Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 60 | 61 | (Page 62) | 63 | 64 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 03/27/14--04:26: ABRIL 2014

  •  6 ABRIL
     Excursió Familiar + per Parc Natural Llevant - Artà
     
     
     27 ABRIL
     Excursió d'aferrar-s'hi !
     0 - 1400
     
      

    0 0

    Per una banda na Malena Estrany i en Tomeu Fuster, regidors no adscrits, que es presentaren per la Lliga Regionalista, i per l'altra Miquel Ramon de Convergència, finalitzaran el seva singladura per l'Ajuntament. El primer de tot és agrair la seva dedicació a l'Ajuntament, més enllà d'errades o encerts. El segon, desitjar-los sort en la seva vida personal i professional que ara podran emprendre amb més dedicació.

    A continuació podem fer una reflexió del que ha estat la singladura política de la Lliga Regionalista de Pollença fins a desfer-se a dins el PI. S'ha de reconèixer que al 2011 varen saber captar l'atenció i les il·lusions de molts pollencins, obtenint uns molts bons resultats. Es difícil saber les intencions d'aquells 1062 votants, però tenim indicis per pensar que el darrer que volien era engreixar amb el seu vot les files del PI. La Lliga, com a alternativa a allò que havia representat UM, ha acabat donant força a aquells amb qui tant es va enfrontar durant la campanya electoral. I a sobre l'actuació de la Lliga a Pollença a provocat que el tàndem Cifre-Font tengui un control sobre la política pollencina que mai haguessin ni imaginat. Aquest fet ens ha de fer reflexionar sobre la importància de la decisió que prenen els ciutadans quan decideixen a qui van a votar i la responsabilitat que assumeixen els polítics en captar aquests vots.

    Ara tot apunta a que el pacte de govern podrà comptar amb 10 regidors entre PP i el PI, amb una còmoda majoria absoluta per aprovar tantes coses que resten pendents: Pla General, Catàleg de Patrimoni, Ordenança de Convivència, Ocupació de Via Pública, pressupostos... Qualcú pot pensar que és bo que s'aprovin aquestes mesures, i així és si s'aproven amb consens i sense imposar res, però no si es pretén utilitzar la majoria de 10 regidors per “passar el corró” i fer el que els vulgui sense cap tipus de negociació.

    Des d'aquí reclamam a l'equip de govern que es tingui seny i que es tingui en compte que la majoria de la que gaudeixen té bastant d'artificial, i que per tant comencin a demostrar la voluntat de consens que anunciaven en el pacte PP-PI, ja que fins ara no l'hem vista per enlloc.

     

    Ultima Hora:"Malena Estrany deja la política y sirve en bandeja una mayoría estable al PP y PI en Pollença"

     

     

    Adjuntam l'ordre del dia del Ple de Març, d'aquest dijous 27 a les 20h, que desenvoluparem amb els resultats en el següent article.


    ORDRE DEL DIA de la sessió:

    1.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació de crèdit per crèdit extraordinari finançat amb baixa per anulació (EXP MC 03/2014)

    2.- Aprovació inicial, si procedeix, del reglament regulador d’ajudes dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Pollença

    3.- Proposta de nomenament de representants de la Corporació en òrgans col·legiats

    4.- Dació de compte de les resolucions de Batlia contràries a les objeccions efectuades, de conformitat amb el disposat a l’article 218 del RDL 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (TRLRHL), amb la nova redacció donada per l’article 2 de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL)

    5.- Moció presentada pels grups municipals A; PSM-EN i ERAM per a la devolució del “cèntim sanitari”

    6.- Moció presentada pels grups municipals PSM-EN; A; PSOE i ERAM en defensa de la sanitat pública i l’Hospital Comarcal d’Inca

    7.- Moció presentada pel grup municipal ERAM per a una pol´tica activa envers els habitatges desocupats del municipi

    8. - Propostes/ Mocions d’urgència


    II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

    1.- Informació de Batlia

    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

    3.- Precs i preguntes”

     

     


    0 0

    Aquí la meva intervenció al debat del ple d'ahir al #parlamentib:

     Sr. Bauzá: aquesta es la segona compareixença voluntària en un any per donar compte del dèficit públic de les illes Balears. Al president, el motiva parlar del dèficit, uns números aconseguits a costa del sacrifici de molta gent, sobretot la més feble.

    Vostè ve aquí a bravejar d’uns objectiu de dèficit aconseguit. Molt bé. Han aconseguit l’objectiu de dèficit. Però a quin cost? És un cost tant gran que no n’haurien de bravejar, sr. Bauzá.

     

    El dèficit de les CCAA pel 2013 va quedar fixat finalment en un 1,47%, però vostès en el CPFF ja havien acceptat el 0,7%. Quan en el debat de l’any passat, noltros exigíem flexibilitat la seva resposta era defensar el compliment estricte dels objectius de dèficit.

     

    I això al mateix temps que l’Estat es reserva un objectiu de dèficit pràcticament el triple més alt que les CCAA. L’esforç més gran pels que gestionam salut o educació.

     

    És evident que si el dèficit per a les CCAA finalment no s’hagués flexibilitzat, era impossible complir, perquè hem quedat alluny del 0,7% que inicialment ens havien imposat. I no només era impossible de complir, sinó que a més, els sacrificis que suposava eren inassumibles, com ja ho son els sacrificis que han provocat fins ara.

     

    De fet, nombrosos economistes i fins i tot organismes internacionals han qüestionat l’obsessió pel dèficit a costa del sofriment i patiment dels ciutadans.

     

    Perquè l’esforç més gran no recau en els que més tenen. No. Els que més pateixen son precisament els més vulnerables.

     

    Ara hi tornarem. Perquè mentre vostè parla del dèficit econòmic, noltros parlarem dels dèficits de les persones.

     

    Veurem les “altres xifres” que vostè no vol veure.

     

    Però anem abans al que vostè ha dit. Ha defensat que: “no hi ha un problema de dèficit sinó de finançament”.

     

    Benvinguts, perquè durant anys han negat el problema del finançament. I el problema de finançament ho era pel 2009, 2010, 2011,... quan el que rebíem de finançament encara era més insuficient que ara quan els números han millorat una mica.

     

    Els grans dèficits de 2010 i 2011 als quals s’ha referit abans, es produeixen coincidint amb el pitjor moment de la crisi econòmica amb grans davallades d’ingressos.

     

    El 2013 hi ha 403 milions d’euros més d’ingressos no financers en relació al 2011. Creu que amb 400 milions menys haguessin arribat a l’objectiu de dèficit?

     

    De fet, les pitjors xifres de dèficit coincideixen amb els pitjors moments de la crisi.

     

    Només una dada. La recaptació per imposts directes:

     

    2011-     845M

    2012-     1087M

    2013-     1129M

     

    Clarament ha ajudat la tímida recuperació econòmica que començam a tenir.

     

    Creu que amb les xifres de recaptació com les de 2011 haguessin arribat a l’objectiu de dèficit?

     

    L’objectiu de dèficit, per tant, s’ha aconseguit gràcies a:

     

    1.-  millora ingressos. Bàsicament no és mèrit seu.

    2.-  retallades sobretot en serveis socials, educatius i sanitaris. Això sí es mèrit seu.

     

     

     

    1- Anem a veure aquestes dades dels dèficits de les persones.

     

    Les seves polítiques d’austeritat han generat patiment a la gent, als ciutadans i ciutadanes i no compartim ni entenem el seu triomfalisme.

     

    Atac a la sanitat pública:

     

    -     Llista d’espera d’intervencions quirúrgiques en augment:

    · març 2011: 11.993 pacients, 51 dies d’espera.

    · desembre 2013: 14.140 pacients, 114 dies d’espera.

     

    - Deteriorament de la sanitat pública,  fins el punt que el servei de pediatria d’Inca posa en coneixement dels jutjats la greu situació de precarietat.

     

    - Més de 1100 treballadors de la sanitat pública acomiadats i quiròfans tancats, mentre es concerta amb clíniques privades.

     

    - Pagament de noves taxes com la targeta sanitària, 2 milions que abans els ciutadans no pagaven per rebre a canvi una pitjor atenció

     

    Reducció  de la cohesió social.

     

    - Tenim més de 50.000 persones sense cap ingrés.

     

    - L’any 2012, el primer any complet del seu Govern, la taxa de risc de pobresa ha augmentat un 5’70% (enquesta condicions de vida). Tenim 1 de cada 4 ciutadans en risc d’exclusió social. Un 36% dels infants de Balears en risc de pobresa.

     

    - Demandes del serveis socials han augmentat un 35%  i en canvi s’han reduït els treballadors socials i els educadors socials

     

    - Cap creació de nous serveis: ni  places  per a persones amb discapacitat, ni places per  persones majors.

     

     - Tancaments d’entitats civil que donaven cobertura de serveis als ciutadans, com ALAS, per manca de suport públic.

     

    - Després de  tres anys de Govern,  sols han incorporat  800  persones més com a beneficiaries de la dependència.

     

    - 5 desnonaments diaris el 2013, 5 famílies cada dia han perdut ca seva, sense que hi hagi cap política del seu Govern per donar una segona oportunitat a aquestes famílies.

     

     

    Precarització laboral:

     

    Les xifres de millora de l’atur registrat amaguen una realitat social molt dura, sr. Bauzá:

     

    Més de 3.000 joves de les illes Balears  han hagut d’immigrar. Tenim un 47% d’atur juvenil.

     

    La majoria de contractes (un 86%) son temporals, de menys de 3 mesos. Hi ha hagut un increment del 20% dels contractes de menys d’una setmana. Més temporalitat i precarietat en definitiva. Contesti sr. Bauzá: Quin projecte de vida pot tenir una persona amb contractes de menys de 3 mesos?

     

    Reducció dels sous dels treballadors, mitjana 5%.

     

    En plena temporada turística més de 26.500 famílies amb tots els seus membres en atur.

     

    L’atur de llarga durada afecta a 28.214 persones que fa més d’un any que no troben feina.

     

    Acabam el 2013 amb un 22% d’atur. Aixó sí. Hem complert l’objectiu de dèficit.

     

    Mala resdistribució de la riquesa.

     

    Exemple: Dels 525 milions d’increment de beneficis entre la temporada d’estiu 2011 i la 2012, un 3% ha anat cap els treballadors, la resta pels grans empresaris (estudi Professor d’Economia Llorenç Pou de la UIB).

     

    Cada vegada més estacionalitat i cada vegada més monocultiu turístic

     

           Mentre el sector serveis millora la seva productivitat, la nostra indústria s’enfonsa. Mentre Europa aposta per la industrialització, noltros som líders estatals amb un descens de la producció industrial del 18,4% de gener de 2013 a gener de 2014.

     

           I estam també a la coa d’Europa en innovació.

     

           I més estacionalitat: a pesar de que la seva única aposta econòmica es el turisme, perdem un 50% de visitants en s’hivern.

     

    Reducció de la qualitat de l’ensenyament .

     

           Ja que el president ha sortit tan triomfalista per dir que hem rebaixat l’objectiu de dèficit en una dècima, ja és ben hora de tornar a l’educació el que correspon. Hem de recuperar els 120M que es varen retallar només el 2012 i que segons dades del Ministeri ens situen a d’alt de tot de la caiguda de la despesa educativa a l’Estat, només per darrera de Castella-La Manxa. Els que més retallam en educació.

     

    I en què s’han concretat aquestes retallades:

     

    Tancament  de programes educatius per donar suport a la diversitat

     

    Reducció de la qualitat en el serveis educatius segons les dades de la pròpia conselleria, Institut de la convivència i l’èxit educatiu.

     

    Més de 1000 professors i mestres acomiadats.

     

    Augment de les ratios d’alumnes a les aules

     

    Reducció de les beques de menjador.

     

    No es cobreixen les baixes temporals dels professors.

     

    Ha millorat la qualitat de l’educació? Hem millorat les xifres de fracàs escolar? No. Les seves retallades ens fan retrocedir.

     

     

    I mentre això passa, el Govern den Rajoy, puja els productes bàsics: llum, aigua, butano, gas i pujada de l’IVA.

     

    El Banc Mundial, anuncia que a l’Estat Espanyol des de l’inici de la crisi han “sorgit” 55.000 nous risc, mentre la taxa de pobresa arribat a un 23%  i l’atur està en el 24%. Aquets són els resultats a curt termini de les polítiques d’austeritat.

     

    Això és el balanç d’un bon govern?

     

    Es això motiu d’orgull i satisfacció?

     

    Sr. Bauzá, ha salvat el nombres que Rajoy i Montoro exigien,  però ha enfonsat a persones i a famílies.

     

    Però a més a més, després de mostrar l’orgull del control del dèficit, anuncia que seguiran amb les retallades i l’austericidi.

     

    Quant de control de dèficit podrà soportar la ciutadania !!!!!

     

    Ja li varem dir en el debat de l’any passat. Defensi als ciutadans i ciutadanes de Balers i planti cara als senyors Rajoy i Montoro. Però d’això no n’ha estat capaç ni una sola vegada en tota la legislatura.

     

    Però la seva gestió no només ha tengut aquests resultats que he exposat fins ara. A més s’ha caracteritzat per la:

     

    2- Manca total de voluntat d’enteniment i consens .

     

     - Per aplicar aquesta política d’austeritat: ni diàleg, ni consens.

    - Ruptura amb els sindicats, amb la societat civil i amb l’oposició.

     

    - Ha eliminat els òrgans  de participació i representació  o ha canviat la seva composició per poder controlar-los.

     

    Ara a 1 any d’eleccions s’ha donat compte i vol consens. Rectifica el TIL (tard i malament, constatant un fracàs anunciat per tots els sectors educatius).

     

    Ho intenta també a través d’un Pla d’ocupació que fa més d’un any que li demanen els agents socials. Vol una foto, com ho va intentar el President Matas al darrer any de la legislatura 2007.

     

     

    Per acabar, sr president: vostè ha estat incapaç de defensar als ciutadans de les illes Balears. Ha consentit unes polítiques que estan destruint part del nostre teixit industrial i comercial, i que sobretot perjudiquen als que menys tenen.

     

    Perquè no explica senyor Bauzá quins nous sacrificis, quines noves retallades hauran de patir els ciutadans per arribar a l’objectiu de dèficit de l’1% per enguany?. Si totes les retallades que hem fet enguany, han servit per deixar el dèficit en l’1,3%, ens vol explicar quins nous patiments s’hauran de fer enguany?

     

    Expliqui que hi haurà més desnonats, més precarietat laboral, més dificultats perquè les famílies puguin arribar a final de mes, que les llistes d’espera no milloraran,...


    0 0
  • 03/27/14--04:26: Is America back?
  • Obama torna a Europa. Els europeus, sobretot de l'est, insisteixen en que es quedi. l'OTAN torna a cobrar vida, després d'anys posteriors a la fi del a guerra freda de marxa enrera. Ara tornam a demanar més política de Defensa, més política exterior conjunta, més acció als països de la Unió. Justament ara, que mostram al món el poc que ens ha important entendre el segle XXI, el segle a on es dibuixa a velocitat de creuer una nova geopolítica que no té res a veure amb el segle XX. Si teníem l'ambició de ser un actor estratègic, portam un cert retard. I ara, com sempre, volem a la nostra estimada Amèrica back. No hi ha dubte, l'Europa ha de canviar. I en Defensa també.

    0 0
  • 03/28/14--05:02: Prensa balear de 1846 a 1850
  • Sorprende la cantidad de nuevos títulos de prensa que se publican en estos años. Recojo la información que expone Joaquín María Bover en su Diccionario bibliográfico de las publicaciones periódicas de las Baleares (1862)

    CV Semanario de avisos de Palma. Palma, con superior permiso, impr. de Estevan Trias, 4º de 8 págs. cada núm. El 1.º salió en 15 de marzo de 1846 y el 14 y último en 14 de junio del mismo año. La colección completa forma 1 tomo de 132 págs. Según el título debía comprender este semanario anuncios de todas clases, pero únicamente publicaba los religiosos. Precio de suscr. 4 sueldos cada cuatro meses.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LXIV. El noticiero Balear. Periódico de la tarde. Palma, imprenta de Pedro José Gelabert, 4.° de 8 págs, cada nº. Salió este diario en reemplazo de El genio de la libertad, desde el día 1º de abril de 1846 y en 14 del propio mes y año empezó a publicarse en folio, de doble tamaño del ordinario, Cesó en 14 de setiembre, del mismo año, sustituyéndole otra vez El genio de la libertad. Reapareció de nuevo El noticiero Balear en 7 de julio de 1847 y acabó de publicarse en 14 de enero de 1848 volviendo á salir desde el dia siguiente El genio de la libertad. Precio de suscr. 10 rs. mensuales.

    prensa

    L. El Genio de la libertad. Periódico de la tarde. Palma, imprenta de Gelabert y Villalonga socios, fol. de 4 pags. cada n.° Es diario liberal progresista, que con motivo de las circustancias políticas ha tenido que variar su denominación en diferentes ocasiones. Vió por primera vez la luz pública el dia 1.º de setiembre de 1839 y desde el 6 inmediato, suprimió en el título: periódico de la tarde. En 15 del propio mes y año empezó á salir adornado con una viñeta que simbolizaba el genio de la libertad, y desde 1.° de enero de 1840 se publicó en la imprenta de Pedro José Gelabert. Desapareció la viñeta y aumentó su tamaño á folio mayor, desde 1.° de enero de 1842. En 1.º de agosto de 1844 empezó á salir de doble tamaño del fol. ordinario, añadiendo otra vez á su titulo: periódico de la tarde. Cesó la publicación de El genio de la libertad en 31 de marzo de 1846, apareciendo en su lugar, desde el dia siguiente, El Noticiero Balear. Vuelve á salir El genio de la libertad, periódico de la tarde, en fol. de doble tamaño del regular, desde el 15 de setiembre de 1846: cesa otra vez su publicación en 6 de julio de 4847: reaparece de nuevo El Noticiero Balear, periódico de la tarde, el dia siguiente, y vuelve á publicarse este periódico con su primitivo título de El genio de la libertad, periódico de la tarde, desde 15 de enero de 1848. En 1.° de julio de 1854 se suprime a su encabezamiento periódico de la tarde y en el lugar que ocupaba esta supresión se le coloca el lema: Libertad. Tolerancia. Progreso. Desde 15 de agosto de 1854 sale en mayor tamaño, y por último en 14 de agosto de 1857 acabó de salir El genio de la libertad, reemplazándole desde el día siguiente El isleño. .—Precio de suscr. 10 rs. mensuales.

    [En la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica: El genio de la libertad : periódico de la tarde]

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LXVIII. El propagador Balear. Suplemento al diario constitucional. Palma, imprenta nacional regentada por don Juan Guasp y Pascual, 4.º mayor de ocho páginas cada numero. Salió el 1.º en 6 de mayo de 1846 y el 33, último de la serie, en 31 de diciembre del mismo año. Este periódico, redactado por D. Juan Guasp, salía cada semana en días indeterminados y lo tenían gratis los suscritores al Diario constitucional y los que no lo eran pagaban por suscricion 10 ra. mensuales. La primera serie forma un tomo de 264 paginas; El núm. 1 de la segunda salió en 8 de enero de 1847 y el 43 y último en 10 de noviembre del mismo año. El tomo de las dos series, aunque lleve cada número paginación especial, comprende 608 paginas. En 16 de junio de 1862 empezó & salir en el mismo tamaño y en dias indeterminados El Propagador Balear, suplemento al Diario de Palma. Edición para el continente y corresponsales.

