Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 50 | 51 | (Page 52) | 53 | 54 | .... | 465 | newer

    0 0

    (1 vídeo) Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.


    El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (I)


    Ja eren donades les condicions objectives per al cop d'Estat de la dreta feixista. Esdevenien evidència punyent les premonicions dels revolucionaris arran de l'"Operació Galàxia" (1978); les denúncies antifeixistes de l'OEC, el Moviment Comunista, el PORE... Ja feia temps que l'ala esquerra del moviment obrer i popular observava de dia en dia el creixement descontrolat de l'extrema dreta feixista (Fuerza Nueva, entre altres organitzacions de la reacció) sense que els partits "obrers" majoritaris (PSOE i PCE) fessin res al respecte. La política de claudicacions i desmobilitzacions (polítiques, econòmiques, organitzatives...) havia arribat en aquest any 1981 a la quota màxima possible. Recordem que mesos abans del cop de Tejero del 23-F ja existien contactes secrets entre els enviats de Santiago Carrillo i Felipe González quant a la possibilitat de formar un govern militar (solució Armada) per tal de fer front a la difícil situació política del règim sorgit de la reforma del franquisme: el problema basc, el continuat enfortiment d'ETA i els atemptats que feia cada dia evidenciaven que la dictadura de Franco no havia resolt el problema de l'opressió nacional a l'Estat espanyol. Però, com ja hem dit, la línia de pactes amb la burgesia seguida pel PCE i pel PSOE des de la mort del dictador l'únic que aconseguia era debilitar les classes populars i enfortir els sectors colpistes de l'exèrcit.

    Una de les mentides més barroeres que els partits del consens escamparen durant la transició consistí a fer creure als treballadors que l'abandonament de les reivindicacions històriques de la lluita antifeixista es feia per aturar un possible cop d'Estat. Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.



    Les provatures colpistes anteriors al cop del “23-F” (23 de febrer de 1981) sorgien un mes rere l'altre. Els militars comprovaven la realitat de la desmobilització popular (i es creixien dins les casernes). L'"Operació Galàxia", en la qual ja hi era implicat Tejero, va finir amb una bufetada al rostre del govern d'UCD: cap dels implicats patí condemnes remarcables. Aleshores, amb el retrocés del moviment obrer i, concretament, a partir de 1979, assistim a un creixement del feixisme colpista (tant militar com civil). La història de tot aquest renaixement de l'extrema dreta, del continuat suport civil a una possible involució sagnant, es pot trobar en la imprescindible obra de José Luís Morales i Juan Celada La alternativa militar: el golpismo después de Franco, que publicà l'Editorial Revolución l'any 1981 (pel 1983 ja havien sortit al carrer tres impressions del llibre).

    Aquesta obra és molt important perquè analitza (entre altres aspectes igualment importants) des de l'"Operació Galàxia" fins als incidents de Torres Rojas al capdavant de la Divisió "Brunete" (conspiració que acabà amb la seva destitució); des del paper dels serveis secrets fins a la constant mobilització ultra contra la democràcia amb cura especial a l'activitat del collectiu de generals reaccionaris que donaven instruccions mitjançant una sèrie d'article publicats en el diari ultradretà El Alcázar (la firma collectiva era "Almendros")... El llibre ens permet assistir a tot el procés d'organització de la contrarevolució feixista que havia de materializar-se en els aixecaments del 23-F: el de Tejero (el més violent) i el d'Armada (el cop "oficialista", amb aprovació dels partits parlamentaris i que comptaria amb ministres "comunistes" i "socialistes"). L'estudi analitza el paper del CESEDEN (Centro Superior de Estudios para la Defensa) i en descobreix la relació amb el primer cop militar que fracassà: l'"Operació Galàxia". Així doncs, convé que ens hi aturem una mica.

    L'"Operació Galàxia" s'havia de produir pel novembre de 1978 aprofitant que el rei, vés per on, sortia cap a Mèxic en visita oficial. Per les casernes circulen exemplars d'un pamflet editat pel "Movimiento Patriotico Militar"; rere el manifest hi ha els tinents generals Álvarez Arenas i Iñesta Cano, entre molts d'altres implicats. El 20 de novembre, en preparació de la intervenció militar, es llegeix el testament de Franco a totes les unitats de l'Exèrcit i, poc després, més de cinc-cents oficials i alts comandaments de les forces armades presideixen, juntament amb sectors d'extrema dreta, els funerals per la mort de Franco en el Valle de los Caídos, tots uniformats i lluint les condecoracions. Mentrestant, els diaris El Imparcial i El Alcázar van donant les instruccions als implicats en el futur cop d'Estat. Blas Piñar es reuneix amb forces internacionals del feixisme a Madrid (dia 18 de novembre de 1978). En l'operació hi han de participar el militar Atares i els coneguts Sáenz de Inestrillas i Tejero (que veurem més endavant el 23-F; segons declararan més tard els serveis d'intelligència de Suárez, més de dos-cents alts oficials de la guarnició de Madrid són compromesos en l'aixecament (aquesta xifra ens permet fer-nos una idea del nombre de possibles implicats a la resta de l'Estat). Finalment els serveis d'informació del Govern descobreixen els preparatius i en darrer moment alguns dels conspiradors són detinguts. El Washington Post escriu el 15 de gener de 1979: "A Espanya hi havia una Junta de Caps Militars que, en cas que continuàs l'escalada terrorista, estava preparada per a demanar al rei Joan Carles que postposàs les eleccions parlamentàries i municipals i nomenàs un govern de personalitats civils de dreta que cooperàs amb els militars i els deixàs les mans lliures per a encarregar-se d'ETA".

    Els dies 3 i 4 de febrer de 1979, en el que s'anomenà "Congrés d'Unitat" del Moviment Comunista amb una part de l'OIC (s'ha de recordar que el noranta per cent d'antics militants de l'OIC decidiren no unificar-se amb el MC), es va dir, parlant de l'"Operació Galàxia": "Dicha operación permitió apreciar que un número reducido de conspiradores, debido a la complicidad ideológica y a la consiguiente pasividad de sectores más amplios, puede llevar a cabo tentativas de cierto alcance... Asimismo, no podemos olvidar que la función de defensa del orden constitucional que la Constitución confiere a las Fuerzas Armadas y la ausencia de precisiones sobre los medios y los límites de tal función contribuye a abrir la puerta a los pronunciamientos militares en el interior de la cúspide estatal con el fin de imponer un Gobierno no representativo, de dictar tal o cual normativa represiva, de aplicar determinada política antipopular o cualquier otro objetivo que puedan asignarse quienes tienen la capacidad y la fuerza para pronunciarse.

    'Todo eso se lo debemos a la reforma y a quienes la han bendecido arguyendo que con ella se consolidaba la libertad.

    'De todo ello extraemos una conclusión fundamental: hay que retomar la iniciativa frente al fascismo, hay que dar nueva vida a la lucha antifascista de masas".

    En aquells inicis del 1979 qualsevol podia comprovar que PCE i PSOE havien abandonat la tasca de prevenció del cop; i avui dia fins i tot sabem que hi havia hagut pactes secrets dels Múgica (PSOE), Raventós (PSOE), Ballesteros (PCE), Solé Tura (PSUC) i altres amb un sector de militars: el grup del general Armada. Així doncs, el "Congrés d'Unificació" era conseqüent en recomanar: "Hay que relanzar la lucha antifascista de masas para poder constituir un factor de desuasión frente al fascismo, factor que hoy no existe apenas. Su inexistencia permite a los conspiradores fascistas albergar la esperanza de que sus intentonas no encontrarían una resistencia popular. Sólo si el movimiento obrero y popular maniesta su fuerza y su determinación de usar esa fuerza contra los golpistas, sólo si hace eso aumentará su capacidad para frenar nuevas 'Operaciones Galaxia'".

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)


    El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)


    Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).

    En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.

    Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".

    Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.

    'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".

    Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.

    Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.

    El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.

    Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.

    Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.

    Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?

    Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.

    Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.

    La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.

    El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.

    El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.

    Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada parallela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    0 0

    Ayer quedo bien patente que los ciudadanos de Baleares no queremos prospecciones petrolíferas en nuestras aguas. Las cuatro islas han respondido con una gran marea azul.
    Se han recogido unas 70.000 alegaciones en contra de los sondeos, pero la última palabra la tiene el gobierno, que si de verdad quiere tiene todos los mecanismos posibles para que este proyecto no se lleve a cabo y no haya que indemnizar a Cairn Energy. La excusa de que es un  proyecto del anterior gobierno no sirve, si quieren pueden paralizarlo .

    Los sondeos acústicos consisten en la emisión de ondas mediante un cañón de alta presión cuya emisión de decibelios es unos 249, 9 decibelios superior a la bomba atómica ,este sonido volverá locos a los peces y cetáceos de la zona incluso muchos morirán. Las explosiones se realizarian durante 4 meses ,las 24 horas cada 20 segundos.
    La aparición de manchas de petróleo (chapapote) perjudicaria a las aves marinas,a los mamíferos marinos así como las algas por no hablar de la calidad del agua de las playas.
    No olvidemos que la zona donde se quieren llevar a cabo las prospecciones está próxima a las praderas de posidonia oceánica declaradas patrimonio de la humanidad por la Unesco.

    Baleares vive del turismo y un sólo vertido de petróleo podría contaminar nuestras playas, por no hablar de los pescadores que serían otros de los grandes perjudicados. Hay que apostar por energías limpias y naturales como la solar o la eólica y no por las más contaminantes.

     Mostrando 2014-02-22 17.55.38.jpg

     Hay que destacar la ayuda que el pueblo canario nos brinda con este tema, ellos llevan muchos años sufriéndolo sin que lo supiéramos, ellos también están amenazados por prospecciones petrolíferas de la mano de Repsol, cuando parecía que el proyecto estaba olvidado el año pasado volvió a surgir con más fuerza, tanto que este año está previsto su comienzo, afortunadamente el ministerio de Medio Ambiente lo ha paralizado temporalmente, esperemos que el temporalmente se convierta en definitivamente.

    En Canarias se pretende averiguar la existencia de bolsas de petróleo mediante la perforación de los pozos,estas perforaciones generan residuos que al mezclarse en el fondo genera una arcilla mortal para la fauna,aparte de los posibles vertidos en las playas,ya que el riesgo 0 no existe.

    No queremos prospecciones ni en Baleares ni en Canarias .

    Mostrando 2014-02-22 18.10.09.jpg


    0 0

    [23/02] Explosió - «La Nueva Idea» - «A Batalha» -«Gimnàstica revolucionària» - Borràs - Pellicer - Bauchet - Monleón - Mancuso - Aubry - Clément - Domaschi - Vitales - Caicedo - Segura - Lozano - Taitz

    Anarcoefemèrides del 23 de febrer

    Esdeveniments

    El cos de Paul Métayer després de l'explosió a l'hospital de Saint Jean de Brussel·les

    - Explosió accidental: El 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica) els anarquistes de Lió, Antoine Cyvoct i Paul Métayer, mentre feien una «passejada» pel camp, són víctimes de l'explosió accidental d'una bomba que transportaven, probablement destinada a un assaig. Métayer, que havia d'embarcar a Anvers cap a Amèrica, mor l'endemà com a conseqüència de les ferides, fet que no serà divulgat a la policia; durant l'enterrament civil, l'anarquista brussel·lès Egide Govaerts en farà l'elogi fúnebre i el diari anarquista d'Anvers De Opostand en lloarà el silenci davant la policia:«És així com moren els anarquistes.» Cyvoct, supervivent a la deflagració i denunciat pel cotxer que els va portar i testimoni de l'explosió, va ser condemnat tres mesos per emprar un nom fals; després serà extradit a França per jutjar-lo per l'atemptat al restaurant del teatre Bellecour de Lió.

    ***

    Portada del primer número de "La Nueva Idea"

    - Surt La Nueva Idea: El 23 de febrer de 1895 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista La Nueva Idea. Portava l'epígraf «A cadascú segons les seves forces» i cites de Pierre-Joseph Proudhon («El primer que digué: Això és meu, fou el primer lladre» i de Nicolas Champfort («Gaudeix i fes gaudir sense fer mal ni a tu ni als altres. Aquesta és la vertadera moralitat»). Lluís Mas Gassió, que dos anys després fou afusellat a Montjuïc després de ser processat per la bomba del carrer Canvis Nous, formà part de la redacció. De periodicitat irregular, els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar José López Montenegro i Enric Pujol, entre d'altres. Tractà temes diversos, com ara textos teòrics i literaris, notícies locals i exteriors, antimilitarisme, maltusianisme, etc. En sortiren 4 números, l'últim el 5 de maig de 1895. Lluís Mas anuncià en la premsa llibertària la suspensió de la publicació del periòdic per mor d'una demanda imposada per les autoritats.

    ***

    Portada d'un exemplar d'"A Batalha"

    - SurtA Batalha: El 23 de febrer de 1919 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari anarcosindicalista A Batalha, òrgan de la Unió Operaria Nacional (UON), que poc després es transformaria en la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i que en 1923 s'adherirà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El seu director i principal redactor va ser el conegut militant llibertari Alexandre Vieira; els col·laboradors havien de ser treballadors. Francisco Perfeito de Carvalho, Manuel Joaquim de Sousa, Manuel Ribeiro --que després fundaria A Bandeira Vermelha-- i Carlos Rates en serien també destacats col·laboradors. Aquesta publicació es llegia en veu alta a les cantines de les fàbriques, perquè mots treballadors eren analfabets. Es va convertir en el segon periòdic del país, amb un tiratge de 25.000 exemplars i en determinades lluites sindicals de 40.000. Va mantenir una forta polèmica en 1925 sobre qüestions sindicalistes amb el periòdic comunista A Bandeira Vermelha de la Federació Maximalista. Durant la seva existència va tenir 21 episodis de repressió per part de l'Estat, entre assalts, detenció de redactors i operaris, tancaments, segrests i prohibicions de circulació, moltes vegades de diversos dies. El 26 de maig de 1927 va sortir l'últim número, l'endemà un escamot de la policia va destrossar la seu del periòdic i del sindicat i la publicació va ser prohibida, un any després del cop d'Estat militar que va sacsejar Portugal. Posteriorment, el 25 d'abril de 1974, després de l'enderrocament de la dictadura i la tornada de la democràcia a Portugal, A Batalha reapareixerà de bell nou, però sense recobrar la influència que va tenir durant els anys 20.

    ***

    Bar "La Tranquilidad" de Barcelona

    «Gimnàstica revolucionària»: El 23 de febrer de 1923 Joan García Oliver, en una reunió portada a cap al bar «La Tranquilidad», al número 69 de l'Avinguda del Paral·lel de Barcelona (Catalunya), al costat de l'actual teatre Victòria, amb els delegats de diversos grups d'afinitat anarquistes, va exposar la seva tàctica de la«gimnàstica revolucionària», que va ser aprovada amb el nomenament d'un comitè de coordinació constituït per Aurelio Fernández i Ricard Sanz. La tàctica de la«gimnàstica revolucionària» era partidària d'un enfrontament permanent amb el capital i l'Estat burgès, amb la finalitat d'aguditzar els possibles conflictes i provocar l'esclat revolucionari que instaurés el comunisme llibertari. Aquesta pràctica d'intransigència i d'enfrontament implicava un intent, per part de grups reduïts de militants anarquistes, de desencadenar la mobilització de les masses i la revolució. Aquests «anarquistes purs», en contraposició als anarcosindicalistes, sostenien que els treballadors havien de llançar-se a accions insurreccionals --principalment la vaga revolucionària-- com a forma d'«exercitar», de guanyar experiència, en l'art de la insurrecció; malgrat que contessin amb escasses o nul·les possibilitats de triomfar. La confiança en l'espontaneïtat de les masses i el voluntarisme eren elements constitutius d'aquesta concepció de la transformació revolucionària. Una marcada hostilitat vers tots els partits polítics, i en especial vers els partits marxistes, era característica d'aquests grups. Els sindicats eren concebuts, abans de tto, com a instruments útils per aquesta transformació revolucionària. Per això els«anarquistes purs» havien insistit històricament en la importància que aquests sindicats estiguessin dotats d'objectius revolucionaris. La Confederació Nacional del Treball (CNT) va mantenir des de 1919 com a objectiuúltim la instauració del comunisme llibertari. Aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» es concretarà especialment amb el sorgiment de la Federació Anarquista Ibèrica i la seva estratègia insurreccional, a partir, sobretot, de la instauració de la Segona República espanyola. Aquesta tàctica va rebre fortes crítiques del sector anarcosindicalista o sindicalista, ala més moderada de la CNT, que sostenien que calia enfortir els sindicats (disciplina, organització, preparació, reivindicacions, etc.) i deixar de banda «aventures imprudents» inacceptables que l'únic que feien eren augmentar la repressió estatal (detencions, deportacions, clausura de locals sindicals i d'ateneus, etc.). Els «anarquistes purs», partidaris de la«gimnàstica revolucionària», veien aquestes crítiques dels sindicalistes com idees dòcils que postergaven indefinidament l'esclat de la revolució, caient en posicions reformistes i col·laboracionistes. L'organització, el desenvolupament i les conseqüències d'aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» constitueixen un dels capítols més importants de la història de la CNT, perquè hi convergeixen problemes de tàctica i d'estratègia, però també problemes d'estructura orgànica i de finalitat última cenetista.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Signatura de Martí Borràs Jover (1894)

    - Martí Borràs Jover:El 23 de febrer de 1845 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta --que morí jove--, Mariona, Mercè i Estrella --Salut i Mariona també seran militants--, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets --El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago--, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena.

    Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

    ***

    Antoni Pellicer i Paraire

    - Antoni Pellicer i Paraire: El 23 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) el tipògraf, dirigent de la I Internacional i maçó, Antoni Pellicer i Paraire, conegut com Pellico. Son pare va morir en 1868 víctima d'una càrrega dels Mossos d'Esquadra a la Rambla de Barcelona. Tipògraf des dels 11 anys, es va afiliar a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i a l'Aliança bakuninista. En 1869 fou nomenat secretari de la Unió de Noògrafs de Barcelona. L'1 d'agost de 1872 fou un dels signants del document La Cuestión de laAlianza, on es defensava l'Aliança bakuninista dels atacs dels redactors marxistes de La Emancipación de Madrid. Entre 1871 i 1875 residí a Mèxic, Cuba i Estats Units. De nou a Barcelona el 1879, després de viatjar de polissó al vaixell de tornada, participà en la fundació de la Societat Tipogràfica i també en la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) a Barcelona, el setembre de 1881, formant part de la seva comissió federal. Així mateix participà en la fundació de la societat anarquista «La Solidària», escindida de la «Societat Tipogràfica» el 1881. També va participar en la formació de la  Unió d'Obrers Tipògrafs (1883). Assistí al congrés de Sevilla de la FTRE de l'AIT i en fou membre de la comissió federal, fent costat el grup anarcocol·lectivista català de Rafael Farga i Pellicer (cosí seu; també fou nebot de Josep Lluís Pellicer), Josep Llunàs, Francesc Tomàs, etc. Col·laborà regularment en la Revista Social (1881-85) i després en ElProductor (1887-93), així com en LaAsociación, portaveu de la Societat d'Obres Tipògrafs de Barcelona (1883-89). Dirigí el setmanari Acracia (1886-88), una de les publicacions més importants de l'anarquisme ibèric. Abans d'instal·lar-se a Buenos Aires (Argentina) en 1891 va ingressar, com altres internacionalistes, en la maçoneria. A l'Argentina dirigí revistes professionals com ara La Tarjeta Postal, La Unión Cartófila Argentina, Anuario Cartográfico Sudamericano, Éxito Gráfico i La Noografía (1899-1901). Va participar decisivament en la fundació de la Federació Obrera Argentina (FOA) i en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i va impulsar directament el seu congrés fundacional; especialment valuosos són els seus 12 articles apareguts en La Protesta Humana (1900-1901) sobre l'organització obrera, síntesi d'organització econòmica i revolucionària quan a l'Argentina predominava l'espontaneïsme --per això va ser criticat pels individualistes-- i en els quals combat l'autoritarisme, el funcionarisme i la centralització, alhora que propugna el federalisme, l'organització de la comuna revolucionària, l'internacionalisme i el paral·lelisme en l'actuació de sindicats i anarquistes, tot això en consonància amb l'esperit de la vella FRE. El 18 de maig de 1907 fundà i presidí a Buenos Aires l'«Instituto Argentino de las Artes Gráficas» i a iniciativa seva es fundà l'Escola de Tipografia Argentina.És autor de Disquisiciones sociales. La paz y el socialismo,En defensa de nuestros ideales (1894), Organización obrera (1899), Conferencias populares sobre sociología (Buenos Aires, 1900) --que tingueren una gran difusió a l'Estat espanyol a través de moltes reedicions fetes a Barcelona, València i Palma--, Memorándum con motivo y en celebración de mis 55 años (1906), El individuo y la masa. La educación de la libertad (1908), La política juzgada por los políticos. Análisis de la cuestión de la vida (1909).  Va articipar en la redacció de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX i va escriure diverses obretes de teatre social en català (En lo ball , Celos,Jo vaig, La mort de la proletària, Sense Esperança, etc.). Antoni Pellicer i Paraire va morir el 14 d'abril de 1916 a Buenos Aires (Argentina).

    ***

    Bo de subscripció de "La Patrie Humaine"

    -Émile Bauchet:El 23 de febrer de 1899 neix a Roissy-en-France (Illa de França, França) el militant llibertari i pacifista Émile Alexandre Bauchet. Va ser el desè infant d'una família miserable; son pare era un jardiner alcohòlic i sa mare bugadera. Després d'aprendre l'ofici de paleta, va ser incorporat a files en 1919, va desertar després de 14 mesos de servei i va aconseguir escapar durant 10 anys als tribunals militars. A partir de 1927 va col·laborar en el periòdic d'Alphonse Barbé Le Semeur i es va declarar objector de consciència. Detingut en 1929 per la seva deserció, va ser condemnat el 10 de juliol de 1929 a un any de presó, malgrat el suport de Louis Lecoin, d'Han Ryner i de Georges Pioch durant el procés. Finalment va ser alliberat l'abril de 1930 gràcies a una remissió de pena i es va associar fins al 1932 amb l'anarquista Paul Barbé, germà d'Alphonse, per explotar una línia d'autocars a Dives-sur-Mer (Baixa Normandia). Després milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en presidirà la federació de Calvados abans d'esdevenir-ne secretari de comptes de l'oficina nacional. Va col·laborar en La Patrie Humaine i en La Voie de la Paix, de la qual serà gerent. El juliol de 1935 va ser un dels anarquistes i sindicalistes signants en nom de la LICP d'un manifest aparegut en Le Libertaire apel·lant a l'organització d'una conferència nacional contra la guerra i la «unió sagrada» Sempre actiu després de la guerra, intentarà en 1958 reagrupar les organitzacions i grups pacifistes amb la fundació del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió.Émile Bauchet va morir el 7 d'agost de 1973 a Villers-sur-Mer (Baixa Normandia, França).

    ***

    Manuel Monleón Burgos

    - Manuel Monleón Burgos: El 23 de febrer de 1904 neix a Andilla (Serrans, País Valencià) el pintor, il·lustrador, cartellista, naturista, esperantista i anarquista Manuel Monleón Burgos. D'educació autodidacta, després d'estudiar les primeres lletres a l'Escola Pública, en 1916 entrà d'aprenent al taller de Mariano Pérez, prestigiós pintor de ventalls i miniaturista, iniciant-se en aquest art i del qual en realitzaria exposicions a Madrid, Barcelona i València entre 1928 i 1930. A partir de 1929 s'especialitzà en la il·lustració de cartells, de llibres i de revistes, sobre tot de caire anarquista i lligades als seus amics Marín Civera Martínez i Joaquín Juan Pastor (Cuadernos de Cultura, Orto,Estudios, Helios, Crisol), on introduí idees renovadores com la utilització de fotomuntatges o les innovadores tècniques d'aerògrafia. En 1933 participà en la I Exposició d'Art Revolucionari, celebrada a Madrid, i s'integrà en la Unió d'Escriptors i d'Artistes Proletaris (UEAP), organitzadora de l'acte. Entre 1934 i 1936 participà en concursos de cartells de les Falles. Com que d'infant havia patit raquitisme, es decantà per una vida naturista (vegetarianisme, excursions, gimnàstica, etc.). Com a esperantista, publicà en 1933, sota el pseudònim de Manuel Burgos, el llibre Un idioma para el mundo proletario: el esperanto; fou el primer president del Grup Laborista Esperantista de València i establí contactes amb escriptors esperantistes russos. Quan esclatà la guerra, amb Artur Ballester Marco i Josep Renau Berenguer, tingué un paper importantíssim en el desenvolupament del cartellisme polític, sobre tot en campanyes anarquistes (CNT-AIT, FAI), socialistes (UGT), del Partit Sindicalista i de l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (AIDC). En 1937 participà en l'exposició de París. En acabar la guerra fou detingut al barri alacantí de Benalua per les tropes italianes del general Gámbara i fou tancat als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Després de passar per diverses presons alacantines (Benalua, Sant Ferran, Plaça de Braus i Santa Bàrbara), restà tancat tres anys en diverses presons (Carabanchel, Palència i la Model de València). En sortir, fundà amb Antonio Castaños l'empresa de publicitat Gràfiques Diarco (1943-1949). A partir de 1946 col·laborà com a director artístic i il·lustrador en el setmanari cinematogràfic Triunfo i en dues pel·lícules (La escalera i El hombre). Entre 1951 i 1957 visqué a Bogotà (Colòmbia), on maquetà i dibuixà per a l'editorial Reina, fou director artístic d'agències publicitàries nord-americanes, restaurà dibuixos de Gregorio Vázquez de Arce Ceballos, col·laborà en revistes colombianes (Adán,Semana, Estampa) i aprofundí en la pintura --entre el 6 i el 20 de maig de 1955 exposà una gran col·lecció d'aquarel·les al Museu Nacional de Bogotà. En 1958 s'instal·là a Caracas (Veneçuela). En 1962 retornà a la Península i s'establí a València, on dirigí, juntament amb son fill, el també dibuixant Lenko, la secció artística de l'agència publicitària Cid fins a la seva jubilació. Va col·laborà en diversos periòdics, com ara Nueva Cultura,El Sindicalista, Umbral i Verdad, entre d'altres. Manuel Monleón Burgos va morir el 7 d'agost de 1976 a Mislata (Horta Oest, País Valencià). En 2004 s'estrena el documental sobre la seva vida i obra Manuel Monleón, un crit pegat a la paret, realitzat per Pilar Molina, Valentí Figueres i Helena Sánchez.

    ***

    Gaspare Mancuso

    - Gaspare Mancuso: El 23 de febrer de 1923 neix a Palerm (Sicília) l'editor, traductor, militant anarquista i activista antifeixista Gaspare Mancuso, conegut com Spano. Cap als anys trenta es traslladà amb sa família a Gènova (Ligúria, Itàlia). Obrer torner, va fer tres anys i mig de servei militar en la Marina de Guerra i el 14 d'abril de 1946 va ser llicenciat. A Gènova s'afilià aquest mateix any al Partit Socialista Italià (PSI) i a començaments de 1947, desenganyat, va fer amistat amb comunistes i entrà a formar part del Partit Comunista Italià (PCI). Després d'assistir a les primeres reunions del partit, quedà totalment decebut. Posteriorment freqüentà el local dels anarquistes de Sestri Levante (Ligúria, Itàlia), llegí els clàssics àcrates (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, Luigi Galleani, etc.) i es declarà llibertari. Després milità en el moviment anarquista genovès, formant part dels«Gruppi Riuniti Anarchici» (Grups d'Anarquistes Reunits) i creà el periòdic juvenil Inquietudine, amb Bruno De Lucchi (Bruno), Arrigo Repetto, Fedi, Elio Parodi, Aldo Vinazza i altres. El 8 de novembre de 1949, juntament amb Bruno De Lucchi i Gaetano Busico, fou l'autor d'un assalt armat propagandístic amb explosiu contra la seu del consolat espanyol de Gènova. Aquesta acció tingué com a objectiu cridar l'atenció sobre la difícil situació dels presos polítics a Espanya i protestar contra la dictadura del general Francisco Franco. Els dos processos als quals van ser sotmesos aquests tres activistes anarquistes a Gènova l'1 de juny i entre el 13 i el 15 de novembre de 1950, van ser seguits de prop per la premsa mundial i foren dues grans ocasions per a denunciar el règim franquista. Van fer costat els acusats reconeguts intel·lectuals i antifeixistes, com ara la militant anarquista Frederica Montseny; l'historiador Franco Venturi; Giaele Franchini, vídua del comandant de la«Columna Francisco Ascaso» en Espanya durant la Guerra Civil i caigut en combat en 1936 Mario Angeloni; els llibertaris Marcelo Bianconi i Pier Carlo Masini; i l'historiador i resistent antifeixista Aldo Garosci, entre d'altres. Un testimoni de solidaritat va ser enviat per l'escriptor Carlo Levi i el Col·legi d'Advocats posà al seu servici els missers Gian Battista Brunetti, Giuseppe Macchiavelli, Ernesto Monteverde, Tommaso Pedio, Massimo Punzo i Giuliano Vassalli. En 1951 el Comitato Pro-arresti va editar a Gènova el llibre Protesta umana. In difesa degli anarchici attentatori al consolato di Spagna in Genova (Processi svoltisi a Genova il 1 giugno e 13-15 novembre 1950), amb textos d'Emilio Grassini, Carlo Levi, Aldo Garosci, Pier Carlo Masini, Mario Angeloni, Marcello Bianconi, Franco Venturini, Vincenzo Toccafondo, Gaetano Busico, Bruno De Lucchi, Gaspare Mancuso i Frederica Montseny. Els acusats van ser condemnats finalment a una lleugera pena i immediatament alliberats. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà militant en el moviment anarquista, sobretot en defensa dels presos polítics a l'Espanya franquista, i mantingué estrets contactes amb l'emigració llibertària vinculada a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1961 assistí al Congrés de Reunificació la CNT celebrat a Llemotges (Llemosí, Occitània). A finals dels anys seixanta i setanta milità en la Secció Italiana de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), fundada a França per Raymond Beaulaton (Souriant), i en 1973 edità amb Ennio Mattias dos números del seu òrgan d'expressió a Itàlia Anarchia. Bollettino in lingua italiana di collegamento della Alleanza Operaia Anarchica. Mantingué correspondència amb nombroses personalitats de la cultura i de la política (Raymond Beaulaton, Aurelio Chessa, Attilio Copetti, Italo Garinei, Leo H. Herscovici, Franco Leggio, Salvatore Striuli, Antoni Téllez, Pio Turroni, Renzo Vanni, etc.), i molt especialment amb l'escriptor anarcopacifista Eugen Relgis. També observà un estret contacte amb Aldo Capitini i el seu «Moviment No Violent per la Pau». Fou el promotor de l'edició dels Quaderni degli amici di Eugenio Relgis i després de l'editorial Libero Accordo. Traduí i publicà diverses obres de Relgis, com Il canto del muratore (sd), Il canto della macchina (c. 1964), Cosmometapolis(196?), La letteratura, l'arte e la guerra (1968),Principi umanitaristi. Umanitarismo e socialismo (1969), La giovane Europa unita (1969),Umanitarismo ed eugenesia (1969),Han Ryner (1971), Poemi scelti (1973), Le amicizie di Mirón (197?), Mirón il sordo. Voci in sordina (1975) iIl pensiero libero (1980). També traduí obres de Léo H. Herscovici. El març de 1972 edità un únic número del periòdic Libero Accordo. Gaspare Mancuso va morir el 9 de març de 1983 –algunes fonts citen el 6 de març– a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Monumental d'aquesta ciutat. El seu arxiu –correspondència, manuscrits i mecanoscrits (escrits, conferències, lliçons i discursos), i materials de treball, a més d'una important col·lecció de periòdics espanyols i francesos– va ser donat al Circolo Camillo Berneri de Torí i aquest el diposità en 1993 a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Émile Aubry fotografiat per Émile Appert (ca. 1871)

    - Émile Aubry: El 23 de febrer de 1900 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el proudhonià, internacionalista i communardÉmile Hector Aubry, que usà els pseudònims Henri Ricard i G. Durand. Havia nascut el 8 d'abril de 1829 a Rouen (Alta Normandia, França). Fill natural de Germain Aubry, fuster, i de Victorine Dosmont, bugadera, va ser reconegut el 5 de novembre de 1831. El maig de 1850 participà en la fundació d'una associació mutualista encaminada a la creació d'un restaurant a Rouen. El 19 d'octubre de 1852 es casà amb la planxadora Louisse Blavette, amb qui tingué cinc infants, dels quals sobrevisqueren tres (Euphémie Anna, Camille i Thémis). Impressor litògraf de professió, treballà per al periòdic Nouvelliste de Rouen. En 1858 intentà sense èxit aconseguí un diploma d'impressor. En 1861 muntà un negoci d'impressió, retall i engomat d'etiquetes per a filatures i enquadernacions. Entre 1863 i 1864 mantingué correspondència amb Pierre-Joseph Proudhon sobre les eleccions legislatives. En 1865 fundà per lluitar contra els monopolis el Cercle d'Estudis Econòmics (CEE), de caire proudhonià, del qual va ser nomenat secretari. Va ser un dels fundadors de la Federació Obrera de Rouen de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que arribà a tenir més de dos-cents associats, i de la qual va ser secretari de correspondència i la representà en els congressos internacionalistes de Ginebra (1866), de Lausana (1867), de Brussel·les (1868) i de Basilea (1870). El maig de 1869 es presentà com a«candidat obrer» pel CEE de Rouen a les eleccions generals legislatives, però, malgrat treure 936 vots en dues circumscripcions, no va ser elegit. Després tornà al Nouvelliste de Rouen i el gener de 1870 fundà a Rouen el periòdic internacionalista La Réforme Sociale. Organe de l'affranchissement du prolétariat, pel qual va ser condemnat a penes de presó i de multes en tres ocasions per injúries i difamació. Mantingué una interessant correspondència amb Eugène Varlin sobre temes referents a l'organització de la Internacional. Va ser candidat a les eleccions municipals, celebrades entre el 6 i el 7 d'agost de 1870, pel«Comitè Electoral Obrer». El 30 d'agost de 1870 va ser jutjat a Rouen amb altres quatre companys (Jean-Claude Creusot, Eugène Piéton, Arnoux-Antoine Régnier i Pierre-Victor Julieu) i condemnat l'endemà a sis mesos de presó i 500 francs de multa per «associació il·legal» (CEE i AIT); però va ser amnistiat el 4 de setembre. Arran de la proclamació de la República, entre l'11 i el 25 de setembre de 1870 publicà tres números del Bulletin de la Fédération Ouvriere Rouennaise i animà el Comitè de Vigilància per lluitar contra les tropes prussianes. El 19 de novembre de 1870, amb Ernest Vaughan, parlà en una reunió pública en representació del la Federació Obrera de Rouen sobre les circumstàncies polítiques d'aleshores i el conflicte bèl·lic. Arran de la caiguda de Rouen, el 5 de desembre de 1870, es refugià, amb altres companys, a l'Havre. El 8 de febrer de 1871, fou candidat a l'Assemblea Nacional per una llista republicana i aconseguí 4.085 vots. El 16 de març de 1871 aconseguí arribar a la capital i participà en la reunió de la Internacional que prengué la decisió de fer una crida als parisencs a participar en les eleccions del 26 de març i votar per la instauració de la Comuna de París. El 18 d'abril de 1871 la Comuna el nomenà tresorer de l'administració central de correus. Quan la Comuna de París caigué, va ser detingut el 2 de maig per les tropes de Versalles a Lorient i tancat a la presó de Mazas, però va se alliberat el 14 d'aquell mes sense càrrecs --Paule Mink escrigué articles en la seva defensa en la premsa. Entre el 21 de novembre de 1871 i el 24 de febrer de 1872 visqué a Brussel·les. Reprengué l'activitat política clandestina a París i col·laborà, sota els pseudònims Henri Ricard i G. Durand, en el periòdic L'Internationale de Brussel·les. Quan va ser novament investigat pels fets revolucionaris de la Comuna, el 20 de juliol de 1873 fugí a Brussel·les. El 12 de març de 1874, el IV Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat, però no retornà a França. Després d'un temps a Schaerbeek, en 1881 s'instal·là a Saint-Gilles de Brussel·les on muntà un taller de litografia i fotografia al carrer d'Anglaterre que perdurà fins al 1896. Les seves opinions evolucionaren amb el temps fins fer-se partidari de les idees populistes, xovinistes i revengistes del general Georges Boulanger. En 1889, pel centenari de la Revolució, reedità sota el títol Justice et Solidarité, de l'organisation des forces sociales articles publicats en L'Internationale en 1872. Durant sa vida va escriure articles per a nombrosos periòdics, com ara Le Réveil Normand, Le Réveil de Normandie, Le Salariat i Le Réveil Social.  Émile Aubry va morir el 23 de febrer de 1900 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on portava ingressat des del 16 d'agost de l'any anterior. En 1998 Jean-Pierre Levaray publicà l'assaig Émile Aubry et la Fédération Rouennaise (1866-1871).

