Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12424 articles
Browse latest View live

Año X – Palma: Jornada de Intervención Logopédica; Bilbao: Asamblea de laringectomizados

0
0

En Palma, el día 4 de abril de este año de 2014, se va a celebrar la 1ª Jornada sobre el Abordaje Integral del Paciente Laringectomizado, organizada por el Colegio de Logopedas de las Islas Baleares, Atos Medical y el Servicio de ORL del Hospital de Son Espases.

La Asamblea de Laringectomizados, en su edición correspondiente a este año, la VII, tendrá lugar en Bilbao, los días 25 y 26 de abril.

Y en Colombia y Chile habrá: Curso de Actualización en Terapia Vocal, el 5 y 6 de abril en Bogotá, dirigido a Profesionales y Estudiantes de Fonoaudiología; I Jornada Fonoaudiológica, “Cantando Aprendo a Hablar”, el 21 de abril, en Santiago de Chile; V Encuentro Nacional y II Internacional de Investigación en Fonoaudiología, también en Bogotá los días 15 y 16 de mayo, dirigido a Profesionales, Estudiantes, Docentes e Investigadores en Fonoaudiología.

Logopedia y Fonoaudiología, término usado habitualmente en Hispanoamérica, son sinónimos de una misma disciplina, en la que, en cuanto a hablar adecuadamente, en el caso de los laringectomizados se da la sustitución del órgano emisor de voz; y, al ser, estos, minoritarios, en los programas didácticos, su peculiaridad se contempla sucintamente y, por ello, su conocimiento y tratamiento hay que ampliarlos posteriormente.

Y si los profesionales de la Otorrinolaringología, Foniatría y Logopedia necesitan ahondar en las consecuencias de los distintos modos de laringectomía y sus intervenciones anejas, también es conveniente que los expertos en otras ramas de la medicina y la enfermería conozcan los cambios anatómicos y fisiológicos que, por la cirugía requerida, se producen en los sistemas respiratorio, de fonación y deglutorio. Por esto, confirmado por una notable experiencia propia, creo que cualquier jornada o curso que dé a conocer las características de las intervenciones por cáncer de cabeza y cuello y sobre los modos y medios de rehabilitación entre los profesionales presta un servicio primordial en la lenta y más o menos larga recuperación de tales pacientes.

Las asambleas son útiles a los propios laringectomizados para establecer la empatía entre ellos, aportarles conocimientos de rehabilitación y alentar su integración en el entorno vital, pero, a mi modo de ver, primordialmente, para que sea pública su presencia y se conozca que no hay motivos para su rechazo social y, obviamente, para proclamar la necesidad de que el sistema sanitario establezca protocolos y asuma la rehabilitación integral de pacientes con requisitos tan específicos.

La 1ª Jornada sobre el Abordaje Integral del Paciente Laringectomizado, que tendrá lugar en el Hospital Universitario Son Espases, dirigida a clínicos, logopedas, tutores, y en general, todo aquél que esté relacionado con la rehabilitación de pacientes laringectomizados, contará con la intervención de los doctores Manuel Tomás y Guillermo Til, respectivamente, jefe y adjunto del Servicio O.R.L. del Hospital de Son Espases, y de la logopeda de Atos, Elisabet Perálvarez. El temario será el siguiente: Cáncer de laringe, Laringectomías totales, Opciones terapéuticas disponibles para la Voz, Rehabilitación del olfato y consideraciones sobre la disfagia en el LT, Aspectos quirúrgicos de la laringectomía total desde una perspectiva rehabilitadora y Rol del logopeda en la atención y RHB del paciente LT.

VII Asamblea de Laringectomizados

La VII Asamblea de Laringectomizados se celebrará en el salón del Hotel IBIS, los días 25 y 26 de abril, organizada por Juan Toledo y Maite Arenas, patrocinada por Atos Medical y con la colaboració de la aecc Contra el Cáncer Minbiziaren Aurka, la Asociación Vizcaína de Laringectomizados y Txindorra Kontsultoria, bajo el programa siguiente:

Viernes, 25 de abril
09.30 Dña. Maite Arenas y D. Juan Toledo
Presentación
09.45 D. Juan Carlos Vivanco Cantalejo, ATS HUBasurto
Cuidados de enfermería en el paciente laringectomizado
10.30 Dr. Aitor Zabala, Jefe del Servicio de ORL HUBasurto
Secuelas de la laringectomía
11.15 Descanso
11.45 Dña. Jone Zorriketa, Logopeda, CS Bombero Etxaniz
Logopedia y psicología
12.30 Dr. Alfonso Borragán, Foniatra, C. Foniatría y Logopedia
10 trucos para una voz 10
13.15 Fin primera jornada
Sábado, 26 de abril
09.30 Dña. Elisabet Perálvarez, logopeda de ATOS.
La rehabilitación pulmonar posterior a laringectomía.
10.00 Dña. Maite Arenas
La participación pública es posible después de una laringectomía.
10.30 D. Torcuato Romero
No entraba en mis planes.
11.00 Descanso
11.30 Dña. Amparo Silla
Voluntariado de los propios laringectomizados
12.00 D. Ramón Merino
Historias a Media Voz
12.30 Bilbainadas
CIERRE

NOTA: En algún momento de la mañana enlazaremos con Tatiana Jiménez de Fundavoz, de Colombia

En la página web de la Asamblea de Bilbao se amplía la información sobre la asamblea y su entorno, posibilidad de alojamiento y solicitud de inscripción.

El programa completo y las instrucciones para asistencia a la 1ª Jornada sobre el Abordaje Integral del Paciente Laringectomizado pueden leerse en el archivo enlazado: curso-laringectomizados.pdf


Prensa balear entre 1841 y 1845

0
0

Tras haberse publicado en 1840 la primera publicación literaria de Mallorca, La Palma, pueden sorprender algunas publicaciones de estos años. Por ejemplo el siguiente subtítulo: "Semanario de literatura dedicado al bello secso, escrito por una bandada de aprendices de poeta", posiblemente la primera publicación dirigida a la mujer. Pero no es lo único que me sorprende: parece que de repente hubiese en la ciudadanía un afán enorme de conocimiento y la mayoría de las publicaciones son literarias, científicas, artísticas.

Recojo la información que proporciona Joaquín María Bover en su Diccionario bibliográfico de las publicaciones periódicas de las Baleares (1862).

LXXVII. Folletín bibliográfico. Palma, imprenta de Guasp, 8ª La primera serie consta de 21 números que salieron uno cada mes desde abril de 1841 hasta diciembre de 1842 y la segunda de 8 que se publicaron diariamente en los ocho primeros días de 1843. La colección completa forma un tomo de 232 páginas.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

I. Almacén de frutos literarios. Semanario de Palma. Palma imprenta de D. Felipe Guasp 4.° español, de números desiguales, por ser los unos de mas ó menos páginas que los otros El 1.° salió en 16 de mayo de 1841 y hasta el 52 (24 de diciembre de 1845) forma este semanario una colección de 6 tomos á saber: el I, desde el día de su aparición hasta el n.° 33 correspondiente al 26 de diciembre de 1841, de 528 paginas. El tomo II. desde el n.° 34 (2 de enero de 1842) hasta el 86 (1.° de enero de 1843), siguiendo la foliación del tomo anterior, termina en la página 1380. El III. empieza en el n.° 87 (8 de enero de 1843) y concluye en el 133 (19 de noviembre del mismo año) continuando la paginación del tomo II, siendo la página 2132 la última del III. El IV comprende 57 números: el priniero lleva la fecha de 30 de noviembre de 1843 y el último la de 26 de diciembre de 1844 y consla de 912 páginas El V, desde el nº. 58 (2 de enero de 1845) hasta el 109 (26 de diciembre del mismo año), 834 páginas Y el VI, desde el n ° 1 (1.° de enero de 1846.) hasta el 52 (24 de diciembre del mismo año) de 832 páginas. Precio de suscripción 5 rs.ensuales.,

Salió una segunda serie del Almacén de frutos literarios en mayor tamañor también en la imprenta de Guasp, que forma un tomo 4.° mayor, de 276 páginas. El nº. 1 lleva la fecha de 3 de enero de 1847 y el 27 y último la de 29 de diciembre de aquel año.

Este periódico es literario, como se espresa en su título, y si bien se insertaron en él muchas composiciones de poetas y escritores mallorquines, predominan las traducciones de novelas y poesías estrangeras, y las producciones tomadas de periódicos del continente que con suma inteligencia supo escojer su laborioso y entendido redactor D. Juan Guasp y Pascual.

[En la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica hay 4 tomos (1841-1843), 1844, (1845)]

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

LVIII. El mallorquín, periódico político con relación al comercio agricultura y artes. Palma, impr. de los Amigos, fol. Solo hemos visto el prospecto en que se ofrecía la publicación de este diario desde el 15 de enero de 1842, fijando el precio de suscripción á 10 rs. mensuales.

[Nota: Hay otro periódico con el mismo título que se publicó en 1856]

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

L'exotique. Album de science et litterature. Palma; imprenta de P. J. Umbert, fol, mayor de 4 pags. cada n.° Salió el 1.° en 3 de noviembre de 1842 y el 35 y último en 29 de junio de 1843. Redactó este semanario D. Jaime Cabanellas. La colección completa forma 1. T. de 140 pags. Prec. de suscricion 4 rs. mensuales.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

LVII- El laurel Literario. Periódico de literatura y artes. Palma, impr. de los Amigos, 4º mayor de 8 pags. cada nº. Salió el 1º en 17 de marzo de .1842 y el 36 y úllímo en 27 de noviembre del mismo año. Era semanario y lo redactaban D. José Martí y D. José Barbier. La colección completa forma 1. tom. de 288 pags. Precio de suscr. 6 rs. vn. cada 12 números.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

XLVIII. El Estudiantón. Album de ciencias, literatura y teatros. Palma, imprenta de Pedro J. Umbert, 4.° mayor de 4 pags. cada nº. Salió el 1.° en 20 de abril de 1843 y el 48 y último en 10 de marzo de 1844. Era periódico semanal y lo redactaban, D. José Marti y D. José Barbier.—Precio de suscr. 3 rs. cada 6 números.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

VI. Boletín oficialde la junta suprema, de salvación de las Baleares Palma, imprenta de D. Felipe Guasp, 4º. Como este periódico solo podía existir mientras durasen las circunstancias políticas que motivaron su aparición, únicamente salieron de él cinco números, el 1º en 12 de julio de 1843 y el 5.° y último en 22 del mismo mes y año.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

CII. Revista Balear. Palma, impr. de Guasp, 4° mayor de 8 pags. cada n.° Salió el 1º. en 5 de noviembre de 1843 y el 43 y úllimo en 25 de agosto de 1844. Era periódico semanal y la colección completa forma 1 t. de 348 pags. Se repartía gratis con el Diario constitucional.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

LXXXV. La Estrella Balear. Periódico compilador de lo mas selecto que publican los de España y del estrangero sobre ciencias literatura y artes. Palma, impr. de P. J. Umberi, fol. mayor de 4 págs. cada núm. con una viñeta alusiva al titulo del periódico. Salió el núm, 1º. en 3 de noviembre de 1844 y el 52 y último en 26 de octubre de 1845. La colección completa de este semanario que redactó y fundó D. Jaime Rullan y Muntaner, forma un tomo de 208 pags. Prec. de suscr. 4 rs. mensuales.

[Se encuentran sus números en la Biblioteca Digital de Prensa Histórica]

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

LXXXVI. La fe. Revista religiosa política y literaria. Palma, impr. de Estevan Trias, 1844, 2 tom. 4.° esp. de 384 pag. el I y de 392 el II. Los núms. no llevan fecha. Fué su redactor D. José María Quadrado y colaboradores D. Tomas Aguiló y D. José María Vidal y Pont. Precio de suscripción 5 rs. mensuales.

[En la Biblioteca Digital de Prensa Histórica los dos tomos]

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

XXXVIII. El Concierto. Semanario de literatura dedicado al bello secso, escrito por una bandada de aprendices de poeta. Palma, imprenta de P. J. Umbert, 1.° de 8 páginas cada número. Salió el 1 ° en 21 de agosto de 1845 y el 6.º y último en 25 de setiembre del mismo año. Precio de suscricion 3 rs. mensuales.

He encontrado una web (como una wiki) titulada Diccionari de Periodisme de les Illes Balears realizada por varios colectivos El Grup d’Estudi de la Cultura, la Societat i la Política al Món Contemporani de la UIB, amb la col·laboració del CESAG, el CEDOC, el Servei de Biblioteca i Documentació de la UIB, financiados por el Govern Balear.

El proyecto, que ya está bastante avanzado parece muy interesante:

Ens proposam contribuir a Protecció i Projecció del Patrimoni Periodístic de les Illes Balears. Aquest projecte pretén recuperar part del patrimoni periodístic que s’està perdent i fer-ho des d’una perspectiva de la recerca històrica però també de temps present. Aquest wiki pretén ser un Diccionari del Periodisme de les Illes Balears, i que vol ser una eina de consulta per a tots els investigadors.

De las publicaciones anotadas hoy, El "Almacén de frutos literarios" y "La Fe" aparecen en los estudios sobre Quadrado. En "Revista Balear", "La Estrella Balear" y "El Mallorquín" aparecieron los primeros textos (poemas) de Marian Aguiló. No he encontrado ningún estudio específico de estas publicaciones.

Natura Parc

0
0

     Un mes justo es el tiempo que hemos tardado en realizar otra salida, como el mes de febrero nos reunimos también el día 16 (esta vez de marzo).

 

 

    Y el punto de reunión/visita fue en Natura Park de Santa Eugènia. Nos pasamos un par de horas atendiendo las explicaciones de nuestro guia y admirando los animales, pero sobre todo admirando la gran labor de conservación de especies y colaboración en proyectos que allí se realizan (tanto a nivel nacional como internacional).

     Después de un paseo con nuestros coches nos dirigimos al Restaurante "Can Toni Pates" de Sineu donde repusimos fuerzas para la siguiente salida que está más próxima de lo habitual.

[20/03] Festival Comuna - «L'Insurgé» - Alerini - Bruzzi - De Boe - «Herrerita» - Tetenbaum - García Segarra - Lacerda - Maynar - Lentengre - Gómez Arcos

0
0
[20/03] Festival Comuna -«L'Insurgé» - Alerini - Bruzzi - De Boe - «Herrerita» - Tetenbaum - García Segarra - Lacerda - Maynar - Lentengre - Gómez Arcos

Anarcoefemèrides del 20 de març

Esdeveniments

Cartell del festival al "Germania" [IISH]

- Festival commemoratiu de la Comuna: El 20 de març de 1880 se celebra a la sala«Germania» de Nova York (Nova York, EUA) un gran festival (concert, banquet i ball), organitzat per la colònia d'exiliats francesa i grups esquerrans nord-americans i d'immigrants, en commemoració de la Comuna de París, que nou anys abans s'havia proclamat i havia estat reprimida brutalment. Es reivindicava la vaga com a forma de lluita per arribar a la Comuna universal.

***

Capçalera de "L'Insurgé"

- Surt L'Insurgé: El 20 de març de 1910 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del setmanal L'Insurgé. Organe hebdomadaire des révolutionnairesdu Centre. El periòdic era successor de Le Combat Social (1907-1909) i disposava d'impremta pròpia. L'administrador era Petitcoulaud i hi van col·laborar Émile Armand, H. Beaujardin, Armand Beaure, Henri Beylie, Adrien Boudet, Benoît Broutchoux, J. B. Clement, René Clerchen, Henry Combes, H. Christian, Jean Dinet, Henri Duchmann, Georges Durupt, J. Fougère, V. Godonneche, Jean Goldsky, Grandjouan, Jacques Gueux, Amable Joserey, L. Jouhaux, André Lansade, C. Laurent, René Leblond, René Legaud, Léopold Lenoir, Alfred Loriot, St. Mac Say, Mauricius, Antoine Milo, Léon Nugere, Alfred Peyramaure,Étienne Peyraud, Jean Peyroux, Bernard Pilorget, J. Prolo, X. Privas, Jean Sauvent, Jules Scarceriaux, Jehan Tantot, Claude Trivaux, Émile Vandervelde, Francis Vergas, E. Verhaeren, Georges Yvetot, Henri Zisly, entre altres. Aquesta publicació venia pistoles i revòlvers als seus lectors i preconitzava astoradors consells, com el del seu darrer número, el 63 de 29 de maig de 1911:«En aquest moment quan la bòfia esdevé cada cop més i més brutal i repugnant, és indispensable estar armat per a defensar-se contra aquestes grolleres malifetes.» El títol L'Insurgé va ser emprat per altres periòdics anarquistes tant a França (particularment a París i Lió), com a Bèlgica (Brussel·les i Lieja).

Anarcoefemèrides

Naixements

Anagrama de l'AIT

- Charles Alerini: El 20 de març de 1842 neix a Bastia (Còrsega) l'insurgent de la Comuna de Marsella i membre i animador de la Internacional antiautoritària Charles Alerini. Va ser mestre al col·legi de la Barcelonnette (Alpes-de-Haute-Provence) i va esdevenir membre i després secretari d'una secció de la l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en aquesta població. En 1870 les autoritats educatives el suspenen per la seva militància i el 20 de maig és detingut per adhesió a una societat secreta. Però el 8 d'agost de 1870 pren part, juntament amb Gaston Crémieux i altres insurgents, en l'ocupació de l'ajuntament de Marsella, on es va establir la Comuna revolucionària. Després del fracàs d'aquesta insurrecció, és empresonat i alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República i la caiguda de l'Imperi. El 23 de març de 1871 a Marsella és de bell nou, amb Crémieux, capdavanter d'un moviment insurreccional, que durarà fins el 4 d'abril. Va ser membre de la Comissió departamental i va organitzar la resistència armada. Després del nou fracàs, i condemnat a mort en contumàcia, es refugia a Barcelona i s'integra en el nucli de l'AIT barceloni (viurà al carrer Mercaders, 42). Amic de Bakunin, és membre de l'Aliança de la Democràcia Socialista i pren part com a delegat de la Federació Regional Espanyola en el congrés de la Internacional a l'Haia a començaments de 1872, on es declararà l'expulsió de Bakunin i de Guillaume. Aquest mateix any va contactar a Vitòria amb Anselmo Lorenzo en ruta cap a l'Haia i li va lliurar una carta de Bakunin; ambdós marxaren a Bilbao i Alerini va seguir cap a Holanda. Després assisteix, el 15 de setembre, al congrés antiautoritari de Saint-Imier on és un dels seus tres secretaris. El Consell general (marxista) l'exclourà l'any següent. A Espanya, en 1873, constitueix amb Camille Camet i Paul Brousse, un «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», el qual apel·la a l'«an-arquia» i edita el periòdic La Solidarité Révolucionnaire. A començaments de 1873, és un dels cinc delegats de la Federació Regional Espanyola al congrés de Ginebra. De tornada a Espanya, és detingut arran de les insurreccions republicanes de 1873 i empresonat durant dos anys a Cadis. Alerini rebutjarà l'oferta de Malatesta vingut per organitzar la seva evasió durant la tardor de 1875. L'abril de 1877 serà membre, amb Pindy, Brousse i Dumarteray, del Comitè Federal de la Federació francesa de l'AIT. Posteriorment va marxar al Caire i se'n perdé el rastre. Va col·laborar en La Solidaridad (1870-1871) i va signar el fullet Cuestión de la Alianza (Barcelona, 1872).