    [En la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica: El Propagador balear : suplemento al Diario constitucional]

    prensa

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    XLII. El ebusitano. Semanario de agricultura y de otros conocimientos útiles á las clases artistas y labradoras. Ibiza, imprenta de D. Antonio Maria García, 4.º de 8 pags. cada n.° con una viñeta alusiva á su titulo. Empezó á publicarse en 16 de noviembre de 1846 y únicamente salieron 12 números el ultimo de ellos en 11 de febrero de 1847, acabando su publicación por falta de suscritores, cuya. reducida lista insería el redaclor en el articulo de despedida. Precio de suscr. en lbiza 5 rs. mensuales.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    V. Boletín oficial Balear. Palma, imprenta de don Felipe Guasp, folio, números desiguales en cuanto á volumen pero no en la forma; Es continuación del periódico [Boletín oficial de la provincia de Mallorca, 1833 a 1846], Empezó á salir con la variación que se observa en el título y en el tamaño, en 1.º de enero de 1847 y terminó en casa de Guasp el dia 29 de diciembre de 1848. Como la empresa: de imprimirlo se sacaba á pública subasta; se remató á favor de la imprenta Balear, en la que salió desde el nº. 2499: (1º de enero de 1849) hasta: cl 28l3 (30 de diciembre :de 1850) en gran folio, y desde el número 2814 (1.º de enero de 1851) hasta el 3447 (29 de diciembre de 1854) en folio regular. Siguió publicándose en este mismo tamaño, en la imprenta de Pedro José Gelabert, desde el n.º 3448 (1º de:enero de 1855) hasta el 3760 (28 de diciembre :de 1856). En 2 de enero de 1857, n.° 3762 empezó á salir.en folio de doble tamaño del regular, en la imprenta Mallorquina, terminando en ella su publicación en 28 de agoslo del mismo año, n.º 3867. Desde 31 de agosto de 1857, n.º 3868, volvió á salir en la imprenta de Gelabert, siguiéndose publicando en ella hasta el n.° 4234 (30 de diciembre de 1859). Desde el n.º 4235 (2 de enero de 1860) está saliendo el Boletín oficial en la imprenta de D. Felipe Guasp.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    CXVI. Suplemento al diario Constitucional. Edición para el continente. Palma, imprenta de Guasp, folio de 8 paga, cada núm. y algunos de mas. Salió el 1º en 24 de noviembre de 1847. Desde el n.° 25 se añade al título: Extraído de los periódicos de esta capital, y desde el día 17 de enero de 1849 salió con este encabezamiento: Suplemento al diario Constitucional. Edición para el continente. Extraído de los periódicos de esta capital. Propagador Balear, revista semanal. Cesó la publicación de este semanario, que redactaba el diligente y entendido periodista D. Juan Guasp y Pascual, en 18 de diciembre de 1850. Continuó en [Suplemento al diario de Palma de Mallorca].

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    II. Almacén de frutos literarios. Propagador Balear semanal. Palma, imprenta de D. Felipe Guasp. 4º mayor de 8 páginas cada número. Puede considerarse este semanario como una continuación de la segunda serie del [Almacén de frutos literarios de 1841] . Empezó á salir en 5 de enero de 1848 y terminó en 17 de junio del mismo año. La colección completa consta de 27 números, cada uno de ellos con paginación especial.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    XXXIII. El Balear. Periódico de la tarde. Palma, imprenta Balear á cargo de P. J. Umbert, fol. mayor de 4 pags. cada número. Salia diariamente menos los sábados. Empezó su publicación en 1.° de: junio de 1848 y concluyó en 29 de noviembre de 1856. Es periódico liberal templado. Precio de suscricion 8 rs. mensuales.

    [En la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica: El balear : periódico de la tarde]

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LV. El isleño. Periódico de literatura. Ciudadela de Menorca, impr. de José Arguimbau, 4º de 8 pags. cada nº. Empezó á publicarse este periódico quincenal en 1.° de agosto de 1848, y el n.° correspondiente á 1.° de octubre de aquel año dio principio a su segunda serie. Cesó El isleño en 31 de diciembre de 1848: lo redactaba D. Francisco Carrió y López. La colección completa de este periódico forma un cuaderno de 96 pags. Precio de suscripción 3 ra. mensuales.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LII. El historiador palmesano. Periódico de literatura, bellas artes, biografías, y demás cosas que no pertenezcan ni á la religión ni á la política. Palma, imprenta de Pedro J. Ümbert, 4º mayor de 8 pags. cada nº. Salió el 1º en 7 de setiembre de 1848 y.el último en 28 de julio de 1849. Era periódico semanal que redactaba D. Ramón Medel. Prec. de suscr. 4 rs. mensuales y 10 por trimestre.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LXXXVII. La medicina ecléctica. Periódico mensual, por una sociedad de médico-cirujanos. Palma, impr. de Guasp, 4.º de 24 paga, cada núm. Salió el 1.º en enero de 1849 y el 48 y úllimo en diciembre de 1852: la colección completa forma 4 núms. 4º esp. Fueron sus redactores los médicos D. Antonio Gelabert y D. Antonio Ignacio Alomar. Precio de suscripción 20 rs. mensuales.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LXXIII. El tío Tararira, periódico quincenal, artístico; literario, satírico, serio, burlesco. Palma, imprenta Balear á cargo de P. J. Umbert, folio de 4 páginas los números 1.º y 2.°, de 8 el 3.° y de 6 el 4º y último. Salieron los tres primeros en los días 4, 15 y 31 de julio, y el 4º en 15 de agosto de 1849: El número 3º va adornado con viñetas y emblemas. Encausado el editor responsable de este libelo, fué condenado por la Audiencia territorial en 22 de junio de 1850 á 24 meses de destierro de esta ciudad y radio de 5 leguas de la misma, á la multa de 100 duros, á la suspensión de todo cargo ó derecho político, durante el tiempo de la condena, y á las costas procesales y gastos ocasionados por el juicio: El querellante fue D. Joaquín María Bover. Precio de suscripción: 12 cuartos al mes.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    XCI. Le franc-observateur. Album de litterature et de beaux arts. Palma, imprenta de Gaasp, fol. de 4 pags. cada n.º Salieron uno cada semana, el 1." en 5 de julio de 1849 y el 4.º, último de la colección, en 26 del mismo mes y año. Lo redactó D. Jaime Cabanellas. Precio de suscr. 3 rs. mensuales.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LVI. El látigo. Semanario artístico, literario, serio,.burlesco é impolítico. Dedicado al Liceo mallorquín. Palma, impr. Balear á cargo de P. J. Umbert, fol De esle periódico semanal solo hemos visto el prospecto con una viñeta alusiva á su título. Debe considerársele como precursor de La Charanga pues ofrece no dejar títere con cabeza. Creemos qne á pesar de sus bríos no llegó á publicarse ningún n.° Debía salir el 1.º en enero de 1849.

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    LX. El Monitor religioso. Semanario de Palma. Palma, impr. de Guasp, 4.º mayor de 8 pags. cada n.º Salió el 1.° en 2 de junio de 1850 y el 105 y último en 30 de, mayo do 1852. Lo redactaba D. Antonio Furió. La colección completa forma 2 tom. el I lleva foliación especial en cada n." y el II. consta de 426 pags. Precio de suscr. 4 rs. mensuales.

    [En la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica: El monitor religioso : semanario de Palma]

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    CXVIII. Suplemento al diario de Palma de Mallorca. Propagador Balear. Edición para el continente. Extraído de los periódicos de esta capital. Palma, imprenta Nacional a cargo de D. Juan Guasp y Pascual, fol. regular sin igualdad, en el volumen de los números. Es periódico semanal; continuación del del núm. CXVI [Suplemento al diario Constitucional], empezó á salir esta serie en 26 de diciembre de 1850 y terminó con el núm. 27 correspondiente al dia 9 de julio de 1851 que consta de 22 pags. Reapareció de nuevo con las reformas que se notan en el núm. CXVII [Suplemento al diario de Palma, 1853].

    No he encontrado en Internet ningún estudio sobre esta prensa. Hay un libro de José Carlos Llop y Antonio Planas titulado El tío Tararira, periódico quincenal, artístico; literario, satírico, serio, burlesco.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren permanents. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent que sabien no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica. (Miquel López Crespí)


    Xirinacs amb el PSM: per l'autodeterminació i el socialisme



    Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d'agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Des del seu inici (1971), Lluís Maria Xirinacs participà activament en l'Assemblea de Catalunya (Principat) i va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d'ençà la mort de Franco. També participà en la confecció de la Constitució espanyola aprovada el 1978 i en la de l'Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l'any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat -convidant pel PSM- a fer campanya en favor de l'abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): "Darrerament m'he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m'he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial".



    Una història alternativa de la transició escrita per l´escriptor Miquel López Crespí i recomanada per Lluís M. Xirinacs

    El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l'ajut de de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la quadribarrada i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d'OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: "Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el 'si' en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo...".

    La revista del nacionalisme d'esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d'Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que tengueren a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l'OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d'OEC en convergència amb el PSM.

    Com explicava molt bé Mallorca Socialista: "Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona".

    Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren permanents. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent que sabien no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.

    La histèria antiesquerrana s'anà accentuant en les setmanes anteriors al referèndum constitucional, quan es veiè clarament que el PSM faria campanya per l'abstenció i continuaria lluitant per una Constitució autènticament democràtica. Les assemblees i actes on intervenia Xirinacs foren considerats "apología del terrorismo". Diario de Mallorca del 22 de novembre del 1978 publicava una nota amb els titulars "Ante la querella por 'apología del terrorismo' el PSM-PSI sale en defensa de Xirinacs". Aleshores, qualsevol crítica als pactes secrets entre UCD, AP, PCE, PSOE, PNB i CiU per a barrar el pas a la independència de les nacions oprimides o en favor de la República, eren considerades com a absurdes lluites antisistema de partits amb vocació marginal. El que no era "marginal" per als oportunistes, era acceptar les limitacions antidemocràtiques dels hereus del franquisme i els qui els anaven al darrere. Un esperit d'esclau no podia entendre la ferma posició de principis en defensa de la llibertat dels pobles, la república i el socialisme autogestionari expressat pel partit. Expressió màxima de la ràbia que comentam era una nota d'un periodista espanyol que, histèric en constatar com es consolidava el PSM, escrivia a Baleares (27 d'octubre del 1978): "Darrerament el PSM, molt més conegut com PSI, ha adoptat postures més aviat antipolítiques, que per la seva perillosa inconseqüència poden hipotecar per sempre més la trajectòria d'aquest collectiu dit nacionalista i socialista. I es que de l'originari i frustrat PSI no en queda ni la llavor ideològica... Després de tot, havent rebutjat l'oferta unitària del PSOE i donant acollida a un grapat de marxista-leninistes radicals es esser un còctel no païdor".

    Les intervencions de Xirinacs eran manipulades. Vet aquí un titular de l'època: "Xirinacs: las Cortes siguen siendo un Parlamento vertical. El senador catalán manifestó que no comparte el terrorismo, aunque lo comprende". Les tergiversacions servien per a bastir el mite que el PSM era un grup proper al terrorisme, ple de marxista-leninistes radicals, d'illuminats que rebutjaven una constitució democràtica, la unitat amb una organització d'ordre com el PSOE...

    Els servils a sou dels franquistes reciclats no podien amagar que l'abstenció del nacionalisme marxista anava dirigida envers una Constitució que consagrava -i consagra!- l'Estat espanyol com a estat centralista i opressor de les nacions que hi romanen integrades per la força, el poble de les quals no pot decidir lliurement per ell mateix el seu futur. La Constitució es fonamentava -i fonamenta- en la "indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols". Els oportunistes volien que, amb els ulls clucs, acceptàssim aquestes i altres mancances democràtiques. Evidentment, la nostra tasca va anar encaminada en direcció contrària: explicar als treballadors i sectors populars el que és una vertadera i autèntica Constitució democràtica.

    Miquel López Crespí


    Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)


    Lluís M. Xirinacs recomana l´obra de Miquel López Crespí. Presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició.


    "En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


    'No hi estic gens d'acord.


    'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

    'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


    'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


    'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.

    'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


    'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


    'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


    'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".


    Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)


    0 0

    [27/03] «Le Gueux» - Bomba de Ravachol - Pacte CNT-UGT - Vaga de Torí - Roscigna - Míting de la CNT - Baima - Pascual - Liu Shifu - Paco Sola - Girolo - Januário - González Mallada - Benito Fornos - Smythe

    Anarcoefemèrides del 27 de març

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Gueux"

    - Surt Le Gueux: El 27 de març de 1892 surt a París (França) el primer i únic número del setmanari anarquista Le Gueux. Semences de Révolte Libre (El Bergant. Llavors de Revolta Lliure). El redactor en cap fou Michel Zévaco i el gerent Louis Vivier (Pas d'Erreur). Hi van col·laborar Léon Cladel, Charles Malato, Constant Martin, Louise Michel, Émile Odin, Émile Tresse, Louis Vivier i Michel Zévaco, entre d'altres.

    ***

    L'edifici de Bulot després d'esclatar la bomba de Ravachol (27-03-1892)

    - Bomba de Ravachol: El 27 de març de 1892 a París (França) l'anarquista Ravachol diposita una bomba que destrueix parcialment l'immoble on viu l'assistent del procurador general de l'Audiència, el tinent fiscal Bulot --carrer Clichy, 39--, qui havia condemnat durament els anarquistes Henri Descamps i Charles Dardare en el procés del 28 d'agost de 1891. Només va haver set ferit i 120.000 francs d'estralls. Ravachol va ser detingut tres dies després. Segons el químic M. Girard, que va testificar durant el judici de Ravachol el 26 d'abril de 1892, el fet que hi hagués nombroses obertures al badalot de l'escala que van permetre l'evacuació del gas va evitar que tot l'edifici s'esbuqués. Ravachol i el seu còmplice, Charles Achille Simon, van ser condemnats per aquest atemptat a treballs forçats a perpetuïtat

    ***

    Manifestació de Madrid del 27 de març de 1917

    - Pacte CNT-UGT: El 27 de març de 1917 a Madrid (Espanya) es fa públic amb un manifest el pacte d'unitat d'acció signat dos dies abans entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT) per exigir canvis fonamentals en el sistema polític del Regne d'Espanya, que vivia un clima prerevolucionari. Una delegació cenetista, composta per Ángel Pestaña, Salvador Seguí iÁngel Lacort, marxà a Madrid a posar-se d'acord amb el sindicat ugetista per dirigir l'acció revolucionària. El 27 de març hi hagué una gran manifestació a Madrid precedida d'un míting a la Casa del Poble en el qual van parlar Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro, per l'UGT, i Pestaña, Seguí i Lacort, per la CNT. En aquest míting es llançà un Manifest a l'opinió pública on s'amenaçava amb una vaga general sense termini limitat «amb la finalitat d'obligar les classes dominants a aquells canvis fonamentals de sistema que garanteixin al poble el mínim de les condicions decoroses de vida i de desenvolupament de les seves activitats emancipadores». En el Manifest es diu que «els organismes proletaris procediran a l'adopció de totes aquelles mesures que considerin adequades a l'èxit de la vaga general». El Govern, davant aquest Manifest, suspengué de bell nou les garanties constitucionals; tancà els centres obrers i empresonà totes els signants del Manifest que pogué trobar. Valladolid declarà la vaga general contra aquestes mesures, però en abril, el nou Govern restaurà les garanties. Malgrat tot, els preus dels productes de primera necessitat continuaren pujant. Es declarà la vaga general a València. La Companyia de Ferrocarrils del Nord acomiadà un grup d'obrers i davant el fracàs de les gestions perquè fossin admesos els 36 companys acomiadats, el 10 d'agost es declarà la vaga en aquesta companyia. Mentrestant s'havien declarat en vaga també 27.000 metal·lúrgics i miners de Bilbao, i s'havia declarat l'Estat de guerra el 20 de juliol. La vaga dels ferroviaris del Nord i dels metal·lúrgics de Bilbao, empalmarà amb la gran vaga general d'agost de 1917, fruit d'aquest pacte CNT-UGT, que enfrontarà obertament els sindicats amb les estructures de l'Estat. Aquesta vaga fou un fracàs a causa de la repressió governamental que declara l'Estat de guerra i tragué l'Exèrcit als carrers,  i va costar 70 morts, 43 d'ells a Catalunya, centenars de ferits i prop de dos mil treballadors empresonats.

    ***

    Assemblea a la fàbrica Fiat (Torí, 1920)

    - Vaga general a Torí: El 27 de març de 1920 a Torí (Piemont, Itàlia) es declara la vaga general en la metal·lúrgia. El periòdic anarquista L'Ordine Nuovo de Torí publica el manifest «Pel congrés dels consells de fàbrica. Als obrers i pagesos d'Italia», signat pel grup llibertari torinès, que prendrà part amb Pietro Ferrero i Maurizio Garino en el moviment dels Consells de Fàbrica. El 14 d'abril les autoritats intervindran amb extrem rigor per trencar el moviment vaguístic, que perdurarà fins al 23 d'abril. De les detencions en massa va ser significada la de Maurizio Garino, un dels representants del sindicat de la metal·lúrgia.

    ***

    Detenció de Roscigno al carrer Curupí de Montevideo (27-03-1931)

    - Detenció de Miguel Arcángel Roscigna: El 27 de març de 1931 és detingut a Montevideo (Uruguai) el cèlebre anarquista expropiador argentí Miguel Arcángel Roscigna (o Roscigno). Roscigna havia nascut en 1891 a Buenos Aires (Argentina) en una família d'origen italià. En 1909 s'interessa per les idees anarquistes a partir de la «Setmana Sagnant de Buenos Aires» i coneix els germans Moretti (Antonio i Vicente), amb els quals s'ajuntarà per militar. Ferrer de forja artesana, treballarà sobretot en la realització del «Pasaje Barolo», el gratacel més alt del Buenos Aires d'aleshores. Membre actiu del «Comitè Sacco i Vanzetti» i després secretari del Comitè de defensa dels Presoners i Deportats, es farà contractar en 1924 com a guàrdia de presó a la penitenciària d'Ushuaia per intentar alliberar Simón Radowitzky, però denunciat per un comunista, és expulsat; però abans de desaparèixer calarà foc a la casa del director. Perseguit per la policia i pels membres de la Lliga Patriòtica, passa de la militància anarcosindicalista a l'acció violenta i expropiadora. El gener de 1926 prendrà part, juntament amb Durruti, Ascaso i Jover, en l'atracament del Banca de San Martín, i els 64.000 pesos són furtats permetran finançar la propaganda i ajudar els companys empresonats i ses famílies. L'1 d'octubre de 1927, Roscigno, en companyia d'Andrés Vázquez Paredes, Vicente i Antonio Moretti, efectua una nova«expropiació» als pagadors de l'hospital Rawson de Buenos Aires, fet que li reportarà l'impressionant botí de 141.000 pesos. Un policia és abatut, però aconsegueixen desfer-se de la policia argentina i refugiar-se a l'Uruguai. Els diners serviran per a la solidaritat, però també per finançar un taller de moneda falsa, gràcies als talents de l'anarquista alemany Erwin Polke. Després de la detenció dels«expropiadors» el 9 de novembre de 1928, retorna a l'Argentina on efectua nous atracaments, especialment en octubre de 1929, a Palermo, amb Severino Di Giovanni, i el botí servirà per finançar l'espectacular evasió de la penitenciaria de Punta Carretas (Montevideo) el 18 de març de 1931. Però Miguel Roscigno i Vicente Moretti seran detinguts el 27 de març al seu refugi del carrer Curupí de Montevideo per un grup format per 53 policies --per si un cas s'havia mobilitzat el 4 Regiment de Cavalleria-- en ser reconeguts atzarosament per un expresidiari que els denuncia per cobrar la recompensa. També seran detinguts Andrés Vázquez Paredes, Fernando Malvicini i José Manuel Paz. Torturats pel comissari Luis Pardeiro, seran tot d'una condemnats a sis anys de presó a l'Uruguai. El desembre de 1936, Roscigna, Paredes i Malvicini són alliberats, però detinguts de bell nou. Un jutge els torna a alliberar, fet que permet a la policia argentina apoderar-se'n, segrestant-los en un soterrani de la comissaria d'Avellaneda abans d'assassinar-los. Mai no es trobaran els seus cossos, «mètode» que es generalitzarà durant la dictadura militar. Pel que fa José Manuel Paz, quan serà transferit a Còrdova (Argentina), podrà evadir-se d'una comissaria gràcies a la intervenció d'un grup d'anarquistes armats.

