particular amb ell el 1893--, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide Bruant). Inspirat pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de l'aiguafort, però sense oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels Rosa-Creu. Va col·laborar amb La Revue Blanche, dirigida per Fénéon, i amb Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un gran admirador de Jules Vallès, Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel. Charles Maurin va morir el 22 de juliol de 1914 a Grassa (Provença, Occitània). Famosaés la seva xilografia de Ravachol, amb el tors nu camí de la guillotina.

    ***

    Foto policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)

    - Émile Hédin: L'1 d'abril de 1865 –altres fonts citen 1869– neix a La Neuville (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Émile-Jules Hédin–citat a vegades com Edit–, també conegut com Gustave Rousseau i Erdin. Sos pares es deien Louis Hédin i Irma Ilt. Treballà en diversos oficis (barber, rellotger, restaurador, etc.). A començament de la dècada de 1890 milità en el departament del Sena. En aquests anys va ser condemnat en vuit ocasions per «abús de confiança». El desembre de 1893 es va refugiar a Londres (Anglaterra) per les seves activitats anarquistes i en 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1894 la seva rellotgeria londinenca va ser escorcollada per la policia. El 23 d'agost de 1894 va ser jutjat en absència per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Paul Lamarine, Alfred Grandidier, Édouar Bascourt i Jean Fanéon), per«robatoris i complicitat per encobriment»; ell, en concret, va ser acusat de ser la persona que negociava els títols i valors furtats pel grup anarquista expropiador. El març de 1895 vivia al costat de New Oxford Street i en 1896 residia al número 17 de Rathbone Place de Londres. El juliol de 1896 comprà el restaurant Francis al Dean Street de Londres.

    ***

    Francisco Ascaso Abadía

    - Francisco Ascaso Abadía: L'1 d'abril de 1901 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el combatent anarquista i anarcosindicalista de la CNT Francisco Ascaso Abadía. Era el membre més jove d'una família confederal i va viure a Saragossa des de 1913. Aviat es va iniciar en les lluites socials saragossanes, intervenint en nombrosos conflictes entre 1917 i 1920. En 1919, com a membre del grup Voluntad, va ser detingut per incitació a la rebel·lió d'una caserna i l'any següent, com a membre de Los Justicieros, és empresonat acusat de la mort d'un periodista saragossà, alliberant-lo després d'una gran pressió amb motiu de la Conferència de 1922. S'ajunta al grup Crisol (Durruti, Suberviola, Campos i Torres) i marxa a Barcelona, ciutat on treballarà de cambrer i s'integrarà a Los Solidarios, del qual serà un element prominent, i també encapçala el comitè de relacions anarquistes sortit de la Conferència anarquista catalana convocada pel grup. Participa en les accions contra Soldevila (juntament  amb Torres Escartín), Martínez Anido i Laguía (1923) i és de bell nou empresonat. Fugit de la presó amb l'ajuda de Buenacasa (8 de novembre de 1923) passa a França, amb Durruti, per Barcelona, amb la missió de crear un subcomitè revolucionari i una editorial de suport (gener de 1924). Des de 1922 sa vida corre paral·lela la de Durruti, amics inseparables. Viu a París com a treballador de la indústria del plom, participa en la fracassada incursió a Vera de Bidasoa i amb els diners de les expropiacions obren la Llibreria Internacional de París. El desembre de 1924 marxa amb Durruti a Amèrica: Nova York, Cuba (on farà feina d'estibador i tallador de canya, i on eliminaren un patró actuant sota el nom de Los  Errantes), Mèxic (on el març s'ajunta amb Alejandro Ascaso i Jover i assalten una fàbrica a Tucumán per finançar una escola racionalista i la premsa de la CGT), de nou Cuba, Xile, Buenos Aires (agost) amb nombroses accions expropiadores. En abril de 1926 Ascaso i Durruti tornen a Europa i, fent servir el pseudònim de Salvador Arévalo, Ascaso s'instal·la a París, on intervé en la preparació de l'atemptat contra Alfons XIII i en suporta les represàlies: empresonament el 25 de juny de 1926, expulsió a Bèlgica (23 de juliol de 1927, on Ascaso i Durruti van ser acollits per Hem Day) i tornada a França (París, Joigny, Lió). El gener de 1928 la parella es reuneix a París amb Cortés, Sanz i G. Vivancos; de bell nou presos en abril, passen clandestinament a Berlín en octubre i després a Bèlgica, des d'on participaren en el complot de Sánchez Guerra (gener de 1929) i en projectes editorials. Tornarà clandestinament a França i s'unirà amb Berthe Fabert. Retorna amb la República i des d'abril es trobarà a Barcelona. Sense oblidar la tasca expropiadora, a Barcelona es lliura a una febril activitat: innombrables mítings (a Almudévar i Osca el desembre de 1932, Saragossa el gener de 1936), assemblees, manifestacions, participació en els aixecaments de Fígols i de l'Ebre, deportació aÀfrica el febrer de 1932, enfrontaments amb els trentistes, secretari de la CNT catalana (tasca criticada pels asturians, ja que va ser l'autor d'una nota contra l'octubre asturià) entre 1934 i 1935, redactor de Solidaridad Obrera, assistent al Congrés de 1936, mítings amb Ortíz a Sant Boi i Sallent (1936), i tot això amb contínues escapades, desterraments i empresonaments. Quan va començar l'aixecament feixista a Barcelona va combatre en primera línia, essent l'encarregat de la coordinació i les comunicacions, i va morir inesperadament d'un tret al setge de la caserna de les Drassanes el 20 de juliol de 1936. Dels seus escassos escrits --va ser administrador del periòdic Crisol i va escriure articles en Cultura y Acción, de Saragossa (1922-1923), Solidaridad i Solidaridad Obrera-- es dedueix la desconfiança en les avantguardes clarividents i que el seu discutit anarcobolxevisme era més una estratègia de circumstàncies que de creences.

    Ma Pilar Molina Javierre: «Ascaso Abadía, Francisco», enDiccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 129-131

    ***

    Ramon Vila Capdevila

    - Ramon Vila Capdevila: L'1 d'abril --moltes fonts citen erròniament el 2 d'abril-- de 1908 neix a Peguera (Berguedà, Catalunya) el militant anarcosindicalista i maqui anarquista Ramon Vila Capdevila, també conegut sota diversos pseudònims (Caracremada,Peus Llargs, Capità Raymond,Ramon Llaugí Pons, El Jabalí), segons els diversos períodes de la seva actuació. Havia nascut en una família modestíssima i era conegut com En Maroto, nom de la masia on vivia. Sos pares van ser Ramon Vila Llaugí i Carme Capdevila Solé. Passà la infantesa a la colònia minera de Peguera, on quedà orfe l'agost de 1920. Dos anys després, es posà a fer feina en el ram del tèxtil a la Pobla de Lillet, afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en la publicació El Trabajo, editada a les conques del Llobregat i del Cardoner. En 1926 assistí, amb Antonio Vidal, Manuel Buenacasa Tomeo i altres companys, al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt Llobregat. Entre 1929 i 1930 sabotejà la maquinària d'una fàbrica de la Pobla de Lillet que havia acomiadat obrers i realitzà altre accions ludistes; per aquest fets fou detingut i  condemnat a vuit anys de presó. A la garjola conegué destacats militants anarquistes i anarcosindicalistes, i, també, aconseguí l'exempció del servei militar. Amb l'arribada de la II República espanyola i la seva amnistia, sortí en llibertat. De bell nou s'establí a la Pobla de Lillet, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i, a causa de la seva condició d'expresidiari, es va veure obligat a treballar a les mines de Fígols. El gener de 1932 participà activament en l'aixecament anarquista de Fígols. Després dels fets capitanejà la fugida d'uns 400 homes, que també hi van tenir participació, però va ser detinguts a la Nou de Berguedà i ell fou empresonat a Manresa i més tard a Barcelona. En sortir, a finals de 1932, no trobà feina a Fígols i va fer de llenyataire a Berga, on conegué Marcel·lí Massana Vancell. L'abril de 1936 tingué un important enfrontament amb la policia a Castelló de la Plana, en el qual morir son cosí Ramon Rives Capdevilla i un agent; detingut, se li intentà aplicar la «Llei de fugues». Sortí de la presó el 18 de juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, i s'enrolà el setembre a Manresa en la «Columna Terra i Llibertat», combatent en primera línia al front de Terol, juntament amb Marcel·lí Massana, Ramon Casals, Josep Ester i Josep Viladomiu, entre d'altres. L'octubre, amb el trencament del front, va anar a parar a una columna comunista, dintre de la qual fou detingut i portat a Montjuïc, d'on fou alliberat, poc després, gràcies a les gestions de la CNT. També va pertànyer al Servei d'Informació Perifèrica Militar (SIPM) i fins i tot s'infiltrà en la reraguarda enemiga a Saragossa. El març de 1937, amb la militarització, abandonà els fronts i tornà a Fígols, on va fer una gran amistat amb el director de les mines col·lectivitzades, Maximilià Puertas. Després fou nomenat delegat de Proveïments de la centrà tèrmica de Fígols i comandant del Cos de Carrabiners. Amb el triomf franquista, passà a França amb Puertas i patí els camps de concentració (Sant Cebrià i Argelers). En 1941 fugí del camp d'Argelers i s'integrà en la lluita clandestina enquadrat en els primers grups antifranquistes com a guia i enllaç. Després realitzà accions de sabotatge, com ara la voladura dels Carburs de Berga i de diferents línies d'alta tensió al Bages, el Berguedà i Osona. En 1943 fou detingut per la policia nazi en un dels seus freqüents desplaçaments pel Midi per no portar suficient documentació, fou tancat dos mesos al Castellet de Perpinyà i després fou enviat a treballar per l'organització alemanya Todt a les mines d'alumini de Bedarius, de les quals fugí per integrar-se en la resistència gala de Llemotges («L'Armée Secrete» i«Franc-Tireurs-Partisans»). Adscrit a la xarxa de Menessier i a la guerrilla, sobresortí en operacions de càstig contra les divisions de les SS i de sabotatge sota el pseudònim de Capità Raymond. Després d'actuar a Gironde i Charente en les unitats de la Unió Nacional, a Rochecouart comandà un grup de 200 guerrillers de «L'Armée Secrete», que assaltà i anihilà tota una divisió alemanya a Oradour-sur-Véze, i després encapçalà una companyia del«Batalló Llibertat» a la costa atlàntica. Al capdavant d'aquest batalló, en 1945 aconseguí alliberar alguns presoners dels darrers reducte nazis, a Royan i a Pointe-du-Grave. Amb la derrota nazi, s'incorporà en la lluita antifranquista a les comarques pirinenques, fent costat grups d'acció que es dirigien a Barcelona, especialment Francesc Sabaté Llopart, i actuant moltes vegades amb Marcel·lí Massana a la comarca del Berguedà, especialment entre 1946 i 1949, realitzant espectaculars sabotatges. El 17 de maig de 1947, arran d'una visita de Franco a les mines de Sallent, dirigí un grup de 50 guerrillers que havia d'atemptar contra el dictador, però un incident malmenà el pla. Entre 1947 i 1948 va fer de guia, passant cap a França Antonio Gil Oliver. També, en aquest període, col·laborà amb Josep Lluís Facerias, especialment a través de la serra del Canigó i la del Cadí. Va portar, també, el grup francès encarregat d'instal·lar a Barcelona la impremta de Solidaridad Obrera. Cap al 1949 operava a l'Alt Berguedà amb Francesc Denís (Català), Manel Sabaté i l'italià Elio Ziglioli. A la Pobla de Lillet, caigué gran part del seu grup i fou greument ferit. A partir de 1951 començà a ser molt buscat per la policia franquista, ja que se li atribuïa l'assassinat de dos anglesos a la collada de Tosses. En 1953 la CNT en l'exili desautoritzà la lluita armada, però ell mantingué el combat pel seu compte. En aquesta conjuntura, se li presentà l'oportunitat d'emigrar a Amèrica, cosa que refusà. El 7 d'agost de 1963, després d'haver realitzat cinc dies abans el que seria el seu últim sabotatge en una línia d'alta tensió que alimentava la ciutat de Barcelona, fou sorprès i abatut per un escamot format per 200 membres de la 231 Comandància de la Guàrdia Civil de Manresa a la Creu del Perelló, prop del castell de Balsareny (Castellnou de Bages, Bages, Catalunya), i fou enterrat a l'altra banda del mur del cementiri de Castellnou, sense creu ni referència. Ramon Vila Capdevila fou el darrer maqui català i amb la seva mort es pot donar per desapareguda la resistència armada al franquisme. El 7 d'octubre de 1978, amb la commemoració del seu setantè aniversari, se li organitzà una acte d'homenatge a Sallent, al qual havia d'assistir Frederica Montseny, juntament amb més de 2.000 persones; però fou dissolt per la Guàrdia Civil a instàncies del governador civil. Posteriorment se li han organitzats diversos actes similars arreu Catalunya. En 2002 i 2006 Josep Clara publicà Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català.