***

Pietro Bruzzi

- Pietro Bruzzi: El 20 de març de 1888 neix a Maleo, prop de Milà (Llombardia, Itàlia), el militant anarquista i resistent antifeixista Pietro Bruzzi, també conegut com Brutius o Rouqué. Va descobrir de ben jovenet l'anarquisme. En 1909 va ser un dels redactors del popular setmanari llibertari La Protesta Umana. En 1916, mobilitzat, és empresonat dos mesos a Milà per resistir-se a les forces de l'ordre que el vingueren a buscar. Enviat a un regiment de Tortona, fugirà durant el trajecte i passarà a Suïssa i després a França. Va tornar a Itàlia en acabar la guerra i va ser detingut per deserció i condemnat a mort, pena que va ser commutada per 20 anys de presó. Redactor en 1921 del diari milanès L'Individualista,és acusat amb Ugo Fedeli i Francesco Ghezzi, redactors també del periòdic, d'haver participat en la preparació de l'atemptat comès al teatre Diana de Milà el 23 de març de 1921, fet que va comportar la interrupció de la publicació. Per evitar ser detingut fuig clandestinament a l'URSS, i després a Alemanya,Àustria i Bèlgica. Després de passar molts d'anys a França, on col·laborarà amb la revista individualista Eresia di oggi e di domani (1928-1929), publicada a Nova York, és expulsat de França amb Luiggi Damiani i Angelo Bruschi; s'instal·len tots tres en 1931 a Espanya, on es fan membres el mateix any del Comitè de Solidaritat amb els Anarquistes Italians, dirigit per Rafael Martínez, on també troben els companys italians Castellani i Virgilio Gozzoli. En 1933 les autoritats feixistes italianes obtenen la seva extradició d'Espanya, i és confinat a l'illa de Ponça fins al mes de juny de 1939. Al final de la pena torna a Milà i participa en la resistència anarquista a Llombardia contra el feixisme italià. El 1944 edita clandestinament a Milà el diari L'Adunata dei Libertari, primer òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Finalment, Pietro Bruzzi va ser arrestat i afusellat per les SS alemanyes el 17 de febrer de 1944 a Legnano (Llombardia, Itàlia).

Pietro Bruzzi (1888-1944)

***

Foto policíaca de Jean De Boe (1912)

- Jean De Boe: El 20 de març de 1889 neix al barri de Cureghem d'Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) el militant anarquista, sindicalista i cooperativista Jean De Boe. Després dels estudis primaris, va entrar com a aprenent de cisellador i després com a obrer tipogràfic. A finals de gener de 1906 es va adherir en l'Associació Lliure de Componedors i d'Impressors de Brussel·les i la seva carrera professional es desenvoluparà a Bèlgica, però també a Suïssa i a França, marcada per una acció militant cooperativista i, sobretot, sindicalista. Aquell any va acostar-se a la Colònia Comunista«L'Expérience» de Sockel i va pertànyer al Grup Revolucionari de Brussel·les, de tendència individualista encara que adherit a la Federació Anarquista de Bèlgica (FAB). El febrer de 1909 va ser detingut per distribuir pamflets arran d'un míting a Brussel·les i després d'haver cridat: «Mort aux vaches!» --literalment«Mort a les vaques!», és una expressió antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia, militars, etc.); etimològicament prové de Wache(guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula que estava escrita a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX. El 29 de febrer de 1922 va ser detingut a França com a membre de la Banda Bonnot, amb altres tres antics membres del Grup Revolucionari de Brussel·les emigrats també a París: Edouard Caroy, Raymond Callemin (Raymond La Science) i Victor Serge. El 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 10 anys de treballs forçats a la penitenciaria de la Guaiana i a 10 anys d'exili per«encobriment i associació de malfactors». A finals de 1913 va arribar a l'Illa del Diable, a prop de les costes de la Guaiana francesa. Va aconseguir fugir arribant a la Guaiana holandesa i va arribar a Bèlgica el juny 1922, després d'haver estat treballant anys per pagar-se el viatge. Reprèn el seu ofici i la seva activitat militant, participant en nombroses vagues (1925 i 1930) així com en la creació en 1926 d'una cooperativa, «Les Arts Graphiques». En aquesta època va col·laborar, fent servir els pseudònimsG. DemiGeorges Demos, en el bimensual anarquistaLe Combat. En 1929 va participar en la companya organitzada pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP) contra l'expulsió del militant italià Angelo Bartolomei i en el butlletíDroit d'Asile, publicat a Brussel·les per Hem Day. A començament dels anys 30, amb Piere Mahni, va ser corresponsal per a Bèlgica del butlletíCorrespondance Internationale Ouvrière, de Jean Dautry i d'André Prudhommeaux. Va dirigir el butlletí mensual de propaganda sindicalLe Creuset, on publicarà en 1930, en lliuraments, el relat del seu viatge a l'URSS. Quan la Revolució llibertària esclata a Espanya, marxarà en 1937, i adopta dues filles d'un company asturià afusellat pels feixistes. En aquesa època col·laborà en L'Espagne Antifasciste. Després militarà en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan Bèlgica va ser envaïda pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial, la Gestapo va intentar detenir-lo l'agost de 1941, però va fugir a França, retornant a Brussel·les l'agost de 1943 vivint amagat fins al final de la guerra. Després de l'Alliberament, militarà en el Sindicat del Llibre belga. L'1 de gener de 1945 serà elegit secretari general del Sindicat Unificat del Llibre i del Paper de Brussel·les i, poc després, president de la Central de la Indústria del Llibre i del Paper de Bèlgica. En 1949 es va constituir a Estocolm la Federació Gràfica Internacional i va ser triat secretari dels tipògrafs durant nou anys. El març de 1950 va editar a Brussel·les un número especial de la revistaSIAdedicat a la repressió policíaca franquista contra els militants anarquistes a Espanya. A finals dels anys 50 va col·laborar en el butlletí Commission Internationale de Liaison Ouvrière. És autor de nombrosos articles en la premsa llibertària, des deL'AnarchieaRéveil de Genève, però també de llibres i fullets publicats a Bèlgica:La Révolution en Espagne!(1938),Un siècle de luttes syndicales (1852-1952)(1952),Propos subversifs(1967), etc. Jean De Boe va morir el 2 de gener de 1974 a Brussel·les (Bèlgica). La seva divisa va ser:«Mai no mentir, mai no trair, mai no desesperar.»

Jean de Boe (1889-1974)

***

Ernesto Herrera

- Ernesto Herrera: El 20 de març de 1889 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor, poeta i dramaturg anarquista Nicolás Herrera Lascazes, conegut com Ernesto Herrera–nom que prengué des d'infant i amb el qual signava–, Herrerita, R. Herita i Ginesillo de Pasamonte. Era cosí germà del poeta modernista, i també anarquista, Julio Herrera y Reissig. Sos pares, que no estaven casats, es deien Nicolás Herrera i Matilde Lascazes i era el tercer dels seus fills. Quan tenia vuit anys, sa mare morí i sa família es va separar, passant a viure a casa de la seva antiga dida, al barri del Cordón de Montevideo. Les dificultades econòmiques i l'asma al·lèrgica marcaren la seva infància. Entre 1900 i 1904 fou nin cantor de la Loteria Nacional. En l'anomenada Revolució de 1904, juntament amb altres amics, malgrat la seva curta edat, s'allistà voluntari en el Batalló 1 de Guàrdies Nacionals en defensa de la política del Partido Colorado (PC). Entre 1905 i 1907 es dedicà a la bohèmia a Montevideo, assistint especialment a la tertúlia del cafè Polo Bamba, i conegué joves intel·lectuals (Ángel Falco, Alberto Lasplaces, Julio Alberto Lista, Alberto Macció, Carlos Sabat Ercasty, etc.), molts del quals el van introduir en l'anarquisme. En 1907 va fer un viatge amb una grup de titellaires i funàmbuls per l'Estat brasiler de Rio Grande Do Sul. En aquesta època començà a escriure els seus primers versos i els seus primers articles, publicats en el periòdic La Racha, dirigit per l'anarquista Ángel Falco. En 1908 va ser nomenat auxiliar en la Comptadoria General de la Nació, càrrec que exercí irregularment per raons de salut entre el 4 de març i el 2 de desembre. En aquest mateix any col·laborà en La Lucha i en la revista Bohemia, el primer número de la qual finançà. A començaments de 1909 viatjà a Buenos Aires (Argentina) i d'allà passà a Asunción (Paraguai), d'on després d'unes setmanes retornà a la capital argentina i planejà la partida cap a Europa amb el mateix vaixell que viatjava l'escriptor anarquista Alejandro Daudet (Alejandro Sux). El seu viatge terminà a Porto de Santos (Santos, São Paulo, Brasil) on, per la seva condició de polissó, va ser obligat a baixar a terra; gràcies al suport d'un amic, pogué continuar el viatge amb un altre vaixell. Després d'un temps a Lisboa (Portugal), es dirigí a Madrid (Espanya). El juliol de 1909, per haver insultat el rei d'Espanya i criticar la guerra, va ser tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), on va escriure el seu conte «El lodazal». L'octubre d'aquell any, les autoritats espanyoles el van deportar i retornà a Amèrica. Després d'una breu estada al Brasil, on col·laborà en els periòdics anarquistes A Lanterna (São Paulo) i A Folha Do Povo (Santos), el desembre de 1909 el tenim a Montevideo; però en el començament del nou any, marxà cap a Buenos Aires amb la intenció de dedicar-se al periodisme professional, però sense èxit, retornà a la capital de l'Uruguai. El maig de 1910 passà un temps a Melo (Cerro Largo, Uruguai), amb José Pedro Bellán i Casiano Monegal. Entre maig i agost de 1910 publicà relats de temàtica social en El Deber Cívico, que van ser reunits posteriorment en el seu llibreSu majestad el hambre. Cuentos brutales, prologat pel seu amic, l'escriptor anarquista Rafael Barret. A començaments de setembre de 1910 la Companyia Enrique Arellano-Angela Tesada li va estrenar al teatre Coliseo Florida la seva primera obra El estanque, que tingué molt bones crítiques i per aquest motiu el dramaturg Carlos Brussa la va representar a Melo. Quan l'aixecament militar blanco de diversos departaments, obtingué la corresponsalia del diari La Razón de Montevideo per cobrir la Guerra Civil entre blancos i colorados i marxà al front de lluita, curta experiència que donarà lloc al drama El León Ciego. El novembre de 1910 marxà a Buenos Aires per presenciar la representació d'El estanque i va fer amistat amb el dramaturgs anarquistes Rodolfo González Pacheco i Tito Livio Foppa. Quan acabà l'any retornà a Montevideo on acabà l'obra Mala Laya, que va ser estrenada el 13 de gener de 1911 per la Companyia de Gialdroni al Teatre Nacional. A partir de febrer de 1911 entrà en la redacció de La Semana, en el departament de subscripcions. El maig d'aquell any va fer una gira per Canelones, San José i Durazno i el 14 d'agost va ser estrenada l'obra El León Ciego per la Companyia Tesada-Arellano al teatre Cibils de Montevideo. L'octubre de 1911 passà a treballar per al periòdic La Defensa a Melo, on preparà la comèdia en dos actes La moral de Misia Paca, que s'estrenà el 25 de novembre per la Companyia de Baccino al teatre local. El 25 de desembre de 1911 nasqué el seu fill Barrett–en homenatge a Rafael Barrett–, fill d'Orfilia Silva, la mare de la qual regentava una pensió al Barrio Reus de Montevideo on Herrera visqué una temporada. El president de la República, José Batlle y Ordóñez, el nomenà auxiliar al Museu Nacional, càrrec que exercí entre març i juliol de 1912. El 5 de juny de 1912 s'estrenà al teatre Apolo de Buenos Aires la versió definitiva de La moral de Misia Paca per la Companyia de Guillermo Battaglia-Ángela Tesada i dos dies després la Companyia de Pablo i Blanca Podestá estrena amb un gran èxit El León Ciego al Teatro Nuevo. Tot això va fer que entrés a treballar en la Secció de Teatres del diari Última Hora. El president Batlle l'encomanà una missió artística i d'estudi a França i per a aquest motiu viatjà a Europa. El 2 de novembre de 1912 arribà a París (França), però el desembre marxà cap a Madrid amb la finalitat de representar La moral de Misia Paca, entrevistant-se amb nombroses personalitats del teatre local (Rosarioo del Pino, Benito Pérez Galdós, Jacinto Benavente, Margarita Xirgú, etc.), romanent a la capital d'Espanya fins l'abril de 1913, on també s'entrevistà amb l'intel·lectual anarquista José Ingenieros i el dramaturg Vicente Martínez Cuitiño. Durant aquesta època restà a Europa malalt i sense mitjans econòmics i l'abril de 1913 el Senat uruguaià aprovà una pensió per a Herrera per mitigar aquestes penúries. El maig marxà a París i el juny a Lausana (Vaud, Suïssa) convidat per Ingenieros que li feia de metge i el va ingressar en un sanatori. L'agost de 1913, acompanyat per Ingenieros, va fer un breu viatge per Alemanya i el setembre retornà a Madrid. El 31 de març de 1914 llegí una conferència sobre l'escriptor anarquista Florencio Sánchez a l'Ateneu de Madrid. A mitjans de juny, davant la crítica situació familiar de la mare de son fill, retornà a Montevideo. Després va fer unes conferències a Melo, però el juliol de 1914 Orfilia se suïcidà i hagué de retornar a Montevideo. El 31 de juliol la companyia dramàtica espanyola Serrador-Mari estrenà al Teatro 18 de Julio de Montevideo El pan nuestro i la mateixa companyia repetí l'obra la segona quinzena d'agost al Teatro Nuevo de Buenos Aires. En aquesta època va escriure les obres El Moulin Rouge i El caballo del comisario. El gener de 1915 a causa d'una afecció vírica de gola, ingressà a l'Hospital «Fermín Ferreira» –especialitzat en tuberculosos, era conegut com El Lazareto. El 9 de març de 1915 la Companyia Vittone-Pomar estrenà al teatre Politeama de Montevideo el sainet El caballo del comisario. Després d'un fracàs empresarial al teatre Lumière, s'instal·là a casa de la família Schultze a Durazno (Durazno, Uruguai). El 22 d'agost de 1915 s'estrenà al teatre Petit Palais de Paysandú (Paysandú, Uruguai) El pan nuestro i va fer diverses conferències. Després, amb son fill Barrett, viatjà a Bagé (Rio Grande do Sul, Brasil), per a visitar sos germans Julio Nicolás i Matilde. Durant els primers mesos de 1916 gestionà a Montevideo un càrrec públic i obtingué el nomenament de professor de literatura al Liceu Departamental de Mercedes (Soriano, Uruguai), ocupant la plaça a partir de l'1 d'abril. Durant tot l'any treballà en les seves classes i semblà que es recuperava físicament i espiritualment. En aquest any va escriure La Bella Pinguito i La princesita Cenicienta. La vella afecció de gola s'aguditzà i a finals de 1916 viatjà a Montevideo, on va ser internat. Ernesto Herrera va morir el 19 de febrer de 1917 a l'Hospital «Fermín Ferreira» de Montevideo (Uruguai) i fou enterrat al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. El seu teatre («Teatre d'Idees»), amb fortes influències de Maksim Gorki, està marcat fortament per la problemàtica social i política, tot barrejat amb característiques criolles, i en el qual es critica durament la burgesia i la seva concepció de l'amor i l'interès capitalista.

Ernesto Herrera (1889-1917)

***

Richard Tetenbaum

- Richard Tetenbaum: El 20 de març de 1949 neix a Nova York (New York, EUA) l'activista anarquista Richard L. Tetenbaum, més conegut com Tet. Fou un dels fundadors del Bound Together Anarchist Collective Bookstore i de la seva llibreria del 1369 Haight Street de San Francisco a la qual dedicà vint anys de sa vida. Va ser un dels promotors de les Bay Area Anarchist Book Fair, les fires del llibre anarquista de San Francisco. Gran aficionat a la música, per guanyar-se la vida portà un taxi, on suggeria als seus clients la lectura de literatura anarquista. Murray Bookchin li va dedicar el seu llibre The spanish anarchists. The heroic years (1868-1936). Richard Tetenbaum va morir de càncer el 2 de juny de 1996 a San Francisco (Califòrnia, EUA).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca d'Elías García Segarra arran de la seva detenció a Bilbao (setembre de 1920)

- Elías García Segarra: El 20 de març de 1937 mor a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escriptor i anarquista d'acció Elías García Segarra --també citat el segon llinatge com Segura, Sorreba o Sorribes--, que va fer servir diversos pseudònims (Charlot, Aristarco,Leopoldine, Ángel González Gutiérrez). Gairebé tot en sa vida és confús. No se sap on nasqué (Catalunya, Aragó, Bilbao, Lleó) ni quan exactament (1893?) i està considerat com un dels representants característics de la propaganda per l'acció anarquista en la seva vessant violenta, tot enquadrat en un marc romanticoliterari. Va treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord fins que fou expulsat per amenaçar de mort un dels superiors, però seguí cobrant la mesada a punta de pistola. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona dedicat al periodisme i freqüentà el Centre Obrer de Serrallonga. Entre 1919 i 1920 col·laborà en el setmanari gadità Rebelión. Entre el 10 i el 19 de desembre de 1919 assistí al Congrés Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre de la Comèdia de Madrid. Formà part dels grups de defensa contra el terrorisme del general Miguel Arlegui Bayonés, cap superior de policia de Barcelona, que no cessà d'encalçar-lo. El desembre de 1919 matà al seu domicili del carrer Sardenya de Barcelona el guarda de seguretat Ricard Baró i el sereno Ramon Menau quan el volien detenir; en el tiroteig també va morir Ricardo Corregé, que li havia llogat una habitació. En 1920 hagué de fugir a trets de Barcelona quan la policia intentava apressar-lo. Després d'una breu estada a França, s'instal·là a Bilbao. El 13 de setembre de 1920 va ser detingut amb Horacio Martínez a pocs metres del Palau de Zabalduru, propietat dels comtes d'Heredia-Spínola, lloc d'allotjament dels reis quan visiten Bilbao; en la topada resultà ferit i durant l'escorcoll del seu domicili es van trobar bombes i pistoles. El 20 de setembre de 1920 engegà una vaga de fam per evitar el seu trasllat a Barcelona per ser jutjat. D'antuvi amb aquesta maniobra aconseguí evitar el trasllat, però el 15 de febrer de 1921 arribà amb tren a Barcelona. El 19 i el 20 d'abril de 1921 fou jutjat a la capital catalana per la mort dels dos agents de l'ordre i del seu inquilí i condemnat a sis anys de presó per atemptat frustrat, 24 anys per cada assassinat i 15.000 pessetes d'indemnització per a cadascuna de les famílies de les víctimes --la fiscalia demanava la pena de mort i s'oposà a aquest condemna de cadena perpètua. Fou tancat a la presó de Figueres, on va intentar suïcidar-se en diverses ocasions i realitzà vagues de fam. L'1 d'abril de 1924 fou portat a Bilbao on fou jutjat amb Horacio Martínez per tinença d'explosius i agressió als agents de l'autoritat, però fou expulsat de la sala a causa de la seva actitud violenta. En 1928 formà part des de la presó del grup anarquista «Germinal», amb Vicente Ballester Tinoco, José Lucero, Clemente de Galé Campos, José Bonat Ortega i altres. Al final de la dictadura de Primo de Rivera romangué tancat al manicomi del penal d'El Puerto. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, després de 10 anys tancat, en els quals participà en nombrosos motins carceraris i es dedicà a l'escriptura, però que el van ressentí força físicament, fou alliberat. Just sortir de la presó, va fer un míting a Chiclana. En 1932 fou nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, membre del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT i director del seu periòdic, Solidaridad Obrera, i després del seu homònim a València. En 1933 s'establí a Lleó, al barri de San Esteban, on impartí classes de geografia i de ciències humanes per als fills de les classes acabalades, alhora que milità en la Federació Local de Lleó de la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 18 de novembre de 1933 presidí un míting i al mes següent fou detingut amb altres companys arran de la vaga general de Lleó. En 1936 assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, formant part de la ponència sobre «Concepte confederal del comunisme llibertari» en representació de la CNT de Lleó. Des del punt de vista literari destacà com a articulista, poeta, esteta i escriptor de novel·les populars. Articles seus es van publicar en CNT, Cultura y Acción,Ética, Iniciales, Rebelión,Redención, La Revista Blanca,Revue Internationale Anarchiste,Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, etc. Entre les seves novel·les, publicades principalment en col·leccions populars («La Novela Ideal», «La Novela Roja», etc.), podem destacar El nihilista (1923), El presidiario. Escenas de presidio (1923),La roja (1923), Caín y Abel (1927), Cantiga de montaña (1927), Laudo de amor (1927), Letras. Lira rebelde (1927), Fatalidad (1928), El primer amor (1928), Esclavitud (1929), Femio el Aeda (1930), Johás el Errante (1930), El díscolo (1933), etc. Elías García Segarra va morir el 20 de març de 1937 --algunes fonts citen 1939-- destrossat per un obús al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Però també de la seva mort hi ha diverses versions, diferents llocs i anys: morí com a delegat de Centúria quan intentava rescatar-li a l'enemic un canó a Alcaracejos (Còrdova, Andalusia, Espanya); al front d'Aragó, destrossat per la metralla en caure un obús al cotxe on viatjava; etc.