    ***

    Míting de San Sebastián de los Reyes (27-03-1977)

    - Míting de San Sebastián de los Reyes: El 27 de març de 1977 a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes (Madrid, Espanya) es realitza el primer míting públic i autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de la Guerra Civil. El lloc del míting, mal comunicat aleshores, va ser imposat pel govern d'Adolfo Suárez que pretenia aïllar l'anarcosindicat. El va presidir Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT, i hi van intervenir Lluis Andrés Edo, delegat regional a Catalunya; Eduardo Prieto Marcos, delegat regional a Astúries; Mekel Orrantía, al País Basc; Joan Ferrer, del País Valencià; José Luis García Rúa, d'Andalusia, i Leandro Quevedo, de Madrid. També va parlar Miguel Celma Martín, destacat militant històric de l'anarquisme aragonès; Fernando Carballo, un dels presos polítics que va romandre més temps a la presó (26 anys) que havia estat recentment amnistiat; i Navarro, un jove francès que va parlar en nom de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). No va poder ser-hi present Frederica Montseny ja que el consolat espanyol de Tolosa de Llenguadoc no li va concedir el passaport sol·licitat. Va ser un míting de masses, on van assistir unes 25.000 persones i en van quedar fora del recinte unes 15.000, arribades de diferents punts de l'Estat i de l'exili. D'aquest míting es va realitzar una pel·lícula documental, filmada pels llibertaris francesos Roger Langlais i Guy Costes, que va ser lliurada a la CNT de París i que la va difondre.

    Míting de San Sebastián de los Reyes (27-03-1977)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Pietro Baima (ca. 1894)

    - Pietro Baima: El 27 de març de 1852 neix a Noli (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Pietro Bernardo Maria Baima, també conegut com per la seva versió francesa Pierre Bernard Marie Baïma. Sos pares es deien Giuseppe Baima i Francesca Beria. Es guanyava la vida fent d'esquivador en caceres. Emigrà a França i el maig de 1890 s'establí a París (França). Per les seves activitats anarquistes, juntament amb altres 46 anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i austríacs), l'abril de 1892 va ser expulsat de França. Novament en territori gal, el 29 de març de 1894 se li va decretar l'expulsió i retornà a Itàlia. En aquest any el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Alejandro Pascual Dios

    - Alejandro Pascual Dios: El 27 de març de 1916 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandro Pascual Dios. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola fou delegat d'Abastos de la col·lectivitat local. El març de 1938, quan les tropes feixistes ocuparen Aragó, arribà a Catalunya via Benasc i França i s'establí a Manresa (Bages, Catalunya). Amb el triomf franquista passà a França. Lluità en la Resistència contra els nazis i es negà, malgrat les amenaces de mort rebudes, a integrar-se en la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). L'11 de maig de 2000 impartí, amb el seu gran amic i també confederal Martín Arnal Mur, a la Biblioteca Arús de Barcelona, la conferència «Tierra y Libertad: la colectivización en Aragón». El 14 de desembre de 2005 a l'Escuela de Arte d'Osca, amb Martín Arnal, participà en la inauguració de l'exposició fotogràfica «Estos días azules», sobre l'exili a França. En 2006, amb 80 anys, va fer amb bicicleta en set dies els 800 quilòmetres que separen la seva residència francesa amb el seu poble natal. El 14 d'abril de 2007 a Bielsa (Osca, Aragó, Espanya) participà, amb Martín Arnal, en un homenatge a la 43 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola. El juliol de 2009, Pascual i Arnal, reberen un homenatge a Bielsa durant les III Jornades de «La Bolsa de Bielsa». Participà en el documental sobre la Revolució espanyola Sueños colectivos, de Marco Potyomkin i Manuel Gómez, que s'estrenà en 2011.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Liu Shifu

    - Liu Shifu: El 27 de març de 1915 mor a Xangai (Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista Liu Shaobin, més conegut com Liu Shifu–transcrit de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Havia nascut el 27 de juny de 1884 a la regió de Xiangshan (Xina; actual Guangdong, Xina). Era fill d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901, en una conferència a Hong Kong, denuncià la incompetència governamental i va fer una crida a la revolució. En 1904 marxà cap al Japó per a continuar els estudis, on l'any següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres, en la fundació a Tòquio de societat secreta revolucionària «Tongmenghui» (Societat de la Lleialtat Unida). En aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En 1906 retornà a la Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola femenina. En aquesta època també escrivia per a revistes subversives de caire nacionalista i antimanxú. Partidari de la violència revolucionària, formà part del grup «Cos d'Assassinat Xinès», moviment anticolonialista, fortament influenciat pels mètodes del moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra Li Zhun, almirall de la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la bomba explotà abans de temps, i resultà ferit a la mà esquerra que finalment hagué de ser amputada. Restà empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat perquè no trobaren proves incriminatòries suficients per a processar-lo. A la presó descobrí l'anarquisme i s'allunyà definitivament de la política de Sun Yat-sen. En sortir de la garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a París (França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong Kong un grup anarquista violent que tenia com a finalitat «l'eliminació dels tirans i dels explotadors del poble». En aquesta època participà a Pequín en el planejament d'un atemptat contra el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà l'organització secreta «Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en l'obscuritat), també coneguda com«Grup de Canton», que publicà nombrosos pamflets clandestins, molts dels quals eren traduccions del francès del setmanari Xin Shiji, i edità el periòdic Huiming lu (La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del grup, Lin Kuan Ci, llançà una bomba contra el comandant suprem de les tropes cantoneses. Després de la Revolució de 1911, el nou règim republicà li oferí diversos càrrecs polítics, però sempre els rebutjà. El juliol de 1912, després d'haver fundat un grup esperantista –va fer servir com a pseudònim el seu nom en esperanto Sifo–, participà en l'organització de la societat «Xinshe» (Consciència), un dels grups anarquistes més influents juntament amb la societat «Jindehui» (Societat per a l'avançament moral), fundada per Li Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi,«Xinsche» reivindicava el vegetarianisme i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws (carros de mà tirats per humans), la política parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la religió. Els seus membres havien de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un pseudònim. Aquest grup publicà a Hong Kong la revista Min Sheng, subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo (La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos números. En aquests anys renegà de la violència revolucionària, que considerà contraproduent, i reivindicà la unió d'acció entre els treballadors industrials i els pagesos. A causa de la repressió, s'exilià a Macau, on intentà publicar la revista, però les autoritats portugueses també la prohibiren. Després passà a Xangai, on tornà a publicar Min Sheng, fent les tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914 fundà a la ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi Tongzhi She» (Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb nombroses organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i europees; a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.). També establí estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE, Associació Científica Internacional Esperantista). A Xangai fundà l'editorial Ping Ming Press, la qual es negà a vendre per a pagar el caríssim tractament de la malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran Guerra, la posició de Kropotkin partidària dels aliats el va decebre força i publicà les crítiques de destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico Malatesta i Ferdinand Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27 de març de 1915 de tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major part de les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del moviment anarquista xinès.

    ***

    Francisco González Sola en una foto de la policia cubana

    - Francisco González Sola: El 27 de març de 1934 mor en la misèria a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el tipògraf, fotògraf i propagandista anarquista Francisco González Sola, més conegut com Paco Sola. Havia nascut en 1870 a Granada (Andalusia, Espanya) i sos pares es deien Francisco González i Micaela Sola. Adquirí força popularitat a començaments de segle com a propagandista anarcocomunista a ciutats i pobles andalusos. En 1900 assistí com a delegat de Sevilla al I Congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) i l'any següent participà activament en la vaga de ferrers sevillana. Aquest mateix 1901 va estar tancat a la capital andalusa; fou delegat, amb Antonio Ojeda, al Congrés de l'FSORE a Madrid; parlà, amb Ojeda, Miguel Moreno, Antonio del Pozo, Juan Palomino Olalla i altres, en el míting cordovès del Primer de Maig, on s'atacà els socialistes, l'electoralisme, la beguda i el joc; polemitzà amb l'anarcocol·lectivista Martínez León; i publicà en La Huelga General la seva obra A los burgueses. Cuadros tomados del natural. En 1902 parlà en el gran míting de Sevilla en defensa dels presos d'Alcalá del Valle i l'any següent participà, amb Ojeda, en la gran Excursió Nacional de Propaganda del periòdic madrileny Tierra y Libertad; en 1903 també signà un manifest de suport a la vaga d'aquell any. L'abril de 1904 intervingué, amb Ojeda, en una gira propagandística per Galícia i Salamanca per preparar el proper Congrés de l'FSORE de Sevilla. A finals de 1904 a Madrid, amb Ojeda i Abelardo Saavedra del Toro, sota el nom de «Grupo 4 de Mayo», s'encarregaren del periòdic Tierra y Libertad i de reeditar La Revista Blanca, arran de la retirada de la família Urales. En 1905 representà els obrers tapers del suro de Sevilla en el Congrés de l'FSOE de Madrid. En aquestaèpoca encapçalà la Lliga de Defensa dels Drets de l'Home, que lluitava per l'alliberament dels presos polítics. Destacat antimilitarista, l'octubre de 1906 va ser empresonat --la seva fitxa policíaca deia que havia estat processat en tres ocasions per atacs a l'Exèrcit. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), establí contactes amb Francesc Ferrer i Guàrdia i es va fer ferm defensor del pensament racionalista i de l'Escola Moderna. Arran de l'explosió d'una bomba al carrer barceloní de la Boqueria el 8 d'abril de 1907, va ser detingut juntament amb Josep Vicens i Joan Palau. Cap a finals de 1907, fugint de la Llei de Jurisdiccions aprovada pel Govern de Segismundo Moret que posava sota competència militar tota ofensa a la Pàtria, a l'honor de les Forces Armades i als seus símbols, fugí amb Saavedra clandestinament a Cuba. Els diners dels passatges s'aconseguiren gràcies a una subscripció que van fer els obrers del poble cubà de Regla i arribaren amb la missió de propagar el pensament racionalista i les idees de Ferrer i Guàrdia a tota l'illa. Amb el suport d'aquests dos emigrats, es creà l'octubre de 1908 la Secció Cubana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERA) i a finals d'aquell any es creà la primera Escola Moderna, muntada pel grup«Educació del Porvenir», al local del Centre d'Estudis Socials (CES) de Regla. Amb Saavedra van fer gires propagandístiques i s'encarregaren del setmanari ¡Tierra!, polemitzant amb el Diario de la Marina. Arran de l'execució de Ferrer i Guàrdia, el 17 d'octubre de 1909 participà, amb Saavedra, Emilia Rodríguez i altres, com a orador en la gran manifestació de protesta que es va fer a l'Havana. A la capital cubana vivia amb Aurora Rodríguez, amb qui tenia dos fills, i treballava com a tipògraf. També va fer conferències al Centre Asturià de l'Havana i a altres centres regionals. El 25 de setembre de 1911 va ser expulsat de Cuba, amb altres nou anarquistes (Juan Ascón Sistere, Bartolomé Berenguer y Montolín, Juan Casanova y Villa del Prat, Serafín Castrillón Mouriz, Josep Grau i Guàrdia, Sebastián Aguilar Mateo, Francisco Pérez Rodríguez, Venancio Saenz Ibáñez i Francisco Arnal Tormos), en el vapor «Frankenwald» amb destinació a Vigo (Pontevedra, Galícia). Instal·lat amb sa companya a Sevilla, aquest mateix any, amb Juan Gallego Crespo, Pablo Sánchez i José Sánchez Rosa, creà l'Ateneu Sindicalista d'aquesta ciutat. En 1914 va fer conferències a Sevilla i l'any següent va ser designat, amb Sánchez Rosa, per fer sessions de controvèrsies amb els socialistes. En 1916 realitzà amb Ojeda i Sánchez Rosa diverses campanyes de propaganda. En aquesta època, amb Ojeda i Saavedra, muntà un negoci de fotografia, però s'enemistaren i s'independitzà laboralment amb gens ni mica de sort. En 1919 presidí una conferència on es mostrà favorable a la unió proletària. Durant els primers anys vint va fer conferències i mítings a Sevilla que el feren força popular. Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva militància minvà i es traslladà a les Illes Canàries. Fins al 1928 visqué de «La Sevillana» a Las Palmas (Gran Canària), un negoci de d'ampliacions fotogràfiques. Durant els anys republicans malvisqué d'una parada de fotografia al mercat de Santa Cruz (Tenerife) i de «La Sevillana», al carrer San Francisco d'aquesta ciutat; també va fer d'orador per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 2 de setembre de 1932 feu un míting contra les deportacions amb Buenaventura Durruti a Santa Cruz. Durant sa vida publicà articles en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Huelga General, El Noticiero Obrero,Tierra y Libertad, etc. En 2009 José Luis Guzmán García publicà la biografia Perfiles en el olvido del anarquismo en Canarias. Francisco González Sola (1870-1934).

    ***

    "Il Grido della Folla" periòdic on col·laborava Eugenio Girolo

    - Eugenio Girolo: El 27 de març de 1937 mor a Brussel·les (Bèlgica) el propagandista anarquista Eugenio Girolo. Havia nascut el 2 de gener de 1886 a Andalo Valtenillo (Llombardia, Itàlia). Fill d'una família pagesa molt empobrida --sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani--, emigrà molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a partir de 1904 de manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià col·laboracions al periòdic de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any s'instal·là a Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià regularment cròniques al periòdic milanès Il Grido della Folla. En 1905, sota el pseudònim Eugenio Vattelacerca, envià articles a L'Aurora de Ravenna. En 1906 s'establí al cantó helvètic de Sankt Gallen i intensificà la seva col·laboració amb la premsa llibertària. El juliol de 1906 intentà organitzar a Basilea una conferència sobre « Humbert I d'Itàlia i Gaetano Bresci», però fou prohibida a resultes de la intervenció del cònsol italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa i marxà a Milà, on treballà com a obrer mecànic i visqué a casa de companys i a la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En aquesta publicació va escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig,Girolo, Eugenio Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A més, donava conferències dominicals per als companys de la regió; va ser en una d'aquestes conferències, a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als carrabiners» i condemnat a 40 dies de presó. Després tornà a Suïssa i s'instal·là a Arbon, d'on fou expulsat per«vagabundejaria» arran dels fets del«Primer de Maig» de 1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a França i a l'alsaciana Mülhausen fou detingut i expulsat per«possessió de propaganda anarquista». Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908 el trobem novament a Arbon. En 1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any següent comença a col·laborar, sota el pseudònim Maligno, en Le Réveil / Il Risveglio de Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista maçó Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma. La policia el qualificà aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni,«el més actiu i violent dels conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En 1914 es traslladà a Horgen i després a Zuric, on continuà la seva tasca de conferenciant. Durant la Gran Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar de Milà el condemnava per«deserció». Fou força actiu en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti, Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919, fou expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre mesos tancat preventivament a la presó de Zuric sota l'acusació de«preparar bombes». Després passà a Itàlia, on després d'un temps a Milà s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara, on fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball. Afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol de 1920 participà en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya. Buscat per la policia i els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a França i després d'un temps a París --on ajudà l'anarquista Ersilio Belloni-- marxà, el juny de 1926, a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a Brussel·les i a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la manca gairebé absoluta de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en reunions d'anarquistes italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de març de 1937 de meningitis i encefalitis a l'asil de Beckheim de Brussel·les (Bèlgica). Deixà dos fills, Orazio i Eufelia.

    *** 

    Arnaldo Januário

    - Arnaldo Januário:El 27 de març de 1938 mor al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd) l'actiu militant i propagandista sindicalista i anarquista Arnaldo Simôes Januário. Havia nascut el 6 de juny de 1897 a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). Va militar en les Joventuts Sindicalistes, partidàries de la violència revolucionària. Barber de professió, formà part de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Va ser col·laborador i tipògraf de la premsa llibertària: A Batalha --òrgan de la CGT--, A Communa, O Anarquismo, O Libertário i de la revista Aurora. El 18 de març de 1923, amb José Vieiria Alves, assistí com a delegat de Coïmbra a la Conferència Anarquista d'Alenquer. En 1927, com a membre del comitè de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), és detingut i deportat a diversos camps de concentració (Angra, Lubango, Mossâmedes), com a conseqüència de la repressió sorgida contra el moviment obrer arran de la Revolució reaccionària del 28 de maig de 1926. En 1932 surt del camp d'Okussi (Timor). Continuarà la lluita clandestina a Portugal contra la dictadura i es va capficar en els preparatius de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934. Després del fracàs d'aquest aixecament, fou detingut, torturat, jutjat i condemnat a 20 anys de presidi. El juny de 1934 va ser enviat al Fort de São João Baptista a l'Ilha Terceira i acusat d'agitador, juntament amb el militant llibertari Mário Castelhano, va ser brutalment torturat. El 23 d'octubre de 1936 va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd), on en el límit de la resistència i privat d'atenció mèdica, va morir empresonat. A Coïmbra existeix un carrer batejat amb el seu nom.

    ***

    Avelino González Mallada

    - Avelino González Mallada:El 27 de març de 1938 mor a Woodstock (Virgínia, EUA) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Havia nascut el 7 d'agost de 1894 a Gijón (Astúries, Espanya). Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 --Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)--; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada»,«Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932  i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup«Solidaridad» de la FAI--; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT --ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener--, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo,Neandro) en Acción Libertaria, CNT, Construcción,Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad,La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom.

    Avelino González Mallada (1894-1938)

    ***

    Notícia de l'afusellament d'Hilari Benito Fornos apareguda en "La Vanguardia" (28 de març de 1943)

    - Hilari Benito Fornos: El 27 de març de 1943 es afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Hilari Benito Fornós, també citat d'altres maneres (Fornés, Farnos, etc.). Havia nascut en 1909 a Barcelona (Catalunya). Pagès de professió, s'establí a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En acabar la Guerra Civil va ser apressat per les tropes franquistes; jutjat, va ser acusat de delictes de sang i condemnat a mort. Hilari Benito Fornos va ser afusellat el 27 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya).

    ***

    Tony Smythe (1981)

    - Tony Smythe: El 27 de març de 2004 mor al Regne Unit l'anarcopacifista i activista social Clifford Anthony Smythe (Tony Smythe). Havia nascut el 2 d'agost de 1938 al Regne Unit. Després de fer els estudis en la University College School (UCS) de Londres (Anglaterra) es dedicà a lluitar contra el servei militar obligatori. En 1958 va ser empresonat tres mesos com a objector de consciència, rebutjant no només el servei militar sinó també el servei social substitutori. En sortir de la presó entrà a formar part de la War Resisters Internacional (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) de Londres, de la qual va ser nomenat subsecretari. El desembre de 1960 fou un dels organitzadors de la Conferència Triennal de la WRI que se celebrà a Gandhigram (Índia). També jugà un paper important en l'organització de la Conferència de Beirut que se celebrà el gener de 1962 amb la finalitat de crear una Brigada per la Pau al Món, la qual intervindria de manera no violenta a les zones de crisi i de conflicte. Participà activament en les campanyes antibel·licistes britàniques i fou un dels fundadors del «Comitè dels 100», creat en 1960 a iniciativa del filòsof Bertrand Russell i de l'activista Michael Scott, per lluitar contra les «armes de destrucció en massa» de manera no violenta. L'agost de 1961 va ser empresonat, juntament amb una quarantena de membres del citat comitè, entre ells Beltrand Russell, Alex Comfort, Christopher Logue, Arnold Wesker i Robert Bolt. En aquests anys es guanyà la vida com a mestre d'escola. En 1966 fou nomenat secretari general del National Council of Civil Liberties (NCCL, Consell Nacional de les Llibertat Civils; actualment «Liberty»), organització que sota la seva influència i la de Martin Ennals augmentà les seves actuacions (drets dels infants, contra el racisme, drets dels homosexuals, drets civils a Irlanda del Nord, etc.) i el nombre d'afiliats. En 1968 publicà, amb Devi Prasad, el llibre Conscription: A world survey, publicat per la WRI. En 1971 abandonà l'NCCL i s'integrà en «Mind», organització que treballava amb persones amb problemes de salut mental i que arribà amb la seva empenta a tenir un gran ressò públic. En 1973 va ser un dels impulsors de Disability Alliance (DA, Aliança de la Discapacitat) i en 1974 publicà, amb Donald Madgwick, ell llibre Invasion of privacy. En els últims anys de sa vida participà activament en el Haringey Solidarity Group (HSG, Grup de Solidaritat de Haringey), grup activista que actuava al barri londinenc de Haringey i que treballava especialment els temes de marginació econòmica (desocupació, pressió fiscal, okupació, etc.), la repressió i l'antifeixisme. En 1979 va ser un dels capdavanters del Markfield Project al barri de Haringey, independent Centre de Recursos per a la Família per a gent de totes les edats i amb especial incidència sobre la gent amb problemes mentals i amb dificultats d'aprenentatge o d'exclusió social i discriminació. Durant els anys vuitanta continuà lluitant contra la guerra, en el moviment antinuclear i per la sanitat. Quan esclatà la guerra dels Balcans, visità la zona en conflicte establint bases i contactes amb els activistes dels drets humans i pacifistes. La mort en 2001 de la seva companya Jeanne, amb qui havia tingut cinc filles, fou un cop del qual mai no es va recuperar.

