Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 57 | 58 | (Page 59) | 60 | 61 | .... | 465 | newer

    0 0

    [17/03] Kronstadt - Conferència d'Emma Goldman - Xerrada de Bertrand - Rueda - Forti - Alexandrovitch - Grandidier - Kopp - Yáñez - Di Giovanni - Colina - Castillo - Galindo - Léger - Jouy - Most - Sellenet - Silvestre - Macías - Cunard - Malara - Alonso

    Anarcoefemèrides del 17 de març

    Esdeveniments

    L'Exèrcit Roig atacant Kronstadt

    - Kronstadt cau: El 17 i el 18 de març de 1921 la comuna de Kronstadt, a prop de Petrograd (Rússia), cau sota els cops d'una tropa de més de 50.000 soldats de l'Exèrcit Roig bolxevic, comandat per Mikhail Tukhatxevsky, que envaeix la ciutat després de sagnats combats --les forces bolxevics patiren prop de 10.000 baixes-- i de grans bombardeigs aeris. Els comunistes, amos del reducte, executaren centenars de presoners i ferits. Els supervivents que no van poder fugir a Finlàndia van ser internats a camps de concentració on van morir de fam o bé afusellats per la policia política soviètica.

    ***

    Emma Goldman durant la conferència al City Club de Rochester (17-03-1934)

    - Conferència d'Emma Goldman: El 17 de març de 1934 l'agitadora anarcofeminista Emma Goldman fa una incendiària conferència al City Club de Rochester (Nova York, EUA). Red Emma (Emma la Roja) vivia a Canadà perquè tenia prohibida l'entrada als Estats Units, però el febrer de 1934 se li donà un permís de 90 dies per fer una gira cultural pels EUA amb la condició que només podia parlar de literatura i de teatre, i vigilada en tot moment per membres de l'FBI. A Rochester va fer una de les seves típiques conferències audaces i arravatades, on parlà del«drama» dels esdeveniments mundials d'aleshores (feixisme, nazisme, estalinisme, etc.) i de la seva agitada biografia.

    ***

    Portada del fullet de l'edició de la conferència de Julia Bertrand

    - Xerrada de Julia Bertrand: El 17 de març de 1935 se celebra a la seu de la Societat contra l'Abús del Tabac de París (França) una xerrada de la seva vicepresidenta, Julia Bertrand, sota el títol «Le tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» (El tabac. Verí de la vida en totes circumstàncies). Julia Bertrand era mestra i una destacada militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora. Aquell mateix any s'edità un fullet amb el contingut de la conferència.

    ***

    Vetlla d'Agustín Rueda (17-03-1978)

    - Aldarulls per la mort d'Agustín Rueda: El 17 de març de 1978 familiars i amics del jove anarquista Agustín Rueda, assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) el 14 de març, recolliren el cadàver que els fou lliurat a migdia per ser enterrat a Sallent (Barcelona, Catalunya). Des de l'Institut Anatòmic Forense va ser portat a coll pels seus companys fins a la plaça de Cibeles, on va ser introduït en un furgó que el portaria a la ciutat catalana, mentre més de tres-cents anarquistes acomiadaven el cadàver cantant els himnes A les barricades i Hijos del pueblo, i fent la salutació llibertària. La comitiva, de la qual formava part la germana d'Agustín Rueda, l'encapçalaven dues corones de flors, d'una de les quals penjava una cinta, on es podia llegir-se Tus compañeros anarquistas, mentre a l'altra, una pancarta deia: Que tu sangre encienda la chispa de la llibertad. COPEL. Al pas per diversos edificis, el personal aplaudia, per les finestres, mentre els militants del PCE, que celebraven la conferència del partit als locals del vell sindicat, sortiren per saludar amb el puny alt. Mentre, els vint-i-dos detinguts en la roda de premsa convocada per l'Associació de Familiars i Amics de Presos i Ex Presos (AFAPE), processats per propaganda il·legal, han estat posats en llibertat. Advocats i membres d'AFAPE han fet saber la seva disconformitat davant aquestes mesures amb una associació en tràmit i considerada legal de fet pel propi director general d'Institucions Penitenciàries. A partir de les 20.00 hores de la tarda es van produir nombroses manifestacions a Madrid en senyal de protesta per la mort d'Agustín Rueda. El Govern Civil va facilitar una nota oficial on, entre altres coses, assenyalava que «poc abans de les 20.00 hores es concentraren uns cent joves al carrer Fuencarral, prop de la glorieta de Quevedo, plaça de Callao, Red de San Luis, avinguda José Antonio, San Bernardo, Arenal i Joaquín García Morato, essent dissolts en totes les ocasions per la policia».«Els grups avalotadors», afegeix la nota, «que en cap cas va ser superiors a tres-centes persones, a més de tallar el trànsit tirant a la calçada diversos objectes i creuant cotxes, llançaren pedres i diversos còctels molotov contra els vehicles policíacs, intentant bolcar alguns dels cotxes. També produïren trencaments de vidres d'aparadors, en especial d'entitats bancàries, i calaren diversos focs sense importància.» «En el moment de redactar aquesta nota es té coneixement de l'actuació d'aquests grups després de les 21.00 hores, a la plaça d'Espanya, a les andanes del Metro de Sol, a l'avinguda de l'Albufera, on calaren foc un autobús de l'EMT que es va cremar parcialment i va resultar lleument ferit un policia armat, a Atocha, a Antón Martín i a la plaça de Benavente. En total es calculen que han participat uns mil manifestants.»«Fins al moment», conclou la nota, «s'han practicat trenta detencions i no es té notícia de l'existència de ferits d'importància.» La manifestació, convocada per la CNT, no comptava amb permís.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Ernesta Forti (ca. 1894)

    - Ernesta Forti: El 17 de març de 1848 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ernesta Forti. Sos pares es deien Domenico i Emilia. Treballava a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores son company; també hi feia feina son fill Alfredo Forti, també anarquista. El febrer de 1894 va ser fitxada com anarquista per la policia francesa i el 8 de març d'aquell any se li va decretar l'expulsió, juntament amb son fill, refugiant-se a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós«Procés dels Trenta».A Londres es casà immediatament amb un sastre francès anomenat Siccard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)

    - Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 17 de març de 1873 neix a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus) --actualment Lituània-- l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant,Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista. Alexandre Joseph Alexandrovitch va morir el 10 de gener de 1949 a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França).

    ***

    Foto policíaca d'Alfred Grandidier (ca. 1894)

    - Alfred Grandidier: El 17 de març de 1875 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Alfred Grandidier. Sos pares es deien Nicolas Grandidier i Marie Rischoilley. Treballava pintant edificis. A començaments dels anys 1890 fou membre del grup anarquista de Saint-Denis, del qual també formava part son germà Louis. Perseguit per les seves activitats anarquistes, l'octubre de 1893 es refugià a Londres (Anglaterra), on va fer contacte amb l'anarquista Jules Corti. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i on es deia que residia refugiat a Birmingham (West Midlands, Anglaterra). El 28 de desembre de 1894 el Tribunal d'Extradicions londinenc es pronuncià a favor de la seva extradició a França acusat d'haver comès un robatori el novembre anterior a Saint-Ouen (Illa de França, França). Va ser amagat pel germà del company anarquista suís Latour al barri londinenc de Camden. Després retornà a França on, el desembre de 1904, es casà a Amiens (Picardia, França) amb Hélène Sauvel. Sembla que a partir d'aquesta data deixà de militar.

    ***

    Guido Kopp

    - Guido Kopp: El 17 de març de 1896 neix a Ruderting (Baviera, Imperi Alemany) el revolucionari de tendència llibertària Guido Kopp. Quan era estudiant, el novembre de 1918 va ser nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la República dels Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la República dels Soviets de Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig unitats regulars de l'exèrcit i escamots dels Freikorps«Oberland» (grups paramilitars) anihilaren la resistència revolucionària a les principals ciutats bavareses. El 4 de maig de 1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de Kolbermoor de Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de«propaganda contra la guerra» i de «complicitat en el delicte de traïció a la pàtria» i condemnat a mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de l'execució, però va ser jutjat en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de reclusió que complí en una presó bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). En 1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut per la seva participació, com a membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische Partei Österreichs (SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria), en els fets revolucionaris de febrer d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936 anar a lluitar en la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya), ingressà en la comunista «Centuria Thälmann», però ben aviat, arran de continus conflictes amb els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres voluntaris, a les milícies anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen Scheyer, fundà a començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de l'organització Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF pretenia agrupar tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra d'Espanya en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials russos i nacionalsocialistes opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937» fugí de la Península i el 10 de maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat il·legalment a Àustria i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial estigué reclòs als camps de concentració de Dachau (de juny de 1937 a setembre de 1939) i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves experiències en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion eines Menschen des 20. Jahrhunderts (Però he de viure... La passió d'un home del segle XX). Durant la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947 aconseguí la ciutadania austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de l'Estat de Salzburg. Guido Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg,Àustria).

    Guido Kopp (1896-1971)

    ***

    Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 8 de febrer de 1946

    - Eustaquio Yáñez Yáñez: El 17 de març de 1897 –alguns citen 1903– neix a Ortigueira (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Eustaquio Yáñez Yáñez. Quan era adolescent emigrà al País Basc i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937 va ser nomenat secretari del Sindicat del Transport Marítim de Bilbao (Biscaia, País Basc). Aquest any s'uní sentimentalment amb Remedios Arnáiz Payneta, afiliada a la CNT des del 1931. Quan les tropes franquistes ocuparen el nord de la Península, passà a Barcelona (Catalunya). En 1938, des de la capital catalana, envià articles per al periòdic Galicia Libre. El febrer de 1939, poc abans del final de la guerra civil, passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Marinhac (Llenguadoc, Occitània). A començaments de la dècada dels quaranta visqué entre Bilbao i Bordeus (Aquitània, Occitània) i en 1944 militava en la CNT clandestina a Bilbao. En 1945 va ser nomenat secretari de Federació Nacional d'Indústria (FNI) de Navegació Marítima i Fluvial establerta a Bordeus. Intentà publicar la revista Rumbos Nuevos i, arran de la divisió de la CNT, s'acostà al sector escindit. En el Ple de la FNI de Navegació celebrat entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a Bordeus va ser expulsat de la citada Federació. En 1947 representà la Federació de Bilbao en la reunió general que se celebrà en aquella ciutat. Poc després va ser detingut i fou empresonat durant un any. En 1949 vivia a Bordeus i estava afiliat a la Regional del Nord de la CNT, encara que mantenia posicions contràries a les tesis politicistes i reformistes d'Horacio Martínez Prieto. El juny de 1954 va ser nomenat vicesecretari de la Federació Local de Bordeus de la CNT. Trobem articles seus, moltes vegades signats sota el pseudònim Joaquín Yáñez, en CNT del Norte, Galicia Libre i Hoy. Eustaquio Yáñez Yáñez va morir el 3 de setembre de 1957 a Bordeus (Aquitània, Occitània) víctima d'una congestió cerebral.

    ***

    Severino Di Giovanni

    - Severino Di Giovanni:El 17 de març de 1901 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el tipògraf i expropiador anarquista Severino Di Giovanni. Va estudiar per a mestre i encara que no es va graduar en va exercir fins que, per fugir del feixisme, s'instal·là a l'Argentina en 1923 amb sa dona Teresina i sa filla Laura (dos anys més tard naixerien els seus dos altres fills, Aurora i Ilvo). A Buenos Aires va aprendre tipografia i esdevingué membre del Cercle Anarquista Renzo Novatore. Publicà la revista Culmine, que la imprimeix ell mateix, i que reivindicà l'anarquisme individual i la lluita «cara a cara» contra el feixisme («De la propaganda als fets»), i organitzà una manifestació de més de mil persones per exigir l'alliberament de Sacco i de Vanzetti. El 16 de maig de 1926 una bomba esclatà davant l'ambaixada dels EUA a Buenos Aires, serà el començament de la«carrera» de Severino. Quan Sacco i Vanzetti són executats, el 23 d'agost de 1927, Di Giovanni passà totalment a l'acció violenta, juntament amb els germans Scarfó (Alejandro i Paulino), copejant amb nombroses bombes especialment els interessos nord-americans. A partir d'aquesta data Severino vestirà sempre de negre, capell d'ala ampla i mocador al coll, i deixarà de beure i de fumar. El 24 de desembre de 1927 el National City Bank explotà i el 3 de maig de 1928 li toca al consolat italià; aquests atemptats causaren desenes de víctimes ja que les bombes (dinamita, gelignita i ferro) eren absolutament imprecises i potentíssimes. També van posar en pràctica les«expropiacions», tècnica apresa de Buenaventura Durruti després de la seva estada a l'Argentina. Aquesta ona de violència serà durament condemnada pels militants anarquistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i pel seu periòdic La Protesta. Severino assassinarà López Arango, director d'aquesta publicació, per haver-lo qualificat d'«agent feixista» en un article. Di Giovanni també donarà mort a feixistes notoris, entre ells el conegut torturador coronel Afeltra. El 29 de gener de 1931 Severino va ser detingut en sortir d'una impremta; va intentar escapar i el van perseguir pels carrers i teulades de Buenos Aires, la policia va disparar més de cent vegades i Severino, cinc. Durant el tiroteig va morir una nina i va haver nombrosos ferits; atrapat en un garatge, es va disparar un tret al pit, però la ferida no el matà i l'enxamparen amb vida. Després d'horribles tortures, Severino serà afusellat per la dictadura d'Uriburu l'1 de febrer de 1931 i el seu company Paulino Scarfó l'endemà. La tomba de Severino Di Giovanni al cementiri de la Chacarita de Buenos Aires sempre té flores vermelles. L'advocat defensor de Di Giovanni, el tinent primer Franco va ser enverinat poc després en un dinar de companyó per càstig d'haver defensar un anarquista.

    ***

    Jenaro de la Colina Blanco vestit de militar

    - Jenaro de la Colina Blanco: El 17 de març de 1906 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jenaro de la Colina Blanco –citat el seu nom a vegades com Genaro. Tipògraf de professió, treballà de premsista a la Impremta Díez de Santander i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries d'aquesta ciutat. Aficionat al dibuix, il·lustrà llibres, faceta difícil de seguir ja que no signà els treballs. El setembre de 1930, després de la dictadura de Primo de Rivera, va fer mítings en pro de la reorganització confederal a les poblacions càntabres de Maliaño i Santander. En 1933 realitzà la portada del llibre Aire de la calle, de José del Río. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, fou representant de la CNT en el Comitè del Front Popular d'Esquerres de Santander; en el Consell Interprovincial de Santander-Burgos-Palència, fins el gener de 1937; ocupà una regidoria a l'Ajuntament de Santander; i fou director general d'Instrucció Pública de la Junta de Defensa (Comitè de Guerra), entre altres càrrecs. Com a director general d'Instrucció Pública s'encarregà de la regulació, ordenació i funcionament de l'ensenyament en tots els nivells, així com de la custòdia i la conservació del patrimoni artístic regional. El gener de 1937 va fer una conferència, amb el doctor Elosu i Aristide Lapeyre, a Bordeus (Aquitània, Occitània) sota el títol «Las horas trágicas del pueblo español». L'1 de maig de 1937 participà en el míting al teatre Pereda de Santander amb Urano Macho Castillo. Quan el front Nord caigué a mans del feixistes, passà a zona republicana i, com a capità d'Infanteria, lluità al front de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. El juliol de 1939 pogué embarcar amb el vaixell Méxique cap a Santo Domingo (República Dominicana) i en aquesta illa treballà de colon agrícola. Després d'una passada per Cuba, a començaments de 1941 s'establí amb sa família a Mèxic i quatre anys després formà part de l'última Junta de la Delegació de la CNT. Realitzà dibuixos per a la publicació mexicana Renovación (1944). En 1946 pertanyia a l'Agrupació d'Estudis Socials i fou redactor i col·laborador del periòdic Acción. Favorable a l'acció clandestina a l'Interior, en 1947 fou membre de l'Agrupació de la CNT. Al país asteca treballà de periodista en la revista Tiempo i de tipògraf als tallers de la Comissió Nacional dels Llibres de Text Gratuïts de la Secretaria d'Educació Pública de Mèxic. En 1969 col·laborà en la revista Comunidad Ibérica. Un cop jubilat, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Santander. Jenaro de la Colina Blanco va morir l'11 de setembre de 1993 a Santander (Cantàbria, Espanya). Sa companya fou Concepción Gurría Cuevas (1910-1968) i un de sos fillsés l'escriptor, cinèfil i periodista José de la Colina. 