    ***

    Tomba de Jean-Baptiste Clément al cementiri parisenc de Père-Lachaise

    - Jean-Baptiste Clément: El 23 de febrer de 1903 mor a París (França) el communard i autor de la cèlebre cançó Le Temps des Cerises, Jean-Baptiste Clément. Havia nascut el 31 de maig de 1836 a Boulogne (Illa de França, França). Abans de l'esclat de la Comuna de París, havia estat condemnat a presó en diverses ocasions pels seus escrits i pamflets (Les carmagnoles, 89, etc.). Durant la Comuna es va integrar tot d'una i el 28 de maig de 1871, amb Varlin i Ferré, va resistir a l'última barricada. Amagat durant un temps, va poder trobar refugi al Regne Unit via Bèlgica. Condemnat a mort en rebel·lia el 1874, no va poder tornar a França fins a l'amnistia de 1879. Esdevé socialista i participa en el sindicalisme de les Ardenes, fent nombroses conferències, organitzant sindicats, etc. Le Temps des Cerises va ser escrita en 1866, però no serà fins a 1885 que dedicarà aquesta cançó a Louise Michel, infermera a l'última barricada del 28 de maig de 1871. Aquesta cançó esdevindrà el símbol de la Comuna de París. Jean-Baptiste Clément va morir el 23 de febrer de 1903 a París (França) i està enterrat al cementiri parisenc de Père Lachaise.

    ***

    Giovanni Domaschi

    - Giovanni Domaschi: El 23 de febrer de 1945 mor al camp d'extermini de Dachau (Baviera, Alemanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Giovanni Domaschi, també conegut com Ciclo. Havia nascut el 30 de desembre de 1891 en una aldea a pocs quilòmetres de Verona (Vèneto, Itàlia) i era fill d'una família pagesa pobra de vuit infants, tres dels quals moriren amb pocs anys. Quan tenia 16 anys s'afilià al «Circolo Giovanile Socialista» (Cercle Juvenil Socialista) del barri veronès de Porto San Pancrazio, on vivia sa família, però aviat es passà a l'anarquisme. Començà a treballar com a obrer mecànic als tallers dels ferrocarrils de Verona. Com a antimilitarista, refusà la crida de reclutament i fou tancat uns mesos en una presó militar abans de ser finalment llicenciat. Membre de la Cambra del Treball, a partir de 1919 fou força actiu com a militant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), per la qual cosa fou inscrit en la llista negra de la patronal. Arran del Congrés Regional de la Cambra de Treball l'octubre de 1919, en va ser elegit membre de la Comissió Executiva. El juliol de 1919 va ser empresonat per participar en una vaga general. Sense feina, obrir un taller de mecànica al barri de Veronetta, lloc on l'any següent organitzà un grup anarquista. El 21 d'abril de 1921 participà en un enfrontament armat amb un escamot feixista que intentà ocupar el barri obrer de San Stefano. Detingut amb Giuseppe Boresi --qui morirà a la garjola--, fou condemnat el 26 de maig de 1915 mesos de presó i a un any de vigilància especial. Alliberat el juliol de 1922, continuà la lluita després de la presa del poder per part de Mussolini. El febrer de 1925 realitzà un viatge a França abans de retornar a Itàlia, on entre el 28 i el 29 de juliol participà en el congrés clandestí de l'USI a Gènova. El 13 de novembre de 1926 fou novament detingut i condemnat a cinc anys de presó. Transferit a Favignana, l'abril de 1927 fou internat a l'illa de Lipari on conegué sa futura companya, Maria Ciarravano. En aquesta època llançà una cridà a la unitat de tots els anarquistes enfront de la situació política. Aconseguí mantenir una correspondència clandestina amb els companys de Verona, com ara Achille Marinoni a qui indicarà el lloc d'una caixa de granades amagades al seu taller. El 21 de juliol de 1928, disfressat de capellà, aconseguí fugir amb altres companys antifeixistes (Mario Magri, Giovanni Battista Canepa i Alfredo Michelagnoli), però fou enxampat dos dies després i condemnat a quatre mesos suplementaris per un tribunal de Messina. El novembre de 1928 el Tribunal Especial de Roma, on havia estat transferit, el va condemnar a 15 anys per «activitats subversives contra el règim». La resta de condemnats en aquest procés foren Achille Marinoni, Umberto Bonetti, Giovanni Bercelli i Giovanni Braida. El gener de 1929 fou retornat a Messina per un procés d'apel·lació referent a la seva evasió de Lipari. El 16 de febrer de 1929, amb Antonio Spangaro, aconseguí novament fugir de la presó de Messina, però fou detingut tres dies després i condemnat a una pena suplementària de tres anys. Internat a Fossombrone, en 1932 organitzà una manifestació en ocasió del Primer de Maig. Aleshores fou transferit a Piacenza, on preparà una nova evasió. Un cop els seus projectes foren descoberts, fou traslladat a Roma. En 1936, en expirar sa pena, fou enviat primer a l'illa de Ponça, el juliol de 1939 a Ventotene i, finalment, després de la caiguda del govern de Mussolini, al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, d'on en 1943 aconseguí sortir. De bell nou a Verona, s'integrà en la resistència en un grup de partisans anarquistes i fou un dels representants del moviment llibertari en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). El 14 de juliol de 1944 fou capturat amb altres antifeixistes per la Brigata Nera (Brigada Negra) feixista que el torturaren durant 20 dies i li arrabassaren una orella. Lliurat a les SS alemanyes, fou deportat el 7 de setembre de 1944 amb altres membres del CLN al camp de concentració bavarès de Flossenbürg i el 7 d'octubre al de Dachau. Giovanni Domaschi, amb el número de matrícula 116.381, va morir el 23 de febrer de 1945 al camp d'extermini de Dachau (Baviera, Alemanya). Després de l'Alliberament, el grup llibertari de Verona animat per Randolfo Vella portava el nom de Domaschi. Des de 1990 existeix a Verona una «Biblioteca Giovanni Domaschi. Spazio culturale anarchico». En 2007 es van publicar les seves memòries Le mie prigioni e le mie evasioni. Memorie di un anarchico veronese dal carcere e dal confino fascista, a cura d'Andrea Dilemmi. Els seus papers es troben dipositats a l'«Istituto veronese per la storia della Resistenza e dell’età contemporanea» i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Giovanni Domaschi (1891-1945)

    ***

    Membres de la Columna Durruti

    - Tomás Vitales Lomero: El 23 de febrer de 1978 mor a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Tomás Vitales Lomero. Havia nascut cap al 1914 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya). De jove s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà de barber i s'afilià al Sindicat de Barbers i de Perruquers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista als carrers de la capital catalana i després s'enrolà en la Bateria Isaac Puente de la Columna Durruti i en la 26 Divisió arran de la militarització, combatent a Bujaraloz. El setembre de 1936 s'integrà en les col·lectivitats agrícoles del seu poble. Durant la Retirada, el gener de 1939 fou ferit al front de Catalunya i acabà perdent el braç dret en un hospital francès. En 1941 a Sant Juèri s'uní sentimentalment a Tomasa Buisán. Més tard formà part del grup organitzador de la Federació Local de la CNT de Sant Juèri, on desenvolupà càrrecs orgànics de responsabilitat, i de la Lliga de Mutilats de Guerra.

    ***

    Cartell de les Joventuts Llibertàries catalanes

    - Miguel Caicedo Paredes: El 23 de febrer de 1984 mor d'un infart a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Miguel Caicedo Paredes. Havia nascut cap al 1919. Membre de les Joventuts Llibertàries barcelonines, a partir de 1937 formà part, amb M. Davia i P. Buenacasa, de la comissió administrativa de l'«Escola de Militants de Catalunya CNT-FAI» radicada a Barcelona. En acabar la guerra marxà a l'exili, on realitzà estudis especialitzats. Després de la mort de Franco, tornà a Barcelona i participà en la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1978 i 1979 col·laborà en Solidaridad Obrera. Més tard formà part del grup creador de la revista Polémica.

    ***

    Banderola de la Columna "Tierra y Libertad"

    - Juan Segura: El 23 de febrer de 1984 mor a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Juan Segura. Havia nascut cap al 1912 a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya). Emigrat a Catalunya, quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig (Berguedà). El juliol de 1936 entrà en la Junta Sindical i presidí el Comitè Revolucionari de la seva fàbrica. Després lluità en la Columna «Tierra y Libertad» a Madrid, Belchite, Terol i altres zones d'Aragó. En acabar la guerra s'exilià a França, on treballà de miner a La Grand Comba, emmalaltint de silicosi. Després de l'Alliberament participà en la reorganització de la CNT de l'Exili, ocupant diversos càrrecs orgànics.

    --

    Continua...

    ---

    Escriu-nos

    散獳


    0 0
  • 02/23/14--13:40: On board
  •  

    Que la paraula èxit assenyali la sortida d'emergència, ¿no és una paràbola de més d'una carrera literària?

     

     
     

     


    0 0
  • 02/23/14--13:40: OCHO IDEAS SOBRE UCRANIA
  • 1.- Ucrania es un Estado con fronteras dibujadas por potencias extranjeras que la han utilizado como campo de batalla permanente

    2.- Ucrania es una suma de etnias, cuyo enfrentamiento mutuo ha sido utilizado y alimentado por potencias extranjeras

    3. - La nauseabunda parcialidad del 90% de los medios de comunicación occidentales no me obliga a perder la mía sino todo lo contrario

    4.- Constatar que el gobierno de Timoshenko fue corrupto no me impide constatar que el gobierno de Yanukóvic lo ha sido también

    5. Constatar qu el gobierno d Yanukóvic surgió de las urnas no me obliga a identificarme con él 

    6.- Me siento a años luz del neoliberalismo que apoya a los unos como del neoliberalismo peculiar y mafioso que apoya a los otros

    7.- La complicidad de la hasta ayer oposición con los nazis y el silencio de occidente al respecto me parecen vomitivas

    8.- Los mios son los ucranianos que no pican con el timo de que sus enemigos son otros ucranianos que hablan diferente


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 02/25/14--04:31: MUSTAFA DEDEOGLU, fotògraf.
  • ONE-Searching

     
     


    © Mustafa Dedeoglu

     

    Web: http://www.mustafadedeoglu.com - http://500px.com/mustafadedeoglu

     


    0 0

    [24/02] «L'Hydre Anarchiste» -«Le Père Peinard» - Campinas - Inca - Detenció de «Los Solidarios» - Pardeiro - Beroun - Mauricius - Espinosa - Ferré - Culebras - Sabaté - Samblancat - Tronchet - Rebolé - Legois

    Anarcoefemèrides del 24 de febrer

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "L'Hydre Anarchiste"

    - Surt L'Hydre Anarchiste: El 24 de febrer de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari L'Hydre Anarchiste (L'Hidra Anarquista). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Era continuació de Le Défi. Robert Claude en va ser el responsable editorial i G. Robert el gerent. El número 2 (2 de març de 1884) fou un monogràfic destinat a la condemna d'Antoine Cyvoct, redactor del periòdic, i el número 4 (16 de març de 1884), imprès en paper de color violeta, commemorà la Comuna de París. Els articles no hi anaven signats, però en va ser redactor, a més de Cyvoct, Georges Garraud (Aristide Valadier) i en van col·laborar Henriette Vergès, Chaves Louis i Perelle, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 30 de març de 1884, i fou substituït per L'Alarme.

    ***

    Capçalera de "Le Père Peinard"

    - Surt Le Père Peinard: El 24 de febrer de 1889 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Père Peinard. Réflecs d’un gniaff, per iniciativa del pamfletari anarquista Émile Pouget. Aquesta publicació tenia un estil molt particular, barreja d'argot, neologismes i d'expressions inventades; i va fer de burgesos, patrons, capellans, militars i altres aprofitats, el seu blanc. Els articles gairebé mai van signat, però Émile Pouget fou el principal redactor. Hi van col·laborar Edouart Gerbat, Pierre Narcisse, Lucien Weil, Faugoux, Mayence, Berthault, Joseph Sicard, Dejoux, Durey, Gardat, Auguste Delale, etc. Les il·lustracions jugaran un paper molt important i foren obra d'Ibels, Maximilien Luce, Georges Pissarro, Lucien Pissarro, Willette, etc.). Escorcollada la seu infinitats de vegades i víctima de la repressió arran de la votació de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), publicà 253 números i 11 suplements fins al 21 de gener de 1894 --del número contra les «Lois Scélérates» s'editaren 130.000 exemplars. El periòdic continuarà editant-se a Londres entre 1894 i 1895, durant l'exili de Pouget a Anglaterra. Després sortirien tres noves sèries fins al 16 de març de 1902.

    ***

    Adelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao Paulo

    - Escola llibertària de Campinas:El 24 de febrer de 1907 s'inaugura a Campinas (São Paulo, Brasil), davant la presència de representants dels treballadors de São Paulo i de Jundai, l'escola llibertària anomenada Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas, iniciativa dels mestres anarquistes Renato Salles i Adelino de Pinho. La seva instal·lació vingué precedida d'una col·lecta de fons entre els associats de la Lliga Obrera. En l'acte inaugural prengué la paraula el periodista Henrique Barcelos, en nom de la premsa, i, en nom de les organitzacions obreres, els militants Jaime Moreira, Júlio Sorelli --secretari de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP)-- i Eduardo Vassinon, el qual dissertà sobre l'ensenyament lliure i la pedagogia moderna. A mitjans de 1908 es creà una comissió (José Piovesan, José Fonseca, Max Stéphan, Ramón Duran, Vitório Mezzalina i Cármine D'Abruzzo) encarregada de materialitzar la construcció d'un local de nova planta. En 1908, al final de l'any escolar, Adelino de Pinho farà la conferència «Per l'educació i pel treball», on exposarà les seves idees sobre l'educació, idees que seran emprades en futurs projectes pedagògics. Aquesta escola va ser una de les bases del sorgiment d'una xarxa d'escoles modernes a São Paulo organitzades segons les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, potenciades per la Confederació Obrera Brasilera (COB).

    ***

    La barricada tanca el carrer però obre el camí

    - Exèrcit als carrers d’Inca: El 24 de febrer de 1919, en mig d’un ambient de forta protesta començat dies abans --saqueig de botigues davant la manca de subsistències i protestes contra les autoritats civils i polítiques--, l’exèrcit surt als carrers d'Inca (Mallorca, Illes Balears) per evitar l’agreujament de la revolta. Hi hagué també una gran activitat propagandística per part dels dirigents obrers amb mítings celebrats per Joan Perona i Antoni Sánchez i per Antoni Bestard, Joan Marroig i els socialistes Antoni Negre i Vicenç Torres.

    ***

    "Los Solidarios", per Rai Ferrer

    - Detenció de «Los Solidarios»: El 24 de febrer de 1924 al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble Sec de Barcelona (Catalunya), la policia posa un parany contra els activistes anarquistes del grup «Los Solidarios». Gregorio Suberviola intenta escapar, però és ferit per les bales dels policies, igual que Marcelino del Campo que mor després de ferir mortalment diversos agents. Els germans Ceferino i Aurelio Fernández, i Adolfo Ballano, són detinguts sense haver tingut temps d'usar les seves armes. Gregorio Jover, queés detingut i portat a comissaria, aconsegueix escapar burlant la vigilància i saltant per una finestra. Domingo Ascaso també aconseguirà escapar del quart pis on vivia després de neutralitzar els policies que l'havien vingut a detenir i refugiant-se al cementiri de Poble Nou fins que García Oliver el passà a França.

    ***

    Estat en el qual quedà el cotxe del comissari Luis Pardeiro

    - Atemptat contra Luis Pardeiro:El 24 de febrer de 1932, en un pas a nivell situat al cantó del bulevard Artigas y Pagola i del carrer Monte Caseros de Montevideo (Uruguai), el comissari de policia Luis Pardeiro, torturador de nombrosos anarquistes --el cas més sonat va ser el de Miguel Arcángel Roscigna--, i segon cap de la Policia d'Investigacions, és abatut d'un tret al cap mentre hi anava amb automòbil. El seu xofer, José Chebel Seluja, també va morir en aquest atemptat, atribuït als anarquistes Armando Guidot, Bruno Antonelli Dellabella, Francisco Sapia, Germinal Regueira i Faccia Bruta. Aquella nit, durant la vetlla del difunt, algú va escriure al llibre de condol:«Ull per ull, dent per dent.»

    Atemptat contra Luis Pardeiro (24-02-1932)

    ***

    Membres del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central a Beroun

    - Enfrontaments a Beroun: El 24 de febrer de 2007 feixistes i anarquistes s'enfrontan durant una manifestació a Beroun (Bohèmia Central, República Txeca). La manifestació contra la proposta de creació d’una base de radars nord-americana va concentrar unes cent persones del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central i un grup d’uns 130 anarquistes que van intentar barrar-los el pas llançant-los pedres, amb la intenció d'evitar que el grup feixista travessés la ciutat. Els ultradretans aprofitaven la concentració antimilitarista per fer apologia feixista. La policia va detenir nou manifestants i quatre van ser acusats d’atacar un policia i dos d’alteració de l’ordre públic. Els EUA volen construir un sistema de radars a Brdy, a 70 quilòmetres al sud-oest de Praga,  en terrenys militars, com a part del pla de protegir els EUA i els seus aliats dels possibles atacs amb míssils d'Iran o de Corea del Nord.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Mauricius

    - Mauricius:El 24 de febrer de 1886 neix a París (França) el militant anarquista individualista, neomalthusià, antimilitarista i propagador de l'amor lliure Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. En 1905 Libertad crea el periòdic L'Anarchie i Mauricius n'esdevindrà un dels principals col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot, la direcció a la mort de Libertad. El 5 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per un article sobre la Banda Bonnot, però en l'apel·lació va ser finalment absolt el gener de 1914.  En el congrés anarquista de París d'agost de 1913 va exposar els punts de vista dels individualistes i prendrà partit per Jean Grave i Pierre Martin. Entre 1914 i 1916 viurà fora de París. En 1916 serà gerent del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire i a finals de la guerra va participar en La Mêlée d'Émile Armand. El juliol de 1917 es veurà implicat en el cas Louis Malvy, ministre de l'Interior, i serà calumniat pels seus adversaris. En 1920 marxa Rússia com a mandatari de la Federació de Ferroviaris i del Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional per assistir al congrés de la Internacional Comunista, però, denunciat com a sospitós, és detingut només arribar i condemnat a mort. Va ser alliberat finalment gràcies a la intervenció dels sindicalistes llibertaris Vergeat i Lepetit. En 1922 va editar el periòdic sobre sexualitat revolucionària Cupidon, que li va implicar ser condemnat per «ultratges als bons costums». En maig de 1925 va ser candidat anarquista individualista a les eleccions municipals pel barri parisenc de Clignancourt. Després deixarà la militància activa i farà d'assistent d'arquitecte, obtindrà un doctorat en Ciències i es consagrarà, a partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats terapèutiques de l'ozó; en 1936 crearà un centre mèdic especialitzat en insuflacions d'ozó. Durant la guerra va participar en la resistència i el seu centre es va convertir en lloc de trobada i sojorn dels resistents. Mauricius en serà el director fins a 1958, al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les multinacionals farmacèutiques, el Col·legi de Metges i tot allò que «explota la malaltia com altres exploten el treball obrer». En 1954, sota el pseudònim C.V. d'Autrec, va publicar Les charlatans de la médecine, fet que no li va impedir ser nomenat Cavaller de l'Ordre del Mèrit pels«serveis excepcionals oferts a la salut pública». A més de la col·laboració en nombrosos periòdics llibertaris,és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara À bas l'autorité,Lesprofiteurs de la guerre, L'anarchisme comme vie et comme activité individuelles: rapports présentés au Congrès anarchiste d'Amsterdam (1907),L'apologie du crime (1912),Mon anarchisme (1913),La blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets, neuf mois d'aventures (1922),L'outrage aux moeurs (1923),E. Armand, sa vie, son oeuvre (1964, pòstumament amb altres autors). La militant anarquista Rirette Maîtrejean va ser sa companya. Mauricius va morir el 28 de juny de 1974 a París (França).

