Anarcoefemèrides
del 17 de març
Esdeveniments
- Kronstadt cau: El 17 i el 18 de març de 1921 la comuna de Kronstadt, a prop de Petrograd (Rússia), cau sota els cops d'una tropa de més de 50.000 soldats de l'Exèrcit Roig bolxevic, comandat per Mikhail Tukhatxevsky, que envaeix la ciutat després de sagnats combats --les forces bolxevics patiren prop de 10.000 baixes-- i de grans bombardeigs aeris. Els comunistes, amos del reducte, executaren centenars de presoners i ferits. Els supervivents que no van poder fugir a Finlàndia van ser internats a camps de concentració on van morir de fam o bé afusellats per la policia política soviètica.
***
- Conferència d'Emma Goldman: El 17 de març de 1934 l'agitadora anarcofeminista Emma Goldman fa una incendiària conferència al City Club de Rochester (Nova York, EUA). Red Emma (Emma la Roja) vivia a Canadà perquè tenia prohibida l'entrada als Estats Units, però el febrer de 1934 se li donà un permís de 90 dies per fer una gira cultural pels EUA amb la condició que només podia parlar de literatura i de teatre, i vigilada en tot moment per membres de l'FBI. A Rochester va fer una de les seves típiques conferències audaces i arravatades, on parlà del«drama» dels esdeveniments mundials d'aleshores (feixisme, nazisme, estalinisme, etc.) i de la seva agitada biografia.
***
- Xerrada de Julia
Bertrand: El 17 de març de 1935 se celebra a la
seu de la Societat contra
l'Abús del Tabac de París (França) una
xerrada de la seva vicepresidenta, Julia
Bertrand, sota el títol «Le tabac. Poison de la
vie en toutes circonstances»
(El tabac. Verí de la vida en totes
circumstàncies). Julia Bertrand era mestra
i una destacada militant anarquista, antimilitarista, feminista i
lliurepensadora. Aquell mateix any s'edità un fullet amb el
contingut de la
conferència.
***
- Aldarulls per la mort d'Agustín Rueda: El 17 de març de 1978 familiars i amics del jove anarquista Agustín Rueda, assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) el 14 de març, recolliren el cadàver que els fou lliurat a migdia per ser enterrat a Sallent (Barcelona, Catalunya). Des de l'Institut Anatòmic Forense va ser portat a coll pels seus companys fins a la plaça de Cibeles, on va ser introduït en un furgó que el portaria a la ciutat catalana, mentre més de tres-cents anarquistes acomiadaven el cadàver cantant els himnes A les barricades i Hijos del pueblo, i fent la salutació llibertària. La comitiva, de la qual formava part la germana d'Agustín Rueda, l'encapçalaven dues corones de flors, d'una de les quals penjava una cinta, on es podia llegir-se Tus compañeros anarquistas, mentre a l'altra, una pancarta deia: Que tu sangre encienda la chispa de la llibertad. COPEL. Al pas per diversos edificis, el personal aplaudia, per les finestres, mentre els militants del PCE, que celebraven la conferència del partit als locals del vell sindicat, sortiren per saludar amb el puny alt. Mentre, els vint-i-dos detinguts en la roda de premsa convocada per l'Associació de Familiars i Amics de Presos i Ex Presos (AFAPE), processats per propaganda il·legal, han estat posats en llibertat. Advocats i membres d'AFAPE han fet saber la seva disconformitat davant aquestes mesures amb una associació en tràmit i considerada legal de fet pel propi director general d'Institucions Penitenciàries. A partir de les 20.00 hores de la tarda es van produir nombroses manifestacions a Madrid en senyal de protesta per la mort d'Agustín Rueda. El Govern Civil va facilitar una nota oficial on, entre altres coses, assenyalava que «poc abans de les 20.00 hores es concentraren uns cent joves al carrer Fuencarral, prop de la glorieta de Quevedo, plaça de Callao, Red de San Luis, avinguda José Antonio, San Bernardo, Arenal i Joaquín García Morato, essent dissolts en totes les ocasions per la policia».«Els grups avalotadors», afegeix la nota, «que en cap cas va ser superiors a tres-centes persones, a més de tallar el trànsit tirant a la calçada diversos objectes i creuant cotxes, llançaren pedres i diversos còctels molotov contra els vehicles policíacs, intentant bolcar alguns dels cotxes. També produïren trencaments de vidres d'aparadors, en especial d'entitats bancàries, i calaren diversos focs sense importància.» «En el moment de redactar aquesta nota es té coneixement de l'actuació d'aquests grups després de les 21.00 hores, a la plaça d'Espanya, a les andanes del Metro de Sol, a l'avinguda de l'Albufera, on calaren foc un autobús de l'EMT que es va cremar parcialment i va resultar lleument ferit un policia armat, a Atocha, a Antón Martín i a la plaça de Benavente. En total es calculen que han participat uns mil manifestants.»«Fins al moment», conclou la nota, «s'han practicat trenta detencions i no es té notícia de l'existència de ferits d'importància.» La manifestació, convocada per la CNT, no comptava amb permís.