    Jenaro de la Colina Blanco (1906-1993)

    ***

    Antonio Castillo Durán

    - Antonio Castillo Durán: El 17 de març de 1914 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Castillo Durán. Fill d'una modesta família d'obrers agrícoles, milità al seu poble en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb els germans Juan, Julián i Miguel Arcas Moreda, en el grup anarquista«Justicia», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Apassionat lector, aconseguí una excel·lent formació autodidacta. Arran de cop feixista i d'haver intentat la resistència, el 21 de juliol de 1936 va ser delatat, detingut i tancat al vaixell-presó Cabo Carvoeiro, ancorat al Guadalquivir. Antonio Castillo Durán va ser afusellat, juntament amb el també anarcosindicalista Juan Fernández Fernández (Talega), el 21 d'octubre de 1936 –altres fonts citen el 22 d'agost– a la carretera Torreblanca (Alcalá de Guadaíra, Sevilla, Andalusia, Espanya), a l'altura de la Hacienda Dolores.

    ***

    Rafael Galindo Royo

    - Rafael Galindo Royo: El 17 de març de 1915 neix a Pitarque (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Rafael Galindo Royo, conegut com Mauro i Carmelo. Sos pares es deien Rafael Galindo i Benita Royo. Tinent d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola procedent de milícies, va ser enviat amb aquesta graduació per lluitar contra el feixisme enquadrat en el II Batalló de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió. Al final de la Guerra Civil ja tenia el grau de capità d'Infanteria. Fet presoner pels feixistes, el 28 de març de 1939 fou tancat a Alacant. Jutjat, va ser condemnat a 14 anys i vuit mesos de presó per un delicte d'«adhesió a la rebel·lió» i passà per diverses presons: Portaceli (València), Terol, Presó Habilitada de San Juan de Mozarrifar (Saragossa) i Torrero (Saragossa). El 25 d'abril de 1944 va ser excarcerat en llibertat condicional i després d'un temps a Pitarque, s'instal·là a Aliaga (Terol). El 21 de setembre de 1944 va ser detingut novament a Aliaga, però fou alliberat poc després. A Aliaga treballà de comptable i d'escrivent a la Companyia de Mines i Indústries d'Aliaga SA fins que aquesta desaparegué. El 27 de desembre de 1945 fou alliberat definitivament un cop la resta de la pena li havia estat indultada. En aquests anys milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. El 20 de març de 1947, arran d'una ona repressiva dirigida contra la CNT de la regió, s'integrà en el 17 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). Més tard actuà per la serra de Javalambre (Terol) i després de la mort d'Atanasio Serrano Rodríguez (Capitán), el 2 de novembre de 1949 a La Rodea (Cañizares, Conca, Castella, Espanya), agafà el comandament del 5 Sector de l'AGL. En 1950 executà el guerriller Máximo Plaza Soria (Roberto), acusat pels companys d'haver abusat d'Amadora (Rosita), d'Angelita (Blanca) i d'Esperanza Martínez García (Sole), tres germanes que s'havien integrat en la guerrilla amb son pare Nicolás Martínez Rubio (Enrique). A partir de l'estiu de 1950, quan l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó (AGLA) esdevingué Comitè Regional de la Resistència (CRR) i implicà la desaparició dels sectors, va ser nomenat responsable del Comitè de la Resistència de Conca, que comptava 15 guerrillers. En 1951 només tenia al seu comandament set guerrillers a la zona nord de Conca i Basilio Serrano Valero (Manco de la Pesquera) comandava nou al sud. El 7 de maig de 1951, amb Tomás Labatud Briones (Samuel), fou acusat d'executar Bernardo Montoya Almodóvar, pagès de Torrecilla. El 24 de maig de 1951 Rafael Galindo Royo va ser abatut, juntament amb Francisco Mariano Campillo (Chatillo de Sisante) i Hilario César García Lerín (Loreto), a La Marañada, al Chatarral de Reillo (Conca, Castella, Espanya), en un enfrontament amb la Guàrdia Civil, i les seves restes enterrades al cementiri civil de Reillo. En 1956 el cineastra Pedro Lazaga Sabater estrenà la pel·lícula Torre partida fonamentada en la vida de Rafael Galindo Royo. El maig de 2012 les restes dels tres guerrillers van ser exhumades i, un cop identificades a través de l'ADN, el 9 de febrer de 2013 van ser inhumades dignament pels seus familiars al mateix cementiri de Reillo sota una làpida de record dels guerrillers morts.

    ***

    Robert Léger (1936)

    - Robert Léger: El 17 de març de 1915 neix a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista, lluitador antifeixista i maçó, Robert Léger, també conegut com Regel Trebor. Es va diplomar a la parisenca Escola d'Hostaleria amb el primer premi i era membre de la Cambra Sindical Obrera dels Cuiners de París (CSOCP). En 1933 estava afiliat a la Joventut Anarquista Comunista (JAC), adherida a la Unió Anarquista (UA). En aquests anys col·laborà, sota el nom de Regel Trebor, en Le Réveil des cuisiniers --òrgan de la CSOCP--, Le Libertaire Syndicaliste i Le Libertaire. En 1934, quant les manifestacions extrema dreta, defensà la seu de la lògia maçònica «Grand Orient de France», situada al carrer Cadet, de l'atac dels «Camelots du Roy» i de membres de la Lliga de les Joventuts Patriòtiques (LJP). Durant les vagues de juny de 1936, va ser elegit delegat del Cercle de Joves Cuiners (CJC) i fou membre del seu comitè de vaga. En aquesta època s'adherí a la Federació Comunista Llibertària (FCL), sorgida d'una excisió de la UA, i al grup «Les Moules-à-Gauffres», on també militaven Charles Carpentier, Charles Cortvrint (Louis Mercier Vega), Félix Guyard (Felo, Lapin), Lucien Feuillade (Luc Daurat) i Jean Bernier, entre d'altres. En 1936 fou iniciat en una lògia francmaçònica del«Grand Orient de France». L'octubre de 1936 s'enrolà al centre de reclutament de les Brigades Internacionals, situat a la seu del Partit Comunista de França (PCE) al carrer Mathurin Moreau de París, i marxà el mes següent com a voluntari per lluitar a la guerra d'Espanya juntament amb altres membres del Sindicat de Cuiners. Va ser enviat a la caserna general de les Brigades Internacionals a Albacete (Castella, Espanya) perquè s'encarregués de les cuines i dels menjadors. Com que el van prendre per un bolxevic, també li van assignar la missió d'escoltar les converses dels milicians i delatar els elements anarquistes i trotskistes. Tot d'una denuncià aquests fets a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Albacete, i envià un informe sobre la situació política en les Brigades Internacionals a la UA. Reconegut per comunistes parisencs, va poder fugir dels agents estalinistes del Servei d'Informació Militar (SIM) per poc i gràcies a quatre cenetistes que l'escortaren armats en un tren fins a Barcelona. A la capital catalana se li assignà un lloc en un comitè de control fronterer a Portbou, enquadrat en un destacament de la«Centúria Sébastien Faure» del Grup Internacional de la Columna Durruti. Contrari a les execucions, més tard contà com, encarregat de vigilar un jove falangista de 15 anys acusat d'espionatge, l'alliberà abans de ser afusellat. Després dels«Fets de Maig» de 1937, retornà a París. El setembre de 1937, com a secretari general de les Joventuts Sindicalistes de la Confederació General del Treball (CGT), va ser detingut amb un centenar de companys llibertaris arran d'una gran batuda desencadenada després d'haver-se comès un atemptat contra la seu de la patronal. Mentre estava tancat per «possessió d'armes i d'explosius», el PCF, que no li perdonà mai la seva «traïció» a Espanya, llançà una campanya de desprestigi acusant-lo de ser un membre de La Cagoule --nom donat per la premsa a la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)-- que fou resposta per una carta de suport de companys voluntaris (Martín, Mayol, Turmo, Guirand, Cerezuela, Milani, Manuel García i F. Vila) de la«Centúria Sébastien Faure». El 26 d'octubre de 1937 va ser condemnat per la XIV Cambra Correccional a 13 mesos de presó prorrogables i a 1.000 francs de multa per«possessió il·legal d'armes». Més tard treballà a diversos restaurants (Scribe, Saint Maurice, al de l'Estació de Lió, etc.) i també fou responsable de les cuines del Cercle de les Nacions, lloc on, durant l'Ocupació, allotjà i auxilià, amb sa companya Eugénie Szymanski, nombrosos polonesos evadits als quals ajudà a creuar la línia de demarcació per Molins (Borbonès, Alvèrnia, Occitània). En 1940, com a inspector i conseller tècnic de l'Auxili Nacional del Govern de Vichy, organitzà l'avituallament de les poblacions bombardejades i el control tècnic de les inspeccions higièniques dels restaurants. El juliol de 1942, arran de la«Batuda del Velòdrom d'Hivern», salvà alguns dels jueus detinguts. Va fer d'agent d'enllaç en el grup «Ceux de la Libération» (Els de l'Alliberament) de la Resistència. Després de l'Alliberament, va ser nomenat administradors de les cantines escolars parisenques i responsable de la Cantina de Premsa, al carrer Réaumur de París. Falsament acusat pels comunistes, se li va obrir un procés per «complicitat amb l'enemic», del qual va sortir totalment absolt. Durant elsúltims anys de la seva vida laboral exercí d'assessor culinari d'un gran grup de la indústria alimentària i en 1975 es retirà. Sempre blasmà contra el «fast-food destructor del petit restaurant familiar, estudiantil o obrer». Va ser condecorat amb la medalla de l'Acadèmia Culinària. En 2005 Michel Léger publicà la biografia de son pare sota el títol De brigades en brigades.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Caricatura de Jules Jouy

    - Jules Jouy:El 17 de març de 1897 mor a París (França) el cantautor, escriptor i poeta anarquista, pioner de la cançó social, Louis Jules Jouy, conegut sota el pseudònim de La chanson fait homme. Havia nascut el 27 d'abril de 1855 a París (França) en una família molt modesta. Després d'una infància pobre, marcada per la Comuna de París, i d'estudiar primària, va exercir diversos oficis (carnisser, pintor de porcellana, etc.). Quan tenia vint anys el cridaren a files i va entrar en el servei auxiliar de l'Exèrcit, a causa d'una malformació al braç dret. Lector compulsiu, des de jove va escriure poesia i cançons de manera autodidacta. En 1876 començà a publicar en Le Tintamarre cançons i articles sobre els seus temes predilectes: l'anticlericalisme, la injustícia, l'anarquisme, tot d'allò més macabre, humorístic, pornogràfic i escatològic. El setembre de 1878 participà en la fundació de Le Sans-Culotte, periòdic republicà virulent que lluita per l'amnistia dels communards i combat el clericalisme. Fou membre dels clubs literaris dels Hydropates i dels Hirsutes, i freqüentà el Chat Noir --fundà amb una colla de dissidents el Chien Noir--, fent les seves actuacions als cabarets de Montmartre (L'Eldorado, La Scala, Le Pavillon de l'Horloge, Le XIX Siècle, Le Parisiana, La Gaîté, A Ba-Ta-Clan, Les Ambassadeurs, L'Européen, L'Edèn-Concert, L'Alcazar d'Été, etc.). Va escriure unes 4.000 cançons socials que evoquen la misèria del món obrer i que més tard van interpretar les celebritats de l'època (Yvette Guilbert, Thérésa, Marguerite Dufay, Polin, Bonnaire, Marguerite Réjeane, Anna Judic, Félix Galipaux, Fragson, Paulus, Sulbac, Mévisto Aîné, Kam-Hill, Coquelin Cadet, Aristide Bruant, etc.). En 1882 redactà i publicà l'únic número del Journal des merdeux. En 1886 formà part del grup anarquista «La Lliga dels Antipropietaris». Va col·laborar en el periòdic Le Crit du Peuple, de Vallès, on va publicar durant anys «La chanson du jour», i després en Le Parti Ouvrier. S'oposarà a la temptativa de dictadura del general Georges Boulanger i contribuirà, amb les seves cançons, a ridiculitzar aquesta «aventura». També va fer de «negre» de força autors coneguts. En 1893 publicà nombroses cançons violentament antisemites en La Libre parole illustrée d'Éduard Drumont. Amant de la broma, però també entremaliat, s'haurà de batre en diverses ocasions en duel. Però la seva obsessió pel macabre, per la guillotina --la seva cançó La Veuve tingué un gran èxit-- i per la mort, juntament amb l'abús del tabac i de l'absenta, el faran enfollir, i el maig de 1895 serà internat a la clínica psiquiàtrica del carrer parisenc de Pictus, on morirà dos anys més tard. Jules Jouy fou enterrat el 20 de març de 1897 al cementiri parisenc de Père-Lachaise (53 divisió, tercera línia, U, 13). Va publicar reculls de les seves cançons, com ara Les chansons de l’année 1887 (1888), Chansons de Bataille (1889), La chanson des joujoux (1890) i La muse à bébé (1891). En 1997 Patrick Biau li va consagrar una biografia: Jules Jouy (1855-1897). Le«poète chourineur».

    ***

    Notícia de la mort de Johann Most en el "Chicago Tribune" (18-03-1906)

    - Johann Most:El 17 de març de 1906 mor a Cincinnati (Ohio, EUA) el propagandista anarquista alemany Johann Most. Nascut el 5 de febrer de 1846 a Augsburg (Baviera, Alemanya), treballarà d'enquadernador. A l'empara del seu gremi, pren contacte amb la secció suïssa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). D'antuvi socialdemòcrata (1870), s'estableix a Àustria on comença a pronunciar els seus primers discursos. Detingut, és condemnat a cinc anys de presó, però finalmentés amnistiat el 9 de febrer de 1871 i expulsat. Entrà a Alemanya, on continua les seves activitats d'agitador i es dedicà al periodisme. Elegit al Reichstag en 1874, tanmateix és condemnat a presó nombroses ocasions pels seus encesos discursos, que el portaran a l'exili al Regne Unit en 1878. Hi publicarà el periòdic Freiheit (Llibertat) i arran d'un article que glorifica l'atemptat contra el tsar Alexandre II, és condemnat a 16 mesos de treballs forçats. Quan acaba la pena, s'exilia als Estats Units en 1882. Influenciat per les idees de Kropotkin, esdevindrà enterament anarquista. Partidari de la propaganda pel fet, edita una petita guia de com fer i col·locar bombes, després d'haver treballat en un fàbrica de dinamita, fet que li valdrà el pseudònim de Dynamost. Va ser el mestre de molts anarquistes de renom, com ara Emma Goldman, Alexander Berkman o Errico Malatesta. L'11 de maig de 1886 és detingut a Nova York després d'un míting i condemnat el 2 de juny a un any de presó per incitació al motí. Després publicarà als EUA el periòdic Freiheit, que serà l'obra de sa vida. És autor de Die Gottespest (La pesta religiosa), Die Freie Gesellschaft (La Societat Lliure), El comunisme llibertari, Reminiscències parlamentàries, L'Anarquia, entre altres obres.