    Ramon Vila Capdevila (1908-1963)

    ***

    Julia Hermosilla

    - Julia Hermosilla: L'1 d'abril --alguns citen el 30 de març-- de 1916 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Julia Hermosilla Sagredo. Son pare, Juan Hermosilla, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ella, quan tenia 14 anys, s'afilià a aquest sindicat. Es relacionà amb la destacada família anarcosindicalista dels Aransáez, distribuí premsa llibertària, milità en les Joventuts Llibertàries i participà en les activitats del Grup Artístic Confederal de Santurtzi. Arran de la insurrecció llibertària de l'hivern de 1933, ajudà els companys de la Rioja a creuar els Pirineus. Prestà suport al moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Santurtzi, ajudant Vicente Cuesta i els Aransáez. Quan esclatà la Guerra Civil s'enrolà com a miliciana en un batalló confederal i fou destinada al front d'Otxandio. Se li va confiar la missió de internar-se en territori enemic per rescatar el doctor Isaac Puente, però finalment aquest fou detingut i afusellat. Durant el bombardeig d'Otxandio li van esclatar els timpans i restà sorda durant molt de temps. En 1937 va fer d'actriu en el Grup Artístic Confederal de Santurtzi. Quan la zona nord peninsular fou ocupada per les tropes feixistes, aconseguiren embarcar-se amb sa família cap a França. Considerades com a«roges», no van aconseguir desembarcar immediatament. Després de dos mesos a França, creuà els Pirineus amb sa família i continuà la lluita a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Baiona amb son company Julián Ángel Aransáez Caicedo i milità en la CNT de tendència«col·laboracionista». També participà activament en la lluita antifranquista, fent d'enllaç amb l'Interior amb missions orgàniques a la Península i, fins i tot, participà en, com a mínim, dos intents d'atemptats contra el dictador Francisco Franco: l'«atemptat aeri» de setembre de 1948 i el del Palau d'Ayete de Sant Sebastià de 1962. A començament dels anys seixanta col·laborà amb Defensa Interior (DI). Durant els anys setanta, juntament amb son company, milità en la tendència que editava el periòdic Frente Libertario i assistí anualment a les reunions que aquest grup celebrà a Narbona. Un cop mort Franco, ajudà a la reconstrucció de la CNT al País Basc peninsular. El 10 de novembre de 2001 morí son companyÁngel Aransáez a Anglet, on vivien. El 18 de juny de 2006 va rebre un homenatge a Artxanda amb altres lluitadors antifranquistes. Julia Hermosilla va morir el 10 de gener de 2009 a Baiona (Iparralde, País Basc). El seu testimoni va ser recollit en el llibre d'Aitor Azurki Maizales bajo la lluvia. Testimonios de los últimos gudaris y milicianos de la Guerra Civil en Euskadi (2011).

    Julia Hermosilla (1916-2009)

    ***

    Björn Söderberg

    - Björn Söderberg: L'1 d'abril de 1958 neix a Spanga, prop d'Estocolm (Suècia), el militant de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), Björn Mikael Söderberg. Va dirigir d'una campanya de la SAC en contra d'un substitut làctic que havia causat la mort de centenars d'infants. El 12 d'octubre de 1999 va ser assassinat de tres trets al cap, en sortir de ca seva, a Satra, suburbi d'Estocolm (Suècia). La mort d'aquest militant antifeixista està lligada a la seva feina. Söderberg havia denunciat en la premsa les relacions entre Rober Vesterlund, delegat de personal en l'empresa Svanströms de repartiment on treballava, i el grup neonazi Ariska Broderskapet (Germanor Ària), fet que va obligar a dimitir Vesterlund del Sindicat d'Empleats de Comerç on militava. Els tres detinguts com a responsables de l'assassinat (Hampus Hellekant, Bjorn Lindberg Hernlund i Jimmy Niklasson) eren militants feixistes i connectats directament amb Vesterlund. El 23 d'octubre de 1999 la SAC va realitzar una gran manifestació de protesta pels carrers d'Estocolm sota el lema«¡No pasarán!», i també va haver concentracions davant les ambaixades i consolats de moltes ciutats europees. Aquest mateix dia, un atemptat feixista va destruir el Museu Joe Hill, oficines locals de la SAC de Gävle i un lloc simbòlic per a l'anarquisme suec i nord-americà, ja que va ser lloc de naixement del conegut militant anarcosindicalista de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) Joe Hill; no va haver víctimes, però parts de l'immoble van quedar totalment destruïdes. Malauradament el Museu Joe Hill ha patit nombrosos atacs feixistes posteriorment.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Tomba de Paul Brousse al cementiri de Père-Lachaise

    - Paul Brousse:L'1 d'abril de 1912 mor a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), l'internacionalista de la Federació del Jura, metge, militant anarquista i després socialista reformista, Paul Brousse. Havia nascut el 23 de gener de 1844 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), va d'estudiar medicina i va militar en les files republicanes radicals fins a 1872, quan s'adhereix a la Internacional (AIT). En 1873 és condemnat a quatre mesos de presó, 50 francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona, on el 4 d'abril de 1873 fundarà amb Charles Alerini i Camille Camet el «Comitè de propaganda revolucionària socialista de França meridional», que publicarà un«Manifest» on s'anuncia la pròxima aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França i donar fe de la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris del seu país.  Participarà en el Congrés de Ginebra de setembre de 1873, tot reivindicant l'anarquisme com a única manera d'organització possible. Ingressa aleshores en la Federació del Jura, participant en la redacció del seu Bulletin de la Fèdèration Jurassienne amb James Guillaume i P'otr Kropotkin. El 18 de març de 1877 pren part a Berna en una manifestació glorificant la Comuna, que acaba en enfrontaments amb la policia, i és condemnat a un més de presó. El 15 d'abril de 1879, després de la publicació d'un article publicat en el periòdic que dirigirà, L'Avant-Garde (1877-1878), titulat «Propagande par le fait» publicat l'agost de 1877 que justifica els atemptats d'Hoedel i de Nobiling --és la primera vegada que apareix el terme«propaganda pel fet» en la premsa llibertària i a partir d'aquí es popularitzarà entre els cercles anarquistes--, és de bell nou condemnat a dos mesos de presó i després expulsat de Suïssa. A França, en 1880, s'allunyarà de les concepcions anarquistes per militar en el Partit Obrer i, després d'una escissió, amb els anomenats possibilistes de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF). En el Congrés Internacional de Londres, l'agost de 1886, juntament amb Jules Guesde, votarà l'exclusió dels anarquistes. D'aleshores ençà el seu nom estarà lligat al Partit Socialista, al reformisme i a l'electoralisme. En morir, va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise (divisió 97, cara al Mur dels Federats). Hi ha nombrosos hospitals a França que porten el seu nom.