    Tony Smythe (1938-2004)

     Escriu-nos

    Actualització: 27-03-14


    0 0
  • 03/28/14--05:02: Sum homo
  •  

    (Un prevere impulsiu explica al bisbe les seves reaccions baronívoles)

     

    Antes que sacerdote soy hombre

    Alfredo Miralles

     

     

    Prou que ho sé, que no és propi de qui té

    compromesos la vida i el senderi

    en l’exercici sant del Ministeri

    escometre un canonge pel carrer,

     

    ni agafar-lo pel coll, ni fer el paper

    d’un marit ultratjat per l’adulteri,

    ni enflocar-li, incivil, un improperi

    al·ludint a sa mare i son quefer.

     

    ¿Però he de comportar tota la injúria

    que escampa sobre mi, des de la Cúria,

    aquest mossèn que em solla amb sutge i llot?

     

    Us ho diré sintètic, Eminència:

    vaig pecar de tan poca paciència

    perquè som home, abans que sacerdot!

     

     

     


    0 0

    Es va aprovar la moció que presentàvem per a la devolució del cèntim sanitari i la que signàvem en defensa de la sanitat pública i l'hospital comarcal d'Inca per unanimitat. Esperam que l'Ajuntament en coordinació  amb altres ajuntaments pugui recuperar tots els doblers pagats injustament; inclòs  la devolució  dels doblers des de gener de 2002 fins desembre de 2012 (i no únicament respecte als darrers quatre anys no prescrits). L'instrument jurídic seria una reclamació d'ingressos indeguts entre  març de 2010 fins desembre de 2012 (anys no prescrits) i a través d'una reclamació patrimonial per a les quantitats de 2002 fins febrer 2010.

     

     El batle va informar de les renúncia del regidor en Miquel Ramon (CiU), la número 3 de la llista, na Yolanda Amaya, ha renunciat a ocupar el seu lloc. La nova regidora de CiU serà na Teresa Ferre (número 4). Al seu discurs va dir que la causa de la seva renúncia eren motius professionals.

     El batle llegeix les renúncies de na Malena Estrany i en Tomeu Fuster. Ocupen el seu lloc Marilen Capllonch Humbert (núm 4) i han renunciat els número 5, en Tomás Galindo, el número 6, na Marga Cifre... Teòricament en aquest moment ocuparà el seu lloc en Xavier Vidal (7) però sembla que també renunciarà. Als seus discursos van dir que la seva decisió era per motius personals.

    Al ple no vam entrar en fer valoracions polítiques que ja hem fet a públicament en nombroses ocasions, simplement agrair als tres haver estat regidors una feina que no és fàcil. 

     Abans del ple vam realitzar la Junta General d'EMSER, amb l'examen i aprovació del balanç, memòria i  compta de pèrdues i guanys d'EMSER. Vam plantejar tota una sèrie de dubtes i propostes demanant una memòria més completa al 2014. Aprovada amb la nostra abstenció i d'UMP i vot a favor de la resta de partits.

     El batle va informar de la intenció de recuperar la concessió d'aigua potable de la Cala Sant Vicenç. Una bona notícia. A Alternativa ja vam demanar aquest rescat a la passada legislatura.  També es va informar d'obres pendents com la nova nau i la deixalleria que s'han de fer al polígon, de la realització del conveni laboral i de les ajudes que es donen des de Serveis Socials als ciutadans que no poden pagar les factures.

     El batle  abans del ple va llegir un document de reconeixement a Adolfo Suárez. 

     1.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació de crèdit per crèdit extraordinari finançat amb baixa per anul·lació (EXP MC 03/2014). Aprovada amb l'abstenció de PSOE i Esquerra i vot a favor de la resta.

    Es tracta d'una modificació de crèdit per unes obres d'urgència; el canvi d'una canonada massa estreta al carrer Roure. Finalment no ha fet falta la modificació de crèdits per les obres del carrer Pescador (havia crèdit). Vam demanar aclariments sobre que passaria amb la zona del carrer que és de la unitat d'execució del Pollença Park. Aquesta part se quantificarà i es tindrà en compte quan es faci el conveni amb el Pollença Park.

     2.- Aprovació inicial, si procedeix, del reglament regulador d’ajudes dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Pollença (consultar reglament).Aprovat per unanimitat

    Un reglament necessari per regular les prestacions econòmiques dels Serveis. Quan vam estar a la Junta de Govern ens vam trobar que ens demanaven aprovar aquestes ajudes sense cap tipus d'informe ni documentació. Posteriorment si que es van acompanyar les ajudes d'una petita justificació. Ara amb aquest reglament es dona un pas necessari per donar aquestes ajudes de la forma més transparent i objectiva possible. Hem trobat petites coses a canviar i presentarem al·legacions.

    3.- Proposta de nomenament de representants de la Corporació en òrgans col·legiats. Aprovada per unanimitat

    UMP i PSOE proposen canviar els seus representants a òrgans col·legiats com la ràdio municipal, residència i escola músical. 

     

    Nadal substitueix a Eladio Lorente i en Toni Cifre a Maria del Mar. El batle també va parlar de la conveniència de triar regidors per participar a aquests òrgans i la possibilitat d'eliminar  organismes autònoms com el de la ràdio.

     

     4.- Dació de compte de les resolucions de Batlia contràries a les objeccions efectuades, de conformitat amb el disposat a l’article 218 del RDL 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (TRLRHL), amb la nova redacció donada per l’article 2 de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL). No es votava.

    La nova llei de l'administració local obliga a fer a l'equip de govern aquesta dació de compte de factures a les quals Intervenció i Secretaria han formulat objeccions al ser irregulars encara que la prestació de serveis s'ha realitzat i s'han de pagar.  Al ple vam demanar que a més de la dació de comptes l'equip de govern hauria d'explicar com pensa resoldre algunes de les situacions irregulars a les que responen aquestes factures: enllumenat, clavegueram, jardins, manteniment bomba impulsora depuradora... També els vam demanar repartir més les feines entre les diferents empreses de Pollença ja que a la relació de factures hi ha empreses que es repeteixen molt. Respecte a la contractació van dir el de sempre que els agrairia, que fan feina... Respecte a repartir la feina van dir que el feien, la veritat que a nosaltres 

     

     5.- Moció presentada pels grups municipals A; PSM-EN i ERAM per a la devolució del “cèntim sanitari”  Aprovada per unanimitt 

    Aquesta és la moció que presentàvam  al ple i que ja us vam explicar al seu dia (reclamant el cèntim sanitari). Finalment entre la comissió i el ple tots els grups de l'oposició van signar la moció. Com ja vam comentar l'interventor ens va informar que  havia calculat que si parlam del tram autonòmic del cèntim (hi ha també una part estatal) a recuperar des de maig del 2012, serien 1800 euros de l'Ajuntament i 1600 euros d'EMSER . Consideram que cal calcular també el tram estatal de l'impost, en vigor  entre 2002 i desembre de 2012. Segon alguns misser existeixen arguments per defensar la devolució  des de gener de 2002 fins desembre de 2012 (i no únicament respecte als darrers quatre anys no prescrits). L'instrument jurídic seria una reclamació d'ingressos indeguts entre  març de 2010 fins desembre de 2012 (anys no prescrits) i a través d'una reclamació patrimonial per a les quantitats de 2002 fins febrer 2010. Cal col·laborar amb altres Ajuntaments per aconseguir aquestes devolucions.

     6.- Moció presentada pels grups municipals PSM-EN; A; PSOE i ERAM en defensa de la sanitat pública i l’Hospital Comarcal d’Inca. Aprovada per unanimitat.

    Esperam que altres Ajuntaments de la Comarca es sumin a aquestes peticions i que la Conselleria de Salut mantingui operatiu i amb tota la seva capacitat l’Hospital Comarcal d’Inca, sense tancar les consultes externes, ni eliminar la consulta de Pediatria General que ha de poder atendre dues urgències simultànies durant les guàrdies.

    7.- Moció presentada pel grup municipal ERAM per a una política activa envers els habitatges desocupats del municipi. Aprovada per unanimitat

     Vam proposar una esmena al punt dos de la moció demanant que el cens municipal d'habitatges fos per fer lloguers socials i no vendes. Va ser aprovada per unanimitat (veure article). Ara esperam que no passi com a altres ocasions i l'Ajuntament faci complir la part municipal que li correspon.

     Vam presentar nombroses preguntes que publicarem amb les respostes a aquest bloc la propera setmana. 

     


    Dissabte, 12 d'abril
     
    L’Assemblea de docents us convida a la marxa per un sistema educatiu digne, arrelat a la nostra cultura i obert al món.

     

    http://marxaxleducacio.blogspot.com.es/

     

     

     

     


    0 0

    Europa fa passos. Se'n poder fer més, perà també avançam. Mirin, hi ha mecanismes per exigir a la Comissió Europea canvis de polítiques. El Tractat de Lisboa ho fa possible.  Gràcies al Tractat de Lisboa, més d'1 mil.lió de signatures ciutadanes d'almenys 7 països de la UE han trasllladat a la CE la petició de que l'Executiu europeu legisli el dret a l'aigua amb consonància amb el principi de que és un dret universal, i per tant no privatitzable. La campanya http://www.right2water.eu/ ha estat un èxit, encara que ara la resposta de la Comissió ha estat teba, per dir-ho de manera elegant. Han dit si a la iniciativa ciutadana, però volem més de l'executiu, que es banyin més. Aquí teniu el press release (http://europa.eu/rapid/press-release_IP-14-277_en.htm  Ja és una bona raó per canviar el seu president, el senyor Durao Barroso, i posar-ne un altre que elegirem el 25 de maig. Necessitam canvis, però necessitam que vagin el més aviat possible. Ja pens en una iniciativa ciutadania per evitar desnonaments, per focalitzar-se en l'ocupació i el creixement, i també en un model social de governança europea.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    En el post anterior hablábamos de las empresas en Salamanca capital y en este caso haremos mayor hincapié en las compañías que operan desde los alrededores y provincia de la ciudad.

    Las empresas en Salamanca como hemos dicho son muy variadas pero, ¿qué sucede con las compañías de los alrededores de la ciudad? Podríamos hablar de que en la mayoría de las ocasiones predominan las pequeñas y medianas empresas en Salamanca puesto que se establecen en pequeños municipios de la provincia.

    A día de hoy, las pymes predominan en nuestro país lo que hizo que España por ejemplo, en el año 2012, estas empresas supusieran el 92% del total. Asimismo, en Salamanca capital también se constituyen un gran número de pymes pero en este caso lo enfocaremos a los pequeños municipios y alrededores.

    https://www.youtube.com/watch?v=IavoGG6bDug

    No podríamos categorizar una actividad predominante en las empresas de los alrededores de Salamanca puesto que la amplitud de su provincia genera toda una diversidad de actividades.

    Es importante destacar que una de las actividades predominantes en la provincia de Salamanca es la agricultura y la ganadería.

    Tradicionalmente Salamanca y Castilla y León en general, se han nutrido económicamente de estas actividades y aun lo siguen haciendo.

    Estos sectores no se constituyen como empresas en Salamanca sino que suelen ser de entidad autónoma. Por ello y en parte quizás las empresas de los alrededores de Salamanca, se constituyen como pymes entre otros factores de influencia.

    Podemos destacar a rasgos generales las empresas charcuteras en la gran mayoría de municipios salmantinos. La capital también se caracteriza por este tipo de industria pero es mucho más típico de otras zonas de la provincia como por ejemplo la zona de Guijuelo.

    Muchas otras empresas de la provincia también se nutren del turismo y la hostelería como sucedería por ejemplo en la zona de las Arribes del Duero. La zona permite todo tipo de turismo rural que junto a la belleza del paisaje constituyen un gran atractivo para los viajeros.

    Es importante resaltar que una de las empresas salmantinas que mayores beneficios obtiene, se encuentra en el exterior de la capital.

    Hablamos de la planta de bioetanol de Babilafuente. Se trata de una empresa que se encarga de transformar los residuos sólidos urbanos y en biocombustible. Esta planta de bioetanol es una de las iniciativas más modernas llevadas a cabo dentro de la provincia de Salamanca y de la comunidad de Castilla y León en general.

    Empresa en Salamanca de Bioetanol

    Por tanto y como conclusión podemos decir que la provincia de Salamanca y la ciudad en general tiene una gran variedad de empresas de todo tipo y que es una de las provincias de la comunidad castellano-leonesa que mayor número de empresas tiene. Aun así, como hemos mencionado en otros posts, las empresas en Salamanca se basan principalmente en ciertos sectores dejando al margen muchos otros que quizás deberían desarrollarse más para beneficiar a los habitantes de la ciudad.


    0 0

    En el Ple Ordinari de març, celebrat ahir dijous 27, es va debatre la moció que va presentar el PSM i que també varen subscriure Alternativa, PSOE i ERAM, pel manteniment dels serveis a l'Hospital d'Inca i amb qualitat. Especial menció s'ha de fer de les urgències pediàtriques, ja que ha estat notícia per les denuncies del personal sanitari respecte a les deficiències del servei.

    Per Pollença va ser una gran passa l'obertura de l'hospital d'Inca, donada la gran distancia amb els hospitals situats a Palma, fet que va millorar la qualitat de vida als usuaris i l'atenció de les urgències.

    Aquesta moció s'emmarca en la campanya de mocions que ha presentat MÉS per Mallorca en els municipis de la comarca on hi té representació, per tal que la Conselleria destini els recursos suficients per atendre el servei.

    Des del PSM agraïm el suport tant dels partits que subscrigueren la moció com de la resta que hi donaren suport.

     

    Un altre moment destacat fou l'anunci de la dimissió dels regidors Malena Estrany i Tomeu Fuster (no adscrits, ex de la Lliga) i Miquel Ramon (de Convergència i Unió per Pollença). Cadascun va exposar els motius de la seva renuncia, per motius personals na Malena i professionals en Tomeu i en Miquel. La resta dels regidors també varem dir unes paraules. Des del PSM varem agrair la dedicació al poble durant aquests anys, més enllà de valoracions sobre l'encert o no de la seva respectiva gestió, desitjant-los sort en els seus projectes personals i professionals.

    El batle va informar sobre la petició de les actes dels substituts dels regidors a la Junta Electoral, que després de les renuncies que s'han produït en les llistes, suposaran que entri la nº4 de Convergència, Teresa Ferré, així com la nº4 de la Lliga, Marilen Capllonch. S'ha demanat l'acta de Javier Vidal però sembla que també renunciarà així com altres persones de la llista, i tot apunta a que qui entrarà serà la nº11, Isabel Capllonch. Aquestes dues incorporacions són d'afiliats al PI, i per tant quedarà amb un total de 5 regidors (CIUP+LLR), que juntament amb els 5 del PP conformaran una majoria de 10.

    La resta de punts de l'ordre del dia va quedar així:

    Veure documentació i text de les mocions

    Junta General de l'Empresa Municipal EMSER 2002:


    1) Examen i aprovació, si procedeix, del Balanç, Memòria, Compta de Pèrdues i Guanys, proposta sobre el destí dels resultats socials i gestió de l’òrgan d’Administració corresponents a l’anterior exercici social tancat el dia 31 de desembre de 2013

    Aprovat per unanimitat

    2) Lectura i aprovació de l’acta de la Junta, si procedeix, o nomenament d’Interventors per a la seva posterior aprovació”

     

    L'empresa va tancar el 2013 amb uns guanys de 647.685,50 Euros. Els beneficies s'invertiran entre diverses inversions com son la compra d'una nau al polígon per dur-hi les instal·lacions actualment situades al Puig de Santuiri. Celebram aquest trasllat, que ja reclamavem quan fa anys es va constrruir la nau on només s'hi va traslladar l'Àrea de Serveis. Esperam que alliberant les instal·lacions de Santuiri finalment serà totalment transitable el camí de Santutiri.

    També s'invertirà en la canonada per dur aigua des del Moll a Cala Sant Vicenç, així com en rescatar la concessió de la xarxa de subministrament d'aigua a la Cala, una inversió que també venim reclamant des de la legislatura passada.

    Una altra inversió serà la nova deixalleria en un solar del polígon, que permetrà millorar i donar valor a la recollida selectiva.

    Recordem el que varem demanar formalment per les inversions del Pla E l'any 2010 (http://psm-pollenca.balearweb.net/post/81604):

     

    1.Construir la nova Deixalleria, ja que l'actual ha funcionat bé durant aquests anys, però ja no dona a l’abast al servei i això faria que es gestionessin millor i de manera més econòmica els residus, assumpte polèmic darrerament degut a l'augment del rebut de fems. Aquesta inversió serviria també per legalitzar la Deixalleria a nivell urbanístic i mediambiental. A aquests efectes varem presentat una moció per debatre-ho en el Ple de desembre.

    2.Instal·lació d’una nova xarxa d'aigua potable i d’enllumenat públic a la Cala Sant Vicenç, a la fi de poder millorar el subministrament en aquest nucli per evitar els constants talls de subministrament i donar un millor servei i amb menys consum energètic i contaminació lumínica. D’aquesta manera es compensaria el deute històric d’inversions per part de l¡Ajuntament de Pollença, en un espai tan ermós i privilegiat, que presenta actualment un nivell important de degradació i abandonament.

    (...)

    Com es veu l'Empresa Municipal funciona raonablement bé amb uns resultats positius. Recordam quan es volia privatitzar aquesta empresa argumentant que no era rendible i des del PSM el que reclamàvem era una millor gestió. Si aquesta empresa s'hagués privatitzat els beneficis servirien per donar beneficis als seus propietaris i ara, en canvi, serveixen per fer inversions que millorin el servei.


    I els punts del Ple Ordinari:


    1.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació de crèdit per crèdit extraordinari finançat amb baixa per anulació (EXP MC 03/2014)

    Es tractava de modificar unes partides per dotar econòmicament la reparació de clavagueram al carrer Roure del Moll. La part que entra dins la zoan de la Unitat d'Actuació del Pollença Park es descomptarà quan s'executi la unitat, ja que li tocaria arreglar-la a l'hotel.

    Aprovat. A favor: 14, PP, PI,A,PSM,UMP – Abstencions:3, PSOE,ERAM

    2.- Aprovació inicial, si procedeix, del reglament regulador d’ajudes dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Pollença

    Es tracta d'un reglament per regular la concessió d'ajudes socials en casos d'urgent necessitat. Donarà més objectivitat a les ajudes. Es tracta d'una aprovació inicial, per tant qualsevol hi pot fer al·legacions; estam obert a rebre les vostres.

    Aprovat per unanimitat

    3.- Proposta de nomenament de representants de la Corporació en òrgans col·legiats

    Per substituir a membres del PSOE i UMP en diferents òrgans municipals. El batle va anunciar la voluntat de suprimir algun d'aquests òrgans per considerar que son poc operatius. El que passa és que aquests òrgans ha de tenir poder de decisió perquè els seus membres no tinguin la impressió de que tot ja està decidit. Com es va demostrar en el torn de precs i preguntes respecte de la ràdio, la opinió dels membres en la presa de decisions no interessa gaire a l'equip de govern.

    Aprovat per unanimitat


    4.- Dació de compte de les resolucions de Batlia contràries a les objeccions efectuades, de conformitat amb el disposat a l’article 218 del RDL 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (TRLRHL), amb la nova redacció donada per l’article 2 de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL)

    En funció de la nova llei, s'ha de donar compte al ple de les factures pagades amb objeccions legals per part de l'interventor o la secretària. Algunes son irregularitats que ja fa temps que es produeixen i que l'Ajuntament hauria de treballar per evitar-les. Des del PSM varem exposar que les reparacions en centres escolars que correspon pagar al Govern Balear i que fa l'ajuntament s'han de reclamar a la Conselleria.

    Aquest punt no s'havia de votar.