Elías García Segarra (1893?-1937)

***

Maria Lacerda de Moura

- Maria Lacerda de Moura: El 20 de març de 1945 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) la feminista llibertària, escriptora polèmica, oradora prestigiosa i activista cultural i política del Brasil de les primeres dècades del segle XX Maria Lacerda de Moura. Havia nascut el 16 de maig de 1897 a la hisenda «Monte Alverne» a Manhuaçu (Minas Gerais, Brasil). Cinc anys més tard, sos pares (Modesto de Araujo Lacerda i Amelia de Araujo Lacerda) es van traslladar a Barbacena. En aquesta ciutat Maria Lacerda va començar els seus estudis primaris a l'«Externato del Asilo de Huérfanos», tenint com a professora una religiosa, la Germana Rosa. Per contrarestar la influència de l'ensenyament religiós que rebia sa filla, Modesto Lacerda, home culte i anticlerical, va convèncer Maria, que tenia entre 10 i 12 anys, perquè traduís el gran pensador anticlerical Maurice Lachâtre.  Es va llicenciar a l'Escola Normal de Barbacena el 1904, i es va interessar per les idees anticlericals i pedagògiques dels anarquistes, especialment de Francesc Ferrer i Guàrdia. Maria El 14 de gener de 1905 es va casar amb Carlos Ferreira de Moura. Va dedicar-se a ampliar la seva educació (música, pintura, xilografia, pirografia, brodadura, etc.), sense abandonar la lectura. Quan tenia 21 anys va ser nomenada professora de Treballs Manuals de l'Escola Normal de Barbacena, passant després a ensenyar pedagogia, higiene, i acabar com a directora del«Podagium», annex de l'escola. Va buscar finançament per solucionar la situació d'un grup de gent que mal vivia a xaboles i que va donar lloc a la creació del conjunt «Vila D. Vicoso» de 22 habitatges construïts a la Colina de Barbacena. Es va dedicar a l'ensenyament gratuït fundant la Lliga Contra l'Analfabetisme, en col·laboració amb els Oficials de l'Escola Militar, on va intentar aplicar els mètodes de Montessori, Robin, Faure i Ferrer i Guàrdia. Va escriure nombrosos articles i llibres criticant la moral sexual burgesa, denunciant l'opressió sexista exercida sobre les dones, riques i pobres. En 1920, a Rio de Janeiro, va fundar la Lliga per a l'Emancipació Intel·lectual de la Dona, que lluitava a favor del sufragi femení. Entre els temes triats per l'escriptora tenim l'educació sexuals de les joves, la virginitat, l'amor lliure, el dret al plaer sexual, el divorci, la maternitat conscient i la prostitució, qüestions poc discutides per les dones de l'època. Va publicar articles en diversos periòdics, sobretot en la premsa anarquista brasilera (A Plebe, O Combate), argentina i espanyola, i va editar en 1923 la revista Renascença, especialitzada en les qüestions sobre la formació intel·lectual i moral de les dones. Va atacar durament la societat caduca, la desigualtat social, la corrupció, l'ús dels càstigs corporals en l'ensenyament, els vicis, les drogues, el joc; la seva bandera de lluita era l'emancipació de la dona, la divulgació de les arts sanes, de la poesia, de la música, dels llibres i de la qüestió social. En aquest mateix any va desagradar molts anarquistes per referir-se positivament a les reformes educatives promogudes pels bolxevics a la URSS, tota vegada que ja s'havien denunciat les persecucions que patien els anarquistes russos per part dels comunistes. Les invitacions per part del Partit Comunista Brasiler, acabat de crear, perquè ingressi a les seves files seran constants. De la mateixa manera, va publicar diversos assaigs, com ara: Em torno da educação (1918), A mulher moderna e o seu papel na sociedade atual (1923), Religião do Amor e da Beleza (1926), Han Ryner e o amor plural (1928), Fascismo: filho dileto da Igreja e do Capital (1928), Amaie não vos multipliqueis (1932) o A mulheré uma degenerada? (1932). Maria de Lacerda Moura és considerada una de les pioneres del feminisme a Brasil, fundadora en 1921 de la Federació Internacional Feminista. Es va convertir en una difusora al Brasil del pensament del filòsof anarquista Han Ryner i va ser molt popular a l'Uruguai, Xile i Mèxic, països on va fer una important gira propagandística en 1929. Com a anarcofeminista es va unir als moviments obrers i sindicals de la seva època, i entre 1928 i 1937, corresponent al període més intens de la seva activitat intel·lectual, va formar part d'una comunitat llibertària autogestionària a Guararema (São Paulo), formada principalment per anarquistes individualistes i desertors espanyols, francesos i italians de la Gran Guerra. Va descriure l'experiència d'aquesta època d'aquesta manera: «Lliure d'escoles, lliure d'esglésies, lliure de dogmes, lliure d'acadèmies, lliure de proteccions, lliure de prejudicis governamentals, religiosos i socials.» La repressió política durant el govern de Getúlio Vargas va obligar a la dissolució de la comunitat, havent de fugir a Rio de Janeiro, on  va treballar a Ràdio Mayrink Veiga llegint horòscops. Va formar part de la maçoneria i dels Rosa-Creu, però es va distanciar d'aquesta públicament quan va saber que la seva seu a Berlín havia estat cedida als nazis. La seva última conferència (O Silêncio) va ser realitzada al Centre Rosa-Creu, al qual va tornar a lligar-se durant elsúltims anys de sa vida.

Maria Lacerda de Moura (1897-1945)

***

Luis Maynar Duplá aprova les oposicions ("El Siglo Futuro". Madrid, 8 de juny de 1912)

- Luis Maynar Duplá: El 20 de març de 1979 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Luis Maynar Duplá, també citat com Mainar. Havia nascut el 25 de desembre de 1887. En 1912 guanyà l'oposició d'administratiu d'Instrucció Pública i en 1919, amb altres joves (Vicente Campo, Ramón Acín, Miguel Frago, José Jarne, Eugenio Lergurburu, Lorenzo Avellanas, Jacinto Biarge, Florencio Olivera, Félix Gil, Felipe Ascaso, Juan Arnalda, Calixto Valero, Juan Jalle, Ramón Rodríguez, Ramón Espluga i Luis Amella), signà una crida al jovent d'Osca amb la finalitat d'organitzar una agrupació llibertària, sota el nom de«Nueva Bohemia», i on podrien participar republicans de totes les tendències. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, es mostrà contrari a la«gimnàstica revolucionària» promoguda per Joan García Oliver. Durant els anys trenta freqüentà la tertúlia saragossana que es reunia al cafè Salduba, amb Miguel Abós i els germans Alcrudo, i fou íntim amic de la família Acín. Va ser nomenat cap de la Secció Administrativa de Primera Ensenyança de la província de Saragossa. Arran del cop d'estat de juliol de 1939, pogué fugir de la Saragossa ocupada pels feixistes i visqué a La Pobla de Montornès (Tarragonès, Catalunya). Més tard retornà a Saragossa. El març de 1947, arran de les batudes policíaques contra els llibertaris a Aragó, la Rioja i Navarra, va ser detingut amb altres companys (Cebrián, Juan Ignacio, Emilio Andrés, José Pastor, Luis Miranda, Antonio Palacios, Francisco Sanclemente, Azais, Francisco Saro i José Jiménez).  

***

Pierre Lentengre

- Pierre Lentengre:El 20 de març de 1982 mor a Draguinhan (Provença, Occitània) el militant llibertari Célestin Pierre Lentengre, també anomenat Pierre Lentente. Havia nascut el 17 de desembre de 1890 a París (França). A començaments dels anys vint fundà un grup anarquista al barri parisenc de Buttes-Chaumont, on vivia, i començà a col·laborar en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) que tingué lloc a Levallois. A finals de maig de 1923 va ser condemnat a sis mesos de presó per un article aparegut en Le Libertaire en defensa de l'anarquista Germaine Berton, que havia assassinat el 22 de gener d'aquell any l'ultradretà Marius Plateau, i va romandre empresonat fins al setembre. Després fou nomenat membre del consell d'administració de Le Libertaire i a partir de l'11 de desembre de 1923 reemplaçarà Georges Vidal en l'administració, càrrec que exercirà fins al 14 de desembre de 1924, quan fou reemplaçat per Henri Delecourt. També en aquestaèpoca fou administrador de La Revue Anarquiste, de Sébastien Faure. Arran del Congrés de la UA tingut a Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, fou elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la UA, càrrec que abandonà després del Congrés d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926. En aquests anys fou arxiver de l'oficina de la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms, els secretaris de la qual foren Lucien Huart i Pierre Besnard. En 1927 segueix Sébastien Faure en una gira de conferències. Arran de l'escissió esdevinguda a finals de 1927 en el si de la Unió Anarquista Comunista (UAC) entre partidaris de la«Plataforma d'Arshinov» i els que s'oposaren, encapçalats per Sébastien Faure, prendrà part per aquestsúltims i assumirà provisionalment la secretaria de la nova organització, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) fins al febrer de 1928, quan fou reemplaçat per Darsouze. Com a secretari del«Grup Fernand Pelloutier» de l'AFA del XX Districte parisenc, fou redactor administrador del seu primeròrgan d'expressió, Le Trait d'Union Libertaire, i dels sis primers números de La Voix Libertaire, que serà el successor del primer fins que l'administració fou transferida a Llemotges a finals de 1928. En 1929 fou membre, amb G. Rolland, G. Grégoire, M. Thereau i M. Langlois, del grup «La Colonie Enfantine Libertaire», que durant els dos mesos d'estiu recollien al domicili campestre de Jeanne Morand cinc infants d'obrers. També col·laborà durant els anys trenta en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure i en Le Libertaire. Durant el Congrés de París, entre el 19 i el 21 d'abril de 1930, signà el «Manifest dels anarquistes comunistes» favorable a una unió general dels anarquistes i fou elegit membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). De tota manera, sempre fou membre de l'AFA i en 1933 en fou el secretari. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 assistí, com a delegat del Sindicat dels Metalls de la regió parisenca, al IV Congrés de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), on fou elegit per a la comissió administrativa com a administrador de Le Combat Syndicaliste. El 30 de juliol de 1936 fou un dels oradors, amb Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure, del gran míting organitzat a la Mutualité de París per la CGTSR en solidaritat i en commemoració dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zensl, empresonada a l'URSS; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, mort a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Arran d'un míting de suport a la Revolució espanyola tingut a la Mutualité l'1 d'octubre de 1936 insistí en la manca d'armament i denuncià la neutralitat adoptada per les democràcies. Després de la guerra distribuirà els fascicles de l'Encyclopédie Anarchiste i serà un dels fundadors en 1948 de l'associació«Les Amis de Sébastien Faure», de la qual serà secretari amb Justin Olive; també fou el responsable de les edicions d'aquesta associació fins al 1955 i edità dues obres de Faure: Mon communisme: le bonheur universel i Propos subversifs. Després participarà en «La Ruche Culturelle», nou nom de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure» pres en 1958. A partir de la tardor de 1952 fou membre del «Centre de Recherques Philosociales», que cada setmana organitzava debats a la sala de les Sociétés Savantes de París. En 1957 publicà amb Aristide Lapeyre el llibre Le fin douloureuse de Sébastien Faure.

***

Agustín Gómez Arcos, durant una visita a Espanya en 1994 (Foto: Santos Cirilo)

- Agustín Gómez Arcos:El 20 de març de 1998 mor de càncer a París (França) l'escriptor anarquista Agustín Gómez Arcos. Havia nascut el 15 de gener de 1933 a Enix (Almeria, Andalusia, Espanya) i era el fill petit de set d'una família d'origen humil republicana. Autodidacta --va tenir com a professora Celia Viñas qui el va animar en la seva vocació literària-- i aficionat al teatre des de molt jove, va arribar a Madrid als anys 50 per aprendre i treballar en aquest art, deixant de banda els estudis de dret que havia començat a Barcelona. Va aconseguir estrenar alguna obreta i va traduir obres de teatre (La folla de Chaillot, de Jean Giradoux; Intermezzo, de Giraudoux; i La révélation, de René-Jean Clot), però la que seria la seva primera obra important, Los gatos, va ser retirada per la censura, a punt de ser estrenada, en 1965. Fart de franquisme i de les mancances culturals espanyoles va fugir primer al Regne Unit, un temps curt, i després passà a França i s'instal·là a París en 1966 treballant de qualsevol cosa (cambrer...). Va conèixer l'editor Stock i li va proposar escriure una novel·la en francès, L'agneau carnivore, que es va publicar en 1975 sota el nom d'Agustin Gomez-Arcos (sense accents i els llinatges junts). És el començament de la seva reeixida carrera d'escriptor en francès a partir de la qual va rebre premis, diners i pogué ser dos cops finalista del famós Premi Goncourt --no el va guanyar perquè encara conservava la nacionalitat espanyola. Passava temporades a Espanya, en un apartament davant Chueca (Madrid), i quan venia aquí no deixava de criticar la situació política concreta (el Partit Popular) i el seu odi visceral als poders en general (econòmic i polític), deixant palès la seva homosexualitat vindicant i el seu amor a la gent pobra i marginal. La seva obra (novel·la en francès i teatre en castellà), violenta, tenebrista, esperpèntica i carregada de denúncia política, ha estat traduïda a 18 idiomes (encara que sigui gairebé desconeguda al seu país d'origen) i podem destacar: María República (1976), Ana non (1977), Scènes de chasse (furtive) (1978), Pré-papa ou roman de fées (1979), L'Enfant miraculée (1981), L'enfant pain (1983) i Un oiseau brûlé vif (1984), entre moltes altres. Gómez Arcos va declarar a Thierry Maricourt, que el va entrevistar en 1988 pel seu llibre Histoire de la littérature libertaire en France:«Què sóc un llibertari, és la evidència mateixa! En tant que espanyol i en tant que escriptor... i una cosa no es pot separar de l'altra!»

 Escriu-nos

Actualització: 20-03-14

Desastres diversos i convocatòries

0
0
Al darrer ple no va haver temps de contestar precs i preguntes, avui comentam precs, preguntes i dels anteriors plens  que encara no haviam publicat.

PREC

Insistim al regidor d'esports en que canviï la decisió de destruir el camp de futbet municipal del Port de Pollença que es va realitzar fa quatre anys per construir pistes de pàdel. L'argument donat de que són infrautilitzades el que hauria de fer pensar als regidors responsables és  com dinamitzar-les (el futbet no és un esport precisament minoritari). Pensam que si es realitza la destrucció del camp de futbet ens trobarem davant un clar exemple de malversació de fons públics.

És al·lucinant i  un absurd destruir una instal·lació esportiva construida fa res. A més a més per fer unes pistes de pàdel que no són imprescindibles (a pesar de que sigui l'esport que practica la directiva d'UMP) i quan hi ha altres espais municipals on es podien posar aquestes pistes (al costat de la piscina, al costat dels vestuaris del camp de futbol d'eu moll...). Tudar doblers públics d'aquesta forma no té perdó.

Article sobre el tema

 

 

 

Preguntes

- Seria possible que ens enviessin o donessin, com es fa amb les llicències d'obres, un llistat d'entrades i sortides del registre mensual? A altres municipis es fa.

El batle va respondre que són moltes i que es mirarà si es poden filtrar i passar.

A Altres municipis es fa, no és tan complicat i és una eina molt útil de control dels partits de l'oposició. Pel to de la resposta del batle no tenim cap esperança de que això es faci aquesta legislatura, tan de bo ens equivoquem

- Quan es pensen presentar la seva proposta de pressupost pel 2013? A qué es debut que encara no hagin realitzat cap reunió en referència al mateix i hagi aquest retard a la seva presentació?

Va respondre el batle; ja tenim un primer esborrany. Estam pendents del desenvolupament reglamentari per saber la inversió possible.

Fa dues setmanes vam fer la primera reunió per parlar del pressupost (que s'hauria d'haver aprovat inicialment al ple d'octubre) i s'ens va donar un document amb la liquidació del 2013 i la proposta de pressupost pel 2014 (el podeu consultar al següent enllaç). Teòricament aquesta setmana  passada s'hauria d'haver convocat altra reunió però no s'ha fet. Article de gener al que ja vam denunciar el tema.

Volem recordar el que va escriure en gener d'enguany CiU al seu bloc per justificar la seva entrada a l'equip de govern:

"Quan vàrem començar aquest camí, érem conscients de les dificultats. Pollença començava l’any amb una greu crisis de l’equip de govern, per la falta de sintonia entre els membres que el formaven, sobretot entre el batle i la primera tinent de batlessa. La imatge que donava era de bregues constants i que els problemes i gestions al nostre ajuntament estaven patint aquestes disputes, un pressupost endarrerit o un festival de música a punt de no realitzar-se són exemples més que vàlids."

Doncs quan l'anterior equip de govern estava ja en plena crisi  a aquestes alçades ja haviam fet dues reunions per parlar del pressupost del 2013; una en desembre i altra en gener... ara hem fet la primera reunió en febrer.  Sort que CiU entrava a l'equip de govern per no tenir que patir pressuposts endarrerits... No han estat capaços ni de fer-ho millor que un equip de govern en plena crisi i  hem tornat a la dinàmica de l'anterior legislatura amb la presentació dels pressupost amb molt de retard

El que és normal a qualsevol poble, aprovar abans de començar l’any el  pressupost a Pollença sembla impossible. El pressupost és una eina fonamental en la gestió del municipi i també en la feina de control democràtic per part de l'oposició. El retard al pressupost fa impossible una gestió mínimament planificada i racional de la despesa pública.  A més   a més d’impossibilitar el que hem demanat sempre des d’Alternativa; uns pressuposts participatius on la ciutadania pugui decidir el destí d’algunes partides, compromís que l’anterior equip de govern va adquirir al 2012 i mai s’ha complit.


UN CAP DE SETMANA PLE D'ACTES:

Avui PRIMAVERA VERDA a les 20.30h al teatre de PORRERES,  recital de poesies i glosesPER-VERSOS I EDUCATS s’ARRUAL JAZZ MORT Presentat per : Vivian Caoba I després festa pels bars de Porreres

 

Demà dissabte marxa de la dignitat a Ciutat a les 11 del matí.