    ***

    Jules Sellenet

    - Jules Sellenet: El 17 de març de 1941 mor a Argenteuil (Illa de França, França) el militant anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Jules Sellenet, també conegut com Francis Boudoux. Havia nascut el 18 de juliol de 1881 a Sant-Etiève (Arpitània). En agost de 1904 va desertar del seu regiment i canvia d'identitat amb els papers d'un company. Ferrer de professió, va ser secretari del sindicat de Longwy i va prendre part en la vaga d'agost de 1905. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista, és detingut el novembre de 1905 com a desertor. Alliberat, tornarà a ser condemnat nombroses vegades per «delictes» lligats a conflictes laborals. En 1910 el sindicat dels obrers metal·lúrgics d'Auboué, d'on era el secretari, el denuncia com a agent provocador al servei d'un mestre de forges. Aquesta acusació (calumniosa o vertadera) si més no astorant, serà represa en la postguerra pels comunistes. Mobilitzat durant la Gran Guerra, reprendrà la seva militància sindical i anarquista. L'11 de gener de 1924, a la sala parisenca de la Grange-aux-Belles, és ferit en un míting que termina en una brega entre anarcosindicalistes i comunistes (dos anarquistes hi van morir de ferides de bala). En 1926 esdevé secretari de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), escissió radical de la CGT fundada per Pierre Besnard i ell mateix. En 1936 marxa a Espanya i combat en les files de la Columna Durruti.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    La Sexta, El Pais, ABC, Tele5, Antena 3, RTVE y un larguísimo etcétera están haciendo con la crisis de Crimea lo mismo que han hecho casi siempre los grandes medios de comunicación ante los  conflictos internacionales: desinformar a la población (o, en el mejor de los casos, informarla muy parcialmente, que viene a ser lo mismo).

    Quien se informe como lo hace el 95% de la gente, mirando las noticias mientras cena, escuchando un rato la radio del coche y dando un rápido repaso a los grandes titulares de prensa, es imposible que tenga una idea siquiera aproximada sobre lo que está sucediendo en éste y otros casos similares. La guerra de Crimea de 1853 fue un conflicto imperialista de libro para el control de vías comerciales y zonas de influencia económica. ¿Sabéis de qué hablaban los periódicos franceses y británicos antes de enviar al personal a luchar contra los rusos y a  morir como chinches en Crimea? Pues de la gestión de los Santos Lugares, de los enfrentamientos físicos entre peregrinos y de la actitud prepotente de los cristianos ortodoxos amparados por el zar. Parece cachondeo pero, lamentablemente, no lo es. Como tampoco es cachondeo que USA invadiera Afganistán para vengar los atentados del 11-S y acabar con Al-Qaeda (objetivo plenamente conseguido, como todos sabemos) o que invadiéramos Irak, España también, porque Saddam Hussein tenía armas de destrucción masiva.

    Aquí no va a llegar la sangre al río porque Rusia es mucha Rusia y porque los suministros de gas son los suministros de gas. Pero, en todo caso, se me había ocurrido utilizar este artículo para plantear algunas preguntas muy concretas que permitieran al interesad@ controlar algunas cosillas de las que no se le hubiera informado. Por ejemplo, iba a preguntar : "Sabía Vd que en el actual gobierno de Ucrania hay hasta tres partidos de extrema derecha, uno de los cuales controla fuerzas paramilitares?", "¿Sabía Vd. que, desde el año 1475, Crimea ha estado bajo control turco durante 297 años, bajo control ruso durante 240  y sólo 60 ha sido parte de la República de Ucrania (37 de los cuales en el marco del  Pacto de Varsovia)?" ; "Sabía Vd. que Crimea se integró en la República de Ucrania por una decisión unilateral del Presidente de la URSS, Nikita Krushev en 1954?". "Sabía Vd. que, de los 23 años en que Crimea ha formado parte de una República de Ucrania independiente, 16 lo ha hecho como un estatuto diferenciado del resto de territorios ucranianos, con una constitución propia y una bandera casi idéntica a la rusa?".

    Pero, cuando ya tenía redactadas las preguntas, me he dado cuenta de que tú no eres representativo de la mayoría, tú eres de los que se informan en sitios raros como este bloc, y entonces he comprendido que todo este lío de la prueba se me había ido al carajo. Mala pata!


    0 0

    El grup municipal MÉS per Palma (PSM-E i IV) ha presentat una proposta d'acord per al proper ple de l'Ajuntament de Palma per tal de resoldre el problema dels vestidors que té el Club Esportiu Sant Jordi.

    Proposta adjunta que podeu llegir: Proposicio del grup MES Esports_VestidorsSantJordi.pdf


     


    0 0

    A Alternativa per Pollença hem registrat una moció demanant que l’Ajuntament reclami la devolució del “cèntim sanitari” de manera conjunta amb altres municipis i posar-se a disposició dels ciutadans per poder sol·licitar la devolució del cèntim sanitari.

    __________________________________________________________________________________

    Tenint en compte que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha emès una sentència en que declara incompatible amb la legislació comunitària el denominat “cèntim sanitari” sobre els hidrocarburs i que la seva sentència té caràcter retroactiu consideram que és el deure de l’Ajuntament recuperar els doblers públics que s’han pagat de forma injusta.

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Es calcula que les empreses i particulars a les Balears poden reclamar fins a 200 milions d'euros corresponents al tram estatal de l'impost, en vigor  entre 2002 i desembre de 2012, i 28 milions més de l'autonòmic  (4,8 cèntims per litre entre l'1 de maig de 2012 i el final del 2012).  Cal dir que el Govern balear del PP va introduir el seu tram quan ja havia nombrosos indicis que apuntaven a la il·legalitat de l'impost.

    Segon alguns misser existeixen arguments per defensar la devolució  des de gener de 2002 fins desembre de 2012 (i no únicament respecte als darrers quatre anys no prescrits). L'instrument jurídic seria una reclamació d'ingressos indeguts entre  març de 2010 fins desembre de 2012 (anys no prescrits) i a través d'una reclamació patrimonial per a les quantitats de 2002 fins febrer 2010.

     

    En aquest moment ja ha hagut peticions dels grups de l’oposició de la recuperació del cèntim sanitari al menys a tres municipis de Mallorca; Artà, Manacor i Sa Pobla,

    El que demanam a la nostra moció és calcular les xifres que es poden reclamar, procedir a la seva reclamació si s’escau de manera conjunta amb altres municipis i posar a disposició dels ciutadans els serveis d’informació municipal i formularis per sol·licitar la devolució.

    El jueves

     


    0 0

    Fotografies antigues.

    Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme


    Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.


    En el llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla el lector pot anar aprofundint en molts d'aspectes de la nostra història local i veure moltes fotografies antigues. Unes de començaments del segle vint, altres del temps de la dictadura franquista.

    Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

    Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.


    Sa Pobla mesos abans de la guerra civil. La República va provar de promocionar la dona, amb el dret al vot i a la cultura. El feixisme aturà en sec aquesta experiència que considerava idea dels "bolxevics".

    Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".


    Amb la victòria del feixisme les dones mallorquines tornaren al seu lloc "natural", és a dir a la llar, la família i la màquina de cosir. En la fotografia podem veure una escola poblera on s'ensenyava les dones a cosir.

    Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

    La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

    El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

    El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

    Miquel López Crespí


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Article publicat a mallorcadiario:

    Els governs de Rajoy i Bauzá manifesten la seva satisfacció per les xifres macroeconòmiques, per les xifres de les grans empreses, les empreses que estan a l’IBEX,... però poca, molt poca atenció cap a la microeconomia, cap els autònoms o cap a la petita i mitjana empresa.

    Els autònoms, les micro i petites empreses són l’autèntica base i motor de la nostra economia. Són ells qui conformen el veritable teixit productiu social. Són ells qui acaben empenyent l’economia. La micro, petita i mitjana empresa conformen el 98% del nostre teixit empresarial.

    Tot i això, se’ls hi ha prestat poca o cap atenció. Així als autònoms simplement sols s’hi ha establert  una base mínima de cotització, amb molt poques contraprestacions socials (atur, maternitat...), un règim fiscal molt poc incentivador i no se’ls hi ha permés de facto acudir a l’expedient de concurs de creditors en cas de fallida (la qual cosa suposa un greu problema estructural)

    Ara que s’ha posat de moda la paraula emprenedor, hem descobert que són els nostres autònoms de sempre. I ara ens hem donat compte de les enormes dificultats i traves que tenen aquests treballadors per compte pròpia per tirar envant, especialment en aquesta època de crisi. Així a la pujada injustificada de l’electricitat de fins el 60%, hi hem d’afegir la pujada de les cotitzacions a principis d’any. Afegir que les recents mesures anunciades pel govern estatal relatives a la tarifa plana, quasi no els beneficiaran.  I que la única proposta a favor dels autònoms que va poder defensar en un recent debat el president Bauzá, fou l’IVA de caixa, iniciativa que les pimes i autònoms consideren un autèntic fracàs.

    La millor temporada turística de la història a les illes Balears (el 2013 rebérem gairebé 13 milions de turistes), no ha impedit taxes d’atur per damunt del 22%.

    El nostre model econòmic basat en el monocultiu turístic i en la construcció no ha impedit que any rere any anem perdent posicions en la renda per càpita disponible. No s’ha impedit que cada vegada siguin més les famílies que no arriben a finals de mes. Un de cada quatre ciutadans en risc d’exclusió social. No hi ha hagut prosperitat compartida. I la remuneració mitjana pels assalariats de Balears està per davall de la mitjana.

    Per això des del grup MÉS hem proposat un gran debat sobre el model econòmic que tenim. La necessitat de redreçar un model que ara enfonsa més la indústria, que no aposta per les noves tecnologies ni per la innovació i la recerca.

    També per això des del grup MÉS pensam que es fa necessari un nou estatut per l’autònom, un quadre de mesures veritablement estructurals que ajudin i estimulin els autònoms, però sobretot que establesquin un sistema basat en la justícia i proporcionalitat de la seva activitat i els seus ingressos.

    I també per això des del grup MÉS proposam que totes i cada una de les accions del govern vagin en línia de la responsabilitat social, de la prosperitat compartida i de l’economia del bé comú.

     


    0 0

    [18/03] Comuna de París - Bandera Roja - Bandera negra - «L'Anarchia» - Atemptat d'Schinàs - Evasió de Punta Carretas - Míting pro amnistia - «L'Internazionale» - Enterrament de Rueda - Descaves - Le Flaouter - Bonomini - Rebolé - Ruiz Borao - Lami - Guerdjikov - Pla - Grangel

    Anarcoefemèrides del 18 de març

    Esdeveniments

    "Els canons del 18 de març", de Tardi

    - Comença la Comuna de París: El 18 de març de 1871 comença la insurrecció popular que va instaurar la Comuna de París (França). Mentre que París és assetjada pels exèrcits prussians, Thiers, president del govern de Defensa Nacional, ordena a un exèrcit de 20.000 soldats regulars d'anar a recuperar els canons que es troben en posició a les altures de Montmartre; però la població, especialment un gran contingent de dones, que s'oposà a la mesura, envolta la tropa. El general Lecomte ordena el foc, però els soldats es neguen a disparar i el detenen juntament amb el general Thomas, excomandat de la Guàrdia Nacional que havia disparat els treballadors en 1848. Ambdós són afusellats per la gentada enfurida; és el començament de la revolució. Grups d'insurgents s'escampen per la ciutat i les autoritats atemorides es repleguen catastròficament a Versalles. Els revolucionaris s'avenen i els blanquistes proposen marxar sobre Versalles per derrocar el govern, però malauradament aquest idea no és seguida. La Comuna de París es proclamarà el 28 de març.

    ***

    La bandera roja

    - Manifestació de la Bandera Roja: El 18 de març de 1877, en una manifestació que commemora l'aniversari de la Comuna de París que recorre els carrers de Berna (Berna, Suïssa), es produeixen enfrontaments a la plaça de l'Estació entre els obrers de la Federació del Jura armats amb bastons --escalivats que cada any siguin atacats per matons pagats pel poder--  i la policia sabre en mà, malgrat que la manifestació va ser autoritzada pel governador civil, però amb la prohibició expressa de no portar cap bandera roja. El motiu que engegà l'acarament va ser l'intent per part de la policia de prendre la bandera roja que portava l'anarquista Adhémar Schwizguébel.  En aquesta manifestació es va cantar per primer cop la coneguda cançó anarquista Le Drapeau Rouge, de Paul Brousse, sobre text de James Guillaume, basada en la música d'una cançó patriòtica suïssa (Armons-nous enfants de l'Helvétie). Aquest primer enfrontament a Suïssa entre anarquistes i policia donarà lloc a un procés on una trentena de manifestants seran condemnats a penes entre 10 i 60 dies de presó. Aquest fet històric serà finalment conegut com la«Manifestació de la Bandera Roja» i significarà la radicalització de la Federació del Jura.

    ***

    "La bandera negra", gravat de Falké

    - Adopció de la bandera negra: El 18 de març de 1882, durant un míting a la sala Flavié de París (França), Louise Michel, desitjant dissociar-se clarament dels socialistes autoritaris i dels parlamentaristes, es pronuncia sense ambigüitat per l'adopció del la bandera negra per als anarquistes:«Ja n'hi ha prou de bandera roja, banyada amb la sang dels nostres soldats. Enarboraré la bandera negra, portant dol pels nostres morts i per les nostres il·lusions.» Un any més tard, el 9 de març de 1883, brandirà un vell pedaç negre fermat al pal d'una granera durant una manifestació d'aturats, fet que li portarà la detenció. El 12 d'agost de 1883, un periòdic editat a Lió (Arpitània) portarà el títol Le Drapeau Noir.

    ***

    Portada del primer número de "L'Anarchia"

    - Surt L'Anarchia: El 18 de març de 1890 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana L'Anarchia. Esce quando può (L'Anarquia. Surt quan pot). El periòdic va ser fundat per la colònia anarquista italiana exiliada a Marsella, força nombrosa aleshores, i que es reunia diàriament al «Bar de la Dégustation», al 30 Quai du Port. Entre els militants d'aquesta colònia destacaven Alfredo Baccherini, Decimo Garinei, Gorini, Gaetano Naglia, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, tots relacionats amb aquest periòdic. La publicació no portava preu i convidava els lectors a decidir amb total llibertat la forma de participar-hi en el finançament. Només va sortir un altre número, l'abril de 1890, per manca de cabals i perquè Naglia va ser condemnat a un mes de presó arran de ser detingut portant dinamita. El gerent del primer número, consagrat sobre tot a la Comuna de París, fou Charles Mercier i el del segon Louis Morel, francesos ambdós. La tresoreria la portà Victor Villagi. Publicà alguns textos en francès. Només un article va ser signat, el poema Justice, de Théodore Jean.

    ***

    L'atemptat d'Schinàs segons un dibuix de l'època

    - Atemptat d'Schinàs: El 18 de març de 1913, a prop de la Torre Blanca de Tessalònica (Macedònia, Grècia), l'anarquista Alexandros Schinàs (Alekos) assassina d'un precís tret el rei Jordi I de Grècia, de visita a aquesta ciutat que havia estat recentment presa per l'exèrcit grec en la guerra contra Bulgària. Detingut, Schinàs fou torturat per la policia amb la finalitat de fer-li confessar els noms de pretesos còmplices. El 6 de maig d'aquell any va ser trobat defenestrat des del tercer pis de la comissaria de Tessalònica; difícil saber si es va suïcidar per fugir de les tortures o fou llançat al buit per la policia.

    ***

    Carboneria "El Buen Trato" on es planejà i materialitzà la fuita

    - Evasió de Punta Carretas: El 18 de març de 1931 al penal de Punta Carretas, a Montevideo (Uruguai), tres anarquistes expropiadors catalans, Jaime Tadeo Peña, Agustí García Capdevila i Pere Boadas Rivas, i Vicente Salvador Moretti --que havien estat detinguts el 9 de novembre de 1928 després de l'atracament de la Oficina de Canvi Messina--, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadeixen d'aquesta cèlebre presó després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Parades i Fernando Malvicini. Una pancarta palesava l'ajuda anarquista: «La solidaritat entre els anarquistes no és una simple paraula escrita.»