    ***

    Autoretrat de Charles Angrand (1892)

    - Charles Angrand: L'1 d'abril de 1926 mor a Rouen (Alta Normandia, França) el pintor puntillista i neoimpressionista i dissenyador anarquista Charles Théophile Angrand. Havia nascut el 19 d'abril de 1854 a Criquetot-sur-Ouville (Alta Normandia, França). Va treballar d'antuvi en l'ensenyament abans de consagrar-se a la pintura. En 1884 funda a París la Societat d'Artistes Independents i es lliga al grup de pintors llibertaris (Seurat, Cross, Luce, Signac, Pissarro, etc.). Molt influenciat per Seurat i pel divisionisme, fins a 1890 pintarà paisatges i escenes de la vida quotidiana amb tècnica puntillista, però després va tornar a l'impressionisme més tradicional. A partir de 1895, Jean Grave comença a editarLes Temps Nouveaux i Charles Angrand, encara que retirat a Normandia, hi participarà en la il·lustració del periòdic, així com en el seu finançament oferint obres en tómboles llibertàries.És autor de nombrosos dibuixos en llapis, entre els quals es pot veure un moix negre, símbol anarquista importat dels wobblies de la IWW nord-americana i que amb el temps adoptaria la Confederació Nacional del Treball (CNT).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    P. J. Gelabert y Pol era el redactor de El isleño en 1860. Tenía un modo curioso de terminar un escrito pues antecediendo su nombre escribía con letra itálica una frase especial: "Por lo que va sin firma", "Por lo anterior" y seguía su nombre. El miércoles, 12 de septiembre, muestra en la portada dos poemas dirigidos "A S. M. la Reina", uno de Eduardo Infante ("Del ancho mar tres perlas codiciadas / Entre la blanca espuma adormecidas. / Que fueron por el moro poseídas / Y al moro por Don Jaime conquistadas.") y por J. Martí ("¡Oh salve, salve ilustre, intrépida Viajera! / Esclama el palmesano que vé por vez primera / De la libertad patria al Angel salvador; / Y al par desde su tumba salud por tí demanda / La voz de aquel monarca, la sombra veneranda, / La colosal figura del gran Conquistador.")

    Este número de "El isleño" debió publicarse por la tarde del día en que la reina Isabel II había desembarcado en Palma. Es una historia contada: Bartomeu Bestard la narra en dos artículos: La visita de Isabel II a Palma (I) (DM, 29/01/2012) y La visita de Isabel II a Palma (II) (DM, 19/02/2012). También la cuenta Antonio Flores (1818 - 1865) en "Crónica del viaje de sus Majestades y Altezas Reales a las Islas Baleares, Cataluña y Aragon, en 1860" (1861), libro digitalizado (ver: De la visita real de Isabel II a las islas Baleares en 1860.

    Charles Clifford (1820 - 1863) era un galés que vino a España en 1850. Hacía fotografías, primero utilizando el daguerrotipo, luego el calotipo y, a partir de 1856, el colodión húmedo. Se convirtió en «Fotógrafo de Su Majestad la Reina».ya que la acompañaba en sus viajes. Fotografió en gran parte de España los monumentos. Vino con la reina y quedan algunas fotografías de esta estancia. La reina estuvo tres días y marchó luego a Menorca.

    Bien, pues recojo aquí la Crónica que publicó El isleño el primer día de esta visita real y la acompaño con imágenes que Clifford obtuvo ese día y que he obtenido en Los viajes oficiales de la Reina Isabel II: el periplo de 1860 del Ministerio de Cultura.

    Palma
    Crónica de actualidad

    Ayer después de anochecido un repique general de campanas y algunos cañonazos anunciaron á este vecindario que S. M. Doña Isabel II acababa de llegar á nuestra bahía. Este aviso puso en movimiento á todos los habitantes de la capital, los cuales se dirigieron inmediatamente al muelle pera saber si desembarcaría en aquellos momentos. Sucedió lo que pensaba la generalidad: la Reina no quiso desembarcar y anunció que saltaría á tierra de ocho á nueve de la mañana de hoy.

    foto
    Charles Clifford: Entrada de la Reina en Palma de Mallorca. Arco triunfal levantado por el Ayuntamiento

    Decir que el silencio y la quietud ha reinado durante la noche en Palma seria inexacto, pues á todas horas veíanse transitar por las calles grupos mas ó menos numerosos animados del deseo de conocer á S. M. y temerosos de que no desembarcase sin poderlo presenciar.

    Si muchos forasteros habían entrado en Palma los últimos días, mayor ha sido hoy el número; se conocía en los estremos de la ciudad por el ruido.de los carruajes y por el murmullo de los que iban á pié; viéndose dirigir todos los grupos al muelle en cuyo sitio ha sido inmensa la coiicurrencia.

    A las nueve de la mañana las salvas de la escuadra han anunciado el desembarque de SS. MM. Han sido recibidos en el muelle por las autoridades que debían verificarlo con arreglo al programa, y descansando unos momentos en el lujoso salón de la Escma. Diputación han montado en el carruaje preparado y han entrado en la capital. Los victores dirigidos á S. M. no han cesado un momento y la augusta Señora que ocupa el trono de Castilla, habrá podido convencerse de la lealtad de los mallorquines y de que la grandiosa y espontánea ovación que se le ha dispensado es la sencilla y elocuente espresion de su mas acendrado cariño.

    Al entrar SS. MM. por la puerta del muelle la plaza ha hecho los saludos de ordenanza, y los coches de los regios viajeros y.demás séquito y acompañamiento han seguido el curso señalado de antemano. Por todas partes han encontrado la misma animación, en todos los puntos han sido victoreados SS. MM. con igual entusiasmo. Frente la cuesta de Santo Domingo ha bajado la Reina del carruaje en donde le esperaba el M. I, Sr. Obispo y el Cabildo de la Santa Iglesia. Cumplidas ias ceremonias religiosas, S. M. se ha encaminado á la Caledral bajo palio, en cuyo suntuoso templo ha oído misa: después de este acto se le han enseñado las reliquias, y acompañada del clero ha entrado en el Real Palacio á eso de las doce recibiendo á las autoridades y corporaciooes.

    Débil es el relato que ofrecemos a nuestros lectores, de la magnifica entrada en Palma de SS. MM., siendo inútil digamos otra cosa porque nunca nos acercaríamos á la realidad del hecho. Otros lo harán con frases mas elocuentes y estudiadas, nosotros no diremos mas sino que Palma se ha escedido á si misma poniéndose á una altura quo creemos habrá dejado satisfecha á la Reina, á sus ministros y á toda su comitiva.

    foto
    Charles Clifford: Alcázar de Mallorca donde ha pernoctado la Reina

    Réstanos ahora tan solo decir dos palabras acerca los adornos de la carrera. Ya tienen noticia nuestros lectores del entoldado y salón de descanso del muelle, construcciones ambas que dejarán un eterno recuerdo entre los que las han visitado, por la riqueza, lujo, buen gusto y oportunidad de una y por la sencillez, propiedad y magnifico efecto de la otra.

    En la calle frente la puerta del muelle se habían construido varios catafalcos, entre los que había uno destinado á las comisiones de los ayuntamientos forenses que cubría toda la pared del huerto del Rey, á la otra parte había otros varios de particulares.

    E! arco de triunfo levantado por el ayuntamiento frente la plazuela del es-convento de mínimos, es una construcción que honra sobremanera á la citada corporación, El buen efecto de este arco de triunfo no ha sido conocido hasta su conclusión. Felicitamos á la municipalidad por el buen éxito de su obra.

    Entre los edificios del Borne merecen citarse los de las casas Desbrull, Morell y Dameto, los que presentan una vista magnifica, habiendo algunos de ellos llamado la atención de SS. MM. al pasar por aquel sitio El Casino Balear, y la casa del señor Moragues estaban también propiamente adornados. El cuartel del Carmen y la casa de Espósitos igualmente atraían la vista de los concurrentes. Las Iglesias de San Miguel y Santa Eulalia han adornado hasta donde han podido sus fachadas. Ninguna calle pero, se ha mostrado mas lujosa que la Platería. Seguramente habrá llamado la atención de SS. MM el ver el buen gusto y la riqueza de los adornos, distinguiéndose á la entrada y salida de dicha calle, las columnas de Hércules con las inscripciones Plus ultra. La fachada de las Casas consistoriales ostentaba como otras veces los retratos de sus hijos ilustres y estaba adornada conveníentemente. Los catafalcos construidos frente el pórtico de Santo Domingo y en el mismo pórtico, presentaban un golpe de vista muy agradable, ya por los adornos, ya por la mucha gente que en ellos estaba colocada. La Santa Iglesia Catedral solemnemente engalanada hace inútil cuanto digamos acerca este templo, porque conociendo su grandiosidad nos escusa de encarecer su magnificencia.

    foto
    Charles Clifford: Arco de triunfo levantado la Reina en Palma de Mallorca por los vecinos del arrabal de Santa Catalina

    Concluiremos por hoy nuestra crónica lamentándonos de que no hayan podido asistir á la memorablo entrada de SS. MM. las comisiones de los ayuntamientos de Formentera, San Antonio y San José de Iviza, á causa del precipitado retorno del Jaume I de su viaje á Alicante, ocasionado por la brevedad con que debió enterar á las autoridades de esta isla de lo adelantado que se hallaba el viaje de SS. MM. Esta tarde se presentarán las parejas de los pueblos, a! objeto de ofrecer á la Reina los frutos de sus respectivos distrítos, y se ejecutará lo demás del programa que tenga á bien aceptar S. M

    Por lo anterior,

    P. J. Gelabert y Pol.

    El isleño : periódico científico, industrial, comercial y literario, 12 de septiembre de 1860

    Palma había sido visitada por Carlos I. Tras la visita de Isabel II, en 1877 también hubo una visita real, Alfonso XII (de un año de edad), pero en esta ocasión no hubo fotógrafo. Ver Ilustraciones de F. Montaner y Leo Bravi.