    ***

    - Antonio Espinosa Rodríguez: El 24 de febrer de 1907 neix a La Oliva (Fuerteventura, Illes Canàries) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Espinosa Rodríguez, conegut com El Confitero o Antoñito, el Dulcero. Pastisser de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santa Cruz de Tenerife. En 1937, arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser detingut. Jutjat en la«Causa 246», va ser condemnat a 20 anys de presó per repartir fulls contra els colpistes i deportat, juntament amb altres 28 companys, a Villa Cisneros (Río de Oro; actual Dakhla, Sàhara Occidental). A les terres africanes va fer amistat amb el poeta Pedro García Cabrera, el sindicalista i polític Lucio Illada Quintero i altres republicans i dissidents de l'aixecament militar. Després va ser traslladat a la Presó Flotant de Tenerife, poc abans de produir-se el segrest del vapor correu Viera y Clavijo a Villa Cisneros i la fuga el 13 de març de 1937 dels desterrats que hi quedaven, juntament amb bona part de la guarnició militar que els custodiava. Tancat a la Presó Militar de la Costa Sud (Presó de Fyffes o Faifes) de Tenerife i a diverses presons i camps de treballs peninsulars, a finals de 1943 va ser alliberat. En 1944 s'instal·là a Fuerteventura i en 1955 muntà una pastisseria a Puerto del Rosario d'aquesta illa canària. El juny de 1962, arran de l'anomenat «Contuberni de Munic» (IV Congrés del Moviment Europeu), va ser confinat a Fuerteventura. Participà activament en la vida social de Puerto Cabras, on atià la creació d'agrupacions folklòriques i equips de lluita canària. Antonio Espinosa Rodríguez va morir en 1994 a Fuerteventura (Illes Canàries) i l'any següent l'Ajuntament de Puerto del Rosario batejà un carrer amb el seu nom.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Marie Ferré, fotografiada per Eugène Appert

    - Marie Ferré: El 24 de febrer de 1882 mor a causa de problemes cardíacs a París (França) la poetessa, communard i militant anarquista Marie Ferré. Havia nascut en 1852 i es guanyava la vida com a florista. Germana dels destacats communards Théophile i Hippolyte, s'assenyalà durant la Comuna de París de 1871 i per aquests fets va ser detinguda el maig d'aquell any al seu llit quan estava malalta de tifus. El 28 de desembre de 1871 va fer una crida als«Ciutadans proscrits» de la Comuna. Fou la millor amiga de Louise Michel, que la cita en diferents ocasions en les seves memòries i a la qual aquesta li dedicà un poema. Guardà diversos escrits i documentació de Michel durant la deportació d'aquesta. El seu enterrament el 26 de febrer de 1882 al panteó familiar del cementiri de Levallois (Illa de França, França), on havia estat enterrat son germà Théophile després del seu afusellament i on posteriorment serà sepultada la mare de Michel, va ser una concentració revolucionària als crits de «Visca la Revolució!, Visca la Comuna!» on assistiren un milenar de persones, entre les quals hi havia de molt conegudes (Louise Michel, Henri Rochefort, Clovis Hugues, Hubertine Auclert, Camille Blas, Émile Eudes, J. B. Clément, Kapt, Hoffman, Courapied, Martinet, Crié, Breuille, Wilhem, Combes, Acker, Avronsart, Josselin, Bérard, Hémery-Dufoug, Vasillat, Amouroux, Cadolle, Émile Digeon, Edmond Chamollet, Alphonse Humbert, Jules Allix, Émile Gautier, etc.) i representacions de nombrosos col·lectius i de la premsa obrera (Cercle d'Estudis Socials, Libre-Pensée de Lavallois-Perret, Comitès de Vigilància, etc.). El comissari encarregat de la vigilància del seguici fúnebre remarcà en el seu informe: «No s'ha vist ningú aturar-se als cabarets.» En 1882 mateix el«Grup de Dones Revolucionàries Marie Ferré» de Lió, abans «Grup Louise Michel», publicà a París Marie Ferré, fragments des discours et articles sur la mort de Marie Ferré, text atribuït a Jules Allix, Edmond Chamollet i Louise Michel i editat a benefici del moviment vaguístic.

    Marie Ferré (1852-1882)

    ***

    Saturnino Culebras Sainz

    - Saturnino Culebras Sainz: El 24 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Saturnino Culebras Sainz, conegut com Primo. Havia nascut cap al 1921 a Salmerón (Guadalajara, Castella, Espanya). Durant la guerra, malgrat la seva curta edat, va combatre el feixisme com a milicià en la Columna Durruti i en el V Cos de l'Exèrcit Republicà als fronts d'Aragó i de l'Ebre. També va fer d'impressor a Bujaraloz i a Perelló. En acabar la guerra s'allistà voluntari en la «Divisió Azul», la qual abandonà a Angulema durant el viatge cap al front rus. El 4 de setembre de 1949, com a membre dels grups catalans de muntanya, entrà a la Península amb un grup guerriller (Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Manuel Sabaté Llopart, Joan Busquets Vergés, l'italià Helios Ziglioli i son germà Gregorio) guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Mentre una part del grup restà a prop de Terrassa, Culebras i Busquets marxaren cap a Barcelona per a establir contacte amb Josep Sabaté Llopart i advertir-lo de l'arribada del grup i buscar allotjament. Delatats, a prop de Matapedrera van topar amb un escamot del Sometent i de la Guàrdia Civil, però aconseguiren trencar el cercle i, després d'amagar-se al bosc, arribar a Barcelona amb tren. L'octubre de 1949 va ser detingut amb gairebé tot el grup i amb Miguel Acevedo Arias, contacte a Barcelona, i tancat a la presó Model barcelonina. El 7 de desembre de 1949 va ser jutjat davant un consell de guerra i condemnat a mort acusat de ser el delegat del grup guerriller «Los Primos», juntament amb Joan Busquets i Manuel Sabaté. Son germà Gregori, Manuel Aced i José Conejos van ser condemnats a 30 anys de presó; i Miguel Acevedo a 20 anys --pena que fou posteriorment allargada a 30. Només Joan Busquets aconseguí la commutació de la pena de mort per un llarg empresonament. Saturnino Culebras Saiz va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Manuel Sabaté Llopart.

    ***

    L'última foto de Manuel Sabaté Llopart

    - Manuel Sabaté Llopart: El 24 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel Sabaté Llopart (Manolo), el més jove dels germans Sabaté. Havia nascut el 20 d'agost de 1925 --alguns citen 1927-- a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Quan tenia 16 anys li pegà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d'acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Ramon Vila havia d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià Helios Ziglioli, aquests dos últims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. Aquest grup va caure en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté va ser capturat a la carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la Guàrdia Civil. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de desembre de 1949 va ser condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista. Manuel Sabaté Llopart va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz.

    ***

    Àngel Samblancat Salanova

    - Àngel Samblancat Salanova: El 24 de febrer de 1963 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'escriptor, periodista, maçó, polític republicà federal i advocat anarcosindicalista Àngel Samblancat Salanova. Havia nascut l'1 de març de 1885 a Graus (Ribagorça, Aragó, Espanya). Fill d'una família nombrosa benestant d'ideologia carlista que regentava una fonda a Graus, estudià per imposició paterna per a capellà al seminari «Corazón de María» de Barbastre i al col·legi-seminari de Cervera, d'on aconseguí bons coneixements de llegües mortes; però abandonà aquests estudis i marxà amb son germà José que vivia a Barcelona per a dedicar-se al comerç. A la capital catalana estudià el batxillerat en el temps rècord de dos anys --no es matriculà en les assignatures de religió-- i la carrera de Dret, que no acabà fins a 1930, alhora que començà a col·laborar en periòdics aragonesos (Ribagorzana) i extremistes catalans (El Motín, El Intransigente, etc.). En 1913 amb l'anarquista Ramón Acín publicà a Barcelona el periòdic setmanal La Ira, i després de tres mesos a París, publicà a partir del 28 de novembre d'aquest mateix any amb Fernando Pintado el diari d'«extrema esquerra» i anticlerical Los Miserables. Eco de los que sufren hambre y sed de justicia, que el portà a la presó. En sortir-ne seguí col·laborant en la premsa radical (La Voz,La Lucha, La Libertad, Los Aliados,El Insurgente, El Progueso, etc.), aconseguint popularitat entre l'esquerra. En aquests anys començà la seva carrera política: el 8 de març de 1914 es presentà com a candidat per Renovació Republicana a les eleccions legislatives, l'any següent signà el manifest del Bloc Republicà Autonomista i el 9 d'abril de 1916 fou candidat per Reivindicació Republicana Autonomista també a les legislatives. Entre juny i setembre de 1916 publicà articles anticlericals per al setmanari Rebeldía. Durant la Gran Guerra es mostrà partidari dels aliats i en aquells anys milità en la maçoneria, enquadrat en la lògia«Constància 348» de Saragossa sota el nom simbòlic de Lucifer --entre 1918 i 1919 fou membre de la lògia«Justícia» de Barcelona--, i freqüentà el cercle d'intel·lectuals llibertaris«Talión» (Ramón Acín, Felipe Alaiz, Joaquín Maurín, etc.), que editava un setmanari del mateix nom. En 1917 conegué l'anarcosindicalista Salvador Seguí i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època era corresponsal de La Campana de Gràcia, setmanari satíric el qual dirigirà més tard. En 1918 prologà el llibre de Joan Salvat-Papasseit Humo de fàbrica i començà les seves col·laboracions en el periòdic republicà El Diluvio, a més de patir diversos empresonaments. Desterrat durant cinc anys a Madrid, col·laborà entre 1918 i 1918 en El Parlamentario d'Eduardo Barrobero. A la capital de l'Estat conegué Basilio Álvarez, Eugenio Noel i Alfonso Vidal y Planas, col·laborà en la premsa madrilenya (La Voz, España Nueva,Heraldo de Madrid, La Libertad, etc.) i va escriure la seva primera novel·la, Cuerda de deportados. Decidí fugir de Madrid i s'instal·là clandestinament a Barcelona. En 1922 se casà amb Carmen Pérez Martínez, amb qui tindrà dues filles, i aquest mateix any, un cop acabat el desterrament, s'establí a Sant Andreu. Durant la dictadura de Primo de Rivera publicà diverses novel·les i relats breus de denúncia sociopolítica. En 1926 dirigí La Novela Nueva. En aquestaèpoca dirigí L'Esquella de la Torratxa i estrenà obres de teatre en català. Després marxà a París i no tornà a Catalunya fins que la dictadura entrà en crisi. En 1930 signà el«Manifest d'Intel·ligència Republicana» i fou membre del Comitè Pro Llibertat. Amb l'establiment de la II República espanyola, el juny del 1931 fou elegit diputat a Corts, amb Ramón Franco Bahamonde, dins la candidatura de l'Esquerra Republicana i de la Unió Socialista de Catalunya, però poc després passà a formar part de l'Extrema Esquerra Federal. Durant aquests anys defensà com a advocat els obrers. Quan esclatà la Revolució de 1936, organitzà amb Eduardo Barriobero la justícia revolucionària, participant en l'ocupació del Palau de Justícia de Barcelona, formant part del Comitè Superior de Justícia de Catalunya, presidint l'Oficina Jurídica, essent adjunt del Tribunal Popular de Barcelona, presidint el Tribunal Popular Especial i formant part de la magistratura del Tribunal de Cassació de Catalunya. En aquestaèpoca col·laborà en la revista les Joventuts Llibertàries Ruta i en Mi Revista. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. El març de 1942 aconseguí embarcar amb el«Nyassa» cap a Veracruz (Mèxic). Al país asteca col·laborà en els periòdics España Libre i El Nacional, del qual fou corrector. Fundà l'«Académica Clásica», on ensenyà llatí i grec. En aquests primers anys mexicans passà penúries diverses, treballant de negre i escrivint i traduint --coneixia nombroses llengües (català, castellà, francès, portuguès, alemany, italià, anglès, etc.)-- nombrosos autors (Vyasa, Llucià, Virgili, Juvenal, Marcial, Gide, Kakuzo, Souza, Deventer, Heine, Maquiavel, Rebell, Radiguet, Colette, Chevalier, Quatreller, Heller, Bordeaux, Beirao, etc.), sobretot per a les editorials Costa-Amic i Pax. En 1949 es creà una comissió a França per publicar les seves obres completes. Durant sa vida va col·laborar, mostrant sempre un anticlericalisme furibund, en nombroses publicacions, com ara Boletín Confederal,Boletín Informativo, La Campana de Gràcia, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste,El Comunista, La Democracia, El Diluvio, El Enemigo del Pueblo, España Nueva, Heraldo de España, Inquietudes, La Lucha, Lucha Social, El Mercantil Valenciano, Mi Revista,El Motín, El Nacional,Nueva Senda, El Parlamentario,La Protesta, Rebeldía,Ruta, El Sembrador, El Sol, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra y Libertad, La Traca, Umbral, etc. És autor de centenar d'obres, entre les quals destaquen fullets editats per sindicats cenetistes, com és ara Bocanadas de fuego (1920) o La violencia. Renovación proletaria (1923), novel·les (Jesús atado a la columna, 1925; La ascensión de María Magdalena, 1927; Barro en las alas, 1927), testimonis polítics (El aire podrido. El ambiente social de España durante la Dictadura, 1930; El odio a Lerroux, el mejor amigo de la República, 1935) i llibres de memòries (Hubo una Francia, 1945; Caravana nazarena. El sudor de sangre del antifascismo español, 1944).

    ***

    Lucien Tronchet

    - Lucien Tronchet: El 24 de febrer de 1982 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista i sindicalista Lucien Tronchet. Havia nascut el 4 d'octubre de 1902 a Lió (Arpitània) --altres fonts citen Ginebra (Ginebra, Suïssa)-- en una família pobra. De molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort. És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres.

    ***

    Fontaura (1986)

    - Fontaura: El 24 de febrer de 1990 mor a Vénissieux (Roine-Alps, França) l'escriptor, periodista, mestre racionalista i propagandista anarcoindividualista i anarcosindicalista Vicente Galindo Cortés, més conegut com Fontaura, encara que va fer servir molts pseudònims (Daniel Brel, Evelio, Ciro Palermo, Antonio Duarte, Helios Aracil,Néstor Vandellós,Aldebarán, Daniel C. Alarcón, Argos,Marcolan, Evelio G. Fontaura, etc.). Havia nascut en 1902 a Mataró (Maresme, Catalunya). Fill de pares aragonesos emigrats a Catalunya, durant la seva infància patí diverses malalties que malmenaren l'economia familiar. Estudià amb els escolapis, cosa que el decantà per l'anticlericalisme i l'ateisme, i ben aviat s'interessà per la literatura. Sa família s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya) i quan tenia 15 anys establí contacte amb l'anarquisme i entrà a treballar en un taller, on aprengué l'ofici d'ajustador mecànic. A Badalona es conreà culturalment llegint la premsa anarquista i conegué Avelino Luis Bulffi de Quintana, el neomaltusianisme i l'anarcoindividualisme del qual el va influí força. En 1917 contactà amb anarcoindividualistes barcelonins que el van introduí en les idees d'André Lorulot i E. Armand a les quals restarà fidel, encara que això no li va impedir col·laborar amb l'anarcosindicalisme i el comunisme llibertari. Antimilitarista convençut, a 19 anys, fugint del servei militar, passà a França, on patí tota mena de penalitats. A Graisseçac (Llenguadoc, Occitània) treballà en diverses feines (peó agrícola, miner, etc.) i fundà un grup anarquista; aquest activisme el va obligar sovint a canviar de residència (Marsella, Marinhana, Lió, etc.). A Lió (Arpitània), on treballà d'ajustador, s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES) i participà des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), amb altres exiliats peninsulars, en diverses accions a Bera i a Barcelona destinades a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. Posteriorment es traslladà a París (França), on tractà coneguts intel·lectuals anarquistes (Sébastien Faure, Han Ryner, E. Armand, Valeriano Orobón Fernández, etc.) i començà a escriure. Retornà clandestinament a Barcelona i s'integrà en el Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després passà al País Valencià (València, Elx, Elda), on formà el Comitè Regional de la FAI. A Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) treballà de mestre a l'escola racionalista de l'Ateneu Llibertari d'Elda i dirigí la revista La Voz del Pueblo. En 1931 fou redactor de Solidaridad Obrera i en 1933 edità a Xàtiva el mensual Faro. Folleto de Cultura Racionalista, a més d'encapçalar «Ediciones Faro». Més tard, fundà i dirigí Proa,Al Margen i Vida i fou secretari de Cultura de la Regional de Camperols de Llevant. En 1936 passà a treballar en la redacció de Solidaridad Obrera, la qual dirigí quan Liberto Callejas estava malalt. Durant la guerra civil fou corresponsal de premsa al front d'Aragó. Amb el triomf franquista, va ser capturat a Alacant i gràcies que no fou identificat pogué salvar la vida. Després de patir cinc anys de presó, durant els quals va intentar suïcidar-se, va ser desterrat a Granada (Andalusia, Espanya), on va fer contactes amb la resistència antifranquista. Un any i mig més tard, retornà a Badalona i s'integrà en la FAI i en la Confederació Nacional del Treball (CNT), dirigint la clandestina Solidaridad Obrera. Fugint de la pressió policíaca, creuà els Pirineus i s'establí a Lió, on durant dos anys fou secretari de Cultura del Secretariat Intercontinental de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. En aquesta ciutat fundà «Liberacana Fraktion», la societat dels esperantistes llibertaris, així com el seu butlletí Libera Ligilo. En aquesta època realitzà nombroses conferències, col·laborà en la premsa llibertària i ocupà càrrecs orgànics en el Nucli Confederal de Roine-Loira i en l'Ateneu Cervantes, entitat aquesta que fundà amb altres companys. Amb Francisco Hiraldo Aguilar, creà la Federació Local d'Oullins (Roine-Alps, França) i milità en el «Grupo Lealtad». En 1973 ocupà la secretaria de Propaganda del Nucli Confederal Roine-Loira i va fer conferències a París i a Perpinyà. En 1975 defensà la unificació de totes les tendències del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en el Congrés de Marsella. Descontent de divisió confederal, s'allunyà de la primera línia militant. En els anys vuitanta s'establí a Vénissieux, des d'on realitzà viatges a la Península. Col·laborà amb el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) i especialment en el butlletí consagrat als Anarchistes espagnols dans la tourmente (1989). Trobem col·laboracions seves en infinitats de publicacions llibertàries, com ara Açao Direta, Acción Social Obrera, Anarres, Ateneo de Alcoy, Boletín Interior de la FIJL, Boletín Ródano-Alpes, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Confrontación,Cultura Libertaria, Cultura Proletaria, ¡Despertad!,Despertar, Esfuerzo,España Nueva, Espoir, Ética,Fragua Social, Frente Libertario, Ideas, Ideas-Orto, Inquietudes,L'Internazionale,IRL, El Luchador, Más Lejos,Mi Tierra, Mujeres Libres, La Noche,Nueva Senda, El Productor, La Razón,Reconstruir, Ruta,El Sembrador, Sistema Comunal, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos,Tierra y Libertad, Umbral,L'Unique, etc. És autor de ¿Cómo es posible vivir actualmente en anarquía? (1934), La escuela del trabajo (1950), Hacia una vida mejor. En la ruta de la CNT (1969), Liberakanaj vivkonceptoj pri socio organizado (1970), El Anarquismo. Sus posibilidades (1971),La juventud ante la incógnita del futuro (1972), Anarquismo para anarquistas (1973), Anarquismo individualista en la sociedad de consumo (1975), Poesía y anarquismo (1977), Felipe Alaiz, anarquista heterodoxo (1978), La estela de los recuerdos. Ideas y figuras (1986), El anarquismo en Alicante (1987), El periodismo independiente y libertario de Felipe Alaiz (1990), etc. Vicente Galindo Cortés va morir el 24 de febrer de 1990 a Vénissieux (Roine-Alps, França) i fou incinerat el 28 de febrer a Lió (Arpitània). Deixà textos inèdits, com ara Una tarde en el parque, i una gran part del seu arxiu i de la seva biblioteca va ser llegat al Centre Llibertari «Isaac Puente» de Vitòria (Àlaba, País Basc), que posteriorment va ser cedit al CIRA de Lausana i a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid.