Naixements
- Ernesta Forti:
El 17 de març de 1848 neix a Lodi (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Ernesta
Forti. Sos pares es deien Domenico i Emilia. Treballava a la lleteria
del
carrer Joquelet de París (França), propietat del
destacat anarquista Constant
Martin, aleshores son company; també hi feia feina son fill
Alfredo Forti,
també anarquista. El febrer de 1894 va ser fitxada com
anarquista per la
policia francesa i el 8 de març d'aquell any se li va
decretar l'expulsió,
juntament amb son fill, refugiant-se a Londres (Anglaterra), on ja s'havia
exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós«Procés dels Trenta».A
Londres es casà immediatament amb un sastre
francès anomenat Siccard, el qual
reconegué son fill, esdevenint aquest
automàticament ciutadà francès amb
tots
els drets. En 1894 el seu nom figura en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa.
***
- Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 17 de març de 1873 neix a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus) --actualment Lituània-- l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant,Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista. Alexandre Joseph Alexandrovitch va morir el 10 de gener de 1949 a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França).
***
- Alfred
Grandidier: El 17 de març de 1875 neix a
Saint-Denis (Illa de França, França)
l'anarquista Alfred Grandidier. Sos pares es deien Nicolas Grandidier i
Marie
Rischoilley. Treballava pintant edificis. A començaments
dels anys 1890 fou
membre del grup anarquista de Saint-Denis, del qual també
formava part son
germà Louis. Perseguit per les seves activitats anarquistes,
l'octubre de 1893
es refugià a Londres (Anglaterra), on va fer contacte amb
l'anarquista Jules
Corti. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a
controlar
establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa
i on es deia que
residia refugiat a Birmingham (West Midlands, Anglaterra). El 28 de
desembre de
1894 el Tribunal d'Extradicions londinenc es pronuncià a
favor de la seva
extradició a França acusat d'haver
comès un robatori el novembre anterior a
Saint-Ouen (Illa de França, França). Va ser
amagat pel germà del company
anarquista suís Latour al barri londinenc de Camden.
Després retornà a França
on, el desembre de 1904, es casà a Amiens (Picardia,
França) amb Hélène Sauvel.
Sembla que a partir d'aquesta data deixà de militar.
***
- Guido Kopp: El
17 de març de 1896 neix a Ruderting (Baviera, Imperi
Alemany) el revolucionari
de tendència llibertària Guido Kopp. Quan era
estudiant, el novembre de 1918 va
ser nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la
República dels
Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la
República dels Soviets de
Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig
unitats regulars de
l'exèrcit i escamots dels Freikorps«Oberland» (grups paramilitars) anihilaren
la resistència revolucionària a les principals
ciutats bavareses. El 4 de maig de
1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de
Kolbermoor de
Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de«propaganda contra la
guerra» i de «complicitat en el delicte de
traïció a la pàtria» i
condemnat a
mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de
l'execució, però va ser jutjat
en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de
reclusió que complí en una presó
bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià
al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista
d'Alemanya). En
1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut
per la seva participació, com a
membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa
Republicana),
organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische
Partei Österreichs
(SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria),
en els fets revolucionaris de febrer
d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936
anar a lluitar en
la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya),
ingressà en la
comunista «Centuria Thälmann»,
però ben aviat, arran de continus conflictes amb
els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres
voluntaris, a les milícies
anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen
Scheyer, fundà a
començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre
Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF,
Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de
l'organització Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF
pretenia agrupar
tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra
d'Espanya
en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials
russos i nacionalsocialistes
opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937»
fugí de la Península i el 10 de
maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat
il·legalment a Àustria
i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial
estigué
reclòs als camps de concentració de Dachau (de
juny de 1937 a setembre de 1939)
i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou
alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves
experiències
en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion
eines Menschen des 20.