    0 0

    El novembre del 2013 EMAYA va donar difusió d’un vídeo publicitari en el qual plantejava desenvolupar una planta de biomassa al Pla de Sant Jordi. 

    Neus Truyol, regidora de MÉS per Palma, va demanar informació sobre el projecte que hi havia darrera aquest spot publicitari. Vàrem apel·lar al responsable d’EMAYA, Andreu Garau, perquè explicàs a la ciutadania els detalls d’aquesta futura planta de biomassa: ubicació, capacitat energètica, tipus d’energia generada, impacte ambiental, viabilitat econòmica, entitat constructora i gestionadora...

    La regidora de MÉS per Palma Neus Truyol amb el portaveu Toni Verger
     
    També ens preocupava conèixer quin seria el destí de l’energia que s’obtindria de la planta (aeroport, planta hotelera, xarxa elèctrica general...), en definitiva com i a qui es distribuiria l’energia, qui en sortiria beneficiat...

    Davant tots aquests dubtes i preguntes plantejats des de MÉS per Palma, la resposta del PP va ser clara: el PP ven fum. No hi ha cap projecte concret, tot és pura especulació i jocs d’artifici; un anunci publicitari d’un no-projecte. No hi ha ningú interessat en desenvolupar-lo, no hi ha finançament, no hi ha respostes, no hi ha projecte

    Però, què significa una planta de Biomassa?

    Sovint es parla de la combustió de biomassa com una font d’energia neta i no contaminant. Però no hi ha consens científic en aquest sentit. Moltes veus parlen dels inconvenients d’aquesta, tant per la contaminació del medi ambient com per l’afectació de la salut. Alguns opinen que la biomassa pot arribar a ser més contaminant que la crema de carbó. La incineració sempre produeix tòxics, per tant s’ha d’estudiar bé què incineram per produir energia per tal de reduir al màxim la contaminació.

    Per valorar la viabilitat i conveniència de la biomassa, s’ha de considerar l’eficiència energètica del tipus de biomassa a utilitzar. La biomassa és molt poc eficient en la producció d’energia elèctrica, per exemple. En aquest sentit es recomana no construir grans instal·lacions industrials de crema de biomassa per generar electricitat. 

    La planta de biomassa pot ser una alternativa interessant en l’àmbit forestal local, derivada d’una gestió forestal i agrícola responsable i sostenible (no de cultius energètics) i en instal·lacions de generació de calor per a instal·lacions municipals, granges, habitatges...

    També ens assalta una nova preocupació davant aquest no-projecte: seria suficient la producció de canya (font de combustió) del Pla de Sant Jordi? O també hauríem d’importar biomassa? Ens recorda a l’estafa de TIRME i la seva importació de fems.


    0 0

    La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)


    Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí


    Festes de Sant Antoni 2008



    Presentació del llibre Sa Pobla i la història. Els presentadors, un ample ventall nacionalista i progressista, eren: Mateu Morro, historiador; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Comas, batle de sa Pobla i Sebastià Gallardo, regidor de Cultura (PSM).

    Per Mateu Morro, historiador


    Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.

    Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.

    He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.



    Sa Pobla, Festes de Sant Antoni. Presentació de Sa Pobla i la història, el darrer llibre d´història de l´escriptor pobler Miquel López Crespí. D´esquerra a dreta: Joan Comas, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí, l´historiador Mateu Morro i Sebastià Gallado, regidor de Cultura.

    Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.

    Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.

    Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.

    Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.



    Quan va acabar la presentació de Sa Pobla i la història -obra de l´escriptor Miquel López Crespí-, la gent va demanar al conegut autor pobler la signatura del llibre que s´havia acabat de presentar. En la fotografia podem veure un moment de l´important acte cultural.

    En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i d’identitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part d’ell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.

    Allò que és local i personal és la clau de l’univers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a l’espai comú de tots els éssers humans. L’universalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i d’on ve.

    En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que s’interessa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part d’un planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.

    Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.

    No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.

    Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets d’identitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència l’esforç d’una gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.

    En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina –ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç d’escriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.

    Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps d’acceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.

    La vida popular d’un temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull d’anècdotes i històries que definien l’ànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones se’n van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.

    La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent.

    I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent –que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.

    Acabaré amb un fragment d’un escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: “Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia”.

    Sa Pobla (13-I-08)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    Ja hem arribat a l'onzena edició dels actes d'Abril de República que han servit i serveixen per a recuperar  la memòria col·lectiva de la República. Enguany, a l'igual que l'any passat, els actes són organitzats per Iniciativa Ciutadana per Pollença i l'Associació Memòria  de Mallorca, amb la nostra  col·laboració i del PSM. Altre dia us informarem i explicarem com el batle que teòricament també exerceix de regidor de Cultura no ha donat permís per fer els actes al museu com era la intenció dels organitzadors.

    Per començar aquest divendres 4  teniu l’oportunitat de veure   "Las Maestras de la República" al centre cultural de Pollença a les 20:00.El documental produït per FETE-UGT  recrea l'experiència de les mestres de la república espanyola a través de testimonis d'investigadors i de familiars d'aquelles dones, i amb imatges d'arxiu inèdites, ha guanyat el premi Goya del cinema espanyol a la millor pel·lícula documental.

    El film mostra el treball pels drets de les dones i per la modernització de la societat i l'educació que van fer aquelles mestres que, arribada la dictadura, van patir majoritàriament la repressió franquista. Carmen Agulló, titular del Departament d'Educació Comparada i Història de l'Educació de la Universitat de València és una de les investigadores que participen en el treball audiovisual.

     L'educació va constituir un dels grans compromisos socials de la democràcia de la Segona República. L'objectiu era configurar l'estat docent, que portaria la cultura i l'ensenyament als racons més remots del país per construir una societat més justa, lliure, equitativa i solidària.

    Les mestres de la república, o senzillament republicanes, com ens agrada recordar-les, van participar de forma compromesa i valenta en el desenvolupament d'en aquest projecte. Representaven el model de dones modernes i independents. Elles serien les responsables, en bona mesura, de la construcció i difusió de la nova identitat ciutadana, en educar al seu alumnat en els valors d'igualtat, llibertat i solidaritat, tant a través de la transmissió en els continguts a les aules com, sobretot, amb el seu exemple personal.

    Dones compromeses amb la igualtat social i de gènere, eren conscients que cada pas que donaven representava el dibuix del camí pel qual unes altres transitarien. Amb el seu interès per innovar, investigar i desenvolupar un discurs propi en l'àmbit de l'educació es van embarcar en els viatges d'estudis, van participar en les Missions pedagògiques, van ocupar llocs de direcció en els col·legis i van formar part d'organitzacions sindicals, polítiques i associacions feministes i ciutadanes. Van ser pioneres en processos d'innovació i practiques pedagògiques que obrien les aules a una metodologia activa i participativa.

    Perquè creien en la igualtat van derrocar els murs que separaven als alumnes i alumnes, proposant pràctiques de relació que els permetés compartir interessos i coneixements. Una coeducació que els possibilitaria aprendre a compartir la vida en igualtat.

    Aquest projecte quedo interromput després de la guerra civil, amb la terrible depuració exercida pel bàndol vencedor sobre un magisteri compromès amb les idees republicanes. En les mestres, la repressió va ser especialment terrorífica, en intentar acabar física i simbòlicament, amb els valors d'igualtat i autonomia que elles representaven.

    Amb aquest documental, des de FETE UGT, donem un nou pas en la recuperació de la seva memòria. El seu llegat tant ideològic i pedagògic és més necessari que mai per defensar l'educació en la qual creiem.

    Les seves vides són el testimoniatge del compromís amb l'educació, la justícia i la igualtat. El seu record forma part del nostre present i l'inici del nostre futur.

    Aquest documental vol contribuir a la difusió de la seva obra, des d'aquí donem les gràcies a totes les persones que ho han fet possible, i a totes aquelles mestres i mestres que avui segueixen els seus passos.

    Carlos López Cortiñas.

    Secretari General FETE UGT

     A la següent pàgina podeu trobar informació molt completa sobre el documental.

     
     

     

    LA RESTA DEL PROGRAMA D'ABRIL DE REPÚBLICA ÉS:

    El divendres dia 11 al Centre Cultural de Pollençaa les 20:00h  na Maria Antònia Oliver, presidenta de l'Asssociació de la Memòria Històrica de Mallorca  farà la xerrada "Cercant justícia a l'Argentina".

    El dilluns dia 14, acte d'homenatge als republicans a la Plaça dels Seglars  a les 19:00 h.

    El divendres 25al Centre Cultural de Pollençaa les 20:00h na Margalida Capellà ens presentarà el llibre Veus Republicanes.

    Finalment, el dissabte 26 hi haurà una visita guiada al Camí dels Presos"  de Cala Sant VicenÇ

    Vos hi esperam a tots i agrairem la màxima difusió.

    Salut
     
     

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [02/04] Enfrontaments a Roma - «Ce Qu'il Faut Dire» - NABAT - Parmeggiani - Ihuel - Elizalde - Fortin - Brailey - Dommanget - Ortiz

    Anarcoefemèrides del 2 d'abril

    Esdeveniments

    Paolo Chiarella

    - Enfrontaments a Roma: El 2 d'abril de 1908 a Roma (Itàlia) durant l'enterrament d'un obrer mort en un accident laboral es produeixen enfrontaments amb les forces de l'ordre. La policia va obrir foc, amb el resultat de quatre morts i 17 ferits. Entre els morts es troba el paleta anarquista Paolo Chiarella, que caigué a la plaça del Gesù.  Van ser detinguts el paleta anarquista Mario Casadei i els sindicalistes revolucionaris Adolfo Canali i Egidio Vitali, entre d'altres. Es va declarar la vaga general. Arran d'aquests esdeveniments, es condemnarà diversos anarquistes a dures penes de presó.