     

    5.- Moció presentada pels grups municipals A; PSM-EN i ERAM per a la devolució del “cèntim sanitari”

    S'ha anul·lat judicialment el recàrrec que s'aplicava als hidrocarburs. L'Ajuntament ha pagat molt per aquest concepte amb el combustible de vehicles i calefacció. Aquesta moció demana que es sol·liciti el reemborsament dels imports incorrectament cobrats.

    Aprovada per unanimitat


    6.- Moció presentada pels grups municipals PSM-EN; A; PSOE i ERAM en defensa de la sanitat pública i l’Hospital Comarcal d’Inca. (veure)

    Una moció que ens encarregarem de defensar, com hem comentat al principi.

    Aprovada per unanimitat


    7.- Moció presentada pel grup municipal ERAM per a una política activa envers els habitatges desocupats del municipi.

    Una moció que ERAM va retirar al passat ple i que s'ha modificat per tenir un major consens.

    Aprovada per unanimitat


    8. - Propostes/ Mocions d’urgència


    En aquest punt es va procedir a anunciar les dimissions que hem comentat al principi de l'article.



    II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

    1.- Informació de Batlia

    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

    3.- Precs i preguntes”


    En un altre article comentarem les respostes als precs i preguntes que varem efectuar.

     

    Cap al final del ple els tres regidors que dimitiren varen deixar el seus llocs, que ja esperen als nous que han d'entrar.

     


    0 0
  • 03/29/14--05:43: Experiments
  • Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    Com sabeu en sa croada contra lo nottro, la caverna va començar amb allò de la lliure erecció de llengua, i com que no li va anar bé es va aficar a fer experiments fins a trobar el transurànic TIL. Es pensen haver triomfat, però per poc que li mostrin el barram els mestres i la ciutadania condreta els passarà com aquell que anà per llana i romangué tos, perquè els experiments de vegades surten escagassats.

    Salut
     
     

     


    0 0

    Els germans de Cor de Carxofa són enguany els encarregats d'organitzar les Dotze Hores de Glosa improvisada en català. Des de Mallorca hi enviam 40 veus glosadores, per agermanar-les amb les de menorquins, principatins i valencians.

     

     

    A l'enllaç adjunt, un recull d'imatges de l'edició de l'any passat, a Manacor:

    https://www.flickr.com/photos/maciaferrer/sets/72157633302884958/ 

     

    I aquí, una "promo" que feren genialment Miquel Angel Adrover "Campaner", Pau "Rierol" i Miquel Perelló "Travolta" 

     

    https://www.youtube.com/watch?v=2f4IsEo8OnY 

     

    Els amics des Mallorquí han elaborat aquesta altra:

     

    https://www.youtube.com/watch?v=eWml0XeTa0Q

     

    Que té segona part: 

     

    http://www.youtube.com/watch?v=SJf7Zd8Aujc&feature=youtu.be


    0 0

    [29/03] Condemna de Borgioli - «Revista Nueva» - Execució del grup de Pallarès - Rougeot - Castagnoli - Carret - Pereira - Fernández Rodríguez - Duval - Robin

    Anarcoefemèrides del 29 de març

    Esdeveniments

    L'escultor Lamberto Borgioli (amb una creu)

    - Condemna de Borgioli: El 29 de març de 1894 el Tribunal de Guerra de Carrara (Toscana, Itàlia) condemna per «associació per a delinquir i per incitació a la guerra civil» l'escultor anarquista Lamberto Borgioli a set anys de presó, 14 mesos de confinament i tres anys de vigilància. Borgioli havia participat en els«Motins de Lunigiana», aixecaments populars espontanis sorgits arran de la rebel·lió organitzada el gener d'aquell any pels treballadors anarquistes de les pedreres de marbre de Carrara.

    ***

    Portada d'un número de "Revista Nueva"

    - Surt Revista Nueva: El 29 de març de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari de filosofia anarquista Revista Nueva. Va ser dirigida per Antonio García Birlán (Dionysios), amb el suport de Felipe Alaiz de Pablo (Rodela i Calatraveño). Hereva de la tradició de revistes com Acracia,Ciencia Social, Natura, etc., intentarà novament establir les bases teòriques d'un anarquisme de caràcter obert (moviments socials, art, literatura, ciència, sociologia, filosofia, etc.) i receptiu a les noves idees llibertàries; amb una concepció humanista àmplia, es col·locava fora de tot grupuscle o sectarisme. Va ser durament criticada per diversos sectors anarquistes que pensaven que havia temes més urgents a tractar, com ara Pere Esteve des de Cultura Obrera de Nova York. Hi van aparèixer textos i articles de Pío Ayala, Mariano Ciro, Antonio García Birlán (Julio Barco), Garcilán, Guyau, Ramón M. Llorente, Mauricio Maeterlinck, Ricardo Mella, Masferrer, Margarita Parvitt, Rudolf Rocker, Oscar Wilde, entre d'altres. La publicació estava patrocinada econòmicament per Miquel Salvat, propietari de la«Impremta Salvat, Duch i Ferré», on s'imprimia la revista, i de l'«Editorial Hoy». El seu últim número va ser el 69, del 25 de juliol de 1925.

    ***

    Presó Model de Barcelona (fotografia realitzada per Quico Sabaté)

    - Execució del grup de Pallarès Tomàs: El 29 de març de 1943 són garrotats a la presó Model de Barcelona (Catalunya) nou membres del grup guerriller anarquista antifranquista comandat per Joaquim Pallarès. Joaquim Pallarès Tomàs havia nascut en 1923 a La Torrassa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Catalunya) i va ser cap d'un grup d'acció que va començar a actuar tot d'una que va acabar la guerra en 1939 a l'Hospitalet, Santa Eulàlia, Sants i La Torrassa, barris i pobles de l'àrea metropolitana de Barcelona. Entre les accions que se li van atribuir destaquen l'execució el 30 d'abril de 1939 del comissari en cap de la policia del districte de l'Hospitalet José León Jiménez, que havia estat elegit directament per Franco per a organitzar la repressió a Barcelona; així com diversos robatoris d'armes, atemptats a policies i expropiacions. El grup estava format per catalans als quals es van afegir aragonesos de les comarques d'Osca. A més de l'activitat guerrillera, van realitzar una notable tasca de reorganització de les Joventuts Llibertàries de Catalunya: van crear el primer Comitè Regional i el Comitè Local barceloní i en el moment de ser detinguts tres dels seus membres (Pallarès, Álvarez i Ruiz) tenien càrrec en el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries. Van ser detinguts el març de 1943 i després de ser torturats, dies després, Joaquim Pallarès Tomàs, que va mostrar gran enteresa, va ser executat, juntament a FranciscoÁlvarez Rodríguez, Fernando Ruiz Fernández, Francisco Atarés Martín, Josep Serra Lafort, Benito Saute Martí, Juan Aguilar Mompart, Bernabé Argüelles Depaz i Pere Tréssols Meix. Dos dies després van ser executats tres més: José García Navarro, Vicente Martínez Fuster i Joan Pelfort Tomàs. Altres membres del grup (Vicente Iglesias, José Urrea, Manuel Gracia, Rafael Olalde i Hilario Fondevilla Fuentes) van salvar la vida. El de Pallarès Tomàs va ser un dels primers grups de guerrilla urbana antifranquista.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Alegoria de Moloch sobre les Comunes de Lió, París i Marsella

    - Claude Rougeot: El 29 de març de 1830 neix a Demigny (Borgonya, França) el sabater i militant anarquista Claude Rougeot. Va prendre part el 30 d'abril de 1871, dia previst per les eleccions municipals organitzades pel Govern de Versalles a tota França, en la insurrecció del raval de la Guillotière a Lió (Arpitània) amb la intenció d'establir-hi la Comuna. La revolta va ser durament reprimida i l'1 de maig l'«ordre» regnava definitivament a Lió. En 1873 la policia el buscà per implicar-lo en l'anomenat «Complot de Lió» contra els militants anarquistes de la I Internacional antiautoritària. Cap al 1881 formà part del Partit Obrer Revolucionari (POR) i del grup «Drapeau Rouge» (Bandera Roja). Dins del sector antiabstencionista, en 1884 casa seva, al carrer Saint-Georges de Lió, serví com a lloc de reunió entre els anarquistes i els blanquistes de la «Lliga per l'abolició de les armes permanents». El 7 de juliol de 1884, durant una d'aquestes reunions, reivindicà la realització d'una «contramanifestació» a la nacionalista del 14 de juliol. En 1894 participà en la subscripció col·lectiva a favor de l'anarquista Henri Boriasse, aleshores detingut. En 1899 va ser esborrat de la llista d'anarquistes lionesos sotmesos a vigilància policíaca.

    ***

    Foto policíaca de Gheorghe Levezan (ca. 1894)

    - Gheorghe Levezan: El 29 de març –algunes fonts citen el 19 de març– de 1869 neix a Bacău (Bacău, Moldàvia, Romania) l'anarquista Gheorghe Levezan, citat de diferents maneres (Georges Levezan, Georges Levezant, Georges Lavezan, Pierre Lavezan, etc.). Fill d'una família benestant romanesa, sos pares es deien Gheorghe Levezan, membre del Parlament de Bucarest, i Maria Coudurath. Cap el 1887 arribà a París (França) per estudiar matemàtiques i s'establí a Le Vésinet (Illa de França, França). A París fundà l'anomenat Grup Internacional d'Estudiants Anarquistes i l'abril de 1890 redactà i publicà un «Manifest dirigit als estudiants de tot el món», del qual distribuí 40.000 exemplars. Detingut la vigília de la manifestació del Primer de Maig de 1890, va ser inculpat de«fomentar un atropament» i de realitzar«propaganda socialista» –també li volien encolomar complicitat amb els nihilistes russos–, va ser alliberat el 18 de maig, però el 28 de maig d'aquell mateix any se li va decretar l'expulsió de França; detingut el 2 de juny de 1890, va ser posat a la frontera i es refugià a Zuric (Zuric, Suïssa) i a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A Ginebra participà en nombroses assembles, especialment en la de novembre de 1890, i va fer amistat amb Jacques Gross-Fulpius. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Ensenyà matemàtiques a Ginebra. En 1897 el trobem a Bacău, des d'on envià a Max Nettlau algunes correccions sobre textos en romanès citat en la sevaBibliographie de l'anarchie. En 1935 el trobem fent de periodista a París i l'agost d'aquell any va ser detingut per«vagabunderia» i investigat arran de la mort d'una amiga seva.

    Gheorghe Levezan (1869-?)

    ***

    Renato Castagnoli

    - Renato Castagnoli: El 29 de març de 1897 neix a Porreta Terme (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) el socialista, anarquista i anarcosindicalista després, i finalment comunista, Renato Castagnoli. Sos pares es deien Rinaldo Castagnoli i Maria Ropa. Ferroviari de professió, va ser nomenat cap d'estació de primera categoria a Bolonya. A partir de 1914 milità en la Secció de Bolonya del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i des del 1921 en el Partit Socialista Italià (PSI). Membre de la direcció de l'SFI, fou un dels organitzadors de les vagues que tingueren lloc entre 1920 i 1921 i de la vaga antifeixista del 2 i del 3 d'agost de 1922, convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En represàlia, el desembre de 1923 va ser rellevat del seu servei als ferrocarrils. Entre 1923 i 1925 prengué part en el moviment antifeixista clandestí «Italia Libera». En 1925 el Comitè Central de l'SFI li va informar que s'havia lliurat una ordre de detenció contra ell per haver detingut un tren de carrabiners i de la Guàrdia Reial que es dirigia a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i per fugir de la detenció passà a França. A París treballà en la construcció i s'adherí al moviment anarcosindicalista, afiliant-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), participant en totes les vagues i manifestacions i en la campanya en suport dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En aquesta època col·laborà en els periòdics publicats per Camillo Berneri i amb el Comitè d'Ajuda per a les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1934 va ser expulsat de França i, abans de tornar clandestinament a París, va ser també expulsat successivament de Bèlgica, Luxemburg i Suïssa. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. Amb l'esclat de la Revolució espanyola, decidí marxar cap a la Península i el 29 de juliol de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya). D'antuvi fou voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», participant en el combat de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i després, a demanda de l'SFI, va ser enviat a Portbou (Alt Empordà, Catalunya) com a coordinador dels ferrocarrils espanyols. Després va ser nomenat per la Generalitat de Catalunya responsable del Servei de Radiotelegrafia i Goniometria de les estacions de retransmissió de Barcelona, encarregant-se de dues estacions de transmissions i de quatre d'intercepció, i posteriorment cap del Servei de Radiotelegrafia de l'aeròdrom militar de Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Participà en nombroses missions aèries i efectuà intercepcions radiofòniques de les posicions clandestines enemigues i de totes les transmissions cap a altres països (Alemanya, França, Regne Unit, Turquia, etc.) per als serveis fronterers de Portbou. En aquestaèpoca també fou membre del grup anarquista italià«Pisacane» i, a partir de començaments de 1937, de la redacció del periòdic Guerra di Classe. També col·laborà en diferents publicacions, com ara Le Combat Syndicaliste, L'Espagne Antifasciste,L'Adunata dei Reffratari i Il Martello. El desembre de 1937, a resultes d'una doble otitis, retornà a França, on va ser detingut per violació del decret d'expulsió de 1934; jutjat, fou condemnat a un mes i quinze dies de presó. Un cop lliure, no retornà a la Península i s'instal·là, sota falsa identitat, a Marsella (Provença, Occitània). Com que el seu nom figurava en la llista de«subversius» aixecada per les autoritats feixistes italianes, l'abril de 1940 va ser detingut a Marsella i tancat, amb altres antifeixistes, durant vuit dies en un cinema. Posteriorment va ser internat al camp de concentració de Vernet (Conflent, Catalunya Nord) i més tard al de Remolins (Llenguadoc, Occitània), on, el febrer de 1941, va ser extradit cap a Itàlia. Jutjat per la Comissió Provincial de Bolonya, el 29 d'abril de 1941 va ser condemnat a cinc anys de desterrament i enviat a Ventotene. El mes de juliol, en aquesta illa de confinament, se solidaritzà amb la Unió Soviètica, que havia estat envaïda pels nazis. Després de la caiguda del feixisme, va ser internat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). El 6 de setembre de 1943 va ser alliberat i s'integrà en la resistència, participant activament en la reconstrucció del moviment sindical clandestí a les poblacions romanyeses. Fou redactor del butlletí clandestí tirat amb multicopista La Tribuna dei Ferrovieri. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), amb el qual col·laborava des del 1940, i ocupà càrrecs de responsabilitat en l'SFI, com ara la seva vicesecretaria. Renato Castagnoli va morir el 24 de gener de 1967 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    Renato Castagnoli (1897-1967)

    ***

    Manuel Carret Humanes

    - Manuel Carret Humanes: El 29 de març 1901 neix a la Huerta del Carmen (El Cotillo, Dos Hermanas, Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Carret Humanes. Sos pares van ser Antonio Carret Claro, de Dos Hermanas, i Dolores Humanes Tamargo, d'Alcalá del Río. Criat al camp, en 1922 va ser cridat a files i enviat al Protectorat Espanyol de Marroc quan les guerres colonials i lluità en diverses batalles al Rif (Xeruta, Bab Taza, Ketama i Xauen), enquadrat en el Cos d'Exèrcit del general Dámaso Berenguer y Fusté, contra les tropes d'Abd el-Krim. Acabà el servei militar a Kasr al-Kabir i en tornar a la Península treballà com a obrer agrícola i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les Joventuts Llibertàries i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 de juliol de 1927 es casà amb Josefa Rueda García, amb qui tingué tres infants: María, Floreal --com a gran lector de Federico Urales que era-- i Amparo. Durant els anys republicans destacà en les lluites socials a Dos Hermanas. El juliol de 1936, quan l'aixecament feixista, presidí el Comitè de Forces Antifeixistes creat per la CNT a la seva seu de Dos Hermanas i organitzà les patrulles de vigilància i de control i manà construir una barricada davant la seu del sindicat. Detingut el 20 de juliol de 1936 per les tropes franquistes, va ser empresonat al vaixell«Cabo Carvoeiro» i portat a Sevilla. Manuel Carret Humanes va ser afusellat l'1 d'agost de 1936 a la paret del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya) juntament amb altres militants.

    ***

    La Brigada Ortiz en una desfilada (28-02-1937)

    - Antonio Pereira: El 29 de març de 1908 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Tommaso Ranieri, més conegut com Antonio Pereira. Amb 20 anys el feixisme l'obliga a exiliar-se i s'instal·la a França. En Espanya des de 1932 i en contacte amb els grups anarquistes de la barriada de Sans, el 19 de juliol pren part a Barcelona, amb Durruti i Ascaso, en l'assalt de la caserna de les Drassanes. Més tard continuarà el combat enrolat en la columna Ortiz, participant en la presa de Casp i en els combats de Belchite. En 1937, durant alguns mesos, va ser instructor a l'Escola de Guerra de Barcelona, però aviat tornà al front com a comandant del IV Batalló de la 116 Brigada (25 Divisió), compost per membres de la CNT-FAI. Va participar en la batalla de Terol i va ser ell, L'Italià, com l'anomenaven els seus companys, qui va entrar encapçalant les forces que conqueriren la ciutat. Va lluitar fins al final de la guerra i va ser detingut al port d'Alacant. Empresonat al castell de Sant Ferran i al de Santa Bàrbara, on va ser torturat, i després de passar pel camp de concentració d'Elx, mitjançant documents falsos proporcionats per companys de l'exterior, va poder sortir lliure. Després d'un breu pas per Andorra d'uns sis mesos, va tornar a la península. Detingut i empresonat a Lleida, va ser traslladat al camp de concentració de Miranda de Ebro, després a Burgos, Madrid i Toledo, on va ser amollat en llibertat provisional en promulgar-se un decret que atorgava la llibertat a tothom que hagués complit més d'un any de condemna en un camp de treball disciplinari. En 1945 es lliura a la lluita clandestina contra el règim i va ser secretari de Defensa del Comitè Regional de la CNT de Catalunya.  En una de les repressions, en 1946, va ser detingut i va passar a la presó Model juntament amb sa companya Carmen, empresonada durant uns dies als calabossos malgrat el seu embaràs. Alliberat un any després per la intervenció de l'ambaixada italiana, va tornar a Itàlia, on va militar activament en la FAI i en la Unió Sindical Italiana (USI). Va col·laborar en diverses publicacions anarquistes italianes i espanyoles. També va mantenir contactes amb els grups d'acció espanyols i en 1952 amb Facerías va preparar un pas clandestí entre França i Itàlia. En el Congrés d'Ancona de 1967 formava part de la Comissió de Relacions de la FAI i es va encarregar voluntàriament de les relacions amb el moviment obrer i la secretaria de l'USI. Antonio Pereira va morir després d'una llarga i dolorosa malaltia el 16 de març de 1969 a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), on van ser enterrades les seves cendres. Tenia quatre fills.