    ***

    Ressenya del míting apareguda en "El Heraldo de Madrid" (19 de març de 1931)

    - Míting pro amnistia: El 18 de març de 1931 se celebra a la Casa del Poble de Gijón (Astúries, Espanya) un míting pro amnistia. Hi van parlar Segundo Blanco González, Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán, Mariano Merediz i Eduardo Barriobero y Herrán. Els oradors demanaren una amnistia general, indult i revisió dels processos en els quals molts de companys anarcosindicalistes i anarquistes van ser condemnats per delictes comuns que no havien comès. Es redactà un telegrama dirigit a Juan Bautista Aznar-Cabañas, president del Consell de Ministres, demanant-li l'amnistia. A l'acte assistiren al voltant de 5.000 persones. Els actes demanant l'amnistia van ser molt nombrosos en els mesos anteriors a la proclamació de la II República espanyola.

    ***

    Capçalera de "L'Internazionale"

    - Surt L'Internazionale: El 18 de març de 1966 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del bimensual anarquista L'Internazionale. Quindicinale Anarchico. La capçalera va ser creada en 1901 per Errico Malatesta. La periodicitat va canviar de bimensual a mensual, per acabar en bimestral. Va portar dos subtítols més: «Periodico anarchico» i «Periodico anarchico iniziato da Errico Malatesta nel 1901». El gerent responsable va ser Pio Turroni i el director Luciano Farinelli. Van col·laborar Massimo Luciano Consoli i Adelchi Pantaloni, entre molts altres. S'imprimia a Casa Malatesta d'Ancona. L'últim número va ser el de març i abril de 1993.

    ***

    Especial sobre Agustín Rueda en la "Soli"

    - Enterrament d'Agustín Rueda: El 18 de març de 1978 és enterrat a Sallent (Bages, Catalunya) el jove anarquista, assassinat a cops a la presó de Carabanchel (Madrid), Agustín Rueda Sierra. Des de primeres hores del matí la situació a Sallent i a tota la conca minera era de vaga general. Els establiments comercials obriren durant algunes hores per evitar el desproveïment durant el cap de setmana. Sobre les quatre de la tarda es van concentrar més de 3.000 persones al barri miner de La Botjosa, on havia viscut Agustín Rueda. La comitiva va cobrir després en absolut silenci els dos quilòmetres que separen aquesta zona del centre de la localitat. Una bandera roja i negra de la CNT i una altra negra anarquista, així com diverses pancartes al·lusives a la mort d'Agustín Rueda, presidien la manifestació. Els manifestants no van corejar cap eslògan. Una comissió es va dirigir fins al dipòsit de cadàvers i portà a coll el fèretre, cobert amb una bandera de la CNT, fins el nínxol on el cadàver va ser inhumat. Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va pronunciar unes paraules de condemna de l'assassinat del jove llibertari i els presents entonaren A les barricades. El sepeli va ser constantment vigilat per forces de la Guàrdia Civil. Aquest mateix dia també es va conèixer el text d'una carta oberta que Agustín Rueda havia dirigit a l'opinió pública a través d'un excompany de cel·la de la presó de Girona, on havia estat internat abans de ser traslladat a la de Carabanchel. En aquesta carta Agustín Rueda denunciava la política del Govern en matèria penitenciària, que no ha millorat les condicions de vida, alimentació, assistència mèdica, cultura i tractament que els presos reben. També fa una crida a la societat i subratlla el caràcter no perillós dels presos comuns, que han arribat a la seva situació a conseqüència del feixisme; demana una oportunitat perquè els reclusos puguin rehabilitar-se, així com un indult que els brindi la possibilitat de transformar-ne l'existència en llibertat com un dret que els pertany. La carta acaba reiterant la petició d'indult, la reforma del codi penal i del sistema d'institucions penitenciàries i la legalització de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Lucien Descaves

    - Lucien Descaves: El 18 de març de 1861 neix a París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Descaves. El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdic Grenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per «injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la«Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la «Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors,Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution, L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux, Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste, Le Grand Soir,L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària --La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.--, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais. Altres obres seves són La Teigne (1886) --on farà un homenatge a son pare,gravador en talla dolça--, La Caserne, misères du sabre (1887),La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres. En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. Lucien Descaves va morir el 6 de setembre de 1949 a París (França). El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Notícia del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el periódic "Le Populaire de Paris" del 22 de març de 1924

    - Pierre Le Flaouter: El 18 de març de 1884 neix a An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya) l'anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Marie Le Flaouter, conegut com Flotter. Entre 1906 i 1907, durant el seu servei militar, assistí nombroses vegades vestits de militar d'Artilleria a la Borsa del Treball d'An Oriant i participà en la creació de les Joventuts Sindicalistes. Un cop llicenciat, esdevingué carter rural a Plourin (Cantó de Ploudalmézeau, Bretanya), on era considerat com un «republicà avançat». A finals de 1909 entrà com a obrer auxiliar a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i s'instal·là en aquesta població. Cap el 1911 esdevingué secretari del Sindicat de la Construcció i, segons la policia, fomentà totes les vagues de la construcció que tingueren lloc a la localitat en aquells anys. El febrer de 1913 va ser nomenat dipositari del periòdic L'Ouest-Éclair, a Le Mans (País del Loira, França). El 17 de maig de 1910 es va casar a Brest amb Louise Rannou i pocs dies després, 24 de maig, va ser inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra, sota el nom de Flotter, col·laborà en Le Libertaire. El març de 1923 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa Social (CDS), que ràpidament es va transformar en el Comitè General per l'Amnistia (CGA). El desembre de 1923 abandonà el citat càrrec. En aquesta època regentà una llibreria al número 46 del bulevard Beaumarchais de París (França) i esdevingué confident de la policia, tenint com a enllaç de la Prefectura de Policia l'inspector general Auguste Lannes, cunyat de Raymond Poincaré, aleshores president del Consell de Ministres francès. Implicat en l'«Afer Daudet», molts consideraren, entre ells André Colomer, que havia estat ell qui havia denunciat Philippe Daudet a la policia i que aquesta l'havia assassinat; en 1925 publicà la seva versió dels fets en el llibre Comment j'ai tué Philippe Daudet. Contribution personnelleà l'enquête sur la mort d'un jeune homme. El 21 de gener de 1925 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «tràfic d'objectes obscens i ultratge a les bones costums» arran d'haver trobar el soterrani de la seva llibreria parisenca una col·lecció d'obres i gravats considerats pornogràfics. Un mes després, abandonà París i marxà cap a Nantes (País del Loira, França). Cap el 1927 va fer de pastisser a Douarnenez (Douarnenez, Bretanya). En 1935 figurava en una llista d'anarquistes del Baix Loira, on es citava que treballava de venedor ambulat i vivia a Nantes. Posteriorment es traslladà a Vertou i es relacionà amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). En 1979 la revista La Bretagne Réellle li publicà el llibre Pour vivre très vieux en bonne santé! Pierre Le Flaouter va morir l'1 de juny de 1981 a Vertou (País del Loira, França). Segons May Picqueray, va morir portant-se el secret d'«Afer Daudet».

    ***

    Ernesto Bonomini

    - Ernesto Bonomini: El 18 de març de 1903 neix a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. De ben jovenet es va interessar per les idees socialistes i esdevé un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes --més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry. Ernesto Bonomini va morir el 6 de juliol de 1986 a Miami (Florida, EUA).

    ***

    Gabriel Rebolé Redín

    - Gabriel Rebolé Redín: El 18 de març de 1915 neix a Nabaskoze (Zaraitzu-Erronkari, Navarra) el militant anarcosindicalista Gabriel Rebolé Redín, a vegades citat com Rebolet. Es va criar a Irunberri (Irunberrialdea, Navarra). D'antuvi agricultor, en 1932 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Pasaia-Errenteria de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Sant Sebastià, durant la guerra lluità en el Batalló Malatesta com a tinent de metralladores als fronts de Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. Quan va caure Astúries, passà a França i arribà amb un pesquer a Barcelona, on s'enrolà com a tinent en la 87 Brigada del Cos de Carrabiners, que lluità a Terol, i acabà de tinent en la Brigada 211, que combaté als sectors de les Coves de Vinromà i de Móra de Rubiols i al front de Sogorb. Més tard va prestar servei en la 126 Brigada de la 26 Divisió. L'abril de 1939 caigué pres a València i, després d'una temporada a Irunberri, fou jutjat en consell de guerra el 14 de setembre de 1939 a Pamplona per«adhesió a la rebel·lió»; el fiscal li demanà 26 anys i vuit mesos i el«defensor» obtingué la pena de mort a causa de la seva«perversitat». Patí presó a Pamplona i treballs forçats a Màlaga i Algesires, fins a finals de 1943. El novembre de 1945 passà a França i fou reclòs als camps de refugiats de Gurs i de Mérignac. Després marxà a fer feina a Bagnères-de-Bigorre. Treballant fent carbó de llenya, va acabar tuberculós i fou enviat a Tarba i a Kanbo el juny de 1946. A partir de 1947 participà en les activitats del grup de Bordeus de la CNT reformista. En 1952 vivia a Kanbo i després a Anglet i militava en la CNT escindida. En 2007 passà una temporada a Irun i participà en diversos actes de memòria històrica. Gabriel Rebolé Redín va morir el 24 de febrer de 2008 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i deixà escrita una biografia inèdita: Mi guerra de España.

    Gabriel Rebolé Redín (1915-2008)

    ***

    Rafael Ruiz Borao a la Presó Central de Burgos

    - Rafael Ruiz Borao: El 18 de març de 1938 neix el militant anarquista, i després comunista, Rafael Ruiz Borao. Membre de les Joventuts Llibertàries, el setembre de 1962 va ser detingut, amb Eliseo Bayo Poblador i José Ronco Pecina, a Saragossa (Aragó, Espanya) sota l'acusació de pertànyer a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de difondre el seu òrgan d'expressió clandestí Juventud Libre. Els tres detinguts van ser traslladats a la Direcció de Policia de la Via Laietana de Barcelona (Catalunya), on va ser torturats durant 17 dies. El 17 de novembre de 1962 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid (Espanya) i condemnat a tres anys de presó –Eliseo Bayo i José Ronco van ser condemnats en el mateix judici a 11 anys cadascun. Tancat a la Presó Central de Burgos (Castella, Espanya), s'afilià, ben igual que Eliseo Bayo, al Partit Comunista d'Espanya (PCE). El 22 de novembre de 1963 se li concedí la llibertat condicional. Quan va sortir, continuà militant en el PCE i fou un dels fundadors de Comissions Obreres (CCOO) a Aragó. Entre 1968 i 1970, per les seves activitats clandestines va ser detingut, jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) i condemnat.

    Rafael Ruiz Borao

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Dagoberto Lami

    - Dagoberto Lami: El 18 de març de 1924 mor a Soriano del Cimino (Laci, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Dagoberto Lami. Havia nascut el 18 de gener de 1894 a Pontedera (Toscana, Itàlia). Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi. Començà a militar en la Federació de Joves Socialistes (FJS) de Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino), acabà esdevenint anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a fuster a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia, i prengué part activa en l'agitació anarcosindicalista i en les vagues de la zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1921, arran d'un míting on son germà Mario fou l'orador celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut, juntament amb Antonio, i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un policia de paisà que es trobava entre els assistents. Son germà Mario, considerat l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que Ottorino. El 4 de maig de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son germà Antonio fou absolt, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va ser enviat a la penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la presó política de Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18 de març de 1924 en estranyes circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i Spartaco.

    ***

    Mikhael Guerdjikov (1903)

    - Mikhael Guerdjikov:El 18 de març de 1947 mor a Sofia (Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Havia nascut el 26 de gener de 1877 a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) en un família benestant i cultivada --son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia. Va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries --portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà--, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats «Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda (Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer«heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir a Sofia. El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.

    Mikhael Guerdjikov (1877-1947)

    ***

    Cartell de la Columna Ibèria, obra de Monleón

    - Salvador Pla Paula: El 18 de març de 1981 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Salvador Pla Paula. Havia nascut en 1907 a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià). De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1932 fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries a València. En 1933 intervingué en un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia a l'Ateneu Llibertari d'Ontinyent. Durant els anys republicans col·laborà en El Libertario, Solidaridad Obrera i La Voz de las Artes Blancas. L'1 de gener de 1937 entrà a formar part, per les Joventuts Llibertàries, en el Consell Municipal de l'Ajuntament d'Ontinyent, però el 29 de gener de 1937 dimití per«necessitats internes de l'organització». L'1 de desembre de 1937 entrà a formar part d'un nou Consell Municipal del municipi, presentant la dimissió com a regidor el 8 d'abril de 1938. Després lluità enquadrat en la Columna Ibèria al País Valencià i a Terol. En acabar la contesa s'exilià a França, on patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial fou internat al camp d'Argelers. Quan preparava la seva evasió amb un altre company, Joan Anglès, fou traslladat al fort de Cotlliure, on l'abril de 1941 intentà evadir-se. Ficat en una masmorra, el 20 d'abril de 1941 fou deportat a Algèria amb el vaixell «Djebel Amour». Just arribar a Orà, fou enviat el 24 d'abril al camp de concentració de Djelfa. Després, aconseguí fugir-hi amb El Barbudo i altre company. Amb l'Alliberament, treballà a la comarca de Tarn i ocupà càrrecs orgànics en la Federació Local de la CNT ortodoxa d'Albi, alhora que participà en la reorganització de la CNT d'Ontinyent en l'Exili. En 1948 publicà articles en CNT de París. Entre 1961 i 1972 fou secretari de la Comissió de Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'Exili.

    ***

    Pilar Grangel (1941)

    - Pilar Grangel:El 18 de març de 1987 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) la pedagoga racionalista i militant anarcosindicalista Maria del Pilar Grangel Arrufat --citat els llinatges sovint com Granjel i Arrufas. Havia nascut el 19 d'octubre de 1893 a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià). Instal·lada a Barcelona (Catalunya), va afiliar-se a la Secció de Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals (SUPL) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Abans de la Guerra Civil va ser responsable amb son company Joaquim Ferrer Álvaro (Ácrato Llull) de la racionalista Escola Pestalozzi a la barriada barcelonina de Sants i va dirigir l'escola del Sindicat del Ram d'Elaborar Fusta. En 1932 va col·laborar amb Solidaridad Obrera de València. Fundà amb altres companyes el grup «Brises Llibertàries», creat també a Sants dins del SUPL amb la finalitat d'impartir classes nocturnes a les dones obreres, i en 1934 l'hereter de l'anterior associació, el Grup Cultural Femení, que es reunia al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona. En 1936 assistí al Congrés de Saragossa. Aquest mateix any va acollir un infant amb motiu de la vaga general saragossana, ella que ja tenia dues nines (Electra i Violeta). Durant la guerra va militar en «Mujeres Libres», escrivint en el seu òrgan d'expressió del mateix nom i participant en gires de propaganda, i es va encarregar de la Maternitat de Les Corts. El setembre de 1936 va ser una de les fundadores --amb Ernestina Corma, Eugènia Bony, Maria Colomé i Palmira Puntes, entre d'altres-- del Comitè Femení de Solidaritat Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de muntar un taller de confecció de roba per al front, fer cursets d'infermeria i de puericultura, impartir conferències propagandístiques, etc. En aquesta època va col·laborar en Esfuerzo,òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Barcelona. En febrer de 1937 no va fer costat el grup de «Mujeres Libres» que va demanar l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'1 de maig de 1937 parlà en un míting de dones antifeixistes per la unitat sindica celebrat al teatre Olympia de Barcelona, juntament amb Nita Nahugel i Llibertat Ródenas, per la CNT, i Caritat Mercadé, Isabel Azuara i Dolors Piera, per la Unió General de Treballadors (UGT). Va substituir Áurea Cuadrado Castillón en la Casa de la Maternitat de Barcelona com a directora pedagògica durant la guerra, càrrec que va deixar per evacuar el juny de 1938 un grup d'infants a Seta (Llenguadoc, Occitània). En acabar la contesa va marxa a França, on va ser internada a diversos camps, establint-se a Clarmont d'Erau. En 1945, quan els seus intents d'emigrar a Mèxic van fracassar, es va instal·lar definitivament a Montpeller. En aquesta ciutat va col·laborar en la premsa de l'exili (Cenit,Espoir, etc.) i en tasques assistencials en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Va mantenir estrets lligams amb la família d'editors catalans exiliats a Mèxic formada per Hermós Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i va exercir com a representant a França de les seves Ediciones Vértice. En 1973 va fer una conferència a París. L'actriu, cantant, especialista lorquiana i llibertària Violeta Ferrer és una de ses filles.