    ***

    Capçalera de "Ce qu'il faut dire"

    - Surt Ce Qu'il Faut Dire: El 2 d'abril de 1916 surt a París (França), en plena Gran Guerra, el primer número del setmanari anarquista Ce Qu'il Faut Dire (Allò que cal dir). Editat per Sébastien Faure, amb el suport de Mauricius, atacarà el militarisme i el capitalisme, atiadors de la guerra. El periòdic tindrà una bona acollida, però enfurisma la censura que amputa sovint una gran part del text. Trobem articles de Théo Argence, C. Auban, Henri Becirard, Marcel Bonnet, Charles Bontemps, Constant Bougon, Benoit Broutchoux, Maurice Cancel, André Claudot, C. Content, A. B. Croix, R. C. Delon, Camille Delong, Dr. Elosu, Alfred Fàbregues, Sébastien Faure, Anrdré Girard, Léonce Guillaume, Alzir Hella, Octave Jahn, C. A. Laisant, Edourd Lapeyre, Félix Larivalliere, Pierre Lariviere, B. Leveque, Lisitchtine, Mauricius, Marie i François Mayoux, Alfred Mignon, Marc Pierrot, Han Ryner, Georges Serviere, Frédéric Stackelberg, Maurice Veil, Madeleine Vernet, etc. El periòdic va editar fullets mensuals de diversos autors (Sébastien Faure, Eugène Delong, Mauricius, etc.). S'editaran 83 números, l'últim el 22 de desembre de 1917. El títol del periòdic serà reprès per Louis Louvet entre 1944 i 1949.

    ***

    Makhno i un grup de companys

    - Primer congrés de la NABAT: Entre el 2 i el 7 d'abril de 1919 es realitza a Elizabetgrat, actual Kirovograd (Ucraïna), el primer congrés de la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). Els delegats hi denunciaran el domini dels comunistes sobre els soviets i l'organització purament militarista de l'Exèrcit Roig, tot reivindicant la necessitat d'un «exèrcit de partisans revolucionaris» organitzat espontàniament i semblant al que opera a Ucraïna sota el nom de Makhovtxina. També es reprotxarà als anarcosindicalistes que no s'hagin afegit a la NABAT.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Luigi Parmeggiani a la seva galeria

    - Luigi Parmeggiani: El 2 d'abril de 1860 neix a Villa Ospizio di Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) --altres fonts citen el 24 de juliol de 1858 a Reggio nell'Emilia-- l'anarcoindividualista expropiador i antiquari d'art Luigi Francesco Giovann Parmiggiani, més conegut per Luigi Parmeggiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Le Beau Louis, Louis Marcy, etc.). Nascut en una família pagesa jornalera, en 1872 treballava com a aprenent de tipògraf i durant els anys posteriors muntà un taller de bijuteria. En 1878 entrà en el grup local de l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Reggio nell'Emilia. En 1879 marxà d'Itàlia per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885 visqué fent de sabater per Occitània i Arpitània, on conegué Maria Carronis, que esdevindrà sa companya durant una desena d'anys. A Lió (Arpitània) entrà en contacte amb grups revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a París, on la seva casa del carrer Bert es convertí en lloc de reunió d'anarquistes i antics communards. En 1886, amb Vittorio Pini, creà el grup anarcoindividualista il·legalista expropiador «L'Intransigeant» (L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut, va ser condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar del permís de residència, a l'expulsió. És en aquest expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani per una errada de transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a Brussel·les (Bèlgica), on treballà de mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent; després passà a Londres (Anglaterra), on creà el grup anarquista«L'Anonimato» i va fer amistat amb Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a París on entrà de bell nou en contacte amb «L'Intransigeant» i engegà una violentíssima polèmica amb els socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla de bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a Itàlia i el 14 de febrer a Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i l'endemà atemptaren contra Camillo Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889 en dos fulletons ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats. Determinats sectors del moviment anarquista acusaren el grup«L'Intransigeant» d'agent provocador a sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser detingut, mentre son company fugí a Londres, on fundà el grup anarquista «La Libera Iniziativa». El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per l'Audiència de Reggio nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de presó. L'any 1891 suposà un punt d'inflexió en la seva vida: minvà la seva militància, abandonà Maria Carronis i posà en marxa la seva activitat antiquària; en aquest canvi intervingué força l'haver conegut el pintor Ignacio León y Escosura que l'introduí en el món de l'art i de les antiguitats. Però, que amb qui realment estava interessat era per Marie Augustine Thérese Marcy-Filieuse, l'esposa del pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els llaços amb la família Escosura, el gener de 1892 marxà a París, però va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 mesos de presó per possessió il·legal d'armes i per violació del decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà dels atemptats al company Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a Sud-amèrica. El juliol de 1893 va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota el nom de Louis Marcy i fent-se passar pel germà de la seva amant, obrí una galeria antiquària al barri de Bloomsbury, aleshores de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte amb nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb Sir John Charles Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador de la col·lecció artística personal de l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari, com ara armes, esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà definitivament la militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria Marcy esdevingué el punt de referència obligat per als col·leccionistes d'art a Londres i en 1899 l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899 també publicà a Bolonya el llibre de poemes Versi. En 1901, any de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de determinades peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels productes i traslladà la galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant l'hivern de 1902 a Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di Cesnola, admirador d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum, intentà vendre antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta no va ser considerada raonable. Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En 1903 anà a París i el 27 de juny d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy», que regentava la seva amant; l'endemà admeté la seva vertadera personalitat, que ja no militava en el moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local es van trobar gran quantitat d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues, mobles, etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu procés es contaren multitud d'històries d'allò més fantasioses: els objectes eren el resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat assassinat i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de lladres anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser alliberat sense càrrecs. Immediatament després d'aquest escàndol, en sorgí un altre. L'inspector d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre de memòries on un capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de denunciar el seu passat anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a falsificador, perista, propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905 tingué lloc a Londres el procés per difamació que interposà al comissari, però el seu passat llibertari prevalgué sobre les acusacions i no aconseguí res; en 1906 publicà a París la seva versió dels fets sota el títol L'Ex ispettore inglese Sweeney condannato per diffamazione. A proposito del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di Giustizia d’Inghilterra. Després reprengué les seves activitats comercials a París i el juny de 1907 fundà la revista Le Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités, barreja entre crítica, teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels seus negocis, que perdurà fins al febrer de 1914. El començament de la Gran Guerra restringí qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914 morí el pintor Augusto Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la vídua d'Escosura, que deixà una filla, Blanche Leontine (Anna Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna. També aquest any publicà a París els seus Ricordi e riflessioni. En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que disposava de tots els seus béns, però sense cap paper que legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà civilment el 3 de gener de 1920 --Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna 39. En aquest any tancà la«Maison Marcy» i creà el«Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar el maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En 1922, en el primer número de la revista alemanya Belvedere, Otto von Falken publicà l'article «Die Marcy Falshungen», on retornà obrir el debat sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de costum, ordí una estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava els seus deutes amb la justícia, marxà a Itàlia. El setembre de 1922 registrà el seu matrimoni parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la galeria de París, comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924 anuncià oficialment a l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de«regalar» les seves col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any l'arquitecte Ascanio Ferrari començà les obres de la Galeria Parmeggiani al palau goticorenacentista de mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7 d'abril de 1926 s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926 rebé la visita del president del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini. Parmeggiani transformà la seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de pintors contemporanis i d'arts decoratives, conferències artístiques, concerts, etc. Amb grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a l'Ajuntament la cessió de les seves col·leccions a condició que els seus dubtes fossin sanejats, s'acabés de construir l'edifici i li fos concedida una pensió vitalícia a la seva esposa. Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini començà la negociació assistit per diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca, Angelo Silvio Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense dubtes, el 13 de març de 1933 se signà l'acord davant el notari Abate i el 30 de març el Ple Municipal acceptà la«donació». El 18 de juny de 1933 s'inaugurà la «Civica Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se així la seva jugada i aconseguint un retir d'allò més profitós i una imatge d'«anarquista redimit» i mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran menyspreu cap el règim feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut física i mental es deteriorà ràpidament i en aquests anys s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore» de caire religiós. Luigi Parmeggiani va morir el 17 de juny de 1945 a Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

    Luigi Parmeggiani (1860-1945)

    ***

    Notícia del processament de Jean-Michel Ihuel apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" del 2 de desembre de 1907

    - Jean-Michel Ihuel: El 2 d'abril de 1881 neix a Ploemeur (Ploemeur, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean-Michel Pascal Ihuel. Obrer planxista i calderer a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) d'An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya), el 6 de desembre de 1907, després de dos mesos empresonat, va ser absolt per l'Audiència d'Ar Mor-Bihan per un delicte de«provocació a l'assassinat i incitació de militars a la desobediència» arran de les seves paraules en un míting de protesta i per haver repartit cançons antimilitaristes. Com a membre destacat de la Unió dels Sindicats d'An Oriant, assistí al congrés d'aquesta organització que se celebrà entre el 24 i el 25 de novembre de 1912 i s'encarregà de llegir l'informe «La compra de material per a les sopes comunistes». En 1914 era arxiver de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat. Quan feia pocs dies que havia esclatat la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1914 a An Oriant, quan la partida del 262 Regiment d'Infanteria al front, davant una multitud immensa i silenciosa, cridà repetides vegades«A baix la guerra!», «A baix França!» i «Visca Alemanya!»; agredit per la gentada, va ser detingut, jutjat públicament pel Consell de Guerra Marítim d'An Oriant i condemnat. El Primer de Maig de 1920 participà activament en els actes públics organitzats pe la Borsa del Treball d'An Oriant. En 1935 vivia al Chemin de la Villeneuve de Kéryado (Ploemeur, Bretanya) i el seu nom figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Ar Mor-Bihan amb la qualificació de«perillós, antimilitarista i partidari de l'acció directa».