Jahrhunderts (Però he de viure... La
passió d'un home del segle XX). Durant
la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947
aconseguí la ciutadania
austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de
l'Estat de Salzburg. Guido
Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg,Àustria).
***
- Eustaquio
Yáñez
Yáñez: El 17 de març de
1897 –alguns citen 1903– neix a Ortigueira (la
Corunya,
Galícia) l'anarcosindicalista Eustaquio
Yáñez Yáñez. Quan era
adolescent emigrà
al País Basc i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937
va ser nomenat secretari del Sindicat del Transport Marítim
de Bilbao (Biscaia,
País Basc). Aquest any s'uní sentimentalment amb
Remedios Arnáiz Payneta,
afiliada a la CNT des del 1931. Quan les tropes franquistes ocuparen el
nord de
la Península, passà a Barcelona (Catalunya). En
1938, des de la capital
catalana, envià articles per al periòdic Galicia
Libre. El febrer de 1939, poc abans del final de la guerra
civil, passà a
França i fou reclòs al camp de
concentració de Marinhac (Llenguadoc,
Occitània). A començaments de la
dècada dels quaranta visqué entre Bilbao i
Bordeus (Aquitània, Occitània) i en 1944 militava
en la CNT clandestina a
Bilbao. En 1945 va ser nomenat secretari de Federació
Nacional d'Indústria (FNI)
de Navegació Marítima i Fluvial establerta a
Bordeus. Intentà publicar la
revista Rumbos Nuevos i, arran de
la
divisió de la CNT, s'acostà al sector escindit.
En el Ple de la FNI de
Navegació celebrat entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a
Bordeus va ser
expulsat de la citada Federació. En 1947
representà la Federació de Bilbao en
la reunió general que se celebrà en aquella
ciutat. Poc després va ser detingut
i fou empresonat durant un any. En 1949 vivia a Bordeus i estava
afiliat a la
Regional del Nord de la CNT, encara que mantenia posicions
contràries a les
tesis politicistes i reformistes d'Horacio Martínez Prieto.
El juny de 1954 va
ser nomenat vicesecretari de la Federació Local de Bordeus
de la CNT. Trobem
articles seus, moltes vegades signats sota el pseudònim Joaquín Yáñez,
en CNT del
Norte, Galicia Libre i Hoy. Eustaquio
Yáñez Yáñez va morir el 3
de setembre de 1957 a Bordeus (Aquitània,
Occitània) víctima d'una congestió
cerebral.
***
- Severino Di Giovanni:El 17 de març de 1901 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el tipògraf i expropiador anarquista Severino Di Giovanni. Va estudiar per a mestre i encara que no es va graduar en va exercir fins que, per fugir del feixisme, s'instal·là a l'Argentina en 1923 amb sa dona Teresina i sa filla Laura (dos anys més tard naixerien els seus dos altres fills, Aurora i Ilvo). A Buenos Aires va aprendre tipografia i esdevingué membre del Cercle Anarquista Renzo Novatore. Publicà la revista Culmine, que la imprimeix ell mateix, i que reivindicà l'anarquisme individual i la lluita «cara a cara» contra el feixisme («De la propaganda als fets»), i organitzà una manifestació de més de mil persones per exigir l'alliberament de Sacco i de Vanzetti. El 16 de maig de 1926 una bomba esclatà davant l'ambaixada dels EUA a Buenos Aires, serà el començament de la«carrera» de Severino. Quan Sacco i Vanzetti són executats, el 23 d'agost de 1927, Di Giovanni passà totalment a l'acció violenta, juntament amb els germans Scarfó (Alejandro i Paulino), copejant amb nombroses bombes especialment els interessos nord-americans. A partir d'aquesta data Severino vestirà sempre de negre, capell d'ala ampla i mocador al coll, i deixarà de beure i de fumar. El 24 de desembre de 1927 el National City Bank explotà i el 3 de maig de 1928 li toca al consolat italià; aquests atemptats causaren desenes de víctimes ja que les bombes (dinamita, gelignita i ferro) eren absolutament imprecises i potentíssimes. També van posar en pràctica les«expropiacions», tècnica apresa de Buenaventura Durruti després de la seva estada a l'Argentina. Aquesta ona de violència serà durament condemnada pels militants anarquistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i pel seu periòdic La Protesta. Severino assassinarà López Arango, director d'aquesta publicació, per haver-lo qualificat d'«agent feixista» en un article. Di Giovanni també donarà mort a feixistes notoris, entre ells el conegut torturador coronel Afeltra. El 29 de gener de 1931 Severino va ser detingut en sortir d'una impremta; va intentar escapar i el van perseguir pels carrers i teulades de Buenos Aires, la policia va disparar més de cent vegades i Severino, cinc. Durant el tiroteig va morir una nina i va haver nombrosos ferits; atrapat en un garatge, es va disparar un tret al pit, però la ferida no el matà i l'enxamparen amb vida. Després d'horribles tortures, Severino serà afusellat per la dictadura d'Uriburu l'1 de febrer de 1931 i el seu company Paulino Scarfó l'endemà. La tomba de Severino Di Giovanni al cementiri de la Chacarita de Buenos Aires sempre té flores vermelles. L'advocat defensor de Di Giovanni, el tinent primer Franco va ser enverinat poc després en un dinar de companyó per càstig d'haver defensar un anarquista.