    ***

    Manuel Fernández Rodríguez

    - Manuel Fernández Rodríguez: El 29 de març de 1917 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel Fernández Rodríguez, que va fer servir diversos pseudònims (M. Franz del Valle, F.R., M. Vega, J. Alpes, Zalamea, N, J. Sierra, J. Santos, etc.). Fill d'una família llibertària, fins als 12 anys assistí a diverses escoles i després passà a treballar com a aprenent de dependent de comerç. A partir dels 14 anys començà a militar en les Joventuts Llibertàries de Granada, amb José Martínez Alonso, Torcuato López Barón, Robles, Diego Illescas, Guzmán i altres. En 1934 formà part del Comitè Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i entre 1935 i 1936 en el seu Comitè Provincial. El novembre de 1935 i el gener de 1936 va ser empresonat. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 i el triomf d'aquesta a Granada, fugí a Iznalloz i a Guadix s'uní a la Columna Maroto amb va combatre fins al novembre de 1936 al front de Baza. Després continuà en les Joventuts Llibertàries, on ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara secretari de Propaganda del Comitè Regional d'Andalusia, i assistí a diferents trobades orgàniques, com ara en Ple del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de 1938 celebrat a Barcelona. També formà part de la comissió aclaridora de l'actuació de Rafael Peña García i fou redactor del butlletí Nuestros Libros. El triomf franquista l'agafà a Baza i d'allà marxà a Alacant i a Madrid, on aconseguí documentació falsa i s'establí a Barcelona. Treballà en una casa d'ortopèdia, però el 28 d'octubre de 1939 va ser detingut. Tancat a la Presó Provisional del Poble Nou, el febrer de 1942 va ser alliberat. Va fer feina de qualsevol cosa, com ara la distribució de vins i de diaris, i amb Miguel Jiménez fabricà i vengué sabó. Quan pogué contactà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina i s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona. Després de la caiguda del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a finals de 1944, s'encarregà d'agafar-ne el relleu i a finals de desembre de 1945 en el Ple de la Floresta va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Catalunya de la FIJL. El febrer de 1946 marxà a França com a delegat d'aquesta organització per aconseguir suport, però no va poder arribar per dificultats en el seu pas de la frontera al II Congrés de la FIJL de Tolosa de Llenguadoc que es va celebrar entre el 8 i el 19 de març de 1946. Després d'entrevistar-se amb el nou Comitè Nacional de la FIJL, l'abril d'aquell any retornà a Catalunya. A Barcelona muntà a casa seva la premsa de Ruta, el primer número del qual sortí el juny de 1946. Entre juny i juliol d'aquest mateix any, amb Raúl Carballeira Lacunza, va fer una gira organitzativa i propagandística (València, Màlaga, Granada, Sevilla i Madrid) per copsar la situació de les Joventuts Llibertàries peninsulars i s'entrevistà amb Rafael Cayuela Cubillo,Ángeles Rojo i Juan Gómez Casas. El juliol de 1946 va ser triat vicesecretari per la FIJL per al Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb la intenció de canviar la línia col·laboracionista confederal, però fou va ser apartat del seu càrrec un mes després, en no acceptar la dissolució del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, que ell dirigia, i que imposava la direcció confederal. El 17 d'agost de 1946 va ser detingut en una agafada juntament amb una quarantena de companys. A la presó Model de Barcelona formà part de la Comissió de Premsa, encarregada de confeccionar cal·ligràficament els butlletins Esfuerzo, Crisol i Acarus Scabieri. El juny de 1947 sortí en llibertat provisional. Amb una salut molt febre, l'octubre de 1947 creuà amb Josep Lluís Facerías i Francisco Ballester Orovigt (El Explorador) els Pirineus per assistir al II Congrés de l'MLE que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc entre el 20 i el 29 d'octubre. A París formà part del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, amb Antonio Morales Guzmán. Amb aquest publicà el butlletí CRA i durant una temporada administrà el periòdic CNT. El gener de 1952 emigrà al Brasil. Després d'un temps amb Manuel Pérez Fernández a Rio de Janeiro, s'establí a Porto Alegre, on regentà una impremta i publicà el periòdic O Protesta. L'octubre de 1961, amb Manuel Pérez Fernández, Josep Pujol Grua, Maximiliano Rivera Flores, Luis Brillas i altres, assistí com a delegat de Porto Alegre al Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT celebrat al Brasil i formà part de la Comissió de Relacions de CNT. El desembre de 1970 s'establí a l'Avellaneda (Buenos Aires, Argentina) i el gener de 1982 s'instal·là novament a Barcelona. Manuel Fernández Rodríguez va morir el 28 d'octubre de 2003 a Barcelona (Catalunya).

    Manuel Fernández Rodríguez (1917-2003)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Memòries de Clément Duval

    - Clément Duval:El 29 de març de 1935 mor al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista il·legalista, manyà de professió, Clément Duval. Havia nascut l'11 de març de 1850 a París (França). Ferit dues vegades durant la guerra de 1870, fou destituït del grau de caporal per indisciplina. Va ser membre fundador, amb A. Ritzerfeld, del grup anarquista parisenc«La Panthère des Batignolles», creat la tardor de 1882, partidari de l'acció violenta i de l'«expropiació revolucionària». Detingut el 17 d'octubre de 1886, a resultes d'un robatori en una vil·la del carrer Monceau de París el 5 d'octubre, fereix amb un punyal l'agent Rossignol al crit d'«en nom de la llibertat», un dels policies que l'apressen «en nom de la llei». Tancat a la presó de Mazas, va ser jutjat l'11 de gener de 1887 i condemnat a mort l'endemà; la pena li serà commutada per treballs forçosos a perpetuïtat el febrer. La defensa havia editat 50.000 exemplars d'un fulletó (Le Pillage de l'hôtel Monceau. L'anarchiste Duval devant ses juges. Défense que devait prononcer le compagnon Duval) per crear una opinió pública favorable. Sota el número 21.551 va arribar a la Guaiana el 24 d'abril de 1887 a bord de«L'Orne» provenint de Toló i va ser enviat a la penitenciaria de les illes de la Salut; hi restarà 14 anys sobrevivint gràcies a la seva determinació llibertària. Després de 18 intents d'evasió, va ser confinat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa). El 14 d'abril de 1901 va aconseguir evadir-se amb vuit companys i es va refugiar a Guyana i, gràcies a la solidaritat dels anarquistes francesos i italians de Nova York, va ser acollit en aquesta ciutat en 1903, després de passar una temporada a San Juan de Puerto Rico. Redactarà les seves memòries que seran publicades en 1907 en fulletó en el periòdic italià de Nova York Cronaca Sovversiva, traduïdes per Luigi Galeani --algunes pàgines van ser publicades entre octubre de 1926 i maig de 1931 a França en L'En Dehors--, i que finalment van ser editades a Nova York en 1929, sota el títol Memoire autobiografiche, pels editors de L'Adunata dei Reffratari. A partir de 1929 va col·laborar en La Revue Anarchiste de París. Marianne Enckell, responsable del CIRA de Lausana, va recuperar una part del manuscrit original en 1980, que el vell militant anarcoindividualista italià Raffaelle Schiavina (Max Sartin) conservava, i el va editar en 1991 sota el títol Moi, Clément Duval, bagnard et anarchiste.

    ***

    L'última foto d'Armand Robin, extreta de l'emissió televisiva "En français dans le texte" (agost de 1960)

    - Armand Robin:El 29 de març de 1961 mor a París (França), per causes encara no explicades, l'escriptor, poeta, traductor i periodista anarquista Armand Robin. Havia nascut el 19 de gener de 1912 a Plouguernével (Bretanya) en una família bretona d'agricultors. Va haver d'aprendre el francès a l'escola i aviat s'apassionarà per l'estudi de les llengües, arribant a parlar-ne un gran nombre i a comprendre'n més de vint. Després d'una estada a l'URSS en 1933, farà una crítica acerba del règim soviètic i de la dictadura. Va traduir poesia russa i va donar a conèixer autors d'aquest país desconeguts aleshores (Essenine, Blok, Maiakovski, Pasternak, etc.). Era també radioaficionat, altra de les seves passions, especialment d'ona curta; un fet que l'obligarà, quan va esclatar la guerra, a col·laborar tècnicament amb el Ministeri d'Informació en el servei d'escoltes radiofòniques en llengües estrangeres i a redactar els «butlletins d'escoltes» i que després desviarà a la resistència. A partir de 1944, i fins 1958, publicarà periòdicament en Le Libertaire. En 1945 s'adhereix a la Federació Anarquista, que publicarà els seus Poèmes indésirables, dedicats als pobles martiritzats, i freqüentarà Georges Brassens, Michel Ragon, Pierre Béarn, Maurice Nadeau, entre altres intel·lectuals llibertaris. En 1946 serà nomenat secretari de la Federació Anarquista de la Regió Sud de París i de la del Sena. Entre 1947 i 1948 realitzarà un llarg viatge per Europa (Holanda, Bèlgica, Suïssa, Regne Unit, Suècia...) amb moto. En La fausse parole, publicat en 1953, analitza els mecanismes de propaganda als països totalitaris. Entre 1956 i 1957 farà costat al moviment independentista algerià d'una manera força provocativa. La seva tasca traductora i poètica va ser ingent fins a la seva mort, per causes obscures: el 27 de març de 1961 deixa ca seva i sembla que va tenir un altercat amb uns jugadors de bitlles en un cafè veí, l'amo crida la policia i Robin és portat manu militari a la comissaria i, d'allà, a la infermeria de la presó provisional de la Prefectura de Policia --de sinistra reputació al París de l'època-- on morirà dos dies després per causes desconegudes. A part de les obres apuntades, en poesia s'ha publicat pòstumament Le monde d'une voix (1968), Fragments (1992), Le cycle du pays natal (2000); la novel·la Le temps qu'il fait (1942); i, també pòstumament, els assaigs L'homme sans nouvelle (1981), Écrits oubliés (1986), Expertise de la fausse parole (1990), a més d'un bon conjunt de traduccions d'obres poètiques i teatrals, transcripcions d'emissions radiofòniques, correspondència, etc., moltes d'elles publicades en editorials llibertàries.

     Escriu-nos

    Actualització: 29-03-14


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Bosch, Carbonero y Company, candidatos a Enemics de la Terra 2011


    Son las propuestas de los socios y simpatizantes de Amics de la Terra


    R.L. | 21/11/2011


    Los socios y simpatizantes de la asociación ecologista Amics de la Terra proponen este año a tres candidatos del Govern balear para el premio Enemic de la Terra porque «mediante sus acciones o dejadez han perjudicado el patrimonio natural y/o cultural de Eivissa».

    El primer candidato es la Conselleria de Educació que dirige Rafael Bosch, «por las consecuencias negativas que produce la reducción de la plantilla del Camp d'Aprenetatje de sa Cala; el único centro en Eivissa que enseña, mediante salidas y experiencias participativas, la cultura popular, las tradiciones y los valores del entorno natural de la isla».

    El segundo aspirante al premio es el conseller de Medi Ambient i Agricultura, Biel Company, «por su brutal reestructuración del organismo regulador de la agricultura ecológica, que ha pasado de tener una plantilla de 8 personas a contar solamente con 2», una situación que obliga a que «los propios agricultores tengan que pagar los costes de estas inspecciones».

    El exconseller de Obres Públiques, Jaume Carbonero, también entra en la terna «por su dejadez, permitiendo que pasen cuatro años sin haber conseguido que se retire la tierra depositada ilegalmente en la finca de Fiesta Hotels».

    Durante la cena que tendrá lugar el viernes, los socios de Amics de la Terra votarán el ganador del este premio negativo.

    Última Hora Ibiza y Formentera (21-11-2011)


    Jaume Carbonero, Enemic de la Terra por no retirar la tierra del golf de Matutes


    La plataforma Rescat Immediat Posidonia obtiene el premio positivo por su defensa de las praderas


    Jaume Carbonero, enemic 2011


    VICENT MARÍ


    El grupo ecologista Amics de la Terra eligió anoche al exconseller de Movilidad, Jaume Carbonero, premio Enemic de la Terra 2011. Carbonero hizo méritos al galardón por dejar pasar cuatro años sin retirar la tierra acumulada en terrenos donde el Grupo Matutes proyectaba un campo de golf, en Platja d´en Bossa, «un testimonio de la vergonzosa inoperancia de la conselleria» que dirigía.

    Recordaron, asimismo, que el contrato de las autovías exigía depositar la tierra en un lugar adecuado y que una sentencia prueba que hubo connivencia con Fiesta Hotels para usar la tierra en un proyecto de golf.

    El premio Amic de la Terra recayó en la plataforma RIP, por sus acciones en defensa de la posidonia.

    Diario de Ibiza (26-XII-2011)


    Jaume Carbonero Malbertí: un mal conseller d’Habitatge que ajudà a ensorrar els Pactes de Progrés de les Illes


    Jaume Carbonero Malbertí és un polític mallorquí del Partit Socialista de les Illes Balears. Va néixer a Palma l'any 1951.

    És arquitecte i especialista en urbanisme. Ha fet feina d'arquitecte municipal de Pollença i és professor de dret urbanístic de la Universitat de les Illes Balears.

    Fou director general d'Arquitectura i Habitatge de 1999 a 2003 i el juliol de 2007 va ser nomenat pel president del Govern de les Illes Balears, Francesc Antich, conseller d'Habitatge i Obres Públiques de l'executiu balear.

    El 5 d'agost de 2011 es conegué que Carbonero realitzà despeses de més de 92.000 euros en obres d'art per a la decoració de dependències del Govern en plena crisi econòmica i que aquestes es depositaren en un magatzem[1] A més, el 8 l'agost de 2011 es descobrí que Jaume Carbonero realitzà una despesa de 21.000 euros en pintures de la seva cosina María Carbonero entre l'any 2008 i l'any 2009.[2] Finalment, el 14 d'agost de 2011 es es publicà que Jaume Carbonero va realitzar una despesa de 3.000 euros a càrreg de l'Administració en la contractació d'una agència de detectius per a localitzar dispositius de vigilància del seu despatx tot i que no se'n trobà cap.[3]

    Wiquipèdia

    Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)


    Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)


    Defensa del GOB


    Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

    No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

    Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.



    Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

    Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

    Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

    Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

    Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

    I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

    Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

    L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

    Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

    Miquel López Crespí


    Un conseller [Jaume Carbonero] que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre. (Miquel López Crespí)


    Mallorca no és Sicília!


    Els desastres de Jaume Carbonero, novament



    La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment i, a part d’això, qui signa aquest article ho ha confirmat per mitjans personals i ben directes, el prepotent conseller d’Habitatge, el mateix que tants problemes ha causat i causa a les forces progressistes illenques amb els seus continuats errors, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

    La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



    La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

    Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

    Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

    Cal dir que a nosaltres, a l´esquerra que ha patit en carn pròpia, com Biel Barceló, les ofenses i mals modals de Jaume Carbonero no ens estranya gens ni mica tot el desgavell de desastres que envolten les decisions de Carbonero.

    Aquests continuats desastres sempre han posat en situació difícil les forces progressistes illenques: l’autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

    Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a suggerir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitat contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, el MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

    Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0
  • 03/30/14--12:42: Marxa per l'educció
  • L’Assemblea de docents ens convida el dissabte  12 d'abril a la Marxa per l'Educació per un sistema educatiu digne, arrelat a la nostra cultura i obert al món. Us podeu inscriure com participants i com a voluntari

    INSCRIPCIÓ

     S'ha de fer d'aquesta manera perquè els voluntaris podreu indicar el tram en el qual ens ajudareu i a més també podrem comptabilitzar les vostres passes que fareu per l'educació.


    - Exigim el dret a un ensenyament en català i de qualitat.
    - Exigim el correcte manteniment de l’escola com a servei públic.
    - Demanam el tancament dels expedients oberts als docents i als equips directius que s'han resistit a aplicar disposicions arbitràries. Aquestes disposicions responen a motivacions que no tenen a veure amb la qualitat de l'ensenyament i que, a més, són d'impossible compliment per les presses i les improvisacions de l'administració educativa.


    No volem fer cap passa enrere en la qualitat de l’ensenyament.
    Pels nostres nins, pels nostres joves, pel futur.


    CAP PASSA ENRERE, TOTES LES PASSES ENDAVANT.


    Una altra de les campanyes en marxa és la de les dimissions dels caps de departament, com a mostra de protesta davant la situació educativa. En aquest sentit, s'ha informat que ja són més de dos-cents els caps de departament dimitits, que representen el 50% dels instituts. I també s'ha dit que encara n'arriben de noves. Aquesta acció, simbòlica perquè els docents segueixen exercint les seves responsabilitats, ha molestat molt la Conselleria, que ha emprès una nova cacera de bruixes sense fonament. Al'IES Guillem Cifre de Colonya han dimitit sis caps de departament i altres sis a l'IES Clara Hammerl.

     L'Assemblea de Docents de les Illes Balears ha presentat avui a Eivissa el vídeo Diàleg Impossible com a protesta per la manca de voluntat de diàleg de la Conselleria d'Educació, Cultura i Universitats de les Illes Balears. I a més a més ha fet públic un comunicat. 


    0 0

    [30/03] Detenció de Ravachol -«Action Révolutionnaire» -«L'Affranchi» - «Es saqueo de sa plasa» - «¡Despertad!» - Wysmans - Gallau - Mariani - Faucier - Filippi - Ponzán - Muñoz - Sabaté - Poulaille - Riera - Manresa - Querol - Szary

    Anarcoefemèrides del 30 de març

    Esdeveniments

    La detenció de Ravachol segons un dibuix d'Henri Meyer ("Le Petit Journal Illustré", 16-04-1892)

    - Detenció de Ravachol: El 30 de març de 1892 l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol, es detingut, no sense dificultat, al restaurant Véry, situat al número 24 del bulevard de Magenta, de París (França). Tres dies abans, el 27 de març, després de posar una bomba al domicili de l'assistent del procurador general de l'Audiència, s'aturà al restaurant Véry on conegué Jules Lhérot, cambrer i cunyat de l'amo. Lhérot li exposà algunes crítiques al servei militar i Ravachol aprofità l'avinentesa per explicar-li teories anarquistes i antimilitaristes, alhora que feia diversos comentaris sobre la bomba que acabava d'explotar. Quan tres dies després, Lhérot va veure entrar el sospitós home de dies abans, reconegué l'autor de l'atemptat que havia descrit la premsa i cridà la policia. Ravachol fou detingut per una desena d'agents policíacs comandats pel comissari Dresch. La mateixa horabaixa de la seva detenció dictà als seus guardians i interrogadors una mena de memòries; perdudes, van ser trobades als Arxius de la Policia de París per l'investigador Jean Maitron i publicades en 1964 en el llibre Ravachol et les anarchistes. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del judici a Ravachol, una bomba esclatà al restaurant Véry matant l'amo i un client.

    Detenció de Ravachol (30 de març de 1892)

    ***

    Premsa llibertària Internacional

    - Surt Action Révolutionnaire: El 30 de març de 1902 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista Action Révolutionnaire. Philosophique, artistique et littéraire. Volia ser una tribuna lliure que recollís totes les concepcions filosòfiques, artístiques i literàries, alhora que ser un òrgan d'expressió dels «febles, oprimits i explotats», amb la finalitat d'«elevar la mentalitat humana». El periòdic combatrà el parlamentarisme i reivindicarà l'abstenció a les eleccions polítiques. Va ser fundat per Martin --gerent dels dos primers números-- i Henri Fabre (Dayen), membre del grup anarquista«Germinal» --gerent de la resta de números. De la redacció local van formar part C. Morin, Surville, Luc Rozard i Henri Fabre. Trobem articles d'Henri Fabre, Sébastien Faure, Guerdat, Ense, Jean Canut, Eugène Merle, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Paul Reclus, Dubois-Desaules, Jean Grave, Octave Mirbeau i Émile Pouget, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim fou el del 4-11 de maig de 1902, del qual es van tirar 1.100 exemplars, i deixà de publicar-se per problemes financers.

    ***

    Capçalera de "L'Affranchi"

    - Surt L'Affranchi: El 30 de març de 1906 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Affranchi. Organe de propagande libertaire. Editat i imprès per Raphaël Fraigneux, primer va ser mensual i més tard apareixeria irregularment fins la seva desaparició, el 9 de febrer de 1914, després d'haver publicat 47 números. Entre els seus col·laboradors, molts dels quals no signaven, trobem  Émile Armand, Marcel Calas, Edmond Darteze, F. Legrand, Maurice Marchal, Paul Paillette, Paraf-Javal, Paul Sosset, Georges Yvetot, entre d'altres. El periòdic («Editions de L'Affranchi») també va editar dos fullets de temàtica llibertària i antimilitarista de Fraigneux en 1911: Étude sur un cas de conscience iSi la guerre venait... Va tornar-se a publicar, pel mateix editor, en 1920 amb el títol L'Affranchi. Organe indépendant bi-mensuel.