    ***

    Notícia de la detenció de Francisco Elizalde Martínez apareguda en "ABC" (27 de juliol de 1934)

    - Francisco Elizalde Martínez: El 2 d'abril de 1898 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Elizalde Martínez, conegut com El Roña. Paleta de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari. El març de 1919 va ser processat per agredir l'esquirol Manuel Varañans i fou condemnat a dos anys de presó. El 5 d'octubre de 1922, quan complia una pena per estafa a la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya (Companyia del Nord), intentà sense èxit escapar-se de la secció de presos polítics de la presó de Larrínaga de Bilbao amb Secundino Felguero Ruiz i Ramiro López Iglesias, resultant aquest últim greument ferit de bala per un sentinella. El febrer de 1923 sortí de la presó i poc després, el 24 de març, va ser detingut amb altres companys (Vicente Pérez Sierra, Domingo Sáinz i José Santorcuato) acusat de ferir a Larreineta (Trapagaran, Biscaia, País Basc) Pedro Gutiérrez Sánchez, caporal de la Guàrdia Civil, quan intentaven atracar a mà armada Julián Goiri, pagador de l'excavació«Unión» de l'empresa minera«Martínez Rivas», que anava custodiat pel caporal i el corneta Domingo Alegre; jutjat el 26 de març de 1926, fou condemnat d'antuvi a 10 anys de presó i posteriorment a 17 anys per agressió a la força armada i a sis mesos per robatori frustrat quan va ser jutjat el 3 de novembre d'aquell any per un Consell Suprem de Guerra i Marina en el qual va ser defensat per Eduardo Barriobero. Coincidí amb l'anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto a la presó de Larriñaga, on Elizalde ferí greument un militant del Partit Nacionalista Basc (PNB). En aquesta època destacà per una polèmica amb el cap nacionalista José Antonio Aguirre Lecube. Durant una temptativa d'evasió resultà ferit, evasió que sembla va ser un parany muntat per partidaris d'Alejandro Lerroux García que volien assassinar-lo. Un cop lliure, explicà la seva experiència carcerària en el número 171 la publicació barcelonina La Revista Blanca, de l'1 de juliol de 1930. El 14 d'abril de 1931 fou un dels primers que enarborà la bandera tricolor duran la Proclamació de la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut a Estella acusat de venda clandestina d'armes i de possessió de 14 quilos de dinamita. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1933 intervingué activament en l'aixecament revolucionari a la conca de l'Ebre i el juliol de 1934 va ser detingut a Saragossa, amb Domingo Sáez Nubla (Txomin) i Horacio Martínez Prieto, com a cap d'un taller de fabricació de bombes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formava part, amb Florencio Herce García, de la Junta del Sindicat d'Estella de la CNT. Francisco Elizalde Martínez va ser assassinat pels franquistes el 9 d'octubre de 1936 a Estella (Navarra).

    ***

    Grup Internacional de la Columna Durruti

    - Fernand Fortin: El 2 d'abril de 1899 neix a Loches (Centre, França) el militant anarquista Ferdinand Félix Fortin, més conegut com Fernand Fortin. Fill d'un empleat de comerç, en 1924 va fundar el Grup d'Estudis Socials de Loches. A partir de 1925 tindrà com a companya Georgette Kokoczinski. Instal·lat a París, el juny de 1928 va ser admès en el sindicat de correctors d'impremta. En aquesta època va col·laborar per al periòdic anarcoindividualista L'En dehors, d'Émile Armand. Va ser gerent de La Revue Libertaire, no lligada a cap organització i on participen nombrosos individualistes, i haurà de purgar nombrosos mesos de presó entre 1935 i 1936 per haver publicat articles antimilitaristes i la reproducció d'un extracte delManual del soldat, escrit per l'anarquista antimilitarista Georges Yvetot, publicat en 1902 per la Confederació General del Treball (CGT) amb una tirada de 185.000 exemplars, i on es descriu l'Exèrcit com a«l'escola del crim, del vici, de la berganteria, de la peresa, de la hipocresia i de la covardia». El 10 d'agost de 1935 va intervenir en la Conferència Nacional contra la Guerra a Saint- Denis. En 1936 marxarà a Barcelona per participar en la revolució llibertària i serà membre de la secció francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona. Va col·laborar en l'edició francesa delBulletin d'Information CNT-AIT-FAI, publicat pel Comitè Regional de la CNT de Catalunya. Va participar en les emissions d'ECN 1 (Radio CNT-FAI), que emetia diàriament, on va defensar sempre les posicions oficials del moviment llibertari espanyol. S'enrolarà en el Grup Internacional de la Columna Durruti que combatrà a Saragossa. El 9 de març de 1937 va participar en l'assemblea de milicians i del Grup Internacional on va haver de triar entre acceptar la militarització o deixar Espanya. La seva excompanya Georgette fou afusellada pels feixistes el 17 d'octubre de 1936 a Perdiguera. De bell nou a França continuarà la seva acció militant i va ser secretari de la Federació de Llogaters. En 1941 fou elegit membre del Comitè Sindical dels Correctors. En 1948 la seva adreça figura a les llistes dels domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia.

    ***

    John Brailey

    - John Brailey: El 2 d'abril de 1934 neix al barri d'Stoke Newington (Hackney, Londres, Anglaterra) el tipògraf, llibreter i militant anarquista, anarcosindicalista i pacifista John Brailey. Era el fill il·legítim del director d'un institut i es va criar a llars d'acollida durant la II Guerra Mundial, sovint bombardejats, fet que implicà que la seva educació fos sempre interrompuda. Pacifista convençut, a començament dels anys cinquanta va fer el servei militar a Egipte en el cos mèdic. Un cop llicenciat, entrà a treballar com a tipògraf, sobretot en els periòdics Daily Telegraph i Sunday Mirror, fins a mitjans dels anys vuitanta. Formà part de la Society of Graphical and Allied Trades (SOGAT, Societat d'Artesans Gràfics i Afins; el sindicat dels tipògrafs), i milità en el moviment llibertari londinenc. En 1987, quan la indústria de la impressió es traslladà al barri de Wapping (Tower Hamlets, Londres, Anglaterra), agafà una excedència i muntà una botiga de llibres de segona mà que batejà«Rainbow Books», establerta al barri de Forest Hill (Lewisham, Londres, Anglaterra). Amb altres companys, durant els anys seixanta fundà el «Comitè dels 100», grup antimilitarista que es vinculà estretament amb els «Spies for Peace» (Espies per a la Pau), creat en 1963 per a lluitar contra la guerra de manera pacífica. L'estiu d'aquest mateix any participà activament en les manifestacions contràries a la visita de la família reial grega a Londres i l'abril de 1967 fou un dels que participà en l'ocupació de l'ambaixada grega londinenca per protestar contra la Dictadura dels Coronels. Després fou membre del «Notting Hill Anarchist Group» (Grup Anarquista de Notting Hill) i va ser un gran amic d'Albert Meltzer. John Brailey va morir el 21 de març de 2012 a l'Hospital Lewisham de Londres (Anglaterra).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Maurice Dommanget

    - Maurice Dommanget:El 2 d'abril de 1976 mor a Senlis (Picardia, França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Dommanget. Havia nascut el 14 de gener de 1888 a París (França) i es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés,Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just, La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge, Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions, és Histoire du Premier Mai (1953). Els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París.

    ***

    Antonio Ortiz Ramírez (París, desembre de 1944)