    Pilar Grangel (1893-1987)

     Ateneu Llibertari Estel Negre

    Actualització: 18-03-14


    0 0
  • 03/19/14--00:38: Llistes il·lustrades
  •  


    A casa, abans d'anar al supermercat amb els nins, feim llistes de la compra amb dibuixets. Un altre Miquel Àngel, un artista italià de cert mèrit, ja en feia fa mig mil·lenni. L'explicació que m'arriba amb la imatge diu que el criat no sabia llegir, però vés a cercar-ho...

     

     

     
    (fotografia cortesia de @HistoricalPics)

     

     


    0 0

    Estaba siguiendo la prensa digitalizada del siglo XIX cuando llegué a 1835; y fue en Prensa balear durante la 'Revolución Liberal' (1835 - 1837) donde recogí un fragmento de Borja Rodríguez Gutiérrez: La visión de Cantabria en una revista romántica: «Semanario Pintoresco Español» (1836-1857) en el que se hablaba de un cambio importante en la prensa española debido a que nace un tipo nuevo de publicación de carácter literario - histórico. Es en esta época cuando se produce la desamortización que cambia la fisonomía ciudadana. Y aquí he de incluir un paréntesis.

    Los investigadores escudriñan en los archivos y publican libros. Es un paso necesario e imprescindible. Estos libros no siempre, pocas veces nos llegan a los legos, a los peatones del conocimiento. Desde los investigadores al "ciudadano peatón" puede haber diversos pasos. Es decir, me refiero a lo que se denomina "divulgación del conocimiento". No hay muchos textos divulgativos, por lo que hay que cuidar los pocos que nos llegan y que están al alcance de un clic. Palma, la ciudad, estaba en aquellos momentos en un cambio urbanístico importante. Intento reflejarlo en Palma antes de la Desamortización de 1835 y ya me quejo de la desaparición de varios artículos que tratan sobre la ciudad de ese momento y recupero el artículo de Bartomeu Bestard El Salón de la Princesa que trata de la reforma del Borne en 1833. Hay otro artículo de Bartomeu Bestard, también desaparecido y que es El convento de Santo Domingo y su trágica desaparición; artículos que para mí son fuente importante y que ayudan a entender el desarrollo urbano e histórico de esta ciudad.

    Mas se da el hecho de que en esos años aparecen el daguerrotipo y la litografía, una novedosa forma de impresión de imágenes, de ello publico las entradas Paseo por Palma de 1840 (primeras fotografías de Palma), Litografías de Bartolomé Sureda en el Panorama de Furió y Dibujos de Umbert en el 'Panorama' de Furió. Estas novedades se unen a una novedosa forma de pensamiento: el Romanticismo, que se plasmará en los libros de viajeros románticos ilustrados que se interesan por la historia y el exotismo de lo antiguo. Y así, los viajeros que llegan a Palma publican sus libros con litografías que nos muestran paisajes naturales y urbanos con una visión ya romántica.

    Tal es el libro Souvenirs d'un voyage d'art, à l'ïle de Majorque (1839) de Joseph Bonaventure Laurens que entre sus 35 litografías dedicadas a Mallorca ya no nos muestra el Convento de Santo Domingo de Palma, pero sí sus ruinas.

    grabado
    Laurens: Ruinas de Santo Domingo (1839)

    Termino el paréntesis. En la prensa aparecerá un nuevo tipo de publicación que en Palma estrenaría "La Palma" (1840 - 1841). Para llegar a ella he creído que convenía este paso por los libros de los viajeros y el 'Panorama de Furió'. Es verdad que a la par se dan cambios diversos como la independencia de los países americanos, lo cual repercute en la economía isleña; los vapores que sustituyen a los veleros y que dan pie a líneas navales regulares, los correos. También hay muchos cambios en la educación: desaparece la antigua Universidad y se crea el Instituto Balear. Desaparecen los gremios. Cambios, muchos cambios se producen en la sociedad de estos años. Será conveniente ajustarse un poco a la línea principal: la prensa isleña del siglo XIX.

    Poco a poco voy guardando en el Álbum de fotos una colección de grabados


    0 0

    Fa menys d'un any, Més x Mallorca es va constituir com una nova formació política que anava més enllà dels partits integrants, que convidava a participar a persones que no fossin ni del PSM ni d'Iniciativa i on les decisions s'havien de prendre en un marc assembleari presidit pel principi d'una persona un vot.

    Però aquesta fòrmula ambiciosa no ha resistit la "prueba del algodón" de les eleccions europees del proper mes de maig. Desitjós el PSM-EN d'anar a les eleccions en coalició amb ERC i desitjosa IV d'anar a les eleccions amb Equo han pactat entre ells no anar a les eleccions. 

    Una decisió perillosa perquè, avui en dia, no tenir projecció cap a Europa vol dir que no es té projecció cap a un escenari polític de primeríssim ordre on s'estan cuinant les polítiques que, de manera més sagnant, estan afectant la ciutadania. Però, més enllà del seu risc per a Més, a mi aquesta inhibició em sembla malament perquè aquestes són unes eleccions per banyar-se, per mobilitzar-se i on és imprescindible fer front a les mesures austericides emanades de la Troika i, a la fi, de Bruxel.les. Inhibir-se o dividir el vot o, en definitiva, fer política amb minúscules en un moment com aquest - cosa que estan fent més d'un i més de dos arreu de l'Estat- és un luxe que, en aquests moments, no ens podem permetre

    Més explica la seva decisió en "la fragmentació de l'espai ALE-Verds" però aquesta excusa no és gaire honesta. ALE-Verds no és un espai polític, és un grup parlamentari en el Parlament europeu constituit per raons operatives i que no té ni coherència en el vot ni comparteix una estratègia política. ALE, el partit que trobareu com a referent a la web del PSM-EN, és un partit europeu de tall exclussivament nacionalista/independentista que no té cap senya d'identitat referida a l'esquerra o a l'ecologisme. El Partit Verd europeu és un partit de caire ecologista que, per cert, es troba més aviat llunyà de qualsevol reivindicació de caire nacionalista.

    I la profecia?, em demanaran els lectors més avessats a aquest bloc. Idò la meva profecia adivi petit és que aquest és un moviment de replegament insostenible en el temps (pensem que l'any qui ve hi ha eleccions generals) i que Més haurà d'escollir tard o d'hora si vol deixar de ser una formació unitària o si és capaç d'escollir quin és el seu referent estatal i europeu. I una segona profecia: aquest referent no serà Equo 


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

      Febrero 2014

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar
     

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cronologia
    de la Re-
    sidencia»
    Pabellón
    Trans-
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Salvador
    Dalí, José
    Moreno Vi-
    lla, Luis Bu-
    ñuel, Fede-
    rico García
    Lorca y Jo-
    sé Antonio
    Rubio Sa-
    cristán»
    Pabellón
    Trans-
    atlántico
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Alfonso
    Rodríguez
    Aldave,
    María Zam-
    brano y Luis
    Cernuda du-
    rante las Mi-
    siones Peda-
    gógicas,  Al-
    colea, Tole-
    do, 1935»
    Pabellón
    Trans-
    atlántico
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Salvador
    Dalí, Federi-
    co García
    Lorca y Jo-
    sé Bello, Ma-
    drid, 1925»
    Pabellón
    Trans-
    atlántico
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «A Pepín
    (José Bello)
    Salvador
    Daalí, 1925»
    Pabellón
    Trans-
    atlántico
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Putrefactos
    musicales,
    Salvador
    lí, 1925»
    Cuaderno
    "Los Putre-
    factos"
    Pabellón
    Trans-
    atlántico
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Dibujo de
    Salvador
    Dalí, del
    cuaderno
    "Los Putre-
    factos"»
    Pabellón
    Trans-
    atlántico
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Puedo asegu-
    rar, sin temor
    a equivocar-
    me, que, de
    no haber pa-
    sado por la Re-
    sidenccia mi
    vida hubiera
    sido muy di-
    ferente. Luis
    Buñuel"»
    Pabellón
    Trans-
    atlántico
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Autógrafo de
    Pío Baroja en
    el álbum de
    Natalia Jimé-
    nez Cossío»
    Con la dedica-
    toria: "El re-
    queté y el fas-
    cista me detu-
    vieron en Ve-
    ra al grito de
    Viva Cristo
    Rey. Alabado
    sea Dios. Pío
    Baroja y ano-
    tación en lá-
    piz de Alber-
    to Jiménez
    Fraud "Cole-
    gio de Espa-
    ña, París
    1930»
    Pabellón
    Trans-
    atlántico
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Recibimien-
    to de las Auto-
    ridades del Co-
    legio Ramiro
    de Meztu a
    Ramón Serra-
    no Suñer y
    otras persona-
    lidades en el
    Pabellón
    Transatlán-
    tico de la Resi-
    dencia de Es-
    tudiantes»
    Pabellón
    Trans-
    atlántico
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «El Pianista,
    José Moreno
    Villa, 1939»
    Pabellón
    Trans-
    atlántico
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Graffiti»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cúpula de la
    Escuela Téc-
    nica Superior
    de Ingenie-
    ros Indus-
    triales»
    vista desde la
    Residencia de
    Estudiantes
    (Colina de
    los Chopos)
    c/ de José
    Gutiérrez
    Abascal

    «Pabellón
    Transat-
    lántico»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Cúpula de la
    Escuela Téc-
    nica Superior
    de Ingenie-
    ros Indus-
    triales»
    vista desde la
    Residencia de
    Estudiantes
    (Colina de
    los Chopos)
    c/ de José
    Gutiérrez
    Abascal

    «Pabellón
    Cebtral»
    Residencia de
    Estudiantes
    Colina de
    los Chopos
    c/ Pinar

    «Detalle del
    Monumento
    a Emilio
    Castelar»
    Escultor:
    Mariano
    Benlluire
    Plaza de
    Emilio
    Castelar

    «Escultura»
    c/ Paseo de la
    Castellana

    «Reloj del an-
    tiguo edificio
    del diario ABC»
    Arquitectos:
    José López
    Sallaberry,
    Teodoro de
    Anasagasti
    c/ Paseo de la
    Castellana

    «Antiguo
    edificio del
    diario ABC»
    Arquitectos:
    José López
    Sallaberry,
    Teodoro de
    Anasagasti
    c/ Paseo de la
    Castellana

    «"Unidades-
    Yunta"»
    Escultor:
    Pablo
    Serrano
    Museo de
    Escultura
    al aire libre
    de la
    Castellana
    c/ Paseo de
    la Castellana

    «"La petite
    faucille"»
    Escultor:
    Julio
    González
    Museo de
    Escultura
    al aire libre
    de la
    Castellana
    c/ Paseo de
    la Castellana

    «"Mère Ubu"»
    Escultor:
    Joan Miró
    Museo de
    Escultura
    al aire libre
    de la
    Castellana
    c/ Paseo de
    la Castellana

    «"Mère Ubu"»
    Escultor:
    Joan Miró
    Museo de
    Escultura
    al aire libre
    de la
    Castellana
    c/ Paseo de
    la Castellana

    «Proalí»
    Escultor:
    Marcel Martí
    Museo de
    Escultura
    al aire libre
    de la
    Castellana
    c/ Paseo de
    la Castellana

    «"Un món per
    a infants"»
    Escultor:
    Andreu
    Alfaro
    Museo de
    Escultura
    al aire libre
    de la
    Castellana
    c/ Paseo de
    la Castellana

    «"Sin Título"
    ("Tríptico")»
    Escultor:
    Manuel
    Rivera
    Museo de
    Escultura
    al aire libre
    de la
    Castellana
    c/ Paseo de
    la Castellana

    «"Mediterrá-
    nea"»
    Escultor:
    Martín
    Chirino
    Museo de
    Escultura
    al aire libre
    de la
    Castellana
    c/ Paseo de
    la Castellana

    «"Estructura
    permuta-
    cional"»
    Escultor:
    Francisco
    Sobrino
    Museo de
    Escultura
    al aire libre
    de la
    Castellana
    c/ Paseo de
    la Castellana

    «"Al otro lado
    del muro"»
    Escultor:
    José María
    Subirachs
    Museo de
    Escultura
    al aire libre
    de la
    Castellana
    c/ Paseo de
    la Castellana

    «"Toros
    ibéricos"»
    Escultor:
    Alberto
    Sánchez
    Museo de
    Escultura
    al aire libre
    de la
    Castellana
    c/ Paseo de
    la Castellana

    «"Lugar de en-
    cuentros III"
    o "La Sirena
    varada"»
    Escultor:
    Eduardo
    Chillida
    Museo de
    Escultura
    al aire libre
    de la
    Castellana
    c/ Paseo de
    la Castellana

    «Fuente de
    Neptuno»
    Diseño:
    Ventura
    Rodríguez
    Escultores:
    Juan Pascual
    de Mena, José
    Arias, José
    Rodríguez,
    Pablo de la
    Cerda, y Jo-
    sé Guerra
    Plaza de Cá-
    novas del
    Castillo
         

    Palma, 18 de marzo de 2014


    0 0

    El 26 de febrer del 2006, a les 13.30 del migdia, vam crear el bloc Urxella a Balearweb, anteriorment haviam estat a altre servidor. Hem arribat als 2.937 articles i als 31.585 comentari. Moltes gràcies a Balearweb que ens dona aquest servei gratuïtament, a tots els columnistes que haveu escrit i escriviu a Urxella,  i a tots vosaltres; els nostres seguidors, lectors i comentaristes que haveu fet possible que aquest bloc s'hagi convertit en un dels blocs polítics més visitats de Mallorca i un referent a Pollença.  Volem donar les gràcies especialment a tots els que haveu enriquit "Urxella" amb comentaris, crítiques, suports i opinions raonades i argumentades.

    Consideram que és imprescindible que la política sigui transparent i participativa i que la gent pugui conèixer de primera mà com es gestiona  l'administració del seu propi municipi. Per això no només informam de la nostra feina, sinó que també hem publicat ordenances, plens,  juntes de govern i altres documents de l'Ajuntament d'utilitat pels ciutadans. Igualment hem rebut per part dels ciutadans precs, preguntes, informació, crítiques...Si no fos per vosaltres i per la dedicació dels nostres redactors i per la bona feina i voluntat dels nostres columnistes, no seríem aquí on som i per això ho agraïm i ens fem el propòsit de seguir creixent com fins ara.