 

Demà dissabte 22 de març a les 20h a la sala de conferències del Claustre L'ORDENANÇA A DEBAT

 

Primavera verda al Teatre de Porreres, el proper 21 de març

0
0

En suport a l'Assemblea de docents de Mallorca, s'organitza un acte gratuït el proper 21 de març al teatre de Porreres, amb presentació de Vivian Caoba i la intervenció en un recital anomenat "Per-versos i educats" de tres Glosadors de Malllorca (Mateu Xurí, Maribel Servera "Figona" i Pere Joan Munar "Pomer").

 

 

Der Spiegel trenca el silenci sobre Ucraïna.

0
0

 

      Der Spiegel trenca el silenci sobre Ucraïna.

 

 

           Der Spiegel és un dels setmanaris de major difusió a Europa, i, així mateix, gaudeix de gran prestigi periodístic. I aquesta setmana Der Spiegel ha trencat el silenci sobre la situació a Ucraïna, ha publicat un ampli informe del seu corresponsal a Moscou, En Benjamin Bidder, informe en el que es descriu la participació decisiva del partit feixista ucraïnès, Svoboda, a la conspiració per enderrocar el govern legítim d'Ucraïna.

 

      Fins avui mateix, els grans mitjans  europeus (i els ianquis) ha mantingut una línia informativa segons la qual els esdeveniments d'Ucraïna eren una mena de revolució democràtica. Els governs europeus aprovaven l'assalt i ocupació dels edificis del govern. Washington i Brussel·les donaven per bona la destitució del president legítim, En Viktor Ianukovitx. Washington i Brussel·les donaven validesa a la votació feta a corre-cuita en una cambra parlamentària que havia estat envaïda pels ''revolucionaris'' i en la que mancaven molts de parlamentaris  (O sigui, els qui havien perdut les eleccions ara aconseguien el poder, sense haver d'esperar la contesa del 2015). 

 

     Per descomptat, els mitjans catalans i els espanyols seguien estrictament la línia informativa corrupta de la resta dels mitjans europeus.

 

     En diversos posts que he penjat a la Xarxa,  he preguntat a veure fins quan aquests mitjans podrien sostenir la mentida. He dit i repetit que la veritat s'obre pas i enfonsa els manipuladors.

   Jo crec que Der Spiegel ha fet repicar campanes que avisen de la fi dels mentiders. Vegeu el post Miroshnichenko, el millor dimoni d'En Putin.

Els comunistes (OEC) que no pactaren amb els franquistes el repartiment de sous i cadiretes

0
0

Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).



Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou


1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.


"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los".



1977. Presidència del II Congrés estatal de la Organización de Izquierda Comunista (OIC). Posteriorment els militants de cada nació de l'estat mudaren les sigles del partit. En els Països Catalans es digué Organització d'Esquerra Comunista (OEC).

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.


1977: militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de la OIC en una de les primeres reunions legals del partit.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa


Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.


EMPRESAS EN SALAMANCA

0
0

A día de hoy podemos decir que existe una gran variedad de empresas en Salamanca. Como ya mencionábamos en otros posts, las principales actividades a las que se dedican las empresas en Salamanca es a las relacionadas con el turismo, la hotelería y la universidad.

Pero todo esto no significa que no se constituyan otro tipo de empresas en la ciudad que también generen puestos de trabajo y beneficios económicos para muchos salmantinos. En la ciudad y alrededores hay toda una diversidad de empresas, muchas de ellas agrupadas en los polígonos industriales y repartidas por toda la provincia y alrededores.

Destacan el polígono de Los Villares y El Montalvo, como agrupaciones de empresas en Salamanca, entre otros. Asimismo hay gran variedad de mercado en toda la provincia.

Empresas en Salamanca: polígonos industriales

En lo que se refiere a la ciudad de Salamanca, como principales actividades empresariales dentro de estas agrupaciones, destacaríamos en el polígono de Los Villares, empresas desde transporte de mercancías, maquinaria agrícola, electrodomésticos y sobre todo talleres mecánicos y dedicados al sector automovilístico, y concesionarios.

En cuanto al sector industrial El Montalvo, los sectores automovilísticos dejan de predominar en este parque industrial dando paso a otros sectores como empresas dedicadas al sector alimenticio como por ejemplo bodegas, conservación de alimentos o bebidas.

Respecto la evolución del crecimiento de empresas en Salamanca, según varios datos del Instituto Nacional de Estadística, Salamanca tuvo registradas en 2013 unas 25.000 empresas, situándose en la cuarta posición en el ranking de Castilla y León, por detrás de Valladolid, León y Burgos. Comparando esta situación con la de tres años atrás, vemos que Salamanca casi siempre ha sido la cuarta ciudad castellano-leonesa que mayor número de empresas ha tenido.

Viendo la evolución en cuanto al número de empresas en la ciudad charra, se aprecia un claro descenso de las mismas, pasando de unas casi 27.000 en el año 2010 a unas 25.000 en 2013. Una vez más, tenemos que mencionar que la crisis económica es la causante de este descenso empresarial. Las nuevas reformas laborales llevadas a cabo en nuestro país durante los últimos años han obligado al cierre de muchas compañías.

A nivel nacional, se constituyen unos 3 millones de empresas de los cuales 194.000 están ubicadas dentro de la comunidad de Castilla y León; un número bastante reducido en comparación con otras comunidades autónomas como Madrid, Cataluña o Valencia.

Empleo en Castilla y León

A su vez también se han constituido muchos otros nuevos negocios, tal y como hemos hablado en otros posts, como consecuencia de estas dificultades y que poco a poco van prosperando dentro del gran marco de inconvenientes nacionales.

Por tanto, podemos decir que se constituyen varias empresas en Salamanca y que están dirigidas a muchos otros ámbitos que no son solo la hostelería o turismo. Las actividades de las mismas no son quizás el primer pilar que sostiene la economía de la ciudad pero todas ellas contribuyen al desarrollo de la misma y a generar otro tipo de empleos. La crisis económica no ha beneficiado para nada a las empresas de la ciudad pero de momento un gran número de ellas se mantienen aunque seguramente sobreviviendo con muchas dificultades.

Vè CICLE CINEMA DE MUNTANYA

Altres opcions

0
0

Tots els que repetiu que en cada mot us hi jugau la vida, recordau que també teniu l'opció del puenting.

I tots els que repetiu que el poema ha de ferir com una destral de gel, recordau que també teniu l'opció del kick-boxing.
 
 
 
 

[21/03] Consells hongaresos - Vaga de xofers - «Il Corvo» - Rueda - Lazarte - Álvarez Garrido - Hernández Rodríguez - Maurin - Dunois - Carpentier - Sánchez Migallón - Zabala - Tittarelli - Brailey

0
0
[21/03] Consells hongaresos - Vaga de xofers -«Il Corvo» - Rueda - Lazarte - Álvarez Garrido - Hernández Rodríguez - Maurin - Dunois - Carpentier - Sánchez Migallón - Zabala - Tittarelli - Brailey

Anarcoefemèrides del 21 de març

Esdeveniments

Anagrama dels anarquistes hongaresos

- Insurrecció dels Consells: El 21 de març de 1919, a Budapest (Hongria), els anarquistes participen activament en la insurrecció dels Consells i en la instauració de la Comuna (República Hongaresa dels Consells), govern revolucionari de soldats, obrers i camperols, que va durar 133 dies. El poder dels Consells va implantar una reforma agrària radical, la nacionalització de la banca i de la indústria, la separació entre l'Església i la república, i es va formar un exèrcit revolucionari. Els comunistes, liderats per Bela Kun, es van fer amb el poder de la nova República i reprimiren els revolucionaris abans de ser escombrats, el 7 d'agost, pels exèrcits reaccionaris txecoslovac i romanès; aquest darrer va ser el que va ocupar Budapest.

***

Propaganda de xofers de Bogotà (1927)

- Vaga de xofers: El 21 de març de 1927 els xofers del servei públic de Bogotà (Colòmbia) es posen en vaga espontàniament en protesta contra la nova reglamentació que condiciona l'exercici de la professió al dipòsit d'una fiança. Els xofers de la capital colombiana, majoritàriament anarcosindicalistes i partidaris de l'acció directa, retornaran dos dies després a la feina sense haver aconseguit la derogació de la nova reglamentació. Durant la vaga l'activitat econòmica de Bogotà es va veure fortament ressentida.

***

Capçalera d'"Il Corvo"

- Surt Il Corvo: El 21 de març de 1946 surt a Liorna (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic Il Corvo. Giornale anticlericale (El Corb. Periòdic Anticlerical). Va ser editat pel Grup Antireligiós«Pietro Gori» de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i van ser els responsables Amedeo C. Vannucci i Domenico Mirenghi. D'antuvi havia de ser un númeroúnic, però en van sortir sis de manera irregular, l'últim el 13 d'octubre de 1946 amb el nom de Don Corvo. Opuscolo anticlericale. L'1 de maig de 1947 el Grup Editorial «Il Corvo» publicà La Battaglia. Opusculo anticlericale, continuació de l'anterior amb el número 7. A partir del següent número la publicació canvià el títol per Fra' Corvo. Opuscolo anticlericale i a partir de l'1 de maig de 1948 tornà al títol original d'Il Corvo. Periodico di battaglia anticlericale, ambdós editats pel Grup Editorial«Il Corvo». En total es publicaren 42 números fins al 1968. Trobem articles de Pietro Gori, Leda Raffaelli, Amedeo Vennucci, Dino Fortini, Albert Parsons, Maria Pastorello, Domenico Pastorello, Maria Luisa, etc. Aquest grup també publicà nombrosos fullets anticlericals i llibres, entre ells l'Enciclopedia Anarchica de Sébastien Faure.

***

Notícia sobre la manifestació aparaguda a "La Vanguardia" (22 de març de 1978)

- Manifestació per la mort d'Agustín Rueda: El 21 de març de 1978 una manifestació il·legal d'unes quatre-centes persones, convocada per la Confederació Nacional del Treball (CNT), recorre els carrers de Barcelona (Catalunya) en protesta per l'assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) de l'anarquista Agustín Rueda. Aquest mateix dia ingressaren a la presó de Segòvia els funcionaris --el subdirector de la presó de Carabanchel, un cap de serveis i sis funcionaris d'institucions penitenciàries-- implicats en l'assassinat del militant llibertari. Els funcionaris reclosos en presó incondicional van ser aïllats en una galeria fins llavors desocupada i sense cap contacte amb la resta de la població reclosa, majoritàriament partidaris de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).

Anarcoefemèrides

Naixements

Juan Lazarte

- Juan Lazarte: El 21 de març de 1891 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'intel·lectual i metge anarquista Juan Lazarte. Durant l'escola primària fou alumne del mestre, orador i escriptor Julio R. Barcos. Des de molt jove es va veure influenciat pels pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Realitzà estudis de medicina a Buenos Aires, a la Facultat de Medicina de La Plata i a la Universitat de Columbia de Nova York (Nova York, EUA), on estudià amb el genetista Thomas Hunt Morgan. En 1917, quan Estats Units entrà en la Gran Guerra, retornà a l'Argentina i manifestà aleshores el seu antimilitarisme. Continuà els seus estudis en la Universitat de Córdoba, on es graduà en medicina i es veure influït pel fisiòleg Georg F. Nicolai. Finalment es doctorà en Medicina i en Ciències Naturals, però també s'interessà per l'antropologia, la paleontologia i la sociologia. En 1918 es mostrà actiu, especialment com a orador, en la reivindicació de la Reforma Universitària, que volia tomar l'estructura arcaica d'accés als estudis universitaris. A finals dels anys vint, després de desenvolupar una important tasca a diverses localitats del nord de la província de Santa Fe, s'instal·là definitivament a San Genaro. En aquesta petita localitat va fer de docent i de metge, la majoria dels pacients del qual eren humils pagesos. Sempre lluità per assegurar l'assistència mèdica a tota la població i exigí la socialització del serveis mèdics, però no l'«estatalització de la medicina», que convertia el metge en un funcionari burocratitzat. També impulsà l'associacionisme dels professionals de la medicina, com ara l'Asociación Médica Departament de San Jerónimo o la Federació Mèdica de la Província de Santa Fe (FMPSF). El juliol de 1935 presidí el Congrés Mèdic Gremial, organitzat per l'FMPSF, i l'any següent fou secretari del Congrés Mèdic Gremial i Social de Rosario. Amb la creació del Col·legi de Mèdics de la Província de Santa Fe, va ser elegit pels seus col·legues del departament de San Jerónimo per a la seva junta directiva. Des del punt de vista social es caracteritzà per impulsar associacions dirigides a potenciar el lliure desenvolupament personal, com ara cooperatives (Caixa Cooperativa de Crèdits, etc.) i centres educatius (escoles primàries, Col·legi Nacional Mariano Moreno, etc.). El seu antiestatisme d'arrels proudhonianes el va portar a lluitar contra la burocràcia, que considerava conseqüència de l'estatisme, i a interessar-se per la descentralització, pel federalisme i pel poder comunal, entenent la comuna com a una lliure associació de productors. Pedagògicament defensà els principis laics i l'ensenyament autogestionari. Va ser un gran col·laborador de l'Escola Popular Sarmiento, fundada i dirigida pel seu amic Alberto Maritano, contribuint a l'actualització pedagògica de la mateixa. Va ser professor de la Universitat Nacional del Litoral, director de l'Institut de Ciències Socials i Polítiques, redactor en cap de la revista de la Confederació Mèdica de la República d'Argentina (COMRA) i després director de publicacions d'aquesta institució. Com a investigador mèdic publicà nombrosos articles, fulletons i llibres, a editorials barcelonines, mexicanes i argentines. Entre les seves obres destaquen La locura de la guerra en América (1932), Dictadura y Anarquía (1932), La revolución sexual de nuestro tiempo. Psicosociología y crisis del matrimonio (1932), Reconstrucción social. Nueva edificación económica argentina (1933, amb Diego Abad de Santillán), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), La crisis del capitalismo (1934), Socialización de la medicina. Estructurando una nueva sanidad (1934), Limitación de los nacimientos. Contribución al estudio de los problemas sexuales (1934), Sociedad y prostitución (1935), Lineas y trayectoria de la Reforma Universitaria (1935), Chile en la vanguardia. Impresiones (1936), Psicología de los celos (1940), Lisandro de la Torre, reformador social americano (1942), Problemas de la medicina social (1943), Organización de una sanidad para la población del país (1948), El por que de la reforma constitucional. Innovaciones, regresivas y totalitarias (1949), El federalismo como principio organizador de las sociedades humanas (1952), La solución federalista en la crisis histórica argentina (1957), Federalismo y descentralización en la cultura argentina (1958), Laicisismo y libertad. Impacto de las religiones en las culturas humanas (1959), La burocracia: sentido y significado (1960), etc. Va ser amic de León Felipe, Ángel Invaldi, Diego Abad de Santillán --a qui prologà en 1933 el seu llibre La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina--, Ángel Cappelletti, Lizandro de la Torre, Juan Carlos Vimo i Laudelino Ruiz. Aquest últim, llibreter i editor espanyol radicat a Rosari, tenia una llibreria que actuava com a centre cultural i de tertúlia (Olga i Leticia Cossettini, Diego Abad de Santillán, Arturo Capdevila, Gustavo Cochet, Herminio Blotta i Juan Lazarte, etc.). Sembla que l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky passà un temps a la seva casa de San Genaro abans d'instal·lar-se a l'Uruguai. Juan Lazarte va morir el 19 de juliol de 1963 a San Genero (Santa Fe, Argentina). Actualment existeix a Rosario un Institut de la Salut Juan Lazarte.

***

Notícia de la detenció del Comitè Regional de Llevant apareguda en "El Sol" (Madrid, 21 de desembre de 1933)

- Melecio Álvarez Garrido: El 21 de març de 1896 neix a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Melecio Álvarez Garrido. Cambrer de professió, des de la proclamació de la II República espanyola milità en el Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València, a la seu del qual estava radicat l'Ateneu de Divulgació Anarquista, creat el 3 de maig de 1931. Durant la primavera de 1931, amb José Pros, Antonio López, José España i Juan Rueda, fou un dels principals oradors encarregats d'explicar arreu les poblacions de la regió els acords de l'Aliança subscrita amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 20 de desembre de 1933 va ser detingut com amb els altres membres en una agafada a València; jutjats el gener de 1934, van ser condemnats a dos mesos i un dia d'arrest major per«reunió clandestina». Intervingué en el míting cenetista de Cullera de 1936. Quan esclatà la guerra civil, fou l'organitzador de la primera columna confederal que es creà al País Valencià. Favorable a la militarització de les milícies, s'oposà obertament a Josep Pellicer, fundador de la Columna de Ferro. Amb la militarització, va ser nomenat capità i comissari en la 82 Brigada Mixta, creada el març de 1937 al sector Est del front de Terol, i després comissari de la CNT en la 92 Brigada Mixta. El 24 de maig de 1937 va ser confirmat en el grau de «comissari delegat de Guerra de Brigada». També exercí de representant durant els anys bèl·lics de la FAI en el departament de Salut Pública del Comitè Executiu Popular de València i en el Tribunal Popular de Justícia valencià. Poc després de la presa de València per les tropes franquistes a finals de març de 1939, va ser detingut al seu domicili i empresonat, deixant sa filla de cinc anys amb la seva amiga Dolores Luzón --la mare de la criatura havia mort durant el part. Melecio Álvarez Garrido va ser afusellat el 24 d'octubre --algunes fonts citen el 20-- de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Sa filla Vicenta va ser enviada a un orfenat (Colegio de la Paz, depenent de la Diputació de Madrid) on el seu nom va ser canviat per les monges pel de Vicenta Flores Ruiz; confiada a quatre famílies adoptives, fugí en diverses ocasions. Durant seixanta anys ha buscat les petjades de son pare.

***

Manuel Hernández Rodríguez

- Manuel Hernández Rodríguez: El 21 de març de 1900 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Hernández Rodríguez, conegut com Carabuco. Fill d'una família anarquista, treballà de fuster i des d'adolescent milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla. Relacionat amb destacats militants confederals (Arcas, Méndez, Carlos Zimmerman, Rivas, etc.), ocupà càrrecs de responsabilitat i realitzà tasques delicades per al sindicat. Més tard, fugint de la repressió, milità a València (País Valencià) i Barcelona (Catalunya). A la capital catalana es va fer amb militants de primera fila (Ciurana, Cubells, España, Salvadoret, etc.) del Poblenou. Durant els anys de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929 va haver de canviar contínuament de taller a causa de les seves reivindicacions, implantant a tots ells el sindicat, i participà en nombroses vagues (telefonistes, serradors, ebenistes, empresa ALENA, Orphea Films, etc.). El febrer de 1928 participà activament en la campanya contra l'Impost d'Utilitats. Durant aquests anys patí presó, per sabotatge i port d'armes, i boicot patronal. Tresorer del Sindicat de Telèfons de la CNT, el novembre de 1931 va ser processat i empresonat arran d'una vaga de treballadors de la Companyia Telefònica acusat d'haver posat una bomba en un registre de la Telefònica del passeig de Gràcia de Barcelona. El novembre de 1932 va ser nomenat vicepresident del Sindicat Únic del Ram de la Fusta de la CNT de Barcelona. El 31 de gener de 1933, en plena vaga d'ebenistes per la setmana de 44 hores que ja portava més de dos mesos, va ser detingut, amb Antoni Vidal Dalmau (Vidalet), secretari del Sindicat Únic del Ram de la Fusta, per portar armes de foc (25 pistoles, de les quals dues carregades). Processat, el 17 de març d'aquell any va ser jutjat, amb Antonio Ortiz Ramírez, Manuel Vidal i Gregorio Jover, per «actes de sabotatge» a ebenisteries. El 23 de gener de 1934 va ser detingut, amb altres 23 companys, entre ells Vicente Pérez Viche (Combina), Manuel Pérez Feliu i Ángel Teruel Martínez, durant una reunió sindical i acusat d'organitzar sabotatges contra les companyies de tramvies i d'autobusos. Durant la Revolució de 1936 participà en la col·lectivització del sector de la fusta i en 1938 fou membre del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada de Barcelona. Amb el triomf franquista passà a França i fou internat a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Dreux, on milità en la Federació Local de la CNT. Col·laborà en Nervio (1959) i Solidaridad (1961). El 14 de juny de 1976 va fer una conferència al Centre Confederal de París (França) sobre la socialització de la fusta durant la Revolució espanyola. Manuel Hernández Rodríguez va morir el 18 de novembre de 1976 a Dreux (Centre, França). En 1993 morí sa companya, María Vallabriga Hernández.