***
- Jenaro de la
Colina Blanco: El 17 de març de 1906 neix a
Santander (Cantàbria, Espanya) el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Jenaro de la Colina
Blanco –citat
el seu nom a vegades com Genaro.
Tipògraf de professió, treballà de
premsista a la Impremta Díez de Santander i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en les Joventuts
Llibertàries d'aquesta ciutat. Aficionat al dibuix,
il·lustrà llibres, faceta
difícil de seguir ja que no signà els treballs.
El setembre de 1930, després de
la dictadura de Primo de Rivera, va fer mítings en pro de la
reorganització
confederal a les poblacions càntabres de Maliaño
i Santander. En 1933 realitzà
la portada del llibre Aire de la calle,
de José del Río. En 1936, quan esclatà
la Revolució espanyola, fou representant
de la CNT en el Comitè del Front Popular d'Esquerres de
Santander; en el
Consell Interprovincial de Santander-Burgos-Palència, fins
el gener de 1937;
ocupà una regidoria a l'Ajuntament de Santander; i fou
director general
d'Instrucció Pública de la Junta de Defensa
(Comitè de Guerra), entre altres
càrrecs. Com a director general d'Instrucció
Pública s'encarregà de la
regulació, ordenació i funcionament de
l'ensenyament en tots els nivells, així
com de la custòdia i la conservació del patrimoni
artístic regional. El gener
de 1937 va fer una conferència, amb el doctor Elosu i
Aristide Lapeyre, a
Bordeus (Aquitània, Occitània) sota el
títol «Las horas trágicas del pueblo
español». L'1 de maig de 1937 participà
en el míting al teatre Pereda de
Santander amb Urano Macho Castillo. Quan el front Nord
caigué a mans del
feixistes, passà a zona republicana i, com a
capità d'Infanteria, lluità al
front de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus i
fou internat als camps de concentració de Argelers,
Barcarès i Sant Cebrià. El
juliol de 1939 pogué embarcar amb el vaixell Méxique
cap a Santo Domingo (República Dominicana) i en aquesta
illa treballà de colon agrícola.
Després d'una passada per Cuba, a començaments
de 1941 s'establí amb sa família a
Mèxic i quatre anys després formà part
de
l'última Junta de la Delegació de la CNT.
Realitzà dibuixos per a la publicació
mexicana Renovación
(1944). En 1946
pertanyia a l'Agrupació d'Estudis Socials i fou redactor i
col·laborador del
periòdic Acción.
Favorable a l'acció
clandestina a l'Interior, en 1947 fou membre de l'Agrupació
de la CNT. Al país
asteca treballà de periodista en la revista Tiempo
i de tipògraf als tallers de la Comissió Nacional
dels Llibres de Text Gratuïts
de la Secretaria d'Educació Pública de
Mèxic. En 1969 col·laborà en la
revista Comunidad Ibérica.
Un cop jubilat,
després de la mort del dictador Francisco Franco,
retornà a Santander. Jenaro
de la Colina Blanco va morir l'11 de setembre de 1993 a Santander
(Cantàbria,
Espanya). Sa companya fou Concepción Gurría
Cuevas (1910-1968) i un de sos fillsés l'escriptor, cinèfil i periodista
José de la Colina.
Jenaro de la
Colina Blanco (1906-1993)
***
- Antonio Castillo
Durán: El 17 de març de 1914 neix a
Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Castillo Durán.