    Fontaura (1902-1990)

    ***

    Gabriel Rebolé Redín

    - Gabriel Rebolé Redín: El 24 de febrer de 2008 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Gabriel Rebolé Redín, a vegades citat com Rebolet. Havia nascut el 18 de març de 1915 a Nabaskoze (Zaraitzu-Erronkari, Navarra) i es crià a Irunberri (Irunberrialdea, Navarra). D'antuvi agricultor, en 1932 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Pasaia-Errenteria de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Sant Sebastià, durant la guerra lluità en el Batalló Malatesta com a tinent de metralladores als fronts de Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. Quan va caure Astúries, passà a França i arribà amb un pesquer a Barcelona, on s'enrolà com a tinent en la 87 Brigada del Cos de Carrabiners, que lluità a Terol, i acabà de tinent en la Brigada 211, que combaté als sectors de les Coves de Vinromà i de Móra de Rubiols i al front de Sogorb. Més tard va prestar servei en la 126 Brigada de la 26 Divisió. L'abril de 1939 caigué pres a València i, després d'una temporada a Irunberri, fou jutjat en consell de guerra el 14 de setembre de 1939 a Pamplona per «adhesió a la rebel·lió»; el fiscal li demanà 26 anys i vuit mesos i el «defensor» obtingué la pena de mort a causa de la seva «perversitat». Patí presó a Pamplona i treballs forçats a Màlaga i Algesires, fins a finals de 1943. El novembre de 1945 passà a França i fou reclòs als camps de refugiats de Gurs i de Mérignac. Després marxà a fer feina a Bagnères-de-Bigorre. Treballant fent carbó de llenya, va acabar tuberculós i fou enviat a Tarba i a Kanbo el juny de 1946. A partir de 1947 participà en les activitats del grup de Bordeus de la CNT reformista. En 1952 vivia a Kanbo i després a Anglet i militava en la CNT escindida. En 2007 passà una temporada a Irun i participà en diversos actes de memòria històrica. Deixà escrita una biografia inèdita: Mi guerra de España.

    Gabriel Rebolé Redín (1915-2008)

    ***

    Jean-Jacques Legois

    - Jean-Jacques Legois: El 24 de febrer de 2011 mor a Dieppe (Alta Normandia, França) l'anarquista Jean-Jacques Yvon Legois. Havia nascut en 1951 a Sena Marítim (Alta Normandia, França). Son pare fou un obrer tipògraf i secretari del Sindicat del Llibre de la Confederació General del Treball (CGT) de Dieppe i sa mare una empleada de la popular cadena d'hipermercats Prisunic. Durant els anys setanta participà en les activitats del Front Llibertari de Dieppe de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i a començament dels anys vuitanta s'integrà en el grup de la Federació Anarquista (FA) de Rouen (Alta Normandia, França). També fou un dels fundadors del grup anarquista «Clément Duval» de Dieppe. Fou l'administrador de Le Monde Libertaire, quan aquest periòdic s'imprimí a la zona de Dieppe. A finals dels anys noranta exercí de secretari general de la FA. Treballà de diferents oficis relacionats amb la mar a la zona portuària i fou delegat de personal per la CGT en les últimes dues empreses on treballà. Durant els últims anys de sa vida fou un dels animadors nocturns de l'Oeuvre Normande des Mères (ONM, Obra Normanda de les Mares), organització creada el novembre de 1942 per ajudar les dones maltractades i les embarassades mentre sos companys resten empresonats. També fou el president de la «Maison Jacques Prévert». Jean-Jacques Legois va morir el 24 de febrer de 2011 a Dieppe (Alta Normandia, França) i fou incinerat el 4 de març a Rouen.

    Ateneu Llibertari Estel Negre
    Actualització: 24-02-14

    0 0

    La casta política: un paràsit perillós


    PER CARLES CASTELLANOS, MILITANT DE L'MDT I DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (ANC), PROFESSOR A LA UAB


    S’ha parlat molt de les actuacions nefastes de la “classe política” però les crítiques habituals s’acaben diluint amb el recurs fàcil a la resignació quan s’afirma que “la política és un mal necessari”. Aquesta consideració és una frivolitat. Perquè “la” política no és una categoria absoluta i, menys encara, pot eximir els polítics de la seva responsabilitat.

    En aquest article voldria tractar, doncs, dels polítics, en tant que grup social, a partir de l’observació del rol que tendeixen a desenvolupar com a col·lectiu en el sistema parlamentari actual, dins l’Estat espanyol i l’Estat francès.

    En primer lloc, cal precisar que parlar de “classe política”, com es fa sovint, és una greu incorrecció perquè aquest grup humà no és el resultat d’una activitat lligada a un sector social i econòmic ben definit (que seria una classe), sinó que és una mena d’estament adherit a la burocràcia de l’Estat. No defensa els seus interessos per la seva situació dins l’estructura econòmica sinó que el seu comportament ve marcat pels beneficis que els polítics treuen de la seva funció complementària dins el sistema de dominació. És per això que l’independentisme d’arrel marxista ha preferit utilitzar la denominació de “casta política”.

    La casta política -en direm així, doncs- es mou, en general, dins la fabricació d’estratègies per a fer perdurar les formes de dominació, una pràctica que garanteix el seu modus vivendi.


    Com actua la casta política?


    A grans trets, la casta política:

    a-Difon els principis generals de la ideologia dominant, ajudant a construir i reforçar un marc ideològic establert com a immutable, tancat i delimitat (que és excloent envers els qui no hi combreguen). “No hi ha vida fora del capitalisme”. “El sistema polític parlamentari occidental no és perfecte, però és el millor possible etc”. “Europa és el nostre model etc.”, afirmacions que, a més de ser falses, poden ser nefastes en un moment de regressió econòmica i política dels sistemes democràtics-parlamentaris actuals, com el que estem vivint.

    b- Desenvolupa el pensament vassall. Estimula el sentiment que sempre ha d’existir una “força superior”, religiosa (la divinitat), política (els líders, les patums), econòmica (el poder financer), geopolítica (la Unió Europea i l’OTAN) etc., una Força Superior que ha d’acompanyar sempre els nostres actes. No conceben les persones com a éssers lliures. Senten horror per la participació democràtica i només aspiren a ser votats. I un cop han aconseguit el càrrec, totes les accions van adreçades a perpetuar-s’hi.

    c- En conseqüència, fomenta el pensament gregari i l’acceptació acrítica del que facin i diguin les autoritats. Difon la repetició de tòpics i llocs comuns, el rebuig a la reflexió i al debat polític, alimenta un clima de tolerància davant els abusos de poder, davant l’amiguisme, davant la gestió barroera dels béns col·lectius etc.

    Trobareu aquesta comportaments de la casta política en tot el ventall ideològic (de dreta, de centre i d’esquerra; i dins els partits però també escampats en alguns moviments cívics i socials) perquè el sistema polític actual afavoreix la incorporació continuada de nous candidats a seguir aquestes pautes de comportament que són, ara com ara, generals, atractives i tolerades. Només les persones i les organitzacions que han pres precaucions contra aquests hàbits (com ho ha fet des d’un primer moment la CUP, per exemple) se’n poden escapar.

    Aquesta tasca sistemàtica de suport ideològic al poder, que defineix l’actuació general i quotidiana de la casta política, és pagada amb tot un seguit de prebendes (monetàries, de relació etc.). Rep beneficis no sols de tipus pecuniari per la seva funció sinó que també treu benefici del frec a frec quotidià amb les esferes del poder.


    Sentiment de Grup Superior


    Per les seves obres els coneixereu, fa la dita. És a dir, que no tots els polítics són iguals. Però s’assemblen molt, salvant unes escasses excepcions. Els veritables membres de la casta política, els qui s’han criat en les pràctiques que hem descrit més amunt s’identifiquen clarament, per un seguit de sentiments característics: perquè, per exemple, a la majoria els agrada manar i mantenen en les seves relacions, els seus contactes i les seves activitats “socials”, un marcat tarannà elitista, basat sobretot en la seva presència preferent als mitjans de comunicació i en l’exhibició de les seves múltiples i variades influències. Tenen una alta opinió d’ells mateixos. Segreguen superioritat aparent per tots els costats, una vanitat que es manifesta per un menyspreu “natural” envers el “poble baix”. En conseqüència, la casta política no ajuda a crear ciutadans, sinó que justament està interessada en l’existència de masses amoltonades i gregàries.

    Com hem assenyalat més amunt, aquest col·lectiu peculiar se situa dins les estructures de dominació i viu de la defensa de l’immobilisme social. La seva funció és paral·lela a la dels mitjans de comunicació de masses oficials, i a la d’alguns intel·lectuals orgànics del poder, àrees que es mouen al servei de la ideologia dominant, i on la casta política acostuma a tenir representants qualificats.

    En un moment de canvi com l’actual, aquestes persones són generadores d’“opi ideològic”, subministren la pitjor “droga adormidora” de la resignació, amb l’objectiu de garantir la “pau social”. Són els encarregats de tenir, entre la injustícia del moment, el ramat ben domesticat.


    Perillositat i antídot


    Aquesta manera de fer converteix la casta política en un acompanyant força perillós. Ho és sobretot per al procés independentista actual que ha de passar per moments delicats que demanaran coratge i claredat d’idees, característiques absents de les pràctiques d’aquests sectors, basades en la manipulació com a principi ideològic, i la covardia i la rendició com a pràctica negociadora. Aquesta manera de fer seria nefasta sobretot per a la nova república que hem de construir, dins la qual hem d’estar convençuts que aquests polítics parasitaris esperen poder continuar vivint de les seves pràctiques corruptes.

    Contra el parasitisme només hi ha un antídot: la salut social d’una consciència política i democràtica insubornable, que ha d’acabar arraconant l’oportunisme. I això és el que hem de ser conscients que estem construint, amb les pràctiques democràtiques populars, des d’ara mateix. El futur ja l’estem fent ara. I haurem de fer foc nou. Res no és mesquí quan encarem el futur. Un futur nou. I una política que concebem i hem d’edificar, també, de cap i de nou. (Web Llibertat.cat)



    0 0
  • 02/25/14--04:31: Sadisme
  •  

    Aquest dies me'n record d'allò de "la immoralitat i el sadisme de les disfresses infantils". No era cap demòcrata, en Xènius, però en tenia de bones.


    0 0

    http://comerciantspollensa.com/En comptes de l'habitual dijous el ple serà el dimecres a les 20:00 hores (el batle va dir que alguns regidors l'havien demanat el canvi de dia). Presentam una moció per fer una   campanyes de promoció de productes locals i signam una moció contra la privatització de Ports .

    A l’enllaç podeu trobar diferents propostes del ple

    1.- Aprovació inicial, si procedeix, de l’ordenança municipal per a l’accés dels ciutadans als serveis públics mitjançant la utilització de mitjans electrònics.

    Es tracta de facilitar als ciutadans fer els tràmits a partir d'internet. La podeu consultar  a l'enllaç. 

    2.- Aprovació, si procedeix, de l’autorització de compatibilitat al Sr. Pere Salas Vives, personal laboral, amb el lloc de treball de professor associat de la UIB

    Un tràmit burocràtic al qual han tardat molt de temps. L'arxiver- bibliotecari municipal va fer la petició el 19 de juliol.

    3.- Aprovació definitiva, si procedeix, de l’estudi de detall per a la tramitació d’expedient d’autorització d’obres a la zona de servitud de protecció de la Llei 22/88, de Costes, en relació a sol·licitud de llicència de l’entitat “Bisabauza, s.l.” per a la demolició de l’edificació existent i construcció d’un nou edifici plurifamiliar i local sense ús determinat al Passeig Anglada Camarassa, 45, Port de Pollença (Exp. obres núm: 346/12, en relació a l'exp. d'obres núm.69/08).

    Volen esbucar els locals actuals i edificar el que els permet la llei. 

    4.- Resolució d'al·legacions i , en conseqüència , aprovació definitiva de l'ordenança fiscal reguladora de la taxa per la prestació del servei de celebració de matrimonis civils.

    Som l'únic grup que va presentar al·legacions a l'ordenança de taxes de matrimonis; demanant mantenir les taxes actuals; 0 euros pels residents i 100 pels no resident)¡. L'equip de govern només ha acceptat parcialment les nostres al·legacions, la seva proposta és la següent: si la gent es casa de dilluns a divendres en horari laboral a la casa consistorial el preu continuaria sent igual. els residents al municipi no paguen i els no residents 100 euros. Si és a partir de les 14:00 o els caps de setmanaa la casa consistorial: 50 euros los residentes i 150 los no residents.Si és fora de la casa consistorial: 100 euros los residents i 50 euros los no residents. (Article sobre el tema).

    5.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació puntual del reglament municipal de proveïment d’aigua potable

     Tornen a presentar aquest punt, retirat abans de l'anterior ple; es tracta de modificar el reglament per poder donar subministrament de forma excepcional a zones rústiques (Síller i camí del cementiri) sempre que hi hagi xarxa municipal.

    A l’enllaç pàg 7-9 podeu trobar la  proposta del ple

    6.- Moció presentada pel grup municiapl ERAM per a una  política activa als habitatges buits.

    Una proposta interessant. A la comissió van sortir dubtes  sobre la possible realització del segon punt que proposa Esquerra: crear un cens municipal d’habitatges i edificis buits, amb la finalitat de conèixer en tot moment l’estoc d’habitatges permanentment desocupats. Cal concretar quan de temps es necessari per considerar un habitatge desocupat i si és factible o no poder fer un cens.  

    7.- Moció presentada pel grup municipal A, PSOE, ERAM i Regidors no adscrits per promoure els productes locals i de proximitat .

     Aquesta és la moció que hem proposat per aquest ple i que ja ha estat signada per altres grups. El que proposam és:

    Primer.- Que l'Ajuntament estudiï les diferents campanyes de promoció de productes locals que ja s’estan desenvolupant ciutats de dimensió similar a la nostra o en d’altres municipis que puguin servir de referència.

    Segon.- Elaborar un esborrany de campanya per a la nostra ciutat, perquè pugui ser esmenada i complementada pels grups municipals de l’Ajuntament i aquelles entitats properes en aquest àmbit de treball.

    Tercer.- Aprovar la implementació d’aquesta campanya, un cop existeixi un consens entre totes les parts participants en la redacció d’aquesta.

    8.- Moció presentada pel grup municipal ERAM, Alternativa i Regidors no adscrits per a la gestió pública de la zona portuària del Port de Pollença i contra la privatització de Ports de les Illes Balears.

      Com ja vam dir al seu moment  (article) consideram que la solució de Ports no passa per la privatització de la gestió sinó per una millora de la seva gestió pública. Esperam que s'aprovi la moció i que l'Ajuntament lluiti pel seu compliment. 

    9.- Moció presentada pels grups municipals IB-Lliga CiU  i PP de rebuig a les prospeccions petrolíferes   

    La credibilitat del PP a l’intentar abanderar a nivell autonòmica l’oposició a les noves prospeccions petrolífers és totalment nul•la, si es té en compte la seva trajectòria i aposta energètica.  A Pollença ja hem vist massa vegades el doble joc del Partit Popular defensant a cada lloc una cosa diferent. Evidenment el PSOE també té la seva responsabilitat ja que les concessions les va aprovar el govern Zapatero, però no cal oblidar que va ser en compliment de la Llei d'hidrocarburs aprovada per l'executiu Aznar l'any 1998. I també cal recordar que el PP va modificar la Llei d'avaluació ambiental "per facilitar les prospeccions petrolíferes". La llei es va publicar al BOE el passat 11 de desembre. Només 3 dies després, el 14 de desembre, apareixia publicat al BOE l'anunci de l'estudi ambiental de les prospeccions. És totalment il·logic que  l'Estudi d'Impacte Mediambiental sobre els sondejos sísmics que té previst realitzar Cairn Energy no s'hagi fet abans de  l'atorgament de la llicència per realitzar prospeccions petrolíferes.

    Evidentment nosaltres aquest tema el tenim més que clar; abans ara i després. Els riscos ambientals, d’aquestes prospeccions  sobre les Illes són inassumibles.

     

    10.- Moció presentada pels grups municipals IB-Lliga i CiUxP en contra de la pujada de les cotitzacions a la seguretat social  

     Continuen amb la hipocresia de governar amb el PP i presentar mocions contra mesures del PP.