Manuel Hernández Rodríguez (1900-1976)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca d'Émile Maurin

-Émile Maurin: El 21 de març de 1913 mor a París (França) el militant anarquista i fotògrafÉmile Maurin, també conegut per Élie Murmain. Havia nascut el 28 de juliol de 1862 a Marsella (Provença, Occitània). Membre de l'anarquista«Cercle Esquiros», amb Alexandre Tressaud i Emery, entre d'altres, va ser implicat en el«Procés dels 66» i condemnat en rebel·lia el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, ja que Maurin estava exiliat a Ginebra. Amnistiat en 1889, torna a França i farà de fotògraf ambulant sota el nom de Murmain, i això malgrat els seus problemes de vista, ja que amb el temps esdevindrà cec. L'ofici ambulant li permetrà propagar les idees anarquistes. En 1891és condemnat a sis mesos de presó per «incitació als soldats a la revolta». A Grenoble, en 1907, fundarà una universitat popular. En 1923 Henri Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie Murmain (Émile Maurin).

***

Amédée Dunois (ca. 1930)

- Amédée Dunois: El 21 de març de 1945 mor al camp de concentració nazi de Bergen-Belsen (Baixa Saxònia, Alemanya) el militant anarquista, sindicalista revolucionari, --després socialista i comunista més tard, per passar finalment de bell nou al socialisme--, Amédée Gabriel Catonné, més conegut sota el pseudònim d'Amédée Dunois. Havia nascut el 16 de desembre de 1878 a Moulins-Engilbert (Borgonya, França) en una família burgesa; son avi, republicà, es va haver d'exiliar a Espanya després del cop d'Estat de 1851 i son pare va ser un alt funcionari. Al col·legi de Clamecy, llegint Lissagaray, Zola, Sorel, Pelloiutier, Kropotkin i Vallès, descobreix la història social i s'interessa tot d'una per Kropotkin i Proudhon. Més tard, ja llicenciat en Dret --i casat amb la filla d'un jutge-- i en Lletres per la Sorbona de París. En 1906 col·laborarà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1907 prendrà part en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam on es pronuncia pel sindicalisme revolucionari. En 1908 començarà a col·laborar en La Bataille Syndicaliste i en 1909 en La Vie Ouvrière. En 1909 va publicar Le mouvement bûcheron. Però, cada cop més influenciat pel marxisme, s'allunyarà de les filles llibertàries i a partir de 1911 col·laborarà, al costat de Jean Jaurès --de qui serà el seu secretari personal-- i de Romain Rolland, com a redactor polític en L'Humanité, del qual serà secretari general en 1918 i fins a 1928. En 1912 s'adherirà al Partit socialista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Mobilitzat a l'hospital de Nevers, condemnarà, contràriament a l'opinió de les organitzacions socialistes, la Gran Guerra i participarà amb els «minoritaris pacifistes» (Jean Longuet, Pierre Monatte, Alfred Rosmer, Boris Souvarine) contra la «Unió Sagrada». En 1920, partidari de la III Internacional, entra en el comitè director del Partit Comunista Francès, esdevenint director suplent deLe Bulletin Communiste, però serà descartat en 1925 durant el Congrés de Clichy per haver condemnat certes exclusions del Partit comunista. En 1927 deixa el Partit comunista per mor de les purgues estalinistes i reingressa, en 1930, en l'SFIO. En aquesta època col·laborarà en Le Populaire i redactarà diversos fulletons de l'SFIO: Les partis politiques devant le socialisme,Le Premier Mai. Esquisse historique,L'action socialiste au parlement (1910-1914), Vade mecum du candidat et du propagandiste, De la concentration capitaliste aux nationalisations, etc. Durant l'ocupació alemanya pren part en la resistència en els grups del Partit socialista clandestí (zona Nord) i és un dels principals redactors del periòdic Le Populaire Clandestin. Va restar a París encara que va tenir oportunitat de fugir a Alger. Detingut per la Gestapo el 8 octubre de 1943, serà tancat durant un mes a la presó de Fresnes; novament arrestat el 17 gener de 1944, és deportat el 4 de juny al camp de concentració d'Oranienburg  (Alemanya), iés transferit el febrer de 1945 al camp de Bergen-Bersen on sucumbirà menys d'un més abans de l'alliberament del camp. És autor de nombroses obres d'història --era un especialista sobre la Comuna de París: La Commune de Paris. Textes et documents, recueillis et commentés (1925)--, del capítol«Marxisme i socialisme» de l'Enciclopèdia anarquista, de Sébastien Faure, i de les biografies Claude Tillier vu de Paris (1841-1846) (1908), Michel Bakounine (1909), reeditada en nombroses ocasions, Henri Heine (1911) iJaurès internationaliste (1936).

Amédée Dunois (1878-1945)

***

Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)

- François-Charles Carpentier: El 21 de març de 1988 mor de càncer el militant anarquista i combatent de la Revolució espanyola François-Charles Carpentier. Havia nascut el 28 d'octubre de 1904 a Reims (Xampanya, França). Son pare, militant llibertari, que en les eleccions de 1914 va votar Bonnot, va canviar sovint de feines per la zona del Pas-de-Calais. El gener de 1915, trobant-se a zona ocupada,és deportat amb son pare a un camp de concentració a Alemanya, i va ser repatriat per la Creu Roja per ser un infant. A càrrec d'un oncle, primer treballarà en diversos tallers de teixidures i quan son pare va recobrar la llibertat va treballar amb aquest desenterrant obusos i tornant a tapar les trinxeres. Cap al 1920 va trobar feina com a empenyedor de vagons al fons de la mina de Bruay-en-Artois abans de marxar buscant feina arreu i fer de descarregador del moll de Rouen. En 1924, instal·lat a París, treballa en diverses petites ocupacions al mercat de les Halles i comença a freqüentar els cercles anarquistes. El 10 de novembre de 1924 va ser incorporat al Regiment dels Tiradors i enviat al sud del Marroc per combatre la rebel·lió d'Abd el-Krim. Llicenciat el 10 de maig de 1926 amb el grau de Caporal de Metralladores, va instal·lar-se a París, on va fer diverses feinetes. A començaments de 1928, domiciliat al suburbi parisenc d'Aubervilliers, va treballar com a repartidor de carbó. Secretari del grup anarquista de Saint-Denins, en 1930 va conèixer el militant anarquista Charles Ridel (Louis Mercier Vega), amb qui romandrà lligat de per vida en una forta amistat. Delegat del grup de Saint-Denis al congrés de la Federació Anarquista parisenca del 4 de juny de 1933, va ser elegit secretari adjunt de l'organització al costat de Le Bott. Entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any va participar com a delegat de Saint-Denis al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) a Orleans. El febrer de 1934, arran dels avalots feixistes, va passar la nit de l'11 defensant revòlver en mà la Borsa del Treball amb Mercier Vega. Durant el Front Popular ambdós van fer costat Simone Weil durant la vaga de la fàbrica «Sauter et Harlé». En aquesta època va fer de tresorer de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual també eren membres Nicolas Faucier i Mercier Vega, i que després es fusionaria amb la Unió Anarquista. En 1936, amb Mercier Vega i altres, parteixen cap a la Revolució espanyola i funden el Grup Internacional de la Columna Durruti, que afrontarà dures batalles al front d'Aragó. Després de la batalla de Perdiguera, on el Grup Internacional de la Columna Durruti serà delmat, Mercier i Carpentier tornaran a França per organitzar la solidaritat. A finals de 1936 Carpentier tornarà a Barcelona com a delegat de la Unió Anarquista davant la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aprofitarà la conjuntura per enviar diversos articles sobre la Revolució espanyola per a Le Libertaire. Durant un gran míting celebrat per celebrar l'entrada de 1937, amb Scolari i Balart, rebutjaran cantar La Internacional amb els comunistes. Gràcies a Berta Ascaso, va ser allotjat en una casa socialitzada a Barcelona amb sa companya que havia viatjat a la península amb un comboi de camions de solidaritat organitzat per Pierre Odéon. En aquesta època va conèixer el militant anarquista italià Ernesto Bonomini qui, el 20 de febrer de 1924, havia assassinat Nicola Bonservizi, representant personal de Mussolini a París. En maig de 1937, a Barcelona, Carpentier es batrà contra els comunistes que intenten destruir els anarquistes i els militants del POUM, instal·lant una metralladora al terrat de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família, i també va participar des d'un automòbil blindat en el metrallament del local d'Estat Català. Alguns mesos després tornarà a França fugint dels estalinistes, completament desil·lusionat de la fi de la revolució, però encara van recaptar armes i les va portar clandestinament a Barcelona. Els 29 i 30 d'octubre de 1937 va participar en el congrés de la Unió Anarquista i amb Mercier deixaran l'organització. En 1938 va col·laborar, amb Lucien Feuillade, Mercier Vega i Nicolas Lazarevitx en la revista d'estudis revolucionaris Révision. Mobilitzat en 1939, el seu regiment va ser encerclat per les tropes alemanyes, però va poder escapar. En 1943 treballarà en el«Comité Ouvrier de Secours Immédiat» (COSI), organització social col·laboracionista creada per les autoritats de Vichy. Amb l'Alliberament va deixar tota militància --va ser eliminat de la llista d'anarquistes a vigilar el 31 d'agost de 1948--, però va continuar en contacte amb els vells militants (Mercier Vega, Feuillade) i va muntar una petita empresa de transport. Durant els anys vuitanta va relatar la seva experiència revolucionària a Espanya a diversos joves historiadors (David Berry, Phil Casoar).

***

Vicente Sánchez

- Vicente Sánchez Migallón: El 21 de març de 1993 mor a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) el militant anarquista Vicente Sánchez Migallón. Havia nascut el 14 d'agost de 1915 a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya). Fill de petits propietaris agrícoles, de ben jovenet es va veure atret per les idees llibertàries i aconseguí una notable cultura autodidacta. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, en fou secretari a Manzanares. Durant la guerra civil va lluitar en la 43 Divisió i quan acabà va exiliar-se a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després va formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i fou enviat amb una família de pagesos els homes de la qual havien caigut presos dels alemanys. Detingut pels alemanys, va aconseguir fugir i feu contactes amb la resistència. Després de la guerra, va participar activament, amb sa companya Miguela Martín, en la consolidació de la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), on va restar sis anys amb sa família. Amb altre membre de la Colònia, José Vergara Vicente, sa companya Louisette Gefree i sos tres infants, Vicente, Miguela i sos dos infants formaren una nova petita col·lectivitat avícola a Rochefort ((Poitou-Charentes, França). Va ser un dels animadors de la Federació Local del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rochefort. Pòstumament, en 2007, es va editar la seva obra La colonia de Aymare (1948-1954). Colectividad libertaria del exilio español en Francia, on relata les seves memòries d'aquesta experiència d'autogestió agrícola.

***

Consuelo Zabala, tercera per l'esquerra, juntament amb Lily Litvak i dos companys de la Fundació Anselmo Lorenzo

- Consuelo Zabala: El 21 de març de 2004 mor a Móstoles (Madrid, Espanya) la militant anarquista Consuelo Zabala. Havia nascut en 1920 al carrer de Tribulete de Madrid (Espanya) i va créixer al castís barri de Lavapiés. Sa mare era religiosa i son pare, Francisco Zabala, militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar de juliol de 1936 estudiava batxillerat amb una beca de 10 pessetes que li havia aconseguit Alejandro Casona i ja militava en les Joventuts Llibertàries; després va col·laborar en el periòdic Frente Libertario. En la segona meitat de 1937 va llegir dues conferències a la madrilenya «Unión Radio» que van tenir molt ressò (Labor a realitzar de los ateneos libertarios i Sacrifiquémonos por los niños). Després de la derrota, Consuelo va ser empresonada per les seves activitats («ajuda a la rebel·lió»), especialment per aquelles conferències radiades i per haver ocupat el càrrec de secretària de les Joventuts Llibertàries de Chamartín el setembre de 1938. Empresonada a la massificada presó de dones de Las Ventas, i encausada inicialment en el mateix sumari que les militants comunistes conegudes com «Las Trece Rosas», ella es va salvar de morir afusellada per les autoritats franquistes perquè va negar ser comunista, tot remarcant el seu pensament llibertari. Alliberada a finals de 1940, va participar en activitats de solidaritat amb els presos, essent la intermediària entre ells i el Secretariat Intercontinental a l'Exili. Així una companya li va donar el nom d'un jove anarquista condemnat a mort perquè li escrigués i, d'aquesta manera, va conèixer qui seria son company de tota la vida,Ángel Urzáiz Simón --la pena de mort li va ser commutada després de tres anys de presó. Ambdós van treballar en el moviment anarquista clandestí i Ángel va ser detingut i empresonat a finals de 1947. Acusat d'intentar reorganitzar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va ser condemnat per un consell de guerra a 30 anys de presó, a complir al penal de San Miguel de los Reyes. Consuelo es va instal·lar amb els seus dos fills, José Ángel i Paco, a València per estar més a prop de son company, treballant en un restaurant, fins que va ser alliberat en 1959. Van donar refugi Cipriano Mera fins que va poder fugir a França quan aquest va sortir de la presó i estava amenaçat de mort pels comunistes. Després de la mort de Franco va participar en la reorganització confederal i després de l'escissió de la CNT, va col·laborar amb la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). En 1998 va morir Ángel Urzáiz i Consuelo va patir problemes de salut durant els seus últims anys. Va prologar el llibre de María A. García-Maroto La mujer en la prensa anarquista. España (1900-1939) (1996).

***

Cesare Tittarelli

- Cesare Tittarelli: El 21 de març de 2008 mor a Jesi (Marques, Itàlia) el militant anarcocomunista i anarcosindicalista Cesare Tittarelli. Havia nascut en 1942 a Collina (Santa Maria Nuova, Marques, Itàlia). Després d'estudiar formació professional tècnica s'instal·là a Jesi, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Metal·lúrgic de professió, treballà a la factoria d'enginyeria SIMA de Jesi, on conegué l'anarquista Biondini i desenvolupà la seva tasca anarcosindicalista com a delegat de fàbrica enquadrat en la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació Italiana del Treball). En 1967 participà, amb Duilio Rosini, en el Campament Internacionalista Anarquista de Lió (Arpitània), on conegué l'estudiant llibertari Daniel Cohn Bendit. A començaments dels anys setanta milità en l'Organizzazione Anarchica Marchigiana (OAM, Organització Anarquista de les Marques), que reivindicava l'anomenada «Plataforma d'Arshinov» (1926), partidària de fer servir les tàctiques, els mètodes de lluita i les formes d'organització del bolxevisme. Més tard formà part de la Federazione dei Communisti Anarchici (FCA, Federació dels Comunistes Anarquistes). Fou un dels fundadors del «Centro Studi Libertà di Luigi Fabbri» de Jesi. Quan els tallers de SIMA tancaren, formà un Comitè de Desocupats per pressionar l'administració perquè donés feina els obrers. També formà part de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i de grups antimilitaristes i ecologistes (campanyes contra Interporto i Turbogas). Cesare Tittarelli va morir el 21 de març de 2008 de càncer a Jesi (Marques, Itàlia) i fou enterrat el 26 de març al cementiri de Santa Maria Nuova, a prop de Jesi. El 5 d'abril de 2008 els companys llibertaris li van retre un homenatge al «Centro Studi Libertà di Luigi Fabbri».

***

John Brailey

- John Brailey: El 21 de març de 2012 mor a Londres (Anglaterra) el tipògraf, llibreter i militant anarquista, anarcosindicalista i pacifista John Brailey. Havia nascut el 2 d'abril de 1934 al barri d'Stoke Newington (Hackney, Londres, Anglaterra). Era el fill il·legítim del director d'un institut i es va criar a llars d'acollida durant la II Guerra Mundial, sovint bombardejats, fet que implicà que la seva educació fos sempre interrompuda. Pacifista convençut, a començament dels anys cinquanta va fer el servei militar a Egipte en el cos mèdic. Un cop llicenciat, entrà a treballar com a tipògraf, sobretot en els periòdics Daily Telegraph i Sunday Mirror, fins a mitjans dels anys vuitanta. Formà part de la Society of Graphical and Allied Trades (SOGAT, Societat d'Artesans Gràfics i Afins; el sindicat dels tipògrafs), i milità en el moviment llibertari londinenc. En 1987, quan la indústria de la impressió es traslladà al barri de Wapping (Tower Hamlets, Londres, Anglaterra), agafà una excedència i muntà una botiga de llibres de segona mà que batejà«Rainbow Books», establerta al barri de Forest Hill (Lewisham, Londres, Anglaterra). Amb altres companys, durant els anys seixanta fundà el «Comitè dels 100», grup antimilitarista que es vinculà estretament amb els «Spies for Peace» (Espies per a la Pau), creat en 1963 per a lluitar contra la guerra de manera pacífica. L'estiu d'aquest mateix any participà activament en les manifestacions contràries a la visita de la família reial grega a Londres i l'abril de 1967 fou un dels que participà en l'ocupació de l'ambaixada grega londinenca per protestar contra la Dictadura dels Coronels. Després fou membre del «Notting Hill Anarchist Group» (Grup Anarquista de Notting Hill) i va ser un gran amic d'Albert Meltzer. John Brailey va morir el 21 de març de 2012 a l'Hospital Lewisham de Londres (Anglaterra).

 Escriu-nos

Actualització: 21-03-14

Fallida d'Occident jugant a la ruleta russa, segons En Finiam Cunningham, el magnífic. A l'atenció dels savis de l'Ara.

0
0

 

   Fallida d'Occident jugant a la ruleta russa, segons En Finian Cunningham, el magnífic. A l'atenció dels savis de l'Ara.

 

     Els savis pro-neocons i pro-sionistes es podran veure retratats al post  d'En Finian Cunningham. Vegeu-ho a Bankrupt WEst playing russian rulette.

Concert a la menorquina i gloses a Campos, el proper 22 de març

0
0

La Cafeteria Arrels, de Campos serà escenari del concert del duo Joia de Menorca, amb guiterra i música en català. Després hi participarà el glosador de Mallorca Miquel Angel Adrover "Campaner".

 

 

Subvencions, adjudicacions... AJ 10/10/13

0
0
Continuam informant de les actes de les Juntes de Govern, una feina ingrata que no fa altre partit. Evidentment la nostra expulsió de la Junta de Govern a més d'evitar la feina de control directe que fèiam, dificulta aquesta feina de publicació  ja que ara rebrem les actes amb més retard. Cap dels dos darrers partits que han entrat a la Junta de Govern, UMP i CiU, a pesar de tenir blocs, encara no han publicat res en referència a les Juntes de Govern de les que participen. Demanam disculpes pel retard que portam a aquesta categoria .