Fill d'una modesta
família d'obrers agrícoles, milità al
seu poble en la Confederació Nacional del
Treball (CNT), en la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb
els germans Juan, Julián i Miguel Arcas Moreda, en el grup
anarquista«Justicia», adscrit a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Apassionat lector,
aconseguí una excel·lent formació
autodidacta. Arran de cop feixista i d'haver
intentat la resistència, el 21 de juliol de 1936 va ser
delatat, detingut i
tancat al vaixell-presó Cabo
Carvoeiro,
ancorat al Guadalquivir. Antonio Castillo Durán va ser
afusellat, juntament amb
el també anarcosindicalista Juan Fernández
Fernández (Talega), el 21
d'octubre de 1936 –altres fonts citen el 22
d'agost–
a la carretera Torreblanca (Alcalá de Guadaíra,
Sevilla, Andalusia, Espanya), a
l'altura de la Hacienda Dolores.
***
- Rafael Galindo
Royo: El 17 de març de 1915 neix a Pitarque
(Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
i resistent antifranquista llibertari Rafael Galindo Royo, conegut com Mauro i Carmelo.
Sos pares es deien Rafael Galindo i Benita Royo. Tinent
d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola procedent de
milícies, va ser enviat amb aquesta graduació per
lluitar contra el feixisme
enquadrat en el II Batalló de la 117 Brigada Mixta de la 25
Divisió. Al final
de la Guerra Civil ja tenia el grau de capità d'Infanteria.
Fet presoner pels
feixistes, el 28 de març de 1939 fou tancat a Alacant.
Jutjat, va ser condemnat
a 14 anys i vuit mesos de presó per un delicte
d'«adhesió a la
rebel·lió» i
passà per diverses presons: Portaceli (València),
Terol, Presó Habilitada de
San Juan de Mozarrifar (Saragossa) i Torrero (Saragossa). El 25 d'abril
de 1944
va ser excarcerat en llibertat condicional i després d'un
temps a Pitarque,
s'instal·là a Aliaga (Terol). El 21 de setembre
de 1944 va ser detingut
novament a Aliaga, però fou alliberat poc
després. A Aliaga treballà de
comptable i d'escrivent a la Companyia de Mines i Indústries
d'Aliaga SA fins
que aquesta desaparegué. El 27 de desembre de 1945 fou
alliberat definitivament
un cop la resta de la pena li havia estat indultada. En aquests anys
milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. El
20 de març de 1947,
arran d'una ona repressiva dirigida contra la CNT de la
regió, s'integrà en el 17
Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL).
Més tard actuà per la serra
de Javalambre (Terol) i després de la mort d'Atanasio
Serrano Rodríguez (Capitán),
el 2 de novembre de 1949 a La
Rodea (Cañizares, Conca, Castella, Espanya),
agafà el comandament del 5 Sector
de l'AGL. En 1950 executà el guerriller Máximo
Plaza Soria (Roberto), acusat pels
companys d'haver
abusat d'Amadora (Rosita),
d'Angelita
(Blanca) i d'Esperanza
Martínez
García (Sole), tres
germanes que
s'havien integrat en la guerrilla amb son pare Nicolás
Martínez Rubio (Enrique).
A partir de l'estiu de 1950,
quan l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó
(AGLA) esdevingué Comitè Regional
de la Resistència (CRR) i implicà la
desaparició dels sectors, va ser nomenat
responsable del Comitè de la Resistència de
Conca, que comptava 15 guerrillers.
En 1951 només tenia al seu comandament set guerrillers a la
zona nord de Conca
i Basilio Serrano Valero (Manco de la
Pesquera) comandava nou al sud. El 7 de maig de 1951, amb
Tomás Labatud
Briones (Samuel), fou acusat
d'executar Bernardo Montoya Almodóvar, pagès de
Torrecilla. El 24 de maig de
1951 Rafael Galindo Royo va ser abatut, juntament amb Francisco Mariano
Campillo (Chatillo de Sisante) i
Hilario
César García Lerín (Loreto),
a La
Marañada, al Chatarral de Reillo (Conca, Castella, Espanya),
en un enfrontament
amb la Guàrdia Civil, i les seves restes enterrades al
cementiri civil de
Reillo. En 1956 el cineastra Pedro Lazaga Sabater estrenà la
pel·lícula Torre partida
fonamentada en la vida de
Rafael Galindo Royo. El maig de 2012 les restes dels tres guerrillers
van ser
exhumades i, un cop identificades a través de l'ADN, el 9 de
febrer de 2013 van
ser inhumades dignament pels seus familiars al mateix cementiri de
Reillo sota
una làpida de record dels guerrillers morts.