    11.- Moció presentada pel grup municipal PSM-EN- PSOE d’inici de la tramitació per a la formalització del conflicte en defensa de l’autonomia local contra els articles 1, 2 i altres disposicions afectades de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local  

    Es tracta d'aprovar mocions com aquesta a municipis que representen una setena part dels municipis i una sisena part de la població per aturar la reforma de l'administració local que lleva competències i poder als Ajuntaments.

    Pensam que a més d'accions puntuals l'Ajuntament s'ha d'implicar més i de forma més programada i participativa amb la promoció de productes locals.

    http://comerciantspollensa.com/

      

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 02/25/14--04:31: Rèquiem per "Eu Moll"
  • Avui publicam un article de l'amic Marc Crespí, membre de l'Associació d'Usuaris d'Amarraments del Port de Pollença, parlant sobre els perjudicis que suposarà la privatització dels serveis portuaris al Moll. D'aquesta questió presentam una moció conjunta al proper Ple, per defensar la gestió pública del Port. La privatització ja ha mostrat els seus efectes a Cala Nova, on els preus dels amarraments han pujat molt sensiblement, expulsant del port als petits vaixells tradicionals per deixar lloc únicament a iots de luxe. A tot això encara no coneixem la opinió d'alguns grups que es diuen molt defensors del Moll, però que poca mobilització fan quan es tracta de defensar l'interès general.

     

    Tal vegada sembla apocalíptic, però no hi ha dubte que el futur del Port de Pollençaés francament obscur, incert, com a mínim. No és pas una sensació recent, ve de lluny, amb factors que mica en mica han anat deteriorant aquest espectacular indret illenc.

    Qui fa un grapat d’anys que coneix i gaudeix “eu Moll” i mira uns anys enrere, té una clara percepció de que part d’aquell encant que es respirava quan trepitjaves el Port de Pollença, s´ha perdut. No és la meva intenció centrar-me en el cúmul de possibles causes d’aquest empitjorament, com és un exagerat, ràpid i poc planificat creixement demogràfic, la actual crisi, la deixadesa institucional, etc, etc, sinó que, en la meva modesta opinió, hi ha un bon grapat de problemes que apunten a una defunció anunciada del Port de Pollença tal com l’hem conegut fins ara.

    El que realment preocupa és el cor “d’eu Moll, les seves instal·lacions portuàries i, fonamentalment la part de Ports de les Illes, que ha sofert dècades d’una nefasta gestió, d’una incomprensible deixadesa per part del Govern Balear i dels diferents partits que l’han governat, que ara, en una “voràgine” privatitzadora sense precedents, es vol deixar en mans de qualque empresa privada, que ens “salvi” aquest desgavell. Curiosament, no s’entén gaire com un Port que genera beneficis, i no pas pocs, ha de ser rescatat per l’empresa privada. Molts dels que ens sentim part integrant del Port de Pollença, ens demanem com és possible que unes instal·lacions que hem pagat entre tots, destinades a un servei PÚBLIC, ara, de cop i volta es poden convertir en un suculent negoci privat. Que no hi ha funcionaris que serveixin? O tal vegada l’empresari adjudicatari pretén cobrar el mateix que un funcionari de Ports? O tal vegada és que se pensen que els usuaris som beneits, que tenim una paciència infinita? Que potser volen acabar amb la TRADICIÓ MARINERA amb més solera de tot l’Estat Espanyol? On són els nostres trens d’alta velocitat?, les nostres infraestructures, i les inversions estatals que també hem pagat i seguirem pagant els illencs?

    Hi ha imatges que efectivament diuen molt més que les paraules, no ens estranyi, doncs, que la fotografia no sigui d’un moment puntual de bonança meteorològica i que les embarcacions són a fer allò per el varen esser construïdes, navegar, sinó que és conseqüència de que els armadors de tota la vida i els que no també, ja no poden pagar uns preus estratosfèrics només per tenir amarrada a un PORT PÚBLIC, una embarcació que des de sempre s’ha utilitzat majorment per anar a fer un “capfico” o fer un ranxo de peix per dur a casa i, enlloc de fer-se a la mar, aquestes embarcacions, acaben ocupant un lloc destacat davall una figuera de la finca familiar, QUIN DESASTRE!!!

    La intenció de l’actual Govern Balear és clara, privatitzar, privatitzar i privatitzar, el Port de Pollença i tots els que pertanyen a “Ports de les Illes Balears” i no ho fan a “Puertos del Estado” perquè no poden, per tant, aquesta imatge esquitxada de cartells de “se vende” i de ports semi-buits, pot ésser habitual, amb uns preus que al primer port públic privatitzat (Cala Nova) poden arribar als 3.500 euros/any, per una embarcació de 6,50 m. d’eslora, 5.000 euros/any per embarcacions que ronden el 8-9 m. d’eslora, i així successivament amb eslores superiors, és ben clar que una de les poques coses que podem gaudir els illencs, la mar, ja només estarà a tir de quatre adinerats, una autèntica llàstima.

    En part, és el que té carregar-se de cop i volta classe mitjana d’un país, demonitzar-la i per més “inri” acusar-la falsament d’haver viscut per damunt les seves possibilitats, en canvi, la modesta classe política, aquesta que gestiona els diners de tots els contribuents de manera modèlica, que va més que “sobrada” en tots el sentits, ho fa tot extraordinàriament bé. Tal vegada esperen que eu Moll prosperarà a tota màquina si l’omplim de madrileños adinerats, russos o àrabs carregats de petrodòlars i mega-iots de luxe, fent fora a la gent que TOTA LA VIDA ha gaudit d’allò que forma part de la seva memòria vital. Idò ja podem començar a fer les maletes, senyors, que la cosa pinta malament!!

    Seria ben hora que enlloc d’anar a cercar “Maries per la cuina”, els nostres dirigents polítics anessin per feina, per fer allò per el que també se’ls hi paga: RESOLDRE PROBLEMES.

    El desgavell d’embarcacions d’esbarjo que hi ha fondejades defora de les instal·lacions portuàries, és bàsicament conseqüència de la nefasta gestió de Ports de les Illes Balears, apart dels ja esmentats preus abusius, de les seves interminables i patètiques llistes d’espera per obtenir un amarrament definitiu (que no gratuït), amb criteris ridículs que te fermen a una determinada eslora eternament, enlloc de fomentar el negoci nàutic, tant de embarcacions noves com de segona mà. Si ataquem el problema dels fondejos (diguem-ne) “inadequats” del Port de Pollença, sense que hi hagi una gestió de Ports de les Illes en condicions satisfactòries per a la majoria d’usuaris del Port de Pollença, malament anem!. Primer haurem d’arreglar lo de dedins del Port i després lo de defora, no?.

    La solució, de totes formes és força complicada, no se poden arreglar dècades de desastrosa gestió en un curt espai de temps, però evidentment no passa per la privatització, passa per exemple, en separar la gestió de Ports i la d’Aeroports (que actualment és conjunta i, apart de la semàntica, no tenen res a veure l’una amb l’altra), una optimització de la gestió pública, un diàleg constant i constructiu amb els diferents valors actius que configuren el dia a dia del Port de Pollença, el foment de les activitats al Ports, la millora de les instal·lacions portuàries, el control absolut i transparent dels seus ingressos i despeses, d’incentivar al personal de Ports, de fomentar les activitats nàutiques d’esbarjo, etc. De què serveix tenir el PER, ser patró de iot o capità, (titulacions que són força costoses, difícils i complexes)si MAI te podràs comprar o mantenir aquella embarcació que modestament sempre has desitjat?

    Per altra banda, amb aquest panorama, qui pot assegurar un futur per a la quantitat important d’empreses locals relacionades amb la nàutica i la pesca professional i recreativa? hauran tancar les portes?

    És ben necessari sumar esforços i mirar pel bé comú dels illencs i també de la gent que ens visita, que ens dona de menjar en la majoria de casos, però a veure si d’una vegada deixam d’estar a la cua de tot i posam fil a l’agulla per millorar definitivament les coses, al manco per les generacions futures, que de cap manera se mereixen aquesta herència.

    Marc Crespi Gómez

    Associat a AUUAAPP i ADN

     

     


    0 0

      

     

        Cop d'Estat dels nazis a Ucraïna, segons explica la revista EIR.

     

          En contra de la manipulació informativa dels governs ''occidentas'' i dels mitjans corporatius, podeu veure un exemple d'informació alternativa que, al meu parer, fa llum sobre les trames colpistes. Vegeu l'informe a la web Cop d'Estat dels nazis a Ucraïna. Tal volta desperti l'interès d'En Llibert Ferri, furiós cronista de geopolítica de l'Est d'Europa del diari Ara.

     

     


    0 0
  • 02/25/14--04:31: #AnglèsSíTILno
  • Vet aquí la moció que presentam avui a #ParlamentIB per presentar un model educatiu alternatiu al PP i en suport a la comunitat educativa i als directors expedientats.

    1. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a derogar el decret 15/2013, de 19 d’abril, pel qual es regula el tractament integrat de les llengües als centres docents no universitaris de les Illes Balears.

    2. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a recuperar el diàleg i establir el consens amb els agents socials i la comunitat educativa, per tal de definir un model educatiu i lingüístic estable i de consens, que permeti als professionals de l'educació centrar tot el seu esforç en la millora de la qualitat i l'equitat educatives.

    3. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a redefinir el model lingüístic escolar i el projecte d'immersió lingüística en anglès, a partir dels següents principis:

    • la consideració de la llengua catalana com a llengua vehicular de referència en el model lingüístic dels centres escolars, evitant així situacions de segregació per raons lingüístiques al nostre sistema educatiu;

    • la voluntarietat i la flexibilitat dels projectes lingüístics escolars que incloguin la

    immersió lingüística en anglès de matèries curriculars no lingüístiques, garantint en tot cas, com a requisit, l’adquisició dels continguts propis d’aquestes matèries al mateix nivell de les que s’imparteixen en les llengües oficials de la comunitat;

    • l'autonomia dels centres escolars per elaborar el seu projecte lingüístic d’acord amb la seva realitat sociolingüística i els recursos disponibles o què se’ls puguin garantir;

    • la petició del Consell Escolar de Centre i l‘autorització de l'Administració Educativa com a tràmits preceptius per a la implantació del projecte lingüístic del centre;

    • la disponibilitat dels recursos humans i materials necessaris per desenvolupar el projecte, sense reduir continguts ni minvar l'atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials;

    • la capacitació lingüística necessària del professorat i de l'alumnat, que garanteixi la correcta implementació de la introducció de l’anglès en matèries no lingüístiques; i

    • la participació de la Universitat de les Illes Balears i la comunitat educativa en

    l’elaboració d’un marc educatiu estable i de qualitat per a les Illes Balears.

    4. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a millorar l’ensenyament escolar de l’anglès i altres llengües estrangeres, des de l'educació infantil, incidint especialmente en la disminució de les ràtios alumnes/professor, la realització de desdoblaments, la formació del professorat i la dotació de places d'auxiliars de conversa.

    5. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a potenciar les experiències d'immersió lingüística en anglès, com ara les Seccions Europees o el British Council, que s'han demostrat eficients i d'èxit.

    6. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a posar en marxa un pla d’acolliment de nouvinguts per tal de garantir la seva integració lingüística, fent-los partícips de la nostra llengua i cultura com a elements vertebradors de la nostra identitat.

    7. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a elaborar un pla d'excel·lència educativa basat en la reducció progressiva de les ràtios, l'increment de professors de suport i d'atenció a la diversitat, el suport a la innovació educativa i la formació permanent del professorat.

    8. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a evitar qualsevol acció que promogui la separació dels alumnes segons la llengua d’aprenentatge, fent de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, la llengua d'integració i garantint que al final de l'ensenyament obligatori els alumnes tenguin una adequada competència lingüística de les dues llengües oficials.

    9. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a incorporar en l'oferta d'IB3 programes, documentals i pel·lícules en versió original (especialment en llengua anglesa) subtitulades en català i dirigides a un públic infantil i juvenil.

    10. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a retirar el text de projecte de modificació del decret 10/2003, de 14 de febrer, de regulació dels consells escolars insulars i dels consells escolars municipals de les Illes Balears.

    11. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a derogar la Llei sobre l'ús dels símbols institucionals de les Illes Balears, i a garantir la pluralitat d'idees i la llibertat d'expressió com a fonaments essencials de la democràcia i, per tant, com a valors a protegir i transmetre també dins el sistema educatiu.

    12. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a paralitzar i anul·lar els expedients oberts als directors dels tres instituts de Maó i el de l'institut de Marratxí, i a acabar amb l'estratègia intimidatòria i repressiva de la Conselleria d'Educació tant envers els equips directius com el professorat dels centres.

    13. El Parlament de les Illes Balears rebutja la forma com la Conselleria d'Educació ha dut a terme el nomenament per urgència de la nova directora de l'IES Berenguer d'Anoia, i l'insta a treballar perquè qualsevol designació de l'equip directiu docent es faci d'acord amb la voluntat de la persona afectada, així com del claustre i del consell escolar.

    14. El Parlament insta el President del Govern de les Illes Balears a implicar-se i a assumir la seva responsabilitat en el conflicte educatiu del TIL que perjudica de manera molt greu un dels pilars fonamentals de la nostra societat, actual i futura, com és ara el sistema educatiu.

    15. El Parlament de les Illes Balears reprova la consellera Joana Maria Camps per la seva manca de diàleg i consens amb els agents educatius, per a definir i planificar un nou model educatiu basat en la qualitat i la igualtat d'oportunitats.


    0 0

    [25/02] Processament de Grave - Conferència de Goldman - «The Washington Post» -«Coerenza» - Segrest de Salsedo i d'Elia -«Lotta Anarchica» - Dave - Charveron - Micelli - Soudy - Friedrich - Busquets - Gutiérrez Alba - Juan el Camas - Larivière - Giménez López - Rothko - Mesa

    Anarcoefemèrides del 25 de febrer

    Esdeveniments

    Edició de 1948 de "La société mourante et l'anarchie"

    - Processament de Jean Grave: El 25 de febrer de 1894 a l'Audiència del Sena de París (França), com a conseqüència de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), Jean Grave és processat per haver escrit La société mourante et l'anarchie, llibre editat el 1892 amb prefaci d'Octave Mirbeau i que es tracta d'una recopilació d'articles publicats en els periòdics anarquistes Le Droit Social i L'Étendart Révolutionnaire, impresos a Lió, i que van sortir anònims o sota el pseudònim de Jehan Le Vagre, escrits amb la finalitat de divulgar les tesis anarcocomunistes de Kropotkin. Finalment, malgrat el testimoni en favor seu d'Élisée Reclus, de Paul Adam, de Bernard Lazare i d'Octave Mirbeau mateix, Jean Grave va ser condemnat a dos anys de presó i mil francs de multa, el màxim aplicable, per «incitació a la indisciplina, al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi, etc.». A més a més es va ordenar la destrucció del llibre incriminat. Jean Grave va aconseguir una gran popularitat a resultes d'aquest processament.

    Processament de Jean Grave (25-02-1894)

    ***

    Propaganda de l'acte

    - Conferència d'Emma Goldman: El 25 de febrer de 1900 la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix, a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra), una conferència multitudinària en alemany sota el títol «Die grundlagen der moral» (Els principis bàsics de la moral). L'endemà, 26 de febrer de 1900, es realitzà una festa de comiat en la qual, a més de l'actuació de l'Slavonitzer Tamburitza Quartet, prengueren la paraula Piotr Kropotkin, Louise Michel i la homenatjada.

    ***

    Capçalera de "The Washington Post"

    - Exabrupte de The Washington Post: El 25 de febrer de 1908 el diari The Washington Post, de Washington DC (EUA), proposa que tots els anarquistes, culpables o no de cap crim o delicte, siguin condemnats a mort. Una maniobra per fer contents Rupert Murdoch, Fox News, i altres magnats de la premsa reaccionària.

    ***

    Portada del primer número de "Coerenza"

    - Surt Coerenza: El 25 de febrer de 1915 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista Coerenza. Settimanale antimilitarista, antipatriottico, antiguerrafondaio. Aquesta publicació va ser creada per fer propaganda contra la Gran Guerra i per patrocinar el«Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que promocionà en les seves pàgines, el qual se celebrà el 2 de maig de 1915 a la Cambra del Treball Unitària de Mòdena. Va ser creada per Nicola Vecchi i Pulvio Zocchi, i el gerent responsable fou Corrado Bertoni. Defensava l'antimilitarisme del sindicalisme revolucionari i criticaven els nous intervencionistes, especialment Benito Mussolini i Filippo Corridoni, reivindicant l'ús de la violència i de la insurrecció per mantenir la neutralitat d'Itàlia. Tractà diversos temes: militarisme, repressió, pedagogia, notícies sindicals, cròniques, efemèrides, biografies, convocatòries, etc. Hi van col·laborar Alpo, Georges Andrè, Corrado Bertoni, Armando Borghi, E. Casarola, Adolfo Cavazziti, Dante Chiasserini, Giulio Clerici, Raffaele Cormio, Luigi Di Mattia, Ernesto Facchini, Glicerio Ferrari, A. Forghieri, L.Gabrielli, M. Gaido, Jean Grave, Henry, Lànico, O. Lazzari, Mario Longatti, Attilio Longoni, Nino Lozza, F. Modenese, Luigi Molinari, Giuseppe Monanni, Marino Montacchini, Nestore, Nilo, Nisito, Romano Poletti, Alberto Pugolotti, Luigi Quarti, Mario Rapisargi, Alfredo Ricci, Arturo Riolo, Ludovico Saccani, Fernando Salmi, Attilio Sassi, C. Toberni, G. Visconti Venosia, A. Vitulo, Yopiz, Pulvio Zocchi, etc. Publicà per lliuraments les obresI sindicalisti e la guerra, de Pulvio Zocchi, i Le «Marana», d'Honoré de Balzac. En sortiren 11 números, l'últim el 6 de maig de 1915, quatre dies després de celebrar-se el «Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que portà la creació de la Federació Nacional Antibel·licista (FNA); dies després, el 23 de maig de 1915, Itàlia entrà en la Gran Guerra.

    ***

    El Park Row Building, des d'aquí va ser llançat Salsedo

    - Segrest de Salsedo i d'Elia: El 25 de febrer de 1920 són detinguts il·legalment a Nova York (Nova York, EUA) per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) Andrea Salsedo (o Salcedo) i Roberto Elia, redactors de la publicació àcrata Cronaca Sovversiva, per a ser interrogats sobre els atemptats anarquistes de l'any anterior i sobre l'edició de l'opuscle subversiuIl piano e le parole. Andrea Salcedo, que era membre del grup de Luigi Galleani i company de Sacco i de Vanzetti, morí el 3 de maig de 1920 quan era interrogat i fou defenestrat des del 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. Roberto Elia fou deportat a Itàlia tres mesos després.