JUNTA 10 D'OCTUBRE 2013

El més destacat

Concessió de subvencions nominatives per import de 1.500 euros a:

- Associació Persones Majors del Port de Pollença

- Associació Persones Majors (MAR BLAVA)

- Associació Fundación Hombre Libre –PROJECTE HOME BALEARS

- Associació de Persones Majors de Pollença

Adjudicació del contracte administratiu de subministrament de grua polivalent més accessoris per a l’àrea d’obres

Vist els 3 pressuposts sol·licitats

         -AVENC VERD S.L. per import total de 6.360 € sense IVA

         -MARCO TALLER CERRAJERIA S.L. per import de 8.018 € sense IVA

         -KANALS BOX S.L. per import de 7.200 € sense IVA

S'adjudica a l’entitat AVENC VERD  S.L. per import de 6360 € + 1.335 € d’IVA (21%).

Adjudicació del contracte administratiu de subministrament de vehicle adaptat a la Policia Local

Vist els 3 pressuposts sol·licitats

         -AUTOS SA POBLA S.A. per import total de 19.952,68 € IVA inclòs.

         -AUTOS MISTALIA S.L.  per import de 19.634 €  IVA inclòs.

         -M.T. SERVEIS AUTOMOVIL S.L.. per import de 19.963 € aprox IVA inclòs

Vist que l’informe realitzat recomana l’adquisició del vehicle marca Renault Megane ofert per AUTOS SA POBLA S,A, per la seva capacitat i practicitat

Adjudicació del contracte administratiu de serveis per a la gestió, planificació i organització del projecte d’animació sociocultural juvenil a Pollença.

Vist els 3 pressuposts sol·licitats

ASSOCIACIÓ LLEURE ACTIU  5.300 euros.

CENTRE D’ESTUDIS DE L’ESPLAI   6.188,00 euros.

ALCUDIAMAR SPORTS & NATURE. 5.800 euros.

A l' ASSOCIACIÓ LLEURE ACTIU per import total de 5.300 euros .

Aprovació del conveni per al desenvolupament de pràctiques extracurriculars d’estudiants de la UIB amb un programa de cooperació educativa entre la Universitat de les Illes Balears i l’Ajuntament de Pollença

Mitjançant el qual els estudiants de la UIB accedeixen al coneixement de les tècniques i metodologia d’aquesta entitat local com a complement de la seva formació acadèmica amb les condicions particulars detallades així com l’annex adjunt relatiu al pla de pràctiques que una estudianta matriculada dels estudis de Grau de Dret de la UIB, ha de dur a terme.

Dació de compte de la resolució de Batlia núm. 834 relativa a l’adjudicació del contracte administratiu del servei de treball socioeducatiu amb infants i joves en situació de risc o d’exclusió social al Port de Pollença

Vista la proposta de la mesa de contractació de l’adjudicació del contracte referit al licitador ATENEU ALCARI,  per un import de 54.600 € (IVA exempt), d’acord amb el plec de clàusules administratives particulars i de prescripcions tècniques.

- Designació de la direcció tècnica facultativa/executiva i coordinació de seguretat i salut de les obres relatives al projecte “Adaptació i eliminació de barreres arquitectòniques de les habitacions de la residència Santo Domingo”.

A l’empresa “Construcciones Mulet Campins S.L.” per un  import de 181.818,18 €(IVA exclòs)

- Aprovació del conveni de col·laboració entre l’Ajuntament de Pollença; l’Associació Empresarial Hotelera de Pollença (AHP) i a l’Associació Balear d’Empresaris de Vivendes Turístiques Vacacionals (VTV) per la cessió d’ús de material turístic.

Vist que l’Ajuntament de Pollença és titular de la documentació cartogràfica relativa als mapes “Senderisme a Pollença a través de deu rutes de la biodiversitat” i “Cicloturisme a Pollença, 5 rutes a Pollença i 5 rutes en el Pla de Mallorca”  i atès que, en el marc de la coordinació i la dinamització de tots aquells sectors involucrats en el foment i el desenvolupament del turisme esdevé adequat autoritzar a l’Associació Empresarial Hotelera de Pollença (AHP) i a l’Associació Balear d’Empresaris de Vivendes Turístiques Vacacionals (VTV) la cessió d’ús de l’esmentat material turístic editat per l’àrea de Turisme de l’Ajuntament de Pollença per assolir  una òptima atenció  als usuaris de serveis turístics mitjançant la millora continuada dels productes o serveis dintre d’una mateixa destinació.

- Aprovació del conveni de col·laboració entre l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) i l’Ajuntament de Pollença per al finançament de les Prestacions Socials Bàsiques (PPB) per a l’any 2013 

Vista la resolució de la presidenta de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials de dia 25 de setembre de 2013 de concessió de les ajudes del Pla concertat de prestacions socials bàsiques (PPB) per als municipis de Mallorca mitjançant la qual, entre d’altres, es disposa a favor de l’Ajuntament de Pollença, amb càrrec a la partida pertinent del vigent pressupost de despeses de l’IMAS una despesa per un import total de 142.565,52 € en concepte de subvenció PPB anualitat 2013 i atès el conveni tramès, signat per la presidenta de l’IMAS, per al cofinançament de les prestacions socials bàsiques per a l’any 2013 el qual té per objecte establir la coordinació i la col·laboració tècnica i econòmica per a la gestió de les Prestacions Socials Bàsiques que es desenvolupin en el marc del Pla concertat durant l’any 2013.

- Aprovació, si procedeix, del pla de seguretat i salut de les obres relatives al projecte “Adaptació i eliminació de barreres arquitectòniques de les habitacions de la residència Santo Domingo”

 Avui us esperam a les 20h a la sala de conferències del Claustre L'ORDENANÇA A DEBAT


Curs de glosa a l'escola, per part de l'stei i els Glosadors de Mallorca Maribel Servera, Mateu Xurí i Felip Munar

0
0
Adreçat a:Tots els nivells educatius
Places:40
Durada:20 hores - 2 crèdits
continguts:- Rima pròpia del glosat. 
- Mètrica pròpia del glosat. 
- Versificació pròpia del glosat. 
- Cant propi del glosat. 
- Melodies pròpies del glosat. 
- Factors lingüístics que interfereixen en el procés d'elaboració.
- Factors extralingüístics que interfereixen en el procés d’elaboració.
professorat:- Mateu Matas Ordinas (Glosador)
- Maribel Servera Matamalas (Glosadora)
- Felip Munar Munar (Filòleg)
- (Associació cultural Glosadors de Mallorca)
dates i horari:Dies 31 de març; 7, 14 i 28 d'abril; 5, 12, 19 i 26 de maig; 2 i 9 de juny de 2014

De 17 a 19 hores
lloc:Escola de Formació i Mitjans Didàctics de l'STEI. c/ Marià Canals, 13 de Palma
preu:70€. Persones afiliades a l'STEI-i:40€
comentaris:IMPORTANT!!!!

En obrir la inscripció ja es podrà fer el pagament en emplenar el formulari. En clicar a "enviar" se'ns donarà la possibilitat de fer pagament per targeta VISA o bé podem després fer el pagament a (Sa Nostra – BMN):
CCC: 0487 – 2095 – 33 – 2000002596 
IBAN: ES48 0487 2095 3320 0000 2596

EL FET D'EMPLENAR EL FORMULARI D'INSCRIPCIÓ NO SUPOSA UNA RESERVA DE PLAÇA, per tant cal fer el pagament el més aviat possible. En el cas d'haver pagat i el curs estar complet es donarà l'opció de retornar els diners o bé de canviar-se a un altre curs.

En haver fet el pagament cal enviar un fax al 971-91-00-61 (At.Xisco Garcias) o bé un correu electrònic a: formacio@stei-i.org constant el nom complet, el curs, l'import i el dia en que s'ha ingressat.

* Només es retornarà la matrícula del curs en el cas que aquest s'anul.li.
* El número mínim d'alumnes per fer el curs és de 20 persones.

Es publicarà la llista d'admesos dia 28/03/2014.

Curs homologat pel Servei de Formació del Professorat de la Conselleria d'Educació i Cultura. (en tràmit)
termini inscripci?26/02/2014 ... 27/03/2014

Els EUA, exportadors de cops d'Estat, segons RT.

0
0

 

     

    Els EUA, exportadors de cops d'Estat, segons RT.

 

 

 

 

        RT  ha publicat un post on es recull informació precisa sobre ''l'exportació'' de cops d'Estat com a pràctica habitual del govern de Washington. La major part dels informes procedeixen dels experts nord-americans.

   He pensat que l'informe podria interessar als savis del diari Ara.

  

   He pensat que seria bo penjar a la Xarxa el post

  Coups for export: US has history of supporting anti-govt upheavals, en català.

[23/03] Comuna de Marsella - «Lux» - «L'action anarchiste» - Teatre Diana - I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu - Bellegarrigue - Nicolet - Girard - Medina Onrubia - Serra - Aguggini - Fauvet - Ghiraldo - Subinyà - Aparicio - Lapeyre - Plaja - Abad

0
0
[23/03] Comuna de Marsella - «Lux» -«L'action anarchiste» - Teatre Diana - I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu - Bellegarrigue - Nicolet - Girard - Medina Onrubia - Serra - Aguggini - Fauvet - Ghiraldo - Subinyà - Aparicio - Lapeyre - Plaja - Abad

Anarcoefemèrides del 23 de març

Esdeveniments

Bombardeig de la Comuna de Marsella (4 d'abril de 1871)

- Proclamació de la Comuna de Marsella: El 23 de març de 1871, després de dues temptatives serioses avortades --el 8 d'agost i l'1 de novembre de 1870--, un moviment insurreccional estableix la Comuna de Marsella (Provença, Occitània). Assabentats de l'alçament a París i de la provocació de Thiers i de l'exèrcit, una revolta popular ocupa els edificis públics i s'hissa la bandera negra en senyal de duel al govern civil. Els poders de la Comuna revolucionària van ser ratificats per una Comissió departamental composta per 12 membres representant les diverses faccions de l'opinió pública, com ara els radicals, representats per Job iÉtienne; la Internacional, per Charles Alerini; la Guàrdia Nacional, per Bouchet i Cartoux; tres membres delegats pel Consell municipal; i tots encapçalats pel radical Gaston Crémieux. Aquesta Comissió declararà que a Marsella els ciutadans s'administraran per ells mateixos, en l'esfera dels interessos locals, tot reivindicant la descentralització administrativa amb autonomia total de la Comuna. El 3 d'abril, la tropa, amb el suport de tres vaixells de guerra que creuen la badia, marxarà sobre la ciutat. L'endemà, malgrat l'aixecament de barricades, la fraternitat de 19 batallons d'infanteria i una última temptativa de mediació de Gaston Crémieux, l'exèrcit bombardejarà la ciutat, 300 obusos explotaran al govern civil i durant tota la nit es desenvoluparan acarnissats combats; finalment, la marineria assetjà el govern civil. La Comuna marsellesa acaba vençuda i la repressió clerical i reaccionària és exercida despietadament.

Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

Gaston Crémieux (1836-1871)

***

Portada del primer número de "Lux"

- Surt Lux: El 23 de març de 1907 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del periòdic mensual Lux. Revista de pedagogía ilustrada,òrgan de l'Escola Moderna de Badalona i amb el suport de la Societat Protectora de l'Ensenyament Racionalista. Es van editar cinc números, l'últim el del 31 d'agost de 1907. L'Escola Moderna de Badalona era una de les diverses escoles que el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia va impulsar a Catalunya amb el desig de transformar radicalment els hàbits educatius mitjançant l'ensenyament racionalista. La seva manera d'entendre l'educació topava amb els interessos de la classe dominant catòlica, reaccionària i conservadora. Quan en va sortir el primer número, Francesc Ferrer i Guàrdia es trobava tancat a la presó Model de Madrid. Entre els seus col·laboradors podem citar Bartrina, Josep Belis, Julio Camba, F. De Carvic, William Croders, Francesc Ferrer i Guàrdia, Oliterio Galdsmith, J. García T., Eduardo Guillar Clarí, Jaume Llobera, María Losada, Mayor, J. Médico, R. Miserachs, J. Oller, Teodor Sanmartí, J. Sansoli-Verdier, Martín Théres i el doctor E. Xalabarder, entre d'altres. El tancament de la breu experiència de l'Escola Moderna de Badalona va ser fruit de la pressió política d'aquests sectors reaccionaris locals que van pressionar l'Ajuntament de Badalona. L'Escola Moderna de Badalona va tenir el suport de les societats obreres anarcosindicalistes, dels grups anarquistes i de diversos sectors locals del progressisme i del republicanisme.

***

Capçalera de "L'action anarchiste"

- Surt L'action anarchiste: El 23 de març de 1913 surt a Micheroux-Fleron (Lieja, Bèlgica) el primer número del bimensual L'action anarchiste. Révolutionnaire. Communista. El periòdic era el resultat de la fusió de Le Révolté (Brussel·les, 1908-1914) i L'Émancipateur (Micheroux, Lieja, 1910-1913). El gerent i cap de redacció del periòdic va ser Jean Kroonen. L'administració corria a càrrec de L. Pleyers. Entre els col·laboradors, que havien de ser«obrers, assalariats de la indústria», podem citar C. Brassine, J. Delville, Lucien Jules, Jean Kroonen, A. Lebrun, Loupy, François Requilez, Gabriel Reuillard, Rhillon, Victor Rousselle, P. Ruscart, Touchatout, Vehem, entre d'altres. L'epígraf de la capçalera deia:«Els anarquistes volen instaurar un medi social que asseguri a cada individu la quantitat més gran de felicitat adequada al desenvolupament progressiu de la humanitat.» El periòdic, que tenia difusió arreu de Bèlgica (Brussel·les, Lieja, Verviers, Charleroi, Anvers, etc.) desapareixerà després de vuit números, l'últim el de l'1 al 15 de juliol de 1913.

***

Interior del teatre Diana després de l'atemptat

- Bomba al teatre Diana: El 23 de març de 1921 al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia), durant l'intermedi entre el segon i el tercer acte de l'opereta de Franz Lehár La mazurka blu, esclata una bomba que provocà 21 morts i uns 50 ferits. L'atemptat va ser obra d'un grup anarquista individualista que pretenia assassinar el comissari de policia Giovanni Gasti i denunciar la detenció a la presó de San Vittore d'Errico Malatesta i altres companys (Borghi i Quaglino) redactors d'Umanità Nova en vaga de fam. L'atemptat, sembla ser que preparat i manipulat per la policia que havia informat sobre la presència falsa de Gasti al teatre, servirà de pretext per a una repressió generalitzada contra els anarquistes. Els responsables de la malifeta van ser jutjats el 9 de maig de 1933. Els feixistes van aprofitar per atacar les seus dels sindicats i de les organitzacions esquerranes. El local del periòdic anarquista Umanità Nova va ser destruït, així com les seus de la central anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i la del rotatiu socialista L'Avanti!. Jutjats el 9 de maig de 1922 els autors materials de l'atemptat, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van ser condemnats a cadena perpètua, mentre Ettore Aguggini va ser condemnat a 30 anys de presó; altres nombrosos anarquistes que no van tenir res a veure en l'atemptat van ser castigats entre 5 i 18 anys. En 1979 Mantovani Vincenzo va publicar una historia sobre el fet sota el nom Mazurka blu. La strage del Diana, reeditada en 2007 sota el títol Anarchici alla sbarra. La strage del Diana tra primo dopoguerra e fascismo. En 1988 el director Gianfranco Bettetini va realitzar una pel·lícula (L'ultima mazurka) basada en aquest atemptat.

***

Cartells de la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu

- I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu: El 23 de març de 1987 comença la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu al local dels antics sindicats verticals de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada pel col·lectiu llibertari Els Gnomos. Es tractaran temes com feminisme, lluita obrera, okupació, anarquisme o música, tot sempre des d'una perspectiva llibertària, i es presentarà a l'illa la revista barcelonina La lletra A. Durant les reunions, nombroses en públic, va sorgir la idea de crear un ateneu llibertari a Palma i, després d'algunes reunions, naixeria l'Ateneu Llibertari Estel Negre, grup al qual s'integraria Els Gnomos.

Anarcoefemèrides

Naixements

Portada de la primera edició de "Au fait!" (1848)

- Anselme Bellegarrigue: El 23 de març de 1813 neix a Montfòrt (Gascunya, Occitània) l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Sos pares es deien Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de certa cultura, va fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà els estudis clàssics i estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta Eugène Pradel, publicà la revista de narrativa Mosaïque du Midi. Després de fer diversos viatges per Amèrica i les Antilles, el 23 de febrer de 1848 arribà a París (França) procedent dels Estats Units (Nova York, Boston, Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com a comerciant ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera eclesiàstica, entrant en un convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que abandonà fugint amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels aspectes més individualistes de la democràcia americana --establí contactes amb Henry David Thoreau i, probablement, amb Josiah Warren-- i en un viatge amb un vaixell de vapor pel Mississippí conegué el president nord-americà James Knox Polk, experiències que explicà en el seu relat Le Baron de Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat en La Liberté de Penser, núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les femmes d'Amérique (1853). Assistí, així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de 1948 a París, que esclatà l'endemà de la seva arribada i que acabà derrocant la monarquia de Lluís Felip I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la Societat Republicana Central (Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot govern, alhora que denuncià la confiscació de les llibertats individuals i locals pel nou règim. Poc després abandonà la capital francesa i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on publicà el seu primer fullet, Au fait! Au fait! Interprétation de l'idée démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el governés la guerra civil». Entre 1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc el periòdic La Civilisation, on va escriure diversos articles contra la República i sobre les idees de l'autogovern i la negació de l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser denunciat, però el 18 de juny va ser exculpat. A començaments de 1850 s'establí a Mézy-sur-Seine, petita població a prop de París, on amb un grup d'amics --entre ells Ulysse Pic (Pic Dugers) i Joseph Noulens-- formà l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es crearen a França, i intentà mantenir una comunitat llibertària a Melun dedicada a la vida natural i a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets. Aquestes activitats alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat, va ser detingut el 7 d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i retornà a París. En 1850 publicà Le Dieu des riches  et le Dieu des pauvres i, amb Ulisse Pic (Dugers), Jean Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el primer número del periòdic mensual L'Anarchie. Journal de l'ordre, primera publicació que es declarà anarquista i on exercí les funcions d'editor, director i col·laborador. Mancat de fons econòmics, d'aquesta revista només es publicaren dos números. En 1851 prengué part en la redacció de l'Almanach de la Vile Multitude i preparà un Almanach de l'Anarchie per a l'any següent, però no es publicà a causa del cop d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de 1851. Obligat a exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de mestre d'escola a Hondures i de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) --en 1862 exercia de ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a París. Segons son fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la costa del Pacífic com un indígena més. Anselme Bellegarrigue va morir posteriorment a 1865 en lloc desconegut. Considerat un dels primers anarquistes individualistes, en la línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més amb el pensament anarcocapitalista.

***

Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc "Le XIXe Siègle" del 22 de desembre de 1889

- Albert Nicolet: El 23 de març de 1850 neix a La Ferrière (Berna, Suïssa) l'anarquista Albert Nicolet, també conegut com Metternich. Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra, Suïssa), es posà a treballà en la indústria rellotgera a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Membre de la secció local de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre del seu Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors, Frédéric Graisier i Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger, reconstituí la Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En aquests anys col·laborà en el periòdic Le Révolté de Ginebra. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada del cartell, a les principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), del Manifest dels anarquistes suïssos, del qual Jean Grave imprimí a París (França) 10.000 exemplars. Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació del càrrec permanent de procurador general de la Confederació Suïssa i al reforçament de la policia política. Els presumptes responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal Federal, reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text, que havia estat redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds; Félicien Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser acusat de difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner, Marc l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois, Rieser, Meyrat, Marthe Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la difusió del cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja que el Codi penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social i polític. A partir de 1890 s'encarregà d'administrar a Suïssa les vendes i subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb Alcide Dubois i Jules Coullery de Saint-Imier, redactà el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat anònimament a Ginebra. Formà part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que lluità contra el socialisme reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós distribuïren un manifest, signat pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els obrers a distanciar-se d'allò que havia esdevingut el Dia del Treball, una«processó pacífica que porta al fang parlamentari». En 1895 envià breus corresponsalies de Suïssa per a Le Temps Nouveaux de París i aquest mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds. Albert Nicolet va morir el 2 de desembre de 1905 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).