***
- Robert Léger:
El 17 de març de 1915 neix a Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista, lluitador antifeixista
i maçó, Robert Léger, també
conegut com Regel Trebor. Es va diplomar a
la parisenca Escola d'Hostaleria amb el primer premi i era membre de la
Cambra
Sindical Obrera dels Cuiners de París (CSOCP). En 1933
estava afiliat a la
Joventut Anarquista Comunista (JAC), adherida a la Unió
Anarquista (UA). En
aquests anys col·laborà, sota el nom de Regel
Trebor, en Le Réveil des
cuisiniers --òrgan de la CSOCP--, Le
Libertaire Syndicaliste i Le
Libertaire. En 1934, quant les manifestacions extrema dreta,
defensà la seu
de la lògia maçònica «Grand
Orient de France», situada al carrer Cadet, de
l'atac dels «Camelots du Roy» i de membres de la
Lliga de les Joventuts
Patriòtiques (LJP). Durant les vagues de juny de 1936, va
ser elegit delegat
del Cercle de Joves Cuiners (CJC) i fou membre del seu
comitè de vaga. En
aquesta època s'adherí a la Federació
Comunista Llibertària (FCL), sorgida
d'una excisió de la UA, i al grup «Les
Moules-à-Gauffres», on també militaven
Charles Carpentier, Charles Cortvrint (Louis Mercier Vega),
Félix Guyard
(Felo, Lapin), Lucien Feuillade (Luc
Daurat) i Jean
Bernier, entre d'altres. En 1936 fou iniciat en una lògia
francmaçònica del«Grand Orient de France». L'octubre de 1936
s'enrolà al centre de reclutament
de les Brigades Internacionals, situat a la seu del Partit Comunista de
França
(PCE) al carrer Mathurin Moreau de París, i marxà
el mes següent com a
voluntari per lluitar a la guerra d'Espanya juntament amb altres
membres del
Sindicat de Cuiners. Va ser enviat a la caserna general de les Brigades
Internacionals a Albacete (Castella, Espanya) perquè
s'encarregués de les
cuines i dels menjadors. Com que el van prendre per un bolxevic,
també li van
assignar la missió d'escoltar les converses dels milicians i
delatar els
elements anarquistes i trotskistes. Tot d'una denuncià
aquests fets a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) d'Albacete, i envià un informe sobre la
situació política en les Brigades
Internacionals a la UA. Reconegut per comunistes parisencs, va poder
fugir dels
agents estalinistes del Servei d'Informació Militar (SIM)
per poc i gràcies a
quatre cenetistes que l'escortaren armats en un tren fins a Barcelona.
A la
capital catalana se li assignà un lloc en un
comitè de control fronterer a
Portbou, enquadrat en un destacament de la«Centúria Sébastien Faure»
del Grup
Internacional de la Columna Durruti. Contrari a les execucions,
més tard contà
com, encarregat de vigilar un jove falangista de 15 anys acusat
d'espionatge,
l'alliberà abans de ser afusellat. Després dels«Fets de Maig» de 1937, retornà
a París. El setembre de 1937, com a secretari general de les
Joventuts
Sindicalistes de la Confederació General del Treball (CGT),
va ser detingut amb
un centenar de companys llibertaris arran d'una gran batuda
desencadenada
després d'haver-se comès un atemptat contra la
seu de la patronal. Mentre
estava tancat per «possessió d'armes i
d'explosius», el PCF, que no li perdonà
mai la seva «traïció» a
Espanya, llançà una campanya de desprestigi
acusant-lo
de ser un membre de La Cagoule --nom donat per la premsa a la feixista
Organització Secreta d'Acció
Revolucionària Nacional (OSARN)-- que fou resposta
per una carta de suport de companys voluntaris (Martín,
Mayol, Turmo, Guirand,
Cerezuela, Milani, Manuel García i F. Vila) de la«Centúria Sébastien Faure».
El
26 d'octubre de 1937 va ser condemnat per la XIV Cambra Correccional a
13 mesos
de presó prorrogables i a 1.000 francs de multa per«possessió il·legal d'armes».