    A més del bloc tenim una llista de correu on us podeu apuntar (només l'heu de demanar al nostre correu alternativaperpollenca@gamil.com), un perfil a facebook (al que ja tenim 3861 "amics") i a twitter (379 seguidors)  i una pàgina web on trobar de forma sistematitzada tota la informació de què és Alternativa, com funciona, objectius, estatuts, afiliació...Per  facilitar la tasca de recerca i visualització de la feina feta, hem agrupat de forma senzilla totes les mocions que hem anat presentant, les actes dels plenaris, les actes de les juntes de govern, etc. I encara més, podreu trobar totes les revistes Urxella en paper que hem publicat des del 1981 fins avui en dia, així com les notes de premsa. Tot això i més, dissenyat de forma senzilla i fàcil de manejar, perquè pogueu seguir tota la nostra tasca política més enllà del publicat al bloc Urxella, on la informació immediata prima sobre l'estètica i on les informacions són més difícils de trobar.

    Altres partits obriren els seus blocs, perfils de facebook i pàgines web just abans de les darreres eleccions i ara semblen abandonats o prou inactives. El darrer exemple seria el bloc i el perfil d'UMP, inactius fa setmanes.  El més trist és que alguns com el PP, que no publica res al que era el seu perfil de facebook,  des del 25 de juliol, del 2013, utilitzen després doblers i mitjans públics per contractar una cap de premsa i utilitzar mitjans institucionals com la pàgina web i el facebook de forma partidista. Ens imaginam que quan s'apropin les eleccions es tornaran a recordar d'internet, la transparència, esperam que els ciutadans es recordin que la transparència i la participació no són cosa només de les eleccions.


    0 0
  • 03/20/14--01:28: 'La Palma' de 1840
  • En la Cronología periodística de las Baleares que expone Bover al final de su "Diccionario bibliográfico de las publicaciones periódicas de las Baleares", aparecen en 1840 dos: "La Epoca" y "La Palma".

    LXXXIV. La Epoca. Semanario de política, administración y literatura. Palma, impr. nacional á cargo de D. Juan Guasp, 4º Unicamente hemos visto el prospecto que salió en 1840: habia de redactar este periódico D, Jaime Pujol abogado.

    * * * * * * * * * * * * * * *

    LXXXVIII. La Palma. Semanario de historia y literatura. Palma, impr. de Guasp, 4º mayor de 8 pags. cada núm. Salió el 1º. en 4 de octubre de 1840 y el último en 25 de abril de 1841. Fueron sus redactores D. José María Quadrado, D. Tomas Aguiló y D. Antonio de Montis. La colección completa, muy buscada por el gran mérito de las bellezas literarias que contiene, forma un tomo de 252 pags. Precio de suscr. 5 rs. mensuales.

    Joaquín María Bover: Diccionario bibliográfico de las publicaciones periódicas de las Baleares (1862)

    En la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica se encuentra la colección completa de La Palma, desde el primer número que se abre con un comentado "Prospecto" que indica las intenciones de la publicación, hasta el último número que se cierra con la sonada "Vindicación" de Quadrado en contra de George Sand.

    revista

    Posiblemente "La Palma" es la publicación más comentada, debido principalmente a la controvertida figura de José María Quadrado (1819 - 1896). Parte de su obra se encuentra digitalizada en la Biblioteca Digital Hispánica.

    "Fecha memorable fue para la cultura mallorquína, y aun pudiera serlo para la española, la de 4 de Octubre de 1840, señalada con la aparición de La Palma y con la revelación de nuevas y restauradoras energías intelectuales.", es el comienzo del capítulo que Miguel de los Santos Oliver dedica a esta publicación en su obra Literatura en Mallorca (1840 - 1903) (en pdf y epub).

    La Palma inicia en Mallorca la restauración de las letras regionales, en la más fecunda amplitud comprendida y practicada. Investigación profunda y racional de la historia, amor a las realidades concretas preteridas por las abstracciones del clasicismo, predilección por los asuntos indígenas que produjo a su vez la originalidad del colorido local y el encanto de la sinceridad espontánea, comunicación y reflejo de los esplendores románticos en su apogeo desde la erupción del 35, estudio de la antigua literatura regnícola y de sus olvidados poetas, evocación artística de nuestra tradicional personalidad iluminada por la doble antorcha de la historia y de la poesía, restauración y compenetración con tan diversos elementos del espíritu católico que habían amortiguado los vientos revolucionarios y aceptado después como fuente de inagotables bellezas artísticas, aun por aquellos que ateizaban en la vida práctica. Tal fue la obra emprendida por Aguiló, Montis y Quadrado, o tal ha resultado, cuando menos, vista a la distancia de medio siglo.

    Miguel de los Santos Oliver: "Literatura en Mallorca (1840 - 1903)" (cap. 2)

    La Palma ha recibido varios homenajes. En el 50 aniversario - 1890 - se publicó un número póstumo (que también se encuentra en la Biblioteca Digital). En él, Juan Alcover escribía las siguientes palabras: "El país empezó á percibir en La Palma sus propios latidos y a tener conciencia de sí mismo; La Palma inició el mallorquinismo. Brotó en el punto de enlace y compenetración de la patria pequeña y la patria grande; de entrambas recibió su savia; el sello español y el sello indígena aparecen en sus páginas mezclados y confundidos; y en tal concepto, vino á representar á priori el equilibrio que en Mallorca oponemos á las exageraciones regionalistas y á la estolidez centralizadora que pretende mutilarnos en aras de la uniformidad, la más antinacional, á nuestro juicio, de todas las manías" (ver: Alta mar: Quadrado y el Semanario La Palma)

    En el año 1970, la revista Mayurqa salió con el título "Homenaje a José María Quadrado" y recogía las conferencias que el año anterior se habían pronunciado en la celebración del centenario de este escritor. En ella, en el artículo "Evocación de Quadrado", Juan Pons y Marqués dice: "Cuanto se diga será siempre poco sobre el papel y la importancia de La Palma en el desarrollo de la literatura en nuestra isla. Pero no es menor su interés para el estudio de la estricta personalidad literaria de su gran redactor. En La Palma, están como larvas de ulteriores y magníficos despliegues, los aspectos todos de aquella robusta personalidad, está Quadrado entero y completo, el historiador y el novelista, el ensayista y el crítico, como están el poeta y el apologista". En esos años se daban clases universitarias en el Luliano pues aún no existía la UIB.

    En 1975, Francisco José Díaz de Castro publicó en Mayurqa el artículo La teoria crítica literaria en "La Palma" con una visión menos laudatoria y más analista. "Hasta nuestros días la crítica se ha referido casí siempre a 'La Palma' en unos términos que a nuestro juicio pecan de excesivamente encomiásticos y superficiales. No vamos a reproducirlos aquí porque creemos que nada pueden aportar a nuestro análisis, y sólo nos referimos a ellos en nota. No creemos que se trate de rebatir unos juicios de valor excesivamente apresurados y elogiosos, más quizá por culpa de los críticos que de los criticados, si bien las conclusiones que se desprendan de los textos seleccionados puedan oponer a aquellos algunos consideraciones polémicas".

    Bien pues afortunadamente hoy día tenemos al alcance de un clic no sólo toda la publicación de "La Palma" sino también de bastantes artículos que las revistas universitarias han publicado sobre ella.


    0 0

     

    -Portes una pulsera de Duke Ellington? Perquè?

    -M'ha salvat la vida tantes vegades...

    -De verres? A mi també...., m'agrada

    -Quina canço?

    -Jeep's Blues...

    -Jeep's Blues?

    -Vols escoltar-la?

    -Si, perquè no...

    Això és més o menys el que recordo d'una de les darreres escenes que m'han fet estimar el cinema i disfrutar de valent. Un film per perdedors, romàntics, un film amb alts i baixos, però que em deixa aquesta escena fantàstica.

    En fi, són les coses que m'agraden, aquí en tens el link https://www.youtube.com/watch?v=0Wahiujp6Xo

     

     


    0 0

    [19/03] «L'Anarchie» - «Le Tire-Pied» - Assemblea de Les Arenes - Míting anarquista - Gambon - Magrini - Héritier - Gatti - Gialluca - Carballeira - Comaschi - Benoît - Arco

    Anarcoefemèrides del 19 de març

    Esdeveniments

    Premsa obrera

    - Surt L'Anarchie: El 19 de març de 1887 surt a París (França) el primer número del periòdicL'Anarchie. Journal des revendications justicières des deux millions de français privés arbitrairement de leurs droits par des tribunaux sans mandants. La redacció era a la seu del periòdic Le Scandale i fou redactat per Jules Morel, amb textos de Sòcrates, l'«anarquista» Jesús, Beccaria i Voltaire. Només sortirà un altre número, el 26 de març d'aquell any.

    ***

    Capçalera de "Le Tire-Pied"

    - Surt Le Tire-Pied: El 19 de març de 1890 surt a Nancy (Lorena, França) el primer número del setmanari anarquitzant Le Tire-Pied. Tribune Libre. Organe des travailleurs et des revendications sociales. La Nation. La Loi. Portava una cita de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà:«Quan el Govern viola els drets del Poble, la insurreccióés, pel Poble i per a cada part del Poble, el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures.» Aquesta publicació rebé el nom de «Tirapeu» gràcies a la importància que la indústria sabatera tenia a la ciutat de Nancy. D'antuvi reivindicava la «República Social i Democràtica» i, més tard, la«Revolució Social», suprimint els epígraf de «La Nació» i «La Llei» de la capçalera a partir del número 14 (19 de juliol de 1890). El responsable de la redacció va ser Margonet i el gerent, primer, Prosper Schaff i, després, Auguste Flageolet. Jacques Boisson va ser el corresponsal a Marsella. Molts d'articles feien referència al món sindical --ajudà a crear dues Cambres Sindicals-- i a la indústria sabatera. Trobem articles de Camélinat, Sébastien Colin, Henry Collot, De Vhine, Camille Flammarion, Frascati, Henri Gaté, G. Gougeonneau, E. Harmand, E. Henry, Léon Housel, Eugène Humbert, Jehan, Jehanpierre, J. Joly, A. Laisant, Malato, Maringery, Jean Marsal, Léon Mège, Mélo-Méli, Miserey, Moignardon, E. Odin, Mariette Pokalska, Quételet, Jean Richepin, Séverine, Aurélien Scholl, Schoumaker, Tire-Larigot, C. Tout, Véronique, Louis Villate, etc. En sortiren 26 números fins a l'11 d'octubre de 1890 i quatre números més en una segona època entre el 25 d'abril i el 16 de maig de 1891. Nombrosos números sortiren amb publicitat. Tenia força relació amb La Révolte, periòdic anarcocomunista de Jean Grave, del qual va fer propaganda i publicà articles.

    ***

    Exterior de la plaça de braus Les Arenes (19-03-1919)

    - Assemblea de Les Arenes: El 19 de març de 1919 a la plaça de braus de Les Arenes de Barcelona (Catalunya) es realitza una gegantesca assemblea on es decideix el final de la Vaga de La Canadenca. El dia anterior s'havia realitzat un gran míting al Teatre del Bosc de Gràcia (Barcelona) on el Comitè de Vaga havia d'informar sobre el resultat favorable de la negociació del conflicte (readmissió dels acomiadats, augment dels salaris i jornada de vuit hores) amb l'empresa («Riegos y Fuerzas del Ebro», filiat de l'empresa canadenca«Barcelona Traction Light and Power»), a traves de la mediació del governador civil, i decidir sobre el retorn a la feina; però com que milers de treballadors es van quedar a les portes, es va decidir que s'organitzaria una assemblea a la plaça dels braus l'endemà. A l'assemblea de Les Arenes van assistir entre 20.000 i 50.000 treballadors, ja que la plaça es va omplir de gom a gom i milers d'obrers van quedar sense poder-hi entrar. En iniciar-se l'acte els assistents ovacionaren el Comitè de Vaga que durant 44 dies havia demostrat una gran seguretat i molta habilitat. Començà Simó Piera donant a conèixer els acords de la vaga, continuaren Josep Díaz, Rafael Gironès, Francesc Miranda Concha i, finalment, Salvador Seguí. Els oradors tenien grans dificultats per fer-se escoltar, de primer, per l'entusiasme existent i després per la disconformitat que expressaven els sectors més radicalitzats, partidaris de continuar la vaga fins que tots, absolutament tots, els empresonats fossin en llibertat. La intervenció de Salvador Seguí, en català, és d'antologia i va fer que l'auditori canviés de parer; en acabar Seguí, Piera, com a cap del Comitè de Vaga, va preguntar a tots els reunits: «Esteu conformes a anar demà a treballar?», i un sí unànime li contestà. El 20 de març els treballadors van tornar a la feina, però aquella gran vaga encara va ser represa. Passat el termini que s'havia concedit perquè fossin alliberats els 79 presos que quedaven sotmesos a la jurisdicció militar, encara continuaven en les mateixes condicions. Joaquín Milans del Bosch, capità general de Catalunya, i Severiano Martínez Anido, governador militar de Barcelona, partidaris resoluts de trencar les negociacions i d'iniciar la persecució, boicotejaren els acords del governador civil i del Govern. El Comitè de Vaga no va tenir altra sortida que complir la paraula donada a Les Arenes i llançar la consigna de vaga general a tot Catalunya el 24 de març de 1919.

    Parlament de Salvador Seguí en l'assemblea de la plaça de braus de Les Arenes (Barcelona, 19-03-1919)

    ***

    Ressenya del míting publicada en "La Vanguardia" (21 de març de 1933)

    - Míting anarquista: El 19 de març de 1933 se celebra al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) un gran míting de suport a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) organitzat pels grups i ateneus llibertaris barcelonins. Va ser presidit per Tomás Herreros Miguel i hi van parlar Bru Lladó Roca, Francesc Isgleas Piernau, Josep Claramunt Creus, Frederica Montseny Mañé, Abelardo Saavedra del Toro i Liberto Callejas, com a director de Solidaridad Obrera. Els oradors atacaren la política social del govern republicà. En acabar l'acte, els congregats victorejaren la FAI i l'anarquia. A la sortida, grups d'obreres efectuaren una col·lecta a favor dels presos socials.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Charles-Ferdinand Gambon

    - Charles-Ferdinand Gambon: El 19 de març de 1820 neix a Bourges (Centre, França) el revolucionari Charles-Ferdinand Gambon. Advocat d'antuvi i magistrat després, republicà moderat primer i socialista revolucionari més tard, va  acabar militant en l'anarquisme i el pacifisme. Advocat amb 19 anys, es va instal·lar a París on va editar en 1840 Le Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges per problemes de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de Cosne-sur-Loire, però va ser suspès l'any següent per haver refusat, en un banquet, brindar pel rei Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels caps del moviment republicà de la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la Nièvre. Es va oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en 1849, però, acusat de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de novembre de 1848 a la deportació per «incitació a la guerra civil» i tancat a Belle-Île-en-mer i després a Còrsega fins a 1859. Un cop alliberat es va establir com a agricultor a Sury-près-Léré, on tenia una propietat, sempre sota vigilància regular de la policia política. En 1869 en La Marseillaise va fer una crida perquè tothom que no reconeixia l'Imperi es negués a  pagar els imposts; el fisc en resposta li va embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort va organitzar una subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de Gambon» va esdevenir llegendària pel gran ridícul imperial. En aquestaèpoca es va adherir a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la Federació de Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre candidats socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de març de 1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat com a procurador, va rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la justícia i de la presó. Va ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la província, amb la intenció de formar una gran federació de comunes. Present a les últimes barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria gràcies a un passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i ser expulsat, es va refugiar a Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia el 23 de novembre de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys més tard, el VI Consell de Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la Federació del Jura i farà propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret LeBulletin de la Commune. Al seu retorn a França després de l'amnistia, el 1880, pren part en el moviment anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els socialistes revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la Nièvre entre 1882 i 1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el procés de 1883. És autor del cèlebre eslògan pacifista«Guerra a la guerra», que es va publicar enLe Cri du Peuple. Entre els seus llibres podem destacar La revanche de la France et de la Commune (1871) i Réponseà l'Assemblée«souveraine» de Versailles. La dernière Révolution (1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) a casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves memòries sota el títol Dans les bagnes de Napoleon III.