***

Redacció de "Les Temps Nouveaux"

- André Girard: El 23 de març de 1860 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i sindicalista André Girard, també anomenat Max Buhr. Oficinista en la Prefectura de Policia, serà cessat tot d'una que es descobreix la seva col·laboració amb la premsa anarquista, especialment en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, de qui era bon amic; però també enL'Action Social, de Bernard Lazare; en L'Art Social, de Gabriel de la Salle; o en Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. Reconvertit en corrector d'impremta, començarà a militar en el sindicalisme. Durant el Congrés Anarquista de París d'agost de 1913 formarà part dels vuit membres designats per constituir la nova Federació Anarquista Comunista. En aquest mateix any serà un dels fundadors de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», segur que el cinema és un mitjà més adient de difondre les idees que la literatura. En 1915, amb Charles Benoît, s'oposarà al «Manifest dels 16», representats per Kropotkin i Grave, publicant un llibret sota el títol Un désaccord. Després col·laborarà en Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure, i més tard esdevindrà redactor de L'Avenir International (1918-1920). S'adhereix a la Confederació General del Treball Unitària (CGT-U), en 1922, però restarà fidel a l'anarquisme fins la fi dels seus dies. També és autor de nombrosos fulletons, com ara Éducation et autorité paternelles (1897), Anarchie (1901), Au fumier le drapeau (1901), L'Éducation pacifique (1902), L'Enfer militaire (1911), Le parlementarisme contre l'action ouvrière (1912, amb Marc Pierrot), o Anarchistes et bandits (1914). André Girard va morir el 8 d'abril de 1942.

***

Salvadora Medina Onrubia

- Salvadora Medina Onrubia: El 23 de març de 1894 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja. Visqué la seva infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on després va fer de mestra i tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón), com a mare fadrina. Des de molt jove començà a escriure, abraçant tots els gèneres, i a militar en el moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa campanya en defensa del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la presó d'Ushuaia per haver assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, responsable de la repressió de la«Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires; mantenint correspondència amb ell, planificant la seva evasió i, quan el llibertari ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult fins aconseguir-lo. La primera carta enviada per Radowitzky quan sortí de la presó de l'illa de Flores (Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella.  En 1914 s'instal·là a Buenos Aires i començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i fundador i director del popular diari Crítica, on qui es casà i tingué tres fills. Arribà a tenir molta influència en el periòdic de son marit, posant-lo al servei de campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos polítics. En 1919 participà activament, amb son fill, en els fets de la «Setmana Tràgica» de Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda i empresonada --amb la matrícula 21.849-- per la dictadura militar del general José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per un grup d'intel·lectuals argentins que envià una carta al dictador sol·licitant«magnanimitat» amb l'escriptora per la seva«triple condició de dona, de poeta i de mare», però quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des de la presó al general una carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951 dirigí el diari Crítica, un cop ja mort son marit. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics, anarquistes i «burgesos», com ara Fray Mocho, PBT, Crítica, Caras y Caretas, La Nación,El Hogar, etc. Destacà com a autora teatral --Almafuerte (1913), La solución (1921),Las descentradas (1929),Lo que estaba escrito i Un hombre y su vida (1934)--, d'obres de teatre per infants, contista --El libro humilde y doliente iEl vaso intacto--, novel·lista --Akasha (1924)--, i de poemaris --El misal de mi yoga i La rueca milagrosa (1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica y su verdad, assaig sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la teosofia i col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta filosofia esotèrica. Salvadora Medina Onrubia va morir el 21 de juliol de 1972 a Buenos Aires (Argentina). La seva correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb Radowitzky des que sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada a Mèxic fugint de la repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CENINCI) de Buenos Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora. La dueña del diario Crítica.

Salvadora Medina Onrubia (1894-1972)

***

Tomaso Serra

- Tomaso Serra: El 23 de març de 1900 neix a Lanusei (Sardenya) l'anarquista Tomaso Serra, conegut com Il Barba, encara que va fer servir altres pseudònims (Barbone, Juan Fernández y Salas, Pinna Joseph i Tomy Casella). Son pare era ferroviari i per això sa família canviava contínuament de domicili. De ben jove va guanyar-se la vida fent de tot (paleta, pagès, etc.), alhora que s'educava de manera autodidacta. Quan tenia 16 anys emigrà al nord d'Itàlia per treballar en la construcció d'obres públiques (preses, aqüeductes, etc.) i en 1918, acabada la Gran Guerra, passà a França per fer feina en la reconstrucció de la xarxa ferroviària. Cap al 1920, a Suïssa, entrà en contacte amb el moviment anarquista i conegué Luigi Bertoni en una conferència. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia va ser perseguit per les seves idees i això el va obligar a passar d'un país a l'altra; de Suïssa passà a França. Entre 1923 i 1925 treballà en la mineria i als alts forns a Longwy. El 19 de juliol de 1927, sota el nom de Juan Fernández y Salas, va ser expulsat de França per «activitats subversives» i marxà a Luxemburg, on el febrer de 1928 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per l'ús d'un passaport fals. Després marxà a treballar a Bèlgica en la construcció d'una presa. Més tard emigrà a Alemanya, d'on va ser expulsat, i retornà a França. El 6 de novembre de 1930 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a dos mesos de presó per«infracció al decret d'expulsió». En 1931 entrà novament clandestinament a Suïssa i a Basilea el 4 de febrer va ser detingut i expulsat del cantó; a Zuric conegué molts companys llibertaris (Bulzamini, Guido Rusconi, Spotti, Scaltri, Bedoni, Luigi Frigerio, etc.) i la que serà sa companya, també militant anarquista. Gràcies a la«Llar dels Refugiats Politics Antifeixistes», organització fundada per antifeixistes italians i socialistes i anarquistes suïssos, entre 1934 i 1936 pogué restar acollit a Ginebra. En aquesta ciutat suïssa conegué Randolfo Vella i freqüentà el grup editor d'Il Risveglio, participant en les tasques tipogràfiques i de difusió d'aquest periòdic. A començaments de 1936 va ser expulsat de Suïssa i el seu amic André Oltramare l'acompanyà amb cotxe a la colònia infantil que els antifeixistes havien muntat a Saint-Cergues (Arpitània). Quan esclatà la Revolució a la Península Ibèrica decidí marxar-hi per fer costat el moviment anarquista. El 25 d'agost de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya) i durant setmanes es va formar militarment a la caserna de Pedralbes. Després marxà al front d'Osca on s'integrà en una bateria d'artilleria comandada per Libero Battistelli de la Columna Rosselli localitzat al sud-est del cementiri de la ciutat. Des del front envià articles per a Il Risveglio. El setembre de 1936 s'uní a la Secció Italiana de la Columna Ascaso que actuava al front de Terol i va ser destinat a la bateria del «Grup Michele Schirru». En aquest destí trobà els seus amics Luigi Bertoni, Auguste Cornu i André Oltramare. L'abril de 1937 participà en l'ofensiva sobre Almudébar. Ferit en la batalla, retornà a Barcelona, on el 19 de juliol de 1937 va ser detingut, juntament amb Renato Bruni, a la plaça de les Drassanes per agents estalinistes. Gràcies al seu amic André Oltramare que demanà per ell a les autoritats catalanes, passà de«desaparegut» i amb un destí segur al paredó, a detingut a la presó Model de Barcelona, on trobà Albert Minnig. Un cop lliure, gràcies a un metge amic que li lliurà documentació de la Creu Roja Internacional, fugí a França, però va ser arrestat a Perpinyà i tancat durant sis mesos. Després passà a Bèlgica, per acabar retornant a França, on el febrer de 1939 va ser detingut a Lille i deportat al camp de concentració de Vernet, on romangué fins al novembre de 1940 quan va ser traslladat al camp de Mende. Després del seu alliberament, el 30 de desembre de 1941, va ser deportat a Itàlia, on va ser immediatament detingut i confinat a Ventotene per cinc anys, on trobà el seu amic Giovanni Virgilio. Amb la caiguda del feixisme, va ser tancat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, però el 8 de setembre de 1943 aconseguí evadir-se amb altres companys i unir-se a la Resistència romana enquadrat en un batalló de«Giustizia e Libertà» d'Emilio Lussu, especialitzat en operacions de sabotatge i de guerra de guerrilles contra els nazifeixistes. Acabada la guerra, en 1947 retornà a Sardenya, on va fer de pagès amb son germà i sa germana, alhora que difongué el pensament anarquista. A partir de 1960 decidí crear una comunitat agrària llibertària especialment dedicada als ancians anarquistes i a les persones necessitades. El projecte, d'antuvi, va ser força polèmic i criticat ja que es pensava que sortiria molt car i que no valia la pena«invertir» en el«desert» sard, però en 1962 durant un congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) va rebre el suport del moviment. En aquests anys va fer amistat amb molts anarquistes sards, com ara Pietrino Arixi. Cap al 1968, gràcies al suport econòmic dels companys d'arreu d'Itàlia, aconseguí crear a Barrali la Col·lectivitat Anarquista de Solidaritat (CAS). Enquadrat en aquest projecte d'autogestió, en 1981 es va crear l'Arkiviu-Bibrioteka de Kurtura Populari (ABKP), on diposità els seus documents. En aquests anys participà en nombrosos congressos llibertaris. Tomaso Serra va morir el 8 d'octubre de 1985 a Barrali (Sardenya) d'un càncer a la boca i donà el seu cos a la ciència. En el seu homenatge, l'ABKP passà a denominar-se«Arkiviu-Bibrioteka Tomaso Serra». En 1992 Constantino Cavalleri publicà L'anarchico di Barrali. (Quasi) 100 anni di storia per l'anarchia. Biografia di Tomaso Serra detto «Il Barba», Juan Fernández, Pinna Joseph, Tomy Casella.

Tomaso Serra (1900-1985)

***

Ettore Aguggini

- Ettore Aguggini: El 23 de març de 1902 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista Ettore Aguggini. Orfe de mare des dels cinc anys, després de deixar l'escola va començar a treballar com a obrer mecànic en una empresa metal·lúrgica i després de llegir L'únic i la seva propietat, d'Stirner, s'adherirà a les idees anarquistes. Durant la postguerra va participar en un grup anarcoindividualista, on va fer amistat amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini. Entre els anys 1919 i 1921, marcat per fortes lluites i per una important repressió, va participar en tots els fronts. El 19 d'abril de 1919, arran del primer atac feixista a la seu del periòdic socialista L'Avanti!, va prendre part en les protestes. Durant les grans vagues de 1920 va participar en les batalles contra la policia i també en diversos atemptats contra els símbols de la burgesia, com ara l'atac al restaurant Cova, el 26 de juny i el 8 d'agost de 1920, i contra el parador Cavour, el 14 d'octubre de 1920, que havia d'albergar la delegació britànica durant el congrés de la Societat de Nacions. En 1921 va formar part del grup de militants anarquistes que diàriament defensaven els locals del diari Umanità Nova contra els atacs dels feixistes i de la policia. Després de l'empresonament sense judici de nombrosos militants anarcosindicalistes, i de Malatesta i d'altres redactors del periòdic anarquista que havien engegat una vaga de fam per aconseguir ser jutjats, Ettore Aguggini, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van decidir atemptar contra la vida de Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista. El 21 de març de 1921 els tres homes van posar una bomba al teatre Diana, la qual, mal col·locada, va deixar sa i estalvi Gasti, però va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors. Immediatament després els feixistes i la policia van devastar la redacció i la impremta d'Umanità Nova, així com la seu de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i van detenir nombrosos militants. Aguggini va poder fugir a Lodi, però l'abril de 1921 va ser detingut a Ancona. Durant el procés, el 9 de maig de 1922, va reivindicar la responsabilitat de l'atemptat i va ser condemnat a 30 anys de presó i internat a la penitenciaria de San Vittore de Milà. Quan els feixistes van arribar al poder, va ser transferit al penal de l'Alguer, on va patir un tancament extremadament despietat. Malalt i afamegat, Ettore Aguggini va morir el 3 de març de 1929 a la presó de l'Alguer (Sardenya, Itàlia).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Conferència de Faure

- Pierre Fauvet: El 23 de març de 1901 mor a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista francès Pierre Fauvet. Havia nascut el 15 de maig de 1859 a Sant-Etiève (Arpitània). Per mor de les seves activitats militants i per la seva vida errant i borrascosa Fauvet va patir entre 1878 i 1891 dotze condemnes per robatori, vagabunderia, cops i ferides, amenaces i violència contra els agents a Sant-Etiève i Montbréson, Lió i Lausana (Suïssa). En maig de 1886 va participar en un assumpte de falsificació de moneda i en juny de 1891 va ser alliberat després de ser sospitós d'haver participat amb Ravachol en l'assassinat de l'ermità de Chambles. Membre dels grups anarquistes de Sant-Etiève, organitzarà les gires de Sébastien Faure en aquesta regió d'octubre a desembre de 1891, i va ser perseguit per infracció a la Llei de 30 de juny de 1881 sobre les reunions públiques. En octubre de 1896 ca seva va ser escorcollada i s'hi va trobar nombrosa propaganda subversiva, però no explosius que era allò que es buscava. Armer, primer, i firaire, després, el setembre de 1900 va ser designat per portar a París les queixes dels firaires de Sant-Etiève. El nom de Pierre Fauvet és un dels que apareix amb major freqüència en els documents policíacs, malgrat l'estreta vigilància a la qual estava sotmès.

***

Alberto Ghiraldo

- Alberto Ghiraldo: El 23 de març de 1946 mor a Santiago (Xile) el periodista, poeta, dramaturg i escriptor anarquista Alberto Ghiraldo. Havia nascut cap al 1875 a Buenos Aires (Argentina). Son pare, Federico Ghiraldo, era un immigrant italià i sa mare era de família criolla. Molt poc després de nèixer, sa família es traslladà a Mercedes (Buenos Aires, Argentina). Quan encara era un infant, son pare, que feia de comerciant a Mercedes, morí després de patir una greu malaltia. Amb sa mare, sos germans i l'àvia es traslladà a Buenos Aires capital. Son oncle va fer de tutor, els proveí d'habitatge i es va fer càrrec de l'educació dels infants. Però poc després també son oncle finà, restant sa família en una greu situació econòmica. Per això abandonà els seus estudis al Col·legi Nacional i començà a fer feina, d'antuvi com a mosso en un comerç de teles i després en una botiga al port de Buenos Aires. La seva feina implicà que s'hagués de traslladar d'una banda a l'altra de la ciutat, entrant en contacte amb el poble i les seves vivències. Es relacionà amb els treballadors del port i els seus problemes (jornades laborals llarguíssimes, semiesclavatge, insalubritat, etc.), introduint-se en el moviment obrer. Cap al 1889 assistí als actes de la Unió Cívica de la Joventut (UCJ), escoltant oradors com Leandro Nicéforo Alem, del qual es va fer devot. Participà en els fets revolucionaris de 1890 («Revolución del Parque») que el van impulsar a escriure els seus primers poemes. Quan tenia 15 anys publicà El año literario, on presentà un poema propi i escrits inèdits d'altres autors. En 1892 publicà el llibre de poemes decadentistes ¡Ahí van! En aquesta època, que va fer servir el pseudònim literari Marco Nereo, conegué el poeta Rubén Darío i assistí a les seves tertúlies literàries de l'Auer's Keller de Buenos Aires que el van influir profundament. El juny de 1893 participà en la Revolució Radical i treballà en la revista La Quincena. En 1895 publicà Fibras i l'any següent fundà el periòdic El Obrero, que només durà un mes i mig. Entre 1897 i 1903 dirigí El Sol de los Domingos. En 1898, ja anarquista després de conèixer Pietro Gori, començà a editar la revista literària i social El Sol, que durà fins al 1903, i on van col·laborar Almafuerte, Ingenieros, Darío, Gori, Reclus, entre d'altres. Aquests anys van ser durs per a la lluita obrera --el 25 de maig de 1901 es constituí la Federació Obrera Argentina (FOA) i l'any següent el govern aprovà la impopular Llei de Residència--, d'Estat de setge, de clausura d'impremtes i de centres, de persecució de militants, etc. Amb ocasió de l'atemptat contra el president nord-americà William McKinley, el setembre de 1901, va fer una conferència a Rosario a favor del magnicidi, titulada«De la violencia», que fou publicada en La Protesta (12 d'octubre de 1901). En 1903 va ser detingut al carrer i aquell mateix any participà en el II Congrés de la FOA com a delegat dels obrers del port de Villa Constitución. Després de la clausura d'El Sol, en 1904 fundà el setmanari anarquista Martín Fierro, personatge de l'escriptor José Hernández pel qual tenia admiració. Aquest mateix any estrenà la seva primera obra teatral, Alas, i es convertí en el principal redactor del diari anarquista La Protesta, el qual més tard dirigirà, fent costat el moviment vaguístic, enfrontant-se a la premsa afí al govern de Manuel Quintana i mantenint polèmiques amb els socialistes. Aquesta tasca periodística el portà sovint problemes judicials. En 1905, arran del fracàs de l'aixecament militar d'Hipólito Yrigoyen, la repressió policíaca irrompí al local de La Protesta i al de la redacció de Martín Fierro, ubicada en la seva residència. Detingut i, després d'un mes tancat, fou traslladat a Montevideo (Uruguai). Pocs dies després tornà i reobrí el diari, i organitzà funcions teatrals, presentant el seu llibre La tiranía del frac. Crónicas de un preso. Amb motiu de l'agitació obrera, La Protesta tornà a ser clausurada. En 1906 tornà a reobrir-se i continuà en les seves funcions fins l'agost d'aquell any, quan decidí dimitir de la direcció a causa de les dificultats econòmiques i per les diferències amb alguns militants --sempre defensà la unitat d'acció entre anarquistes i socialistes. En 1908 fou un dels fundadors de la Societat d'Autors Dramàtics, de la qual fou nomenat tresorer. Després fundà la revista literària i de temes d'actualitat Ideas y Figuras (1909-1916). En aquests anys visqué, a més del periodisme, d'una impremta i alhora llibreria. Entre 1910 i 1916 la seva tasca literària s'incrementà i potencià l'escriptura d'obres de teatre, estrenant una de les seves més importants La columna de fuego (1913). En 1916 s'instal·là a Espanya amb sos dos fills, on durant gairebé dues dècades viurà del periodisme --fou corresponsal de La Razón-- i de la literatura --treballà en la Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), preparà edicions de diversos autors (Pérez Galdós, Rubén Darío i José Martí) i va escriure de tot (poesia, novel·la, teatre, contes, etc.)-- i sempre patint persecucions per part de la policia i les amenaces d'expulsió. En aquests anys, fou el marmessor literari de Benito Pérez Galdós. En 1935 retornà a l'Argentina amb sa filla, la qual morí poc després. Instal·lat a La Plata, després d'un breu matrimoni del qual nasqué son tercer fill, s'establí a Santiago (Xile), on la seva producció periodística, literària i teatral no minvà. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara La Barricada, La Campana,¡Despertar!, Estudios,Ideas y Figuras, El Productor,Psiquis, La Revista Blanca, El Sembrador, El Sol, Vértice,Voluntad, La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves obres, a més de les citades, destaquen El año literario (1891), Sangre y oro. El presidio de Sierra Chica (1897), Gesta (1900), Los nuevos caminos (1901), Alma Gaucha (1907), Sangre nuestra (1911), La cruz (1912), Crónicas argentinas (1912), La ley baldón (1915), Doña Modesta Pizarro (1916), El peregrino curioso. Mi viaje a España (1917),La canción del deportado (1921), La canción del peregrino (1922),Antología americana (1923), Primeras letras (1923), Cara y cruz (1928), Humano ardor (1928), Yanquilandia bárbara. La lucha contra el imperialismo (1929), Política española (1933), Cuentos argentinos (1935), Libertadores de América. Las espadas y las liras (1935), Cancionero libertario (1935), Cancionero libertario (1938), El archivo de Rubén Darío (1943), Teatro argentino (1946),Canto a Buenos Aires (1946), etc. Alberto Ghiraldo, que durant els seusúltims anys criticà durament el règim del general Perón, va morir el 23 de març de 1946 a Santiago (Xile).