Més tard treballà a diversos restaurants (Scribe,
Saint Maurice, al de l'Estació
de Lió, etc.) i també fou responsable de les
cuines del Cercle de les Nacions,
lloc on, durant l'Ocupació, allotjà i
auxilià, amb sa companya Eugénie
Szymanski, nombrosos polonesos evadits als quals ajudà a
creuar la línia de
demarcació per Molins (Borbonès,
Alvèrnia, Occitània). En 1940, com a inspector
i conseller tècnic de l'Auxili Nacional del Govern de Vichy,
organitzà
l'avituallament de les poblacions bombardejades i el control
tècnic de les
inspeccions higièniques dels restaurants. El juliol de 1942,
arran de la«Batuda del Velòdrom d'Hivern»,
salvà alguns dels jueus detinguts. Va fer
d'agent d'enllaç en el grup «Ceux de la
Libération» (Els de l'Alliberament) de la
Resistència. Després de l'Alliberament, va ser
nomenat administradors de les
cantines escolars parisenques i responsable de la Cantina de Premsa, al
carrer
Réaumur de París. Falsament acusat pels
comunistes, se li va obrir un procés
per «complicitat amb l'enemic», del qual va sortir
totalment absolt. Durant elsúltims anys de la seva vida laboral exercí
d'assessor culinari d'un gran grup
de la indústria alimentària i en 1975 es
retirà. Sempre blasmà contra el «fast-food
destructor del petit restaurant familiar, estudiantil o
obrer». Va ser
condecorat amb la medalla de l'Acadèmia
Culinària. En 2005 Michel Léger
publicà
la biografia de son pare sota el títol De brigades
en brigades.
Defuncions
- Jules Jouy:El 17 de març de 1897 mor a
París (França) el cantautor, escriptor i poeta
anarquista, pioner de la cançó
social, Louis Jules Jouy, conegut sota el pseudònim de La
chanson fait homme.
Havia nascut el 27 d'abril de 1855 a París
(França) en una família molt modesta.
Després d'una infància pobre, marcada per la
Comuna de París, i d'estudiar
primària, va exercir diversos oficis (carnisser, pintor de
porcellana, etc.).
Quan tenia vint anys el cridaren a files i va entrar en el servei
auxiliar de
l'Exèrcit, a causa d'una malformació al
braç dret. Lector compulsiu, des de
jove va escriure poesia i cançons de manera autodidacta. En
1876 començà a
publicar en Le Tintamarre cançons i
articles sobre els seus temes
predilectes: l'anticlericalisme, la injustícia,
l'anarquisme, tot d'allò més
macabre, humorístic, pornogràfic i
escatològic. El setembre de 1878 participà
en la fundació de Le Sans-Culotte,
periòdic republicà virulent que
lluita per l'amnistia dels communards i combat el
clericalisme. Fou
membre dels clubs literaris dels Hydropates i dels Hirsutes, i
freqüentà el
Chat Noir --fundà amb una colla de dissidents el Chien
Noir--, fent les seves
actuacions als cabarets de Montmartre (L'Eldorado, La Scala, Le
Pavillon de l'Horloge,
Le XIX Siècle, Le Parisiana, La Gaîté,
A Ba-Ta-Clan, Les Ambassadeurs,
L'Européen, L'Edèn-Concert, L'Alcazar
d'Été, etc.). Va escriure unes 4.000
cançons socials que evoquen la misèria del
món obrer i que més tard van
interpretar les celebritats de l'època (Yvette Guilbert,
Thérésa, Marguerite
Dufay, Polin, Bonnaire, Marguerite Réjeane, Anna Judic,
Félix Galipaux,
Fragson, Paulus, Sulbac, Mévisto Aîné, Kam-Hill,
Coquelin Cadet, Aristide Bruant, etc.). En 1882 redactà i
publicà l'únic número
del Journal
des merdeux.
En 1886 formà part del grup anarquista «La Lliga
dels Antipropietaris». Va col·laborar en el
periòdic Le
Crit du Peuple,
de
Vallès, on va publicar durant anys «La chanson du
jour», i després en Le
Parti Ouvrier.