    ***

    Foto policíaca de Santo Magrini

    - Santo Magrini: El 19 de març de 1861 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Santo Andrea Magrini. Sos pares es deien Archange Magrini i Anna Galacci. Es guanyava la vida fent de cambrer i de cuiner. Desertà de l'exèrcit italià i es refugià a França. El 22 de febrer de 1892 se li va decretar l'expulsió de l'Estat gal, refugiant-se a Londres (Anglaterra). S'establí al barri londinenc d'Islington i cada diumenge es reunia al domicili d'Ernest Delebecque (Legoff) amb altres anarquistes italians exiliats i francesos, com ara François Duprat, el sabater Greniti, Armand Lapie, Louis-Auguste Letellier, Errico Malatesta, Émile Pouget i Clovis Sicard, entre d'altres. Segons els arxius policíacs era un«artista del desvalisament». En 1894 el seu nom figurava en una llista de la policia ferroviària dels anarquistes a controlar en els passos fronterers.

    ***

    Louis Héritier [IISH]

    - Louis Héritier: El 19 de març de 1862 –algunes fonts citen el 25 de març de 1861– neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista, i després destacat dirigent socialista, Louis Héritier. Es guanyava la vida fent de mecànic. Marxà cap a París (França), on es relacionà amb els grups seguidors de Louis Auguste Blanqui. El 14 de desembre de 1880 se li va decretar l'expulsió de França. Durant un míting celebrat el 18 de març de 1881 a Ginebra, on els anarquistes russos parlaren sobre el recent atemptat mortal contra el tsar, dirigí unes paraules en honor dels magnicides, però, encara que va ser escoltat per la policia, no va patí represàlies. L'agost de 1881 fou un dels signants, amb altres (Claude Thomachot, Georges Herzig, F. Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard, Ed. Briffod, E. Mayer, L. Dupraz), d'un manifest de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. En 1883, després de la prohibició de l'aferrament d'un gran cartell roig redactat en francès i en alemany fent una crida a la commemoració de la Revolució alemanya de 1848 i de la Comuna de París, els anarquistes van aferrar sense autorització un petit cartell en paper vermell on s'anunciava una reunió pública per al 17 de març. A finals de juliol intentaren de bell nou aferrar cartells, fet que va provocar un enfrontament amb la policia davant de l'Ajuntament de Ginebra; detingut, juntament amb el periodista Louis Grussel i l'ajudant mèdic rus Pierre Laquière, restà algunes setmanes empresonat. El 5 de setembre d'aquell any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus sis companys processats, i alliberat immediatament. El setembre de 1884 les autoritats federals suïsses el consideraven com un dels principals anarquistes ginebrins, amb Jean Grave, Antoine Perrare, François Dumartheray i altres, i, sense mitjans de subsistència, vivint a costa dels companys anarquistes. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després de diverses estades a Alemanya (Berlín i Magdeburg), on entrà en contacte amb els cercles socialistes reformistes, a partir de 1892 formà part del corrent sindicalista legalista i, amb Jean Sigg, fundà aquell any el Parti Ouvrier Socialiste Genevois (POSG, Partit Obrer Socialista Ginebrí). Entre el 22 i el 25 de desembre de 1893 assistí com a delegat del POSG al II Congrés Internacional dels Estudiants i Antics Estudiants Socialistes que se celebrà a Ginebra. En aquesta època col·laborà en les revistes parisenques La Revue Socialiste (1895) i Le Devenir Social (1896), i l'alemanya Die Neue Zeit (1895-1896). Va ser nomenat diputat al Gran Consell de la República i Cantó de Ginebra i treballà al Secretariat Obrer de Llengua Francesa de Lausana (Vaud, Suïssa). És autor de Une honte pour notre pays. Brochure écrite au point de vue purement national (1889),Le parti socialiste ouvrier et son rôle.Brochure publiée sous les auspices du Comité électoral ouvrier socialiste. (Genève, 5 novembre 1892) (1892), Jean-Paul Marat avant 1789 (1896) i Geschichte der französischen Revolution von 1848 und der zweiten Republik in volksthümlicher Darstellung (1898, amb Wilhelm Eichhoff i Eduard Bernstein), entre d'altres. Considerat un dels pares del socialisme reformista suís, Louis Héritier va morir tísic el 19 d'agost de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

    Louis Héritier (1862-1898)

    ***

    Gino Gatti (ca. 1920)

    - Gino Gatti: El 19 de març de 1901 neix a Corana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista expropiador Giuseppe Baldi, més conegut com Gino Gatti. Sembla que fou capità d'enginyers de l'Exèrcit italià i lluità en la Gran Guerra. Entre 1919 i 1922 desenvolupà al seu poble i comarca una intensa propaganda subversiva llibertària, participant com a orador en diferents actes i en diverses manifestacions. Emigrat a l'Argentina, entre 1923 i 1925 treballà de cambrer a Buenos Aires. En 1928 s'instal·là a Villa La Perla (Temperley, Buenos Aires), on visqué amb altres companys anarquistes, com ara Severino di Giovanni. Després s'integrà en el grup expropiador de Miguel Arcàngel Roscigna, que preparava una fuga de militants anarquistes tancats al penal de Punta Carretas de Montevideo (Uruguai); aquesta evasió es realitzà el 18 de març de 1931 i havia estat l'encarregat, gràcies als seus coneixements sobre construcció de fonaments i d'explosius, de realitzar el túnel, autèntica obra d'enginyeria, que possibilità la fuita. A partir d'aquesta data serà conegut en els cercles anarquistes com El Ingeniero. El 8 d'abril de 1931 l'ambaixada italiana de Buenos Aires, gràcies a informacions de la policia política de la capital, en col·laboració amb la policia de Montevideo, informà a les autoritats feixistes romanes de les seves activitats de contraban i de trasllat de militants anarquistes gràcies a una llanxa a motor. En aquesta època, amb sa companya Primina Romano --germana de Giuseppe Romano (Remé), anarquista expropiador del grup de Severino di Giovanni-- i sa filla de set anys, serà activament buscat per la policia. Fins i tot Arturo Bocchini, cap de la Polizia de Stato i creador de l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA), policia política feixista, ordenà personalment la seva recerca per evitar que desembarqués a Europa. L'11 de juny de 1931 fou un dels activistes, amb Juan Antonio Morán i altres, que assassinà a Avellaneda el major de l'Exèrcit José W. Rosasco, cap de la policia política de La Plata de la dictadura del general José Félix Uriburu i interventor policíac d'Avellaneda i responsable de la repressió contra el moviment anarquista. El 17 de març de 1933 fou detingut a Córdoba, jutjat el juliol i condemnat a set anys de presó a purgar al penal d'Ushuaia. Durant el judici confessà que havia participat com a«tècnic d'evasions» en les obres d'una dotzena de presons i que gràcies als seus serveis més de cent presoners havien recobrat la llibertat. Pels seus coneixements tècnics s'encarregà de la planta elèctrica d'Ushuaia, per la qual cosa gaudia d'una certa llibertat de moviments a la colònia penitenciaria. A finals dels anys quaranta recobrà la llibertat. Gino Gatti va morir a mitjans de la dècada dels seixanta a l'Argentina.

    Gino Gatti (1901-196?)

    ***

    Giuseppe Gialluca en una foto policíaca

    - Giuseppe Gialluca: El 19 de març de 1901 neix a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per«infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia. Giuseppe Gialluca va morir el 21 de maig de 1987 a Pescara (Abruços, Itàlia).

    Giuseppe Gialluca (1901-1987)

    ***

    Ángel Carballeira Rego

    -Ángel Carballeira Rego: El 19 de març de 1907 neix a Lanzós (Villalba, Lugo, Galícia) el militant i resistent anarquistaÁngel Carballeira Rego --a vegades mal citat com a Rejo. Fill de pagesos, emigrà d'adolescent a l'Argentina on conegué l'anarquisme. Cap al 1923 retornà a la Península i instal·lat a Catalunya milità el moviment anarquista del barri de Gràcia de Barcelona. Detingut i apallissat per la policia nombroses vegades, en 1933 fou empresonat arran de l'aixecament de gener d'aquell any per la seva militància en els Comitès de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Gràcia. Durant la guerra civil desenvolupà càrrecs de responsabilitat en la CNT barcelonina. Exiliat a França en acabar la guerra, milità al Llenguadoc i al Rosselló durant anys i defensor de les tesis ortodoxes, es lliga als grups d'acció, especialment al de Josep Lluís Facerias en 1947 i al de Ramon Vila Capdevila en 1949. En 1948 fou delegat per la FAI de Tolosa de Llenguadoc en un Ple Nacional on va fer costat Josep Borràs Cascarosa en els seus atacs a Laureano Cerrada Santos. En 1951 fou nomenat secretari de la CNT en el Ple de Tolosa. En 1959 fou secretari de Coordinació i responsable de la lluita antifranquista del Secretariat Intercontinental (SI) i entre el 23 d'agost i el 3 de setembre de 1961 assistí al Congrés de reunificació de Llemotges, on fou reelegit secretari de Coordinació del SI. Arran de les campanyes portades a terme en els anys seixanta per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) contra els interessos franquistes, serà un dels pocs militants que sospità que JacintoÁngel Guerrero Lucas --que acabà com a assessor (amb sou i despatx) del ministre socialista de l'Interior Rafael Vera en la lluita antiterrorista-- era un infiltrat. Ángel Carballeira Rego va morir el juliol de 1963 a Tolosa --alguns apunten a Perpinyà-- (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Eulalia Montorio i tingué tres infants.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Comasco Comaschi

    - Comasco Comaschi: El 19 de març de 1922 és assassinat per un escamot feixista a Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia) el fuster anarquista Comasco Comaschi. Havia nascut el 27 d'octubre de 1895 a Cascina (Toscana, Itàlia). S'inicià en el pensament anarquista de la lectura de Lev Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori. Professor de l'Escola d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i ebenisteria. Milità en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters Anarquistes) i fou un dels fundadors de l'Assistència Pública de Cascina, lloc de reunió de les forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció local dels «Arditi del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler adherir-se al feixisme i aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va ser abatut per quatre trets disparats a la seva esquena --altra versió apunta a un tir a la templa-- per un grup de feixistes vinguts de Marcina (Toscana) el 19 de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren centenars de persones. Els assassins --entre ells Gabriellini Orfeo-- van ser identificats i detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no els processà per manca de proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina va ser clausurada pel feixisme imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual hi ha una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada en 1961, dedicada a la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup anarquista de Cascina que portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko estrenà l'espectacle teatral La notte di Comasco sobre el seu assassinat.

    Comasco Comaschi (1895-1922)

    ***

    Charles Benoît

    - Charles Benoît: El 19 de març de 1950 mor a París (França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Charles Benoît. Havia nascut el 24 de març de 1878 a Rouen (Alta Normandia, França). Va ser educat per Bazire, un lliurepensador adherit al Partit Socialista Revolucionari (PSR), successor del Comitè Revolucionari Central de caràcter blanquista. De molt jove ja militava en el moviment sindical i en la Unió Comunista Revolucionària (UCR) de Rouen, i amb 16 anys ja participava en les vagues. En 1895 es va adherir a la Federació Socialista del Sena-Inferior. Va ser un dels secretaris de la Unió Departamental, creada en 1896. Assistí al Congrés de París de 1900 de la Federació Socialista en representacio de dos grups del PSR, de la UCR de Rouen i de L'Avenier Social, de Saint-Étienne-du-Rouvray. A Rouen va ser perseguit en 1902 per haver organitzat una conferència antimilitarista destinada als reclutes; sa mare, vídua, que regentava un cafè, es va veure obligada a liquidar l'establiment i fugir amb son fill a París. En aquesta ciutat Benoît trobarà els anarquistes i particularment Jean Grave i el seu periòdic Les Temps Nouveaux, a qui aportarà la seva ajuda realitzant tasques administratives sense cobrar. Cap al 1910 crearà un grup de «propaganda pel fullet», del qual serà secretari, i s'ocuparà activament de la difusió dels llibrets editats pels periòdics de Jean Grave Le Révolté,La Révolte i Les Temps Nouveaux, que eren un excel·lent mitjà de propaganda gràcies al seu baix preu o a la seva gratuïtat. En 1912 va participar activament amb André Girard i Guérin en la campanya del «Comitè de Defensa Social en favor del soldat Rousset», testimoni de l'assassinat d'Aernoult per un oficial. Durant la Gran Guerra, Charles Benoît prendrà una posició contrària Jean Grave i el «Manifest dels Setze» dins del «Grup Suport Mutu dels Temps Nouveaux» --on figuraven entre d'altres André Girard, A. Mignon, Hasfeld, Garnery, Paul Signac, Péricat...-- i del qual serà tresorer. També publicarà La Paix par les Peuples per fer costat la campanya antimilitarista. En 1916 va formar part del Comitè d'Acció Internacional contra la Guerra i el juliol d'aquell any va realitzar una important gira de conferències antimilitaristes contra la Gran Guerra. En aquests anys també serà membre el grup pacifista Unió Federativa de Transformació Social. A partir del gener de 1918 col·laborarà amb nombrosos antics redactors de Les Temps Nouveaux (Émile Masson, A. Girard, A. Mignon, J. Mesnil, Frédéric Stackelberg, Fernad Desprès, Alzir Hella, Martinet, Genold, etc.) en la revista mensual L'Avenir International, publicació dirigida per J. Béranger i André Gurard i que serà favorable al procés revolucionari rus. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Plèbe, editat per Alignier i que reagrupava militants llibertaris, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra. El 9 d'abril de 1919 va ser nomenat vicepresident de la secció Monnaie-Odéon de la Lliga dels Drets de l'Home. Cap al 1925 s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), on restarà fins a la seva mort. A partir de 1931 va col·laborar en la revista Plus Loin, animada pel doctor Marc Pierrot. L'1 de febrer de 1927 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquests últims anys militarà poc i només es reunirà amb els vells llibertaris i sindicalistes revolucionaris, alhora que farà tasques de comptable i de venedor de llibres de bibliòfil. Charles Benoït va morir el 19 de març de 1950 a París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Cartell propagandístic de la "Columna de Ferro"

    - Francisco del Arco Marcos: El 19 de març de 1973 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Francisco del Arco Marcos. Havia nascut el 29 de gener de 1916 a Bilbao (Biscaia, País Basc). Quan era infant emigrà a València i durant l'adolescència s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop d'Estat feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la Columna de Ferro. Després de la militarització marxà a Madrid on va fer serveis militars amb motocicleta i fou agent d'enllaç confederal. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Barcarès. Més tard va ser enquadrat en la 28 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). El juny de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i deportat al camp de concentració de Mauthausen. Aconseguí sobreviure i un cop lliure en 1945 s'instal·là a Ivry on milità en la Federació Local de la CNT.

     Escriu-nos

    Actualització: 19-03-14


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 03/20/14--01:28: SOLIDARITAPS PER ELLS
  • L'associació Per Ells des del 5 de novembre del 2012 ha començat una campanya de recollida de taps de plàstic per poder financiar diversos projectes de Cooperació als paÏsos d'origen dels nostres infants d'acollida (Bielorrússia i Ucraïna). De cada vegada són més que s'ajunten a col.laborar amb aquesta recollida ja que es un gest molt senzill i que pot ajudar en aquests moments de crisis.
    Vos anima'm a col.laborar i si estàu interessats en afegir-os en aquesta recol.leta de taps podeu enviar un email: associacioperells@yahoo.es o telef al 600.786.581 Esperança
    Per més informació: www.tapsperells.blogspot.com.es
    Moltes gràcies i ànims. TOT SIGUI PER ELLS.

    0 0

       El referèndum de Crimea ha deixat descol·locats En Mas i En Junqueras. I En Bassas surt en ajut seu.