    ***

    "Es saqueo de sa plasa"

    - Estrena d'Es saqueo de sa plasa: El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas estrena al Teatre Balear de Palma (Mallorca, Illes Balears) el sainet Es saqueo de sa plasa. Sainete historich bilingüe amb'un acte, fonamentat en la Revolta de les subsistències que va tenir lloc el 18 de febrer d'aquell any en aquesta ciutat patrocinada pels anarcosindicalistes. Pareix que el nom de l'autor és un pseudònim de l'escriptor satíric es Mascle Ros (Jordi Martí Rosselló). La peça, que es va publicar aquell mateix any, aporta una valuosa informació sobre com visqué una família obrera aquells fets. La tria dels dos protagonistes masculins, en Simó i en Perico, tots dos obrers ferrers de la Companyia de Ferrocarril, sembla encertada, ja que representen dos tipus d'obrer molt característic a la Palma d'aleshores. Tots dos comparteixen la seva admiració pel líder socialista Llorenç Bisbal, aquells anys regidor de Palma, i per les seves intervencions a l'Ajuntament denunciant l'embarcament il·legal de subsistències amb el vistiplau de l'autoritat. I ambdós expliquen que estan en vaga per demanar augment salarial davant la desmesurada pujada dels preus. Difereixen, però, en el fet que Simó continua tenint els referents tradicionals de l'obrer-artesà, ja que tot i que accepta la vaga com a forma de lluita, no aspira a un canvi radical de la societat. Els seus valors cristians el fan condemnar el saqueig com a robatori, sense que la fam ho justifiqui. En canvi, en Perico, militant socialista, parla de «la Repartidora», el mite revolucionari, i crida a favor de la igualtat i contra la burgesia. I, curiosament, moltes d'aquestes consignes són en castellà, però en canvi ell fa servir el català amb els soldats castellanoparlants. Palmer també ens explicar alguna cosa sobre la cultura obrera ciutadana, quan en Perico eufòric canta La Marsellesa, o quan la família obrera demostra la seva afició a la sarsuela. L'estrena d'Es saqueo de sa plasa va ser un èxit«sorollós».

    Jaume Palmé Escalas: Es saqueo de sa plasa. Tip. de Antonio Homar. Pont d'Inca, 1919

    ***

    Capçalera de "¡Despertad!"

    - Surt ¡Despertad!: El 30 de març de 1928 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) ¡Despertad! Decenario órgano de la Federación Regional Marítima afecta a la CNT. A partir del número 8, del 9 de juny de 1928, passarà a ser setmanal, amb una tirada entre 2.500 i 3.000 exemplars. La direcció corria a càrrec de José Villaverde i van escriure Diego Abad de Santillán, Progreso Alfarache, T. Armengol, T. de la Llave, Pere Foix Cases (Delaville), Dionysos, Miguel Giménez, E. Labrador, Gastón Leval, Juan López, M. Mascarell, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Issac Puente, Tomassetti, entre d'altres. Va publicar 125 números, l'últim el del 25 d'octubre de 1930, resultat de l'acord d'un Ple Regional que va decidir la suspensió del periòdic per facilitar la sortida de Solidaridad Obrera. En 1930 Joan Peiró va publicar un fullet (Ideas sobre sindicalismo y anarquismo), amb un epíleg de José Villaverde, amb un recopilació dels articles publicats en aquest periòdic.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia de l'escorcoll d'Henry Wysmans apareguda en el diari parisenc "La Lanterna" del 21 de març de 1893

    - Henry Wysmans: El 30 de març de 1858 neix a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Henry Wysmans, citat de diferents maneres (Wysman,Weysmans, Weysman, etc.). Es guanyava la vida fent de joier i negociant amb pedres precioses. Segons un informe policíac, en 1880 era membre de la Lliga Col·lectivista Anarquista (LCA) de Brussel·les. Amb Hubert Delsaute i Ferdinand Monier, publicà un article sobre Bèlgica en el número 5 (23 de març de 1884) de L'Hydra Anarchiste, de Lió (Arpitània). Milità en el Syndicat Bruxellois des Ouvriers Bijoutiers (SBOB, Sindicat dels Obrers Joiers de Brussel·les). Entre 1885 i 1886 col·laborà en el periòdic Ni Dieu ni maître, publicat per Egide Govaerts. Destacat orador, entre 1886 i 1891 intervingué, a vegades amb Jules Moineau, en nombroses conferències i mítings de propaganda anarquista i de la Libre Pensée a diferents poblacions belgues i dels Països Baixos. El gener de 1886, organitzat perL'Étincelle Révolutionnaire, parlà en un míting a Verviers (Valònia) on va fer una crida a la «revolució violenta».El 10 de gener de 1886 participà en una reunió anarquista a Lieja (Valònia) i un mes més tard ho va fer en una vetllada literària, musical i de dansa, on va fer una xerrada sobre la història de la humanitat, l'estat actual de les coses i els mitjans per a millorar la situació. El 27 de març de 1886 va fer un violent discurs en un míting anarquista a Brussel·les a la sortida del qual es produïren diferents incidents. El 14 de juny mantingué un  intens debat dialèctic en un míting a Brussel·les amb el socialista Edouard Anseele. En 1886 acompanyà Guillaume Davister (Jean) per les regions mineres de le Borinage i la conca de Charleroi per distribuir socors econòmics, especialment el resultat d'una col·lecta de la Socialist League (SL, Lliga Socialista) de Londres, i per escampar les idees anarquistes amb l'esperança de poder portar dinamita als obrers de Verviers en lluita. En 1888 publicà a Brussel·les, sense citar-ne l'autor, el primer volum del fullet d'Hector Morel Dialogues entre un anarchiste et un autoritaire. Publication anarchiste; el segon volum va ser publicat el novembre d'aquell any també a Brussel·les per Ferdinand Pintelon. El 29 d'octubre de 1887 participà en una protesta anarquista contra les penes de mort als «Màrtirs de Chicago». En 1889 formà part del grup anarquista«L'Égalité» (Octave Berger, Émile Brassine, Léon Dauphin i Hubert Delsaute) que intentà comprar material per a muntar una impremta. Aquest grup edità el fullet Le Communisme Anarchiste i entre abril i agost de 1889 publicà a Saint-Josse-ten-Noode el periòdic Le Drapeau Noir. La policia el presentà com «el cap d'un grup d'anarquistes moderats». En el Congrés Internacional Obrer Socialista que se celebrà entre el 16 i el 23 agost de 1891 a Brussel·les, representà els grups anarquistes belgues, que finalment van ser exclosos, i amb Ferdinand Pintelon i Fernández Ramos, va fer un míting el 22 d'agost a la Sala Rubens per protestar per aquesta mesura i defensar les posicions anarquistes, que reivindicaven la dissolució de totes les organitzacions centrals. El 19 de març de 1893 el seu domicili, al número 13 del carrer Sacilquin de Saint-Josse-ten-Noode, va ser escorcollat sense èxit per la policia en la seva absència, ja que es trobava a la feina; en aquesta ocasió, sa companya assegurà que des de feia molt de temps son marit no s'ocupava de la «política militant» i durant l'escorcoll només es van trobar unes cartes enviades des de la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) per l'anarquista Placide Schouppe. Son germà Corneille Wysmans (1868-?), carnisser de professió, també va ser un destacat anarquista de Brussel·les.

    ***

    Foto policíaca de Charles Gallau (ca. 1894)

    - Charles Gallau: El 30 de març de 1873 neix a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) el carreter anarquista Charles-Louis-Joseph Gallau –també citat Galau i Gallot–, conegut com Baudin. Sos pares es deien Louis Gallau i Éléonore Proust. El febrer de 1891 va ser processat per «crits sediciosos». El febrer de 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué al Stanhope Street de la ciutat. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 23 de febrer de 1894 va ser detingut per la policia britànica portant els retrats de Ravachol i d'Auguste Vaillant, a més de circulars i manifests (Vengeance is a duty i Dynamiters' Manifesto). En 1896 vivia al Seaton Street d'aquesta ciutat.

    ***

    Giuseppe Mariani

    - Giuseppe Mariani: El 30 de març de 1898 neix a Castellucchio (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Mariani. Per influència de sos germans, va començar a militar de molt jove en el moviment llibertari de Castellucchio. En 1913 emigrà amb sa família a Màntua, on començà a treballar a ca un sastre i, després d'una temporada desocupat, en els ferrocarrils. Durant la primavera de 1917 fou cridat a files i dos mesos després emmalaltí de malària; durant la convalescència desertà. Obligat a comparèixer davant un tribunal de justícia, simular estar foll i fou llicenciat per «malaltia mental», però, a resultes d'aquests antecedents no va trobar cap feina. En aquesta època continuà militant en el moviment anarquista i en el sindicat de ferroviaris de Màntua. A començaments de 1919 s'instal·là a Milà com a obrer mecànic i participà activament en el moviment anarquista de la capital llombarda. En aquestaèpoca fou empresonat per col·laboració secundària en un seguit d'atemptats comesos pel grup de Bruno Filippi. Després del seu alliberament, l'octubre de 1920 participà, amb Giuseppe Boldrini i Ettore Aguggini, en una sèrie d'atemptats i d'enfrontaments amb la policia i escamots feixistes. A finals de 1920 retornà a Màntua, on muntà un Cercle d'Estudis Socials i començà a arreplegar armes i explosius per engegar un moviment insurreccional. Arran de l'empresonament d'Errico Malatesta i d'una crida a la vaga general, retornà a Milà, on el 23 de març de 1921 fou un dels autors de l'atemptat contra el teatre Diana; aquest atemptat, d'antuvi dirigit contra Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista, i que sens dubte fou preparat i manipulat per la policia, va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors i fou l'origen d'una espectacular repressió contra el moviment llibertari. L'abril de 1921 fou detingut a Màntua; després de confessar la seva participació en l'atemptat, fou jutjat i condemnat a cadena perpètua. El 20 de juny de 1922 fou transferit de la presó de San Vittore a la penitenciaria de San Stefano, on passà 10 anys en una cel·la d'aïllament. Un cop fou restablert a la presó ordinària, treballà com a sastre i va fer cursos de francès i d'italià a la resta de penats. El 15 de novembre de 1943 fou un dels promotors del sagnant motí de la presó de San Stefano. L'1 de juliol de 1946 sortí alliberat gràcies a l'amnistia que s'atorgà l'any anterior. Com a membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en el II Congrés d'aquesta organització tingut a Bolonya entre el 29 i el 30 de setembre de 1946. El 20 de maig de 1951 assistí com a delegat al Congrés de Bolonya del Comitè Nacional per les Víctimes Polítiques. En aquests anys publicà els seus llibres de records, Memorie di un ex terrorista (1953) i Nel mondo degli ergastoli (1954), i deixà inèdit un altre, 25 anni dopo. Després del congrés de la FAI tingut a Liorna entre l'1 i el 2 de maig de 1954, fou nomenat, amb la finalitat d'assegurar-li uns petits ingressos, responsable de la llibreria de la FAI, càrrec que serà renovat en el congrés de Senigallia portat a terme entre l'1 i el 4 de novembre de 1957. En 1956 es casà amb l'anarquista francesa Suzanne Saunnier. Després s'establí a La Spezia, a Carrara i, finalment, a Sestri Levante. Giuseppe Mariani va morir el 25 de març de 1974 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia).

    Giuseppe Mariani (1898-1974)

    ***

    Nicolas Faucier (setembre 1939)

    - Nicolas Faucier: El 30 de març de 1900 neix a Orleans (Centre, França) el militant anarquista, sindicalista i pacifista francès Nicolas Faucier. Als 18 anys s'enrola en la marina i el febrer de 1919 és sancionat per haver participat en les manifestacions de solidaritat amb els amotinats del Mar Negre. Desmobilitzat en 1921, treballa com a mecànic a fàbriques d'automòbils i milita un temps en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1927 és l'administrador deLe Libertaire i gerent de La Librairie Sociale. En 1934 esdevé corrector d'impremta i dos anys més tard, quan esclata la Revolució espanyola, amb Louis Lecoin, crea el «Comitè per l'Espanya lliure», que es transforma, després del congrés de la Unió Anarquista (UA) el 1937, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i ajuda els revolucionaris espanyols a aconseguir queviures, medicaments i armes. El 31 de juliol de 1939, Nicolas Faucier és condemnat en rebel·lia per «incitació als militars a la desobediència», pels seus articles antimilitarista en la revista SIA, a dos anys de presó. Des de la declaració de guerra, encara en llibertat, participa amb Louis Lecoin en l'edició del primer manifest contra la guerra, el pamfletPaix immédiate. Detingut el 8 d'octubre de 1939, és de nou condemnat a tres anys de presó per insubmissió, ja que havia escrit, el 3 de setembre, al governador de París informant-li del seu refús d'obeir l'ordre de mobilització. Aleshores serà internat en diversos camps de treballs forçats, abans d'aconseguir evadir-se el desembre de 1943 i restarà amagat fins l'Alliberament. El setembre de 1944 reprèn el seu ofici de corrector així com la seva militància sindical i pacifista al barri del Croissant. Participarà en el Cercle Zimmerwald, que editarà la revista La Révolution Prolétarienne i formarà part també de la cooperativa «Les Editions Syndicalistes». Col·laborarà amb articles en Défense de l'Homme i Le Monde Libertaire, entre altres publicacions. En 1977 encara testimoniarà a favor dels objectors de consciència processats. Nicolas Faucier va morir el 20 de juny de 1992 a Sant-Nazer (Bretanya) i va donar el seu cos a la investigació científica.És autor de La presse quotienne. Ceux qui l'inspiretn. Ceux qui la font (1964), Les ouvriers de Saint-Nazaire. Un siècle de luttes, de révoltes, de dépendance (1976), Pacifisme et antimilitarisme dans l'entre-deux guerres (1983), Dans la mêlée social, itinéraire d'un anarcho-syndicaliste (1988). El seu arxiu està repartit entre el Centre de Recerques de la Historia dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), de París, i el Centre d'Història del Treball (CHT), de Nantes.

    ***

    Bruno Filippi

    - Bruno Filippi: El 30 de març de 1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) el militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Va ser el primer de sis germans i son pare feia de tipògraf. Sa família es va traslladar a Milà quan era infant. En 1915 ja era conegut per la policia, que el va qualificar d'«element perillós». Aquest mateix any va ser detingut durant una manifestació antimilitarista portant una pistola sense bales però encara calenta, fet pel qual va ser empresonat un temps. Va ser col·laborador habitual del periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! Després de la guerra, en 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre és present. Se li atribueixen, juntament amb altres joves anarquistes, diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia, atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a la casa d'un ric senador. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21 hores, Bruno Filippi va morir a conseqüència de l'explosió de la bomba que portava adossada al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà (Llombardia, Itàlia). La bomba va explotar uns minuts abans del previst. Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà, van processar els anarquistes còmplices de l'atemptat del Circolo dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi; Perego va ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els redactors d'Iconoclasta! van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de fullet sota el títol Scritti postumi. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi, novel·la biogràfica sobre Filippi.

    ***

    Francisco Ponzán Vidal

    - Francisco Ponzán Vidal:El 30 de març de 1911 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista, guerriller antifranquista i resistent Francisco Ponzán Vidal. De nin va viure a Osca (Aragó), on va estudiar en un col·legi religiós i va exercir d'escolà fins que als 12 anys es va negar a anar a l'església; treballa de mosso en una llibreria, deambula per altra escola abans d'ingressar amb 14 anys a l'Escola Normal de Magisteri, on coneixerà Ramón Acín. Militant de ben jovenet en l'Ateneu Cultural Llibertari, de la directiva del qual formarà part, acabarà la carrera amb 18 anys, militant ja en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballa de mestre a Ipas, a prop de Jaca, i després de l'aixecament de Galán, es detingut uns dies. Col·labora en la premsa llibertària des de 1932, any que és empresonat el juny i el juliol a Jaca i Osca. Durant la vaga general d'abril de 1933 és detingut a Osca i durant l'estiu treu plaça de mestre, destinant-lo a un poble d'Orense. Fa mítings per Aragó (Sabiñánigo) i és de bell nou detingut després de la rebel·lió de desembre de 1933. Durant els anys següents va exercir de mestre a pobles gallecs (Baos, Camelle) i l'abril de 1936 completa una gira de propaganda per la regió amb Arnalda, Acín, Abós i altres. Es troba a Osca quan l'aixecament feixista i s'entrevistarà amb el governador d'Osca per preparar la contraofensiva; però els feixistes vencen i ha de fugir a Chibluco, San Julián de Banzo, Belsué, Angüés, Fraga i Bujaraloz. S'integra en el comitè comarcal d'Angüés i assisteix a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, en la ponència que va redactar el dictamen que creava el Consell d'Aragó.És nomenat conseller de Transports i Comerç i després subsecretari d'Informació i Propaganda fins que la repressió de Líster el va obligar a fugir a Callén, on es va enrolar l'estiu de 1937 en la Columna Roig i Negra com a capità ajudant del seu amic Máximo Franco. L'agost del mateix any, organitza un grup d'espionatge que actuava en terreny enemic («Los Libertadores») que eventualment s'incorporava en el Servei d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP) i de manera permanent des d'agost de 1937. Va combatre també amb l'Exèrcit de l'Est. Tot això li servirà durant el seu període posterior a França i Espanya. Acabada la guerra, va passar al camp de concentració de Vernet el febrer de 1939, del qual va escapar per començar l'organització d'un extensa xarxa antifranquista dins i fora del país --gràcies a ell es van crear els primers grups d'acció a Barcelona i s'assegura que l'abril de 1939 amb Juanel va ultimar un pla d'actuació a Espanya que es va posar en marxa en juny-- participant en incursions a l'interior en una de les quals, amb l'objectiu d'alliberar Lorenzo i Argüelles, presos a Saragossa, va ser ferit a Boltaña el maig de 1940 i es va refugiar a Arguis fins el setembre, que va passar a França. Quan els alemanys van ocupar aquest país, va crear una famosíssima xarxa d'evasió, encarregada de treure de França notoris antifeixistes, coneguda com a Xarxa Pat O'Leary i Grup Ponzán, que va posar fora de perill més d'un miler de perseguits. Detingut, després de diversos avatars el 28 d'abril de 1943, els alemanys el van tancar a Tolosa de Llenguadoc i finalment l'afusellaren i cremaren el seu cos, juntament amb una vintena de presoners, el 17 d'agost de 1944 al bosc de Buzet-sur-Tarn, a prop de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Integrants de la seva xarxa van ser Josep Esteve, Juan Zafón, Agustín Remiro, Pascual i Eusebi López Lagarta, Joan Català, Vicente Moriones, Amadeo Casares, Rafael Melendo, Ricardo Rebola, Eduard Josep Esteve, Ginés Camarasa, Josep Ester, Sadurní Carod, Victorio Castán, Coteno, Cervantes, etc. D'antuvi es va introduir en els grups que pretenien organitzar la CNT i va elaborar un pla d'actuació contra el franquisme que no va ser acceptat pel Consell General del Moviment Llibertari. Les seves idees sobre el particular semblen haver estat: l'enfortiment de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), el manteniment dels principis emanats de la CNT de l'interior amb excepcions (contrari a organitzar masses en la CNT de l'interior), el rebuig de la política (però acceptant la política municipal) i fi de l'AIT. Va publicar articles en Nuevo Aragón,La Tierra, Tierra y Libertad. Va ser reconegut i condecorat a títol pòstum pels governs i exèrcits de França, Regne Unit i Estats Units.

    «Els resistents oblidats», en El Temps d'Història, 15/21-01-2002

    Laia Gomà i Xavier Montanyà:Francisco Ponzán Vidal: el resistent oblidat[documental]

    ***

    Carnet cenetista

    - Francisco Muñoz: El 30 de març de 1914 neix a Catro Urdiales (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Muñoz. Durant la guerra civil lluità al front nord enquadrat en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou greument ferit en un braç i una cama, lesions de les quals mai no es recuperà plenament. En acabar la guerra s'exilià a França. Després de les vicissituds típiques, s'establí a Dreux, on treballà de sastre i milità activament en la Lliga de Mutilats i en el sector escindit de la CNT. Destacà en el suport als guerrillers antifranquistes llibertaris i a les Joventuts Llibertàries. En morir en dictador Franco, s'instal·là a Gijón i amb el seu amic Ramón Álvarez Palomo (Ramonín) participà activament en la reorganització de la CNT. Més tard, amb sa companya Alicia, marxà a Noruega. Francisco Muñoz va morir el 24 de desembre de 1999 a Skien (Grenland, Noruega).