    ***

    Portada de "Lotta Anarchica" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Lotta Anarchica: El 25 de febrer de 1955 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'únic número del periòdic Lotta Anarchica. Portavoce del Campeggio Internazionale Anarchico. Publicat pel genovès «Grup Kronstadt». El responsable en va ser Natoli Massimiliano. Era continuació dels números editats a Roma i a Torí --com a suplement de Seme Anarchico i dirigit per Dante Armanetti-- en 1954. L'anarquista català Josep Lluís Facerías hi va col·laborar sota el pseudònim d'Alberto di Luigi; també hi col·laborà Umberto Marzocchi.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Victor Dave

    - Victor Dave: El 25 de febrer de 1845 neix a Jambes, a prop de Namur (Valònia, Bèlgica), el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Fill del president del Tribunal de Comptes belga, va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb una jove francesa, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per«traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el«Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com araMichel Bakounine et Karl Marx (1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910),Louis Buchner(1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 31 d'octubre de 1922 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Victor Dave (1845-1922)

    ***

    Notícia de la condemna de Louis Charveron apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 24 de febrer de 1892

    - Louis Charveron: El 25 de febrer de 1857 neix a Bourges (Centre, França) el perruquer anarcocomunista i sindicalista Louis Maurice Charveron, conegut com Louis. Regentà una perruqueria al carrer Ernestine del barri de Montmartre de París (França). Membre de la Cambra Sindical de Perruquers, en 1888 fou un dels fundadors del grup d'obrers perruquers independents «La Solidarité» i participà, amb Lenormand, Clerc, Heudon, Vivier, Mater Luss, Savouré, Groux, Gouret, Amédée, Espagnacq i Gouzien, entre d'altres, en el seu acte inaugural celebrat el 3 de desembre de 1888 a la Salle Léger de París. Dies després, la policia el va implicar, juntament amb altres companys (Tortelier, Espagnac, Thénevin, Baudelot, Louvet, Moneste, Leprince, Lutz, etc.), en l'explosió d'una bomba al carrer Saint-Denis de París i el seu domicili escorcollat sense que es trobés res delictiu. En aquesta època participà activament en la campanya per la supressió de les oficines de col·locació, que implicava marxes i concentracions davant de diferents institucions (oficines municipals, Parlament, seus de periòdics, etc.). Fou un dels habituals del Cercle Anarquista Internacional (CAI), principal lloc de trobada llibertària de l'època, i participà activament en el Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Salle du Commerce de París. El gener de 1892 va ser gerent de l'únic número publicat de Le Conscrit. Organe d'agitation antipatriotique, periòdic antimilitarista editat per Georges Darien, Henri Duchmann, Léon Bienvenu i Henri Fèvre, entre d'altres, en ocasió del sorteig de quintes de Saint-Ouen, i on sortí la cançó Les conscrits insoumis. Denunciat aquest número, el 23 de febrer d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat en absència a un any de presó i a 3.000 francs de multa per«provocació a la insubordinació de militars», però després de l'apel·lació va ser posat en llibertat. El 13 de març d'aquell any va ser detingut per la policia durant una investigació d'un robatori de dinamita un mes abans a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa de França, França). Poc després es refugià a Londres i s'instal·là al London Street i posteriorment en un edifici del Fleet Street tot habitat per anarquistes i revolucionaris. A la capital anglesa visqué en la misèria, fins el punt que el gener de 1893, segons la policia, pensà retornar a França per purgar la pena. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El febrer de 1895 va ser amnistiat, però, malgrat tot, restà a Londres. En 1896 vivia al Gresse Street de la capital anglesa.

    ***

    Micelli treballà en "Umanità Nova"

    - Augusto Micelli: El 25 de febrer de 1888 neix a Lecce (Pulla, Itàlia) el tipògraf anarquista Augusto Micelli. Quan tenia 10 anys ja estava subscrit al periòdic Il Libertario. En 1912 fundà el grup «Circola Pietro Gori», que tenia com a òrgan d'expressió la revista La Squilla Nova. Giornale di propaganda razionale, que s'edità a Lecce entre el desembre de 1912 i el febrer de 1914, i del qual eren redactors responsables Augusto Licemi i Armando Povero. El 20 de maig de 1915 fou detingut en relació a un article aparegut en aquesta revista. Després de la Gran Guerra treballà com a tipògraf a la impremta del diari anarquista Umanità Nova. En 1924 s'instal·là a Milà on, apassionat pel teatre, fundà la revista Theatralia, que fou prohibida pel règim mussolinià en 1927. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels alemanys i internat al camp de Ciuriani, on va estar a punt de ser afusellat en una saca per represàlies. Augusto Micelli va morir centenari el 16 de març de 1989 a Milà (Llombardia, Itàlia). Abans de finar havia disposat al seu testament la donació de la seva biblioteca privada, especialitzada en teatre, al Centre d'Estudis Llibertaris«Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà, però la sevaúltima voluntat fou traïda pel seu gendre que la va vendre a una llibreria antiquària.

    ***

    Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)

    - André Soudy: El 25 de febrer de 1892 neix a Beaugency (Centre, França) l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», André Soudy. Va tenir una infància miserable; començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per«ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron  i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la«Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!».

    ***

    Ernst Friedrich

    - Ernst Friedrich:El 25 de febrer de 1894 neix a Breslau (Silèsia, Polònia) el militant anarquista i antimilitarista Ernst Friedrich. Va ser el tretzè fill d'una mare bugadera i d'un pare baster, i va començar de molt jove a treballar en una fàbrica i a estudiar per les nits, alhora que viatjava arreu d'Europa. Quan es va desencadenar la Gran Guerra, es va fer actor del Teatre Reial de Postdam i va rebutjar enrolar-se, per la qual cosa va ser internat en observació en un hospital psiquiàtric. En 1916 va participar a Breslau en reunions il·legals de la Joventut Antimilitarista Revolucionària, de caire anarquista. Per evitar una nova incorporació, en 1917 va cometre un acte de sabotatge en una fàbrica de material de guerra, empresa de gran importància patriòtica, i va ser empresonat. Quan va esclatar la revolució de novembre de 1918 va se alliberat i va participar en aquesta revolta a Berlín, adherit en la Freie Sozialistische Jugend (Joventut Socialista Lliure), organització creada sota la influència de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg. Poc després les joventuts revolucionàries es van escindir en nombrosos grups i va participar en la creació de l'organització Kommunistische Arbeiter Jugend (Joves Treballadors Comunistes), propera al Kommunistischen Arbeiter Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). La fracció del Kommunistischen Partei Deutschlands (KPD) d'aquest KAPD li proposarà entrar en la redacció del periòdic Junge Garde (Guàrdia Jove), però ho refusarà. A partir d'aquest moment, marcat per la influència de Tolstoi i de Kropotkin, es decantarà pel socialisme llibertari i acabarà anarquista. En 1919 va fundar una federació de joventuts revolucionàries de llengua alemanya que prendrà el nom de Freie Jugend (Joventut Lliure), que serà també el títol d'un periòdic finançat d'antuvi per la organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió dels Treballadors Lliures d'Alemanya). Freie Jugend no tenia de comitè ni cotització fixa; els seus grups, presents a nombroses poblacions alemanyes, tenien autonomia plena, fent servir el periòdic com a òrgan coordinador. Com que Friedrich pensava que aquesta organització havia de ser independent de tot partit i de tota organització obrera, la FAUD va deixar de subvencionar-la. Sota la influència d'Otto Rühle, els grups prendran força lluitant per la idea dels consells obrers com a principi d'organització en les empreses, però Friedrich es consagrarà aleshores a l'antimilitarisme i al pacifisme. A començaments dels anys 20, crearà una exposició permanent d'obres d'art fetes per i per als obreres, com ara Käthe Kollwitz; la idea era que l'exposició fos un lloc de trobada d'obrers, pintors, escultors, poetes, escriptors, etc. En aquesta època va ser condemnat a un mes de presó per «discursos antimilitaristes». Va jugar un paper molt important en les campanyes en favor d'Erich Mühsam, empresonat per la seva participació en la revolució, i va publicar un número especial de Freie Jogend sobre Mühsam (1924) i altre sobre Ernst Toller. Com a editor, va publicar nombroses obres, però la que va tenir més èxit va ser Krieg dem Kriege! (Guerra a la guerra!), àlbum de fotos d'imatges esgarrifoses d'atrocitats bèl·liques enfrontades a imatges oficials patriòtiques i militaristes; els textos es van publicar en quatre llengües (alemany, anglès, francès i holandès) i els sindicats van vendre 50.000 exemplars d'aquest llibre fins al 1930. En 1923 va trobar un immoble a Berlín que va arranjar i on va crear el primer museu internacional antibel·licista del món, alhora que seu d'una impremta i d'una llibreria. El gran nombre de processos (incitació a la lluita de classes, ofensa al president del Reich, insults a l'Església, etc.) el van portar a la fallida, però una associació suport es va crear en 1930 i va poder continuar amb el projecte. El 6 d'abril de 1930 va ser empresonat a causa de les seves publicacions i condemnat per altra traïció a un any de presó sense possibilitat de recurs. Després de sortir de presó i davant l'ascensió del nazisme, va enviar els documents més importats del seu museu a l'estranger. La nit de l'incendi del Reichstag, el 27 de febrer de 1933, va ser detingut i les forces de seguretat nacionalsocialistes van saquejar i destruir el museu, requisant l'edifici per condicionar-lo com a centre de detenció i de tortura. Malalt, gràcies a les protestes dels quàquers nord-americans, va ser alliberat el setembre de 1933 i posat en residència vigilada. Encalçat de bell nou, va aconseguir fugir a Txecoslovàquia i després a Suïssa, d'on va ser expulsat en 1934. Finalment va trobar asil a Bèlgica, on amb el suport dels sindicats i dels partits obrers belgues, va poder obrir un segon museu antibel·licista a Brussel·les. Quan les tropes alemanys van ocupar Bèlgica en 1940, el museu va ser també destruït, però Friedrich i sos fills van ser evacuats per l'administració belga cap a la França no ocupada. Quan la França de Vichy va ser annexionada, va ser condemnat en rebel·lia a mort i buscat per la Gestapo. Detingut, va aconseguir fugir i enrolar-se en la resistència. Com a membre de la 104 companyia del 7 Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) en el maquis de Lozère, va salva 70 infants jueus de la deportació. Després d'Alliberament va esdevenir ciutadà francès i s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de caràcter socialista. A partir de 1947 va reprendre la seva tasca antimilitarista i va intentar sense èxit recrear una vegada més un museu antibel·licista. En 1951 va adquirir una vella gavarra amarrada al moll de Villeneuve-La-Garenne que va batejar «Arca de Noè»  i que va fer servir per a les seves activitats en favor de l'amistat francoalemanya. Aquell mateix any, el consell municipal de la ciutat alemanya de Kehl li va oferir un terreny de 1.000 m2 per construir un centre per a orfes i infants minusvàlids sense distinció de nació o de religió; però Friedrich no va poder trobar els diners que en calien per a la construcció. Aleshores va projectar fer un viatge amb la seva gavarra al llarg del canal del Marne fins a Estrasburg per organitzar-hi un camp internacional de la joventut, però aquest viatge mai no es va realitzar. En 1954 va rebre les indemnitzacions de guerra de l'Estat alemanys i amb aquests diners va comprar 3.000 m2 de terreny en una illa del Marne, a prop de Le Perreux, i va començar a edificar un centre internacional de joventut de 50 llits. Aquestes «Illa de la Pau» va esdevenir un lloc de trobada per la joventut obrera. Ernst Friedrich va morir el 2 de maig de 1967 a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França).

    ***

    Miquel Busquets Folquet (1937)

    - Miquel Busquets Folquet: El 25 de febrer de 1905 neix a Corbera d'Ebre (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Busquets Folquet. Durant la guerra civil fou capità de la secció d'Informació de l'Estat Major de la 26 Divisió, l'antiga Columna Durruti. En acabar la guerra passà a França, on fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i portat el novembre de 1939 a realitzar feines a la Línia Maginot. El maig de 1940, enfonsat el front francès, fou detingut pels alemanys i enviat el setembre al camp de concentració de Mauthausen. Miquel Busquets Folquet va morir l'11 de novembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria,Àustria).

    ***

    Abelardo Gutiérrez Alba

    - Abelardo Gutiérrez Alba: El 25 de febrero de 1912 neix a San Miguel (Santa María de Vilarello, Cervantes, Lugo, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i guerriller antifranquista Abelardo Gutiérrez Alba --a vegades citat com Abelardo Gutiérrez Digón i amb el nom de Lisardo (Abelardo seria un malnom). Treballava de sastre a Cervantes. Abans de la Guerra Civil visqué un temps a Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb moviment anarquista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), simpatitzant amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan esclatà la guerra son pare va ser afusellat pels feixistes i amb sos germans Jovino, Baldomera i Domitila i sa mare, Consuelo Alba Digón, es passà a la guerrilla. Lluità al front asturià fins el seu enfonsament i en contacte amb altres guerrillers, com ara Antonio Ulloa, Siro Fernández, Antonio Fernández Crespo (Fuenteoliva), Manuel Castro Tellado, etc. A partir de 1939 encapçalà un escamot guerriller propi, amb membres del grup de David Fuentes. L'abril de 1942 assistí, amb altres 23 guerrillers, a la reunió fundacional de la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia (FGLG), celebrada a les muntanyes de Ferradillo, a prop de Ponferrada. Integrat en la guerrilla de Lugo, combaté sobretot a Os Ancares, Sober, Cervantes, Lemos, Becerreá, Quiroga i O Courel. Entre 1943 i 1945 formà part de la III Agrupació de Guerrilles de l'FGLG, operativa entre la Serra dos Ancares i la comarca de Valdeorras. Fins al 1944 no aconseguí contactar orgànicament amb la CNT. Descontent amb la passivitat dels socialistes de l'FGLG, rebutjà la integració de la Federació en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), entenent que aquesta integració implicaria la desactivació de la guerrilla. En 1946 col·laborà amb José Castro Veiga (O Piloto) en la formació d'un grup itinerant del procomunista Exèrcit Guerriller de Galícia (EGG), mantenint diversos enfrontaments amb la Guàrdia Civil. A mitjans de 1947, arran de la progressiva caiguda de membres del grup, la rígida disciplina militar estalinista i la pressió comunista per la seva militància llibertària, amb el suport de la xarxa d'evasions de la CNT del País Basc, creuà amb sos germans Jovino i Baldomero els Pirineus. En 1948 retornà clandestinament a la Península i més tard emigrà a Veneçuela. En morir el dictador Francisco Franco, viatjà a Galícia. Abelardo Gutiérrez Alba morí en 1978 a Veneçuela quan preparava el retorn definitiu a la seva terra.

    ***

    Juan el Camas en el seu 80è aniversari

    - Juan el Camas: El 25 de febrer de 1928 neix a Camas (Sevilla, Andalusia, Espanya) el cantaor anarquista Juan López Romero Jiménez, més conegut com Juan el Camas o Chiquito de Camas. Quan tenia nou anys començà a cantar en els cinemes d'estiu de la comarca i el seu mestre fou el Bizco Amate. Pepe Pinto, Pepe Marchena, La Niña de los Peines i Antoñita Moreno el tingueren en les seves formacions artístiques de gira per la Península. Durant uns anys va viure la immigració a Catalunya. Artista d'actuacions en directe, va enregistrar alguns discos per a Universal. Va col·laborar amb infinitat d'artistes (Ramón Algeciras, Camarón de la Isla, Tomatito, Pata Negra, Rafael Amador, etc.). Cantaor segons el vell estil flamenc, la seva especialització fou el fandango. En les seves lletres sempre mostrà la problemàtica social (jornalers explotats, desigualtats socials, prostitució, alcoholisme, etc.) que en ocasions topà amb la censura. Va actuar a La Carboneria, local mític del flamenc sevillà que regenta son cunyat Paco Lira. En 1997 actuà en el IX Espárrago Rock. En 2003 participà en la pel·lícula de Dominique Abel Polígono Sur i en 2005 en Flamenco: A personal journey de Tao Ruspoli. Apadrinà artistes del nou flamenc, com Caña de Lomo i la bailaora francesa Valeria Saura. Llevat d'intervencions esporàdiques, els últims vint anys de sa vida visqué apartat dels escenaris. Juan el Camas va morir el 4 d'agost de 2008 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Élisée Reclus, per Larivière

    - Pierre Larivière: El 25 de febrer de 1932 s'anuncia la mort del pintor, caricaturista i anarquista Pierre Larivière. Havia nascut cap al 1884 a França. Va il·lustrar diversos números de Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, es va oposar al «Manifest dels Setze», de Kropotkin i d'altres. En 1916, va publicar els seus poemes en Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure. Més tard, a partir de 1927, col·laborarà en Semeur, d'Alphonse Barbe.

    ***

    Camp de concentració de Morand

    - Pedro Giménez López: El 25 de febrer de 1970 mor al sanatori Rivet d'Alger (Algèria) l'anarcosindicalista Pedro Giménez López. Havia nascut el 19 de maig de 1903 a Minglanilla (Conca, Castella, Espanya). En 1936 fou membre del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord d'Àfrica i fou internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i, l'any següent, al de Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là a Alger, on milità en la Federació Local de la CNT de la capital algeriana.