S'oposarà a la temptativa de dictadura del general Georges
Boulanger
i contribuirà, amb les seves cançons, a
ridiculitzar aquesta «aventura». També
va fer de «negre» de força autors
coneguts. En 1893 publicà nombroses cançons
violentament antisemites en La Libre parole
illustrée d'Éduard
Drumont. Amant
de la broma, però també entremaliat,
s'haurà de batre en diverses ocasions en
duel. Però la seva obsessió pel macabre, per la
guillotina --la seva cançó La
Veuve tingué
un gran èxit-- i per la mort, juntament amb
l'abús del tabac i
de l'absenta, el faran enfollir, i el maig de 1895 serà
internat a la clínica
psiquiàtrica del carrer parisenc de Pictus, on
morirà dos anys més tard. Jules
Jouy fou enterrat el 20 de març de 1897 al cementiri
parisenc de Père-Lachaise
(53 divisió, tercera línia, U, 13). Va publicar
reculls de les seves cançons,
com ara Les
chansons de l’année 1887 (1888), Chansons de Bataille (1889), La chanson des joujoux (1890) i La muse à
bébé (1891). En
1997 Patrick Biau li va consagrar una biografia: Jules Jouy (1855-1897). Le«poète
chourineur».
***
- Johann Most:El 17 de març de 1906 mor a Cincinnati (Ohio, EUA) el propagandista anarquista alemany Johann Most. Nascut el 5 de febrer de 1846 a Augsburg (Baviera, Alemanya), treballarà d'enquadernador. A l'empara del seu gremi, pren contacte amb la secció suïssa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). D'antuvi socialdemòcrata (1870), s'estableix a Àustria on comença a pronunciar els seus primers discursos. Detingut, és condemnat a cinc anys de presó, però finalmentés amnistiat el 9 de febrer de 1871 i expulsat. Entrà a Alemanya, on continua les seves activitats d'agitador i es dedicà al periodisme. Elegit al Reichstag en 1874, tanmateix és condemnat a presó nombroses ocasions pels seus encesos discursos, que el portaran a l'exili al Regne Unit en 1878. Hi publicarà el periòdic Freiheit (Llibertat) i arran d'un article que glorifica l'atemptat contra el tsar Alexandre II, és condemnat a 16 mesos de treballs forçats. Quan acaba la pena, s'exilia als Estats Units en 1882. Influenciat per les idees de Kropotkin, esdevindrà enterament anarquista. Partidari de la propaganda pel fet, edita una petita guia de com fer i col·locar bombes, després d'haver treballat en un fàbrica de dinamita, fet que li valdrà el pseudònim de Dynamost. Va ser el mestre de molts anarquistes de renom, com ara Emma Goldman, Alexander Berkman o Errico Malatesta. L'11 de maig de 1886 és detingut a Nova York després d'un míting i condemnat el 2 de juny a un any de presó per incitació al motí. Després publicarà als EUA el periòdic Freiheit, que serà l'obra de sa vida. És autor de Die Gottespest (La pesta religiosa), Die Freie Gesellschaft (La Societat Lliure), El comunisme llibertari, Reminiscències parlamentàries, L'Anarquia, entre altres obres.
***
- Jules Sellenet: El 17 de març de 1941 mor a Argenteuil (Illa de França, França) el militant anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Jules Sellenet, també conegut com Francis Boudoux. Havia nascut el 18 de juliol de 1881 a Sant-Etiève (Arpitània). En agost de 1904 va desertar del seu regiment i canvia d'identitat amb els papers d'un company. Ferrer de professió, va ser secretari del sindicat de Longwy i va prendre part en la vaga d'agost de 1905. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista, és detingut el novembre de 1905 com a desertor. Alliberat, tornarà a ser condemnat nombroses vegades per «delictes» lligats a conflictes laborals. En 1910 el sindicat dels obrers metal·lúrgics d'Auboué, d'on era el secretari, el denuncia com a agent provocador al servei d'un mestre de forges. Aquesta acusació (calumniosa o vertadera) si més no astorant, serà represa en la postguerra pels comunistes. Mobilitzat durant la Gran Guerra, reprendrà la seva militància sindical i anarquista. L'11 de gener de 1924, a la sala parisenca de la Grange-aux-Belles, és ferit en un míting que termina en una brega entre anarcosindicalistes i comunistes (dos anarquistes hi van morir de ferides de bala). En 1926 esdevé secretari de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), escissió radical de la CGT fundada per Pierre Besnard i ell mateix. En 1936 marxa a Espanya i combat en les files de la Columna Durruti.
---
![Louis Héritier [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/heritier/heritier01.gif "Louis Héritier [IISH]")
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
.jpeg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/documents/giloliver/giloliver02.jpg)