    - Antonio Ortiz Ramírez:El 2 d'abril de 1996 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Antonio Ortiz Ramírez. Havia nascut el 13 d'abril de 1907 al barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya) de pares valencians (Pedralba). Va assistir poc a l'escola i va començar a fer feina amb 11 anys, que farà compatible amb una acadèmia nocturna, i amb 14, com a fuster i ebenista, es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la República va formar part dels Grups de Defensa Confederal de Poble Nou. Entre 1932 i 1933 va col·laborar en Solidaridad Obrera, on va defensar les tesis de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1932 va ser membre del Comitè del seu sindicat i des del novembre el president, en uns moments que va haver de fer front a la gran vaga del gremi, que es va produir entre novembre i abril de 1933, i a l'aixecament de gener de 1933 que el va portar a la presó i a ser apallissat per la policia. A partir de 1934 es va instal·lar al barri barceloní de Santa Coloma. Molt amic de Joan García Oliver, va entrar en 1934 en el grup«Nosotros» i des d'aquesta organització coordinava tots els Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1935 va ser de bell nou detingut. Durant la primera meitat de 1936 va fer mítings arreu Catalunya (Sitges, Reus, Cerdanyola, Caldes, Sallent, Igualada, Argentona, Barcelona, Rodes, Gavà, Sabadell, Blanes, Balsareny). El juliol de 1936 va participar en els enfrontaments contra els feixistes i el 24 de juliol d'aquell any va marxar al front d'Aragó comandant la «Columna Sud-Ebre» --també coneguda com «Segona Columna» o «Columna Ortiz»-- d'uns 800 homes. Va tenir una decisiva participació en la reunió de Bujaraloz d'octubre de 1936, que va suposar la creació del Consell d'Aragó i el nomenament de Joaquim Ascaso com a president. En 1937 va col·laborar en Nuevo Aragón. Va comandar la 25 Divisió, abans i després de la militarització de les columnes, fins que, acusat d'abús de poder i de connivència amb algunes activitats obscures atribuïdes a Joaquim Ascaso va ser deposat el 14 de setembre de 1937 --encara que molts atribueixen aquesta destitució a la seva oposició als estalinistes-- i substituït per Miguel García Vivancos. Entre setembre de 1937 i febrer de 1938 va romandre a Barcelona a l'espera de destí militar. El desembre de 1937 va inscriure's a l'Escola Popular d'Estat Major, coneguda com «Escola de Guerra», de la qual es va llicenciar el cinquè d'una promoció de 60 aspirants. El febrer de 1938 va intervenir en el «Pla Camborios», encaminat a crear una forta guerrilla en la reraguarda franquista. Mesos després va ser destinat a la Seu d'Urgell com a cap de la 24 Divisió, però va ser destituït el juliol entre rumors sobre que es preparava el seu assassinat. El 5 de juliol de 1938 passarà a França amb Joaquim Ascaso i 10 col·laboradors més, fugida que va provocar un gran escàndol i una onada de crítiques virulentes per part de la CNT (Frederica Montseny, Segundo Blanco, Mariano Rodríguez Vázquez, Joan García Oliver), que el va acusar de deserció, fins al punt d'intentar enverinar-los a França. Amb la derrota va conèixer els camps de concentració: el febrer de 1939 va ser internat a Sant Cebrià; més tard, després d'una breu estada a la presó de Cotlliure, a Vernet; i després a Djelfa (Algèria), d'on va sortir el desembre 1942 enrolat en l'exèrcit francès. Va combatre a diferents zones d'Àfrica, contra l'Afrika Korps, i d'Europa (Ais de Provença, Lió, Belfort, Karlsruhe, Pforzheim) i va ser condecorat amb vuit medalles --una d'elles, la Creu de Guerra amb Palma, li fou imposada pel general De Gaulle el 23 de juliol de 1945--, llicenciant-se amb el grau de sergent en cap del Primer Batalló de Xoc. Després de la Segona Guerra Mundial es va instal·lar a Saberdu (Occitània), on va muntar una serradora amb el seu amic José Pérez Ibáñez (El Valencia). Va establir contacte amb Laureano Cerrada, cenetista que també havia caigut en desgràcia, amb la finalitat de participar en l'organització del fracassat atemptat aeri contra Franco de febrer de 1948 a Sant Sebastià. El febrer de 1951 la premsa francesa va donar detalls sobre l'atemptat i tement per la seva seguretat va passar a Bolívia (1951), Perú (fins al 1955) i Veneçuela (Caracas, San Felipe, Marín), on juntament amb els seus antics amics Joaquím Ascaso, Valeriano Gordo i Martín Terrer va mantenir certa militància durant els temps de la reunificació. En 1966 va ser secretari de coordinació de la CNT veneçolana. Després va abandonar l'activisme. En 1987 va retornar a Barcelona, on va aconseguir el reconeixement d'una paga com a sergent de l'exèrcit republicà. Antonio Ortiz Ramírez va morir el 2 d'abril de 1996 a la residència d'ancians del barri del La Verneda (Barcelona, Catalunya) i va llegar el seu cos a la Facultat de Medecina de la Universitat de Barcelona per a la investigació científica. En 1996 va ser estrenada a França una pel·lícula documental sobre la seva vida (Ortiz, général sans Dieu ni maître), realitzada per Ariel Camacho, Phil Casoar i Laurent Guyot. En 1999 José Manuel Márquez i Juan José Gallardo van publicar la biografia Ortiz, general sin Dios ni amo, resultat de diverses entrevistes i de consultes al seu arxiu personal.

    Escriu-nos

    Actualització: 02-04-14


    0 0

     Un luxe, un article del nostre company en Tomeu Sales Gelabert sobre un gran pensador, comunicador i activista en Francisco Fernández Buey

    La decència del pensar;

    In memoriam Francisco Fernández Buey

    Tomeu Sales

    Aquest estiu farà ja dos anys que una de les llums més lúcides de l’Estat espanyol ens va deixar. Ens referim a Francisco Fernández Buey, filòsof, activista i professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. A dos anys de la seva mort, alguns dels seus deixebles han editat un llibret amb un recull d’alguns dels seus textos breus, que compleix al mateix temps la funció de presentació i de record del qui va ser una de les ments més preclares de les que hem pogut gaudir. El llibre se titula Francisco Fernández Buey. Filosofar desde abajo. Ed. Catarata, 2014. Recomano la seva lectura i reflexió, tan per les problemàtiques abordades com per la manera en què ho fa. Llibre breu, clar, entenedor i compromès, com diu el títol sempre amb una mirada des d’avall de la societat. Llibre que recull una sèrie de textos breus, alguns més elaborats que altres, precedits d’una extensa introducció per part de Jordi Mir i Víctor Rios, deixebles i correligionaris en l’activisme. Introducció que ens ubica tan l’autor, la seva època com els problemes als quals va voler fer front.

    La publicació d’aquesta obra ens recorda la significació i importància de la reflexió de Fernández Buey, a més de ser la nostra oportunitat per tornar a endinsar-nos en el seu pensament. Francisco Fernández Buey fou un filòsof compromès amb el moment històric que li tocà viure. Nasqué a Palència, però desenvolupà els seus estudis superiors a Barcelona. És allí on entrà a estudiar Filosofia a la U.B quan conegué el qui fou el seu principal mestre i referent, un altre insigne i oblidat filòsof marxista, Manuel Sacristán. Francisco prest entengué la necessitat de democratitzar la Universitat per fer d’ella un centre de reflexió i no pas una fàbrica d’expedició de títols. Membre fundador del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (1966), fou arrestat i engarjolat en vàries ocasions a la presó pel seu activisme. Mort el dictador, fundà i ajudà a néixer tota una sèrie de revistes de pensament crític com El Viejo Topo o Mientras Tanto. Home sensible amb la diferència i atent als altres, sempre entengué la necessitat de constituir una societat alternativa basada en formes diferents de produir, distribuir i consumir. Aquestes, segons ell, ja estaven present en la societat a través de les reivindicacions dels diferents moviments socials alternatius. En aquest sentit, Francisco Fernández reclamava atenció a aquests nous subjectes polítics i sobretot a les seves reivindicacions, com a portadors de noves esperances per un futur diferent i en clau emancipadora.

    La seva trajectòria acadèmica i política són inseparables. Militant del PSUC, es convertí en Catedràtic d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. El podríem situar dins la corrent de pensament de la tradició marxista heterodoxa, sensible amb els problemes ecològics i feministes. Al llarg de la seva extensa i prolífica obra, feu una revisió de gran part dels pensadors marxistes, destacant els seus treballs sobre A. Gramsci. El 1998 prologà el Manifest Comunista de Marx per una edició especial commemorativa. Aquest pròleg fou l’inici d’una fèrtil discussió a Espanya sobre el paper i pensament del K. Marx a l’actualitat. Francisco Fernández defensava la necessitat d’apropar-se al pensament de Marx no de forma doctrinària, sinó com un clàssic del pensament. Una proposta crítica i emancipadora, arrelada en un determinat context històric i social, que encara era capaç de dir-nos qualque cosa del present. Una visió més històrica, reflexiva i oberta de Marx que culminaria en la seva famosa obra Marx (sin ismos), al 1998. Biografia intel·lectual bàsica per tot aquell que es vulgui acostar per primera vegada al pensament de Marx, partint de la idea de què Marx és quelcom diferent a tot el que s’ha pogut dir posteriorment d’ell (diferenciar el pensament de Marx del marxisme); un pensador il·lustrat i demòcrata radical. Un pensador sense partit, on en vida sols és va sentir còmode en un moviment, l’AIT, fundada en part per ell el 1864. Per Franscisco Fernández el que podem aprofitar de Marx en l’actualitat és la seva manera radical i compromesa de mirar la realitat. No tant el conjunt de propostes substantives que va proposar.

    Així, el marxisme se converteix en un mètode crítico-emancipador d’anàlisis de la realitat. Vist d’aquesta manera, el marxisme no pot dur més que a una posició oberta que se converteix en una posició demòcrata radical. Obertura sempre guiada a partir d’un principi normatiu bàsic, la defensa de la igualtat. Igualtat que el du al compromís amb els més febles de la societat. Un compromís amb els d’avall per construir plegats noves maneres de viure i fer més habitable aquesta terra nostra. És en aquest sentit, que Francisco Fernández uní ètica i política. Per ell, ambdues són dues reflexions inseparables. L’ètica sense política és cega, la política sense l’ètica és un sense sentit perillós. La política no és res més que ètica social. Fou conscient que sols se pot tenir una actitud ètica en societat, per tant la virtut privada és inseparable de la virtut pública.

    Atent i crític als canvis i contradiccions de la nostra societat, incorporà les preocupacions ecologistes i feministes a la seva reflexió. Obri un camí molt fecund dins la tradició marxista. La seva premissa fou la necessitat de formes diferents de produir, distribuir i consumir que garanteixin la viabilitat del Planeta al llarg termini, a més de lluitar contra qualsevol forma d’opressió patriarcal. La societat utòpica (la preocupació i el treball sobre la Utopia és una de les fites més destacades de Francisco Fernández Buey), que per irreal no deixa de ser necessària com a principi regulador de les nostres accions ha de consistir en alguna forma de societat radicalment igualitària. A més, d’incorporar de prest aquestes preocupacions, a partir del canvi d’era tematitza i recull tota una sèrie de reivindicacions dels moviments alterglobalitzadors, que segons ell mostren noves formes de contradicció social i emplacen a nous horitzons emancipadors.

    Per acabar, dir que una de les preocupacions constant de Francisco Fernández Buey fou la necessitat d’una cultura científica i humanista, que rompés amb la especialització i segregació de les ciències socials i les humanitats respecte a les ciències naturals. Defensa un «racionalisme temperat» crític amb les posicions postmodernes i altament estetizants dominants en l’àmbit de les ciències socials i humanes en els darrers anys. La seva obra pòstuma precisament versa sobre aquesta qüestió i du per títol Para la Tercera Cultura. Ensayos sobre ciencias y humanidades (2013). Reclama la necessitat del coneixement de les ciències naturals per poder fer unes ciències socials il·lustrades i crítiques, a més de reivindicar un ciència amb consciència. Aquesta preocupació, juntament amb la sensibilitat front als nous moviments socials que anaven emergint (fou un dels primers teòrics a Espanya, juntament amb Jorge Riechman que teoritzar el nous moviments socials en un llibre famós del 1994 que du per títol Redes que dan libertad) el va dur als darrers anys a interessar-se i escriure sobre com hauria de ser la Universitat i la educació superior. Defensà una democratització de la Universitat i de tots els seus estaments, una perspectiva més interdisciplinari dels estudis superiors lluny de la hiperespecialització actual i un posicionament en contra del projecte Bolonya. Tan per la manera en què s’ha dut a terme, de dalt cap a baix, sense cap tipus de consens ni discussió, i per l’empobriment substantiu de les estudis superiors que suposa. Pla Bolonya, les conseqüències del qual ja sofreixen els alumnes.