    ***

    Francesc Sabaté i Llopart

    - Francesc Sabaté i Llopart:El 30 de març de 1915 neix al carrer del Xipreret, al barri de la Muntanya de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelona, Catalunya) el militant anarquista, combatent durant la Guerra Civil i guerriller durant la postguerra, Francesc Sabaté i Llopart, El Quico. Era el segon fill del matrimoni format per Manuel Sabaté Escoda, guàrdia municipal de l'Hospitalet del Llobregat, i Madrona Llopart Batlle. Van tenir quatre fills més: Josep, el més gran, Manuel, Joan i Maria. Va començar a treballar com a aprenent en un taller de lampisteria i abans de proclamar-se la República, als 16 anys, es va afiliar al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de l'Hospitalet del Llobregat, organització a la qual va pertànyer tota la vida encara que va discrepar de moltes de les directrius marcades per la cúpula de l'organització. L'any 1932, junt amb el seu germà Josep i altres militants va formar el grup d'acció «Los Novatos» que s'afilià a la FAI i que aviat s'entrenaria en el maneig d'armes i d'explosius amb la finalitat de portar a terme accions de caràcter armat. L'any 1933, del 8 al 12 de desembre, en Quico i els seus companys es van fer amos de l'Hospitalet i van implantar el comunisme llibertari durant uns dies després de cremar els arxius municipals. Durant el moviment revolucionari del 6 d'octubre de 1934 el grup«Los Novatos» es dedicà a recollir armes que més tard serviren per avortar el cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 a Catalunya. El 1935 va ser reclamat per a servir l'exèrcit; antimilitarista convençut,és declarat pròfug. En aquest mateix any Quico efectua el seu primer atracament a un banc, concretament a Gavà. Els ingressos van a parar a la caixa del comitè pro-presos. És en aquest any quan coneix Leonor Castells Martí, la dona que esdevindrà la seva companya inseparable de tota la vida. Durant el cop d'Estat de 1936, Quico i el seu germà Josep són membres del Grup de Defensa i del Comitè Revolucionari de l'Hospitalet i participen en els actes del 19 de juliol per avortar el triomf del cop a l'Hospitalet i Barcelona. El 27 d'agost els germans Sabaté surten cap al front d'Aragó amb la columna «Los Aguiluchos». L'any 1938, en plena contraofensiva franquista al front d'Aragó, els combatents anarcosindicalistes són enviats a missions suïcides pels comandaments comunistes amb l'objectiu de disminuir la seva influència a l'exèrcit. Per aquest motiu Quico s'enfronta a un comissari comunista i li dispara un tret acabant amb la seva vida. Davant d'un afusellament segur, Sabaté deserta i es presenta a Barcelona on va viure de forma clandestina sota la protecció del Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries. En aquesta mateixa època Quico dispara contra el comerciant especulador Justo Oliveras de l'Hospitalet. El 7 de juny de 1938, acusat d'espionatge pel Servei d'Informació Militar (SIM),és empresonat a la Model sota la protecció del Comitè regional de Catalunya de la CNT. Després de diversos intents de fuga, es traslladat a la presó de Vic, d'on finalment acaba sortint a punta de pistola. La direcció de la CNT li aconsella que desaparegui durant una temporada i li recomana que es traslladi a una colònia d'infants que l'organització té a Masquefa, a prop d'Igualada. En el camí d'anada s'enfronta a una patrulla de quatre carrabiners que el volen detenir. Quico es nega a anar a la comandància i dispara contra ells. Fugint de les forces d'ordre públic d'inspiració comunista, Sabaté s'incorporà a la 121 brigada de la 26a Divisió (Durruti) on va acabar la guerra. El 10 de febrer de 1939 les forces de la 26a Divisió creuaven la frontera pel sector de Puigcerdà. Eren les últimes tropes organitzades que abandonaven Catalunya. Sabaté i els seus companys van ser internats al camp de concentració de Vernet d'Ariège. La Segona Guerra Mundial s'inicia el 3 de setembre de 1939. Al desembre de 1939 Sabaté surt del camp de refugiats i és destinat a treballar com a muntador en la construcció d'una fàbrica de pólvora. El 1941 neix la seva primera filla, Paquita. Visqué de forma clandestina l'ocupació de França sense tenir una participació molt activa en els moviments resistents del país veí. El 1943 es trasllada amb la seva família a Eus, a prop de Prades on treballa com a lampista a les cases disseminades pels Pirineus occidentals. El 1945 va constituir un grup d'acció que tenia com a objectiu la lluita de guerrilles a l'interior d'Espanya. A l'octubre del mateix any va realitzar la primera incursió a Barcelona on va cometre diferents atracaments a personalitats acabalades de l'Hospitalet i de Barcelona i va alliberar un presoner comunista i dos anarquistes. Entre 1945 i 1946 Sabaté es dedicà a voltar per les muntanyes i pobles de Catalunya amb la intenció de buscar punts de recolzament en la ruta d'entrada i sortida de Barcelona. El 5 de febrer de 1946, la seva companya Leonor dona a llum dues bessones. Una d'elles mor als pocs dies, la segona es dirà Alba. Sabaté es troba a Barcelona quan li comuniquen el naixement, abandona l'acció i creua la frontera per Banyoles i Costoja per arribar a Perpinyà. Amb la seva família lloga una casa a la Clapère, a prop de Prats de Molló. El 21 d'abril creua la frontera per deixar un carregament d'armes. Al grup es troba un guerriller carismàtic, Ramon Vila Capdevila, Caracremada. Al setembre, Quico juntament amb el seu germà Josep i dos resistents més, caigué en un parany preparat per les forces de seguretat. Una vegada més aconseguiren burlar la policia deixant enrere el cadàver de l'inspector Oswaldo Ramos, de la Brigada Politicosocial. A començaments de 1947, Quico i la seva família es traslladen a viure a Casenove Loubette, una masia a la localitat de Costoja, a menys d'un quilòmetre de la frontera. El novembre de 1948 un tribunal francès de Ceret el condemna en rebel·lia a tres anys de presó i una multa de 50.000 francs per tinença il·lícita d'armes i d'explosius. A començament de 1949 va entrar en contacte amb el grup d'acció «Los Maños» i posteriorment amb el grup de Josep Lluís Facerías, un altre anarquista resistent. El 2 de març atempten contra el comissari Quintela al carrer de Marina. Al cotxe no anava el comissari sinó dues personalitats de la Falange. Un va morir i l'altre va resultar ferit. El juny del mateix any fou detingut a França acusat d'un atracament comès el 7 de maig de 1948 a la fàbrica Rhone Poulenc de le Peage de Rouissillon prop de Viena el Delfinat (Lió). Va romandre a la presó de Lió fins a l'any 1952 i confinat a Dijon fins el 1955. El 17 d'octubre de 1949, als 39 anys morí el seu germà Josep a causa de les ferides rebudes en una emboscada al carrer de Trafalgar de Barcelona. El 24 de febrer de 1950, Manuel Sabaté és afusellat al Camp de la Bota, a Barcelona. Havia entrat a Espanya amb Ramon Vila, i, després d'un enfrontament amb la guàrdia civil, va ser detingut a Moià. Manel Sabaté era la primera vegada que participava en un acte guerriller atès que els seus germans, Josep i Quico, no volien que s'emboliqués en la lluita. A partir de 1955 es va plantejar retornar a la lluita armada encara que aquesta havia estat abandonada a l'interior d'Espanya. En contra de la CNT, va participar en l'organització dels anomenats «Grupos Anarcosindicalistas» i va prosseguir la seva activitat a Barcelona on intensificà l'activitat propagandística i atracaments entre 1955 i 1957. El 28 de setembre de 1955 aprofitant el viatge de Franco a Barcelona llançà pamflets subversius amb un morter fabricat per ell mateix. El 21 de març de 1956, en una cantonada del Poble Sec, disparà mortalment a l'inspector Félix Gómez de Lázaro. Aquest el seguia i quan Quico se'n va adonar el policia va intentar treure la seva arma. El 21 de desembre atraca l'empresa «Cubiertas y Tejados», s'emporten al voltant d'un milió de pessetes. El 28 de maig de 1957 tomà a ser condemnat a França a un any de presó per possessió il·legal d'armes. Empresonat el mes de novembre del mateix any va sortir de la presó el 12 maig de 1958. Fou desterrat a Dijon. Després d'una operació d'úlcera gàstrica, el desembre de 1959, es planteja continuar la lluita, malgrat l'oposició de la CNT. Crea un nou grup anomenat MURLE («Movimiento Unificado para la Liberación de España»). El 31 de desembre creua la frontera amb quatre companys més. Són localitzats prop de Besalú i encerclats a La Mota, al Mas CIarà. L'únic que escapa al setge és Quico, la resta del grup és abatut per la guàrdia civil. El dia 5 de gener de 1960, al matí, cau abatut per les bales d'un sometent i de la guàrdia civil al carrer de Santa Tecla de Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya) després de baixar del tren on viatjava des de Fornells de la Selva.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Henry Poulaille

    - Henry Poulaille: El 30 de març de 1980 mor a París (França) l'escriptor anarquista Henry Poulaille. Havia nascut el 5 de desembre de 1896 a París (França), fill d'un fuster llibertari i d'una cadiraire, es va quedar orfe als 14 anys --son pare va morir a resultes d'un accident laboral i sa mare, el mateix any, de tuberculosi. Autodidacta, apassionat pels llibres, freqüentava els cercles llibertaris. En 1923 va ser contractat per l'editorial Grasset com a conseller literari, malgrat no tenir cap títol acadèmic, i de la que acabarà sent director. En 1927 va signar --juntament amb Alain, Lucien Lucien Descaves, Louis Guilloux, Jules Romains, Séverine i altres-- la crida contra la «Llei sobre l'organització general de la nació para temps de guerra», apareguda el 15 d'abril en la revista Europa, que deroga tota independència intel·lectual i tota llibertat d'opinió. Va escriure en la revistaL'Insurgéi es va consagrar a la literatura proletària, fent descobrir nombrosos autors ignorats pel món del treball. En 1930 va publicarLe nouvel âge littéraire, on descriu la història d'aquesta literatura. Va animar i participar durant els anys vint i trenta en nombroses publicacions, com araNouvelÂge,Prolétariat,À contre-courant; i va col·laborar regularment en revistes comMonde,Esprit,Peuple,La Flèche,Le Libertaire; on publica textos de diversos escriptors com Henri Barbusse, Lucien Bourgeois, Blaise Cendrars, Eugène Dabit, John Dos Passos, Ferreira de Castro, Jean Giono, Panaït Istrati, Andreas Latzko, Constante Malva, Marcel Martinet, Carlos-Ferdinand Ramuz, Victor Sarga, Franz Werfell, entre d'altres. Es va guanyar l'hostilitat del Partit comunista pel seu rebuig a tot allistament. En 1935 va crear «Le Musée du Soir», cercle proletari, alhora que biblioteca i lloc de debat. En 1939 va ser empresonat per haver signat el pamflet de Louis Lecoin,Paix immediate. Després de l'Alliberament, va publicar la revista proletàriaMaintenant. És autor també de novel·les, sovint autobiogràfiques, comLe pain quotidien(1931),Les damnés de la terre(1935),Pain de soldat(1937),Seul dans la vie à 14 ans(1980), entre d'altres.

    ***

    Germà Riera i Condal

    - Germà Riera i Condal: El 30 de març de 1990 mor a Barcelona (Catalunya) el republicà i simpatitzant anarcosindicalista Germà Riera i Condal. Havia nascut el 29 de novembre de 1905 --encara que es va inscriure el 16 de desembre-- a Barcelona (Catalunya). Son pare era un jornaler d'Arbúcies i sa mare havia nascut a Sant Andreu. Va fer feina de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que era soci del Centre Obrer Instructiu Andreuenc. Es casà i tingué una filla. El gener de 1934 es presentà pel Partit Republicà Radical a les eleccions municipals. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà a les casernes de la Mestrança d'Artilleria de Sant Andreu. El 28 d'agost sortí cap al front de Sariñena (Osca) comandant un grup de 15 homes enquadrat en la Columna«Los Aguiluchos». Al front se li encarregà el comandament de la 14 Centúria confederal. Amb la militarització s'encarregà de la I Companyia de la 28 Divisió, sota el comandament de Gregorio Jover, i després passà al I Batalló, assumint-ne la direcció. El 21 de febrer de 1937 marxà cap a Vivel del Río (Terol). Arran de la presa de Terol per l'Exèrcit republicà el 8 de gener de 1938, la seva divisió s'instal·là a 20 quilòmetres al sud de la capital en previsió de possibles ofensives feixistes. Poc abans de la caiguda de Terol a mans dels insurrectes, va ser nomenat cap de l'Agrupació de les Companyies núm. 1, 2 i 3. Per les seves accions durant els combats a Corbalán aquestes companyies reberen la Medalla del Valor Col·lectiu. A finals d'abril va ser ascendit a comandant de Batalló i se li volia enviar a un batalló del Cos de l'Exèrcit de Llevant de filiació comunista, però s'entrevistà amb Jover i aconseguí ser destinat al II Batalló de la 127 Brigada de la 28 Divisió --antiga «Roja i Negra»--, on va romandre fins al final de la contesa. Amb la seva unitat contrarestà l'ofensiva franquista del Llevant. El 5 de març de 1939 sortí cap a Madrid per a socórrer el Consell Nacional de Defensa. De camí desarmà una companyia de guerrillers comunistes a Mora (Toledo) i a Madrid restà incorporat al IV Cos de l'Exèrcit del Centre. En total, durant la guerra intervingué en 75 combats. El 28 de març, mitja hora abans que les tropes franquistes entressin a Madrid, abandonà el front i pogué arribar a València. En l'últim Boletín Oficial de la República española es pot llegir el seu ascens a tinent coronel. Com que no pogué embarcar, es va lliurar als vencedors a Capitania i l'1 d'abril de 1939 va ser tancat a la plaça de Toros i hores després al camp de concentració de Soneixa (Alt Palància, País Valencià). Un any més tard va ser enviat al Palau de les Missions de Barcelona. El 10 de març de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a cadena perpètua. Va ser tancat a la presó Model de Barcelona, d'on sortí 15 mesos després per a treballar quatre mesos en una colònia penitenciària de la caserna de Sant Agustí. Després durant un any va fer feina a la colònia penitenciària de Roda de Ter i posteriorment va ser enviat a Lleida per a la construcció d'un quarter. Per fer propaganda, va ser tancat a la presó del Seminari de Lleida durant tres mesos i després retornà a la Model i de bell nou marxà a les obres de la caserna de Sant Agustí. El 4 d'abril de 1944 va ser amollat sota llibertat vigilada i amb la prohibició de residir a Barcelona. Després de la mort del dictador Franco, milità en la CNT i col·laborà econòmicament i moralment amb la premsa llibertària. Després s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i col·laborà en La Humanitat. En 1979 publicà les seves memòries sota el títol Habla un«vencido», amb un pròleg de Baltasar Porcel. El 19 de novembre de 1986 impartí la conferència La llibertat de pensament i laïcisme a l'Ateneu Obrer de Barcelona. En 1988 es va presentar candidat a Barcelona per l'Aliança per la República en les eleccions al Parlament de Catalunya. Germà Riera i Condal va morir el 30 de març de 1990 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya), a conseqüència d'una hemorràgia digestiva, i fou enterrat al cementiri de Collserola.

    Germà Riera i Condal (1905-1990)

    ***

    Camp de concentració d'Argelers

    - Victorià Manresa: El 30 de març de 1995 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Victorià Manresa. Havia nascut cap al 1905 a Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya). Durant la Revolució llibertària de 1936-1939 s'integrà en la col·lectivitat del seu poble, de la qual fou un dels màxims animadors. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, a la zona de Tarn, treballà el camp, en la construcció i en la metal·lúrgia. En 1946 aconseguí fer venir de la Península sa companya Concepció i son fill de vuit anys Helios. Instal·lat a Albi, milità en la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per a la qual organitzà regularment festivals i la«Festa dels Infants». Els seus últims anys els passà amb sa filla Rosette i son company Serge Thoron a Saint-Juéry.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    S’Àvia Corema gana adeptos, era el titular amb el que el Diari Menorca aquest matí mostrava la fotografia d’es Carrer de ses Moreres de Maó pler fins dalt de gent, petits i adults, per a veure com a s’Àvia Corema se li llevava el quart peu.

    En la edició d’ahir la animadora, la Senyora Garcia, va seguir escenificant la popular cançó. Si la setmana passada seguint les gloses: S’Àvia Corema/ l’haurem d’encalçar/ per que va a missa/ sense pentinar, la geganta va acabar ben pentinada, amb una flor pel cap i fins i tot amb un nas de pallasso, per anar a missa ben guapa, les gloses que tocaven ahir, les que fa quatre de la cançó, ens deien:

    S’Àvia Corema,

    Peu petit,

    Tanca sa porta

    I s’engrona un dit

     geganta quaresma mao menorca   

    Això va sers motiu per que la animadora exercís d’infermera. La cura sana va ser de lo més divertit. Tots vam comprovar com tremolava la pobre geganta,de veure a la Senyora Garcia amb una enorme xeringa a punt d’aplicar uns remeis més divertits que professionals.

    Si les ocurrències de la animadora no deixen a ningú indiferent i les rialles mai són poques, el moment culminant sol ser el de treure el peu a la geganta. En el matí d’ahir l’escolli’t mitjançant la democràcia en miniatura (exercida pels més petits) va ser el peu que porta l’esclop.

    Avui la geganta ja sols te tres peus. Un d’aquests tres és el que se li llevarà el proper dissabte, que toca el jardí de la Residència Geriàtrica de Maó.

    Visita també: www.gegantsmao.menorca.es

    www.youtube.com/gegantsmao


    0 0

    Aquests dies el comerç pollencí ha estat protagonista per haver presentat la targeta de fidelització del client “Més Tres” i que ha tingut com acte principal la presentació de la mateixa a tots el pollencins ahir (diumenge) coincidint amb dia de mercat, acte en el que han participat l’Associació de Comerciants de Pollença, PIMECO (Associació del Petit i Mitjà Comerç de Mallorca) i el mateix Ajuntament.

    La targeta “Més Tres” és una targeta de fidelització on el client podrà triar en tenir el descompte al moment o anar acumulant aquests descomptes per gaudir d’ells més endavant, si voleu saber més aneu a la web mes-tres.com on tindreu més informació d’aquesta targeta.

    Però, no ens enganem, el problema del comerç pollencí no és la fidelització del client mitjançant aquesta targeta ni els comerços asiàtics, el problema real és la falta d’una oferta d’oci que faci que els pollencins no hagin de sortir del municipi per una cosa tan simple com gaudir d’una estrena de cinema (la més propera a més de 40 kilòmetres), a més ja cada vegada sona més fort el remor de que la multinacional AUCHAN (Alcampo) està cercant terreny a la zona nord de l’illa de Mallorca per fer el seu segon Hipermercat, però d’això no hi ha res confirmat i tot just és un remor, i ja sabem que davant aquests fets, el binomi govern conservador i la creació de llocs de feina que oferiria la multinacional farien realitat aquesta instal·lació.

    A una de les “meses rodones” que sobre joventut va organitzar brillantment el Club Pollença, la joventut pollencina ja va posar de manifest que no es sentia “còmoda” al municipi ja que no tenia cap espai ni públic ni privat per gaudir del seu temps lliure amb l’agreujant de que molts d’ells per estudis o cada dia més per motius laborals són fora de Pollença tota la setmana, els no tan joves que no es dediquen a l’hostaleria també han hagut d’anar-se a cercar les garroves fora del municipi, amb una ciutadania sense oci al seu municipi és molt normal que el cerqui fora d’ell amb jornades de “shoping” (anar de compres) en família o ja amb una especialista amb el tema amb uns circuits de tendes i estudiats per cada client que sol·licita els seus serveis fa que cada vegada més els comerços pollencins quedin fora del desitjos de la ciutadania i quedin com darrer recurs o de compres d’urgència.

    Comerç, oci, esport, turisme, etc. tot junt fa que un municipi sigui dinàmic, si un d’ells falla o no està a l’alçada fa que els altres no funcioni com caldria que ho fessin, per tant fa falta un estudi detallat de les necessitats del municipi amb tots els sentit, la campanya “Més Tres” és una primera passa però quedarà en res si el municipi no s’adapta a les necessitats de la seva ciutadania on l’Ajuntament s’hauria de posar al capdavant i donar llum a la iniciativa privada per a què això fos una realitat.

    Miquel Sánchez

    P.D. I no he parlat per res del comerç per la xarxa internet.

     

    Imatge de la web http://mes-tres.com

     

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 60 | 61 | (Page 62) | 63 | 64 | .... | 465 | newer