       

           Un punt cabdal del discurs sobiranista d'En Mas i del d'En Junqueras fa referència a la voluntat democràtica i europeista del moviment independentista català. Els dos líders no es cansen de repetir que és essencial que Europa (i els EUA) faci costat a la voluntat sobiranista del poble català (tot referint-se a la població del Principat de Catalunya).

           Els dos líders han quedat descol·locats perquè els EUA i la Unió Europea han desaprovat rotundament el referèndum secessionista de Crimea. Descol·locats perquè no s'ha atrevit a donar suport a la voluntat sobiranista dels crimeans per por a enfrontar-se amb Brussel·les. Descol·locats perquè  s'han vist obligats a recórrer a uns magres arguments per justificar la seva no aprovació a la secessió de Crimea.

        En tot moment, els dos líders passen de puntetes sobre la qüestió.     Així, N'Artur Mas es limitava a dir que el procés sobiranista català no té res a veure amb el de Crimea, que el moviment sobiranista català és proeuropeu, democràtic i pacífic. N'Oriol Junqueras també feia referència a la democràcia i al pacifisme del moviment català.

         N'Antoni Bassas, un dels savis del diari Ara, intentava reforçar els arguments dels dos líders independentistes. Al ''Bon Dia'' de 18.03.2014, tot fent contrari al ministre d'exteriors espanyol,  En José Margallo, En Bassas diu que el cas català no té res a veure amb el de Crimea. Ens fa saber que Crimea ha estat envaïda per 30.000 soldats russos. Que la consulta crimea no té garantia democràtica:  s'ha celebrat sota amenaça militar, s'ha organitzat en una setmana, gairebé no hi hagut campanya ni observadors estrangers.  El savi obri l'enciclopèdia i ens fa saber que els ''russòfons'' de Crimea són un 58 % de la població. 

       Fent ostentació dels seus dons, el profeta anuncia que a Europa les fronteres ja no les bellugarà una guerra. Però convida a l'esperança dient que l'Europa democràtica donarà resposta als pobles que volen decidir el seu futur democràticament.

       Diu En Bassas que el cas català no hi té res a veure amb el referèndum de Crimea. I tant, que hi té a veure: ambdós ''casos'' postulen la separació respecte de l'Estat del que en formen part.  Per descomptat, que hi ha notables diferències, però aquestes diferències palesen la gran avantatja de Crimea respecte a Catalunya en ordre a aconseguir el seu objectiu sobiranista.

         En Bassas vol fer creure als seus lectors que la presència de suposats soldats russos a Crimea era una amenaça. En Bassas els vol fer veure que el blanc és negre. Els soldats russos no eren una amenaça; tot al contrari, eren una garantia per a la celebració de la consulta. Ha sigut el govern crimeà el qui ha demanat  ajut militar al govern rus. El savi manipulador es refereix als ''russòfons'' de Crimea, però ell sap que aquests ''russòfons'' són de nació russa i tenen molt viva la consciència de pertànyer a la nació russa.

        Certament, hi havia una amenaça militar a Crimea, la del govern colpista de Kiev. 

        Washington, Brussel·les sabien que les formacions ucraïneses feixistes intervenien decisivament en les demostracions violentes contra el govern legal d'Ucraïna. Els mitjans ''occidentals'' també ho sabien però continuaven mantenint la ficció de la revolta democràtica pro-europea de Kiev.

     

         Hi havia una greu amenaça a Crimea. Basta saber que el nou ministre de defensa del govern colpista, N'Igor Teniuj,  és del partit feixista Svoboda. I que del mateix partit polític és el President del Consell de Seguretat Nacional, N'Andrei Parubii (Podeu veure la web ¿Quién compone el gobierno provisional ‘proeuropeo’ ucraniano? : laRepublica.es).

          En Vladimir Putin ha sortit enfortit moralment i política de la crisi d'Ucraïna. Ha assenyalat En Putin que el cop d'Estat ha trencat el delicat equilibri pluriètnic d'Ucraïna, trencament que ja no és possible recompondre.

            Aquest 18 de març, al discurs de la incorporació de Crimea a Rússia, En Putin ha fet una exhibició de la seva força, i s'ha atrevit a declarar cínics als líders occidentals (Podeu veure la magnífica web Les 10 frases de Putin). 

       

        

         

        

      


    0 0
  • 03/20/14--01:28: L'Ordenança a debat
  • Des de la Plataforma Contra l'Ordenança Cívica ens conviden a assistir a un acte que amb el títol "L'Ordenança a debat" es realitzarà aquest dissabte 22 de març a les 20h a la sala de conferències del Claustre amb una durada prevista d'una hora i mitja.

    Aquest acte tendrà tres parts: una de xerrada (en què intervendran Antònia Toledo, de Prosocial i Neus Truyol, regidora de MÉS a l'Ajuntament de Palma), una de projecció del documental "Barcelona 2006: l'any del civisme" de Jordi Oriola, i una final de debat entre els assistents.

    Vos demanam que en faceu tota la difusió possible.

    Gràcies, i recordau que encara hi som a temps d'aturar-la!

    Plataforma Contra l'Ordenança Cívica

    Transcrivim part de l'analisi crític que ha fet la CUP de Berga de la seva ordenança, on parlen del context en quin sorgeixen les ordenances cíviques:

     

    EN QUIN CONTEXT SORGEIXEN LES ORDENANCES CÍVIQUES

    El fenomen de les ordenances cíviques es gesta al llarg de 2005. Segurament l'exemple més clar de com sorgeix una ordenança cívica el trobem a Barcelona. Al llarg de tot l'estiu de 2005 el diari La Vanguardia

    publica quasi a diari articles i reportatges sobre conductes “incíviques” al centre de la ciutat. A partir d'aquí s'aconsegueix generar un debat que, en comptes d'anar a l'arrel del problema busca la solució en reprimir les

    seves expressions més externes. Serà aleshores quan l'Ajuntament de Barcelona posarà fil a l'agulla i elaborarà una ordenança que intentarà reprimir els aspectes més externs de problemàtiques ciutadanes com la massificació turística, la transformació profunda que pateixen els barris antics o la prostitució.

     

    Prenent una visió més general, es pot afirmar que les ordenances del civisme, durant la seva gestació en els centres de pensament del poder durant el període 2004-2005 (fundacions de partits polítics, centres d'estudis de diverses administracions...) pretenen donar una resposta favorable al sistema a dues problemàtiques ben diverses. Per una banda, ens trobem amb el fenomen de la immigració, fenomen que comença a prendre una gran magnitud a partir de 1999. Aquest fenomen suposa la transformació profunda de diversos espais urbans, especialment els centres antics de les ciutats. En pocs anys, molts d'aquests barris antics quasi doblen la seva població, i les xarxes socials de barri preestablertes es veuen substituïdes o bé han de conviure amb d'altres de noves. Alhora, les necessitats socials que apareixen sónnoves. A partir d'aquí apareixen problemes tant objectius, com poden serels problemes derivats de la massificació demogràfica de certs barris(per exemple, una planificació insuficient del sistema de recollida deresidus per a una població que s'ha quasi doblat), i també els problemessubjectius (la sensació per als habitants autòctons que el seu món es transforma en una direcció que ells no poden controlar, i la por davantd'aquests canvis).

    D'una altra banda, també en aquest període que arrenca el 1999 comencen a sorgir moviments socials que organitzen i aconsegueixen mobilitzar milers de persones entorn problemàtiques com la destrucció del territori, la deslocalització de les empreses o bé l'especulació urbanística i l'encariment dels preus dels pisos. La resposta del sistema davant d'aquestes problemàtiques no podia ser anar a l'arrel de tot plegat, ja que això portava a qüestionar bases del propi sistema. La generalització de drets socials a la immigració suposava frenar un desenvolupament econòmic que tenia en l'economia submergida un dels seus pilars. Combatre l'especulació urbanística i les grans infrastructures agressores amb el territori també suposava qüestionar altres pilars bàsics. Per tant, la resposta fou centrar el debat públic entorn els aspectes més visibles, les conseqüències d'aquests problemes, però mai les causes.La base real existia (problemes quotidians, la por al canvi social, el contrast cultural), i alhora el paper de resolució i mediació socials que anteriorment havien jugat actors socials com les associacions de veïns o els centres socials quedaven moltlimitats davant un canvi social tan profund per alguns barris com el que va suposar l'irrupció del fenomen migratori. Així doncs, les ordenances cíviques van ser normatives que tenien com a objectiu reprimir les conseqüències més visibles i quotidianes de tot un seguit de fenòmens sense en cap moment plantejar-se actuar contra les causes d'aquestes problemàtiques.

     Si fem una lectura simple i per sobre de l'ordenança veurem que es tracta d'una barreja de normes sobre aspectes molt concrets i dispersos de la vida quotidiana juntament amb un seguit d'articles més propis d'un manual de bons modals que no d'una normativa oficial, amanit tot amb disposicions que atempten a drets recollits a la Constitució. Darrera d'això s'hi amaga un fet molt perillós: davant una apreciació subjectiva de manca de “llei i ordre”, així com d' “educació”, s'enuncien tot un seguit de normes que a la pràctica no només atempten contra els drets i llibertats reconeguts per lleis de rang superior, sinó que a la pràctica són inaplicables. Si igualment són normes quasi impossibles d'aplicar, aleshores quin és el problema? Aquesta és una de les preguntes que més es sol fer. És evident que, des d'una lectura simple de l'ordenança, no n'hi hauria d'haver cap de problema. Però sí que n'hi ha, i gros. El fet que unc omportament estigui legalment sancionat suposa a mitjà termini una estigmatització “legalitzada” d'aquells que no segueixin aquests preceptes. Com a cas pràctic, hi pot haver gent que cregui que la seva obligació és posar en coneixement de l'autoritat qualsevol infracció lleu, com a forma de bon funcionament social; en canvi, hi pot haver gent que cregui que no és l'obligació d'un ciutadà exercir de “xivato”. Les dues actituds responen a dues concepcions diferents de valors, totes dues respectables. En canvi, si s'il·legalitza, com és el cas, una d'aquestes actituds, es passa a la distinció entre el “ciutadà respectable que compleix la llei” i “el protodelinqüent que se salta les normes”. I aquesta és la voluntat d'aquesta i d'altres normes: per a fer combregar la ciutadania amb el poder, cal normativitzar allò que es considera una actitud bona, que passa a ser legal, per tal d'il·legalitzar allò que el poder considera una actitud dolenta.

    Tot i que a simple vista pugui semblar que la ordenança implica tota la ciutadania, un anàlisi detallat de la mateixa ens demostra que a la pràctica aquesta ordenança va dirigida als sectors que no formen part del nucli dirigent o hegemònic de la societat. Bàsicament la normativa afecta a les persones humils, als exclosos socials, a la immigració i al jovent. Per a infraccions al nostre entendre més greus que les detalladesa la ordenança però que afecten a sectors socials hegemònics (classe mitja, empresaris, “veïns de tota la vida”...), ja hi ha altres normatives, sovint més laxes i ambigües.

     


    0 0

    Al proper ple de març, que es celebrarà el dijous 27, hi debatrem una moció que hem presentat a favor de la qualitat dels servei de l'Hospital d'Inca i pel manteniment del servei de pediatria.

    Un dels guanys socials més importants per tota la comarca d'Inca, i en especial per Pollença on teníem Son Dureta a una hora de cotxe, va ser la posada en marxa de l'Hospital Comarcal, que va ser fruit de molts d'anys de reivindicació i mobilització ciutadana. Tanmateix, la política de retallades i restriccions que suporta la sanitat pública i que dificulta considerablement que es pugui oferir un servei sanitari universal i de qualitat als ciutadans de les Illes Balears, també afecten aquest centre hospitalari.

    El personal de l’Hospital d’Inca fa un gran esforç per atendre a tots els usuaris, però és necessari disposar de tots els recursos humans i materials possibles per a cobrir totes les demandes. En aquest sentit, són reiterades les notícies relatives a les mancances o al tancament de serveis de l’Hospital Comarcal d'Inca. Tampoc descobrim res de nou si recollim les queixes que darrerament es comenten pel poble respecte de les deficiències en el servei a l'Hospital d'Inca.

    Les notícies apunten al tancament de les consultes externes, de tal manera que l'Hospital Comarcal d'Inca perdria els serveis d'Al·lèrgia, Pneumologia, Neurologia, Nefrología, Neonatología, Cardiologia, Digestiu i Hepatología i Endocrinologia infantil. Així mateix, també s'eliminaria la consulta de Pediatria General que té la funció d'assessorar als metges de la comarca que sense ser pediatres actuen com a tal.

    Per altra banda, els pediatres de l'Hospital Comarcal d'Inca han denunciat davant la Fiscalia la falta de mitjans que impossibiliten poder atendre dues urgències simultànies durant les guàrdies.

    La sanitat és un dels serveis fonamentals que la ciutadania i la seva degradació o supressió afecta molt greument la qualitat de vida dels pollencins.

    Per aquest motiu a diferents pobles de la comarca on el PSM i MÉS per Mallorca hi té representació presentarem mocions demanant a la Conselleria la millora de qualitat del servei i el manteniment del servei de pediatria, sol·licitant l'adopció dels següents acords:

     

    Primer._ L’Ajuntament de Pollença reclama a la Conselleria de Salut que mantengui operatiu i amb tota la seva capacitat l’Hospital Comarcal d’Inca i es manifesta contrari al tancament de les consultes externes i a l'eliminació de la consulta de Pediatria General.

    Segon._ L'Ajuntament de Pollença insta la Conselleria de Salut a posar tots els mitjans necessaris perquè el servei de Pediatria de l'Hospital Comarcal d'Inca pugui atendre dues urgències simultànies durant les guàrdies.

    Tercer._ L'Ajuntament de Pollença convida el conseller de Salut i el gerent de l'Hospital Comarcal d'Inca a mantenir una reunió amb els batles i regidors de la comarca pel tal de tractar aquesta situació.

     

    Nombrosos regidors del PSM i MÉS dels municipis afectats es reuniren a Inca per reivindicar el servei de l'hospital. Des de Pollença ens sumam a aquesta reivindicació.

     



    0 0

    Antoni Rodríguez Mir, portaveu del Grup Municipal del PSM d’Inca m’acaba d’informar que l’Obra Cultural Balear (OCB-Inca) vol recomanar la meva novel·la Una Arcàdia feliç en el sopar anual de l’Obra que es farà el proper dia 15 d’abril. Antoni Rodríguez Mir m’ha dit que aquesta recomanació pública coincidirà amb la festa del Dia del Llibre. Sembla que cada any l’Obra Cultural Balear recomana un llibre als seus amics i afiliats. L’any 2011 serà, doncs, l’any d’Una Arcàdia feliç, la novel·la que guanyà el Premi de Narrativa Pare Colom 2010 i que va ser publicada per Lleonard Muntaner Editor. Després del sopar hi haurà unes paraules de les autoritats culturals i polítiques d’Inca i una lectura d’alguns bocins de la novel·la recomanada. No cal dir que ens sentim summament honorats per aquesta convidada i recomanació i que, de no haver-hi res de nou, anirem al sopar i a saludar a tots els nostres amics i amigues d’Inca. Aprofit per donar les gràcies a l’OCB per aquest detall amb la meva obra. Són fets que aninem els escriptors a continuar escrivint, fent novel·les, poemaris i obres de teatre per al nostre poble. Gràcies novament! Ens veurem el proper dia 15 d’abril, a la Festa de l’OCB!


    Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)


    UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL


    Per Miquel Àngel Vidal, escriptor


    Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

    Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

    Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

    Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

    Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

    El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.


    Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga


    L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca


    Per Núria Martí


    Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text


    Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

    "Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.

    Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.

    Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)


    Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)


    Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

    Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

    Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

    Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

    Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

    De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

    Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

    A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

    L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

    A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

    És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 57 | 58 | (Page 59) | 60 | 61 | .... | 465 | newer