    En definitiva, recomano la lectura de l’antologia de textos de Paco Fernández Buey, tan pels qui coneixen a l’autor com pels qui s’apropen per primer cop a ell. Se tracta d’una lectura fàcil i accessible, carregada i amarada de compromís i rigorositat científica. Textos que ens ajuden a pensar críticament el present, des del compromís amb els que estan més avall. Bona lectura.

     Editorial Catarata


    0 0

    Aquest és un d'aquells articles que seria millor no haver de fer, perquè significaria que les coses funcionen perfectament, però malauradament no és així. També és un d'aquells articles en que s'ha de filar molt prim per no ser malentès i que les paraules no es prestin a tergiversacions. Sempre és desagrait haver de posar aigua al vi quan de cultura es tracta, però això es el resultat de l'actual gestió que s'està fent.

    La qüestió és el Festival de Pollença, que va ser presentat aquest passat dimarts per part de l'equip de Govern i el Director Artístic, Joan Valent. Com que les notes de premsa de l'Ajuntament només faran la crònica d'una part de la noticia, ens toca a nosaltres mostrar-ne l'altra cara de la moneda.

    Dels artistes que es presentaren no ens toca dir-ne gaire cosa, segur que són uns grans artistes, amb novetats destacables com l'actuació de la Simfònica de Balears amb imatges de Joan Bennàssar, o la tornada d'AinhoaArteta al Festival després que fa cinc anys ja omplís dos vespres el Claustre. Segur que en gaudirem molt, com cada any, fins i tot com en els anys que ha estat a punt de no fer-se el Festival.

    Ara la part de la gestió, que és sobre la que podem opinar els polítics. En les darreres setmanes ens havien anunciat que no hi hauria Festival Literari annex com s'havia fet els dos darrers anys. També que no hi hauria concert a l'Auditori d'Alcúdia com l'any passat, eren els únics avanços que s'havien fet als grups de la oposició. Finit el Patronat del Festival es podria esperar més diàleg i consens amb la resta de grups municipals; idò no. No hi va haver més noticies fins aquest dimarts.

    Si fa dos anys es va apostar per una renovació important (discutible, però renovació) no sabem que n'ha quedat d'aquelles intencions inicials. Del Festival Interdisciplinar de Pollença hem passat fins avui a una estricta programació musical i un “ja ho veurem” tan indefinit com inquietant. Serà un festival de música o de música i annexes, però difícilment ja es podrà vendre com a interdisciplinar. Començarà enmig de les Festes de la Patrona, una aposta arriscada, descartada durant molts d'anys i ara posada en marxa de manera gens consensuada. Respecte de la literatura, descartat el curs dirigit per la Universitat, i malgrat el que ens havien anunciat, potser en quedarà qualque conferència o presentació, potser... Del concert a l'Auditori d'Alcudia, tal vegada al final d'agost, si s'arriba a un acord econòmic amb l'Ajuntament d'Alcúdia. Es a dir, la durada del Festival de Pollença està en mans de l'Ajuntament d'Alcúdia. Gran. Del cinema, probablement la pel·lícula “Las brujas de Zugarramurdi” amb n'Àlex de la Iglesia, si es pot fer venir bé, ja ho veurem... I de la música al carrer, sense la World Orquestra, descartat. I exposició a l'Església del Roser? Ni se sap. En definitiva un ambiciós plantejament inicial que perd aire a mesura que avança la legislatura. Una llàstima, ja que si qualque impressió va transmetre l'Ajuntament a la presentació de dimarts va ser la de improvisació i manca de definició de la línia del Festival. Davant aquest panorama s'ha d'agrair doblement el suport dels patrocinadors que permeten mantenir encesa la flama.

    Potser l'explicació a tot plegat l'hem de cercar amb les paraules del batle al final de la roda de premsa, dient que l'any que ve potser hi hauria uns altres responsables polítics i artístics. Dons sí, pel que fa a la part organitzativa, tot fa molta olor de fi de cicle. Al manco gaudim de la música, i ben asseguts, ja que hi haurà cadires noves, això sí.

    Foto de la presentació (Ajuntament de Pollença)

     

     

     

     


    0 0

    El tenies marcat en roig. El dos d'abril era el dia de Vertigen. El matí es desperta un poc somniós. Amb núvols. Intercanvies whatsapps matiners amb empar. Sempre et poses nerviosa el dia que presentes una novel·la i avui no serà una excepció. Però tens sort: aquesta vegada els nervis es divideixen entre totes dues. O es multipliquen... no ho saps. Intentes treballar, però et desconcentres. Més whatsapps: amb Empar; amb el grup de les amigues; amb un altre grup on tot són rialles i emoticones; una altra vegada amb Joan Carles Girbés. Revises twitter. Veus que El Mundo ha publicat l'entrevista que us va fer Bel Carrasco. Reps piulades i les repiules. Alguns companys de la tele recorden i anuncien la presentació de la nit. El nus a la panxa es fa més estret. Arriba l'hora de dinar i no et passa res. Revises algunes coses. whatsapps amb Empar, l'editor, les amigues, amb Empar, les amigues, amb Empar, l'editor, les amigues... whatsapps, twitter... Has quedat a les sis al Lisboa amb Empar. Ja us ho teniu tot dit, però per si de cas. Aneu caminant fins al Rector Pesset. Cauen quatre gotes. Comencen a arribar amics. La gent de Godella. Els companys de Canal 9. La família. Sergi Pitarch, que va eixir escapat del treballa per fer la presentació i va haver de marxar altra vegada cap allà: gràcies! Més companys. Amics periodistes. Amics escriptors. Estudiants de periodisme. Polítics. Més amics. Més cpmpanys. Joan Carles i Desiré ho tenen tot a punt. La sala de La Muralla té un aspecte fantàstic. Hi ha jupetins rojos. Hi ha somriures, abraçades, clucades d'ulls, salutacions. El Flaco us fa unes fotos. L'organització us diu que heu de començar.

    Uff. Toca respirar fondo. L'editor dóna les gràcies. Traus una llibreta i un boli i uns papers i no saps què fer amb tot això. Hi ha un focus que t'enlluerna. Mires al fons. Encara entra algú. Fotos. Piulades. Sergi Pitarch diu realitat i diu ficció. I us fa preguntes. Aneu dient. Veus la teua filla que fa les fotos que després penjaràs al Facebook i al blog. Hi ha somriures còmplices. Hi ha riallades obertes. Hi ha aplaudiments. Hi ha preguntes del públic. Hi ha emoció. Més vegades emoció. Agraïment infinit als asistents. I s'acosten els amics perquè els signeu els llibres. És un comboi, un més, passar-nos els llibres per signar totes dues. Més agraïment i més infinit encara. Penses que de tota la desfeta has tret algunes coses bones i una d'elles és conèixer persones increibles amb qui et creuaves pels passadissos i no us deieu res. Has descobert la cara humana de la gent. Quin regal. També has escrit una novel·la a quatre mans. Fa mig any ni somniaves que ho faries i ara està publicada en una editorial que neix. S'acaben les signatures i els companys de Mil de Nou us fan una entrevista. Amb dues càmeres! La tertúlia no s'acaba mai. Gintònic i cerveses al Sant Jaume. Confidències. Riures i somriures. Una passejada per la ruta #Vertigen d'Empar. Observació de les torrasses de Palau. Cauen quatre gotes. Busqueu un lloc per picar alguna cosa. Més confidències. Conversa relaxada. Que bé! L'enyoraves, aquest moment. La torrija de fartó i orxata no està gaire aconseguida, però rieu mentre al carrer la pluja s'agafa. I quan acabeu us deixeu banyar. No hi ha pressa per a parar un taxi. A aquestes hores el #vertigen el deixeu per al llibre. Ara toca tornar a quadrar agendes i calendaris i preparar la presentació de dilluns a Barcelona.


    0 0

    Las catedrales guardan sus misterios. Esta vez el tema es matemático - arquitectónico.

    • Título: Análisis fractal de las catedrales góticas
    • Autor: Albert Samper Sosa
    • Fecha publicación: 14-02-2014
    • Universidad: Universitat Rovira i Virgili. Unitat Predepartamental d'Arquitectura
    • Enlace: Tesis Doctorales en Red

    portada

    En las construcciones góticas la Geometría Euclídea, y en especial los ratios pi y número de oro, fue usada para dotarles de estructura, proporción y belleza; sin embargo, además de los elementos euclídeos existen otros conceptos complejos en las construcciones de las catedrales góticas: efectividad de ocupar espacio, rugosidad y escabrosidad de los detalles que constituyen sus estructuras. La mejor herramienta para describir estos conceptos la ofrece la Geometría Fractal a través del ratio llamado “dimensión fractal”. Se trata de un parámetro geométrico, que da una medida de esos conceptos; y que no es atribuible únicamente a elementos euclídeos, sino que además viene generado por el resultado arquitectónico final de estas construcciones. Con el presente estudio mostramos que las Catedrales Góticas no sólo se rigen por los patrones geométricos euclídeos, sino que además poseen otro patrón característico, que viene determinado por su dimensión fractal.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 61 | 62 | (Page 63) | 64 | 65 | .... | 465 | newer