***

Joan Subinyà Heras

- Joan Subinyà Heras: El 23 de març de 1950 mor a Sant Miquel de Pera (Montagut i Oix, Garrotxa, Catalunya) el militant anarquista i resistent antifranquista Joan Subinyà Heras, citat de diferents maneres (Fabián Subiña, Juan Subiña, etc.) i que va fer servir el pseudònim de Jesús Rodríguez Pérez. Havia nascut en 1909 a Tordera (Maresme, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'integrà en la guerrilla llibertària antifranquista que des de França actuava a Catalunya. El 21 de març de 1950 una patrulla de la Guàrdia Civil, integrada per Joaquim Gelabert Agustí i Emilio García Fandiño, detingué a la carretera de Canya a Sant Pau de Segúries (Ripollès, Catalunya), dos individus que portaven salconduits fronteres i van ser portats al post. Quan es disposaven a escorcollar els retinguts, els dos homes obriren foc i feriren mortalment els dos números i el sentinella Miguel López Sánchez i fugiren, abandonant les seves bosses amb la documentació falsa que portaven, un mapa de la zona i 3.000 pessetes. El 22 de març la Guàrdia Civil i la Policia Armada, ajudats de cans, van fer una batuda per la Vall del Bac (Vall de Bianya, Garrotxa, Catalunya), sense èxit. L'endemà van ser localitzats a Sant Miquel de Pera. Joan Subinyà Heras, que portava la documentació falsa a nom de Jesús Rodríguez Pérez, i Pere Vergés Valverde (Castellanot), que portava la documentació a nom de Tomás Porta Inglada, van ser abatuts el 23 de març de 1950 a Sant Miquel de Pera (Montagut i Oix, Garrotxa, Catalunya).

***

Necrològica d'Ángel Aparicio Gil apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 6 de maig de 1956

- Ángel Aparicio Gil: El 23 de març de 1956 mor a París (França) l'anarcosindicalistaÁngel Aparicio Gil. Havia nascut en 1914 a Albalate del Arzobispo (Terol, Aragó, Espanya). De ben jovenet començà a militar en el moviment llibertari a Saragossa (Aragó) i es guanyava la vida com a mosso de cafè, formant part de la Secció de Cambrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital aragonesa. Quan el cop d'Estat feixista de juliol de 1936, es trobava treballant al balneari de Panticosa (Osca, Aragó) i aconseguí passar a França i tornar a entrar a la Península per Barcelona (Catalunya). Realitzà tasques orgàniques i revolucionàries a Puigcerdà, La Seu d'Urgell i Lleida i s'incorporà al front d'Aragó com a comissari d'Intendència de la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»). Amb el triomf franquista passà a França, on fou internat als camps de concentració. En 1948 fou nomenat tresorer de la Comissió de Relacions del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra en l'Exili. Després es traslladà a París, on treballà de cambrer. Ángel Aparicio Gil va morir el 23 de març de 1956 trepitjat per un automòbil en una avinguda de París (França).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Adolfo Suárez (UCD), Santiago Carrillo (PCE) i Felipe González (PSOE): els Pactes de la Moncloa contra els treballadors - Memòria històrica

0
0

Dins l'OEC, a les Illes hi hagué postures enfrontades. Uns, els més "possibilites", pensaven (igual que els socialdemòcrates del PSOE o els carrillistes) que, fent a la burgesia determinades concessions, se'n podrien treure alguns avantatges. Amb el temps, els que hi estàvem en contra tinguérem raó. El document signat per UCD i tots els altres partits amb representació parlamentària (especialment per PCE i PSOE) era un programa per a ajudar el capitalisme a sortir de la crisi econòmica d'aquells anys. S'admetia la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i igualment s'acceptava l'augment de l'atur sense cap contrapartida efectiva. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica de la transició

Franquistes reciclats (UCD), carrillistes (PCE) i felipistes (PSOE) contra els treballadors: el Pacte Social de la Moncloa (I)


Reunió dels comunistes de les Illes (OEC) per a fer front a l'atac als interessos dels treballadors que significava la signatura del Pacte Social de la Moncloa. En aquesta VIII Conferència de les Illes dels comunistes, presidien la reunió, Josep Capó, secretari general de l´OEC, Caterina Mir, una de les dirigents de les Joventuts Comunistes (JEC) i l'escriptor Miquel López Crespí. A les Illes, els carrillistes Pep Vílchez i Manolo Cámara, dirigents del PCE, eren els màxims defensors d'aquest pacte social tan contrari als interessos de la classe obrera i sectors populars.

El 25 d'octubre de 1977 era signat a Madrid el Pacte social de la Moncloa. Els màxims responsables polítics de portar endavant uns acords tan contraris als interessos dels treballadors són: Adolfo Suárez, Felipe González, Joan Reventós, Josep Maria Triginer, Manuel Fraga, Enrique Tierno Galván, Juan Ajuriaguerra, Miquel Roca, Leopoldo Calvo Sotelo y Santiago Carrillo.

El llibre De los pactos de la Moncloa al AES , editat el gener de 1989 per la Confederación Sindical de CC.OO. (Secretaría de Formación y Cultura) , conté un pròleg ben aclaridor del que significaren els Pactes de la Moncloa per al moviment obrer i sectors populars. Tengueu en compte que aquesta autocrítica radical no la fa cap "esquerranista", cap "trotsquista" o "maoista". Ben al contrari, està escrita (octubre de 1988) per un dels responsables màxims de CC.OO -en aquell temps, secretari d'Acció Sindical. Un home, suposam, que en el seu moment blasmà contra els "perillosos esquerranistes" que llavors criticàrem l'endarreriment que significaven els Pactes amb el Govern de la dreta i la patronal. Ara, constatant l'abisme d'abjecció, de misèria, de retall de prestacions socials, d'atac als interessos més vitals de la classe obrera de tots els pobles de l'Estat, Agustín Moreno, un dels antics responsables de portar aquesta nefasta política a la pràctica escriu, fent seves les conclusions d'una anàlisi publicada a Monthly Review l'any 1977:

"Los Pactos de la Moncloa fueron los de mayor contenido doctrinal y repercusión pública y política. Constituyeron un amplio repertorio de medidas de política económica y social tendentes a neutralizar la crisis y los desequilibrios tradicionales. De ahí que combinasen medidas coyunturales y estructurales" (pàg, 12 del llibre esmentat).


Aferratina de la CUT, organització unitària dels treballadors defensada pels comunistes (OEC) i altres sectors d'esquerra. El franquisme reciclat (UCD), el carrillisme (PCE) i el PSOE no volgueren la unitat dels treballadors per a poder fer front a la patronal. Finalment els dirigents de CC.OO. i UGT aconseguiren la divisió sindical i que, a canvi, el franquisme reciclat els atorgàs tot el patrimoni sindical. La CNT i altres grups anticapitalistes que no havien signat el Pacte Social de la Moncloa no reberen ni una pesseta, evidentment.

Més endavant Agustín Moreno, seguint la mateixa Monthly Review (Aguilar, S., Aponte, A. y Vidal Villa, J.M. "Un pacto para dos crisis: El Pacto de la Moncloa"), situa bastant encertadament el nucli de la qüestió, el significat real d'aquest atac brutal contra els interessos dels treballadors. El dirigent de CC.OO explica: "Los objetivos reales de los Pactos de la Moncloa son:

'- La remisión forzosa de los salarios reales para lograr una distribución funcional de la renta en beneficio del excedente empresarial.

'- Disciplinar a la clase obrera a nivel laboral y dividirla a nivel sindical y a nivel político. Se trata de impedir las movilizaciones y de formar un proletariado no combativo, pero sí organizado, que desvíe su combatividad a la participación pasiva en elecciones generales, etc.

'- Alcanzar una paz social pactada que signifique un freno al proceso de politización y toma de concienca de clase iniciado con las luchas de 1961 y que convirtió a la clase trabajadora de España en una de las más combativas de Europa.

'- El saneamiento complementario de la economía a través de la flexibilidad de plantillas (posibilidad de despedir al 5%, contratación temporal) y la eliminación de las empresas improductivas (quiebras, suspensiones de pagos).

'A cambio de esto, los partidos de izquierdas reciben concesiones progresistas de dudosa viabilidad en sanidad, vivienda, educación, etc".

Els revolucionaris no haguérem d'esperar tants d'anys com Agustín Moreno o altres dirigents dels sectors d'esquerra de CC.OO. per a saber que el Pacte de la Moncloa era una nova claudicació del PCE.

Dins l'OEC, a les Illes hi hagué postures enfrontades. Uns, els més "possibilites", pensaven (igual que els socialdemòcrates del PSOE o els carrillistes) que, fent a la burgesia determinades concessions, se'n podrien treure alguns avantatges. Amb el temps, els que hi estàvem en contra tinguérem raó. El document signat per UCD i tots els altres partits amb representació parlamentària (especialment per PCE i PSOE) era un programa per a ajudar el capitalisme a sortir de la crisi econòmica d'aquells anys. S'admetia la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i igualment s'acceptava l'augment de l'atur sense cap contrapartida efectiva.

En definitiva, malgrat la demagògia emprada per Felipe González y Nicolás Redondo, per Santiago Carrillo y Camacho per a fer empassolar a la gent els "grans avantatges" que significaven els pactes, el cert és que el capitalisme espanyol mantenia intacta -i augmentava- la seva quota de beneficis a costa de la congelació dels salaris.

Agustín Moreno, el dirigent de CC.OO. que fa autocrítica pel suport del carrillisme i CC.OO. al Pacte Social de la Moncloa, escriu en la introducció al llibre De los Pactos de la Moncloa al AES:

"La aplicación de los Pactos fue muy polémica. La ausencia de una comisión de seguimiento dificultó su cumplimiento. Hubo fuertes críticas a los incumplimientos por parte de los sindicatos y de los partidos de izquierda. Los principales puntos incumplidos fueron: Seguridad Social (no se dió entrada a los sindicatos en los órganos de gestión); empresa pública (Estatuto de la empresa pública y participación de los trabajadores y control parlamentario, etc.) empleo (creación del INEM y participación de los trabajadores en las oficinas de Empleo); vivienda y urbanismo, política enérgetica, pesquera y de comercialización".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


Ni la direcció del PCE de les Illes ni la de CC.OO. feren res contra els Pactes de la Moncloa (com tampoc, un any després, feren res a favor de la República, l'autodeterminació ni el socialisme). Els comunistes d'OEC, companys d'altres partits revolucionaris, ens fèiem creus diàriament en veure la capacitat de traïda als interessos populars del partit de Carrillo. Allò era de veure i no creure. Ara s'atacava i rebutjava l'herència socialista del proletariat i sectors explotats pel capitalisme; ara s'acceptava la bandera que havia guanyat la guerra als republicans i nacionalistes, i la col·locaven presidint la seu; ara clamaven a favor dels Pactes socials amb la patronal i atacaven el poder adquisitiu dels treballadors; l'altre dia acceptaven "la sagrada unidad de España" sense dir ni piu. Al contrari! Acusaven de "col·laborar amb el franquisme" els comunistes que lluitàvem pel socialisme. Era de bojos constatar totes les girades de casaca, canvis de política, pactes i renúncies del PCE i la socialdemocràcia! (Miquel López Crespí)


Memòria històrica de la transició


Franquistes reciclats (UCD), carrillistes (PCE) i felipistes (PSOE) contra els treballadors: el Pacte Social de la Moncloa (i II)



Madrid, 25-X-1977: Franquistes reciclats de totes les tendències, carrillistes (PCE) i felipistes signen el Pacte Social de la Moncloa, un pacte al servei de la patronal, la monarquia i el capitalisme que atacava greument els interessos dels treballadors de tot l'estat espanyol.

Vists amb la perspectiva històrica que donen els anys, el que ara destaca amb una claredat meridiana són els significats polítics del Pacte. L'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), els altres partits comunistes (LCR, PORE, POUM, MCI, etc) destacàvem massa, potser, els aspectes purament econòmics de la traïda al poble. No vol dir que no fos així. L'atac que els Pactes significaven al poder adquisitiu dels treballadors era brutal, i hi ha economistes que afirmen (amb números damunt la taula) que els efectes encara es deixen sentir en l'actualitat. Però, portats pel nostre permanent economicisme (creure que la lluita de classes contra la burgesia era tan sols econòmica, oblidant els aspectes culturals, ideològics i polítics) no tenguérem prou en compte que aquell acte (la signatura dels Pactes) era la peça clau d'una nova "cultura" dins del pensament de l'esquerra. Parlam de la "cultura" del consens. La constitució ordida entre PCE, AP, PSOE, CDC, UCD i PNB (1978) no s'hagués pogut portar endavant sense haver controlat i desviat la combativitat revolucionària dels pobles de l'Estat. Fins i tot en els congressos dels partits d'esquerra més reformismes (PSOE) els militants de base demanaven la República Federal!

El PCE portava dècades d'avantatge dins d'aquesta línia, amb la seva pràctica política proburgesa i afavoridora de la unió amb el franquisme reciclat.

Llavors (octubre de 1977) es tractava d'implicar en aquesta pràctica carrillista d'entesa amb el franquisme tot el poble, sumant-hi els altres partits d'esquerra.

Com explica molt bé el dirigent de CC.OO. Agustín Moreno: "Los Pactos de la Moncloa tienen en su haber el establecimiento del consenso político que permite la elaboración de la Constitución Española de 1978" (op.cit., pàg. 14). I la Constitució espanyola barrava -i barra encara!- el pas vers objectius autènticament democràtics com pot ser la república com a forma d'Estat (els partits del consens acceptaren sense excepció la monarquia borbònica que ens deixava per herència Franco). La Constitució no reconeixia -ni reconeix!- el dret democràtic a l'autodeterminació (dret reconegut per les Nacions Unides) i prohibeix expressament una possible federació de comunitats autonòmes (atac directe a la construcció política dels Països Catalans). La constitució consensuada consagra l'economia de mercat capitalista, impedint, en cas d'una hipotètica victòria electoral de partits autènticament d'esquerra, l'avenç cap a una societat més justa i sense classes socials. L'exèrcit espanyol resta com a òrgan que garanteix la "sagrada unidad de España" i el que tutela, en definitiva, tot l'engranatge actual.

Aquests continguts polítics -que aleshores no havien estat assumits per una bona part de la població- era el que pretenia fer empassolar la cultura del consens.

Indubtablement, els Pactes de la Moncloa varen ser la columna vertebral de l'actual sistema polític. Domesticar els treballadors per a després cenyir-los al jou de tot el que hem dit abans.

Ni la direcció del PCE de les Illes ni la de CC.OO. feren res contra els Pactes de la Moncloa (com tampoc, un any després, feren res a favor de la República, l'autodeterminació ni el socialisme). Els comunistes d'OEC, companys d'altres partits revolucionaris, ens fèiem creus diàriament en veure la capacitat de traïda als interessos populars del partit de Carrillo. Allò era de veure i no creure. Ara s'atacava i rebutjava l'herència socialista del proletariat i sectors explotats pel capitalisme; ara s'acceptava la bandera que havia guanyat la guerra als republicans i nacionalistes, i la collocaven presidint la seu; ara clamaven a favor dels Pactes socials amb la patronal i atacaven el poder adquisitiu dels treballadors; l'altre dia acceptaven "la sagrada unidad de España" sense dir ni piu. Al contrari! Acusaven de "collaborar amb el franquisme" els comunistes que lluitàvem pel socialisme. Era de bojos constatar totes les girades de casaca, canvis de política, pactes i renúncies del PCE i la socialdemocràcia!

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

50 aniversari de s'Estol, macro ballada!

0
0

Què sou vius? Com estau? Espotonats? Ca! No pot ser mai! Vos escric des des meu llit amb ses cames a l'aire després d'estar untades amb alcohol de romaní i oli d'àrnica per a recuperar-me. Quin mal de bessons... Però amb una rialla d'orella a orella! Quanta satisfacció!

S'Estol des Gerricó està d'enhorabona! 50 anys no són totes les agrupacions que ho poden celebrar. Perquè no a tothom els hi cau tort fer anys, mirau-los, sonen melassa! Quants més en fan millor sonen.

Ahir feren i férem història. D'ençà que vaig per plaça no record altre ballada tan bona ni tan llarga. I en podem estar contents de sa quantitat de balladors que hi havia, omplíem ben be tot el parc de Felanitx. Què és ben gros!

Vull destacar sa magnifica organització. Va començar d'hora i no va haver aturades que mos fessin agafar fred. Al primer grup jo deia: - Bé, no importa ballar-les totes que encara queden nou grups més! Però m'aturava per anar a saludar i qualcú me treia a ballar o perquè aquesta jota m'agrada... res, que no vaig descansar gaire. A més, me va arribar més d'un comentari en pla: “Estic súper cansada però ballaria deu hores més!” i és cert.

Jo no sé si era s'equip de música (cal dir que hi havia molt bon tècnic!) s'ambient de sa plaça, la festa, però tots els grups, sobretot en començar Sarau fins al final sonaren molt molt alegres, xalests i amb molta energia.

Al principi passàvem pena de de sí qualque grup faria bullanguera perquè com que tenien poc temps... però varem poder gaudir de tres bulles molt actives sense cap incident important. Com a “massa” respectuoses, que no vull dir que no ho hagin de ser, mem si m'enteneu, sinó que un poc de picardia no fa mal i més si és per gaudir des ball.

Faig estar a un pèl de posar una enquesta a mem quina seria sa peça més repetida. Però aquestes setmanes he tengut moltes feines i se va quedar en es pensament i no ho vaig fer. Idò em va sorprendre molt, molt gratament. Crec que sa cançó que més es va repetir varen ser ses Boleres airoses, dues o tres vegades. Però cap grup va sonar ses típiques que jo hagués posat a s'enquesta com haguessin estat: bolero de Santa Maria o fandango de l'Amo de Son Carabassa ,per exemple.

Moltíssimes cares conegudes, cares noves, i això que en varen faltar, per jo, gent molt important que no pogué ser, catxin! Sinó ja hagués estat perfecte! No pot ser tot. Torna haver molt de jovent i gent més gran que aguanta bé una ballada, sí es que és molt sa! Mallorquins orgullosos de sentir #lonostro. Sí, això! Això és lo nostro. Jovent festejant amb un ball, una mirada, i què n'és de seductora una jota o un fandango. Ja ho diuen clar Música Nostra (nostra i tan nostra!):

 

"Si mos pega sa cantera,

no mos podreu aturar,
i mos morirem ballant,

però ballant en català."

 

Fins aviat amics!

Viewing all 12424 articles
Browse latest View live