    ***

    Mark Rothko (1961)

    - Mark Rothko:El 25 de febrer de 1970 se suïcida a Nova York (Nova York, EUA) el pintor i gravador anarquista, classificat sota el moviment pictòric contemporani de l'expressionisme abstracte nord-americà, Marcus Rothkowitz, més conegut com Mark Rothko oMarks Rotko. Havia nascut el 25 de setembre de 1903 a Daugavpils (Letònia), aleshores anomenada Dvinsk i sota l'Imperi rus. Fou el quart fill d'una família d'origen jueu i sos germans foren Sonia, Moise (Maurice) i Albert. Son pare, Jacob, era un intel·lectual que feia de farmacèutic, que educà sos fills en les idees seculars al marge de les normes religioses, i sa mare fou Anna Goldin Rothkowitz. Quan tenia cinc anys fou inscrit en una heder (escola tradicional que ensenya les bases del judaisme i de l'hebreu), on va estudiar el Talmud, i fou l'únic dels germans que tingué aquesta mena d'educació religiosa, ja que sos germans foren educats en escoles públiques. Degut al clima antisemita que respirava l'Imperi rus aleshores i per por que sos fills fossin reclutats per l'exèrcit tsarista, Jacob va decidir emigrar als Estats Units en 1910, amb el suport financer de son germà Samuel --qui va canviar son lligatge per Weinstein. Jacob es va establir en 1912 a Portland (Oregon) i muntà una fàbrica de roba amb sos germans Albert i Moise. En 1913, Mark, sa mare Anna i sa germana Sonia abandonaren Daugavpils i seguiren Jacob fins als EUA. Poc després, el 27 de març de 1914, Jacob morí a causa d'un càncer de còlon, deixant sa família sense suport econòmic i veient-se obligada a fer feina en un negoci familiar dels Weinstein. Mark es dedicà a vendre diaris pels carrers i fou inscrit a l'escola Failing School. En 1915 ingressà a l'escola Shattuck Elementary School, on completà els estudis primaris. Entre 1918 i 1921 estudià secundària al Lincoln High School de Portland. Durant aquest període educatiu no rebé classes formals d'art, però realitzà esbossos i dibuixos. En aquesta època va participar activament en la comunitat jueva i destacà com a expert orador en discussions polítiques, sobre tot en temes sindicals i reivindicatius del dret de les dones a l'anticoncepció. Després, amb l'ajuda d'una beca, va ingressar a la Universitat de Yale amb la intenció d'estudiar dret o enginyeria, estudiant assignatures de física, de filosofia i d'economia. Començà els estudis universitaris juntament amb dos amics de Portland, Aaron Director i Max Naimark, també becats. Però les ajudes econòmiques foren cancel·lades al final del primer any d'estudis i Rothko va realitzar diverses feines pe pagar-se els estudis (ajudant de bugaderia, missatger, etc.). A Yale, amb els seus companys, per lluitar contra l'antisemitisme universitari, va crear una revista clandestina anarquista, The Yale Saturday Evening Pest, on satiritzava el sentiment elitista de la comunitat wasp. En 1923 abandonà els estudis sense graduar-se i sense haver rebut classes d'art --46 anys més tard, rebria un títol honorari d'aquesta universitat-- i marxà a Nova York. En aquesta gran ciutat quedà fascinat per l'Art Students League i es va matricular. Però poc després, durant un viatge a Porland per visitar sa família, conegué un grup de teatre dirigit per Josephine Dillon, esposa de Clark Gable, i decidí unir-se a la companyia teatral, però va fracassar, ja que no tenia l'aparença que s'esperava d'un galant cinematogràfic. En 1925 tornà a Nova York i començà la seva formació artística a l'institut New School of Design, on un dels seus professor fou l'artista Arshile Gorky, membre del moviment avantguardista. En 1935 va unir-se al grup d'artistes subversius «The Ten». La seva primera exposició fou 1933, all Portland Art Museum, en l'època que s'identificava amb el realisme social. Més tard, durant els anys de la Revolució espanyola (1936-1939), exposà quadres en suport dels infants republicans. En aquests anys llegeixÈsquil i Nietzsche, i durant la Segona Guerra Mundial rep la influencia artística de Picasso, Max Ernst, Miró i André Masson. Encara que rebutjava la categoria alineant de«pintor abstracte», Rothko és un dels màxims exponents de l'anomenat expressionisme abstracte. A partir de 1940 col·labora, juntament amb Adolph Gottlieb, en la Federació de Pintors i Escultors Moderns, una organització que perseguia i denunciava la influència comunista en els ambients artístics. Des de llavors, Rothko i Gottlieb serien uns dels més decidits perseguidors de qualsevol influència dels artistes lligats al Partit Comunista nord-americà. Juntament amb Robert Motherwell, David Hare i William Baziotes, Rothko crea en 1948 una escola a Nova York, «The Subjects of the Artist». Després, Peggy Guggenheim es convertirà en el seu representant; en aquestaèpoca visità, influenciat pel seu interès per la filosofia grecollatina clàssica, Pompeia i altres llocs d'Itàlia. Estilísticament, a començaments dels anys quaranta va realitzar una pintura molt semblant a la de Barnett Newman i a la d'Adolph Gottlieb, propera al surrealisme i farcida de formes biomorfes. A partir de 1947 el seu estil canvia i comença a pintar grans quadres amb capes simples i fines de color. Anys després les seves composicions solen ser dos rectangles grans confrontats, amb les vores desdibuixats per veladures. Són freqüents els grans formats que envolten l'espectador, amb la finalitat de fer-lo partícip d'una mena d'experiència metafísica, ja que donava un sentit gairebé religiós a la seva pintura. Al final de sa vida els seus quadres són de tonalitats obscures, amb abundància de marrons, violetes, granats i, sobretot, negres. Correspon a aquesta època la Houston Chapell, encarregada per l'acabalat Dominique de Ménil, un espai d'oració on 14 quadres cobreixen un espai octogonal creant una atmosfera que absorbeix l'espectador --segons ell, l'artés un instrument de comunicació emocional. En 1968 va patir un aneurisma d'aorta a causa de la seva hipertensió crònica. Després d'un episodi depressiu, afavorit per la seva profunda addicció als fàrmacs, a l'alcohol, al tabac i a la soledat, el portà a la desesperació. Mark Rothko es va suïcidar el 25 de febrer de 1970 al seu estudi de Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), tallant-se les venes després d'haver ingerit una sobredosi de pastilles, i es troba enterrat al cementiri d'East Marion, a Suffolk County (New York, EUA).

    ***

    Isabel Mesa Delgado (asseguda) i Angustias Lara amb la bandera republicana de la Unión de Mujeres Demócratas que cosiren en 1944

    - Isabel Mesa Delgado: El 25 de febrer de 2002 mor a València (País Valencià) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Isabel Mesa Delgado, que va fer servir el pseudònim Carmen Delgado Palomares en la clandestinitat. Havia nascut el 30 de desembre de 1913 a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya). Filla d'una família obrera de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser neboda neta del tipògraf i destacat internacionalista socialista José Mesa Leompart. Quan tenia 11 anys començà a treballar com a costurera. En 1928, amb sa família, marxà a Ceuta, on s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Federació Local de la CNT i a l'Ateneu Llibertari de la ciutat, on s'encarregava de la biblioteca. Participà en la creació del Gremi de l'Agulla cenetista, obtenint el carnet número 1. Durant una vaga a l'Almadraba de Ceuta, en la qual l'empresa havia portat enganyades dones magribines que cobraven menys de la meitat que les espanyoles, aconseguí que les primeres se sumessin a la vaga i aconseguiren millores per ambdós col·lectius. En 1934 morí son pare i durant una temporada milità en les Joventuts Llibertàries de Tetuan, que funcionaven disfressades de societat esperantista, fins a la seva expulsió per les seves activitats llibertàries. De bell nou a Ceuta, en 1936 mantingué correspondència amb el grup fundador de la revista Mujeres Libres. Amb l'aixecament feixista d'aquell any, ajudà molts companys a fugir i l'octubre aconseguir passar a la Península, amb 12 homes, amb l'últim falutx que hi sortí i arribar a Màlaga, a través de Marbella i d'Estepona; després arribà a València per Adra, Almeria i Cartagena. Des del febrer de 1937 treballà d'infermera a diferents hospitals valencians (Gandia i Torres de Quart). El setembre de 1937 participà a València en el congrés de constitució de la Federació Nacional de «Mujeres Libres» i ajudà a la propagació d'aquesta organització, amb Lucía Sánchez Saornil, Pura Pérez Benavent, Amelia Torres Maeso i altres companyes. Fou secretària de l'Agrupació Local de València de«Mujeres Libres» i representà aquesta organització en el Comitè Nacional de la CNT i en el Ple de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'agost de 1938 a València. En 1938, com a representant del Sindicat del Vestir de la CNT, ingressà en l'Institut Obrer de València (IOV). Quan les tropes feixistes arribaren al País Valencià intentà fugir per Alacant cap a Algèria, però com que no arribava cap vaixell fugí a peu cap a Almeria i després a Màlaga. En aquesta ciutat, en 1941, creà amb altres companys el periòdic clandestí El Faro de Málaga. Descoberta per la policia, fou processada en rebel·lia i condemnada a dues penes de mort. Mai detinguda, aconseguí eludir la presó i la mort gràcies a l'ús d'un nom fals (Carmen Delgado Palomares). En 1942 participà a Màlaga en la gestació, amb altres companyes anarquistes, de la Unión de Mujeres Demócratas, organització clandestina de suport a les persones preses i ses famílies. Aquesta militància es realitzà coordinada amb la inseparable Angustias Lara (Maruja Lara), amiga des de 1937, amb qui muntà un quiosc i a la rebotiga del qual distribuïen premsa anarquista. En 1956 va ser detinguda i torturada durant vuit dies per la policia franquista a la comissaria del carrer Samaniego de València. A partir de 1975, en morir en dictador, intervingué en multitud d'activitats organitzades pels col·lectius llibertaris valencians (Libre Studio, Ràdio Klara, Ateneu «Al Margen», Federació de Pensionistes de la CNT, Dones Lliures, Fundació Salvador Seguí, etc.). En 1996 va rebre un homenatge organitzat per la Confederació General del Treball (CGT). En 1997 col·laborà en el periòdic El Noi. Isabel Mesa Delgado va morir el 25 de febrer de 2002 a València (País Valencià) i fou inhumada embolicada amb la bandera confederal als sons d'A las barricadas.

    Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

     Escriu-nos

    Actualització: 25-02-14



    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Avui un article del nostre company Mariano Moragues . Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    Quina barra, presentar-se com  a defensor de “lo nostro”!  Alaba’t ruc que a vendre et duc. Ja te conec, fraret, fent populisme barato! Sí, d’això anam, a cercar vots de la part forana, a replegar ingenus amb una escala de collir figues i penjolls de sobrassades, mentre has fet matances de la nostra cultura, de tot allò que ens identifica i ens donava benestar. Després d’haver cagat dins la ferrada  de “lo nostro” més essencial, nos surts amb aquestes! Au, copali, que a un altre portal en donen dos i un mullat d’oli! Se val cinisme de valent per proclamar-se defensor de “lo nostro” quan d’ençà que governa no ha fet altre cosa que tirar terra dins s’escudella i desteixinar-se per malmenar obsessivament els trets identitaris de les nostres Illes, la nostra història, la nostra cultura, el nostre territori, el nostre autogovern, la nostre economia (hem passat de ser la comunitat amb més alta qualitat de vida a ser aquella on més han davallat els sous i el benestar) i no en parlem del bordell que ha armat amb la llengua i l’educació. Es tant de fiar com un nigul que trona.

    Si Bauzá i la seva patuleia es proclamen defensors de “lo nostro”, anam servits i que Déu nos guard; si aquests són els nostres defensors com seran el nostres enemics. Mallorquins d’arrel que estimau “lo vostro”, anau a comanar un nínxol i hi posarem aquest santet, el nostre gran defensor Bauzá, amb una corona de sobrassades i un rosari de botifarrons penjat pel coll, enrevoltat de la colla d’angelets que li fan la barbeta i són la seva escala d’encortinar. 

                                                                     Mariano Moragues Ribas de Pina

     

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Sessió ordinària de l’AJUNTAMENT PLE a celebrar dia 26 de febrer de 2014, a les 20,00 hores a la Casa Consistorial.

    Segon.- ORDRE DEL DIA de la sessió:

    Veure documentació de totes les propostes i mocions

    1.- Aprovació inicial, si procedeix, de l’ordenança municipal per a l’accés dels ciutadans als serveis públics mitjançant la utilització de mitjans electrònics.

    La nova ordenança per fer més accessible l'Ajuntament per mitjans electrònics, tant per la consulta com per la presentació de documentació.

    2.- Aprovació, si procedeix, de l’autorització de compatibilitat al Sr. Pere Salas Vives, personal laboral, amb el lloc de treball de professor associat de la UIB

    Per fer feina fora de l'Ajuntament es necessita aprovar aquesta comptabilització, que no pot interferir en l'horari laboral de l'Ajuntament ni superar el 35% del sou corresponent a l'Ajuntament. No és la primera vegada que s'aprova.

    3.- Aprovació definitiva, si procedeix, de l’estudi de detall per a la tramitació d’expedient d’autorització d’obres a la zona de servitud de protecció de la Llei 22/88, de Costes, en relació a sol·licitud de llicència de l’entitat “Bisabauza, s.l.” per a la demolició de l’edificació existent i construcció d’un nou edifici plurifamiliar i local sense ús determinat al Passeig Anglada Camarassa, 45, Port de Pollença (Exp. obres núm: 346/12, en relació a l'exp. d'obres núm.69/08)

    Es tracta d'un estudi de detall que ja va aprovar inicialment la Junta de Govern, per demolir l'edifici del “Pascalino” i construir-hi un nou edifici, conforme a la normativa actual. Per edificar en la primera línia del Moll, la normativa exigeix aprovar un estudi de detall abans de concedir-se llicència d'obra a cap projecte concret d'edifici. El volum proposat dissimula en major mesura la gran mitgera de l'edifici veï.

    4.- Resolució d’al·legacions i, en conseqüència, aprovació definitiva de l’ordenança fiscal reguladora de la taxa per la prestació del servei de celebració de matrimonis civils.

    S'han previst bonificacions a la taxa base, que continua sent de 200 euros, amb els següents descomptes:


    Descompte en %(preu final)

    Residents

    No residents

    A l'Ajuntament en horari laboral

    100% (0 eur.)

    50% (100 eur.)

    A l'Ajuntament fora horari laboral

    75% (50 eur.)

    25% (150 eur.)

    A altres edificis municipals

    50% (100 eur.)

    0% (200 eur.)


    5.- Aprovació inicial, si procedeix de la modificació puntual de l’apartat II.1.1 del reglament municipal de proveïment d’aigua potable.

    Per poder proveïr d'aigua potable a edificis en sòl rústic implantats legalment.

    6.- Moció presentada pel grup municipal ERAM per a una política activa envers els habitatges desocupats

    Una moció per afavorir que els habitatges desocupats en mans dels bancs es lloguin o venguin en millors condicions.

    7.- Moció presentada pels grups municipals A, PSOE, ERAM i Regidors no adscrits per promoure els productes locals i de proximitat.

    Per afavorir que els productes locals tenguin més promoció i facilitat de sortir al mercat.

    8.- Moció presentada pels grups municipals ERAM, A, PSOE i Regidors no adscrits per a la gestió pública de la zona portuària del Port de Pollença i contra la privatització de Portsde les Illes Balears.

    Una moció en la redacció de la qual hem participat (encara que la nostra signatura no hi figuri), i a la que donam ple recolzament, en el sentit que explicàvem en l'anterior article d'aquest blog.

    9.- Moció presentada pels grups municipals IB-Lliga, CiUxP i PP de rebuig a les prospeccions petrolíferes.

    Una moció l'esperit de la qual compartim, però no ens deixa de sorprendre la doble cara del PP, que a Balears defensa una cosa i a Madrid una altra totalment distinta.

    10.- Moció presentada pels grups municipals IB-Lliga i CiUxP en contra de la pujada de les cotitzacions a la seguretat social.

    Un atac més dels governs del PP a les classes mitjanes, mentre es conserven els privilegis de les classes econòmicament més ben situades.

     

    11.- Moció presentada pels grups municipals PSOE i PSM-EN d’inici de la tramitació per a la formalització del conflicte en defensa de l’autonomia local contra els articles 1, 2 i altres disposicions afectades de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local.

    Una moció que presentam per defensar l'autonomia de l'Ajuntament per prestar els serveis que consideri oportuns. Es necessita el suport de la sisena part dels ajuntaments de l'estat per plantejar un recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei de Racionalització de l'Administració Local. Quan s'apliqui plenament aquesta llei els ajuntaments no podran prestar molts dels serveis que venen prestant fins ara, si això els suposa un dèficit. Els serveis culturals (ràdio municipal, normalització lingüística, Festival...) i els socials (residència, assistència domiciliària, educació social...) seran els més afectats per aquesta llei.

    12. - Propostes/ Mocions d’urgència


    II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT


    1.- Informació de Batlia

    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

    3.- Precs i preguntes”

    Veure les preguntes que presentam des del PSM


    0 0

    La delegada d'Urbanisme, Catalina Riera, i el delegat d'Educació de l'Ajuntament de Manacor, Roberto Flores, visitaren el passat dijous les obres de reforma que s'estan executant a l'escoleta municipal de Manacor, situada en el carrer Solimà, 14.

    El pati de l'escoleta es troba dividit en dues parts. La zona nord pavimentada en formigó i la zona sud sense. Aquesta darrera, en el seu moment, era una superficie amb arena, que fa temps està bruta i amb vegetació. El pati en qüestió no té sortida d'aigua pluvial, tot i comptar amb un conducte que es trobava en desús. El pati també tenia alguns elements obsolets que recomanaven la seva retirada: Una caseta destinada a la bomba de l'aljub, un aljub i un dipòsit de gasoil.

    Fa uns dies s'iniciaren obres de millora. El projecte de reforma contempla transformar la zona no pavimentada de manera que quedarà distribuïda en tres parts. La més propera a l'edifici serà de paviment de cauxo continu, la intermitja es destinarà a arener, amb una zona perimetral de trespol de formigó polit, i la tercera es destinarà a hort. En la zona d'arener i d'hort esta previst col.locar-hi com a element delimitador un tauló de fusta de pi tractada amb arestes arrodonides per evitar cops dels nins amb les arestes.

    Les millores també preveuen connectar el tub existent per la sortida de les aigües pluvials amb una prolongació i una canaleta amb reixa d'acer galvanitzat. El pressupost total de la reforma és de 18.820,79 euros amb l'IVA inclòs.


    0 0

        Els habitants de Gaza recorren a l'energia solar per fer front a la crisi energètica, segons informa PressTv.

     

     

           Els mitjans catalans molt rarament informen sobre l'apartheid israelià de Gaza. Convertit en camp de concentració mostra fins a quin punt extrem de criminalitat han arribat els sionistes. Per descomptat, pel diari Ara és un tema tabú. 

     

         Per mitjà de la Xarxa podem combatre els manipuladors. Vegeu la notícia:  

     

    Palestinians in Gaza


    0 0

    La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. (Miquel López Crespí)


    Homenatge al meu pare, Paulino López, un dels primers voluntaris de la Columna de Hierro i presoner republicà i llibertari a sa Pobla (Mallorca), en els anys 40


    Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

    Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada. Records d´un escriptor pobler.



    El gran escriptor George Orwell lluità amb el POUM, contra el feixisme i contra l'estalinisme del PCE-PSUC. Una memòria històrica, la del comunisme no estalinista que els hereus de Líster i Pasionaria no volen recordar.

    Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

    Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

    (Bruguera, 1978).

    Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

    El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

    Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

    La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

    Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...



    Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

    L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

    Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

    Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

    Miquel López Crespí


    Els darrers presos polítics republicans: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.


    Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)



    Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

    Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".



    Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

    En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

    El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

    Miquel López Crespí


    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    0 0

    Divendres 28 de febrer, a les 20 hores, segona sessió del taller de perruqueria i maquillatge del programa Alternanits.

    • Lloc: Casal de Joves de Ferreries.
    • Ho organitzen: CIM i INJOVE.
    • Hi col·labora: Ajuntament de Ferreries.

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 50 | 51 | (Page 52) | 53 | 54 | .... | 465 | newer